I encara més Twitter, si us plau.

No ho havíem comentat, però fa unes setmanes que també hem implementat la possibilitat de connectar-se al blog amb el propi usuari de Twitter. Això permet deixar comentaris als apunts passant del registre habitual del WordPress, directament amb les credencials de Twitter mitjançant el mètode OAuth. Podeu connectar-vos des de dalt de tot de la barra lateral del blog o al final de cada apunt, abans dels comentaris.

I finalment hem jugat també una mica amb @anywhere. Amb aquest servei, Twitter permet als desenvolupadors connectar de forma molt àgil qualsevol web o aplicació amb el servei de microbloging. Per exemple, es pot visualitzar i interactuar amb qualsevol usuari només mencionant-lo: podeu provar-ho passant el ratolí pel damunt de @bfarriol o @antoniopolonio.

Val a dir que totes aquests funcionalitats les estem simplement assajant. Cada dependència de serveis externs pot anar sobrecarregant les pàgines perillosament, i ja sabem que Twitter no llueix precisament per la seva estabilitat darrerament. Ho anirem vigilant.

Fotografia de NatalieMaynor a Flickr

Cada setmana em dono d’alta en algun o altre servei, forma part de la meva feina conèixer què hi ha a la Xarxa i mirar d’estar al dia que nous recursos, que amb el temps qui sap on poden arribar.

Ahir vaig viure l’instant més reduït possible de permanència en una comunitat social, crec que entre l’alta i la baixa no van passar més de 2 o 3 minuts. Vaig llegir un apunt que parlava de Miio i vaig decidir provar aquest nou servei. Vaig anar Miio, em vaig donar d’alta, vaig fer una mirada ràpida i vaig obrir la configuració del perfil. Com de costum hi havia un formulari on s’anava demanat una foto, el nom complert, el gènere, l’edat… i el GRUP ÈTNIC! SÍ, EL GRUP ÈTNIC!

Vaig tenir una reacció gairebé instintiva! Vaig tancar la configuració de perfil i vaig anul·lar l’alta. Com pot ser que avui dia es demani amb tota tanquil·litat una dada tan anacrònica, imprecisa, innecessària, inútil, absurda…

Aquesta forma de distribuir i de participar a la Xarxa crec que és positiva sempre i quan es faci a consciència, es vigili i s’eviti la duplicitat constant d’informació. Perquè una cosa és participar activament en diferents entorns i en diferents comunitats i l’altra és bombardejar als companys de Xarxa amb un eco inacabable que martelleja el mateix apunt una i una altra vegada.

Trenar aquesta presència, mantenir-la actualitzada i vetllar perquè realment ajudi a distribuir la pròpia identitat té un punt de complexitat. Perquè sovint ens oblidem de com hem connectat un servei amb un altre, o perquè fem proves i experiments que ens oblidem de desfer, o perquè decidim provar un servei que funciona avui sí avui no. Per tant existeix el perill d’anar fent culls de sac o dobles connexions innecessàries.

Ja fa temps que volia fer-me una mena de mapa per anotar-hi totes les connexions entre els diferents serveis de la Xarxa. Primer per recordar com he trenat la meva teranyina i després per anar-la millorant a mesura que hi vagi incloent i eliminant serveis. Avui he acabat la versió 1 del mapa i la deixo aquí… Mira! ja fa servei: abans d’acabar aquest apunt veig que no em convé mantenir la connexió entre Slideshare i Twitter i la desfaig.

Foto de Viajar24h.com a Flickr

Sortim ara mateix del TEDxBarcelona. Teníem ganes d’anar a algun acte presencial, feia temps que no ho fèiem i ens agrada incloure’ls de tant en tant en la nostra agenda.

He explicat més d’un cop que els actes i esdeveniments m’agraden. Sentir parlar la gent i veure com presenten les seves idees, com les defensen i com les comparteixen em resulta molt estimulant.

I és precisament això el que he trobat avui, si bé reconec que no recordaré el TedxBarcelona d’avui com un acte excepcional, torno cap a casa feliç:

• Perquè he vist gent, gent i més gent. Barcelona ja ho té això i ens agrada badar mirant com passen.
• Perquè he après alguna cosa dels que regalaven pomes acabades de collir en ple juliol.
• Perquè he tornat a sentir a parlar de constància, dedicació i d’esforç i reconec que de tant en tant necessito que me’n parlin.
• Perquè sóc com una esponja i l’optimisme dels ponents se’m contagia.

Bé, tornem cap a casa amb una llista amb cinc idees, algunes noves, d’altres de recuperades i que s’han de fer i acabar… només per això, ha valgut la pena el viatge.

Richard Stallman (per chrys)

Em venia de gust conèixer al Richard Stallman en persona, i el passat 1 de juliol ho vaig poder fer gràcies a les VII Jornades “àtic 2a” que els amics d’Atictes van muntar a Tarragona.

Sabia que Stallman, fundador de la FSF i pare del projecte GNU, era un home peculiar i extravagant, i no m’estranyava. Les idees que defensa i la seva posició davant les regles que regulen la nostra societat actual han de fer, de qualsevol persona, hom especial. Amb tot, el gust de boca que em va quedar després de la seva classe magistral va ser més aviat agredolç, i explicaré perquè:

• Dolç. Comparteixo al cent per cent les seves idees sobre el que ha de ser la creació i l’ús del programari, i la seva incidència en el desenvolupament solidari de la societat.
• Agre. Em va semblar unidireccional, egoista en la conversa. De la dotzena de preguntes que li vam fer, en va contestar ben poques de manera satisfactòria. Parlar —el que es diu parlar— ho va fer, però aclarint pocs dels dubtes plantejats.

Ara penso que tinc la sort d’haver-lo llegit abans d’haver-lo conegut. Si hagués estat al revés, no puc assegurar haver-lo tingut en tan bona consideració com ara.

També em fa reflexionar sobre si és o no un bon evangelista evangelitzador. A algú que vulgui aproximar-se per primer cop al programari lliure li pot semblar contradictori que una de les persones més representatives del moviment adopti una actitud de conversa tan difícil. No sé, al menys a mi segurament m’hagués passat.

Amb tot, el més important del fenomen del programari lliure és la seva comunitat. S’estan fent coses molt grans gràcies a milers de persones i organitzacions que creuen en un model de societat on el progrés es basa en el poder de compartir i no en el de limitar.

El compte @enraona intenta representar l’empresa, però no en la seva totalitat, sinó les persones. @enraona no són els ordinadors, ni les flors de les taules, ni la màquina del cafè: és l’equip humà que hi treballa. I això és molt complicat d’aconseguir quan part de l’equip responsable ja té el seu propi compte personal a Twitter.

No és cap secret que la Bernadette, @bfarriol, i jo mateix, @antoniopolonio, som uns dels principals responsables d’Enraona. Aquesta empresa és el nostre projecte personal i tot el nostre entorn ho sap. Des d’aquests dos comptes bolquem cada dia tot allò que creiem interessant dins del nostre àmbit personal i professional, dues cares d’una mateixa moneda que ens és impossible de separar (al menys de moment).

I és aquesta doble personalitat digital que porta de vegades al compte corporatiu a situacions ridícules que ens donen algunes raons per fer aquest pas:

• Pocs tuits i de relatiu valor. Tot i que a @enraona intentem mantenir l’interès, la majoria d’actualitzacions no són més que enllaços a recursos d’Internet i als apunts del nostre propi blog. Apunts que signem nosaltres personalment.
• Fem retuits inútils. Quan @enraona actualitza l’estat, sorgeix el dubte de si ho hem de retuitejar nosaltres també. D’una banda pensem que no, perquè no volem duplicar informació als nostres seguidors comuns. Però d’altra banda sabem que personalment estem més connectats que corporativament, de manera que si no ho fem no estem arribant a tots els seguidors que podríem. Ai, quines complicacions! xD
• Per on ho diem? Gairebé tots els tuits que ha fet @enraona els podríem haver fet @bfarriol i/o @antoniopolonio. No tenim un departament de premsa, no emetem anuncis oficials. I si calgués, nosaltres seriem perfectament vàlids per fer-ho.
• Els followers no són rucs. Quan @enraona tuiteja, tothom sap qui està clicant el botó de “Tweet”.

Totes aquestes raons es poden resumir en una: tenim més xarxa a nivell personal i professional que a nivell corporatiu. I no cal complicar-ho més.

Tampoc no creiem que els comptes corporatius de Twitter no tinguin sentit. Hi han empreses que li donen un valor molt interessant: @grasset n’és un magnífic exemple de petita empresa local que està donant un gran servei als seus seguidors, a l’hora que n’obté uns beneficis interessants. Però creiem que si hom no proveeix d’algun tipus de valor al compte, no aportarà ni li retornarà res.

Per acabar, convidem a aquells seguidors de @enraona i que no ho són de @bfarriol o de @antoniopolonio a que ens segueixin si els ve de gust. Podran seguir l’activitat de l’empresa de la mateixa manera (o millor) que abans.

Aquesta és una reflexió que sempre ha estat present en les nostres converses internes i també externes: l’aplicació del sentit comú en la utilització de les xarxes socials.

Fotografia de ansik a Flickr

Aquest matí hem participat en un curs dirigit a orientadors i tutors del DAR que treballen en Cicles Formatius. Ja acabàvem la sessió de treball quan a la conversa ha sorgit Facebook, i una de les assistents ha explicat que ella una part de la seva feina d’orientadora la fa en aquesta xarxa.

Diu que va ser iniciativa de l’alumnat, que un dia li van enviar una sol·licitud d’amistat. També ha explicat que l’experiència és molt bona, perquè ha descobert aspectes personals de cada un dels seus alumnes que desconeixia i que l’han ajudat a fer la seva feina d’orientadora.

M’ha semblat una aportació molt interessant i m’he quedat amb ganes de conèixer més detalls d’aquesta iniciativa, però aquest breu comentari ja em fa pensar en un parell d’idees que vull compartir amb tu:

• La funció dels elements del web social els decidim cada un de nosaltres.
  Facebook és una xarxa amb finalitats pedagògiques?  Si li preguntes al creador segurament et dirà que no, si ho preguntes a molts dels seus usuaris segurament diran que no, però si ho preguntes a aquesta professora, que desenvolupa una part de la seva tasca d’orientadora a Facebook, et dirà que sí. I, de fet, què més dóna què serveix per a què? En un entorn on el més important és la capacitat de crear, connectar i utilitzar, som cada un de nosaltres els que decidim per a què ens serveix cada un dels recursos del web social.

• Per veure-hi clar s’ha de saber mirar.
  S’ha de saber mirar i trobar aquells detalls que ens donen informació i ens expliquen coses. Estic segura que no tothom és capaç de valorar amb finalitats pedagògiques el mur de Facebook de cada un dels seus alumnes. Per saber trobar-hi aquests indicadors valuosos s’ha tenir una visió àmplia, s’ha observar amb cura i des d’una perspectiva professional docent. Crec que aquest és un bon exemple d’allò que sempre diem: que els recursos del web social no substitueixen mai la nostra forma particular d’afrontar la feina, com a molt ens permetran que fem la feina més de pressa, amb més agilitat, amb més dades, més expandida, més social, més el que sigui. Però la tecnologia no substitueix la capacitat humana per observar, capturar i crear.

Del cert que miraré de contactar amb la professora que ens ha explicat la seva experiència amb Facebook, perquè en voldria saber més.

La sessió va consistir en proposar un marc de treball per a les tasques d’un/a dinamitzador/a que combinés el treball individual de cada dinamitzador i la tasca de compartir l’experiència amb altres col·legues.

Posem ordre abans de treballar.

Vam optar pel sistema següent:

1. Organitzar el grup de dinamitzadors

• Definir l’equip de participants.
• Identificar el dinamitzador/a del grup
• Decidir els objectius de treball comuns, els indicadors de resultats i els terminis de temps.

2. Organitzar el treball individual de cada dinamitzador/a.
Definir els objectius de treball personals, els indicadors i els terminis.

3. Fer.
Seguint una dinàmica de treball pròpia, que permeti realitzar les tasques de dinamitzador i alhora mantenir el vincle amb els companys que fan la mateixa tasca.
Fer les tasques que realment permetran aconseguir els objectius que s’han definit. Vetllar pel funcionament de la comunitat, observar l’activitat dels seus usuaris, trobar moments on és important intervenir-hi i proposar activitats, vincles, microequips…

4. Apuntar.
Seguir un registre dels esdeveniments importants, de les dades i fets rellevants i dels dubtes que van sorgint.

5. Compartir.
Establir un vincle regular amb els altres companys, aportar la pròpia experiència al grup de treball i recórrer-hi quan ens cal un cop de mà.

6. Analitzar els resultats de la feina.

• Per un mateix, perquè és important adonar-se de com la tasca diària té un efecte real.
• Per informar amb dades sòlides i concretes dels avenços de la feina i de les necessitats reals de suport que hagin sorgit.

7. Treballar amb optimisme, enfocat a la millora.
Perquè la jornada de treball és massa llarga per fer-la sense il·lusió i perquè participar en accions de canvi és molt motivador.

A l’acabar la sessió de treball va sorgir la idea de crear una agenda model, una mena de pla de treball simulat d’un possible dinamitzador, que poses sobre un calendari les diferents tasques, tan les del treball individual com les del treball en equip. N’hem fet la prova i hem creat l’agenda de la Dimi, una dinamitzadora aparentment sistemàtica…

l'agenda de la Dimi

En l’agenda de la Dimi hi ha quatre mesos de feina planificada, la Dimi treballa dinamitzant un grup en una comunitat d’aprenentatge i alhora participa en un  grup de treball conjuntament amb altres dinamitzadors. L’agenda comença el dia 20 de setembre del 2010 i acaba el 21 de gener del 2011, hi ha tasques pròpies de la rutina setmanal que es van repetint i tasques puntuals, sobretot a l’inici de l’agenda per planificar el treball.

Bé, no és més que un experiment, tot i que esperem que ajudi a posar una mica d’ordre en la tasca de planificar la tasca de dinamització. Qualsevol comentari, recomanació o suggerència que tinguis pel calendari de la Dimi serà ben rebut.

Continueu, continueu invertint en sistemes obsolets de desenvolupament. Continueu, continueu provocant frustració als usuaris. Continueu, continueu perdent oportunitats i clients.

Es tracta d’una aplicació que permet triar quin navegador d’Internet es vol instal·lar a l’ordinador. Microsoft inclou aquesta utilitat en resposta a la Comissió de la Unió Europea que regula les normes de competència en el mercat dels navegadors web.

Però la intenció d’aquest apunt no és parlar de mercats, si no de la llibertat en l’ús del nostre ordinador. Si no has fet gaire cas d’aquesta nova utilitat, et convido a reflexionar tres minuts amb aquesta lectura.

Què passarà si accedeixo a l’aplicació?

Al iniciar aquesta utilitat, es mostra una pantalla de benvinguda que ens explica breument la intenció del programa:

I després de clicar sobre “Aceptar” es mostra una llista de 12 navegadors disponibles. Els primers de la llista són els més populars, però es pot veure que n’hi ha bastants més.

En aquesta finestra es pot consultar més informació sobre cada opció i accedir a la descàrrega per després instal·lar-los. I això és tot.

Això és tot? Tant important era?

Crec que si. Els navegadors són uns dels programes clau del nostre dia a dia, i és important que en coneguem els més importants. Es tracta de triar, de ser conscients del que fem, que ningú triï per nosaltres.

A més, pots descobrir navegadors molt interessants que potser no coneixies. Per exemple l’Opera, que permet gestionar el correu electrònic de forma integrada, o el Chrome, que funciona molt bé en equips lents o amb pocs recursos. I en pots instal·lar i utilitzar tants com vulguis a la vegada, no es fan nosa.

En definitiva, si no t’has qüestionat mai quin navegador fas servir i per què, ara és un bon moment.