Històries Manresanes

Els portals de Manresa: la ciutat fortificada del Bages

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 31 May 2026 06:00:00 +0000

La Manresa medieval. Mapa fet a partir de les indicacions i les dades de Marc Torras.

Durant l'edat mitjana, Manresa va ser una de les ciutats més importants de la Catalunya interior. El seu creixement demogràfic, comercial i polític va obligar a construir successius recintes emmurallats entre els segles X i XIV. La muralla no només tenia una funció militar: també delimitava la ciutat, regulava l'entrada de mercaderies i simbolitzava el poder municipal. El recinte definitiu, acabat durant la dècada de 1380, correspon a l'època de màxima esplendor medieval de la ciutat, coneguda com el «segle d'or manresà».

Tot plegat posa de manifest la importància estratègica de les muralles de Manresa al llarg dels segles. Aquestes fortificacions no només protegien la ciutat i els seus accessos per l'entrada de mercaderies com hem dit abans, sinó que contribuïren a consolidar el seu paper polític i militar. La seva eficàcia quedà demostrada encara al segle XVII, durant la Guerra dels Segadors, quan una part de la Diputació del General de Catalunya es va instal·lar provisionalment a Manresa per raons de seguretat. Gràcies a la combinació de fonts documentals i de les recents investigacions arqueològiques, avui és possible reconstruir amb molt més detall l’aspecte i el funcionament d’aquest complex sistema defensiu medieval.

L'evolució de les muralles

Les primeres fortificacions documentades de Manresa daten del segle X, en un context de frontera amb al-Àndalus. Amb el pas dels segles, l'expansió urbana va fer insuficient aquell primer recinte defensiu i la ciutat va anar ampliant progressivament les seves muralles. Al segle XIV, gràcies al creixement econòmic impulsat pel comerç, l'artesania i grans obres com la Seu, la Sèquia o el Pont Nou, es va construir el gran perímetre que encerclava pràcticament tot l'actual centre històric.

Aquest recinte disposava de torres, llenços de muralla, fossats en alguns sectors i diversos portals que controlaven els accessos a la ciutat.

Els vuit portals de la ciutat

Els portals eren els punts de pas obligatoris per entrar o sortir de Manresa. De dia restaven oberts, però podien tancar-se durant la nit o en temps de guerra.

El Portal de Sobrerroca

Era probablement el portal més important de la ciutat. Donava accés al camí ral procedent de Barcelona i estava protegit per dues torres. Actualment se'n conserva una, coneguda com la Torre de Sobrerroca, que s'ha convertit en el símbol més visible de les antigues muralles manresanes. És l'únic portal medieval conservat de manera significativa.

El Portal de Sant Domènec

Situat a la zona que avui continua essent un dels principals espais urbans de Manresa, connectava la ciutat amb els camins que arribaven des del sud i l'est. Amb el temps, l'espai va evolucionar fins a convertir-se en una de les places més importants de la ciutat.

El Portal de Santa Llúcia

Permetia l'accés cap als barris i camins orientals. El seu nom provenia de la proximitat d'un antic espai religiós dedicat a aquesta santa.

El Portal de Sant Miquel

Situat a prop d'un dels nuclis més antics de la ciutat, connectava amb el sector històric que encara avui conserva carrers medievals com el carrer de Sant Miquel.

El Portal de Valldaura

Controlava una de les sortides occidentals de la ciutat i formava part de l'estructura defensiva del sector més elevat del recinte.

El Portal de Sant Francesc

Situat prop del convent franciscà, constituïa un dels accessos importants de la Manresa baixmedieval.

El Portal de Galceran Andreu

Rep el nom d'un personatge destacat de la història local i apareix documentat entre els portals del recinte medieval.

El Portal de les Piques

Era una altra de les portes secundàries del sistema defensiu manresà, vinculada a zones d'activitat artesanal i comercial.

La funció defensiva

Les muralles protegien la població davant conflictes armats, però la seva funció anava molt més enllà.

Servien per:

Controlar les mercaderies que entraven a la ciutat.
Cobrar impostos i drets de pas.
Regular els moviments de persones.
Protegir els mercats.
Reforçar el prestigi polític de Manresa davant altres viles del territori.

Durant el segle XIV, Manresa era una ciutat pròspera i necessitava unes defenses acordes amb la seva importància econòmica i estratègica al centre de Catalunya.

El declivi de les muralles

A partir dels segles XVI i XVII les muralles van perdre utilitat militar. El creixement urbà va fer que moltes portes s'enderroquessin per facilitar la circulació, mentre que alguns trams de muralla es van integrar en edificis particulars. El 1876 es va iniciar el procés d'enderrocament dels recintes emmurallats per permetre l'expansió urbana i millorar la circulació. L'Ajuntament acabaria ordenant l'eliminació de moltes de les restes encara dempeus el 1877.

Què es conserva avui?

Tot i les destruccions, encara es poden visitar diversos vestigis importants:

La Torre de Sobrerroca, l'element més emblemàtic.
Els llenços de muralla de la Plaça Europa.
La Muralla del Carme.
El sector de la Via Sant Ignasi, conegut com el Mur d'en Jaffa.

Aquests fragments permeten entendre les dimensions que va tenir la ciutat fortificada medieval i la importància que Manresa va assolir durant el segle XIV.

Conclusió

Les muralles de Manresa són el testimoni més visible de l'època en què la ciutat es va consolidar com un dels principals centres urbans de la Catalunya central. Els seus portals —Sobrerroca, Sant Domènec, Santa Llúcia, Sant Miquel, Valldaura, Sant Francesc, Galceran Andreu i les Piques— eren molt més que simples portes: constituïen els punts de contacte entre la ciutat i el territori. Encara avui, passejant pel centre històric, és possible seguir el traçat d'aquell gran recinte emmurallat que va definir la Manresa medieval durant segles.

[Article recopilatori fet a partir d'altres entrades d'aquest web]

Més informació:

Bonvehí i Castanyer, J. (02/08/2010). Les muralles, el perímetre fortificat. Històries Manresanes. Recuperat de https://www.historiesmanresanes.cat/2010/08/les-muralles-el-perimetre-fortificat.html
Sitjes i Molins, X. (2017). Noves dades sobre les muralles de Manresa. Dovella, 121, 36–37. https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/343527

Valdenebro, R. (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l'estudi de les seves muralles. Arqueologia Medieval: Revista Catalana d'Arqueologia Medieval, 3, 80–97. Recuperat de https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562

La fabricació de l'acohol

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 30 Apr 2026 05:00:00 +0000

Fotografia de les instal·lacions de l'empresa Alcoholera Manresana, situada a la cantonada de la carretera de Santpedor i l'actual carrer de Sant Antoni M. Claret, de Manresa. En primer terme, a l'esquerra de la imatge, veiem la carretera de Santpedor i, a la dreta, el carrer de Sant Antoni M. Claret, amb els edificis dels tallers de Cal Payàs. Més enllà, al mateix carrer hi ha la fàbrica Torrents, actual seu del diari Regió 7. Al costat de la xemeneia, al fons de la imatge, s'intueixen els edificis de la fàbrica i la torre de Cal Carreras, a la Pujada Roja. Cronologia: [1945-1960]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

L'etapa 27 del camí ignasià: els paisatges de Montserrat

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 30 Mar 2026 15:04:00 +0000

Un camí per gaudir

L’etapa 27 del Camí Ignasià, que uneix Montserrat amb Manresa, no és només el final físic del recorregut, sinó també la culminació simbòlica del procés espiritual iniciat per Ignasi de Loiola l’any 1522. Aquest tram final, d’uns 24–26 km, concentra en una sola jornada una densitat excepcional d’experiència, tant en termes paisatgístics com interiors.

A diferència d’altres etapes, aquest recorregut presenta una estructura clara i significativa: una sortida des de l’altura espiritual de Montserrat i una baixada progressiva cap a Manresa. Aquest descens, però, no implica una pèrdua d’intensitat, sinó més aviat un procés d’integració de tot el viscut al llarg del camí. El pelegrí no abandona la muntanya: la transforma en experiència interior.

El trajecte s’inicia a l’entorn del monestir, seguint el camí dels Degotalls. Aquest primer tram és especialment rellevant perquè manté la connexió visual i simbòlica amb Montserrat mentre aquesta es va allunyant. La muntanya, amb les seves formes abruptes, deixa de ser un centre físic per esdevenir un referent interioritzat.

A mesura que s’avança, el paisatge experimenta una transformació notable: de la roca escarpada es passa a un entorn més suau i humanitzat, característic de la comarca del Bages. Aquí apareixen vinyes, camins rurals i masies, que introdueixen una nova lectura del territori: la natura treballada per la mà humana. Espais com l’Oller del Mas simbolitzen aquest canvi, marcant el pas de la contemplació a la vida activa.

Malgrat aquesta aparent suavitat, el camí encara reserva exigències. Trams com la serra de Montlleó impliquen un últim esforç físic significatiu, recordant que el final del camí no elimina la dificultat, sinó que la concentra. Aquesta tensió final reforça el caràcter iniciàtic de l’etapa.

L’aproximació a Manresa es fa visible des de punts elevats com Santa Caterina, des d’on es pot observar la ciutat. Aquest moment és clau perquè anticipa l’arribada i permet una preparació emocional del final. No es tracta només de veure el destí, sinó de comprendre’l abans d’arribar-hi.

Tanmateix, el veritable punt final no és la ciutat en si, sinó la Cova de Sant Ignasi. Aquest lloc és essencial perquè representa l’espai on Ignasi va viure una experiència transformadora profunda i va iniciar la redacció dels Exercicis Espirituals. Per això, l’arribada a la cova no és un final, sinó un inici: el pas del moviment exterior a la reflexió interior.

En aquest sentit, l’etapa 27 es pot entendre com una síntesi perfecta del Camí Ignasià. Integra tres moments fonamentals: sortida (Montserrat), travessa (el paisatge del Bages) i arribada (Manresa). Aquesta estructura no és només geogràfica, sinó també simbòlica, reflectint un procés de transformació personal complet.

Així, aquest darrer tram revela amb claredat la naturalesa profunda del Camí Ignasià: no és només una ruta històrica, sinó un itinerari de canvi interior. El pelegrí que arriba a Manresa descobreix que el veritable recorregut no ha estat només el del territori, sinó el de la pròpia consciència.

Bibliografia:

Ajuntament de Manresa. Montserrat - Manresa: rutes per l'etapa 27 del Camí Ignasià [Fulletó]. Oficina de Turisme de Manresa.
Iriberri, J. L., & Lowney, C. (2018). Guide to the Camino Ignaciano. Oficina del Camino Ignaciano.
Ramis, S., Burgui, D., & Barba, C. (2016). Guía del Camino Ignaciano. Sua Edizioak.

El Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir (Manresa)

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 17 Feb 2026 16:17:00 +0000

Devoció i art: El Roser al barroc català

Durant el segle XVII, la devoció a la Mare de Déu del Roser es va convertir en un fenomen central de la vida religiosa i cultural de Catalunya. L’orde dominicà, fortament vinculat a la difusió del Rosari com a pràctica de pietat i meditació, va impulsar la construcció de capelles i retaules dedicats a aquesta advocació. La batalla de Lepant (1571) havia reforçat la percepció del Rosari com a símbol de protecció i fidelitat catòlica, i Manresa —com a centre religiós i cultural— va esdevenir lloc de producció d’obres artístiques que integraven la fe amb una expressió artística ambiciosa.

Les confraries del Roser —a Sant Pere Màrtir i en altres esglésies— actuaven com a motors socials, no només religiosos, en congregar fidels al voltant d’obres que narraven visualment els misteris de la vida de Jesús i de Maria. Aquest context explicita com l’art i la devoció es retroalimentaven: el retaule no era només un objecte d’ornament, sinó un instrument de mediació espiritual accessible a tots els fidels.

La Confraria del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir de Manresa va ser una associació religiosa activa abans de 1642, dedicada a promoure la devoció a la Mare de Déu del Roser. Organitzava cultes, processons i iniciatives com l’encàrrec del retaule del Roser, combinant funció espiritual i cohesió comunitària. La confraria servia també com a centre de formació moral i religiosa dels feligresos, consolidant el Rosari com a element central de la vida religiosa i de l’art sacre de la ciutat. Aquesta institució reflecteix la importància de les confraries en la difusió de la fe i en el suport a la creació artística barroca.

Joan Grau i la seva obra: Un escultor barroc de referència

Joan Grau (1608‑1685) és reconegut com una de les figures més destacades de l’escultura barroca catalana i autor del Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Nascut a Constantí (Tarragonès) i establert a Manresa, Grau desenvolupà una obra extensa que combina domini formal de l’escultura, profunditat emotiva i riquesa ornamental. La seva trajectòria artísticament s’inscriu en un barroc català de caràcter contingut però expressiu, amb influències plateresques visibles en la policromia i la composició.

El retaule és datat entre 1642 i 1656: va ser encarregat per la Confraria del Roser el 1642 i col·locat a la capella del Roser de l’església dos anys després. El moble s’adaptava a la corba del mur amb l’objectiu de crear un espectacle visual coherent i ascendent que guiava el visitant des dels misteris de Dolor fins als de Glòria.

Els dauradors Gabriel Adrià i Magí Torrabruna realitzaren l’estofat i el daurat que dotaren el retaule d’una riquesa cromàtica i lluminosa que reforçava l’impacte iconogràfic de l’obra.

Estructura i narració visual del retaule

La composició del retaule segueix una narrativa progressiva i meditativa dels quinze misteris del Rosari. La predel·la es reserva per als misteris de Dolor; els nivells superiors inclouen els de Goig i de Glòria, culminant amb escenes centrals com la Presentació al temple o la Pentecosta. La fornícula central allotjava la imatge de la Verge del Roser donada pels dominics de Barcelona el 1631, que actuava com a fulcre devocional de tot el conjunt.

Entre les escenes més destacades s’inclou el plafó del Naixement amb l’Adoració dels pastors, peça considerada una de les més elaborades del conjunt per la seva expressió i detall ornamental: figures, paisatges arquitectònics i elements decoratius s’entrellacen per fer de l’escena un relat visual captivador.

L’efecte general combinava moviment, dramatització i ordre. Aquest tipus d’organització del retaule —funcional i simbòlicament pensada per a la meditació— era habitual en els grans retaules barrocs que volien fer de l’art una forma de catequesi visual.

El Retaule del Roser combina exquisida tècnica escultòrica, riquesa ornamental i eficàcia narrativa.

El retaule es disposa en cinc carrers i tres cossos, amb una predel·la inferior i la fornícula central que allotja la Verge del Roser. Aquesta organització jeràrquica permet una lectura ascendent dels misteris del Rosari, des del Dolor fins a la Glòria, i reforça la funció didàctica de l’obra. La simetria formal, combinada amb la dinàmica de les figures en alt relleu, genera moviment i drama sense trencar l’equilibri global.

Les escultures presenten expressions facials detallades i postures corporals que transmeten emoció: el dolor, la devoció i la joia espiritual s’expressen amb gestos i inclinacions subtils. Això mostra l’habilitat de Joan Grau per a integrar la narrativa religiosa amb l’impacte emocional, un tret distintiu del barroc català.

Cada escena del retaule està carregada de significat: la Presentació al temple, l’Adoració dels pastors i la Pentecosta són exemples de com les escenes bíbliques s’ordenaven per guiar la meditació del visitant. Els detalls ornamentals —motius florals, angelicals i arquitectònics— reforcen el simbolisme de l’obra i serveixen com a suport visual per a la narrativa.

Tragèdia, salvament i conservació actual

L’església de Sant Pere Màrtir va ser completament enderrocada el juliol de 1936 en el context de la Guerra Civil espanyola. Amb tot, abans d’aquest fet, el retaule del Roser havia estat desmuntat i traslladat per ser preservat, arribant a dipòsits de protecció de béns artístics. Aquesta salvaguarda va permetre que una part substancial de les seves peces es conservessin i poguessin ser restaurades posteriorment.

Des de 1940, els fragments del retaule formen part del fons del Museu de Manresa, situat ara dins del Museu del Barroc de Catalunya, on es presenten —després de diverses restauracions— molts compartiments en exposició. Aquest procés de restauració ha inclòs la recuperació de plafons narratius com Ascensió, Coronació de la Mare de Déu i Jesús entre els doctors de la Llei, entre d’altres, impulsat per professionals del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.

Aquestes peces no només rescaten el valor artístic original sinó que permeten als visitants actuals visualitzar la intensa expressivitat barroca del conjunt.

Un llegat artístic i espiritual

Avui, el Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir es reconeix com una de les obres més paradigmàtiques de l’escultura barroca catalana del segle XVII. S’hi conjuguen habilitat tècnica, narració icònica i funció devocional, amb una composició que ha inspirat altres retaules i ha ajudat a definir l’estil del barroc manresà.

La seva preservació —malgrat la destrucció de l’edifici original— exemplifica la importància de la protecció del patrimoni artístic i la capacitat de l’art sacre de transcendir segles gràcies a la cura de les institucions museístiques i la comunitat cultural.

Bibliografia bàsica:

Català‑Roca, F., Miralles, F., & Fontbona, F. (1983). Història de l’art català: L’època del barroc, s. XVII‑XVIII (Vol. 5). Edicions 62.
Nadal Tenllado, A., & Holgado García, I. (2025). L’art de l’època del Barroc a la Seu de Manresa. Zenobita edicions.
Museu del Barroc de Catalunya. (2025). Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://museudelbarroc.cat/retaule-del-roser-de-lesglesia-de-sant-pere-martir/
Nació Digital. (2021, 15 de febrer). El Museu Comarcal rep quatre escenes restaurades del retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://naciodigital.cat/manresa/cultura-i-mitjans/el-museu-comarcal-rep-quatre-escenes-restaurades-del-retaule-del-roser-de-sant-pere-martir.html
Revista Museologia.cat. (2025). El Museu del Barroc de Catalunya: projecte i programa en procés. Recuperat de https://revista.museologia.cat/en/article/el-museu-del-barroc-de-catalunya-projecte-i-programa-en-proces-254

Àngels Freixanet: ferro, memòria i ciutat

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 20 Jan 2026 17:30:00 +0000

Quan es parla de l’art contemporani a Manresa, hi ha noms que formen part del paisatge tant com els carrers o les places. Un d’aquests és el d’Àngels Freixanet, escultora de trajectòria sòlida, mirada compromesa i una obra que ha sabut arrelar-se al territori sense perdre mai projecció universal.

De Moià al món

Àngels Freixanet i Picanyol neix a Moià l’any 1940, en una Catalunya marcada encara per les ferides de la postguerra. En els seus inicis artístics, com tants creadors de la seva generació, s’expressa a través de la pintura. Ho fa amb un llenguatge expressionista, intens, influït per corrents europeus, on el gest i l’emoció tenen més pes que la representació fidel de la realitat. Les seves primeres obres pictòriques presenten una clara influència dels expressionistes francesos, sobretot de Georges Henri Rouault. Es tractava d'una pintura densa de formes simplificades però alhora agressives.

Però el seu camí canvia radicalment a partir dels anys seixanta i setanta, quan entra en contacte amb els nous llenguatges de l’art contemporani. Un viatge decisiu a Nova York la posa davant l’informalisme, l’art matèric i una llibertat creativa que ja no abandonarà mai més. És en aquest moment quan el ferro irromp amb força a la seva obra i esdevé el seu material de referència.

L’escultura com a ofici i actitud

Freixanet no arriba al ferro des de la fredor industrial, sinó des de l’ofici i la intuïció. El treball manual, la soldadura, la reutilització de peces trobades i la transformació de materials rebutjats configuren una manera de fer que connecta amb una tradició gairebé artesana, però amb un discurs plenament contemporani.

A partir de l'any 1990 la seva obra incorpora el color i altres materials naturals conjuntament amb el ferro.

La seva primera exposició individual d’escultura té lloc l’any 1974 a la Sala Gaudí de Barcelona, i marca l’inici d’una trajectòria que la portarà a exposar de manera regular a Catalunya, a la resta de l’Estat i a diversos països europeus. Galeries i centres d’art de ciutats com París, Madrid, Milà o Ginebra acullen la seva obra, sovint en diàleg amb altres artistes de l’escena escultòrica del moment.

Manresa com a espai vital i creatiu

Tot i aquesta projecció exterior, Manresa esdevé amb els anys el centre vital i creatiu de l’artista. És aquí on treballa, exposa i estableix un diàleg constant amb la ciutat i els seus habitants.

Diverses de les seves escultures públiques formen part avui del paisatge urbà i de la memòria col·lectiva. Obres com Mil Cent, creada amb motiu del mil·lenari de Manresa, o L’Àngel del Voluntariat, són exemples d’una escultura pensada no només per ser contemplada, sinó per significar, commemorar i generar identitat.

L'any 2017, coincidint amb la Festa de la Llum de Manresa, es va inaugurar l'exposició "On l'emoció et porti" al campus de la Universitat de Manresa.

L’any 2011, Manresa li ret un ampli reconeixement amb una exposició antològica repartida en diversos espais emblemàtics de la ciutat —El Casino i el Teatre Kursaal—, convertint l’exposició en un recorregut vital i artístic, gairebé una biografia en ferro.

Matèria, símbol i espiritualitat

L’obra de Freixanet ha anat evolucionant amb el pas del temps. A partir dels anys noranta, incorpora nous materials, pigments i colors, sense abandonar mai el ferro com a eix central. El seu llenguatge es torna més simbòlic i introspectiu, amb formes que evoquen figures humanes, ales, llibres o estructures que semblen sostenir-se en un equilibri fràgil però decidit.

Especial rellevància tenen els llibres-escultura, peces que interroguen la relació entre coneixement, memòria i matèria, així com sèries més recents com Ànimes perdudes, sorgida durant els anys de la pandèmia, on el ferro esdevé metàfora del confinament, la pèrdua i també de la resistència.

Sense ser una artista explícitament religiosa, la seva obra manté una dimensió espiritual constant: una reflexió sobre el pas del temps, la fragilitat humana i la capacitat de reconstrucció.

Una obra que perdura

L'any 2025 va rebre el Premi Bages de Cultura 2025. Òmnium va reconeixer la trajectòria de l'escultora manresana, autora d'obres icòniques al territori.

Àngels Freixanet forma part d’una generació d’artistes que han obert camí a les dones escultores en un món tradicionalment masculinitzat. Ho ha fet amb discreció, perseverança i una obra coherent, reconeixible i profundament honesta.

Avui, les seves escultures continuen dialogant amb l’espai públic, amb els museus i amb els espectadors. I a Manresa, especialment, el seu ferro ja no és només material: és memòria compartida.

Bibliografia bàsica:

Freixanet, A. Sobre l’artista. Web oficial d’Àngels Freixanet. https://angelsfreixanet.com/sobre-la-artista/
Freixanet, A. (diversos anys). Catàlegs d’exposicions individuals i col·lectives (1974–2015). Arxiu personal de l’artista.

L'Hospital de Manresa durant la Guerra Civil (1936-1939)

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 08 Dec 2025 11:53:00 +0000

El treball de documentació i restauració d'un arxiu

“Un fitxer inèdit de refugiats, militars i ferits de guerra a l’Hospital de Manresa (1936-39)” ofereix una visió reveladora sobre el funcionament d’aquest centre sanitari en els anys convulsos de la Guerra Civil Espanyola. Aquest document, conservat al marge de la documentació habitual, recull dades personals i històriques que permeten reconstruir una part fonamental de la memòria col·lectiva de la ciutat.

L’explicació del web anirà a càrrec de Salvador Redó, que n’és l’autor, i en el transcurs de l’acte també intervindrà Conxita Parcerisas, que exposarà l’estat de les investigacions que es realitzen sobre el paper de les infermeres durant el conflicte bèl·lic; ambdós són membres de Memòria i Història de Manresa.

Aquest treball no hauria estat possible sense la conversió de les fitxes en un llarguíssim document Excel fet pel col·laborador de l’Associació, Antoni Puigbò i la supervisió del director de continguts de l’entitat, Joaquim Aloy, que, a més, va intervenir en la recuperació d’aquest fons de l’Hospital de Sant Andreu sobre la Guerra Civil i el seu traspàs a l’Arxiu Comarcal del Bages.

El 9 de desembre, a les 6 de la tarda a la Sala Gòtica de l’Hospital de Sant Andreu, es farà la presentació pública del web.

El fitxer treballat reflecteix l’arribada massiva de persones desplaçades pel conflicte. Les dades inclouen noms, procedències, edats, diagnòstics o estats de salut, així com l’evolució clínica i, en alguns casos, el destí d’aquestes persones després del seu pas per l’hospital. A través d’aquesta documentació, es pot veure l’esforç i la solidaritat del personal sanitari i de la població manresana en moments d’extrema dificultat. A més, l’existència d’aquest fitxer aporta informació del paper de l’Hospital de Manresa com a punt d’acollida i assistència, no només per a la població local, sinó també per a refugiats d’altres indrets, així com la complexitat de la gestió sanitària en temps de guerra. Aquesta troballa ajuda a una millor comprensió de l’impacte social i humà de la Guerra Civil a la ciutat i el seu entorn. Aquest treball ha estat elaborat per l’Associació Memòria i Història de Manresa, promogut per l’Ajuntament de Manresa i amb el suport de la Diputació de Barcelona.

- Més informació: https://www.memoria.cat/refugiats-sant-andreu-manresa/

Quan les places tenen nom de dona

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 03 Nov 2025 07:00:00 +0000

“La Plaça és nom de dona”

L'any 2024 va ser un període de canvis importants al barri de la Carretera de Santpedor, amb diversos esdeveniments que van marcar un abans i un després. La participació ciutadana, la creació d'espais públics i el reconeixement a figures destacades van ser algunes de les claus d'aquests mesos de vitalitat i renovació. A continuació, repassem les fites més rellevants, que va concloure el juny del 2025.

La votació popular per escollir noms d’espais públics

Els mesos de setembre i octubre de 2024, els veïns i veïnes del barri de la Carretera de Santpedor van viure una jornada inèdita de participació ciutadana amb la votació popular per decidir el nom de diverses places i carrers de la ciutat. Aquesta iniciativa, impulsada per l'Ajuntament de Manresa, va permetre als ciutadans d'aquest barri escollir els noms de dos espais públics que formen part del seu entorn diari i que no disposaven de cap nom. Els noms escollits van ser una clara mostra de la voluntat de la ciutat de preservar la seva identitat històrica i donar veu als ciutadans en decisions clau que afectaven l'espai públic.

La votació va tenir una gran acollida entre la ciutadania, amb una alta participació (gairebé 1.000 vots) que va reflectir l’interès per formar part activa en la construcció d’una ciutat i un barri més pròxims i integrats. Els noms seleccionats van ser una combinació de figures històriques femenines i d'espais que tenen una gran significació per als veïns i veïnes.

Del 3 de setembre al 25 d'octubre del 2024, amb el lema «La Plaça es nom de dona» es podia votar entre sis diferents noms: Assumpció Balaguer Golobart, Maria Pepa Colomer Luque, Caterina Albert Paradís, Anna Solà Sardans, Frederica Montseny Mañé i Marina Ginestà Coloma. Les votacions van comptar amb la participació d'importants figures del barri, com la tiktoker Shalana Rodríguez i la periodista esportiva Sònia Sanz.

Les butlletes per a votar es podien recollir a l’Associació de Veïns carretera de Santpedor, a la Biblioteca de les Bases, al Centre Ocupacional d’Ampans, al Museu de l’Aigua i el Tèxtil i a la Parròquia de Sant Pere Apòstol. Diferents comerços també van col·laborar amb aquesta iniciativa, com Visual Òptica, la Casa Coll, l'academia Friends Idiomes, el Forn passeig, el forn Cal Moliné i l'Estanc 22 situat al barri de La Parada.

La creació de dues noves places públiques

Al mes d'agost de 2024, l'Ajuntament va anunciar la creació de dues noves places a Manresa, que es van inaugurar en espais centrals i estratègics de la ciutat. L'objectiu era transformar l'espai públic en zones més accessibles i verdes per als veïns, que poguessin gaudir d'ambients de lleure i convivència.

Les noves places, dissenyades amb criteris de sostenibilitat i inclusió, van incorporar arbres, bancs, zones d'oci per als més petits i espais per a la trobada comunitària. Amb aquestes noves infraestructures, Manresa va voler afavorir una ciutat més viva i integrada, on les persones poguessin gaudir de l’espai públic d'una manera saludable i socialitzadora.

El reconeixement a Assumpció Balaguer i Anna Sola amb la dedicació de dues places

Un dels esdeveniments més destacats va ser el reconeixement a dues figures emblemàtiques de Manresa: Assumpció Balaguer i Anna Solà. Ambdós noms van ser els més votats. El 12 de novembre de 2024, l'Ajuntament va anunciar que una de les noves places creades a la ciutat portaria els noms d’aquestes dues personalitats, amb l’objectiu de fer-les visibles i homenatjar la seva tasca a la comunitat.

Assumpció Balaguer, filla d’un metge i d’una empresària tèxtil de Manresa, va ser una actriu reconeguda per la seva trajectòria en el món del teatre i del cinema. Tot i que va viure gran part de la seva vida a Barcelona, mai va oblidar els seus orígens manresans. Després de la mort del seu marit, l'actor Paco Rabal, Balaguer va tornar als escenaris a l'edat de 75 anys, deixant un llegat important al món cultural català.

Per la seva part, Anna Solà va ser una figura cabdal en la resistència antifranquista i una gran defensora dels drets humans. Republicana i represaliada pel franquisme, la seva història de vida va captivar la ciutat i va ser un símbol de valentia i lluita. La dedicació d’aquesta plaça va ser un reconeixement tan merescut com emocionant per a tots aquells que han recordat la seva figura com a exemple de resistència.

L’obertura de l’expedient per la dedicació oficial de la plaça a Assumpció Balaguer i Anna Solà

Al ple municipal del 17 d'abril de 2025, es va fer un pas definitiu en el procés per aprovar la dedicació oficial de la plaça situada a l’interior d’una illa oberta delimitada per l'avinguda de les Bases de Manresa i els carrers de l’Abat Oliba, Valentí Almirall i el carrer dels Cintaires, als noms d'Assumpció Balaguer Galobart i Anna Solà Sardans. Aquest va ser l’últim tràmit abans de la ratificació definitiva per part dels regidors de la ciutat. La proposta va ser rebuda amb entusiasme, tant pels veïns com pels representants polítics, que van veure en aquest reconeixement una manera de preservar la memòria d’aquestes dues figures cabdals de Manresa.

El mes de maig de 2025 es preveia la incoació formal de l'expedient, una fase final abans de la inauguració de la plaça, que s'esperava amb gran expectació.

Un pas endavant cap a una ciutat més participativa i verda

Amb aquestes iniciatives, Manresa va consolidar un model de ciutat més inclusiva, participativa i sostenible. La creació de noves places, la votació popular per escollir noms d’espais públics i el reconeixement a figures històriques van mostrar un canvi profund en la manera en què la ciutadania participava en la presa de decisions que afectaven la ciutat. Manresa va demostrar que una ciutat pot créixer i transformar-se no només en termes de dimensions, sinó també en qualitat de vida i en el respecte als valors de convivència, solidaritat i igualtat.

El 14 de juny de 2025 va ser una data marcada en el calendari del barri de la Carretera de Santpedor, quan es va celebrar la inauguració de dues noves places dedicades a dues manresanes excepcionals: l’actriu Assumpció Balaguer Golobart i l’activista Anna Maria Solà Sardans. Més de dues-centes persones es van aplegar en aquest moment tan especial, que va ser fruit d'un llarg procés de participació ciutadana.

La dedicació d’aquestes places no va ser un gest casual, sinó que va ser el resultat d’una iniciativa participativa promoguda per l'Ajuntament de la ciutat i l'Associació de Veïns de la Carretera de Santpedor. En aquesta proposta, 825 persones van ser les que van votar i decidir col·lectivament els noms de les dues dones que, a partir d’aquell moment, donaven identitat a aquests nous espais públics.

Bibliografia:

- Regió7. (09/10/2024). Bona participació en la votació per triar el nom de dues places de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/10/09/bona-participacio-votacio-per-triar-109062371.html

- Regió7. (02/08/2024). Manresa tindrà dues noves places. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/08/02/manresa-tindra-dues-noves-places-106401783.html

- Regió7. (12/11/2024). Assumpció Balaguer i Anna Solà posaran nom a una plaça de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/11/12/assumpcio-balaguer-anna-sola-posaran-111628416.html

- Canal Taronja. (04/11/2024). L’Ajuntament de Manresa porta al ple la iniciativa de plaça en nom de dona. Canal Taronja. https://www.canaltaronja.cat/central/bages/lajuntament-de-manresa-porta-al-ple-la-iniciativa-placa-en-nom-de-dona/

Sílvia Marsó: una trajectòria exemplar i un escenari pendent a Manresa

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 05 Oct 2025 09:00:00 +0000

Catalunya i un buit significatiu

Sílvia Cartaña Ortega, coneguda artísticament com a Sílvia Marsó (en homenatge al mestre del mim francès Marcel Marceau), és una de les actrius més reconegudes del panorama escènic català i espanyol. Nascuda al Poble-sec de Barcelona el 8 de març de 1963, va iniciar-se com a mim a l’Institut del Teatre quan tot just tenia catorze anys amb altres artistes importants com Paco Mir del Tricicle i Jürgen Muller, de la Fura dels Baus. Les seves primeres actuacions van ser al Barri Gòtic de Barcelona quan tenia 15 anys en què treballava de mim. Va debutar al teatre el 1979 amb la companyia de Vicky Luzón, a l'obra Los derechos de la mujer. Des d’aleshores, ha desplegat una carrera coherent i valenta que abasta televisió, cinema i sobretot teatre.

Al llarg dels anys, Marsó ha sabut resistir la temptació de la popularitat immediata. Quan les televisions privades començaven a despuntar a la dècada dels anys 90, va preferir renunciar a ofertes suculentes per poder escollir els seus projectes amb llibertat. Una decisió arriscada que li ha permès mantenir intacta la coherència artística i convertir-se en referent de la interpretació seriosa i compromesa. Marsó va reconèixer que, al llarg de la seva carrera, ha hagut de prendre decisions difícils per prioritzar la seva família i la seva pròpia salut emocional. Va explicar que, en moments clau, ha deixat projectes importants per estar amb la seva mare o per dedicar més temps al seu fill, demostrant que la seva vida personal ha estat sempre un pilar fonamental.

En l’àmbit personal, Sílvia Marsó va estar vinculada sentimentalment amb Rafael Carrizosa entre 1981 i 1987. Posteriorment, va conèixer Emilio Marco, amb qui va estar en parella fins fa aproximadament disset anys. Junts tenen un fill, David, que actualment té 26 anys.

De la televisió popular al prestigi de les sèries

Sílvia Marsó és una actriu amb una àmplia trajectòria en el món de la televisió, amb més de 28 sèries i telefilms a la seva filmografia. Va iniciar la seva carrera en el programa musical Gent d’aquí de TVE Catalunya l'any 1981, i posteriorment va participar en diversos programes i sèries de la cadena, com Un, dos, tres... responda otra vez (1983-1984), Y sin embargo... te quiero (1984-1985) i Los sabios (1985).

El gran públic la va conèixer a "Un, dos, tres"…, però Marsó aviat va triar el camí del teatre. Va rebutjar contractes televisius molt lucratius quan van aparèixer les privades, convençuda que la seva vocació era l’escena.

A la dècada dels 90, va consolidar la seva presència televisiva amb papers destacats en sèries com Canguros (Antena 3, 1994-1996), Manos a la obra (Antena 3, 1998-2001) i Dones d’aigua (TV3, 1997-1998). També va participar en Mar de dudas (La 1, 1993) i Turno de oficio (TVE, 1986). En els anys 2000, va continuar treballant en diverses produccions, com Ana y los siete (La 1, 2002-2004), Hermanos y Detectives (Telecinco, 2007), El porvenir es largo (La 1, 2009), Gran Hotel (Antena 3, 2012) i Gran Reserva: El origen (La 1, 2013). Més recentment, ha participat en sèries com Paquita Salas (Flooxer, 2016), Merlí: Sapere Aude (2019), El secreto de Puente Viejo (Antena 3, 2019-2020) i La encrucijada (Antena 3, 2025).

Aquesta trajectòria demostra la versatilitat de Sílvia Marsó com a actriu i la seva capacitat per adaptar-se a diversos gèneres i formats televisius.

El teatre, el seu veritable hàbitat

Al llarg de quatre dècades ha interpretat personatges de Lorca, Ibsen, Tennessee Williams, Zweig o Yasmina Reza. Ha estat premiada per muntatges com Yerma o Casa de muñecas i ha explorat també el musical amb èxits com T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré o 24 hores en la vida d’una dona. Amb la seva productora, Lamarsó Produce, ha impulsat obres que combinen sensibilitat i risc artístic.

Amb la seva pròpia productora, Lamarsó Produce, ha assumit el paper d’empresària cultural. Aquesta tasca li ha donat la llibertat de triar repertoris exigents, sovint poc comercials, i fer-los arribar al públic. Autors com Stefan Zweig, Yasmina Reza o Federico García Lorca han passat pel seu catàleg, sempre amb un segell que combina sensibilitat i risc.

Va fundar la seva pròpia productora el 1991 i actualment gestiona la seva carrera i les seves xarxes socials.

Malgrat la seva relació estreta amb Catalunya, Sílvia Marsó ha expressat sovint sorpresa pel fet que mai hagi actuat a ciutats com Girona, Lleida o Manresa. En una entrevista al Diari Ara el 2018 ho deia amb incredulitat: “És increïble que sent catalana no hagi treballat mai a Girona, Lleida o Manresa”. Aquesta situació també es va reflectir en la seva experiència amb l'obra 24 hores en la vida d'una dona, on va expressar la seva sorpresa perquè, tot i haver invertit significativament en la producció, només tres programadors van assistir a les funcions durant les setmanes que l'obra va estar a la cartellera. Marsó va destacar la seva il·lusió per treballar a Catalunya i va lamentar que, després de 38 anys de carrera professional, no hagués estat mai en molts teatres del país.

El cas de Manresa i el Teatre Kursaal és especialment destacable. L’equipament és avui un dels epicentres culturals de Catalunya central, amb més de seixanta espectacles cada temporada i prop de 60.000 espectadors només en el primer semestre del 2025. Tot i aquesta vitalitat i el prestigi que ha assolit, l’actriu encara no hi ha pujat mai a l’escenari. Una absència sorprenent, gairebé un buit simbòlic, si es té en compte el pes de Marsó en el teatre contemporani i la seva condició de barcelonina.

Una carrera fidel a l’essència

En declaracions a Tot Cerdanyola el gener de 2019, Sílvia Marsó va expressar la seva preocupació per la manca de representació de les dones de més de 45 anys en les històries que es presenten als mitjans i al teatre. Va qualificar aquesta absència com una “injustícia brutal”, subratllant que, tot i que les dones d'aquesta edat han viscut experiències profundes i significatives, sovint són ignorades en les narratives culturals. Marsó va defensar la necessitat de crear més espais per a aquestes veus, ja que considerava que la seva invisibilitat reflecteix una societat que no valora plenament les aportacions de les dones madures.

La trajectòria de Sílvia Marsó és la d’una actriu que ha sabut prioritzar la qualitat i la coherència per damunt de la popularitat fàcil. Ha deixat empremta allà on ha actuat, ha produït obres arriscades i ha mantingut viu el seu vincle amb Catalunya. Però encara queda un deute pendent: veure-la sobre l’escenari del Kursaal de Manresa, un espai que sembla fet a mida per una actriu amb la seva força i sensibilitat.

Marsó ha construït una carrera sòlida sense renunciar a la seva essència. Ha sabut alternar gèneres, arriscar en projectes personals i mantenir-se fidel a la seva vocació teatral. Avui, quan el seu nom continua sent sinònim de qualitat i compromís, només resta esperar que algun dia el públic manresà pugui veure-la al Kursaal, l’escenari que encara falta en el seu recorregut.

Actualització: el debut de Sílvia Marsó al Kursaal el febrer del 2026

L’actriu Sílvia Marsó va actuar al Teatre Kursaal de Manresa l’any 2026, en el que va ser un esdeveniment destacat dins la programació teatral de la ciutat. Concretament, Marsó hi va debutar amb l’obra “Clavells”, el 28 de febrer de 2026, a la sala gran del Kursaal. Aquesta representació tenia un valor especial perquè era la primera vegada que l’actriu pujava a aquest escenari, tot i la seva llarga trajectòria teatral.

L’obra, escrita per Emma Riverola i dirigida per Abel Folk, és una història que combina memòria històrica i drama personal. Se situa en dos moments temporals: la Revolució dels Clavells a Portugal (1974) i el retrobament dels protagonistes quaranta anys després. A través d’aquest doble pla, es tracten temes com l’amor, la traïció, les utopies polítiques i el pas del temps.

La representació va formar part de la programació estable del Kursaal, un equipament cultural clau de la Catalunya Central, amb una gran capacitat i una oferta escènica diversa des de la seva reinauguració el 2007.

En resum, la presència de Sílvia Marsó al Kursaal amb “Clavells” no només va ser una funció teatral més, sinó també un debut significatiu que reforça el paper del teatre manresà com a espai de referència per a les arts escèniques contemporànies.

Bibliografia de referència:

Viquipèdia. Sílvia Marsó. Recuperat de https://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADlvia_Mars%C3%B3
Diari Ara. (2018). Sílvia Marsó: “Vaig renunciar a ser milionària per ser actriu”. Recuperat de https://www.ara.cat/
El País Catalunya. (2016). Sílvia Marsó: La meva voluntat és treballar a Catalunya, i no me’n surto. Recuperat de https://elpais.com/cat/2016/08/05/catalunya/1470426353_019552.html
RAC1. (2018). El món a RAC1: entrevista a Sílvia Marsó. Recuperat de https://www.rac1.cat/
RTVE Catalunya. Programació i trajectòria televisiva de Sílvia Marsó. Recuperat de https://www.rtve.es/rtve/
Marsó, S. (s. d.). Currículum i fitxes de treball. Recuperat de https://www.silviamarso.com
Tot Cerdanyola. (2019). Sílvia Marsó estrena la gira catalana del seu espectacle musical a Cerdanyola. Recuperat de https://www.totcerdanyola.cat/

[Entrada actualitzada el 02/04/2026]

Luxe en ple Passeig Pere III: els cinemes Atlàntida

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 04 Sep 2025 05:00:00 +0000

Una sala de referència (1976-2012)

Els Cinemes Atlàntida han estat una icona cultural de la ciutat de Manresa durant més de tres dècades. Inaugurats el 27 d'agost de 1976 amb la pel·lícula Tiburón (Jaws), van obrir les portes al Passeig de Pere III, just al costat del cinema Catalunya, gestionat per la família Padró. Durant els seus 35 anys d'activitat, l'Atlàntida es van convertir en un punt de trobada imprescindible per als amants del cinema de totes les edats, oferint una programació que combinava grans estrenes comercials amb cinema d'autor i festivals especials. La sala principal, amb capacitat per a 1.100 espectadors, era coneguda per la seva excel·lent qualitat d'imatge i so, cosa que garantia una experiència cinematogràfica de primer nivell.

El tancament definitiu el 31 d’agost de 2012 va marcar el final d’una etapa significativa. La direcció de l’establiment, l'empresa Padró Cabot SL, va assenyalar que la davallada de públic, el nou pas a la digitalització dels films i l’increment de l’IVA havien fet inviable la continuïtat de l’activitat. En total, els multicines sumaven 2.246 butaques per al públic. Tot i això, l’edifici actualment conserva encara part de la seva estructura original, incloent-hi cabines de projecció i butaques. Molts d'aquests espais, es van poder visitar en el marc de la Manresa Desconeguda de la passada Festa Major de Manresa.

L'1 de setembre del 2012 l'IVA al cinema passava del 8 al 21 %.

L’esperit de l'Atlàntida continua viu gràcies a iniciatives com The Atlàntida Picture Show, organitzat pels Multicinemes Bages Centre, que recupera clàssics del cinema en sessions especials i sovint amb activitats complementàries com concerts o presentacions en viu. Films com The Dark Knight, Grease, Jackie Brown i The Exorcist en 4K tornen a emocionar els espectadors, que permet que les noves generacions experimentin l’encant del cinema en gran format.

Una llarga tradició cinematogràfica a Manresa

El Passeig de Pere III ha estat històricament un espai de socialització i d’oci a Manresa. Allà s’instal·laven atraccions teatrals efímeres i va acollir el primer cinema estable de la ciutat: el Principal, inaugurat el 1903 al número 12. Posteriorment, la figura d’Andreu Cabot i Puig, artífex del Gran Kursaal (1927), va monopolitzar el cinema a la ciutat, tot i que durant un temps van conviure altres cinemes gestionats per diferents famílies.

Davant del Teatre Kursaal, es va situar el primer cinema estable, el Principal, al número 12 del Passeig de Pere III (1903). Al segon tram del Passeig, Modest Padró va construir el cinema Catalunya (1948), amb 1.800 localitats i les primeres butaques encoixinades de Manresa. El Catalunya tenia 1.800 localitats. Segons records d’aquella època, els operaris havien de transportar les bobines de les pel·lícules dels cinemes Catalunya a l’Avenida, també propietat de Padró, pujant i baixant escales amb grans caixes de pel·lícules. Amb el cinema Avenida, la família Padró ampliava el seu monopoli cinematogràfic durant dècades a la ciutat. Aquestes sales, juntament amb el Gran Kursaal i l'Atlàntida, configuren el panorama històric del cinema a Manresa, on la ciutat ha experimentat la transició del cinema mut al sonor, de les grans sales individuals als multicinemes moderns i finalment a la projecció digital actual.

El cinema Catalunya va tancar el 1987, i l'Atlàntida van aprofitar el solar del seu predecessor per ampliar la seva capacitat amb tres noves sales. Aquestes sales es van tancar l’any 2000, i finalment l’Atlàntida va abaixar la persiana definitivament 12 anys després, el 2012. Actualment, les sales que en van quedar conserven l’olor de resclosit, i als reposabraços d’algunes butaques s’hi poden trobar fongs, un record tangible del pas del temps i del tancament de la sala.

Amb l’arribada dels anys setanta i vuitanta, la ciutat va veure néixer multicinemes com l'Atlàntida, que van permetre projectar simultàniament diverses pel·lícules i adaptar-se a un públic més divers. Aquesta etapa va coincidir amb una transformació social i cultural de Manresa, consolidant el cinema com un espai de socialització i cultura popular.

Malgrat el tancament l'Atlàntida, el llegat cinematogràfic de Manresa perdura en la memòria col·lectiva i en iniciatives que busquen recuperar l’esperit de les grans sales. El suport de la comunitat, així com la celebració de cicles i festivals especials, ha permès mantenir viva la tradició i oferir a noves generacions l’oportunitat de viure l’experiència del cinema com ho feien els manresans de fa dècades.

Els Cinemes Atlàntida no només van ser una sala de projecció; van ser un espai on es compartien emocions, es creaven records i es fomentava la cultura. La seva història és també la història del cinema a Manresa, una ciutat que ha viscut l’evolució del setè art des dels inicis fins a les projeccions digitals actuals. Tot i que les portes de la sala original estan tancades, el seu esperit continua inspirant nous projectes culturals i celebrant l’amor pel cinema.

El cinema del segle XXI

Després de l'era dels clàssics com el Catalunya, l'Avenida i l'Atlàntida, Manresa va viure una nova etapa en la seva oferta cinematogràfica amb la inauguració dels Cinemes Bages Centre. Espectacles Padró Cabot va anunciar a finals de l'any 1996 que buscava un terreny als afores de la ciutat per la construcció d'uns nous multicinemes. Aquest complex, situat al Camí dels Trullols, es va obrir al públic el 1999 i va marcar un abans i un després en la manera de gaudir del cinema a la ciutat.

Els Cinemes Bages Centre es va inaugurar el 21 d’octubre de 1999 amb un acte institucional i, l’endemà, es van obrir les portes al públic amb 13 pel·lícules a la cartellera i més d’un miler de visitants.

Els Cinemes Bages Centre van ser dissenyats per oferir una experiència cinematogràfica moderna i completa. Amb 12 sales equipades amb tecnologia d'avantguarda, com el sistema de so Dolby Atmos, i una pantalla IMAX, el complex es va consolidar com un dels referents de la comarca. A més, comptava amb una zona de restauració amb diversos establiments gastronòmics, convertint-se en un punt de trobada per a tota la família. La digitalització de les dotze sales de Bages Centre va arribar la Setmana Santa del 2013, amb una inversió de 900.000 euros que va deixar enrere l’era analògica de les cintes de 35 mm per sempre.

Bibliografia bàsica:

Wikipedia. Cinema Atlàntida. Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cinema_Atl%C3%A0ntida
Manresa.cat. Cinema Atlàntida. Disponible a: https://www.manresa.cat/filmoffice/menu/16771-cinema-atlantida
La Vanguardia. Multicinemes Atlàntida tanca després de 35 anys. Disponible a: https://www.lavanguardia.com/local/20120829/54342712326/multicinemes-atlantida-manresa-tanca-despres-35-anys.html
Atlàntida Manresa. The Atlàntida Picture Show. Disponible a: https://www.atlantidamanresa.com
Manresa.cat. Manresa ret homenatge als 120 anys d’història dels cinemes a la ciutat. Disponible a: https://www.manresa.cat/web/noticies/2716-manresa-ret-homenatge-als-120-anys-d-historia-dels-cinemes-a-la-ciutat

Jornades d'Art Barroc a Catalunya: el barroc al segle XXI

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 03 Aug 2025 16:52:00 +0000

El Barroc s'explica a Manresa

Els dies 3 i 4 d'octubre tindran lloc a Manresa les Jornades d'Art Barroc a Catalunya: El Barroc al segle XXI, organitzades conjuntament pel Museu del Barroc de Catalunya, l'Ajuntament de Manresa i la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’art de l’època del Barroc a Catalunya ha superat, en ple segle XXI, el feixuc llast que havia arrossegat de resultes de més de dos segles de desatenció i crítiques continuades. Avui en dia, el patrimoni d’aquest fecund període de la nostra història ha deixat enrere les reticències i el desconeixement inserint-se, amb la normalitat que li correspon, en el discurs general de la història de l’art català i, lentament, en la majoria dels programes de les institucions culturals i museístiques del país.

En aquest sentit, el Museu del Barroc de Catalunya programa les Jornades d’Art Barroc a Catalunya: el Barroc al segle XXI amb la voluntat de fer d’altaveu de la recerca i la valorització de les manifestacions artístiques del període en el conjunt de l’àmbit català. La temàtica de les jornades, que acullen destacats investigadors i investigadores en la matèria, gira al voltant de la situació de l’art del Barroc en ple segle XXI, preguntant-se per aspectes clau com els principals reptes pendents, la museïtzació i patrimonialització, els gèneres artístics, la conservació i restauració, la difusió, entre d’altres.

Les jornades també compten amb la presentació de comunicacions, que seran publicades conjuntament amb les ponències, visites a alguns dels espais més significatius de l’art del Barroc a Manresa, així com una taula rodona amb la participació de responsables de museus i agents patrimonials.

Establiment d’unes jornades de caràcter biennal

Declarat museu d’interès nacional l’any 2024, el Museu del Barroc de Catalunya té com un dels seus principals objectius vincular-se amb el món de la recerca per tal de posicionar el museu com un equipament difusor del coneixement, a la vegada que ofereix les seves col·leccions als principals centres de recerca per contribuir a l’estudi i coneixement de l’art de l’època del Barroc a Catalunya. D’aquesta manera estableix aquestes jornades, que tindran caràcter biennal, i posicionen el Museu com un altaveu de la recerca i la valorització de les manifestacions artístiques del període en el conjunt de l’àmbit català.

Cada edició versarà sobre una temàtica en concret, amb la voluntat de valorar la riquesa i complexitat d’aquest període. En aquesta primera edició s’ha prioritzat fer unes jornades que mostrin el context actual de la recerca d’aquest corrent artístic al nostre país des de les principals disciplines artístiques sota el lema “El barroc al segle XXI”.

Les inscripcions a les jornades, que són gratuïtes, es poden realitzar fins al 15 de setembre. Les persones interessades s’hi poden inscriure amb un dels dos formats, presencial o en línia amb visualització en directe. Els participants que ho sol·licitin rebran també un certificat d’assistència.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Data: 3 i 4 d'octubre del 2025
Lloc: Manresa (Auditori de la Plana de l’Om, Museu de Manresa - Museu del Barroc de Catalunya, Santuari de la Cova i Basílica de Santa Maria de la Seu)
Inscripcions: Inscripcions gratuïtes a través de la web del museu: aquí
Tríptic Jornades d'Art Barroc a Catalunya

*Es pot sol·licitar un certificat d’assistència a través del formulari d’inscripció.

Carme Vinyes Ferrer: Enginyeria, memòria i carisma al servei del patrimoni jueu català

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 01 Aug 2025 05:30:00 +0000

Formació, trajectòria i experiència personal

Carme Vinyes Ferrer va néixer l’any 1989 a Barcelona. Va anar a viure a la ciutat de Rubí quan tenia 9 anys, tot i que resideix novament a la ciutat comtal. Des de ben jove, la Carme va mostrar una gran curiositat pel món que l’envolta, especialment pel contrast entre ciència i cultura, una dualitat que després marcarà profundament la seva trajectòria professional i personal.

Amb una formació en enginyeria en sistemes biològics, Carme ha desenvolupat gran part de la seva carrera en l’àmbit tecnològic. Actualment, treballa a Nae, una empresa innovadora en consultoria digital, on lidera projectes de transformació digital i innovació. La seva formació científica li aporta un enfocament rigorós, estructurat i analític a la seva feina, però també li ha permès mantenir un interès profund per la història i la cultura, especialment pel patrimoni jueu català, que considera una part essencial i sovint invisibilitzada de la identitat catalana.

Un punt clau en la seva trajectòria va ser la seva estada a Israel, on va viure en contacte directe amb la cultura, les tradicions i la realitat contemporània del poble jueu. Aquesta experiència no només li va permetre conèixer millor el judaisme des d’una perspectiva directa, sinó que també va consolidar la seva convicció que el patrimoni jueu català és una peça indispensable per entendre la història cultural del país. L’experiència internacional li va obrir la mirada i li va donar eines per dialogar entre el passat i el present, i per transmetre aquest patrimoni amb rigor i passió.

Després de conèixer un noi israelià amb qui va viure a Pétah Tiqvà, prop de Tel-Aviv, el 2014, assegura que es va sentir vinculada per sempre al judaisme i a la cultura hebrea.

A més de la seva activitat professional i cultural, Carme és mare de dos fills, una faceta que li aporta un equilibri vital i una perspectiva educativa valuosa. La maternitat ha enriquit la seva manera d’entendre la transmissió cultural, la necessitat de preservar la memòria històrica per a les futures generacions i la importància de construir narratives inclusives i respectuoses amb la diversitat.

Cal destacar que, a més de la seva formació i activisme, Carme Vinyes és una dona amb una presència molt carismàtica, que transmet confiança, sensibilitat i fortalesa. Aquesta combinació d’intel·lecte, compromís i carisma fa que sigui una veu rellevant i influent en els àmbits on treballa i participa.

Compromís amb la memòria històrica jueva i l’activisme cultural

El compromís de la Carme amb la recuperació i la difusió del patrimoni jueu català es concreta amb la fundació de l’associació Amics dels Calls de Catalunya el 3 d’agost de 2020, una data simbòlica que coincideix amb l’aniversari dels avalots antijueus de l'any 1391. Una tragèdia històrica que va marcar profundament la comunitat jueva a Catalunya i la seva memòria a finals del segle XIV. En una entrevista al mitjà Rubítv.cat l'octubre del 2021, explicava la importància d'aquesta data: “Neix l'agost del 2020, després del temps que ens va atorgar el confinament total. La vam fundar sis persones —un jueu, un catòlic i quatre d'aconfessionals— interessades i encuriosides per la cultura jueva i la història de Catalunya, que van molt lligades. Vam fundar-la coincidint amb el 629è aniversari de la revolta contra els jueus de Barcelona.”una associació sionista i nosaltres, en canvi, no entrem en política. Som una entitat cultural.ACAI (Associació Catalana d’Amics d’Israel).ACAI (Associació Catalan d’Amics d’Israel).ACAI (Associació Catalana d’Amics d’Israel)

L’associació que presideix es dedica a recuperar, protegir i donar a conèixer els calls jueus que hi ha als diferents municipis catalans. Aquests calls són barris o zones on tradicionalment vivien les comunitats jueves abans de la seva expulsió a finals del segle XV. La tasca de Carme i el seu equip no només és arqueològica o històrica, sinó també cultural i educativa: organitzen rutes guiades, activitats escolars, conferències, exposicions i jornades que permeten al públic general connectar amb aquesta part essencial i sovint oblidada de la història catalana.

Els Amics dels Calls de Catalunya no tenen cap mena de relació amb l'entitat ACAI (Associació Catalana d'Amics d'Israel), una associació sionista. Els amics treballen amb una perspectiva catalana i cultural sobre el passat jueu del nostre país.

Una de les experiències més significatives en aquest camí va ser la seva visita a Manresa el juny de 2023, on va ser convidada per la comunitat jueva local i diverses entitats culturals. La visita va ser guiada per la historiadora Raquel Valdenebro, vicepresidenta del Centre d’Estudis del Bages, qui va aportar la seva experiència i coneixement profund sobre el patrimoni històric i documental de la ciutat. Durant aquesta visita, Carme va valorar l’existència d’un fons documental excepcional a Manresa, que és un dels més complets i importants de Catalunya pel que fa a la història jueva. Va destacar que aquest arxiu és la clau per entendre i, sobretot, per intentar reconstruir la història i la vida quotidiana del desaparegut call manresà. Carme va afirmar que “són documents únics i un gran tresor. Manresa, en l’àmbit documental, és de les aljames més potents de Catalunya. Hi ha l’espai perfecte per dinamitzar i donar vida a tota la seva història, amb el bagatge documental que tenen.”

Aquest tipus d’iniciatives demostren el seu interès per crear ponts entre el passat i el present, per fer de la història una eina viva que enriqueixi la societat actual i fomenti el respecte per la diversitat cultural.

Des de finals de 2024, Carme Vinyes és la responsable de comunicació de l’European Association for the Preservation and Promotion of Jewish Culture and Heritage (AEPJ), una entitat que agrupa diverses organitzacions i comunitats jueves d’arreu d’Europa. Des d’aquesta posició, Carme coordina i impulsa projectes de comunicació, difusió i col·laboració internacional, inclosos esdeveniments com el Dia Europeu de la Cultura Jueva i la Ruta Europea del Patrimoni Jueu, que tenen com a objectiu sensibilitzar i promocionar la riquesa cultural i històrica de la comunitat jueva en l'àmbit europeu. La Carme aporta també habilitats en gestió de projectes i coordinació d'equips, que seran fonamentals per impulsar les comunicacions de l'AEPJ i promoure el llegat jueu a la societat europea.

D’acord amb la configuració institucional de l’AEPJ a la seva pàgina web, la Carme exerceix el càrrec de Communication Officer, integrant-se en un equip amb una notable diversitat de perfils i competències. Aquest està encapçalat per Victor Sorenssen, director de l’entitat des de 2017, i es complementa amb figures com Federico Szarfer Barenblit, responsable dels European Days of Jewish Culture i de diversos projectes europeus de finançament; Marc Francesch Camps, gestor de les European Routes of Jewish Heritage des de juny de 2022; i Sonja Viličić, coordinadora del projecte Cities Embracing Jewish Heritage. La confluència d’aquests perfils professionals, provinents de l’àmbit de la gestió cultural, la comunicació i l’educació patrimonial, proporciona a l’AEPJ una estructura interdisciplinària capaç de generar sinergies i d’articular iniciatives amb un alt grau de coherència, eficiència i projecció europea.

Presència pública, defensa del patrimoni i projecció futura

Carme Vinyes és avui una de les veus més influents i respectades en la defensa i promoció del patrimoni jueu a Catalunya. Participa habitualment en mitjans de comunicació, xerrades, simposis i esdeveniments culturals on aporta la seva experiència, coneixement i sensibilitat. La seva presència en xarxes socials també és notable, on comparteix informació, reflexions i recursos que contribueixen a fer visible una part de la història sovint ignorada o oblidada.

Un dels punts més destacats del seu activisme ha estat la denúncia pública de l’estat de degradació del Call de Barcelona, un espai històric cabdal per a la memòria jueva a Catalunya que ha patit un abandonament preocupant. Carme reclama una gestió més digna, respectuosa i compromesa amb la conservació d’aquest patrimoni, que no només és un testimoni del passat sinó també un símbol de la diversitat i la convivència. Aquesta reivindicació forma part d’un moviment més ampli que busca preservar el patrimoni cultural i construir narratives més inclusives i plurals de la història catalana.

L'article 2, dels estatus dels Amics dels Calls de Catalunya diuen: "els fins de l’associació són culturals i sense ànim de lucre. El projecte posa en valor la manera com el judaisme forma part inseparable de l’essència catalana, així com Catalunya ha estat històricament present en el desenvolupament del món jueu".

Per a la nostra protagonista, el judaisme no és quelcom estrany ni aliè a Catalunya, sinó que forma part integrant de la seva essència cultural i històrica. Aquesta convicció la mou a treballar amb passió i constància per fer visible aquesta realitat i transmetre-la a les futures generacions, tant des d’una perspectiva educativa com cultural i social.

Aquesta feina es complementa amb el seu vessant professional i personal, on l’equilibri entre tecnologia, maternitat i compromís social li permet abordar els reptes del present amb una mirada àmplia i integrada.

La Sinagoga Major de Barcelona, un exemple de treball

La Sinagoga Major de Barcelona, ubicada al barri del Call, és una de les sinagogues més antigues d’Europa i es va descobrir relativament tard, gràcies a la dedicació de diversos investigadors. L’edifici medieval, situat al carrer de Marlet número 5, va ser identificat per primera vegada com a Sinagoga Major de la ciutat per l’historiador Jaume Riera i Sans l’any 1987. Va ser a partir del seu estudi sobre la ubicació probable d’aquest temple que Miguel Iaffa, seguint pistes tradicionals i utilitzant una brúixola, va poder localitzar-ne l'emplaçament exacte.

Iaffa va adquirir l’edifici, va fundar l’Associació del Call de Barcelona per recuperar i preservar aquesta part de la història, i finalment, la sinagoga es va inaugurar l’any 2002. El descobriment d’aquesta joia medieval ha estat fonamental per a conèixer més sobre la història jueva a Barcelona i la seva rellevància a Europa.

Carme Vinyes: “El call representa el maltractament respecte a les minories i té una càrrega de memòria històrica molt important [...] hem de vetllar per la memòria històrica i la dignificació de l’espai”. Vídeo: Betevé (setembre 2022)

Bibliografia:

"Carme Vinyes Ferrer (I) - Amics dels calls" [Entrevista vídeo] YouTube, 2021
"Carme Vinyes: 'El judaisme no és quelcom estrany ni aliè a Catalunya'", RubíTV, 2021.
"El passat jueu de Manresa", Regió7, 2023.
"L’Associació Amics dels Calls de Catalunya reivindica el passat i el present jueu de Catalunya", CCMA, 2020.
"La càbala s'estén al món al món des de Catalunya", El Punt Avui, 2020.
"Neix l'associació Amics dels Calls de Catalunya per apropar el vincle històric jueu", El Món, 2020.
"New Communication Officer for AEPJ", Jewish Heritage, 2024.

[Entrada actualitzada el 10/10/2025]

Manresa als segles XVIII i XIX: Entre la devastació i la transformació

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 03 Jul 2025 10:30:00 +0000

Detall de la casa i l’església de la Cova de Sant Ignasi i el convent dels Caputxins. Dibuix de Josep Sunyer i Josep Quer (segle XVIII). Arxiu: Museu de Manresa / Museu del Barroc de Catalunya

Manresa, una ciutat amb profundes arrels històriques, va viure durant els segles XVIII i XIX una època de profunds canvis socials, econòmics i culturals. Des de la devastació de la guerra de Successió fins a la consolidació com a centre industrial, aquests dos segles van marcar un abans i un després en la història de la ciutat. Aquesta etapa està plena d'esdeveniments clau que van configurar el seu present i futur.

La guerra de Successió i la repressió borbònica

El segle XVIII va començar amb la Guerra de Successió (1701-1714), un conflicte crucial per al futur de la monarquia espanyola. Manresa, com moltes ciutats catalanes, es va posicionar a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria, oposant-se a Felip de Borbó. Aquesta decisió va portar la ciutat a patir l'entrada i ocupació de tropes borbòniques. El 1713, com a càstig per la seva resistència, Manresa va ser incendiada. L'incendi va arrasar bona part del patrimoni arquitectònic i cultural, com l'església del Carme i la Casa de la Vila, deixant una empremta difícil de superar.

Amb la victòria borbònica, el Decret de Nova Planta va imposar un règim centralista que va suprimir les institucions pròpies de Catalunya, incloent-hi l'autonomia manresana. Aquesta nova organització administrativa, basada en corregiments, va afectar la vida política i social local, generant una nova estructura de govern amb menys poder per a la ciutat. Aquesta repressió va tenir efectes profunds en la cultura i la identitat manresana, que va haver de reconstruir-se després de la guerra.

La Manresa del segle XVIII: recuperació i creixement

Malgrat la devastació inicial, Manresa va experimentar una lenta però constant recuperació durant la segona meitat del segle XVIII. L'economia local es va recolzar en l'agricultura, especialment en el conreu de la vinya, i en la indústria tèxtil, que començava a prendre força gràcies a l'explotació de recursos naturals propers. El creixement demogràfic va generar la necessitat de millorar infraestructures, com la construcció de ponts i camins que facilitessin el comerç i la comunicació.

Un fet històric transcendental d'aquest període va ser l'estada de Sant Ignasi de Loiola a Manresa entre 1522 i 1523, que va marcar un abans i un després en la història espiritual i cultural de la ciutat. La seva experiència a la ciutat va donar lloc a la fundació de la Companyia de Jesús, amb llocs emblemàtics com La Cova i la Capella del Rapte que encara avui recorden aquesta etapa. Aquesta presència va influir en el desenvolupament de la vida religiosa i educativa local.

El segle XIX: industrialització i modernització

La Guerra del Francès i la resistència manresana

El segle XIX va començar sota l'ombra de la Guerra del Francès (1808-1814), durant la qual Manresa va ser un dels escenaris de resistència popular contra les tropes napoleòniques. La crema del paper segellat, un símbol de l’opressió francesa, va significar un acte de desobediència amb conseqüències greus per a la ciutat. Aquest gest de rebel·lió va demostrar l’esperit combatiu dels manresans, que també van participar en la Batalla del Bruc, una victòria crucial contra l'exèrcit francès.

Aquest període va causar importants danys materials i humans a la ciutat, que va patir ocupacions repetides i un incendi devastador. Tot i això, la resistència i l’esperit de reconstrucció van caracteritzar aquesta etapa, que marcaria el camí cap a la modernització.

La industrialització: de la Séquia a les fàbriques

Després de la guerra, Manresa va iniciar un procés accelerat d’industrialització que va transformar radicalment la seva economia i societat. La Séquia de Manresa, un canal d’aigua construït al segle XIV, va jugar un paper fonamental en aquesta transformació, ja que proporcionava energia hidràulica per a les primeres filatures i fàbriques tèxtils.

L’energia renovable impulsada per la Séquia va permetre la instal·lació de la fàbrica dels Panyos, considerada la primera fàbrica moderna d’Espanya, consolidant la ciutat com un pol industrial destacat a Catalunya. Aquest procés va comportar una expansió urbana significativa, amb la creació de nous barris i la modernització de les infraestructures, com el Passeig de Pere III. Aquesta industrialització va portar un canvi social profund, creant una classe obrera que va lluitar per millors condicions de vida i de treball.

Epidèmies i transformació social

Al llarg del segle XIX, Manresa també va patir diverses epidèmies, que van posar a prova les estructures sanitàries i socials de la ciutat. La més greu va ser l’epidèmia de còlera de 1834, que va provocar una crisi sanitària important i una elevada mortalitat. En resposta, l’Ajuntament va establir la Junta de Sanitat, que va implementar mesures com el tancament de tavernes, la desinfecció de carrers i l’organització d’ajuda a les famílies afectades.

Aquestes crisis sanitàries van evidenciar les mancances en infraestructures i serveis públics, fomentant posteriorment la implantació de millores en el clavegueram, l’abastament d’aigua potable i la higiene urbana. Aquestes reformes van suposar un canvi important en les condicions de vida i van ser un primer pas cap a la modernitat sanitària de Manresa.

Llegat i memòria històrica

Els segles XVIII i XIX van ser dues èpoques de canvis profunds i de gran importància per a Manresa. De la resistència i la repressió borbònica a la industrialització i la modernització, la ciutat va passar per fases que van marcar el seu desenvolupament cultural, social i econòmic. El llegat d’aquesta època es conserva avui en elements arquitectònics com la Séquia, la Seu de Manresa i el Pont Nou, que són testimonis vius d’un passat que configura encara la identitat local.

La memòria històrica manté viu el record d’aquests segles i ens recorda la importància de preservar el patrimoni. També ens convida a aprendre de la història per afrontar els reptes actuals i futurs. Manresa, amb la seva riquesa històrica i cultural, és un exemple clar de com la història pot influir en la construcció d’una comunitat resilient i dinàmica.

Bibliografia:

Article fet a partir de les entrades d'aquest web.

Núria Sala Serra: creativitat, comunicació i compromís social

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 13 Jun 2025 08:49:00 +0000

La passió per crear

Núria Sala Serra (Olius, 1982) és una emprenedora especialitzada en comunicació estratègica, creativitat publicitària i producció audiovisual. Amb més de quinze anys d’experiència professional, ha fundat i dirigeix E2S Creativa, una agència de creativitat estratègica, i E2S Contents, una productora audiovisual des d’on ha impulsat nombrosos projectes per televisió, institucions i marques.

La seva formació acadèmica inclou una llicenciatura en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (UB), un màster en Publicitat per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i un màster en Direcció de Màrqueting i Vendes per ESADE Business & Law School. Aquesta base multidisciplinària li ha permès integrar l’estètica, l’estratègia i el pensament empresarial en una pràctica comunicativa amb propòsit.

Des del seu estudi, ha liderat campanyes publicitàries guardonades i estratègies de comunicació per a institucions públiques, marques territorials, museus i iniciatives culturals. Entre els projectes més rellevants, destaca la creació de la marca “Ben Fet! Qualitat d’aquí”, adoptada per PIMEC, com a eina per treure profit la qualitat, la proximitat i el talent productiu del país.

En l’àmbit audiovisual, Núria ha dirigit documentals i programes de divulgació emesos a TV3 i TVE, i ha col·laborat amb projectes que combinen la recerca, la narrativa i la difusió cultural. També és una veu activa en l’ecosistema emprenedor català, on ha compartit reflexions sobre comunicació, lideratge femení i innovació social en fòrums i pòdcasts.

El seu estil es fonamenta en la cocreació, l’escolta activa i una mirada humanista de la comunicació. Amb una trajectòria sòlida i una sensibilitat contemporània, Núria Sala Serra s’ha consolidat com una figura de referència en el món de la comunicació amb impacte i arrelament territorial.

A més de la seva activitat professional, és coneguda per impulsar projectes que busquen reforçar la identitat col·lectiva i la memòria local. Ha col·laborat en iniciatives educatives, culturals i institucionals que promouen el coneixement i la participació ciutadana. La seva tasca combina passió pel territori i una visió global del món de la comunicació.

Ha estat convidada com a ponent en jornades professionals, universitats i espais de debat sobre creativitat i desenvolupament local. La seva capacitat per integrar l’estratègia amb el relat emocional ha generat confiança i reconeixement entre organitzacions públiques i privades. La seva agència treballa sovint amb equips multidisciplinaris i dinàmics, amb una clara aposta pel talent local i el valor afegit de la proximitat.

En el blog d’E2S Creativa, la Núria ha participat com a mestra de cerimònies en esdeveniments destacats com la “setmana S”, amb la presència d’icones esportives i culturals, com Pau Gasol. Aquestes aparicions reflecteixen la seva capacitat per combinar lideratge, carisma i professionalitat, establint vincles amb el públic i els participants.

Una fusió estratègica

El 25 d’octubre de 2023, E2S Creativa i b2b.studio van anunciar la unió dels seus equips amb l’objectiu de consolidar-se com una agència de comunicació, màrqueting i publicitat de referència a la Catalunya Central. Aquesta col·laboració es va materialitzar el 2 de novembre de 2023 i va constituir el primer pas cap a una futura fusió que preveia la integració de les dues empreses en una sola entitat amb una plantilla de vint professionals i una desena de col·laboradors.

Segons el comunicat conjunt, l’objectiu era triplicar la xifra de negoci, ampliar la cartera de clients i incrementar la influència en el mercat. E2S Creativa va aportar la seva experiència en estratègia de màrqueting, brànding i creativitat, mentre que b2b.studio va contribuir amb la seva especialització en estratègia digital, tecnologia i digitalització de negocis.

Amb aquesta fusió, les dues agències van preveure expandir la seva presència a ciutats com Barcelona i Madrid, amb l’objectiu de guanyar proximitat amb clients internacionalitzats i empreses que operaven en aquests mercats.

Una nova oficina amb aroma “manresana”

El 15 d'abril del 2025 E2S Creativa anunciava que havia traslladat la seva oficina principal a Barcelona per impulsar una nova etapa de creixement, amb l'objectiu d'estar més a prop dels clients, captar talent i potenciar l'àrea audiovisual i multimèdia. Tot i aquest moviment, l'agència mantenia presència i equip a Manresa, reafirmant el seu compromís amb la Catalunya central. La Núria destacava que aquesta decisió era natural i llargament meditada. L'aterratge a la capital catalana coincidia amb l'impuls de nous projectes audiovisuals, com una línia de postproducció televisiva i la producció d'un documental i una sèrie de ficció a través de la filial Multimedia Smart Works.

[Entrada actualitzada el 04/09/2025]

Bibliografia i fonts consultades:

LinkedIn de Núria Sala Serra: https://es.linkedin.com/in/nuria-sala
E2S Creativa – About Us: https://e2s.cat/about-us
“La quarta de tres germanes” (blog personal): https://e2s.cat/2008/08/la-quarta-de-tres-germanes
Entrevista a YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=iKAss2yE9Ck
Pòdcast Ruiz Stinga – E2S: https://www.ruizstinga.com/podcast-e2s-agencia-creativa
Perfil a Crunchbase: https://www.crunchbase.com/person/n%C3%BAria-sala-serra

Estafadors, magufaires i engalipadors de la Història. El cas del "Sant Ignasi d'Oriola"

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 01 May 2025 05:30:00 +0000

La pseudohistòria: manipulació del passat, interessos presents

Aquesta entrada al web explora el fenomen de la pseudohistòria en el context català, analitzant com les distorsions històriques s’utilitzen per legitimar discursos polítics tant des de l’espanyolisme més ranci com des del pseudocatalanisme victimista. Es fa una crítica detallada al cas de "Sant Ignasi d’Oriola", impulsat per l’Institut Nova Història, com a exemple paradigmàtic d’estafa historiogràfica. També es planteja el paper del presentisme com a eina de manipulació ideològica i es destaca la necessitat de fomentar una alfabetització històrica crítica i el coneixement del rigor de la feina de l'historiador.

Ideologia i lluita pel relat "verídic"

La pseudohistòria és una falsificació del passat que, sota l’aparença de recerca acadèmica, difon interpretacions interessades, sovint fantasioses, manllevades de rigor i documentació. En el cas de la documentació, s'utilitza la fal·làcia del cherry-picking, una tècnica que consisteix a destacar i ressaltar tota aquella documentació que recolza la tesi principal, és a dir, que reforça el contingut ideològic que el suposat investigador vol fer valer prèviament, ometent la resta, que contradiu argumentalment el seu relat prèviament fixat.

El seu objectiu no és el coneixement, sinó la construcció de relats polítics o identitaris útils al present. Tal com subratllen els historiadors Vicent Baydal i Cristian Palomo, coordinadors de l'obra Pseudohistòria contra Catalunya (2020), aquesta mena de discurs no només és erroni, sinó profundament perillós: erosiona la confiança en el saber expert i afavoreix el populisme i el nacionalisme més tronat i banal. Alteren la realitat per adoptar-la a tesis polítiques fixades i aporten les hipòtesis però no les proves. Animen als seus seguidors a "buscar la veritat" tot utilitzant diferents fal·làcies com la de l'home de palla o la del galop de Gish. Són fórmules de presentisme històric totalment tòxiques, on es posa en dubte l'autoritat de les fonts, si no compleixen amb "els seus" objectius polítics, nacionals, ètnics o socials a defensar i promoure, o pel contrari, a defenestrar i destruir.

El meu article al portal Històries d’Europa (2021) alertava sobre el presentisme històric com un dels motors fonamentals de la pseudohistòria: interpretar el passat des dels valors i les necessitats del present, sovint descontextualitzant-lo per reforçar identitats contemporànies. En el moment en què la Història i els interessos propis s’abracen, es produeix una manipulació conscient per a la consecució d’un objectiu que sovint és per motius polítics o econòmics, i en bona part dels casos, ambdós.

Una doble distorsió: negació i fabulació

El cas català és singular perquè pateix pseudohistòria en dues direccions oposades però interconnectades:

Des de l’Estat espanyol, on una tradició historiogràfica centralista nega la singularitat històrica de Catalunya, invisibilitza les seves institucions medievals, menysté la llengua i dilueix el seu pes en la formació política de la península. Partint del cànon identitari del franquisme historiogràfic, com més antic sigui la construcció del que avui coneixem com a “Espanya” més motius té l'interlocutor per desballestar o desmuntar altres realitats nacionals o culturals dintre la península Ibèrica.
Des de l’independentisme més tronat, especialment a través de l’Institut Nova Història (INH), es proposa una reconstrucció fantasiosa on Colom, Cervantes, Teresa de Jesús i fins i tot Leonardo da Vinci serien catalans ocultats per la censura. Una catalanització ridícula de personatges castellans, en una època en què Catalunya tenia les seves pròpies institucions i personatges destacables, sense cap necessitat d'adherir-les a Castella, primer, i després a l'estat-nació dels espanyols.

Ambdós relats es retroalimenten de forma permanent, ja que el primer nega la història catalana real, i el segon respon amb un contra-relat totalment desconnectat de les evidències. Això genera una batalla simbòlica en què el coneixement s’utilitza com a eina de propaganda política.

El patètic cas del «Sant Ignasi d’Oriola»: una estafa historiogràfica patrocinada per l'Institut Nova Història

L’Institut Nova Història (INH) conegut per ser un dels promotors de la pseudohistòria a casa nostra aquests últims 15 anys, ha presentat Sant Ignasi d’Oriola com una nova identitat d’Ignasi de Loiola, fundador de l'ordre de Jesús. L'INH juga amb els sentiments i el coneixement historiogràfic de Catalunya, parasitant-lo pels seus interessos polítics i econòmics. Les seves tesis no tenen cap contingut empíric, i aquests darrers anys, han servit per aixecar el nacionalisme espanyol més ranci, acusant a tota la historiografia catalana, de donar ales aquestes estrafolàries tesis, fent un ús pervers de l'acusació “global” que a Catalunya es manipula i deforma la història. Un exemple del principi de transposició que el nacionalisme espanyol més grillat, utilitza per atacar els continguts històrics rigorosos produïts a Catalunya. Un debat de bons i dolents, alimentat per individus acomplexats i amb deliris de grandesa. Cap d'ells ha rebut un títol d'historiador oficial o en casos més lamentables, historiadors de formació, que si tenen estudis previs, però opten per la manipulació. Batalles a xarxes socials i articles tendenciosos a la premsa generalista en serien els exemples més evidents. Surrealista tot plegat.

Tornem al cas que ens toca i parlem de la manipulació d'un personatge històric conegut, Ignasi de Loiola. Segons la teoria d'Eudald Roca publicada al web de l'INH el 9 d'octubre del 2023, hauria estat valencià (de la població d'Oriola de la comarca del Baix Segura, al País Valencià) o català (de la casa Requesens o Cardona), i el seu origen hauria estat esborrat pel poder espanyol. No hi ha cap font primària que sostingui aquesta afirmació. Es tracta d’una construcció especulativa basada en “coincidències” nominals, analogies lliures i la idea d’una censura sistemàtica, de la qual no s'aporta cap document, ni una trista factura a cap impressor o la minuta d'un notari. Si aquesta teoria fos forçada o manipulada hauria d'introduir el seu pas per la nostra ciutat i la seva conversió espiritual, però tan sols mencionen la ciutat de Manresa per afirmar que «va visitar la Cova», i fins i tot s'aventuren a dir, que en realitat no va batallar a Pamplona (on fou ferit el 1521) sinó a la ciutat de Perpinyà. Tot plegat un exercici de patetisme historiogràfic, que produeix una fortor fètida.

La teoria és tan ridícula i espantosa que sense tenir gaires coneixements d'Història és impossible que Sant Ignasi visités la Cova, perquè precisament la Cova de Sant Ignasi de Manresa, com la coneixem avui en dia, no existia quan Sant Ignasi era viu. De fet no era ni sant, era un noble navarrès (educat pel comptador major dels Reis Catòlics Juan Velázquez) que havia deixat les armes. Frega d'un histrionisme galopant, perquè el text és tan simple, que podríem afirmar sense cap mena de pudor, continuant el relat tendenciós d'aquest article de l'INH, que la Moreneta va visitar Montserrat “de passada”, i quedar-nos més amples que mai. Un reduccionisme infantil i estúpid, mancat de cap argument sòlid. Mentides sobre mentides, amb veritats interpolades, fonts documentals omeses, o manipulades, que encara és més greu.

Un extracte del text del pseudohistoriador de l'INH Eudald Roca del suposat Sant Ignasi d'Oriola, a tall d'exemple, on parla de la rebuda de Sant Ignasi de Loiola a la ciutat de Manresa. Sense cap mena de prova fefaent, parla del tractament que va rebre l'any 1522 (no menciona la data en cap moment) per part dels manresans. Es fa curiós que la ciutat de Manresa, pogués endevinar que un estrany home que va arribar a la ciutat, fos el fundador d'un orde religiós tan important, i rebés un tractament tan exquisit. L'ínclit autor tampoc fa cap menció a la família patrícia dels Amigant, i a les dones de la dita família, conegudes com les ínyigues que es van fer càrrec d'Ignasi de Loiola, malalt i ferit, quan va residir a la nostra ciutat.

Per aquesta raó, la casa dels Loyola va substituir al castell dels Oriola a Cornellà del Bèrcol i, per aquesta raó, sant Ignasi va ser tan ben rebut tant a Manresa, com a Montserrat, com a Barcelona.

Cal destacar que en tot aquest article firmat per Eudald Roca, no es parla en cap moment d'aspectes fonamentals de la vida de sant Ignasi. Simplement, ressalten el seu natalici "erroni", una genealogia fantasiosa i la falsificació del seu origen a causa d'una suposada censura universal espanyola que es va dedicar a esborrar la catalanitat de molts dels personatges més importants de la història de Catalunya per enlairar la superioritat de Castella, la Monarquia Hispànica dels Àustries i la dels Borbons. Encara més trist és no introduir personatges, que si van ser catalans, com Isabel Roser, una dona barcelonina vinculada a sant Ignasi de Loiola. Isabel Roser va mantenir una estreta relació amb ell fins al punt de viatjar a Roma amb la intenció d'unir-se a la Companyia de Jesús després de quedar vídua. Tot i les reticències d'Ignasi, va aconseguir fer els vots com a jesuïta el 1545 amb dues altres dones. Tanmateix, pocs mesos després, el papa Pau III, a petició d’Ignasi, va anul·lar aquests vots. Després del desacord, Isabel va tornar a Barcelona i es va fer terciària franciscana. Va morir el 1554 al convent de Santa Maria de Jerusalem.

En síntesi, la metodologia de l’INH s’aparta de qualsevol criteri historiogràfic: no es basa en documents originals, sinó en interpretacions imaginatives, sovint manipulant el silenci de les fonts com si fos prova de censura. Citen a tercers autors, utilitzant fórmules que cauen en la pseudoepigrafia. Tanmateix, també és molt habitual, que pseudohistoriadors (de diferent format) esmentin a d'altres pseudohistoriadors, alguns d'ells, amb teories encara més esbojarrades i estrafolàries. La mala praxis dels autors de l'INH és un exemple clar del menyspreu profund per la història de Catalunya: voler substituir la realitat històrica catalana —complexa, rica i documentada— per una fantasia sense base, d'origen castellano-hispànic. Això no només és una estafa intel·lectual, sinó també una deslegitimació de la recerca historiogràfica catalana real, que durant dècades ha treballat per fer comprensible la història del país en el marc europeu, i no reduït exclusivament en l'àmbit de la península Ibèrica. La seva obsessió punyent de "catalanitzar" personatges de Castella (Espanya), torna a situar la historiografia catalana actual, a la rància i putrefacta història de tall franquista, de gestes, reis, reietons, batalles i conquestes, descontextualitzada de les noves tendències historiogràfiques modernes i adaptades al nou context del coneixement.

La manipulació política i mediàtica de la pseudohistòria: l'enemic del meu enemic, el meu aliat?

Des de fa anys, i especialment des de l’inici del Procés, diversos mitjans espanyols han difós repetidament mites històrics amb l’objectiu de minimitzar la importància històrica de Catalunya. Aquests relats defensen, per exemple, que Catalunya va ser només un comtat subordinat al Regne d’Aragó, que sempre va dependre d’un altre poder —com França, Aragó o Espanya—, i que amb el matrimoni dels Reis Catòlics ja va néixer una nació espanyola unificada i indissoluble.

Al mateix temps, també l’INH, una entitat que, en contraposició, defensa teories extremadament fantasioses segons les quals Catalunya hauria estat durant segles una gran potència mundial. Segons aquesta visió, aquesta suposada grandesa hauria estat deliberadament esborrada pels castellans mitjançant manipulacions i falsificacions de documents històrics.

Tant des del centralisme espanyolista ranci com des del pseudocatalanisme victimista, la pseudohistòria esdevé un instrument de combat ideològic que serveix per omplir més debats que no tenen cap altre motiu, que la discussió. No participen en congressos històrics, ni tenen treballs publicats en revistes científiques (revisades per pares) i busquen en el món digital, la seva vàlua d'escapament. El relat històric es posa al servei d’interessos partidistes:

Els sectors ultraespanyolistes s’emparen en una història “oficial” per justificar la unitat i l’assimilació, remuntant l'origen de la nació-estat espanyola a l'època dels ibers.
L’INH i entitats afins es presenten com a resistents davant d’aquesta falsificació, però en realitat alimenten una altra ficció, que no ajuda a entendre el passat, sinó a sacralitzar un origen mític.

Aquest procés ha estat amplificat per xarxes socials, mitjans i plataformes de difusió no acadèmiques, que donen més veu a teories espectaculars que no pas al rigor dels historiadors. La pseudohistòria esdevé així una mercaderia política, útil per legitimar discursos de confrontació i per generar un sentiment de greuge permanent, que assegura un relat polític i/o econòmic.

Resistència: educació crítica, alta divulgació i cultura del coneixement

Tal com destacava el portal d'història Històries d’Europa (2020), cal combatre la pseudohistòria des de les escoles, els mitjans, les universitats i les institucions culturals. Això vol dir:

Formar en lectura crítica de fonts.
Diferenciar entre hipòtesis i evidències.
Fer valdre la tasca dels historiadors.
No caure en la trampa de les “veritats ocultes” sense contrast.
Rebutjar tant el presentisme com el moralisme històric, que pretenen jutjar el passat amb ulls contemporanis.
Animar als historiadors/es a divulgar, i no reduir el discurs acadèmic a les aules d'universitats, o per experts de la matèria.

La millor eina contra la pseudohistòria no és el silenci, sinó el coneixement ben explicat.

Què podem fer?

La pseudohistòria és un doble fenomen de manipulació: per una banda, es nega la seva història real; per l’altra, es crea un relat alternatiu basat en fabulacions. El cas de Sant Ignasi d’Oriola n’és un exemple paradigmàtic d’estafa intel·lectual. La solució depèn de reforçar la cultura històrica crítica, recuperar el valor de l'evidència i desactivar la funció política del passat com a instrument de confrontació i "modus vivendi" per alimentar egos de personatges amb deliris d'herois mal intencionats.

Bibliografia general:

Baydal, V., & Palomo, C. (2020). Pseudohistòria contra Catalunya: de l’espanyolisme a la Nova Història. Eumo Editorial.
Baydal, V. (2017). Ja n'hi ha prou de les fal·làcies bilbenyianes. Vent d Cabylia. Enllaç
Bonvehí, J. (2021). El gran aliat dels pseudohistoriadors: el presentisme històric. Històries d’Europa. Enllaç
Cattini, Giovanni C. (2009). El revisionisme històric i la relectura de la història en el debat polític actual. Eines per a l’esquerra nacional, núm. 10, p. 145-5. Enllaç
Garcia Solé, G. (2020). Els partidaris de la pseudohistòria falsament catalanista menyspreen profundament la història de Catalunya. Ab Origine Magazine. Enllaç
Històries d’Europa (2020). Ciències socials: ideologia i valors. Enllaç
Javaloyes, D. (2021). Plantar cara a la pseudohistòria: el compromís social de l'historiador. Revista Mirall. Enllaç

La ruta de la sal del Bages: un viatge pel patrimoni miner i els antics camins del transport salí

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 04 Apr 2025 06:00:00 +0000

La sal de Cardona: un tresor geològic amb milers d’anys d’història

El Bages amaga sota els seus turons un tresor geològic que ha marcat la història i el paisatge de la comarca: la sal. Amb més de 40 milions d'anys d'història, els afloraments salins del Bages són únics a Europa i han donat lloc a una activitat minera que ha deixat una empremta profunda en el territori. La Ruta de la Sal del Bages convida a descobrir aquest patrimoni natural i cultural a través d’una experiència que combina natura, història, paisatge i memòria obrera.

La sal de Cardona té un origen fascinant: es va formar fa uns 36 milions d’anys, quan un antic mar interior es va evaporar i va deixar un immens dipòsit salí, donant lloc al diapir de Cardona, una de les formacions geològiques més singulars d’Europa.

Explotada des del neolític, la sal ha estat un recurs vital per a moltes civilitzacions, i ha convertit Cardona en un centre estratègic de comerç i riquesa durant segles. El seu alt nivell de puresa (99,97% de clorur sòdic) la fa ideal per a l’ús alimentari, industrial i medicinal.

Avui, Cardona manté viu aquest llegat a través del Parc Cultural de la Muntanya de Sal, on es poden visitar les antigues galeries mineres i descobrir de prop la bellesa i la història d’aquest mineral mil·lenari. Un viatge entre natura, ciència i patrimoni cultural.

La Fundació Cardona Històrica, motor del turisme patrimonial de la vila

La Fundació Cardona Històrica (FCH), creada per l’Ajuntament de Cardona, s’ha consolidat com l’eix central de la gestió turística i patrimonial del municipi. Amb una fórmula de col·laboració entre el sector públic i privat, la fundació té com a objectiu preservar, gestionar i promoure el ric patrimoni històric, cultural i natural de la vila.

L'article 5 dels estatus de la FCH, ens diu de forma concisa i clara que: "La Fundació Cardona Històrica té per objecte: l’estudi, la difusió del coneixement, la valorització social, la conservació, la rehabilitació i la gestió del patrimoni cultural, turístic i monumental, artístic, natural, paisatgístic i documental de Cardona. En especial, l’objecte se centra en la gestió i promoció turística de tot tipus de patrimoni monumental que se li encarregui així com la gestió del Parc Cultural de la Muntanya de Sal, a la Vall Salina, inclosa dins del Pla d’Interès Natural de Catalunya."

Des de la seva creació, l'any 2006, la FCH ha estat responsable de la gestió de tres espais clau: el Castell de Cardona, la Muntanya de Sal i el Centre Cardona Medieval, tres pilars que han situat el municipi com una destinació turística de referència a la Catalunya Central.

El model de gestió de la fundació ha permès augmentar notablement el nombre de visitants —amb més de 100.000 serveis turístics anuals— i diversificar l’oferta més enllà del turisme patrimonial, apostant pel turisme de natura, de rodatges i de convencions.

Actualment, la Fundació treballa per consolidar un model turístic sostenible que impulsi la pernoctació i la despesa local, tot posant en valor el producte autòcton i la identitat cardonina. La seva tasca ha convertit el patrimoni de Cardona no només en un recurs històric, sinó també en un motor econòmic i cultural per al territori.

El Camí de la Sal: trepitjant les petjades dels traginers

Un dels itineraris més emblemàtics d’aquesta ruta és el Camí de la Sal, un recorregut lineal que ressegueix el traçat històric que feien els traginers per transportar la sal des del diapir salí de Cardona fins a Manresa. Recorre una distància de 40 quilòmetres i travessa els municipis de Cardona, Navàs, Sant Mateu de Bages, Fonollosa, Súria, Callús, Sant Joan de Vilatorrada i Manresa.

El camí ofereix una varietat de paisatges que combinen trams de bosc, camps, entorns rurals i zones de riu, tot plegat en un marc d’alt interès històric i cultural. A més, el recorregut està íntimament lligat a la geologia del Geoparc de la Catalunya Central, un element clau per entendre la presència i l’explotació de la sal en aquesta zona.

Al llarg del camí es poden visitar punts tan destacats com:

El Castell i la Muntanya de Sal de Cardona. El castell és un magnífic conjunt fortificat documentat des del segle VIII. En destaca la Torre de la Minyona, com a única resta reformada del que fou la fortificació romànica, i la col·legiata de Sant Vicenç, temple considerat una obra mestra de l’arquitectura del segle XI a Europa. Entre la torre i l’església s’hi conserven dependències d’arquitectura gòtica civil, una part de les quals acullen avui el Parador Nacional de Turisme de Cardona.
El Castell i el Poble Vell de Súria, amb el seu encant medieval i carrers empedrats.
Les tines dels Manxons de Callús, una mostra de l’arquitectura rural vinculada a la vinya.

La sal: un recurs clau des del neolític

Des de sempre, la sal ha estat un producte essencial per a l’activitat humana: per conservar aliments, per a la ramaderia, per a usos rituals i medicinals, etc. A Cardona, gràcies a l’aflorament superficial de la sal, ja s’explotava aquest recurs des del neolític. Els llocs amb fonts salines o mines van gaudir d’una posició privilegiada, i el control d’aquest recurs sovint significava poder econòmic i estratègic.

Entre natura, patrimoni i identitat

La Ruta de la Sal del Bages no només valora la riquesa geològica, sinó també el patrimoni industrial, el paisatge rural i la memòria col·lectiva de la mineria i el transport tradicional. És una proposta apta per a tothom, amb trams per fer a peu, en bicicleta o en vehicle, i que convida a redescobrir el territori des d’una mirada pausada i respectuosa.

Manresa, punt final del camí i cruïlla d’històries

La ruta culmina a Manresa una ciutat amb un ric llegat històric i espiritual. Travessada pel riu Cardener i envoltada de turons i vinyes, Manresa ha estat des de fa segles un centre de pas, comerç i pensament.

Un dels seus símbols més destacats és la Seu, una basílica gòtica imponent que corona la ciutat. També val la pena visitar la Cova de Sant Ignasi, lloc de pelegrinatge ignasià, on el sant va viure una transformació espiritual que marcaria el naixement de la Companyia de Jesús.

Al costat d’aquest patrimoni religiós, Manresa conserva restes de muralles medievals, antics ponts, i una trama urbana que combina passat i modernitat. El Parc de l’Agulla, punt final del Camí de la Sal, és un espai natural ideal per descansar i reflexionar després de la ruta, i ofereix vistes espectaculars del paisatge del Pla de Bages.

A més, la ciutat és viva, amb mercats, fires, festivals i una oferta gastronòmica que reivindica el producte local i la cuina de proximitat.

Una experiència autèntica al cor de Catalunya

Amb la Ruta de la Sal, el Bages es reivindica com un territori de contrastos: rural i industrial, antic i modern, superficial i profund. Una oportunitat per conèixer una Catalunya que sovint queda fora dels circuits turístics més convencionals, però que té molt a oferir a qui s’hi endinsa amb curiositat i ganes de descobrir.

Bibliografia:

El camí de la Sal - Bages Turisme. (04/09/2023). Bages Turisme. https://bagesturisme.cat/rutes/el-cami-de-la-sal/
PRIÓ, J. (28/02/2025). El curiós origen de la sal de Cardona i totes les seves propietats. ElNacional.cat. https://www.elnacional.cat/ca/gourmeteria/articles/origen-sal-cardona-propietats_1370882_102.html
REDACCIÓ. (07/09/2023). El primer tram del Camí de la Sal, entre Cardona i Callús, ja té nova senyalització. Regió7. https://www.regio7.cat/bages/2023/09/07/primer-tram-cami-sal-cardona-91803692.html

Més informació:

https://www.cardonaturisme.cat/

El call de Manresa guanya pes amb noves descobertes

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 09 Mar 2025 07:00:00 +0000

Molt més que documents!

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet, és durant la segona meitat del segle XIII quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i, per tant, podem afirmar amb rigor històric la seva presència real al nostre país. La gran sort que tenim els historiadors de la ciutat de Manresa és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus (Liber iudeorum). Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l’Arxiu Històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés.

L’antic call de Manresa està ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, i es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà, un turó pròxim a la ciutat de Manresa que era als afores de la ciutat durant l’edat mitjana. Fins a l’any 1341, l’aljama de Manresa havia tributat a la de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la participació del call manresà es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat en cap d’aquella col·lecta, la ciutat de Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un nou rang i va esdevenir un subjecte fiscal, tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona i altres ciutats catalanes, com Girona, Lleida i Tortosa

L'historiador Sarret i Arbós ens descriu com era el call jueu i on vivien:

"En aquest barri o clos hi tenien els jueus sos temples, ses cases, sos banys, ses tendes sos tresors. Altre testimoni de la eczistència dels jueus a Manresa es el cementiri que tenien fora‘ls murs..., en el lloc que encara avuy ne dièm la Fossana dels jueus, detrás de Puigterrá. De manera que tenim justificada la eczistència dels jueus en el barri, clos o grau del metex nom, prop de la cort o curia del Veguer y del Batlle, o sia al amparo de la primera autoritat civil de la població, pera que fossen vigilats y ningú pogués insultarlos."

Vida quotidiana i institucions

El Call comptava amb diverses institucions clau per a la vida jueva, com la sinagoga, la casa de banys rituals (micvè), l'escola i el cementiri. Els jueus de Manresa es dedicaven principalment al comerç, l'artesania i les finances, sent prestadors de diners i assessors econòmics de la corona i la noblesa.

A més de l'activitat econòmica, la comunitat jueva de Manresa destacava per la seva vida cultural i religiosa. Els estudis rabínics eren una part fonamental de la formació dels joves, i la sinagoga era el centre de trobada espiritual i comunitària.

Els oficis que realitzaven els jueus a Manresa eren molt diversos. A part de la usura i la compravenda de possessions, incloent-hi esclaus, exercien professions com sastres, enquadernadors, metges, cirurgians, agricultors, vinicultors, comerciants i fins i tot astròlegs. La medicina era un dels àmbits en què més destacaven, amb noms importants com Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.

Tributs i població del call

La comunitat jueva de Manresa pagava tributs a la corona, tot i que en menor quantitat que altres calls catalans. L'any 1348, per exemple, l'aljama de Manresa pagava 5.000 sous anuals, una de les contribucions més baixes del Principat. En comparació, Girona-Besalú pagava 35.000 sous, Barcelona 30.000, i comunitats com Tàrrega-Vilagrassa i Vilafranca del Penedès contribuïen amb 20.000 i 18.000 sous respectivament.

Quant a la població, es calcula que el Call de Manresa comptava amb entre 50 i 100 focs, una xifra considerable per a la ciutat medieval, però menor en proporció a la de ciutats com Barcelona, Lleida, Girona o Tortosa. Segons una carta del rei Joan I de 1391, els jueus de Manresa vivien còmodament però sense luxes excessius, i no es tenen proves directes de violència contra ells durant els pogroms d’aquell any.

[Per llegir més sobre els jueus a la ciutat de Manresa, entrar a l'etiqueta Els jueus a Manresa]

Les descobertes arqueològiques de l'any 2024

El 4 d'octubre del 2024 l'Ajuntament de Manresa va fer públic una intervenció arqueològica en el solar on s’ha de construir el nou edifici de l’Arxiu Comarcal del Bages i l’Arxiu Municipal de Manresa. Es va treure a la llum les restes d'un dipòsit (“lacus”) que amb tota probabilitat corresponia a un micvè, cambra utilitzada per als banys rituals jueus. Aquesta troballa és excepcional, ja que a Catalunya només se’n coneixen dos més: a Besalú i a Girona.

El micvè de Manresa, d’uns 3 per 1,5 metres i amb una fondària de 80 centímetres, ja apareix esmentat en documents del 1341. Concretament, en el Liber iudeorum conservats a l’Arxiu Comarcal del Bages, on es fa referència a una casa llogada per cinc anys per membres de la comunitat jueva per construir-hi uns banys femenins. Aquesta casa estava situada al costat d’altres cases que tenia el marxant Arnau Blanquer, on hi havia uns terrats que haurien servit per nodrir els banys d’aigua de la pluja. Per norma general, els micvè no tenien aigua estancada, sinó que corria.

L’excavació, dirigida per Eduard Sànchez, de l'empresa Arqueolegs.cat, ha permès recuperar un espai clau per a la comunitat jueva de la ciutat, que comptava també amb una sinagoga en un pis superior. Tot i les reformes i incendis al llarg dels segles XVIII i XIX, el nivell de conservació és sorprenentment bo.

Abans de fer les excavacions arqueològiques, hi ha hagut un extens i delicat treball de documentació que ha anat a càrrec de la historiadora Mireia Vila Cortina. A còpia de consultar i contrastar molta informació dels esmentats llibres notarials va determinar que hi havia banys. Són els que s’han trobat. També hi hauria un forn de pa i la sinagoga, tot i que hi ha poques possibilitats que hi hagi restes. Els darrers treballs iniciats el 3 de febrer del 2025 van servir per acabar de datar les troballes presentades l’octubre passat. Tan sols quedava analitzar el morter del micvé i datar la seva cronologia amb la prova del radiocarboni. Per aquest motiu, es van enviar restes del morter a la Universitat de la Corunya durant la primera intervenció que es va realitzar l'any 2024.

📌 La intervenció arqueològica al solar on s’han d’aixecar els nous arxius treu a llum un micvé, cambra utilitzada per als banys rituals jueus ✔️ A Catalunya només n’hi ha dos d’identificats: a Besalú i a Girona

ℹ️ https://t.co/rXUa6medhe pic.twitter.com/LTX9eSnOak
— Ajuntament Manresa (@ajmanresa) October 4, 2024

Patrimoni i recuperació històrica

El nou edifici de l’Arxiu Comarcal del Bages i l’Arxiu Municipal de Manresa integrarà les restes arqueològiques del micvè en un espai dedicat al Call Jueu. La voluntat és explicar la història de la comunitat jueva a la ciutat i afavorir la seva herència patrimonial. A més, l’Arxiu Comarcal del Bages ja custodia el Liber iudeorum, fet que permetrà que els documents històrics i les restes materials del Call es puguin conservar i exposar conjuntament.

El carrer del Balç, per exemple, conserva el traçat medieval i permet entendre com era l'estructura del barri jueu. A més, diferents iniciatives locals han impulsat la investigació i difusió del patrimoni jueu de la ciutat, incloent-hi la creació de rutes històriques i la senyalització de punts d'interès.

El paper de les entitats, els Amics dels Calls de Catalunya

Els Amics dels Calls de Catalunya va néixer com a associació el 3 d’agost del 2020, en record dels avalots antijueus del 1391 a la ciutat de Barcelona. L'associació vol ressaltar el vincle jueu dels catalans a través de la història i del passat dels barris jueus i d'altres àmbits, com el teixit social i industrial.

Carme Vinyes Ferrer, la seva presidenta, va visitar la jueria de Manresa el juny del 2023 convidada per la comunitat jueva de la ciutat. La rubinenca va destacar el valor del fons documental que atresora la capital del Bages, que va definir com la pedra angular per intentar treure a la llum el desaparegut call jueu. «Són documents únics i un gran tresor. Manresa, en l’àmbit documental, és de les aljames més potents de Catalunya. Hi ha l’espai perfecte per dinamitzar i donar vida a tota la seva història, amb el bagatge documental que tenen», afirmava al diari Regió7 el juny del 2023.

L’associació que presideix té com a objectiu reivindicar la memòria històrica jueva als municipis de Catalunya, dinamitzar activitats basades en tradicions antigues arrelades al Principat i impulsar les traduccions dels textos en català. «La nostra finalitat és que tots els jueus del món vegin el seu lligam amb Catalunya. Fins i tot els jueus que avui dia viuen aquí i que provenen principalment de l'Argentina i del Marroc. D’una banda, una de les aspiracions de l’associació és que els catalans sàpiguen més d’aquest judaisme català. D’altra banda, que els jueus que són forans vegin que el nostre territori també forma part de la seva història i del seu llegat», emfatitzava Vinyes, que és enginyera en sistemes biològics.

Segons ella, «la conservació documental hauria de tenir una partida pressupostària per vetllar la preservació de tots els textos, sigui per salvar-los o per digitalitzar-los perquè tothom els pugui tenir a l’abast i que el document original no pateixi». Per fer-ho possible, assenyalava els experts. «Hi ha gent que té el coneixement per recuperar i restablir la pràctica totalitat d’aquests arxius. Primer, es restableixen; després, es curen, es guareixen i, finalment, es digitalitzen».

Bibliografia:

BENET, Albert: L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30, 1983

COMAS, Francesc: Històries de Manresa. Manresa: Zenobita, 2009

GARCIA-ARBÓS, Salvador: Catalunya no era Sefarad. Presència, núm. 1985, 2010

HOSTA, Assumpció; MORA, Victòria. (2009). La Catalunya Jueva. Viatges per les terres d'Edom. Barcelona: Generalitat de Catalunya

MORELLÓ, Jordi: En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71:2, pp. 293-348, juliol-desembre 2011

PONS, Josep: Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345, 1987

SARRET i ARBÓS, Joaquim: Els Jueus a Manresa. Manresa; Esparbé y Sèrra, 1917

Hemeroteca:

MORROS, J. (04/10/2024). Troben banys jueus de l’època medieval al solar de darrere l’edifici de l’Ajuntament de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/10/04/troben-banys-jueus-l-epoca-medieval-manresa-108911874.html
VILÀ, P. (01/07/2023). El passat jueu de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2023/07/01/passat-jueu-manresa-89292478.html

Videoteca:

L'excavació d'un possible micvé o bany jueu a Manresa. Mireia Vila Cortina, Eduard Sànchez.

I Jornades d'Arqueologia i Patrimoni dels Jueus a Catalunya (Museu de Tàrrega, juny 2025)

Dora Donciu: un viatge d'artesania i passió per les joies a Manresa

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 14 Feb 2025 07:30:00 +0000

La joiera artesana que converteix tradició en art

Nascuda l'any 1989 a Romania, la Dora Stefania Donciu és una jove artesana que viu a Santpedor i va trobar el seu lloc a la Plana de l’Om de Manresa, on va contribuir a la creació d’un nou viver d’artesania el setembre del 2023. Gràcies a la iniciativa de l'Ajuntament de Manresa de donar vida als baixos del casal barroc de la Casa Oller, va néixer Artífex La Plana, el segon viver d'artesania que es posava en marxa a Manresa després del que va obrir fa quatre anys al costat del mercat de Puigmercadal. Amb una trajectòria de 18 anys en el món de la joieria, la Dora va crear la seva pròpia marca, Triffon, en honor a la seva àvia, Maria Trifon, qui va ser la seva mestra i inspiració en el seu camí artístic.

La seva passió per l’artesania va començar als anys 90, quan amb només 10 anys va aprendre a treballar amb miyukis, petites pepites de cristall japoneses que s’han convertit en essencials en les seves creacions. Aquestes petites peces permeten a Dora crear dissenys detallats i plens de color, donant vida a joies que semblen màgiques. Amb el temps, aquesta destresa es va convertir en la seva professió i en la seva forma d'expressió artística.

L’Ajuntament de Manresa va adjudicar l'estiu del 2023 els tres espais del nou viver d’artesania que va obrir portes a la Plana de l’Om a tres propostes d’artesanes basades en la joieria i el tèxtil: Dora Donciu (la nostra protagonista), Marta Camps (Pedres del món) i Rosa Barreda (Amacdhisteria).

El 2024, Dora va fer un gran pas en la seva carrera amb l’obertura d’una botiga física al carrer Nou, número 33 de Manresa. Aquest espai acollidor no només permet als clients descobrir les seves exclusives creacions, sinó que també els ofereix l’oportunitat de conèixer de prop el procés artesanal que hi ha darrere de cada peça. En el seu taller, combina la tradició amb la modernitat, oferint joies personalitzades i de gran qualitat, fetes a mà amb un gran amor pel detall.

La tradició que perdura

Si hi ha alguna cosa que distingeix les col·leccions de joies Triffon, és la seva bellesa i el seu treball artesanal. Cada peça és única, ja que no n’hi ha dues d’exactament iguals, malgrat que comparteixin el mateix disseny. En cada joia es reflecteix la il·lusió i l’amor que Dora ha posat en la seva feina, una professió que va començar com un hobby i que ara representa el seu somni fet realitat.

En una societat on la industrialització domina molts sectors, mantenir viu un procés artesanal és un repte que Dora ha aconseguit gràcies a l’herència i esforç transmesos per la seva àvia. Els materials utilitzats en les seves creacions són de gran qualitat: or, plata, pells nobles, miyukis (cristall japonès), cristall txec, Swarovski, entre d’altres. Les seves col·leccions són atemporals, però alhora s’adapten a les noves tendències sense perdre la seva essència. Aquest enfocament permet que cada joia sigui més que un simple accessori; es converteix en una expressió d’identitat i estil personal.

Un viatge artesanal que comença amb l’amor per la joieria

Per entendre el recorregut de la seva empresa, cal remuntar-se a l’any 1998, quan Maria Trifon va començar a ensenyar a la seva neta l’art de treballar amb miyukis. Aquestes petites perles de cristall, originàries del Japó, tenen forma cilíndrica i un orifici ampli, ideal per a la creació de joies.

Des del primer moment en què la seva àvia li va ensenyar com teixir una polsera, un collaret o unes arracades, Dora es va enamorar d’aquest treball manual i de la paciència necessària per a cada creació. Amb el pas dels anys, va continuar perfeccionant la seva tècnica, experimentant amb nous materials i dissenys per tal d’oferir peces únicament elaborades i plenes de significat. Després de 20 anys dedicats a aquest hobby, va néixer Triffon Joieria Artesana, un projecte que porta amb orgull el nom de la seva àvia i que continua creixent amb el mateix esperit artesanal.

Avui dia, Dora Donciu no només crea joies, sinó que també comparteix el seu coneixement amb altres apassionats de l’artesania. A la seva botiga-taller de Manresa, organitza tallers i cursos per ensenyar les tècniques tradicionals que ha perfeccionat al llarg dels anys. Així, contribueix a preservar aquest ofici i a inspirar noves generacions d’artesans.

La història de Dora Donciu és un exemple de passió i dedicació, reflectint l’esperit de l’artesania tradicional que ha heretat i que ara comparteix amb el món. Si tens l'oportunitat de visitar la seva botiga a Manresa, descobriràs joies únicament elaborades que expliquen una història especial. Cada creació de Dora és més que una joia: és un testimoni de la seva història, de la tradició i de la seva constant evolució com a artista i artesana.

La seva botiga ofereix més de 160 colors de vidres i possibilitat de crear peces personalitzades, especialment polseres amb noms i figures, i a més de l’espai físic Dora manté presència activa a fires i mercats, com la Fira de Santa Llúcia de Manresa, i també a esdeveniments d’altres localitats com Barcelona, Sitges, Granollers, Sant Cugat o Moià, sempre anunciats a les seves xarxes socials. Mirant al futur, s’imagina Trifonn expandint-se arreu i arribant a tenir presència a cada comunitat autònoma, i defineix la seva marca amb tres paraules clau: única, original i de qualitat. Aquesta trajectòria mostra com Dora Donciu ha sabut transformar un llegat familiar en un projecte consolidat que suma tradició, innovació i arrelament a Manresa.

El juliol del 2023 la Dora va participar amb la seva col·lecció de joies al Mercantic (creat el 1992) de Sant Cugat del Vallès, un dels mercats més importants de Catalunya pels amants de les antiguitats, les arts, la gastronomia i la música.

Per què importa una artesana com la Dora Donciu?

En el mapa cultural d’una ciutat mitjana com Manresa, la presència d’artesans com la Dora és un indicador irrecusable de vitalitat creativa. No només per la qualitat de les peces —que ja serien raó suficient— sinó per la capacitat de transformar un ofici tradicional en un projecte contemporani que interroga el consum, la memòria i la idea de valor. Les seves joies són petites economies de temps i habilitat: cada peça suma hores de concentració, decisions formals i la paciència d’un treball que no accepta mecanització. Això explica l’atracció que genera la seva botiga-taller: és un lloc on tocar la història sense necessitat de vitrines formals.

La Dora és, en definitiva, una veu entre moltes en l’escena artesana catalana, però amb una veu honesta i ben afinada: recupera una tècnica familiar, la transforma amb criteri contemporani i la fa servir com a instrument per construir comunitat. En un temps de produccions anònimes, les seves peces ens recorden que hi ha un valor —no simplement mercantil— en la lentitud i en la transmissió intergeneracional del saber fer.

Bibliografia:

CAMPS, G. (30/09/2023). Obre portes a la Plana de l’Om un nou viver d’artesania amb tres artesanes i Ampans compartint espai. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2023/09/29/obre-portes-plana-lom-nou-92715109.html
CANAL TARONJA (23/12/2024). El comerç de proximitat i les compres per aquestes festes. Canal Taronja Comarques Centrals. https://www.canaltaronja.cat/central/programes/el-comerc-de-proximitat-i-les-compres-per-aquestes-festes/
REDACCIÓ. (03/08/2023). Manresa adjudica els tres espais del nou viver d’artesania de la Plana de l’Om. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2023/08/03/manresa-adjudica-els-tres-espais-90621979.html
Revista Viu Manresa, núm. 10. Any 1. (Desembre 2024), pàg. 56-57

Un mural per recordar l'Holocaust

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 26 Jan 2025 08:30:00 +0000

Art urbà per combatre el feixisme

La muralista reconeguda Lily Brick ha finalitzat la seva obra a la plaça de la Mel de Manresa, un mural que servirà com a recordatori permanent del Dia Internacional per les Víctimes de l'Holocaust. Aquesta commemoració es realitzarà dilluns 27 de gener a la capital del Bages amb la participació de més de 500 estudiants de secundària de tot el país.

Lily Brick, ha compartit la seva experiència de treballar en aquesta obra durant «la setmana més freda de l'any». Tot i les baixes temperatures que ha hagut d'afrontar en pintar a l'exterior, ha destacat que mai s'havia trobat amb la «pintura congelada de bon matí», un fenomen que ha experimentat per primera vegada a Manresa. No obstant això, aquestes dificultats han estat completament compensades «per la calidesa de Manresa, de petits i grans». De fet, l'artista va reconèixer que es va emocionar en diverses ocasions, especialment quan una família amb nens la va aplaudir. «He plorat quan una família amb nens m'ha aplaudit», va explicar amb sinceritat.

El mural, titulat Queda escrita la nostra història, ha estat una «narració visual una mica poètica» que té com a fil conductor l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella, supervivent dels camps nazis. La història se centra en una jove que es proposa preservar la memòria de l'Holocaust per evitar que l'horror del passat es repeteixi. «És una manera d'evocar la història d'una manera que no oblidi el que va passar i que, sobretot, no es repeteixi», explicava Brick.

Durant aquests dies de creació del mural, l'artista ha notat un gran interès entre els vianants de Manresa. Molts d'ells s'han apropat per preguntar-li sobre el significat de la seva obra i per conèixer més sobre el projecte. «He notat molt interès per saber el perquè de l'obra», va comentar.

Lily Brick, que assistirà dilluns dia 27 a la inauguració del mural, està convençuda que Manresa és un lloc molt especial. «Hi ha la gent més maca de Catalunya», va assegurar l'artista, destacant la calidesa de la comunitat manresana que l'ha acollit durant aquests dies de treball.

Cal recordar que aquesta no és la primera vegada que l'art urbà de Brick deixa una empremta a una ciutat emblemàtica. A la primavera, la muralista va portar l'art al Museu de Montserrat, una iniciativa que va marcar la primera incursió de l'art urbà en aquest emblemàtic espai.

Aquesta nova obra de Lily Brick a Manresa és un homenatge a la memòria històrica i una crida a la preservació de les lliçons de l'Holocaust, un recordatori visual que perdurarà a la plaça de la Mel com un símbol de reflexió per les generacions futures.

Qui és la Lily Brick?

Lily Brick, nascuda Mireia Serra i Bernadó a Lleida l'any 1990, és una artista i muralista catalana influïda per les obres d'Alfons Mucha i Tamara de Lempicka. Després d'estudiar disseny gràfic i viure a València i Brussel·les, va adoptar el seu pseudònim el 2014 en homenatge a l'artista russa Lília Brick, amb l'objectiu de dedicar-se de manera professional a l'art de carrer. Brick és una artista que crea murals de gran format utilitzant pintura en esprai. El seu estil es relaciona amb la poesia visual, i en les seves obres destaca la representació de dones pèl-roges «gegantes» amb una mirada forta i càlida, inspirada en personatges com Pippi Långstrump. El mural titulat Juliette, pintat en una paret aïllada a Lo Clot de la Unilla, va ser l'obra que la va donar a conèixer i va obtenir reconeixement internacional.

Lily Brick combina tècniques com spray, acrílic, pinzells i rodets per crear murals que apunten al poder, la sensibilitat i la presència femenina, transformant espais urbans i rurals amb una força visual i narrativa inconfusible. Amb més de 300 obres realitzades arreu del món, destaca pels seus murals a municipis com Penelles, Alcarràs, Tremp o El Cogul, així com a ciutats com Barcelona, Ferrol, Màlaga o Múrcia, on va exposar al MUBAM (Museu d’Art Contemporani de Múrcia). L'artista lleidatana ha estat escollida com una de les 50 artistes urbanes més influents del món al llibre Street art by women de Diego López. La mateixa Lily Brick reconeixia que no s'imaginava aconseguir aquest èxit:

«Quan vaig començar, em mirava aquests llibres d'art i pensava que algun dia m'agradaria pintar com elles. O si més no, aprendre la meitat del que saben elles. En 10 anys, no només surto al llibre, sinó que surto també en portada, que això ja és increïble.»

Finalment, en l'entrevista publicada al diari Ara el 27 de setembre de 2023, Brick oferia una visió profunda de la seva trajectòria i filosofia com a muralista. L'artista ha escollit viure a Juneda, un poble petit, per fomentar la seva creativitat i trobar temps per al pensament profund. Aquesta elecció contrasta amb la vida a les grans ciutats, on el soroll pot ser una distracció. En un futur, a Lily Brick li agradaria ampliar la seva experiència professional a Sud-amèrica, un continent amb una història rica en pintura urbana, on anhela deixar el rastre del seu talent.

L'obra de Brick a Manresa: quins són els seus protagonistes?

Amb motiu del 80 aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz i en col·laboració amb el Memorial Democràtic, Brick ha dut a terme un espectacular mural a la plaça de la Mel i el carrer Urgell.

L’impermeable

«En record de Marina Vega de la Iglesia, agent de la Resistència Francesa que va arriscar la seva vida per salvar refugiats jueus»

Comando Poschacher

«Detall d’una foto de sis dels seus integrants, entre els quals el fotògraf Francesc Boix», el fotògraf de Mauthausen

La noia

«Sou vosaltres», va dir l’artista referint-se als joves alumnes, les noves generacions. «Està al costat de la llum, és el futur»

Amat-Piniella

«Vaig triar l’escriptor, per ser un referent a la ciutat i perquè escriu la història que molts catalans van patir i que no hem d’oblidar»

L’elefant

«Per Jan Żabiński, director del zoo de Varsòvia». Amb la seva dona van salvar centenars de jueus.

La Leica

«En record d’Antonio García Alonso. Treballa a laboratori fotogràfic de Mauthausen. Farà còpies que serviran de prova a Nuremberg»

Bibliografia:

CASSILLAS, C. (24/05/2024). Lily Brick. Njoy Magazine. https://njoymagazine.com/mural-lily-brick/
PAZ, S. (25/01/2025). El mural de Lily Brick a Manresa per homenatjar les víctimes de l’Holocaust a vista de dron. Regió7. https://www.regio7.cat/cultures/2025/01/25/lily-brick-he-plorat-quan-113700675.html
PAZ, S. (28/01/2025). Què significa el mural que ha pintat Lily Brick a Manresa? Regió7. https://www.regio7.cat/cultures/2025/01/28/significa-mural-pintat-lily-brick-113765114.html

[Entrada actualitzada el 20/02/2025]

La Setmana Tràgica de 1909

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 15 Dec 2023 06:30:00 +0000

Caixa de l'administració de consum de Sant Domènec, després d'haver estat cremada durant els fets coneguts com a Setmana Tràgica, el juliol de 1909.

Arxiu Nacional de Catalunya. Fons: ANC1-42 / Brangulí (Fotògrafs)

150 anys de fotografia

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 15 Nov 2023 06:30:00 +0000

La fotografia a la ciutat de Manresa dels inicis a 1939

Després de més de 20 anys d'espera, la llibreria manresana Parcir publicava un nou volum de la col·lecció Història gràfica de Manresa. En aquesta ocasió, ens acosta a la història de la fotografia a Manresa de la mà de Joan Vila-Masana i Portabella. Una història des dels seus inicis, el 1858, fins a l’any 1939, on es recullen infinitats de fotografies de Manresa, s’explica la seva història, quins van ser els fotògrafs de l’època i les tècniques emprades per a la seva reproducció. Unes fotografies que expliquen l’evolució de la ciutat de Manresa, la seva transformació però no només urbanística sinó també social, artística, econòmica i humana. Aquesta publicació de gran format, fou impulsada per l'editorial i llibreria Parcir per celebrar llurs 50 anys, el Centre d'Estudis del Bages i el Museu de Manresa. El seu autor, reconegut estudiós del tema, comparteix així la seva col·lecció personal amb un gran nombre de fotografies totalment inèdites.

Dels primers gravats i pintures, passant per les primeres fotografies i acabant amb la seva àmplia difusió gràcies als diaris i revistes, els llibres, la publicitat i les postals. Testimonis dels canvis de la nostra societat. Trobarem imatges d’un ampli repertori de fotògrafs manresans i, també de fora, que van formar part d’aquest nucli de professionals i afeccionats. Noms com Manuel Villaplana, Joan Vert, Paquita Òrrit, Antoni Sardà, Llorens Gamisans i Miquel dels Sants. Més tard, Joaquim Vert, Enric Villaplana, Enric Masana, Jordi Francitorra, Narcís Juanola, Antoni Quintana, i un llarg etcètera. L’ambició del seu autor, l’estudiós manresà i membre del Centre d'Estudis del Bages, Joan Vila-Masana i Portabella, posa de relleu la importància d’aquesta publicació amb imatges inèdites acompanyades de comentaris ben documentats. En total, és un volum que pesa dos quilos, de 534 pàgines, tot i que la darrera (l’índex) correspon a la 568.

L'autor

Joan Vila-Masana i Portabella (Manresa, 1953). Estudiós de temes manresans i autor de diversos treballs d'història de la ciutat. Enginyer industrial per la UPC de Barcelona, enginyer en Génie Atomique pel INSTN de Saclay (París), i amb estudis de Filosofia i Lletres. Cap d'inspeccions d'instal·lacions nuclears i radioactives del Servei de Coordinació d'Activitats Radioactives de la Generalitat de Catalunya, director de serveis generals de l'Hospital Universitari de Bellvitge, director d'infraestructures de l'Institut Català de la Salut, i director d'infraestructures i enginyeria biomèdica de l'Hospital Clínic. Professor de la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

Informació extreta de:

— Biblioteca de Manresa (05/12/2023). #MÉSQUELLIBRES. Biblioteques de Manresa. https://bibliotequesdemanresa.wordpress.com/2023/11/24/mesquellibres-97/

— SARDANS, J. (03/10/2023). La fotografia a Manresa dels inicis al 1939. Regió7. https://www.regio7.cat/opinio/2023/10/03/fotografia-manresa-dels-inicis-1939-92835005.html

Les Enramades de 1932

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 30 Oct 2023 08:30:00 +0000

Postal amb la reproducció d'una fotografia de la celebració de les Enramades de les Escodines de l'any 1932 al davant de l'església de Sant Bartomeu, de Manresa. A l'esquerra de la imatge, al fons, es veuen el carrer dels Caputxins i el carrer de Santa Clara. Publicada l'any 2004 per l'Associació de Veïns del barri de les Escodines dins la col·lecció de postals «Memòria i Innovació. Enramades 2004».

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages.

Un "L'Antic", per tornar a gaudir del Barri Vell

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 30 Sep 2023 09:25:00 +0000

Una crònica comercial i quatre dones

L’abril de l'any 2016 es va fundar l’associació L’Antic per acabar amb els prejudicis i clixés que anava arrossegant el Barri Antic (Vell) de Manresa. Aquesta associació va sorgir de les inquietuds de quatre dones: l'Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, l'Anna Solsona de l’Espai Rubiralta, la Sònia Sanz de la botiga TocToc i la Vicky García de la Vermuteria Santa Rita. Aquesta nova associació pretenia retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplaven la restauració, l’esport, el comerç i l’art. Les impulsores del projecte van fer palès la necessitat de recuperar “l’orgull de viure o treballar al barri”, i de trencar definitivament els tòpics que el presentaven erròniament com un espai poc segur. Nous comerços, per a nous temps.

L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns” segons explicava una de les seves fundadores al diari Regió7, la Sònia Sanz, que havia deixat la seva carrera periodística a la ràdio i la televisió, per instal·lar-se definitivament a Manresa amb la seva parella sentimental l'any 2014. Un altre de les seves fundadores l'Alba Martínez, deia: “vam aterrar al barri fa quatre mesos i després de parlar amb altres botiguers vam veure que faltava una mica d'impuls. Volem que hi passin coses, coses diferents, innovadores. Volem dir a la resta de manresans: som aquí i tenim ganes de tirar endavant molts projectes”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants diferents: “Mou L’Antic”, que incloïa accions que permetien conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que oferia activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que perseguia potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que tenia per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment fou rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament de Manresa, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que asseguraven que aquesta nova iniciativa era una alenada d’aire fresc.

En la presentació d'aquesta nova associació es va fer el 18 d'abril de l'any 2016 a la Plaça Major, hi van assistir el comissionat per al Centre Històric de Manresa, Adam Majó, i la regidora de Promoció Econòmica de Manresa, Mireia Estefanell, que va remarcar que el nou grup dotava els carrers d'una mirada nova i d'un relleu generacional amb gent que ha creat projectes personalitzats, que no tenien res a veure amb cadenes ni amb establiments de baix poder adquisitiu.

Nous comerciants, amb nous reptes l'any 2016

Josep Trapé, de l'Associació de Comerciants de Sobrerroca, plaça Major i voltants, i Anna Martínez de l’Associació de Veïns del Barri Antic, van agrair la tasca a les impulsores de L'Antic i va destacar que “el problema del Barri Antic no és si hi passen cotxes o no; no és si hi ha aparcament o no. El problema és que està estigmatitzat i aquesta iniciativa va en la bona direcció per trencar estigmes. Aquesta part de la ciutat no és més insegura que d'altres”. L'Antic era una associació oberta a tothom que en volgués formar part –“no necessàriament ha de ser gent del barri”, exposaven a la presentació davant els mitjans– en la qual no es pagava cap classe de quota.

El tret de sortida de l'associació va ser per la diada de Sant Jordi d'aquell any. El nucli històric de Manresa va oferir activitats des de les onze del matí i fins a les deu del vespre, amb música en directe, un mercat de joves dissenyadors, un concurs de tapes, exposicions d'art, recitals de poesia, i un taller de patchwork.

Bibliografia:

— BONVEHI, Jordi (16/07/2017). Sònia Sanz Heras: Periodista esportiva, bloguera i emprenedora. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2017/07/16/sonia-sanz-heras-periodista-esportiva-bloguera-i-emprenedora/ [Consultat el 26/09/2023]

— FONT, Aina (19/04/2016). L’Antic escalfa motors per oferir un Sant Jordi farcit de propostes amb continuïtat. NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/59117/antic-escalfa-motors-oferir-sant-jordi-farcit-propostes-amb-continuitat?rlc=an [Consultat el 26/09/2023]

— IGLESIAS, Alba (19/04/2016). L’Antic vol revifar el barri vell a través de l’art, l’esport, la gastronomia i el comerç. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2016/04/20/l-antic-vol-revifar-barri-50404834.html [Consultat el 27/09/2023]

— OLIVERES, Carmina (19/04/2016). Saba nova per “revitalitzar” el barri antic de Manresa. El Punt Avui. https://www.elpuntavui.cat/societat/article/959916-saba-nova-per-lrevitalitzarr-el-barri-antic-de-manresa.html [Consultat el 27/09/2023]

Antoni Gaudí, la façana de la basílica de la Seu i "el joc" amb la natura

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 08 Aug 2023 05:00:00 +0000

Sabies que l’arquitecte Antoni Gaudí va intervenir en la reforma de la façana principal de la Seu?

La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat de l'arquitecte Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Antoni Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. El bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí.

L’any 1913 i en el marc de les anomenades festes constantinianes commemoratives del XVI Centenari de l'Edicte de Milà, s'inaugurà el monumental cimbori de la catedral de Barcelona, amb la qual cosa culminava l'obra de construcció de la façana deguda a la munificència de la família Girona. Els Girona eren una família que va deixar empremta a tot Catalunya contribuint a transformar el Principat i la seva economia en els prolegòmens i durant la primera revolució industrial. La historiadora Lluïsa Pla reivindica la gran aportació del llinatge, clau en el desenvolupament català, al llibre de recerca Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX (Editorial Mil·lenni), un treball que ha pogut accedir per primera vegada als arxius privats de la família, a més de consultar multitud de documents notarials, entre d'altres.

El 1914, Soler i March va acabar el projecte i el va presentar a la Junta d’obres que s’havia constituït. Aquesta el va presentar al bisbe de Vic, Torras i Bages, per tal de ser aprovat. El bisbe Torras i Bages va voler que fos revisat i aprovat per una comissió de tres arquitectes de la seva confiança: l’arquitecte diocesà Josep Maria Pericas, Josep Font i Gumà i Antoni Gaudí, per qui sentia una gran admiració.

Un dels participants en la festa era Prudenci Comellas i Sala, un octogenari de la ciutat de Manresa, considerat una de les persones més riques del moment. Comellas estava content i engrescat d'haver participat en aquella trobada. No tant ric segurament com els Girona, es proposà de realitzar quelcom per l'estil a la Seu de Manresa. En aquest brillant article del web Història de Manresa podeu llegir-ne més. Tot va començar amb la inauguració del cimbori de la catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres.

"El dia 3 de maig de 1913 s’inaugurà el cimbori de la Catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres (pare d’Apel·les Mestres, que ja hem vist implicat en la restauració dels vitralls de finals del segle XIX) inspirada en un dibuix de l’any 1408 del mestre francès Carles Galtés de Ruen. L’obra es pogué dur a terme gràcies a la munificència del banquer i polític barceloní Manuel Girona i Agrafel. A la festa d’inauguració de les obres hi assistí l’octogenari manresà Prudenci Comellas i Sala, considerat l’empresari més ric de la ciutat i que tornà embadalit i engrescat a emular la munificència dels Girona, malgrat la seva fama de gasiu, a la façana principal de la Seu, que igual que la Catedral de Barcelona, restava inacabada des del segle XV. Tal fou l’entusiasme de Prudenci Comellas, que dies després, al carrer de Sant Miquel es trobà amb l’arquitecte Alexandre Soler i March i després d’expressar-li la joia per la inauguració de la façana de la Seu barcelonina li encarregà els plànols d’una nova façana per a la Seu de Manresa. L’encàrrec anava acompanyat amb la promesa d’engrescar en el projecte tots els estaments de la ciutat i de la seva donació inicial de 30.000 duros més un llegat testamentari per a les obres un cop mort, cosa que no podia esdevenir-se massa temps enllà tenint en compte que tenia vuitanta-cinc anys."

Inici de les obres i un viatge controvertit a Manresa

Les obres de la Seu s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918. Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins al 1933 (creant un malestar entre els intel·lectuals de Manresa), en plena Segona República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica.

En aquell moment, Antoni Gaudí estava dedicat únicament a les obres de la Sagrada Família de Barcelona, però davant la petició que li va fer el bisbe Torras i Bages va desplaçar-se a Manresa per visitar la basílica de la Seu. La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat d’Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. Com a anècdota, Soler i March explicava que Antoni Gaudí va voler cobrar per la seva col·laboració. Segons sembla, la quantitat que demanava era força alta i la Junta de l’obra es resistia a pagar, ja que considerava que era el bisbe qui li havia fet l’encàrrec. Finalment, però, el van pagar. Gaudí va dedicar aquests diners a les obres de la Sagrada Família. Així que els primers diners del pressupost de les obres de la façana de la Seu, en realitat van anar a parar a les de la Sagrada Família.

Segons explicava el mateix Soler i March en un article publicat a la revista manresana Ciutat el juny del 1926, Josep Font i Gumà li va comentar: “Es farà el que digui en Gaudí; els demés no hi tenim res a fer en aquest assumpte”.

Els panots del passeig de Gràcia: “Tot surt en el gran llibre de la Natura”, Antoni Gaudí

Al passeig de Gràcia de Barcelona el panot dissenyat per Antoni Gaudí l'any 1904 recrea figures del fons marí. Gaudí buscava la inspiració en els elements que la mateixa natura ofereix a l'ésser humà i va elaborar una forma pròpia i ineludible d'entendre l'arquitectura mitjançant la reproducció d'elements naturals i cercant jugar amb allò que la natura li oferia. Va sustentar part del seu ideari en la llum, el color, la geometria i en superfícies amb materials que evoquen elements que podem trobar a la natura. La genialitat de Gaudí era un reflex de la seva filosofia de vida. La seva passió per la natura el va fer intentar comprendre els seus processos, i sobretot, els seus ritmes, contraris a l'accelerament que es va viure al segle XX i del qual en som conseqüència.

El mosaic dissenyat per Gaudí expressa la capacitat de l'autor per a la innovació. Destaca la creació d'un senzill paviment monocolor amb format únic i relleus suaus on la llum és l'actor que el fa visible. La combinació d'aquesta peça de paviment texturat i ondulant ens evoca la sinuositat del moviment del món marí amb referència a figures botàniques i animals en relleu: una estrella de mar, un caragol i una alga. La periodista Cristina Sala Roig al portal The New Barcelona Post, ens ensenya aquest paviment de forma hexagonal inspirat en la natura, que ha esdevingut l'obra no arquitectònica d'Antoni Gaudí més coneguda.

En homenatge a l'arquitecte, la ciutat de Barcelona va pavimentar el 1997 les voreres amples del passeig de Gràcia, amb una reedició d'aquest mosaic adaptat per a l'espai exterior. El nou paviment, anomenat Panot Gaudí, reprodueix el relleu original en un nou format en baix relleu gairebé cent anys després que Escofet fabriqués el mosaic hidràulic originalment concebut per a l'interior.

Alexandre Soler i March, recordava aquest fet a la revista Civtat, l'any 1926:

"[...] En Gaudí sentia la pruïja de les formes curves i l'empleu de les tres dimensions: amb dificultat, en composar, la seva fantasia s'aturava en una façana, una porta o una reixa planes i rectangulars. Si no hagués estat arquitecte, dintre de les arts plàstiques, hauria triat abans l'escultura que la pintura. Si l'atzar hagués dut a l'exercici de la medicina, hauria estat operador. I, dedicat a les ciències naturals, l'admiraríem com a geòleg especialitzar en els estudis dels grans cataclismes orogènics o en la espeologia."

Bibliografia:

— GALOBART, Josep (2016). La construcció de la Seu: de principis del segle XX a l’actualitat. Història de Manresa. https://historiademanresa.wordpress.com/2015/03/06/la-construccio-de-la-seu-de-principis-del-segle-xx-a-lactualitat/ [Accedit el 04/08/2023]

— GASOL, Josep Maria (2002). Gaudí i la Seu de Manresa. Revista Dovella, núm. 77, pp. 5-8

— SALA, Cristina (2022). El panot d’Antoni Gaudí, la seva obra no arquitectònica més popular. The New Barcelona Post. https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/el-panot-gaudi-la-seva-obra-no-arquitectonica-mes-popular/ [Accedit el 04/08/2023]

— SOLER i MARCH, Alexandre (1926). En Gaudí a la Seu de Manresa. Revista Ciutat núm. 5.

Bibliografia web:

— Memoria.cat: Antoni Gaudí i la Seu

El "joc de la pilota" de l'hospital de Sant Andreu: un joc lucratiu

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 27 Jul 2023 15:35:00 +0000

Com es finançava un hospital al segle XVIII?

A mitjan segle XVIII els administradors de l'Hospital de Sant Andreu (antic hospital major) van tenir una idea per recollir diners, crear un joc de frontó, un joc de la pilota, en un solar situat vora de la muralla que anava del portal de Sobrerroca al portal del Planeta i que avui en dia és de sobres conegut, gràcies a la nomenclatura de la ciutat: carrer Joc de la Pilota.

Els jocs de pilota, eren els més populars al segle XVIII. Les fonts sobre aquesta afició és una sol·licitud dels administradors de l'Hospital de Sant Andreu que van presentar el 23 de juny de 1752, on demanen permís per instal·lar el joc de la pilota per recollir diners. La petició va ser acceptada i el corregidor va atorgar la llicència, afegint, que si es demanava un altre permís d'aquest joc els administradors de l'hospital de Sant Andreu, tindrien també el dret d'encarregar-se de la seva explotació.

Obtinguda aquesta llicència, els responsables de l'hospital van arrendar, al preu de dos sous anuals el lloguer, uns terrenys situats a l'actual carrer Joc de la Pilota i hi van aixecar les parets i els tancats corresponents que delimitaven els diversos patis. Un cop realitzades aquestes construccions, els administradors van arrendar la gestió del joc a particulars a canvi d'un lloguer de 60 lliures, que els va proporcionar un gran benefici net que servia per ajudar a pal·liar les necessitats del centre hospitalari de Sant Andreu.

L'any 1803, l'arrendatari del joc de la pilota, el manresà Manuel Terrades, va demanar permís als administradors per ampliar l'oferta lúdica i la possibilitat d'augmentar els beneficis econòmics amb la instal·lació d'un billar. La sol·licitud va ser acceptada i el 1805 es té constància documental que hi havia una mesa de billar a les instal·lacions. El 1833, es fan obres per instal·lar teulades als patis.

El final del joc de la pilota

No s'han trobat documents explícits on se cessi l'activitat del joc. La darrera notícia que es té d'aquest espai de joc és de l'any 1867, quan el propietari del terreny en va reclamar l'ús en compliment d'una clàusula del contracte d'arrendament pel qual si el joc de la pilota romandria tancat durant més de 10 anys, el propietari o els hereus en recuperarien el seu ús.

Bibliografia:

— SARRET i ARBÓS, Joaquim. (1910), Història de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep

— TORRAS, Marc. (2010), Un hospital de 750 anys. Hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010). Manresa: Fundació Sociosanitària de Manresa

Els gegants i el carrer Àngel Guimerà

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 30 Jun 2023 18:38:00 +0000

Comitiva dels gegants participants en els actes de la festa de presentació de la Pubilla, nou gegant de la ciutat. La desfilada al seu pas per la plaça de Sant Domènec i l'inici del carrer Guimerà. En primer terme, els gegants vells de Berga, seguits dels gegants nous de Berga i de la geganta de Manresa. Data: 21-10-1951. Fotografia original: Francitorra.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages.