Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater

Oliva2022B

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sat, 15 Jun 2024 20:45:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Gabriel Ferrater: Sobre pintura", conferència de Salvador Oliva al Fons d'Art Teresa Vallmajó, de Banyoles, 30 de desembre de 2022 [vídeo publicat al canal Fons d'Art Teresa Vallmajó a YouTube el 19 de maig de 2024]

Mireia Cuenca, la responsable del Fons d'Art Teresa Vallmajó, de Banyoles, presenta brevíssimament Salvador Oliva, un escriptor conegut de tot el públic de la sala ("no necessita presentació a Banyoles"). El destaca com a traductor de Shakespeare i per la seva coneixença personal de Gabriel Ferrater. Probablement aquest acte va ser el darrer de l'Any Gabriel Ferrater, en commemoració del centenari del seu naixement --n'acaben de publicar el vídeo.

La conferència, d'encara no tres quarts d'hora, és una petita delícia. Salvador Oliva considera que Gabriel Ferrater va ser la persona més intel·ligent que hagi conegut mai, incloses les seves lectures. Sobrepassava molt els grans professors que Oliva va tenir la sort de tenir a la universitat: José Manuel Blecua, Riquer, Rico, Valverde... --hi havia també professors pèssims, a la universitat franquista; n'explica algunes acècdotes. Ferrater és qui més s'acosta al que Harold Bloom entén com a geni, una persona que amb l'ús del llenguatge sempre ens impressiona, parli del que parli.

Oliva constata, havent seguit els actes de l'Any Ferrater, que no n'hi ha hagut cap sobre pintura --l'excepció serien les presentacions del llibre L'art de la pintura, publicat per Obrador Edèndum el 2022 (tot i constar el 2021 com a data d'impremta), un llibre que Oliva utilitza durant la conferència. Recorda que Ferrater va visitar el museu del Prado el 1947, que va ser crític d'art a la revista Laye durant set anys. Explica que Joan Ferraté va ser qui va recollir tots els textos esparsos sobre art del seu germà al llibre Sobre pintura. Però hi faltava l'article més interessant --una conferència de fet en origen--, "¿A dónde miran los pintores?", que Joan Ferraté va poder recuperar més tard --la va incloure a Cartes a l'Helena-- i que Jordi Cornudella va incloure a la seva antologia Vers i prosa. Ara és a L'art de la pintura --Oliva elogia les imatges que il·lustren aquest llibre, però es queixa que la traducció és arcaitzant. Oliva es concentra en aquest text, que ressegueix, tot alternant-lo amb les seves reflexions estètiques personals.

La distinció de fons i forma pot ser útil per parlar d'un article de diari, comenta Oliva. Però no funciona en la literatura, que requereix una lectura de segon grau. La literatura i la pintura no són mai ni veritat ni mentida; són discursos no referencials, que s'adrecen a la imaginació. La dicotomia de fons i forma és falsa. Oliva es remunta a Horaci, a la idea de delectar instruint (la delectança s'associava a la forma, i la instrucció al fons, però la distinció no serveix per a la música, no serveix per a totes les arts). Ara: en el text que tancava Da nuces pueris, que va tenir una repercussió notable, Ferrater hi distingia fons i forma d'una manera contundent, que Oliva va demanar al mateix Ferrater que li aclarís. Li va respondre que l'afirmació s'inseria en un context polèmic d'uns teòrics que deien que forma i contingut són la mateixa cosa --l'origen es troba, pel que fa poc ha descobert Oliva, en Walter Pater, que va ser mestre d'Oscar Wilde: van ser els primers a dir que fons i forma no eren dues coses sinó una cosa sola. De Pater, en va sortir una branca de crítica literària francesa, fluixeta però notòria en el seu moment, que considerava que sols hi ha estil.

Ferrater, dins l'article "¿A dónde miran los pintores?", explica justament la distinció entre fons i forma seguint Valéry Larbaud. Hi ha a l'obra d'art un tema general i un tema específic. La força de l'obra d'art es troba en el seu tema específic, que fa que nosaltres, receptors de l'obra d'art, repetim mimèticament el gest evocat. L'amor pot ser un tema general, que té molts temes específics, començant pel motiu de la separació dels amants. Oliva cita Gabriel Ferrater: "La nostra experiència de la vida no és cap contingut del nostre pensament [...] És alguna cosa incomunicable de la vida". Oliva repassa amb detall l'exemple del poema de Leopardi que Ferrater esmenta a l'article. Comenta més endavant també alguns quadres que es van projectant a la sala, en què contrasta el tema específic i el tema genèric. La seva conclusió és que en art tot és forma, com va defensar el mateix Gabriel Ferrater, al cap d'uns anys de la nota de Da nuces pueris, al pròleg del llibre de Marta Pessarrodona --text que Joan Ferraté havia recuperat a Sobre literatura, pàg. 139-143; ara inclòs a Papers sobre literatura, pàg. 312-5.

L'article de Ferrater també està contra l'art engagé, l'art que no té tema específic, l'art que predica. Eliot diu que el que té valor no és l'emoció que l'obra expressa sinó el correlat objectiu d'aquesta emoció --el terme és pedant, d'acord amb Oliva, que intenta ser més planer, en la seva argumentació i en el comentari dels quadres que ocupa la darrera part de la conferència. L'art és només forma i la interpretació és nostra, diu Oliva.

Salvador Oliva va acabar recordant una frase de Camus, que havia dit que les persones intel·ligents eren persones molt bondadoses. Gabriel Ferrater era bondadós, era molt intel·ligent.

Amat2022B

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Fri, 31 May 2024 21:32:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Gabriel Ferrater i el món editorial", a càrrec de Jordi Amat, acompanyat de Jordi Cornudella, primera sessió del cicle de tardor Enraonar: Programes de pensament, de Sant Cugat del Vallès, amb el lema "Gabriel Ferrater: llegir, escriure, pensar, transmetre", 3 d'octubre de 2022

Presenta la conferència la regidora Esther Madrona. Dins el cicle de conferències Enraonar, es van dedicar a Gabriel Ferrater les sessions sobre reflexió i coneixement del darrar trimestre de l'any 2022.

Jordi Cornudella exposa la intenció del cicle de conferències i presenta també Jordi Amat (de fet, gairebé l'acompanya, al llarg de tota la conferència, complementant el seu discurs amb dades de detall, preguntes i altres observacions). La dedicació professional de Gabriel Ferrater a la lectura potser no va ser un èxit pel que fa als resultats econòmics, que van ser discrets, però sí que va donar resultats culturals tangibles. Cornudella destaca, de la biografia d'Amat Vèncer la por, la capacitat de seleccionar i relacionar totes les peces de documentació i cosir-les en un discurs articulat, que quadra amb la imatge que teníem de Ferrater i a la vegada ens ofereix una nova mirada. Per exemple, diu Cornudella, Amat va resseguir l'elaboració cronològica dels informes de Ferrater com a lector editorial, per poder fer-se càrrec dels seus fils de lectura professionals --corroboro que la lectura cronològica dels informes fa aflorar sentits latents a l'activitat de Ferrater com a lector editorial, en relació sobretot amb les seves posicions crítiques.

Jordi Amat comença explicant l'activitat traductora de Gabriel Ferrater, la seva primera feina, quan la família està arruïnada (abans del suïcidi del pare). Escriu també una novel·la policíaca amb Josep Maria de Martín per a un premi (en van ser finalistes). Amat es refereix als seus informes de lectura, als capítols per a l'editorial Salvat que es van recollir pòstumament al llibre titulat Escritores en tres lenguas, a les entrades enciclopèdiques sobre lingüística (escrites a partir del 1967), als afegits de la Història de la literatura universal de Laaths... Va ser membre del comitè de lectura, membre de la delegació al Premi Formentor, director literari del 1965-6 a Seix Barral. No va ser un empleat editorial sinó un col·laborador qualificat. Destaca l'entrada "anglès" de la Gran Enciclopèdia Catalana --totalment d'acord. Jordi Cornudella apunta la importància de la temporada a Hamburg, el 1963, treballant per a l'editorial Rowohlt, llegint i fent informes de novel·les durant nou deu mesos: era un lector amb la capacitat d'assessorar les grans editorials europees. -- Jordi Amat, en una digressió, diu que ell no va voler escriure una biografia intel·lectual de Ferrater.

Què aporta Ferrater al món editorial català i espanyol?, es pregunta Amat. Va ser un agent especialment brillant de la modernitat --sense pretendre-ho, més aviat com a resultat de la seva activitat-- davant la cultura espanyola del franquisme. La jugada era intentar convertir l'editorial Seix Barral en una editorial literària comparable a les europees. Va fer que els lectors accedissin a llibres que ell ja coneixia. Un cas pràctic: Carr, ¿Qué es la historia? Surt el 1961, en fa l'informe el 1962 per recomanar que es tradueixi [Papers, cartes, paraules, pàg. 48-49], el 1965 Seix Barral contracta el llibre, que surt quan Ferrater n'era director literari, el 1967. També Auerbach: informe del 1965 sobre Literatursprache und PUblikum in der lateinischen Spätantike und im Miittelalter [Papers, cartes, paraules, pàg. 32], llibre publicat al cap d'uns anys. Amat comenta uns quants casos més, i en destaca el de Gombrowicz: crec que Ferrater l'havia començat a llegir el 1965, i en tot cas l'acaba traduint ell mateix --compra una gramàtica polonesa (escrita en alemany) a la llibreria Herder a final del 1965. Cornudella recorda que Ferrater era un enamorat de La spiaggia de Pavese: va fer traduir novament el llibre al castellà, amb encàrrec a Juan Antonio Masoliver Ródenas.

Jordi Cornudella recalca que Gabriel Ferrater és molt conscienciós com a traductor, sobretot quan no ha de treballar a preu fet. Posa l'exemple de París era una fiesta, llibre pòstum de Hemingway. Havia proposat a Joan Oliver de traduir també les narracions que Kafka havia publicat en vida. Jordi Amat considera que no pretén mai figurar, ni de fer de patum, al contrari que alguns dels editors per a qui va treballar. Socialitza el seu coneixement.

Cicle Enraonar a Sant Cugat del Vallès:

"Gabriel Ferrater i el món editorial", amb Jordi Amat, 3 d'octubre
"Rerefons filosòfics en l'obra de Gabriel Ferrater", amb Jaume Coll Mariné, 24 d'octubre
"Gabriel Ferrater, professor de crítica literària", amb Enric Sullà, 7 de novembre
"La crítica de Gabriel Ferrater", amb Marina Porras, 21 de novembre
"Gabriel Ferrater, professor de lingüística", amb Mila Segarra, 28 de novembre
"La figura intel·lectual de Gabriel Ferrater", amb Raül Garrigasait, 19 de desembre
"La poesia de Gabriel Ferrater", amb Maria Callís, 21 de desembre

Sullà2022

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sat, 04 May 2024 15:44:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Gabriel Ferrater, professor de crítica literària", a càrrec d'Enric Sullà, quarta sessió del cicle de tardor Enraonar: Programes de pensament, de Sant Cugat del Vallès, amb el lema "Gabriel Ferrater: llegir, escriure, pensar, transmetre", 7 de novembre de 2022

El que fa aquest col·loqui extraordinari és l'esforç d'Enric Sullà de posar-se en contacte amb onze dotze companys seus del curs per tractar de reconstruir-ne el record. Va ser un mig curs d'uns cinc mesos, amb algunes classes perdudes per la declaració de l'estat d'excepció. Amb l'assignatura assumida a mig curs, no hi havia programat. No es van examinar a fnal de curs sinó que els van avaluar un treball sobre un crític literari, dirigit pels professors. Gabriel Ferrater conservava les notes d'avaluació del curs, amb el nom del crític literari de què havien fet el treball, i les fitxes dels alumnes. No se n'han conservat apunts. Durant el col·loqui, Sullà va mostrant al públic assistent tots els llibres de què parla, els llibres d'aquell curs.

El col·loqui comença amb una bona introducció de Jordi Cornudella, que repassa com s'ha anat reconstruint l'obra crítica de Gabriel Ferrater. De fet, la seva faceta com a crític literari és amagada: l'única referència tàcita que en tenim és el títol del curs impartit a la Universitat Autònoma de Barcelona en el primer semestre de 1969. Aquesta tesi de Cornudella, més elaborada, reapareix en la introducció de la seva edició dels Papers sobre literatura de Ferrater. Durant la conferència, que es desenvolupa gairebé com una conversa, Cornudella esmenta que havia estat alumne de Sullà --jo també en vaig ser alumne, i recordo l'admiració amb què ens parlava sempre de Ferrater.

Enric Sullà explica que va ser una sort tenir Gabriel Ferrater de professor de crítica literària. De fet, li va obrir la vocació per aquella matèria, de la qual ha estat professor durant quaranta anys. Recorda com es va incorporar Ferrater, juntament amb el professor de la Universitat de Barcelona Francisco Rico, com a professor de l'assignatura, a mig curs, en substitució de Guillermo Díaz-Plaja --és potser la narració més detallada d'aquells fets que li he sentit mai.

Sullà constata que a Ferrater li agradava la joventut del seus alumnes, se'ls prenia seriosament --en contrast amb molts altres professors. Les seves classes eren el que se'n diu classes magistrals. Els proposava lectures: per exemple, Matthew Arnold, Cultura i anarquia, un llibre del 1856, amb una tercera edició de l'autor el 1888, que és un llibre que tenia un paper en la conformació de la política cultural i política literària, i que es considera encara el fonament dels actuals cultural studies --recorda també que van llegir i comentar "Platja de Dover", la seva traducció d'un poema d'Arnold. També van llegir T. S. Eliot, Función de la poesía y función de la crítica (traduït per Jaime Gil de Biedma), que és una resposta de Cultura i anarquia. Dedica un capítol a Arnold, de qui Eliot afirma que ordena la poesia anglesa de la seva època, com va fer T. S. Eliot amb la de la seva època, i com va fer Gabriel Ferrater amb la literatura catalana del segle XX. Un altre llibre fundacional que van llegir, a l'origen del New Criticism, és Lectura y crítica, d'I. A. Richards (original, Practical criticism), llibre que havia sortit a Seix Barral quan Gabriel Ferrater hi feia de director editorial, traduït per Helena Valentí. També és un llibre de lectura de poesia: fa una dissecció dels errors de lectura dels seus alumnes. El manual de l'assignatura era la Teoria de la literatura, de René Wellek i Austin Warren, del 1949, traduït el 1955 al castellà (un encert de Dámaso Alonso) --un llibre que encara avui dia es pot llegir amb profit, diu Sullà, i que Jordi Cornudella va llegir quan va tenir Sullà de professor. Sullà apunta que caldria estudiar la relació de Gabriel Ferrater amb el New Criticism.

Annex a un missatge de correu que m'arriba un cop publicat l'apunt, Enric Sullà ha tingut l'amabilitat d'enviar-me el text definitiu de la conferència, que em serveix per ampliar-ne alguns detalls. Sullà puntualitza en el missatge que les relacions de Ferrater amb el New Criticism han estat ben estudiades per Jordi Julià. Al paràgraf anterior, s'hi haurien d'afegir quatre lectures: de Roman Jakobson, l'assaig “Linguistics and poetics” (1958); l'estudi de Roman Jakobson i Claude Lévi-Strauss “«Les chats» de Charles Baudelaire” (1962); el llibre de Lucien Goldmann Para una sociología de la novela (1965), i l’antologia Théorie de la littérature. Textes des Formalistes russes, a cura de Tzvetan Todorov, amb prefaci de Roman Jakobson (1965).
Copio la nota que tanca el text definitiu de la conferència d'Enric Sullà: "Vull fer constar el meu agraïment, en primer lloc, a Francisco Rico, Victòria Camps i Daniel Rico, i tot seguit als meus companys de curs David Carreras, Enric Cassany, Mariona Costa, Jaume Creus, Elisenda Ferran, Josep M. Fulquet, Xavier Lamuela, Silvia Mendlewicz, Núria Nardi, Enric Olivé, Júlia Samaranch i Mila Segarra; també a l’aleshores secretària de la Facultat, Rosa Maria Udina; i, en particular, a Jordi Cornudella, per l’ocasió. Sense l’ajuda de tots els mencionats la reconstrucció de l’assignatura hauria estat impossible.".

Rico i Ferrater van posar els seus alumnes al dia, presentant-los el que s'estava fent a Europa; els van obrir portes. Era l'assignatura de Crítica literària d'un país normal --justament el 1969, un any molt dur de la dictadura. Per exemple, sobre els formalistes russos un dels llibres de referència era la Teoria de la literatura del 1966, i el 1969 Rico i Ferrater ja en parlaven --per a Sullà continua sent un llibre de capçalera, que també Cornudella va llegir. El 1966 havia esclatat l'estructuralisme a França. Ferrater no tenia simpatia per Roland Barthes ni per Lévy-Strauss. L'estructuralisme aplicat a la crítica li semblava xerrameca. Sullà fa un excurs sobre Língüística i poètica, de Roman Jakobson, que va dominar el panorama poètic durant vint anys. L'estilística era el mètode dominant a la universitat espanyola, al costat de la filologia positivista, amb dos llibres de referència com a mètode, de Dámaso Alonso i Amado Alonso. Tenien, al darrere, Leo Spitzer i la romanística, però en el fons l'estilística es basava en la intuïció. Dámaso Alonso i Amado Alonso són dos grans lectors de poesia. Era una escola de lectura de poesia. El que dominava com a consigna en el món de la literatura era el realisme, propulsat per la crítica marxista. També va ser lectura de curs La teoria de la novel·la, de Gyorgy Lukàcs --el llibre menys marxista de Lukàcs. Manuel Sacristán, expulsat de la universitat, explica Sullà, va passar molts anys traduint Lukàcs, que s'havia enfrontat a Bertolt Brecht. "Ara les pàgines de crítica literrària [de Lukàcs] cauen de le mans", diu Sullà.

Enric Sullà recorda que van llegir La spiaggia, de Cesare Pavese, i El gran Gatsby, de Scott Fitzgerald. Parlava sovint de Pavese --la poesia li va arribar més tard, no el va influir. Li agradaven El bell estiu, que tracta de la iniciació sexual d'una noia, i menys El diable als turons, sobre la iniciació d'un noi. També els va recomanar El doctor Glas, de Sorderberg. D'Isaak Babel els va recomanar dos contes: "La meva primera oca" y "Després de la batalla", i els havia explicat com havia fotut els del Partit Comunista d'Espanya enviant-los "Babel" com a poema a incloure en un llibre commemoratiu de la Revolució Russa, una reflexió sobre l'intel·lectual davant la violència de la guerra. A classe també va parlar de tres poesies: "Platja de Dover", d'Arnold, en anglès i català; "Viatge a Citerea", de Baudelaire, i la resposta de Victor Hugo, "Cerigo", el nom que li donaven a l'illa els venecians.

Els companys de claustre respectaven moltíssim Gabriel Ferrater, començant pel mateix Francisco Rico. Tothom li tenia un respecte extraordinari. Les seves classes eren apassionades. Li agradava portar la contrària. Hi havia molts alumnes que hi anaven d'oients. Els alumnes sabien qui era. Havien llegit Les dones i els dies. Els feia respecte. Rico i Ferrater els van considerar adults. No hi havia distància amb els professors en aquella primera Autònoma, la majoria molt joves i entusiastes, en un ambient irrepetible. Enric Sullà observa que Gabriel Ferrater s'havia format en francès, coneixia la cultura francesa de manera profunda, però havia fet el pas molt notable d'assimilar la cultura anglesa. Insistia als alumnes que llegissin els textos en la llengua original. Les classes anaven més enllà de l'aula, pels corredors, al carrer, i a El Mesón. Feien sessions amb el professor d'historiador de l'art José Milicua els dissabtes a la tarda: i passaven Rico, Ferrater, a vegades, també Joan Ferraté, Marta Pessarrodona. Ell va dir que volia fer l'assignatura de Lingüística el curs següent; els delegats del curs van anar a veure el rector per aconseguir-ho, i se'n van sortir. Gabriel Ferrater tenia una simpatia extraordinària.

Cicle Enraonar a Sant Cugat del Vallès:

"Gabriel Ferrater i el món editorial", amb Jordi Amat, 3 d'octubre
"Rerefons filosòfics en l'obra de Gabriel Ferrater", amb Jaume Coll Mariné, 24 d'octubre
"Gabriel Ferrater, professor de crítica literària", amb Enric Sullà, 7 de novembre
"La crítica de Gabriel Ferrater", amb Marina Porras, 21 de novembre
"Gabriel Ferrater, professor de lingüística", amb Mila Segarra, 28 de novembre
"La figura intel·lectual de Gabriel Ferrater", amb Raül Garrigasait, 19 de desembre
"La poesia de Gabriel Ferrater", amb Maria Callís, 21 de desembre

--
Apunt revisat el 14 de maig de 2024

Pla2024

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Fri, 22 Mar 2024 22:57:00 +0000

¬¬¬¬¬

Pla, Xavier. Un cor furtiu: Vida de Josep Pla. Barcelona: Columna, març de 2024, 1.533 pàg.

[Inici de la primera versió d'aquest apunt, amb el llibre acabat de comprar, el 22 de març] L'he pogut comprar per fi aquest migdia, havent dinat. Fent un cafè, abans de tornar a entrar a la feina, n'he fullejat la taula de continguts, m'he fixat en l'articulació al voltant de tres parts, amb "El trencaclosques de la guerra (1936-1939)" com a part central. He vist que hi havia un índex de noms: Ferrater i Soler, Gabriel 450, 1185, 1331, 1348-1352, 1453, 1484, 1487. No m'he resistit a anar a aquestes cinc pàgines seguides.

Pàgines 1348-1352: Xavier Pla escriu sobre un article molt elogiós de Maurici Serrahima. Canvia de paràgraf: "Però potser el millor lector d'El quadern gris és el poeta Gabriel Ferrater. No tan sols és qui diu les coses més penetrants sobre el llibre, sobre l'estil de Pla i sobre el valor de la seva obra, posant-lo en relació amb altres grans escriptors del seu temps. També és el primer a desctivar el caràcter simulat del dietari." (pàg. 1348). Xavier Pla constata que Gabriel Ferrater i el seu germà Joan havien llegit els primers llibres de Pla a la biblioteca familiar. Veu afinitats entre Pla i Ferrater. Cita sencera la carta de Pla en resposta a l'exemplar dedicat que va rebre de Da nuces pueris. Recorda també els elogis de Ferrater de la prosa de Pla; destaca la memorable resposta de Ferrater a una enquesta de Destino sobre Pla que ens va rescatar Jordi Amat a Vèncer la por: Vida de Gabriel Ferrater, pàg. 326-8 (ara també es pot llegir a Papers sobre literatura, pàg. 261-2). Xavier Pla acaba aquestes quatre cinc pàgines amb una referència extensa a l'informe en què Ferrater va recomanar als editors Farrar, Straus & Giroux, de Nova York, la traducció d'El quadern gris a l'anglès (també inclòs ara a Papers sobre literatura, pàg. 256-260). Josep Iborra ha relacionat alguns conceptes centrals d'aquest informe amb The liberal imagination, de Lionel Trilling. -- Xavier Pla afegeix, al final de la "Nota" en què explica sumàriament la preparació i les fonts del llibre, que va tenir presents, a l'hora de redactar-lo, per fixar el to i l'enfocament del text, la biografia de Roland Barthes escrita per Tiphaine Samoyault i la de Gabriel Ferrater escrita per Jordi Amat.

Des del meu punt de vista, Xavier Pla era l'autor d'un dels assaigs més penetrants i fecunds sobre la literatura de Pla, una mirada nova que demostrava amb arguments sòlids la importància de la seva obra: Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària, de l'any 1997. Era també l'estudiós, preservador, editor, impulsor constant de l'aparició de nous textos de Josep Pla i sobre Josep Pla, amb un ritme de gairebé un nou llibre per any, des de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona i des de la Fundació Josep Pla de Palafrugell. Amb aquesta biografia es converteix en el gran autor de referència sobre Josep Pla.

Paràgraf escrit el 21 d'abril: Vaig acabar el llibre fa un parell de dies. Afegeixo quatre observacions a l'apunt:

Xavier Pla diu que ha dedicat deu anys a la preparació d'aquesta biografia, però el resultat del seu esforç, Un cor furtiu, no s'explica sense més de trenta anys de dedicació a l'obra de Josep Pla. És una obra molt llargament pensada.
El mètode de selecció i distribució del material és clau. Cada capítol es divideix en seccions, majoritàriament d'entre deu i trenta pàgines, sovint del voltant d'una vintena, que es podrien llegir gairebé de manera independent, i que cobreixen sovint uns quants anys. Xavier Pla sap triar, d'entre una quantitat ingent de documentació conservada i disponible, el material més significatiu i el sap presentar d'una manera ordenada, rellevant i amena.

Si em torno a fixar en les referències a Gabriel Ferrater, constato que apareixen a la tercera part, en el capítol més breu del llibre, però potser el més substancial per donar compte de la importància que acaba tenint l'obra de Josep Pla. "El quadern gris. Una paret amb figures (1966)" repassa els fets i les decisions que condueixen Pla a publicar l'Obra completa amb editorial Destino, i la deliberació amb què es porta a terme el projecte editorial; explica la complicada gènesi i la publicació del primer volum d'aquesta Obra completa, El quadern gris, com a culminació de la literatura de Pla i el llibre que li dona la glòria literària; exposa una interpretació d'aquest llibre, una mirada impagable de Xavier Pla no com a biògraf sinó com a crític, en una mica menys de tres pàgines, i sintetitza la seva recepció en una enumeració de les nombroses cartes de felicitació que rep i en les lectures de Joan Teixidor, Maurici Serrahima i Gabriel Ferrater. És significatiu que Xavier Pla plantegi aquestes lectures com un crescendo que desemboca en les pàgines de Ferrater. Ja havia destacat (pàg. 1331), explicant la gènesi del llibre, que Ferrater serà el primer a adonar-se, de seguida, que no es tracta d'un diari de la joventut de Pla sinó d'un diari de joventut reescrit al cap dels anys pel Pla madur. A diferència de Serrahima, no existeix un Ferrater crític: la seva lectura aguda es desprèn de papers dispersos (dedicatòries, versos, ressenyes, la resposta d'un parell d'enquestes i, sobretot, el travadíssim informe com a lector en què recomanava a una editorial nord-americana que traduïssin El quadern gris a l'anglès). Des del meu punt de vista, aquest plantejament és molt valuós, perquè ve de la persona que potser ha reivindicat amb més coneixement la tradició crítica catalana.

Les seccions de què es compon cada capítol s'encavalquen cronològicament: el temps va progressant al llarg de la secció i sovint regredeix al començament de la secció següent per tornar a desplegar-se cap endavant. No hi ha una narració de fets de cronologia encarcarada. Sense que et pugui cansar, el llibre va avamçant de manera successiva per diferents temes i punts de vista. Sols la part central, la dels anys de la guerra civil, es cenyeix amb encert a l'ordre cronològic, mes a mes, del gener de 1936 al desembre de 1939. D'altra banda, Xavier Pla té sentit del ritme narratiu: és admirable, per exemple, el contrast que aconsegueix entre el triomf de l'any 1966 arran de la publicació d'El quadern gris i el salt immediat en el capítol següent a l'angina de pit de l'any 1972.
La biografia té profunditat, dona compte de les contradiccions de la persona, no ens n'escatima les facetes desagradables. No és superficial. Xavier Pla té el mèrit de donar-nos una imatge de Josep Pla que encara ens el torna més complex, com a escriptor i com a persona. El comprenem millor i a la vegada ens fascina la seva vitalitat. La passió de Pla per l'escriptura ens interpel·la, com a lectors i també personalment.
Un cor furtiu fa venir ganes de llegir més Pla. M'he apuntat uns quants articles que vull recuperar, i alguns llibres als quals tornaré. He comprat i he llegit tot seguit l'edició crítica de Viaje en autobús (1942), a cura de Xavier Pla, publicada per Cátedra.

[Continuació de l'apunt del 22 de març] A la llibreria Documenta no veia el llibre, si bé hi havia un espai buit a la taula on esperava trobar-lo. L'he demanat. S'han adonat que ja no en quedaven, a la taula. En tenien mitja dotzena en preparació. Me n'han etiquetat un i han començat a preparar els altres. Al taulell de sortida, l'home que tenia al davant se n'enduia també un exemplar. El petit tast en relació amb Gabriel Ferrater ha confirmat les meves expectatives de lector.

Afegit també del 21 d'abril: He seguit la recepció d'aquesta biografia. Ha rebut comentaris elogiosos en articles, ressenyes, entrevistes. M'han interessat especialment l'entrevista que li van fer a Xavier Pla a l'emissora de ràdio Girona FM, l'hora i vint minuts de vídeo de l'entrevista d'Ignasi Aragay al canal del diari Ara a YouTube i la presentació del llibre, del mateix Xavier Pla acompanyat de Jordi Cornudella com a editor, que donaven resposta a les preguntes esmolades de Xènia Dyakonova, a la Fundació Josep Pla, el dia 20 de març:

--
Apunt revisat el 5 de maig de 2024

RipollRicard2022

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Thu, 14 Mar 2024 00:49:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Ricard Ripoll ens parla de Charles Baudelaire", setena de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 1 de desembre de 2022

El vídeo de la conferència no inclou la presentació prèvia que devia fer algun membre de l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès; comença en el que devia ser el principi de la intervenció de Ricard Ripoll. Situa en primer lloc --els 24 primers minuts-- Charles Baudelaire dins dels corrents literaris, a la seva època i en la seva biografia. Ressegueix després --del minut 29 fins al final-- la poesia de Les fleurs du mal. Ripoll recita magníficament i interpreta els poemes "L'albatros", "Correspondances", "Spleen IV", "Le goût de néant", i també els petits poemes en prosa "L'étranger", "Enivrez-vous" ("Embriagueu-vos", en traducció de Joaquim Sala Sanhuja) i "Le port".

Naturalment, Ripoll recorda la referència de Ferrater a Baudelaire a "In memoriam". I tot seguit destaca i llegeix l'entrada de la Gran Enciclopèdia Catalana "Charles Baudelaire", signada per GFe. Gabriel Ferrater considera Baudelaire el darrer gran romàntic francès. El qualifica d'"iniciador d'una nova sensibilitat centrada en l'experiència de la vida urbana", i Ripoll remarca que també Ferrater és l'iniciador d'una nova sensibilitat en la poesia catalana, representa un trencament amb la poesia realista i social. Quan Ferrater escriu en aquella entrada que la poesia de Baudelaire implica una "observació de les ambivalències del món emotiu i imaginatiu que, expressant-ho de manera negativa, ha expulsat des de fa un segle fins ara la poesia de la bellesa en el sentit grecollatí", Ferrater, creu Ripoll, també pensa en la seva poesia. Tots dos són poetes urbans, observadors d'una ciutat que es contraposa a la naturalesa exaltada pels romàntics. Baudelaire és dels primers escriptors que pren la ciutat com a tema.

A Ricard Ripoll, "Primavera" li sembla un poema d'una complexitat enorme, força hermètic, en què detecta un eco del Rimbaud d'Une saison en enfer: quan Ferrater parla de l'idiota natural. Ferrater es va nodrir de la modernitat poètica de Baudelaire, Rimbaud i Lautréamont --Ripoll planteja el tercer poeta com a hipòtesi: l'Àlbum Ferrater, pàg. 45, 51 i 63, confirma la hipòtesi, ja que els anys 1940-1 Ferrater va escriure un assaig sobre Lautréamont que no s'ha conservat.

Al cap d'un any d'aquesta conferència es va produir una novetat rellevant: els Papers sobre literatura editats per Jordi Cornudella han restituït el text sencer original de l'entrada de Ferrater sobre Les fleurs du mal a la Gran Enciclopèdia Catalana.

El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i va seguir el 2023:

Josep Maria Fulquet, sobre Robert Lowell, 4 de febrer de 2022
Francesc Gómez, sobre Ausiàs March, 1 de març
Josep Maria Jaumà, sobre Robert Frost i Robert Graves, 5 d'abril
Marcel Riera, sobre W. H. Auden, 3 de maig
Miquel Edo, sobre Cesare Pavese, 7 de juny
Jordi Ibáñez, sobre Bertolt Brecht, 4 d'octubre
Ricard Ripoll, sobre Charles Baudelaire, 1 de desembre
Josep Maria Oroval, sobre William Shakespeare, 7 de febrer de 2023
Eduard Vilella, sobre Chrétien de Troyes, 7 de març

Mallafrè2022

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Wed, 28 Feb 2024 21:00:00 +0000

¬¬¬¬¬

Mallafrè, Joaquim. "'In memoriam', una aproximació al poema i una traducció al castellà", dins Revista del Centre de Lectura de Reus, 9a època, 2n quadrimestre, setembre de 2022

L'Associació Gosar Poder recordava dimarts un article publicat per Joaquim Mallafrè al monogràfic del centenari de Gabriel Ferrater de la Revista del Centre de Lectura de Reus. L'he llegit. La setmana passada, el 22 de febrer, havia tornat a llegir un altre article seu, publicat també a la revista del Centre de Lectura, en un altre monogràfic dedicat a Ferrater, l'any 1974. Aquell article de joventut era un esbós biogràfic ple d'informació de primera mà, una aportació més que notable.

L'article de l'any 2022 consisteix en una descripció detallada de la llengua del poema "In memoriam", plena d'observacions minucioses i suculentes. Per exemple, constata que la paraula "por" apareix 9 cops al poema (38 cops a Les dones i els dies). També destaca que el poema de Jaime Gil de Biedma "Intento formular mi experiencia de la guerra" al·ludeix a "In memoriam", i hi afegeix que l'experiència narrada pot coincidir amb la de "The managers", d'Auden. Es fixa en la traducció al castellà del llibre, Mujeres y días, de Pere Gimferrer, José Agustín Goytisolo i José María Valverde. En concret, analitza la traducció que Gimferrer fa d'"In memoriam": "opta per una traducció substitutiva; és a dir que el lector no necessita saber català per llegir en castellà un equivalent poètic de l’original.". La mètrica de la traducció de Gimferrer és fidel. Mallafrè en ressegueix nombrosos exemples de detall, i destaca molts encerts del traductor. Descobreixo que la pastisseria del poema, on els nois de la colla mengen pa tornant de l'excursió a Tamarit, era la paraula que s'utilitzava a Reus per referir-se a un forn de pa.

La trajectòria intel·lectual de Mallafrè és llarga. He gaudit de les seves traduccions, començant per l'Ulisses de Joyce, que devia llegir ben jovenet, cap al 1982. És memorable el seu assaig Llengua de tribu, llengua de polis. Sempre atent als actes ferraterians organitzats a Reus, l'havia vist al Centre de Lectura, bonhomiós i amb ull crític --recordo un cop que va puntualitzar, en una conferència, que Eduard Valentí havia viscut i fet de professor a Reus uns quants anys, acabada la guerra, perquè estava desterrat a viure a més de cent quilòmetres de Barcelona. Val la pena llegir l'apunt que li ha dedicat Enric Iborra al blog La serp blanca.

Retrat del fotògraf Carles Fargas de Joaquim Mallafrè al vestíbul del Centre de Lectura de Reus, l'any 1991,
al costat de l'escultura de Pau Gargallo que hi ha a l'entrada

Índex de noms de l'obra de Joan Ferraté

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sat, 24 Feb 2024 00:28:00 +0000

¬¬¬¬¬

Aquesta pàgina inclourà un índex general de noms dels escrits i llibres de Joan Ferraté. Als llibres (i a les revistes i altres fonts), els assignaré una abreviatura a partir de les primeres inicials del títol: els ordenaré a continuació alfabèticament, tot consignant l'edició que utilitzo. A l'índex, les referències consten de les abreviatures i els números de pàgina corresponents a cada llibre o document.

Com que celebraré el centenari del naixement de Joan Ferraté rellegint-lo sencer, aprofitaré per anar buidant els textos i anar afegint-los a l'índex. De moment, he buidat una part de l'obra de joventut i un llibre d'articles publicats als diaris.

AN Apunts en net (Barcelona: Quaderns Crema, 1991, 153 pàg.)
CF Correspondència Castellet-Ferraté 1948-1951, pàg. 183-346 del llibre, a cura d'Enric Gallén i José Francisco Ruiz Casanova, Josep M. Castellet, editor i mediador cultural (Lleida/Barcelona: Punctum & Edicions 62, 2015, 375 pàg.).
De la revista Laye, en consigno el número i la pàgina. Així, la referència a Rafael Alberti Laye12_74 indica que el nom del poeta apareix al número 12, pàgina 74.
OC, Opinions a la carta (Barcelona: Empúries, 1993, 1997 pàg.) --aquest llibre té un índex de noms, confeccionat per Joseph M. Szostakiwskyj, que he aprofitat a l'índex general, si bé hi he afegit alguna entrada, d'acord amb els criteris següents:

tot i que en general l'índex sembla encertat, n'esmeno unes quantes omissions (n'he detectat més que no m'imaginava)
si s'esmenta un títol però no el seu autor, igualment afegeixo l'entrada: així, hi consta una entrada de Josep Carner a la pàgina 24 perquè Joan Ferraté es refereix a La primavera al poblet
si s'esmenta un adjectiu que deriva d'un cognom, també afegeixo l'entrada: el "mentalitat franquista" em porta a afegir a l'entrada del dictador també aquesta referència, que es troba a la pàg. 48

Pro Provocacions (Barcelona: Empúries, 1989, 171 pàg.)

El blog també té, encetat l'any 2009, un índex general de noms de l'obra de Gabriel Ferrater.

Aguado Bleye, Pedro, CF 340
Alain, Pro 57
Albérès, René Marill, CF 342
Albert, Caterina, AN 121-2; OC 23, 25, 62, 72, 181; Pro 16-17
Alberti, Leon Battista, AN 133-5
Alberti, Rafael, Laye04_6, Laye12_74; OC 68-69
Albertí, Santiago, OC 108
Alcibíades, Laye16_62-63
Aleixandre, Vicente, CF 214, Laye04_6, Laye12_74-75, Laye20_84; OC 123
Alemany Bolufer, José, CF 320
Alexandre, Laye22_91
Alfons V, OC 155
Alí Bei, OC 161
Alonso, Amado, AN 118
Alonso, Dámaso, AN 118, Laye04_6, Laye12_74, Laye13_60-62, Laye20_66; OC 77, 114, 118, 124
Alvar, Manuel, AN 115, OC 130
Amià Marcel·lí ?, Laye20_66
Amiel, Henri-Frédéric, Laye12_69-71
Amorós, Eulàlia, CF 281, 285, 323?
Amorós, Xavier, OC 67
Anaxàgores, Laye13_15
Anaximandre, Laye13_15
Andrés Estellés, Vicent, OC 38, Pro 126
Apuleu, Laye20_66
Aracil, Lluís V., OC 110
Aramon, Ramon, OC 61, 65
Archer, Robert, AN 90-100, 102-106, 109-115, 127, 129, 141-2, 148, 152
Arderiu, Clementina, OC 88
Aristòfanes, OC 89
Aristòtil, OC 27, 78, 113, 140
Arnold, Matthew, OC 78
Arqués, Rossend, OC 49
Arxiprest d'Hita, OC 128, Pro 135
Auden, Wystan Hugh, OC 85, 169; Pro 71-2, 87
Auerbach, Erich, Laye20_64-67; OC 78
August, Laye22_92-93
Austen, Jean, AN 48; OC 97, 144
Avellaneda, Alonso Fernández de, Pro 65-6
Ayala, Francisco, Laye01_11, OC 7
Ayesta, Julián, Laye20_83-85, Laye22_90
Aymà, Jaume, CF 342
Aymé, Marcel, CF 301, Laye18_59-62
Azorín, CF 187, 189, 197
Badia, Lola, AN 106
Badosa, Cristina, Pro103
Badosa, Enrique, CF 229, 330
Baeza, Eduardo, CF 266
Balasch, Manuel, AN 77
Bally, Charles, Laye13_63-64; OC 77, 134
Balzac, Honoré de, Laye04_6, Laye20_65; Pro131
Barbellion, W. N. P., Laye20_83
Barnils, Ramon, OC 72
Baró de Maldà, Pro152, OC 147
Baroja, Pío, Laye17_41-42
Barral, Carles, CF 214, 229-231, 234, 236, 265, 281, 285, 287-8, 330, 335, 337-8; OC 13, 48, 54, 74, 102, 141, 168, 178-9; Pro124
Barthes, Roland, OC 98, 135
Bartrina, Joaquim Maria, Laye04_6
Bassols, Mariano, CF 199
Bastardas, Joan, CF 199
Bauçà, Miquel, OC 38, 182
Baudelaire, Charles, Laye03_8, Laye04_6, Laye12_70-71, Laye22_63; OC 55
Bayo, Emili, OC 165
Beddoes, Thomas Lovell, Pro93-4
Bedient, Calvin, Pro167
Benet i Jornet, Josep Maria, OC 70-71
Beneyto, Maria, Laye22_107
Bergson, Henri, CF 195, 256, 260, 274
Berkeley, Anthony, CF 320
Bernanos, Geroges, CF 345
Bíblia, Laye20_65; Pro81, 85; OC 35
Bismarck, Otto von, Laye03_8
Bladé i Desumvila, Artur, OC 59
Bleiberg, Germán, CF 202
Bloomfield, Leonard, OC 134
Boadella, Albert, Pro45
Bochenski, Jozef Maria, CF 343
Bofill i Mates, Jaume, vid. Guerau de Liost
Bohigas, Pere, AN 101-106, 109-111, 113, 127-9, 148, 152; OC 91, 93, 105, 185-7

Bonaparte, Napoleó, OC 125, 127
Bonet, Blai, Laye23_117-9, OC 172, Pro126
Bonet, Francisco, CF 215-6
Bonet, Maria del Mar, OC 42
Bonn, Moritz Julius, CF 2011
Borrell II, comte, Pro41
Boscà, Joan, OC 44, 156
Bousoño, Carlos, Laye12_74-75
Bousquet, Joë, OC 66, 72, 177
Brentano, Franz, CF 330
Bréton, André, Laye12_74
Britten, Benjamin, CF 274
Brossa, Joan, OC 13, 172; Pro125
Bühler, Karl, AN 19, CF 343-4
Burckhardt, Jakob, CF 245, 290; Laye03_8
Busquets i Grabulosa, Lluís, OC 15
Byron, George Gordon, Pro101, 159-163
Byron, Anne Isabella, Pro161
Caballero, catedràtic d'institut que escriu a Laye, CF 287
Caillois, Roger, CF 342
Cain, James M., CF 267, 294
Calderón de la Barca, Pedro, Laye04_6, OC 28, 126
Calders, Pere, Pro55
Calvo Serer, Rafael, CF 278
Cambó, Francesc, Pro154
Campoamor, Ramón de, Laye04_6, Laye22_58
Camus, Albert, CF 184, 186
Cançó de Rotlan, Laye20_66
Capellà de Bolquera, Pro125
Capellà del sanatori de Puig d'Olena, CF 325
Capmany, Maria Aurèlia, OC 22, 68
Caracciolo, Giovanni Battista, OC 177
Carande, Ramón, CF 211
Carles V d'Alemanya (Carles I d'Espanya), Laye10_13
Carner, Josep, AN 23-28, 32-37, 59-61, 63-65; CF 297, 304, 320, 323; Laye05_13, Laye12_71; OC 7, 25, 28, 32, 37, 43, 55, 62, 72, 145, 152, 166, 170-1. 177, 186; Pro26, 32, 39, 125, 128, 133
Carnicer, Ramon, OC 54, 178
Carrero Blanco, Luis, Pro12
Casanovas, crític de música, OC 54
Cassou, Jean, CF 345
Castellet, Josep Maria, CF 183-346; Pro27, 95, 124, OC 21, 38, 50, 52-54, 101, 107-8, 141, 180, 182
Castellet, pare, CF 223, 256
Castro, Américo, CF 338, Laye20_66
Castro, Fidel, OC 27
Català, Víctor, vid. Albert, Caterina
Cató, Laye22_91-92Catul, Laye22_92
Cavafis, Constantinos, OC 32-34, 84-88, 90, 92, 113, 149; Pro161
Cela, Camilo José, CF 342, Pro23
Cernuda, Luis, Laye04_6, Laye12_74; OC 139
Cervantes, Miguel de, AN 47, 79; Laye20_66; OC 98, 122-3, 127-8; Pro65, 73
Cèsar, Juli, Laye22_92
Chalandritsanos, Lukas, Pro162
Chartier, Émile, vid. Alain
Chase, James Hadley, CF 255
Cheng, François, AN 59-60
Chevalier, Maurice, OC 96
Cheyney, Peter, CF 240, 248, 255, 294
Chomsky, Noam, AN 113, OC 77, 134
Chopin, Frédéric, CF 322
Chrétien de Troyes, OC 180
Ciceró, Laye03_8
Clairmont, Claire, Pro162
Cocteau, Jean, Laye12_69-71, Pro43
Coleridge, SamulAN 28
Collingwood, OC 78
Comadira, Narcís, OC 25, 36; Pro126
Comas, Antoni, CF 323
Companys, Lluís, Pro45
Comte, Auguste, Laye01_9
Constantí el Gran, Laye03_8
Corbière, Tristan, Pro97
Corneille, Pierre, OC 126
Coromina, Xavier, OC 72
Coromines, Joan, AN 81-82, Pro91
Costafreda, Alfons, CF 192, 206, 214, 218, 224-6, 229, 233, 236, 241, 243, 246-7, 262, 264-6, 270, 274, 277, 281-2, 285, 287-291, 294, 301, 303, 326, 328, 337-8, 346, OC 54, 88
Cots, Jordi, CF 230, 233, 239, 241, 243, 292, 307, 311; Laye05_13
Creix, Joan, OC 68-70
Croce, Benedetto, Laye19_6
Crónica del Gran Capitán, Pro136
Cuixart, Modest, CF 273

Curial e Güelfa, OC 155
d'Ors, Eugeni, CF 199, 229, 277, 333; Laye04_6, Laye12_69-71, Laye13_62, Laye23_173
Dalmau, CF 246
Dalmau, moossèn, OC 183
Dante, Laye13_60, Pro47
d'Amat i Cortada, Rafael, vid. baró de Maldà
d'Ors, Eugeni, OC 42
de Aldana, Francisco, OC 129
de Azúa, Félix, Pro46, 49
e Balzac, Honoré, vid. Balzac, Honoré de
de Beauvoir, Simone, CF 263, 273, 294, 311
de Burgos, Javier, AN 78
de Campos, C. M., CF 297
de España, Ramón, OC 180
de Martín, Josep Maria, CF 273, 307, 310, 335, 338, 343
de Montoliu, Manuel, Pro95
de Otero, Blas, Pro124
de Pedrolo, Manuel, Pro125
de Retz, cardenal, cf. Retz, cardenal de
de Riquer, Martí, OC 182; Pro65, 150
de Rojas, Fernando, Laye17_45, OC 128
de Sagarra, Joan, OC 70, 107
de Sagarra, Josep Maria, Laye05_13, Laye22_107-8; OC 106
de Vega, Lope, OC 123-4, 168
Delor i Muns, Rosa M., OC 142
Descartes, René, CF 329; Laye13_64, Laye23_51
Díaz-Cabañate, Antonio, Laye20_84
Díaz de Cossío, mare de Josep Maria Castellet, CF 256
Díaz de Games, Gutierre, CF 296
Dickens, Charles, Laye04_6; OC 97-98, 144
Diego, Gerardo, CF 187, Laye12_74
Dilthey, Wilhelm, CF 215, 244; Laye01_9,11, Laye22_58, Laye23_171
Don Nuno, Pro62
Donne, John, Laye05_13
Dorival, Bernard, Laye22_59
Dostoievski, Fiodor, OC 144
Dromel, Laye01_9
Du Fu, AN 10, 59-60; OC 165
Duras, Marguerite, Pro85
Eco, Umberto, OC 78
Edleston, John, Pro162
Eiximenis, Francesc, OC 43, 111
Eli Donat, Pro130
Eliot, George, OC 97-98, 144
Eliot, Thomas Stearns, CF 301, 342; Laye04_6, Laye21_44-54; OC 23, 32-34, 80, 86, 104, 106, 119, 139, 149, 166,169; Pro95, 97-8, 101, 119-120, 164-8
Empson, William, OC 78
Entrambasaguas, Joaquín de, CF 199
Erlich, Victor, OC 117
Escipió, Laye22_92
Escití, Pro132
Esclasans, Agustí, Laye23_157-160
Escohotado, Román, Laye20_84
Espada, Arcadi, OC 175
Espadaler, Anton M
Espert, Núria, Pro150
Espinàs, Josep Maria, OC 182, Pro126
Espriu, Salvador, AN 145; CF 236, 244, 335; Laye05_13, Laye12_71; OC 21, 25, 35, 37-38, 56, 85, 106, 108, 142, 153, 171, 142,167, ; Pro23-29, 94, 123-5, 128, 135-7, 147
Èsquil, OC 89
Estellés, vid. Andrés Estellés, Vicent
Estrató, OC 30
Eulogi de Córdova, CF 288
Euripides, OC 89
Evans, Margiad, Laye22_60,62
Fabra, Pompeu, OC 61, 63-64; Pro103
Farreras, Francesc, CF 286-7, OC 51
Faulkner, William, CF 240, OC 128

Fernàndez, Juanjo, OC 113
Ferran, Jaume, CF 206, 218, 229, 233, 236, 265, 281, 285, 287-8, 301, 330, 335, 337-8, 346; OC 54
Ferran, germanes (de Jaume Ferran), CF 218
Ferraté, Amàlia, CF 341, OC 72, Pro55
Ferraté, Ricard, CF 341; OC 26, 67, 178, 184; Pro55
Ferrater, Gabriel, CF 199, 214, 218, 229, 236, 241, 254, 271, 301, 320, 338, 340-1; OC 13-15, 21-23, 35,28, 38, 49-50, 66-76, 87, 89, 101-103, 108-109, 141, 108 109, 168, 171, 175-184; Pro23, 115, 124, 126
Fichte, Johann Gottlieb, CF 228
Fielding, Henry, OC 98
Flaubert, Gustave, AN 145, Laye04_6, OC 89, 97-98, 144
Foix, J.V., OC 23, 25, 37, 72, 171-2; Pro125, 128
Folch, Jorge, CF 229
Font Espina, José M., CF 230
Font i Sagué, Norbert, Laye23_159
Fontana, Josep M., CF 338
Fornes, Antoni, AN 87
Forster, Edward Morgan, Laye22_60,62, Pro57
Fradera, pintor, CF 229
Francesc I de França, Laye10_13
Franco, Francisco, OC 27, 47-48, 69, 150-1, 159; Pro153-4, 156
Fray Luis de León, Laye13_61-62
Frazer, James, Pro165
Freixas, Antoni, CF 197, 346
Frenk, Margit, Pro70
Freud, Sigmund, Laye04_6
Fuentes Martín, Eugenio, CF 279, 315, 329; OC 50-52
Fuster, Joan, AN 106; OC 107-8, 157, 159, 189; Pro123-4, 126
Gabler, Hans Walter, Pro79-80
Galdós vid. Pérez Galdós
Galí, Alexandre, OC 147
Galileu, Laye01_9,11
Galobardes, M. T., OC 15
Garcés, Tomàs, OC 145
Garcia, Vicenç, OC 44
García Bacca, David, Laye13_15
García Seguí, Alfons, OC 54
Gardner, Stanley, CF 190
García Bellido, Laye13_64
García-Borrón, Juan Carlos, CF 234
García Lorca, Federico, Laye04_6, Laye12_74
García Serrano, Rafael, CF 297
Garcilaso de la Vega, OC 156
Gener, Pompeu, OC 59
Genette, Gérard, AN 35, OC 98-99
Gide, André, CF 184, 190, 192, 297, 301, 326, 328, 333-4; Laye16_68; OC 119, 128; Pro46, 113
Gil de Biedma, Jaime, OC 7, 13, 43, 74-75, 102-3, 141, 169, 178, 182; Pro23, 49, 115, 124
Gil-Robles, José María, Laye20_83
Giménez Caballero, Ernesto, Laye01_9
Gimferrer, Pere, OC 25, 91, 103, 105-6, 172; Pro126
Giraudoux, Jean, Laye16_68
Goethe, Johann Wolfgang, CF 254, 328; Laye12_71, Laye23_158; Pro39; OC 78
Gombrowicz, Witold, Pro115
Gómez de la Serna, Ramón, Laye22_59
Góngora, Luis de, OC 124-5, 168
González, Felipe, Pro73
González Troyano, Alberto, OC 11
González Vicen, Felipe, Laye03_8
Goytisolo, José Agustín, OC 102, 141, 171; Pro124
Goytisolo, Juan, OC 48,123, 128
Grande, Félix, OC 171
Gregori de Tours, Laye20_66
Greimas, Algirdas Julius, OC 135
Grewe, Rudolf, CF 206, 216, 226, 236, 243, 246, 248, 288
Guerau de Liost, OC 25, 37, 72, 145; Pro26, 48
Guicciardini, Francesco, Pro136
Guiccioli, Teresa, Pro162
Guillamón, Julià, OC 133
Guillem de Mediona, Pro61
Guillén, Jorge, AN 99, Laye05_13
Guimerà, Àngel, Laye12_71
Güiraldes, Ricardo, CF 297
Hammett, Dashiell, CF 234-6, 238-9, 255
Hatzfeld, Jean, Laye16_62-63
Heidegger, Martin, CF 319, 323, 333, 340; Laye13_15, Laye23_50, Laye22_89; Pro69
Heidel, Alexander, OC 34
Heimsoeth, Heinz, CF 228
Hemingway, Ernest, CF 267, 297; Laye22_60,62
Heràclit, Pro119
Hernández, Lluís, Pro113-4
Hernández, Miguel, Laye23_118, Pro87-88
Herrera, Fernando de Laye04_6
Hesíode, AN 83, CF 340, Laye13_15-17
Hitler, Adolf, Laye18_61
Hjelmslev, Louis, OC 77, 134
Hofmannsthal, Hugo von, cf. von Hofmannstal, Hugo
Hölderlin, Friedrich, Laye05_13, Laye22_58, Laye23_46
Homer, CF 245; Laye20_65, Laye21_99; OC 30, 78, 82-83; Pro117, 133, 165
Horaci, AN 22, 77, 99; Laye22_58
Hug Capet, II, Pro41
Hugo, Victor, Pro43
Husserl, Edmund, Laye13_15
Huston, John, Pro63
Huxley, Aldous, CF 189, 207, 329, 331; Laye22_60,62
Ibáñez Martín, José, CF 2279
Ingarden, Roman, OC 79, 136
Iser, Wolfgang, OC 136
Jackson, Michael, Pro83-4
Jaeger, Werner, CF 245, 329-330
Jakobson, Roman, AN 42, 118-9, 123-4
Jaloux, Edmond, Laye17_43
James, Henry, AN 48, OC 97-98, Pro57
Jarrell, Jill, OC 180, 183
Jaspers, Karl, CF 319, 323
Jaume I, OC 14, Pro59-62
Jáuregui, Juan de, OC 125
Jauss, Hans Robert, OC 136
Joyce, James, AN 48-49, 52; CF 187, 211-2, 221, 297; Laye17_44, Laye19_64, Laye20_85, Laye22_60,62, Laye23_104-116; OC 97; Pro63-64, 77, 79-80, 87, 105, 165
Juan, Remei, CF 340
Jung, Carl, CF 184, 188, 192, 195, 204-5, 207, 276, 328
Júnger, Ernst, CF 271
Kaegi, Werner, Laye03_8
Kafka, Franz, Pro146, 151
Kant, Immanuel, CF 273, Laye20_84
Kavafis, vid. Cavafis
Kidd, John, Pro79
Kierkegaard, Sören, CF 195, 221, 345; Laye03_8, Laye22_58
Kundera, Milan, OC 7, 154

La Fontaine, Jean, CF 254
Laforgue, Jules, Laye04_6, Pro97
Laín, Pedro, CF 284; Laye01_9,11, Laye23_171-3; OC 158; Pro45-46, 49, 73-5, 146-156
Lamb, Caroline, Pro161
Lamuela, Xavier, OC 63
Langer, Susan K., OC 78
Lapesa, Rafael, Pro75

Lara Garrido, José, OC 129
Laurand, Louis, Laye13_64
Leveroni, Rosa, OC 178
Lévi-Strauss, Claude, OC 135
Lewis, Sinclair, CF 197
Libro de Apolonio, AN 115, OC 130
Lluch, Ernest, Pro91
Lluís, bioquímic, Pro20-21
Llull, Ramon, OC 43, 110-1, 154
Lope de Vega, Félix, Laye04_6, Laye13_61; Pro134
López Aranguren, José Luis, CF 277; Laye04_6, Laye20_84, Laye22_89-90, Laye23_170-3; OC 52
López Ibor, Joan Josep, CF 345
Lübker, Friedrich, Laye13_64
Lucreci, Laye22_92
MacCoy, Horace, CF 255
Machado, Antonio, AN 16-18, 25, 39-44; CF 286, 290; Laye04_6, Laye19_53; OC 102; Pro23
Magariños, Antonio, Laye22_90-93
Magny, Claude-Edmonde, CF 240
Malherbe, Marc-Antoine de, Laye05_13
Mallafrè, Joaquim, Pro77, 80
Mallarmé, Stéphane, AN 67, 70-72, CF 187
Malraux, André, CF 307, 312
Manegat, Julio, CF 229
Manent, Albert, CF 244; Laye05_13; OC 106, 135, 153; Pro150-1
Manent, Marià, AN 59-64, Pro117-8, 150-1
Manet, Claude, CF 187
Mann, Thomas, CF 320
Mannheim, Karl, Laye01_11
Maquiavel, CF 242
Maragall, Joan, Laye05_13, Laye12_74; OC 37, 145; Pro47
Maragall, Pasqual, Pro90
Marañón, Gregorio, CF 218
Marcel, Gabriel, CF 319, 323
March, Ausiàs, AN 89-106, 109-115, 127-133, 135-143, 145-146, 148-153; OC 7, 28, 35, 43-44, 84, 91-96, 105-6, 110-1, 149, 170, 185-9
Marco, Joaquim?, Laye20_66
Marfany, Joan Lluís, OC 182-3
Marías, Javier, Pro45-46, 49
Marías, Julián, CF 234-5, 240, 244, 277, 279; Laye01_9,11; OC 51; Pro39
Mariscal, Xavier, Pro45, 53
Marouzeau, Jules, Laye20_76-77
Marsé, Juan, OC 162; Pro46, 49

Martí i Pol, Miquel, OC 38

Martínez Bonati, Félix OC 99
Martorell, Joanot, AN 128, OC 43
Martos, José Manuel, AN 11, OC 5, 7-8
Marx, Karl, Laye03_8, OC 118, Pro71
Massó i Torrents, Jaume, OC 63
Matet, M., CF 188
Maurois, André, CF 206, 244
Maurras, Charles, Pro110
Mayans, Paco, CF 206, 215
Medina, Jaume, Pro95
Mendoza, Eduardo, OC 158; Pro46, 49
Menéndez y Pelayo, Marcelino, OC 142
Mentre, Laye01_11
Mercedes, amiga, Pro69
Metge, Bernat, OC 43, 111, 154
Mickiewicz, Adam, Pro131
Milà i Fontanals, Manuel, OC 155
Mill, John Stuart, Laye01_9
Miralles, Esteve, OC 83
Modrego, Gregorio, CF 263, 266, 273
Moix, Terenci, Pro126
Molas, Joaquim, OC 21, 38, 84, 107, 109, 181-2, Pro27, 103
Mommsen, Theodor, Laye03_8
Montagut, José Antonio, canonge, CF 337
Montanyà, Xavier, OC 31
Montes, Laye20_84
Montherlant, Henry de, CF 212, 231, 234, 294, 297
Montoliu, Tete, OC 42
Monzó, Quim, OC 25, 37, 133, 144, 147, 167; Pro37
Morales, company d'universitat, CF 200-1, 215, 218, 229, 246, 301, 338, 341
Moreno Villa, José, AN 39
Mozart, Wolfgang Amadeus, AN 54
Munné, Antoni, OC 49
Muntaner, Ramon, OC 43, 155
Murdoch, Iris, OC 127-8
Murgades, Josep, OC 63
Nabokov, Vladimir, AN 47, Pro96

Narcejac, Thomas, CF 342
Neroul, Laye04_6
Neruda, Pablo, Laye04_6, Laye12_74
Ney, Michel, Pro59
Nicolau de Cusa, OC 84
Nietzsche, Friedrich, AN 145; CF 288; Laye03_8, Laye13_15, Laye23_51
Nilsson, M. P., Laye13_64
Núñez, Jesús, CF 214, 216, 218, 236, 259, 263, 266, 273, 279, 281, 285-7, 292, 303, 307, 315-6, 318-320, 329-330; OC 50, 101
Núñez de Arce, Gaspar, Laye04_6
Nuvolari, Tazio, OC 177
O'Flaherty, Liam, CF 301
Obiols, Raimon, Pro57
Oeri, Jacob, Laye03_8
Oliart, Alberto, CF 229, 335, 337-8
Oliva, Salvador, OC 25; Pro17, 105-6
Oliver, Bartomeu, CF 304, Pro55
Oliver, Joan, vid. Pere Quart
Orléans, Charles d', OC 94
Ortega y Gasset, José, CF 192, 205-6, 217, 225, 234-5, 253-5, 277, 325-6, 328, 330-1; Laye01_9,11, Laye04_6, Laye13_62, Laye17_44, Laye18_62, Laye22_59-60, Laye23_50-52,171-2; OC 142; Pro126
Ovidi, Laye13_16
Pagès, Amédée, AN 100-106, 128; OC 92-93, 105-6, 185-6
Palacio Valdés, Armando, OC 176
Palau Fabre, Josep, Laye22_62-64, Pro125
Pallí, Julio, CF 213
Palomeque, CF 213
Pàmies, Sergi, OC 31, 133, 143-4, 147, 167; Pro18, 38
Paneci de Rodes, Laye22_92
Panero, Leopoldo, Laye04_6
Pardo, José, CF 264
Pardo Bazán, Emilia, Pro73
Pasamonte, Jerónimo, Pro65-6
Pascal, Blaise, CF 218, Laye20_84, Laye23_51
Pater, Walter, CF 333-4
Pena, Pere, OC 165
Perarnau, Josep, AN 106
Pere el Cerimoniós, OC 155
Pere Quart, OC 21, 68, 85; Pro125
Pereda, José, OC 176
Pérez Galdós, Benito, Laye04_6, OC 123
Pericay, Xavier, OC 61, 65; Pro38, 127, 129
Permanyer, Ricard, Laye22_107
Perucho, Joan, Pro125
Perugino, il, Laye13_62
Pétain, Philippe, Laye18_60
Petersen, Laye01_11, Laye23_171
Petrarca, Francesco, AN 99; Laye01_11, Laye05_13; OC 94
Petroni, Laye20_66
Píndar, AN 77, Laye05_13
Pinilla de las Heras, Esteban, OC 54
Pla, Josep, CF 296; Laye05_13, Laye17_41-48; OC 19, 23, 25, 45, 63, 72, 108, 146-7, 156-7, 181; Pro26, 94, 103, 123-5, 128
Plath, Sylvia, OC 137-8
Plató, Laye22_89, Laye23_51; OC 27, 30, 78, 113; Pro111, 130, 155
Plaza, Luis María, CF 213
Plutarc, Laye16_62
Pocholo, vid. Núñez, Jesús
Polibi, Laye22_92
Pombo, Álvaro, OC 127-8
Ponç, Joan, CF 273
Porcel, Baltasar, OC 175, 178
Pou de Avilés, José María, CF 215-6, 218, 281
Pound, Ezra, OC 127, Pro164
Prat de la Riba, Enric, Laye12_71, OC 42
Prieto, Gregorio, CF 310
Primo de Rivera, José Antonio, Laye23_171, OC 27
Proust, Marcel, CF 244; Laye17_44; OC 89, 97; Pro155
Puig, Arnald, CF 273
Puig i Ferreter, Joan, CF 297, 345
Pujol, Jordi, OC 19; Pro43, 53, 90, 113-4
Pujols, Francesc, Laye23_158, OC 59
Puntí i Colell, Joan, CF 302
Quevedo, Francisco de, Laye19_52
Racine, Jean, Laye04_6, OC 126
Ràfols-Casamada, Albert, OC 43
Ramon de Montcada, Pro59-61
Ransom, John Crowe, OC 115
Raventós, Joan, CF 233, 330
Renard, Jules, Pro111
Retz, cardenal de, CF 188
Reyes, Alfonso, AN 118
Riba, Carles, AN 67-72; CF 288, 309, 343; Laye05_13, Laye12_71, Laye21_98, Laye23_46-55; OC 7, 11, 21, 23, 25, 33, 37, 50, 72, 81, 83, 86-88, 90, 106, 116, 118-9, 134, 142, 145, 151-3, 171, 177-8, 182-3; Pro23, 26, 73, 75, 87-88, 95, 117, 123, 147, 149-150

Richards, Ivor Armstrong, OC 78
Rico, Francisco, OC 129
Ridruejo, Dionisio, Laye04_6, Laye21_98, Laye23_171-3; OC 52
Riera, Carme, OC 179
Riera, Ignasi, OC 183
Rigol, Joan, OC 41-42, 47
Rilke, Rainer Maria, AN 16, 19-20, 25; Laye04_6, Laye05_13; Pro99-100, 117-8
Rimbaud, Arthur, AN 16, CF 188, Laye04_6, Laye12_74, Laye22_59; Pro133
Riquer, Martí de cf. de Riquer, Martí
Ritter, Gerhard, Laye03_8
Rocha, "Cateta", OC 71, 179
Rocha, les nenes, OC 179
Rodón, Ana María, Anuschka, CF 198-9, 201, 338
Rodoreda, Mercè, OC 37, Pro125
Rodríguez Méndez, José M., CF 230
Roig Gironella, Juan, CF 270, 277
Ronsard, Pierre de, Laye05_13
Roquer, Ramon, CF 310
Rorschach, Hermann, CF 232
Rosales, Luis, Laye04_6, Laye20_84; OC 102
Rosenthal, David, OC 46
Rosselló_Porcel, Bartomeu, Laye05_13; OC 37, 56
Rousseau, Jean Jacques, Laye03_8
Rulfo, Juan, OC 122
Rümelin, Gustav, Laye01_9
Russell, Bertrand, Pro166
Ruyra, Joaquim, Laye05_13; OC 23, 25, 72, 147, 181
Saavedra Fajardo, Diego de, Pro108
Sacristán, Manuel, CF 197, 204-5, 208, 213, 218, 232-3, 236, 247, 259, 264, 271, 274, 277, 281, 285, 287-8, 310, 313-4, 316, 320, 327-330, 332, 335, 337-8, 344; OC 22, 50, 52-53, 68-70, 101
Sagarra vid. de Sagarra
Salgari, Emilio, OC 176
Salinas, Jaime, OC 71, 178
Salvat-Papasseit, Joan, Pro123-4
San Juan de la Cruz, Laye13_61
Sánchez Ferlosio, Rafael, OC 54, Pro23
Sánchez-Mazas, Rafael, Laye20_84
Sánchez Silva, Laye20_84
Sanchis, Vicent, OC 149
Sancho, poeta universitari, CF 229
Santayana, George, CF 334
Santo Domingo de Guzmán, AN 80
Sarsanedas, Jordi, Pro126
Sartre, Jean-Paul, CF 284, 311, 333; Laye04_6, Laye16_68-70, Laye23_156
Saussure, Ferdinand de, Laye13_61, Laye13_63; OC 78, 177
Savage, D. S., Laye22_60-62,64
Savonarola, Girolamo, Laye12_71
Scheler, Max, CF 256
Schiller, Friedrich von, OC 78
Schopenhauer, Arthur, Laye03_8
Searle, John, Pro131
Senillosa, Antoni de, OC 22, 68
Serafí, Pere, OC 44
Serra i Pàmies, Josep, OC 26
Servià, Josep Miquel, OC 22, 68-69
Shaftesbury, comte de, Laye19_5
Shakespeare, William, AN 131-3, 135, 146-7; Laye04_6
Simenon, Georges, CF 218, 267, 330, 342
Sobre la sublimitat [tractat anònim], Laye17_42
Sòcrates, Laye16_62, OC 30
Sòfocles, CF 320; OC 78, 87, 89; Pro117
Solà, Alexis Eudald, OC 33, 88
Soldevila, Ferran, OC 176
Soler, Amàlia, CF 341, OC 178, Pro55
Solsona, Ramon, AN 50-58; OC 133, 143-4
Sopeña, Laye20_84
Sòria, Enric, OC 101, 185
Spitzer, Leo, Laye04_6; OC 24, 77-78, 81, 115-6, 119, 134, 166
Spranger, Eduard, CF 231, 234
Staderman, Rudolf, Laye03_8
Steinbeck, John, CF 301
Stendhal, CF 296; Laye17_43, Laye20_65, Laye20_84; OC 97, 144; Pro59, 103
Strack, Paul L., Laye22_92
Suárez, Adolfo, Pro43
Sul·la, Laye22_92

Susanna, Àlex, OC 33
Szostakiwskyj, Joseph M., AN 97, OC 8
Sullà, Enric, OC 109, Pro95
Tàcit, Laye20_66, Pro107
Tàpies, Antoni, CF 273-4, OC 87-88
Tarradellas, Josep, OC 20
Teillard, Ania, CF 342, 345
Teixidor, Joan, Laye05_13
Teognis, AN 145
Terés, Assumpta, OC 181
Terry, Arthur, AN 69, 142
Tíbul, Laye17_41
Tomàs d'Aquino, CF 234, 277
Torrente Ballester, Gonzalo, CF 272, 274
Torres, Màrius, OC 37
Torres, Maruja, OC 149
Torres i Bages, Josep, Laye12_71
Toulouse-Lautrec, Henri de, CF 187
Toutain, Ferran, OC 61, 65, 113; Pro38, 127, 129
Tovar, Antonio, Laye23_173
Toynbee, Arnold Joseph, CF 225
Trabal, Francesc, CF 184, 186
Tracy, Don, CF 255
Triadú, Joan, Laye12_71; OC 103, 106
Trías, Eugenio, Pro49
Troeltsch, Ernst, Laye03_8
Tucídides, Laye16_62
Tuson, Jesús, Pro39
Unamuno, Miguel de, CF 191, 208, 283, 287; Laye16_69
Unzueta, Patxo, Pro49
Valente, José Ángel, OC 102
Valentí, Eduard, OC 27, 178
Valentí, Helena, OC 179-180
Valeri, Lluís, Laye22_107
Valero, Ana M., CF 197, 215, 224
Valéry, Paul, Laye04_6, Laye13_62, Laye16_62, Laye23_51; Pro134
Vallcorba, Jaume, OC 167
Vallverdú, Francesc, OC 38, 142, 182; Pro25-27, 29
Valverde, José María, Laye04_6, OC 109-110
Vargas Llosa, Mario, OC 122
Vázquez Montalbán, Manuel, OC 56, 149-150, 158; Pro46, 73, 147
Verdaguer, Jacint, OC 145, 156
Verlaine, Paul, AN 39
Verne, Jules, OC 176
Vicens Vives, Jaume, OC 60
Vico, Giambattista, CF 289-290
Vidal-Folch, Xavier, OC 158
Viladàs, R., OC 54
Vilanova, Antonio, CF 189, 199
Vilanova, Emili, OC 147
Vilallonga, Llorenç, Pro125
Villalonga, Miquel, CF 184
Vilar, Pierre, Pro109
Villon, François, OC 24, 93-94, 116, 166
Vinyoli, Joan, Laye19_51-55; OC 37, 145, 171, 178; Pro125
Virgili, Laye22_92-93; Pro32, 155
Vivanco, Luis Felipe, Laye04_6, Laye20_84; OC 102
Vives, Josep Lluís, Laye13_64
Voltaire, CF 240, Laye13_64
von Gersdoff, baró [amic de Nietzsche], Laye03_8
von Hofmannstal, Hugo, Pro67, 87
von Preen, Friedrich, Laye03_8
von Ranke, Leopold, Laye01_9, Laye03_8
Vossler, Karl, AN 117; OC 78, 81
Waehlens, Alfonso de, CF 325?
Warren, Austin, OC 79
Wellek, René, OC 79
Wilamowitz, Ulrich von, Laye13_64
Wilde, Oscar, Laye16_68
Woolf, Virginia, Laye22_60,62
Zamora Vicente, Alonso, Laye01_11
Zola, Émile, Pro71
Zubiri, Xavier, CF 234
Zúñiga, Ángel?, CF 214

Apunt revisat el 6 de juliol de 2024

Perpinyà2022B

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 11 Feb 2024 19:15:00 +0000

¬¬¬¬¬

Perpinyà, Núria. "Gabriel Ferrater conversa amb Núria Perpinyà sobre els seus títols", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 6, monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, novembre de 2022, pàg. 495-504

Amb la forma d'un divertimento, una conversa imaginària amb Gabriel Ferrater, Núria Perpinyà apunta unes quantes observacions agudes sobre els títols dels seus llibres i poemes. Cal llegir el text sencer. El to i la intenció es reflecteixen, per exemple, en les següents preguntes i respostes a propòsit de Les dones i els dies (pàg. 495-6):

—Vaig optar per un aire clàssic i intemporal: Les dones i els dies.
—Em pensava que eres més modern.
—Sí i no.
—Es nota que ets un poeta pel joc de des i d'eles.
—Sí, la repetició d’alveolars, dentals i fricatives és molt sonora. Se t’omple la boca.
—Sembles Nabókov.
—Quan ho vàrem traduir al castellà, vam perdre l’al·literació. Mujeres y días. L’asseveració sense articles ho fa més lapidari. Ha, ha. Sono molt seriós.
[...]
—És una paròdia d’Hesíode, d’Els treballs i els dies. El missatge d’aquesta obra del segle VIII abans de Jesucrist és que, per tirar endavant la civilització i casa teva, cal pencar molt i conrear la terra de valent. El meu és el contrari. La meva poesia no és rural ni didàctica; no conté cap consell per fer-se ric ni prudent; tot al més, pot servir per observar i pensar. Hesíode es malfia de les dones (que ell compara als lladres), cosa que no comparteixo gens. En el meu llibre, tampoc no hi volten déus; ni s’hi especifica els dies propicis per plantar, tallar fusta o procrear. El meu calendari és molt més lax i crec que no és gaire pràctic.

Outeiriño2022

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Tue, 30 Jan 2024 22:31:00 +0000

¬¬¬¬¬

Outeiriño, Manuel. "Vigència de Les dones i els dies: Compartir i traduir poemes de Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 6, monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, novembre de 2022, pàg. 478-494

Manuel Outeiriño va conèixer Gabriel Ferrater pel professor Enric Sullà, a la Universitat Autònoma de Barcelona, l'any 1983. L'any 2021 va publicar As mulleres e os días, la traducció completa de Les dones i els dies al gallec. Havia anat traduint Ferrater des del 1986 o el 1987:

Crec que Ferrater és un poeta tan bo que guanya amb la traducció. Aleshores, tot i que el meu treball no sigui massa reeixit, el resultat no podrà ser massa dolent, donada la qualitat dels originals. En tot cas, tinc la convicció que allò que cerca un traductor és donar oxigen a la seva cultura. Ngûgî wa Tiong’ó, a qui també vaig traduïr al gallec, va dir, molt lúcidament, que la traducció és l’oxigen de les cultures.

Outeiriño havia escrit una introducció excel·lent a la seva traducció, concebuda per al públic gallec. Aquest article, un article de fons dins un monogràfic sobre Ferrater que inclou 47 comentaris de poemes concrets de Les dones i els dies, és menys informatiu que aquella introducció, és molt més personal:

La veu de Ferrater a «In Memoriam», a «Petita guerra», al «Poema inacabat» o a «Cançó idiota» quan parla de les misèries de guerra i postguerra, de com hi havia fins i tot «putes de tren» que feien l’ofici pels vàters, em va resultar familiar. Era la veu d’una memòria històrica que no m’era plaent però en semblava, sense cap dubte, la clau explicativa de bona part de la nostra vida quotidiana, del que havia estat la vida dels meus, quan el país s’havia convertit en una mena de quarter o de severíssim internat disciplinari. [...]

Crec que el primer gust que vaig trobar a la poesia del Ferrater va ser el de l’exercici de la llibertat i la sinceritat. Però, a més a més, aquest poeta de la llibertat, enginyós i sofisticat, no és pas solemne i transmet sovint amb contenció el gust de viure i expressar la vida comuna. Insisteixo, doncs: si vaig posar-me a traduir Ferrater, ha estat per l’alegria de difondre versos com aquests:

Feliços de gustar tots un sol gust,

ens sembla que tastem futur. Partim-nos

els dies que vindran per tots nosaltres,

com els grillons d´una taronja. Té— (pàg. 479)

Outeiriño creu que es poden assignar a la poesia de Ferrater les qualitats que ell va remarcar en la poesia d’Auden, que va «revolucionar la poesia anglesa per mitjà de la introducció de temes polítics i d'un to col·loquial i popular, en contraposició a l’hieratisme i l’esteticisme que, representats fonamentalment per T. S. Eliot, predominaven aleshores a la lírica anglesa» (inici del capítol sobre Auden: pàg. 159 d'Escritores en ters lenguas, pàg. 237 de Donar nous als nens). És una opció estilística molt conscient. Presenta "una subjectivitat rica, complexa, dinàmica i matisada –a més de poc convencional" (pàg. 483), pròpia d'un individu irreductible --Manuel Outeiriño coincideix amb Jordi Ibàñez--, capaç d’expressar sentiments sobre la guerra, l´amor, els jocs.

Ferrater "sap donar el to d’una època. Parla d’un temps i ho fa, de vegades, apropant-se a la vida popular, com ara a «Diumenge», «El secret» o «Les generacions». Aquests poemes poden comparar-se amb els també magnífics «Plaça vella» o «El mecànic i la seva família», que formen part de Realitats (1962) de Joan Vinyoli. [...] Convé recordar «Plaça vella» i «El mecànic i la seva família» de Vinyoli per tal de contrastar l’esguard càlid i proper, compassiu i tendre del barceloní amb l’ullada distant i sovint freda de Ferrater."

L'article conté observacions agudes sobre uns quants poemes: "In memoriam", "Els jocs", "Sobre la catarsi" i "Teseu". Les he recollides als apunts corresponents.

Cornudella2024

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sat, 20 Jan 2024 00:05:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Presentació del llibre Papers sobre literatura de Gabriel Ferrater", a càrrec de Jordi Cornudella (acompanyat d'Enric Blanes), organitzada per l'Associació Gosar Poder al Centre de Lectura de Reus, 15 de gener de 2024, 72 minuts

L'Associació Gosar Poder de Reus ha estat segurament una de les primeres entitats a organitzar una presentació de Papers sobre literatura, de Gabriel Ferrater, que va publicar-se al novembre i devia començar a arribar a les llibreries cap al desembre. Mentrestant, han anat apareixent ressenyes i articles molt favorables, i aquest gener diferents mitjans han entrevistat Jordi Cornudella (he aplegat els enllaços d'aquesta primera recepció del llibre a l'apunt de Papers sobre literatura). L'Associació Gosar Poder va convidar Cornudella, com a responsable del volum, a fer la presentació al Centre de Lectura de Reus, i ell em va proposar que hi participés, creient que donar a l'acte forma de diàleg el faria de més bon pair. Fina Masdéu, de l'Associació, va obrir l'acte amb unes paraules amables.

Cornudella va començar mostrant l'edició crítica de Les dones i els dies i Papers sobre literatura, dos llibres d'aspecte semblant, com bessons. Amb el Curs de literatura catalana contemporània publicat a Empúries són els tres primers volums d'un projecte que vol posar en solfa tots els escrits publicables de Gabriel Ferrater. Va comparar Papers sobre literatura i Sobre literatura, el llibre editat per Joan Ferraté l'any 1979: comparteixen el dibuix de la coberta; el nou llibre triplica l'extensió de l'anterior, i el substitueix. Cornudella va repassar àgilment els llibres que havia anat editant Joan Ferraté al llarg dels anys.

Gabriel Ferrater no va voler mai publicar llibres sobre literatura, afirma Cornudella. De fet, les seves conferències a la Universitat de Barcelona dels anys 1965-7 havien estat enregistrades i transcrites amb la intenció de fer-ne un llibre, que es publicaria un cop acabat de corregir per Ferrater, una tasca que no va completar mai. Tampoc va fructificar la seva col·laboració en una història de la literatura amb Martí de Riquer, per a una editorial italiana: n'ha quedat el text "El resurgimiento" (pàg. 275-294). Ara: hi ha molt de material dispers. Després de les sis-centes pàgines de Papers sobre literatura es publicarà un volum d'un gruix semblant amb els informes de lectura que se'n conserven, i un altre amb els articles sobre autors escrits per a obres editorials (el que es va publicar dins del llibre titulat Escritores en tres lenguas eren els articles més extensos). Aquest volum d'ara i els dos que el seguiran no podrien existir si Joan Ferraté no hagués vetllat per preservar tots els documents que anava trobant del seu germà, ni sense diferents troballes d'articles i informes de lectura i altres documents que s'haurien pogut perdre.

Cornudella va reflexionar sobre el diferent valor dels textos que han perdurat a partir de l'exemple de la carta que ha titulat "Un esquema de la literatura catalana moderna: Carta a José María Valverde" (pàg. 295-304, amb els annexos). Ferrater la conservava en original, no en còpia, cosa que ens fa imaginar que no li va caldre enviar-la perquè es devia veure amb Valverde potser aquella mateixa nit. No és el mateix una carta entre amics, que a més a més al·ludia a unes converses sobre literatura catalana que devien durar uns dies, que el meditadíssim pròleg del Nabí de Josep Carner. El diàleg ens va portar a valorar també el polèmic article que obre el volum, "Madame se meurt", un gran primer text sobre literatura que sovint s'ha llegit superficialment. Vam parar atenció a les novetats principals del volum, a les 79 pàgines d'afegits a la Historia de la literatura universal d'Erwin Laaths i a l'article inèdit sobre Josep Carner, de 75 pàgines.

(A propòsit dels afegits d'Erwin Laaths, hi havia tres idees que havia pensat de col·locar en algun moment de la conversa i que van decaure. Les apunto aquí. Per il·lustrar la idea que Ferrater és un lector molt poderós, volia destacar la seva capacitat de fer una interpretació personal i a la vegada molt travada, per exemple, de la història de la literatura francesa: arriba a insinuar que la literatura francesa coetània potser havia oblidat massa els seus medievals. També volia destacar com Ferrater arriba a aïllar i analitzar les constants comunes a totes les obres dramàtiques de Shakespeare --en un fragment, pàg. 463-470, que m'hauria agradat saber com hauria fet reaccionar Harold Bloom, si l'hagués conegut. Finalment, els afegits contenen perles com les línies que dedica a la sensibilitat per a la realitat més propera que caracteritza la poesia anglesa, i el poema de Wyatt que tria com a exemple, que recordaré per sempre quan torni a llegir "Maîtresse de poëte".)

Ferrater continua interpel·lant-nos. Té textos que, a Cornudella, encara li agraden més ara que abans. Passen els anys i no ens deixa indiferents.

***

A propòsit de Joan Ferraté, que al novembre d'aquest 2024 farà cent anys que va néixer, Cornudella ens va avançar que sortirà segurament una reedició de Lectura de La terra gastada, de T. S. Eliot, amb les últimes correccions que hi va introduir i algun apèndix nou, i una nova edició de Dinámica de la poesía, el seu gran llibre de crítica, que està exhaurit de fa molts anys.

Papers sobre literatura

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 07 Jan 2024 23:14:00 +0000

¬¬¬¬¬

Algunes circumstàncies personals, familiars, m'han dificultat anar escrivint nous apunts al blog els últims mesos. De quina millor manera puc tornar-hi que amb els esperadíssims Papers sobre literatura de Gabriel Ferrater, editats per Jordi Cornudella? Aquestes gairebé sis-centes pàgines s'uneixen a l'edició crítica de Les dones i els dies, al volum de conferències Curs de literatura catalana contemporània, al molt actiu comissariat de l'Any Ferrater, a l'encàrrec de la biografia Vèncer la por: Vida de Gabriel Ferrater, escrita per Jordi Amat, i a una veu sempre present en taules rodones, conferències, cursos i articles. La feina que va fent Cornudella és impagable i és, en els tres llibres de Ferrater que ha editat aquests últims anys, pulquèrrima, meditada, brillant.

El "Prospecte" que encapçala l'edició em sembla modèlic. Consigna les decisions crítiques que han portat Cornudella a incloure els textos que conformen Papers sobre literatura, tenint sempre present el pla d'edició de Joan Ferraté i aprofitant les troballes rellevants que han aparegut al cap dels anys. Confirma que hi haurà dos volums més de papers literaris: l'un, amb els articles del diccionari de literatura que havia projectat l'editorial Salvat, els més extensos dels quals es van incloure al llibre titulat Escritores en tres lenguas, i l'altre, amb els informes de lectura que s'han localitzat fins ara, més enllà dels que s'havien inclòs a Papers, cartes, paraules i a Noticias de libros. Cornudella ens recorda que els Papers sobre literatura són encara més heterogenis que aquell incipient Sobre literatura publicat l'any 1979. El nou llibre consisteix en pròlegs, articles, ressenyes, cartes, anotacions i materials recuperats de l'arxiu, entrades de diccionari, col·laboracions editorials, amb exclusió de les entrevistes però amb l'agraïda transcripció d'un programa de ràdio, que fins ara sols podíem recuperar a la Càtedra Màrius Torres. El "Prospecte" també dona compte dels criteris d'ordenació dels textos, de les peces informatives que completen l'edició i dels criteris tipogràfics aplicats. Hi ha ofici darrere d'aquestes vuit pàgines de Cornudella, i una intel·ligència crítica manifestada entre línies.

Papers sobre literatura es divideix en tres parts, dues d'extenses i una de breu: la part que inclou els textos sobre literatura catalana i la part sobre altres literatures sumen 315 i 162 pàgines respectivament. La part breu, "A títol personal", pàg. 317-357, inclou una dotzena de textos literaris que compten sobretot per les posicions que Ferrater hi pren. El llibre acaba amb un apèndix, consistent en dos documents i tres traduccions de textos de Ferrater escrits en anglès; amb unes "Notícies complementàries", que exposen l'origen i els detalls rellevants de cada text, i amb un sempre útil índex de noms. Jordi Cornudella ha contrastat sempre que ha pogut els textos prèviament impresos amb els originals conservats a l'Arxiu Ferrater i a les biblioteques i hemeroteques. Així, recupera la breu nota bibliogràfica que tancava l'article de diccionari sobre Josep Carner, omesa a Escritores en tres lenguas. Em puc imaginar, per les pàgines provinents dels afegits de Gabriel Ferrater a la traducció de la Historia de la literatura universal d'Erwin Laaths, que Jordi Cornudella deu haver hagut d'esmerçar moltes hores a l'edició: en el cas de Laaths li ha calgut contrastar amb l'original alemany els textos que consten com a afegits en la versió espanyola, marcats entre asteriscos, ja que a vegades l'afegit està marcat amb un sol asterisc, a vegades no hi ha l'asterisc al lloc que toca i a vegades l'asterisc no hi és.

Un dels valors evidents de Papers sobre literatura és posar a l'abast del públic textos que eren difícils de trobar. Descomptats els apèndixs, les "Notícies complementàries" i l'índex de noms, tenim 513 pàgines, de les quals 161 procedeixen de Sobre literatura, 53 de Papers, cartes, paraules, 30 d'Escritores en tres lenguas i 24 de Cartes a l'Helena, més 12 que provenen del monogràfic sobre Gabriel Ferrater de la revista Reduccions de l'any 2019, 5 de la carta als editors nord-americans per recomanar-los que tradueixin Josep Pla (inclosa a Tres prosistes) i 2 d'una opinió sobre Josep Pla recuperada per Jordi Amat a Vèncer la por. 37 pàgines corresponen a títols interiors i pàgines en blanc del llibre --que té una compaginació impecable. Ara: Papers sobre literatura és també una novetat magnífica: conté 189 pàgines que són inèdites. Des del meu punt de vista, en destaquen les notes dels poemes 92 i 102 d'Ausiàs March, l'extens article "Notas sobre la poesía de Josep Carner", la restitució de l'article de diccionari "La literatura catalana" i alguns dels afegits a la història de la literatura universal de Laaths. Malgrat la dispersió bàsica dels seus textos, amb Papers sobre literatura, i amb el Curs de literatura catalana contemporània, aflora la coherència de la mirada crítica de Gabriel Ferrater sobre la literatura catalana: hi emergeixen March, Maragall, Carner, Riba, Foix i Pla com a pilars. Esperarem amb candeletes els volums següents.

***

Des de l'aparició del llibre he llegit (i vist):

La presentació del llibre a Sant Cugat del Vallès, el 13 de febrer, organitzada per la seva Associació Gabriel Ferrater, amb Jordi Cornudella, Lluís Quintana i Enric Sullà (i amb l'absència Marina Porras, que hi havia de ser també), disponible al canal de l'Associació a YouTube (58:07):

Lluís Quintana ha postulat que és un crític molt comparatista, un plantejament que ara està de moda però aleshores no ho estava pas.
Enric Sullà ha puntualitzat que el seu marc crític era la literatura occidental: en sabia molt, té una visió amplíssima, no volia ser pas comparatista. La tradició literària, la tenia tota present i tota simultània, i s'hi movia sense cap problema. Tenia molta memòria, diu Sullà.

L'entrevista de Montserrat Serra a VilaWeb: "Jordi Cornudella: 'Quan Gabriel Ferrater parla de literatura fa venir ganes de llegir' "
L'entrevista de Xavier Graset al programa Més 324 del 12 de gener de 2024 (14:40)
Un article de Jordi Amat al diari El País
Un article d'Andreu Jaume al digital Crónica Global
Una ressenya de Magí Camps al diari La Vanguardia
Una ressenya de Pere Antoni Pons al diari Ara
Una ressenya de Ramon Moreno al setmanari La República
Un article de Julià Guillamon al diari La Vanguardia
Una ressenya de Bernat Reher a Mentrimentres
Un article de Xavier Lloveras al digital de cultura Núvol
Un apunt d'Enric Iborra al seu blog La serp blanca

El dilluns 15 de gener Jordi Cornudella i jo mateix presentarem, en forma de diàleg, Papers sobre literatura al Centre de Lectura de Reus. --16 de gener: ja han publicat el vídeo de la presentació (72 minuts) i l'he aprofitat per fer un apunt sobre aquesta presentació.

***

Quin goig publicar aquest apunt dels Papers sobre literatura! El seu contingut és prou important per modificar l'estructura del blog: a la columna esquerra, de la secció "Llibres", n'elimino l'enllaç directe a l'apunt Sobre literatura, substituït per un enllaç a aquest apunt mateix. Ara: no esborro l'apunt que s'ha tornat vell, des del moment que conté anotacions que poden continuar fent servei:

Sobre literatura

Aniré afegint a continuació observacions concretes sobre les peces que componen aquest llibre. Deixaré doncs de diguem-ne alimentar la llista homòloga a l'apunt de Sobre literatura, si bé en casos com el de "Madame se meurt", en què la relectura em fa rumiar i escriure, aglutinaré totes les observacions aquí (traspassaré les observacins de l'apunt antic al nou per no fer ballar el cap):

El text que obre el llibre, "Madame se meurt...", és un dels textos sobre literatura més reculats que es conserven de Ferrater i és explosiu: per entendre'l bé, s'ha de situar en el context en què va aparèixer, en el número extraordinari de la revista Ínsula, del novembre de 1953, dedicat a la literatura catalana, que cal inscriure en els congressos de poesia de Segovia i Salamanca (del 1952 i el juliol de 1953). Observat en aquest context, és un article amb bala, que cal llegir d'una manera força diferent de la que fins ara ha estat tòpica, posant més èmfasi en els seus paràgrafs conclusius que en el detonant exordi --dec aquesta observació a l'estímul de Jaume Subirana.

Com que el fort del nostre país no és saber llegir, la majoria de la intel·lectualitat catalana devia prendre's molt malament l'article, com una traïció --ara: Ferrater s'havia instal·lat a Barcelona el 1952 i el 1953 ja tenia un contacte assidu amb Carles Riba, Eduard Valentí i Rosa Leveroni. Riba se l'havia jugada amb una gran valentia personal acceptant el diàleg i anant a als congressos de Segovia i Salamanca.
Pocs mesos abans de l'article d'Ínsula, al número 23 de la revista Laye, d'abril-juny de 1953, un número especial de la revista Laye, Joan Ferraté hi havia publicat un article, "De generaciones y de cuentas, y de una esperanza", que impugnava l'operació de legitimació generacional que estava intentant el falangista Dionisio Ridruejo, amb el seu canvi cap a posicions més obertes: Ferraté afirmava que la generació que havia fet la guerra civil havia fracassat. El van expulsar del consell de redacció de Laye, que ja solament va publicar un número més.
"Madame se meurt" és com un bumerang. Ferrater ens diu que la cultura catalana, com a forma de pensament que s'assembla a les formes de pensament que han imperat a l'Europa moderna, neix entre el 1890 i el 1910, amb Maragall i Fabra. Aquesta cultura europea moderna té tres manifestacions decisives: la política, l'economia i la ciència (pàg. 6-7). Espanya, afirma, no progressava, no tenia tradició en el sentit europeu, no tenia cultura. No hi havia ni política ni economia ni ciència (pàg. 8). L'estil nou de Baroja i la generació del 98 és lineal, sense parafernàlia, com una refundació, és la seva solució a un problema comú. "Éstos son los hechos: sesenta años atrás, una generación de españoles, a la que pronto se agregó una segunda, quiso crear una cultura europea: descubrir un dominio de realidades en las que pudiera apoyarse una tradición creadora. Quiso hacerlo, no sólo en litetatura, pero también en la literatura. Y la verdad es que, en la literatura por lo menos, el empeño ha fracasado. Es fácil describir el cariz de este fracaso consiste simplemente en que la literatura se ha quedado encerrada en sí misma, desligada de los restantes núcleos culturales, y desligada de la sociedad. [...] Nuestra literatura se va enrareciendo. Que en España y en Cataluña sigue habiendo escritores de calidad, es innegable. Pero cada día ejercen menos vigencia en el cuerpo social." (pàg. 9).
Qui el va entendre en profunditat va ser José María Valverde, que aleshores feia de lector d'espanyol a Roma: va entendre, com ha destacat Jordi Amat a la biografìa Vèncer la por, pàg. 140, que la reflexió de Ferrater apuntava també cap a la literatura espanyola, cap al fet que l'intent de redreçament de la generació del 98 havia anat poc més enllà de la poesia, no havia transcendit pas a la societat ("El problema de la literatura española, a la luz de la catalana", pàg. 11 de Revista: Semanario de información, artes y letras, núm. 90, del 31 de desembre de 1953 al 6 de gener de 1954).

La hipòtesi de Jordi Cornudella sobre l'extens article inèdit sobre Josep Carner és que Gabriel Ferrater va escriure un text semblant al de Lionel Trilling sobre Robert Frost o al de Jaime Gil de Biedma sobre Jorge Guillén. També creu que la lectura d'un sonet de Shakespeare, en aquest article, per sostenir després el comentari d'un poema de Carner, s'explica pel fet que aleshores havia llegit, feia poc, intensament, Shakespeare.
El primer text del bloc d'altres literatures és una ressenya de La Condition ouvrière, de Simone Weil, pàg. 363-9, que va aparèixer a la revista Laye, núm. 18, de març-abril de 1952 (Cornudella ens indica que Ferrater la va escriure el 1951): l'anàlisi de Gabriel Ferrater contrasta amb les ressenyes reticents que li havia dedicat Manuel Sacristán als números anteriors (una ressenya d'Intuitions préchrétiennes al número 16, de novembre-desembre de 1951, i quatre ressenyes seguides, de La pesanteur et la grace, Atteinte de Dieu, L'enracinement i La connaisance surnaturelle al número 14, de juny-juliol).

***

L'índex de noms de l'obra de Ferrater acumularà les referencies de Papers sobre literatura al buidatge dels llibres que en són la font, que molts lectors devem tenir a la biblioteca particular.

Apunt revisat el 12 de març de 2026

La meravella del disc de Meritxell Gené 'No diré res de mi'

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Thu, 13 Apr 2023 19:45:00 +0000

¬¬¬¬¬

Meritxell Gené. No diré res de mi. Microscopi, abril de 2023

Avui s'ha estrenat el disc de Meritxell Gené en què ha musicat tretze poemes de Gabriel Ferrater: No diré res de mi. Els mecenes de Verkami ens el vam poder descarregar ahir. L'he escoltat sencer ja tres vegades. Resulta que és una de les grans aportacions de l'Any Ferrater: les cançons s'havien pogut escoltar el 20 de maig de l'any passat al Teatre Auditori de Sant Cugat, dins l'espectacle Ferrater G., que va cloure el Festival Barnasants 2022.

Meritxell Gené s'ha apropiat dels poemes de Ferrater en el millor sentit del concepte d'apropiació: se'ls ha fet seus, sense distorsionar-los, amb fidelitat al poema, a la seva composició particular i als seus ritmes. Això és difícil. Els tretze poemes triats són, per aquest ordre, "Si puc", "Dits", "Joc", "Posseït", "La lliçó", "El ponent excessiu", "A l'inrevés", "Ídols", "La platja", "Xifra", "Cambra de la tardor", "Metrònom" i "Paisatge amb figures". Són poemes més aviat breus, amb una presència notable dels que es componen de versos curts: el més llarg amb diferència de tot el disc és "Metrònom", de 32 versos, pentasíl·labs. Aquestes cançons són petites peces d'orfrebreria, que duren dos o tres minuts.

M'han fascinat la riquesa instrumental i d'arranjaments, les múltiples variacions, la gamma de tonalitats de veu, sempre clara i matisada, al servei del poema cantat. Gené té un gran sentit de les pauses i dels ritmes. Interpreta els poemes amb contenció i sobrietat, ens obre una nova mirada als poemes de Les dones i els dies. Ha resolt magníficament els canvis de to, el moviment intern que tenen els poemes de Ferrater (una de les seves grans qualitats): només cal fixar-se en la manera de dir els darrers versos de "La lliçó". Les lletres repeteixen determinats versos o paraules sempre amb intenció, anant a ressaltar el nucli de sentit del poema: així, "No soc sinó la mà amb què tu palpeges", a "Posseït", o el "de fúria total" de "La platja". És significatiu l'ordre de les cançons dins del disc, començant per "Si puc", en què Gené repeteix el gest humil i apassionat de Ferrater. "A l'inrevés" brilla com a tema central, amb el contrast de la seva composició musical, que oposa l'enumeració de tots els versos i la repetició persistent del vers final: "Diré el que em fuig. No diré res de mi.". La producció de Diré el que em fuig m'ha semblat del tot solvent.

"Cambra de la tardor" és un dels grans poemes de Gabriel Ferrater i s'ha convertit en una joia de cançó de Meritxell Gené. Es desplega lentament, cenyint-se al ritme dels versos del poema, amb pauses posades amb astúcia, repetint versos per donar més força a la sensació del pas del temps dels amants, i resol la dificultat de l'alternança de veus de manera brillant, original, per acumulació, posant en joc la gran consistència de recursos de tot el disc. I encara, la música i els arranjaments són plens d'ecos, de detalls que, a mi almenys, em fan pensar en les cançons dels anys seixanta, suggerint un homenatge a Gabriel Ferrater i Helena Valentí. No em canso d'escoltar-la, en bucle. Hi ha molta passió artística en aquest disc, i una energia continguda a l'abast de pocs intèrprets.

***

Havíem pogut escoltar fins ara, com a primícies, dues de les cançons del disc: "Joc" i "Posseït".

***

No he llegit encara les entrevistes que li han fet a Meritxell Gené:

La d'Anna Zaera a VilaWeb, publicada ahir al vespre
La d'Helena Morén Alegret, a Enderrock, publicada aquest matí
La de l'equip de redacció de Viasona, publicada aquest matí

Imatge del vídeo "Joc", capturada del canal de Meritxell Gené a YouTube

Vilella2023

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Wed, 05 Apr 2023 15:28:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Eduard Vilella ens parla de Chrétien de Troyes", vuitena de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 7 de març de 2023

Enric Sullà presenta Eduard Vilella amb molta simpatia: medievalista, romanista de formació, professor de Filologia Italiana i col·lega a la Universitat Autònoma de Barcelona. En destaca el llibre Doble contra senzill, sobre la incògnita del jo i l'enigma de l'altre a la literatura, amb una sòlida base filosòfica. També ha publicat La literatura admirable: Del Génesis a Lolita. Sullà va ressenyar el primer llibre a Els Marges. El segon contenia un capítol sobre Chrétien de Troyes, d'un gran entusiasme i cordialitat, que proposava la lectura de Chrétien com un contemporani. Vilella és un lector interessat també en la literatura moderna, que ha escrit sobre Nabokov, Calders, Monzó.

L'interès per Chrétien de Troyes de les universitats catalanes, reflectit al "Poema inacabat" per l'examen que Helena Valentí ha de baixar a fer a Barcelona, prové de Martí de Riquer, que situava Chrétien entre els autors centrals del cànon de la literatura romànica medieval. Vilella constata que hi ha hagut sempre consciència de la seva importància, a la vegada que és un autor poc conegut. Dubta que Ferrater no conegués força bé Chrétien d'abans de començar a escriure el "Poema inacabat". Segons com, sembla gairebé el repte d'un poeta molt dotat, capaç d'agafar una forma remota i d'expressar-hi el que vol. Hi ha també un punt d'autoafirmació: Ferrater reivindica els medievals enèrgicament i això els converteix en una ressonància explícita, que es fa ben present al llarg de tot el poema --Ferrater es fa un lloc dins la nostra literatura mitjançant una operació de kenosi, segons la nomenclatura de Harold Bloom. El "Poema inacabat" és un poema molt rellevant dins l'obra de Gabriel Ferrater. Constitueix una de les cinc seccions de Les dones i els dies, justament la central, i representa una tercera part del llibre per la quantitat de versos.

Sabem que Chrétien de Troyes ja escrivia el 1160 i encara el 1191. La seva obra s'insereix en tot un esclat de literatura romànica que es produeix entre el 1150 i el 1250. Així, les primeres novel·les en francès antic reben el nom de romans. Són novel·les llargues. Chrétien critstal·litza les diferents formes que havien sorgit en aquella època i en crea un model: escriu en versos de vuit síl·labes apariats, amb rima. Ara: domina l'art de fer versos. Chrétien i també Ferrater tenen la traça d'esquivar l'esquema mètric dels rodolins. Les seves cinc obres més famoses, que sumen entre vint-i-cinc mil i trenta mil versos, són Érec et Enide, Cligés, Yvain (Le chevalier au Lion), Le cheavliers a la charrete i Li contes del Graal. També va escriure sobre la llegenda de Tristany i Isolda una obra perduda. Cap al 1225 sorgeix el Roman de Lancelot, escrit no en vers sinó en prosa, llibre molt extens, un dels més llegits a Europa fins al segle XVI. És el que llegeixen, per exemple, la jove parella luxuriosa del cant V de l'Infern de Dante.

Els llibres de Chrétien de Troyes impliquen un públic lector (o almenys algú que llegís els llibres en veu alta), impliquen un cert refinament i sofisticació culturals, diferents de l'èpica popular de la Chanson de Roland. Plantegen un ideal cavalleresc i l'amor cortès, sorgit de la cultura dels trobadors, un model que es reflecteix en la literatura i que Vilella recorda que continua vigent: la invenció de la idea que l'amor és la garantia d'una vida plena i realitzada resulta essencial en la nostra existència, com Hollywood reflecteix encara, al cap dels segles. La conciliació de l'amor i el matrimoni és el tema d'Érec et Enide, la seva muller s'ha convertit en la seva amant. Érec, per massa amor, abandona les armes.

Sorprèn d'entrada que un poema del segle XX, fragmentari, digressiu, imiti una poesia del segle XII, dedicat a la matèria de Bretanya, una narració d'aventures i amor cortès. Però Vilella recorda les declaracions de Ferrater sobre l'edat mitjana i sobre Chrétien de Troyes. De l'edat mitjana, no en vol ni la manipulació moderna ni versions edulcoradores a la Camelot. Vol la mirada realista, fresca i eixuta. Hi ha força detalls que fan pensar en la literatura medieval. La referència, per exemple, a l'Helena fina i a donar al vers passades de llima fa pensar en Arnaut Daniel, il miglior fabbro, que utilitza aquesta imatge sovint. La "Tornada" del poema també és al capdavall un motiu de la poesia trobadoresca. Chrétien de Troyes tampoc va acabar algunes de les seves obres: el títol de "Poema inacabat" es pot interpretar doncs com un homenatge. El geni, a vegades, no acaba l'obra, va apuntar l'erudit i especialista en Chrétien Charles Méla, com Leonardo segons Freud --o com Velázquez segons Ortega.

El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i segueix el 2023:

Josep Maria Fulquet, sobre Robert Lowell, 4 de febrer de 2022
Francesc Gómez, sobre Ausiàs March, 1 de març
Josep Maria Jaumà, sobre Robert Frost i Robert Graves, 5 d'abril
Marcel Riera, sobre W. H. Auden, 3 de maig
Miquel Edo, sobre Cesare Pavese, 7 de juny
Jordi Ibáñez, sobre Bertolt Brecht, 4 d'octubre
Ricard Ripoll, sobre Charles Baudelaire, 1 de desembre
Josep Maria Oroval, sobre William Shakespeare, 7 de febrer de 2023
Eduard Vilella, sobre Chrétien de Troyes, 7 de març

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

Oller2022

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Mon, 27 Mar 2023 14:05:00 +0000

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "El dir i el fer: indicacions creatives de Gabriel Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 6, monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, novembre de 2022, pàg. 466-477

Dolors Oller torna en aquest article a una de les seves preocupacions crítiques, la distinció entre el que els poetes declaren sobre la poesia i el que fan. Ressegueix tres observacions ferraterianes. La primera es refereix al que Ferrater denomina tècnica de "l'ideograma" en un informe negatiu aplegat a Noticias de libros: retreu del poeta autor del llibre la mala decisió d'utilitzar aquesta tècnica, copiada de l'imatgisme d'Ezra Pound, la qual Oller descriu amb precisió per plantejar-nos la paradoxa que aquesta tècnica és una estratègia formal molt eficaç de l'espai expressionista d'alguns poemes memorables de Ferrater. "I, jo afegeixo: no és la tècnica que fa el poeta sinó una altra cosa molt més inaferrable: l’experiència i l’emoció profundament sentides, el talent, la força del pensament i la inspiració, totes qualitats de la poesia de Ferrater." (pàg. 467). Oller analitza l'ús magnífic d'aquesta tècnica de superposició ideogramàtica a "La mala missió".

La segona observació parteix dels comentaris de Ferrater a propòsit del primer sonet de Sol, i de dol, de J. V. Foix, que descriuen una estratègia imaginativa associada a la negative capability de què parlava Keats, consistent en "la facultat de renunciar a formar un tot personal comprensible, i de donar-se amb passió a la localitat, a les particularitats del món". Aquesta estratègia, també descrita per Oller amb precisió i amb l'ajuda d'alguns fragments de Ferrater, es relaciona amb el poder cognitiu i de significació poètica de les imatges. Oller es fixa en "Matèries", com a poema exemplar d'aquesta estratègia de contextualització imaginativa de l'experiència amb les particularitats del món, del seu món, del seu temps i de les seves circumstàncies.

La tercera observació s'observa en una qualitat de la poesia de Ferrater d'alt efecte que és central en la poesia de Charles Baudelaire: el desemmascarament. Hi ha en el poema un nucli d'emoció i forma: l'experiència poètica, que ha de ser prou interessant per atreure el mateix autor i el lector, i que no consisteix pas a explicar una mera vivència sinó que és una estratègia formal. "Aquesta estratègia provoca en la consciència lectora descobriments entranyables, desemmascaradors d’una experiència íntima que ens sorprèn i ens aclapara, i el descobriment de la qual fa que ens trobem, 'desconcertats' i que 'ens descobrim sabent-la sense voler'. Amb ella i en ella es produeix un moment d’emoció profundament sincera." (pàg. 473). Oller utilitza en aquesta tercera observació, com a exemples, "Punta de dia" i "Boira".

L'article és magnífic per la claredat expositiva i per la densitat, sàviament administrada, del teixit teòric que desplega, i encara més per les lectures que Oller apunta sobre els quatre poemes que li serveixen d'exemple. Recomano llegir-lo, amb aquest benentès:

El problema amb la poesia és que qualsevol comentari és sobrer —si no és un altre poema. I també que la lectura és individual: la consciència de cada persona que llegeix té el seu escenari mental. Però com que jo sostinc que la meva consciència és sempre consciència d’alguna cosa que m’hi apareix (en presència o en absència), crec també que la lectura performa la consciència que llegeix, de manera que, i fins un cert punt, és útil explicar les figures mentals, morals i sentimentals que, suscitades per i en el teixit verbal del poema, poden ser desemmascarades, i suscitar alguna experiència vicària, però plena de sentit. Per tant, si m’hi atreveixo (a fer el comentari, vull dir) és perquè vull explicar-ne una possible experiència. [pàg. 474]

Dolors Oller a la presentació del número 6 de la revista Veus baixes, el monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, el dimarts 28 de febrer de 2023, a l'Institut d'Estudis Catalans. A la fotografia, l'acompanyen, de l'esquerra a la dreta, Miquel Àngel Llauger i Jordi Cornudella.

Oroval2023

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Tue, 21 Mar 2023 20:58:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Josep Maria Oroval ens parla de William Shakespeare", setena de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 7 de febrer de 2023

Miquel Santaeulàlia fa una presentació brevíssima de Josep Maria Oroval, com a vell conegut dels assistents --és el president de l'Associació Shakespeare de Catalunya. Oroval fa una estupenda conferència, concentrada en Shakespeare, però il·luminant Ferrater. Esmenta d'entrada tres coincidències casuals entre Gabriel Ferrater i William Shakespeare: comencen a escriure poesia quan ja són grans, tenen un èxit immediat i tenen un origen provincià. Quan Shakespeare arriba a Londres, hi ha un grupet d'autors, els university wits, que han estudiat a Oxford i Cambridge i menyspreen a tothom. Valoren Marlowe però menyspreen Shakespeare, perquè comença la seva carrera fent d'actor. Ferrater arriba a Barcelona i es fa amb el grup que escriu en català (Riba, Foix, Vinyoli, Leveroni...), més grans que ell. El grup amb qui contacta que escriu en castellà procedeix de la burgesia industrial de Barcelona, són joves, propers familiarment al poder polític i econòmic, concentrats en un incipient màrqueting generacional; Ferrater procedeix d'una burgesia comercial agrària de Reus, a més a més d'una família arruïnada i que ha perdut la guerra, represaliada mitjançant les exaccions del tribunal de responsabilitats polítiques.

Oroval esmenta l'origen de l'interès de Ferrater per Shakespeare, explicat per José María Valverde, reiterat a les dues entrevistes de Baltasar Porcel, a la de Federico Campbell i a la de Lluís Pasqual --hi ha un apunt d'aquest blog que conté la primera entrevista de Porcel, que no va ser inclosa a Papers, cartes, paraules. Esmenta, dels seus escrits, "El enigma de la personalidad de Shakespeare", un article publicat al níumero de Destino que commemorava els 400 anys del naixement de Shakespeare, i els afegits a la traducció de la Història de la literatura universal d'Erwin Laaths, a més de la traducció dels dos primers actes de Coriolà. Oroval veu paral·lelismes amb Shakespeare al llarg de tota la seva obra.

Hi ha en Shakespeare i Ferrater unes coincidències substancials. Coincideixen a pensar que la poesia és el més important que fan a la seva vida. Tots dos són molt innovadors en el llenguatge. Fan una obra inclusiva, que dona els diferents punts de vista de cada situació, amb personatges molt humanitzats --Oroval destaca que a El mercader de Venècia Shakespeare dona veu a Antonio, el mercader cristià, i a Shylock, de manera prou diferent que Marlowe a El jueu de Malta, i a Enric V el rei es disfressa la nit abans de la batalla i parla amb els soldats, que qüestionen que el rei i els nobles els hagin enviat a la guerra per motius poc clars. Entre història i literatura, el que compta és la literatura: Shakespeare aprofita les cròniques i altres fonts, per fer obres completament noves (la història és un pretext). Tenen present el pas del temps, en dos aspectes: el conflicte de generacions, ben manifest a El rei Lear, i la confrontació de joventut i vellesa (cita un afegit de Laaths: "Pocas obras literarias expresan el asco ante la senilidad con el despiadado vigor de Henry IV, que, en cierto modo, es un 'ejemplo' de cómo la vejez devora a la juventud."). Donen veu a la dona: de forma inaudita a l'època de Shakespeare, quan les nenes no estudiaven ni les dones tenien gairebé drets. Tots dos posen punt final a la seva obra de manera conscient: Shakespeare, amb The tempest, que cobreix molts temes que havia tractat al llarg de la seva obra.

Pel que fa a Ferrater, la nota final de Da nuces pueris, la seva poètica, i la cura que té per recollir tota la seva poesia a Les dones i els dies són un principi i un final que fan evident el seu propòsit de ser reconegut com a poeta pels seus coetanis i per les generacions futures. En vida, Shakespeare i Ferrater sols publiquen la seva poesia. Josep Maria Oroval recorda com Salvador Oliva ha explicat molt bé el canvi de dicció de Gabriel Ferrater dins la poesia catalana: com modernitza el llenguatge i amplia l'aspecte temàtic. El músic Joan Artigas llegeix "Boira", que li serveix a Oroval per posar en relleu tot el treball lingüístic del poema. Ferrater també és inclusiu, dona molts punts de vista, oposats; no pren posició: Oroval recorda la presentació que es conserva del "Poema inacabat", i en cita unes frases, que jo allargo aquí (pàg. 29-30 de l'edició del Poema inacabat que va preparar Jordi Cornudella el 2003, amb presentació transcrita per Oriol Ponsatí, per a la Diputació de Barcelona):

Els prego que jutgin davant de cada idea o opinió que el poema manifesti, si no hi ha la idea o l'opinió contrària que la segueixi o la precedeixi perquè (això em sembla que és una llei general de tot escriptor) a | mi no m'interessa precisament expressar... Vull dir: ja he deixat molt enrere l'edat en què a un li interessa expressar les idees o les opinions de les quals participa. A mi, m'interessa molt més expressar les idees o les opinions que sóc capaç d'imaginar bé; és a dir, de les quals crec que en puc donar la coherència i l'enquadament dins d'una mentalitat.

Els personatges dels seus poemes són persones que ha conegut. Davant del dilema d'història o literatura, Ferrater tria també la literatura. Si convé, la història, la canvia: per exemple, la família Ferraté torna de l'exili el 1942 però els bombardejos contra Bordeus, on mor l'Oliva, sòn del 1943-44. Ferrater també dona veu a les dones: Rosamaria Bruguera llegeix "Neu", "Noies", "Kensington"; Oroval recorda "Cambra de la tardor". Finalment, "Teseu" és el poema que recull els grans temes de la seva obra, el pas del temps, la por (tema central d'"In memoriam"), l'oblit, la memòria, les dones --última paraula del poema i del llibre, que tanca la seva poesia, com va fer Shakespeare a The tempest.

El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i segueix el 2023:

Josep Maria Fulquet, sobre Robert Lowell, 4 de febrer de 2022
Francesc Gómez, sobre Ausiàs March, 1 de març
Josep Maria Jaumà, sobre Robert Frost i Robert Graves, 5 d'abril
Marcel Riera, sobre W. H. Auden, 3 de maig
Miquel Edo, sobre Cesare Pavese, 7 de juny
Jordi Ibáñez, sobre Bertolt Brecht, 4 d'octubre
Ricard Ripoll, sobre Charles Baudelaire, 1 de desembre
Josep Maria Oroval, sobre William Shakespeare, 7 de febrer de 2023
Eduard Vilella, sobre Chrétien de Troyes, 7 de març de 2023

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

IborraEnric2022

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Thu, 16 Mar 2023 22:33:00 +0000

¬¬¬¬¬

Iborra, Enric. "Els dies i les edats de la vida", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 6, monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, novembre de 2022, pàg. 460-465

Enric Iborra parteix d'una observació de Gabriel Ferrater, a la nota que tancava Da nuces pueris: "quan escric poesia, l’única cosa que em preocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral". I apunta de seguida una tesi llaminera, amb molta punta:

La definició o descripció d’una actitud moral apareix estretament lligada en Les dones i els dies a la reutilització d’alguns tòpics de la tradició literària com una manera d’aprofundir-hi. Al mateix temps, això posa en un primer pla la qüestió de la representació literària de l’experiència humana. De fet, alguns dels poemes més coneguts de Ferrater es poden llegir com una revisió crítica de certs tòpics literaris.

La literatura pesa molt en la vida de Gabriel Ferrater.

Enric Iborra es fixa en l'analogia entre el pas del dia o de les estacions i el transcurs de la nostra vida. Des de la literatua antiga fins ara les estacions i els moments del dia han servit de metàfora de les edats de l'home. Ferrater qüestiona el tòpic de la posta de sol com a metàfora del final de la vida a un poema com "El ponent excessiu". "El sol es pon com si fos l’última vegada, com si el seu cicle no hagués de recomençar. Per això és exagerat, excessiu.", remarca Iborra (pàg. 462).

Així mateix, Ferrater trenca el tòpic en tres poemes amb títol que es refereix a diferents moments del cicle solar: "Punta de dia", "A mig matí" i "Hora baixa". Són anotacions ancorades en el present del poeta. Hi ha una metàfora del començament de la vida a "Punta de dia", cap a la part final de la complexa imatge que ens suggereix que el dia es va obrint, "com la insistent finor del bisturí que esquinça / l'úter amb la imposició de l'excessiva vida". Ara: no hi trobem ni el tòpic de la separació dels amants propi de les albades ni cap invocació del carpe diem. El nou dia serà una repetició, rutinària, desolada. En el poema "A mig matí" el sol del migdia no representa cap culminació ni plenitud, cap moment de revelació del significat de l'existència. Al contrari, la vida se li fa del tot estranya al narrador: el migdia revela que no pot comprendre la vida, ni tenir esperança de comprendre-la. A "Hora baixa" la voràgine d'ocupacions de la parella d'amants els separa i els fa ignorar com corre el temps; no s'adonen de la nit que arriba --el poema és una mena d'antialbada.

La literatura pesa molt en la vida de Gabriel Ferrater. Però els seus poemes no es deixen arrossegar pels tòpics literaris. Hi prevalen, sempre, el seu sentit crític i ambició exemplar com a poeta.

--
Apunt revisat el 21 de març de 2023

Ibáñez2022C

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Tue, 14 Mar 2023 21:50:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Jordi Ibáñez ens parla de Bertolt Brecht", sisena de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 4 d'octubre de 2022

Miquel Santaeulàlia presenta breument Jordi Ibàñez com un escriptor prolífic, autor d'assaigs i de poesia, i professor d'Estètica i Filosofia a la Universitat Pompeu Fabra. Ibáñez explica que l'ocasió li va semblar idònia, quan Enric Sullà li va fer la proposta d'aquesta conferència: tenia ganes de rellegir Brecht i acabava d'enllestir un llibre sobre Ferrater i la política --que es va publicar al cap de poc de la conferència. (Aquest apunt es titula Ibáñez2022C perquè és la tercera aportació de Jordi Ibáñez de l'any 2022 de la qual prenc notes al blog, si bé va ser de fet la segona, ja que és anterior a la publicació del llibre Gabriel Ferrater i la política i posterior a la seva contribució al curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència.)

Hi ha tres referències a Brecht en textos de Ferrater, diu Ibáñez. Les dues primeres indiquen que el descobriment de la poesia de Brecht li va resultar revulsiu:

La nota que tancava Da nuces pueris, just després de la referència a la branca de la poesia anglesa a l'ombra de la qual escriu: "Però Bert Brecht és qui primer em va dir que la poesia es pot estar de molts luxes.".
El text autobiogràfic, en tercera persona, que trobem a Papers, cartes, paraules, pàg. 20, que s'havia publicat pòstumament en el número de Serra d'Or del juny de 1972: "Brecht el va decantar, suggerint-li la possibilitat d'escriure avui com escrivia La Fontaine, amb ironia i sense hipnotisme.".
Una referència dins de la carta informe sobre Dashiel Hammett, de l'any 1966, escrita a Jaime Salinas, que diu cap al final: "Mi hermano está entusiasmado con Torres Naharro. Dice que es tan bueno como Brecht y del mismo modo, y tiene ganas de decirlo." (Papers, cartes, paraules, pàg 467).

(Hi ha més referències a Brecht als llibres que s'han anat publicant amb textos i testimonis de Gabriel Ferrater. Em sorprèn que Ibáñez no esmentés almenys tres qüestions que considero notables:

La idea brechtiana de distanciació, que trobem als apunts de Joan Alegret de la conferència sobre Josep Carner i a la transcripció de l'enregistrament perdut de la conferència sobre J. V. Foix (Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 20 i 220), també al pròleg del Nabí (Sobre literatura, pàg. 13), i en un afegit de Ferrater de la seva traducció de la Historia de literatura universal de Fritz Martini (copiat en un apunt d'aquest blog). Aquest afegit tanca ara, des de final del 2023, els textos de Ferrater dins els seus Papers sobre literatura, editats per Jordi Cornudella.
La reforma mètrica que representa Brecht en alemany, que Ferrater considera homòloga a la de Pound en anglès, i a la de Foix en català (Curs de literatura catalana contemporània, pàg. 226), i la reforma estilística de Brecht, equivalent a la de Josep Pla (Curs, pàg. 345).
La provocadora resposta a una enquesta sobre poesia social, publicada l'any 1962 a Serra d'Or: "En el nostre segle només trobo dos poetes polítics de gran estil: W. B. Yeats, que era un home de dreta, i Bertolt Brecht, que en els seus bons moments parlava com un pillet antisocial, innocent de tota distinció de dretes i esquerres." (Papers, cartes, paraules, pàg. 495).)

Jordi Ibáñez recorda que hi va haver un moment que Bertolt Brecht ocupava el nostre imaginari literari. Recomana l'article "Ascensión y caída de Brecht en Barcelona", de Pablo Ley.

Ferrater detestava les ideologies i la poesia polititzada, mentre que Brecht era un escriptor comunista. Ara: el 1926 ja havia fet una certa distinció entre la seva poesia, de caràcter més aviat privat, i el seu teatre, de caràcter públic. Ibáñez afegeix que el marxisme distingeix entre ideologia i ciència. La ideologia són les creences; la ciència són les condicions materials. Brecht s'oposava en aquest sentit al que anomena l'art de tendència, l'art ideològic, que intenta exaltar el públic. Pretén en aquest sentit fer entendre les raons dels drames socials, perquè el públic sigui capaç de pensar per si mateix. Aquesta distinció, també l'aplica, en certa manera, Gabriel Ferrater, quan diu que no li interessen les idees ideològiques (diferents de les idees matemàtiques, per exemple).

Ibáñez llegeix i comenta els tres poemes que Ferrater va traduir de Brecht, i fins i tot completa una d'aquestes traduccions, que va deixar inacabada. Els temes són molt ferraterians, amb una mirada des de fora, analítica. No són dels poemes fàcils de Brecht, sinò dels difícils: són densos. Són poemes eròtics, no són polítics. No és el Brecht que acostumem a llegir. Ibáñez es pregunta quina edició de Brecht devia llegir Ferrater. Si fem cas de l'evocació de Jaime Salinas al Simposi de 1997, es podia tractar de Hundert Gedichte 1918-1950 (pàg. 402). -- Hi ha de fet un quart poema, breu, de Brecht traduït per Ferrater, inclòs a les pàgines finals de la seva traducció El estructuralismo, l'assaig de Manfred Bierwisch sobre l'estructuralisme lingüístic.

Ibáñez acaba la conferència llegint tres poemes més de Brecht, famosos, traduïts per Feliu Formosa: "Contra la seducció", "Certament, visc en uns temps molt foscos" i "Canvi de roda".

El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i segueix el 2023:

Josep Maria Fulquet, sobre Robert Lowell, 4 de febrer de 2022
Francesc Gómez, sobre Ausiàs March, 1 de març
Josep Maria Jaumà, sobre Robert Frost i Robert Graves, 5 d'abril
Marcel Riera, sobre W. H. Auden, 3 de maig
Miquel Edo, sobre Cesare Pavese, 7 de juny
Jordi Ibáñez, sobre Bertolt Brecht, 4 d'octubre
Ricard Ripoll, sobre Charles Baudelaire, 1 de desembre
Josep Maria Oroval, sobre William Shakespeare, 7 de febrer de 2023
Eduard Vilella, sobre Chrétien de Troyes, 7 de març de 2023

Apunt revisat el 14 de març de 2024

Dyakonova2022

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sat, 11 Mar 2023 22:25:00 +0000

¬¬¬¬¬

Dyakonova, Xènia. "«También son hombres», un cas d’alquímia. Metamorfosi d’un poema de Benn en mans de Ferrater", dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 6, monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, novembre de 2022, pàg. 454-9

Aquest article és una petita meravella. Xènia Dyakonova comença elogiant la qualitat de la traducció al castellà que Gabriel Ferrater va fer de dotze poesies de Gottfried Benn, ja que hi aconsegueix preservar alguna cosa essencial, arrelada en el llenguatge, de l'original. Es van publicar l'any 1957 a la revista Papeles de Son Armadans. No sabia que "Das sind doch Menschen" ("También son hombres") era una poesia aleshores ben recent, escrita per Benn l'any 1954 --Caterina Calafat havia escrit un article sobre aquests poemes traduïts de Benn, però s'havia concentrat en els que provenien del llibre Morgue, de l'any 1912. A mi la traducció de Ferrater em recorda molt el to dels poemes de Da nuces pueris, i el motiu de l'observació del cambrer em fa pensar en "Mecànica terrestre".

Dyakonova constata que les altres traduccions del poema que ha pogut llegir discrepen de la traducció de Ferrater en la segona estrofa. Per això va demanar-li una traducció literal a Marta Pera. L'article reprodueix la traducció de Ferrater i la traducció de Pera; també dona enllaços a l'original i a altres traduccions. L'original i la majoria de traduccions es concentren en els homes de negocis de la taula reservada, amb el cambrer gairebé com a contrapunt social i fent un paper que és poc més que un element de l'escenari. La traducció de Ferrater dona protagonisme al cambrer --tant de protagonisme que jo sempre havia interpretat que el "també són homes" es referia als cambrers. Havia llegit el poema com si el narrador es fixés, del començament al final, en aquell cambrer. I si la reflexió es referia a un plural, era el dels cambrers en general, les persones que ens envolten i en qui no parem atenció. Aquell "oficio" del vers 10 es referia a servir taules etc. També afavoria la interpretació meva que el narrador utilitzés formes impersonals per designar-se i fins i tot la primera persona del plural ("piensa uno" al primer vers; "Ya ves", vers 7; "esto no lo sabemos, ni podemos", vers 22). Qui segués a la taula reservada m'era quasi indiferent. De fet, la taula està amagada; el narrador no la veu, precisa l'original.

El que és incontestable és que Ferrater adapta l'original d'una manera notable, i en sorgeix un poema traduït molt afí a la seva poesia. És una observació valuosa. L'article de Xènia Dyakonova acaba amb una aportació de lectura de José Mateo.

Edo2022

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Fri, 03 Mar 2023 22:22:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Miquel Edo ens parla de Cesare Pavese", quarta de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 7 de juny de 2022

Enric Sullà introdueix la sessió. Recorda l'interès de Gabriel Ferrater per la poesia i també per la prosa de Cesare Pavese. Presenta Miquel Edo, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitzat en la traducció de l'italià al català, traductor ell mateix, editor de dos dels volums de l'edició crítica de Salvador Espriu, autor de nombrosos articles i ressenyes de traduccions.

La qualitat de l'àudio de la intervenció de Miquel Edo és deficient alguns minuts, cap al principi (t'obliga a fer de tant en tant pauses per acabar d'entendre què diu). Comença presentant breument Cesare Pavese. Esmenta precedents de l'interès de la relació de Pavese i Ferrater: destaca l'article d'Enric Balaguer; també els de Montserrat Corretger i Jaume Vallcorba. Xavier Macià, Núria Perpinyà i Jordi Julià citen sovint Pavese en els seus estudis crítics. Edo considera que Pavese va ser per a Ferrater una confirmació, més aviat que un influx. Dona per segur, pels testimonis, que el coneixia d'abans almenys d'escriure Menja't una cama i Teoria dels cossos. Constata una certa efervescència pavesiana aquells anys, coincidint amb una relativa relaxació de la censura. Biogràficament, coincideixen en el suïcidi, fet que en part ha marcat la recepció literària de tots dos. Pavese va publicar en vida Lavorare stanca, i pòstumament va aparèixer el recull, més breu i amb una veu diferent, pessimista, Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.

Edo, seguint Pere Gimferrer, creu que hi ha uns quants malentesos ferraterians. El primer és que Les dones i els dies és poesia narrativa. Ho és "In memoriam", però hi predominen els poemes no narratius, de reflexió sobre el temps, de narrativitat qüestionable. A Pavese li passa el mateix, pel primer poema, "I mari dei sud", de Lavorare stanca. Jordi Cornudella i Jordi Julià han trobat un ritme pavesià, anapèstic, als poemes "Les generacions" i "Les mosques d'octubre", un ritme que predomina a Lavorare stanca, però Ferrater no l'arriba a mantenir ni a tots els versos d'aquests dos poemes, potser perquè li resultava massa marcat, monòton, si bé al seu article sobre mètrica, recollit dins Sobre el llenguatge, es refereix al ritme anapèstic de Pavese.

Ferrater va dir a Narcís Comadira i a Jaume Vallcorba que "Cambra de la tardor" s'inspirava en "Dopo", de Pavese. Tots dos poemes coincideixen a reflexionar sobre els records i a contraposar diferents temps. Però en general, als poemes de Pavese hi ha més paisatge, si bé és un paisatge molt treballat artísticament, més aviat poc realista. La seva poesia és quasi petrarquista, en el gust per repetir els mots clau, de tornar-hi centrípetament, mentre que Ferrater desplega més la imaginació i el seu vocabulari, amb una certa tendència centrífuga, diu Edo, i també és més irònic. Coincideixen també en el to col·loquial però estilitzat, sobri. Als poemes de Ferrater hi ha una gran presència del jo; al Pavese de Lavorare stanca, hi predomina l'experiència en tercera persona. No són en principi ni simbolistes ni fan poesia social. Però coincideixen en l'ús de metàfores, personificacions, la fal·làcia patètica, el correlat objectiu, el recurs al llenguatge abstracte. "El ponent excessiu" seria proper al paisatgisme de Pavese, si bé Ferrater acostuma a ser menys tremendista. El poema "La platja" es podria relacionar amb "Dones apassionades", un poema del Pavese que evoca records ancestrals.

Al torn de preguntes, Enric Sullà recorda les classes de Gabriel Ferrater, i en concret algun comentari sobere el ritme monòton, de sonsònia, de Pavese, que no l'acabava de convèncer. Narcís Comadira ha difós també aquesta opinió, diu Edo, a la vegada que recorda que s'ha de ser valent per escriure amb aquest ritme, tan diferent dels ritmes habituals de la literatura italiana. Sullà també ha recordat que José Agustín Goytisolo havia traduït Cesare Pavese, i ha postulat que Gabriel Ferrater en devia estar al cas. Edo destaca la importància de Pavese per a molts autors catalans, alguns dels quals el van traduir: Parcerisas, Formosa, Saladrigas, Porcel, Capmany, Susanna... També creu que els poetes de la generació de Ferrater no van aconseguir desempallegar-se del tot de l'estètica simbolista.

El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i segueix el 2023:

Josep Maria Fulquet, sobre Robert Lowell, 4 de febrer de 2022
Francesc Gómez, sobre Ausiàs March, 1 de març
Josep Maria Jaumà, sobre Robert Frost i Robert Graves, 5 d'abril
Marcel Riera, sobre W. H. Auden, 3 de maig
Miquel Edo, sobre Cesare Pavese, 7 de juny
Jordi Ibáñez, sobre Bertolt Brecht, 4 d'octubre
Ricard Ripoll, sobre Charles Baudelaire, 1 de desembre
Josep Maria Oroval, sobre William Shakespeare, 7 de febrer de 2023
Eduard Vilella, sobre Chrétien de Troyes, 7 de març de 2023

--
Apunt revisat el 14 de març de 2024

Presentació de 'Veus baixes', núm. 6, al Centre de Lectura de Reus

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Tue, 28 Feb 2023 22:54:00 +0000

¬¬¬¬¬

Una part del consell de redacció de la revista Veus baixes, Miquel Àngel Llauger i Jeroni Salom, han aprofitat que el dia 1 de març és una commemoració festiva a Mallorca per organitzar dues presentacions seguides del seu número 6, el monogràfic II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater. La primera va ser ahir dilluns al Centre de Lectura de Reus, en què vaig participar. La segona ha estat aquesta tarda a l'Institut d'Estudis Catalans, amb intervencions de Jordi Cornudella i Dolors Oller, que puc imaginar que deu haver estat magnífica. Al Centre de Lectura de Reus, ens hi va acollir la bibliotecària Montserrat de Anciola. Ens va explicar breument la història i l'activitat actual del Centre de Lectura. El Miquel Àngel, el Jeroni, la Joana i jo mateix vam tenir el privilegi d'accedir a la sala d'incunables i llibre antic i contemplar-ne alguns tresors bibliogràfics. Mentrestant, tenia lloc l'assemblea anual del Centre. Montserrat de Anciola és la impulsora del Fons Gabriel Ferrater i Soler, una joia que va augmentant de pes sense parar.

Acabada l'assemblea, va començar la presentació de la revista, a la sala Miquel Ventura. Va ser a càrrec de Miquel Àngel Llauger i d'un servidor, amb David Figueres, el president de l'Associació Gosar Poder, com a moderador. Va introduir l'acte Fina Masdéu, membre de l'Associació Gosar Poder. Figueres va recordar que l'any 2012, pel norantè aniversari del naixement de Ferrater, havíem participat també tots tres en la presentació del número 0 de Veus baixes, I Studia Digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona. Llauger hi representava el Consell de Redacció de la revista, jo havia col·laborat en la preparació del web i en la maquetació, i Figueres va llegir --recordo que esplèndidament-- uns quants poemes. Hi van assistir i intervenir també Narcís Comadira i Dolors Oller com a col·laboradors del número. Llauger va recordar dilluns els orígens de Veus baixes, com a iniciativa d'un grup d'amics, amb voluntat de fer una revista literària a internet (ja que el cost de fer-la en paper i distribuir-la els resultava excessiu). El subtítol era irònic: Paper de versos i lletres. La persona que aglutinava aquells amics, i que ens va posar en contacte aleshores, era Joan Manuel Pérez i Pinya, molt enyorat. Ell i Llauger havien estat alumnes de Jordi Làrios.

Els set números de Veus baixes publicats fins ara inclouen estudis, creació i traduccions i han tingut sempre un eix temàtic dominant a cada número, que en alguns casos ha estat exclusiu, amb caràcter monogràfic:

número 0, el 2012, I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, 272 pàgines
número 1, el 2013, sobre Villangómez, Rosselló-Pòrcel i Espriu, 176 pàgines
número 2, el 2014, sobre els clàssics grecollatins i la poesia satírica, 143 pàgines
número 3, el 2015, de re hebraica, 199 pàgines
número 4, el 2017, de re eslava, 254 pàgines
número 5, el 2019, sobre Joan Ferraté, 209 pàgines
número 6, el 2022, II Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, 520 pàgines

Sumen 1.773 pàgines plenes de literatura, que aviat és dit. Els dos monogràfics sobre Gabriel Ferrater fan 792 pàgines, i la dediació als germans Ferraté(r) ha arribat a les 1.001 pàgines.

Llauger va exposar la pulcritud amb què Jordi Cornudella va posar a disposició de la revista els documents de la primera part d'aquest número 6: un treball universitari de matemàtiques, la reproducció de tots els poemes datats, una mostra de dedicatòries, una traducció fragmentària i segurament alimentària dels salms, una mostra de les notes de lingüística dispereses per diferents llibretes i agendes, una entrevista de dues estudiants de batxillerat de Sant Cugat de què es va tenir notícia per l'Any Ferrater (s'havia publicat a la revista escolar) i el poema "Chamaleon's Cadmium", del 1976, de Janet Rodney (nom actual de Jill Jarrell), escrit en memòria de Gabriel Ferrater, poema que es publica acompanyat de la traducció de Martí Junceda.

Opino que aquesta documentació biogràfica és molt rellevant, i una de les aportacions més extraordinàries de l'Any Ferrater. M'explico: l'assaig sobre la importància de l'assaig De l'esprit géométrique de Pascal en la història del pensament matemàtic i lògic és fascinant, un Gabriel Ferrater en estat primigeni, practicant els recursos argumentals que trobarem després als textos sobre pintura, en alguns dels articles inclosos a Escritores en tres lenguas i als seus textos sobre lingüística. Abans dels trenta anys ja s'havia fet càrrec de les sinuositats de la història matemàtica amb un sentit crític insòlit i admirable, capaç de qüestionar els principis consuetudinaris més incontestats --en una època que la història de la matemàtica encara no interessava. El seu talent no podia encaixar de cap manera en aquell programa d'assignatures, mig tenebrós mig convencional, de la carrera de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona. És una primarietat, doncs, jutjar el seu interès per la ciència fixant-se en les qualificacions que va obtenir a les diferents assignatures de la carrera --com feia un article publicat poc abans d'aquest Veus baixes. El mecanoscrit conservat al Fons Joan Vinyoli del poema "Paisatge amb figures", datat a Valls el 15 de març de 1953, indueix a pensar que l'escena descrita és un diumenge de calçotada --de fet, ja ho havia confirmat Jordi Cornudella, a l'edició crítica de Les dones i els dies (pàg. 309). El poema, amb aquesta hipòtesi, s'entén millor i guanya força. Som "feliços de gustar tots un sol gust", per més que el paisatge, amb el cel travessat pels dos reactors, es presenti al principi del poema amb un aspecte inquietant. La primavera latent va imposant la seva força, i ens la creiem, perquè "ens ho creiem tot". Amb el lloc i la data al peu de poema, emergeixen sentits nous. I en fi, què puc dir de la dedicatòria a Helena Valentí d'un exemplar de Les dones i els dies, amb la referència al cant XXVI del Purgatori de Dant? Que és impagable: Gabriel Ferrater hi cita el penúltim vers del cant, unes paraules d'Arnaut Daniel, resident al cercle dels luxuriosos, que tot seguit s'amaga dins del foc on va purgant el seus pecats, i sota el vers citat, Ferrater afegeix una nota irònica: "No estic gens segur que aquests focs ens refinin de cap manera!". El seu viatge pel nostre món era un altre, molt més boccaccià. Les 81 pàgines de "Documents ferraterians" fan un magnífic primer plat del monogràfic.

La part més extensa d'aquest número 6 de Veus baixes són les lectures de poemes: 47 comentaris de 45 poemes (hi ha dos poemes comentats dos cops), que ocupen 364 pàgines. Llauger va explicar que s'havien adreçat a molts lectors diferents, de totes les generacions i tendències. Aquesta és una de les grans aportacions del monogràfic, des del meu punt de vista, i de l'Any Ferrater: haver-nos proporcionat moltes mirades noves, molts enfocaments crítics renovadors. N'ha sortit un Gabriel Ferrater més complex com a poeta, també com a pensador, i com a creador capaç d'estimular també reinterpretacions des del teatre, la pintura, la música, la dansa, la fotografia, la il·lustració, el cinema, fins i tot capaç d'inspirar rutes literàries... Hi ha en aquest Veus baixes trenta noms d'autors i de crítics de qui no coneixia cap text sobre Ferrater. Alguns m'han resultat excel·lents, i començaré a llegir la seva obra. I encara és notable que sols una dotzena d'aquests lectors coincideixin a haver col·laborat en els comentaris, si més no els publicats fins ara, dins la iniciativa Apadrina un poema de l'associació ferrateriana de Sant Cugat.

Aquesta és la llista de col·laboradors i autors del número: Joan Alegret, Jordi Amat, Jaume Aulet, Arnau Barios, Enric Blanes, Alba Bosch Pijoan, Enric Bou, Anna Bou Jorba, Lluís Calvo, Roser Casamayor, Carlota Casas, Carme Castells, Júlia Català Benejam, Glòria Coll Domingo, Maria Dolors Coll Magrí, Sofia Colominas, Jordi Cornudella, Xavier Dilla, Edgardo Dobry, Xènia Dyakonova, Biel Ferrer, Josep Maria Fonalleras, Marta Gort Paniello, Joan Manuel Homar, Enric Iborra, Edgar Illas, Martina Lladós Puig, Miquel Àngel Llauger, Fina Masdéu, Albert Mestres, Esteve Miralles, Andrea Montoya, Carles Morell, Salvador Oliva, Dolors Oller, Manuel Outeiriño, Anna Perera, Núria Perpinyà, Rosa Planas Ferrer, Pere Antoni Pons, Marina Porras, Marta Puxán-Oliva, Bartomeu Ribes Guasch, Oriol Ribet Casademunt, Janet Rodney, Montserrat Roser i Puig, Pau Sabaté, Cèlia Sánchez-Mústich, Llucia Serra Ferre, Simona Škrabec, Enric Sullà, Àngel Terrón, Joan Todó, Laura Torres Bauzà.

Les lectures de poemes tenen una extensió mitjana d'entre sis i vuit pàgines. Tenen article gairebé la meitat de poemes de la primera secció de Les dones i els dies; més o menys una tercera part dels articles de les seccions segona, quarta i cinquena, i hi ha un article sobre el "Poema inacabat". També hi ha lectures de "Prop dels dinou", un dels quatre poemes suplementaris, i sobre "La vida perdurable", un poema descartat. Hi ha algunes lectures de poemes que gairebé ningú havia comentat fins ara. N'he pres moltes notes, que començaré a aprofitar als apunts del blog sobre cada poema; d'igual manera, aprofitaré les notes sobre les traduccions de Llauger (ja m'havia ocupat de les traduccions d'Outeiriño al cap de poc que publiqués As mulleres e os días). Els quatre articles aplegats a la secció "Altres estudis" són més susceptibles de tenir una entrada pròpia al blog, i també el divertimento de Núria Perpinyà: un diàleg imaginat amb Gabriel Ferrater que és ple d'observacions agudes.

Aquesta és la llista de poemes, que consigno sobretot per facilitar-me les actualitzacions dels apunts aquests propers dies: «In memoriam», «El mutilat» (Xavier Dilla), «El mutilat» (Pere Antoni Pons), «Com Faust», «Moeurs exotiques», «Sobre la catarsi», «A l’inrevés», «Amistat del braç», «La confidència», «Mecànica terrestre», «Temps enrere», «Petita guerra», «Fi del món», «Posseït», «Exeunt personae», «Cambra de la tardor», «Atra Mater», «Helena», «El ponent excessiu», «El distret», «Tro vos mi siatz renduda», «Com una pàtria», «Economies rivals», «Els miralls» (Marina Porras), «Els miralls» (Enric Sullà), «Poema inacabat», «Boira», «Dits», «Esparver», «Fe», «Ídols», «Kensington», «Metrònom», «Neu», «Sabers», «Úter», «Xifra», «Les mosques d’octubre», «Per José María Valverde», «Babel’», «S-Bahn» i «Teseu», més «Prop dels dinou» i «La vida perdurable».

Una de les conclusions de la presentació va ser que les revistes en format digital poden competir en igualtat de condicions des de qualsevol lloc, no han de patir per l'extensió dels continguts i poden aconseguir més visibilitat entre els lectors que les revistes acadèmiques convencionals en paper. Veus baixes n'és un exemple.

En acabat, vaig anar a sopar amb els mallorquins, Miquel Àngel, Jeroni i Joana, i els reusencs, David, Fina i Montserrat, més Antoni Veciana i Lluís Miquel Pérez, actual president del Cercle de Lectura.

De l'esquerra a la dreta, Enric Blanes, David Figueres i Miquel Àngel Llauger

--
Apunt revisat l'11 de març de 2022

RieraMarcel2022

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 05 Feb 2023 15:36:00 +0000

¬¬¬¬¬

"Marcel Riera ens parla de WH Auden", quarta de les conferències del cicle Poetes de Ferrater, organitzat per l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès a l'Ateneu Santcugatenc, 3 de maig de 2022

L'excel·lent cicle de conferències Poetes de Ferrater va seguir al maig de l'any 2022 amb Marcel Riera, poeta, traductor, entre altres poetes, d'Auden. Organitzava el cicle l'Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès, a la seu de l'Ateneu Santcugatenc. Sorpresa molt agradable: acabat l'Any Ferrater, el cicle té continuació aquest dimarts 7 de febrer, ni més ni menys que amb una sessió sobre William Shakespeare, a càrrec de Josep Maria Oroval.

"Jo no soc un expert en Ferrater, jo no em dedico a estudiar Ferrater, tampoc soc un lector especialitzat en Ferrater, jo soc poeta per mi mateix", ens adverteix Marcel Riera, un home que no havia escoltat mai, de qui gairebé no he llegit res i que em resulta molt simpàtic en aquesta conferència. Durant tota la conferència va llegint poemes d'Auden, en la seva traducció. És un rapsode magnífic. L'entusiasma la poesia anglosaxona, i considera Auden el poeta central de la poesia anglesa del segle XX. Li agrada més que Eliot í el troba tan bo com Hardy. Diu que és un dels primers poetes que se senten còmodes en el segle XX. El compara amb Picasso, per l'exuberància i la capacitat d'adaptar-se. Té moltes veus.

A Riera li sembla que la "New Year Letter" influeix en el "Poema inacabat". A Ferrater li agradava Auden, però no ens el va pas descobrir ell. Marià Manent ja l'havia inclòs a l'antologia Versions de l'anglès, de l'any 1938: prodigiosament, hi va incloure un poema d'Auden escrit cinc anys abans, quan Auden no havia estat traduït a cap altra llengua europea.

Marcel Riera va descobrir Auden a les traduccions de Salvador Oliva publicades l'any 1978. Esmenta i elogia també altres traduccions. Els poetes catalans que li agraden tenen influència d'Auden, declarada o no (segueix aquí una observació de Pere Ballart): Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Jordi Julià, Àlex Susanna, Jordi Llavina, Miquel Àngel Llauger... Llegeix també, cap al final de la conferència, dos esplèndids poemes seus, un dels quals és "Cambra de primavera", en diàleg amb Gabriel Ferrater.

Tinc els Collected Poems, l'edició d'Edward Mendelson a Faber & Faber, i els dos llibres de traduccions de Salvador Oliva. Compraré Un altre temps: Poemes escollits, les cinc-centes pàgines de la selecció de poemes de W. H. Auden de Marcel Riera. M'encanten les seves traduccions de Thomas Hardy, Poemes de Wessex, i de Philip Larkin, La vida amb un forat a dins. Ara mateix em reca no haver llegit més llibres de Marcel Riera, poemes seus o traduccions. Penso corregir-me.

El cicle Poetes de Ferrater va començar amb l'Any Ferrater, i segueix el 2023:

Josep Maria Fulquet, sobre Robert Lowell, 4 de febrer de 2022
Francesc Gómez, sobre Ausiàs March, 1 de març
Josep Maria Jaumà, sobre Robert Frost i Robert Graves, 5 d'abril
Marcel Riera, sobre W. H. Auden, 3 de maig
Miquel Edo, sobre Cesare Pavese, 7 de juny
Jordi Ibáñez, sobre Bertolt Brecht, 4 d'octubre
Ricard Ripoll, sobre Charles Baudelaire, 1 de desembre
Josep Maria Oroval, sobre William Shakespeare, 7 de febrer de 2023
Eduard Vilella, sobre Chrétien de Troyes, 7 de març de 2023

Apunt revisat el 14 de març de 2024

Helena Valentí

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 29 Jan 2023 22:53:00 +0000

¬¬¬¬¬

Feia molt de temps que volia dedicar un apunt a Helena Valentí. Vaig llegir tots els seus llibres de narracions i novel·les fa uns deu anys i també la traducció Una cambra pròpia, de Virginia Woolf. La considero una escriptora notable, massa poc valorada. Escriu amb senzillesa i eficàcia. Narra els fets sovint de manera esquemàtica i amb talls en la trama, amb un punt de vista de testimoni proper als personatges, sense ironia, amb pocs detalls descriptius dels objectes o les persones i una gran concentració, en contrapartida, en les relacions i motivacions personals, en un món sense orientacions positives, marcat per l'allunyament de les convencions de treball i família. Em va atreure la seva tècnica, la deliberada i constant estilització narrativa. Aquesta estilització alterna amb el detall en l'anàlisi dels sentiments, les sensacions, els neguits i dubtes i els pensaments dels personatges. Em va fer pensar en Raymond Carver. Crec que hi ha una progressió en els quatre llibres que va escriure, i que és una autora malaguanyada, que hauria donat algun llibre important si hagués viscut més anys. Qualsevol anàlisi seriosa que en pretengués fer passaria per rellegir, amb paper i llapis al costat, D'esquena al mar. M'agradaria en algun moment d'escriure un apunt també sobre Eduard Valentí i un sobre Roser Petit, els pares.

En aquella lectura dels seus quatre llibres de narrativa vaig confirmar que era un tòpic lamentable reduir-la a musa de Gabriel Ferrater, un menysteniment de la seva persona --Jordi Amat ha evocat amb detall i matisos la importància substantiva d'Helena Valentí per a Gabriel Ferrater a la seva biografia Vèncer la por (pàg. 40-43; el cinquè capítol, "Helena (1961-1963)", pàg. 211-257, i les pàg. 261-3). Quan la relació amorosa va acabar, Valentí tenia 23 anys, i l'esperaven molts anys de passió vital, política, literària, intel·lectual. Era una dona de temperament lliure. En tinc prou d'imaginar que la seva relació amb Gabriel Ferrater potser la va portar a ser encara més lliure i a afermar per sempre la seva exigència vital primigènia. L'estiu passat havia preparat un esborrany d'aquest apunt, que una esplèndida conferència d'Anna Cris Mora, plena d'informació de primera mà, m'ajuda ara a completar, ni que sigui provisionalment. De la conferència, que va tenir lloc al Centre de Lectura de Reus el 20 d'octubre, en vaig prendre basantes notes. La vaig repassar sencera ahir gràcies al vídeo del canal YouTube del Centre de Lectura: "Helena Valentí: escriptora i traductora feminista":

La presentació de la conferència va ser de David Figueres (inici del vídeo -- minut 5), el president de l'Associació Gosar Poder, l'associació ferrateriana de Reus, impulsora de nombrosos actes durant l'Any Ferrater. Va recordar la relació amorosa de Gabriel Ferrater i Helena Valentí, tan present a Teoria dels cossos; el fet que Ferrater li adrecés el "Poema inacabat"; l'amistat amb els pares de l'Helena, Eduard Valentí i Roser Petit; la presència d'Eduard Valentí a Reus com a professor (Joaquim Mallafrè va precisar que, represaliat pel franquisme, no podia exercir de docent a Barcelona, i que s'hi havia anat acostant, durant uns anys fent de professor a Reus, havent d'estar desterrat aleshores a més de 100 km de la seva ciutat). Figueres va recordar que Helena Valentí es va llicenciar de Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, va doctorar-se a la Universitat de Cambridge amb una tesi sobre els germans Manuel i Antonio Machado, va exercir de professora a les universitats de Durham i Cambridge. David Figueres va reivindicar-la i va recordar que l'Associació Gosar Poder va fer modificar l'entrada de la Viquipèdia que la descrivia com a musa de Ferrater. Va acabar presentant breument Anna Cris Mora, autora de la tesi Helena Valentí, escriptora i traductora, defensada l'any 2016 a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser present a la sala del Centre de Lectura la filla d'Helena Valentí: Andrea Weirather.

Anna Cris Mora comença vindicant Helena Valentí com a escriptora avantguardista. Com a estudiant, Mora s'havia interessat per les escriptores i traductores oblidades. Tractava de procurar-se referents femenins. El 2006 comença a fer la seva recerca. Coneix Valentí per les traduccions d'El cuaderno dorado, de Doris Lessing, i Una cambra pròpia, de Virginia Woolf. La seva obra està descatalogada --és clar que tenim la confortable xarxa de biblioteques públiques i el seu catàleg integrat. Sols pot comprar La dona errant, novel·la de l'any 1986. La sent molt propera, moderna, exploradora de temàtiques noves: la nova relació de conflicte entre mare i filla, les dones noves, la indagació existencial de la condició de dona: no són temes gens habituals a la literatura catalana de l'època, quan Valentí escriu els seus llibres. Forma part de la generació perduda, d'acord amb l'observació de Marta Pessarrodona, d'autors escolaritzats totalment en castellà, que es veuen obligats a aprendre pel seu compte el català com a llengua de cultura. Mora es planteja recuperar amb la seva tesi la memòria d'Helena Valentí com a dona, com a escriptora i com a traductora. No hi ha gairebé estudis sobre la seva obra, fora dels treballs d'Adrià Chavarria, responsable de la reedició de La dona errant, i els estudis de Pilar Godayol i Montserrat Bacardí sobre les seves traduccions. L'han esborrada com a dona subjecte, avançada a la seva època, i l'han reduïda a musa de Ferrater. Mora va acompanyar tota la seva conferència d'una projecció d'imatges de portades de llibres, publicacions, documents, correspondència, fotografies.

Maria Mercè Marçal la va considerar "una baula valuosa de la genealogia de dones escriptores i traductores catalanes del segle XX" (Sota el signe del drac: Proses crítiques 1985-1997, editades i prologades per Mercè Ibarz). Valentí és la segona dona a fer una tesi al Darwin College de la Universitat de Cambridge. S'hi integra perfectament: els seus companys la veien com una "European liberal". Amb l'ajuda de la seva germana petita Montserrat i la seva filla Andrea, Mora va tenir accés al fons personal i a,la seva biblioteca. Va ordenar i classifcar aquell fons. A la tesi va analitzar sobretot com l'havia influïda Katherine Mansfield. Valentí té una obra teatral inèdita, KM: La felicitat i altres històries. Entre les seves notes hi havia la preparació d'una historiografia feminista. El fons també conté diaris inèdits. Mora repassa també breument la biografia dels pares, Eduard Valentí i Roser Petit i la seva família, i el valor del trencament de la filla Helena. Cita textos dels diaris: "El gran tresor que portem dins i que no es compra ni es ven amb diners, la creació, el gran poder, estudiar, investigar el que van dir els antics, i la filla estudia, seduïda per la gran promesa del tresor amagat però a l'abast de qui n'endevina l'existència, i es posa en camí." --les paraules finals em recorden el poema "La mala missió", de Gabriel Ferrater.

Estudia Romàniques, fins al 1962, i després se'n va a Anglaterra --en exili voluntari, ha apuntat Mora en un dels seus textos sobre Valentí. Busca una vida nova, primer com a lectora d'espanyol a la Universitat de Durham, a partir del 1965 a la Universitat de Cambridge, preparant la tesi, fent traduccions, llegint moltes revistes d'arreu del món. En una carta de 1967 li diu a Gabriel Ferrater que ha descobert Doris Lessing --és bonic el que n'explica Marta Pessarrodona en un article inclòs a l'Àlbum Helena Valentí. Després viu a Londres. Del 1969 al 1972 s'mplica en el London Women Liberation Movement, el segon gran moviment feminista després de les sufragistes. Hi ha una foto coneguda d'Helena Valentí, amb un copalta, de la seva detenció potser l'any 1970 en una famosa protesta contra la celebració del concurs de Miss Món. Participa en la primera manifestació del Dia de la Dona, el 8 de març, a Londres. Mora esmenta un assaig inèdit sobre la interiorització de la llibertat en quatre escriptores: Caterina Albert, Charlotte Brönte, Erica Young i Doris Lessing. S'interessa pel cinema d'avantguarda: hi ha entre les seves notes apunts per fer curts, va fer un curtmetratge. Admira Godard. Viu a Anglaterra fins al 1973. Quan torna, s'instal·la a Cadaqués, enamorada de la seva llum i la proximitat del mar, al marge de la societat del benestar, fent una vida austera. El 1984 s'instal·la a Gràcia, tradueix molt, en fa la seva professió, i sempre que pot, tria les traduccions. Mora apunta que no va escriure gaire obra pròpia per la intensitat de la seva feina de traductora. L'atreu la filosofia oriental, aprèn coreà. Mor als 50 anys. Parlava i escrivia també en anglès, francès i alemany, pel testimoni de la correspondència.

Helena Valentí trenca amb la tradició literària femenina catalana, es vincula intensament al moviment feminista anglès. Escriu quatre obres de narrativa: L'amor adult (1977), La solitud d'Anna (1981), La dona errant (1986) i, publicada pòstumament, amb pròleg de Maria-Mercè Marçal, D'esquena al mar (1991). És una exploració incessant sobre les relacions de les noves dones, sobre les relacions entre dones i homes. Les protagonistes són dones actives, independents, de vida difícil. Per les notes que Mora n'ha trobat, són novel·les molt pensades, el resultat de la cerca incessant i de la seva experiència. Les seves narracions i novel·les són de final obert, amb una simbologia recurrent, tot un cicle de gran consistència --"La narrativa de Valentí, a diferència de la de Lessing, és sòbria i lacònica, a voltes lírica, feta d’el·lipsis i amb una estructura antiliterària, com si es tractés d’instantànies que flueixen davant del lector.", ha escrit Mora en el text que encapçala les pàgines sobre Helena Valentí al web de la revista de traducció Visat. Té una recepció força positiva dels seus llibres però resulta incòmoda: està sola literàriament al seu país, li cal lligar-se a la tradició literària internacional. S'interessa sobretot per Doris Lessing, que coneix personalment, i Katherine Mansfield, de qui estudia a fons la vida i l'obra. En tradueix una selecció de narracions amb el títol Un home casat i altres crueltats, amb entusiasta presentació seva, i La Garden party i altres contes. Tradueix, de Virginia Woolf, Al far --una novel·la on el mar és molt present, més fins i tot que a The waves, Les onades, ha ressaltat Marta Pessarrodona-- i Una cambra pròpia, i una narració inclosa a la seva traducció Viatges indiscrets, una antologia de narracions de dones dels segles XIX i XX feta per Lisa St Aubin de Terán --també, al català, El factor humà, de Graham Greene, i Jo, Claudi, de Robert Graves. Quan tradueix "Bliss" de Katherine Mansfield, hi intueix un rerefons autobiogràfic: explora el tema a l'obra de teatre inèdita titulada KM.

***

Anna Cris Mora no va parlar de Gabriel Ferrater en la seva conferència. El llibre Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos, editat per Joan Ferraté i José Manuel Martos (Barcelona: Empúries, 1995), contenia una part de la seva correspondència, vint-i-dues cartes escrites entre els anys 1960 i 1967 (pàg. 13-54), i la valuosa entrevista de Vicent Martí "Força dona: entrevista amb Helena Valentí", de l'any 1987 (pàg. 55-63). La carta del dilluns 15 d'octubre de 1962 incloïa un poema, que es pot llegir a l'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies, pàg. 240-1 (també en un apunt d'aquest blog titulat "Poemes no inclosos a Les dones i els dies"; sense títol, comença amb el vers "un astre és la cosa que té més seny: recorre"). Les cartes anaven precedides del text "Cartes del Gabriel a l'Helena", publicat per Helena Valentí com a presentació de quatre cartes dins el suplement Quadern del diari El País l'any 1987 (pàg. 15-16 del llibre). El primer paràgraf és magnífic, i el darrer és revelador:

Gabriel Ferrater tenia el do de convertir qualsevol conversa i qualsevol paper en una cosa que fes goig d'escoltar o de llegir. Era un do que ell va cultivar amb gust i generositat perquè va ser la seva manera d'estar amb la gent. Tenia la idea, ben respectable, que en les relacions amb els altres no s'hi val a arrepenjar-s'hi, sinó que demanen un esforç perquè no siguin mera promiscuïtat i perquè esdevinguin una cosa creativa. D'alguna manera, a l'altre, t'hi havies de donar amb honestedat, que era el mateix que dir amb lucidesa.

[...]

La ironia n'és que, segurament, a ella, aquells anys en què tot li semblava per fer, els mots intel·ligents d'en Gabriel no l'afectaven gaire. Potser tot just l'afalagava veure com, a partir d'ella, ell es construïa. Al capdavall, és aquest esforç tan despullat de fer-se una vida el que interessa i interessarà sempre dels seus poemes i papers.

Cartes a l'Helena és una molt bona contribució al record de la dona poc corrent que va ser Helena Valentí. Al cap dels anys, Jordi Cornudella va rescatar, en el monogràfic ferraterià de la revista de poesia Reduccions núm. 113, de l'any 2019, tres cartes inèdites de Gabriel Ferrater i Helena Valentí, l'una del 1962 i les altres del 1965, que són fonamentals per entendre la seva relació i també la poesia de Les dones i els dies. Formen part de la correspondència i altres documents localitzats al Fons Valentí de la Biblioteca de Catalunya. Aquesta recerca de Jordi Cornudella encara ha ajudat a rescatar una carta més, també important, agudíssima, en què Ferrater explica a Valentí les conseqüències econòmiques de les riuades del Vallès de l'any 1962. Pel que va apuntar Cornudella en el text de presentació de les tres cartes de Reduccions, ara encara hi deu haver dues cartes i tres postals per publicar.

La relació amorosa de Gabriel Ferrater i Helena Valentí va durar del setembre de 1961 al juliol de 1963. Va inspirar el "Poema inacabat" i els poemes de la secció B de Teoria dels cossos, secció 4 de Les dones i els dies. L’escriptor Pol Guasch i la ballarina Lorena Nogal, de la companyia La Veronal, han interpretat l’espectacle No prometo donar-te res millor que un dubte, inspirat primordialment en fragments de la correspondència --en vaig tenir un tast dins l'acte de cloenda de l'Any Ferrater a Sant Cugat del Vallès (minuts 50-66). Quan escric aquestes línies, ha començat la gira de l'obra teatral Les cartes i els dies, basada en la correspondència, dirigida per David Pintó i interpretada per Queralt Casasayas i Andreu Rami.

***

Recursos:

Tesi doctoral d'Anna Cris Mora, Helena Valentí, escriptora i traductora (438 pàg.) --que llegiré
Helena Valentí (1940-1990), al web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, que inclou una nota biogràfica; una entrada sobre l'obra (en què es poden veure les portades dels quatre llibres de narrativa); quatre comentaris crítics de Marià Mercè Marçal, Adrià Chavarria, Kathleen MacNerney i Mercè Ibarz; l'entrevista "Força dona: entrevista amb Helena Valentí", de Vicent Martí, publicada a la revista El Temps l'any 1987 (inclosa al llibre de Gabriel Ferrater, editat pòstumament pel seu germà Joan Ferraté, Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos); una breu antologia, amb fragments dels quatre llibres de narrativa, i enllaços
Anna Cris Mora signa també l'excel·lent entrada d'Helena Valentí a Visat: La revista digital de literatura i traducció del PEN català, que conté també fragments de les traduccions d'Al far, de Virginia Woolf; La felicitat, de Katherine Mansfield, i Una cambra pròpia, de Virginia Woolf; la relació de les seves traduccions al català i a l'espanyol; la relació de llibres i d'articles que va publicar; una llarga bibliografia, i altres enllaços
Dins Visat també trobem la nota d'Eva Caro "Helena Valentí, indòmita i errant": destaca quatre conceptes recurrents de la seva obra i ens recorda que es va negar a deixar-se encasellar dins l'etiqueta literatura feminista
El web del PEN català publica l'Àlbum Helena Valentí (PDF: 28 pàg.), amb fotos de l'àlbum familiar, i la inclusió de la poderosa lectura que li va dedicar Maria-Mercè Marçal, que considera que la seva obra és coetània de les maneres del que es va anomenar "realisme brut" de la literatura nord-americana, que Valentí va conèixer posteriorment, quan aquest corrent va obtenir un gran èxit de públic internacional; l'Àlbum també inclou la documentada nota biogràfica "Helena Valentí i Cadaqués", de Rosa Ardid; "Els silencis d'Helena Valentí", d'Adrià Chavarria, que la considera una outsider, una escriptora original, intensa i exigent; la brillant anàlisi de Marta Pessarrodona “Cap a una genealogia de dones traductores: Helena Valentí”, pàg. 16-18, que recalca la importància de la seva obra de traductora; l'Àlbum Helena Valentí es tanca amb una selecció de textos de les seves narracions
Cal llegir l'article de Pilar Godayol, "Helena Valentí, fúria i traducció", dins Quaderns: Revista de traducció, 13, any 2006, pàg. 87-93
Recuperaré també el text de Mercè Ibarz, "Helena Valentí a la llum de Doris Lessing (i Godard)", inclòs a Lluïsa Julià, ed., Memòria de l’aigua. Onze escriptores i el seu món (Barcelona: Proa, 1999, pàg. 66-87), que desconeixia
La filla, Andrea Weirather, va dipositar el seu fons personal a la Biblioteca de Catalunya
No he sabut localitzar la tesi d'Helena Valentí sobre Antonio i Manuel Machado a la Universitat de Cambridge

Helena Valentí, detinguda a Londres, probablement l'any 1970 en una protesta contra el concurs de Miss Món

Josep Maria de Martín

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 22 Jan 2023 19:12:00 +0000

¬¬¬¬¬

Diumenge passat vaig pujar a Berga per veure l'exposició retrospectiva sobre Josep Maria de Martín (1920-2005) al convent de Sant Francesc, abans que no la donin per acabada. Ocupa tres dels costats del gran claustre i dues sales adjacents, on hi ha dues sèries d'olis. M'hi vaig estar un parell d'hores llargues. Parteix de l'entusiasme i un bon treball de documentació, que cal agrair als dos comissaris, el grafista i dissenyador Jaume Capdevila, Kap, i el dissenyador gràfic Salvador Vinyes. A part de pintura, hi ha molts dibuixos, cartells, ninots, referències a la seva passió per la Patum i Berga i a la seva poesia... Són el testimoni d'una producció gràfica dispersa en revistes especialitzades o locals i en productes efímers (calendaris, cartells de festa major, programes de mà...). És una estupenda reivindicació de l'artista i la persona que va ser. Arriba al cap de dos anys del centenari, que va coincidir amb la pandèmia. Vaig comprar el catàleg Josep Maria de Martín: passió intel·lectual. Inclou una bona introducció, "El cor a la mà", pàg. 13-22, de Jaume Capdevila, i recupera, pàg. 29-33, una entrevista de Sílvia Culell Vilanova de la revista L'Erol, núm 67. de l'any 2000. L'Ajuntament de Berga ja li havia dedicat una retrospectiva de pintura l'any 2000, de la qual va sortir el catàleg Exposició antològica.

Primera constatació: Josep Maria de Martín i Gabriel Ferrater van ser molt molt amics durant uns anys. Tots dos coincidien a ser lectors immoderats, uns apassionats de la pintura, hereus que no han de treballar durant molts anys, l'un de casa bona, l'altre de família en declivi. Compartien voracitat intel·lectual, una sensibilitat extrema, un sentit de l'humor càustic, ha apuntat Jaume Capdevila. Després, el 1960, quan va morir el seu pare, de Martín es va retirar a Berga --una decisió que, salvant les distàncies, a mi em recorda la tornada de Josep Pla a Palafrugell o la residència de Joan Fuster a Sueca. La casa de la família de Martín, petita noblesa rural, barons de Balsareny a mitjan del segle XVIII, és un edifici modernista remarcable, a la vora del convent de Sant Francesc. L'exposició començava amb un text autobiogràfic, de l'any 1992, que ha conservat Laureà Bonet, amb aquests paràgrafs (pàg. 8-9 del catàleg):

Conocí entonces a Juan Ferrater quien, en 1950, me presentó a su hermano Gabriel.

En 1951 escribimos Gabriel y yo la novela policíaca UN CUERPO, O DOS, para el Premio Simenon [en va ser finalista, l'any 1952] - que no conseguimos - y, al año siguiente, los primeros capítulos de otra narración, sin título [el mecanoscrit inclòs a l'exposició du el títol Cercano está el mal], que abandonamos al juzgar muy improbable su publicación.

[...]

Por esas fechas salió a la luz LAYE [hi va col·laborar amb il·lustracions, era l'il·lustrador principal de la revista, i amb algun article signat amb el pseudònim Custodio Lopas]. Me siento muy relativamente identificado con su equipo redactor pesa a mi sólida amistad con los hermanos Ferrater, J.M.Castellet y Ramón Carnicer.

Una de les joies de l'exposició és la projecció contínua d'una entrevista de 16 minuts de Jaume Farguell, a Televisió del Berguedà, a Josep Maria de Martín, de l'any 1997, quan tenia 77 anys i devia conservar notablement les seves facultats. No havia sabut trobar aquest vídeo al web de la televisió ni a YouTube en el moment d'escriure aquest apunt, però l'endemà Jaume Capdevila em va enviar l'enllaç a l'entrevista sencera, que dura una hora. I Climent Vilella va deixar un comentari amb l'enllaç al vídeo, de 8 minuts, "Berga. Josep Maria de Martín, passió intel·lectual. 2022".

Gabriel Ferrater va escriure segurament un dels textos més penetrants sobre la pintura de Josep Maria de Martín, publicat l'any 1953, en dues parts, al penúltim i antepenúltim números de Laye, amb el títol "La pintura de José María de Martín", inclòs a Sobre pintura, pàg. 63-93, i a L'art de la pintura, pàg. 287-310. Vaig veure a l'exposició que la revista Laye n'havia arribat a publicar una separata. Recomano, lectora, lector, que tornis a llegir el començament d'aquest article, que és agut i propugna un cert mètode crític, "seguir con toda la posible precisión las curvas del desarrollo de la obra" (Sobre pintura, pàg. 65; L'art de la pintura, pàg. 288), que és gairebé la formulació del principi crític de Carles Riba i el del Gabriel Ferrater que s'ocuparà de literatura. El segueix aquesta breu nota biogràfica, abans d'entrar en matèria, és a dir, en la narració del que era en aquell moment l'obra incipient de Josep Maria de Martín:

Antes de considerar la pintura, anotemos algunos datos sobre el pintor. Nació José María de Martín en Berga y en marzo de 1920. Durante la guerra, en Pamplona, y en Barcelona en los años siguientes, colaboró con sus caricaturas en varios periódicos. Como pintor, en cambio, no fue demasiado precoz; comenzó a pintar (aconsejado por Ramón Rogent) hacia 1945, y sus primeras obras logradas datan de 1947. Ha expuesto, en Barcelona, dos veces (Librería Argos, noviembre 1950; Sala Caralt, diciembre 1952). Es Licenciado en Derecho, y autor de una obra de investigación etnológica sobre la Patum de Berga (Berga, 1944). Reside en Barcelona en invierno, y en verano en Berga. (Sobre pintura, pàg. 65-66; L'art de la pintura, pàg. 289)

Jaume Capdevila ha precisat que l'obra de recerca etnològica és una picada d'ull de Ferrater, que es refereix al petit volum humorístic Loco retablo de la Patum. L'exposició reprodueix peces magnífiques de de Martín sobre la Patum.

En les notes titulades "De la pintura catalana actual", publicades a la revista Alcalá l'any 1952, Ferrater afirma que:

J. M. de Martín es el más deliberado de todos los pintores de la segunda épooca que se han manifestado hasta ahora. También él concibe sus telas como problemas; en rigor, como replanteamientos particulares de un problema único y constante: la creación de un estilo monumental. No es que el artista aspire a edificar grandes machines decorativas: la monumentalidad que pretende no es más que intensificación, hasta el extremo límite, de la coherencia de la obra. Se exige que todo en ella esté justificado a priori; no sólo que, una vez incorporado a la obra, cada uno de sus elementos conspire decisivamente al efecto total; deben estos elementos ser inevitables, ser consecuencias existentes del argumento en forma que constituye la obra, y cada obra debe ser un eslabón en la cadena deductiva que es la total creación del pintor. Es ésta la monumentalidad abolidora de azares a que aludía Cézanne con su frase famosa sobre la necesidad de "rehacer el Poussin del natural". (Sobre pintura, pàg. 125-6; L'art de la pintura, pàg. 257)

L'any 1956, en la segona part de la nota "III Bienal Hispano-americana de Arte", publicada a Índice de Letras y Letras l'any 1956, apunta, a propòsit dels pintors joves:

Sólito también es el todavía mayor rigor constructivo que hallamos en las telas de José María de Martín, y que esta vez se nos presenta no precisamente atemperado (¿por qué se acostumbra a hablar del rigor intelectual como si fuera algo que quema dolorosamente?), pero sí combinado con una gravitación de los valores hacia el extremo sombrío de la escala, que carga a los cuadros y por así decir los empapa de una densa sugestión terrestre. (Sobre pintura, pàg. 147; L'art de la pintura, pàg. 242 i 244)

Ferrater considerava que el seu amic derivava del cubisme, "interesado en captar la gracia simple y eficaz de los objetos naturales que le han sugestionado" (gasetilla del gener de 1955 del Diario de Barcelona, dins Sobre pintura, pàg. 165-6). Sigui com sigui, devien haver parlat molt d'art i la pintura de Josep Maria de Martín devia influir en la mirada crítica de Gabriel Ferrater.

És curiós que el to de les primeres frases de la presentació del catàleg d'una exposició de Josep Maria de Martín a la Sala Argos, l'any 1950, faci pensar en la nota que tancava Da nuces pueris. És el primer text públic de Gabriel Ferrater:

Nació en Berga, el día 8 de marzo de 1920. No parece que ningún otro incidente externo de su vida se relacione muy directamente con su pintura [...] (Sobre pintura, pàg. 401; L'art de la pintura, pàg. xx)

Vaig néixer a Reus, el 20 de maig de 1922. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar.

L'Àlbum Ferrater ja havia cridat l'atenció sobre Josep Maria de Martín. Apuntava que potser s'havien conegut abans i tot del que diu el text autobiogràfic anterior, cap al 1947, quan Gabriel Ferrater havia començat a anar a Barcelona i a freqüentar l'Ateneu. Reproduïa a més a més (pàg. 76-77) un testimoni fonamental de de Martín per comprendre Ferrater, inclòs al programa Trossos, de TV3, l'any 1987, sobre la intenció de les provatures que se n'han conservat (L'art de la pintura les ha reproduïdes, pàg. 27, 31, 251, 253, 255):

Aquestes provatures del Gabriel s'han de saber entendre bé. El Gabriel no havia tingut mai la pretensió de ser un pintor, ni tan sols la pretensió de ser un aficionat a la pintura. No, no era això. Jo entenc que aquestes provatures --a més, ho puc dir amb coneixement de causa, perquè les he vist, no és que m'ho hagin explicat-- s'han de considerar com uns exercicis. Un home que té una opinió de com s'ha de fer la crítica; un home, doncs, que vol analitzar l'obra d'un pintor coneixent el mecanisme com li treballa el cervell a aquell pintor, quasi bé, si és molt honrat, arriba un moment que vol fer el | mateix que fa aquell. Malament, potser; però vol veure com treballa allò. I això és el que jo entenc que va fer el Gabriel en aquests quadres.

La biografia de Jordi Amat, Vèncer la por, indica que Joan Ferraté va anar-se'n a Barcelona cap al 1946 i que es deiven conèixer amb Josep Maria de Martín cap al 1947: "El primer testimoni de la relació és el retrat de Ferraté que dibuixa De Martín." (pàg. 115) --em sap greu no haver vist mai aquest retrat, escrivia diumenge: dimarts un tuit de la Biblioteca de la Universitat de Girona m'enviava la fotografia d'una reproducció que hi tenen exposada a la Sala Joan Ferraté, donada, com el fons bibliogràfic, per la seva filla Amàlia, i encara al cap d'un any, arran de la publicació de la primera versió de l'índex general de l'obra de Joan Ferraté, Jordi Amat avisa que Joan Ferraté tenia a casa un parell de retrats pintats per Josep Maria de Martín, i Jaume Capdevila diu que hi ha d'haver també un retrat de la germana Amàlia Ferraté. El Joan, malalt, s'entorna cap a Reus i el Picarany, i el Gabriel arriba a Barcelona pel curs 1948-9 i entra en contacte amb els amics del germà. Hi ha correspondència entre de Martín i Joan Ferraté. La colla d'amics estan entusiasmats per la novel·la negra, per Simenon --recordem també l'esplèndida carta a Jaime Salinas, al cap d'uns anys, que és un informe de lectura sobre les novel·les de Dashiell Hammett i la possibilitat de traduir-les. El Gabriel i el Josep Maria escriuen Un cuerpo, o dos. Amat també explica (pàg. 126) que van començar una segona novel·la, que conserva Laureà Bonet, cinquanta-sis pàgines mecanografiades, amb els mateixos protagonistes que la primera, a partir d'un guió de de Martín --l'exposició reproduïa els fulls amb els dibuixos que havia fet de Martín dels caps dels personatges.

L'amistat devia durar, tot i que els anys anteriors al 1960 ja potser no es veien tan sovint. Gabriel Ferrater li envia dedicats els seus llibres a Josep Maria de Martín (la coberta de Menja't una cama, com moltes cobertes de les col·leccions de l'editor Joaquim Horta, és d'ell).

De Martín, amb el pseudònim Bernat Meix, comença l'any 1971 a publicar una poesia molt singular, de gran rigor formal, impregnada d'humor, amb imatges brillants i llengua d'orfebreria: Els jornals del cos. Aquella dècada publica tres llibres més: El peu al coll, La mosca al nas i El nus a la cua. Els aplega amb el títol El clam a l'erm: opera omnia l'any 2001. Havia publicat anteriorment alguns llibres d'assaig, sobre la Patum, sobre la premsa berguedana, i un sobre cinema que m'agradaria llegir, ja que sembla que devia apreciar les comèdies de Billy Wilder: Para comprender el cine.

Jaume Capdevila ha escrit, pàg. 14, a la introducció del catàleg Josep Maria de Martín: passió intel·lectual (Berga: Ajuntament de Berga i Museu Comarcal de Berga, 2022, 154 pàg.), unes paraules que crec que s'han aconseguit reflectir en l'exposició retrospectiva de Berga, sobre una manera d'estar al món que em fa pensar també en la generositat de Gabriel Ferrater:

Hi ha un aspecte que fa que la figura de Josep Maria de Martín sigui més important encara que la seva obra: el factor humà. Ja Gabriel Ferrater, en l'assaig que dedica a analitzar la pintura de De Martín, cita explícitament "su peculiar humana realidad". Més enllà de la seva obra, el seu talent, i la intel·ligència de De Martín va estar posat, sempre, al servei de la gent que tenia al voltant. Per dir-ho de manera fàcil, va fer millors tots els que tenia al seu costat. I aquest fet, que és evident per a tothom qui el va tractar i conèixer, però absolutament desconegut per a la resta, resulta absolutament determinant per entendre la vida i la seva obra, per entendre'l a ell. I fer-li justícia.

Un dels primers plafons de l'exposició, amb una reproducció del retrat de Gabriel Ferrater que li va fer Josep Maria de Martín, acompanyat d'uns quants esbossos i estudis. El quadre s'exposa de manera permanent a la galeria de reusencs il·lustres de l'edifici de l'Ajuntament de Reus (Jaume Capdevila ha precisat en un tuit que és un retrat pintat els anys noranta). És prou poderós perquè tota la galeria de quadres de celebritats municipals sembli, per contrast, com a retrats, adotzenada. El llibre L'art de la pintura el reprodueix a la pàg. 295.

***

Com que, aquest apunt, m'imagino que l'aniré ampliant, començo per apuntar-hi algunes referències:

l'article de Ramon Felipó al diari Regió 7, "Cabré: Ferrater i de Martín", publicat al juny de 2022, quan es preparava l'exposició retrospectiva, en ple Any Gabriel Ferrater
l'article de Quirze Guifrell a El temps de les arts, "Exposició homenatge a Josep Maria de Martín", publicat al desembre
l'article de Jordi Amat al suplement Quadern del diari El País "Un 'spin-off' de l'Any Ferrater: el redescobriment de Josep Maria de Martín" --que desconeixia quan vaig pujar a Berga i vaig escriure aquest apunt
una referència trobada en un plafó de l'exposició: "La novel·la Un cuerpo, o dos té, doncs, el mèrit de representar el feliç matrimoni de contrastos que s'enfronten a diversos nivells de la narració i permetre la construcció d'una trama policial en la qual només ens revela una veritat: la doble instància que envolta la creció artística." (Maria Alessandra Giovanni, "Pittura e letteratura: la riflessione estetica in 'Un cuerpo, o dos', di Gabriel Ferrater e José María Martín", dins Le arti figurative nelle letterature iberiche e iberoamericane, Atti del XIX Convegno Associazione Ispanisti Italiani, Roma 16-18 settembre 1999, Padova, Unipress, 2001, vol. I, pp. 227-234.)

Al cap de quinze dies de publicar l'apunt, m'adono que les biografies de Josep Maria de Martín i Gabriel Ferrater contrasten en un element important: el reconeixement que han obtingut fins ara com a creadors. De Martín se'n va entornar a Berga; va persistir en la seva obra amb una ambició modesta. I a part que Ferrater no podia tornar a Reus, va arriscar-se més: va ser capaç d'escriure una poesia excel·lent, d'exigència màxima, una obra exemplar i estimulant, per damunt dels seus contemporanis, gràcies a un esforç sostingut i extraordinari.

De l'any 1990, retrat de Gabriel Ferrater i autoretrat de Josep Maria de Martín (reproduïts al catàleg Josep Maria de Martín: passió intel·lectual, pàg. 77)

Apunt revisat el 25 de febrer de 2024

Ibáñez2022B

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 15 Jan 2023 22:30:00 +0000

¬¬¬¬¬

Ibáñez Fanés, Jordi. Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten. Igualada: Edicions del Molí de Dalt, 2022, 193 pàg.

Vaig llegir el llibre a final de desembre, quan crec que no feia gaires setmanes que s'havia publicat: va ser gairebé la meva darrera lectura dins l'Any Ferrater. Es compon de dos assaigs. El primer, pàg. 11-109, és el que m'interessa al blog: parteix de la conferència que Ibáñez va donar al curs Gabriel Ferrater: l'excés de la intel·ligència, organitzat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona a començament d'any, al qual vaig tenir la satisfacció d'assistir. N'és una versió molt ampliada, amb un cert gust per la digressió --que em recorda a estones el "Poema inacabat" i també la manera d'Albert Roig a Posseït. La conferència va ser el 7 de febrer, i Ibáñez la va ampliar i revisar entre el febrer i el març --de forma que no va poder aprofitar les aportacions biogràfiques de Vèncer la por, de Jordi Amat, ni va poder contrastar la seva posició amb la introducció de Marina Porras a la seva antologia Donar nous als nens. El text d'Ibàñez simula la transcripció d'un text oral, a la manera de les sessions de Ferrater que s'han aplegat al Curs de literatura catalana contemporània, i té els meandres explicatius que podem esperar en una classe. El segon assaig es planteja per què cantem i observa el prodigi o misteri de la veu, el fet de tenir o no tenir veu per cantar.

L'assaig es titula "'Però resulta que hi ha els detalls': Gabriel Ferrater i la política". La conferència s'havia titulat, a suggeriment d'Andreu Jaume, l'organitzador del curs, "Ferrater i la política: el fàstic de la història". Ibáñez dedica unes pàgines (16-20) a repassar el poema "Els aristòcrates" --una referència que, induïda l'expectativa pel títol, jo havia trobat a faltar a la conferència. Com que Ibáñez intueix que un dels temes de fons del poema és la relació entre pares i fills, esmenta els versos finals de "La lluvia", el poema de Borges inclòs a El hacedor --títol que Ferrater destaca a la seva llista de llibres de poesia del segle XX inclosa a la primera edició de Teoria dels cossos. Els versos són pertinents:

[...] La mojada
Tarde me trae la voz, la voz deseada,
De mi padre que vuelve y que no ha muerto.

Ibáñez apunta que Borges i Lowell, els poetes interpel·lats a "Els aristòcrates", descendien de famílies amb personatges actius a les guerres civils que van marcar la història dels seus països. M'encanta que els comentaris sobre aquest poema acabin amb una referència a Gombrowicz (pàg. 20).

Els escrits i testimonis orals de Gabriel Ferrater, segons Jordi Ibàñez, es refereixen poques vegades a la política: hi ha les conferències del Curs de literatura catalana contemporània, la carta de resposta a Golo Mann al diari Die Zeit (Papers, cartes, paraules, pàg. 379-385; Donar nous als nens, pàg. 279-285) i les entrevistes de Campbell, Roberto i Porcel --jo hi afegiria alguns poemes: "In memoriam", "Economies rivals", el "Poema inacabat", la "Cançó del gosar poder", "Per José María Valverde", el mateix "Els aristòcrates" i "Babel'", i encara les respostes a l'enquesta sobre la poesia social (1962) i l'enquesta sobre el Festival del Price (1970), publicades a Papers, cartes, paraules, pàg. 495 i 503, i ara a Papers sobre literatura, pàg. 349 i 357. Ibáñez esmenta de fet alguns d'aquests poemes, i en concret el "Poema inacabat" per donar compte del canvi de posició política de Ferrater, amb un detall rellevant: el fàstic de la història es correspon també amb l'episodi, records del servei militar a Barbastre, de la vomitada amb un coronel per la rendició alemanya. Ibáñez apunta també la referència despectiva a la vaga de tramvies de l'any 1951 en el seu article sobre l'exposició de Joaquim Sunyer, publicat a Laye. Ferrater era escèptic davant les reivindicacions col·lectives, tot i que el 1970 va participar en la tancada de Montserrat --és significatiu el testimoni d'Esther Tusquets, exposat en una taula rodona amb Marta Pessarrodona i Ana María Moix.

Ibáñez considera que no hi ha pensament polític destacable, interessant en Ferrater, però sí que ens interessa el pensament polític de Ferrater, des del moment que ell ens interessa molt (pàg. 79). És conscient que els testimonis del pensament polític de Ferrater es poden prestar a manipulació: "Tot i que és cert que Ferrater, espigolat aquí i allà, es presta de fet a qualsevol jugada, encara és més cert que és absolutament ingovernable i incontrolable en termes polítics, i aquí rau per a mi una gran part del seu interès no solament com a home de lletres, sinó com a tipus que convida a pensar en la política en uns termes i en unes posicions que no són fàcils, que conviden a trencar amb conforts del gregarisme." (pàg. 74). De forma conseqüent, el llibre de Jordi Ibàñez no consisteix en cap anàlisi sistemàtica del pensament polític de Ferrater, tot i desenvolupar unes quantes observacions a tenir en compte:

Es pot postular que hi havia una posició generacional de vergonya davant del record de la guerra civil i d'absoluta repugnància pel franquisme.
La complexitat d'aquest pensament es reflecteix en el seu comentari de l'elegia IX de Bierville, "l'elegia pròpiament política, l'única pròpiament política de les Elegies de Bierville" (pàg. 140 del Curs de literatura catalana contemporània; el comentari s'allarga fins a la pàg. 144). Ibáñez, tot i interpretar, crec, en el sentit contrari el comentari de Ferrater de l'elegia IX, ja que hi veu la separació de política i literatura, se'n serveix per exposar amb claredat la posició general de Ferrater: "un pot tenir idees polítiques, sensibilitat política, com si diguéssim, però defugir les servituds de la sociabilitat que les idees polítiques, i el gregarisme que comporten, poden comportar." (pàg. 28).
Ibáñez diu que discrepa de Cornudella en una qüestió important. Cornudella considera que Ferrater explica de manera persuasiva en les conferències del Curs que la generació de Riba, Foix i Pla trenca amb la política del catalanisme en un sentit semblant al que es produeix en aquells anys entre determinats escriptors d'altres literatures europees. Ibáñez considera que el que fa Ferrater és una crítica del catalanisme de dretes, i que seria com si segons Ferrater no hi hagués un catalanisme d'esquerres. A mi aquestes pàgines (44-62) em recorden el joc dels disbarats: per aquí Cornudella em diu una cosa i per allà Ibáñez me'n diu una altra. Subscric la valoració de Cornudella, i la posició d'Ibáñez em sembla un non sequitur. Però és legítim que Ibáñez es pregunti quina era la posició de Ferrater respecte al catalanisme d'esquerres, i s'hi posa finalment a partir de la pàg. 62.

Diu Ibáñez, pàg. 63: "Suposo que també es pot dir que, segons Ferrater, sí que hi havia hagut un catalanisme d'esquerres, perquè negar això històricament seria molt fort. No podia no saber que hi havia hagut gent com Francesc Layret --la 'crossa del poble'--, o el Noi del Sucre, o Marcel·lí Domingo, o Companys i el Partit Republicà Català [...] Tendeixo a fer el mateix que els amics del morro fort: llegeixo la història des del que el tambor la meva pell política em diu que ara ressona. I em temo que Ferrater, a mitjans dels anys seixanta, feia el mateix.".
Ibáñez oblida Andreu Nin (oblida l'entrevista de Baltasar Porcel publicada pòstumament: Papers, cartes, paraules, pàg. 523-4; Donar nous als nens, pàg. 370): "Cap a l'estiu del trenta-vuit, el meu pare, que ja t'he dit que, naturalment, de ruc, no ho era, ja va veure que la guerra estava completament fotuda. Com que era amic del conseller de la Generalitat Serra Pàmies, del PSUC, com també era amic d'Andreu Nin, el qual encara recordo venint al mas que teníem nosaltres... Ah, ah! I ara et diré una cosa, i t'agrairé que no la suprimeixis i que la posis allà on et vagi bé. No ho treguis, eh? I és que una de les canallades pitjors que he vist en la meva vida és de José Bergamín, que va fotre un prefaci a un pamflet publicat després de l'assassinat de Nin a la zona republicana, dient aquella bestiesa: que Nin i tots els del POUM tenien línia directa amb el general Cabanellas, a Saragossa. És una d'aquestes canallades que no tenen perdó de Déu, em penso.". Ferrater no sembla gaire donat a seguir el ritme dels tambors dels altres.

A partir de la pàg. 65, fins a la 73, Jordi Ibáñez salta del catalanisme al nacionalisme. Comença analitzant la carta de dimissió de Gabriel Ferrater com a membre del jurat del Premi Internacional de Literatura després de la maniobra de Mario Vargas Llosa que va impedir que el 1965 guanyés Witold Gombrowicz. Des del meu punt de vista, Ibáñez es fa un embolic, pensant que Ferrater no li pot atribuir nacionalisme a Vargas Llosa i que potser se l'atribueix ell mateix. La frase de conclusió de la carta és inequívoca (hi afegeixo les comes, tot i ser sobreres): "No veig cap raó per a concedir, a la compassió d'ells mateixos que puguin tenir els altres, més drets que no he concedit a la meva.". Ferrater defensa una actitud racional, i considera que el nacionalisme és una forma de compassió d'un mateix (és una irracionalitat, no tolerable). La frase anterior de la carta afirma: "Com a català que sóc, m'he passat la vida abandonant estúpides barquetes [la metàfora té sentit en el context de la carta: barquetes val per posicions] de nacionalisme on m'exhortaven a aferrar-me.". Ell no s'ha concedit caure en la compassió de si mateix i no admet que hi hagi caigut, i l'hagi arrossegat, Mario Vargas Llosa.
Ferrater té "un rebuig profund, intens, tant del gregarisme polític com de la socialització cortesana amb el poder, i per descomptat: tingui el color que tingui aquest poder." (pàg. 78). La literatura és un procediment higiènic per destruir les ideologies, com a sistemes de prejudicis que ens venen donats.
Ibáñez destaca dos principis prepolítics de Ferrater, que casen amb la seva voluntat de lucidesa: "estiguem atents als detalls, no els sacrifiquem en nom ni del bon relat ni de la gran causa. Els detalls són la cosa i la causa. I siguem decents [en el sentit de la famosa carta a Jaime Gil de Biedma a propòsit de Compañeros de viaje: "tiene tu libro lo que, al leerlo ahora entero, me ha parecido ser su tonalidad moral básica: la decencia. Ya entiendes que llamo decentes a los que prefieren la verdad a la dignidad o la exaltación."]. És a dir, estiguem de la banda de la veritat, no de les exaltacions ni de les apel·lacions a la dignitat." (pàg. 91).
L'assaig acaba destacant les conferències sobre Carles Riba, les quals culminen amb la defensa que Ferrater fa de les seves darreres poesies, de l'emoció de la nostra vida animal, de l'aptitud de viure, que comporta l'afirmació de la persona plenament, també com a ésser civil, i de pas comporta també el rebuig de tota ideologia.

Acabat d'escriure aquest apunt, busco l'autor i el títol del llibre per aconseguir una imatge de la portada, i vaig a parar a un article de Jordi Amat, publicat a Política & Prosa el 3 de gener: "'Minima moralia' de Gabriel Ferrater".

El mateix Jordi Ibáñez ha parlat del llibre al podcast Mentrimentres, al número 129: Jordi Ibáñez (Ferrater, Bozal, Trías), que dura 51 minuts. Al començament es refereix a un article d'Andreu Jaume i a un apunt d'aquest blog escrits al setembre de 2012.

--
Apunt revisat el 15 de gener de 2024

Oller1992

noreply@blogger.com (Enric Blanes) — Sun, 08 Jan 2023 18:17:00 +0000

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors, “L’assaig de Gabriel Ferrater: contemporaneïtat i mètode”, pàg. 219-242, dins Aprendre de la lletra: La construcció del sentit seguida de noves lectures. Barcelona: Grup Editorial 62 -- Educaula, 2012, 324 pàg.

En aquesta ponència d’un congrés que va tenir lloc al cap de vint anys de la mort de Gabriel Ferrater, Dolors Oller s'aproxima al que considera que Ferrater va aportar fonamentalment al pensament literari i a la construcció del gènere assagístic: el seu mètode de pensament, les seves estratègies de construir pensament i argumentacions, la manera d’enfocar “els objectes de la seva reflexió, més que no pas els objectes per ells mateixos.” (pàg. 221). Oller constata, el 1992, que les observacions de Ferrater sobre l’art del segle XX no havien estat gaire apreciades ni tingudes en compte, ni tampoc la seva feina com a lingüista, i que les seves reflexions sobre literatura s’havien considerat extravagants o impertinents. La seva posició és la contrària: “Doncs bé, el que jo em proposo ara és presentar dues hipòtesis: la primera, sobre algunes de les raons per les quals els assaigs de Gabriel Ferrater representen un punt d’inflexió important en el pensament contemporani. I la segona, i a manera de corol·lari, la percepció de les raons per les quals la forma del seu procedir en l’assaig constitueix una base logística per entendre el funcionament de les seves construccions poètiques.” (pàg. 223). La ponència reivindica amb arguments forts els assaigs de Ferrater, i manté encara avui la qualitat de connectar la seva mirada com a poeta i com a assagista.

En els seus assaigs, Ferrater fa indagació fenomenològica, i coincideix així amb el formalisme rus, l’estilística filològica o el New Criticism: “Tot és en el text, però és en l’operació de la lectura on cada lector, cada crític literari, aposta per una determinada construcció del sentit.” (pàg. 226). És més una actitud general que no pas una simple estratègia aplicada. Oller l'exemplifica amb l’informe de lectura sobre el llibre d’Eric Auerbach Literatursprache und Publikum in der Lateinischen Spätantike und im Mittelalter, el pròleg del Nabí de Josep Carner i les conferències sobre Carles Riba. Joan Ferraté ja havia apuntat que el seu germà havia llegit molta filosofia: Ortega i els fenomenòlegs alemanys Husserl, Scheler i Heidegger. “Els assaigs de Gabriel Ferrater es construeixen a partir de l’observació dels fets, sí, però allò que interessa Ferrater és trobar-ne la intencionalitat més originària, ‘una idea d’estructura que expliqui gairebé la gènesi de l’objecte’. És a dir, a Ferrater li interessa més preguntar-se per què aquell objecte és com és que no pas descriure’l o interpretar-lo subjectivament.” (pàg. 230).

Oller para atenció a la resposta sobre la crítica de Riba (Papers, cartes, paraules, pàg. 499-500; Donar nous als nens, pàg. 117-8), en què veu la presència de T. S. Eliot, un altre fenomenòleg de la literatura. Considera aquella resposta, breu i esmolada, “un veritable assaig de teoria crítica” (pàg. 232) –de fet, la crítica de Riba també persegueix la intenció originària del text. Constata en les seves notes sobre Foix aquesta actitud implicada com a lector, i implicativa –en el sentit que els seus lectors hi participem.

Els assaigs de Ferrater són sobretot interrogatius: s’hi planteja l’experiència com a problemàtica, com un problema de coneixement de la consciència activa. Són assaigs que es plantegen com a problemes, la solució dels quals consisteix a presentar les dades i a seguir l’operació que les fa significatives per a la consciència que medita, reflexiona, escriu o llegeix. “Aquest estil interrogatiu construeix el discurs en espiral i reprodueix, des d’un centre inherent a la naturalesa de l’objecte, el procés de construcció poètica d’aquest objecte, revelant-ne així la raó formal més profunda i, en definitiva, algun dels seus sentits més radicals. Aquest mètode és, per altra part, també el que regirà en els seus poemes interrogatius, de reflexió moral.” (pàg. 230).

“Ferrater, en els poemes, igualment que en els assaigs, busca gairebé sempre suscitar una experiència en el lector, més que no pas simplement explicar-la.” (pàg. 237). Oller utilitza com a exemple “A l’inrevés”, que és la formalització d’una “experiència poètica basada en la percepció i en la formulació d’una figura conceptual i retòrica: la paradoxa.” (pàg. 238). Ferrater hi evoca la seva actitud com a poeta davant la seva pròpia vida imaginativa, com farà en les notes sobre la poesia de J. V. Foix, que se li podrien aplicar a ell perfectament (“per dir allò que sap d’ell mateix, a Foix li cal buidar d’intimitat les seves formes”). Oller esmenta com a fonament teòric d’aquesta posició la probable lectura de Ferrater del llibre de Robert Langbaum The Poetry of Experience: The Dramatic Monologue in Modern Literary Tradition. També recorda la carta a Jaime Gil de Biedma del 15 de febrer de 1956 (Papers, cartes, paraules, pàg. 341-4; Donar nous als nens, pàg. 307-11), i la referència concreta als “fars del camió a la matinada pútrida del mercat”, que passaran als versos 11-13 de “A l’inrevés”, que es torna encara més complexa quan la carta associa l’escena del mercat amb una reminiscència purament imaginària del “Boston de 1910 según me lo figuro” –Oller no ho diu, però Boston i el 1910 i la neu d’aquella nit fan pensar en Robert Frost.

“Ferrater no ens guanya pas per la seva qualitat retòrica, moral o sentimental. Ens convenç perquè ens encara amb els fets. Aquests hi són descrits d’una manera positiva i material; però passa que aquesta matèria apareix analitzada i explicada des de l’experiència subjectiva.” (pàg. 242). Són uns assaigs, diu Oller, que interpel·len el lector en el coneixement de l’objecte, que segueixen una estratègia poètica en la seva argumentació.