Macarró menjaculs. Es tracta d’una tècnica física en homes com a cetacis marins que consisteix en el moviment de la galtes del cul amb la fi que els pantalons entrin entre galta i galta. Això provoca un desplaçament dels camalls que queden en posició diagonal interior. S’acostumen a tocar els collons sense contemplacions en un intent de confort de baixos. Espècie suosa que en ocasions incorpora samarreta imperi blanca o de colors. No és estrany algun tatuatge i un caminar obert de cames en l’intent va per evitar el propi canibalisme tèxtil. El cinturó té un desnivell espatlla/sotapanxa proporcional al tonatge, mínim 20-25 cm.

Macarró jubilat. Característiques bàsiques: alopècia a les cames amb varices, sandàlies o espardenyes retxades de color marró amb o sense mitjons, pantalons clars grisos o beix i senyora contundent al costat amb cara de mala llet i una enorme berruga en algun indret de la cara. Els membres d’aquesta variant caminen més lleugerets que amb pantalons llargs. La fresca a les cames és teletransportada al cervell, es noten més àgils o els sembla que és una manera de fer esport urbà. Acostumen a passejar néts amb un mutisme educacional excels. En absència de balena o néts, acostumen a passejar un gos ridícul.

Macarró quillo o macarroncillo. Pantalons a diverses alçades tot i que preval el tipus pirata amb abundància de butxaques, colors diversos i estampats encara més diversos. Són corrents noms com Yeremy, Kevin, Juá o Mipaco. Bíceps formats i dibuixats més grans que el cap (més músculs = cap més petit), cabells curts engominats, rasurats, pelats al zero o amb extravagants tallats; mai camisa, sempre samarreta imperi o amb missatges en anglès tipus «I’m the best». En grup, una sana competència els obliga a superar-se per guanyar el campionat mundial de quillo hortera. Espècie molt difosa els divendres i dissabtes a la tarda/nit. Una variant notable és el macarroncillo amb cotxe tunnejat. A l’hivern, pantalons xandall verd Guàrdia Civil amb ratlles verticals als costats amb la bandera espanyola.

Macarró autòcton. Acostuma a preguntar a les persones que porten pantalons llargs, com poden aguantar tanta calor. Treballen en pantalons llargs i corbata però a la primera de canvi i com a segell distintiu de parats ocasionals quotidians, pantalons tres quarts o de genoll extraordinàriament planxats que te crío. Diferència notable entre la intensitat del Pantone de la cara i el de les cames, un tant per cent raonable és el 50. Camisa, samarreta o polo, tant per dins com per fora dels pantalons; sabates kiowe, mirada avorrida adornada d’ulleres de sol (si poden ser de la marca Ray Ban, millor) i amb o sense parenta. Desaproven l’emigració, en especial la magrebí, tot i dir-se Gimènez o Pèrez.

Macarró CEE. Franja que va des d’anglesos, alemanys, holandesos, danesos i resta d’Europa del nord. Poques manies, sabates de llaç amb mitjons blancs, cames color gamba a la planxa a joc amb els braços i la cara, companya –diguem-ho clar– gorda amb igual color epidèrmic, olor de cremes solars i altres sofregits de platja. Si són anglesos, ella porta sabates horribles blanques de taló. Conjunt estètic reprovable en tots els sentits. A les mans, un plànol de la ciutat i cara de meravella davant d’un edifici que ells creuen modernista i que està al carrer paral·lel. Normalment són suburbials.

Macarró Menorca. Intel·lectual, pseudo…, progre, posthippy, post de tot conscienciat, activista ecològic, militant de partit d’esquerres, exanarco, vegetarià, membre de totes les institucions ciutadanes…, anomenats així per les sandàlies tipus menorquí que calcen. Pantalons bermudes de cotó ecològic fabricats a la Xina i comprats a una cooperativa de comerç just de la qual en són membres. La part superior consta d’una samarreta, sempre d’una causa general justa, com el logo antitransvasament de l’Ebre, el burro català, «Salvem les balenes», «No al sacrifici d’animals per la seva pell» o uns dibuixos al·lusius a la ingesta de marihuana legal. Aficionats a les festes majors, poden vestir una samarreta de la Patum de Berga o d’un país sempre exòtic. Poca diferència de vestimenta a l’hivern o migtemps.

Macarró altri.
To be continued…

ELS CANELONS
En diem de les persones que la seva religió no els permet ensenyar les cames en públic excepte en els llocs indicats a aquesta finalitat: platges, piscines i pocs llocs més. A l’igual que el plat de pasta, a dins hi ha la xitxa i fora un embolcall similar als pantalons.

El primer sentiment contradictori amb el tema pantalons el van tenir quan eren petits i feia fred. En fes o no, havien d’anar amb pantalons curts. A partir d’una certa edat, quan començaven a sortir pèls a les cames, ja els hi compraven pantalons llargs. Sorprenent!

Calia amagar aquells pèls i d’altres que sortien per l’ètica social vigent? Era una vergonya tornar-se home? El feixisme de l’època tenia tendències pedòfiles? D’adolescent s’aguanta millor el fred que de petit? Preguntes i més preguntes sense contestar que no mereixen ni la intervenció d’un psicòleg argentí.

Conseqüència: es tracta de gent trempada com l’acer pel fred.

Es tracta d’un grup que s’extingirà. No seria estrany una iniciativa ciutadana de «Salvem els canelons», però són pocs i mal avinguts; gent amb principis que no es posen el pijama o squijama quan arriben de treballar al vespre, ni un barnús o una bata masculina per anar per casa.

Usen el xandall únicament i exclusiva per fer esport en un recinte esportiu.
Pensen que és inconcebible baixar la brossa a la nit (quan toca) en altra indumentària que la d’anar pel carrer.

Procuren esgarronar amb el carro de la compra tot enze del bàndol contrari.

Si fa calor o fred, adoptant la postura a la francesa, és a dir, Il fai chaux, Il fai froid, la calor o el fred és de il i, per tant, aliè. Són soferts amb els elements i estimen l’ornament de la roba.

En societat es comporten fins a un límit generós i comprensiu.

Reflexius i amb tirada a la histèria, analitzen el perquè de tot plegat i assumeixen que no ser normals exigeix un esforç descomunal com el d’aguantar el fred quan les cames es posaven blaves.

Canelons que bons que són!

La guineu torta

Salva Daroca

La brossa a l’ull s’hi posa perquè aquesta situació d’ara de barrejar-ho tot i seleccionar-ho en les plantes de compostatge o de resta era o havia de ser previsible en quant a costos. Els responsables, il·luminats de sempre, han hagut de fer marxa enrere, un coitus interruptus del que algú n’ha de fer un mea culpa però, maleïts siguin, amaguen el cap sota el cul. Com sempre, encara pot ser més gros. Es torna a la idea que és més barat portar la brossa als abocadors, cremar-la, tapar-la i aquí no ha passat res de res.

Mentrestant, s’han construït plantes de tractament amb calé públic i privat, a les quals no els surten els números ja que les tones de brossa promeses no arriben perquè els ajuntaments no poden pagar les quotes, i la brossa, d’aquí a un temps, pot ser que torni a la riera o a clots dels municipis… o a abocadors que, com el de Tivissa, no dóna l’abast.

L’àvia, que era molt sàvia, donava l’orgànica a les gallines del terrat i tenia ous i carn; els envasos els retornava i el sabó se’l feia ella. Prenia una bossa per anar a comprar i tenia una coixinera per al pa. Amb la seva rudimentària intel·ligència ja em deia que «vindrà una guerra» sense saber ni on ni quan. Àvia Pilar, ja la tenim aquí des del 2008, i la brossa a l’ull és el de menys perquè no falta gaire per haver-nos-la de menjar.

Mariel Casaus

Els americans del nord, per la mateixa època, enviaven llet en pols de marca «Marshall» per nodrir els que no eren jueus, gitanos, republicans o comunistes. Tot un detall, per compensar unes bases d’avions que van muntar a les Espanyes, vés per on, feixistes. I així hem anat creixent rebent llets de tot arreu, de les dretes, de les esquerres i, fins i tot, del centre. I és que si has nascut per ser vaca «del cielo te caen las leches».

Avui, però, ens la volen fer beure a galet amb la immensa llet democràtica que representa tot un Magrib revoltat, una mena de grip A que s’ha estès per uns estats als quals ahir tothom anava de vacances, amb uns mandamassos ara prescriptors de mala llet. Amb galet i embut seguim tot aquest galimaties lleter cada dia per ràdio i TV com si fos una cosa espontània i no hi hagués cap empresa lletera entre mig.

Entre glop i glop, sentim que la llet Nostra, anunciada per l’ídol futbolero Carles Puyol, tot i ser nostra, no val ni un pitu i que, a causa de l’estrès, amb prou feina podem prenyar fins als trenta anys, a diferència de la llet mora que, amb la paxorra corresponent, té una llarga caducitat i un fèrtil exuberant, com la de sant Joaquim que, després d’un dejuni de 40 dies, va prenyar la seva dona estèril, santa Anna, i tingueren una nena, la Maria, que per més Inri es va quedar prenyada de l’aire, del cel i d’un colom.

La Cleopatra es banyava en llet de burra, nosaltres estem aprenent a nedar en la mala llet i algú ja comença a fer salts de trampolí en el iogurt. I és que, amigues les mamelles, ja no donen més de si, o… hi ha els de sempre que volen xupar-ne més que els altres per l’única raó d’haver-nos explicat el conte de la lletera i nosaltres els vam creure.

Cari Vileda

En tornar, vaig considerar agradable asseure’m a les escales exteriors del carrer de casa a fumar un Pall Mall i gaudir d’una brisa de primavera anterior a la tempesta que llençava el fum carrer avall. Mentre estava assegut, va aparcar de meravella un Volkswagen conduït per una rossa de fer-se mirar, amb un copilot que, en obrir la porta, li va caure o va llençar al carrer uns papers considerables. El meu estat anímic de confort em va motivar a advertir-lo amb una cortesia que no sé d’on la trec. L’adolescent –que passava de llarg els vint, que ensenyava els calçotets–, em va contestar en un idioma que no entenc, va agafar els papers de terra, va tancar el cotxe, van marxar i els va llençar al mig del carrer sense tombar la cara. Van marxar com el fum, cap avall.

Vaig seguir fumant a l’estil Charles Bronson, amb un ull mig tancat a les pel·lis Jo soc la justícia (1981 i 1987) o El justicier de la nit (1985). Calada ve, calada va, em vaig començar a Bronsejar, tant que vaig recollir tots els papers llençats al carrer i els vaig col·locar junts al parabrises posterior del Passat. Tot seguit, amb la punta d’una clau, li vaig desinflar una roda del cotxe i vaig posar de nou el tap, amb l’oportuna saliva. Vaig encendre un altre Pall Mall a la vegada que van caure unes gotes del cel gris.

El Bronson no porta mai paraigües. Vaig aspirar fortament una cigarreta mig mullada i vaig rumiar si amb una roda n’hi havia prou… vaig pensar que sí, que el fet de trobar-se amb un admirador del Charles a les quatre de la tarda d’un dissabte plujós no li passa a tothom, i que el xic en qüestió, si ho entén, la vida li podrà anar millor.
Ni per un moment se m’ha acudit treure de la butxaca una navalla de Solsona, com cal, d’anar a l’espàrrec i… cap als pneumàtics!

Josep M. Serrano

Si «¡Trata de rascarlo Carlos! La suerte está ahí, sólo trata de rascarla. ¡Por Dios! Entra rápido en www.juegosonce.com y… ganarás mucho raaas!» us molesta, no us interessa gens, a la part dreta superior del bàner hi ha una aspa invisible que en passar el cursor pel damunt apareix amb el següent diàleg:

«Has esborrat aquest anunci. Per què no t’agrada?
Poc interessant
Misleading
Offensive
Repetitive
Other»

Si prems alguna d’aquestes opcions, surt aquest missatge «Gràcies pels teus comentaris. Amb el temps, aquesta informació ens ajudarà a seleccionar-te anuncis més rellevants.».

I és cert, amb el temps, a base d’eliminar, tindràs informació personalitzada que et pot interessar més que la que et surt aleatòriament.

Isaac Roca

Per altra banda, les tarifes són molt raonables. Un pla de prova d’una setmana costa 32 dòlars USA amb segmentació per perfils i segmentació geogràfica. 100 visites al mes són 125 $; 1.000, 2.000, 4.000 i 8.000 són, respectivament, 229, 438, 833 i 1.583 $.

Un cost/impacte molt barat si els potencials usuaris es dediquen a eliminar la comunicació que no els interessa.

Isaac Roca

Res a veure amb un restaurant, on solament ens ensenyen el preu i una lleugera idea del que menjarem, és a dir, comprem sense veure el fato. A banda d’un nas que cal desenvolupar (si no creiem amb l’àngel de la guarda), ¿com podem arriscar els nostres doblers sense lamentar-ho? Tot comprovant la salut del restaurant de manera bàsica.

La carta exterior (que no és de mala educació mirar-la abans d’entrar) ja ens donarà una idea d’on som. Si d’entrants hi ha endívies amb rocafort, meló amb pernil o còctel de games, fugiu esperitats. La diagnosi continua. Ara traieu el cap pels vidres i observeu les setrilleres; un vinagre de color rosa transparent indicarà malaltia avançada, uns quadres de mal gust a la paret i penjats torts la confirmaran. Tot i així i amb l’agradable addicció per experimentar el fracàs que tenim els humans, decidim entrar. Hem de trobar natural una pudor d’oli fregit de l’ambient de l’antro; ens caldrà una sessió de tintoreria, calçotets inclosos.

Si de primer ens decantem per una amanida amb algo sofisticat com seitons, sense cap mena d’excepció vindrà surant en una aigua de fons com herbes de rierol. Per descomptat, hem descartat el vi de la casa, però si triem, ningú ens salvarà de beure un vi negre acceptable fresc de nevera. De segon plat, escamats amb l’amanida marinera, semblarà que obrem bé si demanem un filet a la planxa, doncs tampoc! Perquè dita porció d’animal vindrà navegant amb oli de cap cooperativa i cobert de trossets d’all amb julivert amb un sac de patates fregides fent guàrdia o, segons la moda actual, amb una macedònia de fruites i herbes provençals. Per postres, un superb gelat de nata ja que els de xocolata sempre s’han acabat.
Abans del cafè infecte de màquina, les necessitats febles ens han conduït al lavabo on l’urinari està tapat amb una bossa negra de deixalleries que indica obres properes. Tota una coherència empresarial.

Això sí, el cambrer al qual durant tot el dinar ens ha costat Déu i ajuda que ens mirés per protestar de l’all, ara somrient ens ofereix (gentilesa de la casa) una ratafia digestiva dolça com la mort, d’herbes del seu poble. Com que tot i haver-hi els adherents de Visa a la porta, avui la màquina no funciona, caldrà pagar en efectiu, cosa que fa joc amb tots els factors anteriors. Per últim, tindrem sort si la parenta, la secre o la potencial amiga té bon sentit de l’humor i no treu just a la cantonada.

«No ho feien del tot malament, no sé per què han hagut de tancar». I és que a la vall del riu vermell, sempre hi ha cabuda per als desastres excel·lents.

Pep Sotoca

Per part meva, era la tretzena vegada que començava anglès amb la il·lusió renovada després del cataclisme de la dotzena. En aquesta nova oportunitat, la teacher era dolça, es deia Alice i tenia aguant, s’afegia a aquestes característiques una cara tipus còmic manga i unes protuberàncies superiors i inferiors molt acceptables. Els ulls blaus. Res m’impedia reconèixer que a la tretzena anava la vençuda i que, amb l’Alice, a més hi podia haver bon rotllo.

Per seguir al peu de la lletra la teoria del primer paràgraf, els divendres, just dinar, el basc i jo s’embarcàvem en un Beneteau Oceanis 45 rumb a Sóller, 98 milles que fèiem entre 16 i 18 hores depenent de la direcció i el desgavell del vent de l’hivern. Arribar a Sóller, cafè amb llet, ensaïmada i cigarreta, i tornar cap a Cambrils. Unes 40 hores amb què el cap de setmana quedava solucionat: durs com a pedres i amb els testicles ensenyats a la parca.

Tan bonic li vaig pintar a l’Alice que el divendres següent s’hi va apuntar amb aquella innocència anglesa que no fa sospitar gens de les barbàries comeses per aquests illencs.

A la costa, l’oratge deixava molt que desitjar, les previsions eren de temporal a mar grossa, unes menuderies per a dos fans del capità Akab.

Navegàvem com a fletxes, cavalcant sobre onades d’entre 3 i 4 metres, fins que l’Alice, marejada com una sopa de lletres angleses, va començar a treure, primer amb discreció després directament al damunt seu, pel camí més curt: de la boca a la falda. L’aigua que embarcàvem a la banyera l’anava netejant de tant en tant. Emetia una «ais» minúsculs i rítmics incrementats en cadència quan es va fer fosc i les onades semblaven més enormes. Calia actuar.

De la manera més asexuada possible la vam despullar en basc i en català de dalt baix, la vam rentar amb tres cops de mar per davant i un parell per darrere, li vam passar una mica de xampú Aloe pel cabell amb el cos mig dintre mig fora de la banyera i, embolicant-la amb una tovallola, va fer cap a la cabina de popa dins d’un sac de dormir. Seguia dient «ai» cada vegada amb més feblesa i al compàs dels pantocassos fins finir, moments que vam aprofitar per sopar, pa amb un algo, bacallà fregit a casa i vi directe d’ampolla. Dins era el purgatori, fora l’infern, un infern del copón. Entre mossegada i mossegada, un record luxuriós al cos de l’Alice que, tot i mig vomitat, ens va fer sensació de Festa Major del Carme.
A les 9 del matí del dissabte entràvem, com podíem, a la badia de Sóller, amarràvem, trèiem el cap al camarot de l’Alice i… sorpresa!, ja tornava a somriure amb cara de gosseta apallissada. Es va vestir sola i ens va acompanyar a fer el que havíem vingut a fer: esmorzar cafè amb llet i ensaïmada (en la conversa, una lliscosa menció a la despullamenta i al seu agraïment) i un anar al lavabo estàtic.

La tornada va ser igual o pitjor, just passar la bocana de Sóller van tancar el port per animar-nos. L’Alice va tornar al seu calvari estomacal, aquest cop ella mateixa va anar directament a la cabina dignament vestida i amb Cinfamar fins al monyo. Altre cop la nit del lloro verd del capità Silver. Alguns llampecs per fer llum i triple tronada de Sant Pere.

A les envistes del golf de Sant Jordi, vaig començar a pensar que hauria de tornar per catorzena vegada a l’anglès dels trons. La vam deixar a casa seva de Reus, malferida i amb aspecte de manga-zombie.

L’endemà vaig agafar el toro per les banyes i la vaig visitar a l’acadèmia. En veure’m, se’m va tirar al coll, situació que de cara al bon rotllo planejat era bo, després d’una llarga abraçada, per mi excessiva, ja que no passava d’aquí. Li vaig preguntar el motiu de tanta eufòria: «és meravellós, he perdut 3 kg en aquest cap de setmana de mar!» –li costava dir Sóller.

L’Alice, un dia es va perdre, va desaparèixer. Va conèixer un xic bretó, gran aficionat a la xocolata i va canviar la seva professió de magisteri anglès per cuidadora de torretes, d’unes herbes altes i oloroses, com el seu cos net amb aigua de mar, dins d’aquella gran tovallola blava i suau de l’Ikea.

Arcadi Vilella

En català, el signe @ pot anomenar-se arrova, ensaïmada o caragol. En d’altres llengües pren noms com gosset, rata, aneguet, etc.

«En el fons, la idea no és original. Hi ha uns quants idiomes al món que ja anomenen caragol la @, com l’italià, el coreà, el bielorús ol’esperanto», explica Arnó. La intenció és que, a poc a poc, «amb la complicitat de la gent i de manera simpàtica i divertida» es vagi implantant el nou terme quan una persona faciliti a una altra l’adreça de correu electrònic.

El signe @ és un símbol tipogràfic que va néixer per representar una unitat de massa (l’arrova) i que ha acabat tenint altres usos, a la programació, a Internet (direccions de correu electrònic), etc. Al començament del segle XX, a més, s’havia usat com a símbol de l’àrea en documents de matemàtiques i enginyeria.
En anglès s’emprava per indicar una relació. Modernament ha passat a representar, des d’aquest idioma, el símbol d’accés d’adreça d’Internet (en anglès at). L’ús a la programació va començar l’any 1971 quan l’informàtic Ray Tomlinson va necessitar alguna cosa per situar on es trobava un usuari.

Gerard Pouget