Olga Xirinacs

CORAL PER A NENS SENSE ÀNGEL

2025-12-30T13:32:00.001+01:00

CORAL PER A NENS SENSE ÀNGEL

Vosaltres somiàveu. Qui somia més que un nen?

Sabíeu moltes coses que nosaltres no sabem:

països de colors per amagar-vos

quan venien les llàgrimes Perquè de plorar

sí que heu plorat, petits infants, i el vostre plor, sabeu?

era de perles transparents sobre la pell tan fina

d'una petita amb trenes, palestina, o potser ucraïnesa

d'una menuda morta amb les amigues i les mares

a qualsevol poblat africà o de mig Orient fatigat per les bombes.

També aquells nens en flor, tan plens de somnis dels dotze anys,

postals als pares, necessers, colònia i un cor de coloms blancs tot al voltant.

El pas sobre la neu ja es va esborrar en un túnel;

la sorra dels deserts us ha cobert les ombres;

i els passos curts, després de l'esmorzar, d'aquells nens a l'escola jueva

que anaven amb el pare: ni el pare ni la mare ni els àngels, NINGÚ HI HAVIA

per deturar aquells gestos precisos de la mort QUE ALGÚ HA ENVIAT.

Fillets, no patiu gens pels vostres animals si els trobeu a faltar

l'elefantó, l'osset, la marmoteta, els peluixos que us feien companyia i confidència.

Mares. els vostres nens no tindran fred, no penseu el viatge, sinó aquelles mans

acaronades. dolces, amb xocolata als dits,

amb llapis de colors.

NO HI HAVIA CAP ÀNGEL, ALLÀ AMB ELLS,

PERÒ TOTS, INFANTS D`ULLS TENDRES, US FAREU COMPANYIA.

===================================================

Text: Olga Xirinacs

Dibuix: Lluís Macaya Sanfeliu ( 1888 - 1953 ) Per a la revista "Llegiu-me".

AMOR I FELICITAT, ARA I SEMPRE

2025-12-24T17:19:00.002+01:00

S'acaba un dia. En comença un altre. Fa temps que no us saludo, amics del blog. I us enyoro. No volia que passés Nadal, festa estimada, sense escriure res. Però avui em sento feble i ni les mans ni les paraules acaben de funcionar. Us sento en el pensament i us desitjo molt bones festes.

Finestres al mar.

TRANSFORMACIONS

2025-10-07T10:19:00.000+02:00

7-10-25

TRANSFORMACIONS

***

Aquesta roca imponent és de la pedra granítica anomenada «fetge de gat» per la seva duresa. Tot el Balcó del Mediterrani (35 m.) va ser excavat d’aquest tipus de pedra.

La pedra és casa meva-nostra. La foto és del 1890, me l’ha passat un bon amic. Si us hi fixeu, la casa de l’altra banda encara no és construïda. (Seria la Rambla). Però sí el monument a Roger de Llúria (inici 1889). La pedra-casa és el n. 1 de la Rambla Nova, que anteriorment havia tingut altres noms segons les polítiques del moment. Fou acabada de construir el 1914, segons alguns documents.

Des del 1959 hi va habitar la família Roca (Vicenç Roca, el meu marit). Cosa que aconseguia que ens sentíssim doblement segurs. «Feu-vos la casa sobre roca, no a la vora del riu», diuen els evangelistes. Aquí no arriba un tsunami. Però sí les bombes. La casa, en mala hora va ser transformada (1976) i una immobiliària, amb permís municipal (pecat gros), va aterrar la preciosa casa modernista, on la meva família havia viscut des del 1915. Hi visc encara.

La meva família som de parla catalana (pare) i castellana (mare). Cantàvem una cançó de l’enfadós («Primo, primo») però és massa llarga per escriure-la sencera aquí. Es tracta de dos cosins que es troben i fan conversa. Al final, l’un, ja cansat, li etziba a l’altre: «Primo, primo, si no tienes piedra / primo, primo, vete a la mierda.» Cosa que sempre he fet servir per al meu profit, perquè jo tinc pedra doblement (o per triplicat, però les de la vesícula ja no hi són). Pedra o roca, per la casa i el cognom de família; i pedra pel monòlit amb poema que em va dedicar l’Ajuntament i que és a la Punta del Miracle. Sempre el mar.

Si vosaltres no teniu pedra, més val que no canteu aquesta cançó de l’enfadós. I a la casa, transformada, hi sou convidats quan us vingui de gust.

***

Fotografia cedida gentilment pel sr. Josep Gironès, el bon escriptor de La Fatarella.

"ENCARA ESCRIUS?"

2025-08-26T12:27:00.000+02:00

ENCARA ESCRIUS?

Aquesta pregunta me la fan de tant en tant, sobretot si fa temps que no ens trobem amb la persona coneguda. Dissimulo un somriure forçat, perquè qui fa la pregunta és amable i la seva intenció és com la d'interessar-se per la meva salut, en aquest cas, mental.

«Encara» fa suposar que es considera, el teu, un període massa llarg de vida. Que cal jubilar-se, com fa tot treballador quan li arriba el temps de seure al banc del passeig. «Encara», fa pensar que la teva inspiració s’ha pansit com el gerani de la finestra. O, pitjor, que ja és l’hora que se’t gira el cervell i la memòria s’ha escolat per la claveguera.

Als que em pregunten si «encara...» els convidaria a visitar el meu rebost, on he anat desant tots els aliments necessaris per viure: com aquell personatge que sortia de nit o matinada, quan havia endreçat la casa i anava preguntant als pastors on era el que ell buscava. I així passava muntanyes, camps, rierols, i de tant en tant es deturava a escriure, també, perquè era poeta. Aquest personatge reclamava l’amor com aliment. Jo també li faria una pregunta: «encara el busques?».

Tenen una certa raó els que demanen si «encara escrius?». Perquè per molts llibre que veiem editats per Sant Jordi, a col·legis i escoles ja no es llegeix gaire. I m’imagino poca gent llegint mentre pitgen tecles de tota mena. Però ja us ho dic, per sortir de dubtes. «Jo, encara...»

Olga Xirinacs

================

Els llibres de la caseta de nines feta per Vicenç.

FRAGMENT D'UNIVERS

2025-06-02T19:57:00.000+02:00

FRAGMENT D’UNIVERS

Després d’anys, torno a mirar «La mort a Venècia», de Visconti, pel·lícula de la meva devoció.

A poc a poc, una onada molt llunyana i profunda m’arriba des del Gran Hotel de Venècia, on von Aschenbach escolta la suau música nostàlgica tot observant els hostes sumptuosament abillats del menjador.

Una onada. Sento com m’arriba a través dels gens, tant és el poder de la vida i de la mort. A través de la meva àvia i del seu gust exquisit per la música, el vestir, el perfum i l’ambient dels que ella em parlava i que la guerra es va emportar. Si a «La mort...» és el Gran Hotel de Venècia, el seu va ser el Gran Hotel Mariahilf, de Viena. No ho he perdut. Perviu en mi a través seu i el retrobo en aquest camp gairebé infinit que és la memòria.

I ... en una saleta comença entre el músic (potser el mateix Mahler?) i Ashenbach una discussió de les que ja no podré tenir mai més: «Creu vostè que la bellesa és fruit de la feina, d’una elaboració?» «L’art és la millor forma d’educació». S’enardeixen, s’exalten, criden... Noces de la intel·ligència i els sentits. Sí, això ho diuen ara alguns dels nostres psicòlegs i filòsofs. I no és altra cosa que cercar en el gran rebost del cervell.

Contemplant el rellotge d’arena, Aschenbach hi veu el pas inexorable del temps i en constata el final. El seu. Com el mateix Aschenbach, jo també sóc al final de la meva vida i totes les belleses em són esborrades encara que dins meu estiri els braços en un camí d’impotència.

Les notes de l’Adagio de la sisena simfonia de Mahler em porten a límits que em sembla que gairebé no puc resistir, mentre continuo mirant. Com si em faltés l’aire, i aquesta falta de respir em portés enrere, als espais ja eixuts per sempre. Espais enfondits, distants, provocadors d’un plor profund: per allò que he sentit i que no he pogut expressar, i que ningú haurà pogut endevinar, de tanta amplitud i sentiment.

Poder de possessió de la música? De la imatge? No: identificació amb el desig i la pèrdua expressats en l’art que ara desfila pels meus ulls. Temps no pas oblidat ni passat sinó perpetuat i ferm con una roca que forma part, amb mi, de l‘univers desconegut en el que visc.

Olga Xirinacs

2 – 6 - 25

EL CAMÍ DE NORA

2025-03-24T11:25:00.001+01:00

EL CAMÍ DE NORA

Aquell va ser un mal any. Febrer cobria la ciutat d’una capa grisa i freda que encongia cossos i ànimes. Tant hi feia que la gent busqués l’escalfor vora els brasers de terregada, de les estufes elèctriques, de la calefacció els més afortunats i d’un foc de llenya en un bidó els més pobres.

Les hostilitats polítiques i les notícies de guerra imminent feien tremolar els cors: 1936. Es llegien diaris, s’escoltava la ràdio, es preparava la insurrecció, es reunien els grups clandestins o protegits, a la llum escassa de les restriccions i dels presagis més foscos.

***

Nora va arribar de lluny, de freds països nòrdics. Jove i malalta, es va instal·lar a la ciutat amb la seva família per millorar la salut. «Pel bon clima», li van aconsellar. Va tenir sis fills. Sis angelets, sis fades menudes, sis clavells per corona.

En la suau tebiesa de la casa els nens berenaven a la saleta d’estar, vora la taula i alguns a la seva trona. Joguines, llibres de contes, llapis de colors i acostar-se a la mainadera per dir-li a l’orella qui s’havia portat bé, o havia plorat o s’havia barallat a col·legi. «No feu soroll», els deia la mainadera posant-se l’index davant dels llavis. «Acabeu-vos el berenar i dibuixarem un conte entre tots, jo us n’ensenyaré». «La mare descansa».

Aquell «la mare descansa» dit en veu baixa era el que solien sentir els nens i caminaven de puntetes, com feien les petites fades i els nanets que seguien Peter Pan, el que sempre va ser nen.

***

Un dia d’aquell fosc i fred mes, els nens de la casa, les fades i els àngels es van vestir de blau i blanc i algú els va donar pomets de flors perquè les portessin a la mare. Nora, la mare jove, havia mort. Els petits callaven. «Per què no obre els ulls, la mare?» Passaven d’una mà a l’altra de ties i mainaderes, silenciosos, estranyats. Els més petits s’abraçaven als seus ninots de peluix, els que consolaven les seves petites penes. Ara les veus fluixes, els murmuris i ls llàgrimes els feien intuir una pena més gran. Anaven deixant els seus pomets sobre el llit.

***

¿Qui va dir que ella ja no podria sentir més els seus petitons? A Nora, tan delicada i pàl·lida, la van vestir de seda blanca amb un preciós ram de lliris entre els braços. En l’aire suraven lleus pensaments que es posaven sobre el coixí com ales de papallona. Que besaven el seu front i descansaven a les seves mans..

Els nens li parlaven amb pensaments tan lleugers com polsim d’or. Quan Nora es va elevar cap a un cel amable de núvols tous, portava amb ella les paraules dels seus nens. Alhora els explicava les meravelles del seu viatge: «ara passo a poc a poc pel planeta on viu el Petit Príncep, aquell nen que té cura de les seves roses i escombra cap a les estrelles.» «Uns àngels de colors em somriuen i m’asseguren que tindran cura de tots vosaltres...» «La Lluna em diu que té cançons noves per als vostres somnis.»

***

Els fills de Nora van créixer i, amb al seu pare, van marxar de la ciutat per anar a viure a un país llunyà.

A Nora la van deixar descansant en una fosca cripta, molt a la vora del mar. Una cova tenebrosa sense sol.

Els esperits dels difunts no són subjectes a temps com els vius. Un compositor de belles peces romàntiques va escriure: «Dorm, amor meu sota eixa llosa ton somni etern, / que aquí no hi ha per qui hi reposa estiu ni hivern.»

Així era, a Nora li semblava que estava somiant en un lloc desconegut. Però el seu esperit sensible ja es podia desplaçar a través de firmaments extensos. Per això, a poc a poc, molt a poc a poc, va voler conèixer els voltants d’allà on havia estat dipositada.

El lloc era una cova amagada, a poques passes del mar. Era un cementiri marí. Constava de dues criptes excavades a la roca i tancades per una reixa. El lloc va ser destinat des de temps antics a contenir les sepultures de gent estrangera que havia mort a la ciutat. Les sepultures cobrien les parets dels dos recintes. Al lloc més acostat a la reixa de la primera cripta, una làpida blanca amb clavells i lliris esculpits portava gravat el nom de Nora.

Des d’allà escoltava les ones, en atac continu contra les roques aspres. I el grallar de les gavines en els seus vols propers. Al camí hi havia poques veus, però amb els anys hi va haver canvis: es van edificar xalets, dissenyar jardins i sovint hi transitaven cotxes. La ciutat s’havia acostat al mar.

Nora, viatgera ja dels espais celestes, vetllava el seu cos dipositat en la nit humida i fragorosa de les coves marines. L’udol dels mussols i el furgar el terra dels animals nocturns tot al voltant, entre llentiscles i pins retorts, li hauria fet cert temor, però ella ja no en podia tenir, de por.

« No m’agrada aquest lloc, estimats meus». «La foscor tancada m’ofega». «Qui reposa al meu costat?» «¡Que lluny de la meva terra m’heu deixat, abandonada entre gent estranya...!» Quan tornava en tardes lluminoses de ponent encesos, acaronava el seu cos que es consumia en la soledat, aquells ulls dolços, la pell que tan suau va ser... «Per què no em vau prendre amb vosaltres?» «Jo poso estrelles als vostres ullets de son, però el meu somriure s’ha perdut en aquesta cova llunyana...» Després s’enlairava cap a les altes torres i es perdia entre nebuloses i cometes.

***

Els anys passaven. Un preciós Setembre, quan hibiscos, buganvíl·lies i bignònies florien sumptuosos, va arribar gent a obrir la primera cripta per accedir al lloc. Eren dues dones que dubtaven si avançar o no, a causa de la foscor del recinte, que s’enfondia entre roques fins una cavitat oberta més enllà de les sepultures. En un primer moment les dones es van mirar, inquietes, perquè el lloc feia impressió. Allà no hi havia llum. Però havien portat llanternes perquè estaven determinades a explorar el territori com fos.

Olga i Sofia van llegir els noms gravats a cada sepultura. Gent molt antiga, pocs recents. Obriren les carteres per consultar els documents que portaven. L’una duia el llibre registre on hi havia consignats els noms de les persones allà dipositades.

Olga va arribar a la primera sepultura, a tocar de la reixa, i enfocà la llanterna per veure què hi deia. Un preciós relleu de flors blanques contenia el nom de Nora. 1936. La dona es va sorprendre. Nora havia mort el 1936. En morir tenia 36 anys. Olga havia nascut el 1936... l’any es repetia. Es va aturar una estona, pensant. Perquè Olga s’havia proposat escriure un llibre sobre aquest recinte i el paisatge que el voltava. Seria un llarg treball.

Va sortir per agafar una branqueta de bignònia i la va posar a la sepultura de Nora. Era la seva primera visita. Les dues dones meditaven els seus pensaments en silenci mentre tornaven a la ciutat.

***

Intrigada per la feredat del recinte. Olga va estudiar documents que la van conduir a conèixer la personalitat de Nora. Ella era noruega. Esposa del Cònsol de Cuba a la ciutat. ¿Com hauria estat aquella dona? ¿La van oblidar aquí?

Una crida molt dèbil, enllaçada amb l’escuma de les ones que s’estavellaven allà a tocar, semblava que ressonés a l’oïda d’Olga: «Sola, estic sola, però no tinguis por, tinc els meus nens i ells no m’han oblidat». ¿Quina mena de família devia tenir Nora? ¿On seria? Mentrestant, els dies s’obrien amb l’estrella del matí i el migdia escampava la seva plata en un mar resplendent, amansit als peus de la ciutat.

Olga va escriure una novel·la que parlava del lloc i guanyà un premi literari important. El nom i la sepultura de Nora van quedar consignats per sempre al llibre. Olga havia escoltat la veu de la jove difunta, la recollí i li donà afecte. Després, la reixa de la cripta es va tornar a tancar i les gavines alçaren el seu vol blanc com per vetllar els oblidats al mar.

***

Van passar anys, guerres, generacions. El pensament d’Olga a vegades s’envolava amb el de Nora tal com s’enlairen fades, silfs o potser l’espurna fugaç d’un cometa portant missatges de l’univers al petit recinte marí amb la seva làpida de lliris immarcessibles.

Un dia, molt recent, va arribar a la bústia d’Olga una carta llunyana d’algú que la volia conèixer. ¿Per a què?, es va preguntar Olga. La resposta era sorprenent: qui escrivia la carta era un besnét de Nora. Nora. La veu de Nora ressonava en l’univers.

¡¡¡Un besnét de Nora Holmboe, resident a Florida, va tenir a les mans un llibre d’Olga Xirinacs que parlava de la seva besàvia!!! ¿Com era possible, allò?

El llibre era escrit en català, que ell no entenia. Cosa insòlita, el va trobar a Holanda en castellà. ¿Qui ha dit que els cometes volen rectes? Ni els àngels, ni les fades, ni els esperits ni els pensaments.

***

La trobada escrita de Santiago Gabino a Olga Xirinacs va ser motiu de gran alegria. Cartes, històries, fotografies, vídeos, articles periodístics, fins i tot programes de ràdio... des d’on els habitants de la ciutat van poder admirar la figura dolça i somrient de Nora, dels seus parents i del déu Mercuri que va portar a les seves ales la primera resposta familiar per a Nora.

«NORA, DESPRÉS DE LLARGS ANYS DE FOSCOR I SILENCI, EM VAIG FER ECO DE LA TEVA VEU I ET VAIG PORTAR PEL MÓN DINS DEL MEU LLIBRE. PER AQUEST LLIBRE MEU SANTI T’HA TROBAT. PER TU HE CONEGUT SANTI. LES ENERGIES ESTEL·LARS ENS HAN REUNIT EN L’AMISTAT.»

Olga Xirinacs

10 de Març de 2025

MASSA TEMPS, ENCARA

2025-02-28T17:25:00.000+01:00

MASSA TEMPS, ENCARA

28 – 2 - 25

Perdo la noció dels dies perquè per a mi tots són iguals: no hi ha festes, menjo sola a la cuina i sort de llegir mentre vaig menjant. Ara és Carnaval. Per dins meu, com una ombra, passen els altres carnavals, quan sortíem a veure la rua i ens alegrava el pas dels disfressats pels carrers.

Obro les 7 finestres de la casa. Tanco les 7 finestres de la casa. 88 anys. He sobreviscut tots, els de casa, però tots van estar acompanyats. Entra el dia a les habitacions buides. Cau la nit a les habitacions sense contes, lectures o músiques.

A vegades passo pel corredor i en crido un o altre. Però, algun dels estimats em troba a faltar?

***

Suprimeixo papers de carpetes velles. Per què no els estripo tots? Què em penso que en faran aquells que els trobin? Però no, em quedo encantada en un escrit que em retorna el camí ascendent de l’Aran, quan mirava una papallona sobre la pastanaga borda... o aquella vegada que el bover em va convidar a agafar-me a la cua d’una vaca per poder pujar... o els núvols de tempesta amb trons llunyans... o la capelleta de Boí... o l’aigua de la Noguera de Tor que portava veus antigues... Què hi fa que trobin un conte sobre el colom blanc, cec, que vivia amb nosaltres fins que es va morir de vell?, i que no va ser mai editat perquè el trobaven trist...?

Penso que la memòria és el rebost on hem anat desant i curant els nostres aliments i recursos per a la vida. Per ara. Per a la soledat total. I quan em quedo absorta mirant la ratlla de l’horitzó marí, apareix una llar de foc que no veuré mai més, i Vicenç que entrava la senalla amb les branquetes per avivar el foc. No va ser etern. Però queda massa temps, després, per pensar-hi. Ara, demà, i demà passat, dinaré a la cuina llegint una novel·la, el cafè em confortarà. I de lluny sentiré les comparses.

***

NADALES, CROSBY I FULLES DE PLÀTAN

2024-12-22T20:36:00.002+01:00

NADALES, CROSBY I FULLES DE PLÀTANS

Jo tenia 6 anys quan, al 1942, Bing Crosby va oferir al món la immortal cançó d’Irving Berlin «Nadal Blanc».

Vaig aprendre a dibuixar molt joveneta, quan a casa es celebrava Nadal amb aquestes escenificacions: baixar del rebost del terrat el sac dels suros. Muntar una taula i empaperar un angle d’habitació amb paper blau de folrar llibres per construir el pessebre, amb aigua corrent inclosa. Era feina de la mare. Preparar la greixonera per rostir el gall d’indi. Era feina de l’àvia. Obrir la gran caixa de fusta dels calendaris de «Unión Española de Explosivos», al despatx del pis contigu al nostre. Aquesta operació es feia amb tota cerimònia, traient els grans claus i fent grinyolar les fustes per obtenir més expectació de la gent del voltant, fins que se sentia l’olor de la tinta d’impremta. Era feina del pare. Cantàvem nadales i «villancicos» al voltant del piano. Era cosa de tots

En una tauleta vora el braser ben calentó, la meva feina era dibuixar postals de felicitació de Nadal, afició que mantinc fins ara. Si la memòria m’és fidel, quan tenia vuit anys, els meus pares em portaven del carrer les fulles de plàtan més boniques que trobaven. A la Rambla hi vam tenir preciosos plàtans fins que l’Ajuntament se’ls va carregar. A cada fulla hi pintava un àngel. Les deixava eixugar i els pares se les emportaven per felicitar els seus amics.

Tinc fotografies de nena fent pilots de neu al carrer i al jardí de casa. Abans nevava, i els retrats en donen fe. A la ràdio se sentia Bing Crosby cantant Nadal Blanc. «I dreaming at the white Christmas...». Ell, diu, mentre escriu les seves postals de Nadal, somia el Nadal nevat, blanc, de la seva infantesa, quan els nens lliscaven pel terra glaçat i les branques cruixien amb el pes de la neu.

Cada hivern escolto aquesta cançó que envolta els anys de la meva vida. I, mentre retallo i enganxo els meus collages, vaig recordant, igualment, la meva infantesa. Hi va haver guerres destructores com mai, llargs dols i tristeses, terribles repressions. Ho vaig saber a través dels butlletins que el cònsol britànic passava al meu avi. Però arribava Nadal i la casa es transformava. No vam tenir calefacció fins anys més endavant i contemplàvem la terregada encesa als brasers. Confortable. Jo continuava fent postals i cantant amb Bing Crosby. Tota la meva vida, fins ara. Ploro, perquè aquesta feina meva s’acaba. Quan toco Nadal Blanc i el Cant dels Ocells, ploro mirant el passadís buit, on no hi ha els estimats, ni la caixa, ni els suros, ni les fulles de plàtan. És feina meva.

Que passeu molt belles, confortables i saludables festes de Nadal, amb escalfor al cor.

1- Més enllà

2- Plenitud

3 - Ballarina a camell.

LES MARGARIDES BLANQUES

2024-12-01T20:16:00.000+01:00

LES MARGARIDES BLANQUES

En una ciutat propera hi havia un carrer molt enlairat, a la part vella de la població. Una de les cases tenia un pati a la planta baixa. Per aquell pati hi havien passat veïns de molts oficis i moltes històries. Primer va ser el taller d’un sabater pegot, dels que posen pedaços a les sabates. Penso que el pobre sabater ara s’hauria mort de gana perquè ningú porta sabates. Tothom va amb esportives!

Més endavant hi va haver una majordona, la Cristobalina, que tenia margarides plantades i criava coloms. Era tan bo, el colomí rostit! Però, ai, ara ningú sap què és una majordona ni un colomí i, a més, la gent odia els coloms de la ciutat perquè, diuen, tot ho embruten.

També hi va viure una modista que feia vestits ben lluents per a les mestresses del bars de tot aquell barri, els que tenien fanalet vermell. Però ara es compra per Internet. Ai, els oficis perduts!

Al pati s’hi celebraven revetlles amb coques, síndria i música. Últimament s’hi bevia el «Petonet», tan gustós. Havia estat una casa feliç, aquella.

Finalment, a la casa hi va anar a viure una família en la que tots eren, com se sol dir, molt bona gent. La nena de la casa es deia Roseta i tenia vuit anys. Van arreglar i pintar el pis i plantar flors al pati en torretes. Tot era alegre. De tant en tant hi baixava algun colomet. Estaven contents.

Però, com s’ha dit tota la vida i tothom sap, la felicitat no dura sempre i a la casa feliç hi va haver un contratemps. El que va passar allà, els sol passar, dissortadament, a moltes persones.

***

A la mateixa ciutat, una escriptora jugava amb les paraules. En una altra ciutat, una dibuixant molt estimada, Pilarin Bayés, inventava figures de molts colors. Els que formaven la Lliga Contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre van "lligar" aquests dos caps i de la feliç trobada, amb el temps, va néixer un llibre que es diu « LES MARGARIDES BLANQUES», un pom de flors per decorar la vostra biblioteca.

"AMOR UNDIQUE FLORET"

2024-11-28T12:13:00.002+01:00

EN LA MORT DE L'AMIC

LA PRIMERA NIT SENSE TU

fa més distants les imatges

que repasso de forma mecànica:

gent al carrer, taula parada,

televisió i projectes;

lluny, diria jo, d’una estança

transparent, aïllada, continguda

dins només dels teus ulls blaus

observant el que faig sense tu,

acompanyant-me sempre

amb moviments ingràvids

i pensaments comunicables:

em veus i et veig,

camino amb tu que no hi ets,

serà tot nit? O hi haurà dia?

=========================

Olga Xirinacs

26 – 11 – 24

=========

1 - Monsenyor Miquel Barbarà a l'orgue de la catedral de Tarragona.

2 - Collage d'=X.

TRES BATES BLANQUES

2024-10-27T11:54:00.000+01:00

TRES BATES BLANQUES

El matí s’ha fet molt agradable amb visita a les tres bates.

La primera, la del meu metge de família, amable i eficient. «Vinc per coses petites», li dic. Parlem dels dolorets habituals d’ossos, presents en gairebé tots els cossos vells fins que es detura el mecanisme; i de com aprenem a conviure-hi. De tant en tant un os o tendó se’ns rebel·la i és quan cal demanar consell. Una abraçada de comiat. Sabeu aquella dita en to de responsori? «Aquí reposen els ossos / d’un que els tenia molt grossos / (els ossos).»

La segona bata és la de l’òptic. Els que de lluny hi veiem doblat ( jo, d’un sol ull) tenim diplòpia, diuen. Hi ha solucions diferents i una consisteix a col·locar al vidre de les ulleres un plàstic prismàtic que ens retorna la visió normal. I també la televisió: veure els artistes bessons, per bé que treballin, seria massa. Sortim al carrer a fer la prova i tot és correcte. Li dic: «si visqués en un carrer amb vista a una altra casa, no em faria res. Però soc davant del mar i bé hi he de veure lluny... L’home riu, comentant: «és clar, vostè viu allà (fa un gest ample) i el mar no s’acaba mai...»

I tant, que no. Ara, tarda de dissabte, quan escric això, catorze vaixells s’esperen fora port per ser descarregats. Per la línia de l’horitzó passa una baluerna gegantina que és un creuer, rumb a Barcelona. Després, l’infinit i salvatge.

La tercera bata, a la farmàcia. El matí ha avançat. La conversa amb el farmacèutic es va omplint de color. M’explica anècdotes de quan ell era xiquet i les seves aventures des del mas on vivia la família. Li recomano que ho escrigui tot, que val la pena recordar i conservar aquestes memòries. Ell, primer, dubta.

En aquest punt, algunes persones dubten i argumenten que no saben escriure (¿?). És que en un primer moment es pensen que se’ls demana escriure per publicar, i s’espanten. No, amics. Escriviu sempre, primer per a vosaltres, siguin quins siguin els records. Comprovareu com la vostra memòria els ha desat ben desats, amb colors, moviments, converses... I us agradarà haver-ho apuntat al vostre quadern, paraules vives que us alegraran la tarda. Quina tarda? Potser la de les vostres vides.

Ja era hora de dinar.

Pocs dies després vaig portar al farmacèutic «El baró rampant», d’Italo Calvino. Quan em va explicar que havia pujat sovint dalt dels pins i que una vegada... Bé, ho deixo aquí. El meu arbre preferit era el cirerer.

2 collages d'OX.

NO HI HA RETORN

2024-09-05T18:39:00.003+02:00

NO HI HA RETORN

5-9.24

Ha entrat setembre, fins ara el mes dels retorns. Escric el verset del dia per al «Club dels poetes vius»: «Adéu, orenetes, / torneu d’aquí un any. / S’acosten aus negres / de mal averany.»

La soledat continuada fa que els dies em passin pel cervell com un corró que aplana el paisatge interior eliminant els relleus. La família s’ha dispersat: feines, destinacions, estudis. Ja no queden celebracions que alegrin l’erm dels dies. Tretze dies passats a l’hospital revelen que el cor no em funciona prou bé. La lentitud deixa veure la mort com s’acosta. Amb el cardiòleg parlem de la qualitat de la vida que resta, no pas de la llargada. Però... em quedarà temps per reprendre la novel·la-crossa que m’ajuda a caminar literàriament?

Passo un canal de tv. on comencen Río Bravo. Aquella música... aquells totxos vermellosos, són més vells i cremats encara pel record que s’hi afegeix? És veritat que era millor aquell petit fragment de temps encastat a les cares feréstegues, als amarants secs rodant pels carrers, a les remotes construccions de fusta, quan ho vam començar a veure? Hi retrobo part de la vida que va ser feliç.

Admiro els canals d’història i ciència, que em porten nous aprenentatges. El meu cervell no pot capir els milions de segles d’evolució ni les distàncies astrals. Elogi de la lentitud. Però així que et vas formant idea de les llunyanies, l’home declara la guerra des de l’hora primera intentant destruir tot allò que semblava o podia ser admirable i que tant costava de créixer i mantenir. Destrucció. Personal i general en camins paral·lels. El cor encara batega i, malgrat tot, potser viurem tants anys com sembla que vivien els antics profetes. Això sí, matant-nos entremig.

***

ELLS SEMPRE HI SÓN

2024-07-07T17:20:00.000+02:00

ELLS SEMPRE HI SÓN

Estimats amics, tant de bo tingueu dies feliços allà on sigueu.

Els meus dotze dies a Caldes de Boí s’han acabat. Els matins, sortia a respirar l’aire tan net i a buscar una pedra o un marge per seure a pintar una aquarel·leta. Escoltar el riu i els ocells és un gran privilegi. De tarda, al saló, muntar la tauleta pels petits collages de retallar i enganxar. Mentrestant, la tarda minvava entre dues muntanyes amb precioses gradacions de verd i groc, i la remor eterna de les veus perdudes dins la Noguera de Tor.

Però hi ha els militants. Ens hem hagut de sentir: «hable en cristiano». Són els militants de la ignorància que s’imposa, forasters de l’Espanya profunda (o no) i en cap manera cristians, perquè Jesús no parlava la llengua de l’imperi (el que ells patien) ni molt menys el castellà (el que patim nosaltres). «Todos debemos hablar la misma llengua», ens repetien. Sempre en contra nostra.

El responsable que em va atendre per a les primeres instruccions mèdiques, em va etzibar: «No la entiendo». Cap document, cap menú, cap anunci d’actes a la pissarra en català. ¿On som, minyons? Al cor del Pirineu.

Aquests pertinaços (com la sequera) del «hable en c.» van interrompre la missa al petit i preciós santuari de Santa Maria de Caldes per instar el rector que parlés en castellà, perquè ja els devia bullir el cervell sentir que aquest meritori religiós de raça negra parlés català. «Marededéusenyor!», que exclamava en Higgins al primer Magnum.

Com cada estiu, els bons amics em van organitzar un recital dels meus poemes. Copien els poemes, els voluntaris se’ls estudien, preparen les cadires, busquen un sistema de micros que el Balneari té tancat i no ens deixa. La gent seu en semicercle. Veig els militats a primera fila i un calfred em corre l’espinada.

El Cinto, el meu bon presentador, naturalment ho fa en català i, en acabar, ells li demanen que ho tradueixi. Ell, en previsió d’algun exabrupte, ho fa. De seguida els vaig a portar el meu llibre bilingüe «El sol a les vinyes» / «El sol en los viñedos» (Òmicron) per a la seva comprensió, i ja no van dir ni piu. Un altre senyor de parla castellana em va felicitar perquè «lo entendió todo y no encontró palabras retorcidas.»

Ara sembla, però, que les misses reduiran de dues en català a favor d’una altra en castellà. Compte, Bisbat de La Seu d’Urgell. Quina és aquesta Església Catalana? És que el país minva a favor de l’imperi? No seria cristià... Però em sembla que el costum s’estén. I nosaltres, impassibles.

La Noguera de Tor continuarà la seva conversa i la Vall serà bellíssima; jo ja no hi seré, però des d’on sigui, voldria veure créixer el meu país.

Olga Xirinacs - 7-7-24

CARTA D'ULTRATOMBA

2024-06-21T10:30:00.000+02:00

CARTA D’ULTRATOMBA

21-6-24

L’any 1985 jo preparava una novel·la que el 1986 va guanyar el premi Ramon Llull, «ZONA MARÍTIMA».

A Tarragona tenim un cementiri marí, el Cementiri Britànic (territori de S. M. Britànica), dit popularment Fossar dels Jans. Voltat de palmeres, bignònies i buganvilles, descansa al Passeig Marítim Rafael Casanova, ben a prop del mar. Hi ha documents del 1900 que descriuen aquest lloc com a zona feréstega on les ànimes hi sobrevolen en dies de tempesta. Jo disposava de molta documentació sobre els difunts, que gentilment em facilitava el Cònsol Britànic a Tarragona, amic de la família.

Vaig treballar en una de les dues criptes del cementiri. Realment, són tenebroses i produeixen un cert recel. Hi vaig anar sempre acompanyada d’una bona amiga bibliotecària.

De tots els noms estrangers que hi figuren, em va cridar l’atenció una làpida blanca de marbre amb unes flors esculpides: Nora Holmboe. Vaig investigar. Va morir a 36 anys l’any 1936. Com que és l’any del meu naixement, em va quedar a la memòria. Va ser la dona del Cònsol de Cuba a Tarragona, Arturo Loynaz del Castillo.

Vaig escriure, sempre dins del cementiri, integrada en aquelles vides i les seves fatals circumstàncies. Formava part dels meus espais i Nora la primera.

***

Han passat molts anys. El dia 18 rebo un correu de l’Associació d’Escriptors (AELC) on s’adjuntava la carta d’un senyor que em volia conèixer i demanava que m’ho fessin saber.

El senyor Santi Gabino és el besnét de la Nora Holmboe, la meva amiga desconeguda morta el 36 i que em devia voler enraonar des de la seva làpida blanca.

Com bé diu Santi Gabino: «los ojos se me enaguaron al leer su carta...». La meva de resposta. Els detalls d’arbres genealògics i noms familiars serien sobrers en aquest correu, però la meva sorpresa i emoció en rebre notícies de Nora no sé si us la podeu imaginar. M’envia la fotorafia de Nora, una noruega fràgil i bella, elegant, confiada i amable. Es van conèixer amb el cònsol en un ball a l’ambaixada d’Oslo.

Santi és un senyor de 47 anys casat amb Oscar; viuen a LeLand, un poble petit a Florida, i va descobrir el meu llibre treballant en el seu arbre genealògic. No entenia bé el català i se’n va fer «fabricar» diu ell, un des d’Holanda (¿?), que l’ha meravellat, tot i que encara no l’havia acabat de llegir. Ja volia venir de seguida a veure la tomba de la seva besàvia, però la clau del cementiri britànic ens costa una enormitat d’obtenir perquè ara el Consolat és a Barcelona. Però estic segura que vindrà quan aconseguim la clau.

Encara una nota: Loynaz del Castillo era familiar de la poeta cubana Dulce María Loynaz, que sempre he admirat, sobretot per «Últimos días de una casa».

No cal dir que es tanca un cercle de coneixences gràcies als sentiments d’ultratomba, comunicats i recollits a través dels països i d’uns anys que encara em troben viva i receptiva: Nora, t’has volgut donar a conèixer abans que em morís. Gràcies. Et portaré flors.

***

Noteta: Dilluns marxo uns dies a Caldes de Boí, a refer-me de la meva persistent enyorança.

***

Foto de Nora, soltera ( aportada per Santi Gabino, besnét de Nora)

Olga observant la tomba de Nora (Diari de Tarragona) 1986 aprox.

" ELS ANYS ENS AGUAITEN"

2024-05-29T11:45:00.000+02:00

«ELS ANYS ENS AGUAITEN»

1936 és el meu any de naixement. El 1936 Dora Maar -intel·lectual, fotògrafa-, mostra un autoretrat. En primer pla hi ha una teranyina ben teixida que ocupa tot l’espai rectangular i la cara sencera de Dora, amb el títol: «Els anys ens aguaiten». L’artista fa amb les mans un gest com de sorpresa o indefensió.

Soc al 2024. «El temps m’ha atrapat», sentencia Simone de Beauvoir a «La força de les coses» (1963). Admiro aquest llibre i m’identifico amb molts passatges.

Una teranyina vela els matisos de la meva cara i entristeix els meus ulls com els de Dora, que s’endinsen al seu pensament, reflexius.

L’horabaixa és la de les absències. Bellíssims colors que prenen l’última deriva. Sola, a casa, sento la gent del carrer i observo els tons canviants del mar.

El 28 d’abril vaig formar part de «Llegats vivents» al Palau de la Música, que va homenatjar esplèndidament nou poetes a qui el temps sí que ha atrapat però, com diu el títol, encara som «vivents».

He presentat un petit llibre de pensaments, «Estació de pas» (Ed. Ganzell). Va ser el mateix dia del meu 88 aniversari, 11 de maig, entre molts amics, al vestíbul del Teatre Tarragona.

Des de febrer m’ha estat donat un nou bocí de vida i l’escric. Però ara soc jo que interrogo les teixidores eternes que sotgen, que encerclen l’alè vital i els pregunto, temorosa: «quan serà, que m’atrapareu?»

Olga Xirinacs

*****

Dora Maar - 1907-1997

Simone de Beauvoir - 1908-1986

ADÉU ALS ANYS

2024-05-07T12:23:00.003+02:00

7-5-24

Festejaven. Seriosos. Ell portava bigotet retallat. Ella semblava dòcil. Els vèiem sovint per la ciutat, perquè en una ciutat mitjana ens retrobem sempre els mateixos.

Aquells dies Antonio Machín cantava «Un compromiso», lent, to menor, melangiós. Era el temps que tots ens vam començar a enamorar.

Han passat molts anys. No els he vist més, però quan els penso em venen aquestes imatges: una habitació en penombra. Una capsa amb sabates d’home desada al fons de l’armari. Silenci, amb alguna remor molt endins de la casa. El retrat de la parella emmarcat en grisos. Potser una vella olor de càmfora, esvaïda.

Ja de nit entra ella. Sola. Encara guarda les sabates de ballar, de mig taló, que va embolicar amb paper de seda. Les agafa una estona, la justa per tornar al compromís, a Machín i a vessar una llàgrima també grisa.

Baixaven pel Passeig i el roig daurat de ponent senyalava el final del dia sobre el mar. Era el mes de Maig i es sentien les granotes de l’estany del parc. Havien segut una estona al banc i s’explicaven les feines del dia, perquè es començaven a conèixer.

S’havien trobat a les sis, segons el bolero «Cita a las seis», de Lorenzo González. Ella el trobava un cantant massa apegalós i s’estimava més algun altre intèrpret més moderat. A ell tant li feia, mentre es poguessin donar les mans.

Quan es van casar, el sabater pegot de l’altra banda de carrer li va regalar unes sabatetes ballarines que va fer servir pel viatge. Una de les camises de dormir que estrenava, estampada amb floretes, la van fer amb el tergal que es baixava d’Andorra d’amagat. Tot era nou, llavors, i el sol de les cites encara no s’havia post del tot.

***

Van passar molts anys. La roba d’ell la va donar tota. Ella, que encara guardava l’estereoscopi dels avis, havia desat totes les pipes d’ell, el bastó de muntanya i el llaç de la corona que l’empresa va oferir per al seu enterrament. Algunes vegades, quan es miren els ulls als retrats, ella li diu: «quan tornis te la posaré en banda, com un príncep».

LA PRIMERA GINESTA (O L'ÚLTIMA)

2024-04-05T12:19:00.000+02:00

5 – 4 – 24

LA PRIMERA GINESTA (O L’ÚLTIMA)

Quan vaig a l’hospital, que és sovint, un moment o altre el dedico a observar el talús. És un ampli espai de terra elevat i extens que va dels darreres de l‘hospital fins a la carretera. S’hi fan tota mena de plantes silvestres. Amb la dilatada sequera que patim a Tarragona, tot el talús és de color més aviat marró. Hi ha una gran ginesta ara seca... ¿Seca?

De la meitat de l’arbust i fins cosa d’un metre cap amunt en surt un sol brot ben verd. I del brot, ramificades, vuit o deu flors busquen el sol. ¿Com deuen haver sobreviscut en la soca mare?

Les saludo amb admiració per la persistència de la vida, però no duia màquina per poder-les retratar.

Alguns artistes plàstics que han pintat les nostres terres del sud constaten que aquí els arbres es veuen marronosos, com gairebé tot el paisatge; o platejats si són oliveres. Però mai amb el verd fresc dels prats i territoris més al nord. Hi ha el que hi ha i així vivim.

Aquest hospital Joan XXIII acabarà aviat unes obres importants per poder atendre la gran demanda dels d’aquí i dels que arriben, que són molts. Molts per al mateix personal. Que vol dir forçosament escatimar atencions. Per això no s’entén que despatxin tants professionals d’un gran hospital de Barcelona. ¿És que a la «capital» no hi ha immigració?

Com que som generosos i ens preocupem pels d’aquí i pels de més enllà, trobem l’horror dels que es delecten a bombardejar hospitals com qui elimina plagues de rates.

¿És que en alguns llocs del món, després de les grans massacres, com en el talús eixut, sols en quedaran deu o dotze flors de ginesta? ¿ O encara seran massa?

*****

Dibuix: Olga

ENYORANÇA I CANTS

2024-03-25T11:58:00.002+01:00

ENYORANÇA I CANTS

24-3-24

Soc una dona sola. Ningú m‘acompanya. Enyoro aquells temps de Setmana Santa que em sentia protegida per pares i avis. Més endavant vaig saber el significat de la cruel postguerra, però no pas de nena ni en la primera adolescència.

La iaia Lola portava un preciós devocionari enquadernat en pell suau i jo l’acompanyava a visitar els altars guarnits de flors i de ciris en profusió. Silenci. Pregària. L’avi anava a la processó i portava un gran ciri, l’atxa, que en deien, i aquella olor de cera omplia els carrers per on passaven els misteris, enormes figures amb cares adolorides que ens interpel·laven, ens demanaven compassió.

Eren temps de necessitat i misèria per a molts. Quan em vaig fer gran anava comprenent el sentit de la postguerra, cada vegada amb més cruesa. Morts, desapareguts, ferits, represaliats... Fins al 74 encara, amb Puig-Antich.

No em puc estar d’esmentar aquí la felicitació que el papa Pius XII va enviar a Franco per l’èxit de la «cruzada». El terme «cruzada» el va determinar el cardenal Gomà. Sense la seva influència al capdavant dels cardenals, potser la nostra guerra del 36 no hauria tingut lloc.

Ho explica l’autor del llibre «La Iglesia contra la República española» (Editor: Grupo amigos del P. Llorens, Vieux, 1968), que hauria de ser conegut per tots nosaltres. El pare Josep Maria Llorens, de Tarragona, exiliat a França, ens ho mostra en aquest volum documentadíssim, que no té pèrdua, que tots hauríem d’haver llegit, i que es ven per Internet.

Quan el P. Llorens explica la felicitació de Pius XII a Franco, exclama: «El felicita per un milió de morts!!!»

***

Soc la dona que escriu a la placeta de Vilarroma, abans d’anar a beneir una palma tan menudeta, que una veïna em dona un brot de llorer perquè no es vegi tan petita. Enyorava la postguerra, la protecció de casa i el clima de recolliment. Records de nena feliç. Ara cal que m’enfronti sola a un cert clima social indiferent amb retirada a hostil. I em miro l’arquebisbe vestit de vermell com baixa en processó amb les palmes i la Schola Cantorum de la catedral.

Cantarem, sí. «Cantarem la vida, / cantarem la nostra vida / de poble que no vol morir». (Raimon)

Olga

Imatge: Internet

Palmeta: meva

EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

2024-03-01T11:26:00.000+01:00

EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

1-3-23

Amb voracitat segons els uns i amb lentitud segons els altres, el nou any 24 se’ns ha empassat dos mesos.

En aquest temps de la meva vida, arrencar fulls de calendari és tan habitual com treure les escombraries. Comparació poc digna? Juntament amb el diari, també cada dia llenço les notícies de guerra i la ineptitud flagrant dels nostres polítics. Ja no dic la mala entranya dels «altres» polítics. I la bestialitat dels de més enllà. Al començament, al mig i al final, tots xuclen la sang dels pobres.

Amb els anys que tinc, no confio veure cap final feliç. Els grans oracles mundials només ens porten amenaces de mort.

Els meus oracles més propers són tres i fan prediccions per al dia, màxim per tres dies. Un és el baròmetre: fa molt temps que ha oblidat la pluja i l’agulla només es decanta cap al vent. L’altre és el mar, quan mostra el moment que el mestral intens empeny l’aigua de través. I un tercer i modestíssim és el record de la sardana de Morera i Guimerà: «Les fulles seques». És així: «Les fulles seques fan sardana, d’aquí i d’allà, saltironant...». La diferència entre els dies dels autors i els meus dies, és que ara, en comptes de fulles seques, la sardana la formen plàstics i tovallonets de paper dels bars.

*****

Olga Xirinacs

HOSPITAL

2024-01-27T13:00:00.000+01:00

27 - 1 - 24

Estimats amics del Bloc,

d'imprevist es va fer una pausa forçada a la meva vida. Ni temps vaig tenir de respondre tots els missatges de Nadal.

El 27 de desembre ingressava a urgències de l'Hospital Joan XXIII. Hi he passat un mes. Vaig perdre la noció dels primers dies i amb prou feines sé com he viscut els altres.

La grip A es va conjurar amb un fet greu: l'efecte advers d'un canvi de medicament pel càncer, la lenalidomida, em va produir una trombosi a la cama dreta, amb gran dolor i perill. Tot plegat em va deixar feta un nyap. Segons em van descriure el TAC, la meva cama dreta és un camp de mines.

Lenta recuperació. Hi ha hagut tots els tractaments necessaris a l'abast. He tingut una atenció perfecta.

Però no explicaré com he exhaurit tots els meus recursos mentals per omplir les llargues, llarguíssimes hores del temps en soledat i incertitud que tan lentament passaven.

A casa vaig deixar els meus petits pessebres i el trio de vells caganers encara es deu preguntar on soc. Guardo la llauneta de l'hospital amb els raïms del dia 31. Que lluny van quedar per a mi les sirenes dels vaixells del port, a les 12...

Soc en un any nou i no el veig... Les parets desconegudes, els sèrums, les ombres, l'insomni. Del meu cervell van sortir totes les músiques possibles, tots els contes infantils i els artúrics, més els inventats, on jo em feia també de la colla per tal de passar uns minuts més de les nits inacabables.

Ara em vaig curant i tinc por. Por de tot el que he vist al meu voltant. Tinc l'edat més que suficient per saber què m'espera. Ho torno a dir: tinc por.

No obstant, treballo en dos nous llibres petits. Agraeixo la vida que em retorna a poc a poc, entre els plàtans amb color de rovell i el paisatge de la Serra de Prades que veia per la finestra.

Ahir vaig arribar a casa. He perdut la llestesa i em canso de seguida. No obstant, voldria celebrar el meu 88 aniversari amb les dues publicacions. Viure, alhora agraïda i temorosa. I escriure.

Us estimo, amics fidels. Us desitjo el millor.

Olga

EN BLAU

2023-12-08T12:54:00.002+01:00

EN BLAU

7-12-23

Sento encara, al meu pas lent, el «Canticorum Jubilo», de Händel. De bracet amb la doctora Montserrat Palau, vestim el color blau que correspon a Lletres. Ella amb birret, jo encara no. Inclinem el cap davant del Rector Magnífic. Seiem. S’obre la solemne sessió.

He estat acollida amb tota generositat a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, en qualitat de doctora Honoris Causa. En la soledat dels últims anys – i són els últims en doble sentit-, em trobo ara amb tota una estimació d’arrel i obra literària que em confortarà en el camí. Escoltem i prenem paraules. Titulo el meu discurs «Starlink»: aquell trenet celeste vist una nit d’estiu al cel net de Mont-ral, com una aparició de fantasia i que va resultar ser la col·lecció de nanosatèl·lits de comunicació d’Elon Musk.

Pels anys, ja he fet també el recorregut vital i la meva memòria ha visitat algun dels meus satèl·lits per coordinar les paraules corresponents al discurs d’investidura. Aquest ha estat precedit d’una magistral «Laudatio» pronunciada per la doctora Montserrat Palau.

Quan el Magnífic (així cal dir-ho en tot moment) Rector dona l’acte per acabat, desfilem al compàs coral del «Gaudeamus igitur», l’himne dels estudiants, sembla que d’autor anònim, que entona, decidit, el Cor de la URV. Si, cal gaudir, que la joventut són quatre dies i ja ens ve la molesta vellesa fins que la terra se’ns empassi, diu la lletra.

Després, fotografies al sol de migdia amb molts amics, sobretot per alimentar el record en els dies àrids i freds de l’hivern vital.

Fins aquí la glòria del dia 30, que ha portat escalfor i alegria a la meva vida.

***

Perquè...

El dia de Tots Sants, 1 de novembre, va morir de sobte el meu estimat germà Sergi. De sobte i sense patir malaltia. L’esperaven a dinar i no arribava. Era mort amb el telèfon a la mà sense haver pogut demanar auxili. Costa creure el que veus. Cop dur. Reanimació inútil. Llàgrimes. Silenci. Vetlla. Era el petit de tres que som. Dol llarg. Molta gent l’estimava.

***

Perquè...

Ha tornat. Més sessions de químio. Temor en la soledat. Menys d’una setmana de la investidura i el sol s’amaga. El meu temps íntim de Nadal, el sentit profund de Nadal que visc amb tendresa i en solitud, s’ha trastocat. Reaccionaré, ho vull fer, però no sóc forta. Continuo escrivint cap a la vida. «La mar, la mar, que sempre recomença «, diu Paul Valéry a «El cementiri marí».

*****

Olga Xirinacs

MIQUEL, L'ARCÀNGEL QUE SABIA VÈNCER

2023-09-26T18:00:00.001+02:00

A L’ARCÀNGEL QUE SABIA VÈNCER

Quin mal dimoni us molesta?,

ens demana el bell arcàngel.

Aparteu aquells que empesten

la nostra parla estimada,

tallada en pedra picada,

que es parlava en catedrals,

en les més altes ermites

que vigilen les muntanyes;

i als palaus de la ciutat

quan la Generalitat

governava bé aquest poble

en tota la integritat.

Veniu, sant Miquel arcàngel

i allunyeu la gent abjecta

que ens vol escanyar el país.

Veniu, feu de Catalunya

la porta d’un paradís.

***

Olga Xirinacs --

Dia de sant Miquel - 23

FESTA MAJOR

2023-09-24T20:35:00.001+02:00

FESTA MAJOR

24-9-23

Som en plena Festa Major. El compàs de dia i nit ha estat el dels bombos de vibració perillosa, capaços d’ensorrar una casa començant per petar els vidres. El cervell va repetint els bom-bom-bom

i et sents com el ruc al que van arriant. Es podria dir que la ciutat neda en estridències i en fum. Des dels petards als trabucaires, la densitat de l’aire es torna sòlida i es mastega. I no solament al carrer, que fa calor i tenim les finestres obertes. Encara falta la cirereta, que és la gran traca d’aquesta nit, amb una explosió final just davant de casa que cal posar el cap sota el matalàs.

Tota la ciutat és al carrer, com l’olla que sobreix.

Som mediterranis.

Tot ens és permès, mentre la gent xali.

Això passarà. El que es mantindrà és la música amb amplificador que cada matí i tarda promou l’Ajuntament per als músics ambulants que ho sol·liciten. Hi ha diversos punts permesos a la ciutat i dos són molt a prop de casa. Tant, que quan intento obrir una mica la finestra per respirar la briseta, m’arriben esgarips diversos de les dones que canten Al·leluies o Beatles a crits pels micros. Tot l’any. Am-pli-fi-cats.

Cosa que m’obliga a gastar electricitat quan vull treballar i he de tancar i posar l’aire condicionat. I sort d’això. A mi l’Ajuntament no em paga i l’Elèctrica em cobra. «Fot-li gastos», que encara diu algú.

Llegir i escriure s’han tornat fets impossibles i incòmodes. Marxar? Malauradament, ara ja no puc. I mira que fa anys que pago el rebut a l’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica. Encara tinc fe? Soc romàntica? Més aviat lluito al bàndol de les causes perdudes.

**************

Olga Xirinacs

Dibuixos OX

ABANS DE DINAR I PENSANT L'11-S

2023-08-31T19:06:00.000+02:00

ABANS DE DINAR I PENSANT L’11-S

Com que em passo força estones a l’hospital, m’hi quedo a dinar algunes vegades. Agafes la safata amb el panet, l’aigua i les postres i al taulell et posen els plats del dia. Passes per caixa i a la taula.

Sempre porto paper i boli i a vegades em poso a escriure, com avui. Perquè com que encara és aviat, les noies freguen i jo faig l’apunt.

Vaig ferida i no de cos sinó d’esperit: «Fulminat el català a Mallorca», he llegit al diari. «Primer és la salut que l’idioma» diu la responsable. I jo escric:

Vaig a buscar la safata.

Les noies encara freguen,

«ja em posaré aquí al costat», els dic.

Mentre espero el dinar penso amb tristesa

la greu mutilació del català

en terres de Mallorca.

Estem tocats de mort, és cert

i no hi posem remei...

La mar blava que ens volta,

mar de conquesta i particions,

gran Palma, brillants Pitiüses...

ET CURARAN EN CASTELLÀ, NINETA,

AMB EL PUNYAL DE MATAR.

******************************

Que passeu bona Diada

Olga Xirinacs

ANGELICA ARCHANGELICA

2023-07-30T19:12:00.003+02:00

ANGÈLICA (ANGELICA ARCHANGELICA)

30-7-23

He arribat de la Vall amb rams de flors i els ulls plens de preciosos paisatges. El refugi que fan els dos vessants de muntanya, des de la severitat dels avets fins la tendresa de les flors a les vores de la carretera porta a admirar aquesta terra. L’aigua, que no se sap si riu o plora, tot ho omple amb la seva veu que en porta milers d’altres: quan sec a la vora del riu escolto les veus antigues que un dia es van dir i que s’han quedat entre pedres i marges en una conversa eterna.

Les velles pedres del claustre, que tant he dibuixat, somriuen a l’estiu perquè s’omplen de roses i de l’admiració dels que hi entren. Les petites botigues de conte de fades ofereixen a la imaginació tot d’objectes acolorits, suaus, llaminers: llibres, llana, joguines, artesania, animalons de peluix, xocolates amb pètals de rosa i cremes remeieres i de bellesa.

Al seu santuari en soledat, la Mare de Déu de Caldes sempre espera que li adrecem alguna paraula o pregària; que li expliquem la vida de l’any que ha passat. I la contemplem amb dolcesa, esperant tornar-hi algun dia malgrat les nostres dificultats.

Els amics, com cada any, m'organitzen una lectura de poemes i participen com lectors. La Direcció ofereix un bonic ram de flors, però jo els n'havia demanat un de silvestre, i per això arribo a casa tan ben acompanyada.

Entre els molts al·licients, aquest any hem parlat amb un savi herbolari de la preciosa umbel·lífera angèlica (Angelica Archangelica) que, entre moltes virtuts, té la de ser component del licor xartrès, abans fabricat a Tarragona i ara a Grenoble. Brindem, doncs, també amb el xartrès que ens porta un altre amic a la taula.

Dibuixo a la vora de la Noguera de Tor i els avellaners encara són verds, les fonts ragen i el sol dona els tons a les meves pintures. M’emporto el paisatge, les flors i un llarg i enyorat record.

OX.