Com gotes a l'oceà

Panikkar i Ferrer

noreply@blogger.com (Edu) — Sun, 29 Aug 2010 18:16:00 +0000

Fa tres dies, quan es complien cent anys del naixement de Teresa de Calcuta, ens va deixar Raimon Panikkar, filòsof i teòleg català reconegut mundialment. Doctor en Química, en Filosofia i en Teologia, és autor d’una obra immensa, i estem de sort, perquè està essent publicada de forma completa i en català per l’editorial Fragmenta.

En aquest blog n’he parlat alguns cops, per exemple fent les ressenyes de Espiritualidad Hindú i Iniciació als Veda.

Tothom que la conegut personalment destaca la seva intel·ligència i alhora la seva proximitat. A mi em va impactar la descripció que en va fer Octavio Paz en el seu llibre Vislumbres de la India, calificant-lo de “inteligencia eléctrica” d’aquest “catalán hindú, a un tiempo teólogo y ave viajera en todos los climas”.

La seva mort ha arribat poc més d’un any després que Vicenç Ferrer també ens deixés. És interessant comparar la vida d’aquests dos catalans. Van nèixer molt a prop en el temps i en l’espai, els dos van tenir profundes inquietuds intel·lectuals i espirituals essent joves, els dos van ser ordenats sacerdots, i els dos van anar a parar a l’Índia per diferents motius.

Tot i les similituds, també hi ha grans diferències. Ferrer en un moment de la seva vida va decidir que ja n’hi havia prou de pensar i teoritzar, i que el que calia era actuar. De fet la seva filosofia de l’acció és el tret que més l’identifica, i la seva frase “l’acció bona conté totes les filosofies, totes les ideologies, totes les religions” defineix molt bé el que pensava. Panikkar en canvi va seguir tota la vida amb el seu treball intel·lectual, i si se l’ha conegut sobretot els últims anys és per la seva aposta pel diàleg interreligiós i intercultural. La seva frase, en relació a la seva estada a l’Índia, “vaig marxar cristià, vaig descobrir-me a mi mateix hindú i torno budista, sense deixar de ser cristià”, descriu molt bé el que ha estat la seva vida i la seva manera d’entendre les religions. Han estat dues aproximacions diferents a la pau, una a través de l’acció desinteressada, i l’altra a través del diàleg i l’autoconeixement.

Des de l’hinduisme, podríem dir que Panikkar ha estat un Jnana Yogui, perquè seguia el camí de la saviesa; mentres que Ferrer seria un Karma Yogui, perquè seguia el camí de l’acció desinteressada.

M’agrada el comentari que fan de Panikkar a El periódico: "El cliché de Panikkar lo retrata como un puente entre Oriente y Occidente. Todo el mundo lo ha enmarcado entre dos polaridades: este y oeste, cristianismo e hinduismo, el Tíber o el Ganges, la India o Estados Unidos. Pero si nos imaginamos Oriente y Occidente como las orillas de un río, Panikkar no ha sido el puente, sino el río que vive con las aportaciones que le llegan desde las dos orillas…".

Indiscutiblement, Panikkar i Ferrer han marxat amb la feina feta. I ens queda la seva obra i el seu llegat.

Scratch@MIT 2010

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 26 Aug 2010 10:55:00 +0000

Els que seguiu el blog ja sabreu que de l’11 al 14 d’agost he estat al Media Lab del MIT, a Massachusetts, participant al congrés Scratch@MIT. El propòsit d’aquest post és resumir una mica els continguts, i apuntar algunes idees a partir d’aquests.

L’Scratch és un software creat al MIT amb la intenció d’ensenyar a programar als nens. Però aquesta definició és molt limitada. L’Scratch és un programa dissenyat per a estimular la imaginació i el pensament crític, tot provocant a la gent (nens i no tan nens) a imaginar nous tipus de jocs, històries animades, projectes artístics, noves maneres de fer servir els ordinadors, i noves estratègies d’aprenentatge.

El projecte avui en dia té una comunitat immensa al darrera. Hi ha més d’1.2 milions de projectes compartits a la pàgina web d’Scratch (la gran majoria realitzats per nens), i tot i que va començar fent-se servir a casa o en activitats extra-escolars, cada cop són més les escoles que han començat a utilitzar-lo de manera habitual a les classes.

El lema del congrés ha estat reimagine, rethink, remix. Després d’un primer dia de tallers pràctics, el congrés s’ha estructurat precisament seguint aquest lema.

Dia 1 – Reimagine

It is creative apperception more than anything else that makes the individual feel that life is worth living.
Playing and Reality, D.W. Winnicott.

La keynote que va obrir el congrés la van donar els creadors del projecte, compartint esperiències dels tres primers anys d’Scratch, i discutint com imaginen el seu futur. Em va agradar especialment sentir parlar a Mitchel Resnick, el líder del projecte i deixeble de Seymour Papert.

De la resta de sessions del dia em va agradar la de Margaret Low: Encouraging Creators rather than Consumers. Sovint parlem dels nadius digitals, aquests joves que han nascut a l’era d’Internet, i que dominen les noves tecnologies des de la infància. Però aquest domini és només com a consumidors. Per molt que dominin Internet o que tinguin facilitat per a fer anar aplicacions, la realitat és que són incapaços de crear-ne ells de pròpies, ni que siguin absolutament senzilles. Scratch permet fer aquest pas, de consumidor a creador.

Altres sessions interessants van ser exemples d’ús de l’Scratch a les escoles d’Irlanda o Hong Kong, així com també un programa de formació d’educadors a Bolívia que feia servir Scratch com a eina transversal.

Dia 2 – Rethink

You can’t think seriously about thinking without thinking about thinking about something.
Mindstorms, S. Papert.

La keynote d’aquest dia va ser un debat molt interessant entre Sherry Turkle i Henry Jenkins, moderat per Marina Bers. Normalment pensem en les noves tecnologies com camins orientats a tasques: com accedir a la informació, com crear projectes, com fer presentacions, etc. En aquest debat es van explorar idees de com la gent jove, en el seu descobriment de les noves tecnologies, poden començar a canviar la manera com pensen sobre ells mateixos, com es relacionen amb els altres, i com participen en les comunitats.

Em va agradar molt la sessió de l’Andrés Monroy sobre el passat, present i futur de la comunitat online de l’Scratch.

Molt interessant també l’experiència d’un grup de professors de diferents països que han constituït una professional learning community i s’han reunit regularment de forma virtual per compartir reflexions, projectes i idees de les seves classes d’Scratch. Tot i que no va estar al congrés, en aquest projecte hi participa en Frank Sabaté, a qui vaig poder escoltar al Citilab de Cornellà el passat Scratch Day.

Les reflexions sobre l’ús de l’Scratch combinat amb els portàtils de baix cost XO, em van interessar molt per les semblances que vaig poder detectar amb el projecte de robòtica educativa que vaig realitzar l’any passat a l’Índia. Les experiències a Australia, Alabama i Paraguai van ser inspiradores.

Dia 3 – Remix

It is obvious that the teacher as organizer remains indispensable in order to create the situations and construct the initial devices which present useful problems to the child. Secondly, he is needed to provide counter-examples that compel reflection and reconsideration of over-hasty solutions. What is desired is that the teacher cease being a lecturer, satisfied with transmitting ready-made solutions; his role should rather be that of a mentor stimulating initiative and research.
To understand is to invent, J. Piaget.

A la keynote de l’últim dia hi van participar mestres i alumnes, compartint les seves experiències amb Scratch, els seus problemes, i que és el que voldrien poder fer amb Scratch en el futur.

De les sessions, m’agradaria destacar Bringing “No ceiling” to Scratch: Can one language serve kids and computer scientists? Brian Harvey i Jens Moenig van ensenyar com han modificat l’Scratch afegint-li algunes capacitats que el converteixen en una eina de programació utilitzable no només per a nens, sinó també per estudiants universitaris, i fins i tot per científics que tinguin necessitat de fer prototips i simulacions ràpidament. Aquí podeu veure l’eina que han desenvolupat a Berkeley: BYOB.

Si voleu més informació o us interessa alguna de les sessions en concret, des de l’organització s’ha insistit als ponents perquè pengin les seves presentacions a la pàgina de l’ScratchEd, la comunitat d’educadors d’Scratch.

Si teniu ganes de provar l’Scratch us el podeu descarregar a la pàgina oficial. Una pàgina molt bona per tutorials és aquesta. I si el que voleu és informació d’Scratch en català, podeu visitar aquesta altra.

La Shilpa ha publicat un article

noreply@blogger.com (Edu) — Tue, 24 Aug 2010 10:29:00 +0000

Fa uns mesos, durant la meva última estada a l’Índia, vaig organitzar una entrevista oberta, a través del blog, a una alumna de Shanti Bhavan. La Shilpa, que ara ja està cursant el 12è curs i preparant-se per entrar a la universitat (vol ser periodista), ha aconseguit publicar el seu primer article. Ho ha fet a la publicació Policy Innovations. Us invito a llegir-lo aquí: A Chance to Dream (en anglès).

Algunes reflexions post-viatge

noreply@blogger.com (Edu) — Mon, 23 Aug 2010 13:47:00 +0000

1.- L’Índia em persegueix

Fa uns dies en Ferran en un dels comentaris em deia que l’Índia em persegueix. Aquests tres dies a NYC, després del congrés a Boston, ho he pogut comprovar. El meu hotel, sense haver-ho previst, va resultar estar situat a un parell de minuts caminant de Little India (Lexington Avenue, between 26th and 30th Streets), una zona del midtown de Manhattan repleta de restaurants i comerços indis. Però aquí no es va acabar tot, quan vaig visitar el Metropolitan Museum, sabeu quina era una de les exposicions temporals destacades? Doncs Índia èpica. Escenes del Ramayana.

2.- Universitats americanes

Aquests dies, a part de veure el MIT, he pogut visitar dues universitats més: Harvard i Columbia. La primera impressió, desconeixent absolutament el sistema universitari nord-americà, és que les universitats estan molt integrades amb les ciutats, i no només urbanísticament. Vaig tenir aquesta sensació sobretot al MIT i Harvard, que no només són universitats, sinó veritables pols i motors culturals de Cambridge i Boston. La gent, universitària o no, participa molt en actes i events organitzats per aquestes institucions. Hi ha detalls que poden semblar trivials però que fan que molta gent s’apropi a la universitat. Un de molt senzill, és per exemple l’accés wifi gratuït i obert a tothom. A l’UdG, per citar una universitat catalana, hi ha accés wifi però has de ser estudiant i tenir un usuari i password. Jo crec que qualsevol cosa que fagi apropar la gent a les universitats és positiva, encara que no sigui estrictament cultural. Però no tot el que he vist m’ha agradat, per suposat, i per citar un aspecte negatiu, puc dir que les tres universitats que he visitat no estan a l’abast de tothom, cal tenir molts diners per poder estudiar-hi (molts i molts). També és cert que hi ha sistemes de beques molt estesos, però arriben a una petita minoria.

3.- Bona educació vs Mala educació

Quan un viatja sol té més temps per fixar-se en petits detalls. Aquests dies he pogut comprovar que, en general, la gent de Cambridge és més simpàtica i ben educada que la gent de Boston (són ciutats enganxades). A Cambridge, pel carrer la gent et mira a la cara, i sovint et saluden. Quan un cotxe es para en un pas de zebra, els vianants li donen les gràcies aixecant la mà. En els ascensors la gent saluda al entrar i diuen adéu al sortir-ne. A Boston tot això no passa, potser perquè és una gran ciutat, no sé.

Aquesta impressió la he tingut exactament igual amb Manhattan i Brooklyn. A Manhattan la gent no et diu res als ascensors, i trobar algú agraint que un cotxe es pari seria un esdeveniment miraculós. A Brooklyn, en canvi la gent em deia bon dia pel carrer.

Parlant de bona i mala educació, he de dir que visitant museus (concretament el MOMA i el Metropolitan) he pogut observar que els turistes més mal educats són els italians i els espanyols. El comportament és a vegades vergonyós. Si no t’interessa l’art, si us plau, no vagis a un museu d’art. No cal anar a tots els llocs que la guia marca com indispensables. Si l’únic objectiu és dir que han estat al MOMA, doncs que es fagin una foto a l’entrada, i que ens deixin tranquils als que de veritat anem a veure el museu.

4.- Recomanacions a NYC

Com que era la segona vegada que anava a NYC, aquest cop exceptuant el MOMA i el Metropolitan, m’he dedicat a veure alguns llocs no tan turístics. Us en recomano tres.

- High Line: com que està obert fa poc, aquest parc encara no surt a moltes guies editades fa uns anys, i això fa de la High Line un lloc genial per passejar. Hi vereu turistes però no de forma massiva. Es tracta d’un parc elevat, que aprofita unes antigues vies de tren, des del Meatpacking district fins el carrer 34. És molt original, i els jardins estan dissenyats expressament salvatges, perquè tinguis la sensació d’estar caminant pel camp. Ideal per llegir una estona i prendre’s una llimonada. Alguns dels bancs/tombones de fusta estan situats just sobre les antigues vies, i es poden moure d’un costat a l’altre, permetent agrupar-los o separar-los en funció del grup.

- Columbia: la Universitat de Columbia tampoc és gaire freqüentada pels turistes. El seu campus de Morningside es mereix una visita. Podeu passejar-vos per l’exterior de les facultats (i també per l’interior eh), replet d’escultures a les zones de gespa que hi ha entre els edificis. A més, des d’aquella situació privilegiada del nord de Manhattan, podreu tenir una perspectiva molt interessant de les avingudes de la ciutat.

- Brooklyn: la majoria de turistes que van a NYC visiten el pont de Brooklyn, i alguns es passegen per la zona on acaba el pont per poder fer fotos al downtown de Manhattan, però són menys els que dediquen temps a conèixer aquell immens districte. Brooklyn és molt més gran que Manhattan. Jo us recomano el Prospect Park, dissenyat pels creadors del Central Park, i que afirmaven haver-se superat amb aquest parc de Brooklyn. A mi em va encantar. I si hi aneu i voleu dinar en un lloc ben autèntic de Brooklyn, us recomano un restaurant proper al parc, el Tom’s Restaurant. Molta clientela local, bon menjar i bé de preu.

Coses que fan el MIT diferent... (II)

noreply@blogger.com (Edu) — Sat, 14 Aug 2010 21:39:00 +0000

1.- Estàs menjant una barbacoa a fora del Media Lab i veus un senyor molt gran passejant-se per les taules, et sona la seva cara però no tens ni idea de qui és. Alguns s'aixequen a saludar-lo, i poc a poc hi ha un rumor que va in crescendo de taula en taula: "és en Marvin Minsky". I si que l'és sí. Una de les ments més brillants i preclares del segle XX, llegenda de la informàtica, un dels pares de la Intel·ligència Artificial, autor de llibres tan famosos com La societat de la ment, i que amb 83 anys encara corre pel MIT.

2.- Entres a la última keynote del congrés i et trobes que entre els ponents hi ha dos nens: una nena de 4rt i un nen de 6è. I és que si es tracta de parlar de com estimular la creativitat i el pensament crític dels nanos mitjançant Scratch, per què no escoltar el seu punt de vista, les seves idees i conèixer les seves experiències?

3.- Arriba el moment de la clausura, i en comptes de prometre't com a molts congressos, que s'editarà un vídeo resum i es publicarà en algun lloc tot el media generat, et trobes que ja està tot acabat, editat, online i a disposició de tothom. Impressionant el treball de l'equip de documentació del congrés. El vídeo d'aquí dalt és un resum de 4 minuts del congrés amb música de fons. Em resulta fantàstic per poder ensenyar-vos com és el Media Lab per dins, tot l'entorn, i perquè veieu com és un congrés d'aquests. I a més podeu jugar a veure si em trobeu ;)

Em queda encara parlar-vos dels continguts del congrés, conclusions, reflexions... però això d'aquí uns dies!

Coses que fan el MIT diferent...

noreply@blogger.com (Edu) — Sat, 14 Aug 2010 01:10:00 +0000

Vet aquí algunes d'elles:

1.- Com convertir un laboratori d'Intel·ligència Artificial en una atracció turística?

Doncs deixant que l'edifici el dissenyi Frank Gehry. Sembla que al MIT diners no els en falten no. Entre altres personalitats, aquí per exemple hi té el despatx en Noam Chomsky, lingüista de renom mundial però encara més famós per la seva faceta d'activista social.

2.- Com afavorir el networking social d'un congrés d'una manera amena i divertida?

Doncs, en comptes del típic sopar de gala, organitzant una barbacoa a l'aire lliure, a l'exterior mateix del laboratori, i amb música en viu.

3.- Com es poden relaxar els investigadors després de llargues hores concentrats en la seva feina?

Doncs amb una partida de ping pong en una taula que també és un aquari virtual (projectat), on els bancs de peixos reaccionen amb els impactes de la pilota.

Scratch al MIT Media Lab

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 12 Aug 2010 22:59:00 +0000

Avui ha estat el primer dia del congrés Scratch@MIT 2010. L'event es celebra al Media Lab del MIT. L'edifici està dissenyat per l'arquitecte Fumihiko Maki, i és sorprenent tant per fora com per dins. L'acabat exterior translúcid i l'interior majoritàriament blanc fan que sigui molt lluminós per dins.

Els laboratoris de dins són dignes de ser vistos, si mai passeu per Cambridge feu-hi una visita, que de veritat val la pena. L'ambient de treball és molt informal, amb molts espais de relax, i tot dissenyat per potenciar la creativitat al màxim. La barreja d'investigadors multidisciplinars, gent de perfils tècnics i artistes de tota mena, fa que et puguis trobar qualsevol cosa als laboratoris. Moltes excentricitats, de debó, com per exemple una cabina de telèfon vermella al mig d'un dels laboratoris, o un elefant immens mig desinflat en un altre. Les vistes de Boston des de la terrassa de l'últim pis són espectaculars.

El congrés ha començat molt bé, les sessions han estat molt variades, i s'ha potenciat molt el networking entre els assistents. Hi ha gent de tot arreu, amb perfils i edats molt diversos, fins i tot hi ha qui ha vingut amb els fills per fer-los participar als diferents tallers pràctics de programació i robòtica.

Demà més!

Cambridge/Boston. Primeres impressions.

noreply@blogger.com (Edu) — Wed, 11 Aug 2010 23:58:00 +0000

Avui m'he despertat a Cambridge, Massachussets. Tenia el dia lliure perquè no estic inscrit als workshops del dia previ al congrès. Després d'esmorzar he anat cap a Harvard. Cambridge té una mida caminable, en dimensions em recorda força Girona, així que hi he anat caminant. El primer que m'ha cridat l'atenció de Harvard és la quantitat de turistes que ho visita. Els japonesos són els clars guanyadors, tot i que he sentit parlar espanyol més d'un cop. Les samarretes de l'universitat es venen fins i tot als quioscs de diaris. Hi ha un bon negoci montat. Un altre detall curiós és que repartides al mig de les zones de gespa, hi ha cadires de diferents colors formants rotllanes. M'ha semblat una bona invitació a sentar-se i debatre sobre qualsevol tema. Respecte a la qualitat dels estudis no us en puc dir res perquè la visita com comprendreu no ha donat per a tant. Suposo que hi deu haver un bon nivell si ocupa sempre el número 1 dels rànquings, això sí, accessible només als que puguin pagar-s'ho, és a dir a molt pocs.

Al migdia he quedat amb en Derek, un voluntari que vaig conèixer el primer cop que vaig treballar a Shanti Bhavan, a l'Índia. No ens havíem vist des del 2006 així que ha estat un dinar interessant, ens hem posat al dia i com no, hem parlat de l'Índia i dels records d'aquella primera estada.

A la tarda he creuat el riu (amb el metro) i he visitat una mica de Boston. Primer Beacon Hill, també el Boston Common (un parc molt gran, ben cuidat i ple de gent, al més pur estil anglosaxó; nosaltres no tenim cultura de parcs), i després el barri de Charlestown. Boston és una ciutat mitjana, força tranquil·la. S'hi respira un ambient força cultural si la comparo amb les altres ciutats d'Estats Units que conec (que són NYC i Washington DC), i no és només pel pes del MIT i Harvard, sinó que hi ha una llarga tradició intel·lectual. La ciutat té una llarga llista d'escriptors i artistes locals que han estat molt influents als Estats Units. M'ha fet gràcia veure al mateix vagó del metro i sentades de costat, una xinesa resolent equacions matemàtiques amb paper i bolígraf, i una noia llegint poesia americana contemporània, oh oh :) Evidentment no és significatiu, però no per això deixa de ser una escena ben bonica.

Demà ja vaig al MIT, així que segur que tindré més coses per a explicar.

D’excursió al MIT

noreply@blogger.com (Edu) — Mon, 09 Aug 2010 10:32:00 +0000

Demà volo cap a Boston per a participar en un congrés al MIT (Massachussets Institute of Technology), l'institut tecnològic més important dels Estats Units. Concretament el congrés és sobre Scratch, una eina per ensenyar programació als nens i no tan nens, i es realitza dintre del Media Lab, el laboratori més famós d’aquesta universitat, i que és probablement un dels think tanks tecnològics més importants del món.

Dic al títol excursió, perquè visitar el Media Lab del MIT és una mena d’il·lusió per a tot informàtic, i encara que m’han seleccionat per participar-hi, aquest cop no em toca xerrar, així que el viatge sempre és més relaxat.

A Cambridge, la petita ciutat enganxada al nord de Boston, no hi ha només el MIT, també hi ha Harvard. A veure si també puc fer una visita a aquesta universitat, sempre número 1 a tots els rànquings.

Miraré d’escriure alguns apunts des d'allà!

Una guia personal de la ciutat de Bangalore

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 05 Aug 2010 10:24:00 +0000

Bangalore és la ciutat de l’Índia que coneixo millor, degut a que és a prop dels projectes de cooperació amb els que he col·laborat.

Aquest article pretén ser una petita guia, espero que útil per a la gent que hi viatgi algun cop. Penso especialment en viatgers independents que busquen conèixer la realitat dels llocs on van. Si el que busqueu són hotels de cinc estrelles i excursions en autobusos amb aire acondicionat, no cal que seguiu llegint.

Bengaluru o Bangalore, és la capital de Karnataka, un estat del sud de l’Índia. És coneguda com la "ciutat jardí", degut a la gran quantitat de parcs i arbres que conté. Però no us deixeu enganyar pel sobrenom: Bangalore, com totes les grans ciutats índies, està superpoblada i molt contaminada. Els més de 7 milions d’habitants de la seva àrea metropolitana la converteixen en la cinquena urbs del país, pel darrera de Bombay, Delhi, Calcuta i Chennai.

Avui en dia, Bangalore és famosa mundialment com a centre per a les Tecnogies de la Informació i la Comunicació, i s’hi han instal·lat nombroses multinacionals d’aquest sector, aprofitant l’experiència dels programadors i matemàtics indis.

La ciutat està ben connectada amb altres ciutats índies i amb l’estranger a través del seu nou aeroport. L’altre manera d’arribar-hi és sens dubte el tren. La Bangalore City Railway Station és un hub molt important del sud de l’Índia.

Llocs d’interés

Tot i que les guies de viatge us recomanaran molts llocs, la veritat és que Bangalore no és una ciutat que destaqui especialment pels seus edificis històrics o temples, ni té gaires atraccions turístiques. Les meves recomanacions van per un altre camí.

Lal Bagh Botanical Gardens: crec que aquesta és una visita que val la pena. Es tracta de 97 hectàrees de jardins botànics, amb més de mil espècies de plantes i uns arbres impressionants (molts d’ells centenaris). Un bon lloc per trobar-se amb algú i passejar.

Shivajinagar: és un barri antic proper al centre. Del tot recomanable perdre’s pels seus carrerons. S’hi pot trobar Jumma Masjid, la mesquita més antiga de Bangalore, o visitar la imponent església de Santa Maria. També és fàcil trobar-hi petits temples hindús desperdigats. És una àrea comercial important, de la que val la pena visitar un dels mercats més antics de la ciutat, el Russell Market. Tampoc s’ha d’oblidar Commercial Street, tot i que potser és millor passar per carrers laterals, amb menys aglomeracions i on no et trobaràs botigues de Nike o Levis.

MG Road i Brigade Road: són dos carrers comercials molt importants de la ciutat. Cal passejar-s’hi per veure com és l’Índia moderna, i els contrastos que aquesta provoca. Especialment recomanable és fer un passeig per Brigade Road un dissabte a la tarda/vespre, quan veritables gernacions de joves s’hi passegen buscant llocs d’oci i diversió.
Ulsoor lake: és un dels llacs dins de la ciutat. Té unes 50 hectàrees i algunes petites illes. La qualitat de les aigües no invita precisament a banyar-se, però és curiós de veure i fer-hi una volta.

Allotjament

Bangalore és molt cara comparada amb d’altres ciutats índies. Les meves propostes són un hotel modest de Shivajinagar, i una ONG catalana que treballa a Bangalore.

Kamat Hotel Mayura: es tracta d’un hotel molt senzill, una mica vell i atrotinat, però molt decent i net. No és gens turístic, així que no espereu trobar-hi occidentals. Està molt ben situat, a prop del centre, concretament a Shivajinagar, quasi al davant de la mesquita de Jumma Masjid (això vol dir que cinc cops al dia sentireu la crida a les oracions). Una habitació sense aire acondicionat i amb lavabo propi pot costar entre 400 i 500 rúpies (6.50 – 8 EUR), una mica més car que en altres ciutats índies. Email: kamatsmayura@vsnl.net

Associació Neem Bangalore: si viatgeu sols o en un grup molt reduït, podeu visitar els projectes d’aquesta ONG fundada per l’Ignasi Turró. Està centrada sobretot en millorar la vida dels malalts de lepra i els seus familiars. L’Ignasi té una casa/oficina al tranquil barri d’Indiranagar, i si l’aviseu amb temps i hi ha lloc disponible, segur que us deixarà passar-hi alguna nit. Després de tants anys a l’Índia té moltes històries interessants per explicar. Email: iturro@gmail.com (Ignasi).

Menjar/Beure

Esmorzars: us recomano menjar uns esmorzars típicament indis als restaurants de dos hotels: el Kamat Mayura i el Brindavan. Les meves recomanacions són el masala dosa, el paper dosa i el poori, tot acompanyat d’un bon te negre amb llet. Et pots quedar ben tip per unes 30 rúpies (0.5 EUR).
Dinars/sopars:

El Koshy’s és un clàssic a Bangalore, amb més de 50 anys de vida. Molt cèntric, just al costat de MG Road. Preus mitjans. Recomanable el tandoori chicken.
El Ruchi de Cambridge Road és un restaurant dels fins, però molt bé de preu. Menjar indi amb una relació qualitat/preu excel·lent.
Casa Piccola és un restaurant a prop de la intersecció entre Residency Road i St Mark’s Road. Els preus són mitjans, però després d’una temporada llarga a l’Índia et pot venir de gust menjar un bon plat de pasta o algun altre tast mediterrani.
The only place és definitivament el lloc on has d’anar si vols menjar carn de vedella a Bangalore. Els seus bistecs són generosos, boníssims i no especialment cars. Després de dies d’una dieta gairebé vegetariana aquest restaurant de Church Street pot ser un oasi que val la pena conèixer.

Excursions d’un dia

Pels voltants de Bangalore hi ha algunes excursions molt recomanables que es poden fer amb un o dos dies cadascuna. Us en detallo tres a continuació. L’autobús és el millor mitjà per arribar-hi.

Shravanabelagola: és una ciutat a 158 Km de Bangalore. L’emplaçament és un dels centres de peregrinatge més importants pels jaïnites, i és sobretot conegut per l’estàtua del sant Gomateshwara. La immensa figura nua i monolítica (de 17 metres i tallada d’un sol bloc de granit) es troba al cim d’un petit turó. Per accedir-hi cal pujar els més de 500 escalons tallats a la pedra de la muntanya. Cal pujar descalç perquè és un lloc sagrat, així que si fa molt de sol podeu trobar la roca bullint. Recomanable dur uns mitjons per si un cas.

Belur i Halebid: separades només per 16 Km entre elles, i a uns 200 Km de Bangalore, aquestes ciutats són famoses pels seus temples. Una veritable meravella de l’època de l’imperi dels Hoysalas, al segle XII. Les parets exteriors esculpides són impressionants. Veritablement millors que altres temples molt més famosos.

Shanti Bhavan: és una escola rural a menys de 50 Km de Bangalore, que és part dels projectes de The George Foundation. Dóna una educació de qualitat i gratuïta a infants de famílies per sota el llindar de la pobresa (la gran majoria dàlits, intocables). Funciona com un internat, i la visita al seu petit campus val realment la pena per veure la seva filosofia de treball i per desconnectar un dia del caos de Bangalore en un entorn molt agradable d’una àrea rural molt apartada. Arribar-hi no és senzill, podeu agafar un autobús des de Bangalore fins a Hosur i després un altre autobús o un rickshaw fins a Bagalur. Un cop a Bagalur pregunteu i segur que algun rickshaw us sabrà portar-hi. Una altra ruta una mica més ràpida és Bangalore-Sarjapur-Bagalur-Shanti Bhavan. Envieu un email prèviament si els voleu fer una visita: tgf-admin@tgfworld.org

Projecte 40x50. Resultats

noreply@blogger.com (Edu) — Tue, 03 Aug 2010 18:35:00 +0000

He donat per tancada la iniciativa del Projecte 40x50 (si no seguiu el blog habitualment en podeu trobar informació aquí).

L’objectiu era el de finançar els estudis universitaris de la Mahalakshmi Keshavan, ex-alumne de Shanti Bhavan, l’escola del Sud de l’Índia amb la que col·laboro des del 2005.

Abans que res, moltes gràcies a tots i totes els que heu participat. La iniciativa ha funcionat molt bé i s’ha assolit l’objectiu inicial. Si heu col·laborat rebreu per email informació més detallada.

L’apadrinament de la Mahalakshmi és simbòlic en el sentit que els diners van a un fons comú per pagar els estudis universitaris dels 14 alumnes que s’han graduat a Shanti Bhavan el 2010. Els diners serviran per a pagar les matrícules, el material d’estudi, l’allotjament, el menjar, la sanitat i el transport. Però tot i que la relació és simbòlica, els que hem participat en aquest projecte podrem fer un seguiment de com li va a la Maha la seva aventura a la universitat.

Com ja vaig explicar en la convocatòria, la Maha volia estudiar Dret i estava pendent dels resultats dels examens d’accés. Finalment ha hagut d’accedir a Psicologia, la seva segona opció, perquè la seva nota tot i ser força alta, no ho era suficientment. El sistema universitari indi és ultra-competitiu. En tot cas, la bona notícia és que l’han acceptada al Mount Carmel College (el podeu veure a la foto que il·lustra aquest apunt), una universitat de molt prestigi a Bangalore, on estudiarà els propers anys.

Miraré de tant en tant, de publicar en aquest blog notícies sobre els 7 noies i les 7 noies de Shanti Bhavan que han accedit a la universitat, especialment sobre la Maha.

Gràcies a tots i totes de nou!

Per què escric en català (II)

noreply@blogger.com (Edu) — Mon, 02 Aug 2010 10:58:00 +0000

Buscant-me al Google he descobert un blog que fa uns mesos va reproduir un article sencer que jo havia publicat al meu blog. Es deia Per què escric en català, i va generar força comentaris. Si a part de citar el meu nom, l'esmentat blog m'hagués enllaçat, segurament l'hauria descobert abans (sembla que la blog etiquette no s'ha estès del tot encara).

En tot cas m'ha agradat veure que en la seva reproducció, l'article va tornar a generar bastants comentaris. Podeu llegir la nova discussió aquí.

Crisi o saqueig?

noreply@blogger.com (Edu) — Sat, 31 Jul 2010 17:20:00 +0000

"L'operació ha estat un èxit: hem aconseguit que sembli crisi allò que va ser un saqueig!"

Un altre d'El Roto. Vist a Planeta Conciencia.

Mort a la pena de mort

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 29 Jul 2010 10:24:00 +0000

Després de llegir ahir que el Japó ha tornat a aplicar la pena de mort i ha executat dos condemnats, em sembla adient recuperar aquest anunci tan impactant d'Amnistia Internacional. El vaig veure fa temps a La broma.

El dia temut ha arribat

noreply@blogger.com (Edu) — Tue, 27 Jul 2010 11:30:00 +0000

La Baby Syamala ―la nena que tinc apadrinada a través de la Fundació Vicenç Ferrer des de fa set anys― ha deixat d'estudiar. A la seva última carta em diu que ara ajuda a casa en les tasques domèstiques i que ha començat a treballar als camps com a jornalera.

Tenint en compte que a l'Índia només un terç dels nens arriben al desè curs, i que aquest percentatge encara és menor a les zones rurals, la Syamala ha estat molt afortunada. Però això no treu que m'hagués agradat que acabés l'escola secundària. No penso que tothom hagi d'anar a la universitat ni molt menys, però m'hagués agradat que arribés a ser mestra, com ella volia.

El següent pas per suposat serà casar-la. Ara té quinze anys però no crec que triguin gaire, un any o dos com a molt. Jutjar-ho des d'aquí és sens dubte molt fàcil, però cal entendre que són cultures molt diferents. Gràcies al treball de la Fundació Vicenç Ferrer s'ha millorat molt en temes d'igualtat i desenvolupament de les dones a les zones rurals d'Anantapur. El treball és lent però s'ha avançat considerablement. A la mateixa carta on em diu que ha deixat l'escola, la Syamala també m'explica com les dones del seu poble es reuneixen periòdicament cada mes per parlar dels seus problemes i intentar solucionar-los. Això com és evident, és molt positiu, en un país on les dones encara pateixen greus discriminacions.

L'apadrinament continua fins al divuit anys, ja que no està pensat només per a l'educació sinó per al desenvolupament integral tant d'ella com de tota la seva comunitat. Espero poder visitar-la de nou abans que fagi els divuit anys.

De la primera fotografia que vaig rebre fins a l'última visita que li vaig fer el 2009 han passat gairebé set anys. En aquesta última foto la Syamala és la de taronja. Té una família molt maca com podéu veure. Segurament la gent més hospitalària que he conegut mai.

Molt escaient

noreply@blogger.com (Edu) — Wed, 21 Jul 2010 08:36:00 +0000

Res, que llegint els diaris cada cop trobo més escaient l'acudit d'en JAP publicat a El Punt el 16 de juliol.

La llibertat primera i última

noreply@blogger.com (Edu) — Tue, 20 Jul 2010 10:40:00 +0000

Jiddu Krishnamurti va ser un escriptor i orador indi centrat sobretot en temes filosòfics i espirituals. Se’l sol situar dintre de la corrent del Vedanta Advaita contemporani, tot i que després de llegir-lo jo no ho tinc tan clar.

La libertad primera y última (Kairós, 2009) està considerat un dels seus millors llibres. Està prologat per Aldous Huxley, i és un seguit de textos curts sobre temes diversos però que al final sempre acaben girant sobre el tema de la superació de l’ego i dels sistemes de pensament organitzat. Segons Krishnamurti la llibertat s’ha d’aconseguir a cada instant. És a través del coneixement propi i de la llibertat interior com s’arriba a la realitat.

M’ha semblat un pensador radical, dotat d’un esperit crític inqüestionable. Val la pena llegir-lo.

Us en deixo un fragment.

La verdad es lo desconocido, y una mente que busca la verdad jamás la encontrará, porque la mente está formada por lo conocido; es el resultado del pasado, del tiempo, algo que podéis observar vosotros mismos. La mente es el instrumento de lo conocido, y de ahí que no pueda hallar lo desconocido; sólo puede moverse de lo conocido a lo conocido. Cuando la mente busca la verdad, la verdad leída en libros, esa “verdad” es autoproyectada, pues entonces la mente sólo anda en busca de lo conocido, de algo conocido más satisfactorio que lo anterior. Cuando la mente busca la verdad, lo que busca es una proyección de sí misma, no la verdad. Un ideal, después de todo, es autoproyectado, es ficticio e irreal. Lo real es aquello que es, no lo opuesto. Pero una mente que busca la realidad o Dios, busca lo conocido. Cuando pensáis en Dios, vuestro Dios es la proyección de vuestra propia concepción, el resultado de influencias sociales. Sólo podéis pensar en lo conocido; no podéis pensar en lo desconocido, no podéis concentraros en la verdad. En el momento en que pensáis en lo desconocido, ya es simplemente lo conocido, una proyección de “mi mismo”. No se puede pensar en Dios o en la verdad. Si pensáis en ellos, no es la verdad. Sólo podéis ir en pos de lo que es conocido. Cuando la mente no está torturada por lo conocido, o por los efectos de lo conocido, sólo entonces puede revelarse la verdad. La verdad está en cada hoja, en cada lágrima; ha de ser capturada de instante en instante. Nadie puede conduciros a la verdad; y si alguien os conduce, sólo puede ser a lo conocido.

Banc Santander sense armes

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 15 Jul 2010 11:48:00 +0000

Des de fa uns dies està en marxa la campanya Banc Santander sense armes, promoguda per Justícia i Pau, Observatori del Deute en la Globalització i Setem.

La campanya denuncia principalment que el Banc Santander finança operacions d’empreses que fabriquen armes molt controvertides, i que té inversions en empreses militars espanyoles. També es pretén fer un seguiment de l'impacte del banc a escala mundial, denunciant aquelles pràctiques que vulneren els drets humans. En aquest sentit, la campanya es força semblant a la que ja existia sobre el BBVA.

Immediatament desprès que la campanya fos llançada, el Banc Santander va intentar amb molt males pràctiques intentar aturar-la, per sort sense èxit. Primer, la web de la campanya va patir uns sospitosos atacs hackers, i paral·lelament el banc va formular una denúncia en la qual afirmava que a través d'aquella pàgina web s’estava fent phishing, és a dir, s’estava robant els codis dels clients del banc amb l’objectiu d’utilitzar-los per entrar en els seus comptes personals. Una acusació falsa i sense cap sentit, amb l’únic objectiu que el domini www.bancosantandersinarmas.org fos eliminat i retirat del servidor immediatament.

La campanya però, continua en marxa. Us recomano passar-vos-hi, fer un cop d’ull a les inversions en armament, i si voleu, signar mostrant el vostre rebuig.

Tal com diuen al Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs: “a través dels nostres dipòsits i inversions financeres podem estar finançant més o menys directament a companyies que no comparteixen els nostres valors. És important tenir això en compte perquè si volem que les empreses tinguin un comportament ètic en tots els àmbits és necessari que apliquem primer la mateixa regla a les nostres opcions de consum”.

El Banc Santander per suposat no és l’únic que financia l’indústria militar, aquí podeu veure uns quadres amb les dades de finançament militar de diferents entitats bancàries espanyoles, entre elles algunes entitats catalanes com el Banc Sabadell o La Caixa.

Campus per la Pau 2010

noreply@blogger.com (Edu) — Thu, 08 Jul 2010 10:50:00 +0000

Aquests dies estic participant al III Campus per la Pau de la UdG. Ahir les xerrades van girar al voltant del tema de les “Finances no especulatives”, amb ponències i taules rodones amb noms tan coneguts com Santiago Niño Becerra, Marc Vidal o Arcadi Oliveres. Al matí va haver-hi un debat molt interessant posant cara a cara a un representant de la “banca ètica” (Joan Antoni Melè, Triodos Bank) i un de la “banca clàssica” (Manel Serra, Caixa de Girona). La banca ètica va entrant a poc a poc al nostre país comparativament amb altres llocs, però la veritat és que es tracta d’una opció molt interessant i que tothom hauria de conèixer.

Avui el tema central és “Treball digne per a tothom”, un tema sens dubte de molta actualitat. S’està parlant de causes i conseqüències de l’atur, pensions, renda bàsica, i a la tarda de monedes complementàries, formes d’economia alternativa, etc.

Demà el tema serà “Un planeta per viure-hi”, i es parlarà de conceptes com Decreixement, Canvi climàtic o Consum responsable. Promet ser interessant.

Exposició sobre Shanti Bhavan a Hacesfalta.org

noreply@blogger.com (Edu) — Mon, 05 Jul 2010 09:36:00 +0000

Durant tot el mes de juliol a Hacesfalta.org hi ha una exposició fotogràfica sobre Shanti Bhavan i sobre el projecte que vaig desenvolupar-hi l'any passat. Podeu accedir-hi clicant aquí, i després fer servir els números de dalt a la dreta per a recórrer-la. Les fotos y els textos que les acompanyen són meus. Us invito a fer-hi una visita.

Hacesfalta.org és segurament el portal més important sobre voluntariat i treball a ONGs en espanyol. És un projecte de la Fundación Hazloposible (abans Fundación Chandra), fundació que també té altres projectes molt coneguts com per exemple Canalsolidari.org o Ekoos.org.

Impulsa. Girona

noreply@blogger.com (Edu) — Fri, 02 Jul 2010 10:43:00 +0000

Ahir vaig assistir al primer Fòrum Impulsa, celebrat a Girona i organitzat per la Fundació Príncep de Girona. El fòrum vol ser una reunió anual per donar a conèixer les condicions socials, tecnològiques, econòmiques i polítiques que afavoreixen l’aparició i el desenvolupament de voluntats emprenedores ens els joves dins dels àmbits social, científic/acadèmic, cultural/esportiu i empresarial. Una mena d’observatori mundial del talent, dels emprenedors, la innovació i la creativitat.

La idea és bona i la jornada d’ahir va estar carregada d’idees i reflexions molt interessants la veritat. Però abans d’explicar tot el que m’ha agradat (que és la majoria) vull fer un parell de crítiques constructives.

La primera és sobre el format de l’event. Es va repetir i repetir que Impulsa no era un fòrum convencional, i que tindria un innovador format neuronal. Jo per la meva feina he assistit a un munt de conferències, congressos, workshops, jornades i fòrums, i la veritat és que no vaig veure que el format tingués res que el fes especialment diferent. De fet, crec que hi va haver poca interacció (no hi havia torns de preguntes) i l’única possibilitat de “debat” amb els ponents era durant les pauses del cafè o el dinar (això en el cas que conseguissis accedir a ells clar). La veritat és que el programa era molt dens, i si s’haguessin fets debats s’haurien necessitat dos dies en comptes d’un, però jo ho vaig trobar a faltar igualment. Potser es podien haver fet sessions paral·leles amb menys gent (l’Auditori de Girona ho permet perfectament) i possibilitar així el debat. També es va voler dotar d’interactivat l’esdeveniment permetent l’enviament de comentaris al blog o a través de SMS. Pels comentaris al blog necessitaves usuari i password (que tenien tots els assistents) i els SMS eren de pagament. Restringir l’accés al blog em sembla que va contra la pròpia filosofia del fòrum, hauria d’estar obert també a la gent que seguia l’esdeveniment per Internet (per exemple a través de l’streaming del portal Universia). I respecte als SMS, tothom sap que hi ha una eina molt millor per dinamitzar els comentaris en events, és gratuïta, i es diu Twitter. No sé, l’única raó que veig per fer-ho així és que els organitzadors tinguessin por de rebre comentaris ofensius o crítics en contra del Príncep, que va presidir l’acte. Un altre detall molt significatiu en aquesta línia és que el ordinadors del hall que es van posar a disposició de tothom només tenien accés local! (per sort jo duia el portàtil).

La segona crítica és sobre els assistents. També es va repetir i repetir que el target del fòrum eren joves emprenedors i potencials agents del canvi, però fent una simple ullada era fàcil veure que la mitjana d’edat no era especialment jove. La gent de la meva edat o inferior érem un clara minoria. En aquest sentit s’ha de millorar força. Però així com faig la crítica també haig d’agrair i valorar molt positivament la proximitat i receptivitat dels organitzadors, ja que jo mateix vaig assistir al fòrum gràcies a haver fet un simple comentari al blog d’en Josep Lagares, el president del comité organitzador, que després de visitar el meu blog va creure que donava el perfil de potencial agent del canvi. Gràcies!

Dit això, tota la resta em va semblar molt interessant. Les ponències van ser en general d’alt nivell, començant per la primera, del Nobel de la Pau Muhammad Yunus, que va explicar l’origen del Grameen Bank i els microcrèdits que l’han fet famós, però també conceptes més actuals com el d’empresa social i la seva necessitat avui en dia.

Pedro Nueno tot seguit va fer una xerrada (en la meva opinió la més dolenta amb diferència) que no va aportar res de nou sobre l’emprenedoria i que fins i tot va resultar en alguns moments ofensiva després d’haver escoltat a Yunus parlant d’empreses socials.

Ki-Seok Kim va parlar de l’impacte de l’educació en l’economia i la transformació de Corea del Sud. Després Israel Ruiz va xerrar sobre com vitalitzar un ecosistema d’innovació basat en el talent, des de la perspectiva del MIT.

Inés Sanguinetti va fer una ponència molt apassionada sobre l’art com a motor per a transformar la societat. Després Zaryn Dentzel explicà la seva experiència personal com a fundador de la xarxa social Tuenti, i Bruce D. Walker va donar unes quantes idees sobre com establir un nou model de col·laboració científica per fer un món millor.

Abans del dinar també hi hagué un debat sobre els temes del fòrum, a l’estil 59 segons, i moderat per Elena Ochoa. Hi participaren Isak Andic, Andrea Christenson, Carlos Losada i MªJúlia Prats.

Després de dinar Mike Feinberg va donar la seva nova visió de l’ensenyament públic, centrada en facilitar als nens l’entrada a l’ensenyament superior. José Mariano López-Urdiales tot seguit va parlar del seu peculiar i original projecte de viatges a l’espai en globus.

Pau Garcia-Milà es va posar el públic a la butxaca amb les seves bromes i naturalitat, explicant com van crear l’empresa EyeOS. Va ser amb diferència el que va arrencar més aplaudiments.

Gairebé tancant les xerrades Javier Fernández-Han, que es va fer famós als 15 anys per haver inventat un sistema que combina reciclatge, creació de biomassa i cultiu d’aliments, va fer una xerrada una mica fluixeta i càndida sobre com crear nous inventors (però és que només és un nen!).

Finalment, tancant les ponències, Ana Maiques va explicar la seva experiència com a cofundadora d’Starlab i la seva visió de com convertir la ciència en valor per a la societat.

Durant la jornada també va haver-hi actuacions musicals i de dansa (potser en això sí que el format va ser més innovador). La companyia Brodas va fer una actuació de Hip Hop, més tard el Jove Ballet de Catalunya també va fer una actuació, i finalment Sílvia Pérez acompanyada de Ravid Goldschmidt van interpretar dues cançons, ell tocant el hang (un instrument de percussió melòdic) i ella posant la veu. Impressionant sobretot aquesta última actuació, de les que et posen la pell de gallina, val la pena veure’ls en directe, de veritat.

També Alfons Cornella va participar amb la difícil tasca de resumir la jornada mitjançant un mapa visual (un altre punt positiu per l’acte), i és que a Infonomia en saben molt d’aquestes coses. Anna Maria Geli, rectora de la UdG, va llegir les conclusions i la Declaració del Fòrum Impulsa.

Després es van repartir els I Premis Impulsa, els podeu consultar aquí, i el Príncep va clausurar la jornada.

A El Punt podeu llegir un article força complet sobre el Fòrum Impulsa.

El Mundial de la Solidaritat?

noreply@blogger.com (Edu) — Tue, 29 Jun 2010 09:00:00 +0000

Vagi per endavant que el futbol m’interessa més aviat poc. Aquests dies però, és inevitable escoltar, veure i llegir informacions al voltant del Mundial de Sud-àfrica.

En un moment en el que fins i tot els polítics es rebaixen els sous (sí sí, fins i tot ells!) m’ha sobtat i indignat llegir que els integrants de la Roja s’embutxacaran unes primes de 600.000 euros cadascun si guanyen la Copa del Món (les més altes de tot el campionat). Però encara m’ha sobtat més llegir en alguns mitjans, titulars com “La solidaridad Roja” o “El Mundial de la solidaridad”, remarcant entre d’altres, el fet que els jugadors ―després de l’allau de crítiques―, han decidit donar 50.000 euros a causes socials en cas que guanyin la competició. Ui ui quanta solidaritat! Erigim-los un monument ja mateix!

És això realment la solidaritat? Són aquests els models socials en els que, segons Danny Jordaan (president del Comitè Organitzador del Mundial), s’han d’emmirallar els nens i nenes d’Àfrica? Són aquests els “monuments que representen les aspiracions i l’esperança” dels africans?

Els 14 milions d'euros que guanyarien aquestes 24 persones (això només amb les primes), equivalen al sou d’un miler de mileuristes durant un any. Tot això, com a premi per obtenir allò pel qual en teoria ja lluiten per aconseguir (i pel qual ja reben uns sous altíssims). No té cap sentit.

Certament no són diners públics, i nosaltres no ho paguem, ja que la Federació Espanyola de Futbol obté aquests calers a través de la FIFA, i en aquest sentit doncs no és criticable. Però cal recordar que en teoria i segons la llei, la Federació Espanyola és una entitat sense ànim de lucre, i en aquest sentit, si tenen beneficis seria molt més lògic que destinessin els diners a potenciar l’esport base, a equipaments esportius municipals, o per exemple a projectes d’inserció social a través de l’esport. Sembla però, que la selecció funciona més aviat com una empresa privada, molt lucrativa per a uns quants per cert.

El fet que aquest mundial es jugui a Sud-àfrica encara fa que tot això sigui èticament més reprovable. Estem parlant d’un país on hi ha 6 milions de persones amb el VIH, i que té els nivells de desigualtat més grans del món (la meitat del país sobreviu amb el 8% del PNB).

A la premsa, tot i que s’han pogut llegir moltes crítiques similars a aquesta que estic escrivint ara mateix, també han aparegut articles i editorials defensant les primes, amb arguments molt contundents certament…

Si España gana el título, millones de ciudadanos saldrán a la calle para celebrarlo con una sola voz. Para muchos podría ser la única alegría de un año durísimo. ¿Alguien es capaz de ponerle precio a eso? (Editorial de Marca)

A mi tot això em sembla vergonyós la veritat. Si penseu com jo, des d’aquí us invito a escriure un email a la Federació Espanyola de Futbol fent notar el vostre rebuig per aquestes primes desorbitades, i demanar que o bé les eliminin, o bé que siguin dedicades a causes socials en la seva totalitat. Podeu fer servir l'enllaç que copio a continuació o enviar un email a rfef@rfef.es.

Envia un email a la Federació Espanyola de Futbol

Vicenç Ferrer. Primer aniversari

noreply@blogger.com (Edu) — Fri, 25 Jun 2010 10:34:00 +0000

El passat 19 de juny fou el primer aniversari de la mort de Vicenç Ferrer. A Anantapur es va viure un cerimònia simbòlica multitudinària, amb més de 8.000 persones que es van reunir al poble de Bathalapalli per recordar la seva figura, fent una revisió al passat però sobretot mirant cap al futur.

Un any després de la pèrdua, la Fundació Vicenç Ferrer té nous reptes, i han ampliat els seus projectes a més zones i més col·lectius, sempre fidels al seu objectiu principal: fer d'aquest món un lloc més just i més humà.

Continua també la candidatura de la Fundació Vicenç Ferrer per al Premi Nobel de la Pau, amb més de 140.000 firmes i una campanya molt activa.

Us deixo un vídeo de l'Anna parlant d'aquest primer aniversari.

Sense idees no anem enlloc. Saramago, in memoriam

noreply@blogger.com (Edu) — Sat, 19 Jun 2010 19:12:00 +0000

Ens ha deixat José Saramago, escriptor, pensador i gran defensor dels drets humans i la justícia social. Per sort ens quedaran els seus llibres.

"Creo que en la sociedad actual nos falta filosofía. Filosofía como espacio, lugar, método de reflexión, que puede no tener un objetivo concreto, como la ciencia, que avanza para satisfacer objetivos. Nos falta reflexión, pensar, necesitamos el trabajo de pensar, y me parece que, sin ideas, no vamos a ninguna parte."
José Saramago

Premis Blocs Catalunya 2010 (#premisblocs). Les meves recomanacions

noreply@blogger.com (Edu) — Fri, 18 Jun 2010 14:39:00 +0000

Ahir es va obrir el període de votacions dels Premis Blocs Catalunya 2010. Aquest any el sistema és força diferent i permet votar no només el blog sinó també els últims articles d'aquest. El sistema també et permet anar seguint els rànquings de les diferents categories. El que segueix essent una mica incòmode però, és la navegació per veure els diferents blogs inscrits i poder pensar quin votes. No obstant això, globalment s'ha millorat molt el sistema, s'ha de reconèixer la feina feta per la gent d'STIC.cat.

Jo ahir ja vaig votar-ne alguns, us recomano passar-vos-hi i fer el mateix. És una excusa per conèixer nous blogs i potenciar la blogosfera catalana.

Algunes recomanacions personals de blogs que segueixo:

- Blog corporatiu: El blog de Canalsolidari

- Blog de cultura: El gat de Schrödinger

- Blog literari: Bloguejat i Llibres llegits i per llegir

- Blog personal: Rutabaobab

Al Twitter podeu seguir l'esdeveniment mitjançant el hashtag #premisblocs

Per suposat, si llegiu el Com gotes a l'oceà i us agrada també em podeu votar a mi :)