The Daily Avalanche

The walrus and the carpenter

allausz@gmail.com (Allau) — Sun, 08 Nov 2009 23:06:00 +0000

"The walrus and the carpenter", que ahir vaig intentar traslladar a la catalana parla amb armes d'aficionat, és un dels poemes més cèlebres de la llengua anglesa. Que aquesta emotiva epopeia de patetisme animal sigui tan popular entre els britànics diu molt a favor del seu caràcter nacional.

Apareix al capítol IV de "Through the looking-glass" recitat per Tweedledum i Tweedledee. En acabar-se el poema, Carroll escriu:

"—Prefereixo la morsa —digué Alícia—, perquè es nota que sentia una mica de pena per les pobres ostres.
—Tanmateix en va menjar més que el fuster —digué Tweedledee—. Es tapava amb el mocador perquè el fuster no pogués comptar quantes en prenia.
—Això és molt lleig! —digué Alícia indignada—. Llavors prefereixo el fuster, sempre que no en mengés tantes com la morsa.
—Però en va menjar tantes com va poder —digué Tweedledum.
Això sí que era un problema. Després d’una pausa, Alícia conclogué:
—Bé, tots dos eren personatges ben desagradables...”

Per començar he de dir que m’encanten les cursives de Carroll, que no sempre es respecten a les traduccions. A continuació s’observarà que aquí Alícia es planteja un dilema moral entre el valor dels actes i el de les intencions. Però, com que Carroll escrigué aquest poema en la seva vena més sàdica i gamberra, no crec que hi valguin les interpretacions moralitzants. Com bé deia la Duquessa a l’anterior aventura d’Alícia “tot té una moral, sempre que sàpigues buscar-la”.

Els intèrprets de l’obra carrolliana s’han esforçat però a trobar-li al gat tants peus com calguessin. Hi ha qui ha vist en les actituds de la morsa i el fuster dues maneres d’enfocar la política (un fuster pragmàtic i una morsa demagoga, per exemple) i John Lennon en una de les seves darreres entrevistes l’interpretava com una acusació contra el capitalisme. Com que li va servir d’inspiració per l’estupenda “I am the walrus”, no li ho tindrem en compte.

Una anècdota ens servirà per vacunar-nos contra el verí de les interpretacions. Quan Carroll li passà el text a Tenniel perquè en fes les il·lustracions, li deixà escollir entre el fuster, un baronet i una papallona, ja que les tres paraules s’adaptaven igualment a la prosòdia del poema. Tenniel devia preferir dibuixar un fuster cofat amb un barret de paper, d’aquells que abans usaven els impressors i d’aquesta manera tan banal la humanitat es va quedar sense “The Walrus and the Butterfly”. També va ser Tenniel qui va suggerir un canvi en l’actitud de la parella protagonista. Inicialment la morsa i el fuster “were walking hand-in-hand”, o sigui que anaven agafats de la mà, per evitar equívocs Carroll ho canvià per “were walking close at hand” (passejaven per allà prop). Curiosament molts traductors, potser inspirats per la paraula “hand” insisteixen en fer-los aparèixer del bracet.

Llegeixo a la meva Viquipèdia que la morsa ha estat interpretada al cinema o la televisió per Karl Malden i Peter Ustinov, mentre que el paper del fuster el feien Louis Nye i Peter Postlewaithe respectivament. A la versió de Norman Z. McLeod amb guió de Joseph L. Mankiewicz de l’any 1933, tot i estar interpretada per actors reals, aquest episodi s’incrustava com un curt animat de Max Fleischer.

Per acabar us deixo amb l’estrofa més cèlebre del poema en la seva versió original. Direu que és una bestiesa, però d’això estàvem parlant.

“The time has come, the Walrus said,
To talk of many things:
Of shoes—and ships—and sealing-wax—
Of cabbages—and kings—
And why the sea is boiling hot—
And whether pigs have wings."

Quant més la llegeixo, més penso que Dante estava mirant en la direcció equivocada.

La morsa i el fuster

allausz@gmail.com (Allau) — Sat, 07 Nov 2009 23:13:00 +0000

Brillava el sol sobre la mar
Brillava tot ardit
Maldava perquè li quedés
l’onatge ben polit
Fou molt curiós que succeís
al bell mig de la nit

Brillava la lluna amb despit
tenint la sensació
que el sol allí no hi pinta res
un cop finit el jorn
Ets un mal educat, va dir,
m’espatlles la funció!

El mar estava xop, molt xop
La sorra en canvi eixuta
No es veia cap núvol al cel
ni una sola voluta
Tampoc es veia cap ocell
havien fet tots ruta

La morsa junt amb el fuster
passaven per l'indret
Van fer el ploricó veient
aquell sorral tan dens
Seria un lloc magnificent
si algú ens el netegés

Si set minyones escombrant
hi treballessin mig any,
tu creus, la morsa preguntà,
compensaria l’afany?
Ho dubto, respongué el fuster,
plorant amb desengany

Ostres, veniu a passejar,
la morsa suplicava,
farem un tomb, podrem xerrar
prop de la mar salada
amb quatre serà suficient
per dur-vos agafades

L’ostra més vella el va mirar
p’rò no digué ni un mot
L’ostra més vella aclucà l’ull
amb el cap feu que no
d’abandonar el seu viver
no tenia intenció

Quatre ostres joves s’afanyaren
atretes pel convit
abrics ben nets, cares rentades,
llustrats els escarpins
I això és estrany, perquè, sabeu?,
de peus mai no han lluït

Quatre ostres darrera seguiren
i encara quatre més
En multitud es decidiren
i més i més i més
Sobre l’escuma es dirigiren
corrent mar a través

La morsa junt amb el fuster
seguiren la ribera
en una roca van parar
doncs era prou planera
Les joves ostres mentrestant
esperen en filera

La morsa diu és el moment
parlem de tot un poc
d’esclops, de lacre, de vaixells
de reis i col-i-flors
de perquè el mar està roent
de si volen els porcs

Espera un xic, les ostres criden,
abans la fem petar
que algunes estem exhaurides
no som de caminar!
No hi ha pressa, el fuster diu
Les gràcies li han donat.

Un tros de pa, la morsa diu,
és el primer que ens cal
Pebre i vinagre afegirem
que no fan mai cap mal
Petites ostres sou a punt?
Comenci el berenar!

Nosaltres no!, elles que criden
i senten un mareig
Després d’haver estat tan gentils
això seria lleig!
Bella és la nit, la morsa diu,
gaudeixes del passeig?

Sou molt gentils d’haver vingut
D’allò més educat!
El fuster parla i és per dir
La llesca m’has tallat?
Podries ser un xic menys sord
dos cops t’ho he demanat!

La morsa diu, és una pena
haver-les enredat
Portar-les a un racó distant
i a tal velocitat!
El fuster parla i és per dir
El pa està ben untat!

Em feu plorar, la morsa diu,
mira que em quèieu bé
Amb plor i sanglots la morsa escull
La mida que convé
Treu un mocador de la butxaca
S’eixuga els ulls també

Ep, ostres, exclama el fuster,
bonica la marrada
Tornem a casa a trot lleuger?
Cap resposta és donada
Un fet que no és estrany perquè
les han totes menjades.

Lewis Carroll (traducció d'allau)

Alícia: un intent de guia de lectura

allausz@gmail.com (Allau) — Fri, 06 Nov 2009 23:20:00 +0000

Començaré pel que potser sigui una obvietat: Alícia és la protagonista de dos llibres de Carroll. Després de l’èxit espaterrant d’Alice’s Adventures in Wonderland (1865), l’any 1871 es publicà Through the Looking-Glass And What Alice Found There. És una aventura més autoconscient, més cerebral i potser un xic més fosca. Moltes adaptacions posteriors han barrejat els episodis de les dues obres i a mi sovint se’m fa difícil destriar quin personatge pertany a quin llibre. Si se’m demana l’opinió, crec que cal llegir-los tots dos, i en l’ordre en que foren escrits, encara que són narracions gairebé independents.

Les aventures d’Alícia, com cap altre llibre, han atret excel·lents il·lustradors (i algun dia parlaré d’ells), però els dibuixos de John Tenniel estan tan íntimament lligats al text original que en qualsevol biblioteca familiar hi hauria d’haver una edició d’Alícia que els inclogués (a més, són molt bons!).

Queda la qüestió més peluda. Cal explicar Alícia? Vull dir, si cal acompanyar el text amb notes a peu de pàgina. Quan Carroll publicà el seu llibre, petits i grans rigueren i en gaudiren sense necessitat de més aclariments. Malauradament, de nens victorians ja no en queda cap sobre la capa del planeta, per no quedar, ja no queden ni adults eduardians. Els temps han canviat tant que moltes bromes han esdevingut incomprensibles fins i tot pels britànics. Explicar el mecanisme d’un acudit li treu part de la gràcia, però millor això que no trobar-ne cap. Per exemple, el text és ple de paròdies de poemes moralitzants de l’època, ben coneguts pels lectors de llavors, però desconeguts per a un lector d’aquí. Tenir a l’abast el poema satiritzat em sembla imprescindible per a qualsevol lector que vulgui copsar el treball de Carroll.

Sé que les notes més o menys erudites dificulten la lectura, però en aquestes històries de Carroll no hi ha cap continuïtat narrativa, tot és episòdic, i és més important el detall que el desenvolupament. Per això em declaro defensor dels textos que venen acompanyats de notes aclaridores de la pompa i circumstància victoriana i d’altres qüestions no menys importants de lògica, metafísica o matemàtica. En aquest sentit, Martin Gardner és una referència absoluta, per això la seva “The Annotated Alice”, que comprèn les dues aventures, és de lectura obligada pels que llegiu en anglès. Una alternativa més econòmica, ben farcida d’informació suplementària és la de Penguin Classics en edició de Hugh Haughton. A més, en un apèndix, conté el text original del conte que va regalar a Alice Liddell on encara no apareixien episodis tan coneguts com el de la festa del barretaire boig.

Lamento dir que l’oferta catalana no presenta gaires alegries. Som un país petit i quan es tradueix una obra sembla que ja no cal tornar-ho a intentar. Per començar existeix la traducció de Carner (Editorial Juventud) de la primera de les aventures. Del poeta podeu esperar un llenguatge arcaïtzant i una mica refistolat. Sembla ser que no és la traducció més afortunada del Príncep (i les il·lustracions de Lola Anglada són encisadores, però del tot inadequades). Com a llibre és molt bonic, un altre dia en parlaré (a menys que Galderich, que ho faria millor, accepti el repte), però jo quan començo a llegir “margaridoies”, que el conill exclama “Ave Maria!” i que s’utilitzen expressions com “no parant-se gens ni mica a considerar com Mare de Déu en sortiria”, la veritat és que em venen totes les picors. A més no està anotada.

Víctor Compta publicà a Barcanova l’any 1990 una traducció introbable que sospito que és millor del que sembla. El volum es titula “Les aventures d’Alícia”, conté els dos llibres d’Alícia, les il·lustracions de Tenniel i notes de Ramon Buckley.

La versió que trobareu més fàcilment a les llibreries és la de Salvador Oliva (tant a Empúries com a labutxaca). En el seu dia va rebre un premi internacional de traducció, que no sé de quin cel li va baixar. Ha estat una traducció criticada per les seves omissions i descuits, i el traductor/poeta s’ha excusat, tot adduint les presses imposades per l’editorial. Té les il·lustracions de Tenniel, però no conté a penes notes i es limita a la primera de les aventures.

D’A través de l’espill, hi ha la traducció d’Amadeu Viana a Quaderns Crema. Pràcticament introbable. Em sembla molt trist que, fora de les biblioteques sigui impossible trobar aquesta obra en català.

En castellà, per sentimentalisme, perquè van ser les primeres que vaig llegir, les edicions en format més petit d’Alianza Editorial em semblen excel·lents. La traducció i notes de Jaime de Ojeda, tot i que són més modestes que les de Gardner, presenten tot el que cal saber sobre les dèries victorianes de l’autor. Barates i recomanables.

Existeix l’Alícia anotada per Martin Gardner, en un luxós (i car) volum, editat per Akal l’any 1999. El traductor és Francisco Torres Oliver i d’entrada m’ha semblat competent. Una bona opció si voleu gastar-vos prop de 60 euros. Valdemar té una edició en tapa dura amb tot el que cal (les dues Alícies, Tenniel, anotacions) a càrrec de Mauro Armiño. Conté a més obres d’altres il·lustradors, entre elles les originals de Carroll. Un llibre més bonic i voluminós que el d’Alianza, però no tan prohibitiu com el d’Akal.

Cátedra té les dues aventures en un sol volum, amb les il·lustracions i notes de Manuel Garrido. Donat el caire de la col·lecció, l’aparell crític pot ser excessiu per alguns i la traducció no m’ha convençut. Edhasa reuneix en un llibre les dues aventures i “La caça del snark”, traduïdes per Luis Maristany, amb les il·lustracions clàssiques, incloent-hi les menys conegudes del snark, però sense notes.

Si descobreixo alguna cosa més, ja us en informaré. I per descomptat les vostres aportacions sempre són molt benvingudes.

Idil·li d’una tarda d’estiu

allausz@gmail.com (Allau) — Fri, 06 Nov 2009 06:41:00 +0000

Primera pàgina del manuscrit ofert a Alice Liddell

Succeí una càlida tarda, un 4 de juliol de 1862. El lloc, prop de la ciutat universitària d’Oxford. El reverend Charles Lutwidge Dodgson, professor de matemàtiques i lògica a Christ Church, i el seu col·lega Robinson Duckworth llogaren una barca de rems per dur tres de les filles del degà Henry Liddell en una excursió pel riu Tàmesi. Sempre he volgut imaginar aquest llegendari passeig banyat per una llum daurada que desdibuixaria els detalls i deixaria només els contorns, hi veig les branques caigudes dels salzes i els joncs de la riba, potser alguna libèl·lula... Com no conec aquest paisatge anglès, és possible que m’erri, que l’estigui moblant d’inversemblances, enlluernat per l’adjectiu golden que tant es repetirà a l’entorn d’aquesta tarda històrica.

"All in the golden afternoon
Full leisurely we glide..."

Se sap, això sí, que prop de Godstow s’aturaren a berenar a l’ombra d’un paller i que Alice, la mitjana de les tres nenes Liddell, va demanar-li al reverend que els expliqués un conte, com havia fet moltes altres vegades en tardes similars. Dodgson començà a improvisar la història d’una nena que, no casualment, es deia Alice, la qual, tot perseguint un conill blanc acabava en un món de fantasia on li succeïen les aventures més insòlites. Per divertir el seu auditori, el jove professor devia farcir la seva narració d’estirabots inesperats, de còmics jocs de paraules i de referències a gent que les nenes coneguessin. El resultat devia de ser tan excitant que la petita Alice, que llavors tenia 8 anys, va demanar-li al reverend que escrigués tot el que els havia explicat.

Tot i que Dodgson hi accedí, l’encàrrec s’anà demorant. Vull pensar que, a mesura que posava en paper la seva invenció, devia engrescar-se tot sol afegint episodis i bromes que anessin més enllà de la immediatesa de la narració oral. En mostrar el seu manuscrit incomplet als fills del seu amic George MacDonald, aquests respongueren amb tal entusiasme, que a partir d’aquest moment començà a germinar la idea de la seva publicació.

Il·lustració de Carroll del llac de llàgrimes.

El manuscrit de les titulades “Alice’s Adventures Under Ground” finalment arribaren a mans de la seva inspiradora el novembre de 1864, gairebé dos anys i mig després del benaurat passeig pel riu. El text anava acompanyat de 37 il·lustracions, més aviat matusseres, del propi Dodgson. Però ja mesos abans una versió del manuscrit s’havia enviat a l’editor Macmillan, que l’acceptà d’immediat. Les il·lustracions foren encarregades al caricaturista polític John Tenniel i el títol esdevingué “Alice’s Adventures in Wonderland”. Donat el caire lleuger de l’obra, Dodgson optà per presentar-la sota el nom de ploma de Lewis Carroll (una inversió alterada etimològicament dels seus noms de fonts que venia utilitzant des de 9 anys enrere).

La seva publicació el 1865 fou un èxit fulgurant que aviat s’estengué a la resta del món. Se succeïren les edicions i ben aviat les traduccions. La fama universal de Lewis Carroll eclipsà la figura de l’endreçat reverend Dodgson qui, tot i que començava a obtenir guanys considerables amb els seus escrits, preferí continuar amb la seva feina fosca de professor de matemàtiques.

Es diu que, després de la Bíblia, no hi ha cap llibre més conegut a Gran Bretanya que el de les aventures d’Alícia, i segurament a molts altres països serà difícil trobar algú que no hagi sentit parlar de la nena que perseguia un conill blanc. I mentre 150 anys més tard aquest mite continua ben viu, poblat de personatges que, per familiaritat, ja són una mica nostres, la seva imatge fundacional ha quedat per sempre suspesa en el temps, immobilitzada en una tarda d'ambre de 1862.

Analfabets sentimentals

allausz@gmail.com (Allau) — Thu, 05 Nov 2009 06:16:00 +0000

foto Aaron Webb
Fa 4 mesos vaig prometre que aviat comentaria la segona novel·la de la meva amiga Carme Torras. He trigat una mica i no tinc més excuses que les habituals: les vacances, el meu amic Ferriol i Vasili Grossman. Però finalment, després d’una recerca una mica laboriosa, perquè ja se sap que un llibre en català editat l’any passat no te’l trobes a la primera llibreria on entres, he pogut complir la promesa.

“La mutació sentimental” (Pagès editors, 2008), que així es titula la novel·la, va guanyar el X Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo que convoca l’ajuntament de Mataró. Es tracta per tant d’una novel·la de gènere i d’un gènere, a més, que pràcticament desconec. Els experts podran dir a quin corrent s’adscriu el llibre, si té influència d’aquest o aquell altre autor, si aborda qüestions originals o desenvolupa les idees d’un altre. Com jo en sóc un ignorant, només puc dir si la novel·la, estrictament com a tal, funciona; i sí, i tant que funciona.

Ens trobem al segle XXII i la tecnologia sembla haver resolt bona part dels problemes de la Humanitat: el dolor s’ha eradicat, la mort s’oculta darrera d’eufemismes, el sexe és una qüestió merament gimnàstica d’obtenció de plaer i cadascú viu acompanyat d’un robot que literalment et soluciona la vida. Però aquesta societat, aparentment feliç, no és del gust de tothom, hi ha qui creu que el preu que es paga per aquest hedonisme despreocupat és massa alt (si una cosa sé és que darrera de tota bona narració de ciència-ficció, una distopia ensenya les orelles).

D’una banda, alguns dels artífexs de l’aparell tecnològic detecten que estan perdent creativitat, que estan convertint-se en dròpols mentals després de tants anys de dependència de les màquines. De l’altra, un moviment contracultural intenta viure al marge de la tecnologia i recuperar sentiments d’èpoques passades que amb el temps s’han perdut.

En aquest escenari hi arribarà un cos estrany, la Cèlia, una nena vinguda del segle XXI, hibernada a causa d’una malaltia greu que un segle més tard pot ser guarida. El destí d’aquests nens salvats in extremis és l’adopció, un procés que sempre implica bones dosis d’estranyament, però si a més et canvien d’època, l’estranyament és absolut. Cèlia té 13 anys i és més gran que els “adoptats” habituals. Això vol dir que ha arribat impregnada dels trets d’una humanitat passada que li serà difícil d’oblidar. És lògic doncs que tecnòcrates i ludites lluitin per apropiar-se de la seva ànima a la recerca de solucions a la percebuda decadència...

Carme Torras, pel que jo sé, ha dedicat tota la seva carrera laboral (especialment des de la UPC) a acostar el “pensament” de les màquines al de les persones. Per tant, tot el que ens pugui dir sobre els perills de la delegació tecnològica estic segur que serà pertinent i ben fonamentat. La novel·la, en aquest sentit, ofereix abundosos i inesperats motius per la reflexió sobre unes qüestions que ens estan afectant a tots. Qui no ha llegit alguna d'aquestes notícies apocalíptiques en les quals hom es lamenta que la gent no llegeix o que l'escola no fomenta la memorització? La Carme, que prové de la branca de ciències, entenc que defensa un avenç tecnològic adreçat a potenciar l'individu.

Però com que no m’agraden les novel·les de tesi (i aquesta no ho és), la gràcia és que conté també la seva peripècia i el seu misteri. Escrita impecablement bé, només li retrauria el seu afany de retratar tots els punts de vista a cada escena, cosa que em distreu i em dificulta la lectura. Afegiu-hi unes gotes d'humor i de drama per amorosir l'eixutesa dels robots i amb això hi trobareu una novel·la tan entretinguda com reflexiva sobre uns temes ben inusuals a les lletres de casa nostra. Busqueu-la, no us en penedireu.

[Un assumpte del tot tangencial, fruit de la meva immersió actual a l’univers Carroll: tot llegint aquesta novel·la protagonitzada per una nena enfrontada a un desconegut mon de meravelles (i on tampoc falten algunes endevinalles lògico-numèriques) ha estat inevitable pensar en l’heroïna carrolliana. No sé si és casual que Cèlia sigui un anagrama d’Alice; si fos de tot casual, provaria que qualsevol que s’enfronti a un text amb un prejudici al cap serà capaç de demostrar el que vulgui.]

Alícia després d’Alícia

allausz@gmail.com (Allau) — Wed, 04 Nov 2009 06:12:00 +0000

Helena Bonham-Carter de Reina de Cors o "què no faria jo pel meu marit".
L’altre dia llegia al “message board” de l’escriptor de narrativa fantàstica Neil Gaiman (un dels molts hereus de Carroll), el següent comentari:

"Alícia en Terra de Meravelles, què té d’especial? Finalment he llegit “Alícia en Terra de Meravelles”, i per totes les referències que trobes a la cultura pop, m’esperava alguna cosa psicodèlica i estranyament fosca sota una capa d’innocència infantil. Era realment el que semblava: un dolç conte per nens amb algunes parts estranyes però sense cap perill real. D’on venen doncs totes les rareses de Jefferson Airplane i Batman i Matrix i American McGee’s Alice (videojoc en clau d’horror)?"

La comprensible perplexitat d’aquest noi australià no era assuaujada pels seus interlocutors, tots ells desconeixedors del context en el que fou escrita l’Alícia de Lewis Carroll. I és que es dóna la curiosa paradoxa que en temps d’un excés d’informació, les fonts originals han quedat sepultades sota les seves reinterpretacions i l’últim que se li acut a un fill d’aquesta generació és tirar del fil a la recerca del text mare. Vivim en temps postmoderns de reelaboració lúdica dels clàssics, però no sempre el públic disposa de la carta de navegar i així és lògic que els consumidors puguin arribar a pensar que Alícia és una nena proto-gòtica o una psicodèlica avant la lettre.

Els llibres d’Alícia, els que va escriure Carroll, ofereixen (i agraeixen) múltiples lectures i són una font d’inspiració inesgotable, per això són justament uns clàssics. Aquests dies, per exemple, s’estrena al Teatre Lliure la versió de Carlota Subirós i l’any que ve tindrem als cinemes l’esperada visió de Tim Burton. Sense conèixer cap de les dues, imagino que per gaudir-les com cal no serà sobrer estar familiaritzat amb l’original i no voler començar la casa per la teulada.

I és que d’Alícia s’han fet tantes versions, perversions, refregits i simplificacions (entre elles un dels Disneys menys memorables que recordo), que acabes per no saber què és genuí i què és pura derivació. Potser ja és hora que refresquem la memòria i ens acostem a aquella plàcida tarda d’estiu en la que tot va començar... Som-hi doncs?

Un món de metros: Sant Petersburg

allausz@gmail.com (Allau) — Tue, 03 Nov 2009 06:16:00 +0000

Inaugurat el 1955 (grans problemes amb les filtracions d'aigua)

60 estacions

110 quilòmetres de vies

És original, sí, però no enamora. Les estacions d'enllaç multicolors són definitivament kitsch.

Col·leccions

allausz@gmail.com (Allau) — Sun, 01 Nov 2009 23:03:00 +0000

—No pren sucre?

—Amb el cafè mai.

—Llavors em permetrà que li agafi el sobret...

—Llaminer...

—No, no, és que en faig col·lecció.

—Típic —diu ella.

—Típic de què? —ha preguntat ell.

—Típic dels homes, qui més qui menys tots vostès tenen una vena col·leccionista.

—No entenc per què ho diu això, no creu que generalitza? I de dones col·leccionistes no n’hi ha? Per exemple, tinc una tieta que, quan surto de viatge sempre em demana que li dugui algun petit mussol de record, figuretes de terrissa, de fusta, bibelots, ja sap.

—Estic segura que no és el mateix. No crec que la seva tieta senti cap afany ni classificador ni completista, això d’ella no deu passar d’una afició. Digui la veritat, oi que a la seva tieta tot li està bé?

—Si he de ser-li sincer, a la meva tieta tot li deu estar bé, ja que va morir fa dos anys. Però té raó, mai no la vaig considerar una veritable col·leccionista.

—En canvi vostè, estic segura que segueix un mètode, que s’ha imposat unes metes pel seu col·leccionisme...

—Li he de confessar que la seva perspicàcia em fascina. Evidentment no es pot anar aplegant sobrets de sucre a la babalà. En el meu cas només recullo mostres de cafeteries de Barcelona ciutat.

—I els deu tenir ben endreçats, ficats en capsetes o algun altre sistema d’arxiu.

—Sí, esclar, una mica d’ordre és convenient. Sap?, m’està fent sentir com una mena de neuròtic, però li asseguro que és una activitat que només m’ocupa dues o tres hores per setmana. Creu que aquesta dèria innocent pot representar un obstacle en la nostra incipient relació?

—No, no, m’agrada conèixer les seves petites manies, només volia confirmar la meva teoria.

—I quina és aquesta teoria? Em deleixo perquè me l’expliqui.

—Doncs miri, segons el meu parer, que els homes mai no maduren del tot, que per molts anys que vagin fent sempre conserven un peu a l’adolescència...

—Les dones en canvi...

—Les dones podem enamorar-nos d’un ídol de la cançó als 15 anys, però la tonteria rarament ens durarà més de dues temporades; en canvi vostès, els homes, poden ser infidels a totes les dones que diuen estimar, però la seva lleialtat a l’escriptor predilecte o al músic escollit serà de per vida. Mantenen aquestes adhesions a una afició, a un hobby, com a prolongacions naturals dels seus jocs infantils.

—Ens acusa d’immadurs, vaja. No ens té en molt alt concepte, que diguem.

—De falta de compromís, diria jo, especialment quan vénen mal dades.

—Sort de la seva existència doncs, de les dones vull dir, si no la nostra civilització s’esfondraria.

—M’hauria d’haver mossegat la llengua, què pensarà de mi?

—Al contrari, m’interessa molt, no sap com valoro la independència de criteri. Si em dóna una oportunitat, confio a convèncer-la que es troba davant d’una excepció a les seves teories. Què li sembla que fem ara?

—Què proposa?

—És gairebé hora de sopar. Tinc feta una reserva en un bon restaurant amb magnífiques vistes sobre la ciutat, li ve de gust?

—Està molt segur de si mateix, i si ara li digués que no?

—I interrompre una conversa tan interessant? O em falla totalment la intuïció o vostè en té tantes ganes com jo.

—Realment, senyor Barbablava, és un pou de sorpreses.

—Ja ho anirà veient, senyoreta, ja ho anirà veient.

Ofensiva Carroll

allausz@gmail.com (Allau) — Sun, 01 Nov 2009 12:30:00 +0000

Foto de Julia Margaret Cameron (que quedi clar!)

Fa poc han coincidit a la catosfera que llegeixo tres apunts referits a l’escriptor Lewis Carroll. Tots tres incidien en la seva faceta de fotògraf més que no pas en la d’escriptor, un aspecte de la seva obra que amb els anys es valora cada vegada més. Com sempre que es parla actualment de Carroll no han faltat comentaris sobre la seva suposada pedofília.

Les paraules “pederàstia” i “pedofília” tenen el poder màgic de fer-nos dreçar les orelles automàticament, perquè en els temps que corren poques inclinacions humanes es consideren més execrables que aquestes. La qüestió és prou complexa i no crec que es pugui dimonitzar indiscriminadament com pretendria la correcció política, que hi ha molts matisos i que, de vegades, la pederàstia és la conseqüència d’unes lleis determinades tan arbitràries com les de l’edat de consentiment sexual. Però ara no em penso ficar en aquests aiguamolls.

Carroll visqué en una època diferent a la nostra, en la qual la representació de la nuesa infantil es considerava el súmmum de la innocència. Cal recordar que les fotos que l’escriptor feia de nenes en diferents graus de disfressa o de despullament comptaven sempre amb l’aquiescència dels pares de les criatures i que no ens ha arribat cap notícia d’escàndol al respecte. Carroll no només fotografiava infants, sinó que era un expert paisatgista i va retratar alguns dels seus més cèlebres contemporanis com el poeta Tennyson, l’actriu Ellen Terry, el pintor John Everett Millais o la fotògrafa Julia Margaret Cameron.

No hi ha indicis que l’escriptor mantingués cap relació sentimental amb dones adultes i del que passava dins del seu cap és possible que mai no en sapiguem res. Però per fer conjectures déu va inventar els acadèmics, i aquests (esperonats per les lliçons de Sant Sigmund Freud) fa anys que furguen els llençols del reverend Dodgson a la recerca de taques de semen, un semen més teòric que real, cal dir. La investigació policial duta a terme pels experts ha conduït a extrems ridículs, com si el pobre Carroll segués al banc dels acusats en un judici pòstum per suposada pederàstia.

En els darrers anys fins i tot ha aparegut un nou corrent de pensament que s’ha erigit en el paper d’advocat defensor. Segons aquests estudiosos la família de Carroll destruí a la seva mort documents que revelarien les seves nombroses aventures amb dones casades, un fet que en aquella època resultava molt més escandalós que la contemplació de cossos impúbers.

I tot això a qui pot importar-li, apart de quatre estudiosos a la recerca d’una càtedra? Els protagonistes d’aquestes històries són tots morts i enterrats, però la meravellosa obra de Carroll continua ben viva entre nosaltres. Per això em dol que, quan se’l menciona, tothom s’afanya a apuntar la seva suposada pederàstia (com si fos la resposta adequada a una pregunta del “Trivial Pursuit”) i, en canvi, es confessa una ignorància total o parcial dels seus escrits.

Com a tothom, a mi també m’agrada fer safareig, però seria ben trist que d’aquí uns anys a Lewis Carroll se’l recordés exclusivament com un antic autor pederasta prohibit a totes les biblioteques públiques del planeta. Ja vaig escriure en un altre apunt, que ara no localitzo, que sembla ser que a Bertrand Russell li pudia molt l’alè. Però aquestes no són les qüestions pertinents. Per això, per dirigir les mirades en la direcció que veritablement importa, enceto aquí el que he batejat com “Ofensiva Carroll”, una sèrie d’apunts que, si més no, em produirà un immens plaer escriure’ls. Espero que una part d’aquest plaer se us encomani.

Me'n recordo (VII)

allausz@gmail.com (Allau) — Fri, 30 Oct 2009 23:17:00 +0000

Me'n recordo que el primer transplantat de cor es deia Kowalsky.

Vida i destí (etapa 5)

allausz@gmail.com (Allau) — Fri, 30 Oct 2009 17:07:00 +0000

La segona part comença quan la unitat de tancs de Novikov s’atura a Kúibishev. Allí reben ordres de dirigir-se cap al front de Stalingrad. Novikov es retroba amb Zhènia i suposo que fan l’amor, encara que les efusions d’aquests russos són tan estranyes que potser la cosa no passa de beure aigua calenta i menjar un plat de farro. Novikov promet a Zhènia que es casarà amb ella. De retorn a la unitat, el comissari polític Guétmanov expressa les seves reticències sobre els familiars de Zhènia (l’ex marit, Krimov, i el germà confinat a un camp de presoners polítics). El coronel Novikov, que fins el moment s’ha sentit cohibit pel comissari, defensa la seva voluntat de tirar endavant amb la relació. Mentrestant Zhènia, que es debat entre l’èxtasi amorós i la lleialtat pel seu ex marit (de nou la complicada ànima russa) se’n va a passejar per l’estació tot i saber que el comboi del seu estimat ja ha partit. Immensament feliç, torna a casa i es troba una carta que li anuncia la mort del seu nebot Tòlia.

Malgrat la guerra i les desgràcies familiars, Víktor Shtrum elabora una nova teoria que sembla resoldre les contradiccions obtingudes al laboratori. Ambient eufòric, tot l’equip de físics se’n congratula. S’anuncia el proper trasllat del laboratori de nou a Moscou; però sembla que els científics d’origen jueu quedaran enrere. Víktor no s’ho pot creure. Arriben notícies indirectes del seu cunyat Dmitri a través d’un altre presoner polític (un impressor condemnat per errar una lletra del nom de Stalin). Les noves sobre la situació en el gulag no poden ser més esfereïdores. Arriben també els primers indicis del que es coneixerà com Holocaust.

Per donar veu a tots els protagonistes de la guerra, passem a un hospital de campanya alemany en el front de Stalingrad, on un tinent es recupera d’una ferida lleu en el braç, i després a l’estat major, on el general Paulus es disposa a iniciar l’ofensiva final sobre la ciutat assetjada. O no serà encara la definitiva?, comença a témer el militar. Si ja m’admira que Grossman s’hagi atrevit a escriure uns paràgrafs bastant convincents sobre física teòrica, que ara es fiqui en el cap de personatges històrics com Paulus o Schmidt és tan arriscat com versemblant.

Ara ve un capítol dedicat al tinent coronel Darenski, encara a les estepes del Càucas. Molta sorra i una crítica ben corrosiva de la burocràcia estatal.

De nou al camp de presoners alemany. Com que al final de la primera part al Mostovskoi se l’enduia la SS, em pensava que ja no li veuríem més el pèl, però aquí reapareix, després de sobreviure a un atac de cor. Decididament aquests vells bolxevics estan fets d’una altra pasta. Mostovskoi és interrogat per un oficial de la SS o, més ben dit, l’oficial de la SS li engega un inacabable discurs, tot intentant-lo convèncer que el nazisme i el socialisme són pràcticament el mateix.

Sóc a la pàgina 521 i encara no he arribat a l’equador del llibre.

Vita brevis

allausz@gmail.com (Allau) — Thu, 29 Oct 2009 23:23:00 +0000

Foto Swiss Bones
La teva vida en set paraules o menys. Algú més s'anima?

Sis paraules serien exuberància (Jaume Puig)

Exigeixo explicacions! què hi faig jo aquí? (Clídice)

Mirant de saber ser aproximadament feliç (Maria)

Cave canem (Matilde Urbach)

Passejo pel món un temps limitat. Astorada. (Eulàlia Mesalles)

Jo mai no accepto un desafiament. (espai de llibres)

un visto no visto (Matilde Urbach)

Pas a pas però sense presses (Josep)

Res puc dir en sis paraules (leblansky)

Great expectations/Illusions perdues/Love etc. (allau)

Mentre hi sigui, miraré de gaudir-ne. (unquepassava)

Algú té tantes coses per explicar? (Lluís Bosch)

nascut afortunat, visc afortunadament, espero morir feliç (rogerbcn)

Ves a saber què va a ocòrrer (Comtessa d'Angeville)

Qui dia passa, any empeny. (Jordi C.)

Vaig mirar de riure el màxim possible. (Javier Leiva)

Ho faig i punt. (marta)

Quan acabi t'ho diré. (Galderich)

En poques paraules

allausz@gmail.com (Allau) — Thu, 29 Oct 2009 07:20:00 +0000

Prou que ho sabem, el nivell d’atenció que exigeix internet és mínim, o al menys ho és el dels seus usuaris. Des que twitter es va inventar el seu límit màgic de 140 caràcters, escric els meus apunts amb un pèl de recança, tot sabent que el meu excés verbal em farà perdre algun lector. Però jo encara sóc d’aquells passats de moda (sempre millor que un pesat de moda) que opina que els blocs juguen a una categoria diferent a la de FB i twitter. Ni millor, ni pitjor, simplement complim una altra funció. Jo, que sento una comprensible simpatia per l’homenet de Flores, veig els blocs com la baula perduda que enllaça la vella literatura en paper (aviat en e-book) amb el futur de la comunicació escrita i, per molt que em parlin d’allò de la “unitat de pantalla”, m’allargo tot el que convé si el reportatge ho demana.

Però fins i tot els blocs se senten temptats pel virus de la brevetat i no és d’estranyar que hi proliferin haikus i micro-relats, infeccions més o menys benignes per a les quals cadascú es vacunarà segons li convingui.

Per tant no és d’estranyar la iniciativa de la revista SMITH que l’any 2006 va demanar els seus lectors que descriguessin la seva vida en sis paraules. Sembla que la inspiració la trobaren en aquest famosíssim i microscòpic relat de Hemingway: “For sale: baby shoes, never worn.” (En venda: sabates de nadó, per estrenar). Cal dir que la llengua anglesa permet una major concisió que qualsevol llengua llatina i que la proposta dóna molt de joc, el suficient com per publicar amb les respostes un llibre titulat “Not quite what I was planning” (No ben bé el que havia planejat).

Aquí us passo una mostra d’aquestes biografies comprimides:
-Abstrús: "Mushrooms. Clowns. Wands. Five. Wig. Thatched" (Xampinyons. Pallassos. Varetes. Cinc. Perruca. De palla.)
-Lacrimogen: “Cursed by cancer. Blessed by friends” (Maleïda pel càncer. Beneïda pels amics.)
-Inscripció per samarreta de souvenir de Lloret: “No wife. No kids. No problems” (Sense esposa. Sense fills. Sense problemes.)
-Masoquista: “Woman Seeks Men-High Pain Threshold.” (Dona busca homes –alta resistència al dolor).
-El cor de la ciutat: “Girlfriend is pregnant, my husband said.” (La nòvia està prenyada, diu el meu marit.)
-Autoestima zero/ironia mil: “Just in: boyfriend's gay. Merry Christmas.” (Acabo d’arribar: el meu nòvio és gai. Bon Nadal.)
-Resolt: “Wasn't born a redhead; fixed that.” (No vaig néixer pèl-roig, ho he arreglat.)
-Catàstrofe: “Mormon economist marries feminist. Worlds collide.” (Economista mormó casat amb feminista. La guerra dels móns.)
-Inesperat: “Scarred by 9/11; helped by penguins.” (Amb cicatrius de l’11-S; ajudat per pingüins.)

Si algú en té ganes, pot intentar-ho en català, fins i tot emprant set paraules, si se sent limitat per les sis reglamentàries.

Però com que, segons els clàssics, no hi ha res de nou sota el sol, caldrà convenir que els ancestres ens van superar. O és que no es poden llegir com autobiografies en tres paraules les assercions de Descartes, “Cogito, ergo sum”, o la cesària “Veni, vidi, vinci”? Aquests sí que són desafiaments dignes de consideració, sempre que algun amable lector encara escrigui en llatí a la intimitat.

Els meus problemes amb Erato

allausz@gmail.com (Allau) — Wed, 28 Oct 2009 06:56:00 +0000

Un dels trets del meu caràcter que més em dolen és el de ser tan negat per apreciar la poesia. Jo, que llegeixo compulsivament tot text que em cau a les mans, ja sigui la publicitat d’un gimnàs o les instruccions d’un raticida, així que veig un full on les ratlles acaben irregularment abans d’arribar al marge, em tiro enrere instintivament. I no serà perquè no he perdut hores en la meva vida empassant-me novel·les inacabables, de les quals ja sabia, molt abans d’arribar al final, que poc profit en trauria, mentre que, al seu costat, un poema m’exigiria un esforç del tot assumible i una compensació més gran. Però no puc, és més fort que jo.

Prou sé que la poesia és considerada per molts com una de les creacions més elevades de l’esperit humà, i fins i tot jo mateix estaria disposat a subscriure-ho. En alguna rara ocasió un poema ha vingut a trobar-me (mai no he estat jo qui l’ha buscat) i m’ha enlluernat amb una potència desconeguda en cap altre tipus de text. I malgrat tot, en defujo la lectura sistemàticament, potser perquè en ocasions anteriors que ho he intentat amb autors fora de tota sospita m’he sentit perdut i sense criteri, fred davant unes paraules que no em deien res.

Per acabar-ho d’adobar, un poema requereix de ben pocs mots per existir. Passa com amb els micro-relats, tothom es veu amb cor d’escriure’n un i més. Per això la xarxa està gairebé tan infestada de mala poesia com de pornografia (que no deixen de ser dos vessants d’una similar exhibició de vergonyes íntimes), un fet que no afavoreix gens el meu amor pel gènere.

Ara mateix tinc sobre la taula un llibre de Leonard Cohen que em regalà Josep. El llegeixo, per tant, amb agraïment, amb lleialtat, amb afecte; però què n’estic traient? Alguna imatge que se’m fixa per la seva estranyesa i poca cosa més. Em fa la sensació que Leonard podria haver escrit això que escriu com qualsevol altra cosa. “An entire sled-load of Miss Canada losers”, “it was his 87th Cancer”, “Arithmetic, power, cities...” i tots els etcèteres que calguin.

No tinc prou paciència per descobrir el fil que segurament lliga aquests mots que se’m presenten inconnexos. Com passa amb tants plaers que se’ns resisteixen, estic segur que quanta més poesia llegeixi, millor l’apreciaré; però sense cap més estímul que les meves pròpies ganes, sé que tendiré al camí fàcil i continuaré refugiant-me en la vella i coneguda prosa. I jo que m’ho perdré.

Un segle de sons, de sorolls i també de música

allausz@gmail.com (Allau) — Tue, 27 Oct 2009 06:54:00 +0000

El segle comença amb Richard Strauss
Malgrat el conegut aforisme que diu que escriure sobre música és com ballar arquitectura, continuem insistint en vestir amb paraules la més abstracta de les arts. No és un subjecte fàcil que es deixi descriure sense resistència i requereix una escriptura tan potent com subtil per coronar amb èxit l’empresa. El crític nord-americà Alex Ross, firma estelar de “The Newyorker”, indubtablement ho ha aconseguit amb “El ruido eterno (escuchar al siglo XX a través de su música)” que acaba d’arribar a les llibreries de la mà de Seix Barral.

Com explicita el seu subtítol, la intenció de Ross és la de narrar de forma paral·lela la història del segle XX i la de la seva música, molt especialment com la primera ha influït i donat forma a la segona. I quan es parla de música, no es refereix únicament a la música dita seriosa que al llarg del segle passat va foragitar gradualment el públic de les sales de concerts, sinó a tota mena de música, perquè, com li va dir Alban Berg a un reticent i admiratiu George Gershwin, “la música, és la música”. Així, amb esperit ecumènic, ens trobarem com Charlie Parker li dedica un solo a Igor Stravinsky, mentre que aquest (mentre deixa caure el whisky per l’emoció) dóna idees al rocker Bo Diddley, per exemple.

Ross inicia cada capítol amb una escena gairebé cinematogràfica que pretén representar un moment significatiu de la música de la centúria passada. Així identifica el principi del segle XX amb l’estrena de la Salomé de Richard Strauss, on s’hi aplegaren Puccini, el matrimoni Mahler, Arnold Schoenberg i potser un jove Adolf Hitler, presència no del tot documentada, però que hi afegeix el picant irresistible. A partir d’aquesta fantàstica improbabilitat basteix una fascinant estructura on el missatge principal, tal com diu al seu bloc, és que “composers matter”. O sigui que els compositors importen més del que sembla, que són persones immerses de ple al seu temps, víctimes, protagonistes, manipuladors i propulsors, i que la seva obra rarament ha nascut al marge dels esdeveniments.

D’un segle tan ple de peripècies sanguinàries, experiments revolucionaris i totalitarismes diversos se’n poden extreure històries ben suculentes que es llegeixen gairebé com una novel·la (i perdó pel clixé). Ja us vaig parlar fa uns dies dels destins antitètics de Janáček i Sibelius, però igual d’interessants són les vides paral·leles de Schoenberg i Stravinski, l’estrany final del lacònic, abstracte i nazi Anton Webern, els equilibris de l’egoista Richard Strauss a l’Alemanya de Hitler o els del contradictori Shostakovitx a la Rússia de Stalin, o les subvencions de la CIA per promoure els cursos de Darmstadt.

Inevitablement, el llibre perd cohesió quan arriba a la segona meitat del segle, potser perquè els compositors dels que parla encara són massa recents com per saber si entraran o no en el cànon. Això implica una visió menys articulada, molt més de catàleg, accentuada també per aquest corrent de “tot s’hi val” que ha estat tan freqüent a la pràctica artística de les últimes dècades.

Però per molta eloqüència que mostri Alex Ross, escriure sobre música implica en un moment o altre parlar d’escales, d’acords, de notes dominants i de totes aquestes coses que els ignorants musicals trobem tan incomprensibles. Per això s’agraeix que el llibre es complementi amb una web (www.therestisnoise.com) on es poden sentir fragments pertinents de les peces comentades en el text, així com assajos complementaris i alguns documents històrics que mereixen la visita. S’hi afegeix també una discografia i una bibliografia recomanades.

Molta de la música continguda en aquest llibre no és de fàcil digestió i requereix la participació d’un oient actiu i sense prejudicis; i malgrat tot els seus sons els podem trobar a diari, integrats en la nostra quotidianitat: a les bandes sonores de les pel·lícules de terror, als politons del mòbil, a les bases rítmiques del hip-hop, als paisatges sonors d’una cançó de Radiohead o com a decoració d’un anunci de cotxes. Per a mi el llegat més important d’aquest meravellós llibre ha estat el de fer-me renéixer l’interès per un tipus de música que tenia una mica oblidat. O sigui que allò de Messiaen de fa dos dies no serà un brot aïllat. Amenaçats queden.

Acaba amb Gyorgi Ligeti?

*******
Uns comentaris finals sobre la traducció, perquè quan el nom del traductor (Luis Gago) apareix en portada i a més se li permet una extensa nota de declaració d’intencions, el mínim que es pot demanar és que ho faci bé. Per començar, el títol original és “The rest is noise” (la resta és soroll), que a mi m’agrada molt més que “El ruido eterno”. Gago i/o l’editorial opinen que quedava poc eufònic i, amb el vist-i-plau de l’autor, n’han sacrificat les ressonàncies hamletianes. Qüestió de gustos.

Pot ser matèria de discussió que la música incidental que l’alemany Felix Mendelssohn escrigué pel “Somni d’una nit d’estiu” aparegui titulada en anglès. El que no es pot acceptar és que s’infiltri alguna Bavaria on hauria de dir Baviera. Ni que la cançó “A day in the life” de The Beatles es converteixi en “Una canción en la vida”. Ni que la novel·la de Juli Verne, “La volta al món en 80 dies” (consagrada fins i tot per l’amic Cortázar), esdevingui “Alrededor del mundo en 80 días”, en una traducció directa de l’anglès. En obres d’aquesta envergadura, el traductor hauria de tenir coneixements que anessin més enllà de la suficiència lingüística. Encara que Peter Lorre era un actor camaleònic, no es pot afirmar que feia de “nen assassí” a M de Fritz Lang. No era més aviat un assassí de nens? Direu que sóc un perepunyetes, però aquests detalls em fan pensar que potser no em trobo en tan bones mans com indica l’elegant fluïdesa de la traducció.

Noi perd noia. I punt.

allausz@gmail.com (Allau) — Mon, 26 Oct 2009 07:16:00 +0000

La fórmula clàssica de la comèdia romàntica —noi coneix noia, noi perd noia, noi recupera noia— ha demostrat una eficàcia contrastada des dels temps llunyans de Samuel Richardson, i encara ara, amb variacions més epidèrmiques que substancials, sustenta aquest gènere de pel·lícules que els americans anomenen “date films”, o sigui pel·lícules per anar a veure en una cita amorosa. “500 días juntos”, òpera prima de Marc Webb, intenta aportar una mica de frescor a la recepta sense trair l’objectiu primordial d’aquestes pel·lícules que és el de sortir del cinema amb la millor de les disposicions possibles.

Tom Hansen (Joseph Gordon-Levitt) és un arquitecte frustrat que treballa redactant missatges per targetes de felicitació en una companyia tipus Hallmarks. La seva afició a la música indie britànica li ha deixat un gust per les corbates estretes i pels amors una mica turmentats. Un dia arriba a l’oficina una nova secretària, Summer Finn (Zooey Deschanel), i en queda immediatament enamorat. Però Summer, que accepta de bon grat la relació amistosa (amb sexe inclòs), no està per compromisos i, quan se’n cansa, ho deixa correr. La pel·lícula narra doncs els 500 dies que van des de la primera vegada que Tom veu Summer fins el moment que aconsegueix treure-se-la del cap, per tant la traducció “500 días juntos” peca d’inexacta i és molt més adequada l’original “500 days of Summer”.

Com que la pel·lícula va de moderna, aquests dies no s’expliquen en ordre cronològic, i podem passar alegrement del dia 128 al 314, de l’exultació sexual a la depressió profunda i després a les primeres maniobres d’aproximació. Abunden també altres elements distanciadors: un narrador en off, rètols, confessions a la càmera, fragments d’animació... Amanida amb una pila de cançons indie, que va des de The Smiths a madame Sarkozy, passant per Belle & Sebastian, farcida de bones rèpliques, sempre distreta i sorprenent, i amb uns protagonistes ben agradables de contemplar, només li manca una mica més de mala baba per convertir-se en una espècie d’Annie Hall pel segle XXI. Així, tal com ha resultat, és una cinta simpàtica, digne i poc convencional entreteniment, per ser vist preferiblement en parella.

Pintant Messiaen

allausz@gmail.com (Allau) — Sun, 25 Oct 2009 18:43:00 +0000

Com representes visualment la música? Els videoclips en són la resposta? Calia? És lícit preguntar-s’ho.

Sospito que Olivier Messiaen no és un hoste freqüent al repertori dels ipods, i ells que s’ho perden. El Lincoln Center de Nova York ha remodelat recentment la seva sala de música de cambra i, segons el que he llegit, els hi ha quedat molt bé. Per promocionar els seus concerts han enregistrat aquests vídeos. David Shifrin al clarinet, Daniel Hope al violí, Paul Watkins al violoncel i Gilbert Kalish al piano interpreten els dos últims moviments del “Quartet per la fi dels temps”. Música immensa, corprenedora, per descomptat.

S’acompanyen d’una acció pictòrica a càrrec de Zack Smithey. Tot plegat els ha quedat fabulós.

Me'n recordo (VI)

allausz@gmail.com (Allau) — Sun, 25 Oct 2009 09:17:00 +0000

Me’n recordo del meu pare repetint “Tranquilidad viene de tranca”.

Déu i la tetera

allausz@gmail.com (Allau) — Sat, 24 Oct 2009 05:13:00 +0000

Foto Seb Przd

Ja que aquests dies tothom s’ha posat a parlar de déus, d’ateisme i de l’amic Bertrand Russell, em sembla apropiat recordar aquest text seu, que sempre m’ha agradat (l’he traduït amb tota llibertat literària, però espero que amb fidelitat de fons):

Si suggerís que entre la Terra i Mart hi ha una tetera de porcellana que gira al voltant del sol en una òrbita el·líptica, ningú no seria capaç de refutar la meva afirmació, sempre que parés compte en afirmar que la tetera és massa petita perquè els nostres telescopis la detectin. Però, si a continuació, asseverés que, donat que la meva afirmació no pot ser comprovada, és una presumpció intolerable per part de la raó humana posar en dubte la seva existència, caldria considerar que estic dient una parida. Si, tanmateix, l’existència d’aquesta tetera s’afirmés en llibres antics, s’ensenyés com a veritat sagrada cada diumenge, i s’inculqués en la ment dels escolars, qualsevol dubte sobre la seva existència esdevindria un signe d’excentricitat i donaria dret a que el dubitatiu rebés les atencions d’un psiquiatra, en una edat il·luminada, o d’un inquisidor en edats anteriors.

[Amb això dels transbordadors espacials i l’anar i venir d’astronautes, a hores d’ara potser la tetera de Russell ja està fent el seu camí pel Sistema Solar.]

En poques paraules, crec que el que ens vol dir Russell, és que no som els escèptics i els ateus els que hem de demostrar res, perquè no som nosaltres els que postulem artefactes i creences difícils d’empassar. Si els creients volen fer volar coloms, que facin el favor de dir-nos on caguen.

El vestit nou de l’emperadriu

allausz@gmail.com (Allau) — Fri, 23 Oct 2009 08:17:00 +0000

Foto Graham McCarthy

Ningú com Nick Hornby per retratar la permanent immaduresa d’uns mascles que, incapaços d’enfrontar-se al compromís, es refugien en els seus hobbys i les seves dèries en una prolongació d’una infantesa que potser mai no han volgut abandonar. Febre a les grades, sobre l’amor a un equip de futbol (l’Arsenal) o Alta fidelitat, sobre un boig que només viu per la música, són potser els llibres de Hornby que millor reflecteixen aquesta incapacitat per créixer i relacionar-se, aquesta adolescència inacabable, que afecta cada dia més homes.

Juliet, naked, la darrera novel·la de Nick Hornby (de moment no hi ha traducció), sembla una actualització d'Alta fidelitat adaptada als temps d’internet.

Duncan i Annie fa 15 anys que conviuen a un poble somort de la costa anglesa. Duncan és fan de baba d’un obscur rocker americà anomenat Tucker Crowe i Annie més o menys comparteix aquesta fal·lera. De fet, es podria dir que l’admiració per Tucker Crowe és el ciment de la seva relació.

Crowe l’any 1986 s’enamorà d’una dona americana de l’alta societat. D’aquesta tempestuosa relació sorgí “Juliet”, el seu millor àlbum. Durant la gira de presentació del disc, en acabar un concert en un club de Minneapolis, sembla que Crowe va tenir una experiència transcendental als lavabos del club. Des de llavors, va deixar de tocar i desaparegué de l’esfera pública.

Ara, més de 20 anys més tard, es publica “Juliet, naked”, la maqueta despullada del que esdevindria “Juliet”. Aquest fet insignificant, excepte per Duncan i quatre correligionaris mes, tindrà conseqüències inesperades i Annie començarà a plantejar-se si no ha llençat per la borda quinze anys de la seva vida. Tucker Crowe, que ha passat aquests anys emborratxant-se i engendrant fills dels que no se n’ocupa, s’està fent la mateixa pregunta. Amb una mica d’ajuda de l’atzar novel·lesc, aquests dos cors solitaris es trobaran...

Fins a cert punt, Hornby trepitja territori conegut encara que ara, gràcies a internet, ja no cal que els pirats d’un artista es trobin en pubs o al voltant d’una botiga de discos: sempre hi haurà una pàgina web que els aglutini per discutir incansablement sobre significats ocults amagats a la lletra d’una cançó, sobre si va ser millor l’actuació d’octubre del 85 a Toronto o la de tres dies més tard a Buffalo, o sobre un possible albirament de l’artista a un súper de Baltimore o a una benzinera d’Ohio. Hornby satiritza afectuosament aquesta colla d’inadaptats que amb la seva adoració perpètua acaben per no entendre res. També denuncia la capacitat de la xarxa per propagar les mentides agraïdes, encara que darrera de tanta mitificació potser s’amagui una realitat molt més vulgar.

A diferència d’Alta fidelitat, aquí s’aborda també el punt de vista femení amb totes les seves contradiccions i les seves febleses. Ningú no escapa al tendre i eficaç bisturí de Hornby, ningú no en surt indemne, però tothom mereix també un grau de respecte i un moment de dignitat (fins i tot l’obsessiu Duncan). I tot això narrat de forma lleugera, extremadament còmica i perspicaç, on la franca rialla i el pessic d’emoció no queden mai gaire lluny. Hornby, que no deu ser un optimista, no ofereix solucions definitives ni conciliacions catàrtiques (això no és un telefilm de sobretaula), però les seves conclusions diuen molt sobre tots nosaltres i ens deixen contemplant el futur dels seus personatges amb un somriure agredolç.

Si llegiu l’anglès, correu a comprar-la. La resta, mossegueu-vos les ungles d’impaciència fins que arribi la traducció.

Jo de tu ho faria

allausz@gmail.com (Allau) — Thu, 22 Oct 2009 06:05:00 +0000

Això d’avui va de dues recomanacions.

La primera no serà cap novetat pels blocaires sensibles, ja que la Tina Vallès, gràcies a les virtuts literàries dels seus blocs, té els seus esforços publicats en paper a la inquieta editorial labreu. “L’aeroplà del Raval” és el títol del volum que recull algunes de les entrades més reeixides del seu bloc homònim. Però, després de fer aterrar el seu aeroplà, la Tina ha continuat escrivint a “Ganxet sota les pedres”.

Ara la Tina està de part (i de bessonada!) Mentre esperem que torni, feu una ullada al que ens ha deixat escrit, peces com aquest El senyor i la senyora Nohisom em semblen absolutament magistrals en la seva utilització creativa de la vida quotidiana. Persones com la Tina Vallès estan inventant, tranquil·lament i potser sense proposar-s’ho, un nou gènere literari a partir dels blocs. Felicitats doncs, Tina, i que els nens et surtin tan espavilats com la mare!

La segona recomanació és musical i l’he robat del bloGuejat d’en Salvador Macip (ja ho sé, no hauria de llegir-me bloGs amb G majúscula). La cosa va d’en Beck i altres amics seus (el jipiós Devendra Banhart, el productor Nigel Goodrich, l’actor Giovanni Ribisi...) que es troben de tant en tant per fer música sense altra pretensió que la de passar-s’ho bé. En cada sessió agafen com inspiració un àlbum que els hi agradi especialment i fan versions de la majoria de les seves cançons que després pengen a la xarxa. Com indiquen, no pretenen millorar els originals, i aconsellen acudir a les fonts per gaudir de l’experiència definitiva. Tot i això, el resultat és molt agradable i, de moment, la selecció d’àlbums (“Songs of Leonard Cohen” i “The Velvet Underground & Nico”) és tant indiscutible com impecable.

No sé a vosaltres, però a mi que els músics d’ara reconeguin formar part d’una tradició i honorin els seus mestres em reconforta i fins i tot m’emociona una mica.

Musicolatria

allausz@gmail.com (Allau) — Wed, 21 Oct 2009 06:12:00 +0000

Algú pot arribar a pensar que sento debilitat pels artistes desgraciats i res podria estar més lluny de la realitat: per a mi el creador turmentat que produeix amb dolorós restrenyiment, el “beautiful loser” mort a una edat prematura entre la ferralla d’un descapotable o el poeta cloròtic amb un dossier clínic més gruixut que la seva obra completa em produeixen més fred que calor. Per això, si avui parlo de Paddy McAloon, és pels seus mèrits i per raons d’estricta actualitat.

Llegeixo que per alguns McAloon és un cas flagrant d’infravaloració, ja que els seus acèrrims el comparen a llumeneres com Gershwin, Berlin o Porter. No sé si cal exagerar tant, les comparacions potser no són tan odioses, però generen odis igualment.

McAloon fou l’ànima de Prefab Sprout, un grup que a cavall dels 80 i 90 del segle passat oferí alguna de les perles pop més encisadores i sofisticades d’uns anys molt més valuosos del que l’actual crítica revisionista vol admetre. El meu favorit continua essent el seu segon elapé, “Steve McQueen”, encara que els experts situen la seva cúspide a “Jordan: the comeback”.

Després del crucial “Jordan”, que és de 1990, el grup trigà set anys en publicar “Andromeda Heights”. No és un mal disc, però set anys d’espera posen molt altes les expectatives. El 2001 aparegué “The gunman and other stories”, un producte ben estrany que recreava el món del far-west amb lents europees (Sergio Leone inclòs). A aquestes alçades Prefab Sprout s’havia reduït gairebé exclusivament al projecte personal de Paddy. Tot i això és un disc que proporciona més gaudi del que es pot sospitar.

A partir d’aquí les notícies són més aviat tristes. McAloon pateix dos despreniments de retina i comença a perdre l’oïda. Res de pitjor per a un artista que la minva dels sentits. Encara així, publica el 2003 un àlbum estrany, “I trawl the megahertz”, inspirat per les audicions dels programes nocturns de ràdio. No té res a veure amb els seus treballs anteriors, bàsicament instrumental i narratiu, mereix més d’una visita atenta.

El 2007 es publica una edició remasteritzada de l’excel·lent “Steve McQueen” acompanyada d’una reelaboració acústica de l’àlbum. Es tracta d’una petita joia, que sona com un cant de cigne.

I llavors, ara, en aquest 2009 que se’ns acaba, apareix de sobte un disc signat per Prefab Sprout amb el títol “Let’s change the world with music”. D’on ha sortit? Val la pena?

Admiro molt els músics-naturalistes a la recerca del Sant Grial que és la cançó-pop perfecta. Paddy McAloon és d’aquests, i després de l’èxit de “Jordan”, devia de sentir-se tant segur de si mateix, que va gosar desafiar el déu Brian Wilson. Va reunir una col·lecció de cançons exultants entorn del poder gairebé religiós de la música. La casa discogràfica es devia posar les mans al cap, perquè en primera instància, sembla l’obra d’un fanàtic il·luminat. El projecte quedà aparcat i l’evolució del grup tirà per terrenys menys relliscosos.

Gairebé 20 anys més tard, després de passar-li el drap de la pols, surt a la llum la maqueta que Paddy gravà al seu estudi. Que ningú no s’espanti: el seu so, encara que provingui d’artefactes digitals, és gairebé tan brillant com qualsevol disc de la banda i, tot que ens hauria agradat una versió definitiva amb instruments de debò, ens hem de conformar amb el que hi ha.

Els textos, amb declaracions d’amor incondicional a la música (“Let there be music”, “I love music”, “Music is a princess”) poden produir una mica de vergonya aliena:

Des del principi aquest món fou violent
L’home es preguntava “per què?”
Però el cel callava
Déu es va commoure
Va prendre una decisió
Digué “que la música sigui la meva veu!”

Però com estan integrats en unes estupendes cançons que són pura alegria sònica, aviat ho perdones, mentre segueixes el ritme amb el peu.

Vida i destí (etapa 4)

allausz@gmail.com (Allau) — Tue, 20 Oct 2009 16:03:00 +0000

Encara al setge de Stalingrad, un jove soldat de la casa 6/1 és cridat a informar l’Estat Major. El seu nom, Seriozha, és fill de Dimitri, germà de Liudmila i Zhènia. Seriozha rememora els seus companys d’armes, un a un, cadascun d’ells amb el seu nom, origen i peculiaritats. Com espero no haver-me’ls de trobar, els oblido tot seguit.

A la central elèctrica de Stalingrad el seu director resisteix. És vidu de Marússia, germana de Liudmila, morta durant el bombardeig de la ciutat. L’acompanya la seva filla Vera, embarassada del pilot Viktorov, a qui espera secretament. Viktorov ja el coneixem dels capítols dels boscos boreals 200 planes enrere.

Llavors tornem a la llar de Liudmila a Kazan i, com que les últimes transicions han estat breus, començo a fer-me una composició mental d’aquesta extensa família (mentre prego perquè ja no em quedi ningú més per conèixer). Està clar que l’estratègia de Grossman consisteix en escampar els membres del clan per tota la geografia russa per oferir una visió el més panoràmica possible de la guerra. Veurem si després d’aquesta pronunciada corba d’aprenentatge la cosa s’estabilitza.

A l’entorn de Liudmila es respira una atmosfera malaltissa causada per les diverses defuncions patides a la família. Víktor es refugia a les tertúlies a casa d’un col·lega, on es parla de llibertat de premsa i de literatura (Txèkhov, Tolstoi, Dostoievski), sempre amb l’ombra de l’autocensura i la delació planant sobre les converses.

Un passeig per l’estepa calmuca omple unes pàgines de descripcions líriques. Per allí apareix el tinent coronel Darenski, qui sobretot es fixa en les senyores.

I per acabar la primera part de la novel·la, tornem al camp de concentració alemany dels primers capítols. El vell bolxevic Mostovskoi discuteix amb un menxevic poc abans que els SS se l’enduguin cap a un destí incert. Sospito que no tornarem a sentir parlar d’ell.

Sóc a la pàgina 409.

Més motius per visitar Sicília

allausz@gmail.com (Allau) — Tue, 20 Oct 2009 05:24:00 +0000

Jo no pretenia allargar més la història de la nostra escapadeta siciliana, però algun lector encuriosit ha reclamat que n’ampliés la informació. Que quedi clar que no em paga cap organisme turístic local (ni cap organització sota mà, ja m’enteneu), i que només actuo en benefici del públic, que amablement m’acompanya.

Sicília és l’illa més gran del Mediterrani i potser per això en concentra totes les seves essències en grau superlatiu. Ja he parlat de la seva immillorable cuina; de les seves platges o els seus parcs naturals un altre Homer haurà de cantar les seves excel·lències, a mi no m’interessen gaire. A continuació presento alguns motius de pes per visitar l’illa.

1) Temples grecs. Jo no he estat mai a Grècia, però les restes que aquí es poden veure són espectaculars i diuen que millor conservades. Fa quatre dies érem a Segesta, en un entorn de pastors amb flabiol que conviuen amb nimfes desvergonyides, un paisatge idíl·lic i verd, impropi de la tardor que ens visita (haurà plogut molt aquest estiu). Però la vall dels temples d’Agrigento o les columnes marítimes de Selinunte ofereixen marcs incomparables igualment clàssics. I després hi ha el temple incrustat com un Alien a la catedral de Siracusa.

2) “Spectacular theaters”. No, no es tracta de Broadway. Els teatres de l’antigor els col·locaven davant d’un panorama que treia l’alè. El de Taormina, amb el seu escenari ple de columnes, i el fons de l’Etna i el mar Tirrè és insuperable. A Segesta han aconseguit un bon succedani, encara que ningú em convenceria a pujar fins allà dalt de la muntanya per veure la darrera estrena de Calixto Bieito. Si no, a Siracusa tens una versió més popular amb vistes al suburbi.

3) La vida dels rics. A Piazza Armerina, al cor de l’illa, hi ha una casa de camp romana, perfectament conservada, descoberta fa relativament poc. Els seus mosaics, incloses les cèlebres noies en biquini, formen un conjunt espectacularment extens.

4) Mosaics bizantins. Déu és daurat i polimorf i pervers. La catedral de Monreale sobretot, però també la Martorana, la catedral de Cefalù, la capella palatina i les estances de Roger II al palau dels normands.

5) L’urbanisme barroc. Dels terratrèmols del XVII i XVIII sorgiren viles perfectament planificades, com l'admirable Noto. I les dues ciutats potser més belles de Sicília, les dues tancades en la seva pròpia illa, una en terra, Ragusa, l'altra al mar, Siracusa.

6) L'Etna. Que no cada dia pots enfilar-te a un volcà actiu.

La ópera en Sevilla es pura maravilla

allausz@gmail.com (Allau) — Mon, 19 Oct 2009 08:31:00 +0000

No per sabut és menys curiós: Sevilla, apart de tenir “un color especial” i tota la pesca, és la ciutat ideal per ambientar una òpera. Ningú no sap el perquè ni el com, però cinc de les vint òperes més importants de la història de la Humanitat passen allí. És difícil atribuir a la casualitat un fet tan remarcable des del punt de vista estadístic. Aquesta ciutat, sigui per experiència directa o vicària, és capaç d’inspirar a tota mena de creadors amb el seu duende.

Un responsable parcial podria ser el dramaturg Caron de Beaumarchais, un veritable best-seller del segle XVIII, que va escriure un celebrat tríptic d’obres localitzades en gran part a la capital andalusa. La primera peça de la trilogia ja va inspirar “Il Barbiere di Siviglia” de Paisiello, que va gaudir d’un èxit considerable en el seu moment, al menys fins que un jove Rossini va demanar permís al mestre per tornar-la a adaptar. El resultat fou un cim de l’òpera buffa, un monument de vitalitat, de gràcia i de joie de vivre al que és inevitable adherir-se incondicionalment (sense dubte, cal incloure-la al cànon).

La segona part del tríptic, que reprèn els personatges en una amarga maduresa, generà “Le nozze di Figaro” (lletra de Lorenzo Da Ponte, música de Wolfgang Amadeus Mozart). Resulta difícil parlar d’aquesta òpera perfecta, bellíssima, que ens defrauda cada vegada que la veiem escenificada, perquè l’hem idealitzada fins a límits suprahumans. Considerada per molts (m’incloc) com la millor òpera de tots els temps, amb aquesta ja en comptabilitzem dues al Top-20.

La tercera part de la trilogia, La Mère coupable, trasllada els personatges a França. O sigui que, encara que Darius Milhaud i John Corigliano en fessin òperes, no les podem comptar aquí.

Però sense moure’ns de Mozart i Da Ponte ni de Sevilla, hem de parlar del seu “Don Giovanni”, obra magnificent de pinzellades fosques (a mi sempre m’ha deprimit una mica), però que mereix plaça preferent al hit-parade. Aquí és el mite tradicional de Don Juan qui guanya la partida.

Responsabilitzarem Prosper Mérimée d’haver creat “Carmen”, la dona lliure i passional que encén qualsevol fantasia eròtica. Bizet, un gran talent de vida massa breu, ens va cedir una òpera magistral que fa gaudir tota mena de públics immunes a la seva subversió (indiscutible número quatre del cànon).

La darrera (i cinquena) òpera sevillana que considero mereixedora d’un lloc al cim del gènere és la més discutida de totes. Però encara que els especialistes operístics posin pegues a les seves irregularitats estructurals, “Fidelio” de Ludwig van Beethoven és un veritable plaer de cap a fi. Qui serà capaç de negar-li generositat i amor per la humanitat, a més d’una musicalitat sublim?

I no hem acabat, perquè a la divisió preferent encara podem trobar una òpera tan truculenta i sucosa com “La forza del destino” de Verdi.

Exercici: explicar que té d’operístic Sevilla, que no ho tingui Córdoba, Toledo o Igualada, per exemple. (Bé, a Toledo passa “L’heure espagnole” de Ravel i sobre Igualada fins i tot jo em veig capaç d’explicar-ho).