Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater

Malé2008

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sat, 21 Jan 2012 18:27:00 +0000

¬¬¬¬¬

Malé, Jordi. "Gabriel Ferrater: 'Poètica' (nota final a Da nuces pueris)", pàg. 159-168, dins Malé, Jordi i Laura Borràs, ed. Poètiques catalanes del segle XX. Barcelona: Editorial UOC, 2008, 371 pàg.

L'origen del llibre és el material didàctic de l'any 2001 per a l'assignatura de la Universitat Oberta de Catalunya "Literatura catalana: teoria i crítica", que dóna compte de 28 autors, dels quals selecciona textos programàtics amb l'afegit d'un comentari (se n'encarreguen 12 especialistes, la majoria professors, doctors i catedràtics universitaris). Jordi Malé mateix, editor del llibre amb Laura Borràs, escriu el comentari sobre la nota final de Da nuces pueris.

L'aportació de Malé és correctament didàctica. Reprodueix el text (una pàgina i mitja) amb un cos de lletra menor que el comentari (8 pàgines, comptant-hi la biografia intel·lectual de l'autor, que n'ocupa una i mitja, i la bibliografia bàsica, que n'ocupa una). Li queden, doncs, quatre possibles pàgines d'anàlisi de la nota en qüestió, que Jordi Cornudella havia seleccionat en la seva antologia Vers i prosa posant-hi el títol de "Poètica" i que Joan Ferraté ja havia posat al capdavant del volum Papers, cartes, paraules --el text és important, sense cap mena de dubte. Què fa Malé? Caracteritzar de manera entenedora la poesia i l'estètica de Ferrater, sobretot valent-se de les referències a la "Poètica", també citant altres textos i declaracions d'entrevistes, i, en conseqüència, proporcionar context al lector perquè es faci més o menys càrrec de la intenció i el sentit del text triat.

Per sort, Malé també ens regala un detall de collita pròpia, una observació notable, a la pàgina 163: que el pas difícil del temps i les dones que havien passat per ell, tema de la poesia de Ferrater d'acord amb la formulació que n'havia fet ell mateix en una entrevista, implicava la idea de l'experiència personal del poeta com a punt de partença de la poesia i, també, tenir com a referent Carles Riba en les relacions entre vida i literatura. Si Riba intentava condensar, amb ambició excessiva, tota la seva experiència en un sol poema, Ferrater admetia "la impossibilitat de concentrar en els poemes la totalitat de la seva vida, la qual sols hi quedava reflectida, doncs, d'una manera parcial. | I era parcial, encara, per una altra raó: Ferrater era conscient (com Riba) que els homes i les dones som no tan sols allò que efectivament fem o sentim, sinó també tot d'altres possibles: som també allò que imaginem però no realitzem, allò que desitgem i no assolim, etc.". A mi, l'observació de Malé m'il·lumina un passatge de la "Poètica" que s'entenia però ara em resulta més significatiu:

Sé que per moltes imatges i per molts sentiments que omplin la meva vida, sempre n'hi haurà hagut molts més de possibles. El món no és per ningú prou suggestiu, i tota vida és parcial encara que l'agafem en la seva màxima latitud.

Škrabec2011

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Mon, 16 Jan 2012 23:19:00 +0000

¬¬¬¬¬

Škrabec, Simona, "Un cel barrejat amb fang" [PDF]. L'Avenç 368, maig de 2011, pàg. 56-58

Simona Škrabec, traductora de Ferrater a l'eslovè, ressenya l'edició en un sol volum de l'Obra poètica de Joan Maragall, a càrrec de Glòria Casals i Lluís Quintana (Barcelona: La Butxaca, 2010), contribució destacada a la commemoració del centenari. La ressenya és una notable reflexió sobre Maragall, que comença referint-se a "Sobre la catarsi", "el desafiament més dur que deu haver rebut mai la poesia de Joan Maragall" (pàg. 56), i a "Com Faust". "Intentaré recollir aquest guant perquè la pregunta que fa Ferrater no és una pregunta retòrica [--Škrabec es refereix a la pregunta inicial del poema]. El poeta espera una resposta. Ferrater ens desafia com a comunitat i ens etziba a la cara: ¿aquests són els principis que voleu defensar? [...] ¿Volem deixar que l'única realitat sigui la cançó?". Škrabec sosté que Ferrater, lector atent, no qüestionava pas directament el poeta, sinó més aviat els seus lectors, i que, com Maragall, s'ha adonat de la fragmentació inherent a la modernitat --aquella ànima negociable a la menuda, de "Com Faust". "Les notes de Ferrater incomoden quan en realitat són una mostra que un altre autor ha acollit les preguntes d'un vell mestre per respondre-les amb la mateixa sinceritat extrema que no admet cap vel ni compromís." (pàg. 58).

--

Martínez-Gil2010

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sat, 14 Jan 2012 18:35:00 +0000

¬¬¬¬¬

Martínez-Gil, Víctor. "Espriu, Pere Quart i Gabriel Ferrater: tres poetes del Realisme històric" [PDF]. Ponència llegida el 10 de maig de 2010 al Seminari d'Estudis Catalans, dirigit per Mònica Güell, L'any 1960 en poesia, a la Universitat París-Sorbona, 9 pàg.

Ponència que trobo fluixa i prescindible en primera lectura, magra però acadèmicament correcta en segona lectura. Víctor Martínez-Gil hi comença parafrasejant una conferència de Joaquim Molas de final de 2005, que havia quedat inèdita per voluntat expressa de l'autor. Representa que alguns estudiants indocumentats de la Universitat de Barcelona consideraven, a finals dels anys 50, que la literatura catalana era carca, en contrast amb la bona literatura castellana representada per Antonio Machado, Miguel Hernández i Blas de Otero. Molas i Joaquim Horta haurien sucumbit a aquestes puerilitats oposant-hi respectivament Pere Quart, Salvat-Papasseit i La pell de brau de Salvador Espriu. La resistència cultural catalana ja no venia. Era postsimbolista, culturalista, no produïa poesia social. Calia realisme, per ser actuals, etc. L'any 1960 van aparèixer La pell de brau, Vacances pagades i Da nuces pueris.

Martínez-Gil es pregunta si Salvador Espriu, Pere Quart i Gabriel Ferrater són autors de poesia social. Esmenta l'enquesta sobre poesia social que va fer Serra d'Or l'any 1962 i la resposta "més aviat fastiguejada i displicent" (pàg. 3) de Gabriel Ferrater --jo la trobo ben esmolada i irònica, tornada a llegir a Papers, cartes, paraules, pàg. 495: hi va qüestionar la qualitat de la poesia social del moment (que, "pel que em sembla veure, els qui en parlen entenen poesia política d'esquerra"), i només va trobar en el segle "dos poetes polítics de gran estil: W. B. Yeats, que era un home de dreta, i Bertolt Brecht, que en els seus bons moments parlava com un pillet antisocial, innocent de tota distinció en dretes i esquerres." De la poesia catalana, només en destacava uns pocs poemes polítics de Foix, Carner i la novena elegia de Bierville, una tria destinada a sulfurar més d'un promotor de la poesia social.

Martínez-Gil recorda aquella frase, "Detesto les cases on fa fred i les ideologies", del text que tancava Da nuces pueris, i el paper secundari de la dimensió social i política a "In memoriam" per parlar d'un "realisme objectivista i d'arrel moral [...], lluny de la idea d'una poesia social al servei de la transformació social." (pàg. 6). Més avall, seguint el criteri de Castellet i Molas, antòlegs de Poesia catalana del segle XX (1963), acaba etiquetant Ferrater com a poeta del realisme històric--ara: no sé de què serveix l'etiqueta, ni li veig la punta a la ponència, si no és per fer el panegíric de la perspicàcia de Joaquim Molas, un lector, el pobre, que diu que va arribar a afirmar que Ferrater era un poeta que no acabava res, que tenia fins i tot un "Poema inacabat"!

--

Malé1997

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Tue, 03 Jan 2012 13:06:00 +0000

¬¬¬¬¬

Malé i Pegueroles, Jordi. "Una revisió crítica d'algunes idees ferraterianes sobre Carles Riba", pàg. 249-264 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Si no estic confós, crec que vaig coincidir amb Jordi Malé a les classes de Dolors Oller i Josep Maria Balaguer a cinquè de carrera, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ros, espigat, simpàtic i discret, intel·ligent lector, estudiant aplicat. Ara és darrere la fabulosa Càtedra Màrius Torres, vinculada a la Universitat de Lleida, on és professor. En aquesta ponència va revisar les conferències de Ferrater aplegades amb el títol La poesia de Carles Riba:

"i això vol dir d'assenyalar-ne, amb la perspectiva que donen els ja més de trenta anys que fa que van ser formulades, tant els més clarividents encerts, que sovint no han estat suficientment ponderats, com els que em semblen els més destacats desencerts, a vegades fruit de l'encara escassa documentació de què podia llavors disposar Ferrater, a vegades simplement a causa de la interposició d'alguna de les seves dèries. Tot parlant, doncs, de les idees sobre Riba, caldrà també parlar del mateix Ferrater." (pàg. 250)

Resumeixo els encerts i desencerts destacats per Malé en sis punts:

L'observació que Riba, amb un gran respecte per la seva llengua, se serveix de "termes als quals ha exigit un rendiment de sentit més fort del que poden tenir en català" (pàg. 31) --en alguna de les conferències, Ferrater argumenta que Riba havia tingut plena consciència que desenvolupava la seva obra a partir d'una tradició literària pobra.
La valoració de l'actitud revolucionària de Riba pel fet de no ser realista, amb la seva tendència generalitzadora de l'experiència, amb l'aspiració d'elevar l'anècdota personal a un nivell de generalitat que li donés valor universal --una actitud que l'oposava al realisme habitual de la literatura catalana.
Entre els desencerts, Malé creu que Ferrater valora massa poc Tres suites considerant-les un mer exercici forma. Riba conincideix amb Valéry a buscar la poesia pura, amb un gran rigor formal i un relegament del contingut dels poemes al segon terme, amb la diferència que Riba no es torna mai intranscendent --encara que ho puguin ser alguns dels seus pretextos-- pel seu afany d'experiència conscient (Malé esmenta Goethe i cita en nota a peu de pàgina el text de Riba "Humanisme i poesia", del 1932).
La correspondència de Riba que s'ha publicat els darrers anys ens indica que el Déu de les Elegies de Bierville és el Déu cristià, en contrast amb el que interpretava Ferrater, si bé l'encertava quan creia que no hi havia cap indici de cristianisme en la seva literatura abans de l'exili.
Malé addueix documents que desmenteixen que Carner no valorés la primera poesia de Riba, tot i que sigui obvi que eren dos poetes molt diferents, i, recíprocament, també documenta que Riba, si bé podia tenir alguna reticència respecte al Nabí i la poesia de Carner, el considerava el mestre de la poesia catalana.
Pel que fa a la traducció de Plutarc, que Ferrater critica amb acritud com un malbaratament del talent de Riba imposat per Francesc Cambó, Malé ens recorda que Riba havia encetat aquesta traducció per a Editorial Catalana, abans de la creació de la Fundació Bernat Metge, una traducció que li resultava fàcil (favorable econònicament) i que tenia un component patriòtic: "Riba creia en la força vivent i educadora de l'humanisme i de l'esperit clàssic en aquest cas, dels models heroics i de virtut de Plutarc, com a portadors d'una sèrie de valors i de principis que l'home modern havia de ser capaç de copsar i de punt de partença per al seu millorament" (pàg. 264) --la creença que va portar Cambó a crear la Bernat Metge.

Ballart2007

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 11 Dec 2011 23:57:00 +0000

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Dos aspectes sobre expressió i representació a Les dones i els dies", pàg. 93-121, dins El riure de la màscara. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, 268 pàg.

Pere Ballart inclou un assaig específic sobre Ferrater en el seu esplèndid i ben escrit llibre El riure de la màscara, precedit d'un altre assaig, "El jo a l'inrevés: poesia i experiència", articulat al voltant de tres poemes, de Carner, Margarit i Ferrater ("A l'inrevés"). Hi ha fragments pràcticament idèntics en la part de Ferrater del primer assaig i aquest altre.

En una de les més remarcables descripcions qualitatives que s'han intentat sobre Les dones i els dies, Ballart destaca, com molts altres autors, que "l'art i el pensament de Ferrater, en qualsevol de les seves manifestacions, presenten una coherència tan acusada que no és cap exageració voler deduir-ne un sistema." (pàg. 93). Bandejant el tòpic del tastaolletes genial, considera els seus aparents canvis d'interès una "meticulosa i congruent persecució d'unes mateixes idees en diferents àmbits" (pàg. 94). I aleshores, gosa caracteritzar la seva poesia en relació amb dos pols entre els quals oscil·la sempre el missatge líric: el de l'expressió (que afecta la forma com el poeta enuncia el seu discurs), marcada en Ferrater per la impersonalitat, i el de la representació (que interessa en especial els variadíssims modes en què la realitat pot ser al·ludida en el poema), que descansa sobre el seu ús incisiu de les correspondències analògiques.

Ferrater és un observador de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu. Adduint diferents textos, Ballart afirma que "és indiscutible el seu refús dels suborns morals a què sempre condueix un excés d'autoindulgència en el moment d'escriure un poema. Cal defugir escriure 'a favor' de la pròpia experiència i fer-se sord a qualsevol símptoma de self-pity: el poema, Ferrater l'entén com un mètode de preservació de la higiene moral." (pàg. 98). És un poeta mesurat, però no pas insensible, sempre atent al sentit del ridícul i la gravetat. "No és que no interessi el sentiment, ni que se'l vulgui bandejar per confús o per impúdic, sinó que s'aspira a entendre'n tan exactament com es pugui els orígens i les causes, la condició veritable de les seves complexes manifestacions, que certament preocupen, i molt, el poeta." (pàg. 100). Situant en el centre de la modernitat, es tracta, d'acord amb T. S. Eliot --que parlava de Yeats--, de complir el "principi segons el qual no és sinó la impersonalitat del poeta allò que, sempre partint d'una intensa i personal experiència, és capaç d'expressar una veritat general." (pàg. 102).

Ballart culmina la primera part, dedicada a l'expressió, amb la lectura de tres poemes: "Fi del món", "A l'inrevés" --ja analitzat en l'assaig precedent del llibre-- i "Mecànica terrestre".

Com es pot conferir al discurs poètic una intel·ligibilitat que li asseguri la comunicació sense malmetre'n l'excel·lència verbal, el valor de símbol?, es pregunta Ballart en la segona part del seu assaig. Ferrater havia afirmat que el que és propi de l'art és l'activitat analògica, en la programàtica conferència "¿A dónde miran los pintores?" . I per caracterítzar la poesia de Ferrater, Ballart ens dirà que hi conviuen dues formes diferents de concebre l'analogia. En la primera, "Ferrater ens convida molt ostensiblement a construir un pont entre [...] una circumstància ocasional o imatge i una idea, sovint de fondes implicacions morals." (pàg. 113). Actualitza una part de la seva experiència que és incomunicable tot representant-hi un motiu amb uns referents tangibles, immediatament intel·ligibles. La segona forma de concebre l'analogia resulta de comprensió més difícil, més resistent a la lectura; l'enllaç entre els ordres de significació ja no és obvi, no en tenim prou amb la nostra experiència diària --hi preval la comunicació poètica de naturalesa simbòlica, amb el benentès que és el lector qui estableix un pacte amb el poeta i les imatges que ha escollit.

Del primer tipus d'analogia, en serien exemples "Els jocs", "Tres llimones", "Esparver" i "Tant no turmenta"; del segon tipus d'analogia, "Primavera", analitzat en detall, i "S-Bahn" i "Moeurs exotiques", dels quals Ballart dóna breument les claus.

Apunt revisat el 13 de desembre de 2011

--

Julià1997

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 20 Nov 2011 22:13:00 +0000

¬¬¬¬¬

Julià, Jordi. "La voluntat crítica de Gabriel Ferrater: Escritores en tres lenguas", pàg. 235-248 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Julià va presentar en el simposi del 1997 una ponència que ampliaria els anys següents amb altres contribucions, especialment al seu llibre La crítica de Gabriel Ferrater: Estudis d'una trajectòria intel·lectual, però també a L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater i a El poeta sense qualitats. Considerava que s'havia parat poca atenció a l'obra de Ferrater com a crític literari, i que aquesta desídia era inadmissible des de la publicació, el 1994, del llibre Escritores en tres lenguas, que aplegava una part dels articles que li havia encarregat l'editorial Salvat, escrits entre el final del 1962 i el 1964. Tot i atenir-se al gènere crític de la biografia literària, no eren mers articles d'encàrrec per a una enciclopèdia literària universal, des del moment que s'hi imposa la voluntat crítica de Ferrater, de la qual Julià reivindicava la validesa i l'actualitat.

Julià va destacar el caràcter iconoclasta de la crítica de Ferrater: "sempre està disposat a destruir qualsevol imatge distorsionada donada per única i certa, i sempre està preparat per proposar-nos una nova visió de l'autor" (pàg. 241). I el va emparentar amb Edmund Wilson i el seu Axel's Castle per la seva explicació sociocultural de molts fets biogràfics (pàg. 242); de fet, Ferrater cita en les seves bibliografies --escatimades per Marcos-- aquest llibre de Wilson i The Wound and the Bow. En la bibliografia no inclosa al final dels articles també hi ha The Liberal Imagination, de Lionel Trilling --del qual Julià destaca els articles "Art and Neurosis" i "Freud and Literature".

Ferrater fa una crítica eminentment valorativa (plenament si l'autor és antic; no tant si l'autor és contemporani), i encara tria de molts autors les millors obres (pàg. 244-5). "Sol presentar les diferents interpretacions que una obra ha rebut al llarg del temps, tot intentant explicar el perquè de cada lectura en cada moment i, si s'escau, proposant-ne una de nova" (pàg. 246). Intenta rescatar la intenció que l'obra mateixa proposa, com havia fet Carles Riba; Julià creia que el concepte "imaginació moral" de la crítica de Ferrater ja prefigurava el concepte "horitzó d'expectatives" de Hans Robert Jauss i el de "comunitat interpretativa" de Stanley Fish.

--

Massip2010

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Mon, 14 Nov 2011 00:12:00 +0000

¬¬¬¬¬

Massip i Graupera, Estrella. "Da nuces pueris (1960) de Gabriel Ferrater: a favor de la felicitat" [PDF]. Ponència llegida el 10 de maig de 2010 al Seminari d'Estudis Catalans, dirigit per Mònica Güell, L'any 1960 en poesia, a la Universitat París-Sorbona, 9 pàg.

Estrella Massip conclou la seva ponència, pàg. 8-9, amb el paràgraf següent:

Encara que el títol Da nuces pueris sigui entès per Gabriel Ferrater com un precepte ètic, com una frase a favor de la felicitat, la felicitat sembla doncs absent dels poemes de Da nuces pueris: el subjecte líric i la majoria dels altres éssers als quals aquest fa referència no són feliços; sí ho foren fou durant la seva infantesa i adolescència, però aquest temps no es pot recuperar; en el present no són feliços; en el futur ho seran «potser». El subjecte líric de Da nuces pueris no s’entesta a omplir la seva vida de felicitat i de plaer, lluitant contra si mateix i contra el temps: sembla vençut d’entrada. I això malgrat que Gabriel Ferrater faci de la felicitat gairebé una exigència vital.

Per ascendir fins a la conclusió anterior, Massip ens recorda la nota, a tall de poètica, amb què Ferrater tancava Da nuces pueris, absent a Les dones i els dies; en concret, el seu darrer paràgraf:

No cal dir que la frase que dóna el títol d’aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l’epitalami de Catul. Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.

Subscric una observació de Massip a l'inici de la seva ponència: de la mateixa manera que la frase da nuces pueris exhorta a donar nous als nens, Ferrater s'exhorta a donar poemes als seus lectors, perquè els agradaran. I llavors, és clar, recordo --com devia tenir present Massip-- que Ferrater, amb Gil de Biedma, s'havien declarat partidaris de la felicitat.

Massip comença bé, doncs. Però descarrila per excés de mecanicisme de seguida que s'endinsa en l'anàlisi dels poemes. Així, considera que "In memoriam" o "Un pas insegur" representen una mera felicitat del passat. La seva lectura consisteix, en bona part, a anar resseguint poemes, per trobar-hi indicis d'infelicitat, desamor, desil·lusió en el present, i per postular que la felicitat es trobarà si de cas en el futur --un plantejament massa escolar: em ve al cap, i em sap greu, un capítol de Milan Kundera, ara no recordo de quina novel·la, en què fustigava la falta de perspicàcia i de sentit de l'humor d'un parell d'alumnes nord-americanes en un seminari sobre Ionesco, incapaces de reconèixer la intel·ligència esmolada de l'autor.

Em penso que la felicitat, en Ferrater, comença afirmant-se de manera rotunda, explícita, amb un poema com "In memoriam", que contrasta poderosament amb tota la literatura adolorida que s'havia escrit fins aleshores sobre la guerra civil. És una actitud que mantenen els poemes narratius següents, "Faula primera" i "Faula segona", que observen la vida amb ulls nets, amb sentit de l'humor i ironia, amb un to que és el dominant a Da nuces pueris. Que el llibre inclou poemes de to més greu, com "El mutilat", "Amistat del braç", "La confidència" o "Punta de dia" i uns quants més? Indiscutible. Ara: en el fons, l'actitud generosa, plena de simpatia, de l'autor no varia pas en aquests poemes, si considerem que hi pretén sacsejar la nostra consciència moral, d'una manera semblant a la poesia de Les flors del mal. Propiciar la nostra felicitat com a lectors, o, un pas més enllà, induir-nos a ser feliços gràcies a la lectura d'aquests poemes, no era una missió que es pogués acomplir pel sol recurs de parlar-hi de la felicitat --calia posar en qüestió els nostres prejudicis; convenia que algú ens desclovés les nous.

--

Ibáñez1997

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Mon, 31 Oct 2011 17:41:00 +0000

¬¬¬¬¬

Ibáñez, Jordi. "Gabriel Ferrater, crític d'art: valor i vigència d'una mirada diferent a l'art contemporani", pàg. 207-234 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Suggestiva ponència, que valora críticament l'activitat de Gabriel Ferrater en relació amb el seu interès per l'art, una activitat que tindria lloc entre el 1951 i el 1959 --només hi ha dos escrits que siguin posteriors, circumstancials i prescindibles, de presentació d'exposicions, inclosos igualment a Sobre pintura. La dedicació a la pintura es plasma en els principals articles publicats a Laye, entre el 1951 i el 1954; en la substitució de José Milicua al Diari de Barcelona els anys 1954 i 1955; en la història de la pintura que preparava per a Seix Barral, entre els anys 1954 i 1959, i en el capítol titulat "The Wise Hand" de la novel·la Un cuerpo, o dos, escrita amb Josep Maria de Martín cap al 1951, un dels primers escrits de Ferrater sobre pintura (Laureà Bonet ha provat que el capítol en qüestió va ser escrit per Ferrater). L'interès per l'art hauria començat, d'acord amb el que diu Joan Ferraté al pròleg de Sobre pintura, el 1947, arran d'una visita a El Prado.

Per què es va deixar d'interessar per la pintura?, en algun moment entre el 1957 i el 1959, es pregunta Ibàñez (pàg. 209). No se'n coneixen pas les raons biogràfiques, i, doncs, podem imaginar que hi prevalen les raons intel·lectuals. Aquesta hipòtesi d'Ibáñez té dos punts. En primer lloc, Ferrater "va prendre un partit com a crític d'art que a finals dels | cinquanta ja es podrà considerar com a 'equivocat' o 'perdedor' segons les tendències dominants tant en la crítica com en el mercat de l'art de llavors ençà." (pàg. 209-210). En segon lloc, "Ferrater se sent interessat en la pintura per una sèrie de motius que, quan hagin madurat, li permetran accedir a la poesia tot acomplint un veritable canvi de pell. Quan Ferrater s'adoni que en la pintura no és possible d'aconseguir allò que sí que li funciona en la poesia, aleshores senzillament deixarà de preocupar-se per les arts plàstiques i abandonarà en silenci les posicions que defensava, les quals ara, sense grans canvis, passaran a integrar-se al seu mínim però sòlid ideari poètic." (pàg. 210). L'interès per la pintura fa que Ferrater arribi a l'escriptura de la seva poesia, postula Ibáñez, amb una clarividència estètica que altrament potser no hauria tingut.

Ibáñez destaca que Ferrater ignori el grup Dau al Set i l'informalisme (pàg. 212), que sorgeixen precisament quan ell s'interessa per la pintura. No s'ocupa de Cuixart, Tàpies, Ponç ni figures encara en actiu com Miró i Dalí; no esmenta Pollock i es desentén de l'avantguarda posterior al cubisme, i defensa artistes "literalment desapareguts del mapa", com Maria Girona, Ramon, Rogent, Josep Maria de Martín. Ferrater associa abstracció i decorativisme (pág. 213-4). Jordi Ibáñez analitza en detall el cas exemplar de l'anàlisi de Ferrater sobre el Guernica, d'una "bellesa crítica enlluernadora" (pàg. 214-7), però amb incongruències que l'incapacitarien per veure el quadre: el traeix, d'acord amb Ibáñez, el criticisme formalista i immanentista, i el desborda la pintura contemporània que no beu explícitament de Cézanne. Creu que Ferrater era conscient d'escriure a contracorrent (pàg. 217).

Seguint Ibáñez, hi hauria quatre idees que li dificultarien a Ferrater l'apreciació crítica de l'art contemporani: [1] l'antihistoricisme; [2] l'oposició a la intrumentalització i politització de l'art i als "abusos espiritualistes que, dins del mateix moviment modernista, es cometen amb la fórmula de l'art per l'art i amb tota la trama d'esoterisme, teosofia i misticisme que recorre totes les avantguardes artístiques i literàries des del simbolisme, tot proporcionant sovint un fonament fal·laç a la insubstancialitat de moltes obres" (pàg. 219); [3] l'atac a l'expressionisme, i [4] la voluntat d'incrementar els elements ordenadors. La idea d'Ibáñez no és banal: el col·lapse teòric com a crític d'art posa Ferrater en disponibilitat intel·lectual per a la poesia (pág. 221-2) --com la crisi sentimental tantes vegades recordada, o com la lectura de Shakespeare. Ferrater "va mirar cap a la seva poesia, que ve a ser com el revelat en positiu de les seves idees en negatiu sobre pintura: coses convertides en formes, en lloc de formes convertides en coses." (pàg. 234).

Grilli1997

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 04 Sep 2011 19:36:00 +0000

¬¬¬¬¬

Grilli, Giuseppe. "De Gabriel Ferrater a Joan Maragall", pàg. 199-206 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Desordenada ponència, farcida d'afirmacions generalistes i rotundes de la mena de "la novetat i l'evolució que amb Joan Maragall comença en la poesia catalana tal volta s'acaba amb Gabriel Ferrater, epíleg tardà (i per cert magnífic) del modernisme." (pàg. 200). Grilli promet fer una lectura de "Sobre la catarsi" , i omple la ponència de digressions i autocites. L'interpreta com si fos un comentari crític del poema "El comte Arnau", bàsicament com una invectiva contra la ideologia que veia en la paraula una essència a rescatar o defensar. No m'interessa gaire.

--

Corretger1997

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Thu, 18 Aug 2011 21:10:00 +0000

¬¬¬¬¬

Corretger, Montserrat. "Provar de creure: la construcció existencial d'alguns poemes de Ferrater a la llum de Pavese i Frost", pàg. 183-197 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Fluixa ponència, que he llegit quatre vegades. Corretger concentra les seves observacions en tres poemes de Da nuces pueris, "Primavera", "Paisatge amb figures" i "A mig matí", als quals troba similituds notables. El propòsit general queda establert a l'inici de la ponència, un cop llegits els tres textos: "La impotència dels éssers humans per conèixer el significat de la vida i l'arbitrarietat de l'existència --sensació sempre vinculada al pas inexorable del temps-- es troba a la base de molts poemes de Gabriel Ferrater, alguns dels quals utilitzen un pretext paisatgístic com a fonament analògic d'una imatge conceptual eficaç per vehicular aquest conflicte." (pàg. 185).

La lectura de Corretger em fatiga pel seu mecanicisme interpretatiu en clau existencial i per l'arbitrarietat i pobresa de les connexions --no les nego pas-- que planteja respecte a Pavese i Frost (pàg. 188-192). Abans de gastar munició parlant de la contingència, la incertesa i la relativitat --fins i tot amb una gratuïta, desafortunada referència a Einstein--, n'hi hauria hagut prou d'adduir l'epígraf de La Fontaine (Fables, II, 13: "L'astrologue qui se laisse tomber dans un puits") que tancava Da nuces pueris:

Le firmament se meut ; les astres font leur cours,

Le soleil nous luit tous les jours,

Tous les jours sa clarté succède à l'ombre noire,

Sans que nous en puissions autre chose inférer

Que la nécessité de luire et d'éclairer,

D'amener les saisons, de mûrir les semences,

De verser sur les corps certaines influences.

Al meu parer, "Paisatge amb figures" i "A mig matí" són dos poemes relativament senzills, fàcils d'entendre, que cal recordar que apareixen confrontats a Les dones i els dies --no ho estaven pas a Da nuces pueris--, en un contrapunt que matisa el sentit de tots dos poemes. D'altra banda, "Primavera" es confronta amb "La platja". Discrepo sobretot de la lectura de Corretger del poema "Paisatge amb figures", que trobo optimista, amb un coixí d'ironia.

--.

Bou1997

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Wed, 27 Jul 2011 21:15:00 +0000

¬¬¬¬¬

Bou, Enric. "Els termes d'una confabulació: Gil de Biedma i Ferrater", pàg. 173-182 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Tant Gabriel Ferrater com Jaime Gil de Biedma s'havien vantat, un moment o altre, de la seva confabulació. Enric Bou els cita, a l'inici de la ponència (pàg. 174-5): així, Gil, resumint les antítesis programàtiques que compartien "contra la autonomía estética, contra quines reservan la poesía para sus estupefacciones, contra el exceso de estilo, contra la identidad de fondo y forma, contra la abstracta formalización de la experiencia" (El pie de la letra, pàg. 272). Cita Gil i Ferrater de forma brillant al llarg de tota la ponència, posant en paral·lel les seves declaracions i escrits.

Bou no creu que tots dos autors es puguin llegir des d'una mateixa perspectiva, perquè la relació amb la tradició literària en la pròpia llengua és més sòlida en el cas de Gil de Biedma; Ferrater, diu, va "haver de reinventar-se una tradició literària". No ho acabo de veure: si bé admetré que la historiografia literària catalana és precària, en comparació amb la castellana, Ferrater té una relació crítica molt intensa, com a poeta, amb determinats autors de la seva tradició, Carner, Riba i Foix, en una operació que ha fet i farà qualsevol autor que no sigui un analfabet i que tingui un mínim d'ambició i de generositat. Ferrater, opino, porta a terme aquesta operació amb normalitat i sobretot per desempallegar-se de l'influx de Riba.

Discrepo també de Bou quan afirma que Ferrater va adoptar, literàriament, una imatge d'outsider. Si de cas, era ja un outsider com a persona. El que intenta Ferrater, amb èxit, és no ser un epígon dels grans poetes que l'havien precedit en les dècades anteriors. No veig tampoc altres detalls de la ponència de Bou, com la prudència que atribueix a Ferrater en el comentari polític a "In memoriam" o "Petita guerra", que contrastaria amb un Gil de Bidema més agosarat a "Años triunfales" o "Intento formular mi experiencia de la guerra".

Coincidint amb el que ja havia dit Ferrater en les entrevistes amb Federico Campbell i Baltasar Porcel, Bou conclou que les diferències amb Gil de Biedma s'expliquen per la pertanyença a sistemes literaris diferents. Goso concretar: darrere Gil, hi veig Machado; darrere Ferrater, Carner, dos autors enormes, de llarga influència --i més afins entre si que no sembla, d'acord amb l'observació de Ferrater en l'important text "Josep Carner" (Escritores en tres lenguas, pàg. 303).

Apunt revisat el 5 d'agost de 2011

--.

Besa1997

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Tue, 28 Jun 2011 23:33:00 +0000

¬¬¬¬¬

Besa, Josep. "Teoria dels cossos: dispositio alfabètica i rizoma", pàg. 159-172 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Josep Besa explora les implicacions de la disposició dels poemes de la segona secció de Teoria dels cossos, que Ferrater va ordenar alfabèticament pels títols, compostos d'una sola paraula. Seguint Núria Perpinyà, recorda les raons exposades per Auden a l'hora de presentar-nos els poemes dels Collected Shorter Poems per l'ordre alfabètic del primer vers. Es tractava d'impossibilitar una lectura històrica o biogràfica del llibre, una lectura que Auden no es veia amb cor d'assumir.

Discrepo de Besa --pel meu gust, la seva ponència es fonamenta en un excés d'elucubracions que no porten enlloc, si bé conté alguns detalls valuosos sobre "Teseu". (El rizoma del títol, "Teoria dels cossos: dispositio alfabètica i rizoma", remet a un sistema acentrat, no jeràrquic i no significant --un objecte a usar més aviat que a interpretar--, un sistema del qual són exemple els diccionaris.)

Ferrater havia de tenir present per força el prefaci d'Auden, atès que l'esmenta a Escritores en tres lenguas. Si va qualificar l'ordenació alfabètica d'aquells poemes de desconcertant i capritxosa, em puc imaginar que devia intentar el contrari a Teoria dels cossos. Postulo que en aquesta segona secció, virtuosíssima, llegim la història d'una parella d'amants, una història lineal, amb una ordenació quasi cronològica.

Les meves conjectures són les següents:

Ferrater no tracta mai d'emular els autors que estima, Auden i Carner (que també va ordenar alfabèticament pels títols els cent cinquanta-quatre poemes del Bestiari de 1964, amb la diferència que els títols de Carner es poden compondre de més d'una paraula). Ferrater devia voler anar un pas més enllà que els dos predecessors. No m'imagino d'entrada que ordenés la secció de manera arbitrària.
"Xifra", el darrer poema de la secció, és el poema més reculat de la història de la relació, anterior al seu inici. I és datable, com el poema que havia d'encapçalar la secció, "Any", el poema censurat que obria aquesta segona secció, ara restituït a l'edició de Les dones i els dies que ha preparat Jordi Cornudella.
L'epígraf de l'àlgebra de Paul Dubreil que encapçalava la secció B de Teoria dels cossos no podia ser gratuït (vegeu els comentaris a "Corda", on el reprodueixo). No em sembla desassenyat entendre la secció com una mostra de les operacions i resultats possibles en les relacions entre un home i una dona que s'estimen, un plantejament que ja seria molt menys arbitrari que el que normalment s'havia arribat a atribuir a la secció.
28 poemes és potser un nombre significatiu --ho corrobora l'indici de la substitució del censurat "Any" per "Corda". Si fos així, potser no tindria sentit que ens plantegéssim l'afegit de "Cadaqués" a la secció, que Cornudella dóna per segur.

Començo a prendre notes per forçar la interpretació cronològica de la secció. Admet que la subdividim en dos blocs de 14 poemes: un primer bloc que va de l'inici de la relació al clímax de "Joc", "Kensington" i "Kore"; amb la frontissa de "Lorelei" (que remet al poema final de la secció) i el seu simètric "Metrònom", i un segon bloc compost de poemes intermporals i de poemes que tracten del progressiu deteriorament de la relació:

"Any", 1 de gener de 1962
Un reguitzell de poemes que podríem interpretar en ordre cronològic i fer correspondre amb l'inici del 1962:

"Boira", un temps que no és el de l'estiu
"Bosc", hivern
"Corda", gelosia d'una relació que ja fa un temps que dura
"Dits", una separació, la noia du "abric de cuir"
"Engany", interpretable com a poema al·lusiu a una infidelitat d'ella

"Esparver", estiu, infidelitat d'ell, potser corresponent al 1962
"Fe", l'arrel semàntica de fidelitat, un poema de to positiu, atribuïble al 1962 --i leitmotiv de la secció
"Fill", una relació que dura des del moment que s'han plantejat si tindrien un fill; interior d'un pis (si els amants són dins de casa, podríem pensar en la tardor de 1962)
"Idolets", de nou el pis d'ell
"Ídols", temps immediatament posterior, un "ara" en què recorden l'esclat de l'estiu
"Joc", intemporal
"Kensington", corresponent al 1963, pel nom del barri de Londres on van viure Gabriel Ferrater i Helena Valentí, fins al juliol
"Kore", imatge de la noia que es va transformant en dona
"Lorelei", poema catorzè dels 28, situació immediatament posterior a la de "Xifra", que correspon al moment simbòlic de pas de la noia a la dona
"Metrònom", poema quinzè, simètric a l'anterior
"Mudances", intemporal, també oscil·la entre les actituds de noia i de dona
"Neu", hivern, infidelitat reiterada
"Noies", por de més infidelitats, ara amb dones
"Oci", intermporal
"Perdó", relació que fa temps que dura
"Plorar", tristesa d'una relació que llangueix
"Riure", "Sabers", "Signe", intemporals
"Solstici", poema corresponent a l'inici de l'hivern, al final de la relació
"També", "Úter", intemporals
"Xifra", 1961, poema final que ens remet al temps anteror a l'inici de la relació amb Helena Valentí, que sabem que es va produir a Cadaqués per l'Àlbum Ferrater (a l'estiu, doncs, ben probablement) --la relació va durar fins al 1963--, un poema que parla de la joia de trobar-se, un poema a favor de la felicitat.

Dos blocs de 14 poemes cadascun. Si el sonet, amb els seus 14 versos, és l'estrofa de la poesia amorosa per excel·lència, la secció B de Teoria dels cossos, composta de poesia amorosa del començament al final, no conté cap poema que pugui assimilar-se a un sonet --al contrari del que passa a Da nuces pueris i a Menja't una cama, en què Ferrater recorre sovint a la composició del poema en 14 versos blancs, sense indicació estròfica. No em sembla tampoc una casualitat.

--

Rics del que donem

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 22 May 2011 21:50:00 +0000

¬¬¬¬¬

Ara fa un any havia fet ja balanç d'Un fres de móres negres, i vaig pensar que aquest 22 de maig de 2011, segon aniversari del bloc, podia ser el moment idoni per tornar-hi. L'experiència continua sent satisfactòria. Quan torno a llegir l'enumeració de 2010 del que m'havia donat el bloc, constato que la puc subscriure i que m'ha continuat fent pensar més, i llegir més en general, i també Ferrater. Sobretot, m'ha fet conèixer persones que no hauria pogut conèixer pas abans, o almenys m'hi ha posat en contacte.

Respecte al que us havia donat el bloc, l'any passat Quim Roig va observar-me amb saviesa que la cultura és un procés de donar i rebre. Seguint doncs el seu consell, m'he plantejat d'aprofitar la lectura, per feina, de Web Analytics: An Hour A Day, d'Avinash Kaushik, un expert de referència en la comprensió del que fem en navegar per internet i el que fan en visitar els nostres webs i blocs i perfils a les xarxes socials.

Què és el que podríem saber sobre les visites d'aquest bloc i el seguiment del meu compte a Twitter? M'arriscaré a encetar una primera llista de reflexions i de dades, sense donar l'apunt per tancat, amb la intenció que puguin tenir alguna utilitat per a altres blocaires i twittaires.

Observacions sobre dos anys de visites a Un fres de móres negres

Per saber què passa al bloc, utilitzo Google Analytics des del primer dia, una eina magnífica, gratuïta, prou fàcil d'incorporar a qualsevol web (en el bloc, només cal afegir un codi identificador al final del codi HTML de la plantilla).
Blogger --propietat de Google-- ha incorporat una pestanya titulada Estadístiques al seu tauler de control, que té la virtut d'oferir unes poques bones dades a qualsevol dels seus usuaris. No té punt de comparació amb l'eina anterior, però m'ha proporcionat un enginy útil a la columna esquerra: hi he afegit una llista dels deu apunts més visitats, que pot orientar algú, i una llista dels tres apunts més visitats la darrera setmana, que em confirma si els nous apunts es consulten, gràcies a la difusió per Twitter, o si sorgeix algun interès sobtat per algun poema --que a vegades m'ha portat a ampliar l'apunt corresponent.
Seguint Avinash Kaushik, em vaig plantejar un objectiu respecte al bloc: atès que Un fres de móres negres conté prou informació rellevant sobre Gabriel Ferrater, m'agradaria que aparegués entre els deu primers resultats del cercador Google en escriure el nom i cognom del poeta. La primera vegada que vaig comprovar-ho, el bloc figurava a l'onzena pàgina de resultats, és a dir, entre el resultat 101è i el 110è. Avui apareix com a 45è resultat, si bé ha arribat a aparèixer a la primera pàgina, just després d'haver-ne publicat un nou apunt --la disputa de posicions a Google és duríssima.
El bloc ha sumat, en dos anys, 17.976 pàgines vistes, amb 5.713 visitants, poc més de 4 minuts i mig de navegació mitjana, poc més de 3 pàgines per visita, amb un 55% de visites noves i un 52% de taxa de rebot (aquest percentatge acostuma a ser alt als blocs, sobretot si la pàgina inicial presenta uns quants apunts seguits: la taxa de rebot indica la gent que arriba a un web i l'abandona sense passar per més pàgines). Fa un any hi havia 8.372 pàgines vistes,de 2.533 visitants, amb 3 pàgines de mitjana per visita i 4 minuts i mig de navegació.

Els 4 minuts i mig de la visita mitjana s'han de considerar un gran èxit, d'acord amb un estudi de Chao Liu per a Microsoft Research (resumit per Jakob Nielsen en el seu article "How long do users stay on web pages?").

Apuntem més dades, enllà de la comparació amb l'any anterior. El 60% utilitza els navegadors Firefox i Chrome. La majoria tenen el navegador configurat en català. Hi ha 631 visitants que han consultat el bloc més de 25 vegades. 2.754 visites han consultat almenys un parell de pàgines --cal tenir en compte que Un fres de móres negres presenta a la seva pàgina inicial els sis darrers apunts. El 40% de les visites prové de Google; el 8%, de Blogger; el 7%, de Twitter. El bloc obé moltes visites a partir de cerques de Google consistents en el nom i el cognom del poeta i el títol del poema; a vegades, combinen només el cognom i el títol, o consisteixen només en el títol; el 6% de les cerques es relacionen amb el nom del bloc.
He escrit 23 apunts més, n'he revisat 44 i n'he encetat 7 que ja estaven creats (apareixien en blanc, eren poemes sense cap anotació publicada).
Sense arribar a fer-ne l'anàlisi estadística, l'observació de la llista de visites indica que en reben tots els apunts sobre poemes i llibres, tot i haver estat creats un mateix dia de maig. Anem d'un màxim de 351 d'"In memoriam" a un mínim de 8 de "Les generacions", amb la mediana en les 35 visites de "Dits", i el primer i el tercer quartils en les 69 de "Metrònom" i les 20 de "Kensington". És la teoria de la cua llarga, que ens diu que a internet o en un web pesa molt el conjunt, molt més que els webs o pàgines de gran èxit relatiu.

Observacions sobre el compte de Twitter @eblanes

L'activitat a Twitter es pot controlar amb una eina com Klout, que em dóna una puntuació global de 32 i em considera un activista, avui (abans em considerava un explorador: no és que hagi pujat de categoria sinó que afinen més en la seva categorització). Klout em diu que arribo a 138 persones (tot i tenir 358 seguidors). He rebut 117 retuits, de 40 persones, i 34 mencions, per 1.359 tuits. Les gràfiques de Klout indiquen que les meves dades baixen de pressa perquè aquestes darreres setmanes he llegit força i he tingut molta feina; he estat poc actiu a Twitter.
Les dades de Twitter de fa un any eren 238 tuits, 149 seguidors, seguiment de 354 persones, aparició a 9 llistes, 16 retuits rebuts.
Ara segueixo 797 comptes, organitzats en 16 llistes. Figuro a 33 llistes, i segueixen les meves llistes 77 persones.

Apunt revisat el 12 de setembre de 2011

--

Pessarrodona2011

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 08 May 2011 19:52:00 +0000

¬¬¬¬¬

Pessarrodona, Marta; Bonet, Eduard, i Moix, Ana María. Taula rodona sobre Gabriel Ferrater, divendres 29 d'abril de 2011, 20.00 h. Biblioteca Central Gabriel Ferrater (Sant Cugat del Vallès)

Les notes en què es basa aquest apunt, que vaig prendre en tornar a casa, tracten de donar compte de tot el que van dir els tres ponents que em resultava més o menys nou respecte a Ferrater, en comparació amb conferències anteriors o llibres seus.

Marta Pessarrodona va actuar a la pràctica de moderadora de la taula rodona. Va dona primer la paraula a Eduard Bonet, que va fer una intervenció breu i ben travada, amb la idea central que la figura de Ferrater s'ha empetitit a còpia d'insistir que només era un poeta, de recordar-nos a tort i a dret que era un alcohòlic, un diletant de la matemàtica, darrerament per la insistència en la relació amb el seu germà Joan [potser pensava en un article de Jordi Amat publicat no feia gaire a La Vanguardia]. Va defensar, repetint la tesi del seu gran llibre sobre Ferrater, que era un home de cultura integral, totalment al dia dels avenços de l'àlgebra i la filosofia analítica, i que aquesta seva faceta científica i lògica va desembocar finalment, amb plena coherència, en l'interès per la lingüística. Bonet considera que som un país que no paeix bé la grandesa d'algunes persones d'intel·ligència brillant, com la de Ferrater. Va lloar el municipi de Sant Cugat pel respecte que mostra cap a Ferrater donant-li el seu nom a la seva biblioteca central --on va tenir lloc l'acte.

Ana María Moix va fer una intervenció amb quatre records mal explicats, més aviat desinflada. Va esmentar la gauche divine, la capacitat d'aprendre molt més amb les converses amb Jaime Gil, Carlos Barral i Gabriel Ferrater que no a l'execrable universitat de l'època. Amb l'ajuda de Marta Pessarrodona, van recordar que, els darrers anys, Ferrater només havia llegit tres novel·les --al marge de les seves feines editorials--, que eren Julia, de la mateixa Moix; Reivindicación del conde Don Julián, de Juan Goytisolo, i, per instigació de Pessarrodona, La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, que el va emocionar. La novel·la de la jove Moix li va agradar, trencant la seva creença que el novel·lista d'interès havia de tenir almenys 40 anys, i la va fer publicar a Seix Barral. Li va recomanar de totes maneres que, si no tenia ganes d'escriure més, que tingués un fill i l'eduqués, que era molt més difícil.

Marta Pessarrodona va referir-se a la seva conferència anterior i als darrers llibres que havia escrit, entre els quals hi ha França 1939. Va recordar el pare de Ferrater, com el van perseguir a la postguerra, com va ser un pèssim empresari, tot i que havia tingut la idea --que la família no li havia deixat tirar endavant-- de comprar tot el litoral de Salou. Va dir que cada vegada veu més marcat per l'exili Gabriel Ferrater, i va explicar, a tall d'exemple, que no volia sortir mai fora, a l'estranger, com Mercè Rodoreda. Tot i això, van arribar a anar a París, amb l'Esther Tusquets i el seu marit d'aleshores.

Ferrater ja no escrivia poesia quan el va conèixer, i és qui li va donar a llegir Doris Lessing. Va coincidir amb Eduard Bonet que, sobre Ferrater, abunda massa la xafarderia de poc nivell, com l'article de Jordi Amat al diari, ja esmentat, o el famós F., de Justo Navarro, que li va agrair la seva ajuda, com molts altres, i no li va arribar a fer cap pregunta, tot i haver-s'hi ofert. TV3 ha tractat Ferrater fatal --maltracta els grans autors, els deconstrueix, diu.

Ferrater, va explicar Pessarrodona, tenia l'habit de matinar, vivia amb poques coses, amb 200 llibres i prou. Li havien arribat fins i tot a tallar la llum del pis de Sant Cugat sense que se'n preocupés, continuava treballant. Va ser una persona sempre independent, generosa, competent, que Joan Coromines, arran de la lectura dels articles de Serra d'Or, aplegats sota l'epígraf comú "De causis linguae", havia cridat perquè hi col·laborés. Era un autor rigorós, que estripava molt. una persona humil, amb capacitat pedagògica, que li deia que "les matemàtiques, no te les han ensenyades bé". Va ser un intel·lectual de risc, el darrer que hi ha hagut al país.

Responent les preguntes del públic, Marta Pessarrodona aclareix que no té drets sobre l'obra de Ferrater, que són en poder dels marmessors, que no sap quan publicaran les promeses obres completes de Ferrater. Va considerar que no hi ha prou cura sobre el llegat de Ferrater. La sorprèn que ni tan sols s'hagi difós l'extraordinari pròleg de Seamus Heaney a la traducció anglesa d'Arthur Terry, Women and Days. Però destaca les aportacions d'Eduard Bonet i de Jordi Julià.

A la taula rodona, hi havia d'assistir també Esther Tusquets, que estava malalta. N'acabava de llegir les Confesiones de una editora poco mentirosa (Barcelona: RqueR editorial, 2005, 198 pàg.), un llibre lleuger, sentimental, amb els seus records d’editora de Lumen, amb molta informació de primera mà pel seu contacte amb nombrosos autors, sobretot en castellà. El capítol 19, “Recuerdos muy personales del encierro en Montserrat”, pàg. 139-146., conté algunes referències a Gabriel Ferrater. Tusquets explica que anava consternat d’una banda a l’altra, preguntant-se què feia enmig d’aquella insensatesa i amoïnat pel que li diria la Marta Pessarrodona –a qui es veu que havia recriminat l’interès per la política moltíssimes vegades. Recorda també un viatge que van fer a París amb la Marta Pessarrodona i el Gabriel Ferrater i el seu marit Esteban, en què va trobar Ferrater fatigat, escèptic.

Entre el públic assistent a la taula rodona de Sant Cugat hi havia Carmen Rojo, l'antiga propietària d'El Mesón.

Al final de la taula rodona, la Maite i jo ens vam acostar a saludar els ponents. Vam poder felicitar Eduard Bonet pel seu llibre i enraonar-hi una mica. Va comentar-nos que el suïcidi de Ferrater havia provocat una reacció insòlita d'irritació. Després va arribar el poc afortunat llibre de Servià.

Foto de Pep Tugues

Amat2010

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Wed, 27 Apr 2011 22:26:00 +0000

¬¬¬¬¬

Amat, Jordi, ed. Fons José María Valverde (1942-1996: Fragments d'una biografia intel·lectual. Barcelona-Catarroja: Afers - Centre d'Estudis Històrics Internacionals, 2010, 149 pàg. Col·lecció "Els Papers del Pavelló de la República", 7.

De la documentació de José María Valverde dipositada al Centre d'Estudis Històrics Internacionals (a partir de l'Inventari del Fons FP. Subsèrie José M. Valverde de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona; PDF: 17 pàg.), Jordi Amat n'ha fet una tria, sobretot de cartes rebudes per José María Valverde i de textos inèdits, poc coneguts o gens divulgats. Amat encapçala el llibre, pàg. 9-39, amb una "Introducció", consistent en una recomanable nota biogràfica i una exposició dels criteris de la tria del Fons.

Les 35 cartes incloses en el llibre són de Vicente Aleixandre, Ernesto Cardenal, Pere Casaldàliga, Josep Maria Castellet, Salvador Espriu, Roberto Fernández Retamar, Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Bernardo Giner de los Ríos, editorial Guadarrama, Jorge Guillén, Juan Ramón Jiménez, José Luis López Aranguren, Juan Marichal, Leopoldo Panero, Carles Riba, Dionisio Ridruejo, Pedro Salinas, Fernando Savater, Antonio Tovar, Mario Vargas Llosa i Luis Felipe Vivanco, més una carta de Valverde a Savater.

El llibre es completa amb l'apartat "Prosa pública", pàg. 103-147, una tria de textos notables:

"Maragall y las ideas estéticas" (1960) --una conferència que conté algunes reflexions que són pertinents per entendre una mica millor Ferrater--,
"Quién es José María Valverde. Autocharla" (1962),
"Memoria de un maestro" (1962, sobre Jaume Vicens Vives),
"Retorno a las fuentes y apertura de la catolicidad" (1965),
"Introducción a la Guía de la Literatura Castellana Medieval" (1965-1968)
"Algunas notas sobre Gabriel Ferrater"
"Nicaragua: el imperio gana una guerra"
"El 22: buena añada de libros" (1990)
"Autobiografía académica. Apunte de un currículum" (1991)
"Aranguren, 1946-1965"
"Text de presentació de Primera clandestinidad" (el segon volum de les memòries de Gregorio López Raimundo, que ja no va poder llegir en persona).

Valverde va conèixer Ferrater el 1956, i li va proposar de "traduir conjuntament Rilke per a l'editor Janés (una feina que finalment va fer Valverde sol i per la qual va rebre el Premi Nacional Fray Luis de León)" (pàg. 17). La resposta a Valverde es troba en una de les dues cartes de Ferrater incloses en el llibre, la del 28 de juliol de 1956. La segona, del 10 d'agost del mateix any, respon a una altra proposta de Valverde de col·laboració amb ell i amb Martí de Riquer en una història de literatura universal, en què destaca la distribució per matèries per al segon volum, dels segles XVI al XVIII, que proposa Ferrater. Però la col·laboració no es va concretar per incompareixença de Ferrater, que passava una mala temporada, com Valverde explica en el text "Algunas notas sobre Gabriel Ferrater", pàg. 124-127. Valverde insinua que Ferrater, en aquell moment, ja havia pensat en el suïcidi, i "había quemado su gran obra, unos 600 de folio de algo que, quizá, habría sido un paralelo al Oficio de vivir pavesiano.". Les notes es construeixen al voltant d'unes quantes anècdotes: com es van conèixer, la col·laboració fallida de la història de la literatura universal, el Ferrater políglota, entusiasta sobtat de Shakespeare, la seva conversa insòlita, els contactes fins a la sortida de Valverde cap a Amèrica el 1967.

En el moment de la dimissió de la càtedra, el 1965, Ferrater, ens explica Amat, li va enviar manuscrit el poema "Per José María Valverde". La capsa 27 del Fons inclou traduccions de la poesia de Ferrater.

--

Ballart1997B

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Wed, 30 Mar 2011 23:50:00 +0000

¬¬¬¬¬

Ballart, Pere. "Ferrater i la 'concreció imaginativa': un lloc comú del crític i el poeta", pàg. 145-157 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Intel·ligent ponència de Ballart que posa en relleu la coincidència entre els judicis crítics de Ferrater i la seva creació. Com que investigar el conjunt de premisses de Ferrater sobre el que són i han de ser l'art i la literatura en contrast amb els seus poemes excedia les possibilitats de la ponència, Ballart es va concentrar en una de les idees de Ferrater: la concreció imaginativa.

Ja als primers textos sobre pintura i literatura Ferrater havia caracteritzat els processos de la lectura i la interpretació com una veritable re-creació de l'obra --el principi crític de Riba, que Ballart no esmenta. L'art es fonamenta en la intuïció, en un acte de concreció imaginativa, escriu Ferrater el 1954, adduint Croce. El tema específic preval, en l'art, sobre el tema general. La qualitat de l'art deriva de la vitalitat individual i momentània del seu tema específic.

La forma del poema és l'únic que té valor --una posició que emparenta Ferrater amb Croce, els new critics i Eliot. Amb aquest replantejament, la seva crítica refusa per fàcils les interpretacions ideològiques, reductores de la significació de les obres, i demana una escrupolosa atenció als detalls formals de tota obra artística

És especialment il·luminador l'examen minuciós de Ballart de les opinions de Ferrater sobre els escrits dels altres. Així, la idea de la concreció imaginativa, expressada de diferents formes, apareix sovint a Escritores en tres lenguas, per destacar un llibre en el qual arriba a fer-se qualitat prevalent, sobretot en dos articles memorables --hi coincideixo--, que són el de Marcel Proust i el de Manuel Machado. Al llarg de la ponència, Ballart anirà repassant les aparicions de la concreció imaginativa en textos crítics, cartes, entrevistes i poemes.

Ferrater va lloar, de Compañeros de viaje, de Jaime Gil de Biedma, que els pooemes particularitzaven molt els detalls locals de la seva situació (pàg. 150). Els poemes de Les dones i els dies destaquen així mateix pel gust pels detalls, per la sensualitat --en oposició a la ideologia. "La seva poesia és un exemple paradigmàtic (en el cas del seu primer llibre, Da nuces pueris, fins i tot d'una acusada ortodòxia) del que Goethe va definir com a poesia de circumstàncies" (pàg. 154) --que era la pròpiament artística i no pas la poesia que parla de generalitats, com el mateix Ferrater va insinuar a "Els aristòcrates".

--

Arqués1997

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Fri, 25 Feb 2011 22:21:00 +0000

¬¬¬¬¬

Arqués, Rossend. "Canibalisme i possessió eròtica. Una lectura de 'Posseït' de Gabriel Ferrater", pàg. 127-143 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

D'aquest poema, se n'han escrit algunes lectures minucioses, excel·lents, que he consignat a l'apunt corresponent. Rossend Arqués, en el simposi Gabriel Ferrater, va presentar una ponència que incloïa una anàlisi de fonts extensa, entre les quals em persuadeixen especialment la de Quevedo (pàg. 133), un poema de què sabem que Ferrater havia parlat amb els seus amics, i la de Riba (nota 13). Arqués hi va esprémer també les relacions internes del text, algun cop forçadament, com el cas de revolt i cucs (pàg. 139).

No em convencen alguns dels seus malabarismes finals. Faig una lectura més senzilla del poema, com l'exercici virtuós d'una hipèrbole, òbvia, que Ferrater porta al límit.

--

Joan Ferraté

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 16 Jan 2011 22:23:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Pero lo que operaba con más fuerza era una razón verdaderamente insensata, y es que la inmensa gloria de Antonio, poeta desde luego de rango mucho más alto que Manuel, originaba una especie de irritación contra éste. Sin tocar su absurdo moral, el fenómeno encierra un absurdo crítico: no se admira bien a Antonio si no se arroja una clara luz sobre Manuel.”

(Gabriel Ferrater, “Manuel Machado", pàg. 319, dins Escritores en tres lenguas)

No hi entenc prou. Ara: no és Joan Ferraté un dels poetes catalans més importants de les darreres dècades? El Catàleg general 1952-1981, el llibre que aplega tota la seva poesia, és una meravella, començant per la tirada virtuosíssima de tetrasíl·labs que fan de pròleg a la primera secció, “Les taules de Marduk i altres coses”, i acabant per la sàtira esmolada dels 17 rodolins memorables de la quarta i darrera secció, “Catorze professionals i dos escaigs (més un extraviat d’última hora)”; a l'entremig, el punt d'inflexió que representen en la literatura catalana els sis poemes amorosos de Llibre de Daniel --i no ho dic pas perquè es tracti d'una relació homosexual ni perquè el llibre aparegués el 1976, raons banals, sinó per la seva insòlita falta de pudor i valentia. La dicció de la poesia de Ferraté, precisa, bastida amb rigor i planera a la vegada, sorprenent i lúcida, s'ha d'estendre a les seves traduccions apassionades, apropiacions en diu ell: Cinquanta poesies de Du Fu, Les poesies de C. P. Cavafis, els Líricos griegos arcaicos. És una veu singular, i diferent de la del seu germà Gabriel.

La seva obra crítica ha obtingut un reconeixement indiscutit. Es va situar de ben jove en primera línia, amb el sensacional Carles Riba, avui (de l’any 1955, inclòs el 1993 a Papers sobre Carles Riba), seguit dels assajos inclosos a Dinámica de la poesía: Ensayos de explicación 1952-1966. A la seva maduresa va continuar publicant llibres importants: els assajos sobre Carner aplegats a Papers sobre Josep Carner; la seva edició d’Ausiàs March i les lectures incloses a Llegir Ausiàs March; la seva traducció i interpretació de La terra gastada d’Eliot. Va anar editant amb pulcritud els escrits esparsos del seu germà, i la mateixa correspondència amb ell i amb Jaime Gil de Biedma. No són tampoc desdenyables els articles i les notes de diari aplegats a Provocacions i Apunts en net, ni les entrevistes d'Opinions a la carta. L’excel·lència crítica de Ferraté ha afavorit potser que es negligís la seva poesia, com si es tractés d’un crític considerable que hagués publicat alguns versos. Un dels millors lectors que ha donat el país, va exercir de professor una bona part de la seva vida a l'estranger, primer a Santiago de Cuba, després, molts anys, a la Universitat d'Alberta, a Edmonton, al Canadà. Diuen que trobava que el nostre clima intel·lectual era dominat per la covardia i la reticència.

Víctor Obiols, autor d’una tesi que és l’origen del llibre Catàleg general 1952-1981: Elements intertextuals en l’obra de Joan Ferraté (Reus: Institut Municipal d’Acció Cultural, 1997), ha argumentat la seva defensa de l'obra poètica ferratiana millor que no jo: “condemnat a una mena d’ostracisme crític per raons que ara no vénen al cas, està destinat probablement a ocupar un lloc assenyalat en l’àmbit de la literatura catalana de la segona meitat de segle: crític, traductor, poeta, editor de clàssics, la seva obra, personalíssima, és exponent d’un rigor extrem, d’una densitat de pensament considerable i d’un gust i d’un criteri segurs” (pàg. 11). I afegeix, per caracteritzar la seva poesia: “L’obra poètica de Joan Ferraté planteja una gran paradoxa: aconsegueix de distingir-se per la seva singularitat, per la plasmació literària d’una personalitat idiosincràtica, per la seva originalitat al capdavall, i tot això mitjançant una pràctica fonamentalment derivativa, imitativa i plagiària; una obra en la qual l’heroi no és el ‘jo’ líric sinó la pròpia literatura; una obra que fonamentalment reformula mitjançant procediments paròdics una vasta tradició literària, en una revisitació irònica d’allò-que-ja-ha-estat-dit.” (pàg. 16).

A propòsit de les relacions entre la poesia de Gabriel Ferrater i la poesia de Joan Ferraté, copiaré només el poema "4 juny 1970", dedicat a Josep Carner, el poeta admiradíssim de tots dos germans, i el paràgraf final del "Prospecte" a Papers sobre Josep Carner, un text memorable i eloqüent que ens explica el sentit profund de les paraules finals, “Com una pàtria”, del poema “Josep Carner” de Gabriel Ferrater.

4 juny 1970

Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava

pel camp i que, en tornant de donar un volt,

deia el que havia vist, a tots portant consol.

Josep Carner és mort: tota la saba

del món ha refluït cap a l'abís,

i és ara una ganyota, la faç del paradís.

Paràgraf final del "Prospecte" a Papers sobre Josep Carner (pàg. 8-9)

És llegint Carner quan tenia tretze anys que vaig aprendre a entendre la poesia, i d'ençà d'aleshores li he estat fidel i l'he seguit llegint amb una admiració que no sembla que hagi d'arribar mai al seu límit. És en relació amb la seva obra que he jutjat bona part dels autors que en el curs dels anys he tingut la sort de conèixer, i sempre he tornat a la lectura de Carner com qui torna a casa i a la veritat d'un mateix. M'omple d'orgull el seu art, cada vegada que en torno a comprovar l'excel·lència, comparable al de Shakespeare per la seva generositat i al de Góngora per la complexitat del seu funcionament intern, germà del de Machado per la qualitat de la imaginació, però diferent del de tots ells per l'heroisme abnegat que el projecta damunt de l'experiència comuna incorporada en els termes aleatoris d'una llengua que es dóna el cas que és la meva, al mateix temps que és la de Carner. Aquesta diferència és el fonament de la meva fidelitat i la justificació del meu orgull. Només que fossin uns quants més que un grapat a sentir un orgull semblant i potser aquest país començaria a tenir una mica de mèrit.

Alguns enllaços

Fitxa del llibre Catàleg general 1952-1981 a Quaderns Crema
Joan Ferraté al web escriptors.cat
“Li He, poemes de cavalls”, traducció de Dolors Folch i Joan Ferraté, Reduccions, núm. 38, 1988, pàg. 29-39
“’Poesia’, de Josep Carner, ressenya i vindicació”, Els Marges, 8, 1976, pàg. 15-32, l'article de Joan Ferraté que va situar Carner al centre del cànon literari català
Carles Miralles, “Joan Ferraté (1924-2003)”, nota necrològica publicada a Estudis Romànics, 27, 2004, pàg. 585-596, un text intel·ligent concentrat en la seva obra crítica, traductora i poètica
Aula Carles Riba, Joan Ferraté. Actes de la Jornada d’estudi i evocació organitzada per l’Aula Carles Riba i la Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya, a cura de Jordi Malé (Barcelona: Publicacions de la Residència d’Investigadors CSIC – Generalitat de Catalunya, 2005)
“Les lectures de Joan Ferraté”, Núria Perpinyà, Els Marges 47, 1992, pàg. 90-107, amb molta informació de primera mà per contextualitzar la pràctica crítica de Joan Ferraté

Valverde1982

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sat, 08 Jan 2011 00:03:00 +0000

¬¬¬¬¬

Valverde, José María. "Ferrater: l'experiència de traduir-lo" (article traduït per L. Soldevila). Faig, 16 (març de 1982), pàg. 18-19

Breu, bonic, elogiós article, agut i dens, escrit al cap de 10 anys de la mort de Gabriel Ferrater en record d'una amistat intensa. Valverde hi explica la seva experiència de traductor en Las mujeres y los días; li van tocar els poemes més hermètics, diu, en la distribució de feina que van fer amb Pere Gimferrer i José Agustín Goytisolo. Esmenta el poema que Ferrater li va dedicar, "Per José María Valverde", amb l'observació que el tema és a la data, data que sols Valverde podia interpretar, com a exemple del caràcter hermètic d'alguns poemes del seu amic.

El decasíl·lab predominant a Les dones i els dies prové del ritme d'Ausiàs March i, sobretot, del vers blanc de Shakespeare, de qui Valverde afirma que Ferrater es va tornar el més gran coneixedor a tot l'Estat --s'intueix que en poc temps, després d'haver-ne parlat amb Valverde. Així va obtenir una forma poètica que tenia la flexibilitat conversacional de la prosa. Encomiàsticament, i per la seva afinitat amb Robert Graves, Valverde va afirmar que Ferrater era un poeta anglès que escrivia en català.

Clou l'article considerant exemplar l'art de Ferrater: "l'art de ser un poeta menor, deliberadament ajustat a unes fronteres en l'expressió, que realçaven d'aquesta manera la vàlua del que es contenia en el seu territori" (pàg. 19).

El text dels poemes

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Thu, 06 Jan 2011 18:20:00 +0000

¬¬¬¬¬

He preparat aquest apunt pensant en qui hagi vingut a parar al bloc sense conèixer Gabriel Ferrater, o sense tenir la seva poesia a mà. Conté enllaços a tots els poemes inclosos a Les dones i els dies, copiats i a vegades comentats per tota mena de lectors en les seves pàgines sobre literatura i els seus blocs i fotoblocs. Miro de satisfer, de pas, l'expectativa de qui es pensava que, darrere de la llista sencera de títols dels poemes que apareix a la columna esquerra, hi trobaria els textos. Els títols de l'esquerra només porten a les meves notes sobre cada poema, amb el mateix criteri que més avall aplico a la llista de llibres de Ferrater i a la bibliografia.

En aquest apunt, quan no he trobat el poema enlloc de la xarxa, o quan apareixia en un document llarg i difícil de destriar, he enllaçat amb la pàgina corresponent a l'edició de 1968 de Les dones i els dies que reprodueix el Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres. He aplicat el mateix criteri en els poemes més llargs, que només havia trobat com a fragments: "In memoriam" i "Poema inacabat" amb la seva "Tornada".

Per llegir la poesia de Ferrater, de totes maneres el millor que un pot fer ara mateix és comprar l'edició que en va publicar Jordi Cornudella a Edicions 62 a començament de l'estiu de 2010. És una edició barata i pulquèrrima, neta dels possibles errors de còpia dels poemes a la xarxa i respectuosa amb la composició tipogràfica original i el deliberat acarament del poema de la pàgina esquerra amb el de la pàgina dreta.

Textos de Les dones i els dies

Apunt revisat el 30 de juliol de 2011

Muñoz1999

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sat, 01 Jan 2011 21:13:00 +0000

¬¬¬¬¬

Muñoz Pujol, Josep Maria. La gran tancada. Barcelona: Columna, 1999, 346 pàg.

Fluixa evocació de la tancada de 287 intel·lectuals a Montserrat, del 12 al 14 de desembre de 1970, en protesta pel procés de Burgos. Una vegada apareix Gabriel Ferrater en el relat, al cap d'una cinquantena de pàgines, les observacions i els comentaris del narrador sobre Gab, com l'anomena, s'hi converteixen en un dels fils conductors de la pseudohistòria o pseudonovel·la, fins al final del llibre --si el llibre contingués un índex de noms, resultaria que Ferrater, a partir de la pàgina 58, apareix esmentat gairebé a la meitat de les pàgines. És ben bé un precedent de F., de Justo Navarro.

És lamentable que Muñoz no doni per gaire més que per la xafarderia. Descriu un Ferrater molt alcoholitzat, envellit, farfallós, fins i tot una mica sord, alterat per la impossibilitat de beure durant la tancada, i malfiat que els manipulessin. Tanmateix, el seu llibre conté algunes observacions a consignar:

la citació d'unes cartes in extenso a Isabel Rocha (pàg. 61-62)
una interpretació de l'afer de la detenció de Ferrater per l'article que Manuel Sacristán va publicar amb el pseudònim Víctor Ferrater (pàg. 78-81)
la referència a Elma Marcusi, una deixebla de Brian Tate, que havia estat amant de Ferrater mig any, a Nottingham i Londres, el 1962
l'angoixa per la seva feina mal retribuïda
l'aspecte juvenil dels texans i les vambes, indumentària més barata que l'americana i la corbata
l'animadversió per Espriu, el poeta de la mort, i també per Maria Aurèlia Capmany, i l'amistat amb Blai Bonet
unes quantes frases estrafetes que podríem atribuir a Ferrater

Una altra cosa, que ara encara jutjo més important

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Fri, 17 Dec 2010 22:37:00 +0000

¬¬¬¬¬

Reprodueixo en aquest apunt l'article que Nuria Sebastián va demanar-me per al número 26 de la Revista Artesanal Iguazú de Literatura y Cultura, que aquest migdia m'ha fet arribar ella mateixa. Tenaç i generosa, li havia cridat l'atenció aquest bloc, i va tenir l'astúcia de proposar-me si seria capaç d'explicar d'on sorgia el meu interès lector per Gabriel Ferrater. L'article omple sis pàgines de la revista, editat a doble columna, amb el text original a l'esquerra i una traducció al castellà a la dreta, feta amb Google Translate i revisada per mi mateix, il·lustrat amb una reproducció de la coberta de la nova edició de Les dones i els dies que Jordi Cornudella ha publicat enguany i amb una fotografia prou coneguda de Ferrater, dret al carrer, fumant, amb texans, vambes i camisa, cabells blancs, ulleres de sol en un dia de pluja, que brilla a la calçada, mentre un home, vist d'esquena, vestit amb trajo i amb el paraigua obert, passa caminant per la seva esquerra. Reprodueixo el text tal qual, llevat d'una frase que, per modèstia, l'editora d'Iguazú va suprimir, i només revisant-ne dues URL escrites, és clar, al paper (l'una, la d'aquest bloc, que he suprimit, i l'altra, la d'un bloc sobre Virginia Woolf, que ara s'ha tornat hipervincle).

Quan tenia uns vint anys, vaig apuntar-me en un curs de fotografia. Devia ser cap a l'any 1985: recordo que el professor, que treballava de taxista, estava entusiasmat perquè havia comprat de saldo a uns mariners russos, al port de Barcelona, unes càmeres Zenit amb una òptica excel·lent. Un diumenge al matí vam sortir la classe i el professor amb una aspirant a model pel Poblenou i el divendres següent vam fer pràctiques de laboratori en blanc i negre. Mentre que els meus companys revelaven fotos i més fotos de la model en diferents posats, de cos sencer o de mig cos i també en primer pla, preses amb la llum de primera hora i amb la llum del migdia, vestida amb una jaqueta de cuir negre o amb una samarreta clara, jo no vaig fer altra cosa que anar tirant proves d'una sola fotografia, ara sobreexposant ara subexposant el positivat, aplicant-hi reserves matusseres, variant la durada de la immersió de la foto en les cubetes. Ja es veu que sóc un home de capacitat limitada, i ja et deus imaginar que no vaig obtenir cap foto de concurs.

Amb aquest precedent, no pot sorprendre que també més o menys des dels vint anys hagi persistit a llegir un poeta que no deixa mai d'agradar-me: Gabriel Ferrater, autor dels 118 poemes que aplega l'edició que podem considerar definitiva de Les dones i els dies. El títol apareixia al final de la llista de lectures obligatòries d'una assignatura, i em vaig decidir a comprar-lo per les vacances de 1983. Tenia 19 anys. Em van entusiasmar de seguida el seu to directe; la qualitat narrativa dels poemes; la concreció dels objectes, les accions i les persones que hi apareixen; el fulgor de les metàfores; la col·loquialitat juganera, la precisió i la magnificència de la llengua; la llibertat del vers blanc; el rigor i la varietat formals; l’ambició artística; la intel·ligència irreverent de les observacions de Ferrater; la possibilitat d'intuir la lliçó dels versos sense entendre'n tots els detalls... Què més pot demanar un lector? He rellegit sovint el llibre sencer, a vegades només alguna de les seves cinc seccions, més sovint ara un poema ara uns altres. He tingut la sort de compartir la lectura amb bons amics, de sorprendre'm davant l'acuïtat d'algunes observacions del meu pare una nit que vam donar un cop d'ull a "Faula segona", d'alegrar-me que la meva dona sigui una lectora perspicaç i inconformista capaç de posar a prova en tot moment qualsevol interpretació consuetudinària. Em fa goig que el que m'ha succeït un dia, o algunes ratlles que hagi llegit, m’hagin portat moltes vegades a la memòria uns versos de Ferrater i me'ls hagin fet veure amb una nova llum, amb la satisfacció d'entendre'ls millor --no sé si això és el plaer estètic; en tot cas, és un plaer ben real.

Gabriel Ferrater va aplegar els tres llibres de poesia que havia escrit del 1958 al 1963 en un sol volum, Les dones i els dies, l'any 1968, quatre anys abans de la seva mort. Jo vaig néixer el 1964, i vaig descobrir-lo l'estiu de 1983. Naturalment, he acabat llegint tots els seus altres llibres publicats pòstumament, gràcies a la diligència del seu germà Joan, que fan un bon aplec d'articles i col·laboracions disperses, de conferències i entrevistes; he llegit una bona part de les seves traduccions més conegudes, a part de freqüentar la bibliografia sobre l'autor. M’he anat fent gran amb la poesia de Ferrater a la memòria, sense cansar-me'n mai. Que una persona a qui ha acabat important cada vegada més la lectura tingui un llibre de capçalera no em sembla pas insòlit. És més, ho recomano: tornar a uns mateixos textos de bona literatura al llarg dels anys, periòdicament, és gratificant, si bé admetré, sobretot si penso en els meus companys de curs de fotografia, que a algú li pugui semblar una dedicació dispendiosa. “Mots que romanen, / mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits, / oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.”, va escriure Ferrater al final del seu poema “Josep Carner”.

Però l'activitat íntima i solitària del lector ordinari, quin interès té? El sentit del ridícul em portaria a posar ja punt final a aquest escrit si no fos que el que va cridar l'atenció de l’editora d’aquesta magnífica i tenaç revista que és Iguazú va ser un bloc que vaig encetar el 22 de maig de 2009 sobre Les dones i els dies (Un fres de móres negres: Apunts de lectura de Gabriel Ferrater). Només hauré de dir-ne aquí que és un bloc espuri, per l'anomalia d'haver-ne publicat més de cent cinquanta apunts en un sol dia, aquell 22 de maig, bàsicament un per poema i un per llibre de Ferrater, i d'haver-n'hi afegit ben pocs des d'aleshores. Al lector d'Iguazú li deurà interessar saber més aviat que vaig posar-m’hi perquè, aprofitant les oportunitats dels blocs, havia trobat tot d’una la manera òptima d'endreçar les meves anotacions de lector de bona fe, sense cap vinculació professional amb la literatura, i de revertir-les cap a altres lectors com jo.

Un fres de móres negres m'ha resultat insospitadament estimulant, com un curs de Photoshop avançat per a un veterà aficionat a la diapositiva. M'ha fet llegir Ferrater més a fons, pensar-hi més; m'ha portat a llegir de cap i de nou el seu gran amic Jaime Gil de Biedma i preguntar-me com havia pogut trigar tants anys a fer-ho; m'ha fet descobrir perles com el documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste; m’ha portat a nous articles, a conferències memorables, a visitar el Mas Picarany, la casa on la família Ferrater es va refugiar dels bombardejos contra Reus a la Guerra Civil; m'ha posat en contacte amb altres lectors entusiastes, com Joan Manuel Pérez Pinya, generós responsable d'una immillorable i puntual bibliografia ferrateriana que no coneixia; m'ha fet reflexionar i obligar-me a escriure sobre el que anomenen el paradigma 2.0 i la literatura... Crec que veurem cada vegada més aportacions valuoses dels lectors sobre literatura a la xarxa, i recomano, per acabar, un excel·lent bloc sobre Virginia Woolf alimentat per les aportacions de common readers: Blogging Woolf.

Enric Blanes

Vázquez1972

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Fri, 03 Dec 2010 22:32:00 +0000

¬¬¬¬¬

Vázquez Montalbán, Manuel. "En la muerte de Gabriel Ferrater" (PDF: 1 pàg.). Triunfo, any XXVII, núm. 502, 13 de maig de 1972.

Penetrant article, una sola pàgina, de Manuel Vázquez Montalbán, publicat al maig de 1972, concentrat en el Ferrater poeta. Hi destaca l'anticonvencionalisme de Da nuces pueris respecte a la poesia catalana llavors institucionalitzada i respecte a la poesia catalana social, més vigent com a aspiració que com a realització. Ferrater, que es declarava partidari de la superficialitat, va haver d'esperar 10 anys, fins al 1968, amb la publicació de Les dones i els dies, perquè sorgís el clamor minoritari que el va saludar com l'únic gran poeta posterior a la generació d'Espriu, Vinyoli i Rosselló-Pòrcel.

La seva temàtica no s'assemblava gens a la temàtica dominant a la poesia catalana d'aleshores. "Los temas de Ferrater se referían a la propia experiencia, de la que extraía una conclusión moral, a veces descrita con un lenguaje sólo apto para dos. El lector extraño a esa relación hermética debe contentarse con otros niveles de significación, incluida la valoración contemplativa del hermetismo.". Vázquez el connecta amb el Carner d'El veire encantat.

Ferrater era un extraordinari lector: "demostró que la única función de la crítica era enseñar a leer". I era escèptic respecte al paper del poeta i la poesia a la societat actual. Vivia en la indigència d'un jove estudiant, guanyant-se la vida amb alguna traducció, amb classes mal remunerades: "vivía en esa vacuola de indiferencia que las sociedades más mediocres y pequeñas saben destilar para aislar y defenderse de lo que no entienden.". Vázquez Montalbán, per acabar, reconeix a Ferrater el paper renovador en la literatura catalana que representa Gil de Biedma en la castellana.

Frases que li atribueixen

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Fri, 26 Nov 2010 00:05:00 +0000

¬¬¬¬¬

De tant en tant, trobo articles, llibres, apunts de blocs, entrevistes, en què una persona cita una frase o idea o sortida que atribueix a Gabriel Ferrater, paraules que no apareixen enlloc fora del record d'aquella persona:

"El nostre germà gran Gabriel Ferrater ens deia, als seus germans petits, que havíem tingut una educació pèssima i que a partir del moment que ens n’adonéssim ens caldrien deu anys per treure’ns-la de sobre. I que, al cap d’aquells deu anys, podríem començar a veure la llibertat i els seus efectes secundaris." (Ramon Barnils, "El franquisme dels antifranquistes". El Món, 24 de juny de 1983).
“On és la meva pobra, trista, bruta i dissortada botifarra?”, esperant el seu plat en un sopar literari, en al·lusió al vers d'Espriu, que va opinar que Ferrater era un terrorista intel·lectual (Eduard Bonet, Gabriel Ferrater i Rober Musil: entre les ciències i les lletres)
"Vull ser com un xarnego", frase comentada en un apunt del bloc Riell Bulevard, de Lluís Bosch
Opinant de la revolució cubana i de Castro, que considerava "un polític il·luminat, que són els pitjors perquè acaben sent uns dictadors o uns grans fills de puta" (Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris. Barcelona: Edicions 62, 2009, pàg. 137)

Sobre Vargas Llosa, que no volia veure més --arran de l'emprenyada per no haver votat Gombrowicz al Premi Internacional de Literatura de 1965, confirmada més avall pel mateix Vargas Llosa--, va dir: "És un pretensiós amb una ambició que no correspon als seus escassos mèrits literaris: he començat i no he pogut acabar La ciudad y los perros. No tinc per què discutir de literatura amb ell en el mateix jurat d'un premi. No vull tornar a parlar d'aquest tema i menys d'aquest individu." (ibidem, pàg. 137-8)
"Recorda el que em vas prometre a Valescure i que li vas dir a Witold [Gombrowicz] que el premi de l'any següent seria per a ell.", li va dir a Valescure, l'any següent, a Ugné Karvelis, agent literària a l'editorial Gallimard (ibidem, pàg. 140)

“Llegeix Carner i Foix i fes sonets", li va recomanar a Narcís Comadira.
Félix de Azúa, al seu llibre Momentos decisivos, esmentat en un apunt d'Ana Rodríguez Fischer a propòsit de la traducció al castellà de Seductors, il·lustrats i visionaris, de Castellet, inclou un fragment amb un personatge anomenat Gabriel Vallverdú, que s'inspira en Gabriel Ferrater, personatge que seu en una terrassa a la plaça Reial quan s'hi acosta una parella de policies: "Uno de los policías, adornado por un bigote mexicano de puntas caídas, se acercó a la mesa, metió los pulgares en el cinturón y se dirigió a Gabriel con un movimiento del mentón. '- Tú. Documentación.' El poeta Gabriel Vallverdú enderezó el cuerpo que había ido resbalando hacia el suelo y del que ya sólo apoyaba en el asiento el extremo de la rabadilla, y miró con expresión perfectamente ingenua al policía. '- ¿Qué entiende usted por documentación, señor agente?'. El segundo policía se colocó junto al compañero y dijo, 'déjamelo a mí'".
“Un poble que no té policies ni agents del fisc –tots espanyols–, que no té governants, és un poble ocupat”, una frase que havia sentit sovint, és atribuïda per Ferrater per Biel Ferrer.
"Homenatge a Gabriel Ferrater" és el poema amb què Rosa Leveroni va respondre "El ponent excessiu" i la comminació de Ferrater dins del "Poema inacabat" (tots tres poemes, comptant-hi el fragment del "Poema inacabat", apareixen en el bloc dedicat al centenari de Rosa Leveroni)
"Un llibre és la síntesi de molts llibres llegits", deia Maria Mercè Marçal en invocar Gabriel Ferrater i Marta Pessarrodona
"El problema de Simone y de Víctor es que los dos están enamorados de Víctor", a propòsit d'un matrimoni amic (Juan Marsé, "El paladar exquisito de la cabra", El País, 13 de novembre de 1994)
"Aquest got és el meu bastó de cec que si me'l bec m'enterboleix, i si no el bec, m'angoixa", referint-se a un got de ginebra (Josep Maria Muñoz Pujol. La gran tancada [la de Montserrat, el 1970]. Barcelona: Columna, 1999, pàg. 67-68), i encara, de les nombroses frases estrafetes per Muñoz, poc fiables en la seva literalitat, n'hi afegeixo dues més: la primera, a propòsit d'Espriu, que no havia pujat a Montserrat per mala salut i que va dir que els escriuria, "Per què ens ha d'escriure el poetastre de la mort, que no menja, ni beu, ni fa l'amor, ni fuma per no cremar ni escurçar un sol minut de la seva insulsa vida?" (pàg. 257), i la segona, en defensa de Josep Maria Castellet davant la maledicència d'alguns: "No sé si pot dir-se'n covard o fonedís, d'un home que pren les mínimes indispensables precaucions perquè no li trenquin la cara" (pàg. 121)
"En tàcita advocació dels corrents formalistes, sostenia Gabriel Ferrater que només comença a saber-se una llengua estrangera quan no totes les seves paraules et semblen absolutament poètiques." (article de Josep Murgades al diari El punt - Avui de 28 de desembre de 2011)
"També Cézanne deia que cal matar un home per pintar un quadre” (Marta Pessarrodona, Mercè Rodoreda i el seu temps. Barcelona: Rosa dels Vents, 2005, pàg. 36)
"De què va morir el teu pare?", li va preguntar un cop Marta Pessarrodona. "Es va suïcidar, era un ximple" (conferència de Pessarrodona del 6 de maig de 2010)
"Al cel i a l'infern hi anem tot sols.", és una frase que deia sovint, recorda Marta Pessarrodona en una taula rodona.
A propòsit dels polítics: «Són unes males bèsties, encara que n'hi ha uns que són pitjors que els altres: Stalin era pitjor que Trotski, i potser per això aquell va guanyar...", citat per Xevi Planas --però aquesta frase prové potser d'alguna entrevista publicada
"Hola, Roseta! No vols pas venir a cardar una miqueta amb mi?, perquè jo tinc molta ressaca i vaig molt calent", li va preguntar un matí, l'any 1964, a una jove Rosa Regàs, que havia començat a treballar a l'editorial Seix Barral (fragment d'entrevista no inclòs al documental Metrònom Ferrater, d'Enric Juste, i reproduït al bloc sobre el documental).
Joan Solà li va cridar l'atenció un dia perquè fumava al tren dels Ferrocarrils Catalans que comunicava Barcelona amb Sant Cugat, i Ferrater li va assenyalar el rètol, que deia "Se suplica no fumar" ("Joan Solà, in memoriam", del bloc sobre el documental Metrònom Ferrater) Rosa Regàs, desconcertada, li va respondre "Ës que ara no puc, que tinc molta feina"!
"No existeix un saber crític; la crítica no és una ciència" (Enric Trillas, "Una tarda amb Gabriel Ferrater", Word, 5 pàg.)
"Amb una editorial es comença a guanyar diners al cap de quinze anys; per tant, durant una bona temporada el negoci només dóna pèrdues" (idea recordada per l'editor Jaume Vallcorba en una entrevista a El malpensante.com, núm. 86, de maig de 2008). I en un reportatge del 2005 per a El Punt va dir: “Gabriel Ferrater era una meravella de persona. Em va posar el cuc de l’editorial, sobretot la posició moral i intel·lectual de treballar en català amb la normalitat d’un europeu. Carner, Foix, Ors ja s’ho havien plantejat. No era una novetat radical. Però en aquell moment… Que, per cert, de vegades sembla que encara ens duri (…) En el fons hi ha molta més gent interessada en la vida literària que en escriure. He conegut gent amb autèntica passió per la literatura: Gabriel Ferrater, Foix, Roberto Bolaño, Quim Monzó. Autèntica passió per la literatura, l’obsessió per tenir el text més net possible, més bo possible, més brillant possible, que tradueixi amb més precisió el pensament.”. Al mateix reportatge Vallcorba no atribueix la primera frase a Gabriel Ferrater, sinó al seu germà: ”Joan Ferraté m’havia dit: si es treballa en termes de catàleg, és després dels 15 primers anys que es comença a anar una mica bé.”
Andreu Rossinyol era "l'únic corrector per qui em deixaria tocar una coma" (esmentat per Jaume Vallcorba en una pàgina sobre la història de Quaderns Crema)
"Por haber votado contra Gombrowicz y haber votado por Guimaràes Rosa, yo no puedo dirigirte la palabra un año", li va dir a Vargas Llosa arran de la concessió del Premi Internacional de Literatura de 1965 a Saul Bellow, per un vot de diferència amb Gombrowicz, perjudicat per la decisió del jurat de llengua castellana de votar per Guimàraes Rosa. Ferrater va reprendre l'amistat al cap d'un any amb una carta simpàtica i l'obsequi de la poesia de Foix ("Converses literàries a Formentor", del bloc Metrònom Ferrater)
"Em sembla una porqueria jutjar un escriptor pel que no és la seva obra", de la xarxa

N'hi deu haver més. Procuraré recuperar-les i afegir-les en aquest apunt.

Apunt revisat el 18 de gener de 2012

Terry1997

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Wed, 27 Oct 2010 22:36:00 +0000

¬¬¬¬¬

Terry, Arthur. "Gabriel Ferrater: la moral i l'experiència", pàg. 101-125 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Arthur Terry ja havia publicat un article de referència sobre Ferrater l'any 1971. En aquesta ponència la seva argumentació crítica és encara més travada, i la consideració sobre el poeta, encara més alta. Terry considera Ferrater un autèntic mestre, que ens recorda que la vida moral no es deixa reduir a una unitat, que és complexa, i que encara s'hi torna més perquè no es deixa enfocar en termes racionals. La metàfora és l'esforç de Ferrater per suggerir obliquament allò que no es pot dir de manera directa.

A mitja ponència, Terry pren posicions: "Tot el que he dit fins ara sembla indicar que parlar de la poesia de Ferrater com d'una 'poesia d'experiència', tot i que no sigui del tot equivocat, a la fi resta inadequat, en tant que suggereix un tipus d'objectivitat que queda aliena a la seva natura. Fins aquest punt he tendit a parlar com si el poema típic ferraterià consistís en una anècdota o una situació objectivament reconstruïda, seguida d'un comentari moral fet des del present. Tanmateix, a la pràctica, amb molt poques excepcions, els seus poemes són molt més complexos que això. I ho són perquè les situacions de què parla són sempre contemplades des del punt de vista d'un subjecte que, en lloc de deixar les situacions tal com són, les converteix en un problema de consciència moral." (pàg. 114).

I a continuació cita Dolor Oller, la ponent que l'havia precedit, i allò del desemmascarament moral de l'experiència, "en el qual l'anècdota original serveix com un trampolí que ens llança cap a una mena de meditació molt més subtil i problemàtica. En si mateix això bastaria per allunyar els poemes del que en podríem dir una 'poètica realista'; allò que importa no és tant la 'realitat' de l'anècdota, com la consciència subjectiva que la considera, o el que el mateix Ferrater en diu el 'centre de la seva imaginació'." Cita encara, Terry, Parcerisas: "Així hom arriba a allò que Francesc Parcerisas en diu una 'dissolució de l'experiència': un estat de coses en el qual el poeta, més que transmetre unes emocions directament al lector, serveix com a intèrpret d'aquestes emocions i així implica el mateix lector en l'acte de jutjar, convertint-lo, com ja he dit, en una 'persona moral'." (pàg. 115).

"El més característic de Ferrater és el buit que separa el motiu original d'un poema del producte acabat" (pàg. 118), amb uns salts imaginatius extraordinaris. No hi ha un jo autobiogràfic sinó "un 'jo' que projecta unes imatges que llavors són jutjades per una altra variant d'aquest 'jo'" (pàg. 119). Així, "El secret" es va originar en una conversa sobre Kafka; "Tres llimones" ambaga les reaccions davant tres germanes.

Coherent amb les afirmacions anteriors, Terry defensa que "Teseu" és el poema final de Les dones i els dies molt deliberadament: "el qui hi parla s'està dirigint a si mateix" (pàg. 121), i "sovint es veu obligat a escindir-se entre diversos 'jo', alguns dels quals són a penes reconciliables, per restar fidel a la seva pròpia experiència. Això vol dir que certs temes que són presents a través de la seva obra sencera ara tornen sota una forma molt concentrada: la memòria i l'oblit, el Doppelgänger, la por del passat i una esperança bastant precària en el futur. I corrent a través del poema hi ha una ambivalència deliberada: Teseu, que tan sols queda anomenat al títol, és alhora la figura mítica i una versió del mateix poeta.". "L'única cosa a la qual podríem dir que el poema es refereix ja és un mite, i aquest queda tan completament absorbit pels moviments mentals del mateix poeta que a penes sembla tenir una existència separada. I així, tornem a quelcom que he dit abans: que el poema constitueix la seva pròpia realitat, i és a aquesta, i no pas a altra cosa, que ens hem d'adaptar com a lectors." (pàg. 113).

Recordant, per acabar, els versos de La Fontaine que tancavan Da nuces pueris, Terry afegeix que "es tracta d'una visió de l'existència que exclou per complet qualsevol idea de finalitat i segons la qual tot és subjecte a l'atzar." (pàg. 124). "Si Ferrater és antiromàntic, és, més que res, perquè no creu en les potències redemptores de la literatura.".

La ponència conté nombroses observacions de detall sobre poemes de Ferrater:

"Mecànica terrestre", pàg. 103-104
"Amistat del braç´", pàg. 105
Un fragment d'"In memoriam", pàg. 105-106
"Lliçó d'història", pàg. 106, i la punta d'humor del final
"Temps enrere", pàg. 107-108
"Si puc", pàg. 109
"Un pas insegur", pàg. 109-110, i l'experiència proustiana
"Els jocs", pàg. 110
"Tres llimones", pàg. 110-112
"El lector", pàg. 112
"Perdó", pàg. 112-113
"Metrònom", pàg. 113
"El mutilat", pàg. 119