Per aquesta raó odiava les pel·lícules fantàstiques en què al final no et confirmaven que tot el que havies vist realment li havia passat al protagonista. Buscava alguna cosa semblant al “basat en fets reals”.  I per això sempre m’han disgustat els finals oberts en matèria fantàstica. Aquells finals en què tot queda en un somni del personatge, en un cop de cap pel qual havia perdut el coneixement, o en interpretacions fantasioses de la realitat.

Sempre m’han fet ràbia aquests finals cinematogràfics, i l’altre dia se’m va dibuixar un somriure en veure Los mundos de Coraline. Un film preciós que feia temps que tenia pendent. A diferència d’Alicia en el país de las maravillas, per exemple, aquesta història no explica racionalment els esdeveniments fantàstics, no els nega. És com El viaje de Chihiro, de Hayao Miyazaki; un film on, des d’un món real, es fa el salt a un altre de fantàstic. Altres pel·lícules d’aquest director, com La princesa Mononoke o El castillo ambulante, parteixen ja d’un món amb elements màgics.

Senyors i senyores guionistes, directors i novel·listes: si us plau, confirmin als infants que la màgia existeix. No redueixin l’aventura de la fantasia a un deliri oníric que es dissol en entrar en contacte amb el fred món real. Aprenguin de La historia interminable, on el món inicialment aïllat de Fantasia s’acaba fonent amb la realitat. O del meu idolatrat Harry Potter, que agafa la quotidianitat i la redefineix com la porció visible d’un món més gran. En aquest planeta (en el primer món occidental, especialment) ens fan falta més persones creients en la màgia!

Per cert, voleu un secret? La màgia existeix. Només cal estar entrenat per poder veure-la, i no buscar-la amb forma de focs artificials de colors. Sí, la màgia existeix.

Tot i que aquest any no han pogut fer la plantada, perquè el camp encara està molt mullat. Però el que sí s’ha pogut veure ha estat el nét de Pere Dot, el també roserista Jordi Dot, mostrant com cal podar un roser. I jo gravant-ho tot amb la Steadicam Merlin que em vaig comprar ja fa un mes. Maca, aquesta foto que m’ha enviat el Jaume.

Si volíeu veure un fragment del vídeo haureu d’esperar fins a finals de mes, coincidint amb la data del 125è aniversari, en què tindrem un avançament del documental.

Seguint aquest tweet, vaig subscriure’m al podcast del programa Tecno-Esfera, de Ràdio Barcelona. Als 5 minuts vaig decidir desfer-me’n. Perquè? Per la locució. El contingut és interessant (potser massa planer), l’estil de realització és definitivament molt bo (el millor del programa), però la noia que el presenta, Marta Palencia, té un català horrible (sense elles, ni esses sonores, ni vocals obertes, ni neutres…). Si a això li sumem un estil de locució, molt “empastat” però amb l’intent que sembli “sensual”, cosa que resulta en un semi-xiuxiueig… Em posa els pèls de punta.

Aquesta noia, per cert, és la veu dels jingles d’un podcast anomenat Territorimac. Aquest l’he escoltat durant una temporada, perquè, honestament, és professional (es nota que el Jaume Angulo és home de ràdio). Un cop t’has acostumat al seu estil de locució pedant, està bé. La bona realització i el ritme impecables són arguments que superen els punts dèbils, que no deixen de ser irritants. Un de molest és el costum que té de fer talls de postpo constantment per introduir les seves preguntes. Això dóna ritme, definitivament, però per a l’oïda entrenada (i per a la novella crec que també), és evident que és una tècnica poc honesta.

És com això que fa l’Eduard Punset a Redes, que primer fa tota l’entrevista al seu personatge i més tard, un cop coneix totes les respostes, fa que el gravin a ell introduint les preguntes justes i exactíssimes. Home, això és trampa! Qui també sembla que ho fa (però no ho puc assegurar) és el Carles Pérez a la seva secció dins del TVist de TV3 com a Defensor de l’Audiència de la CCMA.

Però bé, tornant al podcast de Territorimac, tot i la locució pedant i empastada (que l’allunya de l’oient) i aquests trucs evidents de postproducció (poc honestos), el deixo d’escoltar per una altra raó: l’”autobombo”. Es veu que es presenten a uns premis de podcast, i a caaada prograaama van repetint la falca publicitària de “vota’ns”. “Tu programa favorito ahora también puede ser un programa ganador”, repeteixen, com si a sobre els ho haguéssim d’agrair!

Doncs no només no us voto, sinó que deixo d’escoltar-vos. Apa!

Ahir vaig acabar de llegir l’últim llibre del Dan Brown, The Lost Symbol (El símbol perdut).

Formes
Aquest home ha descobert que li funciona bé l’estructura que va aplicar a la seva primera novel·la, Digital Fortress (La fortalesa digital), i ha tirat pel dret. Capítols molt curts, accions paral·leles, situacions resoltes però sense compartir la clau amb el lector (clau que després es resol en una acció paral·lela i per un altre personatge)… La història succeeix tota en una sola nit. Però per poder comprimir-la tant, l’autor ens flagel·la amb constants i interminables flashbacks, necessaris per entendre el relat.

Contingut
Té força elements previsibles, i la poderosa manera com l’autor reté la clau que el lector necessita entendre una situació provoca sovint que el resultat sigui decebedor, pels focs artificials que anunciaven aquesta -finalment ridícula- clau. Però en general, el fons de la història està ben trobat. No és res nou en els temps que corren (llegiu El secret, o autors com Deepak Chopra i demés gurus de l’auto-coneixement), però ve a sumar-se a les corrents actuals de com la humanitat es relaciona amb allò espiritual.

Aquesta és la tercera novel·la centrada en el personatge de Robert Langdon, després d’Àngels i dimonis i El codi DaVinci. Per tant, sense voler desvetllar res, podria fer el símil amb aquesta trilogia dient: A través de Robert Langdon, primer Dan Brown va intentar destruir el cor de la religió cristiana, després va intentar desacreditar-la des dels seus ciments… ara el que fa és reinventar no només aquesta, sinó totes les creences religioses.

M’ha agradat? Pse. El tornaria a llegir? No.

Estava tot tranquil utilitzant el Windows XP quan de cop i volta em salta un splash screen que tapa tot el que tenia en pantalla (fins i tot la barra d’eines de Windows i el botó Iniciar). Apareix una finestra fent pampallugues, d’un tal “Antivirus Plus”. I una altra. I llavors la pantalla del “Centre de Seguretat” del Windows. Era tot molt convincent, i per una fracció de segon (bé, potser han estat 3 segons sencers) m’ho he cregut. He cregut que era l’antivirus de debò que m’avisava que tenia un virus, i calia prémer el botó per desinfectar-lo. Nooooooooo!!!! Immediatament després m’apareix una altra finestra anunciant que tinc spyware al PC, que cal desinfectar. Noooooooooooo!!!!

Quin és el resultat del crim? Qui és l’assassí del misteri? Aquí un parell d’observacions molt bàsiques per als usuaris de nivell bàsic (entre els quals m’he comptat durant 3 terribles segons). Consells que donaria als meus pares, per exemple, que segur que haurien caigut de ple en la trampa:

• Si un avís de virus tapa la barra d’eines de Windows, no et refiïs Les alertes d’un antivirus no envaeixen tota la pantalla. I s’identifiquen amb el nom de l’antivirus. Coneixe’l, pel nom, per l’empresa, per la seva interfície gràfica i disseny. Els avisos seran acords, i no t’apareixeran 5 de cop, sinó només 1, d’aparença seriosa i elegant, no escandalosa i alarmant.
• El Windows no canvia d’idioma així com així. A mi els avisos i el fals “Centre de seguretat” de Windows se m’han mostrat en anglès. El sistema operatiu el tinc en català, per tant, es tracta d’un frau. No és autèntic. No hi facis cas.
• Comprova si les finestres que se t’obren són en realitat webs. És a dir, si tens un navegador d’internet obert, comprova si la finestra que et surt és en realitat un pop-up (finestra emergent) d’internet. Comprova si té barra de títol, o barra d’estat. Comprova si el cursos del ratolí canvia al dit (clàssic dels vincles) quan hi passes per sobre o si es comporta com un botó del sistema operatiu (es manté la fletxa del punter). I comprova si fent clic amb el botó secundari et surt el menú emergent clàssic de les imatges incrustades en una web. Si finalment es tracta d’un pop-up d’internet, no és greu. Només un ensurt. Però si és del sistema operatiu, no del navegador, tremola:
• Això és que tens un programa maliciós. Pot ser un spyware, un adware, un cuc, un troià, el clàssic virus… Què cal fer? O, més aviat, què he fet jo?
• Per si de cas, he tancat les sessions que tenia iniciades a internet i els navegadors.
• He endollat un llapis de memòria USB al PC i m’he copiat els documents més importants.
• Mentre es copaven, he anat a un altre PC sa i he canviat les contrassenyes de les webs que estava navegant. No em puc arriscar a que me les hagin robat i em segrestin el compte de Google, per exemple.

I finalment ve la desinfecció:

• a) Si és un PC d’empresa, truques als informàtics i tan tranquil.
• b) Si és el PC de casa, continua l’aventura. Aquí és on toca tot allò de tancar les finestres estranyes, tancar els processos de Windows que no et sonin, desinfectar el virus, passar l’antivirus, tornar a passar l’antivirus amb un escanejat més profund… I en el seu defecte (gran defecte, per cert), reinstal·lar Windows o passar-te a Linux o Mac.

Em sap greu no poder il·lustrar aquesta aventura amb una bonica imatge gràfica, però com us podeu imaginar, quan ha començat el xou no estava jo per fer fotos a la pantalla del PC. Això sí, eh: relax, sang freda i pensament racional. I missió superada.

Jo tenia uns 10 anys, vem anar a la neu tota la família i, no sé com, vaig acabar amb uns esquís als peus. L’experiència va ser força dolenta. Mai vaig aprendre com frenar. (Sí, podeu riure). Clar, així qualsevol té por de deixar-se anar per la pendent! “Fes cunya!”, en deien. Fes-la tu si tan fàcil és, coi! Bé, que no en tinc bon record. I per això ho he deixat aparcat tants anys.

Però fa una setmana es va presentar la oportunitat d’anar a La Molina, i em vaig obligar a tornar-ho a intentar. Tenia por, i de fet esperava que hi hagués un temporal de neu per estalviar-me la decisió de renunciar altre cop. Però no va ser així, i força acollonit em vaig posar els esquís curts (els més fàcils de fer anar, sisplau) i cap amunt. Una vegada al telecadira ja no hi havia volta enrere.

I m’ho vaig passar bé. Vaig caure (alguna caiguda era digne dels dolents de “Solo en casa”), però vaig sobreviure i fins i tot vaig acabar agafant pràctica. Sí, el geperut de Notre-Dame en posició d’ànec escaldat que apareix a la foto sóc jo, familiaritzant-me encara amb aquestes pròtesis immobilitzadores. Clar que les meves cames no entrenades em demanaven a crits que les deixés descansar, cap al final. I l’endemà vaig descobrir, gràcies a les agulletes, músculs que no sabia ni que tenia. És el que té no estar en forma.

Ara, una setmana després, em sembla una bajanada que em fes tanta por posar-me de nou uns esquís. Però abans d’enfrontar-m’hi em semblava un mur insuperable. I quan ho vaig aconseguir vaig sentir un gran alleujament. Ja és ben cert que l’única manera d’acabar amb una por és enfrontant-t’hi. Crec que començaré a aplicar aquesta màxima a dojo. Funciona!

Però com que fa molt que no actualitzo el blog, aquesta és una excusa per fer-ho. Aquí va una de les poques fotos més o menys maques. Preneu-vos-ho com una pintura abstracte. És millor.

L’eslògan no va costar molt de sortir: De nou, disseny.

Vaig pensar que podíem tapar tots els aparadors i posar-hi paraules que marquen l’esperit de Disseny Mobles. Només vàrem deixar una escletxa vertical a través de la qual es podia veure l’interior de la botiga, que estava totalment en obres. Una bonica metàfora al son de Qui busca sempre troba l’escletxa del bon gust.

El Nadal ja no significa res si no ve acompanyat de regals; molts i millor com més cars, grans i exclusius. Als Estats Units, aquella terra on totes les virtuts i vicis dels éssers humans s’amplifiquen esperpènticament, el consumisme és exagerat. Des del black friday, el divendres de rebaixes pre-nadalenques que dóna el tret de sortida a la campanya de Nadal, en les susceptibles ments dels nord-americans només regna un pensament alimentat per una poderosa emoció: he de comprar els regals, com a mínim tants com és “normal”, perquè tinc por de fer el ridícul si les compres que faig són menors a les dels altres. És a dir: por a no comprar prou.

El Nadal és por. “I si no li agrada el que li regalo?”, o “I si ella em fa un regal molt gros i jo només li he comprat aquesta misèria”. I això s’extrapola a la resta de l’any. Malalts del consumisme, de la medicina que anestèsia temporalment el sentiment de buidor… fins que el seu efecte passa i és necessària una nova dosi.

El documental també parla de la globalització, de la proliferació i hegemonia dels grans centres comercials que venen productes fets en altres països i venuts a baix preu a causa dels baixos sous de qui els fabrica, de qui els transporta, de qui els ven. I també parla de la desaparició dels petits comerços i, com a conseqüència, dels petits pobles. La riquesa es concentra en unes poques famílies que governen en la dictadura del capitalisme. I els deixem. Perquè estem anestesiats.

És representativa l’escena en què el “reverend” de l’església anti-consumista decideix que necessita un jersei per no passar fred. Es dirigeix a la botiga més petita del poblet on es troba i li demana al botiguer si es pot emprovar un jersei i si està fet als Estats Units. Un simpàtic botiguer que confessa que ha desaconsellat els seus dos fills de seguir amb el negoci familiar.

Us recomano que veieu aquest documental (haurà de ser aquesta setmana, perquè caduca, que és estranger). Us farà reflexionar. Avui mateix un amic que ha visitat Nova York recentment m’ha dit “És tal com surt a les pel·lis, no s’inventen res”.

Però bé, sort que aquest apocalipsi consumista només té lloc als Estats Units. Demà aniré de compres.

Però si s’hi posa gent amb talent i sumen el lipsynch amb la tècnica del pla seqüència, surten coses molt guapes. Com aquest vídeo que vaig descobrir fa uns dies i que fa mesos que corre: uns estudiants canadencs de comunicació audiovisual que han fet un videoclip de l’”I gotta feeling” dels Black Eyed Peas per la seva facultat.

No deixa d’entusiasmar-me quan el veig. No puc deixar de mirar-lo. Estic entusiasmat tot el dia. I l’he vist unes quantes vegades… Al principi no promet molt, hi ha uns canvis de llum molt estranys i tècnicament és millorable, però està fet amb molt bon rotllo. Gent jove, enèrgica, alegre, sense vergonya. Una mica el que els falta als protagonistes d’un vídeo similar que ha fet Vueling com a publicitat nadalenca. Tècnicament és una mica millor, hi ha més pasta per a una steadycam de debò, hi ha una torxa que crema la cara de qui s’acosta massa… però li falta ritme, alegria, joventut. En primer lloc falla en la cançó. No és positiva, no enganxa… no. No.

Tot això em recorda al primer videoclip fet en pla seqüència que recordo haver vist. Jo era petit, influenciable… No em jutgeu durament, però li tinc “carinyo”. El “Wannabe” de les Spice Girls. Aquest videoclip té el seu rotllo. De fet, recordo una matinada de diumenge destrossant les tecles del vídeo i la videocàmera VHS per intentar muntar una versió alternativa d’aquest videoclip amb ma germana i mon cosí ballant, amb tot de cables d’àudio penjant de la pletina per gravar el so directe del disc… Bé, un de tants experiments audiovisuals d’un jove aspirant a realitzador… Aquest no sortirà mai de l’arxiu.

Però ara em ve de gust fer un lipsynch en pla seqüència per Sant Feliu. Va, qui s’apunta?