El Bloc del Bixo

Internet ha mort

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 25 Jan 2012 08:25:00 +0000

Senyores i senyors, m'ha costat moltíssim trobar un foradet en la meva atapeïda agenda per poder escriure aquestes línies. Des que va tancar Megaupload que no dono l'abast. Em falten hores per anar al cine, fer-me soci de videoclubs, subscriure'm a plataformes de "pay per view" per Internet i comprar àlbums musicals a l'iTunes Store. Pel que he pogut llegir, no sóc l'únic homo sapiens que ha pres aquestes dràstiques mesures ençà del tancament, una font fiable, com és el diari El Mundo, així ho corrobora.

És la fi d'Internet tal i com la coneixem, benvolguts amics i benvolgudes amigues. I això que encara no s'ha aprovat la "SOPA" dels Estats Units. No ho escampin gaire, però un ocellet m'ha dit que quan s'aprovi, la Wikipedia deixarà d'existir. Així que aquesta tarda he pensat d'apropar-me a una bona llibreria per adquirir tots els volums de l'Enciclopèdia Catalana i de l'Enciclopedia Espasa abans no s'esgotin a causa l'imminent marabunta, àvida de cultura "legal", que inevitablement ho arrasarà tot durant les properes setmanes.

L'ocellet, curiosament, res no m'ha dit sobre els mapes que circulen lliure i gratuïtament per Internet. Però això, per força i per lògica humana, no pot ser pas gaire legal. I doncs, ¿què passa amb les empreses que des de sempre s'han dedicat a editar atles, globus terraqüis o plànols geopolítics? No cal ser cap Nostradamus per adonar-se que aquesta bicoca online tampoc durarà gaire. Em sembla que avui a la tarda aprofitaré el viatge a la llibreria per comprar un parell o tres d'Atles actualitzats i d'aquí a dos anys —quan Escòcia sigui independent i Catalunya...bé, i Catalunya hagi inaugurat unes quantes rotondes més— ja en compraré de nous.

No hem d'oblidar tampoc el sector, cada cop més creixent, dels videojocs. Avui no, que tinc la tarda molt i molt ocupada, però demà passaré sens falta per la botiga a reservar una còpia —vull dir una còpia original, de les que es paguen, per descomptat— de totes les estrenes des d'avui fins el 2014.

L'únic problema que no em deixa dormir, a part del meu sou de mil·leurista que hauré d'estirar molt i molt, és que no sé pas on encabiré, al meu piset, tot aquest coneixement i tota aquesta cultura. Bé, segurament podré fer un lloc per a la discografia de Bisbal, Bustamante, Alejandro Sanz, Estopa, Carlos Baute, Pignoise, Melendi i Ramoncín, ben a prop del rotlle de paper de vàter (en Murphy m'ha ensenyat que pot acabar-se quan menys t'ho imagines) però dubto que allà m'hi càpiga també la filmografia de l'Almodóvar en DVD amb extres de making of i comentaris del director, per exemple. És un autèntic maldecap (i això que no he mencionat ni tan sols l'extensa col·lecció de llibres de la Lucía Etxebarria o la d'Álvaro Pombo, per citar un parell d'exemples addicionals).

Potser seria interessant plantejar-nos la via del suïcidi col·lectiu.

El que mai no ha passat

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 19 Jan 2012 15:14:00 +0000

Ahir vam tornar a humiliar el Madrid al Bernabéu. Confesso que ja m'hi estic acostumant, tot i patir els tradicionals nervis prepartit. I el millor del cas, a part, òbviament, del resultat d'1-2, és el bany de joc, la superioritat futbolística amb què ja fa temps que humiliem l'etern rival a casa seva. Això els desespera, els fa sentir una ràbia i una impotència tan tremendes, tan absolutes, que els espècimens menys evolucionats són incapaços de reprimir-la. Vegin el següent vídeo amb Messi i Pepe com a protagonistes.

Això a nosaltres no ens ve pas de nou, tenim fitxats tots aquests destralers, tots aquests imbècils, i sabem quin peu calcen. Ho sap tothom. Ho repudia tothom. Bé, tothom amb dos dits de front, tothom qui entén mínimament què és l'esport, l'esportivitat i el fair play. Mirin què deia ahir a Twitter en Wayne Rooney, davanter estrella del Manchester United, tot just després de veure la trepitjada.

Pepe. What an idiot. Sometimes people wind u up.
— Wayne Rooney (@WayneRooney) January 18, 2012

No calen comentaris. Fins i tot en Guti, ex futbolista del Madrid, feia referència a la manca de seny del seu excompany:

Pepe pedazo de jugador q se queda en una anécdota después d ver cosas incomprensibles ,una opinión con mi máximo respeto hacia un compañero.
— GUTI (@Guti_SER) January 18, 2012

La trepitjada que han vist al vídeo, però, no existeix. No faig broma, tot ha estat producte de la seva imaginació. Prenguin-s'ho com si es tractés d'un efecte òptic. ¿Saben aquell penal clamorós del defensa del Betis sobre Iniesta que no tan sols no fou xiulat, sinó que, a més, propicià que l'il·lustre col·legiat del partit mostrés la targeta groga al jugador culer? Doncs més o menys igual.

Actualitzo l'apunt perquè m'hi veig obligat. Resulta que ahir en Pepe va gravar un vídeo de 30 segons a Real Madrid Televisión en el qual corrobora absolutament el que els he dit fa unes línies: tot és una il·lusió òptica. Mirin, mirin.

Ja ho tenen, la trepitjada va ser totalment involuntària —tan involuntària com l'holocaust, la bomba d'Hiroshima o l'apujada de l'IRPF, suposo— i demana disculpes al senyor Messi, que té la pell molt fina —tan fina, tan fina, que fins i tot un simple tac de bota de futbol pot arribar a esgarrapar-la.

I acabo aprofitant l'avinentesa per enganxar un nou tuit sobre l'afer. Està escrit per en Sergio González, jugador del Llevant. Un altre personatge que no sap distingir la realitat de la fantasia, vaja.

Pepe directamente vete a la mierdaaaaa !!!!! Tu no eres futbol !
— dandy (@sergio8gonzalez) January 18, 2012

La insubmissió fiscal efectiva

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 04 Jan 2012 09:05:00 +0000

Fa unes setmanes, el senyor ~~showman~~ economista de les americanes llampants va saltar a la palestra catalana en declarar que ell no pagarà els seus impostos a Espanya, tot animant a catalanetes i catalanets a fer el mateix. Se suposa que ho fa en resposta a la negativa de l'Estat espanyol a pagar els 759 milions d'euros que, per llei, deu a la Generalitat. Deixant de banda la peculiaritat que el senyor Sala-i-Martín, catedràtic de la Universitat de Columbia (Nova York), ostenta la nacionalitat nord-americana —i que per tant, suposo que pot pagar "els seus impostos" allà i no aquí— m'agradaria comentar que la seva decisió em sembla totalment errònia. Per ser efectius cal apuntar cap a una altra banda, cal apuntar cap els veritables culpables de la situació.

S'imaginen poder deixar de pagar el sou als diputats del Parlament de Catalunya? S'imaginen poder deixar de pagar el sou al Molt Honorable Anodí Artur Mas? Total, per la feina que tots plegats fan pel país, bé ens ho podríem estalviar. I, coi, no sé per què, però em fa molt l'efecte que si fóssim capaços de fer-ho, la independència estaria més a tocar que mai, molt més a tocar que si ens neguem a pagar el sou del Borbó o el del Rajoy. Al cap i a la fi, per molt que Catalunya sencera s'oposi a finançar la poltrona espanyola, aquesta mai no desapareixerà, però —ai!— si féssim trontollar la dels "nostres", com correrien, aleshores, a fer el que cal fer i a deixar-se d'hòsties, d'almoines i de peixos en coves! Què de pressa s'apujarien els pantalons, arrugats perpètuament de tant de temps com porten a l'alçada dels turmells, i plantarien cara a qui ens ofega!

Ja ho digueren els Mau Mau, que l'enemic més poderós de la llibertat, qui la nega més descarada i fermament, no és pas el de fora sinó el de dins. El dia que ho entenguem i sapiguem espolsar-nos de sobre tota la purrialla parasitària còmplice de la nostra opressió, la llibertat arribarà naturalment, com el fruit madur que cau de l'arbre.

Crisi i oportunitat

noreply@blogger.com (Bixo) — Tue, 13 Dec 2011 08:05:00 +0000

Quan vam entrar en crisi vaig afartar-me de sentir que, en japonès, la paraula crisi pot significar tant perill com oportunitat. És aquesta última accepció de la paraula a la qual hom s'hauria d'aferrar per mirar de tirar endavant quan les condicions li són totalment adverses. Això, però, esdevé pràcticament impossible quan dia a dia s'ha d'enfrontar a diverses empreses, dignes d'ésser mencionades en qualsevol bon manual d'esclavatge, que també miren de cercar la seva oportunitat per enriquir-se a costa de la precarietat i la pobresa d'altri.

És el cas de "Novodistribuciones.com", entitat que va fer arribar a algú molt proper a mi, la següent oferta laboral:

Sí, senyores i senyors, 75 cèntims d'euro per articles de 800 caràcters. Jutgin vostès mateixos. No és cap broma ni cap acudit. I això sense comptar la resta de condicions abusives, com ara la de no cobrar a final de mes si no es tenen acumulats, com a mínim, 300 euros, o el fet de supeditar el pagament dels articles als seus controls d'ortografia, semàntica i expressió. Bravo, bravíssim. Això és buscar l'oportunitat i la resta són ximpleries.

Afortunadament, ja hi ha qui ha posat fil a l'agulla per denunciar aquesta "empresa" i em comenten que han retirat, ara per ara, la impresentable oferta.

El Camp Nou i "los monguetes"

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 07 Dec 2011 08:03:00 +0000

Observin la captura que he fet de l'apartat sobre el Camp Nou que he trobat a l'aplicació —diria que l'oficial— de la Lliga BBVA per a l'iPad.

No acabo d'entendre per quin coi de motiu ha d'aparèixer un plat de botifarra de cadàver amb mongetes quan hom parla d'un estadi. Sí, hi diu plat típic, però considero que és molt més típic del Camp Nou un cartronet de patates greixosament fregides amb quètxup i maionesa, o un pestilent caliquenyo —ah, no! Callin! Que ja no s'hi pot fumar!—, que no pas un plat de seques. Mereix, a més, una menció especial la primera línia del text, "Plato típico de los payeses" i evidentment, la paraula que he subratllat en vermell: "monguetes". Botifarra mesclada amb "los monguetes". És una mena d'insult subliminal cap els catalans? No m'estranyaria gens.

D’ocupacions de l’espai públic

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 04 Dec 2011 07:32:00 +0000

Provaré d’anar al gra: em sembla una ximpleria com un piano que a la Plaça de Catalunya de Barcelona ara s’hi pugui anar a patinar sobre gel (pagant, és clar). La pista no s’ha finançat amb diners públics, d’acord, però el fet que en temps de crisi, retallades i atur massiu, hi hagi qui està disposat gastar-se 700.000 euros en una pijotada d’aquest estil, fa posar els pèls de punta. Perquè els diners que s’hi recaptin, m’imagino que no seran destinats a menjadors socials, oi?

Ara bé, tot això no treu que em faci certa gràcia l’actitud dels indignats –callin, que es veu que encara existeixen!– que s’han empipat molt perquè l’Ajuntament ha permès de construir la pista de gel en un espai públic. No els falta pas raó, però em pregunto si ells, quan van ocupar la plaça durant setmanes, tenien tots els papers en regla. Ah, no, és clar, que ells eren “la veu del poble” i per tant, era una ocupació legítima.

Jo, què volen que els digui, entre aquesta imatge de la plaça:

I aquesta altra:

Tinc seriosos problemes per decidir quina m’agrada menys. Al capdavall, les dues captures corresponen a quelcom temporal, aliè a la gran part de la ciutadania i sense cap tipus de transcendència social o política.

#EspanyaEnsRoba

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 02 Dec 2011 07:48:00 +0000

Espanya ens roba. Ho sap en Mas, ho sap en Montilla, ho sap el Borbó i ho sap en Rajoy. Ho sap tothom. Sembla, però, que la nostra democràcia ja ni tan sols permetrà que els nostres polítics ho expressin al nostre Parlament. És a dir, que a sobre que ens roben, ens tapen la boca. Talment com una puta que fa mutis si el seu xulo en vol abusar. El pitjor del cas –vaja, el que a mi, personalment, em sembla pitjor– és que aquesta vegada, qui ens imposa silenci mentre ens abaixa els pantalons d’una estrebada no és en Rajoy, ni en Montilla, ni en Bono, ni cap altre presumpte cavernari, sinó la nacionalista que presideix el Parlament de Catalunya. No recorden qui és? Esperin, els posaré una fotografia que potser els refresca la memòria.

En efecte, aquesta senyora, aquesta friqui capaç de disfressar-se de fada per aparèixer en un diari espanyol, és l'honorable Presidenta del Parlament de Catalunya. La Presidenta que passarà a la història per censora i prepotent. Vegin el següent vídeo.

El més curiós de tot plegat és que per rematar l'insult de la fada madrina a la intel·ligència, la pixarada sobre la democràcia i la cagarada sobre la llibertat d'expressió, la Mesa del Parlament ha tingut la santa barra de reprovar el diputat de Solidaritat Catalana per la Independència, Alfons López Tena, arrel d'unes declaracions amb què cantava les veritats a tota aquesta colla de penques i de barruts que governen el país. Per fer-ho, agafin-se fort, apel·len a la dignitat que "continua tenint" el Parlament. ¿Potser creuen que som tan imbècils com per desconèixer que la dignitat del Parlament fa 300 anys que està segrestada a pany i forrellat a les latrines de Madrid?

El nacionalisme, senyores i senyors, sigui quin sigui el seu marc referencial, és –i sempre ha estat– feixisme maquillat.

La Maruja planta el senyor alcalde

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 01 Dec 2011 06:12:00 +0000

Ull amb la Maruja i amb la cara del senyor Trias quan s'adona que va de debò, que una senyora de Nou Barris té prou dignitat com per deixar-lo plantat, ridícul, amb la medalleta a la mà.

La senyora Maria Ruiz Martos "Maruja" és una líder veïnal de Nou Barris, a Barcelona, a qui l'Ajuntament de la ciutat comtal va convidar al famós Saló de Cent per distingir-la amb la Medalla d'Honor de la ciutat. La reacció de la Maruja en el moment clau, tal com han pogut veure al vídeo, és absolutament lloable. Em trec el barret.

L'independentisme i el #20N

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 23 Nov 2011 19:11:00 +0000

Ahir un tuitaire va demanar-me si n'havia quedat content, com a defensor de l'abstencionisme i del vot nul, dels resultats de les eleccions espanyoles de diumenge. Ho va fer mig irònicament, com per fer-me sentir culpable o responsable de la majoria absoluta del PP o de l'estrepitosa patacada de la "nova" ERC –notin, si us plau, que la paraula nova l'he escrita entre cometes i en cursiva.

Com a independentista sense cap partit polític afí a qui votar, és evident que els resultats, políticament parlant, no em fan ni fred ni calor. Me la porten fluixa, que diria el senyor Creixell. Per descomptat, no penso de cap manera que l'independentisme català hagi quedat tocat, ni en evidència, després de les eleccions. La raó és ben senzilla: si hi ha quelcom que l'escrutini posa de manifest és que ERC no representa en absolut l'incipient independentisme de casa nostra. En representa una part, és indiscutible, però existeix una altra part –molt nombrosa, sota el meu parer– conformada per "nous i noves independentistes" i per independentistes desencantats i desencantades d'ERC (com ara el senyor @tmallafre, que ho explica molt bé al seu bloc, o jo mateix) que en aquestes eleccions no se sentia de cap manera representada i que per tant ha optat per no votar o per anul·lar el seu vot. Aquest extrem em sembla totalment innegable. És a dir, considero que només així pot entendre's com Esquerra, tan renovada i canviada com diuen que està, ha obtingut 41.746 vots menys que l'Esquerra del 2008, amb Joan Ridao com a candidat, la qual donava suport a l'espanyolista de la presidència de la Generalitat. Si anem encara una mica més enrere, a les eleccions espanyoles del 2004, el contrast de dades és ja totalment colpidor: ERC va obtenir 652.196 vots, els quals, contraposats amb els 256.393 del 2011, deixen les coses ben clares (per a qui vulgui veure-les).

Plasmat aquest ball de xifres, poden creure's, si els ve de gust, que l'independentisme va de baixada, que estem reculant. Els recordo, però, que fa tot just un mes el Centre d'Estudis de Opinió publicava les conclusions d'un estudi en què, per primera vegada, el suport social de l'independentisme supera (duplica) el de l'unionisme. Els recordo també tota la reeixida onada de consultes populars sobre la independència, impulsades, organitzades i executades totalment a càrrec de la societat civil. I els recordo, també i per acabar, la multitudinària manifestació pel dret a decidir del 10 de juliol del 2010 que aplegà un milió i mig de persones desfilant per Barcelona. Ep! Però si prefereixen pensar que els resultats d'un partit català en unes eleccions espanyoles reflecteixen millor la ideologia independentista, no seré pas jo qui provi de fer-los veure el contrari; no n'estic capacitat. Això sí, els aconsello, amb la mà al cor, que s'ho facin mirar. Què tal un especialista en "cervellets"?

#20N: i vostès a què juguen?

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 16 Nov 2011 21:17:00 +0000

Tal com segur que recordaran, les meves opcions de cara a les eleccions espanyoles del 20 de novembre són dues, i ben definides: abstenció o vot nul. Això, cada cop que ho expresso a Twitter, em reporta replies de persones que miren de convèncer-me –unes per ignorància i altres per malícia– que així afavoreixo els partits grans. Ja ho he explicat altres vegades, però ho repeteixo: això passa amb el vot en blanc, la realitat de l'abstenció i del vot nul és just la inversa. Emetre un vot vàlid pel simple fet de votar, pel simple fet de "que ens hi comptin", malgrat no sentir-nos representats per cap partit polític, ni per la mal anomenada democràcia, ni per unes eleccions que sentim foranes, estem augmentant perquè sí el nombre de vots vàlids i per tant, el nombre de vots que una candidatura “minoritària” amb possibilitats reals necessitarà per ultrapassar la barrera del 3% (5% a les municipals) que la llei electoral estableix per aconseguir un escó. Per tant, votant per votar afavorim els partits "grans", donem més escons als que ja és segur que n'obtindran (PP, PSOE, CiU i altres purrialles). Suposo que ara entendran millor per què els polítics que surten a les notícies (i que –OH! SORPRESA!– són els que ja tenen representació a Las Cortes) ens supliquen que anem a votar –a votar el que sigui– tant sí com no.

Dit això (per enèsima vegada), i reiterant, per si de cas, que la meva opció no és en cap cas un càstig a ERC –partit que vaig votar fa quatre anys– m'agradaria parlar de la campanya de la CUP, formació amb la que, ara per ara, m'hi sento més identificat i la qual, tal com de ben segur recordaran, va obtenir uns molt bons resultats en les darreres eleccions municipals. Es titula "No els hi seguim el joc" i la dedico a tots aquells i aquelles que titllen la candidatura d'ERC i Reagrupament de “candidatura unitària de l'independentisme”.

Els excita anar a la capital de l'Imperi a demanar almoina en forma de pactes fiscals? Els engresca molt i molt veure com els "nostres" polítics es passegen per Madrid amb els pantalons abaixats? Frueixen de somnis eròtics amb l'independentisme pactista que suplica més autonomia al "govern central"? Doncs a mi no m'enredaran: jo tampoc penso seguir-los pas el joc.

#20N, tribulacions electorals: abstenció o vot nul?

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 13 Nov 2011 08:04:00 +0000

Continuo, benvolgudes i benvolguts, donant voltes al tema de votar o no votar en les properes eleccions. Òbviament, com ja hauran endevinat a partir d’alguns altres apunts (o si em segueixen al Twitter), ja he descartat total i absolutament d’emetre cap vot vàlid en unes eleccions, per a mi, foranes. Això m’ha reportat l’àcida crítica dels fonamentalistes del vot, els quals ja m’han advertit diverses vegades que no votant, o votant nul, “el sistema” m’ignorarà. Com si un independentista tingués cap opció de votar en unes eleccions espanyoles i no sentir-s’hi totalment marginat. Ah, sí, per descomptat: la proposta que em fan és votar ERC, un partit que tan aviat reclama el pacte fiscal com la independència, exhibint una bipolaritat electoralista aguda símptoma de poltronisme crònic –potser incurable.

Fet aquest breu resum de les meves tribulacions electorals, voldria compartir amb vostès un parell de coses. La primera és un vídeo que em van fer arribar fa pocs dies. És, en teoria, dels Anonymous, moviment d’indignats que promou el “#nolesvotes” i el “#votaaotros”. Aquesta gent també fa campanya a ultrança pel vot però, en el seu cas, pel vot a partits petits o, en cas de no sentir-se representat per cap partit, pel vot nul. Al vídeo se suposa que hi expliquen per què vot nul i no abstenció. Malauradament, diguin-me tòtil, jo no hi acabo de veure la diferència a efectes pràctics. Facin-hi un cop d’ull a veure si vostès en treuen l’entrellat.

Abans de res vull fer èmfasi en una circumstància que molta gent, per ignorància o per maldat, no argumenta correctament: l’abstenció i el vot nul en cap cas perjudiquen els partits petits (ni beneficien els grans), això és una enganyifa que molts proven de fer servir, precisament, per captar vots. Al vot en blanc, en canvi, sí que podem atribuir-li aquesta qualitat, ja que compta com a vot vàlid i eleva, per tant, la barrera de vots que un partit petit necessitarà per treure representació, beneficiant, de retruc, els partits grans, que ho tindran més fàcil per augmentar el nombre dels seus representants.

Dit això, tornem al tema de la diferència entre nul i abstenció. El vídeo l’explica? Perquè jo no ho he sabut veure. L’únic argument esgrimit per no abstenir-se és que “no hi ha manera de saber els motius de l’abstenció” i que “les dades de l’abstenció són presentades com a quelcom simplement anecdòtic”. Ara jo em pregunto: hi ha cap manera de saber els motius d’un vot nul? De quina manera són presentades les dades dels vots nuls, si no és de manera absolutament anecdòtica, potser més i tot que les dades de l’abstenció? L’intent de marginar l’abstencionisme em té, sincerament, un pèl intrigat, ja que històricament els moviments més contraris al sistema han usat i reclamat sempre aquesta via.

I ja per acabar, i a propòsit de tot plegat, els plantejo una –si més no– curiosa opció que vaig descobrir ahir gràcies al gran @tmallafre. Es tracta de la proposta d’uns indignats independentistes els quals, a part de negar-se a participar d’aquesta farsa mal anomenada democràcia, volen fer un petit sabotatge per tal d’obtenir més ressò mediàtic. Facin una volta pel seu bloc: indepespp.blogspot.com.

Òbviament, la proposta està influenciada per aquesta notícia d’un vot a ERC i al fundador de l’Opus Dei. És evident que el format que proposen, legalment, hauria de ser considerat nul, però si la cosa tingués repercussió i fórem molts els qui ens decidíssim per aquesta opció, el caos de què parlen (i per tant, la repercussió dels voltors mediàtics) estaria ben assegurat. Vet aquí una curiosa manera de no comptar els vots nuls de manera anecdòtica.

D’artistes i estafadors

noreply@blogger.com (Bixo) — Sat, 05 Nov 2011 12:17:00 +0000

Astorament a Dortmund (Alemanya) per una tràgica notícia: una obra d’art valorada en 800.000 euros ha estat netejada a ultrança –i es veu que, per tant, destrossada– per una despistada dona de la neteja del museu on era exposada.

Quedi dit que jo, d’art, no hi entenc gens ni mica. Igual com tampoc no hi entenc gens de cuina, per exemple. Comprendran, tot i així, que amb això no vull dir pas que no sigui capaç de diferenciar un plat de merda de gat i un rissotto, per dir alguna cosa. Doncs de la mateixa bàsica manera cregui’n-me que sóc ben capaç de saber què és una obra d’art i què són unes eines de paleta amuntegades de qualsevol manera. Tot seguit, uns il·lustratius exemples:

Heus ací “La persistència de la memòria” d’en Dalí. Això ho considero art i al seu autor, un artista.

Heus ací l’escultura “destrossada” a Dortmund: “Wenn es anfängt durch die Decke zu tropfen” (Quan comença a degotar el sostre) d’en Kippenberger. Això ho considero una merda com un piano i al seu autor, un estafador.

Ara que, bé, ja els ho he dit: jo, d’art, ni puta idea. Així que ja em perdonaran si les meves paraules els han semblat un ultratge al bon gust. Com a mostra de bona voluntat i de comprensió a les seves particulars visions artístiques, els obsequio amb una obra d’art que vaig capturar fa molts pocs dies al meu estudi de Collblanc.

L’he titulada “Quan vas a cagar i el vàter està en obres”. Desitjo que els agradi.

Si els interessa una còpia ampliada per al menjador de casa, no dubtin en demanar-me-la. Accepto Visa. Gràcies.

Enllaç | La Vanguardia – “Una limpiadora de un museo alemán destroza una obra valorada en 800.000 euros”

Opció “vota estelada”

noreply@blogger.com (Bixo) — Sat, 22 Oct 2011 11:16:00 +0000

Una bona iniciativa a propòsit d’allò que comentava fa unes setmanes sobre les meves opcions per a les eleccions espanyoles del proper 20 de novembre.

Enllaç: votaestelada.cat

Una llengua, poc cervell

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 20 Oct 2011 06:47:00 +0000

D'acord que el català és la llengua pròpia i no obstant minoritzada a casa nostra. D'acord que el castellà s'imposa per norma i ús als mitjans. D'acord que hem de protegir la nostra llengua, sobretot a l'escola, per fer-la prosperar i per a que una majoria de persones, les que tinguin estudis, la parlin correctament (circumstància que no es dóna actualment; dono fe que hi ha professors universitaris incapaços de fer sevir un sol pronom feble, per posar un exemple). D’acord que el castellà no és la llengua pròpia de Catalunya, sinó un idioma que fou imposat per la força. D'acord que la caverna xenòfoba espanyola ens odia per parlar en català. D'acord que hem de lluitar i que no ens hem de deixar trepitjar. Però la qüestió primera, en tota lluita, és identificar l'enemic, saber contra qui hem de lluitar per guanyar la guerra. I alguns, aquí, erren fatalment. Alguns creuen que l'enemic és la llengua castellana i probablement, tots els seus parlants. Erren fins al punt d'afirmar amb pedanteria que una persona castellanoparlant, tot i que no sigui totalment castellanoparlant, no pot ser de cap manera tan independentista com qualsevol persona catalanoparlant. Odien una llengua i/o una cultura simplement perquè n'odien una part dels qui la parlen. Viuen en un món fictici, irreal. Els compadeixo profundament.

Jo parlo habitualment català i castellà, en la intimitat i en el que no és intimitat. Tinc la immensa sort d'ésser capaç de parlar-les fluidament i –em sembla– de manera força correcta. Una, el català, és la llengua pròpia no només del meu país sinó també de la major part de la meva família i per tant, sempre que puc, la prioritzo. En català m'hi sento més còmode i –què coi– frueixo més parlant-lo i escrivint-lo. El castellà no és la meva llengua pròpia, però m'agrada saber-lo parlar i sobretot, poder-lo parlar bé. Sí, el castellà, senyores i senyors, també me l'estimo. Sóc conscient que havent escrit això és probable que rebi un munt d'improperis i/o d'unfollows tuitaires de personatges tan intel·ligents, però tant, que censuren algú segons les llengües que vol i pot parlar. Penso que aquesta actitud és prou eloqüent per ella mateixa, així que sobra cap comentari de qualsevol tipus. El pitjor del cas arribarà el gloriós dia en què assolirem la independència i tocarà plantar cara a aquesta incipient caverna xovinista, tan rància i mentalment pobra com l'espanyolista, que provarà d'imposar les seves tesis. Jo, ho he explicat diverses vegades: sóc independentista però no nacionalista. Molts em deien que no existeix aquesta diferència, que no jugui amb els mots. Doncs mirin-la, la diferència; jo sóc català i independentista, però no pas xovinista ni xenòfob. No em busquin, per tant, entre els ignorants que censuren persones segons la llengua que parlen, sigui quina sigui, perquè no m'hi trobaran.

Per acabar, aprofito per repescar un boníssim article que publicaren en relació a tot això n’Albert Branchadell i en Ferran Requejo, fa uns quatre anys: “Lengua única, democracia pobre”.

Actualitzo amb l'enllaç a un article d'en Gerard Quintana a propòsit de tot això i arran de les llengües que va fer servir en la seva aparició al programa "El Convidat" de TV3: "Vull viure en un país lliure amb gent lliure". Essencial.

La pau i els fills de puta

noreply@blogger.com (Bixo) — Wed, 19 Oct 2011 04:57:00 +0000

Abans d’ahir, a Sant Sebastià (País Basc) s'hi va celebrar una conferència per la pau per mirar de trobar una sortida satisfactòria al conflicte basc. Hi assistiren mitjancers de renom internacional com ara Kofi Annan (Premi Nobel de la Pau el 2001 i Secretari General de les Nacions Unides entre 1997 i 2006), Gerry Adams (President del Sinn Féin irlandès), Bertie Ahern (Primer Ministre de la República d'Irlanda entre el 1997 i el 2008), Gro Harlem Brundtland (Primera Ministra de Noruega en diverses ocasions i Presidenta de l'Organització Mundial de la Salut entre 1998 i 2003) o Pierre Joxe (ex-ministre d'Interior i de Defensa francès). Sospitosos tots ells, com qualsevol bon espanyol amb dos dits de front podrà imaginar, de treballar al servei de la “banda terrorista ETA”. Com sempre, només la "premsa lliure" ha gosat dir a les coses pel seu nom. Uns exemples (facin clic per ampliar i gaudir-ho totalment):

Hi ha qui mai no abandonarà els aires imperialistes. I si els hi oposen resistència, més gallets es tornen. Ara que, ben mirat, és igual que hi hagi o no hi hagi armes pel mig. A Catalunya no en tenim pas, de grup armat, i el tracte que rebem és infinitament pitjor del que reben els bascos. Conclusió? Tornin a mirar les portades dels diaris i jutgin vostès mateixos. Creuen que algú que defeca sobre el pacifisme, el diàleg i la democràcia, mereix la pau? Ells no en fan de diàlegs, això és de mariquites; ells fan monòlegs en què exigeixen una vegada rere una altra que ETA abandoni la lluita armada sense cap contraprestació política. Què intel·ligents. Què llestos. Però si no es respecten els drets dels pobles no hi ha pau possible, cal que ho tinguin present.

Tornarem a vèncer, #PresidentCompanys

noreply@blogger.com (Bixo) — Sat, 15 Oct 2011 06:22:00 +0000

Avui fa exactament 71 anys que el President Lluís Companys i Jover fou assassinat per l’Estat espanyol. A dos quarts de set del matí del 15 d’octubre del 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, un escamot d’afusellament crivellava el President just després que pronunciés les seves darreres paraules: “Per Catalunya!”.

Per Catalunya, per català, fou assassinat. Per Catalunya, per català, ostenta el cruel honor d’ésser l’únic President escollit democràticament pel seu poble, afusellat per un règim dictatorial. Per Catalunya, per català, és encara avui considerat culpable per Espanya dels càrrecs antidemocràtics que el feixisme esgrimí en la farsa de judici que perpetrà un tribunal militar. Per Catalunya, per català, avui el recordem, tal com fem cada any, tot fent saber als enemics, mal que els pesi, que encara som aquí, que seguim dempeus, que no ens rendirem, que tornarem a lluitar, que tornarem a sofrir i que tornarem a vèncer.

Fote’t (segona part)

noreply@blogger.com (Bixo) — Sat, 08 Oct 2011 14:52:00 +0000

Si els ve de gust de revisar el “Fote’t” inicial, aquí els deixo l’enllaç. A continuació, el nou FOTE’T, que recomano contemplar ben ampliat.

He de reconèixer que la imatge podria arribar a ser esgarrifosa. Ara bé, amb el cap fred i havent valorat correctament la situació, a mi no m’esgarrifa gens ni mica. Al contrari.

Imagino que els senyors “taurins” també sabran valorar i aplaudir l’honorable i castissa cornada. Perquè, amics i amigues, som davant d’una obra d’art. No ho oblidin.

#20N: abstenció o vot nul

noreply@blogger.com (Bixo) — Sat, 08 Oct 2011 10:34:00 +0000

S’apropa el 20 de novembre, data de les eleccions estatals, i se suposa que ja hem d’anar perfilant el sentit del nostre vot –o del nostre “no-vot”, recordin que votar és un dret com qualsevol altre. Com a independentista sempre em sento totalment desvinculat, desmotivat i desinteressat per eleccions d’aquest tipus. Opino que la independència –objectiu que qui més qui menys ja s’ha adonat que cal avantposar a qualsevol altre– l’hem de guanyar a casa, amb la nostra gent i/o amb el nostre Parlament. Així doncs, sóc del parer que no hi hem d’anar a predicar ni a pidolar res, a Espanya, si el que ens interessa és la llibertat de la nostra terra. Tot i així, no puc evitar de sentir-me atret per una hipotètica candidatura que aglutinés tot l’espectre independentista, o si més no, per una candidatura amb la independència com a únic punt del programa electoral. Tinc la impressió que quelcom així ens ajudaria a prémer l’accelerador cap a la recta final. Dissortadament, sembla ser que això, més que una hipòtesi, és ja una utopia; l’únic aglutinament produït ara per ara és el d’ERC amb Reagrupament –i no passin per alt que Reagrupament és una escissió d’ERC i que per tant, és com si el fill tornés a casa a passar el Nadal.

Valorat tot això, la disjuntiva davant la qual em trobaré el dia 20 del proper mes passa per dues opcions: abstenció o vot nul. Sí, ja ho sé: les dues, per desgràcia, seran valorades igual, quantitativament parlant. M’és igual, no puc fer altra cosa; és qüestió de principis. Sóc conscient que molts independentistes no ho entenen pas, tot això, que n’hi ha que creuen estar moralment obligats a votar per votar, a introduir qualsevol paperet a l’urna per a no sentir-se marginats. Malauradament, els independentistes/fonamentalistes del vot no s’adonen que en aquestes eleccions, per més que hi vagin i per més que hi votin, sempre, sempre, acabaran sentint-se absolutament marginats, menyspreats i menystinguts. És així de cruel, la cosa, però com més aviat ho acceptem, més aviat els engegarem a pastar fang. Ara bé, si continuem obviant-ho i avalant amb els nostres vots l’enviament de pedagogs de l’independentisme que, de passada i “ja que hi són”, debatran temes més seriosos per a la nación, no estarem fent altra cosa que perpetuar i agreujar la nostra nefasta situació. Trobo que ja és hora de veure-hi clar i de fer el necessari per aturar-ho.

Vostès què farien?

noreply@blogger.com (Bixo) — Mon, 03 Oct 2011 13:27:00 +0000

He de reconèixer que els publicistes no sempre foten coses avorrides, soporíferes i mancades d'interès. De vegades tenen bones idees. Si no s'ho acaben de creure, mirin què van fer en un cinema de Brussel·les per promocionar la cervesa danesa Carlsberg.

[Youtube, 1 minut i 39 segons]

I vostès què farien si es trobessin en aquesta situació? Jo no ho he deliberat encara amb la meva parella, però molt em temo que ens hi asseuríem ben contents. Perquè, collons, si no hem tingut cap impediment per seure entre nens pijos malcriats i sorollosos un dissabte a la tarda en un cinema de Sarrià, per què coi no hauríem de voler seure amb aquestes persones, a priori, tan educades?

La mesa

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 02 Oct 2011 20:31:00 +0000

Sempre que s’apropen eleccions se’m fa un nus a l’estómac, és inevitable. I aquest no és pas l’únic símptoma, per desgràcia. Suor freda; calfreds; paranoia; malsons recurrents amb taules i urnes que caminen soles, o amb cartells de propaganda electoral que cobren vida, o amb en Sandro Rosell fotent publicitat d'una dictadura a la samarreta del Barça...un veritable horror oníric. I en despertar, merda, els malsons no marxen mai del tot.

I tot això, tota aquesta voràgine angoixant, l'experimento des que en arribar a casa un dia, fa anys i panys, feliç i content i cantant l'Himne de l'Alegria, em vaig trobar un present en forma de carta reposant damunt del meu llit. Què serà, això? Què serà? Quina emoció, quins nervis. M’haurà tocat un pis de protecció oficial? M’hauran concedit una beca universitària per anar a engatar-me a Ljubljana? A veure, a veure, obrim-lo!

PERÒ QUÈ COLLONS ÉS AQUESTA PUTA MERDA?!?!?

Aquesta és una expressió comuna durant les setmanes anteriors a qualsevol mena de comicis. Si la senten pel celobert, benvolgudes i benvolguts, no s’espantin; els seus veïns, tot i organitzar (presumptes) campionats de caniques a quarts d’una de la matinada, són gent de bé. Perquè qui sigui capaç de no blasfemar en assabentar-se que la deessa Fortuna l’ha triat com a candidat per anar a un col·legi electoral i ser donat pel cul tot un diumenge sencer, és que no és persona. Ep, paguen uns seixanta euros; una quantitat precisament calculada per a que, a més de perdre el dissabte, hom se senti com una prostituta d’extraradi.

Però en fi, com deia, tot va canviar a partir d’aquell dia en què mon pare, en un gran acte de cortesia, va signar la carta certificada que em condemnava a seure tot un diumenge sencer en una cadireta i un pupitre de nen petit, a esperar que les velles del barri vinguessin a fotre’s de la meva puta cara. Òbviament, no hi vaig anar, però ara em veig obligat a viure en un estat d’alerta permanent, de neguit constant. No obro la porta a ningú, no fos cas que la Policia decideixi de fer cert el mite i vingui a buscar-me per sabotejador de la democràcia, o per si és el carter amb més males notícies en forma de carta certificada, o per si és el veí de l’entresòl que ve a clavar-me de nou tot aquell rotllo de que els subscriptors paguen quotes i que li retorni la seva revista del Barça.

Entendran, estimades i estimats, que la meva situació és extremadament greu. El fet de no sentir-me espiritualment capacitat per obrir la porta ni contestar a l’intèrfon em priva d’uns quants petits plaers d’aquells que ens fan sentir humans. Imaginin-se quines tardes tan soporíferes estic passant, sense poder rebre la visita de cap simpatiquíssim comercial d’Ono que m’ajudi a treure l’entrellat de les meves elevades factures telefòniques o sense fer passar un abnegat testimoni de Jehovà que tingui el cor prou fort com per seure al sofà i explicar-me faules malgrat els meus insults i les meves amenaces d’amputar-li parts diverses de la seva anatomia i cremar-les en una foguera pagana. És exasperadament avorrit, tot plegat.

Total, per anar a una mesa (no seria lògic dir-ne taula, en català?) a observar com la gent vota i a comptar després els vots per fer veure que el poble pot fer canviar les coses i tal i pasqual. Ui sí, el ZP és d’esquerres i ui, quina por si guanya el Rajoy, que és de dretes. Ui sí, què diferents els uns dels altres. Va, home va, que no ho veuen que són tots espanyols, al cap i a la fi? Que ens estan fent badar, home!

En Zuckerberg i la nutrició

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 29 Sep 2011 19:52:00 +0000

Els comparteixo una curiosa notícia que vaig llegir ahir sobre en Mark Zuckerberg, el multimilionari creador de Facebook.

Per als qui no entenguin l'anglès, els explico una mica què és el que hi diu en aquesta notícia de Mashable. Bàsicament: el senyor Zuckerberg, acomplint el seu "compromís" de menjar únicament allò que ell mateix mati, s'ha carregat un bisó per fer-ne hamburgueses.

Les persones que ja em coneixen mínimament, saben que penso que el fet de matar o torturar un animal per menjar, vestir, adornar una paret o continuar amb bàrbares tradicions, havent-hi alternatives totalment vàlides (tant a nivell nutritiu, com tèxtil, com decoratiu, com folklòric), denota una crueltat i una insensibilitat abominables. Tot i així, no puc evitar sentir un mínim de curiositat malèvola davant l'actitud d'en Zuckerberg, la qual cosa m’ha fet arribar a la conclusió que m'agradaria, sincerament ho dic, que tots els carnívors combreguessin amb la seva filosofia. Ell ho fa, segons sembla, per "nutrició", perquè no se'n refia de la indústria alimentària. Assassinant ell mateix l'animal, el cadàver del qual després cuina i es menja, prova d'assegurar-se una millor alimentació. Això podria ser certament discutible, però en el procediment hi observo un mínim –molt, molt mínim; ínfimament minúscul– bri de coherència.

Què passaria si els declarats amants del pernil de jabugo, les galtes de porc, les costelles de xai, la vedella amb bolets o la botifarra amb seques –per anomenar tan sols alguns exemples– es trobessin que per menjar aquestes qüestionables "delicatessen", han d'assassinar ells mateixos l'animal mentre pastura, escorxar-lo, esbudellar-lo, dessagnar-lo, esquarterar-lo i cuinar-lo? Més d'un ja m'ha assegurat que no, que aleshores ell tampoc menjaria carn. –I com que vostè no es veu amb cor de tacar-se les mans de sang, de fer la "feina bruta", li sembla ètic pagar una colla de sicaris que li facilitin la tasca?– els pregunto. La cara de soca que em fan aleshores és de rècord Guinness.

S’ha acabat el bròquil

noreply@blogger.com (Bixo) — Sun, 25 Sep 2011 08:17:00 +0000

Senyores i senyors: aquesta tarda s’acaba el bròquil. A partir d’avui, aquest país serà una mica més lliure i una mica més humà. Les imatges esgarrifoses –com la que il·lustra aquest apunt– d’allò que a Espanya encara es considera “art”, passaran a la història; a la història del cruel sadisme, despietat i inhumà. Ja n’hi ha prou. ~~Bon vent i barca nova~~ Mal vent i barca vella, desgraciats.

La propera passa, obligada i necessària: l’abolició dels correbous en qualsevol de les seves formes. La tortura, ni espanyola, ni catalana.

Descobert el doble d’en Joan Herrera

noreply@blogger.com (Bixo) — Fri, 23 Sep 2011 16:51:00 +0000

Aquest matí he vist la següent imatge d’en Joan Herrera, en una notícia sobre la modificació de la Constitución dels espanyols sense referèndums ni hòsties.

No sé per què, però em recorda a algú. A vostès no? A veure…deixin-me pensar…

Sí, em sembla que ja ho tinc.

Són pastadets, no em poden dir que no! A veure, esperin…

Sí, em sembla que ara no els en quedarà pas cap dubte:

Ara! Així, almenys, fa gràcia, que ja és molt.

L’altra cara de la conducció imprudent

noreply@blogger.com (Bixo) — Sat, 17 Sep 2011 07:08:00 +0000

Dubto que el Servei Català de Trànsit arribi mai a incloure un espot similar a aquest en alguna de les seves campanyes, però tot i així considero que val la pena de fer-hi un cop d’ull. És altament impactant, ja els ho aviso.

[Youtube, 1 minut i 8 segons]

“No tots els vianants són bones persones”, adverteixen al final de l’anunci. Certament, davant una situació com la que acabem de veure, no podem fer altra cosa que admetre la rotunda veracitat de la frase.

De banderes i exaltats

noreply@blogger.com (Bixo) — Thu, 15 Sep 2011 06:28:00 +0000

Els catalans som uns totalitaris, uns feixistes i uns perillosos terroristes que, tan sols pel fet de comentar que als EUA, cremar la bandera nacional és un dret reconegut a la Constitució, ja mereixem morir a la pira, com a mínim. Això és el que es desprèn del hashtag "#nadiequemamibandera", trending topic a Twitter durant un bon munt d'hores.

Som uns exaltats radicals, senyores i senyors, perquè pensem que cremar una bandera espanyola i una foto del rei d'Espanya (un tros de tela i un full de paper) en plena celebració dels actes de la Diada ~~Nacional~~, perdó, volia dir "Regional" –perdoni'm, oh gran savi Albert Rivera– és un acte simbòlic que hauria d'estar perfectament emparat pel Dret a la llibertat d'expressió. Això, com qualsevol persona entendrà, és un greu delicte pel qual la Justícia espanyola, en la seva infinita raó, pot empresonar un ciutadà.

És del tot comprensible, doncs, que els bons demòcrates i els bons patriotes de la Nació indivisible, s'apleguin sota un hashtag tuitaire per defensar la seva santa ensenya. Perquè ells, els grans patriotes demòcrates, mai no ho farien això de cremar una bandera. Se'ls imaginen, per exemple, calant foc a una senyera o a una estelada, mentre celebren, posem per cas, un títol del Reial Madrid o de la seva selección nacional? És inconcebible, són massa bones persones i massa respectuosos com per cremar un drap pintat. Les proves de que mai no ho han fet NO les tenen als següents documents audiovisuals. Així que no cal que continuïn llegint.

Val a dir, a més a més, que en cas que algú decidís executar cap crema com les que NO mostren aquests documents, podem estar tranquils, perquè segur que la Justícia espanyola els processaria. Perquè la Justícia, com tothom sap, és cega, i per tant, tracta tothom de la mateixa manera –ja ho vaig explicar el 2008. Ara que, bé, cega, cega, la veritat és que no ho és; porta una bena als ulls...i qui ens assegura que aquesta bena no ve de fàbrica amb una escletxa?