Com gotes a l'oceà

Innovacions educatives en barris pobres

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 17 May 2013 10:14:00 +0000

A través d'un enllaç d'en Francesc Balagué he arribat a una selecció dels 10 vídeos sobre educació que més agraden a en Ken Robinson. N'hi ha un que m'ha cridat l'atenció pel títol: "Education innovation in the slums". És un vídeo d'en Charles Leadbeater, on reflexiona sobre les innovacions, sovint radicals, que es produeixen en els slums de les grans ciutats de països en vies de desenvolupament. Algunes d'aquestes innovacions són, com és lògic, en el camp de l'educació. És interessant veure les noves formes d'aprendre que els nens i nenes més pobres troben en aquests contextos on viuen immersos.

El vídeo és del 2010 però no el coneixia. No comparteixo al 100% el missatge del vídeo, però fa reflexions molts interessants sobre com és i com hauria de ser l'educació.

9 de maig

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Thu, 09 May 2013 11:33:00 +0000

Avui em sembla un molt bon dia per recuperar algunes vinyetes d'Eneko sobre l'educació.

S'estan carregant l'educació

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 06 May 2013 19:26:00 +0000

Probablement va essent hora de recuperar la faceta més activista d'aquest blog, que ha quedat força diluïda d'un temps ençà. En general sóc més partidari de concentracions i mobilitzacions que no pas de la vaga com a acció de protesta en sí mateixa (crec que hi hauria formes molt més creatives de protesta, adaptades als temps que vivim), però és cert que quan llegeixo les convocatòries de vaga educativa del proper 9 de maig, realment no puc estar-hi més d'acord.

És una vergonya el que s'està fent a l'educació a Catalunya i a Espanya, en tots els nivells. Per citar només algunes coses que estan passant: reduccions de plantilles, rebaixes dels salaris, augment de càrregues de treball, precarització de condicions laborals, externalització de serveis, aturada de finançament de programes, increment de ràtios, tancament d'escoles, reducció de beques, augment de taxes, etc.

Coneixo més bé el tema de la universitat, perquè hi treballo, però des de fa dos anys i mig estic tot el dia en contacte amb escoles i instituts, i també veig les coses que hi passen.

I no, la crisi no és excusa. Les polítiques d'austeritat, que semblen ser el pensament únic que regeix els nostres governants, han demostrat sobradament ser un gran fracás, danyant l'economia, l'estat del benestar, i impedint la recuperació econòmica.

En l'educació, la cirereta ha estat la llei orgànica per la millora de la qualitat educativa (LOMCE), que ja no és una qüestió de retallades, sinó d'ideologia retrògrada, i que suposa un retrocés en plantejaments pedagògics, empitjora la democratització del sistema educatiu, dinamita el model d'immersió lingüística, espanyolitza el sistema educatiu, torna a posar una assignatura de religió avaluable, dóna tractes de favor a les escoles concertades...

Per tot això, trobo molt lògic que el proper 9 de maig professors, alumnes, pares i mares convoquin de forma conjunta (per primera vegada a Espanya), una vaga educativa que inclou totes les etapes: des de l'escola bressol fins a la universitat.

L'art

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Thu, 02 May 2013 08:15:00 +0000

Fa unes setmanes vaig llegir un article d'en Quim Curbet que em va agradar molt. Reflexiona sobre l'art.

A través de la bellesa es pot definir l’art, però no l’explica mai del tot. De fet, hi ha prou bellesa en la natura com per a no necessitar de l’art per a realçar-la. Una obra d’art no és el bell producte d’una activitat, ni tot allò que és bell és art, fa falta alguna cosa més. L’art s’interroga en la bellesa i ens respon amb una obra on ens podem sentir emmirallats. L’art, més enllà de la bellesa, que ja se li suposa, és la recerca d’una veritat. La humanitat necessita de l’art per a exterioritzar el que és. Deia Alain que «Totes les arts són com miralls on l’home hi veu coses d’ell mateix que desconeixia».
[...]

Llegir l'article sencer.

Foto: La solitude organisative, Miquel Barceló, 2008.

Fotografies que inspiren relats

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Tue, 23 Apr 2013 18:15:00 +0000

He participat al II Concurs de Relats Curts de la UdG i he tingut la fortuna de ser-ne un dels guanyadors. El concurs ha estat organitzat conjuntament des de l’Oficina de Cooperació i la Unitat d’Igualtat de Gènere, amb el propòsit d’ajudar a fer visibles els Objectius del Desenvolupament del Mil·leni des d’una perspectiva de gènere. Hi ha participat tota la comunitat universitària (estudiants, PAS i PDI).

El format del concurs em va semblar molt atractiu. Els participants partíem d’unes fotos d’en Javier Rodríguez, periodista reconegut internacionalment pels seus reportatges fotogràfics que mostren les dures realitats de molts països del Sud. A partir d’una de les fotografies (totes elles de dones i nenes) havíem de construir un relat, sense saber res de la història real que hi havia darrere d'aquella imatge.

El resultat de tot plegat ―fotos, relats reals del periodista i relats imaginaris dels guanyadors―, ha quedat publicat en un bonic llibre que ha editat el Servei de Publicacions de la UdG.

Jo vaig escollir una fotografia d’una nena índia, com no podia ser d’una altra manera. Només de veure-la em va venir al cap un post que vaig escriure el 2009 (La nena més trista del món) i un petit relat que vaig escriure el 2012 (Alfabetos invisibles). Així que el relat final que vaig presentar sorgeix d’una barreja d’aquests dos escrits que ja havia publicat en aquest blog. Us adjunto a continuació el relat tal com va quedar.

Alfabets invisibles

«Soy hombre: duro poco / y es enorme la noche». Per algun motiu estrany Octavio Paz ressonà al meu cap mentre esperava, assegut a la meva motxilla, que arribés el tren 12324. Vaig comptar quinze rates en menys d’un minut. Un grapat de nens i un parell de gossos esquelètics caminaven a poc a poc entre elles, per sobre de les vies, furgant i buscant restes de menjar que algun passatger hagués llançat en passar. A l’andana, a escassos metres, jo capbussat en el meus pensaments, envoltat de cossos grisos que es movien, obrien els ulls i respiraven, al compàs dels sorolls de l’estació.

«Pero miro hacia arriba: / las estrellas escriben» prosseguien els versos en els meus pensaments. Però no hi havia llums en el cel nocturn de Shalimar Station, només un sostre de xapa rovellada sobre el meu cap, llum tènue d’uns fanals decrèpits, i la negror absoluta sobre les vies. Els únics que escrivien eren els corbs, dibuixant a l'aire ―negre sobre negre― alfabets primitius, insondables, més antics que els Vedes, que l'Índia, impossibles de desxifrar.

«Sin entender comprendo: / también soy escritura». I llavors la revelació, instant sempitern i fugaç alhora. M’aclapararen espurnes de Schopenhauer, les Upanishads i fins i tot del mateix Paz: el món és la meva representació. Veritat absoluta per a tot ésser vivent i cognoscent. Escric i sóc escrit, escric i sóc escrit, escric i sóc escrit... «y en este mismo instante / alguien me deletrea».

Una mà m’estirà la màniga i em féu tornar a la realitat. Era una nena amb el cabells curts, embolicada en una manta grisenca. No deia absolutament res, només em travessava amb uns ulls immensos que il·luminaven la negra nit de Kolkata. La coneixia, i ella també m’havia reconegut. Durant les meves visites al West Bank Hospital l’havia vist vagarejar de dia per Andul Road, amunt i avall, tota sola. El primer cop em semblà la nena més trista del món. Romania dreta en una cantonada, immòbil, plorant desconsolada, tota esperrucada, amb uns peus nus ennegrits per una vida de carrer, i unes llàgrimes que li llevaven la pols de la cara i descobrien el color real de la seva pell. Tenia la mirada perduda dirigida al trànsit, sola entre quinze milions de persones que la ignoraven.

El segon cop també estava sola, però més tranquil·la. Caminava de nou per Andul Road, concentrada, seguint petites trajectòries irregulars que no vaig arribar a entendre. Com si escrivís símbols al terra amb les seves passes, ara curtes, ara més llargues. Novament alfabets invisibles. Aquest cop però, em vaig aturar. Vaig comprar una pinya, la vaig fer tallar a trossets, i la vaig oferir a la nena. La deglutí sencera mentre jo mirava d’entaular conversa, primer en anglès i després xampurrejant quatre paraules en bengalí. Però res, ella no pronuncià ni una sola paraula. S’acabà la pinya, em regalà un somriure gairebé imperceptible i seguí caminant.

I ara, quan jo ja marxava d’aquella ciutat descomunal, me la vaig tornar a trobar. Palplantada en aquella andana, on devia dormir cada nit. Fou la gota necessària per desbordar-me. Em vaig posar a plorar, just al mateix temps que un estrèpit sostingut entrava pel sud, omplint tota l’estació. Era el meu tren que arribava, i al posar-me dempeus passà quelcom inexplicable. La nena em va abraçar i no em deixava anar.

Dos minuts després veia el meu tren allunyar-se per la via quatre. Nova Delhi podia esperar, la Lakshmi (el seu nom és una de les moltes coses que vaig descobrir els següents dies), en canvi, no.

Llegir i veure el Ramayana

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Tue, 16 Apr 2013 19:14:00 +0000

Fa uns mesos vaig rellegir-me el Ramayana de Valmiki en una edició de luxe de l'editorial Atalanta (2010) que us recomano moltíssim. Com molts ja sabreu el Ramayana és un text sagrat de l'Hinduisme que narra en clau epopeica i mitjançant 24.000 versos, les aventures de Rama (un avatar del déu Vishnú) per rescatar la seva esposa Sita i vèncer el dimoni Ravana. Es creu que l'origen de l'obra data del segle III aC, i la versió més coneguda és la del poeta Valmiki.

Tot i que ja sabia que el meu amic Rikki estava preparant una adaptació teatral de l'obra en català amb el Jove Calassanç Teatre, va ser una sorpresa quan fa unes setmanes vaig rebre una invitació per l'estrena. En aquest blog ja he parlat d'un parell d'obres del Jove Calassanç Teatre (El Mahabharata i Pollastre amb prunes).

Vaig anar a l'estrena el passat dissabte, i a part de retrobar-me amb uns quants amics de Bagepalli, vaig gaudir d'una versió excel·lent i molt entretinguda del Ramayana.

L'adaptació d'en Rikki té uns tocs d'humor que la fan divertida i apta del tot per a un públic familiar (de fet el teatre era ple de nens i nenes de diferents esplais). A més té moltes titelles d'ombra (precioses!), algunes danses, i tota la força de la mítica llegenda de Rama. A destacar la música original que ha composat en Jan.

La veritat és que el públic ens ho vam passar molt i molt bé! Això que fan aquesta gent del JCT és increïble, tota una feinada de mesos i mesos per fer-ne dues representacions! Això és amor al teatre, i aquesta màgia es respira. Espero que surtin oportunitats de fer-ne més representacions, igual que va passar amb el Mahabharata!

Enhorabona de veritat a en Rikki, l'Elena, i a tot el repartiment!

Seduïts per l'art

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 14 Apr 2013 17:16:00 +0000

Quina relació hi ha entre les obres mestres de la pintura i l’escultura, les primeres fotografies i l’obra d’alguns dels fotògrafs contemporanis?

Si us interessa/intriga/preocupa la resposta, us recomano passar-vos pel Caixaforum Barcelona i que visiteu l'exposició “Seduïts per l’art”, que mostra com l’art històric (especialment la pintura) va ser una referència per als pioners de la fotografia i un estímul per a la seva creativitat. I també, com els fotògrafs d’avui fan servir com a inspiració les mateixes fonts i reelaboren els mateixos temes amb uns mitjans nous, impensables fa uns anys, i amb una sensibilitat contemporània.

L'exposició sorgeix d'una col·laboració entre l'Obra Social de la Caixa i la National Gallery de Londres, i és molt recomanable.

Maisie Broadhead. Que no perdin dolçor, 2010.

Amigues blogueres

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 05 Apr 2013 18:30:00 +0000

Fa bastant que no faig cap entrada recomanant altres blogs. En un breu espai de temps tres amigues han entrat en aquest món dels blogs, en un moment en que té mèrit, ja que molts no es cansen d'afirmar que el Facebook i el Twitter han relegat la blogosfera a un segon pla. En tot cas n'hi ha que estem aquí, i resistim!

Aquí els teniu tots tres, ordenats per antiguitat, de més a menys. Us recomano visitar-los!

La Berta ha començat el blog dissenyNens, on parla de mobles, joguines, dissenys, idees, i un munt de coses expressament pensades per a nens i nenes. Molt recomanable per a papes i mames!

L'Íngrid escriu el blog kuka & bubu, que suposo que s'hauria de definir com un blog de costura, on comparteix les seves creacions i explica com fer-ne. Jo desconeixia aquesta faceta seva, un talent que tenia ben amagat!

El de la Sara, que és el més recent, és un blog personal, amb reflexions i pensaments sobre les coses que li interessen, com per exemple la psicologia o l'educació.

El balcón

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Tue, 02 Apr 2013 18:45:00 +0000

Els que seguiu aquest blog ja sabeu que un dels meus autors preferits és Octavio Paz. Se'm va passar l'aniversari del seu naixement, que va ser el 31 de març. Quina millor manera de celebrar-ho que compartint aquest poema del seu llibre Ladera Este (1969), un llibre ple de poemes resultants de les seves estades a l'Índia.

El balcón

Quieta
En mitad de la noche
No a la deriva de los siglos
No tendida

Clavada
Como idea fija
En el centro de la incandescencia
Delhi

Dos silabas altas
Rodeadas de arena e insomnio
En voz baja las digo

Nada se mueve
Y sin embargo

Crece
La oleada silenciosa se dilata
Es el verano que se derrama
Oigo la vibración del cielo bajo
Sobre los llanos en letargo
Masas enormes cónclaves obscenos
Nubes llenas de insectos
Aplastan

Indecisos bultos enanos
(Mañana tendrán nombre
Erguidos serán casas
Mañana serán árboles)
Nada se mueve

Y sin embargo
La hora es más grande

Yo más solo
Clavado

En el centro del torbellino
Si extiendo la mano
Un cuerpo fofo el aire
Un ser promiscuo sin cara
Acodado al balcón

Veo
(No te apoyes,
Si estás solo, contra la balaustrada,
Dice el poeta chino)
No es la altura ni la noche y su luna
No son los infinitos a la vista
Es la memoria y sus vértigos
Esto que veo

Esto que gira
Son las acechanzas las trampas
Detrás no hay nada
Son las fechas y sus remolinos
(Trono de hueso

Trono del mediodía
Aquella isla
En su cantil leonado
Por un instante vi la vida verdadera
Tenía la cara de la muerte
Eran el mismo rostro

Disuelto
En el mismo mar centelleante)
Lo que viviste hoy te desvive
No estás allá

Aquí
Estoy aquí

En mi comienzo
No me reniego

Me sustento
Acodado al balcón

Veo
Nubarrones y un pedazo de luna
Lo que está aquí visible
Casas gente

Lo real presente
Vencido por la hora

Lo que está allá
Invisible

Save the Philo now

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 31 Mar 2013 16:35:00 +0000

Us recomano aquest article d'Albert Piñero a El Punt Avui, sobre la reducció de la filosofia en l'ensenyament secundari.

Que pensin ells!

La LOMCE, també coneguda com llei Wert, s'ha guanyat una merescuda mala premsa per molt diversos motius ja abans de ser tramitada. Però els ciutadans han de saber també, cosa que ha estat molt menys anunciada, que decreta una dràstica reducció de les matèries de l'àrea de filosofia a l'ensenyament secundari que a la pràctica significarà la seva desaparició.

Últimament els discursos dels nostres polítics van farcits de referències filosòfiques. En el debat sobre la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya Sánchez-Camacho ironitzava sobre les lectures de Junqueras: Locke, Montesquieu i Rousseau; aquest li confessava la seva preferència per la tolerància de Voltaire; dies abans David Fernández apel·lava al concepte de política en el seu sentit més noble de la mà de Hannah Arendt i Sèneca. Sembla que tots necessitem les idees dels grans per fer una mica més grans els nostres pensaments. Nietzsche deia que es treu més profit d'un sol error d'un dels grans homes que de totes les veritats dels homes petits.

[...]

Llegir l'article complet.

Jugar per créixer

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 29 Mar 2013 11:44:00 +0000

He rebut aquest bonic dibuix de la Pavithra, la nena que apadrino a través de la Fundació Vicenç Ferrer. És el primer que m'envia i fa il·lusió (vaig explicar la història d'aquest nou apadrinament aquí). Quin arbre us sembla que deu ser? Potser un mango tree? :)

El dibuix va acompanyat d'una carta escrita pel coordinador de la seva comunitat, on m'explica més coses de la família de la Pavithra. Encara no hi tinc un vincle com el que tinc amb la Syamala (ja casada!), però poc a poc vaig coneixent la Pavithra i la seva història.

Aquestes cartes de la FVF també duen al darrere algun petit article amb reflexions o curiositats de la cultura índia. Aquesta, porta un article amb títol "Jugar per créixer" que m'ha semblat ben interessant. Parla d'alguns dels jocs famosos que l'Índia ha exportat al món, com per exemple el conegudíssim parxís (pachisi). També parla de la importància dels jocs tradicionals, i en menciona uns quants dels que tenen més èxit a l'hora del pati o quan s'acaben les classes a les escoles d'Anantapur (per exemple el Kuntaata i l'Akshíntala). Fa cinc anys vaig escriure aquest petit article sobre jocs tradicionals del sud de l'Índia, una riquesa que espero que no s'acabi perdent com (gairebé) ha passat a casa nostra.

El misteri de les coses

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Tue, 26 Mar 2013 19:17:00 +0000

El misteri de les coses, ¿on és?

¿On és que no apareix

a mostrar-nos si més no que és misteri?

¿Què en sap el riu i què en sap l’arbre?

I jo, que no sóc més que ells, ¿què en sé?

Sempre que miro les coses i penso en allò que els homes en pensen,

ric com un rierol que sona frescal en la pedra.

Car l’únic sentit ocult de les coses

és que no tenen cap sentit ocult.

Més estrany que totes les estranyeses,

i que els somnis de tots els poetes,

i que els pensaments de tots els filòsofs,

és que les coses siguin realment allò que semblen ser

i que no hi hagi res a comprendre.

Sí, heus aquí el que els meus sentits han après tots sols:

les coses no tenen significació, tenen existència.

Les coses són l’únic sentit ocult de les coses.

El misteri de les coses, de Alberto Caeiro (heterònim de Fernando Pessoa).

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

Foto: by Graffiti Land at Flickr.

L'enfocament filosòfic

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 23 Mar 2013 20:33:00 +0000

Estic llegint El Ritme de l'Ésser. Les Gifford Lectures de Raimon Panikkar (Fragmenta, 2012) i no paro de subratllar-ne fragments i fer anotacions. És un llibre molt profund i requereix una lectura pausada. Per molts es tracta del seu text més important en el camp filosòfic.

Us deixo un parell de fragments de l'excel·lent (i llarguíssima) introducció que m'han captivat:

«L'estudi de la filosofia no consisteix a conèixer les opinions de la gent, sinó a conèixer quina és la veritat de les coses», digué Tomàs d'Aquino enèrgicament. Aquesta «veritat de les coses» és el Tot. Però aquesta «veritat de les coses» no és independent del coneixement de les coses (el sciatur), i aquest coneixement és un coneixement humà encara que pugui tenir una font més elevada. Per una banda, els filòsofs estan condemnats a ser solitaris. L'activitat de pensar requereix la solitud, desapropiació, distància, i fins i tot una certa evitació dels altres. Un no pot pensar realment si no manté la seva distància, deixa enrere tots els conformismes i venç la inèrcia de la ment. Els filòsofs han de ser ascetes, en el millor sentit de la paraula, és clar. Han de lluitar amb la realitat com Jacob amb l'àngel o Ulisses amb el destí. L'activitat de pensar forja la realitat una mica a la manera en què el ferrer forja el ferro. El pensament participa en formació de la realitat.

[...]

El mètode filosòfic és el de pensar, i aquí aquesta paraula representa un escoltar de manera activa i intel·ligent la realitat mateixa ―el Ritme de l'Ésser, com diré aviat. El filòsof no solament pren el pols a la multitud. La tasca del filòsof és posar la seva ment i el seu cor en sintonia amb la realitat, permetent que el batec de l'Ésser passi a través del seu esperit i, fent-ho, en canviï el ritme. Això vol dir que tots els aspirants a la saviesa han d'esforçar-se per aconseguir la puresa de cor.

A Story About Robots

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 16 Mar 2013 11:32:00 +0000

Deliciós aquest curt sobre un robotet: A Story About Robots from Paramotion Films. Vist a Microsiervos.

We Believe in Balloons

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Tue, 12 Mar 2013 19:35:00 +0000

Amb en Yazmani Arboleda no ens coneixem personalment, però ens uneix el fet que ambdós hem fet de voluntaris a Shanti Bhavan. És un artista multimèdia, fundador del The Glasless Glasses Studio.

El motiu d'aquest apunt és per explicar-vos el projecte que ara mateix duu entre mans. Es tracta d'una barreja entre macro-instal·lació artística i projecte de sensibilització. La proposta és molt agosarada: omplir la ciutat de Kabul (Afganistan) amb 10.000 globus de color rosa un dissabte al matí d'aquesta primavera. Ha fet instal·lacions similars a ciutats com Bangalore (Índia), Nairobi (Kenya), i Yamaguchi (Japó). A Bangalore ho va fer quan estava de voluntari a Shanti Bhavan, i alguns dels voluntaris que repartien els globus per la ciutat van ser els nens de l'escola (a la foto de dalt podeu veure la Lily amb un grapat de globus taronges).

Amb paraules del propi Yazmani, la idea és crear una escultura viva que porti alegria, sorpresa, i una nova manera de despertar la consciència a la gent.

La campanya es diu We Believe in Balloons, i cada globus el compra una persona diferent (1$), que a més pot afegir voluntàriament un missatge esperançador i alegre que serà entregat juntament amb el globus per algun dels més de cent voluntaris a alguna persona de Kabul un dissabte al matí camí de la feina (allà comencen la setmana laboral el dissabte). Només es deixa comprar un globus per persona, pel fet simbólic que cada globus serà el lligam d'unió entre dues persones i per reforçar la idea que tots estem connectats.

Us animo a visitar el projecte i a participar-hi: We Believe in Balloons.

Abisme social

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Mon, 11 Mar 2013 19:19:00 +0000

El Roto 10-03-2013.

Sobre la lectura. Proust

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 10 Mar 2013 17:24:00 +0000

Comparteixo aquest pensament de Proust sobre la lectura, que m'arriba a través del Facebook de l'amic Gabriel Lopardo:

El acto de leer "se situa en el umbral de la vida espiritual pero no puede introducirnos en ella, ya que no la constituye". Y agrega: "La lectura es para nosotros una iniciadora cuyas llaves mágicas nos abren la puerta a lugares a los cuales no hubiéramos sabido entrar, y por eso es saludable. Pero se torna peligrosa cuando, en lugar de despertarnos a la vida personal del espíritu, la lectura tiende a reemplazarla".

Marcel Proust, Sobre la lectura.

La victòria del blog amb G

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 09 Mar 2013 11:55:00 +0000

Recentment la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans ha aprovat la forma blog en detriment de bloc (uns aplaudiments si-us-plau). No cal dir que estic molt content, per un cop s'ha imposat el sentit comú, i ara blog ja pertany al Diccionari de la llengua catalana.

Mai he entès les raons dels partidaris del bloc. El lingüista Gabriel Bibiloni, ja el 2005 quan Termcat va optar per la forma bloc, va escriure un article crític amb aquesta decisió, i que des del meu punt de vista deixava claríssim que la forma més lògica i correcta havia de ser blog. Hi ha vàries raons, però l'etimològica és clau. La paraula anglesa blog (que és la que han adoptat la majoria de llengües) prové del mot weblog (compost de web i log, és a dir "registre d'una pàgina web"), mentre que la paraula bloc prové del neerlandès blok, i vol dir "tronc tallat".

Content doncs de poder dir, en català correcte, que el Com gotes a l'oceà és un blog, i el que l'escriu un bloguer.

Ah, i a veure si els Premis Blocs Catalunya d'Stic.cat fan un pensament i es converteixen en Premis Blogs Catalunya ;)

Ser dona a l'Índia, avui

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Fri, 08 Mar 2013 15:44:00 +0000

Avui, Dia Internacional de la Dona, us comparteixo unes estadístiques dures sobre les dones a l'Índia, aquest país que m'estimo tant i on encara queda tanta feina per fer (les dades són de les Nacions unides i Unicef, via Fundació Vivenç Ferrer). La foto que il·lustra l'entrada és de l'associació Neem Bangalore, uns bons amics que fan una gran feina.

L'Índia és el país amb més tràfic sexual del món.
Més de 7 milions de nenes índies no han anat mai a l'escola.
A l'Índia rural el 56% dels matrimonis són precoços.
Cada any es practiquen 600.000 abortaments selectius.
Hi ha gairebé un milió de dones infectades amb el VIH.

Per sort molta gent lluita per canviar aquests números.

Avui, també trobo molt apropiat recuperar i compartir aquest poema de la Preetha, com ja vaig fer fa dos anys. La Preetha és una estudiant de Shanti Bhavan, i quan estava al 8è curs (ara està fent 10è) va escriure aquest poema dedicat a la seva mare.

I come from the dull brown of my mother’s eyes
Watching over me while my eyes seek darkness,
Her warmth throwing me back to reality,
I come from the love of my mother’s tight, long embrace,

I am the answer for her pain,
That increases the lines etched upon her face,
These lines that spill her sufferings out during her troubled, restless nights,
These lines that push me further to lift her hunched shoulders,
Lift her bowed head toward my never fading light and ease her pain,

I am the shooting star,
I am the soaring chariot,
I am the sparkling dust of a falling star,
I am the unstoppable racer,
I am who I am because of her.

One day I will wipe from her face the waterfall of hopelessness,
And replace it with the river of hope and salvation.
I’ll make her dip her bruised, scarred body in it and make her forget her troubled past.

One day I will show the world I am that girl
Who shoots bullets into the sky,
And makes doorways of freedom, hope and relief,
Not only for my mother but for all those out there who are in need.

Preetha, Shanti Bhavan (Índia)

La professora de Química

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sun, 03 Mar 2013 17:27:00 +0000

El dibuix que veieu sobre aquestes línies va ser el resultat de moltes hores de “concentració” durant les classes de Química a COU. Té una història interessant i divertida al darrere.

Tot va començar un dia que després d’acabar uns avorrits exercicis que la professora havia posat a la pissarra, vaig girar el foli i em vaig posar a dibuixar. Ella, tot passant pel costat de la meva taula, va interpretar que jo “passava” dels exercicis i que em dedicava a perdre el temps, de manera que agafà el full de paper i l’estripà teatralment davant de tothom (tot i les meves protestes evidents). També em feu seure al darrere de tot de la classe pel que quedava de curs (ja veus quin càstig més absurd). És de justícia dir, que el dibuix no va ser l'únic motiu, resulta que també xerrava massa a classe (mea culpa).

La meva petita venjança fou fer el dibuix més elaborat que segurament ha fet mai ningú íntegrament realitzat en unes classes de Química, ha ha! Aquest cop però, dibuixat d’amagat i a l’interior d’una carpeta rígida, per evitar qualsevol eventual estripament. Val a dir que vaig treure un excel·lent de Química a COU i un 9.5 a Selectivitat, per si algú altre també creu que perdia el temps.

Tot això ho explico perquè últimament, degut a la meva feina treballant amb nens i també degut al curs que estic fent online amb el MIT Media Lab, he estat pensant força en el meu propi procés educatiu, en els moments que identifico com més significatius pel meu aprenentatge, o en quins són els professors que identifico com a millors i per què.

I és precisament pensant en aquest últim punt que he recordat la història de la classe de Química. En aquella classe (com en la majoria, aquest només és un exemple, i aquesta professora de fet, no ho feia gens malament) no se t’invitava a pensar, tot s’havia de fer d’una manera estipulada, i qualsevol cosa que es sortís de la norma no es contemplava, o directament es castigava. Recordo avorrir-me moltíssim, sobretot al BUP i COU. Per aquella professora, dibuixar i escoltar a classe eren coses incompatibles, però per a mi era el més normal del món.

Però no totes les classes eren així, crec, i aquí ve la reflexió que volia fer avui: que els professors que recordo com “els millors”, eren precisament els que t'invitaven a pensar dintre de la classe, sense cenyir-se sempre al currículum incondicionalment, i intentant copçar les coses que ens interessaven als alumnes.

Per exemple al mateix COU, vaig tenir un professor de Filosofia que era capaç de dedicar una classe sencera, després d’un atemptat d’ETA, a que debatéssim sobre el terrorisme, sense que això evidentment fos part del temari, i deixant per un dia de banda Nietzsche, Descartes o el que "tocava fer". Però és que fer-nos reflexionar críticament sobre un fet de l’actualitat també era, com és obvi, fer Filosofia. Naturalment la Filosofia permet més aquestes dinàmiques que no la Química, però l’actitud del professor és molt important. Filosofia és l’assignatura de COU que vaig disfrutar més, amb molta diferència. I no només això, crec que m'ha estat molt útil en el meu creixement com a persona, i perquè no, també en el creixement professional (i això que sóc enginyer eh).

Tirant bastant més enrere, recordo també el tutor de 4rt d’EGB, que es preocupava molt per les nostres inquietuds i podia, per exemple, dedicar vàries hores a parlar dels fòssils, tot i no sortir al currículum, simplement perquè algú estava obsessionat amb aquell tema (sí, era jo). A més t’encoratjava a seguir investigant fora de classe, i encara recordo la il·lusió amb la que li portava algun fòssil quan tenia la sort de trobar-ne un. Totes aquelles hores que vaig dedicar als minerals i als fòssils no m'han dut a ser geòleg ni paleontòleg, però em van fer llegir infinitat de llibres "per adults" sobre aquells temes, i això segur que em va preparar per aprendre moltes altres coses més endavant. L'important no és tant allò que estudiem, sinó la passió que hi posem en aprendre.

En resum, després de reflexionar-hi una mica, crec que els professors que m’han marcat més, positivament, no eren ni els més "enrotllats", ni els menys estrictes, ni els que en sabien més d'allò seu, sinó aquells que es preocupaven per les nostres inquietuds i interessos, i sobretot els que ens feien pensar dintre de la classe. Pensar dintre de la classe, fixeu-vos que sona bonic i gairebé utòpic, quan hauria de ser la cosa més natural del món.

PD: Si algú està pensant què m'havia fumat quan vaig fer el dibuix aquest, la resposta és res. Als 17 anys (per cert, la meitat dels que tinc ara) tenia uns gustos estètics una mica discutibles ;)

Los frutos invisibles

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 23 Feb 2013 13:06:00 +0000

Vaig començar a llegir Los frutos invisibles de Jorge Morales (El Llop Ferotge, 2012) just després d’haver acabat Árbol adentro d’Octavio Paz. El llistó doncs, estava molt alt. Els poemes de Jorge Morales però, no només van resistir les inevitables comparacions, sinó que van estar a l’alçada, des del principi fins al final.

M’agrada una frase de Paz on diu «Cada poema es único. En cada obra late, con mayor o menor grado, toda la poesía. Cada lector busca algo en el poema. Y no es insólito que lo encuentre: Ya lo llevaba dentro». Llegint els poemes de Jorge Morales aquesta idea m’ha vingut al cap més d’una vegada. L’univers que despleguen els seus fruits invisibles m’ha remès contínuament cap aquest instant sempitern on connectem amb el poema a través d’un significat que ja dúiem dins nostre.

De Los frutos invisibles m’han agradat moltes coses: la valentia d’abordar qüestions transcendentals que escodrinyen l’essència humana, sense por ni supèrbia; la identitat personal de l’autor i les seves relacions en el si de la societat i el moment que li ha tocat viure (com es nota el seu interés per la Història); la cerca del poema on vida i discurs s’aproximen i es freguen; l’habilitat de crear un univers on el poema Otoñal de Girona no es fa estrany al costat d’estrofes amb paisatges del Xile natal de l’autor; també el compromís social (i combatiu) que desprenen alguns dels seus poemes, com els fantàstics Manifiesto Negro o A Bessie Smith.

Llegir per primer cop un autor que coneixes en persona, sempre resulta aventurat. De Jorge Morales (Santiago de Xile, 1974) coneixia la seva faceta d'agitador cultural gironí, incansable organitzador de lectures i vetllades com les Nits Poètiques del Llop Ferotge. Però llegir-lo i conèixer la seva faceta d’autor m’ha deixat senzillament bocabadat. Tenim molta sort de tenir-lo vivint a Girona des del 2004, i no tinc cap dubte que en sentirem a parlar en un futur no gaire llunyà. Després de llegir Los frutos invisibles és inevitable tancar el llibre pensant tot el que encara ens amaga l’autor. En tot cas, els seus poemes, després d’haver-los paladejat, es converteixen en Lo que no se olvida.

Es un objeto que brilla
en el agua conmovida del pasado,
en el agua revuelta del recuerdo.

Vull afegir que el pròleg de Jorge Garralda és també captivador i molt original, estructurat com un viatge on cada estació és un poema. Però penso que aquest pròleg és fins i tot més interessant en les re-lectures que no pas en la primera d’elles, ja que si no, al ser tan precís, existeix el perill que les impressions del prologuista esdevinguin les nostres.

Absència

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Wed, 20 Feb 2013 20:24:00 +0000

Una mica de poesia de la mà de Jorge Luis Borges.

Ausencia

Habré de levantar la vasta vida
que aún ahora es tu espejo:
cada mañana habré de reconstruirla.
Desde que te alejaste,
cuántos lugares se han tornado vanos
y sin sentido, iguales
a luces en el día.
Tardes que fueron nicho de tu imagen,
músicas en que siempre me aguardabas,
palabras de aquel tiempo,
yo tendré que quebrarlas con mis manos.
¿En qué hondonada esconderé mi alma
para que no vea tu ausencia
que como un sol terrible, sin ocaso,
brilla definitiva y despiadada?
Tu ausencia me rodea
como la cuerda a la garganta,
el mar al que se hunde.

La pintura que l'acompanya, com haureu endevinat és un Rothko: Four Darks in Red (1958).

Començant dos MOOCs

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 16 Feb 2013 17:13:00 +0000

Si no coneixeu el terme, anoteu-lo, perquè se'n parla i se'n parlarà bastant. Un MOOC (de l'anglès Massive Online Open Course) és un curs de formació a distància, generalment organitzat des d'universitats, i dissenyat i planificat per arribar a un nombre molt gran d'alumnes. Són cursos oberts i basats en el coneixement lliure.

Un dels primers MOOCs, que va marcar un abans i després, va ser un curs d'Intel·ligència Artificial ofert el 2011 per Sebastian Thrun i Peter Norvig des de la Universitat d'Stanford. S'hi van apuntar més de 160.000 persones!

Des de llavors el tema s'ha generalitzat, i actualment l'oferta de MOOCs es molt gran, a través de diferents plataformes i en moltíssimes universitats de tot el món. Per cert, deixeu-me dir que la Universitat de Girona també ofereix dos MOOCs.

El motiu del post però, és per parlar-vos dels dos MOOCs als que m'he apuntat, i que vaig començar la setmana passada.

Learning Creative Learning

Aquest MOOC és organitzat pel MIT Media Lab i la Peer to Peer University. El presenten així:

It introduces ideas and strategies for designing technologies to support creative learning. This semester, for the first time, P2PU and the Media Lab are working together to bring the course online. We are opening up the seminars, course materials, and hands-on activities to anyone with a computer and Internet access. It's a big experiment, we expect to learn a lot, and we hope you'll enjoy it.

S'hi han apuntat més de 24.000 persones, i no es fa a través de cap de les gran plataformes de MOOCs, sinó que és un experiment que el Media Lab està duent a terme pel seu compte. Els participants podem veure les classes (en viu, via streaming, o pel Youtube en l'horari que ens convingui), classes impartides per staff del MIT (amb en Mitch Resnick al capdavant) però també molts professors invitats, de molt nivell. Les interaccions entre alumnes es duen majoritàriament a través de comunitats dins de Google+. Un aspecte que el distingeix d'altres MOOCs és el fet que els estudiants hem estat agrupats en petits grups de treball (per afinitats, interessos, o simplement per zones horàries), d'aquesta manera és més fàcil generar discussions i debat després de cada classe, compartir dubtes, reflexions, exercicis, etc. Cada sessió té un vídeo (llarg, a diferència de molts MOOCs), lectures recomanades, activitats i recursos adicionals. Molt interessant.

Molta gent no es va poder apuntar al curs de forma "oficial" però estan fent igualment el curs, ja que tots els materials són oberts, igual que la plataforma principal d'interacció (Google+). Així que si llegiu això i teniu interés pel tema, no ho dubteu, i apunteu-vos-hi.

Plana principal, Comunitat G+, Twitter.

The Challenges of Global Poverty

En aquest cas el MOOC sí que pertany a una d'aquestes grans plataformes que s'han llançat a organitzar cursos d'aquest tipus. En concret el curs pertanys al edX, una iniciativa conjuta del MIT i Harvard (feu un cop d'ulls al cursos que s'hi ofereixen!). Així presenten aquest curs:

This is a course for those who are interested in the challenge posed by massive and persistent world poverty, and are hopeful that economists might have something useful to say about this challenge. The questions we will take up include: Is extreme poverty a thing of the past? What is economic life like when living under a dollar per day? Are the poor always hungry? How do we make schools work for poor citizens? How do we deal with the disease burden? Is microfinance invaluable or overrated? Without property rights, is life destined to be "nasty, brutish and short"? Should we leave economic development to the market? Should we leave economic development to non-governmental organizations (NGOs)? Does foreign aid help or hinder? Where is the best place to intervene? And many others. At the end of this course, you should have a good sense of the key questions asked by scholars interested in poverty today, and hopefully a few answers as well.

Aquest MOOC no és tan experimental com l'anterior, té un material molt més estructurat, però no és del tot obert, en el sentit que només hi accedeixen els que s'hi han matriculat gratuïtament (de fet, així és com són generalment els MOOCs). L'imparteixen l'Abhijit Banerjee l'Esther Duflo, ambdós professors d'Economia al MIT. La dedicació sembla més important que en l'altre, hi ha més exercicis (que has de completar abans d'una setmana!), i certs mecanismes d'avaluació. Si es completa el curs i els treballs assignats s'obté un certificat, en aquest cas expedit des del MITx.

Pàgina del curs.

El TIC TAC en 7 minuts

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Sat, 09 Feb 2013 11:33:00 +0000

Aquesta és una altra bona oportunitat per compartir amb vosaltres la feina que faig en el meu dia a dia dins de UdiGital.edu. Aquest vídeo explica en 7 minuts el nostre Projecte TIC TAC. És obra d'en Marc Planas de Inmatge. Espero que el disfruteu.

UdiGital.edu - Projecte TIC TAC from marc planas on Vimeo.

Gandhi vist per Einstein

noreply@blogger.com (Eduard Muntaner Perich) — Thu, 31 Jan 2013 19:42:00 +0000

Ahir va fer 65 anys de la mort de Gandhi. Fa poc vaig comentar aquí al blog que havia estat llegint Mis ideas y opiniones, d'Albert Einstein. Doncs bé, en un capítol dedicat als seus amics, Einstein té un petit text sobre Gandhi que us copio tot seguit:

Con ocasión del setenta aniversario del nacimiento de Gandhi, en 1939. Publicado en Out of My Later Years, Nueva York, Philosophical Library, 1950.

Dirigente de su pueblo, sin apoyo de ninguna autoridad. Político cuyo éxito no se basa en la habilidad ni en el control de instrumentos técnicos, sino simplemente en el poder de convicción de su personalidad. Victorioso luchador que se ha burlado siempre del uso de la fuerza. Hombre de gran sabiduría y humildad, armado de una coherencia y una resolución inflexibles, que ha consagrado todas sus fuerzas a elevar a su pueblo y a mejorar su suerte. Un hombre que se ha enfrentado a la brutalidad de Europa con la dignidad de un simple ser humano, mostrando así siempre su superioridad.

Puede que las futuras generaciones no sean capaces de creer que un hombre como éste se haya paseado alguna vez por esta tierra en carne y hueso.