La Llumenera de Nova York

El món a l'inrevés

2010-03-08T23:42:00.003-05:00

Aquesta imatge, que ha penjat una amiga a Facebook, demostra que el món està ben capgirat: quan aquí a Nova York gaudíem d'un dia primaveral (el primer), que alguns hem aprofitat per dinar a l'aire lliure, a l'altra banda de l'atlàntic nevava, i ho feia a base de bé, en cotes inimaginables.

Nevertheless, nevertheless, nevertheless

2010-03-04T01:17:00.005-05:00

L'expresident Jordi Pujol ha pronunciat aquest vespre la conferència Europe & The United States in Today's World. Jordi Pujol ha estat convidat per The Catalan Center at New York University, a iniciativa del professor de Princeton University, Carles Boix, i del Program in Contemporary European Politics d'aquesta universitat. En la conferència, l'expresident ha navegat en un mar de generalitats sobre el pes d'occident (i les diferències del paper dels Estats Units i d'Europa) en l'escenari polític i econòmic mundial. Fins aquí tot bé i res de nou. Després, però, han fet acte de presència els valors, el pes de la demografia, la immigració i la identitat en la construcció europea, i, en aquest punt, al meu parer, el discurs de l'expresident ha començat a grinyolar. Per què els valors que s'atribueixen a occident són els únics vàlids i han de ser els hegemònics? En comparteixo el discurs quan parla del respecte als drets humans (que, per cert, no són garantits a tot occident) i, en el cas de l'extensió de drets socials a l'europea, però no quan fa referència a les polítiques (o no-polítiques) de natalitat dels estats membres de la Unió, o a la immigració i al suposat perill que pot representar per als valors i la identitat del país receptor. Tot i això, ha acabat amb una mirada positiva al futur i a la integració del “melting pot”. I amb un final, micròfon en mà i en català, amb tocs de talk show, que ha estat (amb diferència) la millor part de l'acte.

The Sandpit, by Sam O'Hare

2010-03-03T00:08:00.002-05:00

Un amic m'ha descobert aquesta petita meravella, que corro a compartir amb tots vosaltres. És el curt The Sandpit, de Sam O'Hare. Val la pena que cliqueu a l'enllaç i la vegeu en alta definició i a pantalla completa. Els que heu viscut o visitat Nova York hi trobareu infinitat de detalls familiars, la resta quedareu igualment bocabadats pel preciosisme de la peça: una miniatura que representa un dia en la vida de la ciutat de Nova York. Gaudiu-la.

La música que l'acompanya és de Human, coescrita per Rosi Golan i Alex Wong. Si voleu saber més detalls de com ha estat feta aquesta joia visual, aquí en trobareu més informació.

El desglaç

2010-03-02T00:37:00.001-05:00

D'aquest pastís de nata, no n'ha quedat ni la cirereta.

Deixeu-me que us digui que, a Nova York, un desglaç pot causar als vianants força més molèsties que les que comporta una tempesta de neu. Fonamentalment, pel fantàstic costum que tenen en aquesta terra de deixar col·locades les bastides ad eternum, i perquè molts edificis tenen marquesina o alguna altra mena de superfície o elements que es projecten des de la façana. Tots aquests llocs actuen de reservoris on s'hi acumula la neu i, per tant, quan comença el desglaç, són una font inesgotable d'aigua. Riu-te'n tu de les del Llobregat!

Caputxa, paraigua en dia assolellat, i unes bones dots en la pràctica de l'eslàlom (ziga-zaga, ziga-zaga), us seran del tot indispensables per evitar que acabeu xops de cap a peus. Gotellada!

Snowmageddon

2010-02-27T04:01:00.003-05:00

Nova York no es paralitza; tot continua com un dia normal. A tot estirar, se suspenen les classes i tanquen les escoles (el novè cop des de 1982). Els autobusos porten cadenes, els porters —doormen, que en diuen aquí— surten a escampar la neu, a aclarir les voreres. El subway funciona, fins i tot en els trams exteriors, i la gent (a primera hora del matí) fa cap a la feina.

A finals de febrer, cau la nevada més gran de tot l'hivern i Nova York es treu ràpidament la neu (i la son) de les orelles. Continua nevant durant tot el dia. Ahir de nit, quan tornava cap a casa, queien del cel agulles de glaç diminutes que, empeses pel vent (propulsades per remolins i ràfegues sorgides del no res), feien difícil la caminada.

Ha continuat nevant, matí i tarda, i el gruix de neu acumulada és considerable. Els doormen i altres individus equipats amb pales l'arraconen a banda i banda de les voreres. Hi ha piles de neu als vorals que impedeixen que els cotxes hi aparquin i que els vianants hi passin, sinó és fent mil i una piruetes que acabaran, de ben segur, amb la gamba dins d'un bassal d'aigua bruta i glaçada.

Diuen que és el mes de febrer amb més neu des de 1934; en 36 hores, a Central Park s'hi havien registrat 20.9 polzades (53 centímetres), 30 centímetres de neu avui divendres. I això que aquesta no ens l'esperàvem.

Nord-est

2010-02-26T01:27:00.002-05:00

Fa quatre dies vaig escriure que “Un vent glaçat baixa per la vall del Hudson i penetra en la quadrícula de carrers de l'illa de Manhattan d'oest a est.” En van passar dos, i les coses havien canviat, i llavors em vaig preguntar “Si plou en comptes de nevar, vol dir que ja s'ha acabat l'hivern?”. L'endemà, camí de la feina rumiava “boira pixanera o boira ploranera?”

Però aquest matí, tot ha canviat: “Algú pensava que l'hivern s'havia acabat?
Neva —neu d'una intensitat inesperada.”

Winter Journey, de Jaume Cabré

2010-02-25T00:23:00.005-05:00

Aquests darrers dies, Jaume Cabré ha fet les Amèriques (Providence, Chicago i Nova York) per presentar la primera adaptació d'un dels seus llibres a l'anglès. És el recull de contes Viatge d'hivern, que aquí ha estat adaptat com a Winter Journey i publicat per Swan Isle Press en traducció de Patricia Lunn.

A Nova York, Jaume Cabré va presentar el seu llibre de la mà de l'Institut Ramon Llull, i en el marc de la programació d'hivern i primavera de The Catalan Center at New York University que, dilluns al vespre, ens va convocar al KJC d'NYU, a Washington Square, a una lectura bilingüe (català-anglès) d'un dels contes del llibre, a càrrec de l'autor, i de l'actriu Hillary Spector; com podeu veure en aquest vídeo i en l'entrada corresponent al blog d'Antoni Bassas.

L'endemà dimarts, l'autor de Les veus del Pamano va participar en un Meet the Author a la fantàstica llibreria Idlewild Books del carrer dinou; però malauradament aquest cop no hi vaig poder assistir. Tot i això, em quedo amb les bones sensacions de dilluns, d'un autor que sap presentar la seva obra de manera magistral, captar l'atenció del públic i els lectors, i que ens va fer venir ganes de córrer a llegir els contes de Viatge d'hivern (Winter Journey).

Icones

2010-02-23T02:32:00.007-05:00

Si mai em pregunten per un element icònic de Nova York, més enllà de l'omnipresent

I ♥ NEW YORK

de les samarretes turístiques i de les bosses dels take out, o de les inicials de la insígnia dels New York Yankees a les gorres de beisbol, crec que diria les torres d'aigua. Aquest és un skyline d'estar per casa. La silueta retallada de les torres d'aigua, que poblen els terrats dels edificis de la ciutat, exposades a l'exterior o amagades en una multiplicitat d'estructures impossibles, és l'element icònic de la meva Nova York.

…de Llumanera: Cartes sobre la classe treballadora, 3

2010-02-21T02:59:00.007-05:00

Cartes sobre la classe treballadora
als Estats Units

II.
Amic Bernat: per efecte de la gran immigració de què et parlava en ma primera carta, són tan variats los elements de què es compon en los Estats Units la classe treballadora que, abans d'entrar a estudiar sa vida íntima, serà convenient examinar-la en son aspecte general i considerar les diferents faccions que entren a formar sa fesomia.

De la gran corrent d'immigració que ve tots los anys a augmentar la població dels Estats Units, Irlanda i Alemanya contribueixen amb lo més gran contingent, i la resta està dividida entre emigrants de totes les nacions d'Europa, predominant en nombre los pobles del nord, és a dir anglesos pròpiament dits, escocesos, danesos, holandesos, suecs, noruecs, russos, polonesos i austríacs. Dels pobles meridionals, o sia de la raça llatina, la immigració és més escassa, no obstant que vénen també molts italians i, des de l'any 1870, molts francesos. Espanyols en vénen molt pocs en qualitat d'immigrants, perquè l'illa de Cuba xucla quasi tota l'emigració d'Espanya, i la resta s'escorre cap a les repúbliques d'Amèrica del Sud.

Fàcilment comprendràs amb el que ja he dit que, portant tots eixos pobles diferents usos, diferents costums, diferents nocions i diferents llenguatges, la classe treballadora, en la qual tot ingressen, ha de presentar a la força diferents matisos segons los components que hi predominen. Vol dir això que no és possible establir una regla absoluta quan es parla de la classe treballadora, i que has d'entendre tot el que jo digui com que fa referència a la generalitat.

No creguis per això que tots eixos pobles conserven per molt temps los usatges distintius de sa respectiva nacionalitat. En ser engolits per la gran massa de la població americana van perdent poc a poc los seus costums, i adquirint les pràctiques, los usos i fins los gustos i les idees de la gent que tenen a l'entorn. D'aquesta barreja naix aqueixa uniformitat general de costums, de llenguatge i fins de vestit que s'observa en tots los punts d'aquesta república, no obstant ser lo seu territori quasi bé tan gran com tota l'Europa.

Encara que eixes nacionalitats s'escampen i es fonen en la massa general de la població, hi ha llocs en la república on predominen unes més que altres i fins en les grans ciutats com Nova York, Nova Orleans, Cincinnati, Saint Louis, Chicago i San Francisco, hi ha barris sencers habitats per gent d'una sola nacionalitat, ja siguin irlandesos, alemanys, francesos, jueus, negres o xinesos.

Com que dins del territori de la república hi ha diferents climes i llocs on varia la producció i per tant lo gènere de treball, eixes causes determinen la major afluència d'immigrants d'una mateixa nacionalitat a un mateix punt. Així los francesos solen preferir lo clima de la Louisiana i altres estats del sud, i tant per això com per l'origen d'eixos estats, se troben allí moltíssimes famílies que conserven lo llenguatge i els costums de França.

En les regions carboníferes de Pensilvània i en les mineres del Pacífic predomina la immigració del Regne Unit, treballadors d'Anglaterra, d'Escòcia, d'Irlanda i de Gales, acostumats al treball de les mines i a viure com los talps.

En los estats del nord-est que són purament agrícoles, predomina la immigració alemanya, i per això hi ha en eixos estats tantes fàbriques i tan gran costum de cervesa.

[…]

Vol IV / Nova York, Octubre de 1878 / Núm. 42

Nit a Bryant Park

2010-02-17T00:56:00.004-05:00

Recupero una fotografia de fa anys, que havia format part de la capçalera de la Llumenera; de la primera capçalera, d'abans que les sabates de Marilyn Minter poblessin, durant tant de temps, els quatre dits superiors d'aquest blog . És curiós l'efecte de les fotografies i les paraules que aquí deixem emmagatzemades, que ens transporten directament a l'instant en què van ser preses i escrites. Una mena de salt enrere, real i tangible. És aquesta la funció original, primerenca, d'un diari personal? Potser sí, recordo amb exactitud mil·limètrica tots i cadascun dels instants associats amb els centenars de textos i d'instantànies de tots aquests anys —irrepetibles.

Il·lusió

2010-02-13T02:03:00.007-05:00

Dijous d'aquesta setmana, a les pàgines del Quadern de l'edició valenciana del diari El País, el poeta, traductor, assagista i crític literari Vicent Alonso va dedicar l'article de la seva columna A manera de tascó al projecte editorial que ens té entretinguts darrerament. Des d'aquí, li ho agraïm de tot cor.

Tria llibres

Una empresa que, en els nostres dies, naix amb els objectius de “transformar, reequilibrar i millorar les bases de l’ecosistema editorial actual mitjançant l’aplicació d’eines i d’estratègies proactives al servei de l’edició independent” ha de ser necessàriament ben rebuda. I amb més motius si, d’altra banda, se’ns presenta com a resultat de la imaginació de joves gestors de la cultura. Parle de Tria Llibres, que l’altre dia féu una petita festa de presentació a València. La sala, de gom a gom i sense ni una sola paraula destinada a descriure o a fomentar el desànim o la queixa. Feia temps que no assistia a un acte amb el llibre com a protagonista en què no aparegueren les maleïdes xifres dels percentatges irrisoris de lectura, les referències a l’inexistent suport institucional o a la proclamada incapacitat de la gent per a entendre les essències de la literatura més excelsa. I no és que aquestes esgarrifoses constatacions no tinguen raó de ser. En tenen, per desgràcia. Però què guanyem repetint-les fins a l’extenuació, que és el que hem fet des de temps immemorials? Sabudes les desgràcies que defineixen la cultura contemporània, i totes les especificitats que hi hem d’afegir des de la nostra condició de cultura menuda, s’agraeix que alguns es posen a pensar en noves maneres, és a dir, a cercar solucions possibles que ens possibiliten la modificació d’una realitat poc favorable als nostres interessos.

Certament, la gent de Tria Llibres transmet il·lusió, com es feia notar l’altre dia entre el públic assistent a la festa. Un públic majoritàriament jove a qui agrada que l’empresa aposte per les noves tecnologies —els quatre volums fins ara publicats, encapçalats per un esplèndid assaig de Jesús Tuson, Paraules en la corda fluixa, poden comprar-se en la xarxa en versió paper, però també en versió digital— i que, sobretot, que l’empresa es presente com una associació cultural sense ànim de lucre, que admet socis nous i que promet reinvertir en noves publicacions els guanys de les ja existents. En conec també de ben grans per a qui sempre ha resultat atractiva la figura de l’editor lliure de la febre de l’enriquiment immediat, que no és patrimoni exclusiu dels especuladors immobiliaris. O no és cert que entre els editors —i entre els autors, sense cap mena de relació causa-efecte definida amb claredat— hi ha l’aposta per la literatura de venda fàcil i massiva? Si passàrem anys en què allò exquisit es feia patrimoni de minories il·lustres, fa temps que alguns se n’han anat a l’altre extrem i ens volen fer creure que qualsevol llibre que no es ven per milers mereix la condemna de la guillotina. Fins i tot en aquesta condemna tan literària, Tria Llibres presenta novetats. La impressió sota comanda —només s’imprimeixen els llibres que es compren— no solament és un criteri ecològic, sinó que estalvia al procés editorial el llast de la distribució i l’emmagatzematge costós i inútil. Llàstima, tanmateix, que la tecnologia no haja arribat a la perfecció necessària per a aconseguir impressions immediates d’alta qualitat, com també que les noves maneres de l’edició apunten, si no a la desaparició, a un canvi substancial de les funcions del llibreter. Aquest, certament, des de la perspectiva de la disponibilitat immediata del llibre o de la mateixa informació sobre els productes, sembla que té la batalla perduda. Al capdavall, els canvis, com és ja ben notori, no afecten solament el mitjà, sinó tots els components del procés. I tots hauran de fer servir la imaginació per a adaptar-s’hi.

Vicent Alonso, Quadern de Cultura, El País (Edició València), 11 de febrer de 2010.

Blizzard

2010-02-10T01:02:00.004-05:00

Tot esperant que el blizzard no passi de llarg…

El New Oxford American Dictionary defineix blizzard com una tempesta de neu intensa amb vents forts i poca visibilitat; i situa l'origen del mot als Estats Units, a començaments del dinou.

Segons el Termcat és un “estat del temps caracteritzat per temperatures extremament baixes, per vent fort i per una reducció gairebé total de la visibilitat a causa de la neu que aquest vent aixeca de terra, propi especialment de climes polars i antàrtics i de les zones nord-occidentals nord-americanes”. I aclareix que, “en la climatologia catalana, el fenomen més proper és el torb”.

Les característiques geogràfiques d'aquestes ventades pirinenques deuen haver traït als amics del Termcat i suposo que quan diuen “nord-occidentals” volien dir “nord–orientals” o del nord-est americà (l'anglès també fa servir la paraula nor'easter o northeaster per a designar aquestes tempestes de neu tan característiques de Nova Anglaterra).

Cinquanta persones, una pregunta: Nova York

2010-02-08T23:38:00.001-05:00

A l'altra banda del pont de Brooklyn, la pregunta és “Before the end of today, what would you wish to happen?” (“Abans que s'acabi el dia, què t'agradaria que passés?”). I les respostes: cinquanta fragments de vida a la ciutat de línies verticals.

Des de Fifty People One Question.

Cinquanta persones, una pregunta: Brooklyn

2010-02-08T22:04:00.003-05:00

En aquest cas, la pregunta és “Where would you wish to wake up tomorrow?” (“On voldries llevar-te demà?”). I la resposta la donen cinquanta passavolants en un carrer de Brooklyn.

Des de Fifty People One Question.

El poder i la fortor, estrena a l'Horiginal

2010-02-07T20:57:00.004-05:00

estrena mundial,

amb sorpreses sorprenents,

del poemari-repte-dels 3333 versos

dels tres mosquiters més incendiaris

de la poesia que ara es fa.

us esperem eufòricament el dimecres 10 de febrer,

a l'horiginal a les 20:30h.

Font: el blog de l'o.r.i.n.a.l.

Presentació de Tria Llibres a València

2010-02-05T00:02:00.007-05:00

Hui, a les 8 de la vesprada, presentem els llibres El cop de la bala / A joc de daus de Josep Lluís Roig, i Memòria fòssil de Bernat Nadal a València. La presentació tindrà lloc a Ca Revolta, al carrer de Santa Teresa 10. Hi intervindran els autors, i Guillem d'Efak Fullana parlarà del projecte editorial de Tria Llibres.

Notícia a Levante-EMV: La «teleeditorial» ya está aquí

Memòria fòssil, Bernat Nadal (Tria llibres, 2009)

2010-02-03T22:57:00.015-05:00

Devoraràs la llum tot predicant
amors velats que són tot un prodigi.
Tot demanant auxili i somnífers,
faràs plans per omplir de mots la terra
i escampar la cobdícia d'escoltar
el poderós ressò dels seus batecs.

Combregaràs calfreds dejunant albes
i des del cim de l'estelada nit
em lliuraràs, ho esper, l'espurna clara
de qualsevol paraula exacta i bella
que em salvi de la por de cada dia,
la de saber que no hi ha més enyor
que els records bells que han superat el temps.

Bernat Nadal, Elegia IV, Memòria fòssil

Mira l'entrevista a Bernat Nadal en alta definició al canal de Tria Llibres a Vimeo.

…l'hivern ja és fora?

2010-02-02T23:41:00.005-05:00

…ningú m'ha dit on és que la candelera ha de riure o plorar. Suposo que deu ser en aquest poble de Pensilvània, de topònim autòcton americà (Punxsutawney) on, cada any en aquesta data indicada, li busquen les puces a la marmota Phil i la desperten de tan somiada clapada hivernal. Avui, a Punxsutawney, hi feia bo, i la marmota se n'ha tornat al cau amb la predicció de sis setmanes més d'hivern sota el braç.

A Nova York, però, la candelera plorava; és a dir, que l'hivern ja és fora! I per si ens ho havíem empassat, aquest vespre ha començat a nevar.

NYC Subway Map, Massimo Vignelli (1972)

2010-02-01T23:54:00.011-05:00

L'agost de 1972 es va fer públic un nou mapa del metro de Nova York; obra del dissenyador italià Massimo Vignelli. El disseny de Vignelli mostrava, per primer cop, cada línia del subway novaiorquès d'un color, sobre un fons de tons clars, que no contenia carrers ni avingudes, i en el qual es desdibuixaven les característiques topològiques de la ciutat —com ara l'East River— i s'hi distorsionaven les proporcions geogràfiques per fer present, en primer terme, la xarxa del metro. D'aquesta manera, Central Park (que és tres cops més llarg que ample) es va transformar en un quadrat, i el trajecte de les línies de metro hi era esboçat a partir d'angles rectes i de 45 graus.

El mapa abstracte de Vignelli, que es podria dir que s'inspirava en el del metro de Londres (creat per Harry Beck el 1933), va persistir fins a 1979 quan, després de moltes crítiques per part dels usuaris, va ser substituït per un disseny que mirava de conciliar la geografia de la ciutat amb la racionalitat esquemàtica de la xarxa de metro: el mapa de Michael Hertz, que ha arribat amb modificacions fins als nostres dies, i del qual en parlaré en un altre apunt.

J. D. Salinger (1919–2010)

2010-01-28T23:49:00.012-05:00

«Recordo fa anys que d'un dels múltiples viatges a la llavors modesta Editorial Empúries, el meu pare en va tornar amb l'edició en català d'El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger. Si no em falla la memòria, aquella edició a la col·lecció Narrativa era de portada completament grisa; i va ser llavors quan el meu pare, fent ús de les seves dots didàctiques innates, em va explicar que l'escriptor novaiorquès “demanava expressament” que les edicions d'El vigilant no tinguessin cap mena d'il·lustració ni fotografia a la portada, ni ressenya de l'argument i apunt biogràfic de l'autor a la contraportada.

(…) The Catcher in the Rye va aparèixer el 1951 i tant aquella primera edició com algunes de les seves successives reimpressions, durant la dècada següent, sí que tenien elements gràfics a la portada. Més tard, l'èxit del llibre va motivar les condicions imposades per l'autor.

(…)

Aquesta tarda, remenant llibres a les parades de vell de Washington Square, he ensopegat amb una edició de butxaca d'El vigilant, publicada per primer cop el 1953. L'exemplar a les meves mans, catorzena reimpressió de 1960, tenia la coberta il·lustrada i una ressenya a la contracoberta. Una petita joia.»

La Llumenera, 24/7/2007

First season

2010-01-26T00:11:00.003-05:00

Al meu costat, al vagó, s'hi asseu una noia que va vestida amb uns texans i un abric dels ubics, de caputxa peluda. Duu una bossa, de la qual en treu un MacBook recobert d'una d'aquestes fundes de plàstic rígides, en aquest cas de color vermell, a prova de xocs; un sobre amb una pel·lícula del videoclub per correu Netflix, i uns auriculars. Connecta els auriculars al portàtil, se'ls col·loca a les orelles, treu el DVD del sobre —és la primera temporada de The Sopranos— i el fica a l'ordinador. Capítol 4.
Penso que deu tenir un commute¹ llarg.

¹Viatge de casa a la feina o viceversa.

Paraules en la corda fluixa, Jesús Tuson (Tria llibres, 2009)

2010-01-22T01:28:00.007-05:00

Volia escriure'n moltes paraules, però millor que deixem (primer) que ens ho expliqui l'autor en aquesta conversa.

Mira l'entrevista a Jesús Tuson en Alta Definició a Vimeo.

De Paraules en la corda fluixa, el darrer llibre de Jesús Tuson, que acabem de publicar a Tria llibres, n'ha escrit i parlat Allau al blog The Daily Avalanche. Us en recomano la lectura.

Decibels

2010-01-21T00:06:00.006-05:00

Divendres, 15 de gener

Llums estroboscòpics que t'enceguen i uns baixos que et regiren les entranyes. Amb prou feines entreveus l'escenari de la sala Terminal 5. Les mans a la cara i, a través dels dits que et fan d'escut, com quan eres petit i et tapaves els ulls, clucs, perquè no volies veure l'escena de terror de la pel·lícula (i alhora la volies veure), segueixes els moviments malgirbats de Julian Casablancas dalt de l'escenari.

El cantant dels Strokes s'ha reinventat en solitari amb arranjaments d'electropop al servei d'un nou cançoner amb aires de crooner punk.

Diumenge, 17 de gener

Dos dies després, recuperats els timpans i amb les vísceres recol·locades al punt de partida, la prova de foc es trasllada a Brooklyn, en una sala molt més petita que l'anterior. A l'escenari del Music Hall of Williamsburg: Dinosaur Jr, la veterania dels quals fa honor al seu nom. Els acompanya la reputació de ser una de les bandes més sorolloses del planeta: les tres torres d'amplificació que encerclen el punt on es col·locarà J Mascis a l'escenari així ho pregonen, i jo, que els he vist en dues ocasions anteriors, ho puc corroborar.

No ens deceben, però les conseqüències d'un xoc sònic de tal proporció es deixen sentir en forma de xiulets a les orelles quan, més tard, em fico al llit i m'enfarcello en el silenci.

Quarts de quatre

2010-01-19T01:27:00.004-05:00

Passes la metrocard per la màquina i sents com arriba el tren. Saps que és el teu; ho pressents. I és igual que corris, i baixis les escales de dos en dos, mentre sents per megafonia la cançoneta del “Queens-bound…”, perquè el perdràs. Efectivament, hi arribes quan tot just s'acaben de tancar les portes i arrenca davant dels teus nassos. Perdre el tren a determinades hores de la nit a Nova York és el pitjor que et pot passar. Ara t'hauràs d'esperar més de vint minuts, assegut en un banc de l'estació deserta —encara sort que avui no fa fred!— que comparteixes amb dos rodamons i una noia que ha tingut la mateixa fortuna que tu, però que almenys no ha vist com el metro s'esfumava davant dels seus propis ulls per una mil·lèssima de segon. Obres un llibre. Paciència.

Untitled 2010?

2010-01-15T01:09:00.004-05:00

Tinc ganes de retrobar-me amb Williamsburg. Segur que aquest cap de setmana, si les temperatures hi juguen una mica a favor, em deixaré atreure per aquest imant brooklynià de cases baixes, parades de llibres i d'altra parafernàlia a les voreres; artistes, hípsters i tota mena de fauna alternativa. Parades obligades a Ear Wax Records, i a la llibreria Spoonbill de Bedford Avenue.

En aquesta artèria del barri, hi comprovaré també si amb l'any nou "l'obra d'art" s'ha revaloritzat.