Atlàntida

InOrcismes al Born

2020-07-11T23:34:00.000+02:00

Seria un error a aquestes altures pensar que els catalans podem prescindir del Verdaguer dels exorcismes enfrontat amb bisbes i marqueses. Sobretot perquè és un Verdaguer de talla única, insubstituïble, capaç d’ex- però també dels més grans in-orcismes. Ni un vers en castellà, fou la seva divisa. Ni una prosa en connivència amb exorcistes derrotats. L’escriptor Enric Casasses ho proclama per al nostre temps. Si voleu una empenta, aneu al Born i participeu dels in-orcismes i trans-orcismes de Verdaguer, que ens arriben per CABOSANROQUE amb Enric Casasses de guia.

El poeta verdaguerista, no pas verdaguerià, Segimon Serrallonga, quan Verdaguer sortia a la conversa, cosa que passava sovint, no deixava mai de retreure el secret que el doctor Junyent, de nas de profeta, ens revelava un dia d’hivern a la Biblioteca Episcopal de Vic, en una d’aquelles tertúlies al voltant de l’estufa, per on solien passar les veus de savis i d’in i d’exfluents de la ciutat i del bisbat de Vic i de més enllà. Ens va dir en veu de confidència: «El cas Verdaguer es produí per la gelosia de Maria Gayon, Marquesa de Comillas, i l’orgull del bisbe de Vic, doctor Morgades: es pensaven que Verdaguer era un xai i va resultar que era un lleó.

Actualment, si en plena pandèmia amenaçadora de les vides dels catalans, anava al Born o entrava en els ex- i els in-orcismes del Cabo San Roque, el doctor Junyent diria enigmàticament que a la fi no tenim un Verdaguer exorcista sinó molts xais exorcitsats dels quals no podem prescindir.

ON ÉS EL TALENT?

2020-07-06T12:35:00.001+02:00

A l’ARA (4 de juliol 2020) Marina Espasa celebra que els grans clàssics de la Literatura Universal trobin traductors i editors. Després d’evocar la Bernat Metge i de remetre a la MOLC, la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Catalana, dirigida pel professor Joaquim Molas, es pregunta retòricament si no seria fantàstic que algú n’agafés exemple i tragués la pols a la mítica però també insuficient i passada de moda col·lecció MOLC. El talent hi és, –assegura– només que segurament no a la Universitat, que ha aconseguit centrifugar-lo (gairebé) tot. Òndia!, sembla allò de «fot-li, fot-li, que és de Reus», millorat en un «fot-li, fot-li, que és la Universitat».

A aquestes altures assenyalar la Universitat per manca de talent sembla oblidar que el talent fa com el diner, que, en preguntar-li On vas diner? Respon: On més ne sé.

23 ANYS D'UNA FITA

2020-05-22T09:38:00.000+02:00

Al dematí d’aquest 21 de maig d’aquest 2020 tan cruel em va sonar l’avís al telèfon de l’arribada d’un correu que em deia:

Ricard : feliç aniversari tinguem tots. És el vint-i tres [aniversari] i tenim Facultat de Medicina.Visca! Jaume.

Era en Jaume Puntí que, amb el seu estil tan seu, em i es felicitava evocant l’aniversari del «naixement» de la Universitat de Vic fa 23 anys, quan el 21 de maig de 1997 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei de la Universitat de Vic.

La meva resposta fou i és:

Gràcies, Jaume, Gràcies de tot cor. Saps que no hi pensava? Hi pensava abans d'ahir, en veure que avui seríem el 21 de maig. Avui encara no havia obert finestres. Ara, un cop esmorzat, m'ha atrapat la data «històrica» gràcies a tu. I en sento una gran joia. Sí, senyor, la joia d'haver portat la Universitat a Vic, «aquesta» universitat i no pas una altra, aquesta universitat que tal com em recordes, té Facultat de Medicina. M’ha revingut aquell dia i aquella hora al Parlament de Catalunya i l’alegria que en sentíem tots els participants en l’aventura.

Jaume, et torno la felicitació, augmentada amb el meu reconeixement que fou gràcies a la teva administració que la UVic esdevingué un projecte viable econòmicament. Jo també me'n felicito, d'haver-te posat a la base econòmica del projecte. Sí, sí, Jaume, deixa'm que em repeteixi i altre cop te'n feliciti. També jo puc felicitar-me'n, d'haver format amb tu i amb l’Enric Lòpez un equip inicial de visió clara i capaç de prendre decisions arriscades. Jaume, l'abraçada que avui ens devem, en circumstàncies tan difícils com les de viure aquesta pandèmia que ens amenaça, te la faig arribar oblidant aquesta i totes les altres contrarietats. La Universitat de Vic del segle XX i XXI serà sempre la Nostra Universitat. Amb l'abraçada més forta que pugui tenir. Bon aniversari. Ricard

ALS FLORISTES DE VERDAGUER DE L'ANY 2020

2020-05-15T12:06:00.000+02:00

Voldria venir diumenge a Folgueroles i amb vosaltres cobrir de flors Verdaguer (1845-1902), aquest nostre poeta que tant ho demanava i ho demana encara. Ell, que era un Jacint, que no sabem si enamorà Apol·lo, però sí que sabem que ell s’enamorà de la Roser, que no era cap princesa ni cap divinitat de la teologia grega, sinó una noia de Folgueroles que tenia un roser a la porta de casa seva.

Hi seré, doncs, amb aquesta rosa que acabo de collir als Jardins de Friedrich Hölderlin, el gran poeta alemany (1770-1843), en traducció del gran poeta català Carles Riba (1893-1959), que ensenyà als poetes Estudiants de Vic. 1951 on era La Rosa que buscaven i sempre buscarien amb Verdaguer.

LA ROSA

Pura germana!

¿On colliré, quan sigui hivern,

Les flors, per teixir corones als celestes?

Serà com si no sabés ja res de les coses divines

Perquè m'hagués fugit l'esperit de la vida,

Si per als celests aquests signes d'amor,

Les flors, en el camp fred jo cerco

I a tu no et trobo.

Verdaguer/Hölderlin/Riba, poetes de La Rosa, que seran coberts de flors a Folgueroles aquest diumenge de l’any 2020. Ni Hölderlin a l’Alemanya de Merkel ni Verdaguer a la Catalunya de Torra no poden tenir una commemoració adient del seu naixement. La pandèmia del coronavirus no respecta ni les roses ni els poetes. Però la poesía i els poetes i els seus lectors tampoc no respectem la pandèmia.

També hi seré, doncs, a l’Homenatge a Verdaguer d’aquest any 2020 a Folgueroles amb els meus records del ram de flors que en la infantesa cada any vèiem aparèixer al peu del monument, quan una dama arribava amb un gran ram de flors, el deixava recolzat al peu del pedró, alçava els ulls al medalló del poeta, el mirava fixament una estona i se'n tornava. Era la Pepa de cal Rei, mestressa de la botiga del la plaça del mateix nom, plaça de cal Rei. Amb ella, amb «la Pepa Reina», i amb totes i tots els verdagueristes de Folgueroles o d'on que vinguin, desitjo bona festa Verdaguer de l’any 2020! També hi serán els poetes de l’antologia Estudiants de Vic. 1951, els primers que varen llegir les traduccions de Hölderlin de Carles Riba i em varen ensenyar de llegir en Cinto de Folgueroles, tot anant a la Font del Desmai.

FRIEDRICH HÖLDERLIN (1770-1843) JACINT VERDAGUER (1845-1902)

2020-04-30T09:34:00.000+02:00

Fa dos segles i mig que el poeta alemany Friedrich Hölderlin naixia a Lauffen am Neckar. Era el 20 de març de 1770. Són 250 anys, dos segles i mig. Una efemèride per als alemanys, però també per als europeus i els mundials, ara que estem atacats per la pesta.

Alemanya s’havia preparat per a celebrar-ho com correspon al poeta d’Hipèrion i al seu país natal, on Hölderlin està acadèmica i popularment elevat al màxim nivell en companyia d’un Goethe o d’un Schiller. L’efemèride, però, s’ha escaigut en ple desori de les societats dels països d’Europa, envaïdes pel mortífer virus «corona», capaç de castigar el món amb plagues bíbliques que Iahvè, a petició de Moisès, enviava al faraó i als ciutadans d’Egipte.

I això en el nostre moment vint-vint 2020, l’any en què ens esperava, sense convocar-la, l’oportunitat de reviure l’Edat fundacional de Pedra. El moment de recomençar l’èpica dels humans d’Europa. La nova oportunitat d’emprendre l’aventura de reocupar el planeta Terra amb poetes Hölderlin, acompanyat dels seus personatges Hipèrion i Diotima, i amb poetes Verdaguer, altrament dit en Cinto de Folgueroles, el noi de can Pep de Torrents, enamorat de la Roser del Mas de les Heures, la seva Griselda/Flordeneu.

És doncs, així, des de Catalunya, i alhora des del cor d’Europa, des d’Alemanya i la seva –i meva en temps d’estudis– hölderliniana ciutat de Tübingen, que m’apunto a celebrar aquest 250è aniversari del naixement del poeta Hölderlin, aquell que per via del seu primer traductor al català, Carles Riba, va arribar en fulls mecanografiats als Estudiants de Vic 1951, amb qui em sumo reproduïnt un meu article, datat justament a Tubinga, desembre de 2002.

En reproduir-lo aquí, al meu blog Atlàntida, i dedicar-lo a Ramon Cotrina, m’ha semblat que passava els últims comptes de l’aventura germànica que amb Ramon Cotrina i Antoni Pous vàrem emprendre ribianament en els anys del Seixantisme, quan apreníem d’ensenyar com a mestres allò que ens havia ensenyat ell, Carles Riba. A saber que: mestre és aquell que ens allibera, tornant-nos a la realitat de nosaltres mateixos i de les coses.

‘LA CINTA ESCABELLADA DELS MEUS ACTES'. RECORDANT MON COTRINA

2020-04-28T23:24:00.000+02:00

Doncs, sí. La cinta escabellada dels meus actes és un dels decasíl·labs que sorprengué i admirà Carles Riba, quan preparava el pròleg a l'antologia Estudiants de Vic 1951, un dels quals era Ramon Cotrina.

És sabut que el rector del Seminari no la deixà publicar, però que no pogué impedir que es divulgués en una edició de fotocòpies de 40 exemplars, facilitada pel pare del poeta i llavors estudiant, Josep Junyent. A mi encara avui m'impressionen aquests dos que més que versos són una contundent sentència en prosa:

No tinc ja seca la boca de dir les coses

que no eren veritat per a mi.

Però deixa'm quedar-me, Mon, amb el que ens deies un dia a Cadaqués, quan a la platja amb la Mitte, la Carlota i l'Oriol , contaves que la teva àvia de ca l'Aiet de Sant Joan de les Abadesses, solia dir-te : Avui el dia és tan clar, que he oblidat totes les nits. I tu, de tant sentir-ho, et vares tornar fotògraf.

Bon dia, Món Cotrina, on que siguis.

JORDI CANO A LA UVIC

2020-04-21T17:35:00.000+02:00

Traductura, Jordi Cano

La cruel pandèmia del Coronavirus se’ns ha emportat Jordi Cano. No s’emportarà, però, la seva obra de dissenyador compromès en les sigles UVic i EUMO i que el lliguen a les tres magnituds Universitat/Ciutat/Llibres. Doncs, no, Jordi Cano no restarà pas confinat per l’oblit, sinó que, a més de Referent de l’Art del disseny, també serà Referent de la Fidelitat al projecte editorial de la UVic i als amics de la Ciència i de la Pàtria, que proclama el lema de la UVic. Ens ho confiàvem amb ell un dia a l’Empordà mentre intercanviàvem el seu regal, Traductura, publicat a la Miscel·lània Ricard Torrents. Scientiae patriaeque impendere vitam i al qual vaig provar d'esbossar-hi un peu d'imatge en senyal d'agraiment (recollit a Puntes i Punters, 2007) i que recupero ara i aquí. In memoriam.

Traductura

Jordi Cano "Per tot"

Escriptura un, Verdaguer dos, Terra tres, Editar quatre, Escriure cinc, Signe sis, Missatge set. El tot gira sobre el seu eix. Missatge un, Signe dos, Escriure tres, Editar quatre, Terra cinc, Verdaguer sis, Escriptura set. Escriptura un i Escritpura set. El tot reordena les parts segons els climes, les edats, les preferències i les lleis no escrites. Quina és la posició millor? Hi ha posició millor? Altre cop el sis més un. Escriptura igual a Literatura. Tota la Literatura és (Sagrada) Escriptura. Traductura. Traduir la Sagrada Escriptura és entrar en el sagrat de tota escriptura. (3.9.2007)

TORNA MARX

2020-04-08T17:59:00.000+02:00

Altre cop incompleixo el propòsit d’escriure amb més freqüència ni que sigui una ratlla, aquí, al meu dietari Atlàntida. En un any tan singular! 20/20, tan celebrat i alhora tan nefast en la «Història» (majúscula) de «l’home» (minúscula), invocada en aquests temps que la pesta del Coronavirus amenaça directament la continuïtat de vida humana en el planeta Terra.

Avui he tornar enrere: he deixat de negar la pressió que vivim sota les noves/antigues prediccions de La Fi de la Història (1989), que vol dir l’extinció dels Humans, pronosticada per Francis Fukuyama pocs mesos després de la Caiguda (scusate), vull dir després de l’assalt popular de l’indestructible Mur de Berlin, que no va pas "caure", sinó que va caure enderrocar perillosament pels ciutadans.

Doncs, això: diria que la Història dels humans és una bona alternativa a l’abstracció habitual i en majúscules que és la Història de la Humanitat. I mirin per on, aquesta amenaça als Humans del nostre any Vint/Vint, la veig en la rèplica d’un professor dels EEUU, Richard Wolf, que es defineix marxista i que en una entrevista d'Andreu Barnils diu:

…el problema no és Trump. El problema és el sistema, i els presidents anteriors, que alguns eren demòcrates. Ara es parla del drama de tenir hospitals tancats. Sabeu què passa? Que ho han estat durant vint anys. Els tenien tancats perquè no produïen beneficis. Tan estúpid i infantil com això. Però, amic, aquesta és la ideologia dominant. No és de Trump. És un problema sistèmic.

Per mi capitalistes ho són tots. Si em permeteu: la revolució francesa, l’americana, Garibaldi, van bescanviar el sistema d’amos i serfs pel sistema de patrons i treballadors. I per això ara en lloc del feudalisme tenim capitalisme. I l’èxit de Karl Marx, i l’única raó per la qual em dic a mi mateix ‘marxista’, és que va dir això: el resultat de la revolució és l’obstacle per a arribar-hi. Amb les revolucions vam desfer-nos del feudalisme, i tenim capitalisme, cert, però la ironia és que l’obstacle per a aconseguir de veritat els objectius de la revolució (llibertat, fraternitat i igualtat, a Amèrica democràcia) és el capitalisme en si.(Richard Wolf)

Doncs, això. Torno al meu dietari batejat «Atlàntida» com a símbol de la irrupció d’un Nou Món després de l’enfonsament d’un món caducat. No podia resistir-m’hi després de saber que Richard Wolf representa un retorn a Marx en els anys 20/20. No podia resistir-me al record del retorn a Marx protagonitzat per la meva generació dels Anys Seixantes. Que era quan jo traduïa per a l’Editorial Anagrama de Jordi Herralde el llibre dels professors P.A. Baran i P. M. Sweezy, El capitalisme monopolista. Assaig sobre l’estructura econòmica i social americana, de 1966. Revisió técnica de Martí Capdevila. Llibre que dedica tota una pàgina a la dedicatòria més breu i més llarga alhora que conec. En lletra de cos minúscul la dedicatòria consta de dos monosíl·labs: Al Che.

Desitjo al meu dietari, en aquesta seva represa nostàlgica i neoseixantista, recorregut i intercanvi.

GENT QUE ES PORTA L’OLI

2020-03-11T17:36:00.000+01:00

«Tindreu bons veïns. Són gent que es porta l’oli, gent de fiar». Ens ho va dir una de les primeres persones que vàrem conèixer en arribar a Sant Feliu de Boada, a l’Empordà de Baix, ara fa mig segle. Era el fuster Joanola, reciclat de carreter, que cobria tot el terme de Palau Sator amb els seus vilatges de Fontclara, Sant Julià de Boada, Sant Feliu de Boada, el nostre, i encara el «veïnat» de Pantaleu.

L’auguri de bons veïns ens el va repetir un altre professional reciclat, en Pitu ferrer, el dels suquets de Calella, que a més de bon cuiner era un bon ferrer reciclat i passat a manyà. Fuster l’un i manyà l’altre, la difusió dels tractors i la maquinària agrícola els havia obligat a reciclar-se. I si el carreter es passà a la fusteria de portes, finestres i mobiliari domèstic, l’altre, el ferrer, trobà continuïtat en panys i reixes i en tota mena d’estris metàl.lics de les granges de bestiar i de les cases ruïnoses que els pixapins reciclàvem en espera que «la cosa» canviés de titular després de 1975.

El fet és que els dos àugurs la van encertar de ple: aquells veïns que tindríem davant de casa al carrer d’Extramurs, o sigui de «Fora muralla», són la millor gent que ens podia tocar. Des dels avis, que ja no hi són, la Maria Barrull, pubilla, i el marit Joan Garcia, i des del seu fill Josep amb la muller Enriqueta, ja difunta, fins als actuals directius de la generació següent, en Josep i la M. Carme, que juntament amb les filles, Marta i Maria, han construït un convincent complex empresarial que comprèn una Casa Rural, un oliverar que, en substitució de blats i de farratges, han estès a totes les seves terres i que els produeix una bona collita d’olives convertides en milers de litres d’oli, que en bona part embotellen i posen en venda.

Justament ens vàrem conèixer a l’olivar primitiu un dia de 1974. Ens volíem presentar i algú ens va dir que a can Barrull no hi eren, perquè collien les olives. I sí, a l’olivar els vàrem trobar collint les olives, assotant amb llargues canyes unes altes oliveres de troncs recargolats, d’on queien moltes fulles i unes poques olives arrugades que donaven a la casa oli per a tot l’any. Aquell primitiu olivar encara hi és, però aquelles oliveres cinc vegades centenàries, presideixen els milers d’oliveres joves que lleven les olives que el molí de can Barrull converteix en milers de litres d’oli.

Sí, en efecte, s’ha acomplert la predicció d’en Joanola carreter/fuster i d’en Pitu ferrer/manyà. Sabien que tindríem bons veïns, perquè a can Barrull de Sant Feliu de Boada eren, són gent que es porta l’oli, més i tot del que ells imaginaven. I encara se’l porten tal i com manifesten els milers d’oliveres dels camps de litres d’oli que produeixen els seus oliverars.

HO CELEBRO

2020-02-29T09:53:00.000+01:00

Oriol Jonqueras treballarà a la Universitat de Vic, diuen les notícies.

Que bé! Ho celebro, doctor Jonqueras, que treballis a la UVic.

La teva llibertat universitària farà més injusta la pretesa Justícia que et té condemnat a presó.

Farà més justa la causa que amb tu defensem els universitaris del món que aspirem a les llibertats republicanes en plenitud, com són les llibertats de l’Educació Superior, la Ciència i la Recerca.

És la causa de la UVic, guanyada amb Manresa al Parlament de Catalunya. Me’n faig un honor, de tenir-te de col·lega a la UVic, ensenyant Història a les aules de Manresa i compartint un claustre transversal.

Des de la distància de Rector estat i des de la proximitat d’universitari militant, siguis benvingut i tinguis bona feina, doctor Jonqueres.

S'HAN TROBAT

2020-02-28T09:45:00.000+01:00

D’ençà que vaig llegir els Dimonis d’Enric Casasses/Verdaguer, m’ha quedat un interrogant sense resposta: no sé si les Lletres Catalanes s’han de felicitar perquè Casasses hagi descobert el Verdaguer dels exorcismes o perquè el Verdaguer dels exorcismes a la fi hagi trobat en Enric Casasses el lector que buscava d’ençà que els li havia escrit. En tot cas l'un i l'altre són de felicitar.

15 DE NOVEMBRE DE 1714-2019

2019-11-19T21:08:00.003+01:00

Gràcies, Pere Martí, de recordar el 15 de novembre de 1714. Gràcies, VilaWeb, de publicar el recordatori d’aquell dia nefand que deixà els catalans sense universitats: el dia que el rei Borbó Felip Vè clausurava la Universitat de Barcelona i, guanyada la guerra de «successió» al tron del regne d’Espanya, suprimia totes les universitats catalanes, les espoliava de tots els béns i recursos i creava «de Nova Planta», la seva pròpia universitat a Cervera, la ciutat que li havia restat fidel, però quedava lluny dels centres urbans que, a més de Barcelona, eren decisius en el territori, com Girona, Lleida, Tarragona, Vic, Tortosa...

Mai no deixarem d’oblidar quan i perquè les Universitats de Catalunya foren la institució més castigada pel nou rei d’Espanya? Quan la supressió d’aquelles Universitats deixarem de considerar-la una política de progrés? Per què no tancava les seves universitats de Castella igualment mediocres? Fins quan aquella barbàrie serà vista, sense pal·liatius, com una represàlia bèl·lica alhora que un escarment per al futur?

Val la pena de recordar-ho en aquest novembre de 2019, justament quan a la plaça de la Universitat de Barcelona acampen universitaris que no obliden ni Felip V al segle XVIII ni el general Franco al segle XX ni la voxiferació que els escarneix i ens amenaça al segle XXI. I si cal un dosi de memòria, va bé un llibre ben documentat com ési La repressió franquista a la Universitat Catalana, obra de Jaume Claret Miranda, publicada a l’editorial EUMO, Universitat de Vic, encapçalada amb uns versos eloqüents del poeta mallorquí Blai Bonet:

Els vencedors són els que escriuen la història.

És forçós, doncs, que hi hagi una altra història.

Si 1714 és un any llunyà, els anys 1939, 1975 i 2019 no ho són tant, ara que les eleccions al regne borbònic de l’Espanya de 2019, ens han recordat que només fa vuitanta anys d’aquella Ley de Responsabilidades políticas que imposà la depuració més fanàtica del professorat universitari i es convertí en «Llei estatal de venjança».

«Un crit d’independència»

2019-10-14T22:42:00.000+02:00

De retorn d’Andorra a Barcelona, 11-13/10/2019, després d’unes Jornades d‘Intercanvi dedicades a l’escriptor Jacint Verdaguer i a l’impacte lingüístic, literari i cultural que va deixar-hi en les seves visites de primer muntanyenc pirineista i en els seus versos i proses de poeta romàntic, que varen enfortir la confiança dels catalanoparlants en la pròpia llengua, no em podia treure del cap allò que deia un seu contemporani, l’erudit, poeta i escriptor mallorquí Marian Aguiló, en comentar l’impacte causat pel «poeta i fangador» de Folgueroles entre els seguidors de la Renaixença del català, quan el poeta de L’Atlàntida i de Canigó tot just tenia 20 anys, es presentava als Jocs Florals de la Llengua Catalana desafiant el bilingüisme i entrava en el «procés» de la Renaixença amb la divisa d’escriure sempre en la llengua pròpia. Una divisa que mai no va desmentir en la seva extensa obra literària en vers o en prosa.

Alguns, escrivia Aguiló, «rebaixen la importància poètica de Verdaguer sense sentir ni conèixer la seva importància lingüística» i pensen que el catalanisme ha sorgit de les biblioteques o «d’un capritxo retòric» o de l’Oda a la pàtria d’Aribau. Que mirin Verdaguer: és un crit inconscient d’independència, que tindrà un eco literari que no podria tenir... lo crit polític».

A mi, mentre seguia la visita als llocs andorrans marcats per Verdaguer i escoltava sàvies aportacions sota l’experta batuta dels professors de la Universitat de Vic, Llorenç Soldevila o Manel Llanas, o les de l’escriptor i periodista andorrà Joan Peruga, autor de la novel·la d’èxit Últim estiu a Ordino, em revenia una vegada i una altra l’eco literari del crit de Verdaguer, no pas ofegat encara per «lo crit polític» procedent del nord francès i del migdia espanyol.

Avui, 14 d’octubre, data marcada per la sentència del Procés i el Decret de "Novíssima" Planta, mentre el país vol atreu més l’atenció internacional, el crit literari de Verdaguer que aquests dies he sentit a Andorra, torna a fer-se sentir en el crit polític que els catalanoparlants d’Espanya, de França i d’Andorra fem a l’Europa d’Andorra i de França i d’Espanya. És el crit d’una llengua en cerca d’estat propi.

L’ENIGMA ÉS EN LA SEVA REBEL·LIÓ

2019-09-12T11:16:00.000+02:00

L’enigma Verdaguer no és en els dimonis dels exorcismes ni en el bisbe de Vic Morgades ni en el seu canonge Collell. L’enigma Verdaguer no és en la marquesa ni en el marquès de Comillas. No és en ningú de la família Duran ni en cap dictamen de metges comprats.

L’enigma Verdaguer és en el seu programa lingüístic: el català és una llengua que s’ho mereix tot com a llengua pròpia del poble català: no escriuré ni un vers ni una ratlla en la llengua imposada; tot en la llengua pròpia del país. L’enigma Verdaguer és en el poble que se sent representat en els seus versos i en els seus articles, en la llengua de L’Atlàntida i de Canigó, o de les cançons de Nadal. L’enigma Verdaguer és en la Setmana del llibre en català que irromp a la Plaça de la catedral de Barcelona.

L’enigma Verdaguer no és en l’Església Catòlica de poderosos naviliers i banquers, d'industrials i polítics borbònics. L’enigma Verdaguer és en la seva rebel·lió de poeta d'una llengua perseguida i d’home compassiu. L’enigma Verdaguer és en el seu somni recurrent on ell i la marquesa es troben repartint pa entre infants, fills de pares obrers empresonats que posaven bombes Orsini, com el que Gaudí ha deixat a la façana de la Sagrada Família.

L’enigma Verdaguer, més que en ell és en nosaltres, que celebrem l’11 de Setembre, diada nacional, evocant el poeta en la pel·lícula «L'Enigma Verdaguer», després d’anar a la manifestació per una Catalunya Independent, que vol dir una Catalunya que disposa d'una llengua catalana lliure en un estat propi.

DE SARTRE A SARTRE

2019-04-15T09:45:00.001+02:00

En una entrevista a l’editor Jordi Herralde, que celebra el cinquantenari dels llibres d’Anagrama, Andreu Gomila tanca les preguntes fent-li recordar que:

«el primer llibre d’Anagrama que [vostè] va tenir a les mans era en català, L’ofici de viure, de Pavese». I el ‘boss’ li ho corrobora amb un escreix: «Vaig començar amb una col·lecció en català. I va ser un fracàs estrepitós [...] partia d’una hipòtesi: si Edicions 62 a El balancí ha publicat 60 títols d’una gran qualitat, això vol dir que la qualitat literària en català és viable. Error total. No hi havia lectors en català per a la literatura traduïda».
(Time Out Barcelona 11-17d’abril 2019)

Era la Col·lecció Textos, de tapes dures i negres, negríssimes, amb maqueta Argente i Mumbrú, que en dos anys (1969-70) va arribar a 5 números: 1 Pavese, L'ofici de viure; 2 Sartre, Baudelaire, traduïts per Bonaventura Vallespinosa; Baran i Sweezy, El capital monopolista, trad. Ricard Torrents; Lévi-Strauss, Tristos tròpics, trad. Miquel Martí i Pol; Antonin Artaud, El teatre i el seu doble, trad. Ramon Barnils.

Hi vaig contribuir, doncs, i hi vaig aprendre, entre altres coses, que la dinàmica entre lectors-literatura traduïda funcionava també a la inversa: que si la traducció al català deixava de ser prohibida i si a les escoles s’ensenyava català, la literatura traduïda tindria lectors i els lectors en català tindrien literatura traduïda. Fins i tot de Sartre, autor prohibit, condemnat, de qui vàrem publicar el seu penetrant estudi Baudelaire i on vares deixar-me incloure una introducció.

Sartre. Justament en una altra entrevista te'n confesses deutor: Sartre em serví per a canalitzar el sentiment de rebuig i rebel·lia contra el món burgès que em rodejava. Sartre em donà les claus ideològiques que em permeteren editar frenèticament títols que combatien l’entorn del qual jo provenia i que mitigaven la mala consciència de pertànyer-hi. (La Vanguàrdia 27/02/2019)

Tant se val, admirat editor Jordi Herralde. Des de la llunyania gràcies del teu coratge i del que en vaig aprendre en els lluminosos alhora que foscos seixantes, el forat negre de la nostra generació. Era quan de Sartre també apreníem que «La tria lliure que l’home fa de si mateix s’identifica absolutament amb allò que anomenem destí».

MADRONA

2019-03-15T09:40:00.000+01:00

En la mort de la Madrona

Barcelona el 10 de març de 2019

Acompanyaria amb aquests versos de Marià Manent unes breus paraules de comiat de la Madrona, germana cinquena de la germandat de 8 dels Torrents Bertrana de Folgueroles. Els versos varen entrar-me a la memòria del cor, en confirmar-me a la clínica que la Madrona, que la malaltia ja ens havia pres feia temps, era morta.

El canvi de «codonyer» per «presseguer» del penúltim vers és perquè a l'hort de casa a Folgueroles hi havia un codonyer, fruiter de referència per als nostres jocs infantils i per a les escalivades de codony al forn, que ens feien el pare i el germà gran, en Cinto. Altrament em permeto la llicència d'afegir-hi entre claudàtors [i de la dona] al tercer vers. No per res sinó perquè, sense fer-hi nosa rítmica, dóna presència a la dona que era la Madrona en un context que em recordava els versos finals de l'Eclesiastès, aquells que invoquen la vida Abans que el fil de plata no es desfili/i el llantió d'or no es trenqui/i la gerra no s'esquerdi a la font/ i al pou no es segui la corriola/i la pols se'n torni a la terra d'on vingué/ i l'esperit retorni a Déu, que el va crear. Uns versos que vaig traduir en dies llunyans i que també prou sé que ella es feia seus.

Prou sé

Prou sé que he de dir-vos adéu,

núvol lila i de foc, neu de vidalba.

El temps de l'home [i de la dona] és breu

i la posta es confon amb la claror de l'alba.

Però espero que un dia veuré,

renovada i més gerda, la Terra:

potser encara hi haurà, rosat, el presseguer [el codonyer]

i encara la mel d'or adormida a la gerra.

Prou sé... de Marià Manent 1898--1988

MARCHENA INTERROGA THOMAS BERNHARD

2019-03-07T17:34:00.001+01:00

Davant la jubilació de jutges i fiscals i defensors i televidents del Tribunal Suprem el president jutge Marchena interroga Thomas Bernhard com a testimoni en el judici del PIC (Procés d’Independència de Catalunya), mentre l’espectador, jubilat temps ha, xiuxiueja a l’orella dels nascuts després «on és Bertold Brecht?»:

Com dius? Doncs, això, que vas al teatre a distreure’t de les sessions del Tribunal Suprem, ofertes en directe per la TV3 i en surts estabornit del cop de puny a la cara que t’endinya Thomas Bernhard Davant la jubilació o Abans de pensionar-te. Una tragèdia de dimensions universals a desgrat del subtítol enganyós, que en fa Una comèdia d’ànima alemanya (Vor dem Ruhestand. Eine Komödie von deutscher Seele. 1987). Ni comèdia ni ànima alemanya. En tot cas tragicomèdia i ànima nazi.

Resulta una experiència dura per a espectadors implicats en la justícia d’aquests temps dels «nascuts després». No estem en temps de tragèdies disfressades de comèdies. Ni en temps d’ànimes, d’on que siguin, alemanyes o no, sinó de personatges històrics, com els jutges Rudolfs, Filbingers, que passen per la història de l’Europa del segle XX sense jubilar-se mai.

L’espectador té sort de les dues pauses que permeten sortir de la sala, agafar aire i rellegir el programa del Teatre Lliure on es defineix Thomas Bernhard com un autor que denuncia l’amnèsia col·lectiva i presenta uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç.

No m’entengui malament, demana Bernhard a l’espectador. I ho aclareix: Tinc la sensació que jo i tots som parents amb tots els altres. Que en mi com en tots els altres hi ha un Filbinger, el jutge real que li inspirà l’obra i que entre altres distincions comptà amb la Gran Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica.

ELS TIMBALERS

2019-02-25T10:33:00.002+01:00

«Comencem una nova vida! Anem-nos-en a un altre país!»

Es el crit d’Els Timbalers de Reiner Zimnik, que molts catalans sentien a les nits dels anys Seixantes, quan va començar tot. Ningú no sabia on era aquell país on volien anar ni on el trobarien. Però tothom sabia que en els mapes profunds dels pobles maltractats hi ha el país on començar una nova vida.

Els anys passaven i els timbalers descobrien, amb Salvador Espriu, que no s’havien mogut d’on volien sortir i que, com el poeta, estaven cansats de la terra, tan covarda, vella i salvatge, on els havia tocat de viure-hi. Llavors, amb Espriu, miraven nord enllà, en cerca del país on deien que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Aquell país es pensaven haver-lo trobat a l’empara de la Unió Europea i s’hi varen establir confiats i decidits a esdevenir un país on poguessin desar els timbals. Però no, un dia els timbalers descobrien que en aquell nord enllà no hi havia només gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. També hi havia Junkers i Tajanis que tanquen fronteres a emigrants desesperats, que no reconeixen el dret del poble català a tenir un estat propi dins la Unió Europea i que l’obliguen a no desar els timbals.

Europa és el nostre nord enllà, però també el nostre sud endins. Allà on es troba l’altre país on començar una nova vida.

RES DE NOU AL [NOSTRE] OEST

2019-02-14T09:58:00.000+01:00

El títol de la novel·la d’èxit mundial Res de nou a l’Oest (en català 1927) de l’escriptor alemany Erich Maria Remarque, podria encapçalar una ressenya de la vida política a l’Espanya d’avui. Passen anys, passen dècades i segles, però no passares de nou a l’Oest, altrament dit Ponent de Catalunya, on periòdicament repeteix la regurgitació d’antics components que semblaven digerits per sempre.

A les versions espanyoles de la novel·la antibel·licista de Remarque el títol esdevé Sin novedad en el frente, que rebaixa l’obra a nivell casernari i redueix la categoria «Oest», «Occident», a nivell de trinxera i front de guerra.

A casa no feia cap gràcia la dita de la meteorologia popular «De Ponent, ni pluja ni vent», quan el graciós de torn entre pluja i vent hi afegia «ni dona». Avui, però, davant l’espectacle dels jutges a qui es demana que facin de jutges i no pas de salvadors de la pàtria seria acceptada la versió del metereòleg que expressés el desideratum: «De Ponent ni pluja ni jutges ni vent».

De fet, la Història Moderna d'Espanya, vista com una meteorologia, té una constant: proclamar Sin novedad en el frente, Res de nou al l’Oest, el nostre Ponent, en aquest llarg i fred hivern de 2019.

EL MOMENTUM DE VERDAGUER: RECOL·LOCAR LA LLENGUA CATALANA AL MÓN MUNDIAL.

2019-02-12T13:53:00.000+01:00

És un encert de la Història mundial de Catalunya, dirigida per Borja de Riquer, triar El multitudinari enterrament del poeta del poble, referit a Jacint Verdaguer (1845-1902), confiar-ne la redacció a Margarida Casacuberta i col·locar-lo entre els capítols introductoris del segle XX, encapçalats amb l’etiqueta El nou-cents. Modernització en temps de tempestes.

Com és també un encert flanquejar l’«avatar Verdaguer» entre 1900. París, pol d’atracció d’artistes, intel·lectuals i músics d’una banda i, de l’altra, 1905. Víctor Català, la novel·lista emmascarada, per tancar amb 1907. L’alçament solidari d’un poble, o sigui Solidaritat Catalana, que el mateix Borja de Riquer ja va definir des de la Gran Enciclopèdia Catalana com el «Primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional, l’any 1906».

L’encert, però, de Verdaguer, el protagonista, fou múltiple: si congregar una multitud al seu enterrament per haver desafiat el bisbe Morgades i el Marquès de Comillas té mèrit, també en té haver recol·locat la llengua catalana al món de les llengües de l’Europa del segle XX, el nostre, després de patir menyspreus, persecucions i oblits dels propis catalanoparlants, també de «catalanoescrivents» i de defensors del bilingüisme, que la deixaven/deixen substituir per la castellana i la donaven/donen ja per llengua a extingir.

Per això també seria un encert per a una Història mundial de Catalunya, que el momentum del retorn modern de la llengua nacional catalana al fòrum mundial de les llengües no fos escenificat tant en l’enterrament multitudinari de Verdaguer, com també en altres moments de la seva carrera d’escriptor d’èxit: l’un és un moment conegut, el de l’any 1865, quan el joveníssim poeta de vint anys es consagra solemnement a la Llengua Catalana com a única llengua de l’escriptor que es proposa de ser, en un solemne compromís davant dels seus companys d’estudis i d’ambicions literàries.

L’altre moment, conclusiu, és el Discurs a l’Acadèmia de Bones Lletres que pronunciava cinc mesos abans de morir el juny de 1902. Allà, en l’avinentesa de fer un Record necrològic del seu admirat poeta i erudit Joaquim Rubió i Ors, escriu el seu propi testament d’escriptor, el que compta per a la posteritat i que no és sinó la confessió d’un escriptor de la Renaixença que fa balanç dels resultats positius de la seva pròpia aposta per la llengua catalana, que veu com va recuperant l’estima dels propis parlants, l’interès dels erudits i el respecte de la comunitat postbabèlica multilingüe. Aquesta és la gesta de l’escriptor que retornà la llengua catalana al lloc que l’havia col·locada Ramon Llull, un lloc a la Història universal.

NO MIRARÉ LA PARET DEL DAVANT

2019-01-10T23:14:00.000+01:00

Avui que faig 82 anys haig de recórrer d’urgència a l’Art de mirar enrere i l’Art de mirar endavant.

La urgència augmenta la intensitat de la mirada endavant perquè en pocs dies la mort de tres amics m’ha encarat a l´última paret, que he vist més a prop. L’advocat d’Artés Sebastià Roca, marit de la doctora Lluïsa Plans, membre de primera hora de la Societat Verdaguer i editora d’En defensa pròpia, d’interès biogràfic, però també literari i jurídic. I dos amics alemanys: Johannes Hösle, de qui els fills han recordat l’aniversari de la mort l’any passat en aquests dies nadalencs i de qui he recordat les seves traduccions a l’alemany d’autors catalans amb predilecció per Miquel Martí i Pol. I encara, avui mateix, Jens Lüdtke, professor a Heidelberg i a Berlin, amic de primera hora del Cercle de Tübingen, sota l’impuls d’Eugenio Coseriu, quan hi estudiàvem en el anys Seixantes amb en Toni Pous. La Monika Lüdtke, la seva dona, m'ho escriu en un breu correu: mort sobtada divendres passat.

Com no mirar enrere quan una mar de records i somnis, de memòria i d’història, convida a autocontemplar-te? I alhora, com no sucumbir a les onades de nostàlgia que et xuclen endins i no ofegar-t’hi? Com deixar de mirar endavant si veus la paret del fons més i més a prop? si saps que allà el futur s’acaba? Si sents que t’escometen les últimes onades que t’escopiran contra les roques o t’enfonsaran a l’última foscor? No miraré més la paret del davant.

Post dedicat a l’amic Ramon Pinyol, que em felicita, sense gosar dir perquè, alhora que pressuposa que «deu fer una mica d'impressió, oi?» això de complir 82 anys.

A L'AMIC JOHANNES HÖSLE, EN EL RECORD

2018-12-28T23:26:00.000+01:00

No me’n sé avenir. Ja fa un any de la mort de Johannes Hösle, l’amic alemany de tanta fondària, de tanta empatia encomanadissa, fraterna.Tan llunyana i tan pròxima alhora la seva presència m'arribava en la seva veu al telèfon.

Savi romanista, catedràtic de la Universitat de Regensburg (Ratisbona), Hösle fou el catalanòfil pioner a reintroduir la causa catalana, lingüística i literària, a l’àmbit germànic d’on el nazisme, amb el franquisme coadjuvant-hi, s’havien proposat esborrar-la. Fascinat per Miquel Martí i Pol, descobrí el poeta de Roda de Ter també a molts lectors catalans. Un dels últims entusiasmes que em comunicà fou el de fer-me arribar un exemplar de La fàbrica en la seva traducció a l’alemany, que considerava el millor llibre del poeta. El retard de la publicació el compensà una presentació de luxe, quan Pep Guardiola l’any 2014 el presentà a Munic.

L’any 2015 vaig poder anar a trobar l’amic Hans, Joanot, nom que li havia posat en Toni Pous i havia adoptat el cercle de Tübingen, i amb ell passar dos dies a Regensburg i sortir a fer unes passes ran del Danubi, acompanyant-lo en l'enyorament de la seva Carla. Ens vàrem acomiadar vencent el plor. En acomidar-me’n, em va regalar una antologia de Les poesies predilectes dels alemanys (Die Lieblingsgedichte der Deutschen). A la dedicatòria, amb la data, 20/9/2015, hi va escriure amb l’humor que li era habitual: In erinnerung an Ricard’s Reliquienverehrung in Regensburg. Joanot. [En record de la veneració de relíquies que en Ricard ha vingut a fer a Regensburg].

Als seus fills, Vittorio, Clara i Adri i a les famílies respectives, els envio des de Barcelona unA forta abraçada, inclusiva de les de la Mitte, de la Carlota i d'en Víctor, amics d'ells i del seu pare, que fa un any que els deixà, i ens deixà, després de quedar-se’ns al cor.

EL GROC I LA MORERA

2018-12-25T21:39:00.000+01:00

Com si participés en l’esclat de solidaritat groga que cobrirà els catalans d’aquest Nadal de 2018, la morera de l’eixida-jardinet de casa ha anat encenent les fulles d’un groc elèctric fulgent, connectant en vés a saber quines elèctriques que alimenten d’energia històrica la memòria del país. Les fulles, després de retenir-les uns dies al brancatge, convertit en una llàntia astral, la morera les deixa caure d’una a una perquè es balancegin uns instants a l’aire, es posin planes a terra i formin d’una a una la catifa groga de la reivindicació general catalana enfront de la causa general espanyola: llibertat per als presos polítics catalans i llibertat per als polítics espanyols presos de si mateixos.

I a desgrat de tot, Bones Festes de Nadal.

LA FALSA NECESSITAT I LA NECESSÀRIA FALSEDAT D'UN PROCÉS/PRUSSÉS

2018-12-19T13:51:00.001+01:00

Rebo i signo el «Manifest de membres de la comunitat universitària de la UVic-UCC en relació a la vaga de fam dels nostres polítics i activistes, que em fa arribar la professora Marina Geli.

El «manifest» em troba llegint a l’assaig de Hannah Arendt, La tradició oculta, el capítol dedicat a Franz Kafka, d’on procedeixen aquests passatges:

El procés, que va generar una petita biblioteca d’interpretacions en les dues dècades després de la seva publicació [1925], és la historia del senyor K., que és acusat sense saber exactament què ha fet, és processat sense saber a quines lleis obeeixen el procés i el judici, i és a la fi executat sense haver comprès mai res del cas. Buscant la veritable raó dels fets, K. s’adona que darrere la seva detenció hi ha una gran organització. Una organització que no solament es compon de corruptes guardians, de necis inspectors i jutges d’instrucció, que en el millor dels casos són persones honestes, sinó que a més a més consta d’un conjunt d’alts i suprems magistrats, amb el seu nombrós i inevitable seguici d’ajudants, escrivans, gendarmes i altre personal auxiliar, qui sap si fins i tot botxins... I quin és l’objectiu d’aquesta gran organització...? Detenir persones innocents i obrir contra ells un procés sense sentit i la majoria de vegades infructuós, com és el meu cas.

Però K. no renuncia a defensar-se i acut a un advocat, que li aconsella adaptar-se a la necessitat en comptes de combatre-la. K. també acut al mossèn de la presó, que

li exalça l’oculta grandesa del sistema i li aconsella que no miri les coses des del punt de vista de la veritat sinó només de la necessitat.

I conclou Arendt:

«El procés és una crítica implícita de la forma burocràtica de govern de la vella Àustria i del seu Imperi austro-hongarès, on les nombroses i antagòniques nacionalitats eren regides per una jerarquia burocràtica uniforme» [entre les quals avui cal incloure Eslovènia, emergida de la crisi agònica d’un altre imperi on el sol tampoc no es ponia i apareguda avui de trascantó a Catalunya d’un imperi on el sol es pon cada dia com a tot arreu] .

Per això la denúncia és contundent:

el que Kafka descriu és una societat que es creu representant de Déu a la Terra i uns homes que es prenen les lleis d’aquesta societat per manaments divins que la voluntat humana no pot canviar, per més que siguin coberts de falsedat.

L’amarga ironia de Kafka sobre la falsa necessitat i la necessària falsedat, que juntes constitueixen la “naturalesa divina” d’aquest ordre del món, és la verdadera clau de la trama de la novel·la.

Una clau que si fou senzillament passada per alt pels seus primers lectors, fou la clau de lectura de Hanna Arendt, clau extreta de la seva experiència als camps nazis d’extermini.

També clau de lectura dels lectors d’avui que no llegim Kafka sense llegir Arendt, alhora que llegim i signem el «Manifest de membres de la comunitat universitària de la UVic-UCC en relació a la vaga de fam dels nostres polítics i activistes i llegim les seves cartes.

REESCRIURE LA HISTÒRIA

2018-11-14T09:28:00.000+01:00

Avui a l’Institut d'Estudis Catalans (IEC) tenim inauguració del Simposi Pompeu Fabra (14, 15 i 16 de nov. 2018), en ocasió dels cent cinquanta anys del seu naixement i dels cent anys de publicació de la Gramàtica Catalana, una cita decisiva, doncs, en la Història de la vida i la salut de la Llengua Catalana. No hi podré assistir, però l’atzar em permet de fer-hi una referència.

Dedico la tarda a repassar la imponent Història mundial de Catalunya dels nostres 99 eminents historiadors, acoblats per Borja de Riquer. I mentre vaig a la cerca del lloc que en aquesta simfonia d’històries hi ocupa la Història de la Literatura i dels seus escriptors, que és la que més m'ocupa, faig una consulta al diccionari Coromines que em porta a una seva disquisició sobre els mots «runa» i «ruïna», que fa així:

«Ja és ben sabut que tots o quasi tots els castells en el nostre territori són grans munts de rocam enderrocat, no pas ruïnes, com escau a una nació dominada per dos països veïns que s’esforcen tossudament per devorar-la, amb l’ús, entre altres mètodes, de fer-li oblidar el seu passat, reescrivint capciosament la història i fent que se’n vagin polvoritzant i oblidant els testimonis arqueològics [...] DECLLC. Vol 7, runa.

I la coincidència? Doncs que a la bústia d’avui també m’arriba la convocatòria de la celebració del 17è Col·loqui sobre la Història censurada de Catalunya, que tindrà lloc els dies 17 i 18 de novembre a Arenys de Munt. I, doncs, sí. Brindo per la Història mundial dels catalans i la Història dels catalans escrita honestament i no pas capciosament, que vol dir calculada arterosament per enganyar». No ens enganyem!