Romandre astorat davant la immensitat dels fets que l’esdevenidor ens portarà. No saber reaccionar i no calcular que potser la fal·làcia naturalista es tornarà a imposar i que Hume es reencarnarà en un savi postmodern (és possible?). Viure cada cop amb més intensitat vagarejant enmig de la boira dels imbècils. Dibuixar el futur després de l’assassinat dels filòsofs, conscient que els economistes han pres el poder en l’anàlisi dels cobejosos, puix que ells prediuen el futur amb més encert que la meva veïna meteoròloga. Saber que no hi ha esperança per als qui neden en l’abundor de l’absència, el no-res que norrea sense remei. Potser només ens resta caminar pel costat salvatge de l’existència, al costat de Lou Reed i Friedrich Nietzsche.

La revolta és l’esperit del poble a la recerca de la justícia. Agenollats davant el tirà han passat els anys, com lloses feixugues llançades des d’una talaia d’intransigència. La muntanya semblava àrdua i poderosa, però al capdavall s’ha revelat com polsim dissolt en decennis d’odi. El poble diu prou i surt al carrer, endut per la inèrcia d’un joc de dòmino amb peces daurades. Sap que és la seva oportunitat, que mai no tornarà a sotmetre’s a la figura grotesca, que el món és un joc de possibilitats i que el futur s’obre com una poncella. Arrisquen tota una vida per un bocí de llibertat, lluiten per la fita somiada, pel sentit íntim d’aquells versos que digueren un dia a cau d’orella mentre l’estimada, enjogassada, mostrava amb orgull la seva nuesa, tot desafiant les prohibicions atàviques, ordres antivida proferides per un profeta castrat. Saben que la mort no és res al costat de la promesa d’una pàtria alliberada, on cada ànima pugui preservar la seva independència (què hi ha de millor que ser independent, com a individu i en comunitat?) i els cossos recuperin l’estat plaent de les beceroles. La revolta no serà plena sense la vindicació de la propietat més sagrada, la corporeïtat, que ens situa al bell mig de la matèria i ens incorpora al delit sensual, la força del jo reviscolat que esdevé el sentit de la terra, maleint els mediocres titelles que ballen al so de l’esperpèntic ninot que antany proclamà la revolució i que ha fracassat per la seva egolatria insomne. Han de caure els que reten culte a la seva amorfa subjectivitat! Són deixalles cerebrals escampades per l’orbe que passegen l’estupidesa amb la impunitat de l’uniforme. Destruïm els tirans que maten el seu poble i l’ofeguen en un sangonós esclavatge!

Meditacions breus des de l’esfera

Espero que no ajorneu massa les vostres prioritats. Com deien els clàssics, ars longa, vita brevis.

Acabaré amb uns versos del poeta que va ser empresonat per voler exercir la seva llibertat davant un règim ignominiós. Mots castellans que admiro i estimo i que mai no gosaria perseguir, ja que són patrimoni cultural de l’esperit humà:

No me conformo, no: me desespero
como si fuera un huracán de lava
en el presidio de una almendra esclava
o en el penal colgante de un jilguero.

Besarte fue besar un avispero
que me clava al tormento y me desclava
y que cava un hoyo fúnebre y lo cava
dentro del corazón donde me muero.

No me conformo, no; ya es tanto y tanto
idolatrar la imagen de tu beso
y perseguir el curso de tu aroma.

Un enterrado vivo por el llanto
una revolución dentro de un hueso,
un rayo soy sujeto a una redoma.

Miguel Hernández: El rayo que no cesa

Acabaré amb uns versos del poeta que va ser empresonat per voler exercir la seva llibertat davant un règim ignominiós. Mots castellans que admiro i estimo i que mai no gosaria perseguir, ja que són patrimoni cultural de l’esperit humà:

No me conformo, no: me desespero
como si fuera un huracán de lava
en el presidio de una almendra esclava
o en el penal colgante de un jilguero.

Besarte fue besar un avispero
que me clava al tormento y me desclava
y que cava un hoyo fúnebre y lo cava
dentro del corazón donde me muero.

No me conformo, no; ya es tanto y tanto
idolatrar la imagen de tu beso
y perseguir el curso de tu aroma.

Un enterrado vivo por el llanto
una revolución dentro de un hueso,
un rayo soy sujeto a una redoma.

Miguel Hernández: El rayo que no cesa

A les properes eleccions, és el moment de prendre la gran decisió. No et quedis a casa, #votaindependencia

Un nou curs, nou temps ple d’esperances. Vides fràgils que s’enfronten al món real des de la utopia, la consciència que lluita per ser reconeguda en l’altre. Somriures i abraçades de petits cossos que ignoren la finitud de tot plegat, la brevetat del període que es presenta com una tirallonga inesgotable de tasques que s’acumulen i dibuixen un rendiment més o menys reeixit. Etern retorn. Sempre l’inici sense màcula, la caiguda en el pecat i la redempció. Avui semblava tot nou, a desgrat de la repetició i l’addició lassa de cursos des de les beceroles. Perquè no hi ha rutina en la construcció de les ànimes, en la lenta i  a voltes complexa maduració humana. El saber com a pretext per edificar els valors, els conceptes que constitueixen la clau de volta de la civilització, el sentit de la convivència. El canvi metodològic, que lentament es fa camí amb l’adveniment dels ordinadors per a l’alumnat, és la promesa d’un nou feix de relacions. El docent es descarrega de la responsabilitat de ser el transmissor unidireccional i esdevé el facilitador de l’aprenentatge, que no l’allibera de l’ensenyament, sinó que l’omple de nova llum. La llum dels rostres dels aprenents que es disposen a engendrar el coneixement des del cau més pregon.

Avui hem parlat a la ràdio sobre el nostre blog (una combinació perfecta, que reuneix el meu passat i el present: ràdio i blogs). Aviat us n’informaré, de la data d’emissió.

El meu personal homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés i la primera prova amb Prezi. Cliqueu sobre la imatge per veure la presentació.

Accés al podcast: http://stage2.tweetmic.com/media/recording-enricgil-B7BD4CD6-AD63-4297-9257-E15856AE2E29.mp3

El meu personal homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés i la primera prova amb Prezi. Cliqueu sobre la imatge per veure la presentació.

Accés al podcast: http://stage2.tweetmic.com/media/recording-enricgil-B7BD4CD6-AD63-4297-9257-E15856AE2E29.mp3

En homenatge a Màrius Torres, en el centenari del seu naixement (30 d’agost de 1910).

Volem existir sense aturador. Malgrat la soledat dels moments íntims, la vida curulla es desplega amb amplitud i ens agombola. Som conscients de la finitud però ens elevem extàticament envers l’alçària de l’immutable. Ell ens nega l’accés però hi insistim, ignorants del no-res que s’hi amaga. Estimem per no desesperar, busquem la nostra Mahalta en el dur sanatori del món i a voltes la trobem, còmplice dels versos sincers d’una ploma virtual. La set d’existir és amor de les coses senzilles, que romanen malgrat els instants fugissers. La felicitat és cada moment viscut i la llibertat l’esperit obert a la terra sense rancúnies, la llengua que ens fa ser i el bocí de món que compartim. La malaltia és la deu dels versos, el mal genera belles rapsòdies: amb la tranquil·litat de la joia i la salut el poeta poc s’inspira, baldament forci els mots a integrar-se en una harmònica estructura. Però no hi ha vers sense memòria i quan el jo es precipita al declivi, el silenci esdevé el rei de la funció. Intentarem recordar sempre les paraules de l’estimat que ha perdut el control de la subjectivitat: l’honorarem tota la vida i, amb notes musicals d’homenatge a la seva bonhomia, oblidarem l’oblit i exalçarem la pau, la serenor i la saviesa impertorbable.

Tenim set d’existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’encén en ares sense cendra,
refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

Màrius Torres (25 de març de 1939)

En homenatge a Màrius Torres, en el centenari del seu naixement (30 d’agost de 1910).

Volem existir sense aturador. Malgrat la soledat dels moments íntims, la vida curulla es desplega amb amplitud i ens agombola. Som conscients de la finitud però ens elevem extàticament envers l’alçària de l’immutable. Ell ens nega l’accés però hi insistim, ignorants del no-res que s’hi amaga. Estimem per no desesperar, busquem la nostra Mahalta en el dur sanatori del món i a voltes la trobem, còmplice dels versos sincers d’una ploma virtual. La set d’existir és amor de les coses senzilles, que romanen malgrat els instants fugissers. La felicitat és cada moment viscut i la llibertat l’esperit obert a la terra sense rancúnies, la llengua que ens fa ser i el bocí de món que compartim. La malaltia és la deu dels versos, el mal genera belles rapsòdies: amb la tranquil·litat de la joia i la salut el poeta poc s’inspira, baldament forci els mots a integrar-se en una harmònica estructura. Però no hi ha vers sense memòria i quan el jo es precipita al declivi, el silenci esdevé el rei de la funció. Intentarem recordar sempre les paraules de l’estimat que ha perdut el control de la subjectivitat: l’honorarem tota la vida i, amb notes musicals d’homenatge a la seva bonhomia, oblidarem l’oblit i exalçarem la pau, la serenor i la saviesa impertorbable.

Tenim set d’existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’encén en ares sense cendra,
refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

Màrius Torres (25 de març de 1939)

El retorn dels nostres cooperants és un bell regal d’estiu. Roque i Albert, ja esteu entre nosaltres i la nostra joia és una mostra d’empatia. Sabem que heu patit i que no és fàcil l’equilibi després de fregar el desastre. Ara necessiteu l’escalfor de la família i els amics i una lenta adaptació a la coherència de la vida ordinària. El retorn de les vacances és també bell, tot i la constatació de la finitud dels dies de lleure i de la proximitat de nous reptes, potser més ardus que els d’antany. Retornem des del retir de les nostres lectures i reflexions, en l’entotsolament dels breus moments de soledat: volíem escriure però el teclat sentia al·lèrgia del discurs farragós, plom d’arma en la xafogor estiuenca. Per què bloguejar, si les xarxes socials ens ofereixen un camí més curt per al discurs de la immediatesa? L’apologia del fragment ha vençut l’estrella del blog. Àvids piuladors es retiren de l’invent perquè el troben massa postmodern, hiperbòlic frikisme de la despreocupació contemporània. Piulen, ergo esdevenen, atès que han perdut l’essència immutable pel camí de la recurrència del soroll informacional que ells mateixos fomenten. Però ens atreu la seductora insistència de l’actualització tothora: el nostre ego ha de ser projectat més enllà del cos per trobar els nodes de la felicitat virtual. Potser estem malalts, tan obsessionats pel dos punt zero que arribem a abandonar l’opacitat del món 1 de Popper. I hipercomuniquem innecessàriament fent ostentació dels dispositius minimalistes que ens acompanyen, simples andròmines que fan nosa a la butxaca. I retornem al blog, receptacle de la reflexió, cau del pensament sense complexos, artefacte de la llibertat que ens ha de guarir de la trivialitat dels acomodats i de la insensatesa dels apocalíptics.

Incerta poesia que em malmet en vida i em roba la inspiració estava convençut que un dia foradaria la consciència amb l’escalpel que disseca les ànimes crida amb tota la força i no troba resposta ni tan sols un breu bramul vaporós els udols de l’orgàstica fera lúbrica que humiteja els contorns del plaer guaita com cerca un motiu per abandonar-se als gossos que l’encalçaven adesiara roba el flux dels mortals i els ofereix un fragment d’ésser la carn eidètica que antany fruïa dels simis extàtics brunzit somort messiànica lluita una ocasió perduda per vomitar els posts d’un blog hipercalòric recordeu que la g blogueja i la c genera fetus 2.0 com la blocosfera que és un bloqueig de la llibertat que reivindicaven aquells que iniciaren el camí que altres han pervertit empreu la g genitals de torpitud extrema un dia tancaré la boca virtual per on surten les deixalles i els exabruptes i em tancaré en el cau físic d’on brollen els versos de la poesia certa.

Nou anys d’aquell 13 de setembre a Sant Cugat. 14:05 i arribaves al món amb poc més de 3 Kg. Bella cosa petita embolcallada que es feia via pels viaranys de l’existència. El nucli de totes les preocupacions. La unicitat parmenídia i la nostàlgia dels primers anys d’innocència. La infantesa com una de les belles arts.

Vuit anys

Avui ens ha visitat Pep Mita, poeta visual, editor i agitador cultural de Badalona que vaig tenir ocasió de conèixer fa uns mesos en la trobada de poesia i blogs que se celebrà a l’Espai Betúlia. Convidat per Josep Torrents, ha xerrat durant l’hora d’informàtica amb els alumnes de 1r de Batxillerat i jo he tingut el plaer d’escoltar les seves opinions sobre l’art, la poesia i internet. No han mancat les al·lusions als blogs com a eina utilíssima per a l’experimentació amb les paraules i amb la imatge en moviment. És l’autor de tvb1minut, un projecte de filmets en el qual hi cap la denúncia de l’ordre establert, la crítica politicosocial i la poesia entesa com a ruptura dràstica del vers tradicional, una aposta arriscada en un món tan previsible com el nostre. Internet li serveix com a via democratitzadora des de l’autopublicació: el blog i el Web 2.0 esedevenen canals immillorables del flux d’idees artístiques. Els alumnes han reconegut que el primer cop que van veure els vídeos (penjats al YouTube, és clar) van reaccionar amb perplexitat, ja que creien que a l’autor li faltava un bull, i ell ha assenyalat que precisament l’art és una forma de provocació, a fi de generar una commoció en el públic que faci replantejar les qüestions i els fets que ens mostra el sentit comú. El poeta ha situat la manca de reflexió com la causa de tots els mals: abans de prendre decisions en un sentit o un altre quan duem a terme una acció estètica hem de pensar, fer servir la ment per regirar el món material i enfrontar-nos-hi des de la novetat, de manera original i creativa. No pensar és acomodar-nos al que ens ve donat, fugir del llenguatge de l’abisme i romandre a la crosta del superflu. Pensar és bloguejar. Pensar col·lectivament és literatura 2.0.

A la presentació del llibre hi assistirà la futura alcaldessa del meu poble.

Una portada magnífica per a un llibre analògic de fragments digitals, empremtes d’identitats seduïdes per l’harmonia singular de l’esfera blogològica.

I, a partir de la imatge, un record poètic que no puc evitar reproduir:

UNDERWOOD GIRLS

Quietas, dormidas están,
las treinta, redondas, blancas.
Entre todas
sostienen el mundo.
Míralas, aquí en su sueño,
como nubes,
redondas, blancas, y dentro
destinos de trueno y rayo,
destinos de lluvia lenta,
de nieve, de viento, signos.
Despiértalas,
con contactos saltarines
de dedos rápidos, leves,
como a músicas antiguas.
Ellas suenan otra música:
fantasías de metal
valses duros, al dictado.
Que se alcen desde siglos
todas iguales, distintas
como las olas del mar
y una gran alma secreta.
Que se crean que es la carta,
la fórmula, como siempre.
Tú alócate
bien los dedos, y las
raptas y las lanzas,
a las treinta, eternas ninfas
contra el gran mundo vacío,
blanco a blanco.
Por fin a la hazaña pura,
sin palabras, sin sentido,
ese, zeda, jota, i…

Silencis, inicis, aigües.
No hi ha, a la matinada,
cap primavera sense aire.
Les fulles de les paraules
cauen, arremolinant-se,
de la meva boca baixa.
Silencis, inicis, aigües.
El vent demana una flama
i polsa els dits de la flauta.
Paraules encar, paraules;
cada vegada més blanques,
cada vegada més aire,
cada vegada més altes.

JOSEP PALAU I FABRE: “Paraules (cerquen música)”, a Poemes de l’alquimista.