Bufava un vent humit i suau. Era un temps que jo coneixia; vaig tenir la sensació i el pressentiment que el dia de cap d’any no era un dia diferent dels altres, que no era el primer d’un món nou en què, amb una sort encara intacta, hauria pogut tornar a fer coneixença amb la Gilberte com en el temps de la Creació, com si encara no existís el passat, com si les decepcions que de vegades m’havia causat haguessin quedat anihilades, juntament amb els indicis que se n’haurien pogut extraure per al futur: un nou món on no subsistiria res de l’antic… només una cosa: el meu desig que la Gilberte m’estimés. Vaig comprendre que si el meu cor desitjava aquesta renovació al seu voltant d’un univers que no l’havia satisfet, era perquè ell, el meu cor, no havia canviat, i em vaig dir que no hi havia cap raó perquè el de la Gilberte hagués canviat més; vaig sentir que aquella nova amistat era la mateixa, de la mateixa manera que no estan separats dels altres per un fossat els anys nous que el nostre desig, sense poder-los atènyer i modificar, recobreix sense saber-ho amb un nom diferent. Ja podia dedicar-li aquest a la Gilberte i, de la mateixa manera que superposem una religió a les lleis cegues de la natura, mirar d’imprimir al dia de cap d’any la idea particular que me n’havia fet era endebades; sentia que ell, aquest dia, no sabia que li dèiem dia de cap d’any, que s’acabava amb el crepuscle d’una manera que no m’era nova. Amb el vent suau que bufava al voltant de la columna d’anuncis havia reconegut, havia sentit com tornava a aparèixer la matèria eterna i comuna, la humitat familiar, la ignorant fluïdesa dels dies antics.

Marcel Proust, A l’ombra de les noies en flor

Tweet

Sabia que el propi record del piano també falsejava el pla en el qual veia les coses de la música, que el camp que s’obria al músic no és un teclat mesquí de set notes, sinó un teclat incommensurable, encara quasi del tot desconegut, on només ça i enllà, separades per espesses tenebres inexplorades, algunes dels milions de tecles de tendresa, de passió, de coratge, de serenitat que el composen, cada una tan diferent de les altres com un univers d’un altre univers, han estat descobertes per alguns grans artistes que ens fan el favor, tot despertant en nosaltres la correspondència del tema que han trobat, de mostrar-nos quina riquesa, quina varietat, oculta sense que ho sapiguem aquesta gran nit impenetrable i descoratjadora de la nostra ànima que prenem per buit i per no-res. Vinteuil havia estat un d’aquells músics. En la seva petita frase, encara que presentés a la raó una superfície obscura, hom sentia un contingut tan consistent, tan explícit, al qual donava una força tan nova, tan original ,que aquells que l’havien sentida la conservaven en ells al mateix nivell que les idees de la intel·ligència. En Swann s’hi remetia com en una concepció de l’amor i de la felicitat de la qual immediatament sabia tan bé en quin sentit era particular com ho sabia per a La princesa de Clèves o per a René, quan es presentava el seu nom a la memòria. Fins i tot quan no pensava en la petita frase, aquesta existia latent en el seu esperit al mateix nivell que certes altres nocions sense equivalent, com les nocions de la llum, del so, del relleu, de la voluptat física, que són les riques possessions amb què es diversifica i s’adorna el nostre món interior. Potser les perdrem, potser s’esborraran, si retornem al no-res. Però mentre vivim, no podem fer com si no les haguéssim conegut, com tampoc podem per un objecte real, com no podem per exemple dubtar de la llum de la làmpada que encenem davant dels objectes metamorfosats de la nostra cambra, d’on s’ha escapat fins al record de l’obscuritat. En aquest sentit, la frase de Vinteuil, com un tema determinat de Tristany, per exemple, que també representa per a nosaltres una certa adquisició sentimental, s’havia unit íntimament amb la nostra condició mortal, havia pres alguna cosa d’humà que era força colpidor. La seva sort estava lligada a l’avenir, a la realitat de la nostra ànima, de la qual era un dels ornaments més particulars, més ben diferenciats. Potser és el no-res el que és veritat, i tot somni nostre és inexistent, però aleshores sentim que caldrà que aquestes frases musicals, aquestes nocions que existien en relació a ell, tampoc no siguin res. Traspassarem, però tenim com a ostatges aquestes captives divines que seguiran la nostra sort. I la mort amb elles té alguna cosa de menys amarg, de menys ingloriós, potser de menys probable.

Marcel Proust, Un amor d’en Swann 

Tweet

Però si en Franz rondava tot el dia a la vora del jacquard era per la seva música. El cant del jacquard era ben diferent del ronc metàl·lic i confús dels telers moderns. L’abundor de peces de fusta, la lentitud relativa del seu moviment, les articulacions complexes però de tota manera poc nombroses i al cap i a la fi identificables per a una orella ben entrenada, tot contribuïa a conferir al soroll del vell teler una distinció que l’aparentava a un llenguatge. Sí, el jacquard parlava, i en Franz entenia la seva llengua. El conjunt de cartrons que s’enrotllava en una cadena sense fi al voltant del prisma i que comandava amb les seves perforacions el ballet de les llices i el dibuix del teixit dictava a la màquina l’equivalent d’un discurs. I vet aquí l’essencial: aquest discurs, fos quina fos la seva longitud o la seva complexitat, es repetia indefinidament perquè els cartrons enganxats un al cap de l’altre eren en nombre finit. En Franz havia trobat en el cant del gran jacquard el que necessitava d’una manera urgent, imperiosa, vital, una progressió sotmesa a una raó i que formava, en conseqüència, un circuit tancat. En aquest tic-tac nombrós però rigorosament concertat, el seu cervell malalt es veia confortat i arrossegat, com un soldat en el si d’un batalló perfectament disciplinat. Fins i tot vaig formular una hipòtesi de la qual no en tinc prova, però que em sembla extremadament probable. Penso que el discurs del jacquard va ser, d’alguna manera, el model sobre el qual en Franz va construir el seu calendari gegant. Els 7 dies de la setmana, els 28, 29, 30 i 31 dies del mes, els 12 mesos de l’any, els 100 anys del segle; aquest sistema aparentment no té relació amb la fórmula del teixit assarjat –de 4 o 6 fils–, del gros de Tours –que s’obté tot augmentant una “presa” en sentit de l’ordit el punt de la trama llisa– o del gros de Nàpols –en el qual aquest augment d’una “presa” es fa en el sentit de la trama–, etc., però si més no presenta una complexitat del mateix ordre i uns retorns regulars de períodes comparables. El pensament caòtic d’en Franz que es trastocava quan canviava el temps havia convertit el gran jacquard en un auxiliar i com en una prolongació d’ell mateix, d’una regularitat benèfica. El jacquard feia per a en Franz d’organitzador cerebral. Pensava per ell i per a ell, un pensament evidentment monstruós per la seva monotonia i la seva complexitat, i l’únic producte del qual era el calendari mil·lenari.  

Michel Tournier, Els meteors 

Tweet

Tweet

Tweet

Tweet

Tweet

Tweet

Combray, de lluny va néixer
en certa manera en aquestes pàgines virtuals.

Però no és només un
recull de posts o d’articles. És un quadern de trucs
d’escritura, un cahier d’exercicis.

Vol ser un
homenatge a l’estil, a l’ofici, de la mà de Pla, Proust, Borges, Nabòkov, Mann,
Salinger, Conrad, Dante, Poe, Levi…

Un joc entre el
llegir i l’escriure.

Dijous, dia 20 de maig, a les llibreries…

Tweet

Tweet