Avant

ROMAN I ARDIACA

2014-11-01T15:34:00.001+01:00

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

Roman i Pere. Pere i Roman. M'és difícil decidir per qual d'ells
començar ja que el temps que els ha anat identificant cada cop més,
com ja ho estaven en la seva època de militància activa, ha anant
diluint la seva imatge, esborrant-la de la nostra memòria i deixant-la
d'un color sípia, tant característic de les fotos guardades en alguna
caixa o, amb sort, enganxades en un àlbum. M'he decidit d'una forma
al·leatòria ja que, en tot cas, cap al final, ambdós es preocupaven
de les organitzacions locals. El Pere, sobretot, de la terra ferma i
amb un caire més visible, després del seu alliberament de la presó.
Ambdós, a la fi, mantenint una amistat ─entre ells, i amb mi─ fins al
final dels seus dies.

No puc oblidar tots els passos de la preparació del miting a Lleida
el 24 de juny de 1976, al Teatre Principal ─ple de gom a gom, fins i
tot les escales i el vestíbul─ en el que jo havia de fer de
presentador. Recordo els equilibris a l'hora de buscar un lema que fos
acceptable per Govern Civil. Jugant amb les paraules "Lleida,
democràcia, futur"; res que s'atansés a "PSUC". Però no oblidaré les
meves primeres paraules en la presentació de l'acte: "Ens hem reunit
aquí per commemorar el 40 aniversari de la fundació del Partit
Socialista Unificat de Catalunya", mentre un seriós Pere Ardiaca, al
mig de la taula d'oradors, esperava el seu torn per a intervenir.

Tampoc no puc oblidar-lo venent el Treball al carrer Major entre una
colla de camarades i del que hi ha constància gràfica que ara és a
l'arxiu de la Fundació Pere Ardiaca i que ja he comentat en algun
vell Avant.

Permeteu-me que recuperi unes paraules que surten de l'amistat i el
compromís i molt importants per la seva procedència:

"AL MESTRE I AMIC

"Quan vares començar el personal mestratge sobre meu, ja eres un
lluitador de llarga història.

"La nostra coneixença nasqué lluny d'aquí per raons de seguretat. Al
llarg dels anys he conegut la teva paciència revolucionària i la teva
serenor en front de les situacions diverses que vivia la nostra terra,
sempre caminant i adreçant-nos cap a la recuperació de la democràcia i
dels drets nacionals de Catalunya.

"El teu concepte de la lluita unitària i marxista-leninista ens portà
a mantenir amb fermesa el nucli dels principis ideològics dels que no
es pot abdicar si es vol servir a la funció de transformar la nostra
injusta societat.

"Recordo quan et vaig visitar a la presó de Burgos i com, gràcies a la
vostra lluita, es va poder fer l'entrevista sense reixes, i ens vàrem
unir en una forta abraçada amb la que transmeties l'afecte de
l'amistat i la fermesa del lluitador.

"Seguirem el camí, i pots estar segur que molts joves ja avancen
convençuts de que és l'únic que condueix a la realització del món pel
que tu has sofert i lluitat.

"Gràcies, mestre, el teu amic, Agustí de Semir."

I tant companys, i tant diferents. Roman sempre invisible al teu
costat en un treball de llarg efecte, organitzant, mantenint el caliu.
No puc oblidar les reunions del Partit que es feien a casa meva a
Balaguer, encara no cremada, i a les quals acudia Roman com si fos un
viatjant de començ del que només coneixíem el seu nom. Ni tampoc puc
oblidar el pols tremolós, quan la malaltia començava a fer els seus
estralls, amb el que s'esforçava per dedicar-te el llibre: "Al company
Miquel Angel Soria un jove i veterà lluitador per les gran idees del
Socialisme. Afectuosament, Román." Sempre m'havia vist amb bons ulls,
perquè la joventut ja només era un record. Però el seu "Camarada,
segueixes com a Balaguer" em treia anys de sobre. Ja havien passat uns
vint anys i ell seguia igual de lúcid.

Avui és un bon moment, quan hem fes passos importants endavant, per
recordar unes de les seves darreres intervencions a l'Avant. A la
pregunta del redactor Pep Valenzuela (4-1997):

─ "En este contexto, ¿qué pasa con las propuestas de unidad?

─ Primero, la lucha por la unidad de las fuerzas de izquierda. Con
seguridad el Congreso ratificará la orientación unitaria que se dio el
PCC en su fundación, que era y es continuación de la lucha
revolucionaria de los comunistas organizados en el PSUC, lucha contra
la reacción catalana en una etapa representada en políticas del
franquismo y hoy, en diferentes y nuevas condiciones, en la derecha
catalana que representa Pujol.

El PCC seguirá luchando por una verdadera unidad de las izquierdas. (...)

El segundo elemento, no de menor importancia, es el de la unidad
comunista. Desde su fundación, el PCC ha sido un luchador consecuente
por la unidad de los comunistas. Cierto que años atrás esta era una
idea que chocaba con muchas dificultades debido a la experiencia
eurocomunista. Pero la idea ya era justa entonces. Y hoy lo es aún
más: por la existencia del gobierno Aznar-Pujol, cada vez más
autoritario y enfeudado en las directrices de Maastricht y las
multinacionales; y porque la unidad de las izquierdas recibiría un
gran impulso. Esta unidad reforzaría el papel y la lucha de los
obreros y las masas por sus reivindicaciones frente a la patronal y el
gobierno de la derecha. (...)

El problema de las siglas es una cuestión de importancia relativa. No
debe ser lo que decida. Lo esencial son los principios ideológicos, el
proyecto de partido, el programa. No es tarea fácil pero no abordarla
sería hacer dejación, hoy, de un deber revolucionario."

Avui, tots dos haguessin estat al capdavant del moviment unitari. És
l'homenatge que els hi devem.

RAMIRO PINILLA SEMPRE ENTRE NOSALTRES

2014-10-24T09:15:00.001+02:00

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

Hi ha notícies que són com un cop de mall al cap. I la mort de Ramiro
Pinilla n'és una d'elles.

A casa em diuen que faig massa necrològiques però és que cal remoure
les consciències, posar en marxa la memòria quan els personatges que
han anat composant les nostres arrels desapareixen.

Quant l'any 1979 vaig trobar-me amb el Ramiro Pinilla venent els seus
llibres exposats al terra de la Casa de Campo de Madrid ─era la festa
del PCE─, ja feia dos anys que havia llegit els dos volums d'Antonio
B..."EL ROJO" ciudadano de tercera. España, España... , que havia
editat Albia Literaria.

"Me llamo Antonio B..., pero cuando madre me echó al mundo, una mujer
que estaba allí dijo: '¡Leches, si es rojo como un rayo!' Así que no
vaya usted por las Cabreras preguntando por Antonio, porque desde
entonces todo el mundo me conoce por el Rojo. Aquella mujer exageró,
sólo soy rubio."

Ramiro Pinilla havia creat unes Ediciones Libropueblo i venia els seus
exemplars per subscripció. Tinc a les mans el nº 5, Andanzas de Txiki
Baskardo, editat en castellà i euskera l'any 1980, on ja apareix el
Baskardo de Valles verdes, colinas rojas, l'extraordinària trilogia
que inicia la nova vida literària del nostre autor. Cada exemplar de
Libropueblo portava un requadre on explicava els comptes del llibre,
des de la tirada ─aquest nº 5 era de 5.000 exemplars─ fins els
diferents costos (impremta, traducció, percentatge de la llibreria.
Impostos, correus, viatges o el marge de risc).

Ara serà endebades l'espera de la publicació d'alguna novetat que ens
porti al seu Getxo natal i a un país ─Euskaherria─ en el que "les
fades no moren al xoc amb la REALITAT".

Que la terra et sigui lleu, company!

11 de setembre de 2014: #RepúblicaCatalana

2014-09-11T01:16:00.001+02:00

Declaració del Partit dels i les Comunistes de Catalunya en motiu de la commemoració de la Diada de l’11 de setembre de 2014.

L’11 de setembre d’enguany, els carrers de Barcelona tornaran a omplir-se de centenars de milers de persones per a reclamar sobirania i democràcia. La commemoració tindrà enguany una importància afegida. En primer lloc perquè es commemoraran els 300 anys de la derrota catalana contra els exèrcits borbònics que van donar lloc a la Diada. En segon lloc, perquè hi arribem en un context de completa mobilització popular per la consulta del 9 de novembre.

#RepúblicaCatalana

Els i les comunistes de Catalunya estarem al carrer, amb la majoria del poble, exigint també sobirania i democràcia, tal com hi hem estat sempre. Amb la mateixa energia que el PSUC va defensar la Generalitat de Catalunya del 36 al 39, amb el mateix compromís que vam combatre el feixisme franquista durant 40 anys, amb la mateixa implicació que vam cridar Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia el 1977, amb la mateixa convicció que hem participat en les més recents mobilitzacions per la consulta aquests darrers anys. Nosaltres estarem on hem estat sempre, al costat del poble, perquè som poble i compartim els mateixos anhels de sobirania i democràcia. Hi serem perquè estem convençuts que la reivindicació del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya no només és legítima i justa, sinó que a més a més és democràtica, és necessària i és estratègica des d’una perspectiva revolucionària. Hi serem perquè tenim la certesa que l’actual moviment de masses per la consulta a Catalunya és el punt més flac de l’Imperialisme borbònic centralista espanyol i un dels punts dèbils del projecte de dominació econòmic i militar atlàntic. Hi serem perquè, al cap i a la fi, som el Partit dels i les Comunistes de Catalunya, i aquesta definició implica que tenim un projecte de transformació social i de construcció nacional per al nostre país. Un projecte social i nacional que després del darrer Congrés del juliol té per als i les comunistes una definició ben clara: la República Catalana.

#RupturaDemocràtica

Els i les comunistes sortirem al carrer aquest 11 de setembre, al costat del poble, per la República Catalana. I ho farem també perquè, lluny de la imatge confusa que els mitjans volen projectar, el nostre posicionament en favor del procés és un atac frontal als interessos de la burgesia catalana. La mateixa burgesia que durant 4 dècades va recolzar una dictadura feixista i la repressió brutal que aquesta va portar a terme sobre les classes populars i les nacions ibèriques. La mateixa burgesia que durant els darrers 30 anys ha sotmès el nostre país a un govern mafiós, clientelista i explotador. Una burgesia de martingala, capitalistes de nyaps i bunyols, lladres i incompetents. La mateixa burgesia que mentre canta els Segadors es ven el país a miques, privatitza els béns que són de tothom i explota el territori. La mateixa burgesia “bussiness-friendly”, amiga dels casinos, els prostíbuls i el turisme temàtic, que sense escrúpols administra el patrimoni del nostre poble en benefici dels interessos del capitalisme especulatiu i unes minories corruptes. La mateixa burgesia que mentre s’omple la boca de patriotisme, s’omple les butxaques de riquesa espoliada a la classe treballadora catalana per acumular-la en paradisos fiscals. Els i les comunistes estarem al carrer aquest 11 de setembre, però també per denunciar l’estratègia oportunista d’exaltació patriòtica barata de la burgesia catalana i dels seus còmplices de la petita burgesia radical. Una estratègia amb la que pretén tapar amb fum l’espoli de la seva gestió, continuar la seva carrera privatitzadora i aconseguir una posició de més força davant la competència capitalista de Madrid. Una estratègia centrada en capitanejar el procés sobiranista per, arribat el moment, frustrar-lo en favor d’una renovada relació més beneficiosa per als seus interessos econòmics, tal com ha fet sempre, al marge de la voluntat popular. Una estratègia que porta el país a un nou escenari de frustració quan els poders ilegítims de l’Estat espanyol impedeixin el desenvolupament de la consulta del 9 de novembre, tal com tot sembla indicar que succeïrà. Els i les comunistes serem al carrer perquè sabem que no hi haurà República Catalana sense Ruptura Democràtica.

#UnitatComunista

Aquest 11 de setembre els i les comunistes ens trobarem al carrer mentre continuem treballant per la unitat comunista, un procés que considerem trascendent per a l’articulació d’una alternativa a la Catalunya dels especuladors. Un procés que aquesta tardor, acabarà amb la divisió històrica i agruparà la majoria dels comunistes de Catalunya en una única organització revolucionària, amb un únic projecte estratègic. Fem una crida a la Classe Treballadora i a totes les classes populars a participar activament en el moment històric que vivim, a sortir al carrer aquest 11 de setembre i a comprometre’s amb la unitat. Nosaltres serem al carrer perquè militem al carrer: amb els moviments socials, amb les associacions populars, per la República Catalana i per la Ruptura Democràtica. Hi serem per refermar altre cop el nostre compromís amb la Classe Treballadora. Hi serem perquè apostem per una aliança democràtica i social, per un Front d’Esquerres que aplegui la Classe Treballadora i la majoria popular en la construcció d’una nova societat, més justa, més igualitària, més sobirana, més solidària, més lliure i més democràtica.

Partit dels i les Comunistes de Catalunya

Barcelona, 9 de setembre de 2014

El Foro Sâo Paulo a favor del Dret a Decidir

2014-09-11T01:14:00.000+02:00

Text de la declaració del Foro Sâo Paulo a favor del Dret a Decidir de Catalunya.

A la ciutat de La Paz, Bolívia, reunida la Plenària de la XX Trobada del Fòrum de Sao Paulo els dies del 25 al 29 d'agost de 2014, els partits polítics integrants del Fòrum, emetem el present RESOLUTIU ESPECIAL a favor del procés democràtic català, sota els considerants següents, a saber:

RESOLUCIÓ A FAVOR DEL PROCÉS DEMOCRÀTIC CATALÀ

1. Els partits polítics Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) Iniciativa per Catalunya / Verds / Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUIA) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) s'han unit en una sola veu a favor del procés democràtic català.

2. Que davant el procés radicalment democràtic que ha iniciat el poble de Catalunya amb l'objectiu de decidir el seu futur polític a través de les urnes.

Per tot això, la XX Trobada del Fòrum de Sao Paulo, RESOL:

Expressar el seu suport al procés democràtic català perquè la ciutadania de Catalunya pugui exercir el seu dret a decidir com a poble. En aquest sentit, aplaudeix el consens majoritari aconseguit entre representants del Parlament de Catalunya i la societat civil catalana, per a la celebració d'una consulta sobre el futur polític de Catalunya, prevista per al pròxim 9 novembre 2014.

Instar a l'establiment d'un diàleg entre les institucions de l'Estat espanyol i les institucions catalanes per tal de trobar les condicions que garanteixin l'exercici democràtic del dret a decidir del poble català.

Donat a la Ciutat de la Pau, Estat Plurinacional de Bolívia als vint dies del mes d'agost de 2014

http://correovenezuela.net/resolucion-del-foro-de-sao-paulo-a-favor-del-derecho-a-decidir-de-catalunya/

Nova Política per a un Nou País : camins de ruptura democràtica

2014-09-11T01:11:00.003+02:00

Text de la conferència de Joan Josep Nuet, secretari general del Partit dels i les Comunistes de Catalunya i coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa, al Col·legi de Periodistes de Catalunya el passat 9 de setembre de 2014.

La tardor de l’any 2014 serà protagonitzada per l’acceleració de la crisi política del model de la segona restauració borbònica que esdevé de forma clara a partir de la primavera del 2010.

Sabem que les forces polítiques, econòmiques i socials que intenten preservar el model d’acumulació i domini sorgit de la Transició del franquisme a la democràcia tenen encara una enorme capacitat de resistència i d’hegemonia de pensament, però ara és el moment de treballar per configurar una nova correlació de forces que possibiliti la resistència i la victòria dels interessos populars.

Les conseqüències de la crisi econòmica, amb les seves accions de despossessió massiva, la crisi de la Monarquia i el sistema dinàstic de partits, així com les repercussions dels cassos de corrupció com “Pujol” i d’altres, afegiran als esdeveniments del 11 de setembre i 9 de novembre un rerefons transcendent enmig d’un cicle electoral de canvi que ha de representar una derrota de les dretes (o no) al llarg del 2015.

Aquesta derrota electoral-institucional de les dretes és necessària perquè els recursos públics gestionats en mans conservadores estan sent d’una banda utilitzats de forma sistemàtica i planificada per enfortir els seus aparells ideològics i polítics (amb corrupció inclosa) i per altra s’acaben privatitzant els espais i serveis públics indispensables per a la tasca socialitzadora del pensament d’esquerres que pensa i repensa les necessitats col•lectives i la cultura del bé comú.
Les relacions laborals i la força del treball ja mereixerien una preocupada reflexió a part, per la consolidació de la desocupació, la precarització, la pobresa i la pèrdua generalitzada de drets de forma ja permanent (i no momentània com encara fins ara s’afirmava) com a característica de la pretesa sortida de la crisi.

No estic plantejant la reedició del Govern d’Esquerres a Catalunya, o un Govern del PSOE a Espanya amb suports de l’esquerra real. Les experiències del passat han mostrat totes les seves limitacions,. Ara cal un govern de la gent per la gent, superant la vetusta dinàmica dels partits que fins ara han estat el pal de paller del sistema dinàstic i on hem d’incloure al PP, al PSOE, a CiU i a les falses alternatives del propi sistema perquè res important canviï, UPyD i C’s.

Hi ha una altra raó necessària per urgir un canvi d’orientació: ens estem quedant sense país; país entès com a projecte col•lectiu que identifica uns béns materials i un projecte social i ambiental de convivència pensat per (a) la majoria de la ciutadania. La crisi està sent utilitzada per canviar el model social i ambiental, també per a una involució democràtica i del model d’Estat que coneixíem fins el moment. Tot indica que la Catalunya, l’Espanya i l’Europa que es projecten res tenen a veure amb els ideals de justícia, llibertat, igualtat i sostenibilitat pels quals van lluitar i van morir els nostres avis i els nostres pares i mares.

Ara fa un any i en aquest mateix lloc llençava la proposta d’una República Catalana com a proposta de Nou Federalisme i afirmava que:

“Catalunya ha de poder decidir lliurement i democràticament llur encaix com a poble amb d’altres pobles d’Espanya i Europa, però com molt bé afirmava el federalista i republicà Pi i Margall: “Entre sobirans només hi pot haver pactes”. Per tant cal dir que igual que dibuixem noves perspectives socials i democràtiques per al nostre poble, és evident que aquest anhela també un nou marc de convivència amb d’altres pobles veïns. I si la restauració borbònica ja no és garantia de desenvolupament social i democràtic, tampoc el marc de l’Estat de les Autonomies ho és de la dimensió nacional de Catalunya. Estic convençut que a Catalunya les esquerres socials i polítiques podem articular una proposta popular que, des d’una República Catalana per a la majoria social del país, obri un nou marc social i polític. També estic convençut que aquesta República Catalana pot establir un nou marc de convivència amb els pobles d’Espanya i influir i aportar una redefinició radical de l’actual procés d’integració europeu.”

La crisi política, una oportunitat per fer net amb el sistema polític sorgit de la Transició. Felip VI i Jordi Pujol

Els casos generalitzats de corrupció corrouen als partits del sistema, al PP a Madrid, Balears, València, Galícia amb Gurtel i Bárcenas; al PSOE amb Pretòria, Mercuri i els ERO d’Andalusia; i CiU ja acumula els casos Treball, ITV, Palau i ara el cas Pujol.

La crisi dels partits dinàstics és la crisi de la Monarquia Borbònica, i la crisi del sistema polític, econòmic i territorial dissenyat al 1978 basat en oblits i silencis còmplices. Es va sacrificar la memòria; es va dissenyar un sistema polític-electoral bipartidista (amb la participació de PNB i CiU); es va desenvolupar un sistema de finançament de partits basat en la corrupció i l’espoli dels béns públics; la cultura especulativa i rendista va substituir bona part de la cultura productiva i el desenvolupament irracional va urbanitzar i cobrir d’infraestructures innecessàries part del nostre territori amb la seves conseqüents corrupteles.

La Monarquia com a garant del sistema. Com afirma el constitucionalista Javier Pérez Royo, el poder constituent a Espanya mai s’ha estès a la institució monàrquica. La Monarquia ha estat sempre un element previ i indisponible per al poder constituent. Abans de 1931 a Espanya no hem tingut un estat constitucional, sinó una monarquia espanyola acompanyada d’una Constitució. Tal i com ell encertadament assenyala, allò que dificulta la supervivència de la monarquia no són tant els errors que aquesta hagi pogut cometre (evidents en el darrer període), sinó l’esgotament del sistema polític amb el qual es va fer la Transició, dissenyat per garantir l’assentament de la Restauració. L’objectiu era la Restauració i per això el tipus de democràcia feble que es va dissenyar estava al servei d’aquesta.

L’exercici del poder constituent del poble espanyol el 1978 va comportar que la Monarquia no va poder sotmetre’s a discussió, només es van poder prendre decisions sobre la seva configuració constitucional.

El text aprovat per les Corts va ser sotmès a referèndum el 6 de desembre de 1978, però no per exigència del propi constituent, sinó perquè el text constitucional tenia el seu origen en la Llei per a la Reforma Política, que havia estat aprovada com a Llei Fonamental del Règim de Franco, i la seva derogació o reforma exigia referèndum. El referèndum del 6 de desembre de 1978 va ser un acte de liquidació de les Lleis Fonamentals, però no de legitimació de la monarquia. Comportava la incorporació de la monarquia a la fórmula de govern que la Constitució establia, però no era aquesta incorporació el que havia estat objecte del debat constituent i el que específicament es sotmetia a referèndum.

La Monarquia, el sistema polític i el model econòmic han esdevingut un tot i ara tot això està en crisi i és qüestionat.

Avui sabem, a partir de les evidències, que com a mínim el PP, el PSOE i CiU han fruït de sistemes de finançament irregular i il·legal que els han permès mantenir la cursa electoral els darrers 35 anys, ajudats per una Llei Electoral feta a mida del bipartidisme com a sistema de repartiment del poder que penetra els poders executiu, legislatiu i judicial.

Avui sabem que en anar-se perdent la força unificadora de la doctrina de la Transició (basada com hem dit en el silenci de la complicitat compartida i en l’opacitat davant l’opinió pública no trencada generalment pels mitjans informatius) anem coneixent episodis sinistres, com per exemple el finançament irregular de la campanya a favor de l’OTAN del PSOE, les xarxes mafioses i corruptes del PP, el finançament de l’operació reformista de Miquel Roca i darrerament la veritable història de la família Pujol.

Els casos de corrupció i l’aplicació sistemàtica de les portes giratòries dins de Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya ja són una evidència en aquest moment. L’únic impediment que aquets afers i d’altres del PP acabin amb judici, condemna i presó és la colonització partidista i la falta de democratització del sistema judicial del nostre país, on els jutges que s’atreveixen a qüestionar la impunitat del franquisme, les xarxes de corrupció entre empresaris i polítics o els negocis de la Família Reial són demonitzats, vetats o sancionats pel propi poder judicial o pels potents mitjans de comunicació de la dreta extrema que crea les condicions d’aïllament social.

El cas Pujol està fent molt de mal a Catalunya i l’hem d’utilitzar per no tornar a cometre com a societat els mateixos errors un altre cop. Per l’assimilació que es va fer des de les institucions governades per CiU i per la societat civil construïda al voltant del discurs i els recursos de la dreta nacionalista de que CiU, Pujol i Catalunya eren la mateixa cosa, es va construir un model de país i de societat que, a canvi d’un increment de l’autogovern, reproduïa un model econòmic, polític i cultural profundament conservador. Tor això amb el suport del PP i PSOE, que obtenien els compromisos d’estabilitat, complicitat i governabilitat que CiU els oferia a Madrid i Europa, com els pactes de la Transició estipulaven.

Tot això s’ha acabat, i encara que l’estratègia de la família Pujol sigui la contaminació de proves defensant el secret bancari – aquell que permet rentar i blanquejar els beneficis de la prostitució, la droga, l’extorsió, el crim organitzat i la corrupció en paradisos fiscals – el referent polític i moral del model de nacionalisme conservador que representa Pujol i CiU estan esgotats. Que la dreta de Madrid i la caverna comunicativa no canti, però, victòria: Pujol és un dels seus, com molt bé assenyalava el diari ABC el 1985 anomenant-lo “espanyol de l’any”, perquè Pujol i CiU formen part d’aquest passat i les formes de robar de Pujol o Bárcenas s’assemblen com dues gotes d’aigua.

Així doncs el futur de Catalunya no pot passar per CiU, com evidentment no passa pel PP o pel PSOE de l’article 135 de la Constitució i la negativa al dret d’autodeterminació. No és possible pensar que CiU lideri res: ni la sortida a la crisi ni el dret a decidir ni res liderat per CiU ha de comptar amb forces socials i polítiques d’esquerres, que quedarien contaminades per un model caduc, fracassat i corrupte.

Cal un nou començament, amb forces socials i polítiques i ciutadania crítica emergent de l’experiència de la crisi i del fracàs del model de la Transició, i de cap manera ajudar i mantenir un model corrupte que gesticula sobre la consulta del 9N per procedir al mateix temps a la privatització de la salut i l’educació, a votar les reformes laborals o a posar com a model l’estat sionista d’Israel. L’esquerra que justifica o participa en aquesta agonia queda contaminada per construir un projecte alternatiu de país.

Cal un nou país en una conjuntura de sortida de la crisi i amb una visió ampla de Catalunya, Espanya i Europa

La desacceleració de l’economia alemanya en el segon trimestre d’aquest any ha resultat força important: el retrocés del PIB ha arribat al -0,2%. Itàlia ha entrat de nou en recessió (també amb un -0,2%) i França ha enregistrat un creixement zero que difícilment serà superat amb l’expulsió del Govern del sector d’esquerres del PSF que qüestionava les polítiques d’austeritat. Les xifres de l’Eurozona són calamitoses i van en contra de totes les previsions oficials del FMI, la OCDE, i la Comissió Europea, que anunciaven una reactivació econòmica que no s’està produint.

Aviat, com sostenen economistes com Gabriel Flores i Vicenç Navarro, i seguint aquestes dades i d’altres que afecten a les economies emergents com a gran part de les economies de la OCDE ,les previsions de l’economia mundial que assenyalaven una acceleració del creixement el 2015 respecte al 2014 seran corregides a la baixa. L’Eurozona previsiblement no superarà el baix i precari creixement actual. Tot apunta, també en l’economia espanyola que ara ha crescut un 0,6%, que el creixement econòmic del 2015 serà igual de mediocre que el del 2014 i més reduïts els dos del que es preveia fins ara. Ni tan sols podem excloure un menor creixement el 2015 que el 2014.

Podríem estar entrant en una nova fase recessiva que, si es produeix, seria la tercera en cinc anys i reforçaria la percepció de la continuïtat de la crisi que el Govern de Rajoy intenta negar a base de propaganda. La desacceleració de l’activitat econòmica a l’Eurozona encara representa una robusta tendència objectiva i en el millor dels casos un baix i precari creixement econòmic.

Això seguirà provocant l’augment de la pobresa i l’exclusió social al conjunt de l’Eurozona (que seguirà afectant especialment als països del sud). No és només a causa de la falta de creixement. Sinó també de les polítiques d’austeritat i devaluació salarial que, a més d’impedir un creixement suficient i de qualitat, pretenen seguir afavorint una redistribució de rendes i de patrimonis que perjudica a la majoria de la societat i intenta paralitzar una contestació i mobilització social clau per aconseguir una alternativa d’esquerres a les polítiques d’austeritat i de retallades.

Aquestes dades contrasten amb les expressades en el darrer informe mundial del Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD), titulat Sostenir el Progrés Humà, Reduir Vulnerabilitats i Construir Resistències, divulgat el passat juliol. Més de 56 milions de persones van sortir de la pobresa extrema a Amèrica Llatina entre 2000 y 2012. Aquest progrés es el resultat de la combinació a bona part d’aquest subcontinent de creixement econòmic, justícia social i polítiques redistributives, i dels canvis polítics progressistes necessaris per facilitar aquestes accions. Tot el contrari del que està passat a la vella i sabia Europa. Per cert, països tan sospitosos com Argentina o Veneçuela lideren aquets reequilibris redistributius.

Per sortir de la crisi, com afirma l’economista Gabriel Flores, Europa ha de deixar de formar part dels problemes i convertir-se en part de les solucions.

Qui pensi que el debat sobre la independència de Catalunya està al marge i és independent de l’evolució d’aquest tema, o practica l’il·lusionisme polític o utilitza el debat sobiranista com a cortina de fum de les seves veritables intencions.

Les polítiques d’austeritat aplicades de forma avantguardista per la dreta catalana han estat connectades de forma plena amb les mateixes polítiques en la seva dimensió europea, i alhora connectades amb l’acció i el discurs conservador que la dreta espanyola desenvolupava a l’Estat Espanyol. Atacs continuats als drets i les conquestes socials, privatització del sector públic i ampli discurs ideològic per poder desenvolupar en l’ambient propens tot tipus de retallades, privatitzacions, agressions i actes de despossessió generalitzada.

A Catalunya s’ha posat en marxa una acció sistemàtica de canvi de model social i territorial i de desballestament planificat i sincronitzat de l’Estat del Benestar i dels Béns Comuns, que té les seves principals fites en:

1. Desfiscalització progressiva de la hisenda pública i augment continuat del frau i l’evasió fiscal. Suport a directives europees i lleis estatals en la línia de l’estabilitat pressupostària i la consolidació fiscal. Sempre han col·laborat en aquest àmbit PP i CiU de forma estreta. Demonització de la despesa pública i foment de nous nínxols de negoci privat en l’àrea pública. El debat sobre el dèficit fiscal s’utilitza en bona mida (existeix un dèficit real) per ocultar el model classista a l’hora d’afrontar la redistribució de la riquesa.
2. Retallades i privatització descarada del sistema públic de salut.
3. Consolidació del sistema educatiu de la doble xarxa amb un traspàs constant de recursos públics del sistema públic a l’escola privada. Retrocés en el sistema públic d’educació infantil i retallades i privatització de la universitat pública.
4. Degradació i pèrdua d’ocupació pública.
5. Degradació per manca de recursos de la xarxa d’ajuda social amb el seu corresponent discurs de criminalització o banalització dels sectors més necessitats. Feminització de la pobresa i retorn al paper subordinat de les dones com a conseqüència de les retallades al sistema públic de cura dels infants i persones grans.
6. Col•laboració plena de la dreta catalana en les polítiques d’agressió als drets laborals.
7. Agressions al territori. Infraestructures de transport, aigua, energia, turisme i polítiques urbanitzadores entre d’altres.

Cal una nova cultura del territori que implica un procés de reapropiació de les nostres vides, i per tant també dels nostres espais vitals. Que aquesta reapropiació ho sigui en clau d’equilibri i contenció no és una qüestió menor, sinó una necessitat de primer ordre. El control de com han de ser els nostres paisatges quotidians, siguin urbans, rurals o naturals, no pot quedar en mans de les grans corporacions privades. El seu encaix requereix una visió integrada del territori. Aquest s’ha d’entendre com un tot dinàmic i no com una simple agregació de peces aïllades.

És per això que cal una planificació democràtica i participativa que neutralitzi el poder absolut que han tingut sobre el territori i els seus habitants les elits econòmiques. El mateix menyspreu que ha operat en part de la cultura empresarial cap als treballadors i que està suposant la destrucció dels drets laborals facilitant la seva explotació salvatge, o cap als veïns empobrits en barris populars sacsejats per l’especulació immobiliària i ara pel turisme massificat sigui a Barcelona, a la Costa Daurada o a la Costa Brava, ha tingut el seu correlat en l’espoliació i destrucció ecològica del territori. Aquest ha estat vist exclusivament com a contenidor d’infraestructures deutores d’un model expansiu i basat en l’acumulació salvatge de capital en poques mans.

Enfront d’això, l’aliança entre moviment social i ciència ha estat clau per a l’aparició d’una ciutadania més sabia, més participativa, més activa, que vol ser protagonista i intervenir en les decisions sobre les dinàmiques i processos que es volen implementar en els llocs on viuen. En molts casos aquests ciutadans organitzats s’han convertit en els autèntics garants dels interessos de tots i del bé comú, per damunt dels interessos privatius. Experiències de lluita contra la MAT, el fracking, la incineració de residus i els abocadors descontrolats o contra les nuclears i els transvasaments representen un model de país avui indispensable per construir l’alternativa, al costat dels que han lluitat per un sistema de salut, d’educació, d’habitatge o de drets laborals i tenen molt clar quin país volen en aquets àmbits.

El programa mínim per governar Catalunya ha de partir de l’experiència de fracàs de les polítiques d’austeritat i retallades i de l’experiència de la contestació i mobilització ciutadana. Qui s’aferri a les lògiques institucionals dels darrers 30 anys, incloent les del tripartit d’esquerres, s’equivoca.

La crisi del 2008 només pot ser entesa com una conseqüència del domini absolut d’una oligarquia que governa l’economia i la política i amb capacitat comunicativa per emmotllar a la seva voluntat les decisions governatives dels Estats i dels organismes internacionals. La progressiva desregulació dels mercats financers, i la separació creixent entre la producció real i els fluxos de capital convertits a si mateixos en mercaderia, expliquen l’espiral sense límit dels productes financers tòxics i la seva perversa lògica de lucre sense mesura, atrapant a empreses i famílies en la trampa del crèdit sense límits.

El resum de tot plegat té a veure amb la democràcia com mecanisme de control, planificació i proposta per organitzar allò que és de tots i totes, allò públic. Com molt bé afirmava en un article recent Joan Subirats, “la democràcia com a –nou- contracte polític i social”.

Es per això que la democràcia es converteix en el pol, en el vèrtex de resposta a la triple crisi que ens ocupa, econòmica i social, política i de model d’Estat. La resposta als tres reptes és més democràcia, i sense més democràcia cap dels tres reptes té solució satisfactòria per a les classes populars.

Algunes propostes per recordar:

1. Combatre l’estratègia de consolidació fiscal. L’estratègia de consolidació fiscal en forma de severs ajustos pressupostaris, per la seva intensitat i terminis, és contraproduent en termes de demanda agregada i ens ha conduït a un estancament econòmic, clarament inestable. Allò sensat en el marc d’aquesta crisi és mantenir l’estímul de la demanda pública i privada fins que l’economia retorni clarament a la senda de la recuperació i assegurar la sostenibilitat de les nostres finances públiques amb una lluita decidida contra el frau fiscal i amb una reforma fiscal en profunditat.
2. Auditoria pública i ciutadana del deute públic. S’entén deute il·legítim com aquell, d’acord amb el dret internacional, contret per l’Estat, la finalitat del qual és fer front a necessitats de tercers privats (com els bancs) sense relació directa amb l’activitat pública normal de l’Estat. Cal incorporar l’aval de l’Estat a operacions vinculades al deute privat com en el nostre cas el rescat bancari. El 2014 el servei del deute que compromet els pressupostos de l’Estat Espanyol arriba a 36.500 milions d’euros.
3. Reforma fiscal progressiva i lluita contra el frau fiscal. El 72% del frau fiscal el realitzen les grans empreses i fortunes. Del frau descobert, hisenda cobra només un de cada sis euros. Cal una reforma fiscal basada en la progressivitat dels trams de l’IRPF, l’equiparació fiscal entre rendes del treball i del capital, la reforma de l’IVA vinculat a un IVA reduït per productes bàsics, la limitació de bonificacions i deduccions fiscals, implementar nous impostos sobre el luxe, implementar un import sobre les transaccions financeres i un impost sobre la riquesa que superi a l’impost sobre patrimoni i modificar el règim de les SICAV i entitats similars. La reforma fiscal del PP és un engany electoral per beneficiar els rics i per donar “moral” electoral a un electorat conservador del PP en declivi.
4. S’ha d’abordar la implementació d’una fiscalitat verda i una nova organització impositiva que, a part dels objectius de progressivitat, sigui articulada com a federalisme fiscal.

Tenim clarament un problema d’ingressos i no de despeses. La crisi, la desfiscalització dels governs del PSOE i del PP (amb la col•laboració i suport actiu de CiU), el frau i l’economia submergida són la base del problema. Ara hem d’afegir la substitució de deute privat per despesa pública, i per tant, per dèficit i deute públic.

Les polítiques d’austeritat pressupostària representen la destrucció de les conquestes de l’estat del benestar i la creació de condicions per a la privatització dels serveis públics. Es tracta de convertir en mercaderies béns que fins ara no ho eren plenament (només en un àmbit reduït). Amb això es recupera la taxa de guany en determinats sectors on ja, amb una visió estratègica, han començat a operar i posicionar-se les grans empreses multinacionals (Acciona, Ferrovial, OHL, etc.), com en els àmbits de la Llei de Dependència, la gestió d’hospitals i d’altres serveis públics de salut, aigua, residus, transport fins ara públic, etc. Aquestes empreses estan ben acompanyades de fons de capital risc estrangers que, per exemple, estan comprant a baix preu als bancs els pisos desnonats per tornar a ser venuts quan el mercat immobiliari repunti.

Ara és el moment de sumar les experiències socials i polítiques de transformació en noves fórmules que superin el caduc model polític de la Transició. Avui les forces polítiques transformadores, les organitzacions socials i la ciutadania crítica han de donar lloc a noves fórmules polítiques de participació política-electoral lligades a la mobilització i amb voluntat d’alternativa a les institucions.

Les forces polítiques transformadores hem de formar part del corrent de fons de canvi, de forma compartida amb milers i milions de persones crítiques que a les eleccions municipals i generals del 2015 han de derrotar a les dretes a pobles i ciutats i també a les Corts de Madrid.

El Parlament de Catalunya i el Govern del país no són diferents, si som capaços de sumar per guanyar pobles i ciutats i si serem capaços de sumar per guanyar el Govern de l’Estat, hem de ser capaços de sumar per guanyar Catalunya. Guanyem Catalunya ha de convertir-se en una realitat política que completi el cicle electoral de canvi, i ha de començar a concretar-se aviat donades les incerteses del calendari electoral català.

11S i 9N, dues fites claus d’aquesta tardor

L’Onze de setembre de 2014 té la fita d’omplir de gom a gom la Diagonal i la Gran Via de Barcelona amb la V multitudinària des d’arreu de Catalunya.

La consulta del 9N es comença a decidir amb la V de l’11 de setembre per poder decidir el proper 9 de novembre i obrir un procés constituent per decidir quin és el país que volem.

La V ha de ser de tots i totes; per tant, és fonamental el compromís participatiu de la ciutadania que expressi el país confrontat a les retallades i a la corrupció i on creixi l’alternativa que el governi de forma adequada a la majoria social realment existent.
No penso ni tinc cap pla alternatiu a votar el 9 de novembre. Crec que especular amb un fracàs de la consulta és una irresponsabilitat. No imagino tampoc cap fet democràtic que pugui substituir l’opinió ciutadana expressada en una consulta i per això s’ha de deixar clar arreu de Catalunya i fora d’aquí que sense consulta no hi ha res i que l’alternativa a la consulta és la consulta.

Deixeu-me que faci avui una crida a les forces socials i polítiques de Catalunya i a la ciutadania crítica diversament organitzada a teixir aliances i complicitats. Aliances i complicitats entre organitzacions i persones que lluiten contra l’austeritat que ens està destrossant i per la oportunitat i respecte a la lliure decisió del poble de Catalunya sobre el seu futur polític. D’aquest tàndem surt l’alternativa a Catalunya, i amb aquest tàndem hem d’operar a la resta de l’Estat espanyol i Europa per trobar les complicitats que ens possibilitin el present i el futur com a societat plena.

Del govern del PP només podem esperar que sigui derrotat: ni les raons ni el diàleg poden estovar la dreta extrema que representa. I aquest és un objectiu polític paral•lel al de la llibertat del poble de Catalunya i una contribució indispensable al conjunt dels pobles d’Espanya i Europa.

La vicepresidenta del Govern del PP Soraya Sáenz de Santamaria ja ho ha deixat clar, d’una banda la democràcia està restringida a la seva interpretació de la Constitució del 78 – “fora de la Constitució no parlem de democràcia” – i per l’altra els garants d’aquesta lectura són “els dos grans partits”, en referència al PP i al PSOE. El Tribunal Constitucional, respecte a la lectura de la llei catalana de consultes i el decret de convocatòria de la consulta, simplement aplicarà de forma displicent aquesta consigna.

Sobre les intencions del Tribunal Constitucional vull recordar les posicions d’Esquerra Unida i Alternativa quan va produir-se la sentencia de juliol del 2010 sobre l’Estatut i les del grup parlamentari de l’Esquerra Plural sobre aquest òrgan.

D’una banda dèiem el juliol del 2010 que el TC no té legitimitat democràtica perquè, en el seu moment, van saltar-se tots els requisits per a la seva renovació. Però sobretot perquè la seva composició obeeix a una tendència viciada pel bipartidisme, que es reparteix bàsicament entre PP i PSOE el nomenament dels magistrats, i per una realitat en què només els poders centrals de l’Estat hi estan representats, no pas els poders locals ni els autonòmics.

L’Esquerra Plural (IU,ICV-EUiA,CHA) ha afirmat i recordat al Congrés del Diputats en el debat sobre el TC citant a un dels pares de la Constitució del 1978 en nom llavors del PCE-PSUC, Jordi Solé Tura:

“Hem creat un organisme que no ha estat elegit per l’electorat, que no és directament controlable, que té una duració en quant a l’exercici dels seus càrrecs per part dels jutges molt superior al d’una legislatura, de manera que podria perpetuar majories no existents, que se situa per sobre de l’electorat i podria acabar invalidant la mateixa activitat del Parlament… Em sembla absolutament contrari a la filosofia de la Constitució que aprovem, que diguem aquí que, efectivament, el centre de gravetat no se situarà allí on han dit els milions d’electors, sinó que se situarà en un tribunal incontrolable”

Dit això el 19 de setembre de 1979, en el Ple del Congrés que debatia les esmenes introduïdes pel Senat a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional.

També és una posició de l’Esquerra Plural apuntar les:

“deficiències de l’article 159 de la Constitució respecte al nomenament dels dotze magistrats del Tribunal Constitucional. La interpretació i execució d’aquesta norma s´ha convertit en un reforçament dels criteris i mecanismes bipartidistes de repartiment, bàsicament entre PP i PSOE dels magistrats que accedeixen al TC, i la pluralitat d’institucions que representen la plurinacionalitat real d’Espanya està vetada en la seva participació real.

La interpretació i execució d’aquest article de la Constitució ha permès que avui la composició del TC obeeixi més a criteris partidistes que a mèrits professionals, com un únic expert en Dret Constitucional i amb currículums de dubtosa trajectòria jurídica especialitzada davant dels reptes dogmàtics als quals el TC està sotmès.

Els aspectes de renovació (o més ben dit la falta de renovació) se sumen al dilatat període en el càrrec i a les mes que dubtoses maniobres de recusació que han ennuvolat el prestigi del Tribunal.

Per tot això podem afirmar que els reptes als quals s’enfronta el TC al nostre país no poden ser resolts ni amb improvisació sense Projecte Constituent de fons ni amb regressions a la mida d’una lectura constitucional que ens retrotrau a períodes anteriors a 1978.

A la passada legislatura el Partit Popular des de l’oposició va intentar i va aconseguir utilitzar al TC com a ariet contra una lectura federalitzant de la Constitució de 1978 en el tràmit de l’Estatut de Catalunya, que evidentment no van aplicar-se, i ens n’alegrem, a d’altres textos estatutaris semblants.

Sense entrar en la campanya prèvia d’assalt contra aquest text estatutari per aconseguir un grapat de vots sembrant la discòrdia i l’enfrontament entre els pobles d’Espanya, la sentència del TC contra l’Estatut referendat pel poble de Catalunya està en l’origen del conflicte de legitimitats que llavors es va produir i que avui persisteix.”

Només afegir a aquest anàlisi de l’Esquerra Plural que avui el debat a Catalunya és el d’expressar, sí o sí com a poble, la voluntat sobirana d’autodeterminar-se. I que l’únic debat que sí s’està disposat a fer no és el d’emprendre o no aquesta acció, sinó el de cercar les formes i les condicions polítiques que dotin a l’acció de plenes garanties democràtiques.

Esquerra Unida i Alternativa va acordar a la seva Conferència Política d’octubre del 2013 proposar a les esquerres socials i polítiques catalanes:

“concretar una Via Federal de Lliure Adhesió com a República Catalana per a la majoria social del país, que obri un nou marc econòmic, social i polític, com a forma de concretar les aspiracions de la Nació catalana en connivència amb la resta de pobles d’Espanya. Aquesta República Catalana ha d’establir un nou projecte de convivència comuna amb els pobles d’Espanya. La relació entre la República Catalana i la República Federal Espanyola ha de basar-se en la lliure adhesió en el marc d’una República Federal… defensem la necessitat d’un procés constituent per avançar cap a un model federal d’Estat plurinacional, pluricultural, plurilingüe i republicà, on els pobles puguin decidir lliurament el seu encaix polític.”

Un Procés Constituent per a una República Federal Plurinacional

Ja hem assenyalat que els pactes de la Transició de 1978 han esgotat el seu impuls; és el moment d’afrontar la crisi econòmica, política i de model d’estat retornant la veu i el protagonisme a la ciutadania.

L’única solució per afrontar els reptes de construir un nou projecte de país és la de no tenir por a la democràcia, i apostar de forma radicalment decidida per un procés que doti de més poder polític l’únic sobirà realment existent al nostre país, el poble.

Un procés constituent per construir noves bases econòmiques, polítiques, socials i territorials sobre les quals assentar un projecte comú de convivència entre pobles lliures i iguals. Aquest projecte ha d’estar basat en el respecte veritable als drets humans, alguns d’ells esmentats a la Constitució del 78 i a l’Estatut del 2010, però malauradament no exercits ni respectats en la pràctica, com el treball, la salut, l’educació, l’habitatge, la llibertat d’expressió i manifestació, la participació política o la lliure determinació dels pobles.

Un nou procés constituent que ja ha començat i que no pot ser restringit a una simple reforma constitucional, i molt menys a una reforma constitucional cosmètica i limitada.

La crisi ha revelat la profunditat dels problemes que ens afecten, una vegada la política s’ha agenollat davant els poders econòmics capaços avui de determinar tots àmbits de la nostra vida i de supeditar l’interès col•lectiu i el bé comú al lucre d’elits restringides que decideixen per tots.

El comandament i la planificació de recursos i sectors estratègics de la nostra economia, la superació de les limitacions de lleis electorals i sistemes bipartidistes de repartiment dels poders públics, la privatització de drets i serveis públics com l’habitatge, la salut o l’educació, per no parlar de l’energia, l’aigua o el sol, ens indiquen que, per poder reconstruir aquest projecte comú que fa aigües per diferents vies, són els interessos dels diferents pobles els que han de protagonitzar l’agenda i les propostes de solució.

Un procés constituent al nostre entendre és un procés federatiu i republicà. República entesa no només com un canvi democràtic del cap de l’Estat, sinó com poder ciutadà organitzat al servei del bé comú.

El projecte federal no solament significa descentralització administrativa i respecte i suport al poder local dels ajuntaments, significa una nova organització política comuna sobre noves bases cooperatives amb respecte a la lliure decisió dels pobles.

Un projecte federal fa una proposta positiva de nova relació entre els diferents pobles d’Espanya i té en compte un canvi necessari en la construcció europea, una nova oportunitat que faci que la cooperació comporti moltes més avantatges que l’allunyament o l’enfrontament. No esperem que això ho facin les dretes: si aquestes lideren el procés el fracàs i l’enfrontament està servit.

A Catalunya s’obre a la tardor un moment polític que ni la dreta nacionalista i conservadora catalana ni la dreta nacionalista i conservadora espanyola poden protagonitzar si volem fer prevaldre els interessos populars. Les dretes que tant han coincidit en el model de les retallades i l’austeritat no poden liderar a Catalunya ni a la resta de l’Estat Espanyol les opcions de construcció del nostre nou model de convivència. Són les esquerres, els moviments socials i la ciutadania crítica els que en un marc constituent han de presentar una alternativa sòlida que doti de capacitat real de decidir als pobles i que al mateix temps plantegi una proposta comuna.

Aquest nou marc constituent és el que pot generar el nou país en el que valgui la pena viure i pel qual valgui la pena lluitar, en funció de les persones que l’habiten i no en funció de les grans fortunes i les seves marques polítiques. La ciutadania ja no espera i ha començat a protagonitzar el canvi.

Guanyem el futur del nostre país. Guanyem Catalunya.

Moltes gràcies.

Joan Josep Nuet
www.nuet.cat

FUNDACIÓ DEL PSUC

2014-07-23T08:23:00.001+02:00

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

Al Bar del Pi, a la plaça del mateix nom podem llegir en una placa

Aquí va ser fundat

el 23 de juliol de 1936

el Partit Socialista Unificat de Catalunya

PSUC

Barcelona,
23 de juliol de 2001

Nosaltres, fidels als nostres orígens, no ho oblidem i, a més a més
avançarem en la línea que els Ardiaca, Comorera, Vidiella,… ens van
assenyalar.

I com la tècnica ha avançat extraordinàriament, no ens conformarem amb
deixar constància del nostre treball unitari amb una foto, sinó que
deixarem també vídeos i potser i tot, algun streaming.

Salut, camarades!

Informe de la Secretaria General al 13è Congrés

2014-07-18T23:34:00.002+02:00

Avant Extraordinari: Aportacions al 13è Congrés

2014-07-18T23:31:00.003+02:00

UNA LLUITADORA ANTI-APARTHEID

2014-07-14T16:56:00.001+02:00

En la mort de Nadine Gordimer, escriptora sudafricana Premi Nobel de
Literatura 1991 i a la llum dels aconteixements de la franja de Gaza,
una reflexió seva:

"Als països on la repressió preval, l'escriptor no ha de censurar-se a
si mateix ni donar-se per vençut,...hi ha coses que escrius i guardes
en un calaix perquè la censura no durarà eternament..."

UNA LLUITADORA ANTI-APARTHEID

2014-07-14T16:47:00.000+02:00

Ens ha deixat Nadine Gordimer, escriptora sudafricana Premi Nobel de
Literatura 1991.
A la llum dels aconteixements de Palestina, una reflexió seva:

AHIR

2014-06-19T07:53:00.001+02:00

Ahir, centenari del naixement del poeta mexicà Efraín Huerta, pensava en el dia d'avui, jornada de "pompa i circumstància". I avui no puc deixar de pensar en uns altres poemínimos:

CHE

En la calle

Deben pasar cosas

Extraordinarias

Por ejemplo la Revolución

DE CLASES

No hay peor

Lucha

Que la que

No se Hizo.

AVUI

2014-06-18T17:11:00.001+02:00

Avui, 18 de juny de 2014, fa cent anys que va néixer el poeta mexicà Efraín Huerta.

No sé per quina estranya associació d'idees (tindrà alguna cosa llunyana a veure la jornada de demà?) he recordat un dels seus poemínimos:

PINOCHET

Maldito

Todo

Lo pagarás

Con la

Misma

Moneda

Avant extraordinari: cap al 13è Congrés

2014-06-15T19:17:00.001+02:00

Documents 13 congrés del PCC en català

El Partit dels i les Comunistes de Catalunya camina cap al seu 13è Congrés. Aquest número extraordinari de l'Avant recull els documents per al debat.

Documentos del 13 Congreso en castellano

República Catalana, pel més petit de tots!

2014-06-03T12:45:00.000+02:00

L’any 1937, en plena guerra, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya va encarregar a Miquel Paredes i Lola Anglada la creació d’una figura que simbolitzés la lluita democràtica contra el feixisme. Així va néixer “el més petit de tots”, també conegut com la “mascota de la revolució”, un infant amb barretina, el puny alçat i una senyera.

La figura, de gran concentració simbòlica, s’inspirava en el fragment d’una cançó popular, Els tres Tambors, un antic cant a la pàtria i a la llbertat davant els invasors. La caracterització de l’infant, vestit amb un peto blau de treballador industrial i una barretina, lligava el personatge amb altres infants irreverents de la mitologia popular catalana com el Patufet o el Caganer. Al mateix temps, l’infant amb barret frigi connectava amb les antigues referències revolucionàries dels il·lustrats francesos i amb l’ancestral nen Mithra que adoraven com a alliberador els sotmesos per l’Imperi Romà, mil·lenari símbol de la llum, la raó i el coneixement.

Els i les comunistes de Catalunya reivindiquem avui el “més petit de tots”, com a símbol de la confluència del Front Popular en la lluita per la democràcia i la justícia social. Una confluència que és avui més necessària i urgent que mai.

Tots els motius pels que lluitàvem el 1937, continuen vigents. A l’igual que llavors, ens enfrontem avui a un Estat en descomposició, fruit de la ineptitud d’una classe dominant caciquil i obsessionada pel seu projecte centralista, al davant d’una dreta reaccionària i tirànica que utilitza l’Estat per a la repressió política més inhumana, al davant d’un rei que fuig d’escena davant l’exigència popular de Democràcia, al costat d’una classe treballadora cada dia més conscient i disposada a la lluita per la justícia social i les llibertats nacionals.

Per això pensem que, ara és necessari que recuperem l’esperit, la convicció i els símbols de la nostra lluita, la lluita de la classe treballadora de Catalunya, en solidaritat amb la classe treballadora de tot el món, per una societat més justa, igualitària i democràtica, la lluita del poble de Catalunya i de tots els pobles del món contra l’Imperialisme.

Pel més petit de tots!
República Catalana!

Comunicat del PCC davant l’abdicació del rei Juan Carlos I

2014-06-03T12:40:00.000+02:00

La gestió neoliberal de la crisi, que ha prioritzat el rescat als grans capitals bancaris i el pagament del deute públic per sobre de garantir els drets bàsics de la ciutadania, ha precipitat la crisi del règim polític de 1978. Un ampli moviment popular i democràtic de resposta i impugnació d'aquest estat de coses, essent el 15M el seu referent més clar, i s'ha articulat i madurat.

El cicle de mobilitzacions d'aquests darrers quatre anys ha tingut un impacte sense discussió en les eleccions europees del 25 de maig en què el bipartidisme no va arribar a tenir un suport del 50% i les opcions amb contingut rupturista van tenir uns molt bons resulats. L'efervescència sòciopolitica d'aquesta setmana, en especial a Barcelona, és en bona mesura resultat de la constatació del canvi en la correlació de forces.

Per a les forces que donen suport a la continuïtat del règim s'han fet evidents els límits per reconduirde la situació i ha precipitat els moviments per una reforma superficial que els permeti sobreviure. És en aquesta clau que cal llegir l'abdicació a favor del seu fill del rei Juan Carlos I d'España.

Cal entendre que la monarquia és la clau de volta del règim polític del 1978, el garant de l'hegemonia de les oligarquies a nivell polític i econòmic, de la subordinació als EUA i a les grans potències europees, així com del no reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat i del dret a l'autodeterminació dels seus pobles.

Apostem per un escac mat a aquesta peça clau del règim per poder obrir processos constituents que permentin conquerir una democràcia real. Exigim la immediata convocatòria d'un referèndum vinculant sobre la continuïtat de la monarquia i l'apertura d'un procés constituent.

És l'hora d'un procés constituent i una ruptura democràcia!
És l'hora de la República!

2 de juny de 2014

Europa vers l’abisme

2014-06-03T12:25:00.000+02:00

Tal com havien previst tots els pronòstics sobre les eleccions europees, els resultats finals confirmen un debilitament del bipartidisme, tant a escala nacional, com estatal, com europea. En línies generals, la ciutadania ha castigat als principals impulsors de les polítiques neoliberals: populars, liberals i socialdemòcrates.

La dreta guanya
Els populars continuaran com a primera força en el Parlament Europeu. No obstant això, ho seran després d’haver patit un important cop electoral. Els populars perden més de 6 punts percentuals i això es tradueix en un descens de 23 escons. A aquest fet cal afegir el sotrac del seus principals aliats parlamentaris, el grup liberal, que passa de 84 a 70 escons. L’altra força aliada tradicional de la dreta europea, els conservadors, retrocedeixen també en percentatge de vot i representació parlamentària, de 56 a 44 escons.

La socialdemocràcia en crisi
Per la seva banda la socialdemocràcia europea es manté com a segona força però experimenta un descens, més o menys significatiu en funció del context de cada estat membre. A l’Estat Espanyol i a Catalunya, els socialdemòcrates han patit el pitjor resultat electoral de la seva història recent i veuen perillar el seu lloc com a principal partit de l’oposició. El revés electoral dels socialistes és també molt profund a Grècia i a França, però els bons resultats a Portugal i a Itàlia han ajudat a esmorteïr el descens global de la socialdemocràcia europea.

Ascens de l’extrema dreta
L’extrema dreta és la primera força a tres estats europeus.

A França el Front Nacional de Le Pen guanya les eleccions amb un 25 % dels vots emesos i obté 24 escons al Parlament Europeu. El segueixen els populars de l’UMP amb un 21 %. El Partit Socialista, tot i estar en el govern, passa a ser tercera força amb un testimonial 13% de vots. Retrocedeixen també els ecologistes i el Front de Gauche. L’esquerra francesa mai havia tingut pitjors resultats en el seu conjunt.

De manera similar, a Dinamarca l’extrema dreta també s’erigeix com a primera força parlamentària, amb un 26% dels vots.

Al Regne Unit la victòria de l’extrema dreta representada per l’UKIP ve acompanyada d’una important revitalització dels laboristes britànics i de l’entrada dels verds al parlament. L’enfonsament dels tories i dels liberals posa de manifest l’esgotament de la via neoliberal fins i tot en el mateix cor del capitalisme financer: la City de Londres.

L’esquerra alternativa avança lentament
En aquest context de polarització i desgast del bipartidisme, l’esquerra alternativa avança, encara que no en la proporció que seria desitjable. L’avanç de l’esquerra alternativa és molt significatiu a Grècia, on Syriza s’erigeix com a primera força i els comunistes del KKE doblen els seus resultats. No obstant això, l’ascens de l’esquerra en el seu conjunt és de tan sols 1 punt percentual i es tradueix en un ascens de només 8 diputats. L’esquerra no ha estat capaç de recollir el descontentament amb la socialdemocràcia ni l’estancament dels verds europeus.

Catalunya gira a l’esquerra i ratifica el compromís de la majoria amb el procés

2014-06-03T12:20:00.000+02:00

Encara que previsible, la victòria d’ERC a Catalunya i l’avenç d’ICV-EUiA capgira cap l’esquerra la correlació de forces dels partits a favor del Dret a Decidir. El PSC s’enfonsa sense el sector catalanista. Els pobres resultats de la dreta catalana, tant de CiU com del PP, posen de manifest l’exigència de la societat d’un gir en polítiques socials i aprofundiment democràtic. El lerrouxisme de Ciutadans s’estanca a Catalunya davant la irrupció de Podemos que a Catalunya aconsegueix 117 mil vots.

ERC guanya gràcies al derrotat PSC
La indiscutible victòria d’Esquerra a les eleccions europees, que creix més de 400.000 vots en relació als anteriors comicis europeus, està directament relacionada amb la forta devallada del PSC que cau uns 350.000 vots. Aquesta victòria situa ERC com a primera força política catalana.

CiU en crisi
Tot i haver pujat en vots, el vertiginós creixement d’ERC relega a la coalició de govern a la segona posició. El fluix resultat de CiU, malgrat la crida a la mobilització, i la pèrdua de l’hegemonia en la societat catalana accentua les contradiccions internes de la dreta catalanista que sembla abocada a completa reestructuració dels seus instruments polítics.

El PSC, tocat de mort
L’èxit electoral de la confluència entre ERC i NEC, el sector maragallista sortit dels socialistes, posa en una situació molt compromesa al PSC. La pèrdua de vots en benefici d’ERC a municipis com Terrassa evidencia el fracàs de l’estratègia de l’aparell dirigit per Pere Navarro en la qüestió nacional. Però també evidencia l’absoluta pèrdua de confiança de la classe treballadora en la socialdemocràcia com a representant dels seus interessos.

ICV-EUiA: un creixement insuficient
La candidatura d’ICV-EUiA, a la qual el PCC donàvem suport i en la qual ens representava la camarada Núria Lozano, ha crescut de manera notable, doblant els vots i consolidant-se com a quarta força a Catalunya. El creixement de la coalició és molt destacat a diversos punts del territori, especialment a la ciutat de Barcelona on hem superat en vots al mateix PSC. Tanmateix, aquest creixement no respòn a totes les expectatives, especialment per a EUiA, ja que no hem assolit l’objectiu plantejat i la nostra candidata no ha resultat elegida.

Podemos, una sorpresa fora dels càlculs
La irrupció de Podemos, amb més de 100 mil vots a Catalunya, acaparant un creixement que totes les enquestes donaven a Ciutadans, ha de fer reflexionar al conjunt de l’esquerra catalana sobre la important receptivitat de la societat catalana a un missatge de transformació socialista molt més radical i profund.

L’Estat Espanyol al límit del col·lapse

2014-06-03T12:15:00.000+02:00

Els resultats de les eleccions europees a l’Estat Espanyol posen de manifest el col·lapse del sistema polític espanyol sorgit de la transició. La pèrdua de més de cinc milions de vots entre el dos grans partits espanyols amenaça el sistema bipartidista. L’important creixement d’IU i Podemos deixa en segon terme el creixement del populisme de Ciutadans i UPyD. Bildu es consolida com a segona força a Euskadi.

Cop als principals partits
La caiguda de vots dels principals partits, PP i PSOE és generalitzada a tot l’Estat. Aquest fet afavoreix les formacions més petites i dibuixa un escenari força diferent al dels darrers anys.

La clau nacional a Euskadi i Catalunya
A Euskadi el PNV es manté com a primera força mentre que Bildu es consolida com a segona força. Populars i socialistes queden relegats a un paper molt secundari en la societat basca,

Aquests resultats, juntament amb els resultats de Catalunya evidencien la realitat d’unes dinàmiques nacionals diferenciades de la resta de l’Estat. Tant a Euskadi com a Catalunya els principals partits passen a ser partits nacionals sense referents estatals, que ocupen tot l’espectre polític, de dreta a esquerra, i que són favorables al Dret a Decidir,

Galícia: Anova desplaça al Bloque
El PP es manté com a primera força a Galícia, seguit del PSOE, malgrat la pèrdua de vots d’ambdós. El posicionament centrista del BNG provoca el seu enfonsament en benefici d’Anova, que en aliança amb IU ha tingut un creixement espectacular, i de Podemos, que ha arribat a superar-lo.

Cal seguir treballant des de la base
Els resultats electorals mostren una tendència, el gir de la societat cap a l’esquerra. Tanmateix, la relació de forces està molt lluny encara d’haver derrotat el sistema bipartidista, tal com afirmen alguns. Els resultats actuals fan possible i probable el pacte dels dos grans partits en un futur govern de concentració a Espanya, situació que permetria allargar durant una altra legislatura l’actual estat de coses. Des d’un punt de vista purament electoral, l’esquerra ha de seguir treballant per fer impossible aquest pacte, és a dir, per a forçar un escenari molt més favorable a la classe treballadora des d’on emprendre qualsevol reforma de les institucions. I aquesta tasca s’ha de continuar des de la base, des dels pobles i barris, dels dels centres de treball i d’activitat., organitzant i dotant d’instruments organitzatius a la classe treballadora per a fer sentir la nostra veu, alta i clara.

Resultats de les Europees: ara és el moment

2014-06-03T12:10:00.000+02:00

per Joan Josep Nuet
Que el PP i el PSOE hagin sumat junts menys del 50 % dels vots i que Esquerra Plural ( IU, ICV - EUiA, Anova, LV ) i Podemos sumin junts un 18% en aquestes Eleccions Europees sol són nombres, però crec que són els avisos d'un Tsunami polític que s'està forjant i que va a desencadenar un veritable canvi d'escenari polític a Espanya.

A Catalunya també l'eix CiU/PSC és ja història, i l'esquerra que aposta pel dret a decidir i per la Catalunya Social s'ha de preparar per assumir les responsabilitats de liderar la reconstrucció del país i en cap cas apuntalar els vells calius del poder.
Si alguna cosa han demostrat aquestes Eleccions Europees és que hi ha un espai per a la Ruptura Democràtica amb el sistema heretat de la Transició i l'inici reconstituent per a un Nou Projecte de país.

Hem comprovat que a Europa no és fàcil, els resultats dels partits feixistes i xenòfobs i l'insuficient creixement de l'esquerra transformadora (no a Grècia ni a Espanya) han de portar a la reflexió que els vells esquemes polítics són limitadors per al creixement i la consolidació d'una alternativa a la Troica i que necessitem més transversalitat, més atreviment i més connexió popular amb una política entesa des de la gent i per la gent i no des dels partits i pels partits (encara que aquests es diguin d'esquerres). Cal superar les velles famílies polítiques per construir un front anti Troica com ha suggerit el company Alexis Tsipras amb els verds d'esquerra, els alternatius, els antisistema, els revolucionaris i els socialistes conseqüents.

En un article d’abans de les Eleccions Europees deia que ara era el moment, i ara després dels resultats insisteixo a afirmar, ara és el moment. El cicle polític electoral s'ha iniciat, la crisi política és una evidència i els signes d'enfonsament del règim són clars (també evidents les seves resistències i fortaleses) però, la pregunta del milió és si nosaltres estem preparats, si tenim l'ambició política necessària per estar a l' altura de les circumstàncies per sobre dels nostres xiringuitos (amb perdó) i els nostres egos majúsculs.

Cal ara una suma multiplicadora, basant-se programes de proposta i acció. La suma s'ha de desenvolupar des de les bases de les organitzacions i moviments polítics i s'ha d'estendre, barri a barri, municipi a municipi, sector a sector. Hauria, per part dels partits d’esquerra, d’estar prohibit preparar les eleccions municipals al marge d'aquesta suma multiplicadora i en desconnexió amb la mobilització popular només per enfortir unes sigles o una marca política.

Per a l'Esquerra Plural és un moment d'alegria, modèstia i ambició política. Alegria per la campanya i resultats obtinguts. La nostra militància és or i ha treballat de valent en una bona campanya i resultat. Modèstia ja que en l'esquerra transformadora, ecologista i feminista no estem sols, cal constatar no burocràticament, sinó implementant des de ja, des dels militants als dirigents (especialment els dirigents) una actitud i una proposta que tingui en la suma per un programa de ruptura el seu objectiu. Ambició política: perquè cal generar una il·lusió de victòria desbordant que incorpori milers, milions de persones descregudes en la política i les converteixi en protagonistes d'aquest moment històric i màgic quan derrotarem el règim.

L'Esquerra Plural som gent honrada que fa política per convicció amb propostes veritablement revolucionàries, però, hi ha moltíssima gent que no ho sap i moltíssima gent que no ho creu. Cal fer els canvis necessaris, i dic els necessaris a qualsevol preu, perquè aquesta gent el conegui i ho visqui amb nosaltres.

El compte enrere ha començat, tot està al nostre favor si prenem les decisions adequades que s'esperen de nosaltres, proposant un canvi profund amb una Nova Política i per un Nou País, tota la gent que ha participat en Vagues Generals, Marees i contra desallotjaments són imprescindibles, però també aquells cabrejats, indignats i fastiguejats que han perdut la il·lusió i la convicció en un sistema polític corrupte i endogàmic que necessita una primavera de canvi.

Donem un disgust al règim, creem un moviment polític que en un Tsunami enriquidor sembri de nou aquestes terres de la vella Europa.

Del bloc de Joan Josep Nuet
http://www.nuet.cat

Desmuntant BCN World

2014-06-03T12:05:00.000+02:00

per Raül Valls
Per construir un altre món cal desmuntar peça per peça el que avui una majoria accepta encara com a indiscutible. Sempre han estat un pocs que empenyen per fer caure l’estructura vella i decadent d’una societat que voldríem transformada. Un món que veiem aliè, que no sentim com a nostre. Però mentre empenyem, pensem, parlem, projectem i somiem. Però no qualsevol somni, sinó somnis que farem realitat, potser avui o demà…

Aquesta era la pretensiosa però magnifica intenció de trobar-nos per “desmuntar” el projecte BCN World. Entendre una realitat que veiem aliena, llunyana a les il·lusions i projectes de la majoria, però casualment adequada pels miserables interessos d’una minoria poderosa i arrogant. Un projecte fill de la impotència i la deriva d’un model esgotat i decadent però que utilitza els mecanismes de la desesperació de molts i moltes per esdevenir una mena de “mal menor” enmig d’una desfeta general. Però com que l’esperança raonada és inesgotable, un petit però actiu grup hem dedicat un temps a reflexionar i analitzar aquest despropòsit.

Àlex Casademunt, president del Centre per a la Sostenibilitat (CST) i professor de ciències polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, encetar la reflexionar presentar els tres actors socials que organitzaven aquest debat crític: Alba Sud, un centre de pensament i difusió d’idees alternatives que ha acumulat coneixement i idees sobre els models turístics hegemònics i alternatives possibles; el CST, que nascut a l’escalfor dels moviments en defensa del territori, malda per enfortir un nou subjecte social de transformació que tingui en compte que la nova societat ho serà de veritat si ho és en pau amb el planeta; i finalment l’Assemblea Aturem BCB World, que representa la energia moral del territori davant projectes que ni encaixen ni son desitjats per la majoria dels seus habitants .

La crisi, una oportunitat per a la intensificació turística
La primera intervenció va ser a càrrec d’Ernest Cañada, coordinador d’Alba Sud i membre del CST. Ernest Cañada va enumerar críticament les tendències i dinàmiques del sistema turístic català i com el projectes com BCN World aprofundeixen en aquests nefast model. Res és casual i la crisi, més que una oportunitat per canviar el rumb d’un model social i econòmic suïcida, està sent aprofitat per aprofundir els processos d’intensificació turística. Aquests processos amenaçant en esdevenir una nova forma de “bombolla”especulativa. Aquestes dinàmiques van acompanyades, com no podria ser d’altre manera, de processos d’apropiació de recursos naturals i de territoris per part dels grans inversos financers locals i internacionals. Aquestes grans corporacions, segures del seu poder, exigeixen per garantir el creixement del seus guanys, precarització laboral, canvis en les normatives urbanístiques, privatització dels valors naturals comuns i generen processos especulatius per l’enriquiment ràpid dels que s’han afanyat a adquirir els terrenys on els projectes volen encabir-se. Molts cops no es tracta més que fum que es ven i es compra. Allò que a Alba Sud anomenen agudament “turisme de ficció”. Promeses de paradisos artificials i desterritorialitzats que restaran al final solars erms irreconeixibles pels seus habitants seculars. I quan aquests projectes es materialitzen mai ho són no com a illes, sinó que expandeixen les seves dinàmiques molt més enllà de la seva ubicació estricte i exclouen d’altres possibles activitats més lligades a les necessitats de la població local i més sostenibles respecte als recursos i valors del territori. Al final la necessitat de competir amb d’altres territoris, que s’especialitzen en les mateixes activitats fan que la dinàmica expansiva es projecti de manera indefinida com una metàstasi que mata qualsevol opció diferent.

Tot plegat, va concloure Cañada, genera un model territorial depredador i depenent d’un turisme internacional i de llargues distàncies. En l’actual context de “pick oil” i de la fi dels combustibles barats, seguir apostant per un model de desenvolupament tant depenent dels combustibles fòssils, resulta una opció certament suïcida. La intervenció va concloure amb una reflexió sobre la necessitat de discutir pública i democràticament els límits de l’activitat turística.

BCN World, un gran esperpent
La següent intervenció va venir a càrrec de Sergi Saladié, geògraf i professor associat de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i activista per un nou model territorial a les comarques de Tarragona. Saladié va ser clar. Va definir curt i ras com a esperpent i extravagància el projecte del BCN World. Ara mateix tot plegat navega de tal manera en les aigües confuses i mogudes de l’especulació que ni tant sols existeix cap projecte tècnic, ni cap pla de negoci. Saladié aprofundir en l’origen del projecte que es remunta al fracassat EuroVegas. La inèrcia provocada per la patètica voluntat política i empresarial d’atraure una inversió d’aquestes característiques i els interessos electorals conjunturals de CiU va donar l’oportunitat a La Caixa de posar en valor uns terrenys al costat Port Aventura que la punxada sobtada de la bombolla immobiliària del 2008 havia deixat en un carreró sense sortida. Saladié va posar en dubte la viabilitat econòmica del projecte, quan una entitat com La Caixa participi en tota aquest operació fonamentalment per desprendre’s a bon preu d’uns terrenys. Normalment aquesta entitat no sol marxar de negocis suculents…

A partir d’aquí Saladié enumerà les diferents dimensions d’aquest despropòsit. BCN World representa un autèntic exemple de radical “desencaix territorial”:
Posa en qüestió l’aposta per un model de turisme familiar que, amb moltes contradiccions, ha fet el sector hostaler local (i on si han invertit diners públics els darrers anys...);
Aprofundeix en el monoconreu turístic que domina el panorama català;
Presenta de manera grotesca un suposat paradís tropical, totalment desterritorialitzat i artificial a tocar d’un complex petroquímic (veure pàgina Web de BCN World).

Per Saladié BCN World és una fugida endavant que torna a apostar pel totxo, l’especulació i el malbaratament de recursos i una recerca del titular fàcil, que promet uns llocs de treball que a la realitat ja han rebaixat expectatives .Tot plegat en un context d’encariment del petroli que fa difícil que a llarg termini pugui facilitar que russos i asiàtics, clients potencials amb els que es pensa, puguin viatjar aquestes distàncies per jugar als casinos de la Costa Daurada.

Les interioritats de BCN World
Va tancar les ponències Joan Pons, ambientòleg i portaveu de l’Assemblea Aturem BCB World. Pons ens va posar en el context local. Darrera del BCN World i trobem consensos empresarials amplis que apleguen les Cambres de Comerç de Tarragona, Reus i Valls amb el suport sindical de la UGT , que han actuat de manera servil literalment al dictat dels promotors del projecte. És interessant també conèixer els inversors del BCN World i autèntics “factotums” de l’operació. Per una banda Melco Crown Entertaiment, una operadora de casinos de Macau al sud-est asiàtic amb vincles amb la màfia xinesa; la cadena hotelera Melià Hotels; Value Retail, dedicada als outlets de roba i coneguda a casa nostra per La Roca Village (darrerament convertit en municipi turístic gracies al “shopping”); i finalment InvestIndustrial, propietària de Port Aventura. Aquestes empreses, que per altra banda no van voler anar al Parlament de Catalunya a explicar els detalls del seu projecte (a excepció de Port Aventura), mentre impulsaven una modificació per caràcter d’urgència de la Llei 2/1989 de 16 de febrer de Centres Recreatius Turístics. Segons va explicar Joan Pons questa modificació suposarà:
Una rebaixa d’impostos del 55% al 10% en les activitats de joc. Amb la pèrdua de més de 50 milions d’ingressos per part de la Generalitat al aplicar-se a tots els casinos de Catalunya.
La concentració de tot el joc de Catalunya al Centre Recreatiu Turístic de Vilaseca i Salou.
La possibilitat de jugar a crèdit, contradient les recomanacions del CTESC.
L’increment de les pressions urbanístiques i la possible conculcació de l’autonomia urbanística municipal amb la possibilitat d’impulsar Plans Directors Urbanístics promoguts per la Generalitat.
Normatives que faciliten que empreses “poc netes” puguin treballa dins CRT.
Canvis en les normes disseny arquitectòniques que faciliten la visualització exterior de les màquines de joc, permissivitat amb l’accés de menor,...

Tot plegat en un context d’acceleració especulativa que contradiu els terminis administratius realment existents.
Un debat necessari

Finalment la jornada va acabar amb un animat debat entre participants i ponents on es van fer paleses les mancances democràtiques dels processos de decisió, les dinàmiques especulatives que ens imposen (en aquest cas en forma de “turismes de ficció”) els mercats internacionals i les dificultats de comunicació davant els consensos informatius i les consignes fàcils dels promotors dels projectes. Alhora es van poder debatre alternatives a aquest model que no han de d’estar enclavades únicament en el turisme. Es pot crear ocupació en altres àmbits compatibles amb un turisme més ètic amb la Natura i la Societat.

Del bloc de Raül Valls
http://www.albasud.org/elblogderaulvalls

Els violents són els altres

2014-06-03T12:00:00.000+02:00

Com era previsible, les protestes contra el desallotjament de Can Vies a Sants han desembocat, una vegada més, en l'agitació de l'espantall de "la violència" a càrrec d'incontrolats antisistema, okupes salvatges i altres fantasies mediàtiques.

Per descomptat que és inútil discutir amb un discurs autista, incapaç de qualsevol reflexió crítica, com la que advertiria de fins a quin punt és milers de vegades més desoladora la violència urbanística que el que es presenta com a "violència urbana", o com si l'Ajuntament no hagués interromput la demolició del centre social i els mitjans de comunicació no s'haguessin fet ressò de la problemàtica com a conseqüència que s'hagin cremat contenidors i apedregat bancs.

Però permeti-se'm cridar l'atenció sobre la reaparició en escena d'un vell assumpte, ara més pertinent que altres vegades des del punt de vista de les castes polítiques i mediàtiques dominants en aquest país. Em refereixo a l'assenyalament d'"estrangers" com els executors d'actes de violència. La premsa ja s'ha ocupat de subratllar la presència d'italians, holandesos o llatinoamericans entre els detinguts, la qual cosa no hauria d'estranyar en una ciutat que es presumeix tan cosmopolita. L'argument no és nou. La denúncia de l'activitat de grups subversius animats des de l'estranger ja va ser un tema repetit en la propaganda franquista i ho ha continuat sent fins ara, sobretot quant a un llegendari niu d'anarquistes italians a Barcelona. Recordi's el delirant article en La Vanguardia d'Enric Juliana fa un parell d'anys.

El que passa és que ara ha aparegut un nou factor que li afegeix a aquest assumpte dels violents vinguts de fora una importància estratègica en l'actual context polític definit per l'anomenat procés sobiranista. Ara es tracta d'insinuar i afirmar que tot és cosa d'una fosca conspiració planificada pels serveis secrets espanyols amb vista a mostrar davant el món una Catalunya crispada i violenta. Aquest missatge s'ha escoltat explícitament en el cas de les declaracions de Xavier Sala i Martín i ha tret el cap de manera més o menys vetllada en altres comentaris, tant en la premsa com a certes xarxes socials nacionalistes. És interessant com es renova amb això un vell tòpic del nacionalisme reaccionari que tan ben representa Convergència i Unió i segurament algun que un altre sector d'ERC. El lloc comú que veiem reiterar avui és el que el "poble català" és naturalment pacífic i negociador, conreador del diàleg i el consens i gairebé genèticament incompatible amb qualsevol cosa que se sembli a la violència insurreccional i no diguem revolucionària.

La violència és llavors representada com la irrupció intrusa d'una substància estranya en el si d'una col·lectivitat entre els trets genuïns de la qual va estar sempre la vocació de convivència pacífica. Aquest tipus de llocs comuns, relatius a la presumpta naturalesa assossegada, pactista i conciliadora dels catalans -el mite del "seny"- han estat freqüentats des de les nocions hegemòniques del que es dóna per fet que ha estat, és i ha de continuar sent l'essència mateixa de la catalanitat. Aquesta espècie ha estat conreada en relació amb altres circumstàncies. Hem escoltat com se sostenia, per exemple, que els efectes devastadors de la contesa del 36 a Catalunya van ser la conseqüència d'una guerra civil “d'ells” -és a dir dels "espanyols”-, que va tenir la fatalitat de desenvolupar-se atroçment “aqui”, però que sens dubte mai de la vida hagués complicat a un poble tranquil i negociador com el nostre de no ser perquè va resultar arrossegat per circumstàncies històriques i polítiques imposades.

És fàcil veure les fonts d'aquest raonament que pensa com tafanera, anòmala i incompatible amb la “nostra forma de ser” qualsevol forma de violència política o social. Es tracta senzillament del triomf d'una noció de catalanitat deutora de la que va ser patrimoni i invenció del nacionalisme burgès-conservador de la Renaixença i de la seva conseqüència política, la Lliga Regionalista, inspiradora en bona mesura de l'actual dreta nacionalista catalana. L'estranyament de la violència en l'estructuració de la identitat nacional catalana podria trobar precedents històrics en la consigna llançada per Prat de la Riba als “bons patriotes” perquè delatessin als esvalotadors de la Setmana Tràgica de 1909, en nom de criteris de'autodefinició del tipus: "Com a ciutadans d'un país les institucions representatives del qual donen camí a l'ordenada manifestació de la voluntat i dels sentiments populars, com a catalans enamorats de la nostra terra, condemnem les violències contra les persones i contra les propietats..." O: "Cal buscar la implantació del propi ideal, no en la imposició violenta, brutal, d'una minoria, basada en un acte de força, realitzat des del poder o des d'a baix, sinó en l'evolució suau de les institucions actuals, corresponent a la successiva transformació dels sentiments i de les aspiracions col·lectives". Les cites són de dos articles de La Veu de Catalunya, a l'agost i setembre de 1909, citats per Jordi Solé Turá,

Avui, la convicció que tot acte de violència és en essència aliè al presumpte caràcter nacional català, definit per les inclinacions negociadores i contemporizants, constitueix un principi innegociable de la manera com a institucions i ciutadans tendeixen a autopercebre la seva catalanitat. "Ser veritablement català" implica que, en les actuals circumstàncies, la independència solament es conquistarà per la senda de la lliure i pacífica expressió d'un poble "assenyat", que avorreix la violència i que no concep la consecució de cap objectiu que no sigui com a resultat del cultiu de les virtuts universals del diàleg ciutadà.

Ara bé, cura. No podem estar segurs que l'actual procés d'emancipació nacional pugui desenvolupar-se per aquesta travessia somiada de civisme i assossec. Ningú ens assegura —abans al contrari— que en un moment donat aquesta dinàmica interrompi el seu celestial recorregut i hi irrompi la violència de debò, no la dels contenidors cremats, sinó la de les armes i els qui les posseeixen. No càpiga dubte que això pot passar i tal vegada passadrà. En aquestes circumstàncies, qui ens diu que l'última paraula sobre aquest procés en marxa no es pronunciï als carrers? I, si fos així, qui seran els herois de la independència, els qui donin la cara i tal vegada la perdin? Seran els nostres pacífics i dialogants polítics encorbatats o per ventura haurem de recórrer a alguna d'aquestes ombres insolents que aquestes nits hem vist agitar-se pels carrerons de Sants?

Del blog de Manuel Delgado:
http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.es/2014/05/los-violentos-son-los-otros-sobre-la.html

Resolució unitària del PCC i el PSUC Viu per al primer de maig de 2014

2014-04-26T18:58:00.000+02:00

Aquest any es commemora el 130 aniversari des que la Federació Americana del Treball (AFL) va marcar com a objectiu assolir la jornada laboral de vuit hores. L'1 de Maig de 1886 es va escollir com la data d'inici per a aquesta reivindicació. Avui encara, la classe treballadora, segueix lluitant per aconseguir aquesta reivindicació. Les jornades segueixen sent en molts casos superiors i les condicions de treball i de vida han experimentat un franc retrocés. Les millores aconseguides estan sent eliminades per les polítiques dels governs neoliberals i conservadors. Els governs d'orientació socialdemòcrata estan defraudant a milions de treballadors i treballadores amb les seves polítiques d'apuntalar el sistema capitalista, retallant drets socials, polítics i econòmics i la ultradreta avança amb el seu discurs xenòfob i populista com ho han demostrat les recents eleccions a França i Hongria, i en el conflicte d’Ucraïna.

La crisi econòmica és la crisi del capitalisme. És la crisi d'un sistema que és incapaç de donar respostes a les necessitats de la Humanitat. Segons la FAO, 842 milions de persones, prop d'un de cada vuit habitants del planeta, van patir fam crònica en 2011-13. Al voltant de 29.000 nens i nenes menors de cinc anys - 21 per minut - moren cada dia, especialment de causes que es podrien evitar. Gairebé 11 milions de morts infantils es produeixen cada any. Mentrestant, la despesa militar mundial va pujar a 1,34 bilions d'euros el 2012, El sistema capitalista mata¡!

202 milions d'aturats al món. Més de 25 milions a Europa. 6 milions a Espanya i més de 600.000 a Catalunya. Xifres que no poden amagar la dramàtica situació de la població sencera. Mentre els beneficis per a la Banca a Espanya han estat de 9.000 milions d'euros el 2013, el rescat (préstec del Banc Mundial, el FMI, i la Banca Europea) de gairebé 90.000 milions d'euros que ha suposat "sanejar-los" ho pagarem els treballadors i treballadores i les classes populars amb una disminució de salaris, i retallades en tots els serveis públics i amb la venda de patrimoni. La corrupció tant a Espanya com a Catalunya és ja escandalosa i arriba a les més altes instàncies del poder (Gurtel, Urdangarin, Cas Palau, Cas TV, Adigsa, Trama russa , etc. etc. etc.)

A Espanya el PP, i a Catalunya CiU (sostinguda per ERC) mantenen una política similar i agressiva contra els treballadors i treballadores i les classes populars. El deute generat per les polítiques i especulació financera, no s'ha de pagar. L'última reforma laboral, una de les reformes més agressives dels últims anys fomentant el contracte a temps parcial, les baixades salarials, previstes o no en els convenis col · lectius, fan que, tenir un lloc de treball, no sigui suficient per mantenir una vida digna i sortir de la pobresa més extrema. La ultra activitat en la negociació col · lectiva torna als treballadors a les condicions mínimes de l'Estatut dels Treballadors, i ens situa en unes condicions de 40 anys enrere, també amb la congelació de les pensions. Les retallades en la sanitat, l'ensenyament, en els serveis públics són el resultat de la devolució i els interessos de la política nefasta d'aquests governs que mereixen ser processats per malversació i per fer tant de mal al poble. La resposta dels governs d'Espanya i Catalunya és més repressió, més recursos per als aparells repressius, més retallades de les llibertats civils, com la Llei de l'Avortament, limitar els drets d'expressió, reunió o manifestació, fer callar al cos jurídic, privar a la ciutadania del dret a rebre justícia.

Un poble treballador que està responent a aquesta agressiva política com ho han fet i estan fent els treballadors i treballadores de Panrico, Alsthom, TV3, Bosch, Gemalto SP o Coca cola, treballadors i treballadores de la neteja de Madrid o de les bugaderies dels Hospitals de Madrid, Transports de Mercaderies, Autobusos, Ensenyament, i tantes altres empreses en lluita, com ho ha posat de manifest la mobilització del 22 M, després d'altres grans mobilitzacions d'aturats, miners, drassanes, de solidaritat amb les famílies desnonades, de les campanyes per un salari digne i garantit de ciutadania.

El 25 de Maig estan convocades les eleccions al Parlament Europeu, són una ocasió per manifestar el nostre rebuig a les polítiques d'austeritat i insolidaritat que la Troika imposa a la ciutadania, votant a les candidatura de l'Esquerra Plural a Espanya i IC - EUiA a Catalunya.

El recent comunicat de Partits Comunistes i de l'esquerra europea, assenyala que la crisi del capitalisme posa de manifest els límits històrics del sistema, la crisi de la Unió Europea mostra que la UE no és en essència reformable, com una estructura i procés neoliberal i militarista. Una altra Europa només serà possible amb un canvi radical dels fonaments sobre les quals la UE es va construir.

És per això que el PCC i el PSUC VIU cridem a respondre a aquest dia del 1r de Maig, manifestant-nos al costat dels sindicats i altres col · lectius de la societat civil:

Per la democràcia: el dret a decidir, també les polítiques socials i econòmiques. Llibertat d'expressió, transparència en la gestió dels recursos públics. Per una Catalunya lliure de corrupció: exigim transparència i participació ciutadana.
Per la plena ocupació i contra l'atur i la precarietat: exigim ocupació estable i de qualitat, la retirada de la reforma laboral, la recuperació dels drets laborals i per la jornada de 35 hores.
Contra la pobresa i per la cohesió social: garantir la protecció de les persones aturades, més recursos pels serveis socials i suport a la renda garantida de ciutadania. Garantir l'accés a serveis bàsics essencials (electricitat, gas, aigua i transport públic), eradicar la pobresa infantil i garantir el poder adquisitiu de les pensions i atenció a la dependència.
Garantir el dret a un habitatge digne amb lloguer social, la dació en pagament i el forçar el lloguer de pisos buits en mans de les institucions financeres.
Per un servei nacional de salut, públic, universal i que garanteixi el dret a la salut. Compromís amb l'educació pública i de qualitat. No al tancament d'escoles. Per a una escola inclusiva. No a la LOMCE.
Contra la reforma de la llei de l'avortament.

Exigim un règim tributari equitatiu, ambiental i redistributiu i una auditoria del deute. Recuperar l'impost de successions. Lluitar contra el frau i l'evasió fiscal. Per un canvi de model productiu: innovació, recerca i desenvolupament sostenible. Polítiques industrials contra l'especulació.

17 Partits Comunistes i de l' Esquerra europea fan una crida conjunta per a les eleccions europees

2014-04-26T18:56:00.001+02:00

"Així com la crisi del capitalisme posa de manifest els límits històrics del sistema, la crisi de la Unió Europea mostra que la UE no és en essència reformable, com una estructura i procés neoliberal i militarista. Una altra Europa només serà possible amb un canvi radical dels fonaments sobre les quals la UE va ser construïda."

Brussel·les, 18 de març de 2014

La Unió Europea (UE) es troba immersa en una profunda crisi que, sent una expressió de la crisi del sistema capitalista i de les seves contradiccions, resulta de les polítiques concretes que afavoreixen al gran capital, el finançament de l'economia, la circulació incontrolada del capital, la liberalització dels mercats, les privatitzacions, l'atac contra els serveis públics, una creixent acumulació de capital i l'increment de l'explotació. Aquestes polítiques han estat dutes a terme per les forces polítiques de la dreta i l'extrema dreta, així com per la socialdemocràcia. Així com la crisi del capitalisme posa de manifest els límits històrics del sistema, la crisi de la Unió Europea mostra que la UE no és en essència reformable, com una estructura i procés neoliberal i militarista. Una altra Europa només serà possible amb un canvi radical dels fonaments sobre les quals la UE va ser construïda.

Confrontada amb la crisi, la UE promou el finançament dels grans bancs, la transformació del deute privat en deute públic i la seva utilització com a instrument de dominació econòmic i polític; deslliga una violenta ofensiva contra els drets laborals i socials i aprofundeix el seu rumb neoliberal i militarista – que està determinat pels interessos dels grans grups econòmics i financers i dels Estats dominants. En conseqüència, la Unió Europea promou la concentració del poder polític en un directori de potències, que enforteix la falta de democràcia, el predomini dels Estats dominants i la divisió dins d'Europa entre un centre “ric i dirigent” i una perifèria “pobra i dominada”.

Aquesta ofensiva busca imposar una regressió social de proporcions històriques, la qual cosa es reflecteix clarament en brutals retallades en salaris, pensions i benestar social; en la creixent desocupació i les ocupacions precàries – amb conseqüències dramàtiques per a la població jove; en un accés cada vegada més restrictiu a la sanitat, l'educació, l'habitatge, en l'increment de la pobresa i l'exclusió social, en el tractament als i les immigrants com a criminals en potència. Aquesta ofensiva, que s'acompanya d'atacs contra els drets socials aconseguits i que estan, en molts casos, consagrats en les Constitucions nacionals, restringeix altres drets i llibertats, tals com els drets sindicals, drets d'associació, de manifestació i de participació democràtica.

La democràcia, la sobirania nacional, el dret al desenvolupament econòmic i social estan posats en perill pels “memoràndums d'enteniment” de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI, que incrementen l'explotació i imposen relacions d'estil colonial, fomenten la desigualtat social i les asimetries de desenvolupament, i que busca institucionalitzar i perpetuar el procés d'aprofundiment de la Unió Econòmica i Monetària.
Aquestes polítiques obren el camí a nacionalismes reaccionaris, al racisme i a la xenofòbia, al ressorgiment de les forces d'extrema dreta i feixistes que van ser derrotades per la lluita dels pobles durant el segle XX.

La política de la UE confirma les seves ambicions com a bloc imperialista polític-militar, subordinada a l'OTAN i, per tant, als EUA, promou el militarisme, la carrera armamentística, i està caracteritzada per una actitud de dominació sobre el món, com es prova pels seus tipus específics d'acords comercials, les seves operacions d'interferència i agressió contra països sobirans i el recent Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversió signat entre els EUA i la UE.
Els problemes mediambientals i de desenvolupament sostenible són tractats de forma fragmentada, i la UE promou polítiques que, mentre oculten les causes reals de la crisi mediambiental i sacrifiquen la seva solució real, busquen incrementar els beneficis dels grans grups econòmics.

El rumb de la UE i les seves polítiques està consagrat en els seus diferents Tractats, en el “Pacte d'Estabilitat”, en la “Estratègia 2020”, en les mesures de “Gobernanza Econòmica”, en les pautes del “Semestre Europeu” i, més recentment, en el Paquet Fiscal, tots ells basats en la desregulació econòmica i financera.

Estem profundament convençuts que aquest rumb que està sent imposat a la classe treballadora i els pobles no és inevitable. Com es mostra en la realitat d'altres continents, els processos de cooperació i integració de naturalesa progressista són possibles, respectant els drets i aspiracions dels pobles.

Afirmem que un rumb diferent és possible per a Europa. El primer pas en aquesta adreça és una ruptura profunda amb les polítiques de la UE, amb el neoliberalisme i el militarisme i amb la concentració i centralització del poder a les mans del directori de grans potències.

Per una Europa de cooperació, progrés social i pau!

Les forces comunistes, progressistes, anticapitalistes, antineoliberals, d'esquerra i ecologistes que recolzen aquesta Crida consideren les pròximes eleccions al Parlament Europeu, del mes de Maig, com una important oportunitat per donar veu a les lluites dels treballadors i les treballadores i els pobles que s'estenen al llarg de la UE, per afirmar la necessitat i la possibilitat d'una Europa de cooperació, de progrés social, de pau, d'igualtat, de promoció del medi ambient, que respecti la democràcia i la solidaritat, que posi als treballadors i als pobles, i no als grans interessos econòmics, en el centre de les seves polítiques.

La Història del continent europeu demostra que els treballadors i treballadores i els pobles poden, a través de la seva lluita, derrotar grans perills i donar lloc a avanços progressistes i fins i tot revolucionaris, alguns dels quals marquen encara avui la realitat del nostre continent.

Avui, una vegada més, la lluita de masses és decisiva, en defensa dels drets socials i laborals, de la democràcia i de la sobirania, per profundes transformacions de naturalesa antiimperialista i antimonopolista, en el camí cap a la construcció de noves societats de progrés, pau i justícia social. Com en altres parts del món, així també a Europa els pobles estan intensificant la seva resistència i lluita, estan construint aliances i solidaritat, buscant assegurar el camí a la transformació social.

Cridem als treballadors i treballadores, la joventut, les dones i en general als pobles dels Estats membres de la UE a donar, en les pròximes eleccions al Parlament Europeu, una expressió electoral a les intenses lluites que estan lliurant, condemnant a aquells que són responsables per les polítiques antisocials i antidemocràtiques de la UE i recolzant a aquells els qui, com els signants d'aquesta Crida, estan al costat d'ells en la lluita, que donen veu al Parlament Europeu a les seves aspiracions, demandes i protestes i els qui representen una alternativa real per a Europa.

Un altre rumb per a Europa és possible! A través de la lluita i la solidaritat que uneixen a tots aquells que, a cada país, i conjuntament a Europa, treballen, actuen i lluiten per la transformació progressista i revolucionària de les seves societats i per una alternativa al capitalisme.

En aquest sentit, les forces que signen aquesta Crida es comprometen a continuar lluitant per:

• La cooperació a tota Europa pels drets socials, que valori el treball i al poble treballador, la plena ocupació amb drets, l'ocupació pels i les joves i la fi de l'emigració econòmica forçada, els drets de la tercera edat i dels nens, defensant els serveis públics i la naturalesa i propietat públics de sectors i àrees estratègics, per assegurar millors nivells de vida. Una Europa que garanteixi els drets de tots els ciutadans independentment de la seva orientació sexual, una Europa sense discriminació de la dona i que respecti el seu dret i condicions a la lliure maternitat, així com a decidir sobre el seu propi cos.

• La cooperació a tota Europa pel progrés econòmic i social, de convergència real, basada en la salvaguarda i promoció del potencial de cada país, en la defensa dels seus sectors productius i de la sobirania i seguretat alimentària, en el suport a les micro, petites i mitjanes empreses, en el final dels paradisos fiscals i de la circulació lliure i desregulada del capital, en l'oposició i gravamen dels moviments de capital especulatiu, en un ús sostenible dels recursos naturals i la protecció del medi ambient.

• Una Europa de cooperació entre Estats sobirans amb iguals drets, que respecti i defensi la democràcia i la participació democràtica, que s'oposi a totes les formes de discriminació, nacionalisme reaccionari, racisme, homofòbia, sexisme, xenofòbia, xovinisme, anticomunisme i altres formes d'intolerància, que rebutja les mesures repressives i respecta els drets, llibertats i garanties democràtiques, els drets dels i les immigrants i les minories, la diversitat cultural i les identitats.

• Una Europa que lluiti per la pau i la solidaritat amb tots els pobles del món, que respecti la Carta de Nacions Unides i el Dret Internacional – així com els drets dels pobles a l'autodeterminació – que rebutgi la militarització de les relacions internacionals, que estigui a favor de la fi de les interferències i agressions estrangeres i dels blocs polític-militars com l'OTAN, que promogui una cooperació internacional mútuament beneficiosa, basada en l'amistat, la solidaritat i un marc europeu per a la seguretat comuna de tots els pobles d'Europa. Una Europa lliure d'armes nuclears i de bases militars estrangeres.

Cap a aquests objectius, estem compromesos amb continuar el treball del Grup Confederal de l'Esquerra Unitària Europea / Esquerra Verda Nòrdica (GUE/NGL) al Parlament Europeu, en un esperit d'igualtat i respecte mutu a les nostres diferències, històries, experiències i especificitats nacionals. Un espai de cooperació que valori el molt que ens uneix en la lluita per una altra Europa.

Afirmem el nostre Grup Parlamentari com un espai confederal de cooperació, amb la seva pròpia identitat, entre forces comunistes, obreres, progressistes, d'esquerra i ecologistes, que tenen l'objectiu comú de donar veu al Parlament Europeu a les lluites dels treballadors i treballadores i els pobles, de reivindicar, proposar i defensar polítiques alternatives a aquelles que són dutes a terme per la dreta i la socialdemocràcia, i donar expressió i contingut a la lluita per un rumb diferent per a Europa.
En signar aquesta Crida, ens comprometem a donar suport aquests objectius i guies. Com més forts siguem, més forts seran les lluites per una Europa de cooperació, progrés social i pau.

Partits que han signat fins al moment:

1. Partit Commmunista de Gran Bretanya
2. AKEL (Xipre)
3. Partit Comunista de Bohemia i Moravia (Czech Rep.)
4. Partit Comunista de Finlàndia
5. Partit Comunista francès
6. Partit Comunista alemany
7. Partit dels Comunistes italians
8. Refoundació Comunista (Itàlia)
9. Partit Comunista portuguès
10. Partit Comunista d'Espanya
11. Esquerra Unida (Espanya)
12. Partit dels i les Comunistes de Catalunya
13. Bloco de Esquerda de Portugal

El PCC assumeix la proposta del Partit Comunista Portugués davant el 65º aniversari de l'OTAN

2014-04-26T18:53:00.000+02:00

Exigim la dissolució de l'OTAN i donem suport al dret sobirà dels pobles a decidir la desvinculació d'aquesta aliança agressiva.

Tenint en compte que el divendres 4 d'abril - l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord - l'OTAN, completarà 65 anys des de la seva creació, el Partit Comunista Portuguès proposa, la signatura de la posició conjunta de seguiment.

Pau! No a l'OTAN!
Des de la seva creació fa 65 anys, l'OTAN es perfila com el bloc polític-militar de l'imperialisme, una peça central de la seva estratègia de dominació i explotació i la confrontació amb l'URSS i els països socialistes.

L'OTAN és responsable de la carrera d'armaments incessant, amb els EUA i els seus aliats responsables de més de dos terços de les despeses militars en el món.

Els països dels Estats Units i de l'OTAN promouen l'expansió de la seva xarxa mundial de bases militars, a la recerca d'ampliar les seves àrees d'influència.

Obertament proclamant el seu concepte estratègic ofensiu, l'OTAN va ampliar l'abast territorial de les seves accions de la interferència, l'agressió i l'ocupació, per reforçar el seu paper com el braç militar dels principals monopolis transnacionals.

Els seus aliats de l'OTAN EUA i són responsables de nombrosos crims i destruccions, per brutals agressions - com Iugoslàvia, Afganistan, Iraq o Líbia - i les interferències - com ara els causats en contra de Síria - o amenaces - com els dirigits contra Iran

Els EUA, l'OTAN i la Unió Europea - el pilar europeu - són responsables de la creixent militarització de les relacions internacionals i la promoció de l'escalada de la tensió i de la guerra contra la sobirania i la independència dels Estats dels pobles, ja sigui a l'Orient Mitjà, Àfrica a l'Extrem Orient o Amèrica Llatina.

En el moment, en que han pasat 65 anys de la creació de l'OTAN - una conjuntura internacional marcada per la crisi del capitalisme, l'ofensiva de l'imperialisme explotador antidemocràtica i agressiva per complexos processos de reordenament de forces en l'àmbit internacional, i la resistència i la lluita els treballadors i els pobles -

Exigim la dissolució de l'OTAN i donem suport al dret sobirà dels pobles a decidir les seves països de desvinculació d'aquesta aliança agressiva;

Reafirmem la nostra oposició a l'ampliació de l'OTAN, la militarització de la Unió Europea i la seva política militarista i intervencionista;

Exigim la fi de la carrera armamentista i de la instal.lació del nou "sistema anti-míssils" els EUA i l'OTAN a Europa, el desarmament nuclear, la destrucció total de les armes de destrucció massiva i la fi de les bases militars estrangeres.

Exigim la retirada immediata de totes les tropes de l'Afganistan i altres països sota l'agressió imperialista;

Reafirmem la nostra solidaritat amb les persones que es resisteixen a l'ocupació, l'agressió i la ingerència de l'imperialisme;

Fem una crida als treballadors i persones de tot el món per enfortir la lluita per la pau, contra la guerra i l'OTAN per construir un futur de pau, el progrés i la justícia social, on cada poble pugui decidir lliurement el seu destí.

IM-PAH-RABLES

2014-04-26T18:51:00.000+02:00

per Laura R. Sigüenza

Durant els últims anys són molts els espais de lluita en els quals he pogut participar, alguns més dinàmics i il.lusionadors que d’altres. La Plataforma d’Afectats/des per la Hipoteca n’és un, i amb diferència, el més emocionant i difícil de definir.

Si bé el 15M va ser la combustió espontània de la societat davant la crisi econòmica, política i de valors que estàvem patint, la PAH és l’arbre de tronc fort que neix de les cendres del moviment dels indignats. És l’escola on aprendre el concepte de col.lectiu, de lluita, de solidaritat, on desintoxicar-se de l’egoisme i l’individualisme hegemònics. La PAH és retrobar-se amb un sentiment que uneix molt més que qualsevol altra cosa: sentir-se part d’una comunitat de persones amb qui comparteixes uns interessos, una cultura, una mateixa condició d’oprimits. Tornem a intuïr qui som després de dues dècades de conciències narcotitzades, on hem deixat de ser subjectes de canvi per esdevenir subjectes de consum, una metamorfosi que ens ha impedit veure i reaccionar a temps a la involució que ara estem patint.

Questionar-se les regles del joc, la propietat privada, el concepte de violència, el propi sistema no és gens fàcil. No obstant, les persones que formen la PAH ho fan de forma contundent, sense hores de discussió al darrere i sense lloc a dubtes. L’explicació sí que és ben senzilla: el sistema econòmic i polític els ha girat l’esquena, els ha enganyat, els ha dut al límit de la seva resistència, els ha destrossat psicològicament fins creure que són culpables d’haver de demanar diners, o menjar sempre macarrons de la veïna o cigrons de serveis socials, de viure sense llum, sense calefacció, de veure sortir de l’escola els fills amb les sabates foradades. Alguns no troben la sortida i acaben amb el patiment saltant d’un cinquè pis. D’altres s’apropen a una assemblea d’afectats i afectades en la seva mateixa situació i el terror que sentien, de sobte esdevé esperança.

La PAH ha aconseguit alló que semblava impossible no fa gaire temps: identificar perfectament l’enemic. L’enemic és el sistema econòmic, que el formen bancs, que tenen oficines on una persona amb noms i cognoms amb qui existia una relació de confiança mentre les condicions econòmiques eren favorables, els va convèncer per signar una hipoteca abusiva a la qual ara no és possible fer front. Un sistema econòmic que el sostenen unes elits polítiques corruptes que van legislar una llei hipotecària que protegeix aquests bancs enlloc de protegir el dret constitucional a l’habitatge. Atacant l’enemic des de tots els fronts, la PAH ha posat sobre la taula la vulnerabilitat de les institucions i la capacitat dels moviments socials d’influïr en les decisions polítiques. Denunciant als jutjats (pero aquesta llei hipotecària els desampara judicialment), fent peticions als governants (sense resposta), manifestant-se (essent reprimits o ignorats), paralitzant desnonaments (essent de nou reprimits), recollint signatures i presentant una Iniciativa Legislativa Popular (rebutjada) i finalment, l’escratxe, trencar la baralla amb la convicció de tenir la raó i haver esgotat totes les vies possibles. Així es crea el poder popular i així neix el “sí se puede”.

És difícl definir la PAH, però més difícil és entendre com ha pogut resistir els atacs externs i les tensions internes que existeixen a tota organització. La PAH és imPAHrable i en la meva humil opinió, poder tastar el gust de la victòria ha estat la clau. El mèrit d’aquestes victòries és la lluita col.lectiva per casos individuals. La motivació per apropar-se a una assemblea sempre és individual. Alló veritablement revolucionari és veure com aquesta motivació individual acaba convertint-se en conciència col.lectiva amb el pas del temps i poder comptar amb persones que ja van guanyar la seva batalla però continuen organitzades, acompanyant altres afectats, animant, assessorant i lluitant amb la resta colze a colze.

De la revista Revolució

Avant

ROMAN I ARDIACA

RAMIRO PINILLA SEMPRE ENTRE NOSALTRES

11 de setembre de 2014: #RepúblicaCatalana

El Foro Sâo Paulo a favor del Dret a Decidir

Nova Política per a un Nou País : camins de ruptura democràtica

FUNDACIÓ DEL PSUC

Informe de la Secretaria General al 13è Congrés

Avant Extraordinari: Aportacions al 13è Congrés

UNA LLUITADORA ANTI-APARTHEID

UNA LLUITADORA ANTI-APARTHEID

AHIR

AVUI

Avant extraordinari: cap al 13è Congrés

Documents 13 congrés del PCC en català

Documentos del 13 Congreso en castellano

República Catalana, pel més petit de tots!

Comunicat del PCC davant l’abdicació del rei Juan Carlos I

Europa vers l’abisme

Catalunya gira a l’esquerra i ratifica el compromís de la majoria amb el procés

L’Estat Espanyol al límit del col·lapse

Resultats de les Europees: ara és el moment

Desmuntant BCN World

Els violents són els altres

Resolució unitària del PCC i el PSUC Viu per al primer de maig de 2014

17 Partits Comunistes i de l' Esquerra europea fan una crida conjunta per a les eleccions europees

El PCC assumeix la proposta del Partit Comunista Portugués davant el 65º aniversari de l'OTAN

IM-PAH-RABLES

Nova Política per a un Nou País : camins de ruptura democràtica