Aristòcrata i obrer

L'Aplec del Remei, de Josep Anselm Clavé

2016-10-02T12:55:00.003+02:00

A la publicitat hi diu L'Aplec del Remei, sarsuela de Josep Anselm Clavé, dirigida per Wanda Pitrowska, i no és ben be això. Però millor i tot. Es tracta d'un homenatge en tota regla a Clavé, i de passada als valors de la república liberal (suposo que federal) que defensava, i que avui dia a Espanya -150 anys més tard- semblen més agonitzants que vius. Clavé no gaudeix de bona premsa, la postura del políticament correcte no s'adiu gens a un home d'acció com ell, i l'autoodi incrustat en el cervell dels catalans acaba de fer la feina. És representatiu que la feina de recuperació l'hagi hagut de fer una polonesa.

Hi ha uns trossos de la sarsuela, sí, però també altres peces de l'autor, i fragments de discursos i textos d'ell i sobre ell. El muntatge no té res de pastitx i està molt ben cohesionat, rutlla molt bé, per això podem dir que és homenatge i no paròdia. L'humor fa que l'espectacle es vegi i s'escolti amb atenció i s'acabi fent curt, llàstima d'alguns acudits massa fàcils que haurien d'haver tingut més nivell, per l'escenari on es trobava. La platea era plena d'espectadors molts dels quals podrien haver estat contemporanis de Clavé, ara només falta alliberar-nos dels prejudicis i que els mitjans de comunicació facin la feina que haurien de fer, perquè la producció artística d'aquella època entronqui amb la nostra i les que han de venir.

Foto de May Zircus

L'Inframón, de Jennifer Haley

2016-10-02T12:37:00.001+02:00

El muntatge, la direcció i la representació, assoleixen un nivell de notable tirant a excel·lent, la llàstima és que vulguin vendre l'obra com una aportació innovadora a més no poder, quan en realitat el que s'hi diu és més vell que l'anar a peu. Intueixo que deu ser una característica innata en l'homo sapiens que ens servim de la imaginació per superar la realitat diària de buscar aliment i protecció en front dels depredadors. La supervivència no és fàcil. I la literatura n'ha donat mostres a tort i a dret. La publicitat d'aquest espectacle ens crida l'atenció com si Dom Quixot o Madame Bovary no haguessin existit mai.

I que sempre hi ha hagut policia del pensament que no permet que ens esbargim més del compte, també és de l'any de la picor. El poder es basa precisament en això, pa i circ però fins a un límit establert. Tant és que el món de la ficció ara es vengui envasat en bits i a distància, i a bon preu sempre que no t'hi deixis la bossa i la vida.

Foto de ros ribas

Hamlet, de Wiliam Shakespeare

2016-09-06T18:06:00.004+02:00

Un cop més el control del poder, l'ambició de ser el cap de colla al preu que sigui, amb el consegüent temor i la por de tota la corrua de la cort que no planta cara no sigui que perdi el lloc. Però a Hamlet aquest motiu és tan sols el pistó que provoca l'arrencada, ja que la raó de ser de l'obra no és la set de poder, sinó la de venjança, i el dubte de si és factible dur-la a terme. No hi ha cap mena de debat sobre la legitimitat de l'acció venjativa, ans el contrari, el que és impensable és no consumar-la: la grandiositat del delicte i la ignomínia pel nou ordre creat a partir d'aquell, és proporcional a la indefugible necessitat de la venjança per restablir l'ordre de les coses.

Però la venjança no pas concebuda com a idea abstracta, sinó com a acte que cal planificar i executar. El desig de venjança pot corrompre un cervell si s'hi instal·la i no és prou valent per satisfer-lo. ¿Qui l'ha dur a terme? ¿Un valerós cavaller avesat a trifulgues? ¿Una pèrfida alcavota sàvia en conjurs? A Hamlet correspon a l'hereu a la corona, un jove que només esperant els anys que toquin ha de rebre el premi que li correspon, la corona al cap i genuflexions al davant. Un jove format en lletres però també en la destresa en l'esgrima, fent bo la tesi que qui aspiri a un càrrec noble ha de dominar tant les arts de l'intel·lecte, com les de l'esperit, com les de la contesa bèl·lica. Hamlet necessitarà tots tres per intrigar en el seu projecte, i dur-lo a terme en la forma adequada, en el moment correcte, amb la litúrgia que correspon a la seva estirp.

Hamlet ha de fer-ho sol, només pot comptar amb el suport terrenal d'Horaci i l'espiritual del seu pare, la resta de la cort forma part de la comparsa que amaga o ignora el crim. ¿I com se'n surt? Aquí hi ha el meu parer la grandesa de l'obra: Hamlet només pot sobreviure i reeixir en el seu propòsit si juga el paper de situar-se en el límit de la lucidesa i la bogeria, un peu a cada banda, sense decantar-se mai per una de les dues, ja que suposaria la seva perdició i per tant el triomf del mal sobre l'ordre legítim de les coses. Si la situació es tensa i hi ha risc de represàlia, cal fer-se el boig; si el risc és que et deixin de banda per boig, cal dir les coses pel seu nom i segons els codis establerts. Una situació que li permet dir el que consideri oportú dir: "-No us entenc gens, milord. / -Me n'alegro. Les paraules sarcàstiques s'adormen a les orelles dels idiotes." (Trad. de Salvador Oliva).

Una pressió enorme que pot acabar fent caure de debò el protagonisme al reialme de la bogeria, i que també exaspera els que han provocat la situació, la reina i el rei padrastre, el qual aguanta esperant que el seu fillastre acabi acceptant l'herència que li pertoca, fins que s'adona que no té intenció de canviar. Perd els nervis i s'exclama "la seva llibertat ens amenaça a tots". O sigui, si és boig, cal apartar-lo de la societat, i si no l'és, és un insolent i cal un càstig exemplar com l'exili.

Aquesta tensió és la que s'ha de transmetre de l'escenari a la platea, i em temo que sovint s'han fet versions massa solemnes d'aquest text, és el que té ser clàssic. El muntatge del Lliure, dirigit per Pau Carrió i amb Pol López com a Hamlet, ha sabut trobar un to adequat, i la representació flueix extraordinàriament bé. Per exemple, en el famós monòleg "Ser o no ser" no hi ha gravetat postissa, sinó la solitud de l'incomprès, no hi sumptuositat exagerada, sinó la fatalitat de qui sap que si actua les coses acabaran malament, i si no fa res acabaran pitjor.

L'avar, de Molière, i Panorama des del pont, d'Arthur Miller

2016-03-26T00:02:00.000+01:00

Gairebé tres-cents anys són el que separen aquestes dues obres, del barroc a la modernitat, els segles que necessita l'individu per refermar-se davant la col·lectivitat. Jo entre tants. Aquest refermament implica també una diferència en la concepció de la bogeria, i és que ambdues obres van de la bogeria, del procés degeneratiu, del trastorn a què porta una obsessió que distorsiona la percepció de la realitat i contra la qual l'individu no sols no hi sap lluitar, sinó que s'hi rabeja per supervivència.

En la societat en què el grup és el que importa i els seus membres només compten en tant que són part del grup, la bogeria és fins i tot simpàtica i fins agradable de portar. És una nosa, una molèstia, però no deixa de ser un furóncol incòmode del grup, una malaltia d'una part que el tot ha de suportar. La ceba del garrepa extrem fa que els joves no es puguin casar, ni els pobres puguin treure el ventre de pena, però l'obsés acaba els seus dies amb les seves cabòries solitàries, i els altres el deixen fer mentre no molesti gaire i després d'haver-li proporcionat una lliçó que serveixi d'exemple. Per això l'avar és comèdia.

Això ja no és possible en la societat industrialitzada i psicoanalitzada. L'individu vol ser ell, així doncs la bogeria és d'ell i prou. Els que l'estimen prou que l'adverteixen, l'advocat, la dona, la neboda, però l'obsessió és una presó per ell, de la qual no pot sortir-ne sinó és per prosseguir en el camí de degradació, amb un final que no pot ser altre que l'expulsió del grup.

Els dos muntatges que hem pogut veure en l'escena barcelonina han posat l'accent en els dos bojos que no baixen del burro i es van convertint en animals asocials, Joan Pera com a Harpagon i Eduard Fernàndez com a Eddie Carbone, còmic i tràgic. Però si en el text modern els personatges secundaris tenen un pes i van modulant el protagonista, en el primer són comparses que serveixen per accentuar el comportament excèntric de l'ànima posseïda pel pecat mortal.

Comer sin miedo, de J.M. Mulet

2016-03-07T21:29:00.001+01:00

Aquest llibre és anterior al que vaig comentar un parell d'apunts enrere, de fet l'alimentació i l'aplicació en ella de noves tecnologies és un dels temes de treball principals de l'autor, com es pot comprovar del seu blog Tomates con genes. Els dos llibres segueixen la mateixa línia: crítica sarcàstica de tots aquelles creences populars que no es poden demostrar amb l'evidència empírica, i encara més dels que les propaguen, els venedors de regeneradors capil·lars, altrament coneguts com a crecepelos, que en l'època de les comunicacions de masses tenen via lliure i banda ampla per fer córrer la seva propaganda davant l'audiència expectant i incauta.

En primer lloc, cal aclarir conceptes. Què vol dir "natural"?, què vol "química"? Gairebé tots els aliments des del naixement de l'agricultura han experimentat mutacions instigades per l'home en cerca del benefici propi, per tant un gerd que puguem trobar al bosc potser sí que és "natural", però poca cosa més. I tot està format per àtoms de components químics, per tant tot és "química".

Dit això, els pals que reparteix Mulet als que fan servir els esmentats termes, en sentits positiu i negatiu respectivament, per fins comercials o fins i tot pitjors, es reparteixen sense pietat. Els primers a rebre són els del segell biològic, ecològic o orgànic, ja que el terme varia segons els país on es trobem. L'autor els acusa de tractar-se abans que res d'una marca comercial d'elit i subvencionada, i a sobre egoista, perquè amb els mètodes productius que defensa és impossible assolir una producció suficient per a tota la població mundial. Per si no n'hi hagués prou, sovint és poc sostenible (ecològicament parlant) per la quantitat de terreny que necessita, per l'ús de varietats "locals" o "tradicionals" poc productives, i per adobs que emeten grans quantitats de CO2 (les regles del joc van ser establertes per països del nord europeu, diferents a les del sud). I encara més: la producció ecològica és més insalubre perquè té menys controls, com va passar amb els famosos cogombres de l'E.coli.

Però cadascú que faci el que vulgui, el llibre només vol contrarestar un discurs molt arrelat en el pensament autoanomenat d'esquerres. Quan realment carrega la pólvora és en el capítol "asustar es fácil" (el títol ho diu tot) contra els discursos de la por que pretenen crear un clima d'opinió, normalment amb fins econòmics però també ideològics. Aquesta part és la que s'assembla més a l'altre llibre: molta xerrameca de venedors de fum però si la mortalitat és la que és, és degut a la millora de la dieta i als exhaustius controls alimentaris i d'higiene. Però les normes i el control, és clar, són avorrides i no venen.

En el llibre també s'hi pot trobar una breu relació i explicació de les dietes habitualment per desempallegar-se dels excessos, prou útil perquè en un moment o altre sempre hi ha algú que te n'explica alguna.

Amsterdam, by Ian McIwan

2016-01-29T11:12:00.000+01:00

Nothing lasts forever, and so as not to forget this statement, Amsterdam starts and ends with ceremonies in a crematorium. Neither sexual love nor male friendship stand the test of times. Mind you, the ceremonies are profited in the living world by the attendants who are much more interested in their relationships, contacts and ambitions. Memorial services are just alibis.

It is amazing that the most important character in the book, Molly Lane, a femme fatale, is introduced in it as a corps to be burnt. The rest of the novel describes the connections between three of Molly’s lovers and her recent widower, sometimes pleasant and mostly full of resentment and hate. All them are self-made men with interesting jobs, with preponderance of one of the lovers due to his very important charge in the Government. The kindness and the memories to Molly are present in all their steps, but the reality is that there is a war, that only can end with the victory of one or some of them and the total defeat of the rest.

Turning the pages, the reader can find a complete sense of Britishness, entirely immersed in the English weather and landscape. It is green but cold, static; the sun might rise but the atmosphere inevitably tends to be depressing. People talks but the real important things are not said, hidden behind the barrier of irony, often degenerated into sarcasm. When the tensions heighten too much, a trip to the continental Europe and its “reasonable laws” is required, a pause in the middle of the Londoner vanity fair.

(ressenya en anglès per un curs de formació)

Medicina sin engaños, de J.M. Mulet

2015-11-15T13:16:00.001+01:00

És curiós que a l'era de la tècnica i la ciència, la màgia i el que sembla sobrenatural encara tingui tanta tirada. Potser és per evadir-nos de l'avorriment quotidià, les matemàtiques poden ser divertides una estoneta ben dosificada al dia, però per a les relacions socials no es pot anar enlloc sense un bon raig de fantasia i imaginació, sense passar-se -això sí- de la ratlla del que és admissible. Prou ho sap, qui lliga molt i qui no es menja un dònut, que la venda caramelitzada d'il·lusió és el que fa apujar la probabilitat d'èxit. ¿I a qui no li ve de gust jugar a mariners o a metges, de tant en tant?

El problema sorgeix quan aquesta il·lusió que va molt bé per evadir-se es ven com a medicina contrastada i efectiva. Aquesta és la tesi principal del llibre d'en Mulet, professor de biotecnologia que té oberta una croada en contra dels xerraires venedors de crecepelo. Medicina sin engaños és un veritable circ dels horrors del segle dinou traspassat al vint-i-ú, steampunk de la medicina, per on hi van passant tots i cadascun dels venedors de miracles que pel que sembla s'omplen les butxaques a base de bé: homeopates, acupuntors, quiropràctics, osteòpates, dietistes, venedors d'herbes i de minerals, psicòlegs (sí, tampoc no se'n salven)... tots van passant per l'escenari en dura competència entre ells per atraure l'atenció i les donacions (sempre en negre) del públic delitós de coses noves i que realment funcionin, en contraposició a la medicina oficial, que com tothom sap està controlada pels lobbies mèdics i farmacèutics.

Com que Mulet vol ser congruent, tot el que diu ho ha de demostrar, i per això de vegades el llibre es fa pesat i reiteratiu, la màgia i els efectes paranormals són substituïts per la ironia i el sarcasme (subvariant valenciana). Ara bé, no és gens alliçonador: que cadascú es gasti els diners com vulgui, però no s'hauria de permetre que els venedors de fum intentin col·locar bou per bèstia grossa sense conseqüències, i sobretot cal evitar que algú deixi de banda l'opció contrastada i es decanti pels cants de sirena que duen a les roques i al naufragi. Entre tants venedors d'herbes i de teràpies dites naturals en la programació de ràdio, ja hi està bé un representant alternatiu.

Cartes a Màrius Torres (i 4), de Joan Sales

2015-09-11T12:47:00.002+02:00

"Era el 9 de març a trenc; a penes clarejava". 1938. Espanya va tenir l'honor de ser el camp de proves de la blitzkrieg ideada pels nazis, amb la seva tecnologia imbatible. En la guerra de posicions de tota la vida, prendre'n una i aguantar, els carros blindats van arrasar en un tres i no-res tot els que se'ls posava pel davant. La consigna dels comandants republicans era la dels "homes valents", aguantar fins a l'última gota de sang, el que va implicar una devessall de vides impressionant, igual que les inútils ofensives per tractar de recuperar terreny. Bona part dels companys moren, els presos amb comandància són afusellats, i la resta es van enretirant. Sales intenta mantenir l'optimisme en els mesos que encara queden de cara als receptors de les epístoles, però no és il·lús i s'hi traspua el convenciment que la derrota s'aproxima. Fins i tot hi ha qui comença a canviar de bàndol: "estem astorats del caràcter colonial que ha pres la Vanguardia (...) ara és un de tants diaris madrilenys dels que, a causa de la guerra, es publiquen a Barcelona."

Per acabar-ho d'adobar -i potser això va salvar-li la vida- la policia republicana (la "bòfia", com en diu ell) el va a buscar al front per una acusació absurda, i acaba en un garjola del SUC una temporada. Aquest fet encara és més frustrant que una guerra perduda: ¡els joves deixant-se matar per tecnologia nazi i a la rereguarda els comunistes entestats a buscar desafectes al règim! Un país així no es mereixia guanyar. Joan Sales, que en una vida normal, en un país normal hagués estat un civil treballador, s'havia convertit en un militar de cap a peus, amb un aversió enorme a la policia i als traïdors: "Jo estimo en primer lloc els nostres soldats i en segon lloc els soldats enemics; pel que respecta als covards de l'una i l'altra banda, em fan exactament el mateix fàstic."

I arriba l'ocupació total i per tant l'exili, amb la dona i la filla, primer a França (pagada de si mateixa, formidables alguns comentaris que en fa) i amb la caiguda d'aquesta a una illa del Carib que era l'única que acceptava refugiats: la Hispaniola, a la banda est on es troba la República Dominicana, d'on no podran marxa en dos anys per manca de diners i tancament de fronteres. El xoc cultural és enorme. A més de dur el dolor de la derrota a sobre, són espectadors impotents de l'avenç de l'Eix. El món s'enfonsa, i ells s'han d'entretenir observant i sobrevivint a la fauna, flora i clima tropicals. Joan Sales i la seva dona no deixen de ser uns observadors amb gran sentit crític, tot i que detesten ser allà, voldrien en un altre lloc on poguessin lluitar. "Estem grassos i lluents, el pèl ens brilla més que mai, ens atipem d'ostres i de llagostes, ningú no ens bombardeja ni metralla, estem tots tres junts; però és com si la vida hagués perdut tot sentit". La població illenca sembla de novel·la: la minoria blanca és "la alta sociedad" que només aspira a aparentar i "l'única cosa que els arriba a treure de la seva indiferència és el cine [nord-americà]. Tot el que hagi pogut passar abans de la invenció del cine els inspira el més profund menyspreu. Alguns d'ells ignoren que les Antilles havien esta colònies espanyoles i que els negres hi foren duts de l'Àfrica." Es veu obligat a donar-los-hi classes amb vestit i corbata (dins una xafogor asfixiant) per motius pecuniaris. Els negres sobreviuen com sempre han fet, gairebé despullats, tots es relacionen amb tots i tots són fills naturals, i gairebé tots donen suport a Hitler, perquè és "un machote, como nosotros."

Finalment poden tocar el dos a Mèxic, però a partir d'aquí ja no hi ha cartes.

Cartes a Màrius Torres (3), de Joan Sales

2015-09-11T12:00:00.001+02:00

Un fragment demolidor del novembre del 37, del front de Terol estant, que copio sencer:

"En aquests moments tindríem tan a la mà de refer, si ens ho proposéssim, la unitat en mala hora trencada; de nosaltres en dependria. Però a Barcelona ningú no pensa en aquestes coses; s'estimen més somiar en Occitània precisament perquè és impossible. Així no els obliga a cap esforç. És trist però és així. A Barcelona tothom es proposa alguna cosa espaterrant i escabellada, qui l'anarquia, qui l'Occitània, qui la col·lectivització dels barbers o l'emancipació de les prostitutes; n'hi ha que per menys de redimir tota la humanitat no s'hi posen. I ens deixem perdre una ocasió única de fer-nos grans i forts anant a la nostra. Hi podríem anar sense cap necessitat de baladreries separatistes, que no menen enlloc; o més senzill encara, prenent consciència del que hem fet d'una manera tant espontània i natural ocupant aquestes terres. És com l'Exèrcit de Catalunya, que ja el teníem; s'havia fet tot sol, a impuls de circumstàncies. Només es tractava de prendre'n consciència i conservar-lo.

¿Quan tornarà a passar-nos a l'abast de la mà una ocasió com aquesta?

Després en donarem les culpes als altres, als castellans, als francesos o al Papa, com fa en Rovira i Virgili; és una reacció de fracassats, que crea un cercle viciós: com que no reconeixem les pròpies culpes no escarmentem mai."

Cartes a Màrius Torres (2), de Joan Sales

2015-09-09T10:34:00.001+02:00

Joan Sales es compromet en el garbuix de l'època, no pot ser d'altra manera en un voluntari que odia la rereguarda i desitja la primera línia de front, tot i que li costa de trobar lloc adequat enmig de tanta cridòria demagògica i simplificadora. Les cartes comprenen un període limitat, poc més de 5 anys, però són tan intensos i trasbalsadors que modifiquen per sempre més la majoria de vides del país, fins al punt de produir-se una nova finis Cataloniae. Sales no evita de fer un repàs de la seva trajectòria personal. Després del Cop d'Estat, a Catalunya qui crida més són els anarquistes, on tenen barra lliure. "Jo hauria estat, doncs, anarquista a setze anys si no fos que justament aleshores ens arribava a Barcelona el marxisme amb tot el prestigi de la novetat". Ara bé, l'etapa comunista li dura ben poc, i menys després de sentir de viva veu el relat de "l'extermini sistemàtic" al país dels soviets per part d'Andreu Nin, però a diferència d'aquest, "a nosaltres ens entrava més i més el dubte que si tal vegada Trotski no hauria perpetrat les mateixes atrocitats que Stalin és perquè n'hauria perpetrades unes altres de més grosses." Ara bé, qui realment detesta són els demagogs, que no els comunistes en sí: "els comprenc i fins i qui sap si a rauxes i segons la lluna encara me'n sento poc o molt algun dia; els comunistes es proposen refer de cap i de nou una societat coherent i completa. Els demagogs, en canvi, sembla que només es proposin empetitir-la, cosa molt greu en el cas de Catalunya, que ja ha sortit prou empetitida d'una llarga decadència."

Sales difícilment podia creure en utopies materialistes i es va anar acostant progressivament al catolicisme, un retorn al seny en contraposició als il·luminats justiciers. Aquest és també un dels eixos d'Incerta glòria. No s'està de denunciar l'obsessió d'ERC contra la Lliga, quan aquesta tenia una bossa de votants considerable. I és molt crític i es lamenta del govern de la Generalitat en mans d'ERC, que va trigar mesos a sufocar les revoltes posteriors al Cop. Deia que era absurd que els catalans lluitessin contra ells mateixos quan la guerra no era civil, sinó -entre altres coses- un atac en tota regla contra la nacionalitat catalana, com finalment es van encarregar de deixar clar els vencedors. Abans que res, Sales és un patriota. No suporta que els catalans lluitin sota la bandera "que és com la de la Falange" enlloc de la dels quatre pals, "que és l'única que ens representa a tots", com fan els valencians, símbol que accepten els pobles aragonesos "realliberats" com no podia ser d'altra maner. Durant tot el llibre surt la idea de la FAI i la Falange com a vasos comunicants. Tots els catalans haurien de lluitar en un exèrcit propi, com efectivament va succeir durant un curt període, però "amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més un un trist cul de món." Critica que els catalans s'omplin la boca de grans ideals i no s'adonin que en primer lloc cal defensar la terra, la llibertat i la dignitat pròpies: "n'hi ha qui per menys de redimir tota la humanitat no s'hi posen." Parla alguna vegada d'un partit petit, nou i amb afany reconciliador, que respon a les sigles UDC: ¡si pogués veure avui on han anat a parar aquestes sigles!

Val a dir que no suporta un patrioterisme folkloritzant, com que el practica l'Estat Català post-Badia, on "s'hi faci del sentiment patriòtic una ideologia de partit quan és, o hauria de ser, el patrimoni comú de tots." I també podem llegir, en una carta dels primers anys: "el 'separatisme' és una idea mesquina; sense sortir de la República de què formem part, tenim feina llarga si ho sabem comprendre. (...) El que hem de voler és fer-nos grans i forts. (...) Sempre el mateix, sempre Empordà, Pirineus i sardana, ve que cansa; per tan poques nous no calia haver fet tant de soroll." Eren altres temps. En aquella època encara no existia cap teoria política dels Països Catalans, i ell parla de "la resurrecció" dels països de l'antiga Corona, ell que la trepitjava i la vivia pels continus redesplegaments de batallons. Més endavant, davant la previsible derrota i repressió, escriu: "sempre amb la mania d'imposar als castellans el nostre punt de vista si no de grat per força quan fóra tan senzill i just que ells fessin el seu camí i nosaltres el nostre." Quan diu nosaltres es refereix sempre als països de l'antiga Corona, i es fa creus que els aragonesos que per geografia haurien de ser al costat de Catalunya, hagin anat tirant cap a Castella. Ho considera una altra actitud de de provincianisme dels catalans, com haver deixat Mallorca en mans dels facciosos, una altra crítica recorrent al llarg de les cartes perquè ho considera un error estratègic gravíssim. I és que també rep a base de bé el Govern de la República, al qual retreu de deixar de banda el front català si no és per desbaratar qualsevol catalanitat de l'exèrcit per presentar-lo unificat, i encara són més agres les crítiques al Govern de Negrín quan l'acusa d'indiferència davant la massacre de soldats catalans que suposa l'ofensiva suïcida i inútil de l'Ebre, així com per la política de terra cremada de la retirada.

Sorprèn que sovint Sales fa referència al 6 d'octubre, com una ferida que no deixa de supurar, una errada monumental que marca l'època pre-bèl·lica. Va haver-hi un moment que Catalunya era "independent de fet sense que els seus dirigents s'ho proposessin", i no es va saber aprofitar, en canvi "quan no n'és el moment sabem perpetrar les atzagaiades més gratuïtes, com és ara la del 6 d'octubre (...) El ferro era fred, picar-lo era estúpid. El pretext invocat traïa un provincianisme tan arrelat en la mentalitat dels organitzadors que arriba a fer pena." Prèviament havia escrit "¿qui sap si no fou precisament el 6 d'octubre allò que donà als facciosos la lluminosa idea de sublevar-se? Si els altres ho feien, ¿per què no ho podien fer també ells". En definitiva, una manca gravíssima de talla política dels que manaven.

Cartes a Màrius Torres (1), de Joan Sales

2015-09-04T00:50:00.000+02:00

Llegir avui les cartes recopilades en aquest llibre i no commoure's, implicaria tenir menys sensibilitat i nivell cultural que "la alta sociedad" de la República Dominica tal com la descriu l'autor. I l'acusació té agreujant si el lector és català o vinculat a Catalunya, perquè descriu aquest país i les seves misèries (també grandeses, més aviat poques) de quan la generació de l'autor tenia 20 anys, o sigui en fa 80, que tampoc no en són tants. Fa venir basarda, però aquell món s'assembla molt al nostre, menys bèstia és cert, l'augment del nivell de vida d'avui fa que la gent s'ho rumiï tot dues vegades, però moltes maneres de fer, de pensar, moltes errades i comportaments, són calcats als que ens expliquen. L'autor és observador i fa de cronista imparcial del seu temps, mentre la majoria només escolta el soroll de la seva trinxera, molts dels quals acabaran retratats en forma de caricatures ridícules i grandiloqüents a Incerta glòria.

En un temps que semblen transcendents políticament com els que vivim, no estaria gens malament que bona part de la població hagués llegit aquestes cartes, dirigides sobretot al poeta i també a la seva dona Mercè, reclosos en un sanatori i per tant aïllats de la bogeria del món (per cert, no sé per què el títol del llibre només esmenta el poeta, quan les cartes a la seva dona són sovint les més interessants). No estaria gens malament que molts catalans -i espanyols- haguessin llegit aquest llibre, deia, però em temo que és molt improbable, perquè vivim igualment temps d'eslògans i xerrameca, de missatges curts i difamació, de qui crida més té raó, i em temo que Joan Sales és l'altra cara d'aquests vicis tan comuns aleshores i avui.

Els que manen s'inhibeixen de les seves funcions potser perquè no en saben més ("se'ns va dir que els nostres governants eren molt hàbils, ui, es perdien de vista"), les esquerres pateixen de bonisme ("es veu que la paraula 'esquerra', sobretot si es pronuncia 'esquerrrra', ja ho cura tot. Et parlen patèticament dels 'humils' com si només fossin ells que desitgessin endolcir-los la vida") i pedanteria ("el marxisme és tan pedant que temps a venir només en seran els 'catedráticos por oposición'"), la pseudomedicina triomfa ("no és pas perquè sí que des de l'endemà mateix del desbordament anarquista els quioscos de Barcelona apareguessin inundats d'exemplars d'aquell opuscle de Las virtudes curativas del limón, el ajo y la cebolla"), els catalans anem amb un lliri a la mà mentre es reparteix llenya ("esperem que un dia Catalunya es curarà del seu estúpid antimilitarisme, fruit com tants d'altres de la decadència") alhora que perdem el cul pels estrangers que ens ens visiten perquè ens troben exòtics ("aquestes famoses 'brigades internacionals' (...) anarquistes i comunistes, stalinistes i trotsquistes, gent que entre ells s'haurien tret el fetge (...) tot el que hi ha de més esqueixat i de més olla a cada país, anaven compareixent a la Rambla com a cal sogre"), i els lerrouxistes embolcallen el seu discurs per dissimular el primitivisme ("quan els de la FAI cantaven a Barcelona allò de Hijos del pueblo, os oprimen las cadenas (...) pensaven en el 'pueblo' concret i naturalment de mala mort d'on deuen procedir tots i cada un d'ells (...) allò que amb aquell himne oposaven a Catalunya, que sentien com a 'burgesa'").

Tot plegat, s'assembla sospitosament a la Catalunya d'avui, o potser no, en tot cas és depriment, encara que "La Fontaine i Cervantes sabien molt bé que els mals d'aquest món no tenen remei i que no val la pena posar-s'hi cap pedra al fetge".

El curiós incidnet del gos a mitjanit, de Mark Haddons

2015-05-10T12:43:00.004+02:00

Aquesta és una adaptació d'una novel·la, el principal al·licient de la qual és que el narrador i personatge principal té la síndrome d'Asperger, el que implica que percep la realitat d'una manera peculiar, i per tant es relaciona amb el proïsme a la seva manera. En literatura, s'han fet molts intents de descriure la realitat des de persones que pateixen trastorns, i la majoria han estat fallits, ja que si és prou conegut que és difícil posar-se en la pell d'altri, molt més ho és posar-se en el cervell d'altri. Acaben sent textos de com algú es pensa que és algú altre que pateix un trastorn determinat. No he llegit la novel·la, però sense ser un expert en la matèria intueixo que en aquest cas l'autor se'n surt prou bé, probablement a causa de la seva feina quotidiana en aquest àmbit, i perquè el text està escrit des de la humilitat, la curiositat i el respecte.

El muntatge del Lliure està encaminat a encabir-nos en el cervell del Christopher, el protagonista, i també se'n surt prou bé tirant a excel·lent. La major part del pes interpretatiu recau en l'actor principal, no podia ser d'altra manera. Dit això, és una llàstima, un cop més i tenint en compte que es tracta d'una obra de text, que el muntatge coixegi per la part lingüística. Es tracta d'una clara mancança de país. És inconcebible que es dediquin grans esforços a la interpretació, l'escenografia, la tecnologia o el vestuari, i es menystingui completament la llengua, que és un dels pilars centrals. La traducció i la dicció és plena d'errors i incoherències, i això malbarata els enormes esforços de totes les altres parts, malaguanyada totalitat. Com he dit, no he llegit la traducció catalana de la novel·la, però vull creure que el seu nivell és força més alt.

Frank V, de Friedrich Dürrenmatt

2015-04-26T11:43:00.000+02:00

Cada cop que aquests dies sento a la ràdio o veig al diari l'anunci d'una entitat bancària que regala llet als nens del nostre país que no en poden beure, em vénen al cap els filantrops del Frank V corrent amb neguit per l'escenari del Lliure. Aquest banc -posteriorment anomenat Frank VI- dóna títol a una opereta del 1959 del suís Friedrich Dürrenmatt (suposo que pel seu país sabia de què parlava), que Feliu Formosa ja va traduir el 1977.

L'opereta és un gènere de broc gros, amb inici de trempera vigorosa que inevitablement tendeix a la flaccidesa, i d'això no se n'escapa aquest muntatge de més de dues hores de durada. Per sort la música en directe ajuda a salvar la situació, i també algun actor que sorprenentment sap cantar. És un dilema que ve de lluny en les obres amb text cantat: els actors no acostumen a saber cantar, i si s'hi posen cantants, no acostumen a saber actuar.

Malgrat el que es pugui pensar, i el que ocorre fàcilment si s'hi té poca traça, la moralina hi és poc present, tot es fa passar pel sedàs de l'astracanada, i els dards contra la banca es podrien aplicar a qualsevol altra institució, fins i tot familiar. No per res les relacions sexuals i parentofilials són omnipresents en l'obra.

El rei Lear, de William Shakespeare

2015-02-22T22:36:00.001+01:00

© Ros Ribas

El millor d'El rei Lear és que la majoria de temes que tracta són actuals, ens toquen de prop, i sobretot que els personatges dolents són avorrits perquè només pensen a manar, i els bons són divertits perquè miren de gaudir de la vida i passar-s'ho bé en companyia. Les milles escenes són les del rei amb el bufó: Sa Majestat no té amb qui parlar, llevat del bufó, però això el busca. "On és el meu bufó" crida la Núria Espert abans que entri en escena la Teresa Lozano, i com que aquesta parella funciona, el muntatge funciona.

El pitjor d'El rei Lear és que el suc per a un espectador contemporani se serveix a la primera part: l'estupidesa reial, el llepaculisme filial i el posterior "aquí mano jo, els vells repapiegeu". De seguida és l'hora de la caiguda de les màscares, que cadascú mostri la natura pròpia (privilegi habitualment reservat al bufó), i també l'hora de les esmentades converses entre el rei i el seu funcionari llenguallarg. La segona part, per contra, es veu immersa en un entrellat de tragèdies de tall grec que farien riure si no fessin avorrir, en la societat de l'espectacle no estem avesats a aquesta mena d'escenificacions.

Rhum, de Joan Montanyès, Martí Torras i Jordi Martínez

2014-12-27T23:29:00.005+01:00

Els pallassos espavilats fa temps que van entendre que havien d'abandonar l'espectacle d'entreteniment barat -espai avui cobert per la major part de televisions- i pujar al carro de la cultura, tot i renunciar a una part de públic potencial. Molts se n'han sortit prou bé, com el Rhum que podem veure al Lliure, tot i que en aquest cas com en molts altres facin mal l'excés d'atzagaiades, i de trompades i cops aquí i allà, l'abús de canvi de llengua per -intentar- fer riure, i la dependència de musiquetes i bromes de gran consum, moltes d'elles únicament comprensibles pel públic d'una quinta determinada, cosa que paradoxalment converteix les bromes pretesament populars en bromes privades. La poca quitxalla present feia cara de babau quan els pallassos referència a músiques i pel·lícules viscudes pels que ja tenim uns anyets.

I malgrat tot, les interpretacions són formidables, ja que eviten el perdonavidisme dels actors professionals, són versemblants i per tant funcionen -el ximple i el savi o suposat savi de tota la vida-, i defugen el políticament correcte que put en les nostres vides quotidianes, i en molts muntatges pretesament culturals. Concloem que en els pallassos el que falla massa sovint és -ai làs- el guió. Són també pallassos els del Polònia i el Crackòvia, i si els gags s'aguanten és perquè els intèrprets són bons però els guions encara millor, no hi ha volta de full. És clar que Polònia i Crackòvia van dirigits a un públic determinat, i muntar un espectacle de pallassos que es pretengui intergeneracional i interclassista, no deu ser cosa fàcil. Aleshores no hi ha més sortida que tractar els temes clau, i sempre amb dignitat: l'amistat, la fidelitat, el rebuig, la gelosia... i fins i tot la mort i el record, que a Rhum són molt presents per l'homenatge que és la representació en si. Llarga vida als pallassos, siguin augustus o carablanques, perquè uns no tenen sentit sense els altres.

Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món

2014-12-21T13:34:00.004+01:00

Un palau no deu ser lloc prou adequat per a un esperit lliure, per molt gentleman que sigui, en conseqüència són les cotxeres del Palau Robert oposades a les plantes nobles, les que acullen l'exposició a Eugeni Xammar, en un racó del jardí. Un lloc de pas per poder observar tothom. Si una cosa es dedueix de l'exposició és que Xammar va ser -a més d'inquiet, culte, pensador, al·lèrgic als dogmes, gourmet-, al damunt de tot lliure. No és fàcil endevinar que no ho devia tenir fàcil en una societat gregària com la del nostre petit país, i en una època d'ideologies que oferien la salvació a la terra de manera total (i obligatòria). El murri d'en Pla va predir que moriria inèdit, i gairebé la va encertar si no fos perquè en el retir dels seus últims anys vallesans van convèncer-lo que dictés les memòries.

Xammar és en el lloc oportú en el moment oportú, i a sobre sap escriure-ho. Els que podem llegir-lo tenim la sort que no va viure èpoques de política gallinàcia, ni de pactes contenidors sota la taula. Destaquen entre altres la crònica del Putsch de Munic o l'entrevista que ell i Pla -suposadament- van fer a Hitler l'any 23, quan era un passerell. Exposa fil per randa les dèries antijueves del dirigent gairebé desconegut, que desgraciadament per la humanitat es van dur a la pràctica, per això l'exactitud del relat fa més intrigant la possibilitat que no hagués existit mai dita entrevista.

La fi de la Mancomunitat, la República amb qui mai no va acabar de congeniar (tot i ser un liberal català de pedra picada, o potser per això), l'arribada del sàtrapa que va saber fer la gara-gara per mantenir-se al poder (el règim del qual era tan curt que va condemnar Xammar per "roig separatista", un roig lliurepensador). A l'exili, capaç de guanyar-se bé la vida, va optar per fer l'únic que podia fer, de gourmet, contemplant de lluny i probablement amb tristesa les baralles caïnites dels vençuts. Per sort, com he dit, finalment va explicar les seves batalletes.

Call llegir Xammar.

Krum (el Crosta), de Hanoch Levin

2014-12-11T00:28:00.001+01:00

© Josep Aznar

Les cultures poc difoses ja ho tenen, que et deixen sense la possibilitat de conèixer el que en val la pena. Hem tingut la sort que el Lliure ens ha ofert una de la setantena d'obres que va escriure Hanoch Levin, un dramaturg que per no tenir, només té entrada wikipèdica en cinc llengües diferents a la pròpia, que és l'hebreu. I no estem parlant d'un autor totalment nou, ja que el gruix de la seva producció va ser escrita i representada als anys 70 i 80 del segle passat. Sabut això, no es fa estrany que amb Krum ens trobem davant d'una obra punk. És el punk de tantes peces de música i altres manifestacions artístiques (i comercials), però damunt un escenari. No hi ha futur, no hi fem res aquí, això no té sentit, ens relacionem només per anar passant l'estona i amb qui no queda més remei, els somnis són inabastables i alienants, acabarem en no-res; en fi totes aquestes maneres d'entendre la vida que engresquen tant i alcen els ànims. Aquesta característica també fa entendre que la seva obra no hagi estat més representada.

Però a diferència de bona part del punk amargat, Krum és comèdia, i gens sarcàstica. Fa riure de debò, i et violentes i et revoltes perquè ens estem rient de nosaltres mateixos. Tots, espectadors interpel·lats, som empleats que no sortirem mai del pou, no farem mai res de bo, som deixalla i el nostre destí és ser deixalla. No és estrany que Levin comencés en el cabaret. El muntatge del Lliure ha estat extraordinari, onze actors que entren i surten per les portes que duen enlloc, s'emparren per escales sense destinació, un ambient ambigu on cadascú balla a la seva quan la música arrenca, pobres diables que intenten estimar sense èxit, i fan sexe per passar l'estona, i saben que no sortiran del barri ni coneixeran ningú fora del seu àmbit. Tot és banal, no hi ha futur. Personatges que per no tenir no tenen ni nom, el malnom els identifica i marca com en un ramat. El Crosta, l'Ansiosa, l'Afligit, el Silenciós, són personatges de les nostres vides. Fet i fet l'obra es podria dir l'Afligit en lloc de el Crosta, ja que aquest és l'observador i l'altre -magistralment interpretat- el protagonista que no vol ser-ho.

La retirada, de Václav Havel

2014-10-29T21:14:00.001+01:00

Se suposa que els homes d'estat no poden ser sensibles ni cultes, perquè es deuen a l'Estat, i això implica mentida i brutícia. Tant és que mirin pel bé de la societat (democràcia avançada), com del propi clan (familisme amoral), perquè a l'hora de triar una opció o altra, o de negociar amb altres estats de tota condició, és imprescindible deixar els escrúpols i bons sentiments a casa, i sortir a la guerra. El que és increïble és que un home de lletres, poeta i dramaturg i a sobre còmic, comandés un estat durant una pila d'anys, deuen ser les coses de la transició nacional, del canvi de règim.

Václav Havel va haver de deixar d'escriure durant 20 anys per la seva elecció, i quan va tornar-hi la mort el va sorprendre prematurament. I és una llàstima, perquè de dramaturgs còmics que hagin estat caps d'estat i hagin coincidit en els actes socials amb altres caps d'estat no és una cosa que passi cada dia. Tenim, això sí, La retirada, que ha estat llegida a l'escenari del Lliure de Gràcia, amb direcció de Dolors Vilarasau i Jordi Boixaderas en el (doble) paper principal (heroi i antiheroi). I amb una representació de la lectura, a l'estil de Vània al carrer 42, una grata sorpresa.

Si algú espera grans revelacions de l'obra, s'emportarà una decepció, perquè sí que hi surten temes com la corrupció o la poca intimitat dels mandataris, però abans que res estem davant d'un vodevil en què l'autor remarca que s'ha de representa de manera absolutament sòbria i si pot ser seriosa. Els personatges són certament els que pertoquen a un esperpento: un patriarca en l'ocàs de la seva carrera i amb la seva petita vanitat, el pretendent ambiciós que el vol comprar i substituir, la mare i filles que només pensen en les seves cosetes, la companya sentimental que aguanta la casa i fa de filtre, els joves que li fan la gara-gara per mirar de treure'n un profit, els servidors fidels i els que no en són tant... La família Ulisses al Castell de Praga. Però és clar, la gràcia de tot plegat, és que Havel realment ho va viure.

Victòria d'Enric V, de William Shakespeare

2014-10-12T13:07:00.001+02:00

Aprofitar la història èpica del país propi per fer-ne obra artística i no caure en el ridícul ni la carrincloneria, és feina reservada a mestres (prou que ho estem vivint en aquest racó de món on els vents incerts de l'enaltiment nacional bufen fort), a part que cal anar amb peus de plom que no et pengin la llufa de traïdor, com Shakespeare molt bé sabia, el més gran i prolífic entre els grans de l'era moderna.

I per adaptar una obra clàssica de factura nacionalista i fer-la comprensible a ulls d'avui (quan conceptes com nació i honor no tenen res a veure amb els d'altres èpoques) i alhora no caure en el ridícul ni la carrincloneria, també se n'ha de saber molt, i en el muntatge que es podem veure actualment al Lliure de Gràcia se'n surten molt i molt bé, en una multidisciplinarietat (teatre, música, dansa) molt ben travada i una vivesa excepcional, capaces de transportar l'espectador a l'època en que es lliura la batalla. Totes els nivells socials barrejats, la noblesa i la xusma, el Rei entremig arengant-los per convèncer que la lluita (pel seu Regne, propietat privada) val la pena.

Prescindiu de l'explicació del programa de mà, la representació diu tot el que s'havia de dir. Lamentablement la grada només estava dos terços plena, i això que l'aforament no és gaire gran, val la pena que us regaleu aquest espectacle en el parell de setmanes que queden.

Desde Berlín

2014-10-12T11:56:00.002+02:00

En gairebé totes les òperes el text és irrellevant, ja que no t'expliquen més que sopars de duro, el que importa és la música, i la manera com es du a escena. Al Romea estan representant Berlín -amb dues peces més de discos anteriors- de Lou Reed (al qual diuen que li volen cobrar un impost, ara que és mort). És una de les grans obres de la història del rock sinó la més gran, però per molt que s'hi esforcin els actors i els que han fet possible el muntatge, no aconsegueixen que ens interessem per la història, perquè no té cap mena d'interès, i el que realment voldríem és escoltar la música, amb els temes complets, l'obra completa que per si sola és rodona.

La partida, de Patrick Marber

2014-07-29T23:43:00.001+02:00

La primera part és com una sitcom, diversos personatges de comèdia que van apareixent i es van presentant, de vegades en dos subescenaris paral·lels, amb energia i celeritat, introduint temes de l'actualitat. El tonto bon jan, l'espavilat amargat, el que considera que no va pel bon camí i vol millorar, l'amo exigent però de bon cor, el fill de l'amo esgarriat, tots els papers de l'auca van passant per la cercavila, estil obrer anglès, shit i fuck.

Això s'acaba amb l'arribada de l'element distorsionador, el dolent de la pel·lícula, el professional que ve a cobrar el que se li deu i no està per orgues. La comèdia es fa thriller i s'ensuma la violència, imatge que han volgut vendre al cartell. Aleshores, quan comença el que s'ofereix com a part del lleó, la partida de pòquer, tot el peix ja està venut. L'acció és molt previsible i s'endevina amb força claredat com acabarà cadascun dels jugadors, fet que malgrat tot no desmereix l'obra, al contrari es fa veure i ve de gust arribar a la matinada amb els jugadors. Això parla a favor del muntatge i les interpretacions, qualsevol no ho aguantaria.

Però al cap i a la fi el problema de l'obra és el de sempre: ¿com es pot retransmetre un campionat d'escacs per la tele? ¿Com poden els xafarders tastar, adonar-se, ja no dic viure la passió i la tensió d'una partida de pòquer, una mà rere una altra, guaitant per damunt els muscles en tensió? Cada cop més em convenço més que no és possible, per això totes les pel·lícules on surten jocs de taula (amb atzar o sense, amb més o menys vici) acostumen a fracassar, i exageren o ridiculitzen. El joc intel·lectual i psicològic és un món paral·lel amb regles hermètiques als profans, no apte per a un recinte zoològic. Per això al Romea l'escena de la partida és relativament curta i interrompuda amb les habituals brometes per fugir d'estudi. En el joc com amb molts altres assumptes de la vida, no té res a veure ser a dins que a fora de badoc.

Vells temps, de Harold Pinter

2014-07-23T22:53:00.003+02:00

La percepció d'uns fets no és el que compta, sinó el que es recorda de la percepció. I com més endarrere queden els fets, més difuminada és, fins que es fixa i es converteix en un dogma inqüestionable d'allò que va passar realment. Si els fets han estat viscuts per més d'una persona, el més normal és que cadascuna en mantingui i defensi un record força diferent al de les altres, un concepte propi d'allò "que va passar realment", i les altres persones van actuar i sentir i opinar com un creu que van actuar, sentir i opinar. A sobre, si les vivències són de mena sentimental, sexual, la diversificació en la percepció i el record es multipliquen.

Vet aquí la idea força de Vells temps, un tema molt pròxim a Harold Pinter, un text d'aproximacions i imprecacions, de vegades malenconioses i d'altres arribant a violentes. Un cop més en un Pinter un triangle de suposicions i malentesos, dues dones i un home. Alguna cosa va passar entre els tres, però no està gens clar el què, i que tomba i gira, que si van anar allà i van fer allò o no, o va ser d'una altra manera. Mai no se sabrà, i potser està bé que així sigui, i com podem llegir a l'oportuna entrevista a l'autor que acompanya el programa de mà de l'excel·lent muntatge a la Beckett, "és una pèrdua de temps" intentar esbrinar-ho. ¿Què hi fa si ell, de joves a Londres, li mirés les cuixes per sota la faldilla o no? L'únic cert és que van anar a veure Llarga és la nit en un cinema solitari, però no està clar si van ser un, o dos, o els tres alhora.

© David Ruano

Cels, de Wajdi Mouawad

2014-07-07T20:55:00.001+02:00

Tenia moltes ganes de veure l'obra perquè s'ha parlat molt positivament de l'autor, en els muntatges anteriors, però com acostuma a passar les expectatives eren molt superiors al que m'he trobat. Cels és una trama exagerada que pretensiosament intenta atrapar l'espectador amb estratègies de best-seller del subgènere de l'estratègia, però fet i fet es presenta buida i inversemblant, no aporta res de sucós i converteix els actors en titelles grotesques. Una decepció.

Els dies feliços, de Samuel Beckett

2014-06-16T20:05:00.001+02:00

Ja no em va dir res el Godot i la història s'ha repetit amb Els dies feliços. Una sola idea allargada fins a l'extenuació, no ens podem comunicar i estem sols i la vida no té sentit. Vaig anar al teatre a pèl, i un cop a casa m'he quedat perplex en saber que és tracta d'una obra escrita l'any 60: si fos d'unes dècades abans encara li sabria trobar un lloc, però sembla fora d'època, un intent d'avantguarda covat.

Unes grans direcció, interpretació i escenografia al Lliure, però no n'hi ha prou. I cercant una mica, també m'ha sorprès que sigui una obra que es representi amb assiduitat. L'explicació deu venir que és un text formidable per fomentar l'ego del món d'aquesta professió, hi tenen molta tirada. El teatre ple com un nou i el públic aguantant estoicament entre sospirs i estiraments musculars reprimits, com molt bé comenta Temps perdut.

L'orfe del clan dels Zhao, de Ji Junxiang

2014-04-25T00:02:00.002+02:00

El que més he agraït en la representació d'aquesta obra a càrrec de la Perla 29 al Romea és tornar a sentir text. Text declamat davant un auditori ben a la vora. Com en les representacions joglaresques, entra el rapsoda a l'escenari-ring (entrada-sortida per cada un dels vèrtexs), es presenta com a personatge ("Em dic Tu'an Gu i sóc..."), i dóna via lliure a les passions i els sentiments. En primer lloc insinua o diu explícitament el que dirà i farà, i tot seguit ho diu i ho fa. Declamació corresponent a una època en què el públic només era capaç de seguir d'oïda, potser hi estem tornant. Text indissociable a la música, encara que al muntatge l'hi hagin posat de mena fusió rumbesca, que sorprenentment no desentona. Tot plegat és possible per la professionalitat de bona part del repartiment i de la direcció.

L'orfe del clan dels Zhao, el títol complet del qual sembla que és La gran venjança de l'orfe dels Zhao, és un text escrit al segle 13 de la nostra part de món i curiosament és molt proper a les nostres tragèdies èpiques medievals: la disputa eterna entre família i estat, i entre militars i polítics. L'estat s'anteposa a la família, excepte si aquesta és la reial, ja que aleshores la família és l'estat. Pel rei, per la legalitat establerta, se sacrifica tot: la tranquil·litat, la dignitat, la vida, la vida dels fills, el que sigui. I amb el cap ben alt. Sobre el conflicte polític, el cop d'estat vist tantes vegades: l'estirp dels militars liquida l'estirp dels polítics (la cosa va d'estirps perquè cada familiar col·loca els seus, el nepotisme és pràctica habitual), però no en tenen prou eliminant-ne 300, cal eliminar-ne 301, en falta un, que és l'orfe Zhao que se'ls escapa, a sobre amb sang blava a les venes: l'escollit, l'enviat, el nou inici de tot. El destí està escrit, com a mínim el del Zhao supervivent, obligat com està a dur a terme la Gran Venjança redemptora contra el mal. Podem considerar que es tracta d'un final diguem-ne feliç.