BibloSfera

El día de las hormigas

2012-02-08T09:20:00.002+01:00

Si després de llegir Las hormigas el lector es queda amb ganes de seguir en companyia d'aquests petits i no gens inofensius insectes, Bernard Werber ens ofereix un segon plat, El día de las hormigas.

El día de las hormigas s'assembla i al mateix temps no s'assembla al seu predecessor. S'hi assembla, perquè una vegada més entrellaça una història humanes i una història formiguil. Per un costat, un inspector de policia i una periodista intenten desentrellar una sèrie d'assassinats perfecte. Per l'altre, la nostra amiga la guerrera asexuada 103.683 encapçala una croada contra els temuts dits per ordre de la princesa 56 de primavera, que ara és la reina Chli-pu-ni.

Però al mateix temps no s'hi assembla, perquè passa de la divulgació més o menys seriosa sobre les formigues a una interpretació lliure i fantasiosa del seu comportament i costums. I això és així perquè a El día de las hormigas un grup d'aquests insectes han tingut una revel·lació: els dits són Déu. A partir d'aquesta premissa, la imaginació de l'autor corre furibunda pel món de les formigues per reflexionar sobre els comportaments humans al voltant de la religió, fent d'aquesta segona part un llibre més fluix en alguns aspectes, però globalment més còmic i, en ocasions, interessant.

I, com a Las hormigas, Werber ens deixa amb un petit problema que resoldre mentre llegim. Com acaba aquesta sèrie? 1 - 11 - 21 - 1211 - ...

(5)

Imatge obtinguda de Vestida por el mundo (II)

Las hormigas

2012-01-25T13:07:00.001+01:00

Como explorador, fue la pata.
En el lugar, fue el ojo;
y de regreso es el estímulo nervioso.

Una formiga sexuada mascle que és l'única supervivent d'una expedició de caça aniquilada per una arma secreta, presumptament desenvolupada per les formigues nanes. Un pare de família a l'atur que hereta una casa amb l'avís que sota cap concepte no pot entrar al soterrani. Aquestes són les dues històries aparentment divergents que omplen els pàgines de Las hormigas, de Bernard Werber, fins a confluir en un final inesperat.

El primer que destaca de Las hormigas és la seva excel·lent documentació, que gairebé el podria convertir en un llibre de divulgació novel·lada sobre el tema. I és que Werber, que ha treballat uns anys com a periodista científic, sembla que és un apassionat d'aquests petits insectes, als que retrata com l'altra espècie dominant a la terra.

Però això no és tot. El llibre ens ofereix dues històries completament diferents que es donen pas l'una a l'altra de manera ambigua, de manera que tot sovint el lector triga unes quantes paraules -o fins i tot frases- a adonar-se que el món ha canviat de mida per fer-se gran com una persona o bé petit com un insecte. I així passem de l'aventura trepidant del mascle 53, la princesa 56 de primavera i la guerrera asexuada 103.683, perseguides per les rebels d'olor de roca, al misteri dels humans que, d'un en un o en grups, van desapareixent per la porta del soterrani. Tot amenitzat pels extractes de l'Enciclopedia del saber relativo y absoluto, d'Edmond Wells, antic propietari de la mansió.

Potser no és el millor llibre que s'ha escrit mai. Potser el final de la història dels humans és una mica fluix. Però indiscutiblement, és un llibre que s'ha de llegir.

(5)

Imatge obtinguda de Hormigas Amarillas

Professor Layton and the last specter

2012-01-16T10:34:00.002+01:00

L'aventura més recent del professor Layton, "Professor Layton and the last specter" o "Professor Layton and the Spectre's Call" a Europa, és en realitat la primera. En aquesta preqüela el professor coneix el seu famós ajudant, Luke, que en realitat és qui el crida per resoldre el misteri de l'espectre que està destrossant el poble de Misthallery.

Aquesta quarta entrega del joc, igual que la segona i la tercera, no aporta res. No em malinterpreteu: en aquest cas, que no aporti res és absolutament fantàstic. Tenim el mateix joc que ja ens agradava, amb una pila de trencaclosques nous per resoldre, com si fos una nova fornada dels nostres pastissets preferits als quals només han canviat la decoració.

Com sempre, trobem jocs amb diferents nivells de dificultat i per tots els gustos: d'observació, de lògica, d'orientació en l'espai, o matemàtics, i cadascun d'ells té la seva dificultat indicada en picarats. Tot i això, trobo aquesta classificació enganyosa, ja que o bé el meu cervell funciona al revés que el dels creadors del joc, o la valoració de la dificultat no és gaire encertada.

Com sempre també cada enigma té quatre pistes (les dues primeres generalment bastant estúpides) com a ajuda per resoldre'l que ens costaran monedes de les que es troben pels carrers. I per si amb tots aquests puzzles no en tenim prou, el joc pot complementar-se, igual que passava amb el tercer (però em penso que no amb el segon), amb més trencaclosques que es poden baixar setmanalment d'internet.

A més, també tenim els tres minijocs. En aquest cas el primer, força entretingut, tracta d'un tren que ha d'aconseguir arribar a destí passant per totes les estacions i sense xocar ni amb altres trens ni amb els cotxes que creuen la carretera. El segon, on un peix que recull monedes impulsat per bombolles, és bastant odiós; mentre que el tercer i més facilet és un teatre de titelles on hem d'encertar la paraula que completa el diàleg, traient-la d'una llista.

Finalment hi una secció que pel que llegeixo a Europa sembla que no ha arribat, que es diu London Life. Però com que no l'he pogut provar, no opino!

(5)

Mals pares: postures de dormir

2012-01-14T19:26:00.000+01:00

Una de les principals preocupacions dels pares els primers mesos de vida d'un bebè (o de dos, pel que fa al cas), és la mort sobtada del lactant. I no és pas un problema per prendre-se'l a broma!

Una de les pegues de la mort del lactant és que no se'n saben les causes. Tot i que es porta molt temps investigant, encara no està clar què ho provoca, tot i que se n'han identificat uns quants factors de risc: prematuritat (tengui), part múltiple (tengui), que els nens dormin junts (tengui, però ja no perquè no hi caben al mateix moisès), alletament amb biberó (tengui), i el factor de risc en majúscules: DORMIR CARA AVALL. En aquests moments, els que no hagueu tingut fills recentment estareu pensant: però si quan jo vaig tenir els meus els havia de fer dormir així! Doncs sí, quan jo era un bebè també dormia cara avall, perquè si no corria risc de mort del lactant. Però els temps canvien, i sembla que avui en dia s'han fets uns quants estudis (que no he tingut pas temps de mirar... Dan, et deixo la idea per si et ve de gust) que demostren que el que és perillós és dormir mirant el matalàs.

Però el nens, fins i tot quan tenen un mes de vida, són molt i molt tossuts (i quan en tenen cinc encara més). Així, resulta que un bon dia una de les bessones va decidir que a ella, això d'estar-se mirant el sostre per dormir, no li anava, i no va voler dormir mai més de cara amunt. Quan li vam dir a la infermera de la pediatra de la Seguretat Social que la nena dormia cara avall, ens va mirar com si acabéssim d'anunciar que li posem cianur al biberó, i ens va prohibir terminantment que li ho deixéssim fer fins que complís l'any. En canvi, quan ho vam dir al pediatra de la mútua (aquest no té infermera, és capaç de pesar les nenes ell solet), ens va mirar més aviat amb cara de pena, i amb molta sinceritat ens va dir que sí, que hi ha bebès que només volen dormir cara avall, però que a la vista dels darrers estudis no ens podia dir amb la consciència tranquil·la que la deixem fer. Això sí, ens va donar un bon consell: quan s'hagi adormit, gireu-la de cantó. He dit ja que els nens són tossuts? Doncs ho són, i el consell no va servir de res. Només girar-la, es despertava bramant.

El final de la història us el podeu imaginar. Després d'uns quants dies de baralles, plors i no dormir, vam claudicar, ens vam encomanar al monstre espagueti volador, i vam decidir que la nena dormís com li donés la gana. Això sí, no li hem tornat a dir res a la infermera del pediatra. I és que, en el fons, som uns mals pares, però això no cal que ella ho sàpiga!

Cupcakes de dues xocolates

2012-01-08T11:38:00.001+01:00

El regal de Nadal de la Palillo van ser dos llibres de cuinetes, un d'ells Cupcakes: magdalenas creativas d'Amanda Laporte. I em va faltar temps per començar a experimentar! Tan aviat com vaig tenir temps em vaig estrenar amb una recepta que semblava prou fàcil: els cupcakes de dues xocolates.

Primer vaig preparar tots els ingredients: ous, mantega, sucre, llet, farina, llevat, xocolata picada i cacao en pols (en aquest cas, altrament dit Cola-cao). I no ens oblidem dels paperets!

A continuació, barregem la mantega, el sucre i els ous:

I quan està llet, hi afegim la farina amb el llevat i les xocolates:

I quan ja està tot ben barrejat, a omplir els paperets i al forn!

Aquesta primera part era la fàcil, i el resultat va ser prometedor: 12 cupcakes amb prou bona pinta!

Mentre es coïen, va venir la part complicada, el topping, que ja avanço que va ser un desastre absolut. Com sempre, primer exposició dels ingredients, que no és cas d'anar pesant mentre ets a mitja feina.

Desfer la xocolata blanca...

Barrejar-hi el sucre glacé i la nata per muntar, i deixar refredar.

Teòricament, després de deixar-ho refredar quedava una pasta més o menys sòlida que permetia fer això:

Però la realitat és que la barreja no es va arribar a endurir mai prou, de manera que la xocolata estava mig desfeta i vaig acabar obtenint... això:

Massa nata? La nata havia de ser muntada? Xocolata de mala qualitat? De tota manera estaven boníssims, així que no em desanimo a seguir provant! De fet, ja he fet el segon experiment, que penjaré properament...

Bon profit!

El lector de cadáveres

2012-01-05T15:25:00.002+01:00

Quan vaig veure El lector de cadáveres, d'Antonio Garrido, a la pàgina principal d'Amazon, d'entrada em va fer una mica de mandra. Al mateix temps, però, també em va picar la curiositat, ja que està inspirada en la vida de Song Cí, segons el llibre el primer membre d'una elit de forenses a la Xina medieval.

A través de les pàgines de El lector de cadáveres, Cí supera tota mena de penalitats a través de les quals passa de ser un camperol de classe baixa, a un estudiant avançat cridat a resoldre una sèrie d'assassinats al voltant de l'emperador. I tot i que al podria semblar la típica novel·la que una vegada l'Amkiel va classificar de filosofia americana "just do it", mentre la llegeixes dóna la impressió constant que vol ser alguna cosa més que això.

Ens trobem doncs davant una novel·la d'argument senzill i previsible on la fantasia es trena al voltant d'un personatge històric del qual hi ha molt poca informació més enllà de la seva obra mestra, el llibre Collected Cases of Injustice Rectified. Però tot i que el fil conductor del llibre no és gran cosa, està embolcallat per una curosa ambientació històrica que li confereix cert pes específic dintre del gènere. I és que, si bé no la consideraria una gran novel·la, veient la baixa qualitat que pobla el gènere bé es mereix una menció.

(4)

Imatge obtinguda de Novela histórica

La llave del tiempo

2012-01-01T13:48:00.000+01:00

Com ja sabeu els qui fa temps que em coneixeu, tinc una estranya debilitat pels llibres infantil i juvenils, sobretot els de fantasia i ciència ficció. Aquest darrer mes, aquesta debilitat s'ha vist satisfeta amb una sèrie que vaig descobrir cercant lectures per internet, La llave del tiempo.

La llave del tiempo consta de vuit llibres: La torre i la isla, La esfera de medusa, La ciudad infinita, El jinete de plata, Uriel, La puerta de Caronte, El palacio del silencio, i El viaje de Zoé. Al llarg dels vuit volums els autors, Ana Alonso i Javier Pelegrín, desgranen les aventures de cinc joves, quatre d'ells amb poders especials, que cerquen descobrir el seu origen (i, de pas, salvar el món) en una complexa trama que els porta endavant i enrere en el temps.

Això és precisament el més interessant de la sèrie: la seva particular visió dels viatges en el temps, que exclou la possibilitat de que es produeixin paradoxes i, en canvi, introdueix un factor d'inevitabilitat que impel·leix als protagonistes a repetir les mateixes accions que els havien dut a les situacions exposades. Tot i que no sóc una experta en el tema més enllà del que he llegit en altres novel·les de ciència ficció, el punt de vista exposat és prou interessant. I encara que no hi estic totalment d'acord, he de reconèixer que l'argument està ben trenat, és consistent i no entra en contradiccions evidents.

Com moltes altres novel·les juvenils, La llave del tiempo fa un esforç evident -potser massa- per transmetre un seguit de valors que, en general, són positius: l'amistat, la perseverança, la responsabilitat... tot i això, en ocasions li he trobat un punt que tendeix a l'adoctrinament, sobretot en dos aspectes: l'ecologisme i, curiosament, la "pirateria" musical. Aquest darrer aspecte està exposat d'una manera tan descarada que em va fer gràcia i irritar a parts iguals.

En global, La llave del tiempo ha estat un descobriment interessant, una sèrie que recomanaria a qualsevol adolescent amant de la ciència ficció i, perquè no, fins i tot a alguns adults.

PD: podeu trobar el primer capítol de cada llibre per descarregar a la pàgina oficial de la saga, i en e-book els sis primers llibres. Els dos darrers, a la llibreria.

(4)

Imatge obtinguda de Música y libros

Bon any!

2011-12-31T20:58:00.000+01:00

Molt bon any a tothom!!

Mals pares: la gestió del temps

2011-12-31T10:36:00.000+01:00

Quan tens fills, la gestió del temps -entenem-nos, del temps per fer coses que no impliquin nens- es torna molt complicada. Perquè només pots fer coses durant el temps que els bebès dormen. I aquest temps es fa molt, mooolt curt.

En el nostre cas, tenim dos bebès pràcticament ideals, que dormen tota la nit d'una tirada (al·leluia!!), i que durant el dia encara dormen prou. Això ens deixa amb dues migdiades matinals d'entre una i dues hores, i una altra més curteta de mitja hora a la tarda. I com que a les 8.30 ja dormen, en total tenim entre quatre i cinc hores diàries per fer les nostres coses (la tarda no compta, que dormen mentre passegem). En teoria, és clar. Perquè com que són dues, el dia que no és una que decideix saltar-se una migdiada, és l'altra, cosa que redueix considerablement el temps "lliure". Però deixem el tema de la son per una altra ocasió, que bé s'ho val.

Com deia, durant el temps que les criatures dormen, els pares poden fer les seves coses. Les "seves coses" es divideixen en dues categories: les coses que volen fer, i les que han de fer. Les coses que volen fer són les que serveixen per relaxar-se i oblidar la darrera mitja hora, en la que s'han estat barallant amb un bebè mort de son però histèric que no vol dormir tot i que se li tanquen els ulls mentre li fas el cavallet tot cantant el General Bum-bum per cinquena vegada. Entre aquestes activitats s'hi compta dormir; jugar a la play, la NDS, l'ordinador; mirar el correu, el facebook, el twiter, el forum de mares, altres blogs, punts suspensius; dormir; fer pastissos, galetes, cupcakes, cakepops i altres experiments; fer manualitats variades; dormir; llegir; fer un te amb galetes després de dinar. Ah, havia dit dormir? Després hi ha les activitats que s'han de fer, tot i que evidentment, no en tens cap ganes, i mentre les fas sents com el temps se t'escola irremeiablement entre els dits: posar rentadores (principalment de les criatures), fer la feina de casa, esmorzar-dinar-sopar, dutxar-se i adquirir l'aspecte d'una persona, recollir joguines de terra, rentar biberons, i un llarg etcètera.

Ja es veu que la llista d'activitats i el temps no acaben d'encaixar, i més considerant que molts dies a les 10 els pares ja dormen. Al sofà, és clar, que a les 12 toca l'últim biberó del dia, intentant que les nenes no es despertin mentre mengen (una de les estranyes habilitats dels bebès).

I després, quan parles amb altres pares (pares que dormen molt menys que tu, i als que les ulleres arriben al terra, enlloc de només a la cintura), et diuen amb cara de beneïts: però és que quan et somriuen, això ho compensa tot... I tu afirmes convençut, però per dintre penses "sí, sí, però no hi ha res com una hora enganxada a la consola per agafar energia pel següent assalt". I és que, en el fons, ets una mala mare.

Tornem-hi!

2011-12-30T10:03:00.003+01:00

Després de més d'un any sense escriure, durant el que han passat moltes coses (entre elles, la família s'ha multiplicat per dos!), em torna a picar el cuquet de reactivar el blog. I no precisament perquè ara em sobri el temps! Més aviat al contrari, en tinc menys que mai, però també em sembla que precisament tinc més coses a dir... deu ser cert que la maternitat augmenta la capacitat multitasca?

En qualsevol cas, el blog experimenta un canvi de rumb radical: ja no serà més un espai de llibres. O més ben dit, ja no serà de llibres i prou, sinó que ara hi cabrà tot allò que m'interessa. Les frikades (mm, aquesta part ja la coneixeu), però també les cursilades. En altres paraules, ara hi trobareu la meva doble (triple, quàdruple) personalitat al complert. Ara, biblosfera tindrà llibres, receptes, consoles, manualitats, puericultura, i qualsevol idea peregrina que em passi pel cap i em vingui de gust posar-hi.

I per celebrar aquesta nova etapa, us pastís que vaig fer l'any passat per l'aniversari d'una amic.

Bon profit!!

Tschai

2010-08-29T12:53:00.005+02:00

El primer que vaig llegir de Jack Vance, ja fa molts anys, va ser la sèrie de Los Príncipes Demonio, cinc històries que em van agradar prou com per repetir-les en dues o tres ocasions. Des d'aleshores no havia llegit res més del mateix autor fins que, cercant aliment per l'e-reader, vaig trobar Tschai.

Tschai és un planeta que orbita al voltant de Carina 4269, i on es dirigeix un nau tripulada des de la Terra després d'haver rebut un senyal d'auxili. Només arribar-hi, però, la nau és destruïda, i l'únic supervivent és Adam Reith, qui estava en una càpsula de descens. Reith descobreix que Tschai és habitat per quatre espècies alienígenes: els Chasch, els Wank, els Dirdir, i els Pnume (les que, per cert, donen lloc als quatre llibres de la saga), cadascuna de les quals té esclavitzada una raça humana. Reith s'enfrontarà a les quatre espècies de Tschai amb un únic objectiu: tornar a casa, i poder explicar el seu fascinant descobriment.

L'estructura de Tschai (el llibre) és simple i, tot i ser-ne molt diferent, recorda a la dels Príncipes Demonio. Reith avança per la història a través de quatre narracions independents però interrelacionades, amb un nucli de personatges constants i altres que són particulars de cada llibre. Cada llibre li presenta una problema específic centrat en una de les espècies de Tschai i en els seus servidors, problemes als que Reith s'enfronta amb dosis variables d'acció, astúcia i sort.

Tscahi és un llibre trepidant, que mai s'atura, que no deixa temps per l'avorriment. Les històries són relativament curtes, fàcils de llegir, riques en detalls i al mateix temps elegants en la seva simplicitat, en l'estil directe i sense floritures que caracteritza a Jack Vance. No és una obra mestra, però sense cap mena de dubte és un bon entreteniment pels amants de la ciència ficció d'aventures.

(5)

Imatge obtinguda de l'Árbol de los mil nombres

Bon estiu!

2010-08-02T18:20:00.002+02:00

Imatge d'Alicia Lucnie

Crónicas de la Torre

2010-07-23T17:44:00.005+02:00

La emperatriz de los etéreos va ser el primer llibre que vaig llegir de la Laura Gallego, i una molt bona experiència. Després, Memorias de Idhún em va agradar tant que en menys de sis mesos he llegit la trilogia sencera dues vegades. No cal dir doncs que, quan vaig trobar Crónicas de la Torre, no vaig dubtar ni cinc segons a començar la saga.

Lamentablement, el resultat no ha estat ben bé el mateix. Es nota que Crónicas de la Torre va ser un dels seus primers llibres, i li falta tota la complexitat que caracteritza les Memorias de Idhún. És un llibre senzill, tan en el fons com en la forma, pla i previsible, que en ocasions fins i tot arriba a semblar un borrador de la seva obra més coneguda. De fet, a les Crónicas de la Torre ja hi trobem l'esbós dels protagonistes de les Memorias: la noia que rep el poder d'un unicorn, el noi d'ulls verds en el cos d'un drac daurat, i el noi fred d'ulls de gel.

Per ser sincera, no és una mal llibre, i molt menys un mal llibre juvenil. Si l'hagués llegit fa temps, probablement aquesta ressenya hagués estat molt diferent. Després de les Memorias de Idhún, però, no ha estat més que una altra gran decepció.

(3)

Imatge obtinguda a Espacio Libros

Coraline

2010-07-22T20:30:00.000+02:00

Anava a actualitzar la llista de lectures pendents quan he vist que encara hi tenia Coraline, un dels llibres que vaig llegir l'estiu passat i que em van quedar pendents de comentar.

La Coraline Jones i els seus pares s'acaben de traslladar a un gran casalot antic. Ella, però, s'avorreix: els seus pares, concentrats en els seus propis projectes, la ignoren. Per entretenir-se, la Coraline comença a explorar la casa i els seus contorns. Així coneixerà els seus estranys veïns, una parella de d'excèntriques velletes, actrius retirades, i un domador de ratolins. Molt més important, descobrirà una estranya porta, l'única de la casa tancada amb clau. Darrera aquesta porta s'amaga l'altra família de la Coraline, uns pares fantàstics que juguen amb ella i li preparen els seus plats preferits. Només hi ha una cosa que no quadra en aquesta nova família, i és que al lloc dels ulls, hi tenen botons. Aviat, la nova mare de la Coraline li ofereix uns botons per intercanviar pels seus propis ulls, i la Coraline s'haurà d'enfrontar al terrible secret que amaga la seva altra família.

Vaig descobrir Neil Gaiman a Copenhaguen, quan vaig veure Stardust al cinema un dia de fred i neu. Així doncs, tan bon punt vaig saber que Coraline era del mateix autor, no vaig dubtar a anar a buscar el llibre i, de passada, endur-me també el còmic. L'experiència, però, no va ser la mateixa. Coraline no està malament, la idea certament és bona, però el vaig trobar massa infantil. Donat que és, precisament, un llibre infantil, potser no ho hauria de criticar. Tot i això, i considerant que generalment m'agraden aquest tipus de llibres (que sovint he defensat des d'aquí), no puc deixar de dir que va ser una petita decepció.

I el còmic? Doncs una mica millor, certament l'acompanyament dels dibuixos prova a la història. Exactament, el mateix que li passa a la pel·lícula, tot i que hi apareixen personatges nous.

(3)

Nacidos de la bruma

2010-07-18T12:00:00.007+02:00

En un dels primers posts que vaig escriure després de reobrir el blog vaig mencionar Nacidos de la bruma, la trilogia de Brandon Sanderson composta per El imperio final, El pozo de la ascensión i El héroe de las eras. En aquell moment només n'havia pogut llegir els dos primers llibres, ja que el darrer encara no havia estat publicat. Ara, però, que ja els he llegit tots tres, els ha arribat l'hora de protagonitzar una entrada. Això sí, abans de començar, un advertiment: com que aquest post va dedicat a la saga completa, la sinopsis conté spoilers (si més no, més dels habituals). Així doncs, els amants de la intriga salteu-vos el paràgraf següent!

(El imperio final) En un món cobert de cendres i boira la noblesa té poders alomàntics, poders màgics impulsats per la ingestió de metalls, mentre els skaa viuen esclavitzats. Fins que Vin, una jove skaa bastarda d'un noble alomàntic, entra en contacte amb un grup de lladres que ha decidit derrocar el Lord Legislador, l'immortal que governa amb mà de ferro aquesta societat desigual. (El pozo de la ascensión) Les coses, però, no són tan simples com això, i la mort del Lord Legislador no condueix a la igualtat i la pau per la que han lluitat la Vin i en Kelsier. Les guerres entre antics nobles i nous governadors skaa assolen la terra, i mentrestant la cendra cada vegada cau amb més força i les boires comencen a aparèixer durant el dia. L'única opció sembla ser trobar el pou de l'ascensió, el pou d'on el Lord Legislador va treure el poder per controlar les boires fa mil anys. (El héroe de las eras) La Vin ha trobat el pou de l'ascensió, i el seu sacrifici només ha aconseguit alliberar la força maligna que residia al seu interior. Ara, no li quedarà més remei que aconseguir comprendre la natura d'aquest nou perill, mentre les boires maten a la població i la guerra sembla inacabable.

El imperio final em va sorprendre, sobretot, per la seva originalitat, i em va atrapar des de les primeres pàgines. Des del principi és un viatge curiós per comprendre l'alomància i el poder dels seus metalls, que es van descobrint de la mà de Vin i del seu entrenament. Però més enllà d'això és un llibre trepidant, amb molts acció (sobretot a mesura que avança) i tocs d'humor, on no hi sobra ni una pàgina. I és un llibre que es podria acabar en la darrera pàgina... si més no, si ignores una de les seves darreres frases.

Però és aquesta frase la que condueix a El pozo de la ascensión, una segona part més pausada, en ocasions massa política, on l'autor deixa entreveure més de si mateix i la seva ideologia, igual que fa a Elantris. Tot i això, lentament, recupera l'acció que caracteritza el primer llibre, i ens deixa amb un final obert i sorprenent que condueix a la tercera part, El héroe de las eras. Aquest és un entremig entre els dos primers, un llibre més llarg que agafa ràpidament el ritme i on es resolen tots els petits i grans enigmes que s'han anat obrint a través de la saga. I, al contrari del que passa massa sovint, les respostes són consistents i tenen en compte tot de petits detalls que la primera vegada que els llegeixes semblen accessoris, però al final conformen un tapís sòlid. L'única crítica? Un final massa optimista. Perquè una cosa és tenir respostes, i l'altra, que aquestes permetin solucionar-ho tot.

(5)

PD: pels posseïdors d'e-readers, tota la trilogia (i Elantris) aquí.

Fragments (I)

2010-07-17T11:06:00.004+02:00

"Nunca juegues con los dioses creadores, Assher. No saben perder"

Panteón - Memorias de Idhún
Laura Gallego

Cuentos de la Taberna del Ciervo Blanco

2010-06-09T17:40:00.004+02:00

Me l'havien recomanat fa temps, però no l'havia pogut llegir abans peruqè estava descatalogat. Cap problema amb l'e-reader! Per internet el vaig trobar en un moment.

Científics, periodistes i escriptor de ciència-ficció es troben cada dimarts a la Taberna del cérvol blanc. Basat en fets reals, Arthur C. Clarke aprofita aquesta situació per inventar-se un embaucador entranyable a través del que ens explica històries impossibles de sci-fi. Tot i que el principi costa enganxar-s'hi, agafa aviat el ritme.

(5)

Spellwright

2010-06-04T16:50:00.004+02:00

La dislèxia és un transtorn de la lecto-escriptura que pot arribar a tenir un impacte considerable en les persones que la pateixen. Però si, a més, l'individu dislèxic és un mag en un món on la màgia consisteix en dotar les paraules d'una dimensió física i tangible real, i on un error ortogràfic pot tenir conseqüències fatals, la situació es complica.

Això és precisament el que li succeeix a Nicodemus Weal, el protagonista d'Spellwright, la primera novel·la de Blake Charlton. Per si fos poc, la rival directa del seu tutor apareix morta, i algú comença a assassinar cacògrafs per tal de localitzar en Nicodemus. Mentre intenten escapar del misteriós enemic que cerca Nicodemus, ell i Shannon (el tutor) s'hauran d'enfrontar al gremi de mags (spellwrights), que els considera principals sospitosos d'aquestes morts.

En la línea d'altres llibres d'autors novells que estan apareixent darrerament, com El nombre del viento o Nacidos de la Bruma, Spellwright destaca des de la primera pàgina per la seva originalitat. Però a més, Blake és capaç d'anar més enllà: no només crea un univers de paraules sòlides en el sentit més literal de l'expressió si no que, tot i situar-se en un món fantàstic, l'autor el dota d'uns fonaments biològics més que familiars. I, gràcies al seu substrat mèdic (o malgrat ell), ho fa en la mesura justa, sense que es noti massa ni, com passa sovint, ficar la pota.

Així doncs, si bé l'argument pot tendir als clàssics (noi desamparat amb vistes d'esdevenir un heroi o antiheroi amb grupet d'amics que l'ajuden), la disfressa amb que el vesteix Blake fa que, indubtablement, valgui la pena donar-li una oportunitat. La mala notícia? Spellwright no és més que el principi d'una trilogia, així que, com m'està passant massa sovint darrerament, tocarà esperar per veure com continua.

(5)

Lectures d'ultratomba (2)

2010-05-31T08:50:00.001+02:00

Continuant amb el post d'ahir, aquí venen les lectures que m'havien quedat al tinter.

Chronicles of Chaos: trilogia de John C. Wright (Orphans of Chaos, Fugitives of Chaos i Titans of Chaos) inclassificable, però molt bona. Victor Invictus Triumph, Amelia Armstrong Windrose, Vanity Bonfire Fair, Colin Iblis mac FirBolg i Quentin Nemo (o Primus, Secunda, Tertia, Quartinus i Quintus) són cinc adolescents d'edat indefinida que viuen en un orfenat de luxe amb un rigorós programa d'estudis. No tenen cap record del seu passat ni dels seus pares tret d'uns fragments d'històries. Les coses, però, no sempre són el que semblen, i les aparents contradiccions poden tenir solucions sorprenents. (5)

La brújula dorada: primera part de la trilogia juvenil La materia oscura, de Philip Pullman (juntament amb La daga i El catalejo lacado), és d'aquells escassos llibres que no m'he vist amb ànims ni tan sols d'acabar-lo, tot i que té alguns conceptes interessants. (2)

Crónicas de la Dragonlance: poc queda per dir de la trilogia de Margaret Weiss i Tracy Hickman (El Retorno de los Dragones, La Tumba de Huma i La reina de la Oscuridad) que va marcar l'inici de totes les sagues posteriors sobre la Dragonlance. Quan la vaig llegir per primera vegada, amb 11 o 12 anys, em va agradar moltíssim, i la vaig repetir diverses vegades. Ara, però, en una altra relectura, m'ha decebut una mica. Serà l'experiència de tota la fantasia llegida des d'aleshores? (4)

Los guardianes del tiempo: una altra trilogia juvenil (La oscuridad, Los elegidos i La llave), aquesta de Marianne Curley. L'argument no és original: les forces de l'ordre i el caos enfrontades (us sona?). Aquesta vegada, el conflicte s'expressa a través del viatges en el temps, el caos per canviar la història i l'ordre per impedir-ho. Una saga senzilla i entretinguda, on el millor és la manera com està escrita, en primera persona, cada llibre protagonitzat per una parella que alterna capítols. (5)

Nacidos de la bruma: trilogia de Brandon Sanderson (El imperio final, El pozo de la ascensión i El héroe de las eras), de la que el darrer llibre s'ha publicat a mitjans de maig. Del millor que he llegit en els darrers temps, així que, per abreujar, deixo el comentari de la saga per quan llegeixi el tercer llibre. (5)

Elantris: un altre de Brandon Sanderson, i aquesta vegada és un llibre sol! Primer llibre de Sanderson, Elantris enganxa des de la primera pàgina i ja apunta el gran potencial de l'autor, a qui per cert han triat per completar La rueda del tiempo després de la mort de Robert Jordan. (5)

I fins aquí, el resum no exhaustiu de tot aquest temps de descans blogosfèric. Bones lectures!

Lectures d'ultratomba (1)

2010-05-30T16:29:00.004+02:00

Després de la declaració d'intencions ara toca parlar de llibres, els veritables protagonistes del blog. Per anar fent boca, començaré aquesta segona etapa amb quatre paraules d'alguns dels llibres que he llegit durant els darrers mesos, en el desordre en què em vinguin al cap. Alguns d'ells mereixen més que les quatre ratlles que els dedico ara, i potser les tindran en algun futur proper. De moment, però, com tots els altres, s'hauran de conformar amb aquest post.

Memorias de Idhun: trilogia juvenil de Laura Gallego composta per La resistencia, Tríada i Panteón. En Jack i la Victòria, dos nens humans, es veuen sobtadament embolicats en una guerra que té lloc a Idhun, un món llunyà del qual no han sentit a parlar mai. Hi destaco especialment l'evolució psicològica i moral dels protagonistes, i el conflicte que es genera quan els seus companys no són capaços de fer aquest pas i es queden atrapats en les seves concepcions prèvies. (5)

Índigo: saga de Louise Cooper, formada per vuit llibres no gaire llargs, d'unes 250 pàgines (Némesis, Infierno, Infanta, Nocturno, Troika, Avatar, Espectros i Anghara). Anghara, una princesa de caràcter indomable trenca una antiga llei pocs dies abans de casar-se. Com a conseqüència allibera set dimonis que, després de matar la seva família i segrestar el seu promès, s'escampen pel món. L'Anghara es veu obligada a canviar el seu nom pel d'Índigo i a recórrer la terra fins a derrotar els dimonis, condemnada a no envellir fins que el darrer d'ells hagi estat destruït. El principi del primer llibre és prou bo, però des de la caiguda de la torre fins al segon o tercer llibre veiem una noia estúpida que no aprèn dels seus errors, a qui li ocorren una sèries de desgràcies que encara són poques donats els seus actes. Després els llibres milloren bastant, fins que perden l'esperit de llibre de fantasia i acaben sent una metàfora pastelosa de la derrota dels propis defectes. (3)

El legado: pressumpta trilogia juvenil (Eragon, Eldest i Brisingr) de Christopher Paolini que al final ha resultat tenir una quarta part encara no publicada. L'argument n'és àmpliament conegut gràcies a la pel·lícula homònima: un noi troba un ou de drac i se'n converteix en genet. Què aporta al gènere? Res que no haguem vist abans, però com a mínim és entretingut. (4)

Geralt de Rivia: una altra saga, inacabada quan la vaig llegir, formada per set llibres (El último deseo, La espada del destino, La sangre de los elfos, Tiempo de odio, Bautismo de fuego, La torre de la golondrina i La dama del lago). El primer llibre (que ja vaig comentar) i el segon, formats per històries independents entre sí, són originals i molt bons. Però quan els llibres comencen a formar una història amb continuïtat, i a falta de llegir el darrer, perden bastant. Una llàstima! (3)

Endymion: per variar, una saga de sci-fi (Endymion i El ascenso de Endymion), la continuació de l'Hyperion de Dan Simmons (1,2). Molt diferent de la seva predecessora, Endymion és una space opera entretinguda i sense grans ambicions, tot i que a mesura que avança voreja a parts iguals el sectarisme i la cursileria. (4)

El señor del tiempo: una altre de Louise Cooper, aquest una trilogia (El iniciado, El proscrito i Orden y Caos). El Caos i l'Ordre mantenen una guerra antiga. La darrera batalla, però, l'ha guanyat l'Ordre, que governa sense oposició. Ara, l'aparició d'un noi amb grans poders pot tornar a fer girar la roda i canviar-ho tot de nou. Una saga que comença amb innocència, però que adquireix força a mesura que avança i es tanca amb un final rodó. (5)

La meva intenció era resumir els darrers llibres de lectura en un sol post, però vist tot el que he escrit fins ara, crec que per la salut mental de tots plegats (jo inclosa), és millor deixar-ho aquí. Demà, la resta!

Biblosfera: la nova generació

2010-05-29T20:15:00.003+02:00

En els darrers mesos se m'ha complicat força la vida, i hi he perdut coses importants. En aquest procés, el que m'ha mantingut dempeus, a més del suport incondicional dels que tinc a prop (gràcies!), han estat els llibres. He llegit (encara llegeixo) molt, moltíssim, molt més del que havia llegit mai, amb una mitjana d'uns tres o quatre llibres per setmana. Aquest fet, sumat a la insistència d'alguns de vosaltres que us resistiu encara a creure en la mort de Biblosfera, ha fet que em plantegés seriosament fer ressuscitar el blog.

Com ja us deveu imaginar pel fet d'estar llegint ara aquest post, al final ha prevalgut el sí. Ara bé, el pas pel regne de Caront sempre deixa marca, i ningú en torna inalterat. Així doncs, Biblosfera torna, però canviada. Ben segur que la majoria d'aquests canvis ens aniran sorprenent, a mi inclosa, a mesura que el blog perdi el pas vacil·lant de zombi recentment despertat i recuperi el ritme. D'altres, ja els puc avançar:

Primer, i més important de tots: ja no comentaré tots i cadascun dels llibres que llegeixo. L'exhaustivitat era una de les coses que més estrès em generava, sobretot quan se m'acumulaven les lectures, i un dels motius que van precipitar la tancada del blog. Així doncs, a partir d'ara només comentaré aquells llibres dels que em vingui de gust dir-ne alguna cosa, per bé o per mal.
No tots els llibres que passaran per Biblosfera mereixeran una ressenya extensa. De molts, potser n'escric només una frase, o una impressió ràpida. Espero que això, també, m'ajudi a minimitzar l'estrès i contribueixi a la salut del blog.
Fins ara, la portada que il·lustrava cada post era la de l'edició que jo havia llegit. Ara, però, m'he passat al costat fosc, i gairebé tot el que llegeixo és a través del meu flamant e-reader rosa (que, evidentment, protagonitzarà un dels primers posts de la nova era). Així doncs, els llibres que llegeixi en paper seguiran representats per la portada que he tingut a les mans, però en el cas dels e-books, pescaré la primera que trobi per la xarxa.

Hello, world!

Blocaire invisible 2009 (l'altre cara)

2010-01-06T10:14:00.003+01:00

Finalment s'ha revelat l'altre cara de la moneda de l'amic invisible: jo era la blocaire invisible de... la Kweilan! He anat ben despistada, les pistes eren realment fàcils.

Aquest ha estat el seu regal:

Com deu haver sabut que m'agrada Tolkien? ;P I per cert, si us hi fixeu una mica, hi ha dues edicions del senyor dels anells que es troben a la meva prestatgeria.

Moltíssimes gràcies, Kweilan!

I amb això, Biblosfera torna al seu son... que s'ha demostrat que d'etern té poc.

Blocaire invisible 2009

2010-01-06T00:01:00.004+01:00

Deixar un blog és més difícil que no em pensava. I si a més un té veïns que sempre en maquinen alguna, com el veí de dalt, pot ser gairebé impossible. Així que al final he caigut en la temptació d'escriure un nou post des de l'ultratomba blocaire; això sí, per una bona causa: donar el seu regal d'amic invisible a l'Helena i al seu blog, +q 1.000 palabras.

Aquí tens, Helena, espero que t'agradi!

He de confessar que no coneixia el teu blog, així que com sempre, el blocaire invisible ha estat una oportunitat fantàstica per descobrir-te. +q 1.000 palabras és un blog heterogeni, on parles d'una pila de coses. D'entre totes elles, hi destaquen l'afecte pels teus gatets (en Dixie i en Pixel), i la passió per la fotografia i el disseny. Així que he intentat que aquests elements fossin la base del teu regal d'amic invisible: les fotografies dels teus gats, en una composició que s'apropi el més possible a alguna cosa que s'assembli al disseny (tema del que malauradament no en tinc ni idea). I els colors? He agafat tres filtres: turquesa, rosa, i marró. Turquesa perquè ha estat declarat color del 2010 per Pantone, el rosa del color del llaç del càncer de mama (al que també has dedicat molts posts), i el marró de la xocolata d'uns muffins que em van fer la boca aigua.

Molt bon 2010 a tots! I moltes gràcies per tots els missatges que m'heu anat deixant al post de comiat.

PD1, a l'Helena: ara ja saps per què no et vaig deixar pistes! Vaig intentar fer-ho a través de comentaris, però no permets anònims. Em sap greu si això t'ha decebut.
PD2, al meu amic invisible: encara no t'he descobert! Però ja acaba la intriga...

Tres anys i un dia

2009-11-02T19:15:00.002+01:00

Tot i que darrerament estava una mica abandonada, ahir Biblosfera va fer tres anys. I avui, quan compleix tres anys i un dia, com en les condemnes de pel·lícula, el seu trajecte arriba a la fi.

Quan miro enrere em sorprenc que aquesta petita aventura, que va començar amb una plantilla verda de blogger i que no em pensava pas que arribaria ni al mes de vida, hagi durat tres anys. Això, evidentment, ho heu fet possible tots els que heu anat passant per aquí a deixar-me els vostres comentaris. De fet, sé que ho trobaré a faltar. Ja ho trobo a faltar. En els darrers temps, cada vegada que m'obligava a mi mateix a escriure un nou post i llegia el que m'anàveu dient, pensava: com has pogut estar sense escriure tants dies? Però després d'estar tot el dia escrivint a la feina, pensant com expressar el que vull dir amb precisió, buscant les paraules justes, quan arribo a casa no tinc esma de seguir amb el mateix. I, com ja havia llegit en un altre blog, quan mantenir aquest espai és una obligació (si bé satisfactòria i autoimposada), ja no té gaire sentit seguir. I menys si els posts s'espaien mesos.

Així doncs, moltes gràcies a tots per passar per aquí durant tot aquest temps. No dubteu que, encara que ja no escrigui per aquí i que tot sovint ni tant sols us escrigui un comentari, no deixo de llegir-vos.

La Nave de Un Millón de Años

2009-08-30T14:01:00.002+02:00

Tenia la impressió que La nave de un millón de años era un dels referents de la ciència ficció. Així que, quan el vaig veure a la Llibreria Robafaves de Mataró, no m'ho vaig pensar ni cinc segons abans d'agafar-lo i passar per caixa.

"La nave de un millón de años atraviesa la historia entera de la humanidad y sus protagonistas -viajeros por el tiempo - han vivido en todos los rincones del planeta. Tienen un secreto: son inmortales, y aunque perseguidos a través de los siglos por satanismo y brujería, han ido aprendiendo poco a poco a reconocerse entre ellos."

El text de la contraportada prometia tant com la fama del llibre. La cosa, però, aviat es va tòrcer: no hi ha cap nau, i els protagonistes no són viatgers en el temps, només en l'espai, com tots nosaltres. De fet, ni tan sols són immortals, perquè una ferida prou important, com una espasa clavada al cor o el cop d'una guillotina, acaben amb ells com amb qualsevol altre mortal.

Aleshores, a què ve el títol i l'argument que ens venen? Bé, els protagonistes tenen una llarga, molt llarga vida, en la que es mantenen sempre joves, ja que el seu cos té una gran capacitat de regeneració. I així passen a través de les edats de l'home, des del seu naixement fins a l'eternitat, a no ser que algú els mati abans.

Dit això, i en poques paraules, el llibre és un "tostón" impressionant. Les seves més de 700 pàgines són petites finestres temporals obertes a les vides dels protagonistes. Cada capítol ens mostra breus moments de les fetes del immortals. Tan breus que quan comences a enganxar-te a una història es tanca la finestra per sempre més, i l'autor et trasllada a l'altra punta del món, segles endavant, cap a una altra vida que al principi et desconcerta i que, quan més t'interessa, s'acaba de nou. Així, en un cicle que no acaba fins la darrera pàgina, anem seguint la història dels immortals protagonistes (els que no moren pel camí), que en ocasions es troben durant breus moments abans de tornar-se a separar, des de Fenícia fins a un futur infinitament remot i vagament descrit.

La nave de un millón de años és un llibre d'altibaixos on els alts no compensen els baixos, on sempre et quedes amb la mel a la boca però mai no es concreta res. Com en tantes altres ocasions, una gran idea tan pèssimament executada que no val la pena dedicar-li ni cinc minuts. Una llàstima.

(1)

Poc a poc em vaig posant el dia! Però encara queden pendents de comentar:

Sendas de tinieblas
Robots i Aliens (els 3 primers llibres)
Crepúsculo (tota la saga)
Conan el cimmerio (dos volums)
La guerra interminable
Órbita inestable
Las brigadas fantasma
La legión del espacio
Coraline (llibre i còmic)
Trilogia Millenium (el primer i el tercer)