Segon Pal

Profanant la pàgina web del Barça

2010-10-11T02:23:00.001+02:00

El segon per l'esquerra és el factòtum del Pelíkano. No cal dir res més.
Amplify’d from www.fcbarcelona.cat
Homenatge als periodistes de penyes
See more at www.fcbarcelona.cat

See this Amp at http://bit.ly/dbthSi

via Amplify.com

Posted via email from Segon Pal

Al Mar - Manel

2010-01-16T03:03:00.001+01:00

via youtube.com

Lyrics: versió cruyffista a càrrec del mestre Popota

Tu i jo hem palmat la final dels pals,
tu i jo hem patit el segrest de Quini fatal,
tu i jo vem palmar vestits de groc,
tu i jo hem vist afusellar el president Sunyol,
tu i jo hem viscut coses similars,
tu i jo hem palmat a Sevilla als penals,
tu i jo sota la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no havíem estat mai
els grans, els grans, els grans...
Tan graaaaaaaaaaaaaaaaans...
Tiràvem la tovallola, ens quedávem gelats,
juguem amb alegria, esquivem el passat.
A l’horitzó es divisen les velles i els dolents
que fan pessimist amb la claca de l'untat.
Dormo una estona, a la que bufa la mar,
així amb Guardiola som espectaculars
sis copes sis i a més un dos sis
intrigues nuñistes de final massa esperat.
Es abusiu tant de Godó.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot està llest per deixar de ser
els grans, els grans, els grans.
Els graaaaaaaaaaaaaaaaans...
Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no recordar el cruyffsme i que no fessim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona el laportisme i som davant del mar
el mar, el mar, el mar.
Tan graaaaaaaaaaaaaaaaans...

Posted via web from Segon Pal

Audio delay

2010-01-15T00:18:00.001+01:00

Aquest Nadal m'han regalat un transistor amb l'opció audio delay la qual permet retardar la recepció de l'àudio i -conseqüentment- poder sincronitzar les retransmissions televisives dels partits de futbol. Senzill i eficaç aparell que m'allibera d'haver de treure el so quan ja estic cansat d'insultar al merengue Martínez del Plus, als incompetents de la Sexta o, fins i tot, al Bernat Soler de TV3. Ja porto un parell o tres de partits utilitzant-lo, però ara tinc un altra problema: quan el mestre Puyal dona pas a un tal Torquemada per fer els comentaris tècnics, no puc amb ell i haig de canviar a RAC-1, però quan en Deu dona pas a un tal Costa per fer els comentaris tècnics, aleshores, no és que tampoc no pugui amb ell, sinó que haig de tancar la ràdio directament.

Posted via web from Segon Pal

xxxxx xxx xxxxxxNADA

2009-10-02T19:06:00.002+02:00

Jornada 'basura'

2009-09-27T11:16:00.006+02:00

Almeria – Racing

Osasuna – Sporting

Mallorca – Valladolid

Espanyol – Xerez

Zaragoza – Getafe

Deportivo – Vila-Real

Aquests són els sis partits que falten per completar la cinquena jornada de la lliga espanyola. Partits amb interès zero per a la gran majoria d'aficionats i que ni tan sols provoquen una mínima trempera als propis socis i seguidors.

Davant d'una oferta futbolística d'aquestes característiques es fa difícil entendre com encara queden aficionats al futbol que no es plantegin -seriosament i d'una vegada- la necessitat de posar en marxa una lliga europea o mundial.

Posted via web from Segon Pal

Per enmarcar

2009-09-25T19:00:00.001+02:00

“Laporta. Jan Laporta. Agent 003 al servei de la llibertat dels catalans, amb llicència per guanyar una lliga de cada dues, el doble de Champions que en tota la història, endinyar-li sis gols al Bernabéu als nostres enemics i convertir en papilla el Grupo PRISA. I fer-ho a més amb els analfabets funcionals de la premsa esportiva barcelonina segregant bilis cada cop que pensen en ell.” ©Popota de Rival Petit

Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone

Posted via email from Segon Pal

Més sobre les fucking seleccions nacionals

2009-09-23T23:44:00.001+02:00

Sempre he mantingut i mantinc, que les seleccions nacionals no em provoquen ni el més mínim interès. Ni m'interessa la seva existència ni m'interessen les seves competicions. Si de mi depengués quedarien eradicades definitivament en quatre dies. Seleccions....ni les catalanes. Bé, puc comprendre que hi hagi partidaris de les seleccions catalanes si s'entén com una reivindicació per tenir els mateixos drets que tenen els altres. En tot cas es tractaria d'un sentiment transitori fins que tinguem un estat propi. Una cosa semblant a la meva vocació independentista, que també és transitòria. Òbviament, deixaré de ser independentista el dia que Catalunya sigui independent.

Però no ens enganyem, hem de reconèixer que el tema independència està una mica magre i va per llarg. A menys que un tsunami de proporcions bíbliques arrasi la meitat occidental de la península ibèrica o un terratrèmol de grau 10 a l'escala de Richter provoqui la irrupció d'una cadena de vuit mils a la frontera sud de Catalunya que dificulti els hipotètics avanços de l'Acorazada Brunete, la qüestió indepe està lleugerament complicada.

D'altra banda sembla totalment acreditat que hi ha catalans i fins i tot catalans culés, que sorprenentment vibren amb la roja - elequipodetodos. Catalans que accepten amb resignació cristiana i covarda submissió la autoritat dels estaments oficials del futbol. Catalans abonats a la teoria del peix al cove, quina màxima aspiració és aconseguir que la Fifa i la Uefa tinguin pietat de nosaltres i facin el gran sacrifici d'alleugerir una mica el calendari i de subscriure una pòlissa d'assegurances que cobreixi les possibles lesions dels jugadors aportats a les seleccions. Està molt clar que amb actituds com aquesta només s'aconsegueix perpetuar el problema, quan el que realment fa falta són solucions radicals.

La globalització –futbol inclòs- és un fet i ja no té marxa enrere, els estaments del futbol es mouen bàsicament pels diners i el negoci, la majoria de partits de la majoria de lligues són insofribles (Valladolid-Almeria, Livorno-Atalanta, etc.etc), les fronteres i els estats canvien però les ciutats i els clubs perduren (abans amb la URSS i ara amb Ucraïna, el Dynamo de Kiev continua existint i guanyant lligues), la majoria d’aficionats s’identifiquen primer amb el seu equip que no pas amb la seva selecció i -en definitiva- si no hi haguessin seleccions, ni els aficionats vibrarien amb elles ni els jugadors es plantejarien anar-hi. Com diuen en castellà: “muerto el perro se acabó la rabia”, o com diem en català: “morta la cuca, mort el verí”.

Ens trobem davant d'un gran negoci on uns assumeixen les inversions i el risc i uns altres en recullen els beneficis i a sobre posen les regles del joc. Això no es pot permitir. Cal que els grans clubs prenguin la iniciativa, aportin idees i liderin la nova organització del futbol professional. I no cal fer grans invents, doncs ja està tot inventat: es podria començar per prendre exemple de la NBA i la seva manera d'organitzar el bàsquet professional nord-americà.

Si acceptem la hipòtesis de que seria més fàcil aconseguir la independència catalana que no pas dissoldre aquests búnquers que són la Fifa i la Uefa, haurem d'acceptar que qualsevol solució passa per integrar-hi aquests monolítics organismes

Primer de tot caldria prendre dos grans iniciatives:

1.-Refundació del G-14 amb la incorporació de clubs no europeus i fixar uns requisits objectius per formar-ne part. No importa si passa a ser el G-20 o el G-30.

2.-Fundació d'un nou organisme que batejaríem com a GFA (Global Football Association), integrat per la Fifa, Uefa i el G-xx, que controlaria l’organització globalitzada del futbol professional.

Recordem a grans trets que la NBA s’organitza amb dues conferències (Est i Oest) amb un total de 30 equips. Un total de sis divisions (tres per conferència) amb cinc equips per divisió. Es classifiquen vuit equip per conferència per disputar els play off i les eliminatòries són al millor de set partits. Els campions de cada conferència disputen la final al millor de set partits. Durant la temporada regular els equips juguen quatre partits contra els equips de la mateixa conferència i dos partits contra els de la conferència contrària, és a dir: els Lakers i els Clippers de Los Angeles juguen quatre partits entre ells, però només dos contra el Knicks de Nova York. Moltes més coses estan sota el control de la NBA, com ara els coneguts Drafts, el control salarial, etc. etc.

La GFA no ho tindria fàcil, però la organització podria anar, per exemple, en aquesta línia:

-Quatre conferències (americana, africana, asiàtica i europea)

-10 divisions (2+2+2+4)

-Les divisions podrien ser de 10/12 equips

-Dos partits per setmana.

-Dos confrontacions entre equips. Un partit a casa i un a fora.

-Els playoffs no serien –òbviament- al millor de set partits.

-La fase final dels playoffs podria tenir diversos formats de manera que el final de temporada podria ser com un mundial de clubs anual.

-Etc. etc.

Podríem anar seguint però el tema és molt complex i admet infinitat de matisos. L’objectiu del post no és entrar al detall. L’objectiu és reflexionar sobre un greu problema que té el futbol professional i proposar les gran línies de com s’hauria de plantejar la seva solució. I ja em disculpareu si alguna dada no és exacta o prou rigorosa.

Posted via email from Segon Pal

Primera jornada de Champions

2009-09-18T20:04:00.004+02:00

Operació Bernabeu Burning
o el canguel·li madridista
*****

Inter-Barça 0- 0
Més Que Un Club es deixa dos punts a San Siro López contra l'autobús més car del món perfectament estacionat davant la porta. Els blaugrana fan una exhibició de possessió tan impressionant com exasperant la seva negació cara a porteria, que cal esperar que es corregeixi ara que som a la Champions de broma, perquè a la de veritat quan tots els rivals del Barça mutin en sinistres ínters, el mariscal Guardiola haurà de tenir algun pla més enllà d'encomanar-se als esperits de Kaiserslautern i Stamford Bridge. Ja en aquest espai líder mundial en (contra)informació futbolística us vàrem il•lustrar sobre aquest esput que dins la història del futbol és l'Inter, club històric de l'aristocràcia milanesa i a qui la humanitat deu aquest càstig del catenaccio. L'Inter ha estat sempre al futbol el que el PSC i el PSOE són al socialisme, i l'adveniment del Soviet Mundial portarà la dissolució immediata d'uns i altres, amb les condemnes afegides a Joan Ferran, Miquel Iceta, José Zaragoza, Pepiño Blanco i Fatxi López de visionats repetits de qualsevol Inter-Juve, l'altre dolent del futbol italià. Racció extra de vídeos de l'Inter de Mourinho per a tots els sandronunyistes que varen xalar d'allò més veient la màquina culer estavellar-se contra el mur negre-i-blau dreçat per Mr Snoid Mourinho, que deixa en els seus equips la marca inequívoca de la seva personalitat afectada de traumes de la infantesa i que com el personatge de la cançó dels Kortatu viu en guerra permanent amb el món i la humanitat, com es coneix amb el seu futbol concebut per envil•lir el gènere humà i que sedueix els subjectes envil•lits que varen fer campanya per asseure'l a la banqueta blaugrana. A Mr Snoid caldrà reconèixer-li això sí, d'haver trobat el seu lloc en el món i en la vida a Thiago Motta, ço és, a l'Inter deixant anar la cama. Com a derivada indesitjada del partit, l'haver d'aguantar mongers incansables, quatre mesos després del ja gloriós i immortal maig '09, amb allò de "ja ho veieu, l'important és guanyar, no jugar bé". Som en any d'eleccions i la bilis supura amb cada cop més efervescència, i arribat el moment de tornar a passar comptes la farem empassar amb galledes tota la llarga llista que passarà per Liublianka, a l'estil dels indis que feien ingerir or fos als espanyols. El 22 de maig però els espanyols no ingeriran or fos, sinó una substància orgànica que produeixen en grans quantitats i que no tenen necessitat d'anar a robar. Ha començat l'operació Bernabeu Burning i ells ho saben. Per això, enguany ja poden parlar de "canguelo" amb absolutat propietat. El que els regalima cuixes avall.

Dynamo Kíiv - Rubin Kazan 3-1
Derbi exsoviètic que no passarà a la història, amb victòria ucraïnesa que tanmateix no es preveu que provoqui represàlies de Putin i del seu mini-jo Medvédev. De moment no cal témer pel tancament de l'aixeta del gas ni per caps nuclears apuntant a la capital del Dniepr. Una altra cosa serà si Ucraïna ingressa a l'OTAN i la VI Flota nordamericana s'instal•la a Sebastopol. De moment els amants de la pau mundial tenen més a témer d'una final de Champions Barça-Madrid.

via in.directe.cat

***** Brillant crònica del camarada Ròdia del bloc Rival Petit.

Posted via web from segonpal

Descobrint Posterous

2009-09-15T00:54:00.002+02:00

Fa un parell o tres de setmanes vaig començar a experimentar amb Posterous la pujada de posts mitjançant correu electrònic. La troballa -gentilesa de l'amic i mestre blogger Jordi Soler- va significar una manera àgil i ràpida d'actualitzar el bloc via mail i més concretament a través del telèfon mòbil. L'aspecte super senzill del bloc et dona la sensació, mentre t'hi vas familiaritzant, que potser hi falten algunes utilitats. Sensació errònia i enganyosa: s'ha acabat barallar-se amb les plantilles o tenir problemes amb les etiquetes, la sindicació feedburner i i el comptador analytics només és qüestió de minuts i la pujada de fotos , vídeos i arxius mp3 senzillament increïble. L'opció d'enviar els post simultàniament a altres plataformes és realment extraordinària i el botó share on posterous és molt més que una genial meravella.

Quan incorporin les opcions que tenen anunciades de personalitzar el bloc, dubto que quedin alternatives al món blogger millors que la de Posterous. Probablement encara no hagi descobert tots els avantatges i possibilitats d'aquest gran descobriment i per això em queda el dubte de si haig de fusionar el segonpal de blogspot amb el segonpal de Posterous.

Em toca reflexionar-hi!

Posted via email from segonpal's posterous

The fucking national football teams

2009-09-06T23:44:00.004+02:00

No ha passat ni una jornada de lliga i ja hi tornem a ser amb les patxangues classificatòries per a la gran patxanga final al Mundial de Sud-àfrica 2010

Malgrat hi hagi cada cop més consciència d’estar davant d’un càncer que pot acabar amb el futbol professional, es troben a faltar dirigents ( sobretot dels equips grans) que no es limitin a criticar amb la boca petita la irracional situació actual i afrontin d’una puta vegada com parar els peus a aquesta mena de sectes estrafolàries i destructives anomenades FIFA i UEFA. Sectes que a la vegada gaudeixen de la col·laboració inestimable d’un altre tipus de sectes conegudes amb el nom de Federacions.

Sovint surten propostes de com s’hauria d’organitzar el futbol professional posant com exemples les grans lligues professional americanes com ara les del bàsquet, futbol americà, beisbol, etc. També surten mil i un arguments que justificarien la eradicació definitiva de les anomenades seleccions nacionals, però arguments per eradicar i propostes per reorganitzar n’hi ha per donar i per vendre. No és l’objectiu d’aquest post parlar del tema. Aquest post només pretén cridar l’atenció i deixar sobre la taula un altre argument que per sí mateix ja hauria de ser suficient com per denunciar aquesta absurda deriva en que s’ha convertit les anomenades seleccions nacionals. Aquí el teniu:

Fullejant la Vanguardia d’ahir (05-09-2009) i més concretament a la pàgina 50, em trobo amb la relació de partits classificatoris pel mundial d’aquest cap de setmana. Si observem la zona europea veurem que hi ha 9 grups i un total de 21 partits a disputar que equivalen a 42 seleccions nacionals. De les 42 seleccions nacionals implicades, gairebé la meitat no existien l’any 1991 ja que no eren estats independents. No arriben doncs ni als vint anys d’antiguitat.

Es tracta de les següents seleccions:

Armènia

Bòsnia

Estònia

Moldàvia

Letònia

Eslovàquia

República Txeca

Azerbaidjan

Rússia

Ucraïna

Croàcia

Bielorússia

Montenegro

Geòrgia

Macedònia

Illes Fèroe (regió autònoma de Dinamarca)

També hi trobem les seleccions d’Irlanda del Nord i d’Escòcia, que tot i tenir selecció pròpia, són nacions que pertanyen a la Gran Bretanya i que vindrien a ser l’excepció que confirma la regla pel que fa les normes FIFA –no sé si escrites o no- de que només tenen selecció les nacions amb estat propi. Veient aquesta llarga llista de nous països ja s’intueix que ens trobem davant d’un negoci d’escandaloses proporcions on la qüestió futbolística només en seria la coartada.

A la velocitat que canvien les fronteres europees i amb la rapidesa que van apareixent nous països, o algú agafa el toro per les banyes o tenim els putes national football teams pels segles del segles, amén.

Posted via email from segonpal's posterous

Competències policials

2009-09-05T18:23:00.005+02:00

Després de cinc posts experimentant posterous via mòbil i més concretament des de la Blackberry Curve 8900, avui m'estrenaré des del propi ordinador i a la manera convencional. El cas és que aquest matí, tot escoltant la ràdio del cotxe, em trobo una entrevista amb el cap de premsa de la Policia Nacional a Catalunya per preguntar-li sobre la macro batuda policial d'aquesta nit passada al barri del Raval de Barcelona.

Tot i que el representant policial -amb un català prou correcte- declarava que es tractava d'una actuació habitual i que ja era la novena o desena de la temporada, el cert és que plana la sensació com si l'operació fos conseqüència de les reiterades denúncies dels veïns del mercat de la Boqueria respecte de l'exercici de la prostitució al mig del carrer i a la vista de tothom. És més, inclús dona la impressió com si la ràtzia hagués estat ordenada des de la mateixa redacció del diari el País, doncs dies enrere havien 'destapat' l'escàndol en un reportatge ampli i farcit de detalls.

El que a mi em sorprèn i no acabo d'entendre és que, si el desplegament dels mossos d'esquadra ja s'ha realitzat totalment i les competències en matèria de seguretat ciutadana corresponen a la Generalitat, em pregunto que representa la policia nacional en mig d'aquesta batuda i el seu protagonisme. Algú podrà dir que, considerant que totes les persones identificades i/o detingudes són estrangeres i que les competències sobre estrangeria són estatals, seria motiu suficient com per justificar la intervenció de la policia nacional. El cas és però, que el portaveu entrevistat a la ràdio ha volgut deixar molt clar que es tractava d'una batuda des d'un punt de vista estricte de seguretat ciutadana i en cap cas es tractava d'anar a la "caza del emigrante".

Doncs això, si no es tracta d'una cacera d'emigrants i és una operació exclusiva en defensa de la seguretat ciutadana, que hi pinta la Policia Nacional?

Posted via web from segonpal's posterous

Atado y bien atado

2009-08-30T17:32:00.002+02:00

Mentre assistim a l'esperpèntic espectable de les filtracions del Tribunal Constitucional sobre la sentència que ha de significar la retallada definitiva del que queda d'aquell prometedor estatut del 30 de setembre, em ve a la memòria la famosa frase (atado y bien atado) nascuda al tardofranquisme i que provocava la rialla burleta dels demòcrates de tota la vida quan assistíem satisfets a l'harakiri del Movimiento i els seus 'Procuradores en Cortes'

Vist amb perspectiva potser els que exhibeixen ara una rialla burleta són els hereus - molts- de tots aquells que van dissenyar la transició -sense ruptura- a la democràcia i comproven com res s'escapa al seu control. El pànic a un exèrcit fill de la dictadura franquista ens va fer acceptar, com a mal menor, una monarquia que no respectava ni la principal raó de la seva existència, és a dir, el principi hereditari. El mateix pànic també ens feia donar per bona una constitució que reserva a l'exèrcit unes prerrogatives mai vistes a cap constitució democràtica.

I tornant al 'atado y bien atado' el que aquesta constitució ens ha deixat és una maranya d'organismes i institucions que no hi ha democràcia capaç de superar-les ni resistir-les. Una llista inacabable que fa feredat:

1. Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) on el seu president admet sense rubor ni vergonya ser militant actiu de la secta franquista de la Hermandad del Valle de los Caidos.
2. Tribunal Supremo (TS)
3. Tribunal Constitucional (TC) que, des d'una òptica federal o plurinacional de l'estat, seria clarament 'inconstitucional' pel principi aquell tan espanyol de que 'no se puede ser juez y parte'.
4. Audiencia Nacional (AN) que és un tribunal d'excepció que no té cabuda a cap constitució democràtica a la vegada que és hereu del TOP, tribunal de repressió franquista d'infausta memòria.
5. Consejo de Estado.
6. Estado Mayor de la Defensa.
7. Guardia Civil.

...i algunes més que ara no recordo. Podeu completar la llista. Moltes gràcies.

Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone

Posted via email from segonpal's posterous

Assemblea de compromisaris

2009-08-28T01:36:00.002+02:00

La setmada passada vaig veure casualment per Barça TV un fragment de l'assemblea de compromisaris d'enguany.

Algunes coses em van cridar l'atenció:

1.-Vaig veure que alguns compromisaris repetien mandat i jo, que porto més de 30 anys de soci, mai he estat escollit ni tan sols compromisari suplent.
2.-Fa molt mal als ulls veure les votacions aixecant una cartulina de colors i com unes hostesses van fent el recompte a la manera...búlgara seria la figura?
3.-Alguns compromisaris portaven auriculars. Potser no entenien el català? Si jo fos compromisari de l'Inter o del Manchester em faria vergonya no entendre italià o anglés. 4.-No recordava les inspeccions d'hisenda en les que estem immersos des de l'època nunyista i la morterada que ens costarà.
5.-Alguna altra cosa em va cridar l'atenció però ara no m'en recordo. Bé, això de les inspeccions sembla que molts ho haviem oblidat, però si tenim en compte que la productivitat de les inspeccions d'hisenda a Catalunya està molt per sobre de la mitja, aleshores tenim mala peça al teler.

Em queda el dubte de si això de les inspeccions només afecta el Barça. Espero que algun yoyer ens ilumini sobre el tema.

Ho deixo aquí. Ja m'estic allargant massa i no vull traicionar la filosofia de postejar via mòbil.

Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone

Posted via email from segonpal's posterous

Experimentant posterous

2009-08-22T21:25:00.004+02:00

Seguint un cop més els savis consells d'en Jordi Soler (Dr.J), em disposo a experimentar per primer cop amb el sistema de postejar per mail i que estic convençut ha de revolucionar el canviant món blocaire. De la mateixa manera que rebem i enviem mails via mòbil, que twittegem i feisbuquem via mòbil, perquè no hauria de ser normal postejar via mòbil? Doncs amb posterous és possible i a la vegada permet afegir un seguit d'aplicacions que simplifiquen moltes tasques i que tot just m'estic començant a mirar. Per començar ja està bé. Continuaré experimentant i desitjant arribi el diumenge per poder celebrar el primer títol de la temporada.

Posted via email from segonpal's posterous

Final Champions 2010

2009-08-10T02:08:00.005+02:00

Hipotètic desenllaç de la final Champions 2010
al Santiago Bernabeu

Agraeixo molt sincerament la localització d'aquesta troballa a el irascible granaino, col·laborador del bloc YOYA-LO-DIJE

Cessions i opcions de compra

2009-08-07T20:20:00.001+02:00

Cessió = fracàs

Molts barcelonistes consideren que quan un jugador de la pedrera no acaba d’explotar del tot o té figures consagrades davant seu que dificulten la seva titularitat, el millor que cal fer és cedir-lo a un altre equip de primera per tal que es vagi rodant, jugui partits i agafi l’experiència necessària per poder tornar per la porta gran.

És una opinió respectable i fins a cert punt lògica i racional, però si observem la història del Barça podrem comprovar que tots els jugadors que han marxat cedits ja no han tornat. Jugador cedit, jugador fracassat. Com a molt, i s’hi havia pacte de recompra, pot anar de torna en un altre fitxatge posterior. Quan un jugador criat a la pedrera els treus del seu “habitat” natural, gairebé sempre el condemnes al fracàs o a sobreviure en equips mediocres. Em venen a la memòria els casos més recents de Tortolero, Verdú, Cristian, ... O els d’aquest mateix estiu com ara els Abraham, Xavi Torres i Botia. Probablement no tornin mai més a Can Barça.

La feina de la pedrera és la de preparar jugadors que, al marge de la seva qualitat, assimilin la filosofia de joc del primer equip i siguin capaços de trepitjar el Camp Nou sense que els tremolin les cames. I per això es important que els tècnics del primer equip i els tècnics dels equips inferiors comparteixin filosofia. Això ja ens consta que sempre ha passat (si exceptuem l’època Juanderl), actualment també passa, i espero que continuï passant malgrat pugui tornar la preocupant i perillosa coalició de paletes i monàrquics.

Encara que només sigui per una qüestió estrictament aritmètica, és obvi que un gran percentatge de jugadors del planter és impossible que arribi al primer equip. El fet que a Can Barça la responsabilitat tècnica estigui en mans del Pep o d’en Txiki ens ha de donar un plus de tranquil•litat afegida. Tot i així, triar jugadors per al primer equip no garanteix en absolut que triomfin, però enviar-los cedits gairebé sempre garanteix el seu fracàs.

Suposo que mentre els jugadors van desfilant per les categories inferiors és relativament fàcil anar fent anualment la selecció de jugadors o fer-los jugar en categories que no els hi correspon per l’edat. El que és realment difícil i d’una gran responsabilitat és decidir qui s’ha de quedar quan ja toca fer el salt al primer equip i qui ha de marxar del primer equip per deixar llocs disponibles. Pot semblar fàcil si tenim in mente noms il•lustres com Messi, Xavi, Valdés, Iniesta o Bojan, però si fem una mica de memòria recordarem que – a excepció del Messi- per la resta de jugadors no ha estat un camí de roses.

Valdés encara està discutit i per poc no es va quedar el Reina. El Xavi li va costar espavilar-se, va jugar a remolc d’en Deco i no s’ha destapat del tot fins fa relativament poc. Amb l’Iniesta s’ha tingut la paciència suficient donat els seus antecedents infantils, però durant molt de temps va ser el primer suplent, no ha explotat fins l’any passat i encara va a més.

I el cas del Bojan seria paradigmàtic. Malgrat tenir només 18 anys i un historial que ja voldrien moltes figures consagrades, alguns el voldrien cedir perquè es vagi foguejant. Confio no es caigui en l’error, doncs tot i no estar gens clar que acabi triomfant, del que no tinc cap dubte és que si el cedeixen acabarà fracassant. Com tots els cedits.

Mentre estic escrivint vaig fent memòria de jugadors que prometien, que han anat cedits i que “nunca más se supo”. Per exemple: Bermudo, Oscar López, Ferrón, Jofre, Miguel Ángel, Bernaus, Mingo, Pitu, Rodri, Ros, Valiente, Olmo, David Pirri, ...

Pensant, pensant, només soc capaç de recordar un cas que no hagi acabat en fracàs. Potser és l’excepció que confirma la regla. Es tracta de l’Albert Ferrer, que va jugar dos anys a segona amb el Tenerife i va tornar després que l’equip canari pugés a primera.

I segurament no hauria tornat si el Tenerife s’hagués quedat a segona.

Pilutassu ?

2009-08-02T23:33:00.003+02:00

Quatre ratlles només per admetre i deixar constància del meu error d'apreciació a l'hora de valorar la possibilitat que prosperés la re-qualificació del mini estadi durant el transcurs d'aquest mandat municipal, tal com comentava a l'anterior post titulat mercatto.

Les meves reflexions han quedat desmentides per l'anunci d'acord entre l'Ajuntament i el Barça. Vist el consens al que s'ha arribat però, sorprenen les dures declaracions del president Laporta de dies enrere i més si tenim en compte que probablement la decisió municipal ja estava presa.

Com tots els acords, segur que uns i altres han hagut de cedir part de les seves pretensions, però finalment sembla que les posicions s'han aproximat suficientment com perquè el Barça i l'Ajuntament estiguin satisfets amb el consens aconseguit.

Si convergents, socialistes, republicans i Barça s'han posat d'acord, segur que es tracta d'un bon acord o del millor acord possible. I en tot cas, molt lluny del que tots coneixem - a la castiza manera- com a pelotazo, doncs com molt bé diu en Jan Laporta, pelotazo no té traducció al català. Com a molt un "mini-pelotazo" i mai millor dit.

Mercatto

2009-07-19T13:51:00.011+02:00

És una verdadera llàstima que la obtenció per part del Barça de l’únic triplet de la història del futbol espanyol hagi eclipsat un dels resultats més espectaculars de la història del futbol mundial. A diferència del 0-5 amb blanc i negre de l’any 1974, aquesta vegada la dossis de golejada (2-6) al camp dels dolents ha estat amb colors i superioritat absolutament escandalosa. Es per estar-ne contents i orgullosos.

I a Segon Pal n'estem contents, orgullosos i molt satisfets. Ens agrada gaudir del moment i ja us haureu adonat que ens ho agafem amb calma i que l’activitat del bloc està sota mínims. Però no només estem orgullosos pel brillant balanç del Barça d’aquesta temporada, sinó que també estem satisfets –i perdonin la immodèstia- de que les tesis que hem anat defensant des del principi de curs siguin les que finalment s’hagin imposat.

Potser no tingui mèrit, doncs els que ens considerem cruyffistes de tota la vida no ens ha sorprès l’èxit del Pep Guardiola a l’hora d’adaptar, millorar i perfeccionar la filosofia del mestre. Mentre la premsa esportiva criticava i s’esforçava setmana rere setmana –sense èxit- intentar encertar les alineacions del Barça, aquí el defensàvem. Quan alguns s’escandalitzaven per la seva política de rotacions, aquí el defensàvem. Quan les rotacions ja havien complert el seu objectiu i el Pep encarava la fase final de la temporada amb l’equip titular, molts també el criticaven – nosaltres no- per no seguir rotant fins el darrer moment.

Quant les campanyes de la Brunete sobre el canguelo i el Villarato començaven a minar els ànims d’alguns culés (masses) porucs i pusil•lànimes, el Pep es permetia presentar-se a Almeria, per exemple, sense les vaques sagrades i emportar-se els tres punts. Podrien seguir amb molts més exemples, com ara el chorreo del Pep a la premsa demanant respecte per l'Eto'o al crit de "ahí es donde la cagan", sobre com hem defensat, sistemàticament i amb arguments, la feina feta per en Pep Guardiola. Els resultats finals han estat, són i seran, probablement immillorables.

I, ara, davant la irrupció del ser superior i la seva política de fitxatges, tornen a aflorar aquella categoria (encara no extinta) de culers porucs, cagadubtes i mancats d’autoestima que, tot i la brillant trajectòria del Barça, són incapaços de desterrar per sempre més aquest incomprensible complex perdedor que encara arrosseguen. “Es de ser inútiles” que diria aquell. Les necessitats i les urgències són a casa dels dolents i no té cap sentit que els culés entrem en aquesta absurda guerra de fitxatges que no és la nostra. Guerra que només pretén millorar la venda de diaris a l'estiu. Vendes, sigui dit de passada, que no superen ni la tirada del darrer llibre de l'Albert Boadella.

La única actitud lògica que cal esperar de qualsevol culé que no tingui interessos preelectorals inconfessables o que no tingui un odi irracional cap en Laporta, no és altre que la de confiar plenament en aquells que ja han demostrat abastament que saben fer la seva feina, es a dir: que en Laporta, el Txiki i en Pep treballin. El que ells decideixin ben decidit serà i els culés... carpe diem i a esperar que comenci la temporada oficial.

El que no hem de perdre de vista però, és el diferent tractament polític i periodístic que reben uns (els dolents) i els altres (el Barça). Mentre uns gaudeixen de la complicitat política i periodística, els altres ens pateixen la hostilitat més descarada. De manera resumida i a tall d'exemple:

Complicitat política.

Pelotzao 1 i aviat el pelotazo 2. La Ciutat Esportiva, la Esquina del Bernabeu, Valdebebas i l' Estadi Bernabeu estant a l'espera. El Madrid juga amb les cartes marcades. És igual si manen els del PSOE o els del PP. A efectes futbolístics són la mateixa cosa (PP/PSOE = PNE = Partit Nacionalista espanyol) i l'interés nacional de la nació de Madrid està per sobre de tot. El que convé al Madrid convé a Espanya i si s'ha de requlaificar es requalifica i punt. Ja sigui el Gallardón, o la Espe o el Rubalcaba, no hi haurà cap problema. Es farà el que li convingui al Madrid i al Ser Superior.

Hostilitat política.

Tal com diu en Laporta, la paraula pelotazo no té traducció al català. I una cosa són les legítimes requalificacions urbanístiques amb tot el control democràtic que faci falta i una altra són els pelotazos. La única requalificació urbanística -que no pelotazo- que li queda al Barça és la del Mini Estadi, i la història porta camí de convertir-se en una sagrada familia 2. Fins les municipals del 2011 no es tocarà res i després ja en parlarem. Caldrà tractar amb els regidors del districte, amb l'Associació de veïns, amb l'Associació de veïnes i fins i tots amb els travestis i transexuals del districte. Transparència per sobre de tot. Faltaria més!

Complicitat periodística.

Tota la premsa d'allà s'ha posat d'acord en aplanar el camí de retorn del ser superior. Sense cap mena d'escrúpul han activat tota la maquinària -que no és poca- a ridiculitzar i pressionar als altres possibles candidats fins que ha desistit de presentar-se. No n'han tingut prou d'aconseguir -sense eleccions- la proclamació del senyor Pérez com a president dels dolents, sinó que continuen fent ús d'un periodisme vergonyant que només té com objectiu el massatge incondicional al tito floren, com l'anomenen carinyosament, i a la desacreditació permament de l'equip rival (el Barça) i el seu presidentl rival (en Laporta).

Hostilitat periodística.

No només hem de patir la premsa d'allà, sinó que a sobre (amb algunes excepcions) també hem de patir la d'aquí. Agafeu com a mostra els mitjans del Grupo Godó, especialment el Mundo Deportivo i RAC1. El seu comportament es indigne de barcelonistes. I si penseu en noms concrets, com ara en Xavier Bosch o en Màrius Carol, aleshores la cosa ja és per nota. Ja només els hi falta que també posin les cròniques dels encierros dels Sanfermines a la informació esportiva com fan -sense vergonya- els Manolos a la Cuatro.

A Segon Pal estem tritranquils i no volem caure en la histèria del mercatto. Tenim confiança total i absoluta amb en Jan, el Pep i el Txiki i, com deiem més amunt, el que ells decideixin ben decidit serà. Han fet mérits més que suficients com perquè els tinguem la més absoluta de les confiances.

Visca el Barça!

El 'cuento' del finançament

2009-06-26T19:27:00.002+02:00

Anònim segle XXI*

"Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y tomar unas cervezas. La cuenta total de los diez hombres es de 100€.

Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.

El 5º paga 1€.

El 6º paga 3€.

El 7º paga 7€.

El 8º paga 12€.

El 9º paga 18€.

El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema: "Ya que ustedes son tan buenos clientes," les dijo, "Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora les costarán 80€."

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.

Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.

Pero ¿Qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno obtuviera una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€. Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).

El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: ( ahorro 33%)

El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: ( ahorro 28%).

El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: ( ahorro 25%).

El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: ( ahorro 22%).

El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:( ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes : los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.

Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

"Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados," dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo "Pero él recibió 10!"

"Sí, es correcto," dijo el 5º hombre. "Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo."

"Verdad!!" , exclamó el 7º hombre. "¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!"

"Un momento!", gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. "Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!"

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante:

Entre todos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta.

Y así es, los que más pagan porque son los que más riqueza producen, deberían de gozar de mayores ventajas. La comunidad que paga más impuestos es la que debería recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, atáquenlos por ser los que más producen y lo más probable es que no aparezcan más y empiecen a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera sea más amigable."

*gentilesa del bloc Garrofaire

intel•ligència Guardiola

2009-06-04T00:09:00.002+02:00

Durant tots els actes de celebració de les victòries del Barça i més concretament la rua del triplet i el posterior fi de festa al Camp Nou, hem tingut ocasió de veure infinitat d’imatges que quedaran per sempre més gravades a la nostra memòria. Fins i tot algunes de les quals potser no tothom s'en sentirà orgullós, però tant se val, l'ocasió s'ho mereixia i no seré jo qui li busqui pegues. Ja sabem que a l'entorn del Barça n'està plé d'ocellots disposats a criticar-ho tot. I com que en Pep és més llest que la resta, també ens ho va demostrar el dia de la celebració.

Tres detalls:

1.-Si observeu el segon vídeo del post anterior veureu com el Pep, mentre prepara el micro per parlar als assistents a l'Estadi, només necessita 6 segons (del 7 al 13) per enretirar una falsa copa champions, substituir-la per l'autèntica i deixar-la col·locada al seu lloc, que és tal com ha sortit a totes les fotes i vídeos que passaran a la història.

2.-Transcripció literal d'un dels tres missatges dirigits al públic de l'Estadi: "Després del que hem viscut pel carrers de Barcelona i després de venir aquí al Estadi i veure com està l’Estadi, si no ens ve un atac d’importància serà un miracle. per tant, en els pròxims dies, ens els pròxims temps si fem el ridícul en paraules o en fets espero que ens perdoneu".

3.-A la pregunta de si en Messi anava borratxo en Pep va contestar amb rotunditat que en Leo no anava tan torrat i que vistes de lluny les coses no són el que semblen. El Pep estava molt a prop d'en Leo i en pot donar fe.

Chapeau!!

Gladiadors

2009-05-30T01:05:00.018+02:00

gladiator - now we are free (lisa gerrard & hans zimmer)

Tip de mentides

2009-05-28T01:24:00.000+02:00

Wembley 92

2009-05-22T12:49:00.000+02:00

El vídeo

2009-05-22T12:45:00.003+02:00

"Historia de un chorreo"

Benvinguts siguin els conversos

2009-05-21T11:50:00.000+02:00

Independentment del que passi contra el ManU a la final de Roma, del que no hi ha dubte és que el Barça continuarà sent fidel al l’estil de joc que ha meravellat el món del futbol. Estil de joc que demostra clarament que jugar com els àngels i guanyar no és incompatible. Jugarem a futbol, sense especular i a fer més gols que el rival, que és el que ens agrada a la majoria d’aficionats al futbol. A noranta minuts de finalitzar la temporada, en Pep Guardiola ja ha deixat claríssim –fa temps- quins són el seus arguments futbolístics.

Arguments que ja podem analitzar tranquil•lament des d’ara mateix, doncs pel que a mi respecte i sigui quin sigui el resultat del dia 27 de maig (estic convençut que serà positiu), no canvia gens ni mica la meva opinió sobre el Pep Guardiola, verdader artífex d’aquesta extraordinària transformació de l’equip blaugrana.

Quan parlem de la temporada del Pep, sempre em venen a la memòria els tres records següents:

Primer. - Partit inaugural de lliga i derrota a Sòria contra el Numància. Tot i que el partit va ser un taquigol del Barça i quatre pilotes estavellades als pals, la majoria de cròniques van anar en la clàssica línia resultadista, és a dir: resultat negatiu ergo Barça negatiu.

Segon. – Primer partit de lliga a casa contra el Racing de Santander i no passem de l’empat. Les cròniques i anàlisis posteriors insistien i es reafirmaven en les tesis del partit anterior. Aquest cop però, amb l’agreujant que el Pep havia presentat un alineació amb el Busquets, el Hleb (substituït per lesió) i el Pedro a l’equip inicial, on l’Henry i el Márquez no van jugar i el Messi i l’Iniesta van entrar a la segona part. Un “escàndol” d’alineació “inacceptable”.

Tercer.- Entremig de la habitual crítica negativa de la impresentable premsa culé (amb les excepcions que calguin) que hem de suportar els culés, sobresortia i destacava -per sorpresa de la majoria- l’opinió del mestre Johan Cruyff, afirmant que el partit contra el Racing havia estat un dels millors del Barça en molts anys. La rotunda afirmació d’en Johan deixava més que descol•locats a la majoria de “gurus” i “experts” voltors de l’entorn blaugrana.

Aquest tres “detalls” dels inicis Guardiola ja donaven clares pistes de per on anirien les coses: joc d’atac, rotacions, etc., etc. Els que som cruiffistes de tota la vida i –per tant- guardiolistes, no ens venia de nou ni ens agafava per sorpresa, però tota la colla d’indocumentats periodistes mourinhistes (que n’hi havia i molts) ja començaven a pronosticar que el Pep no es menjaria els torrons com entrenador.

(Un parèntesis per afegir que, del gran Johan ja en parlarem un altre dia, doncs sabem que hi ha culés que tenen dificultats per destriar el gra de la palla quan parlen del mestre, i els costa d’entendre i admetre que gràcies a ell la majoria de culés hem superat l’esperit perdedor, pessimista, pusil•lànime i derrotista que ens caracteritzava i ja podem anar per la vida futbolística amb optimisme, esperit guanyador i orgullosos de ser del Barça, amb un model de joc consolidat que és l’enveja de tothom i paradigmàtic del que ha de ser el futbol).

Tornant al Pep Guardiola i a mesura que la temporada avançava, hem anat veient com a partir del bon joc i millors resultats, els mourinhistes i similars anaven convertint-se poc a poc a la causa guardiolista. Ja tindrem temps d’analitzar-ho més a fons, però valguin els tres exemples següents per veure la desorientació en que estaven immersos els nous conversos al guardiolisme.

Primer.- Setmana rere setmana hem vist com cap diari esportiu encertava les alineacions del Barça. Fins la jornada 13 de lliga no trobem un diari -concretament el 9 nou- que n’encerti una. Els encerts posteriors es poden comptar amb els dits d’una ma. Una mostra més del cruiffisme pur i dur d’en Pep Guardiola.

Segon.- A finals de temporada i quan les rotacions ja havien complert la seva funció i el Pep optava per alinear els titulars, els conversos encara estaven instal•lats en les rotacions. Unes rotacions que ja no tocaven. Els casos de la tornada de Munich i els partits de Getafe, València i Madrid en serien els exemples més clars.

Tercer.- Mentre els conversos es trencaven la closca sobre qui havia de ser el central a Stamford Bridge, de genial i cruiffista manera es despenja el Pep alineant de central al Touré Yaya. Alineació que s’ha repetit posteriorment i que alguns encara no han assimilat.

Bé, temps hi haurà de seguir fent els diferents anàlisis d’aquesta extraordinària temporada i, mentrestant, siguin benvinguts al guardiolisme tots aquells que dubtaven i que encara els costa d'entendre la filosofia futbolística del Pep Guardiola.

Visca el Barça!

Posts anteriors relacionats amb el Pep:
Fidel al Guió
Guardiola
Una expulsió, una benedicció
El seny d'en Guardiola
Ahí es donde la cagan
Rotacions