realitat

Realitat 5: editorial

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Thu, 23 Jan 2014 23:49:00 +0000

Vivim una crisi de règim, un moment històric caracteritzat per la pèrdua de legitimitat de les institucions polítiques de la Transició. El rerefons és la gestió de la crisi del capitalisme financer i el seu règim d'acumulaci. És una gestió que implica posar fi a les conquestes de vàries generacions del moviment obrer i popular, posar fi a Europa a tota herència antifeixista i del pacte de classes de posguerra.

Aquesta crisi de règim pot acabar solucionant-se amb un recanvi lampedusià de les elits o bé per una ruptura democràtica que doni solució a tres qüestions centrals mai resoltes: la democratització de l'estat oligàrquic, la fi del control monopolista de l'economia i l'autodeterminació dels pobles.

És sota aquesta llum que cal entendre la movilització sobiranista a Catalunya, com una voluntat de ruptura i de democràcia en una etapa de crisi de règim. I un cop més,com ariet democratitzador, com a punta de llança d'una possibilitat de ruptura democràtica amb les oligarquies, també per als altres pobles d'Espanya i Europa.

És per això que recuperem en Joan Comorera i la caracterització que fa del catalanisme com a projecte popular en un context de crisi de règim. La reinvindicació de la República Catalana com a fita del poble de Catalunya, com a element democratitzador i com a projecte dels socialistes i els comunistes.

Comorera també parla de la burgesia i la utilització que fa de la qüestió nacional pels seus propis interessos, de les reaccions populars histèriques i sense perspectiva històrica. En fi, un document d'època, però sense desperdici, que dóna molts elements.

Descarregueu el PDF: Realitat 5 en PDF

Joan Comorera: La línia nacional del PSUC

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Thu, 23 Jan 2014 23:47:00 +0000

Ponència presentada al Comitè Central del PSUC, que l'aprovà en la reunió de finals d'abril del 1939. El mes de juny era també aprovada pel Secretariat de la Tercera Internacional.

La pèrdua total del territori de la República ens obliga a variacions tàctiques fonamentals.

En terra espanyola maldàrem per enfortir i consolidar els poders dels òrgans estatals: Govern de la República, Govern Basc i Govern de la Generalitat. Des de l'estranger hem de treballar per accelerar el procés de descomposició de l'Estat feixista: descompondre'l a fons, per crear la nova República, el nou Estat espanyol.

Ultra els problemes generals, polítics, econòmics, militars, internacionals, sobre els quals ja s'ha establert criteri i formulat consignes justes, els problemes de les nacionalitats que constitueixen l'Estat espanyol, aguditzat en termes tals que pot esdevenir el més corrosiu del règim feixista, ha de merèixer la nostra molt especial atenció.

El feixisme ofega, oprimeix, es proposa eliminar de soca-rel les nacionalistat. En la línia oposada nosaltres hem d'exaltar, reivindicar les personalitats nacionals, recollir i desenvolupar les reaccions separatistes de Galícia, Euskadi i Catalunya; popularitzar a Espanya i internacionalment el dret a l'autodeterminació total dels pobles oprimits pel feixisme; aprofitar les conjuntures favorables que ens ofereix la lluita internacional contra el feixisme per facilitar el ressorgiment de les personalitats nacionals oprimides i obtenir el seu reconeixement com a factors positius i necessaris i útils als països democràtics i per la seva més ràpida victòria.

Catalunya ha de merèixer una atenció preferent. Catalunya ha superat ja fa temps l'etapa literària del ressorgiment nacional. Els treballadors, indiferents en el temps del nacionalisme financer, petit-burgès, han esdevingut els capdavanters, els veritables definidors del moviment nacional, en crear el nostre poderós Partit Unificat, marxista-leninista. La classe treballadora, madurada políticament, directora de la transformació econòmica que ha enfortit i personalitzat Catalunya en el conjunt dels pobles hispànics, ha assimilat la concepció staliniana dels problemes nacionals i sota el seu impuls Catalunya segueix endavant, enèrgicament, pel camí del seu redreçament definitiu.

En la lluita per accelerar el procés de descomposició de l'Estat feixista espanyol, hem d'afirmar que Catalunya és el taló d'Aquiles del traïdor Franco.

Aquesta conclusió exigeix que el PSU de Catalunya tingui una línia clara. El PSUC no pot limitar-se a una posició de suport a tendències alienes de separatisme. El PSUC no s'ha de prendre en més o menys encertades generalitzacions sobre els drets dels pobles a disposar lliurement dels seus destins. La seva línia ha d'ésser afirmativa i concreta i de tal naturalesa que per ella esdevingui automàticament, el líder indiscutible del Front Nacional de Catalunya, l'aglutinant únic de tots els catalans honrats que lluiten per alliberar-la de traïdors i opressors, de colonitzadors estrangers i de feudals agraris castellans i que a la vegada, impedeixi que el moviment nacional català degeneri en nacionalisme petit-burgès, de reaccions histèriques i sense perspectiva històrica.

Cada crisi política ha determinat un salt endavant del moviment nacional català. En el curs del segle XIX, Catalunya venç el marasme en el qual caigué després del 1714. Aribau, Almirall i Pi i Margall simbolitzen el renaixement literari, històric i polític. El moviment romàntic, inconnex, alimentat per petits nuclis, alguns dels quals no copsaren el seu valor històric, es concreta, esdevé nacional, catalanitat en la mesura en què la pagesia assimila la tècnica dels conreus especialitzats, en què la burgesia es troba en possessió d'una rica indústria, en què la menestralia identifica la defensa del seu progressiu nivell de vida amb la lluita contra l'agrarisme feudal, castellà, de la meseta. La pèrdua de les colònies tanca el període romàntic. Les conseqüències econòmiques de la derrota per a un país en procés de ràpida industrialització en foren la causa immediata. L'antimonarquisme, l'antimilitarisme, l'anticastellanisme, caracteritzen el començament d'aquest nou període. Les reaccions esmaperdudes del poder central tramesa del «colonitzador» Lerroux, violències dels oficials espanyols, lleis d'excepció, no varen frenar el moviment nacional. L'acceleraren. L'apassionament polític, patriòtic, era alimentat per una burgesia ja forta i intel·ligent, oposada a una política central econòmica, aranzelària, de tipus agrari. Solidaritat Catalana n'és el primer fruit. Catalunya ja no és una expressió administrativa dividida en «quatre províncies», és una nació recobrada. Dirigida per una burgesia enèrgica, políticament organitzada, fidelment representada i defensada pels seus líders Prat de la Riba i Cambó, Catalunya salta ràpidament l'etapa municipalista i obté la primera victòria política; la Mancomunitat. Per la llei, la Mancomunitat no era més que un òrgan administratiu de les quatre diputacions catalanes, però de seguida fou el «Govern» de Catalunya amb el seu «president» Prat de la Riba. Amb la Mancomunitat, òrgan insuficient per satisfer l'ambició política dels catalans, s'articula el moviment separatista en mans d'un fill de Solidaritat Catalana, Macià. La dictadura de Rivera dissol la Mancomunitat, prohibeix l'ús del català, les cançons catalanes, les danses catalanes. La repressió vigoritzà el moviment nacional i provocà un desplaçament de forces; la burgesia catalana s'alià a Primo de Rivera i perd la direcció política hegemònica de Catalunya. Els partits republicans signen el Pacte de Sant Sebastià, segona gran victòria política de Catalunya: el Pacte de l'Estatut i del reconeixement de la nacionalitat catalana dels partits republicans i socialista espanyols. Els partits espanyols varen anar més enllà del que podia ésser el seu propòsit, empesos per l'acció del Macià exiliat, el símbol del catalanisme intransigent, que, tanmateix, es refusà a signar un pacte «moderat». Amb la proclamació de la República, Catalunya no donà la seva confiança als signants del Pacte de Sant Sebastià, sinó al seu oposant, a Macià, que predicava una Catalunya lliure socialment avançada. Aquest fet, de profunda significació, assenyala la incorporació massiva de la classe obrera a la vida política. L'Estatut és la tercera gran victòria política de Catalunya, car de la unitat administrativa de la Mancomunitat salta a la unitat política constitucional. El feixisme triomfant, suprimeix l'Estatut, desferma sobre el país la repressió més bestial que hagi conegut la nostra història. ¿Quina serà la forma que prendrà la quarta victòria política de Catalunya...? La burgesia no dirigeix ja el moviment nacional català. Els dirigents del moviment nacional català són els treballadors i la pagesia, els quals han format el seu instrument polític: El PSU de C, el seu instrument sindical: la UGT, el seu òrgan polític: la FESAC, els quals es senten forts i esperonats per una experiència reeixida d'emancipació econòmica que durà tant com la guerra.

Cal esperar un retorn pur i simple de l'Estatut? L'experiència històrica ens demostra que no.

Hem d'acceptar un envigorament fortíssim del catalanisme intransigent.

La dictadura feixista persegueix a sang i foc els catalans i la més minsa expressió de catalanisme. La dictadura feixista vol descatalanitzar Catalunya, afusellant, empresonant, prohibint l'idioma a l'Escola, l'Institut, a la Universitat, en qualsevol acte de vida col·lectiva, assajant el desplaçament de poblacions. El feudalisme agrari castellà té en Catalunya una colònia de primer ordre, bona només per produir riquesa i lliurar-la als seus dominadors. La colonització italiana destrossà la indústria competidora i els conreus que l'estorbaven en els mercats mundials. No hi haurà a Catalunya classe ni estament que no senti la ferida dolorosa. El burgès pel tracte insolent del feudal castellà, el pagès per la pèrdua del seu benestar, fill de la tècnica que va saber assimilar i perfeccionar, el menestral de tradició liberal i catalanista, per la barroeria anticatalana i per l'esclavatge econòmic que li posen els feudals castellans i italians. Els treballadors pels salaris de fam, per les llargues jornades, per les fàbriques que «foren seves» destruïdes o tancades, pel contrast brutal del seu sotmetiment econòmic d'avui a la seva emancipació econòmica d'ahir. Totes les classes i estaments de Catalunya han de reaccionar amb violència. Els grups tradicionals del catalanisme, reaccionaran en separatisme pur i simple. La classe obrera, la gran massa pagesa, reaccionaran en pro d'una Catalunya lliure que els retorni i completi el règim de llibertats, de dignitat, d'emancipació econòmica.

L'Estatut, suprimit pels feixistes està superat, com va ésser-ho la Mancomunitat, dissolta per Primo de Rivera. L'experiència de l'Estatut ha estat, a més negativa. Un any d'enorme apassionament polític va acabar amb l'Estatut inferior al convingut en el Pacte de Sant Sebastià. Aprovat l'any del 1932, l'Estatut no podia encara aplicar-se íntegrament l'any del 1939. La burocràcia centralista amb la benevolença més o menys dissimulada de tots els Governs centrals, va sabotejar amb èxit el traspàs dels serveis i el seu finançament. Serveis fonamentals ja traspassats foren represos per l'Estat central amb pretext o sense. I en contrast manifest, durant la guerra, les clàusules lingüística, culturals, i econòmiques de l'Estatut varen ésser llargament eixamplades per iniciativa de la classe treballadora i per imposició del conjunt de la massa catalana.

L'Estatut va ésser l'expressió d'un període d'hegemonia republicano-socialista a Espanya, republicano-anarquista a Catalunya. Amb la guerra, la fesomia política ha canviat profundament a Espanya i a Catalunya. A Espanya, el Partit Comunista h esdevingut el partit més fort de la classe obrera. A Catalunya, dos fets s'han produït de vasta transcendència històrica: la consolidació i vertiginós desenvolupament del moviment marxista-leninista, l'afebliment del confusionisme del republicanisme d'esquerra i de la seva expressió sindical, econòmica: l'anarquisme. Aquesta simultaneïtat d'engrandiment i d'enfortiment del moviment marxista-leninista a Espanya i a Catalunya, obre un nou període del plantejament i solució dels problemes nacionals. El moviment marxista-leninista ha de tenir una línia nacional pròpia, no una còpia rescalfada de la línia republicano-socialisto-anarquista: una línia staliniana. És just que el Partit Comunista d'Espanya defensi de manera resolta i pública el dret de Catalunya a separar-se totalment d'Espanya. És just que el PSUC digui que en la reivindicació i execució dels seus drets nacionals, Catalunya ha de refermar la seva unió amb els altres pobles hispànics. Però el PSUC ha de tenir una formulació catalana del problema nacional català, que no s'oposi a l'evolució històrica de Catalunya, que no enforteixi el feixisme antinacional, que afavoreixi la lluita agermanda dels pobles hispànics contra l'enemic comú. Car, amb una formulació justa, l'hereu de Macià no serà un altre Macià del camp tradicional republicano-anarco-sindicalista: l'hereu de Macià serà el PSUC.

Aquesta formulació justa ens la dóna feta el mateix poble català. Hem de recollir la bandera de Macià, refent-la segons la nostra característica i donant-li un contingut social-econòmic, forjant la senyera dels catalans martiritzats pel traïdor Franco, pels mercenaris de Hitler i Mussolini. La Bandera de Macià és la República catalana.

El separatisme de Macià, del Macià forjat a l'exili, no era absolut. Macià propugnava per una Catalunya separada primer, i unida després, per lliure pacte, a Espanya. Unió dels pobles consentida i establerta per ells, no imposada pel poble més fort. Fidel a la seva concepció, Macià va proclamar el 14 d'abril la República catalana, afirmant en el decret de creació que Catalunya ja lliure estava disposada a pactar amb la República Espanyola la nova unió dels pobles lliures. La República catalana, abandonada als pocs dies per donar pas a l'experiment estatutari, no va morir en el cor dels catalans. Ha estat la consigna general en cada crisi política. Va ésser la consigna de l'antic Partit Comunista de Catalunya, l'any del 1934. Per la República Catalana va lluitar l'Aliança Obrera el 6 d'octubre. Per l'Estat Català dins la República Espanyola—éssent Estat Català l'equivalent a República catalana—es va sublevar la Generalitat el 6 d'octubre. I en el dolor immens d'avui, la República catalana pot ésser el somni d'una separació petit-burgesa, sense perspectiva històrica, si el PSUC no esdevé el dirigent màxim del moviment nacional català.

Macià va llençar-se a la realització d'un ideal no madurat. La maduresa es donarà ara, car les etapes del moviment nacional català són ben clares. Solidaritat Catalana, Mancomunitat, Estatut, República catalana.

El PSUC per consegüent, opina que la seva línia nacional ha d'ésser formulada d'aquesta manera: Catalunya lluita per una República Catalana, per una República Espanyola creada per la unió lliure de les Repúbliques, iguals en drets.

París, 19 d'abril del 1939

La il·lusió d’una burgesia nacional

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Thu, 23 Jan 2014 23:46:00 +0000

Sempre que parlem de la qüestió nacional, parlem de la burgesia nacional. Tanmateix, des del punt de vista marxista, l’existència de burgesies nacionals no és un fet tan obvi. Davant la constatació que la Classe Capitalista i els seus interessos sobrepassen les fronteres nacionals per a articular un projecte de dominació econòmica imperialista, realment, podem seguir parlant de burgesies nacionals?

En el marxisme europeu és poc habitual parlar de “burgesia compradora”. Aquest és un concepte derivat de la teoria leninista de l’Imperialisme (L’Imperialisme com a Fase Superior del Capitalisme, 1917), en el que han posat l’atenció molts pensadors com Mao Tse tung, Nikos Poulantzas o Samir Amin.

El concepte de “classe compradora” ve del portuguès i es refereix a les elits dels pobles americans que durant el període colonial servien com a intermediaris dels exèrcits dels colonitzadors per a l’abastiment de productes locals. Actualment entenem per burgesia compradora a aquella burgesia que, en el context de l’Imperialisme internacional, actua com a agent dels interessos dels inversors estrangers, és a dir de l’Imperialisme. “La burgesia nacional- escriu Poulantzas- es distingeix de la burgesia compradora en un pla diferent de l’econòmic; no es pot delimitar la burgesia nacional sense referir-se als criteris polítics i ideològics de la seva determinació estructural de classe. La burgesia nacional no pot ser senzillament compresa com un capital autòcton radicalment diferent del capital imperialista estranger i per referència a les úniques contradiccions que el separen d’ell. La distinció burgesia nacional i compradora no coincideix tampoc, com es considera amb freqüència, amb la distinció capital industrial/capital comercial. I encara més, la burgesia nacional no pot ser senzillament compresa, per referència als criteris de mercat, com la burgesia autòctona que actua sobre el mercat nacional interior: és possible a la vegada descobrir sectors de la burgesia industrial i d’aquesta burgesia comercial sencerament adscrits al capital estranger, de la mateixa manera que es pot descobrir, com s’ha manifestat a certs països d’Amèrica llatina, unes burgesies rurals exportadores de monocultiu que presentaven no obstant això característiques de burgesies nacionals. (…) De fet, s’entén per burgesia nacional la fracció autòctona de la burgesia que, a partir d’un determinat tipus i grau de contradiccions amb el capital imperialista estranger, ocupa en l’estructura ideologica i política, un lloc relativament autònom i presenta així una unitat pròpia”. Dit d’una altra manera: en el marc de l’Imperialisme, les burgesies nacionals existeixen únicament en el context d’un xoc d’interessos entre aquestes i l’Imperialisme dominant.

Des d’aquest punt de vista, la realitat catalana adquireix una dimensió més concreta. La burgesia nacional seria, en cas d’existir, un fragment de la burgesia els interessos de la qual estarien en contradicció amb els interessos de l’Imperialisme. Determinar l’existència d’una burgesia catalana nacional requeriria d’un exàmen dels interessos de classe dels capitalistes catalans i aquesta és una tasca que no s’ha fet. Per exemple, si prenem de referència els catalans presents a la darrera llista Forbes ens trobem amb una interessant relació de famílies propietàries d’importants multinacionals. Apareixen a la llista 24 noms d’empresaris catalans el capital dels quals suma més de 25 mil milions d’euros. No pot interpretar-se com una llista definitiva dels capitalistes catalans però és obvi que aquestes famílies formen part del moll de l’òs de la burgesia catalana. Si atenem als estrets vincles del capital català amb el capital espanyol i amb el capital internacional, sembla molt difícil que cap d’aquests poders econòmics pugui tenir cap interès amb un procés d’aprofundiment democràtic i sobiranista. A l’igual que la gran burgesia espanyola, la gran burgesia catalana està únicament compromesa amb un projecte internacional de dominació de classe. No hi ha patriotisme en el capital català, només la voluntat de mantenir i estendre el sistema imperialista de dominació econòmica. L’única pàtria de les famílies Andic, Carulla i Lara és el capital. Ells són els qui dicten les polítiques de la Troika que ha arrebatat la sobirania dels pobles d’Europa! És evident que la més alta elit de la burgesia catalana no configura en absolut una burgesia nacional sinó que forma part del mateix Imperi: com a part de la burgesia imperial en ella mateixa, a les més altes instàncies, i com a burgesia compradora en les seves capes subalternes. La burgesia catalana està fermament compromesa amb els projectes imperialistes de dominació econonòmica i militar de la Unió Europea i l’OTAN. Sembla que no té cap interès en consituïr-se com a burgesia nacional.

Tanmateix, sectors importants de la burgesia catalana sí semblen compromesos amb el procés nacional. És així perquè aquests sectors no estan en contradicció amb els interessos de la burgesia imperialista global, sinó en contradicció amb els interessos d’un imperialisme “subaltern”, l’Espanyol. D’aquí l’aspiració d’un important sector de la burgesia a una Catalunya independent d’Espanya però membre de ple dret en l’aliança imperialista occidental que formen la UE i l’OTAN. També cal tenir en consideració que la burgesia catalana es distingeix de manera notable de la burgesia i l’aristocràcia dirigent espanyola, en capacitat i en resultats, per la qual cosa és presonera d’uns interessos que no són els seus i que impedeixen el seu lògic desenvolupament. És la desraó del projecte imperialista espanyol la que arriba a oposar-se al mateix sentit comú, com n’és un clar exemple el cas del corredor mediterrani. El gir sobiranista d’aquest important sector de la burgesia catalana podria interpretar-se doncs com expressió de la seva contradicció entre la seva condició de compradora i la seva aspiració nacional en relació a l’Imperialisme espanyol. Podria interpretar-se com una rebel·lió de sectors de la burgesia a la incapacitat de l’Espanya borbònica i centralista de superar la crisi. Serà només el temps qui dirà si aquest gir ha estat un simple tacticisme, una solució oportunista de supervivència o un compromís ferm.

Malgrat tot, cal remarcar que aquest procés no està liderat per la burgesia catalana ni aquesta és l’actor determinant. El poble de Catalunya s’ha expressat repetidament durant el darrer segle, i més en els darrers anys, essent protagonista d’algunes de les més grans mobilitzacions ciutadanes pacífiques de la història. És el poble de Catalunya qui està forçant l’actual procés i és el mateix poble qui ha fet del catalanisme un projecte polític profundament progressista i d’aprofundiment democràtic. L’actual context és considerat amb molta raó per la Classe Treballadora i les forces populars com una oportunitat històrica, no només d’aconseguir una vindicació legítima sinó d’aprofundir en democràcia i en conquestes socials, aprofitant les mateixes contradiccions de la burgesia catalana i l’espanyola. La crisi generalitzada de les institucions espanyoles és percebuda com la millor oportunitat per a dinamitar d’una vegada per totes la cort borbònica i franquista. El poble català empenya aquest procés davant la incapacitat d’un Estat Espanyol podrit per la corrupció i obsessionat pel fracàs del seu pla centralista. El moviment que està impulsant el referèndum a Catalunya no és per tant un Front Nacionalista o Patriòtic, sinó un Front Democràtic i Popular. Depèn de nosaltres que no esdevingui una altra cosa. Cal que la Classe Treballadora encapçalem aquest procés i que s’hi impliquin totes les organitzacions polítiques que ens representen.

Contràriament al que s’acostuma a dir, el catalanisme mai ha estat l’opció política de la gran burgesia catalana. El catalanisme ha estat sempre un punt de trobada del conjunt de forces populars, de la Classe Treballadora, dels camperols i de la petita burgesia. Catalunya no és ni ha estat mai el projecte real dels capitalistes catalans, la nació ha estat sempre un pretext de la seva dominació. Catalunya és un projecte del poble català, de treballadors, de professionals, de pagesos, de petits comerciants, d’estudiants, de pensionistes, d’aturats i desnonats: és la nostra determinació de ser un sol poble, sota un sistema veritablement democràtic, on siguem lliures de prendre les nostres pròpies decisions. Catalunya és un projecte de Democràcia forjat en cada fracàs de l’Estat Espanyol tirànic. S’acosta el moment de descobrir si realment existeix una burgesia catalana, una burgesia compromesa amb el projecte nacional del poble català. Una burgesia diferent a la Lliga que va recolzar el feixisme, una burgesia diferent de la CiU que va pactar amb Aznar durant anys, una burgesia disposada a arribar en aquest procés fins el final. S’acosta el moment de saber si hi ha una burgesia catalana que pugui dir-se, amb honestedat, nacional.

PA

La reorganització del Moviment Obrer

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Thu, 23 Jan 2014 23:43:00 +0000

La Federació de cèl·lules de la Federació Moviment Obrer del Partit dels i les Comunistes de Catalunya ha celebrat durant els mesos recents la seva Conferència Nacional. Del debat intens sobre la realitat econòmica que es viu als centres de treball n’ha resultat un interessant document amb importants reflexions sobre la lluita de la Classe Treballadora.

En mans del capital econòmic, està el control del coneixement i dels avanços tecnològics que donen motiu a la revolució tecnològica i posteriorment a la construcció del procés de globalització, per tant al procés d'internacionalització de l'economia, del treball, de la producció.

Estem en la fase de dominació de l'oligarquia financera, que s'imposa al capital productiu, es comencen a establir les bases per trencar el pacte social no escrit resultant de la revolució industrial per la qual els patrons pagaven als seus treballadors prou perquè aquests compressin el que ells venien i posteriorment el Pacte Social Europeu a resultes de la II Guerra Mundial, i dels equilibris mundials que aquesta va generar. Resulta més fàcil i lucratiu especular que produir, es difumina la cultura del treball.

La globalització se'ns ha presentat com la construcció d'un model neutre en funció d'un desenvolupament asèptic de les forces productives, tecnològiques, amagant-se el paper de direcció política i econòmica del neoliberalisme, de l'oligarquia financera. En aquest procés de construcció de la globalització, s'imposa un nou paper a la intervenció de l'estat en l'economia, no centrat a l’interés general, sinó en els interessos particulars d’alguns sectors, endurint el seu caràcter de classe o retallant el seu paper redistributiu com a expressió de la correlació de forces existent. .

En aquest procés, que dura més de 40 anys es dóna la paradoxa que ens trobem davant l'època de la humanitat que més generació de riquesa produeix, però també al seu torn la de major concentració de riquesa en la història de la humanitat, amb un repartiment desequilibrat i injust que provoca profundes desigualtats i la destrucció del nostre entorn natural.

Per això estem assistint a una profunda crisi política on està en qüestió un model de desenvolupament i de consum per al conjunt de la humanitat, on hauríem de preguntar-nos si és possible el manteniment del nostre hàbitat natural, si no es posa en qüestió la voracitat de l'oligarquia financera i l'injust repartiment i distribució de la riquesa.

La causa de la crisi no és només la crisi econòmica, d'aliments, de l'aigua, o el medi ambient. La causa és el model de societat, del que nosaltres no som aliens i també estem obligats a revisar les nostres formes de vida, de consum. Aquesta és una clau cultural per trencar amb la submissió de les societats de consum i la voracitat del capital financer.

En aquest sentit no n’hi ha prou amb dir-ho, sinó que també s'ha de produir un canvi començant per nosaltres mateixos de forma individual i col·lectiva, un canvi de valors per combatre l'essència de l'hegemonia cultural del neoliberalisme.

És en els inicis dels anys 70, amb la crisi del petroli, on es comença a configurar i a posar les bases del canvi cap a un nou ordre mundial, on comença la revolució tecnològica i la construcció del procés de globalització dirigit pel neoliberalisme, sent a la fi de la dècada dels 70, en l'inici de l'era Reagan-Thatcher, els màxims exponents del neoliberalisme polític, on s'inicia una ofensiva brutal per al canvi de correlació de forces que establís un nou ordre mundial.

En aquest sentit el primer gran banc de proves de les receptes del neoliberalisme es va produir a principis dels 70 a l’Amèrica Llatina, quan l'imperialisme ianqui, no va dubtar a utilitzar la força, enderrocar governs democràtics, oprimir als pobles a través de les dictadures i aplicar les mateixes les receptes neoliberals que anys més tard acabarien institucionalitzant a nivell mundial en el Consens de Washington.

En aquest temps hem assistit a l'esfondrament de l'esperança que va representar la revolució d'octubre i a l'ensorrament de l'anomenat Estat del Benestar, conseqüència de la correlació de forces originada després de la segona guerra mundial, que va obligar el capitalisme a realitzar una política de compensació a la classe obrera occidental, davant la por a la revolució, davant el mirall dels països socialistes, la qual cosa els va servir per projectar un capitalisme de rostre humà, de contrapès al model social. Es trenquen els equilibris de força resultants de la segona guerra mundial.

A partir d'aquí el neoliberalisme en els anys noranta, fruit de la caiguda dels contrapesos en l'escenari polític mundial, té la seva màxima expressió en el consens de Washington, on es sustenten entre d’altres els set eixos principals del procés de globalització neoliberal, que supediten la política a l'economia:

La disciplina pressupostària. Els pressupostos públics no poden tenir dèficit. Polítiques d'austeritat i control de la despesa pública.
Els acords de llibertat de comerç, que permeten deslocalitzar la producció sense regles i, com a conseqüència, la desregulació laboral i salarial.
Els processos de liberalització de l'economia, llibertat d'empresa, desregulació de l'activitat empresarial i financera, establint la lliure circulació de capitals, supeditant la política a l'economia, a la dictadura dels mercats.
Els paradisos fiscals, on afloren els beneficis empresarials a través d'empreses subsidiàries.
La liberalització dels serveis públics, que permet iniciar l'atac a tot allò públic i privatitzar els instruments de cohesió i redistribució social.
La privatització de les empreses públiques, dels monopolis estatals en els sectors estratègics.
La protecció de la propietat privada, anteposant-la a qualsevol altre dret.

El neoliberalisme per a això ha necessitat assentar la seva dominació imposant la seva hegemonia cultural i de valors, el pensament únic, amb la primacia de l'individual sobre col·lectiu, del privat sobre el públic, del consum sobre la necessitat, que dóna motiu a una nova consciència social més individualista, competitiva i insolidària que està a la base de la pèrdua de consciència i identitat de classe.

Aquests processos conjuminen avanços tecnològics i projectes de dominació, generen una ideologia, que partint d’allò material, incideix en les formes de produir, de treballar i la forma de viure de la classe obrera.

Ens enfrontem a l’hegemonia cultural dels valors del neoliberalisme que aliena el pensament, en la qual els mitjans de comunicació de masses en mans del poder econòmic juguen un paper fonamental en la conformació de la consciència de les masses.

Com a conseqüència de la internacionalització de l'economia, de la nova divisió internacional del treball, de la producció, al seu torn es produeix una profunda mutació de la classe i les seves condicions de treball, passant d'una hegemonia industrial a una diversitat d'ocupacions.

Des dels anys 70 s’està produint un canvi en la composició de la classe treballadora, en la seva composició orgànica. El que s'ha entès en un sentit clàssic com a classe obrera tradicional, que tenia la seva base en el sector industrial, i les seves relacions fordistes de producció, es va diversificant en la seva composició sectorial i segmentant-se en les seves relacions de producció i condicions de treball, en aquest sentit es desenvolupen tot un seguit de factors, entre d’altres:

L’externalització de serveis i processos productius d'empreses industrials, per al seu desenvolupament per empreses proveïdores i subcontractades com la logística, embalatge, seguretat, neteja, manteniment, enginyeries, àrees de projectes, etc.
La destrucció de teixit industrial al llarg de les diferents crisis.
La segregació de les pròpies empreses industrials, amb la descentralització productiva, que les converteix en empreses pràcticament muntadores i marques comercialitzadores, creant en el seu entorn multitud d'empreses especialitzades –millor dit segmentades-, que a partir de mètodes com el “just in time”, canvien el concepte de la producció i al mateix temps que externalitzen costos, generen una dinàmica de competència a la baixa dels salaris.
El creixement de les administracions públiques a partir de l'extensió dels serveis com la sanitat i l'ensenyament.
El creixement de sectors privats associats a activitats vinculades al turisme i al comerç.
El creixement de sectors assalariats de tècnics i professionals, cada vegada més proletaritzats en les seves condicions.
El creixement “meteòric” de la immigració, utilitzada com a mà d'obra barata i exèrcit de reserva que pressiona a la baixa sobre les condicions laborals, que ha creat sub categories laborals, condicions contractuals i salarials més precàries, mentre se'ls nega els drets bàsics de ciutadania.
La ruptura d'un mercat de treball estable i la proliferació de les formes contractuals eventuals, que porten a la precarització de l'ocupació.
Les polítiques de contenció salarial en els àmbits sectorials, que permeten als empresaris distribuir una part dels seus excedents arbitràriament i en forma de millores voluntàries no regulades per la negociació col·lectiva.
L'impuls d'una cultura del crèdit, que funciona alhora com una il·lusió i un parany, etc.

Són fenòmens que d'una o una altra manera, han modificat l'estructura de classe, trencant l'existència d'una part de la classe que es convertís en referència del conjunt per dirigir el procés de transformació social, aconseguint així passar a una disgregació que per raons sectorials, de nivell o categoria laboral, per funció en el procés productiu, per nivells salarials, per nivells de consum, trenqués amb el seu paper de direcció.

Si a tot això afegim la il·lusió – alienació- i al mateix temps l'esclavitud que ha produït el consum a crèdit, que s’estableix com a forma de dominació, i que fa que el consumisme sigui percebut pels treballadors com a ascensor social, amb això entendrem moltes de les debilitats actuals en la capacitat de lluita i de resposta de la classe treballadora.

Tot això ha portat la classe treballadora a una perduda de la consciència i identitat de classe, i com a conseqüència la despolitització i la desideologització de la classe obrera davant el conflicte capital/treball, com a conseqüència de l'hegemonia cultural i de valors del neoliberalisme, és aquí on radiquen avui les dificultats per a fer front a l'ofensiva neoliberal des de l'esquerra política, social i sindical.

En aquest context i en aquest període s'han comès errors des dels moviments revolucionaris: uns per les deformacions en el procés de construcció del socialisme, uns altres per les desercions dels projectes antagonistes que, per desencís o per oportunisme, han anat transformant la política (també des de l'esquerra) en un factor institucional que no qüestiona el sistema mateix, limitant el seu paper a la proposta de polítiques correctores del sistema capitalista, perdent la seva perspectiva de transformació social mitjançant projectes de llarg abast, pròpia dels partits de masses de mitjans del segle passat.

Hem assistit a una perduda d'identitat de l'esquerra política, social i sindical, on, fruit de la caiguda dels contrapesos, hem afrontat la situació des d'una posició d'acceptació acrítica de la realitat o des de la negació dels canvis que es produeixen en la societat mantenint posicions dogmàtiques. Molts es van oblidar que les relacions de classe es donen per la posició que cadascú ocupa en el procés productiu i per tant han teoritzat que la lluita i el conflicte de classes estava superat, sent això en part l'origen de la debilitat actual de l'esquerra en un sentit ampli.

Una feblesa que, en canvi, no és tal a Amèrica Llatina, amb una correlació de forces més favorable per a les classes populars que a Europa. Són precisament les batalles desplegades pels pobles com el cas de l’ALBA les que han condicionat un escenari diferent en no pocs dels països de la regió.

L’ALBA és producte del despertar de a consciència que s’expressa en l’emergència d’un nou lideratge polític, econòmic i social a Amèrica Llatina i el Carib. L’ALBA, com a proposta bolivariana, se suma a la lluita dels moviments socials, de les organitzacions i campanyes nacionals que es multipliquen i articulen al llarg i ample de tot el continent a favor d’una regió més solidària. És, en definitiva, una manifestació de la decisió històrica de les forces revolucionàries de Veneçuela i d’altres països llatinoamericans per a demostrar que “Una altra Amèrica amb l’ALBA és possible”.

És una proposta d’integració enfocada per a als països llatinoamericans i caribenys que posa l’accent a la lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Promoguda inicialment per Cuba i Veneçuela com a contrapartida de l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques o ALCA, impulsada pels Estats Units, proposa cooperació, complementarietat i solidaritat.

Per tot això ens trobem en l'actualitat amb una crisi política, on s'està produint una involució democràtica i social provocada pel neoliberalisme, sota la direcció política i econòmica de l'oligarquia financera mundial, que pretén una vegada més, una sortida de la crisi sobre les esquenes dels treballadors, de les classes populars.

Per tant no és d'estranyar que a part de les campanyes fundades de descrèdit de la política i les organitzacions de classe del moviment obrer, se'ns percebi com a part institucional del sistema o com a forces residuals.

Estem davant l'aprofundiment del canvi de model social, que ens situa davant la disjuntiva de cedir a la resignació o organitzar el conflicte social, per construir una alternativa de classe a la crisi.

Federació de cèl·lules de Moviment Obrer del PCC
Web: http://movimentobrer.pcc.cat

Les TIC i la Lluita de Classes IV: la cultura, lliure o propietària?

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Thu, 23 Jan 2014 23:35:00 +0000

Cuarta part del conjunt d'articles sobre les Tic i la Lluita de Classes publicats a Realitat.

Hauria d'existir un gran magatzem d'art al que l'artista pogués portar les seves obres i des del qual el món pogués prendre el que necessités
Ludwig van Beethoven

La xarxa d’Internet és segurament la cosa més semblant al gran magatzem d’art que Beethoven somiava en el seu temps: una immensa biblioteca universal, cada dia més gran, que hauria pogut satisfer les projeccions utòpiques del gran músic i revolucionari alemany. Tot i això, el que podria haver estat una eina magnífica de les més grans aspiracions de la humanitat, s’ha convertit en un terrible camp de batalla entre molt diferents i interessades concepcions de la cultura, el coneixement i la societat. El desenvolupament de les TIC en les darreres dècades ha tornat a estendre per la societat un debat aferrissat sobre la propietat: ara, concretament, sobre la propietat intel·lectual.

La propietat intel·lectual és un concepte estretament vinculat al desenvolupament tecnològic dels darrers segles i va néixer, de fet, com a conseqüència de la invenció de la impremta de Gutenberg. Fou la invenció d’aquest enginyós artefacte que permetia la reproducció sistemàtica d’una mateixa obra la que va crear un nou context social per a l’objecte artístic o científic. Aquest procés de desmaterialització dels béns culturals iniciat amb la impremta va ser analitzat i descrit en profunditat per Ed Lissitsky i els constructivistes russos a principis de segle XX. Vistes en aquesta perspectiva, les noves disciplines artístiques com la fotografia, la tipografia, el fotomuntatge i el cinema es consideraven exemples d’un procés de desmaterialització imparable, inherent al mateix procés d’industrialització. En efecte, és en relació a la producció massiva, la desmaterialització de l’obra i el concepte de còpia que neix la necessitat de parlar de drets dels autors i/o les autores. És important assenyalar que, al principi, el concepte fou encarat des de la perspectiva dels drets dels creadors i les creadores, per a protegir-los de possibles mals usos de les seva obres o d’apropiacions indegudes o plagis. Aquesta vindicació neix, per tant, com una defensa dels creadors i les creadores davant els intermediaris que, proveïts de la capacitat de copiar infinitament una mateixa obra, es convertien en els propietaris de fet de l’explotació de les obres. Va néixer, doncs, des d’un punt de vista marxista, com una reivindicació de classe: la dels/les creadors/es davant dels/les propietaris/es dels mitjans de producció, en aquest cas dels mitjans de reproducció i còpia de les creacions intel·lectuals.

Així doncs, podríem dir que la propietat intel·lectual és un concepte nascut per a salvaguardar els drets d’autoria (i així és plantejat sempre pels seus defensors). Però, tot el contrari, veiem com al llarg de la història i avui mateix ha estat i segueix sent utilitzat perversament per a defensar una altra mena de cosa: els privilegis de les productores, les distribuïdores i les multinacionals de l’espectacle i la propaganda; és a dir, l’explotació dels autors i les autores per part dels intermediaris.

Des d’un punt de vista jurídic es pot distingir dos tipus de drets sobre la propietat intel·lectual: els drets extrapatrimonials, o drets morals, són els drets que l’autor té com a autor de l’obra intel·lectual (és el cas del dret a publicar l’obra o mantenir-la inèdita i el dret a ser reconegut com a l’autor de l’obra per part de tercers); i els drets patrimonials, que fan referència a l’aspecte econòmic que es deriva de l’autoria de l’obra. Com tota mena de propietat, la propietat intel·lectual es pot vendre o transferir a tercers. A diferència d’altres fórmules de propietat tradicionals, que es mantenen al llarg del temps, encara que a vegades sigui a través de diferents propietaris; la propietat intel·lectual té caducitat. De forma general els drets d’explotació duren tota la vida de l’autor i 70 anys més després de la seva mort per als seus hereus, moment en el qual l’obra passa a ser de domini públic, forma part d’un patrimoni comú i pot ser utilitzada lliurement per qualsevol, sempre que es respecti l’autoria i integritat. Els drets morals, pel seu caràcter personal, van vinculats a la vida de l’autor. Tanmateix els drets d’autoria i integritat de l’obra poden ser exercits, sense límit de temps, pels hereus o persona designada per l’autor.

La mal anomenada pirateria, entesa com la vulneració del Copyright, de la propietat intel·lectual, és el principal argument liberal emprat per a la limitació de serveis per part de les operadores i l’ariet que s’utilitza per a atacar Internet, per a refermar la propietat privada i per a estendre el seu privilegi sobre les coses immaterials.

Amb la voluntat de lluitar ideològicament en aquest sentit, les operadores de telecomunicacions i les productores i distribuïdores de l’espectacle han alimentat les Entitats de Gestió dels Drets d’Autor arreu del món; veritables policies culturals que actuen de forma mafiosa en els límits de les legislacions, cobren taxes injustificades i efectuen un paper determinant d’intimidació de l’opinió pública. És important assenyalar que es tracta d’entitats que agrupen tant a autors/es com a intermediaris de manera conjunta; són organitzacions interclassistes amb interessos contradictoris, formades per socis/es que ho són per pròpia voluntat. Teòricament, doncs, es limiten a representar els seus associats/des en funció de les seves aportacions a la Societat; és a dir, de les seves vendes. Això significa que els autors i les autores que no s’hi inscriuen, no formen part d’aquestes societats, ni les seves obres són retribuïdes per elles. És per això que més que els Drets d'Autoria el que es defensa des d’aquests sectors són els Drets d'Explotació Comercial de les obres intel·lectuals. Les problemàtiques derivades de les exigències d’aquestes entitats de representació són internacionals, ja que a la major part de països occidentals existeixen entitats d’aquestes característiques (per exemple, la RIA als Estats Units o l'SGAE a l'Estat Espanyol).

Les pressions d’aquests poderosos grups d’interès són responsables de l'actual ofensiva legislativa que s’està duent a terme per a blindar els privilegis que genera la Propietat Intel·lectual. En aquesta línia es comprenen les recents propostes legislatives com la Llei d'Economia Sostenible a l'Estat Espanyol, la Llei Hadopi a França o l'ACTA. L'ACTA (Anti-Counterfeiting Trade Agreement) és un tractat internacional desenvolupat de manera silenciosa d’esquena a la llum pública; un acord multilateral entre diversos països per a la protecció dels continguts digitals subjectes a Copyright a Internet. Pel poc que se’n sap, els principals signants serien els Estats Units, la Unió Europea, Canadà, Austràlia, Corea del Sud i Suïssa. Amb l'ACTA es pretén fer un primer pas cap a una legislació global per a Internet, atacant una qüestió tan polèmica com estratègica: els continguts digitals (música, pel·lícules, llibres) a Internet, la pirateria i l’intercanvi d’arxius. Entre les mesures que contempla l’ACTA s’hi compta l’obligatorietat per part de les operadores de telecomunicacions de facilitar informació sobre els/les usuaris/es dels seus serveis que emprin programes d’intercanvi d’arxius per a descarregar continguts subjectes a drets de copyright i propietat intel·lectual.

El debat sobre la Propietat Intel·lectual portat al terreny vulgar de la mal anomenada "pirateria" es troba contaminat per un gran conjunt d’equívocs i ambigüitats que s’utilitzen de manera interessada per a distreure l’atenció sobre el veritable centre del debat. A través de la propaganda liberal s’ha estès la idea que l'intercanvi o la descàrrega gratuïta de continguts subjectes a Copyright és il·legal. Les entitats de gestió, amb la complicitat dels governs liberals, han emprès una veritable campanya de terror sobre la opinió pública, en estendre la sospita sobre qualsevol activitat relacionada amb les xarxes P2P; convertir en presumptes delinqüents a tots i totes les usuàries d’Internet; exigir el pagament d’un cànon injustificable sobre els productes tecnològics i arribar a l’extrem d’estendre rumors insostenibles sobre un lucre inexistent per part dels/les usuaris/es d’aquestes xarxes que estaria finançant el terrorisme internacional (!). El nou marc jurídic que se’ns vol imposar pretén superar una legislació vigent que fins el moment ha resultat contrària al aquests interessos corporatius. La gran majoria de resolucions judicials en matèria de descàrregues, còpia i intercanvi privat de material protegit per Copyright, han fallat a favor dels internautes a tot el món. Excepte comptades excepcions, la justícia internacional ha considerat que el Dret a Còpia Privada, el Dret de Cita i el Dret a l'Intercanvi Privat, estan per damunt dels drets d’explotació comercial de les obres. Així doncs, l’estratègia d’aquests lobbies consisteix en promoure una nova legislació que permeti a un òrgan governamental, deslligat de les institucions judicials, ordenar i executar sentències de violació de la Propietat Intel·lectual: tancar pàgines web, limitar l’ample de banda d’aquells usuaris i usuàries que utilitzin la connexió per a comunicar-se amb xarxes P2P o, simplement, publiquin o descarreguin continguts que violin qualsevol normativa.

L’argumentari simplista de la doctrina liberal en matèria de Drets d'Autoria es refereix constantment a les multimilionàries pèrdues que suposadament pateix la indústria discogràfica i de l’entreteniment amb el desplegament d’Internet. Les mateixes dades utilitzades per a justificar aquesta doctrina són falsejades i descrites amb obscena parcialitat, tal com descriu l'Oficina de Responsabilitat Governamental (GAO) del Govern dels Estats Units, en un informe recent en què admet que "és molt difícil, si no impossible, quantificar els impactes econòmics de la pirateria en la indústria audiovisual". L’informa posa en dubte la fiabilitat de les dades que utilitzen entitats com BSA (Business Software Alliance) o la MPAA (Motion Picture Association of America), basats en metodologies incorrectes. En el cas BSA, els informes sobre l’ús de programari il·legal en tot el món són realitzats per la consultora IDC. La MPAA, per la seva part, ha reconegut que la dada que el 44% de les pèrdues dels estudis de cinema es devia a la pirateria era errònia, i que en realitat l'impacte es reduïa a un 15%. D’acord amb un article publicat per TorrentFreak, les vendes de música als Estats Units han augmentat un 669% entre el 2004 i el 2008, i encara que el nombre d’àlbums venuts ha caigut un 42%, la venda de cançons individuals s’ha disparat, especialment la venda a través d’Internet. Aquestes dades demostren que és la lentitud de la indústria en adoptar nous formats, ancorada en la defensa de fórmules que no resulten pràctiques per als usuaris (com el CD, el DVD o el Blue-Ray), l'única responsable del seu descens de vendes i no un suposat ús abusiu i irresponsable dels drets de còpia privada o de cita per part de la ciutadania, tal com se’ns intenta presentar.

De manera similar, la defensa que es fa de les mesures de protecció de la Propietat Intel·lectual se’ns presenta com una defensa dels drets dels autors i les autores, dels creadors i les creadores, quan en realitat beneficia únicament a una minoria d’aquests/es autors/es (els/les més cotitzats/des) i a una gran majoria d’intermediaris, entitats de gestió, productores de l’espectacle, discogràfiques i editorials. Així mateix, aquest plantejament parteix d’un pressupòsit totalment fals: la divisió de la societat entre creadors/es i consumidors/es. Això es desprèn del fet constatable que si bé els beneficis recaptats per les entitats de gestió pel cobrament del cànon digital i altres taxes han augmentat de manera vertiginosa, els ingressos dels artistes han disminuït en la mateixa proporció.

Però no tot el que circula per Internet es troba subjecte a l’absurd Copyright. Les llicències obertes, el Copyleft i el Domini Públic són algunes de les alternatives que la societat civil ha sabut crear per a combatre els problemes derivats de la Propietat Intel·lectual; solucions individuals i transitòries utilitzades pels autors i les autores al marge de els corporacions, davant d’un problema col·lectiu que afecta cada dia més àmbits de la societat.

Les llicències obertes són una idea promoguda per Creative Commons, una organització sense afany de lucre dedicada a reduir les barreres legals per a compartir treballs creatius. Creative Commons va ser fundada al 2001 per Lawrence Lessig i promou un seguit de llicències de distribució de creacions intel·lectuals que es poden utilitzar sense necessitat d’intermediaris. Distribuir les obres sota una llicència de Creative Commons no significa que aquestes obres perdin els drets d’autor; al contrari, és una manera d’exercir-los sense restriccions i poder oferir alguns drets a terceres persones en determinades condicions. Hi ha un total de sis llicències Creative Commons per a escollir que resulten de la combinació de quatre condicions:
I. Reconeixement (Attribution): El material creat per un artista pot ser reproduït, distribuït o comunicat públicament sempre que se’n reconegui l’autoria.
II. No Comercial (Non commercial): El material original i els treballs derivats poden ser reproduïts, distribuïts o comunicats públicament mentre el seu ús no sigui comercial.
III. Sense Obres Derivades (No Derivate Works): El material creat per un artista pot ser reproduït, distribuït o comunicat públicament però no es pot utilitzar per generar una obra derivada.
IV. Compartir Igual (Share alike): El material creat per un artista pot ser utilitzat per generar una obra derivada sempre que aquesta quedi subjecta a la mateixa llicència que el material original.

El Copyleft o el Domini Públic són fórmules de distribució més radicals que posen en dubte el mateix concepte de Propietat Intel·lectual. És tracta d’un posicionament individual sostingut amb fermesa per autores i autors, creatius i, fins i tot, empreses discogràfiques alternatives d’arreu del món, que opten per assumir que la cultura, la informació i el coneixement són de propietat pública i han d’escapar de qualsevol intent immoral de lucre.

Malgrat la utilitat d’aquests plantejaments i la seva importància ideològica i pràctica, no han aconseguit articular una veritable alternativa al problema central: l’ús del Copyright i d’una visió lucrativa dels drets d’autoria que fan les corporacions per a fer negoci i estendre la seva propaganda. En tots aquests debats trobem sempre la mateixa qüestió de fons: la Propietat Intel·lectual, la propietat de les idees, dels pensaments, exercida com un privilegi artificial i arbitrari, en una societat tecnològicament avançada on la informació s’ha convertit en la més preuada font de poder i de riquesa.

Més informació: http://ciberactivime.comunistes.cat

Contra els polítics

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Wed, 06 Mar 2013 19:23:00 +0000

per Quim Cornelles, Óscar Guardingo, Luis Juberías, Núria Llabina, Marc Llaó, Pere Lluna i Adriana Sabaté

L'objectiu de retornar la dignitat a la política no ha de ser un altre que el de fer política en coherència amb la nova realitat. Noves formes de fer política per a noves propostes polítiques. Ens trobem en l'etapa de la fi del consens social, on el règim constitucional ja no és capaç de legitimar el mode capitalista d'acumulació que en aquest cicle es caracteritza per desposseir les classes populars dels seus drets fonamentals. La crisi de representació, l'escenari de corrupció institucionalitzada del complex polític-empresarial i el bloqueig institucional a la participació ciutadana en qualsevol estadi de l'esfera pública, suggereixen una profunda crisi política. Vivim la crisi del sistema de partits de la segona restauració borbònica. Especialment, dels partits del règim. Això es deu al col·lapse del torn bipartidista. Però la crisi no només afecta els partits del bloc bipartidista sinó que s'amplia al que fins ara hem anomenat l'esquerra transformadora.

L'esquerra transformadora està abocada a situar-se en el nou espai polític sorgit arran de l'esgotament polític del règim constitucional de 1978. L'obertura d'un nou procés constituent ens sembla com una prioritat ineludible. Per això, parlem de noves formes de fer política per superar el paradigma del bipartidisme. Perquè siguem o no un partit del règim, una cosa està clara: fins ara hem assumit les dinàmiques i inèrcies pròpies d'aquest. L'esquerra transformadora no pot viure obsessionada pels sondejos electorals quan el vell món s'ensorra davant els nostres nassos. Siguem capaços de trencar d'una vegada per totes amb el règim i deixem de participar en el seu joc. Un joc amb les cartes marcades. Sortim de la closca interna de les nostres organitzacions i guaitem l'horitzó. Acabem les lluites de poder estèrils. Avui dia les batalles internes es redueixen a una: qui és Règim i qui no. O dit d'una altra manera: qui està per la reforma del model constitucional de 1978 i qui està per la ruptura. En cas contrari no haurem entès res.

Haver estat partícips durant dècades del joc polític del règim ha propiciat que hàgim estat desbordats pels nous moviments socials. En part s'ha donat per la nostra pròpia inacció però fonamentalment ha estat fruit de la incapacitat d'efectuar una lectura estratègica més enllà de les dinàmiques institucionals i de les lògiques quotidianes a curt termini. Hem pecat d'un excés de tacticisme que ens ha impedit veure el progressiu i estructural biaix neoliberal que ha anat adquirint el règim constitucional de 1978. L'exemple que ho expressa és sens dubte, el sorgiment del 15M, esclat d'indignació ciutadana que ha situat en el debat polític la qüestió de la democràcia. És imperatiu assumir que hem estat desbordats per començar a extreure conclusions de com situar-nos políticament en aquest escenari de fi de cicle. A dia d'avui, és ingenu pensar que la via institucional podrà garantir qualsevol dels drets fonamentals que ens han estat usurpats, almenys des d'una perspectiva global i integral. Per això parlem de crisi política i de legitimitat. De col·lapse democràtic. No queda una altra que pensar la funcionalitat de la política en perspectiva de construir la democràcia del 99%. Noves formes de fer política per a un instrument que sigui útil en aquesta realitat concreta.

Això requereix aixecar el cap de la lluita concreta, i òbviament de la demoscòpia, per tractar de veure en perspectiva. Això suposa estar atents als nous actors sociopolítics que estan reflexionant políticament, mentre que s'estan apoderant. Moviments que estan sent capaços de dimensionar a la lluita sociopolítica la garantia dels drets fonamentals mitjançant la desobediència civil, l'apoderament i la solidaritat. Això suposa qüestionar els models organitzatius clàssics, precisament perquè la revolució de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i el 2.0 ens doten d'eines més eficients i participatives. No repetim les actituds cardenalícies del segle XV davant l'invent de la impremta. Per què ens aferrem a reproduir les mateixes línies organitzatives que fa 20 anys? Per què caiem sempre en l'abstracció de la necessitat imperiosa d'enfortir i consolidar l'organització quan potser el que falta és anàlisi en perspectiva i estratègia d'intervenció en el conflicte social?

La realitat ens exigeix entendre el perquè en molts aspectes hem estat desbordats. Només cal fer una ullada als últims quinze anys per veure com els nous subjectes no organitzats políticament han aconseguit visualitzar la crítica al sistema econòmic i fer propostes alternatives concretes de manera molt més eficaç que nosaltres des de les nostres organitzacions polítiques. Posem l'exemple de la ILP de la PAH, que si bé és cert que la majoria de les seves propostes van en la línia del que hem defensat els últims anys en matèria d'habitatge, el cert és que el nostre discurs, traduït en esmenes tombades en una tarda, era estèril i tot just arribava a ningú. Si pretenem confluir, convergir i integrar lluites amb aquests actors en base a objectius concrets i dinàmiques mobilitzadores, hem rebaixar identitarismes i estèrils patriotismes de partit, començar a actuar amb humilitat i fer autocrítica per així construir confiances. En definitiva, posar-nos al servei dels moviments en lluita, que no estan per rebre lliçons, sinó més aviat tot el contrari. De fet, les lliçons les estem rebent nosaltres. D'això tractava la iniciativa #ElCarrerAlCongrés impulsada per la Fundació Nous Horitzons i la Fundació l'Alternativa que va tenir lloc a la Universitat de Barcelona el dilluns 18 de febrer, la valoració va ser molt positiva al nostre entendre. Aquests actors no ens voten, no militen en les nostres organitzacions, i és més, ens critiquen. Però acceptem ja d'una vegada que mai construirem cap alternativa nosaltres sols, sense els que no ens voten, sense els que no militen a les nostres organitzacions ni sense els que ens critiquen.

Un dels obstacles en l'avenç cap a aquestes noves formes de fer política és el de la   hiperidentificació amb això que anomenem classe política, els polítics. Generalment, ens sentim polítics, diferents, però polítics, perdent al seu torn tant temps a destacar les diferències que hi pugui haver entre ells i nosaltres com a tancar files al voltant del concepte gairebé eteri de política. La realitat és que una majoria social està fins al capdamunt dels polítics. "No som mercaderies en mans de polítics i banquers" cridava la plaça. No volem simpatitzar ni expressar solidaritat alguna pels polítics. Ocupen el poder per al lucre personal, salten de la política al consell d'administració de l'empresa que han privatitzat, donen subvencions i contractes a dit, fan clientelisme, malversen, extorsionen, fan xantatge, trafiquen amb la influència, i altres, que els dóna el càrrec públic. La corruptibilitat és un dels mecanismes essencials per a l'augment continuat de la taxa de guany de de les classes dominants. Especialment a Espanya i Catalunya, la corrupció s'erigeix com "model productiu". No estem en la política però sí volem refer la política. Hem d'abandonar ja la prèdica i el mantra que repeteix que no tots els polítics són iguals, que volem regenerar la política. Això ens sona a canviar marques, actors, formes, però en cap cas, els fons. Hem de comprendre que quan un actor no estrictament polític critica la política, en definitiva, i ens costa massa veure-ho, el que critica és l'actual règim polític. És preceptiu deixar de corregir al ciutadà que diu que tots els polítics són iguals, i sumar a aquest ciutadà a les lluites contra el règim polític que ell i nosaltres detestem. Deixem de donar lliçons, perquè, tornem a reconèixer, el que percebem com antipolítica és política en majúscules. Volem deixar d'identificar-nos amb la classe política per poder construir una alternativa política. En definitiva, no volem ser polítics, volem ser militants i activistes per fer política. Si volem dignificar el concepte de política com gestió de la cosa pública en un moment de pèrdua de legitimitat d'aquesta, no valen discursos en abstracte, necessitem principis rectors clars i concrets:    

1 - Obrir debats, expressar les nostres pròpies contradiccions, no únicament en el àmbit   dels respectius òrgans o en l'intern de les nostres organitzacions sinó fer-  públics, fent d'això un procés dialèctic d'assoliment de síntesi col·lectives   entre el de dins i el de fora. Evitar reglamentarismes i tractar de plantejar els debats   des del prisma purament polític. Precisament, obrir debats és una de les potencialitats del 2.0 com a eina política.

2 - Rebaixar l'identitarisme, especialment l'associat a sigles o paradigmes vells, de l'etapa ja esgotada de la concertació i el consens social. Evitar endogàmies que persegueixen posicions condescendents. Assumir la crítica entre actors, fonamentada prèviament en un reconeixement mutu, i fer autocrítica, tot això, per construir confiances que es tradueixin en convergències i confluències. De poc ens serveixen les propostes pròpies de llarg recorregut, si no hem estat capaços d'articular els fronts de lluita i la mobilització al seu voltant.

3 - Adaptar el nostre llenguatge a la realitat actual i a la necessitat d'articular majories socials més enllà de l'esquerra sociològica. Com articulem una majoria més enllà   de la unitat de les esquerres, un front democràtic del 99% que impulsi el o els processos constituents, suposa el debat estratègic de fons, l'essencial.

4 - Tenir clar que política és poder (o la reflexió al voltant de), i que avui en dia, el que   el gestiona és el polític oligàrquic, el que no només no ens representa sinó que forma part de l'oligarquia. Aquesta és la regla. Nosaltres no som polítics, som activistes, militants que fem política. Això comporta posicions contràries no només al polític oligàrquic sinó també al perfil de polític professional que estableix el seu projecte vital vinculat a la política, ja sigui institucional o als aparells dels partits. La lleialtat entre polítics en base a aquesta condició, o la necessitat de sortir a la foto de l'honorabilitat, són actituds que no afavoreixen aquesta exigència de fer les coses diferents.

5 - El valor de la política que nosaltres reivindiquem, no passa per gestionar les misèries   del règim. Fem política per canviar les coses, per a transformar la realitat, no per a legitimar certs escenaris d'aparent pluralitat que en realitat no ho són. La història ens demostra que podem guanyar.

Contra los políticos 

Quim Cornelles, Óscar Guardingo, Luís Juberías, Núria Llabina, Marc Llaó, Pedro Luna y Adriana Sabaté 

El objetivo de retornar la dignidad a la política no ha de ser otro que el de hacer política en coherencia con la nueva realidad. Nuevas formas de hacer política para nuevas propuestas políticas. Nos encontramos en la etapa del fin del consenso social, donde el régimen constitucional ya no es capaz de legitimar el modo capitalista de acumulación que en este ciclo se caracteriza por desposeer a las clases populares de sus derechos fundamentales. La crisis de representación, el escenario de corrupción institucionalizada del complejo político-empresarial y el bloqueo institucional a la participación ciudadana en cualquier estadio de la esfera pública, sugieren una profunda crisis política. Vivimos la crisis del sistema de partidos de la segunda restauración borbónica. Especialmente, de los partidos del Régimen. Ello se debe al colapso del turno bipartidista. Pero la crisis no sólo afecta a los partidos del bloque bipartidista sino que se amplía a lo que hasta ahora hemos llamado la izquierda transformadora.  La izquierda transformadora está abocada a situarse en el nuevo espacio político surgido a raíz del agotamiento político del régimen constitucional de 1978. La apertura de un nuevo proceso constituyente se nos antoja como una prioridad ineludible. Para ello, hablamos de nuevas formas de hacer política para superar el paradigma del bipartidismo. Porque seamos o no un partido del régimen, una cosa está clara: hasta ahora hemos asumido las dinámicas e inercias propias del mismo. La izquierda transformadora no puede vivir obsesionada por los sondeos electorales cuando el viejo mundo se derrumba ante nuestras narices. Seamos capaces de romper de una vez por todas con el Régimen y dejemos de participar en su juego. Un juego con las cartas marcadas. Salgamos del caparazón interno de nuestras organizaciones y oteemos el horizonte. Concluyamos las luchas de poder estériles. Hoy en día las batallas en lo interno se reducen a una: quién es Régimen y quién no. O dicho de otra manera: quién está por la reforma del modelo constitucional de 1978 y quién está por la ruptura. De lo contrario no habremos entendido nada.  Haber sido partícipes durante décadas del juego político del Régimen ha propiciado que hayamos sido desbordados por los nuevos movimientos sociales. En parte se ha dado por nuestra propia inacción pero fundamentalmente ha sido fruto de la incapacidad de efectuar una lectura estratégica más allá de las dinámicas institucionales y de las lógicas cotidianas cortoplacistas. Hemos pecado de un exceso de tacticismo que nos ha impedido ver el progresivo y estructural sesgo neoliberal que ha ido adquiriendo el Régimen constitucional de 1978. El ejemplo que lo expresa es sin duda, el surgimiento del 15M, estallido de indignación ciudadana que ha situado en el debate político la cuestión de la democracia.  Es imperativo asumir que hemos sido desbordados para empezar a extraer conclusiones de cómo situarnos políticamente en este escenario de fin de ciclo. A día de hoy, es ingenuo pensar que la vía institucional va a poder garantizar cualquiera de los derechos fundamentales que nos han sido usurpados, al menos desde una perspectiva global e integral. Por eso hablamos de crisis política y de legitimidad.

De colapso democrático. No queda otra que pensar la funcionalidad de la política en perspectiva de construir la democracia del 99%. Nuevas formas de hacer política para un instrumento que sea útil en esta realidad concreta.  Eso requiere levantar la cabeza de la lucha concreta, y obviamente de la demoscopia, para tratar de ver en perspectiva. Eso supone estar atentos a los nuevos actores sociopolíticos que están reflexionando políticamente, en tanto que se están empoderando. Movimientos que están siendo capaces de dimensionar a la lucha sociopolítica la garantía de los derechos fundamentales mediante la desobediencia civil, el empoderamiento y la solidaridad. Eso supone cuestionar los modelos organizativos clásicos, precisamente porque la revolución TIC (tecnología de la información y la comunicación) y el 2.0 nos dotan de herramientas más eficientes y participativas. No repitamos las actitudes cardenalicias del siglo XV ante el invento de la imprenta. ¿Por qué nos entestamos en reproducir las mismas líneas organizativas que hace 20 años? ¿Por qué caemos siempre en el ensimismamiento de la necesidad imperiosa de fortalecer y consolidar la organización cuando quizás lo que falta es análisis en perspectiva y estrategia de intervención en el conflicto social?  La realidad nos exige entender el porqué en muchos aspectos hemos sido desbordados. Basta echar un vistazo a los últimos quince años para ver como los nuevos sujetos no organizados políticamente han logrado visualizar la crítica al sistema económico y realizar propuestas alternativas concretas de forma mucho más eficaz que nosotros desde nuestras organizaciones políticas. Pongamos el ejemplo de la ILP de la PAH, que si bien es cierto que la mayoría de sus propuestas van en la línea de lo que hemos defendido los últimos años en materia de vivienda, lo cierto es que nuestro discurso, traducido en enmiendas tumbadas en una tarde, era estéril y apenas llegaba a nadie. Si pretendemos confluir, converger e integrar luchas con estos actores en base a objetivos concretos y dinámicas movilizadoras, debemos rebajar identitarismos y estériles patriotismos de partido, comenzar a actuar con humildad y hacer autocrítica para así construir confianzas. En definitiva, ponernos al servicio de los movimientos en lucha, que no están para recibir lecciones, sino más bien todo lo contrario. De hecho, las lecciones las estamos recibiendo nosotros. De eso trataba la iniciativa #ElCarrerAlCongrés impulsada por la Fundació Nous Horitzons y la Fundació l'Alternativa que tuvo lugar en la Universidad de Barcelona el lunes 18 de febrero, cuya valoración fue muy positiva a nuestro entender. Estos actores no nos votan, no militan en nuestras organizaciones, y es más, nos critican. Pero aceptemos ya de una vez que nunca construiremos ninguna alternativa nosotros solos, sin los que no nos votan, sin los que no militan en nuestras organizaciones ni sin los que nos critican.

Uno de los obstáculos en el avance hacia estas nuevas formas de hacer política es el de la hiperidentificación con eso que llamamos clase política; los políticos. Generalmente, nos sentimos políticos, diferentes, pero políticos, perdiendo a su vez tanto tiempo en destacar las diferencias que pueda haber entre ellos y nosotros como en cerrar filas en torno al concepto casi etéreo de política. La realidad es que una mayoría social está hasta la coronilla de los políticos. “No somos mercancías en manos de políticos y banqueros” gritaba la plaza. No queremos simpatizar ni expresar solidaridad alguna por los políticos. Ocupan el poder para el lucro personal, saltan de la política al consejo de administración de la empresa que han privatizado, dan subvenciones y contratos a dedo, clientelean, malversan, extorsionan, chantajean, trafican con la influencia, y otras, que les da el cargo público. La corruptibilidad es uno de los mecanismos esenciales para el aumento continuado de la tasa de ganancia de de las clases dominantes. Especialmente en España y Catalunya, la corrupción se erige como “modelo productivo”.

No estamos en la política pero sí queremos rehacer la política. Tenemos que abandonar ya la prédica y el mantra que repite que no todos los políticos son iguales, de que queremos regenerar la política. Eso nos suena a cambiar marcas, actores, formas, pero en ningún caso, los fondos. Tenemos que comprender que cuando un actor no estrictamente político critica la política, en definitiva, y nos cuesta demasiado verlo, lo que critica es el actual Régimen político. Es preceptivo dejar de corregir al ciudadano que dice que todos los políticos son iguales, y sumar a ese ciudadano a las luchas contra el Régimen político que él y nosotros detestamos. Dejemos de dar lecciones, porque, volvamos a reconocerlo, lo que percibimos como antipolítica es política en mayúsculas. Queremos dejar de identificarnos con la clase política para poder construir una alternativa política. En definitiva, no queremos ser políticos, queremos ser militantes y activistas para hacer política. Si queremos dignificar el concepto de política como gestión de la cosa pública en un momento de pérdida de legitimidad de ésta, no valen discursos en abstracto, necesitamos principios rectores claros y concretos:  

1- Abrir debates, expresar nuestras propias contradicciones, no únicamente en el ámbito de los respectivos órganos o en el interno de nuestras organizaciones sino hacerlos públicos, haciendo de ello un proceso dialéctico de consecución de síntesis colectivas entre lo de dentro y lo de fuera. Evitar reglamentarismos y tratar de plantear los debates desde el prisma puramente político. Precisamente, abrir debates es una de las potencialidades del 2.0 como herramienta política.  

2- Rebajar identitarismo, especialmente asociado a siglas o a paradigmas de lo viejo, de la etapa ya agotada de la concertación y el consenso social. Evitar endogamias que persiguen posiciones condescendientes. Asumir la crítica entre actores, fundamentada previamente en un reconocimiento mutuo, y hacer autocrítica, todo ello, para construir confianzas que se traduzcan en convergencias y confluencias. De poco nos sirven aquellas propuestas propias de largo recorrido, si no hemos sido capaces de articular frentes de lucha y movilización en torno a ellas  .

3- Adaptar nuestro lenguaje a la realidad actual y a la necesidad de articular mayorías sociales más allá de la izquierda sociológica. Cómo articulamos una mayoría más allá de la unidad de las izquierdas, un frente democrático del 99% que impulse el o los procesos constituyentes, supone el debate estratégico de fondo, el esencial.  

4- Tener claro que política es poder (o la reflexión en torno a), y que hoy en día, el que lo gestiona es el político oligárquico, el que no sólo no nos representa sino que forma parte de la oligarquía. Esta es la regla. Nosotros no somos políticos, somos activistas, militantes que hacemos política. Esto conlleva posiciones contrarias no sólo al político oligárquico sino también al perfil de político profesional que establece su proyecto vital vinculado a la política, ya sea institucional o a los aparatos de los partidos. La lealtad entre políticos en base a esta condición, o la necesidad de salir en la foto de la honorabilidad, son actitudes que no favorecen a esta exigencia de hacer las cosas diferentes.  5- El valor de la política que nosotros reivindicamos, no pasa por gestionar las miserias del Régimen. Hacemos política para cambiar las cosas, para transformar la realidad, no para legitimar ciertos escenarios de aparente pluralidad que en realidad no lo son. La historia nos demuestra que podemos ganar. 

Realitat número 4: Editorial

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Tue, 07 Jun 2011 19:43:00 +0000

Principis del 2011. Revolucions als païssos àrabs, terrible accident nuclear al Japó, nova invasió imperialista a Libia. A casa nostra, revisió a la baixa de la jubilació i els paràmetres de la negociació col.lectiva. Retallades salvatges en els serveis públics ( en especial educació i sanitat) en només els primers 100 dies del govern de la Genarlitat . Indignació. Resposta?. Esperança?.
Bé, sembla que alguna cosa es mou. Potser no tan rápidament i contundent com seria necessari i urgent, però alguna cosa es mou. Iniciatives ciutadanes diverses, de més o menys dimensió, però amb un sentit similar de dir PROU, van sorgint arreu. El temps dirà quin recorregut té aquest camí, i quina expressió política, però el que està clar és que són frutit d’un sentiment d’indignació i la necessitat d’actuar. Si aquesta indignació i necessitat d’actuar són més o menys estesos o són, encara, cosa d’una minoria el temps ho dirà. Sense ànim d’exhaustivitat hem escollit l’experiència d’Inflexió, amb un any funcionant i generat a Catalunya, i de les Taules de Convergència, que és la iniciativa de més abast i significació en desenvolupament. Reproduim materials seus per al coneixement dels nostres lectors.
D’altra banda, les revolucions als païssos àrabs són quelcom amb un gran impacte a l’escena internacional. Parlem d’una part del món, que a diferència del que ha succeït en els darrers anys a Amèrica Latina, els diferents païsssos de l’Àsia, o, inclús d’una part d’Àfrica, havia estat sotmés a règim titelles de les potències imperialistes, proporcionant petroli barat. A més l’islamisme era identificat com l’enemic i els pobles àrabs presentats com antidemocràtics i endarrerits, necessitats de la intervenció contínua i autoriària de les potències occidental. Amb les revolucions democràtiques queden en qüestió tots aquests arguments i pràctiques neocolonials, el món multipolar s’obre pas amb un nou pol situat al món àrab. Tot queda pendent , però , del desenvolupament dels procesos revolucionaris en curs i l’èxit o fracàs de les potències imperialistes en els seus intents de reafirmar el seu domini amb noves fòrmules.
A més, les revolucions àrabs són quelcom que ha de tenir a la llarga un impacte subjectiu en els pobles europeus. O sigui, que els ciutadans nordafricans i àrabs són capaços de dir prou i de plantar-se?. I els pobles europeus, que ens autoconsiderem – fruit de molts anys de mentalitat colonitzadora i racista- com a pobles “cultes i civilitzats”, quan ens plantarem davant les agressions que se succeeixen vertiginosament?.

El món àrab viu la seva revolució nacional democràtica

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Tue, 07 Jun 2011 19:35:00 +0000

Ghasan Saliba va presentar aquesta ponència en el marc de la jornada Perspectives de canvi i llibertats en el món àrab, organitzada el 9 de març per la Fundació l’Alternativa, on analitza i caracteritza el procés de les revolucions àrabs que van esclatar de principis de 2011.

Les revolucions s'estenen per tot el món àrab, Tunísia, Egipte, el Iemen, Líbia, Jordània, Bahrain, l'Iraq, el Marroc, Algèria, Oman... un fet històric irrepetible. Els pobles àrabs surten al carrer, reivindicant la caiguda de règims dictatorials, reclamant llibertats, democràcia, millores socials, contra la corrupció d'una classe dominant que servia els interessos del sistema capitalista internacional, i enriquida venent les riqueses nacionals, empobrint la població.

 Aquests fets històrics són esperats, als àrabs no els ha sorprès l'explotació d'una cadena de revolucions, però, potser, el que no era esperat o desconegut és el moment indicat. En tot cas, en cap lloc del món es pot precisar el moment de la revolució, però sí que es pot tenir la previsió que les condicions per a una revolució objectives estan madures o no. En el món àrab les condicions estaven més que madures, quasi podrides, la revolució era eminent.

 LA CRISI DEL RÈGIM ÀRAB OFICIAL: TRAÏCIÓ NACIONAL I REPRESSIÓ

 El règim oficial àrab està en caiguda vertiginosa, impotència davant els desafiaments nacionals, de defensar els interessos nacionals com a països, o a nivell general com a nació àrab. A nivell nacional, molts règims han passat de la impotència a formar part de l'ofensiva imperialista i sionista contra el món àrab, han passat a la complicitat a la traïció nacional. El cas més flagrant, en el conflicte àrab-israelià, o palestí-israelià, és Egipte, des de Camp David, passant per les seves accions contra la resistència palestina, la resistència libanesa, el setge de Gaza. Aquests règims són incapaços d'assegurar la integritat territorial i la independència dels seus propis països, és el cas de l'Iraq, del Sudan, de Somàlia, el mateix Egipte estava a la porta d'una guerra civil. El fracàs, o la incapacitat del règim oficial àrab, s'expressa en la seva renúncia a la sobirania nacional a favor de la presència militar estrangera, ocupacions o bases militars nord-americanes i de l'OTAN, en el desmembrament d'estats, i la transformació de la Lliga Àrab en una estructura sense poder, ni influència. Si fem un repàs generalitzat del món àrab: la causa palestina, la renúncia per part de l'anomenada "autoritat palestina" a la resistència, les seves successives concessions sense res a canvi, la divisió entre organitzacions palestines, la tensió interna del Líban, l'ocupació de l'Iraq i les divisions ètniques i sectàries provocades, la situació al Sudan, a Algèria, a Somàlia etc... demostren que el règim àrab establert ja és un impediment per al progrés, per a la unitat nacional, i per a les aspiracions democràtiques dels pobles. Els estrategs nord-americans de les anteriors administracions i també l'actual definir aquesta etapa per "l'anarquia constructiva" per crear un "nou Orient Mitjà", aquest nou orient mitjà no és més que guerres civils, i desmembrament dels estats, les divisions dels estats actuals, noves fronteres, miniestats febles dominats pels EUA i per Israel. Però també aquesta debilitat àrab, la pèrdua d'influència en l'ordre regional i internacional, ha permès la presència de potències o candidates a ser potències regionals a tenir la seva influència i més presència en el món àrab, és el cas de l'Iran, i és el cas de Turquia, un buit que cal omplir.

 La impotència i la complicitat dels règims àrabs contra els interessos nacionals, es tradueix a nivell intern en major repressió, la creació d'aparells de seguretat la seva única finalitat, liquidar l'oposició, assassinats, atemptats i transformant els països en grans presons. En alguns països, l'estat de setge ja dura més de 30 anys, és el cas d'Egipte i Algèria. Aquests aparells de seguretat al costat del suport de les potències europees i nord-americana, són els únics pilars que feien mantenir règims podrits i en les seves fases terminals. Les forces progressistes, democràtiques i de l'esquerra són les que més han patit la repressió amb assassinats i prohibicions.

 La crisi no només ha afectat el règim àrab oficial, o els règims àrabs establerts.

També, l'alternativa real i transformadora ha patit la seva pròpia crisi. El debilitament del panarabisme després de la guerra del 1967, sobretot el que representava les idees del nasserisme com a oposició frontal al panislamisme, i com un pensament nacional, laic, amb orientacions pseudosocialistes, i la crisi de l'esquerra en general i les forces marxistes i comunistes, per motius subjectius, objectius, i per la caiguda d'un model.

 L'ISLAMISME POLÍTIC ÉS EL PRODUCTE DELS PROPIS RÈGIMS I DE L’IMPERIALISME:   

Els mateixos règims han practicat la política d'afavorir l'islamisme polític per reprimir els nacionalistes àrabs i l'esquerra en general, i els comunistes en particular. Han construït milers de mesquites que han estat les tribunes de l'islamisme polític, i han introduït canvis constitucionals per afavorir l'Islam polític, per acontentar l'Aràbia Saudita com a expressió de l'islamisme a la regió. Durant dècades els governs occidentals han donat suport políticament i logísticament als islamistes contra el panarabisme. Els EUA, Anglaterra, Alemanya, i l’Aràbia Saudita durant la dècada dels cinquanta fins a finals del segle XX, han estat els que finançaven, i entrenaven militarment els islamistes. L'estructura exterior dels islamistes tenien les seves bases a Anglaterra i Alemanya. O sigui que els islamistes no han estat alternativa real al poder establert, sinó una manifestació del propi poder, que el seu objectius no és canviar els règims, sinó participar en l'administració del mateix règim opressiu i dictatorial sota cobertura religiosa.
 En tot cas, el moviment islamista no és un moviment homogeni, és un ventall de forces, interessos, i objectius diferents. També, com tot a la vida, és un moviment dinàmic, que podem dividir en quatre corrents principals: els jihadistes relacionats amb Al Kaida, històricament relacionats amb la CIA i sectors del poder saudita, es consideren els més violents, el seu objectiu és destruir i desmembrar els estats: els Germans Musulmans que històricament amb el suport d’Anglaterra, Alemanya i el poder oficial de l'Aràbia Saudita, els islamistes relacionats amb sectors innovadors de l'Islam, on s’engloben sectors que han intentat històricament sumar aspiracions nacionals del món àrab, expressar les aspiracions de la majoria dels pobles àrabs creients, l'alliberament nacional i la justícia social, és el sector més extens, el més arrelat en la cultura popular, però és el menys organitzat, aquest sector últimament veu l'islamisme turc com a model a seguir, i al final l'islamisme relacionat amb la revolució iraniana majoritàriament xiïta, la seva influència en algunes zones del món àrab ha crescut per omplir el buit que ha creat la debilitat d'Egipte i el panarabisme combatiu contra l'imperialisme i el sionisme.

  LA SUMA DE FACTORS HA CREAT LES CONDICIONS PER A LA REVOLUCIÓ:

 Règims àrabs còmplices contra els interessos nacionals, que han renunciat a la sobirania nacional, a la causa àrab central, han renunciat als drets nacionals del poble palestí, còmplices en la humiliació que han patit els pobles àrabs durant dècades, són incapaços de donar resposta a les successives agressions israeliana i imperialista contra els pobles àrabs, règims que no només són incapaços de donar solucions al desenvolupament social i econòmic, sinó que formen part de les causes de la pobresa i la injustícia social, règims que s'han mantingut per la repressió i per la corrupció, famílies que s’han enriquit a costa de la sobirania i de la riquesa nacional. La suma de tot això, és la bomba de rellotgeria que ha provocat l'actual revolució àrab.

 LES REVOLUCIONS SÓN L’ACUMULACIÓ QUALITATIVA DE LES LLUITES:

 Les revolucions no són esporàdiques, són fruit de l'acumulació de moltes lluites. El facebook o les xarxes de comunicació social d'Internet no fan revolucions, les fan els pobles, homes i dones. La suma de factors creen les condicions objectives per a la revolució, l'acumulació de lluites diàries creen les condicions subjectives perquè homes i dones surtin al carrer, conscients i amb la voluntat de sacrifici per fer la revolució.

 Tots els països àrabs, cadascun al seu ritme i manera, han anat acumulant lluites de tot tipus. Des de Palestina, el Líban, Jordània, Tunísia, Egipte, Bahrain, el Marroc, el Iemen etc... Cada poble al llarg de la seva història ha anat creant les condicions per a un futur canvi. Els sacrificis en la lluita nacional, en la lluita social, per les llibertats democràtiques, estan en l'origen d'aquesta nova revolució nacional i democràtica. Les lluites contra l'ocupació, per l'alliberament nacional, per la dignitat, per les llibertats democràtiques, per al desenvolupament social, i per la justícia, s’han anat produint per tot el món àrab. A Tunísia, la lluita per les llibertats, sumada a la lluita per la millora social, amb protagonistes com els partits polítics nacionalistes i de l'esquerra: partit d'Acció Democràtica, el Partit Comunista Obrer de Tunísia, el Partit El Tajdid (excomunista), organitzacions juvenils, moviment de dones, sindicats a UGTT, moviments estudiantils, d'aturats etc. Un ampli ventall de forces polítiques que han anat creant les condicions d'aquesta revolució que ha acabat amb un règim corrupte i dictatorial. A Egipte també, en els últims anys, hem viscut grans revoltes socials, vagues a diferents sectors, l'última i més important l'any 2006 al sector industrial més important d'Egipte que és el tèxtil, a Mahal, que s’ha saldat amb diversos morts i 300 detinguts, i ha estat l'origen d'un nou moviment sindical independent del poder, el moviment 6 d'abril, també aquesta organització ha estat la més activa en la revolució d'Egipte, cal sumar les lluites diàries des de diferents sectors contra la política del règim cap a la causa palestina i la resistència libanesa, les manifestacions per les llibertats polítiques i sindicals, un moviment ampli de lluita en condicions difícils en un país que des de fa més de 30 anys té imposat l'estat de setge: nacionalistes del partit Al Karama, comunistes del Partit Comunista d'Egipte, demòcrates d'esquerra de l'Agrupació Nacional, moviment 6 d'abril, liberals d'Al Ghad i Kifaya, moviments juvenils i amplis sectors del poble són protagonistes d'aquesta revolució del 25 de gener. Els islamistes han tingut en totes aquestes lluites socials un paper insignificant, i en la revolució s'hi han sumat el quart dia i no des de l'inici, i durant els dies de la revolució han anat intentant pactar amb el règim.

Bahrain, aquest petit emirat, ha conegut en la seva història un moviment polític i sindical molt important, la lluita armada del Front d'Alliberament Nacional de Bahrain d'arrels nacionalistes i marxistes, també grans lluites sindicals, sempre reprimides amb la intervenció de la veïna Aràbia Saudita, d'Anglaterra i després per la instal·lació de bases militars nord-americanes, tot aquest moviment de lluita està en l'arrel de l'actual revolució.

 Al Iemen, tota la història moderna del Iemen és una tensió política permanent, des de la revolució per la independència i la divisió del Iemen en dos, el Iemen socialista del sud governat pel Partit Socialista Unificat, i el Iemen del nord, després de la reunificació no han parat les lluites polítiques i socials.
 A l'Iraq, amb gran tradició de lluita dels comunistes contra la monarquia, i després apartats del poder per un cop d'Estat organitzat per en Saddam Hussein, hi ha un moviment sindical força arrelat: les últimes revoltes han estat protagonitzades per la Confederació de Consells i Sindicats Obrers de l'Iraq, i per l'Agrupació de l'Esquerra Iraquiana, i pel Partit Comunista Iraquià.

 Són exemples dels sacrificis, de les lluites incessants de sectors populars, demòcrates, progressistes, nacionalistes, d'esquerra i comunistes, a tot el món àrab en condicions dures i complicades.

 LA REVOLUCIÓ NACIONAL DEMOCRÀTICA ÀRAB:

 Totes aquestes revolucions tenen en comú: la lluita per la sobirania nacional, el domini de les riqueses nacionals, dignitat nacional davant la humiliació imperialista i sionista d'Israel, la sortida de tropes estrangeres i bases militars estrangeres, per les llibertats democràtiques i públiques, contra la corrupció, per millores salarials, per condicions de vida millors. Tot es resumeix en "la caiguda del règim", no com a persones, sinó com a estructura i política. Aquests són els objectius de la revolució nacional democràtica àrab, no és un passeig, ni una desfilada revolucionària, és un procés de lluita complicat i dur. Els aparells dels règims, i les potències occidentals, i els EUA també reaccionen i intenten avortar la revolució allà on és possible, a l'inici o a la meitat, però intenten que la revolució fracassi. La història ens ha ensenyat que les revolucions que es queden a la meitat acaben en retrocés i en derrota. A Tunísia intenten que els aparells del règim segueixin presents però sense la figura d’en Ben Ali. Per això el moviment popular segueix mobilitzat, per eliminar tots els tentacles i representants coneguts i desconeguts de l'antic règim, en aquest sentit, les últimes mobilitzacions que van aconseguir la dimissió del primer ministre són un avanç molt important. També a Egipte, la contínua mobilització per exigir la dimissió del govern nomenat per Mubarak i ratificat pel Consell Militar, l'abrogació de l'estat de setge, l'alliberament de tots els presos polítics, i elaborar una nova constitució és molt important, i segurament els milions de persones que surten cada setmana al carrer venceran. Igual que al Iemen, a Líbia, a l'Iraq o Bahrain, el moviment del poble aconseguirà la victòria. Així, la revolució nacional democràtica és l'inici d'una nova era en el món àrab. És el renaixement de la consciència de la unitat nacional a cada país, i la unitat àrab en general, les revolucions han demostrat la unitat dels pobles dins de cada país contra les divisions religioses, sectàries o ètniques, i han demostrat les aspiracions dels pobles àrabs a la unitat, però aquesta vegada sobre bases democràtiques i de justícia social, és la veritable combinació entre el nacional i el social, en un entorn de llibertat i de democràcia.
 Segurament, les restes dels antics règims, forces polítiques, entre elles els islamistes, van intentar paralitzar el procés revolucionari, amb reformes d'imatge i superficials, tampoc als EUA i Europa no els interessa un canvi real, sobretot que pugui afectar els seus interessos econòmics i financers; el control de les reserves energètiques, els passos marítims, com són el canal de Suez, o l'estret que uneix el Mar Roig amb l'oceà Índic, la seguretat d'Israel i la seva funció a la zona, les correlacions de forces a nivell regional en el conflicte àrab-israelià, faran que aquestes potències amb còmplices interns intentin avortar aquestes revolucions o preparar la contrarevolució.

 EL PECAT DE L'ESQUERRA EUROPEA

 És lamentable el silenci de l'esquerra europea en general, és un silenci vergonyós, el pretext del desconeixement de la situació, no és una justificació vàlida, al contrari, demostra que l'esquerra europea ha estat espectadora davant l'intervencionisme polític i militar al món àrab per controlar les riqueses dels pobles àrabs, han estat espectadors davant la política dels seus governants de donar suport a les dictadures, i han estat espectadors davant la repressió i els assassinats contra l'esquerra i els demòcrates àrabs. No són capaços d'entendre, perquè mai han fet el mínim esforç de pensar, reflexionar i escoltar la pròpia esquerra àrab.

Han tingut les ocasions d'establir i consolidar relacions amb les forces progressistes, d'esquerra, comunistes de l'altra riba de la mediterrània però, malauradament, han caigut en el pecat de la prepotència o de no entendre que el món ha canviat, el món bipolar ha acabat, estem vivint la cristal·lització d'un món multipolar.  

Davant el "sorprenent" procés revolucionari en el món àrab, utilitzen els mateixos arguments que els seus propis governants de dreta, la por a triar entre "dictadures o islamistes", entenc que el poder polític i econòmic de la dreta europea presenta aquesta equació per justificar el seu suport a les dictadures, per assegurar un domini econòmic i militar sobre el món àrab, però el que no entenc és la superficialitat amb què l'esquerra utilitza els mateixos arguments. El procés revolucionari en el món àrab, és un procés dinàmic i de lluita, perquè els demòcrates, progressistes i l'esquerra àrab avancen i guanyen pes, i per resistir a la contrarevolució representada pels aparells dels règims, o també per sectors islamistes, o també per ingerències del poder europeu i nord-americà, necessiten la solidaritat d'un moviment internacional, sobretot europeu. Aquest suport no és una simple declaració, és important, sinó una pressió sobre els seus governs, per una política diferent, que respecti la voluntat dels pobles àrabs a la sobirania nacional sobre les seves riqueses, per afavorir les llibertats democràtiques, i per relacions equilibrades i de respecte mutu, d'amistat entre pobles, sense ingerències polítiques ni militars.

 Les relacions d'Europa amb el món àrab no poden seguir igual, la revolució nacional democràtica en el món àrab imposa una nova realitat a nivell nacional, a nivell del domini de les riqueses energètiques, dels passos marítims estratègics, i també queda en alarma roja la causa del poble palestí. Europa està davant el desafiament de relacionar-se amb un nou món àrab. L'esquerra europea ha d'intervenir i pressionar perquè aquesta nova relació sigui d'igual a igual, de solidaritat i cooperació, i per a una solució justa a la causa palestina per la creació del seu estat independent i el retorn dels refugiats, i sens dubte la necessitat de lluitar per un altre model de creixement econòmic a nivell d'Europa en general i de cada estat en particular. El basar el creixement de l'economia europea sobre l'expropiació i el robatori de les riqueses del món àrab ha arribat al seu final.

 Una nova era de progrés, de democràcia i de justícia comença en el món àrab, a pocs quilòmetres d'Europa, a l'altra riba de la mediterrània, cosa que tindrà una gran repercussió sobre els pobles que comparteixen aquest mar comú i sobre les relacions internacionals. És trist i lamentable que l'esquerra europea es quedi muda, sense paper a jugar, i sense influència en el desenvolupament futur dels esdeveniments ni a nivell intern dels seus països, ni a nivell de la gran casa Europa, i ja no dic a nivell internacional.

Entrevista a Armando Fernández Steinko

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Tue, 07 Jun 2011 19:33:00 +0000

Pel seu interès, publiquem aquesta entrevista a tres dels principals impulsors inicials del procés de les taules de convergència. És una crida, datada el gener de 2011, a la convergència plural i antineoliberal inscrit en els temps excepcionals que vivim i la duríssima agressió dels “mercats”, que exigeixen actuar amb decisió

Entrevista a Armando Fernández Steinko, Carlos Martínez i Juan Torres López sobre les taules de convergència ciutadana i d'acció.

"Aquesta és la idea de les "taules de convergència social": espais de proximitat en què els ciutadans oposats a una sortida regressiva a la crisi s’asseuen per participar, deliberar, fer coses junts, informar-se sobre coses que no diuen els diaris".

 Salvador López Arnal
Rebelión

 Recordem algunes dades per emmarcar la conversa si us sembla. Vau celebrar un concorregut acte fundacional el 19 de febrer a Madrid, a la sala Marcelino Camacho. Va sorgir d'aquesta trobada una crida a la convergència i a l'acció. Convergència (confluència hagués sonat millor a Catalunya), de qui? Ciutadans, moviments socials, partits, associacions populars?

La iniciativa parteix d'una sensació molt clara d’aquesta tardor passada que calia donar un pas endavant, que ja no podíem esperar més a què els sectors organitzats de l'esquerra decidissin en algun moment prendre la iniciativa. Cal no oblidar que el projecte de refundació de l'esquerra llançat per Izquierda Unida uns mesos abans estava de fet estancat, que hi havia fins i tot passos encaminats a dividir encara més a l'esquerra com la creació d’Equo, i que les relacions entre diversos sectors dins d'IU no acabaven de millorar realment. D'altra banda el desconcert començava a estendre's seriosament en sectors del PSOE després de la capitulació de Zapatero als mercats financers i els seus principals clients, les oligarquies del nord i del sud. Les coses es movien però just en direcció contrària a la que s'imposava en una situació d'emergència social i política com la que s'estava vivint en aquells moments i seguim vivint ara. En aquest context, una sèrie de persones fortament compromesos amb els moviments socials, amb els sindicats i amb els partits de l'esquerra, ens vam autoconvocar per pensar un "què fer". Molts només ens coneixíem de nom. Aquella va ser l'hora zero del procés, encara que no realment. L'hora zero és una acumulació invisible de lluites, iniciatives i saturació que es van estenent després del gran crac del 2008 o fins i tot abans, com són les iniciatives per a la regulació dels mercats financers d'ATTAC i moltes altres.

Taules de convergència i d'acció, afegiu. De quin tipus d'acció estàs parlant? Penseu en noves formes d'acció que vagin més enllà de les formes tradicionals d'intervenció sociopolítica?

Arribem a la conclusió que calia fer una crida a la societat perquè digués prou, que la ciutadania havia de tenir un paper molt més actiu i més directe en l'oposició a les receptes neoliberals elegides per solucionar la crisi causada pel mateix neoliberalisme. Des del principi també va quedar clar, però, que per generar una dinàmica prou important havia de comptar amb tots: amb els no organitzats, amb els organitzats, amb les diferents organitzacions de l'esquerra, amb els sindicats: amb tots els ciutadans de bona voluntat que rebutgessin aquestes receptes.

 Convergència ciutadana i acció, per a què? Per despertar consciències adormides? Per muntar un pollastre anti-neoliberal? Per defensar arestes danyades de l'Estat de benestar? Per abonar camins anticapitalistes? Per donar més aire a l'esquerra?
Des del principi estava clar que el "per què" havia de definir-se sobre la base d'un programa mínim comú. Tots érem i som molt conscients que l'esquerra espanyola és summament complexa i diversa. De fet, el grup que ens vam reunir a la tardor ja reflectia aquesta diversitat, però aviat ens vam adonar que la situació era tan greu que moltes de les diferències de fons, que abans potser haguessin resultat determinants, estaven desapareixent, quan vam decidir que el principal era actuar.  S'està fent simplement imprescindible convergir, separats no podem, cal agrupar persones molt diverses i amb experiència molt diferent. Cal trobar un lloc comú, còmode i no dogmàtic, sense presses electoralistes i sense curt termini. És fàcil fer-ho si posem interès a oblidar velles picabaralles i sobretot agrupar gent amb poca experiència però indignada i patidora de la crisi neoliberal. Gent jove sense referències clares però farta, aturades i aturats, hipotecats, consumidores i consumidors que se senten estafats i no poden arribar a final de mes, persones treballadores en risc d'exclusió; funcionaris congelats o pensionistes i prejubilats amb ganes de fer alguna cosa per canviar això. L’antineoliberalisme, pot ser un bon ciment generador d'unitats d'acció, defineix un marc ampli. Cal explicar ben clar del que estem parlant, ja que moltes persones són anti-neoliberals sense saber-ho, sense tenir clar què és exactament això, sense tenir idees clares, ja que el seu rebuig d’allò actual, fins i tot pot portar-los a votar el PP com a un acte de protesta.

Pel que fa a l’anticapitalisme.

L'anticapitalisme és una cosa que se sobreentén i se sobreentendrà més i més a mesura que quedi clar que, dins d'aquest sistema, la crisi no té realment solució, ni tampoc l'exclusió, ni l'atur. El capitalisme li és simpàtic a poca gent i hi ha enquestes molt interessants que així ho demostren. El que cal fer és trobar les formes d'identificar el capitalisme de forma clara. Per exemple: avui, la banca encarna perfectament la majoria de les contradiccions del sistema. Cal trobar aquests símbols, aquests indicadors que permetin també a les classes populars identificar allò negatiu del sistema. Això de l’anticapitalisme és una cosa més complexa del que es pot pensar quan un es queda en les paraules. Anticapitalistes, per a què? Els falangistes, els feixistes, parlaven malament del capitalisme sense donar més pistes. Cal precisar aquest anticapitalisme i no conformar-se amb enunciar, parlar, per exemple, de Democràcia Econòmica, d'un sistema social just, del repartiment de recursos. El repartiment pot ser un concepte unificador de naturalesa fortament anticapitalista quan es combina amb formes democràtiques i participatives. Alguns diuen o diem a això socialisme, però l'important ara és difondre el que hi ha darrere de les paraules, el concepte més que el nom.  L'Esquerra necessita aire, és clar que el necessita, però per a això cal obrir les finestres.    Quins punts essencials vertebren la vostra crida?

Quines posicions polítiques creieu que s’hi poden trobar còmodes?

Fonamentalment els que tenen a veure amb fer front a la retallada en els drets socials que estem vivint i amb la gairebé completa desaparició de la capacitat de decidir de la ciutadania. I, lògicament, també els que apunten al canvi en les coordenades de la política econòmica. Els primers giren al voltant de la necessitat de recuperar les polítiques d'igualtat i contra l'exclusió. Els segons tenen a veure amb la necessària reconducció dels poders representatius, avui dia esclaus dels financers. I en relació amb les polítiques creiem que cal garantir, sobretot, el finançament de l'economia mitjançant la banca pública i posar en marxa polítiques que garanteixin l'ocupació i l'activitat sostenible. La proposta que alguns governs han fet per procedir al canvi dràstic del model productiu és imprescindible encara que s'ha quedat en un brindis al sol. Creiem que cal avançar decididament en aquesta línia i, a més, forçar canvis en les directrius de la política europea.

 I pel que fa a les polítiques que creieu que poden trobar-se còmodes a la vostra crida?

Aquesta segona qüestió que planteges la faríem a l'inrevés: qui es pot sentir incòmode quan es reclama nacionalitzar la banca, polítiques efectives contra l'exclusió, polítiques de radical defensa del medi ambient, augments de la despesa social, més justícia fiscal i les altres propostes d'aquest tipus que fem? Algú pot dir que lluita sincerament contra el capitalisme sense defensar això, sense intentar aglutinar al voltant de reivindicacions com aquestes el major nombre de persones? Algú pot dir que lluita per un sentit elemental de justícia sense assumir això?

Com penseu recollir les noves aportacions, les noves idees que vagin sorgint al llarg del procés? Els punts de la crida, no són modificables?

És important no tocar massa la crida, almenys en aquest primer moment. És un mínim comú denominador i reflecteix un consens que cal mantenir per sobre de tot. Això no vol dir que, a mesura que el moviment es vagi consolidant, es puguin anar ampliant els acords. De fet aquesta és la nostra aposta: la pràctica facilita els consensos també polític-ideològics de forma molt més eficient que les discussions. Aquestes, com més erudites siguin -i hi ha una espècie d'erudició roja tan nominalista com estèril- més bloquejaran les iniciatives pràctiques. Amb aquesta advertència pel mig (la pràctica va per davant de les paraules i no les paraules per davant de la pràctica) és evident que els consensos es poden anar ampliant, la qual cosa es pot reflectir en futurs documents.

 Com penseu organitzar-vos? Teniu alguna idea original sobre això? No és possible que els mesos siguin una flor instantània d'una primavera avançada?

Els moviments ciutadans tenen una greu deficiència: la seva intermitència. Poden generar un enorme poder, però tendeixen a apagar-se en poc temps. Això va ser el que va succeir en les mobilitzacions contra la guerra de l'Iraq. La població era al carrer però no hi havia res per estabilitzar la seva participació més enllà dels partits, les ONG i les organitzacions sindicals que no van tenir consciència de la necessitat de crear espais de participació més estables més enllà del seu propi àmbit. Calia trobar un format que, d'una banda, s'adaptés a les formes de compromís que pot desitjar avui el gruix de la ciutadania: participació en espais de proximitat, de barri, en els espais naturals de vida i de treball de la gent, en estructures poroses, flexibles, que no requereixin d'un compromís elevat i "orgànic" -almenys en un primer moment- sinó que simplement defineixin un marc amable, suggerent i obert de participació que permeti una incorporació progressiva de sectors molt més amplis de la ciutadania a la participació pública. Aquesta és la idea de les "taules de convergència social": espais de proximitat en què els ciutadans oposats a una sortida regressiva a la crisi s’asseguin per participar, deliberar, fer coses junts, informar-se sobre coses que no diuen els diaris. Primer identificant-se mútuament, coneixent-se a nivell personal i superant vells recels, que n'hi ha i molts. Segon: difonent l'esperit de la crida, adaptant-lo a les circumstàncies concretes del seu poble, el seu barri o el seu territori. I, tercer, emprenent accions conjuntes, accions noves o accions que els diferents grups, iniciatives, etc. tenien pensat de tota manera emprendre pel seu compte.

Disculpeu-me però tinc l'obligació de fer-vos la pregunta: esteu pensant en alguna operació política més o menys oculta? Sent mal pensats: no podeu ser l'embrió d'una nova formació política d'esquerres?

Seria absurd i al mateix temps suïcida plantejar un escenari així en aquest moment i qui ho fa està torpedinant de fet la iniciativa. Estem parlant d'un agrupament, convergència, trobada, confluència o digui's com es vulgui de ciutadans. Molts d'ells estan vinculats a projectes polítics diferents o no estan vinculats a cap. Aquests últims es divideixen, almenys, en dos grups: els que simpatitzen amb un projecte partidari ja existent i els que no volen saber res amb cap d'ells. El que tot aquest mosaic es tradueixi en l'articulació d'una nova organització política depèn de tantes coses encara completament obertes, que seria d'una enorme temeritat començar a plantejar aquest tema ara. Això no és obstacle, però, perquè un procés així, que es dóna des de baix, des de les entranyes de la societat, pugui actuar de revulsiu per a què les organitzacions polítiques de l'esquerra deixin de practicar aquesta cultura suïcida de la divisió, l’exclusió, l'endogàmia i l'avantguardisme estèril que l'han portat al seu debilitament, perquè es formin plataformes polítiques o electorals locals allà on sigui possible o desitjable. Només hi ha una línia que no s'ha de traspassar sota cap concepte: tot el que divideixi ha de ser relegat a un segon pla i la integritat del moviment a mig i llarg termini està per sobre dels interessos electorals a curt termini.

 La crida a la convergència i a l'acció de la qual estem parlant s'inicia parlant de despertar la consciència adormida de l'opinió pública i de la urgència que la ciutadania passi a l'acció. Per què és tan important? No obreu contra corrent? Molts ciutadans i ciutadanes estan preocupats essencialment pel seu treball, per tenir algun treball, sigui el que sigui. i fins i tot amb les condicions que sigui, i no estan per aventures o somnis. No esteu intentat donar una batalla que se sap perduda per endavant?

És la mare de totes les batalles. L'actual sistema polític-institucional s'assembla cada vegada més al turnisme del segle XIX, amb tots aquests filtres electorals, poders locals semi-caciquils generadors de servituds i de corrupció en una situació de creixent atur i desconcert. Només si la ciutadania introdueix un nou focus de poder social, polític, cultural i mediàtic serem capaços de canviar les coses. Com mobilitzar aquesta ciutadania? La nostra proposta són les taules, però som conscients de la dificultat de l'assumpte, coneixem molt bé que el neoliberalisme és una màquina cultural de produir individualisme i competència d'uns contra els altres. Però no ens enganyem. Una part de la ciutadania, molts d'ells professionals urbans, està organitzant, participant, implicant-se en els països capitalistes desenvolupats. El problema és que ho fa per forçar un projecte de radicalització del neoliberalisme com el Tea Party als Estats Units. Sabem també que és molt més difícil arribar als principals perdedors del neoliberalisme: les classes populars que intenten subsistir amb cada vegada menys. Sabem que s’ha d'inventar un nou llenguatge per arribar-hi. No és només necessari repetir de nou que cal una "nova" manera de fer política. A més cal una reflexió en profunditat sobre el valor dels sentiments i de les emocions per a qualsevol projecte de regeneració social que tingui en compte les classes populars. I sabem també que el que està succeint al nord d'Àfrica, la regió de Múrcia i ara a Portugal és una referència cultural que pot anar calant en la gent: les majories tenen un poder extraordinari quan actuen directament i conjuntament. Aquest és el repte: generalitzar aquesta consciència, que ja estan adquirint les masses dels països àrabs, generalitzar-la a aquesta banda de l'Estret.

 Diverses veus han assenyalat algunes crítiques al projecte. Us en resumeixo algunes: net caire socialdemòcrata: no s'aspira a res més que a reconstruir la regulació perduda i a preservar l'anomenat Estat del benestar; absència de qualsevol consideració de la crisi ecològica; exculpació dels sindicats majoritaris per la seva actuació en les últimes setmanes. Què podeu dir davant d'aquestes consideracions?
Com tothom sap, la socialdemocràcia està reclamant avui dia el mateix que nosaltres: nacionalització de la banca, impostos globals, augment de la despesa social... Cal ser seriosos. Pot passar, i de fet passa, que el capitalisme neoliberal hagi radicalitzat tant les coses (l'explotació) que reivindicacions que fa anys eren no ja socialdemòcrates sinó fins i tot més conservadores (pensem, per exemple, en la negociació col.lectiva que volen fer desaparèixer, o el propi caràcter tuïtiu i protector del dret del treball) avui dia són molt radicals, anticapitalistes. L'Estat de Benestar no és una cosa a reivindicar. Va ser un resultat històric concret que va néixer de la correlació del poder de les classes socials en un moment del capitalisme. Nosaltres no reclamem una tornada a aquesta situació perquè sabem molt bé que la història és irreversible. Volem contribuir a l'apoderament de les classes treballadores i en aquest procés és quan s'aniran aconseguint equilibris polítics més favorables que els d'ara, encara que naturalment en un context històric nou, únic, el nostre.

 Pel que fa a l'absència de preocupacions ecologistes.

Dir que hi ha absència de consideració de la crisi ecològica és simplement una maldat. Algú creu que persones com José Manuel Naredo que ens ha ensenyat a tots a tenir-la en compte i a analitzar-la donaria suport activament al projecte si fos així? Es podria criticar que les taules hagin nascut sense una anàlisi exhaustiva de la crisi però és que no era necessari: ens limitem a proposar la convergència, precisament, dels qui estan tenint en compte des de molt diverses perspectives aquests problemes. El mateix podria dir dels sindicats. Només cal veure qui està donant suport a les taules per comprovar que aquí hi ha posicions molt dispars sobre els sindicats. El que sí és cert és que no predomina el maniqueisme: traïdors sí, traïdors no; culpables sí, culpables no.

Com ha estat rebuda la vostra crida en altres zones de l'Estat? S'han constituït ja en algun lloc aquestes taules de convergència de les que parlem?

Estem fent un primer inventari del que hi ha o hi haurà molt aviat ja que la idea és que totes les taules que es formin es vinculin a la nostra pàgina web per tal que tots sapiguem quants som, on som i perquè també flueixi la comunicació entre totes elles. La veritat és que les salutacions que ens està enviant la gent són francament esperançadors. Tenim la sensació que la ciutadania està madura per embarcar-se en un procés complex com aquest, no li interessa el sectarisme, no li interessa tant el passat com el futur, és conscient que estem assistint a un canvi polític i econòmic de dimensions tectòniques. Ha escrit força gent demanant instruccions sobre com crear taules, com vincular-se a la xarxa, sobre com participar. Estem treballant en l'extensió d'aquesta xarxa dins de les nostres limitacions que són moltes ja que tots treballem, tenim les nostres ocupacions familiars i no som polítics professionals. Hem rebut el suport inestimable d'alguna organització de l'esquerra organitzada però estem completament sols per tirar endavant el treball de coordinació i de seguiment de la iniciativa.

 Quins actes teniu programats per a les properes dates? Qui pot participar-hi?

S'ha format una coordinadora estatal provisional d'unes 40 persones, provisional fins que en algun moment tingui una legitimitat, és a dir, sigui escollida. També s'estan formant coordinadores territorials, de nacionalitat, etc., i a mesura que vagi creixent el moviment haurem de dedicar més feina a coordinar. El principal objectiu ara és crear taules, centenars, milers, si és possible a tot l'Estat, a cada poble i barri. L'extensió del moviment es pot produir de moltes maneres: per mitjà de presentacions, d'assemblees locals o amb la disculpa d'una acció conjunta, de suport d'alguna iniciativa convocada per altres organitzacions. Per descomptat la idea és que tothom hi participi sense exclusions amb una única condició: que subscrigui la crida i que estigui disposat i disposada a treballar en un escenari d'unitat d'acció, absència de sectarisme i de treball pràctic amb l'objectiu de provocar un gir antineoliberal a tot l'Estat.

El capitalisme s’imposa a la democràcia: reapropiem-nos de les nostres vides

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Tue, 07 Jun 2011 19:32:00 +0000

Transcripció de la intervenció de David Casassas a la taula d'obertura de les Jornades del col·lectiu Inflexió celebrades a Barcelona el dissabte 19 de març de 2011 sota el lema “Reapropiem-nos de les nostres vides”.

La meva intervenció té per objectiu justificar i comentar el perquè del lema d'aquestes jornades: “Reapropiem-nos de les nostres vides”. Bo i recollint una sèrie d'anàlisis i reflexions que hem mantingut al si d'Inflexió des de fa aproximadament un any, tractaré de plantejar quatre grans conjunts de qüestions que podrien contribuir a articular part dels debats que tindrem al llarg del dia d'avui.

1. La dinàmica de la despossessió capitalista i la necessitat d'una repossessió: “reapropiem-nos de les nostres vides”.

És ben sabut que el capitalisme té els seus orígens en massius processos de despossessió de la gran majoria pobra. Com ja va explicar Marx, potser amb especial claredat al capítol XXIV del Capital, i com van explicar també figures aparentment tan dissímils com Adam Smith, al segle XVIII, o, ja al segle XX, Karl Polanyi, el capitalisme ha comportat, ja des de principis del segle XVI, onades consecutives de despossessió, de privació de les classes populars d'un conjunt rellevant de recursos que garanteixi una existència en condicions de dignitat. Aquests processos de despossessió van arrencar amb la pèrdua de terrenys comunals, que passaven a ser objecte d'una apropiació privada totalment excloent de l'ús col·lectiu dels recursos de la terra; i aquests processos de despossessió es manifesten avui, de formes diferents però a través de processos de conflicte social i polític sorprenentment similars als descrit pels Marx, Smith i Polanyi, en les actuals retallades de drets i de despesa pública per part d'una dreta neoliberal mundial, europea, espanyola i catalana que culmina eficaçment una feina iniciada ja fa uns 35 anys orientada a desmantellar la reforma del capitalisme que s'havia assolit, en part sota l'impuls de les esquerres, des de la Segona Postguerra Mundial.
Si tot això és crucial en termes socials i polítics, no és perquè la despossessió impliqui només privació; si tot això és decisiu, és perquè despossessió implica pèrdua de poder de negociació, pèrdua de la nostra capacitat de controlar i co-determinar la naturalesa dels espais socials i econòmics on les nostres vides es desenvolupen. En efecte, sense un conjunt rellevant de recursos -recursos materials, drets universalment garantits, etc.-, ens veiem obligats a acceptar les condicions que se'ns imposen a totes les esferes de la vida social; sense un conjunt rellevant de recursos -és a dir, desposseïts-, no podem disputar -i, per tant, co-determinar- els termes i les condicions de la interacció social.
Tot això es fa sentir amb especial cruesa en un context en què és cada cop més evident que tots som classe treballadora. Avui, la il·lusió d'una suposada classe mitjana socialment diferenciada d'una suposada classe baixa treballadora s'esmicola. És clar que la classe treballadora és d'allò més heterogènia, però mai com avui es fa palès que tots vivim sota l'espasa de Damocles de la despossessió o, dit altrament, de la precarietat, que és el terme amb què ens referim a la situació d'extrema vulnerabilitat social, d'extrema erosió de la nostra capacitat de decidir sobre les nostres pròpies vides, a què la despossessió ens condueix. En efecte, es tracta d'una despossessió -d'una precarietat- que, en primer lloc, i cada vegada més -i cada vegada més per a tothom-, ens obliga inflexible a entrar als mercats de treball, uns mercats de treball que constitueixen l'única institució social d'on podem obtenir, si tenim sort, certa quantitat de recursos que ens permetin subsistir -d'aquí que puguem afirmar que, sota el capitalisme, mancats de qualsevol alternativa a la venda de la força de treball, mancats per tant de la capacitat de co-decidir de forma autònoma com organitzem l'esfera del treball i de l'activitat productiva i reproductiva, el gruix del treball que realitzem sigui “treball forçat”-; i, en segon lloc, es tracta d'una despossessió -d'una precarietat- que, cada vegada més -i cada vegada més per a tothom-, ens compel·leix a acceptar acríticament les condicions que se'ns ofereixen -que se'ns imposen- al si d'aquests inevitables mercats de treball, ja siguin formals o informals. Repeteixo: és cert que convivim amb extensos grups de població immigrada en situació irregular que pateix graus de vulnerabilitat social més elevats, de la mateixa manera que és cert que les nostres societats acullen bosses de precarietat, especialment patides per les dones, en què les condicions de vida es mostren especialment difícils -a Espanya, la taxa de precarietat laboral supera amb escreix el 30%-; però res d'això fa la resta de la classe treballadora menys “classe treballadora”: finalment, el 63% d'aquesta “resta” de la classe treballadora està percebent 1.000 euros o menys, una “resta” de la classe treballadora per la qual l'amenaça de la precarietat s'està universalitzant com mai.
D'aquí la crida a “reapropiar-nos de les nostres vides”. Es tracta d'una crida a reflexionar sobre formes de contradir la dinàmica expropiadora del capitalisme o, el que ve a ser el mateix, a reflexionar -i a passar a l'acció- sobre formes de construir i reconstruir béns comuns, recursos comuns que ens empoderin, que ens permetin alçar el cap de ran de terra i concebre, imaginar i dur a terme altres tipus de vincles socials. És per això que parlem de reapropiació o repossessió com a procés democratitzador de la vida social tota: allò que està en joc és ni més ni menys que la garantia del dret a decidir com organitzem la vida compartida, com despleguem una vida social realment nostra, com bastim una interdependència basada en decisions veritablement autònomes par part de tothom.

2. Diversitat de formes de la repossessió.

De mitjans per assajar políticament formes de reapropiació de les nostres vides n'hi ha molts: no en va comptem amb una gran pluralitat d'experiències i de projectes, els quals, al seu torn, són el resultat de tota una pluralitat de tradicions -i d’estils, i de tons i d’estratègies-. Sense anar més lluny, avui a les 12 del migdia tenim una taula en què això es farà palès. Ara bé, és possible -i llanço aquesta idea en clau d'hipòtesi que podem discutir més endavant-; és possible, dic, que, malgrat aquesta diversitat d'experiències i de tradicions, ens trobem tots situats davant d'una mateixa tasca: precisament, la d’explorar i lluitar per formes de repossessió i, per tant, de reapropiació de les nostres vides i del dret a decidir sobre elles. Fixem-nos en la composició d'aquesta taula de les 12. En aquesta taula es parlarà -parlarem- de les següents qüestions:

* Parlarem de democràcia econòmica i de democràcia en el treball. Parlarem, per tant, de formes de constituir la unitat productiva, el centre de treball, l’espai on es desenvolupa l’activitat humana, des de la capacitat per fer-ho amb llibertat efectiva, és a dir, respectant la forma física i legal que volem dotar a la nostra participació a l'esfera productiva. Doncs bé, com construir políticament aquestes “capacitats”?

* Parlarem de banca ètica. En altres paraules, parlarem del “dret al crèdit”, en el doble sentit de dret a certa quantitat de recursos financers i de “dret a la confiança”, a ser mereixedors de la confiança dels nostres consemblants, com a part d’un paquet de mesures que afavoreixi la nostra capacitat d’actuar, individual i col·lectivament, per desplegar formes de vida autònomes.

* Parlarem d'habitatge. Parlarem del dret a l’habitatge com a forma d’accés a uns recursos crucials per garantir la nostra independència socioeconòmica i, amb ella, un conjunt rellevant de “certeses” que ens permetin construir trajectòries vitals realment pròpies. Parlarem del dret a l’habitatge, per tant, com a reapropiació d’una part determinant de l’espai públic, un espai públic del que, precisament, estem privats.

* Parlarem de renda bàsica, gran palanca o element afavoridor, gràcies al poder de negociació que la garantia de l'existència material confereix, de l'emergència de relacions socials més lliures, més autònomes, al món de l'organització del treball i de la producció, però també a l'esfera domèstica i associativa.

* Parlarem de fiscalitat justa. Si la societat no és o no ha de ser una mera col·lecció d’àtoms juxtaposats, hem de fer-nos col·lectivament amb un conjunt de recursos que ens permetin convertir-nos de forma efectiva en actors que realment construeixen el seu món, un món que els és propi. Perquè segueix sent necessari allò que Marx, també al capítol XXIV del Capital, anomenava “expropiar els expropiadors”: sabem que aquesta despossessió, que és causa de la manca de llibertat de la gran majoria i que, per tant, és causa també de la fractura de la democràcia efectiva, és el resultat d'una gran -i constantment activa- lògica expropiadora que ha de ser corregida i desactivada.

* Parlarem de control col·lectiu dels mercats financers, perquè sabem que els grans poders financers tenen una enorme capacitat de condicionar el funcionament de l'espai econòmic i social -mercats i economies senceres- on hauríem de ser capaços de desenvolupar els nostres projectes de vida propis en condicions d'autonomia.

* I parlarem d'altres qüestions que avui no són al programa, però que seran a jornades que celebrarem ben aviat i que estan estretament vinculades a tots els elements citats i que, per tant, també aniran sortint avui: la sanitat i l'educació públiques i de qualitat, la qüestió de l’empoderament de les dones per l'assoliment d'una equitat de gènere efectiva, les polítiques orientades a la cura de les persones, les polítiques orientades al control col·lectiu del nostre entorn natural, etc.

Doncs bé, la hipòtesi que voldria llançar en aquest punt és que tenim bones raons per afirmar que tot aquest conjunt d'experiències va més enllà de la lògica dels mecanismes assistencialistes d'ajuda ex-post a tots aquells que es troben en situacions de privació i exclusió -cosa que no implica negar la importància de l'assistència social ex-post-, sinó que formen part d'una agenda orientada a la repossessió, a la reapropiació de les nostres vides, i, per tant, a l'empoderament ex-ante d'individus i grups, un empoderament que, a través de la transferència i redistribució de recursos sota la forma de drets universals i incondicionals, permeti l'horitzontalització d'unes relacions socials avui excessivament verticals i verticalitzadores -i els mecanismes assistencials que avui coneixem, per lloables i essencials que siguin els objectius que persegueixen, no deixen de contribuir a la naturalesa vertical i verticalitzadora de les nostres societats, precisament degut a la seva naturalesa condicional, ex-post -.
Si això és així, doncs, si resulta que la nostra opció tendeix a ser la de l’empoderament, aleshores el fet de prendre consciència de la tasca comuna que tenim a les nostres mans -aquesta lluita per l'empoderament o per l'enfortiment del poder social- ens podria permetre explorar les interseccions entre aquests projectes, crear sinergies, entendre la relació de necessitat que s'estableix entre tots aquests fronts oberts que analitzarem a les 12 del migdia. És per això que les jornades d'avui s'han plantejat com unes jornades de reflexió orientada a l'acció, a una acció que pot tenir diverses formes, però que és acció conjunta. Si tot això és així o pot ser així, doncs, un dels objectius d’aquestes jornades no pot ser altre que el de donar visibilitat al caràcter col·lectiu i complementari de les nostres respectives experiències.

3. Reapropiació com a propietat col·lectiva dels mitjans de producció.

Hi ha una altra manera de veure o de dir tot això que estem comentant: ben mirat, allò que avui ens estem tornant a plantejar és, novament, la qüestió de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. De fet, la realitat permet i obliga a parlar i a plantejar les coses en aquests termes. Però anem a pams i comencem per descompondre la fórmula en qüestió:

* “Propietat” no vol dir que tots hàgim de tenir un títol de propietat jurídicament segellat a la butxaca. “Propietat” vol dir “control”, vol dir capacitat d'incidència sobre la vida econòmica i social, vol dir capacitat d'emmotllar el món en què vivim, de crear-lo, i de crear-lo tots nosaltres. Estem parlant, doncs, de propietat com a control dels instruments que ens permeten co-determinar la vida social tota.

* “Col·lectiva” no vol dir necessàriament “estatal” -tot i que tampoc ho nega: a ningú escapa que l’Estat ha de jugar un paper central com a garant del nostre empoderament com agents amb veritable capacitat de prendre la iniciativa respecte les nostres vides-. Més enllà de les majors o menors dosis d'Estat que siguin oportunes, allò que realment volem dir quan diem que la propietat ha de ser “col·lectiva” és que aquesta capacitat de control d’aquestes eines i instruments ha d'estar universalitzada, que tots i totes hi hem de tenir accés i que ha d'estar posada al servei de tots i totes i sotmesa a l’escrutini de tots i totes.

* Finalment, això dels “mitjans de producció” no vol dir necessàriament la indústria sidero-metal·lúrgica (tot i que també); “mitjans de producció” vol dir tots aquells recursos, materials i immaterials, que ens permeten produir objectes, idees, espais, estones, relacions, vida.

Així doncs, per tot allò que hem dit i per tot allò que veurem a partir de les 12, jo entenc aquestes jornades com un espai on reprendre la vella pregunta sobre com pensar la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i sobre com treballar per assolir-la. És cert que la formulació sona clàssica; però no és menys cert que la situació en què ens trobem n'és molt, de clàssica: és molt anys 30, és molt 1871, és molt pròpia 1) d'un capitalisme desembridat i 2) d'una situació d'absència de pacte social -que és la situació en què cada dia ens trobem més-. Per això deia que no només és necessari parlar en aquests termes, sinó que, a més, la realitat obliga a recuperar-los. Vegem per què.
En el nostre front socialdemòcrata, nosaltres, les esquerres, vam fer un pacte, un pacte que, de fet, directa o indirectament, tots vam propiciar. Es tractava d'un pacte social que, sobretot, va quallar després de la Segona Guerra Mundial i que va donar lloc a l'Estat de Benestar -tot això és ben sabut-. Doncs bé, el cas és que avui aquest pacte està trencat. Ha estat trencat de forma unilateral. Al nostre front socialdemòcrata -deixeu-me dir-ho col·loquialment- l'han deixat tirat. I, per extensió, a tots nosaltres. La gran pregunta, doncs, és aquesta: què fem quan els pactes es trenquen? I, en particular, què fem davant del gran trencament del pacte social de postguerra? El que avui voldria suggerir és que potser calgui tornar als orígens, fer allò que en informàtica anomenem “reiniciar” o “resetejar” i començar per recordar de què anava la cosa, de què anava tot això de l'esquerra, de l'emancipació social.
Perquè, front a la possibilitat de seguir implorant la resurrecció d'un pacte que està mort -i desenganyem-nos: està mort o, com a mínim, tocat de mort, doncs el poder econòmic, la dreta, ha optat pel gran divorci-; front a la possibilitat -dic- d'implorar la resurrecció d'un pacte mort -i sabem que implorar, pidolar i arrossegar-se té un punt de patetisme-, podríem plantejar un pacte nou -nou, però vell, però ben nou una altra vegada-: el nostre pacte, el del conjunt de les esquerres, passades ja les divisions pròpies del segle XX. Perquè tenim una tasca pendent: la de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció o, en termes menys clàssics, la de la factura col·lectiva, la del control col·lectiu dels instruments i canals a través dels quals parim i organitzem la vida productiva, la vida social.
Marco Revelli, en un article que la revista SinPermiso reproduïa el mes de desembre passat, citava una pintada que va descobrir a una paret de l'Institut Politècnic de Torí: “ens heu pres massa coses, ara ho volem tot”, deien els estudiants d'allà. En certa manera, aquestes jornades d'Inflexió s'han muntat per fer aquest gran “reset” i perquè “ho volem tot”. I perquè la multiplicitat d'allò que és possible depèn, fins a cert punt, del fet que ens asseiem a pensar allò que és desitjable; perquè pensar què és desitjable ajuda a concebre també com crear les condicions polítiques i socials per fer esdevenir possible allò que ens sembla desitjable. I això no ho podem fer sols. Això passa per imbricar experiències i lluites. Per això, també, aquestes jornades.

4. La lluita contra el capitalisme: metafísica no, gràcies.

Acabo amb una breu consideració anti-metafísica sobre la transformació social. Si hem de parlar de la crítica del capitalisme i de la seva superació, convé assumir que això del capitalisme no és una realitat monolítica l'existència de la qual segueixi un codi binari “de zeros i uns”, “d'encès o apagat”. La qüestió va més enllà de si vivim sota el capitalisme en estat pur o si l'hem extingit completament. Es tracta d'una qüestió molt més complexa i modulada. Per exemple -i aquest punt és especialment important per contextos polítics com el d'aquestes jornades-, es poden introduir elements no capitalistes en el món (capitalista) en què vivim: ben mirat, la sanitat, l'educació, els drets socials, el principi d'universalitat que a vegades acompanya el conjunt de la política pública, el blindatge d'unes condicions laborals dignes, formes democràtiques d'organitzar la producció, la distribució i el consum, etc.; tots aquests elements -i molts altres- formen part d'allò que Erik Olin Wright anomena “transformacions intersticials” del sistema, són formes d'una acció política i social reapropiadora, reposseïdora i, per tant, profundament anticapitalista, que, no obstant, sabem que poden perseguir-se i, potser, assolir-se aquí i ara. I prendre consciència d'això ens permet afegir a la frase “ho volem tot” la frase “i, a més, tot comença ara”: perquè podem posar-nos-hi ja; perquè, de fet, ja hi estem posats, i de quina manera -una vegada més, remeto a la taula de les 12-.
Dit altrament: és possible que la unitat i la complementarietat en una lluita política per la transformació social passi per desterrar tota possible metafísica respecte la dicotomia reforma Vs. revolució. Perquè ni els que es diuen revolucionaris purs tenen el monopoli de la puresa, ni els que es diuen reformistes tenen la seguretat de poder deturar la reforma i evitar que vagi més enllà i els ultrapassi. Tot això depèn molt de nosaltres, de com situem les peces sobre el taulell. Si assolim articular un espai de transferència i alineament de les nostres experiències, l'acció política s'incrusta en tota una corrent dirigida a la repossessió, a la reapropiació, a l'empoderament, a la transformació. I quan això és així, l'amplitud de la passa endavant importa menys que el fet que ens estiguem movent.
I més encara quan el pacte social de postguerra està trencat. Si hi ha pacte, ens podem preocupar per si les passes graduals en els intersticis del sistema poden formar part de la gran reforma, del gran pedaç; però si no hi ha pacte, no tenim raons per pensar que aquestes passes graduals no es puguin situar, qui sap, en la pendent relliscosa que desencadeni la transformació social plena. Insisteixo: això dependrà molt de nosaltres, del signe que nosaltres siguem capaços d'imprimir a les passes en qüestió. Per això crec que cal insistir en la potencial complementarietat de moltes de les nostres formes d'acció política i en la necessitat que entenguem que aquesta acció nostra, per molt que es situï en l'aquí i en l'ara, pot formar part d'una trajectòria que vagi tan enllà com siguem capaços de fer-la anar.
Vegeu Marx, K. (1975) [1867]: “La llamada acumulación originaria”, a K. Marx, El Capital. Crítica de la economía política, Mèxic: Fondo de Cultura Económica; Smith, A. (1981) [1776]: An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, Indianapolis: Liberty Fund; i Polanyi, K. (1944): The Great Transformation. The Political and Economic Origins of Our Time, Boston: Beacon Press.
El sociòleg nord-americà Erik Olin Wright s'ha referit a aquesta capacitat com a “poder social”. Vegeu Wright, E.O. (2006): “Compass Points: Towards a Socialist Alternative”, New Left Review, 46, pp. 93-124.
Resulta interessant en aquest sentit observar com Stéphane Hessel explica que les retallades que la dreta neoliberal europea ha estat practicant durant els darrers 30 anys, i potser amb especial cruesa arran de la crisi financera que va esclatar el 2008, suposen una ruptura del consens social que el bloc antifeixista nascut de la Resistència va estimar necessari per a la (re)construcció de la democràcia europea després de l'experiència del feixisme i del nazisme i de la dinàmica social i econòmica que els havia causat: d'acord amb el bloc antifeixista, no hi podia haver democràcia sense seguretat material, sense pensions, sense drets socials, sense una sanitat i una educació públiques i de qualitat, sense un control col·lectiu de les fonts d'energia, sense embridar i limitar la formació de grans concentracions de poder econòmic i financer. De la mateixa manera que, ja el 1943, el Consell Nacional de la Resistència, que agrupava moviments socials, partits i sindicats de procedència política ben diversa, proposava totes aquestes mesures, unides als valors que les inspiren, com a conjunt de criteris orientadors de l'articulació, en clau antifeixista, de la democràcia moderna, la formació i consolidació d'un bloc antineoliberal apareix avui com a eina indispensable per la (re)conquesta d'uns drets socials i d'una seguretat socioeconòmica que permetin limitar la dinàmica expropiadora del capitalisme contrareformat i que, així, aturi el procés d'erosió de la llibertat i de la democràcia que aquest capitalisme comporta. Vegeu Hessel, S. (2011): ¡Indignaos! Un alegato contra la indiferencia y a favor de la insurrección pacífica, Barcelona: Destino.
Vegeu Revelli, M. (2010), “La protesta estudiantil en Italia. La primera generación airada posterior al crecimiento”, SinPermiso, disponible a http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=3806.
Vegeu Wright, E.O., op. cit.

Crida a la convergència i l'acció

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Tue, 07 Jun 2011 12:05:00 +0000

A continuació podeu trobar la convocatòria del procés de constitució de les taules de convergència celebrada Madrid el dissabte 19 de febrer de 2011 amb unes 1.300 persones. Es pot seguir el procés i adherir-se al manifest a: http://www.redconvergenciasocial.org/

Grup promotor: Almudena Grandes, Ariel Jerez, Armando Fernández Steinko, Begoña San José, Carlos Berzosa, Carlos Martínez, Carlos Ruíz, Diosdado Toledano, Enrique de Santiago, Francesc Matas, Francisco Fernández Buey, Gaspar Llamazares, Ignacio Ramonet, José Luis Sampedro, José Manuel Naredo, Juan Ramón Capella, Juan Torres López, Luis García Montero, Manolo Monereo, Marcos Roitman, Àngels Martínez Castells, Maria José Saura, Miguel Riera, Pablo Iglesias, Pascual Serrano, Pedro Montes, Rafael Pillado, Ramón Zallo, Ricardo García Zaldívar, Roberto Viciano, Rosa Cañadell, Rosa Regàs, Salce Elvira. Teodulfo Lagunero, Vicenç Navarro, Xosé Manuel Beiras.

CRIDA A LA CONVERGÈNCIA I L’ACCIÓ
CAL FER FRONT A L’ABÚS!

Les dones i homes que signem aquesta crida ho fem perquè creiem que és urgent despertar la consciència de l'opinió pública, és urgent que la ciutadania passi a l'acció.

Creiem imprescindible actuar com més aviat millor per frenar els abusos que s'estan cometent contra els treballadors i treballadores, contra els que ni tan sols han tingut l'oportunitat de ser-ho, com és el cas de milions de dones, contra els pensionistes o contra els petits i mitjans empresaris que també pateixen els abusos de la banca i de les grans empreses.

Signem aquesta crida per denunciar les amenaces que planen no només sobre l'economia, sinó sobre la democràcia (perquè cada vegada compta menys l'opinió del poble), sobre la justícia (perquè els financers mai paguen el mal que provoquen), sobre el medi ambient (perquè amb l'excusa de la crisi deixen d'aplicar les poques normes que el protegeixen i s'afavoreix les indústries que més el destrossen) i sobre el benestar de la majoria de la població (perquè s'està fent que la paguin els que no en tenen culpa i disposen de menys recursos). I ho fem per promoure la convergència de tots els ciutadans i ciutadanes, siguin membres o no d'organitzacions polítiques, sindicals, socials, no governamentals o culturals per posar en marxa una resposta unitària que permeti enfrontar-se amb eficàcia a la manipulació informativa, a les retallades en els drets socials i al mal que tot això està produint al ja de per si feble Estat de Dret en què vivim.

Les forces polítiques que defensen les polítiques que s'apliquen, els governs que han decidit no enfrontar-se als poders financers i nombroses institucions nacionals i internacionals estan fent recaure el principal cost de la crisi sobre les seves víctimes, sobre la majoria de la població, les classes treballadores, els pensionistes i treballadors autònoms.

La seva única recepta per sortir de la crisi és la reducció dels seus ingressos, la retallada dels seus drets socials i laborals, el sacrifici de l'Estat del Benestar i l'estrangulació de petits i mitjans empresaris que no disposen dels mateixos recursos que les grans empreses per fer front a la crisi.

Gràcies a la seva enorme influència política i mediàtica extorsionen els governs elegits i aconsegueixen fer creure a la majoria de la gent que la seva versió de la crisi i les seves receptes són les úniques possibles per aconseguir sortir-ne.
Els governs de dretes, i també alguns de base social progressista com l'espanyol, estan capitulant davant aquests poders que ara anomenen "els mercats" però que en realitat són els interessos endogàmics dels propietaris de les grans empreses i entitats financeres. Han renunciat a ser expressió de la sobirania popular i desmobilitzen la ciutadania dient-li que no s’hi pot fer front.

També volem denunciar amb aquesta crida l'engany a la ciutadania perquè la veritat és que hi ha altres formes molt més realistes d'interpretar l'origen de la crisi, hi ha polítiques més eficaces per sortir-ne, polítiques que no en provocarien una altra de més gran en poc temps i que no farien pagar les seves conseqüències als que menys tenen.

Experts i expertes de tot el món i la pròpia Assemblea General de les Nacions Unides demostren que aquestes alternatives existeixen i que serien viables si els governs decidissin posar-les en marxa.

El que està passant és una immoralitat flagrant i contrària als principis més elementals de la democràcia i de la justícia social. Però si es vol evitar no es pot fer front a aquesta situació amb el silenci, amb la desunió entre les persones que se senten compromeses amb la justícia social i amb la dignitat de tots els éssers humans. No és possible fer front a aquesta situació sense un consens ampli, coordinat i sense exclusions entre els que s'hi oposen i pateixen les conseqüències.
Per això fem aquesta crida urgent a totes les persones, organitzacions, moviments i grups compromesos amb la justícia, la democràcia i la transformació social, a tots aquells i aquelles víctimes d'aquesta situació perquè convergeixin en un espai unitari de lluita i de denúncia al voltant del programa inicial de mínims. Aquest programa és un començament i podrà ser desenvolupat en els propers mesos. Proposem el següent:

a)Immediata elaboració i dotació pressupostària d'un pla d'urgència per la igualtat com a base de lluita contra la crisi i basat en la lluita contra l'exclusió, l'atur, la pobresa extrema i la violència de gènere. En concret, immediata posada en marxa de normes ja aprovades i no aplicades i altres de nova creació per garantir la plena integració de les dones en l'ocupació de qualitat i en la societat, així com la dels homes en l'àmbit de l'espai privat: permisos per naixement i adopció iguals i intransferibles per a ambdós progenitors; universalització del dret a l'educació infantil pública i assequible des dels zero anys, implantació general de la setmana laboral de 35 hores i racionalització d'horaris, prestacions especials per a les famílies monoparentals; eliminació de les barreres per a l'accés al crèdit de les dones i supressió de tots els incentius per a la permanència de les dones a la llar o en l'economia submergida (declaració conjunta en l'IRPF, incentius a temps parcial, excedències no pagades, prestació per cuidadores en l'entorn familiar, pensió de viduïtat vitalícia, etc ...).

b) Immediata posada en marxa de mesures per evitar que centenars de milers de famílies perdin definitivament els seus habitatges, es quedin sense serveis bàsics de llum o d'aigua o siguin desallotjades per les entitats financeres que han provocat la crisi. Revisió de les operacions abusives comeses per la banca en els últims anys i indemnització als clients pels danys i pèrdues ocasionades.
c)Posada en marxa d'un pla de finançament urgent i extraordinària de treballadores i treballadors autònoms i de petites i mitjanes empreses per garantir recursos suficients que els permetin seguir desenvolupant la seva activitat i tornin a crear ocupació. Per això és imprescindible la paralització o derogació de tots els projectes o mesures adoptades per lliurar les caixes d'estalvis al capital bancari privat; nacionalitzar els bancs i caixes d'estalvis que no compleixin amb la funció de finançar l'activitat productiva, així com la creació d'una banca pública de nou tipus sotmesa a principis ètics i de servei públic.

d) Anul·lació de les reformes empreses per debilitar el sistema públic de pensions i obertura d'una negociació sobre el futur del sistema que no posi sobre la taula les retallades en la despesa sinó estratègies per augmentar els ingressos del sistema de la seguretat social mitjançant la creació d’ocupació i especialment del femení, l'increment de la productivitat i, sobretot, mitjançant la recuperació del pes que han perdut els salaris en la renda nacional en els darrers quinze anys.

e) Posada en marxa d'una reforma fiscal basada en la tributació sobre les grans fortunes i patrimonis, sobre els beneficis dels bancs, de les grans empreses, i sobre les transaccions financeres especulatives.

f) Adopció d'un pla urgent contra l'economia submergida, contra el frau i l'evasió fiscal, així com la prohibició immediata de l'activitat dels bancs i caixes d'estalvis espanyols en paradisos fiscals.

g) Renegociació del pagament del deute públic generada per la crisi bancària primant els interessos generals de l'Estat i de la societat.

h) Impuls immediat dels programes de despesa social imprescindibles per aconseguir que es reactivi l'economia espanyola equiparant tot el territori nacional a la mitjana europea en educació, sanitat, pensions, serveis de dependència i igualtat. Posada en marxa d'un pla d'austeritat orientat a la reducció de despeses supèrflues en l'administració que no són precisament, com afirmen la dreta i els grans grups empresarials, els que minven l'autogovern, la defensa dels treballadors i treballadores o el funcionament de les institucions en les quals es basa la democràcia moderna.

i) Elaboració d'un pla de reconversió de les indústries i serveis amb alt impacte ambiental en la societat espanyola amb la perspectiva de reduir-lo i garantint una transició justa cap a un nou model productiu per mitjà de polítiques de repartiment d'ocupació.

j) Rebuig clar del govern de les actuacions antidemocràtiques de la burocràcia europea, de la seva connivència amb els interessos financers i dels seus continus atacs contra la sobirania dels estats i dels pobles. Exigència d'un major pes del Parlament europeu en la presa de decisions, d'un funcionament veritablement democràtic de les institucions europees i la supeditació del Banc Central Europeu als objectius de creació d'ocupació i benestar a Europa.

Però amb els bons arguments no n'hi ha prou, cal posar els mitjans per difondre'ls i perquè es transformin en actes. Per això, per crear un nou estat d'opinió en tot el país i poder passar a l'acció de forma efectiva i coordinada, també fem una crida a la ciutadania perquè s'agrupi i organitzi sobre bases unitàries.

Per això cridem a la creació immediata de Taules de Convergència Ciutadana en tots els barris, en tots els pobles i localitats i en tots els centres de treball. Aquestes taules tenen tres objectius. El primer és que els ciutadans de bona voluntat s’asseguin a deliberar des de la pluralitat, pacíficament i democràtica, siguin o no membres de partits, de sindicats o de qualsevol altra organització, que arribin a acords i consensuïn postures i arguments eradicant el sectarisme.
El segon objectiu és informar la resta de la ciutadania sobre la veritable naturalesa de la crisi, desemmascarar els seus veritables culpables i difondre les propostes alternatives. El tercer objectiu és impulsar accions conjuntes per exigir als poders públics locals, autonòmics i estatals solucions justes i democràtiques a la situació creada, solucions que no estiguin basades, com està passant, en la retallada de drets i recursos dels febles, sinó en els principis elementals de responsabilitat, d'equitat, d'igualtat i de respecte als drets humans.

La iniciativa de convergència unitària i democràtica a la qual anomenem no pretén imitar les iniciatives de partits i organitzacions polítiques, culturals i sindicals contra el neoliberalisme que ja estan en marxa. Tot el contrari. Vol potenciar-les i fer-les més eficaces posant en comú, fomentant la comunicació entre totes elles, generant un clima per a l'enteniment, per a la discussió constructiva i per a les iniciatives conjuntes.

Per posar tot això en marxa, per divulgar la nostra invitació a l'acció i per organitzar-la, convoquem tota la ciutadania a una trobada estatal el proper dia 19 de febrer del 2011 a partir de les 11 hores a l'Auditori Marcelino Camacho de CCOO de Madrid, situat al carrer Lope de Vega número 40, i invitem els que estiguin d'acord amb els nostres propòsits i comparteixin el nostre compromís a subscriure aquesta crida a l'espai de la xarxa que figura a continuació, espai en el qual anirem informant sobre el desenvolupament de la iniciativa.

Crida d'Inflexió

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Tue, 07 Jun 2011 12:01:00 +0000

Grup impulsor inicial: David Casassas, Toni Comín, Quim Cornelles, Marc Correa, Albert Deusedes, Elvira Durán, David Escudé, Luca Gervasoni, Carlos Hornero, Òscar J. García, Sara Jaurrieta, Lluís Juberías, David Lizoain, Javi López, Sandro Maccarrone, Edgar Manjarín, Òscar Mateos, Ferran Pedret, Joan Ramon Riera, Carlos Rojo, José Manuel Rúa, Adriana Sabaté, Joan Sanchís, Albert Tomàs, Jordi Urgell.

www.inflexio.wordpress.com

CRIDA D’INFLEXIÓ

Què ens mou?

És fàcil percebre al nostre voltant la buidor, la grisor i el tedi per l’aparent manca d’alternatives a l’actual estat de coses. Moltes persones i molt diverses compartim aquesta percepció. Persones de diversos orígens i provinences, amb diferents adscripcions en el camp de les idees, amb diverses filiacions polítiques o sindicals, o cap en absolut, però amb un mateix anhel per la transformació i la justícia socials. Persones que compartim una inquietud pel moment i la situació actuals, així com una mateixa pulsió per la llibertat, la igualtat i la solidaritat, i que sentim la imperativitat i la urgència d’assolir transformacions estructurals profundes que ens encaminin a una societat d’homes i dones lliures i iguals, que decideixin junts i cooperin entre si pel progrés i el benestar comú, i per un desenvolupament sostenible. Compartim la convicció que les persones poden organitzar-se de forma més justa i millor, i ens sentim permanentment anhelants d’accelerar aquest futur.

Una crida al debat i l’acció

Creiem que és necessari establir un debat generós i sincer entre les persones que compartim aquests afanys. En la convicció que aquest ha d’ésser un debat que vagi més enllà de les afinitats i recorreguts vitals que conformen el bagatge de cadascuna de les persones que desitgin participar-hi, realitzem una doble crida: una crida al conjunt dels ciutadans i ciutadanes de l’esquerra política i social, als ciutadans i ciutadanes que senten el malestar de viure immersos en una situació de la qual ens volen fer creure que no hi ha sortides, a incorporar-se al debat; una crida, també, a prendre la iniciativa, a bastir un ampli moviment de persones que exigim el control del nostre futur col·lectiu.

No pretenen aquestes ratlles esdevenir un manifest fundacional a la recerca d’adhesions, perquè no són adhesions el que cerquem, sinó confluències. Volem discutir i generar espais per a l’anàlisi, per a la difusió i la generació d’idees, per a l’acció i l’exploració de camins pels quals pugui transitar aquest anhel transformador que compartim. Sense cap pretensió i amb tota la intenció, ens convoquem en una breu sèrie d’afirmacions, ara que afirmar quelcom és el primer acte revolucionari, per dir-nos — per dir-vos —, que no estem sols.

Recuperar la societat, recuperar la política

Afirmem la necessitat, front als atacs neoliberals contra tota idea de societat, front als intents per imposar-nos una tendència a la fragmentació, la disgregació i la individualització, front als esforços per destruir el comú, per fer-nos viure en precari, aïllar-nos, empetitir-nos i fer-nos sentir impotents, de revoltar-nos contra aquesta pretensió de fonamentar la dominació en la gestió de les nostres pors. Individualitzats d’aquesta manera no som individus, som fragments. I no estem sols, no estem soles. És radicalment falsa la ficció de l’ésser o la ment individual preexistent a la societat. Com a espècie, la humanitat és eminentment social, i, per tant, la política, entesa com la faceta en què cada persona es preocupa per la cosa pública, se’n forma una opinió, i hi intervé d’una o altra manera, ens és tan natural individualment com necessària per a organitzar la convivència en societat. La qüestió és, en aquest punt: quina política i per a organitzar quin tipus de societat?

La viabilitat de l’alternativa

Afirmem que és possible, desitjable, viable i urgent bastir una alternativa al sistema econòmic i social capitalista. Afirmem que ens podem dotar d’estratègies per a superar-lo. Mal els pesi als apologetes del final de la història i de les ideologies, pretendre que no és possible cap altra forma d’organització social i econòmica que l’actual és un insult a la raó, suposa un menysteniment de la intel·ligència humana i mostra poc coneixement de la història.

Afirmem que és possible, desitjable, viable i urgent pensar noves maneres de concebre i garantir la independència socioeconòmica de totes les persones, i per tant, la nostra llibertat i autonomia a l’hora de teixir interdependència, a l’hora de crear el món en què vivim.

Afirmem que és possible, desitjable, viable i urgent bastir un sistema alternatiu que empoderi les persones per evitar la dominació i l’explotació, que connecti les persones a través d’altres tipus de vincles i relacions de producció, i de relacions d’intercanvi lliures i regulades, on aquestes persones creïn aquestes relacions de producció per satisfer les seves necessitats reals, de forma autogestionada, i on les decisions d’inversió transcendents siguin objecte de control col·lectiu. Anomenem aquesta alternativa, viable i desitjable, democràcia econòmica
Una opció per la plena democràcia, una opció per la transformació social
Afirmem que cal rompre els mecanismes — siguin aquests més o menys subtils —, de dominació i d’explotació de les persones pel seus propis congèneres en què es basa el funcionament del capitalisme, i que cal acabar amb la depredació irracional del nostre entorn natural. La lògica d’explotació del capitalisme és intrínsecament injusta. El desenvolupament d’aquest sistema comporta necessàriament l’aparició de greus desequilibris i injustícies socials, i, fins i tot en el cas que a un sistema de mercat capitalista se li apliquin mesures socials de tipus corrector, les pròpies forces del capital tendeixen a fer aflorar i acréixer aquestes tensions socials. La manca d’una llibertat real és immanent a aquesta lògica capitalista.

Afirmem, per tant, que és necessari construir democràcies socials avançades, que concebem com el desenvolupament de la democràcia fins les seves darreres conseqüències politiques, socials i econòmiques. Allò que ha de caracteritzar aquesta concepció i aquesta pràctica de la democràcia, socialista en un sentit ampli, no és pas el fet de reconèixer iguals, sinó el fet de crear-los, proveint la seguretat material que garanteixi que tots esdevinguem ciutadans realment lliures.

Què fer?

Afirmem que no podem esperar canvis en la correlació de forces sense provocar-los, ni impulsar transformacions progressives sense una idea, per difusa que sigui, d’on volem arribar. Tenim la intenció declarada i manifesta de subvertir l’actual estat de coses, i a voltes la història necessita una empenta. La nostra utopia no respon a un model predefinit i tancat: nosaltres no pertanyem a cap tradició dogmàtica ni autoritària. A nosaltres no ens convenç la visió d’un socialisme construït des de dalt, per la gràcia d’una elit filantròpica i benintencionada, d’una dirigència revolucionària preclara i amatent, o d’un Estat benvolent i amable. La nostra utopia és més aviat una tendència, una direcció, i una manera de construir el nostre futur col·lectiu. És una tendència cap a la igualtat i la solidaritat, és transitar el camí de la llibertat, és un pensament emancipador lligat a un gest de determinació, és posar l’accent en la confiança en la capacitat de les persones per a alliberar-se per si mateixes de tota opressió o explotació.

Afirmem que cal combatre l’hegemonia actual del pensament conservador mitjançant tant l’elaboració teòrica d’un discurs alternatiu, com la seva plasmació en una cultura política d’esquerres amb elements que puguin compartir les persones progressistes amb independència de la seva filiació particular. Cal trobar la manera de bastir al voltant d’aquest projecte alternatiu la coalició de persones disposades a conformar un nou subjecte històric que sigui motor del canvi, i cal fer-ho col·lectivament, sense dirigismes i des de la base, per anar engruixint les files del canvi, aprenent en cada lluita a organitzar-nos millor.

Les TIC i la Lluita de Classes III

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Tue, 07 Jun 2011 11:52:00 +0000

Internet: lliure o propietària?

Si tu tens una poma i jo tinc una poma, i intercanviem pomes, aleshores tant tu com jo seguim tenint una poma. Però si tu tens una idea i jo tinc una idea, i intercanviem idees, aleshores ambdós tenim dues idees.
George Bernard Shaw

Internet s'ha convertit en poc més de 30 anys en una xarxa global d'informació paral·lela a la realitat, una malla de dades binàries i béns immaterials que s'entremescla amb la nostra realitat quotidiana fins als aspectes més íntims. Nascuda a l'ombra de la intel·ligència militar nord-americana, la xarxa Arpanet, va ser autoritzada més tard per al seu ús civil i va atraure ràpidament l'atenció de l'àmbit universitari i acadèmic, així com d'un grup d'emprenedores empreses especialitzades en programari.

Des d'un principi, Internet va ser concebuda com a una xarxa de computadores al mateix nivell, relacionades d'igual a igual. Aquest aspecte es va considerar fonamental per a garantir la no dependència de la xarxa a un o diversos servidors centrals que la sostinguessin i al mateix temps la tornessin més vulnerable. Això, no obstant, va resultar ser un veritable problema en molts sentits en el moment que van voler participar-hi les empreses i fer-hi negoci.

L'expansió d'Internet es va fer a principis de la dècada dels 90 a través de maniobres econòmiques altament especulatives que van començar amb moviments en borsa de grans grups empresarials i en inversions de capital a les famoses empreses .com. Des del 1995 van sorgir multitud d'empreses que operaven a través de la xarxa promovent negocis de tota mena. En aquesta primera etapa, les corporacions financeres van invertir molt activament en projectes empresarials a Internet de manera irracional. Els baixos tipus d'interès i l'optimisme tecnològic van animar als inversors a donar suport a projectes grandiloqüents que no se sustentaven ni tan sols des del punt de vista estrictament econòmic de la doctrina liberal.

El desenvolupament de les empreses .com va ser molt accelerat, es van cercar beneficis ràpids i van deixar de costat altres aspectes del negoci molt importants. A partir del 1999, la desconfiança dels clients i l'absència d'un pla de negoci ben definit i amb objectius concrets, duen aquestes empreses a una gran crisi econòmica, que durant els primers anys s'oculta de manera descarada a l'opinió pública, mentre se segueix convidant els petits inversors a invertir en el que s'anomena "un valor segur". A principis del 2001, l'empresa Yahoo! perd més del 19% del seu valor en borsa. En el mercat espanyol, Terra és la més perjudicada amb pèrdues de més del 10% de la seva cotització. La borsa de la Nova Economia, el Nasdaq, perd una mica més del 2% i l'Octubre del 2002 arriba al seu punt més baix. En el període comprès entre l'any 2000 i el 2003, 4.854 companyies d'Internet van desaparèixer, ja fos per haver-se fusionat o perquè havien fet fallida.

Les víctimes principals de la crisi de les tecnologies van ser els petits inversors i les empreses que havien realitzat importants esforços inversors en un seguit de projectes excessivament tècnics i difícils de comprendre. De l’eufòria inicial en l’àmbit empresarial pel que fa als temes relatius a les noves tecnologies es va passar a un ambient de desconfiança generalitzat. Els coneguts portals d'Internet basaven el seu model de negoci en una concepció tradicional del màrqueting que entenia els usuaris de la xarxa com a consumidors passius de continguts. El principal problema que van patir les empreses .com dels anys 90 va ser la manca de solidesa de les propostes de negoci i la creença irracional que el nou mitjà de comunicació que suposava Internet era un nou espai verge per al consum que havia de donar molts diners als qui pugessin al tren. Generalment, no es va tenir en consideració el fet que els/les consumidors/es a Internet són una minoria dels/les consumidors/es que hi ha en el món real. El nou mitjà necessitava d’una mínima i complexa inversió per part dels potencials consumidors en material informàtic, programari i connexions que segueixen lluny de ser assequibles per a moltes economies familiars. Va influir de manera determinant el fet que el nombre d'usuaris de la xarxa fos insuficient per fer rendibles la majoria dels projectes empresos. També important va ser la manca de continguts atractius per als/les usuaris/es, ja que es treballava amb formats i tecnologies noves que no estaven estandarditzades.

L'única empresa que va sortir reforçada de la crisi de les .com va ser Google. Google Inc. és una empresa que té com a principal producte el motor de recerca del mateix nom. Va ser fundada el 1998 per dos estudiants de doctorat en informàtica en l'escola d'enginyeria de la Universitat d'Stanford, Larry Page i Sergey Brin. Encara que el seu principal producte és el cercador, l'empresa ofereix també centenars d'altres serveis que es caracteritzen per permetre la publicació de continguts elaborats pels mateixos usuaris. El paper de Google en l'actual xarxa d'Internet és el de peça fonamental. S'ha convertit, de fet, en el portal d'entrada de la majoria d'internautes a la xarxa. La clau del seu èxit, que diferencia el seu destí de la resta d'empreses .com d'aquella generació, és que Google mai s'ha preocupat de crear continguts, sinó que s'ha limitat a ordenar-los mitjançant criteris oberts i modificables que persegueixen oferir a l'usuari allò que busca, sense donar preferència a criteris econòmics o polítics. De fet, la base del seu èxit ha estat una concepció del cercador similar a la d'un servei públic autogestionat, que els seus fundadors van voler resumir en el lema "Don't Be Evil" (“No ser dolents”). En estudis realitzats l'any 2006, Google era l'empresa del món que millor tractava i retribuïa els seus empleats i empleades, a part de ser una de les cinc marques més ben valorades pels/les consumidors/es. Però, malgrat la bona imatge de marca que han intentat projectar els seus fundadors, Google és una empresa poderosa que exerceix un control determinant sobre tota mena d'informació, pública i privada, motiu pel qual ha despertat la desconfiança de diversos sectors de l'escena pública internacional, inclosos els defensors dels drets civils dels Estats Units d'Amèrica i governs de Països de la Unió Europea. Fins l'any 2010, Google sempre havia mantingut un respecte escrupolós amb la legislació internacional, adaptant-se als requeriments de les lleis de països tan diferents com la Xina o els Estats Units quan ha estat necessari i complint una ferma política de protecció de dades i privacitat de cara als usuaris. No obstant això, aquesta actitud de neutralitat de l'empresa ha variat de forma important arran del que s'ha conegut com la primera guerra del Ciberespai, que ha enfrontat l’empresa i el govern xinès en un conflicte purament polític.

Sota l'empara de l'experiència del model de negoci de Google moltes empreses han sorgit en els darrers anys oferint serveis als usuaris per publicar els continguts creats per ells mateixos o per ordenar i personalitzar els continguts de la xarxa, entre les quals destaquen Flickr (imatges), YouTube (vídeos), Writely (textos) i un interminable etcètera. Durant l'any 2006, un seguit de moviments entre empreses han evidenciat la tendència a la concentració de serveis entre Google i el seu principal competidor, Yahoo! Google ha adquirit Writely (ara Google Docs) i YouTube, mentre que Yahoo s'ha fet amb el control de Flickr i una sèrie de serveis similars. Els enormes guanys d'aquests models de negoci, que obtenen molts beneficis en proporcionar serveis gratuïts als/les usuaris/es a canvi que aquests/es accedeixin a fórmules de publicitat contextualitzada, ha portat alguns/es estadistes a parlar en els darrers temps d'una revolució de la web que han anomenat Web 2.0. En realitat, més que una revolució, aquest procés també té totes les maneres d'una lògica evolució en l'ús d'Internet per part dels/les usuaris/es, acompanyat d'una adaptació per part de les empreses als nous canals de comunicació cibernètics, un cop passada l'eufòria irracional dels 90. Des d'un punt de vista tècnic, l'evolució del llenguatge web per donar pas a noves classes de continguts, com la interactivitat, el vídeo o l'àudio, s'ha realitzat sense cap trencament ni innovació veritablement revolucionària amb les tecnologies anteriors. Aquestes aplicacions web són possibles gràcies a la combinació de diferents tècniques de programació que ja existien juntament amb els beneficis d'una major velocitat de navegació proporcionada per la popularització de les connexions ADSL.

L'actual ressorgiment del mitjà web després de la crisi dels 90, ha estat possible gràcies a la penetració de la filosofia col·laborativa del Codi Obert i el Software Lliure en la societat. Els defensors de l'existència d'un moviment Web 2.0 el defineixen com a una expressió que vol fer referència als canvis esdevinguts a Internet des de les webs tradicionals pensades per a consumidors/es a les noves aplicacions web destinades a usuaris/es. Els/les propulsors/es d'aquest pensament consideren que Internet només té sentit com a mitjà per compartir continguts creats per els/les usuaris/es mateixos/es. Deixant de banda l'esperit comercial d'aquestes proclames, cal constatar un canvi de tendència significatiu en l'ús d'Internet, amb afectacions a la resta de canals de comunicació tradicionals. Efectivament, Internet ha modificat de manera notable l'ús dels mitjans de comunicació d'una part important de la població, que han passat de ser simples espectadors/es a ser usuaris/es actius/ves i creadors/es de continguts. Internet ha convertit els mitjans de comunicació unidireccionals en eines cares i ben sovint inútils. Allò més visible d'aquest canvi de tendència és la irrupció dels blocs o weblogs que posen a disposició de tothom una manera senzilla de publicar notícies i opinions personals en condicions de relativa igualtat amb els mitjans que tenen a Internet els grans grups de comunicació. En el mateix sentit, la Viquipèdia o YouTube han esdevingut, en poc temps, una font d'informació que utilitzen tots els mitjans tradicionals. D'altra banda, l'ús de la sindicació de titulars i els cercadors de notícies està desplaçant la premsa escrita tradicional, de manera que els punts de referència informatius han deixat de ser les capçaleres de prestigi o les agències de notícies i cada cop són més els blocs d'especialistes i els moviments ciutadans generadors d'opinió.

L’actual debat sobre la "neutralitat d'Internet" sorgeix a conseqüència de les pressions d'un seguit de companyies operadores de telecomunicacions, al capdavant de les quals figuren Cisco, Motorola, Vodafone i Telefonica, que propugnen un replantejament de la xarxa sota criteris de mercat. Aquestes corporacions pretenen establir una Internet de pagament a l'estil de la televisió per cable que discrimini els usuaris en funció de les seves quotes de pagament i limiti l'ús de determinades aplicacions fins ara gratuïtes, com el correu electrònic o la telefonia de veu sobre IP. Les operadores es convertirien en "porteres" d'Internet, amb la potestat de discriminar entre diferents tipus de tràfic. Implicaria que els portals web amb major capacitat de pagament podrien tenir accés a rutes ràpides, mentre que els llocs que no paguen el peatge estarien condemnats a la via lenta.

Aquest debat és el primer dels 25 temes més ocultats per la gran premsa dels EUA segons l'informe Projecte Censurat 2007, reportatge anual sobre la censura en els mitjans nord-americans que dirigeix el sociòleg Peter Phillips a la Universitat Sonoma State de Califòrnia. A l'extrem contrari d’aquests plantejaments, diversos estats com la Xina o l'Índia i alguns països de la Unió Europea, conjuntament amb les principals agrupacions de programadors i de cibernautes, propugnen un traspàs dels organismes reguladors d’Internet a l'ONU per tal de garantir-ne la seva neutralitat.

D’altra banda, per motius similars, les operadores privades també tenen en el seu punt de mira una altra tecnologia oberta molt popular: el P2P. Les xarxes d'igual a igual (peer to peer o P2P en anglès), defineixen un sistema de comunicació que no té clients ni servidors fixos, sinó un seguit de nodes que es comporten alhora com a clients i com a servidors dels altres nodes de la xarxa, en el qual les dades o les metadades es transfereixen a través d'una xarxa dinàmica. Aquest model contrasta amb el model client-servidor. Qualsevol node pot iniciar o completar una transacció compatible. Converteixen doncs les computadores en elements actius que permeten els usuaris intercanviar informació i agrupar capacitat de processament. Fent-ho a més al marge de la World Wide Web. Els nodes poden diferir en configuració local, velocitat de procés, ample de banda i capacitat d'emmagatzematge. Com que la majoria d'operadores privades no proporcionen als seus clients una IP fixa, no podrien connectar-se entre elles perquè no coneixen la IP que han d'utilitzar. Les plataformes Peer To Peer realitzen una connexió a un servidor (o servidors) amb una adreça coneguda, que s'encarrega de mantenir la relació d'adreces IP dels clients de la xarxa, dels altres servidors i normalment d'informació addicional, com un índex de la informació de què disposen els clients. Després d'això, la clientela ja té una informació sobre la resta de la xarxa i pot intercanviar informació, sense sol·licitar la intervenció dels servidors.

Les grans corporacions intenten frenar les xarxes P2P d'igual a igual perquè són una amenaça més al monopoli que ostenten sobre les xarxes de comunicació. Però camuflen el seu discurs rere una retòrica contra la vulneració dels drets de propietat intel·lectual del material que s'intercanvia en aquestes xarxes, a les que consideren responsables de la distribució massiva i il·legal de material protegit per Copyright. Tenen la pretensió d'aconseguir prohibir-les per així mantenir el tradicional sistema vertical de comunicació, que els beneficia i els permet exercir un control de la informació que arriba a la població. Gran part dels arxius compartits en aquestes xarxes són fitxers de música i vídeo, i representen una gran amenaça als models empresarials ja establerts, sobretot per empreses discogràfiques i distribuïdores. Hi ha molts interessos en joc i és per això que a les xarxes P2P els espera un camí ple de problemes legals, tècnics i econòmics, tot i que ja compten amb un aspecte fonamental: milions d'usuaris/es.

Aquesta guerra enfronta també les mateixes corporacions privades, dividides per sectors i interessos finals: les operadores contra les empreses de programari i de serveis en línia. Per tal d’imposar un model de xarxa que respongui als seus interessos de negoci, les multinacionals operadores han declarat la guerra a Internet i, de retruc, a les empreses que han crescut a l’ombra de la seva forma actual. Així mateix, per estendre la seva visió de la qüestió han establert un pacte estratègic amb una altre sector perjudicat pel desenvolupament d’Internet, les productores d’"entertainment". Juntes intenten portar el debat a un altre terreny on consideren que tenen avantatge: el Copyright sobre els béns culturals.

Realitat núm 2-3: Editorial

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Fri, 08 Apr 2011 16:28:00 +0000

Hem trigat més del que ens proposàvem en poder treure aquest número de Realitat i us presentem aquest número doble. Moltes, moltíssimes coses han passat al país, però podem posar tres dates que ens poden servir per situar-nos: el 10 de juliol i la resposta ciutadana a la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional, el 29 de setembre i la mobilització liderada pels sindicats de classe contra el viratge polític del govern, el pla d’ajust i austeritat, i la reforma laboral contra els drets dels treballadors i treballadores, i, finalment, el 28 de novembre, on l’expressió política més clara de la burgesia catalana, CiU, ha recuperat el govern de la Generalitat posant fi a un septeni progressista on s’ha assajat per primer cop des de temps de la República una aliança unitària d’esquerres on el catalanisme popular va ser, tal com un element central.

El 1999 el Partit dels i les comunistes de Catalunya, fidel a la tradició dels comunistes a Catalunya i en un moment de desgast del projecte pujolista, va llançar una conferència sobre el fet nacional, entenent que la recuperació de la tradició del catalanisme popular que posa al centre els ciutadans i ciutadanes, el benestar, la democràcia i la llibertat era alhora un punt de trobada de les esquerres polítiques per a una construcció de Catalunya des d’altres valors i amb altres prioritats, dirigida per les classes populars. La concreció va arribar el desembre de 2003 amb el Govern Catalanista i d’Esquerres. Més enllà dels matissos i desencontres, les polítiques socials i l’avenç en l’autogovern han estat dos acords centrals del projecte de govern d’esquerres i són el patrimoni que deixa al nostre poble i que cal defensar.

Segurament l’hegemonia de la dreta nacionalista i per tant la seva resistència i el seu influx en la direcció del país era molt més forta del que vam preveure i segurament no hem estat capaços d’assentar socialmen una hegemonia d’esquerres i del catalanisme popular. Ara, la dreta no només ha recuperat el govern, sinó que ha fet un treball de recomposició a la societat civil i d’actualització de la seva hegemonia.

Aquests documents de la Conferència sobre el fet nacional del PCC que publiquem són un punt de partida interessant per a la discussió i el treball polític. Perquè, la necessària recomposició de les classes populars i les esquerres polítiques, que en són l’expressió, no hauria de fer-se sense tenir en compte aquest element central per bastir un projecte alternatiu que arrabassi la direcció del país a la burgesia: l’actualitat de la unitat de les esquerres i el catalanisme popular. Altre debat és com i on es concreta avui això, com actualitzem un projecte d’aquestes característiques en una nova situació i analitzem críticament l’experiència per aprendre i construir, com fem que la classe treballadora jugui un paper més central i dirigent, com generem les bases d‘una hegemonia duradora.

Joan Josep Nuet: el Fet Nacional

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Fri, 08 Apr 2011 15:29:00 +0000

Joan Josep Nuet i Pujals
Senador d’EUiA a l’Entesa Catalana de Progrés i Secretari General del PCC

Joan Josep Nuet va preparar aquesta arran la intervenció el 13 de juliol de 2010, dies després de la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut de Catalunya i la mobilització unitària per mostrar el rebuig del poble de Catalunya, en una taula rodona de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) sobre el Dret a decidir junt amb l’Ignasi Llorente, Secretari d’Imatge i Comunicació d’ERC, i Juan Josep López Burniol, notari.

FET NACIONAL; EL CATALANISME POPULAR PER L’AUTODETERMINACIÓ I EL DRET A DECIDIR

La Nació és fruit de la voluntat col·lectiva dels ciutadans i ciutadanes que la conformen. L’element central que subjecta la Nació per una visió progressista són els ciutadans, és una comunitat de ciutadans vertebrats com a formació socioeconòmica específica, un col·lectiu estable de ciutadans que té una identitat, i que apareix al mateix temps que apareixen les classes en lluita en el període modern.

Al llarg de la història de Catalunya, a causa de l’existència de classes, s’han desenvolupat diversos catalanismes, de conservadors i de progressistes, de dretes i d’esquerres, una important tradició del moviment obrer català pertany al catalanisme d’esquerres i popular.

Ens sentim part del catalanisme popular, que expressa una dinàmica i una voluntat de construcció nacional basada en una caracterització que passa per desenvolupar la democràcia política, econòmica, social i cultural articulant la societat civil alternativa.

Per a nosaltres els drets nacionals no tan sols són els drets que tenen a veure amb les relacions entre les nacions sinó aquells que es desprenen dels drets socials i cívics siguin individuals o col·lectius.

Els comunistes hem d’entroncar el projecte estratègic del Front d’Esquerres amb el catalanisme popular i no deixar de cap manera a la burgesia que hegemonitzi aquest fet amb la seva perspectiva conservadora de nacionalisme identitari, etnicista o territorialista.

Precisament si a Catalunya el Fet Nacional va ser capaç de resistir el període de la Dictadura Franquista va ser pel fet de que la classe treballadora va saber assumir al costat i en estreta comunió de la lluita social i democràtica contra el feixisme, la lluita pels drets nacionals del nostre poble.

En aquest moment d’intent de divisió dels treballadors segueix tenint una importància cabdal la frase del PSUC “és català el qui viu i treballa a Catalunya” com a element d’unitat de la classe treballadora i on la creació de CCOO com a “sindicat de Classe i Nacional” va ser una fita determinant.

Si plantegem i defensem l’hegemonia de la classe treballadora, aquesta no podrà aconseguir-la sense la incorporació plena del catalanisme popular per desenvolupar un projecte atractiu pel conjunt del poble de Catalunya, projecte que de forma medul·lar per nosaltres es ocupat per les preocupacions socials i econòmiques.

La classe treballadora s’unifica i reforça com a classe al mateix temps que desenvolupa la construcció nacional sota un paraigües popular, democràtic i participatiu. Aquesta construcció pot donar a la nació una caracterització antiimperialista, no centralista, solidària i internacionalista i amb plena capacitat de relació entre iguals amb d’altres pobles d’Espanya, d’Europa i del Món.

La nostra visió de participació, o no, en un Estat propi o compartit està en funció de la voluntat i dels interessos d’aquesta majoria ciutadana que podem expressar com a poble on al centre hi participa la classe treballadora, que ha d’expressar a mig i llarg terme un projecte emancipatori que va molt més lluny dels estats (siguin el fiancés, l’espanyol o el català).

Si nosaltres volem desenvolupar l’autogovern de la nació catalana és per dos motius, el primer perquè en tenim dret democràtic a fer-ho, encara que podríem decidir no fer-ho, i el segon és perquè objectivament la classe treballadora i amb ella el poble de Catalunya han caracteritzat l’opressió històrica que ha desenvolupat l’oligarquia terratinent i centralista espanyola, que s’ha anat convertint avui en una oligarquia financera aliada amb expressions del tardo i neofranquisme, que tenen un projecte conservador i centralista que ha fet i fa encara molts pactes històrics amb part de la burgesia catalana.

Per tant el desenvolupament de marcs d’autogovern és una forma d’afrontar la lluita de classes a l’Estat Espanyol ja que nosaltres defensem aquest autogovern sota uns paràmetres d’aprofundiment de la democràcia política i social i objectivament la lluita dels pobles d’Espanya que aspiren a més autogovern és aliada de les lluites socials i econòmiques de la classe treballadora espanyola i del conjunt dels pobles d’Espanya.

Espanya s’ha de comportar com un Estat de nacions i regions, com un Estat Federal, laic i republicà, plurinacional, pluricultural i plurilingüe

Una segona transició és necessària i si les forces de l’oligarquia financera tardo i post franquista ho impedeixen amb una lectura restringida de la Constitució de 1978, vol dir que queda trencat el pacte constitucional i s’obre a mig i llarg plaç una nova reflexió constituent.

Per aquesta reflexió i d’altres que afecten al funcionament democràtic cal agrupar al màxim de forces democràtiques per aïllar els grups antidemocràtics que operen des de diferents àmbits del poder, grups que en esferes econòmiques, socials, democràtiques i culturals aposten per una veritable involució que ens porti a escenaris en aquests àmbits anteriors a 1978. Les solucions neoliberals per sortir de la crisi no en són en absolut una excepció i entren en els mateixos conceptes de retallades.

La sentència

La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut de Catalunya és eminentment política, ja que la Constitució del 78 té marge per admetre el text sense retallar-lo gens ni mica.

Aquesta posició ideològica que presenta l’ha cercat el PP per saltar-se la majoria al Congrés, al Senat, al Parlament de Catalunya i també el referèndum del poble de Catalunya. És una posició centralista, conservadora i profundament antidemocràtica.

El TC no té legitimitat democràtica ja que s’han saltat tots els requisits per la seva renovació, però sobretot perquè la seva composició obeeix a una tendència viciada pel bipartidisme, que es reparteix entre PP i PSOE el nomenament dels magistrats, i per una realitat en què només els poders centrals de l’Estat hi estan representats, no pas els poders locals ni els autonòmics.

Aquesta sentència s’inscriu en una onada conservadora i antidemocràtica enmig de la lluita per la sortida de la crisi del capitalisme financer, en què es vol ajustar l’estat del benestar, el model d’Estat i la representativitat de l’esquerra alternativa i el sindicalisme de classe.

El Congrés i el Senat tancaran els propers dies la no modificació de la Llei Electoral, el reforçament dels mecanismes repressius de la llibertat política de la Llei de Partits (procés de pau a Euskadi) i mantindran el Pacte per la Justícia de PP i PSOE, que és el que ha conformat la composició de repartiment del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial (autor dels casos Garzón, Gürtel i Memòria Històrica).

A Espanya hi ha un pacte entre la facció d’estat de l’oligarquia financera (causant i gestora de la sortida a la crisi per la dreta) i els grups del tardo o post franquisme, que s’articulen i coordinen (en alguns moments són el mateix) per desenvolupar la seva ofensiva antidemocràtica, imposant les polítiques antisocials neoliberals i les visions centralistes i autoritàries.

Cal reforçar i fer créixer l’espai federalista al conjunt de l’Estat doncs és un punt de trobada dels sectors progressistes que necessitem sumar per aturar la dreta i reforçar una sortida social, federal i democràtica per l’esquerra.

La mobilització per les llibertats nacionals i socials, les manifestacions i la vaga general són una oportunitat per oposar-s’hi i lluitar, contra les retallades socials i contra les retallades nacionals.

Conferència sobre el Fet Nacional Català

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Fri, 08 Apr 2011 15:11:00 +0000

A continuació publiquem el text de discussió de la Conferència sobre el fet nacional que el PCC va realitzar el 1999 i les transcripcions de les intervencions de resum que el Secretari General del PCC, en aquell moment Marià Pere, va realizar per recollir el debat. Aquesta conferencia té lloc anys abans que es materialitzés el Govern Catalanista i d’Esquerres amb la signatura del Tinell i s’inscriu dintre d’un moment d’embranzida de diverses expressions del catalanisme popular davant els signes d’esgotament de la, d’altra banda sòlida, hegemonia del projecte pujolista durant dues dècades. Es tracta d’una caracterització del fet nacional i de la tradició dels comunistes catalans i del catalanisme popular que ens és un instrument molt valuós avui per al treball i la discussió política.

Accedeix a l'article en aquest enllaç:

Conferència sobre el Fet Nacional Català

El fet nacional català, separació i federalisme

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Fri, 08 Apr 2011 14:56:00 +0000

Hem demanat una aportació al debat de l’articulació de fet nacional i projecte transformador a Francesc Matas. El debat entre tradicions és clau per avançar cap l’actualització que l’esquerra necessita a nivell teòric i pràctic per fer front a un món en ple canvis que demanen respostes. Realitat vol apostar en ferm en aquesta nova etapa.
per Francesc Matas Salla
Secretari General del Partit Obrer Revolucionari (POR)

El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides,... ofereix un interès indiscutible per al moviment obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora dels homes i dels pobles, i , molt especialment, per al d’aquells països que, com el nostre, el té plantejat d’una manera tan viva.
Andreu Nin

La alliberació de les nacions oprimides pressuposa: 1) plena igualtat de drets de les nacions...; 2) Llibertat de separació política.
Lenin

La reflexió teòrica és una responsabilitat política obligada per copsar i comprendre l’evolució del Fet nacional català i espanyol dins l’estat espanyol.

A la llum d’una renovació estatutària maldestre sense el dret a l'autodeterminació, amb el greuge de l'anulació pel Tribunal Constitucional estatal a instàncies del PP malgrat un govern estatal del PSOE i un govern autonòmic català del PSC(PSOE), i amb l'afegit de la recent victòria de la dreta catalana i espanyola a Catalunya, la massiva manifestació ciutadana popular del 10 de juliol de 2010 per “Nosaltres decidim”, posa les llibertats democràtiques nacionals de plena i viva actualitat.

* * *

El desenvolupament capitalista a la península ibèrica ens ha llegat alguns fets cabdals com un sector industrial esquifit i atomitzat de petita empresa, amb predomini de serveis i del capital financer; també una varietat de pobles estructurats en dos estats, Portugal i Espanya.

La peculiaritat a l’estat espanyol burgès és que ha quedat format per diferents nacions. Aquestes nacions, amb les seves burgesies, no s’han fos en una sola. El que coneixem en la conceptualització ideològica, legal constitucional, com a nació espanyola és, en realitat, l’hegemonia i predomini de la nació castellana-espanyola respecte a les nacions catalana, basca i gallega, sense entrar en les situacions neocolonials de Ceuta i Melilla, i de les Illes Canàries.

En la terminologia política s’empren formulacions de nació espanyola única o unitat de la nació espanyola (Tribunal Constitucional), Nació de nacions, Plurinacional, Nacionalitats. Darrera d’elles, és a dir en el seu contingut, respiren les diferents concepcions polítiques de dominació i relació entre el diferents pobles i l’estat, però a cap d’elles es permet un lloc a la llibertat de diferents nacions o la lliure unió entre les diferents nacions existents.

La nació, en el veritable sentit de la paraula, és un producte directe de la societat capitalista, per tal com sorgeix i es desenvolupa allí on sorgeix i es desenvolupa el capitalisme. La nació es caracteritza per l’existència de relacions econòmiques capitalistes determinades, la comunitat de territori, d’idioma i cultura
Andreu Nin

A diferencia d’Alemanya o d’Itàlia, la nació i l’estat espanyol s’han constituït sobre la base de la dominació i la negació de les demés nacions que, per distints avatars de la història, no varen aconseguir realitzar-se com estat modern burgès, però tampoc integrar-se suficient en aquest estat i en les seves classes dominants.

Aquesta situació política s’ha resolt en fals en diferents moments de la història. Millor dit està pendent de resoldre. L’últim cas és amb la renovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya dins l’estat espanyol.

Catalanisme conservador i popular

El moviment d’emancipació nacional català ha seguit la tendència de fons capitalista d’aconseguir la construcció nacional.
Aquest moviment s’expressa de forma ben diferent segons sigui la classe social que el lideri.

Les capes més altes de la burgesia han posat la seva empremta en un catalanisme polític conservador, autonomista, disposat a canviar les mancances democràtiques per la protecció de les institucions repressives i legals estatals davant l’amenaça d’una mobilització social treballadora; alhora ho han combinat amb certes avantatges econòmiques pels seus negocis industrials i comercials.

Les capes més petites de la burgesia, la pagesia, i el gruix dels segments professionals de la població han projectat i liderat un catalanisme popular, d’esquerres, amb varis episodis que ha intentat consumar els processos de llibertats democràtiques nacional amb l’estructuració d’un estat català. Intents fins ara neutralitzats i impedits per l’estat espanyol.
El moviment obrer a Catalunya sempre ha sofert una divisòria entre una component catalana i una espanyola, enguany completada per les minories procedents de la immigració.

Tanmateix en les situacions que la classe treballadora catalana s’ha ocupat i participat del moviment d’emancipació nacional, ha estat o com a ciutadania individual o com a capes socials massives, però en ambdues situacions liderades per les altres classes socials.

Un lideratge per part de la classe social obrera no pot ser una simple substitució o hegemonia en el moviment d’emancipació nacional d’unes classes per unes altres. Els objectius polítics democràtics i socials, el mateix sentit de la construcció nacional s’hi veuria seriosament afectada i determinada.

La classe treballadora pot donar consistència i liderar una mobilització i un moviment potent d’emancipació basat en una radicalitat en la lluita i consecució de les llibertats democràtiques nacionals que tingui en compte alhora l’explotació social.
Vol dir això que només es podria lluitar per unes llibertats democràtiques de Catalunya que impliquessin la seva transformació social?. O que sigui necessària una etapa de construcció nacional burgesa estatal per poder després dedicar-se a la lluita social? O fins i tot al contrari, que si ens centrem i resolem l’explotació i domini social aleshores ja no caldrien unes llibertats nacionals?

No sabem quin serà el ritme ni els processos que es seguiran a Catalunya i a l’estat espanyol. Però sí podem establir que les solucions d’Estatuts autonomistes no han aconseguit eliminar l’aspiració democràtica nacional de llibertat per la població i nació catalana.

Per tant el que ens correspon a les tendències treballadores del marxisme revolucionari té a veure més en assumir i liderar les llibertats democràtiques nacionals complertes per la defensa ferma dels drets de la nació oprimida, això tant des de la pertinença a la nació opressora com des de l'oprimida.

l proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement de llurs destins i a constituir-se en un Estat independent si aquesta és llur voluntat. Cap privilegi per a cap nació, cap privilegi per a cap idioma! Cap opressió, cap injustícia envers la minoria nacional! Heus aquí el programa de la democràcia obrera.
Andreu Nin

La via de l’Autonomia amb la renovació de l’Estatut i la política gradual reformista del progrés de l’autogovern ha esdevingut una via morta i sense sortida.

A la Unió Europea, a Espanya i a Rússia, només s’accepta el dret a l’autodeterminació pels processos colonials. Encara que això no ha impedit que s’hagin format noves Repúbliques amb el desmembrament de l’antiga URSS, amb el de Iugoslàvia als Balcans, i amb el de Txecoslovàquia. Però Txetxènia es considera “russa”, i Catalunya se la titlla d’espanyola.

Aquesta actitud és compartida per la classe dominant burgesa, però també per la socialdemocràcia vigent. De fet, la majoria de la classe treballadora europea, tracta els moviments emancipadors nacionals seguint els designis dels "seus" estats nacionals constituïts.

Amb mil i un raonaments, es considera que es pot decidir sobre i en comptes de les minories nacionals o senzillament es nega la seva realitat política. A l'estat espanyol amb 47 milions d'habitants, n'hi ha 35 a Espanya, 7,3 a Catalunya, 3 a Euskadi, i 1, 5 a Galícia; la proporció entre la població catalana i l'espanyola és d'1 a 5.

Tanmateix entre les tendències marxistes que assumeixen en el seu programa el dret a l’autodeterminació es fan tot de condicionants dels que resulten que no s’accepti al cap i a la fi les conseqüències fonamentals i el dret a poder decidir separar-se, a constituir un estat propi i a establir les relacions avinents amb els altres estats i nacions de forma lliure. Gairebé la condició queda en que no s'exerceixi aquest dret per evitar trencaments, entre ells el de l'estat burgès, malgrat aquestes condicions comportin la divisió treballadora, l'enfrontament i desconfiances, i la dependència amb el respectiu xovinisme de cada burgesia.

La reconeixença del dret indiscutible a la separació no comporta però, ni de bon tros, la propaganda a favor d’aquesta separació en totes les circumstàncies ni considerar-la invariablement com un fet progressiu. La reconeixença d’aquest fet disminueix els perills de disgregació i aferma la solidaritat indispensable entre els treballadors de les diferents nacions que integren l’Estat. En sostenir aquest dret, el proletariat no s’identifica amb la burgesia nacional que vol subordinar els interessos de classe als interessos nacionals, ni amb les classes privilegiades de la nació dominant, que volen convertir els obrers en còmplices de la política d’opressió nacional”
Andreu Nin

“Nosaltres decidim” va encapçalar i és el clam popular expressat a la manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010.
Aquesta demanda ha estat completament desatesa, com les consultes ciutadanes locals als municipis.

Ha de poder decidir o no la població de Catalunya? I, si ha de poder decidir exercir el dret d’autodeterminació, pot decidir separar-se i constituir un estat o només pot decidir una relació de més o menys autogovern dins l’estat espanyol? Hem de seguir acceptant que no pugui decidir?

Si volem ser fidels al socialisme hem des d’ara mateix dedicar-nos a l’educació internacionalista de les masses, impossible de realitzar entre les nacions opressores sense propugnar la llibertat de separació de les nacions oprimides.
Lenin

Llibertat nacional i federalisme

La federació, però, pot esser sòlida i els seus resultats poden ser efectius, només en el cas en què es basi en la confiança mútua i l’acord voluntari de les nacions que entrin a formar-ne part.
PC URSS

Un element vital de la defensa ferma de la llibertat nacional és enfortir el front de classe, la confiança i la unitat entre la classe obrera de la nacionalitat opressora i l’oprimida, i a l’inrevés. Un altre element és afeblir les burgesies i l’estat. Amb això es coixeja terriblement, doncs gairebé totes les organitzacions polítiques treballadores estatals, i algunes de les autonomies, posen l’estat burgès i la Constitució monàrquica com un referent intocable, i gairebé indivisible.

A la gent que no ha aprofundit en el problema, els sembla “contradictori” que els socialdemòcrates de les nacions opressores exigeixin la “llibertat de separació” i els socialdemòcrates de les nacions oprimides la “llibertat d’unió.
Lenin

Els intents de progrés en l’autogovern autonòmic no ha portat, ni hi ha indicis de que pugui ser una perspectiva, a la flexibilitització i democratització de l’estat espanyol i de la Constitució.

Ni la reforma autonòmica estatutària, ni la reforma constitucional, són perspectives possibilistes viables.
Som en una cruïlla. Per defensar des de la nació espanyola la garantia de llibertat de separació a la classe treballadora i a la població catalana, i per defensar des de la nació catalana la llibertat d’unió federal amb la classe i població treballadora espanyola, ens cal una política clara de ruptura política de l’estat espanyol.

Aquesta ruptura política institucional no ha d’estar condicionada per cap unió forçada, ni federal ni confederal, sinó pel desenvolupament de les llibertats democràtiques.

Un veritable acord o pacte federal democràtic ha d’establir-se entre nacions democràtiques i lliures.

Aquesta lluita és necessària i possible encara que la realització de l’emancipació nacional pot esdevenir més una tasca del socialisme que de la democràcia burgesa capitalista.

Les TIC i la Lluita de Classes II

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Fri, 08 Apr 2011 14:42:00 +0000

Aquest és el segon d’un conjunt de 5 articles sobre l’impacte del desenvolupament de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació sobre la clsse treballadora. Aquest treball pretén analitzar el desenvolupament de les xarxes de telecomunicacions produïda paral.lelament al procés privatitzador i l’ofensiva neoliberal.

Xarxes de comunicacions: lliures o propietàries?

La madre del decoro, la savia de la libertad, el mantenimiento de la República y el remedio de sus males es, sobre todo lo demás, la propagación de la cultura.
José Martí

Des del punt de vista estructural, la xarxa telefònica de comunicacions constitueix l'altre element imprescindible per al desenvolupament de les TIC. Internet en si mateix no és cap altra cosa que el conjunt de computadores comunicades entre elles a través de la xarxa de telefonia.

El desplegament de les xarxes telefòniques pot dividir-se en dues grans etapes. Durant tot el segle XX, des de la invenció de la telefonia per cable terrestre, la iniciativa de la seva implantació va venir de la mà dels Estats que la contemplaven com a un aspecte estratègic de les seves comunicacions. La inversió estatal va portar-se a terme en la majoria dels casos a través de Companyies Públiques de caràcter Nacional. A finals del segle XX, els avenços en telefonia sense cables van requerir de noves inversions en infraestructures i, aquest cop, el procés es va portar a terme segons l'estricte model liberal. Des de la dècada dels 80 i durant tots els anys 90, els Estats van privatitzar les companyies públiques de telefonia: la gestió de la xarxa terrestre va quedar en mans de grans societats anònimes. Així van néixer les operadores privades de telefonia, també conegudes com a ISP (Proveïdores de Serveis d’Internet). Aquest procés es va portar a terme de manera molt irregular i en moltes ocasions les concessions es van fer segons criteris polítics, no estrictament econòmics.

La doctrina liberal utilitzada per justificar la privatització de la telefonia va ser la recorrent invocació a la lliure competència com a factor determinant per a la reducció de costos. No obstant això, la privatització de les telecomunicacions ha suposat un veritable desastre econòmic: s'han encarit els serveis, les corporacions han desatès les inversions necessàries en infraestructures, no hi ha hagut cap planificació a llarg termini i l'única estratègia ha estat l'obtenció de beneficis ràpids gràcies a la minimització de tots els costos.

Així mateix, el desplegament de la xarxa telefònica per radiofreqüències, la telefonia mòbil, de mans de les operadores privades no pot considerar-se en cap cas com a modèlic. L'ús de tecnologies obsoletes en el seu moment d'implantació ha estat una constant de tot aquest procés. A excepció del Japó, cada nova generació de telefonia mòbil s'ha dut a terme amb tecnologies que ja estaven totalment superades, com el GSM, el GPRS o el 3G. Aquesta implementació per fases respon únicament a la voluntat de les corporacions d'obtenir qualsevol benefici possible del procés de modernització de la xarxa, obligant els consumidors a renovar constantment els seus aparells tecnològics per poder gaudir de les noves prestacions que són publicitades.

Paral·lelament, els avenços tecnològics i la popularització de les TIC van permetre a universitats públiques i particulars voluntariosos desenvolupar projectes de telecomunicació que requerien d’una mínima inversió econòmica. Exemples d'aquestes tecnologies populars són el WI-FI i la telefonia de veu IP. El desenvolupament d'aquestes infraestructures no comercials de telecomunicacions ha suposat un seriós problema per a les corporacions que hi lluiten en contra aferrissadament per tots els mitjans, exercint la seva influència com a lobbie sobre els governs i contaminant el debat a través dels mitjans de comunicació.

El WI-FI és una popular tecnologia de molt baix cost que utilitza l'espectre lliure de radiofreqüències que fan servir els radioaficionats per transmetre dades entre computadores. Es tracta d'una tecnologia desenvolupada principalment per no professionals però tan eficaç que el mercat de computadores ha acabat per adoptar-la: actualment, pràcticament totes les computadores venen equipades de sèrie amb un port WI-FI, especialment les portàtils. L'ús generalitzat d'aquest sistema de comunicacions suposa una important amenaça per als interessos de les operadores privades de telefonia. A través del WI-FI, centenars d'usuaris i usuàries poden compartir una única connexió a Internet, amb l'estalvi econòmic obvi que això suposa. De fet, gràcies al WI-FI seria possible una Internet totalment oberta que no depengués en absolut de la xarxa de telefonia, especialment en els nuclis urbans. Les limitacions de les actuals antenes són fàcilment superables a través de repetidors i amplificadors que no requereixen de grans inversions. També seria possible estendre la xarxa a través de Wi-Max, una versió optimitzada de la tecnologia Wi-Fi per aconseguir major velocitat i cobertura. A iniciativa d'empreses com Google i una sèrie d'Ajuntaments de tot el món s'han portat a terme experiències d'implantació de xarxes WI-Fi a molts nuclis urbans, amb l'objectiu de proporcionar Internet gratuït a la ciutadania. Barcelona ha estat capdavantera a l’Estat Espanyol en aquest sentit, amb un desplegament del WI-FI que va ser aturat per una demanda de les operadores per competència deslleial davant del mercat de valors. Totes aquestes iniciatives han quedat aturades per la pressió de les operadores privades de telefonia que veuen en això, lògicament, una seriosa amenaça al seu model de negoci.

Per la seva banda, la telefonia IP és una tecnologia que permet la transmissió de veu digitalitzada a través del protocol IP que usa Internet. La coneguda com a VoIP, de Voice IP, fa possible l'establiment de converses de veu, i també de videoconferències, a través de la xarxa, de manera diferent a la telefonia analògica. Es tracta bàsicament d'un programari que transforma la veu o la senyal d'imatge en dades binàries, les transmet a través d'Internet emprant el protocol IP i les subministra altre cop recombinades com a senyal audiovisual al receptor. El desenvolupament d'aquest enginyós programari respon a la necessitat dels usuaris i les usuàries d'Internet d'esquivar els abusos tarifaris de les operadores privades de telefonia. L'existència de plans tarifaris que no responen a cap lògica, el cobrament per separat de serveis que se sustenten sobre una mateixa infraestructura, com la telefonia analògica, la banda ampla i la televisió per satèl·lit, han despertat la capacitat creativa de la societat civil. La tecnologia VoIP es basa en estàndards oberts i ha estat promoguda per organitzacions socials i, fins i tot, per grans empreses tecnològiques com Google, Apple o Skype, amb interessos econòmics molt diferents dels que tenen les operadores.

Del que s’ha esmentat anteriorment sobre les tecnologies WI-FI i VoIP se’n desprenen reflexions molt interessants. En primer lloc, la combinació d'ambdues tecnologies fa temps que hauria pogut abaratir els costos de les telecomunicacions, fins al punt que s'hauria pogut subministrar connexió de banda ampla, telefonia i videoconferència de manera gratuïta a tota la població. En segon lloc, si això no s'ha fet ha estat per la pressió exercida, sobre els governs i els/les consumidors/es, per les operadores privades de telecomunicacions, poderoses corporacions financeres, constituïdes com a grups d'interessos i lobbies d'influència. En tercer lloc, aquesta realitat explica, de manera molt gràfica, l'absurditat del mode de producció capitalista i la capacitat d'innovació tecnològica de la societat civil organitzada per un interès comú. Finalment, tot això demostra que només des de l'empresa pública, la iniciativa nacional i la implicació de la classe treballadora es poden portar a terme amb veritable èxit infraestructures de gran envergadura que persegueixin el bé comú i el progrés social.

En aquest context les mateixes operadores de telefonia són conscients de la seva vulnerabilitat i intenten desplegar estratègies de supervivència enfocant-se a altres sectors econòmics al voltant d'Internet. En aquest sentit cal que siguin enteses les operacions de Vodafone i Telefonica a nivell internacional reclamant a empreses com Google o Yahoo el pagament de taxes pel suposat ús de les seves xarxes. Aquesta operació és una cortina de fum rere la qual s'intenta amagar un atac obert al que es considera el problema de fons: la xarxa d'Internet tal com ha estat concebuda.

Realitat núm 1: Editorial

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Sat, 04 Sep 2010 14:28:00 +0000

Amb aquest número recuperem la capçalera Realitat. Aquesta revista teòrica va néixer a la clandestinitat, en la lluita per la democràcia i els drets de la gent treballadora. Quan els pactes de la transició i la sortida a la crisi a costa dels treballadors, Realitat , ja com a revista teórica del PCC, va esdevenir sota la direcció d’Àngels Martínez Castells i l’Antonio Álvarez-Solís una revista per a la reflexió sobre la necessitat d’un Front d’Esquerres i l’anàlisi de la sortida a la crisi. Posteriorment va venir el període del Joaquín Miras. Els realitats d’aquesta època van ser una eina cabdal de formació per a una generació de militants. La revisió crítica del marxisme, la lectura dels clàssics, les aportacions sobre democràcia i la continuïtat entre el moviment democràtic històric i el moviment socialista. En la darrera època, sota la direcció de l’Àngels Martínez Castells i la incorporació de persones joves d’una altra generació, Realitat va contribuir a la reflexió teòrico-pràctica, a l’apropament entre les esquerres, a la construcció d’una nova cultura d’unitat que va ajudar a la constitució posterior del govern catalanista i d’esquerres.

Els i les comunistes d’avui necessitem elevar el nivel de discussió i formació política dels militants de les esquerres. Tenim per endavant reptes molt importants davant de la intensificació de la lluita de classes per la sortida a la crisi; més, si això és possible, a causa de l’adversa correlació de forces. A més, la trascendència del moment invita a la discussió i enriquiment entre gent provinent de diverses tradicions i experiències que tenen en comú voler fer la revolució, superant el capitalisme.

Per tant, Realitat ha de ser en aquesta etapa la Revista teòrica dels i les comunistes de Catalunya, al servei de la unitat dels treballadors, la unitat de les esquerres i la unitat dels comunistes. Ha de, un cop més, “Donar a l’esperança fonament científic”, esdevenint un intrument útil per a la reflexió sobre la pràctica política de construcció de la classe treballadora, el partit comunista i el Front d’Esquerres. En aquest sentit, la reflexió sobre la classe treballadora i la caracterització del capitalisme global pensem que poden ser les tasques centrals a desenvolupar.

J.J.Nuet: "La crisi del capitalisme del 2008 ens dóna de nou la raó, el capitalisme és un problema més que una solució"

noreply@blogger.com (Fundació Pere Ardiaca) — Wed, 01 Sep 2010 10:51:00 +0000

Entrevista a Joan Josep Nuet
Secretari General del PCC i Senador per l’Entesa Catala de Progrés

Joan Josep Nuet refelxiona sobre temes de gran interès per l’esquerra transformadora, com el paper del Senat; l’auge del feixisme al nostre país i a tota Europa; la coalició ICV-EUiA i els seus punts forts i febles, així com el paper del Partit dels i les Comunistes avui. L’atac a la democràcia, les sortides des de les esquerres i la necessitat d’organitzar-se són l’eix vertebrador del seu discurs.

Tu ets senador per l’Entesa Catalana de Progrés, serveix d’alguna cosa el senat?

El senat serveix per a diverses coses: és una cambra de segona lectura, això vol dir que les lleis aprovades al Congrés en el Senat es milloren, se li afegeixen noves esmenes, hi ha un control real del govern en aquesta legislatura tan bo i tan efectiu com els que fan al Congrés. Però la pregunta que ens hem de fer és si això és suficient i jo crec que no, que no és suficient; el que ens costa el senat i les 288 persones que hi ha allà haurien de fer molt més. De fet el Senat diu que és la Cambra territorial i això en 30 anys no s’ha aconseguit. El senat hauria de ser en tots els aspectes territorial de l’estat federal o de l’estat plurinacional. Des del tema de les llengües, el dels estatuts, el tema del funcionament, el de l’estructura dels estats de les autonomies haurien de discutir-se de principi a fi al Senat i això no passa perquè es discuteix al Congrés i després es discuteix al Senat. Per què passa això? Perquè a l’Estat espanyol encara hi ha aquesta sensació centralista d’entendre l’estat de les autonomies com una mera redistribució competencial, com una descentralització, i no s’ha assumit el paper polític d’un estat plurinacional i d’un estat federal. I per tant no hi ha hagut la força política, especialment ni en el PP ni en el PSOE, per liderar un canvi en el Senat que veritablement la converteixi en la Cambra territorial i per tant que hi pugui haver un Congrés on es debatin els temes globals de l’estat federal i que en el Senat es discuteixin els temes específics de les diferents nacions, de les diferents regions i de l’estructura federal de l’Estat.

El poder dels feixistes dins de l’aparell institucional espanyol continua sent notable, ho estem veient davant del processament del polèmic jutge que va obrir una causa contra els crims comesos pel franquisme. Quina és la rellevància d’un moviment de denúncia contra aquest abús?

Crec que ha sorpès a molts la mobilització que ha generat el procés del jutge Garzón, especialment en la part que ell ha portat de denúncia als crims del franquisme. I això és un element positiu que diu que aquesta societat, tot i que la dreta i els mitjans de la dreta la volen amb la boca tancada, la volen captiva, la volen submisa, doncs té potencialitats per sortir, per dir no al feixisme, per denunciar tant Manos Limpias com Falange Española, però sobretot per denunciar les rèmores del franquisme i del feixisme que encara hi ha dins dels aparells de l’Estat, on sens dubte l'aparell judicial és un dels que més dficultats té per fer-ho o més ha intentat no democratitzar-se, tenim avui jutges que estan portant processos molt importants que van jurar els principis al Movimiento.

Crec que no hi ha cap estat a la Unió Europea on això pugui passar i a l'únic on ha passat és a Espanya. Per què? Doncs perquè la transició no va ser modèlica. Vull dir una cosa que pocs afirmaven en el seu moment i que en els anys 80 nosaltres, el Partit dels Comunistes de Catalunya, va denunciar, i que avui dia ja està en boca de molta més gent: després de 30 anys, hi ha molta gent que s'atreveix a dir que la transició va, d'alguna forma, tenir com a renúncia el fet de renunciar a la segona república, a la connexió entre la Segona República i la democràcia i a jutjar un estat genocida que va ser l'estat franquista, que a vegades li diem franquista per no dir feixista però que l'hem d’anomenar pel seu nom. Va ser un règim feixista i aquest règim es va expressar a Alemanya amb el nazisme, a Itàlia amb el feixisme i a Espanya amb el franquisme, però és un règim feixista. Per tant, cal que en aquest moment hi hagi un moviment democràtic, un moviment que torni a posar sobre la taula que s'han de jutjar els crims del franquisme, no per trobar i perseguir els que els van cometre, perquè la majoria d'ells estan morts en aquest moment, sinó simplement per conéixer la veritat, per a què les víctimes no segueixin patint (i no em refereixo als morts sinó que em refereixo als fills i als néts dels que van ser assassinats, dels que van ser perseguits i dels que van ser torturats); i això, fins que com a societat no ho abordem i resolguem, realment no podrem dir que hem fet una transició democràtica. Per tant, estem en plena segona transició i en aquesta segona transició, a part del tema de l'estat federal i de l'estat plurinacional, l'altre gran tema que no hem resolt és el de fer les paus amb la nostra memòria, el jutjar el franquisme i de posar els nostres morts en el seu lloc. Van ser lluitadors antifeixistes, lluitadors antifranquistes i volem saber on estan enterrats, conèixer els seus noms i recordar la seva memòria i la seva història perquè en definitiva som els seus seguidors, som els seus hereus i volem conéixer els seus noms i conèixer-ne la seva història.

A les eleccions al Parlament de Catalunya es torna a reeditar la coalició ICV-EUiA de la que en formes part. Què s'ha fet bé? Quins errors s'han comès i què cal millorar?

Jo crec que el primer encert de la coalició és la seva existència, és haver trencat des de l'any 2003 amb 20 anys anteriors on tots els processos van ser de fractura, de fraccionament de l'esquerra. I hem comprovat que el fraccionament històric de l'esquerra dels darrers 20 o 30 anys ens ha passat una factura històrica impagable que és que la ideologia conservadora ha penetrat amb molta més facilitat en tot aquest teixit progressista, dins de la classe treballadora, dins de les formacions polítiques, sindicals i ciutadanes progressistes perquè aquesta fractura i aquest trencament de l'esquerra va deixar tota la classe treballadora i els sectors progressistes realment oberts en carn viva. Per tant, això, d'alguna forma, nosaltres mateixos ho hem facilitat i per tant la nostra crisi en part és una crisi de nosaltres mateixos provocada per nosaltres mateixos; fins que això no ho hem anat assumint no podem passar a l’ofensiva o no podem passar a començar a lluitar contra aquesta penetració de les idees i dels comportaments conservadors. Per tant, la coalició és un abans i un després en aquest camí, i per tant per si mateixa com a procés unitari és un procés positiu.

Al mateix temps, la coalició... bé, set anys d'història no són res en la història d'un poble, però és veritat que hem aconseguit uns resultats electorals que han remuntat una crisi electoral, una crisi política, i hem estat presents en el govern de Catalunya i hem estat fonamentals per a que 23 anys de governs conservadors acabin i comenci una experiència de l'esquerra. A veure, com tota experiència de l'esquerra té contradiccions: l'esquerra catalana és plural, no és el mateix el que som nosaltres, els comunistes, que el que és la part més conservadora i més de dretes del Partit dels Socialistes de Catalunya, i per tant podríem dir que en diversos pols continua havent-hi un debat polític i ideològic; la diferència és que ara intentem fer aquest debat sense crispació i sense ruptura des d'una base de diàleg i des d'una base de contrast. Però tanmateix, algunes d'aquestes contradiccions han aparegut públicament, i lluny d'això el que hem de dir és que això és un element de normalitat; el que no és normal és que a través del control dels mitjans de comunicació i d'aparells polítics i partidaris verticals, les contradiccions no es debatin, no aflorin, no siguin transparents sinó que es tanquin en aparells o tinguin estructures molt stalinistes per resoldre's.

Nosaltres hem obert també una nova etapa, és millor que públicament fem determinats debats. Però com que no estem sols, els mitjans de comunicació conservadors i la dreta han jugat aquí el seu paper intentant dir que tot el que no és uniforme no és bo per a Catalunya i això és mentida: la uniformitat és dolenta per a Catalunya, el debat plural i el debat d'idees és bo per a Catalunya. Al mateix temps, hem de fer una altra cosa: que aquest debat d'idees no es converteixi en ineficàcia, en incapacitat de resoldre problemes concrets perquè molta gent, independentment dels debats polítics i ideològics, el que ens demana, per damunt de tot, és que ens posem d'acord en coses bàsiques que els afecten en la seva vida quotidiana. Jo crec que això s'ha anat fent i s'està fent canviant, torno a repetir, aquesta cultura d'enfrontament per una cultura de diàleg, però necessitem temps i necessitem que l'esquerra sigui més forta i necessitem que dins de l'esquerra les opcions transformadores siguin encara més fortes; i per tant, aquest és un recorregut que encara no s'ha esgotat i per tant necessitem possiblement com a mínim quatre anys més. Pensem que si la dreta governa a Catalunya tindrà un instrument valuós per tancar la crisi amb valors conservadors i fent pagar a treballadors i treballadores les conseqüències de la crisi i, en canvi, si l'esquerra és la que governa, moltes polítiques quotidianes en temes de l'atur, de l'escola pública, el tema de les llistes d'espera i la sanitat pública, amb el tema de les pensions, amb el tema de les llars d’infants, el tema de noves biblioteques, amb el tema de noves infraestructures tindran una orientació molt més popular. No dic que sigui perfecte, en absolut, té errors però sí té una orientació molt més popular a favor de la majoria del poble de Catalunya. I per tant crec que hem de cridar amb força que se'ns doni una nova oportunitat perquè dels errors comesos n'hem après, intentarem no tornar-los a cometre. De fet, ja estem fent canvis tant en aspectes programàtics com amb temes de lideratge per a què aquests errors no es tornin a cometre, i poder obrir una nova via d'esperança, una nova via de treball col·lectiu i de progrés i de diàleg entre les esquerres perquè és un moment clau. El govern marcarà Catalunya si la sortida de la crisi va cap a la dreta o va cap a l'esquerra, i nosaltres amb l'aposta d'una nova majoria d'esquerres i d'un nou govern d'esquerres fem una aposta clara per a què la sortida a la crisi sigui per l'esquerra i no sigui per la dreta. I ja no és un problema de dreta i esquerra, té a veure amb els interessos de la gent normal i corrent, dels treballadors, de la gent que té una petita empresa, de la gent que és autònoma, de la gent camperola: aquests són els interessos que en aquest moment hi ha a la taula i, torno a repetir, un govern d'esquerres resol més a favor d'aquests sectors que un govern de dretes.

Recentment has estat escollit Secretari General del PCC. Quin paper té un partit comunista petit, d'un país petit, davant dels esdeveniments històrics que estem vivint?

Jo crec que la història ha demostrat que el paper dels comunistes ha estat un element clau en l'evolució de les conquestes i de les lluites de la classe treballadora del conjunt del món, però concretament em fixo molt en Europa, en Espanya i en Catalunya. Crec que hem de veure el Partit des d'un paper renovat, amb perspectiva històrica, per conéixer la nostra història i per tant conéixer en què ens hem equivocat i en què hem encertat, i crec que el Partit té una capacitat per fer autocrítica pel que fa als errors i de posar en valor aquelles figures i aquells moments històrics en què el Partit ha jugat un paper fonamental com va ser la segona república, com va ser la transició política des de la dictadura cap a la democràcia. Sense els comunistes avui no seríem el que som, però en aquest moment el debat és si en l'any 2010 a l'Europa occidental, a la Catalunya occidental, un partit comunista és necessari: no només crec que és necessari, crec que és imprescindible perquè la crisi del capitalisme del 2008 ens dóna de nou la raó, el capitalisme és un problema més que una solució, i per tant la tendència de futur és més acabar amb el capitalisme i obrir una nova etapa i aquesta nova etapa l'hem de definir. És veritat que aquesta nova etapa té interrogants, a vegades més que certeses, però si transitem pel camí de la democràcia, pel camí de la participació, i pel camí del paper de la majoria del poble de Catalunya, dels seus treballadors, les seves treballadores, els sectors populars d'aquest país, vol dir que el partit d'alguna forma ajuda a aquesta transició democràtica que per a nosaltres és anar construint un nou model de vida, un nou model de societat, que anomenem socialisme però que potser en el futur li direm d'una altra manera, però l'important és que allò col·lectiu, allò que és de tots prevaleixi sobre el privat, sobre el negoci i sobre l'explotació de l'home sobre l'home. El Partit això ho té clar, no funciona d'una forma aïllada, el Partit és un element més dins de la societat catalana que intenta amb les seves idees, amb les seves propostes davant de la societat catalana i amb alguns dels homes i dones del partit que són dirigents (dirigents veïnals, dirigents sindicals, dirigents parlamentaris o d'algun ajuntament o dirigent del moviment del món de la solidaritat) expressar una idea d'utopia de futur que més que mai és necessària i perquè la gent ha vist en comprovar precisament les diferents crisis que el capitalisme ens porta a anorrear-nos com a persones, a anular-nos com a éssers humans i fins i tot a posar en qüestió la pròpia existència de la terra com un lloc per viure en pau i, d'alguna forma, d'acord amb la natura. Jo crec que aquest projecte és imprescindible perquè té una visió global sobre tots aquests aspectes i per tant el més important de tot, torno a repetir, és que no és un element aïllat sinó que és un element que està plenament connectat amb les ansietats, amb els problemes, amb els somnis que té la societat catalana; i nosaltres som un somni però que a través de la nostra organització intentem posar-li concreció quotidiana en lluites quotidianes i avui més que mai hi ha molta gent que no només creu que és possible sinó que és imprescindible, i quan un creu que això és imprescindible s'ha d'organitzar per poder eixamplar aquestes estructures i sobretot ha de discutir políticament, ha de poder expressar aquesta forma que té de veure el futur i de veure el present. I ens adonem avui que quant més ho discutim, quant més ho parlem amb gent que està afectada per un Expedient de Regulació a la seva empresa o quan hi ha un barri on hi ha problemes de xenofòbia, de racisme, etc. Doncs més que mai, quan expliquem aquestes idees, veiem que les idees són útils i que són solucions i, per tant, aquí estem. Jo diria que el Partit entra, després del darrer Congrés, en una nova fase que li dóna al partit més centralitat dins del projecte polític de l'esquerra transformadora. Estem ara treballant amb força i amb molta il·lusió.

Cobrint amb despesa pública les ferides dels bancs i dos anys després aquests mateixos acusen als governs de malbaratadors i volen retallar drets socials i autonomia política. On queda la democràcia? Hi ha una sortida des de l'esquerra a la crisi?

Jo crec que el sistema capitalista no ha renunciat mai, i ara tampoc, a reproduir-se a si mateix: a buscar una nova fase de creixement per a seguir sent sistema capitalista. El problema que hi ha avui dia és que els costos pel món i per a la societat d'aquest creixement i d'aquest benefici que intenta obtenir el sistema es torna contra ell mateix i, per tant, el principal enemic del sistema capitalista és el propi sistema capitalista; encara que intenta renovar-se, de nou ens fa entrar en una nova crisi, de nou destrueix indústria, de nou crea atur, de nou crea fam al món, de nou destrueix el planeta. Per tant, és un peix que es mossega la cua i no té sortida, l’única sortida és el canvi de sistema i dins del sistema anar creant les condicions i per això estem aquí: per un nou sistema que trenqui amb això.

Crec de forma clara que els que van generar la crisi el 2008 avui vulguin regular la sortida a la crisi. Per tant, les pròpies fórmules dels bancs, de les societats de riscos, dels fons d'inversió és tornar a fer els beneficis de la manera que van estar fent beneficis en els darrers deu anys i que van portar a la bombolla especulativa, a la bombolla immobiliària que al final va esclatar. Ara ens estan suggerint amb totes aquestes mesures que tornem a bufar la bombolla per a què la bombollla torni a créixer i sempre les mesures per a sortir de la crisi són les mateixes: que els treballadors, treballadores i els sectors populars s'ajustin el cinturó i que, per tant, hi hagi més precarietat en l'ocupació, que es retallin sous i que en definitiva fem un esforç la immensa majoria de la població per a què tornin ells a guanyar tants diners com en el període passat.

I el que hem de fer és que la gent n'aprengui alguna cosa d'aquesta crisi i el que ha d'aprendre és que aquesta forma, aquest model de viure i de desenvolupar-se és un model fallit i que, per tant, no podem seguir apostant pel mateix model. On està la contrapartida? La contrapartida encara no està al socialisme, no hi ha prou maduresa per a què això sigui així, però sí en la democràcia, en la participació. Si nosaltres aconseguim que aquesta oligarquia financera de poques persones que controlen el món, nosaltres de forma popular la sotmetem als designis de la majoria haurem guanyat una gran batalla. Això vol dir que el Banc Central Europeu no pot ser un element aliè, no només ja el Parlament Europeu i els parlaments dels països que formen part de la Unió Europea, sinó el conjunt de la societat i dels homes i dones que viuen a Europa i que prengui decisions autònomes i que en aquest moment a Espanya 1500 persones controlen la majoria de la renda del país i, en canvi, ni el Parlament estatal ni el president del govern ni el Banc d'Espanya tinguin capacitat per a dominar els mercats que especulen amb els interessos del deute espanyol. Per tant, tots aquests mecanismes del capitalisme global que són no democràtics i que en algun moment no tenen cap tipus de problemes en fer servir la violència a través de la guerra i de l'estat policial per a controlar i tenir el seu poder assegurat. Quan tot això ho comencem a trencar amb fórmules de participació, amb fórmules democràtiques, amb gent que començant per la memòria i la història i seguint per les polítiques econòmiques que no es resignin a ser dominats per aquestes polítiques econòmiques o una visió d'història que ha creat la dreta i el poder dominant. Quan tot això ho anem trencant és que comencem a vèncer. I la societat espanyola i la societat catalana han mostrat signes que això és possible, a vegades és un tema de creure-s'ho i això no té a veure amb la fe sinó amb que les idees de l'esquerra, de la utopia, s'ampliïn, es debatin, siguin coneixedores i quan la gent s'adoni que té poder per participar, que té poder d'opinar i que aquest poder és importantíssim tenir-ne cura i posar-lo en un pedestal perquè és el poder més important, el poder de la majoria, i és la democràcia en majúscules que no és només anar a votar cada quatre anys, que això és la democràcia en minúscules. Quan la gent dongui aquest salt voldrà dir que estem començant a avançar cap al canvi i el canvi en aquest moment encara té dificultats perquè la dreta té enfocada una part de la societat i una part de la classe treballadora a què les seves solucions són les úniques solucions possibles, igual que ens van dir que la història ja havia acabat i que l'únic que podíem fer és acceptar el món com era i ara a partir de la crisi encara hi ha més components per dir que el món segueix evolucionant i que el que ells ens volen imposar només és una pantalla creada pels seus poderosos mitjans de comunicació, i en la mesura que la gent s'organitza comença a trencar aquestes pantalles, comença a reflexionar, comença a criticar, comença a participar i aleshores s'obren les vies que de nou els sectors populars i especialment la classe treballadora del nostre país torni a jugar el paper que va jugar en un determinat moment, i en aquest moment si no el juga és perquè li han tapat els ulls o l'han fraccionat en petits grupúscles. Nosaltres el que volem fer és unir tota la classe treballadora, posar-hi al voltant tots els sectors populars del nostre país i sobretot a partir del debat ideològic i del debat polític, treure-li el vel dels ulls i que vegi la seva pròpia situació, que vegi el país amb nous ulls, i que intenti trobar aquestes vies de participació democràtica que faran que el poder totalitari que en alguns moments tenen alguns governs o institucions econòmiques es comenci a trencar i puguem començar a legislar i a participar des del carrer, és a dir, a fer coses que d'alguna manera beneficien la majoria de la població.

Què tens a dir davant l'actual onada d'immigració?

En primer lloc, no és en la història ni d'Europa, ni d'Espanya, ni de Catalunya la primera vegada. Una forma que té la dreta de trencar la classe treballadora és fraccionant-la i una forma de fraccionar-la és mitjançant el color de la seva pell. Això no és nou, i el feixisme ha utilitzat històricament el paper dels altres com a element diferenciador dels foranis per intentar enfrontar treballadors entre ells. Per tant, en primer lloc tenim experiència i no ens ha de sorprendre que això passi. A més, som un poble que també ha esta immigrant, ha sortit fora del país i ha acollit també nous immigrants. I l'esquerra a Catalunya té una experiència història que ara hauria de tornar a repetir: ha estat capaç d'integrar històricament, ho va ser els anys 60 i 70 i el paper del PSUC va ser un paper històric a Catalunya per a què els nouvinguts d'Andalusia, d'Extremadura o d'on fos poguessin ser catalans i sobretot poguessin ser catalans membres de la classe treballadora catalana, entenent i comprenent i assumint part de les reivindicacions del catalanisme popular. I veies una persona nascuda a Huelva o nascuda a Sevilla que cridava pels carrers de Barcelona a favor de l'estatut d'autonomia, i aquest és un element importantíssim.
Nosaltres hem de tornar a situar al moll de l'os aquests conceptes. Els immigrants han vingut aquí a treballar i han vingut aquí a treballar perquè en els seus països d'origen es morien de fam, no podien viure igual que els andalusos o extremenys que es morien de fam i no podien viure en els seus llocs d'origen, i molts espanyols van anar a Alemanya o a Suïssa i allà van poder treballar, van poder guanyar -se la vida i van poder tirar endavant les seves famílies. Per tant, nosaltres hem de col·locar al moll de l'os la solidaritat com a element central perquè és la nostra bandera i no la podem abandonar mai. I no per motius electorals canviarem aquesta política: preferim perdre vots que perdre els nostres principis, perquè si perdem els nostres principis no som res i podem acabar a qualsevol lloc.

En segon lloc, hi ha un element que és raonable, que hi ha molta gent que es queixa que l'estat del benestar és tan petit i les polítiques socials són tan limitades que el que es produeix és una competència per baix entre la pròpia gent treballadora. Aquest és un element a denunciar i això no és culpa dels que han vingut de fora, sinó que en té la culpa la política conservadora i les formes de gestionar que fan que l'Estat del Benestar sigui excessivament petit. Si en un barri només hi ha 20 places de menjador i hi ha cent sol·licituds, aquest és un conflicte que al final surt pel color de la pell, per la religió o per qualsevol altre tema, és igual però és un conflicte servit. Nosaltres el que hem de fer és que si calen cent places ens hem d'acostar a les cent places perquè si no el conflicte serà entre blancs i negres o entre catalans que viuen en un carrer o en un altre, perquè no podem permetre que els treballadors competeixin per un estat de benestar minvat i això no pot ser de cap de les maneres, i és aquí on hem de col·locar de fons la crítica i hem de fer que el moviment veïnal, que el sindicalisme i que tota la part més progressista de la societat civil s'organitzi per defensar més polítiques socials, més inversió social i més relació i contacte entre diferents cultures per a què construïm entre tots si hi ha més polítiques socials uns millors barris, més integrats i on la gent de fora acaba portant més aspectes culturals que ens enriqueixen com a poble com els andalusos, els extremenys o els aragonesos que van fer l'Exposició Universal de Barcelona, que van venir aquí a fer de paletes i que es van quedar a viure. Al final són part de nosaltres mateixos i aquesta heterogeneïtat ens ha fet més rics com a poble, amb capacitat d'integrar i amb capacitat de buscar noves fornades: és veritat que les noves fornades amb gent que ve de fora tenen més complexitats perquè són gent que ve de més lluny , de l'Àfrica, de l'Àsia, i per tant llengües més difícils i cultures més llunyanes, però el que hem de fer és que l'esforç d'integració i d'inversió social sigui encara més fort que el que vam fer fa vint, trenta o quaranta anys. Si no fem això estem abocats a tenir greus problemes i, per tant, l'esquerra això ho ha de fer, i l'esquerra que no entén això és una esquerra que no mereix aquest nom; però, en segon lloc, hem de denunciar la dreta i el seu feixisme i ho hem de fer sense por, denunciant-los, portant-los als tribunals, lluitant contra ells al carrer i, per tant, quan estan repartint a un barri fulletons feixistes hem d'anar a actuar allà de forma directa quan estan fent aquestes accions, i no podem permetre que això es faci i que no passi absolutament res, perquè això acaba entrant a algunes cases, a algunes llars de gent treballadora i els converteix en gent molt perillosa, perquè sempre el feixisme porta violència. Per tant, nosaltres de forma pacífica, de forma democràtica, però de forma molt activa, molt participativa, hem de denunciar de fons aquest tipus de comportaments: comportaments de dirigents del Partit Popular o de dirigents feixistes que després en els seus negocis tenen gent sense contracte, vinguda de fora, i es forren a partir del negoci de pagar-los un sou de misèria; és absolutament hipòcrita la seva actitud. Gent com l'Esperanza Aguirre, que se l'ha agafat alguna vegada fent comentaris que té a casa seva una “chacha” peruana que per quatre duros li porta la seva llar, això és fastigós, denigrant. Per tant, el que hem de fer és no només criticar-ho sinó tenir una actitud antifeixista, antiracista i que és un tipus d'actitud molt concreta que no és contemplativa, que és activa perquè aquí ens hi juguem molt més, com un cartell del partit que vam editar fa anys que deia: “van començar sent quatre bojos” perquè a vegades algú creu que són dos esbojarrats, és la Plataforma per Catalunya, és el PP que té algun dirigent que es passa de la ratlla, però el feixisme va començar també amb actituds d'aquestes que van ser contemplades tímidament per la societat i que després, quan ja va ser massa tard, ens vam adonar que això va passar a violència extrema. El que hem de fer, per tant, és que això no pugui tornar a passar i ho hem de tallar de socarrel i hem de tenir una actitud molt més lluitadora, molt més de denúncia per a què això no pugui ni començar, i aquest és el tipus de resposta que hem de donar.

Què creus que aporten les tecnologies de la informació, televisió, internet a l'acció política actual?

Jo crec que són noves oportunitats. També, aquestes tecnologies han servit al capitalisme per a la seva fase de globalització i expansió, i això és una realitat: quan a la dècada dels 70 i dels 80 es fa tota la inversió en la informàtica, la robòtica i l'electrònica, això va fer que, d'alguna manera, el capitalisme globalitzat pogués existir i per tant el moviment de capitals avui dia és un moviment possible gràcies a les noves tecnologies. Té la seva part negativa, però com que aquest és un fet que és aquí per quedar-se, nosaltres li hem de donar el to: nosaltres, les organitzacions, de forma ràpida, les organitzacions d'esquerres hem d'utilitzar les xarxes com a capacitat d'organització i de mobilització alternativa a com les utilitza el propi sistema contra nosaltres. Per tant tots els sistemes, com els bloggers i les xarxes socials, són una oportunitat. No organitzar-les és renunciar, igual que fa uns anys renunciàvem a fer una octavilla o a tenir un diari i avui en dia el millor diari o la millor octavilla és tenir una pàgina al Facebook que la puguin visitar 100.000, 200.000 o 300.000 persones o fer servir el correu electrònic o fer servir altres tecnologies de la informació. És un tema on nosaltres hem de donar un salt qualitatiu, és un tema on els sectors tècnics i professionals ens han d'ajudar i, per tant, és un aspecte que s'ha d'organitzar perquè no arriba per si mateix i és un aspecte bàsic de la nostra formació com a força política d'esquerres: utilitzar aquestes tecnologies, igual que el partit als anys 60 feia cursos d'alfabetització en determinats barris obrers perquè sabíem que un treballador o que una treballadora que sabia llegir i escriure tenia molta més capacitat de convèncer a d’altres i d'actuar amb lideratge en el seu barri o la seva empresa. Avui dia, queda clar que si un treballador o una treballadora té un bloc, té un domini del facebook, del twitter i d'altres tecnologies pot arribar a molta més gent i per tant el seu missatge, la seva experiència i la seva militància la pot projectar i, per tant, avui dia és un element imprescindible i jo crec que és una forma de trencar i buscar cunyes en aquest sistema tan rodó que amb els seus grans mitjans de comunicació és capaç de situar una mena de boira sobre les nostres ments, i per trencar aquesta boira avui hi ha la premsa digital, el món dels blocs que realment donen una contrainformació, que la fan córrer i que aquesta contrainformació no apareix en les capçaleres dels grans diaris o dels grans telenotícies de les hores puntes de televisió. És una oportunitat i així ens l'hem de prendre.

Què diries a la gent per a convèncer-los que s'organitzin o s'afiliïn al Partit dels Comunistes?

Jo crec que el més important d'entendre és que el Partit no és una finalitat en si mateixa sinó que és un mitjà, i nosaltres si ens organitzem no és perquè ens ve de gust estar reunits, que també, o perquè ens volem divertir amb les nostres activitats, que també, sinó sobretot perquè tenim una política i la política la volem portar a terme. No tenim una política per a col·locar-la en una vitrina o per, de tant en tant, envoltar-la de banderes de forma nostàlgica. Tenim una política viva, tenim una política que és possible aplicar avui i demà més encara, perquè tenim una política que té una projecció de futur i que en definitiva vol canviar la societat. Aquesta política és una política que té determinats estadis, avui dia tenim una batalla política a Catalunya en la que la dreta vol guanyar de nou les institucions catalanes per fer els seus negocis i les seves corrupcions, i a Espanya no es vol una segona transició perquè el que es vol és una involució democràtica en la que en el món de la justícia o en altres mons el franquisme no renunciï a seguir governant. Com trenquem això? Es pot trencar de moltes maneres: militant a Comissions Obreres, militant a Izquierda Unida, militant en el moviment veïnal, militant en el món de la solidaritat, desenvolupant acitivitats culturals, en una revista, etc. Hi ha moltes maneres de fer-ho. D'alguna manera nosaltres intentem que totes aquestes formes de fer que són crítiques amb el sistema es coordinin, treballin en xarxa. L'enemic és comú i és el mateix: és un sistema que té amplis poders i que ens vol fer agenollar i ens vol sotmetre. El partit intenta ser la globalització d'aquestes lluites i tenir una visió global, tenir una visió que va més enllà del fet concret del dia a dia i tenir una perspectiva de canvi, i a més creure que això és possible, no ens resignem a què el sistema destrossi el planeta i les nostres vides, per això militem en un partit.
I militem en un partit d'una forma heterodoxa, d'una forma nova, d'una forma fresca, no com vam militar aquests mateixos partits fa 30, fa 40 o fa 150 anys, perquè això són experiències històriques de les quals hem après encerts i errors, i avui dia militem d'una forma diferent i aquesta forma diferent és una forma que s'adapta a les característiques de cada persona, als seus anhels i, a vegades, a les seves impossibilitats de tenir una militància excessiva per la família, perquè determinats elements d'aquest tipus són imprescindibles en la creació humana. Cadascú ha de trobar al partit el seu lloc i el seu moment, i aquest lloc i aquest moment existeix quasi de forma individual i aquest debat el fem de forma col·lectiva, cadascú troba el seu moment i al final participem tots i totes d'un projecte ampli, d'un projecte d'emancipació que d'alguna manera dóna sentit a la nostra vida i sobretot dóna sentit a les futures generacions als quals els volem deixar a través de la nostra lluita un món millor. El meu pare va lluitar a la guerra civil i va ajudar a què a través de la segona república arribés la democràcia a Espanya. Què li deixaré jo al meu fill? Doncs per això també milito al Partit: per deixar-li en aquesta nova generació una democràcia més plena, una experiència de participació més ampla i, sobretot, drets democràtics que en aquest moment estan en perill i que vull que no només existeixin avui sinó que persisteixin en el futur i, per tant, d'alguna manera, la militància al Partit també serveix per a això.

Alguns apunts sobre les característiques del Front d'Esquerres avui

noreply@blogger.com (Fundació Pere Ardiaca) — Wed, 01 Sep 2010 10:46:00 +0000

Ara fa gairebé tres dècades, el 1983, el PCC formulava per primera vegada la seva proposta d'acció política estratègica, conceptualitzada com a "Front d'Esquerres". Posteriorment, els processos congressuals i els documents orgànics han anat reafirmant, adaptant i actualitzant aquesta proposta a la realitat del moment.

Abans d'entrar en matèria cal recordar que entenem el Front d'Esquerres com a aquell bloc social unitari conformat per les classes treballadores i populars per avançar cap al socialisme, i que té una expressió política, econòmica, social i cultural. La composició d'aquest bloc depèn del moment històric, que determina l'amplitud de les seves aliances de classes, però bàsicament sempre té com a antagonista les oligarquies financeres i la gran burgesia. El Front d'Esquerres és polièdric, les diferents esferes estan interrelacionades entre si, i els ritmes de desenvolupament de cada part poden ser diferents, el que fa que haguem de pensar-les totes per separat i totes alhora per entendre totes les seves potencialitats. Per tant, cal fugir del reduccionisme que, sovint, es fixa només en l'esfera política/partidària del conjunt, és a dir, els acords entre les forces polítiques d'esquerres per fer un front comú i derrotar institucionalment les dretes.

Si ens fixem en el context polític general del 1983, i en l'actual del 2010, hi trobarem algunes semblances i algunes diferències.

D'entre les coincidències, en podem destacar el context de crisi econòmica internacional i la crisi política que viu l’Estat espanyol. En aquell moment es vivien encara les conseqüències de la Crisi del Petroli del 1973, que va tenir efectes en l'economia espanyola i catalana amb més retard. Com ara, es va viure una ofensiva de la dreta a escala internacional, que es va escenificar especialment amb els governs del Reagan i la Thatcher. L’altra coincidència és que en aquell moment a Catalunya i Espanya hi havia una crisi política derivada del cop d'Estat frustrat del 23-F, que va posar en crisi el pacte constitucional i que es va acabar traduint en la LOAPA, una llei que limitava l'autogovern autonòmic. Avui, un Tribunal Constitucional deslegitimat per pronunciar-se sobre l'Estatut de Catalunya, ens acosta a una crisi institucional sense precedents que reobre el pacte Catalunya-Espanya i, en conseqüència, el conjunt del marc constitucional pactat el 1978. Les classes dominants a Espanya segueixen sense resoldre aquesta contradicció entre Estat i nacions, i es resisteixen a descentralitzar el poder federalment.

D'entre les diferències, podem destacar:

1- Un context geopolític mundial diferent: dels finals de la Guerra Freda i el món bipolar dels 80, ara ens trobem en el món unipolar. Encara que els avenços a l’Amèrica Llatina i l'emergència econòmica de la Xina, l’Índia, Rússia i algunes economies asiàtiques ens pot portar cap al multilateralisme, de moment, l'hegemonia econòmica i militar mundial continua sent dels EUA.

2- Una Europa diferent. El 1983 Espanya no formava part de la CEE però, a més, aquella comunitat no tenia les característiques de l'actual UE. La introducció de l'euro i els pactes d'estabilitat pressupostària han estat determinants per a les polítiques públiques que s'han pogut desenvolupar des dels Estats membres, i ara fixen els límits i les condicions per sortir de la crisi. Per tant, el que havien estat les mesures clàssiques per sortir de les crisis cícliques del capitalisme (política monetària i política pressupostària) ara no són utilitzables pels Estats i, a més, la pròpia arquitectura econòmica de l'euro, sense institucions polítiques que el controlin directament, fan que la dinàmica neoliberal s'imposi per les pressions dels grans capitals europeus i mundials. En aquest sentit, la falta d'una Unió Política d'Europa, i la falta de control polític sobre l'economia europea, dificulta una sortida d'esquerres a la crisi, més enllà de la correlació de forces adversa en el Parlament Europeu i en el conjunt dels executius dels Estats membres.

3- Una Espanya i una Catalunya socialment diferents: el paper de les migracions. Segons dades de l’INE, en les dues últimes dècades, Espanya ha passat de 39 a gairebé 47 milions d’habitants, dels quals un 12% són nouvinguts. Catalunya ha passat de 6 a 7,5 milions d’habitants, dels quals 1,2 milions són nouvinguts. La complexitat social i cultural de les classes populars ha crescut, i les formes amb que les esquerres ens hi dirigíem històricament ja no serveixen si volem evitar la fractura i enfrontament de les classes treballadores entre si.

Un cop hem vist alguns aspectes generals, podem anar a analitzar els quatre àmbits que composen el Front d’Esquerres, polític, social, cultural i econòmic.

1- El front polític de les esquerres i la importància de saber conjugar pluralitat i unitat, especialment en temps de crisi.

Quan parlem de front polític ens referim a quelcom que va més enllà de la unitat electoral de les diferents forces polítiques d’esquerres. Parlem de com diferents classes socials, que poden tenir una o diverses expressions polítiques organitzades, s’alien per defensar un programa d’acció política comú. La fórmula per tirar endavant aquesta aliança pot variar en funció del moment històric. Encara que el Front d’Esquerres és una proposta per a Catalunya, no podem deixar de banda la connexió amb Espanya i amb Europa, perquè condicionen el desenvolupament de la lluita de classes en el nostre país.

a) El front polític a Catalunya.
A Catalunya hi podem trobar, almenys, tres espais polítics de les esquerres ben diferenciats, però amb fronteres permeables que en funció de la correlació de forces poden decantar alguns sectors socials a anar a un espai o a un altre. Tenim l’espai de la socialdemocràcia, representada pel PSC-CpC, tenim l’espai del nacionalisme republicà progressista representat per ERC, i tenim l’espai de l’esquerra ecologista i transformadora representat per ICV i EUiA.

Aquest tres espais en l’última dècada, encara que amb contradiccions, han sabut créixer i mantenir les seves posicions i perfils propis sense perjudicar el conjunt, cosa que donaria la majoria a les dretes ja afavorides per una llei electoral que les sobrerrepresenta en alguns territoris. A més, s’ha produït un reequilibri entre espais, amb major presència d’ERC i d’ICV-EUiA, en perjudici de PSC-CpC, trencant-se la tendència al bipartidisme. I dins d’aquest reequilibri, ha estat fonamental la recomposició de l’espai de l’esquerra transformadora, amb l’acord de coalició ICV-EUiA vigent des del 2003, que ha acabat amb la divisió dels anys 80 i 90 dels espais polítics hereus del PSUC. Una coalició en què ha estat fonamental l’aportació dels i les comunistes al si d’EUiA, defensant la necessitat de la unitat, a l’hora que es desenvolupa i enforteix EUiA com a moviment polític i social.

La proposta dels i les comunistes ha de continuar sent mantenir aquestes condicions que possibiliten la majoria parlamentària d’esquerres, enfortint EUiA i avançant en la coalició política ICV-EUiA per aconseguir una correlació de forces més favorable en el conjunt de la majoria de progrés. No és només una qüestió electoral: significa bastir un teixit que ens arreli a totes les classes socials i territoris que volem representar, com veurem quan parlem del front social i del front cultural. És en aquest context, i amb aquesta orientació, que s'ha d'abordar la qüestió històrica de la unitat dels i les comunistes, entesa com a unitat d'acció i no com a retrobament identitari de les diferents forces polítiques que es reclamen de la tradició comunista, i que participen d'aquesta visió complexa de les esquerres.

b) El front polític a Espanya.
Encara que ens serveixen moltes de les mateixes pautes que per a Catalunya, el menor desenvolupament democràtic i la major presència d'elements reaccionaris hereus del franquisme a molts indrets d'Espanya, obliga a què les aliances siguin encara més àmplies en la recerca del que els i les comunistes hem anomenat en diverses ocasions com un “Front democràtic i social” que sigui capaç d’articular una majoria de progrés per al conjunt d’Espanya. A més de la socialdemocràcia i de l’esquerra transformadora espanyola, s’ha de cercar l’entesa amb els sectors de progrés d’altres nacions i regions d’Espanya, s’ha de bastir una proposta política basada en una relació federal entre els diferents territoris i tradicions polítiques de progrés. El federalisme no és només una forma d’articular l’Estat, també és una forma de relacionar-se socialment i políticament. En aquest sentit, els i les comunistes hem de seguir apostant per l’enfortiment i l’obertura d’Izquierda Unida, com a veritable pal de paller que articuli les propostes del conjunt de les esquerres a nivell estatal. Els 30 anys d’autogoverns autonòmics han donat lloc a desenvolupaments regionals i nacionals (i com a reacció, a moviments contraris de nou tipus, com els que representen UPyD o Ciutadans) que l’esquerra ha de saber llegir correctament per a fer majoritària l’opció del federalisme solidari i de lliure adhesió que propugnem, acompanyat d’un programa social de desenvolupament de l’Estat del Benestar, ja que s’ha demostrat que no serveixen fórmules polítiques úniques per a tot l’Estat. Compartir, i si cal, convèncer de manera pedagògica d’aquests plantejaments a la resta de comunistes de l’Estat espanyol és fonamental per assolir l’èxit de la proposta.

c) El front polític en l’àmbit de la UE.
Dèiem abans que la UE tenia un paper fonamental en les economies europees i en les maneres d’abordar la crisi. Això exigeix una coordinació entre les esquerres europees per fer-hi front, encara que les problemàtiques i les respostes nacionals siguin diferents. No podem tractar Europa com tractem altres realitats internacionals, només des de l’internacionalisme solidari. Cal trobar punts comuns d’acció i proposta, política i social. En aquest sentit, el Partit de l’Esquerra Europea, i el Grup Parlamentari europeu GUE/NGL son un punt de partida, però en la meva opinió, cal estar amatents als canvis que s’estan produint a Europa entre les diverses esquerres, per tal d’ampliar aquest espai. Seria miop quedar-nos amb la foto fixa del moment “constituent” del nostre espai, i no atendre a què la descomposició de la socialdemocràcia, el gir liberal d’un sector de l’espai verd, o les reorientacions dels nacionalismes europeus, pot fer que sectors dels socialistes, dels nacionalismes d’esquerres, o d’una part de l’esquerra verda puguin acabar confluint en el marc de la nostra proposta, perquè les dinàmiques socials, sindicals, nacionals o territorials poden empènyer en la mateixa direcció. Com dèiem abans, caldria fugir dels retrobaments identitaris, i anar a cercar espais plurals, unitaris, que siguin respectuosos amb les diverses identitats i tradicions de les esquerres.

2-El front social: repolititzar l’acció de l’esquerra social.
Històricament, hem entès l’esquerra social com aquells sectors de la societat civil organitzada que amb la seva acció defensaven els drets de les classes treballadores i populars, fos en l’àmbit del treball a través del sindicalisme de classe, fos en l’àmbit urbà a través del moviment veïnal, fos en la defensa del medi ambient i del territori a través del moviment ecologista, fos per posicionar-se contra la guerra i el militarisme, a través del moviment per la Pau, etc.

En aquests 30 anys de democràcia, hem assistit a una pèrdua de contingut polític en l’acció social, bé per la institucionalització d’alguns moviments socials, bé per la instrumentalització d’altres, o bé per l’aparició de corrents d’opinió que reneguen de la política o de l’acció dels partits polítics. Aquesta situació ens ha debilitat com a alternativa, com a contrapoder popular. Necessitem recuperar la connexió entre moviments socials i acció política, o no podrem revertir l’hegemonia de la dreta. Encara que el front polític sigui majoritari institucionalment, necessita una pota social forta que acceleri els canvis per la base, i que eixugui la distància que actualment separa una part important de la ciutadania de la política. En aquest sentit, dotar de contingut polític l’acció sindical quotidiana, donar perspectiva política als moviments transversals (Dona, LGTB, Immigració, etc.), o recuperar el caràcter propositiu i reivindicatiu del moviment veïnal, són tasques prioritàries per als comunistes, que ens hem dotat d’un esquema organitzatiu federal per intervenir millor i més àmpliament, i que hem estem desenvolupant teòricament i, en la pràctica, aquests plantejaments, tant pel que fa als territoris com pel que fa al món del treball i altres sectors.

I encara hauríem d’anar més enllà, hauríem d’engrescar més sectors de les esquerres en aquesta dinàmica, començant per la Coalició ICV-EUiA, que hauria d’anar més enllà d’una coalició electoral també en aquest sentit. Igual que al front polític, al front social (especialment en el sindicalisme de classe) hem de trobar sinèrgies tant a Espanya com a Europa, malgrat la diversitat de problemàtiques, instruments i experiències.

3- El front cultural: la necessitat d’acabar amb l’hegemonia cultural de la dreta.
Les classes dominants han accelerat la seva ofensiva cultural per imposar models de vida i patrons culturals que afebleixin la consciència de la classe treballadora, en un moment en què les estructures productives han “assalaritzat” un major nombre de persones que en etapes anteriors. En efecte, el sistema intenta revertir les condicions subjectives en un moment en què, objectivament, les classes populars tenen més raons i capacitats que mai. Els mass media s’orienten cap a crear una visió homogeneïtzada de la nostra societat, sense classes. Una visió sense alternatives, ja que la realitat existent és presentada com la del “sentit comú” que, com deia en Gramsci, no coincideix amb el “bon sentit” del poble. Necessitem construir nous referents culturals, i aprofitar les possibilitats que ens donen les noves tecnologies i les xarxes socials d’Internet on ens podem expressar lliurement i sense quota d’espai. Connectar la cultura popular amb una organització comunitària que representi una manera alternativa de relacionar-se, que serveixi d’instrument per inserir els nouvinguts/des i per arraconar la xenofòbia, i que sigui transmissora de valors socials més enllà de la pròpia cultura, són elements essencials, igual que no permetre la dissociació entre el coneixement tècnic i els valors humans en totes les etapes d’ensenyament. Les noves formes de producció han canviat la composició i el paper del que als anys 60 o 70 anomenàvem “forces de la cultura”, però això mereix un tractament a fons en un altre article específic d’aquest tema.

4- El front econòmic: una economia alternativa és possible.
Segurament, aquest és l’àmbit que més dificultats té per ser desenvolupat al si d’una societat capitalista. S’ha de poder establir una xarxa d’economia social alternativa, capaç de ser rendible econòmicament en un entorn de competència, i que demostri la solvència de l’autogestió dels propis treballadors i la capacitat de generar millors condicions de treball que l’estructura empresarial patronal, a l’hora que pot servir per a l’expansió de productes alternatius, de comerç just o ecològics, i per fer viables econòmicament activitats socials o culturals alternatives.

Les TIC i la Lluita de Classes I

noreply@blogger.com (Fundació Pere Ardiaca) — Wed, 01 Sep 2010 10:38:00 +0000

Aquest és el primer d’un conjunt de 5 articles sobre l’impacte del desenvolupament de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació sobre la classe treballadora. Aquest treball pretén assentar les bases per a un debat rigorós sobre les implicacions de la Propietat Intel·lectual en la societat de la informació.

El desenvolupament de les conegudes com a tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC), des de les darreres dècades del segle XX, se'ns presenta sovint com una revolució tecnològica equiparable al descobriment del foc o la invenció de la roda, que de manera inevitable ha de transformar les actuals societats des d'una perspectiva progressista cap la Utopia. Aquest optimisme tecnològic dominant estén una visió acrítica de la realitat que deixa de banda les profundes i greus conseqüències que aquest vertiginós desenvolupament de la tecnologia té en tots els aspectes de la societat i de les nostres vides quotidianes i, sobretot, obvia de manera interessada factors determinants d'aquest procés com són: qui l'impulsa, cap a on i amb quina finalitat. Pretenem establir els elements fonamentals per abordar de manera crítica les conseqüències socials dels avenços de les TIC i assentar les bases per a un debat polític rigorós.

De fet, una mirada retrospectiva assenyada de la història dels darrers segles ens demostra ràpidament que el que se'ns descriu com una revolució sobtada és en realitat una evolució natural de les estructures socials i els coneixements tecnològics de l'edat moderna, el destí lògic de la Revolució Industrial, fruit de la inèrcia liberal imperant. En qualsevol dels múltiples aspectes que analitzem l'actual transformació tecnològica i els seus orígens ens haurem de referir, com a mínim, als inicis de la modernitat. És la invenció de la màquina per la burgesia capitalista i la industrialització de la producció el que ha fet possible aquest desplegament tecnològic.

En aquest sentit, cal assenyalar que ja des dels seus inicis, la revolució tecnològica promoguda pel capitalisme ha despertat sempre resistències entre la classe treballadora, segurament perquè mai s'ha portat a terme a la recerca dels seus interessos. La introducció de les primeres màquines va deixar sense feina milers d'obreres i obrers que van ser reemplaçats per eines dotades d'una rudimentària intel·ligència mecànica. La primera resistència organitzada de la classe treballadora a aquest procés va trigar en arribar: el Ludisme propugnava la destrucció de les màquines que eren percebudes gairebé com a diabòliques. Els obrers llençaven els seus esclops de fusta (els sabots) als engranatges per inutilitzar-les i així va néixer el sabotatge.

Mica en mica, la classe treballadora va prendre consciència que les màquines no eren l'enemic a combatre sinó que només eren eines i que calia organitzar-se de manera col·lectiva per a impedir que aquestes eines estiguessin sotmeses als interessos d'unes minories. Entre els primers socialistes, els anomenats Utòpics, va destacar un jove revolucionari, Proudhon, amb una senzilla consigna: "Què és la propietat? La propietat és un robatori!". Veurem aviat com aquesta consigna tant antiga, no només segueix vigent en l'actualitat, sinó que adquireix una nova dimensió amb l'explosió de les TIC. Anys més tard, l'aportació al socialisme de la visió científica de Marx i Engels va acabar de centrar la lluita de la classe treballadora en el control dels mitjans de producció de la riquesa. El progrés tecnològic va deixar de ser percebut com contrari per si mateix als interessos de la classe treballadora i assumit molt encertadament per la immensa majoria com a positiu per al progrés social. És en aquesta perspectiva que es comprèn que un debat actual sobre les TIC no es pot centrar en l'ètica de la tecnologia sinó en la política del seu ús.

El progrés tecnològic és indestriable de la resta de processos econòmics, socials i culturals de la història, és influenciat pel conjunt de la societat i la influencia al mateix temps recíprocament, de manera que no pot ser analitzat sense una àmplia perspectiva històrica, ni descontextualitzat de la resta d'interessos polítics amb els es que es conjuga.

La relació del progrés tecnològic amb les lluites polítiques s'ha anat fent cada cop més estreta amb el pas del temps, sobretot per la influència dels nous sistemes industrials de distribució de la informació que han anat evolucionant des de la invenció de la impremta de Gutenberg. A principis del segle XX, Lenin afirmà que la lluita d'interessos entre la classe capitalista i la classe treballadora pel control dels mitjans de producció és en essència una lluita ideològica que es porta a terme cada dia més intensament a través de la propaganda i els mitjans de comunicació. Els plantejaments de Lenin han deixat una profunda petjada en la tradició socialista, totes les revolucions socials des de la Revolució Soviètica han tingut en consideració la importància central de la lluita ideològica en la lluita política. Aquesta és una relació de cabdal importància per a entendre l'actual explosió de les TIC en el marc de l'estratègia liberal: la interconnexió directa entre el desenvolupament dels mitjans de producció i el dels mitjans de comunicació.

Els ideòlegs del nazisme van comprendre molt bé la importància dels mitjans de comunicació massius. A ells devem dos dels invents tecnològics més importants de l'era actual: la televisió i la computació. En efecte, les tecnologies de computació, tal com avui les coneixem, van rebre un important impuls durant la Segona Guerra Mundial arran de la col·laboració de l'empresa nord-americana IBM amb el Tercer Reich, en diversos àmbits, entre els que destaquen, el control de milions de víctimes dels camps d'extermini. Al final de la guerra, en el marc de la Guerra Freda i la política de blocs, el desenvolupament de les TIC es va convertir en una prioritat per a la intel·lectualitat tècnica liberal i les classes poderoses del bloc occidental/capitalista. El progrés tecnològic, especialment en computació i comunicacions, es va convertir en una mena de prova irrefutable de la superioritat del sistema capitalista sobre qualsevol alternativa i en el principal impulsor simbòlic de la filosofia consumista liberal. La idea subjacent al discurs liberal és que el progrés tecnològic és inherent al sistema capitalista de producció i que aquest desenvolupament constant arreglarà tots els mals del món, aportarà solucions tecnològiques als problemes socials i farà innecessària la política tal com avui la comprenem. Aquest és també el punt de connexió ideològic entre el liberalisme econòmic i el posmodernisme cultural. És obvi, però, que es tracta d'un argument fal·laç perquè el formidable desenvolupament tecnològic dels darrers 50 anys no ha eliminat o minvat les profundes desigualtats socials, la injustícia, la manca de llibertats i drets a cap lloc del món, tot al contrari: ha accentuat les diferències, ha agreujat les injustícies, ha retallat llibertats i drets de manera global.

Les formes del progrés tecnològic actual evidencien que es porta a terme com un autèntic projecte de classe de les oligarquies financeres internacionals. És un projecte que es desenvolupa de manera desordenada en funció, en part, dels capricis dels mercats financers i la irracionalitat d'un sistema basat en el lucre monetari. Però, no obstant això, no es tracta en cap cas del resultat casual d'un conjunt divergent d'interessos individuals, sinó que respon a una minuciosa planificació estratègica que té en consideració les contingències imprevisibles de la història.

Des del punt de vista de la classe treballadora, la generalització de les TIC en els sistemes de producció i administració ha tingut conseqüències paradoxals en el treball. D'una banda ha tornat innecessàries moltes tasques manuals que han estat mecanitzades i ha requerit una població activa amb una major qualificació tècnica: això ha contribuït a elevar la formació tècnica del conjunt de la societat. Però d'altra banda, el desenvolupament de les TIC ha comportat la mecanització de molts treballs intel·lectuals, de manera que en una sola generació la major part de la classe treballadora ha vist substituïda la feina mecànica a la cadena industrial, per la feina mecànica a la cadena informàtica.

El desplegament de les TIC ha despertat, a més a més, nous moviments de resistència sectorials en àmbits tècnics molt diversos. Es tracta de moviments de resistència polítics de la classe treballadora qualificada a aspectes concrets molt negatius de determinades polítiques relacionades amb les TIC. Parlem del moviment pel Programari Lliure sorgit contra els abusos dels Programaris Propietaris que imposen les Corporacions i les Institucions. Parlem del Moviment per la Neutralitat de la Xarxa nascut contra les pràctiques de les operadores privades de telefonia de limitar l'accés a determinats serveis. Parlem de l'heterogeni moviment Copyleft contra els abusos de les Corporacions, el Copyright i la connivència dels legisladors en matèria de Propietat Intel·lectual. Parlem del moviment contra els Transgènics i les patents biològiques. Parlem també del moviment per una Salut Pública contra els abusos de les patents farmacèutiques i la privatització de la sanitat. Parlem del moviment de les Xarxes Ciutadanes per un ús d'Internet que aprofundeixi en fórmules de democràcia participativa. Parlem sempre de política, no es tracta de simples qüestions tècniques. En tots els casos estem parlant de conflictes de classe derivats del desenvolupament de les TIC i que tenen per camp de batalla la Propietat Intel·lectual. Estem parlant de propietat, al cap i a la fi, dels mitjans de producció de la riquesa en una societat on la informació s'ha convertit en mercaderia.

El programari: lliure o propietari?

Que les empreses tinguin especial influència en la política significa que la democràcia està malalta. El propòsit de la democràcia és assegurar-se que els rics no tenen una influència proporcional a la seva riquesa. I si tenen més influència que tu o que jo, això significa que la democràcia està fallant. Les lleis que obtenen d'aquesta forma no tenen autoritat moral, només la capacitat de fer mal.

Richard Stallman

Fins a la dècada dels 90 del segle XX, els esforços en desenvolupament de les TIC van estar centrats en el camp del maquinari (hardware). Els principals agents d'aquest desenvolupament van ser el MIT i l'empresa IBM. A la seva ombra van desenvolupar-se altres projectes empresarials d'envergadura menor però igualment importants, com Apple, Microsoft, Intel i un llarg etcètera. Cal destacar que la implicació dels governs dels EUA en aquest desenvolupament va ser fonamental, tant a través del mateix MIT com del proteccionisme exercit sobre aquestes empreses de manera estratègica.

Actualment, assolits uns mínims admissibles de rendiment en el maquinari, el programari (software) s'ha convertit en la principal prioritat de les empreses de tecnologia.

Des de la dècada dels 60, el MIT, en col·laboració amb l'empresa AT & Bell havien creat UNIX, el primer sistema operatiu multi tasca i multi usuari. Sobre aquella base van començar a desenvolupar-se diferents versions del SO UNIX, algunes comercials i altres d’iniciativa pública. UNIX era una base perfecta per al desenvolupament de tota mena de software, tal com ha demostrat l'empresa Apple amb el seu MAC OS X.

No obstant això, la major part de les computadores del món executen un programari de l'empresa Microsoft, el popular Windows. A mitjans dels 80, els acords comercials de IBM amb Microsoft van permetre l'execució de tàctiques monopolístiques que possibilitaren a Bill Gates comercialitzar Windows sense donar oportunitat a la lliure competència, instal·lat de sèrie en el maquinari de les principals empreses acobladores. El 1987, Microsoft publica Windows 3.0, la versió que popularitzà la informàtica domèstica als països occidentals.

Les empreses de programari, amb Microsoft al capdavant, han emprat totes les eines a l'abast per protegir la propietat intel·lectual dels seus programes informàtics, amb l'objectiu d'impedir l'accés al codi font dels seus programes i dificultar a la competència desenvolupar productes similars, no lliurant el codi font de l'aplicació i utilitzant mecanismes legals de defensa de la propietat intel·lectual com ara el Copyright o les patents de programari. A aquest programari se l'anomena programari propietari, en contraposició al codi obert o programari lliure.

Durant els 80, Richard Stallman, hacker, ideòleg i activista del moviment Open Source, desenvolupa el projecte GNU, basat en UNIX, un conjunt de llibreries de software per a aquest sistema operatiu. El 1985 participa en la creació de la Free Software Foundation, en defensa del Copyleft. El 1991, l'enginyer finlandès Linus Torvalds crea GNU/Linux, un nucli similar a UNIX a partir de la versió GNU d'Stallman. En ser de codi obert, GNU/Linux permet que qualsevol programador pugui modificar el codi del sistema per millorar-lo o adaptar-lo a les seves necessitats. Comencen a organitzar-se comunitats de desenvolupament de GNU/Linux que donaran lloc a diferents distribucions del sistema operatiu.

Programari lliure o software lliure es refereix al programari que es pot distribuir, utilitzar i modificar lliurement. En general, es pot dir que un programa és lliure si permet les quatre llibertats definides per la Free Software Foundation:

- La llibertat d'executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0)
- La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1)
- L'accés al codi font és un requisit
- La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2)
- La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se'n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l'accés al codi font és un requisit.

Entre els desenvolupadors de programari lliure podem diferenciar clarament tres grups:

- Projectes promoguts per empreses, com Sun Microsystems, la fundació Mozilla o Ximian
- Projectes promoguts des d'universitats, algunes vegades amb finançament d'empreses o del govern. Un dels més representatius és la família de sistemes operatius BSD, concretament NetBSD i FreeBSD desenvolupats a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia
- Projectes promoguts per voluntaris, com, per exemple, Debian, GNU o Abiword, que són desenvolupats per voluntaris de tot el món. La motivació principal dels col·laboradors d'aquest tipus de projectes és pensar que el programari lliure és un bé comú

Les implicacions polítiques del debat sobre el programari lliure o propietari són molt més serioses del que sovint es planteja.

Des d'un punt de vista econòmic, tal com demostren tota mena d'estudis recents, l'ús de programari propietari i llicències d'ús tan restrictives actua de fre en les inversions en investigació i recerca tecnològica. El software propietari encareix de manera alarmant la prestació de tota mena de serveis i l'obtenció de tota mena de recursos, afegeix traves burocràtiques al comerç i el desenvolupament, contribueix a dificultar l'accés a les TIC a les classes més pobres i representa una sobrecàrrega injustificada de costos econòmics, tant a les administracions públiques, com a les empreses privades, i també als usuaris i usuàries privats.

De manera més concreta, l’extensió del programari propietari de Microsoft representa també una amenaça a la seguretat de la informació a tots els nivells. La pèssima enginyeria de Windows el converteix en l'únic sistema operatiu vulnerable a la definició estricta d'un virus informàtic: la que no sol·licita de cap intervenció de l'usuari per a permetre que el control del maquinari quedi a disposició de l'atacant. Ni els sistemes operatius basats en UNIX ni els que es basen en GNU/Linux són vulnerables a tal nivell. El fet que Windows estigui instal·lat en la major part de les computadores del planeta constitueix un risc per a la seguretat de la informació, fet que resulta realment preocupant quan ens referim a la informació que gestionen les administracions públiques.

Microsoft és una poderosa corporació amb ramificacions d'interessos en molts sectors productius que s'ha imposat a la pràctica com un monopoli. La major part de les computadores del món depenen del seu programari, té una influència desmesurada sobre tots els sectors de la societat, és una part imprescindible de la comunicació de tota la informació que circula,i, com a empresa privada, no està subjecte a cap control democràtic efectiu. Les polítiques de Microsoft per a impedir l'acord d'uns estàndards internacionals de formats d'arxiu digital i imposar els seus formats privats de pagament han estat agressives i han dificultat el desenvolupament d'Internet.

Un cas diferent en el món dels sistemes operatius és el que constitueix la Corporació Apple com a empresa líder de la indústria tecnològica en matèria d'innovació i recerca en l'àmbit del programari i les interfícies de comunicació amb l'usuari. Amb un programari basat en UNIX, Apple té un mercat reduït però molt sòlid, amb productes dirigits a les elits econòmiques i les avantguardes professionals que és de referència per a comprendre l'evolució immediata de les TIC. Malgrat treballar en bona mesura amb codi obert i ser, amb Google, una de les principals empreses defensores dels estàndards oberts en els formats d'arxiu, Apple és també una Corporació privada que comercialitza un sistema propietari tancat i molt restrictiu, ja que el seu programari només pot executar-se legalment a les seves computadores.

En resum, l'única alternativa real en programari lliure als problemes que origina el programari propietari és GNU/Linux. L'ús de programari lliure és una qüestió política. L'ús de GNU/Linux com a Sistema Operatiu, en qualsevol de les seves distribucions, és una qüestió estratègica. Ho és tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. Ho és des d'un punt de vista ètic, humanista i solidari, per a garantir la seguretat de la informació i la llibertat d'ús de la tecnologia, la Neutralitat Tecnològica, per a afavorir l'accés a les TIC dels més febles i per a permetre el progrés social. L'expressió Neutralitat Tecnològica s'utilitza preferentment per descriure l'actitud que s'espera per part de les Administracions Públiques en relació amb els seus proveïdors, sobretot tractant-se de proveïdors de béns i serveis informàtics. La Neutralitat Tecnològica és en definitiva la vindicació fonamental que exigeix que l'administració pública aposti de manera activa pel programari lliure, els estàndards oberts com a única garantia de la transparència que li és exigible.

Malgrat tot, les computadores són només una petita part de les TIC, un engranatge fonamental, però no l'únic, de l'actual fase de desenvolupament tecnològic del capitalisme.

En el proper article analitzarem l’altre element imprescindible d’aquest desplegament tècnic: les Xarxes de Telecomunicacions.

Conferència sobre el Fet Nacional Català

noreply@blogger.com (Comunistes de Catalunya) — Mon, 01 Jan 2007 17:27:00 +0000

CONFERÈNCIA SOBRE EL FET NACIONAL DEL PCC
Barcelona, 7 i 8 de 1999

La Conferència sobre el fet nacional era una necessitat des de fa temps. Es tracta de donar respostes a les necessitats de les persones en una nova situació.

Plantejar nous enfocaments que ens permetin substituir l'hegemonia del nacionalisme burgès i del neoliberalisme per l'hegemonia de les esquerres.

El fet nacional és una de les categories més complexes que hem d'abordar els comunistes en tot moment per fer real les possibilitats d'avanç del socialisme.

Hem configurat la Conferència com un marc de treball i aprofundiment del pensament comunista en aquesta qüestió. Com un marc d'elaboració d'alternatives en cada àmbit de la societat. Com un marc de desenvolupament de la política i el projecte del Partit. Com un marc de treball i elaboració de tot el Partit.

El document que presentem no és un document tancat. Són unes bases obertes a l'elaboració definitiva. Són un punt de partida, un punt de referència que convida a aprofundir en un major coneixement del nostre poble.

Se situa expressament en el terreny de les idees-força per al seu debat i desenvolupament. S'ha deixat de situar expressament moltes qüestions i s'ha col·locat les que semblen fonamentals per als futurs enfocaments.

Ens situem en tres parts: una més sobre la forma d'entendre el fet nacional, una altra sobre els canvis que s'han donat a Catalunya i la tercera que planteja a grosso modo per on hauríem d'orientar-nos.

Per l'actual hegemonia aclaparadora del nacionalisme burgès, és una tema que suscita passions i, fins i tot, abandonaments. El treball que fem ha de ser un esforç de raonament, d'examen de realitats, de lectures; en definitiva, d'aprofundir possibilitant l'elaboració comuna.

Es tracta de fer un debat d'idees-força en lloc de paraules. Hem fet un esforç de resum per tal que el document sigui curt i exposar les idees més bàsiques per al treball.

Es tracta de fer una gran esforç col·lectiu per tal que ens permeti als comunistes fer la nostra aportació per a una futura Catalunya organitzadora i vertebradora a l'entorn de la classe obrera.

L'exercici d'immersió en les contradictòries situacions que viu el nostre poble permet plantejar, d'una forma real, la construcció nacional de Catalunya des d'una perspectiva de progrés a l'entorn d'una Catalunya democràtica i que visqui en democràcia.

FET NACIONAL. PRIMERA PART

“S’acusa també els comunistes de voler abolir la pàtria, la nacionalitat.

Els obrers no tenen pàtria. No se’ls pot arrabassar allò que no tenen. Ja que el proletariat en primer lloc ha de conquerir el poder polític, elevar-se a la condició de classe nacional, constituir-se en nació, encara és nacional, tot i que de cap manera en el sentit burgès.

L’aïllament nacional i els antagonismes entre els pobles desapareixen de dia en dia amb el desenvolupament de la burgesia, la llibertat de comerç i el mercat mundial, amb la uniformitat de la producció industrial i les condicions d’existència que li corresponen.

El domini del proletariat els farà desaparèixer fins i tot més ràpidament. L’acció comú, com a mínim dels països civilitzats, és una de les primeres condicions de la seva emancipació.

En la mateixa mesura en què sigui abolida l’explotació d’un individu per un altre, serà abolida l’explotació d’una nació per una altra.

Amb la desaparició de l’antagonisme entre les classes a l’interior de les nacions, desapareixerà també l’hostilitat entre les nacions entre si.”

1.- La Nació és un concepte que no es pot considerar al marge del temps i de l’espai, com si hagués existit sempre.
La Nació, com totes les coses, no és eterna ni ha existit sempre. Té un començament, un desenvolupament i, també, tindrà el seu final.

La reflexió sobre el seu inici i desenvolupament ens serveix per comprendre millor la societat i estar en millors condicions per tal de transformar-la. No ens és útil, en canvi, la reflexió sobre el seu final, que no seria més que una especulació innecessària.

2.- La Nació és una categoria històrica que neix a l’època del capitalisme i correspon al creixement de les forces productives, la formació dels mercats i l’establiment i l’afirmació dels drets dels ciutadans, tant individuals com col·lectius, al mateix temps entén el poble com a dipositari de la sobirania.

3.- Al nostre entendre, la nació és la comunitat de ciutadans, lliures i iguals, vertebrats com a formació socioeconòmica específica, les característiques de la qual van canviant segons el desenvolupament i el moment històric tant d’aquesta com del seu entorn.

La construcció nacional entesa com la construcció de la identitat de la formació socioeconòmica que vertebra el poble, és paral·lel i està dialècticament relacionada amb el naixement i formació de les classes modernes en lluita i la construcció de les seves respectives identitats. Aquestes identitats són el resultat d’una llarga evolució històrica que en cada moment adquireix característiques diferents.

No estem parlant, doncs, d’una abstracció ni d’un esperit, sinó d’un col.lectiu estable i específic de ciutadans que estableixen unes relacions socials i convivència per abordar els processos de producció, reproducció i intercanvi com a resultat del desenvolupament de la lluita de classes. La nació és fruit de la voluntat col.lectiva dels ciutadans que la conformen. La sobirania de la nació és al col.lectiu de ciutadans que la constitueixen.

4.- La nació no és un invent de la burgesia. La construcció d’una formació socioeconòmica, de caràcter diferenciador i interclasista amb dinàmica de lluita de classes específica que vertebra el poble no s’inventa. Es va construint en un procés històric, complex, obert inclús a la desaparició, de dinàmica i lluita de classes. Es recolza en els marcs diferenciats d’etapes anteriors. Formació socioeconòmica interclassista diferenciada per abordar els processos de producció i reproducció en general i a la solució de les necessitats col·lectives. En aquest sentit és important entendre i comprendre el sentiment de pertinença, d’estabilitat i cohesió diferenciada que s’expressa a cada moment històric d’una forma diferent segons la direcció dels processos. Tot això en un context geogràfic, històric, idiomàtic, econòmic-social i de relacions culturals i que al mateix temps esdevenen elements que caracteritzen.

5.- Un element fonamental a tenir en compte en la construcció nacional és el de la direcció política del procés que té a veure amb la comprensió del fenomen de construcció de l’hegemonia d’una classe sobre el conjunt, entesa aquesta com el domini i la direcció intel·lectual-moral del procés, aconseguint un grau elevat de consens fins a l’extrem d’apropiar-se del discurs nacional i identificar-lo amb els seus interessos.

Aquest és un element central per tal de comprendre el caràcter del poder que possibilita el retrocés conservador de la societat o l’evolució i transformació progressista de la societat.

L’hegemonia de la classe en relació a la formació social interclassista que vertebra el poble permet a la ideologia desenvolupada per la classe dominant, en un moment històric, donar cohesió a la nació.

El simplisme reduccionista, el cosmopolitisme mal entès que es desarrela de la realitat nacional, l’internacionalisme abstracte que algunes vegades amaga el nacionalisme de les nacions grans en la seva relació amb les nacions petites. Aquests universalismes abstractes fan que des de l’esquerra es menyspreïn conceptes tan essencials com el de l’hegemonia, identitat, cohesió, poder a l’hora d’analitzar les relacions socials mantenint les classes subalternes catalanes dividides i a la defensiva, al mateix temps les incapacita per esdevenir classe nacional: amb un projecte nacional propi i alternatiu.

6.- S’han desenvolupat visions essencialistes sobre la nació que no compartim, basades en l’ètnia, la raça o la sang.
Aquestes es corresponen amb concepcions xenòfobes i racistes. Renuncien a analitzar les relacions socials com a element fonamental del procés. Tenim experiències històriques negatives que han aprofundit en l’antagonisme entre les nacions, s’han utilitzat per a guerres amb rerefons d’interès de classe i amb base per a justificar l’extermini d’una part de la humanitat.

7.- La identitat nacional es pot concebre i plantejar-se de dues maneres: com a voluntat de ser o com a identitat cultural. La primera és una concepció oberta, la segona és tancada. La primera és una identitat capaç d’evolucionar en l’esdevenidor històric, la segona oblida que aquests signes d’identificació són ells mateixos històrics, han nascut d’una evolució, poden canviar, desaparèixer o recuperar-se al mateix temps. Aquesta última concepció no està oberta al pluriculturalisme de la nostra societat catalana.

8.- Una nació té un idioma, que pot ser també de diverses nacions. Hem de distingir entre l’idioma nacional i altres idiomes que s’utilitzen en les relacions de producció i reproducció, fet potenciat pels processos d’internacionalització i migracions.
Alguns pretenen que l’idioma sigui l’element definitori del fet nacional. Per a nosaltres és un dels elements característics, però no el fonamental. Pot ser que alguns moments se situï en primer terme, però per a nosaltres és el perfil socioeconòmic el definitori.

9.- Qualsevol agrupament específic de persones que estableixen relacions socials i de convivència ho fan en un marc territorial. La nació està col·locada en una àrea geogràfica, és a dir, un territori. El territori i la relació que estableix amb la comunitat de ciutadans és un dels elements característics de la nació.

Algunes concepcions essencialistes situen el territori com a element definidor fonamental de la nació. Es correspon amb una posició territorialista que nosaltres no compartim.

10.- Els diversos fets nacionals com a formacions històriques concretes no permeten anàlisis homogènies. Les experiències i les seves formes de construcció nacional són molt diferents, sobre tot entre unes i altres parts del món.

11.- L’Estat i la nació són coses diferents. Es corresponen a dues categories diferents. Històricament, la creació dels Estats és anterior a la formació de les nacions i seguint processos diferents. Al mateix temps, hi ha i hi ha hagut diferents característiques d’Estat.

L’Estat no és un atribut característic de la nació. Hi ha moltes nacions sense Estat propi. Una nació pot tenir Estat propi o pertànyer a un Estat plurinacional.

Al mateix temps, manifestem que qualsevol nació té dret, si així ho desitja, a tenir el seu Estat propi.

12.- En un món internacionalitzat, interrelacionat i interdependent com l’actual, la independència i la sobirania nacional d’una Nació no s’han de mesurar per la constitució d’un Estat propi o la pertinença a un Estat plurinacional. El que defineix la seva independència i sobirania és el caràcter voluntari i no forçat de la seva decisió o solució. Moltes nacions amb Estat propi es troben dominades per altres nacions i els seus Estats imperialistes.

Alguns consideren que l’autogovern és per naturalesa l’aspiració de qualsevol Nació. Aquest concepte es basa en la idea que la nació existeix per necessitat des de sempre. L’autogovern és un objectiu que decideix el Bloc social per a la consecució dels seus interessos, en el nostre cas per una qüestió d’aprofundiment democràtic. L’autogovern no és un desig natural de la nació, com tampoc ho és el ser oprimida o bé oprimir una altra nació.

13.- El dret a l’autodeterminació de la Nació, és a dir, la seva capacitat de decidir voluntàriament a cada instant el seu futur, és un dret inalienable de les nacions i els pobles del planeta; un dret col·lectiu i expressió de la democràcia.
No és un dret que s’exerceixi un sol cop i s’identifiqui a un sol referèndum en la seva història, és un dret que pot exercir-se en qualsevol moment quan la nació ho decideixi.

El reconeixement del dret a l’autodeterminació fins a la separació i la defensa comú de la independència, són les bases sòlides que garanteixen la unió voluntària o el reconeixement mutu de la personalitat nacional entre les nacions del món i especialment entre les nacions agrupades en un Estat plurinacional.

14.- En el procés històric hem vist que als Estats plurinacionals de tendència unitarista (en els quals la integració o la forma d’integració és imposada), l’Estat apareix com a expressió del domini d’una de les classes dominants, i també com a expressió del domini d’una de les nacions. Els “problemes nacionals” s’enverinen i apareixen en forma d’enfrontament entre els pobles a causa de la lluita que hi ha entre les classes dominants de les diferents nacions, que al seu torn formen part del bloc dominant comú. Per a nosaltres és important saber distingir l’interès de la nació i l’interès de les classes dominants. La lluita entre nacions d’Estats diferents, que inclús ha produït la primera i segona guerres mundials, són l’expressió de la lluita que existeix entre les classes dominants d’ambdues nacions en les que una d’elles pretén dominar l’altra apareixent aquest fenomen com a domini d’una de les nacions.

15.- Una de les característiques del segle XX ha estat el desenvolupament dels processos d’alliberament dels diferents pobles i nacions del món del domini colonial dels imperis. En aquesta primera etapa de l’imperialisme, les classes dominants de l’imperi exercien el seu domini també mitjançant una de les nacions com a dominant de les altres.

16.- En un Estat plurinacional, unitarista o no, de constitució obligada o voluntària, la lluita de classes s’expressa en dos marcs diferenciats, amb cert nivell d’autonomia, i interrelacionats: el de cadascuna de les nacions que el composen i el de la comunitat de nacions.

17.- Alguns corrents d’esquerres volen presentar el reconeixement del fet nacional i la defensa dels drets nacionals com a antagònics a l’internacionalisme.

Si els treballadors volen el poder polític i transformar la societat, hauran d’esdevenir classe i elevar-se a condició de classe nacional, constituir-se com a nació. La seva concepció internacionalista li permetrà fer-ho en cooperació amb d’altres nacions, en col·laboració, sense antagonismes, solidàriament, en lloc de fer-ho “en front a altres nacions”, fent desaparèixer l’aïllament nacional i els falsos antagonismes entre els pobles. Per a nosaltres, construcció nacional des de la perspectiva de progrés i internacionalisme són complementaris i interrelacionats.

Contraposar els dos conceptes i optar per un d’ells front l’altre és optar per la subordinació a les classes dominants.

18.- Per als comunistes, els procés de construcció d’una nova societat de caràcter socialista està estretament lligat al desenvolupament de la democràcia política, econòmica, social i cultural. En aquest procés, transformacions socials i econòmiques i emancipació nacional estan íntimament lligades. En cada moment, aquesta relació adopta formes concretes segons el moment històric.

19.- La democràcia és una forma de viure incompatible amb l’explotació dels éssers humans, amb l’alienació, amb l’organització capitalista de l’economia, amb la separació liberal del públic i el privat, amb la invisibilitat de la dona i de la infantesa.

La democràcia és la forma i el contingut de l’exercici del poder i no de l’accés al poder.

En aquest sentit, la construcció nacional ha d’entendre’s com un dret col·lectiu, com una qüestió de democràcia i ciutadania i de drets fonamentals.

Els drets nacionals, per a nosaltres, no són únicament aquells com per exemple el dret a l’autodeterminació, el dret a la cultura, el dret a la llengua pròpia, propis de les relacions entre nacions. També entenem com a drets nacionals els que en la construcció nacional han de quedar resolts i que tenen a veure amb els drets individuals de les persones i col·lectius. Especialment importants són els drets nacionals que es desprenen del dret a la vida com són el dret al treball, el dret a la sanitat pública, el dret a l’escola pública i de qualitat, el dret a l’habitatge, etc.

20.- Catalunya ha esdevingut Nació com a resultat d’una llarga evolució històrica iniciada fa tres segles.

Alguns consideren que Catalunya és nació des de sempre, altres des dels segles IX-X. Nosaltres considerem que es correspon a l’etapa de construcció del capitalisme.

És ben cert que la construcció de la nació catalana està lligada a l’existència, en períodes anteriors al capitalisme, d’una nacionalitat històrica, a un desenvolupament propi i diferenciat de les forces productives en un moment donat, a la conformació d’una dinàmica i lluita de classes específica, en la lluita per uns drets ciutadans, de l’existència d’una llengua pròpia, d’un territori; però especialment per la forma com s’ha donat la revolució burgesa a Espanya i la construcció de l’Estat capitalista espanyol.

La nacionalitat posseeix ja alguns trets característics que li eren necessaris a la nació. La nacionalitat és ja una comunitat humana formada històricament amb llengua i territori comuns, però la base econòmica és encara molt feble.
El caràcter dels lligams econòmics i socials en la nacionalitat anterior no està el suficientment desenvolupat per assegurar l’estabilitat d’aquesta comunitat. És l’època en què ciutats i territoris, amb la seva gent, passen d’un rei o senyor a un altre per herència, dot, compra, donació, conquesta...

La nacionalitat no esdevé sempre necessàriament una nació. Les nacionalitats es poden descomposar en diverses nacions o quedar absorbides i formar part d’una altra nació en construcció.

21.- Hem dit que ha estat fonamental en la constitució de Catalunya com a nació la forma en què s’ha realitzat el pas del feudalisme al capitalisme, així com el tipus d’Estat capitalista que s’ha constituït a Espanya.

La revolució burgesa a Espanya es dóna amb el domini de l’oligarquia terratinent i financera, situant les burgesies en situació subordinada. La confrontació de dues formes d’entendre els processos condueix a processos d’industrialització i acumulació desiguals. Es construeix un Estat centralitzat i unitarista amb el predomini d’una de les nacions sobre altres sense mitjançar processos de fusió.

En aquest procés, al qual hi contribueixen altres elements que hem assenyalat anteriorment, es consolida la conformació de la nació catalana.

22.- És en aquest procés de consolidació del capitalisme a Espanya, amb les seves característiques concretes, on es van conformant les classes socials específiques a Catalunya, la seva formació social, que en cada moment històric tindran les seves característiques pròpies.

23.- El procés de lluita entre les classes dominants per la caracterització capitalista d’Espanya i en especial del seu Estat, mobilitza els ciutadans catalans segons la seva situació diferenciada, donant cada cop més cohesió a la formació social catalana, cohesió suficient per a la decisiva formació de la nació catalana.

La Catalunya moderna s’ha forjat, doncs, sobre el suport d’uns elements històrics que la configuren com a nació (llengua, espai econòmic específic, psicologia col.lectiva, passat històric, políticament diferenciat, base territorial, etc. Però allò que li ha donat una configuració moderna, allò que ha donat a aquests elements la cohesió actual, ha estat el joc recíproc de dos elements.
Primerament, la topada de les diferents classes socials catalanes amb l’Estat centralista i burocràtic, topada que no ha afectat igualment a totes les classes socials catalanes. Només cal recordar- com hem dit abans- que un sector important de la burgesia catalana ha tendit sempre al compromís amb aquesta oligarquia i ha acabat integrant-s’hi, traient els iteresos nacionals de Catalunya en moments tan decisius com el 1917, el 1932 i el 1936.

Segonament, la lluita de classes a l’interior de Catalunya, la qual s’ha expressat històricament com una lluita per l’hegemonia política i ideològica i ha donat lloc a l’aparició de corrents diversos dins el moviment nacional català, és a dir, diversos catalanismes.

És cert que la gran burgesia catalana, a partir de finals del segle XIX, va formular per primera vegada –a través de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba- un programa polític basat en la singularitat política, cultural i econòmica de la societat catalana, que feia d’aquesta burgesia la classe capdavantera del moviment nacional català. Però si la Lliga va poder reunir una gran força és precisament perquè el catalanisme no era patrimoni exlusiu de la burgesia, sinó un sentiment molt generalitzat en totes les classes i capes socials.

El catalanisme polític s’ha caracteritzat en cada moment segons la situació històrica i la fracció de classe que dirigeix el procés. És a dir, la lluita de classes propicia diferents concepcions del catalanisme polític.

És en aquesta etapa que es conforma una classe obrera important com a element de pressió constant per a la burgesia, intervenint també en els processos amb posicions diverses segons el moment històric.

24.- Hem vist com la formació social de Catalunya ha estat dirigit per la gran burgesia, per la mitjana i petita burgesia. Han demostrat ser forces incapaces per a conduir a la plena realització de la seva emancipació i molt lluny de la realització de les transformacions socioeconòmiques necessàries per a un avenç civilitzatori.

La classe obrera, en aquest llarg procés històric, ha estat debatent-se entre la comprensió i incomprensió de l’essència del fet nacional. Aquesta situació la va fer anar en alguns moments a remolc del domini de les altres classes en relació a aquesta qüestió. La importància de la classe obrera en el període franquista la col.loca capdavantera, la mobilització contra l’explotació estretament lligada a la lluita per la democràcia i els drets nacionals.

25.- El franquisme, com a producte de la coalició de l’oligarquia financera, l’aristocràcia terratinent i algunes fraccions de la gran burgesia basca i catalana serveix per assegurar un període d’acumulació front al creixent moviment obrer i democràtic, en el marc d’un Estat feixista.

El mòbil va ser assegurar als monopolis l’obtenció del màxim benefici explotant la classe obrera, als pagesos i les capes mitjanes. Per a això li va ser necessària la creació d’un enorme aparell burocràtic per regular la vida econòmica i social mantenint una gran màquina militar i repressiva; amb expressió d’un Estat ultracentralista i burocràtic que es va traduir en l’abolició de les llibertats fonamentals, incloses les llibertats nacionals dels pobles gallec, basc i català; fins a l’extrem de la prohibició de la utilització de les llengües respectives i crear un enfrontament entre les diverses realitats espanyoles en forma de domini d’una nació en relació a altres.

En aquest període es dóna la circumstància històrica d’un desenvolupament de les forces productives sense precedents amb amplis processos d’industrialització d’Espanya en el seu conjunt. Es produeix a Catalunya un desenvolupament diferencial.
L’emigració important dels anys 60 en el marc del franquisme no dilueix el fet nacional sinó que li dóna un nou impuls com a element fonamental de la democratització.

26.- Va ser important l’aportació del PSUC i altres forces d’esquerres, que per primera vegada possibilita que la classe obrera no situï la qüestió entre “el català” i “el castellà” sinó entre “democràcia” i “reacció”. Com important va ser l’aportació per al catalanisme polític de progrés dels criteris i continguts que el PSUC en el seu moment va definir del catalanisme popular: és català el qui viu i treballa a Catalunya. Aquest encertat plantejament va permetre la mobilització de la classe obrera en aquest període i va constituir el nucli de l’articulació del sindicat nacional i de classe, que seria la CONC.

27.- El fet nacional català és una realitat, no és un problema.

El problema és com adaptem l’Estat espanyol a les realitats i avancem en la seva democratització per una banda i, per l’altra, com se substitueix l’hegemonia del nacionalisme burgès per l’hegemonia de les esquerres en la direcció de la política de procés de construcció nacional. El problema és el lloc de Catalunya i Espanya a Europa i una altra construcció plenament democràtica.
L’Estat espanyol a aquestes alçades del procés històric i des d’una posició democràtica ha d’adaptar-se a la realitat plurinacional que s’ha afermat en aquest procés. Fer-ho amb urgència si es vol abordar en bones condicions una altra construcció d’Europa.
Comença a ser necessària la comprensió d’Espanya com a comunitat de nacions.

És urgent plantejar des d’una posició democràtica el desenvolupament democràtic d’una altra construcció d’Europa i que aquesta contempli les realitats nacionals en la seva vertebració.

La construcció nacional de Catalunya, amb l’hegemonia del nacionalisme burgès, conté contradiccions insolubles i negatives per als ciutadans de Catalunya. Avui cal abordar la construcció nacional de Catalunya des de la posició de progrés i tenint en compte el donar solució a les realitats concretes en el terreny social, econòmic i polític, en exercici del dret a la vida i la democràcia.

En aquest sentit cal un projecte nacional i de classe amb un programa d’esquerres que sigui expressió política del Front d’Esquerres. Axímateix és imprescindible la mobilització i organització unitària dels treballadors i treballadores, i un Partit Comunista, de classe i nacional, que sigui útil per donar vertebració i impuls. La unitat dels comunistes és necessària per a un Partit Comunista a l’alçada d’aquests reptes.

FET NACIONAL. SEGONA PART

“L’hegemonia del nacionalisme burgès ha col·locat Catalunya sota els efectes més negatius del neoliberalisme”.

28.- Si al franquisme es van produir canvis en relació a les estructures econòmiques i socials, a la primera transició podem afirmar que s’ha produït canvis de llarg abast en les estructures de producció i reproducció, de manera que som davant d’un escenari totalment nou a Catalunya, també a Espanya i a nivell internacional. Un escenari nou per a la construcció nacional de Catalunya.

29.- A aquest període li correspon una acceleració definitiva en la internacionalització i mundialització dels processos productius; avenç del pensament únic; la supremacia del lliure mercat front la regulació del mercat; la desregulació del capital i del mercat de treball; l’abandonament del públic per la supremacia del privat; la competència substituïda per la competitivitat; període de retrocés de les conquestes socials de 200 anys de lluita del moviment obrer; concentració financera en pocs i extensió de la misèria i la pobresa; d’avenços tecnològics i científics i al mateix temps contradictòriament d’extensió de les malalties.

S’observa més clarament la manca d’interès per aturar el col·lapse ecològic. Període de retrocés de la democràcia on les multinacionals son els veritables Estats els que intervenen per damunt dels Estats; període d’hegemonia del neoliberalisme.
Al mateix temps, malgrat la crisi, s’obre un procés de recomposició i recuperació per a les forces comunistes al planeta.
El sistema és incapaç de resoldre les seves pròpies contradiccions.

30.- Hem vist com la reestructuració econòmica i social d’Espanya ve condicionada pel tipus de procés de construcció de la Unió Europea, que es realitza sota el paraigua de polítiques neoliberals.

Espanya s’ha desindustrialitzat, i el que resta s’ha concentrat en zones molt específiques. No s’han assumit nous fronts de producció. Les multinacionals han comprat per mantenir el mercat i desmantellar la producció. Les polítiques econòmiques i socials s’han dirigit més a reordenar els grans paràmetres de l’economia a costa de desregular el treball, amb nous marcs de relació laboral i retrocessos en les conquestes socials; l’exteriorització dels serveis d’empresa amb treball precaritzat, al mateix temps que han augmentat els accidents laborals.

Actualment, la Unió Europea harmonitza totes les polítiques sectorials de caràcter econòmic i social.

S’han cedit altes cotes de sobirania i competències. Culminada la unió monetària, s’inicia el debat sobre la unió política. Aquesta qüestió estarà a debat durant els propers anys. Partim d’un dèficit democràtic a les institucions actuals i en la forma d’entendre la Unió Europea.

31.- Davant d’aquesta situació, alguns sectors d’esquerres plantegen que el fet nacional ha deixat d’existir o no té raó de ser. Alguns plantegen que es Espanya qui està cridada a jugar el paper com a única negociadora del procés europeu. Altres plantegen que la internacionalització difumina el fet nacional. Altres plantegen que durant el franquisme tenia raó de ser i que ara en democràcia ja no té raó de ser.

Precisament en el període de la mundialització de la producció i reproducció, el fet nacional s’enforteix com a contrapunt per a la defensa del dret a la vida i l’aprofundiment democràtic. Com s’enforteix la necessitat d’una millor vertebració de la classe obrera.

El fet nacional té un nou escenari si tenim en compte els canvis substancials realitzats a les estructures econòmiques i socials de Catalunya en aquest darrer període.
La construcció nacional ha de realitzar-se amb nous paràmetres si tenim en compte que en aquesta primera transició es van homogeneïtzant estructures econòmiques i socials a Espanya; si tenim en compte la major relació d’aquestes amb el procés europeu; si tenim en compte els canvis en el bloc dominant entre oligarquia i burgesia obligats per abordar els processos de la Unió Europea; si observem el grau d’implicació internacional de la burgesia catalana; si observem els canvis de caracterització de la classe obrera i les seves noves necessitats; si tenim en compte el paper de Catalunya en el procés europeu i mediterrani; si tenim en compte l’amplitud i característiques del bloc social actual, fruit dels canvis d’estructura econòmica i social; tot això en el procés d’internacionalització anteriorment expressat.

En aquest escenari, la construcció nacional de Catalunya sota l’hegemonia del nacionalisme burgès té les seves limitacions i contradiccions que no afavoreixen a la majoria de ciutadans de Catalunya. Per això és important plantejar-nos la construcció nacional entorn a la classe obrera.

32.- Al franquisme, la burgesia catalana per una banda i el PSUC per una altra van mantenir dues concepcions diferents sobre el fet nacional. El PSUC, junt amb altres forces d’esquerra, va jugar un paper important com a vertebrador del fet nacional front al franquisme, situant-lo en el terreny que li correspon: la democràcia i la lluita contra la explotació. El fet nacional és una qüestió de democràcia.

A la primera transició, la crisi de les esquerres en relació a la seva incapacitat de situar-se front als canvis produïts, les situen a la defensiva i, en especial, en relació al fet nacional. Es produeix un estancament de les esquerres en la seva capacitat de prendre la iniciativa sobre el fet nacional.

En aquesta situació, el nacionalisme burgès a Catalunya així com el nacionalisme espanyol guanyen terreny i se situen a l’ofensiva sota el paraigua del neoliberalisme.

Aquest estancament de l’esquerra, junt amb canvi en les relacions laborals, l’augment de l’atur, la precarietat i el retrocés de les conquestes socials col·loquen una part de treballadors en situació de desconcert en relació a la necessitat de la construcció nacional de Catalunya i les seves característiques.

33.- A Catalunya, la dificultat de les esquerres en comprendre els canvis i en caracteritzar el fet nacional, en alguns casos negant la seva existència, possibilita que el nacionalisme burgès hegemonitzi el fet nacional.

Això ha creat la confusió en alguns sectors de treballadors fins a l’extrem d’identificar el fet nacional amb la burgesia, inclús en alguns casos Catalunya amb aquesta burgesia.

Al llarg de la història, igual com s’ha desenvolupat lluita de classes a Catalunya i a Espanya, s’han desenvolupat dues posicions del catalanisme polític en relació a Catalunya i Espanya: una que podríem anomenar el catalanisme historicista, nostàlgic, sentimentalista, identitari, amb excursions sovint a l’etnicisme, que es recolza en els valors conservadors del capitalisme, és a dir, el nacionalisme burgès. Una altra, el catalanisme progressista i popular que s’ha recolzat en realitats socials i econòmiques, basada en l’aprofundiment democràtic i en la concepció de ciutadania: és català el que viu i treballa a Catalunya. Aquesta darrera és molt plural perquè les esquerres a Catalunya són plurals.

El catalanisme progressista i popular no es distingeix per la seva actitud nacionalista, tot i que en participin els nacionalistes d’esquerres, sinó per identificar un projecte nacional de caràcter progressista que sigui capaç de realitzar Catalunya en termes de reivindicació social, política i econòmica concreta i real.

La incapacitat de les esquerres possibilita l’avenç del nacionalisme burgès.

34.- En aquesta primera transició, una part important de l’empresariat català va vendre les seves empreses a les multinacionals per tal que aquestes desmantellessin i es quedessin amb la part comercial, és a dir, el mercat. El flux econòmic producte d’aquesta operació passa a formar part del capital financer, especulatiu o rendista segons el cas. A Catalunya, l’entrada de capital estranger ha estat considerable. Les grans empreses catalanes han quedat reduïdes a un cercle molt petit de famílies, algunes d’elles de darrera hora. El sector financer queda reduït al Banc de Sabadell. La Caixa, apareix amb força com un instrument que utilitza la burgesia per poder amb l’estalvi popular participar en el repartiment dels béns públics privatitzats a nivell espanyol i internacional. Pels processos d’exteriorització dels serveis industrials i tecnològics de les empreses més grans entre altres qüestions, la petita i mitjana empresa ha crescut en molt d’una forma espectacular. Aquesta té una mitjana de 17 treballadors per unitat. La forma de relació laboral com el treballador autònom s’ha desenvolupat també d’una forma espectacular. El predominant, junt amb les multinacionals que operen a Catalunya, és la petita i mitjana empresa. Gran part d’elles d’una forma o una altra orientades a l’activitat europea.

S’han modificat els sectors fonamentals: del tèxtil i metall s’ha passat a la química, metall, electrònica, construcció, hostalera, serveis i alimentació, i poca agricultura. Contradictòriament, amb poca inversió d’I+D.

Per primer cop apareix una implantació territorial bastant homogènia de la indústria i els serveis a Catalunya, que opera com a vertebrador del concepte Catalunya Ciutat, que té conseqüències en l’ampliació per al bloc social, ampliant-lo al llarg del territori i més sectors de la societat.

En aquest procés s’ha expressat una gran mobilitat de les classes burgeses, amb una total integració d’implicació internacional dins de les seves possibilitats. La construcció de la unitat europea implica un replantejament de tal manera que obliga a plantejar-se la relació de l’Estat espanyol i el nou Estat europeu i la nova divisió social del territori europeu junt amb altres qüestions. La qual cosa obliga a replantejar-se les relacions entre oligarquia i burgesia en el bloc dominant actual buscant objectius unitaris en relació a la construcció de la Unió Europea i donar solució a problemes antics que té aquesta comunitat de nacions que és Espanya. Exemple d’això són les col·laboracions en governs centrals que no hem d’entendre com a conjunturals, propiciat per la democràcia cristiana.

35.- L’ampliació en quantitat i qualitat de l’empresa mitjana i petita, és un element fonamental de l’estructura econòmica de Catalunya. Aquests canvis, junt amb els canvis esdevinguts entre els treballadors, professionals, autònoms i del camp han ampliat el bloc social hegemonitzat per la burgesia.

36.- Les polítiques econòmiques i socials, la crisi del fordisme, els canvis de l’estructura econòmica, els processos d’urbanització, el canvi de relacions laborals, els processos d’internacionalització han produït un canvi en la caracterització i necessitats de la classe obrera de caràcter molt contradictori. Al mateix temps propicia l’ampliació del bloc social per una part de treballadors autònoms i tècnics.

Han augmentat els treballadors tècnics en relació als manuals. Els treballadors del saber passen a jugar un paper central a la classe obrera, amb el que això comporta en relació a la dinàmica del bloc social. S’han invertit les proporcions que fins fa quinze anys es remenaven. S’expressa una fracturació entre autònoms, fixos i precaris o a temps parcial. El sector fonamental és el dels serveis. Es va institucionalitzant la mobilitat i la precarietat. Per altra banda, ha augmentat el sector que té accés al control del saber. Noves mentalitats i necessitats s’han desenvolupat.

L’envelliment de la població junt amb les polítiques econòmiques i socials malgrat l’amplitud de les prejubilacions i fonamentalment per les polítiques socioeconòmiques de tipus neoliberal, dificulten l’accés al treball d’una part important de joves que accedeixen a la seva primera feina als 30 anys. Precarització i atur estructural col·loquen la joventut en situació de marginació. Contradictòriament, els joves tenen una relació més gran amb Europa, especialment els universitaris que participen en el mercat com a treballadors tècnics.

Es consolida la dualització del mercat laboral.

Es consolida la pobresa, no únicament en relació a les famílies que perceben menys del sou mínim. Actualment augmenta la proporció dels que no tenen ingressos.

La tendència, mentre sigui hegemònica una política neoliberal, és la consolidació de la societat dels 2/3.
La dona, que si bé és cert ha augmentat la seva presència en els darrers períodes, especialment en aquest segment de treballadores del saber, veu frenades les seves possibilitats a causa de la potenciació del paper tradicional que ha jugat la família a Catalunya com a estructurant de necessitats, del bloc històric i inclús com a reequilibri en la precarització i la pobresa, és a dir, una visió conservadora de la família, de la societat i dels ciutadans.

Això comporta, en un marc contradictori, noves necessitats, comportament i caracterització de la classe obrera molt desarticulada.

37.- La pagesia ha millorat la seva capacitat productiva amb majors bases estructurals i de serveis però amb fortes contradiccions amb el tipus de construcció de la Unió Europea. En especial, el tractament econòmic que la Unió Europea realitza de l’agricultura espanyola és completament negatiu.

38.- Catalunya està destinada a rebre en trànsit a Europa Central milions de nordafricans en aquests propers deu anys. Això plantejarà problemàtica de mercat de treball, de plurilingüisme i multiculturalitat, d’integració, i serà expressió un cop més d’una de les característiques històriques de Catalunya com d’encreuament d’ètnies, de mestissatge i integració.

39.- En aquest procés apareix el fenomen del consum dels serveis públics com a un dels vertebradors d’aquesta societat dels dos terços. La qualitat de vida pren més importància que problemàtiques del treball anteriorment valorades com a objectius. En l’esquema de valors canvia i, per exemple, el treball passa a ser element instrumental per a un objectiu que és la vida digna.

40.- El bloc social apareix amb tota l’amplitud de mitjana i petita empresa, treballador tècnic, agricultor, autònom, etc., que va vertebrant consciència de necessitats col·lectives front la internacionalització, front la forma en què es fan les coses a Espanya i front a la forma actual de construcció de la Unitat Europea; que objectivament té problemes amb la política econòmica i social de tipus neoliberal de la burgesia; que reclama la necessitat d’un catalanisme de ciutadania basat en les realitats socials i econòmiques i no sentimentalismes i nostàlgies; que té dificultats en acceptar la situació de pobresa, tot i que ha assimilat la institucionalització de la precarització i la mobilitat, que li preocupa la qualitat de vida, és a dir, el dret a la vida.

41.- Catalunya manté una renda elevada en relació a la comunitat de nacions que és Espanya, però per baixa en relació a la mitjana comunitària. Contradictòriament es pretén que sigui un dels quatre motors, a causa de la seva situació i amplitud de la formació social; ben situada entre els pobles d’Europa i amb molta mobilitat social. Per les relacions històriques desenvolupades amb Espanya i amb l’actual construcció de la Unió Europea, la problemàtica del dèficit fiscal és un element fonamental per entendre les possibilitats de desenvolupament i creixement a Catalunya.

L’actual forma de finançament i model fiscal són regressius.

42.- La política neoliberal de la burgesia catalana ha possibilitat aquesta situació de relacions laborals amb predomini de la precarització i l’atur entre joves i dones.

Està possibilitant, més enllà dels serveis industrials, una entrada de les multinacionals en els serveis públics, una privatització d’aquests serveis públics, allunyant-los del paper social que han de realitzar; sense control popular, al mateix temps són els petits consumidors els qui garanteixen i paguen el servei als grans consumidors.

S’orienta la seguretat social més cap a una concepció assistencial, amb el suport vertebrador de la intervenció privada, més que com el dret a la salut. S’aprofundeix en la sanitat privada en detriment de la qualitat, però especialment en detriment de la preventiva.

Al sector de l’ensenyament, lentament, s’ha orientat la majoria dels recursos públics cap a l’ensenyament privat. Es va desmantellant l’ensenyament de qualitat a la pública. Actualment inclús no únicament està baixant la qualitat, sinó que estan apareixent en la pública escoles de 1a. i de 2a. en un mateix barri. L’escola fa més una funció d’assistència social que de transmissió de coneixements.
Per fenòmens diversos, s’ha disparat la construcció de l’habitatge, així com els seus preus. Cada cop és més difícil l’accés a l’habitatge per a un terç d’aquesta societat.

43.- El gran interès pel nou en el camp del coneixement i la producció que se suscita entre els joves universitaris, possibilita que aquests realitzin projectes, sense suport institucional, amb moltes dificultats i amb precarietat de mitjans, mentre que a altres llocs d’Europa reben suport econòmic d’inversió a compte de l’I+D. Aquí no. Catalunya té energies i capacitats desaprofitades.

44.- En el terreny polític institucional segueix pendent, i amb major urgència pel procés de construcció de la Unió Europea, la resolució del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol que la Constitució espanyola de la transició va deixar en un Estat de les autonomies de caràcter neocentralista. S’obre un període de debat sobre la construcció política de la unitat europea de llarg abast per als ciutadans catalans.
Més enllà de les deficiències en el desenvolupament legislatiu i de la tendència a la supremacia de la democràcia formal front a la participativa, un dels perjudicats d’aquests darrers anys han estat els ajuntaments, és a dir, el poder local. A aquests se’ls ha obligat a intervenir en sectors sense competències, ni recursos ni poder. L’ajuntament com a element fonamental de la subsidiarietat requereix d’un reconeixement. En aquest sentit, la política del nacionalisme burgès ha estat la de convertir la Generalitat en un gran ajuntament, dificultant el desenvolupament municipal tan fonamental per a la democràcia.

45.- Les polítiques del nacionalisme burgès i el nacionalisme espanyol estan conduint a l’enfrontament innecessari entre les nacions d’aquesta comunitat que és Espanya, i s’expressen en forma d’anticatalanisme. Espanya ha d’entendre el fet nacional català i Catalunya comprometre’s més amb Espanya des de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol.

No és positiu el desconeixement dels ciutadans de Catalunya en relació al desenvolupament de l’anomenada regió mediterrània d’Europa com a element d’interès per a la construcció europea.

L’actual construcció europea és viscuda per un nucli molt reduït de persones que pertanyen al camp de les institucions. La majoria dels ciutadans no participen en les decisions que es prenen a les instàncies europees.

El neoliberalisme ha mostrat no tenir política solidària amb els altres pobles del món i ha mostrat la seva incapacitat per a intervenir en l’àrea de la mar Mediterrània.

46.- En aquestes condicions s’ha desenvolupat l’hegemonia del nacionalisme burgès en relació al conjunt de la nació catalana. Però aquesta hegemonia té contradiccions amb les necessitats, els valors i les exigències al dret a la vida que reclama el bloc social per a la seva realització d’una forma civilitzatòria. Això requereix plantejar seriosament unes altres bases per a la realització nacional de Catalunya.

FET NACIONAL. TERCERA PART

“Donar una solució democràtica a l’Estat espanyol, en la direcció de l’Estat plurinacional, i a la construcció de l’Estat europeu, exercir el dret a la vida i a la ciutadania, i aprofundir en la democràcia econòmica social i política, són elements fonamentals per a la construcció nacional de Catalunya des d’una òptica de progrés pel període que s’inicia.”

47.- Catalunya és una nació. Hem vist que, fruit de l’existència de classes hi ha diferents formes d’entendre la realització nacional de Catalunya. Avui, la predominant és la del nacionalisme burgès, el desenvolupament del qual hem conegut aquests darrers anys.

Els comunistes caracteritzem la realització nacional de Catalunya des d’un punt de vista democràtic, humà i civilitzatori.
Els comunistes proposem un Front d’Esquerres, que entronqui amb el catalanisme popular basat en l’orientació del desenvolupament econòmic i les polítiques econòmiques al servei de l’ésser humà; en què la decisió i la gestió del cicle productiu sigui democràtica; en garantir i desenvolupar els drets nacionals; en garantir l’accés al saber; en l’autogovern i desenvolupament democràtic de l’Estat de la Unió europea sobre la base de la subsidiarietat; en la solidaritat amb els altres pobles.

48.- Front la societat dels 2/3, necessitem urgentment orientar el desenvolupament econòmic i les polítiques econòmiques al servei de l’ésser humà eliminant la dualització de la societat.

És important discutir democràticament el què, com i quan es produeix en el marc d’un desenvolupament sostingut i en relació positiva amb la natura. L’origen de les necessitats està en les persones i en el seu desenvolupament personal, cultural i social.
Les qüestions de gènere han d’estar presents de forma transversal en tots els moments de la formació, execució i valoració de les polítiques públiques.

El treball és un dret de tothom, com un dret individual, no familiar.

El repartiment del treball pot possibilitar que es treballi menys i que treballin més, qüestió que conformarà un nou tipus de societat.

El desenvolupament del públic i l’economia social sobre el privat possibilita un millor repartiment del treball.

El consum, sobretot d’aquells productes i serveis obligats que són essencials per a condicions de vida mínimament dignes, ha de desenvolupar-se amb la participació democràtica en la decisió, promoció i control fent que els preus siguin directament proporcionals al consum sense quotes d’“enganxada” ni “impostos abusius”.

Cada cop és més necessària la intervenció pública que elimini les tendències especulatives d’alguns sectors de l’economia.
Una intervenció decidida en l’equilibri ecoterritorial de Catalunya permetrà l’ús del territori pensant en el futur i en costos de futur.

La competitivitat ha de ser substituïda per la competència basada en més tecnologia i saber. La formació real i constant és un element decisiu per a una reorientació econòmica.

Comprendre que el subsidi d’atur en forma de treball social amb les mateixes condicions salarials del sector implica reordenar el públic i reordenar el sistema econòmic, així com les polítiques avui orientades a institucionalitzar la precarietat i l’atur encobert.
L’elaboració d’un codi democràtic per a l’economia i la indústria permetrà passar de la fase salvatge a una fase de la raó.

49.- La divisió social del territori i del treball imposat en l’actual procés de construcció europea tendeix a l’especialització i als desequilibris territorials amb les conseqüents conseqüències socials. És just anar a una distribució àmplia i equilibrada dels processos de producció i reproducció, en el territori.

50.- L’harmonització de les polítiques sectorials de la comunitat econòmica hauria d’estar subjecta al principi de la subsidiarietat de les diferents regions i nacions que composen la Unió Europea.

51.- És important obrir línies de suport i foment d’experiències d’autoorganització en la resolució de les necessitats, així com en experiències de la producció i consum.
Permetrà aprofitar una quantitat d’energies avui desaprofitades.

52.- És important avançar en una societat en què el màxim nombre de ciutadans participi del saber. Aquest nou motor de la centralitat del treball implica major inversió pública i privada en I+D, canvis importants a la universitat i l’escola pública, així com una formació permanent seriosa i real i no com a guarderia d’aturats.

53.- El dèficit fiscal actual relacionat amb Espanya i Europa ha de solucionar-se d’una forma justa, democràtica i solidària tant per a Catalunya com per a la resta de comunitats. En aquest sentit ens sembla que el concert ha de ser el criteri a emprar. Avui, la desproporció que hi ha entre comunitats d’Espanya sota un sistema injust de recollida i repartiment fiscal, amaga el dèficit d’aportació de l’oligarquia i les multinacionals.

En quan a la política fiscal, seria útil abordar aquest problema des d’una doble perspectiva. Per una banda, la solidaritat i la suficiència financera; per un altre, com davant a la crisi fiscal de l’Estat, i les creixents dificultats des dels actuals estats per controlar una part important del capital, el vinculat a les transnacionals i sobre tot al capital financer i especulatiu, es desenvolupa una línia d’actuació concreta i urgent que intrueixi mecanismes de regulació del capital en àmbits europeus i/o mundials (tasa Tobin) que possibiliti majors impostos directes sobre el capital i generi recursos suficients per impulsar polítiques veritablement solidàries que permetin polítiques a a mig i llarg plaç de redistribució de la riquesa i de reequilibris socials i territorials. Sinó a curt plaç ens estarem barallant per les misèries que provoquen el conjunt de polítiques neoliberals i el capital aprofitarà les diferències nacionals per enfrontar els pobles, incrementar les tases d’explotació, provocant creixents desigualtats socials i territorials.

Per això, entre altres coses i des de l’interès dels treballadors, hauria de resoldre’s definitivament el model de finançament de Catalunya: l’exercici de la transparència als comptes de l’Estat i la reforma fiscal des d’una posició progressiva són bàsics.

54.- En el marc dels canvis i de la crisi dels models de relació social, avui el dret a la vida és element central per a configurar un altre tipus de societat.

És just i necessari que els agents socials negociïn tot el cicle productiu a efectes de fer-lo més humà i repartir la feina. Per això és necessari aprofundir en la crisi del taylorisme i plantejar nous enfocaments de l’organització del treball i la democràcia en l’empresa, el treball fet a la mesura de les persones i les empreses a la mesura dels treballadors; recuperar el saber en mans dels treballadors; desenvolupar tant el treball del saber com el treballador del saber; per això és un nou tipus de formació permanent; revaloritzar el treball professional com a element transformador.

La participació democràtica dels treballadors a l’empresa vol dir debatre les característiques de l’empresa actual i proposar els canvis corresponents.

Es correspon tenir una alternativa per a cada sector per part dels agents socials en coordinació amb una visió global.
La coordinació dels agents socials de diversos tipus en relació a la política del territori, serveis i drets nacionals és important.
És necessari comprendre que entrem en una fase en què les reivindicacions s’hauran de plantejar des de l’exigència de la participació activa, amb propostes i compromisos.

La democràcia entesa com a constructor actiu i alternatiu de cada àmbit exigirà comprendre bé les noves necessitats i canvis importants i constants de mentalitat.

Són elements fonamentals per al futur uns subjectes socials forts i capaços mitjançant el coneixement i la participació activa en els processos globals.

55.- El dret al treball en una societat de plena ocupació; subratllar el dret al treball de la dona; el repartiment del treball per treballar menys i que treballin més sense retalls de sou, obliga a un replantejament del model de relacions actuals i específicament un marc de relacions laborals per a Catalunya. No és un problema únicament de forma de contractació o regulació del treball, sinó de saber administrar la flexibilitat que comporta la nova situació, de saber reflexionar sobre els temps de treball i les condicions de treball.

La població de Catalunya té una taxa d’envelliment important, a més de les jubilacions anticipades, la nostra societat no es planteja aquest fet d’una forma planificada. Hi ha pocs recursos i prestacions socials dirigides a les necessitats d’aquest sector, creant-se problemes socials greus per a les persones grans i per a les famílies: una construcció nacional de Catalunya progressista ha d’abordar aquesta qüestió des de la perspectiva pública i no des de la família.

56.- El dret a la vida vol dir reunir les mínimes condicions en matèria d’alimentació, sanitat, ensenyament públic, habitatge, no entendre-ho assistencialment sinó com l’exercici d’uns drets individuals i col·lectius, com a drets nacionals.

Per a nosaltres els drets nacionals no tan sols són els drets que tenen a veure amb les relacions entre les nacions sinó aquells que es desprenen com el dret a la vida, és a dir, els drets socials i cívics siguin individuals o de col·lectius.

Per a nosaltres no hi haurà plena construcció nacional si no s’assegura i desenvolupa l’exercici dels drets nacionals així entesos.

La lluita per la desaparició de la pobresa ha de ser responsabilitat pública i col·lectiva i mai d’organitzacions assistencials i benèfiques, una societat que accepti com a natural la pobresa no és lliure ni justa.

Defensem una salut pública que tingui en compte la promoció de la salut, prevenció de la malaltia, prevenció dels accidents laborals, cura i rehabilitació del malalt i la població. Reorganitzar la seguretat social, i això només és possible reorganitzant eficaçment la intervenció pública.

La situació de l’escola pública està al límit, els recursos han d’orientar-se a enfortir la qualitat de la pública, cal obrir un debat sobre la reforma i replantejar el camí iniciat

És urgent la intervenció pública en el sòl i la gestió pública, ja sigui en cooperatives, empreses municipals, etc., que permeti crear el banc d’habitatges necessaris per a les noves generacions.

57.- L’objectiu dels comunistes és que el conjunt de la població aconsegueixi la plena competència lingüística amb les dues llengües oficials i l’objectiu democràtic és que ningú no hagi de canviar de llengua per tal de ser atès i entès en qualsevol àmbit social i institucional. En aquest sentit entendrem la normalització i immersió lingüística tan necessària per a la llengua catalana.
Al mateix temps, hem d’entendre que la situació a Catalunya és plurilingüe. Per una banda, la nostra relació històrica amb Espanya obliga a conèixer el castellà, per una altra, la nostra participació en la Unió Europea ens obliga a conèixer aquelles llengües que són fonamentals en l’àmbit europeu si no volem quedar al marge del nou mercat de treball.

L’objectiu dels comunistes és treballar per la convivència lingüística i cultural basada en el respecte dels drets individuals i nacionals, així com per la promoció d’actituds d’obertura i de solidaritat, i pel rebuig de les actituds extremes.

L’accés al ple domini de la llengua catalana i la possibilitat efectiva del seu ús en tots els àmbits de la vida social és un dret de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Malgrat els avenços que s’hi han fet, els efectes negatius dels anys d’opressió encara no s’han superat plenament. Una de les mesures que s’han mostrat més eficaces fins ara ha estat la de promoure l’ús del català en l’ensenyament, inclosos els programes d’immersió lingüística. Cal continuar-hi treballant i cal també una atenció més gran en aquest sentit a la població adulta.

Els impediments reals a la utilització del català en certes esferes de la vida pública constitueixen un greuge per la vida democràtica i un incompliment de la legalitat vigent, que cal solucionar. Els impediments en altres àmbits subjectes a les lleis del mercat, deixen inerme una llengua en situació encara d’inferioritat, que demanaran per força mesures proteccionistes, les quals caldrà pactar i controlar al si del Parlament de Catalunya.

La llengua catalana, com qualsevol altra, és un mitjà de comunicació i un instrument que ha configurat i expressa una cultura (interclassista, però també de la classe treballadora i les classes populars) al llarg del temps. És un valor que hem de poder i saber oferir a tothom per compartir-lo, però ens pertoca alhora la responsabilitat de vetllar per la seva “salut”, ara, i convertir-la en una aposta per a les generacions futures.

L’accés al ple domini de la llengua castellana i les garanties dels seu ús social efectiu és també un dret cultural del conjunt dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ara com ara, això sembla garantit, ja que es parteix d’una situación prèvia amb bases molt consolidades.

El fet que anem cap a un món interrelacionat, però, demanarà cada vegada més dels ciutadans del nostre país una capacitació multilingüística que les faciliti la relació directa.

58.- Hem de crear les condicions per a la integració de la forta emigració, tant les econòmiques, com les socials i culturals.
A Catalunya conviuen moltes experiències, propostes i tradicions culturals: és positiu comprendre la multiculturalitat i el mestissatge que ens pot permetre situar-nos en actitud internacionalista dins de l’específic i situar-nos lluny del provincianisme o localisme.

59.- És important aprofundir en la democràcia participativa i en criteris de subsidiarietat si volem realment ser progressistes i no espectadors del que les minories dirigents fan i decideixen.

En aquest procés hem de resoldre definitivament la comprensió que Espanya és una comunitat de nacions que han de conviure en cooperació i solidaritat.

Nosaltres, des dels nostres objectius de República Federal, pensem que actualment cal adequar l’Estat actual neocentralista a les realitats, tot i que a la fracció oligàrquica no li agradi. És per això necessari plantejar la necessitat d’un Estat plurinacional a Espanya. És una qüestió entre democràcia i reacció.

Un dels resultats de la transició política hegemonitzada per les classes dominants va ser la Constitució Espanyola del 1978. En ella, com a conseqüència, es va consagrar un model d’Estat neocentralista anomenat Estat de les Autonomies, que no respon a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l’Estat espanyol, que no reconeix el dret democràtic a l’autodeterminació i on l’autonomia és un poder limitat, delegat i tutelat per les lleis de l’Estat.

L’actual Constitució Espanyola, pel que fa al marc polític i model d’Estat, no és democràtica i no té relació amb la realitat plurinacional de l’Estat.

Veiem alguns exemples. Al Títol Preliminar s’afirma que “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, patria comú i indivisible de tots el espanyols (art.2)”, no reconeixent la plurinacionalitat de l’Estat, el dret a l’autodeterminació, ni la voluntarietat de les parts, i nega la possibilitat d’optar a altres formes de relació entre les comunitats integrants. I per si no quedés clar: “Les Forces Armades (…) tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional (art. 8)”, una unitat i indivisibilitat de la única nació, l’espanyola, que recau constitucionalment, també, en el rei “símbol de la seva unitat i permanència (art. 56)”.

En el Títol III es defineix el Senat com a una altra cambra legislativa laminant, per competències i composició, la pluralitat nacional i territorial. En aquest mateix Títol es plasma la limitació de les autonomies en arribar a majors quotes de poder, qui delega el poder i on s’escau la última paraula: “Són lleis orgàniques (…) les que aproven els Estatuts d’Autonomia (…). L’aprovació, modificació o derogació de les lleis orgàniques exigirà la majoria absoluta del Congrés (art. 81)”, per la qual cosa, la sobirania de la ciutadania i/o de les institucions nacionals depenen del Congrés dels Diputats (cal recordar que són 350 diputats /des, dels quals 46 són de Catalunya). Més endavant, a l’article 147.3, encara és més explícit per veure on es prenen les decissions: “La reforma dels Estatuts (…) requereix, en tot cas, l’aprovació per les Corts generals, mitjançant llei orgànica”.
Pel que fa al Títol VIII: De l’Organització Territorial de l’Estat, aquest és una constant articulat d’”autoritzacions” de les Corts Generals a les comunitats autònomes, de prohibicions com la “federació de Comunitats Autònomes (CC.AA.) per diversos Tribunals. Per posar un exemple: el Tribunal Constitucional, un dels que controla els òrgans de les CC.AA., la composició del qual és la següent: “El Tribunal Constitucional es composa de 12 membres nomenats pel rei; d’ells quatre a proposta del Congrés per majoria de tres cinquenes parts dels seus membres; quatre a proposta del Congrés per majoria de tres cinquenes parts dels seus membres; quatre a propoposta del Senat, amb idèntica majoria; dos a proposta del Govern i dos a proposta del Consell General del Poder Judicial (art. 159)”. És a dir, les CC.AA. constitucionalment, novament, no decideixen res.
Per al PCC, aquest articulat constitucional requereix, des d’un punt de vista democràtic i en coherència amb el carácter plurinacional de l’Estat español, una reforma a fons de la Constitució.

Cal assenyalar, també que en els darrers vint anys s’han viscut desenvolupaments legislatius (com la LOAPA i la LOFCA), el pacte autonòmic (1993), recursos davant el Tribunal Constitucional i processos unifomitzadors mitjançant impulsos artificials d’autonomisme que, sustentats en la Constitució, mostren la contradicció existent entre el marc polític actual i la configuració plurinacional d’Espanya.

És just dir que la fòrmula autonómica constitucional ha conduït a una descentralització política i administrativa, però que no assegura la necessària i suficient autonomia política, institucional i financera de Catalunya. No respon als canvis que suposa el procés de construcció europea, que junt al principi de subsidiarietat, acosti les decisions als ciutadans i ciutadanes. Segueix negant el dret democràtic a l’autodeterminació i limita l’aprofundir sustancialment l’autogovern com una de les expressions dels drets nacionals de Catalunya. Per tot el s’ha plantejat anteriorment, el PCC creu necessari:

• Desenvolupar l’article 150.2 de la Constitució per augmentar el sostre competencial. Transferir les competències que encara queden pendents. Modificar les lleis bàsiques que limiten l’autonomia i el finançament.

• Al mateix temps, ens pronuciem per la reforma en profunditat de la Constitució. Des de la transformació del Senat (no només de la seva composició), a la reforma del Preàmbul i dels Títols i articles necessaris, per iniciar un procés federalitzant a Espanya que condueixi a una República Federal en el nou context europeu. Basada en la voluntarietat de les parts, en el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, on es reconegui el dret a l’autodeterminació i on s’exerceixi – des de la sobirania- l’autogovern i el govern compartit de l’Estat Federal.

Creiem que la comprensió d’actituds i valors confederalistes en el desenvolupament de l’Estat plurinacional, junt amb acords de caràcter cooperatiu i solidari pot ajudar a treballar en comú diferents nacions d’aquesta Comunitat de Nacions, veient en la pluralitat energies positives en lloc de negatives com alguns en interès de classe dominant tenen.

En aquest procés complex de canvi en què ens trobem hem de tenir una actitud oberta i consegüentment democràtica, per resoldre com articular la nova relació de sobirania amb el vell estat i amb el nou estat europeu, no hem de descartar les aportacions que poden venir de la tradició federal i confederal.

L’articulació del poder polític a diferents nivells s’ha d’emmarcar en unes regles del joc estables, que atorguin drets iguals als ciutadans, permetin una distribució transparent de les responsabilitats polítiques i facilitin un funcionament el més proper possible als ciutadans i a la vegada el més operatiu possible per permetre prevaldré la voluntat col.lectiva dels ciutadans, és fer valdré el que ha venint definint-se com a principi de subsidiarietat.

Entenem que aquest debat s’emmarca en una discussió mes àmplia sobre la distribució de competències polítiques a diversos nivells. En aquest sentit, la distribució de competències entre Estat i Federacions, no pot ocultar la necessitat d’una capacitat de poder local suficient. Específicament, la experiència a Espanya als darrers anys mostra que el fort debat i conflicte entre Estat i Autonomies ha perjudicat greument les competències locals. Aquestes freqüentment s’han vist asfixiades, sens capacitat política ni financera per fer front a les necessitat s que plantegen els ciutadans en l’àmbit local. El debat actual ha de prosseguir amb la conformació d’un model municipal que eviti passar de l’històric centralisme estatal a un neocentralisme autonòmic o federal, atenent a més noves formes de cooperació dels poders locals per poder proveir serveis de manera mancomunada i enfrontant amb noves perspectives els problemes polítics que comporten el desenvolupament i confirmació de noves àrees metropolitanes que es converteixen de fet en nous poders econòmics, amb nous processos socials i amb creixent poder polític.
L’autogovern és un objectiu important en el marc d’un Estat plurinacional i en el marc d’un Estat europeu en construcció. Per a nosaltres, l’autogovern té a veure amb garantir l’assumpció dels drets nacionals entesos aquests com als drets col·lectius que relacionen les nacions, els drets socials i cívics siguin individuals i col·lectius, però al mateix temps és tenir plena capacitat de decidir en totes les matèries que tenen a veure amb el desenvolupament de les persones humanes i la consecució de les seves necessitats. L’autogovern també s’expressa en l’econòmic, jurídic i polític.

L’Estat plurinacional ha d’expressar-se entre altres qüestions en una reforma del Senat en una cambra de les nacions i regions.
La construcció europea ha de ser un marc de trobada amb democràcia participativa de col·lectius socials, nacions i Estats. En aquesta mateixa direcció, creiem que s’ha d’obrir un debat on hi té extraordinària importància la subsidiarietat escalonada entre municipis i nacions, regions i Estats, tenint presents actituds confederalistes.

L’Estat europeu ha de plantejar-se com un Estat profundament democràtic com a Estat plurinacional. Plurinacionalitat és la realitat europea, que si l’abordem amb actitud solidària i de cooperació entre les nacions, Estats i regions serà una passa important de civilització.

Per a la democràcia, la confederalitat, la solidaritat i la cooperació, un element clau és el poder local.
El poder local ha d’assumir plenes competències en tots els àmbits de la societat amb els recursos suficients per a això. La reforma fiscal ha de contemplar aquesta qüestió com a bàsica.

Al mateix temps, ha de desenvolupar-se la democratització en el poder local, fent possible i real la participació directa dels ciutadans, que pot ser una peça clau en la construcció nacional de Catalunya.

60.- En el procés de construcció nacional de caràcter democràtic, no únicament cal donar resposta a realitats socials, econòmiques i polítiques com a element d’identitat, sinó que ha de revaloritzar-se la posició ètica i tots aquells valors que prioritzen la construcció col·lectiva, la solidaritat, l’internacionalisme, el reconeixement del canviant, etc... front al consumisme, l’individualisme, l’essencialisme...

61.- La construcció nacional de caràcter ètic vol dir que Catalunya ha d’assumir una quota elevada de solidaritat amb l’anomenat Tercer Món, per fer front a l’opressió, a la pobresa, fam, malalties, etc.

62.- Front el plantejament nacionalista burgès, plantegem una construcció nacional de Catalunya des de l’ètica, els valors humans, la resolució de les realitats socials i econòmiques, amb la consecució dels drets nacionals, amb actitud solidària i de cooperació amb els altres pobles. Una construcció nacional de Catalunya basada en els drets universals de l’home, individuals i col·lectius, de ciutadania i democràcia: és català el que viu i treballa a Catalunya.

ANNEXOS

ler. RESUM MARIÀ PERE A LA CONFERÈNCIA SOBRE EL FET NACIONAL DEL PCC

Si em permeteu, jo sé que últimament no faig intervencions apassionades, i segurament poden ser preses com a desangelades, però són intervencions que procuren, com a Secretari General, -perquè és obvi que no dono la meva visió particular, sinó que ho faig com a Secretari General-, són opinions que tendeixen a mirar de trobar el punt de trobada, valgui la redundància, de les polèmiques que hi pugui haver entre els companys. Aquests punts de trobada es poden interpretar de moltes formes, però aquesta és l'obligació del Secretari General, buscar el punt de trobada per marxar junts. I no sempre el punt de trobada pot satisfer tothom, però jo crec que si tenim la consciència, l'actitud que la construcció del pensament comunista i la construcció del Partit és un procés, crec que és fàcil entendre d'una forma normal i quotidiana que el punt de trobada és el que ens pot ajudar a avançar. L'altre pot ser una polèmica apassionada, voler tirar de la corda, i tirar de la corda pot col.locar el Partit en mala situació.

Crec que aquesta obligació que té el Secretari General, que no dóna la seva opinió, pot donar a entendre a vegades que són síntesis en què es poden fer les metàfores que es vulgui, però, camarades, en tota discussió política sempre hi ha d’haver un punt de trobada per poder seguir treballant, si tots el busquem, si no ens hi neguem. Així es construeix un Partit, un Partit en què caminem tots. Ben segur que del que digui aquest Partit col.lectivament, vindran científics i entesos que ens donaran canya. Per bé o per mal, la meva experiència històrica em mostra que tant els científics com els divulgadors de la ciència donen raó a tothom, perquè busquen camins per aprofundir -parlo de la ciència nostra, la ciència de la societat, no parlo ara de les matemàtiques, encara que també tenen les seves polèmiques, la ciència de la societat no es mou per matemàtiques-; i podem trobar uns historiadors que aprofundeixen en el camp de l'explicació de la història de Catalunya, posen més èmfasi en alguns aspectes, hi ha darrera seu una concepció ideològica, i fan una interpretació de la història, i tenim altres historiadors que sobre el mateix subjecte, sobre el mateix objecte, a causa de la seva forma de pensar, arriben a conclusions totalment diferents. Malauradament, bé per un costat i malauradament per l'altre, no tots els historiadors marxistes a Catalunya estan d'acord en com interpretar un fenomen, hi ha espais en comú però hi ha matisos. El que no podem fer en aquesta casa es utilitzar els historiadors com a armes arrojadizas en un debat polític perquè no ens en sortirem. En un debat molt complex, és el debat mes complex que té el Partit. És fàcil saber el que és necessari en una fàbrica, és fàcil saber quines necessitats té un barri, és fàcil saber quines necessitats té un centre cultural o un centre esportiu; el difícil és saber comprendre, aproximar-se a la comprensió d'un fet tan complex com és el subjecte nacional, aquest fenomen. Això és complex. Tan complex com que nosaltres hem d'avançar en el coneixement d'aquest fenomen, perquè en la mida que no avancem difícilment aquest Partit podrà parlar d'hegemonia i de revolució. Un gran grupúscul pot tenir una gran actitud reivindicativa, pot orientar-se només a un sector de la classe obrera, i pot justificar-ho, i pot fer grans teories. Un partit comunista sha de dirigir a tota la classe obrera, organitzar tota la classe obrera, no només una part, tota, a partir dels seus interessos, a partir de la solució dels seus problemes, i enfrontar-se amb la burgesia intentant que entorn seu hi hagi el màxim d'aliats per aïllar aquesta burgesia, i vol dir, en aquest camí, saber plantejar aquelles qüestions que són d'ordre nacional. I això és molt complex. És molt complex saber submergir-se a l'interior, al conjunt del nostre poble. El fàcil és dirigir-se solament a un sector de la classe obrera, el difícil és dirigir-se a tot el poble de Catalunya, exclosa la burgesia. El fàcil és dirigir-se a una fàbrica, el difícil és dirigir-se a tots aquells que han de transformar la societat. I per què és complex? Perquè a la que ens dirigim i volem construir Catalunya des d'una altra òptica, des d'un punt de vista de classe, hem d'assumir propostes que són contradictòries des d'un punt de vista de segon ordre, contradiccions secundàries. I aquest és un problema de fons, camarades, que està darrera el debat que estem tenint ara. I un partit comunista ha de dir, com han dit els francesos i els portuguesos en el seu moment i altres, si volem fer la revolució, a part d'organitzar no una part de la classe obrera sinó tota la classe obrera, hem d'organitzar entorn d'ella la majoria del poble per avançar. I això, camarades, senzillament és construir la nostra nació. I això és complex, perquè hem d'assumir propostes que són contradictòries de segon ordre, no de caràcter antagònic. I això és molt complex, perquè vol dir un debat a fons del coneixement dels problemes, vol dir un debat a fons de les característiques d'aquestes contradiccions secundàries, i vol dir també un debat a fons per actualitzar el pensament en funció d'aquestes noves situacions. I ens agradi o no hem d'entrar en la complexitat. Potser a vegades la complexitat es pot entendre com a confusió, potser a vegades la complexitat es pot entendre com la por de dir i anar al refugi que és el segur. Camarades, és impensable una visió gradualista de la història, de la construcció de la nostra revolució, de dir "primer anem a organitzar la nostra classe obrera i després anirem a construir les aliances". La lluita de classes no ens permet aquest luxe, aquestes coses es fan al mateix temps, malauradament, i tenint en compte que som molt petits nosaltres, que no som un partit de 50 o 100.000 militants, però es fan al mateix temps, no hi ha partit gradualista; anem primer a construir la classe obrera i després passarem a fer les altres tasques. Les hem de plantejar al mateix temps, perquè unes reforcen les altres, sobre la base de la mobilització en la mida que podem per al projecte que estem plantejant.

I hem d'entrar a la complexitat, camarades, i no és fàcil. D'entrada, jo us vull plantejar que la meva intervenció no entrarà en aquelles coses que alguns camarades han plantejat, que són subjecte del congrés. Això és una conferència. Hi ha alguns camarades que han plantejat elements que són subjecte del congrés i tindrem temps de discutir-ho d'aquí al congrés, o durant el congrés. El congrés s’ha de plantejar en el seu temps útil. Però sí voldria recordar algunes relacions, perquè alguns companys diuen: "No tenim anàlisi de la nova estructura de la classe obrera, no tenim anàlisi de la composició de la burgesia, no tenim anàlisi d'aquest, d'aquell...". I automàticament jo em pregunto, el Xè. congrés per què ha servit? Al Xè. congrés fem una reflexió sobre el món actual i les seves contradiccions, la nova situació internacional, com veiem nosaltres que es pot superar el capitalisme, com veiem que es pot donar la nova experiència socialista; plantegem el socialisme que volem; plantegem tota una reflexió de la necessitat de la pau i la solidaritat; plantegem la unitat de les forces democràtiques i un nou internacionalisme; plantegem quines són les característiques del nou desenvolupament de les forces productives; plantegem les propostes per a un nou ordre internacional; plantegem en relació a la integració capitalista europea i plantegem una anàlisi aprofundida, més o menys, plantegem una Europa deis pobles, que és la nostra proposta en el congrés; plantegem una reflexió sobre l'àrea de la Mediterrània, fem una anàlisi de quina forma s'està donant la recomposició capitalista a Espanya i la crisi d'aquesta recomposició; fem una llarga anàlisi sobre l’hegemonia de la dreta a Catalunya, al nostre congrés fem una llarga documentació sobre els continguts de l’autodeterminació; parlem de la democratització de la societat i expressem quins dèficits teòrics hi pot haver; parlem del moviment obrer, la unitat deis treballadors i les treballadores i la importància que això té; tenim uns paràgrafs que diuen: Canvis de la producció industrial, canvis en el caràcter de l'ocupació, canvis en l'estructura de classe obrera, els canvis culturals... tota una reflexió sobre l’emigració, el sindicalisme, etc... Hi ha també tota una reflexió sobre el front d'esquerres, l'enfortiment deis moviments socials, el front d'esquerres, i com encaixar dins del front d'esquerres els camins que s'han obert per començar a marxar, etc.

A veure, camarades, qualsevol conferència que es faci es fa sobre la base d'aquest document. És a dir, seria bo que quan estem discutint, un camarada no digui és que no tenim una anàlisi de l'estructura de classes, és que no tenim l'anàlisi de la situació de la classe obrera. Que em digui, el camarada o la camarada que surti, és que les anàlisis del congrés no ens serveixen o són insuficients, i aleshores serà un altre tipus de discussió, perquè el Comitè Executiu ha partit d'aquestes anàlisi del congrés, que si són insuficients mirem d'ajudar una mica mes amb la conferencia, que no són correctes? Camarades, ja ho discutirem al proper congrés. Ara, jo crec que les discussions o les encaixem bé o ens creem un malestar entre nosaltres. Aquí tenim prou elements per a què aquest Partit treballi, i està treballant aquest Partit, està treballant. Perquè amb aquesta caracterització de classe, els camarades del sindicat han abordat tota la reflexió sobre la nova majoria sindical, els camarades del sindicat estan intentant vertebrar la lluita pel sindicalisme de classe de CCOO, els camarades del sindicat -que ja comencen a negociar directament els cicles productius, i estic parlant de federacions senceres a les nostres mans- ho fan tenint en compte això i en funció de les experiències concretes que es troben. I els companys, com explicava en Jordi Gasull, que estan a les AAVV estan treballant en aquesta perspectiva, obrint camí en una de les coses que aquí dèiem d'avenços en l'articulació de la societat civil alternativa, perquè en Jordi Gasull ha explicat només una perita part del que s'està treballant al moviment associatiu, però s'estan trobant noves formes de vertebració del moviment associatiu i d'articular la societat civil, noves formes. Una d'elles ha estat el debat de l'aigua, que ens ha donat l'experiència per poder parlar en el futur de quina forma el moviment, i articulem la societat civil alternativa per poder debatre tot el tema dels serveis, les elèctriques per exemple, que s'està treballant. Però no parlem de les formes d'autoorganització que s'estan establint en el moviment popular, no parlem d'experiències sobre cooperatives que hi està havent sobre la taula..., és a dir, ara em podria estendre. Cal dir, camarades, que aquest projecte del Xè. Congrés no va estar fet únicament per abordar l’ EUiA. L'EUiA és una petita part de la nostra política, el nostre Partit no és submergible en un front polític, i del que parla el Xè. congrés és per projectar tot el projecte del Partit en el conjunt de la societat, en el conjunt de la classe obrera per poder articular-la millor. I estem en el camí per difícil que sigui.
Insisteixo en un tema: aquí tenim elements que en tot cas sí que és cert que potser calgui avançar més, calgui aprofundir més; però aquest "calgui avançar més" i "calgui aprofundir més" en l'anàlisi de l'estructura de classe i quina és la característica de la classe obrera actual en funció de tots els canvis que hi ha hagut, camarades, si us plau, no es pot convertir en una arma arrojadiza entre una part i una altra part del Partit.
Així no es pot treballar.
Per tant, en aquesta conferència, camarades -que ningú no tiri perdigonades-, no pretén canviar el caràcter del projecte d'aquest Partit, que ningú es confongui, estarà perdent el temps si busca per aquest camí, estarà perdent el temps. No pretenc canviar el projecte d'aquest Partit. Hi ha esforços per millorar-lo, hi ha esforços per omplir els buits, que és l'objecte d'una conferència, per poder conèixer una part del projecte del Partit, però no per canviar-lo, sí per millorar el treball del Partit. Per millorar el treball del Partit o per omplir uns buits o unes deficiències o millorar un aspecte parcial, juga un paper millor o pitjor el que estem dient? Aquesta és una altra discussió. Podem dir: per millorar el treball del Partit doncs no s'ajusta, no ajudem.... Però buscant per uns altres camins ens estimbarem, amb discussions estèrils que no porten enlloc. Ben al contrari, poden cansar una part important de la nostra militància i poden cansar una part important dels nostres amics, dels comunistes que estan al nostre enton a CCOO, AAVV, per dir "aquests companys han entrat en una espiral de discussions que volen fer passar la riquesa de la vida per un anell", quan un partit comunista mai no ha de fer això, fer passar la riquesa de la vida per un anell, un partit comunista ha d'ampliar al màxim la seva capacitat de comprensió del que té al seu entorn per vertebrar-ho, sobre la base del nostre pensament, sobre la base del nostre treball, sobre la base de les nostres propostes. I les nostres propostes no són perquè la gent passi per l'anell de les propostes, sinó per anar-les a raonar, per convèncer junt amb la gent. Per això és important la forma en què fem el debat, perquè un debat fet d'una forma allunyarà molts comunistes, i fet d'una altra el que farà és que molta gent escolti, vegi, raons, no raons, millors, pitjors, per poder avançar. Avui, quan escoltava al llarg del dia les diferents intervencions, m’ha donat la sensació com què amb el resum d'ahir s'estava més discutint aquest paper que el resum d'ahir. El resum d'ahir ve a adequar aquest paper a la llum del debat que hi ha hagut. Escoltant al llarg del dia se m’ha subratllat, se m'ha reafirmat allò que en Josep Fontana (...) "...no la cagueu, no aneu a definir la nació, feu les labors que puguin aproximar-se a comprendre-la, les definicions us col.locaran en el terreny de l'exclusió i del combat entre vosaltres". Avui, a través del debat, he comprès millor aquesta aportació d'aquest amic del Partit que va tenir l'amabilitat de fer una reunió amb la direcció del Partit per parlar del Fet Nacional. Camarades, amb un fet molt complex com aquest, no vulguem matar d'un tret totes les perdius, fem d'exercici d'aproximació al subjecte per comprendre'l, i veure com de la seva aproximació, de la seva comprensió el Partit és capaç de submergir-se en el seu bagatge i en el seu projecte i saber plantejar capacitat d’hegemonia al servei de la classe obrera. És a dir, jo crec que ningú no ha dit en contra que la nació, com totes les coses, no és eterna ni ha existit sempre. Ningú ha dit en aquesta casa que la nació és eterna. Això ho diuen certs sectors del nacionalisme quan els convé, i tenen posicions essencialistes quan els convé. La nació, com tots els objectes, neix, viu i mor. La nació, com una categoria històrica d'un moment històric, del pas del feudalisme al capitalisme, i veurem el que és capaç de durar, perquè discutir ara si la nació, quan estiguem construint el socialisme, quants anys durarà, és discutir una abstracció que no ens interessa, és una categoria històrica, és una comunitat de ciutadans vertebrats com a formació socioeconòmica específica, que té una identitat, i que apareix al mateix temps que apareixen les classes en lluita en el període modern, i les classes són al seu si. Crec que ningú ha posat en qüestió això, en els debats que he vist fins ara. "La nació és voluntat de les persones que la formen". Atenció, alguns companys ho han dit, atenció perquè aquesta expressió, depèn de com estigui escrita i com s'entengui es pot interpretar com un element de caràcter nacionalista, perquè sabeu que si el nacionalisme s'inventa, la nació, amb la voluntat de les persones individualment, un concepte de comunitat no lligat a la ciutadania. L'expressió del paràgraf hem dit que la corregirà perquè no volem expressar l'adhesió individual, sinó que la nació sempre és fruit de la voluntat del col.lectiu de ciutadans, que és una afirmació diferent a la dels nacionalistes que diuen dels individus, molt diferent. Estem parlant d'una decisió, de voluntat col.lectiva. I penso que aquest és un element que tots hi podem estar d'acord si estem d'acord amb el dret d'autodeterminació. Aquest és un element fonamental.

Plantegem, endinsant-nos en un element -com ha dit algun camarada-, difícil o complex per al marxisme, i és l'anàlisi del sentiment de pertinença i de cohesió d'aquesta nació. Dic difícil perquè als marxisme, històricament, aquest havia estat un camp que li era molt difícil. Com ha dit algun company, per al marxisme tots els temes que són de psicologia col.lectiva ha estat un camp de molt difícil tractament. Però el que és cert és que avui en dia gran part deis historiadors marxistes accepten entrar en aquest camp i admetre que hi ha un procés en el qual es configura un sentiment de pertinença. Parlem de que com que la nació és una comunitat estable de ciutadans al seu si hi ha classes, i al seu si es dóna una dinàmica de lluita de classes, i les classes -defensant cadascuna el seu projecte- defensen un projecte diferent de nació. I parlem, al paràgraf 5, que en el projecte de construcció de la nació es dóna que en cada moment històric una de les classes pren la direcció política. En aquests moments I’ha pres la burgesia, en altres moments la va prendre el proletariat. I hem vist al llarg de la història de Catalunya com en uns moments va ser la burgesia catalana, però també hem vist com la petita burgesia va prendre la direcció política, com també veiem que en el període de guerra va ser el proletariat qui va prendre la direcció política de la construcció de Catalunya. És a dir, que diem que en el col.lectiu estable de ciutadans hi ha classes en lluita -quan es parla de classes en lluita s'entén antagòniques-; i aquestes classes en lluita intenten sotmetre, mirar de fer desaparèixer el més ràpidament possible l'altra classe, i en prendre la direcció política de la construcció de Catalunya, evidentment, és el que se'n diu hegemonia, domini, direcció intel.lectual. Per guanyar l'hegemonia, la classe obrera, al mateix temps que es construeix, ha de guanyar consens al seu entom, entorn a les seves propostes, i ha de col.locar en immensa minoria i amb contradiccions la burgesia, fins i tot si és possible eliminar-la. És a dir, aquest és un element central del poder, la capacitat de construir un projecte atractiu per a la majoria dels ciutadans de Catalunya que estan en contradicció amb l’imperialisme, que estan en contradicció amb el capitalisme, que estan en contradicció amb la burgesia. I lògicament, si estem parlant del nostre projecte, això s’ha de fer articulant la societat civil des d'un punt de vista alternatiu, perquè nosaltres hem discutit des del 9è. congrés que el poder el col.loquem al nivell d'organització de la classe obrera i el conjunt del nostre poble, amb la capacitat que tinguin d'anar imposant solucions. I d'això en parla el 5è. paràgraf, i diem: hem vist al llarg de la vida com s'han desenvolupat visions de la nació que han intentat dividir la classe obrera. No estem d'acord amb aquelles visions que basen la nació en l'ètnia, la raça o la sang, no estem d'acord amb aquesta, perquè la nostra concepció de nació és de ciutadania fonamentalnent, i quan parlem de ciutadania vol dir aprofundiment democràtic. I diem que alguns han volgut identificar la nació exclusivament en el terreny de la cultura, i diem que tampoc hi estem d'acord perquè nosaltres creiem que la nació es basa fonamentalment en la problemàtica socioeconòmica. Aquest és l'element central de la nació, la problemàtica socioeconòmica, no és el tema cultural el que configura centralment la nació, encara que sigui un tema important que la caracteritza; però si ho col.loquem en el terreny de la cultura, segurament és un terreny en el que sí es fàcil entrar en els essencialismes.

I diem, algunes classes intenten, per no anar al centre d'identificar el subjecte, el subjecte és el col.lectiu estable de ciutadans, per no anar al centre del subjecte intenten colar-nos la idea que la nació és la llengua, i volen fer que la llengua sigui l’element més important de la nació, i no és cert això. Una llengua es pot palar en diverses nacions, com una nació pot tenir diverses llengües, depèn del lloc. La llengua és un element que té importància en la conformació de la nació, però no és el que està en primer pla. I diem més, hi ha certes classes que identifiquen la nació no tant en el col.lectiu estable de ciutadans sinó en el seu territori, que són les concepcions territorialistes, el territori és l'espai allà on estem els ciutadans, que ens l'apropiem, però això no és la nació. Hi ha posicions imperialistes de caràcter nacionalista que tenen aquesta concepció. I diem que no estem d'acord amb totes aquestes, nosaltres volem i creiem que l'element fonamental de la construcció de la nació, d'aquest col.lectiu estable de ciutadans, és l'element socioeconòmic. Camarades, estem col.locant la classe obrera en millors condicions per l’hegemonia, perquè no estem disposats a discutir de temes de llengua ni de temes de si el territori va més cap enllà o més cap aquí, ni temes de cultura que ens fracturen i menys de raça ni ètnia. Camarades, estem col.locant al centre l'element central per tal que la classe obrera pugui jugar el seu paper hegemònic, perquè els elements socioeconòmics són els que els poden fer comprendre com articular la classe obrera a tota aquella gent que està disposada a construir la nació en front de l’imperialisme, en front dels capitalistes, amb caràcter antagònic al capitalisme. Si això és confusió, camarades, que baixi en Pere Ardiaca i s'ho miri d'una altra forma.

I diem una altra cosa, perquè la nostra conferència no volia entrar -perquè si a sobre que hem d'aclarir-nos aquí hem d'entrar a donar lliçons als àrabs o als llatinoamericans o als de Sudàfrica ens hem equivocat, aleshores-, i diem, pel debat que hi ha hagut entre comunistes arreu del món, que les experiències i les formes de construcció nacional són molt diferents depenent del lloc del món, i no és el mateix parlar per Àsia, o Àfrica, que per Sudamèrica, estem parlant d'aquí, ja farem prou en resoldre el problema aquí, després podrem anar cap allà a escoltar. Algun company ha dit "parlarem de la nació àrab?", no n'hem de parlar de la nació àrab, l'únic que sí que us informaré de que els comunistes d'aquella part d'allà parlen de nació àrab, i jo us diria que escoltem be el que ens diuen aquesta gent, però ja tindrem temps d'entrar-hi, els escoltarem, però primer aclarim-nos aquí.

I diem una altra cosa, perquè a la que se surt al carrer hi ha una confusió entre Estat i nació, sobretot perquè en aquest període del feudalisme al capitalisme una part important de nacions es van constituir en Estats-nació, però també és cert que una part de nacions no es van constituir en Estat-nació, van participar d'un Estat que encara que hauria d'haver tingut caràcter plurinacional a vegades eren Estats centralistes. Una cosa es l'Estat i una altra la nació, i ho deixem ben clar.

Deixem ben clar un altre tema molt delicat en relació als independentistes. Per a nosaltres la independència no és un fet, no és un objectiu. El nostre objectiu és la construcció del socialisme. Nosaltres no som ni pro ni antindependentistes, els comunistes no hem estat mai ni en pro ni en contra, depèn del moment històric, si podem avançar cap al socialisme i una possibilitat és la independència doncs potser sí, però si no no.

On situem l'element fonamental? En el tema de la sobirania d'aquest col-lectiu estable. I la sobirania d'aquest col-lectiu estable està sempre en el caràcter voluntari i no forçat de la participació de la nació en qualsevol deis estadis en què hagi de participar. I aquest és un element central de democràcia, és un element central de democràcia front la burgesia que quan decideix participar en un Estat plurinacional o centralista ho fa al marge del poble, ho imposa en funció dels seus interessos directes, i nosaltres situem l'eix en el terreny que l'element fonamental de la sobirania resideix en la voluntat del conjunt del poble. D'aquí ve la importància que té el tema del dret a l'autodeterminació. El tema del dret a l'autodeterminació, que és un dels apartats de després, que el Xè. congrés en parla i aquí ho concretem, el tema de l'autodeterminació no es pot reduir mai a un referèndum, aquest pot ser algun dels elements en un moment donat. El dret a l'autodeterminació és un dret inalienable de tots els pobles que volen viure en llibertat, i que poden usar-lo en forma de referèndum quan vulguin, però el dret a l'autodeterminació és un exercici diari de construcció nacional, que segons la faci un classe o una altra s'orienta cap a un costat o cap a un altre.

I diem més, camarades, si som profundament democràtics, només és la teoria nacionalista, i ho dic així, només són les tesis nacionalistes les que diuen que tota nació té dret per naturalesa a l'autogovern, és una tesi nacionalista. Una nació, per naturalesa, té dret al que vulguin els seus ciutadans col.lectivament, és un element de la seva naturalesa, i els ciutadans necessitaran autogovern en funció de com caracteritzin la construcció de la nació. La burgesia caracteritza una forma d'autogovern, i nosaltres junt amb les treballadors hauríem de caracteritzar una altra concepció d'autogovern que no és la mateixa. Per què? Perquè sigui naturalesa de la nació? No, perquè dins dels nostres objectius revolucionaris creiem que és necessari l'autogovern. Aquí en concret, i a Espanya i a Catalunya i a Europa actuals. Perquè podríem arribar a dir, com alguns companys, amb l'Estat espanyol en tenim prou, per tant no necessitem l'autogovern, amb que només ens donin les diferències culturals ja en tenim prou, aquest podria ser un raonament de la classe obrera, amb l'Estat central ja en tenim prou, que ho administri tot, no necessitem l'autogovern, amb la diferència cultural en tindríem prou. Aquesta és una conclusió a la que podríem arribar. Però per què arribem a la conclusió de l'autogovern, camarades? Doncs perquè l'experiència de l'Estat central espanyol dóna que està al servei d'unes burgesies que centralitzen el poder i que l'autogovern ens pot ajudar a avançar, a democratitzar més el país. L'autogovern és un factor de democràcia, de participació, i després vindrà la lluita entre la burgesia catalana i nosaltres per com es caracteritza aquest autogovern. L'insòlit és que avui encara no aparegui aquesta lluita, l'insòlit, camarades, és estar perdent el temps amb determinades discussions i no caracteritzar la lluita confrontada de com entén en Pujol l'autogovern i com l'entenem nosaltres.

Afirmem, en un moment donat, que la nació és un marc de lluita de classes, ho afirmem aquí, és un marc de lluita de classes, i és el lloc on primàriament es donen unes característiques de lluita de classes, i després hi ha altres estadis. I diem una cosa, voler construir des de l'òptica del moviment obrer Catalunya -per tant no estem parlant en sentit burgès-, no és contradictori amb l'internacionalisme, ben al contrari; en la mesura que nosaltres des de la classe obrera estem construint Catalunya, estarem intentant col.locar-li al conjunt del poble de Catalunya valors internacionalistes que el faran tenir una visió no localista, no compartimentada, com pretén la burgesia, que col.loca un pensament de compartimentació, d'aïllament i provincià, i la nostra posició de construir Catalunya des de la nostra concepció si és acceptada per la classe obrera com a tal i juga un paper protagonista en la construcció de Catalunya, la fem des de l'internacionalisme, i intentarem que el conjunt de la població de Catalunya s'hi embegui, d'aquest element. Internacionalisme per a nosaltres vol dir en front de l'imperialisme. I, lògicament, obrirem la capacitat revolucionària del conjunt del nostre poble, en la mida que no es tancarà en si mateix com ara en aquests moments l'hegemonia de la burgesia catalana ens està col.locant al nostre poble, que hem retrocedit a una situació provinciana i localista, de mirar-se el melic. I ho diem aquí clarament. I diem que hi ha lluita de classes i que està interrelacionada amb la voluntat de construcció de Catalunya amb l'internacionalisme si no volem subordinar-nos, i ho diem així, a la burgesia. I el paràgraf 18 diu: "Només es pot entendre la construcció de Catalunya des de la nostra òptica des de la democràcia política, econòmica, social i cultural". Camarades, jo us pregunto, què vol dir aquesta frase? Com hem titllat el nostre projecte si no com un projecte del front d'esquerres, el projecte de la democràcia política, econòmica, social i cultural? I algun camarada diu, "és això contradictori amb el projecte del Partit". El projecte del Partit l'hem titulat així, si volem el titulem d'una altra forma, però això ho diu aquí, i és quan jo dic, i ho deia ahir, en funció del debat que hem tingut segurament aquesta frase que hem pensat, aquesta afirmació que diu que "només podem construir Catalunya des del nostre projecte", potser l'hauríem d'ampliar més perquè hi ha alguns companys han entès que no s'explicava bé. D'acord. Aleshores és quan diem: expliquem què vol dir democràcia política, econòmica, social i cultural. I aleshores jo dic que posem un paràgraf aquí que digui què és el front d'esquerres, quin és el projecte d'esquerres i tot això, per tal que quedi més clar, que fem una afirmació que només des del nostre projecte volem plantejar, des d'una posició nacional i de classe, la construcció de Catalunya, camarades. I això ho diu aquí.

I bé, estic d'acord, pot ser insuficient només posar el títol del nostre projecte, anem a posar el contingut del nostre projecte. Què és democràcia política, econòmica, social i cultural des del 6è. congrés i, fonamentalment, des del 9è. congrés. Doncs anem a posar-ho aquí per tal que no hi hagi dubtes, no hi hagi confusions. I fem una afirmació: només es pot entendre la construcció de Catalunya des de la democràcia, des de l'aprofundiment democràtic i des del concepte de la democràcia, que vol dir subsidiarietat cap a Europa i, fonamentalment, Catalunya entesa com a concepció de ciutadania, no d'adscripció cultural, que el rneu cor pot estar a Montblanc, el cor del Celes a Màlaga però, en canvi, construiïm Catalunya en Celes i jo, des d'una concepció de ciutadania i democràtica de Catalunya. I vol dir que això està íntimament lligat, implícitament -i després ho expliquem-, que no es pot entendre cap altra forma de construir Catalunya que des dels drets ciutadans, des dels drets humans, des dels drets cívics, des dels drets socials, des dels drets nacionals. I diem més, no estem d'acord amb la burgesia, que els drets nacionals siguin exclusivament aquells que relacionen les nacions entre si, camarades, perquè això sí que és nacionalisme, situar els drets nacionals exclusivament en el terreny deis drets que relacionen les nacions entre si, és a dir, el dret a l'autodeterminació, el dret a la cultura pròpia, el dret a ...., que són els elements de diferències entre nacions. I nosaltres diem que un projecte des del punt de vista nacional i de classe, que la classe obrera construeixi Catalunya, ha d'entendre que els drets nacionals són també els drets socials, i els drets cívics, com així ho vam entendre a la clandestinitat quan lluitàvem contra Franco. I aquesta afirmació, camarades, és una afirmació de classe, perquè avui la burgesia ens diu "no" quan parlem de drets socials, ens diu que no són drets nacionals, que això són drets de "ja en parlarem", i no, són drets nacionals. I una construcció de Catalunya implica que aquests drets socials estiguin ben resolts, perquè són, al nostre entendre i en la construcció de la Catalunya que volem, consubstancials a la classe obrera, les necessitats de la classe obrera i, per tant, l'hegemonia que pot tenir la classe obrera en el procés de construcció nacional, camarades.

I això ho diem aquí, i diem "no fem una discussió historicista", i diem "Catalunya la reconeixem com a nació a partir d'un cert període, si bé és cert que els elements diferencials de la nació es van creant en les etapes anteriors, i situem la construcció de la nació en aquest període. Camarades, diem i afirmem que a Catalunya sempre, més bé o més malament, hi ha hagut diverses formes d'entendre la construcció nacional de Catalunya, segons la classe o fracció de classe que l'expressés. Estem expressant la lluita de classes. I si realment estem explicant que per a nosaltres és realment un tema socioeconòmic, i no ens deixem perdre per altres floritures, sabrem detectar quina ha estat la posició de classe en cada moment per a la construcció de Catalunya segons el seu projecte econòmic, socioeconòmic. Aquest és l'element central. I diem que hem vist Catalunya ser dirigida en un període per la burgesia, en un altre període per la petita burgesia..., etc., i això ho afirmem.

I afirmem alguna cosa més, una de les experiències històriques que té aquest Partit amb el fet nacional és malauradament en els pitjors moments de la història d'aquest poble, que és l'època franquista. A l'època franquista, fins al moment de la transició és la classe obrera a Catalunya qui dirigeix el procés de la construcció nacional, en aquelles circumstàncies concretes, tenint al seu si un partit de classe important, que era el PSUC en aquell període, d'una configuració especial com va ser el PSUC. I diem, a Catalunya en aquells moments ja la burgesia va començar a fer excursions cap al nacionalisme, per voler dirigir la lluita del poble de Catalunya en front a la dictadura, i expressem molt clarament el reconeixement de perquè en aquell període va ser la classe obrera qui va dirigir el procés de construcció nacional, en front de la dictadura en aquella situació especial. I diem, en primer lloc hi va haver una emigració molt gran als anys 60, si el Partit Socialista Unificat s'hagués deixat portar per una concepció derivada dels elements culturals, en aquella època s'hagués fracturat, perquè el lerrouxisme estava a la cantonada. I el PSUC va dir, l'element central de la construcció nacional són els aspectes socioeconòmics, i al costat d'aquests allò que dificulta el creixement d'aquests aspectes socioeconòmics que és la dictadura. Per tant, el PSUC va saber plantejar un tema, lligar la mobilització dels treballadors pels seus interessos a l'element de la democràcia i en front del reaccionari, i va saber lligar això a les necessitats que tenia aleshores Catalunya de reconèixer-se com a propi poble i nació, que va ser allò tan senzill que era l'Estatut d'autonomia, llibertat, etc. Va ser molt senzill, i va ser la classe obrera la que ho va dirigir, la resta eren instruments: l'Assemblea de Catalunya, la Junta de forces polítiques... però va ser la classe obrera amb la seva mobilització connectant les lluites pels seus interessos concrets en contra de la dictadura, i connectant els seus problemes amb una nova forma d'entendre la construcció nacional. I és fonamental saber veure això, i estem dient que aquest és un patrimoni que no hem de perdre. I diem mes, i aquí cal contextualitzar una frase, perquè es corria el perill de dividir la classe obrera segons cultura, segons coses culturals, i es va dir: el problema de ser català és un problema de ciutadania. I quan es diu que es català qui viu i treballa a Catalunya, s'està plantejant una profunda concepció de ciutadania, camarades, independentment d'on s'hagi nascut, s'està plantejant un element de profunda sobirania, en front en aquells moments de la burgesia que estava començant a fer un plantejament nacionalista, en front de certs sectors lerrouxistes que varen néixer en aquells moments i que després, a les primeres eleccions, es van expressar en el Partit Andalucista; i el PSUC va saber plantejar l'element central. Aquest és un reconeixement que en el text original segurament no l'hem expressat del tot acabat, per això jo ahir deia que faltaven alguns elements. I diem, el Fet Nacional, camarades, no és més que una realitat que existeix, ens agradi o no, i el dia que desaparegui treballarem en unes altres condicions i ens haurem de reformular les coses, però això és un fet que existeix, i no és un problema, solament és un problema en la mida en què nosaltres no siguem capaços d'entendre que existeix i començar a enfocar el tema. I diem més, el problema està situat en què l'Estat espanyol no reconeix aquestes realitats i es manté en la seva actitud centralista i no reconeix que té una realitat plurinacional. Ara, que podria haver estat diferent al segle passat? Doncs possiblement sí, podria haver estat diferent al segle passat però ara tenim aquesta realitat. No anirem a discutir si al segle passat podria haver desaparegut la nació catalana, podria ser, depèn de com haguessin anat les històries, però ara tenim això. I el que és un problema és que l'Estat espanyol no reconegui aquesta realitat plurinacional, aquest és el problema. Com és un problema no entendre que Espanya no és una nació, sinó una comunitat de nacions, terme, per cert, ja emprat per José Díaz, i no trec el papus del José Díaz per autoritzar això, sinó perquè és l'única forma d'entendre una comunitat com l'espanyola que té una plurinacionalitat, l'única forma d'entendre-la és com a una comunitat de nacions. I és amb l'única forma d'entendre-la, com a comunitat de nacions, que podrem parlar de solidaritat dins de la pluralitat, que podrem parlar d'interessos comuns de tota la classe obrera d'Espanya, perquè haurem fet desaparèixer una concepció que col.loca unes nacions d'Espanya a sobre de les altres, fent en funció dels interessos de les burgesies que les dirigeixen que el que volen, i aquí ho diem també, que les burgesies utilitzen els fets nacionals per confrontar-se falsament i amagar problemes i interessos de classe. I així ho estem veient ara, la confrontació entre una fracció de la burgesia i una altra, les seves expressions polítiques, entre Catalunya i les altres nacions de l'Estat, és una confrontació que amaga interessos de rapinya entre les burgesies, i fa confrontar els pobles, i només des d'un punt de vista del proletariat, des dels treballadors, des de la classe obrera, que sigui capaç de fer una nova formulació per a la comunitat de nacions, es pot entendre una vocació solidària que no és possible la confrontació entre els pobles, perquè els pobles som amics, tenim els mateixos interessos, i això ho diem al projecte. I això, camarades, no té res a veure amb el nacionalisme, i menys amb el nacionalisme burgès, aquestes afirmacions que acabo de fer jo aquí. No té res a veure amb això. I diem que nosaltres tornem a reafirmar la voluntat de construir un projecte des del dret a la vida i a la democràcia. Algun camarada diu que el dret a la vida és un concepte inventat. No, camarades, que el vam utilitzar a les primeres eleccions que va fer aquest Partit al 82, no és inventat i, si més no, no és contradictori amb el nostre projecte, és voler explicar amb la nova situació a una sèrie de sectors que han modificat els seus conceptes sobre certs paràmetres, que l'element del dret a la vida, per poder-hi avançar, s'ha de garantir el dret al treball i a la plena ocupació, sinó no s'està garantint el dret a la vida, si per garantir el dret a la vida s'ha de garantir l'escolarització i sobretot la qualitat de l'escola, i per garantir el dret a la vida s'ha de garantir la sanitat pública, etc... què és el nostre projecte, camarades. És per això que quan uns camarades diuen... para! Com que això va ser utilitzat al 82, què vol dir això? Què vol dir segons el nostre congrés? I proposo que darrera hi posem què vol dir el nostre congrés.

Camarades, en aquest primer apartat crec que tothom pot estar d'acord amb el que he dit fins ara, o no? Sí he de dir dues coses. Hagués estat bé en aquest debat que els companys que no estan d'acord amb la nació ho haguessin expressat explícitament, perquè aleshores ens haguéssim entès. És sa, és bo entre nosaltres que surti un camarada i digui "jo no estic d'acord en que una de les tasques antiimperialistes és construir la nostra nació com a contrapunt a la globalització, des de la perspectiva de la classe obrera, amb caràcter d'un projecte nacional i de classe i amb caràcter anticapitalista". Hagués estat bé que alguns camarades haguessin sortit al llarg del debat a dir que no estaven d'acord amb la nació. Això no ha aparegut, i sé que hi ha camarades que opinen així. I hauria estat bé que hagués aparegut, però això ja és un element complementari.

Segon element que dic, en aquest apartat fixeu-vos que hi ha dues coses de les quals no he parlat, dues coses en què uns camarades tenen una opinió i altres una altra. Una cosa és el tema de l'ús del concepte bloc social, bloc socioeconòmic, bloc històric, bloc... Jo dic que com que aquest és un tema en què hi ha dissensió, requereix de debat. I ahir vaig proposar treure'l, em va semblar que l'havia tret de tot arreu i haver-lo substituït pel que sembla que el text demanava o volia expressar. I dic, traiem el del bloc històric, bloc social, perquè s'ha vist al llarg del debat que cada camarada té una idea sobre això. Inclús en les Jornades que vam fer, camarades, s'utilitza la paraula bloc social i bloc historie amb la mateixa lleugeresa que segurament el text l'ha utilitzada veient que hi ha diferents posicions. I el text s'ha comportat com el debat de les Jornades; però, com que hi ha diferents posicions diem "traiem-lo" i seguim discutint. I després hi ha un altre tema, que us haureu fixat que no n'he parlat, que és el famós tema del catalanisme polític, catalanisme popular, etc. Aquest és un tema que s'ha observat en la discussió que uns camarades opinen una cosa i altres n'opinen una altra. En primer lloc he de dir una cosa. D'entrada, camarades, no perdeu el temps, la col.locació d'aquest paràgraf sobre el catalanisme popular aquí, mai ni de lluny no ha tingut la pretensió de substituir el front d'esquerres, mai, no perdeu el temps, no tireu focs contra parets. Mai. Altra cosa és que pugui estar més ben expressat o més mal expressat. En el fons, què hi ha darrera aquest debat? Uns camarades que plantegen que formular el catalanisme polític vol dir subordinar-se a la burgesia, perquè és la burgesia la que formula això i per tant és una subordinació a la burgesia. Uns altres camarades plantegen que si la burgesia en un moment determinat formula aquest terme és perquè anteriorment el catalanisme -que no és nacionalisme són dos conceptes diferents-, uns camarades que diuen que el catalanisme ha existit abans que el formuli la burgesia i quan el formula la burgesia és perquè capitalitza l'existència en una bona part del nostre poble la consciència de construcció nacional que expressa el catalanisme. I les diverses classes han expressat diferents catalanismes, diversos formes d'entendre la construcció nacional, diuen alguns camarades. I en conseqüència, és bo que el front d'esquerres, igual que connecta amb el republicanisme, igual que connecta amb altres corrents i formulacions, és bo que connecti amb aquells catalanismes que es desenvolupen al si del nostre poble que no depenen de la burgesia, que no són de la burgesia. I hi ha alguns camarades que diuen que "el catalanisme hauria de ser l'element que hauria de presidir el front d'esquerres". És a dir, tenim tres posicions aquí entre els camarades. Jo crec, si més no, que els companys que heu intervingut sobre aquest tema m'acceptareu que igual que hi ha historiadors, com en Marfany, que sostenen la teoría que el catalanisme és fruit de la burgesia, hi ha historiadors, com en Termes o en algun llibre d'en Pierre Vilar, que sostenen que els diferents catalanismes que desenvolupa el poble. Bé, jo crec que si tenim clar que el nostre projecte d'esquerres, que el nostre projecte és el front d'esquerres, nosaltres, si més no, hem de connectar, no dic que presideixi el projecte, però hem de connectar amb aquests sectors que inclús són del catalanisme conservador, que tenen unes posicions de construcció de Catalunya progressistes, populars, que ells s'hi identifiquen com del catalanisme popular o progressista. Hi hem de connectar, he dit connectar, no que sigui el que presideixi él front d'esquerres. Estic matitzant, estem reconeixent un objecte o un subjecte que cal anar cap a ell. Estic fent senzillament una cosa, si voleu vosaltres, molt senzilla. Vosaltres vau sentir que en Fidel Castro va dír "yo también soy Mambís", i un automáticament diu, com? Mambís comunista? Què dius ara tu! Un comunista no pot ser mai mambís. Atenció, què està dient en Fidel Castro? Està fonamentant un cubanisme en el qual no llença al mar tradicions que encara que siguin contradictòries entronquen amb el moviment d'alliberament cubà. És a dir, estic dient que hi ha sectors del catalanisme popular que han d'entroncar, que hem de fer que entronquin amb el projecte de front d'esquerres, no estic dient que ens subordinen! ni estic dient... El que dic és que no donem aquesta gent a d'altres grups, a altres projectes per deficiència nostra. Però vaig a dir una altra cosa. Quan a mi em pregunten: Tu ets catalanista? Jo sóc comunista, sóc comunista. Però si a mi em pregunten, ets republicà? I jo dic que sóc comunista. Atenció amb el que vaig a dir ara, jo sóc comunista, i la república no és més que un instrument per avançar cap al socialisme si podem. Però jo us pregunto, si és possible la democràcia popular per avançar al socialisme, passarem per la república? I per la república burgesa com la del 37? Anem amb compte, som republicans en tant que enfront de l'Estat feixista recuperem alguna cosa més de democrràtic és positiu. Peroò compte amb això, som comunistes, i afirmem que som republicans en la mesura que agafem un instrument més democràtic que el feixisme i inclús més democràtic que la monarquia Però compte amb aquestes coses, perquè no es doni el cas que a vegades hi hagi desvirtuacions ideològiques al Partit, perquè en el fons som comunistes, és el que presideix el nostre pensament. És a dir, pel fet que hi hagi un partit que defensa el republicanisme deixem de ser republicans? Estem parlant d'alguna cosa, de forma de fer. D'acord amb que el text s'expressa malament, i proposo unes modificacions, ampliar la capacitat de connexió del front d'esquerres, per poder aïllar amb millors condicions i poder dialogar amb el nostre poble. Plantejo que es col.loqui així, és la millor manera de resoldre un debat. Camarades, és ben cert que aquesta primera part és complexa, molt complexa. Però és ben cert que el conjunt de les coses que he dit fan una aproximació de com entenem nosaltres la nació, el tractament que en poder fer, en el pla no superteòric sinó molt senzill, en el pía casolà. I ens pot permetre navegar be. Algun company dirà "a mi em falta més", d'acord. I un altre company dirà "jo no estic d'acord amb la nació", i algun altre dirà "això és complex", però és un mínim deis elements que tenim entre mans per poder avançar, és un mínim.

Camarades, és cert que un dels problemes que té la nostra tradició és saber combinar els elements objectius i subjectius d'un procés de construcció nacional. I els companys que diuen que és barrejar la cosa, tenen una perita part de raó sempre que no la vulguin convertir en un problema de fons. Perquè un dels problemes que hem tingut a la tradició comunista ha estat saber combinar els factors objectius i els subjectius d'un proces de construcció nacional. I alguns camarades ho han dit: un dels elements que en el marxisme hem tingut és un buit en definir o en avançar, en conèixer les expressions subjectives del conjunt del poble, o de la mateixa classe obrera. Aquest és un tema molt difícil, la mateixa definició de Stalin no va ser més que un petit esforç en saber conjuminar entre l'objectiu i el subjectiu. Camarades, una definició que no intenti fer I'esforç de conjuminar aquestes coses quedarà en el terreny parcialitzat del camí del deterrninisme o pot quedar en el terreny parcialitzat del camí del nacionalisme que són els dos eixos, els dos perills que pot tenir una proposta nacional i de classe, el camí del nacionalisme si hi imperen massa els factors subjectius, el camí del deterrninisme si imperen massa els factors objectius.
Camarades, jo penso que veient les coses així, l'expressió d'aquest primer apartat amb les aportacions que es fan, amb el que jo ja he escoltat avui, sense discutir altres coses de metodologia de treball, que ja tindrem temps de discutir, anem a allò que ens interessa per sortir amb un instrumental útil. Jo penso que el que he estat dient fins ara és patrimoni de la tradició comunista, amb totes les paraules, i admeto que el text original té els seus defectes. Però penseu que el que he explicat avui a la tribuna està en el marc de la nostra tradició i ens pot capacitar per abordar sense complexos, sense subordinacions, enfront de les altres forces polítiques, el projecte nacional i de classe que té el Partit, sense complexos ni subalternitats, poder anar tranquil.lament, camarades.

La segona part és cert, comparteixo amb els companys que la segona part es podia fer més extensa, que és la que té a veure amb l'anàlisi de la situació de Catalunya, que en el fons no és més que una perllongació d'aquesta anàlisi del Xè. congrés, el que hi ha a la segona part és una perllongació de l'anàlisi del Xè. congrés, camarades. Comparteixo la idea que podria ser més extensa. L'equip d'en Salvador Giner ha fet un totxo així, per dir un exemple, per analitzar la situació de Catalunya. Segurament encara, a alguns de nosaltres ens agradaria que analitzés més, això és el que dic jo, posem-nos a treballar. Perquè és fàcil dir "falta analitzar més" i marxar. No. Entre tots estem fent aquest procés. Quan un company o companya diu que falta analitzar més, que digui com i on i de quina manera, i si en el que ell o ella aporten tothom hi estem d'acord, diem ja està, és un punt de partida per a tots. I què diem, camarades? En aquesta segona part expliquem de quina forma Catalunya, el procés de construcció de Catalunya segons les necessitats de la classe obrera està en contradicció amb els interessos de l'imperialisme. I diem en aquesta segona part que la burgesia catalana ha connectat plenament amb els interessos del capitalisme, i s'ha connectat plenament amb la burgesia europea, el que se'n pot dir que s'ha internacionalitzat en bones condicions. I diem, molt clarament, el procés d'internacionalització que hi està havent, a la llum del nostre projecte. I expliquem que hi ha el procés de construcció europea. Alguns companys i companyes diuen, "compte perquè de la forma en què està escrita pot entendre's que nosaltres estem per la unitat europea que s'està construint ara. No. Per tant, dic que fem aquelles correccions perquè de la lectura no se'n pugui desprendre que estem per aquesta unitat europea, nosaltres estem per una altra construcció europea, aquest és el nostre projecte, la construcció de l'Europa dels pobles, i ho plantegem. Fem unes anàlisis de com s'ha anat modificant la situació de Catalunya, i amb esquemes, diem que a Catalunya la burgesia en primer lloc s'ha integrat internacionalment de ple, i participa dels organismes internacionals moltes vegades més que determinades burgesies espanyoles, i diem que s'ha integrat plenament en el mecanisme internacional, i ha demostrat una capacitat evolutiva, de canvi, d'aquesta burgesia. En un moment donat, uns sectors de la burgesia que tenien gran empreses les van vendre a les multinacionals perquè aquestes poguessin fer d'aquestes multinacionals un mercat, mantenir un mercat destruint les empreses. I aquesta burgesia ha anat al sector financer, via caixa o via especulació a la costa. I diem, al mateix temps ha nascut una altra burgesia, un sector d'aquesta burgesia emergent, com deia molt bé en Céspedes, que té empreses de caràcter multinacional i fortes a Catalunya, la Roca, etc., que funcionen com a multinacionals. És a dir, un sector de la burgesia cau, es passa a l'especulació, i neix o apareix un sector amb forca de la burgesia que té característiques d'empreses multinacionals. Al mateix temps, pels processos que s'han donat en aquesta primera transició de desmantellament d'empreses, de reestructuració d'empreses, l'externalització de molts d'aquests factors fa que apareguin gran quantitat de petites i mitjanes empreses, molt més que abans entom a aquestes empreses multinacionals, siguin de fora o siguin de Catalunya, i tenim un gran magma d'empreses petites i mitjanes, empreses que en molts casos són de caràcter familiar o de petites colles, són treballadors encoberts en forma d'empresa, que treballen per a les multinacionals, treballen per a les empreses grans. I està apareixent un sector d'una nova forma de proletarització. I diem que el sector financer de Catalunya, com molt bé s'ha corregit, no únicament és el sector de Sabadell, sinó que La Caixa està jugant un paper importantíssim utilitzant els estalvis populars al servei de la burgesia per jugar aquest paper de comprar empreses espanyoles, comprar empreses a Llatinoamèrica, de fer elements de crèdit, intervenir a la indústria. I aquesta burgesia, nova burgesia que ha tingut capacitat d'adaptació, actualment no és la mateixa que en l'època franquista, ha mostrat una capacitat d'adaptació al neoliberalisme, ha mostrat una capacitat d'adaptació d'estructures econòmiques, i ha mostrat una capacitat d'adaptació en les formes de treballar. Han canviat també els sectors, del tèxtil s'ha passat a la química, etc. I aquesta és una caracterització del tipus de burgesia que tenim, aquesta burgesia té una expressió política, que és CiU, però sobretot l'expressió política mes important d'aquesta burgesia és el pujolisme. El pujolisme no ha estat més que la forma de vertebrar rl'egemonia de la burgesia al conjunt del poble de Catalunya, i a través del pujolisme aquesta burgesia utilitza la construcció de Catalunya al seu servei, i utilitza el pujolisme. I nosaltres fem una caracterització del pujolisme al Xè. congrés i una caracterització del pujolisme aquí, neoliberal en el terreny econòmic, europeista al 100%, en el terreny d'Estat busca la plurinacionalitat, però s capaç de saber jugar entre aquest neoliberalisme i els problemes que tenen certes capes populars, vull dir certs sectors d'aquesta petita i mitjana empresa, per tal de subordinar-los entorn d'un projecte nacional. I, en conseqüència, la seva subordinació arriba a sectors dels treballadors del saber, que és dels quals nosaltres hem d'arrencar aquesta subordinació. I nosaltres després fem una anàilsi de la situació de la classe obrera, camarades, es fa una anàlisi de la situació de la classe obrera, on es mou, en quines condicions es mou, és una perllongació del Xè. congrés. Que falta una millora? Sí. Que falta aprofundir mes? També. Però la fem, i la fem amb totes les aportacions que inclús alguns companys han fet durant la jornada d'avui que han subratllat aspectes de les resolucions que havíem incorporat.
I venen elements de proposta. Camarades, no em vull estendre mes, sé que m'excusareu, però hi ha vegades que cal estendre's. Algun company pot pensar que sóc pesat, però hi ha moments que en algunes coses cal estendre's per discutir el tema que ens porta, no altres. Fem propostes. Les propostes que estan aquí, camarades, no són més que l'actualització del programa d'esquerres que tenim des de fa 10 anys, les propostes que fem en el tercer apartat. En el terreny de l'economia parlem del repartiment del treball i una sèrie de qüestions. Entrem en el terreny de com ja els nostres companys del sindicat estan negociant i quines formulacions es plantegen en el terreny dels aspectes socials, etc., no fem més que una expressió d'això. Que falta algun desenvolupament? Sí, alguns els hem intentat desenvolupar, per exemple en el tema fiscal, i segurament caldrà estendre's mes. Ara, camarades, el que he explicat, penso que és un punt de trobada entre tots els companys i companyes que debatem aquí. Si el que he explicat cal retirar-ho, em pregunto jo si el que he explicat senzillament és, en la primera part, la tradició dels comunistes a com hem vist la qüestió nacional; en la segona l'anàlisi que fèiem al Xè. congrés; i, en la tercera, l'actualització, a vegades pot ser insuficient, i ho podem ampliar, del programa d'esquerres, del front d'esquerres, si això s'ha de retirar, camarades, expliqueu-m'ho amb motius per se, no per altres motius, perquè aquest es un punt de trobada del Partit. Aquest es un punt de trobada important.

Camarades, jo sé que avui hi ha hagut moltes intervencions que han demanat la retirada, normalment al Partit és un mal assumpte: els companys que dissenteixen intervenen, i els que estan d'acord moltes vegades no intervenen. Les cèl.lules que demanen la retirada són Badia, Terrassa, Granollers, Nou Barris i Vallirana, de totes les cèl.lules del Partit. Cinc cèl.lules. L'altra part del Partit no demana la retirada, mostra deficiències, mostra coses que s'haurien de discutir millor, etc. És a dir, camarades, situem-nos davant de la qüestió que se'ns planteja. Jo crec, com vaig dir ahir, que una conferencia és sobre una part del projecte del Partit, no substitueix un congrés, en el congrés ja tindrem temps de discutir coses, altres coses. I una conferència sempre és un punt de partida, són uns acords que fem per a un punt de partida, per seguir treballant, per seguir discutint. I una bona fòrmula, camarades, és saber concretar en funció d'algunes deficiències que expressen alguns companys, com podem acordar les coses perquè després s'ampliïn aquelles que són deficients. Perquè hi ha una altra possibilitat, camarades, que és que el Partit -com ha dit una camarada aquest matí- s'estanqui. És a dir, fins que no discutim a fons, fàbrica a fàbrica, no podrem tenir un projecte sindical. No podrem tenir un projecte sindical si no expliquem el que és proletariat, treballadors, classe treballadora, classe obrera. Si no debatem això en profunditat, què és el que estan fent els nostres camarades del sindical? El Partit, camarades, treballa sobre la base d'un punt de partida. Allà on arribem amb les nostres formulacions ens serveix per treballar, i seguim treballant, i en la mida que el Partit va aprofundint, va millorant els aclariments, aclareix moltes coses, doncs seguim millorant el treball. El perill que correm ara en aquests moments és que aquest Partit no surti públicament dient "nosaltres som hereus de la tradició comunista a Catalunya", aquest és el perill que corre aquest Partit, no es el perill de la confusió, que ningú no es confongui. El perill que té aquest Partit és que no surti demà dient "som l'hereu de la tradició comunista de Catalunya", i encara hem de discutir coses. Hem de sortir demà dient que som els hereus i al mateix temps seguim discutint coses, al mateix temps seguim omplint buits, seguim veient, seguim treballant, seguim el debat. Per això encarreguem coses al Comitè Central per tal que les desenvolupi. Camarades, tinc el dubte, malauradament recau al meu cap, si plantejar una de les dues propostes, i la vull compartir amb vosaltres, i ho dic amb tota transparència, per a que ningú vegi darrera les meves paraules cap intenció extra, sóc així de transparent, no vull canviar la política del Partit, la vull millorar, com tots els que estem aquí. Tenim dues possibilitats, una seria dir que malgrat hi ha cinc cèl.lules que diuen que no i totes les altees diuen que sí, endavant, com ho van fer a la conferencia de Moviment Obrer. Hi ha cinc cèl.lules que diuen que no, i podem fer una cosa: fer que aquesta conferència acordi que ho fa en dos actes, que la proposta de resum que us faig es passi a net per a una comissió del Comitè Executiu, que el Partit discuteixi, i al setembre ens veiem en un altre acte com aquest per acabar de tancar la conferència, una conferència en dues sessions. Aquesta podria ser una solució, en el sentit de bon interès, de posar atenció a alguns companys. Aquesta seria una proposta. L'altra proposta seria, camarades, hi ha elements suficients per dir, tenim un mínim d'acord, tenim un mínim d'elements en els quals podem estar d'acord, que no són més que aquells que conformen la tradició comunista a Catalunya, aprovem això i emplacem el Comitè Central a desenvolupar uns document per millorar el treball, les deficiències, el que creiem deficiències, i que el Partit discuteixi el que el Comitè Central planteja.

La primera proposta té els seus pros i els seus contres. Té el seu pro, que en el pla teòric tindríem més temps per discutir la segona part de la sessió, però les mateixes raons per les quals avui s'esgrimeix que no tenim temps, igual hi són al setembre que al desembre. Aquesta proposta té l'altre handicap, que no ens permetria sortir dient que som els hereus de la tradició dels comunistes de Catalunya, sinó de dir públicament que estem discutint. Hi ha moments en què l'oportunitat política de sortir i dir que som hereus és important. No perquè els de Madrid diguin una cosa, no perquè l'EUiA hagi sortit d'una forma o altra, no, camarades, no per això; sinó, entre altres coses, l'oportunitat política vol dir entorn al coixí que tenim al nostre voltant que vol saber si nosaltres som o no som hereus de la tradició. Té l'avantatge que ens pot permetre discutir mes. La segona proposta evidentment té l'avantatge que sortim públicament, i allò que no ha estat prou discutit ho col.loquem a una altra forma de discussió. Són dues possibilitats que tenim sobre la taula, que jo me les plantejo i raono sobre elles. Jo personalment, camarades, avui em decantaria, si aquest Partit no es vol complicar la vida, per sortir amb un acord mínim que es el que jo he dit per aquest micro, que ens col.loca com a hereus de la tradició comunista, i que aquest acord vol dir els elements de correcció d'aquest document, i vol dir que allò que hem cregut entre tots insuficient, al CC li hem encarregat que desenvolupi i debateixi amb el Partit. És una forma més dinàmica per seguir discutint, perquè és cert que hi ha acords burocràtics i acords oberts que van sumant a la motxilla del nostre pensament. Jo avui optaria per aquesta proposta perquè l'altra crec que situaria el Partit en una discussió sense sortida, i ho dic francament, tal com avui he vist algun tipus d'intervenció. Hi ha hagut moments en què he arribat a acaronar la primera possibilitat per tal de dir "anem a veure", però m'he anat convencent que al setembre o al desembre estaríem igual, multiplicant les reflexions contradictòries. Jo per això us plantejo que avui, si veiem clarament que estem parlant d'uns mínims per sortir i que allò que és insuficient ho seguim discutint, aquest és el tarannà de la proposta que us faig, si ho veiem honestament així penso que aquesta pot ser la millor sortida per al Partit, per anar treballant junts, sobretot si no es veuen al darrera d'això cap tipus de fantasma per part de ningú. Jo crec camarades que aquest és un acte de responsabilitat fer-ho així avui. Si la conferència decideix fer-ho per la via de fer la segona sessió, doncs farem la segona sessió, haurem de passar per aquesta situació. Jo proposo que sigui la proposta que faig d'acordar els mínims i encarregar-li al CC que desenvolupi allò que són insuficiències del procés. 

   2on. RESUM MARIÀ PERE A LA CONFERÈNCIA SOBRE EL FET NACIONAL DEL PCC

En primer lloc, excuseu-me si la meva intervenció s'ha pogut entendre com a ofensiva, ha estat apassionada, en alguns moments ha estat apassionada, no tenia cap altra pretensió. Si jo ho interpreto be, de les intervencions deis companys que s'han fet aquí, es pot situar en el punt mig del que són les diferents opinions; jo us faria una proposta intermèdia entre les dues a veure si pot funcionar. La proposta seria: vistes les dificultats que té fer una segona sessió de la conferència, per l'activitat pràctica, com ha dit en Céspedes, és a dir, vistes les dificultats de fer una segona sessió al setembre, hi ha una altra possibilitat. Ja que estem parlant d'uns acords que després seguirem discutint, xerrant i aprofundint en això, sobre la base del resum que he fet, jo us proposo que fem una comissió i que aquesta comissió treballi més ràpidament posant en solfa aquest resum i adequar per tant el document, i que en tot cas aquesta comissió, quan tingui el treball fet, el CC ho supervisi, això serà més fàcil que no pas fer una segona sessió de la conferència, segurament. Aquesta comissió presenta el treball fet en funció del resum que s'ha fet aquí i el CC supervisa i tirem endavant, és a dir, aquesta conferència acorda, sobre la base del resum, que hem aprovat una caracterització de les coses, ho passarà en net una comissió i en última instància el CC supervisarà que aquesta comissió no se n'hagi anat per les branques. Ho dic perquè això pot ser més fàcil. Algun company pot interpretar que restrenyem, i no és la nostra pretensió restrènyer, sinó facilitar la complementarietat entre el temps i la possibilitat de treballar. I al mateix temps i paral.lelament el CC ha de desenvolupar tres treballs sobre reforma de l'Estat, i molt àmplia, un treball sobre cultura i un freball sobre societat civil alternativa, ho hem de fer paral.lelament. Aleshores, la proposta, si us sembles bé, de comissió que faria jo, presidida per mi, seria: en Jordi Miralles, en Josep Miquel Céspedes, l'Àngels Martínez, en Joan Tafalla, en Jordi Gasull, l'Esther Diez, en Fidel Lora, l'Àngel Crespo si pot, de moviment obrer, o bé en Jordi Ribó, perquè en Miguel Peláez sembla ser que está molt atabalat, atabalat en el sentit de pressió de feina; que aquesta fos la comissió que passa en net els acords, si us sembla bé. I aleshores, recollint una idea que ha plantejat l'Adrià, quan fem els grups de treball del CC sobre reforma d'Estat, cultura i societat civil, que hi pugui haver algun company que hagi estat present a la conferència que pugui treballar en algun grup de treball d'aquests, vull dir que no el tanquem exclusivament al CC, d'una forma discrecional. Aquesta seria la proposta que us faig.

Jo plantejaria un tema sobre aquest matís que ha plantejat en Céspedes. Com que aquest matís és un matís molí matís, que en tot cas si és vida digna, o el dret a la vida digna, o el dret a la vida, que la mateixa comissió veiem què és millor; perquè tanta raoótenia l'Àngels com en Céspedes, i això ho podem resoldre a la mateixa comissió de treball si és creu oportú. Jo us faria aquesta proposta, que hem sembla que es una síntesi de les dues que pot facilitar el freball del Partit en tot aquest procés.

Vots a favor: 51 Vots en contra: 11 Abstencions: 2

realitat

Realitat 5: editorial

Joan Comorera: La línia nacional del PSUC

La il·lusió d’una burgesia nacional

La reorganització del Moviment Obrer

Les TIC i la Lluita de Classes IV: la cultura, lliure o propietària?

Contra els polítics

Contra los políticos

Realitat número 4: Editorial

El món àrab viu la seva revolució nacional democràtica

Entrevista a Armando Fernández Steinko

El capitalisme s’imposa a la democràcia: reapropiem-nos de les nostres vides

Crida a la convergència i l'acció

Crida d'Inflexió

Les TIC i la Lluita de Classes III

Realitat núm 2-3: Editorial

Joan Josep Nuet: el Fet Nacional

FET NACIONAL; EL CATALANISME POPULAR PER L’AUTODETERMINACIÓ I EL DRET A DECIDIR

Conferència sobre el Fet Nacional Català

El fet nacional català, separació i federalisme

Catalanisme conservador i popular

Llibertat nacional i federalisme

Les TIC i la Lluita de Classes II

Xarxes de comunicacions: lliures o propietàries?

Realitat núm 1: Editorial

J.J.Nuet: "La crisi del capitalisme del 2008 ens dóna de nou la raó, el capitalisme és un problema més que una solució"

Alguns apunts sobre les característiques del Front d'Esquerres avui

Les TIC i la Lluita de Classes I

El programari: lliure o propietari?

Conferència sobre el Fet Nacional Català

CONFERÈNCIA SOBRE EL FET NACIONAL DEL PCC Barcelona, 7 i 8 de 1999

ANNEXOS

Contra los políticos 

CONFERÈNCIA SOBRE EL FET NACIONAL DEL PCC
Barcelona, 7 i 8 de 1999