quadern d'en Cinto Amat

Magnifica Humanitas (i 2): Contra la dissociació de ciència i ètica

2026-06-03T05:09:12.251-07:00

L’antropòleg i sociòleg recentment traspassat Edgar Morin , en la síntesi del seu pensament complex recollida a “La via: per al futur de la humanitat” (2011), parlant del nou coneixement científic, denunciava els problemes que es podien derivar de la separació entre ciència i ètica en un món abocat a l’abisme en el que el desenvolupament del desenvolupament engendra i accentua la seva crisi i condueix a la humanitat a probables catàstrofes en cadena. Ho deia amb aquestes paraules: “La disjunció entre ciència i ètica, necessària durant els primers segles de la ciència occidental, ja no pot seguir mantenint-se, donats el profunds problemes ètics i polítics plantejats pels desenvolupaments contemporanis de les ciències”.

Ha plogut molt en el camp de les ciències des d’aquella advertència d’Edgar Morin, i avui ens trobem davant l’abisme de l’hegemonia social de la tecnologia al que podem veure’ns abocats, concretat sobretot en el domini de la IA. El Manifest Palantir, publicat unes setmanes abans de l’encíclica Magnifica Humanitas, és el paradigma de la pretensió tecnològica contrària a la magnífica humanitat que proclama Lleó XIV.

Justament l’encíclica de Lleó XIV, “Magnifica Humanitas”, parteix de la mateixa preocupació que manifestava E. Morin per aprofundir en les conseqüències d’aquesta dissociació entre ètica i IA en el món actual. El colonialisme, diu el Papa mostra en l’actualitat un rostre inèdit: s’apropia de dades transformant les vides personals en informació exportable (les noves terres rares), creant noves formes d’esclavitud amb les exigències que imposen les plataformes i cadenes de subministres que alimenten la indústria tecnològica i l’economia digital. Quan la tècnica es converteix en criteri absolut i crida al bandejament de l’ètica mitjançant la superació incontrolada de la condició de l´home com a ésser relacional, correm el risc de caure en el control social que la recopilació massiva de dades i l’ús de sistemes algorítmics fan possible. La llibertat en l`era digital, ens diu, no és només una qüestió interior, és també un assumpte públic. Per això cal la recerca d’una ètica i una responsabilitat compartides.

L’encíclica descriu amb contundència les formes d’esclavitud i dependència creades per la IA, des de la seva forma de producció fins a l’expansió social i econòmica dels seus continguts, en l’apartat 173 que val la pena reproduir: “Aquesta visió distorsionada de l’ésser humà avui es tradueix en formes de submissió diverses vinculades directament a l’economia digital. En el món de la IA res no és immaterial o màgic. Cada resposta que sembla immediata i perfecta prové d’una llarga cadena de mediacions, d’una xarxa extensa de recursos naturals, d’infraestructures energètiques i, sobretot, de persones. Una part significativa del funcionament de l’economia digital se sustenta en el treball silenciós de milions d’éssers humans, emprats en activitats poc visibles però essencials: etiquetatge de dades, moderació de continguts —sovint pèssims— i entrenament de models. En molts casos es tracta de joves, la majoria dones, que treballen dur a canvi de remuneracions mínimes. A aquest ardu treball invisible s’hi afegeix la tasca, encara més brutal, de l’extracció dels recursos necessaris per a la producció dels dispositius i microprocessadors en què es basa la IA. En algunes regions del món, adolescents i infants treballen en condicions perilloses en la trituració dels materials dels quals s’obtenen les terres rares. Cossos marcats, mutilats, consumits perquè el flux dels càlculs no s’interrompi. A més, les xarxes criminals utilitzen plataformes a internet, sistemes de missatgeria, pagaments anònims i tècniques de perfilat per reclutar, controlar i traslladar víctimes del tràfic de persones, moltes vegades menors d’edat, convertint homes i dones en “dades” a rastrejar i “paquets” per transferir dins dels mateixos circuits digitals que sustenten gran part de l’economia global. Aquesta realitat interpel·la profundament la consciència moral del nostre temps. No n’hi ha prou amb invocar l’eficiència ni lloar els beneficis de la innovació, si aquests es basen en una cadena d’explotació que es manté oculta deliberadament. Si una tecnologia promet emancipació, però produeix noves formes de subordinació global, contradiu el principi fonamental de la dignitat de la persona”.

El risc de la tecnologia separada de l’ètica i la responsabilitat es fa més evident en l’aplicació de la IA als sistemes militars que conformen la base d’una nova cultura del poder amb la normalització de la guerra: “la facilitat creixent amb què es poden utilitzar els sistemes d’armes amb autonomia operativa fa que la guerra sigui més “viable” i menys subjecta al control humà ... A vegades es parla d’”agents morals artificials”, com si una màquina pogués garantir, amb una coherència més gran que un ésser humà, la distinció entre el bé i el mal. Però el judici moral no es pot reduir a un càlcul: implica consciència, responsabilitat personal i reconeixement de l’altre com a persona. Per això no és lícit confiar a sistemes artificials decisions letals o, en qualsevol cas, irreversibles. No existeix cap algorisme que pugui fer que la guerra sigui moralment acceptable. La IA no allibera el conflicte de la seva intrínseca inhumanitat: només el pot fer més ràpid i impersonal” (apartats 197 i 198).

La pretensió de subordinar l’ètica i la responsabilitat a la força de la tecnologia sota les formes més desenvolupades de la IA en la nova cultura del poder es mostrava amb tota la seva cruesa en el Manifest Palantir. Lleó XIV combat, sense esmentar-les directament, les tesis d’aquesta pretensió dels cercles tecnològics que lideren i emparen les polítiques de Trump amb una visió antropològica radicalment oposada. La diferència no és només política o econòmica. És una diferència sobre què és l’ésser humà, què és el poder i quin lloc ha d’ocupar la tecnologia dins la societat. L’encíclica trenca l’equivalència entre el poder tecnològic i el dret a governar.

En el discurs Palantir la seguretat nacional, l’avantatge geopolític i el control del risc tenen un paper central mediatitzades per la IA que és presentada com a necessitat estratègica inevitable en una lògica de competició permanent. Sosté la tesi XII d’aquest manifest tecnopolític: “L’era atòmica arriba al seu final. Una era de dissuasió, l’era atòmica, arriba a la seva fi, i una nova era de dissuasió, basada en la IA, està a punt de començar”. En altres paraules, la dissuasió nuclear deixa de ser l’únic eix de l’equilibri mundial, i la intel·ligència artificial es converteix en el nou factor determinant de superioritat estratègica. Els conflictes futurs es decidiran per la velocitat de decisió, la superioritat algorítmica, la capacitat de processar dades i l’autonomia dels sistemes. La idea central és que la IA substituirà gradualment l’arma nuclear com a principal mecanisme de dissuasió global.

El paradigma Palantir es fonamenta en el tecnosobiranisme, el govern algorítmic (no democràtic) i la racionalitat estratègica en una concepció militarista de la història. Magnifica Humanitas, en canvi, proposa una ecologia humanística que tingui en compte els límits del poder tecnològic sotmès al bé comú i a la primacia de la dignitat humana. Quan el text considera que la IA és ja un ambient, una atmosfera, ens està dient que la IA no és només una eina, és un medi que configura una nova percepció cultural tot condicionant les relaciones socials, l’economia i la política. Per això la resposta no pot ser només tècnica i jurídica sinó ètica i civilitzadora.

Magnifica Humanitas (1) : Humanisme en temps de la IA

2026-05-29T08:53:21.004-07:00

La lectura pausada de l’Encíclica del Papa Lleó XIV et va captivant a mida que hi progresses perquè parla amb llenguatge clar i transparent d’un tema cabdal i complex. Quan arribes al final se’t fa necessari condensar en pocs apartats el més essencial. Al meu parer serien aquests:

Ètica i doctrina social de l’Església. –

L’encíclica planteja una relació molt estreta entre l’ètica humanista i la doctrina social de l’Església. El text no contraposa humanisme i cristianisme, sinó que presenta la doctrina social com una forma d’”humanisme integral” arrelat en l’Evangeli i orientat a custodiar la dignitat humana en el context contemporani, especialment davant la revolució digital i la intel·ligència artificial. Des de la introducció, el document afirma que la gran qüestió del nostre temps és “romandre sent humans” davant del poder tecnològic. Aquí l’ètica humanista apareix vinculada a la dignitat irreductible de cada persona, la fraternitat, la justícia social, el desenvolupament integral, i la defensa dels més vulnerables.

El capítol I insisteix que la doctrina social no és un sistema ideològic ni un programa polític tancat, sinó un “discerniment comunitari” sobre les transformacions històriques. La relació amb l’ètica humanista és clara. l’Església entra en diàleg amb les ciències humanes i socials, reconeix l’autonomia de les realitats terrenals, i considera “aliats” tots els qui cerquen “la veritat, la bondat i la bellesa”.

La dignitat de la persona, la destinació universal dels béns, l’opció pels pobres, la subsidiarietat, la solidaritat, la pau, i la cura de la casa comuna constitueixen els criteris ètics universals per orientar la tecnologia, l’economia, la política, l’educació, i la governança digital perquè la persona no sigui reduïda a individu consumidor o agent productiu.

L’antropologia implícita en molts discursos sobre la IA.-

No es pot equiparar la intel·ligència artificial amb la intel·ligència humana. Una part de la cultura de la IA elabora una antropologia que redueix l’home a informació, capacitat de càlcul, optimització, predicció, eficiència, i processament de dades. Aquesta visió identifica la intel·ligència humana amb funcions cognitives computables.

L’encíclica veu en certes narratives de la IA una antropologia transhumanista o posthumanista que concep l’ésser humà com a material modificable, com una estructura imperfecta, corregible tècnicament, susceptible de millora indefinida i potencialment superable. Aquesta antropologia refusa els límits, la fragilitat humana és vista com un defecte, una fallada, o una limitació que cal eliminar L’encíclica denuncia explícitament aquesta mentalitat: “tot allò que representa un ‘límit’ [...] tendeix a ser llegit principalment com un defecte que cal corregir” La IA i la biotecnologia poden acabar assumint una funció quasi religiosa, prometen superar el sofriment, la dependència, la vulnerabilitat, fins i tot la mort.

Contràriament a aquesta reducció antropològica, l’encíclica defineix la persona com relacional, no es comprèn des de l’autosuficiència sinó des de la comunió, la reciprocitat i la dependència mútua. La persona madura en l’amor, en la responsabilitat, en la fraternitat i en la vulnerabilitat compartida. “L’ésser humà no floreix malgrat el límit, sinó sovint a través del límit” . L’humà inclou, a més de la intel·ligència, el cos, l´afectivitat, la consciència moral, l’experiència, la memòria, el sofriment, l’amor i la transcendència. Tot això des d’un antropologia que concep la llibertat humana com irreductible: “Un algoritme pot predir patrons però no pot esgotar la llibertat humana, perquè “el futur d’una persona no és calculable”.

Políticament, les institucions han de governar la IA, no sotmetre-s’hi.-

La IA no és neutral, modela la societat, redistribueix poder i afecta drets, relacions i llibertats. Correspon a la funció essencial de les institucions , que són espais de discerniment moral i social, orientar políticament la tecnologia, establir límits, protegir els vulnerables i impedir que el mercat o el poder tecnològic privat es converteixin en sobirans de fet. La pregunta decisiva és: “La tecnologia fa créixer les persones i els pobles en humanitat i fraternitat?”

La llibertat política exigeix institucions fortes per garantir la informació veraç en l’espai públic que eviti les manipulacions massives i qualsevol forma de control social que debiliti la deliberació democràtica. En aquest sentit són particularment il·lustratius els apartats del capítol IV parlant de “Veritat i democràcia”, “Comunicació i imaginari col·lectiu”, i “Per una ecologia de la comunicació”.

A la regulació ètica i jurídica cal afegir la protecció del treball com la base de la cohesió social. La IA va associada a la transformació del treball en aspectes com l’automatització, la desocupació i la precarització que poden contribuir a l’increment de les desigualtats. Les institucions públiques són responsables de garantir transicions justes que protegeixin la dignitat laboral i impedeixin que la productivitat tecnològica beneficiï només uns pocs. L’Estat no pot limitar-se a facilitar la innovació econòmica; ha de custodiar el teixit humà i social.

L’encíclica no defensa un control estatal absolut de la tecnologia sinó que la seva visió és més aviat cooperativa, subsidiària i participativa, entenent les institucions com espais de responsabilitat compartida. “Cap mà per si sola és suficient”. Per això la crida a les universitats, a la societat civil, les comunitats religioses, els investigadors, els sindicats i els moviments socials a treballar conjuntament pel control democràtica de la IA.

Tot i que l’encíclica no ho formuli en termes geopolítics explícits, hi ha una preocupació molt clara perquè el poder digital privat pugui esdevenir superior al poder democràtic, acumulant dades sense control, condicionant comportaments, controlant infraestructures cognitives i modelant l’imaginari col·lectiu, de manera que les institucions públiques poden acabar subordinades a lògiques econòmiques i tecnocràtiques. La llibertat política exigeix institucions fortes i per això no són admissibles les institucions febles davant corporacions fortes.

La relació entre institucions públiques i IA és, en el fons, una qüestió antropològica i política. L’encíclica considera que la tècnica no pot definir sola el futur humà, i que la política continua essent necessària perquè és l’espai on una societat decideix què vol protegir, quins límits accepta i quina idea de persona defensa.

La pau desarmada i desarmant.-

El darrer capítol versa sobre la Cultura del poder i la civilització de l’amor, sobre la guerra i la pau. Però una pau desarmada.

“El risc de la tecnologia separada de l’ètica i la responsabilitat fa més rapida i impersonal la decisió sobre la vida i la mort i presenta l’ús de la força com una opció immediata i viable”. Babel i la reconstrucció de Jerusalem (“Peça per peça”) són dues lògiques oposades.

El món digital i la IA poden reforçar una lògica de dominació, de vigilància massiva, d’armes autònomes, de manipulació social, concentració de poder i noves formes de guerra. La pau “armada” és en el fons una estabilitat basada en la por, una pau aparent sostinguda per l’equilibri de forces. És la prolongació moderna de Babel, una civilització tècnicament poderosa però humanament fràgil. En ella es prenen decisions de rearmament i es concep la guerra com instrument de política internacional, se la prepara abans de fer-se i se l’arriba a considerar com una violència neta i necessària.

Les armes passen a ser agents morals artificials, amb autonomia operativa que fan la guerra més viable y menys subjecta al control humà. Però no hi ha algoritme que pugui fer que la guerra sigui moralment acceptable. A partir d’un suposat realisme polític, en una època de notable ceguesa cultural i espiritual, s’encadenen guerres asimètriques i híbrides, també en el terreny econòmic, financer i informàtic. Un corrent on es perden tots els límits ètics, en una mena d’enllaç de nihilisme i pragmatisme que fa que s’assumeixi la convicció cultural i antropològica que la guerra forma part inevitablement de la naturalesa humana.

Enfront d’aquesta realitat cal construir la civilització de l’amor, a partir d’una lectura atenta de la història, una esperança teologal que dona a la realitat un horitzó i una direcció. Per això cal desarmar les paraules, construir la pau en la justícia i assumir la mirada de les víctimes. Cal rellançar el diàleg i retornar a la cultura de la negociació, de la diplomàcia i el multilateralisme perquè el ciberespai no es converteixi en un lloc d’enfrontament . Cal també una reforma de la ONU perquè la crisi de conviccions i de valors afecta també els fonaments ètics de la vida dels pobles. La IA obliga a redefinir la idea de seguretat, a construir una pau desarmada però activa, políticament responsable i socialment compromesa. La pau desarmada és un tasca activa de civilització.

Llengües de foc

2026-05-24T03:33:49.352-07:00

“De sobte sobrevingué del cel una remor com de violenta ventada i omplí tota la casa on eren. I se’ls aparegueren, destriant-se, unes llengües com de foc, i se’n posava una sobre cada un d’ells; i tots foren omplerts de l’Esperit Sant. I començaren a parlar en d’altres llengües, tal com l’Esperit Sant els donava d’expressar-se... En sobrevenir aquella remor, s’agombolà la multitud i restà meravellada, ja que cada u els sentia que parlaven en la seva llengua” (Fets dels Apòstols 2, 2-6)

Llengües de foc

A Babel es confon el parlar de la terra,

tota llengua esdevé enemiga d’una altra

en l’intent d’assolir la més alta proesa,

aixecar fins al cel la ciutat projectada.

Enllà del temps somort irromp l'alè promès

que es fa sentir a redós del dubte i l'esperança

i furga dins dels caps com una flama encesa

després de travessar les portes de l’estança.

Són les llengües de foc enmig de la ventada,

en cadascuna hi ha la comprensió de l’altra,

l’esperit de la paraula que uneix i no disgrega

i abriva en els humils l’anhel d’un nou demà,

el d’un futur obert a l’esforç i a la festa,

al fruit de la collita vessant-nos de les mans.

C.A.

Pentecosta 2026

Intel.ligència artificial i democràcia

2026-05-13T01:48:33.278-07:00

Parlant de les limitacions democràtiques de la governació algorítmica, Daniel Innerarity en la seva darrera obra, “Una teoria crítica de la inteligencia artificial” (2025), es fa aquesta reflexió: “La razón de que los algoritmos sean políticamente limitados reside en su caràcter instrumental. Los algoritmos sirven para conseguir objetivos predeterminados, pero ayudan poco a determinar esos objetivos, tarea propia de la voluntad política, de la reflexión y deliberación democrática. La función de la política es decidir el diseño de las estrategias de optimización algorítmica y mantener siempre la posibilidad de alterarlas, sobre todo en entornos cambiantes. En una democracia todo debe estar abierto a momentos de repolitización, es decir, a la posibilidad de cuestionar los objetivos establecidos, las prioridades y los medios. Para esto es para lo que sirve la política y para lo que no sirven los algoritmos. El gobierno algorítmicamente optimizado no tiene capacidad para resolver los conflictos propiamente políticos o la dimensión política de esos conflictos, es decir, cuando están en cuestión los marcos, fines o valores”. (p. 360)

Penso que la filosofia política d’Innerarity en la relació de la intel·ligència artificial amb la democràcia s’avé amb la filosofia política de Jürgen Habermas, traspassat ara fa dos mesos. La política és la que ha de determinar els objectius, i els algoritmes de la intel·ligència artificial són només instrumentals, poden contribuir a optimitzar les decisions democràtiques però no a decidir sobre les prioritats, el marc i el valors que són competència de la funció política. Justament l’obra d’Innerarity sobre la intel·ligència artificial està dedicada a Habermas amb una locució ben expressiva: “A Jürgen Habermas, por su magisterio y amistad”.

Segons Habermas, la legitimitat política no prové de la força sinó de la deliberació racional entre ciutadans lliures i iguals. La democràcia és un procés comunicatiu de formació de la voluntat col·lectiva. La política democràtica pertany a la racionalitat comunicativa discutint valors, redefinint objectius, gestionant desacords legítims. Així, Innerarity rebutja la reducció de la política a la governació tecnològica. Habermas advertia del risc que els sistemes tècnics i administratius colonitzessin el “món de la vida”. L’eficiència no pot substituir la legitimitat.

En un sentit completament oposat a aquests pressupòsits de la filosofia política respecte de la funció dels mitjans tecnològics en la política democràtica, trobem que fa poques setmanes es va fer públic el que es coneix com a Manifest Palantir. Es tracta d’un fil que resumeix en 22 tesis el contingut del llibre “The Technological Republic: Hard Power, Soft Belief, and the futur of de West” (2025) del que són coautors Alex Karp, cofundador de l’empresa Palantir, i l’ex directiu i inversor de la mateixa ermpresa Nicholas Zamiska. L’aparició d’aquest manifest ha tingut un impacte en el món de l’opinió política que ha fet saltar totes les alarmes, també a casa nostra. Com a mostra es pot consultar l’article de Manuel Pérez a la Vanguàrdia, “Pot canviar el món el Manifest Palantir?”, així com “El Manifest de Palantir”, i especialment “El cop d’Estat dels tecnoautoritaris: de l’Amèrica post democràtica a l’Europa que ve” Aquest últim, anterior a la publicació del Manifest i un dels articles més llegits a la Vanguàrdia durant el 2025.

Palantir Technologies és una empresa nord-americana especialitzada en anàlisi de dades i intel·ligència artificial, coneguda per desenvolupar programari utilitzat per governs, exèrcits i grans corporacions. La companyia ha guanyat protagonisme en els darrers anys gràcies a l’auge de la IA i als contractes amb el Departament de Defensa dels Estats Units. Va ser fundada el 2003 per Peter Thiel, Alex Karp, Stephen Cohen, Joe Lonsdale i altres socis vinculats inicialment a PayPal. Vanguard Group i BlackRock són grans gestors d’inversió que en controlen participacions importants a través de fons institucionals. Peter Thiel, que es vanta de ser, suposadament, seguidor del filòsof René Girard, defensa que la llibertat i la democràcia no són compatibles (a “Education of a Libertarian”, 2009) i va protagonitzar fa pocs mesos una estrambòtica estada a Roma per predicar contra l’Anticrist, és a dir, contra tot aquell que s’oposi a l’hegemonia de la IA en defensa de la civilització occidental.

El llibre de Karp i Zamiska defensa que Occident, especialment els Estats Units, ha entrat en una etapa en què la tecnologia —sobretot la intel·ligència artificial i l’anàlisi massiva de dades— determinarà el poder polític, econòmic i militar del futur. Els autors argumenten que Silicon Valley s’ha distanciat de les necessitats estratègiques de l’Estat i que això posa en risc les democràcies occidentals. Cal, segons ells, recuperar la relació entre tecnologia i Estat i establir la IA com estructura fonamental de poder.

Del fil del Manifest Palantir, com a síntesi del llibre, n’extrec les tesis IV i XII perquè defineixen en poques línies el contingut fonamental i el seu propòsit. Diu la tesi IV: “Els límits del soft power, de la retòrica brillant per ella mateixa, són avui molt evidents. La capacitat de les societats lliures i democràtiques per imposar-se exigeix quelcom més que una crida moral. Exigeix hard power, i el hard power d’aquest segle es fonamentarà en el software”. En altres paraules, el soft power (influència cultural, diplomàtica o moral) ja no és suficient per garantir la superioritat de les democràcies liberals. El poder real del segle XXI dependrà de la capacitat tecnològica. El software es considera la infraestructura estratègica fonamental del poder geopolític. La IA, els sistemes digitals, la ciberseguretat i la capacitat computacional són equiparables a la indústria militar del segle XX. La idea central és que qui domini el software dominarà la capacitat de defensa, coordinació i influència global.

Diu la tesi XII: “L’era atòmica arriba al seu final. Una era de dissuasió, l’era atòmica, arriba a la seva fi, i una nova era de dissuasió, basada en la IA, està a punt de començar”. En altres paraules, la dissuasió nuclear deixa de ser l’únic eix de l’equilibri mundial, i la intel·ligència artificial es converteix en el nou factor determinant de superioritat estratègica. Els conflictes futurs es decidiran per la velocitat de decisió, la superioritat algorítmica, la capacitat de processar dades i l’autonomia dels sistemes. La idea central és que la IA substituirà gradualment l’arma nuclear com a principal mecanisme de dissuasió global.

Confrontant l’estratègia del món Palantir i els seus predicadors amb la teoria política d’Innerarity veiem que retrocedim de la filosofia de Jürgen Habermas a la filosofia tenebrosa de l’activista nazi Carl Schmitt. Per Schmitt, el nucli de la política no és el consens racional sinó la distinció amic / enemic. La política apareix quan una comunitat ha de defensar la seva existència davant una amenaça. El Manifest Palantir assumeix una lògica similar. El món és competitiu, les democràcies estan en disputa amb altres poders, la superioritat tecnològica és condició de supervivència. Schmitt definia el sobirà com qui decideix sobre l’estat d’excepció, criticava el liberalisme perquè substituïa la decisió pel debat infinit i ignorava la realitat del conflicte. És a dir, el poder real no és deliberatiu, sinó que es concentra en la capacitat de decisió efectiva en situacions de crisi, i en el Manifest la concentració del poder hegemònic rau en la IA. La velocitat algorítmica, la superioritat en IA i la coordinació tecnològica són les formes de la nova capacitat decisòria i sobirana.

Aquest és el pensament arcaïtzant que sota una capa de progrés tecnològic mai vist s’ha imposat entre les elits governants a EEUU i que vol dominar el món amb l’excusa de salvar Occident. Respecte d’aquesta doctrina, Trump no és més que un altaveu rovellat o un titella gesticulant. La pretensió absoluta de fusió de poder i tecnocràcia en temps de crisi ens remet a La doctrina del shock(2007) de Naomi Klein, segons la qual les elits polítiques i econòmiques aprofiten moments de crisi profunda per imposar canvis radicals que en circumstàncies normals es trobarien amb una ferotge resistència social. Però també podem pensar que els imperis basats en la força, i en aquest cas en la força tecnològica, “poden dominar a molts i durant molt de temps, però a la llarga s’ensorren degut a la seva deformada estructura social (Desmond Morris, “El zoo humano”, 1969)

Sant Pere de Rodes

2026-04-30T04:52:00.000-07:00

Sant Pere de Rodes

Ja fa més de mil anys que navega Sant Pere

amb Santa Helena a popa i el velam de Verdera

creuant el Cap de Creus i l’ample Golf de Roses,

l’estesa vall d’Emporion que retalla la costa.

Han trasmudat els segles però no el mar ni les roques

d’un immens escenari on germinà ufanosa

la pedra amb el silenci al mig de la carena,

la pregària i l’estudi en temps de pau i treva.

A Sant Pere es reviu el misteri insondable

que uneix tant com separa la història i la natura,

muntanya i monestir, oblit i persistència,

la fràgil vela blanca i el mar impertorbable,

l’arbre que reverdeix i les mans que recullen,

la pedra feta art i els arcs que resisteixen.

C.A.

Fotos de l'exposició al MNAC: "Sant Pere de Rodes. El mestre de Cabestany".

Roses i paraules

2026-04-23T01:26:00.000-07:00

Roses i paraules

Quan la rosa es desfà del seu perfum
i el vent escampa pètals en silenci,
queda en l’aire un rastre que perdura
com un eco suau dins la memòria.

Llegir és obrir les portes invisibles

amb la lletra que esdevé veu i guiatge,

l’alè del pensament en tots nosaltres

renaixent en els mots que ens vivifiquen.

Ens donem flors que moren lentament

i paraules que mai no s’esvaeixen

cercant de fer possible l’impossible,

retenir tot allò que el temps s’enduu,

descobrir un lloc fet d’ànima i de llengua

on podem ser el que encara no sabíem.

C.A.

Sant Jordi 2026

La grazia de Sorrentino

2026-04-21T05:32:00.000-07:00

Vaig sortir de veure el darrer film de Sorrentino, “La grazia”, amb dues sensacions que em rondaven. Una, entorn de la capacitat creativa del director que combina magistralment les dimensions de la realitat constituïda pels fets quotidians i el seu revers, la tensió entre la rutina i el significat que ens remet a un estadi superior impregnat d’un sentit social i una exigència moral. L’altra sensació guardava relació amb la lectura que havia fet, pocs dies abans, de fragments de Simone Weil, recopilats pel l’escriptor Gustave Thibon amb el títol de “La gravetat i la gràcia”, justament dos conceptes que estan a la base del film.

A Mariano de Santis, el president imaginari d’Itàlia i home de dret que viu els últims sis mesos de mandat en el film, obsessionat per la veritat, se li presenta amb tota cruesa la tensió de rutina i significat des de l’experiència del passat i la urgència d’un present que li exigeix resoldre, a les portes de la jubilació i l’absència definitiva (magistralment simbolitzada pel record de la dona morta ), el dilema moral que li suposen la signatura de la Llei d’eutanàsia (que considera contrària als seus principis) i de dues sol·licituds d’indult per a dos condemnats, home i dona, que havien assassinat la seva parella. El record, la culpa, el futur, la gràcia, la lleugeresa com equivalent del desig d’ingravidesa moral, la veritat i la mort, passen a ser els eixos de la narrativa de Sorrentino, succeint-se en plànols i converses tan suggestives com profundes. El Papa negre, igualment imaginari, dona la resposta definitiva als dubtes del president en l’última de les converses entre ells dos: “El que tu tens és la gràcia”. Resposta que de Santis interpreta i s’aplica amb l’ajuda d’un subordinat: “La gràcia és la bellesa del dubte”.

Durant la cerimònia de presentació del film al darrer festival de Venècia Sorrentino va dir: "He pensat en un president de la República que, darrere del seu aspecte seriós i fins i tot avorrit, és una persona enamorada de la seva difunta dona o de la seva filla, però també del dret i d'una sèrie de valors que la política hauria d'encarnar, però que cada vegada són més estranys de veure". Afegia: “Crec que el dilema moral és un formidable motor narratiu, més que cap altre instrument usat més sovint". I reblava el clau: "Els indults no són només instruments jurídics a disposició del president, sinó també una mena d'actitud davant del món i davant de la vida, una actitud amorosa ... M'interessava narrar a un polític que encarnés una idea alta de la política, la que hauria de ser, però que sovint, al meu entendre, no ho és gaire”.

Una imatge especialment sorprenent de la pel·lícula és la del president fascinat per la ingravidesa de la llàgrima d’un suposat astronauta italià, durant la connexió que el presenta dins la càpsula girant a l’espai. El president ressegueix amb el dit, des del despatx, la llàgrima flotant a la cabina de l’astronauta, i cap a final de la pel·lícula, quan ja es veu alliberat de la responsabilitat de la presidència, apareix ell mateix a l’interior d’una cabina exercitant-se en la ingravidesa. Una figura que em va semblar extraordinària i que em remet a l’ascensió moral i a la intuïció de Simone Weil a “La gravetat i la gràcia”.

Rellegeixo alguns dels fragments de Simon Weil:

“Tots els moviments naturals de l’ànima es regeixen per lleis anàlogues a les de la gravetat material. L’única excepció és la gràcia”.

“La font de l’energia moral és a l’exterior de l’home, com l’energia física. Generalment la troba, i per això es fa la il·lusió que el seu ésser porta en si mateix el principi de la seva conservació. Només la privació fa sentir que es té necessitat... Només hi ha un remei per a això: una clorofil.la que permeti nodrir-se de llum. No jutjar. Totes les faltes són iguals. Hi ha tan sols una falta: no tenir la capacitat de nodrir-se de llum. Perquè abolida aquesta capacitat, totes les faltes són possibles”.

“ No exercir tot el poder de què es disposa és suportar el buit. És contrari a totes les lleis de la natura: només la gràcia pot fer-ho. La gràcia omple, però només pot entrar allà on hi ha un buit per rebre-la, i és ella qui crea aquest buit”

“ Cal una representació del món on hi hagi el buit, per tal que el món necessiti Déu. Això implica el mal... Estimar la veritat vol dir suportar el buit, i en conseqüència acceptar la mort. La veritat és del costat de la mort”.

Amb certa gosadia, subministrada per l’obra fascinant de Sorrentino, veig que el president, ideal i imaginat, Mariano de Santis projecta trets semblants, en el fons i en la forma d’expressió, amb els de Simone Weil: la gràcia, entesa com a inevitabilitat del dubte i necessitat de la llum, pot salvar-nos de la força de la gravetat, de la baixesa moral; suportar el buit per no exercir tot el poder de què es disposa és estimar la veritat deixant lloc a la gràcia, i en conseqüència acceptant la mort.

Els creuats de La Fúria Èpica

2026-04-14T05:11:00.000-07:00

En un article d’abans d’ahir a La Vanguàrdia (“Los interesados apóstoles del nuevo orden de Trump”) Manuel Pérez concretava la sèrie de personatges de l’entorn de Trump, entre grans financers, gegants de les tecnologies i polítics que confluïen per definir un nou odre econòmic i social. “Un circuit, deia, que arrenca amb el finançament dels primers als segons que, al seu torn, obtenen grans contractes de l’Estat per la seva vinculació amb els tercers i gràcies als quals creixen i monopolitzen els mercats mundials, tancant el cercle”.

La llista de Manuel Pérez no té pèrdua. Hi afegiria els noms dels creuats de La Fúria Èpica, dels qui emparen el nou ordre de Trump amb el recolzament religiós. Un recolzament que no em puc estar de dir que és blasfem, groller i ignorant. Entre els noms d’aquests blasfemadors que utilitzen el nom de Déu en va per apuntalar de manera obscena la seva creuada contra Iran, cal tenir en compte, sobretot, el de la pastora evangelista Paula White-Cain, responsable d’una estrambòtica Oficina de la Fe a la Casa Blanca, i el del Secretari de Defensa, Pete Hegseth, elevat per Trump del paper de presentador a La Fox a la categoria de Senyor de la Guerra. Carmen Rengel, en un interessant article d’ahir a Global (“El cinismo religioso de Trump: por qué la guerra en Irán se vende como una cruzada”) denuncia aquesta utilització perversa de la religió amb noms i fets que ens avergonyeixen. El Papa Lleó XIV ha aixecat la veu contra els blasfemadors cridant a barrar el pas a aquest deliri d’omnipotència que es torna cada vegada més imprevisible i agressiu i advertint que els equilibris en la família humana es troben greument desestabilitzats.

No només Trump blasfema, també ho fa Netanyahu, el col·ligat de la creuada contra Iran i contra el Líban, a més de contra Gaza i Cisjordània. Meir Margalit , activista jueu pel drets humans, que va ser regidor a l’Ajuntament de Jerusalem pel partit pacifista Meretz, confessa en el seu últim llibre, “El deliri d’Israel“ (traducció castellana a Catarata), que a la sorra de Gaza està enterrat l’Estat d’Israel. I denuncia la mateixa utilització perversa de la religió de part dels oficials que arenguen els soldats amb les mateixes pregàries infamants que fan servir els pastors evangelistes nord-americans: “Déu, Senyor d’Israel, fes que el nostre camí sigui exitós, ja que estem a punt de lluitar pel teu poble, Israel, contra un enemic que difama el teu nom”.

Em ve a la memòria el que Primo Levi va escriure en nom dels sobrevivents a “Els enfonsats i els salvats“, com una crida perquè el Mai més de la Shoa , que està a la base de l’humanisme universalista, arribi a ser realment universal i vàlid per a tots i a tot arreu : “No ens era possible, ni ho vam voler, ser illes. Els justos entre nosaltres, ni més ni menys nombrosos que en qualsevol grup humà, sentien remordiments, vergonya, dolor, per culpes que altres i no ells havien comès. I s’hi veien implicats perquè sentien que tot el que havia passat al voltant i davant seu, i dintre d’ells, era irrevocable, mai més se’n podrien rentar. S’hauria demostrat que l’home, el gènere humà, nosaltres en definitiva, érem potencialment capaços de construir una massa infinita de dolor, i que el dolor és l’única força que es crea del no res, sense despesa i sense esforç. N’hi ha prou amb no veure, no escoltar, no fer”.

La Marxa reial i les processons de Setmana Santa a Mataró

2026-04-08T11:09:00.000-07:00

Vistes les reaccions ciutadanes per la interpretació de la Marxa Reial el divendres passat a la sortida d’alguns passos de la basílica de Santa Maria per la processó de Setmana Santa, em faig algunes reflexions.

El fet que la Setmana Santa es declarés oficialment, ja fa uns anys, Patrimoni Cultural de la Ciutat de Mataró, vol dir que les diferents formes d’expressió que la constitueixen, culturals i religioses, guarden relació directa amb la dimensió social dels seus ciutadans, de tots els seus ciutadans. En aquest sentit, cal valorar dos aspectes sense els quals la declaració de Patrimoni Cultural ciutadà perdria la seva significació. Un aspecte ens diu que les processons les protagonitzen les confraries amb els seus responsables i organitzadors, d’acord amb les diferents formes d’interpretar la pluralitat de tradicions que les configuren, locals o adoptades. Però no s’hauria de perdre de vista l’altre aspecte que defineix aquest Patrimoni, i és que les processons de Setmana Santa, justament perquè són processons que recorren els carrers i les places de la ciutat, tenen necessàriament un aire ciutadà que depassa la dimensió interna dels seus protagonistes o participants immediats i es projecta sobre el conjunt dels ciutadans que les segueixen amb diferents sensibilitats personals, socials i religioses, de més a prop o de més lluny. Les processons tenen de rel aquesta vocació cap a l’exterior. Justament des de l’exterior, l’aportació del silenci dels qui les segueixen i dels qui s´hi afegeixen amb el cant de les saetes completen i responen, a la seva manera, al sentiment religiós que se’ls proposa.

En el respecte d’aquesta projecció externa cap a la ciutadania els protagonistes i organitzadors de les processons haurien de mirar de no interferir en la pluralitat de sensibilitats de tots els que d’una manera o altre en participen, al marge dels components de les confraries. Una part important de ciutadans s’han sentit desagradablement sorpresos, i negativament impactats, per la interpretació reiterada de la Marxa Reial a la sortida dels passos. Una marxa que té, a part del seu sentit propi oficial i protocol·lari, connotacions clarament militars en el seus orígens, infinitament allunyades del sentiment religiós de les confraries. L’Himne Nacional, que em mereix tot el respecte, té el seu lloc i el seu moment en celebracions públiques de caràcter oficial. No hauria de ser utilitzat en les celebracions de caràcter religiós. La riquíssima tradició de música sacra, clàssica i popular, subministra infinitat de recursos a l’acompanyament dels passos, sense necessitat de recórrer a l’Himne Nacional.

Penso que el respecte a la projecció externa de les processons dona més sentit a la dimensió pròpiament religiosa que contenen. Barrejar la religió amb connotacions que cauen clarament fora del seu àmbit d’expressió i que poden donar lloc a intents instrumentalitzadors de caire populista, sabem per experiència històrica i personal que sempre ha tingut conseqüències nefastes per a tots. Només cal recordar que la interpretació de la Marxa Reial es va incorporar de manera obligatòria a les processons de Setmana Santa per mandat dels dirigents franquistes els anys seixanta del segle passat. Culturalment hem d’evitar de mantenir qualsevol residu d’aquesta interferència, i el sentiment religiós popular també en sortirà beneficiat.

Entenc que la Comissió organitzadora de la Setmana Santa s’hauria de plantejar distingir entre el que forma part de les tradicions originals de les confraries i el que pot significar una adherència tergiversadora de les mateixes, o un afegit aliè a la seva significació, susceptible de ser interpretat com una politització indirecta o una instrumentalització indeguda del sentit religiós, universal, de les processons.

Per què m'has abandonat?

2026-04-03T02:28:00.000-07:00

Devers l’hora novena, Jesús va clamar amb forta veu:

Elí, Elí, lemà sabactani? Això és, Déu meu, Déu meu, per què m´has abandonat?

(Mateu 27, 46)

Per què m’has abandonat?

D’on surt aquest lament per l’abandó ?

Amb quina veu tan forta pot cridar

qui es veu abandonat en el seu món

i sent que el seu projecte ha fracassat?

A l’arbre de la creu ressonà el crit,

Déu meu, com és que m’has abandonat,

Elí, Elí lemà sabactani,

a l’hora decisiva del combat.

Restaven en l´oblit les benaurances

i la llavor esmerçada enmig del poble

que farien possible la revolta.

Morí en la soledat del seu missatge

transformat a l’enclusa del dolor

en un clam nou que esbotza l’horitzó.

C.A.

3 d’abril de 2026

Divendres Sant

La clívia i la Roser

2026-03-18T02:30:00.000-07:00

La clívia i la Roser

S’acaba l’hivern,

ve la primavera

tot florint la clívia

a prop del roser,

i tu reps l’escalf

de dues florides

que avui t’anuncien

els tres primers anys.

La clívia es desplega

vermellosa i groga

mentre el temps la gronxa

sobre tiges tendres,

i el mateix esclat

de llum i colors

tindrà la saó

del teu roserar.

La clívia s’avança

i la rosa espera

que es badi sencera

la seva puixança.

Els grans som les clívies

i tu la Roser

on llisca amb deler

la saba dels dies.

C.A.

3er aniversari de la Roser

Roca i aigua

2026-03-07T03:10:00.000-08:00

Roca i aigua

Estries d’aigua

acaronen les roques

de sempre immòbils,

amb el cos ple de vetes

com ferides obertes.

El mar reposa

i estén la mà estriada

vora la pedra

per protegir la faç

d’esquistos mil·lenaris .

Vetes i estries,

impuls i persistència,

flux incessant

i memòria del foc

que ens fa ser roca i aigua.

C.A.

Passatges

2026-02-17T03:07:00.000-08:00

Passatges

La terra que trepitgem

és la matèria que som

en camins que transitem

per sentir respirar el món.

Ens filtra i ens porta l’ombra

dins un núvol que ens empara

tot pressentint en la fosca

l’esguard de la llum servada.

Pas a pas fem el paisatge

amb arrels que ens afaiçonen

i des de dins ens enlairen,

som el camí en el passatge

i la claror que ens transforma

en la besllum enreixada.

C.A.

“Passatges”.

Exposició de Cristina Iglesias a La Pedrera

La casa dels anys

2026-02-10T00:13:00.000-08:00

La casa dels anys

Tots els anys són casa teva,

com la casa de joguina

que vas fer per la Marina

amb calaixets de finestres.

Cada calaix guarda coses

dels anys que has anat vivint

i a mida que els vas obrint

en descobreixes de noves.

El calaix dels teus vuit anys

té una finestreta oberta

amb porticons de colors

i un paisatge al seu davant

que t’espera amb candeletes

perquè el gaudeixis a fons.

C.A.

8è aniversari de la Isaura

Caos a Rodalies i responsabilitat política

2026-02-03T03:38:00.000-08:00

L’oposició ja fa dies que demana dimissions al govern de la Generalitat pel caos de Rodalies, considerant que n’és corresponsable. Des d’un punt de vista de filosofia política cal plantejar-se una reflexió sobre aquest fet, tenint en compte que l’accident de Gelida va ocórrer per causes naturals i que avui per avui la Generalitat no té competències en el control de Rodalies, quan tot just acaba de ser preconstituïda, i per tant encara no operativa, la societat conjunta Estat-Generalitat per assumir les competències de Rodalies.

El govern en tant que representant polític de la població pot ser interpel·lat encara que no tingui la competència directa, perquè representa políticament els ciutadans afectats. En aquest sentit, no és il·legítim exigir explicacions, lideratge o pressió institucional sobre l’Estat, ja que governar vol dir assumir simbòlicament el paper de garant de l’ordre i el funcionament del sistema dins d’un territori El límit normatiu apareix quan l’exigència passa de demanar acció política a reclamar dimissions per fets que no depenen de la seva voluntat ni capacitat.

Atenent a un criteri elemental de justícia política, l’exigència de dimissió és normativament justificada quan hi ha negligència evitable, mala gestió directa, o ocultació d’informació rellevant. Quan aquests elements no hi són, i el factor causal és extern (natural o competencial), la dimissió deixa de ser un mecanisme de responsabilitat i esdevé un instrument de desgast. En aquest punt, la política deixa de buscar solucions i passa a administrar culpes.

Exigir dimissions al Govern de la Generalitat pels incidents de Rodalies, quan l’accident de Gelida respon a causes naturals i el servei continua sota control efectiu de l’Estat, amb un dèficit crònic de manteniment i inversions, és políticament comprensible però conceptualment trampós. Comprensible, perquè el govern és qui ocupa l’espai visible del poder i rep inevitablement el malestar ciutadà; trampós, perquè confon responsabilitat política amb competència real. Aquesta confusió no millora el servei ni reforça la rendició de comptes, només desplaça el focus del problema estructural cap a un càstig simbòlic que pot ser útil a l’oposició, però estèril per als usuaris.

La responsabilitat política només és exigible quan va associada a capacitat efectiva de control. Exigir responsabilitats a qui no pot prevenir ni corregir la causa del dany introdueix una forma de dominació perquè es demana resposta a una autoritat sense poder real. Així s’erosiona la qualitat democràtica. Exigir dimissions pot ser rendible en termes partidistes, però normativament debilita la idea mateixa de responsabilitat democràtica, perquè castiga el lloc del poder en lloc de jutjar l’exercici real del poder, i es substitueix la rendició de comptes per una lògica de cap de turc. El debat llavors ja no gira al voltant de les causes reals (dèficit estructural, esllavissada, estat de les vies), sinó de qui controla el relat de la fallida. El relat substitueix el fet.

Es sacrifica la necessitat d’unificar esforços per sortir del caos i millorar el servei a l’objectiu immediat d’augmentar el desgast reputacional del govern. Aquesta confusió no millora el servei ni reforça la rendició de comptes, només desplaça el focus del problema estructural cap a un càstig simbòlic que pot ser útil a l’oposició, però estèril per als usuaris. El govern, a més d’exigir responsabilitats a Adif i Renfe , els garants ara per ara del funcionament i manteniment del servei, ha proposat un pacte de país per refundar Rodalies, el que sens dubte contribuiria a sortir del caos.

Es repeteixen els escenaris del caos ferroviari de 2007. Es reprodueix l’afany de situar el fets en un context diferent de les seves causes reals. Es crea, com diria Sennet, un clima polític afí al que Freud denominava “narcisisme de les diferències”. Es busca sobretot l’adjudicació d’una marca diferencial que pot portar a la pèrdua de judici realista, en comptes de posar el focus sobre l’objectiu de recuperar com més aviat millor un servei en condicions, i per assegurar-ne el manteniment i la millora en el futur.

Poemes a quatre mans (i 30) : Pregària - Emmaús

2026-01-28T03:34:00.000-08:00

Pregària

Per cada il·lusió marcida

em colpeix més greu tristor.

Quan tot m’haurà fet fallida

em rebutjareu, Senyor?

Ja la força no perdura

i la llum se’m va apagant,

ja la terra es torna dura

i el llast esdevé pesant.

Quins camins jo seguiria,

qui tindré de companyia

per eixir de la foscor?

Feu-me Vós mateix de guia,

que no em perdi per la via

i doneu-me més claror.

B.A.

(“Ferides d’amor” 1984)

Emmaús

Rere el divendres sant d’un món que empal·lideix,

la veu del desencís acull el vianant,

a l’únic foraster que ignora el que ha passat

als ulls dels que caminen fugint del seu fracàs:

“et pots quedar amb nosaltres, que el dia s’enfosqueix”.

Entra, doncs, a l’hostal i amb ells s’asseu a taula.

Aturen la conversa, i quan parteix el pa

en el gest compartit retroben la paraula.

Al caliu del que parlen es crea l'avidesa,

mentre s’obren els ulls, d’entendre el que ha passat,

i a l’ombra del local cremen els cors per dintre.

A fora és nit profunda, perdura la tristesa,

només queden a taula engrunes del sopar,

les traces del camí vers l’albada possible.

C.A.

(2017)

Pots escoltar els poemes:

Poemes a quatre mans (29) : Desolació - Can Vives del Montnegre

2026-01-23T01:13:00.000-08:00

Desolació

Abans tan ben conreada

aquesta terra estimada

que s’estén al meu entorn,

amb l’encís de la brotada,

l’esperança de l’anyada

i l’afany de cada jorn.

Ara veig les soques tortes,

les branques seques i mortes

i l’ermot sense verdor.

Quan s’ha apagat la foguera

em porta la venteguera

del bosc cremat la fortor.

Si miro la llunyania

no em dona gens d’alegria

un paisatge tan gris.

Les cases uniformades,

les masies enrunades,

no sembla el nostre país.

En la feixa no llaurada,

a la vinya abandonada

i en el camp sense sembrat,

hi ha una vida turmentada,

una il·lusió profanada

i el fracàs en el combat.

B.A.

(“Ferides d’amor” 1984)

Can Vives del Montnegre

Les parets de Can Vives mai no acaben de caure.

A la banda més alta un rellotge de sol

ja fa anys que descompta l’ensulsiada del temps

sobre l’era verdosa, però conserva el record

de les hores marcades mentre mira al voltant

el cim del Corredor, els turons del Montalt

i la Creu de Canet que li apropa el silenci

de les barques suspeses en la franja de mar.

Quan un dia s’enfonsin, el soroll de les pedres

cridarà sota els arbres els esperits del Montnegre

que agafats de les mans en el cèrcol de l’era

suprimiran el temps amb una altra mirada,

la que fixa el moment de la pols i la runa,

la que enfosca el paisatge amb l’oblit de les hores.

C.A. (2016)

Pots escoltar els poemes :

Poemes a quatre mans (28) : El balcó - Cada rostre és un lloc

2026-01-15T01:29:00.000-08:00

El balcó

La donzella del balcó

tenia els ulls d’un blau clar

i esguardava l’horitzó

com si freturés volar.

Decantada en el balcó,

amb el seu cabell d’or fi

tot nimbat de resplendor,

el meu cor feia glatir.

Presoner dalt del balcó,

el canari engabiat

piulejava una cançó

prop del roser aponcellat.

La fada d’aquell balcó

un vaixell se l’emportà

a l’encalç d’un món millor

i mai més no tornarà.

Resta fosc ara el balcó,

i és que n’han fugit el sol,

l’alegria i la claror,

i tot té un aire de dol.

Com la noia del balcó,

tot en la vida s’esmuny

i la més bella il·lusió

el vent se l’emporta lluny.

B.A.

(“De la font als estels” 1986)

Cada rostre és un lloc

Calla i escolta

el que el silenci et diu

de cada lloc

que creen els teus ulls

posant-hi la mirada.

Mots del silenci

que pugen de les mans

fins al teu rostre

on s’apleguen els plors

i viuen els somriures.

Silenci antic

i transparent com l’aigua,

matriu fecunda

de totes les paraules

fluint a frec dels llavis.

En cadascuna

sents l’eco de les veus

que et precedeixen

com un ressò sonor

naixent del mateix pòsit.

C.A (2022)

Pots escoltar els poemes :

Poemes a quatre mans (27) : Misteri - Codi de vençut

2026-01-09T01:08:00.000-08:00

Misteri

Quin dia sortirà el sol de la pau

i esbargirà per sempre les tempestes?

Quan no hi haurà més guerres ni conquestes

ni cap poble en el món que sigui esclau?

És un somni conviure entre germans

si els homes no s’espolsen la follia

de l’orgull i l’engany, la gosadia

de voler per la força ser els més grans.

Ens colpeix l’amargor del desengany

i ens trobem atrapats en el parany

d’una inútil i estèril utopia

quan ens creiem capaços de bastir

un nou món, incapaços de capir

el misteri que ens envolta cada dia.

B.A.

(“De la font als estels” 1986)

Codi de vençut

Barrat el pas de l’última sortida,
atrapat i vençut darrere els vidres,
ni tu ni jo tenim presa la mida
del que ens espera al terme d’aquests signes,
quan s’acabi el malson de la fugida:
la teva, vers la terra que somies,
la meva, vers la por de l’acollida,
i les dues creuant-se a les envistes
de la barca perduda i perseguida,
de la casa volguda més que els dies.

Vençut tu, i vençut jo, ja no sé
qui fa ús d’aquest codi de socors,
ni qui està a l’altra banda per desfer
aquest hòrrid miratge de temors,
si no hi ha més espai que el que ens reté
entre el teu cos i la meva paraula,
entre el meu cos i la teva paraula.

C.A. (2006)

Pots escoltar els poemes :

Joc

2026-01-02T00:04:00.000-08:00

Joc

Caminant a la sorra,

seguint el pas del pare

que avui també fa anys,

jugaves bo i distesa

esquitxada d’escuma

pel bellugueig de l’aigua.

Gaudies a peu d’ones

del fang que t’impregnava

de gust les teves mans,

com si et pugés de terra

un afalac d’espurnes

buscant-te la mirada.

En aquest joc de platja

et parlaven els anys

amarats sis vegades

entre el sol de la tarda

i la crida del mar

en el vaivé d’onades.

C.A.

6è aniversari de la Marina

i 43è aniversari del Xavi

Els àngels i l'estrella

2025-12-23T03:01:00.000-08:00

“L’àngel els va dir: no tingueu por, perquè us duc la bona nova d’una gran alegria que serà per a tot el poble”

(Lluc 2,10)

“L’estel que havien vist a l’orient els anava al davant fins que s’aturà al damunt d’on hi havia el nen”

(Mateu 2,9)

Els àngels i l’estrella

Hi ha un cor d’àngels a la cova

i a l’orient un estel,

un cant nou pels qui són pobres

i una llum que creua el cel.

Se n’alegren els pastors

que veuran a l’establia,

entre somriures i plors

el que viuen cada dia.

Els fiblarà l’emoció

de sentir a flor de pell

que a les mans d’aquest nadó

hi ha el bo i millor de tots ells.

Els tres mags van de corcoll,

es perden seguint l’estrella

i per confondre’ls del tot

Herodes els aconsella.

Però l’estel els guiarà,

i l’or l’encens i la mirra

seran en aquest infant

signes d’una nova vida.

Són els àngels i l’estrella

dos símbols de salvació

caminant en temps obscurs

contra la fosca i la por

dels que ens roben el futur.

C.A.

Poemes a quatre mans (26) : Nadal de 1936 - Silenci

2025-12-17T02:18:00.000-08:00

Nadal de 1936

Dels àngels hem sentit batre les ales

quan duien la gran nova a n’els pastors,

però volaven lleugers, sense aturar-se,

deixant una recança en tots els cors.

Jesús infant, mireu la nostra pàtria

que us ha perdut i és plena de neguit!

En els braços voldríem contemplar-vos

de la Verge formosa, aquesta nit.

Conserveu-nos la fe dels nostres avis

com una flama encesa dins del pit.

Mai més aquesta terra dissortada

torni a sentir-se trista aquesta nit.

Que retorni la pau tan enyorada,

que la pàtria retrobin els seus fills

i a l’entorn del pessebre cada anyada

ens apleguem ben lliures de perills.

B.A. (Des del front, “Nadal de 1936”)

Silenci

De la mà del silenci es creuen les mirades

entre els pares del nen i els pastors que han vingut

guiant-se per les senyes que els ha donat un àngel,

el nadó embolcallat en una menjadora.

A fora baten ales i veus il·lusionades

proclamen que la glòria és la pau a la terra,

però a dins tot és silenci, només parla el silenci

que il·lumina la nit en el cor dels senzills.

Infància lluminosa, presagi de camins

cap a una terra nova malgrat que ens pesi el cel

enfosquit pels genets de l’Hades i la mort.

Aquest és el recer de la pau entre els homes,

la cova que es fa tenda per travessar el desert

i engendra la Paraula des d’un fecund silenci.

C.A. (2023)

Pots escoltar els poemes:

El TS condemna sense proves el Fiscal General de l’Estat

2025-12-11T04:01:00.000-08:00

Amb el vot de cinc magistrats favorables a la condemna, i dos vots particulars en contra, el TS ha publicat la sentència, al cap de vint dies d’anticipar-ne la part dispositiva o fallo. No cal pensar gaire malament per deduir que durant aquest temps els cinc magistrats s’han esforçat per trobar arguments que fonamentessin la decisió preconcebuda de condemna. Com ha dit la catedràtica de la universitat de Cantàbria Paz de la Cuesta, costa de veure si el fallo és conseqüència lògica dels arguments o si els arguments tenen la finalitat d’apuntalar el fallo.

Els arguments d’aquesta desafortunada sentència, per no qualificar-la d’una altra manera, tenen sens dubte la finalitat d’apuntalar un fallo que estava decidit d’antuvi pels cinc magistrats que els subscriuen. S’havia d’inhabilitar el Fiscal General, fos per la filtració d’un mail o per la publicació d’una nota, o per totes dues coses alhora, tant si en fos l’autor personal com si la filtració fos obra d’algú altre de la Fiscalia General. La filtració havia d’haver sortit de la Fiscalia General, i per això es condemna el Fiscal General.

En la recerca d’arguments per apuntalar aquesta decisió preconcebuda els cincs magistrats fan una interpretació totalment esbiaixada del contingut de l’acte del judici. Com que no hi havia cap prova directa d’inculpació, han hagut de recórrer a elements indiciaris portats a l’extrem d’una interpretació indeguda contra reo, desviant-la de qualsevol altra interpretació, encara que fos més lògica i racional, i estigués més d’acord amb les declaracions dels testimonis periodistes que acollint-se al seu dret de no revelar les fonts van manifestar amb contundència que havien disposat del contingut del mail abans que el Fiscal General.

Amb aquesta interpretació artificiosa, i bandejant les conclusions alternatives que es derivaven clarament d’una lectura objectiva del contingut de l’acte del judici, sostenen contra tota evidència que existeix una convergència d’indicis que “permiten construir un cuadro probatorio sólido, coherente y concluyente, que lleva necesariamente a afirmar, como hecho probado, que fue el acusado, o una persona de su entorno inmediato y con su conocimiento, quien entregó el correo para su publicación en la Cadena SER” (p.140 de la sentència).

Contra aquesta conclusió, que se serveix de mers indicis com a sospites subjectives per apuntalar l’existència d’un fet preconcebut, els dos vots particulars de les magistrades Susana Polo García i Anna Ferrer García s’hi oposen amb contundència senyalant un per un els indicis i subratllant-ne la seva total insuficiència probatòria. Exposen que no s’ha posat atenció al testimoni dels periodistes, en particular al del Sr Campos al que es resta credibilitat de manera incomprensible (p. 217 de la sentència). Remarquen que els indicis extrets de la declaració de la Fiscal Superior de Madrid, de l’esborrat de les dades del mòbil del Fiscal General, de la proximitat temporal de la nota de fiscalia respecte de la filtració del mail, no aporten cap base suficient per a un judici de culpabilitat.

La fonamentació jurídica del vot particular se centra sobretot en la mateixa doctrina del TS, desconsiderada pels fonaments de la sentència, sobre els requisit de la prova per indicis. Entre aquests requisits (p.219 de la sentència) convé subratllar el que més significativament ha bandejat la sentència, el de la raonabilitat de la inferència o deducció indiciària : “En cuanto a la inducción o inferencia es necesario que sea razonable, es decir que no solamente no sea arbitraria, absurda o infundada, sino que responda plenamente a las reglas de la lógica y de la experiencia, demanera que de los hechos base acreditados fluya, como conclusión natural, el dato precisado de acreditar, existiendo entre ambos un "enlace preciso y directo según las reglas del criterio humano" .

Partint justament d’aquest base doctrinal el vot particular fonamenta que tots els indicis de la sentència admeten una conclusió alternativa no inculpatòria, més raonable que la conclusió deduïda per la majoria, denunciant que amb la interpretació que en fa la sentència es vulnera el dret a la presumpció d’innocència: “Por todo lo anterior, entendemos que las conclusiones alcanzadas implican una vulneración del derecho a la presunción de inocencia, ya que la inferencia resulta muy abierta, pues caben conclusiones alternativas, aunque no se den por probadas” (p.223)

Respecte de la confusió de la sentència a l’hora de concretar l’autoria dels fets el vot paricular conclou: “En definitiva, entendemos, que no ha quedado acreditado que el Fiscal General del Estado sea el autor de la filtración del correo de fecha 2 de febrero de 2024 a la Cadena Ser “con intervención directa, o a través de un tercero, pero con pleno conocimiento y aceptación” -según el relato de hechos probados mayoritario-, cuya participación se afirma categóricamente pese a indicar que la filtración proviene de la Fiscalía General del Estado, no se describe, ni cómo, ni dónde, ni a través de qué medios tiene lugar esa llamada “intervención directa”, y menos su conocimiento y colaboración con tercero”.

Penso que amb aquesta sentència el TS ha donat un pas en fals amb nefastes conseqüències jurídiques i polítiques. Jurídiques perquè inclou una interpretació de la prova per indicis que contradiu obertament la doctrina pròpia del mateix tribunal establerta i consolidada de fa molt de temps. I polítiques perquè reflecteix l’interès subreptici de satisfer l'objectiu partidista d’inhabilitar el Fiscal General de l’Estat per part de la dreta i la ultradreta, com a representant del govern Sánchez (només cal veure la relació de les acusacions al principi de la sentència). Un interès que pren volada amb l’aprovació de la llei d’Amnistia, considerada en sectors majoritaris del TS com una ofensa inacceptable al poder judicial i a la que cal, segons ells, donar resposta encara que sigui maltractant el dret i enfrontant magistrats.

Al bell mig

2025-12-08T15:01:00.000-08:00

Al bell mig

El temps és un llapis al que traiem punta

per anar escrivint l’argument dels anys,

si bé a la meitat veiem que s’escurça

i deixem la taula plena d’encenalls.

Però no per això deixarem d’escriure,

perquè a mig camí, ben a prop del nus,

sentim que és fantàstic el que ens toca viure

i el llapis té mina i aguantem segurs.

Llapis o petjada, història o camí

on sempre al bell mig, mirant endavant,

la traça marcada ens repta a seguir

per buscar el sentit del que ens és donat,

i allò que a l’inici tot just intuíem

és ara un traç nou de mans compartides.

C.A.

9 de desembre de 2025

45è aniversari del Francesc

Dovella

2025-12-05T01:37:00.000-08:00

Dovella

A la façana

encenalls de colors

pinten l’escola

recordant el que passa

quan a dintre feu punta.

Retalls de llapis

caient-vos de les mans

mentre penseu

el que teniu als llavis

i us omplirà el full blanc.

Flocs que són lletres

sortint dels vostres dits,

volada breu

de les paraules dites

abans no són escrites.

Com a l’escola,

continues fent punta

i encenalls

d’aquest número onze

que són dos llapis junts.

A la Dovella

el llapis també és pedra,

pedra que aguanta

l’arcada dels teus anys

tot ensenyant-te a escriure.

C.A.

5 de desembre de 2025

11è aniversari de l’Adrià