els dits sobre la frontera,

palpar el recull de xerinoles i adéus

de cada cicatriu.

Resseguir meridians i paral·lels

per acabar a cada intent fent cap de nou

a la tercera illa.

El sol d’agost crema una etapa

mentre el regalim de síndria

em palpita a la barbeta.

Lluitador de focs, regal

que fa saltar l’espurna

de la determinació,

portes el cor a la màniga

i la ciutat i jo et rebem amb esclats de llum,

amb treballs de foc perdut.

grills i veus

com la teva que ressona

mentre travesso la gran plana fèrtil

entre foscors que porten la llum i tots els tons de l’aigua.

Torno als petons de l’estació

els diumenges a la tarda

i la recança que tants adéus

no fossin suficients

per diluir la trascendència del comiat total.

Tindries una frase guaridora

preparada arran de llavis

si ens veiessis encara aquest nus.

has abonat el dilema.

La intenció és més perversa que l’acció

perquè obre tot un camp

per on corre la potència

esverada

per la possibilitat de realitzar-se.

Deu gestos insinuen

allò que podria

que podrà

que hauria pogut

ser.

que s’obria sola i entrava de tot.

Entraven els cristalls que superaven el sedàs

i em queien a les mans com petites gotes d’aigua egocèntriques

que no volen fondre’s.

Les trio, les miro, les regiro,

però són elles que em regiren a mi.

Escampen el misteri, taquen les parets del dia a dia

que no t’atures a mirar.

T’han seguit

fins al llit.

Quan vegis que vénen,

amaga l’entusiasme.

Adéu, mossegada.

L’excés de ciment

de quan controlàvem la ciutat,

camisa blanca sense rosa,

amb tota aquella aigua amenaçant

d’amputar-ho tot.

Venus, semblaves!

Però et vas apagar.

sortida per sota la cortina.

Quedar-me, fugir en tu,

només escapar

de la part que s’escapa.

Deixar córrer

la mica

que encara torna

a estones.

Vine…

A estones torno de l’absurd,

de codificar les absències

com la música ho fa amb el silenci.

Hi ha camí.

Hi ha les giragonses.

Han passat segles des de l’últim cop

que vaig emocionar-me

espiant secretament

els llibres que abandonaves.

Perquè no hi ha impaciència que faci descarrilar els trens que ja vénen,

espio com madura el moment precís

d’abraçar la pastanaga de la canya dels retorns.

*Iktsuarpok: En la llengua dels inuit, aquell pressentiment que t’empeny a sortir a fora a mirar si arriba algú.

Se’m va badar a les mans la tarda sencera. Allà fora semblava d’espígol i de menta però se li entreveia el cor de xocolata dels capvespres. Amb ulls de cirurgiana vaig analitzar els batecs, les tremolors i el moviment dels fluids del petit ésser palpitant-me al palmell. Va sospirar abans de tancar les frontisses que recorden la tècnica d’obrir-se. Ara que torna a dormir, li creix la set d’aquest regust que deixa l’aire lliure.

*Mamihlapinatapai: Paraula dels indígenes làguids de Terra del Foc, que descriu una mirada entre dues persones, cadascuna de les quals espera que l’altra comenci una acció que totes dues desitgen, però que cap s’anima a iniciar.