Font: ANIN

Opera for Kids atansa el gènere, principalment, per l’humor. També s’ajuda d’adaptacions: d’alguns textos a la nostra llengua i de situacions a les nostres situacions més quotidianes (com l’emoció d’un partit de futbol). Crec que fa el seu fet, els nens van sortir prou contents, potser els més grans sense comprar el missatge principal («no m’importa que em diguin friqui, l’òpera m’agrada»), però havent passat una bona estona.

Un dels recursos de l’humor de l’obra em deixa dubtes. Dels dos actor masculins, un, a mitja obra, passa a interpretar-ne un de femení. Ho fa, al meu parer, amb ploma, no amb feminitat, i això em fa pensar més en els recursos de l’humor conservador (Arévalo i Bertín Osborne) que en la transgressió, la llibertat personal o la reivindicació transexual, per esmentar tres alternatives. L’obra conclou amb una adaptació del Bohemian Rapsody i es fa difícil no pensar en «I want to break free»; però aquest era amb bigoti i més inquietant i provocador. Si hagués de recomanar, us diria: veieu la proposta, no deixeu de llegir a casa El nen perfecte.

També és cert que Sant Jordi simbolitza un món al revés, on el llibre ocupa un lloc central; i d’aquí trobar-ho en falta quan no hi és. En parla també, des d’un altre punt de vista, Milena Busquets:

“Visca l’aberració, de Milena Busquets
http://www.elperiodico.cat/…/opinio/visca-laberracio-5070661

El meu admirat Juan Marsé explica una anècdota que m’encanta: un dia qualsevol, no era Sant Jordi, va anar a firmar exemplars dels seus llibres en uns grans magatzems. Els organitzadors de l’esdeveniment el van fer seure darrere d’una taula amb diverses piles de la seva última novel·la i van desaparèixer. Van anar passant els minuts i les hores sense que arribés cap lector.

Finalment, Juan va veure amb cert alleujament com se li acostava una dona. Quan va ser al seu davant, li va preguntar: «¿Quant val?». Juan li va respondre, sol·lícit: «Doncs no ho sé, uns 15 euros, crec». I va agafar un dels llibres per assegurar-se del preu exacte. Llavors la dona el va mirar perplexa i va exclamar: «¡No, no! ¡El llibre, no! ¡La taula! ¡¿Quant val la taula?!».

I era Juan Marsé, un dels millors escriptors d’aquest país.

En una altra ocasió, jo estava sola i abandonada davant d’una pila dels meus llibres esperant que aparegués algun lector, quan se’m va acostar una dona (espero que no fos la mateixa que se li va acostar a Juan) i em va dir mirant-me amb cara de llàstima: «Nena, no et preocupis, t’assembles molt a la filla de l’amo de Zara, si això dels llibres no et funciona, sempre et pots dedicar a fer-li de doble».

No estic gaire segura de quin futur es devia imaginar la senyora que podia tenir una doble de la filla de l’amo de Zara, però de totes maneres li vaig agrair el consell i li vaig prometre que ho tindria en compte. No va comprar cap llibre.
El senyal inequívoc de l’èxit

No conec cap autor que no tingui una anècdota d’aquesta mena. Aquest és l’autèntic dia a dia dels escriptors i dels llibres en aquest país. Per un costat, és fantàstic perquè per molts llibres que un hagi venut, per molt bones crítiques que obtingui i per molta tírria que li tinguin els seus col·legues escriptors (en aquest país, aquest és el senyal inequívoc de l’èxit), obliga els autors, persones en general proclius a tenir el cap als núvols, a mantenir (almenys) els peus a la terra. Però per un altre costat és un desastre perquè és la demostració que vivim en un país que llegeix massa poc.

Sant Jordi és una aberració meravellosa, l’únic dia de l’any en què la carbassa es converteix en carrossa. L’únic dia de l’any en què podem sortir (cautelosament) vestits de prínceps i de princeses. La resta del temps som la persona que passa hores (laborables) al fons del bar pensant en les musaranyes, l’amic que preocupa els altres del grup perquè no saben com podrà guanyar-se la vida, el guillat que dedica un o dos anys a posar-se en la pell d’una altra persona i, finalment, el que espera que, en algun moment, arribi un lector que el converteixi en príncep.

Feliç Sant Jordi.”

Una editora, doncs, es dibuixa a si mateixa un perfil amb les seves propostes. No sempre és clar (som humans, no dibuixos bidimensionals), no està lliure de contradiccions, però amb els anys un veu llibres que son «molt de». ¿Y tú, de quien eres…? Podríem dir que és una estratègia de mercat («Te’n pots refiar, és de…», ens dirà la llibretera del barri), i potser ho és, però hi ha espais on el nostre mercat es mou amb números tan petits que sovint estem més a prop de la imatge inicial de la tieta: no en va, més d’una de les nostres grans editorials (si pensem en riquesa de les propostes, i no en quantitat de llibres produïts) és unipersonal, o poc més. Potser pensem «tieta» i se’ns pensa «conca», coses de la llengua heretada; diem-ne doncs «mare», si voleu, en el marc d’un quibuts de moltes mares.

Pitgeu per a ampliar

• Facebook de la llibreria

Pel que fa a negra o no, jo escric, no és el meu problema posar etiqueta a allò que escric. Aquesta és una mania de professors de literatura i llibreters, que treballen com a entomòlegs, ficant-te en capsetes retolades, quan la literatura és dialèctica, la suma de les parts sempre dóna un altre ésser diferent que pot cabre en moltes capsetes, o sigui que no cap en cap. A més, tot el que he escrit i publicat fins avui és polític.

• D’aquesta entrevista amb Raúl Argemí

… la lectura em fascinà des de les primeres ratlles. L’autor tenia un estil suggestiu, insinuant, que duia la pau a l’esperit. Començava amb una llarga relació de totes les coses no indispensables de les quals ens podríem passar alleugerint el pes de les nostres responsabilitats. Seguia després afluixant subtilment els lligams socials i les obligacions derivades de les normes de convivència. A la meitat del llibre, tant se me’n donava, de les fluctuacions de les monedes, de les crisis periòdiques de l’economia occidental i del problema dels sense feina. Per primera vegada, veia el futur amb una indiferència mofeta.

L’endemà mateix vaig deixar l’oficina. Dos dies després, rescindia el contracte del pis, regalant a la meva portera les meves pertinences, per tal de dedicar-me a vagar i observar.

I al cap de dues setmanes, saltant-me dos capítols del llibre …, vaig trobar-me el primer poll. Recordo que jo estava recolzat en el tronc d’un presseguer, prop d’un rec que m’abaltia amb el murmuri de la seva aigua. Amb l’alegria que sovint va aparellada al descobriment de nous companys, contemplava damunt la mà estesa aquella ínfima criatura que duia la meva sang. La caigué al damunt una gota de rosada i per protegir-lo d’elements tan desproporcionats a la seva indefensió, me la vaig tornar delicadament a la pitrera.

• Pere Calders, “El sistema Robert Hein”, dins de Demà a les tres de la matinada, Albertí: Barcelona, 1957.

En anglès el llibre es diu Fortunately, the milk, d’acord amb un recurs narratiu constant de jocs amb la llet, un ús repetit d’aquesta frase i un clímax plenament làctic. Per desgràcia, els editors han preferit la cabriola verbal a la coherència i al respecte a la voluntat de l’autor. El títol és (o al menys pot ser) una part molt rellevant de l’obra i aquí entenc que se n’ha esborrat tota la ironia.

• Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Quan la mare va haver marxat, el meu pare es va fer una tassa de te. Encara hi havia un rajolí de llet.

Vam descongelar el Sopar Número U, però vam fer una mica de merder amb tot plegat i vam acabar anant al restaurant indi. Abans d’anar a dormir, el pare ens va preparar dues tasses de xocolata calenta per compensar allò que LA MAMA NO HI ÉS.

• Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

El conflicte és un tema gran de la literatura infantil, però sovint en negació. Li volem treure transcendència. Embolcallem la infància perquè els menuts no descobreixin massa d’hora com pot ser de difícil el món real. Però no tots els nens viuen embolcallats, no cal dir-ho, i a vegades la mirada de la literatura també és, i ha de ser, crua.

De mare encara en tenen, esclar. Viu a Itàlia. Canvia d’adreça contínuament, i es fa difícil escriure-li. De tant en tant els envia regals. Fa un any i mig, per exemple, l’Anna va rebre un collaret de granissa de colors, tot i que no era el seu aniversari. De vegades la mare els truca i els promet que els anirà a veure, i l’Anna se’n refia. S’ha proposat fermament no tornar-s’ho a creure; així no l’haurà d’esperar mai més.

• Bettina Obrecht, Sputnik. Takatuka, 2013. Traducció d’Anna Soler Horta, p. 39.

• El bloc fa set anys i va sent hora de dir-li adéu. Ha fet la tasca que podia, dintre del molt que calia. Hi ha ara altres espais, potser. I en qualsevol cas, fins aquí ha arribat. Em sembla bé arribar-hi amb el meu estimat Beckett, mag de l’expressió de la complexitat de la vida i la coexistència d’emocions (el cito en la traducció de Lluís Solà publicada per l’Institut del Teatre). Em recorda la convicció personal que la literatura infantil, o és literatura, o en realitat tant ens fa.
• Gràcies a les lectores, als lectors (pocs?), als que han parlat i als que només llegien. He aprés molt. I gràcies als editors que, sense cap compromís de retorn per part meva, i sovint sense cap retorn, m’han permés accedir als seus fons amb plena llibertat. Petonassos i abraçades!

• Font: clijCAT

Dissabte, a la llibreria Abacus del carrer Còrsega (Barcelona)

• Font: Servei educatiu dels Pallars

—Per on passa el tren?
—Per la via.
—Pobre Brillant,
prou que ho sabia!

Brillant, un nou tren potent i de colors ben bonics, crida l’atenció de tots en el seu primer viatge, que farem des del seu punt de vista: empaitant els arbres, passant amb por per un túnel, amb cura i sense cap mena de retard. Ha agafat fama de ràpid i de bonic. Però un dia, quan encara era fosc i el maquinista cau vençut per la son, “veu una taca fosca a terra”. És una vaca! Què farà? “No s’hi pensa gens” i salta fora de la via. El daltabaix no és greu, per sort, però caldrà temps i una grua. Els passatgers en parlen:

—Per una vaca! —diu un home.
—Fer parar tot un tren —diu el del seu costat.
—Val menys una vaca que el temps que avui jo perdré —fa un senyor molt important.
—Una vaca, Déu n’hi do… —fa la veïna, que és una pagesa jove—, val molts duros una vaca!

—Si el tren no descarrila, si el tren li passa per sobre, s’hauria mort la vaca, mare? —pregunta un nen.
—Sí, és clar, el tren pesa molt —li contesta la seva mare.

Brillant passarà uns dies dolents, ben reparat, però encara apagat per l’accident. Ja “ningú no se’l mira”. Fins que puja aquell mateix nen, que el reconeix i el lloa: “Mare, em penso que és Brillant … el que va salvar la vaca! … Quina sort hem tingut de tornar-hi a pujar! Oi, mare?”, i la màquina s’anima i tornar a sortir a empaitar els arbres. El conte circula sense ambició literària però amb plena funcionalitat i capacitat suggeridora per als petits. Què haguéssim fet nosaltres en el cas de la protagonista? Ens hauríem atrevit? Què es guanya i què es perd? Com ens quedem, després d’un accident?

Dibuix de Bartomeu Massot (fragment)

La proposta il·lustrada de Bartomeu Massot és propera a l’estil dels nens, amb ceres de colors vius i d’altres imatges més petites, que són negatius rascats. El llibre s’acompanya a més de propostes didàctiques, amb treball de vocabulari i la creació d’una maqueta de tren amb capses de llumins.

• Maria Àngels Ollé, Brillant, el tren que va salvar una vaca. Dibuixos de Bartomeu Massot. Barcelona: La Galera (col·lecció La Galera d’Or, sota la direcció de Marta Mata), 1964.
• Vegeu també aquesta nota de Fina Rifà a Faristol, sobre la col·lecció en conjunt