(Ho reprendré així, sense fer soroll i poquet a poquet, sense molestar. Com si no hagués passat res.)

Estimat blog,

Si —amb el poc cas que et faig darrerament— no m’has deixat, vull creure que encara m’aprecies una mica.

No marxis, que ja vinc.

Em passava llargues estones observant-les, embadalit, de ben aprop. Les col·locava en perspectiva davant dels ulls i m’imaginava que eren ciutats enormes per les que corrien carrers, ponts i autopistes. També solia escanejar-les amb la vista de forma perpendicular pel damunt, movent-me per sobre com si fos un helicòpter sobrevolant el cel metropolità.

I m’imaginava personatges i vehicles travessant les avingudes, entrant i sortint dels edificis, com a les vinyetes dels còmics futuristes que agafava de l’habitació del meu germà aficionat als tebeos.

Aquesta nit que no puc dormir per culpa d’un atac de tos, i ja van quatre nits en blanc, descobreixo l’obra de Grace Grothaus, una jove artista nord-americana. La he trobat mentres llegia un article a Low-tech Magazine, on apareixen algunes obres acompanyant els textos. Ostres, és aquella mirada, és aquella mateixa sensació. Més madura que la meva infantil visió, però la mateixa.

La resta de les peces que ensenya al seu web i a la seva galeria a Flikr mostren una manera especial d’interpretar el paisatge que em sembla molt atraient. Res, que la seguiré per Twitter.

No en tinc, de fills, i existeix una elevada possibilitat de que no en tingui mai (tot i què ja se sap, mai diguis mai a un mai). Però curiosament, la lectura d’un llibre que explica la dura experiència de viure amb un fill que arrossega una encefalopatia gravíssima, m’ha arribat a despertar una certa curiositat per, diguem-ho amb tota la prudència del món, la paternitat. Glups, ho he dit.

I és que el llibre t’explica, sobretot, una enorme i èpica història d’amor.

De Llibres

L’oli d’oliva verge extra és per a mi un dels aliments més estimats, a casa el consumim cru i a litres i no l’anomenem sinó “oli”, i prou. No admetem que en pugui haver de cap altre manera ni categoria.

D’altra banda tampoc m’estranya gaire que el sector hagi arribat a aquesta situació. Al meu poble es produeix oli excel·lent sota la DO Siurana, però el màrqueting que fa la cooperativa no fa ni pena, senzillament és nul.

Tot esperant que els productors reaccionin (badalls), jo, com a consumidor militant, un dia em faré una samarreta com aquesta:

De Samarretes

Vaig a preparar-me una torradeta de pa amb oli.