Com gotes a l'oceà

L'art és la filosofia que reflexa un pensament

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 06 Feb 2012 19:59:00 +0000

"L'art és la filosofia que reflexa un pensament", Antoni Tàpies (1923-2012)

In Memoriam.

The Festival of Learning

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 05 Feb 2012 19:46:00 +0000

Fa uns dies al blog del MIT Media Lab van fer un apunt sobre un esdeveniment que han celebrat fa poc: The Festival of Learning.

Em va semblar una idea molt interessant. Durant dos dies tota la gent del Media Lab i d'altres facultats/labs del MIT, estava invitada a aprendre, a ensenyar i a fer coses conjuntament. Tothom (estudiants, professors, i l'staff divers dels edificis) podia participar-hi de forma voluntària, organitzant activitats o assistint a elles.

Cal dir que aquell context és força diferent de les universitats a les que estem acostumats a casa nostra. Només cal veure com defineix el Media Lab un research assistant en el seu primer any:

The Media Lab is an antidisciplinary organization packed with inventive doers. We cultivate a positive ethos of creative difference.

Crec que la definició és tota una declaració de principis.

Les activitats del festival van ser tan diverses com tallers d'elaboració de cervesa, pensament estratègic a través del poker, introducció a l'Scratch, meditació... (aquí una llista completa). També van fer un picnic al mig del Media Lab i van organitzar jocs diversos. A més, un cop concluïdes les activitats, van reflexionar conjuntament sobre el propi procés d'aprenentatge.

El cost per la universitat és gairebé 0 (és un acte 100% voluntari). Els beneficis, en canvi, múltiples:

Els estudiants poden tractar els seus professors en un context diferent de la classe, fins i tot convertint-se ells mateixos en els professors.
Els professors i investigadors poden intercanviar idees en un ambient relaxat.
Els diferents grupuscles de la universitat (estudiants, professors, staff tècnic, staff administratiu, etc.) es barregen, quelcom gens habitual.
Es reflexiona sobre el procés d'aprenentatge, un pilar central de qualsevol universitat, però del que de fet, es discuteix molt poc.
I no menys important: la gent s'ho passa bé!

Festival of Learning 2012 | Day 1 from Michelle Chung on Vimeo.

Festival of Learning 2012 | Day 2 from Michelle Chung on Vimeo.

Primeres passes del TIC TAC

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 03 Feb 2012 16:36:00 +0000

Copio tot seguit l'article sobre el Projecte TIC TAC que hem publicat a la web de UdiGital.edu. És un projecte que ens fa especial il·lusió i que intentarem fer l'esforç d'anar explicant en detall.

Ja vam parlar fa uns dies del TIC TAC, un projecte de cooperació que estem fent amb dues escoles de Girona i Salt: l'Escola Dalmau Carles i l'Escola Veïnat.

Les activitats ja han començat, hem planificat calendaris fins a final de curs, i ja podem anunciar que 75 nens i nenes de 5è de primària ens visitaran al Parc Científic i Tecnològic de la UdG (en tres grups diferents) amb una periodicitat quinzenal. Això ens comporta tenir tallers cada setmana a les nostres instal·lacions, un gran repte i alhora una gran oportunitat.

De moment hem fet una activitat a cada escola, desplaçant-nos nosaltres al seu centre, per explicar qui som, què farem, i ensenyar-los exemples de les coses que en poques setmanes arribaran a fer ells mateixos.

Si voleu conèixer millor les escoles amb les que treballarem, podeu mirar aquests enllaços:

- Blog de l'Escola Veïnat de Salt

- Blog de l'Escola Josep Dalmau Carles de Girona

Com podeu veure a les fotografies, entre l'alumnat hi ha una gran diversitat (fixeu-vos en la fotos dels noms). Es tracta d'escoles amb un percentatge d'alumnes immigrants molt elevat. Per això aquest és un projecte de cooperació, i més enllà d'apropar la tecnologia a les escoles, vol aprofundir en la idea que el pensament creatiu pot esdevenir un motor pel desenvolupament humà.

Mentors i mentorats

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Thu, 02 Feb 2012 19:24:00 +0000

Divendres passat ens vam trobar tots els mentors de Sant Feliu amb els nostres mentorats. També van venir els nostres enllaços territorials. La Montse i la María Clara són els nostres enllaços amb les famílies dels mentorats, amb les escoles, i en general, amb el municipi.

L'objectiu de la reunió era compartir les nostres experiències, per aprender els uns dels altres, i també per proposar activitats que poguem fer junts.

La María Clara pertany a Teixidors de Xarxes, una organització que treballa en temes d'educació, cooperació i sostenibilitat, i ha proposat que a més a més, durant aquestes reunions del Projecte Rossinyol, també treballem un tema de forma transversal tot el curs. Aquest any treballarem el desenvolupament sostenible. Tot un repte explicar-ho als nostres mentorats.

A la reunió de divendres vam mirar un vídeo força famos de fa uns anys: Story of stuff (La història de les coses). La idea de la María Clara era molt bona, però opino que és un vídeo per a adults, i tot i que estava doblat a l'espanyol, els nens al cap d'un parell de minuts van desconnectar. Per a properes reunions hem de preparar material adequat a les seves edats.

Va estar molt bé veure tots els mentorats junts, i em va permetre per exemple conèixer en Dramane, que va a la mateixa classe que l'Ahmed. Aquí podeu veure el blog que escriu la Cristina, la seva mentora.

Les que arrosseguen el món no són les màquines, sinó les idees

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 30 Jan 2012 14:54:00 +0000

M’han demanat que relati el primer TicketDay, celebrat el passat divendres 27 de gener, un esdeveniment que s’anirà repetint cada mes, i que els seus organitzadors (ServeisWeb) defineixen com unes jornades de coneixement amb la intenció de divulgar idees i potenciar el networking.

Sempre que es parla d’idees i de networking, no puc evitar pensar en aquella frase de Victor Hugo: "les que arrosseguen el món no són les màquines, sinó les idees". Fòrums com el TicketDay són interessants per això, perquè ens apropen idees innovadores i n’afavoreixen l’intercanvi. Les Noves Tecnologies són molt importants, però sense les idees, no hi ha res a fer.

En aquesta jornada inaugural van intervenir-hi Mainada.es, Marcelinus i Sixtemia. El networking de després va estar amenitzat per un tast gastronòmic cortesia de Giroska i Vins de Catalunya. Tot això, a les magnífiques instal·lacions que ServeisWeb té a Fornells de la Selva.

M’agrada la ressenya de l’esdeveniment que ha fet en Miquel Serrabassa al seu blog, descrivint la jornada com “l’altaveu dels petits”. I és que els tres projectes presentats provenen de tres empreses joves i petites, i precisament per això, molt interessants.

Anoto tot seguit les idees i comentaris que em van cridar més l'atenció (per més informació podeu repassar els twits amb hashtag #TicketDay, o mirar les webs de cada empresa):

- De Mainada.es, una empresa familiar de lleida amb botiga electrònica dedicada a l’infant, em quedo amb dues idees: per un costat la importància de la integració logística (web, mail, sms, etc), i per l’altre, la necessitat de ser Social, Mòbil i Local (SoMoLo), una reflexió molt actual.

- De Marcelinus, una empresa d’Olot que intenta donar continuïtat al món tèxtil local tot renovant-lo i actualitzant-lo, em quedaria amb la lliçó de com ha estat d’important el Twitter per al seu projecte (m'ha sorprés positivament!), i de com una empresa pot néixer des d’un principi amb una vessant social (volen dedicar la meitat dels seu beneficis a projectes ambientals o socials).

- De Sixtemia, una companyia de Banyoles especialitzada en fer aplicacions per a Iphone i Ipad (i bons amics, que coneixo des de fa temps!), em quedo primer de tot amb la primícia de que participaran al proper Mobile World Congress. Després destacaria la reflexió de com a vegades alguns projectes concrets, de cop, poden resultar punts d’inflexió per a una empresa (com ara els projectes que ells han fet amb Zara, David Villa o La Marató). També em va agradar que a part de fer una presentació clàssica, ensenyessin en viu alguns exemples de les seves aplicacions.

- Del tast, la idea de fer galetes amb la forma de la catedral de Girona (Catedralícies) em sembla enginyosa. Giroska només té tres mesos de vida però em sembla que pot tenir llarg recorregut. I si a Girona funciona, per què no a altres ciutats?

Tot i que durant l’acte no va intervenir i es va mantenir al marge, la jornada portava el segell característic e inconfusible de l’ Eduard Batlle, recentment incorporat a ServeisWeb, i que ha impulsat aquesta moguda juntament amb en Xavier Serra. La Laura P. Victòria va fer de presentadora, i en Jordi Àvila estarà a càrrec de coordinar els tasts gastronòmics.

Puc dir que van ser unes hores de divendres profitoses, i que inauguren una sèrie de jornades matinals, que s’aniran alternant entre Fornells de la Selva i altres ciutats. Si es manté el llistó, la història promet. Donar la paraula als emprenedors, en els temps que corren, és molt i molt important!

Aquest article es publica simultàniament al blog de ServeisWeb i al Com gotes a l’oceà.

Alfabetos invisibles

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 22 Jan 2012 19:33:00 +0000

Avui m'he despertat inspirat i he escrit un petit relat. Podria ser perfectament una continuació (o fins i tot una precuela) del ja antic Preetha i Hobbes. El narrador/protagonista és bàsicament el mateix, i l'entorn molt similar: una estació de tren a l'Índia en plena nit. De fet no cal ser Sherlock Holmes per veure que aquestes històries tenen molts components autobiogràfics. Però aquest relat té dos trets que el diferencien: primer, que l'he volgut construir com un petit homenatge a Octavio Paz (a partir del seu poema Hermandad, que és alhora un homenatge a Ptolomeu); segon, que està escrit en castellà, gens habitual en mi, i senzillament perquè m'ha sortit així.

Alfabetos invisibles

«Soy hombre: duro poco / y es enorme la noche». Por algún extraño motivo Octavio Paz resonó en mi cabeza mientras esperaba, sentado en mi mochila, a que llegara el tren 12324. Conté quince ratas en menos de un minuto. Otros tantos niños y un par de perros esqueléticos caminaban despacio entre ellas, por encima de las vías, hurgando y buscando restos de comida que algún pasajero habría lanzado al pasar. En el andén, a escasos metros, yo sumido en mis pensamientos, rodeado de cuerpos grises que se movían, abrían los ojos y respiraban, al son de los ruidos de la estación.

«Pero miro hacia arriba: / las estrellas escriben» proseguían los versos en mis pensamientos. Mas no había luces en el cielo nocturno de Gaya Junction, sólo un techo de chapa oxidada sobre mi cabeza, luz tenue de unas farolas decrépitas, y negrura absoluta sobre las vías. Los únicos que escribían eran los cuervos, dibujando en el aire ―negro sobre negro― alfabetos primitivos, insondables, más antiguos que los Vedas, que la India, imposibles de descifrar.

«Sin entender comprendo: / también soy escritura». Y entonces la revelación, instante sempiterno y fugaz al mismo tiempo. Me abrumaron destellos de Schopenhauer, los Upanishads e incluso del mismo Paz: un hombre puede hacer lo que quiera, pero no puede querer lo que quiera. El mundo es mi representación. Verdad absoluta para todo ser viviente y cognoscente. Escribo y soy escrito, escribo y soy escrito, escribo y soy escrito…

«y en este mismo instante / alguien me deletrea».

Fotografia: cc Ken MacInnis.

Nit poètica

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 20 Jan 2012 20:23:00 +0000

Ahir vaig anar a la 5ª Nit Poètica de Girona, a La Impremta, organitzada pel Llop Ferotge. Tot i que ja coneixia aquestes nits feia temps, sempre em coincidien amb altres compromisos, i no hi havia pogut anar. Ahir vaig trencar el malefici i va valer la pena.

La vetllada començà amb un recital poètic amb micro obert, mentres unes pantalles projectaven vídeos d’Álvaro Montané. Després va haver-hi un sorteig de llibres, cortesia de la Llibreria 22, el Truffaut i la Llibreria Context (no me’n va tocar cap!). I per acabar, actuació musical de Rusó Sala, amb col·laboració especial (dansa) d’Ester Puigdemont. Tot conduït pel poeta xilè Jorge Morales.

Repetirem!

Per cert, que poca estona abans d’arribar a La Impremta havia estat llegint les notes que hi ha al final del llibre Árbol adentro d’Octavio Paz. I hi ha algun fragment que fou d’allò més oportú.

[…] Siempre he creído en la Máxima de Goethe: todos los poemas son poemas de circunstancias. Cada poema es una respuesta a un estímulo exterior o interior. La circunstancia es aquello que nos rodea y que, ya como obstáculo o ya como acicate, es el origen del poema, el accidente que provoca su aparición. Pero las circunstancias no explican ni sustituyen a los poemas, que son realidades autónomas. Los poemas nacen de una circunstancia y, apenas nacidos, se liberan de ella y viven una vida independiente. En la poesía se despliega el misteria de la libertad humana: el accidente, la circunstancia, se convierte en obra.

Fragment de les notes d’Árbol adentro (Seix Barral 1987), Octavio Paz.

L'efecte robot

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 15 Jan 2012 18:23:00 +0000

Generalment els robots cauen simpàtics. Aquest cap de setmana ho he pogut comprovar de nou, en aquest cas a Sant Feliu.

A l'última trobada amb l'Ahmed, de qui sóc mentor a través del Projecte Rossinyol de la UdG, vaig portar un robot fet amb LEGO que és capaç de resoldre un cub de Rubik. Estàvem en un bar, i tan aviat vaig treure el robot de la bossa, totes les mirades van dirigir-se a la nostra taula. Aviat les cambreres, els nens de la taula del costat, i alguns pares amb nens d'altres taules, estaven al voltant de la taula mirant com el robot anava resolent el cub. Aquesta curiositat innata que porta a la gent a intentar entendre com funciona alguna cosa que els sorprén, és la que intentem aprofitar en les activitats que fem dintre del projecte UdiGital.edu a la Universitat de Girona.

Amb l'Ahmed poc a poc anem agafant confiança. Aquí per cert, podeu veure un llistat dels blogs de tots els altres mentors i mentores del Projecte Rossinyol d'aquest curs.

El viatge dels Rodamons

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 15 Jan 2012 12:31:00 +0000

Ja no recordo com vaig arribar al blog de la Mireia i l'Ignasi, o si varen arribar primer ells al meu. En tot cas, durant la seva volta al món de 14 mesos, vaig seguir les seves entrades encisat amb tot allò que explicaven.

Havent tornat ja a Catalunya, la Mireia va publicar El viatge dels Rodamons (Mireia Puntí, 2010), un llibre del tot recomanable si us apassiona viatjar. Una experiència en primera persona amb unes primeres línies tan suggeridores com "Qui no ha pensat alguna vegada deixar-ho tot i marxar ben lluny per dur una vida completament diferent? Doncs jo ho vaig pensar... i ho vaig fer!".

La seva aventura els portà a l'Índia, Hong-Kong, Vietnam, Nova Zelanda, Austràlia, Xile, Perú, Argentina, Brasil i Estats Units. Les seves cròniques (escrites in situ des de cada país) estan repletes d'anècdotes i impressions que faran les delícies de qualsevol viatger (o aspirant a ser-ho).

Com no podia ser d'una altra manera, jo destacaria el seus capítols de l'Índia. L'arribada a Bangalore, i les seves primeres impressions em van recordar molt les meves d'aquell ja tan llunyà novembre del 2005. La seva trobada amb Vicenç Ferrer també em despertà molt bons records.

El llibre, a més, conté al final una selecció de fotografies del viatge, que acompanyen i complementen d'allò més bé la lectura.

Amb la Mireia i l'Ignasi, després de molt temps de seguir-nos mútuament, vam desvirtualitzar en un parell de trobades a Barcelona per a viatgers independents. A veure si el proper cop coincidim a l'Índia o a qualsevol lloc, perquè em sembla que de viatjar encara no se n'han cansat!

El projecte TIC TAC

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Thu, 12 Jan 2012 09:44:00 +0000

En l'edició d'ahir d'El Punt Avui podeu llegir-hi un article sobre el projecte TIC TAC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació per Transformar l'Aprenentatge de la Creativitat). Es tracta d'un projecte que impulsem amb els companys de feina de UdiGital.edu, i que podrem tirar endavant gràcies a una ajuda per a projectes de cooperació de la Universitat de Girona. El projecte consistirà en una sèrie de tallers i activitats que de forma regular, anirem fent en dues escoles de Girona i Salt: l'escola Dalmau Carles i l'escola El Veïnat. La idea és, com sempre en les activitats de UdiGital.edu, intentar fomentar la creativitat i el pensament crític a través de la tecnologia, i en aquest cas concret ho plantegem com un projecte de cooperació, en escoles amb un percentatge molt elevat d'alumnes immigrants, amb la idea que la creativitat es pot convertir en un motor del desenvolupament humà i en una eina per reduir la pobresa.

Entre les activitats que farem hi ha tallers de programació, de robòtica, d'astronomia, realitat augmentada i intel·ligència artificial, que es realitzaran a les nostres instal·lacions del Parc Científic i Tecnològic de la UdG.

Podeu llegir l'article complet al diari El Punt Avui.

Lectures del 2011

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 07 Jan 2012 12:44:00 +0000

Sempre és interessant veure en perspectiva les lectures i relectures de tot un any. Aquestes han estat les meves del 2011:

- Aiguafang, Joan-Lluís Lluís (La Magrana 2008)

- Árbol adentro, Octavio Paz (Seix Barral 1987)

- Vedantasara, Sadananda. Traducció i edició de Javier Ruiz Calderón (Trotta 2009)

- Ellam Onru, anònim (José J. de Olañeta 2001)

- El llibre del desassossec, Fernando Pessoa (Quaderns Crema 2002)

- La nueva mente del emperador, Roger Penrose (Mondadori 1991)

- Adéu a la Universitat, Jordi Llovet (Cercle de Lectors 2011)

- The Quantum and the Lotus, Matthieu Ricard i Trin Xuan Thuan (Random House 2001)

- El mundo como voluntad y representación, Schopenhauer (Trotta 2009)

- Pla de vol, Martí Gironell, Josep Lagares i Josep Tàpies (La Magrana 2009)

- El Ramaiana de Valmiki (Atalanta 2010)

- Zhuang Zi (Kairós 2009)

- Ficciones, Jorge Luis Borges (Alianza Editorial 2009)

- El viatge dels Rodamons, Mireia Puntí (Mireia Puntí 2010)

Imatge: CC Amelia-Jane.

La maledicció de ser nena (VI)

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Wed, 04 Jan 2012 19:51:00 +0000

Lamentablement, aquesta ja s'ha convertit en una sèrie de posts dins d'aquest blog (veure I, II, III, IV, V). Fa uns dies a La Vanguardia van publicar un article que portava per títol El silencioso genocidio de las niñas, on es parlava de l'abortament selectiu i els infanticidis que es produeixen en alguns països asiàtics, donant lloc a milions de nenes i dones inexistents, degut a unes absurdes regles socials que provoquen que molts pares pensin allò de que "Criar una filla és com regar el jardí del veí", tal com diu el proverbi hindú. Val la pena llegir l'article per ser conscient d'aquest immens problema, que com diuen, és un genocidi silenciós de magnitud similar a les grans massacres bèl·liques del segle XX.

La fotografia és d'un trajecte en tren del meu últim viatge a l'Índia.

Esquerrans, el món al revés?

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Tue, 27 Dec 2011 12:57:00 +0000

El 2008 vaig escriure un post on parlava sobre el fet de ser esquerrà. Tot i que ja és un apunt antic, encara continua tenint visites i lectures, així que entenc que és un tema d'interés (sobretot pels que som esquerrans, com és lògic).

Comparteixo ara un vídeo de l'últim Quèquicom del 33, que parla precisament d'aquest tema. Potser és una mica superficial en les qüestions que a mi em desperten més interés sobre la lateralitat, però ensenya alguns experiments molt interessants, i aporta una visió global del tema força correcta.

Avancem amb el Rossinyol

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 18 Dec 2011 19:50:00 +0000

Vaig fent petits passos dins del Projecte Rossinyol. El segon cop que vam quedar amb el meu mentorat, l'Ahmed, vam anar al cinema a Platja d'Aro. Amb tretze anys que té, no hi havia anat mai, ni a Catalunya ni al Marroc. Moltíssimes coses que per a la majoria de nens de la seva edat són totalment normals, per a ell són autèntiques novetats.

Dies més tard, uns quants dels mentors de nens de Sant Feliu de Guíxols, vam trobar-nos al Museu d'Història del poble, on vam fer una visita de luxe al museu i al monestir, guiats per la directora del museu i per l'arxivera municipal. La idea és que els mentors coneguem millor el museu, l'arxiu, les activitats que organitzen, i els materials que publiquen, per tal que poguem compartir-ho i aprofitar-ho amb els nostres mentorats quan quedem amb ells.

En aquesta línia, dissabte passat vaig dur l'Ahmed al Museu d'Història, on s'inaugurava una exposició de fotografia (i algunes maquetes i pintures) que portava per nom Un segle de temporals a Sant Feliu, i que repassava 100 anys de temporals i naufragis al poble, amb un especial record pel temporal del gener del 1911, quan van morir més de 140 pescadors i mariners a les costes catalanes i valencianes. També vam fer una visita ràpida a la resta del museu, on he animat a l'Ahmed perquè hi torni un dia amb el seu pare, que fa de pescador a Sant Feliu, i que segur que disfrutarà amb l'exposició dels temporals.

A la fotografia que encapçala l'apunt, l'Ahmed en primer pla, durants els parlaments de la inauguració de l'exposició.

UdG 20 anys

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 12 Dec 2011 10:29:00 +0000

Avui que la UdG fa 20 anys, m'han demanat si volia participar amb una petita aportació al blog creat especialment per l'ocasió: UdG 20 anys.

Aquí teniu el que he escrit:

Des del 1997 només m’he separat de la UdG per períodes de temps molt breus. Vaig ser-ne estudiant d’Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes, també d’Enginyeria Informàtica, i després alumne del Doctorat en Tecnologia (això encara dura). Com a treballador, he estat becari, personal docent investigador, PAS, i fins i tot cooperant voluntari en un país com l’Índia. He col·laborat amb diferents grups de recerca i he participat en projectes tant nacionals com europeus. Gràcies a la vinculació amb la universitat he pogut viatjar per diferents països, i sempre m’ha agradat poder arribar a qualsevol congrés o conferència, dir que sóc de la UdG, i explicar on són i com són la meva ciutat i la meva universitat.

Crec que no descobriré res si dic que la nostra, no és la millor universitat del món, però sovint convé recordar que tampoc té res a envejar a les més properes, i que en alguns aspectes, com en recerca, molts dels nostres grups competeixen al més alt nivell.

Per descomptat no tot són flors i violes, i menys en aquest precís moment. Personalment, si hagués de demanar un desig pels propers 20 anys de la UdG, demanaria que no es converteixi en un lloc on merament adquirir certes habilitats professionals, i que es preocupi més d’eixamplar la ment i l’esperit crític dels estudiants.

Per molts anys UdG!

La pintura és més forta que jo

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 02 Dec 2011 16:05:00 +0000

“La pintura és més forta que jo, sempre aconsegueix que faci allò que ella vol”, Picasso

Aquest any he tingut la sort de veure molta pintura. Grans exposicions temporals, col·leccions impressionants, i alguna sorpresa en petites galeries.

De les exposicions temporals, us en recomano dues que encara es poden veure: El Hermitage en el Prado al Museu del Prado, i L’escala de l’evasió a la Fundació Miró de Barcelona. L’altra exposició temporal que em va fascinar però que ja no es pot veure, fou la La Solitude Organisative de Miquel Barceló al Caixafòrum Barcelona, i la de Kingshuk – through the world darkly al CIMA de Calcuta.

De les col·leccions que he visitat, en destaco dues que tenia pendents fa molt temps: la del Prado i la del Reina Sofía. També vaig disfrutar de valent amb la col·lecció de pintura dintre de l'Indian Museum de Calcuta.

En quant a galeries, en vaig trobar una de casualitat a Elgin Road a Calcuta, on em vaig enamorar d’una pintura de Dilip Choudhury. Per sort no estava en venta!

I per cert, la propera parada, al Caixafòrum: Impressionistes. Mestres francesos de la Col·lecció Clark.

La imatge que acompanya el post és de l’Acròbata de la bola, de Picasso. Obra invitada al Museu del Prado, on es veu perfectament la transició entre l’època blava i la rosa, i que produeix un impacte brutal quan portes dues hores mirant Velázquez, Zurbarán, Goya, etc.

Primers passos com a mentor

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 19 Nov 2011 19:52:00 +0000

Fa uns dies vaig comentar que participo de voluntari com a mentor d'un nen marroquí, dins del Projecte Rossinyol de la UdG.

Després de la festa inaugural (a la foto: el vicerector Puigverd al centre, l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols a la dreta, i alguns dels mentors i mentorats), aquestes últimes setmanes els mentors ja hem començat a quedar amb els nostres mentorats.

Amb l'Ahmed (a la foto, al meu costat), avui no ens hem mogut de Sant Feliu. Hem donat una volta, hem anat a veure un partit al camp del Guíxols, i hem fet una mica de Rubik (això no pot faltar mai). Per portar només 10 mesos aquí, es defensa prou bé en català i castellà. M'ha explicat moltes coses de la seva família i he conegut alguns dels seus amics.

La veritat és que quant més avanço en el projecte més sentit li trobo. Com ja vaig dir, com a part de la iniciativa, podreu anar seguint les trobades amb l'Ahmed a través d'aquest blog.

Mentoria per una societat inclusiva

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 12 Nov 2011 19:52:00 +0000

Des de fa uns dies participo com a voluntari en el Projecte Rossinyol de la Universitat de Girona. La finalitat del projecte és afavorir la integració cultural, social i lingüística de nens i nenes d’origen estranger i en situacions desvaforides. Per fer-ho, els mentors (estudiants universitaris de la UdG) acompanyem periòdicament un nen o una nena per tal que conegui diferents espais de la ciutat, llocs d’oci i de diversió, àmbits de producció cultural, etc. Tot plegat es fa amb la pretensió d’accelerar el seu procés d’integració.

Després d'una selecció, i unes jornades de formació, ja se'ns han assignat els nens. Jo seré el mentor de l'Ahmed, un nen de 13 anys de Sant Feliu de Guíxols, que ha arribat del Marroc fa deu mesos. El seu pare és pescador i ja porta uns quants anys vivint a Catalunya.

Com que ens demanen als mentors que escrivim un blog, jo aprofitaré aquest per anar explicant les nostres trobades. He creat l'etiqueta rossinyol, així que si voleu anar seguint el projecte ho podreu fer sempre que vulgueu en aquesta adreça: www.eduard.cat/search/label/rossinyol

EducaRed 2011. Impressions

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 24 Oct 2011 15:46:00 +0000

He estat uns dies a Madrid participant en el VI Encuentro Internacional EducaRed 2011.

EducaRed és un programa impulsat per la Fundació Telefònica, que proposa generalitzar Internet com a eina d’innovació i formació pedagògica entre professors, pares i alumnes. Des de fa 10 anys existeix el portal www.educared.org, i cada dos anys es celebra aquest congrés internacional. El lema d’aquest any era “actitut 2.0: aprendre és compartir”.

El meu perfil no era el més habitual entre els assistents. En la gran majoria es tractava de persones del món de l’educació interessades en com fer servir les TIC en el seus àmbits de treball. Jo al contrari sóc de l’àmbit TIC i he arribat al món de l’educació una mica de rebot (primer a través de la feina de cooperant a l’Índia i després a través de la meva feina actual).

M’ha agradat poder conèixer gent del MovimientoE3, una altra iniciativa de la Fundació Telefònica en la que participo a través de la meva feina a la Universitat. També ens hem desvirtualitzat finalment amb en Francesc Balagué, i per sorpresa he conegut en Marc Barranco, que també escrivia un blog des de l’Índia.

Han estat tres dies intensos, amb un programa molt ampli de ponències, debats, taules rodones i tallers. Seguidament menciono algunes de les xerrades que m’han cridat més l’atenció.

• No havia vist mai en directe Ferran Adrià, i la veritat és que em va agradar. Tot i no estar relacionat directament amb el món de l’educació, les seves idees sobre la creativitat i la innovació tenien sentit dins del congrés, i els nous projectes d’elBulli Foundation tenen un important component educatiu. Em quedo amb dues idees: “no sé si la creativitat pot ensenyar-se, però el que podem fer és ensenyar a pensar bé”, i “l’important no és ser el primer, sinó ser el que ho conceptualitza”.

• La xerrada sobre robòtica social de Celestino Álvarez i Segundo Fidalgo (Adelerobots.com) m’interessava especialment, però la veritat és que no acabo de veure que sigui factible la seva proposta de robot assistent del professor. És caríssim (60.000 EUR!!), es necessiten vàries persones per controlar-lo, i al final els nens poden fer moltes menys coses amb aquest robot que amb un kit de robòtica educativa normal i corrent de 300 EUR. El que és innegable és l’efecte motivador pels nens, i vaig quedar impressionat amb un vídeo de les reaccions d’un nen autista davant del robot.

• Interessant però poc interactiva, va ser la taula sobre Continguts Digitals, moderada per Antonio Cara, i on van participar: Jordi Adell, Aníbal de la Torre, Xavier Kirchner i Boris Mir. Em van agradar especialment els comentaris de Jordi Adell, de qui recomano molt seguir el seu blog.

• També protagonitzat per Jordi Adell, va haver-hi un debat molt enriquidor sobre Fracàs Escolar i TIC. Em quedo amb idees com que les TIC no s’han de fer servir només per presentar continguts, o que tenim que ensenyar a entendre i a fer servir la tecnologia d’una forma crítica. Res de nou de fet. Interessant la discussió sobre si les TIC realment produeixen un efecte motivador, o si és simplement un efecte novetat.

• Em va agradar conèixer el projecte de Red de Aulas de Fundación Telefónica i el projecte Proniño (d’erradicació del treball infantil a Llatinoamèrica). Molta feina feta, i un munt de dades per analitzar.

• Alfons Cornella i Jose de la Peña van explicar el MovimientoE3. Per mi, com a participant, no era cap novetat, però va ser interessant conèixer algunes dades de l’activitat d’aquests darrers mesos, aixó com també reconèixer alguns errors.

• La xerrada sobre Edupunk de Alejandro Piscitelli (un dels noms de moda en aquest món) va girar al voltant dels conceptes de do it your self, i aprenentatge auto-dirigit. Lliçons d’història, filosofia, i la idea de la conversió digital com a procés civilitzador. Curiosa la tesi del Parèntesi de Gutemberg (busqueu-ho a Internet).

• Interessant també veure una experiència de robòtica educativa més propera al que fem dintre de UdiGital.edu. Es tractava de l’experiència de Martha Luz Franco en una escola de Colòmbia. Caldrà seguir-los la pista.

• També vaig treure el cap en un taller d’Scratch, molt bàsic, però està bé veure que comença a estendre’s el seu ús en les escoles. És un bon símptoma.

• La jornada més potent va ser l’última, amb una entrevista a Bill Drayton (recent premi Príncep d’Astúries, i fundador d’Ashoka), una ponència de Sugata Mitra (conegut internacionalment pel seu projecte The Hole in the Wall) i una xerrada de George Siemens (Premi EducaRed 2011 i pare del Connectivism). En aquest cas, us recomano que mireu els vídeos de les seves intervencions (cal buscar les sessions plenàries del dia 22 d'octubre).

PD: Per cert, la paraula de moda d’aquest any és disruptiu, i pel que he vist molt gent l’aplica sense saber què vol dir.

Pensem llavors destorbem

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Thu, 20 Oct 2011 12:42:00 +0000

Llegeixo i escolto bocabadat alguns comentaris sobre les manifestacions globals del 15 d’octubre. Un lector d’El Punt Avui qualificava els prop de 4000 gironins i gironines que vam sortir pacíficament als carrers, de “barruts que vam signar una hipoteca tan alegrement sense llegir la lletra petita” i de “colla d’irresponsables”. Com aquest se’n poden llegir molts d’altres, en tots els mitjans, desprestigiant-nos i titllant-nos de forassenyats, violents, ganduls, o encasellant-nos amb etiquetes com Okupes, Ni-Nis, etc. És antològica també la portada de diumenge de l’ABC, que va triar una escena de violència a Roma com a representació de les més de mil manifestacions pacífiques que es celebraren arreu del món.

Doncs bé, jo mai he signat una hipoteca, no sóc ni violent, ni gandul, ni Ni-Ni, ni pertanyo al moviment Okupa. Sóc un ciutadà que té la sort de tenir una feina que li agrada, que tot i tenir més d’un títol universitari segueix estudiant, que fa de voluntari en el seu temps lliure, que quan ho creu pertinent surt al carrer a manifestar-se per una causa que considera justa, i que és capaç de pensar pel seu compte. Avui en dia però, sembla que per a alguns sectors, els que pensem destorbem.

Com jo, el 15 d’octubre als carrers de Girona, hi havia milers de persones de tot tipus: estudiants, treballadors, aturats, immigrants, avis, pares i mares amb els seus nens; tots caminant en un ambient molt familiar i distès (les fotografies en són prova). Són persones que estan fartes que l’economia passi per sobre de la política, que la crisi la paguin sempre els més vulnerables, que rebutgen les retallades en els serveis bàsics i denuncien els abusos del sistema financer, que creuen que hi ha altres models socioeconòmics possibles, que es rebel·len contra les desigualtats que genera el capitalisme, que volen una millor redistribució de la riquesa, que reclamen canvis per aconseguir un altre tipus de democràcia, i el que és més important, que han començat a prendre consciència que els ciutadans, actuant junts, podem fer canvis significatius tant a nivell local com a nivell global.

La realitat és que ningú donava ni un duro pel moviment 15M (els “indignats”, o com li vulgueu dir), però després de sis mesos segueix actiu, cada dia més reforçat, i fent feina a moltíssims barris i ciutats d’arreu d’Espanya i del món. Evidentment no es pot posar tot al mateix sac: no són el mateix la Primavera Àrab, el moviment 15M o el recent moviment Occupy Wall Street (OWS). Però és indiscutible que a nivell global hi ha un malestar latent que està prenent consciència i organitzant-se. Sincerament, dubto que en cap altre moment de la tota la història de la humanitat, un miler de ciutats de més de 80 països s’hagin posat d’acord per manifestar-se simultàniament (i si m’equivoco us agrairé que m’ho digueu). Crec que això és un mèrit indiscutible de la ciutadania global.

Amb això però, no n’hi ha prou. Som molts, i segurament serem molts més, però el que cal ara és passar de la indignació a l'acció, i de fet, aquest era el lema de la manifestació de dissabte passat. Cal fer encara molta pedagogia política, i des del meu punt de vista, les manifestacions, els grups de treball i les assamblees, haurien de ser think tanks, trampolins d’idees, una crida al pensament crític. Però sobretot, a partir d’ara també caldrà formular propostes realistes i treballar perquè es duguin a terme. I no oblidem que si el moviment no s’encarna en futurs partits polítics (i jo preferiria que no), al final aquestes propostes s’hauran d’apropar als polítics, perquè aquests les recullin i les implementin. Pensar que podem prescindir de polítics sí que seria somiar truites. Ara, quins polítics escollim perquè ens governin, i les regles sota les que ha de funcionar la política, això ja és cosa nostra.

Sigui com sigui, ja fa anys que penso que les veritables revolucions no es fan als carrers sinó en les ments de les persones. Al final tot es redueix a aquelles paraules de Gandhi, tan fàcils de pronunciar i tan difícils de dur a terme: sigues el canvi que vols veure al món.

Les fotos són de David Estany (Diari de Girona).

15-10-2011: United for #GlobalChange

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 14 Oct 2011 18:51:00 +0000

Diuen els entesos que estem en una societat líquida. I si demà fem un tsunami? 951 ciutats de 82 països ~~prendran~~ prendrem els carrers: http://15october.net/

On October 15th people from all over the world will take to the streets and squares.

From America to Asia, from Africa to Europe, people are rising up to claim their rights and demand a true democracy. Now it is time for all of us to join in a global non violent protest.

The ruling powers work for the benefit of just a few, ignoring the will of the vast majority and the human and environmental price we all have to pay. This intolerable situation must end.

United in one voice, we will let politicians, and the financial elites they serve, know it is up to us, the people, to decide our future. We are not goods in the hands of politicians and bankers who do not represent us.

On October 15th, we will meet on the streets to initiate the global change we want. We will peacefully demonstrate, talk and organize until we make it happen.

It’s time for us to unite. It’s time for them to listen. People of the world, rise up on October 15th!

Outside the box

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 07 Oct 2011 15:11:00 +0000

Fa uns dies que he iniciat una nova aventura a la blogosfera. És diu outsidethebox.cat, i vol ser un blog en anglès, on aniré publicant articles més relacionats amb la meva feina a la Universitat de Girona (bàsicament, i dit de forma planera: com fer servir la tecnologia per aconseguir un aprenentatge més creatiu).

L'expressió "think outside the box" vol dir pensar de forma diferent, imaginativa, des d'altres perspectives. M'ha semblat escaient per les temàtiques que hi tractaré.

Això no implica cap canvi al Com gotes a l'oceà, que de moment seguirà igual, i on seguiré parlant de qualsevol tema que em passi pel cap. El que sí que probablement eliminaré serà el blog que tinc al diari ARA, que fa mesos que no actualitzo.

Seed for Change

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 30 Sep 2011 16:04:00 +0000

Un projecte que vaig visitar durant el meu últim viatge a l'Índia, però que encara no havia comentat, és Semilla para el Cambio (Seed for Change).

Es tracta d'una organització que treballa per millorar les condicions de vida de la infància més desemparada a Varanasi (Benarés). L'ONG la va fundar una gallega, la María Bodelon, amb qui no vaig poder coincidir perquè aquells dies es trobava fora de Varanasi.

Tenen projectes que busquen un desenvolupament sostenible i integral, i estan actuant en sectors com l'Educació, la Nutrició o la Salut; tant a la ciutat com als slums del voltant.

El projecte que jo vaig visitar és al bell mig de Varanasi, i consisteix en un centre on hi assisteixen nens amb pocs recursos, després (o abans) d'anar l'escola. Hi fan reforç escolar, se'ls dóna menjar, aprenen anglès, juguen, etc. Tot això en un lloc molt net, amb un ambient molt agradable, i amb professores locals plenament dedicades al projecte.

Totes les fotos són d'aquest projecte esmentat. Vaig passar una estona divertida ensenyant a multiplicar, a lletrejar noms d'animals, i fins i tot dibuixant elefants.

Aiguafang

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 25 Sep 2011 19:11:00 +0000

Una altra ressenya pendent des de fa molt temps. Aiguafang de Joan-Lluís Lluís (La Magrana 2008) és un llibre força atípic dintre del panorama actual de les lletres catalanes. Singular per la temàtica i singular per la manera de narrar la història.

És una novel·la de ciència-ficció (o no?), que transcorre en una Barcelona futurista, decadent i desesperançada, sotmesa a una constant pluja d'aiguafang, en una mena d'escenari post-apocalíptic, on la gent sobreviu com pot, mentre els edificis es malmeten per l'acidesa del plugim.

Es tracta en el fons d'una faula, escrita com un conte llarg (140 pàgines), amb tres personatges tristos i marginals (l'assassí, l'esclau i l'oreneta), que viuen situacions límit, i amb qui és molt difícil identificar-se. No te'ls acabes de creure, però la història funciona, està molt ben escrita i narrada d'una manera molt original.

Recomanable si teniu ganes de llegir una novel·la ben atípica dins del nostre context.

Crec que la sinopsi de La Magrana li fa força justícia i és honesta:

Som en una Barcelona sotmesa a una quasi constant pluja d'aiguafang que corromp la pedra dels monuments antics, difumina els contorns del paisatge i dificulta el caminar de la gent. És una societat decadent i consumista, de persones avorrides de viure i que converteix les successives onades d'immigrants en mà d'obra esclava.

En aquesta ciutat, tres personatges marginals, l'assassí, l'esclau i l'oreneta, s'observen i se segueixen per intentar salvar-se i, potser, estimar-se. Aiguafang és una novel·la d'atmosferes opressives i de situacions límit. Joan-Lluís Lluís ha escrit una faula crua i colpidora amb esclats de tendresa.

Adéu a la Universitat

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 17 Sep 2011 10:57:00 +0000

No, no me’n vaig de la Universitat. Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats és el títol d’un llibre de Jordi Llovet (Galaxia Gutenberg, 2011), del que fa molt temps que n’havia promès fer una ressenya.

He tingut de professor en Jordi Llovet als cursos d’Introducció a la Literatura Universal que des de fa uns anys s’imparteixen al Centre Cultural La mercè de Girona. Els cursos tenen l’objectiu d’introduir els assistents en la literatura d'arreu del món, en especial la d'Occident, des de la Bíblia i Homer fins als nostres dies (quasi res!). Ja estic apuntat al curs d’enguany, que comença el proper 29 de setembre, i que en aquest cas, posarà èmfasi en la literatura europea del segle XIX, del Romanticisme al final del Realisme, en els gèneres de la poesia i la novel·la.

Adéu a la Universitat és un llibre peculiar, intel·ligent, i en certs moments extravagant. El gènere és difícil de determinar. Podríem dir que és un assaig sobre la Universitat, però també conté experiències vitals de l’autor sobre l’educació i el fet d’aprendre, escrites com una mena de memòries intel·lectuals. Tot amanit de moltes cites, especialment literàries i filosòfiques, triades amb la mestria que només algú amb una cultura tan àmplia pot abastar (quina enveja!).

Tot i que el llibre desprèn pessimisme envers el futur de la Universitat, la veritat és que la primera part de l'obra està farcida d’històries personals escrites amb un sentit de l’humor finíssim. Són memorables les anècdotes de la neboda de Kafka, la del restaurant de París, o la del colom a l’aula. D’aquesta primera part, en destacaria un parell de cites que ja vaig comentar en un apunt anterior, i que donen pistes de quina és la tesi de l’autor en aquest llibre.

"Un dels defectes de l'educació superior moderna és que s'ha convertit en un pur entrenament per adquirir certes habilitats i cada vegada es preocupa menys d'eixamplar la ment i el cor dels estudiants mitjançant l'examen imparcial del món", Bertrand Russell.

"El veritable esperit de la universitat consisteix a deixar que hi regni la més gran llibertat en el sí de cada facultat. És completament estúpid ordenar normativament l'ordre en el qual els cursos han de succeir-se, o dividir el conjunt de sabers en sectors delimitats [...] Això significaria un encoratjament a l'estagnació; per contra, cada domini científic queda insuflat amb una nova vida quan d'altres individus, sobretot de formació diferent, en reprenen l'estudi des dels seus fonaments [...] És per això que la preponderància d'ensenyaments amb un títol fix palesa una mentalitat més escolar que veritablement universitària", Friedrich Schleiermacher.

Crec que el llibre baixa una mica el nivell quan comença a parlar del Pla de Bolonya. Pel que jo havia sentit sobre el llibre, em pensava que l’autor donaria uns arguments més contundents (i potser nous) per estar en contra del Pla, però són els arguments de sempre, amb els que em sento identificat només parcialment. Ha estat molt interessant però, conèixer la implicació personal de Jordi Llovet durant les “tancades” d’estudiants. Algunes de les seves reflexions, escrites molt abans del Moviment #15M, crec que són molt interessants en l’actual context. Interessants també els apèndixs amb cartes sobre el tema Bolonya.

En capítols posteriors l’autor fa unes reflexions apassionants sobre la relació entre la Universitat i la societat (degut a la meva feina actual sóc especialment sensible amb aquest tema), i sobre la importància de la figura de l’intel·lectual. Val la pena llegir-les amb calma.

Acaba el llibre amb una última part sobre la relació de la noves tecnologies amb l’educació (un altre tema que em toca d’aprop), i especialment sobre les noves tecnologies i les Humanitats. L’autor (una d’aquestes poques persones sense telèfon mòbil) és molt contrari a l’ús de les noves tecnologies a les escoles i universitats, i dóna una sèrie d’arguments que m’encantaria rebatre en aquest apunt, però que l’allargarien massa. Faré un post dedicat exclusivament a parlar d’aquest tema.

Deixeu-me dir per acabar, que és un llibre molt recomanable, d’un autor enamorat de la docència i desencisat amb la Universitat, un savi gens saberut, amb una curiosat immensa pel món que l’envolta. Un llibre dels que et fa pensar, i que es digereix lentament.