Segurament molts de vosaltres utilitzeu de manera habitual l’onomatopeia jajaja (o jejeje, jijiji, jojojo i jujuju) si voleu expressar que una cosa us fa riure quan escriviu un whatsapp o un comentari al Facebook. El que molta gent no sap, però, és que aquesta manera d’escriure-ho només és correcta en castellà; és a dir, en català hem d’escriure-ho amb h: ha! ha! ha!, perquè el so que fem quan riem en català correspon a la h del verb halar (‘menjar’) i a la de ehem. El so de la j catalana no és com el de la j castellana, la j catalana sona com la g de la paraula gent i aquest no és pas el so que fem quan riem, oi? Doncs resulta que el castellà és l’única llengua de les que conec que riu amb la j: l’italià, el francès i l’anglès també fan servir la h perquè, igual que passa en català, el so del riure no correspon al de la j d’aquestes llengües. Si us hi heu fixat, deveu haver vist que en català cal separar cada ha amb un signe d’exclamació i amb un espai.

Una altra curiositat és que, quan toca llevar-se, els anglesos es “mengen” la primera paraula de l’expressió i, en lloc de dir good morning! als companys de pis, diuen morning!; en català, castellà i italià no “mengem” res abans de l’esmorzar i, per tant, diem les dues paraules: bon dia! (català), buenos días! (castellà) i buongiorno! (italià). Quan és l’hora d’anar a dormir, els italians acostumen a dir notte! en lloc de buonanotte! i els anglesos diuen night! en lloc de good night! En català i castellà, en canvi, a ningú no se li acut dir nit! (en català) ni noches! (en castellà), sonen molt malament.

Quant a la manera d’acomiadar-se, en català normalment diem adéu! (que pronunciat es redueix a déu!) i, curiosament (fins i tot la majoria de castellanoparlants també, encara que mantinguin una conversa en castellà i s’hagi de dir adiós). En canvi, en anglès és molt comú sentir bye bye! i en italià ciao ciao! Em sembla interessant veure que anglesos i italians diuen la paraula que correspon a adéu dos cops i, en canvi, catalans i castellans només un.

Així, doncs, estimats lectors, tal com diem els catalans: adéu!

The post Aquest article “is full of ji ji y ja ja” appeared first on Curiositat.cat.

La revista sorgeix en un moment força delicat per les relacions entre Espanya i Cuba, amb efervescència de la Renaixença catalana. L’objectiu era servir com a mitjà de comunicació no únicament dels catalans que residien a Nova York, sinó també els de Cuba i els de la Península, i d’altra banda ser un fidel defensor dels interessos espanyols a EUA i, sobretot, a Cuba.

En total es publicaren 73 números des de novembre del 1874 a maig del 1881. Els diversos números de la revista estan digitalitzats i es poden consultar al portal ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues).

Més informació | La Llumanera de Nova York (1874 – 1881): la veu de la burgesia catalana a favor d’una Cuba espanyola.

The post Una revista catalana a Nova York appeared first on Curiositat.cat.

A la mateixa comarca de la Conca del Barberà, el poble de Vimbodí també afirma tenir el carrer més estret de Catalunya, el carrer de les Abraçades, encara que el seu sols té una amplada de 94 cm.

Carrer dels Jueus al Sarral

The post El carrer més estret de Catalunya appeared first on Curiositat.cat.

El fet que dues llengües s’assemblin té alguns avantatges, com ara que la comprensió és més fàcil respecte a llengües més diferents.
Tanmateix, el fet que siguin semblants també té uns quants inconvenients. En primer lloc, s’ha d’estar molt més atent a les diferències que hi ha perquè són menys visibles a primera vista, però hi són; ja que al cap i a la fi són dues llengües diferents i cada llengua és un món. Segon, el fet que siguin semblants fa que inconscientment les barregis amb la teva llengua materna i, si no et concentres molt a dir-ho bé o no tens un nivell molt alt, comets molts errors. Puc posar-vos un exemple que va viure una servidora, un exemple increïble però ben cert: quan feia un any que vivia a Itàlia, un dia que vaig parlar en castellà perquè vaig trucar a Madrid, cada paraula que deia la deia automàticament en italià i, després, havia d’esforçar-me molt a pensar-la en castellà. Vaig haver de parlar més a poc a poc que un principiant perquè la dona madrilenya em pogués entendre. Amb el català no se’m va barrejar fins a aquest punt perquè és la meva llengua materna, però alguna paraula sí.

En canvi, quan he estudiat anglès i alemany mai no se m’han barrejat amb la meva llengua materna. Les llengües molt diferents entre si tenen l’avantatge que, un cop apreses, no se’t barregen i les pots tenir ben clares i diferenciades per a parlar-les sense dubtar de si les estàs barrejant amb una altra llengua. A més, el xinès és una llengua que tothom considera molt difícil perquè té una escriptura diferent; però, en canvi, ningú no l’ha mai catalogada com a fàcil perquè tingui una gramàtica quasi inexistent. L’italià, en canvi, té la gramàtica més difícil de totes les llengües romàniques.

Així, doncs, com a persona especialitzada en llengües, estic absolutament en contra de classificar les llengües en dos bàndols: llengües fàcils i llengües difícils; perquè, com he demostrat breument en aquests quatre articles, cada llengua té coses fàcils i coses difícils. Per tant, si ningú no diu que el xinès és fàcil perquè la gramàtica és fàcil, per aquesta regla de tres ningú no hauria de dir que l’italià és fàcil perquè s’entén una mica més fàcilment que altres llengües. Cal ser objectius.

The post Conclusions de LES APARANCES ENGANYEN I, II i III appeared first on Curiositat.cat.

Per això, a Barcelona es decideix instal·lar  1.500 fanals il.luminats amb oli, que de bon principi tan sols s’encenien en les anomenades “nits fosques” (nits de lluna nova i quart minvant). La fixació mural d’aquests llums alternava amb la instal.laci6 d’unitats penjades al centre dels carrers, a una alçada considerable per evitar que la gent hi arribés i perquè els carruatges poguessin circular sense dificultat.  Sols 25 anys després, el 1777, ja s’havien duplicat el nombre de fanals instal·lats a la ciutat.

L’enllumenat de gas no es va començar a utilitzar fins a mitjans del segle XIX.

Més informació | L’enllumenat públic en la historia de Barcelona

Imatge | Memòries de Poblet

The post Primer assaig d’enllumenat public a Catalunya appeared first on Curiositat.cat.

La gràcia de visitar gent de confiança és que em poso a les seves mans respecte a les activitats, l’alimentació i tot. Vaja, que s’encarreguen totalment de mi i no m’he de preocupar per res. I ells m’acullen a mans besades, és a dir, amb molt de gust, crec.

És cert que algun dia els meus anfitrions treballen, però això fa que tingui les mans lliures per explorar l’entorn. No vull dir que quan passin el dia amb mi tingui les mans lligades. M’ofereixen milers de possibilitats i sempre em deixen fer i desfer com em sembli.

Això no obstant, aquests dies els deixo decidir a ells perquè, en un país estranger que visito per primer cop, sovint no sé on tinc la mà dreta (o quina és la mà dreta) i necessito que algú m’orienti i supleixi la meva ignorància. No m’agradaria cometre cap error greu i sortir-ne amb les mans al cap.

El més important en aquests viatges és tenir mà esquerra amb els amics perquè si no saps tractar la gent, difícilment t’acolliran i passaran tres dies amb tu.

Una mà expressiva.

Institut d’Estudis Catalans. Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. <http://dlc.iec.cat>.

Imatge: Ben Smith.

The post Una mà de viatges: més expressions catalanes sobre mans appeared first on Curiositat.cat.

Aquesta meravellosa fortalesa, va deixar de ser castell per ser masoveria habitada fins a començaments del segle XX. Actualment tot i la seva ruïna progressiva, encara es poden apreciar grans estances i habitacles que ens fan imaginar el seu passat esplendorós ja documentat al segle XI.

El Castell de Castellcir a l’any 1911

La família nobiliària dels Planella, originaria del Mas Planella de Moià, va ser una nissaga catalana molt important a la Catalunya baixmedieval dels segles XIV i XV. El 1381 Pere de Planella, conseller Reial, va comprar la vila de Moià i el 1383 l’Infant Joan ( futur Joan I El Caçador) venia al seu armer Ramon de Planella el castell per 3.000 sous. El 26 d’agost de 1383 Ramon de Planella passaria a ser el primer Planella Senyor de Castellcir.

Abans de finalitzar el segle XIV els Planella també tenien al Moianès les possessions del castell de Clarà, el de Rodors, el Castellnou de Moià i el castell de Granera i estaven emparentats amb els Planella de Calders i Talamanca.

Roger de Planella, Pedro de Planella, Juan de Planella Descatllar… i així emparentats d’una manera o un altre, amb enllaços familiars i amb descendents directes, aquesta família va tenir la possessió del Castell de Castellcir fins a l’any 1942 en què passa a mans d’una altra família nobiliària.

The post El castell de Castellcir, cinc segles amb la mateixa família appeared first on Curiositat.cat.

Joan Agustí Carreras nascut al 1850 i farmacèutic de professió, va desenvolupar diversos càrrecs dins l’ajuntament de Sant Martí de Provençals i finalment al 1885 va ser nomenant alcalde. Durant el seu mandat Agustí Carreras va mantenir una postura radical contra l’agregació dels municipis del pla a Barcelona.

El final d’aquest alcalde va ser molt tràgic, quan el dia 10 de gener de 1891 va suïcidar-se d’un tret al cap a la seva habitació del pis que ocupava a sobre mateix de la farmàcia que regentava del carrer del Taulat, 62. Sols tenia 40 anys i les causes que varen motivar el suïcidi mai es varen conèixer. Es parlava que problemes econòmics o personals l’havien conduit a aquest tràgic final.

Però els problemes no varen finalitzar amb la seva mort. A diversos diaris de Barcelona es va publicar la seva esquela, acompanyada d’una creu, un fet gens comú entre els suïcides i que va provocar moltes crítiques.

Més informació | Icaria i Hemeroteca La Vanguardia

The post L’alcalde suïcida appeared first on Curiositat.cat.

VERBS:

A. En italià, no és correcte dir a me mi piace il cioccolato; en català, en canvi, sí que es pot dir A MI M’agrada la xocolata. En italià, es pot dir A ME piace il cioccolato o bé MI piace il cioccolato. Aquest és un dels errors més comuns que fan els catalanoparlants i els castellanoparlants quan comencen a aprendre italià: diuen a me mi piace.

B. Cambiare macchina en català és canviar DE cotxe.

C. Chiamare Anna en català és trucar A l’Anna.

D. L’italià té dos auxiliars per al passat: essere i avere (en català són ser i haver), com el francès; en canvi, el català i el castellà només en tenen un: haver. Exemples: 1. mi SONO alzata (sono = sóc), en català és m’HE llevat; 2. Anna È andata al cinema (è = és), però nosaltres diem l’Anna HA anat al cine; 3. Marco È dimagrito di 2 chili  seria el Marc s’HA aprimat dos quilos.

E. En italià, s’usa SER + adjectiu, per exemple: sono (=sóc) stanco; però en català és ESTAR + adjectiu: estic cansat, estic content, etc.

PREPOSICIONS:

A. Vado IN tabaccheria / DAL tabaccaio en català és vaig A L’estanc.

B. En català i en castellà, tenim la preposició de, la qual correspon en italià a di o da, depèn del cas. Per exemple: 1. dipende DA te en català és depèn DE tu;  2. facile DA dire en català és fàcil DE dir; 3. una commedia DI Dario Fo i en català és una comèdia DE Dario Fo; 4. è roba DA matti! en català és és DE bojos!

C. En català, sempre diem després DE: després de dinar, després de classe, etc. En italià, en canvi, no es pot dir dopo di (‘després de’): si va seguit d’un nom s’usa dopo + nom: dopo la lezione. Si va acompanyat d’un verb, també va sense di i, a més, el verb no és en infinitiu, sinó en un temps compost: dopo aver pranzato (vol dir ‘després de dinar’, i no pas dopo di pranzare, que seria la traducció literal de ‘després de dinar’ i és absolutament incorrecte).

E. Penso A te en català és penso EN tu.

F. Credo DI sì/DI no en català és crec QUE sí/QUE no.

FONÈTICA:

A. Com que en italià hi ha molt poques paraules que portin accent, quan ets principiant a l’hora de pronunciar-les comets molts errors, perquè fins que no les sents pronunciar no pots saber si són planes o esdrúixoles; per tant, la pronúncia no la pots deduir a partir de l’escriptura (poso en negreta la síl•laba tònica): giocavo (jo jugava), giocavamo (jugàvem), parlavate (parlàveu), mandorle (ametlles), abito a Venezia (visc a Venècia).

B. Consonants italianes problemàtiques perquè tenen un so que en català i que en castellà no existeix: G (gente, giorno), dobles consonants (oggi, cassa, letto, nonno, castello...), V (venire, vi vedete), Z (grazie, canzone), R de principi paraula (rosso, Roma). A més, molts castellanoparlants tenen el problema afegit de la S sonora (quan hi ha una sola s enmig de dues vocals, que els italians pronuncien com els catalans): casa, così… Aquests són els casos que he vist que costen molt de pronunciar a tothom qui comença a estudiar italià (jo inclosa en el seu moment), es triga anys a pronunciar-les correctament. Les dobles consonants, sobretot, costen molt de detectar quan les sents, per això inclús a nivells avançats a vegades dubtes si una paraula s’escriu amb doble consonant o no.

DIFERÈNCIES D’ÚS DELS MODES VERBALS:

A. La més destacable i la més difícil de dominar del tot (fins i tot quan es té el nivell C2) és el congiuntivo (subjuntiu), que no s’usa igual que en català i en castellà: 1.  Anche se non È (‘és’, indicatiu) obbligatorio, lo farò lo stesso; en català diem encara que no SIGUI (subjuntiu) obligatori, ho faré igualment. 2. Come VUOI (‘vols’, indicatiu) és com VULGUIS (subjuntiu) 3. Penso che Marco SIA (‘sigui’, subjuntiu) molto gentile correspon a crec que el Marc ÉS (indicatiu) molt amable.

DIFERÈNCIES EN L’ESTRUCTURA DE LA FRASE:

A. Posició dels adverbis: sempre, anche, soltanto… En italià, van després del verb, en canvi en català i castellà van davant del verb: vado SEMPRE in palestra és SEMPRE vaig al gimnàs; mi piacciono ANCHE le mele és TAMBÉ m’agraden les pomes; voglio SOLTANTO una fetta di torta és NOMÉS vull un tall de pastís.

Així, doncs, qui afirmava que “l’italià és fàcil perquè és igual que el català i el castellà llevat d’algunes parauletes” ha pogut comprovar que no és pas cert. Cada llengua té una estructura i unes normes diferents de la resta, mil excepcions i hi ha una infinitat de frases possibles; i precisament quan es tracta de llengües de la mateixa família, s’ha d’estar encara més atent a les diferències que hi ha (i n’hi ha moltes!), perquè no són tan visibles a primera vista com en el cas de llengües molt diferents entre si. Per tant, qui no es fixi en tots aquests detalls, cometrà errors com ara cambio di macchina i, per consegüent, no parlarà italià, parlarà una llengua inexistent.

- Noi parliamo italiano: http://parliamoitaliano.altervista.org/

- DIEC: http://dlc.iec.cat/

- Bozzone Costa, R.; Ghezzi C.; Piantoni, M. Contatto 1 Corso di italiano per stranieri. Loescher Editore.

The post L’APPARENZA INGANNA (Les aparences enganyen III) appeared first on Curiositat.cat.

Però quan parlem del municipi del Moianès de l’Estany ens ocasiona un conflicte, perquè no hi ha massa noms de municipis que portin associat el nom Estany. Per tant, a primer cop d’ull, el petit poble hauria de tenir un estany, petit o gran, adequat al topònim. Actualment, res més lluny d’això.

L’estany fou dessecat l’any 1570 per ordre de l’abat Carles de Cardona després de què les aigües estancades portessin continuades malalties a la població. Encara podem observar el gran espai que ocupava l’estany i les mines per evacuar l’aigua, força ben arranjades, adequades turísticament amb plafons informatius i mitjançant un interessant recorregut turístic pel poble. Segons Salvador Ginesta al seu llibre el Bages, l’antic estany es va inundar fins a vessar després d’uns grans aiguats a l’any 1969.

Si més no, l’Estany és més conegut pel seu bonic i interessant monestir romànic de Santa Maria, joia del patrimoni català del segle XI i que originà l’origen de la història d’aquest bonic municipi del Bages.

The post L’Estany, el poble sense estany appeared first on Curiositat.cat.