I la Núria, com ho veu?

De casament

noreply@blogger.com (Núria) — Sun, 29 Jan 2012 22:39:00 +0000

Aquest cap de setmana tocava casament. Feia un munt d'anys que no en tenia cap. A totes les bodes es fan fotos dels nuvis, dels convidats, del pastís... Jo, a la taula estant, he anat improvisant el meu casament particular.

No els agrada la nostra llengua

noreply@blogger.com (Núria) — Sun, 22 Jan 2012 16:38:00 +0000

A la Seu, els dissabtes a la tarda fan olor de bàsquet. Enguany, l'equip de Lliga Femenina, el Cadí la Seu, està fent un molt bon paper i al Palau d'Esports es vibra de valent. Cert dia, uns quants aficionats vam començar a passar-nos-ho bé quan intentàvem dirigir el joc de les jugadores en anglès. Ves, com que els entrenaments són en aquesta llengua potser ens entendrien millor a l'hora d'animar-les! Seven, seven, put de ball into de basket! Defense! Come on! Up,up! Down, down! Vam riure molt perquè l'anglès era acollonant! Fins i tot buscàvem expressions genuïnes per animar. La seven, la número 7, va fer un partit nefast i la vam acrivillar de valent. Però, hosti tu, sembla que va funcionar i des d'aquell dia és una de les cracs de l'equip. La veu va córrer i cada cop hi havia més gent allà, al sector esquer de la grada. I els joves també es van animar, i van anar a buscar el bombo, i cantaven, i cridaven i animaven com mai l'equip. En un partit més que perdut es va donar la volta al marcador. Fins i tot els àrbitres, una mica incrèduls del que estava passant en un pavelló de gel (per la poca sang que ha demostrat sempre l'afició) van comentar al acabar: "mai havíem vist això a la Seu, aquest partit l'ha guanyat l'afició" I des d'aquell dia, fins ahir, el Cadí la Seu, és una fera i un mal son per les contricants a casa.

Però ahir les coses van canviar i, com passa massa cops, aquesta mania que ens tenen de voler parlar una llengua que no hauria d'existir, l'ambient s'ha enrerit. Els nanos són nanos i quan s'envalentonen poden arribar a la grolleria. Els regitres que sentíem no ens agradaven: algun insult i un càntic esterpèntic de "bésame el culo" a una jugadora del Girona. I també començaven A sentir-se comentaris com que nois de la Seu, tots catalanoparlants, havien de fer els càntics en castellà. Quan va acabar el partit vaig anar cap a ells, tots prou coneguts, i els vaig dir que quedaria més bonic dir-li "fes-me un petonet al culet" sense més exigència. Doncs avui, un ciutadà argentí que viu i treballa per aquestes contrades des de fa molts anys i del qual es coneix, i no se n'amaga, la seva animadversió cap a la nostra llengua ha etzibat això en un fòrum de bàsquet després de passar per altres canals i xarxes socials:

"Les cuento una anécdota, en el Sedis, un grupo de chicos de la base han decidido de "motu propio" hacer hinchada para el equipo femenino senior A, "El Cadí". Estos chicos le han dado una nueva idea de lo que es ambiente a los partidos, es mas, se habla de ello en los medios de comunicación locales. Pues bien, resulta que en el último partido los chicos hicieron cánticos en español, y gente "del Club", o relacionada con el club de manera directa se levantó a exigirles que cantaran en CATALAN.

MARGARET DE CIMAN-CHINEZE NWAGBO-MANDISA STEVENSON-ADRIANNE ROSS-BLANCA GARCIA-KRISTINE KARKLINA-CRIS GARCIA-NEREA MENDEZ-TANIA PEREZ-TIINA STEN-TEREZA BRANTLOVA

Este es el equipo del sedis, donde se aprecia a simple vista el dominio de las jugadoras no catalanas, es mas ni europeas. La 1ra pregunta que me viene a la mente es: ¿quien mas aparte de mi se debate entre el calificativo de hipocrecia o desubicación? La 2da pregunta es: ¿hay algun educador en el foro que pueda explicar como los resultados a obtener con esta acción es que los chicos se pasen por el forro la tribuna y dejen a los "adultos" con sus adulteces?"

Fins els collons, m'enteneu, fins els collons que vinguin de fora a criticar la nostra llengua. Segons aquest personatge, la meva actitud és hipòcrita perquè minuts abans havia penjat una foto al Facebook d'aquests nois dient que eren la millor afició. Hipocresies a part, gent com aquesta que ataquen la nostra llengua dia sí i dia també, com el colonitzador colonitzat que tornar a la pàtria amb la veritat per davant no els necessitem per a res. Prou lluitem i ens costa molt des de dins com perquè haguem de patir això a casa nostra.

Font-Romeu

noreply@blogger.com (Núria) — Thu, 05 Jan 2012 19:32:00 +0000

Aquest any la neu és minsa, molt minsa. Hem hagut d'anar una mica lluny per trobar-ne i així i tot no sembla pas un mes de gener. Aquests dies, si vols trobar gent de la Seu esquiant ves a Font-Romeu, a l'Alta Cerdanya. La Laia hi ha anat cada dia a fer fons i avui hem decidit anar-hi també la resta de la família: uns a fer fons, altres a fer descens i uns més a fer raquetes. La sort és que hi ha activitat per a tots!

El dia ja es preveia ventós i els de descens han vist com els tancaven el remuntadors a mig matí, però ells s'ho han passat bé igualment. I la Laia, preparant una dedicació més seriosa a l'esquí de fons de cara l'any vinent.

Els dies ventosos et permeten gaudir de núvols amb formes lenticulars, arrodonits pel vent i, a vegades, iridescents. Passejar amb raquetes et permet saber quins animals hi viuen sense veure'ls. És relativament fàcil trobar tot de petjades diverses a la neu i encara més gratificant saber a quin animal pertanyen. Avui n'han aparegut uns quants. A més, el gel i l'aigua també ens han deixat algunes imatges força interessants. Deixarem alguna constància gràfica de tot plegat.

Aquí dos nois calçant-se les bótes per anar a fer descens. No volen que se'ls vegi la cara però amb la mida de les botes es pot deduir que juguen al cadet del Sedis.

I mentre uns baixaven muntanyes, altres lliscaven amb unes bótes molt més lleugeres per pistes de fons.

A l'hora de plegar, Déu i ajuda per classificar tot el material!!

Amb aquestes imatges es pot verificar l'escassetat nival d'enguany. Si continua així i fa fred, els ginebrons i nerets patiran de valent. L'estratègia d'aquests arbustos d'alta muntanya és aïllar-se del fred hivernal sota la capa de neu. El que queda a la intempèrie queda ben assecat per culpa del vent i el fred. I alguns no tenen neu ni per tapar les arrels!

La poca neu que hi ha s'està convertint en una fica capa de gel.

I aquí tenim un recull dels rastres que hem pogut veure avui. La petjada i l'excrement de llebre són dels més fàcils d'identificar. La petjada fa aquesta típica forma d'i grega. Les dues petjades del darrere, una davant de l'altre, són les potes del davant i les dues de costat les del darrere. Però, compte! La llebre salta cap el palet que sobresurt de la neu. Com és doncs que té les potes del davant al darrere? Doncs perquè quan salta primer recolza les potes anteriors i les potes posteriors salten cap a davant sense aixecar les del davant. Fixeu-vos en la imatge de sota. Proveu de posar-vos a la gatzoneta i col·loqueu les mans una davant de l'altre però per darrere les cames. Així acaba el salt de la llebre.

L'excrement també és inconfusible, aquestes boletes de color grogós i pallades, de la mida d'una bala de jugar, aquelles de colorins.

Pels arbres hi havia un munt de trencapinyes amunt i avall fent molt de xivarri. Aquestes petjades són d'ells. A la segona foto es poden veure les marques de les ales a la neu, unes ratlles en forma de ventall.

I aquestes següents, pendents de confirmació, quasi segur que són de perdiu. Quina? No ho sé, suposo que perdiu xerra. Els excrements també són dels mateixos. Com moltes gallinàcies fan una marca en forma de fletxa, d'uns 5 cm, i uns excrements en forma de tub, d'uns 4 cm.

La guineu deixa aquest rastre en fila. Quan ho explico als nens sempre els dic que la guineu camina com una model, posa un peu davant de l'altre semblant, talment, que camini sobre una corda! La guineu és fàcil saber què ha menjat, o fruits o algun animaló. Endevineu que ha menjat aquesta? Si fos un animal veuríem restes de pèl però aquí es poden veure restes de fruits.

I d'aquests, curiosament no he trobat petjades i això que són de les més típiques! Són excrements de cabirol. Fa aquesta espècie de "conguitos" agrupats. Us podeu imaginar la broma fàcil a un amic. Si no els voleu perdre, no ho feu, és fàcil que piquin!

El paisatge també era fantàstic. Eina, Puigmal i tota l'olla de Núria i la vall del Ter. A l'última, el Canigó. Es pot veure el vent que feia per la neu que s'aixeca als cims de les muntanyes, un fenomen típic del Pirineu i molt perillós per la virulència del vent i la falta de visibilitat que pot provocar: el torb. Avui s'han agafat velocitats de més de 100 km/h als cims, cosa que ha fet que haguessin de tancar tots els remuntadors de les pistes de Font-Romeu.

El vent també provoca aquestes formes arrodonides i amb colors dels núvols. Una altra prova de la ventada d'avui.

I l'altre meravella del dia. El gel. Formes arrodonides i brillants que juguen amb l'aigua.

I esperem que nevi amb força a partir d'ara. No em preocupa tant l'esquí i el paisatge sinó la falta d'aigua de cara a la primavera. El desgel és primordial perquè la vida continuï després del llarg hivern. I sense neu i gel... malament rai.

A contratorrent

noreply@blogger.com (Núria) — Mon, 02 Jan 2012 23:32:00 +0000

Jo ja fa uns quants anys que vaig decidir començar a escriure tot el que em passava pel cap en un bloc. No tinc una temàtica única, senzillament aboco allò que en aquell moment em passa pel cap, allò que m'amoïna, el que m'emociona, el que m'agrada, el que m'irrita... De tot una mica. Potser els temes més intensos han estat des d'un principi la natura i la fotografia, la política des d'un punt de vista nacional, de país i temes més personals com les aficions dels meus petits. De tant en tant, la nostàlgia també aflora anant a buscar records de joventut.

En aquest món de la blogosfera he conegut gent molt interessant. Alguns d'ells els segueixo des del primer dia, com el Jordi, altres han anat desapareixent però també n'apareixen de nous. He conegut gent molt interessant, gent amb qui he traçat vincles també en el món real. És impactant explicar que coneixes a aquella persona perquè té un bloc o llegeix el teu. Qui ho diria ara que l'Enric, la Josefina i el Marc o el Moisès els vaig conèixer precisament a través d'aquests escrits. Però també he retrobat persones que el temps i la distància ens havia fet pràcticament oblidar i que aquest món tan peculiar ens ha fet retrobar, com la Joana. He pogut conèixer les aficions, la manera de pensar, les inquietuds de persones amb qui comparteixo espais però que no hauríem passat mai del hola i adéu i que ara sabem que compartim moltes més coses de les que ens podíem haver imaginat, com la Mireia o l'Albert. Gent que un dia et diuen que et llegeixen i et ruboritzes perquè saps que mai podràs estar a la seva alçada, com l'Albert o el Dani. I un munt de gent que he descobert perquè un dia van aparèixer com a lectors meus, com el gran Xavi de les Rocoses que no em cansaré mai de mirar les seves espectaculars fotografies pensant que mai podré fer-ho tan bé com ell. Gent que només em llegeix però que no ho hauries dit mai, com la Mercè, l'amiga de sempre de la meva mare. Alguns són amics de fa molt temps i, per casualitat, he descobert que també escriuen i compartim inquietuds que en les nostres trobades no n'havíem parlat mai obertament, com el Jordi.

I des de fa uns dies em va arribar l'enllaç d'un molt amic meu, d'aquell que ens veiem poc per la distància però amb els que he compartit moltes coses. D'aquells que tens clar que és un dels de debò. I quan vaig saber que encetava un bloc vaig pensar que el plaer de la lectura estava assegurat. I no vaig fallar. He pogut anar seguint els seus escrits i us els recomano, pel que diu i com ho diu. És l'Ignasi i el seu bloc, A contratorrent. Ara potser també serà ell el que descobrirà que jo li porto un gran avantatge amb això d'escriure per a mi i per a tothom. Benvingut a aquest món tan especial, Ignasi, on creus que no ets ningú però que de seguida veuràs que arribes a molta més gent de la que hauries sospitat mai.

JO VULL SER REI!!

noreply@blogger.com (Núria) — Wed, 28 Dec 2011 21:36:00 +0000

Avui ens ha quedat clar. La casa reial espanyola ha fet públics els seus pressupostos. Veus que fàcil? Ara jo us presento els meus de la mateixa manera. Són molt entenedors!!

Tant per a mi
Tant per al meu fill
Tant per a la resta de la família
Tant per a les senyores de la neteja i la resta del servei
Tant per als meus afers personals (que no n'heu de fer res)

Jo crec que els espanyolets més agosarats, els que han passat la línia de la consti i han demanat els comptes, ja podran dormir tranquils.

El discurs d'aquest pobre home diuen que el van veure un 30% dels espanyols. I aquest paio, davant de tothom es veu que va dir que LA JUSTICIA ES IGUAL PARA TODOS. Per tant, com diuen Els Pets des de fa molt temps, si és cert que som iguals davant la llei, PER QUÈ COLLONS JO MAI PODRÉ SER REI?!

El galliner

noreply@blogger.com (Núria) — Thu, 22 Dec 2011 19:29:00 +0000

Per Nadal, ja se sap, Festival a l'escola de la canalla. Aquest és l'últim, la Laia l'any vinent ja passa a l'ESO. Enguany eren els grans i, la veritat és que es nota. Amb els anys van agafant confiança i se'ls veu segurs, amb ganes, gaudint del que fan i sentint-ho. Els festivals ja no són balls o representacions dirigides sinó que passen a ser seves, pensades per ells, dissenyades per ells, amb vestuari propi... Se'ls nota que allò és la seva petita obra i que volen que ens ho passem molt bé.

Però ahir no m'ho vaig passar del tot bé. Amb els anys he anat constatant que pares, avis, tiets i demés espectadors no respecten gens ni mica la feina dels nanos, ni tan sols la dels seus. La gent xerra, s'explica coses que no tenen res a veure amb el que s'està fent, i tot amb un to de veu considerable. Criden, s'aixequen i fins i tot parlen pel mòbil. I sempre hi ha el pare que ha de fer la filmació càmera enlairada que no deixa veure res als demés. Tot plegat molt vergonyós. I jo pateixo pels nens que estan a dalt de l'escenari que han d'esperar que la gent calli per poder presentar un acte, per continuar una narració, que veuen com ells canten i els pares passen (ni que no siguin els seus). I no se t'ocorri cridar l'atenció a ningú perquè encara s'ofenen o t'insulten, com li va passar a la senyora que tenia al costat quan una mucosa adolescent (presumptament educada i de bona família) li va etzibar un "a prendre pel cul" quan li va demanar que, si us plau, callessin. Jo no vaig ser tant educada, em vaig posar en el meu paper de profe i amb un to prou dictatorial les vaig convidar a callar o a marxar. Però la senyora del darrere continuava xerrant i molestant mentre els nens intentaven cantar i ballar a dalt de l'escenari. Quan va acabar tot vaig poder comprovar que la senyora que m'havia amargat la representació era, ni més ni menys, la mare de la nena de l'insult anal. No anem bé...

Sol d'hivern

noreply@blogger.com (Núria) — Fri, 09 Dec 2011 17:23:00 +0000

Aquesta setmana no es pot dir que hagi sigut dura quant a treball però avui s'ha fet feixuc aterrar després de tants dies de desconnexió. La casa encara està freda després de tants dies fora i un cop dinat venia de gust agafar una manteta elèctrica, ficar-la a la ronyonada i volar una mica lluny amb el so de fons d'aquests del Divendres. Una estona abans de les 5, un reflex als ulls m'ha fet tornar a la terra. Després d'un dia de llum d'hivern, amb un cel que, si no fos per la temperatura, diries que amenaçava neu, el sol ha decidit sortir un momentet per dir adéu entre les muntanyes de l'oest. Entrava ben de biaix pel finestral del menjador a tocar de ple la meva cara. No ho he dubtat, càmera en mà he sortit a dir adéu aquest sol que cada dia té més mandra de sortir i més pressa per marxar.

Les mates independentistes

noreply@blogger.com (Núria) — Fri, 02 Dec 2011 14:50:00 +0000

Ahir vaig trobar la manera de fer pedagogia independentista encara que siguis profe de mates. I us asseguro que en van aprendre!! El tema: LES EQUACIONS.

En una expressió algèbrica s'hi barregen lletres i números. La lletra, que molts cops és una X l'anomenem incògnita. Però ahir els nois van descobrir que, per a molts de nosaltres, ja no ho és d'incògnita sinó que la tenim ben calada. Partim de la següent expressió:

40X + 14 = 42X - 86

En una equació els termes que porten la X s'anomenen TERMES DEPENDENTS. Ho són 40X i 42X. El 40 i el 42 ja els agradaria ser TERMES INDEPENDENTS però es troben que han d'arrossegar una creu (X), i en aquest cas pesa molt. La creu els xucla i els fa perdre identitat. Per contra el 14 i el 86 són els anomenats TERMES INDEPENDENTS. Aquests són lliures i cert dia ja es van desempallegar de la creu que els asfixiava. La il·lusió del 40 i del 42 és seguir els passos del 14 i el 86: alliberar-se de la creu. Per això s'ha de trobar un valor (o algú amb valor) que li tregui la màscara a la incògnita i la deixi en evidència i d'aquesta manera tots seran lliures. El valor aquest de la X és 50. Només l'hem de substituir a l'equació i podrem saber quan de temps falta perquè el pes de la X deixi de ser una creu. M'ajudeu a esbrinar-ho?

El Governador torna a la pàtria

noreply@blogger.com (Núria) — Thu, 01 Dec 2011 23:05:00 +0000

Avui llegia al diari que el president Montilla deixarà de ser Molt Honorable ex-president de la Generalitat per passar a ser Senador de l'Estat espanyol. I això em demostra dues coses:

Que aquest senyor que ha estat 4 anys sent el president d'una nació no ho ha considerat un càrrec prou important ni de valor simbòlic i representatiu com per ser de per vida un Honorable. Aquest senyor ha ostentat un càrrec polític d'alt nivell com qui és el president de l'escala, que per alguns seria molt més honorable i valuós que per a ell la responsabilitat de representar a tot un país i a la seva gent. Per a ell ha estat un pur tràmit, sense cap tipus d'emoció, sense sentir-ho de veritat i sense portar la terra i l'honorabilitat al cor. Aquest senyor prefereix ser anomenat senador Montilla a Honorable ex-president Montilla. Un gran menyspreu per a tots els catalans però que, a la vegada, posa tothom al seu lloc i s'agraeix que aquest títol només el portin els que de veritat el senten i el duen al cor.

Per altra part també demostra que aquest senyor és incapaç de fer res més després de ser president. No té els estudis, la talla, el carisma ni la personalitat per fer coses pel país més enllà de ser el president de tots. En Pujol ha seguit treballant pel país, en Maragall prou fa tirant endavant la seva fundació i treballa pel país. La gent se'ls estima, els valora, se'ls escolta. És cert que en Montilla no té cap d'aquestes coses. Podem anar a altres països i veure que els presidents, quan passen a ser ex-presidents, continuen d'una manera o una altra representant el país, treballant pel seu país. En Montilla no, ell prefereix desempallegar-se d'aquesta llosa que un dia li van encolomar, ell no té ganes, ni la formació, ni la intel·ligència, ni la personalitat per poder engegar projectes fora de la més casposa política espanyola i espanyolitzada. No sap ni vol anar més enllà de la vida grisa d'un funcionari amb vida i actitud de funcionari ranci. Quan era president no va deixar pas de ser un funcionari i així va actuar. El funcionari que enlenteix les decisions, les accions que fan tirar un país endavant. I com que ell no sap ni vol fer res que el tregui de la rutina del funcionari caspós, sense empenta, sense iniciatives, sense idees, doncs ell prefereix continuar en aquest camí, el fàcil, el de qui dies passa anys empeny. I prefereix ser un simple senador a un dels pocs ex-presidents de la Generalitat de Catalunya. A Montilla això no li ha suposat cap trauma ideològic, tot el contrari. L'home s'ha tret una de les coses que més l'incomodaven de la seva vida: ser el president d'una nació en la que mai ha cregut i que mai s'ha sentit seva.

Sr. Montilla, bon vent. Tot torna al seu lloc. El Governador torna a la pàtria després d'uns anys de servei en una de les colònies més riques. Però, si us plau, no sigui mesquí i deixi el despatx dels Honorables. Vostè no se'l mereix.

Homes que es pensen que pensen i ho expliquen

noreply@blogger.com (Núria) — Wed, 30 Nov 2011 18:09:00 +0000

Fa un temps que escric en un fòrum de bàsquet però l'altre dia vaig arribar al meu límit de la paciència. És d'aquells llocs on tothom sap molt de bàsquet i tots són uns cracs. Però jo m'hi sentia com un pop en una piscina.

De moment, no entenc com gent adulta i tan sabuda poden fer tantes faltes d'ortografia i expressar-se tan malament com aquesta gent. La cultura la tenen als peus però de bàsquet en saben molt encara que les pilotes només les han olorat des de la grada. Són homes, primaris i amb la testosterona molt pujada. Jo no era més que una infiltrada, no sabien que era dona sinó segur que el menyspreu hauria sigut brutal!!!

Doncs aquests unga unga són molt xulos i molt guais fins que perden algun partit. Ui, llavors com les gasten!!! Els de Badalona són l'hòstia. Quan els trontolla la ciutat del bàsquet perden l'oremus, la compostura i la testosterona els fa pujar la cresta.

Però ahir vaig decidir que ja en tenia prou. Ara toca tirar merda contra la Seu perquè es puja aquí dalt i els nois del David se'ls passen per la pedra. HAHA, com cou això!!! I com que han decidit que aquí dalt fem trampes perquè diuen que els del públic ens abracem amb els àrbitres, les nenes de la taula s'hi petonegen i l'entrenador els té totalment submisos (BUP, BUP!) doncs au. Som uns prepotents, impertinents, xulos, els nou rics del bàsquet... Si sabessin la simpatia que ens tenim...!! I no vull ni pensar què deu passar en un fòrum de futbol!!!

I, després de confessar que era una dona, ja no els he dit que era la dona de l'entrenador perquè sinó em peguen al proper partit, i que passava d'homes primitius amb testosterona molt pujada i l'encefalograma pla, els vaig aviar a pastar fang i adéu molt bones. Mare meva, quina colla de galifardeus!!! I sonarà molt sexista però potser em buscaré un fòrum de Thermomix que potser allà les maneres seran diferents!! O potser intento que m'acceptin en un fòrum informàtic o d'astrofísica. Clar que aquest també és un món d'homes, amb la testosterona molt alta però amb l'encefalograma a punt de fer petar l'agulla de l'aparell!!!

I en un d'alta costura i cosmètica? Que m'hi deixarien entrar? A no, és veritat, que cert dia ja em van dir que era poc femenina. I a sobre jugava a futbol...

Prou retallades!!!

noreply@blogger.com (Núria) — Wed, 23 Nov 2011 15:09:00 +0000

Aquesta entrada va dirigida al Molt Honorable President Artur Mas.

Senyor Mas. Fins aquí hem arribat. Jo li he justificat tot: les retallades a sanitat, la rebaixa dels sous, la no contractació de personal interí, la pujada de preus... TOT, TOT i TOT. Però el que ha succeït aquest cap de setmana no té nom. A vostè li agradaria que li escapcessin un tros de Montserrat? Per què no es retalla un tros del Tibidabo i deixem de pagar sempre els mateixos? Realment, tots són igual. Els senyors d'Iniciativa ens volien fotre l'aigua i ara vostès amb les retallades dels co... ens foten un tros de la nostra terra. Jo no sé com el senyor Batalla ha pogut consentir tot això. Ell que és el primer en cantar les excel·lències de la terra. Com és que no ho ha evitat??!!! El que ha passat és un insult a la gent del Pirineu i, més concretament, a la de l'Alt Urgell.

Molt Honorable Artur Mas, retalli'm el sou si vol però, li prego de genolls, torni'ns el tros de muntanya que ens han retallat.

Molt agraïda

Núria Tomàs

Així era el Cadí abans.

Així ha quedat ara.Fixeu-vos en l'esllavissada de color vermell. Brutal!!

El ressorgir de l'au Fènix

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 05 Nov 2011 09:26:00 +0000

Sembla que a Espanya hi ha eleccions d'aquí uns dies i volen que votem i tot. Llençarem el vot però els farem rabiar una miqueta. A mi m'és del tot indiferent qui mani per aquelles terres, ens collaran i robaran tots igual, tant com puguin. Diuen que el vot en blanc beneficia als partits grans. Tant me fa! En un país amb bipartidisme és un o l'altre. La resta, si desapareixen, no és per culpa de la gent que vota en blanc, és d'ells mateixos que tampoc saben fer les coses bé. Així, com deien aquells, tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando. Si la Isabel aquella hagués tingut en Peces Barba d'assessor potser hagués mirat cap a l'esquerra enlloc de la dreta i s'hagués casa amb algun Mourinho de torn i serien molt més feliços, vivint tots plegats en una vida engominada i patriòtica. Això sí, pensant al cap dels anys que si s'hagués quedat Catalunya enlloc de Portugal haguessin seguit molt més rics.

Però jo aniré a votar i no tindrà cap mena de conseqüència política a les Espanyes. Aquest cop ho faré convençuda i, aquest cop literalment, els donaré un vot de confiança. Votaré ERC perquè crec que, de debò, hem deixat una època grisa i esbiaixada quant els ideals. Votaré no perquè a Espanya diguin que el PP ha tret majoria absoluta arrasant sinó per cridar que ERC em torna a trempar. És un vot simbòlic però ple d'esperança. El càstig de les últimes eleccions, el linxament de la cúpula d'ERC, l'escissió,els nous partits, Rcat i SI, han servit perquè l'au Fènix tornés a cremar-se, com ja ha fet altres cops, i ressorgís de les cendres amb empenta i ganes de tirar endavant. Auguro que, si les coses van per bon camí, SI i Rcat acabaran desapareixent perquè ja no tindran sentit. ERC ha d'aglutinar tot aquest pensament i ha d'aconseguir arrossegar la resta cap al trencament definitiu. Ara encara són uns nens amb bolquers però si són forts, coherents, humils, grans comunicadors i amb empenta han de fer bullir la sang i esquitxar els partits grans que sí tenen la clau de l'independentisme. De moment, votarem 4 gats i a Espanya no els farem ni les pessigolles però si serveix per fer reviure alguna cosa que semblava abocada a l'extinció, ja estarem prou contents. I a Espanya que continuïn comptant els pempis que a final d'any ens fotran de les butxaques.

El líder negatiu es fa gran

noreply@blogger.com (Núria) — Thu, 27 Oct 2011 21:56:00 +0000

Els adolescents volen viure ràpid, molt ràpid i dominar el món. No pots quedar-te enrere sinó caus del grup i no veus la manera de tornar-hi a enganxar. I és difícil fer entendre això quan tots tiren cap a una banda i tu tires cap a l'altra. Tens uns ideals, uns valors, unes creences que molt cops xoquem amb les dels altres. O no, potser pensen com tu però es deixen arrossegar per qui és el més avançat, per qui és el líder, per qui es creu el millor. No combregues amb els seus posats però els acceptes, t'hi afegeixes perquè no pots quedar enrere. I fot, fot molt. És el líder negatiu.

Quan ets gran veus el gran error de seguir al líder negatiu. Però aquell serà pare i voldrà continuar sent el líder, el millor, el que et menysprearà, t'insultarà i en farà burla de tot. Aquell pare que no acceptarà les normes, els ideals, els valors que tu intentes, per sobre de tot, transmetre als teus fills. I resulta que no només has de gestionar el millor que sàpigues les emocions d'un adolescent sinó que, a la vegada, has de lluitar contra la intoxicació provocada per un altre pare que exerceix de líder negatiu.

Quan a un nen li fan la vida impossible a l'escola en diem bulling, quan a un adult li fan la vida impossible a la feina en diem moobing. Quan un home fa la vida impossible a una dona amb finalitat babosa en diem assatjament sexual. Com se'n diu quan es pateix assetjament, burla, insult per part d'una persona que no accepta l'educació que li dones als teus fills senzillament perquè és diferent de la que ell transmet al seu fill? Bé, no sé, podríem començar a buscar-ne alguns.

Comença enfotent-se d'un per les decisions que es prenen sobre l'hora de tornada a casa, la dedicació del teu temps lliure, el gust per la lectura del noi en qüestió, la no ingesta d'alcohol... Tot això ho considera fora de lloc en un adolescent que ha de viure la vida alegre tan sí com no sense pensar que per a aquell nano potser aquella també és una vida alegre. I el to va pujant, el riure burleta quan opines d'alguna qüestió educativa, la broma fàcil amb verí incorporat. Retrògrad, pureta, intolerant, dictador, feixista, radical, medieval, carceller i, per sobre de tot, mal pare, mala mare, molt mala mare. I la cosa comença a traspassar els límits de la privadesa i s'esbomba per tot arreu sense cap mena de pudor: xarxes socials, fòrums esportius, reunions públiques... Dedicacions poètiques recordant que els teus fills no són els teus fills, recomanant al teu fill directament que la vida s'ha de viure alegrement sense fer cas del que diuen els pares i que ja arribarà a adult per fer el que et volen fer creure que toca ara, dedicatòries de mares de Déu incloses on critiquen que no saps educar ni deixes que la resta aprenguin.

El problema del líder negatiu adult és que creu que és Peter Pan. Actitud infantiloide amb afany de protagonisme d'adolescent ple de grans. Propens a actituds que fan fondre a més d'un que té al voltant però que, curiosament, callen i deixen fer. I aquí rau el problema, que el líder negatiu adult ho podrà seguir sent durant molt de temps mentre la resta d'adults segueixin rient les seves gràcies, callin com a putes quan alguna cosa no els agradi i el segueixin en tot encara que en el fons sàpiguen que no són ells els que han de viure ràpid per no caure del tren sinó els seus propis fills. Ho sento, jo et caigut d'aquesta màquina perquè l'època brillant de seguir el líder negatiu fa temps que l'he deixat enrere. Vull viure la vida i amb els meus fills al costat. I al nostre ritme, el que nosaltres hem triat, no al que ens volen imposar certs personatges que es contemplen esperpènticament en la mediocritat.

Impotència

noreply@blogger.com (Núria) — Fri, 14 Oct 2011 13:59:00 +0000

Sí, impotència és el que se sent davant del foc que avança. Ahir es veia una fumerada des de la Seu. Semblava cap a darrere Anserall. Tot està molt sec i pot cremar en qualsevol moment. Som al mes d'octubre, freguem els 30 graus, fa vent i més de dos mesos que no plou. Però no em podia imaginar que el foc cremaria a 2000 m. No és un fet normal i quan succeeix acostuma a ser per un llamp de tempesta i s'apaga amb facilitat. Quan vaig sentir que cremava a Llagunes ja vaig imaginar-me el panorama. Matollar d'escobes (bàlec), argelagues, ginebre, boix i gavarneres, amb algun pi roig o negre pel mig. Tot això sec podia ser un polvorí i si a més feia vent podia avançar molt ràpidament. I resant perquè no arribi als boscos de pi roig i avets dels voltants de Rubió, els avets més grans de Catalunya.

Les terres roies de Rubió, el poble habitat més alt de Catalunya, me les conec molt, hi he passat moltes hores, sola i en companyia de nanos. Els últims anys, els nois i noies del Pallars Sobirà i l'Alt Urgell descobreixen la natura en aquest indret. A la tardor és terra de bolets i a la primavera aquesta banda de muntanya es tenyeix de groc pel color de les flors de l'escoba. Avui la muntanya s'ha tenyit de negre quan hauria de començar a tenyir-se de blanc. Aquestes tres fotos es porten dos anys de diferència, fetes al mes d'octubre. Una amb neu, una altra encara verdejant i la d'avui, la més trista, fumejant. Només queda plorar.

(Foto de Jordi Pasques)

En aquest enllaç hi ha més imatges del foc d'avui.

http://www.naciodigital.cat/viurealspirineus/galeria/66/foto/1557

http://www.bombersorganya.cat/20111013foc_soriguera

I el vídeo dels bombers d'Organyà

La desolació i la impotència és màxima però el cabreig també quan veus que els mitjans de comunicació de casa nostra, teles i ràdios nacionals, no en diuen res. Es talla l'única carretera que comunica dues comarques i al matí, el RACC, només és capaç de dir que les úniques incidències de trànsit que hi ha és alguna petita retenció a l'entrada de Barcelona. Del Cantó tancat des de feia més de 12 hores, ni mu. Aquest migdia s'han dignat a dir-hi alguna cosa. Encara més impotència i sentir-se que no només davant del foc no ets ningú.

El gran 12 d'octubre

noreply@blogger.com (Núria) — Wed, 12 Oct 2011 15:26:00 +0000

Això és el que molts commemoren avui. Feliç dia de l'espanyolet colonitzador!

Ai, m'he equivocat. Aquesta última és de fa una mica més de 50 anys però s'assembla molt a la nº 10, no?

Sorpresa!!

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 08 Oct 2011 21:56:00 +0000

Aquest mes ha estat estressant. L'inici de curs sempre és dur però aquest any em faltaven hores!! No hi ha hagut temps per escriure ni per anar a fer un vol per les muntanyes. Aquest matí hem fet una escapadeta, tenia ganes de trepitjar els prats de l'alta muntanya abans que quedi tot cobert per la neu. Però sembla que ja hem fet tard.

Un cop deixats tots els nanos col·locats en les seves respectives tasques basquetbolístiques hem agafat el cotxe cap a l'Entor, sobre el Tarter (Andorra), per arribar-nos a les basses de les Salamandres. Però el fort vent que ja bufava només entrar al país ens ha fet dubtar si havíem de continuar pujant o si era millor fer mitja volta i anar a fer el tomb per les muntanyes més baixes de l'Alt Urgell. Dubtant, dubtant i veient com queia en picat la temperatura dels termòmetres hem arribat fins a Ransol, com a mínim passejaríem una mica del bosc de l'Entor i tornaríem cap a casa.

Des de la carretera ja vèiem alguna enfarinada cap a les muntanyes de més al nord però semblava molt amunt.

La sorpresa ha estat a l'enfilar la vall de Ransol i veure davant nostre un paisatge hivernal.

De sobte el cotxe indica: perill de gel. Això ho anuncia quan la temperatura arriba als 3 graus. 3 graus i vent!! I el David amb pantalons curts. Jo sóc una mica més previsora i portava malles i pantalons, dos bufos i guants que una ja té certa experiència!! I la càmera. Res, baixem del cotxe. Home, fa fred però no bufa massa vent. Al ser vent de nord, les muntanyes ens arreceren. I fa solet. Podem fer una volta pel bosc de l'Hostal del Poll.

Ja només sortir del cotxe trepitgem la primera neu.

Dos cotxes allà aparcats tenien un bon gruix de neu a sobre. Passem el pont i enfilem el camí amb el soroll típic de trepitjar la neu.

Ploc, ploc i anar seguint el rastre d'una guineu que, de ben segur, aquesta matinada ha estat ficant els nassos al cubell de les escombraries per l'estat en que es trobava, tot ple de brossa pels voltants. De neu, molta, molta, acabada de caure.

També hem trobat alguns cavalls. Els acostumen a replegar a finals d'octubre i sempre suquen una mica de neu. Si els veiés algú de la protectora d'animals de can Fanga segur que els denunciaria per deixar els pobres animalons a la intempèrie a baixes temperatures i nevant (no es conya, va passar fa uns dos o tres anys durant la fira ramadera de Puigcerdà).

A les últimes flors els ha agafat per sorpresa. Ja només queda el safrà bord (Croccus nudiflorus), el safrà que tanca la temporada florística, el que ens anuncia que el fred està a punt d'entrar per la porta. Algunes han quedat ben colgades de neu, altres treien el nas en mig d'una catifa blanca i algun de més agosarat fins i tot ens ha rebut amb els pètals oberts (bé, diguem que l'he ajudat una micona per poder fer la foto...)

Nerets i ginebrons, ja tenen aquesta estratègia d'arrossegar-se per terra i no créixer més de dos pams per quedar coberts per la neu i protegir-se del fred extrem de l'hivern.

La vista dels pics de la Serrera i la coma de Senyac nevats des del camí que porta cap a coms de Jan. De ben segur que la nevada ha agafat desprevingut algun excursionista fent el GRP andorrà.

El vent de nord bufava fort als cims i aixecava la neu tal com si la muntanya fumegés (borrufa).

I també l'espectacular vista de la vall de Ransol amb Grau Roig al fons.

La veritat és que no feia gens de fred, el sol escalfava prou i el vent ni es notava. A la tornada la neu ja començava a recular i sobre algunes plantes ja es convertia en gotes d'aigua que aniran molt i molt bé per als boscos i per fer l'últim intent boletaire de la temporada.

El David no hi havia estat mai a la vall de Ransol i ara també tenia ganes de tirar cap a l'Entor. Ja li he dit jo que fliparia amb les vistes i el paisatge que hi ha des dels planells d'Entor. Així que hem girat cua i hem pujat cap el bosc d'Entor. Igual que el bosc de Ransol és un bosc vell de pi negre, amb exemplars molt grossos que tenen ja els seus anys. Es puja pel bosc d'Entor fins que s'arriba a uns prats immensos amb una vista esplèndida de les valls d'Andorra. Davant, la vall d'Incles, amb els seus pics ben nevats: Juclà, el port d'Incles, Manegor...

A darrere ens queden les pistes d'esquí de Grau Roig i el circ de Pessons.

A l'esquerra, lluny, el Comapedrosa fent frontera amb terres pallareses.

El meu estimat port d'Incles ben nevat. Aquell lloc on tantes i tantes hores he passat, amb fred més que altre cosa. La pujada des de la vall és fàcil, sostinguda i avui segur que hi bufava ben fort el vent. Avui hagués trobat més neu que mai.

I hem tornat cap a casa ben cofois. Feia dies que no trepitjava la muntanya i, encara que buscava sol i herba verda, he arribat a casa ben carregada d'energia, amb la sensació d'haver-me retrobat amb la natura i d'haver fet les paus amb ella per tenir-la tan abandonada.

Els cadets a preferent

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 17 Sep 2011 21:50:00 +0000

I ja som aquí altre cop. Comença el curs escolar, el dia s'escurça, entrem en la desitjada rutina. I torna el bàsquet. Aquest any serà un any interessant. Va començar intens el primer cap de setmana de setembre, quan el Sedis Esquitx, aquest any cadets femenines i el Sedi Alfa Consult, el cadet masculí, provaven d'entrar a l'elit del bàsquet en unes fases preliminars. Tots dos equips van aconseguir guanyar els dos partits que els feien arribar a dalt per la porta gran.

La fita és històrica, un cadet masculí i un femení de la Seu a la lliga preferent, entre els millors de Catalunya. A molts els trenca els esquemes, no es veu cada dia que equips de més enllà de l'extraradi barceloní, es passegin pels poliesportius dels millors i sense complexes. En els últims darrers anys s'ha fet molt bona feina i el nom de la Seu va quallant en molts d'aquests clubs, si més no per la mandra que els fa haver de pujar fins aquí dalt. Alguns cops ens han rebut amb somriure paternal, altres burleta i fins i tot de menyspreu. Més d'un cop els ha sortit la ràbia de la impotència que se sent quan un equip petit et passa la mà per la cara. Però en aquests últims anys s'ha aconseguit que se senti certa admiració i molt respecte. Compte, que aquells d'allà dalt juguen de veritat! Encara hi ha algun que va una mica perdut i desconeix totalment el nostre potencial, també va bé poder sorprendre el rival però, de ben segur, que avui mateix alguns ja veuen que la cosa no va de broma.

Aquest any, el cadet masculí els entrena el David. Hi juguen els 5 grans homes del 96, per la mida i la qualitat, i uns altres tants del 97. Aquest equip ja va jugar a la segona ronda de preferent fa dos anys i els primers a la Interterritorial de l'any passat. Molts els coneixen d'abans però pocs saben que junts, enguany, són un gran, gran equip. I ja ho han demostrat fent un gran paper a les fases de primers de setembre. Al favorit del grup el van escombrar de 30 punt i a l'altra de poc menys de 20. Avui han jugat el primer partit de lliga, a casa, contra un gran S.E.S.E. de Barcelona, dels històrics. Han guanyat de quasi 30 punts. Un gran partit amb la mirada expectant de la resta dels equips del grup per veure què passava aquí dalt. El Sedis ha entrat bé, la carta de presentació no podia haver estat millor. I entre ells, la sintonia que sona també m'agrada, i això és molt bo. Que aprofitin aquest any, sense pressions, per formar-se el millor possible, com a jugadors i com a persones. Tenen un gran entrenador de qui poden aprendre molt. Això sí, amb ganes de ser-hi i treballar.

Els resultats et donen alegries del moment però el millor de la temporada ja ho han fet, entrar al grup dels grans. El que passi a partir d'ara, durant tot aquest any, és propina. I, de moment, estan generosos.

La Seu es belluga

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 17 Sep 2011 21:15:00 +0000

A la Seu, els actes de l'11 de setembre són d'allò més avorridots. Enguany, gràcies a la iniciativa d'uns quants agosarats, s'ha anat una mica més lluny. La nit del 10 de setembre es va convocar una Marxa de torxes. Unes 150 persones van fer un recorregut torxa en mà i discrets crits a favor de la independència. Quina misèria, oi? Vist des de fora pot semblar així. De tota la comarca, només 150 persones?

Doncs us puc assegurar que ha estat un èxit, un gran dia. Una fita històrica. A la Seu i gran part del Pirineu, per moltes raons històriques i geogràfiques, la gent no acostuma a bellugar-se gaire en massa. Ja es va fer una gran feina per aconseguir que la gent digués la paraula independència sense pensar que automàticament tindria un Guàrdia Civil a la porta. La nit del 10 de setembre, 150 persones es van atrevir a sortir al carrer, encendre una torxa, embolicar-se amb una estelada i, de mica en mica, amb un cert grau de temor i discreció, cridaven cada cop més fort a favor de la independència de Catalunya i els Països Catalans. Nens, grans i molt grans van sortir a passejar junts des de la plaça Catalunya a la plaça dels Oms, davant de l'Ajuntament, on un home gran, un gran home, emocionat, assegut a les escales de l'Ajuntament al costat de la seva neta, l'Alba, va llegir un escrit ple de sentiment. Alguns observaven des de la llunyania, no gosaven barrejar-se amb la gent però escoltaven ben atents. Altres s'ho miraven des del balcó amb la senyera per faldilla i, de ben segur,a la propera gosaran baixar al carrer.

Saltem ja!

noreply@blogger.com (Núria) — Mon, 05 Sep 2011 21:01:00 +0000

Senyors, això va molt en serio. Aquests espanyols no estan de broma, agafen embranzida i ja no s'amaguen de res. Ja no cal anar en compte per por que els descobrim, ara ja ataquen amb la cara destapada. Penseu tots en català ara que encara podeu perquè tenim els dies comptats. Tres famílies molt ben triades i recolzades ens foten la feina de 30 anys i molts més que van aguantar alguns durant tota la postguerra. Em diuen radical. Radical... Jo no em penso deixar trepitjar. Jo no acataré. No senyors, a casa meva, no.

Això no és una coseta més, això és el preludi del que ens ha de venir. Tocaran la Constitució Española amb l'excusa dels alemanys. Ingenus... els va de conya!!! La tocaran per lligar el que el 77 no es van atrevir a fer. Han deixar passar uns anys, els suficients. Ho tenien ben pensat, ben calculat. Les eleccions el 20 N? No, no és un acudit, ni una casualitat. És la data clau, la data de la resurrecció, la data Nacional, la data que ens els llibres acabarà substituint l'11 de setembre de 1714. La data que marcarà la fi d'un país, d'una gent, d'una cultura, d'una llengua. El principi de l'holocaust català. Cultural, sí, però holocaust. La gent la necessiten per pencar, per exprimir, però sense ideals, sense pensament, sense personalitat.

I fins ara m'he emprenyat, he cridat, he protestat. Ara ja no, ara tinc por. Ara veig el túnel, molt llarg. I fa baixada, vertiginós, i no es veu el fons. Només hi veig una sortida, hem de saltar del tren abans d'entrar al túnel, encara que ens fem mal, mal de debò però encara podrem salvar alguna cosa. Saltem si us plau, saltem tots perquè els que porten el tren no volen parar. Acceleren, ens hi duen i van tancant totes les portes. Saltem tots a l'hora si no volem la foscor. Algú deia que un dia prendrem mal, tant de bo, voldria dir que encara tenim sang. Si per sobreviure hem de prendre mal, doncs endavant. Però si entrem al túnel ja no hi haurà marxa enrere i el salt, llavors, serà mortal. Saltem, ja!

Els fruits del bosc

noreply@blogger.com (Núria) — Tue, 23 Aug 2011 18:22:00 +0000

Ahir vaig acabat la meva jornada laboral a la casa de Pallerols.

Eren les sis de la tarda i m'havia recorregut tot el Pallars Sobirà de dalt a baix, entrant i sortint de totes les valls. Turistes, uns quants però es nota que ja estem a finals d'agost perquè no n'he trobat tants com pensava. Encara he pogut circular força bé.

Doncs a les sis de la tarda al bosc de Pallerols no hi havia ningú. Havia de baixar, fer unes fotos i marxar cap a cas a descansar. Però aquella tranquil·litat, la fresqueta i el xiuxiueig del riu em van fer quedar una horeta més.

Som a finals d'agost i toca recol·lectar per fer melmelades. I què millor que fer-la de "frutos del bosque", com em va dir la filla d'una amiga meva de Barcelona el dia que vaig fer melmelada de gerds. No sabia què eren però quan la va tastar va dir que tenia gust de iogurt de frutos del bosque!! Fruits del bosc, gerds i de maduixes (que, curiosament, n'hi havia moltes tot i que ja no toca).

Pensava jeure a descansar la ment al costat del riu de Pallerols, sota un d'aquests immensos avets. Però la meva faceta remeiera va guanyar i no em vaig poder estar de collir, collir i collir. Segur que alguna rerebesàvia meva ja en collia pel mateix lloc que jo i potser jeia sota el mateix avet.

Home, és que mireu-les que xules! Em deien "agafa'm, agafa'm" com les galetes de l'Alícia.

Vaig quedar ben ordigada però valia la pena, a la nit encara em feien zum zum cames i braços. I entre maduixa i gerd, goiteu el que vaig trobar, el primer d'aquest any. Petit i rossegat però no el podia deixar allà.

Maduixes i gerds, després de macerar a la cuina amb una mica de sucre tota la nit, ja estan confitats i ficats dins els pots. Aquest cap de setmana les baixaré a Calafell a veure què els sembla. Espero que aquella noieta ara ja digui que el iogurt de frutas del bosque té el gust de la melmelada de gerds que fa l'amiga de la seva mare.

Apunts d'estiu

noreply@blogger.com (Núria) — Thu, 18 Aug 2011 22:01:00 +0000

Ui, feia temps que no dedicava un escrit a un rosari d'apunts i com que aquests dies em passen moltes coses pel cap, aquí va. I miraré de ser positiva, alegre i jovial que algunes amigues em recriminen que últimament no faig res més que recorda'ls-hi que els anys passen.

1. Eficiència. Aquest juliol vaig haver de demanar duplicats de títols que feia anys que tenia més que oblidats. Un, el CAP que em vaig treure l'any 1992 i un altre el Mòdul 2 de català (Nivell C dels professors) que em vaig treure l'any 1993. Ha plogut molt des de llavors i els expedients deuen ser ben grocs (perdona, Natàlia, per recordar que els anys passen). Busco i rebusco i no els trobo, amb ells molts certificats de cursos que espero no haver de menester. Truco a l'ICE de la UB i em diuen que m'ho miren però que no ho podré tenir fins al setembre. Som al juliol però ells marxen de vacances a l'agost i qui signa els certificats fa vacances al juliol. De conya! I tota la gent que acaba carreres i necessita aquests títols per començar a treballar al setembre es queda amb el cul a l'aire perquè són incapaços de coordinar les vacances els que piquen i els que estampen. Però resulta que el CAP (és que feia tants anys...) no me'l vaig treure a la UB, sinó a la UPC. I truca allà i fes el mateix procediment de petició de certificat (duplicats no en fan!), això sí 26 € al canto per qualsevol paperot. I, oh, casualitat, els signants també fan vacances al juliol i els picants a l'agost i fins al setembre, res de res. Com a mínim, les persones que em van atendre ho van fer amablement, amb un toc que se'ls notava que l'1 d'agost era al caure. A més, els de la UPC m'ho envien a casa per no haver-me de desplaçar a la capital. Gràcies!!

2. PIRMI. Tenim un problema de comunicació altre cop. Si les coses s'expliquen bé, la gent les entén. SI es fan les coses a cop de geni i sense avisar, se't tiren a sobre i costa Déu i ajuda fer entendre als demés que allò que has fet era bo i necessari. El PIRMI s'ha convertit en un sou Nescafè per a alguns i dubto molt que siguin un 2-3% com diuen alguns assistents socials. Gent que ni viuen al país, economia submergida, treballs a l'estranger sense declarar... Aquí tots ens hem d'arremangar i no val viure de l'Estat "forever" parant la mà per una altra banda. Patètica la foto de les 3 representants de les "esquerres" fent el numeret, amb declaracions de llagrimeta i buscant una imatge memorable. Exigeixen la convocatòria urgent de la Diputació permanent. Enlloc d'això, perquè no ho van arreglar elles en el seu moment? No, clar, treure PIRMIS, ni que fossin fraudulents, no és d'esquerres.

3. Retallades. El mateix que el PIRMI però generalitzant. D'on no n'hi ha no en raja. Aquesta afirmació havia quedat en desús, és més, se'n reien del que la pronunciava. Ara la moda era la bota de Sant Ferriol, que raja tant com vol. Gràcies a Déu, algú ha decidit tancar l'aixeta!! Ja està bé de viure del papi Estat. Tots a pencar i guanyar-se les garrofes. Ens queixem que la gent ha gastat més del que tenia però no han fet res més que seguir l'exemple dels seus governs. No en tinc? Ja me'n deixaran. I tant han viscut a cop de VISA les famílies com els Ajuntaments, les Generalitats i succedanis i l'Estat espanyol. Nous rics n'he conegut uns quants, se n'han rigut molt de mi, fins i tot m'han humiliat, però ara ploren i ploren perquè el papi Estat no els vol ajudar sense deixar d'engominar-se el cabell. I els papis Estat de tota la península i part d'Europa estan igual. Els nous rics volen continuar amb l'aixeta oberta de la bota de Sant Ferriol.

4. Indignats. Ara sembla que no puc estar indignada sense ser pro moviment happy flower. Abans les revoltes eren diferents, la gent passava gana i això movia muntanyes. Ara les revoltes són perquè un ja no pot comprar-se l'últim model de l'Ipad (tot i que molts en porten un) o l'Estat no els vol posar un endoll a la plaça del poble per carregar el seu ordinador o fer-se un hortet. D'acord, abans que algú m'afuselli, hi ha gent que ho viu amb un altre esperit, però la palla és molta palla i ja sabem que passa: un cop de vent i tota dispersada. Auguro un final diluït per aquest moviment. Els "joves" (utilitzo aquest mot entre cometes perquè també se l'han apoderat com a seu) volen les coses ja i al moment. Però el desig és una punta d'eufòria que es desinfla amb la mateixa velocitat que ha aparegut. Els mitjans de comunicació deixaran de fer-los cas, arribarà l'hivern i ja no voldran acampar ni manifestar-se i ningú recordarà més que uns quants un dia van muntar una comuna al ben mig de la plaça Catalunya.

5. Estudis científics. Fer exercici allarga la vida i mirar la tele l'escurça. Aquests estudis són l'hòstia. I si faig exercici mentre miro la tele? Em moriré quan em toqui? I si faig una estona d'exercici i després de sopar miro la tele? I si la meitat de la meva vida faig exercici i la resta miro la tele? Estic trastornada perquè no sé què fer, llenço la tele i em foto a córrer? Però si corro tinc gana i llavors em ve de gust unes galetes d'aquelles amb greixos hidrogenats. Això em restarà la vida que he guanyat? Però tranquils cuino amb oli d'oliva, el meu crèdit vital augmenta, prenc suc de taronja per esmorzar. Ara, amb la taronja em prenc també un cafè. Perdo crèdit? A vegades m'estresso, malament, baixa la renda! Però ho puc contrarestar amb una estona de ioga que em farà recuperar-la i trobar-me a mi mateixa. Llavors, què faig, llenço la tele o no?

6. PxC i Bildu. Com pot ser que es demani a crits que Bildu no es pugui presentar a les eleccions espanyoles (i acabaran aconseguint-ho...) i es consenti l'expansió d'un partit ple de xenòfobs, xoriços i estafadors com és PxC. A mi només em ve un motiu al cap, que els dirigents espanyols, de tots els partits, ja els agrada la ideologia d'aquesta gent. Una, grande y libre, sense moricos ni negres i amb els vascos i catalans exterminats. A Don Pelayo se li gira feina, cap avall i cap a l'est!!

7. Futbol. No cal dir res més. Esperpèntic el paper d'aquest senyor portuguès. Cada dia que passa és més una caricatura d'ell mateix. Als del Crackòvia se'ls gira feina perquè la realitat supera la ficció!! Si jo fos madridista, demanaria la seva dimissió i faria fer unes sessions de psicoteràpia a alguns dels jugadors més posseïts pel personatge en qüestió. Ah, i aquell morenet que es baixi el coll de la camisa que ahir feia riure, home! Màniga llarga i coll pujat amb la calor que feia ahir!! Esperpèntic...

8. Festa Major. I aquest any, com ja vaig dir l'any passat, foto el camp!! Ni FM ni mandangues que valguin. Jo vull dormir i durant 5 dies és impossible fer-ho a casa amb la música a tota castanya tota la nit, i fins ben entrat el matí, i els crits del Tarzan. Ja em van dir l'any passat que amb això no hi havia discussió que valgués. La gent vol marxeta i els demés no tenim res a dir-hi. Marxaré amb la Laia cap a la platgeta i que els bombin a tots plegats. L'única cosa que demano és que es controli la venda d'alcohol a menors a les casetes. Au, passi-ho bé i fins l'any que ve!

La història es repeteix

noreply@blogger.com (Núria) — Fri, 12 Aug 2011 21:20:00 +0000

Quan era petita, i no tan petita, passava tots els estius a Calafell. Com jo un munt de gent. Els pares treballaven i les mares agafaven la criaturada per Sant Joan i fins al setembre a la platja. També hi havia gent que venia unes setmanes, al juliol o a l'agost i sempre eren els mateixos, catalans, manyos, asturians i belgues. De petites, la majoria érem nenes, compartíem pales i fèiem castells de sorra. Anàvem als "cavallitus" i ens muntaven festes de disfreses. De més grans descobríem la vida. Les primeres discoteques, les nits en vetlla, els banys a la piscina a la llum de la lluna, les sortides de sol... Érem una colla, una gran colla, tots del mateix edifici d'apartaments. Ara sé que era una privilegiada però, per a mi, era la cosa més normal.

El temps ens ha fet anar perdent el contacte, ara les estades no són pas de mesos, potser d'alguna setmana o cap de setmana. Difícilment acabem coincidint tots altre cop. Ara tots passem dels 40, tenim fills, treballem i, excepte algunes mestres privilegiades, les estades són curtes. Però les nostres mares sí que hi passen llargues temporades i, amb elles, els néts. I els fills d'aquells de la colla ara fan la seva colla. De petits els muntàvem alguna festeta, també els dúiem als "cavallitus" (els mateixos de quan nosaltres érem petits, el mateix paio!) Però els nens creixen i no s'havien fet massa cas fins l'any passat i aquests any, en plena adolescència, han descobert que la colla d'estiu és una passada. Fas coses que amb els que convius durant tot l'any no acostumes a fer. Dies sense preocupacions, sense horaris, de festa contínua. Platja, sol i bona companyia. Nois i noies descobrint la vida i gaudint de l'estiu tal i com ho fèiem nosaltres, els seus pares. Bones estones que me n'alegro que els meus fills tinguin la sort de poder viure. I per a aquests avis que ens han fet de cangur uns dies ha estat com reviure altre cop els estius de fa trenta anys. A mi me'ls han recordat amb nostàlgia. No sé si, en l'era dels mòbils, encara pengen la tovallola al balcó per cridar a taula a cadascun dels membres de la colleta.

La vall del Comapedrosa

noreply@blogger.com (Núria) — Tue, 02 Aug 2011 21:16:00 +0000

I la setmana passada, entre núvol i núvol, pluja i pluja, vam pujar al Comapedrosa. A primera hora de la tarda vam tirar cap el refugi per poder fer l'enfilada l'endemà més descansats. Al refugi no hi havia ningú tret, és clar, de la Margaret i l'Anna. Quines dones més fantàstiques!! Per al Quim el refugi era com un palau després d'una setmana voltant per les mateixes muntanyes però amb tendes i refugis lliures. Per a la Laia era la primera experiència de refugi. Li va agradar però això de dormir tant solitàriament li va fer una mica de por.

Refugi del Comapedrosa

Sembla mentida, no hi havia pujat mai cap allà dalt, cap el cim i l'estany Negre, sempre m'havia quedat a la zona del refugi i l'estany de les Truites.

Estany de les Truites

Al matí vam sortir ben esmorzats a fer el cim.

No ens va costar massa arribar a l'estany Negre, acompanyats, com no, dels crits de les marmotes. Per arribar-hi vam passar una clapa de neu que fa que no t'oblidis pas que ets vora els 3.000 m.

Reflexes increïbles sobre l'estany Negre.

Estany Negre

No vam pujar per la via convencional, vam anar cap a la collada del Forat dels Malshiverns i des d'allà, cap amunt.

L'Alt del Comapedrosa

La Laia, la senyora de les muntanyes, a la collada del Forat dels Malshiverns.

Però a mi, el que més em va fascinar va ser la banda catalana. Com pot ser que jo, la dona de les muntanyes i els estanys, no hagués vist mai aquella meravella de la natura?!! Els estanys de Baiau, al Pallars Sobirà, vistos des de la frontera andorrana, el port de Baiau. Un circ glacial magnífic i uns colors que encara magnifiquen més el seu encant.

El Quim, el senyor de les muntanyes, amb un peu a Andorra i l'altra a Catalunya.

Els estanys de Baiau amb les muntanyes del Pallars al fons

Estanys de Baiau

I, evidentment, no podien faltar les flors, aquest cop d'altíssima muntanya i terreny pedregós, on no és fàcil viure-hi, per les dures condicions de fred, sequedat i falta d'aliment. Se'm gira feina perquè, tot i intuir què són, em falta posar-me al dia de les espècies florístiques trobades aquest estiu.

Genciana campestre (Gentiana campestris)

Cerasti pirinenc (Cerastium pyrenaicum)

Pedicularis pirinenca (Pedicularis pyrenaica)

Regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum)

Gasó alpí (Armeria maritima spp alpina)

Minuàrtia vernal (Minuartia verna)

Fiteuma hemisfèric (Phyteuma hemisfaericum)

Mai moren (Sempervivum montanum)

Eufràsia (Euphrasia alpina)

Pastorella (Gentiana verna)

Pensament alpí (Viola diversifolia)

De tornada, grups d'excursionistes, i no tan excursionistes, tiraven amunt o arribaven fins el refugi. Nosaltres, fèiem un mos i cap a Arinsal altre cop. I tot sense ni una gota d'aigua, que per ser aquest juliol és tota una gran sort!!

M'ha costat fer la selecció de les fotos. Les hauria posat totes!!

El juliol al sol

noreply@blogger.com (Núria) — Sun, 24 Jul 2011 21:49:00 +0000

Tot l'any esperant que arribi l'estiu per anar a la platja i resulta que s'està millor al novembre que al juliol. Fred, núvol, vent. Crec que mai havia viscut un juliol així a Calafell, i ja en van 43. Però abrigadet sempre es pot baixar a la platja i llegir una estona el diari. Els primers dies són aquells que serveixen per posar-te al dia. Un any dóna per molt i sempre tens controlades dues o tres ràdiomacutos, majoritàriament de la meva família, que t'expliquen les tafaneries "Topten". I així i tot sempre acabes fotent la gamba en algun tema, preferentment preguntar per algun familiar que ja no hi és o que passa a formar part de la llista "ex". Així que, abans d'anar a saludar a algú, ràpidament demanes la fitxa del personatge en qüestió i intentar preguntar el mínim. En aquests llocs que ens coneixem tots de fa molts anys ja saps què et diran uns o els altres. N'hi ha, generalment dones, que mentre et fan els dos petons et repassen centímetre en mà per analitzar el teu estat carnal. Algunes ja saps què et diran: " ui, t'has engreixat, oi?" Que mona la nena i et planxa tant la "foca aquella" que no ets capaç de reaccionar i dir-li "DONCS MIRA QUE TU!!!" Perquè ella sí que n'ha fotut uns guants de fuets fota el banyador!! Saps que no és una analista massa fiable i esperes la reacció dels altres. Petonets, que grans estan els nens, quin estiu més fred... Res més? No em dius que m'he aprimat? Ni com m'ho faig per estar sempre tan prima? Malament!!! Això vol dir que la foca d'abans tenia raó i a sobre era sincera, cosa que les altres no s'han atrevit a dir!!! Doncs sort que fa fred, així no he de treure la roba per lluir les txitxes que pengen per sobre les costures del biquini.

Però a Calafell, a part d'amistats de petonents i repassades, hi ha tema per analitzar amb la càmera. L'aigua, el sol i els ocells fan que les estones a la terrassa de casa siguin agradables. Heus aquí una mostra. Només arribar, aquests nuvolots ja feien la guitza.

La gavina corsa ja la vaig presentar l'any passat, amb el bec vermell. Aquest any l'ha acompanyat la gavina vulgar, amb el cap i les puntes de les ales negres.

Aquest any, els de les boies s'han modernitzat i enlloc de les boles de sempre ens han plantat les xinxetes del Google maps. Ves que algú no cregui que senyalitzen una ruta a seguir!

Les postals de mar continuen igual: barqueta, cel i mar, fent contrast de colors.

I al vespre, la posta de sol sobre les terres interiors del Penedès i el Baix Camp.

Vall de la Llosa - Vallcivera - Illa

noreply@blogger.com (Núria) — Sat, 16 Jul 2011 23:00:00 +0000

Avui, una altra excursioneta. Hem anat cap a la capçalera de la vall del Madriu, a l'estany de l'Illa però sense passar per Andorra, aquest cop per la Cerdanya.

No hem començat tan d'hora, sortíem de casa cap a quarts de nou. Cotxe fins a Lles i des d'aquí enfilem la carretera cap a Viliella i a cal Jan de la Llosa. El nostre objectiu era el refugi de l'Illa, a Andorra i, per tant, hem decidit entrar el màxim possible a la vall de la Llosa amb el cotxe per guanyar temps. A quarts de 10 passats començàvem a caminar.

Cal Jan de la Llosa

La vall de la Llosa és d'aquelles joies de la Cerdanya que molts turistes, residents de cap de setmana i, poso la mà al foc, molts ceretans no coneixen. A vegades penses que és una pena però d'altres creus que millor així, no sigui que l'acabem trinxant! És una vall de fàcil accés i de fàcil caminar (no com l'última, la de Perafita!). Puja molt suau, amb estones de pla. Només començar, ja paro a fer les primeres fotos. La vegetació està esplèndida però el paisatge és sensacional.

Mirant enrere, el Cadí, majestuós.

La vall és força oberta, seguint el riu de la Llosa que recull les aigües de muntanyes ceretanes i andorranes. L'estany de l'Engaït i el de Montmalús són d'aquells que els andorrans anomenen "traïdors" perquè són els únics que llisquen directament les aigües cap a terres catalanes.

La vall rep altres valls secundàries i torrents i torrentets i un munt de camins i GR's. Es pot accedir per la dreta als Engorgs i l'estany de Malniu. Per l'esquerra es va al refugi de Cap del Rec de Lles i a la tossa Plana de Lles.

La tossa Plana de Lles. El dijous la veiem des de la vall de Perafita, a l'altra banda.

A mitja vall hi va a petar la Vallcivera. Aquesta connecta amb la vall del Madriu andorrana per l'estany de l'Illa i també amb l'estany de Montmalús. Al final de la vall, per la Portella Blanca es passa a l'Engaït i Grau Roig i a França.

Mentre anem pujant per la vall trobem amplis prats on hi pasturen vaques i cavalls.

Nosaltres hem deixat la vall de la Llosa a mig camí per agafar la Vallcivera. És fàcil de trobar perquè hi ha la cabana dels Esparvers. Fa uns anys hi vam dormir i tot. Crec que no he vist cosa més "cutre" per passar-hi la nit!

A la cabana dels Esparvers ens hem creuat amb el primer corredor de la UltraTrail d'Andorra.

Jo diria que anava una mica petat de cos i coco... I també els primers tàvecs que ja m'han deixat a les cames la seva targeta de visita. Renoi, quin mal fa encara la cama i que botida la tinc! Des d'aquí hem girat a l'esquerra i hem pujat per la petita Vallcivera.

L'encant no desapareix i el paisatge a mesura que anem enfilant vall amunt es va magnificant. Per una banda, les muntanyes que voregen la vall de la Llosa i per l'altra el fantàstic circ glacial que se'ns obre davant dels nostres ull. A l'altra banda, l'Illa.

Muntanyes d'Engorgs i Malniu

La vall Civera amb Andorra al fons

Quan arribes al fons de la vall una pujada forta que fa llaçades ens duu de cap a l'estany de l'Illa.

La vista, indescriptible.

I a partir d'aquí, ja en terres andorranes, vent i fred. Es notava que ja estàvem exposats al vent del nord. Al fons es perfila l'estany de l'Illa.

Voregem l'estany de l'illa saltant per blocs de granit i arribem al refugi (2.480 m).

Allà tot un muntatge per rebre els corredors de la UltraTrail: corredors, voluntaris, organitzadors, cadascú amb la seva tasca, i algun excursionista més que passava per allà. Hi hem estat una estona, amb el Quim que feia de control.

Amb menys d'una hora hem decidit tornar cap avall pel mateix camí per on havíem vingut, el dia començava a ennuvolar-se i no tenia ganes de córrer. Al cel, núvols iridescents.

Tant a la pujada com a la baixada les flors han estat les protagonistes. Us en deixo algunes.

Compte amb aquesta, la famosa i mortal tora blava!!!

A les 17 h érem al cotxe, desfent tot el camí. Al final, 18 km i uns 900 m de desnivell, bastant més suau que la de Prat Primer, tot i haver fet més quilòmetres.