La panxa del bou

REFLEXIONS SENSE MALA INTENCIÓ

2026-06-09T11:18:41.260+02:00

Em sorprèn i m'inquieta l'interès que desvetlla el Papa, en una societat tan i tan secularitzada com la nostra. Ja em va sorprendre l'anterior. Sembla que els papes en tenen prou amb ben poca cosa per semblar progressistes i avançats. L'anterior queia simpàtic. Aquest s'ha despenjat amb un document sobre la intel·ligència artificial, res de nou en el context actual.

No m'agrada la Sagrada Família. Quan estudiava, un professor ens va comentar el tema de la construcció del temple, recordant que en èpoques pretèrites les catedrals i les esglésies s'anaven fent seguint les modes arquitectòniques. En canvi en aquest cas tot s'ha fet seguint les 'suposades'idees gaudinianes. Ja tan sols faltava això de voler fer sant l'arquitecte.

Les dones, en general, hauríem de boicotejar la visita. És la institució occidental que més bandeja el paper femení, sense cap tipus d'igualtat efectiva entre homes i dones. El futur, diuen. Al menys en aquesta ocasió no hem vist monges traient la pols, recordeu? Tampoc no entenc que hagin d'anar guarnits amb faldilles llargues, la veritat.

Quan el Papa sigui -o pugui ser- la Mama, potser reconsideraré el tema. Em considero catòlica cultural ja que, ens agradi o no, hem viscut i crescut en un context religiós molt determinat. La religió va ser un pes pesat per als nostres costums juvenils, tot era pecat i hi havia una mania persecutòria amb els temes sexuals.

L'èxit turistic de la Sagrada Família també em sorprèn, en el nostre temps endegar un temple tan exagerat i guarnit és una curiositat. Tot em sembla surrealista, si ho entomo des d'un punt de vista més o menys racional. De tota manera soc més aviat partidària de deixar les coses com estan, al menys de moment. Encara que no volguem hem de suportar propaganda i informació i opinió sobre aquest senyor que sembla que mana més del que jo pensava.

RELACIONS HUMANES A LA ITÀLIA PROFUNDA

2026-06-05T11:49:08.416+02:00

Donatella di Pietrantonio (1962) és una prestigiosa escriptora italiana. Fa poc que he llegit 'L'edat fràgil'. En general, de moment, constato que m'interessa més com escriu que no pas el rerefons de la història. D'ella he llegit 'La retornada' i 'La meva mare es un riu'. Les relacions entre mares i filles suren en els arguments i a 'L'edat fragil' l'autora es va inspirar en un cas real, l'assassinat de dues noies, fa trenta anys.

Aquests temes em trasbalsen, per sort l'autora no s'hi rabeja, incideix en l'angoixa dels supervivents, en la culpa que genera no haver pogut evitar el desastre. Amb aquest llibre va obtenir el prestigiós premi Strega, en les categories juvenil i d'adults.

Son molt interessants les referències que l'autora fa sobre el mon rural, un mon rural que va esdevenint minoritari però que conserva les seves característiques ancestrals, en molts aspectes, en el qual, malgrat la placidesa de la natura, poden esdevenir-se tragèdies i fets violents. L'escriptora ha obtingut d'altres guardons i reconeixements.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Donatella_Di_Pietrantonio

CORPUS

2026-06-04T11:24:57.041+02:00

Avui, Corpus. Un d'aquells dijous que, segons la dita, castellana, 'relluïen més que el sol'. Un altre era el Dijous Sant i el tercer, l'Ascensió. La societat del present està molt secularitzada però hi ha festes tradicionals que es conserven, amb els canvis inevitables que el pas del temps estén sobre nosaltres. Quan algú em diu, gairebé sempre amb un doll de nostàlgia enganyosa al damunt, que tot ha canviat molt li responc que més he canviat jo i l'experiència vital, la veritat, no amaga la decadència física, que pot arribar de cop o de gota en gota, depèn de l'atzar, de la sort i de la genètica.

Diuen que, de prop o de lluny, Corpus pel juny, però jo crec recordar algun Corpus de finals de maig, tot i que no em refio de la memòria personal. Un símbol emblemàtic del Corpus és l'ou com balla, durant la meva infantesa en muntaven un parell o tres, a Barcelona, ara ja n'hi ha una pila. El Corpus era també la processó, a Barcelona hi havia la gran, la d'avui, i després cada parròquia del barri feia la seva, en diferents dies festius, Sant Pere, Sant Joan.

Les processons eren una gran distracció en temps grisos. Ho havien estat molt més en el passat remot que no vaig arribar a conèixer. Al Museu d'Història, abans, hi havia exposats molts dibuixos i retallables sobre la processó i la seva preparació. La gent humil elaborava paperets i serpentines. Quan jo era petita aquests elements ja es compraven fets. A les processons del barri hi anaven les nenes i nens que havien fet la comunió i la gent de les escoles, en general, i també desfilaven algunes disfresses de nenes privilegiades que tenien vestidets de santes i àngels.

Les serpentines eren una meravella, permetien endegar treballs manuals espontanis, en una època en la qual a escola no es feien massa coses d'aquest tipus. Avui, als basars, encara es poden trobar serpentines però no tenen ni els colors ni la qualitat de les del passat, o així m'ho sembla. La festa d'avui te vuitada, de vegades amb enramades. He sentit per la ràdio que algun poble recupera coses que s'havien perdut, danses, animalons de cartró, guarniments i tota mena d'activitats diverses. Res no es perd mai del tot ni es recupera del tot, és impossible, els temps canvien i nosaltres, com he comentat abans, encara més.

Moltes festes entre setmana s'han passat al cap de setmana per motius laborals i pràctics. De tota manera avui aniré a veure alguns ous, sobretot els tres de sempre, del meu record personal i subjectiu, el de la Catedral, el de la Casa de l'Ardiaca i el del pati del Museu Marés. Suposo que el tema de l'aigua no evitarà els bonics sortidorets amb l'ou dansarí. Això de l'ou com balla ha generat acudits grollers a causa de la relació de l'ou amb aspectes de l'anatomia masculina.

És temps de flors, sobretot de la ginesta amb tanta olor que ve al temps de la calor. Ja que, del meu record, tinc la percepció d'haver passat molta calor en algun dia de Corpus. També en recordo de passats per aigua. Per cert, quan jo era petita calculaven el temps precepciu per tal que un ou passat per aigua quedés al seu punt, resant un Credo. Era un sistema culinari poc científic però, més o menys, funcionava.

M'agradaria que existís aigua de colònia amb olor de ginesta però, de moment, no n'he trobat cap. Un altre element que serveix per guarnir els muntatges dels sortidors amb l'ou al capdamunt son les cireres. El temps de les cireres, mític i mitificat, va lligat a la boníca estètica d'aquest fruit deliciós, amb el qual haig d'anar amb compte, car no tinc mida a l'hora d'anar picant. Aquest any he vist cireres esplèndides, a les botigues. Les cireres han generat poesia, música, literatura. El temps de les cireres és una metàfora de la plenitud jove, del bon temps que encara no aclapara amb la calor excessiva de l'estiu proper. Ens en penjàvem a les orelles, com si fossin arracades, i es feien uns cantirets molt bufons enganxant trossets de la tija en una cirera reeixida.

El poema francès més popular sobre el temps de les cireres és d'un poeta i music poc recordat avui a casa nostra o, al menys, no pas tan recordat com mereix, Jean Baptiste Clément, revolucionari, progressista, lluitador, maçó, partidari de la tràgicament estossinada Comuna de París. El poema ha conegut moltes versions, la més popular per a la meva generació, ha estat la de Montand però n'he escoltat una versió en japonès i tot. Els cantants hi fan de vegades alguna variació, de forma inevitable. El temps de les cireres, com tots els temps, al capdavall, passa aviat. Per cert, des de fa alguns anys, de bon matí i al vespre, escolto una merla foteta, com la de la cançó, molt evocadora. També escolto els coloms festejadors que son excessius, pesats i insistents. I els gavians cridaners, plagues bíbliques zoològiques del nostre temps. Si un dia no hi son, però, els trobaré a faltar. La nostàlgia et fa enyorar coses molt estranyes.

Quand nous chanterons le temps des cerises,

Et gai rossignol, et merle moqueur

Seront tous en fête !

Les belles auront la folie en tête

Et les amoureux du soleil au cœur !

Quand nous chanterons le temps des cerises

Sifflera bien mieux le merle moqueur !

Mais il est bien court, le temps des cerises

Où l'on s'en va deux cueillir en rêvant

Des pendants d'oreilles...

Cerises d'amour aux robes pareilles,

Tombant sous la feuille en gouttes de sang...

Mais il est bien court, le temps des cerises,

Pendants de corail qu'on cueille en rêvant !

Quand vous en serez au temps des cerises,

Si vous avez peur des chagrins d'amour,

Evitez les belles !

Moi qui ne crains pas les peines cruelles

Je ne vivrai pas sans souffrir un jour...

Quand vous en serez au temps des cerises

Vous aurez aussi des chagrins d'amour !

J'aimerai toujours le temps des cerises,

C'est de ce temps-là que je garde au cœur

Une plaie ouverte !

Et dame Fortune, en m'étant offerte

Ne saurait jamais calmer ma douleur...

J’aimerai toujours le temps des cerises

Et le souvenir que je garde au cœur !

Jean-Baptiste Clément (1866)

https://fr.wikipedia.org/wiki/Jean_Baptiste_Cl%C3%A9ment

REFUGIS I TEMPESTES

2026-05-28T10:55:27.691+02:00

Arundhati Roy va poder utilitzar la fama a causa de l'èxit del seu primer llibre, El déu de les coses petites, per denunciar, a través de nombrosos articles i assaigs, amb una forta càrrega literària, el neoliberalisme i la globalització a l’Índia, l’imperialisme nord-americà, el conflicte a Caixmir, la resistència indígena, la islamofòbia i el nacionalisme hindú.

As El meu refugi i la meva tempesta (Ara Llibres), Roy recull els fils de les obres anteriors i els porta a la no-ficció. Aquest llibre té una gran part d'autobiografia, la seva principal font rau en la memòria de l'autora. Una narració lúcida i espinosa, un text íntim, amarat de reflexions personals, que gira al volt d'una mare forta, mestra i avançada al seu temps, però en ocasions cruel i contradictòria. La seva mort genera les reflexions i la memòria sobre la vida i fets de l'autora. Per poder-la estimar caldrà independitzar-se, bandejar la seva proximitat. Allò proper i familiar es barreja amb allò social i polític.

Fidel a la seva trajectòria com a intel·lectual i activista, Roy transforma el record individual en una crítica incisiva a les formes de violència que travessen la societat. No es un llibre facil de llegir, encara mes si desconeixem les complexes característiques de l'Ìndia, un país que és un mosaic de llengües, de religions, de castes. L'estructura del llibre reflecteix la diversitat en els seus capítols, cosa que facilita una lectura gens senzilla. Un llibre molt ben escrit, al qual no li manquen trets poètics i que sembla que l'autora va confegir durant quatre anys. Paga la pena acostar-nos a la realitat actual de l'Índia per poder gaudir-lo de forma desacomplexada. Un gran llibre i una gran autora.

LA GUERRA QUOTIDIANA

2026-05-27T20:46:09.021+02:00

«Mig segle després de la seva publicació, mentre el genocidi i les massacres continuen sacsejant el món, l’obra de Morante recupera una profunda rellevància. La fúria de l’autora s’adreçava a tots els que van participar en la guerra o es van negar a aturar-la».
Nilanjana Roy, Financial Times

La Història, tercera novel·la d'Elsa Morante, es va publicar l'any 1974. Fins molts anys després no ens van arribar la versió castellana (Lumen) i la catalana (Quaderns Crema). És un llibre de gruix i extensió, cosa que sembla que, avui, espanta una mica. Es divideix en capítols que fan referència a la guerra mundial, des dels seus inicis i prolegòmens fins un temps després del final. Juga amb la història oficial, afegint a cada capítol referències als fets que es desenvolupen i a les violències que generen, i amb la petita història de la gent, gairebé sempre humil, soferta, víctima no sempre conscient dels desastres.

El pal de paller de la petita història és Ida, una mestra humil, espantada dels fets, i amb dos fills, un del seu matrimoni i, l'altre, fruit de la violació d'un jove alemany. La mort plana sempre pel llibre, hi ha un degoteig de víctimes entre una població que intenta sobreviure com pot enmig de la fam, les bombes i la situació. Morante va voler que el llibre es publiqués en una edició barata, per tal que arribés a un màxim de gent, va tenir èxit i vendes. Autores com Natàlia Ginzburg o Elena Ferrante han reconegut el mestratge i la influència de Morante.

Malgrat el rebuig que, en teoria, provoquen les guerrs, la humanitat no ha aconseguit bandejar-les i la pau universal sembla encara una mena de miratge innocent. Al llibre ens ensopeguem amb anarquistes, comunistes, nazis, gent amb febles ideologies i amb esperances excessives. La fam es un altre dels perills que envolten una població espantada i resignada. Al costat dels éssers humans fins i tot les bestioles tenen un paper destacat al llibre, gossos, ocells, gats... Ida té una part jueva, i viu amb la por de patir-ne les conseqüències o que les visquin els seus fills, el gran, un coratjós supervivent i el petit, un encisador infant amb ulls blaus i una mena de vital i innocent alegria.

Olga Xirinacs

2026-05-18T18:24:24.332+02:00

És de nit en silenci, el carrer ja és tot buit.
Dormen els fills sota edredons de ploma
i alguna veu m'arriba, encara esmorteïda,
mentre parlen i riuen, abans d'agafar el son.
L'hivern s'atura fora, amb l'alè sobre els vidres.
Puc sentir el mar de fons com bramula amb feresa:
sense repòs, les aigües envesteixen
les roques, i les platges i els vaixells ancorats.

Un neguit inquietant compassa els meus somnis.
De nit tot és opac, les hores s'allargassen
i a poc a poc convoco les amables imatges
que pugin des del fons, on de dia reposen:
que em vetllin, que em somriguin, que em tornin tot allò
que hauria pogut fer, que no he sabut contar,
que esperava amb somriures i que ja s'ha allunyat.

Ve la son i m'adormo amb el cant d'un poeta
que fa els versos més bells fins que arriba l'aurora
i amb la claror del dia oblida les paraules.
Qui les vol retrobar, ja s'han desfet en l'aire
o el mar se les ha endut, gelós, enjogassat.

Olga Xirinacs

https://www.facebook.com/photo/?fbid=27115022414851961&set=gm.26634390202907877&idorvanity=751745364932382&locale=ca_ES

PEL DISTRICTE CINQUÈ DEL PASSAT

2026-05-16T18:58:34.470+02:00

Ahir, a Historia de nuestro cine, vam poder veure aquesta interessant pel·lícula, de culte cinèfil però desconeguda per molta gent. Ja l'havien passat en alguna ocasió al programa sobre cinema fet a Barcelona, de

betevé.

Pertany al conjunt de cinema negre rodat a la nostra ciutat i que, en molts casos, paga la pena veure per recuperar paisatges urbans desapareguts. No és el cas, aquesta té pocs exteriors, un carrer vist des d'un balcó i poca cosa més. Tot passa a l'interior d'un pis rònec, d'aquests de la nostra infantesa, a dalt d'una escala trista i decadent.

Allà s'aplega una sèrie de personatges, un mon de perdedors, que, entre planys i trampes, es relacionen entre ells. Un nou vingut al pis, genial Albert Closas, misteriós i ambivalent, connectarà amb ells i faran un atracament, esperant que el botí serveixi a cadascú per complir els seus somnis i millorar.

Aquest és un títol de culte cinèfil, les interpretacions son extraordinàries i, malgrat un final una mica abrupte i ambigu i l'escenari, pràcticament teatral, es manté l'interès i la tensió. També la censura va fer canviar coses, escriure una frase lapidària a l'inici i, sembla, canviar el final. En tot cas no sabem com hauria estat però el resultat va ser molt bo. Encara més si tenim en compte l'època, mitjans dels cinquanta, i les moltes dificultats morals i econòmiques que planaven per damunt d'aquestes iniciatives.

S'ha remarcat sovint que te certs paral·lelismes amb Reservoir Dogs, molt posterior, cosa que probablement és una casualitat. El que si es percep és la influència de determinat cinema americà (Atraco perfecto, la jungla de asfalto) i,possiblement, si es tractés d'una producció francesa o italiana hauria merescut encara més lloances.Tot i que va assolir uns quants reconeixements, tot s'ha de dir.

El mateix pel que fa als actors, Closas, Arturo Fernández, Jesús Colomer, Carlos Mendy, Linda Chacon i 'la nostra' Montserrat Salvador, en un d'aquests papers que, en un altre context, hauria fet Gloria Grahame. Hi ha molts elements que relacionen la pel·lícula amb Cataalunya, música de Xavier Montsalvatge, origen del guió en una obra d'Espinàs, estudis Orphea... i la mateixa Salvador que després de treballar a l'estranger vam veure a diferents novel·lons de la televisió i a unes quantes pel·lícules.

Arturo Fernández, el mateix Closas, serien idolatrats en el record si haguessin estat francesos, italians, americans. Una pel·lícula que demostra com amb grapa, i el director, Julio Coll, en tenia, intel·ligència i imaginació es poden fer coses de categoria. No caldria recordar-ho però el Districte Cinquè, avui part del Raval, era el 'barrio xino' de trista memòria però poc visible a la pel·lícula.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Distrito_quinto

https://ca.wikipedia.org/wiki/Juli_Coll_i_Claramunt

ELS TRETZE CONTES DE LUISA CARNÉS

2026-05-16T17:06:09.344+02:00

Luisa Carnés va ser una escriptora que podríem classificar com 'del 27`' tot i que en les darreres referències a les dones importants d'aquella generació el seu nom no s'havia inclòs fins fa poc. Per sort l'admirable editorial 'Hoja de Lata' va recuperar la seva novel·la Tea Rooms i, més endavant, aquest interessant recull de relats.

Aquests tretze contes ens porten des del la República espanyola fins els Estats Units de la discriminació racial. Reflecteixen la trajectòria de l'autora, exiliada després de la guerra, a causa del franquisme, i que va acabar per viure a Mèxic fins a la seva mort, l'any 1964, a causa d'un accident.

Alguns d'aquests contes havien estat publicats, però en trobarem algun d'inèdit. A la gran majoria les dones hi tenen un paper rellevant. Es poden dividir en quatre grups, un d'ells ambientat encara en temps republicans. Les tradicions topen amb la modernitat i la possible renovació. Després en trobem de centrats en la postguerra i l'exili. També l'estil varia, i arribem a l'època mexicana de Carnés, per acabar amb referències als Estats Units dels seixanta.

Tots els relats sorprenen, malgrat l'estil canviï tots els relats emocionen o fan pensar. Al seu darrera hi copsem influencies diverses i un nivell intel·lectual remarcable. Molts dels éssers humans ens resulten propers, moderns, malgrat haver passat el temps.

Carnés (1905-1964) va tenir una infantesa molt humil, va poder anar poc a l'escola i es va posar a treballar als onze anys, aixi que es pot considerar autodidacta. Tampoc va tenir de joveneta massa ocasions de llegir llibres, s'havia de conformar amb els fulletons publicats a la premsa. Militant comunista convençuda, la seva ideologia es reflecteix en molts moments en els contes i novel·les.

https://es.wikipedia.org/wiki/Luisa_Carn%C3%A9s

https://www.zendalibros.com/natacha-de-luisa-carnes-la-novela-como-pan-intelectual-del-obrero/

ADÉU A LA GRAN VEDETTE

2026-05-15T12:17:35.545+02:00

Ha mort Tania Doris, la famosa vedette que va regnar a l'Apolo durant molts anys. Més enllà del teatre i malgrat la seva relació amb l'empresari Colsada, era una persona discreta i poc 'visible'. L'Apolo mostrava a la seva façana el seu rostre i d'altres, com ara els dels còmics Luis Cuenca i Pedro Peña. No va fer massa coses, a banda de la revista, tot i que sortia en una pel·lícula que es deia 'Las alegres chicas de Colsada'. Per cert, n'hi ha una altra que es diu 'Las alegres chicas del Molino'. He llegit en algun lloc que va estudiar dansa clàssica però que la seva alçada, 1,80, era excessiva. Al teatre de revista, en canvi, la seva alçada i les seves llargues cames eren adients per fer broma amb els actors que he mencionat abans.

Els meus pares, un cop l'any a tot estirar, anaven a veure revista, al Molino o al Apolo. El Molino era més barat i la funció, més llarga. Les revistes de l'Apolo tenien més pretensions. De joveneta un injust puritanisme feia que no no veiés bé aquelles sortides a indrets pecaminosos. Per la ràdio cantaven una tonada de propaganda que feia: somos/ las chicas alegres/que trajo Colsada/ para quitarles el mal humor... Cito de memòria, potser no era ben bé així.

Eren d'altres temps. Pel carrer veig sovint a La Maña, que viu al Paral·lel, per cert sembla que ha sentit molt aquesta mort. Era un altre tipus de vedette. Tania Doris no sortia gaire als mitjans, amb el tema de l'herència de Colsada crec que va reclamar uns diners i aleshores se'n va parlar una mica. Les vedettes incombustibles formen part d'un temps mític que no tornarà ja que avui els pecats semblen no existir. Tot un imaginari que va desfilant cap al més enllà, de forma inevitable. Segur que al cel hi ha teatres de revista on actuen els àngels mes progressistes. Descansi en pau Tania Doris, vedette irrepetible.

https://eltranvia48.blogspot.com/2026/05/tania-doris-la-alegre-chica-de-colsada.html

OLGA XIRINACS, 90 ANYS

2026-05-12T11:31:55.132+02:00

Olga Xirinacs ha complert 90 anys, el dia de Sant Ponç. A Tarragona li han fet homenatges diversos però trobo a faltar referències sobre ella a teles i ràdios majoritàries. Encara més, quan es parla de poetes sembla que ens quedem amb els de sempre. També s'ha fet alguna reedició, encara bo. Fa alguns anys vaig intentar, a la mida de les meves pobres possibilitats, reclamar per a ella el Premi d'Honor, sense resultats efectius.

Sembla que, pel que fa a l'aportació literària femenina, no passem de la Rodoreda. A Facebook vaig obrir un blog on es poden fer aportacions amb notícies diverses sobre ella. No s'ha entés el que representa poder comptar amb una escriptora de gruix, viva i en actiu. El mon literari és injust, com tants altres. El Premi d'Honor, el Nobel i d'altres menys importants compten amb una gran majoria d'homes, encara avui.

Si encara teni blogs o el que sigui us convido a què intenteu dedicar-li una entrada, un comentari, al menys que l'oblit no es faci més greu.

He pujat les escales d'hivern a hora primera,

cruix la fusta, es bada la mimosa,

la llum del mar és groga sobre els vidres blaus

de l'aigua continguda en llunyania.

I aquí dalt, tendrament, he alliberat

el secret de les meves companyies,

les que em segueixen sense veu, furtives,

fantasma o àngel, pensament, memòria,

i els he dit: desplegueu-vos,

fugiu per la finestra de llevant, voleu,

esborreu tot temor de nits en vetlla,

obriu al sol els llavis tan glaçats,

navegueu pel matí que recomença,

buideu-me el cap, i el cor, allibereu-me en vers.

Després ja tornareu, amb les mans buides

d'haver tocat el cel i no tenir

sinó un cos com el meu per univers.

Olga Xirinacs, 1997

COMIATS LITERARIS

2026-05-11T18:12:52.009+02:00

Aquest és el darrer llibre de Julian Barnes, de moment. L'autor compta amb una extensa bibliografia, dinou novel·les, assaigs... Aquest llibre te una mica de tot, no ens explica una història i inclou moltes reflexios sobre la memoria i els records que recorden i que ens porten a d'altres records, com allò del cistell de cireres. També ens parla de medecina, dels seus problemes de salut i del context mèdic que el tracta.

El llibre conté moltes referències literàries, més o menys conegudes, com ara allò de la magdalena de Proust. El llibre va endarrera i endavant, el mateix autor és justifica i es corregeix. Inclou en el text una història, la d'una parella d'amics que es coneixen, se separen i es tornen a trobar, sempre amb la intervenció de Barnes. El diàleg amb ells farà que trobem disquisicions diverses sobre l'amor, els seus excesos i els seus riscos.El títol original (Departures) té, pel que he llegit una ambivalència, ja que evoca arribades i retorns.

El text pot desconcertar qui esperi una narració convencional, malgrat que traspua el tarannà de l'autor i una ironia molt especial. És un text inclassificable però amb fragments interessants i emotius. També hi trobem moltes al·lusions a la feina de l'escriptor, a les seves fonts i les seves dèries. Tant de bo que aquest adéu de l'autor no sigui definitiu, un punt i seguit, vaja. Llàstima de no saber anglès per poder accedir a les versions originals dels llibres interessants.

AQUELL TEMPS DE LA 'NOUVELLE VAGUE'

2026-05-09T19:12:00.004+02:00

Richard Linklater és un director original, que fa el cinema que vol fer i el fa al seu ritme. El temps, la conversa, l'observació del capteniment humà, son elements que donen empenta a la seva narració.

A Filmin podem veure la seva pel·lícula sobre la Nouvelle Vague, centrada en la gènesi i procés de la filmació de À bout de souffle (1960), dirigida per Godard. Intenta dir coses noves sobre la pel·lícula, el director i l'època pot semblar, hores d'ara, sobrer, però si ens acostem sense prejudicis a aquest film que parla d'un altre, gaudirem d'unes evocacions tan joganeres com la seva inspiració.

La Nouvelle Vague va intentar renovar el cine, va sorgir a finals dels anys 50 i principis dels seixanta, quan un nombrós grup de cinèfils, la majoria dels quals vinculats als Cahiers du Cinéma va voler passar a la pràctica, pel que feia a intentar coses noves i sorprenents enfront del cinema industrial i comercial que era majoritari.

El cinema comercial anava de baixa, la televisió s'imposava, van sorgir grans estudis i la teconologia aplicada a les grans produccions. Aquells joves francesos van entendre que no feien falta grans pressupostos, amb una càmera, els carrers, actors i actrius i ganes de filmar n'hi havia prou.

Calia reflecctir històries quotidianes, el ser humà real, fer un cinema crític però també experimental, aconseguir una mena de joc que es podia aplicar al llenguatge, al muntatge, al so. I jugar, així mateix, amb la improvisació. Godard va assolir un llloc molt rellevant en aquell moviment.

A la pel·lícula que comento se'l veu inquiet i cobejós de fer un primer llargmetratge, Havia realitzar curts i escrit sobre cinema i veia com amics seus (Truffaut, Chabrol) ja tenien pel·lícules pròpies. En aquesta reconstrucció d'un rodatge i d'una època es reflecteix molt bé la forma de filmar i el rebuig del convencionalisme.

S'evoca un munt de personatges de l'època, més o menys semblants als originals, parant atenció a l'actriu Jean Seberg, a qui Godard explica com ha d'anar tot, cosa que no sempre s'entén. El resultat serà una obra caòtica i irreverent pero original i molt ben acollida en ambients cinèfils.

En el present el cinema torna a viure una mena de crisi, per això resulta interessant mirar cap aquella època i cap aquell cinema. Avui encara resulta més fàcil deixar-se portar per la improvisació, els mòbils permeten moltes llibertats. Aquesta pel·lícula és també una mena de joc espontani, no sempre reeixit, i pot desconcertar qui esperi un documental seriós sobre el tema.

No trec mèrit a A bout de souffle però no és una pel·lícula que m'emocioni. Penso que França sap aprofitar molt be el mèrit de la seva gent i promocionar el que calgui. Tampoc aquesta evocació m'ha acabat de fer el pes però té moments encisadors. La podeu veure a Filmin.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Richard_Linklater

https://ca.wikipedia.org/wiki/Nouvelle_Vague_(pel%C2%B7l%C3%ADcula_de_2025)

PAÍS DE POETES

2026-05-06T20:44:00.006+02:00

Joan Vinyoli

El campanar

Sovint, sovint, com per la dreta escala

d'un campanar, fosca i en runes,

pujo cercant la inaccessible llum;

ple de fatiga dono voltes,

palpants els murs en la tenebra espessa,

graó rera graó.

Però de temps en temps,

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar,

tocant a festa allà en l'altura,

i veig per la finestra en el silenci

de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo

llavors, ah, com encara dintre meu,

una llavor de joia perdurable

pugna per fer-se planta exuberant!

Com crides, infantesa, en les profundes

capes del cor, com, de genolls, et trobo,

Déu meu, llavors, tornat pura lloança.

Joan Vinyoli i Pladevall (1914-1984), gran poeta català, va assolir el reconeixement públic en els anys 70 amb 'Tot és ara i res'.

Va rebre diferents guardons. La seva poesia relaciona la seva vida amb l'obra, amb un cert sentit mistic. En els darrers anys s'ha posat molt en valor la seva poesia, apreciada per les noves generacions.

Havia llegit fins ara els seus poemes de forma atzarosa. Fa algun temps vaig comentar que no en tenia cap llibre i el meu gendre em va portar el que linco en aquesta entrada.

La gent de la meva generació podem recordar una època en la qual Espriu senyorejava la nostra poesia. Calders deia que el mon de la literatura catalana era un prestatge on si n'hi havia un semblava que no n'hi pogués haver més.

De sobte sembla que quedava bé opinar que, per exemple, Espriu havia estat sobrevalorat i que el millor era Vinyoli. Fa anys també es deia, en broma, que érem el país amb més poetes per quilòmetre quadrat. Jo crec que no cal entrar en si un és millor que un altre, es fa difícil valorar una obra poètica en blog, podem trobar poemes genials i d'altres que no ens fan ni fu ni fa, en un mateix autor.

Hi ha grans oblits, ja he comentat en alguna ocasió el cas d'Olga Xirinacs. Hi ha gent que connecta molt, per exemple, amb Martí i Pol quan alguns 'entesos' el troben simplista. Joan Oliver també ha estat oblidat, en comparació amb Espriu. Personalment he d'admetre que jo soc sagarriana convençuda. Recordo que en un antic article d'Espinàs aquest deia que va coincidir en un ascensor amb Foix i Martí i Pol, va comentar la sort que tenia d'anar amb dos grans poetes i a Foix no li va fer cap gràcia la comparació.

En tot cas, és una sort comptar amb tantes referències. Com en tants altres casos les dones sempre queden una mica fora del canon, cas de la mateixa Xirinacs, de Maria Mercè Marçal i tantes altres. Un llibre de poesia no es una novel·la, no acostumem a llegir-lo d'una tirada, requereix lentitud i tranquilitat. En compensació, molts poemes formaran part del nostre imaginari sentimental.

No se si es veritat o una brama, fa anys es deia que no es promocionava prou Vinyoli perquè bevia. Pertany a una època en la qual es bevia i es fumava a dojo, però si això fos així seria una mostra més de la societat culturalment rància en la qual es movem.

DESMITIFICACIONS IMPRESCINDIBLES

2026-05-05T19:01:00.003+02:00

Aquest llibre incideix en la necessitat d'objectivitat davant de fets històrics que han conformat lectures del passat encotillades i amables. L'Edat Mitjana va ser considerada sovint com una època fosca, sòrdida. Com a reacció, després, va generar un interès no exempt de romanticisme, amb herois i construcció incipient de mites i pàtries.

Els mites no son innocents. Fomenten la pertinença a una comunitat històrica i no és gens fàcil deixar-los de banda. Espanya, amb un franquisme molt adient a la mitificació nacionalista, va fer de l'anomenada reconquesta el pal de paller de les essències hispàniques. Escriure de forma objectiva sobre temes històrics no és fàcil ni còmode. Els mites (Àlvarez Junco)divideixen la societat i poden portar la gent a matar-se, fins i tot. Han estat utilitzats per excloure o per legitimar la violència, sovint molts d'ells es remunten a l'època medieval tot i que hi ha aspectes que es van repetint al llarg del temps i a la gran majoria de països. Durant la celebració del segon centenari de la Revollulcio Francesa es van trobar amb malentesos historiadors del país veí que intentaven desmitificar-la o fere-ne una crítica acurada.

Els mites precisen d'herois, cas, per exemple, del Cid, tan popular i lloat. No fa massa anys una persona amiga em va dir que l'havia sorprès saber que Jaume I havia fet coses dolentes. Hi ha qui accepta de bon grat la dismitificació de la història hispànica però que rebutja la crítica a les seves pròpies creences o sentiments, cas de Catalunya. En el context escolar encara es fa més difícil intentar una certa objectivitat raonada. Els mateixos hitoriadors sovint no son innocents, tenen les seves idees consolidades i tampoc no es volen enfrontar del tot a les lectures canòniques del passat.

Fa anys, en una Escola d'Estiu, recordo un debat sobre si s'havien d'explicar a l'escola mites i herois del context català. Un assistent dels que moderaven l'acte va manifestar que sí, ja que tothom ho continuava fent. Però denunciar l'ús del passat com arma ideològica d'exclusió hauria de conformar una part important de la pràctica historiogràfica acadèmica. Hi ha llibres i articles sobre aquest tema (La invenció del pasado, l'invent de la tradició...) però no tenen la difusió imprescindible en comparació amb l'auge de la novel·la històrica, la qual sovint contribueix a consoidar el coneixement històric sense massa manies per la versemblança. Lectura, cinema, tot plegat ha contribuït a un coneixement sovint tergiversat si no s'és prou crític o no hi ha interès per contrastar les informacions, separant allò que és ficció (i que, per altra banda, pot ser útil en diferents casos i podem trobar qualitats molt diverses en la literatura de consum).

Malauradament molta gent gosa escriure sobre història i fins i tot a revistes especialitzades es poden trobar errades o bé opinions que palesen en excés la manca de rigor o la ideologia del redactor. L'important és no caure en la incondicionalitat i ser capaços, amb les moltes eines a l'abast que tenim avui, de contrastar informacions i admetre que ningú és millor que ningú, en aquest mon divers i complicat.

LA LLENGUA NO TÉ CAP CULPA

2026-04-30T19:54:00.003+02:00

Portem una bona temporada divagant sobre la pèrdua de l'ús del català. La meva percepció, si comparo l'estat de la qüestió amb el passat, és diferent i força optimista.

Mai m'hauria imaginat, en d'altres temps, que prosperés la immersió, cre¡a que es podia catalanitzar l'escola amb d'altres metodologies. Em trobo amb molta gent de fora que xampurreja prou bé el català. Per altra banda, soc molt liberal amb el tema, no tinc cap mania en escriure, llegir o parlar en castellà.

Crec que quan es te apreci a una llengua s'hauria de tenir apreci per totes.Malauradament no és així, fins i tot les variants dialectals ens son poc conegudes o menystingudes.

Una manera de valorar una llengua és llegint. Molts llibres de consum, que surten per Sant Jordi o es promocionen son mediocres, escrits en un català pobret i sense aspiracions. Bé, val més enciam que gana.

Avui molts llibres surten al mateix temps en català i castellà. No caldria, tothom coneix les dues llengües i la versió oriiginal sempre té un plus. La tele nostrada cada dia parla pitjor, no ho dic tant pel vocabulari com per determinades formes raretes que volen semblar cultes. En castellà també escolto disbarats.

En aquest tema, com en tants altres, caldria no divagar, parlar amb xifres serioses a les mans i deixar la política de banda, malgrat que tot sigui política. Per tal que el català fos més popular caldria parar atenció a les publicacions, als programes infantils... La Bola de Drac i el Súper 3 van fer molta clientela.

A l'escola primària crec que el tema funciona prou bé. Després s'espatlla sovint. Ara ha sortit tot això de posar un poli que vigili, m'agradaria escoltar els equips directius dels instituts que ho han demanat, saber què passa, però tot s'ha limitat a criticar la mesura.

Les llengües no tenen la culpa de res, som els usuaris, que passem més temps dient que tot va molt malament quan podríem estar rellegint Incerta Glòria o Sagarra.

ATRACAMENT PERFECTE

2026-04-28T11:44:00.004+02:00

ATRACAMENT PERFECTE

Atracament perfecte (The killing) és la tercera pel·lícula de Kubrick. Es va estrenar l'any 1956.

JOHNNY Clay, un home que ha sortit fa poc de la presó, organitza un atracament en un hipòdrom, ajudat de còmplices. L'atracament, planejat a fons, funciona com estava previst però complicacions inesperades i imprevistes faran que fracassi.

La pel·lícula, malgrat la seva qualitat, ha estat relativament oblidada tot i que és un títol de culte. Sterlin Hayden fa el paper protagonista. La resta d'actors son poc coneguds però eficaços i convincents.

Resulta magistral el tractament del temps, seguint un narrador en off i fent salts endarrere o sobreposant diferents escenes. El blanc i negre de l'època ajuda a mostrar-nos paisatges urbans grisos, impersonals.

El pas del temps ha fet que la base argumental, un atracament fallit o els problemes dels atracadors a l'hora de repartir els diners, es repetís, amb molta menys grapa, a molts llargmetratges. No hi falten un esbós de dona fatal o de 'bona noia' devota del seu amant. Malgrat el gruix de la filmografia de Kubrick hi ha qui considera que aquesta és la seva millor pel·lícula, en la qual defuig una mena d'ambició intel·lectual que acaba per ser un pes mort.

Amb un final impactant i agosarat, Atraco perfecto és una petita joia del cine negre més interessant i reeixit.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Stanley_Kubrick

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sterling_Hayden

SALES D'ESPERA

2026-04-27T19:08:00.002+02:00

Sales d'espera és el darrer llibre de Neus Canyelles, un llibre amb disset narracions, les quals, si bé hi copsem l'estil dels llibres anteriors tenen una mena de vida pròpia, que fa pensar en autores com Karherine Mansfield. De fet, en un dels relats, Canyelles l'esmenta com inspiradora. Els llibres de Canyelles tenen, segurament, trets autobiogràfics però deixen molt d'espai a la imaginació.

Enmig d'uns fets quotidians, des d'una mirada personal, irònica, sovint pessimista, ens ensopeguem amb persones de l'àmbit familiar, amb un misteriós amic, potser un amor perdut, però no del tot, amb inadaptats, amb gent de capteniment aparentment incomprensible, absurd. El que sembla el fil conductor del relat, o el, tema central, desapareix sota els pensaments, raonaments i dubtes de l'autora, i ens amara el desconcert.

L'estil de l'autora és subtil, beu dels petits detalls, però no defuig temes vitals, la mort hi sura de tan en tant i la maldat, quan sorgeix un cas d'assetjament escolar, enfosqueix la resta. Les sales d'espera son un lloc adient a aquest absurd, generen una pausa per observar, per tal que l'escriptora anoti a la seva llibreta fets i situacions destinats a formar part d'un text futur.

Els pocs diàlegs son diàlegs de sords. El personatge central, entenem que és la mateixa autora, acostuma a amagar els seus pensaments i les seves dèries rere comentaris i opinions de compromís. Encara que en alguna relacio hi ha amabilitat totes les relacions evoquen solitud.

Un tema recurrent és el del mon dels psiquiatres i psicòlegs, els tractaments sense sentit ni resultats positius. Hi ha una mena de joc de miralls però son miralls estrafets. Canyelles es, avui, una escriptora de primer ordre. Al darrera de la seva prosa s'endevina algú que ha llegit molt, al capdavall les influències venen del coneixement lector i avui a la majoria de llibres de nous escriptors hi ha una gran manca de referents. Pot ser que algú que esperi unes narracions més convencionals es neguitegi, enmig d'un univers tan singular, però no quedarà indiferent i,possiblement, anirà a cercar els volums anteriors.

https//www.llegir.cat/2021/04/neus-canyelles-autobiografia-autoritzada-tinc-poques-esperances-i-es-pot-viure-aixi/

https://www.llegir.cat/2021/03/la-novella-de-dickens-neus-canyelles/

https://www.llegir.cat/2021/03/autobiografia-autoritzada-neus-canyelles/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Neus_Canyelles_i_Estap%C3%A9

2026-04-25T11:19:00.003+02:00

MEMÒRIES D'UNA GEISHA

Ahir, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar la pel·lícula Memòries d'una geisha, adaptació de la novel·la del mateix nom d'Arthur Golden, dirigida per Rob Marshall i produida per Spielberg. Explica la vida d'una geisha al Kioto d'abans de la Segona Guerra Mundial.

Recordo que primer ens va arribar el llibre i que era un llibre d'aquests que tothom llegia. Me'l devien deixar ja que no el tinc per casa. De tant en tant, i diria que cada vegada menys, surt un llibre que tothom llegeix i comenta. Crec que també havia vist la pel·lícula en el seu moment.

Va ser una cinta ben acollida i premiada, no li manquen valors, bona ambientació, bones interpretacions, i l'atractiu evident del seu exotisme. No van faltar crítiques, per exemple, sobre l'us del llenguatge. Alguns comentaris van remarcar que era una mena de Pretty Woman o Ventafocs a la japonesa i que podia recordar a personatges de Dickens, la trajectòria de la protagonista. Amb el llibre es van prendre llicències diverses, sol passar i és inevitable. El final feliç està agafat amb pinces però així surts del cinema content, que també és important.

Recordo que en els mateixos anys van sortir diferents llibres sobre dones de procedència diversa i sobre canvis en les seves societats, com ara Cisnes Salvajes. Molts d'aquests llibres estan escrits per les noves generacions, que sovint s'han instal·lat als Estats Units o a països europeus. Memòries d'una geisha agrada força si no se li demana més del que ofereix i es deixen de banda els tòpics recurrents.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mem%C3%B2ries_d%27una_geisha_(pel%C2%B7l%C3%ADcula)

https://www.carlosjeguren.com/2025/03/critica-pelicula-memorias-de-una-geisha.html

SANT JORDI: CARA I CREU

2026-04-24T11:13:00.000+02:00

Ha passat un altre Sant Jordi. Tinc sentiments estranys sobre la celebració, ens ofeguem entre roses, la part més gran de les quals sembla que venen de Colòmbia i que, a casa nostra, tot just se'n fan unes quantes i encara gràcies.

Muntanyes de llibres. Fa quatre dies el senyor Mendoza va deixar anar quatre bestieses sobre el tema i et deiein que cremessis els seus llibres però sembla que tenia cua llarga a la seva paradeta malgrat traspuar en ocasions una mena de catalanofòbia inconscient.

Els llibres que son novetat, una bona part, no passen de la mediocritat, àdhuc els més venuts. Però, vaja, ja m'agradaria vendre força. El llibre és avui un objecte de consum com qualsevol altre i en els llibres s'hi poden escriure moltes ximpleries.

No negaré l'encant de la celebració. Qui aterri a Catalunya de nou en nou quedarà meravellat de tanta floreta i tant de llibre. Sembla que es va vendre força, un altre tema és lllegir, es llegeix poc i a molts celebrats llibres d'autors i autores nous es copsa aviat la manca de lectura prèvia.

Entre les novetats, una gran majoria de llibres lligats a periodistes, gent de diaris i televisions, més o menys mediàtics. Aquestes persones tenen un mínim de promoció assegurada. Sant Jordi, la diada, em produia abans una inefable il·lusió però l'excés ha fet minvar el meu entusasme.

Es cert que aquests dos darrers anys no he pogut sortir, per motius de salut, a badar. No ho he trobat a faltar gaire. Ho he vist per la tele, he sentit la gent lletraferida amollant rotllos eteris sobre els seus llibres, aixi com els seus promotors, també del gremi, fent el mateix. Fa anys la cirereta del pastís era el premi Sant Jordi, la seva fama també ha anat de baixa. La bona crítica literària ha minvat molt.

Les meves experiències amb el tema de les vendes son semblants a les que explicava el Francesc. Els anònims rodejats de famosos acabem frustrats, què hi farem. El que no es veu no es ven, deia una peixatera del meu barri. Al capdavall vendre molt o tenir molta audiència no es un sinònim de qualitat i amb poder parlar una mica, per exemple, de la sobrevalorada Rodoreda, ja fem el fet.

AMENAÇA DE TEMPESTA

2026-04-23T21:15:00.004+02:00

Aquesta interessant minisèrie de dos episodis ens situa a l'Alemanya rural d'entreguerres. Les divisions polítiques van fent forat a un poblet de l'Alta Baviera. Un sabater solitari i apolític, jueu, es veu implicat en els dos bàndols. La viol'encia es va incrementant i els greuges personals o les ambicions individuals van incidint en la ja fràgil convivència

El prestigiós director Matti Geschonnecck es va basar en ua novel·la de Oskar Maria Graft. El sabater Julius Kraus, interpetat per Josef Hader, vidu dues vegades i amb un fill als Estats Units viu intentant no implicar-se. Però el nacionalisme i la violència acabaran per esquitzar-lo de forma injusta. Alemanya canvia, els comunistes son perseguits i l'odi cap als jueus s'intensifica.

https://es.wikipedia.org/wiki/Oskar_Maria_Graf

https://en.wikipedia.org/wiki/Matti_Geschonneck

Com que sabem com va acabar tot plegat i malgrat que ens trobem tot just als inicis dels drames, la història provoca inquietud. Un final una mica apressat ens fa saber que algunes persones van poder marxar de la comunitat, la música compta amb peces corals molt boniques. Es troba a Filmin.

https://elpais.com/television/series/amenaza-de-tormenta/

LA NIT DE VARENNES: REVOLUCIÓ I CANVI

2026-04-22T17:41:00.009+02:00

LA NUIT DE VARENNES

La nuit de Varennes és una pel·lícula de temàtica històrica franco-italiana dirigida per Ettore Scola l'any 1982. L'acció se situa en la fugida dels reis a Varennes el 1791. En el viatge coincidiran personatges com Restif de la Bretonne, Casanova, Thomas Paine i una dama de companyia de la reina Maria Antonieta.

Durant el viatge cada personatge revelarà la seva personalitat condicionada per l'evidència de l'arribada d'un món nou. Amb un aire de road movie d'època trobem un retrat versemblant de les situacions,sospites, desigs i ambicions que trasbalsaven els francesos en aquells moments. Les figures reials son tractades amb compasió i respecte.

La música, de Armando Trovajoli, inclou composicions i evocacions de l'època. La fotografia, de Armando Nannuzzi, resalta l'expresivitat dels rostres dels protagonistes.Decorats i ambientació presagien el futur terror. Els diàlegs son brillants i un punt irònics. Les interpretacions, amb un planter impressionant d'actors entre els quals destaquen Mastroianni i Hanna Schygulla son excel·lents.

RAN DE TERRA, RAN DE CEL

2026-04-19T19:30:00.004+02:00

Aquest és el darrer poemari de Teresa-Costa Gramunt. Com l'autora manifesta en el pròleg, son poemes escrits de forma lenta, en silenci. Ens explica que venen d'un període de dol per la mort de la mare, i d'una operació molt greu que ella va patir... Experiències que trasbalsen i que incideixen en la nostra vida de forma indefugible. La fragilitat humana té certa atracció per a les ànimes sensibles.

Son aquests versos d'amor en un sentit molt generós, a la gent estimada i admirada, a la natura, a tot un mon immens, bell i fràgil. I també hi copsem referències a un Déu misteriós, percebut de forma diferent per nosaltres, a l'espiritualitat necessària, en un mon que sovint la defuig.

El recull té quatre parts. A la primera, En la mort de la mare i altres poemes, els records materns comparteixen espai amb reflexions sobre la vida i l'amor.

Aquells braços que em sostenien d'infant/ i que els anys havien fet tan fràgils/no han marxat: són aquí amb més virtut...

La segona part porta per títol El més alt amor i la primavera l'autora recull experiències personals amarant-les de transcendència

Ressuscito en una imartge/ aquell retrat dels vint anys/ No sabia de la mort/que arribaria vestida de vermell...

La tercera, 'Vetlla l'art el déu de la vida', retrobem espais i objectes, situant-los en un imaginari molt personal:

Vetella l'art matí i vespre/en la finestra que com pa d'or/s'obre en el mur mur/que ressguarda/del temporal del segle.

La quarta part Retaule de la Vall de Boí l'evocació de l'indret es torna poesia condicionada pels sentiments que provoca.

Somriu la rosa petita,/ en l'alta bardissa cada any fa estiu/Les veus de la Vall/ acaronen el Crist/ en besen la Majestat...

Teresa Costa-Gramunt, amb formació humanística i artística fa anys que es dedica a la creació literària. Col·labora en diferents mitjans, ha publicat i traduït força llibres i ha rebut premis rellevants. És una d'aquestes intel·lectuals que potser no tenen encara la difusió merescuda. Aquest llibre segur que ens evocarà experiències personals, una petita joia per llegir i rellegir de forma lenta, un consol per als neguits més íntims i que connecta en diferents moments amb el mon del present i les seves realitats. Un llibre molt ben editat amb dues precionses pintures de Ton Sant a la coberta i a l'inici del recull.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Teresa_Costa-Gramunt

https://lanausea.art/2026/04/17/critica-literaria-ran-de-terra-ran-de-cel-de-teresa-costa-gramunt-per-merce-amat/

RECORDS I MEMÒRIES

2026-04-19T18:24:00.004+02:00

Quan yo anava a escola ens agradaven els actors tipus Tony Perkins. Quan et vas fent gran valores personalitats com la de Mastroianni. L'actor tenia tot just onze anys quan va començar a fer teatre a la seva parròquia. Tot just amb vint Visconti el va triar, amb Fellini se'l va etiquetar com a latin lover. Es pot ben dir que va fer tots els papers de l'auca, seductor, gelós, impotent, homosexual, cornut... Fes el que fes sempre sabia relfectir el costat humà dels personatges. Ja en la seva maduresa va gravar un documental autobiogràfic on explica un munt d'anècdotes, de vivències, va treballar molt i amn una dedicació exemplar, va conèixer els grans directors d'un temps mític.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marcello_Mastroianni

https://www.filmaffinity.com/es/film801376.html

El documental, que en alguns aspectes em recorda El tiempo amarillo, de Fernando Fernán Gómez, es pot trobar i gaudir en llibre i ens passeja per una época inoblidable. Ah, el cinema i la seva màgia, quants dels 'grans' ja no son entre nosaltres però la màgia del mitjà ens n'assegura la perdurabilitat.

https://www.imdb.com/es-es/title/tt0119614/

UN NIU DE TÒRTORES

2026-04-19T17:46:55.901+02:00

UN NIU DE TÒRTORES

Traducció de Josep Julià

Katherine Mansfield (1888-1923) va néixer a Nova Zelanda i va viure a Londres des de 1908. Des de la publicació del seu recull de contes In a German pension va ser reconeguda com una de les mestres de la narració curta en llengua anglesa.

Podem trobar diferents reculls en castellà i, en català Una mica infantil i Un niu de tòrtores. Enmig de situacions ordinàries, trivials, l'autora aconsegueix crear una atmosfera humana, vulnerable i sovint pessimista. Crec que en aquests darrers temps la seva fama ha rebrotat a casa nostre, més d'una persona m'ha recomanat els seus llibres i una amiga em va passar aquest Niu de tòrtores. També sembla que la narració curta ha experimentat una revifalla. En aquests reculls podem trobar contes per a tots els gustos, que ens ofereixen finals ambigus i inquietants. Un tipus de literatura que em fa plànyer no poder llegir en la llengua original.

RETORN A HOWARDS ENN

2026-04-17T10:59:00.001+02:00

Avui, al cinefòrum de Tot Història comentarem 'Regreso a Howards Enn', una pel·lícula amb moltes virtuts però que no acaba de seduir-nos. Tot i que no formen cap trilogia, l'ambientació i els actors evoquen dos títols important, 'Lo que queda del día i 'Una habitación con vistas'.

Son històries 'd'època', amb famílies benestants i capteniments coincidents, Va aconseguir, totes, premis semblants. Óscar al millot guio adaptat i a la direcció artística, nominacions diverses... D'aquest retorn a Howards Enn cal destacar el vestuari, la fotografia i les interpretacions, En tots els casos la recreació d'una societat, d'uns capteniments i d'una forma de pensar. Cases de luxe, gent benestant, problemes magnificats, flors i violes...

Aquest tipus de pelis tenen el seu públic, cosa gens estranya. Hopkins no arriba a les virtuts del majordom de 'Lo que queda del dia', però està molt bé, el mateix que Redgrave en un paper molt breu. Els diàlegs son breus i intel·igents, molt 'britànics' podríem dir. És una cinta de James Ivory i es pot trovar doblada al català. Es pot veure a la web de TV3.