A l’any següent apareixia el de NenaEncatalà, que és la primera podcàster femenina que coneixem (no tot eren frikis i nerds). Malauradament el seu arxiu d’àudio no l’he pogut recuperar, però sí que podeu llegir la seua entrada al bloc. I al cap de poc temps començaven a rodar per la xarxa uns podcasts d’asteroides curiosos.

Resulta imprescindible citar l’article del Toni Sellas del 2010, amb què feia un estat de la qüestió dels primers podcasts en català (hi vaig col·laborar breument, amb el recull final). Podeu llegir-lo aquí mateix. Començava una carrera acadèmica i per això s’encarregà de bastir un text ben travat de referències i notes, que avui resulten ser precioses dades testimonials d’una època (en el seu moment, en aquest vetust bloc ja en parlàvem aquí o aquí).

Els primers d’aquests vint anys de  podcasts en català han estat discrets, sobretot si mirem els independents, no tant els que provenen de programes de la ràdios. Però va ser la pandèmia del covid19 la que va fer entrar-los de ple en la vida quotidiana de la majoria de persones (com els codis QR, que havien existit des de sempre [1994] i ara son arreu). En el seu moment vaig intentar llistar a podcatalà aquella voràgine de nous podcasts (al final de tot hi trobareu els vintage), però vaig acabar desistint: la seua salut és tant bona que cada dos per tres en surten de nous, i m’alegro de no poder estar al cas de tot. En aquell inici romàntic de les noves fronteres digitals fèiem podcast amb un micro de tres euros i sense saber de res, ara existeixen autèntics estudis de so que fan destacar la qualitat tècnica i de continguts de la majoria de programes.

Que quins segueixo ara? Una muntanya, però us recomano el de Les Tres Gràcies o el de 33revolucions, per proposar-ne dos de km0 ben diferents.

Llarga vida al podcast en català!

***

Temps era temps, quan la Facultat de Lletres convivia imperialment amb la Química, va ser quan el Jaume va conèixer la Dra. Bargalló. Era la tutora de doctorat d’un amic calero, José Caramés, i la trobava quan passava pel departament per tornar a casa en cotxe. Mai ho hagués pensat ell que, passats els anys, es retrobaríen en un despatx a l’antic escorxador de Tarragona.

La vicerectora Bargalló va ser durant vuit anys la responsable de les Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. Engegades sota els auspicis de la Dra. Zaragoza, a partir del 2006 i fins al 2014 es van bastir els fonaments d’una línia editorial universitària al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre i es van impulsar col·leccions de llibres i revistes acadèmiques amb un decidit accent en la producció científica de proximitat i amb un esperit de divulgació universal.

Costa triar fites entre tots aquests anys tant importants. El catàleg de Publicacions URV en conserva el fidel testimoni, tant en format paper com en digital. Però en detallarem unes poques a risc de deixar-nos-en moltes, que han estat per a nosaltres moments clau que han definit per sempre la nostra línia editorial.

1. L’any 2008 es publica el primer número de la Revista Internacional de Organizaciones, la primera capçalera que vam editar en la nostra petita història. A banda de l’empenta de l’equip que la va fer possible, amb la Dra. Bargalló es va fixar una línia de publicació general que continuem avui, que dona lloc al 2012 a un portal de revistes en accés obert i que ara acull deu publicacions seriades de diferents àmbits d’investigació.
2. També l’any 2008 publiquem el llibre El fons d’art de la Universitat Rovira i Virgili. A data d’avui creiem, sincerament, que és un dels millors llibres que mai hem editat, i no només per la seva qualitat material, pel seu format o per la reproducció de les obres. És un dels projectes més importants que hem dut a terme, que presenta l’obra artistes lligats a la URV i al nostre territori i que retorna aquest fruit a tota la societat. Aquesta visió ja mai ens ha deixat i sempre hem tingut una especial debilitat per les propostes que naixen de i per als nostres conciutadans.
3. L’any 2012 iniciem la primera col·lecció de monografies universitàries digitals humanístiques en accés obert de l’àmbit de la Xarxa Vives, Antropologia Mèdica. Al 2023 pot parèixer la cosa més normal del món però en aquell moment, quan el Dr. Comelles ens ho va proposar, no ho era gens. Podem dir, amb tota la satisfacció del món, que som capdavanters de l’edició universitària en l’aposta per les humanitats digitals i que a data d’avui som la primera editorial universitària de l’àmbit d’antropologia segons l’índex SPI. I tot ha estat possible gràcies a l’impuls i suport incondicional en aquells anys primerencs per part de la Dra. Bargalló.
4. Al 2017 la Dra. Bargalló torna a la seva facultat, però d’aleshores ençà que col·labora amb nosaltres amb l’edició anual ininterrompuda de la sèrie Recerca en Humanitats, que recull les primeres publicacions dels nostres doctorands i de les quals n’estem tremendament orgullosos.

El llegat intel·lectual i la importància de la Dra. de Maria Bargalló per a la nostra universitat, el seu territori i les seves persones resulta incalculable. Però el que sí que no té preu per a nosaltres és haver tingut l’oportunitat de treballar i aprendre d’ella. Per tot això, i per molt més, volem agrair-li (així, per escrit, i que quedi constància) tot el que ha fet per nosaltres, dir-li que Publicacions URV és casa seva i que sempre hi serà benvinguda.

***
Si mirem enrere en el temps, puc dir que la coneixença i admiració al Josep Sánchez Cervelló em ve de lluny. El primer contacte que vaig tindre amb ell va ser en un curs d’estiu de la URV en què jo participava com a becari per guanyar-me uns dinerons i ell s’encarregava de la direcció acadèmica. Era al Museu d’Art Modern de Tarragona i, entre la xafogor i l’aire condicionat, vam connectar al moment: les nostres paraules venen de l’Ebre i el sentiment de pertinença a la mateixa tribu va generar una confiança mútua que ens ha acompanyat per sempre més. D’aquell estiu recordo parlar amb catedràtics portuguesos amb un castellà espontàniament macarrònic i una visita de la Policia Nacional que em va espantar (al final no n’hi havia per a tant, “només” va vindre a participar com a ponent Mário Soares, expresident de la República de Portugal).

Al cap d’uns anys vaig tornar a la universitat, ja com a tècnic de publicacions. El 2009 publicàvem El pacte de la no intervenció: La internacionalització de la Guerra Civil espanyola, volum coral que ell mateix coordinava i a partir del qual sempre hem seguit col·laborant. De tota la nostra relació editorial em quedo amb dos fites importants. La primera, la creació i impuls a partir del 2015 de la col·lecció Estudis sobre Conflictes Socials, que ja porta dotze entregues i la primera de les quals versava sobre les Brigades Internacionals de la Guerra Civil (podeu accedir a tots els seus continguts en accés obert a la web de l’editorial). I la segona, la publicació d’un llibret excepcional: Giny d’aigua de Manuel Pérez Bonfill. Es tracta d’un recull de versos del venerable professor, poeta, narrador, traductor, director i pedagog teatral, activista polític i cultural tortosí, amb dibuixos de Ferran Vilàs i pròleg de Xavier Garcia. En aquell moment Josep era el president de l’entitat Amics i Amigues de l’Ebre i amb la confiança que ens teníem ens va proposar l’edició d’aquest poemari per part de Publicacions URV, iniciativa que vam entomar amb il·lusió i que ens enorgulleix, ja que d’aquesta manera vam poder honorar una figura clau de la cultura catalana del nostre territori.

Però el més important de tot plegat, ultra la saviesa que destil·len els seus llibres, és que em quedo amb el temps que hem passat junts en tantes ocasions. Viatges en cotxe, reunions de galerades, cafès al bar, exposicions, presentacions que van de Tortosa a Tarragona passant per Falset… aquests instants i converses son un tresor preuat que Josep va compartir amb mi i que omplen de contingut fins a sobreeixir paraules com vida i amistat. Que puguem continuar xalant d’aquests instants com sempre ara que comença la seva etapa de jubilació és un regal que aquell estiu distant mai m’hauria imaginat.

He volgut recuperar la crítica musical inclosa en la contracoberta, hi ha fragments sublims que han d’acompanyar l’orquestra allà on vaja:

La insuperable orquestra del maestro Clímaco Sarmiento se colocó en forma rápida e inesperadamente en el primer puesto, entre las mejores y más acreditadas orquestras de Colombia. Cómo y cuando?
Exactamente después que la orquestra del maestro Sarmiento grabó para Fuentes su primer disco que contiene las selecciones Maquina landera y Moliendo café. Pocos días más tarde grabó otros dos nuevos éxitos Bombo y maracas y Caracoleando, superando por gran margen de calidad y tecnicismo todas las demás versiones que de estas selecciones habían hecho las orquestras. Esto nos permite asegurar que cada disco que sea grabado por Clímaco Sarmiento y su orquestra será un hit, porque la música popular en manos de este arreglista y director adquiere más ritmo, más entusiasmo, más sabor.
En el presente álbum de música popular colombiana, el maestro Sarmiento ha derramado la copa, hay derroche de magníficos artistas y ejecutantes, el ritmo es por toneladas y la alegría no tiene límites. La popular y simpática vocalista Teresita Rendon hace un lujoso debut logrando aplausos en Moliendo café y Negro no te vayas.
Es un disco de larga duración, a todo lujo desde el primer número hasta el último, será el álbum del año, así lo prometemos y así será por los magníficos arreglos, por los intérpretes, por la magnífica selección de la música y por la altísima fidelidad de la grabación, reconocida característica de Discos Fuentes.
Marco T. Barros Ariza Marcote

L’embrió de Publicacions de la Universitat de València (PUV) va ser el primer número de la revista Anales de la Universidad de Valencia, amb la Junta del Patronat amb funcions d’un consell editorial tal com el coneixem actualment. Ho explica Antoni Furió (pp. 27-161) en una imprescindible primera part del volum, on s’hi conjuga l’ofici d’historiador amb el de director d’un servei editorial universitari. Des d’aquesta perspectiva singularment privilegiada, Furió ens acosta a la història del llibre en la institució (només vint-i-cinc anys separen la fundació de la universitat de l’arribada de l’invent de Guttenberg a la ciutat). I no només podem resseguir l’evolució i els protagonistes de l’activitat editorial des de l’edat mitjana fins a l’actualitat a la ciutat de València o a la seva universitat, sinó que també hi trobem una radiografia de l’activitat pròpiament dita, dels pressupostos, dels títols, de les col·leccions que donen forma al catàleg i de la funció i sentit d’un servei de publicacions. Un brillant estudi, de referència obligada a partir d’ara, que reflexiona sobre la importància per a la universitat de la transferència del coneixement en l’àmbit social i cultural, i com l’edició n’ha estat i continua sent un dels principals instruments per al seu acompliment.

Seguit d’aquest pòrtic ens trobem amb dos apartats que, feliçment per a nosaltres, van molt més enllà del que seria raonablement necessari si només es tractés de la celebració d’un aniversari. Maite Simón, editora de PUV, enceta l’apartat “La cuina dels llibres” (pp. 162-253), explicant-nos què significa l’ofici d’editar llibres, i més concretament els llibres universitaris, una adjectivació imprescindible que cal tindre en compte ja que la transformació de l’original a llibre requereix d’uns coneixements específics i d’una metodologia rigorosa en el treball del dia a dia que té com a objectiu darrer la qualitat tant en el contingut com en la forma. Per això, en aquest mateix apartat, David Lluch ens parla de la correcció dels textos; Martí Domínguez conversa amb Josep Palàcios sobre la importància dels llibres ben fets (és a dir, ben editats); Pau Viciano i Gustau Muñoz posen l’accent en el que significa el concepte ‘col·lecció’ per a una editorial, tant per la seva configuració com per les autories que el conformen; Vicent Olmos ens descobreix les coedicions, una fórmula que multiplica els esforços; i Juan Pérez Moreno ens obre les pàgines a l’edició digital, un futur que ja és present.

“La «revolució» editorial” (pp. 254-354) és la tercera part del volum iniciada per Jose Luis Canet, director de PUV de 2011 a 2020. Com no podia ser d’altra manera ens explica què ha representat l’eclosió del món digital a l’edició universitària, sobretot pels canvis de paradigma en la difusió dels llibres i revistes, tant pel que fa als canals com als formats, uns reptes tecnològics que han servit per consolidar els objectius de transmissió universal del coneixement molt més enllà del que mai ens hauríem imaginat. Però aquesta revolució quedaria coixa si només tinguéssem en compte la faceta digital. La revolució que ha dut a terme Publicacions de la Universitat de València dibuixa una editorial potent, innovadora, internacional, però arrelada al territori i als seus ciutadans. I aquest projecte ambiciós ha estat possible gràcies a la vocació de servei públic de la universitat. Lluís Miró detalla la moderna gestió editorial que duen a terme actualment; Amparo Jesús-Maria Romero  detalla com la comercialització i difusió del llibre universitari tant a llibreries com a fires és una peça clau per arribar a tots els públics; Javier Crespo i Ana Isabel Poves ens parlem de la Llibreria de la Universitat, un projecte que fa present el llibres universitaris a la ciutat tots dies de l’any; Maite Simón incardina PUV en l’ecosistema editorial, tant l’estatal com el del nostre país, unes aliances sectorials d’extrema importància que gràcies a la seua participació guanyen en projecció i potència. Finalment, pren la paraula Ana Isabel González, presidenta de la Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles, que fa un repàs als criteris que serveixen per avaluar i mesurar la qualitat de l’edició acadèmica en un àmbit extremadament competitiu i internacionalitzat com és el de la ciència.

Si bé contingut del volum, els diferents anàlisis i punts de vista exposats, ja son per si mateixos constitutius d’una obra excepcional, és just i necessari tindre en compte la totalitat del conjunt, tant el fons com la forma. A l’inici la salutació de la rectora, Maria Vicente Mestre, i la presentació de la directora, Teresa Ferrer, que no se n’està d’avançar les grans línies de futur, no només de PUV sinó del conjunt de l’edició universitària: les aliances editorials, la digitalització, l’accés obert i la creació de nous lectors. Al final els apèndixs, l’índex onomàstic, el colofó, i a tot arreu l’extremada cura en les cites i les referències bibliogràfiques, el format del llibre, les guardes, la mida de la caixa de text amb marges generosos, les portadelles, la tria de la tipografia emprada en totes i cadascuna de les funcions del text, la disposició i la qualitat de la reproducció de les il·lustracions, el paper, etc. Totes les parts i els detalls més minuciosos són un exemple diàfan del que ha de ser la qualitat en l’edició, que ens encamina a fruir d’una lectura amena pàgina rere pàgina. I tot això és possible gràcies als autors i als professionals de primer ordre que l’han dut a bon port, i de la mestria de la seva curadora, Maite Simón, a l’hora de triar i cuinar els diferents ingredients que el composen.

L’ofici d’editar implica artesania i tècnica. Però l’ofici d’editar llibres en una universitat pública implica molt més que això. Cal comptar amb consells editorials, revisar a consciència i objectivament la investigació que es publica, assegurar-se que els mitjans de producció i de difusió siguin els més moderns i eficients i, alhora, cal vetllar per tot el que obliga la nostra tradició de cultura escrita. El catàleg de títols de Publicacions de la Universitat de València n’és un destacat exemple, per això és la primera editorial universitària en el rànquing d’editorials privades i públiques de tot l’Estat, i segons l’Scholarly Publishers Indicators de 2018 se situa com la quinzena editorial de l’Estat en ciències socials i humanitats i la primera de les universitàries. Certifiquen aquest prestigi els nombrosos premis i reconeixements que ha rebut al llarg dels anys, tant als llibres (premis nacionals d’edició universitària de l’UNE i premis a l’edició universitària en català Joan Lluís Vives) com a les col·leccions (amb el segell de qualitat CEA-APQ) i a la mateixa editorial, amb la Distinció 9 d’Octubre de la Generalitat el 2021 com a colofó excepcional d’un reconeixement públic més que merescut.

Però, a banda de totes aquestes mencions, de tots els coneixements que aporta el volum (tant pel que fa a la seva vessant històrica com en l’estudi de l’edició pròpiament dit) Cent anys fent llibres és un sincer homenatge a totes les persones, tant investigadores com editores, que han construït al llarg dels anys un fons editorial de primer ordre i que l’han posat a l’abast de tota la societat, tant la valenciana com la de tot el món. I, en concret, cal fer menció especial al que significa aquesta tasca per a tots els parlants del domini lingüístic, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, ja que sense les extraordinàries aportacions editorials de Publicacions de la Universitat de València no es podria entendre ni la ciència ni la cultura ni el futur de tot un poble.

[Ressenya del llibre publicada a la revista Scripta, núm.19, 2022]

L’entrada del podcast és un ragtime, Jimmie Jeffries Rag, i cap al final del podcast escoltareu una melodia que era present al programa televisiu, el Chorôs número 1 d’Heitor Villa-Lobos.

Us deixo apuntats els ingredients per si algú de vosaltres més tard s’hi vol animar:

Ingredients per a sis persones:
6 grans d’alls, pelats i tallats a trossets
1 tomàquet ben madur, ratllat
1 dl i mig d’oli d’oliva
1 litre d’aigua
2 quilos de verats
1 quilo de pataques tallades a daus

Descarrega el podcast en mp3

La ratafia és un licor que es pot fer a casa a base d’aiguardent i nous verdes. A partir d’aquí per internet podreu trobar mil-i-una receptes (tantes com cases té el nostre país, o més!). El que sí que tenia molt clar a l’hora de tirar endavant el meu projecte, com en un petit homenatge a la ratafia feta per ma iaia, és que volia que el màxim d’herbes possibles fossen recol·lectades per mi al més a prop de casa possible (per això no hi trobareu anís estrellat, per exemple). Així que ara que s’apropa sant Joan i que tenia temps per fer-ho, amb la família hem anat a recollir totes aquelles que podíem trobar fresques (altres ja les tenia a casa recol·lectades de l’any passat, com el té de roca).

Ara mateix tot es troba macerant a sol i serena durant quaranta dies. Per sant Jaume passarem a colar les herbes i seguirem amb l’experiment, però de moment us apunto els ingredients improvisats que hem fet servir. Caldrà esperar al resultat final per saber si la mesura ha estat bona i què ha mancat o sobrat. Però tampoc he pretés mai en cap moment que fos una ratafia perfecta!

Ingredients:

Primer apareixen els ingredients bàsics de tota ratafia (que he anat espigolant d’aquí i d’allà de la xarxa). A partir dels «essencials» (que és l’aiguardent amb les nous i les espècies) i en base a una recepta que incloïa la mesura «una tasseta» he anat pesant els grams de les diferents herbes que cabien en esta mesura atemporal d’abast mundial. Per últim hi apareixen els ingredients més «aromàtics», que espero que li donen un toc especial.

Un litre d’aiguardent de 50º
3 nous verdes (a quarts)
1 nou moscada
1 rama de canyella
8 claus

16 gr. de matafaluga
8 gr. de puniol
8 gr. de sajolida
4 gr.  d’herba de sant Joan
3 gr.  de maria lluïsa
3 gr.  de sempreviva
3 gr. d’aufàbrega
3 gr. de menta
3 gr. de té de roca
3 gr. de fonoll tendre

1 troç de pell de llimona i 1 de taronja
Flors de borraina
Flors de mangraner
Flors d’esbarzer

 

1. Playboys – Theme from Dr. No
2. The Aztecs – Board Boogie
3. Surf’s Up on KFJC – Track 01
4. Los Bambis – O Que Sera
5. AquaVelvets – Martini Time
6. Rudi, OJ, & Ms Marie – Civilon
7. The Torpedoes – The Snake
8. Paul Johnson – Squad Car
9. The Original Onions – Call Me
10. Playboys – Adventures in Paradise

1. Lee Rosevere – Grey Sunday
2. Sergi Boal – Ice voice
3. Miranda Shvangiradze – Talk to me
4. Holly Bowling – Mountains of the Moon
5. Mattia Vlad Morleo – Labile Polvere
6. Alexander Klein – Morning Sun (Solo Piano)
7. Michael Nyman – The embrace lost and found

1. Azureflux – Reckless (3:06)
2. yuppster – axel f (the sid is on) (3:03)
3. Gumbel – Levels (3:06)
4. Dr Remix – Chiproot (2:59)
5. NeverEnding Story – Limahl (Extended) (5:16)