Consol Prados

En el dia dels treballadors i dels aturats

2013-05-01T17:07:00.000+01:00

Article publicat a CatalunyaPress l'1 de maig de 2013

Un dia avui més de reivindicació que de celebració. El que està esdevenint és un canvi de model social i laboral i les circumstàncies ens obliguen a exigir el dret al treball i la dignitat.

L’alarmant xifra de més de sis milions d’aturats a Espanya i quasi un milió a Catalunya no només és un desastre per a l’economia, és un veritable drama social. Les conseqüències són nefastes, i les causes, caldria recordar, també. No ens podem acostumar a mirar impassibles els titulars. Les xifres al detall encara són més explícites al dibuixar un panorama de difícil recuperació a curt termini i alerten d’un greu problema estructual i col.lectiu de continuar així.

Preocupants i significatives són les xifres de l’atur com també ho és el comportament de la distribució de les rendes. Segons un informe de la UGT, les rendes del capital pugen 3,6 punts i les rendes del treball cauen 5,2 punts percentuals. Una situació pròpia d’economies menys desenvolupades i a diferència de les principals economies europees que mantenen l’equilibri o fins i tot augmenten les del treball. Una demostració més que la crisi ni té conseqüencies per a tothom igual ni la paguem tots.

Però el relat dels governs és un altre. Veig tres estratègies per part del govern espanyol a l’hora de relatar la situació. Primer, omplir-se la boca d’austeritat i dèficit com les grans raons de l’acció i omissió de la seva actuació, quan més que austeritat això ja comença a ser suïcidi. Segon, els eufemismes que intenten acallar o emmascarar la crua realitat, recordem la ministra Fátima Báñez parlant de “mobilitat exterior” per no reconèixer la marxa de molts joves a l’estranger a la recerca de feina. I tercer i sobretot, els silencis, una altra de les estratègies que arriba ja a grau d’expertesa en aquest govern. Per la seva banda el govern català, desorientat i inexistent, intenta camuflar la falta de polítiques culpabilitzant a uns altres. Tot plegat una falta de consideració i respecte vers la maduresa de la ciutadania. Quina mena de confiança i compromís es pot demanar amb aquestes actituds? Si la gent no troba respostes en la política i les institucions, si algun dia surt un suposat salvador amb una suposada solució, el problema ara difús començarà a ser intolerable.

Tothom estem tocats. Els joves que arriben a l’edat laboral sense cap mena d’expectativa. Els majors de cinquanta anys, en plena maduresa laboral que tristament es tornen invisibles. Els que es jubilen a preu de cost,... I els que treballen amb la temença d’una nova retallada de sou o un ERE que els col.loqui al carrer. Parlem d’atur, i caldria igualment parlar de precarietat laboral, que hi ha i molta, sobretot gràcies a l’actual reforma laboral.

En aquest primer de maig la reivindicació es fa imprescindible. Com necessàries són noves o renovades xarxes i espais que ens repleguin de forma col.lectiva i d’empoderament ciutadà. Perquè tot ha canviat i des de fa temps, també la feina i els espais per al treball i el sentiment de classe.

Judici a la xenofòbia

2013-04-17T13:10:00.001+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el 17 d'abril de 2013

L’alcalde de Badalona, García Albiol, serà jutjat per incitació a la xenofòbia arran dels opuscles que vinculaven immigració i delinqüència en la campanya de les municipals del 2011. I és bo recordar també que Sanchez Camacho l’acompanyava en aquella proesa.

No hauríem de passar per alt aquest fet, prou significatiu.

La convivència es fonamenta en un equilibri compartit. Però depèn com, s’empetiteix en una fràgil línia en moments de tensió. No és casualitat que les darreres eleccions municipals fos un banc de proves, de la mà del PP i PxC, immersos ja en la profunditat de la crisi. Cal plantar cara i de forma clara als que utilitzen la xenofòbia amb finalitats electoralistes. Perquè en les seves paraules i actituds, a més de trencar la convivència, no hi ha propostes de solucions als problemes, al contrari es recreen en el conflicte perquè és aquesta font de la que s’alimenten. És massa còmode i denunciable per altra banda atiar la hostilitat sense viure-hi i des del benestar, com era el cas de García Albiol. També és massa senzill des del cantó oposat donar segons quines lliçons, tot i les bones intencions, sense conviure en el que és quotidià en molts dels nostres barris.

Celebrem que es jutgi la xenofòbia, especialment des de la irresponsabilitat que suposa les finalitats purament partidistes. Crec tanmateix que hem d’anar més enllà. Perquè la millor manera de combatre aquests postulats és amb respostes a les aspres existències que es viuen a les zones urbanes i colpejades per la crisi. La immigració accelerada i exponencial dels darrers anys provoquen impactes socials, culturals, demogràfics,… que cal governar de forma inexcusable i que se sumen a dèficits urbans anteriors. Amb lleis i amb polítiques des de la proximitat del món local. Sovint els ajuntaments han estat sols a l’hora de resoldre els problemes, sense competències i sense recursos, i caldrà reconèixer i avaluar el paper fonamental que molts municipis han desenvolupat per respondre a aquest fenomen. No existeixen respostes simplistes a la complexitat.

No parlar-ne tampoc facilita les coses. Fer-ho només des de la xenofòbia i el conflicte ho agreuja molt més. Cal parlar-ne i canalitzar les preocupacions de la ciutadania que conviu diàriament amb els reptes socials i econòmics que aterren a peu de carrer. Les percepcions, que van més enllà de les estadístiques però que és el termòmetre del clima social. Per això el primer que es necessita, crec, és comprensió d’aquestes realitats.

Ara, sense eleccions de forma immediata a la vista i sotmesos a una actualitat política i econòmica atropellada, la immigració ha desaparegut, mediàticament parlant. No vol dir però que el malestar no hi sigui. Els reptes continuen existint i encara pot empitjorar més si es renuncia a polítiques d’inversió, gestió i comprensió del que està passant als barris com és el cas. El que siguem capaços de fer, per acció o per omissió, ens ho trobarem, sense cap mena de dubte.

Per acabar, sobre l’actitud del PP vers aquest judici així com amb els “escraches”. Refugiar-se en el victimisme és massa fàcil, denota desesperació i sobretot la falta d’orientació. Els perdedors són uns altres.

L'estafa de les preferents, un cas de falta d'ètica

2013-04-03T09:31:00.000+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el 3 d'abril de 2013

Les participacions preferents i altres productes tòxics és un dels signes evidents que la crisi és també conseqüència de la manca d'ètica. Embogits per la situació econòmica, apressats per la caiguda de la bombolla que va fer viure el fals temps daurat.

Posar rostres als titulars és un exercici recomanable i necessari. Qui són els afectats per les participacions preferents, centenars de milers a tot l’Estat. El que conec de la meva ciutat, Mataró, on milers de persones i famílies estan afectades per Caixa Laietana i després per Bankia (es calcula que el 12% de la població). Gent treballadora, molts vinguts d’arreu de l’Estat que van obrir el seu primer compte corrent a l’oficina del barri i van confiar el fruit del seu treball. Que amb molt d’esforç han pujat els fills, el barri i la ciutat. Que ara la majoria són gent gran i els tocaria viure tranquils i no manifestant-se al carrer per reclamar el que és seu i és de justícia. Alguns no només ploren pel que és seu, sinó perquè amb els diners que ara no tenen podrien ajudar al fill que està a l'atur. Veuen la impunitat que no depura responsabilitats, veuen com els estafadors marxen amb indemnitzacions escandaloses i ells resten sense resposta.

La immensa majoria no són inversors, són estalviadors. És el fruit del treball, no del capital. L’estafa és la regla general, no l’excepció. Frau perquè no es van seguir tots els requisits i tràmits ni hi havia un mercat secundari. Burla perquè és un abús de confiança basat en la fidelitat de l’oficina bancària de tota la vida.

I al primer engany li segueix un altre, el canvi de preferents per accions. Després de la fusió d’algunes entitats financeres amb Bankia, aquesta va comercialitzar el bescanvi de preferents per accions, amb pressió, falsetats i amb presses sobre els titulars, molt poc abans de la seva fallida. Quanta falta d’ètica!. Les entitats bancàries que més agressivament han comercialitzat aquests productes són les que han necessitat el rescat amb fons públics poc temps després. I no és casualitat. És aquí on l’Estat té un deure, ja no amb les entitats financeres, sinó amb els ciutadans als que representa. Qui rescata les persones?.

Davant tota aquesta situació, qui canalitza la veu de la desesperació i la impotència?. Un altre cas on el moviment ciutadà pren la iniciativa amb plataformes com la d’Estafa Banca. És innegable que es qüestioni un sistema que ens fa més vulnerables. Una realitat més de la crisi econòmica, social, política i d'ètica que patim. I en molts rostres particulars es barreja amb d'altres realitats aspres. Es necessiten accicons i respostes.

Pressió social: visualitzar i socialitzar el problema amb accions al carrer, amb interlocució amb els partits polítics i les institucions, amb la protesta i amb la proposta, com estan fent les plataformes i és el cas de Mataró. Pressió judicial: a través de demandes individuals i amb les primeres sentències, però donat que són milers i milers de casos, seria bo que actués la pròpia fiscalia. És un cas generalitzat que requereix de la justícia, per depurar responsabilitats i per reparar i retornar el que pertoca. Solucions polítiques: amb l’arbitratge inclusiu, universal i gradual com proposa la Plataforma Estafa Banca, no limitada a un percentatge ni pacial (com pretén el Govern). No es pot considerar titular de preferents ni d’accions a persones que han estat enganyades. I l’arbitratge no es pot deixar en mans exclussivament de l’entitat perquè han perdut tota confiança; ha de ser un procediment públic de mediació que vetlli pels interessos dels ciutadans afectats.

Un cop més la política és la que hauria de mediar en benefici dels interessos ciutadans i col.lectius.

El Papa Francesc

2013-03-20T23:05:00.000+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el 20 de març de 2013

Els canvis de Papa sempre generen gran expectació, suposo que per una barreja de moment històric, amplificació mediàtica, de liturgia calculada i simbòlica, i amb la monumentalitat de Roma com a escenari. Aquesta vegada més que d’altres. Primer amb la renúncia, insòlita, del Papa Benet XVI, i després amb la proclamació del nou Papa Francesc, el primer Papa jesuïta i llatinoamericà. En qualsevol cas, sentim una mena d’atracció per tot el que envolta i concentra esdeveniments com aquests.
Algunes reflexions.
Els primers passos i paraules de qualsevol líder són estudiats i engrossits, sigui per la necessitat immediata de conèixer i valorar, sigui per la necessitat de titulars. Però de les primeres impressions es comença a dibuixar l’aparença del personatge. Un fet gens menyspreable en el món de la imatge i les comunicacions com el que vivim. I els primers gestos del Papa denoten canvi, o potser el que s’ha destacat són els canvis. Els primers signes, alguns de petits com les sabates, el primer passeig prescindint del clàssic papa mòbil, trencar el protocol per saludar la gent, somriure i fins i tot tenir sentit de l’humor, han omplert titulats, comentaris i fotografies. Em fa pensar que tenim com una necessitat col.lectiva de veure en els grans mandataris gestos que els facin més propers, més humils, més humans en definitiva. Potser per reconfortar-nos amb la nostra mateixa condició humana, grandiosa i vulnerable alhora. I més en aquest moments d’incerteses on tot està qüestionat. Ja sigui en l’àmbit religiós o polític, entre els creients o entre els que no.

El fet que sigui jesuïta i llatinoamericà m’ha fet recordar l’església de comunitats de base i la teologia de l’alliberament a Llatinoamèrica. Perseguida i castigada, pel poder i sovint pel mateix Vaticà. I les trajectòries de gent compromesa que va pagar amb la vida com Oscar Romero, Ignacio Ellacuria o d’altres. És l’evangeli de les benaurances com a missatge, compromís i lluita per la justícia, la redempció i l’emancipació contra tan de patiment i pobresa. No sé què pensa el nou Papa, però Llatinoamèrica necessita un nou ressorgiment amb noves oportunitats, en tots els sentits, sobretot en l’econòmic, polític i social, i crec que hi ha condicions.

“Francesco, ripara la mia chiesa” citava una pancarta cassolana a la Piazza di San Pietro, en referència al sant d’Assís, i significativa demanda al nou pontífex (per cert, que significa constructor de ponts). Molt a reparar. Ara, quan marxin tots, el desplegament espectacular de mitjans, les delegacions governamentals i l’expectació del primer moment, quan resti el silenci, també resten les dificultats, els escàndols, la urgent modernització acord amb els temps, i la necessitat de restaurar. Reptes als quals el nou Papa ha de fer front, i segurament les inèrcies i les lluites de poder no ho posaran fàcil. S’han creat altes expectatives, veurem com es condueixen.

I tot això em porta a la darrera reflexió, quanta necessitat tenim de reparació, renovació, de nou cicle positiu i esperançador. No em refereixo a l’església, sinó a tot plegat.

Dona, no t'aturis

2013-03-08T09:04:00.001+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el 8 de març de 2013

Homenatge i reivindicació en aquest 8 de març. Així com també recordar els orígens de la celebració, per no caure en el risc de banalitzar una diada com aquesta ni reduir-la a la simplicitat dels tòpics.

El meu homenatge és per tantes dones anònimes que amb el seu afany silenciós i quotidià han fet que moltes de nosaltres arribem més lluny que elles mateixes. La lluita feminista té noms i rostres, però també el treball incansable de mares que han combinat la feina i la cura de la llar oferint les oportunitats a les seves filles que elles no han tingut. Ocupacions sovint poc remunerades i de manera freqüent en l’economia submergida que les priva ara d’una pensió digna. No han estat noms i rostres de la lluita feminista, però sí combatents incansables que han fet possible un canvi més que generacional. Ara són àvies que cuiden els fills de mares treballadores i han estat filles que han cuidat la vellesa dels seus grans, sense reconeixement i sovint des de la renúncia a una feina i cotització, o fins i tot a una vida activa i pròpia. Potser sense extraordinaris plantejaments teòrics, però sí transmetent el valor de l’esforç perquè l’han viscut en primera persona. Sí, parlo de tota una generació de dones feineres, ara ja grans, algunes o moltes vingudes d’arreu que han fet progressar els fills i han construït també comunitat i solidaritat de barri.

Temo profundament que l’ascensor social que ha funcionat en els darrers anys de construcció d’Estat de Benestar ara es trenqui. El que ens ha fet prosperar col.lectivament i en igualtat. I això és letal com a país. Les classes treballadores i mitges són les que salden els ajustos pressupostaris i en definitiva aquesta crisi, amb el risc de cronificar una pobresa que cada vegada augmenta més. I pobresa en el sentit més ampli, de mitjans, d’accés a la informació, el coneixement i la cultura, d’oportunitats i expectatives de futur. Recursos i drets que ens fa lliures i gaudir d’una ciutadania plena.

Per això la meva reivindicació. La crisi la paguem en especial les dones i prova d’axiò és la davallada actual de la taxa d’ocupació femenina. I pitjor encara, paguem la mala gestió de la crisi, o el canvi de model social aprofitant la crisi com a excusa. Perquè els drets es veuen amenaçats per les mesures que s’apliquen sota una malaguanyada austeritat que fa més profund el forat on estem ficats. Segurament cal reformes per defensar i mantenir el nostre Estat de Benestar, contra les retallades linials que afecten a la gent més vulnerable i també en especial a les dones. I si no, quines conseqüències poden tenir les retallades dels ajuts familiars, la frenada de la llei d’atenció a la dependència, el no desplegament de la llei d’igualtat i la llei contra la violència masclista, la reducció del pressupost per a les llars d’infants, els desnonaments provocats per una manca de legislació justa,… I especialment la reforma laboral que condemna a la precarietat i l’atur. En les crisis i els conflictes per regla general la vulnerabilitat recau de forma particular en la dona. En la guerra, en la política o en l’empresa. Per exemple veiem que si toca reduir salaris, horaris o personal, la dona és la primera que cau, i veiem com costa consolidar carreres professionals i lideratges femenins. Sempre el mateix.

No oblidem i especialment avui, que quan han avançat els drets socials, civils i laborals de les dones sempre han avançat els drets del conjunt de la societat. Una comunitat més igual i justa és una comunitat amb més capacitats, forta i feliç. I no oblidem tampoc en aquests moments de necessària regeneració democràtica, que sense la participació paritària aquesta regeneració no serà real.

L'hora de triar escola

2013-03-06T11:16:00.001+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el 6 de març de 2013

Aquests dies milers de famílies rumien una de les decisions més importants pel que fa a l’educació dels fills i filles: quina escola triar. Dies de portes obertes als centres escolars i de passejades i visites de mares i pares a la recerca d’una opció. Gens insignificant.

Sovintejant els centres hom s’adona de la gran feina que fan la majoria dels mestres i de les ganes de tirar endavant i “vendre” educació i de qualitat malgrat la duresa del moment; i de la implicació d’associacions de mares i pares, del tot imprescindible per construir una veritable comunitat educativa.

L’escolarització és fonamental en el desenvolupament de l’infant, tant per l’adquisició de coneixements com per la seva socialització. Per això alguns dels elements que mesuren les famílies no és només el nivell i els resultats, també l’ambient escolar i l’entorn, a vegades per sobre d’altres com la proximitat del centre a la llar. En una societat diversa com la nostra i on la crisi colpeix uns territoris més que d’altres, caldrà posar molta atenció a les dinàmiques educatives i aquestes amb les territorials i col.lectives. L’aposta per l’escola pública, tota escola pública, com a referent d’excel.lència, esdevé fonamental.

Reivindico aquí un concepte que vaig escoltar fa uns dies en una presentació de l’Anuari 2011 de l’estat de l’educació a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill: l’educació com a bé comú. Un bé és quelcom que valorem, en comú és quelcom mutu. Una estimació col.lectiva vers l’educació com a bé propi i comú permetria una millor adhesió per part de tota la societat. Ens importa a tothom. Necessari per fer de l’educació el principal factor de desenvolupament i de cohesió del país.

Però en aquests dies de triar escola, vull destacar també un fet amb el que s’estan trobant alguns municipis. La conselleria d’ensenyament de la Generalitat anuncia el tancament de 73 grups de P-3 el curs vinent. Les principals raons que al.leguen són demogràfiques, reducció d’alumnes. Però en educació cal la política i criteris i no només les xifres fredes. Dels grups anunciats 61 corresponen a escoles públiques i una dotzena a concertada. Primer, diferència considerable entre una titularitat i l’altra que parla per sí sola. Segon, en alguns casos coincideix amb escoles amb projectes educatius propis, el que representa un atac contra l’autonomia de centre recollida a la Llei d’Educació de Catalunya i contra la innovació pedagògica. Tercer, suprimir grups just abans de la preinscripció va en contra de la llibertat d’elecció de les famílies, (tan defensat per CIU) perquè l’anunci desassossega a les famílies que ja hi són, crea incertesa entre les que voldrien com a primera opció i estimatitza en definitiva la pròpia escola. I quart, depén com, posa en perill la planificació escolar des de criteris de cohesió i equitat i sense el protagonisme municipal que és qui millor coneix les realitats.

Determinades accions locals són clau per a la millora educativa, i per això en educació necessitem més empoderament dels ajuntaments. És l’espai local on millor es pot començar a defensar l’educació com a bé comú.

Reivindicant la ciutat, reivindicant els ajuntaments

2013-02-20T11:06:00.001+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el 20 de febrer de 2013

La ciutat és la projecció més propera de la pròpia llar que ens acull en una altra de comunitària. És l’àmbit humà per naturalesa on es desenvolupa la vida i les relacions, on les dinàmiques dels temps que vivim aterren de forma concreta i sovint de manera contundent. La demarcació on la política es defineix com a resposta des de la proximitat, en la gestió dels diferents interessos que conviuen en un mateix espai, en la construcció de benestar i cohesió. La ciutat esdevé un test de la democràcia.

El Govern del PP llença una altra oferta aprofitant la crisi com a excusa per imposar un model recentralitzador que comportaria també més dèficit democràtic. L’anunci de la reforma de les administracions locals coincideix en uns moments on creix el descrèdit de les institucions i de la política i sembla així que traspassa el problema als ajuntaments i als polítics de primera línea que s’hi dediquen. No pot pretendre redimir res amb aquesta reforma, ni el problema del dèficit, ni la confiança en la política. Al contrari, comportaria una gravíssima incongruència.

No dic que no sigui necessària una reforma de les administracions. Segurament sí, però precisament per refermar el principi de subsidiarietat, per guanyar en eficiència, per evitar duplicitats, per enfortir també l’empoderament de la ciutadania i guanyar en maduresa democràtica. Per contra, intensificar altres nivells d’administració, com les diputacions en detriment dels ajuntaments, és traspassar l'elecció, la presa de decisió i la relació directa dels ciutadans a altres instàncies més opaques.

Veig també una ofensiva que vol substituir la política per la tecnocràcia. El planejament territorial i la governabilitat local també té ideologia. Des de la meva opció, la planificació de serveis i infraestructures ha de respondre a l’objectiu de crear noves oportunitats de progrés, individual i col.lectiu. La finalitat del govern local (més enllà de la gestió dels serveis purament rutinaris) ha de ser la defensa dels drets de ciutadania.

Per altra banda, Catalunya es construeix des de la xarxa de municipis, petites i mitjanes ciutats amb capacitat per crear sinèrgies, que enforteix el país des del dinamisme de les seves ciutats. El municipalisme, que ha defensat tradicionalment el catalanisme.

Molts càrrecs electes treballen amb una alta dosi de voluntariat i vocació de servei. Però el missatge que el govern del PP llença sobre els sous dels regidors i alcaldes en aquests moments s’aprecia com una mena de càstig que encara agreuja més la imatge i la dignitat de la política. El problema no és aquest. Qui es dedicarà a la política local? Els que ja ho tenen resolt per via d’altres negocis? Terreny propici per parar la mà al sobre que pugui caure. Gravíssim error deixar uns governs locals segrestats per altres interessos econòmics o de poder per sobre dels interessos col.lectius.

Quan tot es mou, com està passant, és precisament l’espai públic el que ha de guanyar en protagonisme. La feina, l’educació, l’accés a la cultura, l’empoderament de la ciutadania, la convivència i el conflicte,… les seguretats en definitiva, es reclamen i es gestionen en l’àmbit més comú i proper.

foto Consol Prados

Fi del bipartidisme?

2013-02-19T11:26:00.006+01:00

Article publicaat a CatalunyaPress el 6 de febrer de 2013

La situació econòmica i l’accidentada actualitat política es tradueixen en uns mapes electorals inestables i segmentats, tan a nivell nacional com estatal. Amb la rapidesa que tot es mou i amb la fragilitat del moment, veurem si en quelcom més.

Així ho evidencien les últimes enquestes a nivell estatal. Dels darrers sondejos publicats per GESOP és molt significatiu que el 40% dels enquestats no responguin sobre la intenció directa de vot, que el nivell de confiança vers els dos principals partits, PP i PSOE , caigui fins un 7,5% i un 8,7% respectivament, i que la resposta majoritària sobre quina és la preferència com a president pel que fa als dos líders sigui “cap dels dos”. Per altra banda creixen els partits, fins fa relativament poc, més minoritaris. Caldrà preguntar-se fins a quin punt és conjuntural o premonitza una tendència.

Crec que les democràcies en general tendeixen al bipartidisme. Però també crec que tot dependrà de possibles lideratges amb capacitat de canalitzar de forma més fresca, sincera, pedagògica i innovadora les preocupacions de la gent. Perquè hi ha un cert esgotament de rostres, maneres i idees que en aquests moments inevitablement s’associen al poder. I ara mateix aquest està qüestionat.

Un dels riscos de la volatilitat del moment són els populismes i els falsos profetes, com els postulats de la nova extrema dreta europea. D’això la història ens ha donat prou lliçons.

És necessària i urgent la regeneració del sistema, però crec que abans cal reivindicar la política en sí mateixa. La desconfiança és vers la política o vers els polítics?. Cal recuperar la percepció que la política és útil, que és una eina transformadora de la realitat per a millorar-la, que és la gestió dels diferents interessos que conviuen en el propi espai públic, … Perquè els que més agraeixen la desafecció són els que ja tenen el poder i no volen límits. Aquesta recuperació de la Política en majúscula ha de ser una causa transversal que impliqui a tota la societat, perquè en definitiva el que està en joc és el sistema democràtic i els seus valors i principis.

Estem davant d’un possible canvi de cicle? Els canvis poden ser per a avançar en positiu.

Cal accelerar propostes com la llei de transparència, de finançament dels partits, de mesures contra la corrupció, una nova llei electoral… Però també la defensa que la participació ciutadana no es limita exclussivament amb el vot cada quatre anys, la ciutadania ha de tenir un paper més actiu en la consulta i en la presa de decisions. I cal innovar en els partits, reinventar com a organització de participació, horitzontal i permeable que ha de ser un mitjà, i no una finalitat en sí mateixa. Canvi de cicle però amb més maduresa democràtica.

Mentrestant ahir al Congrés la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca presentava una Iniciativa Legislativa Popular amb el suport de 750.000 firmes i la intervenció de Ada Colau: “si vostès es creuen la democràcia i que el Congrés és un òrgan de representació democràtica, haurien d’escoltar les demandes ciutadanes”.

Espanya té un problema, i no és Catalunya

2013-01-23T11:53:00.003+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el dimecres 23 de gener de 2013

No sé fins a on arriba la paciència i la capacitat de resistència de les persones davant tanta incertesa. Però mentrestant només un 43% dels ciutadans comencen l’any amb optimisme segons els informes de Metroscopia i la sospita i l’escepticisme vers la política i les institucions no para de crèixer. No falten motius per a la consternació. La desesperança creix en una Espanya esgotada. Sí, crec que esgotada, fatigada, extenuada.

S’instal.la la indignació i la desconfiança de la ciutadania que mira amb ulls garratibats els casos de corrupció sense penalització rápida, quan la cultura del pelotazo continua imperant perquè només s’han subsituït uns corruptes per uns altres. Sobresous, comptes a Suïssa, prevaricació, … sense respostes contundents i exemplificadores. La corrupción fa molt de mal, a tanta gent que es dedica a la política des d’una causa noble, a la ciutadania que viu el sistema des de la inseguretat, fa mal a la democràcia en definitiva.

Si crisi significa moment de canvi i transformació, no es fan les lectures apropiades perquè aquest sigui en positiu. Els rescats bancaris sense depurar responsabilitats i mantenint escandaloses indemnitzacions, mentre creixen els desnonaments. Les retallades de serveis bàsics i les poc transparents privatitzacions de béns comuns que desmantellen el sistema de benestar. La reforma laboral com agressió als drets laborals. El talent que marxa en busca de millors oportunitats (a països com Alemània, precisament el que colla amb l’austeritat dogmàtica). Una llei d’educació retrògrada pensant més en l’adoctrinament que en la capacitació individual i col.lectiva i la igualtat d’oportunitats. L’atac contra la cultura. Sis milions d’aturats i molta molta precarietat. La crisi la paguen sobretot les classes treballadores i mitjanes, i creix una societat cada vegada més dual. Es demana sacrifici com a compromís col.lectiu per sortir del forat, però sacrifici per a què. No es crea compromís sense confiança, i els discursos i les actuacions polítiques ara per ara precisament no en generen.

La noció d’Espanya es desdibuixa al no reconèixer les diversitats i les nacionalitats territorials. Un model autonòmic exhaurit i una proposta, la del PP, encara més recentralitzadora. Quan fa temps que calia un pas més cap un Estat Federal i sí, asimètric, i també més càlid. Malauradament el PSOE va deixar la idea d’Espanya exclussivament en mans dels populars sense una oferta alternativa i atractiva, acomplexat pel PP de les signatures contra l’Estatut.

Més tacticismes que política de mirada ampla. Les circumstàncies actuals i la rapidesa dels esdeveniments no pot ser cap excusa per no dibuixar com es vol el futur, tot el contrari, precisament cal dissenyar el futur per gestionar el present. I el present s’està gestionant molt malament, potser precisament perquè no hi ha visió de l’esdevenidor, o com a mínim un avenir pensant en el comú.

Espanya té un greu problema, de projecte de futur.

Cal una contundent regeneració democrática, política, cultural, de lideratges i de valors. Cal urgentment alternatives a la situació actual. Si no, cada vegada més empobrits en el sentit més examplat de la paraula, econòmic, social, cultural,…

Agafant paraules del filòsof Daniel Innerarity, “el progressisme està avui allà on es posen en marxa processos per a configurar el futur desconegut, on es gestiona responsablement la incertesa”. Doncs això.

Privatitzacions i dèficit democràtic

2013-01-09T14:09:00.003+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el dimecres 9 de gener de 2012

Les privatizacions de serveis públics estan trobant en la crisi la gran excusa. Però no és la crisi, és la ideologia. Els actuals governs, espanyol i català, no llegeixen les males pràctiques que han provocat la crisi actual, al contrari amenacen les polítiques que han construït l’actual Estat de Benestar. L’austeritat dogmàtica i mal entesa em fa pensar que si continuem cavant no sortirem mai del forat.

La privatització de la sanitat pública a la comunitat de Madrid és el clar exemple del dogma liberal. A més de ser escandalós. I perillós si significa un banc de proves per exportar a altres territoris. Qüestionable com també la privatització d’Aigües Ter-Llobregat, o els anuncis de privatització de serveis ferroviaris i serveis de la sanitat pública catalana.

Algunes consideracions. Privatitzar serveis públics és transferir recursos públics (dels contribuents) a mans privades o inversors. Per tant, despendre’s de patrimoni col.lectiu costa diners als ciutadans.

Segona. A llarg termini no està demostrat que la gestió privada resulti ni més eficaç ni més barat. Recordem què va passar amb les privatitzacions generalitzades que va impulsar Margaret Thatcher. Alguns dels serveis que van passar a mans privades ni van guanyar en eficiència ni en eficàcia, al contrari, van perdre valor. El privat vol guanys i per guanyar necessita reduir costos. Reduir costos en serveis públics com és la sanitat significa perdre qualitat i que funcioni pitjor. Al Regne Unit l’administració va haver de sortir en ajuda dels usuaris i com a conseqüència es va produir la paradoxa de mantener una gestió privada sostenida amb fons públics però sense el control públic.

Tercera. La salut és un dret fonamental. No és un bé mercantil. I si hi ha empreses privades interessades en la sanitat, és que veuen guanys. Si la sanitat pot generar beneficis, el que caldria seria reformes necessàries per fer el sistema més sostenible. Sostenible, no lucratiu. El risc de caure en empreses o inversors és que voldran reduir costos, i sabem que això afectarà als més desafavorits. I una altra, els suposats guanys no repercutiran en els usuaris ni en el sistema, sinó en els accionistes. Mal negoci pels ciutadans, boníssim pels conglomerats que en aquests moments es mouen com a voltors. Destruir el sistema universal i públic de salut és destruir molt, que acabem pagant doblement els ciutadans i sobretot els més vulnerables.

Però hi ha una altra raó més. La transparència. Qui hi ha darrera de totes aquestes operacions i com es fan. El fragant exemple de la privatització de l’ATLL amb un informe desfavorable del màxim òrgan administratiu de control dels contractes públics a Catalunya, que és vinculant, i que CIU vol recòrrer. Ja és qüestionable privatizar un servei que afecta a milers de persones, però més escabrós encara si no es fa amb la màxima transparència. I els casos de corrupció de CIU no són cap garantia precisament.

I com a darrera reflexió. Atacar el sector públic és posar en risc el concepte de col.lectiu i augmenta el dèficit democràtic. Alerta.

Contra la resignació, més ciutadania

2012-12-19T13:43:00.002+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el 19 de desembre de 2012

Hi ha moments, circumstàncies o converses que esbossen una mena de depressió col.lectiva davant els moments d’incerteses que patim. Les vivències en aquests moments de crisi es tradueixen d’entrada en una trista resignació individual de recerca de supervivència.

Sovint penso que és del tot calculat des d' aquesta nova i ferotge onada conservadora. I m’explico. L’individualisme és un concepte conservador. A diferència de la individualitat, que és el reconeixement d’una societat diversa però que comparteix col.lectivitat. Amenaçar el que és públic, com està passant, va acompanyat per un menyspreu vers la política i les institucions públiques, que també està passant. I això posa en risc el concepte de col.lectivitat, fomenta el desinterès dels ciutadans, i augmenta el dèficit democràtic. Perillós.

Quines percepcions té la gent: uns governs segrestats per altres tipus de poder, sobretot els econòmics, la sensació que la política no és útil, la falta de resposta dels partits polítics tradicionals i fins i tot de les institucions, … tot plegat deixa desamparada a una ciutadania que necessita de respostes i que no troba. Una nova i ferotge onada conservadora que està guanyant la batalla de les idees i que ha deixat sense rèplica essencialment a l’esquerra. La resignació i l’individualisme són grans armes del que vol exercir el poder per sobre dels interessos col.lectius.

Però aquest article vol fer un tomb a favor de senyals esperançadores i que neixen de la mateixa societat. En molts aspectes la ciutadania organitzada està actuant per endavant dels partits polítics, i aquests no saben encara com reaccionar, vacil.lant entre unes estructures antigues, poc flexibles, amb poca facilitat d’adaptació als canvis i l’anticipació.

La contestació de plataformes diverses està ocupant l’espai públic, l’urbà; i està ocupant un nou espai públic, les xarxes socials i la capacitat de convocatòria i comunicació. El moviment #15M, la manifestació del #11S, la vaga general del #14N, la #cumbresocial, el #somescola, les marees grogues, negres, blanques, … són molt més que hashtags. És passar de la resignació a la indignació, de la impotència individual a la resposta col.lectiva. Apunto algunes experiències més com a exemples encoratjadors pel que fa a la innovació social. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que desitgem provoqui una reforma real de la Llei Hipotecària i la dació en pagament. La Banca Ética, una manera responsable i solidària d’entendre les finances. El Moviment "Procomún”, de com gestionar socialment el que és col.lectiu.

Caldrà veure la capacitat d’influència d’aquests moviements en noves formes de fer política, en una democràcia més participativa, en la connexió amb les propostes programàtiques dels partits polítics… Però de moment i en molts casos va per endavant, i m’atreveixo a dir, que ara per ara, hi ha més vida aquí que en els partits tradicionals.

Fa uns dies Intermon-Oxfam ens alertava que d’aquí només 10 anys serem una societat més envellida, empobrida i desestructurada. Com diu Adam Smith, “cap societat pot prosperar i ser feliç si la majoria dels seus membres són pobres i dissortats”. Cal canviar el full de ruta. Benvinguda doncs la iniciativa ciutadana contra la resignació.

(foto collita pròpia)

El piròman Wert al servei del nacionalisme

2012-12-05T17:16:00.000+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el 5 de desembre de 2012

Dues reflexions al voltant de l’Avantprojecte de Llei orgànica de millora educativa.

Primera. Aquesta serà la setena reforma del sistema educatiu en democràcia. Quan el que necessitem és consens i estabilitat més enllà de criteris i canvis partidistes. Consens social i polític i especialment amb la comunitat educativa, professionals i famílies com actors principals. L’educació ha de ser la garantia de la igualtat d’oportunitats i la cohesió, l’aposta per fer del capital humà el principal actiu del país. Aquesta crisi econòmica evidencia els errors del model econòmic que ens han portat a aquesta situació. El canvi de model és imprescindible i jo crec que passa per una major inversió en coneixements, habilitats, cultura,... de manera accessible i des de la igualtat d’oportunitats, començant per l’escola i al llarg de la vida.

La reforma que pretén el ministre va en sentit contrari, és una manera d’entendre l’educació més com a adoctrinament i control, que com a instrument de cohesió i capacitació per al progrés individual i col.lectiu, i sense reconèixer els reptes actuals i futurs. La crisi està sent també la coartada per aplicar polítiques de dretes pures i dures i recular en drets socials i civils. Els criteris d’aquesta reforma recorda més aviat a l’escola del tardofranquisme. I és una reforma recentralitzadora continuant en la línia ideològica del Partit Popular. Recordem i defensem també que a Catalunya tenim una llei d’educació pròpia que ara seria vulnerada.

Segona. Una vegada més la llengua catalana com a dard. Una vegada més el nacionalisme per tapar la falta de resposta a la situació crítica actual, per tapar altres misèries i males polítiques, des de la més absoluta irresponsabilitat perquè provoca més fractura social i identitària. I precisament en aquests moments demostra una clara ofensiva i una inqüestionable falta de mires. Els tics del nacionalisme espanyol quan fa uns dies s’expressava al Congrés en termes “d’españolizar los ninos catalanes” ara es consuma en el projecte que acaba de presentar.

El sistema educatiu català pel que fa al model d’immersió lingüística ha estat i és un model d’èxit i de cohesió. Gràcies a gent com Marta Mata i el consens polític del moment que va defensar que tots els infants a la mateixa escola sense distinció de llengua. I per altra banda, és d’una gran pobresa que l’Estat sigui incapaç de considerar les llengües com a patrimoni propi i riquesa cultural col.lectiva. Aquesta falta de consideració, reconeixement i estima, ha estat i és una de les grans mancances que dificulta la construcció d’un Estat plurinacional.

Però he de dir que amb preocupació, veig una estratègia que va molt més enllà, estudiada i calculada. El PP fa un temps que va considerar que la manera d’entrar a Catalunya i de pas governar a Espanya, era trencant “la unitat civil del poble”, crec que un dels principis de més valor i de cohesió a Catalunya que des de fa temps molts han i hem defensat. L’atac al model educatiu i la llengua, les signatures contra l’Estatut de Catalunya, el recurs d’inconstitucionalitat, la immigració,...

Una gran irresponsabilitat. Mai els fins partidistes han de fer perillar la cohesió i la convivència.

Una proposta federal que ve de lluny

2012-11-24T17:26:00.002+01:00

Aquests dies, endreçant el despatx, he trobat alguns escrits molt adients pel moment i no puc reprimir transcriure'ls en aquesta blocada. No és cap recull ni de bon troç -faltarien molts i molts textos i molts noms propis- com dic és fruit de la casualitat. Però benvinguda coincidència, que també m'ha fet pensar en el recorregut del projecte polític al qual pertanyo i que he viscut en primera línia en alguns dels seus moments.

El primer, del llibre de Jordi Solé Tura "Una història optimista" (1999), arran dels treballs de la Constitució de 1978:
"... Però el tema principal de totes les xerrades, de tots els col.loquis, de tots els articles i de totes les entrevistes era el tema de l'autonomia de Catalunya i el federalisme com a projecte essencial del futur Estat democràtic (...) Personalment creia - i així ho explicava una i cent vegades- que el futur Estat democràtic s'hauria d'organitzar com un Estat Federal, és a dir, com un sistema general d'autonomies amb tres d'elles especials -Catalunya, Euskadi i Galícia- però amb competències generals que fessin possible un veritable autogovern de totes (...) També creia que el nou Estat democràtic hauria d'assegurar una redistribució dels recursos públics i que aquella redistribució seria factible en el marc d'un sistema descentralitzat i federal". I continuo amb una reflexió que em sembla molt significativa "Creia igualment que per aconseguir un canvi d'aquelles dimensions seria decisiva l'empenta de l'esquerra catalana unida en un mateix projecte i capaç de vèncer, precisament per la seva unitat i la seva força, els residus jacobins que hi havia en les files del PSOE i del PCE i de convèncer els seus dirigents d'acceptar i liderar aquell canvi fonamental del model d'Estat, com així va ser".

I el segon, un recull dels discursos del President Maragall arran de l'Estatut de 2006:
- De la conferència "Del pal de paller al catalanisme coral" Conferència pronunciada a la Universitat d'Estiu Ramon Llull l'1 de juliol de 2004:
(En referència als 23 anys de Govern de Jordi Pujol) "Ha estat un paradigma que s'ha basat en l'obsessió per la recuperació, la reconstrucció i la preservació de la identitat nacional. I probablement per causa d'aquesta obsessió hagi estat més negligent en la bona fonamentació i el bon ús de l'autogovern i dels seus instruments. S'ha pensat més en un país a la defensiva, instal.lat permanentment -o, almenys, massa sovint- en la visualització d'enemics exteriors i també interiors, més que no pas en un país optimista i segur de les seves capacitats i possibilitats"
- De la conferència pronunciada a l'auditori de la Pedrera el 13 de gener de 2005:
"Considero essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l'Estatut per a què? Òbviament per renovar el pacte d'interdependència entre Catalunya i Espanya (i ara amb Europa). El sentiment, l'interès i la convicció ens hi porten... Però això sol, tot i ser molt, fóra massa poc. L'Estatut, a més d'assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i institucional per autogovernar-nos millor, per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives,... (...) Ras i curt, el nostre model de reforma de l'Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en la forma, com pel seu contingut social. (...) Ho he fet quan he parlat de la necessitat de construir un catalanisme plural i integrador, en comptes de dedicar esforços a mantenir un "pal de paller" purament defensiu i escèptic respecte a Espanya i Europa". (...) un catalanisme internament integrador, que asseguri que continuem essent un sol poble a partir de l'acceptació de les realitats diverses i territorials de la Catalunya dels set milions".
- De la intervenció el 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya en l'aprovació de la proposta de reforma de l'Estatut:
"I Catalunya proposa (...) És el gran repte, el gran repte econòmic i polític que tenim: canviar el marc en el qual estem. No només de parlar de nosaltres i ells, no, no: és que nosaltres som ells també. I en la mesura en que ho som, volem canviar una mica allò al que pertanyem. (...) Nosaltres simplement volem ser un dels territoris nuclears d'Europa . (...) Els actors han de recomposar les seves estratègies (en referència a Catalunya, Espanya i Europa). Nosaltres, només amb Catalunya, no arribarem a ser la Catalunya que voldríem ser. Si anem sols, quan se'ns està permès anar més enllà de fronteres -perquè fronteres no n'hi ha- no avançaríem. (...) La gent vol al seu país de maneres diferents (...) Catalunya és una combinació única de dimensió i de diversitat, d'intimitat i d'ambició".

Crec que són reflexions que parlen per sí mateixes.

Aquests dies he recordat el President Maragall i més al recuperar els seus discursos. Un article que també fa referència, d'Enric Juliana "Elogio de la locura" publicat a La Vanguardia.

Han passat moltes coses en els darrers anys, especialment des de l'aprovació de l'Estatut de 2006 i les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional. Un punt de trencament que va més enllà de les lleis. Ho descriu molt bé en Toni Comín en el seu article que recomano "La última oportunidad" publicat a El País ahir, 23 de novembre.

En un acte de campanya Raimon Obiols a Mataró recordava les paraules de Josep Pallach: "la idea d'Espanya fracassarà si no reconeix les fortes nacionalitats territorials". En la construcció del nostre Estat democràtic també ha fallat el no haver reconegut un federalisme "càlid", és a dir, amb voluntat de coneixement i reconeixement, de sentiments, comprensió i estima; més enllà de lleis i competències.

Ara estem aquí. No podem negar la situació i circumstàncies actuals, ni podem negar que se suma a una altra de colpidora com és la crisi que patim i totes les seves conseqüències. Per això aprofito l'apunt per posar dos enllaços més. L'article de Pere Navarro "Crisis de Estado, pacto federal". I la web informativa sobre la proposta federal que ha impulsat en Miquel Iceta, Federalista.info .

Ens podríem preguntar què hagués passat si... com molts articles i reflexions han manifestat en aquests dies des del 11S. Els darrers anys, massa temps en que la política, espanyola i catalana, ha estat motivada més per erronis tacticismes que per la intel.ligència que pensa en el benefici col.lectiu.
Però ara tot s'ha mogut i tot es mou. I ara és un moment crucial. Després del 25 de novembre el diàleg serà ineludible, a dins de Catalunya i amb l'Estat. Crec que la política i la intel.ligència seran més necessàries que mai. I crec que la unitat del poble, un principi que és integrador, transversal, cívic i democràtic, ha de ser també determinant.

Atur juvenil i transició nacional

2012-11-22T13:31:00.001+01:00

Article publicat a CatalunyaPress el 21 de novembre de 2012

No es pot entendre cap “transició nacional” sense resposta al 52% dels joves que es troben a l’atur. Individualment és una angoixa personal que soscava qualsevol expectativa, i col.lectivament és un error de gran magnitud condemnar una generació a la frustració.

Començo amb aquesta contundència l’article perquè si no es prenen les mesures adequades estem segrestant el futur, personal de molts ciutadans i ciutadanes, i el comú com a país. I si la crisi econòmica colpeja en especial als joves, les polítiques dels governs de CIU i del PP encara fan créixer més la precarietat de forma exponencial.

Cal preguntar-se per què és un dels col.lectius més vulnerables de la crisi. I segurament les respostes les hem de buscar en el model de creixement anterior i el seu fracàs, més vinculat a una economia especulativa que no pas productiva i del coneixement. M’atreviria a dir que fins i tot en els “valors” implantats per aquest model econòmic que també han propiciat, entre d’altres raons, prematurs abandonaments formatius.

Si bé la xifra d’atur juvenil i la precarietat és molt alta, també és prou significativa la dels joves que han marxat fora en busca de noves oportunitats, més de 30.000.

La taxa d’emancipació se situa en el 26,6%, tornant per tant a nivells del 2004. Això vol dir que es trenca el triangle que formen els tres principals pilars per a la autonomia personal: formació, feina i habitatge. Hi ha proves suficients per entreveure les incerteses en les que viuen molts joves: les dràstiques reduccions dels pressupostos en educació així com un canvi de model (subtil però perceptibles ja els riscos de fragmentació), l’augment de les taxes universitàries, la falta de política pública d’habitatge (sí, de política pública amb capacitat de reconduir els problemes actuals, i no sotmesa al mercat), la reforma laboral que provoca més fragilitat...

El Govern de CIU no ha estat capaç de donar resposta en aquests dos anys de gestió, però tampoc he escoltat cap proposta en aquesta campanya per part seva. Sincerament, no es pot parlar de transició nacional sense afrontar un dels principals problemes nacionals que tenim. I si no, aquest concepte realment és un eufemisme.

Crec que és una situació prou decisiva com per determinar un acord nacional social i polític que contempli les realitats actuals dels joves i les mesures per millorar-les. Des d’una visió estratègica de país. Col.lectivament, abandonem una generació a la seva sort i a les circumstàncies de crisi actuals, amb les conseqüències que comporta també pel que fa a la cohesió i al model de país; o apostem per canviar la inèrcia i construir una societat més capacitada i cohesionada perquè creu que els seus ciutadans i ciutadanes és el principal capital i actiu que té.

Penso que inevitablement també ha d’anar lligat a un nou model econòmic basat en el coneixement i la igualtat d’oportunitats. I la base per canviar és l’educació i la cultura, de qualitat, accessible i al llarg de la vida. Ens farà més forts, més esperançats i més rics sense cap mena de dubte.

La planificació territorial també té ideologia

2012-11-15T12:58:00.001+01:00

Si alguns hem incorporat al nostre discurs sobre models de ciutat conceptes com "ciutat difusa" o "ciutat compacta", són termes que tenen un autor de referència, Francesco Indovina.
El passat 13 de novembre vam tenir l'oportunitat d'escoltar les seves paraules al CCCB, arran de la publicació del llibre d'Oriol Nel.lo, "Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad". Un llibre recomanable que caldrà llegir, per l'autor i pel recorregut que fa d'aquest urbanista inconformista italià i de la seva aportació a les dinàmiques territorials i urbanes.

Serveix aquest apunt per escriure algunes de les idees de la conferència d'Indovina que em va provocar alguna reflexió.
D'entrada em va agradar la primera presentació que Indovina va fer de sí mateix i de la seva obra: "no sóc un home de biblioteques, el resultat és fruit de la trobada". I ho comparteixo. La trobada, amb les persones i amb el territori, és la praxis necessària que ens permet un coneixement de les realitats i els seus moviments, i que en tot cas hem de completar amb l'anàlisi i la recerca. Però sense la relació directa és difícil mirar i és difícil comprendre, i sense comprendre és impossible planificar (sigui a nivell territorial, sigui qualsevol política). Aquesta actitud vital segurament neix del compromís social, per això, perquè és una manera d'entendre i actuar.

Fruit de la mateixa, (sóc agoserada quan ho dic perquè no tinc un coneixement exhaustiu de l'autor) Indovina va argumentar algunes de les premisses que segons ell han de ser presents en la planificació territorial, "el territori es planifica, el problema és qui el planifica i en funció de quines interessos: propis o col.lectius".

La velocitat dels canvis actuals tenen una plasmació directa en les nostres ciutats i en noves condicions urbanes. Com preveure i planificar aquests noves condicions? com respondre als nous reptes urbans?. Trobo a faltar actualment aquest debat al nostre país, un territori que es configura en una xarxa de petites i mitjanes ciutats i una gran àrea metropolitana ("l'arxipèlag metropolità")amb interrogants que són claus i encara ho seran més en funció de la resposta o no resposta que se'l doni i de com es gestiona la crisi vigent.

És evident que la planificació, per acció o per omissió, configura o no noves oportunitats per a la ciutadania. Una planificació, que com l'autor diu, no és una tècnica, perquè el territori és on es desenvolupa la vida i les relacions, i per tant ple d'interessos i de contradiccíons. "La falta de planificació no és una mancança de govern, és conseqüencia de govern captiu" I si no, fem un repàs per exemple al desarrollisme dels anys 60 i 70 i tindrem prou imatges per entendre aquesta contundent afirmació. O quins són els riscos actuals, amb governs captius dels mercats.

Francesco Indovina, lúcidament, destacava la diferència entre "individualitat" i "individualisme". El primer com a expressió d'una societat que és heterogènia i el segon com a prinicipi del pensament liberal. I cada concepte té una traducció diferent en el disseny de les ciutats. La ciutat compacta, densa i intensa del primer, i la ciutat difusa del segon. Una societat com la nostra, lluny de la homogeneitat, té models diferents d'ocupació de l'espai públic, i penso que la cohesió es guanya en la utilització diversa de l'espai públic des dels principis democràtics.

Fidel al prinicipi d'individualitat i no individualisme, com diu Indovina, '"La planificació ha d'estar amatent a noves oportunitats que siguin alliberadores i que millorin les condicions de cadascú, i el govern del territori ha de tenir com a principal compromís la defensa dels drets de ciutadania".

El model de ciutat i de territori pot possibilitar més o menys progrés individual, que en la seva suma és col.lectiu. O dit d'una altra manera, sense progrés i oportunitats individuals no hi ha avenç col.lectiu. I les oportunitats les trobes o no al territori on vius.
En definitiva, la planificació territorial respon a una ideologia. Sé que no és cap descoberta. Però vol ser un avís.

#LACULTURANOESUNLUXE

2012-11-09T07:49:00.000+01:00

Article publicat el 8 de novembre a CatalunyaPress.
També altres articles amb l'enllaç que trobaràs a continuació de l'article.

Sovint, i sobretot darrerament, hem escoltat al conseller Mascarell justificar els problemes actuals de la cultura a Catalunya per una “manca d’Estat”. Però el cert és que més enllà de la retòrica des de la conselleria no s’han abordat ni les respostes ni les estratègiques necessàries, i com a conseqüència podem afirmar que en aquests darrers anys la Cultura ha perdut centralitat social i política. De fet, el conseller de Cultura com els altres consellers de les diferents àrees, han practicat com a esquema habitual i de forma creixent l’excusa en causes externes sense assumir la responsabilitat que els hi pertoca com a Govern. Realment l’excusa és una mala pràctica política perquè obvia obligacions i garanties, principis que correspon a qui exerceix la governabilitat.

No vull negar alguns dels factors que van més enllà del Govern de la Generalitat, com la crisis econòmica que també afecta als sectors culturals, o el denunciable augment de l’IVA a determinats productes culturals per part del govern espanyol,... però tampoc hem vist la contundència per fer-hi front.

El conseller es va comprometre al començament del seu mandat amb un gran Acord Nacional per la Cultura, institucional i polític, que havia de definir les estratègies i mesures per als propers anys. I un Pla Estratègic amb els sectors, analitzant les diferents realitats per tal de dissenyar les garanties precises pel seu enfortiment. Tots dos projectes, necessaris i diria que urgents, no han arribat a veure la llum i han quedat truncats.

Era i és inajornable un pla de xoc que respongui i faci minvar els efectes de la crisis en els diversos sectors culturals, i tampoc la conselleria ha estat capaç de donar aquesta resposta, més enllà de la retòrica, torno a dir.

En aquests dos anys el pressupost públic de cultura de la Generalitat s’ha reduït en un 20% acumulat. Restem lluny per tant de la inversió pública que fan els països del nostres entorn. I aquesta és una dada que justifica també i de forma mesurable la pèrdua de centralitat política de la cultura. Però més enllà dels pressupostos, imprescindible, encara ho és més el propiciar uns nous i millors marcs legislatius, competencials, de finançament, i facilitadors en definitiva, que potenciïn els sectors de la creació, la cultura popular i les empreses culturals, així com l’accés de la ciutadania i la creació de nous públics.

La cultura té un valor estratègic que ni el govern espanyol ni el govern de la Generalitat han mesurat prou. La inversió en cultura té efectes multiplicadors que malauradament en aquests moments no es té en compte. La cultura en les seves diferents i complementàries dimensions: com a eix vertebrador, comunitari i de cohesió; com a democratització del coneixement, l’esperit crític i l’activisme ciutadà; la seva magnitud econòmica, estratègic en la construcció d’un imprescindible nou model econòmic,...

Les conseqüències són l’empobriment que fa recular el progrés col.lectiu, que no ens podem permetre i que costarà recuperar si els fets continuen així. Per això cal recuperar la centralitat de la cultura en el debat social i polític.

Manifest Cultura per la Vaga General del 14N La cultura no es un luxe
Eufòria nacional, crisi cultural. Diari Ara
Contra una nova agressió a la Cultura Declaració del Cercle de Cultura
IVA, hisenda, cultura i democràcia. Xavier Marcé

L'augment de la pobresa ens trenca col.lectivament

2012-10-24T09:58:00.001+01:00

Article publicat el 24 d'octubre a CatalunyaPress

Els índex actuals de pobresa qüestionen de forma ineludible el grau de benestar i cohesió de la nostra societat, la capacitat de progrés col·lectiu, i la qualitat democràtica. Les dades de pobresa en general, i infantil en particular, ens trenca individual i col·lectivament. Però la pobresa és silenciosa i per això costa visualitzar-la en el debat públic i polític.

Les dades són alarmants, 21,9% dels catalans i catalanes viuen amb rendes inferiors al llindar de pobresa i el 23,7% d’infants menors de 16 anys són pobres. Fa uns dies, primer el Síndic de Greuges i després la Federació d’Entitats d’Atenció Educativa a la Infància i Adolescència (FEDAIA), ens alertaven sobre aquesta situació.

La pobresa ha augmentat des del 2008 com a conseqüència de la crisi i ha crescut exponencialment des del 2010 com a conseqüència de les polítiques d’austeritat. L’austeritat dogmàtica que estan aplicant els govern de dretes de CIU i PP deterioren les condicions de vida i provoquen més recessió econòmica i social. Alguns exemples del mal Govern del President Mas que empitjoren la situació de la infància, com la reducció del 33% del pressupost per a beques menjador, una reducció del 51% en l’escola bressol pública, la supressió dels plans d’entorn, o la “depuració” del PIRMI i la mala gestió que afecta a 10.000 infants segons l’informe del Síndic de Greuges. És una qüestió de recursos, evident, però especialment és un problema de prioritats i d’estratègia. La qualitat, la cohesió i el benestar d’una societat es mesura també en el grau d’inversió que es destina a la infància. I podem dir que Catalunya està a la cua, amb polítiques i recursos lleugerament per sota de l’Estat i molt per sota de la UE. Aquesta és també la dura realitat que no es pot amagar sota les banderes.

En aquests moments existeixen prou factors de vulnerabilitat que generen situacions d’exclusió social infantil: l’atur i precarietat laboral, les condicions de l’entorn, la desigual distribució escolar, les dificultats d’accés als recursos socials i culturals d’un bon nombre de famílies, la carència d’una veritable política pública d’infància i adolescència... Més enllà dels sectors “tradicionals” s’hi sumen d’altres i la pobresa també es pot començar a mesurar a nivell territorial i urbà.

Per això caldria, primer que sigui present al debat públic. I segon i urgent, un pla de xoc: de detecció i de mesures inajornables de caràcter pal·liatiu, però sobretot d’estratègies i polítiques a mig i llarg termini. No existeix el progrés comú si no està assegurada la igualtat d’oportunitats i no hi ha condicions per al progrés i la mobilitat social dels ciutadans. Cal fer reformes, sí, no retallades lineals, replantejant polítiques familiars i d’infància i adolescència que siguin efectives. El Tercer Sector Social, com FEDAIA, fan un treball imprescindible, però no poden suplir la responsabilitat dels governs.

El risc és que es converteixi en una pobresa crònica, que al llarg del temps no podrem pagar, i que ens condueix inevitablement cap a una societat cada vegada més dual.

El malestar silenciós dels barris

2012-10-10T10:39:00.001+01:00

Article publicat a CatalunyaPress dimecres 10 d'octubre

Davant les properes eleccions al Parlament de Catalunya tinc dubtes de com s’expressarà el vot dels barris més colpejats per la crisi, i fins i tot si s’expressarà a les urnes o restarà en el silenci de l’abstenció.

Una crisi en tres dimensions: econòmica, social i política. Econòmica és evident. Social perquè cada vegada anem cap a una societat més fragmentada i més dual. I política perquè la sensació, malauradament, és que per a molta gent la política deixa de ser l’eina útil per transformar la societat i per donar respostes als problemes i als interessos col.lectius. Per això també dic que l’ofensiva neoliberal actual és econòmica i és política. El desprestigi de la política és calculat i beneficia als que no volen límits al poder, i perjudica el sentiment col.lectiu i per tant, als que només poden confiar en la política com a eina útil i transformadora. Terriblement perillós.

Malgrat les polítiques de regeneració urbana exitoses (cal dir-ho també perquè crec que estaríem molt pitjor si no s’haguessin fet), impulsades per ajuntaments i per la Llei de Barris, el malestar urbà existeix. Per una banda perquè aquelles polítiques han quedat erròniament retallades just en el moment que més es necessiten. I per l’altra, els sentiments i les percepcions són difícils de mesurar en política, però cada vegada juguen un paper més important, i la percepció és de malestar, generalment difús però amb riscos d’esclat en funció com evolucionin les coses. Creix la pobresa i les desigualtats al costat del sentiment totalment fonamentat que aquesta crisi només la paguen injustament les classes treballadores.

Als balcons de molts barris no hi ha estelades penjades, o no només, el que pengen són les incerteses. Aquesta és també la Catalunya actual.

La crisi econòmica, l’atur, la precarietat laboral, la immigració, les pors davant el futur dels fills, el sentiment d’inseguretat sovint provocat per la qualitat de l’entorn, la desconfiança vers l’Estat de Benestar (ja sigui com a percepció o sigui per una desprotecció social real) i cada vegada més retallat,... realitats creixents a peu de carrer que no podem obviar. Les actuals polítiques d’austeritat provoquen més recessió i més fractura. No ens en sortirem si no sortim de forma col.lectiva, i els actuals governs de CIU i PP estan fent tot el contrari.

L’abstenció en determinades zones urbanes ha anat creixent en els darrers anys, especialment en les eleccions catalanes. I no oblidem el vot del descontent que va canalitzat el populisme xenòfob de PxC en les eleccions municipals del 2011 ja en plena crisi.

Cal dir també que tot plegat implica especialment un gran repte per a l’esquerra social i política.

Ara es presenten unes eleccions molt monopolitzades pel sentiment identitari. Caldrà veure com s’hi sumarà aquest debat als sentiments de frustració i incerteses i quina serà la reacció. Dependrà de la campanya. Però m’imagino que pot ser una campanya tensionada cap els extrems i que jugarà un paper important els sentiments i les emocions.

Nova Etapa

2012-10-04T15:41:00.003+01:00

Aquests darrers nou anys he estat diputada al Parlament de Catalunya pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Tres legislatures, tot i que la primera va ser de tres anys i aquesta darrera no ha arribat ni a dos, la legislatura més curta des de la represa democràtica.

Han estat anys intensos, personal i políticament.

Estic orgullosa d’haver viscut els set anys de Govern d’Esquerres amb el President Maragall i amb el President Montilla. Els primers Governs d’Esquerres des de la recuperació del nostre autogovern. I no només com a diputada. Vaig tenir també la gran responsabilitat de participar del Govern com a Secretària d’Immigració de la Generalitat en aquell període transitori, l’any 2006.

Jo no renuncio a l’obra que hem executat. Tampoc renuncio als errors, els quals sempre han de ser un aprenentatge per millorar. Però estic convençuda que si no haguéssim fet diverses lleis, algunes de les quals he participat directament, ni les inversions realitzades, Catalunya encara estaria pitjor socialment en aquests moments de crisi. Moltes de les actuacions responien a un gran objectiu de país: el progrés des de la cohesió i l’equitat social i territorial.

Ara tot va tan ràpid que no recordem el camí fet, com l’Estatut del 2006. Pactat i votat al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, refrendat pel poble de Catalunya, però que de forma totalment qüestionable va trencar la sentència del Tribunal Constitucional.

Aquesta darrera legislatura ha estat des de l’oposició, colpejats per una crisi econòmica devastadora que ja va començar anys enrere. En aquests dos anys de govern de Convergència i Unió de polítiques neoliberals, s’ha demostrat que l’austeritat com a dogma és un fracàs tal i com hem anat denunciant. Més recessió econòmica, més pobresa, més risc de trencament social i menys oportunitats per al progrés col.lectiu.

Per això, i especialment en aquests moments de cruïlla, entenc que el projecte nacional ha d’estar íntimament travat amb el projecte social i de model de país.

La tasca de diputada té una doble vessant, la sectorial i la territorial. He estat portaveu socialista de Polítiques Socials durant les dues primeres legislatures i portaveu de Cultura en aquesta darrera. He participat en comissions parlamentàries com Cooperació Internacional, Benestar Família i Immigració, Cultura o Educació.

Com a diputada de la Federació del PSC del Maresme, he intentat respondre a les necessitats de la meva comarca. També vull aprofitar per excusar-me si en algun moment no he estat a l’alçada de les expectatives. Crec que cal reconèixer i defensar que els Governs d’esquerres han estat positius pel nostre territori, amb inversions més qualitatives i quantitatives que mai, i pensant en un espai ple d’oportunitats.

En definitiva han estat anys de servei vers els meus conciutadans, així ho he viscut. També un gran aprenentatge, de la política en el sentit més ampli, de la política nacional, de coneixement del país, de la confrontació i la discrepància, del diàleg i el pacte. Com tot, amb la seva cara i la seva creu. Em fa defensar més que mai i aferrissadament els valors de la democràcia.

Ara toca encetar una nova etapa, i no formaré part de les llistes en les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Fa nou anys em vaig comprometre a desenvolupar aquesta tasca durant dues legislatures, que finalment han estat tres, tot i que aquesta darrera ha estat esquinçada per la meitat.

Sempre he defensat que els càrrecs no són propietat de ningú, sí ho és el compromís. Que la política és més viva quan és d’entrada i sortida i quan ens permet respirar més enllà de la pròpia organització política. I vull ser conseqüent amb el compromís adquirit aleshores.

També cal reconèixer que ara al PSC, a nivell nacional i a la Federació del Maresme, hi ha nous equips directius i és lògic que els nous càrrecs siguin d’acord amb la nova direcció.

Aquests anys he tingut la sort de viure i aprendre al costat de grans companys i companyes, alguns referents polítics no només del nostre partit, sinó del país i del catalanisme polític. El catalanisme que defensem, el que és integrador i transversal, el que ha fet una gran tasca per la unitat del poble i pel progrés de Catalunya. Un capital al que el PSC no pot renunciar de cap de les maneres. Forma part de la nostra trajectòria. Al PSC hi falta gent. I el partit es fa gran des de la diversitat de procedències, trajectòries, generacions, idees,... Per això crec que no avançarem si no és des de la suma i més enllà de les nostres pròpies seus.

Continuaré amb el meu compromís social i polític. Són moments transcendents pel país. No només pel debat sobre el futur encaix de Catalunya i Espanya, també pels moments difícils i de profunda crisi. Una crisi que la veig en tres dimensions: econòmica, social, i política. Caldrà treballar de valent, fidels als nostres principis, però molt conscients que tot ha canviat, que tot està canviant. Caldrà treballar no només des del Parlament. També des de l’organització (que no és un fi, sinó un instrument, no ho perdem de vista), des dels municipis, i sobretot des de i amb la societat civil organitzada.

Aprofito per agrair als companys i companyes del PSC, del Grup Parlamentari, del Maresme, agrupacions i grups municipals, la feina conjunta; als companys i companyes diputats d’altres partits que hem compartit aquests anys; als mitjans de comunicació pel seguiment i la disponibilitat; i especialment als ciutadans i ciutadanes per la confiança que han dipositat en el càrrec de representativitat que he exercit.

Han estat anys intensos. He de dir que ha estat una gran responsabilitat i una gran oportunitat, poder exercir el càrrec de diputada del Parlament de Catalunya, la casa on resideix la sobirania del poble.

Artur Mas, president o candidat?

2012-09-26T11:15:00.001+01:00

Article publicat a CatalaunyaPress el 26 de setembre de 2012

L’inici del debat de política general s’ha convertit aquest dimarts en l’anunci d’eleccions anticipades per part del President Mas. Aquesta haurà estat la legislatura més curta des de la represa democràtica.

Tres consideracions.

Primera. Artur Mas ha justificat la seva decisió com a resposta davant la negativa per part del president del govern espanyol al Pacte Fiscal, la qual cosa era del tot previsible. Cert que la potestat de la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions correspon al president, però Mas ha oblidat que la proposta de Pacte Fiscal és un mandat parlamentari. Mas pren una decisió unilateral sense escoltar ni el Parlament ni les forces polítiques que li van donar recolzament. És una actitud de menysteniment vers les institucions, la resta de partits, i del que representa el diàleg i el pacte en política.

Segona. El discurs inicial del president ha volgut anul·lar, si més no d’entrada, el que correspon a un debat de política general i ha estat més aviat el primer acte de campanya. El debat de política general és l’espai per debatre i contrastar la situació del país i l’acció de govern. Cal fer balanç doncs. El govern de Convergència i Unió ha aplicat durant aquests dos anys un programa basat en l’austeritat com a dogma que ha donat com a resultat més recessió econòmica, més atur, més pobresa i menys progrés. I sí, el moment és d’emergència nacional, perquè és social. I sí, cal amb urgència resoldre el finançament propi de Catalunya. Però ha faltat estratègia per entomar els principals problemes del país. No és creïble que ahir durant la seva intervenció el president critiqués les polítiques d’austeritat imposades per Europa, quan des del primer dia han estat els primers en defensar-les i aplicar-les. Recordem que CIU va votar favorablement amb el PP la Llei d’Estabilitat Pressupostària al Congrés, la del dèficit zero, la que permet mecanismes d’intervenció a les CCAA, la que segons el Consell de Garanties Estatutàries és inconstitucional i vulnera l’autonomia financera de la Generalitat. Contradiccions. Per altra banda, mentre ofereixen “estructures d’estat”, aposten per la privatització de serveis públics. És a dir, per privatitzar el patrimoni col·lectiu i renunciar al control públic de serveis fonamentals com pot ser la sanitat o l’aigua. Contradiccions.

Tercera. Convergència i Unió, i Artur Mas com a candidat, hauran d’explicar a la ciutadania sense ambigüitats què és exactament el que proposen. No s’hi val els eufemismes o les etiquetes tan habituals en el seu llenguatge, “transició nacional”, “estructures d’estat”, “objectius nacionals”... Cal afrontar el debat sobre l’encaix de Catalunya i Espanya de forma serena, transparent i democràtica. Però que no serveixi per perdre de vista que la solució als problemes actuals dependran de les polítiques que s’apliquin. Segons Mas, les causes són externes. No totes, caldria afegir que les seves polítiques són errònies. No pot afrontar un debat de política general sense assumir responsabilitats de govern com el que és.

No hi ha projecte nacional sense model de país

2012-09-18T10:37:00.001+01:00

Article publicat a CatalunyaPress 12 de setembre de 2012

El debat sobre la sobirania de Catalunya no pot oblidar ni amagar el debat sobre quin model de país volem.

Això no vol dir que defugi el primer, ben al contrari, perquè són íntimament relacionats i perquè defenso que cal fer-ho de forma serena, sense pors, raonada i democràticament. Cal respondre al que més ens convé d’acord amb un món globalitzat amb sobiranies interdependents que, ens agradi més o menys, no podem obviar. Darrera de cada proposta, sigui la independència, sigui el federalisme, cal explicar el model de país. Sí cal defugir d’actituds que poden provocar més frustració, enfrontaments interns, o ambigüitats que es mouen en el tactisme per encobrir d’altres mancances.

Catalunya té avui reptes crucials i profunds que no es poden amagar ni poden esperar. En aquests moments crec que la ciutadania també vol respostes a aquests reptes. Dit d’una altra manera, no es pot entendre un projecte nacional sense un projecte social.

Em permeto enumerar alguns a títol d’enunciat.

La crisi econòmica que arrosseguem i de la que no es veu sortida. Quan passi, res serà igual que abans. Com ens preparem i quin model de desenvolupament volem per a Catalunya? Demostrat que l’austeritat com a dogma provoca més recessió. Com és que l´únic projecte d’inversió sigui Eurovegas o el BarcelonaWorld? Si el que patim és la conseqüència de la substitució de l’economia productiva i real per l’especulativa, el que necessitem és més inversió en coneixement. Contràriament, comencem un curs que posa en risc l’educació i el coneixement com a pilar fonamental per a un nou model de desenvolupament, de progrés i de cohesió. És necessari buscar respostes a la situació de les classes mitjanes ubicades en la incertesa i davant el risc d’una societat més perillosament bipolar; respostes al 22% de joves que ni estudien ni treballen, una generació avocada a la frustració que com a país no ens podem permetre. Com afrontem els reptes de les nostres ciutats, especialment d’algunes zones urbanes, quan la pobresa ja no es mesura només per col·lectius, sinó també per territoris i en la qualitat de l’espai públic i en l’accés als recursos culturals o de mobilitat social. Com afrontem la gestió de la diversitat fruit de la immigració, ara debat callat, però latent. Quines reformes s’han de fer per mantenir l’Estat de Benestar on actualment els drets socials estan amenaçats.

Aquestes són algunes de les qüestions que també necessitem respondre amb un projecte polític nacional, clar, col·lectiu i esperançador que tingui en compte les realitats i els riscos actuals.

Si els debats s’obvien, s’utilitzen, o s’amaguen, si no es dóna sortida a la frustració i el desconcert dels ciutadans en un moment de crisi econòmica i política, correm el risc que el descontent es manifesti de forma més contundent en un trencament identitari i social.

Contra la pobresa

2012-05-28T00:43:00.000+01:00

Dues maneres de lluitar contra la pobresa: afrontant les causes, o pal.liant les conseqüències; justícia i solidaritat, o caritat puntual. Aquest crec que és el veritable debat. Marató per la pobresa? o marató per la justícia?.

La Marato per la pobresa organitzada per TV3 aquest cap de setmana ha encés el debat, com a mínim a les xarxes socials (#maratopobresa).

Primer de tot em sembla imprescindible fer un reconeixement a tanta gent i tantes entitats que treballen arreu per la inserció i per la dignitat de les persones. En conec moltes i en conec el treball rigorós i amb voluntat de transformació. Admiro i valoro sincerament la fortalesa del compromís social i el que significa de societat capaç de crear xarxa i benestar. Si la marató serveix perquè puguin disposar de més recursos per fer front als projectes en els que treballen, benvinguda. Més quan el Govern ha congelat totes les subvencions i quan les entitats reben en aquests moments més demandes que mai. I més benvinguda la marató si provoca un debat seriós i desperta una societat perquè ho sigui més organitzada, crítica i compromesa.

Hi ha quelcom però que grinyola d'aquesta posada en escena de la marató. Contradiccions que fan mal.

M'atreveixo a enumerar algunes polítiques que fan augmentar el risc de pobresa i de fractura social. La pèrdua de qualitat de l'educació, quan l'educació és la garantia de la igualtat d'oportunitats. La reforma laboral, que provoca més precarietat i debilitat laboral. La falta d'inversió en els barris amb més risc de vulnerabilitat. La desigualtat en la salut que pot provocar un canvi de model. La nul.la política ocupacional. La falta d'incentius per al creixement, quan el que necessitem és créixer per poder crear més riquesa i millorar la distribució d'aquesta,...
I més contradiccions que fan mal, com l'estafa de les preferents que ha deixat a miliers de persones sense els seus estalvis de tota la vida precisament en aquests moments i sense resposta, només la impotència, o el rescat astronòmic de Bankia sense que ningú exigeixi i assumeixi responsabilitats,...

Combatre la pobresa seria sobretot augmentar els recursos públics per tal de garantir els nostres drets socials: recuperant l'impost de successions, perseguint el frau i l'evasió fiscal (tot el contrari que l'amnistia fiscal!), una fiscalització més justa socialment, ...

L'austeritat com a dogma ens està ofegant. Però a uns més que a altres.
La tasca de la societat civil organitzada és imprescindible, però no pot substituir una veritable política pública que és responsabilitat dels governs. Ja no és una qüestió de pressupostos, és sobretot el model de benestar social el que està en joc. No es pot substituir un model que ha de ser de benestar, equitatiu i universal, per l'assistencialisme que intenta pal.liar conseqüències i tranquil.litzar consciències.

El que sobrava, per contradictori, era la foto dels consellers rebent les trucades.

Incògnites i reptes del conseller Mascarell

2012-05-10T16:38:00.001+01:00

El meu article publicat avui al diari ara

     Els darrers esdeveneiments en el si del departament de Cultura aporten desorientació i manca de lideratge a un sector en crisi que necessita una política cultural i una conselleria fortes.
     En aquests moments, el conseller manté un secretari general qüestionat i amb falta de credibilitat, en la mesura que està sota investigació pels seus afetrs a l'Associació Catalana de Municipis (ACM). Des del més absolut respecte a la presumpció d'innocència i amb independència de la legalitat dels fets, el silenci i la passivitat del conseller Mascarell és de dubtosa ètica política.
     Fa pocs dies també hem conegut la incorporació del fins ara director de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Félix Riera, a la direcció de Catalunya Ràdio. Significativa, si més no, la incorporació d'un càrrec polític orgànic a la direcció d'un mitjà públic. Però pel que fa a la conselleria, el perfil del proper director de l'ICEC ens mostrarà quines són les prioritats del conseller: si serà donar l'impuls que la cultura necessita en moments de trànsit des d'una economia de la subvenció fins a un altra de caire més financer, o si novament es tractarà d'un repartiment de càrrecs entre els partits que formen la coalició de govern. Ateses les seves circumstàncies personals, caldrà veure si el conseller pot fer valer la seva pretesa independència o si serà presoner dels criteris partidistes del govern del qual forma part.
     ¿Aprofitarà Ferran Mascarell per fer una reestructuració del departament d'acord amb els reptes que el sector cultural té en aquests moments?
     El temps passa, i més enllà de les declaracons d'intencions del conseller, cal arremangar-se, liderar polítiques efectives i prendre mesures que són urgents, davant la recessió que afecta la producció cultural i les polítiques que la sostenen. Semblaria que, davant l'ofegament d'altres serveis públics bàsics com l'educació i la sanitat, reivindicar en veu alta "prou retallades a la cultura", no és popular, però cal saber que reduir les sempre minses inversions en cultura ens empobreix individualment i col.lectivament. Els recursos públics destinats a la cultura per la Generalitat s'han reduiït en els darrers dos anys un 20%, la qual cosa ens allunya molt del promès 1% del pressupost global de la Generalitat, una circumstància que indica la progressiva pèrdua de centralitat de les polítiques culturals en les prioritats del Govern.
     Apunto algunes qüestions que il.lustren la falta de compromís, l'escàs criteri i la desorientació d'un departament de Cultura amb tants problemes que demanen solucions urgents.
     Cinc mesos després de la dimissió dels membres del CoNCA i de la modificació de la seva llei, no s'han definit amb precisió les seves noves funcions. Si la cultura no la fa un govern, sinó la societat, la inexistència del CoNCA genera un buit que resta tota legitimitat a aquesta formulació tan genèrica com encomiable.
     Tampoc no coneixem les propostes de la conselleria sobre les actuals dificultats de gestió dels grans equipaments culturals públics, abocats a una successió de retallades sense modificacions programàtiques. Excusar-se, com ha fet Ferran Mascarell, en un "dèficit d'Estat" no és una solució propositiva. Hi ha problemes de governança i de finançament, de creació de públics, de sostenibilitat, d'adaptació a la societat digital, que requereixen reformular les seves funcions culturals a partir d'un nou consens social i institucional que no s'aborda obertament.
     No poden defugir els efectes de la crisi sobre el sector cultural, perquè la cultura no és un luxe, no és una despesa extraordinària, és una inversió de futur amb indubtables efectes multiplicadors. Empobrir-nos culturalment ens empobreix socialment i econòmicament. Creadors, gestors, emprenedors i empreses del sector viuen una situació molt delicada per la falta d'un model econòmic que faciliti el desenvoluapment de la producció de béns intangibles. Les solucions per al sector cultural no dependen tant de l'existència de grans pressupostos com d'un marc que li permeti aprofitar les possibilitats d'una nova economia. I en aquest aspecte la conselleria sembla aturada en models antics que, a més d'ineficàcia, només aporten continuïtat i empobriment. Heus aquí la falta de resposta als problemes de gestió dels drets d'autoria, dels buits legals en qüestions laborals, dels mercats digitals, del finançament empresarial o dels clústers estratègics.
     Una prova de tot això és la falta de lideratge per endegar un acord nacional per la cultura, anunciat però aturat. Cada dia és més clar que no és només el sector cultural el que ha de consensuar objectius comuns, sinó que és la cultura, tota plegada, la que ha d'acordar amb la societat què se n'espera.
     Incògnites que cal resoldre i lideratge que cal exercir perquè la cultura sigui un element de centralitat social i política. Ara per ara, no és el cas.

L'educació no es retalla. Debat dels preus públics d'educació al Ple Municipal de Mataró

2012-05-04T14:02:00.001+01:00

El passat 26 de març es va convocar el Consell de l'Institut Municipal d'Educació, presidit aquell dia per l'alcalde, per presentar i aprovar la proposta de preus públics dels serveis municipals d'educació pel curs 2012-2013. Els preus de les Escoles Bressol Municipals, l'Escola Municipal de Música, escola d'adults de Can Noé, Insitut Miquel Biada i el centre de Tres Roques.

Tots els grups municipals, llevat de CIU evidentment, i tots els membres del Consell, vam votar en contra de la proposta. Les raons eren més que óbvies: un desmesurat augment dels preus, i la falta de diàleg per part del Govern que ni tan sols havia fet cap pas per tenir assegurat els vots. Vaig haver de recordar a l'alcalde que el Consell Plenari de l'IME (de fet, com altres organismes de participació) no és el consell d'administració de la seva empresa, i que el Govern està en absoluta minoria. És a dir, que fem política, i que si la política necessita de la negociació i en temes tan sensibles com l'educació, un Govern en minoria encara necessita més l'acord. I l'acord és negociació.
Temps que es perd per no fer bé les coses.

Finalment es van aprovar els preus públics d'educació en el darrer Ple Municipal del 3 de maig, sobre la base d'una nova proposta de preus molt més ajustada i raonable en termes generals. Cal constatar que si hem evitat que les famílies paguin molt més, ha estat pel PSC i la resta de grups de l'oposició. El Govern ha rectificat. També vam votar una moció per unanimitat reclamant a la Generalitat el pagament i la quantitat que pertoca (austera) als ajuntaments, perquè és cert, i entenem el Govern de la ciutat, de la dificultat que representa la reducció de les aportacions per les finances municipals per tal de mantenir els serveis públics en plenes condicions.

Un dels motius pels quals en la primera proposta dels preus de les escoles bressol les famílies havíen d'assumir augments entre el 10 o el 20% , és per l'incompliment de la Generalitat de pagar el que li toca als ajuntaments. Com ja vaig dir, aquest incompliment no l'han d'assumir les famílies. El Govern de la Generalitat ha retallat l'aportació a les escoles bressol municipals un 44% del pressupost, trencant amb el compromís institucional amb els ajuntaments, i incomplint la Llei. I el mateix passa amb les aportacions a les escoles municipals de música. Aquesta mesura fa perillar l'actual sistema d'aquests serveis públics.

Algú pot argumentar, i de fet ho fan, que la situació econòmica és molt difícil. Res a dir, cert. Però dues qüestions: demostrat que les retallades indiscriminades no reactiven l'economia ni l'ocupació i creen més frustació, i que retallar en educació és letal per a la cohesió i és renunciar a invertir en un capital humà ben preparat, amb talent i coneixement, que és precisament el que necessitem per afrontar millor el futur i construir un nou model econòmic.

Darrera de la reducció dràstica del pressupost d'educació (més del 13% de reducció acumulat en els darrers dos anys) veiem quelcom encara més preocupant. Veiem un canvi de model de les polítiques educatives.
Alguns exemples prou significatius: la supressió de la 6a hora de les escoles públiques, la falta de col.laboració i fins i tot supressió dels Plans d'Entorn, la retallada en les beques, la supressió de subvencions a les AMPES (menyspreant el paper fonamental de la participació de les famílies), la falta d'ambició pel que fa a les obres i infraestructures necessàries, l'anul.lació de "l'institut-escola", la paràlisi del desplegament de la Llei d'Educació de Catalunya, les dràstiques reduccions a les escoles bressol i escoles municipals de música,... Decisions que perjudiquen molt seriosament el nostre sistema educatiu i especialment el sistema públic.

A les decisions del Govern de la Generalitat se sumen les decisions i retallades anunciades pel ministre Wert. Ens trobem per tant davant un alarmant canvi de model. En aquest sentit CIU i PP sumen per canviar el model educatiu. Ens trobem una vegada més davant la crisi com a coartada per canviar el model social, o si més no i a parer meu, davant una errònia interpretació de com gestionar la crisi pensant en el futur. Segurament és una qüestió d'ideologia.
El que es retalli en educació i formació ens empobreix com a país, trenca la igualtat d'oportunitats i posa en risc la cohesió. El que es retalli en educació ho pagaram molt més car sense cap mena de dubte.

Per tot això al Ple de Mataró del maig, més enllà d'aprovar uns preus públics, convenia posar de manifest els riscos que representa per la nostra ciutat l'actual política del Govern de la Generalitat, i depén com actui el Govern Municipal, de moment desorietat, i la prova és la rectificació dels preus públics davant la sol.litud. Mataró des de fa anys va fer una aposta per l'educació i uns serveis de qualitat, assumint sovint competències que no li tocaven. Encara tenim prou dèficits pel que fa als nivells de formació de la població (i ho trobo del tot prioritari).

Com hem reclamat el PSC així com altres grups municipals i representants del Consell Plenari de l'Institut Municipal d'Educació, cal fer un debat a fons per prendre les decisions adequades que la ciutat necessita. I per defensar l'educació com a fonament de la cohesió i el progrés individual i col.lectiu. Els riscos són molt evidents.

La suspensió del Ple municipal de Mataró

2012-02-03T13:45:00.005+01:00

Ahir dijous 2 de febrer, l'alcalde de Mataró, Joan Mora, va suspendre el Ple Municiapl ordinari de l'Ajuntament de Mataró convocat per aquest dia. Que jo recordi és la primera vegada que passa en democràcia.

La raó que es va donar al migdia quan l'alcalde va prendre la decisió va ser per les "previsions meteorològiques". Tots estàvem al corrent de l'onada de fred i neu, segons previsions, per ahir a la tarda al litoral. Però, sincera i responsablement, cal dir que era una mesura del tot exagerada i improcedent. Perquè eren previsions i per tant encara faltaven moltes hores, perquè els afectats, és a dir, regidors i regidores, mitjans de comunicació, treballadores de la casa, tampoc era tanta gent mobilitzada i per tant, si la situació s'agreujava -i no va ser el cas-, era fàcil resoldre-la. I sobretot i especialment, perquè és un deure cívic, democràtic i polític, procedir a desenvolupar el Ple Municipal convocat amb tota la normalitat. O és que els treballadors van deixar d'anar a treballar ahir? Mal precedent.

Després el Govern Municipal va excusar que estava reunida la "comissió de crisis" davant els pronòstics del temps. Cal dir que era una reunió convocada pel mateix alcalde i que la reunió era a les 18 i el Ple a les 19, i que en qualsevol cas, la comissió podia continuar el seu treball si hagués estat necessari. Per tant, tampoc s'aguanta la raó.

Més enllà de l'exageració, el ridícul, les bromes i comentaris que ahir van provocar a les xarxes socials mataronines, no és justificat, no és bo per a la imatge dels càrrecs públics, que recordem que som servidors públics, i sobretot no és bo per al funcionament de la ciutat.

Les raons donades pel Govern Municipal, tímidament (també cal dir-ho), no són raons. I potser caldria pensar si n'hi ha d'altres, o forma part del desgavell d'aquest govern.

Ahir l'ordre del Ple constava de 27 punts. D'aquests només 4 eren a proposta del Govern, i temes del tot ordinaris i de tramitació, res de nou, cap projecte nou. La resta, 23 punts de l'ordre del dia, a iniciativa de l'oposició. La mateixa tònica dels plens dels darrers mesos.