El LED VERMELL

El meu país no és tan petit.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 05 Feb 2012 19:45:00 +0000

Quan la tele era en blanc i negre, tenia només un canal i l'únic que s'hi parlava era el castellà, el pronòstic del temps ja era el programa preferit dels meus pares i avis. L'encarregat de presentar el programa era en Mariano Medina, un arquetip d'espanyol, que aviat va ser objecte de les imitacions dels humoristes d'aquell temps.

Mai no havia entès quina importància podia tenir saber quin temps faria a "el Norte", o a "Las Vascongadas" i el "nordeste" era per mi una cosa impossible d'identificar amb casa nostra. Tot i així, calia mantenir un silenci impecable i mirar d'esbrinar si la "D" o la "A" estava més o menys al damunt d'on podia ser Olot en aquell mapa. Clar que si fèiem cas de la màxima imperant que deia "quan neva, o plou, a Madrid al cap de 4 dies a la Plana de Vic" tot plegat anava agafant sentit.

Aquesta setmana de suposat fred siberià a Catalunya i de nevades que han estat poc més que enfarinades m'han fet pensar en aquells pronòstics a distància des de Prado del Rey.

Afortunadament, tot plegat no ha estat tan rigorós com s'havia previst i anunciat; TV3 havia d'emetre imatges de Romania, Ucraïna, etc per poder ensenyar gruixos de neu que fessin patxoca i donar les temperatures a 2.500 metres per trobar valors prou sota zero per mantenir la tensió informativa.

En moltes poblacions, es tancaven les escoles malgrat que no nevava o fins i tot feia sol i alguns alcaldes del Pirineu feien declaracions ben enfadats a la ràdio, per l'estat de neguit que s'havia creat arreu del país. Algunes carreteres es varen tallar durant hores malgrat que el gruix de neu no passava dels 2 cm, per ordre dels Mossos i en contra del parer de les autoritats locals...

I després de l'episodi de nevades, el fred que ha arribat, ara ja enmig del silenci, no ha pas estat una cosa tan extraordinària per un mes de febrer.

Potser després de tants anys de sentir a parlar del canvi climàtic i de l'escalfament global arriba a ser quasi extraordinari que al febrer faci fred, nevi i glaci però estem ben arreglats si això ha de ser motiu de pànic.

Prevenció, precaució, seny...i, sobretot, gestió local serien les millors mesures que es podrien pendre el 2012, quan disposem de radars metereològics, internet i un munt de possibilitats que permeten una presa de decisió àgil i eficient.

I es que Catalunya és un país petit, però no tant.

Capo d'Anno romano.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 29 Jan 2012 19:06:00 +0000

Des de fa un munt d'anys que hem fet sempre el sopar de cap d'Any a casa. Alguns anys fins i tot ha estat complicat, o quasi impossible, d'arribar a les campanades despert. Aquest any, però i per raons que no venen al cas o que seria massa llarg d'explicar, vàrem decidir de passar-lo a Roma.

Us en faig 5 cèntims.

Les primeres impressions.

Com arribar a Barcelona però amb la gent parlant italià en comptes de castellà ( ja m'agradaria poder haver escrit "en comptes de català"!). De Fiumicino a Roma s'hi pot anar amb tren, amb el Leonardo Express. I aquí, la primera impressió que potser t'han fotut. Perquè només d'entrar a l'estació de tren trobem un rètol que diu "Leonardo Express" i hi agafem el bitllet. Curiosament el preu és més car del que deia el web. Res de més però més car. 5 minuts més tard veiem les guixetes oficials...
Arribem a Termini i allò torna a semblar Can Fanga. bàsicament perquè els voltant són plens de botigues asiàtiques i africanes, com la majoria de personal que hi ha al voltant. Això si, tots els rètols són en italià. Ai coi, i perquè a Barcelona no són en català? Deu ser que això de ser un estat elimina immediatament tots els dubtes sobre quin és l'idioma que cal fer servir.
Durant l'estada anirem trobant exemples similars: la venda de castanyes està monopolitzada per sud-asiàtics i el top-manta és omnipresent i sense prendre les precaucions que hi ha a casa nostra per si apareix la Policia.

Visitar Roma.
Sempre hem fet les visites pel nostre compte, que moltes vegades vol dir poca optimització del temps amb cues, anades i tornades i poc aprofitament de les visites. Aquest cop vàrem optar per contractar les visites guiades en català (!) de la Associació Romaqui . Absolutament recomanables: encara que només fos per saltar-vos les cues val la pena, però a més les explicacions en català, i a la catalana, faciliten extraordinàriament el poder mantenir l'atenció durant les 3 hores i escaig que dura cada visita.
Vàrem contractar les visites als Museus Vaticans i al Fòrum Romà.

Els Museus Vaticans.

Fàcils de trobar. Només cal seguir la gentada un cop sortiu de l'estació de metro Ottaviano. Resseguint les muralles que havien estat considerades inexpugnables arribareu a l'entranda dels Museus Vaticans. Com diem nosaltres: no te'ls acabes! I en canvi acabes empatxat. I atabalat de la gentada que amb cara de mal de peus recorre els passadissos atapeïts provant de copsar les explicacions industrialitzades de centenars de guies.

Excessiu seria la paraula adequada.
Les recomanacions de silenci i de no fer fotos amb flaix a la Capella Sixtina semblen un acudit. Centenars de turistes s'encarreguen de generar un zumzeig constant i hi ha quasi tants llampecs de flaix com en una desfilada de modes.

Fòrum Romà.
El més impressionant de Roma. Els advertiments de que mai cap romà va veure el Fòrum com el veiem avui (però sencer) no serveixen de res. La iconografia és el que és i hem vist massa peŀlícules de romans.

El Colosseu és la cirereta de la visita. Fora,un munt de romans actuals vestits de centurions mira de guanyar-se unes virolles fent-se fotos amb turistes.
Es el moment de deixar volar la imaginació i transformar els turistes en romans amb toga, de sentir la cridòria i ensumar l'aire amb el ferum de les bèsties,del menjar cuit a les grades, de la sang i de la por...

Fer el turista.
A Itàlia, i a Roma en particular, deu ser impossible de fer el viatger. O ets italià o ets turista. Riuades de gent amb càmeres de fotos arreu. Cal fer cua per arribar ran d'aigua a la Fontana di Trevi, per entrar a Sant Pere del Vaticà, per fer una foto des del punt exacte de la Plaça de Sant Pere on les fileres de columnes queden arrenglerades i, en general, per fer qualsevol de les coses que qualsevol guia recomana. Ara...val la pena.
No se si existeix una setmana al mes de febrer (el mes més inversemblant per viatjar) quan sigui possible no coincidir amb desenes de milers d'altres turistes.

Escalinates de Piazza Spagna, on els turistes seuen durant hores per convertir-se en un píxel de les milers de fotos que milers de turistes fan des de la plaça. I els carrers dels voltants: Via dei Condotti plena de botigues de luxe; via della Croce amb un restaurant a quasi cada porta i la Via del Corso que uneix la pIazza del Popolo amb la Piazza Venezia.
Piazza Navona, plena de parades del mercat de Nadal que, com a tots els mercats de Nadal, la meitat de les parades venen coses sense relació amb el Nadal. I que tapen la vista de les famoses fonts.
El Quirinale, on hi havia una exposició sobre Itàlia als anys 30 del segle passat sense cap alusió a la intervenció legionària a la Guerra Civil.
El Panteó, impressionant grandesa disminuïda pel xiuxiu constant de centenars de persones entrant i sortint i del mateix brogit de la Piazza della Rotonda. Tot i que si volteu pels carrers propers hi ha racons ben tranquils, com la Plaça de Sant Ignasi que alleugereixen una mica l'estres turístic.

Campió dei Fiori, atapeït però des d'on es pot fer una magnífica passejada travessant el gueto, arribant al Teatre de Marcello i baixar des del Capitoli (quina posta de sol sobre el Fòrum) fins el Colosseu per la Via dei Fori Imperiali, tancada al trànsit pel concert de Cap d'Any.
Com tants cops, la sensació que caldrà tornar-hi perquè això només ha estat un tast i han quedat tantes coses per veure...

El menjar.

Segurament existeix un consens mundial sobre que Itàlia es un país on es menja bé. El menjar es present a tot arreu a qualsevol hora del dia: paninis, pizzes, porchetta...a cada cantonada. I això sense esmentar els kebabs.
Acaba siguent complicat de fer dos àpats diaris a restaurants perquè el dinar no deixa espai al sopar. Coses que vàrem menjar i que recomano: pasta "caccio e peppe" (formatge i pebre), melanzane allà parmegiana (albergínies a la parmesana), trippa alla romana (no cal traducció per aquest pla fantàstic), carciofi alla giudia (carxofes a la jueva)...i la "zuppa" del dia que ens varen dur només perquè el segon plat s'estava endarrerint, una gentilesa impensable a casa nostra.

Cap d'Any.
Primera sorpresa: els italians no mengen raïms a toc de cadascuna de les campanades el dia 31 a les 12 de la nit. Simplement criden "auguri", brinden amb spumanti i amb més o menys es petonegen i desitgen felicitat. Segona sorpresa: mengen llenties. Llenties caldoses i estofades com a designi de bona sort. Bé, per sort sembla que no cal que siguin12 cullerades sinó nomes unes miquetes. Perquè després del Cenone di Capo d'Anno, amb panettone, torrons, etc...enfrontar-se a un plat de llenties és tot un repte!

L'autonomista temptat.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 23 Jan 2012 21:33:00 +0000

Sempre és molest que et posin davant d'un mirall i que la imatge que et torna no sigui exactament la que comptaves veure. Parlant en termes físics, em sol passar sovint però aquest dissabte va ser per qüestions ideològiques.

Vaig anar a la presentació del llibre "La temptació independentista" que es va fer a Olot, organitzat per Estelada 2014.

Havia sentit a parlar del llibre en termes poc elogiosos, en el sentit que qüestionava els plantejaments independentistes des d'una òptica clarament convergent. És a dir, no era un llibre que des d'una òptica espanyola es dediqués menystenir els independentistes. Hauria estat massa fácil d'ignorar.

No he llegit el llibre. Encara. Però ho faré. Si més no, sembla ple d'informació útil.

Ens varen presentar als autors com a convergents confesos i descaradament provocadors. I a fe que si que ho són de descarats i provocadors. En aproximadament una hora i sense manies, varen oferir un retrat descarnat de l'independentisme català i de tots els seus vicis i pecats: messianisme ("vostès sempre estan esperant el Crist independentista"); frivolitat en voler la independència d'un dia per altre; ingenuïtat, per creure que la voluntat independentista és majoria a Catalunya; ignorància de pensar que el procés tindria suports internacionals immediats que farien desistir als espanyols de qualsevol mesura de força duradora.

Tot i saber que no tenien un públic partidari no es varen estar de replicar amb contundència als comentaris (quasi exabruptes) d'aquells que no perdonen a CiU que no sigui independentista, tot i que mai no se n'ha declarat, i que tot i no votar-los manifesten que es senten enganyats.

D'altra banda, els autors varen llistar tots els tòpics existents per frenar la rauxa independentista:

- no n'hi ha prou amb una majoria "tècnica" del 51% excepte si el 49% restant roman passiu davant la declaració d'independència.

- Espanya no acceptará el procés i farà tot el possible i més per impedir-ho. Cap problema per enviar l'exèrcit perquè si ho va fer amb la crisi dels controladors del 2010 no dubtarà a fer-ho davant d'un moviment secessionista.

- no és gens clar que la UE accepti la nostra independència a les primeres de canvi. Espanya no ha reconegut Kosovo i avui mateix ha deixat clar que pensa vetar l'ingrés de l'Escòcia independent a la UE.

- per quina raó els EE.UU ens haurien de donar suport si el país es caracteritza per ser anti-ianqui i anti-israelià?

Els autors també reconeixen que en els dos anys des de la sortida de la primera edició hi ha una sèrie d'esdeveniments que, molt lentament, semblen abonar un avenç de l'independentisme: la " conversió" del president Pujol i altres insignes autonomistes,per exemple. I jo hi afegiria l'aparició de l'Associació de Municipis per la Independència, liderada per un membre d'UDC, els canvis a ERC...potser, deixeu-me ser ingènuament, descaradament, frívolament optimista ha arribat el moment de l'autonomista temptat.

A mi, que sempre m'ha agradat més escoltar que parlar i que sempre tinc la sensació que ja ho tinc tot dit de seguida, em varen impactar unes quantes sensacions més aviat desagradables:

1. tenien gran part de raó. Merda!

2. el torn de precs i preguntes els va acabar de donar la raó.

Perquè tenien part de raó? Els resultats electorals em semblen inapelables. Ens agradi o no, la majoria de votants no han optat per opcions independentistes ni a les nacionals (em costa dir-ne, encara, autonòmiques) ni a les estatals. Ho va dir en Carretero: Catalunya va optar per l'autonomisme. Pot semblar el botell de la derrota però si CiU no se n'amaga, ni li cal fer-ho, té la clarividència de la veritat. No ens entossudim a exigir que CiU sigui independentista perquè no ho és. Però els catalans voten CiU i, en canvi, no voten massivament o majoritària ERC, SI o RCAT. I a qui en donarem la culpa? A CiU? No fotem. O si. Però ens podem continuar enganyant fins que cremem a l'infern.

Perquè el torn de precs i preguntes els va donar la raó? Perquè no els va escoltar. Perquè la desena escassa d'assistents es varen entossudir a convertir aquells dimonis convergents que tenien la culpa del fracàs electoral de l'independentisme. Perquè negava el dret als nacionalistes de ser autonomistes. Perquè davant de les dades només exhibia negatives a les evidències. O perquè cremat el "lideratge" de Laporta, ara reclamaven el de Guardiola.

Per mi el debat es va acabar amb la primera intervenció dels ponents: perquè els catalans no els voten a vostès i voten CiU? PAAAAM.

De tan obvi, fa mal. Ens hi podem posar de cul, ho podem negar fins al final però si no som capaços de donar-hi una resposta malament rai.

A vegades potser va bé una galletada d'aigua freda, que faci marxar les cabòries i ens faci tocar de peus a terra. Faríem molt bé els independentistes de començar a rumiar amb tota la intensitat possible com podem fer perquè la majoria de catalans, una majoria d'aquelles que fan patxoca, decideixi que el que vol és viure en una Catalunya independent. Ens cal trobar un nou discurs perquè resulta que ni parlar de la butxaca en temps de crisi és la solució. És el missatge? És el canal? És el missatger? Fins que no ho esbrinem no ens en sortirem. Ara bé, no defallirem. Som pocs i ens diuen catalans!.

PS: com quasi sempre vaig marxar abans de finalitzar el torn de precs i preguntes. Que carregosos que n'arribem a ser de vegades els independentistes...

El joc de nens de l'autonomia.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 09 Jan 2012 18:59:00 +0000

Recordo quan era petit i jugava a la galeria de casa els meus avis (era casa els avis però en dèiem Ca la Iaia (*) com si l'avi no comptés i fequis que era el que comptava més). Em semblava tan gran que anys més tard m'era incomprensible que en aquell espai hi cabéssim jo i el meu món sencer: tot un univers fet de fitxes de dòmino, soldadets de plàstic, etc.
Naturalment, i afortunadament, que els meus jocs m'aïllessin del món adult i fos capaç de no veure la realitat del meu voltant no era excepcional. De més gran he pogut veure el mateix amb les meves filles o altra mainada, que jugant mantenien diàlegs en veu alta com si estiguessin completament sols, encara que els grans fóssim a la sideral distància d'un metre. I m'ha quedat el respecte per aquestes situacions que me les mirava quasi sense respirar per no trencar la màgia del moment. Per no fer malbé la fragilitat de tot un món. Per no trencar la teranyina que el protegeix de la realitat.
Avui, penso en aquesta capacitat que tenen els nens per ignorar el món que els envolta i penso que és ben bé el que li passa a Catalunya. Entotsolats, els catalans sovint fem com si juguéssim a un joc on fem tots els papers de l'auca. Amb la seguretat que dóna dominar el joc, estem segurs que res no fallarà i que encara que tot sembli anar malament, en el moment més dramàtic i desesperat, el nostre domini del guió l'hi farà fer un gir inesperat perquè tot acabi en un esclat de joia. Malauradament, sol passar que en mig del joc la bombolla esclata i ens fan tornar sobtadament a la realitat, amb tot el que això vol dir.
Es exactament el que ha passat fa uns dies quan el govern espanyol ha dit que controlarà els pressupostos de les Comunitats Autònomes. Si això es fa efectiu és simplement el final del sistema autonòmic. No teníem encara ni el duro ni la clau per sortir de casa solets (el duro perquè el donem nosaltres i ens en tornen dos rals, i la clau perquè encara no hem madurat prou per agafar-nos-la) que a sobre ens volen dir amb què ens hem de gastar els diners. Potser només no veurem clar quan ens canvïn el pany de la porta de la Generalitat.
L'autonomia és morta, visca la llibertat!

* Per cert, avui ca la iaia és un niu okupa. Valga'm Déu si els avis aixequessin el cap...

La Plaça Mercat d'Olot.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Fri, 02 Dec 2011 20:47:00 +0000

En els darrers mesos es parla sovint de què cal fer amb la Plaça Mercat d’Olot. L’anterior govern era partidari de fer-hi una netejada de cara i anar empenyent uns anyets més seguint la famosa estratègia de “laissez faire, laissez passer”. El nostre equip vol, en canvi, refer-la de cap i de nou.

No serà pas el primer cop que la Plaça experimenta un canvi radical. Me’n recordo prou d’aquella Plaça d’abans, molt més majestuosa i elegant que no aquesta mena de cub verdós, i un pèl llòbrec d’avui. Me’n recordo,encara que vagament, de la font on els placers d’aleshores anaven a buscar aigua per netejar ganivets i parades. I si tanco els ulls i em concentro puc trobar en un racó la flaire que feia,una mica àcida i agra, i el tacte rugós i una mica llardós dels ferros vermellosos que servien perquè les mestresses hi deixessin el cabàs mentre compraven i que nosaltres fèiem servir de banc per

seure o de talaia per superar la nostra alçada de nens. Veig les basses al terra quan netejaven a raig de mànega i la fleca on ens triaven els adhesius que ens faltaven de la col•lecció de peixos de Donuts. Privilegis de fill, nebot i cosí de placers.

Abans que existissin les botigues de delicadeses, la Plaça Mercat era el punt d’entrada a Olot dels nous productes que molt de tant en tant arribaven. Puc recordar el primer kiwi que va entrar a casa i que ens vàrem partir entre cinc, o les salsitxes de frankfurt, o el pot de gambes confitades que un cop l'any menjàvem i que semblava que nomes es podien trobar a la Plaça Mercat.

El meu pare era placer i a casa vivíem intensament el que la Plaça Mercat tenia d'àgora. A l'hora de dinar vivíem el contrast que eren les dues botigues que tenien els meus pares. La de Sant Miquel, una carnisseria de barri, de comptes menuts i molta xerrameca costumista; i la de la Plaça que era la de les pesades grosses de costelles de la barnilla i la que venia els filets de vedella i els entrecots.

Jo vaig créixer sentint a l'hora de dinar allò que s'explicava a la Plaça: les notícies d'Olot, les xafarderies d'abast local, el que havia comprat tal o qual senyora i que “allò sí que va ser una bona venda”; perquè a les clientes de la Plaça les anomenàvem pel cognom i, en canvi, les de la botiga de Sant Miquel pel nom o pel sobrenom.

L’àpat s'escolava entre històries dels peixaters, dels verdulaires o dels altres carnissers. Fins i tot dels guàrdies civils que tot i retirats anaven cada setmana a buscar 1 kg de bistecs per la gorra (o pel tricorni), escurant la por, fins que el meu pare va dir que prou i aquell dia va créixer un pam de cop i, emocionats, ens el vàrem estimar una mica més.

No us estranyi,doncs,que quan els dissabtes al matí vaig a plaça i veig que la parada on el meu pare despatxava xais i vedelles està tapada per un plafó de fusta, em canviï una mica la cara. I penso que si, que els placers es mereixen una nova Plaça Mercat que sigui alegre i lluminosa; que Olot es mereix una Plaça Mercat plena de tragí, on es xafardegi i es mercadegi, però sobretot, els olotins ens mereixem una magnífica Plaça Mercat on sigui possible de trobar els productes de primeríssima qualitat que posarem a taula.

Davant l'inevitable: vota independentista!

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Wed, 16 Nov 2011 21:14:00 +0000

Semblar clar i inevitable que el PP guanyarà les properes eleccions generals, cosa que no hauria de sorprendre tenint en compte que tindran lloc el 20-N, aniversari de la mort del dictador feixista espanyol (només els lectors menors de 40 anys entendran que no es una redundància) Francisco Franco Bahamonde.

Si acceptem aquesta premissa, es desmunten uns quants tòpics com per exemple i el més important, el famós vot útil. Paradoxalment, el vot útil perd la seva raó de ser quan el peix està venut en favor de la majoria absoluta. Ja no cal que ens trenquem el cap pensant quina es la millor opció per barrar el pas a l'amenaça perquè la possibilitat ha esdevingut certesa. Aleshores, el que cal és desacomplexadament votar allò que la consciència ens dicti.

De fet, jo ho he fet quasi sempre. Amb només una excepció: quan en una situació molt similar, l'amenaça d'una possible victòria del PP em va fer votar aquells que es definien com a dic de contenció però hi varen acabar pactant.

Superada la por d'allò que ha de venir, què ens impedeix de votar per aquella opció que creiem que és la millor per al nostre país? Quins càlculs mentals farem si ja sabem el resultat? Perquè el parlamentarisme segueix unes regles matemàtiques diferents: a partir del llindar de la majoria absoluta no existeix la proporcionalitat, només una cosa molt semblant a la impunitat.

Naturalment, que cadascú faci el que vulgui, que prou feina tenim tots plegats a saber el que volem, però tal i com està el pati seria irracional que aquells que votaríeu indpendentisme no ho féssiu perquè us escolteu els escolanets del vot útil o perquè feu cas del discurs de la por a la dreta espanyola. Res és més útil que fer cas de la pròpia consciència ni res s'assembla tant a la dreta espanyola com l'esquerra espanyola.

Diumenge, quan tornarem a ser al punt que els patriotes catalans hauran d'estar amatents per una legislatura que suposen agressiva com mai contra Catalunya, serà vital que els que volem la independència no fallem i fem que el nostre vot faci possible que hi hagi com més independentistes millor al lloc on es prenen les decisions.

No s'hi val a quedar-se a casa en nom del purisme estètic i irrisori o dient, sorruts, que "com pitjor, millor"; no us podeu quedar a casa amb un somriure d'estratega de cafè i repetir que " el PP és una màquina de fer independentistes" perquè prou bé hauríeu de saber que Espanya és una màquina d'anorrear nacions. Cada independentista que s'absté és un pas endarrere en el camí cap a la independència perquè els unionistes votaran tots.

No té sentit escoltar els que us demanen el vot útil, perquè no hi ha vot inútil; no renunciem a la nostra força perquè caldrà que ens sàpiguen forts i units. Només així ens respectaran.

Nomes així, podrem dir un dia Godbye Spain

Sempre dubtant...Cal votar? I a qui?

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 06 Nov 2011 22:19:00 +0000

Bé, ja hi som pel tros. Pel tros de les eleccions espanyoles. Aquelles que tants pensen que són les de veritat, no com la carallotada de les autonòmiques ni les divertides municipals o les avorridíssimes i llunyaníssimes europees.

Entre els independentistes, que sempre estem disposats a trencar-nos les banyes provant d'escatir entre dilemes impossibles de resoldre i a perdre el temps i l'energia en debats estèrils i discussions bizantines, torna a sortir la pregunta transcendental: què hem de fer? A qui cal votar? Cal que votem en unes eleccions espanyoles? A vegades tots plegats semblem una colla de vestals catatòniques.

Anem fent net i desant una mica tota la informació.

1. encara que les enquestes diguin que entre els votants del PSOE català i el PP hi ha independentistes, avui mateix al resum de TV3 la Chacón i la Sánchez Camacho en els mítings a Terrassa i Badalona parlaven en espanyol. Home...no són votables, encara que només sigui per això.

2. CiU. Volen i dolen. Un 40% dels seus votants vol i un 60%, dol. No tenen pressa. Ara els ve de gust un concert, perquè fins ara només han sentit el disc. Fan una mica de ràbia perquè opten per la via lenta...leeeeeeeeeeentaaaaaaa..... leeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeetaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. I els que tenim una mica més de pressa que ells, anem fent números pensant com podem convèncer el 40 % dels seus votants que si ells volen ho tenim quasi a tocar. La seva estratègia és senzilla, si bé desesperadament lenta: demostrar, encara que sigui una per una, que totes i cadascuna de les alternatives a la independència no funcionen o són rebutjades pels espanyols. Clar que, si en aquest camí, trobessin una alternativa prou bona i acceptable per a la majoria de catalans l'agafarien de bon grat.

3. ERC + RCAT + Catalunya Si. Formalment és la única candidatura independentista que es presenta a les eleccions. Si ens ho mirem positivament, és un exercici de generositat: oblidem els greuges, i tornem-ho a provar perquè al final la única cosa que necessitem per assolir la independència de Catalunya és que en un parell de moments determinats siguem molts o com a mínim més que els unionistes . Tan senzill com això. Per tant, està bé que ho comencem a provar. Amb més o menys generositat; amb més o menys convenciment.

Si hi veiem sinceritat, és la única opció.

4. Abstenció. Sempre he desconfiat dels que criden a no votar. Solen ser poc demòcrates, encara que proclamin la seva puresa. Sempre s'obliden que l'abstenció afavoreix a les opcions majoritàries. Malauradament, els independentistes no som majoria ni tan sols a Catalunya, per tant cada un de nosaltres que es quedi a casa (carregat de bones intencions o de justa ira) reforçarà les opcions unionistes.

5. Vot nul. Els catalans tenim una autèntica dèria pels símbols (ves que no siguem nosaltres mateixos poca cosa més que no un símbol) i no falta qui demana que votem posant una estelada "model oficial" a les urnes. Osti tu...un vot nul oficial! Això si que és la fusió del seny i la rauxa. Llàstima que, un cop més i normes del parxís electoral en mà, cagada pastoret: això afavoreix les opcions majoritàries, cap de les quals està decididament a favor de la independència de Catalunya.

Resumint i per fer-ho senzill:

Si ets independentista però tot plegat et fa una mica de mandra perquè això de construir un Estat és una feinada o bé trobes que no n'hi ha per tant i no ve d'una dècada (o d'un segle, perquè això nostre és intemporal), vota CiU. Els teus besnéts en diran bé.

Si ets dels purs-purs i trobes que la resta són autonomistes o botiflers (o les dues coses alhora) i que com pitjor ens tractin els espanyols millor anirem els catalans, aleshores res: queda't a casa o fot una estelada en blanc i negre (els cartutxos en color són caríssims) impresa a casa dins l'urna. Sobretot que sigui el model oficial no fos cas que el teu vot nul es comptabilitzés igual que els clàssic "noia despullada", Pinotxo o els menys originals "tots els polítics són iguals". A més, els resultats de l'endemà t'aniran de conya per justificar-te dient "amb aquest país, no hi ha res a fer: els catalans no tenim remei".

Si tens dubtes, o ho tens claríssim, i penses que el que ens convé a tots plegats és tenir independentistes a Madrid; si creus que ens aniria millor si ens deixéssim estar de collonades; si creus que, malgrat tot, això de "una persona, un vot" no està pas tan malament; si opines que entre la prudència que ens fa ser una mica traïdors i el maximalisme purista que no ens deixa passar de l'anècdota, val la pena jugar la carta democràtica de la independència, que cal ser seriós en els plantejaments i ferm en les conviccions...aleshores, vota Reagrupament. Aquest cop, amb ERC. A les properes, amb molts més. Aviat hi serem tots,encara que sigui només per uns dies, fins que siguem lliures.

Gori, l'humorista.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sat, 29 Oct 2011 21:52:00 +0000

Ara mateix no sóc capaç qui va escriure que insultar els catalans sortia de franc. Sobretot si ets espanyol, calia afegir. Clar que, de fet, si no ets espanyol perquè coi vols insultar els catalans? De la mateixa manera que si no ets holandès no et cal denostar els limburguesos perquè simplement n’ignores l’existència.

Aquesta setmana, un paio amb nom ridícul (Gregorio Peces Barba...osti tu, la de bromes que li devien fer a l’escola) ha fet conyeta sobre el fet de bombardejar Barcelona de tant en tant i quan ha vist que l’havia vessat se n’ha sortit de la forma més infantiloide possible: dient que era broma i que els catalans ens ho féssim mirar perquè no tenim sentit de l’humor. Deu ser que tenim més esmussat el sentit del ridícul.

Home Gori, rei, això de bombardejar les ciutats aquí ho tenim una mica mal vist, saps? Som una mica estranys i ens sap greu que ens matin. No per res, però és que no trobem mai el moment que ens vagi bé. És que tenim molta feina. Com que aquí no hi ha PER...Ai, perdona, que era una broma.

Reconec que potser si que som una mica massa seriots, tu. És que ens ho agafem tot a la valenta. Ja ho vàrem veure l’any passat amb aquella conyeta del ribot, el TC, l’Estatut. N o vàrem copsar l’acudit; i vinga, muntem una manifestació acollonant. Quin ridícul, no? Com els que riuen els acudits a deshora. Sort que, discrets com som, l’endemà ja vàrem tornar a fer bondat. Com expliquen que vàrem fer el 12 de setembre del 1714. I encara pensem que això és positiu. Tan bé com us hauria anat que ens haguéssim suïcidat en massa, com els jueus de Massada, o com els numantins. Ens sap greu però no vàrem saber seguir la broma. Si en som de talossos.

Perquè tornant, a això de bombardejar, vosaltres els espanyolots (no t’enfadis que és broma; els anglesos us diuen spaniards i no us ofeneu, en canvi nosaltres si oerquè no tenim sentit de l’humor) hi teniu una certa tirada. Mira que fins i tot ho deia l’Azaña...i un munt de catalans li segueixen la broma i els 14 d’abril treuen la tricolor. Però vaja, això a tu no et deu fer ni fred ni calor perquè segur que ets monàrquic o com a mínim “juancarlista” que ja és “es colmo”.

Per cert, que amb això tenim un problema: no entenem que no us faci gràcia que es cremin retrats del borbó i que la monarquia més aviat ens faci riure i ens en cardem sempre que podem. No ho sé...potser només us agrada l’humor negre a vosaltres. Nosaltres en diem “cardar-se’n del mort i del qui el vetlla”. Però saps, Gori? Rarots com som, ens remou l’estòmac pensar que per anar bé cal matar el veí. I tot i recordar les bertranades dels almogàvers, avui ens faria mandra això d’exterminar pobles. Ves que no sigui que els catalans som força més democràtics que vosaltres. I això que tu, Gori, vares ser un dels pares de la Constitució Espanyola(ai...que ara em venia al cap una broma molt bona: si la Constitució és filla de molts pares...no serà que...és broooma!!!, no cal que m’enviïs els humoristes de la Guàrdia Civil).

En fi, no t’atabalo més que deus tenir feina. Ai..també era una broma!! Veus com som un fart de riure els catalans?

Apa, que et bombin. En broma, naturalment.

I ara que estic arriat, la darrera: Goodbye Spain. Aquest cop, molt seriosament.

ETA: Game Over.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Thu, 20 Oct 2011 20:25:00 +0000

A vegades, només a vegades, tenir una determinada edat dóna una perspectiva diferent als esdeveniments. Avui, els que tenim més de 45 anys sentim la notícia del dia amb un esperit diferent d’aquells que són més joves. Per nosaltres, l’anunci que sembla definitiu que ETA abandona la lluita, que plega, té un significat molt especial.

Si ens aturem i provem de recordar tot el que ha passat en nom de/per culpa de ETA és difícil no notar aquell maleït nus a la gola que els poetes anomenen emoció. En els darrers anys ETA era només una amenaça que sonava tan llunyana que la feia poc creïble, com un inversemblant home del sac, com una història llunyana.

Però per nosaltres era una altra cosa. Titulars gairebé diaris als 80s quan no era estrany llegir a portada dels diaris catalans “presumptes membres d’ETA asssassinats per la Guàrdia Civil”; quan un viatge a Donosti volia dir anar amb molt de compte, quan no era sorprenent sentir que “sort que no han mort innocents, només militars”. Si us sona dur reviseu el documental de TV3 sobre l’atemptat de Vic; i si sou de la meva edat o més grans, feu memòria.

En aquests 47 anys d’ETA tots hem fet un viatge molt complicat: del franquisme que semblava fer justificable els atemptats, la incipient democràcia que perfilava ETA com el que podia justificar un cop d’Estat, la consolidació del parlamentarisme que va començar a girar la visió dels gudaris a assassins, la persecució de la llei de partits, l’esllanguiment paquidèrmic dels darrers anys. Exhaurint sempre la darrera esperança.

Els catalans, sempre una mica massa a remolc, vàrem passar d’enyorar una ETA a la catalana (sempre vàrem veure Terra Lliure com una colla d’aficionats, com els Pastorets són a Shakespeare), a argumentar que era l’existència d’ETA que havia aconseguit que Euskadi tingués un millor tracte fiscal, a demanar que no atemptessin a Catalunya i finalment a alinear-nos amb la demanda d’extinció.

Finalment, avui, deu anar de veres perquè després d’altres anuncis de treves, en ZP, en Rubalcaba, en Rajoy e tutti quanti no han sortit a dir que era una enganyifa sinó que han dit que s’havia acabat, finalment. Només un parell de dies després que bescantessin la conferència de pau de Donosti. Magnífic senyal.

Espero que, almenys aquest cop, els espanyols siguin generosos. Tenen un moment preciós per decretar una amnistia o, si no gosen, acostar presos al seu país i propiciar que els bascos mica en mica es puguin tornar a mirar als ulls.

Melitón Manzanas, Carrero Blanco, Lasa y Zabala, Joan Carles Monteagudo, Josu Ternera, Gregorio Ordóñez, Miguel Ángel Blanco, Ernest Lluch...

Tants nom, quant de dolor... centenars de morts, milers de persones que senten cada matí el mossec de l’odi pels assassins, pels carcellers, per aquells que els mantenen empresonats lluny de casa....

Si fos missaire, encarregaria un Te Deum.

Game Over.

Gora Euskadi Askatuta.

O,O,O...i fins a 12: 12-O

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 16 Oct 2011 20:58:00 +0000

Dimecres passat era 12 d’octubre. L’any passat ja vaig escriure un apunt sobre com recordo jo el “día de la raza”. A Madrid desfilaven unitats militars davant del Rei, del govern espanyol i d’una munió de presidents autonòmics (menys el català) i els ciutadans escridassaven en ZP, igual que els barcelonins escridassen altres polítics a la ofrena de l’11 de setembre. Deu ser que és normal això d’aprofitar la festa nacional del país per escridassar el que mana o el que sense manar, és massa tebi o massa dur o, simplement, pensa diferent. Segurament alguns catalans creuen que a l’ofrena a Rafel de Casanovas no hi ha d’anar a fer res el PP, o Ciudadanos...i per això són escridassats. Segurament, alguns madrilenys pensen que en ZP no és digne de ser a la desfilada.

Com que a Madrid ja fa un temps que els dura aquesta dèria, han copiat del govern català la tàctica: posar unes tanques que allunyin el públic de les autoritats, de manera que els ciutadans ja es poden esgargamellar tant com vulguin que a la tribuna només hi arriba una remor difusa. I confusa.

Les teles espanyoles ens oferien imatges de banderes espanyoles onejant, de paracaigudes rojigualdos, de legionaris espitregats desfilant a tota pastilla com sortissin d’una pel•lícula de principis del segle XX encapçalats per una cabra (tot un símbol). L’objectiu de ser, imagino,afermar el sentiment patriòtic espanyol dins del cor dels espectadors.

TV3, en canvi, ens obsequiava amb les imatges de cada any: quatre fatxes cantant el cara-al-sol, com si no fos possible ser espanyol i demòcrata, amanides amb la novetat d’aquest any en forma de concert feixista que va acabar com el rosari de l’aurora.

Si en deu ser d’important aquesta festa per ells que en la proposta de la CEOE, tot demanant de posar una mica de seny i impulsar la productivitat del país, d’eliminar els ponts passant els dies festius entre setmana al següent divendres o dilluns posava com a excepcions Nadal, Cap d’Any i, precisament, el 12-O. I és que el patriotisme passa per davant de l’economia.

Sóc limburguès.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 02 Oct 2011 17:13:00 +0000

Ara fa uns dies, per aquelles coses de la feina, vaig anar a petar a Holanda. Vora Eindhoven vaig visitar una planta farmacèutica d’una multinacional americana.

Al poc de començar la visita, ja hi vàrem ser amb la frase típica dels dies assolellats: “Sunny day specially for you; like in Spain, your country”.

Somriure forçat i som-hi “well, to be honest I am not really spanish...”.

Aquest cop, un dels holandesos semblava estar al cas de la voluntat d’alguns catalans. I va començar una ràpida explicació en neerlandès pels seus companys. De cop, un ho va veure clar “aaah, així ets com un limburguès!”. Aleshores vaig ser jo qui no ho va entendre. M’ho varen explicar ràpidament “rees...una província al sud d’Holanda que volen més autonomia i parlen una llengua incomprensible. Ells diuen que són diferents. “. “I tant que són ben diferents”, va reblar l’altre amb un deix ben sorneguer. Aleshores els vaig dir “Així, si jo visqués aquí seria limburguès”. I clar, em varen mirar com si fos boig. Que no volgués ser espanyol i preferís ser català (com si fos una qüestió de gustos, això) tenia un passament però pretendre que podria s

er limburguès en comptes d’holandès els devia semblar ben marcià.

Feu, si us ve de gust, un cop de Google o aneu de dret a la Vikipèdia i aprendreu que la capital de Limburg és Maastricht (de ressonàncies ben europees) i que es tracta d’una província holandesa que fa frontera amb Bèlgica i Alemanya. El seu idioma, parlat per 1,6 milions de persones no té cap mena de reconeixement oficial ni a Holanda, ni a Bèlgica ni a Alemanya.

Això és el que es pot aprendre amb la Viquipèdia però jo, allà Oss, vaig aprendre per si no ho tenia prou clar, que ser nacionalment minoritari és molt cardat encara que ho siguis nord enllà, on la gent es suposa que és culta.

El català, l'escola, la mandra i el PP.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sat, 17 Sep 2011 18:22:00 +0000

He esperat alguns dies a escriure un apunt sobre la famosa interlocutòria del TSJC que instava a la Generalitat a fer del castellà llengua vehicular, com el català, a les escoles del nostre país. Vaig fer ben fet, deixant uns dies de repòs i deixant assolar el mal humor, trobo la serenitat per dir-hi la meva.

El que hem vist aquests dies al voltant de l’11 de setembre no ha estat res més que un intent d’ensulsiar les nostres torres bessones: la llengua i l’escola. No podrien haver escollit unes dates més encertades. Afortunadament, aquest cop no ens han enganxat adormits i amb una celeritat notable, ens hem posicionat ràpidament i, cosa increïble, hem fet un front comú: govern, sindicats, partits polítics, organitzacions culturals i ciutadans hem estat colze amb colze dient que per aquí no cal que ho provin. Bé per nosaltres.

La reacció ha estat ràpida, quasi tan ràpida com alguns emèrits professors olotins que l’endemà ja els faltava temps per proposar de fer més classes en castellà.

Reacció, per altres massa ràpida, com es queixava el cap de llista del PSC que veia innecessari fer un Ple Extraordinari de l’Ajuntament d’Olot a les 8 del matí per aprovar la moció de Somescola.cat en defensa del sistema educatiu en català. Coneixent-lo, costa pensar que aquesta queixa fos motivada per la mandra d’aixecar-se aviat.

En aquest Ple PxC es va abstenir (aquest cop no només “una mica” sinó totalment) amb l’argument que es tractava d’una falsa polèmica i així evitaven, com sempre, de posicionar-se en res de significació nacional; la regidora del PP hi va votar en contra perquè “les lleis s’han de complir”.

Argument que avui mateix defensa Enric Millo, que des del primer moment es va posicionar en capdavanter de la defensa de la interlocutòria i es va dedicar des de la seva trona a menystenir la immersió a l’escola, en una entrevista a “ElPuntAvui”. Li faltaria afegir el corol•lari secret que semblen aplicar: “les lleis són per complir-les quan ens interessa i per recórrer-les quan van contra els nostres interessos”.

I és que el PP s’ha mostrar destre en la utilització de l’administració judicial o no recordem què varen fer amb l’Estatut o el que han amenaçat de fer amb la Llei antitaurina un cop assoleixin el govern de l’Estat?

Ens diuen que els nois i noies catalans no aprenen prou castellà a l’escola i ens volen fer creure que fent més assignatures en castellà aprendran millor aquest idioma. Que segle XIX aquest argument! Del que es tracta és que l’ensenyament del castellà (i del català i anglès; i de la física i la química; i de la filosofia i de les mates, etc..) sigui més eficient i no més extensiu. Com si una empresa suplís la seva manca de productivitat a base de fer hores extres en comptes de modernitzar els seus processos productius. Bon camí a la debacle.

I és que com diu una amiga, el català el parlem tan poques persones que si no el defensem nosaltres, no ho farà ningú.

Una ciutat sense símbols?

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 11 Sep 2011 21:36:00 +0000

Fa uns dies vaig tenir el goig de casar 3 parelles. En el protocol del casament hi ha una frase que diu "...les persones necessitem símbols..." tot fent referència als anells. Ben cert que en necessitem de símbols per saber on som, per dir on pertanyem, per mostrar qui som.

Durant molts anys Olot ha estat una ciutat sense símbols. El partit que l'ha governat durant 12 anys ha tingut sempre molta pressa per obeir les lleis que els eliminen i, d'aquesta manera, hem tingut la miserable condició de ser l'únic municipi de La Garrotxa on cap bandera onejava a l'Ajuntament. Però no només això, és que no hi havia ni una senyera a tot el municipi. Només, darrerament, la dels Jutjats i aquelles que un nombre cada any creixent d'olotins posaven voluntàriament als seus balcons i finestres.

Aquest 11 de setembre gràcies als patriotes d'Òmnium Cultural, una senyera presideix la nostra ciutat des del cim del volcà Montsacopa. Ahir vaig ser a la seva hissada i tot i que em va agradar moltíssim (admeto que era el que em feia més iŀlusió de les FdT) pensava en com serà de bonic cada dia, quan arribi de treballar, veure-la des del capdamunt de La Solfa.

També el nostre Ajuntament ha lluït aquests dies les ensenyes que més estimem la immensa majoria de ciutadans, les nostres: la de la nostra ciutat i la de la nostra nació. Veurem quant tarden els enemics a gemegar, queixar-se o exigir que hi posin la seva: la que abans de penjar-la ens estimem més de no posar-ne cap.

Que es queixin tan com vulguin: Olot és ple de llocs on penjar senyeres.

Els correbous fan festa?

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 29 Aug 2011 17:35:00 +0000

Vagi per endavant que sóc carnívor de mena. Fill de carnissers, germà de carnisseres (alguna més de grat que l’altra) i nét de tractant de bestiar que comprava “a ull” , la carn era present cada dia a casa, encara que només el peix feia festa.

Únicament de grandot (passats els 20 de llarg) vaig saber què era posar-se un tall de filet mig cru a la boca i notar com el paladar i fins la darrera papil•la de la meva boca absorvien aquella magnífica concentració protèica; fins aleshores filets i entrecots eren per vendre i, pagant els pares, als restaurants demanar carn era prohibit excepte si abans havies menjat un bon plat de peix.

Però quins bistecs “del pedacet” ens havíem cruspit “mano a mano” amb el meu pare, quins bistecs russos de 400 grams cuits a la planxa roent, embolicats amb el paper encerat de la carnisseria...

Segueixi el fet que servidor es guanya les garrofes, i per molts anys, en una empresa del sector de la Salut Animal i que per tant estem en la cadena de subministrament dels productors de carn.

Ara bé, res d’això impedeix que trobi una salvatjada les curses de braus i els correbous i les “gimcames amb llums de discoteca i música” que tenen com a finalitat que els espectadors gaudeixin veient com es tortura a braus i jònecs. Que la tortura acabi amb la mort de l’animal o no, no em serveix; que els animals que jo em menjo amb plaer hagin estat sacrificats, no em sembla que doni cap mena de coartada, ni em faci igual, als energúmens que udolen a les places de braus fixes o provisionals d’aquest país a cada evidència del patiment de l’animal que ha tingut la dissort de ser el subjecte passiu d’una festa primitiva i salvatge.

Des de l’aprovació de la llei que s’ha vingut a anomenar antitaurina Catalunya és una mica millor. El dia que a Olot es deixin de fer aquests espectacles vergonyosos, la nostra ciutat serà una mica millor. El dia que entenguem que la tortura no és cultura, anirem una mica millor.

Espero que en aquesta legislatura puguem acabar amb el sainet de la Plaça de Braus i que, definitivament, es pugui fer servir per espectacles més edificants.

Per això, avui he votat “No” a la inclusió del correbou al programa de les Festes del Tura 2011 en el Ple Extraordinari de l’Ajuntament d’Olot.

Tant de bo l'any vinent les Festes del Tura estiguin lliures d'aquesta vergonya.

Rubalcaba es desperta de la migdiada.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Wed, 17 Aug 2011 21:22:00 +0000

Avui en Rubalcaba s’ha despertat amb un moment de lucidesa. Per alguns polítics, això vol dir agafar una idea de les que abans estaven descartades i deixar-la anar com si res, a veure què passa. Pels entesos, d’això se’n diu “globus sonda”.

Tornem-hi, el que aquest noi ha deixat anar és que ben mirat es podrien eliminar les Diputacions. Veus que bé? Mira que som una colla que ho dèiem. Una altra cosa és que en farem de les infraestructures (i del pressupost!) que gestionen. Optimitzarem recursos o estalviarem? D’això ni un mot.

Tot i que sigui, malauradament només fins a cert punt, posar-me a casa d’altri se m’acudeixen tres o quatre coses més que aquest xicot podria deixar anar per millorar l’economia i la gestió de la metròpoli aprofitant que igualment perdrà les eleccions:

- Carregar-se totes les autonomies no històriques. Així tindria excusa per mantenir el Ministerio de Cultura.

- Com que no tindrà nassos, doncs que es carregui el Ministerio de Cultura aprofitant que té totes les competències transferides a les CC.AA.

- Eliminar el Senat donada la seva inutilitat legislativa i operativa.

- Racionalitzar la xarxa ferroviària en un exercici de realitat: el centre geogràfic penisular no coincideix amb l’eix econòmic. Ai coi.

- Canviar la llei de funció pública per transformar l’Administració en un ens eficient.

- Reduir el nombre de festes anuals i traslladar-les al divendres o dilluns més immediat. Clar que no podrem fer ponts però la productivitat ho agrairia.

- Reconèixer que carregar-se la indústria va ser una mala idea i que el paternalisme institucionalitzat una idea encara pitjor. I posar-hi remei.

Total, ara que perdrà...què li costaria?

En fi, com diu sempre la meva mare: donar consells a casa dels altres és molt senzill.

Goodbye Spain.

Els castellans (Jordi Puntí)

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 07 Aug 2011 08:09:00 +0000

Acabo de llegir “Els castellans” de Jordi Puntí, un recull d’articles publicats a L’Avenç en els quals descriu la seva infantesa de finals dels seixantes (del segle passat) a Manlleu i en la qual els castellans, els fills de la immigració espanyola, varen tenir un paper importantíssim en els jocs, en les baralles, en el camí cap a l’adolescència i la majoria d’edat. El paper que en totes les històries es reserva “als altres” els que són diferents, als adversaris; a aquells que públicament denostem i tractem amb condescendència però que en un raconet admirem o, si més no, tenim més en consideració que mai no admetríem.

Puntí reconeix en l’epíleg allò de trampós que té el títol, buscant la provocació actual en un mot que fa 40 anys simplement era considerat descriptiu. Tant com avui, si traguéssim el vernís de papanatisme imperant, podria ser “els moros” o “els negres” o “els xinesos”. No hi havia racisme, tot i que potser sí que hi havia una mica de classisme, sinó que es simplificava per anomenar els que no eren catalans. Avui, tot això és una mica més complicat.

Torno al llibre. Deliciós, em va dur un munt de records que amb menys dosis d’aventura podrien ser homologables als de Puntí. Rebla el clau quan, també en l’epíleg, esmenta que l’olotina Margarida Casacuberta recorda que a Olot la majoria de castellans vivien en el mateix barri i que es repetien el conflictes descrits.

Sense voler rebatre a ningú, jo crec que els seixantes i als setantes a Olot hi havia com a mínim 3 barris on es concentraven els castellans: Sant Roc, El Carme i El Portal. Els de Sant Roc em quedaven molt lluny perquè jo vivia a Sant Miquel i després al carrer Terrassa, pioner del barri de Masbernat. Era com si fos a l’altra banda del món, un barri on no aniria mai i on, allò que pogués passar-hi no em podia afectar de cap manera. Amb els d’El Portal hi tenia contacte a l’escola, al Grup Malagrida que ens donava a tots plegats un entorn controlat i comú on els orígens es barrejaven però on un “xarnego” dit a deshora o amb un to massa agre podia costar una bona esbatussada.

Altra cosa eren “els castellans del Carme”. Aquests, inexplicablement, ens tenien aterrits. Mai ens varen fer res ni ens varen dir ni una sola paraula però estaven envoltats d’una aureola d’agressius, violents i malparlats que ens tenia ben acollonits. Recordo vagament un dia d’estiu que la colla de nens, catalans naturalment, del carrer del Pardal ens varen convidar a afegir-nos a una batalla contra els castellans del Carme. Menys per covardia que per edat, vaig quedar fora de l’escamot de combatents cosa que em va alleujar moltíssim quan vaig saber que els castellans durien fletxes fetes amb barnilles de paraigües i que nosaltres no tindríem armes comparables per enfrontar-nos-hi. Fet i fotut, ningú no es va presentar al camp de batalla.

Alguns anys més tard, ja al carrer Terrassa, cada dia a mitja tarda una colla de nois i noies castellans passaven pel carrer de camí cap al camp de tir. La seva sola visió feia que ens amaguéssim d’immediat fins que calculàvem que ja eren lluny i no sentíem les seves rialles, que nosaltres crèiem que eren de burla cap a nosaltres i que devien ser només les que hi ha sempre en les colles de joves. Al vespre, tornàvem a estar a l’aguait per amagar-nos quan tornaven de passar la tarda entre margeres i rostolls. Quan pocs mesos després vàrem començar a veure les noies amb les panxes inflades, vàrem entendre el sentit del verb “rostollar” (rostoiar).

En aquell temps en que la majoria de nois teníem escopetes d’aire comprimit (en dèiem “de balins”) els castellans ens passaven també la ma per la cara en això. Quan nosaltres muntàvem expedicions de cacera de pinsans a la font de la Salut i voltants que acabaven sense que haguéssim estat capaços d’abatre ni un sol ocell, ells ens refregaven ufanosos pels nassos els enfilalls d’ocells que havien caçat. I amb un aire de superioritat, quan ens hi atansàvem encuriosits i envejosos, ens anaven dient amb aquell accent tan difícil de copsar, els tipus d’ocells que duien penjats del cinturó.

A diferència del llibre de Puntí, però, he de dir que mai no ens vàrem barrejar a l’Institut. La majoria dels castellans del Carme, un cop varen deixar l’escola, se’n varen anar a treballar. Pel carrer tampoc no ens saludem ni amb un cop de cap.

Segur que ni tan sols ens reconeixeríem com els que feien por ni com els que s’amagaven. I potser estaríem tots sorpresos d’anomenar-nos catalans tots plegats.

Sorolls nocturns

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 24 Jul 2011 18:34:00 +0000

A la nit hi ha sorolls que formen part del nostre hàbitat i no ens molesten, ens acompanyen i la seva absència se’ns fa estranya. Els sentim i ens fan sentir que som a casa. Recordo, de petit, el soroll que feia el rellotge de casa els meus avis que tocava cada quart i cada hora...com ressonava en el passadís i em desvetllava un microsegon, el temps just de pensar “sóc a cals avis”, només un cop cada nit encara que ell anés fent. O el soroll que feien els tallers de davant de casa els meus pares quan a les vuit o quarts de nou començaven a repicar planxes de ferro, a fer anar la radial o la polidora...molt més eficaços i persistents que qualsevol despertador.
Per algunes persones el silenci perfecte és el que deu haver-hi en el buit absolut. Posseïdes per un mal humor crònic i un estrès merescudament guanyat, creuen que són mereixedors absoluts del que conceben com a pau i es mostres bel·ligerants contra qualsevol so que pertorbi mínimament la buidor sonora. Només així es pot entendre que la decisió d’un jutge de fer aturar les campanes de Sant Mori a la nit. Sembla ser que el seu so molestava als clients d’un establiment de luxe emplaçat al castell de la vila. O potser era només que el propietari de l’hotel creia que els molestava i, de pas, marcava una clara línia a uns vilatants que deu concebre només com a part del paisatge.
Anys enrere algú també va creure oportú fer callar les campanes de l’església del Carme d’Olot a les nits perquè molestaven. I fa menys, un pastor de Setcases va haver de silenciar les esquelles del ramat perquè uns pixapins trobaven que feien massa soroll. Suposo que no varen gosar demanar l’extermini dels ocells per acabar amb les seves piuladisses.

Els indígenes sempre han fet nosa als colonitzadors.

A distàncies intergalàctiques, crec, al soroll que els veïns d’alguns bars han de suportar durant hores nit sí i nit també, tant li fa si l’endemà és festa com si no, perquè aquells que surten a divertir-se incorporen la competició de bruels en el seu programa festiu, perquè no poden pujar als cotxes sense abans haver comprovat el volum màxim de la música ni marxar sense revolucionar el motor al màxim.
Neguitosos, cansats, es posen al llit esperant quan començarà el festival de brams, crits i rialles que no els deixarà dormir...una nit més. I deuen pensar que es canviarien ben a gust per dormir amb el so de campanes o d’esquellots que podrien fer-se seu en pocs dies i pensar, entre somnis quan el sentissin, “que bé, sóc a casa”.

Enginyeria d'alta barra.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Tue, 28 Jun 2011 19:10:00 +0000

Ahir es va anunciar que la RENFE suprimia els trajectes amb AVE entre Toledo y Albacete 6 mesos després d’haver-lo inaugurat perquè de promig tenia 16 usuaris: 9 entre Toledo i Albacete i 7 entre Toledo i Conca.
Jo que admiro profundament els enginyers perquè em sol agradar la manera com encaren els problemes i com fan servir l’enginy (d’aquí el mot) per resoldre’ls m’he quedat garratibat i esmaperdut sentint les explicacions del senyor Enrique Urkijo, director general de Viatgers de la Renfe. Segons ell, “si se tiene que poner un tren, se pone; y si se tiene que quitar, se quita”.
Si noi, d’això se’n diu flexibilitat. I també se’n diu tenir barra.
Ningú no va fer quatre números abans de fer la inversió? Doncs no; les explicacions que es donen és que els alcaldes de la zona varen demanar aquest trajecte i, per obra i gràcia d’en ZP, trajecte fet.
I els catalans, ximplets com sempre, vinga fer estudis que demostren l’impacte que sobre l’economia, desenvolupament industrial, turisme tindria la connexió per alta velocitat amb França per no parlar ja de l’eix mediterrani ferroviari. Ai tant fer números...no serà que els espanyols hi entenen realment més del que sembla i que han vist clar que posats a fer trens ràpids millor fer-los de “posar i treure” que no pas uns que ajudessin als catalans a dir-los adéu?
Ara, jo no em trec del cap la sensació de luxe que devien tenir els 16 passatgers que fins ara estaven acostumats a gaudir de tot un senyor tren que havia costat 3.500 milions d’euros. I penso si s’ajuntaven tots al mateix vagó o si, en canvi, buscaven aïllament i viatjaven envoltats de buit i silenci. Molt ràpid, això si. I molt car per la resta.
Goodbye Spain.

No ve d'un pam però sí que ve d'un vot.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Wed, 08 Jun 2011 20:31:00 +0000

Davant d’uns eleccions, molt sovint, massa si voleu saber la meva opinió, sentim a dir que “tant li fa anar a votar com no, que no vindrà pas del nostre vot”. Doncs aquestes darreres eleccions municipals ens han donat uns quants exemples ben il·lustratius de la importància que té cada vot. De la importància que tenen tots, fins un, dels vots.

Mirem el cas de Girona, on depèn només d’un vot que ERC pugui tenir un únic regidor al consistori o no. Per fer-ho tot plegat més esperpèntic, el vot en discussió és el d’un ciutadà o ciutadana que ple de fe va acompanyar la butlleta amb una estampeta d’Escrivà de Balaguer. I ja la tenim armada! Si la Junta Electoral Central dóna aquest vot com a vàlid, Esquerra tindrà un regidor i la CUP (i més concretament, Reagrupament) en perdrà un dels 3 que ara té. Imaginàvem avui com el votant devia estar fument-se un panxot de riure amb la seva facècia si allò que pretenia era fotre’s de tot; o bé arrencant-se els cabells si es tracta d’un dels votants “de tota la vida” que el que volia era donar un toc d’alerta tot dient que “que res millor que un “sant exprés” per fer un miracle i pensant que “no vindrà d’un vot”.

Més a la vora encara, que el PP hagi aconseguit representació a l’Ajuntament d’Olot ha vingut de poquíssims vots, exactament 3. Si només 3 persones haguessin tingut mandra o haguessin decidit votar qualsevol altra opció...el PSC tindria 7 regidors i el PP, cap. Trascendental? Potser no, però uns avui farien menys cara de pomes agres i uns altres somriurien menys.

Menys ran de pal però com a corol·lari hi ha el cas de PxC. A Olot ha passat d’1 a 2 regidors i, més enllà de les profundíssimes anàlisis que hom faci del seu missatge, el que està clar és que si la participació hagués estat més alta no haurien assolit aquest resultat.

Però la democràcia ja les té aquestes coses i encara que sempre dóna una segona oportunitat, ho fa al cap de 4 anys. Esperem que aleshores aquelles persones que no varen anar a votar el 22 de maig i ara es lamenten pel resultat que han donat els ciutadans que sí que han exercit el seu dret, se’n recordin.

I espero, per la pau d’esperit de tothom, que totes les persones que vagin a la concentració anti-PxC de dissabte davant l’Ajuntament no fossin dels que es varen quedar a casa.

O acampats a la Plaça Major, tant se val.

I és que si a vegades no ve d’un pam, sovint si que ve d’un vot.
O del grapat de vots que es queden a casa, florint-se.

Mai no és mal moment per fer-ho bé.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 30 May 2011 22:07:00 +0000

There is no wrong time to do the right thing.

Aquesta és una de les frases que m'ha agradat més del darrer libre que he llegit: El lladre de cervells, de Pere Estupinyà. un llibre sobre ciència escrit de forma hiperamena i que té l'avantatge, crec, de desvetllar l'interès per alguns dels temes més avançats en recerca científica.

Malgrat "sóc de ciències" i he treballat en recerca aplicada no em considero pas un científic ni de lluny, i el meu interès ha anat més sempre cap al món de la organització empresarial.

Recerca avançada a banda, hi ha un munt de temes en aquest llibre que m'han fet rumiar perquè van molt més enllà del laboratori i entren dins de l’àmbit del comportament humà. Per exemple, el capítol sobre el pensament d'advocat o el pensament científic. El primer parteix d'una idea preestablerta i després busca les dades que puguin corroborar el seu "pre-judici" mentre que el científic recull primer les dades, les analitza i en treu una conclusió.

Però no us penséssiu pas que els científics mantenen la seva racionalitat a l'extrem. Sembla ser que a voltes, hi ha una certa tendència entre la comunitat científica a ajustar alguns resultats, a oblidar aquells que no concorden amb la hipòtesi inicial, en definitiva a marcar un biaix que reforci les seves teories.

Amb aquestes dues idees, tretes de context, podria semblar que no hi ha manera de treure conclusions bones perquè o estem contaminats per un judici previ d'allò que ens interessa o perquè desitgem massa ferventment que les dades ens donin la raó.

On rau aleshores la genialitat? Doncs precisament en no tenir por ni mandra de les dades que ens desmunten les teories i en ser prou creatius com per saber veure en aquestes dades que no lliguen, l'inici de la hipòtesi vertadera.

És com ser capaç de veure oportunitats en temps de crisi. En crear l’espai de reflexió per trobar la sortida, en tenir l’energia suficient per replantejar-s’ho tot sense mandra i sense justificacions falses, vencent la resistència al canvi, la pròpia i l’aliena.

Amb determinació, perquè “mai no és mal moment per fer-ho bé”.

De Fites i de Desfetes.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Wed, 25 May 2011 21:35:00 +0000

Si tothom es veu amb cor de fer la seva anàlisi dels resultats electorals, jo no seré pas menys. Ara bé, la meva anàlisi no serà pas tan “rigorosa” com les que estan fent aquests dies els líders polítics catalans i espanyols o les que varen fer alguns partits que varen voler ignorar la flaire de derrota i varen persistir, potser a la desesperada, anant de derrota en derrota fins al desastre final.Res, que la meva anàlisi és “de nas” perquè ja veig que les que es fan “amb el cap” tampoc no marxen gaire lluny. O millor dit, no en diguem anàlisi; diguem-ne comentaris perquè vist el resultat és més ajustat a veritat.

Olot.

CiU (i Reagrupament) guanya les eleccions i obté 10 regidors a només 1 de la majoria absoluta. La sensació des de fa temps a la CiUtat era que en Mia guanyaria amb certa comoditat. Aquesta sensació palpable, aconseguida amb els anys de treball intens per arribar al màxim nombre de persones i associacions i per conèixer els barris i les necessitats dels uns i dels altres amb una eina quasi oblidada (escoltar més que no parlar) s’ha ajuntat amb l’efecte de la victòria a les nacionals i ha conclòs en la majoria còmoda que assegura l’alcaldia i el govern.

El PSC ha perdut 3 regidors, en un corol•lari olotí del que ha passat a la majoria de Catalunya i que és el reflex en negatiu del paràgraf anterior. En els debats en Pitu Guix, errors pels nervis a banda, ha estat a la defensiva i ha estat incapaç de fer propostes noves. No ha transmès l’energia de que disposa. Que l’alcalde Sacrest no es tornés a presentar pot haver estat determinant.

PxC ha doblat regidors i ara no només tindrem xenofòbia al consistori olotí sinó també la ultradreta espanyola més agressiva. Una sorpresa desagradable que ens hauríem pogut estalviar si la abstenció no hagués estat tan elevada.

ERC ha mantingut, contra pronòstic, els dos regidors que tenia. I és de les poques ciutats on han aguantat la davallada general del partit. Vista la dificultat que ha tingut ERC a fer llistes a la comarca, no està malament i demostra que disposa d’una bona base. O d’una base que, juntament amb la imatge de joventut per la participació de les JERC, almenys ha estat suficient donada la baixa participació. La seva proposta d’evitar una majoria absoluta era més aviat poc engrescadora i deu haver sumat pocs votants nous.

El PP ha estat un altre dels afavorits per l’escassa afluència de votants. Un misèrrim 5,01% ha donat entrada a la formació espanyolista a l’Ajuntament. Quedarà per sempre més, o no, la incògnita de si en Joaquim de Trincheria hauria tret millors resultats. Debat al cap i a la fi, irrellevant.

ICV i ApG també han pagat un preu. El preu de la divisió. Els seus votants, fidelíssims entre els fidels, s’han repartit, i 1 dividit entre 2, en política és zero. Prou bé que ho sabem això, alguns...Les propostes socials del segle XXIII i les econòmiques del XIX no aconsegueixen suports nous ni que el cap de setmana abans participessin en l’acampada “espontània” dels indignats.

SI...doncs no. Doncs no són el mateix les autonòmiques que les municipals i sembla que pateix una continua davallada organitzativa, d’imatge i ara, de resultats. Un bany de realitat sempre va bé. I parlo per experiència pròpia.

NCI. La candidatura més nova no s’ha pogut desempallegar de l’aura d’extravagància que l’ha envoltat des de la seva creació. Ha tret tan pocs vots que no ha fet mal a ningú. Innocuïtat total.

Catalunya.-

CiU ha estat la gran guanyadora. Inapelable. Ha arrabassat Girona i Barcelona i ha guanyat a la majoria de capitals de comarca. Vist el panorama del país veí, no tinc més remei que fer meves les paraules d’un company de Reagrupament que deia que sort n’hem tingut del “dic de contenció” que conforma CiU i que ens salva del tsunami pepero i platafòrmic.Ha resistit l’atac anti-contenció que li han llançat des de totes bandes i ara es veu legitimada pels resultats. Lògic donat que la proposició que li llançaven els seus adversaris era aquesta: els catalans no votaran CiU perquè no estan d’acord amb les retallades. Doncs mira...van i els voten.

El PSC ha sofert la segona gran derrota en pocs mesos. Esperem que no sigui la darrera d’un partit que ha fet del cinisme polític arma electoral i de la ignorància del control pressupostari la seva eina de gestió més eficaç per ensorrar el país. Després de demanar als seus líders espanyols que no traguessin el nas per Catalunya, els ha acabat enyorant. Al capdavall, tant defensar l’indefensable els ha defenestrat arreu del país. Per ells va el ser capaços esbrinar el seu camí.

ERC ha protagonitzat la davallada més espectacular de les eleccions. Contumaços en la defensa del tripartit, entossudits en endarrerir la presa de LA decisió de renovar-se està al caire de la mort. O fan un gir que ha de ser valent com diuen ells que en són o la crida a mantenir les sigles històriques no servirà de res. Sabrà molt de greu però algú n’agafarà el relleu. Un dia o altre. L’intent preciosista de Portabella no ha servit de gaire res.

El PP puja i puja al mateix ritme que puja i puja l’espanyolització del nostre país. El símbol ha estat Badalona...

Les CUP han estat la gran sorpresa amb el seu èxit en nombrosos municipis. Bona feina dels coherents i constants que deuen haver tret rèdit de la baixada d’ERC i també del seus plantejaments joves i revolucionaris. Els reconec la seriositat i em satisfà veure que almenys algun cop l’esforç té recompensa.

Dels petits, SI ha fet figa com es podia esperar del seus plantejaments dignes d’Àtila i els seus minsos resultats no han fet ni pessigolles al seu objectiu confés: carregar-se ERC. Com si els d’esquerra no fossin capaços d’autolisar-se...En fi, un partit parlamentari que ha aconseguit una cinquantena curta de regidors presentant-se majoritàriament en solitari en un exemple de la seva capacitat d’aconseguir pactes. Un dels altres petits, i repetidament pronosticat com a mort, Reagrupament, ha aconseguit una quarantena llarga de regidors si bé majoritàriament en coalicions o pactes amb altres forces.

Vist el panorama independentista que ha quedat i com ha quedat, caldrà ser molt intel•ligents i generosos. Cal que molts capdavanters renunciïn, definitivament i immediatament, al seu lideratge perquè entre tots han demostrat que no sabien ni el camí, ni duien cap mapa ni eren capaços d’encapçalar el que tots pensàvem que era una multitud d’independentistes.

Espanya.

Bàsicament ja s’ho faran. Des del meu punt de vista m’és ben igual que sigui un partit de dretes o un d’esquerres el que oprimeixi el meu país i l’espoliï.

Ai la campanya!

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Tue, 17 May 2011 20:46:00 +0000

Reconec que ja des d’abans d’embolicar-me en tot això que anomenem política ja m’agradaven les campanyes electorals. Trobo entre interessant i divertit veure com els candidats fan mans i mànigues per fer arribar el seu missatge als votants. I trobo curiós veure també aquell munt de cartells, pancartes i banderoles que, de cop i volta, apareixen a cada cantonada , ocupen cada farola, rotonda, arbre, senyals de trànsit, colonitzant-los com plantes paràsites i que tan amoïnen a l’enginyosa escorniflaire.

No ho sé, m’hi fixo. I aquest any que “vaig a llistes” potser m’hi he fixat encara més. En el cas d’Olot, i amb tot el “carinyo” del món pels que donen la cara em ve de gust fer algun comentari amb gens de mala intenció (però amb un deix de sornegueria olotina) sobre les fotos dels candidats.

En general, em sembla veure un cert abús del Photoshop. El somriure d’en Pere Gómez amb unes dents hiperblanquejades i uns llavis rosadíssims,com enfebrats, contrasta amb el somriure forçat i de llavis apretats d’en Pitu que sembla ben bé (a la foto) fet de guix, mancat d’energia. En Mia Corominas té, a la foto, un somriure ample i franc que lliga amb la seva rotunditat física . Parlant de somriures, em fa gràcia el d’en Dani Planàs perquè em fa pensar en el d’un entremaliat dimoni d’Els Pastorets liderant un trio de ballables i em fa una certa aprensió la total manca de somriure del cap de llista xenòfob.
Estranyíssima la foto de la Llum Adell que sembla triada entre les fotos fetes en una sortida de diumenge al matí al Parc Nou; una mica com la del candidat d’ICV, assegut al mig d’un prat amb Sant Francesc al fons, amb una camiseta del Panorama i en actitud reflexiva...verd i vermell, molt ecosocialista. El PP ha triat un cop més cartells majoritàriament sense foto i algun d’escadusser i petit amb foto de la seva candidata penjats al capdamunt de tot de les faroles, de manera que gairebé no es veu la imatge de senyora d’anunci de sabó Lux. Finalment ApG ha escollit fer-se una foto de grup amb en Raül en primer pla i la resta de membres de la candidatura obert ens vano darrera seu exhibint camises de quadres i camisetes.

Bé, també he de comentar la pancarta on surto jo i que com que som 12 ja ha estat batejada com la dels 12 apòstols (es veu que a mi m’ha tocat ser l’apòstol Mateu...i amb això no vull dir que apunti a la regidora d’Hisenda!) que no han escapat del “pinta-nassos” que tanta feina s’ha donat aquests dies. Per exemple, en una de les pancartes servidor ha estat la seva única víctima, atenció especial que em costa de saber apreciar.

Em fixo també en els lemes. Dues candidatures parlen d’il·lusió: la del PSOE i la de CiU, clar que per uns és il·lusió pel relleu i per altres és pel canvi. El “Per Olot” es repeteix: ERC diu “Junts per Olot” tot i que es presenten sols; el PSOE té el butlletí “per Olot” i SI diu “Dani Planàs per Olot” clar que també diuen que són “gent normal per la independència”, lema que a tots els de Reagrupament ens sóna. Els d’ICV troben que Olot batega amb un munt de cors de colors diferents, els del PP estan “centrats en tu/centrados en ti “al 50,00 % exacte, no fos cas que se’ls escapés un rètol en català més del compte i s’haguessin d’autodenunciar; els d’APG diuen que són “la veu del carrer a l’Ajuntament” ben igual que la CUP a Girona, i els de NCI diuen que “treballaran pel benestar dels olotins” sense fer diferències com els xenòfobs que especifiquen clarament que “primer els de casa”.

En fi, diumenge vinent ja sabrem qui serà el nou alcalde d’Olot i veurem com queda el consistori de la ciutat i qui ha encertat les “porres” de com queden repartits els 21 escons. Dilluns molts tindran la feinada de recollir tota la publicitat que haurà quedat obsoleta en un moment i que, segons com siguin els resultats, pot tenir una ironia mordaç, quasi ratllant el sarcasme cruel.

Sort a (quasi) tothom. Espero que Olot hi surti guanyant.

El President Pujol i el pin de Reagrupament.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 01 May 2011 21:05:00 +0000

Divendres passat al vespre Jordi Pujol va venir a Olot a fer una passejadeta pel carrer Major i a donar suport a la candidatura de CiU (en la qual participa Reagrupament).
Com a membre de la candidatura em varen convidar a afegir-me a la passejada i cap allà me’n vaig anar amb el pin de Reagrupament enganxat al trau de la caçadora (mira, comprada a Puigcerdà!).Quan després de fer-nos esperar una estona va arribar el President Pujol, en Mia Corominas va fer les presentacions dels que érem allà.
Al meu torn, em va presentar com un membre de Reagrupament i el President després d’estrènyer-me la mà, em va agafar el pin amb un parell de dits escardalencs i em diu "Què representa això?". "President, és el logo de Reagrupament, amb les fletxes que venen de diferents punts i quan coincideixen formen l'estel".
I ell, amb els ulls closos em deixa anar "Està molt bé això de Reagrupament....però les fletxes que convergeixen ja ens ho havíem inventat els de Convergència, eh?". Rialles generals, la meva inclosa, i demandes de piulades sobre el tema, varen tancar la anècdota.
La meva memòria, que persisteix força indemne, no em deixa passar-li al President Pujol la jugada. Recordo el logotip de finals del 70s, amb l’arbre format per les quatre barres però no em ve de cap manera que hi hagués fletxes que convergissin.
En qualsevol cas i encara que només sigui pel respecte institucional i malgrat els retrets que li pugui fer per coses de les quals avui ell mateix se’n penedeix, trobo que va ser una anècdota prou divertida i agradable.
President, benvingut! A Olot ja ens hem trobat Reagrupament i CiU per treballar per la ciutat i vós ens heu donat el missatge. Quan sigui l’hora de la veritat,de construir l’Estat Lliure de Catalunya segur que ens hi trobarem tots.

Lorem ipsum.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 25 Apr 2011 20:40:00 +0000

El Lorem Ipsum (1) és un text de farciment que sembla ser que cap allà el segle XVI el va fer servir un impressor anglès per fer unes proves tipogràfiques de manera que, sense haver d’inventar-se un text, en pogués tenir un amb sentit (encara que fos en llatí, llengua avui més que morta).

Imagineu que esteu fent una pàgina web o un blo(g)(c) i que voleu veure com queda el disseny del text. Podeu fer unes quantes coses: generar un text encara que no en tingueu ganes (ni inspiració), escriure “això és una prova, això és una prova...” fins l’avorriment, o generar un text automàticament amb un “generador de Lorem ipsum”.

Podeu trobar més informació a la Viquipèdia o en aquest enllaç: http://ca.lipsum.com/.

De totes maneres, voltant pel món o assegut al sofà mirant la tele o llegint el diari o fins i tot en algunes converses, m’adono que el món està ple de persones que són generadors de lorem ipsum inconscient, o conscients, automàtics i contumaços. Estem envoltats de persones que són capaços de parlar i parlar tanta estona com calgui sense dir res o donant la informació mínima. No us penseu que fan “bla, bla, bla, bla”. Fan servir subjecte (sobretot el “jo”), verbs, predicats, complements directes, indirectes i circumstancials; construeixen subordinades impecables i, els més hàbils, són capaços d’afegir-hi l’entonació i el llenguatge corporal adequat. Però no diuen res.
Segur que, immediatament, tots pensem en algun polític. Però us ben asseguro que en el nostre entorn més immediat, tenim generadors humans de Lorem ipsum. Fixeu-vos-hi: a la feina, a la colla d’amics, a les associacions a les quals pertanyeu...potser la vostra parella.

O potser en aquest bloc...

Vaja, el que la meva mare en diu “xerrar per no dir res”.

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Proin non ligula orci, eget feugiat ligula. Quisque laoreet urna ac risus varius aliquet tempor est elementum. Nunc at libero lorem, ut tempor eros. Praesent in lacus a sapien facilisis sagittis. Maecenas id nunc sapien. Praesent ullamcorper volutpat purus, eget pharetra dui eleifend in. Vivamus tempus sollicitudin libero, ut venenatis magna vulputate vitae. Aliquam erat volutpat. Fusce sodales, mi non lacinia feugiat, ante nibh mollis nisi, ut aliquet risus nisi vel libero. Ut eleifend est a est vestibulum pretium. Morbi sagittis, nunc a fringilla semper, tortor magna commodo urna, vel condimentum nulla nunc venenatis purus. Ut fermentum sapien vel lorem bibendum rhoncus. Morbi faucibus scelerisque erat, ut ultricies felis posuere sed. In hac habitasse platea dictumst. Donec bibendum dignissim tincidunt. Ut quis velit nec turpis posuere ultrices.
(1). Coi...jo em pensava que era el el nom d’una plantilla de powerpoint...

Xai al burduntzi.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 17 Apr 2011 17:10:00 +0000

Ara que ve el bon temps, amb una colla d’amics vàrem decidir de fer un àpat a l’aire lliure. Volíem fer alguna cosa diferent, que anés més enllà de la costellada, de la calçotada, de l’arrossada i altres àpats col·lectius que acaben amb “ada”: cargolada, fideuà(da), etc. Ens havia quedat la recança de no haver pogut gaudir del xai al burduntzi que la Penya Aoapix va organitzar ara fa quasi 2 anys, perquè la pluja va fotre en doina l’àpat. Us en faig 5 cèntims per si us animeu a provar-ho. No és pas difícil i el resultat és tirant a espectacular. I gustosíssim. Anem a pams.

Burduntzi: és l’estil basc més antic de rostir xais. Es tracta de coure un xai sencer a la brasa, sense vísceres naturalment, posat en creu damunt d’una base on es posen les brases a la distància justa perquè es vagi coent poc a poc.

El xai: un animalot de 10-12 kg serà suficient per a 10-15 persones amb gana. Si sou garrotxins, us recomano que el compreu a en Marc (http://www.xais.cat/). Qualitat excel·lent a un preu més que raonable. Heu de demanar que l’esquena del xai no estigui completament tallada per evitar que a mitja cocció s’esqueixi.

L’estri: una plataforma de ferro on es posaran les brases. Calen també dos ferros verticals que serviran de suport al xai. Un conjunt de dos travessers metàl·lics i un de llarg, ajustables amb una nou als dos suports i que permeten ajustar l’alçada respecte de la brasa.

Presentació: Damunt d’una taula, poseu el xai, panxa a terra, longitudinalment, damunt del ferro llarg de l’estri, de manera que quedi centrat. Ajusteu la distància del travessers de forma que s’ajustin a la mida del xai. Lligueu els peus del xai als travessers amb filferro. És recomanable que feu el mateix amb l’espinada i el ferro llarg en 2 ó 3 punts. Igualment amb el coll.

La brasa: com que es tarda unes 5 hores a coure el xai, el millor és tenir una barbacoa o un altre lloc on es pugui anar fent un bon caliu que es pugui anar traslladant a la plataforma a mesura que calgui. Cal posar la brasa sota les cuixes i les espatlles. No en poseu sota les costelles perquè es couran massa ràpid i a l’hora de la veritat, només quedarà la pell i l’os. De totes maneres, a mesura que es va coent es pot anar repartint i afegint caliu.

La cocció: Cal trobar l’alçada adient de manera que es vagi coent mica en mica però que la pell no quedi sobtada perquè aleshores quedarà cru de dins. Una bona pista és començar a la distància justa que permet girar el xai fent-lo rotar sobre l’eix sense que el travesser topi amb la base . Cal que veieu que va canviant de color i que el greix va degotant. A mesura que es va coent, ruixeu el xai generosament amb un barreja de 1 litre de vi blanc sec, 2 cullerades soperes de sal, dues de vinagre, una culleradeta de pebre i una cabeça d’alls (pelats i una mica aixafats que haureu deixat un parell de dies reposant.. No planyeu el ruixat. Quan tingueu el xai ben ros d’arreu cal que comproveu si les cuixes són ben cuites de dins, per això podeu punxar-les amb una broxeta i veure si surt neta, o anar pel dret i fer-hi uns talls. D’aquesta segona forma, si la flaire de carn us ha fet segregar sucs gàstrics, courà una mica més ràpid. Tingueu en compte que quedarà fluix de sal i que caldrà que, un cop tallat i al plat, cadascú se’n posi al seu gust.

Mentrestant: aquí hi ha la gràcia. Amb l’estona que dura tot plegat, es pot arreglar el món sencer, amb uns quants gots de vi negre i uns talls de fuet. Bon profit.

(darrer consell: com l'autèntic ànec de Beijing, el millor és la pell!)