Quadern de Terramar

CANVI DE BLOC

2011-03-11T12:06:00.000+01:00

Després d'haver-m'hi barallat uns quants dies finalment he aconseguit configurar el bloc
Quadern de Terramar
a Wordpress.
Si cliqueu damunt del nom del meu bloc hi anireu a parar,
i, si ho voleu,
us hi podeu subscriure
(a mi m'agradaria...)

Hi he importat la totalitat dels blocs de
www.quaderndeterramar.blogspot.com
i hi vaig construint la meva pàgina web.

NOTES SOBRE IRENE NEMIROWSKY (1903-1942)

2011-02-17T22:17:00.000+01:00

El color de la tinta. No pot escriure amb cap altre color que no sigui el dels mar del sud. Omple els fulls dels manuscrits amb lletra minúscula, apretada, endreçada, apurant al màxim l'extensió del paper, ratllant els marges, corregint fins el darrer extrem les frases amb esmenes i ratllats. Un color de tinta de blau d'entreguerres, tonalitat que es perd i es dil.lueix com l'esperit de la gent de lletres que van deixar la pell i l'ànima en els tumults i convulsions que els van abassegar. De la tinta de color dels mars del sud i de les línies ajustadíssimes dels manuscrits en conservem l'obra en lletra impresa, en bona part póstuma, com aquesta Suite francesa que per si sola mereix la categoria de monument literari i testimonial de l'Europa i de la França que l'escriptora va viure fins les darrers conseqüències al camp d'extermni d'Auschwitz.

El destí. ¿Com són els primers poemes d'Irene Nemirowsky? Gràcies a institutriu que la va educar i al prestigi sociocultural, universal, de la llengua francesa, quan la família Nemirowsky va arribar a França a conseqüència de la revolució bolxevic la jove de quinze anys es va integrar sense dificultats a la vida d'estudiant i d'escriptora. La primera novel.la, als vint-i-quatre anys (L'infant prodigi) i la segona als vint-i-nou (David Golder) la consagran com a escriptora, amb el ple suport del seu editor, Bernard Grasset. És el destí que ella ha triat i s'ha traçat. Un poema de joventut revela el seu propòsit:

De vegades em sembla que sóc estrangera

Nascuda entre tanta gent diferent

I m'està predit un altre destí

Al que consagro tots els meus somnis.

L'infortuni. Malgrat l'èxit literari i la bona posició econòmica de la família, tant la paterna com la del marit, Michel Epstein, tots plegats relacionats amb la banca, el govern francès els denega reiteradament la nacionalitat. Quan a partir de 1939-1940 comença la persecució dels jueus en terres de França comencen les dificultats, les restriccions, la davallada social, la marginació, la persecució. El marit no pot exercir de banquer, el medi editorial la defuig, els jueus són obligats a portar l'estrella groga d'identificació. L'infortuni, el sentit de la pèrdua, la intuïció de perill imminent porta la família Epstein-Nemirowsky fora de París, a Issy-l'Evèque, on prèviament han enviat les seves dues filles petites. “Treballo sobre lava encesa”, anota.

La deportació. L'escriptura l'ajuda a passar el temps... “He escrit molt aquests darrers temps. Suposo que seran obres póstumes, però això sempre ajuda a passar el temps.” El cercle s'estreny i arriba el moment de la detenció. El 13 juliol de 1942 la policia francesa la deté com a jueva apàtrida, complint les instruccions de les autoritats de l'ocupació alemanya i es traslladada al camp de Pithiviers.
La solitud amarga. Des del camp de concentració de Pithiviers el 15 de juliol : “Mireu-me. Estic sola com vosaltres, ara mateix, però no és una soledat volguda, triada, sinó la pitjor soledat, humiliada, amarga, la de l'abandonament, de la traició.” La Suite francesa, obra inacabada, és el gran, profund testimoni d'una escriptora jueva errant per la França dels dies de l'ocupació.

Coratge i esperança. El 16 de juliol escriu la darrera nota. L'adreça al marit i les filles: “Em sembla que marxem avui. Coratge i esperança. Us tinc dins del meu cor, estimats meus. Que Déu ens ajudi a tots.” L'endemà puja al tren que la transporta juntament amb centenars d'altres persones des del camp de presoners de Pithivers al camp d'extermini d'Auschwitz en un viatge penós i denigrant. La documentació oficial certifica la seva mort als trenta-nou anys el 19 d'agost per causa del tifus; la realitat és a la càmara de gas. El coratge ha empès Michel Epstein a cercar notícies de la seva muller des de que ha estat detinguda i intentar desesperadament la seva salvació. No hi haurà esperança tampoc per a ell. El detenen poc temps després i és traslladat, també, a Auschwitz on el sis d'octubre mor, igualment, a la càmara de gas. Les obedients autoritats franceses van a cercar les filles de mare i pare jueus al col.legi on cursaven els estudis, però Irene, previsora, les ha enviades al poble de la seva antiga institutriu. Michel Epstein ha fet arribar a la filla gran, Denise, el bagut on, li diu, hi ha manuscrits de la seva mare: l 'esperança... Orfes de pare i mare creixen mig d'amagat fins a la fi de l'ocupació i seran per sempre jueves filles de jueus deportats amb el pes de la història i la tragèdia en les seves vides.

L'obra póstuma d'Irene Nemirowsky és dins del bagul salvat a darrera hora, però la Suite francesa surt publicada molts anys més tard. Des de llavors que ha marcat la recuperació de l'escriptora. Una exposició organitzada pel Memorial de la Shoah en col.laboració amb el Museu del Patrimoni Jueu i l'IMEC l'evoquen amb un dels versos amb què s'interroga sobre la identitat i el destí: “De vegades em sembla que sóc estrangera...”

IRENE NEMIROWSKY SOBRE EL DESTÍ. Un poema

2011-02-14T15:41:00.000+01:00

A voltes em sembla que sóc estrangera
Nascuda entre tanta gent diferent
I que m'està predit un altre destí
Al que consagro tots els meus somnis.

Irene Nemirowsky, Carnet (1918)

LLEGIDORA D'ABSÈNCIES I NAUFRAGIS..., per Felícia Fuster

2011-02-11T01:36:00.000+01:00

Llegidora
d'absències i naufragis,
secreta com els límits que s'ignoren,
poma de sol tendríssima dins l'ombra,
gotim de blau damunt dels núvols,
això voldria ser.
Però
no sé què sóc, ni si em deformo
dintre el mirall que em gronxa,
ni si m'esquinçaré per una rosa
morta, o beuré l'aigua trista
del teu mirar trenat.
Porto
per passar les fronteres
les arrugues del temps i no tinc plomes
a la veu ni cap tinta que esborri
ni guants de malefici ni bruixoles
perverses per a desviar
vides.
Em sé llunyana dels foratges
que busquen els secrets i els crits
de les hores lluents.
Jo vinc només per oferir-te
amb el silenci tens
el jardí
càlid dels meus braços.

AMB TINTA ROJA, per Felícia Fuster

2011-02-10T01:21:00.000+01:00

AMB TINTA ROJA

Com una ombrel.la
t'obro la meva veu sota dels núvols
i m'empasso la neu per fer-me forta
escric les notes
del vent
i canto amb tinta roja

Felícia Fuster, "Amb tinta roja", Passarel.les / Mosaïques (1992)

ESPERO MERAVELLES, per Montserrat Abelló

2011-02-09T09:21:00.000+01:00

Espero meravelles
a cada cantonada.
Hi ha alegria
en l'aire.
El sol m'omple
els ulls.

El meu presagi
és una línia
contra el sol,
un punt en l'horitzó.

Montserrat Abelló, "Espero meravelles", Poemes d'amor. Antologia. Pròleg de Vinyet Panyella. Editorial Denes, 2010 (Col.lecció de Poesia Edicions de la Guerra; 87)

DEL MERCAT DEL PEIX AL CENTRE D'ART CONTEMPORANI

2011-02-05T23:30:00.000+01:00

Hi ha somnis que esdevenen projectes i projectes que es converteixen en realitats perquè els que els han somniat hi creuen. La mateixa il.lusió amb que viuen i somnien els atorga força, capacitat de treball i la tenacitat capaç de vèncer les dificultats i la temptació del desànim. Saben transmetre la il.lusió que mantenen i el coratge amb què lluiten per crear complicitats, encomanar entusiasmes i anar avançant. I així és com, de mica en mica, una passa rere una altra, la realitat substitueix el somni. L'obertura amb benedicció de l'espai del Centre d'Art Contemporani de la Fundació Stämpfli és una altra fita del somni, un nou estadi del projecte i la darrera estació abans de l'obertura del Centre dintre de pocs mesos.

Fa un any s'inaugurava a Miramar l'exposició de la “Prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli”, la mostra del fons d'art contemporani d'una setantena d'obres que Pere i Anna Maria Stämpfli han aconseguit per via de la donació dels artistes més representatius de la seva generació, un total de cinquanta-quatre, procedents de vint-i-un països. Bona part d'ells pertanyen al moviment del Pop Art europeu i de la Figuració Narrativa. En els darrers anys s'han dedicat diverses exposicions individuals i col.lectives a aquestes tendències, una de les quals, Figuration narrative es va celebrar fa un parell d'anys al Grand Palais de Paris amb obra de Pere Stämpfli i diversos dels artistes que han donat obres per a la Fundació.

El local on s'instal.larà en breu la col.lecció d'art sota el guiatge de Serge Lemoine, exdirector del Museu d'Orsay de Paris, és l'antic Mercat del Peix. L'Ajuntament de Sitges, en un gest que l'honora, l'ha donat a la Fundació per tal que s'hi instal.lés el Centre d'Art Contemporani, manifestant de forma visible i material el suport de la Vila a aquesta iniciativa artística que neix de la generositat de l'artista i la seva muller. L'edifici, que data dels anys trenta, va ser construït en un espai contigu al Mercat edificat el 1889 per Gaietà Buïgas i Monravà, una noble baluerna reconvertida (esperem que provisionalment) en el bar d'una coneguda destil.leria. Al Mercat del Peix, després d'haver estat utilitzat durant molts anys en mercat per la pesca i l'aviram, s'hi van allotjar les dependències de la policia local fins a dates ben recents.

La rehabilitació que han portat a terme els arquitectes Josep M. Coll i Eugeni Bernad comporta un espai expositiu de 500 m2, ampliables en un futur a la resta d'edificis contigus de la Fundació del carrer d'en Bosc. El resultat és el d'un espai perfectament integrat en el seu entorn, respectuós amb l'antiga estructura exterior i interior i hàbil per a les funcions que ha de complir.

La Fundació Stämpfli ha apostat, una vegada més, pel patrimoni de la Vila. Ho va fer salvant les cases del carrer d'en Bosc, que ara formen part de la Fundació, de l'amenaça especulativa de convertir-les en apartaments, rehabilitant-les, destinant-les a l'ús cultural. El Grup d'Estudis Sitgetans hi té la seu que li ha permés créixer en activitats i una consolidació que difícilment hauria assolit sense poder-ne disposar, i el Centre d'Art Contemporani té prevista la seva ampliació per mitjà d'aquests edificis. És, tot plegat, l'evidència del compromís. Compromís amb el patrimoni, amb les arts i amb la cultura.

Sitges difícilment hauria pogut comptar amb una extensió d'oferta artística vers la contemporaneitat de no haver estat per la decisió de Pere i Anna Maria Stämpfli, gràcies als quals la tradició artística es perllonga fins el segle XXI. Una oferta artística que han volgut situar en la centralitat urbana de la Vila per contribuir al caliu del nucli més antic del poble i per sumar amb la resta d'institucions culturals pròximes. És un plantejament i un esforç que cal valorar pel que té de generositat i de modernitat i perquè prové de la iniciativa privada més reeixida. No em cansaré de dir que la Fundació Stämpfli ha estat i és exemplar en la seva concepció, desenvolupament i operativitat perquè en ben poc temps els guanys de la realitat s'imposen. Com la visió clara i diàfana de les parets de l'antic Mercat del Peix i de la nova façana que enriqueixen el nostre patrimoni artístic i paisatgístic.

El logo de la Fundació Stämpfli és obra de Pere Stämfpli (2006)
Les fotografies de l'exposició, de Serge Lemoine i de l'antic Mercat del Peix en obres són de Frèia Berg (2010); la de la façana de l'actual Centre d'Art Contemporani ha estat extreta d'una publicació digital, i la d'Anna Maria i Pere Stämpfli és obra d'André Morain.

POETES DEL HOLOCAUST

2011-01-28T02:35:00.001+01:00

"Després d'Auschwitz no es pot escriure poesia", va sentenciar Theodor W. Adorno. "Després de cada guerra algú ha de fer neteja", escriu la poeta Wislawa Szymborska. Aquesta frase és el leit-motiv de After every war, una antologia de poesia escrita per dones alemanyes després de la Segona Guerra Mundial que la irlandesa Eevan Boland ha traduït a l'anglès.

Rose Ausländer, Elisabeth Langgässer, Nelly Sachs, Gertrud Kolmar, Else Lasker-Schüler, Ingeborg Bachmann, Marie Luise Kaschnitz, Hilde Domin i Dagmar Nick són les poetes. Totes van patir els horrors de la guerra; algunes, de l'exili; altres, la deportació i l'Holocaust. Entre aquestes darreres, Gertrud Kolmar va morir a Auschwitz als quaranta tres anys, després d'haver escrit, entre altres, el poema corprenedor de "La víctima".

Ho recordo avui, vint-i-set de gener, dia internacional de l'Holocaus, pocs mesos després d'haver visitat l'horror del complex de l'assassinat planificat d'Auschwitz-Birkenau. Transcric dues traduccions que he fet gairebé d'urgència perquè en volia deixar constància tal dia com avui. Per conservar-ne la memòria, perquè mai més no torni a succeir i perquè es pot escriure poesia per endreçar el món i la vida després de la guerra i de totes les derrotes.

Rose Ausländer, La meva clau

La meva clau

ha perdut casa seva.

Vaig de casa en casa

però no passa en cap.

He trobat

el manyà.

La meva clau entra

a la seva tomba.

Hilde Domit, Exili

La boca morent

la boca torta

la boca intentant

dir el mot correcte

en una llengua estranya.

El retrat en blanc i negre és de Gertrud Kolmar (1894-1943). Les fotografies d'Auschwitz són de Frèia Berg (agost 2010).

JOSEP M. DE CASACUBERTA (nota per al dietari)

2011-01-27T02:02:00.000+01:00

Assisteixo a l'acte d'homenatge que la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans dedica a Josep M. de Casacuberta (1897-1985) amb motiu del vinticinquè aniversari del seu traspàs, en representació d'Òmnium Cultural. La Sala Pere Coromines, té l'aforament just per acollir actes de format mitjà i la seva disposició i, sobretot, la decoració, la fa càlida i acollidora. El caliu l'hi atorguen avui els assistents, familiars, amics i coneguts de Casacuberta i deutors del seu mestratge, filòlegs i professors, representants d'entitats i institucions se saluden, evoquen i agraeixen. Hi entreveig Carles Duarte, de la Fundació Lluís Carulla, que continua fa créixer l'Editorial Barcino, fundada el 1924 per un jove Josep M. de Casacuberta que deixa la direcció de l'Oficina de Toponímia i Onomàstica de l'IEC exercida entre 1921-1923 en mans de Joan Coromines.

Els tres oficiants acompleixen la seva comesa: Isidor Marí, flamant president de la Secció Filològica de l'IEC, acompleix exquisidament el paper de mestre de cerimònies ; Josep Moran, de la Secció Filològica, rememora la tasca de Casacuberta al front de l'Oficina, que actualment dirigeix, i Josep Massot i Muntaner, fent un interessant i selectiu repàs a la biografia intel.lectual de Casacuberta, en el que no hi manca la referència a la pertinença d'una poc coneguda Societat d'Estudis Militars els primers anys vint en companyia de J. M. Batista i Roca i de Joan Coromines.

Casacuberta va ser un activista de la cultura i de la llengua catalanes, com prova tota una vida dedicada a la tasca editorial dels clàssics catalans, de l'erudició i dels estudis verdaguerians juntament amb una de les col.leccions que més ha contribuït a la culturalització del país, com és la Col.lecció Popular Barcino. La imatge de Casacuberta projectada a la pantalla que ens mira és la d'un jove de vint anys llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, l'esguard de qui sap que té la vida oberta al davant. Contrasta amb la fotografia que habitualment ens el presenta: un home ja gran que calbeja, rostre rodanxó i afable, ulleres arrodonides de montura esprimarxada i vidres bifocals. És la que figura a la coberta de l'opuscle que ens han lliurat, amb la biografia que Albert Manent dedica a Josep Maria de Casacuberta i l'editorial Barcino.

1974-2011. Són exactament les dates al voltant de Josep M. de Casacuberta que em porten d'un cantó a l'altra dels edificis de l'antic Hospital de la Santa Creu. El 1974 una jove estudiant de bibliotecària assistia a un acte de la Biblioteca de Catalunya que consistia en un homenatge al fundador de l'Editorial Barcino. Es va celebrar a l'auditori de la biblioteca, hi havia força gent, i ella va poder veure de prop el senyor que havia inventat una col.lecció que la fascinava perquè eren els clàssics catalans que no havia pogut aprendre a l'escola i ho havia de fer de gran.

Els llibres de Els Nostres Clàssics es van convertir en el millor regal de sants, aniversaris, reis i final de carrera. Quan els contemplo arrenglerats i endreçats a la part alta de la llibreria no puc evitar recordar l'emoció que vaig sentir les primeres vegades que m'enduia els poemes d'Ausiàs Marc o el Llibre d'Amic e Amat com a lectura per als viatges en tren entre Sitges i Barcelona. Llavors l'IEC encara no havia recuperat la seva seu a la Casa de Convalescència i celebrava els actes més solemnes al Palau Dalmases del carrer de Montcada, que era la seu d'Òmnium Cultural.

Aquesta vesprada de gener de 2011 sóc a l'IEC en representació d'Òmnium. Retorno al senyor Casacuberta, un editor vocacional i generós que va dedicar la vida sencera a la cultura del país quan més falta feia i sense gaire possibilitats de lluïment. Estic voltada d'amics en una institució que m'acull. Comparteixo amb ells el compromís per la cultura des de la feina quotidiana, que és la vida que he triat i que m'agrada.

En sortir, el vespre ja s'ha tornat nit, el fred es fa sentir. Penso en les mimoses i les camèlies del jardí de dalt, dedicat a Mercè Rodoreda, que s'han endormiscat esperant la tebior del sol del primer matí, i decideixo que en arribar a casa cercaré els poemes del meu Ausiàs March entre Els Nostres Clàssics.

(Nota per al dietari, 26 de gener de 2011)

DONA I ART, DE TERESA COSTA-GRAMUNT, O LA CREATIVITAT EN HARMONIA

2011-01-21T14:06:00.000+01:00

No s'hi val començar un llibre pel darrer capítol. O sí, quan es tracta d'un assaig que finalitza pronunciant-se en favor de l'aiguabarreig del cor i de la ment, del coneixement i de la sensibilitat, dels dos pols extrems per on batega la pulsió creativa. Dona i art o la dansa de Lilâ, de Teresa Costa-Gramunt (Cossetània Edicions) és una obra de llarg recorregut que conclou amb una de les pressuposicions més cares a l'escriptora, com és la recerca de l'harmonia per la via de la creativitat. Aquesta és una de les motivacions més importants de la seva escriptura, potser l'essencial, a partir de la creença que l'art forma part de la dansa còsmica de l'energia que, asseveren els científics, no es destrueix sinó que es transforma.

A Dona i art l'escriptora es presenta des del doble vessant de la reflexió i la pròpia experiència literària i artística dedicada a les dones artistes que ha anat trobant al llarg del seu camí. El cúmul d'articles i intervencions que configuren aquesta obra palesa l'intens recorregut des de la contemplació i la reflexió artístiques vorejat per les paraules de Kandinsky, Maria Zambrano, Diego Rivera, Araceli Rico, Frida Kahlo, Claude Lévi-Strauss i Amparo Serrano de Haro a manera d'obertura dels capítols que configuren aquest altar laic a la deesa Lilâ, la creativitat en estat pur que l'escriptora no cessa d'invocar des de ja fa molt de temps; de fet, des de sempre.

Teresa Costa-Gramunt recorre les fronteres per on han passat els gèneres literaris convencionals, ara esborrades per una voluntat expressiva que defuig encasellaments i classificacions de precisió, perquè l'escriptura requereix la més àmplia llibertat per aquells que creuen – que creiem – que l'impuls expressiu no té límits. Parlem, doncs, d'escriptura en estat pur que es decanta cap a la prosa poètica en la dicció, l'article en la forma, l'assaig en el contingut.

L'extensa nomenclatura femenina que transcorre entre Angelica Kaufmann a Gabrielle Münter, de Tamara de Lempicka a Frida Kahlo, de Susan Sontag a Gala Dalí s'ordena en set apartats que ajuden a situar el prisma amb què es presenten figures i obres, algunes com a primers plans, altres a manera de retrats de fons – les dones de Hopper, que eren una de sola, la seva muller... -. Hi ha escriptores que pinten, com Mercè Rodoreda. D'altres, com Frida Kahlo, compten amb un capítol monogràfic. El lector hi trobarà contemporànies com Conxa Ibàñez, Maria Assumpció Reventós, Waltraud Masackek, la pintora Carme Riera, Adelaida Murillo, Florència Coll... Són dones que des de “l'estadi auroral” on viuen “s'enlairen espiritualment i eixamplen els seus horitzons humans. Són dones que viatgen cap endins i cap enfora dels seus límits temporals, tot despertant i reflectint la realitat de l'ésser humà viscuda, naturalment, des d'un cos de dona.”

L'obra ha estat ideada amb intenció i propòsits concrets, com són els d'atorgar més visibilitat a les dones artistes a partir de la voluntat de contribuir al pòsit de sedimentació que fa créixer la construcció cultural. El mateix fet que es tracti de cròniques escrites sobre esdeveniments (exposicions, presentacions, col.loquis...) reforça la mateixa idea de la construcció de la cultura, per sedimentació de coneixements i d'aproximacions. I per bé que el que Dona i art presenta és la tria que l'autora ha decidit, el panorama és ampli, generós, eclèctic, suggerent.

M'aturo en algunes de les artistes. Gabrielle Münter de la Galeria Lenbach, a Munich, en companyia de Kandinsky i en solitari a la seva casa de Murnau, que va saber pintar ulls endins l'amalgama de somni i reflexió; Suzanne Valadon, model de models, entre la fúria d'un caràcter indomable, la voluntat persistent de convertir-se en artista, el llarguíssim camí recorregut en la vida i en la mort vers el seu definitiu reconeixement; la pintura autobiografia, esqueixada i radical de Frida Kahlo... Elles, i totes les altres, han exercit la força de l'atracció de la creativitat,que és font retroalimentació permanent. Teresa Costa-Gramunt, que ho sap, l'exerceix des de la saviesa com a vocació, la costància com a actitud i des del guany, assolit, de l'harmonia cobejada.

La primer il.lustració és la coberta de Dona i Art o la dansa de Lilâ, de Teresa Costa-Gramunt (Cossetània). Les altres dues són obra de Gabriele Münter, La casa vora el llac i Meditació.

JARDÍ D'AMBRE, I

2011-01-14T01:26:00.000+01:00

Retorno al buit amarg de la cisterna
que amorosia la set, immensa, dels rosers
i feia càlid jaç al niu de les falgueres.
S'aquieten els ocells.
Mur rere el mur, la pedra.

De Jardí d'ambre (1998)
Fotografia de Frèia Berg (tardor 2010)

EL RETORN DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT

2011-01-13T10:40:00.001+01:00

Torna el poeta i s'instal.la en una exposició de visita obligada al Centre d'Arts Santa Mònica, ideada amb la intenció de “formular una posada en zero” de la seva obra. Salvat-Papasseit, poetavantguardistacatalà no es presenta ni assèptic ni en solitari. Res del que va fer i del que hi fa referència no deixa indiferent. L'exposició constitueix un esforç d'interactivitat atractiva i gratificant des de les primeres passes que transcorre pels tres àmbits vitals i creatius de poeta i agitador: l'Ateneu (1911-1916), la Galeria – les Galeries Laietanes de Santiago Segura – (1917-1920) i el sanatori (1921-1924). El catàleg, que és una peça de disseny impecable, conté un conjunt d'estudis (de Ferran Aisa, Teresa Abelló, Joaquim Sala-Sanahuja, Joan Ramon Resina, Jaume Vidal Oliveras, Pilar Garcia-Sedas, Albert Mercadé, Mercè Ibarz, Enric Casassas, Martí Peran...) que situen el poeta als seus escenaris, rastregen la seva ideologia, voregen el seu espai líric i el projecten en el context internacional del moment en relació amb el Futurisme.

La mostra, comissariada per Maia Creus i Pilar Bonet, es complementa amb quatre projectes artístics de Francesc Abad, Isabel Banal-Jordi Canudas, Domènec i Eloi Puig Mestres perfectament imbricats en l'univers Salvat i que posen de manifest fins a quin punt arriba l'arrencada del suggeriment i de la compenetració. Palesen, també, que el llenguatge artístic contemporani i la seva inherent tendència a la conceptualització i a la transversalitat no són aliens a la seducció lírica.

L'eclosió del poeta Salvat-Papasseit data dels anys seixanta, quan es revela al públic per mitjà d'una edició de la seva Poesia il.lustrada per Guinovart (1962); és inclòs àmpliament al cànon de la poesia del realisme social en l'antologia de la Poesia Catalana del segle XX de Joaquim Molas i J. M. Castellet (1964) i es converteix en poeta popular.Tot i que la seva recepció acadèmica no ha estat la que li pertocava, Salvat ha estat des de llavors poeta de culte, d'amor i de revolta. A partir dels anys vuitanta les edicions i les antologies s'han anat succeïnt i, tot i haver estat lectura obligatòria en diverses ocasions, es manté al rànquing dels poetes que continuen essent fons editorial afortunadament sense desclassificar.

Salvat va ser el poeta d'amor i de revolta entronitzat pels joves universitaris dels anys setanta que el van publicar en una edició clandestina (1977) que circulava pel pati de lletres de la Universitat de Barcelona. Un cop aconseguida la vaig col.locar a la lleixa on tenia els meus llibres, al costat del tresor que me l'havia descobert a sisè de batxillerat, l'edició de 1962, el primer llibre que vaig voler tenir, vaig aconseguir i que de debò vaig considerar meu. Salvat és l'origen de la meva biblioteca literària i, també, l'inici remot de la meva poesia perquè era – és – impossible de substreure's a l'atractiu i al suggeriment dels versos, dels cal.ligrames, de la tipografia, de la plenitud amb què expressa l'amor en totes les seves gradacions, de l'agosarament de la seva humanitat profunda compromesa i lliure.

Potser per això ha estat i és un poeta popular i potser per això, des del moment en què la seva obra ha anat esdevenint accessible en paper imprès i en les cançons i recitacions d'Ovidi Montllor i de Lluís Llach, entre altres, s'ha fet encara més proper a un públic sempre disposat a rebre'l incondicionalment, generació rere generació. Qui l'ha elevat al cànon de la literatura contemporània han estat els lectors i els entusiastes que s'hi han dedicat.

Joan Salvat-Papasseit va fer estada al Sitges noucentista de 1918. Casat de feia poc, hi va regentar la botiga que l'antiquari i galerista Santiago Segura va obrir al número 8 del carrer de Sant Pau; una casa noucentista amb esgrafiats a la façana dissenyats per Miquel Utrillo. Amic d'artistes i poetes que havia conegut a les Galeries Laietanes, Salvat va estrènyer relacions d'afecte i amistat amb Joaquim Sunyer, Pere Jou, Trinitat Catasús i Josep Carbonell i Gener; va incorporar el paisatge de Sitges a la seva obra poètica - “Dóna'm la mà, que anirem per la riba...” -, va redactar-hi un dels números de Un enemic del poble sufragat pels noucentistes sitgetans; va escriure-hi el manifest Sóc jo qui parlo als joves i va publicar alguns poemes a la revista Terramar. Fins que una nit va patir un atac d'hemoptisi que va significar la fi del somni d'una vida vora la mar i l'inici del calvari que el va portar a l'agonia final als trenta anys.

El retorn de Salvat-Papasseit reclama la visita al Centre d'Arts Santa Mònica (Barcelona) i la presència contant de la seva poesia.

Vaig escriure un article a l'estada de Salvat-Papasseit a Sitges amb motiu del centenari del seu naixement, “Sitges 1918. El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit”. Serra d'Or, núm. 419 (novembre 1994).

MARINA TSVETÀIEVA, LA NEU...

2011-01-10T16:47:00.000+01:00

Elena Zernova m'escriu des de Sant Petersburg. Em parla i de les classes a la Universitat de Sant Petersburg i de seves traduccions d'escriptors catalans - Santiago Rusiñol, Rosa Leveroni, poetes i narradors contemporanis - al rus. Les fotografies que m'envia mostren com la blancor de la neu abasseguen el paisatge. Com el devia veure la poeta Marina Tsvetàieva l'hivern de 1941, i com vaig imaginar al poema que li vaig dedicar a Jardí d'ambre (1998).

Hivern de 1941

Ja no troba consol en llibres ni en dibuixos
que omplien de colors els vidres de la neu,
els somnis de festeig, una alegria quieta,
esventada la cendra dels records.
El món no es construeix amb ombres fragmentades;
la roba, trista i fosca, admet l'últim pedaç.
Contempla l'espurneig del glaç i la gebrada
a l'antiga pastura. Arriben mesos llargs
i sap que, aquest hivern, envellirà de pena.

PROVA SIMPLE, de René Char

2011-01-05T02:02:00.000+01:00

El meu llit és un torrent de platges ressecades. Cap falguera no hi cerca la seva pàtria. Per on t'has escolat tendra amor?

Me'n vaig anar per molt de temps. Vaig retornar per anar-me'n.

Encara més lluny, una de les tres pedres del bressol de la font seca deia aquesta única paraula gravada per al vianant: "Amiga".

Vaig inventar un somni i vaig veure la seva verdor sota l'imperi de l'estiu.

René Char, Le nu perdu (1978)
Falgueres i reflexos al fons del riu. Fotografia de Frèia Berg a Isle-sur-la-Sorgue (2007).

"NO SENTS, COR MEU, LA SOLEDAT DE LES ESTRELLES...", de Màrius Torres

2010-12-30T01:04:00.000+01:00

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d'una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.

Màrius Torres,
18 de juny, 1942

MA VIDA NO ÉS AQUESTA HORA ABRUPTA..., de R. M. Rilke

2010-12-30T00:42:00.000+01:00

Ma vida no és aquesta hora abrupta
dintre la qual em veus tan apressat.
Jo sóc un arbre davant del meu fons,
sóc només una de les meves boques
i just aquella que es clourà primer.

Sóc el silenci entre dues notes
que s'habituen l'una a l'altra malament:
la de la mort vol fer-se dominant.

Però en l'interval obscur es concilien,
just fremint.
I queda bell el cant.

"Mein leben ist nicht diese steile stunde..." Stundenbuch, de R. M. Rilke. Versió de Joan Vinyoli

EL MATÍ DE SANT ESTEVE, de Pau Riba

2010-12-26T13:02:00.000+01:00

El matí, de Sant Esteve

els galls no cantaran

i amb el fred i la vila deserta

la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l'alba

i s'aixequi el sol brillant

sense els galls cantat-li l'arribada

la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d'arbre

i el Nadal se n'haurà anat,

però el seu somni encara farà festa

de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,

vingueu tots aquí a cantar!

Correrem pels carrer de la vila

despertant a la gent gran.

Prendrem pals, i pots i olles

farem gran terrabastall,

diran: "Ai, a què ve tanta gresca?"

direm: "és que volem falls!!"

No volem, no no senyora

que els mateu tots per Nadal

i volem que cada matinada

ens despertin bo i cantant!

No ens agraden les gallines

nosaltres volem els galls;

si els mateu altre cop farem vaga

perquè ah, aha, aha...

NO ÉS FÀCIL... (René Char, Lettera amorosa)

2010-12-24T01:08:00.000+01:00

No és fàcil restar dret sobre l'onada del coratge quan se segueix amb l'esguard algun ocell que vola al declivi del dia.

Fotografia de Frèia Berg (suite Terramar)

A LA SALUT DE LA SERP, de René Char (XVIII)

2010-12-22T02:03:00.000+01:00

Poder caminar, sense enganyar l'ocell, des del cor de l'arbre a l'èxtasi del fruit.

A LA SALUT DE LA SERP, de René Char (passatge X)

2010-12-21T00:55:00.001+01:00

En la teva essència ets constantment poeta, constantment al zenit del teu amor, constantment àvid de veritat i de justícia. Que no puguis ser-ho assíduament en la teva consciència és, sense cap dubte, un mal necessari.

"ALLÀ ON ELS BLAUS S'AMIDEN"

2010-12-19T18:10:00.000+01:00

Fa fred i les fulles seques s’arremolinen polsegoses a l’embat del vent que les va arrossegant sense rumb i a pler. És temps d’aixopluc, potser de reflexió i d’una mica més de calma i tot sembla convidar a un cert replegament. També és temps de comiats perquè la vida va passant davant dels ulls els altres i dels nostres fins arribar l’hora de l’acompliment definitiu. Llavors hem de fer el cor una mica més fort per entonar un comiat i fer un lloc en l’àmbit del record per a les persones amb qui, de lluny o de prop, hem compartit trajecte. Un amic em deia que guarda els recordatoris a l’agenda de l’any i jo els deso en una capseta de cedre que em va regalar la meva àvia; sempre que desem recordatoris el que en realitat fem és perllongar la memòria dels que ens han deixat per a tot el temps que ens sigui humanament possible.

Ha estat que en cosa de poc més d’una setmana que n’he desat tres. La Montserrat Julià, la Montserrat Gasull i en Joan Ferrer - més conegut com en Joan Terradéu – des de situacions i circumstàncies ben diferents han format part d’un entorn proper d’amistats, afectes i parentiu. En pocs dies de diferència han passat avall en ple paisatge tardoral.

M’agrada recordar la Montserrat Julià en tota la plenitud de caràcter, abrandada i crítica, resignada i afectuosa, amiga dels seus amics i puntal del seu entorn familiar. La Montserrat que, des del primer moment, va figurar al costat al seu marit, en Jacint Picas, entre els socis fundadors de Grup d’Estudis Sitgetans i que hi va fer palès el seu entusiasme i disponibilitat. Que va saber fer front a les maltempsades doloroses que li va tocar patir i que, de mica en mica, es va anar apagant sense que aquells ullets que brillaven perdessin del tot la lluïsor d’una vida que estimava i que va assaborir al compàs de les seves circumstàncies.

Quan vaig conèixer la Montserrat Gasull, barcelonina de la Portaferrissa, professora que havia estat i llavors alumna de la Facultat de Teologia em va semblar que era – i ho era – tot un caràcter on s’encarnaven la capacitat de decisió i la fortalesa no sé ben bé si natural o adquirida per la força dels fets. Després deixava entreveure l’altra faceta del seu caràcter, de continguda tendresa. Als noranta-dos anys encara llegia La Vanguardia, en feia el crucigrama cada dia i exercia la seva curiositat natural vers les ciències i les lletres amb la mateixa voluntat de sempre. El passat mes d’octubre li vaig fer a mans l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni perquè em va comentar que havia vist al diari la notícia de l’edició i, a ella, la Leveroni, sempre li havia agradat. Hi vaig parlar per darrer cop quan me’n va donar les gràcies amb una veu entre trista i esllanguida que em va fer veure que havia iniciat la davallada. Quan vaig veure que al seu recordatori hi havia publicats uns versos de la poeta en què demana “que els meus ulls / quan es tanquessin restessin aclarits / d’aquella llum suau, dolça companya dels camins més petits” i el seu fill em va explicar que ella mateixa els havia triat com a epitafi vaig pensar que sí, que la Montserrat Gasull va ser tot un caràcter dels que deixen per a sempre l’empremta de l’estimació.

En Joan Terradéu ha estat un dels sitgetans que més ha gaudit, em sembla, de la llum, del paisatge, de la mar i de les coses bones de la vida. Ha disfrutat a pler amb els productes de la terra, el menjar i el beure; ha prodigat també a pler el repic de les paraules del tot ajustades al que de debò ha volgut dir amb intensitat, gràcia i murrieria, si s’esqueia. Breu: en Joan era d’aquells que fins els últims moments de benignitat que li va regalar la vida els va exprimir fins la darrera engruna. El seu nét, el poeta Joan Duran i Ferrer li ho ha escrit en un bellíssim poema al que també pertany el vers que encapçala aquest article i que clou amb un sentit reconeixement per a transmissió d’aquell gust per la vida que experimentava: “Des de la sorra del temps / pleguem les engrunes de l’última taula. Del fons del vi, lluent, / beuré l’amor que vas fermentar-me”.

Són tres comiats de tardor escrits al caliu del record, els ulls i el cor “allà on els blaus s’amiden”.

Fotografies de Frèia Berg (desembre 2010, sèrie Terramar)

JERUSALEM A GIRONA

2010-12-11T19:31:00.001+01:00

El món és ple d’oblit i de memòria

com de mar i terra eixuta. De vegades el record

és terra ferma i permanent

i a voltes és el mar que ho cobreix tot

com en el diluvi, i l’oblit és terra salvada del naufragi

com la muntanya d’Ararat.

Iehuda Amikhai

Travesso una muralla d’heura roja que es perllonga, es perfila i perviu esfilagarsada més enllà de l’àmbit on es mostren tots els colors de la tardor. L’indret és de pedra i és la pedra la que guia al meu itinerari perquè els murs, els edificis, les finestres, les llindes que em voregen em porten fins el retrobament d’una ciutat en l’altra.

El Museu d’Història dels Jueus, a Girona, és un recinte delimitat per patis i parets, finestrals i balconades. Hauria pogut ser un casalot trinxat per edificacions i usos de tota mena però ha esdevingut un lloc de memòria i de coneixement. Memòria de la història dels jueus gironins, des del gran savi Nahmànides fins Les filles de Sara (CCG Edicions) a les que Sílvia Planas, directora del Museu, va donar vida per mitjà de la lletra impresa contra la destrucció i l’oblit. Coneixement, perquè el centre de recerca, l’Institut d’Estudis Nahmànides acompleix les finalitats d’estudi i difusió de la història de la comunitat jueva de Girona i, per extensió, de la cultura jueva en general. Compta amb una magnífica biblioteca especialitzada, formada en bona part a partir de donacions d’especialistes i estudiosos, valuosa per la qualitat dels fons bibliogràfics i pel valor de col.lecció única que li atorguen els documents especialitzats que posseeix.

Nahmànides (Girona, 1194 - Accre, 1270), qui dóna nom al centre, va ser un filòsof, metge, savi i rabí nascut al call gironí que va deixar la seva ciutat per anar a Jerusalem, des d’on va escriure diverses obres i també lletres adreçades als seus familiars en les que, de vegades, parlava d’enyor:

Sóc l’home que ha sentit la fiblada

del dolor. Vaig deixar la taula parada,

em vaig allunyar d’amics i companys,

car el viatge és llarg i ple d’afanys.

Jo que era príncep per als meus germans

visc ara en un alberg de vianants (...)

En ells tindré posats els ulls i el cor

per sempre més...

Surto al Pati dels Rabins, envoltat d’heures i d’arbres. Els capvespres de primavera i d’estiu hi ha recitals i concerts en aquest espai de petit format que sembla haver estat fet exprés per acollir música i paraules. Hi deu fresquejar al capvespre; m’agrada imaginar com deuen ser aquestes vetllades quan el dia que decau deixa pas al guany d’un lleure encalmat. També el capvespre és hora de poetes. Nahmànides pensava en la seva Girona natal de Jerusalem estant, i des del pati penso en dos poetes jueus, ben diferents però tots dos vivint el seu respectiu present en la ciutat estimada i enyorada. L’una, Else Lasker-Schuler, nascuda a Elberfeld que, després d’una vida errant, va viure pobrament a Jerusalem els darrers anys, on va morir. L’altre, Iehuda Amikhai, autor d’una obra immensa, propera, corprenedora on el present es bat amb l’enyor i el record i és la paraula del poeta el que guanya la partida:

Pregàries entaforades a les escletxes

del Mur de les Lamentacions,

paperets arrugats i comprimits.

Per contra, un paper clavat

a la vella porta de ferro

mig coberta per un gessamí:

“No he pogut venir,

espero que ho entenguis.”

Passo una estona mirant el pati amb la llum d’un migdia enfredorit, resseguint les formes de les pedres antigues, la vegetació que les acompanya sense ocultar-les. Retorno als versos d’Amikhai:

L’enyor és el fruit.

Els fets i les coses que de debò passen al món

són flors que es marceixen i que no es conserven,

el fruit aguanta un poc més i guarda dins llavors d’enyors futurs.

L’arrel roman sota terra.

I crec que la vida és un exercici de memòria que necessita tant les pedres com els versos del poetes.

La traducció dels poemes de Nahmànides és d'Eduard Feliu, i des de Iehuda Amikhai de Manuel Forcano.
Fotografies de Frèia Berg (novembre, 2010)

BOSC EN GRIS I GEBRE (poema en nota per a un dibuix)

2010-12-07T23:49:00.000+01:00

Tallat talment a sang
com és la sang que mana
arraulida en la molsa
al bosc en gris i gebre
flama i arrel
enllaç en la penombra
enyor que engoleix tots els paisatges
en la nuesa extrema
epifania a sang
al bosc en gris i gebre.

Dibuix de Carme Montagut (desembre, 2010)

GRATITUD, de Quim Español

2010-12-06T02:13:00.000+01:00

Per tu va caure el vent que m'assolava
la casa desolada.
Per tu va callar el mar, com un lleó ferit
que dòcil ara et llepa es peus amb llengua tèbia.
Per tu s'atura el sol
sobre a ratlla d'ombra dels boscos de ponent
i s'adorm flamejant als teus cabells.
I a l'hora del foscant
una brisa de llum de vapor de mercuri
s'enarbora quan passes transfigurant la nit.
Ordenes elements, governes meteors,
apaivagues les penes amb un gest
i els ocells carnissers
reposen amansits a les teves espatlles,
els vells canten per tu rares salmòdies
i de les mans et brollen aigües simples
i de la boca noms medicinals.

Per tot això he viscut.
Per les paraules noves
que no m'has murmurat, vull viure encara.

Quim Español, 70 poemes (2007)
La fotografia de Frèia Berg pertany a la Suite de l'heura roja (tardor 2010)

VEDUTA DI ROMA

2010-12-05T01:20:00.000+01:00

Per què cal que una ciutat sigui tan bruta,
escrostonada, corrupta, decadent,
on cada edifici que restauren
és un insult per a la resta dels palaus?

S'obren les places en columnes de marbre
i per terra s'arrauleixen gats i tombes
a l'escalf del sol clement d'hivern.

Tots els colors de l'ocre rivalitzen
per admirar l'esguard que es recomforta
en la contemplació de l'ordre de les ruïnes,
en l'altivesa de façanes que emergeixen
alçant-se des del buit.

La ciutat enlluerna i va teixint
la teranyina dels afectes i els records
(Piazza Navona, Via Giulia, Lungotevere),
on s'acoblen el cos i l'esperit
havent pactat l'acord per única vegada.

Les ales del buit (1997)