La Llumenera de Nova York

Moving

2009-07-03T20:49:00.003-04:00

La meva vida dels darrers tres anys i mig a Nova York cap en una vintena de caixes de cartró i tres o quatre maletes plenes de roba. Segons com t'ho miris pot semblar molta cosa, però si penses que a banda dels llibres, dels discos i d'altres efectes personals, bona part de les caixes són plenes de "parament de la llar" (pots, olles, paelles, tasses, plats, gots, coberts, productes de neteja i d'higiene, tovalloles, tovallons i estovalles, i tota la resta de l'aixovar) tampoc és tant.

És una mudança amb totes les de la llei; de tot un apartament (els mobles inclosos); d'un borough a un altre, a cinc parades de metro de distància. A tal efecte, he llogat un camió en el qual diumenge, després de la ressaca del 4th of July, hi encabirem els tres anys i mig de vida a Nova York (la part material, s'entén) i deixaré enrere Manhattan i un dels barris més adinerats de la ciutat (l'Upper East), per anar a viure a Queens: el racó ètnicament més divers del globus terraqüi; en un dels seus barris més populars, Astoria.

Rent

2009-07-01T23:40:00.002-04:00

L'atapeït mercat immobiliari (plurilingüe) de Nova York ja té aquestes coses; d'entrada, el teu cervell t'indica que els de l'anunci s'ofereixen per netejar casa teva, però tot seguit, quan el tornes a llegir, te n'adones que el que realment busquen són habitacions buides per llogar.

El

2009-06-30T23:52:00.002-04:00

Com a darrers supervivents de les línies de tren elevades, dels El (Elevated) que travessaven Manhattan i que van ser desmuntats del tot als anys quaranta i cinquanta del segle passat, queden encara els trams de diverses línies de metro, soterrats a Manhattan, però que surten a la superfície tan bon punt arriben al Bronx, a Brooklyn o a Queens. També, a Manhattan, s'hi conserva l'estructura de la Highline, que acaba de ser inaugurada (en una primera fase) com a parc públic.

Ara que, ben aviat, després de tres anys llargs, abandono Manhattan, podré gaudir d'una vista privilegiada de la silueta urbana de Nova York des d'un d'aquests trens elevats, camí de casa o cap a la feina.

El Maiquelyason

2009-06-28T23:44:00.003-04:00

Arreu on vagis hi sents la seva música. Des d'un cotxe que s'atura davant de casa, finestres abaixades, altaveus que retrunyen, i una mà enguantada de blanc que es repenja al marc de la finestra del conductor, fins a la terrassa del restaurant on fas el brunch de dissabte, la música del qual es barreja amb la de la botiga que hi ha a l'altra banda del carrer, en una fusió impossible de dues etapes diferents de la carrera musical del rei del pop.

En el primer dels casos, arrencaries a ballar amb un moonwalk allà a la vorera, encara amb les claus de casa a la mà, si no fos perquè el semàfor s'ha posat en verd i el cotxe d'on sortia la música ja fa estona que ha girat per la cantonada. En el segon, acabes amb el cap com un timbal de tanta barreja, i penses que la del Jackson potser no és la música més idònia per a l'hora de dinar.

Finalment, aquesta tarda al parc, referències al petit dels five, tant des de l'escenari del SummerStage com des del públic, on un parell de marrecs arrossegaven per terra unes samarretes immenses de dimensions de pijama amb l'efígie del cantant.

Una bugada per a la posteritat

2009-06-25T23:33:00.000-04:00

Cada any, en l'efemèride de l'assassinat de John Lennon, el tertulià de sempre a la ràdio de torn explica què estava fent en l'instant precís en què es va assabentar de la mort del beatle. És com aquell altre que diu que de la mort de Franco en recorda només que a l'escola els van donar festa.

En el meu cas, i d'aquí uns anys quan m'ho demanin, els diré que em vaig assabentar de la mort de Michael Jackson per la trucada d'una amiga, mentre treia la bugada de la rentadora i la ficava a l'assecadora en un basement novaiorquès de terra polsegós.

Manhattanhenge, 2009

2009-06-24T19:56:00.004-04:00

Enguany el 30 de maig, puntuals a la primera cita d'aquest 2009 amb el Manhattanhenge, vam anar a observar aquest fenomen astronòmic fora de Manhattan; des de la perspectiva que et dóna haver creuat “el riu que no ho és” i contemplar la silueta urbana de Nova York alineats amb el carrer 42 i amb la posta de sol al bell mig.

Nostàlgia de revetlles, envelats i llardons

2009-06-22T23:57:00.005-04:00

Fa dies que no para de ploure i que fins i tot fa fred. És un temps atípic per aquesta època de l'any, i les converses en van plenes. Els venedors de paraigües xinesos de gairebé un sol ús fan l'agost al juny; ara que encetem l'estiu, podem comptar amb els dits d'una mà els dies de calor xafogosa que, de fa setmanes, hauríem de tenir ben instal·lada a la ciutat.

D'això se'n ressenten les activitats a l'aire lliure: la música, el teatre i el cinema a la fresca, els còctels al terrat del Metropolitan, l'òpera i els pícnics a Central Park, el SummerStage i el River To River, les escapades de cap de setmana a les platges urbanes de Coney Island i de Brighton Beach, o les una mica més llunyanes de Long Beach, Jones Beach i Fire Island. I de les terrasses a peu de vorera dels restaurants de Nova York, només se'n salven aquelles que són sota cobert.

El nord-est americà viu unes setmanes de temps insòlit, que ens ajuda a fer més passadora la nostàlgia de revetlles, envelats i llardons.

La ciutat del diable groc

2009-06-18T19:57:00.005-04:00

Reprodueixo aquí, d'un apunt recent de l'interessant bloc [cibernauta joan], un seguit de fragments seleccionats de La ciutat del diable groc de Maksim Gorki, en els quals l'autor rus descriu la Nova York febril i grisa del tombant de segle. La “ciutat del diable groc”, com l'anomena Gorki, s'ha transformat considerablement des de llavors, però l'actual Nova York encara reté algunes de les característiques que amb detall enumera el rus.

“És la ciutat, és Nova York. A la vora s'alcen cases de vint pisos, els gratacels, silenciosos i foscos. Quadrats, sense cap pretensió de bellesa, obtusos, els pesats edificis elevant-se al cel ombrívols i avorrits. A cada edifici se sent l'altiva vanaglòria de la seva alçada, de la seva lletjor. A les finestres no hi ha flors, no es veu a cap nen ...

De lluny, la ciutat sembla una enorme mandíbula, de dents negres i desiguals. Respira expel·lint al cel núvols de fum, i esbufega, com un golafre afligit per la seva obesitat.”

“A l'entorn bull, com la sopa sobre el foc, una vida febril; els petits homes corren, es mouen, desapareixen en aquest formiguer, com grans de sèmola en el brou, com estelles en el mar. La ciutat brama i devora als homes, un rere l'altre, amb les seves goles insaciables.”

“Tots ells són sobrers en el caos de la vida dels carrers; tots ells es troben fora de lloc en el ferotge esgarip d'avidesa, en l'estreta presó d'aquesta lúgubre fantasia de pedra, de vidre i de ferro.”

“S'han habituat a aquest atrafegament sense objectiu, s'han acostumat a pensar que hi ha un objectiu en tot això.”

“Els habitants de les cases de la ciutat del diable groc suporten tranquil·lament tot el que mata l'home.”

“La brutícia és l'element que ho impregna tot: els murs de les cases, els vidres de les finestres, la roba de la gent, els porus de la seva pell, els cervells, els desitjos, les idees ...”

“En el cel tèrbol, cobert de sutge, s'extingeix el dia. Els enormes edificis es fan encara més ombrívols, més pesats. Aquí i allà, en les seves fosques entranyes, s'encenen llums i brillen com els ulls grocs d'unes feres rares, que han de vetllar tota la nit les riqueses inanimades d'aquests sepulcres.”

“Però quan en aquesta ciutat es mira a la llum, captiva en transparents presons de vidre, es comprèn que, com tot, la llum aquí està esclavitzada.”

“Cap a on anar? Tots els carrers són idèntics, i totes les cases es miren les unes a les altres amb les cascades de les seves finestres tèrboles, es miren amb la mateixa indiferència, amb la mateixa inèrcia ...”

“La lúgubre ciutat del diable groc s'ha adormit i delira entre somnis.”

Un vespre al Parc

2009-06-17T23:13:00.003-04:00

Una de les coses que aprens en aquesta ciutat és a fer plans sobre la marxa, tal com raja i sense anticipació. Divendres al vespre, per exemple, que hi havia el concert inaugural de l'edició d'enguany del SummerStage, i que no en vaig tenir ni idea fins que una amiga em va il·luminar al darrer instant. El SummerStage és un festival de concerts a l'aire lliure que té lloc a la Ramsey Playfield de Central Park. Comença ara al juny i acaba habitualment a finals d'agost, tot i que a començaments de setembre al mateix lloc encara s'hi fan concerts. La majoria són de franc i també n'hi ha de pagament, que ajuden a mantenir l'invent. Divendres hi tocava Josh Ritter, acompanyat de The New York Pops; i cap al final del concert, per aquelles coses inesperades que a la ciutat de línies verticals passen de manera més freqüent que en altres llocs, va aparèixer a l'escenari “el meu amic Glen Hansard”, com el va presentar Josh Ritter, per acompanyar al músic d'Idaho en els bisos.

“La BAM”

2009-06-15T23:55:00.005-04:00

“El BAM”, com nosaltres l'anomenem erròniament o, per ser més exactes, “la BAM” (l'Acadèmia de Música de Brooklyn, Brooklyn Academy of Music) va ser fundada el 1861 als Brooklyn Heights i originàriament fou la seu de la Societat Filharmònica de Brooklyn. Com tants altres edificis de finals del XIX, la BAM primogènita va sucumbir a les flames el 30 de novembre de 1903, i tres anys més tard, es va posar la primera pedra d'un nou edifici a l'avinguda Lafayette. Durant la tardor de 1908, van tenir lloc tot un seguit de gales d'inauguració que van culminar amb l'estrena de Faust de Charles Gounod, en una producció de la Metropolitan Opera amb Geraldine Farrar i Enrico Caruso.

L'edifici històric de la BAM és actualment la seu de la Howard Gilman Opera House, un teatre amb 2109 butaques, i dels Rose Cinemas, un seguit de sales de cinema que projecten films independents. La BAM, tal i com la coneixem, és el resultat d'un projecte capitanejat des de 1967 per Harvey Lichtenstein, director durant 32 anys, fins al 1999, que l'ha convertida en una de les institucions d'arts escèniques més emblemàtiques de la ciutat; noms com els de Merce Cunningham, Pina Bausch, Philip Glass o Peter Brook són indestriables d'aquesta renaixença de la BAM que, com cada any des de 1983, presenta un programa format per creadors emergents que despunten en diverses arts escèniques al costat de noms més consolidats que continuen innovant, al festival Next Wave.

Deficiències del servei

2009-06-10T23:34:00.010-04:00

Algú n'ha acabat fins als… dels Service Advisories que omplen les parets de les estacions del metro de Nova York, i que t'avisen de les incidències al servei, de per on no circulen els trens i dels canvis de trajecte, i s'ha empescat aquest enginyós cartell de protesta, que tot seguit us tradueixo.

Deficiències del servei
Sempre
De l'1 de gener al 31 de desembre, de 12:01 AM a 12:00 AM.

Tots els trens estaran plens de gent, el tren G serà massa curt i mai arribarà a l'hora. Al tren L hi haurà una gentada, com sempre. La megafonia gairebé mai funcionarà i, si ho fa, serà ben difícil de sentir-la.

Com afecta això al meu trajecte?
No ens importa.
Fonamentalment estàs ben fotut.
Probablement faràs tard a la feina.
Podràs flairar durant més estona al sense-sostre que seu al teu costat.
Podràs escoltar tot el podcast SENCER!
Entreteniment de franc = observar les rates que es passegen vora les vies.
Estàs cansat d'esperar-te? Corre pel túnel. Et desafiem a que ho facis.
Ah, sí, i malgrat tot això, t'apujarem les tarifes.

Per què és una merda el servei?
Un cop has pagat, a qui li importa el bon servei? A nosaltres no.

Happy birthday, Queensboro!

2009-06-08T23:59:00.009-04:00

El Queensboro bridge (o 59th Street bridge, com era conegut inicialment) ha fet 100 anys. Va ser inaugurat el 30 de març de 1909, fou el tercer pont construït a l'East River, després dels de Brooklyn (completat el 1883) i el de Williamsburg (de 1903), i el primer que va unir Manhattan amb el nou borough de Queens, fundat el 1898.

A banda de ser una de les portes d'entrada a Manhattan des de l'est, el Queensboro Bridge ha acabat formant part de l'imaginari popular de Nova York de la mà de novel·les, pel·lícules i cançons. A la novel·la El Gran Gatsby, de F. Scott Fitzgerald, Jay Gatsby i Nick Carraway creuen el pont des de Long Island a Manhattan. En aquest moment, Nick afirma que “La ciutat vista des del Queensboro Bridge és sempre la ciutat vista per primera vegada, la que et promet per primer cop, i saps que no ho complirà, tot el misteri i la bellesa del món”. És, també, el pont icònic del cartell de la pel·lícula Manhattan de Woody Allen, el de l'escena en la qual Diane Keaton i el director novaiorquès seuen en un banc de la riba est de Manhattan; tot i que molta gent cregui, de manera errònia, que el pont és el de Brooklyn. El Queensboro Bridge dóna nom a una cançó folk del Simon i Garfunkel, The 59th Street Bridge Song (Feelin' Groovy), i el telefèric (Tram) que el ressegueix en paral·lel, i que et transporta a Roosevelt Island, surt a la pel·lícula Spiderman. Per molts anys, Queensboro!

El 125è aniversari del Brooklyn Bridge: Happy Birthday... Mr. Bridge

The other boroughs

2009-06-04T23:23:00.006-04:00

Fa més d'un segle, sortir de Manhattan era alhora sortir de Nova York. L'illa central de la ciutat actual era (i delimitava) la ciutat de Nova York, unida a Brooklyn a través d'un cordó umbilical en forma de pont batejat amb el nom d'aquesta ciutat veïna.

En l'actualitat, sortir de Manhattan continua tenint aquesta qualitat terapèutica d'un viatge fora de la gran ciutat. En alguns casos, n'hi ha prou amb acostar-se als límits de l'illa; als interiors, com ara Central Park, o als exteriors, a la riba del riu Hudson i del no-riu de l'Est.

Sortir de Manhattan per un dels ponts que l'uneixen a Queens, a Brooklyn, al Bronx (o amb ferry a Staten Island) conté tots els elements, i alhora l'engany i la il·lusió, d'una escapada; fuges de la ciutat de línies verticals i a la vegada et deixes seduir per uns altres límits.

Marilyn

2009-06-02T23:44:00.005-04:00

Fugir de la ciutat pot ser tan sols això: agafar un avió i transportar-te a un paisatge de natura salvatge. Salvatge, amb l'ajuda d'un objectiu fotogràfic que retalla “alguns dels pitjors exponents de l'arquitectura turística americana dels anys setanta i vuitanta” que destrossen el paisatge. La natura però, tot i els exponents, no deixa de ser espectacular.

Ghost City

2009-06-01T23:23:00.003-04:00

Dilluns de la setmana passada als Estats Units se celebrava Memorial Day i, tot i ser festiu, camí de l'aeroport al comtat d'Erie, esperàvem trobar algun lloc obert per aturar-nos-hi a dinar. L'opció amb més possibilitats era Buffalo, la segona ciutat en nombre d'habitants de l'estat de Nova York, amb una població de 270.000 (segons dades de fa un parell d'anys).

Vam aparcar el cotxe en un carrer cèntric, a pocs metres de l'ajuntament i de tot un conjunt d'edificis federals. La sorpresa que ens vam endur va ser majúscula quan, després de força estona de voltar, no vam trobar cap lloc per dinar; Buffalo semblava una ciutat fantasma: botigues amb el cartell de “traspassem el negoci” o de “local per llogar”; els pocs comerços que semblava que encara resistien, tancats perquè era festiu, i la quantitat de persones que ens vam creuar, que es podia comptar amb els dits d'una mà i encara te'n sobraven. Finalment, vam acabar dinant a quarts de quatre a l'aeroport; un aeroport on hi ha una única botiga i quatre establiments de menjar ràpid.

Welcome Home

2009-05-31T23:20:00.007-04:00

Quan surts fora de Nova York, te n'adones que la realitat del país que hi ha més enllà dels límits de l'urbs és completament diferent de la que es viu en aquest port franc a la desembocadura del Hudson. Només cal que enfilis uns quants quilòmetres al nord de la ciutat per adonar-te'n. L'Amèrica rural i suburbial, de drive-throughs, inns i shopping malls, domina. I l'acompanyen uns valors determinats i una imatgeria pròpia que a la majoria d'europeus ens sembla d'un altre planeta; és tot allò dels herois i un cert culte a les forces armades, com en aquests anuncis de l'aeroport de Buffalo, al nord de l'estat de Nova York.

NY Times: “A Dazzling Barcelona Wins With Style”

2009-05-27T23:55:00.001-04:00

«It will be left to Barcelona’s supporters to gleefully debate whether this is the Catalans’ greatest team, now that the first-year coach Pep Guardiola has guided his squad to the Spanish League title, the Spanish Cup and now the European Cup with a style that is familiarly elegant and ebullient.»
—The New York Times

Empire State

2009-05-26T23:29:00.005-04:00

Sembla mentida que tan sols tres dies fora de Nova York puguin fer que desconnectis completament del ritme desenfrenat i de l'estrès que hom associa amb aquesta gran urbs americana i que, quan tornis, tinguis la sensació que fa una setmana sencera que ets a fora. Potser hi ha contribuït el fet d'haver agafat un avió (encara que fos només en un trajecte de poc menys de dues hores) i d'anar a petar a un paratge natural —natural és un dir, si tens en compte que està encerclat d'alguns dels pitjors exponents de l'arquitectura turística americana dels anys setanta i vuitanta. Potser també l'experiència antropològica de visitar ciutats fantasma del nord, assolades per la crisi, i de sentir-nos els darrers pobladors d'aquest món després d'un cataclisme nuclear.

Pausa

2009-05-22T23:33:00.004-04:00

Nova York t'atrapa; ho he escrit una infinitat de vegades, i enguany ho torno a escriure perquè m'ha passat un altre cop. M'he plantat a mitjans de maig i, com qui diu, encara no he sortit de la ciutat; quatre mesos! El més lluny que he anat és a Brooklyn (per alguns encara la ciutat veïna de Nova York-Manhattan) i a Newark (a Nova Jersey), a l'aeroport a buscar les visites.

En aquest país fan molt poques vacances i hi ha pocs dies festius. Aquí, els ponts i els aqüeductes serveixen únicament per creuar i transportar masses d'aigua. I els pocs festius, els de debò, val la pena aprofitar-los. És per això que aquest cap de setmana de Memorial Day m'escapo de la ciutat, d'aquesta Nova York que t'atrapa, i del brogit i les llums, fins dilluns al vespre.

Rick's Café Américain

2009-05-19T23:43:00.002-04:00

“The are certain sections of New York, Major, that I wouldn't advise you to invade” [“Hi ha determinades zones de Nova York, Major, que no li aconsellaria pas d'envair”].

—Rick al Major Strasser, Casablanca

“When are we going to NY … to Carnegie Hall?”

2009-05-18T23:06:00.012-04:00

A les vuit del vespre de l'u de juliol de 1998, i amb el cartell d'entrades esgotades penjat a la porta, Ibrahim Ferrer, Compay Segundo, Rubén González, Eliades Ochoa, Omara Portuondo, Cachaíto López, i Guajiro Mirabal, entre d'altres van prendre l'escenari del Carnegie Hall. Fa més de deu anys d'aquell concert de Buena Vista Social Club a Nova York; d'una gira que va dur per primer cop fora de Cuba i, en concret, als Estats Units, a tot un seguit de grans noms de la música cubana, capitanejats pel guitarrista californià Ry Cooder, artífex del projecte. L'any passat, per a celebrar l'efemèride del concert al Carnegie Hall, World Circuit va editar-lo íntegre en un disc doble, amb una portada que recorda la del disc original, però en la qual l'home que, en l'original, caminava capcot amb una cigarreta a la boca per un carrer de l'Havana de dia, ara ho fa de nit pel carrer 57, davant del Carnegie, amb les llums de Nova York i un taxi groc a la vora.

És un plaer i un privilegi poder-se transportar deu anys enrere, en una nit novaiorquesa plena d'emocions a flor de pell, de la mà de Buena Vista Social Club.

Styrofoam

2009-05-17T23:23:00.007-04:00

A Nova York, tothom menja a tothora. Només cal que volteu una mica pels carrers o que us fiqueu al metro, per adonar-vos que aquesta és una ciutat que endrapa, que mastega, que tot s'ho empassa. A l'andana del tren N, al carrer 59, hi ha una parella que comparteixen llaminadures, dues noies que mengen xocolatines, i un home que devora les pàgines del New York Post i, una darrera l'altra, les galetes de xocolata d'una paperina. També veureu els que dinen o sopen, tot depèn de l'hora del dia, de menjar ràpid en contenidors de poliestirè expandit i amb un joc de coberts de plàstic, asseguts dins del vagó del metro o a l'andana.

O la noia francesa que s'asseu al teu costat als graons de Union Square, a tres quarts de vuit del vespre d'un diumenge, que frueix de la sopa de verdures que acaba de comprar al Whole Foods Market del carrer 14 i que s'empassa, amb cullera de plàstic, d'un vol de paper. I l'amiga que ataca un muffin de nabius.

Els horaris dels tres àpats de la cultura occidental moderna es difuminen, es dilueixen en un marasme de carretons de salsitxes de Frankfurt, brètzels i kebabs; camionetes de gelats, cafès i postres; delis dels de tota la vida (i les versions actuals gurmet) amb bufets de sopes i d'amanides.

Tothom endrapa mentre camina. Nova York és el paradís dels snacks, del picar entre hores. I en el país de la llibertat, tens llibertat absoluta d'elecció d'una varietat infinita de productes que omplen els passadissos i les prestatgeries dels supermercats; d'aquestes “farmàcies de sucre”, d'aquestes autopistes sense peatge que van a petar directament a un setè cel diabètic i obès. Galons de soda carregada de xarop de blat ric en fructosa; llaunes i ampolles de plàstic de colors cridaners plenes de líquids ensucrats.

El circ de la misèria

2009-05-13T23:34:00.005-04:00

L'altre dia a la nit, passava per aquesta zona de la ciutat que tan poc m'agrada i que té com a atraccions principals el Madison Square Garden, Penn Station i Macy's; anava a buscar l'estació de metro que hi ha a Herald Square i caminava pel carrer trenta-quatre vorejant l'edifici dels grans magaztems. És una zona esquerpa, plena de botigues amb rètols lluminosos i música estrident, molt de trànsit de cotxes, persones atrafegades, voreres brutes, parades de menjar de les quals n'emana l'olor de fregit, i les riuades de turistes i locals que, en temps de crisi, encara es llancen desenfrenats al consumisme.

Ara, que les temperatures nocturnes són més benignes, i potser també com a conseqüència de la flaquesa econòmica, es torna a veure força gent que dorm al carrer, asseguts en un banc o en qualsevol altre racó arrecerat i improvisat per a passar-hi la nit. L'estultícia humana (i fins i tot la crueltat) arriba a l'extrem del que vaig presenciar l'altre dia a la nit, quan tres homes (que ben bé podrien ser turistes) es feien fotografies asseguts al costat d'un home sense sostre que dormia en un banc del carrer trenta-quatre, com si fos una atracció o una mona de fira.

Relentless7

2009-05-11T16:36:00.009-04:00

Entre tants Catalan Days, també hem deixat lloc per altres activitats culturals més autòctones; en aquest cas, més americanes. Dimarts 5 de maig, Relentless7 (la nova banda de rock formada l'any passat pel músic Ben Harper, el guitarrista Jason Mozersky, el baixista Jesse Ingalls, i el bateria Jordan Richardson) va trepitjar l'escenari del Webster Hall, al carrer onze. Crec que és una de les primeres vegades que Relentless7 toquen a Nova York i ho van fer el mateix dia en què es posava a la venda el seu primer disc, White Lies For Dark Times. Amb Relentless7, Ben Harper deixa de banda els Innocent Criminals, que l'han acompanyat tot aquest temps, per començar a caminar sota el paraigua d'un nom nou (tot i que per exigències comercials, tant en la portada del disc com en les entrades del concert, hi apareix encara el nom del californià), amb músics diferents i cançons noves de trinca que escoren cap al blues-rock.

El concert va començar de manera contundent, amb la versió de Good Times Bad Times de Led Zeppelin, però tot seguit es va desinflar una mica (en part per la veu de Ben Harper, que no estava en les condicions més bones) i no va començar a remuntar fins a la meitat. A partir d'aquí, tot va anar rodat i, tot i que les noves cançons no m'acaben de convèncer (almenys en concert), el final va ser apoteòsic, amb una única concessió més melòdica al repertori antic en els bisos (Another Lonely Day), i la cirereta sorprenent de la versió d'Under Pressure, de Queen i David Bowie.

Trobareu més fotos del concert aquí.

Tanta roba i tan poc sabó!

2009-05-09T21:02:00.008-04:00

Un amic americà se m'acosta amb una llibreta petita de tapes negres a les mans; d'aquestes de la goma i la butxaca interior per a desar-hi retalls; d'aquestes com les que (per màrqueting) diuen que empraven Hemingway, Matisse i Picasso. El meu amic intenta pronunciar tres cops, i s'entrebanca en tots tres intents, el nom de Mercè Rodoreda; em diu que amb tantes erres i des li resulta difícil i em demana que el pronuncii jo, amb el meu barceloní genuí*. Em diu que en va estar fullejant un llibre l'altre dia a la tarda a la llibreria Strand de Broadway, i que feia bona pinta. En va apuntar el títol i me'l recita; resulta que és Death in Spring, la traducció de La mort i la primavera, que Open Letter acaba de publicar. Somric i li explico que dissabte vaig assistir a la presentació del llibre i a la lectura que Jessica Lange va fer d'una de les altres novel·les de l'autora, de qui li'n faig un breu esbós biogràfic: les quatre coses que en sé. Crec que l'he convençut i que comprarà el llibre. Ara em tocarà fer els deures a mi i llegir-ne l'original, com ja em va passar amb La pell freda d'Albert Sánchez Piñol. En aquest cas, però, crec que m'agradarà més.

*Això de “barceloní genuí” ho dic jo, i a qui m'intenti convèncer que barceloní i xava són la mateixa cosa, el mossego.