Juli Capilla - Dos blogs

Entre línies, nou blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/julicapilla

adesiara (Juli Capilla) — Fri, 21 Dec 2012 23:23:00 +0000

Aquest serà el nom del nou blog que inaugure ara mateix: Entre línies: http://blocs.mesvilaweb.cat/julicapilla. És el tercer que encete. Els dos primers, Va de bo i Adesiara han estat durant molt de temps una finestra oberta al món i als amics, dins dels àmbits de l’esport i de la literatura, i també a qüestions personals sobre les quals vaig fer més o menys esment, segons la circumstància vital en què em trobava i les ganes o no que tenia de fer públiques les meues anècdotes. Quin sentit té, doncs, encetar una nova aventura a la xarxa?

La conjuntura política i nacional per què passa Catalunya ens afecta molt més del que pensem als valencians, sobretot als qui hem fet de la qüestió lingüística una eina de treball, un emblema insubornable, un motiu de viure, una il·lusió. Els catalans del Principat es troben ara com ara en una situació en què la sobirania nacional és un fi a aconseguir. Un objectiu que només assoliran amb una voluntat moral ferma i una majoria àmplia i representativa. Si no ho impedeix Espanya, el 2014 se celebrarà un referèndum transcendental a Catalunya, precisament amb motiu del 300è aniversari de la caiguda de Barcelona en mans dels borbons. S’hi jugaran molt, els catalans: l’autonomia política i, sobretot, la dignitat com a poble. No se sap com acabarà tot. Però sí sabem que aquesta voluntat d’emancipació és un punt d’inflexió que ha de canviar per força l’actual marc administratiu espanyol, basat en un règim autonòmic desigual que suposa greuges, perjudicis, gravàmens, discriminacions i càstigs injustificats i inadmissibles per a algunes comunitats, com ara la catalana, però també per al País Valencià.

Com a valencià, sobretot, i com a persona que em dedique al món de les lletres i a l’ensenyament, no puc mantenir-me al marge de la realitat que afecta a la meua llengua i cultura. Una realitat que va molt més enllà del Sénia i que abraça també a ses Illes. Els Països Catalans són, per a mi, la meua realitat, la meua veritat, allò que em defineix com a persona i subjecte en societat. Per això inaugure aquest blog, amb la voluntat de contribuir, en la mesura de les meues possibilitats, a enfortir i esperonar els nostres somnis. I encete aquest blog dins de Vilaweb, un diari electrònic que ha estat capdavanter en el món periodístic i digital. Un diari esplèndidament dirigit pel també valencià Vicent Partal. Crec que es mereixien un ajut per part meua, ni que siga merament simbòlic.

El perfil d’aquest blog serà semblant als anteriors, però s’hi tractaran també temes fins ara parcialment atesos. Hi haurà, per tant, moltes entrades literàries, com sempre; endemés, s’hi aplegaran reflexions de caràcter polític fins ara inèdites i desarem en el calaix de casa les intimitats personals.

Aquesta és la meua intenció amb aquest blog. I aquestes són les meues raons. Perquè es tracta d’això: de raonar, de parlar, de dialogar amb vosaltres i amb els altres, sense estridències i sense rancúnies estèrils. Perquè, com deia l’enyorat Miquel Martí i Pol, “tot està per fer, i tot és possible”.

Moltes gràcies!

Juli Capilla

El llegat del poeta

adesiara (Juli Capilla) — Wed, 15 Aug 2012 02:11:00 +0000

Vergonyosa, lamentable, mesquina, obtusa… No hi ha prou adjectius per a descriure la desídia de l’actual Ajuntament d’Elx, en deixar que tot el llegat de Miguel Hernández es trasllade en bloc a Quesada (Jaén). El menyspreu per part del PP cap a un dels poetes valencians més importants en llengua espanyola –sens dubte, un dels millors del segle XX en aquesta llengua–, palesa que a la dreta valenciana, provinciana i carpetovetònica, la cultura i les lletres els importen un rave. I, tanmateix, la transcendència del poeta oriolà és importantíssima. Miguel Hernández és, per obra i trajectòria vital, comparable a Federico García Lorca. M’atreviria a dir que molt millor i, sobretot, més autèntic, que alguns dels poetes de l’anomenada Generación del 27. Té una biografia que ja per se atrauria milers de visitants si el consistori il·licità haguera accedit a mantenir l’acord subscrit pel govern anterior de la Ciutat, socialista, amb els hereus del llegat del poeta. Però potser és això el que molesta els actuals mandataris de la ciutat d’Elx: que Miguel Hernández fóra precisament d’esquerres, i comunista per a més inri; fins i tot els deu molestar el fet que fos poeta. Poeta compromés amb el seu poble. Per sort, l’Ajuntament de Quesada, el poble natal de Josefina Manresa, l’esposa del poeta, s’ha interessat per la figura de Miguel Hernández i, amb el suport de la Junta d’Andalusia, en gestionarà el llegat a parir d’ara. Llarga vida a l’obra de Miguel Hernández!

El Misteri d’Elx

adesiara (Juli Capilla) — Mon, 13 Aug 2012 03:10:00 +0000

Hui ma mare fa setanta anys. Felicitats! I per molts anys! Me l’imagine asseguda en un banc a la Basílica de Santa Maria d’Elx, esta vesprada: expectant, menueta, amb els ulls xiconinos, emocionada, gaudint amb l’escenificació del Misteri d’Elxhttp://ca.wikipedia.org/wiki/Misteri_d'Elx, la representació mariana més antiga d’Europa. Una representació que es remunta a l’edat mitjana i que ha estat un bastió inexpugnable a Elx. La ciutat del pare de ma mare, del meu iaio, i de bona part de la família de la meua iaia, la mare de ma mare. La ciutat de la qual van eixir tots plegats cap a València, a primeries del segle XX, i a la qual he estat destinat per treballar-hi a partir del curs vinent (precisament, a l’IES Misteri d’Elx). Almenys viuré en una ciutat amb una història (també familiar i personal) i un patrimoni cultural admirables.

Dos contes

adesiara (Juli Capilla) — Wed, 08 Aug 2012 01:54:00 +0000

Sand Dune ©Whitneybee

Hui he llegit dos contes molt recomanables: "Xai guisat a l'estil Calders", de Gemma Pasqual (publicat a la revista Barcelona Review: http://www.barcelonareview.com/revista/70/gpe.html), i "Olvidar", de l'australiana Maya Linden, traduït per Jorge Salavert (publicat a la revista Hermano Cerdo: http://hermanocerdo.com/2012/07/olvidar/). En ambdós casos, protagonitzats per dues dones que canalitzen la seua desgràcia de molt diferent manera. Però millor que els llegiu vosaltres! Paguen molt la pena.

Els sabors de l'estiu...

adesiara (Juli Capilla) — Mon, 06 Aug 2012 01:54:00 +0000

adesiara (Juli Capilla) — Fri, 27 Jul 2012 04:01:00 +0000

Col·lecció particular, d’Esperança Camps

adesiara (Juli Capilla) — Fri, 27 Jul 2012 02:38:00 +0000

...i de Mequinensa a Ciutadella, d’un extrem del país a un altre, del ponent més llunyà al llevant més rabiosament mediterrani, d’un clàssic contemporani, Jesús Moncada, a una escriptora actual que hi va fent via a base de fer novel·les que es fan de molt bon llegir. Em referisc a Esperança Camps. L’autora menorquina, instal·lada a València des de fa més de dues dècades, acaba de publicar Col·lecció particular, una nouvelle escrita aparentment a raig, en un únic paràgraf, com un torrent o una riera desbocada, un continu en què les veus del discurs són diverses i els personatges esbossen els seus punts de vista, divergents pel que fa al contingut i a la forma, inclòs el monòleg interior i el desordre mental que el dicta, text fluït directament de la consciència dels personatges que Camps confecciona amb seguretat narrativa i molt d’ofici. Té la mà trencada ja, l’autora. No debades, té unes quantes novel·les publicades, totes premiades. Esperança Camps palesa el seu pols narratiu a cada passa literària que fa, com ara en aquest retrat de la societat valenciana –si més no d’una part fàcilment identificable–, que ella coneix perfectament, perquè en forma part i, a més, té informació a l’abast de primera sobre el tema i el territori, atesa la seua dedicació a la professió periodística. El text, que es podria traslladar fàcilment a la gran pantalla (en resultaria una pel·lícula d’allò més interessant i exitosa), ens deixa entrar en la vida de Xavier Moran, un insigne galerista i marxant d’art, pusil·lànime i capriciós, insegur i cagadubtes, infantiloide sense remissió possible, mimat i alhora subjugat, successivament o simultània, per sa mare, la senyora Eugènia, per Remei, per Paula, per Àgueda, fins i tot per la seua filla Ona; un personatge protagonista, el Xavier Moran, que en la seua joventut havia estat un universitari contestataire i progressista, esquerranós a ultrança, ple d’ideals sublims i insubornables que ara... Pel camí, ho ha perdut tot; o s’hi ha perdut ell mateix. S’ha deixat portar per una inèrcia de vida regalada i confortable. Un modus vivendi que se sustenta en l’engany i la hipocresia, la distorsió permanent i l’estafa, la corruptela i el suborn, els tractes de favor i el tràfic d’influències... Una involució que l’espectador valencià coneix de sobres perquè n’ha estat testimoni, al si de la Comunidad (amb una llengua “xafada, arrasada, venuda”), d’un fum de casos semblants paradigmàtics, patètics, miserables, mesquins, d’una mediocritat que tomba de tòs, tan iguals al del Xavier Moran que és com si aquest fóra real, com a la vida mateixa. M’ha agradat Col·lecció particular. És efectista i literàriament solvent, impecable com a exponent d’una societat (la valenciana, en concret) que ha passat de l’eufòria dels grans fastos i la faràndula circense a la misèria moral i a la crisi financera; de la riallada estentòria dels pallassos que administren la res publica al somriure cínic dels imputats, del balafiament sense escrúpols i sense mires a les envistes de la ruïna econòmica i la impagable riota de les hipoteques, de l’avarícia bancària a la burla de les participacions preferents, dels pressupostos descomunals i el repartiment de beneficis entre especuladors de diferent pelatge a les retallades discriminatòries i sense aturador contra els treballadors (funcionaris i no), dels beneficis econòmics i socials de l’estat del benestar al seu desmantellament accelerat i la usurpació dels drets fonamentals dels ciutadans...

Heus ací un fragment de Col·lecció particular:

“Té negocis a banda de l’art. Té amics influents. Rics, intel·ligents, fills de puta, embolicadors, eficients, llestos, tontos, però sobretot, amb capacitat de decidir. Ell no té la culpa d’haver anat a la universitat amb bona part de la classe dirigent d’aquest país de mediocres. No té la culpa d’haver abominat fa molts anys dels postulats de l’esquerra més rància, que només posa pals a les rodes del progrés. [...] No té la culpa d’haver heretat uns quants centenars d’hectàrees de bancals improductius que estaven situades en llocs on algú va decidir que es podrien construir habitatges i piscines i casetes fetes de motlle, que ell detesta, i rotondes, i centres comercials... utilitzant un nou instrument legal anomenat PAI que li va omplir les butxaques de doblers inesperats, [...] Ell és un galerista que té gràcia per a comprar i per a vendre i per a relacionar-se, i per ensabonar a uns i a altres, i sap guanyar diners, i cobrar comissions, i amagar-les davall l’estora”

Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada

adesiara (Juli Capilla) — Wed, 25 Jul 2012 02:13:00 +0000

Una mica per casualitat, indagant en la biblioteca de casa, arribe a un llibre singular: Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada. És el primer llibre que va publicar l’autor de Mequinensa en català, un recull de dèsset contes en què predomina la contextualització rural, llevat d’uns pocs que tenen lloc a Barcelona. Els anys de la República i la immediata postguerra són el marc on Moncada situa les seues històries. Unes històries en què, ben sovint, hi apareix el fantàstic. Potser aquest element, el fantàstic, és el que proporciona un plus de modernitat al recull i el fa més interessant, més enllà de la voluntat memorística i testimonial del llibre. Així, a “Història de dies senars” ens trobem una mena de cap centenari amb una història increïble; i a “Riada” la conjunció entre un element amenaçador i la superstició humana ens situen dins d’un surrealisme que podríem qualificar de màgic. Un surrealisme que deriva ja cap a l’absurd més pur a “Revenja per a un difunt”, on el lector entra en una dimensió impossible que, malgrat tot, esdevé versemblant gràcies a la perícia de l’autor. En aquest sentit, Jesús Moncada palesa una habilitat sorprenent a l’hora d’inventar-se mons paral·lels, com passa també a “Traducció del llatí”. Hi ha, a més a més, històries d’amor singulars, com la del “Conte del vell tramviaire”, entranyable, i “Nit d’amor del coix Silveri”, on l’humor negre és definitori. I no hi falta tampoc la intenció hilarant i estrafolària, com passa a “Strip-tease”, “La lluna, la pruna”, “La sirena del Baix Cinca”, “Debat d’urgència”...

Històries de la mà esquerra està considerat el primer llibre d’un autor de la Franja publicat en la nostra llengua; el primer, si més no, homologable a la literatura catalana contemporània. Sobta que l’autor done mostres d’una solvència narrativa i lingüística en una opera prima com aquesta. Sorprén perquè es tracta d’un escriptor vingut d’un extrem del domini lingüístic on, tot i que el català era –i és!– omnipresent (quasi tothom el parla) no hi havia gaires referents escrits coneguts, i encara menys una tradició literària. El català de Jesús Moncada, però, és correctíssim. S’hi detecta un treball minuciós i acurat i una intenció literària de primer ordre. Ple de recursos lingüístics i de fraseologia popular, l’autor domina també l’estàndard que forneix la seua literatura, però no s’està tampoc d’aportar-hi girs lingüístics i lèxics del seu dialecte particular, amb paraules tan ponentines i alhora valencianes com eixir, hòmens, gitar...

La creació d’un embassament a la localitat aragonesa de Mequinensa, a finals dels anys cinquanta del segle passat, va provocar la diàspora de bona part dels seus habitants cap a Saragossa i Barcelona. Des de la capital catalana, Moncada ens trasllada a un món perdut per sempre, el de la seua infantesa i joventut al seu poble d’origen, Mequinensa, íntimament lligat a l’Ebre. Un món que quedarà fixat per sempre més en la memòria col·lectiva tant dels mequinensans que se’n van anar de les terres on van nàixer com dels que van decidir quedar-s’hi, tot instal·lant-se en el poble nou de Mequinensa. Un testimoni escrit amb dignitat i en la llengua pròpia dels mequinensans, que no és una altra que la catalana, per molt que s’obstinen des de Saragossa (i a Espanya) a negar l’evidència i a entrebancar la singularitat de la Franja d’Aragó. Moncada és fill d’aquella diàspora, i de la lluita dels aragonesos que tenen com a primera llengua el català, i de tots els que volem preservar-la.

PS Hi ha una pàgina interessant sobre Jesús Moncada al web de l’Ajuntament de Mequinensa (que, per cert, hom podria traduir també a la llengua del poble). Ací en teniu l’enllaç: http://www.jesusmoncada.cat/.

Stoner

adesiara (Juli Capilla) — Wed, 18 Jul 2012 12:08:00 +0000

Stoner (1965), del nord-americà John Williams, explica la història de William Stoner, un jove tímid i reservat, fill d’uns grangers de Missouri, que és enviat pels seus pares –a petició d’un professor de l’institut– a la universitat més propera a estudiar Agricultura. La idea dels pares és que el fill, que atresora un potencial i una intel·ligència portentosos, adquirisca els coneixements necessaris per a fer prosperar la hisenda familiar. En el primer any de carrera, però, Stoner descobreix la literatura i, quasi sense adonar-se’n, s’hi lliura per complet, abandonant progressivament els estudis agropecuaris que havia iniciat per consagrar-se de ple a l’estudi de les lletres. És un pas valent i traumàtic per al protagonista perquè sap que ensopegarà si no amb la incomprensió sí amb la perplexitat dels seus progenitors, incapaços, per mentalitat i manca de perspectiva, d’entendre la decisió del fill. A la fi, però, els pares ho accepten. Una decisió que suposa una ruptura quasi total amb ell, i el consegüent dolor provocat per la separació física: perquè ja no es veuran amb tanta freqüència com abans, llevat d’ocasions molt assenyalades i esdeveniments familiars molt marcats. És el primer escull que Stoner haurà de superar, potser el més difícil. Però no serà l’únic perquè, una vegada instal·lat com a professor en la mateixa universitat en què es va formar, haurà de lidiar amb la burocràcia i les petites misèries de la vida acadèmica; pitjor encara, amb la hipocresia d’una societat encotillada i absurda, sotmesa a convencionalismes estúpids i a estira-i-arronsa i enveges de poca alçada, molt més enllà del que el protagonista podia esperar o imaginar-se.

A les travetes de la vida universitària, cal afegir-hi el fracàs rotund de la seua vida sentimental, que resulta ser un llast que mai superarà del tot. I, tanmateix, Stoner dóna mostres d’una enteresa personal i d’una integritat moral exemplars. Enmig d’un mar immens de mediocritat i estultícia, aconsegueix sortir-se’n i, tot nadant constantment contra corrent, abastar terra ferma. El seu paradís intacte i realment seu, l’únic territori que li serà fidel i insubornable fins a la mort, resultarà ser el de la literatura...

La novel·la és lineal, és a dir, avança cronològicament sobre el pivot del protagonista, al voltant del qual giren els altres personatges que animen la història. Aquests, però, són determinants en la biografia de Stoner. Katherine Driscoll i Edith Bostwick, sobretot, cobren una rellevància notable en la seua vida. Però també Walker, l’alumne díscol i desafiant; Finch, l’amic de tota la vida que no acaba de mullar-s’hi mai; la seua filla Grace i, per damunt de tots, el professor Lomax, aspre i malèvol, que li fa la vida impossible...

La manera de contar la història és també molt encertada. John Williams sol iniciar els capítols amb un enfocament global per centrar-se tot seguit en les petites anècdotes, amb descripcions psicològiques molt detallades i suggeridores.

John Williams va ser professor a la Universitat de Misuri i va publicar unes quantes novel·les, a més de poesia. Stoner ha estat qualificada d’“obra mestra”. Potser és exagerat però sí que és cert que, sense estridències i edulcorants extra, amb naturalitat, Williams confecciona una novel·la redona, amb una trama molt ben travada i uns personatges que la sustenten amb solvència, amb les seues vides més o menys anodines o intranscendents –com la de la majoria dels mortals. Llàstima que en l’edició espanyola (Ediciones Baile del Sol), s’hi troben errors de picatge que, per bé que no desmereixen el treball editorial en conjunt, sí que distorsionen una miqueta, molesten el lector. No obstant això, la traducció, en línies generals, és impecable. Jo l’he llegida en castellà, perquè me l’ha deixada un bon amic, però n’hi ha traducció catalana a Edicions 62.

BBK Live 2012

adesiara (Juli Capilla) — Tue, 17 Jul 2012 00:42:00 +0000

Feia temps que no assistia a un macro festival de música. La cita propícia i inexcusable, irresistible, ha estat el BBK Live 2012, que se celebra des de fa set edicions a Bilbao. Enguany, tres dies de música indie(acceptem l’etiqueta) amb més de 60 bandes. Hi hem assistit només a una de les jornades, la que teòricament albergava els grups més cridaners: Radiohead, Warpaint, Vetusta Morla, Zoé, The Kooks... Vam entrar sobre les sis de la vesprada. Sobre les set hi havia prevista l’actuació de Warpaint, un quartet de quatre xiques de Los Angeles que no em van decebre en absolut. A penes quaranta minuts d’actuació (coses del programa) autènticament vibrants. Aquest grup té com una aurèola fosca i experimental que, per moments, recorda els mítics Siouxsie & the Banshees, però sense les excentricitats del llegendari grup britànic dels vuitanta. Si de cas, a Warpaint li falta una miqueta més de força, de radicalitat controlada (d’intensitat). Són, però, implacables des del punt de vista de l’execució musical i les variacions que hi apliquen de tant en tant són tan honestes i sorprenents com efectives.

Abans dels Radiohead, vam sentir també els mexicans Zoé, que em van causar molt bona impressió; The Kooks, que no estan gens malament, i Mumford & Sons, un grup anglés de rock folk bastant animós que va encoratjar el públic. Ah! I uns xics molt simpàtics de Brookling, Nova York, els We Are Augustines, la qualitat musical dels quals cal deixar-la a banda (el cantant es va sentir ben recolzat per un grup d’amics que li corejaven totes les cançons i que, per sort, van aconseguir de dissimular l’excessiva ebrietat del vocalista).

I, per fi, Radiohead! Què en voleu saber? Dels Radiohead només puc dir coses bones. Que van estar genials. Van fer un desplegament representatiu de tota la seua discografia, deixant una mica de banda el darrer treball, The King of Limbs. Una bona elecció perquè aquest últim és més aviat un disc d’estudi, és a dir, per a sentir individualment o, a tot estirar, en un concert reduït, amb poc de públic. Una mica de dues hores de concert antològic. La netedat amb què interpreten cadascuna de les peces és incontestable. Es nota que són un grup amb molt de bagatge. Els anys els han proveït d’una seguretat i d’una qualitat envejables. Sobta que després de més de dues dècades no hagen sucumbit a la temptació d’un rock fàcil de pair (em fa cosa dir-ho, però crec que els Coldplay sí que hi han caigut, en la comercialitat resultona). I més sorprenent encara és que continuen fent temes que són alhora fidels a si mateixos i indagadors de noves maneres. Una joia de grup, els Radiohead. Sense parió.

Vetusta Morla tocaven a partir de les 3 de la matinada. No sé a quina hora van començar, però la pluja va anar pujant d’intensitat a mesura que avançava la nit. Res no importava ja perquè la sensació de llibertat i d’emoció continguda era el que realment importava a aquelles hores de la nit. Els Vetusta Morla tenen gust per a la seua música. I un bon directe, que connecta del tot amb un públic lliurat per complet al seu repertori. No no és fàcil deixar-se sentir en un idioma diferent a l’anglés en un estil musical que imposa les modulacions sonores de la cultura anglosaxona. (I que conste que no estic dient que no siga possible cantar en castellà o en català a l’hora de fer rock.) El concert entre explosiu i acurat de la banda madrilenya va ser un bon colofó per a un dia de rock alternatiu meravellós.

També em van agradar molt els escocesos Snow Patrol i els mítics The Cure, que vaig sentir el primer dia fora del recinte dels concerts (no teníem entrada per al primer dia, però la zona d’acampada era tan a prop dels escenaris que se sentia molt bé la música, com si fores dins). The Cure van fer també un repàs per la seua discografia, plena de singles memorables. I, pel que fa als Snow Patrol, cal dir que recorden molt els Editors(supose que pel timbre de la veu del cantant), una mica més dolços, però, en el cas dels escocesos.

PS Tornem d’Euskal Herria, cansats però satisfets. Dos dies a Bilbao i encara dos més a Lekumberri i Leitza (Nafarroa), als peus de la Serra d’Aralar. Vam fer una ruta en bicicleta molt bonica per la via verda del Plazaola, l’antic tren que unia Iruñea amb Donosti. Els Països Bascos són realment encisadors i la seua gent molt amable. M’alegra molt saber que, per fi, els ha arribat la pau.

Warpaint

adesiara (Juli Capilla) — Fri, 06 Jul 2012 14:37:00 +0000

El vigilant en el camp de sègol

adesiara (Juli Capilla) — Fri, 06 Jul 2012 13:50:00 +0000

Quin coi de nano, el Holden Cauldfield! Quin tros de suro disfressat de gran iconoclasta. L’adolescent etern, rabiüt i insuportable, que no alça un pam de terra i es fot uns discursos contra tothom i contra tot sense raó aparent. Quin mocós més ridícul i més idiota. Un manyaco i un tros de suro. No aguanta ningú perquè es mira tothom per damunt del muscle quan és, precisament, al capdamunt del muscle que s’hauria de veure a si mateix. No suporta el coi de professor que li retrau que és un gandul sense remei i que no ha de fer res de bo a la vida, si segueix així, sense fer un brot. I hi seguirà, amb aquest capteniment absurd i autodestructiu, quan l’admeten per enèsima vegada en algun maleït institut al setembre. I, llavors, continuarà fotent els funcionaris i els companys amb la seua estúpida posi il·lusòria de superioritat. Que n’és d’imbècil, el paio aquest. Que n’és de miserable. Sempre amunt i avall fotent-se de tot i de tothom. Titllant la gent d’hipòcrita sense adonar-se de la seua falsedat. Quin mentider més càndid, tanmateix. I com n’és, de mediocre i de mesquí; d’insegur i d’infantil. Quin miserable. No entenc com t’han pogut aguantar els pares, els teus companys d’habitació, els teus germans, la Jane, l’Stradlater, l’Ackley... I, per postres, ens hem d’empassar la teua història; aquesta novel·la anodina i lineal que amb prou feines sosté les seues pàgines, de tan fluixa i ximple com és. I com és que ha assolit tanta fama, tanta projecció, la novel·la del senyor J.D. Salinger? Quin coi de societat literària és aquesta que adula els excèntrics i enalteix els pallassos? Per què idolatren els oportunistes? Vaja merda de Holden Cauldfield passejant-se durant dècades per les llibreries del món –i, més greu encara, per la ment ingènua dels lectors.
El pitjor de tot, però, és que el Holden Cauldfield ets tu, benvolgudíssim escriptor.

Folksona

adesiara (Juli Capilla) — Mon, 25 Jun 2012 01:34:00 +0000

Ahir diumenge va començar a Agullent (la Vall d'Albaida) el Folksona 2012http://folksona.blogspot.com.es/. Com ben bé s'explica a VilaWeb, "Es tracta d'unes colònies d'estiu destinades a joves d'entre 8 i 17 anys en què, juntament amb la convivència, els joves aprenen música d’arrel tradicional i popular. L'edició d'enguany està dedicada a les músiques tradicionals de tot Europa. Organitzades per l'associació 'Pont Folk', se celebraran fins al 30 de juny, amb l’objectiu de preservar l’ensenyament, la protecció i la promoció de la música folk. L'estada a les colònies és d'una setmana de treball i preparació del repertori per al concert/ball de cloenda de l'últim dia". Els nostres fills, Laia i Jordi, hi participen per tercer any consecutiu. Ahir estaven molt il·lusionats quan els vam portar al campament. Enguany, s'emporten també un amiguet de la Font, el Carles. De segur que s'ho passen tots molt bé en el Folksona, i hi aprenen molt.

Un cementeri amb molta vida (literària)

adesiara (Juli Capilla) — Sat, 23 Jun 2012 01:17:00 +0000

Des del segle XIX existeix a Dénia un “Cementeri dels anglesos”. Va ser creat a propòsit per soterrar-hi els morts protestants –en un context en què els que no eren catòlics no tenien cabuda als cementeris habituals de la ciutat. La presència, doncs, d’anglesos a Dénia és centenària, almenys des que s’hi van establir relacionats amb el negoci de la pansa. Un estudi anomenat El Cementeri dels Anglesos (1856-2006), d’Agnès Vidal, descriu els orígens i la història d’un recinte que en la memòria dels deniers apareix lligat a diverses llegendes, com ara aquella que assegura que el cementeri es va crear per a donar sepultura als anglesos que van morir en naufragar la fragata Guadalupe a les costes de Dénia, el 1799. També hi ha la novel·la de títol quasi homònim del poeta Isidre Martínez Marzo, Cementiri dels Anglesos. I ara acaba d’aparéixer una altra novetat bibliogràfica amb el cementeri anglés com a excusa. Es tracta de la novel·la Rèquiem per Reginald Huxley, del periodista i professor Manel Àlamo Garcia.

Es tracta d’una novel·la en què l’aventura, la intriga i el suspens s’ensenyoreixen de seguida de la història, enxampant el lector de bon començament. Un començament tranquil que a poc a poc va enterbolint-se amb una sèrie de personatges misteriosos a la recerca d’un tresor increïble amagat des de fa dècades; precisament, al cementeri dels anglesos. La música hi té, també, un protagonisme important, clau, si tenim en compte que Reginald Huxley és el xiquet desaparegut prematurament que dóna nom al rèquiem que el seu pare, el compositor Vincent Huxley, li va dedicar després de la seua mort. I és a la partitura d’aquest rèquiem on hi ha també la clau del tresor cobejat per uns arqueòlegs sense escrúpols... Una història trepidant, amb una trama senzilla i interessant, d’indagació policíaca, amb el rerefons de la presència britànica a Dénia. Aquest darrer aspecte, el de la trama, és, segurament, el millor del llibre. Manel Àlamo palesa els seus dots a l’hora de bastir trames ben travades i d’oferir-nos, també, algun ensurt inesperat, alguna sorpresa que no revelaré ara per no xafar-li la guitarra, i perquè preferisc que el lector es llija la novel·la, perquè paga molt la pena. Sia com sia, el joc de les aparences i l’inesperat són cabdals en la història, un encert que cal reconèixer-li i agrair-li, a l’autor.

Manel Àlamo és un escriptor d’ofici. No debades, amb aquesta ja té quatre novel·les publicades, totes a la col·lecció “Tabarca Juvenil” de l’editorial Tabarca. Enhorabona!

Margin Call

adesiara (Juli Capilla) — Tue, 19 Jun 2012 03:02:00 +0000

Intel·ligent pel·lícula sobre la crisi financera que assola les societats occidentals actuals, i que tanta punyeta ens fa a hores d’ara. Per als que ignorem en bona mesura els vaivens i els estira-i-arronsa que actuen sobre els fluxos del diner constitueix un “documental” o una lliçó bàsica sobre economia també molt aprofitable per entendre el que ens passa.

A més a més, és una pel·lícula amb una trama intrigant i molt ben travada. La història és la de la davallada sobtada d’una empresa financera –un banc molt poderós– que es veu obligada a acomiadar gran part de la plantilla per sanejar-se. Un dels treballadors del banc acomiadats, el gerent de risc Eric Dale (Stanley Tucci), però, abans d’anar-se’n, lliura un pen a un jove analista, Peter Sullivan (Zachary Quinto). Aquest comprova que el banc està a punt de fer fallida, ja que la qualificació de risc que el banc ha fet d’un producte financer amb què opera és errònia, i els actius que conformen el susdit producte s’estan degradant a marxes forçades, fins al punt de posar l’empresa a punt de caure a l’abisme... A partir d’aquest argument es desencadenen tot de reflexions sobre les veritables raons del capitalisme i l’abast moral de les decisions empresarials. Les explicacions de l’entramat econòmic en què es basa el capitalisme, en boca de diversos personatges i en escenes diferents, no tenen pèrdua, així com les conclusions a què els espectadors arribaran sobre la felicitat –i la comoditat– de les societats benestants.

Una pel·lícula ben oportuna en aquests temps que corren de desori financer i de desconcert vital.

Els mots ferits

adesiara (Juli Capilla) — Thu, 14 Jun 2012 02:35:00 +0000

Un poeta amic meu (sobretot amic, abans que poeta) m'ha enviat un vídeo d'un grup del seu poble que ha interpretat un poema seu. El meu amic és Salvador Ortells, Voro. El grup, Pocatraça, de Sueca. La veritat és que la versió musical del poema no té desperdici. El videoclip (almenys abans en déiem així) combina amb molt bona traça el dramatisme del poema amb la sorna valenciana. No hi falta, doncs, el sentit de l’humor per a un tema a priori molt seriós, com és el de la desfeta amorosa. Tant de bo que aquesta iniciativa de Pocatraça servisca per a donar difusió al llibre excel·lent de Voro Ortells, Els mots ferits, encara inèdit (!), d’on procedeix el poema musicat per Pocatraça. Els mots ferits és un llibre enorme, majúscul; que em va commoure quan el vaig llegir per primera volta i que ara que el torne a llegir em sembla encara més gran, més important. L’autor faria bé de publicar-lo en alguna editorial sensible a la bona poesia.

Us deixe ací l’enllaç del videoclip: http://vimeo.com/43100271. Pocatraça són: Pablo Messeguer a la percussió; a la guitarra, Víctor Llombart, i Carles Lledó, al baix. La música del poema de Voro Ortells és d’Hugo Llopis. I l’enregistrament i àudio, de Fran Alberola. Aquest és el poema:

VIII

Seràs només

un cos de fang ressec,

els ulls somorts d’un cec.

Això només,

un fil de pols al vent

que fuig i es perd pels plecs

obscurs del temps,

un cor esgotat que abandona la lluita,

la petja d’un rostre que el temps desdibuixa.

Seràs només

un vers caient al buit,

la sang d’un mot ferit.

Això només,

el so d’un càntic trist,

el vel de boira i nit

que estén l’oblit,

el gest d’un somriure que el dol difumina,

la cendra ennegrida que queda en la pira.

Sensacions

adesiara (Juli Capilla) — Sun, 10 Jun 2012 03:50:00 +0000

Ahir, després de vora un any i tres mesos, vaig tornar a jugar al frontenis. Dues partides. Ja havia provat deu minuts dijous passat; una mica per casualitat, quan vaig pujar a la Plana, a vore els meus companys i amics de l’equip de la Font. En vaig tindre prou amb uns pocs minuts perquè m’enxampara el cuquet de la pilota. I dissabte ja en vaig fer dues partides. Vaig tornar a experimentar les sensacions que sempre m’ha proporcionat el frontó. En són moltes, les sensacions: una pruïja enèrgica i emocionant, una inèrcia i un vertigen, un impuls, una quimera, unes ganes incontestables, una força irreprimible, una poètica, una obsessió, un horitzó anhelat, una llibertat que llisca per l’aire cada vegada que fas anar la pilota contra la paret... No vaig jugar gens bé, òbviament, sobretot a la primera partida. Tenia por de fer-me mal a la cama operada, tot i que me l’havia protegida a consciència, amb dues genolleres ben fortes que me la immobilitzaven prou i, alhora, em donaven seguretat, física i, sobretot, mental. A la segona partida, però, ja em vaig sentir molt més còmode i amb més confiança. Em pensava que mai no tornaria a jugar al frontenis i, ja ho veieu, hi he tornat...

The Boss

adesiara (Juli Capilla) — Mon, 04 Jun 2012 01:43:00 +0000

El proppassat dissabte vam assistir al concert que Bruce Springsteen va fer a l'estadi d'Anoeta, a Donosti. Un concert increïble. La premsa basca se'n va fer ressò a bastament a l'endemà, i la xarxa en va plena, de comentaris elogiosos. I no és per a menys, perquè val a dir que el concert va ser memorable. Tres hores intenssíssimes de rock pur que el Bosssap amanir amb mestria amb petites picades d'ullet al gospel i al folk d'origen irlandés. Tres hores ininterrompudes per a un home de seixanta-dos anys! Ningú no ho diria perquè el Boss es mou per l'escenari sense parar, sense estridències i bots estrambòtics, però sense aturar-se, ni un moment. Fins i tot s'hi va pemetre alguna carrera fugaç (els segons durant els quals va perseguir un xiquet per l'escenari van ser entranyables, com va ser, també, inoblidable, quan li va cedir el micròfon).

Era la quarta vegada que el véiem i, sens dubte, aquesta darrera ha estat la millor de totes. De bon començament, durant la primera mitja hora, l'experiència va ser literalment enervant, electritzant. Tan emocionant que amb prou feines podies contenir les llàgrimes. La pell s'exaltava. Es derbordaven les emocions. Bruce et captiva i t'enxampa amb la seua energia quasi sense límits i el seu tarannà amable; amb la seua generositat i la seua personalitat carismàtica. Té el concert molt ben pensat, amb un ordre que combina amb destresa les peces rampants amb els temes més melodiosos. Tot ben apamat i calculat, sí, però donant lloc també a la improvisació obligadaper les peticions del públic. Un públic madur i asserenat que, per unes hores, va oblidar les tribulacions i les obligacions pròpies dels adults en favor del millor espectacle de rock possible. Una cerimònia i un ritual, el del rock de Bruce: inigualable. I un públic feliç que, gràcies al Boss, va obviar la pluja que queia implacable la nit de dissabte passat sobre l'estadi d'Anoeta. Una pluja i una música redemptores per a uns temps tan difícils com falsos i oliosos. Gràcies, Boss!

La Tierra desde el cielo

adesiara (Juli Capilla) — Wed, 30 May 2012 09:08:00 +0000

Espectacular podria ser l’adjectiu més adient per a una sèrie de sis capítols que la BBC ha realitzat sobre el nostre planeta. La Tierra desde el cielo vista per diverses aus que són, alhora, protagonistes i narradores accidentals de cada documental. I això és així perquè els de la BBC s’ho han fet per oferir-nos el planeta des de la visió d’aquests ocells extraordinaris, que en són els veritables protagonistes. I és que, a la sèrie, moltes de les aus que hi veiem han estat ensinistrades des de ben menudes per poder ser filmades de prop o, fins i tot, per poder-los incorporar una càmera des de la qual observem el món “amb els seus ulls”. El resultat n’és una sèrie fantàstica, no sols per la bellesa inaudita de les imatges, assolides a partir d’una perspectiva inèdita, sinó també per la sensibilitat que se’n desprèn. Àsia i Oceania, Àfrica, Amèrica i Europa a vista d’ocell.

Així, assistim a les innombrables rutes migratòries escampades per tot el planeta. Còndors, cigonyes, ànecs, etc., recorrent rutes mil·lenàries, en itinerància permanent a la recerca d’aliment o d’un lloc apte per a la criança. Aus i ocells, grans i menuts, que travessen l’Himàlaia per dreceres ignotes, tot desafiant el fred, la fam, el cansament i la mort. Animals del cel que continuen salvatges, en llibertat, fins i tot quan s’han adaptat a la vida urbana, com és el cas de les grues del Rajastan, alimentades a propòsit pels humans de l’Àsia interior; dels coloms de la Fortalesa de Meherangarh, a Jodhpur, o del mític còndor, que s’aprofita de les deixalles dels urbanites de la serralada andina.

Una sèrie d’ocells que podem veure i viure per primera vegada amb els seus ulls.

Declaració sobre la llengua

adesiara (Juli Capilla) — Tue, 29 May 2012 09:23:00 +0000

La revista de poesia Reduccions, vinculada a la Universitat de Vic, fundada el 1977 per Miquel Martí i Pol, Antoni Pous, Jordi Sarrate, Segimon Serrallonga, Lluís Solà i Ricard Torrents, en arribar al número 100, ha publicat la següent Declaració sobre la llengua.

La llengua, el poder i la justícia

Cada llengua és una part indispensable de la llengua de la humanitat.

Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i consonants, síl·labes i paraules, no solament és un repertori específic de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una forma i una lògica.

Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substància humana que cadascuna de les persones que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat.

No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, de les col·lectivitats. La llengua és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble.

No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país.

Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llengua d’un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, abusos, extorsions.

No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu territori ni d’extirpar-la’n. Només hi ha l’abús, la injustícia, el menyspreu i el dany contra la humanitat.

Els drets justos que no són reconeguts —i una llengua és un dret que pertany a totes les persones d’un poble—, encara que siguin coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder que els suprimeix i sempre el fan més coercitiu i menys humà. En violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l’altre, els altres, l’altra llengua, l’altre poble, el violador es viola.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d’un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser de les persones d’aquest poble.

La llengua pròpia d’un país té el dret intrínsec de poder desenvolupar-se en plenitud, sense restriccions de cap mena, amb el mateix respecte i amb les mateixes atribucions de què gaudeixen les llengües que no pateixen cap restricció o coacció.

Un poder que durant segles s’ha proposat d’exterminar una llengua i que imposa sistemàticament el bilingüisme per continuar marginant-la és un poder il·legal, il·legítim, fraudulent.

Imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llengua.

Fins ara la llengua catalana ha estat confinada a una cooficialitat restringida. Hem passat de l’etapa de prohibició absoluta a l’etapa de tolerància de la llengua. En cap cas i de cap manera no hi ha hagut la voluntat estatal de restituir la llengua pròpia a tots els àmbits, sense restriccions, sense obstacles. I així, la llengua pròpia del nostre país, a la pràctica, continua essent bandejada dels àmbits que li pertanyen per dret i per deure.

Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams humans, culturals i lingüístics entre els diversos territoris d’una llengua són un pensament i una acció abjectes, criminals. El que es proposen és un genocidi cultural.

L’Estat que margina i menysté una o més llengües no solament malmet aquestes llengües sinó que corromp i deshumanitza també la llengua que vol imposar.

És un signe decisiu de la justícia i de la llibertat de què gaudeix un poble la situació d’acompliment ple de la llengua pròpia, de la seva cultura i de la seva personalitat en el món segons la pròpia voluntat.

La llengua i la poesia

El llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat. I tant l’un com l’altra es materialitzen i es manifesten per mitjà de llengües concretes.

Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris de mots i de regles morfològiques i sintàctiques.

Les llengües són construccions culturals col·lectives, forjades en el transcurs de la història per uns grups humans determinats, es diguin pobles o nacions, que s’han hagut d’enfrontar a unes condicions particulars de l’existència humana.

Les llengües són mitjans de comunicació, però també de creació, d’acumulació i de transmissió cultural. I és a causa del profund valor pràctic que els atorguen aquestes funcions, que les llengües adquireixen un eminent valor simbòlic per als pobles que les hereten, se’n serveixen, les transformen i les projecten cap al futur.

La poesia, si més no fins ara, no ha estat feta per a ser traduïda. És bo que traduïm poesia, però la poesia és composta en una llengua determinada i per a una llengua determinada, que és tant com dir per a un conjunt d’instruments musicals únic, imprescindible, precís, altament complex, una de les músiques verbals del món. La poesia és feta en una llengua per a la comunitat i per a les persones d’aquesta comunitat que tenen aquesta llengua com a llengua, com la seva substància verbal, musical, intel·lectual, comunicativa. És en el medi de la substància lingüística col·lectiva que la poesia vol desplegar totes les potencialitats de la paraula.

Una llengua és un fet col·lectiu. L’individu la rep en comunitat i l’usa en comunitat. La llengua d’un poble, heretada per l’individu, és un patrimoni ambivalent: l’equipa per a la vida social, però alhora li imposa unes certes convencions en l’expressió verbal.

La paraula de cada individu esdevé possible, però alhora limitada, per la llengua col·lectiva o, més ben dit, per les fórmules i les convencions en què tendeix a cristal·litzar la llengua tal com és usada en els diversos àmbits de l’activitat social.

La poesia, entesa en el sentit més ampli, sovint és causa i efecte de la lluita de la paraula individual contra les convencions que s’han anat incrustant damunt el pinyol viu de la llengua col·lectiva.

La llengua ha nascut de la paraula, fa possible la paraula i s’alimenta de la paraula. La paraula de la poesia és un aliat incòmode però necessari de la llengua. Amb severa lleialtat l’estreba o la contrau, l’eleva al cim de l’exuberància o l’empeny just al cingle del silenci. La fa senyora dels amplis espais que encerclen els seus límits incerts.

La paraula de la poesia fins i tot pot aconseguir que una col·lectivitat esdevingui conscient dels enormes potencials de futur que enclou i anuncia la tradició històrica encarnada i expressada en la llengua pròpia.

No és pas gens casual que la renaixença del valor simbòlic de la llengua, revifat per l’esclat d’algunes obres poètiques genials, hagi precedit la renaixença política dels pobles.

Llengua i poesia no es poden deslligar. En la salut i en la malaltia van plegades, cosa que no vol pas dir que necessàriament hagin d’experimentar els mateixos estats de salut o de malaltia en els mateixos moments.

La universalitat del llenguatge, la diversitat de les llengües i la singularitat de les obres poètiques són una prova de la unitat fonamental de la condició humana, de la seva capacitat de donar respostes culturals adequades a entorns diferents. I també, una prova de la personalitat irreductible de cadascun dels individus que compartim aquesta condició.

Les llengües no són prescindibles ni intercanviables. Les llengües tenen branques i tenen arrels. Necessiten aire i necessiten terra. Una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un espai segur, uns àmbits territorials, socials, culturals, digitals, mediàtics, escolars, científics, socioeconòmics, lúdics, en què la seva presència i el seu ús siguin habituals i preferents, no pas exclusius, però sí nítidament hegemònics.

És en aquest espai segur, en aquests àmbits de comunicació funcional, on una llengua té la possibilitat d’esdevenir paraula plural, paraula lliure, creació col·lectiva. Aquest ús social de la llengua genera el terreny on creix l’ús literari i l’ús poètic de la llengua.

Una llengua no pot ser descalçada. El seu ús públic no pot ser retallat, la seva transmissió social no pot ser dificultada. Una llengua necessita i mereix el ple reconeixement legal que en garanteixi el dret a la continuïtat en els seus dominis seculars, el dret al futur, el dret a persistir en veu viva en el lloc i en el temps.

Una llengua no pot ser escapçada. El seu patrimoni literari no pot ser ocultat al món ni escatimat a les persones nouvingudes que s’incorporen per naixença o per immigració a la comunitat lingüística.

La creació poètica no pot ser desconnectada de la veu i de l’orella del poble que la nodreix. Les institucions responsables de la política educativa, la política cultural i la política universitària no l’han d’ignorar ni marginar.

L’extensió de l’ús social de la llengua cal que vagi acompanyada de la difusió, el coneixement i l’estudi del seu patrimoni literari.

La reivindicació d’una llengua per part d’una col·lectivitat perd força, fins i tot sentit, si no recolza en la pràctica de la llengua, en l’ús més ampli i divers de la llengua, sense restriccions ni concessions.

La poesia es forja a l’arrel de la llengua.

La poesia és la flor delicada i aïrada de la paraula.

Reduccions, revista de poesia

Primavera de 2012

www.reduccions.uvic.cat

El refugio de mi padre

adesiara (Juli Capilla) — Sat, 19 May 2012 07:44:00 +0000

Magnífica pel·lícula la del director i guionista neozelandés Brad McGann. Pel que he llegit, es tracta d’un dels pocs treballs cinematogràfics que va poder fer en vida perquè, lamentablement, McGann va morir de manera prematura l’any 2007, víctima d'un càncer. El refugio de mi padre té moltes virtuts i molt pocs defectes, per no dir que no en té cap. L’únic “inconvenient” que li he trobat és que al principi el ritme és una miqueta lent; però aquesta és una observació que resta completament soterrada davant d’un desplegament i un repertori narratius admirables.

Matthew MacFadyen interpreta a Paul Prior, un fotògraf de guerra que, després de dèsset anys d’autoexili a Europa, torna a casa, al seu poble d’origen, en un lloc apartat de l’interior de Nova Zelanda. La trama es desenvolupa de tal manera que obliga l’espectador a reconstruir la història amb les poques dades i la informació proporcionades pel director neozelandés, en un equilibri mesurat i un domini del tempo narratiu que situen McGann en un alt nivell. El final de la pel·lícula –inesperat i sorprenent, terrible– reblen el clau d’una pel·lícula tan apreciable com desconeguda. Però millor veure-la i gaudir-la. El refugio de mi padre ha tingut molt bones crítiques professionals i, molt més important encara, una vibrant acollida per part dels espectadors.

Del Nord del Sud

adesiara (Juli Capilla) — Fri, 18 May 2012 19:57:00 +0000

No fa gaire es presentava en societat una iniciativa que aglutina els escriptors de les comarques del nord del País Valencià. La proposta ha estat batejada amb el nom de “El Pont Cooperativa de Lletres”. Precisament dos autors que en formen part, acaben de publicar dues novel·les ben interessants. Es tracta de dos escriptors amb una llarga trajectòria i un bagatge d’obra publicada considerable. Dos escriptors plenament consolidats en el panorama literari valencià contemporani, i encara al nord del Sénia. Ens referim a Vicent Usó i a Pep Castellano.

El primer acaba de publicar La mà de ningú. Cal dir que la darrera novel·la del vila-realenc Vicent Usó es llegeix d’una tirada. I això succeeix perquè La mà de ningú, com se sol dir, enxampa de la primera a la darrera pàgina. De fet, una vegada comences a llegir-la et manté a l’expectativa, intrigat, il·lusionat. És d’aquelles novel·les que et fan estimar –més encara– la literatura. Però no convé parlar massa de la novel·la. Bé, cal parlar-ne, és clar, perquè s’ho val, i molt, però sense avançar cap aspecte clau sobre la seua línia argumental, sobre els personatges, sobre la trama, etc., perquè, si no, la desgraciaríem.

Algú ha encabit La mà de ningú dins del calaix de sastre de la novel·la negra. En té elements, sí, però crec que va molt més enllà. Hi ha, també, un component social, d’estricta actualitat, que ens incita a reflexionar, que ens hi “obliga”, a pensar! Fins al punt que hi constatem com n’és, de terrible, la realitat que ens envolta. Una realitat igualment esfereïdora a França com a casa nostra. Una vegada més la realitat supera –per macabra– la ficció. I ací Vicent Usó no ha fet sinó aprofitar –amb la intel·ligència d’un escriptor sagaç i amb experiència– aquest filó de la realitat, a fi de tornar-nos-en un reflex cru en l’espill en què, ben sovint, no gosem mirar-nos, ni tan sols de reüll.

Pel que fa a l’estructura, Usó l’ha construïda com un trencaclosques les peces del qual són els personatges que li donen forma. En aquest sentit, hom procedeix a la construcció de la història –i del crim–, més que no a la seua deconstrucció; d’ací la intriga i li interés que suscita en el lector. La mà de ningú és una novel·la coral constituïda per sis personatges principals, al voltant dels quals es perfilen d’altres personatges que acaben de configurar un món difícil, el nostre món, el món en què vivim i patim diàriament. Personatges que traspuen realitats diverses i aparentment allunyades que, tanmateix, estan íntimament entrellaçades i que expliquen la complexitat d’una realitat com més va més universalitzada i desigual. Personatges que són alhora víctimes i botxins d’un món esbojarrat. Persones, en definitiva, situades dins del vertigen contemporani, viatgers accidentals en una muntanya russa que, de vegades, ens arrossega sense que ningú puga –o vulga– fer res per impedir-ho.

A més, hi ha, a la novel·la, les variacions i els petits salts temporals, disposats a consciència per l’autor en els capítols. I l’atzar com un element tan gratuït com, de vegades, definitori en la vida de les persones. La darrera novel·la de Vicent Usó ens mostra la veu d’un autor solvent, madur, amb molt d’ofici. Un narrador de trama i personatges que no s’entreté en bagatel·les innecessàries.

La segona de les obres a ressenyar és Raons de sang i foc, de Pep Castellano, un altre autor amb un bon currículum. La de Castellano és una novel·la que hem d’encabir en una temàtica que té una certa tradició entre els novel·listes valencians: la dels moriscos. Un tema i una realitat històrica que, almenys al País Valencià, ha suscitat no pocs fòrums de reflexió, entre congressos, simposis i una copiosa biografia especialitzada, sobretot entre els historiadors. D’obres de ficció sobre els moriscos, en tenim, per exemple, Crim de Germania, de Josep Lozano; El cavall verd, de Joaquín Borrell; Les veus de la vall, de Rafael Escobar; El guardià de l’anell, de Vicent Pascual; Uns papers en una capsa, de Carme Miquel; La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana, entre altres.

L’interés de la novel·la de Pep Castellano rau en el fet que situa els moriscos en les comarques pròximes a Castelló, la qual cosa no ha estat gens freqüent fins al moment –de fet, totes les novel·les sobre moriscos que hem enumerat adés se situen preferentment a les Comarques Centrals Valencianes.

Raons de sang i foc està contada, bàsicament, des de la perspectiva d’una narradora, Salma, una alcavota que s’adreça a un tu ben pròxim, Fatma, la seua germana. Els veritables protagonistes de la història, però, són Saïda, morisca, i l’agermanat Manel, tots dos condicionats per una realitat de sang i foc que els supera. Entre ells, com passa ben sovint en aquest subgènere novel·lístic, sorgeix l’amor, el leitmotiv que els impel·leix a l’acció, per sobre del context històric que els envolta i amenaça. No en revelaré cap detall, tampoc ara, de la trama. Només podem avançar que en aquesta novel·la, com s’esdevenia també en la de Vicent Usó, la realitat és tan complexa que no admet simplificacions o reduccionismes empobridors, que no sempre està molt clar qui és el dolent i quin l’heroi de la pel·lícula, i que els personatges es veuen arrossegats també per l’espiral de la realitat. Finalment, cal destacar l’extraordinària feinada lingüística de l’autor. I, pel que fa als elements que ajuden a crear expectatives en el lector, Castellano mostra la seua perícia amb un desplegament de recursos narratius que, certament, són dignes d’admiració.

Dues novel·les, doncs, de dos autors del nord del sud del País a tenir molt en compte.

Publicat a Caràcters, núm. 58, hivern 2012

Vicent Usó: La mà de ningú, Proa, Barcelona, 2011, 237 pàgs.

Pep Castellano: Raons de sang i foc, Bromera, Alzira, 2011, 214 pàgs.

Xerrada sobre la creació literària

adesiara (Juli Capilla) — Wed, 16 May 2012 06:57:00 +0000

El proppassat dia 25 d’abril vaig fer una xerrada a l’Escola Oficial d’Idiomes de Benidorm sobre la meua literatura (Uf! Escric açò, i m’esmussa i tot.). La vaig titular “La creació literària: un repte, una il·lusió”, en clara al·lusió a dos factors fonamentals que tenen a veure amb la creació: la inspiració i la feina. Va ser una sessió fantàstica de dues hores de durada, amb un públic amatent i amable que em va escoltar amb deler i interés. Una xerrada distesa sobre els llibres que he escrit i els leitmotivs que els ha inspirat, que m’han impulsat a escriure’ls. Explicar com i per què escrius a un públic lector interessat en la llengua i la literatura pròpies és una satisfacció molt gran, perquè et saps valorat per persones especials, que aprecien l’art com pertoca, perquè saben que és un procés complex i molt difícil. D’altra banda, el procés de creació és una experiència humana única i intransferible però amb lligams ferms i paral·lelismes evidents entre totes les arts. Un fenomen, sobretot, il·lusionant. És el que vaig mirar de transmetre aquell dia. Crec que va ser una sessió satisfactòria i fructífera per a tots, i que el clima va ser d’una cordialitat sincera i estimulant. Fins al punt que ara Teresa i Amparo, les dues professores que em van convidar l’altre dia a fer la xerrada, m’han encoratjat a fer un taller de creació literària el curs vinent. Ja m’hi estic preparant: a veure si és factible!

Done les gràcies a tots (totes) els assistents de la sessió del proppassat dia 25 d’abril: m’ho vaig passar molt bé amb ells, i en vaig aprendre moltíssim. A tots ells (elles) els dedique aquest post: els el devia.

Fins ben aviat!

Doblatge en valencià

adesiara (Juli Capilla) — Sun, 13 May 2012 00:56:00 +0000

“Vols doblar una pel·lícula al valencià?” és una activitat lúdica i alhora formativa que té lloc al MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat) de València. Es tracta d’una visita guiada a l’exposició “Sent i respira valencià”, una mostra dels treballs dels alumnes de Disseny Gràfic de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de València amb la col·laboració de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València. L’art a disposició de la normalització del valencià en diferents àmbits de la vida quotidiana: el menjar, l’esport, l’anatomia humana, etc. Una visita en què la guia de l’exposició mostra als xiquets les dificultats i els prejudicis socials que encara ha de suportar la nostra llengua.

Després d’aquesta magnífica exposició, hi ha el taller de doblatge, conduït pel professor, actor i director de doblatge Francesc Fenollosa (tallerdedoblatge.blogspot.com). Adreçat especialment als menuts, hi poden participar també els adults, en una experiència única. Durant el taller, s’experimenta amb la veu a partir de fragments de pel·lícules (Psicosi, Marnie o Els pardals) i de dibuixos animats. Els xiquets i els adults hi posen la veu a partir d’uns guions breus, guiats pel professor. Nosaltres hi vam participar ahir i va ser molt divertit. El Francesc és un professional de l’audiovisual valencià que sap transmetre els coneixements amb alegria. Encoratja la gent a participar en el procés i encomana entusiasme per l’activitat.

Per a més informació sobre l’exposició i el taller de doblatge, podeu consultar a: http://www.muvim.es/ .

Sensacions (equívoques) de normalitat

adesiara (Juli Capilla) — Fri, 11 May 2012 07:50:00 +0000

De vegades, et fa l'efecte que una mica de normalitat és possible al País Valencià, malgrat tot. Per què?

1) És l'efecte que em va fer ahir a València. Vam assistir a la presentació de dos llibres de Vicent Alonso al Cafè Malva-rosa, al cap i casal. L'hi acompanyaven els dos editors: Pere Tió i Antoni Clapés. El primer ha editat el Diari de viatge (La Mansarda), de Michel de Montaigne, traduït per Vicent Alonso; el segon, En l'aspre vent del nou món (Cafè Central / Eumo editorial), un poemari del mateix autor. Una traducció i un llibre de poemes excel·lents. Hi havia, doncs, dos editors catalans presentant un autor nostre a València que escriu "en la modalitat valenciana de la llengua catalana", i publica a Barcelona. I tan normal! Perquè ho és! (Bo, si fóra realment normal, això, no haguera calgut aquest post.)
Comentava Pere Tió ahir, durant la presentació, que als anys setanta potser hi havia una relació més fluïda entre els principatins i els valencians. I Vicent Alonso parlava dels maldecaps i les inseguretats que tenim els valencians a l'hora de triar la llengua: no sols per a escriure, sinó també per a viure; fins i tot dins de casa, en l'àmbit estrictament familiar. No cal dir que la presentació va ser un èxit de públic i de molt alta volada, amb comentaris i discursos molt mesurats i plens de contingut per part dels editors i de l'autor. En acabar, Pere Tió es va aventurar a dir que el blaverisme havia fet molt de mal, que potser s'havia afermat a València de manera definitiva. Jo no ho sé. O no ho crec del tot. El que sí que crec és que el que realment fa mal als valencians, a tots els valencians, és la indiferència. Una indiferència que fa que hi haja qui vote uns dirigents que han donat mostres de sobra de negligència i, encara pitjor, de maledicència a l'hora de gestionar l'administració autonòmica i local (un balafiament que ara paguem entre tots). I Antoni Clapés ens deia (i es deia a si mateix) que cal fer més coses entre tots, moltes més coses; entre valencians i catalans, s'entén. I tenia raó. No podem ser indiferents. No ens podem ignorar mútuament...

2) Hui, de vesprada, gràcies a una companya de la feina, que m'ha avisat, he sentit el programa de la periodista Amàlia Garrigós a Ràdio 9 i m'hi he trobat una entrevista a Víctor Labrado, a propòsit del seu llibre sobre el 25è aniversari de les Trobades d'Escoles en Valencià, publicat per Andana; i també una entrevista que em van fer fa temps sobre Raspall. I tot plegat amenitzat amb Obrint Pas i altres cançons de grups valencians. Com si tot plegat fos normal. Com si visquérem en un país normal, és a dir, plenament valencià. Un miratge, en realitat...

La realitat
Torne de Sant Vicent del Raspeig (hi faig classes, en un institut), una població molt propera a la ciutat d'Alacant. Un poble on el valencià ha estat substituït dramàticament i en molt pocs anys pel castellà, fins al punt que els alumnes tenen dificultats molt serioses per conèixer la llengua pròpia del país: el lèxic i les expressions bàsiques; els verbs i la fonètica fonamentals... Quasi no el senten mai, el valencià, més enllà de l'assignatura que fan de "Valencià" (i encara gràcies!). N'estan tan lluny que s'estranyen del fet que hi haja valencians que la parlen i la trasmeten encara als fills! I m'ho diuen amb tota la innocència del món, sense malícia. No s'hi reconeixen i sospite que la troben innecessària, la nostra (i seua també) llengua. D'ací la seua indiferència. Alerta: no tenen cap culpa de no sentir-la pròxima. Cap mena de responsabilitat. Els valencians no hem sabut -o no hem volgut, o no hem pogut- fer arribar a la gent un patrimoni cultural que és tan nostre (dels valencianoparlants) com seu (dels castellanoparlants). Ja ho deia Fuster que el gel es desfà, primer de tot, per les vores...

Per no tancar el post d'una manera tan fosca, us oferisc un altre poema de Vicent Alonso:

Metàfores del silenci

Ja saps que les paraules no ho són tot,
però escrius sense creure en el silenci,
i els teus somnis es clouen dins del buit
que ni una mar ompliria.
Per què
disfressar tot el que no pots sotmetre
a les formes pures?
Per què no tems
l'oratge que arrossega els arbres abatuts
per la destral experta ni el foc devastador
que avança pels flancs més febles del bosc
i, tanmateix, oblides les campanes
que sonen al fons de la vall o aquest
intens olor de poma que inunda la vesprada?

Al capdavall, què em diran els teus versos
si ni tan sols ets capaç d'atorgar
les proporcions justes de realitat
al corc que et rosega els budells de l'ànima?

En l'aspre vent del nou món (Cafè Central / Eumo Editorial)

D'esquerra a dreta, Pere Tió,
Vicent Alonso i Antoni Clapés.

AQUEST BLOG NO ESTÀ ACTUALITZAT I HA ESTAT…

Juli Capilla — Tue, 24 Jan 2012 06:09:00 +0000

AQUEST BLOG NO ESTÀ ACTUALITZAT I HA ESTAT SUBSTITUÏT PER UN DE NOU. EL MEU NOU BLOG ÉS:

http://blocs.mesvilaweb.cat/julicapilla

Invictes, encara

Juli Capilla — Sat, 09 Apr 2011 04:50:00 +0000

Torne a escriure després d’un temps sense fer-ho: la peresa... Com que estic lesionat, parlaré del meu fill. Ho hauria d'haver fet abans. Ja portem uns mesos de campionat i no han perdut cap partida comarcal. Contra Potries, Piles, Tavernes... Totes les partides oficials les han guanyades Vicent i Jordi. Només en van perdre una d’amistosa, contra Xeraco, però com que aquesta no hi compta... Bé, a vore si continuen així i es poden classificar per a la “Comunitat”. Hui, una altra vegada han jugat al carrer, a Potries. Han guanyat, però ha costat, a cinc jocs. Resultat final: Potries 15, Oliva, 25.

Ja estem a les semifinals!

Juli Capilla — Thu, 17 Feb 2011 09:49:00 +0000

Ahir, eufòria en l’equip. Ja estem a les semifinals! Després d’una jornada de lliga fàcil, la del dissabte passat contra Almoines, amb tres victòries, vam disputar la jornada copera de tornada contra el Nàquera. Teníem l’eliminatòria ben encarrilada perquè vam guanyar a domicili contra l’extraordinari equip del Camp de Túria. Però no ens hi podíem confiar, perquè les victòries de l’anada van ser molt ajustades i treballades. Ahir, Carlos Margarit, baixa per malaltia, va ser substituït per Xacal.

Xacal, grande!

Vam disputar la primera partida Xacal i jo. Una partida amb molta tensió perquè si ens guanyaven ens podien entrar els nervis, a tots els de l’equip, i, per contra, si guanyàvem nosaltres ja passàvem a la semifinal. Ens hi jugàvem molt, doncs, en el primer matx. I ausades que va ser una partida disputada. Ens va tocar el zurdo dels naquerans amb un punter que em va molestar d’allò més, i a postes (estes coses es noten, amic...): tota la partida vaig haver de rondar la seua silueta, per tal de guanyar la posició: xe, quin mareig! La veritat és que va ser una partida enorme, jugada a l’hora. Un estira i arronsa continu, amb gran intensitat i tensió, emoció a flor de pell, coratge i pilotes heroiques. Una gesta en tota regla. Jo vaig estar molt nerviós i, ho reconec, i li demane perdó al meu company, perquè el vaig escridassar un poquet massa. Però la tensió d’una partida a voltes ens impulsa a vociferar sense mesura. (Mea culpa, ho sent, amic Xacal!). Això sí! Cal dir que Xacal va estar a l’altura d’una gran partida: incommensurable! Ho va donar tot i més! I cal reconèixer-li-ho. Va ser un autèntic goig jugar amb Xacal a tan gran altura! Una partida de categoria! Grande, Xacal! Després d’anar per darrere quasi tota la partida, vam poder avantatjar-nos al final i vam deixar el marcador en un ajustat però ben gratificant 30-27 al nostre favor.

Les altres partides ja van ser un pur tràmit. I es notava que els de Nàquera no van portar ja els millors jugadors. Gabi i Tortosa van guanyar còmodament per 30-19; i Javi Riera i Carlos Murillo ho van fer per 30-26. Després, vam sopar al poliesportiu de Daimús, amb els amics de Nàquera: una gent excel•lent i molt bons jugadors.

A la semifinal!!!!

La fel de la derrota, la mel de la victòria

Juli Capilla — Wed, 09 Feb 2011 04:53:00 +0000

La Font d'en Carròs, 0 - Torrent, 3
Anit, a Nàquera, ens vam traure l'espina del dissabte, en què vam perdre 0-3 davant del Torrent; amb tres partides per a oblidar... Em consta que Xacal se'n va anar malhumorat, i jo també (vam perdre 28-30, amb molt mala fortuna); Carlos Margarit i Sergio, fastiguejats, perquè no van fer partida; i imagine que també Gabi i Tortosa... Els de Torrent van baixar uns quants jugadors de primera i ens van fuliminar sense massa esforç.

Nàquera, 0 - La Font d'en Carròs, 3
Però anit vam anar a Nàquera. Teníem el temor -i la seguretat- de trobar-nos amb un equip sòlid. I així va ser. Nosaltres portàvem els millors jugadors, i totes les ganes de fer alguna cosa positiva. Al davant teníem un equip plagat de veterans, que se les sabien totes i que jugaven molt molt bé.
En la primera partida, un exmilitar de 55 tacos va donar p'a salar a Gabi i a Tortosa. Els nostres, però, van saber apamar el tempo de la partida: Gabi tornant i aguantant com un bou, i Tortosa fent-ne de les seues (va fer dobles perfectament calculats i un remat final per a llevar-se el barret). Resultat: 26-30 al nostre favor.
La segona, Javi i jo ens enfrontàvem a dos homes, més o menys de la mateixa edat que nosaltres: també amb ofici. En els primers instants em va costar molt ficar-me en la partida: no estem acostumats a jugar junts, Javi i jo, i això es nota. A partir de l'empatat a 5, i després de canviar d'estratègia, la cosa ja va anar millor, però igualada. Vam arribar a estar fifty-fifty fins als primers punts de la vintena, inclús ens van passar: 22-21. Després, Javi i jo vam traure les nostres millors versions: ell, tornant-ho tot i aguantant com un campeó; jo, mirant d'arribar a totes i forçant al del darrere. Ben concentrats, Javi traguent pilotes i jo tirant-me per terra, vam fer que els contraris es desesperaren. I així fins al final: 23-30!

En la tercera, els Carlos ens van fer patir d'allò més. Jugava un altre zurdo contra el nostre. Un estira i arronsa en què els punters podien entrar poc en partida, davant la insistència obsessiva dels saguers. Tota la patida per davant, i va i el marcador es posa 29-28 a favor dels de Nàquera. Mecaguendena... Al final, empatem a 29 i entra Carlos Murillo en acció: primer fent un traure ras que a punt ens val la partida, però no, allí estava l'altre zurdo, per a rescatar-la i dur-la, enclenque però vàlida, fins al frontis. Quatre pilotades més i li'n cau una al nostre punter, blaneta: zaaas! I arran de ratlla, rinxo la llanda, i l'altre punter l'espifia. La partida és nostra!

Ahir el resultat ens ha donat ales. Tenim una il·lusió bàrbara per la copa. Si la cosa no es torça, és ben probable que passem a semifinals. A vorem. Seria fantàstic!

L'Alcúdia, 0 - La Font d'en Carròs, 3

Juli Capilla — Sat, 29 Jan 2011 23:05:00 +0000

Ahir un 0 - 3 que sap a glòria. Amb l'equip reinventat, vam saber traure les faves de l'olla amb certa solvència. En la primera partida, una parella insòlita: Javier Riera de resto i Gabi de punter (Emili es va posar malalt i Javi va haver de substituir-lo). Una partida igualada. Un estira i arronsa molt interessant que els nostres van resoldre amb paciència i decisió. Javi va saber aguantar les estrebades del zurdo que tenia al costat, tan alt com ell; i això que encara no ha agafat la forma... I Gabi va estar sensacional amb el traure i fent algun puntet davant, rinxo ratlla. Al final, 23 - 30 al nostre favor.
La segona va ser una miqueta més fàcil, encara que a priori, sobretot al començament de la partida, no ho semblava. Quan els Carlos, Murillo i Margarit, es van posar a la faena no va haver ningú que els parara. Un merescut 16 - 30 final ho diu tot a favor dels nostres jugadors.
En l'última partida Xacal i Juli van haver de bregar contra dos xicons molt competents. Els van donar molta guerra. De fet, tot i anar per davant en tot moment, els de l'Alcúdia no van tirar mai la partida i van anar percaçant i amenaçant els de la Font. Només a partir del punt vint se'n van anar i van poder descansar una miqueta. Resultat final: 18 - 30.
Certament, ens ho vam passar molt bé ahir. Una bona vesprada a l'Alcúdia. Tres boníssimes partides.

La Font, 2 - Vall d'Alcalans, 1

Juli Capilla — Sun, 23 Jan 2011 00:01:00 +0000

Ahir, 2-1, contra la Vall d'Alcalans, un equip fluix. Tortosa i jo vam guanyar amb massa dificultats, tenint en compte que anàvem 10 o 12 punts per davant. Varen remuntar fins a posar el marcador en un inquietant 24-21, aprofitant les nostres errades garrafals. Al final, 30-23 al nostre favor. Uf! Sergio i Quique van perdre 28-30, en un partit que podrien haver guanyat. Mala sort. Els Carlos no van tindre cap problema. Pràcticament, no van suar. 30-14 al seu favor. Els darrers resultats allunya les nostres possibilitats d'ascens. Cada vegada això pareix més inabastable...
Això sí, a la nit, el soparet, excel·lent, a Oliva, al Bar el Mosset. Amb una participació massiva. Llàstima que l'amic Xacal no hi poguera vindre.

Últims resultats

Juli Capilla — Sun, 16 Jan 2011 14:45:00 +0000

La Font, 3 – Llombai, 0
Guadassuar, 2 - La Font, 1

Dimarts vam jugar la jornada aplaçada contra Llombai, a casa. 3-0. Xacal i jo vam tindre una primera partida massa fàcil contra dos jovenets que jugaven molt més del que ho varen fer. I dues partides ajustades després, més del compte, però saldades amb victòria pel tàndem Gabi-Tortosa i Sergio-Carlos.

Diumenge, al frontó cobert de Guadassuar només els Carlos van poder traure 2 puntets ben valuosos, amb comoditat. Gabi i Tortosa van tapolar contra l’osset més dur, però van donar la cara en tot moment. I Sergio i jo vam sucumbir quasi per la mínima, 27-30. Una llàstima.

Presentació de Raspall, divendres 14 de gener, a les 20 h, a la Casa de Cultura de la Font d'en carròs

Juli Capilla — Sat, 08 Jan 2011 03:00:00 +0000

La Font, 2 - Anna, 1

Juli Capilla — Sun, 12 Dec 2010 00:35:00 +0000

Bon resultat ahir contra els líders: 2-1. Les victòries, però, van ser molt treballades i ajustades. En la primera contesa, Gabi i Tortosa van guanyar 30-23. La partida va començar molt malament, amb un Gabi nerviós i insegur. El nostre saguer es va posar les piles una miqueta i després la cosa va anar més rodada. Els Carlos sí que ens van fer patir de valent. Tota la partida per darrere. C. Margarit en va fer de molt bones, però també en va pifiar algunes d'imperdonables. Al final, amb un C. Murillo molt regular i correcte, van empatar a 28. Dos puntets més, i partida a la butxaca. Finalment, Xacal i jo vam perdre 20-30. Sincerament, eren la parella més bona. No debades, el punter va quedar el primer en el rànquing l'any passat, i el rest era molt molt segur. Xacal no va poder fer res, tot i que va jugar al límit. I jo tampoc. Quedaven deu minuts i anàvem cinc punts per baix. Ens l'havíem de jugar. Ho vaig intentar. Vaig encertar el primer mat, però els altres intents van acabar fora de la pista -o vaig ser jo que estava fora també. No hi havia res a fer. Mala sort. De tota manera, molt bon resultat ahir contra els líders.

La Font, 2 - Tenis Carlet B, 1

Juli Capilla — Sun, 21 Nov 2010 01:14:00 +0000

Ahir, tres bones partides també. En la primera, derrota de Javi i Emili, per 24-30. Tots dos estaven una miqueta fluixos. Javi perquè arrastra una lesió a l'esquena, i es nota que no juga còmode. I Emili perquè ha estat malalt darrerament, i no ha entrenat... En la segona partida, Carlos Margarit i Carlos Murillo van resoldre de manera efectiva la partida. Amb les braçades del zurdo Margarit i l'encert de Carlos amb el revès a dos mans en va haver prou per guanyar un partit davant d'una parella que jugava molt bé: 30-22. En l'última partida, Xacal i jo vam poder guanyar 30-23 a una parella molt bona. Potser la millor que va presentar ahir de vesprada el Tenis Carlet. El saguero, sobretot, tenia una potència amb la dreta molt notable. Llançava la pilota rasa, arran de la línia. Me'n va fer alguna, de fet; però també en va fallar unes quantes. Quan em vaig col·locar bé en la pista ja li va ser més difícil superar-me. Vaig mirar també d'apretar en el traure, amb cert èxit: 3 o 4 punts directes i uns quants més en què la pilota la tornaven molleta... El veritable protagonista de la vesprada-nit va ser Xacal. Impecable. últimament està molt fort. I, sobretot, aguanta molt bé les partides, físicament i mentalment. Ahir va fer tot un recital de força i resistència. Ens entenem bé, els dos. Jo li vaig agafar alguna pilota que no era meua, però clar, dins de la partida la sang em bull i no puc estar-me d'intervindre en el joc. Intentaré, però, no agafar les que no són meues. Tret d'això, Xacal i jo estem llançats i ens entenem de meravella. I, sobretot, ens ho passem bé. Enguany, estem disfrutant d'allò més tots els de l'equip.

Alginet, 2 - La Font, 1

Juli Capilla — Sun, 14 Nov 2010 00:46:00 +0000

Ahir, tres partidasses a Alginet, quasi fregant l'hora. Vam quedar 2-1. Vam perdre dues partides a 29. Emocionantíssim! La sort, però, no ens acompanya. Amb les dues partides perdudes d'ahir ja van tres que perdem a 29 punts, en l'últim instant. Si les haguérem guanyat, ara aniríem els primers. Quina llàstima. Ja en vam perdre una així en la primera jornada, Xacal i jo. Ahir, Sergio i Tortosa, en la primera partida, i els Carlos: Murillo i Margarit, van tastar la fel de la derrota de la mateixa manera. Sort que Xacal i jo vam poder guanyar, 30-24, però el resultat no reflecteix la igualtat de la partida. La gent d'Alginet té una gran equip. No entenem com és que no estan més amunt en la classificació. En fi, continuarem bregant per traure més punts en les pròximes jornades.

A Castellonet de la Conquesta

Juli Capilla — Mon, 01 Nov 2010 04:57:00 +0000

Dissabte vam anar a Castellonet. De vegades, ens telefonen uns amics que hi juguen els dissabtes: Rafa, de Gandia; Toni, d’Ador; Rubén, d’Almoines, Andrés, del mateix Castellonet, els amics de l'equip de la Font... És un dels pobles més menuts de la comarca de la Safor. Compta amb a penes un centenar d’habitants i tenen un dels millors frontons de la comarca! Sobta això: un poblet tan menut i amb un frontó que dóna gust, fet de taulells de terrasso. Té un punt de màgia anar a jugar a Castellonet. Hi ha un silenci total que contrasta amb les nostres pilotades, com espurnes pautades de vida, d’energia, de ràbia contra el silenci d’una mort que, no sé per què, es fa més present en aquell indret amagat, entre muntanyes. Llavors, et vénen ganes de ser immortal per poder passar-hi hores i hores, entre les tres parets del frontó. I, d’alguna manera, ho som quan hi juguem, a Castellonet. No pensem en res. Només en cada pilotada, en cada colp de braó, en cada alenada, en casa esprint... Fa goig anar a Castellonet a jugar al frontó amb els amics de sempre, amb els esperits de mai.

Miramar, 1 - La Font, 2

Juli Capilla — Sun, 24 Oct 2010 13:11:00 +0000

1-2 al nostre favor, a Miramar. I encara gràcies, perquè teníem l'equip sota mínims. Entre lesionats, batejos i Gabi parint (la dona, clar, Rosa: enhorabona!) el cas és que no érem prou. Vam haver de cridar a Tortosa a última hora, que va jugar mig lesionat. Emili i jo no vam tindre problema. Vaig jugar de saguer, perquè no en teníem més, i Emili de punter, que va fer una extraordinària partida: fins i tot va haver-hi moments que jo no tocava bola: Emili treia i els altres erraven. I així fins a quedar 30-9 al nostre favor. La segona, amb Javi i Tortosa com a parella inèdita, la vam perdre, davant d'una parella de joves molt ferma, que s'entenien molt bé. El de darrere ho tornava tot, i el punter apretava de valent. Llàstima, perquè els nostres van començar molt bé, però a poc a poc es van desinflar una miqueta, davant la seguretat i l'enteresa dels contrincants. Al final, derrota per 24-30. L'última partida la van guanyar Quique i Sergio, també per 30-24, però al nostre favor. No la vaig poder vore perquè me'n vaig haver d'anar. Però me n'alegre molt per ells. Quique s'estrena enguany en la lliga, i això li donarà ànims, també a Sergio.

PS Vaig tornar a vore els de Miramar, companys meus de la temporada passada, que van ser extremadament amables amb mi. Els vaig regalar un exemplar de Raspall. Espere que els agrade. Bona sort! S'ho mereixen.

Miguel, de Petrer, campió individual

Juli Capilla — Thu, 21 Oct 2010 06:48:00 +0000

Diumenge passat vaig anar amb el meu fill, Jordi, i l'amic Josep À. Mas a Montcada. S'hi disputava la final del "XXV Campionat Individual d'Escala i Corda. Trofeu President de la Generalitat Valenciana" (el Molt Honorable, però, no hi era, com sempre...). Abans de la partida que havien de disputar Miguel, de Petrer, i Soro III, de Massamagrell, es van lliurar alguns premis als que han estat grans campions d'aquesta modalitat durant els vint-i-cinc anys del trofeu: Genovés, Sarasol, Grau, Àlvaro... La partida no va estar gens disputada. El del Vinalopó no va deixar respirar al de l'Horta Nord. Amb un poder de concentració i una pegada segura, Miguel va saber buscar-li el punt més dèbil al Soro. A aquest li va faltar concentració, va cometre erros inaudits i en cap moment es va veure que podria remuntar la partida. Es va desmoralitzar i la va deixar perdre com qui deixa passar l'aigua per la séquia, a pesar que la d'enguany era una oportunitat quasi única de fer-se amb el trofeu, tenint en compte que Àlvaro i Genovés II no hi eren. El resultat ho diu tot: 60-30 per a Miguel, que va fer feliç als aficionats de Petrer que es van desplaçar a Montcada. No hi havia estat, a la Ciutat de la Pilota. Tot i que encara no està acabada, m'ha fet molt bona impressió.

La Font, 3 - La Pobla, 0

Juli Capilla — Tue, 19 Oct 2010 08:33:00 +0000

Dissabte, nova victòria dels de la Font, esta vegada per 3 – 0, contra els amics de la Pobla del Duc. En la primera partida, Gabi i Vicent es van mostrar molt segurs. El nostre saguero d'Oliva no va fallar pràcticament res i fins i tot es va permetre de fer algun doble de molt bella factura. I Vicent va estar implacable, amb alguna filigrana que va despertar l’admiració i els aplaudiments del públic, i pilotades arran de ratlla incontestables. En la segona partida, Xacal i Juli es van imposar amb relativa facilitat a Melchor i el seu punter. El zurdo de la Pobla fa feredat, però els seus intents per col•locar pilotades davant (dobles parets i a la línia) van ser contrarestats amb seguretat pel veterano Juli, quan no es van estavellar a terra o se’n van eixir de la pista. I Xacal, es va mostrar molt segur, retornant pilotes increïbles. En la tercera partida els Carlos (Murillo i Margarit) no van tindre massa problemes per resoldre el seu compromís. Tots dos fan molt bona parella. Amb aquest resultat, el balanç és bastant positiu per als “cabuts” de la Font, després de la tercera jornada, tot situant-se en un còmode tercer lloc a la taula de 3a divisió B.

Juli Capilla — Fri, 01 Oct 2010 00:27:00 +0000
Ja tinc el meu darrer llibre de poemes, Raspall, amb el qual vaig tindre la sort de guanyar el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia, en l’edició de 2009.
Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis, però d’una altra manera. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa i de la joventut, amb un protagonisme especial donat a la pilota valenciana i al frontó que juguen o fan d'al•legoria vital, existencial, identitària, tel•lúrica, gairebé mítica del poble valencià. “Raspall”, el poema que dóna nom al recull, és una mena de cantata cívica en què, a partir de la metàfora o al•legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa, patriòtica i reivindicativa del País Valencià. El llibre és també un tribut a la comarca de la Safor i al poble on visc ara, la Font d’en Carròs. A ells els he dedicat el poemari, també a la gent del poble de Pedralba, on vaig viure molts anys, als meus amics saforencs del frontó, especialment els de la Font, però també els de Villalonga, Oliva, Miramar, Benirredrà... i a tots els valencians.
Raspall inclou algunes fotos de pilotaris valencians mítics, com ara el Genovés, Àlvaro, Waldo... És un homenatge a un esport que representa, en més d’un sentit, el bo i millor del poble valencià.
Espere, de tot cor, que el poemari siga del vostre gust.

A la foto, una partida de galotxa al carrer, a l'Orxa, als anys 80. El jugador que hi apareix és el Genovés. Foto de Enrique Bonet - Museu de la Pilota del Genovés.

Heus ací un fragment del poema "Raspall":

Va de bo, cavallers! La jugada és feta.
Els hòmens fan travesses: la dignitat s’hi juguen,
fins i tot l’elegància; n’hi ha que ho perden tot...
Escalfen blaus i rojos, a l’espera del joc
que la Vida esperona. Hi ha alegria a la llotja.
El públic, expectant, ompli de gom a gom
les grades del trinquet Pelayo de València,
el Zurdo de Gandia; els de Benissa, Murla, Dénia,
Orba, Teulada, Xàbia, Bellreguard, Genovés,
Llíria, Sagunt, el Campello, Vila-real...
La vesprada és tèbia com una jove trèmula,
idèntica a la pell suau de les bresquilles.
El ritme és de vertigen, absolut, antiquíssim:
ningú no gosaria xifrar l’indesxifrable,
un temps indescriptible, de mal•leables somnis.

Juguen tres de la Pobla contra tres de la Vall...
Faixa. Escala i corda. Jeu de paume. Va de bo!
Encaixades de mans, intercanvi d’obsequis.
L’home bo assenyala el jugador del dau
a punt per fer el traure, en sentir el senyal.
Ja llisca la pilota per damunt de la línia,
ja hi van les mirades del públic congregat
–que es grata la impaciència, s’escura les butxaques–
darrere la pilota, amb els ulls a l’aguait,
esperant el val net, desitjosos del joc,
la partida perfecta; si pot ser, sabatera.
Els peus dels contrincants s’esvaren per la canxa,
cerquen colps malabars, s’arrosseguen per terra
per tal de fer el quinze, per guanyar les apostes.
(Al bar hi ha tramussos, pipes, cacaus, refrescos,
cassalla, rebentats, canariets, combinats,
pudor a resclosit: s’hi ensumen caliquenyos
provinents de Bolbaite, Antella, Sumacàrcer...
Hi ha res que no canvia. Hi ha capteniments
que es succeeixen gràcils, com els cicles del temps:
cada estació té un ritme, les seues cerimònies,
prerrogatives dúctils que ens són imprescindibles.)

Comença la lliga de frontenis!

Juli Capilla — Sun, 26 Sep 2010 00:44:00 +0000

Ahir va començar la lliga. Enguany, amb novetats, pel que fa a la distribució de divisions a la delegació de València. Ara hi ha dos grups de 3a, i dos de 2a. La Font està en 3a B. Hi ha molts equips nous, que no coneixem i això ens obligarà a desplaçar-nos una miqueta més lluny. Com a contrapartida, l’al•licient de jugar i de conèixer equips i gent diferents.
Ahir vam jugar fora de casa, a Almoines, un poble amb un frontó difícil, casolà, molt baixet, la qual cosa fa difícil la pràctica del frontenis, sobretot per als saguers. Vam guanyar 1-2, finalment. Gabi i Emili no van tindre rival, liquidant la partida quasi sense suar per 30-10. Carlos & Carlos ja van haver de suar molt més contra Saoret i el seu company, però vam obtindre la victòria. Xacal i Juli sí que van haver de bregar a muntó en una partida trepidant, emocionant, enfrontant-se amb dos xics molt joves que prometen. El resultat ho diu tot: 30-29. Vam perdre, mala sort. Sobretot perquè anàvem guanyant 29-25! Mala sort, Xacal, no patisques! La pròxima, la guanyem. Amunt la Font!

El 24 h d'Oliva

Juli Capilla — Mon, 26 Jul 2010 06:55:00 +0000

Enguany, i com tots els estius des de fa cinc edicions, hem participat en el 24 h de frontenis d’Oliva. És un dels campionats més emocionants de la comarca. Una fita enmig de l’estiu que, després, em porta molt bons records durant tot l’any. És un campionat especial perquè està molt ben organitzat. Hi participen sempre 30 parelles, és a dir, 60 persones (!) gaudint d’una pràctica tan noble i emocionant com és la del frontenis. I, a més, hi guanyen tots perquè des del primer fins a l’últim classificat tenen premi. És una festa de l’esport, de l’amistat, una alegria. Hi ha paelles a mitja nit i torraes de carn; meló d’Alger i aigua, pernil, pastissets i dolços, etc., per als participants, reconstituents que ens permeten de continuar la intensa competició que té lloc a Oliva entre el dissabte de vesprada i el diumenge a la nit. La gent del Club de Tenis d’Oliva és sensacional, i molt generosa. Recapten regals i obsequis de les cases i les empreses de la localitat per a donar-nos-els, als esportistes. És un esclat de felicitat i un cant d’exaltació de l’esport.

Crònica del campionat
Escric encara en calent, a poques hores de la competició, amb els músculs encara ressentits i el cansament del cos, però amb la satisfacció del qui s’ho ha passat d’allò més bé. Més encara, infinitament bé!
Des de fa tres anys ens hi apuntem el meu cunyat Jorge i jo (en la 1a i 2a edicions ho vaig fer amb Fernando Tur i Vicent Tortosa). En la primera partida d'enguany, entropessem contra Joanet, d’Oliva, i Mikel: 14-16 a favor dels d’Oliva. En la primera fase les partides són a 21 i a 20 minuts. No vam tindre temps per a la remuntada. Jo vaig jugar darrere i es van fer amb mi. Així que calia guanyar les tres partides restants i per pallissa, si volíem arribar a quarts, perquè dels sis grups del campionat només passen a la ronda següent els primers de cada grup i els dos millors segons. Vàrem acomplir amb escreix la nostra escomesa. I a quarts! La combinació prevista ens obligava a tornar a enfrontar-nos a Joanet i a Mikel (contra Joanet vaig jugar també en la final de la Pobla del Duc, amb David Català). Vàrem canviar d’estratègia. Jorge, darrere, i jo, davant. Resultat: 20-16 al nostre favor apurant la mitja hora estipulada. Bien! A semifinals! Ens tornàvem a enfrontar a Bernardo i a Tercero, la parella que ens va guanyar l’any passat, també en semifinals, i que va resultar ser la vencedora de l’edició de 2009. Vam anar darrere tota la partida. A falta de 4 minuts demanen un temps mort. Perdíem 11-19. Ja no hi havia temps. Ens l’havíem de jugar. Era l’única opció ja, una opció impossible, llunyana, inabastable. Reprenem el joc amb la decisió d’anar a matar (la pilota, s’entén). Ja no hi podíem perdre res. I comença la història. Comencem a matar, Jorge i jo, i ixen tots els mates. En un moment donat, em veig per l’aire, caent de cul i, com en una imatge ralentitzada, veig la pilota que va a parar arran de llanda. Increïble! Ha entrat! Jorge apura també les seues opcions. I la ratlla, i la xapa –que no sona!– esdevenen els nostres millors aliats. Les dones, la família, els amics, el públic es posa en gran part a favor de nosaltres, que som visiblement els més dèbils (sol passar que la gent es posa de costat dels que perden). Vibren perquè allò va de tiro: 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18! Queden 30 segons i anem 18-19! Perdem encara. Queden 10 segons! No hi ha temps! Trac ràpidament. Un altre mate i, zas, empatem! Últim punt. Intercanviem uns quants colps. Llance una pilotada que es pega a la paret. Fa un bot inesperat i Bernardo l’erra. Hem guanyat!!!! Però jo no me n’adone. Jorge em felicita, exultant. I jo no m’he enterat. Em pense que encara queda un punt. Ha anat tot tan ràpid... Estic perplex, bocabadat, ple de felicitat, atordit, marejat, bufat de tanta pilotada. Hem guanyat! Hem fet 9 punts seguits en quatre minuts! Una gran remuntada. Mai de la vida ens havia passat això, ni a Jorge ni a mi. Hem tingut molta sort. Ho teníem tot perdut. Ens l’hem jugada i ens ha eixit bé. Passem a la final! Bernardo i Tercero ho han fet molt bé i han sabut encaixar el colp. Pura esportivitat. Són molt bona gent.

La final
Juguem contra David Català i Manolo Marco. Som molt amics. Fa gràcia perquè arribem a la final precisament els que hem passat a quarts com a millors segons. Hem superat els quarts i la semifinal, ells i nosaltres. Ara ja ens dóna igual qui guanye. Tot queda entre amics. Però els quatre volem guanyar. Això és una competició. Anem a per totes. Un estira i arronsa que fa ballar el marcador en un i altre sentit, alternativament a favor d’ells o de nosaltres, a dos punts d’avantatge com a màxim en cada ocasió. Colps forts. Manolo i jo entropessem moltes voltes. Tenim un joc paregut i no volem perdre la posició. Estem molt junts, vigilant les pilotades de David i Jorge, a l’aguait d’un mate inesperat, d'una pilota extraviada que pot anar a parar davant. Cal estar-hi atents. Les cames juguen molt en els punters: amunt i avall buscant la millor posició. Vaig per terra unes quantes vegades. Em pele els genolls. Algunes ferides queden en carn viva. No les sent. No sent el dolor ni el cansament. El cervell d'encarrega d'ajornar el dolor. Ja hi haurà temps per a això. Els músculs protesten, però no en fem cas. Estem extenuats. Es ralentitza el joc. Empatem a 23. Finalment, Jorge i jo perdem 24-27. Acaba la partida. Hem consumit el temps. Ens abracem com a bons companyons. La gent aplaudeix. Ens ho hem passat molt bé. David Català i Manolo Marco han demostrat ser uns gran campions. Guanyadors a Villalonga i a Oliva, enguany. I David i jo també a la Pobla del Duc. David ha demostrat ser un dels millors jugadors de la comarca, ara com ara, amb tres torneigs guanyats. I Manolo, també. Són dos grans campions i uns excel•lents amics. Ens ho hem passat molt bé enguany, Jorge i jo. El triomf a la semifinal ens ha sabut a glòria, a gran victòria. Un triomf èpic. Jorge se n'ha eixit, i jo crec que també. Hem anat més enllà de les nostres possibilitats. Un dia memorable, inoblidable. Fins l’any vinent!

Vull expressar ací la meua gratitud infinita a la gent d’Oliva, especialment a Fernando Mas, i al seu fill Jordi, que m’han donat suport en tot el campionat. Una abraçada!

Foto: d'esquerra a dreta, Jorge Dutor, Juli Capilla, Manolo Marco i David Català.

Campions a la Pobla del Duc!

Juli Capilla — Sun, 18 Jul 2010 02:43:00 +0000

Aquest cap de setmana hem disputat un 24 hores a la Pobla del Duc (Vall d’Albaida). I hem quedat primers David Català i jo. Hi hem participat tres parelles de la Font. A més de nosaltres, també hi havia Emili i Javier, que han quedat quarts (molt bé!), i Ximo i Sergio, que van arribar a quarts de final. Felicitats a totes dues parelles. Ha estat un campionat magnífic. Hem disputat un total de cinc partides de gran nivell. David ha estat impressionant. Amb la seua força, la tècnica i la paciència que ha adquirit a l’hora d’afrontar cada partida, es mostra ara com ara imbatible. Sap dosificar els ritmes en cada matx amb saviesa i estratègia. No han estat gens fàcils les partides. Hi havia molt bons jugadors i ens ho han posat molt costera amunt, la veritat. David i jo, però, hem anat a per totes de bon començament en cada partida, intentant atemorir els rivals amb un joc fort, directe, sense complexos, amb ambició de guanyadors, i ho hem aconseguit. Magnífiques les partides contra Toni Minyana i Isaias, i Jordi i Mario, en la primera fase; contra Sergio i Ximo, en quarts; i contra Pere i companyia, en la semifinal, i extraordinària i èpica contra Joan i Murillo, d’Oliva, en la final. Una final de poder a poder, de tu a tu. Joan només té dèsset anys i apunta maneres magnífiques. Serà un gran professional i, de fet, ja li han fet ofertes en equips de primera. La final no estava gens clara. Joan té una pegada segura i elegant. Fa l’efecte que no fallarà mai. I el company seu ha estat molt encertat. Vam anar durant tota la partida per darrere, a dos, tres i fins a quatre punts per baix. Però David va canviar d’estratègia i va començar a tornar-les amb delicadesa i a imprimir força quan tocava, trencant els ritmes, i això ha estat clau perquè Joan va començar a desesperar-se i a fer alguna errada insòlita. I jo les tornava i tornava mirant de cansar Joan. Vam empatar a 25. Tres punts més, i a punt de traure, vaig sentir de part de l’àrbitre: 28-25 a favor nostre. No m’ho creia. Per primera vegada, anàvem per davant. Vam arribar a 29-27 a favor i, dos pilotades de mala sort, i ens empaten a 29. Ja només quedava un punt. Jo tenia clar que no me la jugaria, i David també. I en el darrer instant, nyas, Joan se la juga, llança una pilotada rinxo ratlla i, quasi imperceptiblement, se sent la xapa. Clin! Campions! Una partida molt intel•ligent. Un campionat increïble. Hem gaudit d’allò més. Ens ho hem passat molt bé, tot i que no vam dormir la nit de divendres. En definitiva, un campionat sensacional, amb la bona gent de la Pobla del Duc com a organitzadors, i una dotzena de parelles de molt bon nivell. Un 24 hores inoblidable.

Ja tinc l’entrada per a la final del Bancaixa!

Juli Capilla — Sun, 07 Mar 2010 00:32:00 +0000

Divendres passat, Genovés II, Salva i Nacho (Benidorm) van aconseguir la victòria en la primera partida de la final del Circuit Bancaixa contra Pedro, Javi i Oñate (Alcàsser). El resultat, un clar 60-25.
El segon enfrontament de la final es disputarà el diumenge 14 de març al trinquet Pelayo de València. Jo ja tinc l’entrada, gràcies al meu amic Josep À. Mas, que m’ha introduït en el món de la pilota valenciana. Ens espera un esmorzarot abans de la partida i l’emoció de veure la final a la catedral de la pilota. Si l’equip de Genovés II torna a guanyar, aconseguirà el títol, però si ho fa el de Pedro, es forçarà un tercer encontre, previst a Llíria per al dia 21 de març. I no seria gens difícil, atesa la capacitat de resistència dels d'Alcàsser. Ja vorem.
D’altra banda, ahir l’equip d’Oliva de raspall de xiquets (Miguel Ángel, Joan i Jordi) van tornar a guanyar, aquesta vegada a casa contra un conjunt de Piles, que va jugar molt bé. Un partit disputadíssim que no es va resoldre sinó en l’últim joc. A falta de disputar-se un últim enfrontament de la primera ronda de la lliga comarcal, no n’han perdut cap. Enhorabona!

Semifinal del Circuit Bancaixa a Bellreguard

Juli Capilla — Sat, 27 Feb 2010 01:22:00 +0000

Anit vam poder veure una gran, disputadísima i emocionant semifinal del Bancaixa a Bellreguard. Una partidassa, d'aquelles que fan afició -i caixa. S'hi enfrontaven, per segona vegada, els equips de Massamagrell (Soro III, Solaz i Héctor II), de roig, i d'Alcàsser (Pedro, Javi i Oñate), de blau. Si els de Massamagrell guanyaven, passaven a la final. Però si ho feien els blaus, el semifinalista eixiria d'una tercera partida prevista per al dia 1 de març, a Benidorm...
La partida va estar molt renyida. Van començar molt forts i segurs els rojos, encapçalats per un Solaz robust que no en deixava passar una, que vigilava de prop el jove punter Héctor i li furtava pilotes a Soro III. De seguida, es van posar per davant, en dos o tres jocs. Els de blau, però, amb un Oñate "gat vell", que se les sap totes, no van deixar anar la partida i van aconseguir empatar a 30. Els rojos, però, en una altra mostra d'autoritat, es van posar una altra vegada per davant: 40-30. A partir d'ací la partida es va capgirar en favor dels blaus. Oñate continuava fent quinzes des de l'escala, a pilota parada (infal·lible en esta posició), Javi es va posar les piles i, tot serrant les dents a cada pilotada, posava l'esfera ben a prop de la muralla, lluny de les mans dels rojos, i no al centre de la pista, com havia fet fins al moment. I Pedro va recuperar la seguretat i ho tornava tot, quasi sempre de bragueta, la seua especialitat ofensiva, tallant corda. Els rojos, una miqueta desconcertats, i neguitosos per la remuntada de l'equip d'Alcàsser, van anar baixant el ritme, per bé que Soro III i el jove Héctor II aguantaven contra corrent. Solaz, però, visiblement cansat i psicològicament afonat, va baixar moltíssim el nivell i va acabar desnonat, fora de la partida, davant la impotència dels companys. Fins al punt que els rojos es van quedar estacats en 40 i els blaus van fer sis jocs seguits, i es van fer amb la victòria per 60-40. El finalista del Bancaixa d'escala i corda, doncs, s'haurà de conéixer el pròxim dilluns a Benidorm.

Abans de la partida, vaig sopar amb Josep À. Mas i una colla d'hòmens de Xaló aficionats a la pilota que es van desplaçar a posta a la Safor per veure la semifinal. Ensalades, calamars, rabo de bou, gelat, café... De categoria! Es respirava un ambient d'alegria i emoció per la pilota. Els caliquenyos creaven una atmosfera màgica, ancestral, intuïtiva. Hi havia familiars dels jugadors al bar, sopant, i velles figures de la pilota, com Genovés i Rovellet, i la que, van assegurar, era la nóvia de Pedro, un dels jugadors de l'equip d'Alcàsser, i que els hòmens van qualificar, amb elegància i admiració, com "una dona de bandera". Una nit magnífica de pilota valenciana!

Tavernes, 2 - Oliva, 5

Juli Capilla — Sat, 13 Feb 2010 04:51:00 +0000

Hui, nova victòria dels d'Oliva, contra Tavernes: 2 per 5. No havíem estat mai al trinquet d'aquesta localitat de la Valldigna. És un trinquet menut i fa molt de fred. Com que està una miqueta obert pels costats, i hui plovia, entrava la gelor, l'aire i l'aigua (hi havia alguna part de la pista banyada, perquè el trinquet fa goteres). Ens hem congelat. Però els nostres xiquets han guanyat! Amb Joan al capdavant de l'equip, i Jordi i Andrea al redós del major, l'equip d'Oliva ha jugat bé i ha aconseguit el triomf. No està gens malament: 4 partides, 4 victòries. A vore si ens poden mantindre així. El nostre entrenador, Xavi, en sap molt, de pilota. Hui ho ha demostrat bescanviant les posicions dels jugadors (resto, mitger i punter) conforme convenia. Fins al dissabte que ve.

Xeraco, 5 - Oliva, 25

Juli Capilla — Sun, 31 Jan 2010 13:55:00 +0000

Dissabte de matí vàrem anar a Xeraco. Nou enfrontament entre els equips d'Oliva i de Xeraco, amb victòria per a l'equip visitant. La veritat és que els olivers van ser molt superiors, d'ací el resultat contundent. I Jordi va jugar molt bé, amb ganes.

Per la meua part, dissabte de vesprada vaig debutar amb el Miramar, amb derrota: 24 - 30. Una partida molt renyida, però; vam tindre una miqueta de mala sort, Xuso i jo; perquè vàrem anar per davant durant molts trams del partit i vàrem jugar millor, si més no durant els primers 20 punts. Al final, tres pilotes seguides fallades i algun punt de sort per part dels contrincats ens van tirar per terra la partida. A vore si a la pròxima hi ha més sort...

Gran final de raspall a Xeraco

Juli Capilla — Sun, 17 Jan 2010 07:52:00 +0000

Els espectadors que han pogut assistir a la final de raspall, este diumenge, han disfrutat d’allò més. Es tornava a repetir la final de l’any passat, entre César i Moro (Rafelbunyol), rojos, i Lluïset i Roberto (Alzira), blaus. Magnífica partida. Molt disputada i, fins i tot, amb alguna xicoteta tensió en algun quinze, perquè no quedava clar que els jugadors l’havien donat, de tan frenètica i renyida com era la partida. Una partida on els quatre jugadors van haver d’esmerçar esforços fins a l’extenuació. El físic ha estat una de les claus de la partida. Alguns quinzes han estat increïbles. Lluïset i Roberto han demostrat la seua categoria. Moro ha patit una crisi a mitjan partida, però s’ha refet i ha començat a restar molt bé i a fer quinzes llançant-ne moltes a la galeria, amb una César molt tranquil i segur. L’emoció ha estat tan gran que, quan anaven 25 iguals, els jugadors s’han abraçat en senyal de bonhomia i esportivitat, felicitant-se per la gran final que estaven disputant i que bridaven al públic. Al remat, però, 25 a 30 a favor dels blaus. Roberto, del Palomar, de 40 anys, i Lluïset, de Beniarrés, de 41, han reeditat el títol que ja van guanyar l’any passat. Una final bonica de veres.

Club de Pilota d'Oliva

Juli Capilla — Sat, 16 Jan 2010 04:28:00 +0000

Hui dissabte, festa i quatre partides al Club de Pilota d'Oliva. Primer, els menuts, Miguel Ángel, Joan, Andrea i Jordi; després, les dones; i les dues darreres partides, els hòmens. Festa de germanor, doncs, per la pilota valenciana. I, per acabar-ho d'adobar, paella. Llàstima que Jordi no s'hi haja pogut quedar, perquè estava una miqueta malaltós.