El Blog del Bixo

Hola, sóc nazi

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 18 Apr 2013 10:29:00 +0000

Hola, sóc nazi. Bé, no ho sé, potser no, potser resulta que sóc proetarra. No ho acabo de tenir gaire clar. Perquè estic en contra de les retallades i totalment a favor d'assenyalar i avergonyir els causants d'aquesta crisiestafa —la qual cosa em converteix, òbviament, en un nazi de manual— però també sóc independentista d'esquerres (és a dir que vaig votar la CUP) i estic absolutament en contra dels desnonaments —cosa que em situa, evidentment, en l'etorn més proper d'ETA. Per tant, no ho sé, escoltin; tinc una crisi d'identitat. Què cony sóc? Aclareixin-se, fills i filles de la gran puta. Què cony volen que sigui, un nazi o un etarra? O un nazietarra? O potser un nazietarra amic d'Al-Qaeda?

Mirin, fem una cosa, pensin-s'ho amb calma. Debatin-ho tranquil·lament entre cafès amb els presentadors de les ràdios i les teles que vostès maneguen talment com a titellaires, i quan n'hagin extret una conclusió clara, me la fan saber. Però els adverteixo que ha de ser ferma i irrevocable. Perquè ja començo a estar fins a la polla de no saber què collons es pensen que sóc.

De tota manera, ara no s'imaginin el que no és. Vull saber com coi em qualifiquen tan sols per pura curiositat. Perquè la veritat és que m'importa una putíssima merda el que puguin dir-me, vostès, que són els causants de tot plegat, els culpables d'aquesta estafa, els còmplices, els assassins, els qui roben la casa a la gent i resten impertèrrits mentre van cobrant les morterades de calés que cobren. Vostès, gentola menyspreable, m'importen tan poc que no vessaré una sola llàgrima el dia que els toqui pagar per tot el mal que han fet. Perquè no tinguin pas cap dubte que acabaran pagant-ho. Potser no tots, per desgràcia. Però això no sempre serà igual, no sempre se'n sortiran tan cofois. La bombolla on viuen no és pas de ferro i nosaltres tot just ara estem començant a esmolar els punxons. Calcin-se, perquè s'apropa el dia en què els passarem la factura i els posarem el cadenat als turmells.

Amb cara de lluç

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 11 Apr 2013 11:21:00 +0000

Sempre he sentit a dir, tot i que no sembla haver-hi cap prova fefaent, que el Doctor Sigmund Freud digué una vegada que el poble irlandès és l'únic poble immune a la psicoanàlisi. Els irlandesos i les irlandeses li devien semblar una gent de conducta totalment imprevisible, de reaccions totalment inabastables per a les teories de la ciència de l'estudi de la psique. Suposo que en aquella època la visibilitat del poble català al món devia ser si fa no fa la mateixa d'avui dia: pràcticament nul·la. Perquè, escoltin, molt em temo que si el Doctor Freud hagués vingut per aquí a fer un estudi de camp prenent-nos com a poble diferenciat dins la península, probablement ens hauria situat en un estat d'excepció mental similar —o més marcat encara— que el dels aborigens del país de James Joyce. Encara els diré més: si el Doctor Freud vingués des de l'altre barri a fer-nos una visita avui dia, possiblement postularia que som extraterrestres. O si més no, que som uns éssers d'una espècie aliena als homo sapiens que campen per la resta del Planeta.

I és que si aquell bon home entrés a analitzar la nostra conducta col·lectiva durant els darrers tres-cents anys, si parés atenció en la manera tan assenyada que ~~hem tingut~~ tenim d'encaixar i assimilar les vexacions i humiliacions més barroeres com a part del nostre tarannà connivent i del nostre rol de convivència, probablement arribaria a la conclusió que la nostra estranya passivitat quan algú arriba i se'ns pixa a la boca, sigui qui sigui, és única al món. Segurament li seria igual haver estudiat prèviament les conductes pacifistes. Segurament afirmaria que això nostre no és pas pacifisme, sinó "passivisme" —si poséssim per cas que existís aquest mot—, que som un poble extremadament avesat a practicar un menfotisme exageradíssim davant provocacions que trasbalsarien en Mahatma Gandhi col·locat de Diazepam.

Dit tot això, deixin-me aclarir que trobo que aquesta passiva i ridícula actitud exhibida durant tants i tants anys potser ara —per fi— ens serà útil. Ho dic per allò de desconcertar l'enemic, de sorprendre'l, de fer allò que mai no esperaria que féssim. Si Sunzi observés la nostra actitud a través del seu prisma de l'art de la guerra, probablement ens concediria un guardó. Perquè no entendria què punyetes fem. No entendria com cony volem aconseguir-ho tot sense fer aparentment res. I s'escagarrinaria de por.

Ei, ara no em malinterpretin, amb això no vull dir que Espanya se sorprengués de veure'ns amb els braços creuats, com hem fet sempre, davant situacions que ens amenacen com a poble; vull dir que no espera que ho fem ARA, que no s'ho espera com a resposta a les seves noves escomeses. Perquè és evident que els afronts que rebem darrerament de part de l'Estat són els més forts d'ençà que van instaurar la pseudodemocràcia espanyola. Els nous embats estan elaborats amb tanta malícia que només un boig podria esperar veure'ns pràcticament impertèrrits, amb cara de lluç, mentre diem tan sols que "recorrerem al Tribunal Supremo". Talment com si encara ens importés una puta merda la interpretació que uns jutges o uns tribunals totalment polititzats puguin fer d'unes lleis completament obsoletes.

Em sembla que estem atorrollant tant el món que al final guanyarem sense saber ben bé com collons ho hem fet. Esperem-ho.

Ensenyant a matar

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 13 Mar 2013 08:22:00 +0000

Des d'avui fins al diumenge dia 17 se celebra a la Fira de Montjuïc de Barcelona el Saló de l'Ensenyament, un espai teòricament destinat a aclarir els dubtes de l'alumnat i ajudar-lo a orientar el seu futur acadèmic i/o laboral. Malauradament, cal destacar que entre tots els estands d'escoles, universitats i acadèmies, hom podrà topar amb una paradeta un pèl dissonant: un mostrador on una colla de desgraciats provaran de captar carn de canó per a les forces armades espanyoles. Un estand amb l'únic objectiu d'ensenyar a torturar i a matar.

Sincerament, ho trobo una aberració, una calamitat. Perquè és evident que l'exèrcit espanyol es proveeix majoritàriament —com qualsevol altre exèrcit del planeta— amb casos flagrants de fracàs escolar i de marginació social. De persones que viuen en entorns difícils, problemàtics, i que sovint presenten greus problemes familiars i emocionals els quals els dificulten moltíssim la normal integració en la societat. I són precisament aquestes persones les qui necessiten amb més urgència que algú les ajudi a orientar-se correctament en aquesta societat de canibalisme capitalista i no pas que una patuleia uniformada els expliqui que ells no maten ni torturen, que el que fan en realitat és guanyar-se la vida fent missions humanitàries. Les armes deuen ser d'atrezzo.

Pel que sembla, la senyora Rigau, consellera d'Ensenyament, no és d'aquest parer. Ans al contrari, no veu cap problema en servir carn de canó en safata de plata a les forces armades de l'Estat opressor. Això sí, d'aquí uns dies vinguin corrents a criticar-me quan em cagui en qualsevol dels botiflers ensumallufes de CiU. Els espero assegudet.

Per acabar, deixin-me comentar que enguany hi ha un Saló de l'Ensenyament on no trobaran pas cap paradeta de bajans amb armes i uniforme però sí molta informació sobre el desmuntatge del sistema educatiu a cop de tisora.

El sexisme digital i @Zinio

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 01 Mar 2013 08:05:00 +0000

Fa un parell de dies em van enviar un val de vuit euros per gastar a Zinio i com que feia temps que no llegia cap revista en format digital, vaig decidir fer-lo servir.

No sé si ho coneixen, això del Zinio. És una botiga on line de revistes amb aplicació per a tablets, mòbils i escriptori. O sigui que el que comprin allà ho podran llegir, bàsicament, al dispositiu que els roti de la pebrotada. A més, funciona veritablement bé, i tot i que trobo que les revistes haurien de tenir un preu encara més baix, el cert és que la qualitat i la resolució dels documents és força, força bona. Els ho recomanaria, mirin què els dic, si no fos per uns detalls dels quals vaig adonar-me ahir.

Perquè resulta que mentre estava fent el pipa entre el contingut del web de Zinio, vaig veure dues categories de revistes que immediatament van cridar-me l'atenció: "dones" i "masculines". I ara! —vaig pensar —a la secció de "dones" potser hi ha senyores a pèl, i a la secció de "masculines" potser hi ha mascles despullats? Doncs sí que filen prim, aquesta gent! Però malauradament, aquest no fou el cas (bé, no del tot). Mirin vostès mateixos què hi ha en cada secció i parin, si us plau, especial atenció a les subcategories de cadascuna.

Aquí tenim la secció de "dones":

I aquí, les "masculines":

Uau! Tot això em va deixar perplex, sincerament. Han vist les subcategories? M'agradaria fer especial èmfasi en les de "aliments i cuina", "famosos i xafardeig", "família i paternitat" i "decoració d'interiors", pel que fa a l'apartat de senyores, i en les de "adults", "automoció", "caça i pesca", "esports" i "noies", pel que fa al de senyors. Tot plegat, molt de l'estil del Jau, tú mujer. Tú casa, cocina y cuidar niño. Yo macho. Yo ir en coche a matar animal y luego venir a ver fútbol y fornicar.

La vessant positiva és que si mai decideixo fer una enciclopèdia il·lustrada, ja tindré imatges per a l'entrada "Estereotips sexistes que foten un fàstic descomunal".

De gestos inesperats i de cartes amagades

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 27 Feb 2013 09:40:00 +0000

Ahir, al Congreso de los Diputados de Madrid, el PSC, contra tot pronòstic —suposo que la trajectòria d'un partit durant més de trenta anys dóna per fer molts pronòstics i generalment serien molt encertats— va votar a favor dels drets fonamentals de Catalunya i en contra del vot que li exigia papà PSOE. No volen la independència, lògicament, però sí van ser prou valents com per declarar-se partidaris que els catalans i les catalanes puguem gaudir del dret a l'autodeterminació, aquest principi fonamental dels Drets Humans que els diferents governants espanyols han anat passant-se democràticament pel cul any rere any. Ahir va ser el primer dia en més tres dècades en què el PSC va semblar ser el PSC i no pas el PSOE-C. És una sorpresa força agradable, la qual, personalment, no em sembla en absolut irrellevant. Bé, sí, és cert que per allà al mig hi ha una tal Carme Chacón (vivaspaña, vivalrey) que mereix un tracte a part, però no el busquin pas en aquest bloc. Provin a La Razón, El Mundo, l'ABC o qualsevol altre paper de vàter d'un euro amb trenta cèntims.

De tota manera, no voldria pas que em prenguessin per un ingenu. He dit que fou una sorpresa agradable, certament. Sorpresa, perquè fou inesperat i gairebé inimaginable. I agradable, perquè tot i no estar a favor de la nostra llibertat, sí que van declarar-se a favor de la democràcia, a favor d'expressar la voluntat d'un poble a les urnes. Això és quelcom inaudit a Espanya; és un posicionament valent que desconcerta Las Cortes tot i el fet d'haver jugat amb les cartes a mig amagar. M'explicaré.

Els socialistes catalans van votar a favor del dret a decidir perquè sabien del cert —com qualsevol altre ciutadà d'aquest univers— que tot i els seus vots, la causa no prosperaria al Congreso. Ras i curt. I com que la causa no prospera, si volem fer un referèndum haurà de ser al marge de les arcaiques lleis espanyoles. I com que els socialistes ja ens van assegurar que no donarien suport a cap referèndum al marge de les arcaiques lleis espanyoles, ja tindran l'argument perfecte per anar de nou en contra nostra. Un doble rol de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, perfectíssimament assajat i digne de la millor època de Convergència i d'Unió. Perquè no convé oblidar els desastrosos resultats del PSC a les passades eleccions. Ni la creixent desafecció de l'anomenat "sector catalanista" i dels votants afins, que ja veuen el partit més com al citat PSOE-C que no pas com a PSC. Ni les barrabassades del senyor Pere Navarro, el republicà partidari del Rey Felipe VI. El PSC, per molt unionista o anti-independentista que sigui, ha de recuperar vots al Principat perquè és la gent del Principat qui els vota o qui els deixa de votar, ni més ni menys. I per desgràcia, d'opcions marcadament unionistes i antidemocràtiques ja en tenim dues de ben definides. Una tercera, per molt de "socialisme" que hi intentin transferir amb les seves sigles, ja està comprovat que no funciona.

El que vull dir amb tot plegat és que sí, que estic content que el PSC hagi madurat prou com per portar la contrària públicament a la seu central. Que sí, que valoro positivament el gest. Però, escoltin, tampoc no ens passem amb la festa, que amb la ressaca ens quedarem sense defenses i un simple constipat se'ns pot transformar en grip. Qui avisa no és traïdor.

En Salva Ballesta i una merda de gos

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 20 Feb 2013 09:41:00 +0000

Ahir va ser notícia que l'afecció del Celta de Vigo ha vetat, mitjançant les xarxes socials, que la directiva del club fitxés en Salva Ballesta com a segon entrenador. No em resulta estranya la reacció d'aquests afeccionats gallecs, a mi tampoc m'agradaria gens tenir un fatxa de merda assegut a la banqueta del meu equip. Tanmateix, es veu que el paio no s'ha pres gens bé que hi hagi que el vulgui veure podrit en la misèria per les seves idees de neandertal i s'ha dedicat a fer-se la víctima en tots aquells mitjans que han decidit interessar-se per les reaccions que puguin sortir de la seva ment brillant.

"Nunca me he referido a la política", diu el personatge, "sólo he dicho siempre que soy muy español". Sí, és clar, només això i que té més respecte per una merda de gos que per un independentista declarat, coherent i enraonat, com el senyor Oleguer Presas.

La conclusió que extrec de tot plegat és que aquest carallot és idiota i es pensa que tothom ho és. En fi, ja ho diu la dita castellana: "cree el ~~ladrón~~ facha de mierda que todos son de su condición".

El joc de la mona: granotes, havans i barrets de copa

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 15 Feb 2013 11:09:00 +0000

Hi ha una dita castellana que sempre m'ha agradat molt: aunque la mona se vista de seda, mona se queda. Ignoro si en tenim alguna de significat equivalent en català. En anglès, em sembla que diuen you can't make a sirk purse of a sow's ear o bé you can put lipstick on a pig, but it's still a pig. En qualsevol cas, es tracta de deixar clar que les coses són com són, són el que són, per molt que mirem de disfressar-les o maquillar-les. És més, es tracta d'asseverar que l'únic premi que rebrà qui provi d'enganyar-nos serà el de fer el gran ridícul i extreure'ns, a tot estirar, un somriure a mig camí entre la simpatia i la tristor. Talment com ens passaria si algú ens presentés una mona vestida amb seda o un porc amb els llavis pintats i ens volgués fer creure que tenim al davant els arxiducs d'Àustria.

Estranyament però, hi ha determinats col·lectius que ens fan el joc de la mona de manera reiterada i pel que sembla amb uns resultats prou satisfactoris. Potser resultarà que ens hem tornat tots miops. O que hem topat amb una colla de maquilladors professionals. No ho sé. El cas és que ara resulta que hi ha una connexió invisible entre el fet de no vestir amb barret de copa i empestar el món amb cigars havans i no poder ser un monumental fill de la gran puta. Sí, benvolgudes i benvolguts, com que ara els grans magnats i els grans empresaris ja no vesteixen com al segle XIX, són tots unes magnífiques persones, altruistes, filantrops i no han trencat mai cap plat. Observin, si no em creuen, les següents afirmacions extretes d'un article titulat "Ada Colau, la demagògia agredolça" [sic.] i publicat pel senyor Marc Arza, regidor d'Innovació, Empresa i Ocupació de l'Ajuntament de Reus, al pamflet digital de CiU "Catalunya Oberta":

"El discurs no és nou però arrela cada cop millor. Que tot plegat no és una crisi sinó una estafa planificada pels poderosos de sempre en algun despatx ple de fum de cigar havà."

"Maniqueisme, simplisme, sentimentalisme i intolerància. Faltaven les amenaces per tancar el cercle del populisme i van arribar al final de la intervenció. “Aquellos que no se comprometan desde ya van a ser señalados ahí donde vayan.” Demagògia de manual."

Demagògia de manual, en això no hi ha cap dubte. Però la demagògia no la fa pas qui sap i predica que els rics s'han fet encara més rics amb aquesta crisi i que per tant sí, evidentment, això no és pas cap crisi sinó una estafa de traca i mocador. La demagògia la fa qui ho intenta minoritzar i qui intenta fer creure que la lluita de classes ja no existeix. Perquè què volen que els digui, m'importa ben poc si aquest circ ens l'han muntat uns fills de puta amb barret de copa des d'un despatx ple de fum d'havà o bé uns fills de meuca amb ulleres de pasta des d'un loft de Manhattan empaperat amb quadres d'en Warhol. Mones, mones tots —amb tot el respecte per les mones, òbviament. De la mateixa manera, m'agradaria deixar ben palès que a mi no em cal vestir granota ni tenir durícies a les mans per saber en quin bàndol em toca batallar.

En Toni Cantó, el dir i el fer

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 13 Feb 2013 09:02:00 +0000

Ahir el Congreso de los Diputados va admetre a tràmit una ILP que pretén declarar la tortura i l'assassinat de braus com a "bé d'interès cultural". Aprofitant aquesta avinentesa, el senyor Toni Cantó —aquell actor mediocre a qui ara paguem el sou amb el que ens roben de la nòmina— va fer la següent declaració:

"Els animals no tenen dret a la llibertat ni a la vida"

Evidentment, no comparteixo en absolut aquest punt de vista. És més, aquestes paraules em desperten un menyspreu total i absolut cap a qui les ha pronunciades. "La grandesa d'una nació i el seu progrés moral poden ésser jutjats per la manera com tracten els seus animals", digué Gandhi. Trobo que no cal afegir-hi res més.

Ara bé, hi ha quelcom en tot això que em sobta moltíssim. Quelcom poc clar, obscur. Perquè tal com els he dit fa unes línies, i tal com sap tothom qui em coneix mínimament, no comparteixo aquesta manera especista d'entendre el món. Per això, ja fa molt de temps que no menjo animals morts i que no vesteixo amb cap altra pell que no sigui la meva. I no em sento estrany, escoltin, perquè l'únic que faig és mirar de ser coherent amb el que crec i amb el que dic. Si no fos així, si deixés de banda la coherència i m'adherís al cinisme com a leitmotiv, probablement em trobarien ara blasfemant contra el senyor Cantó i d'aquí unes hores fotent-me una botifarra per dinar. Segurament no els agradarà llegir-ho, però molts dels indignats amb la frase lapidària d'aquest mediocre actor són els que després, amb els seus actes, la doten de tota la raó del món. La diferència és que la majoria no tenen els pebrots ni la poca vergonya d'admetre-ho públicament.

Com retardar l'àudio de la ràdio per veure el futbol?

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 30 Jan 2013 17:20:00 +0000

Aquesta és una pregunta que diferents amics i familiars m'han plantejat diverses vegades. I tenint en compte que d'aquí unes hores tenim un Madrid-Barça pel Canal+, m'ha semblat força apropiat de parlar-ne aquí. Perquè si ho han provat, ja sabran que l'avantatge de poder veure el futbol per Internet té una molèstia que per a molts i moltes —entre els que m'hi incloc, òbviament— és força empipadora: haver d'empassar-se l'àudio del canal que hàgim ensopegat, el qual pot ser mexicà, xinès, argentí, àrab, o fins i tot espanyol castís. Un suplici, com comprendran. A més, si n'abaixem el volum i posem la ràdio al transistor de tota la vida, el decalatge entre imatge i so ens pot fer parar bojos. Però no pateixin, perquè com gairebé tot en aquesta vida, això té solució. I a més, ben fàcil. Així que si volen saber com escoltar el mestre Puyal o el senyor Pou mentre veuen el futbol de gorra a l'ordinador, continuïn llegint.

Per anar al gra, començarem responent directament la pregunta del títol: com ho faig per retardar l'àudio d'una ràdio qualsevol mentre miro el futbol per Internet? Fa uns mesos, a tothom qui me la plantejava, li responia: "és fàcil, amb un programa que es diu ClacRadio". Però ara resulta que ja no faig servir Windows, sinó Mac, i que el mencionat programa només té versió per a Windows. Així doncs, si m'ho permeten, els remetré a una altra aplicació que podran fer servir tant des de Windows, com des de Mac, com des de qualsevol màquina amb GNU/Linux: el VideoLAN. Suposo que ja el deuen conèixer, i si no és el cas, sincerament, no sé a què esperen per instal·lar-lo.

Dit això, passem a explicar l'essència del que ens ocupa. Obert el navegador d'Internet amb el partit de futbol (triïn vostès mateixos i mateixes des de quin web el volen seguir; n'hi ha uns quants), ara cal obtenir l'stream de la ràdio que voldrem sincronitzar amb la imatge de la cadena de TV de vés-a-saber-on. Ull, amb això de l'stream NO vull dir entrar al web de la ràdio i clicar allà on diu "escolta-ho en directe"; això serveix per escoltar-ho en directe, en efecte, però no podrem retardar-ne el so. L'stream és un petit arxiu, normalment d'extensió m3u o mp3, que descarregarem al nostre ordinador i que després obrirem amb el mencionat VideoLAN. Per exemple, els de les emissores de Catalunya Ràdio els poden trobar en aquesta pàgina i en aquest bloc hi poden trobar un llistat d'altres emissores (evidentment, no les he provades totes, així que no puc garantir-los res).

Un cop descarregat l'arxiu de la ràdio que ens els interessa, l'obren amb el VideoLAN i després d'uns quants segons, si tot va bé, haurien de començar a sentir la locució. Doncs bé, si miren la finestra amb les imatges del partit, veuran que també hi ha força decalatge entre àudio i vídeo, així que ha arribat el moment de sincronitzar-los, de posar-los a l'hora.

No s'espantin pas, que això que ve ara és probablement el més senzill de tot. Només cal anar al menú "Finestra" del VideoLan i triar l'opció que diu "Track Synchronization".

Automàticament, veuran que s'obre una finestreta negra com la que han pogut veure a la primera imatge d'aquest apunt. De tot el que hi apareix només ens interessa el primer apartat, allò que diu "Audio track synchronization". Els zeros que hi veuen a la dreta són els segons de retard que, d'entrada, té l'àudio que sentim; és a dir que per defecte, no té cap retard.

A partir d'aquí hi ha diferents maneres de procedir. Jo el que els recomano és que mirin durant una breu estona el partit amb decalatge i calculin, de manera més o menys precisa, els segons que passen des que el locutor anuncia, posem per cas, un còrner, fins que vostès el veuen en pantalla. La meva experiència em diu que els segons poden ballar entre els 10 i els 30, però no s'ho prenguin al peu de la lletra. Quan tinguin la xifra al cap, es tracta d'introduir-la al prèviament esmentat camp de l'"Audio track synchronization". Alerta, no els recomano que ho facin de cop, ja que quan jo ho he provat, s'ha col·lapsat el programa i he hagut de tornar a començar. El que a mi m'ha funcionat és anar incrementant el retard de dos segons en dos segons, fins arribar al número desitjat.

Arribats a aquest punt, és el moment de comprovar que àudio i imatge van alhora. Si no fos el cas, cap problema, poden incrementar encara més els segons de retard o, si convé, reduir-lo tot inserint números amb valor negatiu a l'"Audio track synchronization". Si s'ho proposen, poden aconseguir una sincronia millor que no pas la que de vegades ens trobem a la mateixa TV. I no faig broma.

Doncs ja està, res més. Els ha semblat complicat? No ho crec pas. Pensin que és qüestió de trobar-hi el punt. Quan ho hagin fet un parell o tres de vegades, ja veuran que no comprendran de cap de les maneres com collons han estat capaços d'aguantar durant tant de temps segons quins comentaristes carallots.

L'IVA, el lleure i el gossip

noreply@blogger.com (Bixo) — Tue, 29 Jan 2013 17:40:00 +0000

No sé si vostès en són conscients, però ens l'estan tornant a colar per l'escaire. Ja s'han adonat de tot el rebombori amb això del gossip o dels informers? Ja han vist, sentit o llegit, tota la legió de periodistes posant el crit al cel perquè han descobert que ara a les escoles, col·legis i instituts, els rumors ja no s'escriuen a la porta del vàter sinó a Internet? Anonimat, xafarderies, assetjament, menors d'edat i la Xarxa; el còctel perfecte per copar primeres planes. Un suculent menú que atrau ineluctablement tota la massa d'ensumallufes del país. Talment com l'excrement i la mosca. I de quelcom que ha existit sempre, ara en fan escàndol. I quelcom sense cap tipus de substància, ara curulla tertúlies, debats i columnes dels experts. I mentre badem, badem i tornem a badar mirant cap on ara ens volen fer mirar, hi ha un lladregot que prova de fotre'ns, per enèsima vegada, la mà a la cartera. Volen que els expliqui un gossip per cagar-s'hi? Un rumor que no és rumor, que és evidència, i que realment hauria de ser notícia cada dia al diari?

És probable que d'aquí un mes o dos, el rebut del col·le dels nens augmenti un 21%

Què? Com va la cosa? Volen que continuem parlant de portes-de-vàter online o els agradaria saber per què coi els tocarà pagar els plats trencats altra vegada? Bé, potser vostès no tenen fills ni filles, néts ni netes, nebots ni nebodes, però si en tenen i resulta que es queden a dinar al menjador de l'escola, això els afectarà. Ja poden pujar-hi de peus. Ah! Que no es queden a dinar perquè el pare, o la mare, entra a treballar ben d'hora ben d'hora i fa jornada intensiva? Doncs mirin, si deixen el vailet al servei d'acollida matinal de 8.00 a 9.00 que ofereix l'escola abans no comenci l'horari lectiu, també els tocarà pagar. De tota manera, no pateixin, perquè si tampoc no és el cas, de ben segur que la mainada anirà d'excursió escolar més d'una vegada durant l'any, oi? Doncs aleshores la imposició del 21% d'IVA al lleure educatiu que Hacienda s'acaba de treure del barret, els afectarà per aquest cantó. No, no busquin la sortida d'emergència. No n'hi ha.

Bé, no els voldria pas enganyar. De sortida d'emergència sí que n'hi ha una. Algunes escoles ja l'han trobada i d'altres la trobaran ben aviat. Consisteix ni més ni menys que en la desprofessionalització del sector del lleure educatiu a Catalunya a base de donar més protagonisme a l'intrusisme que ja practiquen de fa temps multinacionals com Eulen, Elior (Serunion) o Aramark. I com s'ho maneguen, aquests monstres empresarials? Doncs rebentant els pressupostos de les empreses "de tota la vida", les que es prenen l'educació com una cosa seriosa, a còpia de reduir costos laborals. Suposo que no cal que els expliqui per on es passen el vigent conveni col·lectiu, que per cert està caducat des del 2010, bloquejat, i a 191 dies de desaparèixer completament, oi?

Aquesta sortida d'emergència, com poden imaginar-se, repercuteix positivament en les butxaques de mames i papes, però ja saben que ningú no dóna duros a quatre pessetes. És ben probable que d'aquí a relativament poc temps, en aquestes hores d'educació no-lectiva els nens i les nenes deixin d'estar sota la responsabilitat de persones formades per fer la feina que fan i passin a estar sota la "vigilància" o el "control" —objectivament, m'és impossible de titllar-ho d'altra manera— de persones contractades per ens empresarials que fins fa dos dies es dedicaven exclusivament al càtering o a la neteja d'oficines i naus industrials.

Ep, però que fort que ara els rumors els pengin al Facebook, eh? Ui, sí. El Departament d'Ensenyament ja ha activat un protocol al respecte. Imaginin si és fort.

Declaracions i carallots

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 23 Jan 2013 08:26:00 +0000

Ahir vam conèixer la versió final —em sembla— de la transcendent i controvertida "Declaració de sobirania" pactada entre CiU, ERC i ICV-EUiA. Doncs bé, havent llegit el text, em resulta del tot inevitable no destacar la monumental cagada de les tres maries amb el "copia-enganxa" de dos paràgrafs gairebé idèntics, la qual cosa trenca totalment el ritme cronològic amb què provaven de narrar els anhels d'autogovern del Principat. La ineptitud dels "nostres" polítics, incapaços de llegir dues vegades quelcom tant rellevant com això abans d'esbombar-ho, passarà merescudament als anals de la Història. Sí, ho han llegit bé; he dit als anals i no als annals.

Clavat aquest adient clatellot a les tres pepes parlamentàries, també m'agradaria destacar un altre paràgraf que canta més que en Pinto en una final de Champions: l'europeisme. Si se suposa que això és una declaració de sobirania del poble català, algú em sabria dir què collons hi pinta Europa allà pel mig? ¿Hem de donar per fet que tots els catalans i catalanes perdem el cul per ser ciutadans de l'Europa de la crisi, del deute, de l'austeritat, de l'ofec a les classes populars i, en definitiva, del capital? Em sembla que no. I em sembla que tothom és conscient que el dret a decidir consisteix també en poder decidir aspectes tan importants com la pertinença o no a la UE i que mai no existirà independència ni sobirania plenes si ja d'entrada decidim subjugar-nos mansament, i sense cap mena de dignitat, a un aparell polític i econòmic tan gris com el d'aquesta Unió decadent.

I als que critiquen i pressionen la CUP pel fet que no vulguin trair la confiança dels seus votants en un punt tan transcendent com aquest, és evident que no cal dedicar-los ni mitja paraula.

Reciclin-se vostès

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 17 Jan 2013 16:38:00 +0000

No n'havia parlat encara, però no pas perquè l'assumpte m'hagi deixat indiferent. Al contrari. He estat esperant uns dies a veure si resultava que tot això era només un malson febril, però dissortadament no ha estat el cas. La campanya de l'on vas envàs és una de les merdes més grans que he contemplat darrerament a la televisió, al cinema, i fins i tot a les pantalletes del metro. Una merda suprema, colossal; de traca i mocador. Estic convençut que si un dia algú decidís fer una recopilació dels requisits que ha d'acomplir un espot publicitari per ser declarat oficialment com a una puta merda, aquest els reuniria tots.

Ara bé, no seré pas jo qui critiqui els senyors i les senyores publicistes que han cagat això (cobrant diners), ni els personatges d'interessos ocults que es veu que hi ha amagats al darrera, ni els camells que passen el material a tots plegats. Perquè no sé vostès, però jo sempre he sentit a dir que el millor que hom pot esperar d'un anunci, o d'allò anunciat, més ben dit, és que se'n parli; bé o malament, és igual, però que se'n parli. Doncs mirin per on, d'aquesta puta merda se'n parla. I molt. Se'n parla per culpa de la musiqueta pesada, enganxifosa i més repetitiva que el Manolo García, certament, però sobretot perquè molts de nosaltres ara tenim tal cacau mental que qualsevol nit acabarem entaforant la Xibeca buida pel forat del vàter. Sense etiqueta, això sí, no fotem, que l'etiqueta és de paper i em sembla que el paper és l'única cosa que a dia d'avui tinc clar a quin coi de contenidor he de llençar.

Encara que siguis de plààstiiiiiiiiiiic.....

Futur fotut

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 16 Jan 2013 15:42:00 +0000

Navegant aquest matí per la xarxa he topat amb unes quantes il·lustracions que m'han fet gràcia. Daten de l'any 1910 i reflecteixen escenes quotidianes del futur —de l'any 2000, per ser precisos— tal com el concebia la gent d'aquella època. Si hi fan un cop d'ull, observaran que els nostres avantpassats van encertar força la seva predicció per a segons quins aspectes de la nostra vida diària. Per exemple, mirin aquesta mena de videoconferència:

Sí, ja sé que per parlar a través del Skype no necessitem pas cap gramòfon, però és tot un mèrit haver encertat el què per molt que balli el com. Òbviament, en altres pronòstics no van estar pas tan encertats:

Sigui com sigui, si passen pel bloc on he vist tot això, observaran que totes les il·lustracions fan referència a escenes, accions o hàbits, i que en totes hi apareixen andròmines i aparells de tot tipus que faciliten la vida a les afortunades persones del futur. Però parant-me a pensar en tot plegat, el cas és que hi trobo a faltar un altre tipus de prediccions. Unes que no depenguin de tanta andròmina, i per tant potser menys espectaculars, però no pas menys interessants de llegir. Prediccions, per exemple, sobre la manera com evolucionarà el comportament de les persones, com a individus i com a membres d'una societat avançada. Per a que vegin per on vaig, els diré que a mi m'agradaria pensar que d'aquí a noranta anys:

Els partits polítics tindran prohibit de demanar crèdits, préstecs, o qualsevol acció bancària que els reporti diners a canvi ~~de tenir el cul llogat~~ favors, per finançar les seves campanyes o per finançar qualsevol altra cosa. També deixaran de ser corruptes. I no mentiran dient que dimitiran si es demostra que realment són corruptes.
Arran del primer punt, els polítics —i per extensió, els ciutadans i ciutadanes— deixaran d'estar agafats pels collons per part de bancs, multinacionals i lladres de qualsevol altra índole.
En una de les diverses crisis que amb el pas del temps anirà patint el sistema capitalista, se'n replantejaran les bases i es demostrarà que l'actual és un sistema del tot injust, del tot inútil i del tot insostenible.
Les classes populars, arran de l'anterior punt, deixaran de pagar sempre i en exclusiva els plats trencats per la mala gestió d'aquells i aquelles que juguen amb la seva vida com qui juga al Monopoly. Qui la farà, la pagarà, per dir-ho d'alguna manera.
Els Estats que vulguin ser reconeguts com a "democràtics" per la comunitat internacional, no podran de cap de les maneres prohibir que les persones votin qualsevol cosa que vulguin votar i per descomptat, no podran amenaçar d'ocupar i intervenir un territori que vol decidir el seu futur a les urnes. Si algun membre del seu aparell militar o polític ho fa, serà processat i empresonat.
Si cap Estat dels considerats "democràtics" incompleix el punt anterior, serà expulsat automàticament de qualsevol organització democràtica de la que sigui membre.

En fi, ja ho veuen. Suposo que ara mateix deuen estar pensant que sóc un collons de somiatruites i que no en tinc ni puta idea. Segurament tenen raó. Però, escoltin, fa noranta anys van predir una videoconferència i resulta que van encertar. Doncs si els he de ser sincer, opino que si un dels meus auguris —només un— esdevé real d'aquí a noranta anys, ja ~~ens podrem~~ es podran donar per satisfets.

Benvolguda lectura

noreply@blogger.com (Bixo) — Tue, 25 Dec 2012 11:52:00 +0000

Fixin-se què curiós això que em vaig trobar ahir mentre feia el pipa per l'oficina virtual d'Endesa.

Aquesta sí que és bona! Suposo que la lectura benvolguda deu ser quelcom força útil a efectes d'estalviar-nos una bona clatellada quan ens arribi l'estimada factura i l'apreciat rebut.

Els camins del Google Translate són inescrutables...

Des de l'altre barri

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 21 Dec 2012 08:34:00 +0000

Avui s'ha d'acabar el món, que ho van dir els maies fa uns quants anys. No, el Món del Basté no, dissortadament. Pot respirar tranquil·la tota la cínica patuleia de professionals de la tertúlia; de moment podran seguir difonent el catanyol a les ones hertzianes. O no. Perquè, escoltin, si els he de ser sincer, jo no tinc pas tan clar que tot això no hagi petat ja. De fet, segons la majoria de religions, se suposa que quan hom traspassa se'n va cap allò que en diuen l'altre barri. I allà, depenent de la creença, i en segons quins casos també de la trajectòria moral del finat, ens hi podem trobar des d'un paradís amb noietes verges (o noiets verges, triïn vostès mateixos i mateixes) que ens hi esperen a pèl, a un senyor banyut que put a sofre i que ens obsequiarà amb una sessió gratuïta d'electrocució genital a mode de benvinguda. Trobo que no cal rumiar-hi gaire per entendre que avui, aquí, no podem dir pas que siguem gaire lluny d'aquest món paradigmàtic del senyor banyut. Pensin que hi ha un personatge amb barba que si no ens practica l'electrocució genital és perquè és tan bajà que encara no ha aconseguit entendre el manual d'instruccions de la màquina. Es veu que estava en anglès i que ell només parla una llengua, no diré quina. I sense vocalitzar gaire bé.

El que vull dir és que potser ja som tots a l'altre barri i encara no ens n'hem adonat. I que en aquest barri, òbviament, no hi ha verges, ni llums blanques intenses, ni sensació de benestar i de felicitat. El que sí que hi ha, ves per on, són els fills de la gran puta que en el seu dia ens van entaforar al tren (de Renfe, és evident) que ens ha dut fins aquí. Aquests barruts també són aquí, sí, però en comptes de venir en Renfe han vingut en cotxe oficial i amb el senyor de ~~les banyes~~ la barba hi prenen cafè i pastes cada tarda.

Sigui com sigui, trobo que no hauríem de patir en extrem perquè tot això encara té solució. Ho he dit unes línies més amunt: em sembla que som aquí però que encara no ens n'hem adonat. Em sembla que volem seguir fent veure que aquí no passa res, que estem bé, que no notem pas la pudor de sofre. Coi, ensumin fort i obrin els ulls, que cal actuar de pressa. Cal invertir la situació tan aviat com ens sigui possible i enviar el senyor de la barba i la seva camarilla a fregir espàrrecs a la taigà siberiana. Sobretot ara que encara tenim els genitals intactes.

És la democràcia, imbècils!

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 20 Dec 2012 07:56:00 +0000

La democràcia espanyola és realment quelcom digne de les lloances més meloses. Quan aquests dos termes, democràcia i Espanya, pretenen anar units com a volent formar tots dos un sol ens, desperten ineluctablement l'admiració en qualsevol latitud del planeta Terra. No pas els termes en si, s'entén, sinó la persona (o el personatge, depèn de com vostès s'ho vulguin mirar) que mira de lligar l'un amb l'altre en qualsevol panegíric de caire polític, econòmic o social. Poden pujar-hi de peus que els oients internacionals, en sentir, per exemple, qualsevol dels Ministros espanyols —que per tal conferir més credibilitat a la seva dialèctica, semblen talment sortidets d'una mala pel·lícula d'en Berlanga— ja s'arrepapen al sofà disposats per a les riallades més intenses que aquell pòtol en escala de grisos de ben segur els provocarà a còpia d'enginyoses i recargolades amenaces, justificacions, arengues i contradiccions de tota mena.

Perquè no és només que la democràcia sigui inexistent; és que aquesta gent s'hi pixa, s'hi caga i n'envia les restes a fer la volta al món en processó.

Once upon a time...

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 19 Dec 2012 19:18:00 +0000

Ahir CiU i ERC tancaren l'acord mitjançant el qual els nacionalistes podran tornar a governar el país a canvi de comprometre's a celebrar el referèndum d'autodeterminació "durant" el 2014.

Avui, mentre viatjava en metro, pensava en com de bonic seria poder viatjar en una màquina com la que veuen just damunt d'aquestes ratlles i plantar-se, posin per cas, cap el desembre del 2014. Seria maco, però no pas per saltar-se el camí cap a Ítaca (si es tractava, com deia Kavafis, de pregar que el camí fos llarg, és evident que els catalans hi devem tenir la mà trencada en això de formular pregàries). El cas és que em vindria de gust fer una llambregada al futur per saber si el camí d'Ítaca realment fa cap a Ítaca i no cap a Madrid, que és on sempre acaben morint tots els camins empedrats des des d'aquí. Voldria fer servir el Delorean per escapolir-me de l'angoixa que em produeix la idea que potser els "felpudos rojos" –si no han llegit la darrera obra del senyor Sánchez Piñol, facin-ho, si us plau– ens estan tornant a enredar, a vendre. El que més greu em sap és que això no em sorprendria de manera excessiva.

La #wertgonya catalana

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 05 Dec 2012 08:19:00 +0000

Estic astorat, escoltin; "flipant", si ho volen dir en llenguatge planer. Resulta que ahir el Ministro Wert va decidir continuar endavant amb el seu pla per "espanyolitzar" la quitxalla catalana. Se n'adonen? Som davant d'un fet que pot passar a la Història. Un fet gairebé únic, inimaginable; una situació que ningú no podia preveure de cap de les maneres: un ministre del PP que fa mans i mànigues per acomplir una de les seves promeses. Encara no sé si creure-m'ho.

De tota manera, m'entristeix haver-los de comunicar que encara no he rebut cap petició oficial de part del Gobierno de España per tal de fer servir el temari de "Españolización para la ciudadanía" que vaig proposar fa unes setmanes. Pensin que el cediria de manera gratuïta, així no caldria tocar ni un euro de l'erari públic.

També voldria deixar clar que en cas necessari, estic totalment disposat a redactar un full de ruta per a aquells polítics de primer i segon ordre que no fa pas gaire asseguraven ser sobiranistes o si més no, autodeterministes. Perquè no sé si s'han parat a pensar-ho, però les eleccions van ser el dia 25 de novembre, i avui resulta que ja som a dia 5 de desembre i aquí ningú parla de cap consulta ni de cap referèndum. En canvi, als "nostres" polítics els ha mancat temps per sortir a la palestra a fer-se els indignats per les intencions (avisades i preavisades prèviament, hi insisteixo) d'un Ministro a qui, si realment ho volguessin, podrien convertir en algú tan rellevant per al nostre país com el ministre de medi ambient de Zimbabwe.

És per tant això últim, si els he de ser sincer, el que més m'espanta de tot plegat. M'esparvera totalment el fet que els "nostres" polítics continuïn amb la mateixa actitud de súbdits empipats, de vassalls indignats, que han mantingut des de fa 300 anys fins al dia d'avui. ¿Que no se suposa –programes electorals en mà– que l'autodeterminació va a arrasar a les urnes? Doncs a què coi esperen, aquests badocs? Per què no deixen de mirar de quin color és la merda que caga Madrid i es posen a pencar en la direcció que els va marcar el poble? Em sembla que jo sé la resposta, benvolgudes i benvolguts, però abans de dir-la de l'alçada d'un campanar i exposar-me a que em tanquin el bloc per injúries, calúmnies i difamació, em sembla que m'estimo més callar-me-la.

El braç, la màniga i els collons del Díaz Ferran

noreply@blogger.com (Bixo) — Tue, 04 Dec 2012 08:36:00 +0000

El senyor Gerardo Díaz Ferrán era propietari del Grupo Marsans (entre d'altres empreses) i president de la CEOE, la patronal espanyola. El novembre del 2010 el Grupo Marsans (i totes les seves altres empreses) van fer fallida, sortint a concurs de creditors, i els empresaris de la CEOE van pressionar-lo per a que dimitís de la presidència, ja que òbviament no volien tenir un incompetent de tal magnitud com a cap visible de la seva organització.

El que voldria destacar amb més fervor no és, tanmateix, la gestió empresarial d'aquest personatge, sobretot perquè jo de gestió empresarial no hi entenc gens ni mica i no me n'amago –i per això (perquè no me n'amago) suposo que no em fan president de cap patronal. El que em crida més l'atenció de l'inútil del Díaz Ferrán són les declaracions gratuïtes sobre "com sortir de la crisi sense arrugar-me la corbata" que va vomitar l'octubre del 2010 just abans de declarar-se la fallida oficial de tot el seu grup empresarial:

El senyor Díaz Ferran és d'aquells que provaven de fer-nos creure que la crisi l'havien causada les classes populars i que per tant han de ser les classes populars les qui han de pagar la vaixella nova. Les grans fortunes, els grans empresaris i els grans especuladors són els bons de la pel·lícula; els qui ens donen feina a les seves acollidores empreses i els qui ens construeixen pisos de 30 metres quadrats dignes i assequibles on poder dormir entre jornada de treball i jornada de treball.

Ahir, de manera totalment inesperada (o NO), es feia publica la següent notícia:

No m'ho puc creure! Un altre gran empresari inepte i corrupte?! És inconcebible! Totalment inconcebible i inversemblant, sobretot si tenim en compte l'amnistia fiscal decretada pel govern espanyol per tal que tots els grans estafadors i defraudadors poguessin blanquejar legalment els diners tacats de sang i merda.

En fi, ja ho saben, galifardeus, si volen sortir de la crisi treballin més i cobrin menys. I no estirin més el braç que la màniga, facin el favor, no sigui cas que per culpa del seu braç la màniga es trenqui i bones persones com el senyor Díaz Ferran hagin de pagar-los un jersei nou.

La païda del #25N

noreply@blogger.com (Bixo) — Mon, 26 Nov 2012 12:11:00 +0000

Després d'unes hores d'anant-ho paint, puc dir que la digestió és força plausible. El nacionalisme neoliberal i ranci ha reculat, davallant de 62 a 50 escons. El nacionalisme de les retallades, dels desnonaments i de la dictadura dels més rics, ha disparat i li ha sortit el tret per la culata. No ha aconseguit enredar el poble. Aquesta és la primera gran victòria que ens regala el #25N.

L'altra gran notícia és l'augment de l'independentisme, que ha passat de 14 (10 ERC + 4 SI) a 24 (21 ERC + 3 CUP-AE) i el notabilíssim increment d'escons compromesos explícitament amb el dret a decidir: el 2010 el suport explícit a l'autodeterminació era de tan sols 14 diputats (10 ERC + 4 SI) i avui és de –ara agafin-se fort– 87 escons (50 CiU + 21 ERC + 13 ICV-EUiA + 3 CUP-AE). Trobo que cal destacar, sobretot, que aquestes espectaculars xifres les hem aconseguides gràcies a la gran demostració de força independentista que vam exhibir l'onze de setembre, ja que em sembla evident que sense allò, ICV-EUiA i CiU (sobretot CiU) no haurien inclòs de cap manera el dret a decidir als seus programes electorals. Per contra, els partidaris de prohibir el vot sobre l'autodeterminació són tan sols 48 diputats (20 PSC + 19 PP + 9 C's); minoria absoluta.

Per reblar el clau, vull destacar l'entrada de la Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa d'Esquerres al Parlament amb tres escons. Sí, són només tres escons, són pocs, ja ho sé. Però són tres escons que no callaran, que molestaran, que –si em permeten l'expressió– donaran pel sac a més no poder als poltronaires causants i als poltronaires còmplices de la greu situació social i econòmica en què ens trobem immersos i immerses. Són tres escons que cridaran, que es faran sentir, que apuntaran i dispararan cada cop que CiU i els seus amics ens obrin la cartera i ens fotin els calers. Potser de moment no podran passar d'aquí, de la denúncia, de la cridòria, però temps al temps. Almenys ja tenim ulls i boca a la cova dels quaranta lladregots.

El #25N jo també ho vull tot

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 21 Nov 2012 20:57:00 +0000

No en tinguin cap dubte. I que sàpiga qui ens roba, estafa i assassina (i a sobre ens fa callar) que no m’enredarà pas ni amb una ni amb mil estelades. Sabem qui són i sabem on són: al bàndol contrari. On sempre han estat i on sempre seran.

Amb tot això el que vull dir és que el 25N les classes populars només tenen una opció de vot útil, només una. Només n'hi ha una de vàlida, digui el que digui la premsa o els messies de faràndula. Perquè resulta evident que els partits endeutats fins al capdamunt amb els bancs no poden de cap de les maneres ser lleials al poble, ni tan sols als seus votants. Aquests partits, els “de sempre”, només són garantia de servilisme i docilitat envers els seus creditors, que són precisament els mateixos estafadors causants de la crisi que avui ens escanya. Curiosament, algunes d'aquestes formacions amb el cul llogat al banquer de torn pretenen fer-nos creure que són d'esquerres, que són l'alternativa a la femta política actual, i que com que ja tenen escons al Parlament, han de guanyar força per plantar cara a “la dreta”. Com si mai no haguessin governat, com si no haguessin estat vuit anys a la poltrona de la Generalitat tocant-se allò que no sona amb les dues mans. Doncs mirin, de ben segur que aconseguiran enredar moltes bones persones despistades que en veure un estel i quatre barres obliden de manera automàtica la història més recent. Tanmateix, amb mi no els funcionarà pas. I afortunadament, sé del tot segur que en aquest vaixell no hi viatjo sol.

Sobre la progressia espanyola

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 04 Nov 2012 13:03:00 +0000

Uns individus que alguns mitjans han gosat titllar d’”intel·lectuals espanyols” han signat un manifest en contra del dret a l’autodeterminació de Catalunya i de la independència assolida de manera democràtica, tot proposant la via del federalisme com a solució al conflicte. Entre aquests “intel·lectuals” espanyols trobo necessari destacar en Pedro Almodóvar o l’Aitana Sánchez-Gijón, perquè intel·lectuals no sé pas si ho són, però és evident que formen part de l’estrafolària progressia espanyola. Sí, de la progressia, ja m’entenen, aquella colla de personatges que empatitzen i se solidaritzen amb les legítimes reclamacions de Palestina o del poble sahrauí però que són absolutament incapaços d’entendre i respectar la voluntat pacífica i democràtica d’un poble oprimit per l’Estat que els subvenciona els pets. No em correspon pas a mi jutjar i condemnar la seva irrisòria escala de valors morals i ètics, però s’ha de reconèixer que estampant la seva signatura en manifestos com el que ens ocupa, ens ho posen molt i molt fàcil.

Magistral vinyeta d'en Ferreres, publicada a "El Periódico de Catalunya".

Ara sí. Ara es veu que toca federalisme. Ara que ni tan sols Telecinco gosa amagar quina és la voluntat majoritària del poble català, ells, els “intel·lectuals espanyols”, ens vénen a dir que no, que anem errats, que el millor que ens pot passar és un Estat federal, que no siguem tontos, que ells no ens odien pas. Doncs saben què, benvolguts i benvolgudes progres? Que fan tard, que portem 300 anys maltractats i vostès, els federalistes, no han donat mai la cara fins que no han sabut de bona tinta que la gallina dels ous d’or carda el camp del seu femer per muntar la seva pròpia granja.

En fi, com que jo de manifestos no en sé fer però sempre he sentit a dir que val més una imatge que mil paraules, a continuació els deixo amb un gràfic força explicatiu per a que aquests “intel·lectuals” no tinguin cap dubte de quina és la millor utilitat que poden donar al seu estimat federalisme oportunista.

Trobin els 500 milions de diferències

noreply@blogger.com (Bixo) — Tue, 16 Oct 2012 07:33:00 +0000

Mirin de trobar els cinc-cents milions de diferències entre aquestes dues notícies. No els costarà gaire, ja els ho aviso.

Diari britànic "The Guardian" sobre el referèndum d'independència d'Escòcia:
(Clic per llegir la notícia)

Diari espanyol "La Razón" sobre el referèndum d'independència de Catalunya:
(Clic per llegir la notícia)

El més curiós del cas, el que més sobta un cop llegides ambdues notícies, és que els dos Estats protagonistes resulta que s'autoanomenen "democràtics". No cal tenir cap premi Nobel per adonar-se que un dels dos menteix.

72 anys tacada de sang

noreply@blogger.com (Bixo) — Mon, 15 Oct 2012 08:33:00 +0000

Avui, tal com faig cada any, vull recordar que fou precisament un 15 d'octubre aquell dia en què Espanya perpetrà un dels actes més repulsius de terrorisme d'Estat. L'Estat espanyol assassinà, el 15 d'octubre de 1940, el President Lluís Companys. Espanya va abatre amb els fusells un President triat amb els vots de catalanes i catalans, després de sentenciar-lo a mort en un "judici" sumaríssim sense cap tipus de garantia processal.

Sí, ja ho sé, en aquella època a Espanya hi havia una dictadura força allunyada del projecte de democràcia que hi ha avui dia. Per tant, seria lògic pensar que avui dia un Estat que s'entesta a autoanomenar-se "democràtic" i que a més és membre de ple dret d'una Unió Europea d'Estats democràtics, hauria d'haver fet mans i mànigues per mirar de reparar aquesta negríssima pàgina de la seva història. No ho ha fet i –sincerament– opino que mai no ho farà. És més, actualment a Espanya hi ha persones tan repugnants, tan fastigoses, que utilitzen aquell cruel assassinat com a espantall per mirar d'aturar (amb la por, evidentment, l'únic argument que tenen) l'auge democràtic a Catalunya. Espanya segueix tacada de sang, de sang de persones innocents, i o bé se li'n refot completament, o bé ens ho refrega per la cara quan més li convé.

Sort, benvolgudes i benvolguts, que ja ens queda molt poc temps en aquest convent de folls.

#11s2012 vs #12O

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 12 Oct 2012 14:28:00 +0000

No sé si recordaran que un parell de dies després de l’onze de setembre del present any vaig penjar aquí un gràfic comparatiu entre els assistents a la multitudinària manifestació per la independència a Barcelona i els assistents a una concentració unionista convocada per Ciudadanos. Doncs bé, és cert que potser en aquell context no fou del tot just comparar els dos actes. L’un es feia just en la Diada Nacional, reivindicava precisament un Estat propi per a la nació i a més no estava convocat per un partit polític sinó per una plataforma “civil”; l’altre, es feia en la Diada Nacional de la nació que precisament no volen reconèixer com a tal, reivindicava mantenir la dependència i l’espoli actuals i a més estava convocat per un partit molt minoritari.

Doncs bé, ara que ja ha passat la Diada Nacional d’Espanya i que precisament en aquesta Diada una plataforma autoanomenada “cívica” i diversos partits feixistes, racistes i xenòfobs –tots ells amb el rerefons comú de l’unionisme amb Espanya– han convocat una manifestació “anti-independentista” a la Plaça de Catalunya, és el moment idoni per actualitzar el gràfic i comparar ambdues Diades Nacionals. Deixin-me apuntar, de tota manera, que al gràfic també hi apareixen comptats els manifestants vinguts des d’Espanya, els quals lògicament no són “catalans unionistes” sinó “espanyols i punt”.

Jutgin vostès mateixos i mateixes.

11-09-2012 – Independència: 1.500.000 persones (segons la Guàrdia Urbana).
12-10-2012 – Anti-independència: 6.000 persones (segons la Guàrdia Urbana).