The Daily Avalanche

Introducció poc seriosa a “Il Trovatore”

allausz@gmail.com (Allau) — Wed, 02 Dec 2009 23:43:00 +0000

Divendres vinent, si déu vol, veuré per primera vegada en escena “Il trovatore” (1853) de Giuseppe Verdi. L’esdeveniment em fa molta il·lusió perquè, en la meva ignorància, sempre he associat aquesta òpera amb els pitjors tòpics del gènere. “Il Trovatore” comparteix amb “Rigoletto” i “La Traviata” l’honor de figurar dins de la trilogia més popular del mestre de Busseto. Els experts m’asseguren que, malgrat el seu argument absurd (el més ridícul de tots els arguments operístics), si es fa bé (cal un quartet protagonista de primera divisió) pot esdevenir la ració més gran d’adrenalina inventada per l’home.

Lluny d’aquests maximalismes, penso en totes les referències acumulades anteriors. Quan recentment visitàrem Saragossa, al Palacio de la Aljafería, seu de les Corts Aragoneses, entre tanta arquitectura d’utilleria, el guia presentava com a punt culminant de l’itinerari “la torre del trobador”, ignoro amb quins fonaments històrics. Recordem que l’òpera verdiana es basa en l’obra d’Antonio García Gutiérrez qui, segons la llegenda, fou el primer autor teatral de la història que va ser obligat a sortir a saludar en escena ran de l’estrena d’aquesta obra.

Però d’aquest trobador guardo records més antics. Bernardo Bertolucci en aquella pel·lícula tan freudiana que era “La Luna” presentava a la diva Jill Clayburgh cantant entre boscatges de cartró, mentre el llaüt del trobador titular era triturat dins de la maquinària teatral. I, encara més important, a la magnífica “A Night at the Opera”, cim del gènere absurdista, Kitty Carlisle i Allan Jones defensaven com podien els seus papers de Leonora i Manrico davant l’anarquia destructora dels Marx.

Confesso que el més proper a una escenificació de “Il trovatore” que he presenciat en vida va ser una gala de drags ianquis i opereres que primer vaig veure a El Molino en un llunyà Festival de Tardor i després al foyer del Liceu. Treien molt de profit de les inconseqüències del text original i acabaven titllant a la pobra Azucena de subnormal. I potser raó no els faltava.

L’argument mereix un excurs (o tota una excursió, amb berenar inclòs). En el primer acte ens assabentem que el vell Comte de Luna va acusar una vella gitana d’haver llençat una maledicció sobre el més malaltís dels seus dos fills i decidí enviar-la a la foguera. Abans d’acabar socarrada, la vella gitana clamà venjança i la seva obedient filla, Azucena, raptà el més jove dels dos fills de De Luna. Encara que entre les cendres de la foguera es trobaren les restes d’un infant, el vell comte mai no va voler creure que es tractés del seu fill i ordenà que la recerca del seu fill perdut continués incansablement. Quan l’òpera comença, aquesta recerca del germà perdut recau en el jove Comte de Luna, el qual (a més) està enamorat de la Duquessa Leonora. Leonora, però, té els seus ullets fixats en els arrapats leotards del trobador Manrico. Quan el Comte intenta seduir-la, Manrico acut a defensar-la. Hi ha un desafiament, que guanya el tenoríssim Manrico. Aquest no mata el seu oponent (encara que podria), perquè si no, no hi hauria òpera.

Al segon acte, Azucena, que va de mare de Manrico, li explica la fi ardent de la seva mare i del seu propi fill (per accident). Aquí no intervenen els mossos d’esquadra, perquè encara no havien estat inventats, però que una mare cremi un fill per accident sembla motiu de denúncia. Manrico queda raonablement horroritzat, fins que Azucena el convenç que ell és el seu veritable fill de l’ànima. Arriba un missatger molt convenient que informa els presents que Leonora, convençuda que Manrico és mort, se’n va a fer llaminadures a un convent. El Comte de Luna entra en aquest convent amb intencions lletges, però Leonora és salvada per Manrico a l’últim minut.

El Comte, per ocupar el tercer acte i fer la punyeta a Manrico, deté la seva mare i amenaça amb cremar-la. Manrico, que ja anava de casoris amb Leonora, deixa la recepció nupcial i els canapés per salvar Azucena. Manrico cau a la trampa i és arrestat (no patiu, amb el quart acte això s’acaba). Leonora promet al Comte que serà seva, si allibera el trobador. El Comte accepta de bon grat. Ignora que la noia ha pres un verí letal, perquè prefereix arribar verge al matrimoni. Leonora corre a anunciar la bona nova al seu estimat i mor en els seus braços. El Comte, en descobrir-ho, ordena l’execució immediata del trobador. Mentre Manrico mor, Azucena informa el Comte que acaba d’executar el seu propi germà. I es queda tan ampla.

Sí, tot plegat és difícil d’empassar. No sabeu la curiositat que tinc per veure aquest embolic en directe.

Aniversari

allausz@gmail.com (Allau) — Tue, 01 Dec 2009 23:05:00 +0000

Foto Oschene

La senyora Flit

allausz@gmail.com (Allau) — Tue, 01 Dec 2009 06:33:00 +0000

Foto de Makoworks
La senyora Flit és veïna meva de tota la vida. Viu a la meva escala, al tercer pis.

La senyora Flit crec que viu sola. No té marit. En va tenir, però es van separar fa temps, o potser ell va morir, o està malalt i no surt de casa. El cas és que no el veig mai ni ella en parla. També té dos fills grans, noi i noia, que no viuen amb ella. Fa anys que no els veig, segurament estan casats i tenen fills. No la visiten. Deu ser ella qui els va a veure, no em consta que estiguin barallats.

A la senyora Flit me la trobo sovint a l’escala: a la finca no hi ha ascensor. S’atura al replà i em diu sempre “passi, passi, que vostè té més pressa”. Me la trobo quan surto a treballar i també quan en torno. De vegades la veig al carrer i, si ens creuem, m’atura i llavors parla pels descosits. Diu que no és tafanera, que cadascú a casa seva faci el que vulgui, però estic segur que coneix tots els nostres moviments. Es queixa de tot, del dolor a les articulacions, de la brutícia de l’escala, de la música de l’un i els bots que fa l’altre, de la tardor que tenim, de la porta del carrer que no tanquem amb clau el cap de setmana (i em fa sentir culpable). En aquestes ocasions és difícil desempallegar-se d’ella i al final l’he de deixar amb la paraula a la boca. No sembla que l’importi gaire. A mi em sap greu quedar com un mal educat.

La senyora Flit sempre entra o surt. Ara va a comprar el diari, després va a buscar el pa, més tard baixa el vidre al reciclatge; potser té mala memòria, però cadascuna de les seves sortides semblen tenir un objectiu únic. Al barri tothom la coneix i sempre està parlant amb un o altre. Amb la cega de la ONCE o amb la becària del Molí Vell. Fins i tot amb la mendicant de la porta de l’església i amb el punk flautista del passeig.

Alguna nit, tornant tard a casa, l’he vista arrossegar un carret de la compra. La senyora Flit arrossega un carret que sempre és buit. Quan du el carret mai no saluda. S’esmuny amb el cap cot, com una fura. Va a buscar alguna cosa? A aquestes hores no hi ha botigues obertes, què busca la senyora Flit?

La senyora Flit viu al tercer, però de vegades la veig baixar del terrat. Diu que ha sentit un soroll. És sempre una falsa alarma. No he vist mai la senyora Flit entrar o sortir de casa seva. Podria ser que hagués perdut la clau i que no hi pugui entrar. Potser no ha viscut mai a la meva escala i només es passeja pels replans.

Em fa por la senyora Flit.

Vida i destí (etapa 7)

allausz@gmail.com (Allau) — Mon, 30 Nov 2009 20:43:00 +0000

En el camp de presoners alemany, el vell bolxevic Mostovskoy fa una breu reaparició. Després se’ns informa concisament que ell, com tots els seus companys, foren afusellats acusats de conspiració, un fet que només fou conegut un cop acabada la guerra.

Mitjançant breus vinyetes es retraten diferents personatges implicats en l’operació d’extermini jueu: un soldat que ha d’observar des d’una finestreta que tot succeeixi segons el previst, uns presoners russos encarregats de conduir els condemnats, un oficial alemany... Amb meticulositat terrorífica se’ns explica els últims minuts de Sofia Osipovna i els seus companys de vagó. Llàstima que després d’escenes tan bellament terribles com aquesta, Grossman es vegi obligat a pontificar sobre la mort; s’ho podia haver estalviat.

Víktor, que esperava gaudir d’un triomf acadèmic, es troba víctima d’un càstig exemplar: els interessos de l’estat estaran sempre per damunt dels interessos científics. Es planteja abandonar l’institut científic on treballa i, per consolar-se, passeja amb l’esposa d’un col·lega.

Darensky continua matant polls (literalment) a l’estepa kalmuka fins que li ordenen que s’incorpori a la divisió de tancs de Novikov.

La central elèctrica de Stalingrad ha estat destruïda per les bombes. Spiridonov, després d’esperar ordres de Moscou que mai no arriben, decideix abandonar la central inutilitzada i va a trobar-se amb la seva filla Vera, que acaba de parir un infant a l’altra riba del Volga. Mentrestant, el pare de la criatura, l’aviador Viktorov ha estat abatut per l’aviació alemanya. Així acaba la Segona Part de la novel·la.

La Tercera Part comença amb la detenció del comissari polític Krímov. Se n’ignoren els motius. Ni en calen. Ell que ha denunciat tanta gent durant la seva carrera, ha caigut víctima de la seva pròpia medecina. Des de Kafka sabem que no hi ha res més fàcil que convertir a un home en culpable.

Sóc a la pàgina 810.

Jabberwocky (3)

allausz@gmail.com (Allau) — Sun, 29 Nov 2009 23:12:00 +0000

Si bé vaig iniciar aquesta sèrie carrolliana com a aventura purament personal, m’ha complagut molt comprovar com tots els lectors s’hi han afegit amb entusiasme aportant col·laboracions de tot tipus: enllaços, referències bibliogràfiques, imatges, idees per a nous apunts... S’ha demostrat així la potència que té la xarxa per tirar endavant projectes participatius i, de passada, m’ha confirmat una vegada més que tinc uns lectors que no me’ls mereixo. Gràcies a TOTS.

Les imatges que ocupen l’apunt d’avui me les ha fet arribar el castellonenc Titus, un amic recent, responsable d’El imperio de los sinsentidos. Encara que intenta bastir una façana de respectabilitat amb la seva afició a l’òpera, no costa gens descobrir-hi l’ànima joganera que s’hi troba darrera.

Segons m’informa, aquest còmic de Max pertany a una revista “El Víbora” de l’any 1983. Evidentment, la brutalitat, el tenebrisme i les ressonàncies sexuals són més properes a l’àmbit on aparegué publicat que al món del purità Carroll, però són una bona mostra de la maduresa que havia assolit el dibuixant Max més d’un quart de segle enrere.

Tot i que la historieta apareix firmada per Carroll i Max, m’he molestat en investigar l’autor de la traducció. Tot sembla indicar que s’ha utilitzat la versió de Jaime de Ojeda per Alianza com a punt de partida, almenys la traducció de totes les paraules inventades coincideix exactament, però s’han canviat algunes paraules anacròniques i s’han alterat les frases, potser per fer-les més accessibles al públic de “El Víbora”.

Així, enlloc de “mancebo” s’utilitza “muchacho”, “que no te agarre el frumioso Zamarrajo!” esdevé “y huye del frumioso Zamarrajo!!”, “a la hueste manzona acometió sin descanso” es converteix en “largo tiempo a la hueste manzona buscó sin descanso”. És clar que hi ha hagut un cas de “traducció” parasitària; però com que tampoc tinc clar si estic infringint algun atemptat al copyright amb aquest apunt, millor ho deixo aquí.

Un amable anònim acaba de passar-me la pàgina de max. Us la recomano, és una virgueria.

Jabberwocky (2)

allausz@gmail.com (Allau) — Sun, 29 Nov 2009 07:51:00 +0000

Tenniel potser és molt explícit a l'hora de representar els "toves", els ocells jujub i els bandersnatchs. Queda clar que els agrada viure a l'ombra dels rellotges de sol.
Jabberwocky és, evidentment, un desafiament per a qualsevol traductor i molts s’hi han posat a la feina sense necessitat de traduir l’aventura d’Alícia que l’embolcalla. Per traslladar el poema a una altra llengua es poden adoptar dues estratègies oposades. La primera seria mantenir la sonoritat de les paraules, el "brillig" original esdevé l'imaginari "brilgue" francès. En la segona, les paraules es desempaqueten, es tradueixen i es tornen a empaquetar. A mi m’agrada més aquesta segona elecció; però crec que el que realment importa és que el poema resultant “soni” creïble malgrat la seva insensatesa.

“Jabberwocky” ha estat traduït a pràcticament totes les llengües del món (i a algunes que no són d’eixe món). En alemany se n'ha dit "Jammerwoch", “Brabbelback” o “Zipferlak”, en francès "Jaseroque" o “Bredoulocheux”, en italià “Ciarlestrone”, en esperanto “Jabervokado”, en llatí “Gaberbocchus” i en klingon “ja’pu’vawqoy”. En castellà Jaime de Ojeda l'anomena "Galimatazo" i Francisco Torres Oliver, "Jerigóndor". Tots ells respecten l'arrel "jabber", que vol dir xerrameca, barboteig.

Quan l’altre dia vaig fer un esbós de bibliografia d’Alícia em va passar per alt (mea culpa) la traducció de l’Espill que va fer Marià Manent en castellà i que encara es pot trobar a les llibreries de la mà d’Editorial Juventud. El nostre poeta, titula el poema “El Dragobán” i malauradament converteix la majoria de paraules inventades en mots completament ortodoxes amb el que desactiva la força transgressora de la peça.

He localitzat quatre versions catalanes. Posaré aquí la primera estrofa de cadascuna d’elles, perquè compareu les respectives solucions. La primera és del molt carrollià Josep Maria Albaigés, així comença el seu “Endraperós”:

Bullava el dia, i les ruaus toves
bargien i txiaven pels grols,
flubles es veien les borgoves
i xien els ratols!

Víctor Compta a l’edició de Barcanova l’anomena Barboterum:

Sopora, ja tard, els llefiscvius tovos,
que girosgiraven, l’enllot trepaven;
tots pansívols eren els borogorovos
mentre les garrates mòmiques guiscaven.

Amadeu Viana en la seva traducció de l’Espill per Quaderns Crema, ens presenta el “Barboteixot”:

Era temps brillós: les eslludentes tolves
girlaven varrinant en les onacles;
assats mimayres eron los borogovis,
e·l bormi ratins abrisanava

En un apunt que hi dedica Gazophylacium apareix una altra versió d’Amadeu Viana realitzada en el centenari de la mort de Carroll. Ara l’anomena “Xerramicós”:

Dens era dens quan la brova fircant
gorsava i esmeia en la drana:
tot ho imutava la sardanxana,
i anardava les grates lo lutant.

Com es pot veure, aquestes traduccions no poden ser més discordants i en totes se li pot trobar alguna virtut i algun defecte. Una vegada més la de Compta em sembla la més respectuosa a l’original, tot i que la segona de Viana (llegida en la seva totalitat) té un aire de romanç medieval molt convincent. Curiosament, de totes les versions consultades en castellà i català només Albaigés (Endraper/Endraperós) i la segona de Viana (Xerramicós/Xerramiquera) respecten la distinció entre el nom del monstre i el títol del poema.

En aquesta pàgina podeu trobar una recopilació de les versions realitzades en totes les llengües peninsulars.

Com era d’esperar aquest extraordinari poema ha esdevingut la paraula clau que condensa tota la tradició carrolliana. Així el butlletí de la societat d’estudis carrollians rep aquest nom. A la versió de Disney era el gat de Cheshire qui recitava la seva primera estrofa i Terry Gilliam filmà “Jabberwocky” (aquí “La bestia del reino”), la seva primera aventura cinematogràfica lluny dels Monty Python, basant-se en l’argument del poema.

I per acabar, i abans que ningú m’ho suggereixi, declaro que tot té el seu límit i que no, NO penso fer la meva traducció del “Jabberwocky”.

Jabberwocky (1)

allausz@gmail.com (Allau) — Sat, 28 Nov 2009 06:37:00 +0000

Quan Alícia travessa l’espill, un dels primers objectes que troba és un llibre escrit en un alfabet incomprensible. O almenys ho és fins que l’encara al mirall i hi descobreix un poema de títol “Jabberwocky”.[Carroll prèviament havia consultat a l’impressor sobre la possibilitat de reproduir textos en simetria especular; aquest li respongué que no hi havia problema, però que li sortiria més car.] Alícia s’adona de seguida que, pel fet d’haver-lo convertit en llegible, no vol dir que l’hagi fet més comprensible, ja que el text és ple de paraules de les que en desconeix el significat. I no és d’estranyar, perquè moltes d’elles són inventades.

'Twas brillig, and the slithy toves
Did gyre and gimble in the wabe;
All mimsy were the borogoves,
And the mome raths outgrabe.

"Beware the Jabberwock, my son!
The jaws that bite, the claws that catch!
Beware the Jubjub bird, and shun
The frumious Bandersnatch!"

He took his vorpal sword in hand:
Long time the manxome foe he sought—
So rested he by the Tumtum tree,
And stood awhile in thought.

And as in uffish thought he stood,
The Jabberwock, with eyes of flame,
Came whiffling through the tulgey wood,
And burbled as it came!

One, two! One, two! and through and through
The vorpal blade went snicker-snack!
He left it dead, and with its head
He went galumphing back.

"And hast thou slain the Jabberwock?
Come to my arms, my beamish boy!
O frabjous day! Callooh! Callay!"
He chortled in his joy.

'Twas brillig, and the slithy toves
Did gyre and gimble in the wabe;
All mimsy were the borogoves,
And the mome raths outgrabe.

El “Jabberwocky” és un dels poemes més famosos de Carroll, és a dir, de tota la literatura anglesa. Pel seu to i per alguns mots familiars s'intueix que parla de la lluita a mort entre un heroi anònim i el monstre titular. I, si queda algun dubte, el dibuix de Tenniel resulta de gran ajuda, amb aquest espinguet que planta cara a una criatura amb faccions de lluç i armilla ben botonada. Carroll volia utilitzar aquesta il·lustració com a frontispici del conte, però una consulta prèvia a algunes mares de família el dissuadí: totes opinaren que la imatge espantaria la canalla. Finalment com a frontispici s’utilitzà l’estampa més serena del Cavaller Blanc i Alícia.

Per cert, fins avui no m'he adonat que el nom del monstre és Jabberwock (no Jabberwocky) i que el títol del poema obeeix a un mecanisme similar al que fa la Ilíada, a partir d'Ilió, o l'Enèida a partir d'Enees, o sigui una mena de "Jabberwockíada". Formalment parodia una balada èpica medieval, d’aquelles que agraden tant als lectors de Tolkien i, de retruc, a tota la penya pre-rafaelita; però els seus mots de ressons arcaics no tenen cap relació amb les antigues llengües anglosaxones.

Per fortuna per a nosaltres, el poema compta amb una rica tradició d’hermeneutes (algun d’ells de primera mà) que ens han il·luminat els seus detalls més foscos. El mateix Carroll, que alguns anys abans ja havia publicat la seva primera estrofa a la revista “Misch-Masch”, que confeccionava amb els seus germans, indicava allí l’etimologia i significat de certes paraules. Per exemple, “tove” és una mena de teixó, de pèl llis i blanc, amb una banya similar a la del cérvol, i que s’alimenta bàsicament de formatge.

Més endavant, a la mateixa aventura de l’espill, la caricatura d’acadèmic pedant que és Humpty-Dumpty li aclareix a Alícia alguns passatges del poema. També li explica l'important concepte del mot maletí (portmanteau word), la invenció del qual s'atribueix a Carroll. Per això serà millor que sigui el mateix Carroll qui ho expliqui:

“...pren les dues paraules “fuming” (empipat) i “furious” (furiós). Fes-te a la idea que vols dir les dues paraules, però no determinis quina de les dues diràs primer. Ara, obre la boca i parla. Si els teus pensaments s’inclinen, encara que només sigui una mica, cap a “fuming”, diràs “fuming-furious”; si tendeixen, fins i tot per un pèl, cap a “furious”, diràs “furious-fuming”; però si posseeixes el més rar dels dons, una ment equilibrada, diràs “frumious”.

Curiosament, alguns d'aquests híbrids engendrats per la imaginació carrolliana han acabat incorporant-se a la llengua anglesa. Tal és el cas del verb "chortle", combinació de "chuckle" (rialleta) i "snort" (esbufec), podeu imaginar-vos el significat resultant. I també nosaltres, sense adonar-nos utilitzem maletins ben coneguts com "spanglish" o "Brangelina" (Brad Pitt + Angelina Jolie). Jo, més intencionadament, me'n serveixo de vegades al meu disseccionari, de forma totalment impune.

(continuarà)

Treball i plaer

allausz@gmail.com (Allau) — Fri, 27 Nov 2009 09:48:00 +0000

“Pero ya en la universidad, en la Facultad de Filosofía y Letras, no me matriculé en la Facultad de Hispánicas, sino en Historia. Quería que los libros siguieran siendo puro placer, no un objeto de estudio, ni nada relacionado con el trabajo. No me atraía ser profesora de literatura, crítica literaria, sesuda hispanista. Y entrar en el mundo de la edición ni me pasó nunca por la imaginación. Los libros me interesaban sólo para leerlos o, tal vez, para algún día escribirlos”.

Em va fer molta gràcia llegir aquestes frases a les memòries d’Esther Tusquets, perquè jo vaig actuar de la mateixa manera a l’hora d’escollir carrera. En el meu cas no va ser Història, sinó Matemàtiques, una decisió que no deixava de ser també més aviat poc pràctica, al menys fins que la informàtica inesperadament vingué a rescatar-me. Però això seria una altra història.

Tot això m’ha vingut al cap aquests dies en plena Ofensiva Carroll, una iniciativa en la qual em vaig embarcar alegrement i de la que ara no en sé veure la fi. M’he trobat traduint, buscant bibliografia, encarant textos i consultant l’aparell crític; fent feina de filòleg, vaja. I la veritat és que m’ho estic passant molt bé. Tant bé que m’he començat a preguntar si no vaig equivocar la carrera.

No ha calgut si no que alguns amables (i una mica inconscients) lectors em proposessin escriure pròlegs, traduccions i edicions anotades de Carroll per fer-me tocar de peus a terra. I és que la filologia acadèmica és una tasca seriosa, competitiva i esclava, mentre que el que jo faig és pur plaer i es mou més per l’afecte que pel rigor. Espero que es noti, perquè els gustos són de difícil transmissió, i l’única via que conec per encomanar-los de debò és més el de l’emoció que el de la raó.

Per altra banda, en tot això que escric em sento lliure per caure en la conyeta barata, en la digressió i l’estirabot (pecats que l’acadèmia no em permetria) i confessaré que alguna inexactitud se m’ha colat (en realitat Alícia tenia deu anys el 4 de juliol de 1862, no vuit, com vaig escriure), cosa que m’agrada menys i que procuraré esmenar en el futur.

Però el que realment importa (i l’únic que us hauria d’importar) és que estic xalant de valent. Si les coses no es torcen i no sorgeixen afers de la màxima importància, aquest cap de setmana toca Jabberwocky en dosis de cavall.

Ocell atrapat en viu

allausz@gmail.com (Allau) — Thu, 26 Nov 2009 06:37:00 +0000

Ja havia parlat en un parell d’ocasions d’Andrew Bird (Chicago, 1973), el meu últim enamorament musical, però fins dimarts passat no vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-lo en viu. Va ser a la Sala Apolo, amb les entrades exhaurides per una multitud no gaire interessada pel partit del Barça. I, sense por a exagerar, va ser un dels concerts més fenomenals que he vist en la meva ja llarga vida.
Bird es presenta sol en escena: un home alt i ben plantat amb l’aspecte passat de moda d’un venedor d’assegurances del Middle West. Però que estigui sol no és sinònim d’austeritat, perquè el show és un desplegament d’exuberància i matisos. El músic té formació clàssica de violinista, toca també la guitarra elèctrica, canta amb agradable veu de tenor i xiula com una cadernera angèlica, i el millor de tot és que fa totes aquestes coses a la vegada (o quasi).
Qualsevol de les seves cançons pot començar, per exemple, amb un pizzicatto de violí; un cop establert el ritme, aquest queda incorporat a un “loop” sobre el qual s’hi afegeix una melodia tocada amb l’arc i potser l’embelliment d’una refiladissa. Amb aquest coixí, agafa la guitarra i es posa a cantar, els diferents instruments entren i surten gràcies a uns pedals que va controlant (el primer que ha fet en entrar en escena ha estat descalçar-se). A mi em va semblar màgia, però no em feu cas que no sóc prou modern.
Les seves cançons mai no sonen dues vegades de la mateixa manera i, per descomptat, mai no sonen com als discos. En tot cas, el resultat és embriagador, sempre canviant, orgànic, addictiu, jovial i sofisticat. El públic bavejant, rendit des dels primers acords. Quin domini!, quin magnetisme!, quin concertàs!!! Bird acabava aquí la seva gira europea i, segons pròpia confessió, s’havia pres dos cafès per mantenir-se despert fins que sortís el seu avió de les 6 del matí, detall que explicaria l’acceleració d’algun dels seus temes. L’hora i mitja d’intensíssim concert acabà amb una versió amb la “telonera” Jesca Hoop del vell tema de Dylan “Oh, Sister” i amb el convenciment que trigaria molt de temps a veure una cosa semblant. Al menys, fins que Bird torni a visitar-nos. Arribat el cas, no us l’hauríeu de perdre.

Catacroc!

allausz@gmail.com (Allau) — Tue, 24 Nov 2009 23:42:00 +0000

foto KentV999
El dijous passat l’ordinador va perdre uns segons el coneixement i després es va recuperar sense problemes. Com no estava calent, vaig descartar que es tractés de la grip A. L’endemà, però, després d’una estona de normalitat, va caure en un coma profund. Per molt que vaig posar en pràctica tots els meus coneixements informàtics, apagant-lo i encenent-lo tantes vegades com calgués, tot el que vaig obtenir foren unes boniques ratlles verticals a la Paul Smith i algunes pixelacions dignes de ser penjades a una galeria d’art.

Després dels primers minuts de contrarietat i emprenyamenta, vaig reaccionar com el blocaire de raça que sóc i vaig dir-me: “Ja tinc tema per un apunt!”

Amb tot el cap de setmana entremig, perquè aquests accidents SEMPRE s’esdevenen un divendres a última hora, fins el dilluns no vaig poder trucar al servei tècnic. El que succeí a continuació fou tan temible com previsible, el que li passa a tothom que truca a un servei d’atenció telefònica personalitzada, però com que aquest apunt l’escric per desfogar-me, haureu d’aguantar el meu rotllo.

Les dues primeres vegades que vaig trucar, després de llarga espera, em respongué una veu enregistrada en anglès que em digué que estava trucant on no devia. A la tercera va contestar una gravació en espanyol: que si tenia “cas obert” que premés l’1 i, si no, el 2. Vaig prémer el 2. Llavors se’m sol·licità que entrés el número de sèrie de la màquina i després el símbol de “almohadilla” (se’n dirà coixinet en català?). Un cop fet, que entrés el número de subsèrie i un altre #. La veu mecanitzada repetí tot el que acabava d’introduir i demanà confirmació. Ho devia fer bé, perquè m’anunciaren que aviat parlaria amb un ésser viu.

A continuació vingueren 20 minuts d’allò més distrets: ràfega de musiqueta composta amb mitja neurona i de tant en tant el missatge “Permanezca al aparato, uno de nuestros agentes estarà con usted en breve.” Quan ja començava a dubtar sobre el sentit de l’expressió “en breve”, vaig sentir una veu masculina que m’interpel·lava.

Obro parèntesi (a la manera Rasoir). Per utilitzar aquest meravellós servei de desatenció telefònica, abans calia enregistrar-se online, cosa que per mandra no vaig fer quan vaig comprar l’ordinador i vaig haver de completar cuita corrents cinc minuts abans de la trucada. Tanco parèntesi.

L’operador va fer-me recitar totes les meves dades personals, per confirmar que jo era jo, i no un lladre desafortunat que havia carregat amb un ordinador defectuós. I quan dic totes són totes: nom i cognoms, adreça amb codi postal inclòs, telèfon, correu electrònic i data de naixement. Crec que vaig respondre força bé, notable altet, perquè l’home no va penjar i em va atendre fins i tot amb amabilitat. En dos minuts quedà clar que el problema era de hardware i que passarien per casa a buscar la màquina.

Sembla que tot està encarrilat i que no cal sinó esperar que passin els dies. Veieu com no és tan complicat sortejar una crisi?

Per descomptat, si a casa no hi arriba a haver el portàtil de Josep per poder sortir del pas i poder continuar amb el bloc, els meus udols els haurieu sentit més enllà dels Pirineus.

Imatges d'Alícia: John Tenniel (2)

allausz@gmail.com (Allau) — Tue, 24 Nov 2009 06:41:00 +0000

Com tot caricaturista, Tenniel estava acostumat a dibuixar a partir de la realitat, adaptant-la i transformant-la tot el que calgués per satisfer els seus interessos. En el seu treball per a Carroll no va actuar de forma diferent i en aquest apunt mostraré els referents d’algunes de les il·lustracions, de vegades com a pura inspiració estètica, d’altres amb una càrrega afegida de significat.

Encara que Carroll va mostrar-li els seus dibuixos a Tenniel, aquest rarament els utilitzà com a punt de partida. Una de les escasses excepcions és la imatge d’Alícia jugant al croquet amb el flamenc.

En altres casos, Tenniel cercà la musa en fonts més distingides com la National Gallery londinenca. Per exemple, els exèrcits del Rei Blanc recorden als participants en la batalla de San Romano de Paolo Uccello. I encara més a la que hi ha als Uffizi del mateix pintor.

I la mercurial Duquessa presenta una semblança molt raonable amb la dona vella de Quinten Massys, de la mateixa pinacoteca londinenca.

M’empipa més que Tenniel, amb l’aquiescència de Carroll, introduís un matís polític, inexistent al text original. Els dos oponents parlamentaris que definiren l’època foren Benjamin Disraeli, conservador i jueu convertit a l’anglicanisme, i William Gladstone, liberal. Tots dos foren Primers Ministres en algun moment de les seves vides, però per immortalitzar-los com és degut, calgué que Tenniel els retratés en dues ocasions, durant el viatge en tren i a l’escena del lleó i l’unicorne. Evidentment, per continuar els estereotips, el “jueu” Disraeli és el personatge amb barbeta, sigui cabra o unicorne.

Aquest és Disraeli.

Aquest és Gladstone.

I per acabar, arribem a aquest capítol estrany, únic a les dues aventures, l’encontre amb el cavaller blanc. Alícia que, fins el moment, no ha trobat més que agressius o desconcertants oponents dialèctics, se sent entendrida per aquest desvalgut quixot. Tot el passatge té un to evocador i melangiós, encara que el cavaller sigui un personatge tan risible com fracassat. La crítica sempre ha estat unànime en identificar-lo amb el propi Carroll. Però Tenniel, a saber per què, s’hi autoretrata.

I aquest és un autoretrat de John Tenniel.

Carroll, amic i admirador dels prerafaelites, segur que estaria d’acord amb una il·lustració que recordava Millais.

I si algú s’ha quedat amb gana, aquí teniu totes les il·lustracions que Tenniel va fer pels dos llibres de Carroll. Que vagi de gust!

Imatges d’Alícia: John Tenniel (1)

allausz@gmail.com (Allau) — Sun, 22 Nov 2009 23:15:00 +0000

Sir John Tenniel
Quan Carroll decidí donar a conèixer les aventures d’Alícia a un públic més ampli, calgué pensar en trobar un il·lustrador professional que s’ocupés de substituir els seus esbossos d’aficionat. John Tenniel, un dels artistes més populars de l’època, havia de ser aquest home.

Sir John Tenniel (Londres, 1820-1914) va ser un artista bàsicament autodidacta. Als 20 anys, a conseqüència d’un accident practicant esgrima amb el seu pare, va quedar cec d’un ull. Malgrat les seves aspiracions a dedicar-se a les Belles Arts, aviat va adquirir una gran reputació com a humorista i gràcies a la seva il·lustració de les faules d’Esop va aconseguir entrar a la revista satírica “Punch” el 1850. Dins d’aquesta publicació periòdica n’esdevingué el caricaturista estel·lar i arribà a ser una de les seves firmes més ben pagades. Fou nomenat cavaller el 1893 i s’enretirà l’any 1901.

Ens podem considerar afortunats que un home tan enfeinat com era Tenniel acceptés gairebé d’immediat l’encàrrec de Carroll. La col·laboració entre aquell parell de perfeccionistes no estigué exempta de petites friccions (insatisfets per la qualitat de la impressió, la primera edició fou retirada quan ja es trobava a les llibreries); però els resultats finals devien deixar-los satisfets, perquè quan anys més tard es considerà posar en imatges “Through the looking-glass”, el tàndem es repetí.

Caricatura de Tenniel sobre la Guerra Civil Americana.
Recordem que la versió que Carroll entregà a la impremta era una ampliació del manuscrit inicial, al qual s’hi havia afegit episodis tan famosos com el del te psicòtic o el del gat de Cheshire, dels quals Tenniel fou el principal responsable d’atorgar-los presència física. En total es van fer 47 dibuixos per la primera aventura i 50 per la segona. Ens podríem aturar en molts detalls de les il·lustracions però, òbviament, el primer que atraurà els nostres ulls és la figura d’Alícia, ja immortalitzada per sempre amb els seus cabells rossos, subjectats amb una cinta, el seu vestit de màniga curta bufada i el seu davantalet. Un aspecte força endreçat en el qual, a la segona aventura s’hi afegiran unes mitges de ratlles. Coincideixo amb Leblansky en trobar-li el cap gros, encara que potser cal atribuir-ho a les deformacions pròpies dels caricaturistes. La seva expressió és sovint trista o amoïnada, senyal que no s’ho estava passant gaire bé en Terra de Meravelles.

Si bé molts dels detalls que hi ha a les il·lustracions, responen a indicacions explícites que trobem als llibres de Carroll, en alguns casos constitueixen un complement inesperat al text. En més d’una ocasió, Carroll remet a la il·lustració corresponent per estalviar-se descriure andròmines estrafolàries o bèsties infreqüents, com ara el Grifó. En canvi, a l’aventura de l’espill, on el Rei Blanc té dos missatgers (un per anar, l’altre per tornar), només mirant els dibuixos descobrirem que es tracta dels nostres vells amics, el Barreter Foll i la Llebre de Març, encara que Carroll ens oferia una pista en citar els seus noms: Hatta i Haigha (versions en anglo-saxó de cuina de “hatter” (barreter) i “hare” (llebre)).

La iconografia de Tenniel és plena de solucions memorables (com aquest eixordador batre de tambors sense cap) i de rostres i figures que queden indeleblement marcats a la nostra memòria. De segur que aquesta no serà la darrera vegada que apareixeran en aquestes pàgines, de fet, demà continuaré amb ell. El cert és que, poques vegades a la història de la literatura, només se m’acut el cas equiparable de Charles Dickens amb Hablot Browne (Phiz), un text clàssic s’ha vist tan lligat des del seu naixement a una imatgeria que li ha esdevingut part inseparable.

Començar amb mal peu

allausz@gmail.com (Allau) — Sat, 21 Nov 2009 23:03:00 +0000

Les primeres frases d’una novel·la són un clàssic tema d’apunt en els blocs dels lletraferits. Recentment Clídice ens feia treballar perquè li estalviéssim la feina de trobar-ne una i Lluís Bosch se n’inspirava per parlar tant de frases d’inici com de frases finals, tant de bones com de dolentes. Podria haver afegit aquí, a les seves, les meves propostes del que a mi m’agrada per començar una narració (des de Tolstoi a Nabokov, o d’Austen a Dickens) i potser algun dia ho faré, però com em passa sempre m’he anat per les branques i he acabat en una curiositat menor.

Per tant presentaré el que se suposa que és el pitjor principi de novel·la de tots els temps. De segur que no ho és, els premis són sempre injustos, però per ara farem veure que no en coneixem d’altres. El seu responsable fou el novel·lista victorià Edward Bulwer-Lytton, un contemporani de Lewis Carroll, per tant.

La frase que el conduí de pet a la història apareixia al principi de la novel·la “Paul Clifford”, la truculenta narració d’un cavaller que duia una doble vida (respectable de dia, criminal de nit). Aquí us la presento en versió original i en la meva traducció:

"It was a dark and stormy night; the rain fell in torrents, except at occasional intervals, when it was checked by a violent gust of wind which swept up the streets (for it is in London that our scene lies), rattling along the housetops, and fiercely agitating the scanty flame of the lamps that struggled against the darkness."

"Era una nit fosca i tempestuosa; plovia a bots i barrals, excepte a intervals ocasionals, quan era aturada per una violenta ratxa de vent que escombrava els carrers (perquè és a Londres on s’esdevé la nostra escena), fent vibrar els sostres de les cases i agitant ferotgement la flama escassa dels fanals que lluitaven contra la foscor."

Des de la seva publicació aquesta frase, en la seva forma escurçada “It was a dark and stormy night”, ha esdevingut en el món anglosaxó l’epítom d’un tipus d’escriptura florida, redundant i de sintaxi confusa que tot bon escriptor hauria de mirar d’evitar. En aquesta línia la Universitat de San José a California convoca anualment el Bulwer-Lytton Fiction Contest per premiar una novel·la que excel·leixi en aquest estil (no consta que en Porcel s’hi presentés mai).

Però la frase, més enllà de la crítica estilística que implica, ha esdevingut un clixé de la llengua anglesa i ha estat utilitzada en tota mena de situacions, tant per començar una novel·la de Ray Bradbury com una cançó de Joni Mitchell, ha estat inclosa en una novel·la d’Ed McBain o un episodi de Star Trek. L’amic Andrea Camilleri a “Il birraio de Preston” inicia cada capítol amb la paròdia d’un famós principi de novel·la i precisament el primer capítol de tots comença així: “Era una notte che faceva spavento, veramente scantusa.”

Però, com tots sabem, el més fidel cultivador d’aquesta fórmula és el gos Snoopy qui, una vegada i una altra comença així la redacció de les seves novel·les aparentment inacabades. He dit inacabades? Gràcies a les meves investigacions en biblioteques de mig planeta he descobert finalment el text complet de la novel·la que Snoopy va escriure. Pel seu indiscutible interès i davant la indisponibilitat d’en Carner, m’he pres la molèstia de traduir-vos aquesta joia de la prosa moderna (el que no faci per vosaltres...)

“Era una nit fosca i tempestuosa” per Snoopy

Part I

Era una nit fosca i tempestuosa. De sobte, un tret va ressonar! Una porta es tancà de cop. La minyona va cridar. De sobte, un vaixell pirata aparegué a l’horitzó!

Mentre milions de persones morien de fam, el rei vivia enmig del luxe. Mentrestant, en una petita granja de Kansas, creixia un noi.

Part II

La neu queia suaument, i la noieta del xal espellifat no havia venut una violeta en tot el dia.

En aquest mateix moment, un metge jove a l’Hospital Municipal estava fent un descobriment important. La misteriosa pacient de l’habitació 213 finalment s’havia despertat. Va gemegar suaument. Seria possible que fos la germana del noi de Kansas que estimava la noia del xal espellifat que era la filla de la minyona que va escapar dels pirates?

El metge corrugà les celles.

"Desbandada!" cridà el capatàs, i quaranta mil caps de bestiar tronaren sobre el petit campament. Els dos homes rodolaren per terra abraonant-se sota les peülles assassines. Un cop amb l’esquerra i un amb la dreta. Un cop amb l’esquerra. Un altre cop amb l’esquerra i amb la dreta. Un cop de puny a la mandíbula. La lluita havia acabat. I així es va salvar el ranxo.

El metge jove seia sol a un racó de la cafeteria. Havia après medicina, però (el que era encara més important) havia après quelcom sobre la vida.

FI

Barcelona era una festa

allausz@gmail.com (Allau) — Sat, 21 Nov 2009 06:28:00 +0000

Copyright Oriol Maspons

“Todos nos inventamos un pasado y raramente coinciden.”

No sé si serà influència de l’exhibicionisme mediàtic que triomfa arreu, però cada dia que passa el gènere memorialístic adopta postures més franques, un cop superats alguns tabús sobre el que cal i el que no cal dir de les persones. Esther Tusquets, des que va jubilar-se del seu treball d’editora s’ha bolcat en el gènere i aquest “Confesiones de una vieja dama indigna” (Bruguera, 2009) n’és la seva tercera incursió.

Si en el seu anterior volum (“Habíamos ganado la guerra”) revisava la seva infància i adolescència dins d’una família catalana lligada al franquisme; en aquest, comença amb l’adquisició de l’editorial religiosa Lumen a finals dels anys 50 i s’estén fins el present, encara que són els anys 60 i 70 els que ocupen la major part del llibre; anys dels finals del franquisme en els quals Barcelona va viure una època gloriosa de l’edició, anys de militància política i d’alliberament sexual, de Gauche Divine i de boom llatinoamericà. Tusquets es trobava en una posició privilegiada per viure des de dins tots aquests esdeveniments: les festes a Cadaqués, les nits a Bocaccio, les sobretaules inacabables a la Mariona, les trifulques sexuals de tots amb tots... De vegades, llegint les pàgines dedicades a aquells temps, hom es pregunta com algú va arribar a fer una obra de profit enmig de tal quantitat d’hedonisme.

La Tusquets assumeix el paper de “vella dama indigna” (i potser repeteix massa sovint el trop) per donar a entendre que no es pensa mossegar la llengua i que, ja de tornada de tot, no pensa passar a la posteritat com una dama seriosa. L’actitud desvetlla una simpatia que el personatge no sempre té, ja que és difícil empatitzar amb algú a qui el seu pare (i les seves connexions) van facilitar sempre la vida i que, fins i tots en els moments de “penúria” trobava una ocasió per unes ostres amb xampany i una escapadeta a París.

Però l’editora és la primera en donar de si mateixa un retrat poc benèvol. Entre línies es pot llegir que realment qui duia l’editorial (la part logística i econòmica, s’entén) era el pare, Magí Tusquets, i que el dia que va faltar, tot se’n va anar en orris. Mentrestant la filla s’ho passava d’allò més bé en fires, viatges i altres activitats socials, voltada d’artistes “numereros”, malcriats i bastant insuportables, que poden ser molt divertits trobats dins d’una novel·la, però a qui jo no gosaria obrir les portes de casa.

Sobre la veracitat del que s’explica ens pot quedar algun dubte, perquè les velles indignes tenen la doble potestat d’emetre les més grans veritats impertinents, però també les més desballestades faules. Parla amb força franquesa de les seves històries d’amor amb diversos homes, en canvi, de les seves relacions amb dones ho deixa tot en un terreny de vaguetats.

Tusquets escriu bé i té un saludable (i amarg) sentit de l’humor. Peca de desordenada i poc profunda per parlar de situacions que podrien donar tant de joc. Però deixant de banda qualsevol altra reticència, ¿qui interessat en la literatura pot resistir-se a fer una mirada íntima a gent com Umberto Eco, Ana María Matute, Carlos Barral, Carmen Balcells, Camilo José Cela, Miguel Delibes, els germans Moix, Gabriel Ferrater, Quino, Carmen Martín Gaite i un inacabable etcètera?

I per no deixar passar el dissabte sense una mica de Carroll (i perquè veieu com les gasta la Tusquets):

“Mi madre y Ramón Eugenio [marit d’Ana María Matute] hablaron por los codos, mundanos y sociables, se rieron el uno al otro las ocurrencias, descubrieron un montón de afinidades. Ana María y yo no abrimos la boca. Supongo que yo por timidez, o porque no se me ocurría nada que decir sobre los temas de aquel diálogo. Ana María porque andaba camino de una de sus huelgas de silencio, su modo personal de defensa: callar. Supongo que estaríamos esperando la previsible llegada de la Liebre de Marzo o del Sombrerero Loco… pero ¡qué extraño!, faltaron a la cita. Claro que, en realidad, ni Carroll ni Alicia me han merecido nunca gran confianza. Carroll es, qué duda cabe, un genio, pero algunos genios me caen gordos. Y que aquella tarde no enviara a nadie en nuestro apoyo es imperdonable.”

Imatges d'Alícia: Lewis Carroll

allausz@gmail.com (Allau) — Fri, 20 Nov 2009 06:45:00 +0000

Per iniciar el ric repertori iconogràfic de les aventures d’Alícia, serà de justícia respectar la cronologia i l’autor del text, parlant en primer lloc de les 37 il·lustracions que va fer el propi Lewis Carroll per la versió manuscrita de “Alice’s Adventures under Ground”, la que oferí a la seva musa Alice Liddell un novembre de 1864.

No és una forma molt prometedora de començar una de les més riques sagues de la il·lustració universal, ja que Carroll no era dibuixant (i no costa gens percebre-ho), però tot i això aquestes imatges tenen un indubtable valor històric.

És interessant observar com l’Alícia de Carroll és morena, igual com ho era el seu model, i vesteix d’una forma molt menys polida de com ho faria en els seus avatars posteriors.

La malaptesa dels dibuixos, unida a l’estranyesa de la seva temàtica, em fa recordar l’obra d’algun malalt mental, reminiscència que de segur hauria horroritzat el reverend. Però no hi puc deixar de percebre una poètica de l’aïllament, del record dels bons moments perduts.

No, en general, no són imatges que suggereixin alegria i, de vegades, com en aquesta visió inquietant del Grifó i la Falsa Tortuga, hi esclata una sensació d’amenaça difícil de suportar.

Quan l’any 1886 s’edità un facsímil del manuscrit original, Alice Liddell sol·licità que desaparegués del llibre la foto seva amb el que concloïa. Carroll hi accedí i cobrí la imatge amb un nou dibuix. L’idil·li ja feia molt de temps que havia acabat.

Confessió d’un sociòpata

allausz@gmail.com (Allau) — Thu, 19 Nov 2009 07:00:00 +0000

Tothom que coneix el meu jo real, no aquest simulacre de pixels i bits, sinó la persona que, si li fas un tall, sagna i que transita pel carrer en autèntic 3D (sólo en cines), sap que no sóc ni gregari ni sociable. Que, si entro en una botiga, intento espavilar-me tot sol, sense adreçar-me a cap dependent. Que en una reunió de més de tres persones emmudeixo com si no hi fos. Que a les festes em costa saludar la gent, que no sé “donar conversa” i que acabo en un racó fullejant un ¡Hola! de fa tres mesos.

Sí, em falta la espontaneïtat, l’empenta i el do de paraula per mantenir una comunicació fluïda. I això em fa passar per antipàtic, superb, tímid, mal educat o les quatre coses juntes. De vegades, per curar-me en salut, davant dels desconeguts em presento mig en broma com un sociòpata i això m’eximeix de qualsevol simulacre de sociabilitat.

Llavors un bon dia obres un bloc. Com ens ha passat gairebé a tots la primera vegada, no saps perquè ho fas ni què hi escriuràs, però vas tirant endavant, publicant amb regularitat, visitant altres blocs, una mica en mans de l’atzar, comentant aquí i allà, fent-te seguidor d’alguns... I de sobte, un altre bon dia, et trobes integrat a una nova xarxa d’amistats amb els que converses desinhibidament, intercanvies opinions, fas brometa, expliques intimitats que a la realitat no revelaries ni sota secret de confessió i, en general, t’hi trobes molt a gust. Vaja que et sents el rei de la festa, sempre amb el mot just a la punta de la llengua i un Tom Collins a la mà.

Esclar que la comunicació escrita és molt diferent de la comunicació verbal i “presencial”, però encara així no deixa de ser una forma ben còmoda d’obrir-se una mica al món. No sé si ha estat estudiat el paper que poden tenir els blocs com a teràpia per guarir o assuaujar conductes antisocials. En tot cas, no em puc queixar, en el darrer butlletí de notes se’m deia que “progressava adequadament”.

Me'n recordo (VIII)

allausz@gmail.com (Allau) — Wed, 18 Nov 2009 06:37:00 +0000

Me'n recordo de les sabates "Gorila", del sabó "Lagarto" i de les tovalloles "El oso".

(Mal)traduint Alícia

allausz@gmail.com (Allau) — Tue, 17 Nov 2009 06:39:00 +0000

A mad tea-party
Gràcies a en Gazo vaig poder llegir algunes de les objeccions que feia Lluís Bonada des de la revista “El Temps” a la traducció que havia fet Salvador Oliva de la primera aventura d’Alícia. Bonada repassava el text i ja en trobava alguna de grossa. Fins el moment sabia d’Oliva que era poeta, autor d’un tractat de mètrica catalana, d’un diccionari bilingüe anglès-català i traductor de tot el teatre de Shakespeare. Amb aquests credencials l’havia considerat sempre fora de tota sospita, però he de coincidir amb Bonada que aquí no ha estat gens encertat, encara més quan l’edició que es troba a les llibreries consta com edició revisada. Amb benevolència es podria dir que ha estat víctima de les pressions editorials, però tot i això hi cola algunes solucions que només es poden considerar com a pures arbitrarietats.

M’he molestat a confrontar les traduccions que fan Carner, Víctor Compta (en la versió de Barcanova, que Oliva menysté) i el propi Oliva del capítol tercer del llibre, “A Caucus-race and a long tale”. Al títol original hi ha un joc de paraules amagat, que més tard s’explotarà, entre les paraules tale i tail (conte i cua). Carner opta per la literalitat, “Una correguda política i una llarga història”, de manera que suprimeix el doble sentit i de passada hi afegeix una involuntària obscenitat. “Una cursa política i un conte que porta cua” d’Oliva m’agrada més, perquè hi incorpora el joc carrollià. Però “Una cursa electoral i una història amb cua” de Compta és la meva preferida.

En aquest capítol Alícia acaba d’escapar del llac de les seves pròpies llàgrimes i es troba envoltada de bèsties molt diverses. La composició d’aquest grup és important (com penso indicar a un apunt posterior). Una d’elles és un “lory”, un lloro de vius colors que viu a Australàsia. No sé per què, Carner l’identifica amb un lloro de les Bermudes. Oliva, peresós, repeteix el lloc de procedència. Compta ho deixa simplement en lloro, i bé que fa. Però encara més trista és l’aparició de l’extint dodo (el mateix Carroll en persona). Carner el transvesteix en un Ocell Babau i Oliva ho repeteix sense pensar-s’ho dues vegades (Lola Anglada, tanmateix, dibuixa un dodo). Compta respecta el dodo, com ha de ser.

La colla, Alícia inclosa, està ben xopa. Per assecar-se, el ratolí decideix recitar un text històric ben ‘eixut’ sobre William the Conqueror. Carner i Compta l’anomenen correctament Guillem el Conqueridor, Oliva es pren confiances i el tracta de Bill el Conqueridor. No comprenc el sentit d’aquestes familiaritats, però rebaixen l’eixutesa del text; així és normal que els animals no aconsegueixin assecar-se.

El berenar a l'era
Durant la narració històrica del ratolí es produeix un intercanvi còmic amb l’ànec:

"‘...the patriotic archbishop of Canterbury, found it advisable—'

'Found WHAT?' said the Duck.

'Found IT,' the Mouse replied rather crossly: 'of course you know what "it" means.'

La comèdia s’origina perquè l’Ànec no ha entès l’adjectiu “advisable”, però el Ratolí pensa que el que no ha entès és la partícula ‘it’.
Carner manté l’acudit:

“—...el patriòtic arquebisbe de Canterbury, va trobar-ho convenient...

—Va trobar què? — digué l’Ànec.

—Va trobar-ho — replicà el Ratolí bastant reganyós: — ja sabeu, naturalment, què vol dir ho.”

També el manté Compta, en un llenguatge més col·loquial:

“—...el patriòtic arquebisbe de Canterbury, com que va trobar-ho aconsellable...

—Va trobar què? — va preguntar l’Ànec.

—Va trobar-ho — va respondre el Ratolí, més aviat enutjat —. Suposo que saps què vol dir “ho”, oi?”

Oliva en canvi, en posar el pronom “ho” davant del verb, desmunta la broma:

“—...el patriòtic arquebisbe de Canterbury, ho va trobar convenient...

—Què va trobar convenient? — va dir l’Ànec.

—Això — va replicar el Ratolí una mica enfadat —. Segur que tots sabeu què vol dir “això””

Poc després, l’Aguiló, que no entén el llenguatge pedant del dodo, li demana que parli “en anglès”. L’Aguiló d’Oliva, que parli “menys enrevessat”, el de Compta, que “parli pla” i evidentment el de Carner que “parli clar i català”.

Per explicar com fer una cursa electoral, el dodo (segons Carroll) “marked out a race-course, in a sort of circle”. Carner ho diu així: “va assenyalar un hipòdrom, amb una mena de cercle”. No sé d’on ha tret els cavalls, però deixem-ho passar. Compta tradueix: “va marcar un circuit, una mena de cercle”. Correcte. Llavors arriba Oliva i diu: “va dibuixar una línia de sortida, que era com una mena de cercle” (????)

M’aturo, i només sóc a la segona pàgina del capítol!, per no fatigar els lectors. Realment Salvador Oliva ha fet una veritable potineria. Descartat Carner, per les idiosincràsies de la seva versió, crec que la millor traducció és la de Compta (i l’única que ve acompanyada de notes explicatives), precisament l’única que està descatalogada de les tres. És el que té no ser una patum en aquest país. I així ens va.

Vida i destí (etapa 6)

allausz@gmail.com (Allau) — Mon, 16 Nov 2009 19:48:00 +0000

Aniré per feina, que això ja comença a semblar el serial explicat per la portera.

Al front de Stalingrad, a la casa 6/1 Sergei, el nebot de Liudmila, s’enamora de la telegrafista i el seu superior (entendrit) envia tots dos lluny de la línia de foc. El comissari Krímov (oncle de Sergei i ex marit de Zhènia, la germana de Liudmila) arriba a la casa 6/1 per posar ordre, però el fereixen lleument i fa mutis. L’ofensiva alemanya s’intensifica i de la resta d’ocupants de la casa 6/1 aviat no en queda ni un de sol viu.

Liudmila i família retornen a Moscou després de passar més d’un any a Kazan. Víktor s’indigna davant de la purga que pateixen científics de vàlua, mentre els seus col·legues callen atemorits. Víktor se sent cada vegada més sol, incomprès tant pels altres físics com per la seva pròpia família.

Liss, l’oficial de les SS revisa les instal·lacions on aviat s’iniciarà la Solució Final. El llenguatge tècnic, la reducció de la vida humana als seus components orgànics, atorga a aquest passatge una sinistra eficàcia. Breu retrat d’Eichmann. Segueix un capítol molt intel·ligent sobre l’antisemitisme i les seves causes.

El comandant Nóvikov amb els seus tancs, acompanyat del comissari polític Guétmantov, cada vegada més aprop del front de Stalingrad. Reunions per preparar l’ofensiva.

Krímov, donat d’alta, torna a Stalingrad i visita la central elèctrica per reveure el seu cunyat. S’adona que encara estima Zhènia.

Ja sóc a la pàgina 675.

Dream Team

allausz@gmail.com (Allau) — Mon, 16 Nov 2009 06:26:00 +0000

No serà necessari que us presenti Galderich, referència ineludible de la catosfera. El seu Piscolabis Librorum és una joia, fins i tot pels que no som especialment bibliòfils. En Galderich només publica un cop a la setmana, els dilluns, i els seus posts són un treball d’amor mai perdut, tal és la seva cura en la confecció del resultat final. Amè, interessant, impecable.

Leblansky és pràcticament un nou vingut. El seu bloc, Enceneu els llums! (encara ens deu l’explicació del títol) barreja recomanacions musicals pròpies d’un jovenet eixelebrat (tot i que sospito que no ho és), admiració per il·lustradors de línia més clara que fosca i algunes històries personals tan tendres com aquesta. Leblansky publica diàriament, però descansa el weekend.

Aquest parell de Figures han decidit unir les seves immenses capacitats en un nou bloc acabat de néixer. El seu nom: Galeria d’imatges del Sr. Galderich i el Sr. Leblansky. Jo, la veritat, estic arribant al meu punt de saturació en el seguiment de blocs; però com que aquest només conté "sants", i per tant dóna poca feina de llegir, els hi he fet un racó a la meva columna de favorits. El nou bloc es dedicarà a publicar il·lustracions i altres mostres de disseny gràfic que agradin a aquest duet exquisit. A més, admeten col·laboracions.

Visiteu-la, té una setmana d’edat, però promet, i tant que promet!

T@rd@ d’@rt

allausz@gmail.com (Allau) — Sun, 15 Nov 2009 17:23:00 +0000

Per no acabar al cinema com la majoria dels caps de setmana (i perquè no hi havia cap pel·lícula que ens vingués de gust) vam anar a explorar un d’aquests barris dels que sents parlar molt, però que rarament trepitges: l’invent aquest batejat amb el nom tan “modern” de 22@.

Ens sorprengué la quantitat de nous edificis singulars que han brollat com bolets a l’ombra de la torre Agbar, gairebé com una Postdamer Platz casolana. La veritat és que alguns són molt interessants i configuren un nou paisatge que no té res a veure amb cap de les Barcelones que hem conegut, potser més assimilable amb el model de ciutat universal que vas trobant pertot arreu. I malgrat tot, unes passes més enllà, sense solució de continuïtat, encara trobes les casetes de modernisme menestral del Poble Nou, un barri que sempre ataca el meu costat més melangiós.

Però la veritable excusa per visitar l’indret era conèixer Can Framis, l’edifici que la Fundació Vila Casas ha destinat per mostrar la seva col·lecció de pintura. Amb aquest objectiu han restaurat una vella fàbrica de llana del segle XIX: arqueologia de l’arquitectura industrial que ara està tan de moda. Vista des de l’exterior, la construcció resulta depriment, tenyida d’un color gris uniformador que barreja el vell amb allò que és nou. Tampoc hi ajuda l’estat de “work in progress” dels jardins que l’envolten i les tanques provisionals que tot ho enlletgeixen. Això sí, no hi falta la prescriptiva xemeneia de maons vermells, ben erecta al mig d’un pati.

L’interior és una altra cosa. Ens va semblar molt adequat per presentar la col·lecció, amb un recorregut lineal i clar, intrigants obertures de llum amb vistes a l’exterior i una tranquil·litat fruit de la minvada presència de visitants. A Can Framis s’hi pot trobar gran part dels pintors catalans, o que s’han instal·lat a Catalunya per desenvolupar la seva activitat creativa, des del grup de Dau al Set dels anys 50 fins els nostres estrictes contemporanis.

Tot seguint una política museística molt habitual avui en dia, s’eviten les escoles i les cronologies. Els quadres s’agrupen per unitats més o menys temàtiques i venen acompanyats de frases lapidàries (d’Italo Calvino, Walter Benjamin, Alberto Manguel o Borges), com en un “taco” Myrga de la modernitat. Se suposa que d’aquesta manera les pintures “dialoguen” entre elles. Jo no n’estic tan segur d’haver sentit cap conversa, els meus ulls acabaven aterrant sempre en l’obra que més s’apropava al realisme de tota la vida.

De totes maneres la visita fou ben enriquidora. Tot el que allí s’ensenya és d’un nivell tan alt que hi surts tot cofoi, pensant que tenim uns artistes que no ens els mereixem. Per 2 euros que val l’entrada, paga la pena conèixer aquest espai.

Una qüestió diferent és preguntar-se d’on surten els diners que alimenten aquesta Fundació, amb seus a l’Eixample més car, a Palafrugell i a un palauet del segle XV de Torroella. Darrerament anem tan escarmentats...

Tot allò que volies saber de paremiologia moderna i en Pàmies no volgué dir

allausz@gmail.com (Allau) — Sat, 14 Nov 2009 18:15:00 +0000

A Mercedes regalat, no miris el seu estat.

A l’enemic que fuig, pont aeri.

Barcelona és bona, si la Visa sona.

De Kevins, Oriols i ases n’hi ha per totes les cases.

El casat, hipoteca vol.

El colesterol la sang altera.

El dimoni sap més per Google que per dimoni.

És de savis requalificar.

Facebook és la causa de tots els vicis.

Gallina vella fa bon Avecrem.

La roba bruta s’ha de rentar amb el programa més llarg.

L’home i el caniche, com més depilat més hermós.

Les parets de protecció oficial tenen orelles.

L’infern és asfaltat de bones intencions.

No barregem la gimnàstica amb els steps.

Pagant, Bisbal canta.

Pensa el prohom que tothom roba.

Quan el riu sona, serà que està contaminat.

Quan es tanca una porta, truca el manyà.

Qui canta a la taula i balla al llit caldrà que el vegi el psiquiatra.

Qui es fica al llit amb nens petits, a la policia va.

Qui et vol bé, et farà violència de gènere.

Qui no plora, no el porten al McDonald’s.

Qui no vulgui polseguera, que no s’acosti pel carrer Balmes.

Qui pica primer, denúncia al canto.

Qui té el cul a una ETT, no seu quan vol.

Qui vulgui peix, que vagi a l’aquari.

Si no vols caldo, truquem el Tele-Pizza.

Tants caps, tants ipods.

Un bon català, et farà d’una pedra la deconstrucció d’un pa.

Uns tenen la fama i, a més, carden amb qui els hi dóna la gana.

Val més un cosí a Mallorca que un amic a Facebook.

Amb afecte a Víctor Pàmies, que ha assolit els 300.000 registres en els seus imprescindibles blocs sobre paremiologia.

Bous i esquelles

allausz@gmail.com (Allau) — Sat, 14 Nov 2009 08:33:00 +0000

Allau a Strawberry Fields Forever
Si encara queda a la xarxa alguna ànima càndida que no conegui “Farmville”, aquest insidiós joc que es troba incrustat a Facebook com un veritable tumor maligne, l’advertiria que se’n guardi d’ell com si de la grip A es tractés. Però em temo que aquesta nota cautelar arriba massa tard. Segons el suplement de “The New York Times” que publica EL PAÍS els dijous, som ja més de 62 milions els que hem picat, dels quals 22 milions hi entrem al menys un cop al dia.

Pels tres que encara no ho saben, els diré que el joc consisteix en tenir cura d’una granja: llaurar i sembrar els camps, collir els fruits, munyir les vaques, esquilar les ovelles. En definitiva, totes aquelles tasques que feien els nostres avis i de les que van fugir per oferir una vida millor als seus fills. No deixa de ser una irònica revenja que hi haguem tornat a caure, encara que sigui de forma virtual.

El joc, tal com l’he explicat, pot sonar perfectament innocent, però hi amaga una càrrega potencial tan addictiva com maligna. Bé, dir-li joc és només una forma de parlar, ja que més aviat es tracta d’una condemna: no hi ha cap repte definit, com no sigui el d’acumular més que ningú (siguin punts d’experiència o de mestratge, diners o andròmines diverses). Un model en miniatura de competitivitat capitalista.

“Farmville” es presenta en fase beta, com si algun dia tinguessin l’esperança d’enllestir una versió definitiva de pagament. De moment, alguns dels objectes més preuats de les granges (com la caseta de l’arbre o la bandera espanyola) s’han de pagar amb diners de debò. Espero que ni els meus amics ni jo caiguem mai en un tal nivell d’abjecció, tot i que l’espantaocells rosa fa molta patxoca.

He intentat desenganxar-me més d’una vegada, però quan Josep, per fer-me enveja, em mostra les fantàstiques novetats que van apareixent a cada moment (la vaca marciana, les carbasses de Halloween, el munt de fulles seques!), hi caic de quatre grapes com el drogoaddicte que es promet un darrer xut. Juro que demà mateix ho deixo, però de moment, algú seria tan amable d’enviar-me un nesprer?

Alícia a Tiana

allausz@gmail.com (Allau) — Fri, 13 Nov 2009 06:08:00 +0000

Una de les versions més curioses d’Alícia i que més ens podrien interessar és la que va editar l’any 1927 la barcelonina editorial Mentora. Es tracta de la traducció que va fer Josep Carner del primer dels llibres d’Alícia, “Alícia en terra de meravelles”, amb dibuixos de Lola Anglada. Gràcies a en Josep he tingut l’edició original a les mans, un volum bastant grandet (19x25cm) de 135 pàgines.

La portada a tot color ja sembla una declaració d’intencions. Fixem-nos en els detalls. Apareix Alícia asseguda i envoltada d’alguns dels personatges de les seves aventures; però no és l’Alícia victoriana de Carroll i Tenniel. Aquesta Alícia és morena i du un vestit més curt, podria ser perfectament una nena catalana contemporània a l’edició. Alguns personatges, com la Llebre de Març, l’ànec o el lloro vesteixen en un estil vuitcentista molt nostrat. Encara més xocant és la presència en primer terme d’unes cartes de la baralla espanyola (!) I per acabar, observem el paisatge del fons amb els suaus turons, la masia i el mar ple de velers: si no és el Maresme, ho dissimula molt malament.

La primera reacció és culpar Lola Anglada per haver-se pres aquestes llibertats, però en llegir el text és comprèn que va ser fidel a les intencions de Carner. Aquest llibre aparegué en un moment en el que hi havia un important impuls per construir la civilitat catalana, un moment en el que es potenciaren les traduccions a la nostra llengua de molts clàssics de la literatura i en el que es donà molta importància a l’educació de les classes populars. L’opció de Carner, per un llibre que anava adreçat als infants, va ser la d’adaptar el context a una realitat que els fos familiar i va convertir així Alícia en compatriota nostra sense demanar-li permís.

Totes les pàgines presenten unes il·lustracions als marges de color verd clar en vuit models que es repeteixen cíclicament. Observi's la incofusible masia catalana.

Mirat amb criteris puristes, l’operació esgarrifa una mica. Ja vaig parlar l’altre dia de les freqüents invocacions a la Mare de Déu. Carroll, que era un diaca anglicà, i que a més va evitar tota referència religiosa en els seus llibres per a infants, de segur ho hauria desaprovat. Però els exemples de catalanització els trobem pertot arreu. En l’original, Alícia pateix un moment de confusió d’identitat i intenta recordar el text d’un poema moralista sobre les abelles laborioses, però les paraules que li venen al cap formen un poema absurd sobre els cocodrils del Nil. L’Alícia carneriana, en canvi, intenta recordar “Què li donarem a la pastoreta?”; que a continuació comenci a recitar sobre cocodrils, fa perdre el component paròdic, però n’augmenta l’absurditat.

Cada capítol s'inicia amb un bloc rectangular decoratiu i una caplletra, tot ben farcit de flors i querubins. Aquí treu el nas la sota d'espases.

Quan l’erugot demana a Alícia que li reciti “You’re old, Father William”, un altre alliçonador poema victorià, aquesta en fa una versió completament desbarrada. L’erugot català sol·licita: “Repetiu versos de Mossén Cinto”. El poema que recita llavors Alícia no és cap paròdia de Verdaguer: Carner respecta els originals.

Les cartes de la baralla, que tanta importància tenen en aquesta primera aventura, ara pertanyen a la baralla espanyola; per tant, la tremenda Reina de Cors esdevé la Reina d’Espases. Potser així es fa més comprensible la mania que té de tallar caps, però es perd l’interessant contrast entre la seva natura homicida i el símbol amorós que és el cor.

Naturalment hi ha d’altres adaptacions casolanes, els pastissos esdevenen coques, el Grifó demana que reciti un vers de Maragall i el cèlebre Gat de Cheshire es converteix en un Gat Castellà(!).

Ja es veu que no es pot prendre aquest llibre com una traducció canònica del clàssic de Carroll, però per l’aroma que desprèn de tota una època de la nostra història és aconsellable acostar-se a admirar-lo. En aquesta adreça podeu trobar la versió digitalitzada d’aquesta petita joia.

Calentors sicilianes

allausz@gmail.com (Allau) — Thu, 12 Nov 2009 06:21:00 +0000

Karol Szymanowsky (1882-1937) fou un músic polonès del que poca cosa en sabria, si el Liceu no hagués decidit presentar a Espanya per primera vegada la seva òpera “Król Roger” (El rei Roger). Estrenada a Varsòvia l’any 1926, va ser durant molt de temps una obra oblidada als grans teatres d’Occident, reduïda pràcticament a òpera de consum local. En els darrers anys ha començat a recuperar-se de forma cada vegada més freqüent i tot indica que trobarà el seu racó en el repertori.

Szymanowsky era un esteta homosexual d’aquells que fa un segle, amb la coartada de la cultura clàssica grecollatina, es dedicava a empaitar bordegassos pel Regne de les Dues Sicílies. A més de músic, fou poeta i escrigué una novel·la titulada “Efebos” que amb el títol ja ho diu gairebé tot. No la volgué publicar mentre la seva mare fos viva i al final resultà que ell morí abans que sa mare. Malauradament el manuscrit fou destruït en un incendi i només s’ha pogut recuperar el seu capítol central que havia regalat a un dels seus amants.

Encara que inspirada vagament en “Les Bacants” d’Eurípides, “El rei Roger” s’esforça poc en ocultar les seves implicacions homosexuals en un to molt similar al de la novel·la mig perduda. L’autor del llibret fou el cosí de Szymanowsky, Jarosław Iwaszkiewicz, amb el que compartia l’afició per les excursions meridionals, i que va tenir una fèrtil carrera literària (pel·lícules ben conegudes com “Mare Joana dels Àngels” de Jerzy Kawalerowicz o “Les senyoretes de Wilko” d’Andrzej Wajda parteixen de les seves obres).

El seu argument d’entrada sembla dramàticament impossible: a la cort siciliana del rei normand Roger II apareix un bell pastor que predica una nova religió de sensualitat desenfrenada a la qual van sucumbint tots els seus súbdits, la reina inclosa. Aquest pastor, que no és altre que Dionís, acaba enfrontant-se a l’ideari apol·lini del rei i s’estableix entre ells un tira i afluixa dialèctic del qual el rei en sortirà enfortit en les seves conviccions, però també d’alguna manera transformat. Per aquesta sinopsi ja és veu que tot l’assumpte sembla el producte d’una insolació mal curada.

Però com que els camins de l’òpera són del més misteriós que hi ha i de llibrets excèntrics, o directament infectes, n’han sortit veritables joies del gènere, abans de jutjar cal mirar i escoltar. I, pel que vaig veure i escoltar anit em sento amb l’opinió dividida. Musicalment és una òpera amb fragments molt bells, d’una opulència straussiana (facció Richard) i va estar molt ben servida per Josep Pons al capdavant de l’orquestra del Liceu. El cor té intervencions estel·lars i també va brillar a gran alçada. Tot i que em tocava el repartiment B, vaig trobar que els solistes van estar tots de correctes a magnífics. Llegides les crítiques sobre el Pastor que interpreta Will Hartmann al repartiment A, sembla que Pavlo Tolstoy se’n surt millor i el Roger d’Artur Rucinski va brillar solarment tal com calia.

La posada en escena es basa en un amfiteatre il·luminat de formes molt suggerents. Hi ha idees interessants, com la disposició en creu de l’eclesial cor inicial, que es repeteix a la bacanal del darrer acte en versió molt més estripada. La direcció dels actors tendeix en excés a l’escola rèptil, és a dir, que passen més estona ajaguts que drets.

En resum, res important a objectar. I malgrat tot, l’argument faltat de qualsevol mena d’acció pesa com una llosa. Hi ha qui diu que això més que una òpera és un oratori (certament pagà) i no li falta raó. Potser me la compraré en disc, però no sé si em tornaran a trobar en una versió escenificada.