Bloc de Pau Sif

Instal·lats en la distopia

2026-01-09T15:30:00.003+01:00

Instal·lats en la distopia

Article publicat al Diari la Veu l'1 de gener de 2023

Instal·lats en la distopia vam recórrer a relats que ens parlaven de situacions extremes, en què l’ésser humà era posat a prova. Ràbia, de l’escriptor serbi Borislav Pekić (traduïda al castellà el 1992 per Luisa Fernanda Garrido i Tihomir Pistelek, en una edició que a hores d’ara només trobareu en llibreries de segona mà), és una novel·la de 1983 que narra l’expansió del virus de la ràbia a partir d’una soca de laboratori amb l’aeroport de Heathrow com a escenari i centre d’irradiació principal. Pekić no dona treva. La ràbia del títol no és només la malaltia, és un estat d’ànim, un capteniment, una atmosfera: «L’avió era un llop polar, amb la boca escumejant».

Els relats distòpics són a la ciència-ficció el que les apocalipsis a les religions. Sobretot els més descarnats, els que posen l’espècie davant del seu reflex menys amable. La novel·la de Pekić podria pertànyer a aquesta estirp, si bé no encaixa amb la definició del que entenem per distòpia en el sentit que el relat no se situa en un futur incert, sinó en un present possible. És més a prop de La pesta de Camus, és a dir de la paràbola moral, però amb conclusions força més pessimistes i amb un embolcall mitològic i profètic. El llibre de Camus sura en l’ambient de la novel·la fins que s’explicita en l’última frase de l’epíleg.

La pesta va augmentar les vendes al març de 2020 com es pot comprovar amb una ràpida capbussada a la xarxa. «Les plagues, en efecte, són una cosa natural, però resulta difícil de creure en les plagues quan us cauen a sobre», diu Camus en la traducció encara vigorosa de Joan Fuster, malgrat el toc vintage dels noms traduïts. «Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda». Impressiona veure que algú ha escrit allò que passa en el present molt de temps abans. Llavors, els anomenem visionaris, quan potser hauríem de dir-ne observadors.

Com els zombis en The Walking Dead, les malalties són factors externs que ens posen a prova com a espècie, però el que en realitat compta són les relacions entre els personatges. Com els zombis, les malalties són la nostra pròpia mort i això ens espanta terriblement i ens connecta amb alguns impulsos essencials. On Camus troba la possibilitat de la solidaritat, Pekić hi veu egoisme, dues actituds profundament humanes. Però què passa quan la distòpia deshumanitza les relacions?

Quan Colin Farrell fuig de l’hotel on ha de trobar parella si no vol convertir-se en una llagosta i es troba amb els solitaris al bosc, el primer que pense és que està salvat, que trobarà una societat clandestina que preserva les relacions humanes, com els homes-llibre de Bradbury-Truffaut guardaven la literatura. Però queda massa pel·lícula per davant i Yorgos Lanthimos tampoc no dona treva. Fins i tot quan els protagonistes, Colin Farrell i Rachel Weisz, aconsegueixen alliberar-se d’aquesta segona societat de relacions estereotipades i maquinals són incapaços d’actuar amb llibertat, perquè el virus que els rosega no és extern, sinó intern.

Arribe a Lanthimos gràcies al llibre El pèndol, de la jove narradora Anna Gas, que explica en alguna entrevista que va conèixer el cinema del director grec després d’escriure el llibre. Això fa la coincidència encara més esfereïdora. Un epígraf d’El sacrifici d’un cérvol sagrat encapçala el conte «La gàbia», un dels més inquietants del recull. Assistim al monòleg d’una protagonista que viu engabiada per altres persones, anomenades Senyor i Senyora. El punt de vista narratiu permet a Gas presentar com a normals (ho són per a la protagonista del relat) situacions esgarrifoses. La sensació d’estranyament i de desassossec és semblant a la que produeixen les pel·lícules de Lanthimos. Com en Canino, l’aïllament condueix a l’animalització i quan la protagonista del conte ens diu que se sent finalment lliure i relata què significa tal llibertat fem una ganyota de desgrat, la mateixa que ens provoca el final obert de Llagosta, mentre comencen a sonar les emotives veus de Sophia Loren i Tonis Maroudas en la cançó dels crèdits.

Lanthimos posa a prova l’espectador, més que no els personatges. L’operació de despullar d’emocions les paraules i els gestos, de manipular el llenguatge per desposseir-lo de la capacitat de designar la realitat i de tipificar les relacions entre persones fins al paroxisme projecten un reflex grotesc del nostre món. I això ens incomoda i ens instal·la, de nou, en la distopia.

Desert

2025-07-27T08:19:00.005+02:00

Un poema de Falsa-ratlla. El poema té alguns anys, la foto és de fa tres dies.

DESERT

Quan hem tornat de jugar a la platja,

tan seriós que semblava de veres,

com si l’estiu poguera ser l’avern,

com si en la mar suraren catxalots

plastificats, penes en armadies,

com si el que saben els teus ulls d’infant

fora molt més que allò que s’endevina,

m’has dit: «Tinc un desert en les sabates».

T’has descalçat i has abocat l’arena.

Poemes de capçalera: dos de Ramon Guillem

2025-01-16T12:28:00.001+01:00

UNA BICICLETA BLAVA

Mon pare tenia

una bicicleta blava.

Amb ella anava

els caps de setmana

a pescar tenques i llisses

a la séquia del port,

a la vora de l'Albufera.

També hi pescava anguiles

i, de tant en tant,

com una festa,

ens portava granotes.

Va morir jove.

El cranc maleït

va esventrar-lo.

Des d'aleshores

la cendra del cor

no ha fet sinó créixer.

Si mon pare visquera

no hi podria pescar.

Els peixos són ombres foses

en una aigua pudenta i trista.

Hom pot veure,

algunes hores funestes,

entre les canys,

una escuma negra,

com la bilis llefiscosa

d'un fetge castigat.

De vegades,

la mort és culpa dels déus.

D'altres,

és culpa dels hòmens.

TARONJA FLORIDA

El temps

és un trineu

lliscant per un llac de vidre,

transparent com una llàgrima antiga,

com cel que s'obri

en un esbart d'ones blanques,

tan pur com els murs higiènics

d'un passadís d'hospital,

tan net com un llençol fresc,

com el fred del mes de febrer.

El temps

és un falcó pelegrí

que el desig ens rapinya,

un tauró trist

sotjant les platges de l'estiu,

un punyal esmolat pel foc

que en la nit centelleja,

un solc que en la neu es desfà,

una empremta imperceptible

que lentament ens trepana,

l'ombra d'un fum que fuig,

aquesta taronja florida.

Com un cobriment de cor

2024-12-26T05:31:00.001+01:00

Article publicat originalment al Diari la Veu

La nit de Cap d’Any va caure sobre el poble una boira densíssima. No s’hi veia a un pam i vaig recordar el poema d’Enric Casasses: «Carrers de sempre / fa un sol que mata / i la puta boira / t’ho tapa tot». El vaig recordar tot i saber que la boira és interior (fa un sol que mata), perquè el poema, com diu el llarg títol, parla d’un esvaniment: «Somni d’un cobriment de cor un dimecres a la tarda a la Gran Via i a ple sol». El mal ja estava fet. De sobte, el poema solar amb boira metafòrica me l’evocava una de ben real. Una boira com la dels quadres de Turner.

Aquest estiu vaig anar a veure l’exposició de Turner que hi havia al MNAC de Barcelona. Era agost i feia un sol que badava les pedres. Si no hagueren funcionat les escales mecàniques hauria pogut viure en carn pròpia el poema de Casasses, però funcionaven. L’exposició, amb obres («més de cent pintures, aquarel·les, dibuixos i llibretes d’apunts», segons el web del MNAC) provinents de la Tate i comissariada per David Blayney Brown, proposa un recorregut per l’obra del pintor anglés basat en la «fascinació pels fenòmens meteorològics i atmosfèrics». Per sort, Turner era un pintor romàntic i no una televisió autonòmica.

Turner commou quan pinta la violència de la natura o quan desdibuixa en paisatges boirosos ciutats com Venècia o Spoleto. L’exposició del MNAC, però, titulada La llum és color, mostrava pocs quadres de gran format i molts esbossos i estudis. Hom assistia, doncs, al procés de construcció de l’atmosfera a partir de la contemplació d’una sèrie de quadres molt semblants, on les taques de color entre la boira deixaven entreveure un construcció humana. Per exemple, el Ponte delle Torri de Spoleto.

Aquest pont encara es veu quan s’arriba per carretera a Spoleto, ciutat de l’Umbria italiana que vaig visitar per primera vegada pocs dies abans d’aquell viatge a Barcelona. Turner no dibuixa, sinó que copsa la llum. Les formes tenen una consistència esponjosa, pixelada, però quan l’espectador coneix el paisatge el reconeix. Sempre, és clar, que el lloc haja mantingut una certa coherència en l’últim segle i mig. El pont encara hi és, com la ciutat.

William Turner, Ponte delle Torri, Spoleto, ca. 1840. Tate Britain, Londres

No gaire lluny hi ha les Cascate delle Marmore, uns salts d’aigua artificials d’època romana que, en l’actualitat, visiten milers de turistes. En un dels miradors (belvedere es diuen en italià), hi ha una escultura que recorda el pas de Lord Byron i els versos que hi va deixar escrits. Byron i Turner comparteixen la fascinació pel sublim de l’esperit romàntic. La cascada que trona (the roar of waters) i puja escumejant cap al cel (and mounts in spray the skies) és horriblement bella (The horribly beautiful!).

Byron escriu sobre les Marmore al cant IV del Childe Harold’s Pilgrimage que, segons va escriure el poeta al seu editor John Murray, tractava més d’obres d’art que no de la Natura, com es pot llegir al volum Débil es la carne (Tusquets), una selecció de cartes de Lord Byron feta per Jaime Gil de Biedma i traduïda per Eduardo Mendoza. ¿Consideraria Byron aquesta obra d’enginyeria romana una peça artística? No ho sé, però sota el sol d’agost, els esquitxos de la cascada eren un bé de déu.

La imatge em ve al cap quan pense en Byron és la de Hugh Grant a la pel·lícula Remando al viento, de Gonzalo Suárez, que té una escena que és un transsumpte del quadre El caminant sobre un mar de núvols, de Caspar David Friedrich. La pel·lícula és un metaFrankenstein, però retrata també l’època veneciana de Byron, és a dir, quan va acabar d’escriure el Childe Harold’s Pilgrimage.

William Turner té un quadre titulat Childe Harold’s Pilgrimage, Italy, de fet, en què es veu un paisatge idíl·lic amb muntanyes, valls i rius esquitxats per ponts i altres construccions més o menys ruïnoses. Davant, a l’esquerra, hi ha un arbre molt alt, i al centre de la imatge, entre l’arbre i la vora del riu, un grup de gent que sembla que passa la vesprada alegrement menjant i ballant a l’aire lliure. Els personatges, però, ocupen un espai reduït de la tela.

William Turner, Childe Harold’s Pilgrimage, Italy, 1832. Tate Britain, Londres

Aquest quadre no estava en l’exposició, però n’hi ha d’altres en què passa el mateix. La mar, el cel i els núvols, el vent, el sol, les muntanyes són els protagonistes de les pintures de Turner fins i tot quan hi ha un tema mitològic darrere. Els humans i els déus solen ser figures menudes, perdudes en la immensitat.

«El Sol és Déu» era el lema que presidia l’última sala. Una frase atribuïda a Turner moribund. La llum que irradia el sol mitològic de quadres com Anant cap al ball (San Martino) es descompon newtonianament en un ventall de grocs i ocres. Quan Turner pinta la llum no aspira a la nitidesa, sinó a copsar l’espectre de colors. Per això he pogut parlar de boira quan, en realitat, el que hi ha són percepcions de la llum descomposta, «les taques de color que es produeixen a l’ull en mirar directament al sol», deia literalment el text de la sala.

En eixir de l’exposició, el déu Sol encara hi era. S’hi ha estat, de fet, fins ben entrada la tardor. Cruelment, tapant-ho tot amb una violència radiant, horriblement bella, implacable i nítida, ignorant de Turner i de Newton, com un cobriment de cor.

Presentació de Feridura.

2024-12-22T10:49:00.003+01:00

Ahir a la Plaça del Llibre vam presentar Feridura, de Begonya Mezquita. Normalment, no m'escric les presentacions per falta de temps o pel que siga, però ahir ho vaig fer. Heus ací, més o menys, el que vaig dir.

POESIA QUE CURA

Pedro Salinas, en un dels bells poemes d’amor de La voz a ti debida deia “qué alegría más alta vivir en los pronombres. En poesia és un recurs habitual l’ús de la segona persona com a espill del jo poètic. 
 De vegades, però, el recurs s’imposa, com en els versos de la primera part de Feridura, en què, a causa d’un ictus (anagrama de cutis, títol del primer poema del llibre), el cos i la veu es dissocien. Com en la citació de Maria Mercè Marçal que obri el recull: “Jo contemplava en mi aquell bocí de mi, per sempre estranger”.
 Ara bé, a Feridura l’exploració del propi cos coma cosa estrangera no és per a sempre, perquè aquest és un llibre sobre el dolor, el sentit al propi cos i el que se sent amb la pèrdua del pare, però sobretot és un llibre de la superació del dolor.
 Amb la feridura el cos es dissocia del jo, i alhora es clou. L’itinerari comença ben endins, allà on la veu no és més que la d’algú que necessita tornar a descobrir el moviment de les mans (“poderosament reapareixen els artells de la mà esquerra”), a aprendre tot allò que el cos ha desaprés. El viatge, però, ix de dins i va cap a fora.
 A la segona part, el tu ja no és l’espill del jo, sinó el pare que reviu en els versos delicats i precisos (dedicats i preciosos) de Begonya Mezquita (“Peus bellugadissos, blau intens / i transparent/ que em reclama, / on podré desar el teu record per sempre? / Com endreçaré l’amor i aquesta vida rara?”).
 A la tercera part, l’espai intern s’amplia, la paràlisi ha estat superada i el cos torna a ser l’instrument de la vida. Els pronoms es multipliquen per altres jardins d’Itàlia, Chicago, el País Valencià, etc. El món és a l’abast com en un vol transoceànic: “Col·leccione núvols, / que ací és el dia i allà la nit”.
 Feridura és un llibre sobre el dolor i la vida, que probablement són la mateixa cosa, sobre el món i el cos, i és també una col·lecció de versos juganers a voltes, reflexius a voltes, que toquen sense escarafalls els grans temes petits de cada dia, com ara l’amor que acompanya en els moments difícils.

 Li agafa les mans per sota de l’aigua,
 intenten jocs d’equilibris.
 Ella sent un rampell elèctric a la mà esquerra
 que es belluga de manera mecànica, com un ferro.
 Ell ha segat l’herba i encara es capbussa en l’aigua com un dofí.

 Vendrien l’ànima al diable per una flor d’ahir,
 la que vivia de cara al mar.

  En aquest poema, els pronoms són de terceres persones que podrien ser l’espill d’un jo i un tu que es cuiden, com la poesia de Begonya, que ha vingut a tindre cura de tots nosaltres.

Aula Magna de la  Universitat de València, la Nau. 21 de desembre de 2024, Plaça del Llibre.

Falsa-ratlla

2024-10-14T19:45:00.002+02:00

Ja és a les llibreries Falsa-ratlla. El presentaré la setmana que ve a València (22 d'octubre a Fan Set) i a Barcelona (24 d'octubre a la Laie de Pau Claris), acompanyat de Joan Navarro i Jordi Van Campen. Heus ací una xicoteta mostra:

DESERT

Quan hem tornat de jugar a la platja,

tan seriós que semblava de veres,

com si l'estiu poguera ser l'avern,

com si en la mar suraren catxalots

plastificats, penes en armadies,

com si el que saben els teus ulls d'infant

fora molt més que allò que s'endevina,

m'has dit: "Tinc un desert en les sabates".

T'has descalçat i has abocat l'arena.

Una viatgera recorre

2024-09-06T11:25:00.001+02:00

Ara que tornem a la rutina del treball i la voràgine recupere aquest article publicat originalment al Diari la Veu el 30 d'octubre de 2022.

Camí de la faena escolte el pòdcast Viva l’Italia, de David Guzmán, a Catalunya Ràdio. A l’últim episodi de la temporada, sona Canzone triste, una lletra d’Italo Calvino interpretada per Margot, membre del grup Cantacronache. La cançó, del 1958, explica la història d’una parella que només es veu a l’hora del desdejuni i del sopar. Ella treballa de dia i ell de nit i això que ara en diem conciliació és una quimera perseguida en l’escalfor dels llençols del llit, que també treballa a torns.

Els amors difícils és el segon llibre de Calvino que vaig llegir (en castellà, en versió d’Aurora Bernárdez). Escrit entre l’any 49 i el 67, són tretze relats anomenats «aventures» i dues novel·les curtes (La formiga argentina i El núvol de smog). Una és «L’aventura de dos esposos» que només es veuen fugaçment al matí i a la nit. Ell fa el torn nocturn, mentre que ella treballa de dia. Les estones que es troben s’abracen, cuinen, parlen i discuteixen i es tornen a abraçar. Quan és ell qui entra al llit de matí, s’estira al seu costat, però acaba lliscant cap a la tebior del lloc que ha ocupat la dona. A la nit, quan es gita, ella toca amb el peu el costat del llit de l’home, però s’adona que el caliu l’espera al seu lloc, on també ha dormit ell.

Calvino va escriure la cançó i el conte el mateix any, en la seua etapa neorealista. Tant un text com l’altre fan gala d’una gran economia d’elements. El neorealisme de Calvino sempre m’ha semblat molt coherent amb les obres posteriors, més fantàstiques. Hi ha una unitat d’estil o, millor dit, unes maneres de fer comunes, que donen consistència a una obra molt extensa i variada.

L’estiu passat vaig donar a llegir al meu fill un llibre de contes tradicionals adaptats per Calvino. Me’l van regalar quan tenia l’edat que ell té ara, 10 anys. El príncipe cangrejo és l’edició castellana d’Espasa-Calpe, traduït també per Aurora Bernárdez, d’una tria de rondalles per als lectors menuts, extretes de la gran obra folclorística de Calvino: Fiabe italiane. Aquestes rondalles també avancen amb la rapidesa que l’italià imprimeix als seus contes. En cada frase, un pas més avant en la narració. És el que recomana Gonçalo Tavares a Breus notes sobre literatura Bloom (la traducció és de Pere Comellas): «Cada frase és una oportunitat per iniciar un món». Aquesta idea semblaria, de fet, el punt de partida de Si una nit d’hivern un viatger.

L’operació de Calvino és diferent de la d’Enric Valor. El filòleg castallut aprofita les rondalles per a emprendre tant una tasca filològica de recuperació lèxica, com per a construir una sintaxi narrativa i descriptiva complexa. Calvino no en tenia la necessitat i converteix els contes tradicionals en narracions àgils. El que dona títol al recull és un bon exemple d’aquesta esveltesa.

La rondalla del príncep cranc va ser recollida a Venècia. Un dels llibres que més m’estime és Les ciutats invisibles. Un viatger recorre l’imperi i descriu els seus dominis a l’emperador, però mentre ho fa construeix amb exactitud una imatge de l’única ciutat que no esmenta mai: Venècia, de la qual fa anys que es va absentar. Les ciutats que descriu Marco Polo em recorden les taxonomies impossibles i múltiples de Borges, com aquella que va fer riure tant Michel Foucault, o els contes de Cortázar i, encara, els Viatges i flors, de Rodoreda.

Mercè Ibarz, a Rodoreda. Exili i desig (Empúries, 2008), relata les connexions de Mercè Rodoreda a través de Joan Prat/Armand Obiols amb la parella que formaven Aurora Bernárdez i Julio Cortázar («en algunes coses simètric» a ella, diu Ibarz), i amb Esther Calvino. A Rodoreda, un mapa. Viatges, faules, lectures (Barcino, 2022), a més, estira el fil que uneix l’autor de Palomar amb l’autora d’Aloma: «Rodoreda havia fet una trajectòria similar, anant des d’un molt singular neorealisme de tocs fantàstics fins a la narrativa declaradament fantàstica, visionària i especulativa dels Viatgers i flors, Quanta, quanta guerra i La mort i la primavera». Per a Ibarz, a més, Viatges i flors és «un bon exemple de les propostes de Calvino per a l’actual mil·lenni, inclosa la consistència». Hi estic d’acord.

Les ciutats invisibles és un llibre de l’any 72, els viatges i les flors de Rodoreda es publiquen l’any 80, però les Flors van ser escrites als anys cinquanta a l’exili i els Viatges, als setanta, a Romanyà de la Selva. Ací també hi ha una viatgera que va d’un lloc a un altre. Els pobles de Mercè Rodoreda, sovint, són indrets inquietants, hi falta gairebé sempre alguna cosa: una guerra per als soldats, les nenes que es perden al bosc, els homes que han abandonat les dones, el poble que ja no hi és perquè només el visiten els morts. El que és absent és el que més es veu.

Rodoreda és capaç de fer de l’element fantàstic, de l’atmosfera rondallística, una pantalla de la realitat, fabulosa i dessassossegadora, que multiplica les lectures. La penúltim viatge és «al poble de la por», un lloc orwellià on, enmig de xalets preciosos envoltats d’arbres i flors, viu gent que se sent observada, vigilada per «un ull carregat de poder i intel·ligència».

El conte encara neorealista de Calvino salva la felicitat dels protagonistes amb una frase esperançadora: «Arturo también había dormido allí, y eso la llenaba de gran ternura». El conte gairebé distòpic de Rodoreda acaba amb un inquietant «Per què?».

Tot allò que és boirós

2024-05-01T08:10:00.002+02:00

S’ha mort Paul Auster. No és un autor que haja llegit extensament, però sí que hi ha uns quants textos seus que em guien, i també alguna pel·lícula, com vaig explicar en aquest article que recupere ara, el primer que vaig escriure per al Diari la Veu

M’agrada molt el final de Smoke, la pel·lícula de Wayne Wang i Paul Auster. L’escriptor demana a l’estanquer que li explique una història nadalenca per a un relat que ha d’escriure. L’estanquer li conta com va aconseguir la càmera fotogràfica amb què retrata cada dia, a les 8 del matí, la cantonada on hi ha l’estanc. És una història de mentides i robatoris, però també és una bona acció, comenten quan l’estanquer acaba la narració. El que importa no és la veritat, sinó la capacitat de fabular i de fer feliços els altres amb un bon conte.

Stefan Zweig explica la història del llibreter Mendel, que va estar més de trenta anys acumulant lectures i que tenia una memòria prodigiosa. Si l’estanquer retratava la mateixa cantonada cada dia, Mendel passava el temps en un racó del Cafè Gluck de Viena, concentrat en els seus catàlegs, acumulant en la memòria dades i més dades. Probablement, no hi ha personatges més allunyats que aquests dos, més enllà de la perseverança amb què duen a terme el seu projecte i que viuen envoltats de fum.

El narrador de Zweig ha de fer un gran esforç abans de recordar el vell llibreter jueu, i així accentua el contrast amb Mendel. El record se li manifesta primer com un mal de queixal vague. Recorda el cafè on ha entrat per atzar, pensant que era un més dels molts cafès que hi ha a Viena. Sap que hi ha estat, però no aconsegueix aferrar el moment. Sap, també, que recordar és «un moviment interior» que necessita un estímul extern i el busca amb la mirada. Tot allò que és boirós, esmunyedís i inconcret tornarà de sobte ben definit quan trobe el desllorigador, l’ham que rescatarà de manera nítida la història del Funes vienés.

A Zweig li interessa la veritat, perquè la seua obra és una operació de rescat del món d’ahir. Li interessa atansar-s’hi tant a través de la ficció com de la memòria. Després de recuperar la trobada amb Mendel trenta anys abans, aconsegueix reconstruir la resta de la peripècia gràcies a l’única persona del cafè que recorda el llibreter: la senyora Sporchil, que netejava els lavabos. La memòria de la vella completa el buit de la del narrador. Entremig, la Gran Guerra s’ha endut tot allò que enyora Zweig, Mendel inclòs.

Carmelina Sánchez-Cutillas també va voler salvar el seu món d’ahir particular. Matèria de Bretanya se situa en la cruïlla entre la novel·la i el llibre de memòries, entre la ficció i la veritat. De vegades, la narradora adulta ens explica l’esforç que fa per recordar: «per més que faig, no puc recordar la cançó aqueixa que vaig sentir un dia». I també el dolor que la xiqueta que fou sentia de pensar que allò que en ella havia causat un impacte terrible, la visió d’un fermallet rodó en què hi havia la foto de dos homes afusellats, seria després oblit.

En realitat, és la capacitat d’oblidar que ens obliga a fer exercicis de memòria. Funes, sospita el narrador del conte de Borges, no és gaire capaç de pensar, perquè «pensar es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer». L’excés de memòria converteix la ment en un abocador, una memòria RAM incommensurable.

Per a recordar, és necessari oblidar abans. Els fets esdevenen records després d’haver estat oblidats prèviament. Aquesta és una idea de Rilke: «Els records de debò no són aquestes coses. Només quan esdevenen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records i en brolli la primera paraula d’un vers».

Quan l’estanquer ensenya a l’escriptor els àlbums de fotografies de la cantonada, més de quatre mil fotos del mateix lloc en dies consecutius i a la mateixa hora, ell passa les pàgines d’esma i no entén quin interés poden tindre tantes imatges iguals. Auggie, l’estanquer, li diu que no les mira bé, que cal contemplar-les a poc a poc. Llavors Paul, l’escriptor, dedica més temps a cada foto i és quan troba la imatge d’Ellen, la seua dona, que va morir en un tiroteig, i no pot contindre el plor.

L’escriptor no havia oblidat la dona. El dolor de l’absència, de fet, encara l’aclapara, tal com explica Auggie als parroquians de l’estanc, però igual que la memòria, el dolor necessita un estímul exterior que l’allibere. La mirada d’un altre.

La memòria del carrer que representen aquelles fotos esdevé l’estímul atzarós que desperta els records de l’escriptor. Un escriptor estancat a qui en l’escena següent veiem escriure.

Poemes de capçalera: Nit, de Bàssem an-Nabrís

2023-12-07T08:00:00.004+01:00

Nit

Plàcida és la nit de Gaza.

L'obscuritat cau com l'aigua sobre les cases.

L'obscuritat que és feta de lluita

i de silenci.

Plàcida.

Oh, Déu meu, ajuda

aquells que s'endormiscaren després d'omplir-se la panxa

i aquells que s'endormiscaren sense haver-ho fet,

ajuda'ls en la seva nit

encara que sigui

més plàcida que un cadàver,

ajuda'ls,

tu que coneixes bé el que hi ha, en la placidesa elusiva,

de perill,

coneixes bé

el que hi ha de

dolor que no mor!

Bàssem an-Nabrís, traducció de Valèria Macías (Totes les pedres, Adia Edicions, 2014).

Bàssem an-Nabrís és un poeta de Gaza. Des del 2012 viu a Barcelona. Va ser beneficiari del programa Escriptor Acollit del PEN l'any 2014. Aquell any el vaig conéixer i encara que no ens hem vist més guarde un record molt especial del seu pas per Ca Revolta i la Universitat de València. De Bàssem podem llegir en català el poemari Totes les pedres, publicat per Adia Edicions, i La camisa blanca i altres contes, publicat per Karwán. Tots dos llibres traduïts per Valèria Macías.

Poemes de capçalera: Remembranza, de Juan Ramón Jiménez

2023-06-21T16:11:00.003+02:00

Aquest és i no és un poema de capçalera. He llegit menys Juan Ramón del que voldria, però en tornar-hi, els versos de 'Remembranza' em meravellen per l'aparent senzillesa de la composició i la
transparència amb què retrata l'estranyament que comporta fer-se adult i canviar la mirada, o, més prompte, l'enyorança de la innocència quan la veritat adulta ens resulta terriblement decebedora.

Remembranzas

A Manuel Reina.

	Recuerdo que cuando niño
	me parecía mi pueblo
	una blanca maravilla,
	un mundo mágico, inmenso;
	las casas eran palacios
	y catedrales los templos;
	y por las verdes campiñas
	iba yo siempre contento,
	inundado de ventura
	al mirar el limpio cielo,
	celeste como mi alma,
	como mi alma sereno,
	creyendo que el horizonte
	era de la tierra el término.
	No veía en su ignorancia
	mi inocente pensamiento,
	otro mundo más hermoso
	que aquel mundo de mi pueblo;
	¡qué blanco, qué blanco todo!,
	¡todo qué grande, qué bello!

	Recuerdo también que un día
	en que regresé a mi pueblo
	después de largos viajes,
	me pareció un cementerio;
	en su mezquina presencia
	se agigantaba mi cuerpo;
	las casas no eran palacios
	ni catedrales los templos,
	y en todas partes reinaban
	la soledad y el silencio.
	Extraña impresión sentía
	buscando en mi pensamiento
	la memoria melancólica
	de aquellos felices tiempos
	en que no soñaba un mundo
	como el mundo de mi pueblo.

	¡Cuántas veces, entre lágrimas
	con mis blancos días sueño,
	y reconstruyo en mi mente
	la visión de aquellos tiempos!

	¡Ay!, ¡quién de nuevo pudiera
	encerrar el pensamiento
	en su cárcel de ignorancia!,
	¡quién pudiera ver de nuevo
	el mundo más sonriente
	en el mundo de mi pueblo!

Poemes de capçalera: Solstici, d'Antoni Vidal Ferrando

2023-05-31T20:42:00.005+02:00

Ahir vaig participar, amb Núria Cadenes, Sebastià Portell i Josep Ballester a l'acte d'homenatge a València a Antoni Vidal Ferrando, que ha rebut el reconeixement dels companys d'ofici, és a dir, el Premi Jaume Fuster que atorguen els socis de l'AELC. Hi vaig llegir aquest poema preciós. Ací el podeu escoltar recitat per l'autor. La foto és de Prats i Camps.

Solstici

Les paraules són cérvoles que fugen de la mort
Tenen fred i se'n duen la tarda dins els ulls
Se'n duen instants liles com la mar de Menorca
Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música
Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces
Embriagues d'aromes de roser imperial
Des d'un vaixell corsari pensaria els seus besos
Pensaria un rivet de notes d'oboè
A més de laberints les paraules són cérvoles
Beuen aigua dins l'últim batec de la tardor
Esdevenen deesses amb flors a la cintura
Volen créixer com taques de rovell i desfici
Mentre passa el perfil malva-rosa del vent
Passen contrabandistes pels sorrals de l'absència
Som l'amo de la seva tristesa i d'un vell gos
Tot allò que m'espera no té nom a cap mapa

De Cel de fang a Arran de gel. Última poesia de Marc Granell

2023-03-01T19:37:00.025+01:00

Diumenge 5 de març tindré l'immens plaer de presentar l'últim llibre de Marc Granell, Arran de gel, en companyia de l'autor i d'Immaculada Cerdà. Serà al Centre de Cultura Contemporània del Carme, en el marc del festival Vociferio.

Aquest és el segon llibre de poesia per a adults que publica Marc Granell des que va reunir la poesia completa. Cal, però, comptar-hi un tercer llibre, Poemes romancers i altres versos xafarders, en aquest cas de poesia per a infants, perquè com més va, més es fa evident que el que diferencia una de l'altra és el to (més juganer, més senzill, si voleu, en la infantil, més greu, més estoic, en l'adulta), però que els temes, les inquietuds i, sobretot, el compromís de l'autor amb la pròpia obra són els mateixos. I això es nota.

Siga com siga, diumenge parlarem sobre Arran de gel, però serà inevitable posar-lo en relació amb la poesia anterior, perquè es tracta d'una peça més d'un tot orgànic, d'un cos que troba la força en les paraules. Per anar fent boca transcric un poema sobre València, resposta al mític "Madinat at-Turab" o represa del tema. Un poema molt escaient al mes que tot just comença. Més avall deixe la lectura que vaig fer del llibre anterior Cel de fang, per al número 77 de la revista L'Illa.

VALÈNCIA, ENCARA

En tu habite com s'habiten
el dolor i l'esperança,
la memòria i l'anhel
desfent-se en somnis com núvols,
en pluja estèril que ofega
horitzons a punt de nàixer.

Ciutat de foc i de fang,

tomba infinita, jardí

d'oblits en flor, de renúncies,

de guspires que aviat moren

d'odi encés i d'indiferència,

ciutat de la passió

feta fum, feta nostàlgia,

en tu soc tot viu d'horror,

de desig tot mort, encara.

Calma i ferida

Calla, ànima cansada de gaudir

i de sofrir.

Camillo Sbarbaro traduït per Marc Granell.

Marc Granell (València, 1952) ha publicat una vintena de llibres de poesia per a adults i per a infants que l’han convertit en una peça clau de la literatura valenciana contemporània. Tots aquests llibres es poden llegir a la Poesia completa (1976-2016) que va publicar el 2018 la Institució Alfons el Magnànim. A més, cal dir que sense la vessant incitadora i provocadora de Granell no s’entendria molt del que ha passat, literàriament, al nostre país en les darreres dècades. En revistes, tertúlies i jurats, o com a director de col·leccions de poesia, Marc Granell ha obert espais per a la poesia, que sovint han acollit amb tendresa i exigència inquietuds i veus noves. Una tasca ingent.

I tanmateix, més enllà dels inèdits i els poemes esparsos recollits a la Poesia completa, feia temps que no en teníem a les mans un llibre nou. Cel de fang comença amb un pòrtic que assaja una definició de què és "La poesia", o més aviat una constatació després d’anys de convivència. Tristesa, memòria, desig: tres mots que apareixen al final del primer vers de cada estrofa i que ens guien per l’obra que tot just encetem.

Després del pòrtic, ve la casa, que és el cos, definit en diversos poemes amb aquella vella idea estoica que diu que sempre portem la mort amb nosaltres. El diàleg amb la mort i el cos propis és d’una franquesa estremidora i darrere de la veu poètica es dibuixa el dolor d’un home que no sap com “posar-se l’ànima”. La plàtica machadiana amb un mateix, el pes de la memòria, el buit de l’existència, són temes que recorren el llibre i que ens mostren els plecs d’una vida viscuda com qui creua un camp de mines.

Al costat d’aquests poemes més introspectius, si així ho voleu dir, als versos de Marc Granell sempre hi ha lloc per al dolor dels altres, dels que pateixen, dels que moren injustament o per defensar un món millor. Poemes escrits des de la indignació i la ràbia, quan sembla que l’esperança ja s’ha perdut, quan la confiança en allò que ens fa humans defalleix: “Açò que som no té remei”. El poeta, una vegada més, sap que està del costat dels "expulsats de la societat", aquells que són "carn de tristesa i privilegi".

A Cel de fang, la poesia de Marc Granell és més esmolada i clara que mai. Ja no queden subterfugis, ni calen draps calents. Cada poema tracta un tema i l’encara amb totes les conseqüències i amb una veu profundament humana i propera. La consciència de la pròpia fragilitat s’ha fet més ampla i també és consciència que el món que ens envolta és perible ("Se’ns ha anat de les mans aquest deliri"). El consol, si el trobem, serà més aviat autocomplaença, semblen advertir-nos alguns versos d’aquest llibre. Potser el que ens cal, més que consol, és trobar en la poesia allò que troba el poeta en llegir la polonesa Anna Swir, uns versos que siguen calma i ferida. I la confiança que la poesia pot, malgrat tot i encara d’acord amb Hölderlin fundar "uns altres mons que es fan possibles".

Revista L'Illa, núm. 77

Olla junta

2023-01-16T06:19:00.003+01:00

L’olla junta és un plat pantagruèlic a principis del segle XXI. Sobre la base d’un arròs amb fesols i naps, s’ha bastit un monument a la cansalada, l’embotit i la carn de bou que procura digestions al·lucinògenes. Vosaltres no sabeu què és fer la migdiada després de tres plats de caldera de l’horta. És el signe dels temps. La petita abundància que ens fa sentir el pap botit amb un poc més d’arròs i vi barat.

Hi va haver un temps que era un plat de pobres, però de pobres de solemnitat. Quan encara feia fred, el dia de Sant Antoni d’hivern, la parròquia o algun altre poder estrictament municipal, repartia arròs caldós a la misèria. Els annals no recorden la quantitat de xoricets i botifarrons que s’hi incorporaven al brou.

Ara, si tens sort, en tens un per cap i la riquesa momentània és comparable a l’alegria de compartir taula amb vint amics. Ens ajuntem al voltant del perol parat a la plaça en companyia de tot el poble i celebrem cada tros de cansalada, la consistència dels fesols, la rojor del piberroig que taca el caldo groc. Durant uns instants, les agendes i els astres s’alineen i ens recorden que estar viu és compartir i que la resta és pur esclavatge.

Sobre Vicent Penya

2022-03-25T16:01:00.002+01:00

La Trobada d’escoles en valencià de l’Horta Nord se celebra aquest any en Rafelbunyol. Tocava que fora en 2020, però ja se sap com han anat les coses des de març d’aquell any. Amb molt bon criteri, al meu parer, la Coordinadora pel valencià de l’Horta Nord i Escola Valenciana i, per extensió, la comunitat educativa de la comarca, han decidit homenatjar l’escriptor rafelbunyoler Vicent Penya. L’homenatge es farà aquesta nit, 25 de de març, en un sopar al bar dels jubilats del poble. Com que, per motius d’agenda, no hi podré anar i amb Vicent hem compartit converses i lectures des que ens vam conèixer en 1997, diria que al bar Colors; faig la meua aportació a la festa des d’aquest espai virtual. I ho faig recuperant (i reelaborant) unes notes que he trobat manuscrites entre les pàgines del llibre Triadisses, la tria personal que Vicent va publicar a Edicions de la Guerra-Denes, l’any 2013. Les notes corresponen a la presentació que vam fer a la Casa de la Cultura de Rafelbunyol, el 13 de juny de 2014. Les fotos són de l’estimat i enyorat amic Federic Aznar. A més de l'autor i de mi mateix, hi ha l'editor de Denes, Francesc Ferrer, i el cantautor Garri Campanillo.

Tots coneixem Vicent Penya, però potser cal recordar una vegada més que du una maleta carregada de llibres i iniciatives culturals que el converteixen en un actiu important de la literatura valenciana actual.

Aquesta trajectòria, que inclou set llibres de poemes, i novel·les i llibres de contes, així com narrativa infantil i juvenil, ha rebut sovint el reconeixement dels companys d’ofici en forma de premis, així com el beneplàcit de la crítica.

I això és perquè Vicent ha construït una obra rigorosa i compromesa, treballada i valenta que, sense escarafalls, diu el que vol dir i ho fa amb la contundència que dona el vers ben treballat, un treball que arrela al territori, que és Desig de terra i compromís cívic.

Aquesta contundència, sovint és dubte o conversa amb un mateix, com un Machado de l’Horta que manté amb sí mateix un soliloqui De la casa estant. A partir de l’observació de la realitat, com al Llibre de les enrònies, Vicent sap que l'entorn, sovint, és hostil amb nosaltres, els valencians, i també els homes i les dones de cultura, i també amb l’home i la dona senzills que aspiren a formar part d’un món més just. Vicent sap que cal perseverar. La perseverança és el títol d’una novel·la seua i també d’aquest poema:

LA PERSEVERANÇA

Per més que vaig i vinc, sempre em quede i no fuig.

Plantar cara a la vida és un noble objectiu,

i una estúpida audàcia gastar l’últim cartutx;

però hi ha un déu fatxenda que em mira i em somriu

perdut en el planeta. Jo li done les gràcies

perquè en els temps que corren són tantes les fal·làcies

que suportem pertot, que no pots, en conjunt,

confiar en ningú. No obstant, ací em teniu:

cansat i brut i, en canvi, en eterna insistència,

sense guillar d’enlloc, fent acte de presència

en tot moment i arreu, com el millor actiu.

Vicent sap, doncs, que cal perseverar, que les coses volen treball i que, si el camí no és fàcil, el que és segur és que val la pena fer-lo, i que cal plantar cara a la vida, omplir El buit, i recuperar la memòria, perquè no ens siga semada Sense un punt de record.

La poesia de Vicent es conforma a partir d’un paisatge quotidià, mirat amb ulls que saben estimar, però també, o precisament per això, posar el dit a la nafra. M’agrada, en aquest sentit, recordar la dedicatòria que em va escriure per al llibre Homèrides:

“Per a l’amic Pau Sif, perquè en la nostra Odissea quotidiana ens retrobem en l’Ìtaca de la poesia”.

He parlat adés de l’ofici. I aquest és un aspecte que voldria destacar, perquè només amb ofici, el poeta pot entendre que la poesia també és un joc i que El joc és

El plaer d’omplir el temps,

inexorable, amb les mans, amb tot el cos.

La passió de vèncer l’ombra del xiprer.

El camí que ha recorregut Vicent els últims vint anys, aquesta insistència en el treball de les paraules, que l'emparenten amb Espriu i amb Estellés, per exemple, han donat molts fruits. En aquestes Triadisses trobareu els que l’autor ha considerat més representatius de la seua trajectòria. Ausades que el resultat és notable.

Ací hi ha poemes dels seus set llibres de poemes publicats i alguns d’inèdits. El recorregut ens permet conèixer una veu pròxima i reflexiva que ha anat evolucionant amb els anys, amb més repertori formal i temàtic i amb una mirada més conscient a cada pas.

Com diu Jaume Pérez Montaner al pròleg, aquesta antologia és una invitació magnífica per a conèixer l’obra de Penya: “una insinuació i un estímul per a començar a endinsar-nos en l’obra lírica densa i coherent d’un poeta que contempla el món amb tendresa i gratitud”.

Vosaltres és possible que ja conegueu l’obra de Vicent, però jo també us dic que aquesta antologia és una bona manera de fer balanç i de retrobar aquesta veu serena, constant, amable, juganera i rigorosa, que habita els poemes de Vicent.

M’acomiade amb un poema molt especial, perquè en soc, junt amb l’amic Ismael Carretero, el dedicatari:

CADA NIT

A Pau Sif i Ismael Carretero

I la nit?

La nit també és un aspecte.

Terriblement uniforme o potser

amb matisos lleus tan irreal com intangible.

L’he feta meua, la nit, moltes vegades.

Cada raconet escurat en la memòria.

Un procés de negació, també de mancança.

Clou una llum, declina la terra,

i cada nit és un funest auspici

de la mort que sempre truca a la porta.

La sort malauradament sobtada o, més aviat,

un anunci a la claror de la lluna.

Una estrella de nit

que plou en el cor

de cada sina.

Rafelbunyol, 13 de juny de 2014

Bonnie, Clyde i Paco el de 'Sa Penya'

2022-02-19T14:12:00.001+01:00

M'agraden els poemes amb personatge. Ahir, a la presentació a Fan Set de Tota flor sense cossiol, de Ximo Cano, i de La breu història dels Estats Units vaig llegir un poema de cada un. El de Ximo era aquest, que no té personatge, però és una meravella:

Sediment de vidre

que escorcolla dins del foc,

el sílex atàvic.

Trobar, al centre terrestre,

que esmicolar és aprendre.

El de Raquel Pena, en canvi, en tenia dos: els grans Bonnie & Clyde, amb cara de Warren Beatty i Faye Dunaway:

If all roads were blind,

They wouldn't give up till they died.

Bonnie Parker

BONNIE AND CLYDE

No estaven casats i fumaven

-d'això se'n diu estil-.

Cop sec,

pum!

Cos a terra.

Revistes de West Dallas exhibint

la parella de moda,

i ja de pas,

propaganda del fusell automàtic Browning.

Les presons a punt d'esclatar

de futur sense joves,

a l'estat de l'estrella solitària,

on la Gran Depressió

no cabia dintre els cupcakes.

L'emboscada de tot un país

rere els matolls,

mil dòlars per cap

crivellat d'enveja.

Sort del botó de l'americana,

qui va esquivar la bala a temps,

només una vegada.

Després, a Ca Revolta vaig llegir aquest enorme invent de Manel Marí, el primer narcocorrido de la literatura catalana. Un gran poema, amb personatge i amb moltíssima personalitat.

PACO EL DE ‘SA PENYA’

(Narcocorrido amb la memòria d’en Xicu Lluy)

Tres veus i una de més forta

servien de contrasenya

perquè Paco el de ‘sa Penya’

volgués obrir-te la porta.

Amb un grenya morena

que li tapava mig rostre,

tocava amb el cap sostre

i les parets amb l’esquena.

Lluïa un Crist tatuat

i anava a missa a diari,

i al rerefons d’un armari,

guardava en gran el pecat.

Paco el de ‘sa Penya’, el noble

o el lladre, segons t’ho miris,

carregava el cost als guiris

del que descomptava al poble.

Fet al frau i a l’enganyifa

flirtejava amb el conflicte

cada cop que un drogoaddicte

feia sang d’una tarifa.

Assidu al puny i al coltell

i amb un punt de mala bava,

jurava que el resguardava

el Crist gravat a la pell.

Tres crits i un de prou més fort

badant la calma ferrenya,

alertaren tot ‘sa Penya’

que a en Paco l’havien mort.

Una punxada a un costat,

una altra va entrar en l’aixella,

la tercera, a la costella,

la quarta, al Crist tatuat.

La policia local

va dir que, entre ràbia i pànic,

va ser un turista britànic

qui a en Paco va obrir en canal.

Com un riu de lava densa

la sang tenyia la grenya

morena de de ‘sa Penya’

mort en legítima ofensa.

És el crim que el crim depreda

en les nits d’un Crist absent

i tatua el paviment

amb sang vessada a sang freda.

Un poema de Vasko Popa

2021-12-17T06:53:00.004+01:00

Roden pel calaix i les carpetes alguns poemes que he traduït de Vasko Popa (Grebenac, 1922-Belgrad, 1991). Aquest n'és un.

Priča o jednoj priči

Bila jednom jedna priča

Završavala se

Pre svog početka

I počinjala

Posle svog završetka

Junaci su njeni u nju ulazili

Posle svoje smrti

I iz nje izlazili

Pre svoga rođenja

Junaci su njeni govorili

O nekoj zemlji o nekom nebu

Govorili su svašta

Jedino nisu govorili

Ono što ni sami nisu znali

Da su samo junaci iz priče

Iz jedne priče koja se završava

Pre svog početka

I koja počinje

Posle svog završetka

Història d’una història

Hi havia una vegada una història

que acabava

abans de començar

i començava

després del seu final

Els protagonistes hi entraven

després de morir

i en sortien

abans de nàixer

Els protagonistes parlaven

d’una terra d’un cel

parlaven pels descosits

L’única cosa que no deien

allò que no podien saber

era que només eren els protagonistes d’una història

d’una història que acaba

abans de començar

i que comença

després d’acabar

del Saler al Túria, de Carles Dolç

2021-10-15T15:09:00.012+02:00

Al seu llibre Del Saler al Túria (Pruna Llibres-Institució Alfons el Magnànim), Carles Dolç explica que: "El 30 de juny de 1970 la Televisión Española (TVE), única emissora de telecomunicacions existent aleshores, emet un programa de la sèrie Vida salvaje, que dirigia i presentava Félix Rodríguez de la Fuente, dedicat a l'Albufera".

En aquest documental sobre l'Albufera, Félix Rodríguez de la Fuente denunciava que les actuacions urbanístiques que s'estaven duent a terme al Saler en aquell moment posaven en perill l'ecosistema del llac. Al documental hi participaven alguns valencians preocupats per la qüestió. De fet, foren aquests científics valencians que avisaren Rodríguez de la Fuente, com explica Carles Dolç. Un d'aquests científics era Miquel Gil Corell, que va ser veí de la Pobla de Farnals i farmacèutic de Massamagrell.

Miquel Gil Corell, un home savi i un bon lector i conversador (a qui jo vaig conéixer essent encara un xiquet, perquè mon pare solia reunir-se amb ell per practicar el noble art de la tertúlia), seria després el primer president de la Junta Rectora del Parc Natural de l'Albufera. Sobre el seu paper en aquesta història, diu Dolç: "El cas de Miquel Gil Corell és paradigmàtic: ecòleg i farmacèutic, tenia una barqueta al llac i des de molt abans, per iniciativa pròpia, feia anàlisis de l'estat de les aigües per tal d'estudiar-ne l'evolució". Així el descrivia Félix Rodríguez de la Fuente: "un hombre aficionadísimo a la naturaleza, un gran naturalista y, por otra parte, un profesional del microscopio". Passió, estima per la natura i rigor científic, expressats amb la peculiar i -passeu-me l'adjectiu, però és el que més s'escau- entranyable retòrica de l'amigo Félix.

El llibre de Carles Dolç està ple de dades com aquesta, de detalls en què es veu com la tasca individual de molts se suma en un esforç col·lectiu per aconseguir uns objectius compartits i generosos. Encara que allò que es va fer al Saler no s'ha revertit mai del tot, sí que és veritat que "una de les conseqüències de la batalla del Saler va ser precisament que s'enderrocara el passeig i es reconstruïren els muntanyars amb un treball mediambiental modèlic de restauració d'ecosistemes". És a dir, que la barqueta del meu veí Miquel Gil Corell, i les barquetes (articles, plataformes, manifestacions, adhesius, pancartes, etc.) de tants altres, van salvar el Saler i, amb la seua lluita, van demostrar que no tot és irreversible.

Aquesta és, al meu parer, una de les idees més importants del discurs de Carles Dolç, tant en aquest llibre com en moltes intervencions públiques que li he llegit o escoltat: la reversibilitat. És una idea fonamental, perquè ens encoratja no només a salvar allò que queda, sinó a recuperar allò que s'ha perdut (llegiu l'Horta, el Cabanyal, la Punta, i un llarg etcètera).

Una altra idea que em sembla fonamental del llibre de Dolç és la de la perseverança. Un dels capítols del llibre fa referència al caràcter infatigable del moviment ciutadà per fer del llit vell del Túria un riu verd, contra la idea de fer-lo d'asfalt: "L'activisme de la societat civil va aconseguir que l'assumpte del llit verd no es perdera de vista en cap moment de la dècada dels setanta, permeté superar les insolvents ambigüitats del consistori encara franquista i va fixar criteris sobre què fer amb el riu". Ara ha fet 64 anys que el riu Túria es va desbordar i que començà aquesta història del llit vell que encara no ha acabat, i en el text de l'arquitecte valencià encara es filtra un orgull justificat per aquella victòria ciutadana: "que una ciutat siga articulada per un jardí d'arbres crescuts, amb les seues panoràmiques paisatgístiques, com ja ho és del Túria després de trenta anys és una benedicció urbana, no caiguda del cel, sinó de l'acció cívica".

Com diu Dolç no es tracta de mitificar aquests moviments ciutadans, sinó de ser conscients que "són expressió d'idees i sentiments socials que formen part de les ciutats democràtiques". No es tracta de mitificar-los, però sí de continuar donant-los suport quan tenen raó. Les amenaces continuen: en l'ampliació del port, per exemple. Cal tenir a punt la barqueta de Miquel Gil Corell (l'entusiasme, l'estima i el rigor) i recollir dades i buscar altaveus a favor d'unes ciutats més amables i d'uns espais naturals més vius i verds.

4 de setembre. Vicent Andrés Estellés

2021-09-04T12:16:00.006+02:00

Si he de respectar un ritual, que siga el de recordar el poeta de Burjassot. Enguany, precisament, no l'he llegit gaire, però no fa molt que vaig comprar l'últim volum de la seua poesia completa, que han editat amb gust i paciència Jordi Oviedo i Irene Mira, sota la direcció de Vicent Salvador i Josep Murgades. En aquest volum trobem els tres llibres de Jackeley, les Elegies europees, Saló, el Coral del meu poble, Dies gastats, Epístola avortada al meu amic Josep Maria Llompart, Festes llunyanes, Manual del malalt perfecte, D'açò se'n deia "plafons" en temps de Rubén Darío i Santos Chocano, El corb i, finalment, Per terres de Castelló. Notes de butxaca. No són llibres principals d'Estellés que, com és sabut, va escriure molt (en volums anteriors han eixit els indefugibles Llibre de meravelles, Horacianes o El gran foc dels garbons), però hi ha més d'un parell de llibres excel·lents i, sobretot hi ha una més de les coses que fan d'Estellés, al meu parer, un poeta inevitable: el poema o el vers inesperat fins i tot en l'obra més marginal o secundària. La troballa, com aquella granota a la butxaca del "Goig del carrer", que, de sobte, et bota davant dels ulls i t'amolla: "No et relaxes. Encara tinc poesia a les venes."

Això, però, no deixa de ser una impressió personal. Els editors del llibre, que treballen amb un rigor envejable, almenys envejat per aquest lector ara ja gairebé ocasional, expliquen que en aquest volum seté, que recull llibres de la segona meitat de la dècada dels setanta (quan ja hi havia una generació de joves poetes fent coses diferents, mentre es produïa l'anomenat "boom" estellés), el poeta continua amb l'experimentació formal que ja havia encetat en la primera meitat de la dècada. Ja no hi trobem només el decasíl·lab i l'alexandrí tan típicament estellesians, sinó tankes, apariats, vers lliure, versos d'art menor, etc. "Temàticament" -diuen Oviedo i Mira- "l'ús de noves formes va acompanyat d'un seguit d'imatges europees i al·lusions al moment històric de la transició que enriqueixen la intertextualitat de l'univers estellesià".

"Oh, vella, oh trista Europa!", deia Estellés al Coral romput i encara em ressona, quan l'evoque, en la veu d'Ovidi Montllor. Sempre m'ha fascinat la vocació europea i europeista de l'Estellés. Una vocació natural en un home curiós i en un periodista. La puta postguerra i la grisor del franquisme que tan bé va retratar contrastaven enormement amb les estrelles de cine (Marylin, la Loren) i amb el món europeu que s'albirava més enllà. En aquest sentit, expressat amb molta menys circumspecció, Estellés i Espriu també coincideixen. Faríem bé de no oblidar aquest europeisme, com assenyalen els editors: “La construcció d’Europa com un lloc literari subjectiu en la poesia estellesiana es converteix també en un topos de llibertat per al context polític i, com dèiem, amb uns plantejaments semblants als del nord enllà espriuà”.

Amb Estellés sempre he tingut la sensació que estava davant d’un poeta que s’ho havia llegit tot i que sabia moltes coses. Un lector apassionat de literatura i un periodista informat. La manera d’expressar-ho en els versos és sorprenent, de fet, perquè tot i que es passa el dia citant i jugant a la intertextualitat ho fa sense pedanteria, sense engolament (engolament és antònim de Vicent Andrés Estellés en algun diccionari). Estellés fa parlar els altres poetes i molts artistes amb la seua veu, siguen qui siguen, i els convida a seure a la tauleta amb braser, tant si són vius com morts. Als Sonets per a Jackeley, que formen part d’aquest volum, hi ha poemes que són cròniques d’un viatger desvagat, d’un flaneur, a Londres que en tornar a casa pren quatre notes, entre les que es filtra un dolor:

ran del tàmesi, caminava amb les mans a les butxaques.

veia la vella dama que donava molletes de pa als ocells.

em vaig asseure en un banc i veia davant meu el parlament,

l’abadia de westminster. vaig tornar a caminar després.

els meus records de londres són uns records vianants

d’una banda a l’altra. de nit, vaig davallar entre els parcs

a la vora del riu. em vaig abocar a la barana. veia el

big ben, el gran ull despert sobre la immensa nit de l’urbs.

al matí hi havia l’alegria dòcil dels arcs, les flors.

després me n’anava de vegades a la national gallery.

errava en silenci i molt dolorosament per les seues sales.

altres vegades me n’anava a l’albert hall. veia aquell

retaule de sant jordi. a les vesprades solia anar

al british museum. mirava els manuscrits, evocava karl marx.

Hi ha també, en aquest volum, el llibre El corb, que evoca el poema de Poe i que posa en dansa uns quants homenots de la cultura europea contemporània. En aquest llibre hi ha alguns versos realment impressionants de l’Estellés combatiu, del poeta compromés que tornarà a sonar amb contundència al Mural del País Valencià. La gràcia dels versos, més enllà del gest ètic i polític que els puga moure, és que són realment efectius. Estellés ja hi tenia la mà trencada en això i, com el Blai Bonet de “Gaspar Hauser” o el Miguel Hernández de “Vientos del pueblo”, era capaç d’amollar una tirallonga de versos construïts amb paral·lelismes i anàfores que formaven un crescendo èpic. Els fragments que cite i amb què acabe aquestes notes estellesianes del 4 de setembre són el tercer i el quart de l’“Homenatge a Picasso”, al capdavall una ècfrasi del Gernika.

El testament de bigues de baranes de pedres

Contra el tarquim injust i contra la fam injusta

Contra la sang injusta vessada pels carrers

Testament de l’estrella i manifest irat

Contra la por precària la trista fam de viure

Oh llibertat arribes i ens obres les finestres

Oh llibertat llunyana oh llibertat perduda

Clar pujava els graons redemptor el vell himne

Tenebres estellades de gernika de sang

Banyes de braus funestos banyes de braus de l’alba

Controvertida llum miserable bombeta

Puny irat de la mar contra el brut cel nocturn

Ah cavalls d’estupor mà que branda la falç

Una sang innocent davallava els graons

El poder arbitrari apagant les ninetes

Foscor foscor dels dies els boscos amarats

Ridi pagliaccio

2021-06-04T12:38:00.002+02:00

Com que no tinc gaire temps per a estudiar i m'he apuntat a un examen d'italià, escolte la ràdio al cotxe mentre recórrec la circumval·lació de València, sempre amb l'ai al cor. La ràdio en línia em permet fer un by pass cap a un altre horitzó, sobretot de tornada, quan l'horari asfàltic coincideix amb l'emissió del programa Fahrenheit de Rai 3. Hi ha dues seccions que em resulten especialment amables: la caccia al libro i i gettoni di letteratura.

La cacera dels llibres és una secció que facilita als oients de trobar obres introbables. L'oient truca a la ràdio i explica quin llibre busca, l'any d'edició i per què el vol. L'avinentesa sempre permet fer cinc cèntims del contingut de l'obra recercada, que potser de qualsevol mena: una novel·la descatalogada, un estudi sobre algun aspecte cultural molt concret, un àlbum infantil, una edició crítica rara d'un clàssic, un llibre de psicologia, etc. De vegades, més de les que podria semblar, els llibres apareixen. Algú que té el llibre a casa, que n'ha gaudit, que li ha tret el suc que li calia, escolta per casualitat l'emissió i truca a la ràdio, diu que té el llibre i que el vol donar a la persona que el necessita. El programa, doncs, posa en contacte buscador i posseïdor del volum, que parlen en directe i tornen a fer una exposició del contingut del llibre i de l'experiència de lectura. Francament bonic. En mans de Billy Wilder seria una comèdia divertidíssima, en mans d'aquells que feien les comèdies de Meg Ryan i Tom Hanks una cosa empalagosa i insofrible; però la secció és preciosa, enriquidora i fa molta companyia.

L'altra secció, I gettoni de letteratura (gettoni és com es diuen en italià les fitxes dels telèfons públics), són petites càpsules sobre un autor, preparades per la periodista cultural Florinda Fiamma. S'hi expliquen fets més o menys anecdòtics o laterals de l'escriptor en qüestió, que també se solen contextualizar amb la tria d'algun fragment d'una obra. Ara fa uns dies que l'autor de qui es parla és Emilio de Marchi (1851-1901, de qui no he llegit res. Pel que sembla, però, és el primer autor de gialli i també havia fet de traductor. Entre més obres, compta amb una versió de les faules de La Fontaine. Al capítol d'ahir, precisament, es reproduïa una idea sobre la traducció, amerada de sentiment, que em va fer gràcia:

"Il traduttore deve avere animo, cuore e intelletto pronto e alacre, ma a patto di adoperare queste sue qualità non come vuole lui. Chi comando è il libro e al libro comandano spesso i gusti di un tempo che non è più il nostro, per modo che il traduttore si trova spesso nella dura condizione di dover riprodurre con alacrità e allegria ciò che lo fa sudare e piangere di fatica. E insomma il mestiere del pagliaccio che ride e muore di fame".

"El traductor ha tenir l'ànim, el cor i l'intel·lecte a punt i viu, però a condició de fer servir aquestes qualitats no com ell voldria. Qui mana és el llibre i al llibre manen sovint els gustos d'un temps que ja no és el nostre, de manera que el traductor es trova sovint en la dura situació d'haver de reproduir amb vivacitat i alegria allò que el fa sudar i plorar de patiment. És, en resum, l'ofici del pallasso que riu i mor de gana."

Adonisíada i després

2021-04-23T07:28:00.004+02:00

Una recomanació per a Sant Jordi i per a tots els dies de l'any.

Adonisíada i després, d'Ismael Carretero, va guanyar el Premi València de l'any de la pandèmia i ha vingut al món de la paraula èdita amb l'autor lluny de casa. Això ha fet, entre altres coses, que no s'haja pogut presentar encara en societat, amb les cerveses escaients. Tot arribarà. Mentrestant, recomane moltíssim la lectura d'aquest viatge èpic cap al fons dels sentiments i de la carn.

El llibre, com a l'autor, fa anys que el conec, com Ismael ha sabut sempre els meus llibres abans que isqueren publicats. La meua recomanació és, per tant, parcial i amistosa, però també té coneixement de causa.

Dins del panorama poètic actual, Adonisíada i després és una proposta arrauxada i brutal, que se n'ix dels marges de les séquies per on normalment naveguem en vers, agafant-se a referents insòlits, però sobretot pouant una veu molt singular, enrogallada i lúcida, excessiva i excel·lent. No us perdeu aquest llibre, i feu cas de l'autor: obriu una cervesa.

M’has vist en la misèria i en la glòria

i sobreviure als meus excessos,

fins i tot a la meua vida.

M’has demanat humilment el perdó

i tanmateix conec rodar les teues llàgrimes

i caure verges als meus muscles.

T’he vist obert de cames

com una gata

mais toujours

tingueres la meua paraula

i ma benedicció.

L’amor caurà amb el pes d’una paraula

i el llarg comiat cabrà al viatge d’una mà,

que és el viatge dels amants: del pols als ulls.

No és un adeu; tan sols me’n vaig al llit,

que et siguen de profit tots els estels de la nit.

Je t’aime

–estime l’ànima del mariner que en cada port manté una mort.

La llum més alta, de Ricard Garcia

2021-03-26T09:37:00.000+01:00

Diumenge es lliuren els premis Joan Valls i Jordà per l'us i promoció del català i els premis de poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi. L'acte serà virtual i al cartell teniu l'enllaç de youtube, per si el voleu seguir. Enguany, el premi de poesia l'ha guanyat Ricard Garcia amb La llum més alta, un llibre delicat i punyent, que hem tingut el plaer d'editar Edicions del Buc i Pruna Llibres. Ara que el presentarem en societat, el torne a llegir i trobe aquests versos que, en un dia boirós, m'ajuden a trobar un la llum que vindrà.

DIR-NOS-HO TOT

Alena la terra i juga l'aire a ser

la llum que embolcalla el món.

Sota el sol, com si en fos l'eix,

verd i plata s'enfila l'àlber.

Dues orenetes desafien la llei

mentre una rosa es desclou.

Sobre coixins de silenci

els minuts dilaten la tarda

i es corba la llum per besar-nos.

Podem dir-nos-ho tot quan el món calla.

Poetes croats a Reduccions. Dia Mundial de la Poesia.

2021-03-21T09:44:00.002+01:00

Fa un mesos ja que va eixir el número 115 de Reduccions. Un número en què he participat amb una tria de poetes croats contemporanis que dibuixa un arc de vora set dècades, des de la poesia de Vesna Parun (1922-2010) a Martina Vidaić (1986). Sempre incomoda posar-se en el lloc de l'antòleg, però em console dient-me que això és un procés i que a poc a poc s'anirà ampliant.

Mentrestant, aquest número de la magnífica revista de poesia de Vic ha reservat un espai generós a la lírica croata en què he pogut recuperar i revisar textos que ja hi havia en aquest blog, traduir-ne de nous i, fins i tot, escriure un article informatiu que m'ha permés posar ordre en les meues lectures croates. És una llàstima no haver-lo pogut presentar en llibreries del país per motius pandèmics, però tot arribarà.

Quan el dossier estava a punt de publicar-se, es va morir a Stari Grad l'amic Tonko Maroević, sense el qual és impossible entendre la poesia croata contemporània i sense el qual jo soc orfe d'un amic meu i de la poesia catalana.

El dossier li està dedicat i ho remarque en diverses ocasions al meu article, però vull fer-ho una vegada més afegint un altre text, un poema que vaig traduir fa anys quan vingué l'Ars Santa Mònica de Barcelona a parlar de la seua poesia. És la meua manera de celebrar el Dia de Mundial de la Poesia, evocant el poeta i l'amic.

Vraćat se moru, vraćat se govoru,

makar valovi rastresu rečenice

a sunce svaku namjeru ispije.

Kad bi uvala sama se oglasila,

kad bi ljepota ukinula popust

na dugovječnost, kad bi svaka ptica

svom jatu rekla što mu pripada,

ne bismo uopće brinuli za riječi

prikladne plimi, zadužene oseki,

obvezane panikom patetike

da ne ispadnu iz protoka smisla

il padnu ispod dogovorene razine

promicanja dnom. Mora osluškivanja

zalog je vjere, jamstvo da riječ zadnja

pripada šutnji.

Tornar al mar, tornar a la paraula,

encara que les ones escampen les frases

i el sol es bega tota intenció.

Si la badia parlés tota sola,

si la bellesa esborrés la rebaixa

de la longevitat, si digués cada ocell

el que li correspon al seu esbart,

no ens preocuparíem pels mots que escauen

a la marea alta, en deute amb la baixa,

que estan obligat pel pànic patètic

de no caure del corrent del sentit

o de caure per sota el nivell acordat

de moviment de fons. El malson d'escoltar

és penyora de fe, garant que el mot darrer

pertany al silenci.

Sobre Maria Beneyto

2021-03-02T09:41:00.003+01:00

El 15 de març farà deu anys que va morir Maria Beneyto, una poeta important, almenys per a mi, que això de les importàncies va per barris. L'any passat vaig col·laborar a la revista Gargots amb aquest article, que ara recupere ací.

SER RUSC

Maria Beneyto tornà a publicar poesia a principis dels noranta, després d’anys de silenci i d’un llarg “exili interior”, com l’anomena Maria Lacueva, autora de l’assaig Les dones fortes: la narrativa valenciana de postguerra (PUV), que es trencarà el 1990 amb la reedició de la novel·la La dona forta.

El 1993, de fet, registra sis títols: una Antologia poètica editada per la Generalitat Valenciana, un llibre de poesia per a infants a Tàndem (Les quatre estacions); dos llibres en castellà (Nocturnidad y alevosía, Pre-Textos, i Hojas para algun día de noviembre, Ajuntament de València, amb pròleg de José Albi) i un en català (Després de soterrada la tendresa, Bromera).

Aquest darrer és el primer de tres llibres que sempre he llegit com un tríptic. Una lectura a què conviden tres títols prosòdicament molt bells i molt efectius per tal com posen el lector en guàrdia des del primer moment per la tensió que s’hi respira darrere del ritme assossegat dels decasíl·labs construïts amb paraules de tres o més síl·labes: Després de soterrada la tendresa, Elegies de pedra trencadissa i Bressoleig a l’insomni de la ira (tots tres a Bromera).

La tendresa ha estat soterrada, les elegies s’esmicolen malgrat ser de pedra, i la ira no pot dormir. Quanta tensió, quanta violència, quanta ràbia continguda en aquests tres títols crepusculars.

Dels tres, Bressoleig a l’insomni de la ira és l’únic que porta un breu paratext que ajude el lector a situar-se. En “Unes paraules de l’autora”, Beneyto enllaça aquest llibre amb el primer que va escriure en català, Altra veu, cinquanta anys abans. Hi ha, doncs, una voluntat de celebració, alhora que s’intueix un tancament de cicle.

El propòsit, ens diu la poeta, és sempre el mateix: “reflectir el món de la gent que, com jo, viu la quotidianitat que li pertoca”. El to i la temàtica, tanmateix, són uns altres: “la temàtica del llibre actual, lluny de la vitalitat visual i el goig de viure adolescent és, lògicament, pels anys passats, una mena de resposta irada del temps i la vida viscuda, a aquell món de sensitiu enlluernament que la sang i l’esperit descobrien”.

Aquestes paraules prèvies ens preparen per a uns versos que, efectivament tenen la voluntat “d’apaivagar-la, d’adormir-la [la ira]”. El que després trobem com a lectors és la culminació d’un procés literari que mira als ulls de la vida, de les vides, amb duresa i tendresa alhora.

La ira és un sentiment omnipresent, una reacció violenta que la veu poètica no amaga, encara que alhora hi ha una voluntat de controlar-ne els impulsos: “no vol la ira amb tu adormir-se. No la saps bressolar com cal”. Aquesta voluntat de controlar-la coincideix amb els esforços per acceptar el que s’és: “Accepta l’aire que entre tots respirem, i accepta sí, també, que no sigues el que voldries ser”.

Conformisme? Sí que ho sembla en aquest segon poema del llibre, però la ira roman amagada i es transforma en sentiment de culpa. Unes pàgines més endavant el poema “La ira que es mossega la cua” comença in medias res “I t’enutges amb tu... / Tranquil·litat, serenitat”. En aquest poema, el tu poètic, és a dir, la dona que viu “la quotidianitat que li pertoca” conviu amb un dimoni futboler i s’esforça per no enutjar-se amb si mateixa, mentre evoca una infantesa d’àvies que regalen rosaris i pares quasi ateus...

I encara més endavant, al poema “La conferència” trobem la lluita entre l’amor propi i la vergonya. Ja no hi ha conformisme, sinó autoconsciència, voluntat de ser:

Por que s’amaga. I al centre,

el teu cor, l’illa teua maleïda,

la teua illa d’amor propi, encara

resistent, i lluitant amb la vergonya

de ser supervivent i voler ser-ho.

Hi ha molts més “tus” aïrats en aquests poemes per on travessa una amarga tristesa. La poesia de Maria Beneyto reflecteix una varietat de tipus humans molt diversa. Hi circulen molts personatges diferents amagats en els pronoms personals conscients d’una identitat pròpia, però amagada:

I què ets tu com a ésser humà a la fi?

Què comptes per al bé de tothom?

Que no esbrine ningú el que penses

el que dius, el que escrius,

el que duus asfixiant-se al cor,

el que et sobre del viure.

També hi ha, però, una insistència en la voluntat de viure, unes ganes d’“intentar fer bon ús del teu somriure”, perquè “hi ha llocs del vell planeta on resta la gent jove que s’adreça volent salvar el món”. La ira i la tendresa, la tristesa i l’esperança entre uns versos capaços d’imatges francament belles: “el suïcidi apòcrif del son”, “els mariners que tenen el cor d’aigua” i també de colps de puny reveladors:

Continua plovent

i es besen fort les dues aigües,

amb lesbianisme aquàtic, que no cal

qualificar d’il·lícit.

Penses el poderós allau de carn i fúria

Sotmés al gran poder de l’homo sàpiens

Que no sap res, sinó fer mal, i plores.

Bressoleig a l’insomni de la ira tancava el cercle obert per l’autora cinquanta anys abans amb Altra veu i el tríptic encetat el 1993 amb Després de soterrada la tendresa. També seria l’últim llibre de versos de la poeta valenciana, que va morir el 2011.

Dos anys després de la seua mort, el 13 de març de 2014, ens vàrem reunir a Ca Revolta un grup de gent per fer un homenatge a la poeta. Hi participaren Maria Lacueva, Teresa Pascual i Eduard J. Verger i el grup Argila de l’Aire va recitar alguns poemes, alguns dels quals inèdits. Fou una d’aquelles vetllades profundament enriquidores per a qui les viu, però que solen passar desapercebudes enmig de la ciutat sorollosa i anodina, com Maria Beneyto i totes les autores de la seua estirp, estimades per qui s’atura a escoltar-les, ignorades per la resta. Aquella nit vàrem recordar la Maria Beneyto que volia “reflectir el món de la gent que, com jo, viu la quotidianitat que li pertoca”, o dit d’una altra manera, l’autora del poema Criatura múltiple:

Yo, múltiple, plural, amigos míos,

no soy nada. Soy todo. Soy aquella

que se quejaba a Dios de no ser río

y ser mar, ser clamor y no palabra,

ser laberinto y no sencilla ruta,

ser colmena y no ser única abeja…

Lletra lítica, Lletra àuria

2020-11-27T09:34:00.004+01:00

Fa uns dies Lucia Pietrelli va rebre el premi Lletra d'Or per la seua novel·la Lítica. Un llibre que vaig tindre el goig de presentar a la llibreria Fan Set i de ressenyar a la revista Caràcters l'any passat. Heus ací aquella ressenya a manera de felicitació a l'autora i als nous lectors que tindran la sort d'anar per primera vegada a aquell poble envoltat de boira.

LE FIABE SONO VERE

Calvino deia que creia en les rondalles, perquè són reals. Més o menys el mateix devia voler dir Cortázar quan afirmava que la literatura del realisme no podia prescindir de la fantasia. La frontera entre allò que és real i allò que no ho és té en Lucia Pietrelli una visitant assídua. Ho hem vist en narracions i en llibres de poemes anteriors, però potser és a Lítica on la tendència hi és més subratllada.

La fórmula inicial de les rondalles és, habitualment, una invitació a aquell que llig o escolta per a deixar de banda els paràmetres habituals i estar disposat a transigir amb fets extraordinaris. Algunes d’aquestes fórmules sonen inquietants: “Això era i no era” és una expressió paradoxal que posaria en guàrdia qualsevol filòsof, i qualsevol gat amagat en una capsa. Així, després d’un paràgraf en què ja ens ambienta en un poble envoltat de boira, amb bosc i sense riu ni nom; comença Lítica: “Diuen que la germana és -i no és- d’una bellesa fràgil”.

En un llibre de poemes anterior, Ortigues, Pietrelli encreuava la Blancaneu dels Grimm amb na Magraneta de Jordi des Racó per treure’n uns poemes punxeguts que ja deien coses com aquesta: “Qui vol conèixer l’altre / si el pensament / no es pot posseir”. Amb Lítica aprofundeix en aquesta idea amb la història de dues germanes, i del seu trànsit cap a la vida adulta, a través del descobriment del sexe i de la mort. I també de la constatació de la dificultat de “conèixer l’altre”. Tant és si l’altre és Gael, la parella de carn i ossos de la germana, o ella mateixa per part de la germana petita. Les paraules i els gestos són enganyosos i tenen significants diferents per a cada individu i és per això que és tan difícil la coneixença i, per tant, l’amor. Un amor buscat (i no trobat) més enllà de la penetració.

La prosa de Lucia Pietrelli és esmolada i evanescent alhora. Les paraules han estat seleccionades amb molta cura i això es nota. I són capaces de fer ressaltar el més mínim detall o d’embolcallar-lo amb la boira del bosc i la rebel·lia prerafaelita de l’heura desfermada. Cada paràgraf, de fet, funciona gairebé com una unitat independent sense deixar d’estar connectat amb la resta del text. El lirisme de la prosa de Pietrelli, una de les principals virtuts d’aquesta narradora poeta, juga a favor d’una manera de dir i de no dir (de ser i de no ser) que pot desconcertar el lector, però que alhora ens endinsa en una dimensió del relat més profunda.

És en aquesta dimensió on viu l’abisme que s’obri entre les dues germanes quan la gran es transforma i afegeix a la seua bellesa fràgil, la sang menstrual d’una nimfa del bosc. “Amb l’adolescència, es tornà més opaca i la conversa se’ns moria”. La germana petita viu aquestes transformacions de prop i de lluny alhora. El joc dual entre l’adolescent i la nena, entre l’amor i el sexe, la vida i la mort es multiplica en un joc de miralls que no sempre reflecteixen allò que miren.

La germana s’allunya cada vegada més dels éssers vius i s’obsessiona amb una estàtua de pedra que troba al bosc, el Noi de Marés, perquè “el temps no s’aguantava dret” i perquè “hi ha massa pensaments pel món”. Les paraules i els cossos ja no són suficients, perquè és impossible conèixer-los i això porta la protagonista a un atzucac.

El conflicte central de Lítica és aquesta batalla entre el temps i els cossos, o dit d’una altra manera, entre el pensament i la paraula. La germana voldria tenir accés directe als pensaments, sense la mediació de les paraules i busca la manera d’aconseguir-lo, mentre busca recer en l’home de pedra, sense temps, ni cos, ni paraula. Sense vida.

Pietrelli construeix un món ensonyat i irreal, boirós, que beu de molts referents lligats al fantàstic entès com una ampliació de la realitat (les rondalles, l’Alícia de Carroll, Mary Shelley, les Metamorfosis d’Ovidi, el prerafaelitisme, o els Viatges i flors de la Rodoreda), per a explicar-nos unes relacions molt reals, tan reals com la vida mateixa, perquè les rondalles són certes.

#FestaEstelles2020 Antibes

2020-09-04T07:09:00.003+02:00

Als vint anys m'agradaven molt les Antibes d'Estellés. Uns poemes breus, alguns amables, com un pastisset, d'altres picants, com un pebrera; i encara aquells que furgaven com un record amarg. De fet, vaig escriure tota una sèrie de poemes curts, que després quedaren en res, que les imitaven descaradament. Aquell estiu dels meus vint anys va coincidir que vaig fer un viatge en Interrail per Itàlia, fins a Sicília, on vaig assistir a un curs de llengua. Tant m'agradaven que aquells poemes que de tornada, com que els horaris de tren m'ho permeteren, vaig fer una parada d'un parell d'hores o potser una mica més a Antibes (que en català i occità té el nom d'Antíbol, una dada que llavors ignorava). Jo ja sabia que les Antibes d'Estellés feien referència a Picasso, i que hi ha en aquesta localitat un museu del pintor malagueny, però tenia el temps just, feia moltes hores que viatjava i el que em venia de gust era banyar-me i fer un mos. Vaig baixar a la platja i vaig entrar a la mar d'Antibes. Vaig menjar una crep o alguna cosa barata i per emportar, perquè el pressupost d'estudiant ja no donava per a gaire més després de tres setmanes de viatge. Vaig pujar al tren notant encara la tibantor de la pell que provoca la sal de la mar i vaig pensar en les Antibes que Estellés va escriure pensant Picasso. Encara no hi he tornat.

¿com t'ho explicaria?

no apagues la guitarra

hi ha un riu que es diu el tàmesi

oh lluna lluna lluna

s'adorm el fill als braços de la mare

cada matí li canvie l'aigua a la pena

ai com cantava la pena com cantava ai

el cresol va fumar el mur

asseu-te i fumem vi negre

llavaneres les flors ran de la mar

tothom eixia al carrer deia bon dia

una estrella de mar en una aixella

una paret de calç sota la llluna

la modista arribà a quina hora a casa

europa és tota verda

aquest sol de provença

cròtals cigales als engonals

puja lenta l'olor dels pins

(...)

naixen de la guitarra

els dibuixos que feu picasso a antibes

no ho digueu als hereus

quina nit de guitarres i sempre guitarres ai quina nit

m'escrivies i et contestava

ma no m'oblidaré de saint-jean-du-pin

sol i salnitre sol

una vídua es gratava els pèls del sexe

al recer de la barca

fuma i contempla aquest nocturn

ah llorers de massamagrell

el ventalle de cedros aire daba