Malerudeveure't

Llepa a fons, que sempre quedarà alguna cosa...

2015-01-28T19:38:00.000+01:00

Sabia que una de les activitats habituals del veïnat era fotre la llengua en els forats més insospitats... Però d'aquí a que l'Ajuntament de Barcelona ens dediqués un carrer als veïns de Blogville, va un tros...

El cert és que s'ho deu haver repensat perquè quan he volgut anar a fer la foto de debò (i no aquesta que he extret avui mateix d'un diari respectable) veig que tornava a ser el carrer Lepant de sempre...; aquell de la batalla. La il·lusió ha durat poc, doncs...

Conte de Nadal, veïnal

2015-01-27T00:30:00.000+01:00

Conte de Nadal, veïnal

Aquella crida ho havia de canviar tot. Aquell dia el veidedalt va decidir sortir de casa i trencar voluntàriament l’ostracisme al qual s’havia sotmès des de feia prop de dos anys. En tot aquell temps no havia trepitjat el carrer. Vivia connectat al món, això sí. Seguia el dia a dia per televisió o a internet. I el quefer quotidià del barri, de Blogville, des del terrat. Però sense donar mai senyals de vida. Molt havia plogut i molt havia de ploure encara. Feia setmanes que havia sentit dir la dita pel celobert de l’edifici: “Roda el born i torna alblog”. La veïna del tercer ho havia escampat arreu i un sobre anònim passat sota la porta ho explicava ben clar. Va pensar que aquella era una bona ocasió per trencar el seu silenci. Tot fos pels vells —i bells— temps.

Va creure que el millor era no fer gaire escarafalls, però. Va esperar que es fes de dia, es va vestir amb la millor camisa que va trobar i va obrir la porta. Va esbufegar fort abans de fer el darrer pas i creuar el llindar de la porta del pis. Al replà es va trobar amb les veïnes del costat. Estaven esverades. “Vinga, anem! Ja tots deuen ser a baix!” feia una, picant nerviosa la porta de l‘ascensor. “Vostè baixa, també?” “No, vaig a peu, gràcies”. Ni l’una ni l’altra l`havien reconegut. No era estrany. La manca de costum, la barba de feia mesos sense afaitar i el cansament dels ulls l’ajudaven a passar desapercebut.

Abans de sortir de l’edifici, la portera li ho va confirmar: “No volem propaganda comercial aquí! No sé com dir-ho.” Al carrer, va topar de sopols amb la veïna de sota. Seguia esplendorosa com sempre. “Passi, passi”, li va fer franquejant-li el pas. Tampoc ella el va reconèixer; tot i les nits intenses que havien compartit, parlant de llibres, bevent alcohol i encenent llençols. “Dec estar fatal”, va pensar per dins. En sortir al carrer va veure un grup de cinc veïns que s’atansaven corrents al xamfrà del davant. Allí ja s’agombolava força més gent. Va reconèixer alguns. Molts. D’altres, no sabria dir-ho... Li sonaven. Deurien haver arribat en el lapse de temps que ell era absent. Va somriure per dins. Està bé que nous veïns ocupin nous habitatges. En els darrers temps havia vist com des del terrat de casa s’havien apagat moltes llums rere els finestrals. I mai més s’havien encès de nou. Com el seu.

Va creuar el carrer, els punys tancats al fons de les butxaques. Feia un fred sec, però el sol lluïa esplendorós. Va pensar d’anar a fer un cafè al bar de sempre, al de xamfrà del davant, precisament on es veia més rebombori. Va veure clar que tota aquella munió de gent que s’agombolava al carrer feia cara de felicitat i esclatava en crits d’alegria histèrica. “No serà pas perquè m’hagin reconegut”, va pensar, falsament vanitós. La gent cridava, cert. I saltaven abraçats els uns amb els altres, corejant cançons i crits de festa. “Haurà guanyat el Barça la lliga i no m’he assabentat?” En arribar davant la gentada, una veïna que sempre havia estat poc comunicativa amb ell, va córrer a penjar-se-li del coll, petonejant-lo a les galtes. “Oe, oe, oe, oe...Oe!, oe....!” Era ben gata. L’alè a alcohol la delatava. Un cop bavejat a petons, la noia va anar a agafar-se del braç d’un nouvingut a qui demostrà les mateixes amoretes. “És evident que tampoc m’ha reconegut.”

Va fer-se lloc entre la munió de veïns que eren a la vorera, davant el bar i va entrar al local. El guirigall era encara més intens a dintre que a fora. Estava ple de gom a gom i allí sí que va adonar-se que estava tot Blogville en ple. Alguna cosa hauria passat de debò. Adonant-se que el Barça era impossible que fos el motiu –més perquè l’equip no pogués guanyar la lliga amb el nou entrenador, perquè en les dates que érem encara la lliga no hauria acabat—, va pensar en altres motius més prosaics. S’havia casat algú conegut del barri? En Rajoy hauria dimitit? O potser millor encara, s’hauria proclamat la independència del país i ell encara sense saber-ho? Va veure clar que caldria sortir d’osques i es va adreçar, no sense feina ni treballs, cap al taulell. Allí, l’amo del bar, el seu confident de tantes nits d’insomni, el trauria de dubtes. (En veritat, més que converses profundes, les converses amb l’amo del bar eren soliloquis del veí amb el vas de whisky al davant.)

—Hola, noi! Com va tot per aquí! Veig que esteu de festa...

—I tant! Que no ho veu? Ens ha tocat la grossa!

—Com?

—La grossa! La loteria... Hem venut el primer premi! Aquí! Tot sencer...! Què li sembla? I tots els dècims a gent del barri! No el venia a ningú que no en fos, jo!

—Ah! La Loteria! No..., no n’estava al cas...

—Com? No és de la ràdio, vostè?

—No, no... Ni sabia això que us hagués tocat la loteria, la veritat...

—Com? D’on surt vostè? Del fons del mar? Tot el matí que no es parla de res més, al barri. Ni al barri ni a la ciutat!

—Doncs no estava al cas, de debò... En fi..., felicitats! Escolti, em posa un cafè, sisplau?

—I tant...I cava, si vol...Per cert, ... Escolta, tu. Ara que em fixo... Et conec, oi? Tu no ets el...

—...el veidedalt...; sí.

—Hosti, nano! Quan de temps! Creia que estaves de viatge! O que t’havies mudat de barri..., no sé... Fa tant de temps!

—Doncs no, ja veus... Segueixo viu. I per aquí.

—Però on coi eres?

—Enclaustrat. Fent feina. Coses meves..., res de rellevant.

El veí apura ràpid el cafè perquè se sent incòmode entre tanta gatzara. Potser ha fet mal fet de sortir, així, de cop; sense un motiu aparent.

—Bé, mestre, me’n vaig. Què et dec?

—Vint-i-un euros.

—Collons! Com ha pujat l’IPC des que sóc fora...

—No, home, no! Són un euro del cafè i vint, d’això.

I mentre ho diu, li allarga un sobre vermell, amb el nom “veidedalt” escric en negre al damunt.

—I això?

Al veidedalt comencen a ennuvolar-se-li els ulls. Li passen pel cap moltes escenes futures que potser poden tenir raó de ser segons el que hi hagi dins el sobre. L’obre a poc a poc i n’extreu un dècim. El que imaginava! Es duu la mà a la boca per ofegar un sanglot, mentre sacseja les espatlles amunt i avall, tot trasbalsat. L’emoció l’embriaga. No se’n pot estar de deixar caure una llàgrima.

—Ostres! Això sí que no m’ho pensava..., nano.

—Jo tampoc, noi. Va com va... Ei, gent! Un moment! Calleu! Calleu...! Mireu qui hi ha per aquí! —va fer el barman, assenyalant l’aparició.

Al principi ningú sent res ni s’està pels crits de l’amo del bar, altra feina tenen. Però de mica en mica, la gent s’adona que els reclama l’atenció. Les veus van callant a poc a poc, a força de cops de colze i xiuxiuejos, fins que es va fer un silenci momentani. El vei, d’esquena a tothom, nota com totes les mirades se li claven al clatell. Es gira a poc a poc i fent una llambregada ràpida, sense mirar enlloc, alça la mà dreta i mou els dits a mode de salutació; mentre amb l’altra mostra, orgullós, el seu dècim.

—Hosti! No és possible! És el veí! El de dalt!

Molts vénen a abraçar-lo tot seguit; a donar-li la mà o esclafar-li un parell de petons a cada galta.

—Veí! Quant de temps! On eres!

“Oè, oè, oè, oè...; Oè...! Oè!” La gent tornen altre cop a saltar, riure, a manifestar la seva alegria i la picossada de milions que els ha caigut al damunt.

El veidedalt és mira el número, el memoritza i fa per guarda-se’l a la butxaca de l’americana abans d’afegir-se a la corrua de veïns que estan fent una conga al llarg del bar, entre les taules. En fer-ho es fixa en la pissarra que hi ha penjada a la paret on se solen posar els menús del dia. “69696. La grossa. Venut íntegrament aquí”.

—Un moment...!

El veí ha tingut un calfred. Es treu de nou el dècim que acaba de guardar a la butxaca i l’encara al que està escrit a la pissarra. Repassa amb el dit número a número, mentre mira a l’hora els que estan escrits amb guix. “11714” Ni una sola xifra coincideix amb el seu. Com és possible? Es gira sobresaltat i fixa la mirada, inquisitiva, damunt els ulls del cambrer.

—Coi, nano! Que aquest dècim que m’has donat no és el de la pissarra! Que t’has equivocat, collons!

—No. No m’he equivocat, veí. Aquest és el dècim que et guardava des de l’any passat. Aquest any no t’he guardat cap perquè no sé on paraves ni em vas dir de fer-ho. Ho sento. Però els vint euros me’ls devies igual...Amb temes del joc, no s’hi juga, ja saps.

—Com? Aleshores..., no sóc ric?

—Depèn.

—De què collons depèn, cabronàs!

—Estàs sa?

—Sí. Estic com un toro.

—Tens feina?

—Sí. Penco com un cabró.

—Folles a gust?

—Sempre que em deixen.

—Ets feliç?

—Meridianament. No em queixo.

—Doncs què més vols, carallot? Un altre cop, no tardis tant en sortir del cau i podràs escollir número. Té, beu cava i celebra amb nosaltres que segueixes ben viu. La resta és subsidiari.

El veidedalt va prendre la copa de cava que li oferia el cambrer. Va estar a punt de llançar-li el contingut per la cara i esclafar-li l’ampolla de cava pel cap. Però es va deturar. Va girar sobre si mateix i va veure la munió de veïns i veïnes que seguien saltant, cantant i abraçant-se, ara més entusiastes perquè havien arribat els els mitjans de comunicació a entrevistar-los. Va apurar d’un glop la copa de cava. Va deixar-la suament damunt el taulell amb un bitllet de vint euros al costat. Va estendre el braç i amb la mà estesa damunt l’espatlla del cambrer, el va mirar fixament.

—D’acord. Som-hi. Sempre has sigut un filòsof de la vida, tu.

—Com tu veí, no ho dubtis.

—Tanca la barraca, agafa tot l’alcohol que guardes en aquest antro i envia’m tota aquesta penya aquí al davant, a casa meva. Seguiré pobre com sempre, però la festa que farem no l’oblidaran mai.

El veidedalt va dirigir-se a la primera veïna que va trobar. Va abraçar-la efusivament. Fins i tot es va permetre fer-li bes candorós als llavis. Al seu costat, el veí del segon li va correspondre el gest. Es va abraçar després a la cintura a dues noies que estaven sent entrevistades per la televisió aquell moment. “Un milió...”, deia una. “Dos i mig”, deia l’altra; sense amagar un riure histèric. Era les xifres que se sentien aquí i allà.

—Gent, la festa continua aquí al davant. Tothom cap amunt!

I mentre ho deia, acaronava les natges de la veïna del setè i agafava de la mà a un parell de nouvingudes que encara no coneixia.

—Sóc el veí, el veidedalt.... Tan de gust.

—Igualment. Havíem sentit parlar de tu. Crèiem que eres una llegenda...

—Em sembla que acabeu de ressuscitar un mort, nenes. Anem a dalt i ho comprovaré.

—I la festa? I tota aquesta gent?

—La festa continua a dalt. Fa temps que no hauria d’haver parat...

—I hi cabrem tots?

—Tots. Sense excepció.

El veïns de dalt...? Ja m'han plagiat!

2015-01-11T23:38:00.000+01:00

No hi tinc res a veure, però penso que podríem anar a veure'ls...

http://vimeo.com/110018340

#Barnatropia: Barcelona amb ulls d'Instagram, amb ulls de Batlle

2014-09-26T18:02:00.000+02:00

Barcelona és ciutat artística per excel·lència. Musa i destí de milers d'artistes que l'han pintat, dibuixat, esculpit, poemitzat, assajat, filmat, evocat, ressenyat, grafitejat, escrit i... fotografiat. Entre aquest darrers, la càmera d'Oriol Maspons,de Xavier Miserachs, de Català Roca o de Joan Colom, per citar-ne alguns de més rellevants; han deixat obres immenses de referència obligada. Eren temps que imperava el blanc i negre, però (uns tons que a mi m'agraden molt, per cert). Fa ben poc, el 2010, l'avanç imparable de les tecnologies digitals van posar al món Instagram Abans d'ahir, vaja. I sembla que faci un munt. Instagram es carecteritza per donar forma quadrada i arrodonida a les puntes de les fotografies que s'hi pengen, en honor a la Kodak Instamatic i les càmarrs Polaroid, al revés de la majoria de càmeres actuals i telèfons mòbils, que tenen una aparença 16:9. Diuen que a Instagram hi ha més de 100 milions que té d'usuaris.

I vés per on, entre aquesta burrada de gent, tinc el plaer d'haver conegut una jove fotògrafa, hiperactiva en les xarxe,s que domina a la perfecció aquestes tècniques digitals: l'Helena Batlle. Blocaire de pro i a més, veïna del barri. Que algun dia la noia fes una exposició per mostrar la seva mirada sobre la ciutat que l'acull era cosa cantada. I aquí la teniu: #Barnatropia (títol poètic on hi hagi i amb hastag incorporat). Una mostra excel·lent d'una mirada inquieta, agosarada, singular i atrevida sobre l'altra Barcelona, sobre les "altres" Barcelones, que diria Montalbán. I és que les imatges d'Helena Batlle tenen una qualitat que els fa peculiars: miren allà on no solem mirar el conjunt de mortals. Hi ha una força en els seus angles incerts, en els seus vermells o blaus intensos; en la seves escenes quotidianes, en els seus detalls caçats al vol;... Una intensitat que només dóna la professió i la modèstia. Ho podeu veure amb calma al Cafè Té Quiero

Helena Batlle no ha arribat a la consagració dels grans fotògrafs que citàvem més amunt, (encara). Però doneu-li temps i deixeu que segueixi expressant-se a través de l'objectiu del seu Iphone. Que segueixi mostrant la realitat a través del quadres escènics que pengen de l'exposició i que podeu seguir en el seu facebook, també.

Barcelona diuen que és la tercera ciutat més fotografiada del món. Entre aquest munt de gent, Batlle té el seu gra de sorra. Un gra de sorra que bé podria ser una platja. Com la de la foto...

De la carpeta del vei (28): L'altri

2014-04-24T00:50:00.003+02:00

Surto de l'ostracisme voluntari al replà per anunciar al veïnat una notícia agradable. Resulta que un dia m'assabento de la convocatòria del concurs. Una altre dia decideixo participar-hi. Uns dies després esbosso quatre versos en un paper recuperant vells escrits. Un altre, decideixo enviar el poema al concurs i, finalment, ai làs!, em diuen que he guanyat el VII Premi de Poesia Jesús Serra de Palafrugell!

Doncs a recollir-ho, i cap a l'Empordà que falta gent. I especialment sent Sant Jordi! I es veu que hi havia més de 500 poemes en concurs en la meva modalitat. Encara hauré equivocat l'ofici... De tanoca a tarambana.

L'altri

M’agrada veure’t com et pentines

d’esquena al món i a les ventades.

Blens que dibuixen atzars

per la cresta dels teus pits.

M’agrada acaronar-te el cos

nu, assegut a l’espona del llit...

Besar-te els mugrons irisats,

les mans valves, el sexe endurit;

hotel de velles topades.

Potser encendrem foc en alguna illa.

Una claror que un vigia atansi,

algun mot que el teu cos apami.

Jeu en aquesta catifa d’herbes altes:

el mantell de la nit ens serà propici.

Escriuré aleshores el teu nom a la riba,

abans que cap temporal l’esborri.

Sóc Ulisses sense nau.

Sóc Neptú sense trident.

No hi ha reialmes. No hi ha banderes.

Cap exèrcit assetjarà la plaça.

Cap enemic creuarà fronteres.

El nostre és un país petit, sense malícies.

Vull morir en tu, i no n’he après encara.

I de cop,

es desferma la tempesta.

Hi ha algú més?, demanes.

Unes síl·labes que corren

a batzegades per la gola

i moren just abans de néixer.

Hi ha algú altre?, pregunto.

El silenci s’acotxa als teus ulls

amb volves de fum atrapades al sostre.

Respira fort, que la salabror retorna.

Deixa que el meu son t’aculli

com un jaç d’estels que aplana els marges.

Ens abaltim els cossos, doncs,

guerrers sense consignes.

No duem escuts, ni estàndards

tan sols un passat que ens justifica

i un paisatge erm a la butxaca.

Ens aboquem indolents

a un incendi de pous inacabats.

Diuen que hi ha una altra mar, t’afermes.

I la teva mà em mostra el camí

que només la complicitat atorga.

L’habitació és una glera,

els llençols un naufragi.

I aquell far, que res anuncia

una glopada de sal al teu baix ventre.

El silenci segella un pacte

que ens afebleix i perpetua.

No preguntis. No retreguis.

No demanis perquès ni et justifiquis.

El dubte ens honora i ens enalteix;

còmplices i estranys alhora.

I pels marges foravilers, l’altri

ens sotja i ens vigila.

De la carpeta del veí (27): Fred indòmit

2014-03-21T00:40:00.000+01:00

El 17 de març va ser el Dia de la Poesia Catalana a Internet (posats a inventar dies, oi?). El 19, va ser Sant Josep (aquest no és cap invent). I avui, 21 de març, el Dia Mundial de la Poesia. Prous motius perquè en parli, no?

Doncs mira, per partida doble:

Poso primer uns versos que he trobat per allí i que s'adiuen amb l'esperit del veïnat. Són del Carles Hac Mor, un franctiradors de llarga trajectòria. Potser el darrer dadaista.

I després, pujo a les golfes (no, no vull dir que em pugi al pis a noies de vida libidinosa), no; vull dir que vaig al quarto dels mals endreços de dalt, remeno per la Carpeta del veí, i us poso un dels meus poemes. Àpali.

Fred indòmit

Em dono al mar

inclement i eteri,

rostolls de pedra encesa.

La figura del teu rostre

s'emmirallen en una festa

de llargues cintes blaves.

M’enfonso en un bosc espès

dels rínxols indomables

i el vent atàvic, ignominiós,

em perboca vells adagis.

Sé que del fred m'arribarà

l’esgrafiat del teu nom.

Em dono al mar, sí;

i per ell salpo de nou

sense còdols a les mans

ni atzucacs a les genives.

I ara, silenci endins, pregunto:

“I doncs, d’on ve

aquesta remor de cendres…?”

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (56): El taüt tunejat

2014-03-17T00:12:00.002+01:00

Feia temps que no postejava, i menys, un post dedicat al Museu Blocaire del Disseny Friki. Però el que he vist avui a l'aparador d'una botiga de Ceret, a la Catalunya Nord, no té desperdici: una empresa que personifaica regals amb imatges i que tuneja taüts amb fotografies panoràmiques, com la que fa de mostra de vistes al Canigó, entre altres.

On hem arribat, marededéusenyor !?

Me'n demano un, amb una foto de Blogville!

I ja sabeu, si teniu objectes per aquest Museu, m'envieu la foto i el penjo!

Els altes objectes del Museu Blocaire del Disseny Friky

1. El gosset plomall (del Veí de Dalt )

2. La maleta sonora (de Té la Mà Maria)

3. La discoteca amb rodes (de Roy Marphille)

4. La bici "empalada" (o que "em pedala?") (de Roy Marphille)

5. El rentamans enculat (de Zel)

6. El senglar sintètic (pel Veí de Dalt)

7. La tomata ensucrada (del Gatot)
8.Les mans dorades (de l'Arare)
9.Les teles-filmines (de Viatger)

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)

11. La tele-aixella (de Roy Marphille)

12. La bicicleta florida (del Veí de Dalt)

13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)

14. El pallasso piltrafa (de Jesús M. Tibau)

15. La Sagrada Família levitant (per Pere)

16. Urinaris evangèlics (de Núria Aupi)

17. El pessebre emmarcat (de Té la Mà Maria)

18. La pistola alcohòlica (del Chamb)

19 El ratolí brillant (d'Eva)

20. La parelleta porcelanosa (d'Abogada en Barcelona)

21. L'USB follador, del Bixo

22. La samarreta felina, de Kapitana64

23. El cagalló retratat, de Lucrècia de Borja

24. L'astronauta muntanyenc, del Viatger

25. El mòbil nicotinat, de Xarel_10

26. El cendrer pulmonar, de Patrinsky

27. La banyera motera, de Roi

28. La medalla de l'amor, de l'Arare

29. Altaveus marcians, per CETINA

30. El pitram mòbil, de No me puedo creer que lo hayan inventado

31 i 32. El gat manequista i la Repollo, de la Xurri

33.El bicicony, de Roberthinos

34. L'interroptur celestial, de Tondo Rotondo

35. La bicidisco, de Roi Marphille

36. El kit antivampirs, de Té la Mà Maria

37. La regla monàrquica, del Veí de Dalt

38. La samarreta-calçotet, de Té la Mà Maria

39. La bici cagadora, de Té la Mà Maria

40. El ganivet compàs, de Xarel·10

41. La capsa atòmica, de Té la Mà Maria

42. Les plaques de bany, de Duschgel

43. El bolsofono, Té la Mà Maria

44. L'espelma forquilla, de Té la Mà Maria

45. L'esplema forquilla, de Lady Griselda

46. Els cagallons reials, de l'Striper

47. La nina Centpeus, de Lady Griselda

48. Les sabates ànec, de Viuillegeix

49. Les agulles Batman, de Té la Mà Maria

50. La Barbie vomiteres, per Helena Batlle
51. El rellotge gal·leta, per l'Eli
52. La Santa Cosmogonia, pel Veí de dalt
53. Els nans del jardí, pel Veí de dalt
54.Pilotes Balsa-Madril, pel Veí de dalt
55. Expenedor de ciris, pel Veí de dalt

56. Taüts tunejats, pel Veí de dalt

Congress for Curious People Barcelona 2014

2014-02-18T23:59:00.000+01:00

Curiós Congrés que es farà a Barcelona a finals de febrer i principis de març. Aneu al programa hi podreu veure llocs que no es veuen normalment, explicat de la mà d'experts. Paga la pena.

Sens dubte, estem davant d’una oportunitat única per gaudir del coneixement d’una part molt peculiar de la història de Barcelona, tant pel que fa als itineraris, les visites com a les conferències que, a més, estaran amanides de festes, sopars i espectacles, que podeu consultar en la programació de la pàgina web del Congrés.

Any Vinyoli

2014-02-14T22:54:00.001+01:00

En l'Any Vinyoli, compartim un record al poeta...

Qui em contradiu la nit, a mi?

Coses de veïns...

2014-02-06T22:50:00.004+01:00

Mira que et vaig avisar... Mira que et vaig dir que hi havia veïns molt torracollons pel replà...

É la nave va...

2014-01-23T20:17:00.002+01:00

Vinga, som-hi!

1. El motiu

«Tot final ha tingut principi. I tot principi, tindrà un final». Sobre aquest original aforisme (he suat força, ho reconec) he cregut que podia muntar la darrera tongada de les Històries veïnals. I així ha estat.

Què he fet? Doncs escollir alguns finals de diferents relats de les diverses tongades de les HV (un autohomenatge col·lectiu en honor vostre, ho reconec també) i farem que siguin l’inici dels nous relats que ens toquin escriure aquest cop. Tá clar?

Són:

1. 1) Era la mirada d’un home decidit a arrossegar-la cap a un final que semblava no tenir fons. (A: Hystíria, HV 1)

2. 2) Entre els coixins del sofà, la 9 mm esperava, tranquil·la, el seu torn. (A: 9mm, HV 3)

3. 3) Al fons de la sala, s’obre una reixa.(A: Algun dia tindré un disgust, HV 4)

4. 4) Al cap de cinc minuts que se li fan eterns, algú tusta la porta. S’hi apropa resolta. (A: Semblava paranoic, HV 4)

5. 5) Junts van fumar, compulsivament, callats. (A: Darrer comunicat, HV 8)

6. 6) Les primeres impressions, no acostumen a enganyar. (A: El veí de segons primera, HV 9)

7. 7) Jamás te perdonaré lo que me hiciste. Pero te quiero demasiado. (A: No beberàs, HV 5)

8. 8) “Les feines que es comencen, s’han d’acabar”, es va dir per dins. (A: La bona veïna, HV 12)

9. 9) Aquest, és el dia que jo faig trenta anys. Sempre el recordaré. (A: L’illa, HV 13)

Per tant, el primer membre de cada grup haurà de començar el seu tros de relat, amb la frase assignada (el Grup 1, la frase 1; el grup 2, la frase 2,...) La gràcia –o desgràcia de la tongada– rau en veure com aquestes nou frases que eren final d’un relats en generen de nous... Perquè de bons ja sé que ho seran.

Tots sou ja coneixedors del procediment a seguir, oi? Sou veterans! Si algú és novell o pateix Alzehimer, aquí té les normes.

I ara el que tots esteu esperant, oi? Amb qui m’ha tocat? Ai, ai...! Serà amb aquell tanoca? Repetiré amb aquella veïna? M’haurà posat amb el nou? M’hauré escapat del pelma del veídedalt...? Com sempre, un cop fer el sorteig davant notari, veig que el destí marca camins inescrutables... Resulta que tots els grups són fets amb gent que normalment mai ha escrit res entre ells (ja és difícil i alguna excepció hi ha d’haver; per exemple, els que soleu escriure en castellà el destí us ha posat juntets). I tots esteu en una posició al grup que no teníeu de feia temps. Mira que bé! I s’han anar alternant veí-veïna en les posicions dins el grup. Ves per on! I més rar de tot plegat és que a mi m’han tocat tot de noies de companyes, tu...! Qui ho hagués dit! I a més, em toca ser el darrer del grup del darrer dels grups. Així que em toca tancar la paradeta i abaixo la persiana. Ni fet expressament. Snif!

And the winners are...

2. Els grups

1. 1. Zel,  Robertinhos, Montse Pes, Joan Gasull
2.      Srta. Tiquismiquis, Dissortat, Carme Fortià, L’Avi
3.      Sergi G. Oset, Viiullegeix, Carles Mulet, Mar
4.      Rafel, Sílvia, Khalina, Martí
5.      Puji, Gerònima, Mark, Marta
6.      Barbollaire, Glo.bos.blog, Monyofiné, Arare, Clint
7.      Palimp, Xurri, El Paseante, Duschgel
8.      Carme Rosanas, Edgar, Laura T. Marcel, GingebreMan
9.      La RaTeta Miquey, Joana, Alba, MK, Elveidedalt

3. El calendari

I quan serà això?

Doncs el calendari a seguir (que no seguireu, que ja us conec), seria el desitjable:

a) Del 24 de gener al 9 de febrer: el primer del grup té temps per passar-li al segon.

b) Del 10 al 25 de febrer: el segon del grup té temps per passar-li al tercer.

c) Del 26 de febrer al 13 de març: el tercer del grup té temps per passar-li al quart.

d) Del 14 de marçal 29 de març: el quart del grup té temps per passar-li al cinquè (si s’escau) o acabar el relat i enviar-me’l a mi.

e) Del 30 de març 15 d’abril: el cinquè del grup té temps per acabar el relat i passar-me’l a mi.

4. Els microrelats

4.1. El microrelat veïnal

Ah! I com no, a banda dels 9 relats resultants, farem alguna cosa conjunta alhora, oi? Com que ja estem saturats de bacanals i orgies, se m’acut fer el de sempre (diga’m original): un microrelat conjunt. Bé, en farem dos. Un com sempre: us he ordenat per odre alfabètic de blog (o nom, el que no teniu blog) i com ja sabeu, caldrà que aneu fent una frase que continuï la del veí precedent. Màxim 200 càracters! Aquí, en aquet microrelat, cada veí/ïna participarà un sol cop, i quan li toqui. Estigueu al cas. I mireu de ser ràpids quan us toqui. Les vostres aportacions les aneu fent a mesura que us arribi el microrelat. I sempre m’envieu còpia a mi, perquè així veig si algú es despista o es retarda. La mecànica és fàcil: El segon de la llista (l’Alba) rebrà una frase (la meva). Haurà de fer-ne una i passar-li la meva i la seva, al tercer. El tercer, rebrà les dues i li passarà amb la seva aportació, al quart; el quart fa la seva i li passa totes cinc frase precedents, al sisè, i així anar fent tot construint una història que arribarà fins el darrer de la llista (la Viuillegeix), que rebrà les 37 frases precedents, farà la seva i tancarà el microrelat amb la frase 38. Tà clar?

Jo aniré publicant també les aportacions al blog en un post específic: “Darrer microrelat veïnal” i així el podeu anar seguint i veien com evoluciona sempre que vulgueu. I quedarà per la posterioritat.

4.2. El microrelat twittero

L’altre microrelat, serà un experiment. Sense gasosa. A diferència de l’anterior, tindrà tantes frases com vulgueu. Les que vulgueu anar afegint fins que tanquem la tongada. Però seran de 140 caràcters màxim. Per què? Perquè el farem a Twitter. (Els que no en tingueu, doncs ja tardeu en tenir-ne...) Amb el hagstat #blogvilleHV14 podeu anar posant frases que segueixin el relat que jo he iniciat. Aquí no hi ha ordre ni concert. Ja sabeu que clicant en el hagstat, es poden ordenar cronològicament totes les aportacions i es van veient com va quedant el relat. Podeu posar-ne tantes com vulgueu i intervenir els cop que vulgueu; però mai dos cops seguits! (com es fan els polvos, vaja...). A veure com surt tot plegat. Ja imagino que no tots participareu (“fa mandra”, “és complicat”, “quin rotllo!”, “no tinc twitter”, “em perdo”, i bla, bla, bla...) i que alguns ho fareu més sovint que altres. Serà un microrelat twittero. Això no ho havíem fet, fins ara! Acabem amb una innovació! Que no sigui dit que a Blogville som uns carques!

I ja he començat!

#historiesveinals14
Va sortir dalt al terrat. La ciutat es despertava en aquells moments. Ell també. Una veu de dona el va cridar . "Véns?".

Em seguiu?

En fi, és tot!

Ah, no! M’oblidava...

5. L’ordre del Microrelat veïnal

L’ordre d’intervenció del microrelat veïnal és:

1. Malerudeveure’t

2. Alba

3. A tot bloc!

4. Aquari

5. Ara mateix

6. Aventures i pensaments de la Khalina

7. Bocins de lluna

8. Col·lecció de moments

9. Cuchitril literario

10. Cuentos prescindibles

11. Des del meu mar

12. Eduard

13. Els gustos reunits

14. En breve, más cuentos

15. En el bosque de la larga espera

16. Entre somnis i realitats

17. Fantasia i erotisme

18. Fons d’armari

19. Garbi64

20. Gel de ducha II

21. GingebreMan

22. Globos.blog

23. Ja ho heu aconseguit

24. L’Avi

25. La Cullerada

26. La meva perdició

27. La RaTeta Miquey i els seus pensaments

28. La Cerdanya des de can Fanga

29. Llampecs i trons

30. Llum de dona

31. Mar i cel

32. Nausica

33. Paraules per tu

34. Post-its sacados de la papelera

35. Too muchs trong ma non tropo per te

36. Turo Park

37. Un lloc per a nosaltres

38. Viu i llegeix

6. Com comunicar-se?

Tots rebreu un email amb la relació de participants perquè tingueu el correu de tots i de cadascú, i us pugueu enviar relats i aportacions al microrelat. O citar-vos a cegues, si voleu! ;-)

En fi, endavant les atxes!

¡Campana y seacabó!

2014-01-21T00:23:00.003+01:00

I som 38, al final!

En fi, essent les 24 h del dia 20, es tanca el termini per a participar a la 14a (i darrera) tongada de les HV. O sia, les Històries veïnals. I en som 38! 9 grups. Un parell més i fem un altre grupet per ser grups de quatre. Però en fi, cap problema. Alguns seran de cinc membres...

I entre aquests, mantenim els clàssics de sempre que ens han acompanyat des del principi; repesquem a vells oblidats, recuperem a velles glòries, algunes velles glòries s'estrenen, i en trobo a faltar algunes (¿?), fidelitzem als darrers en incorporar-se i pesquem a algun passavolant i a més dels que veníeu darrerament, repetiu. Tenim de tot, vaja. Moltes gràcies a tots!

En fi. En breu us agrupo a la babalà, dic el motiu per a cada grup (versarà sobre les HV, aviso) i muntem un darrer cadàver veïnal, oi? Com a poètic epitafi... Snif!

I aquí els 38 veïns i veïnes eixerits i llampants! Aviat rebreu un correu amb els emails de tots per si heu de contactar i fer la roda. Mentrestant, el nom dels inscrits i els seus blogs.

Veí/ïna Blog

Alba	Alba
Arare	Des del meu mar
Barbollaire	Un lloc per a nosaltres
Carles Mulet	Nausica
Carme Fortià	Entre somnis i realitats
Carme Rosanas	Col·lecció de moments
Clint	A tot bloc!
Dissortat	En el bosque de la larga espera
Duschgel	Gel de ducha II
Edgar Cotes	Edgar
Eduard S.	Eduard
El Paseante	Turo Park
El veí de dalt	Malerudeveure’t
Gerònima	Llampecs i trons
Glo.bos.blog	Globos.blog
Joan Gasull	Garbi64
Joana	Llum de dona
Khalina	Aventures i pensaments de la Khalina
L’Avi	L’Avi
La RaTeta Miquey	La RaTeta Miquey i els seus pensaments
Laura T. Marcel	Mar i cel
Mar	Bocins de lluna
Mark Olsson	En breve, más cuentos
Marta	Paraules per tu
Martí	Aquari
MK	Cuentos prescindibles
Montse Pes	Fons d’armari
Monyofiné	Fantasia i erotisme
Palimp	Cuchitril literario
Puji	La Cullerada
Rafel	La Cerdanya des de can Fanga
Robertinhos	Too muchs trong ma non tropo per te
Sergi G. Oset	La meva perdició
Sílvia	Els gustos reunits
Srta. Tiquismiquis	Ja ho heu aconseguit
Viuillegeix	Viu i llegeix
Xurri	Post-its sacados de la papelera
Zel	Ara mateix

Anem fent llista cap a la darrera batalla...

2014-01-08T14:36:00.003+01:00

Ara per ara, som 29 veïns i veïnes inscrits a la 14a Tongada de les Històries Veïnals. Llarga vida als valents en aquesta recta final!

Tenim fins el 20 de gener (d'enguany, és clar) per apuntar-vos a la darrera batalla de totes les batalles...

Els inscrits són 31!! (si algú es troba a faltar, m'ho diu).

Alba	Alba
Arare	Des del meu mar
Barbollaire	Un lloc per a nosaltres
Carles Mulet	Nausica
Carme Fortià	Entre somnis i realitats
Carme Rosanas	Col·lecció de moments
Edgar Cotes	Edgar
El veí de dalt	Malerudeveure’t
Gerònima	Llampecs i trons
Glo.bos.blog	Globos.blog
Joan Gasull	Garbi64
Joana	Llum de dona
Khalina	Aventures i pensaments de la Khalina
L’Avi	L’Avi
La RaTeta Miquey	La RaTeta Miquey i els seus pensaments
Laura T. Marcel	Mar i cel
Mar	Bocins de lluna
Mark Olsson	En breve, más cuentos
Marta	Paraules per tu
MK	Cuentos prescindibles
Montse Pes	Fons d’armari
Monyofiné	Fantasia i erotisme
Palimp	Cuchitril literario
Puji	La Cullerada
Rafel	La Cerdanya des de can Fanga
Robertinhos	Too muchs trong ma non tropo per te
Sergi G. Oset	La meva perdició
Sílvia	Els gustos reunits
Srta. Tiquismiquis	Ja ho heu aconseguit
Viuillegeix	Viu i llegeix
Zel	Ara mateix

Vinyoli a la sang

2014-01-07T16:50:00.002+01:00

El 2014 serà l'any de totes les batalles, però també és l'Any Vinyoli, un dels meus poetes prreferits. Ja ho vaig dir fa temps. I per començar l'any, un poema del mestre.

PRIMER D'ANY

He sortit aviat a voltar pels carrers
de la matinada, he mirat els horts
de la nit freda
que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.
He pensat que faríem
alguna cosa junts:
inventarem un núvol
de foc? Desviarem un riu?
Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?
Les mudes flors d’un altre
jardí, potser,
se’m tornaran paraules.
Aquest és el primer
dia de l’any:
et donaré dos llibres
que t’he comprat.
En un cafè
t’hi posaré minuciosament
endreces.

Beurem després alguna copa junts.

Joan Vinyoli (del llibre Ara que és tard)

Darrera tongada de les HV...

2013-12-28T08:30:00.000+01:00

No. Això no és cap innocentada...

Fa sis anys, un friki de la catosfera, anomenat elveidedalt, va promoure un blog literari participatiu anomenat "Històries veïnals" per promoure la literatura 2.0 a la xarxa (excuses: el que volia era lligar i no avorrir-se).

Des d'aleshores s'han generat 13 tongades d'històries conjuntes (12+1, pels supersticiosos), amb 123 relats escrits a quatre mans, 6 cadàvers exquisits, 3 microrelats i 1 Hipertext veïnal, fets tots ells, conjuntament entre més de 100 blocaires participants. Per no parlar del llibre Històries veïnals editat per micromecentage -encara queda algun exemplar!- i els sis volums que podeu troabr a lulu.com.

I en el record, un parell de festes i trobades sonades (presencials i virtuals) entre altres galindàines que s'han anat fent en aquests anys. Per no parlar dels centenars d'emails tramesos, un vídeo promocional editat i altres encontres i coneixences de veïns i veïnes que tot això ha generat. El millor de tot, per cert.

Però el veí es fa gran o mandrós. I per acabar bé el que va començar millor, proposa fer una darrera tongada i retirar-se, en pau, als quarters d'hivern. Tot té un principi i un final i les HV, també. La farem entre el gener i l'abril de 2014. No fos que ens distreguéssim gaire d'altres afers.

Les normes, no cal dir-les, oi?

T'hi apuntes?

Tens temps fins el 20 de gener de 2014. Aleshores, farem els grups, el calendari i direm el motiu dels relats. I també, del microconte, que sempre ve parell.

Si vols participar, deixa un comentari al post o envia u email a: elveidedalt@gmail.com.

I bon fi d'any!

Concurs microcontes: "Canvia la història"

2013-12-18T00:25:00.002+01:00

Un és pobre i il·lús. I com que sé que la Loteria de Nadal ni la Grossa em tocaran (tampoc hi jugo), almenys, potser, si arrepleg alguns vots vés a saber si guanyo aquest curs d'escriptura i em ve al cap alguna idea per compartir. Que el dic està sec.

He escrit aquest microconte a la pàgina de la Gemma Lienas que sorteja un curs d'escriptura. Es triste pedir pero más triste es robar...

De jove volia guanyar el Nobel de literatura. El seu mestre el va advertir: “Primer, hauràs de saber». Va estudiar. Va llegir. Va viatjar arreu. I va estimar tot el que va poder. Anys després, quan s’hi va posar, havia oblidat què escriure. Encara gargoteja fulls a l’encalç d’una idea.

Si us agrada, aneu AQUÍ i voteu. Si no, poz no.

El proper bestseller us el dedico. ;-)

De la carpeta del veí (26): Judici

2013-10-28T23:39:00.003+01:00

Judici

«Jo també hi era aquella nit. I totes les anteriors. Cert. Per què no he dit res fins ara? Doncs perquè ningú m’havia vingut a buscar. Sí. Ja li ho dic: ho vaig veure tot. I ara necessito que ho sàpiga vostè, senyor jutge.

»Feia dies que venia observant-la. Sempre el mateix ritual. Arribava entrada la nit, sola, arrossegant les seves pertinences. Seia al banc de fusta que hi ha davant del caixer, a esperar. Quan algú hi sortia, s’aixecava ràpidament i, abans que la porta es tanqués, la travava amb un pal. Després, arraconava aquella muntanya de bosses i s’acomodava al fons, fora de l’abast de les mirades insidioses. No imaginava que, des d’on jo m’estava, li podia seguir tots els moviments. Posava calmosament uns cartons a terra, s’hi asseia i es treia les sabates. I abans d’ajeure’s, feia un darrer glop a una ampolla de vi. Tenia uns moviments mecànics, repetitius. Segurament l’alcohol havia fet estralls en el seu organisme. Mussitava frases inconnexes amb algun interlocutor imaginari. A cops, guaitava amb mans tremoloses fotografies velles que treia de la butxaca. M’hauria agradat parlar-hi; escoltar la seva història de desarrelament i oblit. No ho podia fer. Sóc sorda i muda, jo. Ja ho sap.

»Aquella nit va ser esgarrifós. Feia dies que em fixava en aquells dos gamarusos. No era el primer cop que entraven quan ella era dins. Ho feien només pel gust d’emprenyar-la. La dona no responia mai als seus improperis. Els ignorava. Però aquell cop va ser diferent. Potser l’excés d’alcohol d’uns, l’esgotament de la paciència de l’altra van fer el fet. No ho sé. Vull ser imparcial, jo. Li explico tan sols el que vaig veure.

»Els cops de peu, les escopinades, les entrades i sortides, el raig de gasolina, el llumí, aquella flamarada,... De cop, tota la roba i els cartons cremant, el fum,... Em vaig socarrimar tota, jo també. Era com si el sol hagués esclatat de cop, als meus ulls. I després, res. Un silenci atàvic. Llum de sirenes, els bombers, l’ambulància, tota aquella gent allí dins... En fi, ja ho han vist desenes de vegades. El que no sabia és que ara els interessés les meves gravacions de dies enrere.

»Diuen que em quedaré cega. Les cremades m’han afectat l’objectiu, el cablejat i la sincronització amb la central de dades. Sento dir que ja no els serveixo. Però sàpiga que la nitidesa del record em cremarà per dins; en qualsevol magatzem on m’entaforin. Cregui’m.

I no. No tinc més res a dir. »

In memoriam

2013-10-27T19:17:00.001+01:00

Pels qui us agrada caminar pel cantó salvatge de la vida...

http://www.youtube.com/watch?v=4p_cXfdz8Hw

De suport a un veí que vol editar...

2013-09-30T15:10:00.000+02:00

Un veí del replà, en Monyofiné, àlias David, natural de Carcaixent, País Valenià, autor del blog Fantasia i erotisme, està de gira. Està de gira per Verkami. Ja sabeu, el portal aquell que permet dur a terme el somni de qualsevol a força de petites aportacions voluntàries. Com el que vam tenir en editar les Històries veïnals, recordeu?

Doncs es veu que el noi, per cert, un assidu de les HV des que les va descobrir, s'ha llençat a autoeditar-se una novel.leta eròtica. Es diu, provisionalment, Maduresa II. Dic provisionalment perquè una idea del Monyofiné és trobar-li títol entre els mecenes que l'ajudin.

Jo ja ho he fet.

I com que es tracta de ser bon veïns i ajudar la parròquia, i especialment si és per una finalitat voluptuosa, doncs aquí queda dit.

Jo em vaig llegir el Maduresa I, i la veritats que està molt bé. El llibre era la història de la relació entre l' Alicia, supervisora en la Caixa del Mar, entitat en crisi per l’assumpte immobiliari, i en Marc, director de sucursal que es troba, sense saber com, al mig de dos focs: la crisi econòmica-financera i el furor de la seua nova cap.

A la novel•la hi ha tot un joc de seducció de Marc i Alicia, i relata com l’erotisme (d'alt voltatge) d’aquesta relació esquitxa les relacions amb companys i companyes de treball, amb les parelles i amb la clientela. Un joc on el Marc aviat es troba en les mans d’Alicia, que el bandeja emocionalment sense cap escrúpol.Vaja, que el relat té fusta i , a més, et posa calent, que d'això tracta la literatura eròtica, no?

Si voleu anar al seva pàgina de Verkami, deixar una aportació i fer-ne difusió, aneu AQUí . Queden 20 dies, només!

I si voleu tastar la Maduresa, aquí.

Donem suport a la vaga de docents de la Illes

2013-09-29T16:44:00.003+02:00

Poz no...

2013-09-29T00:43:00.004+02:00

Poz no... No em busqueu en aquesta imatge on s'apleguen els diferents guanyadors de les 12 modalitats de premis del Premis Blogs Catalunya 2013. La categoria"Literatura" a la qual era un dels cinc finalistes el blog "Històries veïnals" se l'ha endut El lloc del crim, un punt de trobada per als seguidors del gènere negre i de misteri en totes les seves formes: literatura, cinema, televisió…

Doncs felicitem-los perquè el blog és molt bo.

Al certamen, a la sala del teatre Auditori de Granollers, he coincidit amb una gran veïna granolletenca, la Mar i Cel, que s'ha afegit als nervis del moment. Un plaer de companyia. I també he coincidit amb un vell blocoaire de llarg recorregut, ,en Vilapou (el de les escales, recordeu?), que també optava a un premi en al modalitat de Blogs compartits. Tampoc ha tingut sort el noi.

El que m'ha agradat és que el premi especial se l'ha endut l'Amical de la Wikimedia, una colla de militants anònims i independents, sense ànim de lucre, que promouen la Viquipèdia catalana. Un aplaudiment per ells i pel discurs del seu jove president, l'Arnau Duran. No ho sabia i el tenia al costat.

Aquí, tots els guanyadors.

En fi, ara ja se que si et nomenen a un premi i no et truquen abans per anar-lo a recollir, pot ser és que no t'ha tocat. Els que sortien a recollir-los feia tot la pinta de saber-ho ja abans. Ja us deia jo,...

En fi, un altre any serà.

I per què no decaigui la festa, vés per on que aviat muntaré una altra tongada de les Històries veïnals, què collons!

Algú s'apuntarà?

Vetllada veïnal

2013-09-28T12:17:00.002+02:00

Ahir va ser un vespre agradable. Una retrobada puntual amb alguns veïns de l'escala. El motiu, veure algunes fotos del Barbollaire en una pizzaria de Badalona. Quotidianitat absents. Dono fe que les fotos no eren fotocòpies tretes de l'Hola ni plagis del Català-Roca. Exposició i sopar alhora. Tot en un.

Cal dir que les fotos del Barbollaire, la majoria en blanc i negre, tenen un to de melangia i pau. Persones anònimes, en posat tranquil, introspectives, captades a l'atzar. Indrets solitaris que evoquen el pas del temps. Si mireu els seus blogs o Instagram . ja ho sabreu. La de la noia escrivint a peu d'unes escales, la que més em va agradar. Totes pagaven la pena!

I en el sopar, retrobament amb el FraMiquel, la Mar, l'Abogadaenbcn (com trobo a faltar els post dels seus pleits!), el seu marit, i l'Helena Batlle. Un passeig noctàmbul per la Badalona marítima va tancar la nit.

Ah! I es veu que la Batlle també farà una exposició aviat de fotografies seves a Barcelona. I el Frare, s'ho està pensant. Ja he dit sempre que al veïnat està ple d'artistes en majúscules!

I aquest vespre, a veure el lliurament de Premis Bloc Cataluna 2013, del SITC, en el marc de les Jornades de la Catosfera, a Granollers. A veure si sona la flauta i les Històries veïnals tenen premi!

A veure si cau res...

Seguim a l'aparatu

Les Històries veïnals als Premis Bloc Catalunya 2013

2013-09-23T00:42:00.000+02:00

Veïns i veïnes (i altres passavolants del replà),

vés per on que els del SITC.CAT han tingut a bé nomimar el blog de les Històries veïnals com un dels finalistes als Premis Bloc Catalunya 2013 que es lliuren el 28 de setembre a Granollers. L'han nominat perquè entenc que també l'heu votat. No cal dir que el veí hi serà en nom de tots vosaltres, polit, cofoi i amb "pajarita" d'smòking. Si hi voleu ser i ens saludem, us heu d'inscriure al seu web.

En fi, no cal dir que si el blog surt escollit (no valen suborns al jurat?), la festassa al replà serà de les històriques. Que ja fa temps que estem reclosos i mandrosos...

Per cert, el 5 finalistes a la modalitat Literatura (Personal) són:

Sigui com sigui, això m'animarà a muntar una altra tanda d'Històries i cadàvers veïnals. Estigueu a l'aparatu.

El 28, el resultat.

Cadena blocaire, i anar fent.

2013-09-07T21:09:00.000+02:00

Dimecres es farà el miracle de la ubiqüitat: físicament seré en una cadena humana, la de la Via Catalana pels volts del Maresme, i virtualment, en una altra, aquí, a la Catosfera.

L’11 de setembre el país viurà una jornada històrica. La cadena per la Via Catalana per la independència serà, segur un èxit. Ho ha estat abans de fer-se i tot. Ja ho és el mateix fet logístic d’organitzar-la i dur-la a terme; malgrat la tossuderia derrotista i cagadubtes de molts. Prop de mig milió de persones enllaçades del Pertús a Alcanar al llarg de 400 km, per força ha de tenir un ressò mediàtic i ha de fer commoure consciències; més enllà del teu credo polític o social. Vaja, que dona per pensar.

En fi, que engrescats per aquesta voràgines d’alçar la veu i que ens deixin dir i saber què en pensa realment la gent de Catalunya, una colla de blocaires, 291 exactament (que es diu aviat!), ens hem llençat a fer una cadena virtual. Crec que tot va sortir de la Carme Rosanes i el Xexu i el Srgatana. Però en fi, fos de qui fos, endavant! El nostre Pertús és el Joan i l’Alcanar, el Josep

A mi m’ha tocat el número 131 (i mira que havia demanat el 69!) i em toca enllaçar pel davant amb el Jaume, que es veu que és un bsuca-raons; i a mi m’enllaça pel darrera (sempre és millor que sigui una noia), la Pilar-Àfrica (caram aquest nom si que no l’havia sentit mai!), que es veu que li agrada l’allioli. Cap problema ;-)

En fi, salutacions als companys de baula.

Salutacions a tots els companys i companys de cadena blocaire.

I a tots els que per aquí us passeui la vulgueu fer petar (la xerrada, no la cadena)

El veí també està pel dret a decidir, què collons!

I des de Buscant raons, passant per Malerudeveure't, passo la cadena a All-i-oli.

I fent Via!

De la carpeta del veí (25): Manifest

2013-08-07T06:00:00.001+02:00

Manifest

Per a una rosa valenciana, en un data especial

Saps què, amiga? Fa temps que albiro la cadència de les ones, que bateguen impertèrrites; mil·lenàries, ran la platja dels oblits. Per sostre, hi ha un cel canyís, rogent, que es beu a dolces glopades. Hi ha un vent de cendres i un polsim al bosc; que remou velles temprances. Arreu hi ha encenalls de tardor, clots a ciutat, llums encesos als marges. Se’ns dibuixen nous paisatges, amiga, mar endins; allà on l'hortizó encalça els revolts de la memòria.

Fa temps que hi ha tot això, però hi ha molt més encara. Hi ha el teu esguard, on s’aboca un mar de ponts compartits, a l’horabaixa. Hi ha els teus llavis, talment la mesura del foc. El somrís límpid, la blana salabror dels teus pits. Les genives esmolades, els dit fibrats, les mans vidriades. El teu cos convuls, melós, apamant el sòl, i aquest gest inequívoc de nina/bruixa que et delata.

I si hi ha tota això, amiga, és perquè és hora de retrobar-se; d’omplir-nos la butxaques d’engrunes i de mots alatrencats; d’amidar el pas i de beure plegats de l’ampolla de murtra; d’esbossar una sola ombra en el cel frondós del teus ulls. És hora d’encerclar el temps i desfullar-lo d’una manera lenta, sense ànsia, amb paciència infinita. És moment de besar-se a deshora, els dits encreuats, els cossos drancs amb l’esguard silent, premut, en un llaç rogenc de doble nus.

Però hi ha també la por del foc, el neguit atàvic, la destemprança del temps. Hi ha una remor vella: la pell tendra i fibrada; l’avidesa dels mots a la recerca dels secrets ombrívols. I a fora vila hi ha un vol d’abellerols distrets, servents del fruit tendre, saborós, prohibit, del desig.

Hi ha, finalment, el teu nom, amiga, d’un ormeig prou ample per mudar el vers i vestir de somnis tots els estels de la nit.

@elveidedalt, agost 2013