Distopies

Quatre maneres de dir a reveure

2010-06-16T16:56:00.004+02:00

I

Philip McLeod, escorta suplent i pusil·lànime dels Restless Basketball Players, és cridat al vestidor per l’entrenador i el fisioterapeuta del club. “Si vols ser titular”, li diuen, “hauries de reforçar més els braços. No te’n sortiràs mai si sempre que intentes encertar un triple la pilota se’t queda a un metre de la cistella. Aquests braços... els has d’exercitar”. L’endemà mateix Philip es matricula al gimnàs de la cantonada i comença a fer peses. “Necessito aquest complement”, es diu a si mateix, “i d’aquí a un temps estaré preparat per saltar a la pista. M’hi he d’esforçar de valent”. S’adona que fer peses li agrada, però que també li agrada, tant o més, mirar els altres gimnastes com en fan. A mesura que passen les setmanes sent una obsessió creixent pel gimnàs. Arriba un moment en què dedica més hores a exercitar els bíceps −i a mirar com els altres els exerciten− que a entrenar amb els seus companys de bàsquet. Al cap d’un any, l’escorta suplent i pusil·lànime demana cita amb l’entrenador i li pregunta, tot estranyat, com és possible que hagi reforçat tant els braços però encara no sigui titular. Amb la mosca al nas, l’entrenador se’l mira com si tingués davant un foll sense remei, respira fondo i contesta: “Home, com vols jugar si no has vingut als entrenaments des de fa mesos? De què et serveixen aquests bíceps si ja has oblidat com fer botar la pilota al parquet? Abans no eres titular, però és que ara, ja t’ho dic ben clar, estàs fora de l’equip”.

II

Julien Sorel decideix reescriure la seva història per evitar la guillotina. Se’n surt prou malament: no mor guillotinat, però tampoc no coneix les belles dames de l’aristocràcia rural i parisenca que li proporcionaven tants plaers, no s’apropa al roig ni al negre, no viatja, no coneix la gran ciutat, ni tan sols sent el cuquet de la conxorxa perquè no fa mai amistat amb ningú. Mor als noranta anys, després de dedicar-ne setanta-un a recitar en veu alta la Bíblia en llatí, amb la fusteria familiar com a únic paisatge vital i les garrotades del pare ressonant-li insistentment a les orelles.

III

Joan Bonet és un estudiant d’arqueologia d’allò més prometedor. Gràcies a unes notes remarcables i al bon cor del seu tutor, li ofereixen unes pràctiques d’estiu en un jaciment de restes neolítiques. S’havien convocat poques places i Joan Bonet no se sap avenir de la sort que ha tingut. Per uns moments se sent l’home més feliç del món, però insegur com és mena, de seguida pensa que no està preparat per fer les pràctiques i pren la determinació de tancar-se al seu estudi. Vol aprendre tot el que li pot ser útil abans d’acceptar l’oferiment. Durant setmanes gairebé no surt del seu cau d’estudiant. Només dorm quatre hores cada nit i menja entrepans que compra preparats, en packs de quatre, i que guarda al congelador per no haver sortir de casa si no és imprescindible. Es fa enviar dotzenes de llibres d’Alemanya i dels EUA per estudiar al detall la biografia i les investigacions dels millors arqueòlegs europeus, nord-americans, àrabs i israelians. Quan acaba de llegir tots els llibres, que devora un rere l’altre, els torna a començar per si s’ha deixat alguna dada important. No content amb això, obté unes mostres clandestines de restes mil·lenàries gràcies a un obscur portal d’internet allotjat a la Xina. Es dedica a fer experiments d’amagat. Perd del tot la noció del temps fins que, tres mesos després, exhaust i marejat, amb aspecte de mort desenterrat, surt de l’estudi decidit a donar per acabada la seva formació. Menja, es dutxa, dorm vint-i-quatre hores seguides. Quan es lleva veu de reüll el telèfon mòbil, oblidat en un cantó de la tauleta de nit. Dotzenes de missatges de veu, trucades perdudes i sms se li han acumulat al llarg de les últimes setmanes. Els primers són del professor demanant-li que confirmi la seva assistència a les pràctiques. Els següents són de companys de la facultat que, encuriosits per saber si algun dia es presentarà al jaciment, li pregunten si es troba bé. Les més recents són del seu millor amic. Li explica que les pràctiques han sigut la millor experiència de la seva vida, alhora que es preocupa pel seu estat de salut. Després d’uns moments de reflexió, Joan Bonet s’arreplega del disc dur cerebral tots els coneixements adquirits durant el seu aïllament i prem sense recança la tecla supr.

IV

A reveure, amables internautes. Moltes gràcies a tots els que heu tret el cap a Distopies durant aquests dos anys. Ha estat un plaer compartir vint-i-quatre mesos d’apunts i comentaris amb vosaltres.

Us envio una salutació ben afectuosa. Que els fats us siguin favorables.

Distopies, 16/06/2008 – 16/06/2010

Maggie: A Girl of the Streets (Stephen Crane, 1893)

2010-06-11T17:55:00.008+02:00

Maggie: A Girl of the Streets, novel·la curta d’unes setanta pàgines, explica la vida dels Johnsons, una família misèrrima del barri novaiorquès de Bowery de finals del s.XIX. Amb un pare violent, que mor essent encara jove, i una mare alcohòlica i inestable, el futur de Maggie, Jimmie i Tommie es presenta francament difícil. Tommie, un nadó desatès i maltractat, mor poc després de néixer i Jimmie es converteix en un jove gandul i problemàtic que no perd ocasió d’embolicar-se en tot tipus de conflictes i baralles. D’altra banda, Maggie, la noia de la família, que treballa en una fàbrica de camises en un ambient insalubre i un amo repugnant, és l’única del Johnsons que somia a millorar la seva situació, tot i que no troba la manera d’aconseguir-ho. Durant un temps es relaciona amb Pete, el millor amic de Jimmie, però el noi resulta ser un pinxo, condescendent però dèbil d’esperit, que abandona Maggie a la mínima que se sent pressionat pels comentaris negatius d’una amiga. Víctima de la desesperació i de les nul·les oportunitats per tirar endavant, Maggie acaba prostituint-se i al final és assassinada.

Stephen Crane, que també va escriure poesia, va ser un bon cronista dels ambients decadents de la Nova York del seu temps. Writing New York: A Literary Anthology (The Library of America) −una recopilació de textos periodístics, poesia i relats amb la Gran Ciutat com a teló de fons− inclou un article de Crane sobre els fumadors d’opi, una droga que estava de moda en aquella època. Explica com els consumidors aconseguien la substància, qui, com i quan en prenia i les conseqüències personals i socials del seu consum.

Stephen Crane no mostra un país com sovint ens l’han explicat. Els EUA de Crane no és aquella terra dels somnis on tothom que té talent i ganes de treballar pot enriquir-se amb facilitat. La Nova York de Crane és un perímetre tancat i asfixiant, en el qual la misèria del treballadors i els immigrants acabats d’arribar està a l’ordre del dia. Influïda pel naturalisme, la nouvelle Maggie: A Girl of the Streets arriba a la conclusió que no hi ha possibilitat d’ascens social, ja que qui neix pobre, marcat per una família en plena davallada i un barri violent, està predestinat a rebolcar-se pel fang pudent de la seva desgràcia.

Qualitats literàries a banda, penso que Maggie és un document interessant que recomanaria a tothom que se senti atret per la sociologia i la història dels EUA.

(Il·lustració coberta: Leonard Baskin)

Broken Flowers (Jim Jarmusch, 2005)

2010-06-03T17:04:00.010+02:00

Don Johnston (Bill Murray) és un seductor en hores baixes. Vestit amb xandall i sabates −un look que recorda certs personatges del Cinturó de Bcn−, es dedica a seure al sofà i a mirar la tele en comptes d’esforçar-se a conservar la seva última conquesta, una atractiva rossa anomenada Sherry (Julie Delpy) que està farta de la seva falta de compromís. Poc després que Sherry l’abandoni, Don llegeix una carta de color rosa que li ha enviat, suposadament, una de les dones amb qui va mantenir relacions sexuals dues dècades enrere. La carta no porta nom ni adreça i l’autora es limita a explicar que Don la va deixar embarassada, que va tenir un fill i que aquest noi, que ara té dinou anys, ha decidit investigar qui és el seu pare (ella s’ha negat a donar-li cap pista). Don no sap si donar crèdit a la carta, però el seu veí i millor amic, un fanàtic de les trames policíaques, l’anima a visitar totes les nòvies d’aquella època per mirar de treure’n l’entrellat.

Així, l’antiheroi Don emprèn un viatge al llarg dels EUA, que no és només un viatge físic, sinó també un retorn al passat. Seguint les rutes traçades, es va trobant totes les examants i n’obté rebudes més o menys cordials, però cap resposta ni indici clar del que està buscant.

La majoria d’aquestes dones tenen en comú que han aconseguit un notable èxit professional, viuen en cases àmplies i no els falten diners, però desprenen un aire d’insatisfacció que indica que la vida no els ha anat tan bé com pot semblar a primera vista −em recorden el personatge interpretat per Annette Bening a American Beauty−. Un cop fetes les visites, Don es resigna a tornar a casa per reprendre la seva rutina de sofà i tele. Li queda el dubte de si el seu hipotètic fill és un dels nois amb qui ha topat al principi i al final del viatge. No sabrà mai si una part seva romandrà per a la posteritat, o si morirà sense haver deixat res perdurable, a part d’alguns cors trencats.

Broken Flowers inclou alguns dels elements característics del cinema de Jim Jarmusch:

- La importància de la música (jazz, pop, clàssica), amb temes ben escollits que formen bandes sonores de qualitat.

- La pintura de Hopper, que es reflecteix als films de Jarmusch en escenes de persones o objectes solitaris, envoltats d’una aurèola decadent però atractiva.

- La divisió de la història en diversos capítols (semblants als actes d’una obra de teatre) més o menys autònoms, que en algunes pel·lícules poden arribar a funcionar com a curtmetratges independents.

- Diàlegs perspicaços, que defugen tòpics però que sonen naturals.

- La presència d’un o més elements simbòlics que serveixen de connexió entre els diversos punts de la trama: a Permanent Vacation és el jazz, a Night on Earth el taxi, a Coffe & Cigarettes el cafè i el tabac... A Broken Flowers l’element de connexió és el color rosa (de la carta, de les flors, de la màquina d’escriure, de la decoració de les cases), que connota la insatisfacció dels personatges amb la seva etapa de maduresa i el consegüent retorn simbòlic a la infància o adolescència per mitjà d’aquest color.

A Broken Flowers Jarmusch no concedeix a l’espectador un final fàcil i esperat, sinó que el deixa obert a diverses interpretacions: ¿quina de les examants és la mare del seu fill? ¿Algun dels nois que Don es troba al principi i al final del viatge és realment el seu fill? ¿Ha perdut l’oremus i veurà un possible descendent en cada noi que es trobi a partir d’ara? ¿O tot plegat ha sigut un invent de Sherry, que amb una carta falsa hauria perpetrat la venjança més perfecta −no una simple mala passada, sinó aconseguir que Don es qüestionés la manera com ha enfocat tota la seva vida−?

Més apunts sobre Jim Jarmusch (1) – (2) – (3) – (4)

Josep Palau i Fabre

2010-05-27T19:20:00.024+02:00

“Cant espiritual” és un dels poemes més coneguts i celebrats de Josep Palau i Fabre, amb permís de “La sabata”, “Comiat” i “Jo em donaria a qui em volgués”. Dins dels Poemes de l’alquimista també em va impactar, durant força temps, la sèrie dedicada als colors.

A “Cant espiritual” Palau i Fabre es dirigeix de tu a tu a Déu, amb un to sincer, directe però respectuós, com qui es troba amb algú a qui s’admira profundament després d’anys de tracte i de confiança. I ho fa per dir-li que no creu en Ell, tot suplicant-li que es manifesti per demostrar-li que està equivocat, ja que sent la necessitat de creure-hi:

D’entrada el poema pot semblar una contradicció sense sentit: com pots dirigir-te a algú per dir-li que no creus en la seva existència? Pel sol fet d’adreçar-t’hi ja fas implícit el seu reconeixement, de manera que la repetició sistemàtica del “No crec en tu, Senyor” podria arribar a semblar irònica o fins i tot burlesca. Però aquesta interpretació no és satisfactòria, com tampoc no ho seria qüestionar la lògica interna del poema, ja que evidentment Palau i Fabre no era un boig, ni un il·luminat, ni tampoc un mal poeta. És preferible interpretar el Cant segons la teoria de la negative capability de John Keats. Així, veiem com el poeta sent una necessitat gairebé visceral de creure en Déu, d’entrar-hi en contacte, però a la vegada el seu raciocini li ho impedeix, i en conseqüència no li queda més remei que aprendre a viure en la incertesa, en el coneixement parcial de les coses, i a recrear-se amb la impossibilitat d’atènyer l’absolut.

També voldria afegir que malgrat que algun vers potser desentona amb el to espiritual del conjunt pel seu deix excessivament prosaic −“Quina forma d’amor més estranya i més dura!”−, això no aconsegueix enfosquir un poema que, al meu parer, és un dels més profunds i ben aconseguits que s’han escrit mai en català sobre un dels Grans Dubtes que han obsedit la humanitat des que aquesta té consciència de si mateixa.

(Foto: fundaciopalau.cat)

Font àudio: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Nina Simone

2010-05-17T20:41:00.003+02:00

“Ain’t Got No / I’ve Got Life” és l’enèsim himne que la indústria automobilística ha fagocitat per vendre els seus cotxes de gamma alta. Es nota un cert aire d’estafa quan intenten manipular-te sentimentalment perquè assocïis aquella cançó que t’agrada amb un producte que no té res a veure amb el missatge de la cançó −malgrat que fan mans i mànigues perquè ho sembli−.

Per sort, gràcies a Sant Youtube, sempre tindrem l’oportunitat de recuperar petites pastilles d’autenticitat, i tot perquè algun internauta espavilat ha decidit pujar el vídeo a la xarxa i compartir-lo amb tothom. Com aquest directe de l’exuberant Nina Simone, que em sembla senzillament sensacional:

Lluís Calvo

2010-05-11T16:43:00.006+02:00

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) és un dels poetes més interessants del panorama literari català actual. Doneu una ullada a Al ras (Perifèric, 2007) i a Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008), però sobretot no deixeu escapar el seu últim poemari, Col·lisions (3i4, 2009), guanyador del XXXVIII Premi Octubre de Poesia.

Col·lisions no és un poemari fàcil, d’aquells que es llegeixen ràpid i et deixen un regust de tòpics refregits sobre la malenconia, el pas del temps i l’amor perdut o imperdible. La imatgeria que gasta és potent, a vegades força críptica, però mai no és gratuïta ni es perd amb floritures per agradar el lector. Per això Lluís Calvo no serà mai un poeta popular, en el sentit menys agraït del terme. Li agrada tensar la llengua. La lectura de la seva poesia pot resultar incòmode en certs moments, però això és, precisament, una de les seves principals virtuts (llegiu “Una remor”, pàg. 28-30).

El jo poètic més pregon de l’autor habita en una mena de distopia contemporània −la seva, la nostra− on la ciutat, els seus límits i els freaks que hi pul·lulen confegeixen un teatre de l’absurd del qual el poeta no és un simple espectador, sinó part inevitable. I atònit mira de sobreviure-hi, de treure’n l’entrellat. El resultat és un grapat de poemes inquietants que, ara mateix, penso que són de lectura imprescindible.

ÀGORA

No hi ha cel: el deliri, amb versallesques ínfules,
evoca un palau kitsch. Escultures, miralls,
daurats i balustrades imiten la grandesa
d’un somni altisonant. Tot és, però, fal·laç:
el Burger King, la bossa i les crispetes
et fan saber que ets a l’extraradi
del mite que revius en la buidor.
Les escales mecàniques aboquen ombres lleus,
deesses amb xandall, paradisos de llauna.
Tot coincideix: el viure, si n’hi ha, és aquí.
Amor, silenci, oblit: oh mots sublims!
Un poeta com cal no et parlarà d’Adidas,
dels jocs de la Nintendo, de Zara o Pull & Bear.
¿Llavors per què confons Bauhaus amb Walter Gropius,
si saps que, avui, és sols una ferreteria?
¿I per què dius Picasso si et parlen de Citroën
i Nike quan la dea corre amb vambes?
El caràcter del temps és la disfressa erràtica.
Escolta la cridòria, ensuma el cos del llop.
“Benvinguts: sou a casa. Apa, nois:
escampeu aquí mateix les meves cendres,
entre els Danone i l’Smirnoff”. Ho veus?
és dura l’èpica i la calma. I ara
deixa que el temps rapinyi una mica de llum,
l’atzar d’una mirada, el vent enllà dels vidres.
I recorda, un cop més, l’oferta 3x2:
compra mort, paga fam i emporta’t, gratis, l’ànima.

(Calvo, Lluís. Col·lisions. 3i4. València, 2009. Pàg. 28)

(radiosantcugat.com)

Bufaplanetes

2010-04-28T16:42:00.010+02:00

Excursió d’EGB, anys vuitanta. L’escola se l’emporta amb els companys de classe a veure el xou Bufaplanetes de Pep Bou. Tal com correspon a un infant, l’actuació el deixa bocabadat durant uns minuts, però després comença a avorrir-se, tot desitjant sortir de la sala d’una vegada per pujar a l’autocar de tornada cap a casa.

Anys després, el nen, ja crescudet, s’adona que Bufaplanetes, a part de ser un espectacle d’entreteniment, també es pot interpretar com una al·legoria de la brevetat de la vida. Ho explica així:

Els humans, igual que les bombolles, naixem d’una barreja de líquids, a la qual −podem especular− una entitat superior alena vida. Algunes bombolles creixen més que d’altres. N’hi ha que es queden soles en un racó i n’hi ha que, gregàries, s’amalgamen i formen bombolles més grans. Algunes ens mostren els seus tons viscosos i lluents, mentre que d’altres s’enfosqueixen plenes de fum grisós. A totes, però, els arriba un mateix final: tard o d’hora −més d'hora que tard− les lleis de la física, implacables, provocaran una explosió que les farà desaparèixer. Però no hi ha temps pel dol. Tot just una bombolla es fa fonedissa i ja n’hi ha unes quantes més que, rabents, surten disparades del tub per abocar-se sense remei a l’abisme que els espera.

(Foto: Atmosfera. Todosalteatro.com)

Versos de Sant Jordi

2010-04-26T17:43:00.009+02:00

La setmana passada el GALL em va seleccionar el poema de temàtica “jordiana” que havia presentat al Segon Concurs de Micropoemes de Sant Jordi. Les persones que el dia 23 d’abril es van acostar a l’estand d’aquesta agrupació teatral per comprar la rosa van poder endur-se el poema imprès en una targeta. En total es van seleccionar sis poemes d’entre tots els que la gent havia anat enviant durant les últimes setmanes.

Soichi Noguchi i la poesia interestel·lar

2010-04-12T17:23:00.009+02:00

Soichi Noguchi és un astronauta japonès nascut a Yokohama l’any 1965. Fa un parell d’anys que viu a la International Space Station (ISS), des d’on fa viatges d’exploració per l’espai. Té obert aquest compte al Twitter i aquest altre al Twitpic, en el qual publica fotografies que ell mateix fa de la Lluna i de diverses parts de la Terra. Les fotos que ha penjat al Twitpic inclouen ciutats vistes des de l’espai, com per exemple València, Londres, Berlín i Nova York, i també moltes del Japó i d’altres països asiàtics i africans. Algunes de les seves fotos de la Lluna són realment espectaculars, ideals per contemplar mentre fem sonar de fons els Nocturns de Chopin.

Noguchi és membre de l’Agència d’Exploració Aeroespacial del Japó (JAXA). Tot xafardejant pel seu web, em va sobtar agradablement trobar una secció dedicada a la poesia de l’espai (Space poetry). Des de fa tres temporades la JAXA publica cadenes de vint-i-escaig poemes de temàtica relacionada amb l’espai, les estrelles, l’infinit... Els poemes originals són en japonès però també es poden trobar traduïts a l’anglès. La majoria d’autors són poetes japonesos i alguns són astronautes o membres de l’Agència. La cosa funciona de la següent manera: seguint el concepte dels tradicionals renga, un poeta escriu uns versos, els quals suggereixen una idea al següent poeta que, al seu torn, escriurà uns versos relacionats amb els primers i, alhora, suggerirà quelcom al tercer poeta, que continuarà seguit d’un quart, cinquè, sisè poeta, etc., fins que es decideixi tancar la cadena de versos. Cada poema −cada baula de la cadena− té sentit per si sol i també un sentit més ampli quan es posa en relació amb els altres.

Aquests renga de l’espai m’han recordat uns poemes de G. Sutton Breiding que vaig traduir l’any passat. El poeta com a artesà? Com a constructor? Com a corredor de fons? Com a filòsof...? No. El poeta com a astronauta, amb el cor arrelat a casa i l’ànima sempre de viatge, espai enllà.

Duke Ellington i Joan Miró

2010-04-02T14:35:00.004+02:00

Torelli

2010-03-22T22:37:00.002+01:00

Descobreixo Giuseppe Torelli gràcies a Preludi, de Catalunya Música, un programa matinal d’Olga Cardús que té propietats balsàmiques. Penso que ajuda a començar el dia amb el que podríem anomenar “energia tranquil•la”, valgui l’oxímoron.

Torelli fou un músic del Barroc italià que va viure entre el 1658 i el 1709. Durant uns anys, doncs, fou contemporani de Bach i Telemann.

Fent una cerca a la xarxa trobo el vídeo que insereixo a continuació: el Concert per a violí Op. 8, núm. 8. La peça que ha sonat aquest matí per la ràdio és la núm. 12 del mateix concert.

La forma de les coses, de Neil LaBute

2010-03-14T10:08:00.009+01:00

Les obres amb contingut misogin solen tenir en comú que els personatges masculins, encara que siguin moralment reprovables, sempre acaben redimits davant del públic −o lectors o audiència−, ja sigui perquè es veuen forçats per les circumstàncies a actuar d’una manera determinada o perquè es demostra que han estat víctimes de les “males arts” d’una dona (1). Pels personatges femenins, en canvi, no hi ha redempció possible: o bé són bledes, o meuques, o manipuladores. La forma de les coses −The Shape of Things−, del dramaturg i cineasta nord-americà Neil LaBute, s’inscriu dins d’aquest tipus d’obra. Tanmateix, encara que pugui semblar una paradoxa, és una obra de qualitat notable, que ens presenta, amb alguna dosi d’humor negre, l’actitud i les reaccions d’un ciutadà occidental dels nostres dies quan les coses comencen a anar-li de cara després de portar una existència grisa, sense ambicions. Es tracta de sociologia que qüestiona però que no alliçona. I a partir d’aquí, que cadascú en tregui les seves conclusions.

Adam, un paio més aviat mediocre i passat de moda que treballa de guarda de seguretat en un museu d’art, coneix Evelyn quan aquesta es presenta al museu amb la intenció de pintar un grafit en una escultura exposada. Adam intenta impedir-ho, sense gaire convicció, i acaba seduït per l’actitud incisiva d’Evelyn, però, sobretot, perquè li diu una cosa que fa molt de temps qui ningú no li havia dit: “guapo”. Evelyn li explica que és estudiant d’art i que està preparant la tesi del postgrau. A partir d’aquest moment Adam i Evelyn comencen una intensa relació amorosa i ella l’esperona a canviar els aspectes més negatius de la seva forma de ser, sobretot centrant-se en l’aspecte físic. Així, a mesura que avança l’obra veiem com Adam s’aprima, es cuida, modernitza el seu vestuari i, fins i tot, es fa una operació estètica al nas. Més atractiu físicament, més dinàmic i amb una vida sexual envejable, Adam agafa confiança en si mateix. Tanta, que fins i tot se n’acaba anant al llit amb Jenny, una amiga de tota la vida a qui mai no havia gosat de proposar-li res. Evelyn li demana que, si realment l’estima, deixi de veure els seus amics (Jenny i el seu futur marit Tony), que veuen en Evelyn una mala influència. Adam accepta i deixa de veure’ls.

(Teatral.net)

Quan sembla que La forma de les coses ja no dóna per més i que tot acabarà en una simple trama d’embolics amorosos, es produeix un magistral cop de teatre: Evelyn trenca la quarta paret i presenta als espectadors el treball final dels seus estudis, la seva obra, que no és sinó el mateix Adam. L’ha estat enganyant durant tot aquest temps, l’ha utilitzat de matèria prima per modelar-ho al seu gust. No l’ha estimat mai, simplement necessitava un calçasses a qui poder manipular per convertir-lo en una obra d’art. Adam queda destrossat i, abans d’abandonar l’escenari, recorda a Evelyn que no tot és legítim en art, cosa que ella nega. Intuïm, tot i que això queda a gust de l’espectador, que Adam tornarà enrere i es convertirà de nou en la persona que havia sigut abans, però en pitjors condicions: molt tocat i a més sense amics.

Cal dir que The Shape of Things és una resposta-compensació d’una obra anterior de LaBute, In the Company of Men, en la qual els malparits són dos homes amargats, manipuladors, que no tenen cap mena d’escrúpol i que decideixen desgraciar-li la vida a una dona sorda.

La forma de les coses, dirigida per Julio Manrique, es va representar l’any 2008 al Teatre Lliure i recentment l’hem pogut tornar a veure al Club Capitol. Ha estat un èxit de públic i de crítica. Voldria destacar l’actuació de la Cristina Genebat en el paper de l’odiosa Evelyn i també la d’en Xavi Ricart, que va interpretar Tony.

(LaBute i Manrique)

___________________________

(1) Burkman, Katherine H. “The Web of Misogyny in Mamet’s and Pinter’s Betrayal Games”, dins Staging the Rage. The Web of Misogyny in Modern Drama. Associated University Presses. 1998. Pàg. 29-32. Agraeixo novament a J. Vilaró que em recomanés la lectura d’aquest text.

Bitter Moon (Roman Polanski, 1992)

2010-03-07T13:09:00.004+01:00

Coneguda a l’Estat com Lunas de hiel −el perquè d’aquest plural, inexistent al títol original, és un misteri−. Podeu llegir-ne un parell de ressenyes aquí i aquí.

D’acord, no és la millor pel·lícula de Polanski. El to evocador que gasta sembla tret d’un telefilm de diumenge a la tarda i inclou alguna escena xarona que pretén passar per sublim i acaba fent riure. Però m’agrada. Potser és l’actuació de Peter Coyote el que més m’atrau. O el seu personatge: l’escriptor que decideix fer de la vida la seva gran obra, arribant al límit si cal −penso en Rimbaud, en Gil de Biedma−. També hi ha la bellesa, agradosament expansiva, de Mimi (Emmanuelle Seigner). I la parella que pertany a la middle class britànica (interpretada per Hugh Grant i Kristin Scott Thomas) que ja no espera gaires ensurts de la seva avorrida vida conjugal −i a fe de déu que en tindran algun, d’ensurt−.

La moral final de la història, que ens ve a dir que no val la pena investigar els propis límits perquè segur que caurem a l’abisme, no és sinó la vaselina que necessitava la pel·lícula per ser acceptada en determinats cercles. Un final que, com succeeix a la novel·la de Leopold von Sacher-Masoch (La Venus de les pells), conté un patètic penediment que serveix d’excusa per fer més digerible allò que, molt gustosament, se’ns ha mostrat al llarg de tota l’obra.

A continuació l’escena de la primera trobada d’Oscar i Mimi, que té lloc en un bus de París. Aquí comença la història, primer d’enamorament i després de mútua obsessió, que anys més tard acabarà implicant la tranquil·la parella britànica quan es troben tots quatre a bord d’un vaixell per a turistes amb destí a la Índia.

La pesta, d’Albert Camus

2010-02-28T20:51:00.005+01:00

“La ciutat d’Orà, encara sota administració francesa, és assotada per una estranya malaltia que de seguida esdevé una veritable epidèmia. Als habitants, els costa d’acceptar-ho, perquè un cas com aquest sembla un anacronisme, però no hi ha dubte: es tracta de la pesta. Es decreta el tancament i la incomunicació de la ciutat, que haurà d’afrontar la situació amb les úniques defenses que té: els éssers humans que li plantaran cara [...]”

De la contracoberta de l’edició de "labutxaca"

La pesta d'Albert Camus es va editar el 1947, el mateix any en què Primo Levi va publicar Si això és un home, un llibre cabdal dins de les anomenades memòries de camps de concentració. S’ha d’anar en compte a l’hora de comparar les memòries dels supervivents del nazisme −Primo Levi, Jean Améry, Robert Antelme, David Rousset, Filip Müller i molts d’altres− amb una novel·la volgudament fictícia, perquè sempre hi ha qui vol buscar massa peus al gat i això és caldo de cultiu per al negacionisme. Amb tot, a La pesta trobem passatges que podrien formar part d’aquestes memòries, o que almenys sembla clar que estan inspirats en l’univers concentrationnaire: el tramvia ple de cadàvers que té parada final al crematori, la desesperació d’alguns ciutadans davant de l’avanç implacable de la malaltia, la solidaritat i a la vegada la desconfiança −la por−, la corrupció d’alguns sentinelles, la prioritat de la supervivència diària davant de qualsevol projecte de futur. La presència aclaparadora de la mort.

El narrador ens informa que el seu relat no inclou herois ni s’hi narren històries espectaculars. Cadascú assumeix el rol que li toca segons les seves circumstàncies i tothom intenta dur a terme les tasques encomanades tan bé com pot perquè no té més remei ni escapatòria. Així, els personatges de La pesta són ciutadans normals que no s’apunten a cap gesta heroica, simplement miren de sobreviure, i això vol dir aprendre a conviure amb la pesta, amb la mort. Una mort sobrevinguda, de la qual ningú no en coneix els motius, i per tant angoixosament absurda. L’advertència del narrador a l’últim paràgraf del llibre fa posar la pell de gallina.

Deixant a banda el relat pròpiament dit sobre la pesta i l’analogia amb els camps de concentració, aquesta obra també es pot llegir com una al·legoria de la vida sota un règim dictatorial −del color que sigui− o fins i tot de la rutina i el control de certes organitzacions −religioses, familiars o empresarials−. Sense oblidar que la malaltia i els passos infranquejables són sempre una bona metàfora per parlar de les nostres presons mentals.

Camus, Albert. La pesta [1947]. Edicions 62, col·lecció labutxaca. Barcelona, 2009. Traducció de Joan Fuster.

Espriu

2010-02-23T18:42:00.006+01:00

Ahir es va celebrar −és un dir− el 25è aniversari de la mort d’en Salvador Espriu.

L’Espriu que més he llegit i gaudit és el poeta, en especial El caminant i el mur (1954), un poemari que en una època determinada es pot dir que va ser el meu llibre de capçalera, però també Les hores, Mr. Death i, naturalment, La pell de brau −tot i que aquest últim avui dia pot semblar ingenu en algun dels seus plantejaments−.

De l’Espriu novel·lista en recordo sobretot Laia, un llibre ferotge per diverses raons i que encara ara em faig creus que pogués escriure amb només disset o divuit anys. Com la majoria de genis Espriu va ser precoç.

El teatre que va escriure és immens −i no parlo en termes quantitatius−. Per la seva complexitat lingüística requereix una dicció excel·lent a l’hora de representar-lo, i suposo que aquí rau el problema: sembla condemnat a ser interpretat amb accents xaves i per actors que s’embarbussen.

Com que aquests dies ja hi ha molts blocs que en citen poemes i fragments de narrativa, a continuació us reprodueixo un poema que no és de l’Espriu, sinó d’en Jordi Larios, però que sí que és d’inspiració clarament espriuana. Es tracta d’una versió-resposta irònica, viscuda −Larios viu al Regne Unit−, del famós “Assaig de càntic en el temple”.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Cansat d’aquesta terra
vella, salvatge i tan conservadora,
vaig marxar cap al nord,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Els meus germans, malhumorats, van dir:
“El que se’n va del seu indret, que s’espavili!”,
i jo, ben lluny, vaig adonar-me
que el nord és una terra vella,
salvatge i tan conservadora com la meva,
i que la gent és bruta, innoble, pobra,
tan infeliç com la d’aquí. O potser més.
(Viatjar poc ens torna idealistes.)

Larios, Jordi. El cop de la destral. Cafè Central / Eumo Editorial. Vic, 2006. Pàg. 41.

Intercanvis, de David Lodge (1975)

2010-02-13T12:03:00.007+01:00

Intercanvis (en anglès, Changing Places), del britànic David Lodge, és una de les anomenades “novel•les de campus” −o novel•les que tracten de la vida acadèmica a les universitats−, la lectura de les quals em va recomanar en Jordi Vilaró en un comentari d’aquest apunt. La vaig trobar fa unes setmanes en una paradeta de llibres de segona mà del mercat de Vic, traduïda al català per Joan Masnou i Suriñach i editada per Eumo Editorial (1989).

L’obra ens explica les peripècies de dos professors de literatura anglesa: Philip Swallow, britànic que accepta un intercanvi de sis mesos per anar a una universitat nord-americana, i Morris Zapp, nord-americà que ocuparà durant el mateix temps el lloc de Swallow al Regne Unit. Com a paradigmes dels seus respectius sistemes universitaris, Swallow és un professor sense gaires ambicions que no s’ha especialitzat en cap àrea concreta, mentre que Zapp té talent, és ambiciós i competitiu i es considera una autoritat mundial en l’obra de Jane Austen. Lodge situa l’acció l’any 1969, cosa que li permet parlar d’una època que inclou rebel•lions estudiantils, hippies que practiquen sexe en grup, estudiants idealistes que comencen a ser conscients del seu poder i professors que no acaben de saber quin és el seu lloc.

No revelaré el final ni els punts més calents de la trama per si teniu l’oportunitat de llegir-la. El que sí que us diré és que l’estada en un altre continent representa un xoc tan important pels dos professors que els acaba transformant per sempre, i també que el seu “intercanvi” acaba anant més enllà del despatx universitari...

A part de ser una novel•la de campus, Changing Places també és una obra que utilitza algunes tècniques narratives pròpies del postmodernisme literari, com per exemple la ironia (que amara tot el llibre), la metaficció (els noms de les universitats són inventats i el d’alguns personatges tenen doble sentit) i la diversitat de gèneres (des de la narració clàssica d’uns esdeveniments al guió cinematogràfic, passant per la novel•la epistolar).

La part anglesa de Changing Places és la que m’ha cridat més l’atenció, perquè m’he adonat que alguns dels fets que narra Lodge encara són vigents avui dia: l’aparent privilegi de tenir un despatx i una sala de professors disponible per fer reunions i prendre el te −però sempre en un context de grisor generalitzada i estretor econòmica−, les excentricitats d’alguns professors, els anònims difamatoris, el tactisme per grimpar al poder apunyalant a tort i a dret... i també molts aspectes positius, esclar, però que no apareixen al llibre perquè el que pretén Lodge −m’imagino− és clavar una bona estirada d’orelles al sistema perquè s’adoni de les seves misèries. Això, i que entre tots ens fem un bon tip de riure, que sempre es posa bé.

Gymnopedie núm. 1 - Erik Satie

2010-02-07T12:27:00.008+01:00

(Actualització 21/02/2010: elimino la cançó perquè m'hi han inserit publicitat)

Sobra administració?

2010-02-01T18:59:00.023+01:00

Això és el que suggerien els Monty Python en aquest sketch de fa quatre dècades, un dels més famosos, anomenat “The Ministry of Silly Walks”. Es pot interpretar com una crítica als creixents i ineficaços tentacles de l’administració, però també com una simple collonada de les moltes que van fer aquest excel·lent grup d’humoristes britànics. El vaig veure per primera vegada al C33 ara fa uns anys, en aquella època en què s’emetien els capítols dels Monty subtitulats.

Quan vivia al Regne Unit em vaig fixar que algunes botigues venien pòsters amb l’actor John Cleese (el protagonista de l’sketch) aixecant la cama enlaire en un dels seus caminars ximples, la qual cosa vol dir que aquesta imatge ja forma part de la cultura popular humorística, una de les moltes icones interessants que ens ha donat el país dels Beatles.

Entrevista a Robert Jové

2010-01-27T20:53:00.011+01:00

Fa uns mesos vaig conèixer el poeta d’Olost de Lluçanès Robert Jové. La nòmina d’escriptors i artistes d’origen lluçanès és considerable, gosaria dir que més dels que, estadísticament, correspondrien a la seva migrada població: el mateix Jové, Josep Riera, Vicenç Ambròs, Joan Iborra, Ada Vilaró, Josep Maria Miró, Ramon Erra, Mercè Rocadembosch, Dimitri Coppola... a part d’uns quants grups de música de qualitat notable.

Bé, el cas és que des que el vaig conèixer, m’he anat trobant uns quants cops amb en Robert Jové per compartir cafès, cervesa i impressions sobre el món dels blocs, les lectures poètiques i l’Edna Saint Vicent Millay. Em venia de gust fer-li quatre preguntes i així fixar sobre el paper virtual les seves opinons, els seus projectes...

A continuació podeu llegir la breu entrevista que li he fet i, al final, un dels seus poemes inèdits:

1. Robert, per situar una mica els lectors de Distopies, fes-nos una relació de les obres que has escrit, publicades i inèdites.

Abans que res vull dir-te que com deia Borges jo estic orgullós dels llibres que he llegit més que no pas dels que he escrit. Aclarit això, et diré que fins ara m’han publicat tres llibres, dos Emboscall i l’altre l’editorial El Mèdol: Gelada negra, Cançó de bressol del líquid amniòtic i Espases rovellades.

2. Tens algun projecte literari entre mans?

La veritat és que estic batallant amb dues novel·les des de fa molt temps. No me’n surto. Escriure una novel·la és molt difícil, almenys per mi. També tinc un poemari mig enllestit però no estic pas segur que s’editi mai.

3. Segurament hi ha tantes definicions del terme poesia com escriptors i lectors. Què entens tu per Poesia i què t’impulsa a escriure’n?

Per mi la poesia és un estat d’ànim, un alè que trobo en els llocs més insospitats, una d’aquelles petites coses, com canten els Manel, que ens ajuden a sortir dels pous on a vegades ens enfonsem. És d’aquelles coses que tothom sap el que és però costa definir. En certa manera llegir i escriure poesia avui en dia és un acte revolucionari.

4. Quins són els teus escriptors preferits, els teus imprescindibles?

En poesia Whitman, Màrius Torres, Joan Margarit, William Carlos Williams, Anne Sexton i alguns altres. I en prosa Poe, Cervantes, Cormac McCarthy, Faulkner, Rodoreda, Dostoyevsky i Kafka.

5. Vivim en una societat que valora, per damunt de tot, la immediatesa, el rendiment ràpid i segur, el broc gros, el fast food cultural... En un context així, quin futur creus que té la poesia?

Jo penso que deu tenir el mateix que tenia fa cent anys o que ha tingut sempre. Potser no se’n llegeix tanta com abans però estic segur que se n’edita més que mai. Jo crec que el futur és més negre pels poetes que per la poesia. Aquesta sobreviurà passi el que passi.

6. I per acabar, un exercici d’imaginació: un habitant del neolític es fica en una màquina del temps i arriba als nostres dies. Sorprès, s’adona que hi ha persones que es passen una estona cada dia amorrades a un objecte rectangular fet de paper i lletra impresa. Li aclareixes que de l’objecte se’n diu “llibre” i que l’acció s’anomena “llegir”, però l’home (o dona) del neolític no entén res. Com li justificaries que val la pena tenir uns quants d’aquests objectes a casa i llegir-los de tant en tant?

Jo li diria que si vol aprendre com són les coses per aquí ha d’escoltar i llegir és escoltar amb els ulls.

MEMÒRIES DE L´HORA VELLA

quan miro enrere amb el record
veig un carrer fosc abans que arribi
l’agutzil i encengui els fanals
la llum dels aparadors els panellets els
pètals fosforescents dels rams de flors
escampats pel camí del cementiri l’olor de resclosit
de les festes de precepte boletes de càmfora
tornar vint anys enrere dotzenes d’escolans
uniformats d’armat fumant ridorta d’amagat
a la rectoria després de la processó de dijous sant
veig antics hologrames l’anti-resta dels dies
l’evidència del pretèrit l’ahir més present
evoco una fona maquinada amb fusta de nesprer
un pedaç de pneumàtic i ganes de fer mal
hi ha un univers alternatiu en algun racó del cervell
un nou concepte de la condició humana una
nova dimensió de les mancances defectes febleses
el gamarús que es cansa del gos i el llença a la cuneta
trona un dissabte a la tarda
bereno coca amb xocolata mentre
a la tele un zoom ens acosta al rostre de John Wayne
que atura la diligència fent voltar el fusell
els deutes d’honor no es poden pagar
sinó és amb una espasa esmolada
l’herència malbaratada per un plat de cigrons

(Robert Jové)

Brahms - Sonata per a violoncel Op. 38 I

2010-01-23T13:34:00.004+01:00

Actualització 21/02/2010: elimino la cançó perquè m'hi han inserit publicitat)

Night on Earth (Jim Jarmusch, 1991). Roma

2010-01-15T18:04:00.004+01:00

Fa un parell de mesos us vaig posar el capítol de Night on Earth de Nova York. Avui us poso el de Roma, que he trobat dividit en tres parts. Amb Roberto Benigni de taxista-protagonista, té moments molt divertits, sobretot quan explica al capellà com satisfeia els seus primers impulsos sexuals (Part II).

NIGHT ON EARTH: ROMA

Part I

Part II

Part III

Una "Ventafochs" del 1897

2010-01-10T22:53:00.008+01:00

Llibret comprat en una paradeta de la fira de Sagàs a finals de l'any passat. Es tracta d'una edició del 1897 del conte de la Ventafocs ("Ventafochs"), que aquí també anomenen "Cendrosa". Cliqueu la imatge per veure el conte sencer.

"El viatge dels reis mags", de T.S. Eliot

2010-01-05T18:15:00.004+01:00

“Quina arribada més freda.
La pitjor època de l’any per viatjar,
i el viatge en va ser molt de llarg:
els camins fondos i l’oratge esquerp
en el moment més cru de l’hivern”.
Els camells irritats, amb llagues a les potes, rebecs,
ajaguts damunt la neu que es fonia.
Més d’un cop vam enyorar els palaus d’estiu,
les terrasses i les noietes tendres
que ens servien xarrups.
I els camellers queixosos que renegaven,
que exigien licor i dones o que desertaven,
i les fogueres que se’ns apagaven, la manca de refugis
i les ciutats hostils, els pobles poc hospitalaris
i els llogarets cars i bruts:
va ser molt dur.
Al final vam decidir viatjar de nit,
dormint a estones,
amb veus que ens ressonaven a les orelles i ens deien
que tot plegat era una bestiesa.

Amb l’alba vam arribar a una vall temperada,
humida, sota el nivell de la neu, que feia olor de bosc,
amb un rierol i un molí d’aigua que es batia amb la foscor
i tres arbres retallant-se contra un cel baix.
Vam veure un cavall blanc galopant prat enllà.
Llavors vam arribar a una taverna, fulles de parra a la llinda,
sis mans jugant a daus per un grapat de plata
i tot de peus clavant coces a bótes buides de vi.
Però ningú no ens va informar de res, i així vam continuar
fins que, ja de vespre, vam trobar el lloc, a l’hora justa.
Fou (com aquell qui diu) satisfactori.

Ja fa molt de temps d’això, pel que recordo,
i ho tornaria a fer. Però escolta’m bé
ara, escolta’m
bé: ¿vam fer aquell viatge per un Naixement
o per la Mort? Va haver-hi un Naixement,
sens dubte, en fórem testimonis. Havia vist naixements
i morts, però em pensava que eren diferents. Aquest
ens portà una angoixa amarga, com la Mort, la nostra mort.
Vam tornar a casa, als nostres Regnes,
però ja no ens vam trobar a gust amb l’antiga vida laxa
ni amb un poble que s’aferrava a déus estranys.
Tant de bo m’arribés una altra mort.

__________________

A continuació podeu escoltar T.S. Eliot llegint el poema original en anglès, "The Journey of the Magi":

Comencem l'any amb una mica de Bach

2010-01-01T22:35:00.003+01:00

Les primeres set Variacions de Goldberg (J.S. Bach), interpretades per Glenn Gould:

Els Evangelis, traduïts per Joan F. Mira

2009-12-28T11:04:00.008+01:00

Aquestes Festes, com també per Setmana Santa, són dates ideals per fer un repàs als Evangelis. Em refereixo a rellegir-los no des d’un punt de vista religiós −llevat, esclar, que hom sigui religiós−, sinó des d’un punt de vista cultural, sent conscient del seu pes històric, i literari. Per dur a terme aquesta lectura laica tenim l’ajuda de la traducció dels Evangelis que va publicar Proa, ara fa cinc anys, de la mà d’en Joan F. Mira −que, com tots sabeu, és un valencià il•lustre i no menys il•lustre novel•lista, assagista i traductor−.

Com afirma el mateix Mira a la introducció, “es tracta, en efecte, d’una versió ‘literària’, i no doctrinal ni dogmàtica, dels evangelis […] És a dir, d’una versió feta amb els mateixos criteris que hauria aplicat a la traducció de qualsevol text narratiu, teatral o poètic de la literatura clàssica […]”. Així, per posar-vos només un dels diversos exemples que s’exposen a la introducció, Mira tradueix “alé sagrat” en comptes d’“Esperit Sant”. La raó és que un lector contemporani de l’època en què es van escriure els evangelis entendria que el text parla d’un alè o buf que prové de Déu, més que no pas del concepte d’Esperit Sant tal i com l’entenem nosaltres avui dia, ja que l’Esperit Sant com a “persona divina i autònoma, diferent del Pare i del Fill, en el context d’un dogma, la Trinitat, […] encara no existia com a tal”.

Els que vam rebre una educació catòlica i, arribada l’adolescència, vam apostatar tot jurant que no voldríem saber mai més res de textos bíblics, ara, passats els anys i amb els nervis una mica més calmats, podem gaudir d’aquests textos sense la pressió del dogma −perquè ja no ens el creiem−, sense la sensació d’estar cometent pecats contínuament, deixant-nos entretenir, en definitiva, per uns relats literaris antics que, vulguem o no, han tingut i continuaran tenint una importància cabdal a la Història.

Val a dir que la versió de Mira també inclou “Els fets dels apòstols”, la “Carta de Pau als Romans” i el relat absolutament al•lucinatori de l’“Apocalipsi”. L’Apocalipsi, per cert, avui dia pot continuar sent una bona font d’inspiració per poetastres que busquin textos de referència que els impactin, o també per grups de música sinistra que vagin escassos d’idees a l’hora d’escriure lletres de cançons. Una lectura popular −la de l’Apocalipsi− que ja no espanta ningú, però que té una certa qualitat literària i que és prou recomanable per qui vulgui distreure’s amb una mica de sang i fetge.

Aprofito aquest últim apunt de desembre per desitjar-vos a tots i totes un magnífic Any Nou. Si ens ho proposem, el 2010 serà el millor any de la nostra vida.