El Blog del Bixo

Look both ways

noreply@blogger.com (Bixo) — Tue, 16 Feb 2016 09:27:00 +0000

Diumenge va morir la Muriel Casals. No va poder recuperar-se de les ferides que li va causar un accident amb una bicicleta. Descansi en pau. La "revolució dels somriures" ha perdut un dels seus grans somriures, però esperem que no perdi ni un gram de revolució. Li ho devem a ella i a totes les lluitadores i lluitadors com ella que hem anat perdent en aquest llarguíssim camí.

Les circumstàncies de l'accident de la senyora Casals, malauradament, han portat polèmica. Ja en vaig parlar fa uns dies. No és —suposo— gaire habitual morir després d'un xoc amb un vehicle sense motor i potser és arran d'això que moltes persones sospiten del ciclista com a protagonista d'una temeritat que va causar la mort d'una vianant. Però no deixa de sorprendre'm que malgrat que testimonis dels fets hagin relatat precisament el contrari, encara hi hagi certs miserables capaços de fer articles que freguen la indigència mental, com aquest que la senyora Montserrat Nebrera ha titulat "Violència ciclista". És un article totalment absurd, fora de lloc i ple d'un odi injustificat i indiscriminat. S'imaginen que un ciclista, després de saltar-se un semàfor en vermell, morís atropellat per un taxi i algú escrivís un article dient que Barcelona no és una ciutat per a taxis? Doncs això.

En fi. Deixant de banda els fidels practicants de la idiòcia, que sempre n'hi haurà, m'agradaria comentar una cosa que m'ha passat pel cap arran de sentir algunes opinions sobre el carril bici del carrer Provença de Barcelona, que és on va ocórrer el fatal accident. Es tracta d'un carril bici de doble sentit, és a dir, que si el vianant vol prendre el risc de creuar amb el semàfor vermell o de creuar per on no toca, hauria d'assegurar-se prèviament que no vénen cotxes d'un cantó ni bicicletes per cap dels dos cantons. Això, en un altíssim percentatge dels casos, no és així. En dono fe. La gran majoria de vianants, si creuen quan no toca o per on no toca, s'asseguren només que no hi hagi trànsit en un dels dos sentits de la marxa, que és sempre el sentit dels vehicles a motor. En el doble carril bici ni tan sols hi pensen. D'una banda és, evidentment, culpa seva, perquè qui comet una imprudència hauria de fer-ho amb totes les precaucions del món i hauria de tenir molt clar què pot fer, com ho pot fer i on ho pot fer. Si hom creués pel pas de vianants, amb el semàfor en verd, no li caldria pas anar tan alerta (tot i que en una gran ciutat, tota precaució és sempre poca). Ara bé, per una altra banda, cal tenir en compte que a l'Eixample, abans de l'arribada dels carrils bici, tots els carrers eren sempre d'un sentit. Per tant, no és estrany que moltes persones tinguin aquest mal hàbit de creuar mirant només cap un cantó.

A Londres, en canvi, estan molt acostumats als carrers de doble sentit, tant de vehicles a motor com de bicicletes. Però tot i estar-hi avesats, parin atenció a aquests missatges d'advertència que hi ha pintats al terra en tots (o gairebé tots) els passos de vianants:

brommel.net

Allà tenen assumit que els vianants creuaran tard o d'hora en vermell i per tant, els assenyalen cap on han de mirar perquè ho facin de la manera més segura possible.

Ara mirem el missatge d'advertència que podem trobar a Barcelona. O si més no, el que podíem trobar fa un temps.

(flickr "jauladeardilla")

Jo no sóc pas expert en educació vial, però no troben que seria millor adoptar el model de Londres, que informa i avisa, en lloc del nostre, que només busca infondre la por? És hora d'aparcar la ingenuïtat i començar a ser una mica més pragmàtics.

Terroristes del pedal

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 03 Feb 2016 11:24:00 +0000

Sempre intento ser respectuós amb tothom (tot i escriure des del diabòlic i malvat anonimat, sí). Evidentment, és molt més fàcil ser respectuós si el respecte és mutu i no només unidireccional. Tanmateix, confesso que quan no és així i hom és l'únic que mira de guardar les formes i l'educació, em resulta força difícil no acabar perdent el nord.

A Barcelona, si un va dalt d'una bici i un altre a peu, és pràcticament impossible de sentir una conversa serena, calmada, cívica, entre els dos ciutadans. Pràcticament impossible, però no del tot. Un migdia circulava jo en bicicleta pel carrer Provença sentit Besòs (el carril bici de Provença és de doble sentit) i en apropar-me al primer pas de vianants de la cruïlla amb Enric Granados (cantó Llobregat), vaig aturar-me. El semàfor de vianants estava verd, però el de bicicletes no estava vermell; feia pampallugues en taronja, la qual cosa vol dir que hom pot passar amb precaució si no hi ha ningú creuant en aquell moment pel pas de vianants, o amb la intenció de creuar —o almenys això era així quan em vaig treure el permís de conduir. Deixin-me explicar de passada que aquest semàfor és absurd i no té cap mena de sentit, perquè si el creuem quan fa pampallugues, en arribar al proper pas de vianants de la mateixa cruïlla (ara cantó Besòs) ens trobarem un semàfor vermell com una catedral. És a dir, podem creuar el primer semàfor de la cruïlla si no hi ha vianants, podem creuar la intersecció amb els cotxes, si no hi ha cotxes, però no podem creuar el segon pas de vianants de la cruïlla, hi hagi vianants o no n'hi hagi. Tal com deia: absurd completament. En fi, el cas és que vaig aturar-me davant el primer semàfor, que feia pampallugues, perquè vaig veure una senyora que creuava pel pas de vianants. La senyora també em va veure, i no em treia l'ull de sobre. I jo dissimulava. Fins que en arribar a mig metre d'on estava jo aturat, em va dir "enhorabona, noi, ets dels pocs que s'aturen". "Doncs enhorabona per a vostè també, senyora, que és de les poques que creuen en verd", vaig respondre jo. Ens vam quedar mirant-nos l'una a l'altre un parell de segons —suposo que no vam saber què més replicar a dues veritats tan evidents expressades de manera tan clara— i quan el semàfor de bicicletes va deixar de fer pampallugues per apagar-se completament, vaig interpretar que ja tenia llum verda i vaig marxar tot pedalant.

Les converses no sempre van així. Ni de lluny. En gran part perquè hi ha molts, moltíssims, ciclistes que sempre, per sistema, es passen pel folre dels caixons les normes de circulació més bàsiques i això, com és natural, irrita els vianants, sobretot quan veuen el seu espai vital amenaçat per un vehicle. D'això en puc donar fe gràcies al recorregut de deu quilòmetres en bicicleta que faig pràcticament a diari per la ciutat. Com també puc donar fe de l'enorme quantitat d'imprudències i temeritats que cometen molts, moltíssims, vianants, que, com és natural, irriten els ciclistes quan ens els trobem apareguts de sobte al bell mig del carril bici i mirant cap un altre cantó. No és broma, cada dia n'he d'esquivar quatre o cinc. Des dels que creuen en vermell per un pas de vianants quan no vénen cotxes però sense mirar si vénen bicicletes en sentit contrari, als que creuen el carrer per on els rota i te'ls trobes de sobte en mig del pas, apareguts d'entre una jardinera i una cabina de l'ONCE. Però el complicat del cas és que hi ha molts més vianants que ciclistes i per tant no cal cridar en Sherlock Holmes per deduir en quin sentit circulen la majoria de les crítiques.

La diputada de Junts Pel Sí, Muriel Casals, està ingressada des de dissabte passat a causa d'un accident que va patir en topar amb una bicicleta a la cruïlla entre els carrers Provença i Urgell. Immediatament després de saltar la notícia als mitjans digitals, van començar a aparèixer comentaris en contra de les bicicletes, o més aviat dels ciclistes, a la ciutat, alguns d'ells bastant (o molt) ofensius per als ciclistes —sobretot per a aquells que respectem les normes— però també per a l'alcaldessa de Barcelona, per als drets dels animals i sobretot, sobretot, per a l'ortografia i la gramàtica catalanes. Unes hores més tard, els mitjans es van fer ressò de les declaracions del ciclista implicat en l'accident, el qual assegurava que ell havia passat en verd i que per tant, la senyora Casals va creuar en vermell. Els testimonis que van presenciar l'accident corroboren aquesta versió. Avui els comentaris, tot i la nova notícia, continuen majoritàriament en la línia d'atacar indiscriminadament els ciclistes, demanant que paguem impostos de circulació, que paguem una matrícula per al vehicle i que paguem les multes que ens posarà la Guàrdia Urbana quan ens enxamparà fent totes les salvatjades que fem. Curiosament, fins ara ningú ha demanat amb tanta vehemència una matrícula per a vianants, ni multes exemplaritzants per a tots els temeraris de la vorera. Em sembla que entre tots ens ho hauríem de fer mirar, perquè el civisme no va només de deixar seure els iaios al metro.

Recuperi's aviat, senyora Casals, és urgent fer un país nou i fer de nou aquest país.

De titelles i masclistes inconscients

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 20 Jan 2016 08:47:00 +0000

Bon dia. Els parlo des d'una ment influïda per una societat patriarcal. I me n'adono, eh? I miro de corregir-ho tan bonament com puc. Però per a les persones que no volem ser masclistes, el pitjor és allò que en diuen masclisme inconscient (perpetrar conductes masclistes perquè les copsem com a normals i no ho són, o no ho haurien de ser). Jo no sóc masclista conscient. Els ho prometo. Crec en el feminisme en tant que dones i homes han d'ésser tractats iguals en tot i per a tot, exceptuant, evidentment, les innegables diferències físiques i fisiològiques. Inconscientment diria que no sóc masclista, tampoc. Diria. Perquè la pega que té l'inconscient és que hom no n'és conscient. D'aquí el nom, escoltin. Bé, el que els puc assegurar que no vull ser masclista inconscient. Per desgràcia, si m'he de basar en les opinions dels que diuen que hi entenen, de vegades es veu que no em puc pas lliurar de ser etiquetat de masclista. Si m'he de basar en les opinions dels que diuen que hi entenen.

Recentment ha saltat una polèmica amb la cap de l'oposició al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, diputada de Ciudadanos. En un programa satíric de la ràdio del Conde de Godó van caricaturitzar-la com si fos una titella de l'Albert Rivera. Una dona, titella d'un home. Com si ella, per ser dona, no tingués idees pròpies. Com si ella, pel fet de ser dona, no pogués estar a l'alçada sense tenir un mascle xiuxiuejant-li a l'orella el que ha de dir. Jo no vaig escoltar el gag quan va ser emès, però reconec que dies abans de la polèmica jo solet ja ho havia pensat, això. Jo ja havia pensat que aquesta senyora semblava talment una putxinel·li d'en Rivera. Però és clar que no vaig pensar que és una titella d'un mascle perquè, com que és una femella, això no podria ser pas de cap altra manera. No vaig pensar-ho conscientment. Conscientment vaig pensar que sembla un lloro d'en Rivera perquè els prometo que realment em sembla un lloro d'en Rivera. ¿I l'inconscient? ¿Vaig pensar inconscientment que aquesta dona és una titella perquè és dona i no perquè realment tingui el rol de titella? Doncs no ho sé, escoltin. L'inconscient és el que té, ja ho he dit abans. Però jo, si m'he de mullar, diria que no ho crec així. Sobretot perquè l'Anna Gabriel de la CUP també és una dona i mai no l'he vista com a titella de ningú. Potser més aviat com a titellaire. Exactament el mateix em passava amb la Sánchez Camacho del PP; no se'm va acudir mai pensar que fos una titella d'en Rajoy. Ni amb la Sáenz de Santamaría, que més aviat seria titellaire també. Ni amb la Carme Forcadell, la Neus Munté o la Marta Rovira, de JxSí. Ni amb la Carme Chacón del PSOE.

De fet, pensant-hi una mica, el cas de la senyora Arrimadas seria l'únic de dona-titella que ara mateix em ve al cap. ¿Podria ser per la influència subtil i alhora evident que la societat patriarcal exerceix sobre el meu pensament? Podria ser. Però per què aquesta influència s'evidencia només en aquest cas? Potser seria qüestió de plantejar-nos, dic jo, que la crítica a l'Arrimadas i no a d'altres dones polítiques potser té un rerefons basat en fets reals i no pas en un masclisme inconscient. Dic "potser" perquè no n'estic segur. Perquè jo no hi entenc, però almenys ho intento.

Decepció

noreply@blogger.com (Bixo) — Mon, 04 Jan 2016 08:59:00 +0000

Tinc la immensa sort que el 27 de setembre no vaig aconsellar cap independentista sobre què (o qui, vist on som) havia de votar. Vaig explicar què votaria i per què ho votaria quan m'ho van preguntar, òbviament, però afortunadament no vaig dir a ningú, en cap moment, "vota això o potser te n'acabes penedint" perquè ara em cauria la cara i els collons al terra.

Jo vaig votar la CUP. I em vaig equivocar. És la primera vegada (d'entre bastantes vegades) que voto la CUP i me'n penedeixo. Els vaig votar perquè em creia que prioritzaven la independència (perquè em creia que tothom tenia ben clar que sense independència no hi pot haver revolució) i perquè creia que farien de bon contrapès davant la "transversalitat", per mi errada, de la candidatura de Junts Pel Sí. Em vaig equivocar perquè tots hem pogut comprovar que la independència no és quelcom prioritari a hores d'ara dins la CUP. Prioritzen altres coses, per a mi també importantíssimes, és clar, però no la independència. I sense la independència, repeteixo, aquestes "altres coses" només són paper mullat.

El cas és que he tornat mentalment al dia en què vaig prendre la decisió de votar la CUP i m'he preguntat: sabent com ha anat tot, ara votaries Junts Pel Sí? No. M'he respost que no. Perquè si a la CUP li puc retreure el prioritzar l'anticapitalisme i la seva particular revolució per davant de la llibertat del país, exactament el mateix li podem retreure avui a Junts Pel Sí. Bé, no exactament el mateix, ja que Junts Pel Sí tenia com a únic objectiu la culminació del procés independentista i més enllà d'això no era ni de dretes ni d'esquerres; ens deien que era "transversal" i prioritzava la independència. Doncs bé, si el 27 de setembre hagués votat Junts Pel Sí, també m'hagués equivocat i també me'n penediria. Perquè els de Junts Pel Sí també mentien amb això de prioritzar la independència; el cert és que només la prioritzaven si en Mas era el President de transició. I com que això no ha pogut ser, doncs ja ho veuen, a prendre pel cul la bicicleta.

La CUP: independència anti-Mas. Junts Pel Sí: independència només amb en Mas. Cap dels dos és netament independentista i per tant cap dels dos em servia el 27 de setembre. Jo no ho sabia que les dues opcions eren tan intransigents i tan curtes de mires. Ho podia intuir, però no ho podia saber, cony. Això sí, l'avantatge és que ara ja ho sé. I al març me'n recordaré, no en tinguin cap dubte.

Per què votaré i qui votaré el #20D

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 18 Dec 2015 11:13:00 +0000

Les catalanetes i catalanets separatistes, semper fidelis al nostre tarannà, ja ens hem esbatussat per dirimir a veure què cony hem de fer el 20D. Cal enviar algú al Congreso i al Senado, havent iniciat ja la desconnexió? A qui cony hi enviem? D'opinions, és clar, de tots els gustos i colors. Els de la CUP no s'hi presenten, desconnectats, i demanen que els independentistes s'hi abstinguin. Els de CDC s'hi presenten, coalitzats en "Democràcia i Llibertat", per anar-hi a negociar la independència. I això de negociar la independència i també l'anar a Madrid a dir que "som República", és l'objectiu d'ERC, que s'hi presenta amb el perenne Joan Tardà i en Gabriel Rufián com a estrelles de campanya.

Jo sóc independentista, s'ho creguin o no —per bé que m'és ben bé igual si s'ho creuen o no, també els ho he de dir— i el diumenge aniré a votar, però no votaré ni ERC ni DiL. Per què? Si de debò els interessa, poden continuar llegint. Si només volen fer veure que els interessa, ja poden tancar aquesta pàgina, obrir el Tuitert, i començar a llençar-me merda escrita. Que ja no vindrà d'un cop més.

Així doncs, si han arribat fins aquí, benvolgudes i benvolguts compatriotes, entenc que de debò tenen interès en comprendre, i fins i tot en respectar, altres punts de vista, potser diferents del seu. Doncs bé, miraré d'explicar-me tan bé com pugui.

Començo pel que trobaria ideal: fer útil la "Via Claver" deixant escons buits. Seria com el que proposen els Escaños en blanco però a la catalana. Per a mi seria ideal en tant que aconseguiríem el ressò necessari i alhora deixaríem ben palès que la desconnexió ha començat i que va de debò. Aquest sí que seria, sens dubte, el nostre millor espot publicitari. Òbviament, aquesta opció només tindria sentit si totes les forces independentistes hi donessin suport unànime. Malauradament, suposo que només hi donaria suport la CUP, ja que és l'única formació independentista que no presenta candidatura a Espanya.

La segona opció que trobaria útil i vàlida, seria la "Via Claver" sense més ni més. Totes les forces independentistes demanant l'abstenció, la desconnexió real, apel·lant al "full de ruta" sorgit del 27S, en què les eleccions generals espanyoles no se citaven ni a peu de pàgina. Hi ha qui diu que l'abstenció no ens ajudaria perquè no ens faria visibles, sinó al contrari. Això ja ho veuríem. Una abstenció tan bèstia com la que podrien organitzar ERC, CDC i CUP, i deixant ben clar en tot moment que es faria recollint la voluntat del 27S, jo crec que podria omplir moltes portades. Bé, no ho sabrem mai, però en qualsevol cas, opino que aquesta segona opció seria infinitament millor que la tercera, que és, per desgràcia meva, en la que ens trobem immersos:

La CUP no s'hi presenta, com sempre ha fet, i CDC i ERC s'hi presenten, com sempre han fet. Sí, d'acord, CDC ara hi va en nom de "Democràcia i Llibertat" i aquesta vegada porten la independència al programa. Però anar a Madrid a negociar la independència? De debò? Després de tot el que ens han fet? Després de tot el que ens han dit? Després de tot el que els HEM dit? Després de declarar solemnement que iniciàvem la desconnexió? Ja em dispensaran, escoltin, però això no té ni cap ni peus. Em sento estafat. Trobo que un cop més, els partits polítics han mirat més per la poltrona i les dietes que no pas per recollir de la millor manera la voluntat de qui ha confiat en ells. Hi havia millors maneres. Hi havia maneres infinitament més bones que fer-nos creure que ara sí, que ara Madrid s'avindrà a obrir-nos tranquil·lament la gàbia. Perquè, sentint-ho moltíssim, això no m'ho crec.

En fi, el cas és que ells han decidit —de forma totalment legítima, només faltaria— fer el que més els ha convingut com a partit. D'acord. Perfecte. Doncs jo penso que l'han cagat, igual que penso (i pensava) que la van cagar fent el Junts Pel Sí. Així que per tant, en aquestes eleccions, com a votant animalista i independentista desconnectat de l'Estat des del 9 de novembre del present any, triaré la millor opció d'entre les que m'han posat damunt la taula. Aquesta opció, tal com ja he comentat a l'inici d'aquest apunt, no passarà pas per votar els partits pels quals em sento estafat, però en el meu cas tampoc per l'abstenció.

Jo votaré el partit animalista. Perquè Espanya és un dels països europeus que més es passa pel cul els drets dels animals, i per molt que hàgim d'acabar separant-nos, a mi, què volen que els digui, m'agradaria que el país veí, amb qui haurem compartit una gran part de la nostra Història, sigui una mica més digne i una mica més decent. Ara ja poden fotre's de mi, insultar-me, menysprear la meva decisió i dir-me que el meu vot no servirà per a res. Prefereixo que no serveixi "per a res", els diré jo, abans que serveixi d'aliment per a l'ego, els personalismes i les pantomimes d'uns polítics que fins ara no han sabut estar a l'alçada de les circumstàncies.

Vagin tots a cagar a la via

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 03 Dec 2015 09:28:00 +0000

Mas Sí. Mas No. Ah, l'etern debat. El debat interminable que tanta passió genera. I tanta pressió. Sobretot la que exerceixen els més nombrosos contra els que ho són menys, per tal d'aconseguir doblegar-los la voluntat, la paraula i l'essència. Jo ja els ho vaig dir fa unes setmanes: si de mi depengués, l'acord ja s'hauria assolit. ¿Que preferiu un President amb 64 vots i sense l'aval de tots els diputats i diputades independentistes abans que un President amb 72 vots i l'aval de tots els diputats i diputades independentistes? ¿Que de debò ens voleu fer creure que un President de majoria simple beneficiarà la imatge d'"El Procés" més que un President de majoria absoluta? Doncs, au, va, ja el teniu —els diria jo— calleu ja i avancem de debò cap a la independència d'una punyetera vegada. Calleu ja i fem el pla de xoc, el pla de xac i el pla de xuc. Que el poble no pot, ni vol, esperar més.

Però això no depèn de mi (per sort, també els ho dic) ni d'en David Fernàndez (per desgràcia, també els ho dic). Això depèn dels qui vam triar a les urnes. De tots. Dels 62 i dels 10. I ara per ara, els 72, totes i tots, repeteixo TOTES I TOTS, anteposen la figura d'en Mas al procés. Tots diuen que no, que els qui posen tots els pals a les rodes són els altres, que ells són els bons, els que van guanyar per majoria o els que tenen la coherència més absoluta. I els altres són dimonis escuats teledirigits per agents del CNI des de la seu del PP. I anar fent. Entre el "O Mas o A Cagar" dels uns i el "O Consens o A Cagar" dels altres. Tots i totes culpables. Uns més que d'altres, sota el meu parer —ja els ho he comentat molts cops— perquè negar-se en rodó a debatre el que sigui i a consensuar el que sigui jo ho trobo poc democràtic, sobretot en el marc d'una negociació tan transcendental. Però en fi, cadascú té les seves prioritats i les seves preferències, i evidentment totes han de ser respectades igual. I encara més si han sorgit de les urnes, com és el cas.

Amb tot això el que vull dir és que ja començo a estar-ne fins els mateixos collons. Fins els collons d'uns polítics incapaços d'executar un mandat democràtic i fins els collons dels insults i de les idioteses que la claca de cadascú va vomitant a les xarxes socials, als articles, les columnes i les editorials de diaris. Mirin, vagin tots a cagar a la via. Vagin tots a la merda en barca. Deixin-me tranquil. Despertin-me quan hi hagi acord, si n'hi ha. Despertin-me quan els qui afirmaven que l'acord de Junts Pel sí no explicita que el President hagi de ser en Mas, tornin a dir el mateix. Despertin-me quan els qui afirmen que no fallaran, no fallin. El 20 de desembre no cal que em despertin; si em desperto jo tot sol, segurament passaré el dia amb uns bons amics animalistes. I sobretot, sobretot, si al març encara estem igual que ara, no em despertin sota cap concepte.

Indiscretament alçats

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 06 Nov 2015 08:33:00 +0000

Com que, segons sembla, tot allò de la "discreció" i del "deixem-los negociar" ja s'ha acabat, jo també voldria dir-hi la meva, si no els fa res. Perquè resulta que la CUP ha assegurat (una vegada més), ara a la Presidenta del Parlament, que no investiran Mas de cap manera. Això vol dir que si Junts Pel Sí no renunciés a Mas, hauríem de tornar a votar al mes de març. Opino honestament que aquesta seria una situació nefasta i desitjo amb la mà al cor que no s'arribi a produir.

Ahir a la tarda vaig escriure en una piulada que si fos militant de la CUP a hores d'ara ja seria partidari d'investir en Mas, i si fos de Junts Pel Sí a hores d'ara ja estaria disposat a renunciar a fer-lo President. Això és, òbviament, perquè considero que pel damunt d'en Mas i pel damunt de qualsevol altre personatge polític, hi ha una cosa de moltíssima més importància i transcendència. Una cosa que entrellucarem dilluns al Parlament en forma de moció aprovada per majoria absoluta —o així ho espero. Ja veuen, doncs, que si per mi fos, aquesta cosa nostra tiraria endavant tant sí com no.

Amb això no vull dir en absolut que si ara pogués tornar al 27S sabent com està el panorama, canviaria el sentit del meu vot. De cap manera. Vaig votar la CUP perquè sóc independentista d'esquerres i perquè (entre moltes altres coses) considero que el President de la Generalitat ha de ser algú del consens de la majoria de catalanes i catalans. De la majoria absoluta de catalanes i catalans. I el President Mas, tal com estem veient, no genera ni de lluny aquest consens. Per això discrepo rotundament del discurs d'aquells que asseguren que si el procés fracassa, serà per culpa de la CUP. Ho dubto. Dubto que la Història acabés culpant els qui volen un President consensuat en lloc dels qui volen un President imposat. Sobretot si tenim en compte que qui ha impulsat i qui ha liderat El Procés, tal com han reconegut totes les parts implicades, ha estat sempre la gent, el poble, la societat civil, i no pas el President.

I dit tot això, torno al que he deixat caure fa dos paràgrafs: si fos militant de la CUP ara mateix apostaria per fer President en Mas, i si fos de Junts Pel Sí, ara mateix hi renunciaria. Per què? Doncs perquè del que es tracta és de canviar la Història i la Història només la canviarem amb la nostra independència. Aquest extrem trobo que és indiscutible. Així doncs, cupaires, els asseguro que no els tindria pas rancúnia si surten vostès a la palestra i ens diuen "mirin, benvolgudes i benvolguts, n'estem fins als collons i els ovaris d'aquesta gent que ens fa xantatge. D'aquesta gent que està disposada a renunciar a un procés impulsat pel poble si no investim el seu President. Així que l'investirem. Perquè callin. Ara bé, pobres d'ells que se saltin mitja coma del full de ruta o de la moció que aprovarem dilluns. Si en 18 mesos com a molt no som independents, aleshores sí que ja es poden calçar!". I així doncs, juntspelsiaires, els asseguro que no els tindria pas rancúnia si surten vostès a la palestra i ens diuen "mirin, benvolgudes i benvolguts, n'estem fins al capdamunt dels antisistema aquests que ens fan xantatge. D'aquesta gent que prefereix abocar-nos a unes noves eleccions abans que empassar-se el nostre President. Així que en proposarem un altre. Perquè callin. Ara bé, pobres d'ells que se saltin mitja coma del full de ruta o de la moció que aprovarem dilluns. Si en 18 mesos com a molt no som independents, aleshores sí que ja es poden calçar!".

No sé exactament quines probabilitats hi ha que puguem acabar sentit algun dels dos discursos que un servidor proposa humilment aquí (bé, o almenys algun que s'hi assembli). Però diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança i que jo sàpiga, ningú ens ha convocat encara de nou a les urnes.

75 anys

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 15 Oct 2015 07:10:00 +0000

Els lectors i lectores més veterans recordaran segurament que cada any, des que vaig començar el 2008, m'agrada publicar un apunt a tall de recordatori en aquesta data tan assenyalada. El 15 d'octubre. Perquè el 15 d'octubre de 1940 l'Estat espanyol, aleshores feixista, va afusellar en Lluís Companys, President electe de la Generalitat de Catalunya. Avui, 15 d'octubre del 2015, l'Estat espanyol, ara filofeixista, ostenta encara el dubtós mèrit de ser l'únic Estat del món que ha gosat assassinar un President triat a les urnes. És remarcable també que a dia d'avui aquell assassinat i aquell judici sumaríssim executat per un tribunal militar feixista sense cap garantia legal, no hagi estat condemnat, ni anul·lat, per l'Estat "democràtic i de dret" espanyol.

Lluís Companys i Jover

Reconec que he estat un il·lús. Jo em creia que fent aquí aquest humil recordatori contribuïa d'alguna manera a fer més visible la immensa taca de merda històrica que cobreix l'Estat cada dia una mica més. Era una farsa. El que per a nosaltres és una immensa taca de merda pudenta, per a ells és una gran medalla d'honor amb olor de roses. Només si en trec aquesta conclusió podria arribar a entendre determinades actituds demofòbiques com la d'imputar Artur Mas, President electe de la Generalitat de Catalunya, perquè va concedir al seu poble el que per als "demòcrates" del Gobierno i de l'independent poder judicial espanyol és un atemptat gravíssim contra la democràcia: opinar a les urnes, de manera no vinculant, sobre el futur del seu país.

Artur Mas i Gavarró, realitzant el gran atemptat contra la democràcia espanyola

La cirereta del pastís, d'aquest pastís de merda, la vam trobar en llegir la data que van triar els macabres fills de puta que mouen els fils a Espanya per citar a declarar Artur Mas. El 15 d'octubre. Podria haver estat el 14, podria haver estat el 16. Podria haver estat de setembre, podria haver estat de novembre. Però van haver de triar el 15 d'octubre. El setanta-cinquè aniversari. Casualitats de la vida, diuen. Però el cas és que amb això es fa realitat el pronòstic que un borratxo amb quota mediàtica va fer l'any passat. Avui el borratxo, cofoi amb la seva bona predicció, ja ha estarrufat totes les plomes. Sap que ho pot fer, sap que amb aquestes regles del joc la gent com ell no perdrà mai. Sap que ho té tot atado y bien atado.

Com ho farem?

noreply@blogger.com (Bixo) — Mon, 28 Sep 2015 10:25:00 +0000

El 27S m'ha deixat un regust amargament agredolç. Cony, quin contrast de sabors, oi? I sense estrelles Michelin. Potser és que m'havia emocionat massa amb el tema, potser és que en el fons sempre he estat un il·lús, però jo era dels que esperàvem (perquè suposo que a part de mi hi ha d'altres persones il·luses) assolir una majoria sòlida no només en escons; també en vots.

Sí, l'independentisme explícit ha passat de tenir 24 escons (ERC + CUP) a tenir-ne 72 (JxSí + CUP), majoria absolutíssima. Aquesta és la part dolça. Dolcíssima. I malgrat que l'unionisme explícit també ha pujat (poquet) dels 48 escons (C's + PSC + PP) del 2012 als 52 d'anit, és indiscutible que l'independentisme, al Parlament, farà i desfarà el que li doni la gana.

PERÒ, hi ha el tema dels vots. The elephant in the room, que diuen en anglès. No podem comptar vots, s'exclamen alguns, perquè per comptar vots hauríem d'haver fet un referèndum i l'Estat espanyol no ens ha deixat. Val, sí, perfecte. Ni ens ha deixat ni ens deixarà, tinguem-ho clar. Però si no volíem comptar vots, no hauríem d'haver dit a tort i a dret que aquestes eleccions eren plebiscitàries. Perquè als plebiscits, es compten els vots. Fan trampes els qui fa tres dies els volien comptar i ara no els compten, i fan trampes també els qui fa tres dies deien que això eren eleccions autonòmiques normals i ara compten vots pels descosits i miren de tirar per terra una majoria absolutíssima reglamentària. Sigui com sigui, tothom tranquil, perquè si comptem només els vots, l'independentisme també ha guanyat. Fixin-s'hi (segons les dades reflectides fa un estona a resultats.parlament2015.cat):

SÍ (JxSí + CUP) = 1.952.482 vots (47,78% del total de vots emesos)*.
NO (C's + PSC + PP + UDC + Recortes Cero) = 1.716.445 vots (41,99% del total de vots emesos)*.
Ni Sí ni No (CSQEP + PACMA + Ganemos + Pirata) = 395.992 (9,7% del total de vots emesos)*.
Blanc = 0,53% del total de vots emesos*.

*Cal destacar que òbviament no he pogut comptar els vots dels ciutadans residents a l'estranger als qui l'Estat espanyol ha negat el dret a vot.

La pregunta que tots ens fem és: podrem declarar la independència d'aquí 18 mesos sense tenir el suport EXPLÍCIT de més del 50% dels votants? Ho acceptarà la "comunitat internacional"?

I ara ve quan surt el tema de l'ambigüitat de Catalunya Sí Que Es Pot (sonat experiment fracassat d'en Pablo Iglesias, per cert). S'han adonat que els seus vots no els he comptat com a No? És perquè diuen que no han dit mai un No explícit, que hi ha independentistes que els han votat i que per tant, no podem comptar-los al sac del No. D'acord. No han dit mai explícitament que No a la independència, però han dit explícitament que no a la DUI, la qual, si no vaig absolutament errat, és el punt en comú (potser l'únic) de l'independentisme de JxSí i la CUP. La DUI ha de ser la porta de sortida d'Espanya perquè, com tots sabem, l'Estat no ha permès ni permetrà la via del referèndum "legal i acordat" que és, tot just, la via que proposa CSQEP (un retorn a l'statu quo polític de finals del 2012). No podem comptar cap vot a CSQEP al sac del Sí, cap ni un, perquè si arriba el dia en què JxSí i la CUP fan ús de la seva majoria absolutíssima i porten la DUI al Parlament, CSQEP en bloc hi votarà en contra. No sé a vostès què els sembla, però a mi aquests "Sí" no em serveixen per a res. Potser ens serviran d'aquí quatre anys, però no ara.

La conclusió a la que arriba aquest pobre il·lús independentista és, doncs, que tard o d'hora —espero que més d'hora que tard— haurem de tenir majoria de vots de debò, en un referèndum o en unes plebiscitàries de debò, per declarar la independència de debò i perquè el món ens l'accepti de debò. Com ens ho farem? No en tinc ni idea. Se sap ja si Europa encara considera la qüestió com a "afer intern espanyol"? I Suïssa? Encara vol venir a fer de mediadora?

Sobre el primer assalt d'anit

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 18 Sep 2015 08:44:00 +0000

Vaig trobar interessantíssim el debat d'ahir a la nit a Can Godó entre els representants de set de les forces polítiques que presenten candidatura per al 27S. No seria pas difícil rebatre alguns dels puerils arguments anti-independència que vam poder sentir ahir al programa d'en Cuní, però no és el que voldria fer avui —a més, d'alguns ja vaig parlar-ne fa uns dies. Si no els fa res, preferiria centrar-me en explicar algunes impressions relativament noves que em vaig endur de la batalla dialèctica d'anit.

Són plebiscitàries

El diumenge 27 de setembre del 2015 no votarem en unes eleccions autonòmiques normals. Tot i que fa uns dies encara hi havia algú entestat en fer veure que aquí no passava res, aquest és un extrem que avui dia ningú nega i tothom actua en conseqüència: l'Estat espanyol, atiant la por mitjançant alguns espantalls de paraules imprecises com la Merkel, en Cameron o l'Obama; les forces independentistes, amb el discurs de la il·lusió de fer net d'una vegada per totes. Ahir tots els candidats, tots sense excepció, van entrar conscientment en un debat molt ben delimitat amb la independència com a tema principal, admetent, per tant, explícita o implícitament, que el 27 de setembre marcarà un nou punt de no retorn perquè, per fi, la societat catalana podrà expressar-se de manera vinculant en termes de suport o rebuig a la independència del Principat.

El decebedor "canvi" sucursalista

Trobo francament destacable la pobresa ideològica i dialèctica de les forces del "Sí/No". Tot es basa, ras i curt, en esperar un canvi de govern a Espanya el proper desembre, o al cap de quatre anys més (o de vuit, o de setze, o de trenta-dos, o de seixanta-quatre...), per veure si d'una vegada per totes l'Estat es digna a reconèixer els nostres trets diferencials i a blindar-los, o bé en una nova Constitució espanyola o bé en la mateixa d'ara. A partir d'aquest punt, cadascú proposa el seu camí a seguir ja sigui mitjançant pactes, negociacions, diàlegs o referèndums permesos per l'Estat.

Aquesta tesi de l'espera ad aeternum del canvi de mentalitat a Espanya esdevé especialment irrisòria quan l'esgrimeix en Miquel Iceta, membre del partit que es va "cepillar" l'Estatutet d'Autonomia del 2006 quan a Espanya hi governava en ZP. N'hi ha per treure's el barret i pixar-hi a dins.

Sincerament, si jo estigués indecís, acabaria votant independència o acabaria votant unionisme. Les mentalitats sucursalistes d'esperar eternament un canvi profund a la metròpoli —un canvi que ni la Història ni els sondeigs deixen entreveure— les trobo un frau polític de traca i mocador.

Unió Europea

Com oli en un llum van rebre els candidats unionistes les paraules de la Comissió Europea, la qual assegura que si una part d'un Estat membre s'independitzés, automàticament aquesta part quedaria fora de la UE i n'hauria de demanar el reingrés com a nou Estat independent. L'"expulsió" de Catalunya de la UE és un dels pilars vertebradors del "discurs de la por" unionista, en bona mesura (i en bona culpa) perquè l'independentisme "transversal" ha considerat sempre la pertinença a la UE de la troika com un pilar essencial del nou Estat.

No s'adona l'unionisme, tanmateix, que ha caigut com un vailet en una trampa dialèctica de manual. La UE (davant unes eleccions que fins fa no res l'unionisme qualificava de "normals") assegura que Catalunya quedaria fora de la UE i n'hauria de demanar l'ingrés com a Estat independent. Com fan tots els Estats normals, vaja. Per tant, si arribem a l'extrem que Catalunya ha de demanar (i vol demanar) l'ingrés a la UE serà, innegablement, perquè la UE reconeix la República Catalana com a nou Estat independent (allò que segons l'Estat espanyol no passaria mai de la vida) encara que sigui fora de la UE. Tal com passa amb Andorra, amb Suïssa o amb Noruega. Per tant, si Catalunya és independent podrà decidir si demana o no l'accés a una Unió Europea que la reconeixerà com a ens sobirà (tret d'algun Estat instal·lat en l'anomalia democràtica).

Tinguin en compte, tant els membres de l'unionisme apocalíptic com els del tietisme independentista, que si com a catalans volguéssim formar part de la Unió Europea, amb la independència en tindríem l'opció. Amb l'unionisme, ni l'hem tinguda, ni la tenim, ni la tindrem. A las pruebas me remito, señoría.

Catalunya, què és el que es pot?

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 16 Sep 2015 08:30:00 +0000

Hi ha qui m'ha dit que Catalunya Sí Que Es Pot no està contra la independència de Catalunya, sinó en contra d'El Procés™ tal com s'ha fet. Me'ls puc creure. M'han dit també que Catalunya Sí Que Es Pot aposta fermament pel dret a decidir; pel "dret a decidir-ho tot", m'han matisat. Me'ls puc creure. M'han dit, per reblar el clau, que atesa aquesta voluntat democràtica inequívoca del partit d'en ~~Pablo Iglesias~~ Franco Rabell, hi haurà força independentistes que els triaran a ells i no pas al partit d'en ~~Mas~~ Romeva o a la CUP, que aposta per una ruptura immediata amb l'Estat espanyol, inviable, segons ells. Me'ls puc creure també.

Ara bé, el problema dels discursos, arengues i proclames, és que sempre arriba un moment en què s'han de plasmar per escrit, si és que hom vol que se'l prenguin seriosament. Aquest moment acostuma a ser l'entrada en allò tan bonic que anomenem "campanya electoral". És aleshores quan tot Déu ha de plasmar els seus compromisos amb la ciutadania en quelcom que normalment anomenem "programa electoral". Sobretot, perquè hem de saber si qui guanya compleix allò que va prometre i perquè hem de poder llençar-li el "programa electoral" pel cap si és que no ho fa.

Mirem, doncs, què diu Catalunya Sí Que Es Pot sobre la independència de Catalunya (sóc conscient que per a ells, "Països Catalans" seria massa demanar) al seu programa electoral:

Una magnífica i descriptiva foto del senyor @jordiborras

Res.

Bé, doncs mirem què diu Catalunya Sí Que Es Pot sobre el dret d'autodeterminació de Catalunya (o almenys, quelcom que se li assembli):

Pàgina 208 ("Catalunya és una nació que té dret a decidir lliurement el seu futur"):

Per Catalunya Sí Que Es Pot l’exercici del dret a decidir passa necessàriament per una consulta o referèndum amb garanties per conèixer l’opinió del poble de Catalunya sobre el seu futur polític. La consulta o referèndum no admet substitutius com les eleccions plebiscitàries o una Declaració Unilateral d’Independència. L’actitud immobilista i antidemocràtica de l’Estat no pot ser argument per donar per amortitzades etapes, democràticament essencials, en la definició del nou estatus polític de Catalunya, ni per reduir el debat només a independència o statu quo, ja que la societat catalana és més plural i diversa que el que expressa aquesta opció binària i la situació política no és una fotografia fixa i pot canviar tant a l’Estat com a Catalunya.

La meva interpretació del text i de l'interlineat:

Les plebiscitàries no serveixen per autodeterminar-nos, hem de fer una consulta o referèndum sí o sí. El referèndum que hem de fer, a més a més, no pot contemplar només la independència i l'autonomisme com a opcions perquè les societats catalana i espanyola són més plurals i poden anar canviant segons bufa el vent (afegim-hi també el federalisme, el regionalisme, el centralisme, l'anarquisme i el menfotisme, doncs). Que l'Estat s'hagi negat rotundament a deixar-nos fer un referèndum i fins i tot hagi perseguit judicialment els promotors d'una consulta ciutadana no vinculant no és motiu per posar-se a cercar altres vies; hem de continuar insistint anys i panys o almenys fins que ens deixeu provar-ho a nosaltres, collons, que en Mas no en sap de pidolar a Madrid.

Pàgina 210 ("Unes eleccions el 27S per obrir un procés constituent a Catalunya")

Tal com diu el Manifest Polític de Catalunya Sí Que Es Pot, l’obertura d’un procés constituent propi i no subordinat és la contribució que des de Catalunya podem fer a la ruptura del Règim de 1978 a tot l’Estat, des d’una voluntat de col·laboració fraterna entre els pobles i des de l’impuls de processos constituents que puguin influir-se i afavorir-se mútuament, des de la pròpia identitat de cadascun. Iniciar un procés constituent no prefigura el resultat final de la relació que Catalunya hagi de tenir amb la resta de l’Estat: una república catalana és tan compatible amb un horitzó independentista com amb un de federalista o de confederalista, tot dependrà de la lliure decisió de la ciutadania.

La meva interpretació del text i de l'interlineat:

Volem fer un procés constituent propi i no subordinat que culmini amb el referèndum amb permís i perdó de l'Estat espanyol que hem explicat fa un parell de pàgines. De tota manera, el procés constituent de la República Catalana no ha de ser necessàriament cap a la independència d'Espanya perquè estarà influït (no subordinat, oju, que consti) per altres pobles (Castella, segurament) que s'han d'afavorir mútuament i potser, com que el poble de Catalunya canvia segons bufa el vent, ens acabarà interessant més mirar cap a un meravellós i paradisíac horitzó federalista o confederalista (vuelta la burra al trigo).

La meva síntesi en general sobre el posicionament de Catalunya Sí Que Es Pot en l'afer català:

Voteu-nos i tornarem a l'escenari post eleccions autonòmiques de novembre del 2012, quan una gran majoria del poble català es va pronunciar en favor del dret a decidir. Però ara ho farem bé, perquè ara negociarem el dret a decidir sense en Mas i en Rajoy, que són uns paquets (i de la casta). Sí, ho farem sense en Rajoy, perquè a les eleccions generals espanyoles de desembre us demanaré que voteu en Pablo Iglesias si és que voleu que el procés constituent no subordinat que començarem el 27S acabi bé, amb un referèndum amb el permís ~~d'en Pablo~~ de l'Estat. Pel camí, com que per deixar-nos fer un referèndum en Pablo haurà de reformar la Constitució espanyola, òbviament amb l'ajuda de Catalunya, com el 1978, ens adonarem tots plegats de com ha canviat la plural societat espanyola, i de com de fort ens estimen, i decidirem abandonar la quimera independentista en pro d'un fabulós federalisme de germanor amb altres pobles espanyols, que en el transcurs de tot aquest nou Procés hauran deixat de votar massivament forces polítiques de la vella guarda com el PP o el PSOE (tal com han fet fins ara i tal com tots els sondeigs, cuinats evidentment per en Mas, pronostiquen que faran).

Podria ser diplomàtic, però no en tinc cap necessitat. Si un independentista convençut vota Catalunya Sí Que Es Pot havent-ne llegit el programa amb atenció, que s'ho faci mirar. Potser en lloc d'independentista és que és idiota absolut.

Propaganda de l'oportunitat perduda

noreply@blogger.com (Bixo) — Tue, 15 Sep 2015 07:03:00 +0000

Ahir em vaig trobar a la bústia la propaganda electoral de Junts pel Sí. Bé, potser titllar-ho de "propaganda electoral" és una mica massa agosarat, perquè el que hi havia dins del sobre (un per cada habitant del pis) era el següent:

Una oda a l'anar junts cantada a diverses veus.

Anar junts on? Anar junts per què? Anar junts per a què? Anar junts fins quan? Què ens hi trobarem al final del camí que farem junts? Aquestes són algunes de les preguntes que em vindrien al cap si jo fos un dels indecisos que encara no ha acabat de perfilar el sentit del seu vot. Em serviria de quelcom llegir que en Lluís Llach, la Montserrat Carulla o el Pare Manel afirmen que "anar junts" és la panacea? No ho crec, sincerament. Per aclarir-me, em faria el pes alguna cosa com ara el detalladíssim programa —o un bon resum, si més no— sobre el full de ruta i el nou Estat que proposa Junts pel Sí al seu web de campanya. En acabat de llegir-lo potser hi estaria d'acord o potser no. Potser hauria aclarit els meus dubtes sobre llengua, tributs, pensions o sanitat, o potser no. Potser hi llegiria entre línies un feixuc processisme de 18 mesos que em grinyolaria, o potser em llençaria a la piscina. Però el cas és que (una part de) l'independentisme hauria colat els seus arguments de pes —que no són pas pocs— directament al meu sofà. Una mica com la bona feina que fa l'ANC a peu de carrer.

Espero que la CUP no segueixi pas aquest model i no m'enviï a casa una glosa de l'anar separats. Ja els aniré informant.

Quina és la via de la #ViaLliure?

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 03 Sep 2015 06:42:00 +0000

Hi ha persones que em miren estrany quan els explico que em temo que la mobilització de l'onze de setembre d'enguany està mal plantejada. Detecto en la seva mirada la voluntat d'analitzar si faig cagarel·la o si és que, a còpia dels "consells" d'un "bon amic" ~~ex-~~terrorista, he decidit apostar pel federalisme que ens regalaran les "esquerres" espanyoles pactant amb el Partido Popular. Perquè tothom sap que la independència de Catalunya no estaria gens bé aconseguir-la sumant-hi la rància, corrupta i retalladora dreta catalana i que en canvi la reforma constitucional federalista la farem de bracet amb una força política honesta, sincera i neta de corrupció, com és el partit d'en Rajoy. Ah, i amb el vist i plau del partit d'en Rivera i la mediació, evidentment, de Su Majestad Felipe VI.

La cara els canvia, però, quan els explico que no faig pas conya i que no, que de moment no m'he tornat subnormal i no m'he empassat el gripau del federalisme via reformes constitucionals que a més ens han de garantir el dret d'autodeterminació. Que només parlo de no errar el tret i de no regalar munició moral a l'adversari. Aleshores em posen cara de preocupació i em pregunten que per què ho dic. Jo responc amb una altra pregunta: què hi anem a fer, enguany, a la Meridiana?

Altres onzes de setembre tothom tenia una resposta vàlida, contundent i claríssima per a aquesta pregunta: exigir al govern espanyol que ens deixi votar, exigir al govern català que convoqui un referèndum digui el que digui el govern espanyol, fer visible el conflicte català al món, fer palesa la manca de democràcia a l'Estat espanyol, etc. Totes eren vàlides i totes anaven en la mateixa direcció. I totes deixen de tenir sentit per mobilitzar "les masses" aquest nou onze de setembre. El món ja té claríssim que som molts i que no tenim permès de fer un referèndum normal, com els escocesos. El govern espanyol ja ens ha dit i ens ha repetit que la unidad de España és inqüestionable i que la veritable democràcia és no qüestionar el que ells diuen que no es pot qüestionar i qüestionar només allò que ells ens deixin qüestionar. El govern català finalment ha entès la situació i el moment històric, i ha optat per les plebiscitàries; l'única sortida viable al conflicte. Per reblar el clau, només ens cal esperar a llegir el programa de "Junts pel Sí" i confirmar el seu compromís de portar la DUI al Parlament, amb l'obvi suport —almenys, pel que fa a la DUI— de la CUP.

No em mal interpretin, amb aquest text no vull menystenir la força del carrer. La demostració de força popular sempre és importantíssima en tots els fronts. Però plantejar l'11S d'enguany com una reedició de la Via Catalana o de la "V" trobant-nos ara en un context polític tan diferent del d'aquests dos exemples, em sembla gairebé una temeritat. Que els Déus, Twitter i l'hiperventilisme indepe em perdonin per això que ara diré, però em sembla que enguany a la Meridiana no hi haurà tanta gent com l'any passat a la Diagonal i la Gran Via. I encara la diré més grossa: ho trobaré absolutament lògic perquè em penso que moltes persones independentistes es van manifestar altres anys per aconseguir un referèndum o almenys, un 27S. Em penso que moltes persones independentistes es van manifestar per poder tenir la independència a les mans, a l'abast del seu vot. I ara, en principi, l'hi tindran (a no ser que ni tan sols nosaltres ens creguem el caràcter plebiscitari de les properes eleccions). Em penso, doncs, que una part essencial de la reivindicació que movia tantíssima gent, ha desaparegut. O minvat, si més no. Perquè em sembla innegable que una bona part de l'independentisme té ja la mirada fixada no en l'11S ni el 27S, sinó en el 28S. I no crec pas que aquests estiguin gaire animats per participar en una nova manifestació lúdico-festiva d'una entitat el president de la qual ha afirmat que la DUI post 27S no és "el camí". Autoconvèncer-se que tot això no afectarà notòriament l'assistència em sembla quelcom massa ingènuament feliç fins i tot per a "la revolució dels somriures".

I a sobre, no se n'oblidin, l'onze de setembre d'enguany cau en pont.

La transversalitat va matar el gat

noreply@blogger.com (Bixo) — Mon, 06 Jul 2015 07:19:00 +0000

El titular que el ens ha deixat el darrer baròmetre del CEO és el següent:

I no m'estranya, sincerament. Perquè tot i que no és cap secret que la clau de volta per guanyar la independència la tenen els indecisos i aquells independentistes forjats "a última hora" a cop de veure que la Catalunya justa i pròspera on voldrien viure no té cabuda a Espanya, nosaltres ens encaparrem dia a dia a posar-los les coses ben difícils. Així doncs, una persona l'opinió de la qual és quelcom com ara "la independència? Sí, segurament estaria bé, potser ens aniria millor, sí, però ara mateix hi ha coses més importants" el 27S podrà triar si votar una llista unitària i transversal que li garantirà una independència de la qual no les acaba de tenir totes (i les altres coses ja les decidirem més endavant, que ara no toca) o si votar una de les moltes candidatures de l'unionisme, que es presentarà en totes les formes i colors possibles.

L'unionisme, la permanència a Espanya, coparà tot l'espectre ideològic: des del federalisme al centralisme recalcitrant passant per un procés constituent —espanyol, és clar— o una reforma de la Constitució; des de preteses noves esquerres alternatives que van de bracet dels ecologistes, fins a la dreta hereva del franquisme. Nosaltres no, nosaltres busquem la transversalitat. Tots a una. Molt bé. Queda molt maco. Però la transversalitat només abraça tots els que ja són a dins. Per als que dubten si entrar-hi o no, la transversalitat és una cortina que els impedeix de veure què es trobaran a l'altra banda. Per sort, som a temps encara de recapacitar. Som a temps encara de deixar de fer el ridícul i de presentar-nos el 27S ben units en la diversitat i no en la transversalitat. Per anar ben units només cal un punt en comú en cada programa de cada partit independentista, un compromís idèntic al programa de cada formació.

El baròmetre del CEO només és la primera alerta que ens hem desviat una mica del rumb. Podem ignorar-la, i tant, però aleshores no tindrem cap dret a posar el crit al cel quan ens adonem que per donar una altra passa ens caldrà esgotar la propera legislatura espanyola i demostrar empíricament, per fi, que a Espanya no hi cap cap federalisme ni cap plurinacionalisme que pugui resoldre, ni tan sols intentar-ho, el "problema català".

El Papa vegà

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 25 Jun 2015 07:01:00 +0000

Confesso que el tuit animalista del Papa Francesc m'ha agafat totalment per sorpresa. Aquesta sí que no me l'esperava, escoltin.

Es contrario a la dignidad humana hacer sufrir inútilmente a los animales y sacrificar sin necesidad sus vidas.
— Papa Francisco (@Pontifex_es) June 19, 2015

M'ha sorprès perquè és un atac ben directe a la jugular del nacionalcatolicisme que governa el Reino. De fet, no m'estranyaria que el Gobierno hagués enviat ja en Margallo cuita corrents a la Santa Seu per negociar un tuit rectificatiu en què el Papa absolgui, per descomptat, toreros, lanceros, participants dels correbous, bous embolats, bous a l'aigua i els de tota la resta d'activitats "culturals" que componen la sàdica agenda dels subnormals, dels desgraciats, dels inútils i dels fills de puta amb qui compartim nacionalitat. Perquè aquí no fem pupa als animals, senyor Papa; aquí només fem art i només fem cultura. I per molt que els maltractem, ells no pateixen. Per què? Doncs porque lo digo yo y punto. Collons.

També m'ha sorprès moltíssim aquest tuit perquè desconeixia absolutament que el Papa fos vegà —o vegetarià, si més no. Ho ha de ser per força, atès que en la seva afirmació fa referència a la indignitat de fer patir els animals i sacrificar-los "sense necessitat". Òbviament, maltractar-los i sacrificar-los per menjar-se'n els cadàvers és absolutament innecessari avui dia, ja que ningú amb dos dits de front gosarà negar l'existència d'alternatives perfectament saludables de les quals moltes persones en som la prova. El mateix podem argumentar en el cas de sacrificar-los per després vestir-nos amb la seva pell. Qui ho fa és perquè desitja fer-ho, pel plaer de fer-ho; no pas perquè ho necessiti. Per això dono per fet que el capitost de l'Església Catòlica és vegà, perquè ha afirmat el que ha afirmat —amb tota la raó del món, s'ha de dir— i jo no sóc ningú per dubtar de la seva paraula tot pensant que podria tractar-se d'un hipòcrita de traca i mocador.

Per acabar voldria esperonar, des del meu laic observatori, tots els seguidors i seguidores de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana, perquè facin cas de les paraules del seu venerat líder i contribueixin a fer aquest món una mica més digne. Que trobo que ja és hora.

#100x27S

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 19 Jun 2015 14:48:00 +0000

Queden 100 dies per a les eleccions plebiscitàries i els bàndols van quedant cada dia una mica més definits. Semblava que això no passaria, cony, però sí, està passant. Convergència tindrà el valor de separar-se d'Unió a causa de l'aposta decidida a favor de la independència —qui ho havia de dir!— per part d'uns, i a favor de l'unionisme per part dels altres. Per a mi era evident que això havia de passar —ja ho vaig comentar fa uns dies— si és que ens havíem de creure que el 27S serà realment plebiscitari. Aquests 100 dies seran d'una intensitat política que només de pensar-hi ja em fa trempar, escoltin.

D'una banda tindrem el bloc independentista. Dic bloc per anomenar-ho d'alguna manera, perquè espero i desitjo sincerament que no cometin la colossal estupidesa de presentar-s'hi en llista conjunta. 3 partits: CDC, ERC i CUP. Qui vulgui la independència haurà de votar un d'aquests tres partits. I els qui la vulguin però no la considerin "prioritària", cap problema; poden votar CDC si volen política de dretes, ERC si la volen d'esquerres moderadeta o la CUP si la volen molt d'esquerres. Aquesta opció que tindran els "independentistes no prioritaristes" quedaria esmicolada si hi hagués llista única. Molts es negarien a votar-la perquè són d'esquerres i no volen votar en Mas mai de la vida, altres perquè són de dretes i no volen votar els perroflautes de la CUP i altres perquè estan enmig i no saben si naps o si cols. La llista conjunta, el bloc unitari, o com collons ho vulguin anomenar, seria un vessament de vots cap a terceres vies i altres faules sonades.

A l'altre cantó del ring hi tenim l'unionisme, representat també en diverses formes. 5 partits: UDC, PP, PSC, ICV-EUiA i C's (i potser Podemos, si acabessin obtenint representació en solitari). 3 partits independentistes; 5 (o 6) unionistes. I després ens diuen que nosaltres estem dividits. En fi. Alguns d'aquests són unionistes i centralistes recalcitrants i alguns altres asseguren, amb diferents matisos superficials, que aposten pel federalisme supeditat, òbviament, a que a Espanya també hi guanyin algun dia els partits federalistes, que impulsaran un procés constituent de caire federalista, que redactaran una Constitució amb el federalisme com a clau de volta i que aquesta Constitució serà ratificada en referèndum per tot el territori espanyol. Com a bonus per captar badocs, ens expliquen que la nova Constitució espanyola també garantirà el dret a l'autodeterminació, per si es donés l'estrany cas que el meravellós federalisme no ens acabés de fer el pes. No faré cap comentari. Bé, només recordar que en les darreres eleccions municipals el partit més votat a Espanya va ser el PP. I no sé, jo diria que qui els va votar no té molta pinta d'estar pel federalisme ni per l'autodeterminació.

En fi, si finalment tenim 27S, tant l'independentisme com l'unionisme tindran diferents opcions damunt el taulell. I dic "si finalment tenim 27S" perquè estic completament segur que una vegada convocades les eleccions i una vegada iniciada la campanya electoral, El Sobresueldos farà servir tots els jutges i tots els "fiscals de confiança" que tingui a l'abast per mirar d'impugnar programes, partits, discursos i paperetes.

Ens esperen uns mesos molt entretinguts.

Convergència i Hiperventilació

noreply@blogger.com (Bixo) — Mon, 15 Jun 2015 07:28:00 +0000

Són dies complicats per als hiperventilats de la independència messiànica d'en Mas. Ara resulta que al seu líder suprem li ha sortit un granet amb pus al bell mig del pompis. Un granet que òbviament no és cap novetat per a la resta de mortals. Té exactament la mateixa forma que el caparró d'en Duran i Lleida i és símptoma inequívoc d'una malaltia que la "dreta nacionalista" mirava d'ocultar per tots els mitjans: el putarramonetisme crònic. CiU no és independentista, benvolgudes i benvolguts. Potser ho és, a tot estirar, Convergència Democràtica de Catalunya; però no CiU. Així que tots els groupies del Molt Honorable President que s'enerven quan a la Plaça de Sant Jaume s'hi entona el "Sí se puede" en castellà o quan al Camp Nou, tot just després de cridar "independència" al minut 17 amb 14 segons, s'hi canta "Campeones Campeones" i no "Campions Campions" —que contents deuen estar, per cert, els amics de Súmate amb tant d'amor bolcat sobre el seu idioma— farien bé de començar a preocupar-se per saber què collons votaran el proper 27S (si és que hi ha 27S).

Unió Democràtica de Catalunya —la U de CiU, per si no n'estan al cas— ha dit que SÍ, que està "pel Procés Sobiranista" però únicament si se segueix "la via del diàleg". Això vol dir que només estan per la independència si aconsegueixen persuadir l'Estat espanyol perquè també hi estigui d'acord en cas que el poble de Catalunya així ho decideixi. Per als menys versats en la matèria, aquesta postura és tan realista com si ens haguessin informat que només volen la independència si la proclama en Rajoy en calçotets i barretina des del balcó de la Generalitat mentre en Pedro Sánchez toca el Cant de la Senyera a trompeta i en Pablo Iglesias balla una sardana abraçadet a l'Albert Rivera.

I què podem esperar ara? Doncs si el Molt Honorable President Artur Mas no ha estat tots aquests mesos fent-nos catxa, hauria d'apostar des d'avui mateix pel trencament de CiU i per concórrer separats a les plebiscitàries, si és que realment vol fer creure a algú que són plebiscitàries. Si no ho fa, ens estarà dient que votar CiU el 27S és votar independència i no-independència alhora (sí, ho sé, és quelcom molt Schrödinger style). Per tant, ens estarà dient que votar CiU significarà el mateix que votar una merda lligada amb un cordill.

Romanguin atents, benvolgudes i benvolguts, que el ball tot just ha començat i em temo que veurem més d'una culada.

Com eliminar el DRM d'un llibre electrònic

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 14 Jun 2015 07:10:00 +0000

No fa gaires dies vaig rebre un correu electrònic de la Xarxa de Biblioteques Municipals (XBM) de Barcelona en què m'informaven del nou servei de préstec de llibres electrònics. Una bona iniciativa, no hi ha dubte. Malauradament però, després de tafanejar-ho una miqueta, m'he trobat que tots els llibres electrònics en préstec venen acompanyats d'una gran pega anomenada DRM (Digital Rights Management).

Què cony és el DRM?

Doncs és bàsicament una mena de cadenat que porten incorporat alguns llibres per evitar que puguem, per exemple, llegir-los en la plataforma que ens surti del nas. Si no estem gaire al cas ens podem trobar, sense anar més lluny, que hàgim comprat un llibre electrònic en segons quina botiga online i després no el puguem traslladar al nostre dispositiu de lectura perquè no ens està permès de convertir-lo a un format apte per al dispositiu. Per entendre'ns, és com si compréssim un llibre en paper de-tota-la-vida però a l'arribar a casa ens adonéssim que "legalment" ens han prohibit de llegir-lo en qualsevol lloc que no sigui una cadira de fusta de roure. Una ximpleria com una casa de pagès, com comprendran.

En el cas dels llibres electrònics en préstec, tanmateix, s'ha de reconèixer que un DRM ben aplicat podria tenir una miqueta més de sentit, ja que tal com expliquen al web de l'eBiblio, la idea és que només puguem fer ús d'un llibre electrònic prestat durant 21 dies. Passat aquest termini, l'haurem de "retornar". ¿I com determinen el temps que ha passat per saber si ens permeten seguir llegint el llibre? Doncs evidentment, amb el DRM. La gran pega és que el DRM que fan servir a la Xarxa de Biblioteques és el d'Adobe i per tant, els llibres que ens descarregarem vindran en format ePUB. Això vol dir que si tenim, posem per cas, un lector Kindle (un dels més venuts i valorats) i volem convertir l'ePUB a un format apte per al nostre lector, ens quedarem amb un pam de nas.

L'opció que ens ofereix la Xarxa de Biblioteques en cas que no ens vagi bé descarregar els llibres en aquestes condicions, és llegir els llibres directament des del seu web, en "streaming". No sé vostès què en pensaran, però llegir un llibre en una pantalla d'ordinador sabent que ho podria fer molt més còmodament des del sofà, el llit o la platja, no és precisament la meva opció favorita.

Per sort, això té un remei no gaire complicat: trencar el cadenat.

Com podem eliminar el DRM?

El procediment el centrarem en el DRM d'Adobe, que és el que ens ocupa, tot i que en els casos d'altres tipus de DRM la cosa és molt similar.

Què ens caldrà?

Tres cosetes:

El programa Adobe Digital Editions, el gestor de llibres amb DRM d'Adobe. Podem descarregar-lo des d'aquí.
El programa Calibre, un gran gestor de llibres electrònics. Podem descarregar-lo des d'aquí.
Els plugins DeDRM per al Calibre, que actualment van per la versió 6.2.1. Podem descarregar-los des d'aquí.

Val, ja ho tinc tot descarregat. I ara què?

Doncs ara, si han obert mai un llibre electrònic amb l'Adobe Digital Editions, poden passar directament al punt número 8. Els 7 primers punts només expliquen com descarregar un llibre de l'eBiblio per poder llegir-lo sense més complicació. Però si no estan gaire al cas del tema, és recomanable començar de zero —bé, des de l'u, en aquest cas.

1. Primer de tot, òbviament, cal triar el llibre que volem agafar en préstec. Per tant, visitarem el web de l'eBiblio i en triarem un que tingui disponibilitat immediata.

2. En fer clic al botó "Agafar en préstec" ens demanarà que introduïm les nostres dades per accedir al nostre perfil de l'eBiblio. Si no tenim usuari n'haurem de crear un; només ens demanaran el número de carnet de la Xarxa de Biblioteques.

3. Un cop ja tenim el llibre agafat, ens donaran dues opcions: llegir-lo en "streaming" o descarregar-lo. Triarem la segona i descarregarem l'arxiu, que tindrà el nom "URLlink.acsm" o quelcom similar.

4. Ara cal instal·lar l'Adobe Digital Editions i obrir-lo. Ens caldrà també tenir un compte d'Adobe, que podrem crear des d'aquí.

5. Un cop obert, en tenim prou d'arrossegar el llibre que hem descarregat, directament a la "biblioteca" del programa. Veurem una pantalla com aquesta:

6. Passada una estoneta, el llibre apareixerà a la biblioteca amb un cartellet que ens indicarà els dies que falten per a que acabi el préstec.

7. Si tenim especial interès en acabar amb picor d'ulls, podem llegir el llibre des de l'ordinador: farem un parell de clics al damunt i començarem la lectura. D'altra banda, si volem traspassar-lo al nostre lector de llibres electrònics, ja podem tancar l'Adobe Digital Editions.

8. Cal esbrinar on ha anat a parar el llibre dins el nostre ordinador (el llibre bo, en format ePUB; l'arxiu aquell "URLlink.acsm" ja el podem esborrar, que no ens servirà per a res). En Mac el trobarem per defecte dins la carpeta Documents\Digital Editions. Suposo que la ruta no diferirà gaire en altres sistemes operatius.

9. Localitzat el llibre, si sabem que el nostre lector de llibres electrònics és compatible amb llibres ePUB sota DRM d'Adobe, podrem transferir-lo al dispositiu sense cap problema. Per contra, si ens cal convertir-lo a un altre format, ha arribat l'hora d'instal·lar el Calibre i eliminar el coi de DRM.

10. Un cop instal·lat, descomprimirem les DeDRM Tools a la carpeta que més de gust ens vingui i obrirem el Calibre.

11. Obrim el menú "Preferències > Canvia el comportament del Calibre".

12. A l'apartat "Avançat" fem clic sobre "Connectors".

13. Fem clic damunt "Carrega el connector del fitxer".

14. Se'ns obrirà una finestreta on haurem de triar els "connectors" que volem carregar. Cal anar a la ubicació on hem descomprimit les DeDRM Tools, i dirigir-nos a la carpeta "DeDRM_calibre_plugin". L'obrim i triem el primer arxiu per carregar. Ens apareixerà una advertència i li direm que sí. Quan s'hagi carregat, repetim i triem el segon. I així, fins a carregar-los tots (per si algun dia volem eliminar algun altre tipus de DRM).

15. En acabat, farem clic damunt el botó "Aplica" a baix de tot i apareixerem a la biblioteca del Calibre.

16. Arrosseguem el llibre ePUB des de la ubicació que hem esbrinat al punt 8, directament sobre la biblioteca del Calibre.

17. Passats uns segons el llibre apareixerà a la biblioteca. Si tot ha anat bé, ja estarà lliure de DRM i podrem convertir-lo al format que ens calgui.

18. Seleccionem el llibre amb un clic i a continuació fem clic al menú "Conversió de llibres" situat a la barra de menú superior.

19. A dalt a l'esquerra ens especifica el "format d'entrada" i hi apareixerà ePUB. A dalt a la dreta ens trobarem un menú desplegable on haurem de triar el "format de sortida". N'hi ha molts, triarem el que ens convingui. Per exemple, si volem llegir-lo en un Kindle, triarem l'AZW3 o el MOBI.

20. Passats uns segons, si tot ha anat bé, ja tindrem el llibre en el format que hàgim triat. Per ubicar-lo dins el nostre ordinador i poder traspassar-lo al dispositiu de lectura, podem fer clic amb el botó dret damunt el llibre, a la biblioteca del Calibre, i triar l'opció "Obre la carpeta que el conté". A la carpeta que s'obri ens trobarem el llibre en tots els formats disponibles.

I res més. Espero que aquest apunt els pugui ser útil. Si més no, ara ja es podran aixecar de la cadira de fusta de roure i llegir el seus llibres allà on més de gust els vingui.

#JeSuisCharlie, vous êtes un hypocrite

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 04 Jun 2015 07:12:00 +0000

Es veu que el paio aquell de barba que va anar a París a defensar el dret dels francesos a fer caricatures de Mahoma sense haver d'acabar amb un tret entre cella i cella, opina que xiular l'himne espanyol no pot ser una acció emparada de cap manera sota el dret de la llibertat d'expressió, sinó que ha de ser un fet punible per llei. Així ho deixa entendre en el comunicat que ell i el seu seguici d'intel·lectuals van fer públic minuts després de la sonora xiulada que bascos i catalans van dedicar a l'himne espanyol quan va sonar al Camp Nou. Ignoro si la redacció urgent del mencionat comunicat la cobraran com a dietes, com a plus, com a incentiu, o bé amb els típics sobresous ensobrats en B, tal com estableix la seva disciplina de partit. Però bé, haurem de mirar l'aspecte positiu: només volen sancionar-nos i no pas venir a fer una purga amb uns quants AK-47 o fotre'ns una bomba a l'estadi, tal com alguns dels seus fans incondicionals ja van proposar via Twitter. Que amable, el Gobierno. Viva España manque pierda, cony.

Doncs bé, em queda clar que no es pot xiular mai "El Himno" perquè és sagrat —més sagrat que Mahoma— i correm el risc que els no-nacionalistes espanyols s'emprenyin com a mones, ens posin multes, ens amenacin a Twitter i ens titllin de nazis i de gihadistes. Ah, no, que tot això ja ens ho fan encara que no hàgim xiulat l'himne. Bé, és igual. El que vull dir és que he entès perfectament que la seva cançoneta sagrada no es pot xiular. Val, d'acord. ¿Però hi ha més coses que no podem fer si algú ens obliga a escoltar-la en un esdeveniment que no té res a veure amb la política? Doncs sí: si ens posen l'himne nacional espanyol i algú el xiula, no podem somriure. PROHIBIT. PROHIBIDÍSSIM. Si ho fem, els no-nacionalistes també s'emprenyaran. No especifiquen, però, quina actitud seria la correcta en aquest cas. Suposo que n'hi hauria prou amb mirar amb cara de fàstic profund als xiuladors i/o en cas de tenir-los a prop, treure's la polla i pixar-los al clatell. Adoptar una actitud de no-nacionalisme absolut, vaja.

No, esperin, no marxin encara, que això no s'ha acabat. És pel seu bé. Perquè, a veure, expliquin-me què farien vostès si es troben, posem per cas, a Valls fent una calçotada a l'aire lliure, amb una gorra posada per evitar insolacions, i algun simpàtic ciutadà no-nacionalista decideix amenitzar-los la reunió fent sonar l'himne nacional espanyol en uns altaveus d'aquests portàtils. Què? No hi cauen? Doncs s'haurien de treure immediatament la gorra, collons! Perquè evidentment, "El Himno", com a cançoneta sagrada que és, ha d'escoltar-se amb el cap descobert! Sí, sí, ho han llegit bé. Es veu que si escoltem les sagrades notes musicals que componen l'himne del Regne d'Espanya amb el cap tapat, estarem evidenciant, per descomptat, que som uns nacionalistes degenerats sense respecte pels "símbols nacionals" dels no-nacionalistes.

Apa doncs, ja sabem tres cosetes que no podem fer mai de la vida, sota cap concepte, quan ens posin l'himne espanyol a tot volum: ni xiular, ni somriure si algú xiula, ni tenir el cap tapat. De tota manera, tinc la sensació —no sé per què— que hi ha altres coses que se'ns escapen. Per això, amb la intenció d'acabar d'aclarir-les totes, he estat navegant una estona pel web de La Moncloa per mirar de baixar alguna mena de manual de conducta del bon espanyol davant els símbols sagrats i intocables del no-nacionalisme, però sorprenentment, no n'he trobat cap. Em sento perdut i envaït pels dubtes. ¿Què passarà si un dia sense previ avís algú em posa l'himne i no m'he rentat les mans? Seria considerat també un heretge? I si estic sense afaitar? ¿I si no m'he espolsat bé la tita després de fer pipí i m'ha quedat una goteta als calçotets? No ho sé, escoltin, trobo que si això és tan important farien bé d'incloure una assignatura als plans d'estudis de totes les escoles del Regne per tal que la quitxalla ho aprengui ja des del deslletament. La podrien anomenar "Formación Nacional", per exemple. O no, millor "Formación del Espíritu Nacional", que queda així com més místic. Però, ei, esperin un moment, aquest nom em sona molt i ara no sé pas de què...

Propera parada, #27S

noreply@blogger.com (Bixo) — Mon, 25 May 2015 10:50:00 +0000

Estic content. Podria estar-ho més? Doncs sí, sempre —o gairebé— podríem estar més contents amb el món que ens envolta. Jo els explicava fa uns dies que volia un Ajuntament de Barcelona independentista, d'esquerres i compromès a defensar al màxim els drets dels animals. Doncs bé, almenys he vist acomplert un dels meus tres requisits: la dreta no governarà Barcelona. Podria ser millor? Sí, és clar, podria ser que BCN en Comú fos tan independentista i tan antiespecista com la CUP. Però tot i no ser independentista, almenys ahir la senyora Colau va deixar ben clar que Catalunya ha de poder decidir lliurement quina ha de ser la seva relació amb Espanya. I pel que fa als drets dels animals, el programa de BCN en Comú no era tan agosarat com el de la CUP —ni tan sols com el d'ERC— però tampoc era tan indigne com el del PSC, ni tan ambigu com el de CiU. Tindrem, doncs, una alcaldessa força d'esquerres, força compromesa amb el dret a decidir i mínimament decent en la defensa del dret animal. Per acabar-ho d'adobar, la CUP irromp al consistori amb 3 regidors, l'unionisme anti-autodeterminació (C's+PSC+PP) cau des dels 20 fins als 12 regidors, el suport al dret a decidir (BComú+CiU+ERC+CUP) puja dels 16 regidors fins als 29, i els regidors d'esquerres i netament independentistes (ERC+CUP) augmenten des dels 2 fins als 8. A més, si deixem de banda "l'eix nacional", ens trobem que el consistori barceloní passarà de 13 regidors d'esquerres a tenir-ne 23 (BComú+ERC+PSC+CUP) i que la dreta, per contra, passa de tenir-ne 23 a tenir-ne 18 (CiU+C's+PP). Bons resultats a Barcelona per a l'esquerra i per al sobiranisme, es miri per on es miri. Mals resultats per a la dreta i particularment dolents per a la dreta espanyolista, es miri per on es miri.

Font: CCMA, 25/05/2015 12.44h.

Bé, deixem Can Fanga i mirem les dades generals del Principat. Victòria clara de la dreta nacionalista catalana. CiU obté un 21,51% del total de vots a força distància dels segons, ERC, que acumulen el 16,40%. Cal destacar, però, que els partits favorables al dret a decidir (CiU+ERC+CUP+SI) pugen en percentatge de vot des del 39,04 fins el 45,16% i que els unionistes contraris a l'autodeterminació (PSC+PP+C's) baixen del 38,84 al 31,98%. També vull destacar la pujada del vot netament independentista (ERC+CUP+SI) del 11,93% al 23,65% sense comptar els votants independentistes que han confiat en CiU, Podem, aliances com la de BCN en Comú i altres formacions que no es poden considerar "netament independentistes" però que és evident que en reuneixen alguns votants. Vull destacar també que malgrat el que pugui semblar, Catalunya no és de dretes. Si deixem de banda "l'eix nacional", la dreta (CiU+PP+C's) ha obtingut un 36,43% dels vots i l'esquerra (ERC+PSC+CUP), un 40,06% i això sense comptar les diferents aliances municipals que en molts casos incloïen ICV-EUiA, CUP, Podem, etc. És una dada que a mi em sembla molt significativa. Igual de significatiu, o més, és l'espectacular augment de la CUP, que passa dels 84 regidors que va aconseguir al Principat el 2011, als 377 que ha aconseguit enguany. El treball de formigueta cada dia els fa ~~una mica~~ molt més grans.

Si sortim del principat i mirem cap a la resta de la nostra geografia, ens trobarem amb el que podria ser el despertar del País Valencià. Patacada del PP en tots els seus feus i encara que guanya en vots, podria perdre el poder tant de la Generalitat com de diversos municipis significatius com ara València capital, si les esquerres saben jugar bé les cartes. I exactament el mateix podríem afirmar en el cas de les Illes Balears.

No sé si tot això ho podem considerar primera volta de res, però per a mi és obvi que les xifres evidencien la majoritària voluntat d'un gran canvi polític. Un gran canvi que estic seguríssim que ens farà guanyar molta confiança de cara a la propera gran oportunitat de canvi, la transcendental cita del 27 de setembre, malgrat el que vulguin fer veure des de segons quins altaveus subvencionats.

Guanyarem.

El #24M votaré com un animal

noreply@blogger.com (Bixo) — Tue, 12 May 2015 08:40:00 +0000

S'apropen eleccions. No fotin, no ho sabien? Cony, doncs sí, el dia 24 del present mes hem de triar les alcaldesses o els alcaldes de les nostres viles, municipis i ciutats. El moment és transcendent, es respiren aires de canvi, la crisi, El Procés™ i que si tomba i que si gira i blablablà. Però el cas és que un servidor no té encara del tot clar què collons votarà en aquestes municipals. De fet, tinc més clar el que NO votaré ni borratxo de ratafia que el que SÍ que votaré fent ús de les meves plenes facultats mentals —això dubtant, òbviament, que mai les hagi tingudes.

Jo sóc un barceloní rojoseparatista i animalista, ja ho saben. I amb aquesta autodefinició ja puc descartar un bon grapat de formacions que no em fan el pes. Vull un ajuntament independentista, d'esquerres i compromès a defensar, garantir i augmentar tant com es pugui els drets dels animals. Pelut de trobar, aquest últim requisit, ja els ho dic ara, perquè un cúmul de vaguetats, d'ambigüitats i de paraules mig buides palesen que aquest petit país no està encara prou avançat moralment com per parlar-ne obertament i sense embuts. Heus ací la raó de ser d'aquest apunt: un recull dels compromisos programàtics animalistes de les diferents formacions que presenten candidatura a l'alcaldia de Barcelona.

Per part meva, com comprendran arran de l'autodefinició del paràgraf anterior, tinc absolutament descartat donar el vot a PP, CiU, Ciudadanos, PSC o BCN en Comú. Tot i així els inclouré aquí per si es donés l'hipotètic i estrany cas que, per exemple, un animalista federalista o un animalista de dretes (és això possible?) caiguessin per aquí amb la intenció d'aclarir una mica els seus dubtes. No inclouré, això sí, les formacions que segons els sondeigs no tenen possibilitat de treure ni tan sols un regidor. Comencem (per ordre de número de votants en les municipals de 2011):

Convergència i Unió
Poden descarregar el programa sencer aquí, però tot el que diuen en matèria de dret animal és això:

Jutgin vostès mateixos. A mi en general em sembla molt vague, poc concret, poc directe i en definitiva poc valent. L'únic que en destacaria, per destacar-ne alguna cosa, és això d'intensificar les campanyes d'adopció d'animals.

Partit dels Socialistes de Catalunya
No hi ha versió en pdf —almenys no al web oficial de campanya— però arran de la resposta que em van donar des del compte de Twitter oficial del senyor Jaume Collboni, entenc que tot el programa està penjat aquí. Sobre drets dels animals únicament hi trobem un breu paràgraf enquibit dins la proposta número 66, titulada "Garantir el bon ús i la convivència ciutadana en l'espai públic". És el següent:

No sé a vostès què els sembla. Jo del PSC n'esperava més aviat poqueta cosa, sincerament, però és que això és irrisori. Em sembla una proposta exageradament precària, curta, tímida, més aviat retrògrada i indigna d'un partit que pretén ser d'esquerres. No serveix per a la Barcelona que vull veure i viure al segle XXI. #NoFotem.

Partido Popular de Cataluña
El seu programa no es pot descarregar del web oficial ni sembla que el tinguin penjat de cap altra manera. Ni tan sols un trist resum. El seu alcaldable, el senyor Alberto Fernández, i el seu equip de campanya no han contestat la meva petició de veure el programa formulada al seu compte oficial de Twitter. Sembla que l'opacitat no és només per a les caixes B.

Barcelona en Comú
No he trobat cap versió descarregable del seu programa electoral, però sembla que el tenen tot penjat i categoritzat al web oficial. Als drets dels animals hi dediquen un apartat dins el "tema" d'Ecologia i amb el títol "Tenir cura dels animals de ciutat". És el següent:

El contingut és prou sucós. S'enorgulleixen de l'abolició de la tauromàquia i de la prohibició de vendre animals a la Rambla, i a més admeten que encara queda molt per avançar en aquesta matèria. Bon senyal.

Malauradament, les propostes haurien de ser bastant més clares, més completes i millor definides. Frases com la de "obrir el debat per replantejar l'actual model de zoo i de delfinaris" ressonen amb una buidor de fons que fa basarda. Si la proposta és només obrir un debat i no pas plantejar directament i fil per randa un tancament o una reforma total, malament rai.

Esquerra Republicana de Catalunya
Poden descarregar el seu programa complet des d'aquí però pel que fa als drets dels animals, el que hi diu és el següent:

Igual que Barcelona en Comú, a ERC també volen fer bandera de l'abolició de la tauromàquia i en el seu cas, també de la prohibició d'exhibir animals en aparadors. També semblen tenir clar que el zoo i l'aquari no són "adequats" per als animals que s'hi allotgen i també afirmen que queda feina per fer en aquesta matèria. Em crida l'atenció, doncs, que aquesta "feina per fer" no es traslladi en propostes més valentes ja que, si bé les seves són les més detallades que ens hem trobat fins ara, jo trobo que deixen el més calent a l'aigüera.

En fi, tot i desitjar propostes més agosarades, és just destacar per exemple la ferma voluntat d'impedir "en qualsevol cas" que retornin les curses de braus a Barcelona, el compromís amb el foment d'adopcions d'animals abandonats, el "vetllar" perquè no se celebrin baralles d'animals i per evitar qualsevol maltractament animal (tot i no especificar com s'organitzaria aquesta vetlla) i per últim les propostes que tenen per al zoo, una mica massa toves, però força detallades.

Candidatura d'Unitat Popular
Poden descarregar el seu programa electoral complet des d'aquí. Si ho fan, dins el capítol 7, "Exclusió en la ciutat capitalista i justícia social", apartat 7.8, "Drets animals no humans", es trobaran això:

Bé, em sembla que amb un simple cop d'ull ja es pot copsar la colossal bretxa ideològica entre les propostes de la CUP i les de la resta de formacions. No es queden a la superfície publicant quatre paraules ben adornades, van directes a la nafra i ataquen, valents, allà on més cal. L'eslògan de campanya d'aquesta gent és "Capgirem Barcelona" i almenys pel que fa als drets dels animals, sembla que realment la volen capgirar.

Recomano fervorosament a qualsevol animalista que tingui dubtes electorals que es llegeixi el text íntegre perquè si tot això va de debò, valdrà molt la pena. Jo en destacaria pràcticament tots els punts, però perquè se'n facin una idea esmentaré, per exemple:

Que són els únics que s'atreveixen a parlar d'especisme i a reconèixer-lo com a una "discriminació injusta que s'haurà de combatre".
La proposta de paralitzar immediatament les exhibicions amb dofins al zoo.
La proposta de conscienciar i educar els infants a les escoles en l'estima i el respecte als animals i fomentar-ne l'adopció.
La proposta de prohibir l'experimentació amb animals en hospitals i instituts de recerca que depenguin de l'Ajuntament.
La proposta de crear un "Grup de Policia de Protecció Animal" dins la Guàrdia Urbana, destinat a abordar amb rapidesa i eficàcia casos de maltractament animal o d'incompliment de les lleis de protecció animal.
La proposta de crear una clínica veterinària pública amb preus "populars i raonables".
La proposta de no donar cap llicència d'obertura a tallers o botigues dedicades al comerç de pells nobles.
La proposta de declarar el Parc de Collserola com a "Espai protegit lliure de caça".
La proposta de no autoritzar cap filmació a Barcelona en què s'hi facin servir animals.
La proposta de retirar els carruatges turístics estirats per cavalls.
La proposta de prohibir la instal·lació a Barcelona de circs amb animals.
La proposta de reeditar i ampliar la Guia de Restaurants Vegetarians de Barcelona com a eina d'informació i difusió de les opcions existents, no només de menjar sinó de roba o complements.
La proposta de contemplar les diferents opcions alimentàries existents en els menjadors de tots els centres educatius públics.

Sé que em deixo molts punts interessantíssims, per això torno a recomanar a qualsevol animalista que llegeixi el text íntegrament.

Ciudadanos
Al seu web oficial no hi surt el programa per a les municipals i no sembla que tinguin cap web destinat exclusivament a la campanya de Barcelona. Tot i haver demanat veure el programa sencer a través del seu perfil de Twitter oficial i també a través del perfil oficial de la candidata que presenten a Barcelona, la senyora Carina Mejías, no he obtingut resposta. Diuen que els Ciudadanos són la marca blanca del PP. Potser això ho explica tot.

Quan el drac mata Sant Jordi

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 07 May 2015 06:51:00 +0000

De tant en tant torno a passejar pel meu antic barri, Collblanc, i em deixo portar per allà on les meves cames em volen fer anar. I rumio una mica en tot i mica en res fins que pràcticament sense voler es fa l'hora de sopar. Avui, però, la cosa ha anat diferent. Avui, tombo una cantonada i observo quelcom que em crida l'atenció. Una llarguíssima filera de persones s'estén per la vorera al llarg d'uns cent o cent cinquanta metres. Sembla talment que facin cua per entrar en una llibreria. Què fan? Volen comprar llibres? No pot pas ser. M'atanso a la darrera persona de la cua amb l'esperança que pugui aclarir els meus dubtes.

És un noi d'uns vint-i-cinc o trenta anys que va vestit amb l'uniforme del Caprabo.

—Dispensi, jove. —faig jo— Que em podria dir què hi passa aquí? Que regalen alguna cosa?

—Coi, que no se n'ha enterat?— em mira amb els ulls a punt de sortir de les conques.

—No, de què?

—Coi! De que han tancat l'epubcat!

—L'epubcat? Es refereix al famós web pirata on uns pirates piratejadors piratejaven llibres en català perquè uns altres pirates piratejants poguessin descarregar gratuïtament els llibres en català piratejats?

—Exactament. Algun personatge mediàtic es veu que ho va denunciar i miri, ja ens hem quedat sense!

—Està bé, però continuo sense entendre-ho. Què hi fa aquí tota aquesta gent? Que regalen els llibres de l'epubcat, en aquesta llibreria?

—No! Però si no els podem descarregar gratuïtament bé els haurem de comprar, no? Pensi que l'epubcat era l'únic web on podíem trobar llibres en català!

—M'està dient que tota aquesta gentada està fent cua per comprar llibres en català perquè ja no els poden aconseguir gratis?

—Exactament! I per a molts això és un esforç, no es pensi. Miri'm a mi mateix: ara els diners que em sobrin del meu sou quasimil·leurista un cop descomptat el lloguer, el menjar, la llum, l'aigua, el gas, el telèfon, l'assegurança, el pàrquing i la benzina del Lamborghini Aventador, els hauré d'invertir en adquirir de mica en mica tota la col·lecció de llibres que Internet em nega. Pensi que ja he parlat amb el banc per cancel·lar tots els meus dipòsits d'alta rendibilitat.

—Em deixa d'una peça.

—Res! Tot sigui per la cultura. I sobretot per la cultura en la nostra llengua. Hem de llegir i hem de llegir en català. No s'hi valen dreceres. Hem de pagar el preu que sigui, encara que hàgim de treballar el doble o el triple. —rebla el xaval en un clar missatge de suport a les editorials.

M'allunyo del noi sense acabar de creure-m'ho encara. Tinc l'estranya impressió que m'ha pres el pèl, no sé per què. O potser he anat a parar a alguna mena d'univers alternatiu. Tant de bo hagués llegit (pagant, és clar, per descomptat, només faltaria) algun llibre de l'Stephen Hawking.

A poc a poc deixo Collblanc i arribo a Sants. La sorpresa m'assalta de nou quan em topo amb una altra cua immensa davant d'una altra llibreria. I el mateix em passa a La Bordeta. I exactament igual quan pujo cap a Les Corts. Constato, impressionat, la cua de persones de la llibreria d'El Corte Inglés, que baixa fent ziga-zaga des de la segona planta fins a peu de carrer i arriba més enllà del Palau de Congressos. M'explica una senyora que els empleats han hagut d'aturar les escales mecàniques perquè la gent que feia cua allà aprofitava per colar-se mecànicament i ja hi havia hagut més d'una batussa.

Deixo Les Corts i m'enfilo una miqueta per la Diagonal, fins a Pedralbes. Allà sembla que la gent conserva una mica més el senderi. Sí que hi ha cua en alguna llibreria, però res comparable al que he descrit fa unes ratlles.

Caminant, caminant, vaig cap a Sarrià. L'afluència de lectors àvids de nou material és notablement més baixa en aquestes zones de l'Upper Diagonal. Decideixo entrar en una petita llibreria a tocar de la Via Augusta.

Amb un cop d'ull ràpid compto tres persones esperant per pagar al mostrador de caixa i m'apropo a l'última, una senyora que deu fregar la cinquantena. Va vestida amb un abric de pell de vagin a saber quin pobre animal i una ridícula bossa de mà on jo no seria capaç d'encabir ni la clau de la bústia de casa. Ah, i ulleres de sol tipus El Chaval de la Peca. La llibreria està certament ben il·luminada, com ha de ser, però, sincerament, trobo que no n'hi ha per tant.

—Perdoni, senyora. —la saludo— Està aquí per això de l'epubcat?

—¿Cómo dice? —em contesta abaixant-se les ulleres fins a mig nas per mirar-me per sobre.

—Que digo que si está usted aquí por eso de las descargas de los libros.

—No, gracias, no estoy interesada en que me descargue usted nada de ningún sitio. —m'etziba.

—No, me parece que no me he explicado. Digo que...

—Mire, yo creo —em talla alçant la veu— que debería usted hacer algo más normal como vender clínex o mecheros.

Llençat aquest utilíssim consell, la senyora paga un llibre titulat "Juntos Podemos" i marxa sense ni tan sols tornar a mirar-me. El llibreter m'observa de forma inquisitiva, i jo sóc més de comprar llibres electrònics, així que decideixo que és bon moment per tocar el dos.

Em dirigeixo cap a l'estació de La Bonanova dels ferrocarrils, que estic cansat, que Déu n'hi do la caminada. De camí, se m'encén la bombeta i decideixo fer un truc per verificar si tota aquesta bogeria lectora s'ha traslladat també a la vessant digital.

Telefono a Amazon España i demano per la persona responsable de vendes. Em passen amb un senyor que per la veu sembla estar tan sorprès com jo mateix. —La verdá que estoy sorprendido, sí. —declara —La verdá que sí. Antes en catalino vendíamos muy poca cosa. Nah, algún ejemplar de los grandes como Pla, Rodoreda, Sagarra, Guimerà, Verdaguer o Màrius Carol, pero ahora las ventas de escritores que parecía que no conocía ni el Tato se han disparao como la espuma, oye. Es pa flipar. Bueno, namás te diré que se nos ha caío el servidor ya un par de veces porque se conoce que no ha podío aguantar tantas conexiones y tantas transacciones monetarias. Esta gente se tié que estar forrando.

Sobrepassat per tot plegat, agafo el ferrocarril i després d'un parell de transbordaments arribo a casa. La meva senyora no es creu l'epopeia llibretera que li explico mentre em trec la jaqueta al rebedor. Em pregunta si a Collblanc m'he retrobat amb velles amistats. M'ensuma l'alè. Evidentment, em faig l'ofès i li dic que no, que només he caminat i caminat i que no he tingut temps de retrobar-me amb ningú. M'ensuma la jaqueta i m'ensuma entremig dels dits. Cansat de tanta ensumamenta, la deixo palplantada i me'n vaig cap a la tele. Poso el 3/24.

Ahà, tal com m'esperava, al canal de notícies aborden el tema sota un rètol pampalluguejant d'ÚLTIMA HORA. Una reportera parla en connexió en directe des del carrer, just davant del que sembla un concessionari de cotxes esportius."El tancament del web pirata de pirates piratejadors que piratejaven llibres en català i posteriorment els penjaven perquè altres pirates piratejants poguessin descarregar-los il·legalment, ha generat ja milions d'ingressos per als malaurats escriptors catalans que fins ara malvivien sota els ponts de Catalunya". Un brogit eixordador interromp la locució de la noia i un cotxe groc llampant apareix al seu darrere, per la dreta de la imatge. És un Ferrari, diria jo, tot i que de cotxes no hi entenc un borrall.

El cotxe s'atura. La reportera es gira. La capota comença a baixar. La meva senyora exclama "i ara!". La càmera se centra en la persona que hi ha al volant. Es veuen uns cabells grisosos i ondulats. Es veu un cigar havà que fumeja, llarg, gruixut, recte, fixat a la boca d'un senyor que ensenya les dents. Hi ha una picada d'ullet a la reportera. Hi ha una ganyota que fa caure la cendra de l'havà. Hi ha un peu que trepitja a fons l'accelerador. Torna el brogit eixordador. De zero a cent en no-sé-quants segons.

"Vaja, el senyor Monzó no ha volgut fer declaracions", explica la reportera.

De respecte i dignitat

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 26 Mar 2015 08:46:00 +0000

Hi ha qui diu que un tràgic accident d'avió no ha de mesclar-se amb la política, que no s'ha de polititzar les víctimes per respecte als familiars, als amics i als coneguts. Són segurament els mateixos que opinen que no s'ha de polititzar el futbol, mentre ens posen l'himne nacional espanyol a tot volum per megafonia i miren de fer-nos callar a cop de legalidaz. Queda molt bonic, això de "no polititzar". Si ningú gosés titllar-los d'hipòcrites i de cínics de merda, molt em temo que a la seva manera, aquests mestretites despolititzarien fins i tot el Parlament.

Però el cas, senyores i senyors, és que jo no els voldria parlar de temes polítics sinó visceralment socials. El malaurat cas és que després d'un tràgic accident aeri amb 155 víctimes mortals, hi ha hagut "persones" amb prou sang freda com per mostrar la seva alegria i la seva satisfacció a les xarxes socials perquè una bona part de les ànimes que ja no són en aquest món, eren de "catalufos". No parlem de política, benvolgudes i benvolguts. No estem parlant de la independència d'aquesta o d'aquella regió, ni de retallades, ni de corrupció; estem parlant de racisme. D'odi contra un determinat grup de persones per pertànyer a una altra ètnia o com en el cas que ens ocupa, a un altre país. "Catalanofòbia", en diuen alguns.

Tinc la immensa sort que en aquell avió no hi viatjava cap familiar, cap amic, ni cap conegut. Tot i així, deixin-me explicar que si no hagués tingut aquesta fortuna, l'última cosa que voldria és que la "societat civilitzada" se centrés en donar-me condols a tort i a dret mentre ignora i deixa impunes tota la colla de subnormals i de fills de puta que es caguen i es pixen en la memòria dels meus éssers estimats. Que aquests cabrons campin lliurement sí que em semblaria una greu falta de respecte. I ara tampoc parlo de política, d'això se'n diu ètica i se'n diu justícia.

Per acabar, deixin-me aclarir, a fi d'evitar possibles comentaris suspicaços, que sóc conscient que si es donés el cas potser també trobaríem mostres de joia i d'alegria davant víctimes espanyoles, pel simple fet de ser espanyoles (de fills de puta i de sacs de merda ja sabem que n'hi ha per tot arreu). De tota manera, dubto molt que n'hi trobéssim tantes. Potser la diferència rau en que l'odi als "catalufos" està incentivat clarament des d'alguns mitjans?

Por la legalidaz y la libertaz de expresión mas allá de Francia

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 18 Mar 2015 09:11:00 +0000

El passat dia 12 de gener, el Presidente Mariano Rajoy, àlies El Sobresueldos, acudia a París, tal com una mosca ho fa amb la merda, per fer ben visible el seu suport a la llibertat d'expressió i condemnar l'horrible atemptat del Charlie Hebdo. L'oportunitat de deixar-se retratar fent cara de consternació i de bracet amb líders mundials com ara el Prime Minister, no es podia deixar escapar. No tinc cap dubte que si la manifestació hagués estat en favor dels borrissols del melic, en contra de que els homes pixin asseguts o pel total alliberament dels pèls del cul, El Sobresueldos hagués corregut a anar-hi igualment.

El bonic del cas és que no han passat ni tan sols dos mesos, que el partit d'El Sobresueldos (probablement el partit més corrupte de la història de la Humanitat) ja ens ha demostrat que la llibertat d'expressió, la legalidaz, los tribunales, la Constitución i tot el reguitzell de paraules buides que esgrimeix quan li va bé, les lliga amb un cordill i se les refrega pel cul.

El grup musical Soziedad Alkoholika, format a Vitoria (País Basc) el 1988, va començar a rebre el 2002 diverses querelles i denúncies interposades per l'AVT (Asociación de Víctimas del Terrorismo) perquè consideraven (i consideren) que les lletres d'algunes cançons enalteixen allò que ells entenen per "terrorisme" i que són humiliants per a les víctimes d'atemptats d'ETA.

El 2006 l'Audiencia Nacional va absoldre Soziedad Alkoholika i el Tribunal Supremo va ratificar l'absolució uns mesos més tard. L'AVT va ser condemnada a pagar 4.000 euros al grup en concepte de les costes originades pel procés.

Tot i això, tot i tenir los tribunales i la legalidaz en contra, el PP no es dóna pas per al·ludit i continua la injustificada croada contra el conjunt basc censurant-los actuacions sempre que pot. La darrera mostra, el concert que tenien programat per aquest mes de març a Madrid.

Em pregunto què ha de passar perquè aquest partit de corruptes hereus del franquisme entengui que la llibertat d'expressió no només s'ha de respectar i garantir dins les fronteres franceses. Potser ho entendrà el dia que els terroristes de Blanquerna comencin a fotre trets en algun concert? O potser aquests neonazis encara són massa demòcrates per a aquest Estado de Derecho espanyol? Hauran de venir l'Hollande i en Cameron a passejar-se de bracet per la Castellana per tal que El Sobresueldos finalment entengui de debò què és la llibertat d'expressió?

No podem descartar res.

Guia Ciclista per a No-Idiotes: tercer capítol

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 13 Mar 2015 16:16:00 +0000

Els idiotes que van a peu

Anar en bicicleta per Barcelona pot propiciar situacions surrealistes protagonitzades per idiotes que van en bicicleta i també per idiotes que van en cotxe o moto, ja ho vaig explicar fa uns dies. Però, òbviament, els idiotes no només van en bicicleta, en cotxe o en moto; també n'hi ha que van a peu, la qual cosa explica, sense dubte, perquè els ciclistes —normals o idiotes— hem de patir desmesuradament quan circulem per un carril bici i ens apropem a un semàfor, encara que estigui verd. Per això, aquest tercer (i últim) capítol de la Guia Ciclista per a No-Idiotes el dedicaré a parlar dels idiotes que van a peu.

Com que estan vostès llegint aquest blog, líder indiscutible de la blogosfera universal, es dóna per descomptat que idiotes no ho són pas. Per tant, si van caminant per una vorera de qualsevol ciutat d'aquest món i s'apropen a un semàfor de vianants on apareix un senyor palplantat, tot il·luminat de color vermell, s'aturaran. I on s'aturaran? Doncs com que vostès són persones no-idiotes amb un coeficient intel·lectual no més baix del normal, és fàcil imaginar que s'aturaran a la vorera i no envairan la calçada, hi hagi o no hi hagi carril bici, a no ser, òbviament, que els faci especial il·lusió viatjar en ambulància. Això és així perquè sí. No crec que hi hagi discussió possible.

Malauradament, els idiotes que van a peu no ho veuen de la mateixa manera.

A l'univers personal dels idiotes que van a peu —on tot gira, és clar, en torn als idiotes que van a peu— el lloc ideal per aturar-se davant un semàfor de vianants en vermell és ni més ni menys que el bell mig del carril bici. Allà tot són avantatges, escoltin. Poden, per exemple, veure passar els cotxes de molt a prop i embriagar-se del diòxid de carboni dels tubs d'escapament. A més, quan el semàfor de vianants es posa verd, els idiotes poden sortir els primers de tots i arribar també els primers a l'altra vorera. Em consta que més d'un idiota, després de quedar primer en diverses curses semaforils, ja espera la trucada de l'Excm. Sr. Xavier Trias per anar al Saló de Cent a recollir la Medalla d'Or al Mèrit Cívic.

Una festa d'idiotes dels que s'esperen on no toca

Tal com aquesta guia ja va relatar al capítol dels idiotes que van en bicicleta, aquests éssers, tot i ser bastant idiotes, no són pas kamikazes. De la mateixa manera, hem constatat empíricament que els idiotes que van a peu i estan aturats al bell mig del carril bici mentre esperen que el seu semàfor es posi verd per sortir disparats cap a l'altra vorera, no es deixaran pas atropellar per una bicicleta. Si és que veuen venir la bicicleta, és clar. La reacció més freqüent és la d'esperar-se palplantats fins que la bicicleta es troba a mig metre aproximadament. Aleshores fan un saltironet enrere mentre murmuren renecs incomprensibles, emprenyats per haver hagut de desplaçar-se fins el lloc on s'espera la gent normal i haver perdut així la seva avantatjosa posició d'idiotes per a la cursa semaforil.

Tot i així, el fet que un idiota que va a peu hagi estat relegat a la posició de les persones normals, no el converteix pas en una persona normal. És un fet comprovadíssim que els idiotes que van a peu més perillosos són precisament els que es camuflen entre les persones normals. Sobretot perquè els seus moviments de maluc i les seves fintes de cames són totalment imprevisibles. Són els Messi dels semàfors. Hom no pot estar tranquil ni tan sols quan s'apropa a un semàfor aparentment lliure d'idiotes que van a peu, perquè és ben probable que d'entre una munió de persones normals hi sorgeixi almenys un idiota fent intents de creuar en vermell, tot executant ràpids i precisos moviments corporals d'ara-passo-ara-no-passo-ara-torno-a-passar-i-ara-em-quedo-quiet que òbviament descentren i desestabilitzen els ciclistes poc acostumats a passar a mig centímetre de "persones" així. Certament, més que en Messi, trobo que recorden a en Chiquito de la Calzada amb artritis.

A tot això, cal afegir-hi el plus d'emoció que confereix el fet de circular per un carril bici en sentit contrari al dels cotxes —per un carril bici de doble sentit, s'entén— ja que aleshores els idiotes ni tant sols veuen venir les bicicletes. S'ha de tenir sempre present que un idiota palplantat en un carril bici de doble sentit vigilarà si venen bicicletes només en el sentit del trànsit motoritzat. I si per allà no hi ve ningú, aprofitarà per passar tranquil·lament. L'altre sentit ni se'l miren, els idiotes.

Per tot això, estimades barcelonines i estimats barcelonins ciclistes no-idiotes, en cas de voler evitar que un idiota els faci rodar per terra amb un dels seus imprevisibles moviments, aquesta guia els recomana fervorosament:

Si s'apropen a un idiota palplantat al bell mig del carril bici i l'idiota els veu venir, facin sonar el timbre i potser s'apartarà.
Si s'apropen a un idiota palplantat al bell mig del carril bici i l'idiota no els veu venir perquè està mirant cap a l'altre cantó, facin sonar el timbre. Aleshores, l'idiota palplantat pensarà que els àngels del Cel l'estan beneint fent sonar campanetes i no es mourà de lloc, però amb una mica de sort potser hi haurà alguna persona normal a prop que li farà veure que és idiota i així s'apartarà del mig.
Si s'apropen a un idiota palplantat al bell mig del carril bici, l'idiota no els veu venir perquè està mirant cap a l'altre cantó i a sobre l'idiota porta les orelles tapades amb auriculars per escoltar (segons fonts fiables d'aquesta guia) el davantal d'en Basté en bucle infinit, facin sonar el timbre. Potser hi ha algú normal a prop que pot estirar l'idiota d'un braç i apartar-lo del mig del pas. Si no hi ha ningú normal a prop, continuïn avançant i mirin de passar per l'espai de carril bici que l'idiota deixi lliure. De passada, preguin a Déu, Buda, Al·là i sobretot, al Monstre Volador d'Espagueti, que l'idiota no faci cap dels seus característics moviments de Chiquito artrític i els faci caure al terra.