descric

l'origen de la força

2009-11-05T22:55:00.003+01:00

"Antigament el nostre poble no aprenia dels llibres ni dels professors. Tota la seva saviesa i coneixement li arribava a través dels somnis. Posava a prova els seus somnis i d'aquesta manera descobria la seva pròpia força."

Ancià anònim (indi de la tribu chippewa). 1929

polaines

2009-11-02T23:42:00.005+01:00

M'he comprat unes polaines, i es clar, ara toca esperar a que nevi per estrenar-les. Mentrestant però, mogut per la curiositat i la bellesa d'aquest mot he volgut esbrinar-ne alguna cosa més. Es veu que ve del francès polaine, punta llarga de calçat medieval, però també del gentilici polain 'polonès' i no pas 'polac', perquè es creia que aquest calçat era originari d'allà. Com que el meu cervell està dispers, em suggereix que consulti el mot empolainar, i penso, potser voldrà dir fer-se polonès? Doncs no, no vol dir pas fer-se polonès, però veig a l'enciclopèdia que sí, que hi tenen alguna cosa a veure la polaina i empolainar. Així que aviat, quan faci servir les meves noves polaines, podré dir que m'empolaino per anar a caminar per la neu. Però no s'acaba aquí la curiositat, no. Vaig a veure la conjugació del verb empolainar i ves per on, la segona forma del plural del subjuntiu present i del imperatiu és: EMPOLAINEU!

doble cop

2009-10-31T16:04:00.004+01:00

Es diu, quan enxampen droga i a alguns traficants, que per cada tona de droga que requisen entren varies tones més per ser distribuïdes. Només desitjo que amb els corruptes i la corrupció no es produeixi cap equivalència. Els dolents a la presó, bé millor dir que els qui roben o estafen perjudicant a la resta de ciutadans, a la presó; per allò del què és bo i el què és dolent, tot i que en aquest cas sembla bastant obvi.

A més a més, a casa nostra, que com a qualsevol altre país hi ha corrupció, podem dir allò de cornuts i pagar el beure, o potser millor “cornudos y apaleados”. Cornuts, per la banyes que ens posen els corruptes i “apaleados” per l'acció de la justícia del país veí, que en fa de tot un xou mediàtic per recordar-nos qui és el nostre amo. Un avi pel carrer em deia: com que enviar l'exercit ara no és moral, envien a fer aquests xous a la guàrdia civil, aprofitant que ningú es queixarà donat que tots volem els dolents a la presó. I que consti que per mi, si són culpables, ja els poden a enviar a Sibèria a blanquejar alguna cosa més que diners, però sis us plau, que no facin venir l'autocar de la guàrdia civil.

cinc minuts al dia

2009-10-29T22:39:00.002+01:00

"La realització d'un mínim de cinc minuts d'entrenament cada dia, passés el que passés, era molt més difícil que entrenar vuit hores quasi tots els dies"

Kenji Tokitsu

n'hi havia més fora que dins

2009-10-26T15:32:00.005+01:00

Feia hores que donava voltes pel passadís, entrava a la cuina, picava alguna cosa, obria i tancava la televisió, es refrescava la cara per veure si li venia alguna idea, alguna paraula, alguna lletra. Es tornava a seure davant la pantalla, repassava escrits, pensaments, sentiments. I aleshores, començà a ploure, semblava una bona turmenta, potser això l'ajudaria, va pensar. Es va asseure de nou, va obrir milers de documents, milers de blocs, milers de diaris... i de sobte, va caure un tro, la llum blanca de l'habitació es va apagar i es va encendre com si d'un flaix es tractés. Semblava que no havia estat res, va tornar a aixecar-se per anar a refrescar-se de nou, obrí el llum del bany i aleshores va descobrir, davant del mirall, que les paraules no eren dins, eren fora.

descobriment d'un nou color

2009-10-23T23:29:00.004+02:00

Truita de farigola i mel

desordenat

2009-10-21T23:32:00.001+02:00

A la riba de les rimes d'un vers desordenat
llenço pedres d'esquitllentes perquè rebotin milers de mots.

Els núvols que amenacen de llençar el seu braç a les estrofes,
volen xuclar les paraules per endur-se-les més enllà.

Qui sap si més enllà tot es fondrà en el cel,
qui sap si la turmenta mullarà a aquells
que s'han quedat mirant estels per escriure versos,
versos bells.

no numerades

2009-10-19T22:18:00.001+02:00

Qui s'asseurà al davant o qui s'asseurà al costat és una incògnita, en aquesta vida igual que en aquest cine les entrades no són numerades.

No hi ha acomodador i les portes estan obertes, podem canviar de sala si veiem que s'omple massa.

Si t'asseus a la punta, t'hauràs d'aixecar tantes vegades com seients hi hagi a la fila, no t'enfadis.

Talment com diu l'anunci abans de començar: tu no ets el protagonista!

aparentment

2009-10-15T23:47:00.002+02:00

El vent s’estavella contra les portes, i les fa moure just en un espai minúscul on el pany s’hi encaixa. El Sol escalfa només l’interior del cotxe i el contrast entre dins i fora et descompassa la virtut. El vent xiula i et configura el cos prement-te contra ell la camisa que no has planxat. I sents a la ràdio i a la televisió paraules que com el vent et xiulen amb la intenció de esmunyir-se entre la moral i els judicis de valor. Però el dia no es ni llarg ni curt, ni fred ni calent i sopes com cada vespre, repasses les emocions, tot està en ordre, aparentment.

pa amb xocolata

2009-10-14T22:46:00.005+02:00

Hi ha berenars tant deliciosos com senzills:
Pa amb xocolata, pa amb vi i sucre o pa amb oli.

El que més oblidat tinc és sens dubte el pa amb vi i sucre. I quina il·lusió que em feia el pa amb vi i sucre de xiquet, pensar que no em deixaven beure vi a taula, però per berenar si que el podia tastar, em provocava un goig tant gran que quan ara ho recordo se'm fa la boca aigua. El que encara faig de tant en tant és el pa amb xocolata, però potser que torni al pa amb vi i sucre!

No he trobat cap vers pel pa amb vi i sucre, però sí, pel pa amb xocolata que també s'ho mereix:

Un bon tros de xocolata
i un boci petit de pa
són la solució més bona
per berenar.

El pa sempre allarga massa,
la xocolata fa curt,
i així el compte de la vella
mai no surt.

Però si no surt el compte
tant se val, que res no hi ha
com el pa amb xocolata
per berenar.

Miquel Martí i Pol - Bon Profit!

c@ts

2009-10-13T22:05:00.007+02:00

Moltes gràcies per això:

camí d'anada

2009-10-12T23:16:00.004+02:00

Ha tingut sort que de tornada, no s'ha trobat les cues que més tard hi han hagut. I com que anava bé de temps, s'ha aturat sobre el pont del riu que el portava a casa. Ha baixat pel pendent de sorra que el duia fins a l'aigua. S'ha agenollat i omplert les mans d'aigua fresca i clara que s'ha tirat damunt la cara, tancant els ulls durant un segon minúscul, però infinit. En tornar-los a obrir ha vist com una ampolleta que baixava del salt de més amunt se li ha aturat al davant. Estava tancada i, hi havia alguna cosa dins, un paper amb un escrit:

A la llera del riu baixava
collint brancons per fer-te un ram
i em banyava en els gorgs,
mentre em miraves.

De la llera del riu marxàvem
tu amb un ram a la mà,
i jo amb pell renovada
desfent el camí d'anada.

distàncies

2009-10-10T19:40:00.003+02:00

Observo a distància
distancies de seguretat
qui m'observa a mi?

premis d'octubre

2009-10-10T00:30:00.004+02:00

Com era aquell refrany que diu que si dones una mà, t'acaben agafant pel braç?
Dons això pensava dels mals pensaments, que no els pots deixar campar gaire per la ment, que si els deixes una estona t'acaben ocupant fins i tot dies sencers. Cal doncs eliminar quan abans millor aquests pensaments incorrectes.

Pensar que el premi Nobel de la Pau està molt mal donat, no és un mal pensament no? Potser aquest premi s'hauria de donar de forma popular com ara els premis C@ts. O potser s'hauria de donar un premi C@ts a la Pau per veure si es pot fer ombra al prestigiós (però ja no tant) Nobel.

Segurament tots el premis donats i per donar són criticables, però jo crec que més els que donen un jurat determinat. Un jurat és susceptible de rebre pressions per no dir regals o favors. La resta no ho sé, que algú em digui mals pensaments sobre els premis en els quals no intervé cap jurat i senzillament és la gent qui proposa i vota. Però si són mals pensaments que no s'hi estiguin gaire per la ment que ja se sap, els dones un mà i t'acaben arrencant un braç.

resum

2009-10-08T10:55:00.003+02:00

Els últims dies de Setembre i inici d'Octubre he escrit 4 històries amb evidencia relació entre elles, al principi es podia pensar que no, que eren independents. De fet, una de les idees era que ho poguessin ser, i no sé si ho he aconseguit. La més independent de totes però, és el final, un final que el vaig escriure abans que la resta i que vaig enviar al bloc 365contes. Així doncs, si l'heu seguida o no, la interpretació del final pot ser completament diferent. I dir només que qui vulgui saber com acaba la història, o no, o qui sigui ja un seguidor habitual dels 365contes, el dia 11 d'Octubre la podrà llegir.

enrere

2009-10-06T16:30:00.002+02:00

L'Albert amb el seu nou càrrec, cada vegada acumulava més feina, al principi podia compaginar bé la vida amb la Rosa i la Lluïsa, però mica en mica, va anar passant això. Degut també a aquesta feina es veia més amb la Marta, que havia estat contractada per una ràdio nacional i es plantejava de nou recuperar a la seva filla Lluïsa. Aquesta nova feina al capdavant de la informació política propiciava els contactes continus amb l'Albert. I durant un temps l'Albert es va trobar desconcertat, penedit o perdut en la seva vida personal però amb èxit a la professional, però un dia, va decidir que ja n'hi havia prou i que volia tornar a ser feliç. Va prometre moltes coses a la Marta perquè ella el tornés a acceptar, però de moment havia de complir-ne una.

277

2009-10-05T22:43:00.002+02:00

"L'Amat i l'Amor vingueren a veure l'Amic, que dormia. L'Amat cridà el seu Amic, i l'Amor el despertà. I l'Amic obeí l'Amor, i respongué al seu Amat."

Ramon Llull, 277-Llibre d'Amic i Amat

dormir bé

2009-09-30T23:46:00.002+02:00

Per tenir un bon son i un bon començament d'octubre:

Cançó de bressol

Bruixeta la non-non,
amb caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s’obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestanyeta de seda,
lluneta de coixí.

MARIA-MERCÈ MARÇAL

errors

2009-09-29T09:57:00.000+02:00

Van anar passant els mesos, l'Albert va ser pare i la Rosa va continuar insistint fins que la van nomenar directora. Aleshores va deixar en pau a l'Albert de forma explícita. Però la veritat va ser una altra, va utilitzar el seu poder amb més subtilesa.

Un dia a l'Albert li van oferir un càrrec polític, feia temps que també treballava pel partit, i aquesta era una bona oportunitat. En va parlar amb la Marta i a aquesta no li va fer gaire gràcia, estava convençuda que això no seria bo. Però la Rosa el va animar i el va posar en contra de la seva dona, li va fer veure que ella li tallava les ales, i l'Albert i la Marta al final van acabar separats. L'Albert motivat per la Rosa va acceptar el càrrec polític que el portaria més endavant a ser conseller d'economia. Ara l'Albert se sentia com mai, valorat per la gent i per la seva dona que sempre li deixava anar un reguitzell d'adjectius encoratjadors. I ells dos se'n van anar a viure junts.

La Marta, va haver de sobreviure com va poder amb la Lluïsa, la seva filla, treballant a la ràdio local amb un contracte justet. I uns anys més tard per qüestions econòmiques la nena va anar a viure amb el seu pare i la Rosa. L'Albert i la Marta es continuaven veient, ella encara enamorada tot i que ho dissimulava. I ell, tot i que semblava enamorat de la Rosa, tenia alguna cosa als ulls que delatava el seu error.

poders

2009-09-26T14:04:00.004+02:00

Es van conèixer de ben joves, han estat sempre enamorats. Ell treballava en en una empresa multinacional del sector del metall i era cap del departament de compres. Ella estava acabant la carrera de periodisme i feia pràctiques en una emissora local. I tot anava bé fins que va entrar a l'empresa d'ell, la Rosa. La Rosa, que gairebé sempre anava vestida amb vestits-jaqueta foscos s'hi va encapritxar, però no pel seu atractiu físic i el seu rostre sempre alegre sinó pel seu potencial.

Mica en mica, ella va anar configurant el seus dos objectius, ell i el seu càrrec a l'empresa. Va entrar al departament comercial encarregada de l'àrea nacional. I li va entrar a ell, presentant-se com una dona lliberal, sense lligams, soltera i mentre no conegués l'home de la seva vida estava disposada a gaudir al màxim d'aquesta seva condició. L'Albert, no li va passar mai pel cap mirar-se-la d'una altra forma que no fos professional i a més feia dues setmanes que sabia que seria pare. Però, les continues reunions i aprofitant un dia que ell estava fent una becaina a l'àrea de relax després d'una nit dolenta, ella el va seguir, hi va entrar i s'hi va estirar al seu costat, va tancar la porta amb clau i va abaixar les persianes perquè no entrés claror. Ell mig adormit, i per culpa del poder de suggestió d'ella, es va pensar que era amb la seva estimada, i es va avenir en un principi al joc que ella buscava. Quan se'n va adonar es va aixecar de cop i es va quedar glaçat en veure-la, mentre ella encara tenia els llavis lluents i la llengua ensalivada de carícies. L'Albert va sortir com va poder i es va sentir-se malament durant molt de temps. Però amb la Rosa es veien cada dia, i amb el temps ella s'ho va fer venir d'allò més bé perquè ell incubés el sentiment i el dubte de que potser no s'estimava tant a la Marta com abans.

de concert amb tu

2009-09-25T23:55:00.004+02:00

Pels que no han anat de concert avui, perquè no han volgut o perquè no és festa major al seu poble:

meditar

2009-09-24T09:22:00.002+02:00

"No sé si cal meditar per adonar-se'n que deu minuts poden ser molts minuts"

esforç

2009-09-22T23:58:00.004+02:00

Decidit a fer una mica de meditació perquè la necessito, obro un llibre sobre el tema i en una plana l'atzar llegeixo com un home anomenat Herrigel, autor de “El camí del zen”, quan va ser al Japó practicant l'art del tir amb arc, Kyudo, amb un mestre japonès, va practicar molt i molt, i va arribar a un nivell de perfecció increïble. L'home però es va cansar de sentir com el mestre li deia que practiqués més, tot i veure'l que sempre que tirava una fletxa la clavava just al centre. Així que un dia va decidir marxar, cansat va pensar que ja n'hi havia prou. Va anar a acomiadar-se del mestre, i aquest li va dir que tirés una última fletxa. Herrigel va agafar l'arc i la fletxa amb tristesa, va agafar impuls i la va llançar. Va tocar el blanc, però no va la va clavar al centre, i per sorpresa seva el mestre li va dir mentre li donava un cop a l'esquena, -així és! Ho has aconseguit, ja pots marxar!

L'explicació és que per fi Herrigel va tirar per primera vegada la fletxa sense esforç i sense voler demostrar res. Va tirar la fletxa sense esforç, només amb tècnica i precisió, l'objectiu de l'entrenament des de bon començament. Aquest cop havia deixat de banda el seu ego. Només hi havia acció, i la fletxa “es va disparar ella mateixa”

la fotografia

2009-09-20T23:51:00.001+02:00

L'Albert tot i els seu gran volum de feina, sempre havia tingut temps quan arribava a casa de comentar el dia amb la seva dona i fer els deures amb la seva filla Lluïsa. Però feia vuit mesos, des de que va acceptar el càrrec de conseller d'economia, que això ho havia anat descuidant. Al principi tota la família se'n va fer el càrrec però a mida que va passar el temps, alguna cosa va canviar en aquella casa. Als quatre mesos, després de passar moltes nits fora de casa o arribar quan la petita dormia, van començar els retrets. La que més ho entenia era la Lluïsa, però també, la que més el trobava a faltar. Cada dia que el seu pare arribava tard, a negra nit, i no el podia veure abans d'adormir-se, al dia següent, ella que es llevava més d'hora per anar a escola, entrava a l'habitació dels seus pares mentre la mare li preparava l'esmorzar, i sense despertar-lo a ell, li prenia del moneder una foto en què hi sortien ells dos. Més tard a l'escola se la posava entre els llibres i pensava en ell. Després tornava a deixar-li la foto allà on era. Hi havia dies que no la podia aconseguir, aleshores, al migdia intentava trobar un lloc on hi hagués una ràdio perquè potser al programa de la Marta, aquesta l'havia convidat en alguna entrevista, i així poder escoltar-lo.

número desconegut

2009-09-17T23:56:00.002+02:00

Es tard i com de costum poso l'alarma del mòbil, m'estiro al llit, apago la llum i a mig agafar el son una trucada. Sense obrir la llum llegeixo: “número desconegut” i dubto si despenjo, però finalment ho faig: - Si?

-El temps és relatiu
sembla tard!
i encara no és ni mitjanit.

Passiu espero demà,
no sóc covard!
i encara no és ni mitjanit.

Estimo i sento que estic viu
atrapat del teu esguard,
i encara no és ni mitjanit.

I encara no és ni mitjanit!
que confonc agafar el son i el despertar
...em fonc em fonc...
escoltant un vers,
i agafat de la teva mà.

I penja.