Tirant al cap

Anècdota del dia - Un llibre no s'explica

2015-10-27T17:07:00.000+01:00

I quin gust, exhumar aquesta secció que tant m'agrada!

Telefonada: –T'envie el meu original: l'has de publicar –Em pots avançar alguna cosa? –Els llibres no s'expliquen, es lligen Comencem bé...

No ens alimenten les molles

2015-10-09T17:12:00.000+02:00

Un dia qualsevol, fa més de vint anys, un home ja major, mestre jubilat d’escola catòlica, va entrar enfurismat al modest negoci familiar que regentaven els meus pares. D’una revolada, ens abocà a crits: ‘Jo diré lo que me done la gana! Adiós!‘ I va marxar sense més ni més. Ens va costar una bona estona entendre que responia amb l’estómac regirat la provocació d’un adhesiu penjat a la porta amb la frase ‘Diga bon dia’, un intent de la Generalitat per normalitzar el més bàsic: l’educació.
Han passat els anys i han passat moltes coses. Aquell mestre amb altes dosis d’autoodi va morir (en tots els sentits) i de les aules han eixit noves generacions que s’estimen un País que encara no ha deixat de ser Comunitat. El canvi que s’ha produït al govern valencià ha despertat una consciència, encara dèbil, de ser poble. Enderrocat el decorat de cartó-pedra que ens emmirallava, els valencians tornem a la realitat amb una política de gestos que supleix les mancances evidents d’uns calaixos buits fruit del balafiament i el saqueig, però també d’un sistema de finançament que ens empobreix irremissiblement. El canvi d’actitud i el tarannà general d’uns governants pròxims i humanitzats ens fan percebre el règim anterior com una cosa llunyana i caduca. Incomprensible, ja.
Però alerta.
Aquest és el primer Nou d’Octubre del canvi, d’un canvi inajornable que ha estat possible gràcies a moltes petites batalles quotidianes, individuals i col·lectives, d’una part de la societat invisibilitzada per les autoritats que ens omnigovernaven. Tota aquesta gent que remava contra corrent va aconseguir salvar el Botànic i bona part de l’Horta; es va manifestar durant anys per la dignitat de les víctimes del metro; o contra els desnonaments; o en favor de l’educació pública i en valencià; o contra la privatització de la sanitat; o simplement creant (música, teatre, literatura) al marge de les institucions i en una llengua que feia nosa als polítics que manaven.
Tots junts formaven una massa creixent i imparable que aconseguí mantenir viva la flama de tot un poble aleshores subterrani però en moviment. Són nombrosos els lluitadors anònims que dalt d’un escenari, darrere d’una pancarta o a peu de carrer han marcat el camí que ens ha guiat a la bona senda. El perill, ara, és que tot aquest actiu social de resistència i rebel·lia, en part pròxim al poder (o en el poder mateix), s’institucionalitze, i que perdem les veus crítiques que ens ajuden a millorar com a poble. Perquè el que aconseguim durant els anys que han de venir ha de construir les bases sobre les quals assentarem el futur. I, com deia l’Ovidi, ja volem el pa sencer.
El dia que aquell mestre jubilat es va molestar per un simple adhesiu vam saber que l’havíem de conservar per sempre. I ho vam fer fins que es va descolorir tant que ja no deia res en absolut. Aleshores ja no feia falta: l’objectiu s’havia assolit, i noves proclames havien pres el relleu.

Article publicat a Vilaweb el 9 d'Octubre de 2015.

Per una València més "literària"

2015-08-11T11:19:00.001+02:00

L'any 1474 va eixir dels tallers de Lambert Palmart, al barri del Carme de València, el primer llibre literari imprés a la península ibèrica: les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria. A la Universitat de València se'n conserva un únic exemplar, que perviu com a testimoni silent d'un passat en què la innovació i la cultura literària eren clau en una ciutat rica.
Aquest podria ser un excel·lent punt de partida sobre el qual construir un pla integral que reivindique la València literària d'abans i d'ara mateix: difondre el Segle d'Or patrimonial i bibliòfil, potenciar l'edició actual, fer visible el talent dels nostres millors creadors, reforçar la feble xarxa de llibreries independents, innovar en l'àmbit bibliotecari, impulsar plans de foment de la lectura reals, tangibles, efectius, i generar circuïts i sinergies en el món del llibre i amb els veïns i visitants.
Turisme cultural, si ho voleu. Intern i extern.
Edimburg és un dels millors exemples al món de ciutat que s'estima els llibres, les lletres i l'edició, A hores d'ara impulsa un "barri literari" dins d'un pla d'actuacions en aquesta línia global i sostingut en el temps. Seria factible, una iniciativa semblant al cap i casal? Les autoritats valencianes han viscut durant les últimes dècades d'esquena (quan no directament enfrontades) a la lletra impresa. Tenim un món per descobrir, està (quasi) tot per fer! Posats a somiar en transformacions positives dins de l'onada revitalitzadora que vivim, fixem-nos en models d'exit com el d'Edimburg i siguem ambiciosos en la construcció d'una ciutadania més culta. València i els valencians bé ens ho mereixem.
Recursos (i no em referisc als diners) no ens en falten.

La dificultat de ser adult

2015-02-09T09:40:00.000+01:00

“Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: ‘Bon dia, nois. Com està l’aigua?’. I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira a l’altre i fa: ‘Què collons és, l’aigua?’.” Amb aquesta paràbola arrancava David Foster Wallace, tres anys abans de suïcidar-se, el seu parlament en l’acte de graduació d’una promoció de joves al Kenyton College. El que segueix és una reflexió sense “collonades retòriques” de la quotidianitat que els espera, als joves, en el seu trànsit a la vida adulta. De la realitat més òbvia, que és sobre la que més costa parlar. Sobre la vida. Sobre l’aigua.

Hi ha llibres breus, i d’altres infinits. L’aigua és això és un volum, deliciosament editat per Periscopi, que no s’acaba mai, malgrat l’aparent senzillesa. Hi passem ràpides les pàgines, de text escàs, però les idees s’acumulen, el cap ens fa voltes. Hi tornem de nou. I passem les pàgines més a poc a poc. Subratllem, prenem notes, reflexionem. I amb cada relectura ens queda la sensació que no l’hem acabat de digerir encara complet. Com la vida mateixa.

Article publicat a Levante-EMV el 31/01/15

Reivindicació editorial

2015-01-11T12:03:00.000+01:00

La història de l’edició contemporània al País Valencià està dispersa en alguns articles, opuscles, catàlegs commemoratius i els blogs o hemeroteques de les webs respectives. Ens falta, però, una panoràmica global que pose en valor les vicissituds de segells grans i petits, dels actuals i els que han desaparegut, per copsar l’abast del que hem aconseguit en l’últim mig segle.

Precisament per aquesta mancança és més remarcable encara l’aparició de l’estudi de Santi Cortés sobre la història de l’editorial Tres i Quatre. A la primera part del volum hi trobem un repàs als orígens, que hem de buscar en els projectes de distribució bibliogràfica la Central del Llibre Valencià i Brot, i l’ajut d’Edicions 62. L’editorial naix el 1968, el mateix any que la llibreria homònima, i al llibre se’n ressegueixen les connexions i els atemptats, la censura i el guiatge de Joan Fuster. En la segona part, centrada en la trajectòria editorial, s’hi analitzen les col·leccions i les obres clau que configuren un catàleg que el 2013 va superar el miler de títols. Una iniciativa editorial en un sentit ampli, amb daltabaixos i clarobscurs, imprescindible per entendre l’evolució cultural al nostre país.

Publicat a Levante-EMV el 27/12/14.

Univers de rimes i imatges

2015-01-07T10:56:00.000+01:00

Entre els molts noms insignes de la il·lustració valenciana contemporània, un dels més reeixits, per la seua qualitat, originalitat i dedicació a la literatura infantil és sens dubte el de Paco Giménez. El seu treball és sempre un luxe per als sentits, i ho demostra una vegada més en l’últim àlbum de poesia per a infants (i no tant) que ha elaborat per a Perifèric Edicions.

Diversos i dispersos versos perversos dels universos posa rima i ironia als contes clàssics, amb una volteta de rosca. Així, per exemple, el gat amb botes s’acabarà menjant la rateta presumida després d’haver estat abandonat per un egoista marqués de Carabàs. I pàgina rere pàgina, els dibuixos potents de línia fina a tinta negra i roja ens mostren amb la mateixa elegància vaixells pirates imponents, bruixes malvades o asteroides que graviten al voltant d’una versió lliure d’El Petit Príncep. Tot sense reiterar mai els versos que acompanyen, sinó arredonint-los i complementant-los amb mestria tot i formant un univers propi. Ara que s’acosta el Nadal, aquesta obra multipremiada, desbordant de personatges extravagants, és una opció magnífica per compartir i gaudir en família.

Publicat a Levante-EMV el 29/11/14.

El nou mapa editorial al País Valencià

2014-11-23T11:52:00.000+01:00

Fa uns pocs mesos publicàvem "La 'revolució' editorial valenciana", que s'ha convertit ja en una de les entrades més consultades dels qui sobreviviu llegint aquest blog intermitent i (si més no, darrerament) caòtic.

Aquesta setmana, amb motiu de la segona edició de la Plaça del Llibre de València, Montse Serra ha publicat a Vilaweb un il·lustratiu mapa de les editorials del País Valencià on s'hi apunta entre d'altres dades d'interés que Totes les cançons parlen de tu, la primera llavor de Sembra Llibres, "acabarà l'any com a títol més venut del País Valencià i un dels més venuts a tot el país". Un impuls ben encoratjador per acarar nous reptes futus! Tot i algunes absències significatives al mapa, com ara Voramar, el segell en valencià d'Alfaguara; o el grup Tabarca-Marfil-Ecir; o Llibres de la Drassana, una de les bones sorpreses editorials d'aquest prolífic 2014; o Novapàtria i Germania, la primera una escissió recent de la segona; o Perifèric a Catarroja i d'altres projectes que estan sorgint i que donen vitalitat a l'edició valenciana i en garanteixen un futur divers i més ric. En tot cas, el mapa de Vilaweb és oportú per situar-nos, i una manera molt gràfica de veure com s'està reconfigurant el sector d'una manera força accelerada.

Us anime a escorcollar entre els títols que s'hi citen, perquè segur que hi trobeu novetats interessants. Per a mi va ser un descobriment conéixer l'edició d'El compromís amb la cultura, la història de Tres i Quatre a càrrec de Santi Cortés. Ahir mateix me'l vaig "firar" a la Plaça del Llibre i ja l'he començat. En parlarem amb més detall, segur, però de moment us deixe aquesta cita de Sanchis Guarner que he trobat a la pàgina 36:

Tant de bo la diversitat editorial actual provoque l'interés d'un públic lector més nombrós que el que hem tingut fins ara. I el llibre puga tenir, així, la "funció social" que remarcava Sanchis Guarner i que continuem necessitant.

L'edició "imprescindible"

2014-11-08T13:13:00.001+01:00

El sector editorial en llengua catalana és relativament jove. Entre els segells que continuen actius, el gros dels veterans a Catalunya (amb el permís de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, una de les editorials més antigues del món, i de Proa, que data del 1928) té l’origen en la lluita antifranquista dels anys 60 i 70. Al País Valencià, l’edició contemporània arranca amb 3i4 l’any 62, i sobretot en els 80, al caliu de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. A les illes Balears, Moll ha estat durant 80 anys l’estendard de l’edició, i una empresa referent de la cultura catalana en conjunt. Ara, en aquest final d’etapa de tantes coses, anuncia que plega. Però no quedem orfes.
Francesc de Borja Moll va publicar el primer dels 24 volums de l’Aplec de Rondaies Mallorquines l’any 1934, i continuà amb una fita filològica ambiciosa i cabdal: el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) iniciat per mossén Alcover i que comptà amb la col·laboració, entre d’altres, de Manuel Sanchis Guarner. Només la grandesa d’aquestes dues iniciatives fundacionals ja justifiquen l’estupor amb què s’ha rebut en el sector la notícia del tancament. Una notícia d’altra banda previsible, ja que Moll arrossegava tres anys en concurs de creditors i havia intentat reconduir la situació mitjançant campanyes de micromecenatge o de subscripció al “Cercle d’amics de l’editorial Moll”. Una crida d’auxili als lectors que ha estat insuficient per a salvar el compte de resultats. El canvi de seu a una nau més gran, la costosa reimpressió en paper del DCVB (tot i que està disponible de fa una dècada en format digital) i la davallada de vendes del seu fons i de la xifra de negoci tant de la distribuïdora com de la llibreria que gestionen expliquen en bona mesura la situació insostenible a què s’ha arribat. També la política hostil del govern de les Illes amb la llengua pròpia, no ho oblidem. Siga com siga, la realitat és molt tossuda, i els directius de Moll anunciaven aquests dies amb el nus a la gola que donen per acabada una etapa en què ja no es consideren “imprescindibles”.

El tancament de Moll (editorial, llibreria i distribuïdora) coincideix en el temps amb la fallida, a Catalunya, de la distribuïdora Firex21, que representava els catàlegs de Barcino, Castellnou o Meteora, entre d’altres. I les editorials valencianes Marfil, Ecir i Tàndem, en situacions econòmiques límit també, s’han venut les marques i els fons respectius aquest 2014. Senyals inequívocs, tots, que el sempre reduït “negoci” del llibre minva sense remei en un context de fusions, absorcions i transformacions a hores d’ara imprevisible. Malauradament, haurem d’estar preparats, empresarialment i socialment, per superar els sotracs amb què “el mercat” fa caure iniciatives culturals que créiem sòlides, intocables, eternes. Davant la inevitabilitat dels fets, cal, sobretot, salvaguardar el fons bibliogràfic i mantenir accessibles al públic d’alguna manera totes les obres i col·leccions que continuen tenint vigència avui.
No obstant tot això, també hi ha llum enmig de les tenebres. El camí obert per Moll des dels anys 30 ha donat bons fruits, i a hores d’ara existeixen a les Illes altres llibreries, distribuïdores i també editorials com ara El Gall, Documenta Balear o, més recentment, Arrela, que continuen apostant per l’edició en català en condicions difícils. Cauen emblemes, com en el seu dia va desaparéixer la totpoderosa Gregal a València, però sorgeixen referents nous que demanen també la nostra atenció. En l’habilitat empresarial (i l’encert literari) dels editors i en la mà dels lectors còmplices està la continuïtat d’aquestes i altres propostes que, en conjunt, sí que ens són imprescindibles.

Article publicat al Quadern d'El País el 29/10/14.

Primavera negra

2014-11-05T09:47:00.000+01:00

Qui desitge seguir les peripècies de l’inspector Miquel O’Malley, plaer ben recomanable, haurà de regirar catàlegs en tres editorials distintes. I és que una de les característiques de l’obra de Juli Alandes és la dispersió: les sis obres que ha publicat estan cadascuna en un segell, i la pròxima, flamant premi Andròmina, incrementarà la llista. Paga la pena, però, resseguir la trajectòria d’aquest autor, una de les veus literàries més remarcables a casa nostra.

A La mirada delcocodril, el lector s’hi trobarà amb dos plànols narratius aparentment inconnexos. Des d’Àfrica ens arriba la història en primera persona del Cocodril, un franctirador, un sicari, un assassí a sou que sap observar, esperar, camuflar-se i actuar quan cal amb discreció i precisió. A València, immersa en els convulsos dies de la Primavera Valenciana, flueixen uns diàlegs vius en què, a banda de conspiracions molt fosques, els personatges no estalvien crítiques a la megalomania provinciana dels nostres governants i a la corrupció institucionalitzada: “Els lladres més grans ningú no els ha molestat encara. I es creuen fora de perill”. Alerta: enganxa.

Article publicat a Levante-EMV l'1/11/14.

Els dorments

2014-10-31T13:48:00.000+01:00

Vicent Pascual és un autor clau en la difusió del valencià a l’ensenyament. Creador, ja en l’època de l’extinta Gregal, de llibres de text i d’un popular diccionari que ha acompanyat hores d’estudi a milers d’alumnes d’una generació sencera. Juntament amb aquell material lexicogràfic insubstituïble, l’escriptor de Silla ha fet també incursions en l’univers narratiu. Amb comptagotes, però amb un èxit espectacular: El guardià de l’anell és una de les novel·les valencianes més venudes (i llegides) de tots els temps. Aviat és dit!

Potser per això sobta l’escàs ressò que ha tingut la seua quarta novel·la en trenta anys: Els dorments, un magnífic relat coral amb tocs de ciència-ficció i misteri ambientat en un passat inconcret que ens recorda poderosament el present. Quatre joves amb habilitats especials i una missió per acomplir s’han de reunir per buscar els seus orígens i trobar el seu destí. “No s’han d’obeir les lleis que dicten els poderosos en el seu propi benefici”, diu Frad, el protagonista, i amb aquesta filosofia resoldran les injustícies que troben al seu pas en un regne dominat per un duc sense escrúpols. Una crida a la rebel·lió contra l’immobilisme, una gran lectura.

Article publicat a Levante-EMV el 27/09/14.

El (merescut) premi a Banville

2014-10-24T13:42:00.000+02:00

El premi príncep d'Astúries de les Lletres que es lliura avui a John Banville m'ha fet recordar aquella època preciosa en què vam fer petites proeses editorials al País Valencià. Com quan començàrem a treballar llançaments internacionals en català alhora que els segells en castellà, una coordinació no sempre senzilla, tot siga dit de passada...

Un dels primers (si no el primer) va ser al setembre de 2006, quan, en la meua etapa a Bromera, incorporàrem un autor aleshores desconegut a casa nostra. La novel·la El mar, de John Banville, es va publicar amb l'aval pel premi Booker i amb unes crítiques superlatives. La lectura et fascinava per l'elegància de l'escriptura, per la bellesa de cada frase precisa, per l'atmosfera tan ben recreada per l'autor irlandés. Vam lluitar molt pels drets d'aquell títol, que amb el temps ens va obrir moltes portes, portes que en aquell moment anhelàvem obrir.

Sol·licitàrem els drets abans que guanyara el Booker, i aquest "detall" va ser decisiu per guanyar la partida a les editorials més potents (i avesades a negociar drets internacionals) que després de la resolució del guardó se'n van interessar. Finalment, feliçment, vam guanyar la disputa. Era una aposta literària. L'èxit de públic, entrada a les llistes de bestsellers inclosa, ens va sorprendre a tots. També a Herralde, que fins aleshores havia publicat un bon grapat de títols de Banville que no havien tingut vendes signiticatives. Aquella backlist, pel motiu que siga, no ha funcionat tampoc a posteriori.

La tardor de 2006 (fa ja 12 anys!) vaig conéixer John Banville per primera vegada: vam compartir una multitudinària roda de premsa amb Jorge Herralde, i dinar i entrevistes on hi abocava el seu enginy i un bon humor que captivava també en la distància curta. Poc després, l'estiu de l'any següent, va tornar a Barcelona, en aquesta ocasió per presentar-nos el seu 'alter ego' Benjamin Black. L'editava Alfaguara, que aleshores no formava part de Penguin Random House i estava sota la batuta literària de Valerie Miles.

L'octubre de 2010 Banville tornà a Barcelona per promocionar Els infinits, de la mà d'Herralde (el Banville "literari" el publicava Anagrama; el "Black" comercial, Alfaguara). La foto que acompanya aquest apunt és d'aquell dinar, vertaderament inoblidable, com tots els moments que vam compartir.

De nou, a la tardor del 2011, coincidírem en un altre dinar a Madrid amb els nous responsables d'Alfaguara. Promovíem A la recerca de l'April, i en aquell àpat començà a gestar-se el canvi d'editorial en castellà: en endavant, tant Banville com Black han publicat a Alfaguara. El català era, de fet, una de les poques llengües del món en què havíem aconseguit editar en un únic segell les dues facetes de Banville.

No hem tingut ocasió de coincidir de nou, i potser ja no hi haurà excusa per fer-ho en el futur. Siga com siga, l'he continuat llegint (tot i alguna irregularitat que hem de perdonar) amb el mateix plaer que la primera vegada. Banville és un dels grans escriptors del nostre temps, i per a mi ha estat un honor insuperable haver-ne estat editor seu.

Odi a les llibreries

2014-09-27T13:13:00.002+02:00

“Això nostre no és crisi, sinó setge.” En els mesos previs a la polèmica cíclica que envolta els llibres de text cada inici de curs escolar, el Gremi de Llibreters de València va fer públic un article dur que, malauradament, no ha generat el debat que mereixia. Els llibreters hi assenyalen sense pèls a la llengua un conjunt de “mals hàbits institucionalitzats” que agreugen la delicada situació que travessen. I entre aquestes pràctiques nefastes apunten la venda directa a les AMPA dels llibres adreçats a l’educació, amb descomptes que només són possibles suprimint intermediaris. La baula més feble, “prescindible” en aquest combat desigual, sembla ser la de les llibreries.
La queixa dels llibreters té lògica: si els editors venen els llibres de text directament a les AMPA, dificulten que pares, mares i els joves hipotètics lectors entren als seus establiments. I si els compradors potencials no tenen l’hàbit de visitar la llibreria ni tan sols a l’inici del curs, com trobaran les propostes literàries que fan aquests editors? Aquesta dinàmica perversa, que compta amb l’aprovació tàcita de l’Administració pública, ja que el negoci o transacció es genera en els mateixos centres, aboca moltes llibreries a una situació límit.
Antigament (parlem de fa 10 anys, potser 5), la venda del llibre de text al setembre ajudava a quadrar els comptes de resultats de moltes llibreries petites i mitjanes. Amb els ingressos d’aquelles jornades esgotadores podien pagar lloguers o hipoteques i sous dels mesos en què la clientela no fa reserves ni cues, que eren (i són) la majoria. En el context actual, però, amb els bancs de llibres, la reutilització, les promocions de grans superfícies, la digitalització i un llarg etcètera d’entrebancs, el volum que aporta el llibre educatiu ha minvat de manera considerable per a moltes llibreries independents, que només fan caixa amb la venda de les lectures prescriptives que no facilita l’AMPA a l’inici del curs i amb la rara avis que en el món del llibre anomenem genèricament “lector” o “lectora”.

Cal, doncs, conscienciar pares i mares de la necessitat que els fills (i ells mateixos) tafanegen entre els prestatges de les llibreries; ens cal replantejar la relació entre editors i llibreters per a generar complicitats i no competència; i ens cal, també, impulsar accions des de les llibreries per a seduir d’una manera més eficaç els lectors. “És que la gent no llig”, ens repetim constantment al sector, però si no ens plantegem vertaderament per què no llig tant com ens agradaria, què els oferim i com els ho oferim i reconsiderem la manera com tractem de captar la seua atenció, la situació no millorarà per a ningú.
En aquest petit gran país nostre no ens podem permetre el luxe de perdre les llibreries com a espais de difusió de la cultura i de la llengua pròpies, que també ho són o poden ser-ho. La literatura en valencià no es ven als hipermercats (sovint, ni s’hi troba), ni s’hauria de vendre tampoc mitjançant les AMPA. Necessitem la veu i les recomanacions de llibreters desperts, actius, propositius, que programen actes atractius, que generen xarxes de complicitats i que cooperen amb el teixit associatiu més pròxim. Umberto Eco escrivia dies enrere en L’Espresso una oda breu al llibreter, i destacava la diferència que hi ha “entre l’experiència de demanar un llibre en la web d’Amazon i la de passar temps fullejant llibres en una llibreria, descobrint títols dels que mai havia sentit a parlar i sol·licitant els consells del llibreter”. Reivindiquem la figura d’aquest llibreter en perill d’extinció, no la dels que expenen volums com podrien proveir-nos de qualsevol producte de consum, sinó la dels llibreters amb ofici que coneixen les nostres dolences i són capaços de receptar-nos lectures per a curar-nos el mal de l’ànima. Us necessitem. Per salut.

Article publicat al Quadern d'El País el 25/09/14.

Cara a cara

2014-08-10T12:37:00.002+02:00

El 25 d'abril, diada nacional dels valencians, entre Sant Jordi i la Fira del Llibre i coincidint amb la presentació de Sembra Llibres a la pàtria petita, és a dir, al poble que l'ha vista nàixer, el diari ARA publicava aquesta entrevista "cara a cara" amb Xavi Sarrià, en el suplement Ara Play. És una pàgina molt especial, que va quedar una mica sepultada per l'allau de novetats d'aquelles jornades intensíssimes de promoció de la nova editorial. Per això, em plau rescatar-la ara i ací i compartir-la amb vosaltres.

M'encanta la il·lustració, obra de Danide!!
(Podeu llegir l'entrevista punxant la imatge.)

Vivim, malgrat tot

2014-07-28T12:55:00.003+02:00

L’estiu és aquella època en què llegim moltes de les obres que hem aparcat durant la resta de l’any per falta de temps. Aquesta és, si més no, la teoria. Fóra bo que, entre bestsellers de moda i premis de temporada, hi deixàrem espai per a la lectura pausada i la reflexió crítica. Cesk Freixas, cantautor d’una sensibilitat exquisida, ens ho posa fàcil amb una obra singular editada per Tigre de Paper.

Paraules per a Gaeta està conformada per 150 textos breus que podem llegir en l’ordre que decidim, altern i lliure, i fruir en qualsevol moment com si foren caramels al paladar; el seu sabor, dolç o amarg segons la temàtica, ens acompanyarà durant hores i potser dies. Unes línies, un paràgraf, una pàgina a tot estirar per reflectir-hi pensaments, sentiments, fragments de vida, de lluites socials, de la política de classe, de l’amor, de la poesia que ens fa alçar-nos, del país que tenim o anhelem. “Vivim, malgrat tot. I aquesta és la vostra gran derrota”, ens diu Cesk. Gaeta és “el que vulguis que sigui, l’espai de temps que encara no hem viscut”. Un lloc per anar de vacances i instal·lar-s’hi una temporada. Un destí infal·lible.

Publicat a Levante-EMV el 26/07/14.

Educació lectora i literària en el segle XXI

2014-07-15T10:45:00.001+02:00

Ja està obert el termini de preinscripció a la primera edició del Diploma d'Educació Lectora i Literària en el segle XXI que impulsa la Universitat de València en col·laboració, entre d'altres, amb l'AEPV i FULL (Fundació Llibre i Lectura).

Es tracta d'un postgrau que es presenta com "una formació especialitzada i professionalitzadora del professorat tant per als futurs mestres d'educació Infantil i Primària com per als mestres en actiu dels nivells educatius que no han tingut oportunitat d'aprofundir en els coneixements per a l'educació lectora i literària en el context actual. Els objectius principals d'aquest diploma d'especialització són, entre altres, a reflexionar sobre el fet de llegir, aprofundir en la didàctica de la lectura en els diferents nivells educatius, desenvolupar i millorar la competència lectoliterària docent i dels diferents nivells professionals de l'ensenyament de la literatura i la lectura, així com promoure pràctiques innovadores de recerca i millora professional."

Hi farem una petita aportació docent dins del mòdul Agents i factors implicats en l’educació lectora i literària. Trobareu més informació del curs en aquest enllaç.

La bombolla dels premis ha esclatat

2014-07-04T17:05:00.000+02:00

"Fins fa poc, cada institució, cada poble, cada vil·la gran o menuda volia disposar (i disposava) del seu certamen literari propi. Si no tenies un auditori, una piscina coberta i un guardó de poesia o narrativa (els més ambiciosos abraçaven també l’assaig i el teatre) no eres ningú en l’imaginari que imaginaven. I així, encadenant flors naturals i sopars amb parlaments grandiloqüents funcionaven les coses, fins que un dia un regidor de Cultura va suplicar als membres d’un jurat, lletraferits reunits per a l’ocasió, que deixaren deserta alguna de les modalitats que debatien. “Qualsevol”, en concret. No havia llegit ni una sola línia del mig centenar d’originals presentats (cap gènere no l’atreia tant per a fer aquest pas), però necessitava compensar partides pressupostàries i retallar, retallar, retallar.
D’aquesta manera detectàrem el principi del final de la bombolla dels premis literaris. Un primer avís al qual s’hi van sumar prompte altres fórmules d’estalvi, com ara la baixada de dotacions, la supressió de modalitats, el canvi d’editorial privada a publicació local semiclandestina, la mort silenciosa per inanició d’un bon grapat de certàmens i una derivada enginyosa: la reconversió a biennals de guardons que fins aleshores es convocaven cada any. I enteneu “biennals” en un sentit ampli: bé pot ser cada dos anys o, senzillament, mai més.
Seria veritablement il·lustratiu fer un mapa complet dels premis que han desaparegut al nostre país en els últims anys sense deixar rastre ni provocar laments: el Far de Cullera de narrativa juvenil, els Vila d’Almassora, el Bancaixa de Narrativa Vicent Andrés Estellés, el Vila de l’Eliana, el Vila de Teulada, els Ciutat de Borriana, l’Empar de Lanuza de Meliana, el de narrativa juvenil Ciutat de Benicàssim, els Ciutat d’Elx, el premi de novel·la juvenil La Safor, que va ser flor d’un any... I hi podríem incloure, entre molts més que deixem pel camí, l’Enric Valor infantil que va prometre la Diputació de València ara fa dos anys “per unanimitat dels partits polítics presents en la Corporació” i del qual no hem tornat a tenir notícia. Deu ser que, una vegada venuts els titulars i la foto, ja s’havia assolit l’objectiu.

Alguns, com els de Vila-real o els Ciutat de València, han esborrat gèneres de les bases i han reduït la dotació econòmica fins un 70 %. El veterà Ciutat d’Alcoi de teatre ha passat de literari a “projecte de producció escènica”. Els Soleriestruch de Castelló de la Ribera canvien enguany de nom i han provocat la dimissió del jurat i l’eixida de l’editorial (Bullent) que els publicava. Però el desficaci i la desfeta van més enllà. N’hi ha, de premis, com l’Enric Valor de la Diputació d’Alacant, que estan pendents de lliurar-se des del mes de febrer [[actualització: aquest dimarts es van lliurar, per fi]], i d’altres que, senzillament, no s’han convocat encara al juny: el Carmesina, un referent infantil; el Xaro Vidal de Carcaixent, sense notícies des del 2012; els juvenils de Paterna; els Ciutat de Xàtiva o el de literatura eròtica de la Vall d’Albaida, un guardó singular que “per falta de pressupost” s’anuncia ara biennal.
Haurem de reconéixer que s’ha abusat del recurs dels premis a obra inèdita, però no oblidem que són l’únic suport de moltes institucions en la literatura pròpia. Més enllà d’això, en massa casos no hi ha res més. Fixem-nos, si no, en els pressupostos del cap i casal. Quan desapareixen, els nostres governants deixen, ras i curt, de promoure la literatura i la lectura en valencià. Ara que els premis van de davallada, convindria repensar l’estratègia i recordar que hi ha moltes alternatives útils: des dels plans municipals de foment lector ben dissenyats fins a la creació de circuïts de presentacions, clubs de lectura, programes d’estímul a la difusió del llibre en l’àmbit local o comarcal o la potenciació de guardons de la crítica a obra publicada, amb repercussió social i en vendes. I, ben muntades, aquestes accions també permeten incloure el moment estel·lar dels discursos polítics... amb foto inclosa!"

Article publicat al Quadern d'El País el 26/6/14.

Lluitant contra l'oblit

2014-07-03T11:35:00.002+02:00

Avui es compleixen 8 anys de l'accident del metro de València, una tragèdia que va acabar amb la vida de 43 persones i en va deixar 47 més greument ferides. 8 anys després, encara hi ha moltes incògnites per resoldre, i continuem sense responsables polítics ni de cap tipus. Aquesta és la taca més negra en el negre expedient del partit que ens omnigoverna. I tot això que ha passat durant aquests 8 anys s'ha de conéixer, s'ha d'explicar, s'ha de difondre i continuar generant debat.

Amb aquest objectiu, a Sembra Llibres treballem amb la periodista de Levante-EMV Laura Ballester per traure al mes de setembre el primer volum sobre l'accident del metro de València, una història que s'havia d'escriure i s'havia de publicar. És una obra necessària. Si més no, nosaltres necessitem que quede escrita, impresa i a l'abast dels lectors que vulguen prendre consciència amb una obra rigorosa i panoràmica. Perquè, tots junts, Lluitem contra l'oblit.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre l'obra que preparem.

I en els enllaços següents, alguns dels primers comentaris que ja ha fet la premsa:

"Sembra Llibres publicarà 'Lluitant contra l'oblit'...", diari ARA (també ací)
"L'accident del metro de València explicat en un llibre", El Punt Avui.
"'Lluitant contra l'oblit', un llibre periodístic sobre l'accident del metro de València", Vilaweb.
"La periodista de Levante-EMV Laura Ballester publica un libro...", Levante-EMV.
"Publiquen un llibre sobre l'accident del metro", diari Turia.
"La periodista Laura Ballester publicará un libro...", Europa Press.
Entrevista amb Laura Ballester a Levante TV (minut 15,30)

I aquest perfil sobre Laura Ballester, per Salvador Enguix:

"Laura Ballester y el periodismo", La Vanguardia.

Lluitant contra l'oblit arribara a les llibreries el 12 de setembre. Mentrestant, continuarem mostrant el nostre suport a les víctimes de l'accident. Avui tenim una ocasió magnífica per estar al seu costat i reivindicar justícia i dignitat. A les 19h, tots i totes a la plaça!

Arrels

2014-06-23T15:27:00.001+02:00

Malgrat la crisi, al País Valencià estan sorgint iniciatives editorials ben interessants. I no sempre independents i/o petites (que no són necessàriament sinònims). El Grupo SM acaba d’engegar un projecte que vol fer visible el seu arrelament al territori mitjançant el segell SM Arrels. A banda de la línia de llibre de text nova que s’aixopluga sota aquest paraigua, hi ha també, per primera vegada, una oferta literària específica per al mercat valencià, i amb autors valencians de renom (Enric Lluch, Teresa Broseta, Francesc Gisbert, Mercè Climent, Pepa Guardiola...).

Joaquina Barba obri la nova col·lecció “El Vaixell de Vapor” d’SM Arrels amb ClarianaParc, una novel·la de la sèrie Blava adreçada a lectors a partir dels 7 anys i protagonitzada per Enric, un xiquet poruc i insegur que se sent atret per la llegenda d’un misteriós parc d’atraccions que, segons conten, va aparéixer i desaparéixer anys enrere de manera inexplicable. És així com una nit de Sant Joan, quan diuen que tot és possible, la màgia empenta Enric a viure una aventura amb una ballarina, un mico i dos bessons que l’ajudaran a superar les seues inseguretats.

Article publicat a Levante-EMV dissabte 21/6/14.

Mètodes 'infal·libles' per a fomentar la lectura

2014-06-17T14:17:00.000+02:00

Entre els diversos reptes que hem d’acarar conjuntament pares, mares i professorat està el foment de la lectura com a eix vertebrador de la maduresa cognitiva dels infants. D’una banda, és important la tria i la manera de presentar i recomanar les lectures prescriptives que integrem en el currículum educatiu i en el pla lector del centre. Són títols seleccionats amb criteris didàctics i/o pedagògics que els faran créixer des d’un punt de vista intel·lectual, que generen debat, reflexió i aprenentatge a l’aula. D’altra banda, però, per promoure amb més efectivitat la lectura entre els infants necessitem el complement imprescindible en l’àmbit familiar, on hem d’estimular la lectura sobretot lúdica, la que els atrapa pel pur plaer de llegir, la que comenten en els amics en el seu temps de lleure, la que ompli d’aventures i estímuls el seu dia a dia. I com ho aconseguim, això, a casa?
Per provocar que el cuquet de la lectura els pique la curiositat, hem de desplegar un ampli ventall de recursos, i fer-ho de manera gradual, amb constància, paciència, esforç i sumant complicitats. El programa LECXIT que impulsa la Fundació Jaume Bofill disposa d’un recurs gratuït per a les famílies: El mètode definitiu per tenir fills lectors. Sota aquest títol pretesament provocador hi trobarem indicacions i consells (que no són miraculosos) perquè pares i mares fomenten la lectura en coordinació amb els centres educatius.
D’entrada, el més efectiu sempre és l’exemple: que ens vegen llegint. És difícil, tot i que no impossible, fomentar l’hàbit lector en una personeta (fill o filla) si no prediquem, poc o molt, amb l’exemple. Lectura de llibres, és clar, però també revistes, guies de viatges, periòdics, suplements dominicals, còmics… En qualsevol suport o format, en paper o digital, a qualsevol hora del dia i sense necessitat d’excusa prèvia. Han de veure els llibres accessibles, repartits per diverses estances de la llar, provocant-los sempre a mà, disponibles per ser oberts i gaudits. A casa hem de donar llibertat absoluta per a la tria de títols. No importa si ens sembla que són fluixos o de poca qualitat literària. Són ells qui s’han de sentir seduïts per aquell llibre, no nosaltres. El que vertaderament ens ha de preocupar és que s’ho passen bé llegint aquestes obres, perquè un llibre els conduirà a un altre, i un altre al següent i així, si tot va bé, fins que interioritzen la necessitat que tenim tots els lectors de completar les nostres jornades amb una estona de lectura gratificant.

Publicat a El Diari de l'Educació, de la Fundació Jaume Bofill, l'11/6/14.

Quins llibres comprem (i on) els valencians?

2014-06-12T10:57:00.000+02:00

Fa uns anys, en una reunió protocol·lària (és a dir, sense contingut real) amb una persona que estrenava càrrec en l’organigrama de la Generalitat, els editors plantejàrem, una vegada més, la necessitat d’emprendre accions urgents per a fomentar la lectura en valencià. La resposta política a l’altra banda ja avançava una gestió vàcua: “I què puc fer jo, per la lectura?”. Pel to quedava clar que no demanava ajuda o idees al sector; senzillament havia decidit que no faria res en absolut. I així va ser, tot i que la cosa llibresca era competència directa seua. Aquest és el nivell que hem tingut quan encara disposàvem d’alguns euros al calaix comú…
El panorama, és evident, no ha millorat. En l’actualitat ni tan sols s’elaboren enquestes sobre hàbits de lectura i compra de llibres al País Valencià. Sense dades, el problema (per a ells) desapareix. Aquells estudis, però, tot i les seues mancances, ens permetien constatar que, el 2010 (última dada disponible), només un 3,8% llegia habitualment en valencià. Potser continuem estancats en aquest percentatge ridícul. Però, és clar, què hi pot fer un govern... sinó deixar de pagar enquestes incòmodes?
Dit això, fem autocrítica. No solament ens calen investigacions anuals sobre l’evolució dels índex de lectura i el comportament dels usuaris; necessitem també, en paral·lel, informació puntual, quotidiana, que reflectisca el comportament real dels lectors en la nostra llengua. Sobta, i molt, l’absència d’un instrument tan senzill (i econòmic) com les llistes de vendes dels llibres en valencià. Cap mitjà, ni cap institució ni organisme ni associació ni gremi elabora o publica una relació dels títols que més se sol·liciten a les llibreries del nostre país. I no es tracta només d’una eina prescriptiva útil per als lectors, que poden (o no) guiar-se pels gustos d’altres lectors, sinó també una manera d’evidenciar el que de vegades queda massa silenciat: que el llibre en valencià també es ven, que té compradors, que batega i té vida, present i futur. Que (pocs o molts) té lectors.
I en podria tenir molts més si aquests lectors trobaren els títols amb més facilitat. En moltes poblacions del nostre país ni tan sols no hi ha llibreries, només papereries o quioscos on la presència d’obres en llengua pròpia és encara més testimonial que a les grans superfícies. Les biblioteques públiques i els centres de lectura del nostre país podrien suplir aquesta carència exhibint als usuaris les novetats en valencià i mitjançant en la possible venda, a l’estil del programa pilot que durà a terme la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya a partir de la tardor. Alerta! No s’hi proposen vendre llibres a les biblioteques, sinó vehicular-ne les comandes mitjançant convenis amb llibreries de proximitat. A priori, una proposta positiva interessant.
Conéixer l’oferta i tenir-la a l’abast. Visibilitat i accessibilitat. Aquests són dos dels reptes principals que ha de superar el llibre en valencià. Desentesa l’Administració pública de les seues responsabilitats (allò de protegir la llengua i la cultura pròpies, etcètera), la pilota està clarament a la nostra teulada. Ja que no tenim pressupost, fem bon ús del recurs que més bé caracteritza el sector: la creativitat.

Article publicat al Quadern d'El País el 29/5/14.

La "revolució" editorial valenciana

2014-06-03T13:38:00.005+02:00

Els últims mesos, Alfons Garcia ha publicat a Levante-EMV uns articles ben interessants i recomanables per seguir l'evolució dels moviments (alguns, inexplicablement silenciosos) que s'estan produïnt en el sector editorial valencià i que estan revolucionant el panorama d'aquest segment cultural que hauríem de considerar socialment i políticament estratègic.

Sota una aparença estàtica (en els anys precedents hi havia hagut pocs actors nous) es precipiten ara canvis que s'albiren transcendents. Si ens remuntem uns mesos enrere, Alfons Garcia es feia ressò d'"El abismo del libro valenciano", que seguia l'ERO en què Bromera va reduir la plantilla. Al febrer d'enguany compartia l'anunci de la creació de Sembra Llibres ("Una nueva editorial agita el mundo cultural") i, al poc, ens recordava que "el llibre digital no parla valencià". Aquest divendres, finalment, publicava un reportatge de gran interés, notícies que corrien de boca en boca al "mundillu" però que encara no havien trobat altaveu en cap mitjà (si més no, jo no ho he vist enlloc): "La fábrica de libros se revoluciona" (si punxeu la imatge, podreu llegir-lo en aquest escaneig pedestre).

A l'article comenta projectes emergents i d'altres que es refermen (posa els exemples d'Andana, Onada i Sembra) i, sobretot, les incorporacions que realitza Tabarca (una veterana editorial, hereva en part del catàleg de Gregal, que no mostra signes de penúria econòmica) que evoluciona i creix per convertir-se en un grup editorial. Hi posa com a exemples la compra de dos segells amb llarga tradició que travessaven un moment delicat: Marfil i Ecir. "Incluso no descarta una tercera incorporación", afig encara el periodista, i ens deixa amb la incògnita. Estarem atents, perquè hi ha més segells en la corda fluixa…

Però, com s'afirma a l'article, el sector també dóna mostres de dinamisme: iniciatives com la Plaça del Llibre (que torna a la tardor) i nous segells, als quals caldria afegir SM Arrels (filial del Grupo SM, que engega, entre altres projectes per al sector educatiu, "El vaixell de vapor" en valencià), el reforç literari que està vivint Voramar (segell d'Alfaguara per al País Valencià), el naixement d'El Petit Editor i encara alguna altra sorpresa que potser quallarà a curt termini.

Ara més que mai seria l'hora que vells i nous actors del món del llibre al País Valencià cooperarem d'una manera oberta i generosa per provocar complicitats, unir esforços i treballar més units per la sostenibilitat i el futur del malmés sector editorial autòcton. Ens cal molta reflexió (i acció) conjunta.

No vull tancar aquest apunt sense recomanar, una vegada més, el magnífic reportatge de Carles Fenollosa al Quadern d'El País, en el qual apuntava també fa unes setmanes algunes claus de la situació "entre la supervivència i la renovació".

Seguirem!

2014-05-28T16:33:00.001+02:00

Temps era temps (parlem de 2007) existia una editorial que es deia Mina. Però el món editorial es mou a un ritme voraç, i aquell prometedor segell va ser engolit pels canvis accionarials. Abans de desaparéixer hi va deixar alguna obra de no ficció remarcable, com la que avui ens ocupa, escrita per dos bons periodistes i que corre camí de ser considerada “de culte”.

Del sud duu un subtítol clarificador: “El País Valencià al ritme dels Obrint Pas”. No és un llibre sobre la història del grup, sinó, en paraules de Xavi Sarrià, “una explicació més del perquè, després de 300 anys de derrotes, la nostra cultura i la nostra llengua continuen més vives i fortes que mai”. Perquè mentre l’aventura de quatre joves de l’institut Benlliure quallava i trencava esquemes i fronteres, el país es transformava a colp de grans esdeveniments caríssims. Contra la vacuïtat i l’especulació oficials, cultura popular que batega amb força.

Aquesta nit Obrint Pas escenifica el seu últim combat al teatre Principal de València, recuperat així per al poble. El nostre reconeixement per tot el que han aconseguit, per totes les portes que han obert, i per tot el coratge que ens han transmés. Seguim i seguirem!

Publicat a Levante-EMV dissabte 24/5/14.

Literatura sense etiquetes

2014-05-05T10:10:00.001+02:00

Fixem-nos en la distribució de títols en una gran llibreria al País Valencià. L’espai més visible l’ocupen les novetats, aclaparadorament o exclusivament en castellà. Als laterals trobarem les seccions, posem per cas, de Best-sellers, Autoajuda, Viatges o Infantil. I en un raconet o en un lateral, poc visibles i en un nombre escàs, els llibres en Valencià (o Valencià/Català, o Otras Lenguas, o algun eufemisme o invent semblant). És una pràctica reiterada que s’ha estés com una taca d’oli tòxic a moltes altres llibreries mitjanes i petites: tractar els llibres en la nostra llengua com si foren un gènere en si mateix. Compacte. Uniforme. Tancat. Que no hi ha best-sellers en valencià? Ni llibres d’autoajuda, de viatges o infantils? Tampoc novetats? És que, potser, els llibres en valencià només se singularitzen per ser en valencià?
En els matisos trobem la riquesa, i és obvi que, d’obres en la nostra llengua, se’n publiquen de tots els gèneres i per a tots els gustos. Reduir tota la literatura que es publica en una llengua a una única etiqueta no només esdevé simplista i empobridor, sinó perillós amb vista al futur. Si partim de la certesa que un llibre en valencià, amb independència de les seues potencialitats concretes, acabarà invariablement en el seu gueto inamovible, que no creix ni s’eixampla siga quina siga la temàtica i l’oferta, quin estímul creatiu o promocional tindran autors i editors?
Posem el cas del llançament d’un escriptor de renom internacional: la versió en castellà ocuparà l’aparador i els espais centrals, i hi haurà piles amb volums des de terra fins l’altura de la mà del comprador. De la traducció en català, però, amb sort hi trobarem un exemplar clandestí o dos en una gòndola convenientment allunyada del centre de gravetat de les decisions compulsives dels lectors, envoltats de les seccions de cuina, pedagogia o esoterisme, tant fa, al mateix nivell (amb sort) que la literatura anglesa o italiana. Veritat que si el client bilingüe sabera que hi ha una versió catalana del mateix llibre, si els posàrem l’un al costat de l’altre en igualtat de condicions, potser (ens arrisquem en la hipòtesi) aconseguiríem que se’l comprara en català (i, contagiats d’optimisme amb aquesta teoria, se’l llegira també)? Però si això no ocorre ni tan sols en les obres que estan en les dues llengües simultàniament... quina presència podem esperar per a la literatura original en català, que només es publica en aquest idioma?
La lluita per fer visible (encara!) el llibre en la nostra llengua requereix obrir molts fronts alhora: s’han d’escriure bones obres, s’han d’editar i publicitar bé i se n’ha de facilitar l’accés al públic potencial. Les llibreries són empreses privades, que en circumstàncies com les actuals ho tenen magre per a tirar endavant, però també han de mostrar (i moltes ho fan, de fet) un compromís amb l’ecosistema cultural més pròxim, que l’ha de realimentar. Hem d’aspirar, tots plegats, a seduir els lectors pel contingut de les obres que publiquem, més que per la llengua en què estan escrites. Però necessitem combatre amb armes equiparables. No podem continuar depenent de la militància dels lectors. Hem de trencar esquemes caducs i normalitzar la presència del llibre en valencià a les llibreries, rescatar-lo de les prestatgeries més inaccessibles i motivar els lectors amb la diversitat editorial de què gaudim al nostre país. Que siguen ells qui trien. Potser ens sorprendríem de la resposta desacomplexada del públic.

Article publicat al Quadern d'El País el 22/4/14.

La potència dels somnis

2014-05-01T10:02:00.000+02:00

"El mes d’abril els editors posem a prova les nostres dots d’ubiqüitat. El dia següent a Sant Jordi, després de sobreviure a la intensa promoció prèvia i als 14 punts de signatures d’una jornada frenètica, vertiginosa, s’inaugurava la 49a edició de la Fira del Llibre als Jardins de Vivers de València. Sense presidents, consellers ni alcaldesses, aquest és el nivell polític que tenim per ací tot i tractar-se de l’esdeveniment literari més important de l’any al País Valencià. A Sembra Llibres ens estrenem enguany a la Fira, i vivim aquesta festa amb l’alegria de poder compartir fit a fit amb els lectors les nostres propostes literàries: les novel·les Totes les cançons parlen de tu, de Xavi Sarrià, i Vertigen, d’Esperança Camps i Empar Marco."

Així comença l'article que hem publicat a Núvol, amb impressions de l'estrena de Sembra Llibres en aquesta edició de la Fira del Llibre de València tan especial per a nosaltres. Podeu llegir-lo sencer en aquest enllaç: "La potència dels somnis".

Entrevista a La Vanguardia

2014-04-30T11:22:00.000+02:00

Ha passat quasi un mes des de l'últim apunt en aquest blog. Em disculpareu, però enguany hem tingut un abril especialment mogut... En els pròxims dies penjaré ací alguna informació interessant d'allò que s'ha publicat recentment. De moment, us deixe amb l'entrevista de Raquel Andrés a La Vanguardia: "Nace una nueva editorial en Valencia dedicada a la literatura en catalán".

Ens veiem a la Fira? Demà dijous presentem Llegir en Català a les 11h, i durant el matí Esperança Camps i Empar Marco signaran Vertigen. A la vesprada, Xavi Sarrià pren el relleu amb Totes les cançons parlen de tu. Si veniu, per allí estaré!