El LED VERMELL

El català fora del debat

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 01 Nov 2021 10:25:00 +0000

Les dades que darrerament s’han publicat sobre l’ús del català entre els més joves són preocupants per aquells que donem al nostre idioma la importància de ser el principal tret identificador de la nostra cultura. Les nacions es distingeixen per diferents característiques i una de les essencials és l’idioma que fan servir els individus que formen part de la mateixa comunitat nacional. És a més una característica que, a diferència per exemple dels trets racials cada individu pot variar a voluntat: res ens impedeix a cap de nosaltres de deixar de parlar català per sempre més. De fet, hi ha qui ha pres aquesta decisió encara que no siguin tants com els que prenen també la decisió conscient de no aprendre’l o de fer veure que no l’entenen.

El català ha estat històricament un dels eixos vertebradors del nacionalisme, en tots els graus d’intensitat des del regionalisme a l’independentisme. Curiosament en els anys del procés, va ser una qüestió que va sortir del debat polític públic. La qüestió de quin hauria de ser el paper del català i el castellà a la República Catalana es va silenciar si no era per dir que estarien en igualtat de condicions, donant a entendre una co-oficialitat de les dues llengües. Des de l’independentisme es volia conjurar una probable resistència de la població castellano-parlant a la secessió de Catalunya per motius lingüístics.

No és un temor tan estrany perquè la qüestió de la llengua oficial quan existeix una situació de co-existència de dues llengües ha estat motiu de conflicte en la majoria de casos d’independències. En els països descolonitzats durant el segle XX, la substitució de l’idioma de l’elit colonial europea va originar forts debats sobre quina de les llengües nadiues havia de ser l’oficial del nou estat. El grup ètnic dominant normalment acabava imposant la seva per al conjunt de l’estat, amb el consegüent neguit de les minories lingüístiques perquè el domini lingüístic suposa, de fet, domini polític. Abans de la independència de les repúbliques soviètiques, la possibilitat de substitució del rus com a llengua oficial va ser l’argument inicialment principal dels moviments d’oposició a la secessió allà on existia un percentatge important de població que era russòfona i monolingüe.

A Catalunya, els principals partits independentistes varen decidir treure la qüestió idiomàtica de l’equació i enaltir el miratge d’un segment de població castellanoparlant favorable a la independència. Amb el moviment independentista engorronit, el govern autonòmic deixa en mans de la ciutadania la supervivència del català perquè l’administració és incapaç de fer complir la llei de política lingüística i només recula davant la ofensiva continua contra el català.

Per cert, no trobaran cap esment a la potenciació del nostre idioma en els 44 punts de l’agenda del retrobament que el Presidente Sánchez va dur a la Taula de Diàleg que no fos d’estranyar sinó fos perquè es un compendi dels punts que abans havien presentat els Presidents Mas, Puigdemont i Torra als governs espanyols que els eren contemporanis.

Article publicat el 23 de setembre de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

No n'hi ha prou amb tenir raó

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 01 Nov 2021 10:24:00 +0000

Fa poques setmanes que els presos polítics catalans han rebut l’indult del govern espanyol i han pogut sortir de les presons on han estat segrestats durant més de 3 anys i mig com a resultat d’una operació combinada entre els poders estatals, independents en teoria els uns dels altres, però en completa coordinació a l’hora d’avantposar el dret de l’estat a l’estat de dret. Queda encara per resoldre la situació dels exiliats que poden recórrer tot Europa però que tenen prou raons per no entrar dins de les fronteres estatals si no volen acabar a les cel·les d’Estremera malgrat la immunitat d’eurodiputats. I queda encara per contra-restar la lluita contra la repressió de tres milers d’encausats i l’assetjament econòmic contra polítics catalans que exerceix aquesta crosta para-judicial anomenada Tribunal de Comptes.

Però als catalans que volem que el nostre país sigui un estat ens en queda molta de feina perquè durant el període d’empresonament dels líders independentistes, tots els esforços s’han centrat en la denúncia simbòlica i bàsicament expressiva del seu empresonament injust i l’objectiu de la independència s’ha vist relegat a un segon terme. N’ha estat un exemple la substitució de les estelades pels llaços grocs (i després per papallones i floretes, menys compromeses), i dels crits de “Independència” pels de “Llibertat Presos Polítics”. La distància dels anys ens dirà si l’escapçament del moviment independentista de 2017 va ser tan efectiu com sembla en aquests moments. A partir d’ara, cal reprendre el camí que es va deixar quatre anys enrere i fer les reflexions que pertoquin per anar mes enllà dels retrets i bastir una nova estratègia que sigui políticament eficaç i no purament expressiva. És imprescindible també renovar lideratges, honorant tant com convingui els que han patit i pateixen la repressió, per poder ser capaços de sortir de tants carrerons sense sortida com ens hem posat nosaltres sols.

Hem de ser capaços de canviar la obsessió perquè ens donin la raó per la obsessió per guanyar. Avui, l’estat espanyol no té un conflicte a Catalunya que li calgui resoldre. No té una oposició política forta que el condicioni, no hi ha mobilització popular, no hi ha un moviment de resistència civil organitzat, no hi ha un govern a la Generalitat que estigui en condicions de pressionar-lo de forma eficaç. En aquestes condicions, quin pot ser el resultat (en termes d’eficàcia política, insisteixo) de la taula de negociació? Adonar-nos cada cop més de com de curta i estreta ens va aquesta autonomia que no ens permet demanar ajut als bombers francesos quan crema el Parc Natural del Cap de Creus. Potser només sigui mostrar al mon, que ja fa temps que ha deixat de mirar-nos, que tornem a tenir raó. Llàstima que de la raó, no en tirarem cap tros a l’olla. Quan el TEDH doni la raó als presos polítics, no els tornarà els anys de presó ni l’estat espanyol s’hi amoïnarà gaire perquè el seu motiu principal no era tenir raó, sinó derrotar-nos.

Article publicat el 22 de juliol de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Moderats i radicals

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 01 Nov 2021 10:23:00 +0000

El camí des de les eleccions del 14 de febrer fins a l’acord per formar govern, s’ha fet innecessàriament llarg sobretot pels entrebancs i romagueres que n’han dificultat el trajecte i han deixat definitivament aparcat aquella frase atribuïda a Unamuno que diu que “als catalans els perd l’estètica”. En tots aquest dies ens hem agradat tan poc que la desmobilització ciutadana ha arribat al seu punt màxim i costa de pensar si les alegries estiuenques donaran gaire marge per poder fer el tomb.

Un dels temes que ha estat definit com a escull per a l’acord ha estat l’estratègia que caldria seguir per aconseguir la sobirania de Catalunya. En la versió independentista del seny i la rauxa, les dues estratègies s’han definit com a moderada o radical. La primera és partidària de basar l’estratègia en el diàleg amb el govern espanyol mentre que la segona aposta per una actitud més combativa. Aquesta diferent visió ha causat desesperació entre molts ciutadans potser perquè durant els darrers 10 anys ens han anat explicant una versió excessivament romàntica dels processos de secessió anteriors al nostre i ha arribat a imposar-se una visió en la qual els moviments independentistes actuaven de forma coordinada, com una sola força. Deixin-m’ho matisar.

A la majoria de processos de secessió d’Europa del segle XX i XXI, aquesta unitat entre moviments secessionistes ha estat l’excepció. No va existir completament a Estònia i Letònia, on els respectius Fronts Populars s’enfrontaven políticament, i electoral, a altres partits que els veien com excessivament moderats i pactistes amb la Unió Soviètica. No hi havia acord a Moldàvia, on els nacionalistes més radicals ho eren tant que volien la unificació amb Romania. Ni tampoc a Geòrgia, on va haver-hi tot un seguit de fronts nacionals que es formaven a la mateixa velocitat amb que es desfeien. Ni tan sols n’hi va haver a la darrera secessió europea, la de Montenegro, on el partit independentista “de tota la vida” es desesperava per la lentitud del govern en avançar cap a l’estat propi però en canvi va arribar a pactar amb partits pro-iugoslaus.

En tots aquests casos, amb l’única excepció de Geòrgia, va ser la opció dels moderats la que va fer el darrer pas per a la independència des del govern propi. Però també val a dir que, salvant les distàncies temporals i de context socio-polític, les opcions moderades en aquests casos que exposo eren força més radicals que les arrauxades de casa nostra avui dia. El vertaderament important, el que ha fet que la secessió pogués ser possible en tots els casos anteriors, malgrat la manca d’acord, era la visió compartida de que el futur estat oferiria més oportunitats als seus ciutadans fos quina fos la seva ideologia post-independència. A la independència s’hi pot arribar des de diferents camins però cal que en el moment decisiu hi siguin totes les opcions per fer el darrer pas.

Article publicat el10 de juny de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Acords i coordinacio per a l'acció

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 01 Nov 2021 10:21:00 +0000

Quasi 80 dies després de les eleccions autonòmiques del 14 de febrer encara no hi ha acord per a la formació de govern a Catalunya. De raons per tenir pressa per formar-lo n’hi ha tantes com per témer la formació d’un govern sense tenir pactats tots els termes que hagin de fer que el govern sigui efectiu i durador. Més enllà de l’èmfasi en el dramatisme i la sobreactuació d’uns i altres des de l’octubre de 2017, sembla imprescindible que el pacte contempli tant la lleialtat mútua en la gestió de l’autonomia com en la definició de l’estratègia cap a la independència de Catalunya. En anteriors col·laboracions ja havia exposat amb exemples històrics com n’era de necessària la coordinació entre les accions institucionals i les mobilitzacions populars perquè els processos de secessió tinguessin èxit; per això és imprescindible que l’acord entre Esquerra i Junts inclogui acords estratègics per assolir aquest objectiu.

Un dels esculls per a l’acord que s’han exhibit és el paper que ha de tenir el Consell per la República en la lluita política per la independència de Catalunya. Més enllà del paper que hi hagi de tenir el MHP Carles Puigdemont i la continuïtat de la rellevància del seu paper polític com a membre del Parlament Europeu, l’existència d’un organisme polític a l’exili pot ser d’importància cabdal sempre i quan estigui coordinat amb l’acció institucional i popular dins de Catalunya. Si aquesta coordinació no existeix i el Consell esdevé simplement simbòlic o com a lloc de pelegrinatge legitimista, no servirà de res. Tampoc hi ha cap referent històric en que una secessió pacífica hagi culminat amb èxit essent dirigida únicament des de l’exili. Si és cert que el Consell per la República té una legitimitat qüestionable més enllà de la lleialtat i reconeixement legitimista, també ho és que el fet que algunes organitzacions s’hi sumessin incomprensiblement tard i que altres hi hagin mantingut un perfil baix i passiu no ha contribuït ni a desenvolupar el propi Consell ni a donar-li, encara que fos indirectament, la legitimitat que ara se li retreu que no té.

El Consell s’ha de dotar de la legitimitat que li pertoqui al més aviat possible i s’ha de definir el marc d’actuació que li correspongui com a braç de la política exterior de l’independentisme i com a eina de difusió internacional de la situació política anòmala a Catalunya, i en cap cas pot influir en la gestió interior de Catalunya ni interferir en les tasques del Parlament com difonen els partís polítics del 155, sempre interessats en dona un biaix autoritari a l’independentisme català que precisament sempre s’ha caracteritzat per ser inclusiu. Seria incomprensible que l’escull per a l’acord de formació d’un govern independentista fos una de les eines que poden contribuir amb èxit a assolir la independència.

L’acord és urgent per fer que la majoria ciutadana favorable la independència es senti cridada a mobilitzar-se en la situació post-pandèmica que es comença a albirar. En cas contrari, abraçarà l’hedonisme, deixarà de banda l’activisme i la mobilització serà impossible.

Article publicat el 29 d'abril de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Els temps han canviat

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 01 Nov 2021 10:20:00 +0000

Els resultat de les eleccions del 14 de febrer varen donar per primer cop una majoria de vots als partits independentistes tot mantenint la majoria d’escons al Parlament que ja tenia des de les dues legislatures anteriors. Aquesta fita encara que sigui menystinguda des del govern espanyol i pels partits unionistes presents al Parlament és rellevant perquè posa de manifest que la clivella política predominant avui a Catalunya és la que defineix la disjuntiva independència/pertinença a Espanya. Aquesta clivella ha aparegut en tots els països on hi ha hagut un procés d’independència, reeixit o no, i que ha comportat un debat polític. Va ser així en el cas de la dissolució de la Unió entre Suècia i Noruega el 1905 i també en el cas del referèndum per la independència d’Escòcia el 2014.

El debat sobre la independència existeix, potser esmorteït pels efectes de la pandèmia, i ha desplaçat el debat clàssic sobre polítiques d’esquerra o dreta a un terme secundari. No totes les forces polítiques no-independentistes ho han entès així i s’han entestat en veure com a missatge més rellevant la majoria de vots favorables a opcions d’esquerres. Per a qui observa la política catalana des d’aquest eix de discussió política és incomprensible el pacte d’aquesta setmana entre els independentistes per la composició de la Mesa del Parlament. El fet és que les dades del Baròmetre del CEO del mes de desembre de 2020 ja indicaven, amb totes les prevencions que aquests sondejos mereixen, que quasi un 80% de la ciutadania de Catalunya afirmava tenir en compte les propostes dels partits per definir les relacions entre Catalunya i Espanya. Les dades del mateix baròmetre ens donen un empat entre el percentatge de la ciutadania que es defineix d’esquerres i els que es defineixen com a preferentment nacionalistes catalans, el 65%. La darrera dada interessant que ens donava el Baròmetre és que la majoria de potencials votants de Junts per Catalunya es defineixen d’esquerres o centre-esquerra malgrat que els partits de l’esquerra clàssica els identifica amb la dreta, atesos l’origen i trajectòria.

Aquesta combinació de dades assenyalen en la direcció de la major importància del debat sobre la sobirania de Catalunya per damunt del clàssic sobre les polítiques de dreta i esquerra. Negar l’evidència d’aquest canvi sostingut en el temps respon a la incapacitat política de canviar el discurs tradicional, i intentar aplicar la política de l’oblit a la repressió que va seguir al referèndum de l’Ú d’Octubre de 2017 i a la complicitat activa o passiva que hi varen tenir els partits contraris a la independència.

Deia a l’inici que aquesta clivella política apareix quan existeix un procés d’independència. Curiosament, només desapareix quan es resol a favor de la independència de forma democràtica.

Article publicat el 18 de març de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat

Eleccions i mítings

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 01 Nov 2021 10:18:00 +0000

Estem al bell mig de la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya i fa una mica de vertigen de veure com de quina manera tan anòmala hem arribat a aquesta situació. Des de la inhabilitació del MHP Torra, el llarg període transitori amb un Vice-President amb funcions de President, la convocatòria d’eleccions pel 14 de febrer i el seu posterior ajornament pel 30 de maig amb un decret que es creia impecable però que va estar suspès cautelarment pel TSJC per la denúncia d’un ciutadà que hi veia una vulneració del seu dret al sufragi actiu, i finalment la ratificació pel mateix TSJC de que les eleccions s’han de fer en la data prevista.

De fet, que la legislatura acabaria abans d’hora i que es convocarien eleccions anticipades es va anunciar el gener del 2020 pel MHP Torra quan va ser inhabilitat com a diputat. La convocatòria hauria d’haver estat després de l’aprovació dels pressupostos a l’abril del 2020 però es va ajornar per la situació pandèmica, una situació que avui encara patim i que no està ens clar que el 30 de maig la situació sigui, objectivament i científica, tan millor com voldríem. En resum, fa un any que sabem que hi hauria eleccions i en fa quasi un altre que vivim una situació pandèmica i per això és com a mínim sorprenent que l’única acció que hagi fet el Govern de la Generalitat hagi estat un intent d’ajornament. No hi ha hagut cap intent de fer les coses d’una altra manera que no fos la mateixa d’eleccions anteriors, cap innovació, cap exercici de responsabilitat ni pla de contingència per unes eleccions que Catalunya necessita urgentment per fer els relleus necessaris en un Govern que es veu i es reconeix esgotat i exhaurit.

Darrerament, la gota que ha fet vessar el got de la indignació de part de la població ha estat la dispensa en les restriccions de mobilitat per poder assistir a mítings electorals. El dret a rebre informació política a través de diferents fonts d’informació és una de les condicions necessàries i generalment acceptades perquè un sistema sigui democràtic i perquè unes eleccions siguin justes. El contrast, però, amb les mesures que s’apliquen a diversos sectors econòmics ha estat tan flagrant que ha posat en relleu, un cop més, el gran problema de la política del nostre país: el descrèdit dels polítics entre la ciutadania. Que al segle XXI encara es considerin essencials els mítings com a via d’obtenció d’informació política és com a mínim discutible perquè és molt més senzill informar-se a través dels mitjans de comunicació, xarxes socials o en els webs dels partits que no pas en mítings als quals pràcticament assisteixen només els adeptes i cada cop en menor quantitat, fins i tot quan no hi havia pandèmia.

Difícilment es podran fer polítiques pel segle XXI si seguim aplicant criteris del segle XX.

Article publicat el 4 de febrer de 2021 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

De feixisme, ni el de casa

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 03 Jan 2021 19:32:00 +0000

L’assistència del Vicepresident Primer de la Mesa del Parlament, Josep Costa, a una reunió virtual en la qual hi havia membres d’un partit català d’ultradreta va aixecar una polèmica de curta durada i que si no fóssim tan a prop de la convocatòria d’eleccions potser ni se n’hauria parlat. Per desgràcia, perquè la tolerància que hi ha a Catalunya, i no diguem a Espanya, vers les diverses manifestacions del feixisme són escandaloses. Almenys la discussió va servir perquè ens adonéssim de que a Catalunya avui també tenim moviments feixistes i independentistes i que no és una exclusiva unionista.

Altres països europeus que han viscut una dictadura feixista han tingut menys problemes a l’hora d’enfrontar-se institucionalment al feixisme i, per exemple, a Alemanya es varen prohibir diversos partit polítics que volien revifar el nacional-socialisme i a Itàlia es va fer el mateix amb el Partito Fascista. A l’Espanya post-franquista només s’han il·legalitzat partits bascos vinculats a l’esquerra abertzale i en canvi, les diverses varietats de Falange Española han pogut anar fent la viu-viu encara que, afortunadament, sigui en l’ostracisme polític. En canvi cap govern espanyol, ni els governs socialistes ni els dels populars ni tan sols el govern de coalició actual, ha gosat prohibir la Fundación Francisco Franco. Ha costat 45 anys de treure les restes del dictador del Valle de los Caídos, hi ha un munt de ciutats espanyoles amb carrers amb noms franquistes i darrerament s’ha fet públic que en grups de whatsapps hi ha militars retirats i altres en actiu que creuen que els mals que pensen que té la seva Espanya es resoldrien afusellant 26 milions de ciutadans espanyols. Això és un 55% de la població, en nombres rodons; i 1,5 vegades la totalitat de morts de la Primera Guerra Mundial perquè ens en fem una idea. Que se sàpiga el govern més progressista de la història espanyola no ha mogut ni un dit al respecte.

També és cert que en molts països europeus hi ha diversos moviments d’ultra-dreta, que és el nom amb
el qual es disfressa el feixisme, legals i presents a les assemblees parlamentàries respectives. I és que per la democràcia suposa un vertader dilema la prohibició de partits polítics perquè des del punt de vista moral, qualsevol idea pot defensar-se políticament sempre i quan no mini les bases en què se sustenta un estat democràtic: els drets i les llibertats dels ciutadans. Per això la majoria d’estats europeus democràtics només han prohibit aquells partits que són decididament anti-sistema i persegueixen la des-legitimació del sistema democràtic, busquen la seva modificació radical en el sentit de restringir les llibertats i rebutgen les pràctiques democràtiques o que han recorregut a la violència contra l’estat[1].

La base del raonament moral de la legitimitat de totes les idees és l’esquerda que el feixisme aprofita per entrar a les institucions i amenaçar-les. Fa massa anys que veiem a polítics demòcrates negociant, parlant amb la ultra-dreta amb el raonament que són forces polítiques legals i recolzades per milers de vots. Però no totes les ideologies tenen la mateixa legitimitat moral: el feixisme busca l’assoliment del poder a través de l’anul·lació del pensament crític, la violència en qualsevol de les seves formes, l’ús de la frustració ciutadana i l’estimulació de la por a la diferència amb l’única finalitat de destruir l’estat democràtic.

El risc que el feixisme participi en la democràcia és que acabi passant el que va dir Mussolini el 1924 “Aquestes eleccions són les darreres que fem. El proper cop ja votaré jo per tothom”[2]. És per això que ara que venen eleccions catalanes i que sembla que el feixisme espanyol podrà tenir representació al Parlament, és tan important que el feixisme de casa, el feixisme català no hi tingui entrada ni es pugui amagar en coalicions amb altres partits. Si realment són tan patriotes, estimen tant Catalunya i desitgen tant la independència de Catalunya que votin els partits independentistes democràtics, que prou candidatures tindran per triar i remenar

Article publicat el 23 de desembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot,en una versió lleugerament més breu i sense les referències bibliogràfiques. També disponible a www.lacomarca.cat.

[1] Bourne, A. K., & Casal Bértoa, F. (2017). Mapping ‘Militant Democracy’: Variation in Party Ban Practices in European Democracies (1945-2015). European Constitutional Law Review, 13(02), 221-247. https://doi.org/10.1017/S1574019617000098

[2] Scurati, M (2020).M. El Hijo del Siglo. Alfaguara.

Bukhara (Agost 2018)

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Tue, 17 Nov 2020 22:10:00 +0000

El viatge en tren Sharq des de Samarkanda a Bukhara no se’ns fa llarg. A l’arribada a l’estació, els taxistes ens tornen a assaltar. D’entrada el primer ens demana 50.000 soms però la mestressa de l’hotel ja ens havia avisat que en paguéssim 20.000 o 30.000 com a màxim. Al final vàrem quedar en 30.000 i així i tot l’home encara buscava un altre passatger per acabar d’omplir el cotxe. No el va trobar i després ens va explicar en un anglès molt rudimentari que tenia 38 anys i que tenia una filla i que al setembre tindria un míster. Ens va deixar a la plaça de Bukhara i amb la ma ens va marcar la direcció de l’hotel, que era exactament la contrària de la correcta.

Ens va costar una mica de trobar perquè havíem de travessar el basar Taki-Sarrafon per arribar a un carrer de vianants, molt tranquil i amb força comerços d’aspecte modern. Un cop instal·lats vàrem anar a dinar a la plaça perquè estàvem morts de gana. Allà hi ha un restaurant, el Lyabi-Hauz, quepràcticament envolta la meitat de l’estany; vàrem demanar per la gana que teníem en aquell moment i potser va ser massa: shashlik de pollastre, kebab de xai i de vedella. Ben tips vàrem començar la

tournéé de la ciutat per la mateixa plaça, on hi ha dues madrasses que un cop a dins, vàrem descobrir que també estan plenes de botigues de presumptes artesans.. Mentre vàrem ser per allà, varen fer-hi la passejada fotogràfica 2 ó 3 parelles de nuvis. Vàrem seguir un carreró estret per anar aa veure la sinagoga, que no tenia cap interès especial pels no jueus i potser pels jueus tampoc, perquè es com una casa particular. I després ens vàrem dedicar a improvisar buscant el mausoleu de Turc Jan. Pel camí, vàrem trobar un enterrament amb la gent resant al carrer, davant la casa del difunt o difunta i diverses colles de nens que ens demanaven d’on érem i que els féssim fotos. Estaven ben contents quan els les ensenyàvem. I la pregunta de

sempre: where are you from? I la cara mig de sorpresa i admiració al dir-los que de Barcelona, seguida de la d’estranyesa quan els dèiem “No, Spain no: Catalonia”. Vàrem asseure’ns en una terrassa per prendre una cervesa però notenien res d’alcohol i ens vàrem haver de confirmar amb aigua i llimonada, tot veient passar la gent encara que tampoc no voltava gaire ningú: quatre turistes.

Bukhara ens fa la sensació que està molt mes orientada al turisme que Samarcanda i molt mes cuidada. Per exemple, hi ha molts rètols indicant la direcció dels principals monuments, la part monumental està pràcticament tancada al trànsit i els carrers empedrats amb llambordes. Tot plegat fa la sensació de molta quietud i es de bon bellugar-s’hi.

Des d’on érem podíem arribar a la plaça on semblava que hi havia música. En un empostissat feien una mena de festival de gent del poble i allà vàrem veure actuacions de dos grups de noies que feien balls com els de final de curs, una colla de nois que feien una mena de breakdance senzillets i salts amb bicicleta i un paio tot quadrat i cenyit de pantalons i camisa (com la majoria d’uzbeks) que cantava aquelles cançons que tenen un aire remot al flamenc i sense pauses a la lletra, ni tornades aparents. Mentre cantava, un nen li treia el protagonisme tot fent pallassades damunt l’escenari.

El segon dia, l’esmorzar al pati de l’hotel es molt agradable perquè hi fa força fresca. El menjar es bo i fresc, tota una diferencia respecte el de Samarcanda. Comencem el dia visitant les madrasses que tenim mes a la vora, també plenes de presumptes artesans que a sobre fan com de cobradors d’entrada, segurament de forma fraudulenta. A la primera comprem un mocador que “ja veurem a qui el donem” perquè ens costa de resistir la pressió abassegadora de la venedora. Sabem que ens ha enredat quan ens diu “torneu demà”. Al costat hi ha un cafetó i hi entrem a prendre un expresso caríssim per la qualitat i pels preus uzbeks.

Seguim cap a Kala Minor, amb el minaret enorme que és realment impressionant. I encara mes si imaginem com devia ser vist fa segles, quan en Genghis-Khan va arribar fins aquí passant tota la regió a sang i foc i destruint tots els monuments menys, precisament, aquest minaret. Per entrar a la mesquita ens fan tapar les cames amb una roba negra. El jardí interior es bonic i veiem com en una aula hi ha un grup de dones que fan classe d’alfabetització.

La madrassa de davant encara està en funcionament i un rètol explica que no només s’estudia el Corà sinó també assignatures mes modernes com ara informàtica. Ja està bé.

Continuem cap a l’Arka, una Ciutadella on vivien els Khans de Bukhara fins que amb la invasió Soviètica se’ls va acabar la moma. Dins l’Arka es poden visitar els diferents edificis i passejar pels carrerons empedrats. Els edificis s’han condicionat com a museus, que son molt senzillets i sense gaire interès. El que ens agrada mes son les fotos de principis del segle XX que ens ensenyen una ciutat lògicament molt menys endreçada que ara i amb quasi tots els homes portant el típic barret circular i pelut. El mes espectacular es el pati de les audiències: un pati porxat amb columnes de fusta tallada i on ara hi ha un replica del tron que feia servir el Kahn mentre rebia obsequis i adulacions i impartia justícia, sembla que amb certa arbitrarietat i crueltat.

Just davant de l’Arka hi ha la mesquita de Bolo-Hauz que és davant d’un estanyol. Quan hi arribem, està plena de fidels que ja es van col·locant sota els porxos per començar la oració. A mesura que s’apropa l’hora van arribant mes homes (només homes) que es saluden, deixen les sabates i s’enfilen al porxo. Al cap d’uns minuts que han començat, marxem en direcció a un parc on hi ha un parell de monuments però ens aturem d’un restaurant que te les taules parades en un jardí a l’ombra i on no hi ha cap altre turista, només uzbeks que mengen en taules o en Karaboots. Mengem el que vol el senyor (amanida, shashlik, kebab i pa) i també paguem el que ell vol (66000 som) perquè no hi ha carta ni, evidentment, factura.

Una de les mesquites que volíem veure ha estat transformada en el museu del subministrament de l’aigua i passem d’entrar-hi. Just al costat hi ha el basar de Bukhara, que no es gaire gran i hi fem un volt sense comprera. Fa molta calor i ens endinsem en el parc. Allà trobem una altra mesquita, petitoneta i que està tancada. Continuem pel parc buscant les ombres i arribem , pel camí de darrera a una placeta on hi ha dues madrasses en una mica de mal estat que també estan tancades.

Quan sembla que la calor afluixa, sortim i entrem al basar de davant de l’hotel a mirar catifes. Les de seda son precioses; aquí no ens atabalin ni insisteixen. Per curiositat demanem el preu d’una que ens agrada molt. Es ben bé que només ens agraden les coses cares perquè val 7500$. Tornem a Kala Minor a fer fotos amb la llum baixa i hi tornem a trobar nuvis. Són com una plaga. D’allà xino-xano cap a la plaça i a una botiga d’allà comprem 2 motxilles i una bossa de susani. No acabem d’entendre quan és susani nou o antic, si està fet a ma o no, o si està fet amb agulla o punxó. Però a la botiguera tot li va bé per justificar el preu. Al final ens fa un descompte prou bo i ens explica que segons la llei només poden acceptar pagaments en soms i que per això ha amagat tan ràpidament els euros que li hem donat.

El darrer dia ens traslladarem cap a Khivà en cotxe. Un conductor ens recollirà a l’hotel per dur-nos-hi en 6 hores travessant un desert. Però abans, un bon esmorzar a la fresca del pati de l’hotel perquè no està gens clar que puguem dinar. Per si de cas, també tenim els fruits secs que la Teresa carreteja a la motxilla.

Havent esmorzat anem a peu fins a la petita madrassa de Char Minar. Només hem de caminar una mica per la carretera d’entrada a Bukharà i, seguint una mica la intuïció, trencar a l’esquerra. Ho fem tan bé que ensopeguem un rètol. La madrassa ja no funciona i la senyora de l’entrada ja ens diu que el que podem fer allà és mirar la seva botiga (i comprar) i pujar al balconet. Ni el genero ni la vista ens sembla prou atractiu i ens quedem fora.

Badem un moment per la botiga de records que hi ha davant on també venen insígnies de l’URSS i anem reculant cap a l’hotel. Fem la darrera aturada a la plaça i anem a prendre un expresso prou bo just davant de l’hotel, on encara hi ha una mica d’ombra i comencem a planificar l’estada a Khivà.

Eleccions el 14 de febrer (de 2020)

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 15 Nov 2020 18:00:00 +0000

Si la pandèmia, no ho impedeix el proper 14 de febrer hi haurà eleccions autonòmiques a Catalunya. Haurien de ser les darreres eleccions autonòmiques per tercer cop però tot indica que cap dels partits que avui són al govern de la Generalitat apostarà per una opció que trenqui amb l’estat espanyol. Quasi descartat l’atot emocional de la República Catalana i amb una situació catastròfica per a l’economia, la sanitat pública, l’educació i pel desenvolupament normal de la vida civil, quina serà la proposta de futur?

És obvi als ulls del ciutadà mínimament crític que la gestió de la pandèmia que ha fet el govern català
ha estat manifestament millorable. Les compareixences plurals amb consellers dels dos partits de govern han estat devastadores per allò essencial en els moments de profundes dificultats socials: la confiança i la certesa que el govern està prenent les millors decisions possibles. Les solucions tretes del barret i descartades unes hores després, són una mostra de la desorientació i la incapacitat per remuntar la situació; el recurs obligat a disposicions superiors del govern espanyol per poder aplicar solucions locals a Catalunya, ho són de la subsidiarietat i la impotència autonomista per a la gestió dels afers vitals per a la nació.

A Escòcia, la gestió del govern i la proximitat del Brexit, ha fet que el suport a la independència estigui 12 punts per sobre de l’unionisme i es pot tornar a plantejar un segon referèndum d’autodeterminació. A Catalunya, a banda dels milers de persones que han mort i de les que quedaran greument afectades en la seva economia, la gran tragèdia que la pandèmia ha deixat al descobert són les greus mancances estructurals de Catalunya: un sistema sanitari precari, una estructura econòmica absolutament depenent del turisme i activitats relacionades que necessiten ser repensats ,amb visió de país i de futur. Cal escoltar, entendre, avaluar i prendre les decisions que construeixin la base dels models sanitari, educatiu i econòmic que Catalunya necessita.

En moments tan greus, la desconfiança esquerda el contracte social que els ciutadans tenim amb el govern i amb el qual consentim a ser governats. És imperatiu refer aquest contracte i basar-lo en la transparència i l’assumpció de les responsabilitats de les dues bandes, no només únicament per part dels ciutadans perquè només així en sortirem com una societat més forta, més sana en tots els sentits i amb futur. Només així barrarem el pas a aquells que ho voldran aprofitar per laminar la democràcia i tancar definitivament la porta a l’autodeterminació.

14 de Febrer, Sant Valentí...no tinc clar que ens enamorem del govern que sortirà de les eleccions. Tant de bo que per Sant Jordi, que és quan toca celebrar l’amor, haguem fet les paus.

Article publicat el 5 de novembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Diversitat Estratègica

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Fri, 25 Sep 2020 10:13:00 +0000

Entre brot i rebrot, el virus ha deixat una mica d’espai a la informació política i els polítics

deixen de parlar de virologia i medicina per parlar d’allò que els és més propi. Aquests dies Oriol Junqueras i Marta Rovira han publicat “Tornarem a vèncer (i com ho farem)” on dibuixen la seva proposta per fer real la república catalana. En la línia d’alguns politòlegs la proposta es basa en que l’independentisme tingui més del 50% dels vots en totes les eleccions possibles que es facin i, en conseqüència, s’ocupin totes les posicions de govern possibles en totes les escales de l’administració, arreu del país. Una
majoria independentista suficient, ampliada a una super-majoria a favor d’un referèndum acordat amb el govern espanyol hauria de convèncer l’estat de resoldre el conflicte polític a les urnes. Si no s’arribés a cap acord o l’estat es mantingués en una posició immobilista, aleshores s’optaria per la via unilateral.

S’assembla una mica a l’estratègia que ha seguit l’Scottish National Party que ha aconseguit que amb una excel·lent gestió de la pandèmia a Escòcia les enquestes tornin a parlar d’una majoria a favor de la independència. Les dues diferències essencials estan en el sistema electoral majoritari al Regne Unit, que afavoreix les majories absolutes, i en que a Catalunya no podem pas presumir de la mateixa eficiència en la gestió de la crisi sanitària.

És d’agrair que s’exposin les línies mestres i cal esperar a veure en què es concreta la confrontació intel·ligent que proposa l’altre gran partit independentista. Segurament siguin complementàries i no excloents perquè és l’única manera de que el projecte independentista acabi sent una realitat exitosa. Quan s’analitza de forma comparada els casos des de 1945[1] en que la independència s’ha aconseguit de forma no violenta es veu que en cap cas, almenys fins avui, les institucions n’han estat excloses.

Les secessions exitoses que han estat purament institucionals son les de Montenegro (2006) i les de les repúbliques ex-soviètiques d’Azerbaijan, Kirguizistan, Uzbekistan, Kazakstan i Tadjikistan, totes el 1991 i en el context de l’ensulsiada de l’URSS- Les que varen combinar les accions institucionals i extra-institucionals són les repúbliques ex-soviètiques de Estònia, Letónia, Lituània, Bielorússia, Geòrgia, Ucraïna i Turkmenistan; i de Macedónia, tots el 1991^1,[2].

És per això que cal que les dues estratègies siguin complementàries, i que l’estratègia més institucional que proposen el Vicepresident Junqueras i Marta Rovira es coordini amb el que intuïm de la confrontació intel·ligent que proposa el President Puigdemont. Perquè la taula de diàleg acabi convertint-se en una taula de negociació, el govern espanyol ha de tenir incentius per accedir a negociar; i aquests incentius han d’anar més enllà del percentatge de ciutadans favorables a la independència, si només es mobilitzen per anar a votar o si les mobilitzacions són purament expressives.

L’esperança és que darrera la façana de la confrontació entre partits, legítima però antiestètica pels independentistes més romàntics, hi quedi la voluntat i el seny d’arribar a acords en els moments importants, igual com va passar a Noruega quan la voluntat per aconseguir la independència va passar per davant de les diferències ideològiques i estratègiques entre els dos partits principals. Fa 115 anys, això si.

Article publicat el 17 de setembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, en una versió lleugerament més reduïdaTambé disponible a www.lacomarca.cat.

[1] G1. Griffiths, R. D., & Wasser, L. M. (2019.). Does Violent Secessionism Work? Journal of Conflict Resolution, 63(5)

[2] 2. Griffiths considera, en altres articles, que el cas de Txecoslovàquia no va ser una secessió sinó la dissolució d’un estat.

Doble ració de Puigdemont

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 31 Aug 2020 17:25:00 +0000

Fa una setmana justa que el President Puigdemont ha publicat “M’explico” un dietari on desgrana dia a dia el període de la seva presidència. Agradarà o no agradarà; i en aquest cas no és només qüestió de

gustos literaris sinó també de les preferències polítiques del lector. Les crítiques als altres partits hi són presents, com ho són les que fa al seu propi partit. Però a qui segur que no agrada és als partidaris del 155.

Al meu entendre, la independència de Catalunya s’assolirà aprenent dels erros comesos el període entre el 2015 i el 2017 i per això és imprescindible que els líders polítics que varen pilotar el Procés es sincerin amb els més de 2 milions de catalans i catalanes que vàrem votat afirmativament en el referèndum de l’Ú d’Octubre de 2017. La resta és anecdòtic. Ja fa uns anys que hem après que no existirà un front independentista unitari que aglutini tots els partits i moviments independentistes. En el fons cap d’ells ho vol i potser, en el fons, tampoc no sigui imprescindible que a Catalunya existeixi unanimitat a favor de la independència. Catalunya no és Noruega, Finlàndia, Lituània, ni Eslovènia, ni tan sols Macedònia, encara que l’estat espanyol s’assembli més a la URSS i a la Sèrbia del moment, almenys pels mètodes violents que fa servir per mantenir la integritat territorial de l’Estat.

Al març de 2019, en una visita a Waterloo, vaig explicar al President Puigdemont que necessitàvem saber què va passar, perquè no va ser possible fer efectiva la Declaració d’Independència. I no ho necessitàvem per fer retrets a ningú simplement per poder-nos preparar millor i bastir una estratègia guanyadora. La seva resposta va ser que ho tenia tot escrit des del primer dia i que ho publicaria quan hi hagués sentència pels presos polítics. Voilà.

Quasi al mateix temps, la conversió de Junts per Catalunya en partit polític sembla ser l’intent definitiu de tenir un partit polític clarament, i declaradament. independentista que ocupi l’espai ideològic de centre-dreta. Malgrat que Puigdemont s’auto-defineixi com a socialdemòcrata, el segment ideològic que tothom veu per Junts per Catalunya en la nova configuració del sistema de partits català és el de centre-dreta, la qual cosa deixa com a únic segment ideològic reservat exclusivament per als partits unionistes, la dreta i ultradreta. S’acaba, així, la identificació esquerres-independentisme que trontollava des del 2015 com s’acabarà molt possiblement, amb la renúncia als drets electorals, la identificació amb CDC-PdeCAT més enllà de la retòrica tuitera. Neix un partit polític segurament molt personalista i amb un lideratge indiscutible que haurà de renunciar, per tenir credibilitat i independentment de la seva vàlua, a polítics massa identificats amb anteriors etapes. Tot té un preu, just o injust.

Article publicat el 30 de juliol de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

Monarquia antidemocràtica i discriminatòria

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Thu, 25 Jun 2020 16:45:00 +0000

La justícia suïssa ha fet un pas més per augmentar el desprestigi de la monarquia espanyola i pot ser que el Tribunal Suprem[1] acabi de reblar el clau. Aquestes històries d’escàndols i corrupció econòmica de la corona espanyola són nomes la part més aparent del que és la monarquia com a model d’organització estatal elitista, antidemocràtic i discriminatori. Això hauria de ser suficient perquè la consciència ciutadana impulsés l’abolició de la institució monàrquica, independentment de si el titular és corrupte o exemplar.

Res més antidemocràtic que reservar el paper de Cap d’Estat al successor d’una dinastia, sense cap altre mèrit que no sigui aquest. Que la posició de Cap de l’Estat passi de pares a fills com hi passaven les botigues de vetes i fils és una vulneració clara del principi democràtic que diu que tots els ciutadans són iguals i tenen els mateixos drets; i una contradicció evident amb l’article 14 de la constitució espanyola. A les democràcies, els ciutadans escullen els seus representants al Parlament i també, de forma directa o indirecta, a qui té el màxim poder polític de l’Estat. Això hauria de servir també per la figura de Cap de l’Estat i qualsevol ciutadà hauria de tenir el dret de poder-hi accedir. Però a les monarquies no és el poble qui dona el poder, sinó la sang. L’afirmació de que a les monarquies parlamentàries, el poder està en el Parlament i que el monarca només té funcions de representació i una funció simbòlica és, almenys en el cas de la monarquia espanyola, una fal·làcia. Hem vist i patit, com Felip VI intervenia políticament a favor de la repressió contra l’independentisme català en una demostració clara de poder. A més, la Constitució li reserva el comandament suprem de les forces armades. El rei potser no governa ni legisla, però de poder en té molt.

La monarquia és també un exemple de desigualtat i de discriminació. La Constitució Espanyola estableix que entre els fills, els homes prevalen davant de les dones per la successió a la Corona. El parell sexual del cariotip preval sobre conceptes antics com la primogenitura o moderns, com la capacitat. Al segle XXI, aquesta discriminació masclista, impensable en qualsevol altra institució no hauria d’existir a la màxima institució de l’Estat.

L’anterior etapa monàrquica espanyola es va acabar el 1931 de forma democràtica; l’actual es va inaugurar per herència d’un estat feixista. Els que creiem en la democràcia i les llibertats individuals i col·lectives, els que pensem que les societats modernes només poden progressar pel camí de la llibertat i la democràcia si les institucions s’adapten als canvis, esperem que una institució tan anacrònica com la monarquia espanyola, i les d’arreu del mon, s’extingeixin tan ràpidament com pertoca a tot allò que perpetua les desigualtats.

Article publicat el 18 de juny de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, També disponible a www.lacomarca.cat.

[1] Encara no s’havia publicat l’article que aquesta possibilitat ja estaba descartada. Devia escriure això un dia d’optimisme.

COVID-19. Nota de tast.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Mon, 04 May 2020 21:04:00 +0000

Fins avui, només estava força segur que havia passat la Covid-19, o que havia estat infectat pel maleït virus SARS-CoV-2, però avui m’han comunicat que l’anàlisi ELISA revelava que tenia anticossos contra aquest coronavirus. Per tant, si deduïu que ho vaig passar lleu, ho haureu encertat. He tingut molta sort, comparat amb els milers de persones que han estat ingressats a hospitals i, ja no diguem, dels milers que han mort. Per tots ells, el meu respecte i el meu condol a tots els familiars i persones que els estimaven.

Jo només vaig experimentar uns dies de cansament intens que vaig atribuir al plus d’estrès per les dificultats que l’inici de la pandèmia va afegir als maldecaps habituals de la feina. Uns dies després, un únic dia de tos va aixecar l’alarma i unes dècimes de febre i una consulta a la meva filla metgessa m’ho varen deixar clar. Trucada al CAP i decret doctoral de 14 dies d’aïllament a casa.

Fins aquí, res que no hagin viscut milers de persones i potser en condicions pitjors que les meves, que vaig poder fer teletreball cada dia (amb alguns problemes de concentració, això si) i que tenia tot el pis per deambular i no havia d’estar reclòs en una habitació, com si fos el Comte de Montecristo durant el seu captiveri. L’altra meva filla, em duia els queviures; la Irene de la Llibreria Drac, la comanda de llibres; i la formatgeria La Xiquella, una selecció exquisida.

Si escric això és per explicar que vaig tenir un símptoma que crec que és molt poc comú: al contrari de la majoria d’infectats per aquest coronavirus, que va perdre olfacte i gust, a mi se’m varen fixar unes olors i uns gustos determinats que han durat dies i dies, tant si menjava com si no i que, cosa raríssima en mi, em varen fer perdre la gana.

Com si parléssim d’un vi, us en faig la nota de tast perquè us en feu una idea que només pot ser aproximada perquè costa de descriure gustos i olors que potser la majoria no hem sentit mai. La primera olor que se’m va fixar persistentment al nas i que no marxava en tot el dia, s’assemblava al que fan les capses de cartró de pizza quan us les porten a casa, una flaire polsosa i fibrosa que normalment dura molt poc, fins que la de la pizza la tapa. Però agafeu aquesta capsa, buida, poseu-la al microones un parell de minuts i ensumeu fort. Tot el dia, durant dies i nits.

Mica en mica, es va anar obrint un gust metàl·lic i lleugerament picant. Imagineu que us xucleu una gota de sang i reteniu el gust. Afegiu-hi, si mai ho heu fet, el gust que té el pus quan es rebenta un gra de dins la boca o hi heu tingut una infecció. Imagineu-ho i combineu-ho amb el de la capsa de pizza.

Altres vegades, depenent del que mengés, experimentava altres variants. Si bevia te verd, tenia el gust i flaire d’herba feta malbé; com quan una mica d’enciam s’ha quedat dies a la nevera i ha anat quedant moll i arrugat, sense consistència, com si algú l’hagués rosegat i xuclat. Les taronges havien perdut tota la dolçor i eren àcid pur semblant als esquitxos minúsculs que salten de la pela quan la dobleu però centuplicat.

Com quan diem que un vi té notes de préssec o de poma cuita o de fruits vermells, per mi la covid-19 és cartró calent, pus i exudat de pela de taronja.

Hores amb aquestes flaires constantment enganxades al nas em feien venir nàusees molestes però, sobretot, malestar perquè era tot el dia i, si em despertava, nit i tot. Ja només em faltava estar llegint “1793. El llop i el vigilant” per acabar-me d’obsessionar amb les olors... i remetre’m a l’inici de “El Perfum” quan es descriu el naixement de Grenouille per entrar en una espiral olfactivo-compulsiva.

En una autodiagnosi a base de Google, em sembla que odria tractar-se d’un fenomen poc comú anomenat fantòsmia o al·lucionacions olfactives que està associat a les infeccions del tracte respiratori superior. No és el primer cop que em passa però si amb aquesta intensitat i durada. Encara avui, 26 dies després de la fi del meu període d’aïllament, em puja al nas una flaire de cartró calent que, per sort, no m’ha fet avorrir la pizza.

Cada dia és diluns. Extended version.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Wed, 22 Apr 2020 17:00:00 +0000

Aquests dies tan estranys i dolorosos que estem vivint posen a prova les bases de la nostra societat. Avui, em centraré en la democràcia i les llibertats, que han experimentat un retrocés general arreu del mon degut a una crisi que s’insisteix a definir com a sanitària però amb repercussions que van molt més enllà.

Hem sentit lloances al sistema xinès de confinament, basat els mateixos sistemes de control que des de fa anys el govern xinès està fent servir amb finalitats polítiques i que continuaran vigents i incrementant-se quan la pandèmia actual sigui només un record desdibuixat. Els presidents d’Hongria i Rússia han aprofitat la situació per maniobrar per aconseguir més poder i amb l’excusa de la pandèmia han limitat les llibertats d’expressió, opinió i els drets de reunió i manifestació.

El Regne Unit ha ajornat un any les eleccions municipals i França també n’ha ajornat indefinidament la segona volta. Euskadi i Galícia han fet el mateix amb les seves convocatòries autonòmiques. Cap d’aquests governs ha fet una proposta per modificar el sistema de votació i adaptar-lo a futures crisis o, simplement, a l’estat de la tecnologia actual i al segle XXI.

La democràcia pot esperar, no és essencial, i en moments de crisi, és un preu que molta gent està disposada a pagar. Segons un estudi de la UB publicat pel diari Ara, més de la meitat dels espanyols creuen que és raonable renunciar-hi si això permet sortir de la crisi. Però la pregunta és si realment cal retrocedir en drets i llibertats per superar una pandèmia.

Una societat democràtica avançada hauria de ser capaç de trobar una manera pròpia d’actuar contra la pandèmia basant-se en la solidaritat col·lectiva, que va des del confinament fins a la recerca de recursos alternatius per pal·liar el dèficit de material sanitari. I, principalment, en la confiança mútua entre govern i ciutadania.

www.elcritic.cat

La confiança, en el nostre cas, ha fallat de forma clamorosa. La coordinació entre els governs català i espanyol ha estat nul·la en un moment en que això era d’importància vital. S’ha trobat a faltar l’existència d’un pla de contingència; en canvi, la improvisació i les sortides endavant han estat constants, i magnificades per la buidor dels discursos d’aquells que ens havien d’oferir raons per a la confiança.

Esperaríem de qualsevol govern que actués de forma consensuada amb experts, prioritzant el conjunt de la societat; buscant la major eficàcia dels recursos disponibles i analitzant l’evolució dels esdeveniments per ser capaços de prendre la millor decisió possible en el moment adequat. La resposta espanyola a la pandèmia estat centralitzar les decisions i competències, i exhibint recursos i institucions (exèrcit i monarquia) que han fet palès que no són altra cosa que una caricatura de l’eficiència, amb una contribució nul·la a la superació de la crisi.

Perquè saben per qui sí que cada dia és dilluns? Pels milers de professionals de la sanitat que treballen en torns de 12 hores, amb precarietat de material i instal·lacions per aconseguir salvar vides. Per ells sí que cada dia és un dilluns molt dur i llarg de passar. I quan tornem a la normalitat, tots ells retornaran també a la realitat de la seva feina, exigent i carregada de responsabilitat, per un sou molt per sota de la mitjana europea.

I aleshores, els militars de la UME podran tornar a passejar les seves medalles per les casernes, tot explicant les batalletes que no han guanyat.

Article publicat el 15 d’Abril de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, versió confinament #LaComarcaACasa També disponible a www.lacomarca.cat

Mascaretes i pessetes

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 19 Apr 2020 15:36:00 +0000

La setmana passada, el HC Miquel Buch va expressar públicament la seva indignació perquè el Gobierno de España havia decidit que en el repartiment de l’estoc de mascaretes, a Catalunya li tocarien 1.714 milers d’unitats. A qualsevol català amb certa consciència nacional, li va semblar que la xifra no podia ser fruit de la casualitat sinó de l’humor negre i la prepotència d’algun funcionari espanyol, que a hores d’ara encara deu riure per sota el nas, tot i que es mereixeria ser fulminat de les seves funcions.

A la indignació del HC Buch, varen seguir les rèpliques de polítics socialistes, comuns i els seus corifeus. De totes, em va cridar l’atenció una que ho justificava dient que la xifra era el resultat del repartiment atenent a la població de Catalunya; posem un 22,5% de la població si agafem la dada de població publicada al web de l’Idescat (https://www.idescat.cat/) 7.619.494. Segons aquesta persona, el mateix percentatge s’havia aplicat a la resta de Comunitats Autònomes.

Si això fos cert, qualsevol persona amb 2 dits de seny hauria decidit que el percentatge fos un altre i així evitàvem fer burla de l’any que els catalans tenim més al cap. Però la temptació devia ser massa gran.

De totes maneres, el fet m’ha fet recordar una anècdota de quan estudiava Químiques. Devia ser el curs 1983-84, segon de carrera, pràctiques de Química al que aleshores era el Col·legi Universitari de Girona ubicat on avui hi ha la Casa de Cultura de la Diputació de Girona (https://casadecultura.org/). Els mitjans aleshores eren precaris i, per si nou en recordeu, faltava ben bé una dècada per l’aparició

d’Internet. Molts matins teníem pràctiques al laboratori, que fèìem en grup amb els meus inseparables Paco i Antonio. Una de les pràctiques era la determinació del contingut en coure d’una moneda de pesseta. El professor ens va recalcar que havia de ser una moneda de les d’en Franco, perquè les posteriors que duien la cara ( i quina cara!) del rei Joan Carles “no eren el mateix”.

Aleshores no eren tan abundants però no calia ser un col·leccionista o numismàtic per tenir-ne, o sigui que vàrem regirar butxaques i moneders fins que en vàrem trobar una. No recordo exactament com anava el procediment però es tractava de dissoldre la moneda amb un àcid (probablement àcid nítric) i fer una determinació volumètrica del contingut de coure. Obviant totes les mesures d’higiene i seguretat actuals, perquè aleshores no n’hi havia) esmorzàvem al laboratori tot feinejant i pipetejàvem amb la boca, que consideràvem molt més precís que no pas fer servir una d’aquelles peres de goma que vèiem absurdes. Aquell dia la combinació croissant i pipetejar amb la boca, va donar com a resultat que unes quantes crostes varen anar a parar dins del matràs on hi havia en Franco dissolt (si més no en efígie) amb el consegüent i imparable panxot de riure. Ja no vàrem pas poder continuar i vàrem avortar la pràctica.

De totes maneres, calia lliurar el resultat i vàrem fer el mateix que el que justificava la quantitat de mascaretes per Catalunya. Ens vàrem passar una bona estona a la Biblioteca buscant el contingut teòric en coure d’una moneda de pesseta, que vàrem trobar al cap d’una bona estona, a l’Enciclopèdia Espasa- Calpe (avui la cerca al Google ha tardat 0,52 segons). Amb el valor teòric exacte[1] vàrem decidir que calia que ens desviéssim una mica i vàrem fer tots els càlculs en sentit invers. Pràctica aprovada i confessió feta quasi 40 anys després, crim prescrit.

Doncs això és el que el sòmines que justificava el número de mascaretes va fer: equilibris numèrics. I el que no va fer qui va avalar la distribució va ser posar-hi seny, sinó arrodonir el valor i, de pas, arrodonir també el 155 sanitari.

Les casualitat no existeixen; i la numerologia o la càbala, necessiten experts i no ximples.

[1] Segons “1937-2002: Principio y Final de la Peseta Fiduciaria” del Dr. D. Rafael Feria, Director General Fundación Real Casa de la Moneda, el contingut en coure de les pessetes de coure que duien un 1 a l’anvers (creu) era del 90 %.

Història d'una fotografia

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 05 Apr 2020 17:49:00 +0000

Quan un dia d’estiu de 2019 en Pere, un company de feina, em va deixar anar a l’aparcament de la feina “He vist una foto en una exposició on surts abraçat a una noia” vaig tenir clar quina foto havia de ser i també quin era el context de la foto. No començaré dient que res no és el que sembla, però la foto en qüestió va ser feta el 27 d’octubre de 2017, davant el Parlament de Catalunya, instants després que es proclamés (o que ens penséssim que es proclamava) la República Catalana. La noia que s’abraça amb força a mi és la meva filla petita, la Júlia.

Sèrie "Catalonia at the Crossroads". Samuel Aranda (www.samuelaranda.net)

Dos anys i mig després, sembla un bon moment per explicar aquell dia i la història d’aquesta foto.

Aquella setmana va ser dura per tothom i pels que havíem estat organitzant actes a favor de la independència i col·laborant perquè tot sortís bé el dia Ú d’Octubre, també ho va ser. Veníem d’on veníem, de la decepció del dia 10, i segur que jo no era pas l’únic que duia una muda de roba al cotxe per si calia baixar a Barcelona a fer piló en algun lloc que fes nosa a les forces d’ocupació. El dimecres 25 al vespre havíem organitzar a cuita corrents un acte a Olot en el qual, en teoria, un diputat-da al Parlament havia de donar informació de primera ma sobre quins serien els propers esdeveniments. Els rumors eren intensos i els nervis ens feien bellugar. Molts parlàvem obertament, i desvergonyidament si voleu, de traïció.

L’acte va ser un petit desastre tot i la gentada que va venir. La diputada Dolors Rovirola va confessar obertament que no tenia cap informació rellevant per donar-nos i que no tenia ni idea del que passaria però ens vàrem agafar a les seves paraules que el divendres 27 sí que es proclamaria la República, cap informació sobre el que vindria després, si estaria “tot a punt” o no. Vaig fer veure que no entenia la intervenció final de l’alcalde quan va prendre la paraula per animar el públic i dir-los que “si no era aquest cop, seria un altre”. Alguns vàrem sortir d’allà amb l’ànima als peus i amb la idea del cap de que arribaríem a algun final que no sabíem, però que seria aviat.

L’endemà, el dijous dia 26, encara va ser pitjor. El rumor de que el president Puigdemont volia convocar eleccions, les dimissions per Twitter, les 155 monedes de plata ens estimulaven, als responsables de les entitats, a fer proclames abrandades a les tertúlies de ràdio i televisió locals. Ens sentíem-nos desemparats per una classes política que no enteníem (i seguim sense entendre) què havien estat fent durant 18 mesos si en el moment decisiu els tremolaven les cames. Havíem estat còmplices d’una enganyifa a gran escala, quan havíem organitzat actes durant mesos i participat activament a la campanya del referèndum? O simplement havíem estat utilitzats? O era tot una immensa improvisació, amb algun objectiu que encara ara no gosem dir en veu alta per vergonya?.

Bé, d’això i de com vàrem arribar a l’Ú d’Octubre del 2017, ja en donaré la meva versió algun altre dia però ara encara és massa aviat.

El dia 27, hi havia nervis però a la feina no es notava gens ni mica que hagués de ser un dia de la transcendència històrica que ens pensàvem que seria. El meu dubte era si calia baixar a Barcelona o es podria viure a distància des d’Olot. Aviat ho vaig tenir clar i al migdia vaig deixar la feina i cap a Barcelona tot escoltant la sessió del Parlament a la ràdio. Va ser impossible poder aparcar vora el Parlament i vaig deixar el cotxe en algun lloc que devia estar a un parell de km Parlament de Catalunya.

Just arribar al Passeig Pujades, esclat d’alegria amb el final de la votació. L’ambient era molt emocionant però no podia evitar de pensar com era que no estava tot ple a vessar de gent, perquè no érem centenars de milers, allà, en el moment més important per Catalunya en molts anys; un moment que havíem preparat i esperat des de feia tants mesos.

Trucades al mòbil, la meva filla que em demanava on era, que venia amb les amigues; la Núria Torres, que estava a l’altra banda del Parc, que es preparava una celebració a Olot al vespre; Ràdio Olot preguntant què passaria a partir d’aquell moment, i jo motivadíssim dient que s’aplicarien les lleis previstes i que quedàvem desvinculats de la legislació espanyola encara que el govern espanyol, amb el suport de quasi tots els partits havia aprovat l’aplicació de l’article 155... ai, senyor la meva innocència i supèrbia.

Quan la Júlia va arribar, ens vàrem fer una abraçada molt emocionada; però aquesta no és la de la foto. L’abraçada de la foto va ser uns minuts després quan ens vàrem apropar a la pantalla gegant i vàrem poder seguir el discurs del Vicepresident Junqueras, que ens va sorprendre pel to i contingut. En aquell moment, va esclatar l’alegria i ens vàrem tornar a abraçar. Vaig veure com un noi ens feia una foto i m’hi vaig adreçar per saber per quin mitjà treballava; sense badar boca, em va ensenyar la credencial del The New York Times i vàrem parlar uns instants en anglès.

Després vaig anar saludant i abraçant alcaldes garrotxins que sortien amb la vara i tornaven cap a casa. Recordo en Mia Corominas, alcalde d’Olot i l’Eduard Llorà, alcalde de Les Planes d’Hostoles que són els que vaig saludar mes efusivament i amb qui he tingut més relació, però per davant nostre en varen passar una bona colla.

Després va venir el missatge d’anar fins a la Plaça Sant Jaume. El recorregut va ser impressionant i aleshores em va abandonar la sensació de poca gent. Els carrers estaven atapeïts de gent que anava amunt, i de persones a la vorera que aplaudien (i de turistes que feien cara de no entendre res), els balcons també plens de gent cridant...era el moment d’eclosió d’alegria popular que sempre havia imaginat que viuria aquell dia.

A la Plaça Sant Jaume ja havia començat un concert que es va anar allargant hores i hores (o almenys a mi se’m va fer llarguíssim) sense que veiéssim cap moviment al Palau. Ningú no va sortir al balcó, ningú no va arriar la bandera espanyola...només grups de música i personatges del Polònia que ens volien entretenir, tot esperant el que mai no va passar.

Cansat i amb mal de peus, i amb la mosca al nas, vaig marxar que la plaça encara vessava de gent per anar a sopar amb la Teresa, la seva germana i cunyat i uns amics que varen tenir la gentilesa de convidar-nos per celebrar la República Catalana. Pel camí, la comissaria del CPN de Via Laietana estava fortament custodiada i semblava que tot Barcelona fos independentista si havia de fer cas de les estelades i l’alegria que hi havia arreu. Naturalment, la unanimitat era lluny però també sabíem que no existiria. Ni existirà, alguns en fem prou amb una majoria, per exigua que sigui.

Vàrem sopar en un dels restaurants burgesos de Barcelona, en una taula parada per una quinzena i allà vàrem deixar anar la gana i la set i la xerrera i els diversos neguits. Vàrem parlar de les pors d’alguns i de les il·lusions de la majoria. A les postres, el nostre amfitrió va demanar al propietari del restaurant i uns cambrers que brindessin amb nosaltres per la República Catalana. Sempre recordaré la cara de tres déus i la mirada baixa dels cambrers en aquell brindis... no sé si era de cansament, de resignació o d’emprenyament profunds però era obvi que no compartien amb nosaltres l’entusiasme republicà.

La tornada, plena de mals presagis pels comentaris a la ràdio que donaven molt més ressò al 155 que a la República i que anaven, amb tota la crueltat del mon, posant damunt la taula i al descobert els mateixos dubtes que havíem tingut però que no havíem reconegut, enduts per l’eufòria.

L’endemà, dissabte, i l’endemà passat, diumenge...en fi.

Els dies següents vaig rastrejar el The New York Times (si he de ser sincer ja no recordava si era aquest diari o el Washington Post...) i no vaig ser capaç de trobar la foto. Quasi me’n vaig oblidar fins el comentari d’en Pere. La pista definitiva va ser el nom del fotògraf: Samuel Aranda. A partir d’aquí, vaig trobar el seu web (www.samuelaranda.net) i en una de les galeries del seus treballs (Catalonia at the Crossroads) hi havia la foto!

El contacte va ser ràpid però degut a la seva feina que el porta a viatjar arreu del mon, va costar de trobar el moment de visitar el seu estudi i poder tenir una còpia de la foto. En Samuel és un jove amabilíssim i té la sort de tenir un somriure franc que segur que li facilita moltíssim la seva de feina de fotografiar conflictes i problemes migratoris i socials arreu del mon. L‘any 2012, va guanyar el World Press Photo Award per una de les seves imatges de la revolta al Iemen publicada al The New York Times. Us recomano que examineu el seu web i l’obra extraordinària que hi té penjada.

O sigui que, encara que com em va deixar clar en Pere, només se’m conegui pel nas i la calba, quants de vosaltres podeu presumir de sortir en una foto d’un premiat al World Press Photo? I de tenir-ne una còpia numerada i signada? Una foto que, a més va sortir al The New York Times i al de Volkskrant (tinc pendent de trobar les referències).

La història rere la foto, molts sí que l’heu viscuda igual que jo. I potser teniu, o heu tingut, les mateixes sensacions estranyes que us explico aquí, amb l’excusa de parlar-vos d’una fotografia.

Cada dia és dilluns

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Wed, 01 Apr 2020 16:23:00 +0000

Aquests dies tan estranys, i per molta gent també tan dolorosos, que estem vivint estan posant a prova les bases de la nostra societat i alguns dels paradigmes sobre els que fins avui ha estat assentada. Tant de bo després del període de confinament en vingui un de reflexió i un altre de consolidació i transformació que ens faci a tots plegats una mica millors.

Recentment he llegit “Com acaba la democràcia” on l’autor, David Runciman, reflexiona com cada vegada més allò que s’oposa a la democràcia no són tiranies sanguinàries sinó règims autoritaris que justifiquen el menor grau de llibertat per poder arribar a quotes més elevades de desenvolupament social i econòmic. Un dels exemples que l’autor cita com a argument que fan servir els defensors dels sistemes autoritaris és la seva suposada major eficiència en els casos de controls de catàstrofes.

Amb la crisi de la COVID-19, hem tingut l’exemple de com moltes persones han estat lloant el sistema xinès de confinament, basat en el control absolut dels moviments dels ciutadans i amb una vigilància policial extrema. Al final, el que ha fet el govern xinès es utilitzar tots els dispositius de control de la seva ciutadania que des de fa anys està fent servir amb finalitats polítiques i que continuaran vigents i incrementant-se quan la pandèmia actual sigui només un record desdibuixat.

The New Yorker

Altres líders autoritaris aprofiten la situació pandèmica per refermar-se en el poder com ha fet Víctor Orbán a Hongria, que amb l’excusa de la lluita contra la COVID-19 ha aconseguit que el Parlament hongarès li atorgui una extensió de poders que el converteixen, de facto, en un dictador, amb el silenci còmplice de la Unió Europea que sempre és incapaç d’estar a l’alçada en els moments és importants. Orbán no ha perdut el temps i ha fe aprovar lleis restrictives de les llibertats d’expressió i d’opinió.

Però aquest no és l’únic exemple, Vladímir Putin està demanant de poder romandre a la presidència fins l’any 2036 i, aprofita la situació per prohibir concentracions i manifestacions preveient que la ciutadania russa no acollirà amb alegria una pròrroga de poder que no ha estat aprovada democràticament.

El mon està ple d’exemples, a tots els continents, on la pandèmia serveix d’excusa per a fer retrocedir la democràcia. La temptació és massa forta per aquells que exerceixen el poder pensant que és seu i no del poble.

Una societat democràtica hauria de ser capaç de trobar una manera pròpia d’actuar contra la pandèmia basant-se no en la repressió sinó en la solidaritat col·lectiva, que va des de quedar-se a casa si no és absolutament essencial el sortir-ne, com en la multitud de persones i empreses que dediquen hores, temps i diners a pal·liar el dèficit de material sanitari. I, principalment, en la confiança mútua entre govern i ciutadania.

El que esperaríem de qualsevol govern és que actués de forma meditada, consensuada amb experts i prioritzant el conjunt de la societat; buscant la major eficàcia dels recursos disponibles i analitzant amb cura l’evolució dels esdeveniments per ser capaços de prendre la millor decisió possible en el moment adequat. En canvi, hem vist com fins a decretar l’ordre de tancament de totes les empreses no essencials, la resposta espanyola a la pandèmia ha anat en la línia de “més estat”, centralitzant les decisions i competències i fent gal·la d’una supèrbia que les dades han anat posant de relleu cada dia.

Perquè saben per qui sí que cada dia és dilluns? Pels milers de professionals de la sanitat que treballen en torns de 12 hores, amb precarietat de material i instal·lacions per aconseguir salvar les vides que la COVID-19 vol arrabassar. Per ells sí que cada dia és dilluns, i un dilluns molt dur i llarg de passar. I quan tornem a la normalitat, tots ells retornaran també a la realitat de la seva feina exigent i carregada de responsabilitat per un sou molt per sota de la mitjana europea.

I mentre, els militars de la UME podran tornar a passejar les seves medalles per les casernes, tot explicant les batalletes que no han guanyat.

Estar a l'alçada

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Thu, 05 Mar 2020 18:19:00 +0000

Si observem els processos de secessió que han tingut èxit i que s’han culminat per una via política, no violenta, podem veure dues opcions d’articular políticament els independentistes: a través dels fronts transversals que agrupaven totes o la majoria d’opcions independentistes, o l’acció parlamentària conjunta per part de partits polítics diferenciats en base a altres trets polítics o ideològics.

El primer cas és característic dels processos de secessió on no existia un sistema de partits polítics i, per tant, el més eficient era la creació ràpida d’un moviment independentista. És el cas de les repúbliques bàltiques, per exemple. Posteriorment a la formació del nou estat, tots aquests moviments varen desaparèixer i es varen disgregar en partits polítics.

El segon cas ha estat el més habitual i es dona en els països on ja existia un sistema de partits polítics. No hi ha hagut cap cas en que tots els partits polítics independentistes existents bastissin una mena de Front per arribar a la independència.

Que la història ens digui això, no vol dir que sigui una llei inexorable igual que allò que no ha passat mai fins ara pot passar demà mateix. Deu ser això el que fa que gran part dels independentistes catalans clamin per les candidatures úniques i per la unitat, estratègica si més no, dels partits independentistes. D’arguments a favor i en contra n’hi ha a cabassats, i els arguments poden anar canviant quan parlem de diferents nivells de l’administració; el que prediquem per la política nacional pot diferir quan parlem de política municipal o comarcal. O provincial, o estatal.

I això fa patir als ciutadans que viuen aliens a la política de partits i que l’únic que desitgen és que es culmini el que es va guanyar l’Ú d’Octubre de 2017. Si la discrepància fos des de la generositat i la noblesa, des del discurs polític i l’argument ben travat que diferent que seria la manera com ho viuria la ciutadania en general. Lamentablement, l’astracanada, el gust per la cleca i la voluntat de guanyar l’adversari per KO, laminen constantment la força de voluntat de la ciutadania i afebleixen un dels eixos indispensables en tots aquells processos de secessió que han tingut èxit: la mobilització de la ciutadania.

Si fins i tot les secessions més pacífiques i tranquil·les de la història, les de Noruega i Finlàndia, fetes des de Parlaments amb unanimitat pro-secessionista varen comptar amb mobilitzacions populars, què no necessitarem a Catalunya on l’independentisme és majoritari però no és, ni serà, unànime. És des d’aquest punt de vista que l’aturada progressiva de les crides a la mobilització per facilitar el diàleg amb l’estat espanyol és un error estratègic, perquè priva a l’equip negociador d’una mesura de pressió.

La miòpia política dels partits segueix sent la màxima feblesa de l’independentisme. A Noruega i a Finlàndia també es barallaven, també discutien si calia o no calia negociar amb els governs metropolitans però en els moments decisius ells sí que varen saber estar a l’alçada.

Article publicat el 27 de febrer de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Carregats de raons

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Thu, 05 Mar 2020 18:17:00 +0000

La decisió de la Junta Electoral Central d’inhabilitar el President Torra per ser diputat al Parlament de Catalunya pel fet d’haver estat condemnat per un delicte de és una ingerència en la sobirania del Parlament de Catalunya absolutament intolerable; i encara més quan si és a través d’un ens que no té competències per fer-ho i que actua de forma incontrolada, en funció de la seva ideologia.

La mateixa setmana que havia de començar la taula de negociació entre el govern català i el govern espanyol, per les circumstàncies anteriors, encara no sabem si Catalunya tindrà president escollit pel Parlament.

Alguns optimistes contumaços veuen en les accions contra el MHP Torra i en l’augurat fracàs de la taula de negociació respecte el dret a l’autodeterminació, nous arguments per la causa justa que en la línia de la teoria del dret compensatori (remedial right) permetria al Parlament de Catalunya aplicar una DUI. Aquests darrers fets es podrien sumar a la sentència contra l’Estatut del 2006, a la repressió del 9N de 2014, a la violència de l’Ú d’Octubre del 2017, a l’aplicació de l’article 155, i a l’empresonament i exili forçat de líders polítics i activistes, per engrandir la llista de greuges que podrien conformar una causa justa per l’autodeterminació de Catalunya.

Sempre des del vessant teòric, si la causa justa és prou palesa, Catalunya tindria el dret moral i legítim a la secessió i seria molt més fàcil aconseguir el reconeixement internacional.

No passem per alt les dues condicions essencials. Per una banda, el maltractament de l’estat vers Catalunya hauria de ser una violació significant, sistemàtica i selectiva dels drets fonamentals dels catalans que fes evident la opressió als ulls de la comunitat internacionals; alguns teòrics consideren que l’incompliment reiterat per part de l’Estat dels acords d’autogovern o les negatives reiterades de l’estat espanyol a negociar un increment de les competències autonòmiques , també es poden considerar com a arguments de causa justa. Ara bé, també és cert que més enllà de la teoria política no existeix un consens en la legalitat internacional de com cal definir el concepte, com sí que existeix en els casos d’ocupació militar o va existir, en el seu moment, per als processos de descolonització.

Com que l’aplicació de la causa justa no és automàtica i cal la voluntat per argumentar-la i per defensar-la políticament i internacionalment, el Parlament de Catalunya hauria d’aprovar una DUI que, vistos els precedents de l’Octubre de 2017 i els gravíssims fets d’aquesta setmana, no sembla que hi hagi un interès sincer en fer-ho.

Els partits polítics avui ja tenen l’ull posat en unes noves eleccions autonòmiques que tornin el país a la obediència autonomista i a l’administració de les engrunes i rosegons. Els ciutadans tindrem una oportunitat per tornar a posar la independència en el primer lloc de prioritats dels partits o tornar als laments dels que carregats de raons, no han tingut el coratge de voler transformar la raó en victòria.

Article publicat el 30 de gener de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

La taula d'en Bernat

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 05 Jan 2020 16:50:00 +0000

Una setmana després d’escriure l’article anterior, el panorama polític ha canviat radicalment. Almenys de forma temporal.

L’anunci de l’acord per a formar una taula de diàleg i de negociació entre els governs espanyols i català que ha estat formalitzat entre el PSOE i ERC, ha destapat la taula dels trons durant una colla de dies. Pocs dies, de fet, tot i que s’han fet llargs.

Els d’ERC s’han sentit a dir de tot, traïdors sobre tot i han reaccionat defensant a ultrança aquest acord, com si hagués de dur de forma relativament ràpida a un referèndum d’autodeterminació.

Entre els analistes seriosos, o menys sectaris si més no, hi ha un elevat consens que l’acord entre els dos partits està redactat de forma tan ambigua que pot ser exhibit per les dues bandes com un èxit. El win-win deu ser això.

De totes maneres, Pedro Sánchez ja ha deixat ben clar en el debat d’investidura que el diàleg es mantindria dins dels límits constitucionals; tot i que semblava que un dels èxits de l’acord era precisament que no hi havia cap referència ni a límits, ni a la Constitució.

El temps ho dirà. La meva impressió és però que si bé la taula començarà dins del termini estipulat, no hi haurà avenços significatius pel que fa a l’exercici del dret a l’autodeterminació. La raó és ben senzilla: el governant espanyol que faci la primera passa en aquest sentit, viurà la seva mort política instantània devorat pels contraris i pels propis, per tots els poders de l’estat, monarquia inclosa.

És raó suficient això per no iniciar la mesa de diàleg, per no apostar pel diàleg?. Segurament, no però tampoc crec que sigui un atot més per jugar la partida de la teoria del dret compensatori (remedial right) per justificar una DUI. Crec que, la taula de diàleg era una de les úniques sortides possibles a l’atzucac que es trobaven un PSOE que necessitava una abstenció d’ERC i que encara no pot oferir res concret perquè tindrà un govern feble; i una ERC obsessionada en aprofitar la feblesa de l’adversari intern (JuntsxCat, PDeCat, Crida...) per abastar el màxim de poder a Catalunya i pel que sembla, amb moltes ganes de jugar a la política espanyola. El que desitgen tots els partits, d’altra banda.

Després de l’enrabiada inicial, JxCat s’ha avingut a que el MHP Quim Torra s’incorpori a la taula perquè, al cap i a la fi, a la taula d’en Bernat qui no hi és, no hi és comptat; i a la taula i al llit, al primer crit.

Segurament, el primer resultat de la taula tingui bones conseqüències pels presos polítics, com deia en l’article anterior, però no n’esperem cap per a una Catalunya independent. Segurament, les dues bandes de la negociació estaran satisfetes amb això (MHP Quim Torra, a banda), que eliminarà el debat territorial i el tornarà a centrar en l’eix més ideològic de dreta-esquerra.

Els partits deixaran d’alinear-se en l’eix nacional, però la clivella seguirà existint igual que els votants independentistes. La pregunta és qui agafarà el relleu a la banda catalana de la clivella per representar els independentistes?

Per no entorpir el diàleg, i per rebaixat la tensió, algunes organitzacions deixaran les convocatòries ciutadanes; el Tsunami seguirà desaparegut i l’ANC es quedarà sola reclamant que els partits facin la part de la feina que els toca.

Tornem al 2005.

La justícia, cal anar-la a buscar a Europa

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 05 Jan 2020 16:33:00 +0000

La decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictaminant que no cal acte posterior a les eleccions perquè els candidats que han estat elegits puguin tenir accés al seus drets com a càrrecs electes, ha estat la primera bona notícia per a l’independentisme des de fa força temps, encara que arribi tard.

A banda del fet que el President Puigdemont i el Conseller Comin tinguin la seva credencial d’eurodiputats i puguin gaudir d’immunitat, cal esperar que, com a mínim, el Vicepresident Junqueras pugui sortir en llibertat.

Aquesta decisió també obre dues reflexions. La primera és sobre la percepció de l’estat de dret en dos àmbits diferents com l’estat espanyol i la Unió Europea. Un dels principis de l’estat de dret és la primacia de la llei sobre l’estat. És a dir, en un estat de dret, els governants són “vigilats” pel sistema judicial perquè l’exercici del poder no vagi més enllà del que la llei permet i pugui posar en risc drets fonamentals. Per això és bàsica la separació de poders.

A l’estat espanyol, estem vivint una perversió del concepte. El sistema judicial s’ha convertit en l’executor d’una determinada concepció de l’estat i actua com un autèntic poder polític al marge del govern. Fins aquesta setmana, la sensació era que ningú no vigilava els jutges, però ara una instància superior els ha tornat a lloc. Almenys de moment.

En canvi, la reacció del president del Parlament Europeu, David Sassoli, encarregant de forma automàtica l’anàlisi de possibles alteracions en la composició de la cambra, és a dir el lliurament de credencials al President Puigdemont i el Conseller Comin, s’ha de veure com el funcionament esperable de l’estat de dret. Si el poder polític europeu es sotmet normalment a la pressió dels estats, la justícia no ho ha fet i ha demostrat ser forta i capaç de sostreure’s de la pressió política, fent prevaldre els drets bàsics dels ciutadans europeus per sobre dels interessos polítics.

La segona reflexió és com afecta aquesta decisió a la situació política actual. En aquests moments el govern espanyol provisional té una oportunitat d’or per aturar la línia més dura de la repressió, l’empresonament, sense haver d’admetre que és per la pressió de l’independentisme ni per les presses de la investidura. Malgrat que l’estat espanyol destaca pel seu incompliment de les sentències europees, aquesta ha estat feta pública de manera tan clara i ferma que ni els mitjans de comunicació espanyols l’han ignorat, i alguns van preparant el terreny pel canvi de posicions.

Actuar conseqüentment a la decisió de tribunal de Luxemburg, desencalla el possible suport d’ERC a la investidura, ubica les crítiques de la oposició en un euro-escepticisme insostenible, i porta a una negociació molt més tranquil·la, reposada i a mig termini per resoldre el conflicte polític, ara que es reconeix que existeix. Potser per això, el PSOE reclama de fa dies que el Tribunal Suprem obeeixi al Tribunal de Justícia de la UE. Hi té molt a guanyar si ho fa, i molt a perdre si no controla la Fiscalia, com deia Sánchez.

Article publicat el 27 de desembre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Coalicions

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Fri, 06 Dec 2019 17:05:00 +0000

Si no hi ha cap gir de darrera hora és molt probable que el PSOE i Unidas Podemos (UP) formin el primer govern de coalició a Espanya des de la II República. Del 1976 ençà, les coalicions de govern han existit en algunes comunitats autònomes però mai en el govern central. És el resultat de la manca de cultura del pacte i l’excés d’arrogància política.

Davant de la impossibilitat de consens en la opinió pública sobre la bondat d’aquesta coalició de govern, els dos socis han fet allò que els pertoca i està en les seves mans per garantir l’estabilitat i durabilitat de la coalició: buscar l’acord i el compromís entre les parts, i dins dels seus propis partits.

El compromís polític s’ha posat per escrit en un preacord signat en públic pels dos líders i segellat amb una abraçada que volia fer oblidar els retrets i invectives de fa només uns mesos, quan aquesta mateixa coalició no va ser possible. El preacord estableix punts molt generals de caire progressista i evita qualsevol possible controvèrsia per assegurar-se que la conjuntura política no provocarà crisis internes dins del govern.

Amb aquest objectiu, el preacord també fa referència a Catalunya insistint en la idea de crisi de convivència per la qual dóna com a solució el diàleg dins de la Constitució. Això enterra la proposta de referèndum pactat per buscar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya que UP duia en el seu programa electoral i que xocava frontalment amb el taxatiu “No a un referèndum d’autodeterminació” del programa electoral del PSOE, que apostava pel reforç constitucional de l’estat autonòmic que és la Declaració de Granada.

Les consultes dins dels partits sembla que estan avalant aquest preacord i per tant, cal esperar poca dissidència interna. Els dos socis necessiten evitar unes altres eleccions que els podrien retallar representació al Parlament i que podrien acostar la possibilitat d’un govern de dretes.

El repartiment de càrrecs també ha arribat a un acord encara que per rebaixar el perfil d’Iglesias com a vicepresident, es passi d’una a tres vicepresidències de les quals les de més pes seran per al PSOE; o que, si es compleixen les previsions, el PSOE es quedi amb els ministeris “d’estat” i cedeixi a UP carteres de caire social amb responsabilitats que avui estan diluïdes en altres ministeris.

Amb aquestes premisses, encara que s’establís una taula de diàleg a canvi de facilitar la investidura de Sánchez, els límits i els interlocutors continuen sent els mateixos que fa uns mesos però blindats per un acord de govern que UP no posarà en risc, donat que té l’incentiu afegit de poder demostrar que és un partit de govern seriós i confiable. Sobretot perquè encara que les renúncies ideològiques que fan els partits per entrar en el govern solen passar factura en forma de pèrdua de vots, saben que no els perdran pas per renunciar a la proposta de referèndum pactat. A Espanya el que castiga als partits és defensar els drets de Catalunya i els catalans.

Per això no n’hi ha cap que ho faci.

Article publicat el 28 de novembre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Al món queden 17 colónies, encara.

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 01 Dec 2019 16:58:00 +0000

Al segle XX varen sorgir mes de 150 nous estats al món, la majoria dels quals, concretament 80, varen ser el resultat de processos de descolonització, dins de l’anomenada 3ª onada d’independència. El procés de descolonització va ocórrer en el marc de la Resolució 1514 de l’Assemblea de les Nacions Unides (1960) i en un consens normatiu global de que l’existència de colònies ja no era una qüestió tolerable. La Resolució afirma que la subjecció, dominació i explotació dels pobles per terceres parts, són contràries als drets humans i demana a les potències colonials de no reprimir els moviments independentistes i de prendre mesures per a la transferències de poder. A partir d’aquest consens, les potències colonials (que majoritàriament es varen abstenir en la votació de la resolució) comencen a abandonar les colònies a mesura que els pobles colonitzats comencen a aixecar la veu per a la independència.

Aquesta resolució llistava quins pobles tenien dret a l’autodeterminació i, per tant, excloïa d’aquest dret a tots aquells pobles que no apareixien en el llistat. Potser perquè costa d’entendre que un poble es pugui sentir tractat com una colònia si comparteix raça i cultura amb la potència colonitzadora ( i ja no diguem, si els dos territoris són contigus) encara que hi hagi explotació de béns, negació de drets culturals, eliminació de les institucions pròpies, repressió de la població autòctona, etc. Com ha fet Espanya amb Catalunya des de fa més de 300 anys.

Les Nacions Unides tenen un Comitè de Descolonització, o C-24, que quasi 60 anys després de la resolució, encara no ha acabat la feina perquè queden al món 17 “territoris no-autònoms”, l’eufemisme per anomenar les colònies. Aquest comitè està format per 29 membres (tots els quals, amb l’excepció de Rússia són ex-colònies) i té com a mandat examinar l’aplicació de la resolució 154 i formular suggeriments i recomanacions sobre els progressos i l’abast d’aplicació de la resolució. Això es concreta en revisar anualment la llista de territoris no autònoms, escoltar els representants d’aquests territoris durant les sessions anuals, enviar missions visitadores a aquests territoris i celebrar anualment seminaris regionals.

El que se’n diu una canongia, vistos els pocs avenços en el tema i que les resolucions anuals que emeten per alguns dels territoris, perquè per alguns, no existeixes són pràcticament calcades i acaben amb una patètica demanda a les dues parts, d’informació sobre els avenços descolonitzadors.

Els països colonitzadors, ara anomenats potències administradores són el Regne Unit, França, Estats Units i Nova Zelanda.

La taula següent relaciona les potències administradors amb els territoris no-autònoms.

Potència Administradora	Territori No-Autònom
Regne Unit	Anguila
	Bermudes
	Illes Caiman
	Illes Verges Britàniques
	Illes Malvines
	Montserrat
	Santa Elena
	IllesTurques i Caicos
	Pitcairn
	Gibraltar
França	Polinèsia Francesa
França	Nova Caledònia
Estats Units	Illes Verges dels Estats Units
	Samoa Americana
	Guam
Nova Zelanda	Tokelau
----	Sàhara Occidental

És curiós el cas d’alguns dels territoris, que no semblen pas tenir gaires ganes d’arribar a la independència en contrast amb els d’alguns com Nova Caledònia o Tokelau que han fet referèndums d’autodeterminació amb resultats favorables a seguir sent un territori no autònom.

Són molt il·lustratives les conclusions del darrer seminari regional sobre descolonització de maig de 2019: les Illes Malvines estan satisfetes de ser part del Regne Unit perquè els garanteixen el dret d’autodeterminació (tot i que no el vulguin exercir) mentre que l’argentina, no els le garanteix; Espanya diu que la pertinença de Gibraltar al Regne Unit va en contra de la integritat territorial espanyola, un argument que coneixem prou; i Marroc diu que encara que no ha ocupat mai el Sàhara, no s’hauria de descartar l’oferiment que aquest territori no autònom passés a ser una autonomia dins del regne.

El cas del Sàhara Occidental és, clarament, el que crida l’atenció de forma més escandalosa: un Territori No- Autònom sense Potència Administradora, una colònia sense colonitzador? Doncs si, el mateix web del Comitè informa que l’any 1976 Espanya va comunicar que es desentenia totalment de l’administració del Sàhara occidental a l’haver-lo desocupat. 14 anys després, com si res no hagués passat entremig, el comitè informa que aquest és un cas de descolonització que ha de ser resolt pel poble del Sàhara. Així, literalment. Cal suposar que això s’ha de fer a través del famós referèndum que en quasi 30 anys no hi ha hagut manera d’organitzar, tot i l’existència de la MINURSO, la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental. Un altre comitè inoperant.

Pel Sàhara Occidental, el C-24 no ha aprovat cap resolució com a mínim en els darrers 11 anys.

En el fons, aquesta és la misèria de tots els organismes supra-estatals i la gran mancança de la governança global: la manca de poder coercitiu per obligar els estats a acceptar les resolucions i mandats que reben. Per això , el meu escepticisme quan confiem a aquest tipus d’organismes la resolució del conflicte entre Catalunya i l’Estat Espanyol.

Ens podem anar carregant de raons, fins l’infinit, fins igualar les raons que té el Sàhara Occidental, sense que això es tradueixi en cap acció resolutiva.

Cada cop tinc més clar que depenem exclusivament de nosaltres i que només ens tenim a nosaltres.

Costos i protestes

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 03 Nov 2019 09:51:00 +0000

La sentència que ha condemnat els presos polítics a 100 anys de presó en conjunt ha estat el “momentum”, la “finestra d’oportunitat” que havia d’aparèixer en un moment o altre per retrobar les forces que estaven adormides d’ençà de l’aplicació del 155. L’independentisme ha reprès la lluita política per assolir el seu objectiu i està transformant la revolució dels somriures en alguna cosa possiblement més eficient de cara a assolir el seu objectiu.

La teoria política ens diu que una de les condicions perquè una regió pugui tenir èxit en un procés de secessió és que el cost de mantenir un estat unitari sigui més elevat per l’estat matriu que no pas accedir a la secessió.

Fins avui, a l’estat espanyol li ha sortit pràcticament tot de franc. El cost polític de la repressió engegada a partir de l’Ú d’Octubre de 2017 ha estat zero perquè els partits espanyols majoritaris s’hi varen sumar amb major o menor grau d’entusiasme i ara que estem en període pre-electoral és evident que el que tindria un cost polític seria precisament advocar pel diàleg amb Catalunya.

Però el cost econòmic de la repressió també té un balanç enormement favorable. El conjunt de la Operación Copérnico, trasllat dels milers de policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya ara fa dos anys, va costar menys de 100 milions d’euros. Engrunes, si ho comparem, amb els 16.000 milions d’euros del dèficit fiscal anual de Catalunya.

Això és el que amb les accions actuals està canviant de forma accelerada. Les campanyes que promouen que els ciutadans contractin serveis a empreses que no varen col·laborar amb el 155, la majoria independentista a la Cambra de Comerç de Barcelona, la vaga general del dia 18 i les Marxes per la Llibertat, que varen col·lapsar les principals carreteres i autopistes del país són maneres d’incrementar el cost econòmic de la permanència en l’estat unitari.

De manera similar, les protestes nocturnes protagonitzades majoritàriament per joves, és una forma d’apujar els costos de la repressió. Una repressió que és la forma més corrompudament possible d’interpretar el concepte de monopoli de la violència. Dintre del contracte social entre ciutadans i un estat democràtic, els primers consenten que sigui només l’estat el que pugui fer servir la força, bàsicament per evitar l’arbitrarietat en el seu ús, o que sigui utilitzada per tercers com en l’època feudal. Però això no legitima de cap manera a l’Estat per fer-la servir de forma indiscriminada i desproporcionada contra qualsevol forma de protesta, perquè si ho fa és quan la ciutadania té el dret de qüestionar aquest contracte.

La protesta és una forma de lluita política legítima i l’independentisme està aprenent a utilitzar-la de forma eficaç, i els esforços del govern espanyol per identificar qualsevol protesta a violència són un risc per a la llibertat i els drets civils de tothom. Especialment en les darreres jornades quan allò que el poder ha anomenat violència, ha esdevingut autodefensa davant dels abusos policials.

Article publicat el 24 d’octubre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Els ciutadans no podem decidir

noreply@blogger.com (Josep Ferrés) — Sun, 03 Nov 2019 09:49:00 +0000

Fa pocs dies, la portaveu socialista al Parlament ha dit que les coses importants, com el dret a l’autodeterminació, no les podem decidir els ciutadans sinó que les hem de deixar en mans dels polítics. Increïblement, es poden dir coses com aquestes, la negació de la democràcia, sense que res no s’esquerdi i passant només amb un mínim escàndol.

Tot i així, aquest estiu 3 estats europeus ens estan oferint motius per dubtar de la superior capacitat dels polítics per prendre decisions.

A Itàlia, el ministre de l’Interior i líder de la Lega, Matteo Salvini refiant-se de les enquestes de popularitat va provocar una crisi de govern anunciant el trencament de la coalició de govern amb el Movimento 5 Stelle. El pensament polític clàssic anunciava noves eleccions i triomf del populista Salvini. En canvi, l’antic soci de govern va ser capaç de reubicar-se i d’oferir al Partito Democratico de participar en el govern. Salvini, avui està a la oposició i sense poder real i efectiu.

A Espanya, PSOE i Unidas-Podemos són incapaços per trobar una fórmula de pacte que agradi els uns i els altres. El PSOE, refiat de les enquestes, amenaça amb repetir eleccions si no poden governar en solitari malgrat tenir només el 35% dels escons al Congreso. Els dies passen ràpid i Sánchez tem la possibilitat del vot positiu d’Unidas-Podemos a la investidura, que el convertiria amb un president amb pocs suports per superar votacions al Congrés. Per evitar això, està disposat a imitar a Rajoy i renunciar a la investidura per no haver de patir la venjança de Pablo Iglesias a les votacions al Congrés. Tot, abans de pactar; tot, abans de cedir cap engruna de poder. Sempre i quan la dreta espanyola no s’abstingui a canvi d’un nou 155 a Catalunya.

Al Regne Unit, els intents d’aprovar qualsevol pla per al Brexit fracassen a la Cambra dels Comuns. Ni Theresa May ni Boris Johnson se n’han sortit d’aprovar els seus plans respectius degut als vots contraris de membres del seu partit i pels de la oposició. Tant li fa un pla tou com un de dur. La situació sembla irresoluble mecànicament i ideològicament. La insòlita iniciativa de Johnson de suspendre el Parlament per tenir les mans lliures per aplicar el seu pla és una mesura antidemocràtica malgrat ell es defensi dient que és legal i allò antidemocràtic és impedir que el govern pugui aplicar el que els ciutadans britànics varen aprovar en referèndum. Un referèndum que només demanaven els populistes de l’UKIP, que varen farcir la campanya electoral amb mentides contrastades i reconegudes i que varen ajudar a la victòria del Brexit.

Tres exemples que il·lustren com polítics refiant-se d’enquestes i encegats per la supèrbia, actuant de forma irresponsable i servint-se dels mecanismes institucionals per tenir el poder, no són pas millors prenent decisions que el conjunt de la ciutadania.

Encara els haurem d’agrair que ens deixin votar per escollir-los, tot i que després ens retreguin que no votem prou bé perquè no els calgui haver de decidir res.

Article publicat el 19 de setembre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat