The Walking Dead, una de les sèries que, amb tan sols 13 episodis, ha aixecat més debat dels últims temps ha donat un positiu pas cap endavant. Només cal veure els primers cinc minuts del primer (i brillant) primer episodi on no es pronuncia cap paraula però, en canvi, ens expliquen moltíssim.

Visiblement cansats, s’han convertit en un grup coordinat de combat, nomès amb la mirada s’ho diuen tot, aquella que sorgeix de la experiència al camp de batalla. Aquells que esperaven una evolució dels personatges trobaran en el primer episodi bons motius per fregar-se les mans. La més esperada i allunyada fins ara de la obra original és la del no tan nen Carl, a qui tracten ja com un adult, capaç de responsabilitzar-se del grup i de foradar el cap a més d’un zombi.

La arribada a la presó promet un abans i després per la sèrie, de la mateixa manera que ho van ser als còmics. Tot i els somriures de satisfacció i els cops d’ànims a l’esquena, ignorant la sang que han deixat enrera, la tensió els hi tornarà als foscos túnels de la presó.

Haig de confessar que tenia especial curiositat per la arribada de Michonne,
personatge amb el que havien centrat part de la promoció per la nova temporada.
Però poca cosa sabem, a part que està a càrrec de la malalta Andrea,
i que sap utilitzar molt bé la katana. 
Amb un bon final d’episodi, The Walking Dead s’està acostant al que tots voliem que fos, una mescla justa d’intriga i acció, on fins i tots el petits detalls ajuden a créixer la sèrie. Quan, per exemple, Carl agafa menjar de gos i el seu pare li treu de les mans amb gest violent davant de tots. Deixa clara una cosa: encara són humans.

Tot i ser un dels millors personatges de la història de la televisió, Dexter no és una sèrie habitual a les entregues de premis ni, un cop acabi la sèrie a la vuitena temporada, no rebrà elogis unànimes per part de la crítica.
Part de la culpa, probablement, siguin les últim dues temporades, que van deixar fred a més d’un, després d’una temporada sublim com la quart, amb un d’aquells finals de temporada difícils d’esborrar. El llistó era tan amunt que era molt difícil aguantar el nivell.
Una tasca tan enorme com la d’aquesta temporada.
No seguiu llegint si no heu vist el primer episodi de la nova temporada

El cara a cara amb Debra obliga a Dexter a ser més ràpid que mai, a mostrar una mica l’obscur passatger que té a dins. Però el cop és tan impactant que no porta a la germana a una fe cega sinó a unes inevitables preguntes que acaben amb un terrorífic diàleg (Are you..a serial killer? -Yes). Una solució diferent hagués insultat la intel.ligència de Debra Morgan i de tots els espectador, símptoma evident que els guionistes estan disposat a tot i més en aquestes dues últimes temporades per posar punt i final a Dexter.

Sempre he cregut que el millor final per Dexter seria la seva mort, un destí gairebé inevitable donades les circumstàncies, però després d’aquest inquietant episodi els finals es multipliquen.
Bona senyal.

Demano disculpes anticipades però la meva contínua fascinació per la ficció británica arriba a un nou punt i a part amb Accused.
Estrenada ja la seva segona temporada després d’una pausa de dos anys, aprofito per revisars els primers sis episodis per gaudir i retrobar les bones sensacions d’aquell primer visionat.

Accused, com tantes d’altres britàniques, desprèn credibilitat per tot arreu. No cal rascar massa. Les cases sovint es presenten desendreçades, lluny d’aquella artificialitat i amb poques senyals de vida de la que estem mal acostumats. Els personatges no estan maquillats. És a dir, els coneixem de portes endins, o el que és el mateix, la seva veritat i realitat. No viuen en cases luxoses ni barris d’insomni.

Presentada sense cap vincle en comú entre els episodis que la història d’un acusat, Accused és basa amb guions sòlids i interpretacions extraordinàries. Costa no identificar-se amb les emocions que transmeten els personatges, el patiment, la injustícia i el dolor, de vegades justificat; altres cops amb el desig que la llei sigui justa.

Val a dir que Accused no es recordarà amb el pas del temps però dignifica la televisió britànica un cop més, i obliga a preguntar-se què es el que la resta fa tan malament com per no estar a l’alçada.

A aquestes alçades no podem obviar que les sèries britàniques s’han fet amb un lloc molt important dins la televisió. Ha sabut fer créixer els productes de dins a fora, partint sempre desde una bona base de guió i no allargant gaire o gens les seves temporades.

Així hem conegut Misfits, The Shadow Line, Exile, Dead Set, Extras, The Office, Black Mirror, Inside Men, Pshycoville o The IT Crowd. Són alguns exemples de produccions tan diferents com brillants. Però hi ha una sèrie que brilla tot i el seu marcat segell britànic: Downton Abbey

.

 La convivència entre les classes socials en una inmensa mansió ha posat d’acord a crítica i públic. Tot just ha començat la seva tercera temporada amb un meravellós primer episodi, pujant el nivell d’una segona temporada molt més fluixa que la primera. Però qualificar-la així no és menysprear-la, doncs tot i així, està molt per sobre de moltes altres.

És evident que Downton Abbey és un serial amb totes les lletres,  que viu de les desgràcies dels personatges, de la sort de cada un d’ells. Però definir-la així no li fa prou justícia.  Recupera un exquisit treball dels diàlegs, una ambientació immillorable i uns personatges descrits amb poques paraules.  Amb la seva primera temporada era impossible no deixar-se endur pel respecte, la educació i la humanitat, de vegades tan sols enfocada amb una mirada, que traspassen la pantalla.

Com deia abans, la segona temporada va afluixar amb trames secundàries que van convertir-se en principals com el conflicte entre John Bates/Anna Smith, que van allargar massa. Aquesta nova temporada recupera part de les essències perdudes pel camí amb possibles noves i interessants trames: la tornada de Lady Sybil i el seu marit, la insistència de Lady Edith,  l’honor perdut de Robert Crawley i el dubte si els diners es convertiran en un problema entre Lady Mary i Mathew Crawley.

La incorporació de Shirley MacLaine -tot i a vegades semblar massa teatral- per donar resposta a la brillant i genial Maggie Smith (que segons va dir, anirà desapareixent de la sèrie) és un motiu més per tornar a Downton Abbey i no voler tornar.

Sons Of Anarchy comença la nova temporada a gran velocitat ,com no podia ser de cap altre manera. Amb un final una mica decepcionant després de la tensió acumulada durant tota la quarta temporada, la sèrie creada per Kurt Sutter inicia un nou tram que promet ser tan brillant com els altres.

Alerta Spoiler. No seguir llegint si no heu vist el primer episodi de la cinquena temporada.

La última seqüència de la darrera temporada ens mostrava a Jax sentat ja com a president amb Tara convertida ja amb la gran reina de SAMCRO, la herència perfecta i renovada d’una Gemma, ara desgastada, dolguda i tan ferida que promet ensenyar les ungles a la que pugui.  Un canvi de cicle tan necessari com perillós.

Jax es mou per una fina línia que el separa del precipici coneixedor de tots els secrets i esperant el moment exacte per desfer-se de Clay Morrow (Ron Perlman), un animal que es llepa les seves ferides, ja molt identificables, però que guarda més d’una carta amagada a la màniga.  Mig mort pot ser més perillós.

Un relleu antagonista que ha heretat Harold Perrinau (Michael de Perdidos) en un personatge per fregar-se les mans i que té tots els números per ser un dels personatges de tota la temporada televisiva. I això que a Charming les hem vist de tots colors. La escena amb el pobre Tig (Kim Coates) és de posar-se les mans al cap.

Un bon fitxatge, com el de Jimmy Smits com a Nero Padilla del que esperem més aportació i presència que la de la simple introducció en el primer episodi.

Seria injust no destacar la consagració de Charlie Hunnam com a Jax,  gens habituat a grans papers cinematogràfics però que demostra a SOA una bona presència i actitut que demana a crits una oportunitat amb més frases de les que ha protagonitzat a Hijos de los Hombres, Cold Mountain o Hooligans.

Gairebé una hora d’episodi per gaudir d’aquesta temporada, recordant a més la seva renovació per una sisena. A punt del somni del seu creador de vuit temporades, que consagrarien a Sons of Anarchy com una sèrie genial però poc valorada. Sort que el temps posa les coses al seu lloc.

Des dels mateixos títols de crèdit inicials The Newsroom deixa intuir que és una sèrie allunyada de les tendències de les produccions d’avui en dia. La presentació, sòbria, incorruptible no destaca per la seva originalitat. Si Aaron Sorkin va innovar amb el discurs polític a El Ala Oeste de la Casa Blanca aquí en deu talls en forma d’episodi el guanyador d’un Oscar per La Red Social intenta recuperar la integritat i la professió de periodista.

Tot gira al voltant del programa News Night presentat per Will McAvoy, un personatge genial però sovint arrogant, situat en terra de ningú. Allà on es troba la frontera entre la veritable notícia o el sensacionalisme que fa guanyar audiència però poca credibilitat.

Senyalada per la crítica nort-americana com una de les obres menors de Sorkin, The Newsroom està plena de bones intencions i de frases que farien aixecar de la cadira a nens però que a molts adults els hi costa empassar tanta bona fe.

És molt lloable intentar dignificar el periodisme. Si haguèssim d’analitzar la sèrie com un especial dominical del nostre diari preferit The Newsroom faria aigua per moltes bandes però ens oblidem massa ràpid que, al cap i a la fi, tot és un simple entreteniment i com a tal ho fa força bé.

Tots els personatges estan ben perfilats des del minut zero, encapçalats per un Jeff Daniels més correcte del que un esperava i una Emily Mortimer absolutament histriònica però que quan els diàlegs -ràpids com fletxes- s’acosten a l’humor el personatge creix per moments. Notables tots els secundaris però especialment el personatge d’Olivia Munn, única en despullar verbalment a tot aquell que passa pel seu costat.

Serà interessant veure una segona temporada no tan centrada en temes polítics com la que just fa dies ha acabat. Potser aquells que ara diuen que Sorkin ja no és el que era es mengen les paraules. Recordar com diu el mateix guionista que “és pur entreteniment”. Per la resta ja existeixen les notícies.

Tinc la sensació que True Blood porta molt de temps a les nostres pantalles,  indicatiu que han passat moltes coses al poble de Bon Temps. Només han passat quatre anys desde que True Blood li va passar la mà per la cara a la saga Crepúsculo amb petites dosis de crítica social, una ambientació digne i una història amorosa entre espècies que situaven la sèrie en el mapa per la contundència de les seves imatges.

No obstant, no es pot oblidar que estem parlant de vampirs, de canviaformes, personatges sobrenaturals al cap i a la fi, i el risc de convertir-se en caricatura era molt alt, i és que amb la segona temporada van abusar-ne sense pietat.  Tot i la evident davallada accentuada a la quarta temporada té True Blood alguna cosa amagada que t’enganxa.

Potser són les escenes histriòniques, la violència que t’acaba arrancant un somriure, les escenes de sexe (molt) salvatge o les aparicions imprescindibles d’en Jason, l’únic personatge que no ha perdut autenticitat.

En aquest sentit, i com ja es podia intuir, allunyada Sookie de les històries amoroses amb Bill i Eric, fa certa vergonya comprovar com un personatge principal no s’aguanta per si sol sense ells. Els despropòsits no acaben aquí.

A Sam Merlotte, se li continua buscant una trama que estigui a l’alçada. El fantasma que persegueix a Terry Bellefleur és patètic i difícil de justificar.  Lafayette té molt per donar però fa el que pot. L’home llop Alcide no se li troba cap objectiu més que ensenyar el seu cos musculat el màxim temps possible. L’adéu d’en Hoyt, en possiblement una de les millors escenes de les últimes temporades i el reset de Bill com a personatge són de les poques coses destacades en aquesta cinquena temporada.

I sí, no us enganyaré, veuré la sisena i la setena temporada si fos el cas. És un bon aperitiu, tot i que sovint es menja sense gana, per aquesta tardor tan espectacular.

No sabem com ens ho farem aquests dies per continuar veient les sèries amb les que tantes hores hem compartit. A continuació les sèries més destacades per no perdre el fil.

Setembre

L’11 de Setembre comença la 5ª temporada de Sons of Anarchy
que hauria de tornar a tenir la empenta que va perdre al final de la temporada anterior.
L’endemà Glee mirarà si li funciona el canvi de cicle.
El dia 16 tornarem a Atlantic City amb la tercera temporada de Boardwalk Empire.

A finals de mes estrenen temporada Treme i How i Met Your Mother
(dies 23 i 24 respectivament).
Cap a finals de mes, la segona temporada de Persons Of Interest, i la cinquena i última de Fringe.
Downton Abbey obre les portes el dia 16, que ja en teniem ganes i Modern Family el dia 26 per comprobar si ens continuent fent tanta gràcia.

Atenció el dia 30. Estrenen temporada Dexter, The Good Wife i Homeland, tres sèries extraordinàries que van deixar a més d’un espectador
amb l’ai al cor en cada un dels últims capítols. També Once Upon a Time ens seguirà explicant el futur de Blancaneus.

Octubre

Tot i que l’Octubre és el mes de The Walking Dead no ens hauriem d’oblidar de la vuitena temporada ja de Supernatural, la quarta de Community i la segona de Touch on Tim Kring ha promès que es tancaran les trames de la primera. Aviam si és veritat.
American Horror Story tornarà amb nous personatges el dia 17.

Impossible no gaudir d’aquesta gran oferta televisiva, tan diversa i per tots els gustos.

Haig de confessar que em declaro molt fan de la obra magna d’Eric Kripke, Sobrenatural,
una sèrie que ha visqut temps millors però ha sabut reinventarse constantment.
Així que només saber que el mateix creador treballava en una nova sèrie,
produïda a més a més per J.J Abrams (qui ja sembla per cert, apuntar-se a tot),
va despertar-me cert interés.

Com és habitual, la història és prometedora. Tot el planeta terra es queda sense electricitat i
quinze anys més tard som testimonis de com és capaç la humanitat en continuar endavant.
El gran problema del pilot és que està dirigit per Jon Favreau (Iron Man, Cowboy and Aliens) un dels directors més impersonals del panorama actual.
Incapaç de donar el nervi suficient en un ambient apocalíptic, el resultat final és que
les escenes són fredes.
Mai dona la sensació que la humanitat, el món, la mentalitat i les costums han canviat de forma
tan radical.
No transmeten por, inquietut, perill, inseguretat.
No tot és negatiu, l’altre cara de la moneda és Giancarlo Esposito
(Breaking Bad, Once Upon a Time)
un actor que domina perfectament la veu i que, amb la seva sola presència,
aporta al seu personatge la cara menys amable de l’episodi.
S’intueixen bones intencions.
El personatge de la professora d’àlgebra, el germà desaperegut,
fins i tot el personatge més còmic (que té sembla més carisma que la protagonista femenina)
s’imposen com un dels pilars de la sèrie.
Les semblances amb Lost s’han convertit en divertides.
Sembla difícil, per això, que siguin suficients motius com per donar-li el
temps necessari com perque agafi la forma i el ritme ideal com va tenir
en el seu moment Supernatural al 2005.
Però eren altres temps. Set anys són moltíssims a la televisió.

Els premis sovint són injustos. Premiar significa que altres s’obliden. Com escollir entre Breaking Bad i Downton Abbey? Walter White o Dexter?  Es troben a faltar nominacions per Community o The Killing, tot i que la gran sorpresa és l’absència de House. La llista tot seguit.

Millor sèrie dramàtica

Boardwalk Empire
Breaking Bad
Downton Abbey
Game Of Thrones
Homeland
Mad Men

Millor sèrie de comèdia
Curb Your Enthusiasm
Girls
30 Rock
Veep
Modern Family
The Big Bang Theory

Millor actor protagonista de drama
Hugh Bonneville (Downton Abbey)
Steve Buscemi (Boardwalk Empire)
Bryan Cranston (Breaking Bad)
Michael C. Hall (Dexter)
Jon Hamm (Mad Men)
Damian Lewis (Homeland)

Millor actriu protagonista de drama
Kathy Bates (Harry’s Law)
Glenn Close (Damages)
Claire Danes (Homeland)
Michelle Dockery (Downton Abbey)
Julianna Margulies (The Good Wife)
Elisabeth Moss (Mad Men)

Millor actor protagonista de comèdia
Larry David (Curb Your Enthusiasm)
Jon Cryer (2 And A Half Men)
Louis CK (Louie)
Jim Parsons (The Big Bang Theory)
Don Cheadle (House Of Lies)
Alec Baldwin (30 Rock)

Millor actriu protagonista de comèdia
Lena Dunham (Girls)
Zooey Deschanel (New Girl)
Edie Falco (Nurse Jackie)
Amy Poehler (Parks & Recreation)
Tina Fey (30 Rock)
Julia Louis Dreyfus (Veep)
Melissa McCarthy (Mike & Molly)

Millor actor secundari de drama
Aaron Paul (Breaking Bad)
Giancarlo Esposito (Breaking Bad)
Brendan Coyle (Downton Abbey)
Jim Carter (Downton Abbey)
Jared Harris (Mad Men)
Peter Dinklage (Game Of Thrones)

Millor actriu secundària de drama
Archie Panjabi (The Good Wife)
Anna Gunn (Breaking Bad)
Maggie Smith (Downton Abbey)
Joanne Froggat (Downton Abbey)
Christina Hendricks (Mad Men)
Christine Baranski (The Good Wife)

Millor actor secundari de comèdia
Ed O’Neill (Modern Family)
Jesse Tyler Ferguson (Modern Family)
Ty Burrell (Modern Family)
Eric Stonestreet (Modern Family)
Max Greenfield (New Girl)
Bill Hader (Saturday Night Live)

Millor actriu secundària de comèdia
Mayim Bialik (The Big Bang Theory)
Merritt Wever (Veep)
Julie Bowen (Modern Family)
Kristen Wiig (Saturday Night Live)
Kathryn Joosten (Desperate Housewives)
Sofia Vergara (Modern Family)

Millor guió de drama
Julian Fellowes (Downton Abbey – Episode 7)
Alex Gansa, Howard Gordon i Gideon Raff (Homeland – Pilot)
Semi Chellas i Matthew Weiner (Mad Men – The Other Woman)
Andre i Maria Jacquemetton (Mad Men – Commissions And Fees)
Erin Levy i Matthew Weiner (Mad Men – Far Away Places)

Millor direcció de drama
Tim Van Patten (Boardwalk Empire – To The Lost)
Vince Gilligan (Breaking Bad – Face Off)
Brian Percival (Downton Abbey – Episode 7)
Michael Cuesta (Homeland – Pilot)
Phil Abraham (Mad Men – The Other Woman)

Millor guió de comèdia
Lena Dunham (Girls – Pilot)
Chris McKenna (Community – Remedial Chaos Theory)
Louis CK (Louie – Pregnant)
Amy Poehler (Parks & Recreation – The Debate)
Michael Schur (Parks & Recreation – Win, Lose Or Draw)

Millor direcció de comèdia
Robert B. Weide (Curb Your Enthusiasm – Palestinian Chicken)
Lena Dunham (Girls – She Did)
Louis CK (Louie – Duckling)
Jason Winer (Modern Family – Virgin Territory)
Steven Levitan (Modern Family – Baby On Board)
Jake Kasdan (New Girl – Pilot)

Millor minisèrie o “TV movie”
American Horror Story
Game Change
Hatfields & McCoys
Hemingway & Gellhorn
Luther
Sherlock

Millor actor protagonista de minisèrie o “TV movie”
Woody Harrelson (Game Change)
Idris Elba (Luther)
Benedict Cumberbatch (Sherlock)
Kevin Costner (Hatfield & McCoys)
Bill Paxton (Hatfield & McCoys)
Clive Owen (Hemingway & Gellhorn)

Millor actriu protagonista de minisèrie o “TV movie”
Julianne Moore (Game Change)
Connie Britton (American Horror Story)
Nicole Kidman (Hemingway & Gellhorn)
Emma Thompson (The Song Of Lunch)
Ashley Judd (Missing)

Millor actor secundari de minisèrie o “TV movie”
Ed Harris (Game Change)
Denis O’Hare (American Horror Story)
David Strathairn (Hatfields & McCoys)
Martin Freeman (Sherlock)
Tom Berenger (Hatfield & McCoys)

Millor actriu secundària de minisèrie o “TV movie”
Sarah Paulson (Game Change)
Frances Conroy (American Horror Story)
Jessica Lange (American Horror Story)
Judy Davis (Page Eight)
Mare Winningham (Hatfields & McCoys)

Millor guió de minisèrie o “TV movie”
Danny Strong (Game Change)
Ted Mann, Ronald Parker i Bill Kerby (Hatfields & McCoys part 2)
Abi Morgan (The Hour)
Neil Cross (Luther)
Steven Moffat (Sherlock – A Scandal In Belgravia)

Millor direcció de minisèrie o “TV movie”
Jay Roach (Game Change)
Kevin Reynolds (Hatfields & McCoys)
Philip Kaufman (Hemingway & Gellhorn)
Sam Miller (Luther)
Paul McGuigan (Sherlock – A Scandal In Belgravia)