Sega de mots

La sardana dels pastors

2015-12-22T15:54:00.004+01:00

Nadal pairal, tu que portes so de festa
i puresa de congesta
i ets humil com un infant
i agomboles la dolcesa de tot l’any.

En la vall es va pastant
la veu clara del cloquer
amb la nit que solen fer
a la llum de les estrelles.

Quan la terra sota un cel de meravelles
és com un llit blanc i polit.
Nadal pairal, tot és joia i tot és cant
al teu voltant, al teu voltant.

Llisca un aire fred i enjogassat
que tots els espígols i fonolls que troba
va besant com enamorat
i a cada besada queda perfumat.

I amb blancs vestits els arbres van guarnits
gronxant entre les branques un bressol joliu,
on cada ocell farà son niu
que amb ses cantúries tornarà festiu.

I va el pastor del prat a la floresta
lligant cançons que en el seu cor reté,
tota la xicalla s’ha vestit de festa
per a rebre amb joia el nou infant que ve.

Nadal pairal, Nadal pairal, Nadal pairal

I en els cors també hi ha una esclatant florida
i en els cors també floreix un ram de cants novells.
Crit de nova vida eterna embranzida que ens duu el Nadal.
Nadal pairal, Nadal, nit immortal.

Lletra de Carles Sindreu
Música de Josep M. Ruera
Sardana estrenada el 1958

Dansa de l'odi

2015-11-20T09:12:00.000+01:00

Dansaré sobre la teva tomba

la dansa de l’odi immarcescible.

Percussió de peus i de mans

sobre la teva tomba.

Crit de joia i alarit salvatge

sobre la teva tomba.

Creixença de les venes i les ales,

sobre la teva tomba.

Verge la vida en el mirall del dia,

sobre la teva tomba.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia!

sobre la teva tomba.

Seré parit pel ventre de la vida,

sobre la teva tomba.

¿Quin esgarip anunciarà aquest dia?

Crit d’orenetes: diamant de vidre.

Sobre la teva tomba.

Retrobaré la llum de la mirada,

sobre la teva tomba.

Retrobaré el ritme que no es cansa,

sobre la teva tomba.

Retrobaré la font i la paraula,

sobre la teva tomba.

Vindré a dansar sobre la teva tomba,

Sí, sobre la teva tomba!

Mils de cadàvers dansaran amb mi,

sobre la teva tomba.

Per cada crim comès i cada ultratge,

els peus dansaran sols, dansa d’oracle,

sobre la teva tomba.

Pels somriures marcits a flor de llavis,

per les presons de pedra morta i odi,

per les muralles del silenci altes,

per les ferides que no cicatritzen,

per la saliva amarga coll endintre,

per les mirades orbes de les mares,

dansarem la sardana inviolable,

sobre la teva tomba, sí,

sobre la teva tomba,

evocaré la vinguda de l’Orcus,

munions de tàvecs per a fustigar-te,

l’Hermes malalt per a què et paralitzi,

la sang dels morts, insepulta i calenta

en la dels vius on crema llur venjança.

Dansaré nu sobre la teva tomba!

Poema que Josep Palau i Fabre va presentar als Jocs Florals de Mèxic. No forma part dels Poemes de l’Alquimista perquè va ser escrit anys després. Fou publicat a l’Antologia de la poesia patriòtica catalana del 1976, editada per Joaquim Molas, amb el títol original de “Dansa de l’odi sobre la tomba del dictador”.

Versió extreta d’Obra literària completa, vol. 1, pg. 179. Galàxia Gutenberg-Cercle de Lectors, 2005.

Apocalipsi coquinae

2015-09-21T23:01:00.003+02:00

Tot s’acomplirà com fou descrit als breviaris antics. Llengües de foc i sofre s’abatran damunt vostres fogons. Arcàngels a tropells brandant rovell de tètan en cullerots i ganivets. Ja per sempre més l’escudella us quedarà eixarreïda –els galets trencats, la botifarra esparracada, desfetes les patates– i se us cremarà el sofregit de tots els estofats. Impossible dessalar el bacallà, desespinar orades i llobarros, estovar els menuts, no enganxar l’arròs o truita a l’olla o la paella. Remollits fideus i macarrons al fons fred i empastat del cossi, ja mai més possible una picada que no us quedi allada i de retorn rebec, amb rogall rotund. Se us negarà l’allioli i s’agrirà el quall –si qualla– del mató i formatge. Les gallines tornaran eixorques. Les vaques desnerides. Els porcs seran vegans. Revindrà la fil·loxera pròdiga a vostres vinyes velles. Tot serà verema envinagrada i el xampany... el xampany s’esbravarà. S’esfondraran barraques i parets de pedra seca en margeres i bancals. No creixeran al tros sinó males herbes de cards i ortigues. Serà imbullible la mongeta del ganxet. Balins, els cigrons i les llenties. Tota la fruita encucada amb l’urc tossut de l’avidesa. I s’assecarà la quartera de blat, el pa tornarà negre com un pou negre –impossible esclafir-hi la podridura del tomàquet–, i serà tot cargol poma i mosquit tigre als arrossars. Les olives picades, espinyolades. L’oli aigualit, transparent. Les conserves es floriran. I tot l’embotit del rebost se us tornarà talment una crosta seca impenetrable, empebrada de corc furient. Aleshores, ennegrides les dents, glaçat el somriure de fetor, us pudirà l’alè. Molt fort. Molt. L’estómac com una brasa. I arranats a la comuna, sense aturador, oradament entotsolats, rotareu, recargolats, serenament impàvids, pels segles dels segles.

Almanac nou, vida bella (remix)

2014-12-31T12:39:00.002+01:00

El trànsit d'un d'any a un altre és l'episodi més pagà dels que conformen el triplet de les "bones festes". Fa estrany, tanmateix, que les persones celebrem el pas del temps d'una manera tan frívola, tan lleugera, perquè des de sempre la transitorietat de l'existència ha dut gravada la llavor del dramatisme (disculpes per la pompa). Pensem, si no, com la visió greco-romana d'una dinàmica cíclica dels processos històrics, que es regia per l'ordre immutable de la natura i per l'imperi de la força de l'Estat, va ser superada pel cristianisme, el qual proposa, encara avui, una evolució lineal que va de la creació bíblica a la redempció. Ricardo Reis –heterònim de Pessoa– tibà amb traça la beta clàssica horaciana amb el seu neopaganisme, un carpe diem actualitzat en què els déus eren tan limitats com els humans. Però, bo i trencat el destí fatídic que ens lliga a voluntats alienes, i vista la ductilitat del cristianisme en tot allò referit al devenir humà, què n'esperem del nou any que s'enceta?

Doncs, distintament al portuguès, Giacomo Leopardi, a les seves Obretes morals, entomava el discórrer del temps des d'una òptica crepuscular, certament desenganyada. Hi descriu un magnífic diàleg entre un venedor d'almanacs i un vianant. Aquest pregunta al venedor si creu que el proper serà un any feliç ("I tant que sí, il·lustre senyor!"); si recorda algun any feliç en la seva vida ("La veritat és que no, senyor"); si voldria tornar a viure la vida que ha tingut ("No m'agradaria gens, senyor"); a la fi, el vianant pregunta quina vida voldria dur, doncs, si en tingués ocasió: "Una vida així, com Déu me l'enviés", ben a l'atzar. I conclou el vianant: "Això és el que jo, i tothom, voldria si hagués de tornar a viure. Però això vol dir que l'atzar, fins a aquest any inclòs, ens ha tractat malament a tots. I és molt clar que tothom pensa que el mal que li ha tocat ha estat més gran i més abundant que el bé, perquè ningú no voldria tornar a néixer si és amb la condició de tornar a fer la mateixa vida d'abans, amb tot el seu bé i tot el seu mal. Aquella vida que és una cosa bonica no és la vida que coneixem, sinó la que no coneixem, no la vida passada, sinó la futura. Amb el nou any, l'atzar començarà a tractar-nos bé, a vós, a mi i a tots els altres, i s'iniciarà la vida feliç, ¿oi que sí?". Esperem-ho, il·lustre Leopardi. Ja ho diu la dita: “almanac nou, vida bella”. O alguna cosa així.

VENEDOR.- ¡Almanacs! ¡Almanacs nous! ¡Llunaris nous! ¿No necessiteu cap almanac, senyor?
VIANANT.- ¿Almanacs de l’any nou?
VENEDOR.- Sí, senyor.
VIANANT.- ¿Creieu que serà feliç aquest nou any?
VENEDOR.- I tant que sí, il·lustre senyor!
VIANANT.- ¿Com aquest any passat?
VENEDOR.- Molt més.
VIANANT.- ¿Com aquell altre?
VENEDOR.- Més, molt més, il·lustre senyor.
VIANANT.- ¿Com quin altre, doncs? ¿No us agradaria que l’any nou fos com un d’aquests últims anys?
VENEDOR.- No senyor, no m’agradaria.
VIANANT.- ¿Quants anys nous han passat d’ençà que veneu almanacs?
VENEDOR.- Deuen ser uns vint, il·lustre senyor.
VIANANT.- ¿A quin d’aquests vint anys voldríeu que s’assemblés l’any vinent?
VENEDOR.-¿Jo? No ho sé pas.
VIANANT.- ¿No recordeu cap any concret que us hagi semblat feliç?
VENEDOR.- La veritat és que no, il·lustre senyor.
VIANANT.- I no obstant, la vida és una cosa bonica, ¿veritat?
VENEDOR.- Tothom ho sap, això.
VIANANT.- ¿És que tornaríeu a viure aquests vint anys i tot el temps passat, començant d’ençà que vàreu néixer?
VENEDOR.-¡Ai!, benvolgut senyor, Déu volgués que fos possible.
VIANANT.- Però, ¿i si haguéssiu de tornar a fer la mateixa vida que heu fet, amb tots els plaers i els disgustos que heu passat?
VENEDOR.- No m’agradaria gens.
VIANANT.- Doncs, ¿quina altra vida voldríeu tornar a fer? ¿La vida que he fet jo, o la del príncep o la de qui? ¿I no creieu que jo, el príncep i qualsevol altre contestaria exactament com vós, i que ningú no voldria tornar enrere si hagués de tornar a fer la mateixa vida que ha fet?
VENEDOR.- Prou que ho crec, això.
VIANANT.- ¿Tampoc vós no tornaríeu enrere amb aquesta condició, si no pogués ser de cap altra manera?
VENEDOR.- No, senyor, de veritat que no tornaria enrere.
VIANANT.- ¿Quina vida voldríeu, doncs?
VENEDOR.- Voldria una vida així, com Déu me l’enviés, sense cap altra condició.
VIANANT.- ¿Una vida a l’atzar, sense saber-ne res més abans, com res no se sap de l’any nou?
VENEDOR.- Exacte.
VIANANT.- Això és el que jo, i tothom, voldria si hagués de tornar a viure. Però això vol dir que l’atzar, fins a aquest any inclòs, ens ha tractat malament a tots. I és molt clar que tothom pensa que el mal que li ha tocat ha estat més gran i més abundant que el bé, perquè ningú no voldria tornar a néixer si és amb la condició de tornar a fer la mateixa vida d’abans, amb tot el seu bé i tot el seu mal. Aquella vida que és una cosa bonica no és la vida que coneixem, sinó la que no coneixem, no la vida passada, sinó la futura. Amb el nou any, l’atzar començarà a tractar-nos bé, a vós, a mi i a tots els altres, i s’iniciarà la vida feliç, ¿oi que sí?
VENEDOR.- Esperem-ho.
VIANANT.- Ensenyeu-me, doncs, l’almanac més bonic que tingueu.
VENEDOR.- Aquí el teniu, il·lustre senyor. Aquest val trenta sous.
VIANANT.- Aquí teniu trenta sous.
VENEDOR.- Gràcies, il·lustre senyor. A reveure. ¡Almanacs! ¡Almanacs nous! ¡Llunaris nous!

Giacomo Leopardi, Obretes morals, Destino, 2001

A favor del whisky de malta escocès

2014-09-17T17:46:00.000+02:00

Darrera un got de whisky sempre hi ha una sàvia asseveració sobre l’art o bé la vida. Això és el que han cregut sempre els grans bevedors d’aquest preuat líquid provinent de terres cèltiques –d’Escòcia, d’Irlanda-.

La seva acurada elaboració, que pot arribar als vint anys -depenent del temps que el whisky reposarà en les bótes de roure, sobretot francès o americà-, dóna com a resultat un whisky que pot ser de malta o bé un blended. To blend, que en anglès vol dir barrejar, és el que es fa en mesclar whisky de malta pur i whisky de gra, és a dir, de grans d’ordi sense maltejar. Nestor Luján, escriptor, periodista i millor gastrònom, amant proselitista de la causa del whisky escocès, apuntava que el blended va ser una invenció posterior que popularitzà el 1853 la firma Ushers d’Edimburg. És evident que hi ha grans blendeds, però cal saber que foren posteriors al whisky de malta original, que es fabrica a partir dels grans d’ordi maltejat.

Més enllà d’Escòcia, a la veïna Irlanda (Jameson, Bushmills) també són bevedors d’un whisky que és destil·lat fins a tres vegades en lloc de les dues tradicionals. També en són, de bevedors, als Estats Units, on l’elaboració del whisky és feta amb grans de blat de moro o de panís, obtenint-se així el bourbon, més clar i de regust més dolç. Quan aquest fou prohibit per la llei seca, als anys 20 del segle passat, moltes destil·leries es traslladaren fins el Canadà, on hi perdura encara certa tradició no exempta d’esllanguiment. Però el whisky que més aprecien els amants d’aquesta beguda és el malta escocès, sec i clar, en ocasions fumat pel carbó de torba, amb sentors i regust de bóta si tenim esmolats els cinc sentits. (Ho podeu comprovar, per exemple, si feu cap a La Palma -Espaseria, 1-3, Barcelona-. Allí, la corpulenta i bigotuda bonhomia d’en Santiago us podrà aconsellar, sense dogmatismes ni estranyes elucubracions, quin whisky podreu prendre aquell moment.)

Però tornem a Escòcia. Atreviu-vos, per exemple, si us plau i és grat, amb un whisky suau dels Lowlands (Glenkinchie), o un més aromàtic dels Highlands (Cragganmore, Dalwhinnie, Oban), o bé el Talisker, de la petita illa d’Skye. Però si voleu un whisky potent i vigorós, fosc, amb aroma d’algues i vellutat de torba, aneu fins la molt escocesa illa d’Islay –poblada de destil·leries: Bowmore, Ardbeg, Kilchoman...– a fer un Lagavulin (benaventurat aquell que ensopega sempre amb la mateixa pedra).

Tots són maltes excel·lents, amb aromes i gust distint malgrat una graduació alcohòlica que oscil·la entre els 40º i 43º, si bé hi ha honorables excepcions que poden arribar fins els 58º, com ara el Port Ellen, també d’Islay, destil·lat el 1976 i embotellat el 1999: una meravella de la qual en donem fe devota.

Així, la graduació del whisky dependrà de la seva destil·lació, i encara que dins la bóta també pot evaporar alcohol, cada destil·leria el rebaixa amb aigua de les seves deus fins aconseguir l’equilibri desitjat. És per això, perquè cada destil·leria afina al màxim el resultat que vol aconseguir, que és poc recomanable -i sens dubte, gens respectuós- adulterar un malta amb glaçons infectes que us aigualiran l’expectativa i tergiversaran la correcta percepció de les seves notables propietats.

Beveu, doncs, el whisky de malta a temperatura ambient. Preneu el got o copa i flaireu-lo un parell de vegades. Mulleu-vos una mica els llavis per tal d’apreciar-ne un primer tast. Que el primer glop ho sigui verament després d’un viatge per la boca, d’haver-vos impregnat tota la llengua amb la fortor aromàtica del malta, notant-ne el regust i el vapor per tota la cavitat. I, sobretot, tingueu ja pensada una sàvia asseveració sobre l’art o bé la vida, que qui us acompanyi -si us plau, no beveu sols- pensi que la vostra vehemència és pastada de veritat i no deguda a la fluixesa amollada per l’alcohol. La vostra parella, ara entendrida i generosa, us ho agrairà d’aquella manera que sabeu, i la vostra credibilitat -dubtosa ja fa temps- assolirà, ara intacte d’un sol cop, una aurèola daurada només equiparable als colors del whisky vist a contrallum.

Apunt sobre la història de la festa del barri de St. Ramon

2014-08-28T18:18:00.000+02:00

El veïnat de Sant Ramon és el resultat de la lenta transformació del nucli històric de la Garriga i del seu creixement cap al nord, sempre amb la talaia del Tagamanent al fons. A partir de la construcció de la nova església –acabada el 1739– el nucli urbà de la Garriga es va començar a ramificar, per exemple amb els carrers de Samalús i Cardedeu (per la part de ponent), nomenclàtors originals que indiquen –a peu i a matxo– vells trams de camí ral cap a aquestes poblacions veïnes.

El 1878 –l’any d’obertura del Passeig– el mestre d’obres Tomàs Nualart va redactar el “Proyecto de ensanche y rectificación de la población”, que va acabar de donar forma al carrer Cardedeu, ara per la part de llevant i fins la via del tren. Aleshores, el Torrent de la Cova i el carrer Bonaire només eren baixades naturals d’aigua de pluja.

El carrer Sant Ramon, en canvi, acabà de prendre forma el 1915 amb les obres d’ampliació de l’escola de nenes (que existia des del 1866 al mateix carrer Cardedeu). Desconeixem per què la religiositat popular s’inclinà per la invocació a Sant Ramon i no a Sant Francesc d’Assís, a qui invocaven les religioses franciscanes dirigides per Anna Ravell. Probablement, en anomenar-se “Colegio de la Concepción” –una concepció, ni cal dir-ho, immaculada–, i en ser Sant Ramon patró de les parteres –sense distinció ni matisos de causa o conseqüència– s’acabà imposant amb naturalitat la figura de sant Ramon Nonat (no nat perquè, segons la tradició, el sant nasqué d’una cesàrea). Tot són conjectures, però. Els camins del Senyor (i seu santoral) són, sovint, historiogràficament, inescrutables.

Sigui com sigui, el cert és que la festivitat de sant Ramon, amb tota seguretat ja consolidada a finals del segle XIX, s’ha celebrat fins els nostres dies gairebé cada any. I és que acabades les calorades d’estiu, finals d’agost i setembre són dates propicies per a festes majors i de barri. Vegem sinó la festivitat de les marededéus trobades, el 8 de setembre, de tanta tradició –avui perduda– a Santa Maria del Camí.

A finals d’agost, doncs, la sega és feta, la collita batuda, les garbes lligades i el paller ben dret. El calendari agrícola és ara propici a certes expansions ocioses. Les primeres manifestacions documentades de la festa del barri assenyalen que als anys 20, a més de l’ofici religiós amb orquestra, es feia una processó pel barri, la qual tenia el seu pendonista i la imatge del sant. Aquesta fórmula és invariable fins la guerra civil. Als anys 30 apareix la figura dels administradors de la festa, tres homes (dos de casats i un de solter) que renovaven la responsabilitat cada any. També apareixen, durant la República, els primers jocs infantils. Després del parèntesi dolorós de la guerra tot són misses, a vegades sense processó. Però l’any 1948 neix l’orquestra Gran Ritmo, que fins el 1952 –any de la seva dissolució– imposa el pas de ball. Hi torna a haver jocs infantils i els espais de la festa s’amplien a l’Alhambra –encara sense butaques– i al Círcol del Recreo, al Passeig dels Til·lers/can Xic Corder. A partir dels cinquantes l’oferta festiva transcendeix la litúrgia religiosa. Hi ha sardanes i també curses ciclistes. La festa del barri ha esdevingut verament popular i per a totes les edats. Si en la Garriga rural Sant Ramon representava la fi del cicle agrícola, en la Garriga urbana passa a representar la fi de l’estiu, de les vacances i del retorn de la colònia d’estiueig. I fins avui.

El manteniment de les nostres festes de barri, però, no té sentit sense la voluntat d’unes persones que les promoguin i sustentin. I és aquesta il·lusió genuïna, altruista i encomanadissa la que preval, cada any, per sobre de tota altra consideració. Desitgem que la festa del barri de Sant Ramon tingui la continuïtat que mereix com a degana dels nostres barris. La voluntat de ser, el desig de ser-hi. Per molts anys al veïnat i als Ramons i Ramones!

A 75 anys del bombardeig

2014-01-24T17:42:00.000+01:00

El 29 de gener de 1939, amb la guerra civil a les acaballes i ocupada Barcelona, la Garriga va viure un dels episodis més dramàtics –si no el que més– de la seva història contemporània. Un bombardeig cruel i absurd sobre una població indefensa, un bombardeig com els que ja havien patit altres pobles i ciutats catalanes. Com Granollers, Cardedeu, Sant Celoni o Mollet. De Roses a Tarragona.

A 75 anys de distància, com podem gestionar aquests fets? Com encarem la memòria que ens han llegat les generacions anteriors i els nombrosos estudis i investigacions que s’hi han dedicat?

Avui aquesta informació ens diu que els bombardeigs de la guerra sobre la població civil no van ser més que l’evolució de la tàctica militar i de la indústria bèl·lica, que eclosionaria durant la segona guerra mundial. Sabem que entre les dues grans guerres mundials van morir gairebé 70 milions de persones, sobretot civils.

Un país que es vol normal i madur, políticament conscient de la seva història, ha de ser capaç de generar eines de reflexió i debat entorn dels episodis més dolorosos que li ha tocat de viure. Obviar-ne les conseqüències ens afebleix. Banalitzar-les deshonora. Tergiversar-les desqualifica a qui ho gosa. Voler ignorar aquests fets –amb malvolença o sense– no n’amaga els ressons que ens arriben fins avui, a vegades en forma de dolls verbals desbocats, d’altres amb paral·lelismes grotescos, i alguns, en fi –pocs–, diríem que no val la pena ni esmentar-los.

La convulsió que van viure els garriguencs el 29 de gener de 1939 va ser terrible. Unes 120 bombes de 50 kg van ser descarregades per cinc avions italians Savoia S-79. Van matar 15 persones. Van destruir cases i famílies. Unes rajoles a terra, amb la data i la silueta d’una bomba, ens recorden, des de fa uns anys, els llocs on van impactar. La presència i replegament de les Brigades Internacionals i la intercepció d’un correu que s’hi referia van precipitar el bombardeig sobre una població que s’havia triplicat durant la guerra i arribava a les 10.000 persones.

S’han localitzat i tenim les fotografies aèries fetes pels mateixos avions que testimonien l’esclat de les bombes. Contemplar-les provoca feredat. No és l’únic testimoni documental, però sí un dels més corprenedors. Escoltar la gent gran –aleshores infants– que encara pot i en vol parlar t’esgarrifa el cos. Aviat, generacionalment, no ens quedarà ningú que en guardi memòria biogràfica.

Ens queda, sí, el refugi antiaeri, construït el 1938, al costat de l’estació de tren, que va quedar completament destrossada. Un refugi que alhora és al·legoria i metàfora de la memòria col·lectiva que guarda, de les vivències que hi van tenir lloc. És un espai de memòria i de dignificació. És arqueologia de guerra, com el camp d’aviació de Rosanes, també museïtzat, en un paratge que va veure el darrer gran combat aeri de la guerra.

A la Garriga, doncs, tenim un patrimoni històric que ens parla de la guerra civil i les seves conseqüències, un patrimoni que no es pot contemplar aïlladament i que ha estat estudiat amb profusió i detall per historiadors que al llarg dels anys han anat establint la seqüència i relat d’aquest episodi, posant-lo en el context de l’engranatge bèl·lic i la seva lògica mortífera. 75 anys de la fi de la guerra i de l’inici d’un exili dolorós. També d’un exili interior, fet de silencis, de por i de repressió. L’1 de febrer entraven les tropes franquistes al nostre poble.

Per totes aquestes raons, entre el 26 de gener i el 14 de febrer, la Garriga commemorarà aquest fets –vegeu www.visitalagarriga.cat. Perquè la Història ens interpel·la i ens posa davant del mirall. Per justícia, per rebel·lia i per dignitat. Per vergonya d’uns fets que mai no haurien d’haver succeït. Perquè, com va escriure el poeta Iehuda Amikhai, “una bala de vegades travessa/ el cos d’un home i fereix també/ la terra que el sostenia”.

Publicat a El9Nou (24-1-14)

Estiueig amb Sagarra

2011-08-25T20:04:00.000+02:00

L’estiueig següent per a mi va ser com una mena de jardí de Babilònia. Els meus paren avien anat a fer un viatge pel país basc i pel sud de França, i a Santa Coloma menjàvem a l’hora que volíem, ens saltàvem els rosaris i obríem les aixetes de vi ranci. A primeries de setembre, els nostres progenitors acostumaven a anar a can Blancafort de la Garriga, i aquell any se m’endugueren a mi per passar-hi un parell de setmanes abans de començar el curs. En aquell temps, a can Blancafort, hi bellugava un món selecte. El vell Blancafort, a més del negoci del balneari, tenia una fàbrica de rotllos de gramola; era molt donat a les solfes, i el clima de la família resultava eminentment musical. El seu fill, l’il·lustre compositor Manuel Blancafort, era aleshores un nen de galtes rodones i d’uns ulls com dos grans de raïm. Entre les persones amigues del meu pare recordo que a la Garriga vaig descobrir dos cavallers notables. Un era don Domingo Joan Sanllehy, aleshores alcalde de Barcelona. (...) L’altre era don Juli Parellada. Aleshores s’acabava de vendre el seu palau del carrer de la Canuda, que adquirí l’Ateneu Barcelonès. (...)

Aquell any, pel jardí de can Blancafort vaig veure passar dues nenes amb les llarguíssimes cabelleres al vent, que em semblaren els exemplars més meravellosos que jo havia contemplat fins aleshores. Una d’aquelles criatures d’onze o dotze anys era l’actual duquessa de Solferino. Però si les criatures em semblaven un somni, la seva mare representava l’exponent una mica tardoral de tots els somnis.

A més del personal de can Blancafort, entre els estiuejants de la Garriga es reclutaven signatures notables. En aquells temps, Puigcerdà i la Costa Brava eren pur desert, i en canvi la Garriga participava d’una gran força. Don Juli Barbey, el pare del meu amic, hi tenia una torre molt confortable, i per a mi això representà una felicitat inesperada, perquè Josep Barbey i jo aprofitàrem aquells dies per a fer marxar a tot gas la nostra amistat i el nostre diàleg. Després de sopar, Barbey s’escapava de casa, i jo deixava a la meva mare que s’entretingués comentant els fets del dia amb la nostra parenta, la baronessa d’Albi, i quan endevinava el moment oportú em reunia amb el meu amic i ens n’anàvem sota la fronda a empaitar discretament unes criatures vestides de teles com gelats de maduixa, com granissats de menta o pures llimonades. Fèiem l’home amb tot el candor i tot el rubor, i per donar-nos importància fumàvem d’amagat aquells cigarrets egipcis que en deien “Khédives”, el paquet dels quals costava exactament dues pessetes.

Un dels amics més vells del meu pare era don Joan Montobbio i Villavecchia, i aquell senyor també tenia una torre a la Garriga amb un gran jardí. Allà solíem anar moltes tardes i allà vaig conèixer entre les nebodes del senyor Montobbio una criatura que, com la Dama d’Aragó, “tenia la cabellera rossa” i, si no li arribava fins els talons, poc se n’hi faltava. Doncs bé, a aquella criatura, jo li vaig dedicar uns versos, i el fill de don Joan Montobbio, també company nostre de col·legi (...), representà el paper de manifasser en el meu idil·li, i l’endemà a la Garriga ja se n’havia assabentat tothom. Per part meva només hi hagué els versos, i la mica del corimori, però per part de la noia tan sols la més absoluta discreció. Però ja n’hi havia prou: ja vaig consultar a Barbey si, en la forma quixotesca ja coneguda del lector, podia declarar-me cavaller d’aquella innocentíssima Oriana. Barbey, que era un saltamarges una mica més bregat que jo, tot i tenir quatre mesos menys d’existència, aprovà els meus propòsits i troba que la nimfa era absolutament mereixedora de les meves atencions.

Durant un any i mig la vaig veure només dues vegades –perquè, la criatura, la tenien al pensionat del Sagrat Cor–, sense declarar-li, però, els meus sentiments. Després la cosa se n’anà de seguida a l’aigua, i aquella excel·lent xicota fou anys després la promesa oficial d’un amic meu, amb el qual es casà “in articulo mortis”, perquè la pobra noia va morir víctima de l’epidèmia del tifus de l’any 1914.

Com un gos amb mitja dotzena d’ossos, vaig començar el meu cinquè curs de batxillerat. Aquells quinze dies a la Garriga representaren el trampolí que m’havia fet saltar a la vida social, a les pompes mundanes i al tornassol de la galanteria. Jo tenia només catorze anys.

Josep Maria de Sagarra, Memòries, Ed62, Barcelona, 1999, pgs. 314-325

Tedi

2011-08-18T17:14:00.001+02:00

Doctor és vell amic. Doctor és gat vell. Doctor coneix les flaques.

Doctor ha dit:

-No prescric el camp. No prescric el repòs. Autor, Autor, home de la perpetual bullida, sé prou i massa com tu els entens, el camp i el repòs! Prescric, com a única salvació, el tedi. El tedi, al peu de la lletra. Sense atenuacions, sense matís, -el tedi. No excursió, chaise longue. No conversa, silenci. No lectura, letargi... Tant com sia possible, ni un moviment, ni un pensament!

Autor prometia i partia. Autor es picava al joc. Més encara que instint de conservació, havia posat en el compliment fidelíssim, escrupolós, extremat, de la prescripció, amor propi. Ara es veuria tota la màgica extensió de son albir. Aquella vida que portà a màxima intensitat de florir el jardí de les febres, ara arribaria, per un temps, als límits humans de l'extenuada inèrcia.

"Ni un moviment, ni un pensament!" -Dos quarts de quatre de la tarda. Un parc de bells arbres a l'entorn. Una cadira de repòs, en la placeta més apartada i esquiva. Robes flonges de tennis mig cobrint el cos ajagut. En alt, entre dos cedres, un pla de paret de l'hotel. Paret lateral, tota blanca, sense finestres.

I en la reverberació del sol a la paret blanca, la dura sentència sembla fulminar: "Ni un moviment, ni un pensament."

Eugeni d'Ors, Oceanografia del tedi, Biblioteca Selecta, Barcelona, 1946

Lectures inoblidables

2011-07-07T20:50:00.001+02:00

Si la literatura no els ho ensenyés, molts homes no sabrien res de si mateixos.

Leonardo Sciacia.

"La lectura és una de les formes de la felicitat. Un bon llibre es gaudeix al moment de llegir-lo i crea en la memòria un clos particular i càlid al qual, passat el temps, sempre s’hi pot tornar. No hi ha pas gaires llibres, però, que tinguin aquest poder d’esdevenir un trofeu de la memòria i, a mesura que passen els anys, cada cop en descobriu menys. Perquè, de fet, es tracta d’una descoberta. Per això, a partir d’una certa edat, quan un llibre és capaç de commoure-us, l’agraïment que sentiu és encara més gran. En les temporades de sequera, quan no encerteu a llegir cap títol nou que us estimuli prou el cor o la raó, fan de bon recordar les estones de lectura plaent d’altres èpoques, una evocació que pot ser acompanyada o no de l’acte de prendre el volum de la biblioteca i tornar a aquelles pàgines que anys enrere us van donar goig. No és gens imprescindible, però, i segons com és fins i tot arriscat perquè la relectura és un exercici compromès, de resultat incert, de vegades plaent, d’altres, decebedor. És en el territori difús de la memòria on es conserven aquells records agradables que reuneixen un llibre i el temps en què el vau llegir, el moment emocionant d’un personatge, una situació, un ambient, un diàleg que heu tingut present per sempre més."

Miquel Pairolí, Lectures inoblidables, dins Exploracions. Notes i converses de literatura, CCG Edicions, Girona, 2006

Ara que ve Corpus

2011-06-21T16:45:00.000+02:00

Ara que ve Corpus i pertot es veu ginesta
–llimonera de camins, aureola de rotondes–
he sabut del groc daurat que un dia em dares
regalant-me un tany de vida que et sobrava.

T’he collit, aquesta tarda, ginesta i romanins,
sentors de verd i groc que deies t'agradaven
i que ara et duc com una ofrena a la talaia
des d'on vetlles per nosaltres, pecadors.

Hi ha quietud en aquesta hora que ja baixa,
vespre clos en alfabets de llum daurada
–en el pol·len de les flors suspès en l'aire–
fos en ombres que allargassen els camins.

Perviu el sol en la temperatura de la pedra,
roc empès d'una potada a les margeres del rodal,
però les mans són tot ara olor de ginestera
i a la boca duc l'alè de romanins tendrals.

Caçadors de records

2011-06-17T18:40:00.000+02:00

Són cartells que han aparegut pel poble, d’un color groc cridaner, enganxats amb cinta adhesiva en llocs inhàbils per a la publicitat convencional: una columna, una paret, una portella. I tanmateix no són publicitat comercial. Són records, segons es diu, “capturats” per alumnes d’eso d’un institut local. Indiquen el lloc precís de la cacera (que és el lloc on ha estat enganxat el paper), i descriuen el record (“Aquí, l’Anna i tots els nens del carrer del Centre anaven a mirar la tele a can Boix, era de les primeres que hi havia al poble”, o bé “En aquest lloc el 24 d’agost de 2004 la Sílvia es va trobar amb una antiga companya de l’escola i van estar parlant sobre els bons temps que van passar en la seva infantesa”, o bé...).

Què pretenen, aquests cartells? Què volen sacsejar? Són inventats, els records? Els nois i noies que els han “capturat” encara són joves –ronden els setze anys– però ja s’ensinistren en l’art d’administrar memòria i record més enllà de l’experiència personal, més ençà de l’empatia emocional.

En un poema molt bonic de l’Enric Sòria, el poeta diu que ens “cal una mirada atenta sobre les superfícies, / un escrutini caut, que hi discernesca / l’habitable mesura de les coses”. Els nostres carrers i places, de tan vistos, a voltes de tan anodins i tot, semblen buits de qualsevol interpel·lació que remeti a les vivències quotidianes sobre les quals la història hi passa per sobre o bé de puntetes. I malgrat tot, som trànsit de petites molècules en suspensió que oxigenen els globus vermells d’aquesta mateixa història.

Literatura? Atribuïm-li, en tot cas, la funció de fer-nos present i visible tot el que semblava que existia i no érem capaços de veure o recordar sense la seva perspectiva. Així li ocorregué a aquell personatge que Borges cita, em penso, a Arte Poética, el qual es proposà la tasca de dibuixar un món. Al llarg de molts anys, va poblar-lo amb imatges de muntanyes, de mars, d’animals, de persones... i, poc abans de morir, l’home va descobrir que el pacient laberint que dibuixava, traçava la imatge del seu rostre.

A vegades projectem records que són ombres xineses damunt d’un tel que encara no és memòria. La captura del meu record dirà, més o menys, lacònicament: “El 2006, l’Albert començà a escriure una columna cada mes en un diari. El dia que feia quaranta anys va ser nomenat regidor del seu poble i la columna –adéu, adéu– va passar a d’altres mans. Resta content per tot i agraït a tothom”.

Amics meus

2011-05-20T11:24:00.001+02:00

Del filòsof atenenc Epicur (341-270 a.C.) ens n’han arribat alguns escrits i obres en les quals, entre d’altres temes, desenvolupa el de l’amistat (vegeu, per exemple, “Ètica”, editat per l’editorial Proteus, de Cànoves, o “Sobre la felicitat. Carta a Meneceu”, d’Edicions 62). Si avui encara ens crida i sedueix el missatge filosòfic de l’epicureisme és perquè aquest fa de la recerca del plaer i de l’amistat el nucli dur de la seva formulació ètica. Segons Epicur, “l’amistat no coneix ni la rapidesa ni la lentitud, sinó que crea el seu propi temps”, allunyada de la ciutat –i de la política, segons diu, ai las...–, i en contacte amb la natura. Al contrari d’altres plaers, el de l’amistat se’ns apareix com una via per perfeccionar-nos com a humans i conrear la vida interior.

Tot plegat ve a tomb –disculpin la digressió– després d’haver llegit, en l’edició de dilluns d’aquest diari, que el Festival de Jazz de Granollers programava un concert d’homenatge a Joan Bretcha i que el certamen incorporava una exposició de litografies del pintor Ramon Bufí sobre temes jazzístics. Tanmateix, Ramon Bufí, nat a Palou, no és només un artista plàstic de dilatada trajectòria, amb nombroses exposicions tant individuals com col·lectives, o una persona implicada en l’associacionisme artístic de Granollers i comarca. Bufí, al llarg dels anys –sobrepassa els setanta–, ha vessat colors damunt la lletra impresa per deixar constància memorialística de records i de vivències: “Paisatges d’infantesa”, “Dissabtes pictòrics” i “Amics meus” són títols significatius. En aquest darrer, editat fa poc, Bufí esbossa porcions d’amistat viscuda al costat de Carles Sindreu, Jaume Torra, Joan Rovira, Amand Domènech, Amador Garrell i Donat Puig –l’únic dels sis que és viu–, personatges lligats tots al món de l’art i la cultura i amb qui l’autor ha compartit excursions artístiques, experiències vitals, expansions sentimentals. Bufí, el més jove de la colla –“sempre he tingut tendència a anar i fer amics amb persones més grans que jo, que en el fons han estat mestres a la meva vida”–, ret un homenatge generós als seus amics, als seus “homenots” particulars. Sí, és l’amistat que crea el seu propi temps. Com diu Epicur, de totes les coses que la saviesa se’n procura per tal que la vida, en la seva integritat, sigui feliç, la més important, de molt, és el benefici de l’amistat. Els amics d’en Ramon Bufí, en poden donar fe. I els d’en Bretcha, també.

(Publicat a El9Nou, 20-5-2011)

Raspall articulista

2011-04-16T16:57:00.000+02:00

Repasso encuriosit uns dossiers de premsa amb fotocòpies d’articles de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall (1877-1937). Vostès ja saben –és sobrer dir-ho i ho hem escrit en aquest mateix espai– que Raspall va ser arquitecte municipal de l’Ametlla, Cardedeu, Granollers, la Garriga i Caldes de Montbui, pobles on a més de la seva empremta diguem-ne tardomodernista hi desenvolupà plans urbanístics que van tenir vigència fins fa gairebé trenta anys.

Ara som a mitjan dels anys vint del segle passat i Raspall escriu al setmanari La Gralla, també a La Comarca (periódico semanal, en castellà) i alhora al Diari de Granollers (“defensor dels interessos de Granollers i sa comarca”, sí senyor). Ronda la cinquantena i és un professional reconegut, amb obra feta arreu dels nostres pobles però també a Barcelona, Tarragona, l’Hospitalet o fins i tot Palma, on féu diverses estades i on acabaria exposant dibuixos “de patis mallorquins, d’aquests patis que donen un encís insospitat als vells carrers de Mallorca i que van inspirar una de les mes belles obres –El pati blau– a Santiago Rusiñol” (La Gralla, 26-2-1926).

Raspall tant us pot parlar de moda masculina, d’aquest coll postís que a París fa forrolla perquè és incòmode –els dissenyadors “l’han ben errada”–, i que al Vallès mai s’ha portat perquè hom va amb la gorja desbotonada o amb camises tipus Manelic –res de Mao–, que deixen “el coll nu a punt de guillotinar”, com també de la necessitat del conreu artístic per a l’assoliment d’ideals col·lectius i de l’educació del públic; us reivindicarà que a Granollers “es doni a l’art el culte que es mereix” perquè –sense haver-hi, aleshores, museus ni rocumberts– “fa pena de veure com passen les coses d’art o manifestacions artístiques sense ésser tingudes en cap estima pel públic.”

Com a bon articulista està amatent a l’actualitat política i al pols ciutadà, i comenta els temes més variats. Tanmateix, una cosa el preocupa. En ocasions, “el no haver rebut cap carta de protesta ni d’adhesió, el no tenir sovint converses referents a escrits i modestos articles, ens fa creure amb raó justificada o que no són llegits o que careixen d’importància; per posar un dia a prova si és una cosa o altre havíem pensat publicar unes quartel·les amb un títol més o menys suggestiu, però sota d’ell unes quantes ratlles sense lligam de cap mena”, introduint-hi un cert desordre, per si algú se n’adonés. Bona prova fóra... Parla mai ningú no la de soledat de l’articulista, pobre. No el mateix és d’una verticalitat la paret que frase l’horitzontalitat d’una, opinió d’una.

(Publicat a El9Nou, 15-4-2011)

Del 12 al 14 d'abril de 1931

2011-04-14T17:48:00.001+02:00

“El retorn a la normalitat constitucional i parlamentària, propiciada pel govern del general Berenguer, va facilitar la convocatòria d’unes eleccions municipals, que es concebien com el pas previ, tranquil i moderat, per a unes futures eleccions generals legislatives. S’acordà una àmplia amnistia política i la Lliga Regionalista, que no va voler participar en aquell govern, va decidir tornar a vertebrar un centredreta accidentalista, no explícitament republicà, en contrast amb les altres forces del catalanisme. Els joves de la Lliga, amb el mallorquí Joan Esterlich i Ferran Valls i Taberner, propugnaven una renovació moderada del catalanisme, ja que temien l’ascens de les esquerres. Cambó tenia por que una república donés pas a un gran trasbals o a una revolució. A començament de març de 1931, format un nou govern presidit per l’almirall Aznar, en el qual el lligaire Joan Ventosa i Clavell era ministre d’Hisenda, Francesc Cambó, amb l’ajut dels mauristes, va llançar-se a forma un Centro Constitucional per salvar la monarquia.

Les eleccions municipals, previstes per al 12 d’abril, apassionarien vivament l’opinió pública, després de set anys de dictadura, i en aquest clima van convertir-se, de fet, en un referèndum entre el passat i el futur, entre monarquia i república. A Catalunya, els enemics de la monarquia van presentar diverses candidatures: Acció Catalana Republicana; una coalició republicanosocialista, feta a l’estil de l’espanyola, entre el PSOE i els radicals; les petites candidatures obreres radicals, com la del BOC i el Partit Comunista; i finalment una coalició entre la Unió Socialista de Catalunya i el nou partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, el resultat de la qual era imprevisible. Semblava que, com en anys anteriors, els dos grans rivals serien la Lliga i ACR, la dreta i l’esquerra del tradicional catalanisme.

Els resultats del 12 d’abril van ser una gran sorpresa i, contra pronòstic, ERC triomfà clarament. El vot dels barris populars de Barcelona i el de comarques va decantar-se decididament cap a Macià i cap a l’original fórmula d’una esquerra populista. La nit del 12 d’abril fou d’emoció. Els republicans havien vençut a Catalunya i a Espanya, especialment a les ciutats, on l’opinió pública era més lliure que als pobles i petits llogarets. La participació electoral va ser la més alta de la història, amb més del 60% a les províncies de Barcelona i Tarragona, i més del 70% a les de Lleida i Girona.

A Catalunya varen sortir elegits 3.219 regidors republicans, 114 socialistes i 8 comunistes; 279 monàrquics i 1.014 d’altres formacions, bàsicament de la Lliga. (...)

El triomf republicà era absolut a Catalunya, i ni la Lliga, de bon tros la millor col·locada després dels republicans, ni els monàrquics, ni les formacions comunistes no pogueren fer altra cosa que de comparses de la victòria republicana. (...) El vot obrer i menestral portava l’Esquerra Republicana de Catalunya al poder municipal i català.

Després d’un dia 13 carregat de rumors, el migdia del 14 d’abril Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, proclamava la República i hissava la bandera catalana i la nova tricolor; poc després, també a la plaça de Sant Jaume, Macià proclamava la República Catalana, com a Estat integrat d’una confederació de pobles ibèrics. Hores més tard, a Madrid, es formava un Govern provisional de la República, mentre Alfons XIII marxava a l’exili. Macià prenia el poder i atorgava càrrecs (...). Companys es feia càrrec del Govern Civil de Barcelona, foragitant violentament l’advocat lerrouxista Emiliano Iglesias, que n’havia pres possessió. L’incombustible Tarradellas es convertia en secretari de Macià.

S’ha dit que aquest, en proclamar la República Catalana, trencava els acords presos abans de declarar la República Espanyola. És possible, però també ho és que el seu gest forcés la instauració de la Generalitat i l’obtenció de l’Estatut d’autonomia. El fet és que ràpidament el govern provisional de la República va enviar a parlamentar una delegació a Barcelona, formada pel socialista Fernando de los Ríos, el qual acompanyaven els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. De les converses en va sortir, el 17 d’abril, la renúncia a la República Catalana, a canvi de constituir un poder polític català autònom, que es diria Generalitat de Catalunya (recuperant el nom de la centenària institució suprimida violentament per Felip V de Borbó), a l’espera de l’aprovació de les Corts constituents d’un estatut d’autonomia.”

Josep Termes, Nou resum d’història del catalanisme, Editorial Base, 2009, pg. 159-162

VII Festival Primavera Poètica

2011-04-13T15:27:00.000+02:00

Diuen que el 7 és un número màgic, i certament té quelcom de màgic haver arribat a la setena edició d’un festival de poesia. Nascut el 2005, tenia i té la modesta ambició de projectar la poesia més enllà dels límits “on va ser tallat el paper”, com deia en Brossa. Creiem, també modestament, que ens n’anem sortint.

L’edició d’enguany ha tingut les dificultats lògiques d’un context desfavorable degut a la crisi econòmica, una crisi que sovint tomba més els ànims que no pas les butxaques. Però una crisi mai no pot tombar –ni silenciar– les paraules, al contrari. No hi havia cap motiu per renunciar a festejar la paraula poètica, i és així que ho farem amb 19 actes de distints formats –recital, teatre, rutes, lectures, traduccions...–, i en 12 escenaris diferents de la Garriga.

Ens plau moltíssim acollir l’exposició dedicada a la poeta garriguenca Núria Albó i també el recital d’homenatge que se li farà amb motiu de l’Any Núria Albó, que celebra el seu 80è aniversari. De la Garriga podrem saltar a la Xina i descobrir, amb els traductors Zhou Minkang i Jiajia Wang Liu, una riquíssima i secular tradició lírica que ha deixat empremta en no pas pocs poetes catalans.

Alhora, ens visitaran i escoltarem veus cabdals de la poesia catalana actual: Lluís Solà, Carles Miralles o Jordi Pàmias, acompanyats de Jaume Pont, Pere Pena o Miquel-Lluís Muntané. Gràcies a la col·laboració de La Bordalla descobrirem algunes de les veus joves i emergents de la poesia catalana actual: Pau Vadell, Jaume Pons Alorda, Pau Gener, Blancallum Vidal, Anna Ballbona, Misael Alerm i Jordi Garcia.

L’editor i poeta Jordi Cornudella ens parlarà de la seva experiència lectora i creadora a partir del seu llibre “Les bones companyies”, mentre que Gemma Reguant i Anna Alemany ens oferiran un Tast de Foix i Carme Callol se les haurà amb Joan Brossa dels Ventalls, dos dels espectacles poètics de petit format que us proposem. L’altre, basat en poemes d’Albert Roig, tindrà com a protagonistes l’actriu Mònica Van Campen i el músic Jordi Gaspar. També, i per als més menuts, celebrarem una Hora del Conte ben especial, tot Jugant amb els poetes acompanyats de Rosa Fité.

Les novetats destacades d’enguany són dues, i ens fa il·lusió remarcar-les: l’escenari romànic de l’església de la Doma, lloc perfecte per presentar i escoltar l’antologia de poesia catalana medieval confeccionada per Dolors Miquel, i les rutes matinals poètico-modernistes per diferents espais de la Garriga, una experiència inèdita que unirà poesia i patrimoni. El Festival, com sempre, acabarà amb un sopar festa i amb l’actuació dels Amics del Jazz.

Del 20 d’abril al 4 de juny, us esperem a la Garriga. Des d’ara ja us donem la benvinguda i agraïm el vostre suport.

www.primaverapoetica.com

Tres tombs

2011-03-28T11:34:00.000+02:00

Ahir vam celebrar, a la Garriga, la festa dels Tres Tombs. Els darrers Tres Tombs, els que tanquen el cicle fins l'any vinent després d'haver passejat carruatges i cavalls arreu. Deixo anotat el text que l'Associació em va demanar i que figura en el programa d'actes.

Tres tombs per la Garriga

Primer tomb: aquesta festa no és un miratge il·lusori o una ficció. Els carros de tir traginen records invisibles d’un temps passat, de quan l’animal era imprescindible en les feines del camp i element integrat al paisatge comú del dia a dia dels nostres pobles. Però la mesura d’un temps llaurat pel calendari agrícola s’anà esllanguint des de mitjan segle XX. La lenta urbanització física i mental i la mecanització del camp, amb les primeres màquines segadores i de batre, suposà la pèrdua de tota una litúrgia. Les colles de segadors i jornalers que a entrada primavera baixaven fins les planúries del Vallès van desaparèixer. El paller va ser ventat. Després arribarien carxofes a l’estiu i cireres a l’hivern.

I tanmateix convindria no folkloritzar en excés el llegat d’aquest imaginari. Ni menystenir-lo fent-lo passar per exòtic o pairal. Tampoc idealitzar-lo: la caseta i l’hortet, la Ben Plantada, uns dibuixos de Lola Anglada... Certs elements de cultura popular ho són perquè al llarg de la seva existència han tingut una funció –no només productiva– que ha generat vocabulari, eines, maneres de fer, de ser, de pensar... és a dir, ha generat un patrimoni que avui podem evocar i reviure gràcies al llegat del seu rastre. Posem-hi un exemple.

Segon tomb: fa pocs anys, a instàncies dels estudiosos Albert Manent i Joan Cervera, reunírem una colla de pagesos. Manent i Cervera recollien noms de vents, núvols i boires del Vallès Oriental en un llibret publicat el 2008. El resultat va descobrir 215 noms de núvols i boires i 45 de vents. Això és patrimoni, una part de patrimoni que ens explica una part del que expliquen els Tres Tombs, just aquella que exigia la mirada enlaire i no pas a terra per preveure ensurts i maltempsades que poguessin espatllar collites i camins.

Hi ha una Garriga secreta –si se’m permet l’expressió interessada– que encara tenim a l’abast perquè pot parlar i explicar-se. La Garriga, molt abans que l’estiueig tennístic o termal, modernista o pixapí –per dir-ho en termes populars–, va ser poble agrícola. Abans foren les masies que les torres, el carro que el tren, les llambordes que els panots. Can Illa i can Noguera van ser abans masies i no barris. És important saber explicar-ho. Tenir-ne les eines. Un bon cop de falç.

Tercer tomb: el neoruralisme –turístic, cultural, a vegades fins i tot institucional, ai las– està molt bé per al cap de setmana, però no aixeca res. Té un os a l’esquena. Més important, encara, és que no podem explicar-nos només a tir o a remolc –mai millor dit– dels grans fets que van marcar la Catalunya del segle XX. Ens quedaria una visió parcial, una memòria incompleta. Si ja tenim les masies garriguenques catalogades també hauríem de fer l’esforç conjunt per catalogar-nos l’espai de memòria quotidiana que hi pertany i –qui ho sap– ser capaços d’exposar-la successivament i temàtica en futures edicions dels Tres Tombs.

L’Associació, però, no ho pot fer sola. La tasca tan meritòria que duu a terme –ja són quasi deu anys organitzant la festa dels més de cent que té de vida documentada a la Garriga– es veuria així enriquida amb col·laboracions molt valuoses. Els canvis dels darrers 15 o 20 anys –urbanístics i sociològics, sobretot– ens repten a trobar el fil conductor d’un itinerari fressat durant centúries. Part d’un relat que ens projecti i ens (re)expliqui com a poble. Els Tres Tombs, cada any –i per molts anys– ens en brinden l’oportunitat. Val la pena provar-ho, aprofitar-ho, tibar la brida sense fer més tombs del compte. Quan ets terra vols arrels, no troben? Doncs arri!

L'Aliança com a exemple

2011-03-24T15:27:00.000+01:00

Dissabte 29 de gener, al Patronat, la Societat Coral l’Aliança, fundada el 1911, celebrava l’inici del seu centenari. L’alcaldessa va anunciar l’atorgament a l’entitat de la medalla d’or de la Garriga. És clar que sí. Per molts anys! Alhora, en un parlament esplèndid, el professor Santiago Cucurella va posar en context l’origen i la història del moviment dels cors de Clavé. I fa uns pocs dies, el doctor Jaume Carbonell, en el marc de l’exposició sobre Clavé, ens parlava de com s’anà articulant i expandint el moviment. Cucurella incidí en el lema de “virtut, progrés i amor”, un lema que bé pot transcendir l’estricta aplicació a les societats corals claverianes i fer-se extensiu a qualsevol col·lectivitat. Virtut: capacitat, competència i determinació a l’hora d’executar una idea, d’assolir un objectiu. Progrés: avenç i millora en les condicions de vida, en la qualitat de les nostres capacitats. Amor: sentiment d’estima, de pertinença, d’identificació amb un llegat que relliga voluntats història endins. (segueix aquí)

Dia Mundial de la Poesia

2011-03-21T19:45:00.001+01:00

Fotografies de Dani Soler

El 1999 la Unesco va declarar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia. A la Garriga el celebràrem dissabte passat al vespre, amb un recital convocat per Òmnium Cultural. Vam llegir poemes Misael Alerm, Anna Ballbona, Albert Forns, Conxita Bargalló, Josep-Francesc Delgado, Hermínia Mas i jo mateix. Desfilaren Seferis, Larkin, Palau i Fabre, Núria Albó, Màrius Sampere, Francesc Garriga, Sala-Cornadó, Martí i Pol... a part dels poemes propis que cadascú va llegir. Jo vaig llegir Pla i Carner. De Pla en reprodueixo uns textos breus. De Carner, un altre moment en reproduiré dos poemes molt relacionats amb la Garriga. De fet, un hi està datat. Bona diada, i ara Pla:

“La literatura conté una gran quantitat de farsa. I una de les farses més importants de la literatura és la poesia. Poetes bons, que durin, que facin forat (per utilitzar una frase del pintor Dalí), que interessin a tothom, que projectin el que han escrit sobre la sensibilitat de la gent, n'hi ha poquíssims, raríssims. De poetes, n'hi ha molts a tot arreu: els veritables poetes són escassíssims. Ara, es produeix aquest fet: els poetes d'ínfima categoria solen tenir un públic, de vegades, gairebé sempre, molt més nombrós que els de projecció llarga i segura. Aquest fet és el que dóna als poetastres les ínfules que tenen i la carrera que solen fer. Els bons poetes disposen, a penes, de minories petitíssimes i només són apreciats quan són morts. Tots aquests judicis són probablement certs, però de vegades es poden produir sorpreses. (...)

Què és la poesia? No sé pas si hi ha hagut mai ningú que ho hagi pogut formular amb una certa claredat. Pel meu gust la poesia és: tot i no res. Què es pot dir d'una cosa de qualitat? Els escoliastes, els crítics, han agombolat sobre aquest tema una quantitat fabulosa de parauleria, generalment inintel·ligible. Una cosa de qualitat? És tot i no res. Què es pot dir més?” (...)

(Dins Notes del capvesprol. Text complet, aquí)

“En el curs de la vida he estat molt sensible a les poesies dels altres, però no he pogut mai construir una poesia acceptable. No he fet cap esforç per arribar-hi. Si l'hagués fet, no crec que hagués aconseguit res passable. Quan penso en la lleugeresa que tenia Carner, a Gènova, el 1923, escrivint versos –els escrivia a la seva oficina obscura del Consolat, amb un toscano a la boca– em fa el mateix efecte que si recordés un oasi. Quina facilitat més admirable! No era pas un poeta de facilitat llarga, sinó més aviat curta –però perfecta.

Per a constatar si una poesia és bona, només cal traslladar-la a la prosa i veure el que passa. Si es fa això amb la poesia de Carner, de vegades el resultat és excel·lent, altres menys. Tot li sortia, però, lleuger i alat. És un cas sorprenent d'haver convertit la pesada retòrica en lleugeresa ingràvida.

La meva incapacitat per a la poesia ha estat total –a pesar dels immensos espais de solitud pels quals he passat. El fet és curiós atesa l'enorme quantitat de poetes que a cada moment ha donat el país –poetes que en definitiva han tractat de dir alguna cosa, i de vegades se n'han sortit i altres no gaire.” (...)

(Dins Notes disperses. Text complet, aquí)

Els retaules de Granollers

2011-03-18T16:31:00.000+01:00

“El retaule de Granollers adquirit pel nostre Museu de Belles Arts (de Barcelona), és, sense disputa, d’entre totes les pintures que avui podrien adquirir-se per al seu embelliment, l’obra de major importància artística.” Són paraules de Salvador Sanpere i Miquel a la revista mensual d’art Vell i Nou, del 15 d’agost de 1915. Fan referència a l’adquisició, per part de la Junta de Museus –precursora, d’alguna manera, del Museu Nacional d’Art de Catalunya actual– dels retaules de Sant Esteve de Granollers, obra dels germans Vergós, de final del segle XV. (Qui volgués saber del retaule pot llegir el finíssim estudi del professor Joaquim Garriga al número 15 de la revista Lauro, del Museu de Granollers). L’adquisició de l’obra va ser tortuosa. Sanpere apuntava que el retaule era “una propietat comunal i no parroquial” i que el bisbe “no era ningú per autoritzar-la”.

Què va passar, del cert? M. J. Boronat, al llibre La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999) ens ho conta. Els retaules van ser oferts per tal de sufragar les despeses de la construcció de l’Asil Hospital (del 1914 al 1923) i també d’algunes reformes de l’església. Els contactes començaren el mateix any 14. L’any següent, la junta de construcció de l’Hospital va sol·licitar al bisbe l’autorització per a la venda dels retaules, que la Junta de Museus estimaria en 125.000 pessetes en contra de les 150.000 que demanava un rector de nom tan docte com el d’Onofre Viada. Salvat l’escull del preu –finalment pactat a la baixa–, la Junta, desitjosa d’inaugurar amb els retaules la remodelació del Museu de Belles Arts, topà amb la falta de dotació pressupostària del consistori barceloní i la negativa d’entregar els retaules sense haver cobrat. La solució arribaria entrat el 1916 però coincidí amb el nomenament de Viada per a fer-se càrrec de Santa Maria del Mar. Els pròcers barcelonins volgueren enllustrar el bon mossèn amb un bon àpat per tal que se li pogués dedicar “una muestra de cariñoso obsequio que, al mismo tiempo que cancele una deuda contraída, permita a la junta encontar motivo y ocasión oportunos para inclinar definitivamente el ánimo de tan ilustrado i virtuoso sacerdote”. Va ser en va. La probitat del rector no admetia dubtes. Els diners no arribarien fins l’octubre de 1917, quan es signà l’escriptura de venda. L’ajuntament granollerí, encara, objectà algunes clàusules referides al destí dels diners per al sosteniment futur de l’Hospital que feren necessària una cimera d’urgència entre el bisbe, sengles alcaldes i pròcers locals. Tot un retaule, certament. El 3 de març de 1918, a la fi, les 14 peces gòtiques dels Vergós inauguraren instal·lació al Museu de Belles Arts.

Per cert, al Vell i Nou també hi veiem anunciada una exposició del col·leccionista Plandiura, amb casa-museu a la Garriga, el fons del qual (Rusiñol, Casas, Galwey, Mir, Nonell, Picasso, Nogués...) enriquiria decisivament la col·lecció de la Junta de Museus el 1933. Però Plandiura és una altra història, gairebé una novel·la.

(Publicat a El9Nou, 18-3-2011)

Tsunami de tankes nuclears

2011-03-15T13:10:00.001+01:00

“Del joc i del foc (de Carles Riba) representa, ja ho hem dit, l’adaptació al català de noves formes mètriques. El volum compila dues seccions de poemes breus d’origen oriental amb les cançons “Per una sola veu” publicat per l’editorial Selecta el 1946.

La sèrie de “Tannkas de les quatre estacions” està constituïda per una sèrie de 40 composicions. Fou redactada en els anys de plena guerra civil i suposa un allunyament de la poesia pura que trobem al Segon llibre d’estances o Tres suites. En efecte: totes dues obres havien representat la consecució del domini formal de la llengua i uns exponents magnífics de poesia pura, entesa com a realitat independent i vàlida en ella mateixa. Les tankes, però, sorprenen pel que suposen de canvi d’orientació de la trajectòria lírica ribiana, car el mestre aconsegueix en el present volum, i contràriament a allò que havia estat habitual en ell, d’accentuar un lirisme molt més directe, que li permet acostar-se a la poesia de la circumstància sense arribar a conrear-la obertament. La desgràcia personal i col·lectiva que el poeta hagué de viure es fa sentir en uns versos on, tanmateix, Riba segueix fidel al seu principi de mantenir la independència del poema sota qualsevol circumstància. (...) És precisament aquesta actitud, formalista si voleu, una de les raons fonamentals que impulsaren l’autor a fer servir la nova forma mètrica, ja que la tanka, per la seva brevetat, imposa al poeta una tensió extrema, que l’aproxima a l’art del gravador en cisellar les paraules a colps contundents però precisos. Al remat, el poema esdevé, pràcticament, un artifici líric que cerca la màxima efectivitat a través de la concentració expressiva.”
.

Mariola Aparicio, “Poesia i brevetat. Notes sobre la tanka en la poesia catalana del segle XX”, dins Actes del I simposi Internacional de Narrativa Breu, PAM, 1998, pg. 201-202.

Tannkas de les quatre estacions
VIII

Que furioses

sento córrer les aigües

del nostre amor, oh!

quan vinc a tu pel frèvol

pontet d'una carícia!

XVII

Dóna ta força

i tos somnis per somnis

i força, crema-hi,

lluita-hi: no, no escolleixis

entre el vent i la flama.

XXV

Tota la vida

et veuré com sorgires

de tu mateixa,

nua i nova com l'alba

i vera com un somni.

XXVII

Una sorpresa

de vent omple els baladres

ardents, que frisen

un instant, com les sedes

d'una dansa enganyosa.

Iguals em semblen

a dreçar-se en el córrer:

la poltra nua,

la noia amb sa rialla,

l'ona amb la seva vela.

"El meu exercici, doncs, fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d'amor o de recança, dins un traç sobri i just de paraula. L'epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps."

(Carles Riba. Notes a "Tannkas de les quatre estacions")

En la mort d'Anton Sala-Cornadó

2011-03-04T17:01:00.000+01:00

El petit Sala-Cornadó amb el seu pare, Josep Sala Fabregat, poc abans de la guerra civil.

Amb les paraules de Màrius Torres
No voldria oblidar-me de ningú ni de res
i se m’escapa el nom de cada cosa
i el perquè i el vestit i el perfum del seu pes.
Vaig morir al primer pis quan naixia una rosa
als jardins emboscats del sanatori
i era d’or el silenci on la lluna reposa.
La nit desvergonyida entrava al dormitori
protegit sota el déu de la unitat
i em va cantar devotament un gori-gori.
Visc feliç i content a la nova ciutat,
al carrer de la pau vuitanta-u,
entresol, herba fina, oreneta, amistat.
No voldria ser el gest de l’hoste inoportú
si us pregunto què fèieu el dijous
a la tarda aquell any de destrets fosc i dur.
O potser era divendres i eren tendres els rous
del matí? O potser, eren estrelles
i cartes que no lliguen, tot plegat vuits i nous?
L’arna es menja els records, unes fràgils roselles
entre el blat necessari cada dia,
penyora fugissera de tantes meravelles.
Fer i desfer cada instant amb profunda alegria
i escoltar el pas del vent a la teulada
i a la xarxa dels verds que ha teixit l’harmonia.
Lliscar, com un gran riu que travessa una prada,
constantment diferent i sempre atenta,
tan ràpid en la cursa que sembla una aigua lenta.
Tot nou i antic i bell com una eterna albada.

Anton Sala-Cornadó, dins Màrius Torres en el record. Recull d’homenatge. DDAA, Barcelona, PAM, 1993.

Més aquí, aquí i aquí.

De quin Vallès em parles?

2011-02-19T12:54:00.000+01:00

No sé si a vostès els passa, però a mi, sovint, quan escolto o llegeixo alguna referència al Vallès i aleshores m’hi atanso, la majoria de vegades m’enduc la decepció de comprovar que la referència és a ponent de Caldes o Granera, Mola enllà. Vull dir que no és del Vallès que m’és proper, del que parlen, sinó de l’altre, ai las.

L’actual divisió comarcal data del 1936, però el concepte de “comarca” recula fins a l’època romana i als epítets que aleshores es donaven a les tribus de la zona (pensem, així, en els ausetans d’Osona). Durant l’edat mitjana, però, el concepte es va anar assimilant a territoris de frontera i des de principi del segle XVII va esdevenir denominació escrita en diverses fonts –tractats o cròniques– que descrivien el paisatge. L’ús polític i administratiu, en canvi, tal com l’entenem avui, no es consolidaria fins el segle XIX, quan emparat en l’incipient catalanisme polític oposava l’espai natural de la comarca a l’artifici provincial imposat des del 1833.

La identitat natural d’aquests espais, doncs, tingué en compte no sols el relleu geogràfic (Vallès, Ribera d’Ebre, Pla d’Urgell, Maresme...) sinó també i principalment l’eix agro-econòmic consolidat en fires i mercats. Avui, tot plegat, és molt més difús i els límits comarcals s’han constret encara més: Vall del Tenes, Alt Congost, Baix Montseny... Identificar-se com a vallesà requeriria, potser, una pedagogia equivocada, qui sap si un esforç inútil. Què hi ha, rere la referència comarcal? Un àmbit estrictament geogràfic o també una incerta identitat?

L’Oliver, a les Corrandes d’exili (1947), escriví allò d’”En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra”, etc. Es referia a l’Occidental. Ben abans, en Carner, a Bella terra, bella gent (1918), escrivia el poema “Com el Vallès no hi ha res”, i es referia a l’Oriental, no en tenim dubte. Com per conciliar-ho, el terrassenc Ferran Canyameres escriví El Vallès. Vigor i bellesa (1959), un seguit de proses diluïdes entre els dos vallesos i sobre cadascun dels seus pobles.

És, em sembla, recollint part d’aquest esperit “canyameresc” que ens anuncien –per entrada primavera– l’aparició d’una revista dita precisament Vallesos, nom que no enganya pas, ben al contrari, sinó que voldrà desfer equívocs i relligar complicitats –patrimonials, geohistòriques, gastronòmiques, culturals, etnològiques, etc.– entre ambdues comarques. La cosa té ganxo i, ben segur, ajudarà a comprendre i tal volta a refer aquest imaginari comarcal malmès, com més va més metropolità, a traçar aquesta pertinença difusa a una identitat vallesana que redueixi a l’absurd, en el millor dels casos, el títol retòric d’aquesta columna.

(Publicat a El9Nou, 18-2-11)

Ametllers de Rusiñol

2011-02-18T13:16:00.002+01:00

“Corria l’any 1901 quan Santiago Rusiñol tornà a Mallorca. Hi anà, convalescent, a refer-se de la cura de desmorfinització que féu al sanatori de Bolougne-sur-Seine, prop de París, i de l’extirpació de ronyó a què fou sotmès després a Barcelona. Hi anà amb la família, amb la qual s’acabava de reconciliar, llogà una casa al Terreno i pintà i escrigué sobre Mallorca i sobre els mallorquins. En reinventà, si hem de fer cas de Gabriel Alomar, el paisatge. O, si més no, les seves teles van servir com a reclam turístic. L’illa daurada, prèviament pintada pel belga Degouve de Nuncques, es convertí, passada per la mirada i el pinzell de Rusiñol, en la imatge per excel·lència de l’harmonia còsmica, en una mena de paradís retrobat que era personal i intransferible, però que les pintures penjades a la Sala Parés, a Sóller, a Palma, als salons de París, donaven a conèixer en forma d’Arcàdia de tarongers i d’ametllers, de cel i de mar, de coves i de badies, de ports i de gorgs, i convidaven a fer el viatge –també en sentit literal– cap a l’illa.”

Des de les illes, Santiago Rusiñol, pròleg de Margarida Casacuberta (PAM, 1999, pg. 17).

“A Mallorca també hi vaig anar repetides vegades; em sembla que vaig ser dels primers turistes. Mallorca fou per a mi un paradís, i un indret on vaig treballar al mateix temps amb el pinzell i amb la ploma. Alternava la pintura dels jardins amb la dels paisatges –Sóller, Valldemossa...– amb la descripció literària que anava fent de l’illa i alguna obra de teatre, com La nit de l’amor. Amb el pintor Joaquim Mir sortírem a trobar els camps d’ametllers florits i les cales solitàries. També hi vaig fer amics, a Mallorca, com ara en Gabriel Alomar i en Joan Alcover, que em dedicaren escrits ben elogiosos, articles i poemes.”

S. Rusiñol, dins Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol, Vinyet Panyella (PAM, 2000, pg. 29).

Artaud

2011-02-11T15:40:00.000+01:00

“La meva primera visita a Artaud, a l’hospital psiquiàtric d’Ivry, la comptabilitzo entre els moments més encrespats i tensos que m’ha tocat de viure. M’havien advertit que Artaud tenia un martell amb el qual s’esbravava, escometent tot allò que se li presentava al davant. Artaud vivia tot sol en un petit pavelló, situat enmig del parc i no lluny de la porteria de l’hospital, i gaudia d’un règim de llibertat condicionada.

En trucar a la porta vidriada que donava directament al parc, després vaig comprendre que Artaud acabava d’ingerir una dosi de làudanum, i que la meva visita l’importunava. Jo venia a trencar-li el seu moment d’èxtasi, potser l’únic moment feliç –o suportable– de tota la seva jornada o d’unes quantes jornades. Ell no volia que entrés, la seva negativa va ser contundent i agra:

-Qui est là?

-Quelq’un qui voudrait vous voir.

-Je ne suis pas là!

La meva insistència obstinada topà amb la seva. Vaig guanyar, però pagant-ho a un preu que no esperava. (...) I, al cap d’una bona estona, durant la qual em semblà prudent de separar-me del marc de la porta per on, a contrallum, ell podia veure perfectament la meva silueta a través dels vidres esmerilats, no fos cas que pogués sortir-ne algun objecte contundent, una veu seca i tallant em digué:

-Entrez!

Era més una ordre, ara, que no pas una invitació a passar. L’espectacle que se m’oferia al davant era el més desolador que pogués mostrar un ésser humà. Artaud anava en calçotets i samarreta enmig de la seva estança única, més magre que un faquir, amb els cabells caient-li com un teló espès davant del rostre. Li havia d’endevinar la mirada, a través de la qual ell em dardava. Era un dia especialment fred.

La droga que acabava d’ingerir, de la qual restaven diversos flascons buits sobre la seva tauleta de nit, li conferia una lucidesa excepcional. Només així m’explico les seves preguntes, amb les quals tractà de desemmascarar-me mentre s’anava vestint. Artaud estava segur de la seva pervivència i temia de ser manipulat a última hora per algú o per algun sector d’opinió. En dir-li que era català i que venia de Barcelona, la idea d’un possible “missatger” de l’Església catòlica és la que devia conjecturar.

M’és difícil parlar d’aquella primera visita a Artaud i de parlar-ne amb serenitat encara avui. Artaud em sotmeté a una veritable “prova”: intel·lectual, moral i gairebé física. En un cert moment, prengué el martell –un martell considerable d’acer, gros per una banda, afuat per l’altra– i començà a saltar i a vociferar per la cambra, donant cops a tort i a dret. Més d’una vegada el martell em va passar vora el rostre i jo em quedava com el capità d’un vaixell anglès en el moment d’esfondrar-se. Em calia tota la força de la meva voluntat per romandre impassible d’aquella manera. El moment més pelut va ser quan, assegut enfront meu i amb el martell a l’abast, m’invita a esguardar amb deteniment els dibuixos seus que, amb xinxetes, tenia clavats a les parets de l’estança. N’hi havia un de situat exactament darrere el lloc on jo seia. Em digué d’alçar-me i de girar-me per mirar-lo degudament, detingudament. Ho vaig fer. No em quedava altre remei. Ell jugava amb mi com amb un conillet d’Índies, però això jo no ho sabia, no me n’adonava, ho se ara. En aquells moments jo esperava el pitjor, que no es produí. Però mai en la meva vida no m’ha calgut un esforç tan gran com durant aquells instants interminables per a continuar en el meu lloc, per a no deixar-ho córrer tot i fugir.

(...) El vaig veure unes quantes vegades més i, en alguna ocasió, me’l vaig endur a passejar per París sota la meva responsabilitat.

Una de les vegades que m’hi vaig presentar era al llit, gairebé sense poder-se moure. Havia constatat que la droga era l’única cosa que aconseguia animar-lo. Com que jo, a causa dels atacs de ronyons i dels càlculs renals que havia tingut, duia sempre a la maleta una injecció de Pantopon, aquell dia me la vaig posar a la butxaca de la gavardina i li vaig preguntar:

-Est-ce que le Panthopon vous dirait quelque chose?

Va incorporar-se lleument i, gairebé més amb els ulls que amb les paraules, va dir-me:

-Vous avez du Panthopon sur vous?

No vaig poder allargar la comèdia ni fer-li veure que l’aniria a buscar o li duria un altre dia. Li vaig dir que sí tot mostrant-li l’ampolleta.

(...) Va ser mentre pujàvem en un autobús i sense que se n’adonés que li vaig fer l’única foto que li vaig poder prendre. En tornar-lo a l’hospital, a la nit, sol en el seu pavelló, la seva mà se m’arrapà com si no volgués deixar mai més la meva.

A la següent visita, des del llit em digué d’agafar un munt de fotografies d’ell molt bones, de Pastier, i, en demanar-li si me’n podia quedar una, cridà, gairebé gemegant:

–Je vous les donne toutes ! Vous ne comprenez rien, les hommes!”

(J. Palau i Fabre, El monstre, OC II, pg. 1350-1353)