The Daily Avalanche

Dos ídols pop

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 30 Jan 2026 22:17:00 +0000

S’acaba d’editar aquest gener a Anagrama un llibret de Nick Hornby que amb un títol com Dickens y Prince. Un tipo de genio muy particular necessàriament m’havia d’atreure l’atenció. D’entrada sobta la idea de posar en una mateixa frase dos personatges aparentment tan diferents —no comparteixen ni nacionalitat, ni època, ni àmbit professional—, de manera que tot sembla indicar una ocurrència nascuda en una vetllada alcohòlica en un pub. Però aviat Hornby s’afanya a assenyalar algunes similituds interessants, com per exemple que tots dos van morir a la mateixa edat, que van gaudir d’una popularitat colossal abans d’haver arribat als trenta anys o que van patir alguna mena d’abandó durant la infantesa.

En realitat, mentre que Dickens va morir als 58 anys, a Prince li faltaren gairebé cinquanta dies per tenir-los. Bé, no cal ser tan puntimirat, de fet una tal edat podia considerar-se provecta a l’època victoriana, però al segle XXI estem a un pas de classificar-la com a juvenil. També podríem adduir que en el terreny de la música pop l’èxit —si arriba— sol produir-se abans de la trentena, mentre que a la literatura acostuma a ser més tardà. Pel que fa a les respectives infanteses, cadascuna va ser desgraciada a la seva particular manera. Són ben conegudes les estretors que patia la família de John Dickens i el trauma de per vida que va sentir el jove Charles quan el van enviar a treballar a una fàbrica de betum. Els pares de Prince, tots dos músics, no disposaven d’una economia gaire més sanejada, i a partir del seu divorci el jove prodigi va anar rebotant entre les cases dels dos progenitors fins acabar dormint al soterrani d’un amic de l’escola.

El que no es pot negar és que tots dos foren uns pencaires fora de tota mida. Apart d’escriure quinze novel·les —en alguna ocasió de forma simultània—, gairebé totes de talla XL, Dickens va produir centenars de contes i articles periodístics, Fou l’autor de nombroses obres teatrals, en l’escenificació de les quals s’implicà fins al punt d’actuar en alguna d’elles. També fou editor de publicacions periòdiques, incansable escriptor de cartes i promotor actiu de diverses causes que considerava justes com la protecció de la infantesa o el dret a l’educació. Viatjà freqüentment donant conferències i escenificant monòlegs a partir de les seves obres amb un èxit aclaparador. I no cal menystenir la seva atrafegada vida social i les exigències de la seva nombrosa família.

Prince no presenta aquesta diversitat d’interessos. La seva principal obsessió era la música: compondre-la, interpretar-la i enregistrar-la; però el volum de la seva producció no admet comparacions. Es calcula que entre els anys 1983 i 1984 va gravar 108 noves cançons i el seu llegat de cançons encara no publicades s’estima entre tres i cinc mil, el que garanteix un futur ple d’àlbums inèdits durant les properes dècades.

Un altre punt de coincidència entre els dos artistes és la seva defensa dels drets d’autor com a conseqüència de la seva immensa popularitat. Dickens va haver de lluitar pels seus drets i contra la pirateria en una època en la qual la comunicació de masses era encara a les beceroles. En el seu moment les seves reivindicacions no foren enteses, ja que el fet que el plagiessin o l’editessin clandestinament era considerat una mena d’homenatge. Prince per la seva banda va tenir molts problemes per mantenir el control de la seva obra enfront de la indústria discogràfica. Molts recordarem la seva rebel·lió contra Warner Bros que va materialitzar-se rebatejant-se amb un símbol impronunciable.

Una dada curiosa que també agermana a Dickens i Prince és la relativa pèrdua del favor del públic a la darrera fase de les seves respectives carreres, potser perquè tanta facilitat creativa sol acabar derivant en desinterès. Hornby completa el panorama aportant també dades sobre les seves vides sentimentals i familiars, tot i que en aquest cas no es pugui dir que guardin similituds.

Dickens y Prince es ameníssim i ve ple d’informació curiosa i perspicaç. Recomanable per a qualsevol amant d’un dels personatges titulars o del propi autor, que no pot ocultar que aquesta mena de Vides paral·leles és una excusa per parlar de dos artistes difunts que estima, admira i li continuen servint d’inspiració pel seu propi treball. En definitiva una obra més sòlida i emotiva del que la seva mida podria suggerir.

Dickens manual d'ús

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 18 Jan 2026 12:08:00 +0000

Pip i els seus amics intenten ajudar el fugitiu Magwitch

Una lectura pública de Charles Dickens

25

noreply@blogger.com (Allau) — Tue, 02 Dec 2025 06:33:00 +0000

La vida instruccions d'ús: Tom Gauld

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 05 Nov 2025 18:00:00 +0000

La vida manual d’ús: Epíleg

noreply@blogger.com (Allau) — Tue, 04 Nov 2025 18:00:00 +0000

El quinze d’agost mor Serge Valène. Han passat 53 dies d’ençà la mort de Bartlebooth; de la revetlla de Sant Joan a la Mare de Déu d’agost. Potser és el moment de recordar que «53 jours» era el títol de la novel·la que Perec va deixar inacabada en morir, un homenatge als cinquanta-tres dies que va emprar Stendhal per escriure La Chartreuse de Parme.

Fa un mes que el pintor no surt de casa i s’ocupen de les seves necessitats la portera senyora Nochère, Elzbieta Orlowska i la senyoreta Crespi. A l’edifici no hi ha gairebé ningú. La majoria és de vacances i els que han quedat a París han aprofitat el cap de setmana llarg per fer una escapada.

El divendres quinze, quan al migdia la senyoreta Crespi ha entrat per portar-li dos ous al malalt, se l’ha trobat mort al llit, amb les mans encreuades sobre el pit. Hi ha una gran tela quadrada prop de la finestra, dividida en quadrats que esbossen la planta d’un edifici amb quatre traços de carbonet. No es perfila cap figura en aquest altre projecte malaguanyat.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCIX. Bartlebooth, 5

noreply@blogger.com (Allau) — Mon, 03 Nov 2025 18:00:00 +0000

Llum escialític

El capítol té un íncipit que en francès diu «Je cherche en même temps l’éternel et l’éphémère». Amb tota seguretat es tracta d’una citació de «Les revenentes», aquella obra de Perec on l’única vocal és la ‘e’. Bats i Lladó se’n surten prou bé amb una versió igualment monovocàlica: «Cerc ensems l’etern e el vent».

Som al despatx de Bartlebooth, una peça quadrada amb prestatgeries de fusta fosca gairebé buides. Queden encara 61 capses negres, tancades amb cintes negres segellades amb lacre: són els puzles pendents de reconstruir. Al sostre un llum escialític, com els que es fan servir a les sales d’operacions, il·lumina una taula coberta amb una tela negra on hi ha un puzle gairebé acabat. Representa un petit port dels Dardanels que, per la seva descripció, bé podria ser una de les ciutats imaginàries d’Italo Calvino.

Bartlebooth seu davant de la taula i té al costat una tetera, una tassa, un pot de llet, una ouera amb l’ou intacte i un tovalló blanc enrotllat dins d’una anella dissenyada per Gaudí pel refectori del col·legi de les Teresianes. [No he sabut trobar cap referència a aquesta obra de Gaudí] Finalment tenim l’oportunitat de veure el protagonista de la novel·la: «un vell escanyolit, gairebé descarnat, amb el cap calb, la cara color de cera, els ulls apagats…»

«És el vint-i-tres de juny de mil nou-cents setanta-cinc, gairebé a les vuit del vespre». Variacions d’aquesta mateixa frase es repeteixen com una lletania al principi dels següents sis paràgrafs, mentre es recorda el que estan fent els habitants de l’edifici en aquest mateix moment i que hem anat descobrint al llarg de la novel·la. Hélène torna a recosir la màniga dreta de l’americana de Smautf, Isabelle Gratiolet continua construint un castell de cartes, Hutting treballa en el retrat d’un industrial japonès, Gilbert Berger baixa de nou el cubell de les escombraries i al saló de la senyora Moreau dos gatets dormen ben tips.

És el vint i tres de juny, a punt de tocar les vuit. Bartlebooth acaba de morir. El seu gran projecte queda inconclús, no només pels entrebancs diversos que l’han retardat, sinó també per una venjança secreta que ara s’ha fet palesa.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCVIII. Réol, 2

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 02 Nov 2025 18:00:00 +0000

La totalitat del capítol s’ocupa de la «Història de la jove parella que va comprar un dormitori». En efecte, el jove matrimoni Réol es va encapritxar d’un dormitori modern que havien vist als magatzems on Louise treballava de facturadora. Amb l’armari amb llunes, el tocador, les tauletes de nit i el cobrellit, el conjunt pujava més d’onze mil francs. Malgrat que l’empresa li va concedir a la seva empleada un crèdit preferent de vint-i-quatre mesos sense entrada, la quota a pagar s’enduia bona part del sou de tots dos. Maurice, el marit, que treballava d’ajudant de redacció a la CATMA (Companyia d’Assegurances de Transports Marítims), va decidir demanar un augment de sou. [Perec té un text teatral, L’augmentation, que tracta d’aquest mateix tema.]

El que va succeir a continuació podria constituir l’argument d’una pel·lícula neorealista italiana. L’augment de sou requeria una entrevista amb el cap de servei, personatge tremendament ocupat (o especialista en fugir d’estudi, segons com es miri). Les successives cites es van anar cancel·lant pels motius més variat (malaltia, vacances, reunions imprevistes…) Finalment el cap de servei va delegar el problema en la Direcció de Personal, que prenia aquestes decisions només el mes de novembre. Guillaume llavors va decidir canviar de tàctica i sol·licitar un ajut per a joves matrimonis (això els va obligar a casar-se). Quan van aconseguir presentar la nombrosa documentació, començaren les vacances. Els Créol es van quedar a París i treballaren —ell com a rentaplats i ella com a venedora de tabac i souvenirs de París— al restaurant bulgaro-xinès La Renaissance. La situació va anar empitjorant en els mesos següents, fins que es van trobar a les portes del desnonament. Llavors es produí el miracle que va donar a aquesta història un final feliç. No seré jo qui el reveli.

Acaba el capítol amb la descripció de l’esplendorós dormitori —«Sobre la moqueta de niló violeta, al mig de la paret del fons, el llit és una closca còncava folrada amb un teixit que imita l’antilop, color ambre, acabat «gran albarder» amb cinturó i sivella de coure i un cobrellit de pell acrílica de color blanc»—, on ara s’hi ha afegit un bressol per donar la benvinguda al quart membre de la família.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCVII. Hutting, 4

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 01 Nov 2025 18:00:00 +0000

Arbres embolicats per Christo

Ara que Hutting fa servir la petita cambra que ha habilitat a la llotja per realitzar els seus retrats, el gran taller ha quedat abandonat. Durant uns anys, a finals dels cinquanta i principis del seixanta, fou l’escenari d’animades trobades artístiques que es coneixien com els «Dimarts de Hutting». Es citen uns quants artistes de diverses especialitats (possiblement tots ficticis), entre els quals vull destacar l’intel·lectualista italià Martiboni —autor del bloc de metacrilat amb gossos dissecats que apareixia al capítol LXXXIII— i el «verbalista» espanyol Tortosa. En aquesta mena de happenings podia succeir que un pintor pintés un quadre mentre un músic de jazz tocava, un poeta recitava i un acròbata s’inspirava per fer complicades piruetes. La llista dels participants resulta ben divertida:

A continuació van rellevar-se un obrer místic, una vedette de striptease, un venedor de corbates, un escultor que s’autoqualificava de neo-renaixentista i que va tardar uns quants mesos a treure d’un bloc de marbre una obra intitulada Quimera [Chimère a l’original, Jimena en castellà] (al cap d’unes setmanes, una esquerda inquietant va aparèixer al sostre del pis de sota [can Cinoc], i Hutting va haver de restaurar-lo i refer el parquet), el director d’una revista d’art, un èmul de Christo que embolicava en bosses de niló diminuts animals vius; una cantant de cafè-concert que deia «morenàs» a tothom…

També es menciona «una otària malabarista que consumia quantitats de peix esfereïdores» i que crec que en català hauria de ser «lleó marí».

Aquestes reunions es van anar apagant, mentre els anys seixanta portaven actituds més eixelebrades. Hutting va haver de reconèixer que tot plegat l’avorria i el 1961 les va donar per acabades.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCVI. Dinteville, 3

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 31 Oct 2025 17:30:00 +0000

El dodecaedre ròmbic a la natura

La sala de bany i, a través d’una porta semioberta, el dormitori del doctor Dinteville. Una transcripció de les Danses de Hans Neusidler (1508 - 1563), el Gran Diccionari de Cuina d’Alexandre Dumas (père), una copa de vidre amb models de cristal·lografia (el prisma recte de base hexagonal, el cubooctaedre, el dodecaedre ròmbic…), un quadre d’un tal D. Bidou (possiblement apòcrif) amb una noia ajaguda a un prat, espellofant pèsols. A la tauleta del lavabo, uns quants objectes d’higiene personal. Crida l’atenció «una màquina d’afaitar, tipus navalla, amb funda de pell de xagrí». Al DIEC, el xagrí és una pell de cabra adobada que té un tacte molt especial; però l’original galuchat és un cuir fet a partir de peixos cartilaginosos com els taurons i les rajades.

Una capsa de galuchat

A continuació es narra la història del doctor Dinteville que, un cop acabats els estudis a la facultat de Caen i més aviat mancat d’ambicions, va adquirir la consulta d’un metge generalista i es va conformar amb convertir-se en un bon metge de províncies. Però abans d’incorporar-se al seu destí, un dia que va pujar a les golfes va descobrir un opuscle titulat De structura renum que havia escrit el seu avantpassat Rigaud de Dinteville. Entusiasmat per la troballa, va decidir una edició crítica de l’obra sota la tutoria del professor LeBran Chastel.

Arribats a aquest punt cal recordar que Perec va ser documentalista entre 1961 i 1978 al Centre de Neurofisiologia de la Faculta de Medicina de Saint-Antoine. Aquest bagatge li permet fer una exposició molt creïble sobre les tendències mèdiques del segle XVII, descrivint els enfrontaments entre les diferents escoles i citant amb total correcció unes quantes referències bibliogràfiques. El resultat és mitja dotzena de pàgines d’erudició més aviat feixuga que m’han arribat a impacientar. A sobre tot conclou força malament pel pobre doctor Dinteville.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCV. Rorschash, 6

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 30 Oct 2025 18:00:00 +0000

A la tauleta de nit de Rémi Rorschash hi ha un marc de fusta amb quatre fotografies d’Olivia Norwell. Totes són descrites amb detall, però jo em quedo amb la que mostra a Rémi i Olivia en una vespa passant per davant de Stazione Termini, com si fos la pel·lícula Vacances a Roma. Com ja s’ha dit abans, Rorschash està vell i malalt, passa molt de temps entrant i sortint de clíniques i hospitals. Tot sembla indicar que ja no tornarà mai més a aquest dormitori, que està adquirint un aire mortuori.

Aquesta habitació va ser el saló-menjador dels Gratiolet durant quatre generacions, des del final dels anys 1880 fins al principi dels anys 50. Aquest fet dona peu a explicar la història de la construcció de l’edifici en un raval encara ple de petites indústries i on a partir de 1883 es va anar aixecant la colossal Llibertat de Bartholdy. Samuel Simon hi tenia un negoci de venda de fusta i el seu veí Norbert Crubellier era arrendador de cotxes de punt. Al principi van resistir-se al corrent urbanitzador que dominava el barri, però quan es van trobar envoltats d’immobles residencials van haver de claudicar. Així és com va néixer el carrer Simon-Crubellier. Resulta curiós que a Les choses (1965), la primera novel·la de Perec que es va publicar, ja hi ha una menció al nom Crubellier:

Ils partirent donc. On les acompagna à la gare, et le 23 octobre au matin, avec quatre malles de livres et un lit de camp, il embarquaient à Marseille à bord du Commandant-Crubellier, à destination de Tunis.

Juste Gratiolet, que compartia negocis amb Simon, va adquirir una parcel·la. Se’ns diu que totes les cases foren construïdes per l’arquitecte Lubin Auzère [un eco del pintor Lubin Baugin que ja ha aparegut diverses vegades] i el seu fill Noël:

tots dos eren arquitectes honrats, però mancats d’imaginació, i van construir cases gairebé idèntiques: façanes de carreus i darreres de fusta, balcons al segon i al cinquè pis, i dues plantes sota teulat, una de les quals tenia mansardes.

Juste no va viure gaire a l’edifici, s’estimava més viure a la seva masia del Berry. El capítol dedica els seus últims paràgrafs —deixant de banda les habituals descripcions de quadres— a les vides d’Émile i François, fill i net de Juste, i a la progressiva desaparició del patrimoni Gratiolet de l’edifici, ara reduït al piset que ocupen Olivier i la seva filla.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCIV. Escales, 12

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 29 Oct 2025 18:00:00 +0000

Continuació de la temptativa d’inventari d’objectes trobats a l’escala iniciat al capítol LXVIII. En destacaré:

mitja dotzena de sotacopes de suro envernissat que representen llocs emblemàtics de París [en espanyol tradueixen sous-verres per «cuadritos»]
Programa del cinema Le Caméra de febrer de 1960. S’anuncia Lola de Jacques Demy, que es va estrenar el 1961. L’obligació d’incloure algú que agafi un tros de fusta, fa posar a Perec Tiens bon la barre, Jerry de Gordon Douglas (amb Jerry Lewis). En realitat el títol en francès era Tiens bon la barre, matelot i el director Norman Taurog. Sí que existeix Tiens bon la rampe, Jerry dirigida per Gordon Douglas, però és de 1966. En la traducció catalana han posat el títol original del film de Taurog (Don’t Give up the Ship) tot atribuint-lo a Douglas. En anglès no es compleix la trava de la fusta. El títol del film hongarès Nem szükzéges, hogy kilépj a házbol vol dir No és necessari que surtis de casa. El seu director imaginari Gabor Pelos té les mateixes inicials que Perec.
un llibret atrotinat de calembours obert per la pàgina dedicada al mon de la impremta. Per exemple en francès es mostra Visitez l’Italique!, que juga amb Italie i Italique (cursiva), o Un compartiment de première casse, que juga amb casse (caixa d’impressor) i classe. Com és habitual l’edició espanyola manté els calembours de l’original i els explica en nota al peu. La versió catalana en fa de propis, com «anar a impremtes i rodolins» (que trobo força bo)
una postal de la sèrie educativa «Els grans escriptors americans» dedicada a Mark Twain. En el resum biogràfic s’inventen que «disfressat d’afganès va fer un pelegrinatge a les ciutats sagrades d’Aràbia»
set fitxes de marbre (disposades tal com es pot veure a dalt) col·locades al replà del tercer pis i que reprodueixen la posició que en el joc del go s’anomena Ko o Eternitat

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCIII. Tercer dreta, 3

noreply@blogger.com (Allau) — Tue, 28 Oct 2025 18:00:00 +0000

Étienne Cabet

La tercera estança d’aquest pis buit està totalment pintada de laca negra i sense mobles. A la paret hi ha 21 gravats en acer disposats en una alineació de 3 x 7. Perec, evidentment, descriu el contingut dels gravats, que serveixen per atendre els requeriments del capítol (de fet aquest és tot el seu contingut). Per no ser carregós només en comentaré alguns:

un compositor famèlic que escriu febrilment en una mansarda una òpera, L’onada blanca, amb el títol ben llegible [Al capítol III, ubicat en aquest mateix pis, es parlava de la secta de «Els Tres Homes Lliures» també coneguda com «L’Onada Blanca»]
un retrat d’Étienne Cabet, fundador del diari Le Populaire i autor de Viatge a Icària, que va intentar, sense èxit, establir una colònia comunista a Iowa abans de morir l’any 1856 [Enormement popular en el seu dia, d’ell prové el nom de la nostra Avinguda Icària. També va escriure sobre els bombardeigs de Barcelona de 1842]
dos homes en frac, asseguts en una taula fràgil i jugant a cartes; amb un examen més atent ens adonaríem que en aquestes cartes hi ha reproduïdes les mateixes escenes que figuren als gravat [Un nou cas de «mise en abyme»]
el fisiòleg Claude Bernard rebent de mans dels seus alumnes un rellotge d’or, amb motiu del seu quaranta-setè aniversari [El pare de la medicina experimental devia fer els 47 anys cap al 1860]

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCII. Louvet, 3

noreply@blogger.com (Allau) — Mon, 27 Oct 2025 18:00:00 +0000

El pis és buit. Com ja s’ha dit, el matrimoni Louvet para poc a casa. Són dels pocs personatges de la novel·la que no tenen nom conegut, ni ell ni ella. El negoci d’ell té a veure amb la bauxita o el wolfram.

Som a la cuina, ben proveïda amb tota mena d’aparells elèctrics. Al bell mig, una taula oval espanyola i quatre cadires de palla. Hi ha uns estalvis on es representa el veler de tres pals Henriette, segons un aquarel·la d’Antoine Roux pare. Suposo que es refereix a Ange-Joseph Antoine Roux (1765 - 1835), pioner a França dels «retrats de vaixells», membre d’una dinastia marsellesa dedicada a aquest gènere (incloent-hi els seus cinc fills).

Fa uns anys els Louvet van fer una festa i van organitzar tal terrabastall que els veïns van haver d’avisar la policia quan ja eren les tres de la matinada. Els dos agents que s’hi van desplaçar van trobar-se a la cuina l’amo de la casa que, vestit amb batí ratllat, babutxes i una pantalla cònica al cap, dirigia una orquestra imaginària, mentre la dotzena de convidats responia copejant diversos estris de cuina.

A la resta del pis no hi havia pràcticament ningú. Un disc de Françoise Hardy (C’est à l’amour auquel je pense) girava silenciosament al tocadiscos. A l’entrada, sota una pila d’abrics, un nen d’uns deu anys dormia amb un assaig sobre Sartre entre les mans. Al bany dos homes jugaven sobre les rajoles del terra al cinc en ratlla, un joc que els japonesos anomenen go-moku. Els escolars francesos n’hi diuen morpion, que també vol dir cabra o lladella. El traductor a l'espanyol diu que és com un joc de dames simplificat (?)

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCI. Soterranis, 5

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 26 Oct 2025 18:00:00 +0000

Al soterrani dels Marquiseaux, unes caixes de xampany amb una etiqueta on es veu Dom Perignon que acaba de descobrir el mètode per fer tornar escumós el vi de Champagne. Al damunt, unes caixes de whisky Stanley’s Delight. A l’etiqueta, un explorador amb salacot i el vestit tradicional escocès avança davant d’una columna de nou negres, cadascun amb una caixa al cap, on es pot veure la mateixa etiqueta. Enèsim cas de «mise en abyme» dins de la novel·la.

Al darrera, diversos mobles i andròmines que provenen del matrimoni Échard (els sogres del senyor Marquiseaux). El més curiós de tot són els seixanta fascicles ciclostilats amb el títol BIBLIOGRAFIA CRÍTICA DE LES FONTS RELATIVES A LA MORT D’ADOLF HITLER AL SEU BÚNQUER EL 30 D’ABRIL DE 1945. Aquest llibret es refereix només a les fonts franceses i és l’únic que ha publicat Marcelin Échard de moment, després de quinze anys de feina. En té previstos sis més amb l’objectiu de demostrar que Hitler va sobreviure la fi de la guerra. L’últim volum demostrarà la influència del führer i els ideals nazis en algunes figures de la vida pública (Foster Dulles, Cabot Lodge, Gromyko, Trygvie Lie, Syngman Rhee, Attlee, Tito, Beria, Sir Stafford Cripps, Bao Dai, McArthur, Coudé du Foresto, Schuman, Bernadotte, Evita Perón, Gary Davis, Einstein, Humphrey, Maurice Thorez…) He verificat que tots aquests noms corresponen a persones existents (alguns no em sonaven de res). El nom més curiós potser és Coudé du Foresto, el d’un polític d’origen bretó. Precisament Perec li va dedicar un dels seus Je me souviens.

*******

El soterrani de la senyora Marcia, degut al seu negoci, és un amuntegament d’objectes indestriables, en general més propis d’un brocanter. En destacaria potser «una vella màquina assortidora de cacauets encara mig plena, el cos de vidre de la qual porta la inscripció «LLEPOLIA EXTRA PERQUÈ ELS GORMANDS ES DELEIXIN». Sembla ser que Perec en tenia una d’aquestes.

El vell «rètol amb el rombe dels estancs» a l’original s’anomena «une ancienne carotte de bureau de tabac». Tot i que actualment el seu disseny ha evolucionat i no s’assembla tant a una pastanaga, encara és obligatòria a tots els estancs francesos.

Una capsa de galetes de metall pintat amb una imitació d’Amor i Psique, de Gerard. Un penell en forma de gall, molt rovellat. Jocs de cubs, jocs de les famílies, cavallets i una fleca de joguina. Instruments de música pels infants: saxòfon, vibràfon, percussió. Tot plegat un mareig.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XC. Vestíbul, 2

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 25 Oct 2025 17:00:00 +0000

El banquet d'Assuerus d'Aert de Gelder

A la part dreta del vestíbul, en un gran bagul de fusta [«una gran arca para la leña» diuen en castellà com a traducció d’«un grand coffre de bois»] seuen tres senyores: la senyora Lafuente, la senyora Albin i Gertrude, l’excuinera de la senyora Moreau. Lafuente, l’assistenta de la senyora de Beaumont ja hauria d’haver plegat, però s’ha hagut de quedar perquè ha vingut l’afinador. Com que ha vist que la senyoreta Anne s’havia cruspit les sobres que hi havia per sopar, ha calgut que baixés a comprar alguns queviures. De retorn s’ha trobat la senyora Albin, que venia de la seva visita diària al cementiri, i Gertrude, a qui no veu gaire sovint.

Gertrude, cèlebre a tot París pels àpats monocroms que preparava, ja no treballa per a la senyora Moreau, ara que ja no està per a festes. Fou contractada per Lord Ashtray (cendrer), milionari enriquit amb la recuperació de metalls no ferrosos, i ara viu a Anglaterra a Hammer Hall.

Lord Ashtray exhibeix totes les excentricitats proverbials d’alguns britànics: té al seu servei 97 lacais, disposa d’onze mil corbates i 813 bastons, i està subscrit a tota la premsa de llengua anglesa del món, només per resoldre els encreuats. També és molt aficionat al rugbi i entrena secretament el seu equip privat per fer-lo participar al torneig de les Cinc Nacions.

Males llengües diuen que aquestes manies li serveixen per ocultar les seves tres veritables passions: la boxa, la geometria espacial i sobretot les mantes de cavall índies. Es citen diversos guerrers i les seves tribus, entre els quals Satch Mouth dels Groove, que no és altre que Louis Armstrong. Crazy Turnpike (torniquet boig) i Restroom Bomber (bombarder de banys públics) són totalment inventats.

Als tres dies de ser al servei del lord, Gertrude es va presentar al seu nou amo —que estava assajant l’òpera d’Hippolyte Monpou (!) Assuerus amb quinze coristes vestides d’alpinistes (!!!)— i li va tirar el davantal pel cap mentre es queixava de la qualitat dels productes amb els que havia de treballar. Ashtray va acceptar que anés a comprar on ella volgués. Per això un cop a la setmana Gertrude viatja a París en camioneta per comprar mantega, ous, llet, verdures, aviram i diversos condiments.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIX. Moreau, 5

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 24 Oct 2025 16:30:00 +0000

Obra d'Hugues Sambin

La senyora Trevins va venir a viure amb la senyora Moreau, quan a la seva amiga li van començar a flaquejar les forces. La seva habitació havia sigut un tocador impossiblement rococó, segons els designis del decorador Fleury. D’aquell deliri només queda un quadre que representa un llaüt, un faristol de fusta daurada atribuït al famós ebenista Hugues Sambin i tres fotografies colorejades a mà de la guerra russo-japonesa [de vegades Perec es veu forçat per les seves traves a combinacions veritablement absurdes]. Apart d’això l’habitació està decorada en estil modern.

Sobre la tauleta de nit hi ha diversos llibres, però el que cal destacar és un volum d’unes quatre-centes pàgines recobert de paper jaspiat i titulat Vida de les germanes Trévins de Célestine Durand-Taillefer [editat a càrrec de l’autor, carrer Hennin, Lieja (Bèlgica). Les germanes Trèvins són les nebodes de la senyora Trévins, filles del seu germà Daniel. Les cinc germanes són quintigèmines, nascudes amb divuit minuts de diferència el 14 de juliol de 1943 a Abidjan. Però, a banda del seu prodigiós naixement, les seves vides han sigut també dignes de ser contades.

Adélaide, després de batre el rècord de França (categoria infantil) dels seixanta metros llisos, va embarcar les seves germanes en un número d’acrobàcia circense que implicava cèrcols de foc, trapezis i torxes. La seva triomfal carrera fou interrompuda definitivament per l’incendi del Fairyland d’Hamburg, del qual foren injustament acusades de ser les causants. Llavors Marie-Thérèse i Odile es van convertir en ballarines de cabaret. A les Barbados es van casar amb dos potentats —Michel Wilker, armador canadenc, i Faber McCork, el rei de la xarcuteria dietètica.

Al cap d’un any ja estaven divorciades. Marie Thérèse es va dedicar a la politica i es va especialitzar en l’ecologisme i la defensa al consumidor. Odile, en canvi, va ser contractada a l’Institut d’Història dels Textos, on de forma autodidacta va establir una edició definitiva de la Danorum Regum Heroumque Historia de Saxo Grammaticus. Les altres tres germanes no quedaren enrere. Noëlle va convertir-se en la mà dreta d’un magnat de l’acer; Roseline va ser la primera dona a fer la volta al món en solitari; Adélaide va estudiar química i va descobrir un mètode que va permetre múltiples patents en el camp dels detergents, les laques i les pintures.

Malgrat tot aquests portents, un investigació més precisa ens descobriria que la senyora Trèvins no té cap germà i per tant no hi ha nebodes que portin el seu cognom. Tampoc existeix a Lieja el carrer Hennin. En canvi la senyora Trèvins té una neboda per part de la seva germana que es va casar amb un tal Robert Hennin, venedor de postals, que viu al carrer de Liège a París.

Gare de Liège par Calatrava

Encara més, aprofundint en les biografies de les quintigèmines s’hi pot trobar paral·lelismes amb alguns veïns de l’escala: Marie-Thérèse amb la senyora Moreau, Adélaide amb Morellet, l’autodidacta Odile amb Léon Marcia… I, per si no fos prou, les inicials de les cinc germanes (Rosaline, Odile, Marie-Thérèse, Adélaide i Noëlle) formen la paraula «roman», és a dir «novel·la». Es podria dir que la senyora Trèvins s’ha basat en la novel·la La vida manual d’ús per escriure una segona novel·la. Malauradament ningú se la va voler publicar —una autora de 82 anys no té gaire futur— i va haver de recórrer a l’autoedició d’un únic exemplar que es va dedicar a si mateixa.

[Segons les condicions marcades, en aquest capítol el suro hi havia de fer acte de presència, per això hi surt un Faber McCork (cork és suro en anglès) i la ciutat de Liège (liège és suro en francès).]

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXVIII. Altamont, 5

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 23 Oct 2025 17:00:00 +0000

J. T. Maston

En el gran saló dos criats continuen preparant la recepció: un transporta un sofà de tres places, l’altre col·loca diverses plàteres de sandvitxos damunt un llarg trinxant. A la paret de sobre pengen dos quadres del pintor costumista anglès J. T. Maston. Precisament aquest és el nom del secretari del Gun Club que apareix a dues novel·les de Verne, De la Terre à la Lune i Sans dessus dessous.

V´éronique Altamont seu en un escriptori envoltada de llibres no gaire adequats per a una noia de setze anys: un Diccionari d’abreviatures franceses i llatines utilitzades a l’edat mitjana, uns Exercicis de Diplomàtica i de Paleografia medievals i un extracte de la Veridicca Hestorya de Filemó e Baucis, de Garin de Garlande (que sembla una invenció per forçar la presència de la parella de vellets enamorats). En aquesta història s’explica com Zeus i Mercuri van castigar els frigis per no haver-los donat hospitalitat amb un diluvi i una invasió de bèsties ferotges:

cinamòlogs, argàtils, caprimulgs, timnúnculs, crotenotaris e pens que fins onocròtals ab llur gran gola; estimfàlids, harpies, panteres, dorcades, cemades, cinocèfals, sàtirs, cartasons, tarands, urs, monops, pèfags, ceps, nears, esteris, cercopitecus, bisons, musimons, biturs, ofiris, estrigis, grifons

La llista està extreta de Rabelais i conté pocs animals identificables (panteres, bisons, urs, cercopitecs). No he trobat cinamòlogs, però el macaco menjacrancs és de la família Cynomolgus. Caprimulgus designa l’enganyapastors, del xoriguer comú se’n diu Falco tinnunculus i el pelicà blanc comú és Pelecanus onocrotalus. Els estimfàlids eren uns ocells voraços de la mitologia grega, com també ho eren les harpies, però amb cap de dona. Els cinocèfals són monstres amb cap de gos, etc.

Véronique té una carpeta amb una etiqueta on diu «Memòries per servir a la història de la meva pròpia Infantesa de Véronique Marceline Gilberte Gardel Altamont». Véronique pretén establir la seva veritable filiació, perquè dubta que el sempre absent Cyrille Altamont sigui el seu pare. La seva mare —de soltera Blanche Gardel— havia sigut ballarina i havia viscut una intensa relació amorosa amb la seva parella de ball. Véronique creu que Maximillien Riccetti, desaparegut fa temps, és el seu pare veritable. Però una llarga carta que va arribar fa uns mesos i on Cyrille li recordava a Blanche una jornada especialment dura de la seva vida posarà les coses en clar.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXVII. Bartlebooth, 4 (cont.)

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 22 Oct 2025 17:00:00 +0000

La seu fiscal de la nova associació hotelera es va emplaçar a Puerto Rico, on segons la llei s’ha d’invertir un 1% del pressupost global en obres d’art contemporànies. Com a l’empresa li agradava fer les coses sense estar-se de res es va decidir crear un museu en un dels complexos hotelers, on s’exhibirien vint-i-quatre obres importants dels vint-i-quatre artistes més importants del món. Per fer la selecció es va elegir el crític suís Charles-Albert Beyssandre a qui se li va concedir un pressupost…

suficient per comprar els tres quadres més cars del món o, com ell mateix va calcular els primers dies per divertiment, suficient per adquirir una cinquantena de Klee o gairebé tots els Morandi, o gairebé tots els Bacon, practicament tots els Magritte i potser cinc-cents Dubuffet, una vintena llarga dels millors Picasso, un centenar de Staël, gairebé tota la producció de Frank Stella, gairebé tots els Kline i gairebé tots els Klein, tots els Mark Rothko de la col·lecció Rockefeller i, de propina, tots els Huffing de la Donació Fitchwinder i tots els Hutting del període boirós…

De Huffing, figura de l’Arte Brutta que ja apareixia al capítol XI, no em consta la seva existència, mentre que Hutting ja sabem que és un veí de l’immoble. Els altres noms són prou coneguts i em pregunto si formen un particular canon estètic del mateix Perec.

No cal dir que Beyssandre, amb aquesta formidable provisió de diners a la butxaca, es va convertir en objecte de desig de tots els artistes plàstics, marxants i galeristes del món. Va intentar, debades, evitar-los utilitzant pseudònims com:

B. Drapier: pseudònim adoptat per Jonathan Swift per escriure pamflets polítics
Diedrich Knickerbocker: és el cronista de A History of New York, la primera novel·la de Washington Irving
Fred Dannay i M. B. Lee: cosins que escrivien novel·la policiaca i firmaven com Ellery Queen
Sylvandre: un tipus de lepidòpter
Ehrich Weiss: nom autèntic del mag conegut com Harry Houdini
Guillaume Porter: no identificat l’origen, però amb inicials que coincideixen amb les de l’autor

Ran d’una entrevista amb Rémi Rorschash, que en volia fer un documental, va descobrir l’existència del projecte de Bartlebooth. Beyssandre va entusiasmar-se amb la idea d’incorporar a la seva col·lecció aquelles obres que el seu autor es proposava destruir. Malgrat oferir-li un milió de dòlars pels puzles que quedaven, Bartlebooth s’hi va negar. A partir d’aquell moment s’inicià una batalla de voluntats entre el cada vegada més envellit britànic i el pertinaç suís, de la qual se’n derivaren retards en el pla de Bartlebooth i fins i tot alguna mort misteriosa. En conseqüència, va decidir que a partir d’aquell moment destruiria a casa els puzles acabats.

La decisió va arribar massa tard: Bartlebooth mai va acabar el puzle iniciat aquella setmana, mentre que la Marvel House International va fer suspensió de pagaments. Beyssandre va desaparèixer sense deixar rastre.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXVII. Bartlebooth, 4

noreply@blogger.com (Allau) — Tue, 21 Oct 2025 17:00:00 +0000

El poc visitat saló del pis de Bartlebooth és ocupat pel mobiliari provinent de l’hotel particular de a seva mare, Priscilla. Segueix una molt acurada descripció de cadascuna de les peces que el formen i que, llegeixo, ha estat copiada del catàleg de la subhasta dels bens de la família de l’escriptor Raymond Roussel, un dels herois de Perec. Entre quadres reals (de la mateixa subhasta) de sir Thomas Lawrence, Chardin o Gainsborough (esbós per a Blue Boy) trobem una Davallada de la Creu de l’inventat Groziano, que també apareix a Un cabinet d’amateur.

L’aquarel·la El traginer possiblement no existeixi, però Thomas Griffiths Wainewright (1794 - 1847) sí: fou una figura que va fascinar a Charles Dickens o Oscar Wilde. Pintor, crític, col·leccionista, dandi i possible assassí en sèrie. Segons la novel·la «després de mort es va saber que havia assassinat vuit persones per diletantisme», un fet que sembla formar part més aviat de la llegenda. Sí que és cert que el van confinar a Tasmània per falsificació de signatures. Va acabar sent el retratista oficial de l’elit de Hobart.

Llegeixo d’una porcellana que simbolitza l’Àfrica: «un negret estirat sobre un lleó ajagut». No sé perquè, però no em sona bé: efectivament a l’original deia «un négrillon assis sur un lion couché». No m’explico la raó per canviar-li la postura al negre. Misteris de la traducció.

Els mobles estan coberts amb fundes de niló, perquè l’habitació s’utilitza rarament. L’última vegada, fa quatre mesos quan Bartlebooth va recórrer a Rémi Rorschash a propòsit de l’afer Beyssandre. El nom del crític ja havia aparegut algunes vegades, potser ara descobrirem que s’hi amaga al darrera.

Abans però haurem de llegir unes quantes pàgines sobre l’associació entre les dues companyies turístiques MARVEL HOUSES INCORPORATED i INTERNATIONAL HOSTELLERIE, una qüestió que en principi no saps a que ve, però que (amb paciència) ja es veurà. De moment, després de discutir llargament com serà el turisme del futur i en adonar-se del fet fortuït que ambdues companyies tenen un nom de 24 lletres

(…) van proposar una llista de 24 emplaçaments estratègics en vint-i-quatre països diferents on podrien implantar-se vint-i-quatre complexos hotelers d’un estil completament nou; en virtut d’un refinament suprem, l’enunciat dels vint-i-quatre indrets designats mostrava, confrontats verticalment, el nom de les dues firmes creadores (fig. 1).

A la imatge de la versió catalana, fidel a l’original, es pot verificar que les successives posicions 1 i 2 dels indrets de cinc lletres i la 2 i 3 dels de 7 lletres lletregen els noms de les dues companyies. A més, les lletres apareixen en cursiva i respectant l’alineació. En canvi l’edició castellana que es veu a sota ha prescindit de l’alineació i ha generalitzat les cursives, de manera que costa molt més llegir-ho verticalment.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXVI. Rorschash, 5

noreply@blogger.com (Allau) — Mon, 20 Oct 2025 17:00:00 +0000

Una cambra de bany amb tota la instal·lació de tubs i canonades molt a la vista (per la descripció sembla una mica steampunk). Paradoxalment també abunden les peces d’estatuària clàssica (Atles, Pan itifàl·lic, Siringa…), una banyera de marbre vinçat, «una pica d’aigua medieval beneita» (suposo que vol dir «una pica d’aigua beneita medieval»). Confesso que la descripció de tot plegat m’ha semblat una mica carregosa.

Aprofitant que serà un mes fora, Olivia Rorschash ha llogat el seu apartament a Giovanni Pizzicagnoli [Pizzicagnolo en italià significa botiguer de queviures], un funcionari internacional amb residència a Ginebra. Però de moment qui està visitant el pis és la seva senyora amb el fill petit. Ho està revisant tot, perquè malfia dels francesos, i al bany ha volgut saber tota mena de detalls de seguretat domèstica i funcionament dels electrodomèstics. Per respondre-l’hi, apart de l’encarregada de l’agència, han comparegut l’administrador de la finca, la senyora Rorschash, l’antic propietari Olivier Gratiolet, el decorador, el director de l’agència i un llauner que no se sap que hi pinta. Mentrestant el nen Pizzicagnoli juga amb un conillet mecànic que bufa en una trompeta la marxa d’El pont sobre el riu Kwai.

Per una nota que Olivia li ha deixat a Jane Sutton sabem que a la casa hi ha la novel·la en la qual es basa la pel·lícula i que cal tornar-la a la biblioteca.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXV. Berger, 2

noreply@blogger.com (Allau) — Sun, 19 Oct 2025 17:00:00 +0000

El dormitori dels Berger (recordem que ell és cambrer a un cabaret i ella treballa a un dispensari) té a la paret un gran mapa del Tour de France 1975. El gat Poker Dice (Dau de póquer) està endormiscat sobre un sofà llit. Hi ha un aparell de ràdio antic que Charles Berger escolta de matinada i que ha causat algun problema amb els veïns Réol.

En aquest mateix pis hi havia viscut abans la senyora del gosset i el seu fill que tenia vocació sacerdotal. Encara abans hi va haver un ancià que tothom anomenava el Rus pel seu barret de pell. En realitat era alsacià, es deia Abel Speiss i havia sigut veterinari de l’exèrcit. S’entretenia participant a tots els concursos que apareixien als diaris i tenia molta mà per les endevinalles. A continuació Perec proposa un seguit d’enigmes de solució no sempre evident i que en alguns casos suposen un desafiament pels traductors.

Trois Russes ont un Frère. Ce frère meurt sans laisser de frères. Comment est-ce possible?

Aquí juga amb l’ambigüitat que en francès «Russes» tant vol dir «russos» com «russes». En català i en castellà no funcionaria, per això ho han substituït per «àrabs» i «belgas» respectivament. Imagino que en llenguatge inclusiu caldria dir «sense deixar germans ni germanes» de manera que s’espatllaria l’endevinalla.

Alguns paranys històrics (Qui era l’amic de John Leland? Qui era Sheraton?) mostren la solució a l’índex onomàstic final. La pregunta Qui va ser amenaçat per una acció ferroviària? és resposta a La caça del Snark de Lewis Carroll:

Van buscar-lo amb didals, no es distreien gens;

l’acaçaren amb confiança i forquetes;

l’amenaçaren amb una Acció dels Trens;

l’encantaren amb sabó i rialletes.

Prudence té 24 anys. La seva edat és dues vegades la que tenia el seu marit quan ella tenia l’edat que ara té el seu marit. Quina edat té el seu marit? [si no voleu fer els càlculs, mireu a l’índex «marit de Prudence»]

Què ve després de U D T Q C S S V? [segur que aquest ja l’havia publicat en McAbeu]

Per desxifrar el criptograma (que no transcric) sembla que cal aplicar la mateixa graella que va dibuixar Jules Verne a Mathias Sandorf.

La graella

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIV. Cinoc, 2

noreply@blogger.com (Allau) — Sat, 18 Oct 2025 17:00:00 +0000

Viatge al centre de la terra

Som al dormitori de Cinoc, el que es dedicava a «matar» mots del diccionari. És una cambra deixada i bruta. Al marc de la porta penja una mezuzà, el talismà que es troba a l’entrada de totes les cases jueves. A la paret hi ha un gravat que representa cinc nadons nus fent tombarelles, amb un sextet que diu:

Veient els seus xics saltirons

¿Podem negar que als cinc nadons

Els cal un punt d’el·leborina?

Però llur cosset és ben girbat

Si, com Pitagores opina,

L’home és un arbre capgirat

He reproduït el poema, no per la seva bellesa, sinó per agrair als traductors al català que s’hagin molestat a preservar-ne la rima.

Sobre un vetllador hi ha uns quants llibres, dels quals destacaré:

Quan jo era una petita ballerina. Records d’infantesa i joventut, de Maria Feodorovna Vychiskaya, París, 1948 [A l’original hi diu «petit rat», que és com s’anomena a les joves alumnes de l’escola de dansa de lÒpera de París]
Beiträge zur feineres Anatomie des menschlichen Ruckenmarks, de Goll [De Gaulle?], Gant, 1860 [Contribucions a l'anatomia de la medul·la espinal humana]
Sobre l’exfoliació piramidal dels alabastres i dels guixos, d’Otto Lindenbrock [és el nom del protagonista de Viatge al Centre de la Terra de Jules Verne]

Hélène Brodin va morir en aquest dormitori el mil nou-cents quaranta-set, després d’haver viscut dotze anys en la més absoluta discreció. A la seva mort es va descobrir una carta on explicava la conclusió de la seva estada americana i així es completa un relat que havia començat en el capítol XXI.

Després que el seu marit aparegués mort a Jemima Creek, Hélène no tingué altre propòsit a la vida que no fos venjar-lo. Així, tot i els seus aires de mosqueta morta, va perseguir implacablement els germans Jeremiah i Ruben Ashby i el seu còmplice Nick Pertusano [«un nan viciós i cruel» que es deia quasi igual que el nan de Las Meninas] per tota la geografia americana fins que va completar la tasca. En definitiva, ‘Història dels tres pinxos assassinats’.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIII. Hutting, 3 (cont.)

noreply@blogger.com (Allau) — Fri, 17 Oct 2025 17:00:00 +0000

Cissampelos pareira

Un cop enllestits els Danglars, tornem als seus criats. Honoré Marcion era un lionès que havia viscut moltes aventures de jove, treballant en espectacles de fira i de carrer. Quan es va cansar d’aquella vida, va entrar a servir en cases burgeses, on la seva flegma britànica era molt apreciada. Corinne era una pagesa normanda que va venir a servir a París quan tenia quinze anys. A The Vienna School and Family Hotel, on treballava, la senyora Cissampelos (Cissampelos pareira és una planta de múltiples aplicacions a la medicina xinesa) li va ensenyar tots els fonaments de la cuina.

Honoré i Corinne es van conèixer quan visitaven l’Exposició Universal i ell li va explicar com funcionaven els autòmates. Honoré havia treballat pel senyor Danglars pare, i en va quedar tant satisfet que el va recomanar al seu fill, que s’acabava de casar. Els Honoré treballaren per la família fins que va esclatar l’escàndol. Com que llavors ja eren molt vellets, Émile Gratiolet els va permetre quedar-se a la seva habitació. Van viure encara vint anys més amb estretors i als noranta-tres anys van morir amb pocs dies de diferència.

Célia Crespi, com era molt més jove, va continuar servint a diversos pisos de l’edifici i finalment, fins la jubilació,, de dependenta a la pastisseria Délices de Louis XV. Malgrat el tractament de senyoreta Crespi, Célia havia tingut un fill el 1936. No es va saber mai la identitat del pare. Recentment s’ha sabut que el nen va morir durant els combats de l’alliberament de París el 1944. Georges Perec també va néixer el 1936 i va sobreviure la guerra. En canvi la seva mare va desaparèixer a Auschwitz el 1943.

Acaba el capítol amb la descripció del dormitori de Hutting, una peça que rarament fa servir. Crida l’atenció una escultura de l’Intel·lectualista Martiboni que sembla prefigurar una obra similar de Damien Hirst:

…un bloc de poliestirè de dos metres d’alta, un metre d’ample i deu centímetres de gruix, dins del qual hi ha entatxonats cotilles antigues (…), deixalles d’un tiberi i dos o tres gossets dissecats.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIII. Hutting, 3

noreply@blogger.com (Allau) — Thu, 16 Oct 2025 17:00:00 +0000

"Assasinat al serrall", o del que era capaç Cormon

Aquest capítol tan ple d’informació comença al dormitori de Hutting, a un altell del seu taller, però només per recordar-nos que fins el final de 1949 aquí hi havien viscut els «Honoré» (en realitat es deien Honoré i Corinne Marcion), maître d’hôtel i cuinera dels senyors Danglars. El servei de la casa el completava la jove criada Célia Crespi.

El tres de gener de 1926, deu dies després que un incendi malmetés el tocador de la senyora, el matrimoni Danglars va posar algunes pertinences en tres maletes i desaparegué sense destí conegut. La fugida de Maximilien Danglars, tot un president del Tribunal d’Apel·lació, va ser motiu d’escàndol i l’inici de la suculenta ‘Història del magistrat i de la seva muller que es van fer lladres’. Per encuriosir-vos serà suficient dir que la parella queia en un frenesí eròtic cada vegada que cometia el robatori d’algun article de luxe.

Entre les peces robades: un samovar de plata de la comtessa de Melan, un esbós de Perugino a casa del nunci papal, una agulla de corbata o un cartró (Caça de l’Ur) de Fernand Cormon (1845-1924), un pintor que no podria ser més pompier. També es menciona un retrat del marxant Ambroise Vollard fet per Félix Vallotton que efectivament existeix, i un collaret de perles que havien robat a la princesa Rzewuska (que era el nom de naixement d’Ewelina Hanska, la dona de Balzac).

Vollard per Vallotton

Es parla del ball de màscares ofert per Timothy Clawbonny, «un vell anglosaxó glabre, amanerat i pederasta», que apel·la al Dr. Clawbonny de Les aventures del capità Hatteras de Verne. Els seus socis a la banca són Marcuart i Shandon. Jean-Rodolphe Marcuard fou el fundador de la ben real Banque Marcuard & cie, que Verne menciona a l’obra citada anomenant-lo Marcuart. Shandon també és un personatge (traïdor) de la mateixa novel·la.

Els Danglars s’havien inventat el lladre mític Chalia la Rapine, per desviar les sospites dels seus crims. Al capítol XL hi havia una novel·la amb un fals culpable que, igual que aquí, feia pensar en el To Catch a Thief de Hitchcock. Atès que el primer robatori de «Chalia» es va cometre durant la representació de l’òpera Boris Godunov, no resulta aventurat trobar connexió amb el gran baix rus Fiódor Xaliapin.

Els traductors s’entesten a escriure «pell de bisó», quan hauria de ser «pell de visó» (amb més motiu, si el duia la duquesa de Beaufour).

La vida manual d’ús: mestres antics i moderns

noreply@blogger.com (Allau) — Wed, 15 Oct 2025 17:00:00 +0000

El 1979, un any després de la publicació de La vie mode d’emploi, aparegué Un cabinet d’amateur, una novel·la curta que forma un curiós díptic amb l’anterior [Hi ha traducció a Anagrama, El Gabinete de un aficionado: historia de un cuadro]. El llibre, situat als anys finals del segle XIX i principis del XX, va d’un quadre que el magnat de la cervesa Hermann Raffke encarrega al pintor Heinrich Kürz, on apareixerà envoltat de la seva col·lecció pictòrica, a la manera dels gabinets de curiositats o gabinets de col·leccionista tant populars al segle XVII. Però la particularitat d’aquesta obra és que, mitjançant un sofisticat joc de miralls, els quadres de la col·lecció es van repetint fins l’infinit, aportant lleugeres variacions a cada repetició.

La novel·la, en un to entre erudit i lúdic, ens va presentant els detalls de la col·lecció, els seus orígens i el seu destí quan entri a subhasta per la mort de Raffke. A les seves pàgines abunden els crítics, els historiadors, els representants de museus i sobretot les obres d’art; i com que ens trobem en territori Perec, resultarà difícil escatir què és real i què fictici. Així, tant hi trobarem pintures autèntiques d’artistes reals, com obres falses d’artistes inventats. També obres falses d’artistes que han existit. L’únic que no hi ha són artistes ficticis que han creat obres de debò, potser per aquella llei de la lògica que afirma que d’un antecedent fals es pot deduir qualsevol cosa.

Si entres al joc, el llibret és una delícia (i el seu final, demolidor), però el que volia destacar aquí és el continu emmirallament més o menys subtil entre La vie… i Un cabinet… Posem per exemple el quadre Retrat de Clara Schumann de l’inexistent Ludwig Steinbruck, que és fàcil relacionar-lo amb el capítol LXXXI, on Jane Sutton ha de retornar a la biblioteca Les cartes d’amor de Clara Schumann. A més Steinbruck vol dir pont de pedra (pierre), que ens fa pensar en El pont sobre el riu Kwai de Pierre Boulle, un altre dels llibres a retornar.

D’altres exemples: al capítol LXXV es parla de l’obra de teatre Manlius Capitolinus de Lafosse, mentre que a Un cabinet… apareix un quadre fictici anomenat Manlius Capitolinus del molt real Nicolas Poussin. O comparem aquest fragment del capítol LXXVII amb la descripció d’un quadre a Un cabinet:

La vitrina conté una col·lecció de miniatures de màquines de guerra antigues per muntar: ariets, vineas com les que Alexandre va fer servir per protegir els seus treballadors durant el setge de Tir, catapultes síries que llençaven a cent peus de distància pedres monstruoses, ballestes, piròbols…

École flamande: Le Siège de Tyr. Devant les murailles crenelées d’une ville embrasée, des centaines d’hommes tirent des plates-formes gigantesques supportant des tours étroites surchargées d’archers, de catapultes, de machines de guerre.

Per no allargar-me només afegiré que James Sherwood, el besoncle de Bartlebooth i primer personatge de la línia temporal de la novel·la, apareix també a Un cabinet d’amateur com a àvid col·leccionista. Una prova més per si calia de la permeabilitat textual de les obres de Perec.