Com gotes a l'oceà

El cervell no és un got que s'ha d'omplir

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 26 May 2012 17:26:00 +0000

De tant en tant m'agrada destacar frases cèlebres que acompanyin la capçalera del blog. Ja fa temps que n'hi ha una de Plutarc:

"El cervell no és un got que s'ha d'omplir, sinó un foc que s'ha d'encendre".

És una frase força popular, i pot trobar-se a moltes webs, amb petites variacions, com per exemple canviant "cervell" per "ment", o "foc" per "llum".

Aquesta quantitat de versions diferents em desconcertava, i fa uns dies vaig intentar trobar la referència exacta de Plutarc. Em va costar una mica, bàsicament perquè els meus coneixements de grec antic i llatí són absolutament nuls. La frase de fet, mai la va escriure. Resulta que és una síntesi que algú va fer, d'un paràgraf de Plutarc força més llarg, que apareix a la seva obra De Audiendo, i d'on es desprén la mateixa idea.

Vet aquí l'original, la traducció al llatí, i la meva humil traducció al català (feta gràcies a dues versions diferents en anglès i una en francès, i sobretot gràcies a Google):

Οὐ γὰρ ὡς ἀγγεῖον ὁ νοῦς ἀποπληρώσεως ἀλλ᾽ ὑπεκκαύματος μόνον ὥσπερ ὕλη δεῖται, ὁρμὴν ἐμποιοῦντος εὑρετικὴν καὶ ὄρεξιν ἐπὶ τὴν ἀλήθειαν.

Πλουτάρχου, Περί τοῦ ἀκούειν (37b-48d)

Non enim ut vas, ita mens quoque impleri opus habet: sed fomitem tantum et alimentum (sicut materia incendenda) requirit qua incitetur ad inveniendum, et ad veritatis indagationem feratur.

Plutarchus, De Audiendo (37b-48d)

La ment no és un recipient que ha de ser omplert, sinó que com la llenya, necessita encendre's, per crear un impuls envers el pensament crític i la recerca de la veritat.

Plutarc, De Audiendo (37b-48d)

Un bon pensament, de quasi dos mil anys d'antiguitat.

Good news from Shanti Bhavan

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Thu, 24 May 2012 18:18:00 +0000

Today I received a letter from the founder of Shanti Bhavan, Dr Abraham M. George, with good news about the 12th grade students. Let me share an excerpt:

I am pleased to share good news on the results of the highly competitive, national ISC exams. All of our 12th grade students passed with “First Class” marks for the third year in a row. Additionally, for the fifth consecutive year, our entire 10th grade scored “First Class” in the ICSE exams, continuing Shanti Bhavan’s tradition of excellence.

These are unprecedented results for children from impoverished socio-economic backgrounds and historic deprivation. It is a shining example of what the Shanti Bhavan model can accomplish, and proof that our unique and innovative approach is attaining its goals. Our children have worked hard and overcome many obstacles to live up to your faith and support for them. All they need now is your continued support to ensure they can go on to college.

It is an exciting and moving time for the entire school: Shanti Bhavan’s 12th grade class will graduate on June 10th, 2012. Our children have been with us for the last 14 years and are now entering the next chapter in their lives.

Our children are busy applying to some of the top colleges in India. Divya who comes from a family torn by alcoholism aspires to become a lawyer to help those in need. Praveen, whose father died and whose mother abandoned him, now dreams of healing others as a doctor. And Jancy, who was raised by her mother alone in poverty, plans on combining her passion for art and design to create a business of her own after college. In the coming days, read their stories and those of their classmates on our website.

[...]

Abraham M. George, Founder

Please consider donating to the project. They welcome all levels of donations – one-time, monthly/periodic, child sponsorship and material assistance.

In the photo above, some of the students who will graduate on June 10th (Praveen, Nivya, Saritha and Francis) when they were in tenth grade.

On són els estudiants?

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 21 May 2012 18:36:00 +0000

A vegades un es pregunta on són els estudiants. La universitat dedica esforços a portar gent tan potent com Pedro Alonso, que va donar una conferència en el marc de la II Diada de la Solidaritat de la UdG, però els estudiants brillen per la seva absència.

Jo vaig seguir la conferència per streaming al Canal UdG (on tampoc hi havia gaire gent connectada), però vàries persones m'han comentat que a la xerrada eren quatre gats. Sincerament va ser molt interessant, Alonso va analitzar la situació als països del Sud de les tres grans malalties que s'erigeixen avui en dia com la gran assignatura pendent de la ciència: el VIH, la malària i la tuberculosi.

Estem parlant d'un ponent de primera categoria. Director del CRESIB, Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional, seleccionat per la revista TIME com una de les persones clau a nivell mundial en temes de salut global, i amb un currículum espectacular en recerca biomèdica, especialment en malalties dels països pobres.

No ho sé. Falla la difusió? Els estudiants només es mouen si hi ha crèdits en joc? O només es mouen quan es retallen els seus drets? (Demà sembla que sí que hi haurà moviment per la vaga). Bastant decepcionant tot plegat.

Tot i així, sí que m'agrada veure que els estudiants es mouen pel tema de les retallades a la universitat. No em puc sentir partícep d'un moviment #TanquemUdG, em sembla un lema molt lleig i inapropiat (qualsevol cosa que impliqui tancar una facultat em sembla absurd), però comparteixo del tot les seves preocupacions (potser no tant els mètodes).

En tot cas, avui hi ha una entrevista molt interessant a Alonso a El Punt Avui. Em quedo amb la següent pregunta i reflexió, precisament lligat al tema de les retallades. Val la pena pensar-hi.

Què en pensa, de les retallades que s'estan fent als països occidentals?

Em crida molt l'atenció la baixíssima resposta que hi ha hagut per part de la societat civil i dels mitjans de comunicació a la reducció d'un 70% dels pressupostos de cooperació de l'administració estatal i de la Generalitat. Ningú no ha dit res. I no s'ha dit res perquè s'ha instal·lat l'argument següent: “Com que les coses estan tan malament aquí, no podem donar als de fora.” I aquest és el parany! Aquí les retallades fan que siguem més pobres, que tinguem més dificultats. Allà, deixar de contribuir-hi causa morts. Són plànols de dimensions diferents i ajuntar-los és una perversió. No podem utilitzar les nostres dificultats com una excusa per disminuir l'esforç de cooperació. És més, estalviant en cooperació no resolem la nostra crisi.

Foto: Lluís Serrat (El Punt Avui).

Impressions del primer #TEDxUdG

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 13 May 2012 18:26:00 +0000

Com la majoria de vosaltres sabreu, les conferències TED es fan arreu del món des de fa 25 anys, i són trobades en les quals es convida pensadors i científics a exposar idees innovadores, idees que valguin la pena, que moguin iniciatives que puguin canviar el món. Després, es difonen gratuïtament a la xarxa.

Des de fa uns anys també s'han creat les TEDx, conferències locals, organitzades de manera independent, i que permeten gaudir d'una experiència similar a les conferències TED.

Doncs bé, el passat dia 10 de maig, la Universitat de Girona va organitzar el primer TEDxUdG, i el lema de l'esdeveniment fou “Swell people and ideas, enhanced University”. Val la pena destacar que la UdG és la primera universitat pública de l'estat espanyol que organitza un TEDx.

La veritat és que haig d'agrair enormement que em convidessin de ponent, no crec pas que em mereixés estar entre tants investigadors de renom. La meva xerrada va intentar explicar com les TIC ben utilitzades en educació ens poden ajudar a fomentar el pensament creatiu, i sobre com la creativitat es pot convertir en un motor del desenvolupament. Per explicar-ho vaig enllaçar dos projectes, un desenvolupat el 2009 a l'Índia i un altre que estem desenvolupant en aquests moment a Girona. A més vaig fer una demostració amb un robot LEGO que soluciona el cub de Rubik.

Va ser una tarda plena d'idees interessants. Esperem que serveixin per a projectar la UdG al món (ni que sigui una miqueta). Medicina, robòtica, geolocalització, educació, aigua, química, visió per computador, turisme i fins i tot la Bíblia van compartir protagonisme en un TEDxUdG molt multidisciplinar.

L'esdeveniment va tenir ressó a la xarxa, i el hashtag #tedxudg es convertí en trending topic a l'estat espanyol, tot i que em sembla que ens va superar #bankia. Josep Comas ha calculat que van publicar-se 3400 tweets mencionant el TEDxUdG.

Entre els convidats, em va agradar veure en Josep Maria Terricabras, que poc a poc es va recuperant.

Enhorabona als organitzadors, espero que hi hagi més edicions!

Critiques: faltaven dones entre els ponents. A veure si el proper any ho equilibrem.

Aquí podeu veure una ressenya d'El Punt i una de la pròpia universitat. Els vídeos encara no estan editats i penjats a la xarxa, però l'streaming de l'acte encara és accessible al Canal UdG. La meva xerrada la trobareu en aquesta primera part que inserto tot seguit, a partir del minut 01:21:00.

Watch live streaming video from canaludg at livestream.com

Som-hi amb el #TEDxUdG!

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Thu, 10 May 2012 13:42:00 +0000

Aquesta és la presentació que d'aquí uns minuts faré al #TEDxUdG. En un proper article us ho explico amb més detalls.

Inventors pel Canvi: la Creativitat com a Motor del Desenvolupament Humà

View more presentations from Eduard Muntaner-Perich

Un llibre i un projecte de llibre

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Wed, 25 Apr 2012 18:46:00 +0000

Després d'un Sant Jordi on com a novetat vaig estar una estona col·laborant amb la parada de la Fundació Vicenç Ferrer a la Plaça Catalunya de Girona, em ve de gust fer un parell de recomanacions:

La primera és Brins de literatura universal, de Jordi Llovet (Galaxia Gutenberg 2012). El llibre és un recull de 158 articles sobre grans clàssics de la literatura universal, dels prop de sis-cents que l'amic Llovet ha publicat al "Quadern" d'El País. Reflexions intel·ligents i divertides sobre literatura, però també sobre art, filosofia, història, o actualitat. Més sobre el llibre aquí.

La segona és un llibre que encara no existeix. Us recomano visitar el projecte La vuelta al mundo puerta a puerta, de l'amic blogger Francesc Balagué, que després de fer la volta al món durant 16 mesos, vol publicar un llibre amb la seva experiència (de fet, explicada pels propis protagonistes de cada país). A través de la plataforma de crowdfunding Goteo.org podeu ajudar a confinançar el llibre i a fer realitat el seu somni. Veureu que totes les aportacions tenen recompensa. Us invito a passar-hi.

L’escola ha mort. Llarga vida a l’escola!

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 09 Apr 2012 18:45:00 +0000

El títol d’aquest article potser és una mica agosarat, sobretot venint d’algú que no té cap autoritat sobre el tema. He arribat al món de l’educació una mica de rebot, primer a través de la Cooperació al Desenvolupament (treballant en diferents escoles de l’Índia) i, des de fa poc més d’un any, a través del projecte UdiGital.edu de la Universitat de Girona (amb el qual en poc temps he conegut bastants escoles, mestres i alumnes).

Tot i no ser ni mestre ni pedagog, he reflexionat bastant sobre el model d’escola i sobre els sistemes educatius. En aquest article, simplement faig algunes reflexions i apunto algunes idees. Parlaré de l’educació en general, i on faig servir la paraula escola, podeu posar-hi també institut, i si voleu, gairebé també universitat.

Afirmo amb contundència que l’escola ha mort perquè s’ha quedat ancorada al passat. El model d’escola que tenim és hereu del segle XIX i ha quedat obsolet. Hi ha una cita de Nicholas Negroponte que he llegit a diversos llocs, que ho exemplifica a la perfecció amb una mica d’ironia: «Si fa cent anys s’hagués pogut hivernar un cirurgià i un mestre, i ara se’ls retornés a la vida, el cirurgià difícilment reconeixeria un quiròfan modern, mentre que el mestre identificaria tots els elements de l’aula i, amb una mica de sort, fins i tot podria continuar l’explicació ell mateix».

Això és exactament així. A les escoles continuem explicant i aprenent tal com ho fèiem fa cent anys, mentre que el món exterior ha canviat profundament: passant d’una societat industrial a una societat del coneixement. És cert que han evolucionat una mica els continguts, i que s’han transformat algunes eines i metodologies, però en allò més bàsic i essencial, les classes segueixen funcionant gairebé igual que les dels nostres besavis (això, els que van tenir la sort d’estudiar, és clar).

Però què és això que ha canviat tant en l’últim segle, i que hauria d’haver transformat l’escola i les maneres d’ensenyar i aprendre? Doncs en la meva opinió són bàsicament dues coses:

Per una banda, el nostre coneixement sobre els nostres processos d’aprenentatge ha evolucionat. L’instruccionisme, entès com la creença que el camí cap a un millor aprenentatge passa pel perfeccionament de la instrucció, penso que ja està superat (em vénen al cap noms com Piaget, Freire, Papert, o Mitra), però en canvi segueix imperant a les escoles. Les classes segueixen girant al voltant de l’instructor, que té l'increïble (inversemblant?) tasca de “transferir coneixement” als alumnes. Ens trobem en la situació doncs, que el nostre coneixement sobre els mecanismes de l’aprenentatge ha millorat molt, però sembla ―o aquesta és la meva sensació― que això no ha generat canvis significatius dins de les escoles. Evidentment estic generalitzant, i hi ha escoles que han canviat radicalment.

En aquesta mateixa línia, també sabem ara que cada persona aprèn d’una forma diferent, però seguim uniformitzant continguts, metodologies i posant el mateix llistó a tots els alumnes a l’hora d’avaluar. No puc evitar pensar per exemple en la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner.

Per altra banda actualment disposem de tecnologies que ens poden ajudar a aprendre i a ensenyar de formes diferents. Però la seva existència per si sola no garanteix cap revolució educativa. Primer cal utilitzar-les, i segon, cal fer-ho bé. Penso en la manera com la tecnologia digital ha entrat a les escoles des dels anys 80, primer bàsicament a través d’aules d’informàtica, i més recentment amb connexions a Internet, projectors, pissarres digitals, etc. Mirant aquest procés amb perspectiva, és un clar exemple de com fer les coses malament. S’han substituït les pissarres tradicionals per les digitals, però en la majoria de casos es segueix ensenyant igual. I el més increïble: s’han fet aules d’ordinadors, on bàsicament ensenyem ofimàtica o deixem que els nens resolguin problemes que els proposa l’ordinador, quan el procés hauria de ser just l’oposat. L’ordinador (o el laptop, netbook, tablet o smartphone) és una eina flexible que es pot fer servir transversalment, igual que ho és un llapis, de manera que tenir aules específiques d’ordinadors és quasi tant absurd com tenir aules de llapis. Semblaria que els últims anys, amb els programes 1x1 aquesta dinàmica s’està trencant i els ordinadors comencen a integrar-se a tota l’escola de forma transversal, però en molts casos és un miratge i el que s’està fent és substituir llibres per ordinadors (papers per PDFs), sense que aquests últims canviïn gaire com es desenvolupa la classe.

I parlant de tecnologia, és inevitable pensar en Internet. Actualment el coneixement és a l’abast de tothom amb només uns clics, i si això no fa que repensem el model d’escola, i que ens preguntem quin sentit tenen les classes i les assignatures, francament no em puc imaginar cap altra revolució més gran que pugui fer-ho.

Fins ara sembla que només critico, sense presentar cap idea. La resta de l’article doncs, em dedicaré a explicar algunes idees i conclusions que he recollit a través de congressos i literatura, però també a través de projectes i experiències sobre el terreny, en part gràcies a la meva feina a UdiGital.edu i en part gràcies a les experiències prèvies a l’Índia.

Fa uns mesos l’Eduard Batlle em va convidar a fer una ponència (en vam dir càpsules anticrisi) dins el Cicle d’idees d’e-futur. Durant la presentació vaig explicar les que al meu entendre són 10 idees força per a l’educació del segle XXI. Crec que és un bon resum d’això que vull explicar. Les introdueixo a continuació:

1.- Aprendre fent: el Construccionisme és una teoria moderna de l’aprenentatge (i una estratègia per a l’educació) proposada per Papert. Ens diu que les persones aprenem amb especial eficàcia quan participem de forma activa en la construcció d’algun artefacte que és significatiu per a nosaltres. La paraula artefacte l’hem d’entendre en el seu sentit més ampli, pot ser des d’un robot fins a una escultura de fang, o de fet gairebé qualsevol cosa que ens passi pel cap. Com és lògic, el Construccionisme està molt lligat a l’aprenentatge per projectes.

2.- Aprendre ensenyant: tot els que algun cop ens hem posat davant d’una classe sabem que quan millor entens un concepte és quan fas l’esforç d’explicar-lo als altres, perquè això t’obliga a interioritzar-lo d’una manera diferent de cap altra. Cal generar dinàmiques per tal que els nens es puguin explicar conceptes i idees els uns als altres.

3.- La tecnologia com a material de construcció: veure la tecnologia com a material de construcció, amb el qual podem expressar-nos creativament, és clau. Hem de promoure que els nens deixin de relacionar-se amb la tecnologia només com a usuaris i consumidors, i que prenguin el rol de creadors, productors, constructors. Dit d’una altra manera: “no hem de deixar que l’ordinador ens programi a nosaltres, sinó nosaltres programar-lo a ell”.

4.- Hard fun: està comprovat que si ens ho passem bé aprenem més, i més ràpid. L’avorriment ha de sortir de les aules. Això de cap manera vol dir que hagi de desaparèixer l’esforç, sinó que aquest ha d’anar lligat a pràctiques motivadores i engrescadores. Esforç i diversió no estan renyits, i de fet, de la combinació dels dos és d’on surten les millors idees. Ens hem d’esforçar per promoure el goig intel·lectual que es deriva de l’experimentació, la investigació, el diàleg, etc.

5.- Posar reptes reals i complexos: cal que els alumnes vegin la utilitat d’allò que estan aprenent, per això és important plantejar-los reptes que per una banda siguin reals i per l’altra, suficientment complexos. Hem de fer-los “grans preguntes” que els motivin a trobar una solució. En podríem dir challenge-based learning, aprenentatge basat en reptes.

6.- Treballar en equip: una de les competències més bàsiques. És indispensable que els nens aprenguin en treballar en equip, i si és possible, en equips heterogenis, perquè aquesta és la realitat que es trobaran quan surtin de l’escola. A més, avui en dia, gràcies a Internet, aquests equips no tenen perquè estar físicament en un mateix lloc, sinó que es poden proposar projectes i treballs on intervinguin nens de països i cultures diferents.

7.- Aprendre a aprendre: en la meva opinió aquesta és potser la competència més important. En la Societat del Coneixement, tenir la capacitat d’aprendre pel teu compte allò que et proposis, és primordial. Aprendre a aprendre, vol dir que hem de prendre control conscient del nostre propi aprenentatge, i això no és trivial. Qualsevol activitat que ens ajudi a pensar sobre com pensem és molt positiva, ja sigui la filosofia o la programació d’ordinadors.

8.- No pots fer-ho bé sense haver-ho fet malament: és molt important perdre la por a equivocar-se. L’error és un requisit necessari en tot procés creatiu i en tota innovació. En aquest sentit, qualsevol activitat a classe que introdueixi metodologies d’assaig-error és molt interessant.

9.- El món és digital: els ordinadors personals i Internet han transformat completament el món en el que vivim. En el món actual, o som digitals o no som. En aquest context, la importància de les competències digitals és indiscutible.

10.- Educació pel Desenvolupament: totes les 9 idees anteriors no tenen cap sentit si no som capaços de formar ciutadans crítics, motivats per generar projectes i transformar la realitat. L’Educació pel Desenvolupament és una educació pel canvi, per la transformació de les actituds i dels comportaments, que busca fomentar una visió crítica enfront de les injustícies i els desequilibris econòmics, socials i culturals entre les societats dels països rics i les dels països empobrits. Fixeu-vos que de totes les idees que he proposat, aquesta és l'única que fa referència a continguts.

Totes aquestes idees que comento no són cap novetat, i alguns models d’aprenentatge actuals, com el Connected Learning, es regeixen per principis molt similars.

Potser direu que tot això està molt bé, però que com s’aplica a una escola real? No crec que ningú tingui una resposta a això. Les escoles han de fer un llarg viatge i re-inventar-se, el model actual està mort, però pot renéixer (o fins i tot reencarnar-se). Hem de buscar exemples d’èxit i aprendre els uns dels altres (per sort n’hi ha, i molts!). Segurament els emprenedors jugaran un paper important en el món educatiu dels propers anys, ja no percebuts com a intrusos (com ha passat sovint) sinó com a actors clau de l'escosistema educatiu.

Imma Tubella, en un article a El Punt Avui de fa uns dies, resumia molt bé aquest viatge que han d’emprendre les escoles, mencionant alguns dels aspectes que per mi són claus:

La proposta, doncs, seria evolucionar d’un professor o professora que repeteix els coneixements que es poden trobar en una multitud de plataformes a un mentor disposat a ajudar i guiar l’aventura d’aprenentatge. O dit d’una altra manera. Potser caldria evolucionar del contingut com a base de l’aprenentatge a l’estratègia com a metodologia d’aprenentatge.

Acabo amb una frase de Plutarc, escrita fa uns 2000 anys, i que des de fa temps acompanya la capçalera d’aquest blog:

“El cervell no és un got que s’ha d’omplir sinó un foc que s’ha d’encendre”

Fotografies: n8wood @ Flickr - Bettman/Corbis - Vittra Schools

Gitana dormida

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Wed, 04 Apr 2012 10:47:00 +0000

Haureu vist que fa uns dies vaig canviar la capçalera del blog. M'agrada fer-ho de tant en tant. Segurament molts vau reconèixer aquest lleó, part d'un quadre molt famós de Rousseau: Gitana dormida (1897).

És una pintura que m'agrada especialment. La coneixia dels llibres d'art i mai m'havia cridat l'atenció, però quan vaig veure l'original al MOMA de Nova York vaig estar-me uns quants minuts palplantat allà al davant sense poder moure'm. Realment les pintures s'han de veure al natural (tot i que projectes com el Google Art Project faciliten molt les coses als que no poden viatjar).

Tant la temàtica del quadre com l'atmosfera fantàstica que desprèn és molt estranya. Aquest lleó aguaitant una dona que dorm enmig d'una nit il·luminada per la lluna és una de les obres més reconeixibles de l'art modern.

Rousseau s'allibera de les perspectives (la dona és més gran que el lleó), i les figures ténen uns volums estranys, són gairebé planes. És una obra quasi surrealista, plena de simbolismes, i de fet, els surrealistes la van apreciar molt.

Sí últimament he pensat bastant en aquest quadre, és perquè la vam fer servir en un test de pensament creatiu que hem fet als nens que participen al Projecte TIC TAC. En una de les parts del test, els ensenyàvem el quadre de Rousseau i els plantejàvem tres qüestions:

1- Quines preguntes li faries al pintor per saber què està passant en aquesta escena?

2- Imagina't que és una pel·licula parada en pausa, què ha passat abans?

3- Imagina't que és una pel·licula parada en pausa, què passarà després?

Com a exemple, aquí teniu algunes de les respostes més sorprenents que ens van donar els nens (de 10 anys!) a la pregunta 2:

"La senyora estava al desert i s'ha desmaiat, se li va apropar un animal salvatge que se la volia menjar. Però la senyora es va aixecar i va començar a tocar el seu instrument màgic per a tranquil·litzar-lo. Però es va tranquil·litzar ella i es va acabar adormint."

"Deu ser que aquesta senyora quan era petita tenia un lleó de mascota, i ara s'ha mort i el lleó està trist i l'olora".

El Punt Jove de Sant Feliu de Guíxols

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 26 Mar 2012 18:36:00 +0000

Divendres passat, amb l'Ahmed, la Marta i la seva mentorada Shanshan, vam anar al Punt Jove de Sant Feliu de Guíxols. Es tracta d'un local que serveix de punt d'informació juvenil, cibercentre i sala de jocs, on també organitzen tallers, activitats i cursos pel jovent del poble.

L'Ahmed i la Shanshan primer van estar entretinguts fent-se uns clauers, aprofitant que hi havia un taller en marxa. Després vam jugar tots quatre a cartes una estona.

És curiós veure que en un percentatge elevadíssim, els usuaris del Punt Jove són immigrants.

L'experiència va estar molt bé, ho repetirem algun dia.

Divendres vinent tornem a tenir reunió tots els mentors i mentorats de Sant Feliu, també amb els nostres enllaços territorials: la Montse i la María Clara. Caldrà començar a planificar la festa "final de curs" del Rossinyol. El temps passa volant.

Carta de l'Índia

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 24 Mar 2012 19:27:00 +0000

Rebre una carta de l'Índia sempre és un moment bonic. Les notícies de la Syamala em traslladen per uns moments a Anantapur, la Ciutat de l'Infinit, o més concretament, al poblet de Sunampallivaripalli, que té un nom tan llarg com difícil és l'accés al llogarret. Molt bons records tot plegat. La fotografia és de la primera vegada que hi vaig anar, un llunyà gener del 2006, i la Syamala és la nena del davant a l'esquerra.

Però les últimes cartes són agredolces. L'any passat la Syamala va deixar d'anar a l'escola, i ara treballa de jornalera per ajudar als seus pares. Té 16 anys, i no puc negar que m'hagués agradat que acabés l'escola, i pogués fer de mestra com ella volia. Però les coses són com són, i més en aquell context. Quan hi penso, la crisi que patim aquí em semba ridícula. Algunes de les nostres queixes em semblen quasi indignes.

Però la carta va acompanyada de bones notícies. Els percentatges d'escolarització al districte d'Anantapur són altíssims. La feina dura de la Fundació Vicenç Ferrer ha donat els seus fruits. I també llegeixo amb alegria que els shangams (grups de dones) dels pobles on treballa la fundació, s'han compromés a vigilar que no es celebrin matrimonis de joves menors de 18 anys. Espero que el poble de la Syamala sigui un d'aquests, i que esperin uns anyets més a casar-la.

Però tu a què et dediques exactament?

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 24 Mar 2012 18:30:00 +0000

La meva feina no sempre és senzilla d'explicar. Em passa que molts amics i familiars no acaben d'entendre a què em dedico.

Aquest vídeo és un exemple de les activitats que fem des de UdiGital.edu. Concretament va ser un taller de robots i programació que vam fer dins del MIBA Museum de Barcelona, en un cicle d'activitats que es diu Kids NO TV, pensat per a nens i nenes acompanyats dels pares, i que organitzen des de British Summer. Segurament no és l'activitat més representativa de la nostra feina, perquè era un taller molt curt, i fora dels nostres espais al Parc Científic i Tecnològic de la UdG, però serveix per fer-se'n una idea. Resumit a la mínima essència: intentem ensenyar a pensar creativament a través de la tecnologia.

Una altra manera de veure en imatges a què ens dediquem, és que us passeu a mirar les fotografies del projecte TIC TAC.

La Gran Quimera de la vida humana

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 24 Mar 2012 11:19:00 +0000

Abans d'ahir, vaig tornar a una de les Nits Poètiques que organitza El Llop Ferotge a la Impremta de Girona. Em va impactar molt el poema que va recitar Jorge Morales al començament de la vetllada. És el Canto del macho anciano, de Pablo de Rokha, una mena de despedida del món, d'un to angoixós des del primer vers i fins a l'últim, i que molts consideren com una espècie de testament del poeta. El primer que vaig fer l'endemà va ser buscar el text complet i llegir-lo. Us en copio un fragment petit, ja que és un poema molt llarg.

[...]

La Gran Quimera de la vida humana

como un lobo crucificado o aquella dulce estrella a la cual mataran todos

          los hijos

yace como yacen yaciendo los muertos adentro del universo.

“Caín, Caín, ¿qué hiciste de tu hermano?”,

dice el héroe de la senectud cavando con ensangrentado estupor su sepulcro,

          la historia

le patea la cabeza como una vaca rubia derrumbándolo barranca abajo,

pero es leyenda él, categoría, sueño del viento acariciando los naranjos

          atrabiliarios de su juventud,

don melancólico, y la última cana del alma

se le derrama como la última hoja del álamo o la última gota de luz estre-

          meciendo los desiertos

Parten los trenes del destino, sin sentido como navío de fantasmas.

[...]

Amb peus de plom

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 09 Mar 2012 19:45:00 +0000

Rellegir el Discurs del mètode i les Meditacions metafísiques de Descartes cada dos o tres anys és una activitat que recomanaria a tothom. La seva crítica al pensament dogmàtic és quelcom tan vigent i necessari avui en dia com ho era en ple segle XVII.

El principi de la sisena part del Discurs del mètode, té un paràgraf boníssim on Descartes, que compartia l'opinió de Galileu sobre el moviment de la Terra (i que coneixia els problemes del físic i matemàtic italià amb la Inquisició), explica les seves raons per no publicar un dels seus tractats de Física. És un exercici subtil, del que avui diríem "anar amb peus de plom". Descartes, pare del Racionalisme, tenia que autocensurar-se per evitar la sort d'altres que no es mossegaven tant la llengua. En correspondències privades en canvi, expressava la seva opinió real sense problemes, com en una carta al pare Mersenne: "Si el moviment de la Terra no és veritat tots els fonaments de la meva filosofia són falsos també".

Aquí teniu el primer paràgraf de la sisena part del Discurs del Mètode:

Hace tres años que llegué al término del tratado en donde están todas esas cosas, y empezaba a revisarlo para entregarlo a la imprenta, cuando supe que unas personas a quienes profeso deferencia y cuya autoridad no es menos poderosa sobre mis acciones que mi propia razón sobre mis pensamientos, habían reprobado una opinión de física publicada poco antes por otro; no quiero decir que yo fuera de esa opinión, sino sólo que nada había notado en ella, antes de verla así censurada, que me pareciese perjudicial ni para la religión ni para el Estado y, por lo tanto, nada que me hubiese impedido escribirla, de habérmela persuadido la razón. Esto me hizo temer no fuera a haber alguna también entre las mías en la que me hubiese engañado, no obstante el muy gran cuidado que siempre he tenido de no admitir en mi creencia ninguna opinión nueva que no esté fundada en certísimas demostraciones, y de no escribir ninguna que pudiere venir en menoscabo de alguien. Y esto fue bastante a obligarme a mudar la resolución que había tomado de publicar aquel tratado; [...]

Discurso del Método y Meditaciones Metafísicas, René Descartes (Espasa 1997).

Strike

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 26 Feb 2012 18:46:00 +0000

A l'última reunió del Projecte Rossinyol a Sant Feliu, algunes mentores van explicar que havien dut els seus mentorats a la bolera. Em va semblar una bona idea. L'Ahmed no hi havia anat mai, així que per a ell va ser una altra nova experiència.

Vam fer una partida de bolos i una de billar americà al Bowling de Platja d'Aro. Va ser divertit. Ens va sorprendre la poca gent que hi havia un dijous a la tarda. Realment val la pena anar-hi entre setmana i evitar les cues de dissabtes i diumenges.

La veritat és que el temps passa ràpid, i ja comença a quedar lluny el novembre, quan vaig començar aquesta tasca de mentor. El projecte és molt interessant, la Universitat de Girona n'ha d'estar ben orgullosa. Espero que tal com ha fet fins ara, la iniciativa segueixi creixent, a Girona i a fora.

La cara fosca de la FIRST LEGO League (II)

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 20 Feb 2012 20:10:00 +0000

Avui la Universitat de Girona, la Fundació Príncep de Girona i la Fundació Scientia han presentat al Parc Científic i Tecnològic de la UdG l’edició d’enguany del torneig de robòtica FIRST LEGO League (FLL), que aplegarà més de 130 participants el proper diumenge 26 de febrer a la UdG.

Alguns recordareu que l’any passat vaig escriure un article crític amb la FLL España, o més concretament, amb el seu patrocinador principal, l’empresa GMV. Pels que no ho sapigueu, la FIRST LEGO League és una competició internacional on grups de nens i nenes de 10 a 16 anys dissenyen i construeixen robots programables amb peces LEGO, amb l’objectiu de superar diferents desafiaments relacionats amb un tema que cada any va canviant. Durant la competició també han de presentar un projecte científic relacionat amb el mateix tema.

La FLL España està organitzada per la Fundació Scientia, una entitat sense ànim de lucre que té l’objectiu de promoure la ciència i la tecnologia entre els joves com a via per a l’educació a través dels valors de la innovació, la creativitat i la resolució de problemes. El que crida l’atenció és que el principal patrocinador de la FLL España és GMV, una empresa multinacional espanyola del sector de l’enginyeria i serveis, que entre moltes altres coses, es dedica també a projectes de Defensa.

Per citar només uns exemples (l'any passat algú va dir que havia estat poc explícit), GMV participa en el Projecte TALOS, sobre sistemes de comandament i control de recolzament del foc; o en el projecte PAFAD (Prototipo de Apoyos de Fuegos para la Artillería de Desembarco), que entre altres coses ajuda a calcular com realitzar un tret per tal que, tenint en compte tots els paràmetres que afecten al vol del projectil, impacti sobre les coordenades assignades; o en el projecte COMFUT (Combatiente del Futuro). També desenvolupa el software de control de l’avió Eurofighter o de l’helicòpter de combat Tigre. Cert és que GMV no fabrica armes, pero dissenya i desenvolupa sistemes que ajuden a controlar-les i a fer-les més efectives.

A la seva web hi trobareu poqueta informació sobre aquestes activitats, i en canvi molta sobre les altres. El seu cercador intern, per posar un exemple, no troba cap informació si busquem PAFAD, pero és informació pública a l’abast de tothom (us invito a mirar els enllaços anteriors).

Per descomptat GMV realitza altres activitats molt lloables de desminatge o desmilitarització, o projectes en el sector de la sanitat, l’espai, o la mateixa FLL. Però sense cap dubte, o com a mínim així ho penso jo, una cosa no compensa a l’altra.

Personalment, com a membre de la Universitat de Girona i com a objetor científic, em molesta particularment que una empresa que guanya diners fent tecnología per a la guerra, patrocini un esdeveniment com la FLL, una competició per a nens, amb uns valors, al meu entendre, completament oposats. Endemés, això posa a la Universitat de Girona (que acull la FLL Girona) en una situació compromesa e incòmoda, ja que ha firmat un conveni contra la investigació militar, i no sembla molt coherent que celebri una competició patrocinada por GMV.

També em desconcerta que aquest any s’afegeixi a l’organització la Fundació Príncep de Girona (FPdGi), una entitat que afirma literalment “premiar i fomentar el desenvolupament d’iniciatives que lluitin per evitar les desigualtats, eliminar la pobresa i que aspirin a fer més sostenible el nostre planeta”. Em sembla que GMV no lliga gaire amb tot això.

Personalment, l’any passat vaig participar com a jutge a la competició de Girona, però aquest any me n’he desvinculat (ho podeu considerar una mena "d'objecció de consciència"), tot i que tinc molts companys i amics que estan a l’organització, i que fan una feina fantàstica, de forma totalment voluntària, i per suposat sense tenir cap relació amb GMV. De fet, tot el projecte és fantàstic, l’únic punt negre és aquest patrocinador. Fa mal veure el logo de GMV a la web de la UdG.

Digueu-me ingenu, càndid o idealista, però m’agradaria veure que la UdG, acompanyada ara per la FPdGi, fa algun pas per forçar a la Fundació Scientia a canviar de patrocinador de cares a l’any vinent. Em demostraria que la Universitat està per les coses que ha d’estar, pel coneixement, i no per la guerra.

Les fotografies que il·lustren l'article són de la presentació d'avui a Girona, amb les autoritats de la UdG, FPdGi i Fundació Scientia.

Ni el tercer, ni el quart

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 18 Feb 2012 19:11:00 +0000

Val la pena llegir l'article d'Enric Ramionet a la contraportada d'El Punt Avui. Us en copio un fragment amb l'enllaç a l'article sencer:

[...] En l'actualitat, sumits com estem en la densíssima boira de la crisi, a les administracions els resulta fàcil escapçar les partides de cooperació. Primer els d'aquí, sembla acceptar la majoria silenciosa. Les fronteres es consideren importantíssimes i ho deuen ser sempre que no fem referència al comerç, o als capitals, que han de campar lliures i desinhibits d'una banda a l'altra del planeta empobrint a uns i enriquint als altres. Oblidem-nos de les misèries del món i centrem-nos en les necessitats dels de casa, diuen amb les tisores a la mà. Aquest és l'argument suprem, la raó definitiva que permet aplicar a la partida de cooperació (encara que siguin quasi sempre quatre engrunes irrellevants) les retallades més brutals de tots el pressupostos públics. És un argument poderós, en efecte, però també és un argument abstracte, gasós, que no es concreta. El que s'escatima al tercer món mai es destina al quart. I és per això que Catalunya, que havia estat un model humil però vital de cooperació, s'ha situat a la cua de la Unió Europea en cooperació internacional però també en educació, sanitat i polítiques públiques.

[...]

Llegeix l'article sencer.

L'art és la filosofia que reflexa un pensament

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 06 Feb 2012 19:59:00 +0000

"L'art és la filosofia que reflexa un pensament", Antoni Tàpies (1923-2012)

In Memoriam.

The Festival of Learning

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 05 Feb 2012 19:46:00 +0000

Fa uns dies al blog del MIT Media Lab van fer un apunt sobre un esdeveniment que han celebrat fa poc: The Festival of Learning.

Em va semblar una idea molt interessant. Durant dos dies tota la gent del Media Lab i d'altres facultats/labs del MIT, estava invitada a aprendre, a ensenyar i a fer coses conjuntament. Tothom (estudiants, professors, i l'staff divers dels edificis) podia participar-hi de forma voluntària, organitzant activitats o assistint a elles.

Cal dir que aquell context és força diferent de les universitats a les que estem acostumats a casa nostra. Només cal veure com defineix el Media Lab un research assistant en el seu primer any:

The Media Lab is an antidisciplinary organization packed with inventive doers. We cultivate a positive ethos of creative difference.

Crec que la definició és tota una declaració de principis.

Les activitats del festival van ser tan diverses com tallers d'elaboració de cervesa, pensament estratègic a través del poker, introducció a l'Scratch, meditació... (aquí una llista completa). També van fer un picnic al mig del Media Lab i van organitzar jocs diversos. A més, un cop concluïdes les activitats, van reflexionar conjuntament sobre el propi procés d'aprenentatge.

El cost per la universitat és gairebé 0 (és un acte 100% voluntari). Els beneficis, en canvi, múltiples:

Els estudiants poden tractar els seus professors en un context diferent de la classe, fins i tot convertint-se ells mateixos en els professors.
Els professors i investigadors poden intercanviar idees en un ambient relaxat.
Els diferents grupuscles de la universitat (estudiants, professors, staff tècnic, staff administratiu, etc.) es barregen, quelcom gens habitual.
Es reflexiona sobre el procés d'aprenentatge, un pilar central de qualsevol universitat, però del que de fet, es discuteix molt poc.
I no menys important: la gent s'ho passa bé!

Festival of Learning 2012 | Day 1 from Michelle Chung on Vimeo.

Festival of Learning 2012 | Day 2 from Michelle Chung on Vimeo.

Primeres passes del TIC TAC

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 03 Feb 2012 16:36:00 +0000

Copio tot seguit l'article sobre el Projecte TIC TAC que hem publicat a la web de UdiGital.edu. És un projecte que ens fa especial il·lusió i que intentarem fer l'esforç d'anar explicant en detall.

Ja vam parlar fa uns dies del TIC TAC, un projecte de cooperació que estem fent amb dues escoles de Girona i Salt: l'Escola Dalmau Carles i l'Escola Veïnat.

Les activitats ja han començat, hem planificat calendaris fins a final de curs, i ja podem anunciar que 75 nens i nenes de 5è de primària ens visitaran al Parc Científic i Tecnològic de la UdG (en tres grups diferents) amb una periodicitat quinzenal. Això ens comporta tenir tallers cada setmana a les nostres instal·lacions, un gran repte i alhora una gran oportunitat.

De moment hem fet una activitat a cada escola, desplaçant-nos nosaltres al seu centre, per explicar qui som, què farem, i ensenyar-los exemples de les coses que en poques setmanes arribaran a fer ells mateixos.

Si voleu conèixer millor les escoles amb les que treballarem, podeu mirar aquests enllaços:

- Blog de l'Escola Veïnat de Salt

- Blog de l'Escola Josep Dalmau Carles de Girona

Com podeu veure a les fotografies, entre l'alumnat hi ha una gran diversitat (fixeu-vos en la fotos dels noms). Es tracta d'escoles amb un percentatge d'alumnes immigrants molt elevat. Per això aquest és un projecte de cooperació, i més enllà d'apropar la tecnologia a les escoles, vol aprofundir en la idea que el pensament creatiu pot esdevenir un motor pel desenvolupament humà.

Mentors i mentorats

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Thu, 02 Feb 2012 19:24:00 +0000

Divendres passat ens vam trobar tots els mentors de Sant Feliu amb els nostres mentorats. També van venir els nostres enllaços territorials. La Montse i la María Clara són els nostres enllaços amb les famílies dels mentorats, amb les escoles, i en general, amb el municipi.

L'objectiu de la reunió era compartir les nostres experiències, per aprender els uns dels altres, i també per proposar activitats que poguem fer junts.

La María Clara pertany a Teixidors de Xarxes, una organització que treballa en temes d'educació, cooperació i sostenibilitat, i ha proposat que a més a més, durant aquestes reunions del Projecte Rossinyol, també treballem un tema de forma transversal tot el curs. Aquest any treballarem el desenvolupament sostenible. Tot un repte explicar-ho als nostres mentorats.

A la reunió de divendres vam mirar un vídeo força famos de fa uns anys: Story of stuff (La història de les coses). La idea de la María Clara era molt bona, però opino que és un vídeo per a adults, i tot i que estava doblat a l'espanyol, els nens al cap d'un parell de minuts van desconnectar. Per a properes reunions hem de preparar material adequat a les seves edats.

Va estar molt bé veure tots els mentorats junts, i em va permetre per exemple conèixer en Dramane, que va a la mateixa classe que l'Ahmed. Aquí podeu veure el blog que escriu la Cristina, la seva mentora.

Les que arrosseguen el món no són les màquines, sinó les idees

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 30 Jan 2012 14:54:00 +0000

M’han demanat que relati el primer TicketDay, celebrat el passat divendres 27 de gener, un esdeveniment que s’anirà repetint cada mes, i que els seus organitzadors (ServeisWeb) defineixen com unes jornades de coneixement amb la intenció de divulgar idees i potenciar el networking.

Sempre que es parla d’idees i de networking, no puc evitar pensar en aquella frase de Victor Hugo: "les que arrosseguen el món no són les màquines, sinó les idees". Fòrums com el TicketDay són interessants per això, perquè ens apropen idees innovadores i n’afavoreixen l’intercanvi. Les Noves Tecnologies són molt importants, però sense les idees, no hi ha res a fer.

En aquesta jornada inaugural van intervenir-hi Mainada.es, Marcelinus i Sixtemia. El networking de després va estar amenitzat per un tast gastronòmic cortesia de Giroska i Vins de Catalunya. Tot això, a les magnífiques instal·lacions que ServeisWeb té a Fornells de la Selva.

M’agrada la ressenya de l’esdeveniment que ha fet en Miquel Serrabassa al seu blog, descrivint la jornada com “l’altaveu dels petits”. I és que els tres projectes presentats provenen de tres empreses joves i petites, i precisament per això, molt interessants.

Anoto tot seguit les idees i comentaris que em van cridar més l'atenció (per més informació podeu repassar els twits amb hashtag #TicketDay, o mirar les webs de cada empresa):

- De Mainada.es, una empresa familiar de lleida amb botiga electrònica dedicada a l’infant, em quedo amb dues idees: per un costat la importància de la integració logística (web, mail, sms, etc), i per l’altre, la necessitat de ser Social, Mòbil i Local (SoMoLo), una reflexió molt actual.

- De Marcelinus, una empresa d’Olot que intenta donar continuïtat al món tèxtil local tot renovant-lo i actualitzant-lo, em quedaria amb la lliçó de com ha estat d’important el Twitter per al seu projecte (m'ha sorprés positivament!), i de com una empresa pot néixer des d’un principi amb una vessant social (volen dedicar la meitat dels seu beneficis a projectes ambientals o socials).

- De Sixtemia, una companyia de Banyoles especialitzada en fer aplicacions per a Iphone i Ipad (i bons amics, que coneixo des de fa temps!), em quedo primer de tot amb la primícia de que participaran al proper Mobile World Congress. Després destacaria la reflexió de com a vegades alguns projectes concrets, de cop, poden resultar punts d’inflexió per a una empresa (com ara els projectes que ells han fet amb Zara, David Villa o La Marató). També em va agradar que a part de fer una presentació clàssica, ensenyessin en viu alguns exemples de les seves aplicacions.

- Del tast, la idea de fer galetes amb la forma de la catedral de Girona (Catedralícies) em sembla enginyosa. Giroska només té tres mesos de vida però em sembla que pot tenir llarg recorregut. I si a Girona funciona, per què no a altres ciutats?

Tot i que durant l’acte no va intervenir i es va mantenir al marge, la jornada portava el segell característic e inconfusible de l’ Eduard Batlle, recentment incorporat a ServeisWeb, i que ha impulsat aquesta moguda juntament amb en Xavier Serra. La Laura P. Victòria va fer de presentadora, i en Jordi Àvila estarà a càrrec de coordinar els tasts gastronòmics.

Puc dir que van ser unes hores de divendres profitoses, i que inauguren una sèrie de jornades matinals, que s’aniran alternant entre Fornells de la Selva i altres ciutats. Si es manté el llistó, la història promet. Donar la paraula als emprenedors, en els temps que corren, és molt i molt important!

Aquest article es publica simultàniament al blog de ServeisWeb i al Com gotes a l’oceà.

Alfabetos invisibles

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 22 Jan 2012 19:33:00 +0000

Avui m'he despertat inspirat i he escrit un petit relat. Podria ser perfectament una continuació (o fins i tot una precuela) del ja antic Preetha i Hobbes. El narrador/protagonista és bàsicament el mateix, i l'entorn molt similar: una estació de tren a l'Índia en plena nit. De fet no cal ser Sherlock Holmes per veure que aquestes històries tenen molts components autobiogràfics. Però aquest relat té dos trets que el diferencien: primer, que l'he volgut construir com un petit homenatge a Octavio Paz (a partir del seu poema Hermandad, que és alhora un homenatge a Ptolomeu); segon, que està escrit en castellà, gens habitual en mi, i senzillament perquè m'ha sortit així.

Alfabetos invisibles

«Soy hombre: duro poco / y es enorme la noche». Por algún extraño motivo Octavio Paz resonó en mi cabeza mientras esperaba, sentado en mi mochila, a que llegara el tren 12324. Conté quince ratas en menos de un minuto. Otros tantos niños y un par de perros esqueléticos caminaban despacio entre ellas, por encima de las vías, hurgando y buscando restos de comida que algún pasajero habría lanzado al pasar. En el andén, a escasos metros, yo sumido en mis pensamientos, rodeado de cuerpos grises que se movían, abrían los ojos y respiraban, al son de los ruidos de la estación.

«Pero miro hacia arriba: / las estrellas escriben» proseguían los versos en mis pensamientos. Mas no había luces en el cielo nocturno de Gaya Junction, sólo un techo de chapa oxidada sobre mi cabeza, luz tenue de unas farolas decrépitas, y negrura absoluta sobre las vías. Los únicos que escribían eran los cuervos, dibujando en el aire ―negro sobre negro― alfabetos primitivos, insondables, más antiguos que los Vedas, que la India, imposibles de descifrar.

«Sin entender comprendo: / también soy escritura». Y entonces la revelación, instante sempiterno y fugaz al mismo tiempo. Me abrumaron destellos de Schopenhauer, los Upanishads e incluso del mismo Paz: un hombre puede hacer lo que quiera, pero no puede querer lo que quiera. El mundo es mi representación. Verdad absoluta para todo ser viviente y cognoscente. Escribo y soy escrito, escribo y soy escrito, escribo y soy escrito…

«y en este mismo instante / alguien me deletrea».

Fotografia: cc Ken MacInnis.

Nit poètica

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 20 Jan 2012 20:23:00 +0000

Ahir vaig anar a la 5ª Nit Poètica de Girona, a La Impremta, organitzada pel Llop Ferotge. Tot i que ja coneixia aquestes nits feia temps, sempre em coincidien amb altres compromisos, i no hi havia pogut anar. Ahir vaig trencar el malefici i va valer la pena.

La vetllada començà amb un recital poètic amb micro obert, mentres unes pantalles projectaven vídeos d’Álvaro Montané. Després va haver-hi un sorteig de llibres, cortesia de la Llibreria 22, el Truffaut i la Llibreria Context (no me’n va tocar cap!). I per acabar, actuació musical de Rusó Sala, amb col·laboració especial (dansa) d’Ester Puigdemont. Tot conduït pel poeta xilè Jorge Morales.

Repetirem!

Per cert, que poca estona abans d’arribar a La Impremta havia estat llegint les notes que hi ha al final del llibre Árbol adentro d’Octavio Paz. I hi ha algun fragment que fou d’allò més oportú.

[…] Siempre he creído en la Máxima de Goethe: todos los poemas son poemas de circunstancias. Cada poema es una respuesta a un estímulo exterior o interior. La circunstancia es aquello que nos rodea y que, ya como obstáculo o ya como acicate, es el origen del poema, el accidente que provoca su aparición. Pero las circunstancias no explican ni sustituyen a los poemas, que son realidades autónomas. Los poemas nacen de una circunstancia y, apenas nacidos, se liberan de ella y viven una vida independiente. En la poesía se despliega el misteria de la libertad humana: el accidente, la circunstancia, se convierte en obra.

Fragment de les notes d’Árbol adentro (Seix Barral 1987), Octavio Paz.

L'efecte robot

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 15 Jan 2012 18:23:00 +0000

Generalment els robots cauen simpàtics. Aquest cap de setmana ho he pogut comprovar de nou, en aquest cas a Sant Feliu.

A l'última trobada amb l'Ahmed, de qui sóc mentor a través del Projecte Rossinyol de la UdG, vaig portar un robot fet amb LEGO que és capaç de resoldre un cub de Rubik. Estàvem en un bar, i tan aviat vaig treure el robot de la bossa, totes les mirades van dirigir-se a la nostra taula. Aviat les cambreres, els nens de la taula del costat, i alguns pares amb nens d'altres taules, estaven al voltant de la taula mirant com el robot anava resolent el cub. Aquesta curiositat innata que porta a la gent a intentar entendre com funciona alguna cosa que els sorprén, és la que intentem aprofitar en les activitats que fem dintre del projecte UdiGital.edu a la Universitat de Girona.

Amb l'Ahmed poc a poc anem agafant confiança. Aquí per cert, podeu veure un llistat dels blogs de tots els altres mentors i mentores del Projecte Rossinyol d'aquest curs.

El viatge dels Rodamons

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 15 Jan 2012 12:31:00 +0000

Ja no recordo com vaig arribar al blog de la Mireia i l'Ignasi, o si varen arribar primer ells al meu. En tot cas, durant la seva volta al món de 14 mesos, vaig seguir les seves entrades encisat amb tot allò que explicaven.

Havent tornat ja a Catalunya, la Mireia va publicar El viatge dels Rodamons (Mireia Puntí, 2010), un llibre del tot recomanable si us apassiona viatjar. Una experiència en primera persona amb unes primeres línies tan suggeridores com "Qui no ha pensat alguna vegada deixar-ho tot i marxar ben lluny per dur una vida completament diferent? Doncs jo ho vaig pensar... i ho vaig fer!".

La seva aventura els portà a l'Índia, Hong-Kong, Vietnam, Nova Zelanda, Austràlia, Xile, Perú, Argentina, Brasil i Estats Units. Les seves cròniques (escrites in situ des de cada país) estan repletes d'anècdotes i impressions que faran les delícies de qualsevol viatger (o aspirant a ser-ho).

Com no podia ser d'una altra manera, jo destacaria el seus capítols de l'Índia. L'arribada a Bangalore, i les seves primeres impressions em van recordar molt les meves d'aquell ja tan llunyà novembre del 2005. La seva trobada amb Vicenç Ferrer també em despertà molt bons records.

El llibre, a més, conté al final una selecció de fotografies del viatge, que acompanyen i complementen d'allò més bé la lectura.

Amb la Mireia i l'Ignasi, després de molt temps de seguir-nos mútuament, vam desvirtualitzar en un parell de trobades a Barcelona per a viatgers independents. A veure si el proper cop coincidim a l'Índia o a qualsevol lloc, perquè em sembla que de viatjar encara no se n'han cansat!