Consol Prados

retallables

2012-01-21T14:25:00.009+01:00

El temps passa i de cop una molla salta i es disparen les imatges de les darreries viscudes. Em fa una mica de recança veure la data de la darrera entrada. Però no prometo res.
No m'agrada l'hivern càlid. M'agrada el fred quan toca fer fred. El que esperona a abrigar-se el coll i espireja els ulls al carrer. El que fa refugiar-se en una bona lectura a la llar. El que fa esperar la primavera amb més desig.
I m'agrada entretenir-me seguint les línies de les branques, en la seva tendència a aprimar-se a mida que se separen del cos. Les repasso amb el dit. Dibuixades com tirallongues amb un rotulador molt prim sobre les darreres clarors.
Algú fa retallables d'ombres xineses i no ens adonàvem. Només quan gires la mirada i t'atures més enllà de la pròpia física òptica.
(foto collita pròpia)

Las ciudades y los signos

2011-01-18T00:23:00.004+01:00

Fa temps que no escric. I han passat moltes coses que ara m'és difícil resumir. Reprenc novament el compromís amb aquest espai de reflexió que faig públic amb l'ànim de compartir. Avui per això, només em limito a copiar un petit text d'Italo Calvino, del seu llibre "Las ciudades invisibles".
"De todos los cambios de lengua que debe enfrentar el viajero en tierras lejanas, ninguno iguala al que le espera en la ciudad de Ipazia, porque no se refiere a las palabras sino a las cosas.
(...)
- ¿dónde está el sabio?- el fumador señaló fuera de la ventana. Era un jardín con juegos infantiles: los bolos, el columpio, la peonza. El filósofo estaba sentado en la hierba. Dijo:
- Los signos forman una lengua, pero no la que crees conocer.

Comprendí que debía liberarme de las imágenes que hasta entonces me habían anunciado las cosas que buscaba: sólo entonces lograría entender el lenguaje de Ipazia. "

VOTA SOCIALISTA

2010-11-26T23:03:00.010+01:00

Per plantar cara als que han provocat aquesta crisi econòmica. Per plantar cara a l'onada conservadora que recorre tota Europa. Per plantar cara als que insulten la política perquè volen tot el poder. Per plantar cara als especuladors de la política i als especuladors de l'economia. Per plantar cara als prepotents que pensen que el país és seu. Per plantar cara als que utilitzen els sentiments de la gent per redit electoral. Per plantar cara als nacionalismes excloents. Per plantar cara als que volen retallar els nostres drets socials. Per plantar cara als sectaris.
Per defensar els interessos dels treballadors i treballadores. Per defensar la cohesió i la convivència. Per defensar els nostres drets socials. Per defensar una sortida digna i per l'esquerra de la crisi. Per defensar que Catalunya som tots i totes vinguem d'on vinguem. Per defensar el sentit més noble de la política. Per defensar el teu país. Per defensar la justícia social. Per defensar els emprenedors i emprenedores, els que arrisquen, treballen, els que es mullen pels altres. Per defensar el que més estimes.

Tenim el poder de decidir tantes coses, només en un minut.

Diari de campanya

2010-11-07T23:42:00.004+01:00

En plena activitat de precampanya. Intento recollir algunes notes de les darreres activitats.

Dijous vespre míting amb el President Montilla i Felipe González al barri de Llefià de Badalona. En la benvinguda de l'alcalde, Jordi Serra, ens trasllada la indignació per la utilització partidista i barruera del PP de la immigració i del nom de la ciutat, que posa en risc la convivència i la cohesió. Mentre el PP es passeja extaltant els ànims, hi ha molta gent que hi treballa als barris. Vull destacar i recomanar el Manifest "ens agrada Badalona", que han signat molts ciutadans i ciutadanes del municipi a favor de la convivència i en contra d'aquestes pràctiques denunciables. Felipe Gonzéz, en plena forma i la gent entregada, sobretot la generació que li va donar la victòria al 82 i van viure en primera persona els canvis que han fet possible el nostre sistema de benestar. González alerta de la ofensiva de la dreta contra el sistema públic i defensa que s'han de fer reformes per continuar consolidant l'estat de benestar. Posa com a exemple les eleccions als EEUU, "contra Obama perquè vol reformar la sanitat i el sistema financer, i això no els hi agrada perquè ells (els republicans) no ho necessiten, perquè s'ho poden pagar". I el risc també és real al nostre país.

La nit de dijous, una trobada a ritme de rumba catalana a Gràcia, com no, al Centre Artesà Tradicionàrius amb la Xarxa Gitana Romipen. Molt agradable. Rumba i paraules. Les paraules de Montilla i de Pere Garcia, coordinador de la Xarxa Romipen i candidat socialistes a les llistes de Barcelona.

Divendres tarda segona reunió amb el President i el Consell Assessor de Polítiques Socials a la seu de PSC a Barcelona. Ganes de profunditzar en com crear un model propi de xarxa pública amb la participació del tercer sector social, que a Catalunya és un potencial. En la roda de premsa següent presentem El Pla de lluita contra la pobresa. Dedicaré un par d'escrits sobre aquests dos temes.

Dissabte matí celebrem una jornada organitzada per la Sectorial de Gent Gran del Maresme a Pineda de Mar. Més de 120 persones ompliem el magnífic Centre Innova. Bon ambient, bona acollida, i ganes de combat polític. En la meva intervenció vaig defensar el que hem construït al llarg d'aquests 7 anys des del Govern i que no podem aturar. Les nostres polítiques adreçades a la gent gran tenen dos objectius: envelliment actiu i atendre la feblesa i els riscos en aquesta etapa de la vida. Avui ja són 132.ooo persones que es beneficien de la Llei d'atenció a la dependència. Intervencions dels companys Xavier Amor, l'alcalde, David Pérez, diputat, Josep Guinot, delegat nacional de la gent gran del PSC, Santi Fontbona, primer secretari del Maresme, i molta gent implicada com l'Emili, la Carlota, en Pedro,...

Dissabte tarda inauguració de la nova seu social del PSC de Canet de Mar. Em va agradar que han pensat en un petit espai com a ludoteca pels infants. Un espai per a la conciliació familiar, molt encertat. I com no, ho han pensat les mares. Però a més de la inauguració, també era un dia molt important per als socialistes de Canet. Quim Mas, l'alcalde, no es tornarà a presentar a les properes municipals i passa el testimoni. Silvia Tamayo el recull, i es presentarà com a candidata quan obrim el procés d'elecció. Reconeixement al treball i comprimís de Quim i reconeixement a la valentia i capacitat de Silvia, sense cap dubte. Em va agrada unes reflexions de l'alcalde: "governar significa prendre decisions, a vegades ens movem entre el que decidiríem amb el cor o amb el cap, però la partida no pot quedar en taules, a vegades s'ha de ser valent i pensar més enllà del moment immediat i en bé del poble".

foto de la trobada amb la gent gran del Maresme a Pineda de Mar el 6 de novembre

TecnoCampus, tossuderia i valentia política

2010-11-04T01:07:00.007+01:00

Tossuderia i valentia política. Un recorregut de deu anys que hem celebrat i inaugurat ahir 3 de novembre. Recullo una reflexió del discurs d'Alicia Romero, sobre el repensar la ciutat a 10 anys vista i la resposta d'aleshores alcalde de Mataró, Manel Mas "la tasca dels polítics és anticipar-se als reptes del futur amb la informació que tenim en el present".

Ara que la crisi econòmica ens sacseja sobre el nostre model econòmic, l'aposta del Tecnocampus Mataró-Maresme posa de manifest la importància de tenir capacitat per dissenyar el futur. La ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, en la inauguració l'ha posat com a exemple del que cal fer pel canvi econòmic.
Fa deu anys varem començar a parlar de "la nova economia", de la necessitat d'una "economia basada en el coneixement". Quina sort i quant d'agraiment pels que ens van fer veure que el futur havia d'anar cap aquí. Però la visió de futur per si sola no dóna resultats, si no s'acompanya de tossuderia i valentia política, i amb una bona dosis de complicitats amb gent que se sumi i hi treballi. Això representa també el TecnoCampus. I hem de posar noms, com recullen en els seus molt bons discursos Alicia Romero i Joan Antoni Baron, i com a exemple m'atreveixo a posar dos, Manel Mas i Pilar González, que van ser els primers tossuts i valents per imaginar el futur que avui ja és present.

Avui s'acallen les veus que deien que el TecnoCampus era fum. En tot cas, Mataró ha estat capaç de canviar el fum de les seves fàbriques tèxtils per un projecte de coneixement, univerisitat i empresa, i capacitat per encarar amb èxit la nova economia.
Avui la gent de Mataró tenim un espai més per sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat. Un ecosistema per al coneixement, el talent, l'economia, la creativitat, un projecte amb ànima.

El nostre model de ciutat el recull exquisitament l'alcalde Baron, "Mataró vol ser una ciutat territorialment metropolitana i capital d'un territori, urbanísticament compacta, econòmicament innovadora, mediambientalment sostenible i socialment cohesionada". I el TecnoCampus és la viva imatge d'aquest model de ciutat.

Bonificacions als peatges del Maresme

2010-11-02T23:46:00.008+01:00

Avui el Govern ha acordat les bonificacions als peatges de la C32 al Maresme.
Són reduccions als peatge de Vilassar i l'accés de Premià pels usuaris habituals que fan un recorregut amb origen o destí a la comarca.
El contingut de les reduccions les podem veure aquí.

Aquest és un pas més, un important pas, en la política de mobilitat que vam acordar amb el Govern de la Generalitat i el Consell Comarcal a l'abril d'aquest any, després de molts treballs i negociacions. Ja en vaig parlar en aquest escrit.

Les bonificacions comencen amb les primeres obres de la Ronda de Mataró i les posteriors de les Rondes del Maresme. Però va més enllà. Respon a un model de peatge com a instrument regulador del trànsit. Fa temps que alguns es manifesten per la supressió dels pagaments, però hem de ser realistes, i els estudis de mobilitat així ens ho demostren. Suprimir els peatges seria el colapse total i absolut. No volem que pel Maresme passi tot el trànsit de llarg recorregut de Barcelona cap a França, i això passaria si es suprimissin. Hem de diferenciar el que és el trànsit de llarg recorregut i el trànsit dels veïns i veïnes de la comarca, és just per tant que les reduccions siguin per aquests com a usuaris habituals.

La demanda maresmenca de convertir l'antiga NII en una via cívica i permeable amb el nostre front marítim, ha comportat també buscar les alternatives. I l'acord és una via paral.lela a l'actual autopista, però que resolgui la conexió entre els pobles i millori de forma fàcil els accessos, ara és un autèntic desgavell.

No crec que hi hagi una comarca a Catalunya que hagi estat tan estudiada pel que fa a la mobilitat. Tenim un territori estret, comprès entre la serralada i el mar, i molt urbanitzat. Qualsevol actuació per tant s'ha de mimar al màxim en aquesta franja de terra que volem conservar també al màxim.

El que avui ha acordat el Govern és en compliment amb el que es va comprometre.
Els socialistes del Maresme fa uns anys vam apostar per resoldre els problemes de mobilitat que arrossegavem de fa anys, i que el Govern de la Generalitat de CIU no havia ni atès ni resolt. Vam entendre que la mobilitat no és només peatges i carreteres, s'havia d'actuar en tot el seu conjunt amb una prioritat clara pel transport públic. Així ho vam recollir en el nostre programa electoral del 2006.

Ara passem comptes: avui les bonificacions dels peatges, fa uns dies s' adjudiquen les obres de la Ronda de Mataró, a l'abril d'enguany "l'Acord de Mobilitat del Maresme" entre el Govern i el Consell Comarcal, les Rondes del Maresme en estudi informatiu, els treballs del tren orbital en marxa, el traspàs de la NII a la Generalitat a finals del 2009 amb una inversió compromesa de l'Estat de 400 milions d'euros, les millores de la xarxa ferroviària en les estacions de tren així com un augment de les freqüències i millors vehicles, el carril bus a l'entrada de Barcelona que arribarà fins a Montgat, l'ampliació d'autobusos interurbans, la perllongació de la C32 amb l'A2,...
La millora en la mobilitat és oportunitat per als ciutadans i necessari pel desenvolupament social i econòmic del Maresme.
Tot això és possible amb un Govern sensible amb els territoris, sense cap mandra.

La clàssica fórmula de la dreta: retallades i privatitzacions dels serveis públics

2010-10-26T22:22:00.005+01:00

Fa uns dies CIU va anunciar algunes de les seves mesures d'austeritat: reducció d'un 20 o 25% de l'administració pública i privatitzar serveis com el ferroviari, sanitat, gestió d'infraestructures i educació. Reduir tant l'administració pública de la Generalitat no és reduir els càrrecs eventuals com diuen (per cert, experts en aquests càrrecs quan governaven), amb aquests percentatges significa reduir treballadors dels serveis públics i per tant reduir prestacions. Privatitzar serveis com els que proposen significa privatitzar el patrimoni col.lectiu, i posar en risc una funció elemental que han de tenir aquests serveis: l'accés universal i la garantia de qualitat. La gestió privada no sempre és millor que la pública.

Fa uns dies el primer ministre britànic, del Partit Conservador, anunciava també la major retallada de l'Estat de Benestar britànic, com la reducció de mig milió de treballadors públics, o les retallades espectaculars dels sistemes de protecció.

Paradoxes, la crisi del capitalisme no qüestiona les males pràctiques que han provocat aquesta crisi, amenaça les polítiques socialdemòcrates que han construït l'Estat de Benestar europeu.

He recuperat un anàlisi que fa Tony Judt sobre el que va suposar la retallada de serveis i prestacions i les privatitzacions en l'etapa Thatcher que il.lustra les contradiccions i perills d'aquestes mesures. S'ha calculat que les privatizacions en l'era Thatcher dels actius públics va resultar una transferència neta de 14.000 milions de lliures dels contribuents als accionistes o inversors. Primera conseqüència: renunciar al patrimoni col.lectiu costa diners als contribuents. Alguns dels serveis que van passar a mans privades, ni van guanyar en eficiència ni en eficàcia, al contrari, van perdre valor i funcionaven pitjor, com a efecte de la reducció de costos, i l'adminstració va haver d'acudir en ajuda dels usuaris . Segona conseqüència: empreses privades recolçades indefinidament per fons públics, però sense el control públic. I tercera, tampoc s'ha demostrat a llarg termini que aquestes mesures hagin ajudat al creixement econòmic.

Però hi ha unes reflexions de Judt que em semblen de calat. Atacar el sector públic és posar en risc el concepte de col.lectiu i augmenta el dèfici democràtic. Copio literalment de l'autor " si no respectem els béns públics; si permentem o fomentem la privatitizació de l'espai, els recursos i els serveis públics, ... no ens hauria de sorprendre una disminució constant de la participació cívica en la presa de decisions públiques. (...) Els sondejos d'opinió reflexen un desinterés cada vegada més gran per les eleccions i un cínic despreci vers els polítics i les institucions polítiques".
Com a conclusió, l'onada conservadora que amenaça l'Estat de Benestar va acompanyada pel despreci vers la política i el foment del desinterés de la ciutadania. Perillós.

Aquest és el debat al que assistim. La ideologia no ha mort, normalment qui ho diu és un conservador. Hi ha dos models confrontats que responen a interessos confrontats, i són els clàssics: més Estat o menys Estat, públic o privat, més societat o més individu. Ho veiem a Europa, a Estats Units ( Tea Party, i això que EEUU és el paradigma de l'Estat no intervencionista), i ho veiem a Catalunya en les propostes electorals (CIU aplica la clàssica fórmula conservadora, com ho fa també el PP).

Davant les amenaces, cal defensar doncs el nostre sistema de benestar, el que pot crear igualtat d'oportunitats i progrés col.lectiu. I som conscients que en aquests moments, defensar-lo i consolidar-lo, significa també fer les reformes adients, lluny dels cants que criden a la seva minimització.

Acabo amb una cita d'Adam Smith , "cap societat pot prosperar i ser feliç si la majoria dels seus membres són pobres i dissortats".

El que cap en un cap de setmana

2010-10-24T23:22:00.006+01:00

Cap de setmana intens, molt intens, com els darrers i com els que vindran. Cap de setmana on resta i ressona el discurs del president Montilla, "pun i a part" i que convido a llegir. Hi ha moments en els que el partit es vesteix de solemnitat, d'una liturgia especial, com aquest diumenge al Foyer del Liceu. Conscient del seu moment, i amb tot el dret a reivindicar-se. Perquè tenim tot el dret a reivindicar-nos, i ho hem de fer, i molta gent ens ho agrairà.
Destaco de les seves paraules "...ara el 2010, només un Govern socialista pot continuar escrivint les línees de la justícia social, el catalanisme integrador, i els ponts del diàleg federal, (...) i no hi renunciarem per aconseguir el poder a qualsevol preu, (...).

Dissabte varem celebrar un acte polític a la Casa de Andalucia de Mataró, amb Celestino Corbacho i l'alcalde Joan Antoni Baron. En la meva intervenció vaig voler defensar tres idees: reivindico la política, perquè la política és l'arma que tenim els treballadors i treballadores per canviar les coses, i per tant no fem cas dels que l'amenacen, al contrari, defensem-nos amb la participació i amb el nostre vot; en les eleccions del 28N decidirem no només el Parlament i el Govern de Catalunya, decidirem el projecte que volem per Catalunya, i els socialistes volem alçar la veu de la majoria, la que creu en un sol poble, en un país fort perquè és just, en l'entesa amb la resta de pobles d'Espanya des d'un projecte federal i volem que tots els que pensen així ens acompanyin; les eleccions del 28N són les nostres, de la gent dels barris com el de Cerdanyola de Mataró.

Aquest cap de setmana també s'ha celebrat la Festa dels Supers. Una escapada familiar de la tarda de dissabte. Reconec que em va impressionar agradablement. Per la bona organització, per l'ambient festiu i positiu, i per la quantitat d'infants, pares i mares. Quin poder de convocatòria!. Crec que no hi ha cap canal infantil públic que hagi aconseguir fidelitzar tant els seus usuaris i donar una oferta que va més enllà dels dibuixos animats de la programació televisiva. Mirant i escoltant tanta diversitat de famílies, vaig pensar que sí, és una bona manera de fer comunitat.

Diumenge també ha estat el dia de la Fira d'entitats del barri de Cerdanyola de Mataró. Bona participació i bona entesa. El treball per la dignitat dels nostres barris es fa des de l'urbanisme, els equipaments, la gestió de l'espai públic, les polítiques de promoció econòmica i les polítiques socials, però sobretot buscant la complicitat dels veïns i les veïnes i la seva participació. Els nostres barris tenen nous reptes que hem de saber afrontar, hi som i hi treballem. Passejant per la fira i compartint el dinar, he vist la bona voluntat de molta gent.

Garantir els drets dels infants i adolescents

2010-10-22T00:25:00.005+01:00

He pogut participar en el debat de polítiques d'infància dins les jornades Inclusió social: clau de progrés, organitzades per FEDAIA.

Apunto breument els principals eixos en els que he basat la meva intervenció seguint el guió que l'organització ens ha demanat.

Una societat més forta, capacitada, moderna, competitiva,... es mesura pel seu grau de cohesió interna i es mesura pel tracte vers a la infantesa i l'adolescència. Els infants són ciutadans i ciutadanes, de present i de futur, titulars de drets subjectius.

Ha estat aquest Govern qui ha impulsat i qui ha fet la Llei dels drets i deures de la infància i adolescència, i per tant el nostre compromís per desplegar-la és implícit. Són moments també de prioritats, i en el desplegament de la Llei les notres prioritats són:

1. Màxima atenció a la infància en situació de maltractament, en situació de pobresa i de risc d' exclusió. La màxima prioritat per voluntat política, complint i fent complint la Convenció pels Drets dels Infants. Tres estratègies:

- La millora dels protocols i capacitació dels professionals (serveis de salut, educació, cossos de seguretat,...) perquè detectin amb més facilitat les situacions de risc.

- Reforçar els serveis socials bàsics en l'àmbit d'infància. Tirem endavant la figura del Professional de Referència (previst ja a la Llei de Serveis Socials de Catalunya).

- Incidir de manera especial en els entorns familiars i territorials amb més risc de pobresa infantil i exclusió social.

2. Recollim, perquè la compartim, la preocupació pels joves que es troben a la corda fluixa, que ni estudien ni treballen. Cal prevenció des de l'educació primària i la secundària obligatòria:

- reduint el fracàs escolar

- amb programes específics d'orientació i tutoria pels adolescents que han abandonat el sistema escolar.

3. Atendre de forma adecuada els infants és atendre les famílies. Reconeixent la diversitat de famílies de la nostra societat actual i cal reforçar els mecanismes perquè les famílies disposin de les condicions adequades per la cura, la socialització, l'afectivitat i el desenvolupament dels infants:

- atenció especial a les famílies en situació de risc

- facilitar la conciliació del temps familiar, laboral, escolar,...

- implicació de les famílies amb l'escola i els processos de formació dels fills i filles

La Llei es desplegarà mitjançant tres bons instruments com està previst:

- La cartera de serveis, en coordinació amb la cartera de serveis socials

- El Pla d'Atenció Integral als infants i adolescents, des d'una visió integral i transversal

- Les Taules Territorials, veritable mecanisme d'anàlisi, coordinació entre les administracions i el territori, i elaboració d'estratègies.

En aquests moments les estratègies per sortir de la crisi han de tenir també prespectiva d'infància i de família. Des del reforç de la xarxa de suport i de rescat per aquelles famílies que en un moment donat pateixen canvis que poden condicionar la seva situació (atur, canvis familiars, ...). Però volem ser també molt conscients que la pobresa s'hereta, i cal lluitar contra una pobresa crònica. Per això prioritzem l'atenció als entorns familiars i urbans amb risc d'exclusió, amb programes comunitaris, amb les Zones d'Atenció Especial, amb les polítiques integrals de renovació urbana. Conscients de les situacions de risc en la que neixen força infants del nostre país, cal començar ja en la maternitat i en la primeríssima infància. El reforç dels equips de professionals municipals i la xarxa d'entitats d'iniciativa social és clau en aquesta tasca. I l'aposta continua sent per l'educació, educació i educació.

Estem en un moment delicat pel que fa als pressupostos de les administracions públiques. Desplegar la Llei significa dotar-la de pressupost. Ens avala l'aposta del Govern, que tot i en moments de crisi econòmica, ha continuat elevant el seu pressupost en inversió social. Caldrà però treballar diferent, prioritzant, amb innovació, amb més eficàcia, treballant per objectius i resultats i amb l'avaluació de l'impacte de les polítiques, optimitzant els recursos i reduint on la necessitat no és tan immediata.

Les entitats que treballen en aquest àmbit ens demanen impulsar un Pacte Nacional per la infància i l'adolescència. El procés d'elaboració de la Llei, la mateixa Llei i els instruments que desenvoluparà, ha estat , i serà encara més, una aposta per la visualització de les polítiques d'infància. Però recollim la demanda, perquè el Pacte pot significar no només un compromís de les administracions públiques, també un compromís del conjunt de la societat.

El Tercer Sector és un actor protagonista, ho ha de ser. Continuem defensant l'Estat de Benestar (davant l'onada conservadora que reclama el seu retall) i defensem la Societat de Benestar, perquè una societat madura com la nostra, té la capacitat de crear benestar des de les seves organitzacions. El Tercer Sector té vocació de servei públic, tmou un volum del 2,8% del PIB català, té experiència acumulada, una bona dosi de professionalitat i voluntariat, i té també molts reptes per endavant. El compromís amb el Tercer Sector l'hem fet explícit amb el Pla Director del Tercer Sector de Catalunya. Cal continuar. Continuar per passar de la política de la subvenció a la política de la concertació, i incorporant les clàusules socials en els concursos de les administracions públiques.

La Llei d'infància és un canvi de paradigma. Hem fet un pas més, de l'atenció a la infància en risc, a incorporar la necessitat d'invertir en el conjunt de la infànci i adolescència. Fem nostres els principis que regeix la Llei: promoció, prevenció, atenció, protecció i participació.

"Un combat polític de primer ordre"

2010-10-18T22:57:00.004+01:00

Si em demanessin una idea d'aquest cap de setmana seria aquesta: cal combatre els tòpics, i amb coratge.

El PSC ens hem trobat durant dos dies per treballar i aprovar el nostre programa electoral. Les imatges amb les quals em quedo, ... de la gent, de la participació, del lliurament, de les ganes, dels valors, del compromís, de les emocions, de la feina, ... trenquen tots els tòpics sobre la política. Ni tots som iguals, ni cal desentendre's de la política. La política és l'eina que tenim per canviar les coses.

La immigració en campanya electoral. Sobre la immigració irregular

2010-10-11T23:10:00.013+01:00

Les raons de l'arribada d'immigració al nostre país en els darrers anys: creixement de l'economia i falta de mà d'obra del nostre mercat laboral (suggereixo aquest post, "per què tenim la immigració que tenim") ; l'envelliment de la població (la nostra taxa de fecunditat és de les més baixes del món, 1,5 fills per dona); les desigualtats socials i econòmiques entre els països del nord i del sud.

Es calcula que durant el període de 1998-2004 van entrar a Espanys 1,5 milions d'immigrants en situació irregular. La majoria no va entrar al país amb pasteres ni caiucos, ho van fer per l'aeroport de Barajas. Durant aquest període governava el PP i no només no va resoldre la situació sinó que la va permetre.

Què calia fer aleshores amb un extremadament elevat nombre de persones en situació irregular? una situació que torno a insistir va deixar d'herència els governs populars. Reforzar els mecanismes d'entrada controlada i legal, lluitar contra la immigració il.legal, i fer legal el que ja era real: persones en situació irregular que treballaven en l'economia submergida. La immigració irregular no és bona ni per a les persones que estan en aquesta situació ni per al conjunt de la població. Crea marginalitat i sempre hi ha algú que explota i algú que és explotat.

El Govern socialista va posar en marxa una sèrie d'actuacions per tal de resoldre aquesta realitat. El procés extraordinari de normalització de 2005 va comportar 650.000 altes a la Seguretat Social. És a dir, persones que ja hi eren des de feia anys al país i que podien demostrar una feina, torno a repetir, persones que ja hi eren i treballaven al nostre país sense comptar ni cotitzar. Aquestes altes a la Seguretat Social per altra banda va comportar l'exigència en el compliment dels deures, tant per part de les empreses com dels treballadors: pagar impostos.

Quan el President Rodríguez Zapatero va formar el seu Govern, immigració va passar a formar part del Ministeri de Treball i Immigració, és a dir, una vinculació nítida de la immigració amb el nostre mercat de treball per tal de reforzar els mecanismes legals i d'acord amb les necessitats laborals. Cal recordar que la integració necessita primer de tot un lloc de treball. Una manera de reforzar els mecanismes legals i vinculat al mercat laboral són les contraccions en orígen. Per altra banda, si no volem immigració il.legal, s'ha de perseguir els que cometen il.legalitat, és per això l'augment de les inspeccions de treball, un instrument encara més proper des del traspàs d'aquesta competència a la Generalitat.

Era necessari també reforzar el control de fronteres. I el control de fronteres no és només les de l'Estat Espanyol, tenint en compte l'espai Schengen, un espai europeu de llibertat de moviment. Cal doncs una millor política europea comuna en immigració. I calia una major i millor implicació dels països d'orígen de la immigració, així com la voluntat d'aceptar les repatriacions. És per això que s'han augmentat els convenis bilaterals amb països d'orígen, fet que ha ajudat a un major control de la immigració irregular, així com s'han augmentat les polítiques de cooperació i codesenvolupament.

La Llei Orgànica 2/2009 sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, entre moltes altres coses, estableix nous mecanismes i nous càstigs en la lluita contra la immigració irregular.

Aquestes són les polítiques reals en la lluita contra la immigració irregular, i no les proclames buides i enganyoses.

L'empadronament ha estat, i calculo que continuarà sent, motiu de debat. El padró com a mecanisme de control de la immigració irregular és totalment fals. El padró és un instrument per conèixer la població que viu en un municipi. Els ajuntaments reben els recursos d'acord amb la població, és evident que per governar necessiten conèixer la realitat. No empadronar no significa no ser-hi.
Segons la normativa, tota persona té el dret i el deure d'empadronar-se, així com els ajuntaments de complir. Els ajuntaments no tenen les competències en matèria d'immigració irregular, és una competència de l'Estat. La normativa que obliga a l'empadronament de totes les persones, incloses els immigrants, independentment de la seva situació, va ser aprovada a l'any 1997 per Mariano Rajoy quan era Ministre d'Administracions Públiques. Paradojas de la vida. Ara es contradiuen ells mateixos sense cap escrúpol.
Però el padró sobretot és també l'accés als serveis bàsics. I tota persona té dret a l'educació i la sanitat, perquè són drets fonamentals. Obstacularitzar l'accés fa persones més vulnerables, augmenta el risc de marginalitat, i és contraproduent socialment. La proposta del PP de denunciar des del padró a les persones en situació irregular, no només no solucionar la il.legalitat sinó que la fomenta.

A més, cal recordar també que actualment l'entrada d'immigració està totalment estabilitzada. No arriben més immigrants, fora dels que ho fan per reagrupament familiar. Ningú se la juga si sap que no trobarà feina.

La història de la humanitat està feta pel moviment constants de les persones. Les migracions han existit i existiran sempre. Especialment en un món ple de desigualtats socials i econòmiques. Negar el contrari és enganyar la gent. El que hem de vetllar en tot cas, és que sigui de forma controlada i legal.

El PP remena en els temors de la gent. Denunciable. Indigne. Irresponsable. Per remenar, i perquè no aporta cap solució. Ara, ara en campanya electoral, parla de la immigració il.legal, però només parla. Quan tenien la responsabilitat governamental no només no ho van resoldre sinó que ho van permetre. Per interessos? econòmics?. Ara, ara en campanya electoral, també és per interessos, ara, per arreplegar vots.

Si us plau, responsabilitat i rigorositat, també en campanya electoral.

Convocatòria d'eleccions, llibres i Nobel de la Pau. Relats del Moment 2

2010-10-09T23:01:00.012+01:00

Aquesta és la foto de la candidatura per Barcelona del PSC. Un molt bon equip. Una bona combinació de renovació, capacitació i experiència. Un bon equip que responem a un bon projecte, sincerament. Diferents perfils, diferents trajectòries, com la majoria. Tinc l'honor de participar en el número 13. Un honor que assumeixo amb responsabilitat i il.lusió de continuar treballant pel meu país i per un projecte encoratjador que entén la política com a transformadora. Endavant!.

Començava la setmana amb el balanç de la legislatura i la convocatòria de les eleccions per part del President Montilla en el Palau de la Generalitat. Crec que és com s'han de fer les coses. Els ciutadans deleguen amb el seu vot cada quatre anys als representants que han de gestionar els afers públics. I els governants han de rendir comptes del que s'ha fet ens aquests quatre anys. És un contracte amb la ciutadania. Això és el que va fer el President dilluns a la tarda. Després va signar el decret de convocatòria d'eleccions. Molt recomanable el discurs que va pronunciar, "podeu estar ben orgullosos i sortir amb el cap ben alt: som el Govern de Catalunya i hem fet un gran servei al país". I és imprescindible consultar el Compliment del Pla de Govern , que callen a tots aquells que neguen l'evidència. Així és com s'han de fer les coses.

S'ha celebrat també durant la setmana a Barcelona una trobada d'ombudsman europeus, on alertaven de l'augment de la xenofobia a Europa. La crisi provoca incerteses i existeix el perill real d'utilització partidista d'aquestes incerteses, buscant en la immigració el terreny on canalitzar les pors i els malestars. Els defensors del poble han fet una crida "a fer front a l'afebliment de la cultura dels valors democràtics". Totalment d'acord. És el nostre patrimoni que hem de preservar.

Seguint amb Europa, caldrà llegir el llibre de Felipe González "Mi idea de Europa". Sempre es refereix als ex-presidents del Govern com aquells gerros xinesos, valuosos, en un apartament petit. Però el seu poder de convocatòria continua sent impressionant. Va ser un plaer assistir a l'acte de presentació a la Llotja de Barcelona, en una entrevista guiada per la periodista Gemma Nierga. La seva defensa d'Europa, "és una història d'éxits", avala amb autoritat la seva crida urgent sobre "la necessitat que tenen els països membres d'encaminar el futur".

Dijous també vaig assistir al 6è Congrés Nacional de la Gent Gran. Vull constatar la feina i les ganes que han posat tanta gent que ha participat de tot el procés. Crec que les ponències triades han estat del tot idonees perquè defineixen en poques paraules els objectius de les polítiques adreçades a la gent gran: participació de la gent gran, pobresa i exclosió social, i polítiques d'envelliment actiu. Existeix l'augment de la pobresa en la gent gran, una pobresa que la pot provocar la falta d'ingressos dignes, l'habitatge i l'entorn, la malaltia o la vellesa mal atesa. Cal continuar reforçant per això les polítiques d'atenció com hem vingut fent en els darrers anys (llei de prestacions econòmiques, llei de la dependència, centres de dia, servei d'ajuda a domicili,...). Però cal pensar també que la gent gran és gent activa, amb un potencial que no es pot desaprofitar i que la participació i activitat enriqueix també aquest període de la vida.

El premi Nobel de la Pau enguany ha estat per Liu Xiaobo, un disident xinès. M'alegra haver emprenyat al règim xinès, m'alegra que algú posi en evidència un règim prepotent, de ferotge capitalisme, de negació de les llibertats i vulneració dels drets humans. Pocs s'atreveixen perquè és un gran mercat. No podrà anar a Oslo a recollir el premi perquè està a la presó complint una condemna d'onze anys, una condemna per la lluita per les llibertats. Xina s'ha convertit en una gran potència econòmica, però a quin preu!.

Per acabar, un llibre. He començat "Algo va mal" de Tony Judt. M'ha impressionat el relat de la seva experiència amb la malaltia. El llibre es considera com el seu llegat. Segurament no resistiré la temptació d'anar comentar les seves reflexions. Només per començar diu així: "Hay algo profundamente erróneo en la forma en que vivimos hoy. Durante treinta años hemos hecho una virtud de la búsqueda del beneficio material: de hecho, esta búsqueda es todo lo que queda de nuestro sentido de un propósito colectivo. Sabemos qué cuestan las cosas, pero no tenemos idea de lo que valen".

Relats del moment

2010-10-01T06:01:00.012+01:00

És difícil escriure a la velocitat del pensament i dels esdeveniments en els que tinc l'oportunitat d'accedir. Perquè realment és una oportunitat i així ho celebro. Per això he pensat obrir una nova categoria, relats del moment, com a recull breu d'allò que ha esdevingut durant la setmana i és bo donar-hi un parell de voltes. Espero que la meva constància i el temps no em traicionin i sigui una secció setmanal. Acompanyo l'escrit amb una de les meves fotos, perquè les imatges també ens il.lustren.

El blog és una bona eina per posar ordre a les idees i compartir-les. Avui precisament es celebra l'edició de PremisBlocsCatalunya que tenim l'honor d'acollir a Mataró, la primera activitat de l'Auditori Tecnocampus. Repassant els finalistes, m'alegra veure com creem pensament, personal i col.lectiu, amb tot el potencial que ens aporten les noves tecnologies. La informació és més accessible, i les experiències, personals i col.lectives, guanyen en difusió i creen xarxa. Són també noves oportunitats d'aprenentatge.

Un parell d'articles de la setmana.

Josep Ramoneda escrivia a El Pais un molt interessant escrit, "El sadismo político ordinario". Un molt bon anàlisi sobre "l'exercici de cinisme polític, disposat a despertar les baixes passions de la ciutadania", arran de l'operació de Sarkozy amb els gitanos romanesos. Amb una darrera conclusió: la capacitat d'infecció que té aquestes pràctiques i els seus terribles perills. I un destacat: la funció del governant no és crear problemes de convivència sinó resoldre'ls.

Jose Maria Mena, exfiscal en cap de Catalunya també ens proporcionava l'altre dia un article sobre la justícia, i cal agrair que des del món de la judicatura algú, i amb la seva autoritat, sigui tan sincer i clar. "Justicia parada" fa un símil del funcionament de la justícia amb el servei ferroviari, i amb una fina ironia parla del "del tren del Palau" que ens desconcerta a tots per la seva lentitud i l'amago de denunciables interessos.

Aquesta setmana també s'ha produït la vaga general convocada pels sindicats en contra de les reformes del Gobierno. Crec que molts l'hem viscuda amb el "corazón partío". Perquè reformes s'han de fer, són inevitables per afrontar la crisi econòmica. Però ens resistim també a que el mercat continuï posant en jaque als governs i no hi hagi càstic per a les pràctiques i per als que precisament han provocat aquesta situació. Des de la dreta hi ha hagut una ofensiva clara contra els sindicats. Ramoneda també ho deia l'altre dia en un article: "Los sindicatos estorban. Desde que Thatcher los aplastó en el Reino Unido, el tiro al sindicalista ha sido el deporte favorito en los sectores más conservadores. El argumento con que disimular las ganas de allanarse el camino con la reducción de les derechos socials siempre es el mismo: los sindicatos son un anacronismo". Cal combatre aquesta nova ofensiva contra la política i contra la participació política i sindical. No sé d'on vaig recollir la frase, però convé recordar-la "els treballadors i treballadores no tenim accés als mecanismes de poder, però sí a la política".

Vaig assistir al debat organitzat per la Taula del Tercer Sector de Catalunya, "Crisi, Polítiques socials i Tercer Sector" a l'auditori de CaixaForum. Em quedo amb alguns apunts dels ponents. Gregorio Rodríguez Cabrero, apuntava com a principal objectiu estratègic de les polítiques socials la inclusió, des d'un cercle virtuós d'ocupació estable, protecció i serveis públics. Joan Majó ens alertava de com garantir els serveis públics i les prestacions amb l'actual tendència demogràfica a Europa, quan d'aquí a 30 anys hi hauran (serem) 90 milions de persones passives més que ara, i 70 milions de persones actives menys que ara. Alarmant!. Em va agradar dues aportacions de Majó: "aquesta crisi és la crisi del mercat, demostra que no es regula sol, i caldria aprofitar-ho"; i per altra banda la seva defensa de la tasa sobre transaccions financeres especulatives.

Dijous al vespre, també al Tecnocampus, Marina Geli presentava el seu llibre "Endreçar l'ànima". És d'agrair que algú ens parli a l'ànima. En una barreja encisadora de reflexions polítiques, quotidianes, d'història de vida, d'experiència de gestió, de pensament,... Marina ens va apropar al que hi ha darrera d'una opció i passió política. Molt agradable. Joan Antoni Baron, en la seva presentació va reconèixer els valors de la consellera: compromís, treball, proximitat i sentiments. Recomano llegir la seva presentació que ha publicat al seu bloc. Estic d'acord amb la companya Geli, "necessitem endreçar també l'ànimca col.lectiva".

I per acabar un text que m'envia una amiga, del llibre de Clarissa Pinkola "Dones que corren amb els llops": "diuen que tot el que nosaltres estem buscant també ens busca a nosaltres i que, si ens quedem quiets ens trobarà (...) Quan arribi, no et moguis. Descansa. Ja veuràs el que passa a continuació".

Alzheimer

2010-09-23T23:26:00.009+01:00

"Si pierdes los recuerdos,... la memoria, ... qué te queda? ... es como si no hubieras vivido, pierdes la vida". Aquesta frase em va impressar molt, del meu tiet, fa anys, en un moment de trista lucidesa.

Quina malaltia aquesta, que ens roba el més íntim i valuós.

Hi ha molta gent que no es resisteix i treballa plantant-li cara. Com l'Associació de Familiars d'Alzheimer del Maresme. Fa anys que treballa i ara compta amb uns 500 socis. Estan a l'Hotel d'Entitats de la Fundació Hospital de Mataró. Va ser una gran idea i una preciosa aposta crear aquests espais per entitats que treballen en el camp social. Sempre he dit que són organitzacions amb pura vocació pública, que actuen donant suport a les persones i les famílies, creen serveis, i són veritables lobby en el sentit més positiu de la paraula (per cert, lobby de l'anglès "espera o saló d'entrada").

El projecte més ambiciós de l'entitat ha estat posar en marxa un Centre de Dia per a malalts d'Alzheimer. Avui és una realitat. Està ubicat en els locals municipals del carrer Carlemany. També aquests locals tenen la seva història. Fa anys l'Ajuntament de Mataró va fer una aposta per construir habitatge públic en terrenys d'equipaments (ho recordo perfectament perquè vaig participar activament com a regidora de joventut) i aprofitar els baixos per equipaments públics relacionats amb els usuaris de les vivendes. Varem ser pioners en el que després han estat els pisos assistits i la vivenda de lloguer pública en zona d'equipament als nostres municipis.

Però tornant a l'Associació, han estat valents, només el coratge fa avançar, i ara gestionen el Centre de Dia de 49 places, especialitzat en la malaltia d'alzheimer, amb programes i terapies novedoses i serveis pels usuaris i les seves famílies. Aquesta entitat té una ànima, la sra. Miró i les persones que treballen des del voluntariat.

El proper diumenge tenim una fita a Mataró, "III Mataró camina per l'Alzheimer". La inscripció és de 7€ els adults i 4 els infants i la recaptació anirà per l'Associació i els programes que desenvolupen. Avui, dijous, porten 2.5oo inscripcions, la fita és de 3.000 i crec i desitjo que arribin. A més és una caminada bonica per l'entorn del nostre espai natural.

"Vull ajudar a derrotar aquesta malaltia. Personal i col.lectivament. Enlloc no està escrit que hagi de ser invencible" Pasqual Maragall. Recordo també la tristesa que em va produir quan Maragall va fer públic la seva malaltia, i la tossuderia amb la que va expressar aquest compromís, els Jocs Olímpics, l'Estatut, la lluita contra l'alzheimer. I la seva Fundació ja camina i és un espai que vol ser internacional. Ara s'ha presentat al Festival de Cinema de Sant Sebastià el documental "Bicicelta, cuchara, manzana", dirigida per Carles Bosch, i narra l'experiència de Maragall, la seva família i la fundació en la lluita contra l'alzheimer.

Albert Solé, merescut galardonat amb els premis Gaudí i Goya l'any 2009 ens va sacsejar amb el documental "Bucarest, la memòria perduda". Per la trajectòria personal i política de Jordi Solé Tura, i pel que suposa aquesta malaltia que tot ho esborra.

Compromís el de crear una associació per donar respostes a les dificultats de la malaltia com l'Associació de Familiars Alzheimer Maresme, emprenedoria de crear un centre de dia especialitzat com el de Mataró, valentia en dir-ho públicament quan ets una personalitat pública, valentia en portar-ho a la gran pantalla quan és una història també pròpia. Fortalesa de les persones cuidadores. Surt de l'anonimat el patiment de la gent i de moltes famílies.

Compromís, valentia, fortalesa, tossuderia, per fer front als laberints de la memòria.

Balanç de la gestió del Govern

2010-09-22T11:57:00.011+01:00

Quan la gent vota cada quatre anys, delega la seva representació a un partit i un líder perquè gestioni els afers col.lectius. És un contracte de ciutadania: la ciutadania delega i els governants han de passar comptes de la tasca realitzada en funció dels compromisos adquirits.

A l'inici de la legislatura es va presentar el Pla de Govern per aquests quatre anys, i com ha de ser, el Govern ara presenta el seu balanç.

Però sovint no només s'ha de gestionar els compromisos adquirits, també les realitats i aquestes són canviants, com és la crisi econòmica amb la que no es comptava ara fa quatre anys. No és fàcil aconseguir els objectius proposats amb una crisi econòmica com la que vivim, perquè s'ha hagut de revisar les prioritats polítiques, afrontant al mateix temps una devallada dels ingressos de les administracions públiques.

El balanç és espectacular, la tasca realitzada pel Govern de la Generalitat és es.pec.ta.cu.lar en aquests quatre anys. Un balanç que el podem mesurar en xifres, important, però no només, les xifres s'acompanyen del per què fem les coses, quina fita es persegueix d'acord amb les realitats que tenim al país i d'acord amb el que aspirem.

Recomano doncs visitar tots els documents que podeu trobar en el link que afegeixo.

Com a presentació, trobareu quatre eixos:

- Reforçar l'Estat de Benestar per aconseguir una societat més justa i cohesionada

- Potenciar una economia plena i dinàmica en un territori sostenible

- Incrementar la qualitat democràtica i l'eficàcia dels nostres governs i institucions

- Desplegament de l'Estatut d'Autonomia

I com a resum il.lustratiu: el Govern ha construït 5 equipaments per setmana, cada dia del seu mandat ha contractat 5 mestres, 3 mossos d'esquadra i 2 metges; s'han fet 410 escoles, 288 escoles bressol, 123 centres de salut, 77 biblioteques, 14 parcs de bombers, 8 hospitals, 90 km d'autovia i 212 km de camins rurals.

Compliment del Pla de Govern 2007-2010

foto de la inauguració d'una nova escola a Mataró al novembre de 2009

Sarkozy, el PP, i els gitanos romanesos

2010-09-17T11:40:00.011+01:00

Europa continua tenint, entre d'altres, el repte de la immigració i la integració, i una vegada més es posa de manifest la necessitat d'una política comuna en matèria d'immigració. Una política més real, coordinada i cooperada, perquè de directives i resolucions n'hi han i moltes. Però una vegada més es converteix en un assumpte de confrontació o contradeclaracions.

Amb les expulsions de gitanos romanesos, més que resoldre un problema, sembla que Sarkozy el que fa és utilitzar arguments populistes per recuperar la popularitat pròpia que perd en les enquestes. No és el primer anunci que fa en matèria d'immigració, com la possibilitat de fer canvis legislatius per "treure la ciutadania" en certs casos, com si la ciutadania fos un privilegi i no un dret adquirit. Les expulsions no resol la qüestió dels gitanos romanesos, i abans d'anunciar i aplicar segons quines mesures, s'han de pensar els resultats que tindran. Encara que el govern francès vulgui repatriar, tornaran a marxar i ho faran a França o altres països europeus, perquè són ciutadans europeus i existeix la llibertat de circulació. El Parlament Europeu va aprovar una resolució a l'agost on condemna les expulsions massives: "les expulsions han de ser cas a cas, tenint en compte les circumstàncies personals i amb garanties, mai fonamentades en consideracions generals de prevenció ni en l'origen ètnic o nacional".

És cert les dificultats que viuen els gitanos romanesos, però no es pot estigmatitzar el col.lectiu. No podem ni volem tancar els ulls als problemes, però no solucionem res si només els utilitzem de forma simplista. Què fer doncs. El primer és fugir d'anuncis partidistes que confonen la gent però no és resolutiu a mig termini; utilitzar els instruments polítics, legals i socials; i treballar des de la coordinació i cooperació amb una política comuna entre els diferents països, implicant també a Romania, tenint en compte la mobilitat del col.lectiu.

Hi ha malestar, la crisi econòmica, la immigració, les incerteses,... aterren tossudament en barris europeus, però buscar "chivos espiatorios" on desacarregar el malestar, és populista i ineficaç. El pitjor és fer tan de soroll per després caure en la ineficàcia.

El PP ha portat una eurodiputada del partit de Sarkozy a visitar alguns barris de Badalona aprofitant l'embolic. Estigmatitzar un barri i una ciutat és totalment irresponsable, perillós i ineficaç com a resposta real als problemes de la gent. Els veïns no necessiten ningú de fora que vingui a fer-se fotos. Hi ha gent que viu i treballa el dia a dia (polítics, tècnics, associacions, veïns,...) mentre uns es passegen un dia per fer un titular. Demagògic, perillós, ineficaç.

Pot ser més directe i més vendible un esglògan com "immigrants fora", que no explicar totes les polítiques que es fan o s'han de fer. Però en política s'ha de ser molt sincer amb la gent. Vivim en un món globalitzat on no es poden posar portes al camp, vivim en un espai europeu amb llibertat de circulació. Els eslogans no solucionen res, és una trampa que juga amb els sentiments.

Hem d'utilitzar tots els instruments polítics, socials i legals en el repte de la immigració. Ho hem de fer i ho estem fent, també amb contundència i autoritat. Però la demagogia i la utilització de la immigració amb finalitats partidistes alimenten conflictes que tiren per terra la feina de molt de temps i molta gent, busquen el rèdit electoral, però és totalment ineficaç com a resposta real als problemes.

Temps difícils, temprança

2010-07-23T11:51:00.007+01:00

Sovint penso que sort que els ciutadans i ciutadanes no reben els teletips al mobil. Crec que la desconfiança cap a la política encara seria més gran. I sovint penso que els que ens dediquem a la política de tant en tant hauríem d' agafar certa distància de la immediatesa del titular diari, i abans de començar cada dia, dedicar deu minuts a pensar. Crec també que vivim moments en els que necessitem temprança, molta sinceritat, i una bona estratègia de futur que es pugui comunicar bé amb la voluntat de compartir-la amb la ciutadania. Immersos en la "tirania del corto plazo", oblidem que no podem gestionar bé el present si no dissenyem el futur.

Continuo amb les meves reflexions. Aquests dies i arran del debat que es va produir al Congrés sobre la sentència del TC, hem vist com mitjans i opinadors han carregat tota la responsabilitat contra el PSC. Em resisteixo. És injust. En tot cas, la responsabilitat és de tots, i sincerament, d'uns més que d'altres. Ho he intentat explicar en l'escrit anterior a aquest i he tingut ocasió de poder-ho comentar amb gent que m'ha fet arribar els seus comentaris. Una primera conclusió: la gent d'esquerra som molt més exigents, practiquem molt més l'autocrítica, però compte! ultimament tinc la impresió que aquesta autocrítica ens pot fer vulnerables, ens pot portar a una insatisfacció que ens fa mal, que fa mal al nostre projecte. Autocrítica la que calgui per poder avançar d'acord amb les necessitats de la societat, però si us plau, no cal posar-ho fàcil als que ens volen mal, des de la confiança, la fortalesa i l'orgull en el nostre ideari, i en la gent que representem especialment. I una segona conclusió: a vegades nosaltres mateixos restem secrestats pels titulars i ens acabem creient molt més del que és necessari l'estat d'ànim de certs opinadors mediàtics. Resistència. Temps difícils, doncs temprança. Incorporo l'article de Joan Tàpia, "Quan el PSC té raó"

Fugir de la immediatesa i pensar més a fons, és el que es va fer dimecres passat en un acte organitzat per Nou Cicle, i recullo el document que es va presentar, elements per resituar-nos i avançar, és el que cal, "Dón venim, on som, on anem".

Segueixo reflexionant. Hi ha interessos en aquest país que no toleren que els socialistes governem. Així de clar. CIU i la seva xarxa mediàtica, econòmica, "nacionalista", ... fan i faran tot el possible per negar els avenços que ha fet possible el Govern en aquests darrers anys, i fan i faran tot el possible per dividir al PSC, no tinc cap dubte. La falta de respecte per les institucions, (començant per aquesta actitud que practiquen vers el President), una impressionant obra de Govern que és feta callar, un Estatut i model de finançament que mai havien pensat però que ara rebutgen i abracen "el dret a decidir" i que encara no han explicat què vol dir (ni ho faran),... tot plegat demostra que l'interès pel país és qüestionable. I entenc que l'oposició ha de fer d'oposició, però la seva pràctica és una altra, veig intolerància, veig resistència a acceptar que no són l'única autoritat per concedir catalanitats.

Continuarem. Però avui també vull incorporar l'enquesta del Periódico sobre el que vol la gent per Catalunya. Quan parlem del país, és evident que cadascú té un país al seu imaginari. I resulta que aquest país es pot manifestar contra la sentència del TC, en defensa de més autogovern, o per la independència, ... però aquest país també ha celebrat la victòria de "la roja".
En fi, treient ferro a tot plegat, molt suggerent.

Més autogovern i no a la independència. Enquesta del Periódico
Els experts consideren que el TC ha anat més enllà de les seves funcions
Irritats i catalanistes,... però també prudents
Editorial. Més autogovern i suport a la roja

L'oportunitat que hem perdut al Congrés

2010-07-21T07:04:00.015+01:00

Faré una crònica dels esdeveniments parlamentaris dels darres dies respecte a les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional.

Divendres 16 de juliol, en el Ple extraordinari sobre la sentència del TC, el President Montilla va presentar una proposta a tot l'arc parlamentari per tal de superar així la falta d'acord entre els partits polítics. Perquè molt parlar de la unitat catalana, però encara no la coneixem, fa temps que només assistim a una política plena de moviments tàctics. Recordem per exemple la falta de respecte que va demostrar Artur Mas abandonant la reunió dels líders polítics convocada pel President el dia abans.

La proposta presidencial, i que finalment varem aprovar com a resolució, es basa en la disconformitat amb la sentència, reivindicar l'Estatut aprovat per la ciutadania, i continuar amb tot el potencial d'autogovern que té l'Estatut. El President va demanar també que el Parlament ratifiqués el preàmbul. Vaig trobar molt idoni que ell mateix el llegís des de la tribuna de l'hemicicle perquè va ser una proclama del que volem pel nostre país i el nostre autogovern. Aquest preàmbul mai l'havíem votat al Parlament, donat que va ser el text pactat entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. Sí el varem votar la ciutadania en el referendum del juny 2006.

La resolució es va aprovar amb una àmplia majoria de tots els grups parlamentaris, menys el PP i Ciutadans que continuen practicant l'autoexclusió. CIU no va presentar cap proposta, tot sigui dit, i ERC tot i votar favorablement la resolució del President, va presentar la seva pròpia. ERC sempre ha estat clara respecte la seva proposta nacional, la independència, totalment respectable. Amb el que ningú comptava és amb la deriva sobiranista, ambigua, incerta, tàctica, ... de CIU, una ambigüitat que va demostrar una vegada més amb la seva abstenció en el Parlament vers la proposta independentista d'ERC.

Davant la sentència hi ha dues opcions: refer el Pacte estatutari i reforçar el Pacte constitucional, o trencar-ho. El PSC defensem contundentment el primer. ERC el segon, i CIU no ho sabem, però la ciutadania té dret a saber-ho perquè té dret a decidir amb coneixement de causa.

Al mateix temps es celebrava al Congrés el Debate sobre el Estado de la Nación i els grups parlamentaris catalans han treballat les seves propostes en relació a la sentencia del TC. Demano si us plau que no s'acusi al PSC de trencar el front català, perquè mai ha existit. ERC, CIU i ICV-EUA van presentat les seves pròpies propostes per seperat, i sí és cert que tots van incorporat una esmena que contenia la proposta del Parlament sobre el preàmbul. Però també hem de recordar que aquest preàmbul sí l'havia votat el Congrés.
El PSC hem treballat amb el PSOE una resolució amb la ferma i sincera voluntat de superar aquesta situació arran de la sentència. El PSC sap, i la ciutadania també, que la implicació del PSOE és imprescindible per superar aquesta situació, perquè és imprescindible la implicació del Govern de l'Estat. Només des del Pacte i les aliances serem capaços d'avançar, i no des de l'enrocament.

El desenvolupament de l'Estat Democràtic i de les Autonomies ha estat possible pel lideratge de les forces progressistes i en particular dels socialistes. I si tenim vigent, que el tenim, l'Estatut del 2006 amb un atogovern i un sistema de finançament que mai havíem tingut, és pel lideratge dels socialistes d'aquí i d'allà, al Parlament i al Congrés, al Govern de Catalunya i al Govern d'Espanya. Ja n'hi ha prou de remenar mentides contra el nostre compromís de país. Vull recordar que CIU mai s'havia proposat un nou Estatut, entre d'altres coses pel seu pacte amb el PP que el comprometia. Els avenços mai han vingut de les dretes.

El PSC sabem que tenim la força del vot dels nostres vint-i-cinc diputats al Congrés, i perquè ho sabem i perquè volem resoldre els problemes, som conscients que calia sumar el PSOE. Què haguéssim aconseguit votant exclussivament els grups catalans en solitari? Ja ho vam fer al Parlament, ara es tractava d'acordar i de pactar al Congrés, i per tant, amb les forces polítiques del Congrés. No és que el PSC (ni Zapatero, en al.lusió a algun mitjà d'avui) hagi trencar cap unitat, és que no existia la unitat, i per altra banda, com és que la resta de grups parlamentaris catalans no han volgut entrar en aquesta resolució. La exigència és per a tots. Ja n'hi ha prou. I un recordatori més encara que obvi, la sentència és d'aquest Tribunal Constitucional, no del Govern d'Espanya ni del seu president.

La nostra resolució la poden subscriure tots els diputats catalans: constata el malestar creat a Catalunya per la sentència i "reconoce la necesidad de desarrollar una fuerte acción política para preservar y garantizar plenamente el anhelo de autogobierno de los ciudadanos catalanes en el marco de la España plural"; "insta al Gobierno de España a desarrollar a través de todos los mecanismos políticos, jurídicos, legislativos y de cooperación institucional, el potencial de autogobierno contenido en el acuerdo estatutario entre las instituciones catalanas y españolas que fue refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya"; "reitera que la realidad nacional catalana, tal y como se expresa en el preámbulo del Estatut, el autogobierno de Catalunya, la dignidad de sus símbolos e instituciones, la lengua y la cultura catalanas, el derecho civil y la tradición jurídica catalana y una financiación justa, tienen perfecta cabida en el marco jurídico y político definido por la Constitución de 1978".

Ho he copiat literalment.
Les votacions es van produir ahir. Finalment la resolució no ha sortit endavant, no ha sortit endavant cap. Novament el tacticisme, i novament el tacticisme de CIU ha pogut més que el sentiment de país del que tant s'omplen la boca. I ho dic de CIU perquè amb la seva abstenció (si és que no volien mullar-se del tot, com sembla que actuen), ara la tindríem, però van fer tot el possible perquè no sortís. I no ho dic tant d'ERC perquè com sabem el seu projecte és un altre. Com va dir Daniel Fernández, "avui s'ha perdut una oportunitat per aprovar la resolució que millor respon a la voluntat del poble de Catalunya".

Des de la veritat dels fets, que cadascú tregui les seves conclusions.

Les raons de la meva manifestació

2010-07-08T22:49:00.015+01:00

Intento fugir de tant de soroll i intento ordenar les raons de la meva participació en la manifestació de dissabte 10 de juny. Però el primer que sento és una profunda insatisfacció i una igual perplexitat.

Avui observava els balcons d'un carrer de Mataró, suposo que com molts carrers d'altres ciutats catalanes. Es barregen les senyeres amb crespó negre i les banderes espanyoles. En ambdós casos expressen sentiments. En un cas la protesta, en l'altre la il.lusió per la selecció en el mundial de futbol. Tots dos sentiments hi caben en la mateixa escala de veïns. I això és el que hem de mantenir per sobre de tot.

Independentment del contingut de la sentència, s'ha de rebutjar el mateix fet de la sentència. Perquè no és una interpretació exclussiva de l'Estatut, és també una interpretació de la Constitució i del Pacte polític del 78, la Constitució diu ben clar que l'Estatut el refrenda el poble de Catalunya i així ho varem fer al 2006. Perquè és un TC que ha perdut la seva legitimitat, i als fets d'aquests darrers quatre anys em remeto, maniobres que han posat en qüestió la mateixa institució. Perquè ha faltat sentit d'Estat, i aquesta situació el que fa és soscavar la convivència. Perquè el PP, els seus altaveus, els seus interessos, que representa una dreta sense escrúpols i nacionalista espanyola, crea confrontació perquè s'alimenta de la confrontació des de la més absoluta irresponsabilitat.

Davant d'aquests fets i en defensa del nostre autogovern, cal respondre. Des de la crida del President a la unitat el passat 28 de juny, hem assistit a un espectacle ridícul i patètic. La crida era clara, "caminar junts, units, amb la senyera com a pancarta unitària". I com diu avui Esther Vera en un bon article a El País, "mantener el respeto a las instituciones es un principio de dignidad básico. Aunque suene a manual de autoayuda, nadie nos respetará si no empezamos nosotros mismos a tormarnos en serio".

Entenc que els catalans i catalanes que es manifestin ho faran amb diferents raons i amb diferents sentiments i així ho podran expressar perquè és un dret. La crida del President (com a institució màxima) és encapçalar la marxa les institucions democràtiques (i subratllo la paraula) amb la senyera, perquè ens representen a tothom i perquè la unitat ha de ser la nostra fortalesa. Des de la més pura lògica i dignitat de les institucions representatives del poble català. Però no, tacticisme, tacticisme esgotador una vegada més i en moments tan delicats com els que vivim. No esgotem si us plau tampoc les paraules, perquè la unitat catalana està encara per conèixer.

En aquests moments, crec, que la qüestió no és ja l'encaix entre Catalunya i Espanya només, en aquests moments és l'encaix de Catalunya en sí mateixa. Això només dóna ales als que busquen la confrontació pels seus rèdits propis, posant en perill tantes coses.

No vull alimentar els extrems, no vull alimentar els que es feliciten per la sentència encara que sigui per raons totalment contraposades, no vull seguir el joc als que es mouen per pur tacticisme qüestionant fins i tot la institució del President perquè es diu Montilla i perquè és socialista.

Les meves raons són en defensa del nostre autogovern, en defensa de la democràcia, de la convivència i per un sol poble. Res ni ningú té dret a posar-ho en perill, el risc és immens.

Vull, desitjo, demano, que aquests motius també es facin públics perquè són els de molts companys i companyes que estarem al Passeig de Gràcia. Si més no, avui ho crido des d'aquí.

El president Montilla a la fideuà del PSC del Maresme

2010-06-15T13:08:00.000+01:00

CIU la muntante

2010-06-09T10:57:00.008+01:00

Puc entendre que els independentistes continuïn en la seva tossuderia d'esgotar tots els mecanismes (els prevists i no prevists) per la seva causa. Però el que més em sobta i més desconfiança em crea és que CIU hagi abandonat el seu projecte nacionalista per un projecte independentista. Desconfiança perquè estic totalment convençuda que és mutant, que ara recolza els referèndums independentistes i demà pot pactar amb el PP si convé per poder governar. Sense escrúpuls.

CIU sempre s'ha mogut en la ambigüitat (hi ha una dita popular que ho defineix), i sense posar-se vermells, (cosa que m'enerva per la falta de transparència i fins i tot d'ètica). Però ara ja les seves contradiccions són més que frapans: trequen amb un projecte nacional per un d'independentista, abandonen i trenquen l'anomenada unitat catalana perquè Artur Mas no pot demanar que es defensi l'Estatut i impulsar referèndums alhora, perquè van votar en contra de la Llei de consultes i ara la mal utilitzen, perquè en moments difícils com els actuals encara contribueixen a crear més embolic i desconfiança, (i per tant contradictori pel país del qual tant s'omplen la boca). Però com a mínim la seva actitud ens servirà per saber si el projecte d'Artur Mas és la independència.

Tot això ve arran de la tramitació al Parlament d'una iniciativa popular per convocar un refederèndum d'autodeterminació a Catalunya. La tramitació ha tingut llum verda amb els vots a favor de la mesa del Parlament de CIU, ERC i ICV-EUA.

El PSC hem votat en contra de la seva tramitació i hem demanat dictamen al Consell de Garanties Estatutàries perquè creiem que no s'ajusta a la legalitat. Però sobretot el nostre posicionament és perquè som coherents i no abandonem els nostres principis democràtics i federals, i perquè creiem que hi ha raons polítiques de fons: defensar avui el nostre Estatut és contradictori amb obrir la porta a un referèndum d'independència, aquest referèndum no estava en la resolució unitària adoptada pel Parlament (en defensa de l'Estatut davant el TC) i això ens debilitat. Raons de país. I una més, en aquests moments necessitem confiança i fortaleses per fer front a la crisi, i no crec que aquest clima faciliti les coses, al contrari.

El tactisme està portant el país a la bogeria, el tactisme és el que crea més desconfiança vers la política perquè no la fa creïble.
I el tactisme de CIU la fa cada vegada més mutant, ull!!

El debat del burca

2010-06-02T12:03:00.005+01:00

Algun dia algú hauria d'analitzar quin és el procediment pel qual es creen els debats públics i com aquests ens arrosseguen. Tornem a estar immersos en un altre debat, mediàtic?, polític?... Crec que en aquest moment tenim d'altres més urgents i de més calat, o si més no, el debat al voltant del vel integral s'hauria de produir d'una forma més realista, sosegada, consensuada, transversal. I són moments difícils per poder fer-ho així.

El vel integral no és una pràctica generalitzada a la nostra societat, estem parlant de casos puntuals, la qual cosa no vol dir que hem de ser tolerants amb pràctiques que són excloents, que discriminen a la dona, que sobrepassa els límits del nostre marc de convivència. No és una qüestió de relativisme cultural, crec que hem de manifestar clara i contundentment que el nostre marc de conviència es fonamenta en els principis democràtics i constitucionals. Garantint la llibertat religiosa i de pensament, també s'ha de garantir que per sobre de creences i cultures estan els drets fonamentals de les persones. Els límits de qualsevol pràctica són les lleis democràtiques comunes. I m'atreveixo a dir més, hi ha normes no escrites, que la societat comparteix i respecta.

Reconec també la realitat d'alguns municipis i els seus responsables polítics, que han de fer front a una gestió complexa de la diversitat cultural i religiosa que es manifesta en la convivència dels seus barris. I reconec que al mateix temps han de fer front a les temptatives d'altres d'aprofitar-se d'aquesta complexitat buscant rèdit electoral. Però les realitats pròpies d'algun municipi no es poden elevar a categoria. Estem en contra del burca i així s'ha de manifestar, però és efectiu regular ara sobre això?.

Entorn al debat de la diversitat de la nostra societat, si és que es tracta d'això, en aquests moments tenim prioritats a les quals hem de fer front seriosament i esmerçar de veritat els nostres esforços polítics i mediàtics, i apunto alguns: la reconversió dels aturats a través d'una millor capacitació, la formació de les persones immigrades per a una millor integració (les llengües oficials i el coneixement del país), la integració de les dones immigrades (especialment d'origen musulmà), la renovació urbana i el treball social per la cohesió dels nostres barris, la inserció dels adolescents i joves fills de la darrera onada immigratòria, l'adaptació dels serveis públics a una població que ha crescut exponencialment en els darrers anys per tal que ningú es veig perjudicat perquè ara som més gent. Crec sincerament que és en aquests fronts on ens juguem la cohesió i on ens hem de centrar. Si ho fem bé, tota la resta vindrà sola.

Segurament hem d'afrontar també la gestió de la diversitat religiosa. Hi ha qui diu que el burca no és una qüestió religiosa, que és més aviat cultural, jo crec que es barreja, i sigui d'una manera o altra, i fugint de la mala anomenada tolerància, manifestem que per sobre de creences i cultures estan els drets fonamentals de les persones, com he dit anteriorment. Però en qualsevol cas, la diversitat religiosa que tenim a Catalunya també ens esperona a gestionar-la de forma intel.ligent.
Tard o d'hora ens haurem de plantejar un marc d'acord i de compromís cívic al voltant del fet religiós. Un acord perquè el fet religiós, i especialment el diàleg interreligiós, contribueixi a la cohesió de la societat i evitar així tensions i conflictes. Dins aquest marc caldrà vetllar per tal d'evitar situacions que provoquin la deriva cap a concepcions tancades i excloents on s'alimentin pràtiques fonamentalistes.

Que l'acceleració del moment no ens arrossegui. El futur depén del que siguem capaços de fer en el present, i ho podem fer bé.

El canvi a la política d'habitatge, a Catalunya i el Maresme

2010-06-01T05:45:00.005+01:00

El pressupost destinat a la política d'habitatge a l'any 2003 (govern de CIU) era de 65 milions d'euros (pràctica i exclusivament el pressupost del Plan de Vivenda de l'Estat a Catalunya), el pressupost per la política d'habitatge de 2010 és de 350 milions d'euros. El canvi no només ha estat quantitatiu, també ha estat un canvi d'orientació: abans era una política basada únicament en mesures de tipus financer (ajuts), ara volem una política on els instruments urbanístics, financers, de rehabilitació, afavoreixin l'accés a la vivenda i la cohesió dels municipis.
Aquest és el canvi que va començar fa 7 anys, i no el que pregona en la seva precampanya CIU.

Ahir ho varem explicar en un acte a Mataró en la presentació de la Sectorial d'Habitatge del PSC, Ramon Bassas, Carme Bastida, Roberto Labandera i jo mateixa.
El nostre Govern ha impulsat polítiques basades en tres pilars: facilitar l'accés a la vivenda (amb ajuts al lloguer i l'adquisició), desenvolupar instruments eficaços per a la promoció d'habitatge protegit (obtenció de sòl i construcció de vivendes), i potenciar la rehabilitació per tal de tenir habitatges en millors condicions d'habitabilitat i accessibilitat (que contribueix també a la millora dels barris).
Aquest full de ruta s'ha anat desenvolupant a través de tres grans instruments: la Llei del Dret a l'Habitatge, el Pacte Nacional per l'Habitatge i el Pla pel Dret a l'Habitatge. En definitiva, una política d'objectius clars, d'instruments eficaços, i d'inversió conscient. Una veritable política pública d'habitatge. Aquest és el canvi que estem provocant des de fa 7 anys des de que governem.

Els compromisos s'han de demostrar, i ho podem demostrar al Maresme. La construcció de 557 habitatges protegits per a joves i persones amb risc (persones grans, famílies monoparentals, persones amb discapacitat,...) en diferents municipis com Mataró, Teià, Tordera, Alella, El Masnou, Sant Pol, Premià,... cal dir que en molts municipis ha estat la primera vegada que la Generalitat ha realitzat una política pública d'habitatge. Els ajuts al pagament del lloguer al Maresme ha estat de 7,5 milions d'euros, i els ajuts a la renda bàsica d'emancipació (Estat) de 2,3 milions d'euros. Com ja he dit, la rehabilitació és una aposta per la millora del nostre parc d'habitatge i concretament al Maresme s'han beneficiat de les subvencions 1.683 habitatges, el que representa una inversió de 1,9 milions d'euros. A més, la rehabilitació manté ocupació, especialment petites i mitjanes empreses locals. Aquest és el canvi que venim treballant des de fa 7 anys.

Ara necessitem noves apostes de futur. Especialment en una situació econòmica difícil. Les nostres propostes són fruit d'un profund coneixement de la realitat i d'una voluntat demostrada per fer que el dret a l'habitatge sigui un deure dels poders públics. Tenim clar els eixos en els que hem de continuar treballant:
1. L'encaix de les polítiques d'habitatge en el marc de les polítiques de ciutat
2. La intervenció en les dinàmiques del mercat
3. El finançament de les polítiques de vivenda
4. El replantejament del mercat de lloger
5. La redefinició de les polítiques de rehabilitació i renovació urbana

Fem política i sabem perquè fem les coses. Polítiques clares i coherents amb la realitat de les famílies i els municipis i una inversió adequada. Aquests són els canvis que no podem aturar i que cal consolidar.

Plaers d'una urbanita

2010-05-12T11:16:00.013+01:00

Sé que en aquest relat barrejo la feina i el badar. Però vull narrar el recorregut d'un dia a la ciutat, i en un dia, de forma inevitable i sortosa, hi ha moments de barreja.

Ahir, al restaurant La Lluna del carrer Santa Anna, varem celebrar la cinquena reunió del Consell Assessor de Recerca del Tercer Sector. Aquesta vegada amb un treball sobre els reptes en l'àmbit econòmic i financer de les entitats. Capacitació, diversificació dels recursos, concertació, finances ètiques, ... Gent que s'organitza, ciutadania organitzada per causes i projectes que enriqueixen la societat i la fan més forta.

Acabada la sessió, tenia una estona fins el següent acte. El fet de caminar per la ciutat et permet utilitzar un verb que utilitzem poc, badar. És tot un plaer deixar-se portar per la vida que passa, però per això s'ha de tenir la pell permeable. De camí, passant pel carrer dels Arcs, just en la cantonada amb Portaferrisa, vaig restar atrapada. Una parella de persones grans ballaven boleros al son dels músics de carrer, també grans com ells, amb l'accent zalamero dels llatinoamericans. El ritme el marcava el so encisador de les maracas. Recolzada en una paret mirava, i un senyor gran i educat em va convidar a afegir-nos al ball. Davant la meva negativa , però amb un somriure, va fer parella amb una altra senyora. Genialitats de la vida urbana.

Al Col.legi d'Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova, vaig visitar una exposició molt interessat, El carrer és nostre... de tots! (Institut pour la ville en moviment). En un moment donat, llegint els escrits i les imatges, vaig pensar que l'exposició era una perllongació dels boleros del carrer, o els boleros una perllongació de l'exposició. Els llenguatges del carrer, el carrer lloc de comunicació i interCANVI. He de confesar que l'urbanisme i la sociologia urbana és una de les meves debilitats. Com són les llibreries, i especialment les llibreries de museus i institucions d'aquesta mena. Trobes coses molt curioses i boniques. I visitant la llibreria del Col.legi vaig entretenir-me mirant una fantàstica publicació, La guia secreta de la Rambla, fotografies, història, narracions, personatges,... espai urbà que ningú pot deixar de mirar.

Anant després cap al Palau de la Generalitat, vaig veure moviment a la plaça Sant Jaume, crec que la CGT manifestava no sé per quin motiu encara que m'imagino.

Al Palau de la Generalitat el Vicepresident del Govern i la Directora d'Afers Religiosos, van presentar El Mapa de religions de Catalunya i una conferència sobre el Model de laïcitat català. Pel fet d'haver ser ponent de la Llei d'espais de culte, coneixia molta gent que omplia la sala. Un públic molt i molt plural. De fet, Catalunya és plural i ho serà per sempre més. La laïcitat és l'espai públic comú, el respecte a la llibertat religiosa i de pensament, amb els límits de les lleis democràtiques comunes. Em vaig alegrar de retrobar-me amb gent que feia temps que no ens veiem. Sempre sorgeixen oportunitats.

Tot en unes hores. Gent que es reuneix i treballa per causes i projectes comuns, gent que balla boleros al carrer, gent que pensa en la ciutat com a espai de vida i de relacions, gent que es manifesta, gent que prega a diferents déus, o no, però que participa d'un espai comú de laïcitat, ... gent que bada, que passeja, gent que interCANVIA.

I el millor, badar des de l'anonimat. Tot un plaer per a una urbanita.

Qui pagarà la crisi?

2010-05-10T21:40:00.005+01:00

S'aixequen veus demanant reduir el dèficit públic. Però caldria dir també per què hem arribat al dèficit públic actual: disminució dels ingressos de les administracions públiques, rescat del sistema financer, increment de la despesa social per pali.liar les conseqüències per a molts treballadors, increment de la inversió pública per contrarestar la falta d'inversió privada (política keynesiana). Mesures polítiques per frenar el cop de la crisi.

Qui mana, la política, o els mercats financers?

Els mateixos que demanen sacrificis a la classe treballadora (reformes del mercat laboral) es blinden contractes amb bons sous i es reparteixen beneficis.
Llegeixo un article d'Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, Esforzarse, ¿para qué?, "La reivindicación del esfuerzo como tal, y al margen de todo contexto, quizás no sea a menudo más que una exhibición de impotencia y paternalismo por parte de quin lo reclama (...). Ninguna cultura del esfuerzo sustituirá el déficit energético de no saber por qué o para qué vale la pena esforzarse".
M'atreveixo a dir més, demanar esforços ara a les classes treballadores sense més, vol dir mantenir els privilegis d'alguns i les seves males pràctiques que precisament ens han portat a aquesta situació.

Segurament caldrà fer reformes, però els sacrificis han de ser compartits, amb condicions, i amb sentit.