the daily avalanche

La revenja de Carmen Sandiego

noreply@blogger.com (Allau) — Mon, 17 Jun 2013 22:01:00 +0000

Segurament els més vells entre els lectors recordaran “Where in the World is Carmen Sandiego?”, un joc didàctic procedent de l’era cretàcica dels CD-ROM (al voltant de l’any 1985), que mitjançant una trama detectivesca i algunes pistes pretenia ensenyar geografia mundial als adolescents de l’època. A mi m’arribà tard, passada l’edat, i em semblà agressivament trivial.

Aquest joc m’ha vingut a la memòria en conèixer el més recent “GeoGuessr”, un joc on també s’ha d’intentar endevinar la localització geogràfica, però sense tantes ajudes. Tot traient profit del Street View de Google, la pàgina et planta enmig d’un paisatge (natural o urbà) i cal marcar sobre un mapamundi el lloc on creus trobar-te. Cada partida consta de cinc jugades i la puntuació obtinguda depèn de la distància existent entre el lloc on és troba l’indret original i el punt que hem assenyalat sobre el mapa. Aquestes puntuacions pots fer-les públiques a la xarxa o bé intentar superar el teu propi rècord.

Per fer-ho una mica més fàcil es pot navegar sobre l’indret a l’espera de trobar algun indici revelador, com ara una inscripció, una senyalització de trànsit o alguna bandera. Encara així, a menys que sigui visible algun monument conegut (com ara la basílica de Sant Pere), cosa que no m’ha passat mai, ja tindrem prou mèrit si encertem el continent. Perquè, davant d’un rètol en ciríl·lic i uns edificis anònims, les possibilitats abasten des de Bulgària fins a Vladivostok, o sigui que l’error pot ser d’uns quants milers de quilòmetres de magnitud. I encara així la xamba existeix, perquè he arribat a encertar enclaves anodins a Xina o Estats Units amb un error de només 50 quilòmetres.

Més que pel joc en si, que en la majoria de casos esdevé pur atzar, el que em fascina de GeoGuessr és la seva exploració d’entorns quotidians, mancats de qualsevol esquer turístic. Si no fos perquè predominen els paisatges dels països més afluents, diria que és una manera de conèixer l’entorn on vivim la majoria dels humans, uns marcs perfectament comparables amb més similituds de les que ens agradaria reconèixer. Una cura d’humilitat.

Una ràpida agonia

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 16 Jun 2013 22:01:00 +0000

No sé si és l’arribada del bon temps (que fa frisar tothom per les platges, les barbacoes i Georgie Dann), o la pujada de l’IVA a tots els productes culturals o bé el desinterès generalitzat per l’experiència cinematogràfica; però la disminució d’espectadors a les sales de cinema es pot observar perfectament diumenge a diumenge.

Em pregunto si la societat actual està disposada a harmonitzar amb els plaers immersius que suposa el setè art, i tendiria a respondre que no. El públic sembla suportar amb dificultat el fet d'aïllar-se del món dins d’una sala fosca durant un parell d’hores i per això es resisteix a apagar els mòbils i arriba a respondre les trucades amb perfecta impunitat. Ja no en tenen prou amb la possibilitat d’endrapar combos de crispetes i xarrupar refrescos, aspiren a la total llibertat que els permet la intimitat de casa seva, on poden adoptar qualsevol postura, vestir (o no) de qualsevol manera, seure i alçar-se tantes vegades com convingui, parlar simultàniament per telèfon, i concedir a la pel·lícula en emissió una atenció ben superficial.

Cert que, com es repeteix sovint, molta de la millor narrativa audiovisual actual es desenvolupa a la televisió; per tant, no hi ha cap necessitat d’acudir al cinema, quan a la teva llar pots gaudir de les estrenes més atractives i a més a cost zero (perquè no seràs un d’aquests rucs que paguen per veure una sèrie, oi?) No posaria la mà al foc sobre la qualitat d’aquest visionat domèstic: veig al personal molt disposat a consumir versions d’imatge deficient a les pantalles clarament insuficients d’un ordinador, una tauleta o un mòbil.

Els productors, com a únic remei per frenar la sagnia d’espectadors de les sales, ho confien tot a la carta de l’espectacle hipertrofiat de sensacions (més llarg! més llampant! més sorollós! més acolorit! més tridimensional! més estúpid!), un tipus de cinema que atrau sobretot a adolescents i als que tenen mentalitats assimilables. No s’entengui això com una defensa del cinema més intel·lectual i elitista (encara que de tot hi hagi d’haver en aquesta vida), però sembla que haguem oblidat temps recents quan no era tan extraordinari que una pel·lícula comercial no fos necessàriament una idiotesa.

I mentrestant el nombre de sales ha anat minvant i ha reduït la seva oferta a una dieta quasi exclusiva de super-herois, vampirs i elfs que no em podria abellir menys. Per fortuna queden encara les iniciatives d’alguns irreductibles que semblen mostrar un amor genuí per l’art i que intenten allargar la vida dels títols més interessants des de locals que es diuen Girona, Maldà o Mélies. Són iniciatives marcades pel voluntarisme i amb una evident precarietat de mitjans, però no deixen de desvetllar una certa simpatia.

Recentment s’ha afegit a aquesta colla de màrtirs per la causa el cinema Boliche, que jo ha havia desesperat de tornar a veure mai obert. La seva especialitat serà la versió original subtitulada en català, una modalitat diria que única a Catalunya. El dia que hi vaig anar, un divendres a primera hora, cinc minuts abans de començar no semblava haver ningú tret de la taquillera. Ja em disposava a avançar cap a la sala que em tocava, quan va aparèixer un noi corrents i em demanà que m’aturés. Després em barrà el pas amb una cinta extensible i se’n tornà, perquè havia de canviar encara la programació [el divendres és el dia que es renova la cartellera; en aquests temps digitals això deu equivaler a modificar un enllaç (no serà la primera vegada que veig una finestra de Windows projectada a la pantalla)]. Quan va tornar, em va tallar l’entrada, m’acompanyà els vint metres que ens separaven de la porta, augurà que tindria tota la sala per a mi (no, hi hagueren dos més espectadors) i em desitjà que gaudís de la sessió.

Pel que vaig poder observar, el Boliche renovat se sembla molt al Boliche sense renovar, encara que amb butaques noves i una sala menys. No sé jo si la curiosa programació que tenen —composta aquesta setmana d’un documental espanyol, una de dibuixos animats ben poc atractiva, un film polític francès vist fa quatre dies i la recuperació d’una pel·lícula de culte força pretensiosa— serà capaç d’atraure multituds. A la sortida vaig poder observar, això sí, que el gentil noi que tallava les entrades continuava acompanyant cada espectador a la porta de la sala que li corresponia. No serà doncs per falta d’amabilitat.

(35) Promeses d’eternitat

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 15 Jun 2013 22:01:00 +0000

I si el show no pogués continuar?
I si tots tinguéssim feina
i anéssim al llit abans de l’alba?
I si el vell Joe s’hagués de retirar?
I si acomiadessin tots els tramoistes?
Just així seria el món
si em deixessis d’estimar

No puc permetre que això et passi
No permetis que em passi a mi
Què dirien els amics i la família
si ho arribessin a veure?
Si permets que això ens passi
no pensis que m’estaries alliberant
No vam ser tu i jo els que férem
promeses d’eternitat?

I si les llums no continuessin?
I si el teló de vellut l’haguessin de despenjar?
I si els pallassos no poguessin ser pallassos
i tots aquests somriures pintats
esdevinguessin ganyotes queixoses?
I si no hi tornés a haver cap altre show?
Ni “Seven”, ni “8 1/2”, ni “Nine”, ni “10”
Tot xifres i cap misteri
Cap promesa d’eternitat

No puc permetre que això et passi
No permetis que em passi a mi
Què dirien els amics i la família
si ho arribessin a veure?
Si permets que això ens passi
no pensis que m’estaries alliberant
No vam ser tu i jo els que férem
promeses d’eternitat?

“Seven” (1995) és el thriller de David Fincher, “Otto e mezzo” (1963) és el clàssic de Federico Fellini, “Nine” (1982) és el musical de Maury Yeston basat en el mateix film de Fellini. I “10” (1979) és la comèdia de Blake Edwards.

Segons Merritt l’arranjament pretén ser un homenatge a Tom Jones. Quan “69 Love Songs” s’interpreta complet durant dues nits consecutives, “Promises of Eternity” tanca la primera nit amb Merritt dramatitzant enmig d’un escenari buit i unes bases pregravades d'allò més kitsch. I si no hi tornés a haver cap altre show?

Un món de metros: Tolosa

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 14 Jun 2013 22:01:00 +0000

Inaugurat el 1993 per a una ciutat de 750.000 habitants

Dues línies, 27 quilòmetres, 38 estacions

En realitat només la vermella i la groga són línies de metro (la blava és un tram i la taronja un tren suburbà). Un mapa funcional sense més particularitat que els seus detalls topogràfics (el riu Garona, l'aeroport). Un detall inequívocament francès són les estacions amb nom de cantant (Place Georges Brassens, Minimes - Claude Nougaro).

Neologismes que neixen vells

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 13 Jun 2013 22:01:00 +0000

Millor un Klee que una Guitarra Acústica

En anglès ja fa temps que van empescar-se el mot “retronym” i com que trobo que és una paraula útil i de significat curiós, no veig perquè el català no podria adoptar-la tot traduint-la com “retrònim”. I què és un “retrònim”? L’especialista en la matèria Màrius Serra ho defineix així:

Es tracta d’un sintagma normalment compost de nom i adjectiu —com ara "guitarra acústica"— que designa un referent abans conegut pel nom genèric pelat —"guitarra"— per tal de diferenciar-lo d'una variant nascuda posteriorment —com ara "guitarra elèctrica"—. És a dir, que l'electrificació de la guitarra, a banda de generar un nou referent i de permetre el desenvolupament de la cultura rockera, va modificar el vell referent tot obligant-lo a una major precisió terminològica.

L’aparició dels retrònims té molt a veure amb el progrés i per això ens enfrontem diàriament a un munt d’aquests neologismes que ens resolen ambigüitats: així l’aparició del correu electrònic forçà que adjectivéssim el de tota la vida com “correu postal”, o la invenció dels rellotges digitals motivà l’aparició dels rellotges analògics, malgrat ser vells coneguts nostres. Una mica anacrònicament parlem del disc dur de l’ordinador per distingir-lo d’aquells discos tous que es deien “floppys” i que fa temps que es van extingir. Dels fills parits de la forma més clàssica possible en diem “biològics”, atès que en l’actualitat la maternitat es pot exercir mitjançant una variada gamma d’opcions. També, de forma més ridícula, a algunes botigues podem comprar “tomàquets biològics”, com si els productes de l’agricultura massificada d’El Ejido no ho fossin. Volen dir que han estat cultivats en condicions ecològicament correctes, però s’expliquen de manera tan llaminera com errònia (un cas molt similar al mantra idiota de “sense química!”)

Els retrònims van entrar per la porta gran a Hollywood en el moment que les pel·lícules d’èxit començaren a parir seqüeles. “Raiders of the Lost Ark” esdevingué en un passa-que-t’he-vist el feixuc “Indiana Jones and the Raiders of the Lost Ark”. El concís “Star Wars” de l’any 1977, després d’un èxit planetari i de la bogeria megalòmana del seu director, engendrà aquesta monstruositat de títol: “Star Wars Episode IV: A New Hope”.

Els personatges de l’escena pública també estan sotmesos a la retronímia. Des del moment que el gener de l’any 2001 un segon George Bush arribà a la presidència dels Estats Units, aparegueren les figures distingibles i connectades de George Bush Sr. i George Bush Jr. I l’actual papa Francesc esdevindrà Francesc I (francescprimer) el dia que un papa del futur decideixi repetir el seu apel·latiu. Ja ho veig, la retronímia té a veure amb el futur i amb el revisionisme, paraules no necessàriament harmòniques.

Em pregunto perquè em fascinen tant les paraules i els seus significats, quan rarament els faig quadrar. No al menys en aquest escenari, on totes les decisions preses han estat equivocades.

Un món de metros: Lego

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 12 Jun 2013 22:01:00 +0000

No només el tren de Sarrià està celebrant el seu 150è aniversari; el Tube londinenc, pare de tots els metros del món, commemora una efemèride similar. D’entre els fastos previsibles (cartells i bitllets dissenyats per a l’ocasió, un “doodle” personalitzat, un breu viatge simbòlic per part d’algun membre de la reialesa…) no hi podia faltar una intervenció de l’ubiqua casa Lego. En cinc de les estacions més emblemàtiques ha penjat mapes de la xarxa en diferents versions temporals. Aquesta que veieu correspon a la futura xarxa de l’any 2020. El sistema Lego amb les seves limitacions és el que és i el resultat té poc a veure amb el disseny original de Beck; però ja sabem que la intenció és el que compta.

El joc de les estàtues

noreply@blogger.com (Allau) — Tue, 11 Jun 2013 22:01:00 +0000

Tot buscant idees per les allaus diàries vaig acabar topant-me amb la monstruositat que podeu contemplar a dalt. Es tracta del monument a Pere el Gran, obra de l’artista georgià Zurab Tsereteli, aixecat a la confluència del riu Moskva i el canal Obvodnoy. Inaugurada el 1997, aquesta mona de Pasqua commemora el 300 aniversari de la creació de la marina russa per part de Pere I, com deixa clar l’abundància de veles i altra parafernàlia naval.

Des del primer dia l’engendre de Tsereteli, gran amic del llavors alcalde de Moscou (no us recorda l’afer de l’efígie de Fabra a l’aeroport de Castelló?), va ser detestat gairebé universalment, malgrat ser —gràcies als seus 98 metres— la vuitena estàtua més alta del món; i ja se sap com ens agrada batre rècords, encara que sigui per les qüestions equivocades. Cal dir també que el monument entrà ràpidament al rànquing dels deu edificis més lletjos del món, cosa que ha fet pensar a més d’un en una eventual demolició.

També s’ha observat la ironia d’erigir a Moscou un record al tsar que precisament va decidir traslladar la capital a Sant Petersburg. Els ciutadans d’aquesta bellíssima ciutat, que a més no són rucs, han rebutjat que els portin aquest munt de ferralla al pati de casa. Arkhangelsk i Petrozavodsk, ciutats potser mancades d’edificis singulars, s’han ofert a acollir la “cosa”, com si d’un refugiat polític es tractés. Caldrà encetar la nova categoria dels refugiats estètics?

En aquesta llista wikipèdica de les estàtues més altes del món, gairebé al final, hi trobareu el David de Miquel Angel. És un relatiu pigmeu de 5,17 metres o sigui que gairebé no entra a la competició. De tota manera convindreu amb mi que el mecenatge ha decaigut escandalosament d’ençà que els papes no ens recolzen a nosaltres, els artistes.

Cherchez les femmes!

noreply@blogger.com (Allau) — Mon, 10 Jun 2013 22:01:00 +0000

Ja que ningú no parlava d'ella, Bechdel s'autoretrata

Sí, tots podem riure una estona amb la ridícula polseguera que s’alça entorn de la correcció política i herbes malignes similars vingudes dels Estats Units d’Amèrica. Vista des de l’Europa més il·lustrada (o d’il·lustració sobrevinguda, com és el cas de la Península Ibèrica), tota aquesta histèria pot semblar injustificada i risible, una obsessió poc subtil pròpia dels bàrbars americans. Com també ho és el test (denominat) de Bechdel que ara m’ocupa i que diuen que va inventar la dibuixant de còmic Alison Bechdel l’any 1985 a la seva tira “Dykes to Watch Out For”, que em sembla que aquí es va traduir com “Unas bollos de cuidado” (a l’editorial “La Cúpula”). El test havia de servir com a eina per mesurar el biaix sexista (llegiu “masclista”) present a les produccions cinematogràfiques contemporànies nascudes a la fàbrica dels somnis, també coneguda com a Hollywood.

Per superar-lo, el test imposa tres condicions que són les següents:

Cal que al film hi hagi almenys dues dones (a la versió evolucionada del test, les dues dones han de tenir nom propi).
Cal que les dues dones parlin entre si.
Cal que parlin d’alguna cosa que no siguin els homes (entesos com a material eròtico-sentimental).

D’entrada pot semblar-nos que aquest test tan poc restrictiu el superarà una bona part dels productes de Hollywood, almenys si apartem excepcions previsibles: pel·lícules ambientades a un convent de cartoixans o a un presidi masculí, pel·lícules de pirates o bèl·liques, pel·lícules d’arts marcials o d’aventures o d’acció, detectivesques o de super-herois… Bé, amb aquest alegre filtre crec que haurem eliminat el 80% de la producció de la meca del cinema, tot i que només una regla no escrita impedeix que no hi hagi cap personatge femení (l’anomenada coartada romàntica) a gèneres no tan específicament connotats, com són les aventures o el thriller.

Limitem-nos doncs als apartats femenins per excel·lència: els musicals, les novel·les roses i les comèdies de bon gust. Sorprenentment, ni tan sols aquests subgèneres superen amb facilitat el test de Bechdel. Aquí hauré d’acudir a l’ajuda d’aquesta pàgina web que em fa darrerament la feina bruta i que em confirma que poquíssimes pel·lícules de Hollywood superen el test.

Ho fa a penes “The Great Gatsby” de Luhrmann, que encara que es basi en un clàssic literari i disposi de tres personatges femenins importants amb nom i cognoms, no interaccionen de cap manera, si exceptuem un breu diàleg entre Daisy i Jordan, on es pregunten què faran la resta de les seves vides.

Un mite de la progressia, com és Woody Allen, a la seva recent “To Rome with love” no passaria la prova de Bechdel si no fos per un parell d’escenes en italià, no necessàriament subtitulades a l’anglès. Durant la resta del film les moltes presències femenines (Penélope Cruz, Judy Davis, Greta Gerwig, Ellen Page, Allison Pill, Ornella Mutti) o bé no es parlen entre si, o quan parlen ho fan únicament sobre homes.

Pel·lícules d’aquesta temporada, dirigides per eminències, que malgrat tot no passen el test: “Django Unchained” de Quentin Tarantino, “Frankenweenie” de Tim Burton, “Trance” de Danny Boyle, “Star Trek into Darkness” de J. J. Abrams, “Jack the Giant Slayer” de Bryan Singer, “Behind the Candelabra” de Steven Soderbergh. Potser perquè són productes genèrics; respectivament: un western, una pel·lícula de terror, un “thriller”, una de ciència ficció, un conte de fades i una “true story” gai.

No deixa de ser curiós que a l’univers narratiu generalista a les dones només se’ls permeti un paper de comparsa, gairebé sempre definit com a satèl·lit d’un mascle dominant. Fins i tot a gèneres no decididament masculins, la presència de dues dones en un mateix fotograma només es justifica per la seva lluita per la possessió de l’etern masculí. Tal com deia al principi, ja podem riure ja de la correcció política, però alguna raó tenen els observadors de quotes.

Yorkshire letal

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 09 Jun 2013 22:01:00 +0000

Una pel·lícula patrocinada pels enemics de la indústria turística anglesa.

“Sightseers” (Turistes) de Ben Wheatley comença en to d’amable comèdia costumista, quan Tina, una soltera de 34 anys, se’n va una setmana de turisme amb el seu nou xicot, tot deixant enrere una mare harpia i castradora. El que s’inicia com un recorregut en autocaravana pels indrets més pintorescos de Yorkshire aviat pren un gir inesperat fins a derivar en una corrua d’absurds crims de sang. La violència, seca i molt gràfica, no ens ha de confondre, “Sightseers” és una comèdia negríssima i macabra que voreja hàbilment el pur horror i requereix un espectador amb un cert estómac i capacitat per distanciar-se de les barrabassades que es projecten en pantalla.

Poppy ha desaparegut, els seus propietaris potser també.

Escrita per Alice Lowe i Steve Oram, que a més encarnen a la parella protagonista —ella amb una magistral vulnerabilitat psicòtica, que no t’imagines per on esclatarà—, el film participa de la rica tradició excèntrica de la comèdia britànica, amb un ull molt ben posat sobre la sordidesa i poca volada inherent al negoci turístic local (impagables les visites al museu del tramvia de Crich i el museu del llapis de Keswick). La mirada antropològica, atenta a reproduir els més mínims detalls del caràcter britànic, incideix en la seva vessant més kitsch: el biquini de punt, el comiat de soltera, els bibelots de peluix que van envaïnt el vehicle…

El Museu Nacional del Tram. No us el perdéssiu!

La pega més important que puc fer a la pel·lícula és que, havent vist el tràiler, és com si l’haguessis vista tota (amb l’excepció del seu abrupte final); o sigui que, si voleu anar-la a veure, millor que no conegueu el tràiler. I parlant de tràilers, com a aperitiu, al cinema ens han passat el de “Hannnah Arendt” de Margarethe von Trotta amb l’excelsa Barbara Sukowa al capdavant. De segur pixo una mica fora de test, però aquella idea tan massegada de la banalitat del mal potser és la font que inspira aquest “Sightseers”. O com diria el cineasta Jean Renoir, cadascú té les seves raons. Per assassinar, és clar.

Erotic odissey és una altra forma de dir-ho.

(34) La meva única amiga

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 08 Jun 2013 22:01:00 +0000

Billie ets un miracle
i Deu sap que en necessito un
Canta’m alguna cosa trista
que fins i tot l’alba pugui arribar
Tu i jo, no creiem
en els finals feliços

Ei, Lady Day,
pots salvar-me la vida aquest cop?
Pots plorar de forma tan bella?
Fas que els meus problemes rimin
Ei, Lady Day,
em pots tornar a salvar la vida?
El meu únic amor ha marxat
Voldràs ser la meva única amiga?

Billie ets prou genial
com per ser una ximple
una ximple que juga amb tot
i mai no coneix les regles
Alguns de nosaltres només podem viure
en cançons d’amor i problemes
Alguns de nosaltres només podem viure en bombolles

Ei, Lady Day,
pots salvar-me la vida aquest cop?
Pots plorar de forma tan bella?
Fas que els meus problemes rimin
Ei, Lady Day,
em pots tornar a salvar la vida?
El meu únic amor ha marxat
Voldràs ser la meva única amiga?

Billie i Lady Day es refereixen a la malaguanyada cantant Billie Holiday. Merritt sembla veure en ella una ànima bessona, companya de cançons d’amor i de problemes. Aquest preciós plany propulsat per un piano angèlic és un dels cims del disc.

Un món de metros: Tianjin

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 07 Jun 2013 22:01:00 +0000

Inaugurat l'any 1980 per servir a 9 milions de passatgers.

Tres línies, 71 quilòmetres de vies, 61 estacions.

Si hi ha en el món una ciutat de 9 milions d'habitants de la qual no en coneixíeu l'existència, segur que es troba a la Xina. Aquest mapa de les línies em recorda una esvàstica trèmula amb els colors parxís que tant freqüentem darrerament.

Mentides vertaderes

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 06 Jun 2013 22:01:00 +0000

“The Imposter” del novençà Bart Layton narra una història tan difícil de creure, que si es presentés com a ficció seria inadmissible per la seva inversemblança; però “The Imposter” és de fet un documental que es basa en fets prou coneguts i per això mateix els esdeveniments que explica resulten encara més fascinants que qualsevol ficció.

Com succeïa amb “Searching for Sugarman” no convé revelar gaires detalls del seu contingut, ja que part important del seu encant resideix en anar descobrint les inesperades giragonses de la trama. Serà suficient dir que a l’origen de la cinta hi ha la desaparició d’un adolescent a San Antonio (Texas) i la seva hipotètica reaparició tres anys més tard a Linares (Spain). Atès el títol del film, ja es pot intuir per on van els trets, però qualsevol presuposició es veurà depassada pel desenvolupament dels fets.

Narrada pels bustos parlants dels seus protagonistes, però amb inserció de seqüències dramatitzades molt convincents, “The Imposter” treu profit de tots els recursos del cinema de ficció i aconsegueix una factura tan preciosista que acaba actuant en detriment de la seva credibilitat documental. Un guió molt ben mil·limetrat va fent escalar la tensió, com si ens trobéssim davant d’un “thriller” irresistible, tot i que a l’últim tram del film s’entra en un territori que finalment es revela pura especulació. Podria acusar Bart Layton de manipulador per fer el salt mortal sense xarxa des dels fets comprovats fins a la cabòria paranoica; però com que la pel·lícula té com a tema principal les estratègies d’autoengany que emprem per fer que les mentides semblin reals, m’ho prendré com un astut dit acusador dirigit a l’espectador que cau en paranys similars als dels protagonistes.

És a punt de caure de la cartellera; però, si la pesqueu en un qualsevol dels formats del món, no us la perdéssiu!

***

I vingui o no a tomb (inspirat per aquests documentals que tant ens encaterinen) crec observar d’un temps ençà una tendència alarmant a excusar i fins i tot defensar la mentida per pures qüestions pragmàtiques. És a dir, un reviscolament del clàssic “el fi justifica els mitjans”.

Ho hem vist en el comportament dels nostres governants recents (ençà i allà de l’Ebre), que han cregut que, gràcies a l’eufemisme i el Newspeak orwel·lià, la crua realitat es trasmudaria pel sol fet de ser pronunciada (algú ha sentit dir la paraula “crisi” en ambients oficials en els darrers cinc anys?)

També, davant de les lícites qüestions sobre la veracitat de tot el que es conta a “Searching for Sugarman”, alguns lectors digitals confirmen que no els importa una bona dosi de mentides, si això comporta el descobriment d’un artista major com ara Rodríguez.
O encara, per acabar-ho d’adobar, l’antipàtica LAPAO, tan poc científica ella, però tan justificada per molts del que pensen que la revenja és justa, i que els catalans som un virus intrusiu que cal eliminar pel mitjà que sigui.

Hauria de ser preocupant: comencem a sentir-nos còmodes amb la mentida. La universitat, l’acadèmia, la ciència presenten una opinió discordant. Però qui els fa cas? La realitat és pur engavanyament.

Vides vistes

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 05 Jun 2013 22:01:00 +0000

De vegades em sorprenc reflexionant sobre com han canviat les coses en vida meva tecnològicament parlant, sovint a una velocitat que jo diria superior a la de generacions anteriors. Perquè no és només que hagi contemplat el naixement de noves tècniques i aparells, sinó que també he estat testimoni de la seva defunció en un temps molt més breu del que caldria esperar. Així he viscut ascendències i caigudes imprevisibles com les de les cassettes, el Letraset, el ciclostil, la fotocòpia o el CD, mentre que altres inesperades extincions es perfilen a l’horitzó com, per exemple, la de les sales de cinema.

Però ara volia referir-me al canvi d’actitud en relació a la fotografia, més en concret al que es podria anomenar fotografia personal, la que reprodueix instantànies de la vida privada de l’autor i el seu entorn. Qui sigui soci de Facebook ja sap que, qui més qui menys, tothom cau en la temptació de publicar una foto que testimonia que el sospitós en qüestió ha estat allí. I perquè jo ja tinc una edat, però a tots ens consta que les generacions més tendres senten una veritable obsessió per documentar al minut les seves anades i vingudes al wàter i més enllà mitjançant l’art de l'autoretrat fotogràfic, fins a l’extrem que autoretratistes contumaços com Rembrandt o Van Gogh sentirien vergonya aliena.

Aquest escrupolós reportatge sobre la vida pròpia pot fregar el patetisme quan la vida pròpia no dóna més de si i el narrador compulsiu es retrata insistentment sobre un fons fix (per no parlar del depriment gènere, amb derivacions eròtiques, de la foto davant del mirall del lavabo).

Cada vegada és més freqüent veure com algú fotografia amb el seu mòbil els productes d’una botiga, bé per compartir-los a les xarxes socials, bé per demanar el parer de la seva parella sobre la conveniència d’adquirir-los. En alguns restaurants que volen mantenir el seu prestigi comença a prohibir-se la fotografia i retransmissió frenètica de tot el que se serveix a taula (per cert, apunteu entre les extincions cantades, la de la càmera fotogràfica no professional: el telèfon/tauleta/giny-del-moment ja farà el fet).

Us recordo que això no sempre fou tan democràtic ni acumulatiu i que per a generacions anteriors la fotografia es limitava a les grans ocasions (matrimoni, servei militar, fi de batxillerat o sortida dominical davant del monument a Colom amb ruc de cartró inclòs) i era sempre de pagament. Quan vaig néixer, als anys 50, corrien ja càmeres d’ús “amateur” tot i que encara s’envoltaven d’una certa mística, com si calguessin coneixements esotèrics per utilitzar-les. Afortunadament la mare tenia interès i traça per documentar els nostres primers anys, i m’adono ara que no tots els companys de generació poden gaudir d’un reportatge similar.

En aquella època no era tan estrany com és ara passar per la vida sense deixar una estela iconogràfica. Em sorprèn (i molt) que la primera vegada que vaig ser a París als dotze anys o el meu inter-rail d’estiu amb l'Ernest no estiguin documentats gràficament.

Les prioritats eren unes altres. No tinc cap imatge com a “aide-memoire”. Recordo tot el que era important. Perfectament.

Nîmes i olé

noreply@blogger.com (Allau) — Mon, 03 Jun 2013 22:01:00 +0000

La tonteria José Tomàs

Al contrari que Montpeller, Nîmes sí que té un ric passat romà; però si arribes durant la seva “Feria” primaveral, et farà l’efecte que el seu passat és més aviat andalús. La sensació és molt estranya, molt més que la nostra Feria de Abril del Fòrum, perquè aquí (amb comptades excepcions) tota la ciutat sembla bolcar-se en un folklore que li queda una mica lluny i, segons com, una mica ample. Les arenes, el coliseu romà, és l’escenari de concorregudes curses de braus, mentre que els setcentistes jardins de la Fontaine contenen tant una fira de cavalls com un d’aquests espectacles taurins, on els mossos irriten els toros joves amb l’esperança de ser envestits, però no banyegats.

Als aparadors de les llibreries abunden els títols sobre tauromàquia (escrits en un molt escrupolós francès), bandes de passavolants interpreten pasdobles amb entusiasme de vents i metalls, i als omnipresents “mercadillos” els vestidets de “lunares” fan somiar les nenes convençudes.

A totes les terrasses dels xiringuitos i restaurants el monolític menú consisteix en l’estofat de toro i la misteriosa paella “de Seville”, una llardosa apoteosi d’arròs i espàrrecs que faria apostatar a un valencià de soca-rel. Com no diria Obelix, “ils sont fous ces gaulois!”

Dues maisons carrées, la de la dreta és de Norman Foster, la de l'esquerra no ve firmada, però és millor.

Fem-nos creus sobre aquest souvenir musical de la Camarga, on s'hi barregen "Flamenco Gitan", pasdobles i imans de nevera d'Osborne.

Gotes de sang sobre un mur vermell

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 02 Jun 2013 22:01:00 +0000

No acostumo a veure gaires pel·lícules orientals, ni tan sols coreanes, que són les que darrerament estan en boca de tothom; per això no tenia el gust de conèixer les anteriors cintes de Park Chan-wook, un director reputat per les seves contundents a la vegada que estètiques epopeies de venjança. Ha calgut que s’estrenés a la indústria americana amb “Stoker” perquè finalment em decidís a fer-ne un tast.

Ran de la mort del seu pare, la jove India Stoker descobreix durant el funeral l’existència d’un germà d’aquest, l’oncle Charlie, el qual es quedarà una temporada a viure amb ella i la seva mare. De mica en mica s’establirà una morbosa relació entre els tres protagonistes, mentre l’actitud de l’oncle es fa més i més sospitosa. Malgrat el títol, que sembla evocar el vampirisme a través de l’autor de “Dracula” Bram Stoker, el guió utilitza com a inspiració temàtica el clàssic de Hitchcock “L’ombra d’un dubte”.

Tanmateix, els propòsits de Chan-wook no són gens hitchcockians i, enlloc de manipular les expectatives del públic, el submergeix en un suggestiu bany de sensualitat que arriba a ser enfarfegador pel seu excés. Imatges precioses, fins i tot en els moments d’explícita violència, colors saturats, transicions màgiques, superbs moviments de càmera que delaten a l’esteta. I a l’excel·lència visual s’hi ha d’afegir una equivalent sofisticació sonora començant per la gens òbvia partitura de Clint Mansell i continuant per l’acurat disseny de so (a quina altra pel·lícula heu estat capaços de sentir el caminar d’una aranya sobre una cama femenina?)

Malauradament totes aquestes filigranes tenen un preu i, com ja ens succeí a “Gatsby” la setmana passada, l’embolcall torna a triomfar sobre la substància. No és que els materials de base de “Stoker” siguin tan distingits com ho és una novel·la de Scott Fitzgerald, però l’espectador d’un thriller de suspens té dret a la seva ració d’esgarrifances, cosa que la cinta de cap manera ofereix. Cert que algunes escenes funcionen aïlladament amb força pertorbadora, però posades en context no revelen cap propòsit ulterior. El director va fent pinzellades capricioses, atret per la bellesa del gest, sense importar-li la psicologia dels personatges, la progressió narrativa o un punt de vista sòlid sobre el que és real i el que no ho és.

En aquestes condicions, els actors poca cosa poden fer més que comportar-se com autòmats articulats en mans del seu director. Mia Wasikowska és una actriu que m’agrada, fins i tot com a Alícia de Tim Burton, i aquí defensa prou bé la seva ambigüitat, de manera que surt relativament ben parada de l’experiència. Matthew Goode, com a truculent oncle Charlie, dóna bé el tipus de psicòpata angelical. Nichole Kidman, que fa de mare de la protagonista, prossegueix la seva tendència a fer papers autoparòdics, i concretament aquí té poca tela a tallar.

Vas al cinema a l’espera que alguna cosa et motivi, t’intrigui, t’interessi, et fascini, et faci reflexionar, t’emocioni, et desconcerti o mil altres sentiments de la paleta humana. No voldria tornar a mencionar la paraula “ànima”, perquè al final això semblarà una catequesi, però la contemplació de com queden de boniques unes taques de sang sobre una flor blanca o un mur escarlata presenten un interès limitat que difícilment és capaç d’omplir cent minuts de la meva vida.

(33) (Boig per tu però) No així de boig

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 01 Jun 2013 22:01:00 +0000

Vaig construir una nau amb les meves pròpies mans
perquè ens dugues a la Lluna
Vaig agafar la ploma amb la meva pròpia mà
i et vaig escriure una centena de cançons

Sóc boig per tu, però no així de boig
Sóc boig per tu, però no així de boig

Vaig fer veure que eres Jesús
i que mories per salvar-me
Vaig plantar-me sota la teva finestra
amb el meu ukelele
Vaig fer del meu pati un lloc on jugar
per si de cas teníem una criatura

Sóc boig per tu, però no així de boig
Sóc boig per tu, però no així de boig

Et vaig tractar com si fossis radi
Et vaig tractar com si fossis Déu
Eres el meu zoo de cristall
no ho vas trobar estrany?
Vaig meditar, vaig prescindir de tot
vaig esqueixar la meva carn verge
Vaig realitzar actes de devoció
com si fossis Ganesh, però...

Sóc boig per tu, però no així de boig
Sóc boig per tu, però no així de boig

Una altra de les meves favorites i res a veure amb Sau. Aquí el cavernós cantant es mostra enamorat fins a extrems d'adoració religiosa; tanmateix, com demostra la tornada, hi ha bogeries que no esta disposat a cometre. Excepcionalment el vídeo que poso està força bé.

Un món de metros: Tehran

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 31 May 2013 22:01:00 +0000

Població d'onze milions de persones.

Inaugurat el 1999.

5 línies, 69 estacions, 74,5 quilòmetres de vies

El seu únic mèrit és com creix de ràpid, perquè el disseny no podria ser més descurat. El gruix de les línies no el supera cap ciutat del món.

Cocodrils a Nîmes

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 30 May 2013 22:01:00 +0000

Què hi fa un cocodril a la font d’una de les places més cèntriques de Nîmes? No, no hi ha notícia que en època recent els cocodrils campessin lliurement pel sud de França. Sí que és cert que els romans a l’inici de la nostra era encunyaren aquí unes monedes, al revers de les quals apareix un cocodril encadenat a una palmera, símbol de la submissió d’Egipte a Roma. Al seu costat la inscripció COL NEM, o sigui “colonia Nemausus” que és com es deia llavors Nîmes.

El descobriment d’alguna d’aquestes monedes a principis del segle XVI motivà el canvi del blasó de la ciutat, el qual a partir de 1535 és un cocodril lligat a una palmera de sinople (el verd heràldic) sobre un camp de gules (vermell). És un motiu prou exòtic perquè cridi l’atenció trobar-se’l a qualsevol racó de la vila. Des de 1985 compta amb un simpàtic logo dissenyat per Philippe Starck.

Excuses per a Montpeller

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 29 May 2013 22:01:00 +0000

La vuitena conurbació francesa per grandària no disposa de cap monument idiosincràtic que la distingeixi d’altres ciutats similars. D’entre les grans viles del Sud és de les poques que no té origen romà, sinó medieval. Potser per això supleix l’herència romana amb un aqüeducte i un arc del triomf reinterpretats el segle XVIII i a hores d’ara tan venerables com els de vint segles enrere.

Com una altra reinvenció del passat clàssic, Ricardo Bofill dissenyà el barri d’Antigone a finals de la dècada dels setanta. Com que està situat en un lloc prou cèntric, gaudeix d’una innegable animació, però la seva arquitectura (que replica el canon grec sense afegir-hi cap ànima) resulta tan freda ara com en el moment de la seva implantació. De totes maneres, veure tantes “acadèmies” decorant l’espai públic fa una certa gràcia i batejar una plaça amb el nom de la Proporció Àuria constitueix la drecera més directa per conquerir el meu cor matemàtic.

La ciutat vella de Montpeller és cert que és bonica i pintoresca, però amb una vocació més aviat humil. Té, això sí, una vibrant vida acadèmica que la nit del divendres i el dissabte ocupa els carrers del centre per exhibir el seu vessant més alcohòlico-lúdic. Potser és el moment de dir que Montpeller pot presumir de la Facultat de Medicina més antiga d’Europa encara en funcionament. I d’una catedral fortalesa que sembla emparentada amb els castells càtars.

Montpellier exhibeix amb orgull quatre línies de tramvia, cadascuna d’elles decorada amb un disseny propi, la 3 i la 4 obra de Christian Lacroix. També abunda en murals de “trompe l’oeil”.

És també vila solidària i correctíssima políticament, per això té plantada una cèntrica olivera en memòria de les víctimes de l’onze de març de 2004, molt a prop de l’avinguda dedicada als republicans espanyols. A l’hora d’agermanar-se ha procurat escollir tant una vila israeliana (Tiberíades) com una de palestina (Betlem). Per cert, Barcelona també està agermanada amb Montpellier i som testimonis fugaços d’una cerimònia pública i minoritària on representants locals de la nostra ciutat (i de Heidelberg) renoven els llaços d’amistat interurbana. Fugim abans que un esbart dansaire faci un karaoke d’èxits d’Eurovisió.

Per acabar, durant la nostra estada ja s’anunciava i ahir es va produir a Montpellier: el primer matrimoni de dos homes a França. Sota la protecció de cent gendarmes. La reacció furibunda de molts ciutadans de la república francesa en relació al matrimoni homosexual no deixa de sorprendre’m. Aquest rebot podria esperar-se de la molt catòlica i homòfoba Itàlia, però de la racional i laica França? Sembla el món a l’inrevés, sobretot si pensem en les poques onades que va aixecar al nostre país la llei homòloga. Sospito que els temps de crisi treuen el millor i el pitjor de nosaltres, però encara he d’esbrinar en quina mesura.

Gatsby, el descomunal

noreply@blogger.com (Allau) — Tue, 28 May 2013 22:01:00 +0000

Sóc dels que tracta el cineasta australià Baz Luhrmann amb preventiu respecte, no endebades una discussió a la sortida de la projecció de “Moulin Rouge!” (que no m’havia agradat) gairebé em costa el divorci. Per això vaig anar a veure “El gran Gatsby” sense gaires prejudicis, disposat a que la pel·lícula em dugués allà on volia dur-me i, per descomptat, sense fer cap comparació amb la novel·la de Francis Scott Fitzgerald que, llegida feia una pila d’anys, havia virtualment oblidat.

Malgrat aquest ànim tolerant, he de reconèixer que l’inici del film em va depassar per la seva acumulació de pirotècnies abassegadores —plans zenitals de Manhattan, tràvelings de vertigen, textos superposats, insercions a la imatge...— quan a penes la narració havia començat a desplegar-se. A més, com que “El Gran Gatsby” ha estat pensat per a la seva exhibició en 3D (la qual he defugit deliberadament), el film es veu obligat a mostrar dubtoses figures d’estil com ara pluges de paperets i serpentines, l’ejaculació del xampany acabat de destapar o la nevada dramàtica (vingui a tomb, meteorològicament parlant, o no).

El 3D justifica coses com aquesta erupció de xampany

Tot aquest frenesí inicial d’efectes empatxadors exhibeix una ambientació indefugible, acuradíssima fins al menor detall, un triomf de la direcció artística de Catherine Martin, la dona del director; encara que potser li falla el factor escala, ja que les mansions dels protagonistes, per les seves dimensions desmesurades entren més en el terreny de la fantasia tipus Disneylàndia que no pas en la realitat dels anys vint americans.

El castell de la Bella Dorment corregit i augmentat

Enmig d’aquest circ de tres pistes difícilment es pot demanar que els actors interpretin a éssers reals. Leonardo Dicaprio, deu anys massa gran per a fer de Gatsby, assumeix les directrius de Luhrmann sense cap convicció, més caricaturesc que vulnerable. La sempre encisadora Carey Mulligan, es posa inadequadament tràgica per a les seves primeres escenes i allunya així qualsevol empatia. Joel Edgerton no dóna gens el tipus com a marit de Daisy i exemple d’aristocràtic “old money”. L’única que m’ha fet una bona impressió és la Jordan Baker d’Elizabeth Debicki, paper menor que deu contenir algun secret potencial sexy, perquè del Gatsby que va dirigir Jack Clayton l’any 1974 una de les coses que millor recordo és la Jordan Baker de Lois Chiles.

També recordo el Nick Carraway de Sam Waterston, molt en el seu punt, si se’l compara a l’equivalent que fa Toby McGuire aquí. McGuire ha basat la seva carrera en posar cara de beneit i, pel fet de ser el narrador a la novel·la original, el film en va ple del seu careto. Aquesta és una de les diferències entre literatura i cinema, que el narrador en primera persona pot arribar a ser elegant sobre la pàgina, però que sovint és un intrús incòmode en la seva visualització a la pantalla.

Com he dit abans, no tinc gens present la novel·la de Scott Fitzgerald tot i que en conservo un difús bon record. Em consta que és un llibre que molts lectors estimen sense necessitat de coartades que mirin d’apropar-lo a l’alta cultura. Hi ha qui opina que les virtuts del Gatsby de Fitzgerald rauen més en la forma com està narrat, en el seu estil, que no pas en la història en si (un tret compartit per tota la gran literatura). El Gatsby de Luhrmann, on l’estil gasta estratègies diferents a les de la novel·la, deixa en evidència la feblesa dramàtica de l'idil·li entre Jay i Daisy, i per suplir-les imposta un immerescut dramatisme que fa inacabables les escenes finals del film.

Per motius completament diferents passava a la versió de Robert Redford i passa a la versió de Dicaprio, l’excel·lència literària s’escapa, a la pel·lícula li manca cor, i tot el que queda és una orgia a càrrec del departament de vestuari.

Musée Fabre (i 3)

noreply@blogger.com (Allau) — Mon, 27 May 2013 22:01:00 +0000

Heinrich Lehmann (1814-1882), malgrat haver nascut a Kiel, ha estat rebatejat com Henri Lehmann per la Wikipédia francesa en un acte d’apropiació tan freqüent al país veí. Potser perquè va ser alumne d’Ingres i obrí taller a París, ciutat on acabaria morint. Pintor acadèmic i “pompier” d’aquells que el segle XIX produí amb escreix, es diria que en alguna de les seves obres s’excedí fins assolir nivells psicotròpics que ens el salven per a la posteritat.

Tal seria el cas d’aquest transport de Santa Caterina d’Alexandria que roman inoblidable per tot aquell que el veu una vegada a la vida. Caterina fou una noble egípcia de finals del segle III, dotada d’una intel·ligència i uns coneixements impropis del seu sexe a la seva època. Una nit va tenir un somni on se li apareixia Crist i sense més vacil·lació va decidir que seria el seu xicot de per vida (allò que se’n diu un matrimoni místic).

L’emperador Maximià, decidit a fer la punyeta a les províncies, es traslladà a Alexandria per organitzar unes orgies paganes. Caterina, que com l’emperador tampoc coneixia el do de l’oportunitat, va interrompre la festa per intentar convertir els presents. Maximià, emprenyat, enfrontà la núvia de Crist en un debat amb cinquanta savis; però, contra totes les expectatives, Cati els convertí tots. Maximià els executà immediatament per haver-lo fet quedar malament i després proposà matrimoni a la noia-meravelles, la qual digué que nanai, com era d’esperar. El pretenent rebutjat actuà en conseqüència i ordenà que la torturessin amb doloroses rodes de punxes. Miraculosament (o potser és que la pell de Caterina era molt dura) les rodes es trencaren i les punxes sortiren disparades per encegar els botxins. Perduda tota paciència, l’emperador manà que tallessin el cap de Caterina. Diuen que del seu coll va brollar la llet, un fet que suposo carregat de simbolisme que no em molestaré a desentranyar. Segons la llegenda una colla d’àngels traslladà el cadàver fins a les faldes del Sinaí.

Aquest instant és precisament el que reprodueix el quadre. Per l’espai entre seients que permet la posició horitzontal del passatger, per l’encens, l’orquestra angelical i l’excés d’hostesses (o hostessos, que mai no saps quin acaba sent el sexe dels àngels) queda clar que no estem parlant de Ryanair.

Musée Fabre (2)

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 26 May 2013 22:01:00 +0000

Un cop arribat el segle XIX, el museu pot treure una mica més de pit, sobretot per la seva excel·lent col·lecció de Courbets que, apart dels omnipresents retrats de Bruyas, guarda algunes altres coses bones. Intueixo que Courbet, a més de les seves virtuts estrictament pictòriques, fou un explorador de les possibilitats temàtiques del seu camp d’expressió. Penso en el fragment de banalitat autobiogràfica reproduït a “Bonjour, monsieur Courbet!” o al paisatge marítim a la platja de Palavas, on l’artista apareix com petita figura exaltada, objecte i testimoni de la seva pròpia obra. Per això he escollit aquest home de la pipa com a cap de cartell, sovint considerat un autoretrat, i si ens cenyim a aquest terreny no trobareu res de més descarat ni audaç, pura provocació sorgida del passat.

I com que també m’agrada molt cuidar la iconografia dels meus escriptors més estimats, trobo el Baudelaire de Courbet immillorable, tan concentrat ell a l’espera que s’inventi la Lettera 22 de can Olivetti.

El museu despunta també gràcies al pre-impressionista Frédéric Bazille, artista precursor i fill dilecte de Montpeller. Poso aquí una alegre vista de fora vila, per dir alguna cosa i no quedar-me callat. Afegiré que fou amic de tota la colla, des de Renoir fins a Monet, tot i que els crítics de l’època no l’incloguessin a cap antologia canònica.

El museu Fabre manega noms importants encara que sigui en papers menors, com ara Manet en aquest retrat d’un cèlebre homenot a hores d’ara oblidat. Compteu que en tenen un de cada, la meitat que a l’Arca de Noè: un Matisse, un Sisley, un Renoir, un Utrillo… Poso aquí un de la Berthe Morissot per fer pujar la quota femenina.

Un Robert Delaunay figuratiu i tan colorista com sempre

Un Van Dongen de quan encara tenia la reputació intacta: la Fernande Olivier, una de les dones de Picasso

(32) Ets la meva única llar

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 25 May 2013 22:01:00 +0000

Em quedaré, si em deixes quedar
i me n’aniré, si em deixes anar
però no aniré gaire lluny
perquè ets la meva única llar

Amagaré el que vulguis que amagui
i vagarejaré, si m’ho demanes
Però més m’estimaria que no ho fessis
perquè ets la meva única llar

Quan anul·les cites per sopar
Quan creues el carrer i no m’agafes la mà
Quan demanes l’impossible
Preferiria no entendre-ho, però…

Una parella no gaire compenetrada. Admirable, però malauradament poc idiosincràtica. Un híbrid techno-country? A YouTube agrada força.

Un món de metros: Tbilisi

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 24 May 2013 22:01:00 +0000

Inaugurat el 1966

1,2 milions d'habitants

Dues línies, 22 estacions, 29 quilòmetres de vies

El mapa oficial del metro de la capital de Geòrgia l'any 2007. Ha, ha, ha! (Perdó)

Musée Fabre (1)

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 23 May 2013 22:01:00 +0000

No va sobrada Montpellier de grans atraccions turístiques i del seu Museu Fabre en treu un rendiment considerable, especialment d’ençà la seva remodelació l’any 2007. Obert al públic l’any 1828 gràcies a la donació del pintor i mecenes François-Xavier Fabre, la seva col·lecció actual (que us juro que no consta exclusivament de retrats d’Alfred Bruyas) mereix una visita, tot i que selectiva, com no podria ser de cap altra manera quan la pintura francesa entra en joc.

L’itinerari comença molt bé amb la pintura flamenca i holandesa del segle XVII, tant i tant bé que goso aventurar que és una escola que rarament resulta mediocre. Vistes les sales següents, aviat m’hauré de mossegar la llengua, però és innegable que el retrat del pintor Frans Francken (obra del sovint temible Pieter Paul Rubens) té tot el que ha de tenir un retrat, en mestratge tècnic i en perspicàcia humana. I, a falta d’un Vermeer, aquest home que escriu una carta ens retorna tota la delícia del costumisme del Països Baixos, gentilesa de Gabriel Metsu.

En matèria de pintura italiana, el Veronese és sempre una aposta segura, i encara que “El matrimoni místic de Santa Caterina” sembli el retall d’una obra major (de tan mal enquadrada com està) i una mica mancada d’arguments, no hi falten les magistrals textures i subtils cromatismes que caracteritzen l’artista.

Més mundana és la postal veneciana de Francesco Guardi, encara que bonica per mèrits propis (si no pots tenir un Canaletto, en Guardi farà el fet!, i prou bé que se’n surt). Però ja la teníem vista, oi?, que aquests venecians es van assegurar que ni un sol museu del món es quedés sense una “vedutta” del Gran Canal.

Josep de Ribera, el seguidor valencià de Caravaggio, ens presenta aquí una Maria Egipcíaca necessitada d’un bon bistec (oi que retira una mica a Chus Lampreave?) Més goig fa, malgrat la seva doble mastectomia, la Santa Àgata de Zurbarán. I és que pintors com Veronese o Zurbarán rarament ens fallen i dignifiquen la col·lecció on hi figuren. Llàstima que ens trobem a França i que, per tant, s’ha de donar lloc preferent a la pintura local, pintura que, si parlem dels segles XVII i XVIII, no sol fer-me ni fred ni calor (encara que al Musée Fabre aquesta secció em deixa corglaçat). Potser pel seu aire inacabat, que evita la llepada perfecció del neoclassicisme, m’inclino per aquest retrat de Philippe-Laurent de Joubert que va fer Jacques-Louis David.