Els papers de can Perla

AMOR PARTICULAR

2026-06-03T10:57:42.674+02:00

L’escriptora alcoiana Mercè Climent ens oferix una col·lecció de vint-i-una narracions curtes sota un títol manllevat d’una cançó del cantautor de Verges Lluís Llach: Amor particular (Editorial Lletra Impresa). I no és cap casualitat ja que en el llibre trobem diverses pinzellades que reafirmen l’homenatge que li fa l’autora. D’homenatges, per cert, que no és l’únic que trobem en les seues pàgines: n’hi ha un altre a l’escriptor argentí Julio Cortázar i la seua novel·la Rayuela, així com al poeta i assagista Joan Fuster i el seu poema Criatura dolcíssima.

Amor particular és una recopilació de les narracions que al llarg de la darrera dècada ha anat publicant l’autora en diverses revistes i llibres col·lectius, textos que en la majoria de casos han obtingut un o altre guardó i que estaven dispersos i de difícil abast del lector interessat en l’obra de l’alcoiana.

Les narracions tenen en comú l’universal sentiment de l’amor: a la parella, a les arrels familiars, als fills...

Mercè Climent desplega la seua mirada personal sobre l’amor. Ho fa amb tendresa, sense subterfugis, amb sensualitat i amb un llenguatge clar i unes històries narrades amb amenitat.

Poua els seus relats del pou de l’experiència personal, de la memòria del seu passat, que en el present es troba ple d’absències que li fan mal. Trobem la figura del pare i la seua desaparició prematura, que encara li causa un dolor profund.

L’autora ha dividit el llibre en diversos apartats, agrupant les narracions segons el tipus d’amor de què parlen. El primer, Amor, amb set relats on es troben els més sensuals i eròtics; Terra, amb sis relats, on la memòria és l’eix, memòria del pare, dels avis, de la contrada que habitaren, de la manera que tenien d’entendre la vida. En tercer lloc, Llum, amb cinc narracions, on hi ha algunes d’elles escrites amb una gran tendresa, i una part de les quals s’acosten a la narrativa infantil. I per últim, Veu, amb tres relats sobre l’ofici d’escriure.

Amor particular és un llibre que, des de la diversitat, busca la unitat a través de la mirada d’una dona madura, que ha gaudit i ha patit reinventant-se constantment. La seua visió sobre l’amor sovint va acompanyada del seu contrari, el desamor; un amor carnal de vegades, fraternal altres, també filial i maternal, un amor a l’ofici d’escriure i, sobretot, un immens amor a la vida que sovint va acompanyada per la mort, l’absència, el dolor i l’enyorança.

Mercè Climent escriu amb valentia sobre les relacions de parella, l’atracció sexual i la cerca del plaer. Ens parla de la pèrdua d’un ésser estimat que fou pilar i fonament en la seua infantesa i joventut, un ésser humà que li ha deixat un buit immens, però en contraposició és capaç d’oferir-nos la vinguda a la vida d’un nou ésser i fer-ho des del punt de vista del fetus.

Aquestes vint-i-una narracions estan escrites amb ofici i en elles l’autora aconseguix fer partícips els lectors de les diverses emocions que ha sentit i l’han portat a escriure-les. Quan vol, a més a més, aconseguix sorprendre el lector en la darrera pàgina.

Un llibre que naix de la passió per la vida i la literatura.

A SANG I A FOC

2026-05-07T08:53:00.003+02:00

El poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque, després d’haver publicat l’obra de teatre Ma chèrie, fa una nova incursió en un altre gènere literari amb la publicació de la novel·la A sang i a foc.

Amb aquesta obra, publicada dins de la col·lecció L’Eclèctica d’Edicions Bromera, Jesús Giron i Araque va obtindre el 2025 el Premi de Novel·la i Falles que convoca des de fa sis anys l’Ajuntament de Cullera.

A sang i a foc és una novel·la de lladres i serenos amb l’estructura clàssica del gènere: algú ha desaparegut o ha mort i els representants de la llei han de trobar el responsable del crim.

L’escenari elegit pel nostre autor és un poble menut anomenat Bellriu, situat a la Ribera del Xúquer, a pocs quilòmetres de l’Albufera. Els fets es desencadenen el dia en què la comissió de la falla local celebra la proclamació de la nova fallera major. Jesús Giron Araque barreja amb equilibri els elements clàssics d’una novel·la de lladres i serenos de caràcter rural amb els de la festa fallera, sense caure en la coentor o la caricatura.

La sang de la qual ens parla en el títol és la de la fallera major i la de l’artista faller, i el foc el de la Nit de la Cremà on les flames devoren bona part dels seus cossos.

Aquesta nit l’equip investigador de la Guàrdia Civil arriba a la conclusió que el cas està tancat. Durant uns llargs mesos troben que mai no sabran què va ocórrer exactament. Però en aquest equip hi ha un sergent, Ripoll, que prompte s’adona que hi ha peces que no encaixen i, amb l’ajuda de Jordi, un jove amb síndrome de Down que té una mirada diferent sobre tot allò que passa al seu voltant, anirà traient l’entrellat.

Davant d’un assassinat s’afirma que el primer que cal fer és seguir el rastre dels diners, però en aquest cas no té res a veure el motiu econòmic, de manera que queda seguir el rastre d’una possible relació sentimental.

Al cap d’uns mesos del crim torna a desaparéixer una altra fallera major. Aleshores el nostre investigador busca possibles antecedents en el sospitós. Els especialistes en criminologia afirmen que bona part dels assassins subconscientment desitgen que els atrapen, i el cas que ens ocupa no n’és una excepció. L’antecedent i el rastre eren davant dels seus nassos. Ara a l’investigador només li cal trobar les raons ocultes del crim.

Jesús Giron Araque ens oferix un relat que manté en tot moment la necessària tensió narrativa que exigix el gènere, i ho fa mitjançant un llenguatge àgil i diàfan, jugant amb les expectatives que crea al lector i amb grans dosis de versemblança.

3600 SEGONS

2026-04-23T10:31:00.000+02:00

Llibres de la Drassana ha enriquit el seu catàleg editorial amb una nova col·lecció de nom ausiasmarquià: La carn vol carn. Es tracta d’una col·lecció dedicada a la literatura eròtica. Al País Valencià hi ha uns quants precedents d’espais dedicats a aquest gènere literari: Regata de cul, posada en marxa en els anys noranta del segle passat per la desapareguda editorial Germania, o el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida, que encara que edita Bromera mai no ha comptat amb una col·lecció pròpia. A Catalunya hi va haver les col·leccions La Marrana, La Piga o La sonrisa vertical, que era bilingüe. Tinc la sensació que el nínxol del mercat per al gènere no és massa gros i apareixen i desapareixen les col·leccions com el riu Guadiana en els seus primers quilòmetres. Veurem el que passa ara amb la col·lecció La carn vol carn.

Llibres de la Drassana inicia aquest nou projecte amb una autora de Cocentaina (el Comtat), Marisa Abad Moltó, una narradora que fins fa uns pocs anys havia publicat la seua obra en llengua castellana. Així, el 2005 començà la seua carrera amb la novel·la Crónica de los sentidos, a la qual li van seguir el 2010 Música de fondo i el 2014 Sed de agua, mentre que el 2017 publica el seu primer llibre de relats, Impotencia. Ara 3600 segons és el primer treball literari que publica en valencià, una novel·la breu, de lectura àgil, que l’autora dividix en quatre apartats els títols dels quals són el resum més breu possible del mateix relat, La proposta, Les mans, La desesperació i La vida. Cadascun d’aquests apartats es dividix en diversos capítols.

La veu narrativa, Marisa Abad Moltó la cedix a la protagonista, una dona jove, guapa, amb un cos espectacular, sexi, oberta i promíscua. Una dona independent que dedica bona part del seu temps a diverses ocupacions laborals: cambrera, teleoperadora i model en un taller d’aprenents d’artista plàstic.

Un dia, de colp i volta i a través del director del taller on treballa, rep una proposta estranya i econòmicament temptadora: convertir-se en escultura viva durant setze sessions per a un artista de qui ho desconeix tot.

Entre la prevenció i la curiositat, la protagonista ens narra les incidències de cadascuna de les setze sessions que tenen lloc en una nau industrial.

La seua vida sexual, d’una llibertat tòrrida i sense pudor, ha estat marcada per tots i cadascun dels seus sentits, però en aquestes sessions se la priva de la majoria d’ells i es queda només amb l’oïda i el tacte.

El tacte d’aquell que ella no toca, sinó de qui rep les carícies en cada racó en cada plec del seu cos.

Les sessions van pujant de voltatge fins a encendre la flama d’un foc que consumix la nostra protagonista en intensos orgasmes.

Cada sessió en què es lliura a les mans expertes de l’escultor dura exactament 3600 segons, els millors de cada dia, possiblement els més intensos de la seua vida i es veu atrapada i posseïda pel desig provocat per l’artista.

Marisa Abad Moltó reflectix en una narració amb una atmosfera realment inquietant aquelles relacions que naixen entre alguns artistes i les seues models, una relació marcada pel desig de posseir l’altre i la submissió.

BREVIARI D'AMORS NOBLES

2026-04-07T10:55:00.002+02:00

Joan Borja (Altea, 1968) és un dels principals actius de la cultura catalana al sud del País Valencià. Un home amb una trajectòria acadèmica i cultural més que destacable. Doctor en Filologia Catalana, autor d’estudis i llibres de divulgació, assagista i editor.

L’any 2025 Joan Borja va obtindre el Premi Ciutat de València d’Assaig Josep Vicent Marqués amb el llibre Breviari d’amors nobles. No és habitual que un jurat d’un premi d’assaig faça una aposta tan clara per un gènere literari com l’aforisme, i aquesta és una decisió que els lectors hem d’agrair. Al País Valencià tenim un dels grans referents de la producció aforística en llengua catalana, Joan Fuster, però no és l’únic, sense eixir del País Valencià hi ha altres autors que l’han practicada amb més o menys èxit: Joan Garí Josep J. Conill, Maria Fullana, Agustí Peiró, Vicent Penya i qui signa aquest article. Hi ha autors que oferixen els seus aforismes dins dels seus dietaris: Vicent Alonso, Ramon Ramon, i altres. La nota negativa des del meu punt de vista són les editorials, que publiquen aquests reculls en col·leccions de poesia.

Joan Borja, amb la publicació en Edicions del Bullent de Breviari d’amors nobles, s’afegix a aquesta tradició inaugurada pel savi de Sueca.

El títol d’aquest llibre de clares referències llorentines (vull dir de Teodor Llorente) és tota una delícia per als qui gaudim amb el gènere. Per una banda, ens remarca la brevetat dels textos, i per l’altra, l’estructura del llibre, alhora que ens porta a la memòria aquells breviaris que temps enrere formaven part de les lectures dels nostres ancestres. Soc de l’opinió que aquest llibre s’hauria de llegir i rellegir com un breviari.

L’amor és l’eix al voltant del qual giren les reflexions, els pensaments de Joan Borja, un amor que l’obliga i ens obliga a tindre una mirada positiva, crítica i valenta sobre les coses que ens envolten.

Joan Borja coneix el gènere com a lector, però també com a jardiner expert d’aquests bonsais literaris.

El breviari està dividit en sis parts, en cadascuna de les quals Joan Borja reflexiona sobre l’amor a les paraules, la civilitat, la bellesa, el coneixement, la vida i l’amor.

Al nostre autor li agrada jugar amb els mots, donant-li la volta de vegades al mateix aforisme que ens acaba d’oferir, insinuant-nos que no tot ho hem d’agafar com a llei inamovible. Mostra un gran sentit de l’humor. Ens fa una exposició que defuig la rajola acadèmica i és clara i transparent. Alguns d’aquests petits torpedes van directament a la línia de flotació dels discursos dominants, ja versen sobre les relacions humanes, la literatura, la guerra o l’heroïcitat. La seua és una veu profundament pacifista, demòcrata, progressista, que té una gran fe en el poder de la paraula, en la cultura com a motor social, en la formació acadèmica de l’ésser humà. Per a Joan Borja, aquells que es dediquen a la formació de les noves generacions i els qui amb el seu treball milloren la qualitat de vida dels seus congèneres, són els vertaders herois.

L’ésser humà, per a Joan Borja, ha nascut per a la vida, per a la recerca de la felicitat i el gaudi de l’alegria i de la bellesa, i no per a l’esclavitud, el dolor i la mort.

Trobem en les pàgines d’aquest llibre, a més d’un gran sentit de l’humor, una reivindicació d’aquell sentit comú que, emboirats per tanta falsedat, trobàvem tant a faltar.

Un llibre que cal llegir i fer-ho a poc a poc. La seua lectura ens portarà sense cap mena de dubte a iniciar un diàleg fecund amb el seu autor.

ALMA MATER

2026-04-01T08:45:00.002+02:00

La locució llatina alma mater, com tot el món sap, significa mare que nodrix, encara que en l’actualitat també s’empra en alguns casos per a referir-se a la universitat on s’ha format un individu. La universitat seria la proveïdora d’aliments intel·lectuals en l’etapa de formació.

L’estudiós, poeta i narrador Pasqual Mas i Usó (Almassora, la Plana Alta), en posar-li el títol al seu darrer llibre de poesia, Alma mater, editat per la castellonenca Unaria ediciones, elegix aquesta locució tornant-la al seu sentit primigeni, el de la mare que el va alimentar, formar i protegir, i que ha estat sempre al seu costat, ferma com la roca que sostenia tota la seua família.

Alma mater és una col·lecció de cinquanta poemes de versos lliures, diàfans, que conformen el breu i intens dietari dels darrers dies d’una dona que ha patit un ictus i que ha vist minvades, amb els anys, les seues condicions físiques i mentals. Un ésser humà sempre atent a les necessitats dels altres i que ara necessita l’ajuda dels fills per a passar amb dignitat el darrer tram de la seua vida.

D’una manera sincera i honesta que posa en dubte la famosa cita de Fernando Pessoa, Pasqual Mas s’enfronta al dur paper d’assistir al darrer naufragi d’aquell ésser que més ha estimat, tot assumint amb enteresa la tasca de tindre cura de la seua higiene i el seu benestar, d’escoltar-la i acompanyar-la fins el darrer moment.

El lector veu que no està sol: hi ha els professionals, però també el germà i la trista ombra del pare ancià que assistix un tant desconcertat a la lenta desaparició de la que ha estat companya de vida.

Alma mater és un llibre en el qual l’autor fa del dolor poesia. Un llibre valent, emotiu, on de vegades l’anècdota es convertix en un traç fonamental en el retrat d’una dona forta. Pasqual Mas, mentre escriu, sap que el temps juga en contra de sa mare, que la vida se li escapa entre els dits de les mans i es resigna perquè no hi ha cap altra opció. I arriba l’hora de la mort i el dolor per la pèrdua de la mare ho impregna tot. És el temps del dol, però també dels rituals, alguns plens de tòpics però no per això innecessaris.

L’absència d’aquella que en un temps ens va nodrir és immensa. L’ombra del pare s’ha fet prima sense la companya, només el record el sosté.

Tanca el llibre un petit homenatge al poeta xilé Pablo Neruda, de qui Mas empra un dels versos més coneguts dels seu llibre Veinte poemas de amor y una canción desperada, per assegurar-nos que, a pesar del dolor i la tristesa que el corprén, no escriurà els versos més tristos aquesta nit, la mare era llum que il·luminava el camí, era alegria, una alegria que perdurarà sempre en la seua memòria.

El Falcó daurat

2026-03-22T11:19:00.000+01:00

L’escriptor de Novelda (el Vinalopó Mitjà) Juli Martínez Amorós ha publicat en Edicions del Bullent la que és la seua cinquena novel·la: El falcó daurat, amb la qual va obtindre el Premi Soler i Estruch que atorga l’Ajuntament de Castelló de la Ribera.

Es tracta d’una novel·la que detalla una investigació policial: el protagonista és un policia nacional un tant atípic, és alacantí i valencianoparlant, de nom Arnau Feliu.

En el llibre trobem dos petits homenatges, el primer a Dashiell Hammett i el seu clàssic de la novel·la negra nord-americana El falcó maltés; i el segon a Stieg Larsson, autor de la trilogia Millennium, ja un clàssic també de la novel·la negra, en aquest cas escandinava: la coprotagonista és una jove que treballa en la revista Milenni.

Juli Martínez Amorós juga amb un important element que forma part des de fa cinquanta anys de la memòria col·lectiva valenciana: el trauma popular que va suposar en les dècades dels anys setanta i huitanta del segle passat la mort en accidents de trànsit de figures de la cançó com Juan Camacho, Bruno Lomas i, d’una manera especial, Nino Bravo.

Encara que la realitat no té res a veure amb la ficció que ens proposa l’autor, aquest juga descaradament amb l’impacte que va suposar la tràgica pèrdua de l’estrella internacional de la cançó lleugera i pop melòdic Nino Bravo en ple èxit de la seua carrera. Empra el seu gran tema Mi tierra i el canvia per Terra. Sobre l’esbós del cantant d’Aielo de Malferit, construïx el personatge Rafael Valor, que acabarà com el primer morint en un accident de trànsit en la carretera de Madrid.

La novel·la també té una picada d’ull a la música valenciana a través de molts dels noms dels seus protagonistes. Per exemple, Valor ens porta a la memòria Andreu Valor; Mireia, a Mireia Vives; i el mateix Feliu, a Feliu Ventura.

És una narració de lectura àgil, amb abundància de diàlegs, amb una tensió narrativa fràgil, de trama enrevessada, on la llista de sospitosos és llarga i a la manera d’algunes de les novel·les protagonitzades per Hércules Poirot, el protagonista en la darrera part del relat fa una llarga intervenció en públic per a descartar-los un a un fins arribar al culpable.

Juli Martínez Amorós situa l’acció el 1987, quasi quinze anys després de la mort de Rafel Valor.

A poc a poc ens fa descobrir l’home compromés que hi ha darrere del mite, despenja les cortines de lluentons de la indústria musical i ens mostra les seues falsedats, corrupteles i misèries dels seus dirigents, i la lluita per l’èxit en el firmament musical per part d’alguns que estan disposats a fer qualsevol cosa per aconseguir-lo.

Els setanta i els huitanta foren uns anys, a Espanya, de gran transformació social i política, durant els quals els seguidors de Franco encara gaudien de la suficient impunitat per a cometre qualsevol atrocitat i ocultar-la amb el beneplàcit de la premsa.

LINGUA MATER

2026-03-15T10:43:00.005+01:00

Galés Edicions ha publicat una mostra de poesia escrita per dones dels Països Catalans sota el títol Lingua mater i el subtítol Veus poètiques de la Mediterrània. Trobe que aquest subtítol, que no apareix en la portada, però sí en l’interior, pot portar a confusió a alguns lectors despistats. Un territori que ocupa una part de la Mediterrània occidental no pot atorgar-se la representativitat poètica de tota la conca mediterrània amb l’excusa d’evitar un nom que aquells que fragmenten, perseguixen, arraconen una llengua han demonitzat, fer-ho és assumir el discurs dels qui ens odien. Dit açò, celebrar l’aparició d’un llibre que ens ve a parlar de la quantitat i la qualitat de veus poètiques femenines de les quals podem gaudir en l’actualitat. Veus en plena maduresa creativa.

No som davant d’una antologia generacional, ni d’una escola poètica, ni d’un territori. Es tracta d’una mostra en la qual la seua coordinadora, Pura Peris Garcia, ha volgut anar més enllà de les veus poètiques més destacades del moment. Ha pretés mostrar-nos que, darrere d’un grapat de noms coneguts i reconeguts pel públic (sempre escàs) i per la crítica, hi ha un gran nombre d’autores vives, de diverses generacions i territoris, amb una obra sòlida, personal i d’allò més interessant. Unes autores que Pura Peris reivindica i defén amb valentia, i entre les quals també s’inclou.

Encara que en cap nota biogràfica apareix la data de naixement de les autores, sabem que hi ha poetes joves com ara Aina Garcia Carbó i veteranes com Gràcia Jiménez Tirado, veus del País Valencià com Maria Carme Arnau Orts, mallorquines com Antonina Canyelles i Colom, menorquines com Llúcia Pallisser Santana, formenterenques com Maria Teresa Ferrer Escandell o catalanes com Fe Ferré o Carme López Arias.

Dotze poetes amb una concepció pròpia de la poesia i una veu personal. Compartixen el gust pel vers lliure i qüestions com ara la situació de la dona i la lluita pels seus drets, el país, el paisatge, però també el territori a defendre davant de tanta agressió, i la defensa de la llengua i la cultura pròpies. Trobem també d’altres temàtiques més universals com ara l’amor, el pas del temps, la creativitat poètica..., que cadascuna interpreta amb una mirada diferent.

Lingua mater és una bona oportunitat per a saber de dones poetes que d’una altra manera ens seria quasi impossible conéixer. Amb aquest llibre a les mans, hem de ser conscients que són davant d’una petita mostra de la quantitat de dones creatives que viuen amb intensitat el fet poètic en la nostra llengua i que ens oferixen obres d’una qualitat destacable.

LA VIDA SOMNÀMBULA

2026-03-09T10:33:00.003+01:00

Enric Iborra, un dels assagistes i crítics literaris més perseverants i intel·ligents que ha donat la ciutat de València, ens oferix aquest 2026, dins de l’editorial Afers, un nou llibre: La vida somnàmbula. Un dietari que recull anotacions d’extensió diversa que tenen, totes elles, un nexe en comú: la literatura.

Al llarg de més de dues-centes pàgines, Iborra reflexiona sobre diverses qüestions vinculades estretament amb la creació, com ara el manteniment en la memòria col·lectiva de certs llibres o l’oblit més cru per a una gran part de la producció literària. Escriu també sobre el context social en el qual naixen algunes de les veus que han deixat una profunda petjada en la història, com ara el cas de William Shakespeare. La complicada i, per què no dir-ho, tortuosa relació que han mantingut des de la Il·lustració la creació i la crítica. Aquesta darrera, des del meu humil punt de vista, és també una forma de creació literària que s’hauria de fiscalitzar, ja que la crítica pot patir les fílies i les fòbies personals i també socials que són producte del seu temps. L’objectivitat és un objectiu impossible d’assolir, a pesar de tots els esforços emprats.

Enric Iborra reflexiona així mateix sobre els diversos factors que fan destacar un llibre sobre la resta. Sobre la precisió, claredat i correcció que s’ha de mantindre a l’hora d’escriure.

Dedica un apartat especial a l’escriptor francés Gustave Flaubert, considerat el màxim exponent del realisme literari. Ens parla d’alguns passatges de la seua vida, i de la correspondència que va mantindre amb una de les seues amants mentre escrivia Madame Bovary. Del filòsof, periodista i teòric marxista Antonio Gramsci, del seu pas per les presons del règim feixista de Benito Mussolini, del seu pensament i les seues reflexions, que van influir d’allò més en la intel·lectualitat de les esquerres europees del segle xx. Del reconegut i respectat crític literari de Nova York Lionel Trilling, i la seua obsessió de ser novel·lista que a la fi prengué cos amb la publicació de la seua única novel·la: The Middle of the Journey. De Josep Pla i el Quadern gris, del filòsof i escriptor francés Michel de Montaigne, creador del gènere de l’assaig, de l’escriptor, també francés, Stendhal, de Josep Pla, de Joan Fuster i de Josep Iborra, referents indiscutibles en la seua formació acadèmica i humana.

La vida somnàmbula és un llibre d’una gran intensitat literària, escrit amb un llenguatge clar, senzill i amb una clara voluntat de l’autor de fer-se llegir.

Un llibre que alhora és l’autoretrat d’un ciutadà valencià atípic, allunyat de tots els tòpics que ens han carregat a les esquenes; allunyat de la visceralitat explosiva, de la sornegueria caricaturesca, de la superficialitat colorista. Un lector ben informat. Un intel·lectual rigorós que treballa per una societat més culta i més lliure.

KADDISH

2026-03-05T12:37:00.000+01:00

Vicent Torres Aguado (Picassent, Horta Sud, 1956) ha estat fins ara el poeta de l’amor, de la bellesa, de la llum sensual i mediterrània, del xiuxiueig líric. Però ara ens oferix una nova col·lecció de poemes agrupats sota el títol de Kaddish (Veu silent), que ha estat publicat per l’editorial Neopàtria, on grata en la misèria humana. Poemes on es mostra cru i es posa en la pell de les víctimes, cedint-los fins i tot la veu perquè des de la primera persona del singular ens relaten les injustícies, les violències que han patit.

Dotze personatges, homes i dones d’arreu del món. Cada títol de poema l’acompanyen unes coordenades geogràfiques que ens assenyalaran un punt diferent del planeta. Espais on la geoestratègia prima sobre els drets dels individus i dels pobles, on l’avarícia del capital, l’odi interracial i religiós i els costums i les tradicions que atempten contra els drets sexuals de les dones regnen amb una impunitat brutal.

Éssers humans destinats a ser víctimes del mal inicien un a un una oració que és un relat i un crit desesperançat d’ajuda amb el qual ens mostren el costat més fosc de la vida. Veus que des de la comoditat occidental a penes sentim l’eco difús en algun noticiari.

Ells, elles, demanen la nostra solidaritat i nosaltres els escoltem sense adonar-nos que el nostre confort és fruit de la rapinya que s’exercix des d’occident sobre la riquesa natural que els pertany.

Dotze persones d’arreu del món. Dotze veus silenciades. Dotze veus que de la mà de Torres Aguado venen a pertorbar la nostra realitat amb el relat de la seua vida. Dotze vides exposades una a una que acaben conformant finalment un cor que canta el darrer cant, l’antiga oració jueva del Kaddish, una oració de lloança a la llum, a l’amor, a la bondat representada per Déu, el qual pareix haver-los oblidat i a qui li demanen la fi d’una realitat creada i regentada pel mal i l’inici d’una altra justa, fraternal i solidària.

Aquestes dotze persones són la representació de les víctimes del terrorisme de grups incontrolats i dels mateixos Estats, de tradicions que atempten contra la llibertat sexual de les dones, dels xiquets i xiquetes segrestats per a ser convertits en soldats o esclaus sexuals... Són jueus, musulmans, cristians, negres, orientals, blancs amb un nexe en comú: ser les víctimes del nostre temps. Les víctimes que, com els deutes de la tradició jueva, s’aclamen a Déu i en aquest cas també a la consciència del lector, siga o no siga creient. Vicent Torres Aguado és un poeta que creu en l’amor de Déu, en la bondat innata de les persones i s’adreça als lectors per a exigir justícia i reparació a les víctimes que han patit fam, reclusió, tortura, persecució i mort.

Un llibre escrit per un home que coneix a fons les diverses tradicions religioses del món i en especial les religions anomenades del llibre. Un espectador atent a la realitat mundial, a qui res humà li és alié, una realitat davant la qual no pot, no podem sentir-nos indiferents.

SPAGNOLETTO

2026-03-02T11:01:00.000+01:00

El 1651, als seixanta anys, el pintor xativí Josep Ribera es prepara per a dictar la seua biografia. Ribera, conegut amb el sobrenom d’Spagnoletto, pel seu lloc d’origen i la seua baixa estatura, és considerat un dels grans pintors barrocs de la primera part del segle xvii. Encara que vell i amb la mirada cansada, continua amb el cap clar i amb la memòria viva, la d’un individu que ha observat atentament la naturalesa humana i ha estat testimoni privilegiat del temps en què viu.

L’escriptor d’Alginet Josep Lozano, en la seua darrera novel·la, Spagnoletto (Editorial Afers), deixa la veu narrativa a Josep Ribera, qui marca l’oralitat del relat i, d’una manera simbòlica, pren el paper d’aquell que comença a transcriure les memòries del pintor.

La vida de Ribera és un llarg viatge que el portarà des de la seua Xàtiva natal fins a la ciutat de Nàpols, passant per València, Parma, Roma. Des del taller de sabates del seu pare fins a les corts de cardenals o virreis.

La península itàlica és en el segle xvii el centre espiritual del catolicisme, però també el centre cultural d’Europa. És un territori cobejat per les grans potències europees d’aleshores, l’imperi dels Habsburg i l’imperi dels Borbons.

Ribera ens parla en primera persona dels seus primers passos com a dibuixant i pintor a Xàtiva, quan era un infant, i del seu pas per l’obrador del pintor Joan Ribalta a València. El seu viatge a Itàlia, la fam que allí patix, la descoberta del sexe, els primers contactes que fa, alguns profitosos i altres penosos, que el podrien haver convertit en víctima d’un pederasta. També dels seus primers èxits o de l’assetjament al qual el sotmeten altres pintors envejosos del seu talent. Del seu pas per Roma, la seua anada a Nàpols on troba definitivament el seu lloc al món.

Tota aquesta informació biogràfica és present i és narrada amb un llenguatge cuidat, àgil i transparent, però Lozano no es conforma amb una simple biografia. A través de Ribera, ens parla de pintura, de la pròpia però també de la d’altres, com ara Caravaggio, Rubens o Velázquez. De la relació dels artistes amb els compradors de les seues obres, ja siguen ordes religiosos, aristòcrates, comerciants enriquits o ambaixadors de reis que han viatjat fins a Itàlia a comprar obra per a les col·leccions reials.

En parla de la geopolítica del moment, de revoltes socials, dels moviments de les classes altes sobre el tauler del poder. D’episodis traumàtics com l’espantosa erupció del Vesuvi l’any 1631.

Ribera dicta a l’escrivà el retrat d’un temps convuls, d’una passió compartida per la llum i la bellesa. Josep Ribera és un pintor que és un gran dibuixant, un poeta del color, un home que observa amb molta atenció el seu entorn: els seus quadres tracten sovint de temes religiosos o mitològics, però els models els troba a places i carrers, en tavernes i mercats.

Un llibre intens i a un mateix temps d’una gran amenitat.

LA SOLITUD DEL TRAPEZISTA

2026-02-27T10:20:00.000+01:00

Fa uns pocs mesos el poeta d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Nàcher Ferrero ens presentava el que és el seu dotzé llibre de poesia: La solitud del trapezista (El Petit Editor, 2025), un llibre on el poeta, com un trapezista, es balanceja en l’altura guardant l’equilibri sobre el buit. És sol, alguna cosa impedix que no caiga, potser l’amor, potser un somni o una utopia o aquella energia que amb paciència i gran voluntat extrau de la pedrera dels mots. Uns mots amb els quals construïx cadascun dels seus poemes.

La poesia de Vicent Nàcher Ferrero és cant, és confessió, és crit en el combat individual, però també en el col·lectiu. La seua és una poesia transparent, oberta, allunyada de l’artificiositat verbal de l’hermetisme hermenèutic.

Vicent Nàcher Ferrero és un supervivent de moltes batalles contra si mateix, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, però també de les batalles lingüístiques i culturals del seu país. Un individu que patix i ha patit i es pensa i es repensa en el seu dia a dia, un dia a dia que encara amb humilitat i senzillesa. Una vida que es passa així: «Buscant el vers més insurrecte i bellíssim». L’amor el cura de tot mal. L’estima a la llengua i al seu ofici de poeta el manté viu: «El temps que dedique a fer poemes / és el més ben aprofitat...».

Per a Vicent Nàcher Ferrero: «La vida és un exercici de voluntat de viure». Ell és conscient de totes les derrotes que ha patit i de les quals ha anat aprenent, superades amb unes immenses dosis d’esperança. És un perdedor, però té un somni i aquest somni, fet de mots, li dona bona part de l’energia per a sobreviure.

L’amor el fa afirmar: «La vida no paga la pena si no es perd per amor». L’amor més desinteressat que va més enllà del desig.

Vicent Nàcher Ferrero, mentre les grades del circ resten buides, es mou en l’altura i en la foscor. És sol, encara que el circ ara podria estar ple, i en la seua soledat pensa la vida i els tombs que aquesta dona. Observa la geografia del seu poble, els vaivens ideològics d’una societat covarda que es deixa manotejar per xarraires pocavergonyes sense ni un gram d’ètica.

Escriu en una llengua que sap minoritzada, acorralada, afeblida, i es posa al costat d’aquells que l’ensenyen. La llengua és molt més que la matèria primera per als seus poemes, és l’alé vital del seu univers.

El poeta escriu, també, sobre el procés creatiu, sobre la literatura, reivindicant la figura de l’escriptor valencià: «Els escriptors d’aquest país són uns herois, escriuen en una llengua menyspreada, odiada...». Reivindica aquell poeta que més l’ha influenciat, Vicent Andrés Estellés: «Tu, la font enmig del camí de la qual tots hem begut».

La literatura com un refugi, però també la música, la pintura.

Vicent Nàcher Ferrero es posiciona políticament més enllà dels partits, és un demòcrata, un antifeixista, un partidari ferotge de la llibertat i la justícia social, un resistent d’una nació ocupada.

La solitud del trapezista és un llibre molt personal, escrit per un individu ferit per la vida i per les lletres. Un creient de la paraula i de la seua capacitat per a guarir-nos. Un trapezista per al qual cada poema és un salt en el buit. Les seues mans, quan salta, esperen trobar la intensitat de la llum i la força de la bellesa que l’acabaran subjectant i posant-lo a estalvi una vegada més.

PELAYO BLUES

2026-02-21T12:11:00.002+01:00

La nova editorial valenciana Rebel inaugura la col·lecció A contra corda amb un llibre de l’escriptor de Sagunt (Camp de Morvedre) Sergi Durbà Cardo: Pelayo blues. Es tracta del tercer llibre de la trilogia que Durbà ha dedicat a la pilota valenciana després de Colp a colp (2019) i Trinquets trencats (2023).

Pelayo és el trinquet de la ciutat de València que compta amb més de cent cinquanta anys d’història i és considerat la catedral de la pilota valenciana. Un espai on encara es manté viva la llengua i la identitat del poble valencià.

Pelayo blues és un dietari d’un any de visites al trinquet. Durbà, d’alguna manera, agafa el testimoni dels grans cronistes d’aquest esport: Bausset i Millo, però a diferència d’aquests no se centra en la partida o en l’anar i vindre dels personatges per la canxa, sinó que supera els límits del trinquet estricte i retrata el barri i la ciutat que en les darreres dècades s’ha transformat profundament amb l’arribada massiva d’emigrants i de turistes. Critica la baixa qualitat de les infraestructures ferroviàries i fa un estudi sociolingüístic i cultural dels companys de viatge. Ell agafa el tren des d’Alzira, on residix, fins a la ciutat per a veure la partida. El trobem preocupat per la falta de fidelitat a la llengua i a la identitat, per l’excés de franquícies comercials, per la pèrdua de tradicions nostrades que s’han abandonat i l’adopció de costums forans. Està indignat per les actuacions hipòcrites de la classe política. Per la genuflexió que fa la ciutat davant de les divises que aporten els turistes.

A Durbà no li importa ser políticament incorrecte, les seues reflexions naixen de la seua experiència personal i opina sempre des de l’honestedat, mostrant-les amb claredat, una mica d’humor i bastant contundència.

Ens parla del present i del passat del joc de pilota, dels aficionats que es troba cada setmana al trinquet, de les travesses que s’hi juguen, dels jugadors i les seues qualitats, dels millors colps.

No és Pelayo blues un recull de cròniques, és un cant trist, un tan pessimista, d’un individu que observa la realitat que l’envolta i en pren apunts. Un individu que al llarg de la vida s’ha mantingut fidel als seus principis i a la seua identitat. Un individu que inicia un cant trist per un espai de trobada, per una ciutat i un país que no sé si anem fent o desfent.

M’ha interessat d’allò més l’autoretrat de l’autor que acaba eixint a poc a poc entre línies, el fresc que ens esbossa d’un joc centenari, però també com juga en un moment determinat amb la imatge de l’estació i la situació que tenen a un costat i a un altre la plaça de bous i el trinquet Pelayo i com, després de reflexionar sobre les tradicions i la seua evolució i comprovar que d’alguna manera són una al·legoria del model de societat que volem ser, decidix prendre un camí i no l’altre.

ANIMALS INEXPRESSIUS

2025-12-25T10:51:00.001+01:00

Després d’haver donat a la impremta dues novel·les: La mort lenta i La pell del món i tres llibres de poesia: Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània, l’escriptor de Navàs (Bages) Xavier Mas Craviotto ens sorprén aquesta tardor amb una col·lecció de relats sota el títol d’Animals inexpressius (l’Altra Editorial). Deu relats intensos a través dels quals l’autor, amb una gran capacitat expressiva i una maduresa destacable, es posa en la pell d’una galeria de personatges terriblement humans.

Xavier Mas Craviotto juga amb destresa amb diverses tècniques narratives que posa al servici d’un argument en el qual l’ésser humà i les seues passions i febleses és al centre.

El llenguatge és diàfan i precís, conté un lèxic ric. Mas Craviotto mostra una mirada aguda sobre les diverses realitats, complexes totes elles, que ens va descrivint. Ens pot paréixer en algun moment cru, perquè allò de què parla ho és, però mai no renuncia a un lirisme que porta amb ell una llum d’esperança, encara que aquesta siga filla del desencant i la frustració.

Els personatges protagonistes no sols són homes i dones adults, també hi ha xiquets i xiquetes, i fins i tot animals. Infants que són víctimes d’un món construït pels adults.

La majoria dels protagonistes s’han deixat arrossegar per la rutina, han donat per certes algunes coses que no ho són, de certes, i són víctimes del fracàs, de les fal·làcies que hem construït sols o entre tots i que assumim com a veritats inamovibles.

Són persones fràgils, porugues, desequilibrades, que s’oculten darrere de la màscara que s’han confeccionat intencionadament o no. Una màscara que de vegades odien i que voldrien arrancar-se, encara que sense ella es quedarien exposats davant d’un món cruel.

Com a lector, no puc ocultar que m’ha sorprés gratament la lectura d’aquesta col·lecció de relats. M’ha sobtat la joventut de l’autor i la seua gran maduresa a l’hora de parlar-nos sobre qüestions que un té la sensació que només el camí vital recorregut ensenya a molts.

Mas Craviotto escriu amb una gran lucidesa sobre temes com ara el desamor en una parella de llarg recorregut, el suïcidi, la pèrdua, l’amor, les malalties mentals, les relacions de pares i fills, el fracàs, el desencant, o la gran mentida que viuen el personatges públics, si es té en compte que l’èxit i la fama no són sinònim de felicitat i equilibri emocional.

Una col·lecció de relats construïts amb la precisió d’un rellotger experimentat, un orfebre de la paraula, que ens posen sobre la taula la condició humana i com aquesta actua segons la situació, el moment i els propis escenaris.

POAR LA SET

2025-11-13T09:31:00.000+01:00

És el mateix pou d’on extraiem el líquid preciós que apaga la set que ens tortura que aquell d’on traiem la mateixa set? O potser és un altre pou el de la set de vida, de preguntes davant del fet luctuós de la mort, de la pau, de llibertat, de paraules, de música, el que espera que llancem el poal al seu fons? No ho sé. Només tinc clar que la set ens mou a buscar el pou de les respostes a multitud de preguntes, perquè aquestes ens remullen les genives, la llengua, el garganxó, els pensaments i que, des d’ací, brote la música intensa dels mots.

L’escriptora i documentalista Aina Riera Serra ens proposa en el seu darrer llibre, Poar la set, que ens adrecem cap a «la fossa de la pensa» i ens esforcem amb l’eina que ens faciliten els mots en anar a la recerca d’una resposta que en són mil.

Amb Poar la set, publicat per la valenciana Edicions del Buc, Aina Riera va obtindre el XLII Premi de Poesia Manuel Rodríguez-Martínez-Ciutat d’Alcoi. Un llibre format per quaranta-nou poemes de vers lliure. Una obra de gran riquesa lèxica, on l’autora crea imatges atrevides, suggerents i evocatives. Hi ha en la seua poesia una gran passió pel joc, el joc d’imatges, de paraules, però també per la força visual de la composició del poema sobre la pàgina en blanc, que en alguns moments l’acosta al cal·ligrama.

Temàticament, el llibre és divers. Hi podem trobar referències a Palestina, a la guerra d’Ucraïna, a experiències personals i alienes, a retrats i homenatges a alguns personatges de la seua vida.

Hi ha també grans dosis d’ironia i d’humor, i signes que l’acosten al llenguatge de les xarxes socials.

Aina Riera Serra té una gran capacitat per a crear un escenari amb una atmosfera concreta i uns personatges un tant peculiars. Llegim, per a comprovar-ho, poemes com ara Amic sentimental o Sang al Prípiat!, en aquest darrer trobem Putin tancat en el seu despatx del Kremlin amb una foto de quan era infant en les mans.

Trobe que en alguns moments Aina Riera Serra intenta, amb èxit, dessacralitzar certes qüestions i ho fa amb ironia i una naturalitat que desarmen el lector, com ara en el poema AI.

Poar la set és un d’aquells llibres de poesia que reclama diverses lectures, i això són punts al seu favor, ja que l’excés de claredat expositiva faria que l’abandonàrem en acabar-ne la primera lectura. Les diverses lectures que farem d’aquesta obra ens aniran descobrint un univers poètic personal, ric i intens.

PER A SABER D'AMOR

2025-11-06T11:14:00.000+01:00

L’editorial mallorquina AdiA Edicions ha publicat l’obra poètica de l’escriptor d’Elx (Baix Vinalopó) Gaspar Jaén i Urban sota el títol Per a saber d’amor.

Gaspar Jaén, fill i net de palmerers, a més de poeta, és arquitecte i assagista. Sense cap mena de dubte, un dels membres més destacats de la generació dels setanta que amb aquest volum dona, no sé si provisionalment, per tancada la seua obra poètica.

Es tracta d’un recull de nou col·leccions de poesia, a les que suma diverses poètiques que al llarg del temps l’autor ha publicat. El llibre s’obri amb un estudi sobre la seua poesia signat per l’especialista en retòrica i teoria de la poesia Pere Ballart. Un estudi complet, exhaustiu, en el qual Ballart ens fa de guia a través de l’obra de Gaspar Jaén, destacant els trets distintius de la seua poesia i les seues influències, com també la seua evolució.

Des de les primeres pàgines Ballart ens diu: «... la veu del poeta ja tenia perfectament incorporats en un moment tan primerenc dos trets seus que seran d’allò més característics: el recurs indissimulat a l’autobiografisme [...] i la facilitat per a l’apòstrofe, que converteix la segona persona de l’amant [...] en un interlocutor que el poeta impreca i exalta a part iguals».

En l’obra poètica de Jaén trobem la vivència de l’amor, tal com el poeta l’entén, el sent i el viu, i la terrible experiència de veure com es van degradant els espais de la infància per a donar pas a uns paisatges urbans impersonals i anodins en nom d’un fals progrés. Hi ha el viatge i la seua mirada d’apassionat per l’urbanisme i l’arquitectura.

La poètica de Jaén té molt d’elegia, una elegia per la pèrdua i l’absència que el porta sovint a evocar el passat. També hi trobem la reivindicació d’una identitat individual i col·lectiva marcada pel territori, l’immens oasi al sud d’Europa que és Elx, pels camps de la seua comarca, els seus fruits, per la seua gent, perquè la poesia de Jaén està plena de paisatges que mai no estan buits, la seua llengua, que es va quedant arraconada, i la seua festa, la FESTA en majúscules.

Trobem també en els seus versos la família, la figura del pare, a la casa, en el seu hort de palmeres cuidat a la manera tradicional. Hi ha l’enyorança provocada per la pèrdua d’un amant, d’un ésser estimat, d’un paisatge del qual el poeta encara se sent part.

L’evolució de la poesia de Gaspar Jaén, des del seu primer llibre marcat per l’estètica de l’irracionalisme i l’experiencialisme, avança cap al realisme «per una clarificació, en tots els ordres, de l’expressió poètica».

La poesia de Jaén posa en dubte aquella famosa sentència del poeta portugués Fernando Pessoa: «El poeta és un fingidor», ja que la poesia del d’Elx naix de la seua veritat, de les seues vivències sentides, que no fingides.

Un volum que no pot faltar en cap biblioteca dels amants de la poesia.

MILAIGÜES

2025-10-07T10:31:00.000+02:00

La poeta Mercè Estrela Tena (Catarroja, Horta Sud, 1958) ha publicat aquest 2025, a càrrec de l’editorial de Badalona Parnass Edicions, el llibre Milaigües, un títol que li va valdre el XL Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer que convoca l’Associació Cultural Vallgorguina i l’ajuntament d’aquest poble del Vallés Oriental.

Els poemes són acompanyats per les suggerents il·lustracions de Ramon Estrela i un pròleg de l’escriptora Imma López Pavia. López Pavia avisa el lector que el llibre «pren un sentit totalitari i presenta tots els recorreguts de l’aigua».

El volum està conformat per una col·lecció de vint-i-cinc poemes dividit en sis apartats més un poema introductori en el qual, en els seus versos, trobem el títol dels sis apartats. És aquest un poema format per un seguit de símils, una fórmula que tornarem a trobar en l’interior.

Una part de la superfície terrestre és aigua líquida, també en trobem en forma sòlida en forma de gel i gasosa en forma de núvols en l’atmosfera. Una part de la composició dels nostres cossos és aigua. És tal la seua importància en el planeta que aquesta roca que gira i gira sobre si mateixa i al voltant del Sol hauria de dir-se aigua.

Mercè Estrela Tena empra diverses formes poètiques per a parlar-nos de l’aigua, de la seua importància per a la vida, dels paisatges que genera la seua presència, del malbaratament que en fem, de la força i crueltat que exercim per a controlar les seues fonts i comerciar amb ella.

L’aigua dolça, potable, és un recurs escàs que en alguns llocs es paga amb la vida.

En els poemes de Mercè Estrela hi ha la contraposició constant entre l’aigua clara, beneficiosa, i l’aigua contaminada convertida en un verí. Entre el nord ric que la balafia i el sud pobre on és escassa. Entre un lirisme, que no per líric deixa de ser dramàtic en ocasions, on és capaç de crear escenes poètiques magnífiques, i l’antipoesia del llenguatge més tècnic. Entre l’aigua mansa, domesticada, que rega hortes i bancals i genera riquesa i qualitat de vida, i l’aigua brava que cau del cel i des dels capçals dels rius i barrancs ho nega tot i destruïx l’ésser humà i la seua obra. Entre la crítica social i el cant a la natura. Entre l’aigua com una font de memòria i com aquell element que arrossega fins al fons del mar tot allò que no volem.

Una mirada lúcida i crítica sobre el món que ens envolta i on l’aigua és el motiu però també l’excusa.

Un llibre sobre la força que l’aigua conté escrit abans de la dana d’octubre del 2024, a la qual l’autora assistí aterrida davant del desastre.

LES PÀGINES QUE HABITE

2025-10-03T11:27:00.000+02:00

Les pàgines que habite (Editorial Neopàtria, Alboraia, 2024), de l’escriptor de Mutxamel (l’Alacantí) Borja Gómez, és a primer colp d’ull una col·lecció de narracions breus, però el seu autor va més enllà, és un exercici de llibertat creativa. Borja Gómez no es preocupa per l’extensió dels seus textos, ni si aquests es queden dins dels paràmetres establits per al relat, perquè salten la frontera entre gèneres literaris i prenen de vegades la forma d’un poema, d’un diàleg teatral, d’un aforisme o d’un apunt filosòfic.

El títol del llibre ens fa pensar que som davant d’un conjunt de textos on l’autor és el centre del relat i les seues emocions, els seus capteniments són la matèria sobre la qual escriu. Hi ha en les seues pàgines la presència tangible de la soledat. L’individu sol davant de la pàgina en blanc. Sol front a situacions de les quals li és, quan no difícil, pràcticament impossible d’escapar. La solitud el porta a qüestionar-se la pròpia condició humana.

És, però, també una reflexió sobre la creativitat i, en el seu cas concret, sobre la creació literària.

El llibre està molt ben organitzat en grups de relats, d’altra manera podria haver-se convertit en una mena de recipient de paper que fera aigua per tot arreu. Un continent caòtic, on naufragarien els lectors.

A pesar que el llibre ens puga paréixer un tant obscur i on, com un caragol, l’autor s’haguera replegat sobre el propi jo, en realitat Borja Gómez té present el lector des de les primeres pàgines i amb una primera frase que és en si mateixa un aforisme l’avisa: «Jo mateix, ací, ara, t’estic manipulant perquè canvies d’opinió». Un frase inquietant que pot resumir d’una manera maquiavèl·lica els darrers cent cinquanta anys de periodisme i de pensament literari. Però just en la pàgina anterior, a través d’una cita de Jesús Tusón, l’avís és per a ell mateix: «Pocs fums, senyor poeta: sou tan humà com qualsevol». Un avís, una norma, que té present l’autor i una pista per al lector en el sentit que tot allò amb què es trobarà a continuació naix de les complexes emocions d’un ésser humà, un escriptor, que posa en crisi els seus personatges, alguns dels quals semblen ocultar sota la seua màscara el mateix Borja Gómez, per a parlar-nos de la vida. Borja Gómez convertix el lector en un espectador de primera fila de les realitats que ell exposa.

Al final comprenem que l’autor troba en la literatura un camí de salvació i ens convida a recórrer-lo.

L'ANELL DEL NIBELUNG

2025-09-29T10:50:00.000+02:00

Ernest Millet, professor de geografia física i un wagnerià notable, torna a la ciutat on va nàixer i créixer després de quaranta anys d’absència. Acaba de jubilar-se. Se’n va anar tot just en finalitzar la seua carrera i després d’haver mort el darrer membre de la seua família. L’excusa de la tornada és la representació en el nou i espectacular auditori de la tetralogia L’anell del nibelung. Millet pretén passar desapercebut entre la massa de turistes que envaïxen la ciutat, però un seguit de casualitats ho faran impossible, unes casualitats que el portaran a la tragèdia final.

Ernest Millet és el protagonista de la novel·la L’anell del nibelung de l’escriptor de Torreblanca (Plana Alta) Amadeu Fabregat que ha editat Proa. Una novel·la extensa com un riu cabalós, profund i alhora inquietant. Una novel·la de maduresa amb una atmosfera i una trama enllaçades amb la vida i obra de Richard Wagner.

Amadeu Fabregat ha estat un novel·lista fins ara amb una sola obra: Assaig d’aproximació a falles folles fetes foc, que va publicar amb només vint-i-quatre anys. Més endavant signà l’antologia Carn fresca: poesia valenciana jove i alguns llibres sobre política valenciana. Ja superada la ratlla de les set dècades de vida, apareix la seua segona novel·la, L’anell del nibelung. Ens trobem amb una narració centrada en un personatge solitari, anònim, que a pesar de la seua passió per Richard Wagner no el podem considerar allò que es definix com un melòman, ja que només s’interessa per aquest compositor. Millet, com els protagonistes d’alguns westerns, oculta darrere de la seua aparença anònima un passat que el turmenta.

L’anell del nibelung i la mateixa biografia de Richard Wagner s’alcen com un espill on s’acaben reflectint el passat i el present del professor Ernest Millet.

També entre la ciutat originària de Millet, M, trobem el reflex de la ciutat de València i la seua idiosincràsia particular.

Hi ha personatges ben definits que servixen a l’autor per a fer una caricatura d’altres extrets de la realitat, entre els quals destacaria el professor Xavier Ortega, del qual fa un retrat mordaç sobre aquell que en una ciutat provinciana i un país mediocre i petit, a base de dir allò que vol escoltar una majoria que es rebolca en el fang de la ignorància, és encimbellat com a pare d’una pàtria d’opereta.

Amadeu Fabregat aconseguix des de les primeres pàgines d’aquesta novel·la atrapar el lector i a mesura que aquest avança en la lectura interessar-lo més i més i el manté enganxat al relat com una mosca a la mel, ja que la tensió narrativa va in crescendo fins al punt i final.

Personalment, crec que la publicació d’aquesta novel·la ha estat l’esdeveniment més interessant dels darrers mesos.

LA SANG REIAL

2025-09-18T09:58:00.003+02:00

L’any 2019 l’escriptor de Burjassot Antoni Rovira publicava en l’editorial Enkuadres la novel·la El codi Annunaki. Un relat de ciència ficció, d’acció trepidant i amb un final obert que ara s’ha tancat, almenys aparentment, amb l’edició en el mateix segell editorial d’un nou títol: La sang reial.

En La sang reial ens retrobem amb bona part dels personatges de l’anterior aventura. Uns personatges que després d’haver patit un temps de silenci imposat per les forces que dominen el poder polític, econòmic i acadèmic aconseguixen continuar la seua recerca científica. Aquesta els arribarà a confirmar l’origen de l’ésser humà i l’existència de races alienígenes que conviuen amb nosaltres en el nostre planeta.

La novel·la compta amb notables influències del còmic, el cinema i les sèries de televisió de ciència ficció, fins i tot Rovira té una peculiar forma de narrar que és filla de tots ells.

Antoni Rovira gaudix recreant paisatges fantàstics que acaben convertint-se en sinuosos camps de batalla. Li agrada recrear criatures gegantines extretes algunes d’elles de la mitologia sumèria. Dedica un gran nombre de pàgines a les escenes bèl·liques.

A partir d’una realitat actual, crea una realitat paral·lela. L’escenari principal és la part central de la Mediterrània, un triangle que va de Malta a Sardenya i d’ací a la costa de la península itàlica. Itàlia, la seua cultura, la seua llengua i les cites constants a La Divina Comèdia són presents en cadascuna de les seues pàgines. Al fons d’aquesta part de la Mediterrània crea un escenari on hi ha entrades a l’inframón i portals que duen a altres planetes.

Antoni Rovira, amb un llenguatge àgil, crea una aventura apassionant on els mites cobren vida. Aquests mites porten de la mà les respostes a bona part de les preguntes que l’ésser humà s’ha fet al llarg del temps. Tot i que algunes d’aquestes respostes una elit de poderosos ja les sabia, però les ocultava a la població general per interessos de diversa índole. Aquesta mateixa elit, portada pel desig incommensurable de riquesa i poder, està posant en perill no sols la pau i el futur del planeta, sinó fins i tot la seguretat i l’equilibri del sistema solar.

Antoni Rovira crea els seus relats a partir de les teories de tot un seguit d’autors com ara Erich Von Däniken o Peter Kolosimo, que creuen que en un passat remot no sols ens visitaren diverses races d’extraterrestres, sinó que fins i tot arribaren a conviure amb l’ésser humà: són els antics déus dels quals ens parlen diverses civilitzacions d’arreu del planeta.

La sang reial, com no, és blava en el seu origen i prové d’aquests aliens poderosos que un dia vam creure déus.

(IM)PERFECTES

2025-09-15T11:16:00.001+02:00

Ma mare, que és una dona que sempre té una frase feta, una sentència o un aforisme a mà, afirma amb una certa sornegueria que don Precís i don Perfecte encara no han nascut. No hi ha cap ésser humà perfecte, fins i tot aquell que per la seua aparença ens ho puga semblar té les seues misèries i les seues penes. Potser per aquesta mateixa raó, i tocada com ma mare per una certa sornegueria, la narradora de la ciutat de Barcelona M. Victòria Lovaina ha encapçalat el seu darrer llibre de relats amb el títol d’(Im)perfectes, amb la primera part de la paraula entre parèntesis.

Confesse que fins al passat mes de setembre en què va caure en les meues mans l’original d’aquest conjunt de relats, quan era membre d’un jurat, no tenia cap notícia de l’autora, a pesar que compta amb una obra sòlida al seu darrere. Trobar (Im)perfectes ha estat descobrir una narradora d’allò més interessant. Una escriptora que domina l’ofici, que sap mantindre la tensió narrativa, crear una geografia urbana i dotar tot el conjunt d’una atmosfera més pròpia d’una novel·la. M. Victòria Lovaina ha jugat d’una manera subtil a enllaçar, a través de la història de cada personatge, un relat amb l’altre, creant allò que alguns anomenen una novel·la fragmentada.

Amb (Im)perfectes, que ha estat editada per la benicarlanda Onada Edicions, M. Victòria Lovaina va obtindre el 40 Premi de Narrativa Vila de Puçol.

(Im)perfectes recull vint-i-un relats, amb un títol cadascun que és el nom del protagonista, exceptuant el primer, Perifèria, que ja ens situa en l’escenari on transcorreran totes les històries.

Cada relat ens porta la vida d’un ésser humà. A l’autora li interessa d’allò més la condició humana, la realitat en què viu, les complicades relacions humanes, l’individu i la família, l’individu i el barri, l’individu i les condicions que li imposa la societat.

(Im)perfectes és un llibre escrit amb una gran sensibilitat. L’autora juga a buscar la bellesa a través del llenguatge alhora que reflexiona sobre el destí de cada individu.

Un fresc col·lectiu com un puzle d’individualitats. No hi ha cap ésser humà perfecte, no hi ha cap ésser humà que diga que ha sigut sempre feliç.

FALSA-RATLLA

2025-09-09T09:34:00.002+02:00

Falsa-ratlla és un mot inexistent en la nostra llengua, de fet està manllevat de la llengua italiana falsariga. Ve a ser el paper que té impreses unes ratlles negres i grosses sobre el qual es posa un altre que les transparenta i on s’escriu. Nosaltres li diem pauta.

El poeta, traductor i editor de la Pobla de Farnals Pau Sif pren i adapta de l’italià falsa-ratlla i l’empra per a titular el seu darrer llibre de poesia, amb el qual va obtindre el Premi Ventura Ametller 2024, que ha publicat Edicions de 1984.

Falsa-ratlla és una col·lecció de 36 poemes dividida en tres apartats de 12 poemes cadascun, Tarquim, Bicicletes i Brúixola. Versos amb imatges i temes extrets de la memòria personal i de la vida quotidiana de l’autor.

Hi ha una tendència en Pau Sif a la narrativitat, també al reciclatge de la memòria visual i sonora. És capaç de convertir una melodia popular i enganxadissa en un poema amb un missatge acostat a la realitat actual.

Combina l’autor, amb naturalitat, els poemes en prosa amb els de vers lliure i d’altres en què ha decidit sotmetre’s a la disciplina de la mètrica.

És la seua una poesia vital, oberta a la tendresa, a l’humor i a la ironia.

Hi ha la pauta que ens marca la tradició quan ens posem a escriure. Una pauta que ens assenyala els camins a prendre, però la imaginació i la creativitat són folles i rebels i gaudeixen d’allò més fent cabrioles, anant camp a través o trencant en una altra direcció.

Hi ha pautes, però la llibertat és seguir-les o no.

L’autor compara escriure poesia amb el fet anar dalt d’una bicicleta amb la direcció defectuosa, una bicicleta que, com un poltre, es mou i rebel·la a cada pedalada, que fa ziga-zagues i que fins i tot ens pot fer caure.

Durant la lectura d’aquest llibre he trobat poemes realment deliciosos. La seua aparent senzillesa fa que ens hi acostem sense cap mena de prevenció i que ens deixem atrapar per la seua força o sorprendre’ns gratament amb un darrer vers d’una intensitat lírica que ho capgira tot.

Personalment, he gaudit de poemes com ara El traquer, un poema que m’ha arribat al cor. El meu pare, que prompte farà trenta anys que va faltar, era pirotècnic, una faena amb la qual era capaç construir en el cel un oasi de colors. Una faena perillosa, mal pagada i poc valorada socialment. Pau Sif, a través de la història d’un personatge del seu poble, fa un homenatge a aquests treballadors de la pólvora i el foc, meitat obrers, meitat mags, que són capaços de convertir el cel nocturn en un llenç ple de llum i de color.

Falsa-ratlla és un llibre en el qual l’autor, des de les diverses tradicions, es deixa dur per la creativitat. Una veu poètica, la de Pau Sif, a tindre en compte.

ÉS NAUFRAFI

2025-09-06T09:41:00.002+02:00

La periodista de la Jana (Baix Maestrat) Magda Simó ha publicat, en Llibres de la Drassana, la seua primera novel·la: És naufragi, després d’haver obtingut l’any passat el Premi Lletraferit.

És naufragi és una novel·la curta de tall intimista sobre una drama personal fruit de la condició de dona en una societat patriarcal, masclista, on la nova dona no acaba de trobar el seu espai de llibertat. Però també fa una instantània sobre situacions d’un passat que pareix llunyà.

Qui no ha sentit en un moment o altre de la seua vida la necessitat de fugir, de rebel·lar-se contra un destí que l’allunya dels seus somnis i l’encadena a una realitat que detesta?

Agafar un tren, un autobús o simplement posar-se a caminar sense una destinació clara, només amb l’anhel de fugir d’eixe personatge en què ens hem convertit, d’eixe petit univers on ens trobem atrapats. Això és el que un dia fa la protagonista de la novel·la, escapar sense un rumb fix i, mentre s’allunya, fa inventari de la seua vida i de les escenes de les quals fou testimoni directe, de les històries contades en què una dona es rebel·lava contra les imposicions de la família i fugia a un altre lloc o elegia el suïcidi com l’única eixida possible.

Hi ha qui no es pot resignar a viure en la terrible enyorança d’una vida que no li han deixat viure. La societat, al llarg de la història, per raons de classe social o de gènere, ens marca un camí. Hi ha qui només ho suporta per la por al què diran i sobretot pels fills que, per desgracia, s’acaben convertint en una baula important de la cadena.

És naufragi és la història d’una dona que podria ser qualsevol dona. En aquest cas, una dona nascuda i criada en un àmbit rural, que aconseguix anar a la universitat, tindre després un bon treball i viure a la ciutat. Una dona casada i amb una filla petita, però també amb un amant, un company de la mateixa empresa on treballa. Una dona que veu com els anys van passant i la insatisfacció vital va creixent. Només es viu una vegada i vol viure la vida somiada.

Fugir sense un pla preconcebut i amb una destinació incerta no és cap solució, és una aventura que et situa sobre un abisme.

Aquesta és la història d’una dona escrita amb una claredat crua, amb una intensitat notable i bella. Un naufragi que porta sovint a la depressió o al suïcidi. La història d’una dona que ha estat al llarg del temps la de moltes dones.

EL RIU VE CRESCUT

2025-09-04T09:36:00.000+02:00

La tardor del 2024 la natura va tornar a recordar-nos d’una manera dramàtica tres qüestions que han marcat a ferro roent la història dels valencians: en primer lloc, que hem construït bona part dels nostres pobles i ciutats sobres zones inundables, oblidant que el nostre refranyer ja ens advertix quan diu això de A vora riu no faces el niu; en segon lloc, la capacitat que tenim per a oblidar que els nostres rius i barrancs tan mansois i sovint secs, de colp i volta es tornen ferotges i destructors; i en tercer lloc, que tenim unes classes dominants i d’una manera especial una classe política tan mediocre com pocavergonya. La història del país dels valencians no es pot escriure sense dedicar-li un mínim espai a les grans avingudes de rius i barrancs que han causat milers de víctimes.

Maria Beneyto, que va viure diverses riuades a la ciutat de València, ho sabia i a l’hora d’escriure ho va tindre present. L’any 1959 Beneyto va obtindre el Premi València de Literatura amb la novel·la El río viene crecido, sense cap mena de dubte la gran novel·la de la ciutat de València del segle xx. Un relat que és el retrat viu de les classes populars valencianes, de la ciutat i els seus diversos barris, Natzaret, Russafa, Campanar, Montolivet, dels diversos ecosistemes sobre els quals s’assenta, que la creuen i l’envolten.

Quan va eixir publicada aquesta obra, algú va dir que la novel·la hauria d’haver estat escrita en valencià, però les circumstàncies polítiques i la decisió de la mateixa autora ho impediren.

Aquest any 2025 en què l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a la qual l’extrema dreta vol ofegar, ha declarat Any Maria Beneyto, Llibres de la Drassana ha publicat la versió en valencià d’El río viene crecido. La traducció ha estat a càrrec de l’escriptora Carme Manuel, una traductora que ens ha oferit magnífiques traduccions d’autors anglosaxons. Quasi al mateix temps que ha aparegut El riu ve crescut, Vincle Editorial ha publicat La història de Mary Maclane, escrita per ella mateixa.

Carme Manuel ha fet un gran treball, apostant en els diàlegs per una llengua genuïna i acostada al parlar popular. Com a lector, m’ha fet sentir còmode i des de les primeres pàgines he oblidat que era davant d’una traducció.

La ciutat que ens descriu Maria Beneyto és la València grisa del franquisme, la dels poblats marítims, la dels barris populars del centre i el costat nord del riu, la dels grups de barraques al llit del riu, la de l’Albufera, la de les riques beates que intervenen en la vida familiar dels pobres, la de la tinya.

I la del riu, amb una presència silenciosa que de colp i volta trenca la quotidianitat, es torna boig i destruïx tot allò que tant havia costat alçar.

Aquesta és una novel·la de personatges: el vell pescador i la seua filla, la família d’emigrants malaguenys, el cec Isidre i la seua dona... És la València que va des de finals dels quaranta a l’any 1957, una dècada de fam i misèria, situada entre dues riuades.

Maria Beneyto reflectix molt bé, amb dosis de tendresa, la situació dels personatges i els seus anhels i somnis. Personatges que viuen immersos en la necessitat de sobreviure i fan la seua vida, i de colp i volta una mala nit el riu els la desfà.

És un relat que retrata a la perfecció una ciutat i un temps. Un llibre que ara s’ha recuperat en la nostra llengua i que situa Maria Beneyto com una de les grans escriptores valencianes del segle passat.

EL JO QUE NO MOR

2025-09-02T12:03:00.000+02:00

Ferran Torrent, com el director de cinema nord-americà John Ford, és un magnífic creador de personatges, de protagonistes i d’antagonistes, però també d’una extensa galeria de secundaris que afegixen la sal i el pebre a les seues novel·les. Es tracta d’una col·lecció d’individus als quals la vida els ha propinat un grapat de colps baixos i algun que altre ganxo a la mandíbula.

El jo que no mor (Columna, 2025), la seua darrera novel·la, torna a tindre Regino com a protagonista: un equilibrista que sap moure’s com ningú sobre la fina línia que delimita la llei.

Ferran Torrent ens transporta fins a la dècada dels seixanta del segle passat per a contar-nos un relat d’espies. Una narració situada en el seu escenari predilecte, la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, però en aquesta ocasió no és la dels barris d’obrers i menestrals, sinó la dels xalets dels burgesos a Rocafort i la del centre i l’Eixample, la València dels grans hotels i encara dels pocs turistes, que hui ja s’han convertit en una plaga i que acabaran fent que la Comunitat Valenciana siga un complex turístic o no siga.

Torrent teixix un entramat narratiu barreja de realitat i ficció. Diverses històries d’amor i desig s’entrecreuen. Ens fa recórrer els laberints més foscos de la societat franquista, d’un règim que dona refugi a criminals nazis. Una societat hipòcrita on els seus líders es consideren guardians de les essències de la cultura i dels valors occidentals. Som en plena guerra freda, al bell mig de la cursa espacial, i les grans potències lluiten per a donar refugi i cobertura als enginyers nazis. És el temps de quan els serveis d’intel·ligència israeliana donaven caça als jerarques nazis.

Regino és un individu que va a la seua, un tant cínic, lleial amb els seus amics i col·laboradors i amb una concepció molt personal de la justícia. Es mou com una anguila entre taurons i aconseguix eixir-se’n amb la seua sense conseqüències.

He llegit les novel·les de Ferran Torrent des que va aparéixer l’any 1986 En la gola del llop, que signava amb Josep Lluís Seguí, i he de dir que en aquesta ocasió l’he trobat més madur, reflexiu i intens.

Aquesta és una història d’espies, ja ho hem dit, però també de policies, de falsificadors d’art, de famosos que busquen en el desitjat anonimat viure una altra vida, és una història de lladregots, de traficants de drogues i d’assassins. Hi trobarem un triangle on es barregen el desig, l’amor, els interessos personals i l’ànsia de llibertat. Ferran Torrent sempre ha estat un autor d’una gran amenitat i en aquesta ocasió tampoc no ens defrauda, en aquest sentit. M’ha agradat, d’una manera especial, quan amb un gran ofici ens oferix alhora dos diàlegs de dues escenes diferents, ja que és quan arriba a un lirisme d’alt nivell però gens ni mica embafós.

EL COR PLE DE POLS

2025-08-31T08:58:00.001+02:00

Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) apareix en el panorama poètic valencià l’any 2013 amb el llibre de poesia Paraules que mosseguen la nit, publicat per l’editorial Germania. Ja aleshores ens mostrava una poesia diàfana, una preocupació pel llenguatge com a transmissor de les emocions més íntimes, dels sentiments més personals, i la paraula convertida en matèria primigènia de la bellesa.

Almudena Puchol se’ns presentava com una dona discreta, allunyada del vedetisme de què fan gala alguns poetes, una dona que sota el seu somriure cristal·lí ocultava un ric món interior.

La seua poètica és filla del realisme intimista i entre els seus poetes de capçalera trobem, des del principi, Àngel Sánchez, Luis García Montero, Miquel Martí i Pol o Maria Mercè Marçal.

L’any 2015 publica en l’editorial Neopàtria El desig quotidià i el 2018 en la mateixa col·lecció 32 maneres de dir adeu. El 2014 va obtindre el Premi Cristòfor Aguado amb el llibre Anamnesi, que publica l’Ajuntament de Picassent, i el 2021 el seu títol Monosíl·labs obté el Premi Vila de Mislata que edita aquest ajuntament.

Aquest 2025 torna a publicar en la col·lecció Mare Nostrum de l’editorial Neopàtria un nou llibre: El cor ple de pols.

Almudena Puchol és una dona que es troba a gust amb el vers lliure, amb poemes d’un marcat ritme interior on la sonoritat de les paraules va de la mà de la capacitat que aquestes tenen de crear imatges d’una gran força evocativa en la retina del lector. No és partidària de la pirotècnia ni de l’excés discursiu, li agrada la paraula justa, el vers ben podat.

El llibre el prologa la veterana poeta de Nules (la Plana Baixa) Marisol González Felip, amb qui té en comú eixa referència constant en els seus versos a la lluna i a l’aigua, ja siga pluja o mar.

Marisol González Felip ens dona algunes claus per a entrar en el món poètic d’Almudena Puchol: «La poesia per a Almudena Puchol respon a una necessitat de transmetre sentiments i universos, és un mitjà per explicar i ordenar el món exterior i sobretot interior».

El cor ple de pols recull vint-i-cinc poemes diàfans on la senzillesa és virtut i sinònim de bellesa. L’autora veu el món i intenta explicar-se’l a través de la paraula. El poema és com un espill on veu com de superficials o profundes són les ferides, com d’intensos són els solcs que va deixant el pas del temps, i els blaus que sobre l’epidermis han deixat les mossegades provocades pel combat de l’amor. L’escriptura té per a ella també una funció sanadora.

Cadascun dels poemes el precedix en la pàgina parella una cita de vint-i-quatre poetes i un cantautor, Luis Eduardo Aute. Deu dones i catorze homes dels quals només repetix Luis García Montero. No són cites a l’ús, són d’alguna manera pòrtics o avantsales dels poemes que els precedixen. Aquestes cites ens parlen de les seus predileccions com a lectora, de les influències més destacades com a poeta. Amb elles manté un diàleg constant i li són la companyia necessària per a no enfrontar sola la intempèrie a què ens exposa el viure. Són el fil del qual agafar-se al bell mig de la fosca i amb la paraula en la mà aconseguir il·luminar el nostre camí.