InCoherències

2012-03-16T11:04:00.004-07:00

Si solo hemos follado te han sobrado caricias.

Tapas

Que aún te eche de menos y que este menos vaya siempre a más

2012-01-02T14:14:00.000-08:00

No s'estava quieta en ningún lloc i en qualsevol moment esperava caure al terra de nou. Aquella porta es va obrir deixant entrar un raig de llum, darrere, una sombra l'acompanyava tancant la porta. Clara la mira amb ulls cristal·lins, feia temps que no es trobava igual, feia temps que no sentia que es corrompia per dins.

- En el meu somni no em moria d'aquesta manera!

Clara xillava amb totes les seues forces com si d'aquella manera el mal que portava al seu dintre poguera desaparèixer. Recordava nítidament el somni de la nit anterior quan va baixar les escales i li va dir que ella l'havia estimat però que a ella no l'estimaven, que a ella mai l'havien estimat. Recorda que després va tornar a pujar les escales sentit que d'un moment a altre anava a trencar-se en trossos i començar a plorar, però no ho va fer. Això és el que més odiava, que en aquell moment no es va morir i ara no trobava les parts d'ella mateixa que havia perdut.

Sentia aquella sensació que havia perdut de fa mesos de voler amagar-se davall de qualsevol objecte per poder-la fer desaparèixer.

Avui Clara volia desaparèixer, plorar i deixar de morir.

2011-11-22T14:52:00.001-08:00

La vida és entendre que he d'aprendre a viure
la vida sense tu.

Històries de trens

2011-11-20T04:46:00.001-08:00

Cendres aprengué a llegir dalt dels trens. li encantava viatjar en tren a un lloc i altre sense importar-li el destí. La noia s'asseia en front de qualsevol dona que llegia un llibre. Cendres, que encara no mesurava més d'un metre deu, mirava atentament les paraules a l'inrevés d'aquell llibre i començava a llegir en veu baixa. La dona la mirava fascinada per l'habilitat que tenia aquella noieta que tenia més cabell que cara. A poc a poc, les dones li oferien seure al seu costat i la deixaven llegir pàgines i pàgines d'històries de tot tipus.

Li agradava tant seure al costat de desconegudes que als sis anys va fugir de les mans de sa mare i pujà al tren en direcció Xàtiva. Mentre milers de persones buscaven a la volguda Cendres, ella llegia una història d'amors entre marins i sirenes. Marina, la dona del tren, s'hi va baixar en una parada pocs minuts abans que trobaren a Cendres. La dona que no tindria poc més de quaranta anys s'hi va deixar en el tren un pardalet que Cendres va agafar al veure a sa mare pujar, ella plorava i plorava buscant a la dona per tornar-li el seu pardalet que minuts més tart Cendres es va rendir anomenant-lo Piuletes en honor al lloro que tenia el capità del llibre que estava llegint.

La chica del puente

2011-10-23T16:07:00.000-07:00

¿Por qué no tuvo un buen comienzo?

Porque conmigo siempre es así, empieza mal y termina peor. Nunca acierto cuando elijo un número. ¿Ha visto esos papeles pegajosos para atraer moscas en espiral? Pues yo soy igual, atraigo las historias cutres que pasan a mi lado. Creo que hay gente así, que son como un imán para aliviar a los demás. Nunca acierto cuando elijo un número. Todo lo que intento, todo lo que toco se convierte en una putada.Puede que no me merezca nada mejor. Debe de estar escrito en algún sitio, no sé dónde. Hay gente que ha nacido para ser feliz, y a mí todos los días de mi vida me han engañado. Todo lo que me prometieron me lo creí, pero nunca he conseguido nada. No sé hacer ninguna cosa, no le importo a nadie... no soy feliz... ni siquiera soy realmente desgraciada, porque seguro que te sientes desgraciado cuando has perdido algo, pero nunca he tenido nada mío, sólo mi mala suerte.

¿Cómo se imagina el futuro, Adele?
No lo he pensado... Cuando era pequeña sólo deseaba una cosa: crecer. Quería que sucediera deprisa, pero ahora no sé para qué ha servido todo esto. No sé para qué. Hacerme mayor. El futuro es... es como una sala de espera, como una gran estación con bancos y corrientes de aire, y detrás de los cristales un montón de gente que pasa corriendo, sin verme. Tienen prisa. Cogen trenes, o taxis. Tienen un sitio a donde ir, alguien con quien encontrarse. Y yo me quedo sentada, esperando.

¿Qué espera, Adele?
Que me ocurra algo...

Pasos para salvar una vida

2011-10-09T12:53:00.000-07:00

Paso uno, tu dices "tenemos que hablar". Él camina y tu dices "sientate es tan solo una charla" respondiéndote él sonríe amablemente, tú le devuelves la mirada a algún punto de la ventana a tu derecha. Como si él fuese la izquierda y tú la derecha.Entre temor y culpa te empiezas a preguntar porqué has venido.

Dónde me equivoqué, perdí un amigo en algún lugar de la desesperación y habría estado contigo toda la noche de haber sabido cómo salvar una vida:

Déjale saber que tu sabes qué es mejor, porque después de todo tú sabes qué es mejor.
Trata de esquivar sus defensas sin dejarte engañar.
Haz una lista de lo que está mal, todas las cosas que le dijiste
Y reza a Dios, él te escucha.
Y reza a Dios, él te escucha.

Él empieza a levantar la voz, tú bajas la tuya y le das la razón. Conduce hasta perder el camino o rompe con lo único que has seguido. Él hará una cosa u otra: admitirá todo o dirá que no es el mismo. Y tú empezarás a preguntarte porqué has venido.

How to save a life- The fray

Mentrestant tindrien que gaudir d'aquell dia

2011-10-01T15:14:00.000-07:00

Clara es va seure al seu costat i posa la mirada a l'infinit després la va mirar. La estava observant esperant que pasara alguna cosa que diguera alguna cosa que fera quelcom o tal vegada que es marxara d'allí buscant un poc de soledat per poder alliberar tot allò que la feia trencar-se per dins.

-Estic be em sento be, no hi vull plorar, no hi tinc ni tan sols ganes.

Li va fer un somriure irònic ja clar.

-Saps que no passa res, tu ets així ets de llàgrima fàcil i qualsevol persona del món ho faria no tens que fer com si no passara res al teu interior.

Estava bé, allò era el que l'asustava el estar bé el somriure per somriure, perque sí ella sempre fou de llàgrima fàcil però també fou de un somriure fàcils d'aquells que et preguntes i com ho pot fer. Doncs ella ho feia no mentia aquella risa era igual de sincera que la risa d'una nena però segur que aquella nena tenia el cor més sa que Clara. Realment estava acollonada, pensava que d'un moment a altre es trencaria de nou perque deuria de fer-li mal, pero no es sentia bé. En el seu interior hi rebosava una tranquilitat que feia dies que l'aclaparava. Clara la mirà i somrigue quan vingueren els mals temps de nou ja li ho diria mentrestant tenien que disfrutar d'aquell sol de gener.

2011-09-23T00:15:00.000-07:00

Clara eixí de sa casa aquella tarda freda d'un dia qualsevol d'hivern. No era un bon dia, era un d'aquells dies que tot el món li molestava. No serien poc més de les cinc quan veia enlluernar-se el seu mòbil desde l'escriptori mentre ella acabava de fer un projecte damunt del llit, aquell sempre fou el seu lloc predilecte. En el fons sempre esperava que fora ell, tots ho esperem. Passa el temps els arbres perden les fulles un any més i als nostres records tot continua igual aquells que volem oblidar continuen nítids com el primer dia i uns maleïts apunts d'alguna asignatura de filologia són imposibles de recordar. I aleshores penses quin cabró crearia la nostra ment per a ser tan estúpida. Com ja t'imagines no podia ser ell, ja fa anys que ningú en sap d'ell i es una sort per a Clara encara que això la mate per dins algunes nits.
Recorde que ja no l'estimava, ja feia temps que aquell sentiment havia desaparegut i de vegades pense que si havia desaparegut per complet que ja no estimava res. Que ni tan sols s'estimava ella

La vida, una successió d'abandonaments

2011-09-16T11:40:00.000-07:00

Clara odiava a totes les persones que havia estimat. Les odiava. Clara es trencava un poc més per dins quan estimava a una persona, perque ella quan estimava podria donar-ho tot i ho donava. Tot l'amor que posseia dins d'ella ho donava a aquella personeta que tenia al davant i ella creia que mai l'abandonaria, que es quedaria al seu costat per sempre. Esperava que el dia en que ella es quedara a troços aquelles persones que ella havia estat estimant durant tant de temps li donaren un poc d'estima de la que ella havia donat.

Les coses no eren mai com Clara esperava, quan recibien tot el seu amor se n'anaven, l'abandonaven i mai li tornaven el que ella els havia donat. Cada vegada que algú l'abandonava es quedava més buida, tant que de vegades parlava i feia eco al seu dintre. Per això les odiava, perquè venien com a personetes dolçes en busca d'un poc d'estima i després desapareixien casi casi sense despedir-se d'ella. Cada vegada era el mateix, ella creia que no que algún dia trobaria algú que no fossi així però aquell dia mai arribava i ella acabà odiant a totes aquelles persones. En realitat no les odiava per abandonar-la (la vida es una successió d'abandonaments) el que li feia mal es que l'hagueren fet estimar d'aquella manera tan descomunal i que després quan ella es convertia amb trocets diminuts ningú l'ajudés a replegar-se.
Recorde que un dia va estimar tant a una persona que aquell simple fet li feia mal.

La pluja feia gust a cotó de sucre dels que venen en les fires

2011-09-02T12:25:00.000-07:00

Donava goig que la plutja et pillara en casa de Cendres. Aleshores la pluja deixava de ser sols plutja. Aquella aigua que et caia als muscles ja no era insípida sino que podria jurar que feia gust a cotó de sucre, d'aquells que venen en les tendes que hi han en les fires tan colorits. Jo sabia que alló deuria de pasar per la Cendres, totes aquelles coses les tenia que provocar ella amb el seu riure i les seues histories de sentit. Allà dalt de sa casa vaig sentir un rebombori que deuria de ser ella pels crits d'alegria que donava. Mentre caminava cap a la porta vaig tancar els ulls i vaig començar imaginar els seus cabells movent-se per tota casa deixant pels racons els seu olor a flors silvestres. La mare de Cendres no va tardar gens en obrir aquella enorme porta i mostrar-me aquell escenari que va fer que el meu cor s'encollira al veure. Tot estava igual però per a mi no, per a mi tot havia mort en aquell moment en que a la meua retina es va quedar en l'imatge de Cendres agafada per la cintura d'un noi un pam més alt que ella amb els ulls blaus i cabells rossos. El pijor de tot era suportar la mirada de felicitat que es dibuixava en els ulls de Cendres.

2011-08-29T15:51:00.000-07:00

Las primeras 24 horas tras una operación son criticas cada respiracion cada liquido que expulsas se registra y analiza se celebra o se lamenta pero, ¿y las siguientes 24 horas? ¿Qué pasa si ese primer dia se convierte en dos y una semana en meses? ¿Qué ocurre cuando ha pasado el peligro inmediato cuando desconectas las máquinas y los médicos y las enfermeras ya no están? En la operación te salvan pero es en el post-operatorio cuando te curas pero, ¿y si no te curas? El objetivo de cualquier operación es la recuperación salir mejor de lo que has entrado algunos pacientes se curan rapido y salen de inmediato para otros la curación llega paulatinamente y tiene que pasar meses o años para que se den cuenta de que no les duele. El reto tras cualquier operación es tener paciencia pero si consigues superar los primeros meses, si crees que la curación es posible puedes recuperar tu vida, aunque es mucho suponer.

Anatomía de Grey 10x07

2011-08-11T17:02:00.000-07:00

No es va atrevir a dir-li el seu nom, tan sols li va dir que era una de tantes paranoies. Una paranoica de la vida, va aclarir. Ell es va extranyar alçant una cella, pero ja era massa tard per a no seguir el seu joc perque en aquell moment ell li va dir que era un elf, d'aquells que vivien entre els boscos. Casi explote a riure quan em vaig adonar que ser una paranoia era molt més ridícul que ser un elf. Vam seguir amb les nostres histories i jo li parlava de Sibéria amb la mateixa intensitat que ell em parlava de tots els aromes de les flors i demés plantes que habitaven al seu entorn.

No havia conegut mai a ningú com ell, algú que entenia les meues histories i alhora em contara les seues fantasies. Promet que allò que deia no s'ho inventava, ho vaig saber en el moment en que vaig tastar els seus llavis dorats que feien gust a maduixa amb mores.

Fumava

2011-06-23T14:14:00.000-07:00

Fumava quan estava nerviosa i ho feia sentada al vàter de sa casa quan ses pares no es trobaven allí. No era de les que fumava diariament, tan sols ho feia quan no volia pensar cosa que li produia el efecte contrari. Les llàgrimes cuasi li saltaven dels seus ulls tan sols s'ofegaven en ells incapaços de sortir a l'exterior. Tancà els ulls i un broll d'aigua salada ballà per la seua cara però en aquell instant recordà la nit anterior.

Tenia ganes de morir, hi han moments en que la gent te ganes de morir així com així quan la vida pareix que vaja bé un dia t'alces de bon matí i resulta que el món et cau al sobre. Es sentia buida sola quan la gent es trobava als seus voltants i quan més gent més solitud, com si estar sola siguera indirectament proporcional a estar amb la gent. Quan de colp et sens perduda i necesites algú que cride el teu nom, algú que desitges, algú que trobes a faltar,. algú que creus que no necesites, algú que no deuria ser... però estàs així i ningú pot fer res per millorar-ho.

La nostra felicitat no depen dels altres sinò de com ens sentim front als altres.

La vida és aprendre a viure la vida sense tú

2011-06-19T15:46:00.000-07:00

Déu va crear el món en set dies.

Els sis primers va ordenar el caos.

Separà el dia i la nit

l'aigua i el cel

la terra de la mar

els peixos de les aus

els animals de les persones

i l'últim dia el deixà per descansar.

Si Déu arribés a veure

el que fem tu i jo els diumenges

segur que ens descomulgaria.

Àngels Gregori

Sizígia

2011-06-16T14:08:00.000-07:00

Estava tirada en la gespa amb el seu cos nu que ni tan sols era admirat per ella pero que li feia goig que algú la poguessi veure, allò si que feia que tingués ganes de estar allí. Ser descoberta per algú que no volia fer-ho i ella sentir-se l'ofesa, com si no ho estigués desitjant era el que més la posava.

Llegia un llibre, més bé, llegia la mateixa frase cuaranta vegades fins que es cansava i pasava de linia perque li sonava que aquella ja l'havia llegida abans. Era tart, el cel comensava a enrogir-se els grills entonaven la seua dolça melodia que anunciava la nit i els pocs ocells que quedaven s'amagaven a algún lloc per pasar una nit més. Començava la sizígia, ja li havien dit que aquella nit hi n'hauria una d'aquelles. Tots aquests fenómens l'apasionaven, tot allò que trencava amb la rutina li enamorava, un grill que en compter de cantar ballava, un ocell que xiuxiuejava per la nit buscant un amant incomprés o tal vegada incompromés. I allí estava ella amagada entre la gespa fins que la nit va ser tan espesa que li costava trobar el camí de tornada mentre es posava una samarreta i unes sabates xafades.

Ningú s'hagués resistit

2011-06-11T05:31:00.000-07:00

El va mirar intensament mentres reia mossegant aquell got amb olor a alcohol. Ell continuava parlant de la seua vida, amb unes quantes copes de més que poc el feien aguantar la seva compostura i dir estupideses. Al seu voltat s'estenien tota una serie d'amics, de coneguts, de amics més amics i de coneguts que de vegades voldries que foren desconeguts.
- A ella li agradaven aquelles coses de nois i noies amb vides perfectes, amors perfectes i d'amors que no existeixen ni existiràn. Era masa estúpida per mi, massa ella.
-¿I jo?- somrigue amb malicia fent cara de bona noia.
- Tú no podries ser mai una estúpida. A tu no t'agradarien coses com aquelles, ¿te'n recordes d'aquella pelicula que anunciaven la setmana pasada?, quina película més avorrida, doncs, ella em feia veure totes aquelles ximpleries absurdes.
Ben bé que s'en recordava d'aquella película, aquell mateix dia que la van estrenar va anar ella a la primera sesió. Li agradava tot allò, li feia goig clavar-se'n en la vida d'uns personatges que tenien tot allò que ella no tenia, allò que la portava a somiar aquelles pasions desbordades que portaven a la tragèdia.
- ¿Tú creus que a mi m'agradaria tot això?
- Persupost que no, tu no ets deixes que es deixen portar per les mases.
La seua mirada tendra va fer que per uns segons oblidarà el que estava diguent i es centrara en els seus llavis i en els seus tendres ulls que li deien que marxaren d'allí i que la besarà amb tota la passió que tenia acumulada.
- Tu ets d'aquelles que valen la pena.
Les seues mirades van quedar sostingudes en uns instants i no tardaren ni dos segons en abandonar a tota aquella gent que va deixar de escoltarlos cuan ella acaricia els seus llavis carnosos amb la llengua. Els seus cabells es desplegaven pels seus muscles i ballaven d'un costat a l'altre demanant que els acompanyesin, ell no va resistir a la seua proposició. Ningú s'hagués resistit a ella, ni si hagués estat sobri, no fos la primera vegada que la veia i sapigués el seu nom.

2011-05-29T06:47:00.001-07:00

Hi ha persones que mai oblidaré, d'altres les tindré ben presents per recordar qui sóc.

En realitat ningun dels dos sabia quin joc deixar de jugar

2011-04-29T16:17:00.000-07:00

Li agradava que la miresin, insolentment persupost. No sempre, sino quan ella volia que la miresin quan ella desitgés que la miresin. Era molt fàcil saber això, els seus cabells ballaven al costat d'una música que sonava dins del seu cap i quan et mirava somria, com una nena dolça pero amb ganes que la miresin com una adulta. La posava moltíssim allò que algú controlés els seus pasos els seus moviments, els seus gestos, que pogués gaudir durant un parell de segons d'unes noves pupiles fent-la nua.

Clara li rigué mentres el mirava, fent-lo sentir tan intimidat com de vegades ell conseguia que es sentís ella. Encara recordava l'altre dia quan el tenia a menys d'un pam de la seua cara, al pareixer li agradava això de intimidar a les noies. Jugaven als dards a veure qui dels dos s'arrimava més al centre, en realitat igual li donava el que estiguessin fent. Tan sols volia riures un poc, burlar-se sentir-se l'ofesa. Clara s'hi possà de morros per a que ell li fes cas. Ell somrigué i alçà els muscles, s'arrimà a ella i intentà fer quelcom que en un últim moment s'arrepentí i no ho feu. Els dards de Clara s'arrimaren més als del noi i ella feu uns petits bots d'alegria com una noia petita que aconsegueix fer punteria al centre de la diana, ella ni tan sols s'acostà. Ell xisclà la llengua i mostrà un gest d'indiferència, com si s'hagués deixat guanyar. No tardaren molt en acabar aquell joc, on ningun dels dos sabia exactament quin dels dos jocs tenien que deixar.

No era una casualitat que estigués jugant allí sobretot d'aquella manera.

No volia ser una roca

2011-04-05T14:31:00.000-07:00

En realitat únic que volia era tenir 4 monedes en la butxaca: dos per a permitir-se viure i altres dos per a viatjar. Volia passar per el pont de Brooklin, posar el seu rellotge favorit a l'hora que marcava el Big Ben, pujar la Torre Eiffel i descobrir noves coses. Això era el que esperava en la vida, descobrir-la, xafar-la, viure-la. Tot açò ja s'ho coneixia, no era un repte creuar els carrers fins arribar on havies quedat. Volia veure gent diferent, menjar que no li agradara i el calor o fred que li transmitiren els diferents carrers. Havia viscut suficient per saber que si et quedes quiet molt de temps et converteixes en una roca i les roques no senten, no riuen, no ploren i sobretot viuen. Si a Amelie li hagueren preguntat on viviries? diria que a ninguna part perque volia estar en totes parts. El mateix li donava dormir en un banc que tirada en alguna platja o en alguna cabanya que alguns pobres i bondadosos africans li deixaren compartir.

Amelie no era una xica roca, a ella li agradava tot allo que podia sortir mal perque lo roin de arriesgar es sentir com la pluja et xopara els ossos i no tens res per a cubrir-los.

Ara estava allí en una maleïda classe de castellà parlant d'una fotuda sintaxis amb els seus complements però a ella això li importava una merda i ho recalcava amb un sonor badall que va fer que la senyoreta Agnés la tirara de classe.

Ella volia viure i sentir; la sintaxis era per a aquells emmarranats en analitzar-ho tot sense temps a deixar-se portar per la vida.

Somnis re-somiats

2011-03-26T05:18:00.000-07:00

No sabia com havia arribat allí però allí estava i poc més li importava.

Estaven en un bar obscur d'aquells que fa olor a fum i a alcohol amb un billar al fons i música de les que mai ningú escolta. Clara s'hi arrimà a ell i li donà un petó a la galta. Ell es sorprengué per la seua insolència o tal vegada perquè seguia sent Clara i ella eixes coses no les feia. Vic li digué "m'has besat" com si hagués fet la cosa més estranya del món però així i tot li agradés. Clara va mostrar totes les seues dents i després s'amagà entre el rogenc de la seua cara i els seus cabells. Vic s'arrimà a ella i li tornà el seu petó. No feia olor a alcohol, es podria dir que ell anava sobri, en canvi ella tenia el mateix riure sonor d'aquell que ha begut unes quantes copes de més.

Ella tornà a besar-lo, aquesta vegada als llavis seguint el mateix ritual de vergonya que la primera vegada. Vic l'assegué de costat sobre les seues cames com una nena petita i li besà els seu muscle descobert pel vestit blanc que hi portava, seguidament continuà amb els coll, el pit i tornant a provar els seus llavis cada vegada més rojos. Era més bonic del que es pensava. El noi va agafar la jaqueta i marxà amb una última mirada diguent-li que el seguira.

Clara s'alçà d'allí oblidant tot allò que abans portava fins i tot els seus amics que ja no recorda on li havien dit de tornar a veures. Aquell riure que sempre vestia va desaparèixer per un rostre més madur, menys dolç. Amb veu baixa va xiuxiuejar "tu no ets com ell" i somrigué perque a pesar de que no hi era ell hagué dubtat si en aquell moment ell li haguera fet una insinuació com aquelles.

Al poc temps ja no sabia on es trobava.

Amelie era d'aquelles que tenien por a les altures però així i tot, volava.

2011-03-06T06:00:00.000-08:00

El dia en que la conegué va caure del terrat. Allí estava Amelie amb els seus cabells clars i llisos de peu mirant el sól. El cor s'em va encollir al veure-la però crec que menys que a la noia que hi estava baix d'ella. Volia volar ho reflectien els seus ulls verds plens d'emoció i, així i tot, de terror. Amelie era d'aquelles que tenien por a les altures però així i tot, volava.

La noia no va tindre temps a xillar de nou que baixara d'allí d'alt. Amelie ja havia aterrat en l'herba que hi van parar el colp, la qual cosa feu que no es trencara ningún os al caure d'aquelles altures. Una llàgrima de sang li queia pel genoll amb aquella fredor que portava la substància rogenca, a la galta una cremada estava dibuixava pel fregament amb les brosses.

"No hi pasa res, Calíope" deia mentre feia un somriure, Cali li apartava els seus cabells de ña cara i examinava el seu cos esperant trobar-se alguna cosa que necesitara cures majors. Caliope entrà a casa a per l'aigua oxigenada, posà uns quantes gotes en la seua cara unes bombolles blanques començaren a eixir com la pelussa que li apareixen a les freses quan les deixes uns quants dies fora del refrigerador. Darrere de tots aquells colps amagava un rostre encantador amb una pell poc tostada que amb conjunt de tota la seua cara la feia ser un ésser extraordinari que qualsevol s'hagués pogut enamorar d'ella, però Amelie no era d'aquelles noies.

S'alçà d'un bot espolsant-se la brutícia dels vaquers i marxà cap a sa casa. Amelie era una noia valenta que no li interesaven les coses del amor, Amelie era insuperable però intentant millorar tots els dies.

2011-03-02T14:20:00.000-08:00

És fàcil parlar en tercera persona, com si tu no sofrires, com si allò que et passara no t'afectara. Pensar en tercera persona del singular es com si et llevessis una càrrega de damunt podem opinar sense sentir-nos mal, sense posar els nostres sentiments per davant.

Raquel tenia un somriure que només podien tindre les artistes com ella

2011-03-01T14:48:00.000-08:00

Portava els cabells tallats. Estava acostumat a veure la seua llarga cabellera plena de colors, no colors de tints això no anava amb el seu estil sinó colors vius, naturals, sensibles, extravagants, passionals com ella és clar... Aquells llargs cabells que es balancejaven al seu ritme quan caminava van desaparèixer convertint-se en uns cabells que mesuraven poc més de deu centímetres. Em dirigia a casa de Cendres quan la vaig veure fent-me senyals per a que anara junt ella.

- Acompanya'm, acompanya'm-digué alhora que m'espentava d'una mànega.

Raquel sempre fou així, imprevisible, sorprenent, sense temps per a dirigir-te un bon dia. Feia mesos que no en sabia d'ella pensava que se'n havia anat a estudiar Belles Arts a alguna universitat, però Raquel era un esperit lliure on a la més mínima que es sentia empresonada arrencava a correr lluny d'allí. Em portà a sa casa, amb les seues parets pintades de tots els colors que et puguis imaginar, era una artista això ningú ho podia negar. En el saló abundaven els colors càlids però no hi podia veure una homogeneïtat entre ells cadascú d'un estil amb un pinzell diferent amb uns sentiments diferents. El que més m'agradava era la seua habitació una paret era de colors roses obscurs, cantons clars dibuixos intencionats amb un contrast de claredat o foscor, l'altra verda amb un monstre d'aquells que no hi feien gens de por en el centre i finalment destacava aquell blau en el sostre, aquell blau que la portava a imaginar uns quadres que et feien somiar. Raquel em mira amb els seus ulls marrons plens de vida i un poc cansats en realitat, uns ulls que sabia quins eren els seus problemes i si miraves bé també podies trobar solucions. Mai li agrada que li diguera que era una artista però aquells ulls demanaven que algú apostés per ella sense preguntar qué li ocurria.

Amelie

2011-02-22T13:54:00.000-08:00

He conegut milers de coses en la meua vida he conegut a filòsofs com Descartes, Hume, Kant, Rousseau, Nietzsche; el teorema de Pitàgores, de Tales, el nombre Pi, logarísmes i tangents; vaig conéixer a Garcilaso, Kafka, Dante, Béquer i Moliére; vaig conéixer el amor, el desamor, la soletat, l'alegria; he conegut a diumenge gelats i divendres agotadors; París, Nova York, Dublín, Italia i fins i tot un nou racó de la meua habitació; persones bones, dolentes que et maten inclús he sentit parlar d'aquelles que et poden resucitar però jo d'això no estic tan segura; les coques de dacsa, els pastisets de tomaca i els pastisos de chocolata de les ueles. Conec la vida y un día d'aquest també la mort però mai he conegut a una altra persona igual que Amelie.

I quan la veies així tan débil, tan menuda, tan i tan inocent se t'encollia el cor

2011-02-06T04:06:00.000-08:00

Aquell dijous vaig anar a casa Cendres per a donar-li la feina de matemàtiques i ja que hi estava allí la podria ajudar a fer-ho perque ella sempre fou molt bajoca per a aquestes coses. No era la primera vegada que anava a sa casa, era molt divertit anar-hi. Sempre obria la porta la seua mare, Judith, i una oloreta a galetes acabades de fer eixia de la cuina aleshores no hi havia lloc més agradós que s'ha casa. Judith tenia un somriure molt gran i dolç el mateix que tenen totes les mares que fan galetes, amb els mateixos cabells que Cendres pero més llargs i pel temps més vells. Aquesta vegada Cendres s'hi va constipar, tenia uns ulls plorosos que encollien el cor a tot aquell que la coneguera i contrastant la seua blanca pell es veia un nas roig. Desde el llit em va somriure, estava trista, sa mare no la deixava que els seus pardalets estigueren amb ella fins que no es trobara millor. Cendres tenia asma, i aquesta empitjorava amb aquest temps i amb els refredats, i les plomes de piuletes no milloraven tampoc aquesta situació.

Li vaig agafar la mà i l'alçà del llit, vaig agafar sa bufanda del llit i li la posà, després amb la meua jaqueta vaig fer el mateix. Cendres em mirà estranyat i la vaig acompanyar vins a la finestra. Allí estaven ells, esperant tornar-la a veure. Vam estar uns pocs minuts fins que el vent que xiulava feu tossir a Cendres.

La vaig tindre que posar al llit i mullar-la amb aigua calenta que tenia al costat del seu llit. Aleshores m'hi vaig adonar que la salut de Cendres s'esgotava més ràpid que la dels demés