I LA NÚRIA, COM HO VEU?

ELS PUNTS CALENTS I LES ILLES CANÀRIES

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 02 Oct 2021 18:32:00 +0000

Des de fa unes setmanes estem vivint un fenomen natural angoixant per a la gent que el viu i interessant científicament a la vegada. Igual que amb la pandèmia del SarsCov2 serveix perquè la gent se senti atreta per les explicacions dels científics. Paraules per a alguns noves i per a d'altres oblidades del temps que anaven a l'escola.

Primer de tot, les illes Canàries tenen un origen volcànic, això ja ens porta a considerar que tindran certa activitat volcànica en algun moment. Les illes Canàries es troben en una zona encara activa ja que es localitzen sobre un Punt calent. Però anem a explicar què és això dels punts calents i on en podem trobar. Per això hem de veure el funcionament global de la Terra des de fa uns quants milions d'anys: la tectònica de plaques.

La tectònica de plaques.

La part més superficial de la Terra és la litosfera. La litosfera està formada pels continents i els oceans i es troba fragmentada en el que s'anomenen les plaques litosfèriques. Aquestes plaques no estan quietes sinó que suren sobre una massa fluïda, no sòlida, degut a la calor interna de la pròpia Terra. Aquest fluid forma unes corrents de convecció que fa que les plaques rígides de la litosfera es belluguin. Ho fan a molt poca velocitat però suficient perquè el seu moviment provoqui fenómens geològics, sobretot a les seves vores.

Les diferents plaques litosfèriques en les que es divideix la litosfera terrestre.

Tot i que alguns ho neguin, la Terra és esfèrica. No totes les plaques es belluguen en la mateixa direcció i això fa que quan una placa va cap a l'est i l'altra cap a l'oest xoquin, o nord-sud, se superposin i produeixin volcans i terratrèmols en aquesta zona. A la vegada, per l'altra extrem, les plaques es van separant i deixen un espai obert per a què el material calent flueixi cap a la part més superficial i vagi complementant la litosfera. Aquesr material surt en forma de magma refredat, roca magmàtica, com el basalt. Aquest material es va acumulant a les vores de les plaques litosfèriques que se separen.

Les plaques tectòniques, les fletxes indiquen la direcció en la que es belluguen.

Un exemple de plaques que xoquen perquè van en direcció contrària són l'Africana i l'Euroasiàtica, el seu xoc va formar els Pirineus, els Alps o l'Himalaia. A la vegada, les plaques Africana i Euroasiàtica se separen de les Sud i Nordamericanes. Això provoca que en aquest punt surti magma continuament formant una gran serralada al mig de l'oceà atlàntic. L'illa volcànica d'Islàndia es troba justament en aquest límit de plaques. Per contra, aquestes plaques americanes que van en direcció oest xoquen amb la Pacífica, la de Nazca (sudamèrica) i la de Pacífic-Fuca (Califòrnia, Oregon, Washington) que es dirigeixen cap a l'est. Aquest xoc de plaques ha format els Andes i són les responsables de la zona sísmica de Califòrnia i la volcànica de les Cascades d'Oregon i Washington. I seguint el moviment i acabant de tancar l'esfera, és de lògica pensar que la placa Pacífica acabarà xocant amb l'Euroasiàtica, on es forma el cinturó de foc de les illes del Pacífic (Japó...)

Crater Lake, Oregon, a la serralada de les Cascades. El que va quedar del volcà Mazama fa 6.850 anys. Amb els anys s'ha anat omplint d'aigua i té una profunditat de quasi 600 m

Els punts calents

Però a vegades trobem zones volcàniques com les mateixes illes Canàries, Hawai o Yellowstone dels EEUU (compte amb Yellowstone que un dia ens farà un bon ensurt!) que no es troben en un límit de placa. Són zones que es troben sobre el que s'anomenen Punts calents o Hotspots. Els punts calents són acumulacions de magma fixes amb conductes que comuniquen amb la superfície.

Mapa on es marquen els punts calents actius avui dia a la Terra, la majoria al mig de les plaques.

Com que són fixes, les plaques es van desplaçant sobre els punts calents i el magma no sempre va sortint al mateix lloc. Així es formen els arxipèlags, acúmuls de lava un al costat de l'altre i no en el mateix lloc perquè la placa es belluga i el punt calent, no.

Les illes Canàries són sobre un punt calent. Aquest article del suplement de ciència Matèria del diari El País ho explica molt bé. Sembla que ara mateix l'illa de La Palma es troba justament sobre un punt calent. Aquest tipus d'illa es formen en molt poc de temps però també desapareixen relativament ràpid a causa de l'erosió quan es desplacen del punt calent i no reben més material magmàtic.

L'activita volcànica forma part de la història de la Terra des dels seus inicis fa 4.500 m.a. Totes les grans extincions de vida que hi ha hagut al llarg d'aquests anys han estat provocades entre d'altres factors per erupcions volcàniques i l'efecte d'escalfament-refredament global que han provocat. Fins i tot l'extició dels dinosaures de fa 65 m.a no s'associa només a la caiguda d'un meteorit, ja havia començat també una gran activitat volcànica que deixava anar gran concentració de gasos hivernacle i pluja àcida a l'atmosfera. La propera extinció en massa l'està provocant l'home? Possiblement serem un factor important però sense una gran activitat volcànica potser només ens extingirem nosaltres i la resta podrà viure en tranquilitat. Temps al temps...

PER SANT JORDI, TAMBÉ VOLEM CIÈNCIA

noreply@blogger.com (Núria) — Thu, 23 Apr 2020 17:48:00 +0000

Mai s'havia parlat tant de ciència i de científics com aquests dies de confinament i de Covid-19. Hem après què és un virus, una PCR, ADN, ARN, proteïnes, claus i panys... però així i tot, arriba Sant Jordi i escriptors, intel·lectuals i famosos recomanen el mateix tipus de literatura i assajos. No he trobat enlloc ressenyes de literatura, assajos o novel·la científica. Per què, com sempre, les humanitats no van de la mà de la ciència. I mai es demanen ressenyes literàries als científics, com si no tinguessin prou capacitat intel·lectual per poder captar l'essència d'un bon llibre. I, a la vegada, com si un llibre que parli de ciència no pugui ser un bon llibre.

Avui faré 10 recomanacions literàries, totes de caire científic. Per a grans i petits, per gent amb coneixements científics o no. Aquí van:

1. El camí de la pesta. 2016. En Daniel Closa, biòleg del Centre Investigacions Biomèdiques de Barcelona, ens presenta un thriller científic que alguns pensaran que la ficció s'ha convertit en realitat. Un brot de pesta que comença a Boston i s'estén per tot el mon en pocs dies. Disputes científiques, morts, manuscrits i un escenari ben bucòlic com les valls de la Cerdanya i el Cadí de fons. S'ha de trobar una vacuna i tot passa per trobar unes llavors que duen el principi actiu.

2. L'evolució de la Calpúrnia Tate. 2010. Jaqueline Kelley. Viure a Texas al segle XIX, ser una nena, tenir inquietuds, estimar la natura, intentar entendre-la i... descobrir Darwin i les seves teories. Només l'entén i l'acompanya el seu avi en la seva peculiar descoberta del mon. És una novel·la juvenil que pot delectar a qualsevol.

3. Genética. La ciencia explicada a los más pequeños. 2018. Carlos Pazos. Les bases de la genètica en dibuixos, frases curtes i entenedores... llibre per a petits però per aprendre'n tothom.

4. Darwin. La biografía gráfica. 2016. Eugene Byrne y Simon Gurr. Els còmics poden ser tanta literatura com una novel·la i aquest publicat per Norma Editorial ens endinsa en el mon de Darwin amb un alt rigor científic. Un còmic que no té edats i ens fa entendre com Darwin va arribar a les seves conclusions sobre evolució i la selecció natural, lluny dels estereotips de sí l'home ve del mono.

5. El Gen. 2017. Siddhartha Mukherjee. Ens trobem un assaig sobre la història de la genètica però amb altes dosis de narrativa. Aconsegueix tenir el lector enganxat en un tema tan complex com la genètica. Pèsols, monjos, evolucionistes, religions, races, nazisme, xenofòbies, modificació genètica... No cal ser científic per endinsar-se en un mon tan fascinant ni ser humanista per escriure de manera brillant sobre les ambicions humanes i l'evolució del pensament.

6. Un científico en el supermercado. 2019. José Manuel López Nicolás, bioquímic de la Universitat de Granada, amb un llenguatge planer però culte, ens fa arribar totes les branques de la ciència en persona i parlant de situacions que ens envolten a diari. Una bona iniciativa de fer arribar la ciència a tothom però fugint dels tòpics i les anècdotes de sempre. I tot amb un gran rigor científic.

7. Editando genes: recorta, pega i colorea. 2019. Lluís Montoliu. CRISPR és una tècnica aplicada en genètica que és la revolució de la genètica del segle XXI. Biologia, medicina, biotecnologia i el dilema ètic de fins on es pot arribar manipulant el material genètic. No ens podem quedar enrere en el coneixement d'aquesta tècnica i el genetista dr. Montoliu ens ho aporta amb un llenguatge prou entenedor. Ens serà útil per comprendre situacions en les que ens trobarem en un futur molt proper.

8. Els límits de la vida. 2014. David Bueno, Salvador Macip, Eduard Martorell. Tres científics escrivint una novel·la per a nens. Però no cal ser nens perquè ens expliquin de què va això de la vida. El recomano a tothom, ens ajudarà a entendre moltes de les coses que ens passen actualment. A través d'una nena a l'UCI amb un greu brot de lupus i una metgesa que l'acompanya tota la nit coneixerem l'origen de la vida, les cèl·lules, el funcionament dels organismes... però també temes tan complexes com la mort, el pensament, l'evolució...

9. Juràssic Park. 1990. Michael Crichton. Sí, la pel·lícula dels dinosaures. Però en realitat és un dels millors llibres de Michael Crichton. Ciència, aventures, l'ambició humana... Una lectura que enganxa i fa pensar sobre els avenços científics i el seu ús.

10. Mussol i el coronavirus. 2020. Enric Vidal, Júlia Vergara-Alert i Xavier Abad. Llibre digital per a nens però indispensable per als grans en aquests dies de confinament. Els tres científics ens expliquen què és i ens resolen dubtes sobre la Covid-19. El podeu trobar en diversos idiomes.

EL SARS-COV-2. AIXÒ VA DE CÈL·LULES, VIRUS, FÀBRIQUES DE PROTEÏNES I LLIBRES D'INSTRUCCIONS.

noreply@blogger.com (Núria) — Sun, 12 Apr 2020 23:51:00 +0000

Aquest Sars-cov-2 ens ha demostrat que poc se'n sap dels virus entre la gent que no és de formació científica. Què són, com es reprodueixen, com infecten, com evolucionen... I això encara crea més desconcert i obra la porta a teories conspiranoiques i falses teràpies.

Farem quatre pinzellades de Biologia de 4t d'ESO (una simple optativa) per explicar com funciona tot això:

Què és un ésser viu?

Es considera ésser viu tot allò format com a mínim per una cèl·lula, amb capacitat de reproduir-se per sí mateix. Hi ha éssers amb una sola cèl·lula (unicel·lulars), com bacteris, protozous i alguns fongs o algues i pluricel·lulars (més de dues cèl·lules) com els animals i les plantes.Ja veieu que els virus no els he posat enlloc.

Jo sempre els dic als meus alumnes que una cèl·lula és com un Ferrero Rocher. Una membrana i/o paret (la galeta), un líquid viscós, el citoplasma (la xocolata), i un nucli (l'avellana). El nucli és el cofre del tresor, on hi guardem el nostre llibre d'instruccions, ADN. Però les cèl·lules més primitives no tenien nucli i l'ADN estava dispers pel citoplasma. Amb la complexitat de les cèl·lules ja es va veure que millor guardar l'ADN sota clau, no fos cas que es fes malbé o algú altre el robés. Aquestes que no tenen nucli, actualment són els bacteris.

Cèl·lula amb nucli (eucariota) i cèl·lula sense nucli (procariota)

Tant si tenen nucli com si no, l'ADN té totes les instruccions per fabricar proteïnes. El llibre és ple de receptes. els gens, per fabricar mils de proteïnes. Quan es vol fabricar una proteïna, l'ADN encarrega una còpia d'una de les receptes, l'ARN, i l'envia cap al citoplasma. Allà, l'ARN va a una fàbrica de proteïnes, el Ribosma, i seguint les instruccions que porta l'ARN es van fabricant tantes unitats de la proteïna en qüestió com es vulguin.

I els virus?

Doncs és que els virus no es poden reproduir per ells sols i, per això, no podem dir que siguin éssers vius. Són una càpsula de proteïna i dins un trosset d'ADN o ARN. Els virus per reproduir-se necessiten entrar en una cèl·lula i utilitzar els seus mecanismes de reproducció i de fabricació de proteïnes. És un impostor perquè, a més, entra a la cèl·lula sense demanar permís, enganyant la cèl·lula i aprofitant-se dels seus serveis. Fins i tot la pot portar a la mort. Un cop el virus ha fet unes quantes còpies d'ell mateix en una cèl·lula surt i cada còpia va a una altra cèl·lula per començar el mateix procés. Hem entrat en la fase d'infecció i expansió del virus. No tots els virus poden entrar a totes les cèl·lules de tots els organismes. Han de tenir la clau exacte per entrar en unes cèl·lules concretes. I el virus sars-cov-2 ha trobat la clau idònia per entrar a les nostres cèl·lules de l'aparell respiratori i aprofitar-se amb gran destresa de les nostre fàbriques de proteïnes.

Replicació dels virus dins una cèl·lula.

El Sars-cov-2.

El Sars-cov-2, de la família dels coronavirus és esfèric amb un ARN dins la càpsula i unes ventoses per tot els voltat exterior.

Els Sars són uns coronavirus que es troben en animals però les seves claus, les ventoses, no encaixaven en els panys de les nostres cèl·lules, només se'n coneixien quatre, un d'ells el del constipat comú. Però fa uns anys, 2003, un ja va aconseguir-ho, el SARS, i va fer una mica d'estralls. Però no amb prou força d'infecció com per propagar-se amb molta virulència. Més endavant, 2012, en va aparèixer un altre que també va saltar d'animals a humans, el MERS, des de camells. I també va aconseguir la clau per entrar. Potser ens havíem d'haver posat en guàrdia amb allò de no hi ha dos sense tres i començar a pensar que en qualsevol moment un altre coronavirus trobaria una altra clau per entrar a les nostres cèl·lules i potser podria fer més estralls. Els altres dos eren guerrers i ningú assegurava que un tercer no ho fos molt més. I així ha sigut. Ja tenim un coronavirus dels molts que per evolució han desenvolupat claus per intentar entrar a les nostres cèl·lules. La majoria fracassen però aquest ha estat ben exitós.

La proteïna ACE2 de les nostres cèl·lules és el pany que encaixa amb la clau del Sars-Cov-2

I què fa un cop té la clau? Doncs aconsegueix posar la clau al pany de la membrana de les nostres cèl·lules, l'enganya pensant que si té la clau és cosa bona i entra a la cèl·lula. Allà s'allibera el seu material, l'ARN, que porta les instruccions per fabricar les seves proteïnes. Aquest ARN és de la mateixa estructura que els que envia l'ADN de les nostres cèl·lules als ribosomes, les fàbriques de proteïnes. I el ribosoma l'identifica com un missatger propi. Agafa les instruccions del virus i comença a produir les seves proteïnes. Per una part, les proteïnes que formaran les càpsules del virus i per una altra part una proteïna, l'ARN-polimerasa, que s'encarregarà de fer còpies del ARN del virus. Així tindrem moltes còpies del material genètic del virus i moltes càpsules. Cada ARN s'envoltarà d'una càpsula i sortiran totes de la cèl·lula. Imaginem que en una cèl·lula nostra el ribosoma ha fet 10 càpsules i l'ARN polimerasa ha aconseguit fer 10 còpies de l'ARN, ara surten de la cèl·lules 10 virus que a la vegada aniran a infectar 10 cèl·lules on cadascuna d'elles en farà 10 més i ja en tindrem 100. Aquest procés multipliquem-lo per 100.000 o més.

Ara és el moment de les nostres defenses, poder derrotar tots aquests virus abans que acabin col·lapsant tot l'organisme. Alguns medicaments estan tractant d'anul·lar el pany de les cèl·lules, com la hidroxicloroquina, d'altres com els antivirals per atacar l'ARN-polimerasa que replicaria l'ARN del virus.

L'estratègia replicativa del virus és bona perquè és molt ràpid i eficaç, ja que quan entra a la cèl·lula no ha de passar pel nucli com altres virus sinó que va directe a les fàbriques amb les instruccions. I per altra part, la seva gran eficàcia de transmissió i introducció a l'organisme que el fan molt contagiós.

Així que ens trobem davant d'un virus que ens la farà ballar durant un temps. Però quan haguem aconseguit guanyar-li la batalla, amb medicaments o vacuna, i arribarà aquest moment, no hem de tancar la paradeta i cap a casa. Això ens ha de servir per seguir potenciant la investigació, aquests virus han vingut per quedar-se i si tres ja han aconseguit la clau per entrar a les nostres cèl·lules, un altre també ho farà amb el temps i hem d'estar preparats. I això passa per potenciar la ciència, des de l'educació obligatòria, res d'optatives ni dues horetes de res. Tota la població ha de saber què és un virus, un ADN, un ARN, com funciona una cèl·lula... per poder entendre què passa al nostre voltant. Però també s'han de potenciar les carreres científiques i apostar per la investigació. Un país que no inverteix en ciència, investigació i sanitat és un país mort.

HEM OBVIAT LA SELECCIÓ NATURAL

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 11 Apr 2020 12:26:00 +0000

Fa uns mesos, 3 de gener, vaig escriure això en un fil de Twitter:

La Terra té un problema, l’espècie humana entra en superpoblació. En aquests casos, els ecosistemes s’autoregulen, les poblacions acaben disminuint i es torna a l’equilibri. Ho trobem normal i necessari amb totes les poblacions d’éssers vius del planeta. La supervivència del més fort, o més ben dit, del que millor s’adapta. La selecció natural. Quan hi ha superpoblació, sobreviuran els més aptes, els que millor es reprodueixin, els que donin més garanties a la perpetuïtat de l’espècie, la resta són prescindibles i s’eliminen. Però amb l’home la selecció natural es troba en uns mínims d’actuació. L’espècie humana fa de selecció natural, selecció antròpica. Decideix qui ha de sobreviure i qui no i en quines proporcions. Si una espècie li interessa, la potencia. Si molesta, la fa desaparèixer. Quan troba que una espècie té massa individus per al benestar humà en diu una plaga. Potser no la fa desaparèixer però la fa disminuir. L’espècie humana és una plaga i la medicina en té gran part de culpa. Amb qualsevol altra espècie ja s’hagués posat en marxa el mecanisme de la selecció natural. I nosaltres ho aprovaríem sense pensar-ho si això comportés un perill per al planeta. Deixaríem i impulsaríem que desaparegués un gran percentatge de la població, els menys aptes. Els que ja no es poden reproduir, malalts, dèbils... per selecció natural desapareixien els que no sobreviuen a llocs amb sequera, catàstrofes naturals, canvis ambientals... Però amb la medicina i avenços científics i tecnològics anem contra la Selecció Natural i, a la vegada contra la mateixa espècie humana. El que faríem amb qualsevol espècie del planeta no ho apliquem en la nostra, tot el contrari. Quina paradoxa, no? Per una part volem salvar el planeta però per una altra evitem que el planeta apliqui els seus propis mecanisme d’equilibri. Per sort o per desgràcia sóc humana, sóc de les que aplaudeixo els grans avenços mèdics, la millor qualitat de vida per a tots els habitants humans del planeta. Sóc egoista per genètica però sóc incapaç d’aplicar la selecció natural dins la meva població. I aquesta gran paradoxa possiblement ens farà arribar al col·lapse. En 5 mil milions d’anys la Terra ha guanyat sempre, i n’ha passat de molt pitjors. La medicina i els avenços científics i tecnològics són la nostra meta però també els que ens portaran a l’extinció. Necessitem regular la població, redistribuir i optimitzar els recursos, desequilibrar el mínim els ecosistemes. Tot molt difícil de gestionar ara per ara. 100.000 anys trepitjant la Terra i ja hem entrat en col·lapse poblacional. Dubto que ens en quedin massa més abans de començar el descens. No crec que siguem capaços de revertir tot el que acceleradament hem anat escenificant. El compte enrere està en marxa. La Selecció Natural comença a actuar. I guanyarà. Com sempre.

Quan aquests dies a algú li torno a ensenyar el que havia escrit abans d'aquesta bogeria col·lectiva em diuen que sóc visionària, bruixa, que predic el futur... No, és molt més real tot plegat, sóc de formació científica. El que explicava és pura biologia, dinàmica de poblacions, cultura científica.

I aquest és el problema d'aquest país i de la resta en general, la cultura científica. La ciència importa molt poc, és cosa de quatre il·luminats, només cal veure quin paper tenen els científics en sèries i programes de televisió. Són moltes les veus de científics que fa anys que parlen del col·lapse poblacional de l'espècie humana. Però són veus apagades, sense ressò ni credibilitat. Una nena trastocada, uns científics apocalíptics i uns polítics predicadors que mouen masses. Això és el que la societat veu. Fins i tot ara el linxament de científics és l'esport favorit de polítics mediocres i mitjans de comunicació que els importa més quan tornarà la lliga de futbol a què hem de fer per revertir aquesta situació.

Diuen que després de tot això la societat canviarà, els valors canviaran. De debò hi ha algú que s'ho cregui? Passarem un any i mig demanant una vacuna (fins i tot els antivacunes la demanen, suposo que per immunitzar la resta de la població i ells quedar protegits) dient que sí, que canviarem, però ho oblidarem, com hem oblidat la crisi immobiliària, les guerres, o la gana. La cobdícia humana no té remei, tornarem a consumir productes de molt baix valor nutritiu, seguirem contaminant, seguirem generant tones i tones d'escombraries. Seguirem menystenint la ciència dins els plans educatius i la distribució dels pressupostos estatals. Potser recordarem que durant uns dies que el cel era blau i els ocells cantaven com una anècdota qualsevol. I obviarem que la Terra té la seva pròpia regulació poblacional i que acabarà eliminant tot allò que la desregula, Potser amb l'espècie humana li costarà una miqueta però els mecanismes de la selecció natural ens han demostrat que encara funcionen malgrat l'haguem volgut manipular i oblidar. Darwin no era aquell que deia que l'home ve del mico. Darwin ens va indicar els mecanismes de supervivència de les espècies. Potser que comencem a entendre-ho això.

EUGENÈSIA, DE DARWIN AL NAZISME (II)

noreply@blogger.com (Núria) — Fri, 26 Jul 2019 17:00:00 +0000

Hermann Muller

No havia passat ni un segle de la publicació de l'Origen de les espècies de Charles Darwin i de les Lleis de l'herència i els gens de Gregor Mendel que teníem a sobre una aberració social de gran magnitud i anava a més d'una manera exponencial. La ciència sortia dels àmbits merament científics i es perdia el control de les seves conseqüències. Alguns científics vivien l'auge de l'eugenèsia com una neteja racial i social en tota regla als Estats Units i varen fugir cap una Europa més democràtica i liberal. Hermann Muller, va marxar cap a Berlín l'any 1932 per poder dur els seus estudis en un país més lliure socialment. Però ni imaginava que els anys que havien de venir farien dels estudis sobre els processos genètics un dels malsons més horribles de la humanitat moderna.

Trets racials que el nazisme considerava purs

Muller va veure com el partit d'Adolf Hitler prenia el poder, aprovava lleis sense passar-les prèviament pel Parlament i, entre d'altres, es va aprovar una llei de "biologia aplicada" que es basava concretament en una "genètica aplicada", el puntal de la filosofia del nazisme. Hitler era un gran admirador de les descobertes genètiques i científiques en general i ho va canalitzar cap una aplicació sobre l'aïllament i esterilització dels no desitjats per acabar en un genocidi en tota regla, començant pels malats i dèbils a l'extermini de races considerades impures.

Mentre a l'Alemanya de Hitler es prenia com a puntal del nazisme l'eugenèsia científica, a l'URSS la tendència era negar l'herència dels caràcters d'identificació racial i de superioritat. Creien, però, que la genètica podia canviar a partir de teràpies de xoc i aconseguir una nova descendència més afavorida, fossin quins fossin els seus pares, sense gens que intervinguessin en l'herència. Hermann Muller va deixar Berlin al veure cap on anava el corrent científic alemany i, alarmat pels fets, es va instal·lar a l'URSS. Altres científics alemanys, sobretot d'origen jueu, també migraren a altres països com els Estats Units d'Amèrica. Muller va tornar als EEUU l'any 1940.

EL nazisme va ser la culminació més ferotge de l'eugenèsia. Després de veure'n les conseqüències, arreu del món es van revisar els postulats d'aquest corrent científic després de constatar els horrors humans en que havia degenerat. Es van interrompre tots els programes d'eugenèsia i molts científics, sobretot dels EEUU, van deixar els seus estudis sobre la selecció positiva de caràcters per millorar la raça amb una mirada una mica a l'aire. La comunitat científica va caure en un mutisme i manca de memòria però amb un mea culpa interior que els va fer abandonar qualsevol implicació en projectes eugenèsics.

Doble hèlix d'ADN

Aquesta és la història de com els avenços científics no controlats per un codi ètic professional pot dur a un malson de grau extrem. Diuen que la història es repeteix però tan de bo mai més la ciència es trobi involucrada en successos d'aquesta tipologia. Si més no, la comunitat científica s'ha d'alçar amb contundència contra males pràctiques que ens portin a un desenllaç fatal.

I l'eugenèsia, ha quedat enterrada en els calaixos de la història? Doncs no. La Neoeugenèsia, el ressorgiment de la millora de l'espècie a partir de la genètica, és ben viva. Francis Crick i també James Watson, els dos científics que obtingueren el Nobel com a descobridors

Jame Watson i Francis Crick

de la doble hèlix de l'ADN l'any 1953, en van ser uns partidaris incondicionals. Però una Eugenèsia que ressorgia com a un bé a la societat en l'àmbit de la salut, una millor qualitat de vida i un alt grau de benestar. El codi ètic que hi ha al voltant dels avenços científics en l'àmbit de la genètica són molt estrictes i refusa totalment les imposicions polítiques. Clonació, teràpies gèniques, manipulació genètica... qui ens diu que tothom acceptarà els codis bioètics? No tenim exemples a la nostra societat actual de personatges importants, mandataris o científics amb afan de glòria, que poden no acatar les lleis bioètiques aprovades pels estats? Tenim la seguretat que mai més apareixerà algú capaç d'utilitzar les avenços científics per fer-ne un us de conseqüències indescriptibles? Ho deixo

Teràpia gènica (CRISPR)

a l'aire però el perill sempre hi és. I no és només un afer científic o de quatre personatges desequilibrats, és una responsabilitat social la de no enaltir qui ens pot dur a conseqüències fatals.

EUGENÈSIA, DE DARWIN AL NAZISME (I)

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 13 Jul 2019 12:12:00 +0000

Francis Galton

Millorar la raça. El repte que ja es plantejà l’any 1883. Francis Galton era cosí de Charles Darwin. Precisament l’obra més reconeguda del seu cosí, l’Origen de les espècies i la seva Selecció Natural, el va fer recórrer un camí que el portés a esbrinar quin era el mecanisme de l’herència. El seu repte era l’herència en l’ésser humà i l’obtenció de l’excel·lència de l’individu. Ho va identificar com Eugenèsia. Eu = bo i gènesi = gen. Bo genèticament, noblesa hereditària, la perfecció.

Galton va acumular moltes dades sobre notes acadèmiques, mesura de bellesa (sota la seva percepció), estatures... Buscava un mecanisme pel qual es transmetien tots aquests caràcters a la descendència. Va constatar que les persones eminents provenien de famílies d’un alt nivell intel·lectual. El mateix va deduir de l’estatura, les maneres de fer o la bellesa. I va arribar a la conclusió que aquests caràcters s’heretaven. No va tenir en compte que altres factors ambientals, com el poder econòmic, podien incidir en aquests caràcters tan poc quantificables. Galton creia que aquesta herència es transmetia per la sang i acumulava informació de pares, avis... L'"herència ancestral”. Però aparegueren els estudis de Gregor Mendel i es passà a parlar d’unitats hereditàries, alguna estructura desconeguda que porta tota la informació dels individus.

Galton seguia amb la seva obsessió: poder millorar l’espècie humana seleccionant els millors caràcters genètics. Es tractava d’aparellar els individus que presentaven l’excel·lència en el màxim de caràcters. Galton veia l’Eugenèsia com un corrent d’abast nacional a seguir per aconseguir éssers més sans i forts. La selecció dels més aptes, una versió de la selecció natural dels més ben adaptats que havia postulat el seu cosí Darwin uns anys abans. Una selecció artificial a criteri d’uns quants.

A Galton li preocupava que la gent de la noblesa s’aparellés amb la de classes obreres, de poc enteniment i coneixement i, sobretot, amb d’altra gent de races inferiors de les colònies. Això provocava una decadència de la raça humana més pura. Però ja els últims anys de la seva vida, principis del segle XX, la dèria de Galton per no perdre la puresa i excel·lència humana el va dur a defensar no només l’aparell selectiu sinó també l’esterilització dels deficients i malalts mentals.

Cartell del 2n Congrés Internacional d'Eugenèsia

El 1912, un cop ja mort Francis Galton, es va celebrar el 1r Congrés Internacional d’Eugenèsia a Londres. Va ser un congrés pompós on s’hi van convidar moltes personalitats, entre ells Winston Churchill qui en fou el vicepresident. Churchill va ser un gran defensor de l'eugenèsia i la va legalitzar a Gran Bretanya l'any 1913.

Winston Churchill

En aquest congrés s’hi va poder veure una exposició alemanya on es defensava la higiene racial. Científics dels Estats Units feia temps que ja practicaven l’eugenèsia a nivell nacional, un moviment molt arrelat entre tota la comunitat científica nord-americana del moment. L’exposició alemanya va tenir un gran èxit i ressò entre els científics europeus. Als Estats Units s’havia començat a aïllar gent de “llinatges deficients”, persones no aptes genèticament. Esterilitzaven homes i dones amb diferents malalties o malformacions (epilèpsia, sordmudeses, deficiències visuals, nanisme...) però també delinqüents, dèbils mentals o trastorns de bogeria. Es va arribar a esterilitzar fins a un 10% de la població en alguns estats. Però els més radicals estatunidencs patien pel “suïcidi racial” del país amb l’onada migratòria que arribava i la barreja amb els esclaus negres.


Dates en que s'aprova la llei de l'eugenèsia als USA

Galton havia aconseguit allò que tenia com a fixació, convertir l’Eugenèsia en un corrent quasi religiós que fos el puntal de les nacions més pures. Europa i els Estats Units anaven per aquest camí...

En el proper escrit veurem quin va ser el punt àlgid d’aquest corrent, el desenllaç vergonyós on va desembocar la societat humana i la neoeugènesia.

XOCOLATA. EL PLAER DELS DEUS.

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 13 Apr 2019 17:57:00 +0000

Arriba el diumenge de Pasqua i les mones de xocolata omplen les cases. La tradició és antiga però no sempre n'hem tingut de xocolata. Què és? D'on ve? Qui la va portar?

“Sóc un lladre de xocolata”. Així comença Pau Arenós el pròleg del llibre Ciència i Xocolata. I és que la xocolata agrada a més d’un 90% de la població mundial. Tones i tones de cacau per poder fer xocolata en formats molts diferents circulen per tot un món globalitzat i mou grans quantitats de diners, un dels principals motors de l’economia mundial. El cacau, un regal del déu Quetzalcóatl als homes i que va ensenyar les dones a batre’n les llavors i torrar-les per acabar traient-ne un líquid fosc, amargant i escumós, el cacahuatl. Amb el pas a Europa es va transformar en la nostra xocolata.

Què és el cacau?

El cacauer.

Ens explica en Ramon M. Masalles al seu article El cacau, un regal dels Déus, que el cacauer o cacau és una planta que pertany a la família de les malvàcies. El seu nom científic és Theobroma cacao. El nom li va posar Carl Von Linné, el naturalista suec que va nombrar científicament molts dels organismes que coneixem avui dia. Theobroma surt de dues paraules d’arrel grega (Theos i broma) que signifiquen “menjar dels déus”. Cacau és la derivació del nom que li donaven els maies en la llengua nàhuatl (cacauatl). El cacauer és un arbre originari de valls de l’Amazones i l’Orinoco, de fulla perenne i que no arriba als 10 m d’alçada en estat salvatge i sempre per sota els 1.400 m d’altitud.

És una planta amb flors petites, de coolor blanc rosat i recollides en poms. Aquestes flors es van obrint per pol·linitzat-se durant l'any. D'aquí en surt un fruit en forma de baia o panotxa, com una ametlla molt gran que no arriba al quilogram de pes, enganxada al tronc del cacauer. El fruit sense madurar és de color verd però després es torna groc o daurat.

Cultiu

El cacauer es cultiva des de fa milers d’anys a les terres amb clima tropical, sempre entre les latituds 20º de nord i 20º de sud. Necessita un clima amb temperatures anuals elevades, amb una gran humitat i pluja regular, amb un sòl ric en nutrients i porós. Ha de tenir una bona coberta arbòria que el protegeixi de la radiació solar. Des que es planta l’arbre fins que en surten els primers fruits poden passar de tres a cinc anys. Si no es realitza una pol·linització artificial, cada arbre només farà uns vint fruits, menys d’un 1% del total. Té una eficàcia reproductora molts baixa; avui dia la producció és a les zones tropicals d’Àfrica (un 70% del total), Amèrica Central i l’Orient llunyà.

Existeixen tres varietats de cacauer: el criollo, el forastero i el trinitario. El criollo és la varietat més antiga i també la més preuada. Constitueix el 5% de la producció mundial, bàsicament a Equador i Guatemala però també a Sri Lanka. Els cacaus forasteros són els més cultivats a Àfrica, Malàsia i Indonèsia. Són més resistents que la varietat criollo i correspon al 80% del cacau mundial. Per últim, la varietat triniario o delta és un híbrid dels altres dos. És molt aromàtic i d’alta qualitat. Té molta mantega de cacau i forma el 15% de la producció mundial.

Composició química.

El cacau té una composició química que el fa molt especial. Explica Agustín López-Munguía al seu article Elchocolate: un arsenal de sustancias químicasque el 55% del cacau és greix després de torrar-lo i fermentat. Es redueix un 25% el greix al separar la mantega, sobretot si es converteix en beguda de cacau. D’aquests greixos, un 60% són saturats (palmoleic i esteàric) i un 35% insaturats (oleic). Tenint en compte que els esteàrics passen a oleic en les nostre cos, la gran quantitats de greixos insaturats els fa component que rebaixa el colesterol en sang.

Per altra part també té epicatequines, concretament procianidines, uns bons antioxidants i vasodilatadors. L’anandamida proporciona una qualitat sedant i de plaer al cacau. La cafeïna i la teobromina són les dues substàncies excitants del cacau. La cafeïna es troba en un 0,2% i la teobromina en un 2%. En 200 grams de xocolata trobem la quantitat de cafeïna que hi ha en ½ tassa de cafè exprés. La teobromina, amb efectes similars a la cafeïna, en 200 g de xocolata correspondria a cinc tasses de cafè.

D’on prové la paraula xocolata?

Queda clar, doncs, que el cacau prové de l’Amèrica amazònica. Del cacau se n’extreia el cacáhoalt, aigua de cacau, una beguda amargant. Però no es parla de xocolata fins a la dècada de 1570. Ascensión Hernández, a l’article Chocolate: historia de un nahuatlismo, discuteix sobre l’origen de la paraula xocolata. D’aquí es pot extreure que no està clar l’origen d’aquesta paraula. La RAE (2001) diu que Chocolate (chocóatl) prové dels vocables xócoc (amarg) i atl (aigua). Però altres fonts diuen que vindria de batedor de beguda (cokola: -tl). En tot cas, el debat és molt viu i no hi ha una etimologia ben consolidada quan a l’origen de la paraula xocolata.

La xocolata Precolombina.

Ascensión Hernández indica que abans que Francisco Hernández mencionés chocolate per primera vegada en uns escrits ja era una beguda noble i apreciada a Mesoamèrica des de l’època olmeca. En temps de l’imperi mexicà es considerava una beguda dels nobles (pipiltín) i els comerciants (pochteques). S’elaborava amb grans de cacau mòlts, farina de blat i espècies com els xilis. Era una beguda escumosa que s’obtenia a base de batre molt la barreja fins fer pujar una bona escuma. Els primers indicis es tenen del segle I a.c. en uns recipients on s’hi ha trobat dipòsits de teobromina. S’han localitat tot d’utensilis maies per guardar o beure aigua de cacau amb decoració que representen cerimònies on es pren una beguda escumosa, el cacáhoalt. Aquestes troballes ja indiquen la importància en els rituals cerimoniosos de la beguda de cacau. També es troben representacions artístiques, com pintures de molts indrets de Mesoamèrica. També se sap que les llavors de cacau s’utilitzaven com a moneda de canvi. Ja Cristóbal Colom va trobar en el seu viatge una nau plena de grans de cacau però ni tan sols en va fer cas.

La xocolata a la Nova Espanya.

Hernán Cortés va ser el primer europeu que els asteques van convidar a prendre cacáhoatl en una reunió amb Moctezuma. Com explica Rachel Laudan en el seu article, Cortés va quedar meravellat de tots els aliments que tenien a la cort de Moctezuma i unes varietats que no havien vist mai. Un dels aliments que li va cridar més l’atenció va ser una beguda escumosa que només prenien els de més alt estatus social i que més endavant es va convertir en xocolata. Els espanyols que van anar a viure a Nova Espanya, sobretot a la zona de Mèxic, van importar els seus hàbits culinaris, des de fer pa a la carn de porc i espècies utilitzades a Espanya. Però un dels ingredients que s’hi va adaptar plenament va ser la xocolata. No hi havia cap substitut europeu que la desbanqués i es va seguir considerant un aliment que donava prestigi social. Això sí, endolcida amb el sucre que extreien de la canya importada des de l’antic continent. Així com altres ingredients americans van ser apartats de la dieta dels colons, la xocolata va ser molt ben valorada tant per metges com per la mateixa església pel seu poder vitalitzant i curatiu. Igual que a Europa, la xocolata va passar a ser un aliments imprescindible a la dieta de Nova Espanya i, més endavant, un motor econòmic important.

La xocolata a Espanya.

Cortés va quedar tant impressionat amb la beguda escumosa que en el seu retorn a Espanya, el 1528, va dur un carregament de sacs de gra de cacau. De seguida va tenir una molt bona acceptació a Espanya, sobretot a la cort (nobles, cortesans i reialesa) que consideraven la xocolata un aliment molt prestigiós. Com explica Maria Àngels Pérez Samper els espanyols tenien un gust més refinat i la xocolata la trobaven massa amarga. Igual que varen fer els que es quedaren a Amèrica, van canviar alguns ingredients, com el xil·li, i afegiren sucre de canya per endolcir, així com altres espècies dutes d’Orient com la canyella, el gingebre, el pebre o la vainilla. Amb el temps la xocolata es va anar estenent per la resta d’estaments socials, fins i tot l’eclesiàstic, que l’introduïren en els seus desdejunis i àpats de després de les missa. La xocolata passà a ser l’aliment per excel·lència en trobades socials com cerimònies, berenars, festes... A Madrid aparegueren xocolateries als carrers on la gent podia comprar racions de xocolata líquida per beure i que s’acompanyaven amb xurros. Com explica també Ascensión Hernández en el seu article ja mencionat anteriorment, d’Amèrica no només es va portar cap Espanya el gra de cacau i la tècnica per fer xocolata sinó també els estris per fabricar-la.

Xicra

Així arribaren al sud d’Europa el metate, el molinet i la xicra. El metate era un morter de pedra amb la que es molia el gra de cacau, el molinet servia per moure’l i airejar-lo i la xicra era el recipient que s’utilitzava per beure la xocolata, com una tasseta llarga i estreta. Amb el temps s’anà sofisticant i aparegué la mancerina, un platet amb una depressió al mig on hi quedava inserida la xicra perquè no es tombés. Eren de porcellana o metall i anaven decorades amb imatges molts cops referents a la beguda de cacau. Tot i que durant el segle XVIII i l’arribada de la Revolució industrial aparegueren fàbriques de xocolata, les famílies preferien seguir fent la xocolata a casa amb els estris d’origen americà.

A Catalunya, com a la resta d’Espanya, la xocolata es feu present a la societat més noble. El mateix monestir de Poblet es convertir en un referent amb la seva fàbrica de xocolata. Hi ha diverses mostres artístiques de ceràmica on es mostra la noblesa en festes i berenars consumint aquesta preuada beguda. La xocolata era un luxe, un element que simbolitzava l’estatus social de la família i li donava prestigi. N’és un exemple el plafó de la casa del marquès de Castellbell que es pot veure al Museu de la Ceràmica de Pedralbes. Al Centre Cultural El Born es conserva una col·lecció de xicres, mancerines i porcellanes que evidencien la importància de la xocolata en la societat barcelonina de principis del segle XVIII. A Catalunya, igual que a Madrid, la xocolata s’acompanyava amb dolços però en aquest cas eren melindros, coques o secalls.

La xocolata a Europa.

Als viatgers europeus els cridava molt l’atenció el fenomen social entorn la xocolata quan anaven a Madrid. Aviat es va estendre el consum per Europa i es va implantar a les corts italianes i franceses. Anna d’Àustria i Maria Teresa d’Àustria les van introduir a la cort francesa al casar-se respectivament amb Lluís XIII i Lluís XIV de França i, com a Espanya, es va convertir en un element prestigiós dins la noblesa. A la vegada, durant el segle XVIII, els francesos varen introduir una varietat a l’afegir llet a la xocolata, a diferència d’Espanya que es prenia amb aigua.

La xocolata va anar prenent lloc a tots els estaments socials i evolucionant amb la tecnologia i l’era industrial. Així, el 1828, l’holandès Coenrad van Houten, va aïllar cacau en pols sense greix, extraient del tot la mantega i el 1879 a Suïssa, Henry Nestlé, que ja havia obtingut llet en pols, fabricava la primera tauleta de xocolata amb llet.

La xocolata avui dia.

La xocolata segueix sent un aliment essencial arreu del món. El podem trobar en diferents formats: cacau en pols soluble, crema de cacau, xocolata en tauleta en totes les variants (llet, fruites, fruits secs, sabors, diferents % de cacau, origen...) xocolata desfeta, bombons, pastilles de colors... A Catalunya són conegudes les mones de Pàsqua i una important tradició xocolatera que ve de segles enrere com la fàbrica Ametller o Juncosa de Barcelona però també la singular xocolata a la pedra de la casa Jolonch d’Agramunt.

No s’ha aconseguit cultivar cacau a Europa i les condicions climàtiques que pot resistir són molt concretes. Això fa que l’àrea de conreu estigui encara avui dia restringida a les àrees tropicals de Centre Amèrica, Àfrica o Àsia. Els anglesos, des del moment de la colonització, han estat treballant per poder aconseguir el cultiu de productes de fora d’Europa per cultivar-los tan al vell continent com a les seves colònies. D’aquí que el cacau també es cultivi en antigues colònies europees, sobretot angleses, d’Àfrica i Àsia. Però la publicació de la seqüencia genòmica del cacau obre les portes a un món on la enginyeria genètica podria canviar els escenaris mundials del cultiu del cacau. Els estudis actuals s’enfoquen per aconseguir varietats més resistents a diferents patògens com fongs i bacteris. I, qui sap, si en un futur aconseguirem varietats de cacau que podrem cultivar al nostre jardí de casa.

Sobreviure als llargs mesos d'hivern

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 12 Jan 2019 16:20:00 +0000

Quan arriba l’hivern a l’alta muntanya, els animals i les plantes han de buscar estratègies per poder sobreviure a les dures condicions a les que estan exposats. La falta d’aliment, les baixes temperatures i el canvi de colors en el paisatge en són les principals.

Anem a dormir?

La letargia o hibernació és una de les estratègies destacades en el regne animal per suportar la falta d’aliment a les zones més altes del Pirineu. Animals com la marmota aprofiten els últims dies d’estiu per emmagatzemar el màxim d’aliment en el seu cos en forma de greix. Per això les marmotes al setembre són molt rabassudes i pesades. Preparen el seu cos per poder passar els crus mesos d’hivern. La raó és la falta d’aliment i les baixes temperatures. Les marmotes, quan s’acosten els dies més fred, es tanquen als seus caus i dormen fins ben entrada la primera, just quan saben que a fora el paisatge tornarà a ser verd i disposaran de tota l’herba necessària per menjar. Si no ho fessin així, el seu cos necessitaria una gran quantitat d’energia per mantenir la seva temperatura corporal. Aquesta energia l’haurien d’obtenir d’un aliment que, justament, en aquesta època és pràcticament nul. Quan hibernen, no només s’arreceren del fred sinó que baixen a mínims les seves constants vitals, just per sobreviure uns mesos. Aquesta mica d’energia l’aconsegueixen cremant l’aliment que durant els últims dies d’estiu han anat acumulant sota la pell.

I si no dormim?

No tots els animals decideixen hivernar. Alguns com l’ermini fan un canvi de pelatge. També ho fa la perdiu blanca amb les plomes. Tots dos converteixen pèl i ploma a un blanc impecable. Quina és la raó? Intentar passar desapercebuts en un paisatge que també ha canviat els colors amb la neu. Alguns depredadors i rapinyaires, com l’àliga daurada, estaran buscant per les muntanyes nevades algun rastre d’aliment, molt preuat ara que molts han decidit amagar-se per dormir. Un ermini o una perdiu passejant sobre la neu amb tons marronosos o grisencs és una presa fàcil de localitzar. És una adaptació als canvis de colors del paisatge per camuflar-se. Una altra estratègia de vida per passar els mesos d’hivern a l’alta muntanya pirinenca.

Ens amaguem sota la neu?

Les plantes utilitzen també estratègies d’estalvi d’energia. Alguns arbustos d’alta muntanya com el ginebró, la bruguerola o el neret són molt baixos i creixen en horitzontal. Això els permet quedar coberts pràcticament en la seva totalitat per la neu durant l’hivern. La mateixa neu fa una capa aïllant i la temperatura sota d’ella és molt més alta que no pas a sobre. A més també protegeix les plantes del vent gelat dels dies que bufa el torb. Quan arriba la primavera i la neu es desfà és fàcil endevinar fins on ha arribat la neu ja que la part coberta brota amb molta energia i la part que ha quedat al ras es nota cremada i sense vida degut a les baixes temperatures.

Nosaltres també tenim les nostres estratègies. Així que un bon foc a terra, manta i bufanda per passar els mesos d’hivern. Les conserves que hem preparat durant l’estiu per tenir menjar. I si podem envoltar-nos de llibres i bona companyia arribarem a la primavera amb la mateixa energia que si haguéssim hivernat sota una gruixuda capa de neu.

Publicat al nº 68 de la revista Colors de la Fundació Adis de Puigcerdà.

Or líquid, el nostre tresor més preuat.

noreply@blogger.com (Núria) — Tue, 18 Dec 2018 21:47:00 +0000

Per què a l’oli d’oliva se l’anomena or líquid? Les seves propietats beneficioses per a la salut i ser la base fonamental de la dieta mediterrània el fan molt preuat. El nostre país n’és un gran productor i ha de ser estricte en la seva qualitat.

Photo by Roberta Sorge on Unsplash

L’oli d’oliva, l’or líquid, és la base de la dieta mediterrània. I aquesta és la dieta més recomanada per a una vida saludable des de tots els estaments. L’oli d’oliva; en particular, aporta grans beneficis, sobretot en la prevenció de malalties cardiovasculars. El nostre país és un dels màxims productors d’oli d’oliva i d’una gran qualitat. L’oli d’oliva verge extra és el més preuat. Però s’ha d’evitar la venda fraudulenta d’aquest oli. Alguns informes apareguts en els últims mesos a través de l’OCU i d’altres organismes encenen l’alarma per la venda d’oli d’oliva verge extra sense que aquest tingui les característiques bàsiques per aquesta denominació.

El frau de l’oli d’oliva verge.

Fa pocs mesos va saltar la notícia que el Segundo Informe sobre el Sector del Aceite alertava de la venda fraudulenta d’oli d’oliva verge extra al territori espanyol. En el cas d’aquest tipus d’oli, en principi el menys manipulat, es barreja amb oli refinat, molt més barat, i es comercialitza com a 100% oli d’oliva verge extra. També s’utilitzen llavors oleaginoses que barrejades amb el verge extra no es nota gens ni el sabor ni l’olor ja que és totalment neutre. El frau, ara per ara, si es detecta, és castigat amb una multa administrativa i poca cosa més. El que es demana és una normativa més dura que eviti aquesta pràctica ja massa estesa.

Però potser el problema és que no tothom sap la diferència entre tots els tipus d’oli d’oliva, tret que uns són més cars que d’altres, i la seva elaboració.

Procés d'elaboració de l'oli by Núria Tomàs

Fent oli. El procés d’elaboració.

Tal i com explica Lucía Serrano al seu article, El aceite: valor nutritivo (capítol 2), el procés d’elaboració de l’oli d’oliva verge segueix els següents passos. També es pot seguir el procés en aquest vídeo de la Cooperativa Agrícola d’Igualada.

Neteja. Separació de les olives i les restes de la collita.
Premsada. Es destrueix l’estructura de la polpa de l’oliva i s’obté l’oli i una pasta.
Batuda. Es bat la pasta per acabar d’extreure’n oli restant.
Centrifugació. Se centrifuga la pasta per separar-ne la part sòlida (pell i pinyol bàsicament) de la part líquida (oli i aigua). En una segona centrífuga s’acaba de separar l’aigua de la l’oli.

Tot l’oli que s’ha anat obtenint en els diferents passos és l’oli verge. Però al mercat trobem altres olis d’oliva que no són verges. Quina diferència hi ha?

Les varietats d’oli d’oliva, què les diferencia.

Quan anem al supermercat trobem una gran varietat d’ampolles d’oli d’oliva. Unes són més clares, d’altres més verdoses. Les ampolles o garrafes són molt similars però el preu és el que pot marcar la diferència entre unes i les altres. Bàsicament, l’oli d’oliva té tres variants principals:

L’oli d’oliva verge s’obté directament de l’oliva fresca i en bon estat de forma totalment mecànica i sense alterar les característiques del producte. No es pot aplicar cap tractament químic. Això inclou l’ús de dissolvents, blanquejants o reesterificacions. L’oli d’oliva manté totes les propietats de l’oliva intactes. La diferència entre el verge i el verge extra és bàsicament sensorial i una menor acidesa d’aquest últim.

L’oli d’oliva s’obté a partir d’esprémer olives de mala qualitat (oli verge llampant). Aquest oli no és comestible i, per fer que ho sigui, s’ha de refinar i extreure-li les substàncies dolentes. Després de refinar-lo ha perdut gran part del seu sabor i olor, entre d’altres propietats essencials. Per comercialitzar-lo es barreja amb oli d’oliva verge, mínim un 10%, que li doni cert gust.

L’oli de sansa o pinyolada d’oliva es basa en aplicar dissolvents a la barreja que queda després d’esprémer les olives. Es tracta d’un procediment químic. Amb els dissolvents aquesta pasta agafa l’acidesa i el gust raonables per ser consumit.

De totes aquestes varietats, el que més es recomana per a evitar certes malalties és l’oli d'oliva verge. Quines propietats el fan tan preuat?

L’oli d’oliva com a puntal de la dieta mediterrània.

Des de far algunes dècades es contempla la dieta mediterrània com la més saludable. Entre cereals, fruita i verdura hi apareix com a eix principal l’oli d’oliva. La seva composició i valor nutricional el fan ser un gran aliat contra certes malalties. Són moltes les referències científiques, com aquesta de Maria Aurora Zamora, que ens descriuen els beneficis d’incloure l’oli d’oliva a la dieta. Seguidament en mostrem les principals:

Disminució del risc de patir certs càncers (colon, pulmó, estómac, ovaris).
Bon funcionament del tracte intestinal al disminuir la secreció de sucs gàstric. Evita la formació d’úlceres.
Disminueix la pressió arterial i l’acumulació de greix a les artèries. Per això se’l considera un gran aliat contra les malalties cardiovasculars.
Afavoreix el control de glucosa en sang, beneficiós per a la gent que pateix algun tipus de diabetis.
Actua com a antiinflamatori. Això alleugera els símptomes de l'artritis reumatoide.

Relació entre el consum d'oli d'oliva verge i els beneficis sobre certes malalties by Núria Tomàs

Catalunya, productor d'oli d'oliva de qualitat.

Les cinc DOP d'oli d'oliva verge de Catalunya by Núria Tomàs

A Catalunya hi ha una gran tradició d'elaboració d'oli de gran qualitat. Això ho demostren les cinc DOP d'oli d'oliva que trobem en cinc zones diferents del territori, cadascuna amb les seves varietats d'oliva i les seves característiques sensorials, tal i com es pot observar en la imatge.
Catalunya i tot l'Estat espanyol són el primer productor d'oli d'oliva verge del món amb una reconeguda qualitat excepcional. No ens podem permetre jugar amb aquesta riquesa tan preuada i menys quan parlem de la salut d'una gran part de a població del planeta. Tenim un gran tresor, l'or líquid, i l'hem de preservar.

La "Dolce Vita" es paga cara?

noreply@blogger.com (Núria) — Sun, 09 Dec 2018 17:00:00 +0000

Begudes ensucrades

Segons un estudi de la UPF i la UB, l’impost sobre les begudes ensucrades ha fet disminuir un 22 % el consum d'aquests productes.

La vida ensucrada potser ara ens surt més cara. Però més podria ser-ho la factura que ens passarà la nostra salut si seguim consumint altes quantitats de sucre. En les últimes dècades el percentatge de població amb sobrepès i obesitat no ha parat de créixer, amb una incidència més que preocupant en la franja infantil i adolescent.

Impost sobre les begudes ensucrades

L’1 de maig del 2017, la Generalitat de Catalunya va començar a gravar un nou impost sobre les begudes ensucrades. L’objectiu: dissuadir la gent de consumir begudes amb un alt contingut de sucre. Durant els sis mesos del 2017, la Generalitat ja va recaptar 33 milions d’euros provinent d’aquest impost però a la vegada hi ha estudis que certifiquen que el consum d’aquest tipus de begudes ha baixat un 22%. Però, per què es grava aquest impost sobre les begudes ensucrades i no en d’altres tipus d’aliments? Realment el sucre es tan perjudicial com diuen? O tot té un interès purament recaptatori?

Fa anys que l’OMS lluita contra l’elevat consum de sucre i adverteix dels riscos que comporta per a la salut. La lluita no és només contra els hàbits poc saludables i riscos desconeguts per a la població sinó contra grans indústries alimentàries que venen productes amb un alt contingut de sucre sense alertar la població del perill que suposa el seu consum. Ara, realment existeix aquest perill?

No tots els sucres són iguals

Certament, les nostres cèl·lules necessiten sucre per poder fabricar energia. Sense sucre els organismes no poden viure. Però alerta, primer hem de tenir clar de què parlem quan parlem de sucre. De sucres o hidrats de carboni n’hi ha de molts tipus. Uns són molt llargs i d’altres molt curts. A la nostra sang només hi poden entrar els sucres molt curts, formats per una o dues molècules molt senzilles (anomenats mono i disacàrids). Els més llargs, polisacàrids, s’han de tallar prèviament per poder entrar al nostra reg sanguini. De molt curts trobem la fructosa i la glucosa, tots dos monosacàrids, o la sacarosa (l’anomenat vulgarment sucre) i la galactosa, disacàrids. Per contra, entre els sucres més llargs que consumim hi ha el midó, que el trobem a les patates o l’arròs, o la cel·lulosa (la fibra de cereals, fruites i verdures). Aquesta última és tan complexa que no tenim les eines per tallar-la i, per tant, els seus components no poden arribar a entrar a la nostra sang i l’eliminem amb la femta. Només en treuen alguna cosa els bacteris que tenim a la nostra flora digestiva. Els sucres de cadena curta són absorbits pel nostre cos sense cap dificultat i amb gran rapidesa. En canvi els llargs van entrant poc a poc, a mesura que els podem anar tallant a trossos més petits (glucosa o fructosa).

Quan els sucres de cadena curta entren a la sang ho fan de cop i ens produeixen una hiperglucèmia, alt contingut de sucre a la sang. Això farà que el nostre cos reaccioni alliberant una gran quantitat d’insulina provinent del pàncrees per reduir la quantitat de sucre. En conseqüència, passem a un estat d’hipoglucèmia, baixa concentració de sucre en sang. En aquests moments, el nostre cervell es posa en alerta perquè li arriba la informació que no tenim suficient sucre a la sang i encén l’alarma de la gana, el cos necessita més sucre. Per contra, si el sucre entre lentament, el nivell de sucre a la sang es manté equilibrat i la producció d’insulina és moderada i constant. No produïm cap pic d’hiperglucèmia ni com a reacció un d’hipoglucèmia.

Aliments que aporten hidrats de carboni llargs o curts

El sucre (blanc o integral), la mel o la melassa són d’absorció molt ràpida. També la fruita en suc, sense fibra, fa una gran aportació de fructosa. Si els mono o disacàrids els ingerim amb altres components sòlids, com la fibra, la seva assimilació és més lenta. Els cereals, l’arròs, els tubercles, són potencialment molt energètics perquè són sucres molt llargs però d’entrada lenta.

Les begudes ensucrades

Ara que ja coneixem les característiques dels hidrats de carboni i el que comporta com els assimila el nostre cos, anem a veure quin impacte pot tenir tot això en la nostra salut. Centrem-nos en el tema amb el que obríem aquest article: per què l’impost sobre les begudes ensucrades i no sobre altres productes amb un contingut d’hidrats de carboni més elevat.

Les begudes ensucrades porten una gran quantitat de sacarosa o fructosa dissolta. Han de ser agradables al nostre paladar i aportar-nos satisfacció. Si fos per hidratar-nos o refrescar-nos ja en tindríem prou amb aigua. El sucre, al trobar-se en una dissolució líquida no ens produeix sensació d’embafament, no ens sacia. Per contra, el sucre en aliments sòlids ens dur ràpidament a un estat de saturació. Amb les begudes ensucrades no aturem la gana. Quan en un àpat acompanyem el menjar amb begudes ensucrades aquestes no ens aporten sensació d’atipament però sí una gran quantitat de sucre afegit, a part dels hidrats de carboni que ja consumim amb el menjar. Però ben bé, quina quantitat de sucre porten aquest tipus de begudes, també anomenades “refrescants”?

Taula 1. Quantitat de sucre d'algunes begudes.

Les begudes ensucrades engloben les carbonatades, els sucs, els nèctars, els xarops, les begudes en pols, tes i cafès freds concentrats, begudes esportives i begudes energètiques. Si mirem la taula i el gràfic adjunts, podem veure la quantitat de sucre que tenen aquestes begudes. Algunes fins i tot no les considerem begudes dolces o ensucrades, com les aigües o sucs de fruita. Les quantitats de sucre és donen per 100 ml. Com a referència, s’indica la quantitat de sucre que hi cap en una culleradeta rasa de cafè, 3 g. També es mostra al gràfic la quantitat màxima recomanada per l’OMS en un dia. Pensem, per exemple, que una llauna de refresc acostuma a ser de 330 ml. Així que la quantitat de sucre consumit l’hauríem de multiplicar per 3,3. Fixem-nos, doncs, que quan ens bevem una llauna de refresc tipus Coca-Cola, estem ingerint 32 g de sucre. L’OMS recomana ingerir al dia un 5% de les calories adients en forma de sucre lliure (mono o disacàrids), és a dir, uns 25 g de sucre. Amb una llauna d’aquest refresc ja passem sobradament la quantitat de sucre acceptable per a la nostra salut.

Gràfic 1. Quantitat de sucre d'algunes begudes ensucrades

El mercat d’aquest tipus de productes és molt potent i les seves campanyes molt persuasives, sobretot encarades a un públic infantil i jove. Sota el concepte de beguda energètica, que alguns països ja es plantegen la prohibició de venda a menors per la seva quantitat de cafeïna i d’altres substàncies excitants, es comercialitza un producte amb un elevat percentatge de sucre, al voltant d’11 g per 100 ml. No es té la percepció de beguda refrescant, les més relacionades amb alta quantitat calòrica, sinó de benefici potencial d’energia. Les begudes esportives fins i tot poden arribar a superar en escreix aquest percentatge, uns 20 g de sucre per 100 ml. Amb el nom de beguda esportiva hi trobem el missatge de beguda sana, bona i necessària per a la pràctica de l’esport i el seu rendiment. I no deixa de ser un producte amb un elevat contingut de sucres lliures. També ens enganyen altres begudes que considerem sanes i necessàries com els sucs de fruita. Aquí passem per nèctars, concentrats i exprimits sense sucres afegits. Aquests productes van molt dirigits a un públic infantil. Només cal veure quants nens a l’escola per esmorzar o berenar porten un suc d’aquest tipus.

Els nèctars són els que més sucre porten perquè, a part del que ja dur la fruita, en tenen d’afegit. Els concentrats també duen un alt contingut de sacarosa i els sucs exprimits, que ens el venen com un suc de taronja de casa, porta una considerable quantitat de sucre i sense la fibra que ingeriríem si la fruita ens la mengéssim sòlida. Alenjandra Gutiérrez, dietista-nutricionista pediàtrica de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, ens explica que “hi ha estudis que reflecteixen l’augment de l’IMC en consumidors de sucs de fruita i que actualment no es recomana el consum de begudes ensucrades però tampoc es permet un alt consum de sucs naturals de fruita, només 150 ml al dia”

Si entrem en begudes del tipus xocolata, també molt comuns a les motxilles dels nens, el sucre que porta es dispara. Sovint creiem que algunes begudes refrescants amargues han de dur menys sucre que les dolces. Però això és fals perquè aquestes han de dur altes concentracions de sucre per fer-les atractives al paladar, sinó, el seu sabor amargant seria rebutjat. El mateix passa amb begudes de te i cafè fredes. Si prenem una infusió de te o cafè sense sucre, la trobarem molt amargant. Però aquestes begudes no ho són. El sucre que porten dissolt és considerable. De les últimes begudes refrescants ensucrades aparegudes són les de les aigües amb sabors de llimona o taronja principalment. Trobarem que són aigües especialment dolces. I no és per la quantitat de fruita que puguin dur sinó pel sucre que els han afegit. 8 g de sucre per 100 ml, correspon a un vas d’aigua amb quatre culleradetes de sucre dissoltes.

L’efecte del consum de begudes ensucrades en la nostra salut

És prou conegut que des dels anys 80 cap aquí el nombre de persones amb sobrepès i obesitat a la nostra societat ha anat en augment. En aquests moments, Espanya és el segon país d’Europa amb una taxa d’obesitat i sobrepès més alta, per darrere de Malta. Catalunya té un índex una mica inferior però igualment preocupant. I sembla que la tendència és a pujar, especialment en nens i adolescents. Precisament són aquests els que mostren un consum més elevat de begudes ensucrades. S’han fet estudis, com l’Anibes de la Fundación Española de Nutrición, on s’arriba a la conclusió que el consum d’aquest tipus de begudes va directament relacionat amb un augment de l’Índex de Massa Corporal (IMC). Aquest es calcula dividint el pes en kg pel quadrat de l’alçada en metres (IMC = kg/m²). Per sobre 25 es considera sobrepès i per sobre 30, obesitat.

També es determina que la mitjana del consum total de sucre afegit a Espanya, és del 7,3%, per sobre del 5% recomanat, i fa especial menció a la població infantil i adolescent i la relació amb les begudes ensucrades. Altres estudis també relacionen el consum de begudes ensucrades amb malalties com les cardiovasculars, càries dental, diabetis T2 i obesitat. En països llatinoamericans, com Xile o Mèxic, on el problema de l’obesitat és important, s’han determinat una relació directa entre el consum de begudes ensucrades i el risc de patir obesitat o malalties cardiovasculars en adolescents. A més, en aquest estudi relaciona un increment de l’IMC en estudiants universitaris que consumien sucs de fruita enfront dels que prenien fruita sòlida natural. Pediatres espanyols també adverteixen que el consum de begudes ensucrades té una relació directa amb l’obesitat en nens i adolescents. En concret, Jordi Fàbrega, cap de Pediatria del Sant Hospital de la Seu d’Urgell, ens diu que “les begudes ensucrades, sense cap dubte, és un factor molt important, dels que més, en l’augment de casos d’obesitat”. Fàbrega també remarca que “l’obesitat és un dels factors més importants de risc cardiovascular i, també, de despesa sanitària” i diu que “prohibiria les màquines dispensadores d’aquests productes en espais públics, sobretot de salut i escoles i apujaria encara més els impostos que els graven”.

Amb totes aquestes evidències, l’any 2017, a petició d’alguns països europeus (Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia i Islàndia), la EFSA, Autoritat Europea per a la Seguretat dels Aliments, va decidir engegar un estudi acurat per establir uns criteris comuns per abordar la problemàtica prou demostrada científicament de la quantitat de sucres afegits en els aliments i, sobretot, a les begudes ensucrades. A finals del 2019 es mostraran els resultats per poder aplicar-ho el 2020. Aquesta legislació pretén que tots els països apliquin els criteris d’igual manera, cosa que pot provocar canvis en la particular de cada país. A l’espera d’aquests estudis i posterior legislació, emparats en algunes decisions particulars d’alguns països o part d’aquests, com Catalunya, amb l’impost sobre begudes ensucrades, el més efectiu ha de fer una bona campanya educacional. El resultat està que durant els primers 6 mesos d’aplicació d’aquest impost a Catalunya s’ha reduït un 22% el seu consum. Roser Julià, infermera del Sant Hospital de La Seu d’Urgell, creu que “l’impost és una manera possible de reduir el consum, com més traves hi hagin més poder dissuasiu per consumir”. Julià exposa que “les campanyes sempre van bé per prendre consciència. Gràcies a les anti-tabac se n’ha reduït molt el consum” També recomana “fomentar el consum de fruita de temporada i aigua des de les escoles però que els primers que ho han de complir són els adults. Els nanos fan coses per mimetisme, s’ha d’aprofitar aquesta peculiaritat”. Certament, un país, els seus hàbits i la seva prosperitat passen sempre per l’educació. En el tema de la salut és bàsic. Per això acabarem exposant un seguit de consells per evitar o, si més no, tenir la informació per decidir, el consum de begudes ensucrades.

Consells per evitar el consum de begudes ensucrades

1. Tots els productes alimentaris, entre ells les begudes ensucrades, porten la informació nutricional. Allà trobarem la quantitat d’hidrats de carboni que porten i ens han de detallar la quantitat de sucre, que equival a sucre lliure (mono i disacàrids) que ens aporta. Ens ho han indicar per porcions o envàs i per 100 mg o 100 ml. Aquesta última xifra ens permet comparar amb altres productes.

2. No deixar-nos persuadir per les campanyes publicitàries o el disseny dels productes. Hem de tenir en compte que les begudes esportives o les begudes energètiques no són més sanes que les tradicionalment anomenades begudes refrescants. Aquestes fins i tot poden portar molta més quantitat de sucre lliure que les altres.

3. Les begudes destinades a una alimentació més sana dels infants ens poden dur a confondre suc de fruites amb ingesta de fruita. Els pares donen sucs, nèctars o concentrats als seus fills pensant que són hàbits molt saludables sense tenir en compte la gran quantitat de sucre que porten i que serà molt superior a una fruita menjada. Si aquesta ingesta es fa com a substitut de la fruita o l’aigua en un àpat normal, la quantitat de sucre aportada de més encara pot ser més perjudicial ja que se sumarà a l’entrada de nutrients que ja es fa amb el mateix menjar.

4. Per fer-nos una idea del que arribem a consumir com a sucres lliures és bo fer un control durant una setmana. Apuntem en aquests set dies quina quantitat de sucre prové d’una beguda refrescant a l’hora del vermut o a mitja tarda, uns sucs per esmorzar o un cafè concentrat fred a mig matí.

5. La millor beguda refrescant és l’aigua. Es pot acompanyar amb herbes d’infusions. És bo introduir aigua natural a la nostra dieta enlloc de les begudes ensucrades. Recordem que les aigües enriquides amb sucs de fruites són altament calòriques.

6. Encara que ara no ens ho sembli, potser perquè estem dins un pes normal i no hi trobem una causa directa en l’augment del nostre IMC, a la llarga aquesta aportació de sucres mono i disacàrids lliures ens poden dur problemes de salut com malalties cardiovasculars, diabetis o càries.

7. La repercussió econòmica de consumir begudes ensucrades també és elevada. El preu de les begudes és molt superior a l’aigua o la fruita natural. I si el govern hi ha posat un impost dissuasiu encara ho és més.

No cal dir que amb tot l’exposat la Dolce Vita ens surt cara. I no només perquè ara ens hi gravin un impost. De per sí evitar-les en sortirà més econòmic però també evitarem que ens passi una factura a la nostra salut. Està a les nostres mans decidir quin preu volem pagar per la nostra vida.

S'INVENTEN ODI QUAN SÓN CRITS DE LLIBERTAT

noreply@blogger.com (Núria) — Mon, 05 Mar 2018 18:17:00 +0000

Van començar amb els mestres, l'excusa de l'odi cap a la Guàrdia Civil, la immersió lingüística. Van seguir amb la música, raperos. L'art, amb les obres de Sixena i la censura d'Arco. Pallassos. Periodistes que escriuen sobre el que tots sabem de la realitat de l'Àrea metropolitana. TV3 i Catalunya Ràdio. Us adoneu què tenen en comú tots aquests col·lectius? Són font de saber, de riquesa de pensament, de llibertat.

Tenen por d'una cosa tan essencial per a la humanitat com és la cultura. Ens amenacen perquè tinguem por de parlar, de pensar, de raonar, d'expressar-nos en qualsevol vessant cultural i del saber.I això és el que no hem de permetre. I per això ho explico aquí, perquè no accepto la cultura de la por. Jo defenso la cultura que ens fa rics i lliures. Ser tres voltes rebel. Sense por.

Fa uns dies vaig anar a veure una exposició sobre el mestre republicà assassinat Antoni Benaiges. I no som massa lluny de tot allò. Ho expliquen, els feixistes van atacar primer de tot l'escola perquè consideraven que allà era un començava l'adoctrinament en valors com la República o l'ateisme. Hi som altre cop, la por a que l'escola formi persones educades, cultes i crítiques, que puguin pensar i raonar per elles mateixes. Jo no recularé. No contribuiré a cap tipus d'adoctrinament que és el que volen que imposem. No fem cap campanya xenòfoba ni incitem a l'odi. Parlem de fets, realitats, la vida, l'entorn, l'actualitat, les sensacions. Ens expressem, s'expressen. Ens respectem. Aprenen i aprenem. Però per sobre de tot, que puguin defensar-se de qui els vulgui pobres d'esperit i de saber. Que no us prenguin el pèl, que no us manipulin, decidiu amb coneixement de causa, els dic sempre. En qualsevol àmbit, en la ciència i en la vida. Me'n fan broma: si algun dia ens estafen, ens recordarem de tu i els teus pèls!

Però no és només l'escola, perquè el procés és llarg. Hi ha massa gent que se'ls ha escapat que ja els han ensenyat a pensar i s'han de fer recular. I se'ls ha de deixar sense art, sense riure, sense cançons, sense periodistes, sense articles, sense... I amb por.

Jordi Galves l'imputen per delicte d'odi per escriure un article sobre la realitat més real de Cornellà. I qui diu Cornellà diu molts dels municipis de l'àrea metropolitana i alguns barris de Barcelona. Qui hi hagi viscut o tingut relació sap quina és la realitat. Sap què és anar a un institut de La Verneda de Barcelona i de 44 alumnes d'una classe de COU només 3 parlin català i et tractin d'extraterrestre. Que en un bloc de pisos del barri de Llefià de 15 pisos només una família no sigui vinguda de fora i li diguin La Catalana. Que visquis a La Trinitat des de fa 60 anys i diguis que no entens el català. Que vagis a fer un cafè en un bar del centre de Barcelona i et diguin que no t'entenen en català. Que treballis en una escola d'adults d'un poble gran del Vallès i t'exigeixin parlar en castellà perquè diuen que ni t'entenen tot i haver nascut allà mateix. Que passegis avui dia per pobles com Calafell, que quasi m'ha vist néixer, i et sentis estrangera. Que notis que la teva cultura es va empetitint per la supremacia i el domini esperpèntic d'uns que mai s'han volgut integrar i obvien la cultura dels qui un dia els van acollir, a ells o als seus pares. I amb el suport incondicional del poder fàctic espanyol. Faig apologia de l'odi? Sóc xenòfoba? Lluny de tot això. Agraïda de l'amistat de tota la gent que no s'ha tancat contra tot el que és català i contra aquesta terra. Feliç al costat dels qui m'han enriquit amb la seva cultura i les seves històries viscudes. Contenta de saber que hi ha altres maneres de fer que no pas les meves de sempre. Però molesta, molt molesta amb els que no volen conèixer les meves arrels, la meva cultura, el meu saber, la meva història. I la menyspreen. I no volen que els seus fills en siguin partícips.

Però la realitat més esfereïdora és que aquests fets es promouen des de certs partits polítics, fabricats a fora amb xerrameca. Atrauen aquells a qui tot els estava bé i els fan veure que els altres, els qui no han volgut mai ni mirar ni entendre ni entrar-hi, són dolents, que els volen mal. I s'ho creuen perquè mai han tingut cap gest per entendre'ls ni conèixer-los. I aquest és el problema. La total desconnexió entre una societat i una altra. La immersió a les escoles ha fet que aquesta separació no hagi estat tan greu però tampoc ha sigut un gran èxit en zones totalment aïllades. Aquesta gent que vivien bé, sense mals de cap, absents dels problemes més identitaris de l'altra part, de la seva cultura i la seva singularitat els alcen ferotgement fent-los creure que els odiem, i els odiem, i els odiem, i els volem mal, i els volem fora i els volem exterminar identitàriament. I funciona. I s'inventen territoris propis, amb presidents i ministres extravagants i els fan sentir importants i lluitadors contra qui fins ara vivien totalment d'esquena. Només pels interessos d'uns de fora que no volen gent culta, formada, crítica, lliure, feliç.

Tinc la sort de viure en una bombolla on el meu dia a dia no es veu influenciada per tot aquest moviment de bilis ferotge contra tot el que faci ferum de cultura catalana i llibertat. Però gent propera ho viu de primera mà i no s'ho passen bé i no ho entenen. Perquè tot anava bé, realment ells, de la ceba, són els que s'acabaven integrant en el dia a dia dels altres, en pobles d'aquests dels voltants de les grans urbes litorals i vallesanes.

Escric això amb tota llibertat perquè és la realitat que ens envolta. Amb odi? No pas. Però cadascú que pensi el que vulgui. Amb tristesa? Sí, molta. Perquè veig com uns pocs ens estant destrossant tot el que hem anat construint amb il·lusió, respecte i ganes de tirar endavant. Senzillament és això, el xulo de la classe que s'envolta d'una cort i quan surt al pati estripa els poemes que has escrit amb delicadesa i amor per regalar a qui s'arracona però el vols com amic.

EL PILAR D'ALMENARA

noreply@blogger.com (Núria) — Wed, 31 Jan 2018 19:27:00 +0000

Mentre el país se'n va a la merda, la ment s'ha d'evadir. Ens prendran moltes coses però els nostres paisatges aquí seguiran.

Voltar per Lleida quan les hores del dia s'allarguen té la seva recompensa. Fas cas al destí i et deixes portar. Els secans comencen a verdejar i la plana és quietud total.

La serra de Bellmunt és un dels espais més emblemàtics quan parlem de secans. Una llarga vall invertida que travessa la plana des d'Agramunt fins a Balaguer. A la punta més oriental, tocant a Agramunt trobem un tossal de 457m d'alçada. Per als del Pirineu això ens sembla un grapat de sorra però a la plana és tot un mirador de kilòmetres i kilòmetres d'extensió.

Al cim del tossal hi trobem el pilar d'Almenara, una torre de guaita del segle XI construïda pels cristians que vigilaven l'arribada dels sarraïns. A altres indrets, com Verdú o Guimerà hi ha torres calcades a aquesta.

La torre té uns 15 m d'alçada i s'hi pot accedir per unes escales exteriors que ens porten al primer pis. Aquí el vertigen és molt suportable. Tant el primer com el segon pis estan recoberts per dins per voltes ben conservades. Per accedir al 2n pis i el teulat hi ha unes escales verticals que, sincerament, la part de dalt de tot no és apta per a segons quins volums corporals perquè no passes! Però vaja, superat uns petits moments de crisi aèria, sobretot quan vas sol, arribes al teulat, I, ostres, val la pena uns segons d'angoixa. I si el dia t'acompanya i la boira ha escampat, el paisatge és immillorable.

L'església de Sant Vicenç d''Almenara és ja un vestigi del que havia estat. Durant la guerra civil espanyola, la serra de Bellmunt va ser un lloc molt conflictiu del front del Segre. I la van desmantellar. Però encara si poden veure les voltes de canó que recobrien el seu interior, reforçades amb arcs torals.

Seguint la carretera cap a Balaguer es passen pobles amb uns voltants d'extraordinària bellesa, com Preixens o La Donzell, des d'on es la lluna deixava una caiguda de Sol esplèndida.

No sempre les gran muntanyes amb llacs i cascades són el millor regal. Un turonet, una plana i uns camps llunyans poden fer les delícies de qui busca una estona de cel.

Marxem que Espanya vol dormir

noreply@blogger.com (Núria) — Fri, 12 Jan 2018 18:33:00 +0000

Tres mesos després de l'1 d'octubre, aquell dia que ens havia d'obrir les portes a la llibertat, estem més presos que mai. Presos per un estat que no ha estat capaç, i que tampoc ha volgut, fer net després de 40 anys de repressió i obscurantisme. Això no ens hauria de sorprendre, ha estat des de fa segles la manera de fer d'una societat espanyola on la picaresca, la repulsa al progrés i el señorito han estat el pal de paller. Quan la gent vota i se sotmet a un poder corrupte és perquè el seu anhel és poder ser ells també algun dia corruptes i burlescs.

Forges. Diario Público

Els espanyols estan totalment encegats per un odi induït expressament contra una part d'ells mateixos, fins al punt de considerar aquesta part com un enemic extern a combatre perquè els amenaça de mort. Mentrestant, el poble desvia la mirada dels robatoris impunes i a cara destapada que els fan aquests mateixos que els inciten a l'odi i l'exaltació. Mira l'ocell i piula fort mentre jo et buido les butxaques.

Un país amb un govern que ha robat milions i milions a la gent, una dinastia monàrquica que no aporta absolutament res al poble i que engreixa les seves butxaques sense cap tipus de control i sota el beneplàcit i somriures de la gent. Tot consentit, aplaudit, venerat i feliços!

Però venen una colla de vàndals catalans que els volen desmuntar el xiriguito. Per què només són els catalans els que ja en tenen prou? I la resta? Per què no es revolten? Per què no hi ha partits republicans i trencadors de debò a les Espanyes? On és el fictici esperit del 15M? Enlloc. Tot era fum.

Espanya no ha estat mai un país de revolucions. No n'hi ha hagut cap que hagi produït un gran canvi. Mentre a Europa les revoltes canviaven la societat, a Espanya se seguia amb inquisicions, absolutismes monàrquics o dictadures. I el poble, adormit. Els canvis sempre han vingut de fora i remugant. Però quan s'han insinuat des de dins, una part important d'aquesta mateixa societat ja se n'ha encarregat d'emmudir-ho i avortar-ho, ja sigui en forma de cop d'estat o de guerres. La societat espanyola mai ha apostat per canvis importants que portessin beneficis socials ni pròspers, només ha apostat per donar el poder a lladres, cacics, mentiders i fatxendes. Perquè és una societat que té com a somni arribar a aquest estatus.

I dins d'aquesta societat hi trobem gent que prefereix veure com s'enfonsa i, si pot, posar-li el peu a sobre, a una part del seu mateix poble, per odi, enveja, desconeixement, manipulació... que no pas començar a revolta al seu costat contra els que els roben i els maltracten. Per tot això, és comprensible que no vulguem viure amb ells, perquè volem tirar endavant, volem fer net i ells no ens deixen. És el moment de tallar els vincles perquè, malgrat intentar unir-nos cap a la llibertat, només ens han lligat encara més fort a les barres que ens van escanyat sense vergonya.

GRAN NORD

noreply@blogger.com (Núria) — Tue, 03 Oct 2017 15:00:00 +0000

Les valls de Valira és un dels municipis més extensos de Catalunya i alhora més despoblat. Amb nuclis dispersos en valls aïllades, carreteres estretes i sinuoses. En comú tenen la N145 que baixa d'Andorra seguint el riu Valira. Tocant ja a La Seu d'Urgell trobem el poble d'Anserall, on hi ha el local social on sempre es fan les votacions. I on també es va fer la votació del referèndum del 1-O. Vam poder constituir la mesa amb un noi i una noia esporuguits, baixats d'un dels pobles més aïllats, i el primer votant. No ho havien fet mai però els vam tranquil·litzar que entre tots ho faríem tot i no patíssim per possibles intervencions, que ho teníem tot planejat. La gent d'Anserall i d'altres pobles fèiem pinya.
Començàvem a les 9 en punt. El mòbil era la clau per poder enregistrar la gent al cens. A dins el local, ni wifi ni dades. S'ha de sortir fora el local però la mesa, no Perquè ha de quedar fora de la vista de la parella de mossos que ens acompanyen tot el dia amb consignes molt entenedores de què fer per poder anar fent. Els nostres amics. Compleixen ordres. Els les respectem. Juguem al gat i la rata en diferents moments. Gran Nord. A la porta, doncs, control molt rigorós de qui entra i qui no a votar. Però a la segona persona la pàgina no funciona... després de moments de nervis veient que era un mal general a altres llocs aconseguim entrar una dada més, i una altra, i una altra... amb un senzill anar endavant i enrere a la pàgina. Valls de Valira comença a votar amb aplaudiments. Però cor per la comarca que a Anserall funcionem bé, amb una sola urna. I comença a pujar molta gent de fora, sobretot de La Seu on les cues són interminables. Un poblet on quan vas a votar petes la xerrada amb la mesa perquè el volum de feina és poquíssim es van fer cues de 45 minuts d'espera. Mai vist. Jo de tant en tant aixecava el cap del mòbil i la cua no minvava. A l'hora ens anava bé perquè ens feien de mampara visual que ens permetia la ocultació i temps de reacció per una possible visita indesitjada. La prioritat, salvar la urna, el mòbil i els nois de la mesa. L'acció de fugida la vam fer quatre o cinc cops amb nervis. Cames tremoloses i cor accelerat. Al migdia hem liquidat tota la cua. La gent ja ve en comptagotes. Situació normalitzada. A La Seu ja funcionen. Miro whatsapp. Més de 600 missatges. I ens assabentem de cop de la barbàrie arreu de Catalunya. Plorem. Nosaltres seguim sota control. Voluntaris al pont per detectar possibles incursions policials. Comunicació via walkie-talkie. Tot en ordre. Al migdia arriben noticies de Ponts. Males notícies. Els Mossos recomanen tancar i precintar. Ells es queden a custodiar. Plan B. Trasllat a un indret privat on durant tota la tarda es convida a cafè. Però ens tanquen la pàgina del cens i ara el cafè només serà per a la gent del municipi. Anem amb el cens en paper. Salvem encara uns 50 vots. A les 20 h en punt tanquem i recompte. 464 vots emesos. 447 SÍ, 7 NO, 10 blanc. Esgotats, satisfets però tristos per els qui no havien tingut tanta sort.
Queda honorar la valentia de la gent de la mesa, els Mossos que ens van acompanyar durant tot el dia, la gent d'Anserall que van arriscar casa seva i tots els del municipi que van fer pinya i no ens van deixar sols en tot el dia. I una menció especial al Samsung que va permetre aquesta jornada tan memorable.

Foto: Joan Aixàs i Obiols

VOTEM

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 16 Sep 2017 16:05:00 +0000

Ja en tinc prou. Publiquem el que no es pot publicar.

Quatre dies

noreply@blogger.com (Núria) — Mon, 21 Aug 2017 16:42:00 +0000

Quatre dies han passat. Quatre dies enganxada a diaris, twitter, ràdio, tele... Quatre dies d'emocions a flor de pell. He llegit, he sentit, he observat tantes coses... He vist gent traient el millor de dins i d'altres exhibint la mesquinesa de més graduació. Diuen que el temps posa tothom al seu lloc però només en quatre dies s'ha fet molta feina. He pogut veure moltes cares al descobert ensenyant les més grans vergonyes. Gent vomitant odi i misèria. Professionals que haurien de dur-nos la veritat, les coses tal com són i, fins i tot, asserenar les nostres emocions. Però no, alguns no han tardat ni dues hores a calumniar, desqualificar i menystenir a la gent que ha fet molt bé la seva feina, a tota la gent d'un país que ha donat senyals de ser un poble afable, empàtic i acollidor. Són gent que han aprofitat les seves plataformes i els seus altaveus per anar-me clavant punyalades, que m'han ferit al sentir les seves paraules plenes de verí. Són gent intel·ligent, culta, i que, per tant, saben perfectament que el que diuen, escriuen o dibuixen farà mal, molt mal...

Però també hores on molta gent s'ha bolcat a ajudar, ajudar i ajudar... Un país que ha demostrat que té gent molt bona, que funciona i és seriós, que pot anar per la vida amb carnet d'adult i el cap ben alt. Un país amb comunitats musulmanes que han de patir el drama des de l'exterior, d'una gent dolenta que els pren els fills, però també els dits inculpatoris des de l'interior. Malgrat tot això poden sortir al carrer a cridar contra el terror com uns més, al costat del país i la gent que també són els seu país i la seva gent.

I aquest és el país que m'agrada. El que vull que prengui decisions per sí sol com ha estat fent aquests quatre dies. Un país que no hagi de passar comptes amb els carronyers de la vora, que sigui molt poc tolerant amb actes de podridura com els llegits i escoltats aquestes últimes hores. Un estat amb uns col·lectius al servei públic lloats i respectats que ho donen tot en moments crítics i amb una gran feina a l'ombra. Perquè el dia que siguem un país lliure també vull poder ser un país de bona gent.

EL DRAGON KHAN DE L'EDUCACIÓ

noreply@blogger.com (Núria) — Sun, 12 Feb 2017 19:08:00 +0000

Si algú té ganes de viure vertiginosament, sense parar i fent bullir l’olla a un ritme trepidant, pot passar a formar part del fantàstic món de l’ensenyament. Bé, també es pot anar al parc d’atraccions i no bellugar-se del bar, veient com l’adrenalina transita per les venes dels més agosarats.

Estem en època de canvis però a vegades tinc la sensació de ser uns canvismedia o canvis virtuals. Una carrera mediàtica i propagandística per veure quina és l’escola que més canvis fa en la vida dura i avorrida de l’estudiant. Però en el fons, no sé si tenim una base sòlida que ens faci anar a tots pel mateix camí ni si tenim una línia pedagògica sòlida que ens consolidi com a societat. Escoles innovadores, escoles multilingües, escoles finlandeses, competències bàsiques, revàlides, aprenentatge cooperatiu, gamificació, informe PISA, deures, flipped classroom, educació per projectes, les TIC, robòtica, emprenedoria, l’atenció a la diversitat... I no ens deixem, si us plau, les classes magistrals, que no tenen perquè desaparèixer.

I com ho casem tot això? Crec que ens hem tornat consumistes en experimentació educativa. I qui crida més fort que ha comprat el model més productiu, guanya. Si els compres tots alhora, et pot passar que no acabis de tastar-ne ni la meitat o t’empatxis d’innovació. Necessitem asserenar-nos, seure tots plegats, posar els nostres valors com a societat, les nostres característiques, la nostra cultura, les nostres singularitats sobre la taula. A partir d’aquí, i deixant de banda els sistemes que funcionen o no en d’altres països, construir una educació sòlida, consistent, equilibrada, que miri més enllà de les modes i els corrents ideològics. Intentem integrar la diversitat de la nostra gent, la millor formació per als que tiraran del país d’aquí uns anys. Deixem-nos d’experiments i màrquetings escolars que molts cops només són fum. No tot el que és antic és dolent ni tot el que és nou és bo. Aprofitem la saviesa dels que treballen dia a dia a les escoles, escoltem-los, escolteu-nos!, i muntem un sistema educatiu fort i convençut.

Treball en equip, sí. Treball individual, també. Treballem per projecte, fantàstic, però també han de saber escoltar i aprendre de qui ens transmet la seva saviesa i el seu entusiasme. I aprendre a transmetre, també. I aprendre a captar l’interès dels altres, per descomptat. Aprendre jugant, molt bona cosa. Aprendre amb esforç, imprescindible. Feina a l’escola, només faltaria! Feina a casa, productiva, clar, i necessària. Siguem emprenedors, però també deixem temps per avorrir-nos i deixar-nos dur per l’atzar. Llegir, òbviament. En paper, no cal. Escriure, bàsic, en el suport que sigui. Ortografia, clau. Ciència, indispensable. Doncs llegim ciència. Però siguem crítics! Que no ens enganyin. Ni en ciència, ni en valors, ni en ideologies. Bons aliments i moure el cos, necessari per a un bon funcionament del cervell.

Jo no vull aturar-ne. Vull innovar, vull buscar coses noves, vull conèixer i aprendre tant o més que els més joves. Perquè si m’aturo, els aturo a tots ells. I això no ens ho podem permetre. No podem deixar la tecnologia enrere, hem de preparar els nostres fills per al seu ús més responsable i productiu. No ens podem quedar enrere mentre els nostres joves avancen sols. Els hem d’acompanyar en tot moment però no ho farem si no utilitzem les seves eines. No podem demanar que pedalin mentre nosaltres els frenem. Per guiar-los hem d’avançar-nos sempre un pas. Som nosaltres qui els hem de guiar, no pas ells els que ens han d’esperar perquè ells no es poden aturar.

Sense tot això no podem tenir una educació amb fonaments sòlids i resultats excel·lents. Resultats excel·lents no vol dir una bona puntuació en un informe PISA ni en una revàlida. Vol dir formar les millors persones que duran la societat cap a un futur millor. La nostra societat. La del nostre país. La dels nostres fills.

Bosc endins

noreply@blogger.com (Núria) — Wed, 24 Aug 2016 18:48:00 +0000

Sembla que els japonesos van descobrir que endinsar-te en un bosc, si és madur millor, aporta molts beneficis per a la nostra salut. Aquí també ha arribat aquest corrent que ressalta la importància de sentir-se envoltat de natura. Suposo que no descobreixen res de nou, senzillament treuen la pols a sensacions viscudes per la humanitat des de fa molt de temps. Jo sempre m'he sentit atreta pels boscos, per la seva soledat, per fer-te sentir part d'ell mateix. No és entrar al bosc a notar els seus batecs, és fer que el teu batec sigui un més dins del bosc. I amb la quantitat de boscos que tenim, que hagin de venir els japonesos a explicar-nos-ho és, si més no, trist...

Però no deixo els japonesos. Murakami ens transporta a través dels seus llibres a la més sensible naturalesa. A Kafka a la platja et trobes bosc endins de la mà del seu personatge. Un bosc que es presenta com sensual, pacífic, encisador... però que com més t'endinses passa a ser misteriós, intrigant, angoixant fins arribar, de sobte, al màxim exponent de la pau interior. Murakami aconsegueix que, sense ser-hi, sentis aquestes inquietuds i tot el que pots arribar a presenciar quan t'endinses en un bosc.

Sant Joan de l'Erm és un dels indrets on els seus boscos poden arribar a fer-te sentir part d'ell, no hi ha perfecció ni linealitat. Però hi ha harmonia, tot està entrellaçat. I quan tu t'hi endinses en passes a formar part. Les imatges només són imatges però si pareu una estona a observar-les, mirar-les, admirar-les segur que sereu capaços de percebre alguna cosa semblant a penetrar bosc endins.

La serra del Cadí. Una història de milions anys.

noreply@blogger.com (Núria) — Tue, 19 Jul 2016 18:38:00 +0000

Ja vaig explicar en l'última entrada del mes de març, ha passat massa temps..., que des de fa un any escric articles sobre natura pirinenca a la revista Colors de la Cerdanya. Potser és el moment també d'agrair-los la confiança d'encomanar-me aquesta feina! Fa unes setmanes vaig escriure sobre l'origen geològic del Cadí. Ara que és l'època ideal per anar a la muntanya potser us mirareu el Cadí i la vall del Segre amb uns altres ulls!

La serra del Cadí

Quan es parla de Cerdanya i Alt Urgell ens ve al cap Pirineus, Segre, Cadí, Moixeró... La Cerdanya és una depressió que separa el Pirineu axial, al nord, del Prepirineu, al sud. Mentre aquesta última està formada per grans blocs calcaris, la part nord és de silici i granit. Parlar de geologia de la Cerdanya ens faria remuntar centenars de milions d’anys i podríem omplir molts fulls de dades i fets extraordinaris. Però ens centrarem en l’origen i composició de la serra del Cadí i per això només tirarem 75 milions d’anys enrere, al final del Cretaci, que en temps geològic és anar a un passat molt recent. En aquesta època encara hi havia dinosaures a la Terra però no els quedava gaire temps de vida, al voltant d’uns 10 milions d’anys.

Fa 75 milions d’anys...

En aquests moments, la península Ibèrica no estava enganxada a Europa, sinó que hi havia un gran mar que les separava. Però les plaques en que està dividida l’escorça de la Terra es belluguen i la placa africana començà a empènyer la placa ibèrica cap a la placa europea fins a fer-les xocar. Aquest fet va provocar plegaments de roques, elevacions, encavalcaments i la desaparició del gran mar. Les formacions rocoses quedaren amuntegades talment com queden els cotxes en un gran xoc en cadena d’una autopista de molts carrils i molt trànsit. Totes les estructures amuntegades es poden observar fàcilment quan es va cap els Pirineus des de Balaguer o Manresa. És el Prepirineu català. Òbviament, en geologia no podem parlar dels fets en mesos o anys sinó de milions d’anys. I la formació del Prepirineu, i concretament de la serra del Cadí, va durar uns 50 milions anys.

Un gran cementiri marí

En aquest gran mar que ocupava l’espai entre les plaques ibèrica i europea hi havia infinitat d’éssers vius marins de closca carbonatada, com grans parents dels mol·luscs o foraminífers. Durant milions d’anys aquestes closques s’anaren acumulant al fons marí i es fossilitzaren formant roques calcàries. Quan les dues plaques van xocar, l’espai entre elles es va reduir i va fer elevar totes les acumulacions calcàries del fons marí, fins a una alçada de més de 2.000 m. Aquesta elevació de closques fossilitzades que lliscaren sobre el terreny és el que ara forma la serra del Cadí. Per això és fàcil trobar fòssils marins a les parts més altes del Cadí.

I la terra es va obrir...

A part de l’elevació d’aquestes estructures, també es produïren esquerdes i enfonsament de materials, donant lloc a falles geològiques. Tota la vall del Segre, des de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, és una gran falla produïda pel trencament i enfonsament dels materials acumulats durant el xoc de plaques. Aquesta depressió del terreny es va anar omplint d’aigua i gel i es formar una gran cubeta glacial. El gel es va anar desfent i l’aigua lliscà cap a l’oest, formant la llera del riu Segre. I on hi havia aquest gran llac ara hi trobem la gran plana de la Cerdanya.

La vall del Segre

Entre avui i demà...

El carbonat de calci que forma les grans parets de la serra del Cadí té la peculiaritat de desfer-se amb l’aigua. Això fa que l’aigua s’escoli entremig de les roques i no s’acumuli en forma de llacs. Això sí, s’hi poden trobar coves, avencs i dolines, zones on el terreny s’enfonsa perquè a sota s’ha anat desfent el material calcari. Aquest tipus de terreny foradat s’anomena càrstic. I depenent cap on s’escoli l’aigua, aquesta anirà a abastir el riu Segre, cap el nord, o el riu Llobregat, cap el sud. Amb el pas del temps, la serra del Cadí s’anirà desfent fins a desaparèixer i deixarà a la vista una gran esplanada. Llavors, a partir d’alguna resta geològica, es deduirà que on no hi ha res abans hi havia una gran serralada calcària sortida d’on abans hi havia hagut un gran mar...

Avenc

Dolina

La Terra és dinàmica. Està en constant moviment. Els agents geològics interns i externs fan que la seva orografia sigui canviant. Però quedem-nos amb el que tenim. Que pocs paisatges es poden comparar a les impressionants parets calcàries de la serra del Cadí. Sempre ens queda tancar els ulls i imaginar el gran mar que banyava aquestes terres fa una 100 milions d’anys.

La processionària del pi. Una plaga en expansió?

noreply@blogger.com (Núria) — Sun, 27 Mar 2016 16:09:00 +0000

Aquests dies he trepitjar moltes fileres de processionària, moltes més de les que m'he trobat mai al Pirineu. Fa unes setmanes vaig escriure un article a la revista Colors parlant de l'esclat de la processioniària al Pirineu. Aquí us el deixo. Em sembla que aquesta plaga ha vingut per quedar-se... D’uns anys ençà podem veure els pins de les comarques del Pirineu, principalment de la Cerdanya i l’Alt Urgell, farcits d’unes bosses blanques que a la primavera esclaten deixant anar unes erugues molt molestes. Ens referim a la processionària del pi. Enguany, degut a les suaus temperatures dels mesos de tardor i la sequera, la presència d’aquestes bosses blanques és molt accentuada. A més, la sortida de les erugues que contenen s’ha avançat considerablement i les hem estat veient en fileres aquest mes de gener quan haurien de sortir durant els mesos de primavera, especialment març i abril.

Què és la processionària del pi i quines conseqüències pot tenir per a la nostra salut i la dels pins?

La processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) és un lepidòpter de la família dels taumetopeïns, és a dir, un tipus de papallona nocturna. Com tots els lepidòpters passen diferents fases: papallona, ou, eruga, crisàlide i altre cop papallona. Les papallones són petites, d’uns 40 mm d’envergadura, i grises, sense colors llampants i difícils de veure. Aquestes emergeixen de la crisàlide enterrada cap el mes de juliol i volen durant els mesos d’agost i setembre. En aquesta època estival ponen els ous a les fulles dels pins, a les nostres contrades preferentment en les fulles de pi roig. D’aquests ous en surten unes erugues gregàries, és a dir, que viuen en grups, i que fabriquen uns fils de seda que les envolta. Són les conegudes bosses blanques que podem veure a les puntes dels pins i que aquesta temporada són molt nombroses. Aquest embolcall sedós les protegeix de les baixes temperatures de l’hivern, fins a un màxim de -15ºC , aproximadament. A les comarques del Pirineu les baixes temperatures feia que la proliferació d’aquesta espècie fos dificultosa però la tendència a tenir cada cop temperatures més suaus a l’hivern fa que trobin un espai ecològic ideal per a viure-hi i reproduir-s’hi. Quan arriba la primavera i la temperatura és més plàcida, les erugues surten dels nius blancs. Ho fan seguint un filament de seda que les guia, fent una processó. Només se separen per alimentar-se i tornen al seu niu seguint altre cop el filament sedós. Enguany, aquesta sortida també s’ha avançat i enlloc de fer-ho els mesos de març i abril ja han començat a sortir durant els mesos de gener i febrer. Al cap d’unes setmanes s’enterren en grups i formen les crisàlides que a l’estiu deixaran anar les papallones, tancant així el cicle.

Cada eruga té uns 700.000 pèls urticants que deixen anar un polsim al·lergogen i irritables per a certes persones. Això pot ocasionar molèsties i fins i tot quadres greus d’urticària a la pell i les mucoses oculars. Per contra, les papallones no tenen aquests pèls urticants i, per tant, no són tòxiques.

En principi, el pi no queda afectat per les bosses de processionària però si són molt abundants, com aquest any, la gran quantitat d’erugues i papallones que s’alimenten de les fulles dels pins els poden debilitar molt.

Quines mesures es poden prendre per eradicar aquestes plagues?

La processionària del pi té els seus depredadors naturals particulars, com poden ser la puput, el cucut i les mallerengues, ocells molt comuns en zones de pineda. Altres depredadors són escarabats com el caràbid depredador. L’home utilitza altres mètodes artificials com les bosses de feromona que atrauen els mascles. Aquests, queden dins la bossa i disminueix molt la reproducció de les femelles. Quan la plaga és important es tendeix a fumigar amb productes que només afecten les erugues de la processionària del pi durant el mes d’octubre, un cop aquestes ja han sortit de l’ou i encara no s’han enterrat.

Aquest any veiem moltes bosses i en surten moltes erugues perquè les temperatures no són baixes. Això farà que a l’estiu la població de papallones sigui molt alta i, per tant, s’auguren els propers hiverns amb pins plens de bosses. Si s’actua amb eficàcia durant la tardor, és possible que es pugui reduir la població d’aquest lepidòpter d’aquí un parell d’anys.

Ells també en saben

noreply@blogger.com (Núria) — Wed, 09 Mar 2016 17:24:00 +0000

Noies, espavilem... Perquè molts cops ens ho busquem. Perquè sortim un dia a l'any a defensar els nostres drets i la igualtat de gènere i la resta de l'any no actuem en conseqüència. Nosaltres fem les feines de dones perquè qui millor les fa són les dones. Nosaltres? Sí, nosaltres. Les dones. Per què?

Perquè ens deixem influenciar pels estereotips i ja ens agraden.
Perquè ens encarreguem dels nens ja que els pares no en saben.
Perquè quan ells planxen deixen arrugues d'aquelles tan odioses que marquen més que les arrugues de la rentadora.
Perquè posen les nostres calces blanques amb la roba de color i els surten tenyides de rosa.
Perquè renten a temperatura massa alta i ens encongeixen les faldilles.
Perquè si fan el dinar se'ls enganxa a la paella.
Perquè descongelen al microones i els surt tot bullit.
Perquè ells porten el nen al metge i quan tornen no ens expliquen res perquè no han estat atents.
Perquè millor que donem el nostre número de mòbil a l'escola, que si hi ha una emergència no sigui que ell passi de contestar.
Perquè a la reunió de curs hi farem anar el pare i nosaltres ens quedarem a casa a fer el sopar i banyar els nens, sinó, quan torni, el més calent serà a l'aigüera. I si quan arriba no m'explica res, ja trucaré a una altra mare que segur que ho ha apuntat tot sense perdre ni una paraula. Si hi ha anat la seva parella, ja trobaré una altra mare qualificada.
Perquè...

No cal noies, no cal. Ells són tan capaços com nosaltres, igual que nosaltres també podem conduir amb la parella de copilot. Ni nosaltres fem millor les feines ni ells són babaus. Les feines les saben fer perfectament... o no! Però... i nosaltres? Doncs nosaltres..., jo...

També se'm passen algunes coses dels fills.
També faig arrugues amb la planxa.
També tenyeixo les meves calces o els seus mitjons de rosa.
També encongeixo els seus calçotets.
També se m'enganxa l'arròs a la paella i cremo les croquetes.
També trec el pollastre del microones fet una espardenya.
També perdo els mitjons a la rentadora i no sé cosí una vora dels pantalons.
Aniré al pediatra i se m'oblidarà la dosi del medicament. I, ui, ara que hi penso... quan tenim la propera visita al dentista? Em sembla que me n'he oblidat!
Vaig a la reunió de curs perquè millor això que quedar-me a casa fent el sopar. I si sopem més tard, què passa? Tirarem de sobres del dia abans.

I amb tot això, no vull sortir de festa, ni de cap de setmana, ni de vacances amb les meves amigues que trucaran a casa cada dues hores per assegurar-se'n que el pare en qüestió segueix al peu de la lletra les indicacions que li ha deixat en tres blocs de notes de papers de coloraines.

Ni tampoc vull reunions d'aquelles on les dones critiquen tot el que totes critiquem dels homes i que nosaltres també fem i no ho diem perquè no seríem bones dones.

I no vull més dies 8 de març reivindicant unes igualtats que nosaltres mateixes no ens creiem. El dia que siguem capaces d'assumir que som iguals en tots els àmbits podrem començar a plantejar-nos la igualtat, el respecte i no submissió de manera seriosa.

Escric perquè un dia algú va decidir menjar carn.

noreply@blogger.com (Núria) — Wed, 28 Oct 2015 17:04:00 +0000

Si una cosa ens diferencia els humans de la resta d'animals és la nostra capacitat de raonar, relacionar i executar. Diu l'Eudald Carbonell, un dels paleoantropòlegs del jaciment d'Atapuerca, que més que Homo sapiens ens hauriem de dir Homo tecnologicus. Perquè ell considera que la teconologia és la capacitat no només d'utilitzar eines sinó també manipular-les i modificar-les. En Jordi Sabater Pi segurament no hi estaria d'acord perquè, per a ell, els ximpanzés també eren tecnològics en el moment en que utilitzaven eines (branques d'arbres) per extreure termites dels termiters per menjar.

Jo comparteixo més els raonaments de l'Eudald Carbonell. Recomano el llibre Els Somnis de l'Evolució. Ja té uns anys però el pas que fa per la història dels nostres últims 70 anys i, paralel·lament, l'evolució humana paguen la pena. Però sigui exclussiva o no la tecnologia de la nostra espècie està clar que la diferència de complexitat en les eines fabricades i la seva utilitat és abismal. Amb el gènere Pan, ximpancés i bonobos, ens diferencia un irrisori 1% del material genètic. En canvi, les diferències són molt importants. Bé, si comparem els esquelets, potser no ens semblen tan distants però hi ha un òrgan que ens separa del tot d'aquests cosins germans: el cerebel i, concretament, el cervell. Podriem parlar de ser molt més intel·ligents que la resta d'animals però a mi m'agrada més parlar d'una complexitat cerebral que ens permet enllaçar ordres o seqüències d'informació i organització. I a partir de totes aquestes seqüencies enllaçades som capaços d'arribar a transformar, fabricar i aplicar. A què es deu que amb tan poc de temps, uns 7-5 m.a., temps molt curt quan parlem d'evolució, ens haguem distanciat tant?

Hi ha diverses raons. Una d'elles, el pas de caminar a quatre potes o ser braquívor, desplaçar-se per les branques dels arbres, a ser bípede. Un canvi climàtic que ens fa passar d'una època càlida a una de freda fa entrar en regressió les extensions de selva per donar pas a la sabana. L'adaptació a la sabana passa per posar-se dempeus, així es té més facilitat de visió per protegir-se dels possibles deperedadors i minimitza la superfície de transpiració, ja que menys superfície queda exposada al Sol ara que no hi ha la protecció dels arbres. Per altre part, la posició bípeda ens deixa les extremitats anteriors, les mans, lliures per poder agafar tot tipus d'estris i menjar. Si parlem de fa 5 m.a. podem trobar diferents espècies dins el gènere Australopithecus però hi ha dues espècies que colonitzen bàstament la sabana: Parantropus i Homo. Totes dues fan la mateixa adaptació bipeda però, curiosament, es diferencien en el grau d'expansió del cervell, molt més elevada en el gènere Homo. Mantenir un cervell com el d'Homo requereix un gast energètic molt més elevat que el de Parantropus o la resta de primats. I si necessitem més energia tenim dues opcions: o incrementem la nostra tassa metabòlica (más madera, esto es la guerra!), cosa que ens pot produir un deteriorament molt més ràpid dels òrgans, o tenir una dieta més calòrica. No confondre dieta calòrica amb menjar més greix, sinó una dieta que ens proporcioni més quantitat d'energia. A part, si podem disminuir la feina d'alguns dels òrgans, molt millor, podem desviar la nostra energia cap el cervell. I quin organ es va reduir,? el tub digestiu. Com? Lesli Aiello i Peter Wheeler van proposar el 1995 que era factible canviant el tipus de dieta, introduint la carn. Si a més, la cous, important la utilització del foc, molt millor. Els herbívors tenen un tub digestiu molt complex perquè han d'aconseguir tallar sucres molt grans i que aporten gran quantitat d'energia, com és la cel·lulosa. Al reduir el tub digestiu ja no podem digerir aquest tipus de sucre, parlem de tota la fibra vegetal, i tal com entra la fem fora. Sacrifiquem la cel·lulosa per altres tipus d'aliments, ens tornem carnívers-omnívors, que ens poden aportar la mateixa quantitat d'energia amb menys esforç. I aquesta energia que estalviem en la digestió la utilitzem per desenvolupar el cervell. Leslie Aiello, va ser contundent, com més gran és el cervell, més petit és el tub digestiu. Una cosa és clara, Parantropus, herbívor, no va aconseguir sortir de la sabana, es va acabar extingint. Homo, com a gènere, omnívor, va aconseguir expandir-se per tot Àfrica i arribar a tots els racons del món, adaptant-se a ambients ben diferents.

José Luís Arsuaga, un altre paleoantropòleg del jaciment d'Atapuerca, diu al llibre La especie elegida que és curiós que un homínid vegetarià es va extingir quan un altre homínid entrava en l'agricultura del cereal i les lleguminoses. La diferència és que Homo no mastega les dures llavors dels cereals sinó que les mol, les cou i les transforma, ni parteix els fruits secs amb les dents, sinó que ho fa amb les seves eines, encara que ja ho feien amb pedres, i els acaben exprimint per extreure'n oli i d'altres sucs. Tot això sense el desenvolupament del cervell no hagués estat possible. Sense carn no es desenvolupa el cervell, no hi ha eines, no hi ha dieta vegetariana tal i com la coneixem avui dia, processada.

Potser ha sigut un escrit massa tècnic i feixuc però rebatre segons quins integrismes alimentaris criminalitzant la carn i els qui la consumeixen, curiosament jo poca, necessita un raonament molt exhaustiu. I tot aquest raonament no l'hauria pogut fer si fa 3 m.a. els nostres avantpassats no haguessin fotut queixalada a algun animal del voltant, segurament de carn vermella, i els hagués agradat.

Diumenge, SÍ o SÍ.

noreply@blogger.com (Núria) — Fri, 25 Sep 2015 16:01:00 +0000

Divendres 25 de setembre. Dos dies i sabrem què volen la gent que viu a casa nostra. Hi ha nervis, neguit, expectació. Fa molt anys que dedico esforços i energies a fer entendre que sols anirem molt millor. Hi ha gent, els que no toleren que volem lliures, que diuen sentir-se cohibits i menystinguts, que no se senten a gust a casa seva, que se senten atacats quan diuen que no volen la independència. Jo m'he sentit així durant molt de temps. Excepte els últims tres anys, a mi sempre m'han titllat d'il·lusa, de perdre el temps, de poca-solta... Durant molts anys no m'he sentit a gust a casa meva. Se'm va retreure que votés en contra de l'Estatut. Se'm va dir que per culpa meva no tindríem millores, que millor una mica que res, que la meva avarícia faria trencar el sac. Maleit peix al cova... De veritat va ser la meva avarícia? O ens van prendre el pèl a tots plegats? Quan el meu fill era petit i feia trencaclosques a la classe es posava molt nerviós si un dels seus companys no sabia on anava una peça i ell ho tenia claríssim. I els deia: "però que no ho veieu? Com pot ser? Però si és la cosa més evident del món!" Doncs jo sempre m'he sentit una mica així, no entenc com encara hi ha gent que no ho veu, que dubte o que decideix que a Espanya estarem millor. Com pot ser que encara hi hagi gent que confiï que un canvi de govern ens solucionarà tots els greuges que hem patit des de fa molts anys. Com pot ser que encara hi hagi gent que no vegi que aquella peça del trencaclosques no encaixa de cap manera!

Aquesta campanya he estat silenciosa, ho reconec. Estic cansada. Clar que els meus arguments segueixen sent els mateixos i les meves idees també. Però el meu vot encara ara és indecís. Evidentment, no entre el Sí o el No. Però sí entre el SÍ amb un llarg procés de negociacions al darrere o el SÍ, marxem i l'últim que tanqui la porta. Sóc de les que ja el 9N era totalment contrària a la llista única, una estratègia convergent que feia quedar com a dolents a ERC. Arrufo el nas davant de la llista de Junts pel Sí. En Raül Romeva me la fet mirar amb més il·lusió però, ostres... és que la il·lusió, l'empenta i la fermesa en els arguments de la CUP m'atrauen molt. El discurs de la CUP em fa vibrar i em posa la pell de gallina encara que puc no compartir alguns dels seus postulats. El respecte i el poder de les dones m'encisa encara que mai he combregat amb el moviment feminista. La CUP és fresca, jove i no està per més rondalles. Al gra, bon vent i barca nova.

Fins diumenge encara tindré dubtes, a casa hi ha gent que ho ha tingut més clar, uns cap a la llista única, d'altres cap a la CUP. Jo encara em trobo al mig. El cor a la CUP, el cap a JxS. El vot útil o el vot ideològic. Certament, una majoria absoluta de Junts pel Sí ens donarà molta força de cara el món, però molts escons de la CUP són necessaris per empènyer amb fermesa cap a la llibertat.

Sigui com sigui, jo desitjo, demano, voto Independència. Perquè som la peça del trencaclosques que el meu fill sempre ha tingut clar que no encaixava on els altres s'entossudien a col·locar. Encara que per això malmetessin les seves puntes i els seus colors.

Nens estesos amb el cap a l'aigua

noreply@blogger.com (Núria) — Fri, 04 Sep 2015 00:11:00 +0000

Encara tinc la imatge del nen sirià estès a la platja, boca avall, immòbil... Una imatge molt colpidora que ens remou moltes coses per dins i ens fa alçar suplicant que algú els ajudi. Aquesta imatge és una més de les històries que ens han arribat durant les últimes setmanes. Camions amb gent que fugen de l'estupidesa humana, nens, gent "normal" que demana ajut. És cruel? Sí, molt. Hem de canviar moltes coses? Sí, i de pressa.

Però tot això no és gratuït. Refugiats polítics o gent fugint de les guerres del seu país n'hi ha cada dia. Països com Sierra Leone, Ruanda, RDC, RCA, Somàlia... porten anys immersos en guerres molt cruels i violentes, amb exterminis massius. Els que poden fugen d'aquests llocs com ho estan fent ara els sirians i busquen refugi a Europa. Però aquests no tenen càmeres al darrere, ni diaris, ni tota la propaganda mediàtica que ens bombardeja aquest estiu. Nenes segrestades, nens soldats, tribus exterminades... però sense cap ressò ni moviment mediàtic. I si aconsegueixen creuar les nostres fronteres, ningú es llença al carrer per acollir-los ni a dur-los menjar. Els sirians tenen un altre estatus, suposo que hi ha certs interessos polítics i econòmics al darrere. Percebo que juguen amb els nostres sentiments utilitzant els mitjans de comunicació per aconseguir cridar-nos l'atenció massiva i posar-nos al seu favor.

No, aquest cop no ho faré, no compararé imatges de nens morts. Ho vaig fer un cop i a molts no va agradar. Vaig excedir els límits del que agrada veure. Ara, jo em sento manipulada i m'irrita. No m'agrada gens el que passa a Síria i als països del voltant però tampoc m'agrada el que passa en altres llocs del món on també hi ha nens estesos a la platja amb el cap a l'aigua. No m'agrada la misèria, el patiment, la violència de ningú. Però tampoc m'agrada que em manipulin ni que m'utilitzin per lluitar emocionalment pels interessos dels altres.

Bruixots de pa sucat amb oli

noreply@blogger.com (Núria) — Tue, 30 Jun 2015 22:39:00 +0000

Fa ja uns anys el món científic i millor dit, el món farmacomèdic, començava a posar-se en dubte. Anaven sortint veus discordants que atacaven l’anomenada medicina tradicional i filtraven el terme de medicina alternativa. L’homeopatia és de les que entrava amb més força però d’altres com les flors de Bach, les pedres magnètiques, l’oligoteràpia... també volien el seu lloc. En una ment estructurada dins el món científic com la meva no hi tenia cabuda l’aigua amb memòria, les pedres que absorbeixen energies negatives, les flors que curen dins una ampolleta o els metalls a preu d’or que et protegien de tots els mals, amen. A més, apareixien aliments que ho curen tot (actimel, llet de soja, preparats dietètics...) i d’altres que eren fills del dimoni, com la llet, el blat o el sucre. Jo començava a remar a contracorrent. Si no prenies medicaments homeopàtics o flors de Bach eres un descregut que et deixaves manipular per metges i industries farmacèutiques que l’únic que feien era intoxicar-te el cos. Però la meva formació científica m’impedia pensar que una cosa natural era més bona que la química, quan tot el que és natural també és químic i tot el que és natural no sempre és bo.

Des d’aquí van començar a alçar-se algunes veus contra les vacunes. I contràriament al que es pot pensar, ho recolzaven gent amb un nivell cultural prou alt que seguien tendències neohyppies happyflowers, gent que volien sortir del model convencional de societat i es declaraven en contra del progrés. El súmmum me’l vaig trobar quan una metgessa del CAP de la Seu, un dia que no hi havia la pediatra oficial, em va retreure que la meva filla havia fet reacció a la vacuna, febre i res més, perquè jo havia tingut la mala idea de vacunar-la i, per acabar d’adobar-ho, donar-li llet i altres derivats làctics. Aquell dia vaig sortir emprenyada perquè algú que vetllava per la salut dels infants promovia la no vacunació i la no ingesta de certs aliments en una nena de quatre anys sense cap mena de fonament científic, sense cap prova. Aquesta metgessa segur que ara ja ha tret de la dieta dels infants tots els cereals, sucre refinat i la carn. Bruixots de pa sucat amb oli me'ls han definit avui. Criminalitzen el gluten quan no tothom és celíac, criminalitzen la llet quan no tothom és intolerant a la lactosa, criminalitzen els greixos quan no tothom té problemes de colesterol i obesitat, criminalitzen les vacunes quan... ja hem vist que passa quan no vacunes.

Des de fa uns mesos han començat a alçar-se veus de científics i metges dient prou. Ja era hora. Ha estat com un cop de puny a la taula. Prou xarlatans, prou pseudociència, prou pseudomedicina, prou absurditats que l’única cosa que fan és posar la població en perill. Ha hagut d’haver un nen mort perquè ara alguns se n’adonin que potser els prenen el pèl. Prou a tota aquesta farsa, a tots aquests estafadors i a tota aquesta comèdia que juga amb la salut de les persones. Les herbes d’en Josep Pàmies no curen el càncer, hi vaig anar dissabte i fa por el seu discurs, les malalties infeccioses greus no han desaparegut sinó que les mantenim a ratlla, les vacunes, sra. Forcades, no són un invent del diable, més aviat tot el contrari.

Quin és l’objectiu, no ho sé, però sí és cert que amb un discurs molt atractiu i les teles públiques donant-los volada es pot posar en perill el que ha costat molts anys aconseguir, guanyar la batalla a moltes malalties mortals.