El frontispici que publiquem de l’obra Regiment de la cosa pública, d’Eximenis, és la reproducció d’un full escadusser, retallat d’un dels pocs exemplars existents per un ignar col·leccionista, mereixedor d’etern blasme.

             Els que més exciten la cobejança dels col·leccionistes són els de grans dimensions. Invariablement tenen al primer terme unes folgades draperies, amb els plecs de les quals juguen uns amorcells, que ostenten una llegenda grandiloqüent. A l’espai lliure sol desenrotllar-se una perspectiva monumental, quasi sempre una superba columnata en hemicicle. Més al lluny, de vegades, un temple pagà radiant de llum en alterós cim. Presideix sempre la composició un heroi triomfant o una augusta matrona que tenen als peus figures al·legòriques encadenades, com les de pobles retuts o heretges contumaços, i la completen lleons, àligues i altres figuracions de la fauna heràldica.

             Una varietat important del frontispici, digna d’especial esment, és el retrat que sovint ocupa el seu lloc. Constitueix el retrat-frontispici per la bellesa dels exemplars que arreu es produïren, en especial durant els segles XVI i XVII, un i dels aspectes més interessants de l’evolució històrica del gravat (fig. 4).

A semblança del retrat-frontispici, eren retallades implacablement les sèries iconogràfiques de sants, papes, reis i personatges il·lustres.

             Cal incorporar als frontispicis, on els atributs heràldics solen tenir la màxima importància les pàgines blasonades, malgrat apareguin aquells també a les tapes de la relligadura, portades i caps de capítol.

            Els escuts d’armes que figuren a aquestes pàgines pertanyen a l’autor  de l’obra o al personatge, en funcions de mecenes, a qui està dedicada (fig. 5). Entre els primers, predominen els de la gent d’església, i entre els altres, els d’individus de nissaga reial o de l’alta noblesa.

 Eren els escuts d’armes, junt amb les portades decorades, el recurs habitual de vida dels nostres gravadors. També molts frares i alguna dona es dedicaven al gravat de portades de llibres religiosos.

             La dèria de col·leccionar pàgines blasonades no és pròpia d’heraldistes, sinó dels grans trossejadors del llibre, i, a més, dels ex-libristes que retallen els petits blasons que ocupen el centre d’algunes portades i els incorporen a llurs col·leccions, com ex-libris heràldics antics.

Generalment, en obrir el llibre, deixa el lector enrere els elements decoratius que hem vist, i fita l’esguard a la portada, on consten totes les dades que l’interessen.

             Solen ostentar les portades gran varietat de caràcters d’estampa, a voltes en negre i vermell. Unes, contenen com a únic recurs decoratiu l’anomenat centre de portada; altres, com ocorre en moltes corresponents a llibres alemanys del segle XVI, són de tan profusa decoració, que el blanc del paper quasi desapareix.

            Un tipus de portada, molt corrent a la dissetena centúria, era la de caient monumental culminada per un frontó trencat  que alcen columnes aparellades, entre les quals situaven figures al·legòriques. Més endavant, algunes portades esdevenen una mena d’estimball de barroc, sols comparable al que caracteritza certes «tesis». Contrastant amb aquestes, són veritablement escaients les portadetes romàntiques, acollidores amables de flors marcides i fidels guardadores de missatges amorosos.

            De les que estan exposades a la sala de decoració del llibre de la Biblioteca, són esmentables el grup corresponent a obres espanyoles impreses a l’estranger, singularment als  antics dominis hispànics; un altre, d’obres editades a diferents poblacions de Catalunya, i el de portades barcelonines, caracteritzades per llur sòbria decoració, que estan agrupades per segles (fig. 6). Dol consignar que de moltes d’aquestes portades retallades en posseïm duplicats.

És avinent de lloar ací la bella pràctica, ja molt estesa, de relligar l’obra en rústica, sense inutilitzar la seva coberta, quan aquesta està decorada.

             Per llur disposició decorativa, són assimilables a les portades primitives les pàgines orlades.

“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931,pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.).

Modernament es dona la importància, que realment té, a la guarda, bé que és freqüent encara de veure ací publicacions il·lustrades fetes amb veritable riquesa, els editors de les quals no han parat esment que sense unes guardes discretament decorades, no pot haver-hi un bell llibre.

             Posseeix la Biblioteca tres grans àlbums de guardes, datables del segle XVI ençà, que per llur bellesa fan oblidar la tragèdia que representa la destrucció sistemàtica dels llibres a què pertangueren. Les catalanes són les més nombroses. Hi figuren, també, exemplars escollits de Sevilla, Logroño, Alcoi i altres localitats espanyoles i, a més, un regular contingent de França, Alemanya, Àustria i Estats Units.

             En oposició a les grans guardes historiades d’altres països, amb profusió de colorit i dauradures, que nosaltres, dissentint d’un criteri molt generalitzat entre els col·leccionistes, hem deixat de col·locar en lloc preferent, es distingeixen les nostres per llur escaient senzillesa, altrament concordant amb l’estat precari de les arts del llibre ací en els segles de decadència. El conjunt que, pobret i tot com es fa de bon veure, revela l’existència de tot un sistema de decoració popular catalana, dins el qual venen compreses també les sèries coetànies de papers pintats de revestiment, destinats a la decoració d’interiors humils. Són molt comptades les que presenten una composició amb figures. (fig. 2).

 Les dites guardes es caracteritzen principalment pel disseny a base d’elements lineals, paral·lelament disposats, que algunes vegades s’encreuen; l’ornamentació moderada i un lleu acoloriment, bonic de taca.

             Una varietat molt coneguda la formen les que són produïdes amb una pua de boix, que, en girar, va fent círcols concèntrics a la pintura que cobreix el paper; la guarda pren aleshores un valor que hom diria cubista. Formen una altra varietat les jaspiades, fetes amb una esponja xopa de diferents colors. També s’utilitzaven aquestes guardes per a cobertes del llibre popular, especialment l’emprat per a l’ensenyament d’infants.

             Es l’arrencament de la guarda l’atemptat màxim contra la integritat del llibre, puix que per a aconseguir-ho cal destruir la tapa de relligatge on està adherida. Contava un d’aquests col·leccionistes, que per a practicar l’operació esmentada, submergia abans el llibre en un safareig. Alguns ex-libristes, per tal d’arrencar de soca-rel un exemplar, no vacil·len tampoc a atemptar contra la tapa de la relligadura.

            A faisó de capçalera del llibre, com el seu nom indica, després de les guardes apareix el frontispici. Té aquest, a l’ensems que un valor decoratiu, un altre d’il·lustració, que no té la portada, de la qual es diferencia per la mancança del nom d’autor, títol de l’obra i adreça bibliogràfica. La religió, la mitologia, la història i la al·legoria contribueixen a accentuar aquest darrer caràcter. A les obres modernes il·lustrades, per això, se’l computa com una làmina més.

             Conjuntament amb una acurada selecció de portades, està exposada a la nostra sala de decoració del llibre, una tria de frontispicis cinccentistes d’obres editades a diferents ciutats espanyoles, així com a Frankfurt, París, Lió i Venècia; altres, siscentistes, de Roma i Amberes i altres encara, setcentistes, de Londres i Amsterdam. Malgrat la gran varietat que presenten els exemplars de cada un d’aquests grups, la impressió de conjunt que produeixen és d’afadigant monotonia.

“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

En virtut de l’existència d’aquest fons, que ha estat incorporat, bé que amb el degut destriament, als gravats pròpiament dits, la dependència de la Biblioteca on es guarden aquests no ha pres el nom de Departament d’estampes, com hauria estat lògic en el cas de no existir el precitat fons, sinó que s’anomena genèricament Departament de gravats.

             Tots els retalls que reproduïm pertanyen a la secció de decoració i il·lustració del llibre d’aquest Departament. En triar-los, hem donat preferència en bona part als exemplars dels segles XV i XVI, a fi de palesar la importància dels estralls fets pels col·leccionistes.

             El primer dels elements decoratius del llibre que examinarem, seguint l’ordre amb què els hem enunciat, és la relligadura.

             Als bons temps en què no es produïa encara en sèrie, era una relligadura un objecte d’art que delatava la personalitat d’un artífex, pels seus gofrats, dauradures i tota mena d’exquisits obratges, practicats generalment damunt pells diverses. No s’excloïa d’aquestes la de porcell, que amb el pas del temps pren semblant de vori.

             Les belles relligadures que es guarden als museus i col·leccions particulars són degudes tant a la perícia de l’executant com al gust depurat del bibliòfil que feia la comanda. Per això a la història de la relligadura, al costat dels noms d’artífexs il·lustres, com Geoffroy Tory, Le Gascon, Padeloup i Derome, figuren els de bibliòfils com Grolier, Maïoli i el nostre Pere Anton d’Aragó i Folch de Cardona. Aquests bibliòfils, amb les relligadures de gran formosor de llurs Llibres, ennoblien el senyal de possessió, avui confiat a un vulgar ex-libris.

             La industrialització moderna, sota la forma d’estendardització, ha acabat amb aquestes precioses relligadures que eren com la manifestació concreta d’una tradició tècnica d’obrador, a voltes familiar, ja desapareguda.

             Es de creure que la destrucció del llibre, a fi d’apropiar-se de les tapes de la relligadura, en general sense salvar el llom, és més aviat obra del marxant que del col·leccionista. Cal posar, en canvi, a càrrec d’aquest, la separació de la pell del seu suport, per tal de muntar-la damunt una cartolina.

             Les tapes pariones que reproduïm, són l’única supervivència de dos incunables bàrbarament destroçats (fig. 1). Involuntàriament ve a la memòria, davant aquest acte de vandalisme, l’atemptat equivalent que es cometia amb les tapes d’orfebreria d’alguns evangeliaris, obra excelsa d’art medieval.

 Molts de col·leccionistes no creuen haver fet cap mala obra en arrencar les tapes d’un llibre mal conservat, essent així que una eficaç desinfecció a temps i en darrer terme, un nou relligatge amb els elements antics podien haver-lo salvat íntegrament.

             Es un fet realment curiós que la majoria d’incunables del gravat, tots d’origen popular, s’han salvat gràcies a la circumstància d’haver estat utilitzats com a reforç de tapes de relligadura. Es aquest l’únic cas en què es pot ésser un xic indulgent amb l’autor de l’atemptat.

            Segons l’ordre de prelació establert, ocupen les guardes el segon lloc, com a element decoratiu del llibre. S’anomena així el plec de paper que té un full adherit a la part interna de la tapa de relligatge i l’altre lliure. El primer és com la folra de la tapa, i el que resta sense adherir ve a ésser com el pla superior o inferior del llibre.

             No hi ha res que afavoreixi tant l’equilibri que deu regnar entre tots els factors de la decoració, com el dotar el llibre d’unes guardes belles i adequades. Quan és així, si a l’ensems s’ha aplicat el mateix disseny al tallat dels fulls, en alçar-se la tapa sembla talment que s’obri un ric estoig. Es resta decebut, en canvi, en topar-se, sota una rica relligadura, amb unes guardes massa humils o poc adients.

“El trossejament del llibre il·lustrat” (3) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184.(cont.)

Pot semblar una paradoxa, l’afirmar que cap d’aquests col·leccionistes no ha copsat mai la veritable valor d’un bell llibre. I realment no té res d’estrany que així sigui, car parteixen del supòsit erroni que pot judicar-se de la beutat de llurs elements decoratius, examinant-los isoladament, sense parar esment que el dit examen ha de fer-se ocupant cada un d’ells el lloc que a l’economia general del llibre, per dir-ho així, li pertoca.

             No saben, a més, que radica ja un principi de bellesa en l’encertada elecció dels materials que entren en la composició del llibre i la perfecta utilització dels recursos merament tipogràfics. La qualitat del paper i la tinta, el format adequat, l’amplària dels marges, els caràcters d’estampa i llur distribució, són elements aptes per a produir per si sols un bell llibre.

             Després d’aquesta marfuga, sortosament ja passada, aquests col·leccionistes que figuren entre els anomenats, a França, de bossa curta, es decanten avui vers la imatgeria popular.

             Ultra el col·leccionista de retalls, hi ha encara un altre pseudo-amador del llibre il·lustrat, de semblant tarannà, per bé que no incorre en recidiva. És aquest el posseïdor d’un bell llibre, no mancat de cultura, que el tracta a tothora amb grans miraments, el contempla embadalit, l’amanyaga i quasi el reverencia, i, a la fi, un bon dia acaba per mutilar-lo. Radica en el fons d’aquest fenomen psicològic, que no té res de rar, un cert sadisme de bibliòfil o tal vegada l’impuls subconscient d’afirmar la propietat absoluta del llibre, practicant l’aforisme del “jus utendi et abutendi”. [el dret a utilitzar i abusar]

Sols quan el llibre és molt dens de gravats, després de doloroses vacil·lacions, renuncien al pler del retallament i a contracor pidolen el parer d’un expert.

            Abans d’entrar a l’examen dels elements decoratius del llibre, amb indicació dels atemptats habituals de què és objecte cada un d’ells, esmentarem encara algunes malvestats, en relació al llibre il·lustrat.

             Els marges del gravat retallat, o millor, llur equivalència, que deixen subsistents les tisores dels col·leccionistes, són els que primerament sofreixen del trossejament del llibre, quan els retalls són objecte d’instal·lació. Afegeixi’s que per la qualitat del paper del llibre, inferior a la de l’emprat per a l’estampa, són menys resistents a l’influx advers dels agents atmosfèrics i alhora a l’atac de llurs paràsits.

             Dels atemptats contra l’estampa, més variats i nombrosos que els que amenacen el llibre il·lustrat, en comparteix aquest alguns, com els afegitons lúbrics i llur contrapartida, les fulles de parra pudibundes i els additaments pilosos fets per infants entremaliats a la faç femenina.

             Menys sortosos que els gravats han estat els clixés destinats a la il·lustració del llibre. Els boixos han desaparegut gairebé totalment; la majoria anaren a parar a la fogaina. A les planxes d’aram, després d’ésser gravades per ambdues cares, se’ls donà una destinació definitiva del tot estranya a l’art del gravat calcogràfic.

             Ens pertoca encara sortir al pas d’aquells que podrien titllar la Biblioteca dels Museus de còmplice o encobridora d’aquesta gesta de devastació.

            Remarcarem, abans de tot, que els retalls de llibre il·lustrat, quan estaven a poder dels col·leccionistes, serviren ja de material d’estudi a dibuixants i decoradors, molts dels quals se’n van fer petites col·leccions de segona mà.

             Acceptat, no cal dir que a desgrat, el fet irremeiable del trossejament del llibre, és evident que no podia negar la Biblioteca el lliure accés a les esmentades col·leccions, car fent-ho així, a l’ensems que salvava llurs components de la destrucció definitiva, contribuïa a eixamplar el radi d’acció de l’educació artística amb elles ja iniciada. Val a dir, tanmateix, que un cop ingressades les dites col·leccions, les ha classificat i instal·lat dignament, i, per tant, posat en valor, fins al punt d’ésser destinada una sala als exemplars selectes que ha cregut mereixedors d’emmarcament especial o d’exhibir-se en vitrina.

“El trossejament del llibre il·lustrat” d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931.pàg. 140-147, i núm. 6, novembre 1931, pàg. 176-184. (cont.)

“Cal distingir entre la decoració i la il·lustració del llibre.

             La decoració és exterior o interior. La primera es contreu a les tapes i llom de la relligadura i al tallat dels fulls del llibre. La segona conté els següents elements : guardes, frontispicis, portades, marques de lli, capçaleres i finals de capítol i lletres ornades. Per llur innegable valor decoratiu, nosaltres hi afegírem encara les pàgines blasonades, les orlades, certes franges i el colofó, malgrat la bellesa d’aquest sigui sols de caràcter tipogràfic.

             La il·lustració del llibre pot ésser dintre i fora text; sol decidir l’elecció la naturalesa del procediment de reproducció adoptat, especialment si es tracta d’evitar el doble tiratge.  

Segons circumstàncies de temps i lloc, prepondera la decoració o la il·lustració; és a França, al segle XVIII, on s’harmonitzaren.

             Sota ambdós aspectes, dedicarem especial atenció al grup que formen els llibres sagrats, litúrgics i de devoció.

            Atempten la integritat del llibre il·lustrat les injúries del temps, la descurança dels posseïdors i sobretot els estralls sense fi perpetrats per un petit estol de col·leccionistes depredadors.

            Entre nosaltres es desvetllà la dèria d’aquest col·leccionisme al darrer terç del segle passat, quan als encants vells de la Llotja no tenia res d’insòlit topar-se amb tota mena d’obres de gran raritat, i fins i tot incunables, en remoure els munts de llibres que portaven la indicació de «a pesseta», en un rètol posat al cim.

             A les mans d’aquests aplegadors de retalls de llibre, eren les tisores com un ariet demolidor. El més gran trossejador conegut fou un periodista barceloní, famós algun temps i avui del tot oblidat, la col·lecció del qual, composta de molts milers de retalls, ingressà als Museus després del seu traspàs. Amb la circumstància agreujant de pervenir d’un artista il·lustre, també traspassat, ingressà més tard una altra col·lecció semblant, menys copiosa, però, com és de suposar, més deplorablement selecta.

             Des que aquests recercadors delerosos entraren en acció, el llibre il·lustrat s’encarí extraordinàriament. Als catàlegs dels llibrers antiquaris de l’estranger per mor dels dits col·leccionistes, es marquen avui a alts preus les antigues edicions espanyoles il·lustrades o que ostenten alguna decoració, àdhuc essent molt sumària.

             La instal·lació dels retalls la fan en car llevat dels exemplars selectes o pertanyents a una sèrie que munten en cartolina de colors. Quan en una mateixa cartolina hi ha diferents exemplars, no guarden cap ordre tècnic en llur col·locació ni tenen en compte la procedència, que altrament no esmenten. Només se salven de llur fúria destructiva els exemplars més humils, orfes de decoració, tal com ocorregué a certes èpoques de 1’orfebreria amb les peces de metalls preats que anaren a parar indefectiblement a la fosa i restaren, en canvi, incòlumes les de metall bast.

             Solen al·legar, per tal de justificar-se, que el llibre tenia tares greus o es trobava en mal estat de conservació, i que, d’altra banda, han instal·lat curosament els retalls.

             Alguns d’aquests col·leccionistes, que usant de benvolença hem de creure cleptòmans, no vacil·len a descendir fins al robatori dels gravats que cobegen. Els llibres mutilats existents a les biblioteques públiques, llur lloc predilecte d’actuació, són les peces de convicció del forfet. No és d’ara el mal, a judicar per l’afegiment manuscrit fet a un ex-libris d’una obra pertanyent a una biblioteca conventual, que diu així : «Siquis eum librum furaverit aut folia absciderit, anathema sit.» [“Si algú roba aquell llibre o li talla les pàgines, que sigui anatema”.]

“El trossejament del llibre il·lustrat” (1) d’Esteve Cladellas, Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 5, octubre 1931, pàg. 140-147.

“Foren els copistes de les llibreries universitàries els qui inventaren la retícula per embotir la glossa a tocar del seu text; la numeració dels capítols, que permetien orientar-se a l’interior del volum; l’índex alfabètic i la taula de matèries, que convertien el llibre en una base de dades ‘searchable’. S’acaba l’era del registre de la paraula i s’obre la del registre del pensament, a la qual contribueixen magníficament els humanistes, treballant colze a colze amb els caixistes als tallers d’Aldo Manuzio a Venècia, de Johann Froben a Basilea, dels Estienne a París… Ells inventen l’hipertext, ja que no és altra cosa el salt del text a la nota a peu de pàgina a través d’una senzilla crida, o el desplaçament des de la paraula obscura de l’interior del text fins al glossari alfabetitzat al final del volum. És amb la tipografia que el llibre acaba la seva conversió en eina auxiliar de l’intel·lecte, la seva transformació en un «aparell».

El dissenyador que no té en compte que el llibre és una eina acaba creant un ‘gadget’. Tinc davant meu un d’aquests delictes de lesa edició: un llibre publicat per una benemèrita associació professional. La diferència entre el format de la pàgina  i la caixa útil situa el malbaratament de paper en un 65 % (un estucat mat, per cert, en un llibre imprès a dues tintes en què els escassíssims gravats de trama, evidentment piratejats d’altres impresos, tenen la qualitat d’una mala fotocòpia). La lletra, en un text que necessita un bon contrast entre rodona  i cursiva a causa de la menció freqüent de títols de llibre, és una enorme —per ser composta a una amplada de 85 mil·límetres— Helvetica fina, avarament interlineada i sense justificar, amb la bibliografia impresa en una Helvetica ultrafina que desapareix devorada per la blancor resplendent del paper. S’utilitzen dos colors a totes les pàgines: a l’índex alfabètic, per exemple, s’imprimeixen en negre els encapçalaments i en color els números de les pàgines (que estan justificats a la dreta i porten a l’esquerra els seus corresponents punts conductors, com en els llibres d’abans de la guerra). Les capçaleres repeteixen gairebé dues-centes vegades les dues meitats del títol de l’obra, a esquerra i dreta, tot i que cada capítol té el seu. Si una pàgina no porta il·lustració informativa, s’hi posa un fragment escollit a l’atzar d’una il·lustració que immediatament abans ha aparegut completa. I així successivament.

Trobo en el volum un sol detall ben resolt des del punt  de vista funcional: la menció, a la pàgina de crèdits, del nom de l’empresa que s’ha encarregat del disseny i la producció; gràcies a aquesta menció sabrem a qui no hem d’acudir quan vulguem publicar un llibre ben dissenyat.

POSTDATA: En la categoria de disseny editorial, els premis de disseny gràfic solen recaure en llibres de producció espectacular, amb una gran quantitat d’imatges, impresos a tot color sobre un excel·lent paper estucat, que la majoria de les vegades són llibres d’art, catàlegs d’exposicions o llibres sobre disseny. Res a objectar-hi si aquests llibres són també potents màquines ‘finely engineered’. ¿Per què no introduir, com a mesura de discriminació positiva, un premi especial per al llibre corrent «de lectura», purament tipogràfic, imprès sobre un paper òfset de 80 grams, en negre i sense il·lustracions? Potser d’aquesta manera es fomentaria la introducció del disseny  gràfic en un segment de què sol estar absent.

“Disseny de producte per a la indústria del text”, traducció de Pere Ferrando per a Preedició,  d’un article de Josep M. Pujol a La Vanguardia-Cultura/s, pàg. 4, el 23 de març de 2005.

“La història del llibre i de la lectura, en el seu sentit més ampli, ha conegut a Europa un desenvolupament extraordinari durant els darrers trenta anys, estretament lligat amb l’interès renovat per la història cultural i per tot allò que pogués contribuir a conèixer quina era l’evolució mental de la societat. A l’estat espanyol, i a Catalunya en particular, l’engrescament per aquest tipus d’estudis és, però, relativament més recent.

Sense oblidar en cap moment els treballs extraordinàriament fecunds de Jordi Rubió, de Pere Bohigas o de Josep M. Madurell, per citar només tres noms capdavanters, cal reconèixer que, fins a mitjan dels anys vuitanta, els estudis sobre història del llibre no van deixar d’ésser molt escassos, i fruit més aviat de l’interès particular d’un estudiós aïllat que d’una línia d’investigació d’un grup de treball.

A partir de mitjan dels anys vuitanta, en canvi, els estudis sobre història del llibre a l’estat espanyol comencen a reaparèixer amb una força creixent en les revistes especialitzades en investigació històrica i filològica.

Particularment nombroses són les edicions i estudis d’inventaris de biblioteques particulars, que sovint serviran posteriorment de base a estudis més amplis sobre una categoria social o cultural. Pel que fa a Catalunya, val la pena remarcar l’inici, durant aquest període, de les recerques que conduiran a la redacció d’un cert nombre de tesis sobre història del llibre i de la premsa, majoritàriament a l’entorn de diferents departaments de les facultats de Lletres i de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquestes recerques donaran lloc, entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, a treballs de conjunt sobre diferents ciutats i períodes, fins aleshores gairebé inexistents.

D’altres treballs sobre la impremta o els impressors locals són iniciats igualment per estudiosos fora dels circuits universitaris, sovint sota el patrocini d’institucions públiques d’àmbit autonòmic o local.

Aquest interès renovat i vivíssim per la història del llibre sembla malauradamentno haver estat suscitat, en canvi, entre els bibliotecaris, professionals que, en molts casos, treballen encara directament amb llibres. La introducció del que fa deu anys s’anomenava “les noves tecnologies de la informació”, que són ara la nostra eina de treball quotidiana, semblen haver-ne estat la causa. De fet, fins i tot l’ensenyament de la història del llibre ha estat relativament relegada en els darrers plans d’estudi dels estudis universitaris de Biblioteconomia i Documentació a Catalunya; perdudes enmig de matèries considerades més “tècniques”, les assignatures en relació amb el llibre antic semblen gaudir entre els alumnes de poca consideració. La situació en els altres centres de l’estat espanyol potser no sigui gaire diferent; ara bé, si fem una ràpida revisió de les col·leccions de manuals iniciades arran de la multiplicació de centres universitaris dedicats a l’ensenyament de la biblioteconomia i documentació, en els darrers tres o quatre anys han estat publicats un cert nombre de títols dedicats a la història del llibre i de les biblioteques i a les col·leccions especials. Atenint-nos, per tant, a la producció en castellà, hom podria pensar que les assignatures relacionades amb el fons antic de les biblioteques continuen essent força presents en el currículum dels centres d’ensenyament de la resta de l’estat.

“Història del llibre i de les biblioteques a Catalunya: quinze anys d’estudis (1985-1999)” d’Anna Gudayol, ITEM, 27 de 2000, pag. 4-64. (Aquí part de la Introducció). Val la pena fer una ullada a tot l’article, el podeu trobat a https://raco.cat/index.php/Item/article/view/22550  ). I amb una extensa i interessant bibliografia (pàg. 28-58).

“ FONS SOBRE HISTÒRIA DEL LLIBRE A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Una de les institucions que des de fa molt de temps ha intentat facilitar la tasca dels investigadors del món del llibre ha estat la Biblioteca Bergnes de las Casas. Nascuda el 1918 com a biblioteca de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona, en acabar la Guerra Civil seguí el destí de la institució, integrada —des del 1941, a l’igual que la resta de cambres del llibre de l’Estat— en l’Instituto Nacional del Libro Español (INLE). Tot i que centralitzat a Madrid, la Delegación de Barcelona continua gaudint d’una important autonomia; les relacions estretes i amicals dels qui treballaven a la biblioteca amb els diferents actors del món del llibre i el seu profund interès feren que es pogués recollir en les seves prestatgeries no només una completíssima col·lecció bibliogràfica relativa a totes les facetes del llibre, sinó també uns reculls de catàlegs i publicitat i d’un seguit de documentació mal anomenada menor, d’extraordinària utilitat per als estudiosos.

Poc després de la reinstauració de la Generalitat, la biblioteca de l’INLE fou adscrita al Departament de Cultura de la Generalitat, com a biblioteca especialitzada amb el nom de Biblioteca Bergnes de las Casas. A mitjan els noranta, la Biblioteca Bergnes fou adscrita a la Biblioteca de Catalunya, on s’instal·là físicament el 1998. Poc després, la gestió i tractament de les seves riques col·leccions foren encomanats a diferents departaments, segons la seva tipologia.

La documentació manuscrita i mecanoscrita que havia estat recollida per la Biblioteca Bergnes —relativament poca en volum, però d’importància singular per la seva raresa— va ser ordenada i inventariada, i pot ser consultada pels investigadors a la Sala de la Reserva de la Biblioteca de Catalunya.

La documentació procedent de la Biblioteca Bergnes de las Casas no és, emperò, l’única que podem trobar sobre aquest tema. Tradicionalment, la Secció de Manuscrits ha ingressat per diverses vies documents solts —majoritàriament inventaris i catàlegs de biblioteques—, sovint poc coneguts del públic investigador. D’altres documents susceptibles des ser útils per a la recerca sobre els llibres es troben sovint en els fons personals dels erudits conservats a la biblioteca —sovint bibliòfils que desenvoluparen una tasca important com a editors. D’altra banda, l’adquisició a finals de 2000 de la

col·lecció d’autògrafs reunida per Ramon Borràs, comportà —de manera inesperada— l’ingrès a la Biblioteca d’un nombre important de documents de dues editorials ben diferents: les Edicions de la Rosa Vera i l’editorial Montaner i Simon. No es tractava —ni en un cas, ni en un altre— de fons complets i homogenis, i la documentació que s’hi relaciona no ha estat particularment fàcil de recuperar, ja que la majoria dels documents varen ser separats i ordenats per la persona que signava —seguint la lògica d’una col·lecció d’autògrafs. Tot i així, el material acumulat és prou interessant —sobretot si tenim en compte la migradesa de les fonts conservades en general. El mateix any —arran de l’absorció de l’editorial La Magrana pel grup editor RBA—, ingressava a la Biblioteca per voluntat del que n’havia estat el director

—Carles-Jordi Guardiola—, el fons de l’editorial. Tot plegat conforma un conjunt de materials que voldríem fer conèixer breument mitjançant les notes que segueixen a continuació.”

“Fonts per a l’estudi de la història del llibre i de les biblioteques a la Biblioteca de Catalunya” d’Anna Gudayol. ITEM, 42 de 2006, pàg. 129-149.

Centre de Lectura de Reus

“En aquest sentit -i encara que sigui molt limitadament- aquesta breu correspondència (i les correspondències que encara resten per esbrinar!) pot ser un indici del fet que la història cultural d’un país no es pot escriure -ni pensar-exclusivament des d’una capital provincial. Perquè precisament el pas de ‘província’ a ‘nació’ es dona quan es té una visió mínimament assolida de les xarxes de base de cada comarca i entre cada ciutat del país que desenvolupa una activitat econòmica, cultural i política. I precisament aquesta múltiple visió d’unes Catalunyes-Ciutats és el que remarcava la premsa d’aleshores. Així J.M. Boronat des del Diario deTarragona (1 1 -I- 1928) remarcava que “els diaris de la Ciutat Comtal no detecten pas cap monopoli de la intel·ligència”. I en una direcció semblant, Rovira i Virgili i insistia en la necessitat que cada ciutat prengués consciència del seu passat en constant relació amb la història de cada nació. També intel·lectuals com Fuster Valldeperes, entre d’altres, defensaven que calia construir Catalunyacom a feix de relacions entre territoris, tot superant la “jerarquia” des de Barcelona. Així aquest escriptor republicà denunciava que “els cabdills dels partits només posen les tendes de campanya al mig de la Plaça de Catalunya”.

I que “els homes de les comarques només tenen dret d’acabdillar un escamot i atendre fidelment les ordres de l’estat major de la capital. I a la més lleu extralimitació, al més feble batec d’autonomia, encara que sigui en profit de l’ideal, són expulsats del partit i degradats com a traïdors de la causa”. Doncs bé, aquestes lletres que presentem mostren algunes de les inquietuds culturals -la bibliofília- i intel·lectuals -la conferència de Carles Rahola al Centre de Lectura sobre Anatole France– que preocupaven aquells prohoms locals. En l’intel·lectual francès hom hi trobava, des de la cultura republicana, una tradició entre racionalista i lliurada a l’ideal, com bé concloïa Rahola quan explicitava que “hem de tenir una fe, hem de creure, malgrat tot, en els destins de la humanitat (…), i no hem de d’actuar en la vida solament com a éssers individuals, amb els nostres egoismes (…), sinó tenint en compte que formem part d’una superior col·lectivitat i que estem enllaçats, amb una íntima i profunda solidaritat, amb les generacions que foren i amb les que vindran, a les quals tenim el deure de preparar un destí millor que el nostre”, com bé remarcava un altre intel-lectual proper a la idealitat agnòstica de l’autor. Insisteixo, tanmateix, que dessota existia i anava cristal·lizant un projecte de catalanitat nacional omnicomprensiva del territori. Aquest projecte es realitzava des de cada cultura política. En el cas de Carles Rahola resta demostrada almenys la relació “espiritual” amb Reus quan al resum de la conferència a la Revista del Centre de Lectura (feta molt probablement per Joaquim Saníasusagna) destaca que “en uns setmanaris, d’aquesta ciutat, influïts per les doctrines de Pi i Margall i de Costa, vaig publicar els meus primers articles. Aquelles fulles, redactades per uns romàntics l’ideal, és on probablement va parlar-se, per primera vegada, de Ganivet. Això demostra que a Reus hi havia -hi deu haver hagut sempre una noble curiositat per les coses de l’esperit. I remarcava: “Tinc [Carles Rahola] com a un honor de parlar al “Centre de Lectura“, la qual entitat ha estat una senyal que Reus no ha menyspreat mai els llibres, i la qual ha estat també un avançat precursor de les nostres Biblioteques populars”.

Una dinàmica socioeconómica sense un exponent cultural i polític no té una representativitat veritablement concreta i globalitzadora. El Breviari de Ciutadania, de Carles Rahola, reflecteix una voluntat, també,de construir aquesta civilitat si més no cultural des de la tasca dels historiadors i emprenedors locals, car segons l’intel·lectual empordanès és la tasca de base de les ciutats allò que assenyala la idealitat d’un país. Era,com en el discurs republicà i catalanista contemporani a l’ús, un lloc nacionalment comú. En el cas reusenc, però la iniciativa d’un sector de la burgesia urbana republicana manifestava aquest interès pels llibres a què al·ludia l’historiador i polític Rahola. I aquest referent bibliogràfic -i bibliòbil- també es palesa en les lletres que s’inclouen a continuació. I és que a través d’alguna carta (sobretot la datada el 8 de juny de 1928) Font de Rubinat (com s’han encarregat d’establir Josep Iglésies i Pere Anguera) apareix com un autèntic mecenes de la cultura catalana. I no tan sols a nivell local, sinó internacional.

Així ho evidencien les relacions amb el director de la secció de llibres hispànics del British Museum, Henry Thomas, arran d’un viatge que Font va emprendre a Londres per a consultar exemplars de bibliòfil de l’impressor alemany Rosembach, i també quan proporciona, per a les investigacions històriques de l’autor de Vides heroiques, l’edició de la biografia de Prim feta per Gras i Elias el 1907. Aquell “frare laic”, segons Josep Iglésies, no devia tenir una concepció gaire monetarista de l’activitat econòmica. La vocació civilista de Font de Rubinat resta exposada en la seva trajectòria com a president del Centre de Lectura, fet que, com es trasllueix en la carta del 21 d’agost de 1934 a Rahola, permet la subscripció d’aquesta institució a La Publicitat i que la revista de l’entitat al llarg de la dècada dels anys vint tingués una qualitat molt pròxima quan no superior en alguns aspectes- a la de la Revista de Catalunya. Insistiria, doncs, a remarcar -entre les ratlles d’aquesta breu correspondència- que, com manté Xammar en la cita que encapsala aquesta breu introducció, la idea de col·lectivitat (territorial) pot no conflictivitzar-se i conviure per tant harmònicament amb una concepció de territorialitat local, car la història -les històries- es basteix des d’allò concret, com Carles Rahola i Font de Rubinat demostren a bastament en les cartes que es creuen.

 “Correspondencia entre Pau Font de Rubinat i Carles Rahola” article de Xavier Ferré a la Revista Centre de Lectura de Reus, març de 1999, múm, 51.

Ramon Miquel i Planas. Els cent aforismes del bibliòfil. Barcelona: Miquel-Rius, 1924

Un dels principals tresors de les biblioteques són els llibres de bibliòfil; en les biblioteques nacionals, majoritàriament procedeixen de les col·leccions reials; no és el cas de la Biblioteca de Catalunya, on el nucli de llibres de bibliòfil, de gran i diversificada riquesa, és format a partir de  diverses col·leccions privades, les quals responien als interessos de qui les va confegir a l’entorn d’un tema o una tipologia concreta. La col·lecció fundacional de la BC prové de l’eminent erudit i bibliòfil Marià Aguiló, i compta amb un extraordinari llegat procedent d’altres col·leccionistes  que contribueix de forma constant a la creació d’un patrimoni únic i valuós, actualment a disposició de tothom. Personalitats com ara Isidre Bonsoms, Eduard Toda, Ermenegild Miralles, Manuel Perdigó, Santiago Espona, Frederic Marès, Agustí Pedro i Pons o Frederic Travé, alguns d’ells de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, il·lustren la bibliofília i el col·leccionisme dels segles XIX i XX.

Joan Brossa. U no és ningú.  Antoni Tàpies. Barcelona: Polígrafa, DL 1979

Estimar els llibres i col·leccionar-los, parant més esment en el continent que no pas en el contingut o en la seva raresa, és l’activitat que caracteritza el bibliòfil.

Els antecedents al llibre de bibliòfil es troben en el segle XIX, on sorgeix, per una banda, la bibliofília erudita, encarnada per Marià Aguiló, que cerca la recuperació i reedició de textos clàssics i, per una altra, el llibre il·lustrat, on destaca la novel·la romàntica i el llibre de viatges. A finals del segle XIX, Ramon Miquel y Planas comença a escriure sobre la matèria i sorgeixen diversos grups interessats en la  bibliofília, com els exlibristes, a l’entorn de la Revista ibèrica d’exlibris i la Societat Catalana de Bibliòfils. Paral·lelament el llibre il·lustrat es popularitza, l’editorial Montaner y Simón el divulga amb il·lustracions dels principals artistes del moment i amb belles enquadernacions industrials i, en general, l’estètica modernista s’incorpora a les arts del llibre.

Plensa/Estellés: L’Hotel París. Dibuixos, estoig i transparències de coure: Jaume Plensa; poemes: Vicent Andrés Estellés. Barcelona: Enciclopèdia Art, 2017

El canvi de segle comporta noves idees, més sòbries, que evolucionen cap al noucentisme. Es consolida l’aspecte del llibre de bibliòfil seguint el model francès, en què destaquen els llibres gravats pel barceloní, establert a França, Louis (Lluís) Jou, que serveixen de referent en l’edició a Catalunya.

El llibreter Francisco Vindel en descriu les característiques: tipografia acurada, qualitat del paper, marges amplis, tiratge numerat, text que sigui matèria de bibliofília i conjunt harmònic; aquesta idea bàsica es va perfeccionant i ampliant amb el temps i s’hi afegeix una característica fonamental, la signatura autògrafa d’exemplars i estampes.

Edgar Allan Poe. Les cloches et quelques autres poèmes. Traduit par J. Serruys et illustrés par Edmond Dulac. Paris: L’Édition d’Art H. Piazza, 1913

Decoracions d’Ermenegild Alsina Munné. Ex. 117/400 en paper japó. Enquadernació modernista d’Ermenegild Miralles

En el segle XX sorgeixen, a Catalunya, editorials especialitzades com ara Gustavo Gili, La Rosa Vera o Ediciones Polígrafa; entitats que en generen el consum com l’Associació de Bibliòfils de Barcelona o les associacions d’exlibristes i, sobretot, canvia la consideració del llibre més cap a una obra d’art. Es fan edicions acurades, enfocades cap aquest nou públic, que editen galeries d’art. També apareixen petites editorials, artistes i dissenyadors gràfics que fan d’editors i que ofereixen edicions de molt curta tirada. Oposadament es fan edicions de gran tiratge amb un afany més divulgatiu i que donen com a resultat un llibre de luxe, més que no pas un llibre de bibliòfil.

Les avantguardes, especialment les revistes futuristes i dadaistes, serveixen de model i revulsiu d’una evolució del llibre d’artista cap al llibre objecte; aquest nou producte sedueix els artistes que intervenen no únicament en l’aspecte il·lustratiu, sinó també en la transformació de les cobertes, donant-los formes escultòriques, i en la creació de capses i contenidors que no inclouen únicament llibres.

“La bibliofília a Catalunya”, imatges, textos i vídeos de l’exposició feta a la Biblioteca de Catalunya l’any 2019. Comissariada per Roser Pintó Fàbregas, UG i Núria Altarriba Vigatà, UB i amb la feina de moltes més persones, citades en la pàgina de crèdits de l’exposició. Les imatges són de l’exposició.

Comediants. Sol Solet: versió lliure, sensorial, còsmica i literària de l’espectacle Sol Solet. La idea i la realització són fruit de Comediants; sota la batuta tècnica i artística de Salvador Saura i Ramon Torrente. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1983