La Llumenera de Nova York

The Mannahatta Project

2009-11-05T22:34:00.006-05:00

Des de dalt del mirador del pis 86è de l'Empire State Building, o des del Top of the Rock (el mirador del terrat del GE Building, l'antic RCA Building del Rockefeller Center), tens una visió privilegiada de 360 graus de la ciutat. Mires al teu voltant, i t'envaeix la sensació de viure en una jungla d'asfalt, vidre i acer. L'atapeïment d'estructures d'aquesta illa tan densament poblada^*, i les seves proporcions, en un tros de terra de menys de 60 quilòmetres quadrats, contribueixen a reforçar encara més aquesta sensació.

Des d'aquí dalt, l'espessor de la jungla d'acer no et deixa entreveure els escassos oasis de verdor. Cap al nord, més enllà de midtown, s'obre la gran extensió de Central Park: 3.4 km². Des d'aquí dalt també, et preguntes com devia ser l'illa de Manhattan abans de la industrialització i del naixement de la gran urbs actual; quan el navegant anglès Henry Hudson va arribar-hi, el 1609, i s'hi aturà abans d'emprendre la travessa riu amunt (el que anys més tard seria rebatejat en honor seu) a la recerca d'un pas cap a les Índies Orientals.

El projecte Mannahatta pretén recrear aquesta història natural de la ciutat de Nova York, unes quantes hores abans de l'arribada de Henry Hudson i dels primers europeus, ara fa exactament 400 anys. Un projecte de la Wildlife Conservation Society, que ha col·locat en el mapa les valls, els boscos, els camps, els aiguamolls, les platges, les fonts, els estanys i els rierols, i la flora i la fauna, de “l'illa dels molts turons” dels Lenni Lenape.

*Manhattan / Habitants: 1.634.795 (2008) / Superfície: 59.5 km² / Densitat: 27.491 hab/km²
Barcelona / Habitants: 1.615.908 (2008) / Superfície: 100,39 km² / Densitat: 16.096 hab/km²

I just need a little time

2009-11-03T23:12:00.003-05:00

Fa un fred hivernal de tardor novaiorquesa. Per terra hi ha escampats en forma d'octavilles, els milions de dòlars que Michael Bloomberg s'ha gastat en la campanya que s'acaba aquesta nit quan tanquin els col·legis i comenci el recompte dels vots.

Una nit de començaments de novembre, que ens ha dut al Torch Club de la New York University, on una delegació de l'ajuntament de Vilassar de Dalt, ha presentat la Primera Biennal Guastavino.

Al costat de la feina, a quarts de nou del vespre, encara m'aturen per demanar-me el vot per a l'alcalde Mike Bloomberg. Me'ls espolso amb educació, dient-los la veritat, que no sóc resident i que, ergo, no tinc dret de vot.

Mentre algú recompta en un racó de la ciutat, torno cap a casa, amb el fred que em talla la pell de la cara i els auriculars encasquetats a les orelles. Em deixo portar pel riff de guitarra de The Stokes i la veu trencada de Julian Casablancas, que em marca el pas fins al metro. You talk way too much, you talk way too much…

Una rata de dos pams creua la vorera davant meu, d'una bossa d'escombraries a l'altra. Una parella transporten una orquídia en un carro del supermercat. Un home dorm estirat a sobre de la reixa de ventilació del metro, per aprofitar-ne l'escalfor. Un parell de camions de repartiment estan entravessats al carrer seixanta: és la càrrega i descàrrega de Bloomingdale's. Give me some time, I just need a little time; Give me some time, I just need a little time…

Són més enllà de les nou i la boca de metro de la tercera avinguda ja està tancada i em toca anar fins a Lexington. Is this how it ends? Is this how it ends?

Un cop el metro surt a la superfície, veus els llums de l'edifici del Citigroup, a One Court Square, i el nou edifici que estan construint a tocar de les vies, que de nit sembla cobert per un vestit de gasa vaporosa il·luminat amb una llum tènue de color rosa. I a la megafonia del tren, se succeeixen les estacions: this is 39th avenue; this is 36th avenue; this is Broadway; this is 30th avenue…

Primer aniversari

2009-11-02T23:20:00.003-05:00

Avui és election day als Estats Units. Com cada any, el dimarts després del primer dilluns del mes de novembre, toca anar a votar i, enguany, entre altres eleccions, es tria l'alcalde de Nova York.

Sembla mentida que ja hagi passat un any d'aquella nit històrica del 4 de novembre de 2008,

Són les quatre del matí i acabo de tornar de Harlem. Hi hem anat a celebrar la nit, a acabar-la de la millor manera possible, amb blues en directe acompanyat de somriures i d'abraçades al St Nicks Pub, de St Nicholas Avenue amb el carrer 149. L'ambient era de festa, de complicitat entre desconeguts que sabíem que estàvem vivint un moment especial. Ara comença el més difícil, però tampoc ha estat gens fàcil arribar fins aquí.

Fa un any: YES, HE DID IT!!! i Harlem Nocturne.

Carabassa!

2009-11-01T23:55:00.004-05:00

Avui hem canviat l'hora d'aquest racó de món. A les dues de la matinada tornava a ser la una i, malgrat això, els corredors de la Marató d'enguany han sortit ben puntuals del pont de Verrazano-Narrows, que comunica els boroughs d'Staten Island i de Brooklyn. A la sortida, els han acompanyat quatre gotes de pluja i el mateix cel encapotat del dia d'ahir; l'últim d'octubre.

Dissabte a la nit, els llums de l'Empire State Building, d'un carabassa Halloween, presidien la ciutat. La parade cercavila de la sisena avinguda, al West Village, va durar el que va trigar la pluja a fer acte de presència. El paraigua era el complement en comú de vampirs, morts vivents i infermeres calentes. Almenys aquest cop, tot i la pluja, les temperatures (inusualment altes per l'època de l'any) no van passar factura a les portadores de disfresses curtes, escotades i picants que, cada cop més en la nit de Halloween, desbanquen les monstruoses.

Panellets i vi dolç

2009-10-31T02:39:00.007-04:00

Nova York s'adorm. Es clou un altre dia, i un altre octubre se'ns escola entre els dits. Aquesta nit, les disfresses omplen els carrers d'un cap de setmana de carabasses. Un mes més, i vuitanta-nou dòlars menys del bitllet groc de les voltes infinites*.

*Data de caducitat: l'u de desembre.

Harpo Marx i Nova York

2009-10-28T23:51:00.006-04:00

«Estar novament sense feina, va fer que considerés seriosament aquella opció. Vaig preguntar-li a Chico si podia fer alguna cosa per a introduir-me en el seu terreny. No podia haver-li demanat en un moment més oportú. Llavors, ell treballava en un beer garden de Yorkville, però li havien ofert la possibilitat de tocar en un nickelodeon a l'altra banda del carrer, on el pianista, un noi anomenat George Gershwin, acabava de ser acomiadat perquè els clients es queixaven que la seva música els produïa mal d'orella.»
Harpo Marx (amb Rowland Barber), Harpo Speaks! (1961)

Pedres a les butxaques

2009-10-27T00:58:00.007-04:00

Fa un entretemps d'aquells de muntar i desmuntar les terrasses dels bars i els restaurants. Avui sí, demà no, demà passat potser. El rètol del semàfor que es gronxa avisa als propietaris de les terrasses del perill del vent. D'un vent que amenaça d'endur-se'ls les estovalles, les cadires i les taules; un vent que arrencarà el paviment de les voreres i deixarà al descobert les entranyes del subsòl.

Un pis per sota, l'exprés passa rabent carregat d'autòmats solitaris. Aïllats, amb els auriculars blancs a les orelles, ignoren el que s'esdevé a la superfície. El vent escombra la ciutat. Els ciutadans més prims són els primers que en patiran les conseqüències.

Uns altres cants de sirena

2009-10-23T00:50:00.004-04:00

A Nova York, sents cants de sirena (a banda de les dels cotxes de bombers i les ambulàncies) i flautistes d'Hamelín a cada cantonada. Servidor, des de ben petit, té una fascinació especial pels músics de carrer i, ves per on, he anat a petar a la ciutat del món amb més artistes amateurs i ambulants per metre quadrat. N'hi ha d'estils variats i que toquen tota mena d'instruments. Així doncs, encara que vagi curt de temps i amb pressa per arribar a alguna banda (com tothom aquí, altrament), procuro aturar-m'hi almenys per sentir-ne una peça i, si m'ha agradat, fer-hi una contribució. Deu ser que encara no he perdut del tot la curiositat i la capacitat de sorprendre's d'aquell marrec que fa anys feia exactament el mateix.

Tants caps, tants sombrets

2009-10-21T23:21:00.013-04:00

The Village Scandal. Quin nom més idoni per a una casa de barrets! De fet, tant la mestressa com les dependentes d'aquesta barreteria del carrer 7, a l'East Village, et reben amb un sonor “Welcome to the Scandal!” (“Benvinguts a l'escàndol!”). A l'interior minúscul de la botiga, hi trobareu una selecció acurada de barrets per a dones i homes. Nova York és una ciutat en què l'ús de tota mena de gorres i de barrets (a banda de ser del tot indispensable quan arriba el fred intens) és força més estès que a altres indrets i un dels trets distintius dels meus conciutadans.

Quatre passes més enllà, a la mateixa vorera de la casa de barrets, hi ha la McSorley's Old Ale House: una de les tavernes més antigues de Nova York (de la qual ja en parlaré en una altra ocasió). Paradoxalment, taverna i casa de barrets són al davant de l'església ucraïnesa de Sant Jordi, que podeu veure reflectida als vidres de l'aparador en la fotografia que acompanya aquestes línies.

I és que ja ho deia Artur Cuyàs a La Llumanera, que en anglès del “pa nostre de cada dia” en diuen sombret.

Graupera a Nova York

2009-10-20T00:56:00.009-04:00

Llegeixo al blog de l'amic Jordi Graupera…

«El passat 14 d’octubre l’alcalde de la ciutat de Nova York Michael Bloomberg i el candidat a substituir-lo a les eleccions d’aquesta tardor, William Thomson, van oferir a l’audiència el primer debat televisat de la campanya. El lloc del debat va ser el renovat Museo del Barrio, que obria les portes al públic justament l’endemà del debat.»

…la resta de l'apunt aquí. Del blog, en recomano especialment els apunts, i els punts de vista del Jordi, sobre Nova York. També el podeu sentir un cop per setmana a El Món a RAC1, “a quarts de quinze” (com diu ell) des de Nova York.

Astor Place

2009-10-18T23:31:00.011-04:00

A la intersecció de Lafayette Street, d'Astor Place, i de la quarta avinguda (la quarta avinguda?) hi ha un d'aquests altres edificis moderns que no sé si m'acaben de convèncer del tot: l'Astor Place Tower, una torre de 21 pisos, construïda el 2005, obra de l'estudi de l'arquitecte Charles Gwathmey (Gwathmey Siegel Associates Architects).

Astor Place és un dels punts de trobada de la ciutat —una mena de font de Canaletes novaiorquesa—, especialment si has quedat a l'East Village; hi ha una parada de metro de la línia 6 del mateix nom, i l'escultura en forma de cub giratori de Bernard Rosenthal, Alamo (de 1967), instal·lada a la placeta central, que és el que actua d'esquer i punt de referència per a les trobades. També, un parell de cafès de la cadena omnipresent del logotip verd (i la camioneta taronja del cafè Mud, la competència d'estil "David contra Goliat").

Astor, com la nostra estimada plaça Catalunya de Barcelona, és un despropòsit de construccions de diverses èpoques, d'afegitons i capes que se superposen les unes a les altres. Per una banda hi ha dos edificis antics: un dels quals, l'anomenat 21 Astor, de 1892, és un edifici elegant de maó vermell, catalogat, i anterior a la quadrícula de carrers de Manhattan. Als baixos hi van afegir, a finals del segle passat, una estructura de vidre i acer, que actualment ocupa un dels dos cafès. Els de l'altre edifici antic són uns grans magatzems. La resta de la plaça la formen la torre de nova construcció (amb una oficina bancària a la planta baixa), i un parell d'edificis de la Cooper Union (l'històric, i un altre de més nou que probablement data dels anys setanta).

Tot i les múltiples capes, Astor Place conserva una mena de caràcter propi que la fa atractiva, ni que sigui tan sols per la boca de metro antiga que dóna accés a una de les entrades de l'estació… i que no és antiga, sinó una reproducció.

38 Fahrenheit

2009-10-15T23:43:00.002-04:00

Tres quarts de dotze i tres graus centígrads. Poso a prova la calefacció de casa, formada per dos radiadors antediluvians i una canonada que va del sostre al terra de la cambra de bany i que té incorporada una vàlvula d'escapament, perquè no salti tot pels aires. Amb els radiadors a ple rendiment i la conducció del lavabo que sembla que ho hagi de fondre tot, els efectes sonors són els d'una olla a pressió. D'un moment a l'altre l'escudella estarà llesta i la tetera que hi ha al foc començarà a xiular. Aquesta és la banda sonora dels mesos amb erra, que tot just acaben de començar.

A fora, un còctel de pluja, vent, i fred esborra els magnífics cels del cap de setmana passat.

Theodore L. De Vinne

2009-10-14T22:50:00.010-04:00

Al llarg de la seva carrera, De Vinne va esdevenir l'impressor de més prestigi de l'Amèrica de finals del segle XIX, tant pels seus tractats sobre l'art de la impremta i de la tipografia com pels seus treballs d'impressor, que es compten entre els millors de l'època. Va ser un estudiós que va advocar pel bon ús de la tipografia per part dels impressors americans, i també va contribuir a establir uns nous estàndards d'excel·lència per a la reproducció d'il·lustracions.

Theodore Low De Vinne (1828–1914), va néixer a Stamford, Connecticut. Fill d'un pastor protestant, va passar la infantesa en diversos pobles del nord-est americà. En un dels quals, Fishkill, a l'estat de Nova York, va ser on es va introduir a l'ofici d'impressor treballant d'aprenent en una impremta. També va treballar a la Gazette de Newburgh abans de traslladar-se a Nova York. Un cop a la gran ciutat, el 1848, va començar a treballar a la impremta de Francis Hart. El 1858 en va ser nomenat soci, i després de la mort de Hart, el 1877, De Vinne es va convertir en propietari de l'empresa, que el 1883 va passar a anomenar-se Theo. L. De Vinne & Company. Tres anys després, De Vinne va traslladar la impremta a un nou edifici, que ell mateix va ajudar a projectar, a Lafayette Place (l'actual Lafayette Street) i, el 1908, va ser rebatejada finalment amb el nom de De Vinne Press.

Entre d'altres, De Vinne fou autor de The Invention of Printing (1876), Historic Printing Types (1886), Plain Types (1890), The Practice of Typography (1900), Correct Composition (1901), Title-Pages (1902), Modern Methods of Book Composition (1904), i Notable Printers of Italy during the Fifteenth Century (1910). El 1884, va ser un dels deu fundadors del Grolier Club, el club de bibliòfils més antic dels Estats Units, que encara continua en actiu. A la mort de De Vinne, el 1914, un dels altres fundadors, el gravador i escriptor Alexander Wilson Drake, en va escriure aquesta sentida carta de comiat al New York Times.

Com podeu veure a la fotografia que acompanya aquest text, el magnífic edifici de maó roig de la impremta De Vinne, continua dempeus a la cantonada nord-est de Lafayette Street amb el carrer 4 (mapa). Actualment, és la seu d'una de les botigues de vins més populars de Nova York.

Un nyap, dos nyaps, tres nyaps…

2009-10-13T23:03:00.010-04:00

Els barcelonins no en teniu l'exclusiva. Val a dir que amb l'Hotel Vela ens hem (o s'han) cobert de glòria. L'altre dia llegia al llibre Barcelona de Robert Hughes, publicat el 1992, les tres pàgines (de la 50 a la 52) que el crític australià dedica a repassar els fiascos de l'arquitecte Ricardo Bofill: Sitges, Walden Set, Barri Gaudí a Reus, terminal de l'aeroport… Molt bones, no tenen pèrdua!

Com deia, Barcelona no en té l'exclusiva, dels fiascos arquitectònics. Als darrers temps, Nova York s'endú la palma. A la ciutat que al 1963 va enderrocar la magnífica Pennsylvania Station original, obra de McKim, Mead, i White, per a edificar al seu lloc el nyap monumental format pel Madison Square Garden i una nova estació de trens, hi estan proliferant darrerament una sèrie d'edificacions que trenquen amb l'entorn i que, des del meu modest punt de vista, no aporten res a l'esdevenidor de l'arquitectura. A la foto que acompanya aquestes línies, en podeu veure un parell d'exemples. Els dos són ben a la vora, allà on neix la tercera avinguda. Són l'edifici nou de la Cooper Union (el de l'esquerra) i el Cooper Square Hotel. Encaixats amb calçador en l'estructura de l'East Village. Mireu, sinó, la casa vella en la qual sembla que es recolza l'hotel.

Com a curiositat, una de les escultures en forma d'àliga que es van salvar de les 24 que coronaven l'antiga Penn Station es conserva prop d'aquests dos nyaps arquitectònics, a l'edifici vell de la Cooper Union.

12 Llumeneres

2009-10-11T13:13:00.008-04:00

(1) Cel del capvespre i Water Tower a Brooklyn; (2) Skyline a Jersey City; (3) Interior d'un tren B a l'alçada del pont de Brooklyn; (4) Nit d'hivern a la segona avinguda; (5) Patio nevat; (6) Escultures al sostre del BAM Cafè; (7) Marilyn Minter a la High Line; (8) Fanal Bishop's Crook a SoHo; (9) Posta de sol des del ferry d'Staten Island; (10) Tardor a la Grand Army Plaza; (11) “Ni se t'acudeixi aparcar…”; (12) Gowanus Canal des del pont de Carroll Street.

7 d'octubre?

2009-10-09T17:07:00.011-04:00

A l'edició d'ahir del New York Times, a la secció d'efemèrides extretes de l'International Herald Tribune, destacaven l'aniversari dels Fets del 6 d'octubre del 1934 a Barcelona, ara fa 75 anys.

«1934
Leaders Arrested in Catalonia

BARCELONA: The independent state of Catalonia, which was proclaimed by President Lluís Companys at 8.30 last night [Oct. 7], came to an end at 6 o’clock this morning when Spanish troops under General Batet occupied the government buildings and arrested the Catalan President and the members of the Cabinet. Simultaneously the project of proclaiming Spain a federated republic with Manuel Azaña, former Premier, as its first President, collapsed. Azaña was not to be found all day, but it was reported tonight that he has been arrested at a small port near here as he was about to embark for France.»

A la blogosfera, també se'n fa ressò el bloc In varietate concordia. Del text de l'efemèride en destaca la normalitat amb que parlen dels fets, amb una redacció neutra, gairebé teletípica, i l'error que comet el redactor en situar els fets un dia després de què succeïssin. També m'ha fet pensar en l'hemeroteca del New York Times, rica en notícies sobre les convulses primeres dècades dels segle XX a Catalunya.

Llibres i ciutat

2009-10-07T23:02:00.003-04:00

Ja començo a acumular força literatura sobre Nova York. Els tinc disposats un al costat de l'altre en un prestatge. Hi ha guies, novel·les i relats personals que tenen com a teló de fons la ciutat; l'edició del 2005 de la Fodor's, que vaig comprar in situ i que em va fer de guia en la primera presa de contacte amb l'illa de línies verticals; el llibre del Capdevila, que els amics van regalar-me quan vaig llegir la tesi, aviat farà cinc anys; i que, tot i que no ho hagi dit mai fins ara, potser té bona part de culpa d'això que estàs llegint. Hi ha els Dos Passos, Capote, Auster, Smith, Selby Jr., Lethem, Cunningham, Krauss i Safran Foer, al costat dels Mitchell, Berger, Lopate, Gopnik, Kennedy, Hamill, Koolhaas —per prescripció d'un cibernauta—, i dels més propers Muñoz Molina, González, Pla i Capdevila.

A la recerca del proper volum, ressegueixo amb el dit els prestatges de les seccions que, sobre Nova York, hi ha en moltes de les llibreries de la ciutat*. Darrerament, n'he trobat un (una autobiografia) que és el que m'ocupa la lectura nocturna i que ha estat una gran descoberta (inesperada).

*Això em recorda que tinc una sèrie d'escrits pendents sobre les llibreries de Nova York.

Street View

2009-10-06T23:54:00.005-04:00

És curiós com amb el pas del temps, a mesura que els diversos racons d'aquesta ciutat deixen de ser-te desconeguts —quan els col·loques en el mapa; en el físic, en el polític i en el mental, en l'esquema de carrers amb llegenda i en la foto del satèl·lit; quan arribes a connectar dos punts l'un amb l'altre, dos indrets que creies allunyats i te n'adones que tot és més proper del que pensaves, que omples els buits que existien en un plànol de la ciutat ple d'espais inhòspits i inabastables—, mires enrere i configures un entramat de trajectes de sensacions i de vivències en el teuStreet View particular.

A peu per…

2009-10-05T23:10:00.002-04:00

«Si hagués de donar un sol i únic consell sobre la manera de descobrir i moure's per Nova York, donaria el d'anar-hi molt ben calçat, amb unes sabates ben còmodes, per poder fer moltes miles, o quilòmetres, amunt i avall de la gran ciutat per veure la seva gent, les seves botigues, museus, teatres o restaurants. Caminar per Nova York és la millor fórmula d'entrar-hi a fons, malgrat que no sempre és possible a causa de les grans distàncies, encara que només siguin les del seu districte més conegut: Manhattan.»

Ramon Vilaró, Nova York i Washington.

A finals d'octubre menjava magranes

2009-10-04T23:47:00.004-04:00

Escric en un bloc de notes digital amb els polzes que se succeeixen l'un a l'altre en un repicar frenètic i compassat sobre el teclat virtual del telèfon. Espero el metro. En cap de setmana cap al tard, l'espera és un suplici. És per això que hom, traçut amb els jocs de paraules, va rebatejar algunes de les línies a partir de les lletres que les designen. Així, per exemple, el tren R va esdevenir el Rarely (el que rares vegades circula) i l'N es va convertir en el Never (és a dir, el que no passa mai).

Aquest cap de setmana he après que, sigui l'hora que sigui, sempre hi ha molta gent que baixa a la meva estació; ens aglomerem a les escales i fem cua per sortir al carrer. Especialment de nit, quan hi ha una freqüència de trens més baixa, i els que circulen fan d'escombra de les ànimes solitàries que tornen a casa.

Aquest cap de setmana també he après que la lluna plena entra per la finestra de l'habitació, i que és una manera ben poètica d'estalviar llum a la tauleta de nit.

Setembres

2009-09-30T23:09:00.002-04:00

2008
«Nova York l'he trobada allà on la vaig deixar. Això sí, han retirat la grua gegantina que ha servit durant més d'un any per construir un colós al costat de la feina, al qual ja li han col·locat les finestres dels darrers quatre pisos; i fa una temperatura agradable de finals de setembre (i fresqueta a la nit).»

2007
«Nit de retrobament. Amb la ciutat, en una nit de lluna plena a Central Park. Amb els amics, hem compartit jet lags.»

2006
«Dues de la matinada. Nit xafogosa de dissabte a Nova York. Vivim en una bombolla d'humitat, i la calor sembla que afecti els ànims. Els taxistes encara no han après a conduir.»

…de Llumanera: Gresols

2009-09-29T23:17:00.003-04:00

Lo crític musical del Herald comparava l'altre dia Il barbiere di Siviglia amb La Fille de Madame Angot. Que en saben de música aquesta gent! I també deia que Il barbiere no era una òpera digna de l'Acadèmia de Música de Nova York. Si hagués dit que l'Acadèmia de Música de Nova York no és digna de Il barbiere, l'ensopega!

En honor de la veritat s'ha de dir que el barber que vam veure a l'Acadèmia l'altra nit era tan dolent que si Rossini l'hagués vist s'hauria deixat la barba. Quina manera d'escorxar!

Lo crític del Herald és un pou de ciència. Los seus coneixements geogràfics són iguals que los seus coneixements musicals. Uns i altres poden cremar en una llumenera. Fa pocs dies digué la següent cosa: “La Fille de Madame Angot es representa fins als punts més remots del món. L'últim on s'ha posat en escena és Barcelona.” I ara, dir que Barcelona és un dels punts més remots del món! És molt sabatasses lo crític del Herald!

L'endemà, hi afegí aquest bram: “A Barcelona estan assajant Lohengrin i Rienzi. No és estrany que a Espanya no hi hagi pau.” La conseqüència és lògica. El que és estrany és que un pastanaga com aquest sia crític del Herald. No, tampoc això és estrany, perquè tots los redactors del Herald són pastanagues.

Any 1 / Nova York, Novembre de 1874 / Núm. I

Space Invaders

2009-09-28T23:42:00.000-04:00

La primera onada d'Space Invaders va tenir lloc a Paris a finals dels anys noranta. N'era el responsable un artista de carrer de nom Invader. Des de llavors, 37 ciutats de tot el món han sofert la invasió d'aquests mosaics de colors que reprodueixen els píxels dels marcians del videojoc del mateix nom, dissenyat al 1978 pel japonès Tomohiro Nishikado. El punts d'invasió són triats meticulosament, i ni Barcelona ni Nova York n'han quedat al marge. Un dels darrers que he trobat a Nova York és aquest de la fotografia, al parc de la High Line, inaugurat fa pocs mesos.

Monty Burns for Mayor

2009-09-27T23:10:00.005-04:00

Election Day cau el 3 de novembre (com sempre, el dimarts després del primer dilluns del mes de novembre). Enguany, entre les diverses votacions que tindran lloc en aquesta data (assenyalada?), destaquen les eleccions a l'alcaldia de Nova York. L'any passat el New York City Council va aprovar un canvi en el reglament sobre la limitació de mandats, que ha permès a Michael Bloomberg, l'actual alcalde de la ciutat, optar a un tercer mandat. Bloomberg s'enfrontarà al candidat del partit demòcrata Bill Thompson.

En diversos punts de la ciutat, però, han aparegut una sèrie d'adhesius i de cartells de la campanya d'un candidat outsider, que propugna, entre altres coses, un pla de recuperació econòmica (The Four Borough Economic Recovery Plan), segons el qual Nova York hauria de vendre's el borough d'Staten Island per aconseguir fons per poder construir una central nuclear a Williamsburg; o un altre, encaminat a reduir el cost del bitllet de metro aprofitant els trens subterranis per al transport de bestiar i de mercaderies: The Transportation Redevelopment and Interconnectivity Network Service Plan (T.R.A.I.N.S.). Aquest candidat alternatiu no és altre que Charles Montgomery "Monty" Burns. I podeu seguir-ne la campanya a la web Monty Burns for Mayor.

Ve doble

2009-09-24T23:20:00.000-04:00

[A la nit] Fa vent i el senyal de trànsit aferrat al semàfor xerrica. Un conductor treu el cap per la finestra i borda. Alguns carrers són embussats les vint-i-quatre hores: per exemple, i per vint-i-cinc pessetes, la segona avinguda. La tercera ja és una altra cosa, és més oberta i, doncs, molt ventosa; i el vent s'endú els cotxes cap a una altra banda de la ciutat. Aquí, hi ha nenes mones i botigues de roba. També, l'entrada del metro i part del trajecte de quinze minuts que cada dia faig caminant per anar i venir de la feina. Torno cap a casa. Un cop a l'estació, marco a la màquina la targeta dels vuitanta-nou dòlars mensuals i passo pel torn; sento —pressento— que el metro és a l'andana i baixo els graons de dos en dos. L'encerto; entro al vagó d'una revolada, al darrer instant. És un tren ve doble. En la mateixa via, en aquesta estació, també s'hi aturen els ena, que fan el mateix trajecte que els ve doble, i els erra, que es desvien cap a altres barris de Queens. Un cop hem creuat el riu per sota, els passatgers que no continuen el trajecte cap a Astoria, i que s'encaminen cap a Jackson Heights o Flushing, baixen a la primera estació on hi ha l'enllaç amb el set. [Hi baixen tots els xinesos de la Chinatown de Queens].