El Bloc del Bixo

No falten cadires, sobra cinisme (#sobrencadires)

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 24 May 2012 14:38:00 +0000

N'hi ha per treure's el barret, sincerament.

Es tracta del contraespot de La Marató de TV3 d'enguany, realitzat per persones de diferents col·lectius sabadellencs. No sé si han vist el vídeo "original", però és evident que el de #sobrencadires és infinitament més adient i enraonat.

De radicals antisistema

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 23 May 2012 07:16:00 +0000

Suposo que ja sabran, benvolgudes i benvolguts compatriotes, que la Molt Honorable Presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, ha deixat anar que la final de la Copa del Rey de futbol d’aquest proper divendres hauria de jugar-se “en un altre lloc” —no a Madrid— i a més a més, a porta tancada. El motiu per prendre aquestes dràstiques mesures és, òbviament, el perill de les amenaces constants que els ultres, radicals, criminals, antisistema, terroristes, titesfredes i capsigranys de bascos i catalans, estan promulgant contra la Nació espanyola.

Sa Majestat el Rey, amb el trofeu

No cal dir que la Molt Honorable Presidenta té tot el meu suport per plantar cara a aquesta gentalla violenta sense cap tipus d'ètica ni de valors democràtics. No, estimades i estimats, no exagero; que sàpiguen que hi ha persones que han decidit impulsar una crida per a que ambdues afeccions xiulin de manera massiva l'himne de la Nació Espanyola quan soni per megafonia. Esfereïdor.

Una altra mostra evident de l'amenaça frontal que aquest partit suposa per a la ciutadania, és, no hi ha dubte, l'atac desmesurat, cruel i violent, que pretenen perpetrar contra la Monarquia espanyola (institució a la qual, tal com evidentment ja saben, hem d'estar eternament agraïts per garantir-nos aquesta democràcia que gaudim dia rere dia). Saben què volen fer? CANTAR LA CANÇÓ AQUELLA DE L'ELEFANTE QUE SE BALANCEABA QUAN SURTI A LA LLOTJA SA ALTESA EL PRÍNCEP FELIP! Només els diré que Sa Majestat el Rey ha decidit no assistir a la final de la competició que duu el seu nom per evitar-se, pobre, el disgust d'aquest escarni, d'aquesta humiliació pública. Quina vergonya.

Ara, per acabar, els deixo amb unes instantànies amb què vostès mateixos i mateixes podran comprovar de quin peu calça aquesta temible purrialla que divendres envairà la capital de la Nació.

Ai! Perdó! Se m'ha colat una foto d'uns bons patriotes i demòcrates espanyols que divendres —casualment— seran també a la Capital del Regne manifestant-se —només faltaria!— sota el vist i plau de l'Estat de Dret. Bona gent de cap a peus, tal com poden comprovar. Amb valors de veritat. En aquesta foto estan efectuant la típica salutació democràtica del braç alçat. En fi, no perdem el fil, mirin, mirin, les fotos d'aquesta gentalla separatista.

Ai, collons, m'ha tornat a passar el mateix. Què estrany.

Uhm...

Cony...

I ara...no sé pas què passa.

En fi, em sembla que és evident que tinc una mena de virus al meu ordinador que no em deixa inserir fotos que no siguin absolutament democràtiques i de persones de bon cor. M'hauria agradat que veiessin el tipus de gent violenta i caragirada de què parlava, però què hi farem. Tant de bo la MH Presidenta Aguirre se surti amb la seva i acabi guanyant, de nou, la democràcia espanyola. SÍ A LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ (PERÒ A PORTA TANCADA)!

#filldeputisme

noreply@blogger.com (Bixo) — Mon, 21 May 2012 07:38:00 +0000

Avui trobo que fa un dia magnífic per parlar una mica sobre filldeputisme a la xarxa. Suposo que ja saben per on van els trets, oi? Efectivament, amigues i amics, a partir d'ara quan es parli de filldeputisme tothom ha d'evocar mentalment la figura del senyor @joanmariapique, cap de premsa del Molt Honorable Botifler Mas. Vegin, vegin.

La subtilesa de la seva prosa és senzillament encisadora. Cita Joan Sales, diu, i és cert; concretament la cita és del “filldeputisme històric” sobre el que Sales reflexiona en un fragment de "Cartes de la Guerra", obra publicada pòstumament el 1986. Malauradament, com que la ignorància supina de la ciutadania catalana és quelcom colossal, el senyor Joan Maria Piqué es veu obligat a esborrar la tuitada filldeputista. Fixin-s'hi: no es retracta ni dimiteix; esborra la tuitada. Aquest paio és el que es coneix, vulgarment, com el puto amo. Primer ens diu fills de puta, després ens diu ignorants, i aquí —estimats ignorants fills de puta— no passa absolutament res. El puto amo. El puto Rei.

Per acabar els recordaré que a aquest bon senyor li estan pagant vostès el sou. Ara, repeteixin amb mi: cap fred, cor calent, puny ferm…UI, SÍ.

Liebster Blog

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 20 May 2012 08:24:00 +0000

Vull començar agraint al senyor Àlex Ribes (Societat Anònima) que hagi pensat en aquest bloc a l'hora de triar els seus cinc favorits de Liebster Blog, tot i tenir-lo, darrerament, un pèl desatès (ui, sí, un pèl només, diu, quina cara).

I què collons és el Liebster Blog? Segur que s’estan preguntant els meus i meves benvolguts i benvolgudes lectors i lectores, tal com jo mateix he fet mentre llegia el correu del senyor Ribes en el qual se m’informava de tot plegat. Una pista: “liebster”, en alemany, significa “favorit”. Què? No? Bé, doncs vindria a ser, estimats i estimades ignorants, una mena de distinció que, un cop rebuda, et permet de distingir cinc blocs d’entre els teus favorits per a que rebin el mencionat guardó i que, alhora, aquests cinc blocs recomanin cinc blocs més cadascun, els quals, alhora, podran triar cinc blocs més…i així fins a morir —o fins a esgotar tots els putos blocs de la blocosfera mundial.

I quin coi de sentit té aquesta orgia recomanatòria dos punt zero? Es preguntarà ara, de ben segur, la meva intel·lectual audiència. Doncs a mi què hòsties m’expliquen? Assabentar-te que les teves palles mentals plasmades tot encadenant paraules escrites són quelcom, si més no, entretingut per a algunes persones, és una cosa que fa goig, escoltin. Per tant, deixin de fer-se preguntes absurdes i llegeixin els cinc blocs que m’ha sortit de la pebrotada recomanar i distingir, per tant, amb el Liebster Blog Award.

I ara els tocarà als autors i autores d’aquestes cinc perles decidir si volen continuar amb la cadena de premis. Els passos a seguir són els següents:

Copiar i enganxar el logo del premi al bloc i enllaçar —fuck yeah, baby— el blocaire que els ha atorgat el preuat guardó (o sigui, JO).
Nominar els seus cinc blocs favorits i fer-los saber que han rebut la distinció.
Demanar i esperar que aquests/es blocaires redistribueixin el premi a cinc blocs més i amenaçar-los dient que, si no ho fan, se’ls apareixerà mentre dormin la niña de la curva i els sodomitzarà salvatgement amb un cogombre transgènic mentre els recita de memòria els millors davantals d’en Jordi Basté. Bé això últim potser no anava així, però jo no me’n refiaria, què volen que els digui.

Alea jacta est.

El dit i la lluna

noreply@blogger.com (Bixo) — Sat, 31 Mar 2012 08:51:00 +0000

Diu un antic proverbi oriental que quan el savi assenyala la lluna amb el dit, només els més imbècils miren el dit i no la lluna.

Ara, si volen enraonar sobre violència de debò, els aconsello que passin primer per aquest apunt del bloc de la senyora @zideva.

Fer vaga o fer l'esquirol

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 28 Mar 2012 09:15:00 +0000

Adapto aquí un comentari sobre la vaga de demà, que vaig deixar ahir en un apunt del bloc del senyor @OscarJulia. És un comentari massa llarg, ho reconec, però penso que és un tema que s'ha d'agafar amb pinces i tractar sense ambigüitats.

Coneixen de sobres, suposo, que no sóc gens afí a cap sindicat. Més d'una vegada, més de dues i més de tres, he criticat el seu poltronisme, digne dels convergents més tenaços. I continuo fent-ho. Però jo demà faré vaga. Per què?

Doncs perquè crec sincerament que l'única solució per sortir de la crisi és treballar de valent. I la recent imposada reforma laboral atempta i perjudica, precisament, els i les qui treballem de valent. Per contra, els principals causants de la crisi encara avui resten impunes i opulents mentre esperen que els qui treballem de valent paguem els seus plats trencats (perquè per desgràcia, en aquest sentit, no som a Islàndia). Per tant, si faig vaga no és per ganes de fer el gandul sinó per ganes de continuar treballant, de valent, sí, però amb unes condicions dignes del segle XXI i no de l'època de l'esclavatge.

Ara bé, també he de dir una altra cosa: si és cert això de que molts faran l'esquirol perquè no poden permetre's un dia sense sou, els entenc perfectament (i ho diu un mil•leurista). Si jo, a causa de deixar de cobrar el sou d'un miserable dia no em pogués permetre de pagar el lloguer, alimentar el meu fill o pagar els rebuts de la llum, l'aigua o el gas, poden pujar-hi de peus que tampoc faria vaga. Afortunadament, malgrat no poder llençar coets, aquest mes puc prescindir d'algunes coses més o menys prescindibles per poder-me permetre un dia de protesta. Mai no és agradable fer sacrificis, però la història ens demostra que si res no se sacrifica, res no es guanya.

Sàpiguen, de tota manera, que en conec uns quants que argumenten l'excusa de no poder prescindir ni tant sols del sou d'un dia però que menteixen descaradament. Se'ls reconeix perquè al dia següent de la vaga se'n van a sopar, a la disco, i tornen a casa en taxi perquè el metro no funciona el divendres a la nit. Riuré, creguin-me, si d'aquí uns mesos algun d'aquests pobres treballadors que no es poden permetre un dia sense sou, pateix una luxació de maluc mentre balla breakdance i després de 9 dies de baixa per incapacitat temporal es troba amb un acomiadament procedent als morros. O si l'empresa veu disminuïts els seus ingressos durant un parell de trimestres i, com a mostra d'agraïment a la seva lleialtat, decideix despenjar-li el salari tot passant-se el conveni col•lectiu pel folre dels caixons. O si...bé, és igual.

Tot això no significa, sigui com sigui, que no respecti la decisió de les persones que han decidit treballar aquest dijous. Només faltaria. Creïbles o no, tothom té els seus motius per fer una cosa o fer una altra. Per tant, em sembla totalment menyspreable i fastigós l'ús de la violència o de les coaccions per part dels piquets sindicals, per tal d'impedir que dijous treballi qui vulgui treballar. Exactament igual de menyspreables i de fastigoses em resulten les coaccions empresarials per tal d'impedir que dijous faci vaga qui vulgui fer-ne.

Jaume Bonet en #vagadefamperlallengua

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 23 Mar 2012 08:38:00 +0000

Diuen que avui dia correm el perill de sobreinformar-nos, que podem acabar saturats de tanta informació. Les noves tecnologies, Internet, tants canals, tants emissors i blàblàblà, poden ser contraproduents. És evident que qui diu això no en té ni puta idea. Avui dia, si no hom no sap on buscar, corre el perill d'acabar tan desinformat com en l'època del No-Do. Podem tenir Internet, podem tenir Twitter, Facebook, Youtube i tele per cable, però tot i així desconèixer, per exemple, que el senyor Jaume Bonet, ciutadà mallorquí, porta 23 dies en vaga de fam per defensar la llengua catalana a ses illes Balears, contínuament atacada i vexada per l'espanyolisme.

No és cap novetat que els mitjans "tradicionals" no són a l'alçada de les circumstàncies sociopolítiques actuals. Ni públics, ni privats. Tenim uns mitjans provincians que practiquen un patètic regionalisme espanyol i que de vegades, en el súmmum de la rebel·lia, fan "davantals" arengant oients a indignar-se per intentar aconseguir un millor encaix "amb la resta de l'Estat". I si no els fan cas, no pateixin, acabaran esgrimint l'espantall de la independència, com en Jordi Pujol, a veure si així aquests espanyols s'esglaien i ens paguen més cara la poltrona. Si la vaga de fam la fes un ciutadà d'Extremadura per reclamar que la seva neta catalana pugui no estudiar en català a Catalunya, poden pujar-hi de peus que cada dia ens ho menjaríem de primer, de segon i de postres. I no cal que expliqui què passaria si es tractés d'un/a saharauí que reclama els drets del seu poble (recordin Aminatou). I ara que, per fer país i avançar en la transició nacional, el Molt Honorable Botifler Artur Mas ha col·locat un neofeixista a la vicepresidència de la CCMA, agafin-se fort, que ens ho passarem molt bé.

Vols barats

noreply@blogger.com (Bixo) — Mon, 19 Mar 2012 08:01:00 +0000

Aquest matí, tot buscant vols per fer una escapadeta —o per exiliar-me directament, ara no els ho sabria dir— m'he topat amb una veritable oferta de vol low cost. I mirin que jo era ben escèptic amb les gangues voladores, eh? Però evidentment, aquest cop he de callar la puta boca: vol a Londres des d'El Prat, a -11 euros per passatger. És a dir, que van vostès a Londres i a sobre els regalen 11 euros. Evidentment, és una oportunitat que no s'ha de deixar escapar.

Oh, esperin...

Eliminar el .es del nostre bloc de @Blogger

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 18 Mar 2012 08:57:00 +0000

Els senyors de Google van sorprendre ahir els i les blocaires de Catalunya afegint, per la cara, el “.es” al final de l’URL dels nostres blocs. Així doncs, si algú de vostès va passar ahir per aquí deuria veure que http://elblocdelbixo.blogspot.com havia esdevingut http://elblocdelbixo.blogspot.com.es. Molt castís i molt propi del tarannà dels nostres veïns, això d’anar imposant-se per allà on poden (i els deixen). Ah! Que això ho ha ordenat Google per a tots els Estats i no només per als blocs espanyols? Molt bé, aleshores hem de donar, de nou, les gràcies al govern de Catalunya per permetre encara la nostra invisibilitat al món. Peix al cove.

En fi, gràcies a un tuit del gran senyor @tmallafre i a un apunt al bloc www.caballe.cat, m’he assabentat que hi ha una manera de redirigir els nostres blocs a l'adreça de sempre, a la del .com i prou, mitjançant un senzill codi en Javascript. Copiïn-lo, el tenen tot seguit (també serveix per als .fr dels blocs de la Catalunya Nord).

<script type='text/javascript'>
if ((window.location.href.toString().indexOf('.com/'))=='-1')
{
window.location.href = window.location.href.toString().replace('.blogspot.com.es/','.blogspot.com/ncr/').replace('.blogspot.co.fr/','.blogspot.com/ncr/');
}
</script>

Ara només cal que accedeixin a l'editor HTML de plantilles, directament des del seu espai de Blogger, i l'enganxin entre les etiquetes <head> i </head> del seu bloc. Ja està.

De tota manera, m'agradaria remarcar que malgrat que aquest codi fa el fet, no és normal. No és normal que ens hàgim de veure encara fent tripijocs per evitar la imposició de la marca España per tot arreu. En aquesta ocasió és així, repeteixo, per culpa d’una política de Google que no contempla, és clar, les nacions sense Estat. De fet, les nacions sense Estat dubto que siguin gaire visibles fora de l’imaginari onanístic de segons quins polítics catalans. Per tant, opino que a qui hem de culpar no és a Google sinó als polítics del “nostre” govern, que són els qui encara fan la vista grossa davant les vexacions culturals, nacionals i econòmiques a què ens sotmet l’Imperi, tot posant traves a la nostra llibertat. I ara qui hi ha al govern és CiU, sí, però els recordo que a Catalunya vam tenir un govern “d’esquerres” amb un partit independentista inclòs, durant 8 anys. No es pensin que me n’he oblidat.

I així estem.

Revelats els secrets espanyols

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 24 Feb 2012 07:49:00 +0000

M'inquieta tot l'enrenou que ha causat el veto del PP a que n'Alfred Bosch (ERC) tingui accés a la comissió de secrets espanyola. ¿Per què tanta por, tant de misteri i tan secretisme? Què ens amaguen? Contactes amb extraterrestres? La fórmula de la Coca-Cola? La vacuna contra la SIDA? El pare del José Bono, que encara és viu? Les qualificacions escolars de na Carme Chacón? Encuriosit, vaig decidir ahir d'intentar accedir —talment com un Anonymous— al web de l'esmentada comissió de secrets, tot "crackejant-ne" la contrasenya d'entrada. He de confessar que la tasca no fou en absolut complicada; la clau, per si els interessa, és "vivaspaña".

El descobriment dels secrets que tot seguit revelaré, benvolgudes i benvolguts, és realment esfereïdor. Abans de res, però, deixin-me aclarir que es tracta d'un únic document —escrit en una mena de castellà antic força feixuc de llegir— que he trobat emmagatzemat en format ".bmp" dins una carpeta anomenada "afoto dle secreto". El seu contingut sembla revelar el secret més temut pel govern espanyol i pels serveis d'intel·ligència de l'Estat. Agafin-se fort.

Colpidor.

Profecia

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 10 Feb 2012 07:32:00 +0000

No sóc Nostradamus, ni Sandro Rey, però si volen llegir la meva humil profecia sobre el que passarà a partir d'avui, dia de reforma laboral espanyola, que sàpiguen que és probable que l'encerti bastant.

Dia 1: El govern espanyol aprova una reforma laboral, "extremadament agressiva".

Dia 2: Els sindicats majoritaris espanyols, UGT i CCOO, apareixen als mitjans visiblement molt enfadats, indignats, cabrejats, enfurismats i bel·ligerants. Convoquen una vaga general per al dia X del X del 201X i reclamen que tots els "compañeros y compañeras" hi participin.

Dia X del X del 201X: Dia de Güelga General, compañeras i compañeros. Evidentment, resulta tot un èxit de la lluita pels Drets dels Treballadors i les Treballadores. Venceremos.

Dia Y del X del 201X: El govern ratifica les subvencions de diner públic que rebran els sindicats majoritaris espanyols.

Dia Z del X del 201X: Fi.

PD: Dia A del Y del 201X: Artur Mas: "Amb la vaga general el que ha quedat clar és que el que volen els treballadors catalans és el pacte fiscal".

Renfe: anem al futur, puges?

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 09 Feb 2012 15:47:00 +0000

Pablo Hasel, la revolució de la graellada llibertària

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 05 Feb 2012 09:16:00 +0000

Ahir a la nit, per qüestions que ara no vindrien al cas, vaig topar a Twitter amb el “raper” Pablo Hasel. Vagi per endavant que no el coneixia de res anteriorment i que ni tan sols he escoltat mai —ni penso fer-ho— cap de les seves cançons. Sigui com sigui, si no coneixen el senyor Hasel de la seva vessant musical, potser els sonarà perquè no fa pas gaire va ser detingut per la maquinària repressiva de l’Estat espanyol, acusant-lo d’apologia del terrorisme.

El cas és que no sé si és pel fet de cantar en un grup de rap o pel fet d’haver estat detingut per cantar en contra del sistema capitalista, que el senyor Hasel es creu fermament capacitat per emetre judicis de valor, en nom de la “revolució”, contra tots aquells i aquelles que, a part de combregar (potser) amb l’ideari anticapitalista, també combreguem amb l’ideari antiespecista. Però —ui, no!— als qui som vegetarians o vegans resulta que ens importa el mateix, cito textualment, “un jabalí cazado que una patera hundida”. Demagògia de manual. Et felicito, fill.

Òbviament, foren diversos els fans que li van recriminar la falta de tacte, de respecte i de raó amb el tema, però el senyor Hasel, lluny d’acoquinar-se, va decidir recórrer a un tòpic que, per desgràcia, vegetarians i vegans coneixem molt i molt bé: l’equiparació d’animals i plantes. És a dir, si et fa pena matar un animal per halar-te’l, per què et menges un enciam, que també està viu? O dit d’una altra manera: “les plantes també pateixen”. Aquesta afirmació és prou eloqüent per ella mateixa, però creguin-me que me l’han dedicada un parell o tres de vegades. Un cop, a mode de prova irrefutable, van citar-me la flora “sensible” de la pel·lícula Avatar. No faig broma.

No content amb l’enfilall de ximpleries esbombades fins aquí, el senyor Hasel va haver de continuar disparant tuits contra tothom qui li recriminava, de diferents maneres, més respecte envers els qui també lluiten per l’alliberament animal o envers els qui, senzillament, han decidit d’excloure la carn de la seva dieta perquè els sembla absurd l’esclavatge a què estan sotmesos els animals, havent-hi alternatives perfectament saludables i vàlides. Jo, per exemple, sé que seria incapaç de matar cap animal pel simple fer de menjar-me la seva carn o de vestir-me amb la seva pell, per tant, em sentiria com un autèntic hipòcrita si pagués el sou a tota la colla de sicaris ensangonats que en això han establert el seu negoci. Però fer entendre això és feina inútil; el senyor músic, a part de ser tot un expert en revolucions anticapitalistes, es veu que també és tot un erudit en biologia i en veterinària. Observin la següent afirmació:

Se sorprendria, el senyor Hasel, si conegués una miqueta més els animals, si ultrapassés la barrera de limitar-se a veure’ls al plat i “en su salsa”. Perquè de fet, hi ha animals que demostren molta més empatia, molta més sensibilitat i molta més solidaritat que molts membres de l’espècie humana. I per descomptat, jo, que dec estar “pirado”, si hagués de triar a qui vull salvar, si al senyor Josep Anglada, il·lustre membre de la gran família de l’espècie humana sensible i solidària, o al meu senyor gat, il·lustre membre del Regne Animal, suposo que ja saben que haurien de comptar, benvolguts humans i benvolgudes humanes, amb una baixa en les seves files. Això sí, jo mai me’l halaria, al senyor Anglada. Ni amb all i oli. No voldria pas morir d’indigestió.

En fi, si hem d’esperar que el món s’encomani de la verborrea d’aquest il·lustre revolucionari beneitó, més ens valdria començar a fabricar naus espacials en cadena a veure si, per sort, podem fotre el camp tots plegats cap a Pandora. Perquè…existeix, NO?

Internet ha mort

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 25 Jan 2012 08:25:00 +0000

Senyores i senyors, m'ha costat moltíssim trobar un foradet en la meva atapeïda agenda per poder escriure aquestes línies. Des que va tancar Megaupload que no dono l'abast. Em falten hores per anar al cine, fer-me soci de videoclubs, subscriure'm a plataformes de "pay per view" per Internet i comprar àlbums musicals a l'iTunes Store. Pel que he pogut llegir, no sóc l'únic homo sapiens que ha pres aquestes dràstiques mesures ençà del tancament, una font fiable, com és el diari El Mundo, així ho corrobora.

És la fi d'Internet tal i com la coneixem, benvolguts amics i benvolgudes amigues. I això que encara no s'ha aprovat la "SOPA" dels Estats Units. No ho escampin gaire, però un ocellet m'ha dit que quan s'aprovi, la Wikipedia deixarà d'existir. Així que aquesta tarda he pensat d'apropar-me a una bona llibreria per adquirir tots els volums de l'Enciclopèdia Catalana i de l'Enciclopedia Espasa abans no s'esgotin a causa l'imminent marabunta, àvida de cultura "legal", que inevitablement ho arrasarà tot durant les properes setmanes.

L'ocellet, curiosament, res no m'ha dit sobre els mapes que circulen lliure i gratuïtament per Internet. Però això, per força i per lògica humana, no pot ser pas gaire legal. I doncs, ¿què passa amb les empreses que des de sempre s'han dedicat a editar atles, globus terraqüis o plànols geopolítics? No cal ser cap Nostradamus per adonar-se que aquesta bicoca online tampoc durarà gaire. Em sembla que avui a la tarda aprofitaré el viatge a la llibreria per comprar un parell o tres d'Atles actualitzats i d'aquí a dos anys —quan Escòcia sigui independent i Catalunya...bé, i Catalunya hagi inaugurat unes quantes rotondes més— ja en compraré de nous.

No hem d'oblidar tampoc el sector, cada cop més creixent, dels videojocs. Avui no, que tinc la tarda molt i molt ocupada, però demà passaré sens falta per la botiga a reservar una còpia —vull dir una còpia original, de les que es paguen, per descomptat— de totes les estrenes des d'avui fins el 2014.

L'únic problema que no em deixa dormir, a part del meu sou de mil·leurista que hauré d'estirar molt i molt, és que no sé pas on encabiré, al meu piset, tot aquest coneixement i tota aquesta cultura. Bé, segurament podré fer un lloc per a la discografia de Bisbal, Bustamante, Alejandro Sanz, Estopa, Carlos Baute, Pignoise, Melendi i Ramoncín, ben a prop del rotlle de paper de vàter (en Murphy m'ha ensenyat que pot acabar-se quan menys t'ho imagines) però dubto que allà m'hi càpiga també la filmografia de l'Almodóvar en DVD amb extres de making of i comentaris del director, per exemple. És un autèntic maldecap (i això que no he mencionat ni tan sols l'extensa col·lecció de llibres de la Lucía Etxebarria o la d'Álvaro Pombo, per citar un parell d'exemples addicionals).

Potser seria interessant plantejar-nos la via del suïcidi col·lectiu.

El que mai no ha passat

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 19 Jan 2012 15:14:00 +0000

Ahir vam tornar a humiliar el Madrid al Bernabéu. Confesso que ja m'hi estic acostumant, tot i patir els tradicionals nervis prepartit. I el millor del cas, a part, òbviament, del resultat d'1-2, és el bany de joc, la superioritat futbolística amb què ja fa temps que humiliem l'etern rival a casa seva. Això els desespera, els fa sentir una ràbia i una impotència tan tremendes, tan absolutes, que els espècimens menys evolucionats són incapaços de reprimir-la. Vegin el següent vídeo amb Messi i Pepe com a protagonistes.

Això a nosaltres no ens ve pas de nou, tenim fitxats tots aquests destralers, tots aquests imbècils, i sabem quin peu calcen. Ho sap tothom. Ho repudia tothom. Bé, tothom amb dos dits de front, tothom qui entén mínimament què és l'esport, l'esportivitat i el fair play. Mirin què deia ahir a Twitter en Wayne Rooney, davanter estrella del Manchester United, tot just després de veure la trepitjada.

Pepe. What an idiot. Sometimes people wind u up.
— Wayne Rooney (@WayneRooney) January 18, 2012

No calen comentaris. Fins i tot en Guti, ex futbolista del Madrid, feia referència a la manca de seny del seu excompany:

Pepe pedazo de jugador q se queda en una anécdota después d ver cosas incomprensibles ,una opinión con mi máximo respeto hacia un compañero.
— GUTI (@Guti_SER) January 18, 2012

La trepitjada que han vist al vídeo, però, no existeix. No faig broma, tot ha estat producte de la seva imaginació. Prenguin-s'ho com si es tractés d'un efecte òptic. ¿Saben aquell penal clamorós del defensa del Betis sobre Iniesta que no tan sols no fou xiulat, sinó que, a més, propicià que l'il·lustre col·legiat del partit mostrés la targeta groga al jugador culer? Doncs més o menys igual.

Actualitzo l'apunt perquè m'hi veig obligat. Resulta que ahir en Pepe va gravar un vídeo de 30 segons a Real Madrid Televisión en el qual corrobora absolutament el que els he dit fa unes línies: tot és una il·lusió òptica. Mirin, mirin.

Ja ho tenen, la trepitjada va ser totalment involuntària —tan involuntària com l'holocaust, la bomba d'Hiroshima o l'apujada de l'IRPF, suposo— i demana disculpes al senyor Messi, que té la pell molt fina —tan fina, tan fina, que fins i tot un simple tac de bota de futbol pot arribar a esgarrapar-la.

I acabo aprofitant l'avinentesa per enganxar un nou tuit sobre l'afer. Està escrit per en Sergio González, jugador del Llevant. Un altre personatge que no sap distingir la realitat de la fantasia, vaja.

Pepe directamente vete a la mierdaaaaa !!!!! Tu no eres futbol !
— dandy (@sergio8gonzalez) January 18, 2012

La insubmissió fiscal efectiva

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 04 Jan 2012 09:05:00 +0000

Fa unes setmanes, el senyor ~~showman~~ economista de les americanes llampants va saltar a la palestra catalana en declarar que ell no pagarà els seus impostos a Espanya, tot animant a catalanetes i catalanets a fer el mateix. Se suposa que ho fa en resposta a la negativa de l'Estat espanyol a pagar els 759 milions d'euros que, per llei, deu a la Generalitat. Deixant de banda la peculiaritat que el senyor Sala-i-Martín, catedràtic de la Universitat de Columbia (Nova York), ostenta la nacionalitat nord-americana —i que per tant, suposo que pot pagar "els seus impostos" allà i no aquí— m'agradaria comentar que la seva decisió em sembla totalment errònia. Per ser efectius cal apuntar cap a una altra banda, cal apuntar cap els veritables culpables de la situació.

S'imaginen poder deixar de pagar el sou als diputats del Parlament de Catalunya? S'imaginen poder deixar de pagar el sou al Molt Honorable Anodí Artur Mas? Total, per la feina que tots plegats fan pel país, bé ens ho podríem estalviar. I, coi, no sé per què, però em fa molt l'efecte que si fóssim capaços de fer-ho, la independència estaria més a tocar que mai, molt més a tocar que si ens neguem a pagar el sou del Borbó o el del Rajoy. Al cap i a la fi, per molt que Catalunya sencera s'oposi a finançar la poltrona espanyola, aquesta mai no desapareixerà, però —ai!— si féssim trontollar la dels "nostres", com correrien, aleshores, a fer el que cal fer i a deixar-se d'hòsties, d'almoines i de peixos en coves! Què de pressa s'apujarien els pantalons, arrugats perpètuament de tant de temps com porten a l'alçada dels turmells, i plantarien cara a qui ens ofega!

Ja ho digueren els Mau Mau, que l'enemic més poderós de la llibertat, qui la nega més descarada i fermament, no és pas el de fora sinó el de dins. El dia que ho entenguem i sapiguem espolsar-nos de sobre tota la purrialla parasitària còmplice de la nostra opressió, la llibertat arribarà naturalment, com el fruit madur que cau de l'arbre.

Crisi i oportunitat

noreply@blogger.com (Bixo) — Tue, 13 Dec 2011 08:05:00 +0000

Quan vam entrar en crisi vaig afartar-me de sentir que, en japonès, la paraula crisi pot significar tant perill com oportunitat. És aquesta última accepció de la paraula a la qual hom s'hauria d'aferrar per mirar de tirar endavant quan les condicions li són totalment adverses. Això, però, esdevé pràcticament impossible quan dia a dia s'ha d'enfrontar a diverses empreses, dignes d'ésser mencionades en qualsevol bon manual d'esclavatge, que també miren de cercar la seva oportunitat per enriquir-se a costa de la precarietat i la pobresa d'altri.

És el cas de "Novodistribuciones.com", entitat que va fer arribar a algú molt proper a mi, la següent oferta laboral:

Sí, senyores i senyors, 75 cèntims d'euro per articles de 800 caràcters. Jutgin vostès mateixos. No és cap broma ni cap acudit. I això sense comptar la resta de condicions abusives, com ara la de no cobrar a final de mes si no es tenen acumulats, com a mínim, 300 euros, o el fet de supeditar el pagament dels articles als seus controls d'ortografia, semàntica i expressió. Bravo, bravíssim. Això és buscar l'oportunitat i la resta són ximpleries.

Afortunadament, ja hi ha qui ha posat fil a l'agulla per denunciar aquesta "empresa" i em comenten que han retirat, ara per ara, la impresentable oferta.

El Camp Nou i "los monguetes"

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 07 Dec 2011 08:03:00 +0000

Observin la captura que he fet de l'apartat sobre el Camp Nou que he trobat a l'aplicació —diria que l'oficial— de la Lliga BBVA per a l'iPad.

No acabo d'entendre per quin coi de motiu ha d'aparèixer un plat de botifarra de cadàver amb mongetes quan hom parla d'un estadi. Sí, hi diu plat típic, però considero que és molt més típic del Camp Nou un cartronet de patates greixosament fregides amb quètxup i maionesa, o un pestilent caliquenyo —ah, no! Callin! Que ja no s'hi pot fumar!—, que no pas un plat de seques. Mereix, a més, una menció especial la primera línia del text, "Plato típico de los payeses" i evidentment, la paraula que he subratllat en vermell: "monguetes". Botifarra mesclada amb "los monguetes". És una mena d'insult subliminal cap els catalans? No m'estranyaria gens.

D’ocupacions de l’espai públic

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 04 Dec 2011 07:32:00 +0000

Provaré d’anar al gra: em sembla una ximpleria com un piano que a la Plaça de Catalunya de Barcelona ara s’hi pugui anar a patinar sobre gel (pagant, és clar). La pista no s’ha finançat amb diners públics, d’acord, però el fet que en temps de crisi, retallades i atur massiu, hi hagi qui està disposat gastar-se 700.000 euros en una pijotada d’aquest estil, fa posar els pèls de punta. Perquè els diners que s’hi recaptin, m’imagino que no seran destinats a menjadors socials, oi?

Ara bé, tot això no treu que em faci certa gràcia l’actitud dels indignats –callin, que es veu que encara existeixen!– que s’han empipat molt perquè l’Ajuntament ha permès de construir la pista de gel en un espai públic. No els falta pas raó, però em pregunto si ells, quan van ocupar la plaça durant setmanes, tenien tots els papers en regla. Ah, no, és clar, que ells eren “la veu del poble” i per tant, era una ocupació legítima.

Jo, què volen que els digui, entre aquesta imatge de la plaça:

I aquesta altra:

Tinc seriosos problemes per decidir quina m’agrada menys. Al capdavall, les dues captures corresponen a quelcom temporal, aliè a la gran part de la ciutadania i sense cap tipus de transcendència social o política.

#EspanyaEnsRoba

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 02 Dec 2011 07:48:00 +0000

Espanya ens roba. Ho sap en Mas, ho sap en Montilla, ho sap el Borbó i ho sap en Rajoy. Ho sap tothom. Sembla, però, que la nostra democràcia ja ni tan sols permetrà que els nostres polítics ho expressin al nostre Parlament. És a dir, que a sobre que ens roben, ens tapen la boca. Talment com una puta que fa mutis si el seu xulo en vol abusar. El pitjor del cas –vaja, el que a mi, personalment, em sembla pitjor– és que aquesta vegada, qui ens imposa silenci mentre ens abaixa els pantalons d’una estrebada no és en Rajoy, ni en Montilla, ni en Bono, ni cap altre presumpte cavernari, sinó la nacionalista que presideix el Parlament de Catalunya. No recorden qui és? Esperin, els posaré una fotografia que potser els refresca la memòria.

En efecte, aquesta senyora, aquesta friqui capaç de disfressar-se de fada per aparèixer en un diari espanyol, és l'honorable Presidenta del Parlament de Catalunya. La Presidenta que passarà a la història per censora i prepotent. Vegin el següent vídeo.

El més curiós de tot plegat és que per rematar l'insult de la fada madrina a la intel·ligència, la pixarada sobre la democràcia i la cagarada sobre la llibertat d'expressió, la Mesa del Parlament ha tingut la santa barra de reprovar el diputat de Solidaritat Catalana per la Independència, Alfons López Tena, arrel d'unes declaracions amb què cantava les veritats a tota aquesta colla de penques i de barruts que governen el país. Per fer-ho, agafin-se fort, apel·len a la dignitat que "continua tenint" el Parlament. ¿Potser creuen que som tan imbècils com per desconèixer que la dignitat del Parlament fa 300 anys que està segrestada a pany i forrellat a les latrines de Madrid?

El nacionalisme, senyores i senyors, sigui quin sigui el seu marc referencial, és –i sempre ha estat– feixisme maquillat.

La Maruja planta el senyor alcalde

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 01 Dec 2011 06:12:00 +0000

Ull amb la Maruja i amb la cara del senyor Trias quan s'adona que va de debò, que una senyora de Nou Barris té prou dignitat com per deixar-lo plantat, ridícul, amb la medalleta a la mà.

La senyora Maria Ruiz Martos "Maruja" és una líder veïnal de Nou Barris, a Barcelona, a qui l'Ajuntament de la ciutat comtal va convidar al famós Saló de Cent per distingir-la amb la Medalla d'Honor de la ciutat. La reacció de la Maruja en el moment clau, tal com han pogut veure al vídeo, és absolutament lloable. Em trec el barret.

L'independentisme i el #20N

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 23 Nov 2011 19:11:00 +0000

Ahir un tuitaire va demanar-me si n'havia quedat content, com a defensor de l'abstencionisme i del vot nul, dels resultats de les eleccions espanyoles de diumenge. Ho va fer mig irònicament, com per fer-me sentir culpable o responsable de la majoria absoluta del PP o de l'estrepitosa patacada de la "nova" ERC –notin, si us plau, que la paraula nova l'he escrita entre cometes i en cursiva.

Com a independentista sense cap partit polític afí a qui votar, és evident que els resultats, políticament parlant, no em fan ni fred ni calor. Me la porten fluixa, que diria el senyor Creixell. Per descomptat, no penso de cap manera que l'independentisme català hagi quedat tocat, ni en evidència, després de les eleccions. La raó és ben senzilla: si hi ha quelcom que l'escrutini posa de manifest és que ERC no representa en absolut l'incipient independentisme de casa nostra. En representa una part, és indiscutible, però existeix una altra part –molt nombrosa, sota el meu parer– conformada per "nous i noves independentistes" i per independentistes desencantats i desencantades d'ERC (com ara el senyor @tmallafre, que ho explica molt bé al seu bloc, o jo mateix) que en aquestes eleccions no se sentia de cap manera representada i que per tant ha optat per no votar o per anul·lar el seu vot. Aquest extrem em sembla totalment innegable. És a dir, considero que només així pot entendre's com Esquerra, tan renovada i canviada com diuen que està, ha obtingut 41.746 vots menys que l'Esquerra del 2008, amb Joan Ridao com a candidat, la qual donava suport a l'espanyolista de la presidència de la Generalitat. Si anem encara una mica més enrere, a les eleccions espanyoles del 2004, el contrast de dades és ja totalment colpidor: ERC va obtenir 652.196 vots, els quals, contraposats amb els 256.393 del 2011, deixen les coses ben clares (per a qui vulgui veure-les).

Plasmat aquest ball de xifres, poden creure's, si els ve de gust, que l'independentisme va de baixada, que estem reculant. Els recordo, però, que fa tot just un mes el Centre d'Estudis de Opinió publicava les conclusions d'un estudi en què, per primera vegada, el suport social de l'independentisme supera (duplica) el de l'unionisme. Els recordo també tota la reeixida onada de consultes populars sobre la independència, impulsades, organitzades i executades totalment a càrrec de la societat civil. I els recordo, també i per acabar, la multitudinària manifestació pel dret a decidir del 10 de juliol del 2010 que aplegà un milió i mig de persones desfilant per Barcelona. Ep! Però si prefereixen pensar que els resultats d'un partit català en unes eleccions espanyoles reflecteixen millor la ideologia independentista, no seré pas jo qui provi de fer-los veure el contrari; no n'estic capacitat. Això sí, els aconsello, amb la mà al cor, que s'ho facin mirar. Què tal un especialista en "cervellets"?

#20N: i vostès a què juguen?

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 16 Nov 2011 21:17:00 +0000

Tal com segur que recordaran, les meves opcions de cara a les eleccions espanyoles del 20 de novembre són dues, i ben definides: abstenció o vot nul. Això, cada cop que ho expresso a Twitter, em reporta replies de persones que miren de convèncer-me –unes per ignorància i altres per malícia– que així afavoreixo els partits grans. Ja ho he explicat altres vegades, però ho repeteixo: això passa amb el vot en blanc, la realitat de l'abstenció i del vot nul és just la inversa. Emetre un vot vàlid pel simple fet de votar, pel simple fet de "que ens hi comptin", malgrat no sentir-nos representats per cap partit polític, ni per la mal anomenada democràcia, ni per unes eleccions que sentim foranes, estem augmentant perquè sí el nombre de vots vàlids i per tant, el nombre de vots que una candidatura “minoritària” amb possibilitats reals necessitarà per ultrapassar la barrera del 3% (5% a les municipals) que la llei electoral estableix per aconseguir un escó. Per tant, votant per votar afavorim els partits "grans", donem més escons als que ja és segur que n'obtindran (PP, PSOE, CiU i altres purrialles). Suposo que ara entendran millor per què els polítics que surten a les notícies (i que –OH! SORPRESA!– són els que ja tenen representació a Las Cortes) ens supliquen que anem a votar –a votar el que sigui– tant sí com no.

Dit això (per enèsima vegada), i reiterant, per si de cas, que la meva opció no és en cap cas un càstig a ERC –partit que vaig votar fa quatre anys– m'agradaria parlar de la campanya de la CUP, formació amb la que, ara per ara, m'hi sento més identificat i la qual, tal com de ben segur recordaran, va obtenir uns molt bons resultats en les darreres eleccions municipals. Es titula "No els hi seguim el joc" i la dedico a tots aquells i aquelles que titllen la candidatura d'ERC i Reagrupament de “candidatura unitària de l'independentisme”.

Els excita anar a la capital de l'Imperi a demanar almoina en forma de pactes fiscals? Els engresca molt i molt veure com els "nostres" polítics es passegen per Madrid amb els pantalons abaixats? Frueixen de somnis eròtics amb l'independentisme pactista que suplica més autonomia al "govern central"? Doncs a mi no m'enredaran: jo tampoc penso seguir-los pas el joc.

#20N, tribulacions electorals: abstenció o vot nul?

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 13 Nov 2011 08:04:00 +0000

Continuo, benvolgudes i benvolguts, donant voltes al tema de votar o no votar en les properes eleccions. Òbviament, com ja hauran endevinat a partir d’alguns altres apunts (o si em segueixen al Twitter), ja he descartat total i absolutament d’emetre cap vot vàlid en unes eleccions, per a mi, foranes. Això m’ha reportat l’àcida crítica dels fonamentalistes del vot, els quals ja m’han advertit diverses vegades que no votant, o votant nul, “el sistema” m’ignorarà. Com si un independentista tingués cap opció de votar en unes eleccions espanyoles i no sentir-s’hi totalment marginat. Ah, sí, per descomptat: la proposta que em fan és votar ERC, un partit que tan aviat reclama el pacte fiscal com la independència, exhibint una bipolaritat electoralista aguda símptoma de poltronisme crònic –potser incurable.

Fet aquest breu resum de les meves tribulacions electorals, voldria compartir amb vostès un parell de coses. La primera és un vídeo que em van fer arribar fa pocs dies. És, en teoria, dels Anonymous, moviment d’indignats que promou el “#nolesvotes” i el “#votaaotros”. Aquesta gent també fa campanya a ultrança pel vot però, en el seu cas, pel vot a partits petits o, en cas de no sentir-se representat per cap partit, pel vot nul. Al vídeo se suposa que hi expliquen per què vot nul i no abstenció. Malauradament, diguin-me tòtil, jo no hi acabo de veure la diferència a efectes pràctics. Facin-hi un cop d’ull a veure si vostès en treuen l’entrellat.

Abans de res vull fer èmfasi en una circumstància que molta gent, per ignorància o per maldat, no argumenta correctament: l’abstenció i el vot nul en cap cas perjudiquen els partits petits (ni beneficien els grans), això és una enganyifa que molts proven de fer servir, precisament, per captar vots. Al vot en blanc, en canvi, sí que podem atribuir-li aquesta qualitat, ja que compta com a vot vàlid i eleva, per tant, la barrera de vots que un partit petit necessitarà per treure representació, beneficiant, de retruc, els partits grans, que ho tindran més fàcil per augmentar el nombre dels seus representants.

Dit això, tornem al tema de la diferència entre nul i abstenció. El vídeo l’explica? Perquè jo no ho he sabut veure. L’únic argument esgrimit per no abstenir-se és que “no hi ha manera de saber els motius de l’abstenció” i que “les dades de l’abstenció són presentades com a quelcom simplement anecdòtic”. Ara jo em pregunto: hi ha cap manera de saber els motius d’un vot nul? De quina manera són presentades les dades dels vots nuls, si no és de manera absolutament anecdòtica, potser més i tot que les dades de l’abstenció? L’intent de marginar l’abstencionisme em té, sincerament, un pèl intrigat, ja que històricament els moviments més contraris al sistema han usat i reclamat sempre aquesta via.

I ja per acabar, i a propòsit de tot plegat, els plantejo una –si més no– curiosa opció que vaig descobrir ahir gràcies al gran @tmallafre. Es tracta de la proposta d’uns indignats independentistes els quals, a part de negar-se a participar d’aquesta farsa mal anomenada democràcia, volen fer un petit sabotatge per tal d’obtenir més ressò mediàtic. Facin una volta pel seu bloc: indepespp.blogspot.com.

Òbviament, la proposta està influenciada per aquesta notícia d’un vot a ERC i al fundador de l’Opus Dei. És evident que el format que proposen, legalment, hauria de ser considerat nul, però si la cosa tingués repercussió i fórem molts els qui ens decidíssim per aquesta opció, el caos de què parlen (i per tant, la repercussió dels voltors mediàtics) estaria ben assegurat. Vet aquí una curiosa manera de no comptar els vots nuls de manera anecdòtica.

D’artistes i estafadors

noreply@blogger.com (Bixo) — Sat, 05 Nov 2011 12:17:00 +0000

Astorament a Dortmund (Alemanya) per una tràgica notícia: una obra d’art valorada en 800.000 euros ha estat netejada a ultrança –i es veu que, per tant, destrossada– per una despistada dona de la neteja del museu on era exposada.

Quedi dit que jo, d’art, no hi entenc gens ni mica. Igual com tampoc no hi entenc gens de cuina, per exemple. Comprendran, tot i així, que amb això no vull dir pas que no sigui capaç de diferenciar un plat de merda de gat i un rissotto, per dir alguna cosa. Doncs de la mateixa bàsica manera cregui’n-me que sóc ben capaç de saber què és una obra d’art i què són unes eines de paleta amuntegades de qualsevol manera. Tot seguit, uns il·lustratius exemples:

Heus ací “La persistència de la memòria” d’en Dalí. Això ho considero art i al seu autor, un artista.

Heus ací l’escultura “destrossada” a Dortmund: “Wenn es anfängt durch die Decke zu tropfen” (Quan comença a degotar el sostre) d’en Kippenberger. Això ho considero una merda com un piano i al seu autor, un estafador.

Ara que, bé, ja els ho he dit: jo, d’art, ni puta idea. Així que ja em perdonaran si les meves paraules els han semblat un ultratge al bon gust. Com a mostra de bona voluntat i de comprensió a les seves particulars visions artístiques, els obsequio amb una obra d’art que vaig capturar fa molts pocs dies al meu estudi de Collblanc.

L’he titulada “Quan vas a cagar i el vàter està en obres”. Desitjo que els agradi.

Si els interessa una còpia ampliada per al menjador de casa, no dubtin en demanar-me-la. Accepto Visa. Gràcies.

Enllaç | La Vanguardia – “Una limpiadora de un museo alemán destroza una obra valorada en 800.000 euros”