Tinta xinesa

L’escanyapobres. Narcís Oller. Edicions 62. 2009.

2026-06-04T20:31:44.020+02:00

Història de la cobdícia d’un traginer —ara blader— que viu obsedit amb l’acumulació de diners en una època on l’Antic Règim dona pas a la societat industrial —capitalista— que destaca per la seva deshumanització.

“El carril, aquell carril tan desitjat, que, a so de campanes i terrabastall de músiques, el 15 de juny del 65 s’inaugurà a Pratbell, acabà arreu amb els antics mercats. Les feixugues galeres de l’Urgell i l’Aragó no hi comparegueren més; el bestiar de Verdú tampoc; els bladers hagueren de tancar els magatzems; els ramblers emigraren; aquell brogit d’invasions forasteres no trencà ja periòdicament el repòs dels carrers de Pratbell. Un somni etern semblà apoderar-se de la vila, el somni que pesa damunt les poblacions pageses. En mig d’aquella quietud, ressonava amb certa tristesa l’espinguet potent de la locomotora, crit d’alerta d’una nova civilització sorollosa i atrafegada”.

Aquest volum de cent noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit d’una revolada i explica un temps i un lloc molt precisos”.

Josep Carner. Verger de les galanies. Cançó d’un doble amor.

2026-05-28T08:39:02.690+02:00

L’amiga blanca m’ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Estimo l’una, oh gay atzar!
estimo l’altra, oh meravella!
Bella com l’una no m’apar,
fora de l’altra, cap donzella.

L’amiga blanca m’ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Quan una amiga’m plau besà
els meus dos braços estenia;
l’un va per’çí, l’altre per’llà,
y cadascú porta una aimia.

L’amiga blanca m’ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Y quan ja son aprop de mi
y ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de llí
hi ha dugues vides que tremolen.

L’amiga blanca m’ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Biel Barnils Carrera · Josep Carner. Cançó d’un doble amor.

Chema Madoz

2026-05-21T20:58:26.674+02:00

Descolonitzar la ment. Ngũgĩ wa Thiongo’o. Traducció de Blanca Busquets. Raig Verd Editorial. 2017.

2026-05-14T20:57:52.036+02:00

Sobre la importància de recuperar la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica. En el cas de l’autor, la llengua kikuiu garlada a Kenya.

“L’alienació colonial adopta dues formes interconnectades: un distanciament actiu (o passiu) entre un mateix i la realitat que l’envolta, i una identificació activa (o passiva) amb allò que és més allunyat de l’entorn propi. Comença amb una dissociació deliberada entre la llengua de la conceptualització, del pensament, de l’educació formal, del desenvolupament intel·lectual i la llengua d’interacció quotidiana a la llar i la comunitat. És com separar la ment del cos per tal que ocupin dues esferes lingüístiques sense connexió però dins la mateixa persona. A una escala social més àmplia, és com produir una societat de caps sense cos i cossos sense cap”.

Aquest volum de dues-centes trenta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has anat llegint i paint durant dos mesos i t’ha anat ressonant a cada passa al teu rodal: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”.

Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima. Alegria i tristesa.

2026-05-07T16:35:00.006+02:00

Traducció d'en Manuel Forcano

Alegria i tristesa canvien
com aigua, vapor i gel:
no deixen de ser el mateix.
Ho sabíem.

L’amor i el desamor, dos colors
en una mateixa rosa, una varietat meravellosa,
èxit d’un horticultor que l’ha batejada amb el seu nom.

Vam fer el contrari de la història de l’expulsió del paradís:
entre espines i escardots vam estimar-nos tristos i feliços.

Després de molts anys ens vam tornar a trobar
sense dolor. Cadascú tranquil amb ell mateix.
Allò era el paradís,
però al mateix temps era l’infern.

Biël Barnhills · Iehuda Amikhai. Alegria i tristesa.

Entorn de la literatura catalana de la restauració. Josep Yxart. Edicions 62. 1980.

2026-04-29T21:38:00.003+02:00

Tots els textos que escrigué el seu autor en llengua catalana, a excepció dels que publicà a La Llumanera de Nova York i altres de circumstancials. Ell fou l’introductor del naturalisme al país i un dels crítics més ben preparats.

“La literatura no dramàtica pot florir i progressar en un cercle reduït de persones il·lustrades, i amb més o menos independència de la cultura general. Lo teatre necessita imprescindiblement d’aquesta: se dirigeix a un públic més extens. La literatura no dramàtica rep son impuls de causes més abstractes que es presten a anàlisis pomposes: les revolucions filosòfiques, los estudis, les lectures; en lo teatre influeixen de vegades més modestos i casolans motius. D’aquí, també, que mentre la primera ha sigut més culta i concreta, lo segon ha nascut amb un caràcter marcadament popular i xavacà, del que encara no s’ha després del tot”.

Aquest volum de dues-centes setanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et vas llegir per poder aprofundir en el moviment de la renaixença i tenir més elements de judici. Un plaer dels grossos llegir-lo”.

Salvador Espriu. Oració al senyor sant Jordi.

2026-04-22T21:33:00.005+02:00

A mussitar-la, és clar, amb una molt relativa ingenuïtat.

“Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén”.

L’estampeta
se’m perdia:
no recordo
l’any ni el dia.

Biël Barnhills · Salvador Espriu. Oració al senyor sant Jordi.

Carta a mi madre. Georges Simenon. Traducció de Carlos Manzano. Tusquets Editores. 1993.

2026-04-16T21:48:00.002+02:00

Llarga epístola que escriu aquest prolífic autor a la seva mare tres anys i mig després que aquesta morís. Fa un repàs de la relació que van tenir i de la vida que van portar. Records d’uns temps abolits que rebroten amb la mort.

“Me gustaria saber, saber lo que piensas en este momento, en el hospital, las imágenes que te pasan por la cabeza. Unas veces pareces plácidamente adormilada y otras tienes una sonrisa casi burlona. ¿De qué te burlas? ¿De Désiré? ¿Del tío André? ¿De todos nosotros, que estamos inmóviles en tu habitación, y de la monja, que desgrana, impasible, su rosario? Tal vez sea de la vida de lo que te burlas, de la vida que debe verse de otro modo cuando se está a punto de perderla”.

Aquest volum de noranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir d’una revolada un matí d’estiu ennuvolat”.

Danielle Collobert. Il donc.

2026-04-10T17:46:00.006+02:00

là — au choix
à choisir le flux du corps — parole — au choix d’hésitation des désirs — du désirable — vouloir — parcours du désir

il veut — il s’enfonce dans la confusion — il veut -il voulait — voudrait — voudra encore — il tendait — repoussait — cherchait — le tout au présent ou futur du temps — forme à désir — sa longue occupation de production

Traducció d'Antoni Clapés i Víctor Sunyol

Allò doncs

allà — per triar
per triar el flux del cos — paraula — per triar dubtós uns desigs — alguna cosa desitjable — voler — itinerari del desig

vol — s’endinsa en la confusió — vol — volia — voldria — voldrà encara — tibava — rebutjava — cercava — el tot en el present o en el futur del temps — forma per al desig — la seva llarga ocupació de producció

Biël Barnhills · Danielle Collobert. Il donc. là — au choix

Figura d’assaig. Literatura, crítica, cultura (1948-1992). Selecció i pròleg d’Antoni Martí Monterde. Editorial Comanegra. 2021.

2026-04-01T05:52:00.009+02:00

Antologia de textos d’aquest assagista que des del País Valencià mirava el món i el reflexionava. Sempre atent, sempre independent, el seu ull clínic ho desglossa tot per servir-nos-ho de bell nou i les vegades que faci falta.

Però en les botigues d’ocasió, en els encants, tot és imprevisible: igual podem ensopegar amb un fulletó romàntic, amb un tractat divuitè, amb uns poemes del Modernisme, amb un manual sobre espiritisme o sobre agricultura pràctica, amb un anuari estadístic de l’any de la picor. Són opcions que no esperàvem. He de confessar que en la meva confusa i desordenada formació intel·lectual la casualitat de les llibreries de vell ha influït de manera essencialíssima. Si reflexiono per un instant en això que soc —com penso, com escric, i per què—, he d’arribar a la conclusió que els llibres venturers tenen una trascendència diriment. De no haver comprat aquell llibre de Prat, o de Russell, o de Xènius, o de Diderot, o de Pla, o de Lukács, o de Huxley, o de Riba, o fins i tot d’Arquer, ¿com pensaria, com escriuria jo, i per què? En la meva adolescència, aquests i d’altres escriptors —almenys en part— només eren assequibles mitjançant el celestinatge de les llibreries de vell: beneït celestinatge, sigui dit de passada. El llibre perdura en aquesta peripècia pòstuma que és l’encant”.

Aquest volum de quatre-centes vuitanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig llegir d’una tirada un estiu entre valls, muntanyes, rius i guitarres clàssiques”.

Perejaume. Pagèsiques.

2026-03-26T18:27:00.006+01:00

Colgar la terra de cel. Això és el que es proposa l’aigua junta, als bassals, als estanys, als oceans, amb la superfície celeste de pell: encelar la terra, que no es vegi.

Biël Barnhills · Perejaume. Colgar la terra de cel.

Tao. Les ensenyances del savi ocult. J. M. Romero. Editorial Kairós. 2013.

2026-03-19T21:09:00.005+01:00

Breu assaig que toca alguns dels aspectes més importants de tres obres clau del cànon del taoisme: el Tao Te Ching, el Zhhuangzi i el Liezi.

“Com a sistema d’actuació, en el govern i en la vida, el taoisme proposa el wuwei, o no-acció. Convé aclarir el significat de l’expressió no-acció, consensuada pels traductors a manca de millors opcions, ja que pot resultar equívoca. El wuewei no significa estar tot el dia sense fer res. No és el paradís dels ganduls. El concepte té a veure amb l’espontaneïtat: la no-acció es refereix a no forçar, a fluir, a deixar-se transportar per les inclinacions naturals profundes, i no pas pel desig. Si reis i dignataris, artesans i comerciants, soldats i camperols comprenen això, el món funcionarà adequadament. De fet, pel yinshi no existeix cap altre camí:

Que la ment es mogui en la indiferència; que l’energia vital es concentri en el silenci. Deixa que les coses segueixin el curs natural, i no mantinguis pensaments interessats. Aleshores, el món podrà estar ben governat.

Aquest volum de cent trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que llegeixes en una tarda, però pots reflexionar-hi tota l’eternitat i bona part de la següent”.

Omar Khayyam. Els robayat. 10.

2026-03-13T14:52:00.012+01:00

Traducció de Ramon Gaja

El teu demà avui no el pots abraçar;
és trist obsessionar-te en el demà.
Viu cada instant i no a la babalà;
la vida no sabem quant durarà.

Biël Barnhills · Omar Khayyam.

L’auca del senyor Esteve. Edició i introducció de Margarida Casacuberta. Santiago Rusiñol. Editorial Barcino. 2025.

2026-03-05T19:10:00.004+01:00

Vida d’un botiguer del barri de la Ribera de Barcelona, exemple de temprança i bon fer. Com li passà a Manuel de Pedrolo amb El mecanoscrit del segon origen, és l’obra que ha fet ombra a tota la resta. I és simplista i del tot injust per bona que sigui, que ho és.

“L’Estevet, d’ençà que era Esteve, havia fet tant camí que era més que comerciant: era un manual de comerciant; el perfecte comerciant, la flor del comerciant! Tenia totes les virtuts de l’home que vol fer fortuna: calma, constància, serietat, ull, desafecte, inconsciència, tossuderia, perseverança i tant se me’n dona del pròxim; i no tenia cap destorb que li aturés els intents: ni escrúpol, ni geni, ni talent, ni lletra, ni cebes ni preocupacions”.

Aquest volum de tres-centes vint-i-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que rellegiries cada any”.

Mar Pujol. Cançons de rebost. Per cada u.

2026-02-27T08:11:00.005+01:00

Una flor cada matí
Un got d'aigua per cada abril
Tot té el seu lloc
I tot balla al voltant del foc

Una mort per cada vers
La bellesa dins el teu gest
Tot es mou sol
No cal que gronxis el bressol

Una falda per cada cap
I una carícia per cada pena que has passat
Farigola pel mal de coll
I un remei per no acabar espatllant el món
Tot brolla al fons
D'un magma dolç

Un solstici a cada pol
Una nit per cada sol
Un dibuix pels teus ulls
I somiar per veure'ns junts

Una cançó per qui l'escolti
I aquesta guitarra que jo tinc
Per qui la toqui

Una pausa per saber apreciar cada silenci
I sentir a l'orella un xiuxiueig
Per tastar un tros d'univers

I per quan creus que tens la raó
Un pèndol que et digui que sí o que no
Per donar la llum un biberó
I un batec per cada cor

Coloquio sobre Dante. Ósip Mandelstam. Traducció de Selma Ancira. Acantilado. 2004.

2026-02-19T23:39:00.002+01:00

Breu assaig sobre aquest autor clàssic que el dibuixa des de nous i diversos punts de vista, tot valent-se i abeurant-se a fonts que no són les estrictament literàries.

“Conforme Dante se fue complicando para el público de las generaciones posteriores y para los artistas mismos, se lo envolvió en un misterio cada vez mayor. El autor aspiraba a un conocimiento claro y preciso. Para sus contemporáneos era difícil, fatigante, pero había la recompensa del saber. Más tarde las cosas empeoraron. Se desarrolló con gran pompa un culto zafio a la mística dantesca, privado, como el concepto mismo de mística, de todo contenido concreto. Nació entonces el Dante misterioso de los grabados franceses, consistente en una capucha y una nariz aguileña que estaba dedicado a no se sabía qué sobre unas rocas. En Rusia, Blok cayó víctima de esa ignorancia lujuriosa que demostraban aquellos adeptos entusiastas de la obra de Dante, a la que jamás habían leído”.

Aquest volum de noranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que han acompanyat la lectura d’altres llibres que han acompanyat la lectura d’altres llibres que han acompanyat la lectura d’altres llibres”.

Philippe Jaccottet. Airs.

2026-02-13T09:11:00.003+01:00

Peu m’importe les commencement du monde

Maintentant ses feuilles bougent
maintentant c’est un arbre immense
dont je touche le bois navré

Et la lumière à travers lui
brilles de larmes

Traducció d’Antoni Clapés

Aires

No m’importa gens el principi del món

Ara les seves fulles s’avaloten
ara palpo la fusta afligida
d’un arbre immens

I la llum a través seu
brilla de llàgrimes

Biël Barnhills · Philippe Jaccottet. Airs.

En defensa d’Afrodita. Contra la cultura de la monogàmia. VV. AA. Tigre de Paper Edicions. 2016.

2026-02-04T16:41:00.008+01:00

Veus diverses —sobretot femenines— en contra de la monogàmia, que és una manera de dir en contra del patriarcat, el capitalisme i l’amor romàntic, idees-força que la justifiquen, l’emparen i la sostenen contra natura. Sí, contra natura.

“Desmuntar aquesta construcció cultural i assenyalar-ne els problemes és el primer pas per entendre que existeixen altres formes de relacionar-nos al marge de la cultura monògama, i que poden oferir-nos més consciència, més llibertat i, per què no?, més joia i plaer. En arribar en aquest punt, no seria estrany que ens mobilitzéssim per fer realitat aquestes altres formes de relacionar-nos, i aquí és on comença la lluita política”.

Aquest volum de dues-centes setanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas comprar per un Sant Jordi en una parada de la CUP. Sembla un sarcasme, però no”.

Iorgos Seferis. Set poetes neogrecs. Antologia. XVIII

2026-01-29T18:48:00.007+01:00

Em sap greu perquè he deixat passar un riu ample entre els meus dits
sense haver-ne begut ni una gota.
Ara m’apregono en la pedra.
Un pi petit sobre la terra roja,
no tinc altra companyia.
Tot allò que estimava s’ha perdut alhora amb les cases
que eren noves de trinca l’estiu passat
i que esfondrà el vent de tardor.

Biël Barnhills · Iorgos Seferis. Set poetes neogrecs. Antologia. XVIII

Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Yuval Noah Harari. Traducció de Marc Rubió. Edicions 62. 2014.

2026-01-22T22:32:00.001+01:00

L’autor enfila el fil de la història de la humanitat i en destaca els moments més reveladors i determinants, aquells que han fet l’espècie humana tal com és i n’apunta la possible evolució.

“Els caçadors-recol·lectors coneixien els secrets de la naturalesa molt abans de la Revolució Agrícola, ja que la seva supervivència depenia d’uns coneixements profunds dels animals que caçaven i de les plantes que recollien. En lloc de comportar una nova era de vida regalada, la Revolució Agrícola va comportar per als agricultors una vida generalment més difícil i menys satisfactòria que la dels caçadors-recol·lectors, els quals tenien una vida més estimulant i variada, i corrien menys perill de morir de gana o de malaltia. Sens dubte la Revolució Agrícola va fer créixer la quantitat total de menjar que hi havia a disposició de la humanitat, però l’excedent d’aliments no es va traduir en una dieta més sana o en més temps de lleure, sinó que va donar lloc a explosions demogràfiques i a unes elits privilegiades. L’agricultor tipus treballava més que el caçador-recol·lector tipus, i a sobre menjava pitjor. La Revolució Agrícola va ser el frau més gran de la història”.

Aquest volum de sis-centes quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que t’estimulen altres llibres i que han vingut estimulats per altres”.

Joan Maragall. El pas de l’any. Gener.

2026-01-15T23:05:00.007+01:00

La curva del cel freda, envidreïda
tota regalant la lluna, inonda
de blancors la ciutat, atapeïda,
que ara es veu tota estesa i adormida...
La veu del mar se sent fonda.
Una mena de cosa esporuguida
travessa, diminuta, la gran plaça
un moment... I altre cop, blanques, desertes
resten les places... i en les branques ertes
ni un estremiment... res. Glaça.

1-I-1905

Biël Barnhills · Joan Maragall. El pas de l’any. Gener.

El llenguatge i el plaer. Incursions lingüístiques en terra literària. Jesús Tuson. Editorial Empúries. 1990.

2026-01-09T18:08:00.005+01:00

Un plaer dels grossos això del llenguatge i si ho serveix en Tuson aleshores el plaer es multiplica i sempre tens ganes de més i més i més. I més.

“I és ara que cal veure el llenguatge poètic com a creador en la creació, constructor de fabulacions superlatives dins la ficció poderosa que és la llengua. I el poeta, com a personificació excelsa d’una voluntat d’escreix lingüístic; com qui pot ser iniciat, en somnis gairebé impossibles, a travessar la ratlla del llenguatge, cap a la foscor pregona, per si la llàntia pot continuar creant realitat i per si encara les paraules són aptes per a fer brollar terres noves afaiçonades de so”.

Aquest volum de cent set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor que fa fàcils conceptes difícils, i això sí que és difícil”.

Joan Vinyoli. Ara que és tard. No ho trenquis.

2026-01-02T19:47:00.004+01:00

No ho trenquis: és possible
que faci mal. Vam conjurar-nos
a no malmetre-ho.
Tot es desfà, de tot
anem cansant-nos.

Tenim un foc fet de carbó
que fa molts anys algun druida
va encendre i jo, buscant dellà les pedres
de l’erm, vaig acostar-m’hi
fins a cremar.

Des dels meus ulls
massa cansats però no cecs,
veig ombres que retornen pel camí
de les llanternes apagades.
Ja tot és enterrat.

Que ho recuperi jo,
llaurador vell, encara
no desesmat, encara
mirant el sol com puja
degotejant del mar.

Biël Barnhills · Joan Vinyoli. Ara que és tard. No ho trenquis.

Dietari 1939-1940. Seguit de Filòsofs i bergants. Raymond Queneau. Traducció de Pilar Rahola. Editorial Pòrtic. 1987.

2025-12-26T12:56:00.004+01:00

Escriptura telegràfica que passa d’explicar els seus estudis de grec, geometria, història i geografia a narrar les seves vivències al front de la Segona Guerra Mundial. S’hi combina el seu dia a dia amb reflexions a partir de lectures o interessos.

“Els individus que a la nit criden mamà, mamà. Homes de 40 anys tractats com sorges, movent-se com xavals.

Nervis, nerviosisme gairebé adolescent.

Ahir: revisió d’armes. És lògic que ells vulguin que els fusells estiguin nets, però no venen per això, venen per enxampar-ne dos o tres i castigar-los.

Altrament no hauria pogut escriure un dietari com aquest. No n’hauria tingut la franquesa. Jo volia deixar una imatge perfecta de mi i em censurava. Però ara no es tracta d’una obra d’art ni d’un document, sinó d’una prova, d’una prova de la meva individualitat mediocre, canviant i vulnerable —deu tractar-se realment d’un testimoni de franquesa.

Un reconeixement i una fixació del record”.

Aquest volum de dues-centes vint-i-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit entre la canícula d’estiu”.

Sergio Corazzini. Bando.

2025-12-20T10:38:00.006+01:00

Avanti! Si accendano i lumi
nelle sale della mia reggia!
Signori! Ha principio la vendita
delle mie idee.
Avanti! Chi le vuole?
Idee originali
a prezzi normali.
lo vendo perché voglio
raggomitolarmi al sole
come un gatto a dormire
fino alla consumazione
de' secoli! Avanti! L'occasione
è favorevole. Signori,
non ve ne andate, non ve ne andate;
vendo a così I poco prezzo!
Diventerete celebri
con pochi denari.
Pensate: !'occasione è favorevole!
Non si ripeterà.
Oh! non abbiate timore di offendermi
con un'offerta irrisoria!
Che m'importa della gloria!

E non badate, Dio mio, non badate
troppo alla mia voce
piangevole!

Traducció de Tomàs Garcés

Bàndol

Endavant! s’encenen els llums
en les sales del meu palau!
Senyors! Comença la venda
de les meves idees.
Endavant! Qui les vol?
Idees originals
a preus normals.
Jo venc perquè vull
cargolar-me al sol
com un gat i dormir
fins a la consumació
dels segles! Endavant! L’ocasió
és favorable.
No us en aneu, no us en aneu;
venc a tan poc preu!
Devindreu cèlebres
amb pocs diners.
Penseu: l’ocasió és favorable!
No es repetirà.
Oh! no tingueu por d’ofendre’m
amb una oferta irrisòria!
Què se me’n dona de la glòria!

I no feu cas, Déu meu, no feu massa cas,
de la meva veu
planyent.

*Publicada a La Revista, VII, núm. 142 (16-VIII-1921), p. 251 [signada T. G.].

Biël Barnhills · Sergio Corazzini. Bando.