Com gotes a l'oceà

Jugant amb la IA generativa i la literatura catalana

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 03 Apr 2023 17:18:00 +0000

Fa un parell de dies vaig crear un fil a Twitter que ha generat molta més expectació de l'esperada. Hi presentava quatre imatges generades amb Midjorney v5 de personatges populars de clàssics de la literatura catalana. Per generar-les vaig fer servir les descripcions dels personatges que em va donar ChatGPT a partir d'algunes preguntes que li vaig fer. En concret, vaig crear fotografies de la Natàlia de La Plaça del Diamant, la Mila de Solitud, en Manelic de Terra Baixa, i en Lluís d'Incerta Glòria.

Enllaç al fil a Twitter

Algunes persones m'heu preguntat pel procés, i pels prompts que he fet servir, perquè us agradaria provar-ho. Aquest apunt pot servir de tutorial i per inspirar-vos a fer altres experiments amb aquestes eines. Per a una opinió una mica més pausada i profunda sobre IA i creativitat, podeu llegir el meu article Poetes i robots.

En el cas que ens ocupa, el meu procés començà fent preguntes a ChatGPT sobre personatges concrets. S'ha d'anar amb compte, perquè el ChatGPT s'inventa les coses quan no les sap. I en literatura catalana, això passa molt sovint (penseu que en el seu entrenament ha tingut un accés molt limitat als textos originals de les obres). Per exemple, jo vaig demanar que descrigués la Natàlia la nit que coneix en Quimet (primeres pàgines de la novel·la), i va dir que duia jaqueta blava i mocador vermell (per això a la foto que vaig compartir surt així). Però a la novel·la, aquella nit la Natàlia porta un vestit blanc, si no vaig errat. Tot i això, la roba que descriu ChatGPT és coherent amb la d'altres parts de la novel·la.

Intentem-ho ara amb l'Alba, del Mecanoscrit del segon origen. Fem una primera pregunta a ChatGPT:

Com veieu, ja hi ha alguna cosa que s'inventa. Això del poble de la Selva a mi no em sona de res (però ep, fa dècades que la vaig llegir). I la descripció que fa tampoc és gaire gràfica ni ens va gaire bé si volem generar una imatge. Podem intentar afinar molt més. El secret d'aquestes eines és saber com preguntar. Fixeu-vos:

Aquesta sí que és una descripció que ens serveix per generar una imatge, sigui una foto sigui una il·lustració. Li podem demanar a ChatGPT que ho tradueixi a l'anglès i ho resumeixi en un sol paràgraf: a 14-year-old girl with brown hair, pulled back into a ponytail, with expressive eyes showing intelligence. Wearing a short-sleeved shirt, shorts, and sturdy boots. Her facial expression shows a mix of determination and hope. She is in a devastated world: ruined houses and fallen trees.

En traslladar aquest text a Midjourney, podem acabar d'afinar quan escrivim el prompt, i dir quin tipus de pla volem (per exemple: a wide shot), i passar-li alguns paràmetres, com la proporció amplada-alçada (en el meu cas,16:9).

I a partir d'aquí, en uns segons podem obtenir fotografies tan realistes com aquesta:

O demanar-li el mateix però en Anime:

Evidentment, podem generar les imatges a Midjourney sense necessitat de passar pel ChatGPT, partint dels nostres records sobre els personatges llegits, o buscant descripcions més acurades dintre de les novel·les i després utilitzar-les literalment. L'experiment que vaig fer, però, el que volia era combinar les dues eines i veure'n precisament les limitacions.

Deixant de banda aquest petit joc que barreja IA generativa i literatura, la veritat és que les fotos realistes que genera l'última versió de Midjourney són espectaculars. Tinc guardats molts exemples que no he ensenyat, però ja ho aniré fent.

Poetes i robots

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 30 Jan 2023 18:18:00 +0000

Com a poeta i enginyer estic seguint amb curiositat l’entrada de la Intel·ligència Artificial (IA) al món de la creativitat. Escric a continuació algunes impressions i reflexions, després de jugar una mica amb algunes eines de les quals s’ha parlat molt als mitjans, com ChatGPT o DALL·E, que generen, respectivament, textos i imatges a partir de frases que escriu un usuari. Per exemple, la imatge que encapçala aquest article ha estat generada automàticament per DALL·E fent servir la frase “pintura a l’oli amb l’estil de Velázquez, d’un robot i un poeta treballant plegats”.

Per començar, però, necessito recular una mica en el temps. Recordo que quan encara era estudiant universitari, vaig cursar una assignatura d’aquelles que triaves amb “crèdits de lliure elecció” (terme ja abandonat), en aquest cas, sobre Història de la Ciència. Ho menciono perquè el treball final que vaig escriure era sobre el tema de la IA i la creativitat, a partir de la lectura de la novel·la Do Androids Dream of Electric Sheep? de Philip K. Dick (sí, l’obra que Ridley Scott va adaptar per fer Blade Runner).

En el treball (que he estat incapaç de trobar), recordo que hi deia coses contundents, com que la IA mai podria arribar a ser creativa, suposo que des d’una actitud romàntica envers l’ésser humà, que ara potser em semblaria una miqueta ingènua. Tanmateix, el treball em va valer una matrícula d’honor.

Els anys posteriors a això, havent acabat l’enginyeria, vaig treballar en una empresa dedicada a la IA, i també vaig fer recerca sobre IA a la UdG, encara que molt breument, ja que ni tan sols vaig acabar el doctorat. Les meves inquietuds em van portar a deixar de banda aquesta àrea, saltant primer a la Cooperació al Desenvolupament (els meus viatges a l’Índia), més tard a la Tecnologia Educativa, i després a quelcom que alguns hem anomenat “Tecnologies Creatives” o “Tecnologies per a l’Aprenentatge Creatiu”, bàsicament perquè no sabem ben bé quin nom posar-li.

La qüestió és que els últims anys he tornat a reflexionar sobre com podem fer servir la tecnologia (en especial les tecnologies digitals) per expressar-nos creativament. Ho he fet a l’àmbit educatiu, des de la universitat, però posant el focus a l’escola. Per exemple, a través de visions que promouen els llenguatges de programació, no merament com a eines informàtiques que ens permeten enfrontar-nos a problemes tècnics, sinó que els conceben com a mitjans d’expressió creativa, crítica i col·laborativa. Els projectes que he desenvolupat en aquest àmbit, podríem dir que segueixen una escola de pensament iniciada per Jean Piaget i continuada (o potser és millor dir: ampliada lliurement) per Seymour Papert, que, per cert, fou director del Laboratori d’Intel·ligència Artificial del MIT.

Si el que dic us sona a xinès, podeu donar un cop d’ull a l’activitat Hack your window, que vaig promoure durant els confinaments de la COVID-19, quan tots vèiem el món a través de les nostres finestres. Van participar-hi milers de nens i nenes de tot el món, i consistia a fer una foto d’una finestra de casa (des de dins) i després “hackejar-la” mitjançant el llenguatge de programació Scratch, per fer-hi aparèixer tot allò que volguéssim. És a dir, transformant la nostra finestra en l’escenari on transcorria una història digital, un joc, un projecte artístic, etc. A més, s’animava a compartir els resultats a Internet.

Des d'aquest tipus de visions (l’activitat només és un exemple dels milers possibles), ja no estem utilitzant la tecnologia només com a usuaris o consumidors (que és el que fan la majoria d’infants, adolescents i adults), sinó també com a creadors. Tanmateix, seguim utilitzant la tecnologia com una eina. Una eina que fem servir per crear. Com, de fet, hem fet sempre. Val la pena recordar que la tecnologia és anterior al llenguatge. Aquest recordatori sempre fa explotar uns quants caps.

El canvi que suposen les IA que comencen a arribar (ChatGPT o DALL·E només són dos exemples d’una llarga llista), és un canvi de paradigma: ja no creem fent servir eines tecnològiques, sinó que cocreem amb elles (o en la versió més pessimista i apocalíptica: deixem que elles creïn per a nosaltres).

Per descomptat, ja hi ha artistes que les estan fent servir, i fins i tot algunes IA han guanyat premis de pintura digital. O científics que ja estan posant ChatGPT com a coautor en articles acadèmics.

Però quin és el canvi que hi ha hagut? Què és el que fa que les persones que estem provant ChatGPT o DALL·E percebem en les seves respostes alguna cosa similar a la creativitat, la intuïció, o fins i tot, la inspiració?

La meva hipòtesi és que aquestes eines han estat alimentades amb un volum de dades d’Internet tan gran que, tenen accés a quelcom amb força similituds (o com a mínim, certs punts de contacte) al que anomenem l’inconscient col·lectiu.

La inspiració, les muses i l’inconscient sempre s’han donat la mà. Octavio Paz escrivia:

Cuando sobre el papel la pluma escribe,
a cualquier hora solitaria,
¿quién la guía?

La resposta serà diferent si li preguntem a un científic materialista o a algú amb inquietuds espirituals (de fet, les dues actituds no han de ser oposades a la força). No entraré en aquest tema, precisament perquè aquest és EL TEMA.

Tampoc em posaré a explicar com funcionen aquestes tecnologies (podeu cercar informació sobre Deep Learning), però per exemple, crec que el fet de saber que el model de llenguatge de ChatGPT fa servir 175 mil milions de paràmetres, pot donar una idea de la dimensió del que estem parlant.

Algunes persones creuen que ChatGPT o DALL·E agafen trossos de textos i d’imatges ja existents, i les ajunten, però no és ben bé així. Les seves respostes són obres noves (generades), i en tot cas, el que podríem dir, si entrem en el joc (una mica perillós) de personificar aquestes IA, és que “elles” quan "creen" s’estan “inspirant” en les creacions humanes.

Perquè quedi clar que el que generen és nou, anem a veure un petit exemple amb DALL·E. Pensem quelcom que mai cap artista hagi representat. Per exemple: una girafa de color blau, amb una bufanda verda, que està jugant amb un pingüí al mig del desert. Li demanarem que ho creï amb l’estil d’una il·lustració per a un conte infantil.

Uns segons d’espera i patapam:

Estarem d’acord que potser no és una meravella d’il·lustració, però també siguem sincers, la majoria de la gent del món no seria capaç de fer un dibuix així (ni després de moltes classes de dibuix). I això està fet amb una sola iteració. Ara podríem seguir millorant i editant la imatge, alimentant a DALL·E amb frases més concises i específiques.

Els crítics, de seguida diran que són imatges sense ànima. La realitat és que quan s’han fet proves de posar-les de costat amb imatges creades per persones, la gent no és capaç de saber quina està creada per l’artista i quina per la màquina. Així que l’argument romàntic de l’ànima no sé si és gaire vàlid, tot i que entenc que a tots ens agradaria aferrar-nos-hi.

Altres diran que això no és art, perquè és simplement un mecanisme. Prems un botó i tens una obra. Bé, això és literalment el mateix que van dir els pintors quan va arribar la fotografia. Els mateixos arguments exactes. La fotografia mai seria art, deien. Bé, la història parla per si sola.

Finalment, altres diran ràpidament que això no és prova ni d’intel·ligència ni de creativitat, perquè en realitat, DALL·E no sap el que està fent. Aquest argument és irrefutable. Ni DALL·E, ni ChatGPT, ni cap de les altres IA no saben què estan fent. Però és que aquí estem llavors barrejant intel·ligència i consciència. Cap dels científics i enginyers que han desenvolupat aquestes eines ha dit mai que siguin conscients.

I aquesta és, de fet, la gran diferència entre la creació feta per les IA i la creació humana. Elles no tenen voluntat pròpia (necessiten una llavor: en aquest cas, la frase que els donem), no tenen consciència (no saben què estan fent), i no cal dir-ho: no tenen autoconsciència.

Però descartant tot això, i si ens centrem en DALL·E, em sembla una manera completament nova de crear obres visuals, o com a mínim, un sistema genial per fer brainstormings i crear prototips a partir dels quals podem crear altres obres.

Passem, ara, de la generació d’imatges a la generació de text. Què passa si demanem a ChatGPT que ens escrigui un petit diàleg entre una girafa preocupada pel seu color blau i el seu amic pingüí?

Uns segons d’espera i patapam:

Girafa: "Oh no, no entenc per què soc de color blau!"

Pingüí: "Però, per què t'importa ser blava? Tu ets igual de bonica que sempre!"

Girafa: "Sí, però tots els altres animals són de colors normals. Jo em sento diferent."

Pingüí: "Però ser diferent és genial! Tu ets única i especial. I a més, el color blau és el meu preferit!"

Girafa: "Això és cert. M'agrada ser diferent. Gràcies, amic pingüí, per fer-me veure les coses d'una manera diferent."

Pingüí: "De res, sempre estaré aquí per tu."

Com abans, potser no és brillant, però com esquelet per començar a construir quelcom, podria funcionar perfectament. I siguem sincers, està a un nivell bastant per sobre del que podrien escriure molts estudiants (i no parlo només de primària, eh). També a destacar, que l’ha creat directament en català (no l’he traduït, ni he tocat una sola coma).

I això em porta al tema de la IA i l’educació. No hi entraré. Se n’ha parlat moltíssim últimament, i serà un element clarament disruptor els anys vinents. No tinc ni idea de com ho encararem. Em quedo amb les idees de Papert de fa 50 anys: fer que els nens reflexionin sobre les IA, i les programin, els obliga a pensar sobre què vol dir pensar, i en definitiva, sobre què vol dir ser humà (ell deia que els converteix en “petits epistemòlegs”). Activitats com construir un robot senzill i programar-lo per tal que faci una tasca mínimament intel·ligent, poden ser una oportunitat genial per treballar la metacognició (pensar sobre com pensem), mentre estem barrejant ciència, tecnologia, art, filosofia i fins i tot, malgrat que està desterrada de les escoles i universitats, també l’espiritualitat. Evidentment, si promovem aquestes activitats només com a vies per desenvolupar certes competències digitals i aconseguir “bones feines” al futur, l’únic que estem fent és alimentar encara més el capitalisme neoliberal que s’està cruspint les escoles.

Però jo del que vull parlar realment, és de poesia. Per això el títol és “Poetes i robots”.

Ramon Llull, a l’Ars Magna (1305), ja feia propostes sobre com fer literatura explorant les possibles combinacions aleatòries de paraules. Però va ser Joan Brossa, l’any 1977, qui “compongué” un dels primers poemes cibernètics del món, obrint les portes a la literatura assistida per l’ordinador. La seva idea, immers com estava sempre a cercar noves formes poètiques, fou generar sextines aleatòries aprofitant els ordinadors d'un centre de càlcul, amb l’objectiu que les creacions generades informàticament mantinguessin la mètrica i la rima (quelcom que en les sextines, tot sigui dit, no és gens trivial). L’ajudaren un amic químic i dos informàtics, que generaren vint sextines aleatòries amb un IBM 1130, a partir d’unes llistes de paraules que havia fet el mateix Brossa. El poeta, llavors trià una de les sextines, que fou la que publicà, sense fer-li cap canvi.

El programa informàtic que va fer servir Brossa no era cap IA. Era un programa que només sabia fer sextines, res més. Les feia a través de combinacions aleatòries (o “relativament” aleatòries, perquè l’alimentaven amb llistes de paraules del poeta), sense importar-li el sentit dels versos que generava.

Això no té res a veure amb ChatGPT. Aquest últim és un xat conversacional de propòsit general, i li podem demanar el que ens doni la gana. També poemes, evidentment. Són bons els poemes que genera ChatGPT? La veritat és que no gaire (en aquest sentit, els poetes, de moment, podem estar més tranquils que els il·lustradors, crec), però, així i tot, penso que poden enganyar fàcilment a algú que no sigui lector habitual de poesia.

Per comprovar això últim, he creat el Test de Turing-Brossa (un petit divertiment que fa referència al famós Test de Turing). El test et dona cinc parelles aleatòries de poemes, cadascuna de les quals conté un poema creat per un poeta català i un de creat per ChatGPT. Qui fa el test, fa de “jutge” i ha d’intentar esbrinar quins són els poemes escrits per persones. El programa només fa servir cinquanta poemes catalans d’autors reconeguts, i cinquanta generats artificialment (així que si hi jugueu unes quantes vegades us n’acabaran sortint de repetits). Més que un experiment científic, és un divertiment. Us animo a jugar-hi, i a compartir el resultat i les vostres impressions amb el hashtag #TuringBrossa.

Però va, anem a veure un exemple dels poemes que pot crear ChatGPT.

Eduard: Podries fer un poema de 8 versos en català sobre algú que descobreix el seu propi reflex quan mira a través d'una finestra?

ChatGTP:
Reflex en el vidre, miro i em reconec.
Sorpresa en el rostre, descobrint el meu ésser.
En la finestra veig, el que mai no havia vist.
La meva ànima nua, sense mai amagar-la.
Ara sé que soc jo, el que m'observa allí.
I em sento lliure, sense por ni vergonya.
En el reflex del vidre, m'he trobat a mi mateix.
Així és com comença, la meva veritable història.

Eduard: M'agradaria que el primer vers comencés amb un verb, i que el poema tingués alguna metàfora relacionada amb la llum.

ChatGPT:
Veig el meu reflex, en el vidre de la finestra
Llum que m'il·lumina, i em revela la veritat
En la claror del dia, descobreixo qui soc
Com una flama que crema, sense amagar res més
La finestra esdevé, el meu mirall veritable
On m'observo i m'admiro, sense por ni vergonya
La llum que m'envolta, em guia cap a mi mateix
I així comença, la meva història radiant.

Com veieu, el resultat no és pas gaire brillant. Podríem continuar demanant-li canvis, i entrant en un procés de cocreació, però crec que la idea ja s’entén.

Parlo de cocreació i no de creació assistida, perquè aquí el pes de la màquina és molt més alt. Quan fem servir diccionaris en línia (de sinònims, de símbols, etc.) o eines com l’Optimot, estem creant assistits per l’ordinador. Però amb ChatGPT estem deixant que una gran part de la creació estigui en mans de l’ordinador.

Sincerament, ara mateix no li veig el sentit a fer-lo servir per poesia (jo continuaré amb els meus quaderns i bolígrafs). No se’n surt prou bé (i encara que se'n sortís, tindria sentit fer-lo servir?). No obstant això, pot ser una bona eina per donar idees per coses ben específiques, com trobar una paraula concreta o tancar un vers. Per temes de ritme, mètrica i rima, ChatGPT és molt dolent (molt!). Però penseu que això només és el principi. Potser s’apropa un tsunami.

També cal dir que els poemes que genera ChatGPT en català, tinc la sensació que són pitjors que els que genera en espanyol o anglès, potser pel volum de textos poètics als quals té accés en cada llengua.

Tanco la reflexió amb el pronòstic que el tema de la mètrica i rima millorarà molt en futures versions, especialment quan es creïn eines específiques per literatura, que segur que en sorgiran. El significat, la metàfora, el símbol, la intenció, seran molt més difícils de capturar per la IA. Això farà que l’estil d’alguns poetes sigui més fàcil de ser imitat per les IA que no el d’altres.

La poesia al Fons Raimon Panikkar de la UdG: retornar als centres profunds

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 12 Dec 2022 18:24:00 +0000

El passat 23 de novembre, en el marc de les Lectures del Fons Panikkar, vaig fer una xerrada que portava per títol "La poesia al Fons Raimon Panikkar de la UdG: retornar als centres profunds".

Al repositori digital de la Universitat de Girona ja n'han publicat el vídeo, que comparteixo a continuació. També podeu accedir al PDF de la presentació que vaig fer servir.

Esquerdes

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 14 Nov 2022 18:58:00 +0000

Quan un vers et toca l’ànima, adquireix un poder gravitatori tan immens que arrossega altres versos, pensaments, i paraules, del mateix autor o d’altres, que acaben giravoltant al voltant del primer, relacionant-se d’una forma semblant a com ho fan els planetes i els satèl·lits, al voltant de les estrelles.

Això és especialment cert amb els nostres autors totèmics personals. Al voltant d’alguns versos significatius d’aquests poetes, teixim una constel·lació de pensaments i sentiments que va creixent mentre explorem el món a través d’altres lectures, viatges, o relacions, moltes vegades sense ser-ne del tot conscients. Alguns versos, els que tenen més poder gravitatori, fins i tot poden fer que ens instal·lem en mites, a través dels quals veiem i entenem el món: allò que creiem sense creure que ho creiem, que diria Raimon Panikkar.

Comparteixo aquí, un dels meus sistemes planetaris personals, construït durant anys al voltant de dos versos de Leonard Cohen. Em refereixo a aquestes dues famoses línies de la cançó Anthem (1992):

There is a crack in everything
That's how the light gets in

(En cada cosa hi ha una esquerda
I és així com la llum entra)

Des que vaig escoltar aquestes paraules (un cop, per cert, en un meravellós directe de Cohen), vaig connectar amb elles d’una forma molt íntima, i han estat un imant de molts altres pensaments, tramant una constel·lació d’esquerdes, escletxes i ferides que s’estén en el temps i en l’espai, l’última de les quals és l’Esquerda de Rosa Font (Proa, 2022). Cohen, que no era gaire partidari d’explicar les seves cançons, sí que parlà fugaçment del significat d’Anthem en una entrevista. Ens diu que no hi ha excuses per abdicar de les nostres responsabilitats com a éssers humans (toca les campanes que encara poden sonar), tot i que no existeixen solucions i no arribarem mai a la perfecció (oblida’t de la teva ofrena perfecta), ja que en cada cosa hi ha una esquerda, tant és si són objectes físics, mentals o qualsevol mena de construcció. I precisament, és així com la llum entra, com es filtra, per una escletxa que és un vincle, la immanència de l’absolut en cada cosa, potser una esperança de realització per a tot ésser.

Doncs bé, vet aquí alguns planetes i satèl·lits, que els meus camins (i la serendipitat inherent en ells) han anat col·locant en òrbites al voltant d’aquesta esquerda de Cohen.

Fa un temps vaig llegir aquesta citació de Rumi: la ferida és el lloc per on entra la llum. Les semblances amb el vers de Cohen són òbvies, i tenint en compte l’afinitat del cantautor per les tradicions orientals, és gairebé segur que coneixia aquestes paraules. Fent una mica de recerca, descobreixes que el poeta persa del segle XIII mai va escriure aquest aforisme de la manera que se sol citar. En realitat es tracta dels versos finals d’un poema que es diu Amics de la infantesa:

No giris la testa. Segueix mirant
el lloc embenat. Per allà és per on
la llum entra.

Aquí, l’esquerda es torna ferida, però el símbol i la metàfora sembla que apunten allà mateix.

També Ralph W. Emerson té una frase molt i molt semblant. La vaig descobrir mentre llegia els seus Essays (1841): «hi ha una esquerda en tot el que Déu ha creat, excepte en la Raó». Tot i les similituds, l’excepció que Emerson introdueix, representa un canvi molt important. Crec que Cohen i Rumi no hi estarien d’acord si la raó a què es refereix Emerson, és la raó humana. En la concepció de Cohen i Rumi, la raó també està esquerdada, i de fet ambdós parlen d’anar més enllà de la raó. Perquè l’absolut s’escapa a la raó. Però clar, això seria si parléssim de la raó humana, i Emerson escriu Raó amb majúscula, potser referint-se al Logos diví. En tot cas, el que és segur és que no podem titllar Emerson de racionalista pur quan precisament és un dels màxims exponents del Transcendentalisme americà, i algunes afirmacions que fa en assajos com El Poeta (1844), el situarien molt a prop d’aquesta esquerda/ferida de Cohen i Rumi.

Emily Dickinson, en comptes de dir que hi ha una esquerda en tota cosa, diu directament que la creació és una esquerda. Del poema 912, en traducció d’Agustí Bartra:

Oh la creació sembla una gran esquerda
que em fa visible!!

I inevitablement, si la creació és una esquerda i tota cosa té una esquerda, nosaltres també ho som, com ens recorda Marc Granell al poema Homenatge a Camille Claudel del volum Poesia reunida 1976-1999 (Denés, 2000). Hi canvia, però, l’esquerda per una escletxa:

Jo no sóc jo.
Sóc un exèrcit de veus que escalen.
Jo sóc un llamp. Sóc una escletxa.

Molt propera al símbol de Cohen, i a la possibilitat de redempció que ens donen l’esquerda i la llum que s’hi filtra, Blanca Llum Vidal a Nosaltres i tu (Lleonard Muntaner, 2011) veu en l’esquerda del món una via de comunicació:

Veus l’esquerda
que té el món
i cridant,
adorant-la,
esgarrapant-la,
t’hi comuniques
i et fas entendre.

I de cop, arriba Lluís Calvo com un asteroide, travessant aquest sistema planetari, i dins del seu El Talismà (LaBreu, 2017) ens diu:

No hi ha enllà, no hi ha esquerda.

Aquesta esquerda seva és (potser) la divisió entre el jo i l’altre, entre el subjecte i l’objecte. No hi ha separació, no hi ha escletxa:

I quan dic sóc,
sense més afegits,
dic també pedra,
alba, ocell i bicicleta.

Si tot és esquerda, res no ho és. Els extrems es toquen.

Sense haver d’anar a regions tan metafísiques, molts altres autors fan servir aquest símbol de l’esquerda/escletxa/ferida que brilla/s’encén/filtra la llum, per apuntar cap al poder de les ferides per convertir-se en vida viscuda.

Carles Duarte al poema d'amor La llum avui és de perfum de terra:

Tornem a ser,
ja no memòria o cendra:
tan sols ferida,
onada encesa,
maragda i lapislàtzuli,
cristall encara,
cristall on renaixem
exhausts,
de nou aquest desig que som.

O Míriam Cano, que al pròleg de Trencadissa d’Anna Campillo (Trípode, 2022) diu:

«Trencadissa explica el moment en què la ferida brilla, en què queda marcada a la pell i es converteix en vida viscuda, en aquella cicatriu que ens resseguim distretament i que un dia, quan canvia el temps, cou una estona, com reivindicant el que va ser. I ja no fa mal».

Sens dubte la metàfora de l’esquerda és inesgotable. L'escletxa i la llum a mi sempre em fan pensar en el Kintsugi, la pràctica japonesa de reparar les fractures de la ceràmica amb resina barrejada amb pols d’or. Segons aquesta pràctica centenària, els trencaments i les reparacions formen part de la història dels objectes, i s'han de mostrar en lloc d'amagar-se. En realitat, visualitzant les esquerdes, estem embellint els objectes. Els defectes poden ser virtuts, i les ferides es converteixen en avinenteses per enfrontar-nos al món.

I això em fa enllaçar, finalment, amb l’Esquerda de Rosa Font (Proa, 2022), un poemari preciós, inevitablement trist perquè és una elegia dedicada a la seva mare, però on transforma aquesta experiència de la mort d'un ésser tan proper en una experiència poètica exquisida i universal. Aquesta Esquerda és el detonant que m’ha fet escriure aquest article. I no se m’acut millor manera d’acabar aquest escrit que compartint els dos últims paràgrafs de l’epíleg del llibre:

«Les paraules —la paraula— que hi ha en els poemes d’aquest llibre han emergit d’una manera gairebé impensada, han volgut ser per elles soles, convertides en cos, en gest, en terra. Han parlat —des dels replecs interns i des de les seves vibracions essencials— de llum i de vida, de ferides i d’esquerdes, d’una esquerda profunda i llarga.

I des del fons d’aquesta esquerda, arriba un batec que il·lumina el pensament amb les imatges de terra i d’aigua, d’arbres i d’arrels. Imatges d’unes mans, d’uns ulls i d’una veu. I tot, tot, casa, mas, arbres, vestit, mans, amor i dolor, tot, tot, és dins d’una esquerda que fa visible l’invisible, que fa present una absència amb la paraula i el silenci.»

Imatge: The Art of Kintsugi (japanhouselondon.uk).

Imaginació i goig

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 08 Aug 2022 16:00:00 +0000

A Filosofías del underground (Anagrama 2020), en un capítol dedicat a William Blake, diu Luis Racionero:

El primer dret de l'home és el dret a imaginar. Aquells que no imaginen, amputen la part creativa del cos. És més fàcil pensar racionalment que imaginar, perquè raonar és repetir, mentre que imaginar és crear. En un món que és canvi, només se senten a gust els que creen: els que repeteixen senten vertigen davant del canvi. L'essència de la realitat és el canvi, el canvi és energia, goig etern.

Sobre el goig, a l'epíleg, també comparteix un pensament molt bonic de Bertrand Russell, expressat poc abans de morir:

L'home necessita ara, per salvar-se, només una cosa: obrir el seu cor al goig, i deixar el temor pul·lulant en les tenebres d'un passat oblidat. Ha d'aixecar els ulls i dir: no soc culpable, soc un ésser que, per un llarg i tortuós camí, ha superat els obstacles naturals amb la intel·ligència, ha descobert com viure amb llibertat i goig, en pau amb si mateix i, per tant, amb tota la humanitat. Això arribarà algun dia si els homes escullen el goig en comptes de la culpa.

Pintura: The Night of Enitharmon's Joy, William Blake (1795)

(Les traduccions al català són meves)

Poesia Bloomie

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 17 Oct 2021 17:31:00 +0000

Fa tres anys vaig participar en un seminari de lectura i creació poètica a l'Escola Bloom, dirigit per la Míriam Cano. Una experiència que recomano molt.

Tres de les participants d'aquell curs han publicat el seu propi poemari (o potser més, i no n'estic al cas). Els he llegit amb retard, gairebé seguits, i afegint-hi també l'últim de la Míriam.

És una sensació curiosa llegir en un llibre imprès poemes dels quals n'havies llegit i escoltat l'embrió.

Quatre poetes molt diferents. I tanmateix, incomptables connexions.

Comparteixo alguns versos de cada poemari.

Poètica de les deixalles

Del buit neix el concepte vessar,

en el solc del melic on l'aigua fa un niu en sortir de la dutxa,

del buit neix el concepte vessar,

mar quotidià de residus que ens fan ser com som,

del buit neix el concepte vessar,

estrat d'intimitats que la fam ha malbaratat,

del buit neix el concepte vessar,

i en això ens convertim:
en la consciència que implica l'espai que ocupem.

Irene Anglada, Nusos d'incendi (Fonoll, 2019).

Transició

Fer mar de punta a punta.

Quatre cambres al cor.

Sentir el reclam i l'ofec de l'anella.

Tens l'edat dels ocells

que em neixen a les mans.

Berta Giraut Junoy, Com l'estel que no hi és (El Gall Editor, 2020).

Un inici de l'univers

Un torb d'astrònoms s'esllavissa pel llom de la muntanya

mans plenes de llibretes, bolígrafs i els aparells més estranys

celebren en tots els idiomes que han descobert un nou estel;

llum morta, arqueologia i cartografia d'un tros de foc gegant

que llisca de sistema en sistema amb rumb indeterminat, i un destí

—la fi del món!—. Prediuen els oracles de ràdio de matinada.

I mentrestant tu cèl·lula dins la teva clofolla t'has dividit en dos

Un clic prim que marca —aquest matí, que és qualsevol—

un nou inici de l'univers.

Júlia Francino, Els excedents (Edicions de 1984, 2020).

Desnaixença

Garbella d'entre el fang, els còdols

i fem-ne un cercle

un retorn etern

diguem-ne llar.

Jeu vora meu, sobre el foc

llepem-nos els melics

fins que s'esborrin:

extingim-nos

Míriam Cano, Vermell de Rússia (LaBreu, 2020).

Estiuejant amb L'estiuejant, de Fonalleras

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Thu, 22 Jul 2021 07:38:00 +0000

He de reconèixer que sentia curiositat per llegir L'estiuejant (Edicions Vitel·la 2020), el primer llibre de poemes de Josep M. Fonalleras. Fer-ho a l'estiu, tot i que amb un any de retard, ha estat un encert. De fet, el vaig començar el 16 de juliol, just un any després que entrés a impremta.

Per cert, qui caram pot acabar un llibre un 4 de juny i entrar-lo a impremta el 16 de juliol? Suposo que només un escriptor molt consolidat. La rapidesa en publicar-lo sembla que va anar acompanyada d'agilitat en escriure'l, ja que el recull és fruit de dos anys justos de treball. S'hi ha de sumar, però, la distància temporal envers els moments evocats pels poemes. Que s'hagi escrit prompte no vol dir, evidentment, que els poemes no hagin tardat anys a cristal·litzar.

D'alguna manera, tot el llibre sura sobre el pèlag pandèmic en el qual fou, en part, escrit. Especialment, el centre del recull, amb un poema llarg que llegit un any i mig després del primer confinament, resulta especialment interessant, per allò de reviure sensacions que tots, a tot arreu, vam experimentar al mateix temps. Jo, per cert, al mateix carrer que l'autor.

Els poemes d'en Fono, com la resta de la seva obra, estan farcits de referències literàries, artístiques i musicals. Això no els fa difícils, però no ens enganyem, si tens hores acumulades de lectura, museus i auditoris, els gaudiràs a un altre nivell. Tanmateix, gens superbiós. Al costat de Hans Baldung i Händel, hi trobem Custo i el Primavera Sound.

La seva poesia és molt descriptiva: moments, escenaris, paisatges, persones. En aquest sentit, uns quants dels poemes, que són gairebé narratius, podrien funcionar tranquil·lament com a microrelats. Això no és una crítica. De fet és un glop d'aigua fresca, en un panorama on molta poesia es decanta exclusivament per la forma, en detriment del contingut, amb molt d'artifici literari i joc de paraules, però poc pensament. En Fono fa honor als poetes que estima (els grans), sense necessitat d'imitar-los.

I un petit fragment del poema Roma:

Després, al Pantheon, que és ple de gent,
et picarà l'agulló de la cúpula,
com cada dia: el fibló d'aquest
espai etern, indesxifrable, ferm
davant l'embat del temps i de la mort.

La síndrome del Dr. Strangelove

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 21 Mar 2021 19:09:00 +0000

Acabo de llegir La síndrome del Dr. Strangelove, de José Antonio Donaire (Columna 2021). Conec l'autor des de fa anys, primer a través d'allò que alguns en digueren la Girosfera (la blogosfera gironina), i després sobretot a través de la Universitat de Girona.

Que un professor universitari escrigui un llibre no és pas que sigui cap sorpresa. Però que un geògraf expert en turisme publiqui un llibre de contes, ho faci a Columna (per la porta gran), en una edició de tapa dura realment exquisida, i que dels relats se'n digui que són hereus de Calders, Kafka o Trabal, això ja és força més insòlit.

Qualsevol que escolta una xerrada d'en Donaire percep ràpidament la seva intel·ligència. I això és precisament el que destacaria dels seus contes, són molt intel·ligents. I en aquest sentit, i posats a fer comparacions, a mi algun dels relats m'ha fet pensar en Foster Wallace, precisament per l'enginy i la lucidesa, no tant pel que fa a les tècniques narratives.

És una sort que un aiguat tingués atrapat en Donaire unes quantes hores als passadissos d'una universitat, durant un congrés a Roma el 2019. Ho dic perquè, tal com el mateix autor explica, aquesta és la situació que propicià la concepció del primer conte.

A la presentació del llibre a la Llibreria 22 (el número 22 apareix més d'un cop al llibre), Donaire va parlar de tres pilars al voltant dels quals giravolten els seus contes: la identitat, l'absurd i el llenguatge. I com a lector realment ho he percebut així. Sembla com si sempre un dels tres temes dominés, però els altres dos hi són presents igualment. La cita de Borges amb la qual s'obre el llibre és premonitòria:

Vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó (El Aleph).

Per mi, quelcom que també planeja tota l'estona per sobre el llibre, és una mena de globalització, tot i que potser no és la millor paraula per descriure-ho. Els personatges, tant els principals com els secundaris, tenen una barreja immensa de nacionalitats i orígens, dotant els contes, malgrat l'absurd imperant i les distopies, d'una certa actualitat radical. No hi falta la seva estimada Colòmbia.

No vull explicar gaire res dels contes, perquè el millor és que els llegiu. Per cert, que si coneixeu una mica la UdG, hi trobareu algunes picades d'ullet.

La intuïció cosmoteàndrica en Raimon Panikkar i Vicenç Ferrer

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 07 Mar 2021 12:05:00 +0000

Desconec si Raimon Panikkar i Vicenç Ferrer es van conèixer en persona. Tanmateix se'm fa inimaginable que Panikkar, en cap dels seus viatges i estades a l'Índia, sovint al sud del país, no anés mai a Anantapur a visitar a Ferrer. De fet, quan el 1969 Indira Gandhi va deixar tornar a Ferrer a l'Índia (d'on havia estat expulsat per "revolucionari", i per tant aparegut en molts mitjans de comunicació), Panikkar ja estava immers en una etapa de la vida on anava alternant mig any als Estats Units i mig any a l'Índia.

Fa uns mesos vaig estar llegint el volum Visió trinitària i cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos (Fragmenta 2011), que conté dos dels llibres més importants de Panikkar: La Trinitat, i La Realitat Cosmoteàndrica. Alguns fragments i idees de Panikkar em van portar a fer connexions amb frases i idees de Ferrer.

Ferrer té una obra publicada molt petita en comparació a Panikkar. Tot i que va sentir també una pulsió cap al pensament i la filosofia, va dedicar-se plenament a l'acció. Ell mateix expressa que en un moment de la vida s'adonà que la millor manera d'apropar-se a la Veritat era a través de l'acció bona. Algun cop he dit que, des de la perspectiva de l'Hinduisme, Ferrer seria un bon exemple de karma iogui, aquell que escull el camí de l'acció desinteressada (o acció contemplativa, com li agradava dir al mateix Ferrer); mentre que Panikkar seria un bon exemple de jnana iogui, aquell que escull el camí del coneixement i el discerniment.

La preeminència de la Vida

La Vida és dins i fora, som nosaltres i és per sobre de nosaltres mateixos. Aquesta és l'experiència cosmoteàndrica fonamental: l'experiència de la Vida. La Vida no és propietat privada ni tan sols dels éssers que senten o que anomenem animats.
[...]
La Vida impregna tota la realitat.
[...]
La realitat és viva, més ben dit, és Vida.
Raimon Panikkar, La realitat cosmoteàndrica, dins de Visió trinitària i cosmoteàndrica (Fragmenta 2011).

Todo es vida en el universo. Sin vida nada existe.
[...]
En el universo: nada existe sin significado, nada existe sin una razón de ser, nada existe sin ser una parte de un todo, nada existe sin cuerpo, nada existe sin libertad, nada existe sin vida.
Vicenç Ferrer, Vicente Ferrer. El poder de la acción (Planeta 2012).

Déu, home, cosmos

Si faig el cim més alt, trobaré Déu allà dalt, però, de la mateixa manera, si penetro en el més profund d'una divinitat apofàtica, em trobaré el món: ni en un cas ni en l'altre no hauré deixat el cor de l'home.
Raimon Panikkar, La realitat cosmoteàndrica, dins de Visió trinitària i cosmoteàndrica (Fragmenta 2011).

El alma necesita un cuerpo para ver este mundo, el hombre necesita la eternidad para ver a Dios.
[...]

¿No lo veis? Somos materia y espíritu unidos en una alquimia perfecta. Que cerca estamos de la tierra y que cerca estamos del cielo. Somos tierra y cielo. Piedras vivas que caminamos, hablamos y sentimos.
Vicenç Ferrer, Vicente Ferrer. El poder de la acción (Planeta 2012).

Altres semideus

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 23 Jan 2021 10:34:00 +0000

Fa poc vaig llegir el poemari Altres semideus, d'Anna Gual (LaBreu 2019). La poesia d'Anna Gual va a l'arrel. Molts dels seus poemes són gairebé aforismes, amb versos emancipats d'adornaments o filigranes. Tot i que el ritme i la musicalitat de les paraules hi juguen un paper considerable, el més important és el "què", i no tant el "com". Això entronca Gual amb una manera d'entendre la poesia que segurament no és la més habitual, com a mínim en el panorama català, on tinc la sensació que sovint la forma guanya al contingut.

La roca es confon amb l'ànima
que somnia convertir-se en roca.

Poesia directa, meta-poemes, símbols sagrats, mística, natura, panteisme, filosofia, vida, mort. Altres semideus és un poemari magnífic. El primer llibre que he llegit d'Anna Gual, i de ben segur, no serà l'últim.

Espaitemps

Dic en veu alta la paraula univers
i sé que quan l'escoltis notaràs la fascinació
que em vessava mentre l'escrivia
perquè sentiràs els enigmes del mot col·lapsant-me el cervell.

Percebràs el frenètic registre
de la freqüència cardíaca i l'alè entretallat
per la revelació del buit que omple,
que abraça les zones mortes.

Univers.

I això no és ciència, això és pura mística
que no pot ser documentada
ni amb xifres
ni amb lletres.

Som tan idiotes que fem gràcia,
els humans que ens fem preguntes.

Pintura: Bindu, by S. H. Raza.

L'infinit en el finit

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 09 Jan 2021 11:24:00 +0000

Continuo amb l'exercici de teixir connexions entre lectures.

L'home cerca l'infinit en el finit, i en aquesta recerca hi ha tota la perillositat i tota la bellesa de la vida humana.

Raimon Panikkar, Espiritualitat, el camí de la Vida (Fragmenta, 2012).

Perquè l'home pugui viure, o no ha de veure l'infinit, o ha de tenir una explicació del significat de la vida que connecti el finit amb l'infinit.

Lev Tolstoi, A confession (1882).

L'infinit el portem a dintre.

Joan Brossa, Analogisme, dins de Passat festes (Empúries, 1996).

Tot l'univers és per a nosaltres l'expressió de l'infinit en el llenguatge del finit.

Swami Vivekananda, The vedanta, discurs pronunciat a Lahore (1897).

La mestra que estimava les formigues (i els seus alumnes)

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Wed, 18 Nov 2020 19:15:00 +0000

Un matí assolellat de dissabte, durant la meva primera estada de voluntari al sud l’Índia, vaig haver de fer transbord a Sarjapur, un poble a pocs quilòmetres de Bangalore. Mentre esperava el proper autobús vaig fer una passejada pels carrers polsegosos del voltant de l’estació, i em vaig parar en una barraca petita on servien chai.

Just a la vorera del davant hi havia una escola pública, i un conserge vell i encorbat començava a treure els cadenats de la reixa de l’entrada. Les parets de l’edifici semblaven pintades feia poc, i els seus colors vius contrastaven molt amb un paisatge urbà on dominaven el gris cendra i l’ocre de la pols en suspensió. A la façana hi havia dibuixats animals i dos alfabets sencers: l’anglès i el kannaḍa. Els dissabtes al matí les escoles índies estan obertes, i aquesta en pocs minuts s’ompliria d’infants.

Unes quantes dones, suposo que mestres, van anar arribant i entrant al pati. Una d’elles, però, vestida amb un saree de tons rosats, es quedà uns segons mirant el terra de la vorera, just davant de la reixa. Més que vorera, era un tram terrós que anava des d’on s’acabava l’asfalt de la calçada fins a la paret de l’escola. La noia, que devia tenir la meva edat, al cap d’un moment s’ajupí, donant-me l’esquena, tragué alguna cosa de la bossa i es posà a fer uns petits moviments amb la mà. Jo vaig imaginar que dibuixava un kolam, uns bonics dissenys que les dones fan amb pols d’arròs als llindars de les cases, i m’hi vaig apropar per veure-ho.

No era així. La noia tenia un dolç ensucrat a la mà, n’agafava engrunetes i les anava dipositant curosament a terra, seguint un patró incomprensible. De cop s’adonà de la meva presència, aixecà el cap i feu un petit bot. No és gens habitual veure un occidental a Sarjapur. Em vaig disculpar en anglès per haver-la espantat, i encuriosit, no vaig poder evitar preguntar-li què estava fent. Va romandre un parell de segons dubtant i de cop digué «formigues!». Suposo que veié que la meva cara seguia reflectint perplexitat, i em donà una explicació una mica més llarga, en un anglès esquitxat de paraules en kannaḍa. Resulta que havia vist una llarga columna de formigues just davant de l’entrada de l’escola, i mitjançant les engrunes de sucre mirava de cridar l’atenció d’algunes d’elles, i així acabar desviant el recorregut de la filera sencera. El que pretenia, era evitar que fossin trepitjades per l’allau de peus quan en breu arribés la canalla. Durant els minuts que vaig tardar a beure’m el chai, ella seguí del tot concentrada amb la seva missió, i jo mirant-la esbalaït. Sorprenentment, se n’estava sortint, i la renglera de puntets negres començava a desviar-se a poc a poc. Llavors m’hi vaig tornar a apropar i vaig fer-li una pregunta bastant estúpida, però ella em regalà una resposta que no he oblidat mai.

– T’estimes molt les formigues?

– Sí, i tant, però això ho faig perquè m’estimo els nens –i em somrigué.

Mentre deia aquestes paraules, arribaren dues nenes amb trenes brillants i uniformes blaus, li preguntaren què feia i s’ajupiren instantàniament a ajudar-la en aquella comesa. No vaig tenir més temps de parlar amb ella, perquè començaren a aparèixer per tots costats nens i nenes que corrien cap a l’entrada, i jo tenia por de perdre l’autobús. Ni tan sols sé segur si era mestra. Vaig tornar-hi anys més tard i no la vaig trobar. Tanmateix, la idea que una mestra desviés una filera de formigues per evitar que fossin trepitjades pels seus alumnes, i sobretot, per implicar-los a salvar-les a través del seu propi exemple, em seduí totalment, i ha ocupat moltes vegades els meus pensaments des de llavors.

En el moment en què succeeix aquesta història, jo era un enginyer informàtic que s’havia format en cooperació al desenvolupament i havia decidit marxar de voluntari a l’Índia, anant a parar a una escola rural molt innovadora: Shanti Bhavan. Aquest projecte dóna educació de qualitat a nens i nenes de les castes més baixes d’aquell país. Llavors, jo no sabia res d’educació ni de pedagogia, però de cop em vaig trobar immers en la tasca de donar classes a infants, formar mestres, i literalment viure dins d’una escola durant mesos.

Des de llavors han passat quinze anys, he treballat en un munt de projectes d'educació, a molts països diferents, i resulta que entre moltes altres coses, ara dono classes en una facultat d'educació, on tinc el privilegi d'ajudar a fer que futures mestres trobin el seu camí. Amb la perspectiva del temps, la història de “la mestra que estimava les formigues” em sembla un exemple paradigmàtic de com ha de ser un mestre: algú que es preocupa pels seus alumnes (que els estima), que es preocupa pel seu entorn, que predica amb l’acció, i que en tot moment pensa en com crear condicions que afavoreixin l’aprenentatge, fins i tot fora de classe. Això, òbviament, no és gens senzill, i és alhora una ciència i un art.

Update (13/10/2023): I included an illustration generated with Dall·e3 (OpenAi).

La casa de la presència

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 02 Oct 2020 14:41:00 +0000

Al Seminari Panikkar UdG, aquest curs el dedicarem a Octavio Paz. Crec que serà el segon cop en dotze anys que els textos que treballarem ja els tinc prèviament llegits i re-llegits. Només m'havia passat l'any que vam dedicar a la Bhagavad Gita. Paz, és un dels meus autors de capçalera, i de fet, l'escriptor que em va fer començar a llegir poesia, ja fa un bon grapat d'anys.

El 2016 vaig dedicar una de les Lectures del Fons Panikkar a Octavio Paz, cercant els llibres del poeta dins del fons, analitzant-ne els subrallats i les dedicatòries, cercant pistes de la relació d'amistat entre Panikkar i Paz, i posant textos dels dos autors de costat. Aquesta sessió fou l'embrió d'una recerca més àmplia que vaig fer al Fons Panikkar el curs passat, sobre tota la poesia que conté, i que també es convertirà en una Lectura del Fons, quan la Covid-19 ho permeti.

Els membres del seminari, aquest estiu hem llegit El mono gramático (1974), i durant el curs treballarem a fons El arco y la lira (1956) i La llama doble (1993).

Un curs dedicat a l'experiència i el pensar de la poètica. Poesia, filosofia, espiritualitat.

Todo es presencia, todos los siglos son este Presente.
¡Ojo feliz que ya no mira porque todo es presencia
y su propia visión fuera de sí lo mira!
¡Hunde la mano, coge el fulgor, el pez solar, la
llama entre lo azul,
el canto que se mece en el fuego del día!
Y la gran ola vuelve y me derriba, echa a volar
la mesa y los papeles y en lo alto de su cresta
me suspende,
música detenida en su más, luz que no pestañea,
ni cede, ni avanza.
Todo es presente, espejo sin revés: no hay sombra,
No hay lado opaco, todo es ojo,
todo es presencia, estoy presente en todas partes
y para ver mejor, para mejor arder, me apago
y caigo en mí y salgo de mí y subo hasta el cohete
y bajo hasta el hachazo
porque la gran esfera, la gran bola de tiempo
incandescente,
el fruto que acumula todos los jugos de la historia,
la presencia, el presente, estalla
como un espejo roto al mediodía, como un mediodía
roto contra el mar y la sal.

(De La estación violenta, México, Fondo de Cultura Económica, 3.ª edición, 1984, p. 19)

La meditació segons Panikkar

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Tue, 04 Aug 2020 18:15:00 +0000

He estat llegint la biografia de Raimon Panikkar, de Maciej Bielawski (Fragmenta, 2014) i també els fragments del diari de Panikkar a L'aigua de la gota (Herder, 2019).

Quina vida tan intensa!

Al diari, tot i que Panikkar no acaba mai de descriure la seva sadhana, té algunes mencions a les seves rutines diàries, com la d'aixecar-se abans de l'alba i fer meditació.

En uns quants dels fragments, Panikkar descriu què significa per ell la meditació, i què vol dir meditar. Els he recopilat, i ho comparteixo tot seguit.

Santa Bàrbara, 21 de febrer de 1977

Què vull, quan m'assec per meditar abans de l'alba? Per què em llevo tan aviat tot i haver anat al llit tard i sense que hi hagi res «especial» per fer?

No ho faig perquè vulgui alguna cosa, ni per a una major forma de consciència, ni per plaer, ni per la pau de la ment o qualsevol altra cosa.

Tanmateix, sento l'impuls de fer-ho.

Kodaikanal, 16 de desembre de 1986

La meditació és per a «l'ànima» allò que la respiració és per al cos —i quan superem la dicotomia cos-ànima, la meditació és per al cos allò que la respiració és per a l'ànima, és a dir la respiració i la meditació van plegades: aquesta és la intuïció del yoga, del taoisme i d'altres espiritualitats.

Tavertet, 18 d'octubre de 1988

Meditació significa «contacte» amb l'infinit. Però l'infinit és precisament allò que no es pot tocar.

Meditació és per tant buit; no es pot pensar.

Tavertet, 27 de juny de 1989

Meditar significa posar-se en sintonia amb la Realitat.

Tavertet, 19 de febrer de 1990

Prendre's la meditació com un exercici psicològic per assolir «estats alterats de consciència» em sembla una degradació de la veritable naturalesa de la meditació.

La Meditació és el setè sentit, per dir-ho així [a l'hinduisme, la raó és el sisè sentit]. És la descoberta d'una altra esfera, estrat, dimensió de la realitat, que altrament roman gairebé tancada, inintel·ligible. Per això els místics parlen de «tacte», «sensació» i similars, més que de «visió» (que és la metàfora empírica del nous).

Tavertet, 4 d'abril de 1991

Meditació: pensar sí, però no pensar que es pensa, o sigui sense reflexió. Aleshores, el pensar és vida humana, vida psíquica superior, però sense el «control», ni la segona intenció de la reflexivitat. Evidentment, en un segon moment hom se n'adona.

D'aquí la importància de la puresa de cor, perquè el primer pensament és pura espontaneïtat. I, si el cor no és pur, no en surt res de bo.

Possiblement és el mateix que no tenir pensaments, però estant despert. Awakening perquè tot i no tenir pensaments, hom no està adormit. És pura vida psíquica superior. Es toca la contemplació, s'obre el tercer ull, etc.

Madrid, 25 de gener de 1995

«Meditació = aproximació a la Vida».

Tavertet, 4 d'octubre de 1995

[...] Contemplació: l'he definit com una cita amb la Vida. Fer lloc perquè la Vida visqui o que la vida passi. En primer lloc es desplaça el centre de gravetat de l'exterior (treball, prestigi, fama...) a l'interior. Si el moviment s'atura aquí, es cau en la trampa egoista dels «meditadors». Cal continuar fina que l'ego desaparegui. El centre de gravetat deixa d'estar només en un mateix, i es trasllada a tot —segons la definició de Déu (Deus est sphaera infinita, cuius centrum est ubique, circumferentia nusquam). En conseqüència, s'obté la pau que no angoixa pel fet de no figurar, de ser el primer o de deixar petjada.

Tavertet, 6 d'abril de 1996

[...] La meditació és el moviment d'introversió (vers la immanència —silenci, obertura de l'ull interior, experiència, coneixement, l'Esperit). [...]

Tavertet, 17 de setembre de 1997

La meditació ens ajuda a descobrir que l'«univers científic» no és l'univers.

No és un conglomerat d'ens que es passegen per l'espai segons certes lleis preestablertes.

És més aviat el Cos de Déu palpitant de vida —d'una vida que ens ha estat concedida també a nosaltres. Es tracta d'una xarxa de sentiments, un oceà d'idees, una profusió de cossos sensibles i intel·ligents...

[...]

Tavertet, 21 de juny de 1999

[...] La meditació no és ni pensar ni no pensar. Es tracta simplement d'ésser.

Tavertet, 5 d'octubre de 2000

[...] La meditació és per tant el silenci que permet trobar l'ànima del món —dins d'un mateix, que no és l'ego, sinó l'atman. [...]

Tavertet, 15 d'agost de 2007

[...] Crec que visc una vida contemplativa —que és més que simplement asseure's en meditació: és compenetrar-se amb el Misteri de la Vida.

[...]

Creador i creació. Jorge Guillén, Panikkar i Prajapati

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 29 May 2020 15:51:00 +0000

La part positiva d'haver ajornat la sessió sobre Panikkar i Poesia de les Lectures dels Fons Panikkar, és que tindré temps d'estirar algun més d'aquests fils que et vas trobant quan fas una recerca.

Buscant vincles entre Raimon Panikkar i la poesia, vaig trobar un article de José María Balcells, Octavio Paz y Jorge Guillen: del amor y los dioses hindúes (Revista Tropelías, 2017), on Panikkar era citat dintre del text. Pel títol vaig suposar que hi devia ser citat pel vincle d'amistat entre Paz i Panikkar, però resulta que no. Panikkar hi apareixia perquè Jorge Guillén li va dedicar un poema anomenat Creador y creación, que Balcells analitzava dins de l'article.

Podria ser que el poeta i el pensador coincidissin a Harvard, on tots dos van treballar, tot i que sembla que Panikkar va arribar-hi una mica més tard.

Curiosament, al Fons Panikkar de la UdG no hi ha cap llibre de Jorge Guillén, però segur que el volum que conté el poema en qüestió (Y otros poemas, 1973), va passar per les mans de Panikkar en algun moment o altre.

El poema és excel·lent, i gira al voltant dels mites hindús sobre la creació. La cita inicial és del Rig Veda, el text més antic de l'hinduisme, i fa referència a una llegenda sobre com Brahma creà el món. El poema però, aborda sobretot un dels molts mites de Prajapati, déu generalment associat a la creació i al sacrifici. Si el llegiu pensant en el Cristianisme, veureu paral·lelismes interessants. L'adjunto sencer tot seguit. L'article de Balcells no l'incloïa, així que he hagut d'aconseguir un exemplar de Y otros poemas per poder llegir-lo.

La llibertat de visió. Tagore i Kafka

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 20 Apr 2020 18:27:00 +0000

Segueixo amb el costum de buscar connexions entre les anotacions que vaig guardant en els meus quaderns d'Himàlaies de l'ànima. Aquest cop sobre la llibertat de visió. Les traduccions al català són meves (a partir del castellà en el cas de Tagore i de l'anglès en el de Kafka).

La ment, per descobrir una llibertat de visió, ha d'aixecar el vol cap a les capes superiors de l'abstracció, ficar-se mar endins al mateix cor de l'infinit pel simple plaer de fer-ho i, després, tornar al seu niu en el món.

Rabindranath Tagore, Sriniketan (Etnos 1991).

La veritat sempre és un abisme. Cal —com en una piscina— atrevir-se a capbussar-se des del trampolí tremolós de la trivial experiència quotidiana, i enfonsar-se a les profunditats, per tornar a emergir —rient i lluitant per l’alè— a la superfície de les coses, ara doblement il·luminada.

Franz Kafka, Conversations with Kafka, by Gustav Janouch (1951).

La poesia al Fons Raimon Panikkar de la UdG

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Tue, 17 Mar 2020 10:47:00 +0000

Avui, Dia de la Poesia Catalana a Internet, i en ple confinament, aprofito per compartir algunes pinzellades de la recerca que he fet dins del Fons Raimon Panikkar de la Biblioteca UdG. De tot això en farem una presentació dins les Lectures del Fons Panikkar, prevista inicialment a l'abril, però que per raons òbvies hem hagut de postposar.

El 2016 ja vaig fer una de les Lectures del Fons Panikkar: "Poètica del pensament. Octavio Paz llegit en clau panikkariana". Preparant aquella presentació, mentre consultava el fons, em vaig quedar amb ganes de fer un estudi més general de tota la poesia que Panikkar tenia a la seva biblioteca personal, no només per enumerar-la, sinó per buscar-hi subratllats, comentaris, anotacions, dedicatòries, etc.

Els últims mesos m'hi he dedicat, localitzant un total de 412 volums de poesia (o sobre poesia), dels quals he fet més de 1000 fotografies.

Avui comparteixo un parell de resultats, la resta ho deixem per quan faci la presentació.

El primer és aquest bonic núvol de paraules. L'he construït seleccionant les paraules més significatives de tots els versos i poemes que Panikkar tenia subratllats o marcats en els 412 volums consultats. Un treball molt laboriós, però que ens permet que ara, només amb una ullada, veiem què era el que Panikkar buscava en la poesia. La mida de la paraula indica la seva freqüència.

Finalment, aquí teniu la llista dels poetes que apareixen més dins del fons. El valor entre parèntesis és el nombre de volums de poesia d'aquell autor (o volums sobre la poesia d'aquell autor). Aquesta és la llista de poetes moderns, dins del fons també n'hi ha molts de clàssics, com és obvi. Generalment s'entén per modern, des de Whitman i Baudelaire cap aquí. Jo he considerat des de William Blake fins al present.

Juan Ramón Jiménez (13)
Joan Maragall (11)
Rabindranath Tagore (11)
Jacint Verdaguer (11)
Octavio Paz (10)
David Jou (7)
David Maria Turoldo (7)
Rainer Maria Rilke (6)
Berthold Wulf (6)
Friedrich Hölderlin (5)
Ezra Pound (5)
Jesús Lizano (4)
Pere Casaldàliga (3)
Miquel Martí i Pol (3)
Carles Riba (3)
José Ángel Valente (3)

La dansa de la vida amb Whitman, Rilke, T.S. Eliot i Matisse

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 20 Oct 2019 11:29:00 +0000

Rellegint Fulles d'herba de Whitman (aquest cop en versió traduïda per Borges) he trobat uns versos que de seguida m'han portat a la memòria poemes de T.S. Eliot i Rilke. Connexions sobre el fet de girar al voltant d'un centre. Metàfores de la dansa de l'ànima.

Ser en qualquier forma, ¿qué es eso?

(Giramos y giramos para volver al mismo punto,

todos nosotros, sin fin)

Walt Whitman, Fulles d'herba.

Giro entorn de Déu, torre antiquíssima,

fa mil·lenaris que jo estic girant;

i no sé encar què sóc: un falcó, una tempesta,

o bé un càntic molt gran.

Rainer Maria Rilke, El llibre de la vida monàstica.

En el punt fix del món que gira.

Ni carnal ni descarnat; ni des de ni vers;

en el punt fix, allí és la dansa.

Però ni pausa ni moviment, i no en digueu fixesa,

d'on s'apleguen passat i futur. Ni moviment des de ni vers,

ni ascensió ni davallada. Si no fos pel punt, el punt fix,

no hi hauria dansa, i l'únic que hi ha és dansa.

T.S Eliot, Quatre quartets.

Pintura: Henri Matisse, La danse I (1909), MOMA New York City.

Els petits refugiats

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Wed, 24 Jul 2019 18:00:00 +0000

Només 30 quilòmetres separen Atenes de Malakasa. Al municipi hi viuen uns 1000 habitants, i just al costat hi ha el camp de refugiats, amb uns 2000 residents vinguts sobretot d’Afganistan, però també d’Iran, Turquia, Síria, Pakistan, Iraq o altres indrets. D’aquests residents, uns 600 són nens i nenes.

Grècia ―el bressol d’això que se n’ha dit la “cultura occidental”― està farcida de camps com aquest. Dóna per pensar. Vagi per endavant que no és la intenció d’aquest apunt explicar la crisi dels refugiats a Europa.

A la fotografia, al costat de tres nenes del camp de Malakasa, hi he col·locat el petit refugiat, nom amb què es coneix aquesta escultura anònima trobada a l’antiga ciutat de Nisa (Anatòlia), i amb la qual em vaig topar un dia al Museu Arqueològic d’Atenes. La seva història és curiosa: fou salvada i portada a Atenes el 1922, per refugiats que escapaven de les guerres grecoturques. La mateixa escultura també sembla un nen refugiat, guarnit només amb una capa i abraçant un petit animal, així que se l’ha acabat coneixent com el petit refugiat. Es creu que és una còpia romana d’una escultura grega anterior (del s. III aC).

Sens dubte, la història de la humanitat ha estat plena de petits refugiats. Jo aquí us explico la meva experiència amb els petits refugiats de Malakasa.

Tot i que fa molts anys que treballo en projectes educatius i de cooperació per a comunitats vulnerables de diferents indrets del món, aquesta ha estat la meva primera experiència treballant en un camp de refugiats. La meva feina de voluntari ha estat a través de l’organització Happy Caravan, que promou l’educació, la creativitat i els espais segurs per a infants i joves a dos camps: el de Malakasa i el de les Termòpiles.

Alguns dels infants dels camps poden anar a les escoles gregues (ja que alguns dels seus centres educatius públics han fet l'esforç d'integrar-los, en alguns casos fent dos torns), però moltíssims nens i nenes es passen mesos als camps sense estar escolaritzats. A més, abans d’arribar als camps europeus, alguns d’ells han viatjat durant mesos o anys (per exemple els d’Afganistan generalment han passat per Iran i Turquia). Així que els més menuts no han estat escolaritzats mai, i els grans potser fa dos o tres anys que no ho estan. Si a això li sumem tots els traumes que han viscut (fugint de guerres, dels talibans, etc.), les condicions precàries i els perills del seu viatge, i les condicions duríssimes en les quals viuen dins dels camps (moltes famílies passen mesos en una minúscula tenda), ens trobem que el 100% dels infants refugiats són alumnes amb necessitats educatives especials.

Les ONGs que estan desenvolupant projectes educatius dins dels camps, posen el seu granet de sorra i fan una feina increïblement necessària, però el problema és immens i no té aturador.

A Malakasa, Happy Caravan, gràcies a voluntaris d’arreu del món, està ensenyant anglès, matemàtiques i art als infants del camp. L’espai del qual disposa és un petit contenidor Isobox, que fa el paper d’escola. Cinc grups de nens agrupats (més o menys) per edats hi passen cada dia, de dilluns a divendres, durant tot l’any. Els grups solen ser d’entre 15 i 30 alumnes.

Jo hi he fet el mateix que duc fent durant l’última dècada en els projectes educatius on he participat: posar la tecnologia al servei de l'aprenentatge, a través d’activitats on els infants imaginen, col·laboren, i fan servir la tecnologia com un mitjà d’expressió. Són activitats on les fronteres entre tecnologia, ciència i art són difuses, i que estan pensades per promoure grans competències: creativitat, pensament crític, treball en equip, curiositat, empatia, etc.

Tot i haver fet això durant molts anys en molts contextos diferents, a Malakasa hi ha hagut reptes especials:

Com he dit, al camp podem considerar que tots els nens tenen necessitats educatives especials. Els grups són increïblement diversos, i per primer cop a la vida m’he trobat ensenyant coses tan bàsiques com a escriure lletres en el nostre alfabet llatí. El fet d’haver tingut nul·la o poca escolarització i la pròpia vida del camp (on molts infants campen hores i hores sense supervisió) fa que hi hagi més problemes de comportament del que és habitual en una classe, i que la seva capacitat de concentració sigui força curta.

L’espai del contenidor és reduït, sense taules ni cadires, i tot que s’hi poden fer activitats de treball en equip, la gestió és complicada. Tot i l’aire condicionat d’aquest mòdul, la calor era present en tot moment durant les classes. L’acústica també és un problema perquè tot ressona molt, i els infants de l’exterior (que sovint no saben quina hora és exactament) piquen tothora per entrar a la classe.

Happy Caravan té agrupats els infants en 5 grups, i cada dia fa una classe per a cada grup. Les classes duren 50 minuts (amb una pausa de 10 minuts entre classes per preparar la següent). Generalment, un cop tens tots els nens a dins, asseguts i has fet la presentació o dinàmica inicial, et queden només 35 o 40 minuts de treball. Aquesta educació tan fragmentada dificulta que es pugui fer aprenentatge basat en projectes.

Si en una escola d’alta complexitat a Catalunya hi ha força mobilitat i hi arriben alumnes a mig curs, en un camp de refugiats aquest moviment és diari. Cada setmana tens nous alumnes (nous residents) i cada setmana te’n marxen (famílies recol·locades en altres camps, o que han aconseguit papers i marxen a Alemanya, o que s’aventuren a provar sort a moure’s sense estar regularitzats). També hi ha alumnes que tot i no haver marxat del camp, deixen de venir a l’escola durant dies o setmanes, i després tornen. Tot això crea dinàmiques que són complexes de gestionar.

L’idioma més habitual al camp és el farsi, i per sort algunes voluntàries de Happy Caravan el parlen. Ara mateix hi ha una voluntària d’origen iranià, i una altra que és afganesa i que és una refugiada resident al mateix camp. Els grups dels nens més grans (ja adolescents) parlen força bé l’anglès i és fàcil comunicar-s’hi. Amb els petits, però, cal anar fent traduccions de l’anglès al farsi. També a vegades hi ha alumnes que no parlen ni anglès ni farsi, per exemple algú que vingui del Pakistan i només conegui l’urdú.

Malgrat tots aquests reptes, la feina de Happy Caravan és excel·lent, i he conegut gent increïblement jove i ben preparada. Sempre he pensat que per fer de voluntari en projectes de cooperació és millor haver passat dels vint-i-cinc anys, per l’experiència vital, coneixements i maduresa. És quelcom que he pogut observar empíricament en diferents indrets, però sobretot en projectes de cooperació a l’Índia. Però aquí a Malakasa m’han tirat la teoria per terra. He treballat amb voluntàries de vint anys escassos, amb una maduresa, experiència, energia i capacitat de connectar amb els nens envejables.

La relació amb els nens ha estat fantàstica, però me’ls he hagut d’anar guanyant molt a poc a poc, comparat amb altres llocs on he treballat. La majoria no havien tingut mai un mestre home, i no hi estaven gens acostumats. Happy Caravan només fa mig any que és en aquest camp, i no havien tingut cap voluntari home. La feina d’aquestes organitzacions també és important en aquest sentit: promoure valors positius i oferir als nens models que trenquin estereotips i rols de gènere que tenen assumits.

Parlant d'estereotips, el dia a dia al camp també me n'ha trencat uns quants a mi.

He conegut històries tràgiques de gent súper valenta, que ho han deixat tot per venir a una Europa que imaginaren acollidora, però que els tanca les portes. He vist coses que pensava que mai veuria en un país Europeu. El meu segon dia al camp va haver-hi una tempesta molt forta a la nit i un arbre va caure sobre una de les tendes. Una nena va quedar greument ferida per branques que literalment la van travessar. La vulnerabilitat dels que no tenen la sort de poder viure en els mòduls prefabricats és absoluta.

He conegut infants com la Masumeh, una nena iraniana d'uns 8 o 9 anys que veies que tenia un gran interès per aprendre i unes grans capacitats. A classe escoltava sempre amb molta atenció i t'ajudava a posar ordre quan hi havia molt xivarri. El meu últim dia al camp me la vaig trobar just a fora de l'escola a l'hora de començar la seva classe, però ella no entrava. Li vaig preguntar per què, però no parlava gairebé res d'anglès i em responia amb farsi. En veure que jo no l'entenia li va demanar a la voluntària afgana que em traduís el que m'estava dient. Canviaven de camp a la seva família i ja no tornaria a l'escola. Quan va saber que jo ja ho havia entès em va fer una abraçada que no crec que oblidi mai, i em va dir gràcies. Segurament fou el moment més agredolç de tota l'estada.

Al camp de Malakasa, a part de Happy Caravan, hi ha també altres ONGs. Per exemple una que ensenya música, o una altra que promou espais segurs per a les dones (grans víctimes dels desplaçaments). També hi ha serveis mèdics i grans organismes com ACNUR treballant-hi. Fins i tot hi he vist (i m’ha semblat força surrealista) Testimonis de Jehovà muntant-hi la seva paradeta.

Per a mi ha estat una experiència transformadora, i necessitaré dies per pair-ho tot, però estic segur que en sortiran futurs projectes i col·laboracions.

I cantar, abans de caure-hi

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 16 Nov 2018 18:37:00 +0000

Ahir la UdG va investir com a Doctor Honoris Causa a Narcís Comadira. Durant l'elogi dels mèrits, en Xavier Pla llegí un petit poema de Comadira que copio tot seguit.

LA POESIA

Ni el plany ni la protesta,
ni menys la circumstància.
Només,
sobre el tall esmolat del ganivet
—la veritat—,
abocar-se a l’abisme.
I cantar,
abans de caure-hi.

Just el dia abans, durant la sessió mensual del Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural, havíem estat parlant d'aquest abisme que és sempre present sota els nostres peus. Estem treballant el llibre La religión y la nada de Nishitani Keiji. En comparteixo un fragment.

De hecho este abismo se encuentra siempre a nuestros pies. [...] Nuestra vida choca con la muerte a cada paso; todo el tiempo mantenemos un pie plantado en el valle de la muerte. Nuestra vida permanece en el borde del abismo de la nihilidad, al cual puede regresar en cualquier instante. Nuestra existencia es a la vez una no-existencia, oscila desde y hacia la nihilidad, feneciendo sin cesar y sin cesar recobrando su existencia.

I dels meus quaderns d'Himàlaies de l'ànima rescato aquesta cita de Nietzsche:

Quan mires durant llarg temps un abisme, l'abisme també mira dins teu.

Pintura: I am the abyss, I am the light, Charles Sims (1928), Tate Gallery, London.

A través de la forma es veu l'invisible

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 29 Oct 2018 19:26:00 +0000

Al refugi antiaeri de Girona s'hi pot veure aquests dies l'exposició Diàlegs amb el misteri. El Cercle de Conversa —un grup d'artistes plàstics que exploren les relacions Art-Espiritualitat— han creat un espai on les seves peces dialoguen amb fragments de textos de Raimon Panikkar, en el marc del centenari del seu naixement.

Com diu el full de mà de l'exposició, l'espai no és neutre en absolut. De cap manera pot ser-ho un lloc que protegia els ciutadans dels bombardejos de la guerra civil. Entrar en aquest espai subterrani, silent, i poc il·luminat, t'invita des del primer moment a reflexionar i recordar.

Les obres en canvi, inviten més aviat a la meditació i la contemplació. I aquesta tensió és interessant. Per un costat no pots deixar de pensar en el que es deuria viure en aquelles cambres, i per l'altre tens ganes de seure a meditar davant les obres i calmar la ment.

Hi ha vuit sales amb propostes artístiques diferents a cadascuna. Projeccions, instal·lacions, escultura, pintura... però totes elles invitant a dialogar amb el misteri.

La proposta Memòria? de Pep Aymerich i Jordi Esteban (no us perdeu el jo i l'altre), amb llet, foc, fusta i vídeo, és impactant i desconcertant. L'ens corpori d'en Jordi Martoranno m'ha fet pensar amb els Shiva lingams de l'Índia, i amb algunes escultures d'Anish Kapoor. La instal·lació de Torrent Pagès amb fusta, bronze i vídre és preciosa (i harmonitzava perfectament amb quelcom suposo que no previst: els degoters provocats per la pluja). Les Immersions d'Oriol Texidor conviden a contemplar una silueta humana que es manifesta a partir d'un buit i el joc amb la seva ombra. Completen l'exposició en Fèlix Ametlla, Jordi Isern, Maria Mercader i David Sánchez.

En resum, una exposició molt recomanable de visitar aquests dies de Fires de Girona.

La intenció del llenguatge poètic, o artístic en general, és la de transportar-nos o elevar-nos a un grau de realitat ordinàriament amagat a qui no el sap contemplar.
Raimon Panikkar, Mística, plenitud de Vida.

Una exposició d'art hauria de ser el punt de trobada entre l'icònic i l'anicònic, entre l'esperit i la matèria, entre el sagrat i el profà i, en última instància, entre el cel i la terra. A través de la forma es veu l'invisible.
Raimon Panikkar, Religió i religions.

Dins la nit del misteri

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 14 Oct 2018 17:05:00 +0000

Aquesta pintura de Ghulam Rasool Santosh podria haver estat perfectament dins l'exposició La llum negra que encara es pot veure al CCCB, sobre tradicions secretes en l'art des dels anys cinquanta. On la vaig trobar però, fou al Museum of Fine Arts de Boston, dins d'una exposició temporal anomenada Seeking stillness. Santosh, expert en el Shivaisme del Kashmir, es va fer famós per aquest tipus de pintures tàntriques. Aquestes obres reflecteixen una manera d'entendre l'art com una via possible cap a nivells de consciència superiors, com a pont amb la realitat més profunda, o com a forma de coneixement en si mateix. Això seria totalment contrari a una concepció de l'art abstracte purament formalista.

Sigui com sigui, a mi aquesta pintura em transmet Misteri, i dels meus quaderns d'Himàlaies de l'Ànima en rescato un parell de referències.

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat els ulls, penetri fins el cor.

Joan Vinyoli

Hom no pot parlar sobre el misteri, ha de ser captivat per ell.
René Magritte

Pintura: Untitled (1989), Ghulam Rasoon Santosh. Museum of Fine Arts, Boston.

Mentre hi hagi llum hem de caminar

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 30 Sep 2018 18:55:00 +0000

Durant les passades vacances d'estiu també vaig poder visitar l'exposició de Giacometti al Guggenheim de Nova York. De tota la seva producció sempre m'han agradat especialment les seves sèries d'homes caminant. Aquestes escultures, ja icones de l'art modern, mostren homes solitaris, filiformes, d'extremitats llargues, caminant amb els braços penjant als costats. De textura rugosa, no tenen identitat i malgrat això, són símbols d'una humanitat desbordant.

Sartre digué d'elles que estan a meitat de camí entre l'ésser i el no-res.

L'acte de caminar és un símbol molt potent. Dels quaderns d'Himàlaies de l'Ànima rescato algunes sincronies.

I malgrat tot camines.

T'ho demana una veu imperiosa

i camines.

Maria Antònia Massanet

Mentre hi hagi llum hem de caminar

Vicenç Ferrer

El camí és rodó, tranquil, ample com el vast cosmos, perfecte.

Mestre Taisen Deshimaru

Un mar de boira als cims borrascosos

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 24 Sep 2018 18:34:00 +0000

Caminant damunt un mar de boira de Caspar David Friedrich podria ser perfectament una il·lustració de Cims borrascosos. Alguna pintura de Modest Urgell Inglada, de paisatges erms i buits, també li escauria.

Durant les vacances d'estiu sempre llegeixo algun clàssic. Cims borrascosos, d'Emily Brontë (1847), no s'escapa mai de cap d'aquestes llistes que a vegades fan de les millors novel·les de tots els temps. Aquest agost la vaig llegir en traducció al català de Montserrat de Gispert (Proa/labutxaca, 2015).

Novel·la salvatge, brillantment escrita. Romanticisme anglès en majúscules.

Alhora tràgica i dramàtica, explica la història de vàries generacions que s'entrecreuen als "Cims Borrascosos", una casa remota, en els lúgubres erms de Yorkshire. Tot i els diferents esdeveniments que es narren, el principal és la història d'amor entre Catherine i Heathcliff, intensa i demolidora (per moments, gairebé demoníaca).

Les descripcions físiques i psicològiques són inoblidables. S'ha guanyat amb justícia entrar al Cànon occidental.

Un pecat, perdonable tenint en compte la magnitud l'obra i tot el que he esmentat prèviament, seria la gairebé omnisciència dels dos narradors, que en algun punt esdevé difícil de creure.

Em vaig entretenir al voltant de les tombes, sota aquell cel benigne; vaig contemplar les papallones voletejant per entre el bruc i les campànules; vaig escoltar la remor suau del vent que agitava l´herba; i em vaig preguntar com podia haver-hi algú que pensés que els qui dormien en aquella plàcida terra tinguessin un son inquiet. Lockwood.

Pintura: fragment de Caminant damunt un mar de boira (en alemany: Der Wanderer über dem Nebelmeer), de Caspar David Friedrich (1817). Kunsthalle Hamburg.

Rothko i la papallona

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 22 Sep 2018 15:57:00 +0000

Aquest estiu (que avui s'acaba) he tingut la sort de veure molt d'art. Mark Rothko és un artista que m'agrada molt, i en poques setmanes de diferència vaig poder veure'n pintures a la sala dedicada a ell de la Tate Modern de Londres, en una exhibició temporal del Museum of Fine Arts de Boston, i a les col·leccions fixes del MOMA de Nova York i del Museum of Fine Arts de Montreal.

És normal que quan vaig acabar aquest periple, tot visitant l'Insectarium dels Jardins Botànics de Montreal, els meus ulls miraven papallones però el meu cervell veia Rothkos, Klimts, Picassos...

No és tant que l'art imiti la natura, ni al revés (si és que això pogués ser). Però com diu la màxima llatina: Pulchritudo est splendor veritatis. La bellesa és la resplendor de la veritat. I la natura traspua veritat per tots costats.

Comparteixo unes paraules de Rothko (la traducció és meva):

La seva principal preocupació [dels poetes i filòsofs], igual que la de l'artista, és l'expressió en forma concreta de les seves nocions sobre la realitat. Igual que ell, s'ocupen de les veritats del temps i de l'espai, de la vida i de la mort, i dels cims de l'exaltació, així com de les profunditats de la desesperació. La preocupació per aquests problemes eterns crea un terreny comú que transcendeix la disparitat en els mitjans utilitzats per aproximar-s'hi.
Mark Rothko, The Artist's Reality: Philosophies of Art.

Pintura: Black, Red and Black, Mark Rothko (1968), Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.
Fotografia: La meva "papallona-rothko", el passat agost als Jardins Botànics de Montreal.