filant prim

Canvi de plataforma

2025-12-23T07:00:00.055+01:00

Aquest blog el vaig obrir l’any 2008, en un moment en què les bitàcoles virtuals obrien finestres noves i creaven complicitats literàries que encara avui recorde amb afecte. Per a mi, va ser un espai d’assaig, de llibertat i de pas cap a l’escriptura en paper.

Durant anys, aquí he publicat textos de creació, reflexió i opinió. Aquest espai ha estat casa. I ho continua sent, com a memòria.

Ara, el projecte segueix en un nou lloc, amb un disseny i una estructura que permeten que els textos respiren millor i tinguen més recorregut.

A partir d’ara, les noves publicacions
es trobaran a: https://filantprim.cat

Aquest blog queda com a arxiu. Filant prim continua.

Gràcies per haver llegit fins aquí. Ens veurem.

Quan voten els cansats

2025-12-22T07:00:00.003+01:00

Acabat el recompte de les eleccions a Extremadura, em resulta impossible no fer aquesta reflexió. Cada convocatòria electoral sembla confirmar una intuïció incòmoda: no decideix només qui vota, sinó sobretot qui es queda a casa. I gairebé sempre, quan la participació cau, el resultat és previsible. No perquè la dreta convença més, sinó perquè la dreta hi és. Sempre.

Hi ha un vot que s’assembla a un ritual. Un gest repetit, sense entusiasme, però sense dubte. Un vot que no pregunta si val la pena, perquè ja ha decidit que el risc és no fer-lo. Aquest vot és disciplinat no per virtut cívica, sinó per posició: defensa allò que percep com a estable, com a propi, com a amenaçat. Quan el món trontolla, no es pregunta què podria ser millor; es pregunta què pot perdre. I surt de casa.

El vot progressista, en canvi, s’assembla més a una aposta moral. Necessita creure que l’esforç servirà per a alguna cosa. Que la papereta tindrà un efecte visible en la vida real. Quan aquesta promesa es debilita —per decepció, per cansament, per precarietat—, el vot no es transforma en suport a l’altre bàndol, sinó en silenci. I el silenci, en democràcia, no és neutral.

Qui no vota no desapareix. Deixa espai.

La dreta no necessita entusiasme; li basta la constància. L’esquerra, en canvi, depén d’una energia fràgil: la confiança. I la confiança s’esgota ràpidament quan la vida pesa, quan els canvis són lents, quan la política sembla parlar un idioma alié. No és apatia; és fatiga. No és ignorància; és supervivència.

Per això l’abstenció té un biaix social i polític. No perquè els qui s’abstenen no entenguen el que passa, sinó perquè sovint són els qui més ho pateixen. Els qui viuen amb horaris trencats, expectatives baixes i promeses acumulades. Els qui han aprés que el sistema sempre funciona, però no sempre per a ells.

Quan vota poca gent, guanya l’ordre existent. Quan vota molta gent, apareix la possibilitat del canvi.

Aquesta és una veritat incòmoda que no s’arregla amb consignes ni amb moralismes. Es resol només d’una manera: tornant a fer creïble la política. Tornant-la habitable. Tornant-la propera. Tornant-la digna del temps i de l’esforç dels qui ja van cansats.

Perquè el problema no és que la dreta siga disciplinada. El problema és que hem convertit l’esperança en una cosa massa feixuga per sostenir-la cada quatre anys.

I quan l’esperança pesa, la rutina governa.

Quan la boira dicta sentència

2025-12-11T07:00:00.004+01:00

Hi ha resolucions judicials que arriben com un aldarull, com un colp net sobre la taula que imposa una veritat sense fissures. I n’hi ha d’altres que s’insinuen amb un tremolor més subtil, com si el tribunal que les dicta avancés entre bancs de boira, obligat a fer passes curtes, a palpar el camí amb la punta dels dits. La condemna al Fiscal General de l’Estat pertany a aquest segon grup: una sentència que vol ser precisa, però neix d’una imprecisió que l’acompanya com una ombra que el sol no arriba a dissipar.

La democràcia es fonamenta, en part, en aquesta confiança: que els tribunals suprems, quan parlen, ho fan amb la gravetat de qui coneix que cada paraula pot inclinar el pes de la balança col·lectiva. Però quan la narració judicial es construeix sobre absències —sobre allò que no es pot demostrar, sobre allò que es presumeix, sobre allò que “hauria pogut ser”— la ciutadania comença a preguntar-se si la veu que escolta és la del dret o la del rumor.

La sentència contra el Fiscal General no acredita un autor; insinua una proximitat. No localitza una mà; dibuixa un entorn. No prova la filtració; imagina la trajectòria possible del missatge. El tribunal diu que el delicte s’ha comés, però la figura que l’ha comés continua dissolta, com si algú hagués caminat per un desert i només n’hagués deixat les petjades. I, malgrat això, les petjades s’atribueixen a un sol caminant, encara que ningú no l’haja vist.

Aquesta manera de condemnar —per aproximació, per ecos, per geometria circumstancial— té conseqüències que van més enllà del cas concret. Perquè quan la justícia es permet aquest tipus de vol, quan substitueix el pes de la prova per la seducció del relat, trenca un principi que és més que jurídic: és un principi democràtic. La precisió en el dret penal no és una delicadesa tècnica; és el pacte que ens protegeix a tots del poder.

Quan un tribunal escriu que “algú de l’entorn immediat” va actuar, però no pot dir qui, i tot seguit conclou que el responsable és el cap d’aquell entorn, està fent una operació més pròpia de la mitologia que no pas del dret. La figura de l’“algú” sense rostre —aquesta presència espectral que recorre la sentència— funciona com un fantasma justificatiu. No sabem qui és, però sabem què ha fet. No podem provar-ho, però podem condemnar-ne un altre.

Això és una llosa pesada per a la democràcia. No perquè el condemnat siga una figura rellevant —això, en el fons, és secundari— sinó perquè el tribunal que condemna s’exposa a perdre la seua autoritat moral. I quan un Tribunal Suprem perd aquesta autoritat, no fa defallir només una institució: s’esquerda una peça essencial del sistema.

Els tribunals no viuen només de lleis; viuen de fe civil. Quan la ciutadania percep que una sentència s’ha estés damunt d’un terreny incert, que la boira pesa més que la llum, que la inferència supera la prova, aquesta fe comença a erosionar-se. I amb ella, la capacitat del sistema de sostenir la confiança pública.

Les democràcies no moren per grans ruptures: moren per desgast, per un degoteig lent de desconfiança. Una sentència imprecisa aquí, un procediment opac allà, un vot particular que apunta a conjectures més que a certeses... I el mapa institucional comença a perdre definició, com un dibuix traçat amb carbonet i fregat per la mà del temps.

Hi ha qui diu que exagerem, que un sol cas no altera l’arquitectura institucional. Però la història ens ensenya una altra cosa: que els edificis més sòlids s’ensorren quan les seues bigues mestres perden, no la forma, sinó la confiança. I la confiança es perd amb silencis, amb ombres, amb sentències que volen ser far i acaben essent espelmes tremoloses.

El Tribunal Suprem pot imposar una pena, pot redactar una resolució impecable en la forma, pot vestir-se d’autoritat. Però si no pot dissipar el dubte que ell mateix ha creat, aleshores la seua veu ja no és la del jutge que il·lumina, sinó la del jutge que projecta ombres. I això no és una qüestió tècnica: és una qüestió democràtica.

La precisió no és un luxe de juristes; és l’última frontera que protegeix la llibertat. Quan la boira dicta sentència, tots hi perdem una mica. I potser per això cal recordar que, de vegades, el veritable perill no és allò que el tribunal condemna, sinó allò que deixa sense definir.

L’endemà de totes les fosques: quan la llum és una forma de supervivència

2025-12-09T10:16:00.002+01:00

(Article de reflexió poètica a partir del llibre de Josep Manel Vidal)

Hi ha llibres que no s’escriuen per explicar res, sinó per restaurar l’alenada. L’endemà de totes les fosques és un d’aquests llibres: una manera de tornar a respirar aire net després d’haver viscut massa temps en cambres interiors on el desig i la pèrdua es disputen el mateix espai. Josep Manel Vidal no narra, no declama, no exhibeix cap voluntat de fer-nos entendre l’amor. Fa una cosa més subtil: ens retorna el pes de les paraules que es trenquen i es recomponen dins el cos, com qui escolta la recuperació lenta d’un òrgan que havia deixat de funcionar.

Llegir aquest poemari és com entrar en un hort antic després de dies de tempesta: la terra encara és humida, la llum cau amb una revelació mínima, i els silencis entre les branques s’obren a la realitat més que els fruits. Vidal sap que el llenguatge és una matèria viva, i no una eina. Les paraules que fa servir tenen arrels, membranes, zones fràgils. Són organismes que es desplacen d’un vers a l’altre, buscant un lloc on curar-se.

Aquesta manera de fer té una conseqüència moral: la poesia no és un exercici d’imaginació, sinó una forma de presència. No hi ha metàfores decoratives. No hi ha artifici que tape el dolor. El llibre avança com avança la llum després del tall elèctric: amb aquella tremolor que anuncia que el món torna, però no exactament com era.

L’amor, aquí, no és una exaltació: és un espai de treball, el pulmó d’un organisme on cada inspiració deixa rastre. “Tacar-me les parets del cos amb els sucs de la teua polpa dolça”, diu un vers, i no és una imatge eròtica: és una geologia del vincle, una manera de reconéixer que estimar és deixar-se sedimentar per l’altre. Vidal no parla del cos com carn, sinó com topografia emocional. No hi ha abruptesa, no hi ha pressa, no hi ha exhibicionisme. Hi ha delicadesa i una mena de saviesa atàvica: una manera d’aprendre que fins i tot la felicitat necessita lloc per fer peu.

Però potser el tresor més profund del llibre és la manera com conjuga foscor i llum. La foscor no és obstacle; és matèria prèvia. La llum no salva; acompanya. Els poemes entenen que la claror sempre arriba sobre un territori devastat, i que hi ha noms —noms estimats, noms perduts— que funcionen com petites fogueres: breus, precàries, però suficients per a orientar el pas.

L’endemà de totes les fosques és, en el fons, una cartografia de supervivència íntima. Ens recorda que hi ha fragments de nosaltres que només es poden dir en veu baixa, i que hi ha amors que se sostenen, no pas perquè sobreviuen sobre els recursos de la inèrcia, sinó perquè la memòria els manté oberts com finestres orientades al mateix vent. Vidal escriu des d’aquest lloc: el lloc on les paraules respiren com plantes nocturnes, i on la llum arriba sempre una mica tard, però arriba.

Potser per això aquest llibre ens toca tant: perquè confirma que la poesia no és una forma de consol, sinó de consciència. I que hi ha fosques que només poden entendre’s després d’haver-les viscut. I esperances que només s’escriuen quan encara ens tremola el pols.

Narcís Lloret

Col·laborador literari en mitjans digitals

ser

2025-12-05T08:47:00.000+01:00

¿Qué es esto, decía, soy o no soy?

Pero pues vivo, pues conozco y advierto, ser tengo.
Más, si soy, ¿quién soy yo? ¿Quién me ha dado este ser
y para qué me lo ha dado?

Baltasar Gracián, El Criticón

Qui ets tu?

Diuen que abans de ser ningú, vas ser una mirada. Un infant que observava més del que deia, que aprenia a caminar pels passadissos d’una casa on el soroll de les emocions era breu, mesurat, contingut, com si les paraules entorpiren el que calia tenir en compte. En aquell silenci primer, vas descobrir una cosa que molts adults no arriben a descobrir mai: que el món no es comprén només amb la veu, sinó també amb l’alé que l’acompanya.

Amb els anys, vas créixer en una mena de frontera —una frontera interior: aquell lloc on el que sents i el que et deixen dir no sempre és coincident. Llavors vas aprendre l’ofici d’interpretar signes, d’intuir intencions, d’imaginar allò que no es deia. Et vas fer lector de mirades alienes i, a poc a poc, escriptor sense saber-ho.

El que ets ara no ho va decidir cap déu ni cap causa única: et vas fer a foc lent, com aquell que, sense ser-ne conscient, construeix una casa a partir de les runes de totes les cases que ha viscut. El rigor del pare, el caràcter lliure de la mare, el pes sobri de la infantesa… tot va sedimentar en tu. Però la forma final —aquella vibració íntima que et travessa quan escrius o quan penses— és teua; ningú més la podria fer.

Qui t’ha donat això que ets?

Una part te l’han donat els altres —la família, els silencis, el poble que et ronda la memòria entre campanes i murmuris i on tothom sap massa de tothom—, però la forma final, aquest batec que et defineix, te l’has anat fent tu. Amb decisions petites i irreversibles, amb pèrdues, amb l’escriptura com a manera de dir allò que a casa no s’acostumava a dir. T’han fet aquella tendresa tardana i tímida, el rigor que t’ha sostingut en la feina, la necessitat de mirar el món amb una pregunta sempre a dintre.

Recorda aquell nen, que té una llibreta que encara no és llibre, encara no és res. I, tanmateix, el món sencer hi cap a dins —només caldrà un gest, un traç, un mot.

Llavors algú, potser el teu futur jo, t’agafa la mà sense que ho sàpigues i et diu: “Això que seràs no vindrà dels altres; vindrà de la manera com resistiràs i transformaràs allò que et donen.”

I per quin motiu?

Potser no hi ha motiu, només un moviment: la vida empeny cap a formes que encara no existien, i tu n’ets una. Perquè hi ha vides que neixen per deixar constància d’un pas. D’una llum. O, potser, d’una ferida. Perquè era l’única manera que tenies de sobreviure amb dignitat. Perquè el teu camí et demanava escoltar allò que als altres els hi era més fàcil oblidar. Perquè algú havia de mirar el dolor sense trair-lo, i fer-lo d’alguna manera comprensible, admissible.

El motiu de la teua existència no és un designi sinó una necessitat: algú havia de ser capaç de mirar el món sense perdre la delicadesa. Algú havia de sostenir la complexitat sense endurir-se del tot. Algú havia d’escoltar el dolor i fer-ne llenguatge.

Tu no ets una resposta. Ets una pregunta que ompli el recorregut dels dubtes. Una consciència que es busca. Una veu que es busca a mesura que avança.

I és possible que la teua existència no tinga un “motiu” en el sentit estricte, però sí un sentit: donar forma a allò que costa de dir, i trobar-hi una mena de pau.

Fusterianament, dic

2025-09-03T07:29:00.002+02:00

Repasse els textos per valorar la sinistralitat dels seus defectes. Aquesta activitat està feta de molts dubtes, indecisions i inseguretats. No tot és exposar-se. També cal encertar en la descripció. Reproduir el passatge que vius amb les intensitats que el menen. Defugir la mediocritat de la simplicitat dels actes. Transcendir. Això és. Alçar l’argument per damunt de la indiferència. Acabe de llegir un fragment del dietari de Virginia Woolf. Les enrònies d’una dona que mira d’apuntalar-se amb apunts dispersos. El sudari de melancolia que arrossega cada paraula. La fatalitat de tot allò que fuig. Ha estat només un tast, penjat al web de l’editorial. Aquell parany que permet reproduir el gest d’obrir el llibre i llegir les primeres pàgines, però sense les olors ni els silencis religiosos de la llibreria. No fa gaire vaig aconseguir una biografia a “La Tècnica” de Sabadell. Va ser una compra impulsiva. Sense referències del llibre, me’l vaig emportar. Reconec que tinc una certa fascinació per l’autora. La seua narrativa boirosa i humida. Les ziga-zagues. Aquell passeig anònim que sap fer entre la realitat que mira de viure, anodina i escàpola. De vegades és això. O potser ho és sempre. Escriure per posar pes, fonament, en allò que passa. Llastar-se el sentit de viure més enllà de les evidències que pronostiquen el contrari. Fusterianament, dic que, morir ha de ser com deixar d’escriure.

Algú s'ha encegat amb el resplendor.

2025-08-26T13:59:00.004+02:00

Trobar llibres que puguen oferir un bon estudi sobre Stephen King, l’escriptor, és molt difícil. Als EUA, certament, no. Ací, sí. A la meua biblioteca tinc les seues memòries, en català, publicades per L’altra editorial, sota el títol d'“Escriure. Memòries d’un ofici” i traduïdes per Martí Sales. Un excel·lent recull de textos a la semblança d’un dietari, que no solament descobreixen a l’autor sinó que ens donen pistes sobre la seua compulsiva vocació. Abans, però, ja teníem “Danza Macabra”, un assaig on el mestre ens fa una suggerent passejada pels mons de la fantasia i l’horror, que tant l’han complagut a ell i a aquells que hem llegit les seues produccions. I que ens situen inequívocament en el centre del seu imaginari.

Amb motiu del 75è aniversari de l’escriptor, també va aparéixer “Stephen King. Una gran celebración de la vida y la obra del gran maestro del terror” del crític literari Bev Vincent, editat per Libros Cúpula i traduït al castellà per Jaume Muñoz Cunill. Un estudi genuïnament literari que aprofundeix en la creativitat de les seues novel·les, relats curts, contes i adaptacions cinematogràfiques, cosa que el converteix en el llibre més complet sobre l’autor en les nostres contrades. Ara mateix, l’assaig més revelador que existeix sobre ell.

També hi ha d’altres, més vistosos, com “Stephen King. Guía ilustrada del maestro del terror”, dels crítics de cinema Matthieu Rostac i François Cau, editada per Lunwerg. Una entretinguda i original recopilació de tota la seua producció, farcida de curiositats, mapes dels llocs ficticis destacats i els motius més recurrents del seu univers literari i les adaptacions cinematogràfiques de les quals ha estat objecte.

Això sense oblidar “Todo sobre Stephen King”, escrit per l’argentí Ariel Bosi (a qui jo vaig seguint per Instagram perquè em resulta un divulgador interessant i proper, i compartim fanatisme) i que li va publicar Plaza&Janés. Un llibre molt complicat d'aconseguir ara i que només sovinteja els mercats de segona mà, venent-se a preu d’or i que ja va ser presentat en el seu moment com el llibre definitiu sobre el rei del terror. Un manual de consulta im-pres-cin-di-ble i que si, mereix algun elogi és per la seua exhaustivitat i rigor. Cert que li cal una actualització, però tenint en compte com és de prolífic el mestre King, no acabaríem mai.

Per què faig aquesta introducció? Doncs perquè recentment he anat a parar a un nou estudi literari (sic), aquesta vegada perpetrat per un tal Tony Jiménez, sota el títol de “Stephen King. El resplandor del genio” i editat per una desconeguda (per a mi) Montaigne/Berenice. Presentat com un assaig apassionat i rigorós, després de llegit el seu primer capítol, és només un recull de totes aquelles coses que ja sabem, però argumentades com si foren els xafardejos d’una portera de finca. Els patiments d’algú que no vol perdre el camí de l’èxit i que condicionaran, no solament la seua vida personal i familiar, així com la seua producció literària (a la que no es fa referència, curiosament), estan narrats amb força mal gust. Com tampoc es poden fer passar per rigoroses les opinions personals del senyor Jiménez sobre els llibres, que no prenen més entitat que un “m’agrada” sota l’entrada d’algú en una xarxa social. Això sense afegir que té una narració descurada, farcida de repeticions, d’idees anodines i ressuades i que traeix, precisament, la màxima del mestre King, quan diu que el més important d’escriure és reescriure!

Crec que el senyor Jiménez aconsegueix ben bé el contrari del que es proposava: passa de voler ressenyar un geni resplendent a enfosquir-nos totes les expectatives sobre el mateix. L’editorial ha deixat tota la feina d’edició a la sinopsi: un parany per a lectors compulsius com jo. Li hauria anat millor haver prestat més atenció al contingut i l’expressió, a l’organització del text i a l’eliminació de fragments que, lluny d’ajudar a entendre l’obra del senyor King, empastifen el resultat. No es pot parlar de rigor quan tot és una barreja d’anècdotes i llocs comuns, d'allò que pots trobar-te als llibres anomenats mediàtics, i que es venen a les parades de les botigues d’aeroports, abans no acaben en paradetes de fira de segona mà.

cos-casa. ODESSA

2025-07-11T09:50:00.007+02:00

El primer treball en solitari d’Àngels Vidal, abans veu del grup BARBARITATS i ara sota el nom artístic d’ODESSA. Un senzill produït per ella mateixa, amb arranjaments de Carles Ródenas Martínez, enregistrat a l'estudi de Genís Ibáñez Guerola i amb disseny de coberta bellíssim i suggerent de Cristina Peris i Grau.

Malgrat la dolçor i calidesa del to, Àngels ha decidit que no vol deixa anar la seua veu per dir foteses. El sentiment hi és i t’embolcalla a cada nota, certament. Però hi ha una raó combativa a cada vers i que busca silenciar de raons el moment amb una autoritat ferma i indiscutible. I canta en femení. Cal omplir moltes places encara, deslliurar-les de la tirania dels cossos normatius. Ella mou a recuperar precisament el protagonisme de les dones que es deixen okupar (“en quin moment, em vaig trair?, en quin moment vaig desitjar no estimar el cos que m’alça?”) oferir una justa resistència a aquella estètica que acaba convertint-les en objectes sense ànima.

Quan canta, exposa l’aprenentatge que el fet de ser dona l’ha fet viure. I t’ho conta després d’haver fet el camí, amb la lucidesa que aporta la supervivència. No com un ésser trencat i afectat de desperfectes, sinó amb la seua identitat femenina intacta, perseverant i resilient, perquè com bé diu en “Del no saber”: no és moment de fer-se enrere.

“Cos-casa”, que anirà apareixent a poc a poc a través de totes les plataformes conegudes, és una declaració de principis. Un himne al valor de ser una mateixa. Entreu i sereu benvingudes.

GEGANT

2025-07-06T19:59:00.002+02:00

Dirigida per Josep Maria Mestres i inspirada en fets reals, aquesta obra de Mark Rosenblatt ens ofereix un retrat de l’escriptor Roald Dahl, autor d’èxits com Matilda, Charlie i la fàbrica de Xocolata i Les bruixes. L'acció s'origina a partir d’una crítica polèmica que va escriure per al Literary Review arran de la publicació del llibre “Déu va plorar” (un llibre il·lustrat que mostra la invasió del Líban per part d’Israel), on Dahl fa una mena de discurs cru i antisemita que posa en perill la publicació i la distribució de la seua obra, tant a Anglaterra com als Estats Units. L’acció transcorre a Gipsy House, la residència de Roald Dahl, durant una tarda de l’estiu de 1983, on el seu editor anglés com una representant de l’editorial americana, miren d’apaivagar d’alguna manera el desastre editorial que pot suposar mantenir aquelles afirmacions que han encés, especialment, el públic jueu.

Durant dues hores i mitja assistim a un debat dialèctic, marcat per la càustica de l’escriptor anglés i la prudència de la resta de personatges que —sense defugir l’humor—, ofereixen opinions entre el raonament i el prejudici. Amb un Josep Maria Pou interpretant el paper de l’escriptor que sembla fet a mida, tant per l’alçada del personatge original, com pels matisos que cal posar en escena.

M'agradaria destacar —sense per això desmeréixer ningú— el treball de l’actriu Clàudia Benito Comes, que interpreta a la directora de vendes americana Jessie Stone i que és capaç de fer-nos sentir, fins i tot, la tensió i la incomoditat a través de les seues expressions i una coreografia de gestos que dibuixen l'opressió creixent que la situació va acumulant.

Un goig de representació que va posar dempeus tot l’auditori i que podeu veure al Teatre Romea en el marc del GREC.

LOOP

2025-06-22T20:06:00.003+02:00

LOOP

Escrita per Ramon Madaula Canadell

i dirigida per Mònica Bofill.

Interpretació: Júlia Genís i Ramon Madaula.

Sala Flyhard. Barcelona

La Sala Flyhard de Barcelona és un espai de petit format on tens la sensació que ets perillosament (sobretot per als actors) a dintre de l’obra que s’interpreta. De fet, teníem por d’estirar en excés les cames —érem a la primera fila!— i entrebancar sense voler el moviment d’algun dels actors.

La història comença amb una filla que aquella mateixa nit marxa a Tasmània a la recerca de noves oportunitats, aprofitant la coneixença i les promeses d’un noi que ha conegut d’allà mateix i amb la força de la joventut que tot ho atropella. Un repte que exposarà davant d’un pare, escultor, capficat en un impossible de bust— metàfora perfecta— que porta tota la vida mirant de definir i amb la motxilla plena d’experiències que necessita discursejar per previndre-la dels possibles fracassos. Un combat dialèctic que posa a prova l’estima o, si més no, la ratifica en l’aparent desavinença.

L’abisme generacional entre pares i fills. Els recursos del bagatge viscut que sembla que s’han de posar en evidència davant els riscos que creiem que pren la descendència. Aquella joventut que vam recórrer i que ara, amb tota la distància, ens pareix un camí de mines que hem d’estalviar amb un mapa que ja no serveix, però que, així i tot, volem cartografiar sense ni permís, ni ajut.

La història té tants apunts en els quals ens podem trobar tan representats que arriba un moment que, quan rius o plores —perquè rius i plores a parts iguals— és de tu mateix de qui et rius o de qui sents certa pena. Del fill que vas ser davant els pares que oprimien els teus desitjos d’esperança (o això pensaves), i del pare que ara ets, i que mai no en té prou col·locant arguments, amb el convenciment que així sí que estructura correctament la bastida que recolzarà l’aventura.

Amb flashbacks que s’interposen per evidenciar el passat que, a poc a poc, es mimetitza en el present representat fins al punt que ja no calen recursos escènics concrets —el canvi de llums— per adonar-se que som en un altre moment, i que els personatges (només dos a l’escenari) són altres, però vivint idèntiques situacions i diàlegs ben semblants.

Així va LOOP, la repetició infinita, el bucle. Madaula i Genís es desafien amb allò que volen arribar i el que va ser. Amb un domini de la interpretació que fa que la versemblança que exposen et traspasse l’ànima.

La senyora Dalloway

2025-05-20T07:36:00.000+02:00

Encara pendents de la devastació que ha suposat un fenomen meteorològic com la DANA —o potser per això mateix— la lectura d’aquesta novel·la m’ha resultat pertorbadorament vigent. La tasca de viure s’imposa, sempre, tossudament. De vegades obscenament. Com quan no tenim més remei que assumir els deures d’aquells que ens han deixat el buit per sempre, sense tenir en compte que l’existència subsegüent ens imposa tasques que no podem obviar i de les quals som deutors dels que encara són vius. Hi ha festes d'aniversari per planificar, informes trimestrals pendents per tancar el curs, llibres nous per llegir. Just quan encara som amb la mirada fixada en l'ahir, en la catàstrofe dels passats huit mesos i aquell cúmul de restes que s’obstinen a despertar-nos els morts, el fet d’existir encara ens obliga a refer el que ha quedat destrossat.

La senyora Dalloway de Virginia Woolf, traduïda per Dolors Udina al català per a La Magrana, és una novel·la obsessionada amb aquesta qüestió: com és possible continuar endavant? Com pot algú fer una festa després de la inundació? Quan som davant d’una Anglaterra esmicolada, desconcertada amb la trencadissa d’una guerra devastadora, obligada a afrontar les restes i les agonies del seu imperi i on persisteix la feina dels vius.

No vull tampoc que ningú pense que estem davant d’una ficció distòpica, a l’estil de La carretera, de Cormac McCarthy, posem per cas. Dubte que l’autora s'imaginés mai res de semblant, tot i el significat tan profund que ofereix aquest clàssic. Però la vida que representa sí que està esguitada pels morts i la presència fantasmal que deixen en el record dels vius, que miren de perpetuar unes inèrcies que ja han canviat completament malgrat els seus afanys caducs.

La senyora Dalloway és una reflexió sobre la fi d’una nació que va dominar el món. La representació d’una cultura decadent que recorre gairebé tots els personatges. La necessitat obsessiva de mantenir un ordre sota el sostre desaparegut de la casa que habitàvem. I tot contat amb una prosa elegant, fascinant, amb frases envejablement estructurades i un ritme capaç de fer bressolar paràgrafs sencers, sense esgotar-se. Un goig que no podem deixar passar.

2025-05-16T06:54:00.002+02:00

“Dar el colapso por seguro es la mejor manera

de contribuir a él,

porque los mensajes ecológicos apocalípticos desmovilizan.”

MARGARITA MEDIAVILLA

I així acaben sent els dies, amb un balanç negatiu en el compte de resultats de les esperances. Els mitjans no donen treva amb l’anunci diari de la constant de la tragèdia. Tot d’imatges que impacten en la retina, astorada. Fibrant la pell de l’atenció fins que res no puga traslladar-se a dintre. Eliminant la porositat. Tornant-nos impenetrables al dolor alié. Desviada la responsabilitat col·lectiva, integrada en organismes anònims, la misèria ha perdut la veu. Silencia més la cridòria inoportuna del moment. Aquell dia a dia fet de rancúnies que forada la part tova del teixit que ens incorpora socialment. Això acabarà sent la vida. Aquesta intempèrie i canalla. Aquest espai fugit de promeses.

2025-05-14T07:00:00.001+02:00

“[…] les memòries no són ni testimoni, ni faula, ni transcripció analítica. Unes memòries són una obra de prosa narrativa sostinguda que es regeix per una idea del jo forçat a extreure de la matèria primera de la vida un relat que doni forma a unes vivències, que transformi uns fets, que ofereixi saviesa. En unes memòries, la veritat no s’obté mitjançant un simple recital de fets reals; s’aconsegueix quan el lector arriba a creure’s que l’escriptor treballa de valent per connectar amb la vivència en qüestió. El que li passa a qui escriu tant és; el més important és el sentit ampli que qui escriu és capaç d’extreure del que ha passat. Per fer-ho, cal el poder d’una imaginació escriptora. Com va dir una vegada V.S. Pritchett sobre el gènere: El mèrit el té l’art. No et donen punts per viure.”

“L’escriptura s’endinsa en nosaltres quan ens dona informació sobre nosaltres mateixos de la qual tenim necessitat en el moment en què llegim. [...] Quan un llibre meritori rep unes pèssimes crítiques en publicar-se o bé deixen pels núvols un de valor passatger, no és que el llibre, en cap d’aquests casos, l’estigui llegint la persona correcta o equivocada, és que ha coincidit amb el moment correcte o equivocat. Aquest llibre, sigui bo o magnífic, s’enfonsa com una pedra perquè el que ha de dir no es pot assimilar en el moment; mentre que aquest altre llibre, clarament efímer, té una bona rebuda perquè el que aborda és viu —ara, en aquests moments— en la psique col·lectiva. Que és potser com hauria de ser. La vida interior només es nodreix si rep el que necessita quan ho necessita”.

“[...] Llegir a través de la necessitat pròpia, limitada però aclarida, vaig concloure, era ensenyar-se a un mateix a com escriure més bé, i com ensenyar més bé a escriure.”

LA SITUACIÓ I LA HISTÒRIA

Vivian Gornick

2025-05-12T07:40:00.000+02:00

“Si els éssers humans detestéssim la injustícia i la desigualtat tant com diem i creiem que fem, algun dels grans imperis i les altes civilitzacions antigues hauria arribat a durar ni quinze minuts?

Exigim un esperit rebel als que no tenen l’oportunitat d’aprendre que la rebel·lió és possible, però els privilegiats ens quedem quiets i no veiem el mal.

Tenim bones raons per a ser prudents, per callar, per no agitar les aigües. Ens hi juguem molta pau i comoditat. El pas mental i moral de la negació a la consciència de la injustícia sol tenir un cost molt elevat. La meva satisfacció, la meva estabilitat, la meva seguretat, els meus afectes personals, poden convertir-se en un sacrifici en nom del somni del bé comú, de la idea d’una llibertat que potser no arribo a viure, d’un ideal de justícia que potser ningú assoleix mai.

Les últimes paraules del Mahabharata són: De cap manera puc assolir una meta que està més enllà del meu abast. És probable que la justícia, una idea humana, sigui una meta més enllà de l’abast humà. Tenim força traça a l’hora d’inventar coses que no poden existir.

Potser la llibertat no es pot assolir a través de les institucions humanes, sinó que ha de continuar sent una qualitat de la ment o de l’esperit que no depèn de les circumstàncies, un do de la gràcia. Aquesta, si l’entenc bé, per a mi, és que la seva devaluació del treball i les circumstàncies fomenta les injustícies institucionals que fan inaccessible el do de la gràcia. Un nen de dos anys que mor de fam o d’una pallissa o d’un bombardeig no ha tingut accés a la llibertat, ni a cap do de la gràcia, en cap sentit en el qual jo pugui arribar a entendre aquestes paraules.

Només podem aconseguir a través dels nostres propis esforços una justícia imperfecta, una llibertat limitada. És millor que res. Aferrem-nos a aquest principi, l’amor a la llibertat, del qual parlava la poeta, l’esclava alliberada.”

L’ONADA A LA MENT

Ursula K. Le Guin

els nens són reis

2025-03-25T07:20:00.001+01:00

Amb Els nens són reis, traducció del gran Jordi Martín Lloret per a Edicions 62, Delphine de Vigan fa seu el món de les xarxes socials i les aparences. De Vigan ha construït un thriller al voltant d'un canvi profund que s’ha produït en la societat durant els últims vint anys. El lector descobreix la Mélanie, que va créixer envoltada del culte a la telerealitat i que, a l'era de YouTube, decideix retratar la vida quotidiana dels seus dos fills petits: la Kimmy i el Sammy. L'èxit amb milions de subscriptors no es fa esperar. Fins al dia en què, de cop, la seua filla de quatre anys desapareix. El que segueix, en paral·lel, és la investigació dirigida per una inspectora de la Brigada Criminal.

He de confessar que m’he sentit una mica decebut, perquè m’he trobat amb una lectura aspra. Una narrativa més aviat notarial. Una cosa així com la fredor d’una tesi doctoral que busca fonamentar-se en un discurs que li done autoritat acadèmica, pes resolutiu i incontestable, però construïda amb personatges que no acaben d’arrelar en el destí de la trama.

Malgrat això, de Vigan explora —talment com ha fet amb totes les seues obres— els excessos dels nostres temps. Ha intentat representar un futur pròxim que mostrarà víctimes col·laterals que no en tindran prou amb posar un “m'agrada” per expressar el seu crit d’auxili. Trobe que és un llibre que podria haver estat més potent del que ha resultat finalment.

zoo city

2025-01-26T20:42:00.002+01:00

Zoo City, escrita per Lauren Beukes i traduïda per Lluís Delgado per a MaiMes, no és ciència-ficció en el sentit clàssic. No hi ha naus extraterrestres, ni marcians viscosos o estacions espacials esterilitzades. Hi ha bruixeria, drogues i mutació genètica. El món de Zoo City és contemporani i reconeixiblement sud-africà. La xenofòbia és encara un sentiment molt estés. Les ciutats estan separades per fortes línies de diferència que recorden l'apartheid. Però la gent no es divideix segons línies racials, sinó sobre la base d'una condició estranya anomenada aposimbiosi, també conegut com a ser “animals”. Ser “animaled”, el concepte al voltant del qual es construeix tota la novel·la, és el resultat d'una mutació genètica que va tenir lloc a principis dels anys 2000 i va provocar un vincle estrany entre alguns humans i animals. Una mena d’estigma, de lletra escarlata, més bé, que pateix la protagonista, Zinzi December.

La construcció del món s’aconsegueix d’una manera discreta, sigil·losa. Els personatges no passen temps explicant-se el seu món quotidià (una “càrrega” constant en altres històries SF), de manera que vas agafant el resultat, els detalls a mesura que avança la trama, i Beukes és prou bona en el seu ofici per assegurar-se que això no esdevinga en una confusió.

La trama del thriller beu de l'orgullosa tradició de Chandler i Hammett. En el camí cap a un clímax extremadament desordenat i repugnant, aporta una tendresa secreta i una humanitat al seu retrat descontrolat de l'aquí i l'ara, fent evolucionar el viatge personal de la protagonista, cap a una integritat fràgil però decidida.

Estem davant d’una bona novel·la que brilla, especialment, per la seua evocació de la Sud-àfrica urbana contemporània. És fantàstica a l'hora de captar el soroll, les olors, el xoc de colors, l'energia pura i el caos.

L'any 2011, la novel·la va guanyar el prestigiós premi Arthur C. Clark de ciència-ficció.

tan poca vida

2025-01-19T18:26:00.003+01:00

El gran risc d’escollir una lectura a partir de les recomanacions, aparentment desinteressades dels mitjans de comunicació (que també saben fer el joc de les aparences millor que ningú), és molt gran. Per aquest motiu, la decepció pot ser monumental. Aquesta en concret, tan gran com les seues excessives 800 pàgines. Una història que, amb una quarta part hagués tingut prou i acaba esdevenint una pesada, avorrida i innecessària novel·la. Agafant (amb permís) la descripció de la meua filla, “Tan poca vida”, Hanya Yanagihara, traduïda per Alexandre Gombau per a Amsterdam, és una història pornogràfica sobre el dolor. Parla de l’amistat que tenen quatre homes que es coneixen en la universitat i dels seus èxits (com calia esperar del somni americà). Però centrat tot en el personatge de Jude. La resta són només comparses (n'hi ha dos que fan alguna cosa així com cameos, donat que entren i surten perquè no ens oblidem que hi són en l’argument). I precisament aquest personatge central és el que fa inversemblant la mateixa història. Com un xaval amb aquell pes emocional que diu tenir acaba desenvolupant una amistat tan estreta i íntima com aquella? Això no ens ho expliquen mai. Molt de salt enrere, però de forment ni un gra. I ja està, no dedicaré ni una sola reflexió més. Estalvieu-vos els més de trenta euros que val i feu cas al títol: amb tan poca vida com tenim, no podem perdre el temps amb aquesta fotesa. Feu-me cas. Estic que talle claus, sí.

yo, otro. crónica del cambio

2025-01-04T12:02:00.003+01:00

A “Yo, otro. Crónica del cambio”, llibre d'Imre Kertész, traduït per Adan Kovacsics per a Acantilado, és un text escrit de manera brillant, irònic i apassionant, que alhora vol ser un diari fragmentari dels anys 1992 a 1995. Una crònica de la vida extremadament significativa per a l'escriptor. Un cúmul de notes que són de vegades filosòfiques, de vegades literàries, de vegades plantejant qüestions morals, de vegades biogràfiques i, en ocasions meravellosament poètiques.

L’autor enceta el llibre dient: “Jo soc una ficció”, en un intent d’entendre què és aquest “jo”, i què l’ha fet i l’ha canviat. Kertész s'enfronta constantment al passat, incloses les seues experiències d'Auschwitz, amb un to instructiu i a l’hora, distanciat —”Déu va crear el món, l’home va crear Auschwitz”—. Ens mostra una realitat que va conéixer de primera mà i que no ha pogut superar: forma part del seu ésser i tota la seua vida —diu— ha estat un seguit de reescriptures del que significa l’existència que li ha quedat com a supervivent. Què és l’antisemitisme i la culpa, són qüestions que sorgeixen constantment i originen més preguntes i arguments que no sempre pot respondre i que obrin rutes quasi divergents. I, en aquest camí, el jo deixa de ser el que és, allò que havia sigut, per esdevenir una altra cosa. Un canvi constant que mira d’explicar-se. Una ficció impregnada de realitat.

En resum: un text catàrtic i fascinant.

P.D. La versió en català és de Quaderns Crema.

...

2024-12-17T07:44:00.002+01:00

La democràcia no va exempta d’anomalies que la llasten en els seus avenços. Hi ha gent que fa de l’animadversió a qualsevol cosa, fonament ideològic. El seu enfrontament sense alternatives és suficient per a fer gestió del seu posicionament polític. I apareixen sempre amb una (des)raó virulenta i exaltada. Com si tot al seu voltant fos un greuge inassolible. Són, en realitat, víctimes de la contrarietat davant allò que ignoren. Atrapats en un món petit i resclosit, ens traslladen la seua (a)normalitat com única i possible, com si fos un element sobre el qual parar atenció en la difusió del món. Són aquell element de cridòria que ens treu la pau. Perduts a tot diàleg. S’hi troben còmodes establint aliances amb altres grups que també s’han originat amb l’antiga intenció de l’odi. La gestió infantil del fet de viure responsabilitzant als altres de qualsevol mal. Especialment als desconeguts. Sobre aquells que sentim diferents de la nostra manera particular de ser. En el desconegut veuen la malignitat que els angoixa. Els anticatalanistes, per exemple, fracassats en una manera de pronunciar i d’entendre el món, creuen que l’extermini de llengües i cultures que consideren alienes és la solució per salvaguardar el comú de la pàtria. Grupuscles que es mouen ara ja, afortunadament, en clau d’extinció, com és el cas de Ciudadanos, agonitzant rere la toxicitat de les seues proclames analfabetes. El discurs rogallós del trencat de conyac. L’excitació boirosa del fons d’un bar, segellat de fums de tabac i brofegades de sobretaula etílica. En aquell obagós primitivisme van forjant-se estratègies com aquesta. Agermanades amb el feixisme tronat d’altres com VOX, ressuscitades darrerament davant l’amenaça del que creuen únic i indivisible. El mascle que no suporta ser abandonat perquè perd tot valor davant dels altres. Perquè l’han despullat del seu domini. I per això insisteixen a mantenir-nos en aquesta pàtria tronada i paleta. Resclosida i incapaç d’acceptar-se diversa per por de perdre l’hegemonia simbòlica de la balladora flamenca a sobre del televisor, el bou sobirà als turons de la carretera, el posat fatxenda i homicida i les sotanes, encortinant-nos la visió adulta de la vida. I els mitjans de comunicació de masses convidant-los a lladrar, a normalitzar-los en el discurs, com si la seua presència fos una riquesa que cal atendre, un miracle de les llibertats aconseguides. I aquí els tenim. Una fauna creixent en el seu podriment intel·lectual, que ha bescanviat el got i el ganivet de la taverna, pel vestit, la corbata i les dietes. Farcits d’una retòrica buida i casernària. Això ens queda. Un món que flirteja amb l’abisme, pensant que pot posar la gestió del seu destí en mans de persones expeditives d’ignorància i que han abandonat la dignitat de pensar.

en lo que preferiría no pensar

2024-12-10T08:13:00.001+01:00

“En lo que preferiría no pensar”, escrita per la neerlandesa Jente Posthuma (quina gràcia el nom), traduida per Catalina Ginard Féron i publicada per Bunker Books, és una novel·la curta (237 pàgines), escrita a manera d’un inventari de records però sense ordre cronològic. Una construcció que, potser, mira de posar-nos al davant una mena de mapa emocional a través del qual no ens perdem en la itinerància fallida (si més no, la meua) de la seua lectura.

Dos germans bessons (un noi i una noia), tenen una mena de relació d’amor odi. Ella intenta resoldre l’enigma sobre el seu suïcidi (no faig cap espòiler, no patiu). Encaixar-se al buit que li provoca aquella desaparició de la mateixa manera maldestra que amb la que va intentar viure l’acoblament quan encara era viu. Un lligam que, contat així, em resulta bastant complicat d’entendre. Em costa arribar a la justificació del perquè aquesta dona viu una obsessió que l’allunya fins i tot de tenir interessos i ambicions personals pròpies.

En un país com Holanda, el suïcidi és la causa més important al món, el tema queda bastant diluït després d’una acumulació d’introspeccions que se’ns fa pesada a mesura que avancem i malgrat estar esguitada d’anècdotes i fets relacionats amb aquest tema i que compta amb la fascinació (malaltissa) dels dos germans. Trobem, per exemple, referències a la Sylvia Plath o la Virginia Woolf. I, fins i tot, del metge (sic) nazi Josef Mengele, recosits d’una manera que tampoc acaba de millorar l’entrellat de la trama. Tot són peces que no encaixen i no fan altra cosa que frustrar-nos els avanços. Només per afegir un detall: als Països Baixos, el nombre de suïcidis és molt superior al d’assassinats. Fins al punt que, per cada persona assassinada se suïciden 14,1 persones.

Referir pensaments, diàlegs i esdeveniments sembla més important per a l’autora que la mateixa història que vol contar. No la reforça ni l’aclareix. Tampoc té la capacitat per aconseguir les adients atmosferes opressives que li convenen al relat i que acaben provocant-li un sotrac al lector, la incomoditat que li demane posicionar-se, com sí que ho fa Lize Spit (“El deshielo”. Seix Barral), per posar un exemple.

A favor, puc dir que, per moments, hi trobem bon material. Frases punyents, elaborades. Fites que ens podien haver marcat el recorregut. Com ara aquestes línies (la traducció al català és meua, que em disculpe la Catalina Ginard), on el personatge d’ella diu: “En moments de buit, com quan soc esperant el tramvia, sent que aterre al meu cos. No és el mateix que caure, primer sent les cames, després els peus i en acabant el terra. I llavors estic dret, ferm, com algú que sap el que fa al món.”

pluja de gel

2024-12-07T07:00:00.005+01:00

Pluja de gel, escrit per l’autor suiís Peter Stamm i traduit per Joan Fontcuberta per a Quaderns Crema és la seua primera col·lecció de contes. En ell trobem nou relats, relativament breus, ambientats en diversos llocs del món i protagonitzats per personatges —joves la majoria— que, o bé miren de reeixir al bell mig d’una vida que no acaba de tenir tot el sentit que caldria, o pateixen la recerca de la parella adient, de l’amor i d’aquella seguretat que sempre ens fuig de les mans i que ens fa caminar sovint per carrers tous, fragilitzant-nos les passes.

Stamm ho conta com si es tractés d’un observador desafectat, amb aquella distància que permet no jutjar les coses que passen. Amb frases curtes, contundents, diàfanes. Narrades sempre en primera persona, ens mostra la història i els personatges des d’un present immediat. Un instant de la seua vida amb una total absència de biografia, d’enyorança, d’història. Sota un hivern omnipresent (real o no), que va entelant les situacions d’una tristesa enganxosa, i ens fa respirar un aire glaçat que acaba ofegant-nos les alenades.

Tot i l’aparent manca d’emoció en la narrativa, una de les coses més reeixides de l’autor, per a mi, és el retrat d’uns personatges atrapats en la fatalitat que és ser ells mateixos, condemnats a fer sempre allò que no voldrien o no esperaven viure.

Colpidor el relat del bany nocturn d’un grup d’amics de l’escola a un estany, que acaba de manera dramàtica, mentre el protagonista s’ho mira tot, estirat sobre la fusta d’un embarcador, a la vora d’algú amb qui, potser, no hauria d’haver estat. I l’habilitat per fer de la culpa, una emoció oblidable, incapaç de perforar la consciència.

la revelació

2024-12-02T07:00:00.001+01:00

"La revelació", escrita per A.M. Homes, traduïda per Elisabet Ràfols Sagués per a Angle Editorial, és una història sobre la crisi nerviosa que pateix aquell període liminar entre l'elecció d'Obama i la seua presa de possessió, viscuda pels republicans com la llarga nit fosca de l'ànima. En concret, la d’aquell a qui coneixem simplement com el Paio Gros, l’antiheroi, un donant republicà de tota la vida que lluita contra la idea de tenir un home negre dormint a la “seva” Casa Blanca. I que treballa amb la intenció de capgirar el que considera un error flagrant. Una correcció forçada, com ell mateix diu en el llibre.

El vaig agafar tot pensant en la idoneïtat de la seua proposta després del resultat de les eleccions nord-americanes i la victòria aclaparadora de Trump. Una manera d’entendre, potser, la desfeta. Però m’ha costat molt entrar-hi en el seu llenguatge, confús i inespecífic que, crec, va en contra de la mateixa narració. El que em va acabar fent pensar que és un llibre escrit en clau casolana i complicat d’entendre per a aquells que no tenim els codis necessaris per comprendre la “broma”.

L’autora es mou entre la sàtira nacional i el drama domèstic, emfatitzant d’aquesta manera la pèrdua de rumb dels seus protagonistes, la seua indignació i confusió. No parla de personatges histriònics, com els que vam veure, astorats, assaltar el Capitoli. Si no d’altres republicans “respectables”, de mitjana edat, rics i conservadors (i per això, més perillosos), que amenacen la democràcia nord-americana.

Sempre he sigut dels qui pensen que necessitem urgentment una bona política ficció. Novel·les que ens permeten posar en qüestió la cultura política en què estem immersos per intentar entendre què ens està passant. Imagine que aquest és l’objectiu de Homes amb aquest llibre fent, no només un passeig per la política contemporània, sinó situant-la, a més, a dintre dels espais personals i familiars on els personatges aparenten una racionalitat que deriva, més bé, en una horripilant normalitat.

Quan llegeixes un llibre com aquest no pots fer altra cosa que pensar en allò que va dir el mestre Philip Roth sobre la dificultat per a fer creïble la política americana. Que complicat resulta fer sàtira d’una realitat ja de per sí exagerada i caricaturitzada per uns polítics difícils de superar en el seu exhibicionisme.

Malauradament, els EEUU, amb el pas del temps, s’han tornat més salvatges des d’aquell primer mandat d’Obama, i les solucions “radicals” han evolucionat més enllà de l’etapa de l’esborrany que presenta la novel·la per acabar sent la gran distopia que ara vivim amb certa dosi de pànic.

"La revelació" és a estones divertida i a estones fosca. Ben fosca.

la prioritat ets tu

2024-11-29T07:00:00.001+01:00

Amb aquesta màxima acabem d’entrar en la inutilitat de la història. Un lema creat per protegir la salut mental ha acabat sent el principi més assumit sobre la individualitat. Em ve al cap el pare i les hores a l’adobador, treballant amb les mans plenes de butllofes, mentre tisorava els tendrums d’aquell moment, per tenir dos fills universitaris, dos fills que pogueren fugir cap a un futur que ell no podia ni haver somiat. O la mare, vinclada sobre la màquina de cosir per afegir la seua. Tot de renúncies, de sacrificis. Em pregunte què n’haurien pensat. M’ho pregunte de la mateixa manera que continue aparcant petiteses que em fan sentir bé per afegir-me al benestar comú. Les tasques que he decidit assumir per col·laborar amb el grup. M’ho pregunte mentre veig la gent més jove queixar-se pel temps que diu no tenir per afegir-se a aquesta unió d’esforços, mentre inverteix el temps lliure -o el llença a perdre, segons com ho mires- en tenir cura de si mateix. Com si les coses -les altres coses-, foren efecte d’un encanteri. M’ho pregunte mentre escolte les discussions sobre política que parlen més d’interessos que no d’ideologies. On el bé comú és el bé corporatiu, només. On el món és un rastre incomplet, adobat de renúncies, perquè així assolim una fita de benestar personal que d’altra manera no tindríem. Em ve al cap aquella vida desapareguda, impossible de fer-se un present entre aquesta incertesa que ens exhaureix les esperances. “La prioritat ets tu” i no és una cosa que li diem a la persona que estimem, al veí feble, al desnonat o a l’anònim victimitzat per les injustícies que deixem passar a cada mirada que fem cap a un altre cantó. És la constant que diem cada matí, davant del mirall, per justificar-nos les tones d’indiferència que som capaços de tirar-nos a l’esquena.

l'esquerra desmobilitzada

2024-11-26T07:00:00.001+01:00

L’esquerra desmobilitzada. Aquest concepte em martelleja el cap com una mala cosa. Em fa creure que hi ha hagut un col·lectiu compromés en redreçar el comportament oblidadís de mena dels nostres representants a les Corts. Un grup de pressió que s’ha fet constant i que, ara, ha decidit tancar-se a casa. Però he de dir que una esquerra desmobilitzada em sembla una mena d’oxímoron. Una cosa complicada de pair. Una impossibilitat conceptual. La desmobilització significa claudicació. Acceptar la derrota. Acceptar que no hi ha esquerra, també. Que el sentit individualista de la política ha arribat allà on les ideologies encara eren alguna cosa. Si l’esquerra, l’orientació política que origina canvis i trencaments per avançar, dimiteix del seu propòsit vol dir que no hi ha cap moviment amb possibilitat de permetre’ns una evolució. Que s’assumeix la immobilitat de les coses. Que no hi ha espai per incomodar el poder i fer-lo saltar.

2024-09-15T20:48:00.000+02:00

L’artefacte és el llibre. Baixauli enceta la mirada sobre les coses que vol narrar en “Cavall, atleta, ocell”, l’obra publicada en Periscopi, amb una convencionalitat que se’ns fa estranya als qui estem acostumats a llegir-lo. Però aviat canvia. Mentre la quotidianitat esperable va succeint-se, de sobte, un comença a veure, com de reüll, l’estranyesa, l’anomalia, allò que no saps ben bé si ha estat real o no. Com si el cervell no t’hagués pogut treure amb prestesa la part més onírica de les circumstàncies. I, malgrat això, saps que són allí. Ho vols. Defuges el dubte. És una fe que Baixauli fa sòlida, evident. Busquem aquell engranatge impossible que puga fer-nos encaixar per sobre de la trama impracticable de l’existència. Fugir del caos imposat del viure. El personatge d’Alapont és tots aquells que hem buscat el miracle en forma de píndola, de sortilegi, de màquina restauradora. Superar l’errada, tornar a solc el descarrilament del viatge. L’artefacte funciona. El món de Baixauli funciona. Entrem en les seues històries i tot segueix allí, cert, com el deliri d’una febrada. Evolucionant. Si ho veus, és perquè existeix. El biaix de confirmació que la nostra imaginació lectora necessita per recuperar el ritme, la velocitat de la qual, potser, parla Bresson. L’art és la mirada de cua d’ull que tots necessitem per verificar les inconsistències. Sí, l’artefacte és el llibre. I funciona amb una precisió envejable.