the daily avalanche

(32) Ets la meva única llar

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 25 May 2013 22:01:00 +0000

Em quedaré, si em deixes quedar
i me n’aniré, si em deixes anar
però no aniré gaire lluny
perquè ets la meva única llar

Amagaré el que vulguis que amagui
i vagarejaré, si m’ho demanes
Però més m’estimaria que no ho fessis
perquè ets la meva única llar

Quan anul·les cites per sopar
Quan creues el carrer i no m’agafes la mà
Quan demanes l’impossible
Preferiria no entendre-ho, però…

Una parella no gaire compenetrada. Admirable, però malauradament poc idiosincràtica. Un híbrid techno-country? A YouTube agrada força.

Un món de metros: Tbilisi

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 24 May 2013 22:01:00 +0000

Inaugurat el 1966

1,2 milions d'habitants

Dues línies, 22 estacions, 29 quilòmetres de vies

El mapa oficial del metro de la capital de Geòrgia l'any 2007. Ha, ha, ha! (Perdó)

Musée Fabre (1)

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 23 May 2013 22:01:00 +0000

No va sobrada Montpellier de grans atraccions turístiques i del seu Museu Fabre en treu un rendiment considerable, especialment d’ençà la seva remodelació l’any 2007. Obert al públic l’any 1828 gràcies a la donació del pintor i mecenes François-Xavier Fabre, la seva col·lecció actual (que us juro que no consta exclusivament de retrats d’Alfred Bruyas) mereix una visita, tot i que selectiva, com no podria ser de cap altra manera quan la pintura francesa entra en joc.

L’itinerari comença molt bé amb la pintura flamenca i holandesa del segle XVII, tant i tant bé que goso aventurar que és una escola que rarament resulta mediocre. Vistes les sales següents, aviat m’hauré de mossegar la llengua, però és innegable que el retrat del pintor Frans Francken (obra del sovint temible Pieter Paul Rubens) té tot el que ha de tenir un retrat, en mestratge tècnic i en perspicàcia humana. I, a falta d’un Vermeer, aquest home que escriu una carta ens retorna tota la delícia del costumisme del Països Baixos, gentilesa de Gabriel Metsu.

En matèria de pintura italiana, el Veronese és sempre una aposta segura, i encara que “El matrimoni místic de Santa Caterina” sembli el retall d’una obra major (de tan mal enquadrada com està) i una mica mancada d’arguments, no hi falten les magistrals textures i subtils cromatismes que caracteritzen l’artista.

Més mundana és la postal veneciana de Francesco Guardi, encara que bonica per mèrits propis (si no pots tenir un Canaletto, en Guardi farà el fet!, i prou bé que se’n surt). Però ja la teníem vista, oi?, que aquests venecians es van assegurar que ni un sol museu del món es quedés sense una “vedutta” del Gran Canal.

Josep de Ribera, el seguidor valencià de Caravaggio, ens presenta aquí una Maria Egipcíaca necessitada d’un bon bistec (oi que retira una mica a Chus Lampreave?) Més goig fa, malgrat la seva doble mastectomia, la Santa Àgata de Zurbarán. I és que pintors com Veronese o Zurbarán rarament ens fallen i dignifiquen la col·lecció on hi figuren. Llàstima que ens trobem a França i que, per tant, s’ha de donar lloc preferent a la pintura local, pintura que, si parlem dels segles XVII i XVIII, no sol fer-me ni fred ni calor (encara que al Musée Fabre aquesta secció em deixa corglaçat). Potser pel seu aire inacabat, que evita la llepada perfecció del neoclassicisme, m’inclino per aquest retrat de Philippe-Laurent de Joubert que va fer Jacques-Louis David.

El mecenes es retrata (i 2)

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 22 May 2013 22:01:00 +0000

Les mans d'Alfred Bruyas segons Charles Matet (1791-1870)

Thomas Couture (1815-1879)

Un Courbet de perfil

Eugène Delacroix (1798-1863)

El mecenes al seu estudi (Edouard Marsal (1845-1929))

Auguste Gleize de nou.

El mecenes es retrata (1)

noreply@blogger.com (Allau) — Tue, 21 May 2013 22:01:00 +0000

El Musée Fabre, museu de belles arts de Montpellier, presenta una atractiva instal·lació i una col·lecció ben digna d'observació, encara que no tant com per permetre tirar coets. Un dels pocs quadres que em va resultar familiar per haver-lo conegut de bon antuvi és el que encapçala l’apunt. Titulat “La rencontre”, se’l coneix familiarment com “Bonjour, monsieur Courbet” i mostra al pintor Gustave Courbet, qui en el decurs d’una excursió es topa amb dos amics (i el seu gos). No és una gran pintura, més aviat recorda un cromo, però suposo que la gràcia que té (i a la que deu la seva popularitat) és la seva temàtica tan banal, carent de qualsevol coartada artística, poc freqüent a l’època.

Thomas Couture (1815-1879)

Mai no havia prestat gaire atenció als personatges del quadre, si no era per observar que formaven una colla força heterogènia. Courbet, a la dreta, apareix informalment vestit d’esport com li pertoca; mentre que el personatge de l’esquerra, per l’humilitat de la seva postura, podria ser un criat. La figura central, el barbut pèl-roig que vesteix com un figurí (i a qui la barba de Courbet apunta) resulta la presència més intrigant del trio. Ara sé que es tracta d’Alfred Bruyas (Montpellier, 1821-1877), el fill d’un banquer que, a falta de talent, va dedicar-se a patrocinar artistes contemporanis com Courbet, Delacroix, Rousseau (Théodore), Millet o Corot.

Marcel Verdier (1817-1856)

A canvi de la seva generositat va aconseguir que tots els pintors de l’època li fessin un retrat o un altre (o va ser ell qui els hi ho va encarregar?) La veritat és que jo, apart dels autoretratats contumaços (com són Rembrandt i Van Gogh), no conec personatge històric amb tant de fons d’armari iconogràfic. I el que encara és més gros és que tot això pertany exclusivament al museu Fabre o sigui que aneu a saber quantes més efígies de Bruyas corren pel món. Bé, la pregunta és retòrica; perquè el mecenes va donar tota la seva col·lecció particular a la vila que l’havia vist néixer. Dit amb altres paraules, l’espectacle de l’ego de Bruyas o el de l'agraïment dels seus artistes es circumscriu bàsicament a Montpellier. Passeu i admireu-vos.

El dandy Alfred Bruyas continua donant la nota amb el seu vestuari - Auguste Glaize (1807-1893)

El benvingut academicisme d'Alexandre Cabanel (1823-1889)

Més Gustave Courbet (1819-1877)

Nicholas Tassaert (1800-1874)

Altius citius fortius

noreply@blogger.com (Allau) — Mon, 20 May 2013 22:01:00 +0000

La meva paciència és molt limitada i selectiva quan es tracta de grafits; vull dir que només deixo passar aquells que tenen mèrits històrics (com els de la presó de Heidelberg) o bé són d’una evident excel·lència estètica. Amb els que m’he trobat a Montpellier he hagut de fer una excepció, per la proesa gimnàstica que representen, ja que no n’he vist ni un de sol a peu de carrer: tots apareixen al pis més alt dels edificis, allà on et fas creus sobre com poden haver-hi pujat.

Montpellier, ciutat d’estudiants i per tant molt jove, mostra en aquests grafits la faceta d’audàcia gratuïta i sense benefici aparent tan pròpia de la gent d’aquesta edat. Inútil enyorança de la mena de jove que jo mai no vaig ser.

Interessant

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 19 May 2013 22:01:00 +0000

Un fantàstic Man Ray fàl·lic.

Me'n recordo (LIV)

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 18 May 2013 22:01:00 +0000

Me’n recordo que vivíem a un barri que encara no es deia Fort Pienc i que la Cristina (estrella de “Cristina y los Stop”) vivia al proper carrer d'Ausiàs March.

Un món de metros: St. Louis

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 18 May 2013 21:22:00 +0000

2,6 milions d'habitants, inaugurat el 1993

Dues línies, vint-i-set estacions, cinquant cinc quilòmetres de vies

Ja podem riure ja, però en aquesta crònica agonitzant sobre la decadència del gènere, els opulents americans disposen de tantes llufes cartogràfiques com qualsevol república ex-soviètica. Els colors són molt patriòtics i, com a primícia, el recorregut és interestatal. Encara que no ho sembli, la diagonal blau clar és el poderós Mississipi.

(31) Si no plores

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 16 May 2013 22:01:00 +0000

Suaument cauen els cristalls sobre el carrer 17
Fan el seu ball i moren i ja no hi són
Milions de boles de cristall rodolen als teus peus
i res no es completa
Passa una hora
Ella no passa

Si no plores, no és amor
Si no plores, és que no ho sents de debò

Morint durant el dia de mil maneres diferents
Ballant sol i bevent molt
Tancant els clubs i rondant pels cabarets
Buscant què
Perds uns altres cinc anys de la teva vida
Si no plores, no és amor
Si no plores, és que no ho sents de debò

Passa un any
Ella no passa
Si no plores, no és amor
Si no plores, és que no ho sents de debò

Claudia Gonson canta sobre una base d’oblidat techno-pop la seva visió de l’amor com masoquisme. Si no hi ha llàgrimes, no s’hi val.

Basat en Bass (2)

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 15 May 2013 22:01:00 +0000

Prova definitiva de la influència de Saul Bass són els infinits exercicis “a la manera de” que es poden trobar a la xarxa, obra d’estudiants de disseny gràfic de tot arreu del món. Amb tota certesa ni el cartell de “Back to the future” ni el de “Star Wars” que presento aquí pertanyen a cap campanya publicitària oficial.

Però si hem de parlar de fans seriosos i amb obra publicada, caldrà mencionar els quatre films recents que ara veureu en el seu ordre d’aparició.

"Before the Devil knows you're Dead" (Sidney Lumet, 2007)

"Burn after reading" (Joel & Ethan Coen, 2008)

"Precious" (Lee Daniels, 2009)

"Django Unchained" (Quentin Tarantino, 2012)

I de torna, un que m'ha xivat en Santi.

Encara no m’ha quedat clar si en Bass s'està removent a la tomba o s’ho està passant la mar de bé.

Basat en Bass (1)

noreply@blogger.com (Allau) — Tue, 14 May 2013 22:01:00 +0000

En Santi m’incitava fa dos dies a parlar del llegat que ha deixat l’obra de Saul Bass en altres dissenyadors i citava la coberta del disc d’Elvis Costello “My flame burns blue”. Indubtablement, tant la disposició cromàtica del fons com la tipografia remeten a l’arxifamós pòster d’“Anatomia d’un assassinat”, per tant caldria considerar-ho com un homenatge en tota regla. D’igual forma el single de The White Stripes “The Hardest Button to Button” té tot a veure amb “L’home amb el braç d’or”.

Tanmateix, quan Art Sims dissenyà el cartell de “Clockers” (Spike Lee, 1995) com homenatge a Bass via “Anatomia d’un assassinat”, l’homenatjat s’emprenyà com una mona i s’ho prengué directament com un robatori.

De vegades la petjada de l’estil és tan potent que s’arriba a atribuir a l’artista obres que no són seves, com passa sovint amb el cartell de “West Side Story” (Robert Wise, 1961), que en realitat va signar Joe Caroff.

Tot seguint aquesta tendència, opino que el cartell de “L’última temptació de Crist” (Martin Scorsese, 1988), del qual desconec el dissenyador, mostra ecos de Bass, encara que sigui de forma molt repolida.

Com també ho fa “28 Days Later” (Danny Boyle, 2002). O serà que ja hi veig 50 ombres de Bass a qualsevol cartell en roig i negre?

Encara més notícies de Saul Bass

noreply@blogger.com (Allau) — Mon, 13 May 2013 22:01:00 +0000

Si ahir acabava amb un Preminger, començaré la dècada dels 60 amb un altre Preminger, igualment famós. “Exodus”, segons el best-seller de Leon Uris, fou una epopeia sionista que comptà amb els atractius físics de Paul Newman i Eva Marie Saint. Hi ha una versió on el cartell comença a cremar, però prefereixo aquesta encarnació d’indiscutible grafisme pur, on un moviment d’origen incert marca l’impuls cap endavant. Un dels grans moments de Bass.

Potser perquè “Un, dos, tres” (Billy Wilder, 1961) era una farsa anti-comunista (encara que també molt sarcàstica amb el capitalisme), no fou tan popular com s’ho mereixia. El cartell de Bass fa conya amb picardia a base de globus i taques negres. L’habitual vermell s’ha substituït per un taronja que tampoc queda malament.

Torno a Preminger: “Bunny Lake Is Missing”. L’any és el 1965. Amb tota seguretat la pel·lícula caurà algun dia en l’oblit, però el seu cartell (blanc sobre negre) és memorable.

Una altra faceta del treball de Bass és la creació de cartells americans per les estrenes de grans èxits internacionals. Com a “El ball dels bombers” de Milos Forman (1967), última pel·lícula txeca del director. Queda clar que és una comèdia? Em recorda l'obra d'un altre Saul, l'Steinberg.

O “Le vieil homme et l’enfant” de Claude Berri (1967), pel·lícula amb nen i el veterà Michel Simon ambientada durant la Segona Guerra Mundial. Sense saber més detalls sembla inspirar una certa “joie de vivre”.

“The Human Factor” (1977) marcà el final de la carrera de Preminger. El cartell és una obra mestra d’economia narrativa.

I finalment el cartell per “Schindler’s List” (1993) que mai no es va distribuir, un dels últims treballs del dissenyador. Us asseguro que el que es va utilitzar comercialment, una coseta sentimental i tova, no li arriba a la sola de les sabates de la proposta de Bass.

Més notícies de Saul Bass...

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 12 May 2013 22:01:00 +0000

...que hauria fet 93 anys enguany, si encara fos viu.

De vegades t’agradaria que la vida eterna fos un fet contrastat i que els morts s’adonessin de com els estimem encara. Continuo per tant amb Bass i amb el seu disseny per “Love in the afternoon” de Billy Wilder (1957), coneguda entre nosaltres com “Ariane”. La idea és senzilla, però plena de suggeriments. Potser un dels trets característics de Bass és el seu gest falsament matusser (vist a la cal·ligrafia manual o als seus contorns retallats, com de treballs escolars). El factor humà, sempre present.

Segueixo amb “Saint Joan” també de 1957. Ja veig que això serà un via crucis de pel·lícules d’Otto Preminger, perquè no hi ha hagut a la història del cinema cap altre director tan seriós, tan conscient de la seva seriositat i tan fidel a les virtuts gràfiques de Bass. El film, basat en l’obra de George Bernard Shaw, significà el passaport a la fama de la malaguanyada Jean Seberg. El cartell, una altra meravella en vermell i negre, ho suggereix tot amb l’abstracció de la figura trencada i l’espasa trencada. I les fletxes que mostren les lletres, són la cua d'en Banyetes?

L’escandalosa en el seu moment “Bonjour Tristesse” de Françoise Sagan fou traslladada immediatament al cinema, en concret l’any 1958 i per l’inevitable Preminger. Una combinació de colors audaç i un dibuix un xic picassià. Els cors a les pupil·les pequen potser de manca de subtilesa.

I ara la superproducció del Far-West “The Big Country” (“Horizontes de Grandeza”, William Wyler (1958)). Novament el joc entre el vermell i el negre, on només la taca groga del sol té un traç humà. Resolt bàsicament amb recursos tipogràfics, els quals en el record es diria dibuixats a mà alçada.

“Vertigo” (1958) és considerada per molts com l’obra summa d’Alfred Hitchcock. El cartell (roig i negre forever!) reprodueix els vòrtexs estil “spirograph” dels títols de crèdit de la pel·lícula. Crec que m’agrada més la tipografia una mica marejada que la parella central esclafada sobre una taca de sang. La mà esquerra de l’home prové sens dubte de “The Man with the Golden Arm”.

Acabo per avui amb un clàssic, tant cinematogràfic com del disseny, “Anatomia d’un assassinat” (1959), també d’Otto Preminger. El cadàver fet peces, com si sortís de l’escorxador, és una de les grans icones del segle XX i com a tal la gent de Google la va honorar el passat 9 de maig en un dels seus "doodles". Demà més.

Saul Bass, segona versió

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 11 May 2013 22:01:00 +0000

Gràcies a Google, que de vegades presenta aquests gestos inesperats i benvinguts d’homenatge al passat, hem celebrat l’inexistent 93è aniversari de Saul Bass (ja que va morir un cruel mes d’abril del 96 als 75 anys). Bass és famós sobretot pels revolucionaris títols de crèdit (sovint animats) que va dissenyar per Otto Preminger i Alfred Hitchcock. Injustament esdevingut una Vella Glòria, Martin Scorsese el rescatà (com ja havia fet amb Bernard Herrmann) per prologar les seves pel·lícules dels 90: “Goodfellas” (1990), “Cape Fear” (1991), “The Age of Innocence” (1993) i “Casino” (1995), on va fer un treball tan gairebé pòstum com admirable.

Però Bass, més enllà de les pessigolles que produïa l’inici de “El mundo está loco, loco, loco”, fou alguna cosa més que el factòtum dels millors títols de crèdit cinematogràfics de tots els temps. Ho vaig descobrir acudint a la Wiki, que és el que faig cada vegada que apareix en el meu horitzó un nom que no tinc del tot controlat (encara que pensi que sí).

Així vaig assabentar-me que la faceta menys coneguda (i possiblement menys interessant) de la carrera de Saul Bass fou la de director del llargmetratge “Phase IV”, una cinta de ciència-ficció protagonitzada per Michael Murphy i Lynne Frederick (també coneguda com la vídua de Peter Sellers). Com era de preveure, diuen que el més interessant de la pel·lícula rau en els seus aspectes visuals i, a hores d’ara, es debat entre esdevenir obra de culte, o no. Més atractiu sona el seu migmetratge documental i animat “Why man creates” (1968) sobre la natura de la creativitat humana, que fins i tot va arribar a rebre un Oscar.

Fins fa dos dies ho havia ignorat, però Saul Bass també va ser un dissenyador gràfic més tradicional que va inventar-se algunes de les millors imatges de marca d’algunes de les més conegudes companyies de finals del segle XX. Descobriu aquí els populars logos de Bell, d’AT&T, d’United Airlines, de Minolta i de Warner Communications, entre d’altres. Tots obra seva.

Molt més previsible seria la qualitat del seu disseny de cartells per a pel·lícules que havia prologat cinèticament (o no). Encapçala l’apunt un del seus primers treballs sobre paper, la seva idea per la “Carmen Jones” d’Otto Preminger (1954). El roig i el negre per una lectura molt interessant de Bizet; una imatge potser no revolucionària, però indubtablement molt potent.

Un any després, també per Preminger, feia aquest cartell de “The Man with the Golden Arm” (“L’home del braç d’or”), on ja es descobreixen els trets essencials del seu estil cartellístic: la gestualitat artesanal, l’esquematisme extrem i el cromatisme pla. Un dels seus primers clàssics.

Menys característic és el pòster de “Edge of the City” (“Donde la ciudad termina”, Martin Ritt, 1957); encara així és un disseny audaç on torna a predominar el roig i el negre, la gamma de color clau per a Bass.

Crec que, després d’aquest festival gràfic, és necessari continuar demà amb un segon apunt sobre Bass. Us deixo amb un treball per a mi desconegut, però magistral: “Storm Center” (Daniel Taradash, 1956). La tempesta perfecta, amb la cara de Bette Davis. Llibres prohibits, un discurs anti-McCarthy i una bibliotecària amb idees pròpies. Us sona? Què més es podria desitjar per a un dels grans mites de la bibliotecoeconomia?

Un món de metros: Sofia

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 10 May 2013 22:01:00 +0000

Inaugurat el 1998. 1,1 milió d'habitants

Dues línies (però, a qui pretenen enganyar?, canviar el color a meitat de la línia no s'hi val)

31 quilòmetres de vies, 27 estacions.

Aquí no s'hi han matat: han tirat de Google Maps i passa que t'he vist.

Cultureta vienesa

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 09 May 2013 22:01:00 +0000

Mientras todos esperaban al actor que les había prometido venir a su cena de la Gentzgasse, después del estreno de El pato salvaje, hacia las once y media, yo observaba al matrimonio Auersberger, precisamente desde el sillón de orejas en el que, a principios de los años cincuenta, me sentaba casi a diario, y pensaba que había sido un grave error aceptar la invitación de los Auersberger. Hacía veinte años que no veía a los Auersberger y, justamente el día de la muerte de nuestra común amiga Joana, me los había encontrado en el Graben y, sin circunloquios, había aceptado su invitación a aquella cena artística, así había calificado el matrimonio Auersberger su banquete. Durante veinte años no había querido saber nada del matrimonio Auersberger y durante veinte años no había visto al matrimonio Auersberger y en esos veinte años el matrimonio Auersberger me había dado bascas sólo al oír su nombre pronunciado por un tercero, pensaba en mi sillón de orejas, y ahora el matrimonio Auersberger me enfrenta con ellos y con mis años cincuenta.

En temps de crisi, en temps de depressió, res millor que acudir a Thomas Bernhard per trobar-hi consol: Herr Oli-en-un-Llum. O així pensava. El fragment que antecedeix pertany a l’inici de “Tala” (1984), una de les mostres tardanes del talent bernhardià. La traducció és de Miguel Sáenz (per a Alianza Editorial), qui ha esdevingut el seu torsimany de referència en llengua espanyola.

Aquestes primeres línies de “Tala” presenten ja la situació única de tota la resta del llibre, el qual descriurà (sense ni un sol punt i apart) el “sopar artístic” que el matrimoni Auersberger dedica a un famós actor que acaba d’estrenar “L’ànec salvatge” d’Ibsen. El narrador, que durant vint anys ha evitat aquest ambient literari que havia freqüentat en la seva joventut, s’enfronta ara a un mirall implacable del pas del temps. I per fer la diada més sinistra, el banquet ha estat precedit pel funeral d’una amiga comuna, que ha comès suïcidi al refugi de la seva casa paterna.

Tractant-se de quintessencial territori Bernhard, ens podem esperar una de les seves típiques jeremiades traçades amb un circular “ostinato”. I efectivament es va fent tard i l’actor no acaba mai d’arribar, mentrestant el narrador observa com els seus vells amics, que tant havia arribat a admirar, s’han convertit en personatges deplorables, que han bescanviat l’idealisme i la rebel·lia juvenil per la moma de les subvencions estatals. A sobre, quan finalment serveixen el sopar, ni els plats ni les begudes superen la més trista mediocritat.

Fa alguns anys, una visió tan deliberadament negativa del món, com la que presenta Bernhard, m’hagués produït, per pur contrast, un potent sentiment d’eufòria. Per això conservo les lectures de “Formigó” o “Mestres antics” com algunes de les experiències més hilarants de la meva vida de llegidor. Però amb “Tala” l’efecte no s’ha produït: em temo que per la simple i lletja raó que ja no sóc jove i que em sento incapaç de riure-me’n de la descripció entomològica de com van morir les il·lusions intel·lectuals d’una colla d’artistes vienesos. I, el que és encara pitjor, per primera vegada descobreixo aquí com el propi narrador (o sigui el personatge “Bernhard”) comença a odiar-se a si mateix, per haver-se venut i per haver traït les millors motivacions d’una època propícia.

I com un doble mirall, m’he vist també reflectit en aquest sopar, on ja no goso mirar els ulls de les persones que algun dia havia estimat. Serà que Bernhard no és un autor per a vells.

(30) Ningú no t’estimarà mai

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 08 May 2013 22:01:00 +0000

Si no t’importa,
per què no t’importa?
On és la teva indignació?
Ets massa amable
Massa massa amable.

On és la bogeria que em vas prometre?
On és el somni que vaig pagar tan car?

Quan tot va de mal borràs, continuo cantant
És l’essència del negoci
Però no ets aquí per fer les meves cançons tristes més sinceres
Ningú t’estimarà de debò
Ningú t’estimarà per la teva sinceritat
Ningú t’estimarà de debò
Ningú t’estimarà per la teva sinceritat

Segons llegeixo, aquesta cançó és un intent de destil·lar tot el “Tusk” (aquella epopeia cocaïnòmana de Fleetwood Mac) en un sol tema. El context se m’escapa: no he estat mai seguidor dels Fleetwood, però l’enunciat principal sona dur. Canta Shirley Simms.

Esguerradet

noreply@blogger.com (Allau) — Tue, 07 May 2013 22:01:00 +0000

Què poc m’ha agradat la darrera novel·la de Màrius Serra! Es titula “Plans de futur”, va merèixer el premi Sant Jordi de 2012, s’ha publicat aquest any, ja va per la segona edició a Proa i va ser una de les triomfadores de la Diada de Sant Jordi.

“Plans de futur” reconstrueix la vida de Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967), matemàtic tetraplègic que estudià de forma autodidacta i, ajudat per la seva família, vencé múltiples dificultats fins esdevenir un dels nostres científics més reputats internacionalment. Per les seves circumstàncies personals es comprèn que Màrius Serra se sentís atret per aquesta història de superació que destil·la un missatge d’esperança davant de les contrarietats; però la biografia de Sunyer, per molt admirable que sigui, no dóna prou material com per bastir-ne una novel·la. Per això Serra hi ha hagut d’afegir uns elements inventats i una mica melodramàtics que francament se m’han fet difícils d’empassar per la seva manca de versemblança psicològica.

La novel·la està articulada en capítols numerats amb nombres primers (estratègia similar a la de Mark Haddon a “L’incident del gos a mitjanit”, però utilitzada de forma més arbitrària) que recullen moments escollits de la vida de la família protagonista. La narració es du a terme en una incòmoda segona persona del singular o del plural a càrrec de narradors diversos que de vegades no han estat presents a les accions que descriuen i tanmateix se les expliquen a qui les han protagonitzat, fet que produeix un efecte ben artificiós.

Si el procediment és tècnicament matusser, el contingut del que es narra és d’un costumisme domèstic, fat i pla, mancat de qualsevol interès. No hi falten els jocs de paraules, marca de la casa, però en aquesta ocasió m’han semblat particularment puerils i poc inspirats. I en el cas d’algunes figures de llenguatge que es repeteixen com a tret unificador (el vocatiu “pare, paret” dels nassos) la irritació produïda ha estat indubtable.

En resum, literàriament m’ha fet l’efecte que “Plans de futur” fa aigües pertot arreu, amb l’excepció del seu aspecte divulgatiu “light” (almenys ara ja sé qui fou Ferran Sunyer i Balaguer); però tampoc tinc clar que èticament la maniobra de Màrius Serra es sostingui. M’imagino que la família Sunyer no ha deixat hereus supervivents i per això l’escriptor es pot permetre llicències com les d’implicar figures històriques recents en jocs lúbrics inventats o (encara pitjor) embolicar-los en una trama pròpia d’un serial de sobretaula. No sóc gens amic d’advocats i, si “Plans de futur” m’hagués agradat una mica, no ho diria; però crec que aquí és necessari posar una denúncia. Encara que només sigui al jurat del premi Sant Jordi 2012.

(29) Gran Canyó

noreply@blogger.com (Allau) — Mon, 06 May 2013 22:01:00 +0000

Si jo fos el Gran Canyó
em faria eco de tot el que dius
però només sóc jo
solament sóc jo
i solies estimar-me tal com sóc
així que ja saps com estimar-me tal com sóc

Si jo fos Paul Bunyan
et duria ben lluny d’aquí
però només sóc jo
solament sóc jo
i solies estimar-me tal com sóc
així que ja saps com estimar-me tal com sóc

Paul Bunyan és un gegantí llenyataire llegendari del folklore americà. Segons la tradició, va obrir el Gran Canyó arrossegant darrera d’ell la seva destral.

El Gran Canyó del riu Colorado ha de ser un dels paisatges més desolats del planeta, el malson d’un agorafòbic, que difícilment pot conciliar la profunda ferida vers l’abisme amb el plàcid horitzó rectilini.

Llefiscós i fals

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 05 May 2013 22:01:00 +0000

Recordo en l’adolescència estudiar amb deteniment aquells meravellosos llibres de can Noguer-Rizzoli que et familiaritzaven amb el catàleg complet d’un dels grans pintors de la història de l’art. En el volum dedicat a Vermeer —potser perquè la seva obra coneguda és escassa— es reproduïen en blanc i negre algunes de les falsificacions realitzades per un tal Han van Meegeren, unes imatges que ja em van produir llavors una certa perplexitat. Més recentment, tot fent una visita virtual a un museu de falsificacions que hi ha a Viena, m’he tornat a topar amb el mig oblidat nom de van Meegeren, el prestigi del qual no sembla haver minvat.

Han van Meegeren va néixer el 1889 a una ciutat provincial holandesa dins d’una família catòlica de la petita burgesia. El seu pare ni compartia ni admetia les dèries artístiques del fill i el turmentava dient-li contínuament que mai no arribaria enlloc. Contrariant els desitjos del pare, va abandonar els estudis d’arquitectura i començà una carrera com a pintor. Aviat gaudí d’un èxit raonable basat en retrats de bambis i escenes de taverna a la manera de Franz Hals. Era un tipus de pintura tan popular com poc arriscat i la crítica (que en aquells anys anava plena de cubisme, surrealisme i altres ismes) la menyspreà sense pal·liatius per la seva falta d’originalitat i li reconegué només la seva capacitat de copiar l’obra d’altres artistes.

Van Meegeren, furibund i ple de despit, emigrà al sud de França l’any 1932 i allí començà a executar la seva venjança. Durant sis anys va perfeccionar la tècnica per reproduir rèpliques creïbles dels grans mestres del passat. Amb aquesta finalitat va comprar llenç barat fabricat el segle XVII, el cobrí d’una solució que un cop seca imités les esquerdes del pas del temps, i hi pinta a sobre amb pigments que seguien fidelment les receptes magistrals de dos segles enrere. Una genial addició de baquelita en pols feia que la pintura romangués tan fixada al llenç com si hagués estat el decurs del temps el responsable de fer-ho.

Sota la idea (no verificada) que Vermeer havia estudiat a Itàlia, van Meegeren va inventar-se “El sopar a can Emmaús”, que copiava el text de Caravaggio amb melodies del de Delft. Li va quedar tan apanyat que els experts hi van caure de quatre grapes. A partir de llavors el rebotat falsificador va començar a col·locar a preus astronòmics les seves creacions entre el bo i millor dels museus europeus. En el seu descàrrec (el del farsant, però també el dels comissaris artístics que el van seguir) cal dir que als anys 30 del segle XX la imatge viatjava amb molta més dificultat que ara, que Vermeer només compta amb 36 pintures reconegudes, i que a tothom li agrada descobrir una obra mestra desconeguda.

Afegiu-hi aquí el nazi Herman Göring, tot fent un “tour” europeu a la recerca d’obres d’art per descobrir, qui va acabar firant un “Crist i l’adúltera” que imitava les maneres de Vermeer. Un cop acabada la guerra, aquesta relació de van Meegeren amb l’enemic alemany tant podia ser considerada col·laboracionisme, com sabotatge deliberat a l’ocupant. Poc abans d’una molt probable condemna als tribunals i d’un segur empresonament, Van Meegeren morí d’un infart molt oportú. Des de llavors la seva figura no ha deixat d’atiar el debat sobre l’original, la còpia, els seus valors respectius, la credibilitat dels experts i altres qüestions d’alta teoria estètica post-moderna; però a mi no em preocupa tant tot aquest fer volar coloms com una qüestió que em va sobtar fa quaranta anys i m’ha tornat a sobtar ara, i és que la majoria d’aquests plagis o versions són horrorosos.

Evidentment no sóc especialista en pintura holandesa del XVII i parlo per tant de forma totalment intuïtiva; i que segurament, si li presentessin la noieta de dalt a algú desesperat per trobar Vermeers a sota les pedres, la donaria per a bona. Almenys si no la confrontava amb “the real thing”, com ara la famosa noia de la perla.

Però les mostres de pintura bíblica que el falsificador holandès es va inventar fan veritable feredat i costa de creure que algú se les pogués prendre seriosament. Ja ho sé que a pilota passada tothom l’havia vista venir; però, quan parlem d’una producció tan impecable com la de Vermeer (que es podria dir que no té ni un sol quadre mediocre), aquestes estampetes repugnants semblen el destil·lat del kitsch cristià més pietós. No m’explico com ningú no va ser capaç de veure-ho. Tant hem canviat?

Estas Volapuk al mi!

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 04 May 2013 22:01:00 +0000

[Recupero (i alimento amb esteroides) aquest vell apunt que m’ha fet gràcia redescobrir].

Davant d’algun discurs escrit o oral que no hem entès, tots (llevat dels amics sinòlegs) hem emprat alguna vegada l’expressió “això em sona a *txino” per il·lustrar de forma ben expressiva la nostra més absoluta incomprensió. Curiosament, segons ens informa la interessant pàgina “Languagelog”, cada llengua utilitza una llengua estrangera diferent per a exemplificar l’epítom de la incomprensibilitat.

En l’útil gràfic de dalt cada llengua assenyala amb una fletxa acusadora la llengua més inescrutable segons el seu parer. Com era d’esperar i es pot comprovar visualment, el xinès és campió en el terreny de l’abstrús; mentre que pels propis xinesos (pura justícia poètica) no hi ha res més misteriós que la sublimació de les Escriptures Celestials. En canvi per l’anglès, el noruec, el suec i el persa, l’obstacle es troba en el grec (“This is Greek to me”). Paradoxalment, el japonès, que és un idioma igualment des-oriental, només el persa el carrega de culpa.

És lògic que les llengües directament connectades pertanyin a famílies diferents, tot i que els parents puguin quedar indirectament encadenats (romanès => turc => francès => javanès (?)). Més estrany resulta que l’espanyol, un llenguatge d’àmbit extens, comparteixi la incomprensió de txecs, croates i macedonis.

Trobo a faltar la presència del català i també la tradicional relació de l’espanyol amb el “polaco”, encara que, com indicava al principi, la nostra llengua acut també al xinès, com la majoria. Per cert, el títol d’aquesta entrada vol dir “Això és com volapuk* per a mi!”, dit en esperanto, és clar!

*Tant el volapuk com l’esperanto són llengües artificials. El mes d’abril sempre té trenta dies, el de febrer no.

Un món de metros: Shenzhen

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 03 May 2013 22:01:00 +0000

Inaugurat el 2003

10 milions d'usuaris

5 línies, 179 quilòmetres de vies, 131 estacions

El que més sorprèn d'aquesta ciutat xinesa és que la seva població augmentés en set milions a la darrera dècada. Així s'entén que construissin una xarxa tan sòlida en tant poc de temps. El mapa, completament oblidable (són les presses).

El nostre Tintín nostrat

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 02 May 2013 22:01:00 +0000

Segons una idea bastant estesa i sovint repetida, se suposa que Tintín és un personatge particularment estimat a Catalunya. Depenent de la temporada, he sostingut la mateixa opinió sense parar-me a pensar si aquest prejudici es basava en alguna raó de pes o era només la projecció d’un desig personal. El recent “Som i serem (tintinaires)” de Joan Manuel Soldevilla (Acontravent, 2013) intenta justificar aquesta impressió tot aportant proves de la fructífera relació que ha mantingut el nostre país amb el personatge d’Hergé. Soldevilla, barceloní trasplantat a Figueres des de fa molt, disposa de les credencials tintinòfiles requerides per la tasca: és autor de “L’abecedari de Tintín” (Pagès Editors, 2002) i “Univers Hergé” (Pagès Editors, 2007), promotor d’innombrables iniciatives tintinesques i soci fundador de 1001, l’associació dels tintinaires catalans.

El primer motiu de la catalanitat de Tintín ja ens l’aporta el títol, perquè “tintinaire” (malgrat no ser encara una paraula normativa de l’IEC (tot arribarà)) és genuïnament congruent amb la llengua i d’un significat claríssim. Quantes altres llengües poden presentar un vocable equivalent? Aquesta vocació pel neologisme amic només pot ser indici d’un tropisme innat envers el personatge del reporter estimat per lectors de 7 fins a 77 anys. Però Soldevilla no es deixa enlluernar pels mirallets filològics i furga també en l’història recent per rescatar l’aventura editorial de Tintín al nostre país a partir dels anys 50. Es menciona el primer intent ibèric de Casterman, l’aparició serialitzada a “Blanco y Negro” i l’estrena a l’Editorial Juventud de Luis Zendrera l’any 1958.

El primer Tintín en català arribà el 1964 i fou “Les joies de la Castafiore”, una carta de presentació impossiblement atípica pel que fa a les aventures del nostre heroi, però també generatriu d’adhesions incondicionals per part de la nostra “intel·liguentsia” més particular. Soldevilla ret justificat homenatge a la sàvia i meditada tasca traductora d’en Joaquim Ventalló i llença un expressiu “llamp de llamps!” per qui el vulgui entendre. Després s’aboca en diverses perquisicions de caire periodístic. Per exemple, el primer lector de Tintín documentat a casa nostra (Javier Romero, el fill del novel·lista Luis Romero), la primera exposició dedicada a Tintín abans del “boom” dels 80, o el paper evangelitzador de la revista “Cairo” i del seu editor Joan Navarro.

Com a la majoria d’assaigs escrits per addictes, en algun moment es força la màquina i es voreja la fantasia. Haddock feu de xofer dels ducs de Windsor durant la seva visita a Barcelona? Apareix Tintín a les memòries de guerra de Teresa Pàmies? Probablement la resposta és que no, però el lector farà bé a prendre’s la possibilitat amb bon humor.

Possiblement perquè el material quedava curt, el llibre es complementa amb un assaig sobre el suïcidi i la seva aparició a les aventures de Tintín. Pot semblar una qüestió forassenyada al bell mig d’una obra destinada a tota mena de públics, però el punt de vista de Soldevilla té els seus fonaments i no se li pot negar originalitat. “Som i serem (tintinaires)” és un llibre lleuger, entretingut i un pèl estirat que els tintinaires catalans faran bé de llegir amb simpatia.

Una hortalissa equívoca

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 01 May 2013 22:01:00 +0000

De tant en tant afusello impunement “Strange Maps”, sobretot quan tracten una qüestió que em motiva, com per exemple els fàl·lics cogombres que fragmenten de forma inesperada la geografia europea. No estic mencionant una verdura conflictiva, ni de presència històrica recent, ja que degut al seu origen asiàtic, xifrat trenta segles enrere, va seguir un camí d’expansió perfectament previsible a través de totes les civilitzacions conegudes, passant per Mesopotàmia, Grècia, Roma i finalment el Nou Món, allà cap a 1494.

El cogombre pot ser un fruit vulgar i que és compartit a gairebé totes les taules del planeta; però la seva denominació no deixa de tenir estranyes derivacions lingüístiques. Observeu si no les isoglosses de dalt. [Una isoglossa és la línia imaginària que separa dues regions geogràfiques amb característiques diferents pel que fa a una determinada qüestió de llengua].

El mapa que aquí es presenta és una inacabable font d’interrogants que té molt poc a veure amb el codi genètic de les llengües europees. La immensitat morada abasta eslaus, escandinaus i germànics a causa d’una rel comuna molt evident, a la qual s’apunten també els excèntrics habituals que són els finesos. Als Balcans i a Romania (que, com el seu nom indica, és romànica) s’ha de parlar de “castravete” o similars. La influència àrab es fa palesa ens els països nord-africans, Turquia, Orient Mitjà o Txetxènia.

Estranyíssima és l’associació dels cogombres que travessen els Països Catalans, la França, Països Baixos, Illes Britàniques, Eslovènia i Galícia! A la resta de la Península Ibèrica predomina el “pepino”; fins i tot els esquerps bascos el tenen com a opció al costat del més autèntic “luzoker”. Queden finalment els veritables originals: Itàlia (cetriolo/tritrolu), Luxemburg (kornishong), les Hèbrides (cularan) o Geòrgia (k’it’ri) més algunes altre llengües del Caucas.

Més enllà de constatar que la llengua fa estranys companys de llit, encara no m’explico perquè m’ha fet tanta gràcia aquest mapa. Aquí el deixo per si algú s’ho/m’ho explica.