depasseig

de reformes

2009-11-09T11:00:00.001Z

un avís per navegants

2009-11-04T08:31:00.004Z

com que el post anterior va quedar una mica melodramàtic, torno a "acomiadar-me", però d'una manera molt més poètica i sense dades específiques (perquè estic molt bé!).

La ceba

Altra cosa és una ceba.
No té tripes ni budells.
Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,
és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esverar-se.

En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,
en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,
serà idèntica fins al final.

Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i forma un cor.

La ceba, és així com jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles
per a la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.
Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.

Wislawa Szymborska

Traducció de Josep M. de Sagarra

escrivint d'amagat

2009-10-26T14:28:00.006Z

després de saber que els plans que teníem Ell i jo s'han hagut d'aturar (temporalment) per culpa de la tornada inesperada de l'endometriosi, em ve de gust fer coses diferents, de començar un nou curs. porto deu dies de feina a casa, amb llibres de psicologia i novel·les per corregir, per acabar i per començar (totes meves! una novetat plena d'il·lusió, que ja tocava!).

d'altra banda, crec que al depasseig li toquen unes reformes i un parèntesi. això sí, aniré actualitzant a la dreta l'ESTIC LLEGINT, amb enllaços a altres pàgines que parlen de llibres molt recomanables.

bon viatge i ens veiem aviat!

diploma de lectura, cultura i literatura per a infants i joves

2009-10-19T10:26:00.003Z

Aquest divendres s'acaba la inscripció per a un postgrau interessantíssim que vaig cursar fa dos anys i del qual vaig parlar en algun escrit d'aquest bloc. El dirigeix Gemma Lluch i aprofito per adjuntar-vos una carta seva que en parla. Animeu-vos-hi! Us asseguro que s'aprèn, es gaudeix i es coneix molta gent (mestres, professors, bibliotecaris, editors...).

Benvolguts i benvolgudes,

Divendres finalitza el període d'inscripció en el postgrau de la Universitat de València Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves organitzat per l'Institut Interuniversitari de Filologia
Valenciana de la Universitat de València.

És un títol de postgrau de la Universitat de València amb una durada de 10 crèdits ECTS.

És un curs pensat especialment per a la formació permanent dels ensenyants de l'educació infantil, primària i secundària.

Si voleu cap informació sobre la preinscripció podeu posar-vos en contacte amb l'Adeit (Telèfon: 963 262 600 o informacion@adeit.uv.es)

Atentament, Gemma Lluch

I aquí us adjunto l'enllaç.

jordi valls (ell que està ple de paraules)

2009-10-16T09:26:00.002Z

Un poema del magnífic escriptor català Jordi Valls, dedicat a mon germà, a la pàgina del qual podeu llegir-ne més coses.

BETLEM

A l'Ivan Roig

Exposaren els morts al peu de l’església,
esquelets amb la boca desencaixada
arrenglerats com eixuts arbres sagrats.

Els van filmar per oferir l’agonia
d’una superstició antiga i misteriosa.

La guerra però, els va girar la garba
i l’esllavissada va esborrar-los tots,
un a un, sota munts de calç i vergonya.

Queda la imatge sinistra, el tabú
destruït d’un episodi perdut conscientment.

Però d’on ve la fosca satisfacció
del milicià que aixeca el puny amb el rostre
d’un Crist trencat a culatades de màuser?

Si això no va passar, què som a hores d’ara?

mirant el carrer

2009-10-14T06:59:00.003Z

ara sec mirant el carrer. no és el meu lloc, però faig de guardiana. massa dies en silenci, però amb molts escrits començats. tinc pendents moltes coses, tot de castanyes calentes a la butxaca enmig de la calor pseudoestiuenca.

us recomano, com sempre, la lectura de l'Iris Murdoch i que aneu al cinema a veure Àgora. No us en puc dir més coses, hi ha altres blocs on en parlen millor o més extensament. ara mateix, jo estic reorganitzant tot el que ha esclatat, acostumant-me a la feina sense la senyora v., inquietant-me per la situació d'Ell, esperant amb il·lusió que l'operació cranc acabi bé. I, sobretot, estic estudiant i estic caminant, corrent, pedalant i nedant. Segurament hauria d'escriure més coses, però he de dir que em trobo de cine així.

no és pas un comiat de bloc, és que, de vegades, necessito hivernar.

ara un peu que s'alça,

de la nit estant

ha vingut la neu,

des del carrer he vist

com una dona franca

que trepitjaves

allò que reies

que destrossaves

el que escrivies.

no renuncio al sol.

però el cargol a la closca

s'estima.

ara un peu que s'alça,

surt el sol, es lleva.

la mandra de l'hivern

he fet presonera

la paraula.

el misteriós cas de la senyora v.

2009-10-03T07:14:00.004Z

el món de l'edició en aquest país nostre i en aquest estat on ens trobem és un desastre absolut. la figura de l'editor, confosa i malentesa fins i tot pels del gremi, és un espècim difícil de trobar (hi ha pocs estudis que realment t'ensenyin a ser editor) i difícil de comprendre i de suportar pel mateix editor (sobretot si edites llibre de text). Per acabar-ho d'adobar, la situació de l'editor acostuma a ser precària. Els sous no són gaire engrescadors i la feina dura el que li interessa a una editorial, que sol ser durant una pujada de volum de publicacions, que dura un sospir. Això és especialment cridaner a les editorials de llibre de text. Sembla ser que l'editor és un personatge inventat que val per a una campanya, se'n torna a casa, se'l torna a reclamar, se'l torna a engegar, i així fins a l'infinit. Pocs editors compten amb contractes de llarga durada. Quan no hi ha feina, tothom al carrer. Això sí, l'any vinent, quan torna a haver-hi un paquet inacabable, contracten algú per fer més hores que un rellotge, encara que realment necessitin un equip de moltes persones més.

i no, els editors no som correctors. tot i que, tal i com està el panorama, l'editor fa un fum de feines en un temps rècord i se n'espera una pulcritud i una perfecció impecables: crear continguts, revisar continguts, traduir continguts, corregir continguts, buscar il·lustradors, triar fotografies, revisar dissenys, corregir maquetes, programar cursos, resoldre activitats, pressupostar feines, elaborar plans, cercar autors, fer propostes didàctiques, triar lectures...

aquesta matinada m'he despertat amb una mena d'aturada enmig de la panxa. tenia por. no sé què pot passar demà, ni d'aquí un mes, ni l'any vinent, només sé que jo sé fer això i que, si no... a on aniré a parar?

cicle de dramaturgues republicanes: mercè rodoreda

2009-09-30T06:26:00.005Z

El proper dia 5 d'octubre s'inicia a València el cicle sobre DRAMATURGUES REPUBLICANES amb unes peces teatrals basades en els contes de Mercè Rodoreda següents:

Viure al dia
El parc de les Magnòlies
Orleans, 3 quilòmetres
En una nit obscura

Direcció: Rosanna Pastor
Actors i actrius: Juanfran Aznar, Vicente Genovés, Carol Linuesa, Silvia Rico, Rosanna Pastor.

5 OCTUBRE 2009. 19.30 h

Sede SGAE Carrer Blanqueries, 6

dilatat

2009-09-26T07:49:00.002Z

on ha anat a espurnejar,
tan lluny,
a poc,
seguit.
el mal de cap que tot ho omple
olors,
fangs.
les mans quietes.
el món sembla una cortina.
l'aire, l'aire, passa'm l'aire.
m'ofego, he de caure.
tan lluny,
no atanso l'espurneig
si me'l regales,
si me'l portes,
seguit,
destrossat.
dilatada com un planeta.
tan lluny, seguit.
a poc a poc vaig anar perdent
les teves passes.
el fang.

(hola)

2009-09-24T12:29:00.005Z

Vaig de bòlit. Tinc una feinada como un piano: la crisi després de les vacances provoca que una hagi de fer hores extra amb nous encàrrecs amb molt bona pinta. Però, per molt gustosos i divertits que siguin de treballar els llibres d'espionatge, aquests encàrrecs em roben un temps que abans dedicava al goig i al lleure i als ocellets (o a la virtualitat, millor dit). Ai, estic esgotada. No tinc ganes ni de poètiques ni paraules amb missatge amagat. Estic, sincerament, molt cansada. Però bé, com que càrrega que plou no pesa...
Això sí, necessito motivacions externes per no passar-me el dia amb el nas enfonsat entre lletres (que jo escrigui això...!). Una motivació, la natació. És fantàstic deslliurar-se de la major part dels pensaments espirals i deixar-se caure aigua avall, com un peixet, i esforçar-se, esforçar-se i acabar mòlta i ben satisfeta sota el raig de la dutxa. L'altra motivació, The sunday drivers. Absolutament enganxada a aquest grup de Toledo que fa cançons molt brit-pop, he descobert una manera fantàstica de comprar música sense sortir de casa.

Direu que acabo de caure de la figuera, però és que a mi encara m'agrada anar a remenar discos i a fer passeigs amb aquesta excusa... Sigui com sigui, no tinc temps i necessitava tenir-los a propet, tot el dia cantant-me a l'orella.

Els vaig conèixer casualment a finals de l'any passat. El Tiny telephone és un disc rodó que em va encantar (imprescindible Paranoid). Fa una setmana em vaig assabentar que han publicat un darrer treball, The end of maiden trip, i bé, vaig entrar a l'iTunes, vaig mirar-ne els preus (baratíssims!) i me'ls he comprat-descarregat. Ara els tinc amb mi i m'ajuden a estar contenta, despreocupada. En definitiva, fan els daltabaixos mentals més balders, sense tanta nosa.

i aquí, novament

2009-09-20T08:42:00.003Z

i fullejo una biografia en forma d'àlbum de la mercè rodoreda, que val cinc euros, i que porta la seva lletra. i, a més, una tal chiara vol colar-se a la retina, tants llibres, willa cather, tenen alguna cosa de janet frame? i hi ha pols, dibuixos antics decorant prestatges farcits de llibres usats, alguns, d'altres, "agafa'm agafa'm". Atrapa en el remolí del passeig de Gràcia, l'olor de les pàgines fetes servir, d'històries viscudes (Cleo, 01-06-1996).

de vegades, quan alço un peu i trepitjo una rajola, premo el botó de la màquina del temps. la metre i jo saltàvem la ruta del modernisme banyades en un vi negre al carrer montsió, rient uns vint anys plens d'il·lusions i música de REM; un banc gastat de fusta vella al claustre de la central enllaça la mà de la perla a la plaça universitat, que ara té un fill ros amb uns ulls castanys tan vius com l'olor dels matins del final dels vint; aleshores, un tren ràpid baixant rambla avall amb una rosa cap al maremàgnum i promeses a cau d'orella d'una portaferrissa que no va arribar als trenta; la solitud de l'inici, novament, en un metro a bac de roda de cap d'any més fosc que l'enfonsament d'un vaixell a la tassa de cafè del despertar al carrer urgell; i ara, alço el peu de la rajola, al passeig de Gràcia, em trec el jersei perquè fa calor. I allà, lluny, tu camines i mires botigues i de tant en tant, et gires, em somrius. agafarem tallers.

i aquesta tarda baixaré per la gran via a buscar la rodoreda. i me l'emportaré a casa.

"agafa'm, agafa'm".

l'inici del curs

2009-09-16T14:22:00.004Z

dels thePAPERkids ja us n'he parlat i, a més, sempre els teniu voltant pels enllaços de la dreta, però m'encanta recordar-vos de tant en tant que dibuixen de meravella i que són encantadors, un autèntic plaer treballar amb ells...

i, coincidint amb l'inici del curs, us els torno a enllaçar per si us ve de gust conèixer la seva feina i fer una ulladeta a la seva pàgina, que l'han actualitzat!

rius que es creuen

2009-09-12T18:45:00.006Z

dues (tres) persones molt importants per mi van fer-me un regal molt especial: la novel·la Juntos, nada más, de l'escriptora francesa Anna Gavalda. No n'havia llegit mai res, però tenia aquella intensa sensació a les puntes dels dits de voler-me'n emportar algun llibre a casa... Tanmateix, mai havia aconseguit trobar-me amb ella en el moment adequat.

Ella, en canvi, sí que va saber arribar a mi a través d'ells. I, plagiant la seva idea, que no té res de nou però que sempre conhorta, penso fermament que som rius que anem pel món i que, de vegades, ens mullem en altres rius, ens barregem, i arribem diferents i més forts al mar.

El llibre de l'Anna Gavalda és extens però increïblement ràpid de llegir. En un estil diferent del que a mi m'agrada, però no per això menys admirable per mi, la seva novel·la és un diàleg viu i constant entre els personatges. Sap expressar molt bé els sentiments i les emocions a través de les paraules quotidianes d'aquests personatges que, tot i ser excèntrics, ens resulten molt familiars i versemblants. És una novel·la agredolça però feliç, previsible i tendre, però dura. Els contrastos no la fan pitjor, ni la converteixen en una novel·leta rosa plena de tòpics: és la manera de narrar, a través dels personatges, de Gavalda la que li dóna l'originalitat al llibre.

Enganxa tant que es pot llegir feliçment en un cap de setmana i passar per diferents etapes anímiques: del plor desconsolat al somriure maliciós, de la rialla amb llagrimeta a la tendresa que et posa els pèls de punta. Anna Gavalda fa que uns quants rius s'acabin trobant i barregin les seves aigües, pedretes, peixos i tota la resta per arribar a un mar en calma. I aconsegueix donar vida a uns personatges tan especials, que són d'aquells llibres que enyores moltíssim un cop l'has acabat de llegir.

Philou és el que a mi més m'agrada... i a vosaltres? Us deixo dues coses que tenen relació amb aquesta entrada de tarda de dissabte plujosa: el tràiler de la pel·lícula que es va fer del llibre (i que no he vist, i que no hauríeu de veure si voleu llegir el llibre) i una cançó molt adient i molt bonica relacionada amb els rius que es creuen i que Ell i jo posem sovint al cotxe aquests dies (trobo que faria un bon paper de banda sonora de l'Ensemble, c'est tout).

Porque a veces se cruzan dos ríos, en las noches de diciembre.
Porque no sé de dónde has salido... toda una vida sin verte.
Pide cena para dos.
Fui a donde se envían los desvíos, decidido a probar suerte.
Porque cuando se juntan dos ríos se hace fuerte la corriente
Te vas hasta luego y yo...

Vivo y por eso me tumbo en las piedras mirándote hasta el mediodía.
Si me acompañas no tengo, por eso ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.
Vivo y por eso tumbada en la hierba mirándome hasta el mediodía.
No tengas si estoy contigo ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.

Kantamelade que el camino pasa por Torre
la de que en el salón había velas para ver.
Kantamela del ira, kantamelade tal vez.
Kantamelade pasión, que estuve bailando ayer yendo hacia tu habitación.

Vivo y por eso me tumbo en las piedras mirándote hasta el mediodía.
Si me acompañas no tengo, por eso ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.
Vivo y por eso tumbada en la hierba mirándome hasta el mediodía.
No tengas si estoy contigo ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.

Kantamelade que el camino pasó por Londres.
Kanta la del pescador Galileo Galilei
Kanta la de las minas duermo viendo la nieve.
Kantamelade pasión, que estuve bailando ayer debajo del edredón.

Vivo y por eso me tumbo en las piedras mirándote hasta el mediodía.
Si me acompañas no tengo, por eso ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.
Vivo y por eso tumbada en la hierba mirándome hasta el mediodía.
No tengas si estoy contigo ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño... ni miedo ni sueño.

Porque a veces se juntan dos ríos en las noches de diciembre.
Porque no sé de dónde has salido, toda una vida sin verte.
Kantala que sigan los desvíos, kantala que traiga suerte.
Ven que cuando se juntan dos ríos, se hace fuerte la corriente.

Maldita Nerea (El secreto de las tortugas)

oferta de col·laboració per a mestres

2009-09-08T08:20:00.005Z

a l'editorial Baula Edelvives estem buscant mestres de primària al País Valencià per fer materials de llengua. si hi esteu interessats, o coneixeu algú a qui pugui interessar, envieu-me un correu electrònic o deixeu-me un comentari al bloc. moltes gràcies!

la toscana (girls just wanna have fun)

2009-09-07T15:36:00.003Z

tot i que el relat del meu viatge a la Toscana encara no s'ha acabat, no puc evitar "colar" abans del final un post dedicat a la meva altra meitat durant aquest viatge, ella, la meva gran amiga Mónica.

les xiques, a "Pisa", o com diria el Salt, a "Xafa"...

Elisabetta i il Gattuno a l'Arno, esgotats després del primer dia.

el Pato italiano. Bé, això no té gaire explicació...

l'habitació indescriptible a l'hotel indescriptible (www.cortedeinobili.it).

Reconec que ha estat una magnífica guia, la millor (per l'amor de déu, quina dona més culta!), que m'ha permès tots els capricis i bogeries, que m'ha deixat passejar molt i molt i ha repetit molts llocs pel meu interès, i que m'ha fet riure moltíssim! Ole, ens ho hem passat pipa!

Ulisses i il Gattuno iniciant la seva amistat, com diu Monique, forjada en activitats delictives...

Ulisses prenent el bany a la banyera amb tul de l'hotel indescriptible...

il Gattuno prenent possessió de la segona habitació indescriptible (www.sanfrediano.com)

Elisabetta i el seu moment Fellini al museu del fumetto.

Ens uneix la nostra passió per Itàlia i, això, s'ha notat.
Però també ens uneixen les ganes de riure i fer el bajoca, que ens han ajudat a passar millor l'onada de calor i totes les caminades que ens hem menjat a la bella terra de les vinyes.

un important, i pelut, notari de Lucca (aquest em demandarà...)

Rumb a Firenze!

Força de l'ordre italiana monumental...

El David i el pardal...

Per això, aquest post és per riure i recordar els moments més esbojarrats!
I és que les xiques tenien ganes de passar-s'ho bé!

pop

2009-09-05T09:31:00.005Z

esmorzo amb un duel Liam-Noel, els famosos germanets d'Oasis, a la MTV. I, com que la cançó que sona ara no m'agrada gaire, fullejo virtualment l'Avui i m'hi trobo els Coldplay. Vaja, dos grups de referència per mi, seguidora i molt fanàtica de l'anomentat brit pop, o indie pop o, vaja, del pop de tota la vida, aquell que neix amb els Beatles.

Sobre els Oasis, puc dir que jo em quedo amb en Liam. Les seves cançons m'emocionen més. O potser és una cosa absolutament subjectiva perquè en Noel és força més antipàtic. Sigui com sigui, els dos són bastant menyspreables, però no es pot negar que aquest grup ha fet coses magnífiques. Van crear temes musicals que passaran a la història i que, malauradament, es veuran sempre marcats per l'espectacle lamentable dels seus membres. A mi, tant me fa. Reconec que ja fa força cançons que no m'entusiasmen gens, però àlbums com el (What's the story) Morning glory? o el Definetely maybe, mereixen un enorme respecte musical, independentment de les seves bestieses personals. Ara mateix, precisament sona Some might say, d'aquest primer àlbum que esmento, i és una delícia.

Pel que fa a l'article dels Coldplay (que enllaço a la foto, "pispada" de Pere Virgili, a l'Avui), van actuar anit a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona, una ciutat que sembla que els encanta. I jo que me n'alegro, com pot algú no sentir-se atret per aquesta ciutat tan magnífica? Tanmateix, jo ja els vaig tastar en directe l'any passat al Sant Jordi, per segona vegada, i, de moment, ja en tinc prou. Digueu-me maniàtica, però des que els Coldplay pul·lulen per la llista de los cuarenta principales amb personatges com el Carlos Baute, el David Bisbal o altres perles de la música supervendes en espanyol, que em començo a plantejar algunes coses. Ell diu que, a mi, això que un grup que m'agrada passi a ser famós i estigui a l'abast de qualsevol, em treu tot l'interès que hi pugui haver tingut abans...

Mira, potser sí, perquè, al cap i a la fi, i per desgràcia, els grups que canten en català són "de poca repercussió", i jo en sóc força seguidora. Però, en aquest cas no és cosa de la qualitat. Això, tanmateix, ja forma part d'un altre debat, i ara no hi vull entrar. El fet és que és cert que quan un grup deixa de ser "meu" per convertir-se en un producte que sona a la tele nit i dia, a los cuarenta, a les musiquetes del mòbil, i que tothom en parla i n'opina (fins i tot els que són seguidors d'Andy y Lucas!), perd la seva aura especial.

També és cert, no vull ser massa intolerant, eh?, que el Viva la vida no m'ha acabat de convèncer tant com els anteriors. No ho puc evitar, sóc una fan apassionada dels seus discos d'abans, que crec que culminen amb l'X&Y, i ara ja no ho puc superar.

De tota manera, el més especial del concert dels Coldplay d'ahir, al meu parer, i allò que volia comentar aquí, és que els van fer de teloners un grup que a mi m'atreu molt i que, contra tots els pronòstics, són espanyols i no canten musiqueta enllaunada o poppy enganxifós: parlo dels The sunday drivers, dels quals ja he penjat per aquí alguna cançó, i que em criden l'atenció i no em desagraden gens.

Doncs res, amb aquests minuts musicals de dissabte amb tempesta de vent (visca aquest temps de desassossec previ al desastre! Ideal per a artistes de tota mena!) barrejats amb torrades i cafè amb llet, m'acomiado. Us deixo una perla dels Oasis, una cançó bonica dels The sunday drivers i, perquè sí, perquè és el meu cantant preferit, una cançoneta que canta Neil Finn amb el seu amic Johnny Marr, de The Smiths. És curiós com un tipus com el Finn, conegut arreu del món i que omple estadis, a l'Estat espanyol passi tan desapercebut. Ara, a mi ja em va bé. Continua sent meu...

rutina

2009-09-02T06:13:00.006Z

l'embat d'una carícia menuda

enganxifosa, com una teranyina.

et mous al voltant, vas fent,

prems tota la humitat.

he dilatat l'estona amb tu

per poder fer cruixir els braços.

una piscina enorme, càlida

i la inquietud de la separació.

jo no sé si he pogut fer flor

mentre les campanetes

-morades i grogues-

que fan aquesta olor de pati,

del pati de l'estiu (infantesa),

es van tancant a la lluna.

o era al revés?

les campanetes surten de nit...

mentre jo

-groga i morada-

corro a despit de la vorera

que crema sota les soles tèbies.

el sospir d'un instant que no hi és

alimentant televisors en silenci.

veig que fas alguna cosa

i passeges pel meu davant.

la teranyina es tanca al coll,

respiro amb dificultat.

he obert els ulls de pressa.

un sol lluent, el núvol que passa.

dos i dos i dos

2009-09-01T06:44:00.001Z

a Ell

d'endavant, l'olor de les campanetes,

el serrell contaminat, de l'alè de la sal.

caminàvem la pinassa i, lleument,

quan descobríem els dits,

corria un so nàutic que trencava l'eco.

d'endavant, l'olor dels lilàs,

estranyàvem casa nostra, soroll de vent.

ja érem nus damunt del terra fred,

inconscients, endevinant el cràter.

corria un so familiar que bategava.

ens bategàvem.

l'un amb l'altra, a trompicons.

però ara ja, l'un sense l'altra,

engoliríem la sorra,

ofegaríem les flors.

i una cançó que ens agrada, en italià, recordant Roma, recordant el primer sopar...

aniversaris

2009-08-31T06:10:00.002Z

El setembre és un mes perfecte per començar l'any nou. De fet, sempre he trobat més alegre fer plans ara, que encara fa calor, que al desembre, quan el fred gèlid et treu les ganes de qualsevol cosa.

Per això, aprofito els 1000 dies de depasseig i el segon aniversari amb Ell per penjar aquest escrit i felicitar tothom i cridar: "llestos!", perquè s'inicia una nova etapa, com acostuma a passar, plena de sorpreses.

la toscana (i la girona italiana)

2009-08-30T11:25:00.000Z

l'Arno és un riu que m'ha enamorat. Però la culpa la tenen els ponts que el travessen, tant a Pisa com a Florència, i que són capaços de fer-me viatjar en el temps i en l'espai.
No ho he pogut evitar i ara us ho mostraré amb imatges. A Pisa va ser a poc a poc. Mentre ens endinsàvem a la ciutat i ens allunyàvem dels monuments, ella em va dir: "Et duré a un lloc on no acostuma a haver-hi mai turistes. El perquè no el sé, ja que quan hi arribes, et quedes amb la boca oberta de tan bonic com és!". I així va passar.

Santa Maria della Spina, Pisa

Com si l'haguessin deixat caure en perfecta harmonia, santa Maria della Spina observa l'Arno i els edificis de color pastel emmarquen l'escena de postal. I de cop i volta, un dejà vú, i l'Onyar i el call de Girona traspassen el meu cervell i em transporten a la meva terra. És possible aquesta germanor en la distància?
L'escena es repeteix al cap de dos dies. Aquí succeeix més ràpidament: l'onada de turistes ens condueix cap al Ponte Vecchio, a Florència, i les façanes de color pastel, més majestuoses, criden en perfecte català: has tornat a Girona!

Ponte Vecchio, Firenze

la visita

2009-08-28T04:35:00.000Z

D’una manera silenciosa, però amb estil, va aconseguir escapar de sota la flassada. Encara no hi havia el sol penjat a la cantonada de la finestra humida, i, tanmateix, ja notava una escalfor punyent a la panxa. Suava. Va intentar alentir la respiració per continuar en silenci i no despertar l’altre.
Sabia perfectament el que havia de fer. A les fosques, encara que amb la vista acostumada als cantells de la cambra, va obrir un calaix i en va treure unes peces de roba. Les va ficar, maldestrament, dins d’una bossa de supermercat. Aquesta va cruixir. L’estil se li escapava i, alhora, el sol premia a poc a poc el marc de la finestra per començar a treure el nas.
No li quedava gaire estona. Haver triat una bossa de supermercat era una idea de principiant que repetia per oblit. Quina bestiesa, es va dir. Amb tota aquella traça que havia escapat dels llençols, lliscant amb suavitat sota el cotó, primer una cama, després l’altra, el tors alçat, la barbeta amunt. I ara, què?
L’altre es va moure lleugerament damunt del matalàs però no va obrir els ulls. La bossa tornà a cruixir quan hi va ficar altres peces de roba i unes sabates. Ja anava gairebé plena, calia anar de pressa.
El sol va esclatar dins de l’habitació i va il·luminar el front de l’altre, que va rondinar una mica. Ja feia tard. Havia de córrer. Va enviar un petó elegant a l’aire, va prémer la bossa de supermercat contra les costelles, va fer crec-cric, i va abandonar la cambra. Continuava com un llangardaix, amb aquella capacitat innata d’escapolir-se sense fer cap mena de soroll.
L’altre va alçar una pestanya, incòmode davant la nova llum, i es va incorporar amb la son enganxada a la cara, una mica marejat. Recordava, com cada nit, l’olor de suor i colònia a l’espatlla dreta, la sensació de tebiesa enganxada al pit. I, després, com sempre, una mena de líquid que se li escapava, que rodolava llit avall, per anar a petar al conegut cruixir d’una bossa. No obstant això, mai no hi havia ningú quan s’aixecava. Sempre estava sol.
Avui, però, va descobrir a l’angle sense llum del costat de la porta, una peça de roba de color verd ampolla. Li va fer la impressió que li devia haver caigut a algú que fugia amb presses. Es va alçar per collir-la. Si la desava, fins i tot si l’amagava, era probable que aquell misteriós visitant que tanta companyia li feia, tornés.
I a aquelles alçades, l’únic que volia era no estar sol.

la toscana (i els sabors)

2009-08-27T04:00:00.000Z

a la Toscana, malgrat haver anat amunt i avall sense parar, reconec que he menjat molt bé. Era d'esperar, és clar. Potser ens ha faltat una mica més de coneixement enològic per acompanyar la manduca, però... no passa res! En el nostre idílic sopar luchesse de comiat del darrer dia, ens van recomanar un boníssim vi negre de la zona. Bé, que estava deliciós és indiscutible, i que vam riure a base de bé... Coses de la vinya italiana. Un dels efectes secundaris: anar a mirar sabates havent sopat, vora la mitjanit...

I bé, no cal dir que he tastat la pizza a Lucca, que he gaudit dels gnocchi a Pisa, que m'ha enamorat el rissotto de la Toscana, que gairebé m'agafa un cobriment de plaer amb uns exquisits pici al ragú, a Florència, i que he saciat les meves ànsies de gelat cremós a tot arreu. Un deu per al de xocolata blanca!

la toscana (i lucca)

2009-08-25T04:12:00.000Z

Lucca és el lloc més inesperat del meu primer viatge a la Toscana. Es tracta d'un poble emmurallat per passar-hi un temps ben llarg gaudint del turisme que més t'agradi: llargs passeigs per les muralles envoltades de verd, compres cares a les botigues del centre, rutes amb bicicleta per tot el poble, itinerari d'esglésies farcides de segles d'art, dinars o sopars banyats en Brunello de Montalcino...

Si algun cop viatgeu a la Toscana, no deixeu de passar, encara que només sigui un dia, a la bonica ciutat de Lucca.

A més a més, ella i jo vam ser de les visitants afortunades que vam gaudir d'un festival al poble dedicat al mestre Giacomo Puccini, nascut a Lucca. La nit del dia 11, després de sopar un rissoto, una lassanya i una panna cotta amb un bon vi negre de les vinyes de la Toscana, vam sortir a passejar i, a la plaça de l'amfiteatre, vam estar una bona estona escoltant breus peces de les òperes de Puccini. Un espectacle encantador ple de sons i imatges. La resta del poble també bullia de vida: les botigues obertes, els gelatti ben fresquets...

la toscana (i l'auto)

2009-08-23T11:38:00.003Z

Ella ha estat la conductora oficial del viatge, sobretot tenint en compte que jo no condueixo: els que em coneixeu, ja sabeu que pateixo d'una terrible amaxofòbia que caldrà anar curant pel que ha de venir.

Però, de moment, m'agrada que em portin a tot arreu i ser una copilot bona i educada. I ella ho fa francament bé, i això que és esgarrifosa la conducció arriscada i anormal (sense normes, vull dir, :p) dels italians. Hem vist autèntiques bajanades al volant que farien estremir a qualsevol professor/a d'autoescola...!

Ulisses, Gattuno i la marededeudelesconductoresicopilots.

Anar amb cotxe a la Toscana ha tingut els seus moments d'impacte emocional: hem estat més que mai, des de l'autostrada, en contacte amb el camp toscanès, les vinyes daurades i vermelloses, els arbres frondosos i plens de vida, casalots i masies enormes de pedres antigues... Això sí, hem hagut de fer algun viatge llarg per carreteres "misterioses" que marcaven Siena 59 quilòmetres i al minut, Siena 63 quilòmetres, i així fins a l'infinit, en un trajecte que se'ns feia llarg i una mica circular, fins i tot, com si mai poguéssim assolir la nostra destinació.

D'aquestes travessies envoltades de Toscana en estat pur, recordo especialment els riures, Ulisses i Gattuno i la música. No puc dir que hàgim tingut una banda sonora autèntica: eren pocs dies i poc temps al cotxe. Però sí que hem abusat de Franco Battiato, del qual les dues en som unes bones fans, i d'altres músics italians, com ara Fabrizio de André o Le Orme.

No patiu, és lògic que penseu que aquest poti-poti de cançons és incomprensible i fruit d'unes ments perverses, però he volgut triar aquelles amb les quals hem compartit els moments de més diversió (riallades de plorar mentre paràvem per fer fotos) dins de l'auto.

un incís

2009-08-22T10:15:00.002Z

tornem a passejar, després d'un fantàstic incís amb Ell a Calella de Palafrugell, gaudint del mar, de les havaneres, del camí de ronda, dels sonsos... Reconec que no he deixat el mar res més que per pujar al far de Sant Sebastià, per això resta pendent per un altre any la visita a la fundació Josep Pla i a Romanyà de la Selva, a la Mercè Rodoreda. No passa res. Necessitava un bany d'Empordà: una bona dosi ajuda a combatre tota mena de tristeses.

I diu Joan Maragall:

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar ,
s'obre una plana riallera, és l'Empordà!
Djgueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s'hi va.
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà!

Salut, noble Empordà!
Salut, palau del vent!
Portem al cor content, una cançó!

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà,
penyora s'anira fent de germanor una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol li és bo;
ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor, em fas neguit.
Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.

-Si sabessis el mar com és bonic!
-Si veiessis la llum de la carena!
-Si baixessis series mon marit!
-Si pugessis ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla
i de l'amor plantaren la cabanya: fou l'Empordà