www.roigesfera.org

Antoni-Ítalo: "L'esquerra transformadora davant del moviment sobiranista"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Sun, 16 Sep 2012 15:29:00 +0000

Quan va esclatar la crisi econòmica del capitalisme el 2007, quan es va evidenciar que la desregulació econòmica no era aquest conte de fades que expliquen en els departaments d'economia de les universitats més prestigioses, l'esquerra transformadora va pensar que havia arribat el seu moment, que de forma espontània la població exigiria un major control públic (i democràtic) dels processos econòmics i en això va arribar el nacionalisme. El nacionalisme dels països més rics d'Europa que no volien assumir el deute dels més pobres, el nacionalisme dels catalans farts de rebre d'Espanya menys del que aporten, el nacionalisme dels espanyols que consideren que les reivindicacions catalanes constitueixen un acte de deslleialtat. La història no és nova, només cal recordar l'ascens del nacionalisme en el període d'entreguerres.

La crisi a Catalunya va ser acompanyada pel tediós desenllaç del procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia que va catapultar el sobiranisme català fins quotes que haurien resultat inversemblants només un decenni enrere. La centralitat que ha anat ocupant la qüestió nacional en el debat polític del país i de la resta de l'Estat no és casual i ha estat utilitzat encertadament per les diferents burgesies com a cortina de fum davant les agressions a l'estat del benestar que han anat cometent sense cap tipus de confrontació pel mig o, pitjor encara, amb una lleialtat que es resumeix en el tòpic que Catalunya ja ha fet els seus deures, ¿els deures per qui? Tot això és cert però, no obstant això, encertava el jove Marx quan deia que interpretar el món no és suficient sinó que cal transformar-lo, i l'esquerra transformadora catalana (també l'espanyola però aquest és un altre debat) s'ha limitat a donar explicacions a aquesta realitat donant curs a la dreta per hegemonitzar la mobilització ciutadana.

Davant la recurrent pregunta de si donaria suport un eventual procés independentista a Catalunya, l'esquerra transformadora s'ha limitat a contestar mecànicament, que la resposta a la maleïda pregunta depenia de qui dirigís aquest procés i dels seus objectius, situant-se, de facto, fora de la societat. L'esquerra ha repetit insistentment que només donaria suport aquells processos sobiranistes que portaran aparellats un projecte social ambiciós que doni resposta a les necessitats d'una ciutadania agonitzant davant els estralls de la crisi econòmica i de la seva gestió per part dels governs. Com gairebé sempre, l'esquerra encerta en la resposta però no en la pregunta, ja que, al cap ia la fi, el que preocupa als i les catalans i, especialment, a les classes populars no és què donaria suport l'esquerra davant un eventual escenari sinó quines són les seves propostes. Com en la faula del rei nu, l'esquerra catalana ha perdut la capacitat de dirigir políticament el país i, a la vista dels resultats, sembla que ningú l'hi hagi dit.

L'esquerra ha d'assumir la seva posició subalterna en el procés de construcció nacional catalana de la mateixa manera que ho va fer el pujolisme en el tardofranquisme [1] amb uns resultats de sobres coneguts. No es tracta doncs de dissuadir la població de recolzar un procés de secessió dirigit per la burgesia catalana (això, desgraciadament per als que ens definim d'esquerres, ja no és a les nostres mans) sinó de participar en aquest procés i de confrontar amb la dreta dins el mateix per evitar que el discurs convergent sigui l'únic existent i que les seves creences s'elevin a la categoria de norma o, per dir-ho la manera de Gramsci, de sentit comú.

Ara bé, per aconseguir una participació fructífera en el moviment sobiranista, perquè la confrontació ideològica amb la dreta nacionalista sigui efectiva, perquè l'Estat resultant doni respostes als problemes de la immensa majoria dels i les catalanes, l'esquerra transformadora ha teixir complicitats amb les altres tradicions de l'esquerra fins a situar un programa i una agenda comuna. Ens juguem molt amb això.

[1] Explica Toni Salado en el seu últim article que Jordi Pujol es va dirigir a l'històric dirigent del PSUC Guti amb les següents paraules: "Guti, no et pensis que sóc ximple. Jo ja sé que rera l'Assemblea de Catalunya i "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia "esteu Els comunistes!. Però AIXÒ i el tema de" Catalunya, un sol poble", a nosaltres también ENS interessa per construir Catalunya un cop estiguem en democràcia ..."

Vladimir Lenin, Anonymous i el fracàs del 15-M

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Thu, 26 Jul 2012 00:21:00 +0000

El bloc Politikon.es refexiona sobre les formes d'organització de la classe treballadora i sobre la vigència de la fórmula leninista.

Mentre llegia avui l'(excel·lent) article a Wired sobre Anonymous i la seva "organització", recordava moltes de les coses que es deien, fa més o menys un any, sobre el 15-M i els nous moviments socials nascuts de la gran recessió.

La idea central de molts d'aquests moviments (15-M, Occupy Wall Street, Anonymous, etcètera) és que són protestes descentralitzades, sense un lideratge estable o clar. El 15-M, sense anar més lluny, era un moviment agressivament assembleari, molt preocupat d'evitar jerarquies o que ningú s'apropiés de les protestes. Els anon parlen que no són una democràcia, sinó una "do-ocracy" (acció-cràcia?). Les decisions es prenen a base de fets, no discussions. Si algú llança una campanya, el seu pes depèn de quanta gent s'uneixi a ella, no d'una votació o d'un debat intern. Occupy era semblant al 15-M; molta acció i debat, i una por cega a la burocratització.

Aquesta forma d'organització, sense líders, programa o institucions, és relativament nova, fruit d'internet i les noves xarxes socials, diuen alguns. En comptes de crear un monòlit burocràtic amb líders, ara és possible organitzar-se directament, ja que els costos de transacció són molt baixos. Debatre, intercanviar idees i muntar campanyes és molt més fàcil, fent de les velles campanyes amb caps quelcom obsolet.

La veritat, fins fa uns mesos aquesta classe d'arguments gairebé em semblava convincent. Les noves tecnologies sí que han reduït costos fins a extrems ridículs, i és molt més fàcil tenir converses multipolars, sense un centre clar. D'un temps ençà, però, ja no n'estic tan segur.

Linda Hirschman parlava fa uns dies sobre Stonewall i el naixement del moviment homosexual a Estats Units. Els disturbis d'Stonewall són un dels mites fundadors del moviment gai americà; tot va començar amb un raid de la policia en un bar de Greenwich Village el 1969 que va acabar a bufetades, i que revoltar la comunitat homosexual de Nova York per mobilitzar-se i demanar els seus drets. Hirschman assenyala que la visita policial i brutalitat associada no tenien res d'extraordinari, els disturbis del 69 no eren els primers, ni Nova York era la ciutat amb més conflictes i protestes. La diferència entre Stonewall i altres batalles, però, va ser que en aquest cas un grup d'afectats eren membres d'un parell d'organitzacions del barri, i van decidir anar més enllà d'una protesta.

Com ho van fer? Per començar, amb reunions. No amb assemblees o coses espontànies, un local, un ordre del dia, un grup de gent portant l'agenda i posant ordre perquè del debat en sortissin coses concretes. El segon pas va ser obrir l'organització al barri, però usant un model representatiu; res de participació ilimitida, amb els més pacients / masoques / radicals monopolitzant l'organització. I el tercer pas, sent com són els Estats Units, va ser recaptant fons, organitzant balls, esdeveniments i altres, de manera que l'organització pugués fer coses. Craig Rodwell, un llibreter del barri, es va ocupar del comitè que organitzaria la primera desfilada d'orgull gai de la ciutat. Un grup d'amics, una mica de diners, i a les poques setmanes tenim un moviment social que canviaria el país. L'avantguarda del proletariat, prenent les regnes dels oprimits, i portant-los a la terra promesa.

Els moviments socials "tradicionals" sempre havien seguit aquest model, o alguna aproximació raonable. El vell manual de Lenin: un grup de gent molt motivada i especialitzada pren les regnes i porta les protestes endavant. La protesta pot ser de masses, però l'organització és petita i professional. Hi ha líders representatius, però hi ha un centre que dóna direcció i manté el moviment viu, alhora que evita que el col·lectiu es fiqui a discutir qüestions procedimentals fins a la fi dels dies o perdi el temps debatent sobre la necessitat de biodances.

Quan un sistema organitzatiu és utilitzat una vegada i una altra, és molt possible que el que estiguem veient no és només un costum, sinó un model que funciona prou bé. Els moviments socials s'institucionalitzen no perquè hi hagi sempre un col·lectiu de gorreros que vol apropiar-se de tota la glòria, sinó perquè és una forma eficient d'aconseguir que les protestes no acabin dominades pels que no tenen res millor a fer. Les assemblees, al cap i a la fi, són una forma de democràcia directa, no de democràcia representativa, si volem que un moviment faci el que demana el seu "votant mitjà", hem de crear un sistema que eviti que qui domini la organització sigui el "votant incansable" (llegiu, el més motivat o més radical). Un moviment social que crea una institució corre el risc de fossilitzar-se a llarg termini, però evita esdevenir un galimaties sense objectiu clar a curt.

Les protestes del 15M van començar fa poc més d'un any. De tot aquest soroll i fúria l'únic que hem acabat per veure és molta gent sortint al carrer i protestant i poc més, el moviment ha passat a segon pla, incapaç de mantenir una cosa semblant a un missatge més o menys coherent, una agenda reformista sobre la taula o un suport social clar. Occupy ha caigut en un problema semblant; Anonymous són un cas similar. La mateixa descentralització del moviment, la seva resistència a organitzar-se, ha fet que s'esgotessin corrent en mil direccions, sense arribar mai a establir-se en el debat.

Ahir diumenge, a Egipte, una organització avorrida, institucional i burocràtica celebrava una victòria electoral. La gent de Tahir, els revolucionaris de la primavera àrab, no tenien líders. Els Germans Musulmans, tot comitès i locals un-punt-zero, es van concentrar a guanyar. Vladimir Lenin tenia raó. Necessitem revolucionaris professionals.

Joan Carles Gallego: "Referèndum"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Mon, 23 Jul 2012 22:51:00 +0000

Joan Carles Gallego denuncia al seu blog les polítiques de retallades que considera "un frau democràtic".

Que aquest 19 de juliol els carrers eren plens de gent no es pot negar. Ha estat un important procés de mobilització arreu del país, àmpliament unitari, convocat per organitzacions sindicals, socials, de professionals, de la cultura, etc., que mostren l’alt grau d’indignació existent i l’ampli rebuig social a les mesures imposades pel govern. Les manifestacions han comptat amb una amplísima participació. Però també han visualitzat l’ampla transversalitat social del malestar que provoquen les continues onades de retallades que fa dos anys s’estan imposant.

La convicció que les mesures que s’imposen no condueixen a la recuperació de l’activitat i a la creació d’ocupació, s’uneix a la constatació que la seva aplicació no afecta per igual tota la societat. Mentre la immensa majoria està sent castigada per les mesures de retallades de drets, segueix havent-hi una minoria –curiosament la que més s’ha beneficiat del model de creixement que ens ha dut a la crisi- que no assumeix cap compromís ni contribució a la sortida de la crisi. Mentre pensionistes i jubilats, persones aturades, treballadors públics i privats, professionals i autònoms, petits empresaris i comerciants, estem assumint l’empitjorament de les condicions de vida, ni les grans fortunes, ni les grans empreses i corporacions transnacionals, ni les grans entitats financeres contribueixen a l’esforç per sortir de la crisi. S’evidencia l’absurd d’uns sacrificis que lluny de treuren’s de la crisi, generen més pobresa i més desigualtat. Però també creix el convenciment que hi ha alternatives possibles, equilibrades i solidàries.

Una gran diversitat d’expressions del malestar travessava la manifestació: treballadors i treballadores, tant del sector públic com privat, rebutjant la pressió a la baixa de les condicions laborals i salarials i l’augment de la precarietat; col·lectius de persones aturades, exhibint la seva contrarietat amb la inutilitat d’unes mesures que no obren cap horitzó de reactivació econòmica, però que els culpabiliza indiscriminadament i els qüestiona l’assegurança que han estat cotitzant quan eren actius; pensionistes i jubilats que mostren la indignació pel fet que la seva pensió està abocada a una continuada pèrdua de capacitat adquisitiva tant per l’efecte de l’IVA com per la pujada dels serveis bàsics, com la llum, l’aigua i el gas; autònoms i professionals, decepcionats amb unes mesures que en conjunt seguiran empitjorant la seva posició social; artistes, editors i treballadors de la cultura en general, protestant enèrgicament perquè el que hauria de ser un producte d’accés universal –la cultura allibera- s’etiqueta com de luxe en la nova formulació de l’IVA; col·lectius de treballadors de diferents serveis públics –educació, salut, bombers, policies, assistents socials, agents forestals, etc- que denuncien la pèrdua de qualitat que les diferents onades de retallades està imposant a uns serveis públics que han de garantir la cohesió social i la seguretat de tothom; etc. Ciutadans i ciutadanes, en definitiva, expressant el rebuig a la inutilitat i a la injustícia de la darrera imposició del govern.

Estem davant d’un gran frau democràtic. La imposició pels governs d’uns retalls de drets brutals fa ja dos anys, tant a l’Estat com a Catalunya (retallades de drets socials, incompliments d’acords laborals, contrareformes imposades, fiscalitat, etc) no estava entre les propostes electorals dels partits que governen. Sol·licitar el vot per un programa i governar amb un altre és un frau democràtic. Per això, la continuïtat de la mobilització ha d’emplaçar al govern a rectificar, dimitir o sotmetre a referèndum les seves propostes, perquè la ciutadania tenim dret a decidir. I, si no el convoca l’hem d’imposar a través d’un ampli procés de mobilització social que faci aflorar democràticament la voluntat majoritària de la ciutadania.

Juli Cuéllar: "L’estafa olímpica vint anys després"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Sun, 22 Jul 2012 00:46:00 +0000

Juli Cuéllar reflexiona críticament al seu blog sobre la gran operació olímpica del 92, el vinté aniversari de la qual els mitjans celebren aquests dies amb tota la pompa.

El sistema trontolla, per això els altaveus del poder alimenten la nostàlgia dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Lògic, ja que la “pax olímpica” va ser l’últim episodi de consens social reeixit a mans de la burgesia porciolista.

No oblidem que el projecte olímpic de la Gran Barcelona es va concebre com a un contrapès a l’hegemonia electoral de les faccions més nacionalistes de la burgesia. La dicotomia Àrea Metropolitana versus Generalitat és la nefasta herència d’aquell període, que ha impedit la racionalització de la divisió territorial, electoral i administrativa del nostre país.

El tàndem Samaranch (La Caixa) – Maragall va executar un programa polític i un model de societat al servei de les classes dominants, ideat durant el franquisme, que es va consolidar a través a través de l’estructura de poder municipal ordida pel PSC (Ajuntament i Diputació) i que, a partir de 1982, va complementar amb els seus delegats del govern d’Espanya a Catalunya.

L’estira i arronsa se saldà amb la progressiva genuflexió dels dirigents nacionalistes de CDC, fins al punt que en Jordi Pujol, després de resistir l’embat de Banca Catalana, van declarar-lo “español del año” i va acabar de bracet amb els botxins del PP. Sols uns pocs van mantenir la flama de la dignitat la seva reivindicació va quedar reduïda a aspectes merament identitaris (aquí és on cal situar les manifestacions del “Freedom fot Catalonia” i les mobilitzacions de La Crida i Òmnium Cultural). La resta van callar i van parar la mà, fet i fet ja els estava bé que Catalanya esdevingués una autonomia bananera, el país del 3%, dels Millet i companyia.

El 1992 l’Estat postfranquista espanyol es va reforçar notablement gràcies a la combinació de la celebració del V Centenario, la capitalitat cultural de Madrid, l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona.

La burgesia barcelonina va convertir Barcelona en la seva plataforma de poder i la vinculà a la ficció d’una Espanya postnacional i a la doble capitalitat Madrid – Barcelona.

Certament, el 92 va reportar un plus d’inversió de l’Estat espanyol, però aquest caramel va ser clarament insuficient i molt per sota del volum real de l’espoli fiscal i el dèficit en infraestructures acumulat al llarg dels anys.

Davant d’aquest panorama, la crítica més rotunda a Barcelona 92 la formulà, sense cap mena de dubte, l’esquerra independentista, a través de l’MDT. Des d’aquest sector polític es qüestionà amb encert les olimpíades com a un projecte de dominació de la burgesia barcelonina, que donava continuïtat als plans de Porcioles, un alcalde franquista que amb el temps els poders fàctics s’esforçaren a rehabilitar presentant-lo com a un demòcrata i catalanista de tota la vida.

L’independentisme denuncià la destrucció del teixit productiu autòcton en benefici d’un model d’economia especulativa. Aquí es van posar-se les bases d’un model urbanístic i territorial depredador i segregador, basat en el creixement especulatiu. Es va catapultar el turisme de borratxera. Es va expulsar la població cap a les perifèries sense cap voluntat de resoldre problemes com l’accés a l’habitatge o la millora de la mobilitat amb transport públic.

Barcelona 92 va ser el colofó de la Transició postfranquista. Volien que treballéssim de franc, com a “voluntaris” i que fóssim “amigos para siempre” amb els nostres opressors. Però la realitat del 93 i del 94, marcada per la crisi, la desregulació dels drets laborals (contractes escombraria i ETT) i el desacomplexament de l’espanyolisme feren palès que la transformació de Barcelona i de la societat catalana havia estat un bluf, un miratge. El final de la festa va significar, inevitablement, la fi del consens. Els intents posteriors de reeditar-lo (Fòrum de les Cultures, capitalitat de la Unió Mediterrània Occidental…) s’han estavellat davant d’una realitat complexa marcada pels dos vectors que, fins avui, tracen i condicionen la societat catalana: l’opressió nacional i de classe.

Fa vint anys van intentar silenciar la nostra lluita amb la repressió (Operació Garzón) i, avui, passa exactament el mateix. Però la resposta continua dempeus: cal acabar amb l’hegemonia burgesa i que les classes populars catalanes construeixin un poder polític socialista i sobirà.

Maldekstra Kolono: Divideix (Espanya) i venceràs

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Fri, 20 Jul 2012 23:58:00 +0000

Aquest article del bloc Maldekstra Kolono reflexiona sobre l'esgotament de la via federalista per a les esquerres de tot l'Estat i planteja la necessitat d'un recolzament de les esquerres espanyoles a l'autodeterminació i la independència. Traducció al català de la Roigesfera.

Espanya és poder i hegemonia. Poder, en el sentit de força, una força utilitzada per un establishment per imposar els seus interessos. Hegemonia, en el sentit gramscià, entesa com l'existència de tot un seguit d'institucions de la societat civil que naturalitzen l'ordre establert, aconseguint el consentiment dels governats davant l'exercici de poder polític dels governants. El recent llibre La Cultura de la Transició fa una bona anàlisi sobre quina forma té i com s'ha construït aquesta hegemonia en les últimes dècades.

Durant dècades, les esquerres federalistes, han intentat rebatre poder i hegemonia dins dels marcs de l'Estat espanyol. Però més de tres dècades de democràcia postfranquista pràcticament inamovible haurien de servir per concloure que Espanya és una eina per a dretans que l'esquerra no pot (no podria) més de manejar matusserament.

Encara que potser (i dic potser) una major longevitat de la II República podria haver començat un procés de deconstrucció, començant per la nefasta unitat "històrica" d'Espanya, el Franquisme, i la Transició com a rematada, van garantir que l'eina quedés ben forjada. "Lligat i ben lligat" va ser l'últim desig complert del dictador.

El jou falangista, símbol de la unitat de Castella i Aragó, és encara la base de l'estructura d'Espanya: un estat-eina el funcionament del qual es basa en la submissió dels pobles. El federalisme esperava desfer-se del jou mitjançant la sacsejada còmplice, seguint l'analogia, de tots els animals de càrrega. No obstant això, la conscienciació és molt desigual entre els diferents pobles. Atesa la dificultat perquè tots els pobles sacsegin el coll al mateix temps i manin el carro a passeig, sembla que la solució més factible per al problema en el seu conjunt és que els pobles conscienciats s'alliberin. D'aquesta manera, la pèrdua de punts de suport facilitarà que el carro caigui per sempre.

La independència de nacions com la catalana o la basca no és només un tema de catalans i bascos, sinó que ajudarà també al conjunt de la classe treballadora d'Espanya, que haurà de entendre que, de vegades, la independència és la millor via cap a l'internacionalisme .

No oblido, per descomptat, que no és Espanya l'únic- ni el major- instrument d'opressió del capitalisme sobre la nostra classe treballadora. Però és un més. Com més aviat ens lliurem d'aquest, abans (i millor) ens podrem ocupar dels següents.

Enviem el jou a passeig, sabem el secret des de fa temps: "bon cop de falç".

Alberto Garzón: "Impostos directes o indirectes? Un dilema econòmic de classe"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Fri, 20 Jul 2012 00:03:00 +0000

En un article al seu blog Alberto Garzón exposa com la perversió del sistema fiscal espanyol, que dóna cada cop més importància als impostos indirectes sobre els directes, està convertint allò que per llei hauria de ser un sistema fiscal progressiu en un sistema fiscal regressiu.

El govern ha pujat recentment l'impost sobre el valor afegit (IVA) a instàncies de la troika i seguint les directrius clàssiques de pujar la tributació indirecta. Aquesta pràctica, molt lloada pels liberals, té enormes conseqüències negatives sobre la capacitat adquisitiva de la població i sobre la redistribució de la renda. Intentaré exposar-ho de manera senzilla en aquest post.

La dinàmica capitalista és, per definició, generadora de desigualtat. Des del punt de vista marxista això és degut a la pauta d'explotació en la distribució de la renda i des del punt de vista més convencional perquè la desigualtat és necessària per avançar econòmicament. La tesi neoclàssica- teoria econòmica que justifica les polítiques neoliberals- entén que aquesta desigualtat és necessària i que l'economia generarà un "trickle down" o efecte degoteig que farà que tots els ciutadans es beneficiïn del procés de creixement encara que hi hagi desigualtat. No obstant això, l'Estat disposa de mecanismes per corregir la desigualtat creixent.

El principal mecanisme d'aquest tipus és el sistema fiscal, que si està ben dissenyat permet que es realitzi una redistribució de la renda des de les unitats econòmiques més riques cap a les unitats econòmiques més pobres, a través de canals com els serveis públics o les transferències monetàries.

A partir del disseny del sistema fiscal l'Estat obté ingressos amb què finançar les seves polítiques de redistribució de la renda, i de tots ells els més importants són els impostos i les cotitzacions socials. El 2011 ambdós conceptes van sumar el 88'3% dels ingressos totals de l'Estat, però el 2012 i com a conseqüència de la caiguda en els impostos el total sumat és de 77'8%. La caiguda en els impostos prevista en els pressupostos generals de 2012 és del 17%, encara que segurament sigui molt més gran, la qual cosa és causa de la crisi econòmica i l'efecte que genera en els diferents impostos.

Els impostos també poden dissenyar-se de diferents formes, amb efectes fiscals i redistributius molt diferents en funció d'aquest disseny. Els impostos es poden classificar en dos tipus, directes i indirectes, i definir pel seu efecte sobre la justícia fiscal a partir de tres tipus: progressius, proporcionals i regressius.

Els impostos directes són aquells que s'apliquen sobre la manifestació directa de la riquesa, és a dir, sobre l'ingrés rebut per l'individu o empresa i sobre el patrimoni que cadascú té (cases, habitatges, etc.). Els impostos indirectes, en canvi, s'apliquen sobre la manifestació indirecta de la riquesa, com pot ser el consum. Exemples d'impostos directes són l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i l'Impost de Societats (IS), mentre que exemples d'impostos indirectes són l'impost sobre el valor afegit (IVA).

En termes de justícia fiscal és més just pujar els impostos directes perquè tenen en consideració directament la riquesa original i no la seva manifestació indirecta. És a dir, els impostos indirectes s'apliquen a totes les persones per igual sense tenir en compte que guanyin més o menys (per exemple paga el mateix IVA sobre compreses la dona rica que la dona pobra).

Però en la configuració i disseny de cada impost cal tenir en compte com es fa per determinar quant es paga. Si tots paguen el mateix percentatge d'impostos es diu que és un tipus proporcional. Si tots paguéssim el 20% del nostre salari, els rics pagarien més que els pobres perquè se'ls aplicaria el mateix percentatge sobre una quantitat major. No obstant això, no és un model just i per això no és el model vigent a Espanya. No obstant això, és el model preferit pels liberals i en els últims anys ha estat defensat per sectors importants del PSOE (només cal veure l'article que va escriure el 2006 el llavors ministre Miguel Sebastián [1]).

Afortunadament la constitució espanyola exigeix que els impostos siguin progressius, és a dir, que pagui més qui més té però no només en quantitats absolutes (com passa amb el tipus proporcional) sinó també en el percentatge de gravamen aplicat. Per fer-ho s'estructuren trams de renda, de manera que per exemple de 0 a 20.000 euros en ingressos no es paguen impostos, de 20.000 a 30.000 euros es paga un 15%, de 30.000 a 40.000 un 20%, etc. Això fa que en teoria els més rics han de pagar un percentatge d'impost més gran (anomenat tipus efectiu).

Si el sistema està ben dissenyat i la quantitat d'impostos directes és major a la d'indirectes i a més són el més proporcionals possibles, els mecanismes de redistribució de la renda de l'Estat poden funcionar amb èxit. Això és així perquè l'Estat obté ingressos fonamentalment deguts als més rics, i no obstant això utilitza aquests ingressos per pagar serveis públics dels que es beneficien sobretot els més pobres. És una forma de fer justícia a través d'un sistema fiscal solidari.

No obstant això i malauradament en la pràctica això no funciona així. En les últimes dècades tant el Partit Popular com el Partit Socialista han baixat els impostos directes, reduint la força solidària del sistema i introduint debilitats greus que han fet que l'Estat estigui pobrement financiat. Als més rics els interessa acabar amb el sistema fiscal actual perquè si ho aconsegueixen no es veuran obligats a pagar els serveis públics als més pobres, de manera que els partits que han representat als rics han facilitat les anomenades rebaixes fiscals (baixades d'impostos als més rics, tant individus com empreses). El PSOE va arribar a retirar l'Impost de Patrimoni, va assegurar que baixar impostos era d'esquerres i fins i tot va demanar, com hem assenyalat, que s'instaurés un tipus proporcional en comptes de mantenir tipus progressius.

Tot això va afeblir l'eficàcia del sistema fiscal, el que es va sumar a les enormes falles que existien a causa dels paradisos fiscals i el frau fiscal. Espanya és, de fet, la desena potència mundial en frau fiscal, amb una estimació d'un 22'5% d'economia submergida [2]. Es perden, per la via de l'evasió fiscal, més de 100.000 milions de dòlars en ingressos potencials. Una quantitat molt superior a la que s'exigeix com retalls en sanitat i educació. A més, segons els tècnics d'Hisenda les grans empreses i les grans fortunes són responsables de més del 70% del frau fiscal, el qual quantifiquen en 40.000 milions d'euros [3]. A tot això cal sumar les pràctiques d'elusió fiscal, és a dir, d'aquelles estratègies legals de planificació fiscal que s'aprofiten de les diferències en les legislacions entre països per no pagar gairebé impostos [4]. Tot això significa que, en la pràctica, el nostre sistema fiscal és profundament regressiu.

És a dir, que en la pràctica i tant per l'acció com per la passivitat dels governs espanyols, el nostre sistema fiscal no corregeix la desigualtat sinó que de fet l'augmenta. I malauradament a més d'empobrir a la majoria de la població i deteriorar el creixement econòmic per la disminució de la demanda agregada, les últimes mesures del govern no fan sinó aguditzar la desigualtat, amb l'agreujant que segueix vigent l'amnistia fiscal als grans evasors.

[1]M. Sebastian (2007): “El tipo único es más justo y eficiente”, publicado en Diario El País, 3 de noviembre de 2007 y disponible en: http://elpais.com/diario/2007/11/03/opinion/1194044411_850215.html

[2]Tax Justice Network (2011): “The cost of tax abuse”, disponible en: http://www.tackletaxhavens.com/Cost_of_Tax_Abuse_TJN_Research_23rd_Nov_2011.pdf

[3] La Vanguardia (2011): “Técnicos de Hacienda calculan que las grandes empresas defraudan más de 42.700 millones al año”, disponible en http://www.lavanguardia.com/20110809/54198249312/tecnicos-de-hacienda-calculan-que-las-grandes-empresas-defraudan-mas-de-42-700-millones-al-ano.html

[4] Garzón, A. (2011): “Paraísos fiscales en la globalización financiera”, disponible en http://www.historia-actual.org/Publicaciones/index.php/haol/article/view/622/516

Vicenç Navarro: "L'economia alemanya no és un exemple"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Wed, 18 Jul 2012 01:49:00 +0000

En aquest article, el professor Vicenç Navarro critica el mal anomenat miracle alemany que està basat en unes situacions de domini: sobre el seu propi món del treball i sobre altres països de l'Eurozona que estan en una situació molt difícil que els impedeix arribar al nivell de competitivitat de l'economia alemanya.

Vídeo: programa Salvados de la Sexta. Jordi Évole analitza el "Miracle Alemany"

La cancellera alemanya Angela Merkel ha indicat que el suposat èxit del model alemany es deu a les polítiques d'austeritat que el govern alemany va realitzar en la primera dècada d'aquest segle, polítiques iniciades pel govern de coalició socialdemòcrata-verda, i continuades per la coalició governant cristianodemòcrata-socialdemòcrata, i més tard per la coalició cristianodemòcrata-liberal. Per això que la Sra Angela Merkel i el seu govern estiguin pressionant perquè tots els països de l'Eurozona facin el mateix.

El problema amb aquesta postura és que ignora o oculta diversos fets essencials. Un és que el seu èxit com a país exportador es deu a una situació de domini sobre la seva pròpia classe treballadora i sobre altres països que bé podria definir-se com a explotació. Com que aquest tipus de terminologia rarament apareix en els mitjans, sento la necessitat d'explicar el significat de tal terme. A explota B quan A viu millor a costa de B, que viu pitjor. A i B poden ser classes socials o països. Doncs bé, comencem per classes. El complex exportador alemany ha basat el seu èxit (que ha repercutit en una explosió dels seus beneficis) en part en què ha evitat que la classe treballadora alemanya sigui beneficiària de l'increment de la seva productivitat. Com bé ha dit Mark Weisbrot, l'Estat i el món empresarial alemanys no han permès un augment dels salaris paral·lel al creixement de la seva productivitat. La majoria d'aquest creixement ha enriquit les rendes del capital, i no les del treball. En realitat, aquestes últimes, com a percentatge de totes les rendes, han disminuït. Al capital li ha anat molt bé a costa que al món del treball no li hagi anat tan bé com podria o hauria d'haver anat.

Vegem ara l'explotació de nació. Alemanya és el centre de l'Eurozona. Els seus partners són els països de tal unitat monetària la competitivitat dels quals és menor que l'alemanya, la qual cosa afavoreix el creixement de les exportacions alemanyes a aquests països. Però el fet que tots utilitzen la mateixa moneda explica que als països amb menor competitivitat els és impossible guanyar competitivitat perquè no se'ls permet la devaluació de la moneda (que comportaria una reducció de costos de producció). Això limita les seves possibilitats de poder ser més competitius. I una de les poques maneres possibles és baixant els salaris (com constantment els autors neoliberals insisteixen), baixada que ha de ser molt accentuada per assolir una major competitivitat com a conseqüència que els salaris alemanys són més baixos del que podrien i haurien de ser, assegurant-se així diferències de competitivitat que afavoreixen únicament a Alemanya, a costa dels altres. Així és com ocorre no només l'explotació de classe, sinó també la de nació. És gairebé impossible que en aquesta situació els països perifèrics puguin assolir el nivell de competitivitat alemanya.

És més, els Estats d'aquests països també tenen les seves mans lligades perquè no tenen un Banc Central que imprimeixi diners i pugui protegir el seu deute públic (com fa un Banc Central digne del seu nom) de l'especulació dels mercats financers. No poden, per tant, expandir la seva despesa i estimular l'economia i se'ls crea així un problema greu, ja que les seves economies estan en recessió (camí de la depressió en alguns països), disparant la desocupació. Aquesta situació, enormement desfavorable als països perifèrics, es manté a causa de l'enorme domini de l'establishment financer alemany sobre el Banc Central Europeu (BCE, que és un lobby de la banca alemanya) i de la Comissió Europea. Empitjorant la situació, el BCE fa xantatge als Estats perifèrics imposant l'austeritat i les reformes laborals que empitjoren la desocupació.

Paradoxalment, però, pel que fa a les reformes laborals que el BCE imposa, no segueix el model alemany. En realitat, el baix atur alemany es deu, no a la facilitat que tinguin els empresaris en acomiadar els treballadors (mesura promoguda per la Sra Merkel, per la Comissió Europea, per l'FMI, i pel BCE) sinó a la cogestió existent en els centres de treball, que en el seu sistema de negociació col·lectiva impedeix la destrucció de llocs de treball, repartint el treball (les hores treballades) al seu lloc. El BCE mai ha pressionat per aquesta mesura de cogestió.

Una darrera observació. He indicat en altres textos que la percepció generalitzada que l'Estat alemany és el que està ajudant els països perifèrics de l'euro no es correspon amb la realitat. Està passant a l'inrevés. Avui hi ha un gran flux de capitals d'aquests últims països a Alemanya. I la suposada "ajuda" a la banca espanyola és, com bé indica Peter Böfinger en una entrevista a Die Spiegel (Chatterjee, Pratap, Bailing Out Germany: The Story Behind The European Financial Crisi), "aquesta ajuda no és a aquests països, sinó als nostres propis bancs, que tenen gran quantitat del deute privat en aquells països". Tal senyor és conseller econòmic de la Sra Merkel. Mentrestant, el Deutsche Bank i el Commerzbank, dos dels bancs alemanys més importants i que van aconseguir magnífics beneficis prestant diners a la banca espanyola, han tingut els millors beneficis obtinguts en els últims cinc anys.

Manuel Delgado: "Sobre l’eventual confluència entre EUiA i les CUP en el marc d’una Syriza catalana"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Mon, 16 Jul 2012 23:13:00 +0000

Interessants consideracions per a David Fernández i Julià de Jòdar, del setmanari Directa publicades pel professor Delgado al seu bloc.

Els amics David Fernández i Julià de Jòdar, del semanari Directa, em demanen què en penso de les CUP per un llibre sobre aquesta força política que estan preparant per Edicions 62. En comptes de respondre el petit qüestionari que m’envien, m’he decidit a fer-los avinent una opinió una mica més àmplia que m’han autoritzat a compartir en aquest bloc.

Cert que val la pena pensar seriosament el que està passant i més encara el que pot passar amb les CUP. Et diré que en penso, però recorda que no sóc cap analista polític i el que t’expresso són sols les opinions d’un militant comunista de base, tot i que és molt probable que un bon nombre de camarades meus pensin més o menys el mateix. Tinc la impressió que l’actual direcció tant del Partit dels i les Comunistes de Catalunya com d’Esquerra Unida i Alternativa no són alienes a aquests tipus d’apreciacions que ara et faré, com ho demostra que les Candidatures d’Unitat Popular hagin estat esmentades pel camarada Joan Josep Nuet com part del front d’esquerres que s’està concebent darrerament per plantar cara a l’actual situació política i econòmica i fer-ho en termes ja no de resistència, com fins ara, sinó d’oberta contraofensiva. Parlo, com hauràs endevinat, del que ja s’ha presentat com la “Syriza catalana”. Això implica un canvi important, car aquesta postura d’obertura envers les CUP m’havia costat més d’una discussió forta amb camarades del PCC i d’EUiA, que l’entenien com gairebé inconcebible, quan no una simple extravagància.

Sobre l’auge per a molts imprevist que van experimentar les CUP a les darreres eleccions municipals del 2011, la veritat és que no em van sorprendre. Crec que era francament previsible. S’ho havien guanyat a pols. La clau del seu èxit l’hem de buscar en el mateix lloc on hauríem de descobrir la de Syriza. Convé recordar que si Syriza va quedar tan a prop de guanyar les darreres eleccions gregues no va ser com a conseqüència d’una activitat institucional més o menys encertada, ni de campanyes de promoció a càrrec d’especialistes en màrketing polític. Si Syriza ha merescut el recolzament popular a les urnes és pel mateix que el varen obtenir les CUP a les municipals: perquè van beneficiar-se legítimament d’una intensificació de les lluites socials al carrer de les que havien estat impulsores o participants. Les CUP i Syriza eren opcions no de polítics, sinó d’activistes. Està clar que les CUP van animar a molts electors a refiar-se’n d’elles perquè les integraven persones que havien estat donant la cara a en primera línia en tota mena de combats socials. A les municipals del 2011, l’anàlisi del resultats posa de manifest que molta gent va decidir renunciar a votar opcions tradicionals com ara IC-EUiA o ERC –a les que es votava sovint perquè “era el que hi havia”– o fins i tot revisar la seva postura fins el moment abstencionista, per un vot en favor d’una força no “contaminada” pel descrèdit de la política professional i que havia merescut aparèixer –i permete’m evocar un vell eslògan del PSUC– com “de lluita i de govern”.

Aquest va ser el “misteri” de que les CUP quintupliquessin els seus vots el 2011: atraient abstencionistes i votants de l’esquerra ecologista o comunista tradicional i, òbviament, de l’independentisme. Això també ha de ser remarcat, perquè una mirada al mapa electoral i als seus canvis posa de manifest –s’ha repetit– una fugida a molts llocs massiva de vots d’ERC cap a les CUP, però també d’IC-EUiA. El cas de Molins de Rei em sembla especial espectacular, amb un augment del 235 % a costa precisament d’IC-EUiA, que va perdre allà la seva hegemonia amb una davallada total. No és pas l’únic cas. Tret de Barcelona i l’Hospitalet, a les poblacions on coincidien IC-EUiA i les CUP la fuga de vots cap a l’esquerra independentista és innegable.

Deixa’m cridar-te l’atenció sobre alguns efectes col.laterals del “factor CUP”. Hi ha un que em sembla de ben interessant i fins i tot divertit, pel que comporta de feliç ironia, i que resulta de que la CGT s’hagi convertit en bona mesura en el seu sindicat de referència. Efectivament, la presència nombrosa de militants de les CUP ha implicat una mena de distorsió en el que és l’ideari fundador d’un sindicat anarcosindicalista que es reclama hereu històric de la CNT. D’una banda perquè implica una mena d’ “infiltració” marxista al seu si, en la mesura que hi ha molts militants de les CUP que se’n declaren, de banda que més d’un militant d’EUiA ajudi a aquesta “marxistització” de la CGT. L’altra conseqüència interessant i de ben curiosa és la d’haver aconseguit que la CGT hagi decidit revisar la seva postura davant el fet nacional català. No estic parlant d’una reconsideració parcial, a nivell local, sinó d’una revisió genèrica que afecta la doctrina oficial de la pròpia organització sindical. Per cert, i ja que surt la CGT: impossible o si més no difícil aquest projecte de confluència de forces d’esquerra que es pretén sense el concurs o al menys el recolzament d’aquest sindicat, que, amb tots els matisos que es vulguin, està clar que s’ha assumit un paper central en un bon nombre de lluites obreres recents.

En fi, que no veig com podem escapolir-nos d’intentar aquest acostament d’EUiA a les CUP de cara a aquesta proposta de font comú, en el que evidentment haurien de participar altres forces, que, no s'oblidi, no deixaran per això de ser diferents i tenir personalitat i objectius polítics propis. Ja veurem com acaba la cosa i et ben asseguro que alguns farem tot el possible perquè sigui en forma d’èxit, per molt que aquest objectiu hagi de vèncer traves per tots dos costats.

Està clar que els i les comunistes hem de vèncer tot dogmatisme i sobre tot posar en valor la nostra contribució a peu de carrer a les lluites socials, especialment en àmbits com el de barris i en el moviment obrer. Els i les iaioflautes són el millor exemple a seguir a l’hora d’entendre la importància que els homes i dones de l’esquerra històrica assumeixin com a propis nous estils d’organització i acció socials. I ho estan/estem fent. El problema a superar és la imatge d’EUiA ha acabat oferint per un involucrament excessiu amb un estament institucional francament desprestigiat, i per bones raons. Tenim motius per sentir-nos satisfets per alguns dels bons resultats dels governs tripartits, però el seguidisme –de vegades el servilisme– en relació a Iniciativa per Catalunya i àdhuc el PSC ha estat francament negatiu, per no dir catastròfic, perquè ha desdibuixat el nostre rostre més combatiu; és més, l’ha fet desaparèixer davant dels sectors més crítics de la societat, que ens han vist com uns més d’aquella casta política que s’ha fet detestar i certament no ens representa. No cal dir que la política repressiva de la conselleria d’Interior, de la mà de Joan Saura, amb actuacions tan lamentables com la que del cas Núria Pòrtulas, han tingut un efecte demolidor, sense que servís de res les declaracions públiques de militants i agrupacions del PCC i del PSUC-viu condemnant-les i desmarcant-se, En aquestes circumstàncies, recordar que nosaltres som i hem estat sempre esquerra combativa és ben difícil.

De la banda de les CUP, hi ha també certs malentesos que dificulten una comunicació fluida i fructífera. Que les CUP siguin una opció bàsicament independentista no ha de ser un problema. Més tard o més d’hora l’esquerra fins ara federalista –EUiA, IC, PSC– haurà d’enfrontar-se amb l’evidència que l’estat independent és més factible i té més possibilitats de reeixir que no un estat federal, del tot impossible amb una part important de l'opinió pública espanyola aferrada a un nacionalisme centralista d’allò més agressiu, que ara li està donant per considerar l’actual model autonòmic com a causant de l’actual crisi econòmica.

D’altra banda, els i les comunistes no hauríem de considerar l’independentisme com un element incòmode de cara a un acostament a les CUP. Les CUP i les organitzacions que la formen són hereteres directes de la gran tradició del catalanisme de classe i internacionalista, els protagonistes del qual van ser els Martí i Julià, Francesc Layret, Salvador Seguí, Rafael Campalans, Jaume Compte, etc., concretada als anys 30 en partits independentistes de signe marxista-leninista, com ara Estat Català-Partit Proletari i després el Partit Català Proletari, un dels partits cofundador del PSUC. Cal recordar que personatges cabdals en la constitució del Partit Socialista Unificat provenien d’aquesta esquerra independentista, com ara Amadeu Bernadó, Pere Aznar, Artur Cussó o el mateix Pere Ardiaca, un dels refundadors l’any 1982 del PCC.

El problema no és l’opció per la independència; rau més aviat en un altre cosa, que és en la manera com les CUP no són una opció ideològicament homogènia i està ben lluny de tenir una posició comú en relació a la definició de en què consisteix la identitat nacional catalana. Al si de les CUP hi ha individus i potser sectors que fan seva una definició essencialista de la catalanitat, que inevitablement acaba desembocant en formes més o menys larvades de xenofobia. El conflicte intern que va suscitar l’adhesió inicial i sens matisos d'algunes CUP a la figura d’Heribert Barrera amb motiu de la seva mort, sense condemnar les seves posicions racistes i homòfobes, és una prova d’aquesta ambigüitat ideològica a l’hora de definir què és Catalunya i qui i com s’és català.

Salvant aquestes i d’altres reticències per les dues bandes, EUiA i les CUP han de reconèixer que es necessiten. Els i les comunistes han de reconèixer que les CUP han aconseguit connectar amb sectors de la població que estaven desmobilitzats o decebuts amb els partits tradicionals, entre ells el nostre; les CUP, de la seva banda, saben que no es poden fer plans de transformació social sense comptar amb una classe obrera organitzada una bona part de la qual s’enquadra en aquests moments dins o a l’entorn d’EUiA i CCOO. Les CUP tard o d’hora hauran d’assumir la responsabilitat que se les demana de presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya i també tard o d’hora hauran de plantejar-se el que podríem dir “la batalla per Barcelona”, sobre tot després de l’èxit assolit a grans capitals com Girona. Encarar aquests reptes justifica prendre’s aquesta eventual coalició amb altres forces d’esquerra de manera ben seriosa. I el mateix per EUiA, que en boca del seu Secretari General ja ha reconegut que cal mantenir el vincle amb Iniciativa per Catalunya, però no en les actuals condicions de dependència.

Què és estranya aquesta coalició d’EUiA, CUP i altres organitzacions disposades a participar-hi? Per què? Hi ha proves de que la comunicació entre l’esquerra radical independentista i la sensibilitat política que representa Esquerra Unida i Alternativa és ja real. No sé per què s’insisteix tant en l’exemple de Syriza quan la comparació més clara del que cal fer la tenim molt més a prop i amb tantes o més possibilitats de reeixir. No entenc la dificultat de reconèixer que el model a tenir present és també el d’Amaiur-Bildu, una estructura electoral una pota de la qual és Alternatiba, acabada de separar d’Esker Batua. I un dels referents de les CUP a la resta de l’Estat és el Sindicato de Obreros del Campo, la SOC, que està orgànicament integrat a Izquierda Unida. Segurament José Manuel Sánchez Gordillo és un dels convidats més assidus a actes de les CUP a Catalunya. D’altra banda, promiscuïtats polítiques més rares s’estan veient. Qui li anava a dir als trotskistes Partit Obrer Proletari, del PRT o de la Lliga Comunista Revolucionària que acabarien fent coalició amb el PSUC-viu i els prosoviètics del PCC, configurant l’actual EUiA?

Així doncs, i per resumir: esplèndid que s’insinuï cada cop amb més força aquest procés de confluència política de les que EUiA i les CUP serien elements. Per a que el projecte aconseguís fer-se realitat caldrien, entre d’altres, dos factors. De la banda d’EUiA, vindicar amb més èmfasi la vigència de la seva vocació revolucionària i relegar a un segon terme la seva activitat institucional, que ha de ser reconeguda i presentada com instrumental i subsidiària de les lluites socials. Per descomptat que és indispensable una autocrítica respecte d’algunes actuacions i silencis passats, sobre tot en relació a les polítiques repressives del tripartit. De part de les CUP, seria important una major definició ideològica, que margini qualsevol insinuació o ombra de proximitat amb un nacionalisme primordialista, sempre a un pas de traduir-se en racisme.

Si haig de ser-te sincer, no tinc masses esperances que qualli aquesta unitat que, basada en la lluita social i no en pactes oportunistes, tan urgent i necessària em sembla. Crec que tant del costat de les CUP com d’EUiA hi ha prou militants que fan el possible per a fer-ne el camí. La visibilització d’aquesta confluència real, arran de terra, la vàrem tenir en les mobilitzacions a l’entorn del 15M o la vaga general del 29 de març passat, on gent d’EUiA i independentistes d’esquerra van estar plegats al carrer i plegats van patir la repressió en forma de cops, detencions i empresonaments. Però, no ens enganyem, el sectarisme i el dogmatisme són mals endèmics dels que l’esquerra sembla no voler-se desempallegar. Tot i això, l’acte unitari contra la repressió del passat 6 de juny al Campus Raval de la Universitat, que va aplegar persones properes al vell i al nou independentisme, militants tant de CCOO como de la CGT, persones properes a Iniciativa per Catalunya, joves comunistes d’EUiA..., motiva algunes il.lusions que cal conrear. Així que hi hem d’insistir i continuar lluitant per la unitat, però no als despatxos, sinó als carrers, a les fàbriques, a les aules. Tampoc tenim altra cosa més important a fer.

[La fotografia correspon a la vaga general del 27 de març de 2012, és de Jordi Pizarro i està pressa de la pàgina del diari Ara, www.ara.cat]

Quique Guerrero: "La lluita al carrer s'està radicalitzant"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Mon, 16 Jul 2012 00:16:00 +0000

Intervenció de Quique Guerrero davant del Consell Polític Federal d'IU. Il·lustració de El Roto.

Companys i companyes,

Avui la lluita al carrer s'està radicalitzant. I no només perquè les accions de protesta i insubmissió són cada vegada més contundents. També perquè les protestes van cada vegada més dirigides a l'arrel del problema: el capitalisme.

El fragor de la batalla fa que moltes vegades no recordem quin és el nostre objectiu, que no recordem que el nostre objectiu és el canvi de sistema econòmic i social. Oblidem que el nostre model és el socialisme. Quan dic el nostre no vull dir el de tots nosaltres. Vull dir, és d'esperar almenys, el d'una part de nosaltres, potser de la majoria.

Per descomptat que les petites lluites no han de ser menyspreades, petites entre cometes, però el capitalisme bo no existeix i hem de planejar la seva desaparició.

Partint de tot això, crec que el suport dels parlamentaris d'IU al parlament d'Andalusia al pla d'ajust del Govern de la Junta d'Andalusia [Decret-Llei de mesures fiscals, administratives i laborals per al Reequilibri economicofinancer del Govern andalús] és una traveta en la nostra lluita. És un revés en el procés d'acumulació de forces i el nostre vot favorable al pla d'ajust no té justificació.

No dic que podríem haver frenat les retallades ni que un pressupost de PSOE i/o PP no hagués estat pitjor. Dic que nosaltres hem d'estar a l'altra banda, no ajudant a millorar el capitalisme salvatge. No dic que haguem de tirar coets als helicòpters de la policia, encara que aquestes formes de lluita són cada vegada millor acceptades per la societat, però sense arribar tan lluny, una petita dosi d'insubmissió seria necessària.

A més, aquest vot que em sembla erroni, no està legitimat per la majoria de les bases d'IU-Andalusia. Assemblees, parlamentaris, consells provincials, joventuts comunistes, ... s'aixequen contra el pla d'ajust. Per això penso que el Referèndum en què la militància recolzava l'entrada al govern andalús, no legitima el vot dels nostres parlamentaris.

El que sí que legitimaria el seu vot seria la celebració d'una Assemblea Andalusa en la qual la direcció fos ratificada. Encara que tenint en compte el temps que queda per a la celebració de la pròxima Assemblea Andalusa ordinària, potser una bestreta no tingui gaire sentit.

Voldria finalment agrair a Marina Segura i Joan Manuel Sánchez Gordillo el seu vot al Parlament Andalús perquè gràcies a ells parlar amb la gent al carrer és una mica més fàcil.

Pascual Serrano: "Espanya són les nostres empreses"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Sun, 15 Jul 2012 00:46:00 +0000

Un demolidor article de Pascual Serrano, periodista, publicat a Diario Octubre.

Mentre a Espanya es congelaven les pensions, es reduïa el sou dels funcionaris, es pujava l'IVA i es retallaven les prestacions públiques en sanitat i educació, a més d'altres àmbits com l'ajuda a la dependència, un informe anual de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) ha revelat que la retribució mitjana per consell de les companyies de l'Ibex 35 va ser de 7'5 milions d'euros, un 5% més que el 2010. La retribució mitjana per conseller va ser de 522.000 euros (el 4,4% més que el 2010), ascendint la remuneració dels vocals executius a 2,4 milions d'euros (2,2 milions en 2010) per conseller. (1) Aquestes quantitats no inclouen la indemnització pactada per resolució del contracte, bonus en accions de la companyia o jubilacions milionàries pactades.

Com que aquestes xifres resulten escandaloses davant la greu situació econòmica per la qual travessen moltes famílies espanyoles i les retallades aprovades pels successius governs, el grup mediàtic Antena 3, en ajuda de la bona imatge de les grans empreses- i amb el seu corresponent patrocini i finançament-, ha posat en marxa la campanya "Espanya són les nostres empreses". (2) Encara que els seus sous milionaris són només per a alguns espanyols. Segons afirmen, per donar a conèixer l'esperit emprenedor i competitiu de "les nostres empreses" i "per posar en valor les qualitats del país", Antena 3 cedeix espais gratuïts per a que 44 milions d'espectadors de 21 països vegin que "Espanya són les nostres Empreses ". Encara que, afegiríem nosaltres, les empreses no siguin dels espanyols (moltes d'elles abans sí ho van ser, però aquesta història no l'expliquen).

Companyies com Repsol, Telefónica Movistar, Acciona i Endesa participen en el projecte que té com a objectiu "projectar una bona imatge exterior del nostre país" i, de passada, fer-nos creure que com els seus directius guanyen diners nosaltres hem d'estar orgullosos. Al cap i a la fi, inspirats per la selecció espanyola de futbol, recorren a la mateixa estratègia de propaganda: si l'equip espanyol guanya competicions i els seus jugadors es fan milionaris, la resta dels espanyols som feliços, per tant, si les grans empreses "espanyoles" (encara que els seus accionistes podrien ser de qualsevol lloc del món) tenen beneficis i els seus executius es folren també hauríem de sortir tots a ovacionar-los a la plaça de Cibeles. Per descomptat el govern espanyol es troba al seu costat, la campanya compta amb la col.laboració de l'Institut Espanyol de Comerç Exterior.

El Grup Antena 3 afirma que el seu suport és a causa que "un dels seus fonaments és la seva responsabilitat envers la societat". Amb la Societat Anònima que paga la publicitat i amb la que comparteixen ideologia en el repartiment de milions entre pocs directius i de retallades entre milions de ciutadans.

1 El País, 2011.07.11 http://economia.elpais.com/economia/2012/07/11/actualidad/1342002313_703779.html

2 Antena 3, 2012.07.04 http://www.antena3.com/noticias/economia/antena-abandera-marca-espana_2012070400169.html

Pascual Serrano és periodista. El seu últim llibre és "Contra la neutralidad. Tras los pasos de John Reed, Ryzard Kapuścińsky, Edgar Snow, Rodolfo Walsh y Robert Capa". Editorial Península. Barcelona

Noam Chomsky: "Les 10 Estratègies de Manipulació Mediàtica"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Sat, 14 Jul 2012 00:16:00 +0000

Via el bloc Leonor en Libia descobrim aquestes lliçons de Noam Chomsky sobre les 10 estratègies de manipulació a través dels mitjans de comunicació.

1. L'estratègia de la distracció. L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.

L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la sociologia, la neurobiologia, la cibernètica ... "Mantenir l'atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a la granja com els altres animals (cita del text 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les) ".

2. "Problema-reacció-solució", és a dir, crear problemes i després oferir solucions. Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui qui demandi les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3. L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera com condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que hagueren provocat una revolució si haguessin estat aplicades d'un sol cop.

4. L'estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot millorarà demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-lo amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o deficients mentals. La majoria de la publicitat dirigida
al gran públic utilitza un discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantil, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de pocs anys o deficient mental. Com més s'intenti buscar enganyar a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, per raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat (vegeu "Armes silencioses per a guerres tranquil·les") ".

6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l'anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments...

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les
classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors (veure 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les)".

8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte ...

9. Reforçar la autoculpabilitat. Fer creure a l'individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu es sentirà desvalgut i es culparà, el que genera un estat depressiu que tindrà per efecte la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent distància entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre si
mateixos.

Lucas Leon Simon: "Inventario personal ante los aplaudidores"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Thu, 12 Jul 2012 23:45:00 +0000

El cordovès Lucas Leon Simon resumeix en un article a Diario Octubre el sentiment d'indignació de la Classe Treballadora de tot l'Estat.

No acepto, ni acato, ni asumo el gobierno ilegítimo de mi país. No acepto el permanente uso de la mentira, el chantaje y el robo contra la ciudadanía y las clases populares por parte de los gobernantes llegados al poder con una oferta electoral contraria en su totalidad a las actuaciones que están desarrollando. No acepto su servidumbre antes potencias extranjeras y la instrumentación que hacen de las ideas del capitalismo y el neoliberalismo internacional.

No acepto un Jefe de Estado, cuya Monarquía es el paradigma de la corrupción y el enriquecimiento personal, de la inmoralidad pública y privada, del nepotismo y del trato de favor a los miembros de su familia, de los vicios y el alcoholismo privado y de la absoluta falta de ética institucional.

No acepto unas Judicatura al servicio de las ideas y el beneficio de anteriores regímenes totalitarios, enraizados como una casta, ciega a los principios de la justicia y la igualdad en cuanto les afecta a sus intereses como clan y plegada a los dictados de los gobernantes y los poderosos.

No acepto a una confesión religiosa enquistada en privilegios medievales, que parasita al Estado y a la economía de todos, insolidaria, reaccionaria y al servicio no sólo de los ricos y detentadores de poder, sino incapaz de pedir perdón y reconocer errores que alimentaron odios y guerras fratricidas que han supuesto una sangrienta fractura civil en nuestra sociedad.

No acepto a unas fuerzas de orden público al servicio discrecional, sesgado e interesado de ocasionales grupo en el poder político, reprimiendo brutal y violentamente las justas expresiones de protesta, indignación o rechazo ante el expolio, robo o atraco de derechos o libertades que sufren ciudadanos de todos los sectores sociales, edad, sexo o profesión.

No acepto una constitución y una democracia vaciadas de contenido, que no garantizan los derechos y principios básicos que decía asegurar y que sirve de coartada a políticos desnaturalizados y corruptos, alejados tanto de las necesidades colectivas como de la realidad del pueblo al que dicen representar.

No acepto a una organización bancaria y financiera meramente especulativa, que durante décadas suicidas reparte beneficios sin cuento y cuando, inevitablemente, quiebra su dorada burbuja, hace pagar a todos su inconsciencia y afán desmedido de lucro.

No acepto a unos medios de comunicación, tanto públicos como privados, que manipulan, desinforman y ocultan las noticias y la realidad social, sirviendo como lacayos de los intereses económicos de sus propietarios o circunstanciales responsables políticos.

No acepto, ni acato, ni asumo y me producen nauseas, políticos como Rajoy, Esperanza Aguirre, Dolores de Cospedal, Luis de Guindos, Montoro, la Fatimita, Soraya Sáenz de Santamaría… que aplauden y se ríen cuando se anuncian los más brutales recortes de derechos de las personas mas desfavorecidas de una desgracia colectiva llamada España.

Por eso, hoy, con perdón de mis lectores, me cisco en su puta madre. ¿Comprenden? En defensa propia.

Lucas Leon Simon:
Naci en Córdoba en Agosto de 1947 en el seno de una familia republicana, represaliada por el franquismo. A los catorce años comence a trabajar en la empresa Cenemesa, mas tarde Westinghouse y mas tarde ABB. Me inicie en el sindicalismo y la política clandestina al mismo tiempo. Fui concejal del Ayuntamiento de Córdoba entre 1983 y 1987 en el gobierno de Julio Anguita. Desde 1985 he ejercido el periodismo de opinión en medios como Diario 16, Nuevo Diario de Córdoba, La Tribuna, La Información, Diario de Andalucia y Agencia Efe.

Joaquim González Muntadas: "Reforma laboral, evitem la desmoralització"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Wed, 11 Jul 2012 23:43:00 +0000

Joaquim González Muntadas, secretari general de les CCOO-FITEQA, fa una crida en el bloc Metiendo Bulla a la classe treballadora a mantenir la moral alta i l'esperança en l'assoliment dels objectius per tal de derogar les reformes reaccionàries del govern de Rajoy i recorda que els drets no els concedeixen les institucions sinó que els guanyen els treballadors i les treballadores amb la seva lluita i organització.

La Reforma Laboral ha estat aprovada després d'un llarg procés de contestació, mobilització i rebuig en les empreses i als carrers, incloent una Vaga General. Ha estat durament criticada per la majoria de professionals del Dret i la Magistratura, la Inspecció del Treball, la Universitat, coincidint amb el Moviment Sindical per considerar-la com resumeix l'eslògan que ha presidit la mobilització d'aquests llargs mesos: "injusta per als treballadors, ineficaç per a l'economia i inútil per a l'ocupació ". La gran majoria dels treballadors i treballadores espanyoles rebutja i tem les seves conseqüències perquè coneixen el seu contingut, gràcies a l'extensa campanya d'explicació dels sindicats en assemblees i centres de treball, com també pel propi ressò en els mitjans de comunicació.

Des que el debat a les Corts Generals va empitjorar la Reforma, el repte del sindicalisme d'avui està a impedir que de la "mobilització sostinguda" es passi a la "desmoralització permanent", ja que el pitjor dels efectes de la Reforma Laboral seria que s'instal·lés la por i s'estengués la desmoralitzadora idea que a partir d'ara l'empresari ha adquirit el poder absolut i els treballadors han perdut tota possibilitat de reacció. És evident que és difícil, en alguns casos molt difícil, però amb la mateixa evidència cal afirmar que és possible. I necessària.

Encara que la reforma sigui un regal a la discrecionalitat- i fins i tot a l'arbitrarietat- de l'empresari, la reacció és possible. No només per algunes cauteles que encara conté, sinó perquè el nostre ordenament jurídic, des de la pròpia Constitució, té un determinat caràcter tutelar dels drets de les persones i dels col·lectius. I no és un xec en blanc perquè totes les normes i lleis des d'antic s'han aplicat i interpretat en el marc d'una concreta relació d'interessos i de la correlació de forces existents en la societat, en les empreses, així com de les mobilitzacions i exigències dels col·lectius socials.

Per això hem d'impedir que s'instal·li entre la majoria dels treballadors i treballadores la falsa idea que la regulació i l'exercici de tots els seus drets i obligacions comencen i acaben en el marc legislatiu, que comencen i acaben en l'Estatut dels Treballadors, avui profundament empitjorat per la Reforma Laboral. Fals seria no apreciar el que ens demostren la història i el dia a dia: que l'eina principal de la classe treballadora ahir, avui, sempre, és i serà la seva capacitat d'organització, d'unitat i de mobilització, d'organització sindical en els centres de treball i, des d'aquí, la seva presència i la seva capacitat de proposta que respongui a les demandes que exigeixen els canvis.

Amb més força que fins ara, i per contraposar com a alternativa a la Reforma Laboral, cal redoblar esforços per desenvolupar i incorporar en la negociació col·lectiva futura un quadre reivindicatiu amb la proposta i exigència de noves regles per millorar els convenis col·lectius que, encara avui , en molts casos responen a la lògica d'una empresa rígida, jeràrquica, autoritària, uniforme i, per tant, oposada a la participació dels treballadors i els seus sindicats.

Tenim massa convenis col·lectius poc útils per gestionar les empreses més flexibles i dinàmiques, precisament aquelles en què el sindicalisme troba més dificultats per exercir la seva funció representativa. Empreses i sectors en què és més necessari reforçar la presència de l'organització sindical i recuperar la iniciativa a partir de la defensa d'una flexibilitat més positiva i equilibrada, evitant que només respongui a les necessitats de la producció, o la incompetència empresarial per gestionar, i pugui respondre també als drets i les necessitats de les persones. Una cosa que és ja una realitat en molts països europeus perquè no és una utopia.

Necessitem construir un nou quadre reivindicatiu capaç d'atendre els profunds canvis en les relacions laborals i industrials que en els centres de treball s'expressen en una major heterogeneïtat d'interessos, i per tant, més complexos que ahir: interessos individuals i col·lectius, professionals, per la conciliació, de carrera professional, salari per objectius, formació, flexibilitat, treball a domicili, a temps parcial, homes i dones, veterans i noves contractacions, joves, becaris, subcontractats, etc.

És hora que el sindicalisme construeixi, proposi i defensi un nou model d'organització del treball que aporti regles útils per a la millora competitiva, alhora que aporti nous instruments i drets d'informació i participació com el millor dic per fer front a l'autoritarisme que reforça la Reforma Laboral.

I per tot això és urgent recuperar amb fets i resultats el treball sindical en els centres de treball, convertint-lo en el centre de gravetat dels esforços i prioritats de l'acció sindical organitzada, coordinada i dirigida des de les estructures sindicals. En una paraula, ara més que mai el sindicat requereix que els peus al centre de treball. I ara més que mai també, els treballadors i les treballadores veuran que allà on hi ha afiliació, i per això hi ha sindicat, els seus drets són respectats.

Tenim nous reptes i el sindicalisme espanyol els sabrà abordar amb els valors de sempre, amb renovades iniciatives, confiança, solidaritat i la militància de milers de persones que saben que defensar els seus drets no és el contrari a millorar la competitivitat de les seves empreses.

Nelson Lombana Silva: "El perfil del dirigent comunista"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Wed, 11 Jul 2012 02:23:00 +0000

Nelson Lombana Silva reflexiona al web del Partit Comunista Colombià sobre les qualitats que distingeixen un militant comunista. Traduït al català per la Roigesfera.

Si bé és cert dels Comunistes ens guiem per l'acció col·lectiva, de cap manera es desconeix o subvalora el rol individual del quadre o dirigent polític. Té valor singular a la dura batalla política i ideològica per la destrucció del sistema capitalista i la construcció del sistema socialista.

Com és o ha de ser un dirigent o quadre Comunista en iniciar el segle XXI, segle amb tantes i enormes contradiccions? Quina ha de ser la seva postura davant de fets tan diferents i complexos? Com aguaitar exemples immaculats de compromís amb la causa del poble com Ernesto Che Guevara, Fidel Castro, Nelson Mandela, Manuel Marulanda Vélez, Gilberto Vieira, Manuel Cepeda Vargas, Omar Torrijos, Manuelita Sáenz, Simón Bolívar, Policarpa Salavarrieta, Antonia Santos, Maria Cano, entre d'altres i altres? Com distingir un veritable dirigent comunista?

No és fàcil definir uns criteris, ni tampoc determinar el perfil del veritable líder Comunista, ja que la complexitat és extrema i les condicions objectives i subjectives determinants són bastants exigents. El sol fet d'afirmar ser Comunista, amaga, indubtablement, gran valor que mereix ser admirat. Això implica nedar contra el corrent, sense mesurar conseqüències, però amb plena consciència social i de classe. "Oposar-se a l'hegemonia dominant obliga a estar fora de temps, a contracorrent d'allò acceptat", afirma Beatriz Stolowicz. [I]

En alguna oportunitat el teòleg de l'alliberament o església de l'alliberament Frei Betto, va comparar el lideratge del Che amb el de Jesús i en un quadre comparatiu va dimensionar l'entrega total i immaculada del dirigent guerriller caigut a les muntanyes de Bolívia. En el seu llibre intitulat: "La mosca blava. Reflexió sobre el poder al Brasil ", aquest abnegat i revolucionari sacerdot caracteritza el perfil dels dirigents de la llavors Unió Soviètica i assenyala que n'hi va haver tres tipus: Pelegos, Ideològics i Orgànics.

Segons Frei Betto, "els Pelegos eren els que s'havien acomodat al socialisme amb el mateix esperit oportunista amb que s'adaptarien més tard al capitalisme. El que els interessava era mamar de la mamella de l'Estat. Feien del Partit únic un trampolí per a les seves ambicions personals. Eren esquerrans fisiològics, sense cap convicció subjectiva sobre les tesis que defensaven de dents enfora ... "[II]

"Els ideològics - afirma - se sabien fil per randa la cartilla marxista, citaven de memòria extenses bibliografies, adoraven les interminables reunions, els rendien culte als seus caps al poder, però no li demostraven amor al poble. Tractaven als subalterns amb la mateixa supèrbia que els burgesos de les obres de Gorki i mai estrenyien relacions amb els sectors més pobres de la població ". [III]

"Els orgànics - diu - es mantenien permanentment sintonitzats amb el moviment popular, contribuïen a enfortir les organitzacions de la societat civil, com va ser el cas, al Brasil, dels Comunistes que van treballar al costat dels sindicats rurals i urbans. Només els orgànics van sobreviure a l'esquerra dels països ex socialistes. Al Brasil, només ells no es van deixar abatre per l'ensorrament del socialisme a l'Est europeu, com si el Mur els hagués caigut sobre els caps". [IV]

Fetes aquestes importants precisions, el levita revolucionari de nacionalitat brasilera, es pregunta: Què és ser militant d'esquerra? Diríem nosaltres: Què és ser quadre dirigent d'esquerra i concretament del Partit Comunista? La seva resposta és clara, precisa i concreta: "És mantenir viva la indignació i comprometre's amb la recerca de canvis que facin cessar la marginació i l'exclusió. Segons el criteri de Norberto Bobbio, no acceptar mai la desigualtat social com si fos tan natural com el dia i la nit, que és el que fa la dreta". [V]

Així les coses, (i ara que estem a vuit dies de començar el XXI Congrés dels Comunistes Colombians) el perfil del quadre o dirigent Comunista ha de tenir certs requisits que el diferencien diametralment dels quadres o dirigents de la dreta i de l'extrema dreta. Sense pretendre esgotar la seva enumeració, molt menys afirmar com a dogma que són aquests i només aquests, faríem relació d'algunes qualitats fonamentals:

1. Formació teòrica - pràctica: El Comunista es basa en la ciència, mitjançant aquesta ens adonem que tot està constantment canviant, evolucionant, transformant-se, perquè tot està en moviment. Això indica que el Comunista ha constantment d'anar actualitzant-se en aquests camps indissolubles;

2. Formació ètica i moral revolucionària: El dirigent Comunista ha de ser conseqüent amb el que diu i amb el que fa. Ensenyar més amb l'exemple que amb la paraula. Donar exemple de modèstia, senzillesa, fermesa i caràcter. Insubornable. Alegre. Optimista. Audaç. Decidit. Amb coratge i gallardia, disposat a ofrenar la vida per la vida i per la causa dels pobles. Amb capacitat de sorpresa. Solidari amb els seus germans de classe i fort amb l'enemic de classe;

3. Organitzat, crític, autocrític, visionari i d'esperit avaluatiu: Un Comunista de pensar per parlar i no parlar per pensar. Desenvolupar la crítica revolucionària que és directa, sense embuts i amb fraternitat, és a dir, amb el criteri de construir, projectar i millorar. Manejar l'autocrítica amb honradesa, sense escarafalls o mesquinesa, amb fermesa que impliqui canvis de veritat. Tota activitat ha de ser objecte d'avaluació. Per més perfecta que sigui una activitat té les seves falles i aquestes cal trobar-les per no tornar a cometre-les. Tapar-les amb l'elogi superlatiu no comporta sinó a l'ocultació ja que les falles perduren cada vegada amb més amplitud.

Aquests són alguns criteris que al nostre entendre, han de tenir els quadres Comunistes del segle XXI. Quadres amb aquestes característiques han encausar la lluita revolucionària a Colòmbia durant el segle XXI.

[I] STOLOWICZ, Beatriz. A contracorrent de l'hegemonia conservadora. Espai crític edicions. Col · lecció K moviment. Primera edició per a Colòmbia. Bogotà, abril 2012. Pàgina consultada 10.

[Ii] Betto, Frei. La mosca blava. Reflexió sobre el poder al Brasil. Ocean sud una editorial llatinoamericana. Primera edició 2011. Pàgina consultada 104.

[Iii] Ibíd. Pàgina consultada 104.

[Iv] Ibíd. Pàgina consultada 104.

[V] Ibíd. Pàgina consultada 104.

Joan Carles Gallego: "La subhasta social. De retallades i miners."

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Tue, 10 Jul 2012 11:38:00 +0000

El secretari general de CCOO de Catalunya reflexiona en el seu bloc sobre l'espiral de retallades imposades pel govern i denuncia el silenci dels mitjans de comunicació sobre el greu conflicte social que viu el país.

L’absurda deriva retalladora de Rajoy i Mas no té aturador. Quan encara estem confrontant-nos amb les retallades ja fetes, se n'aproven d'altres. Encara no hem paït les darreres que ja n’anuncien de noves. Totes i cadascuna amb la mateixa justificació: “són necessàries” i “no hi ha alternativa”. I sempre igual, anuncien “reformes” quan en realitat són “retallades”. I sempre plana en la decisió el comportament de la “prima de risc” com si d’una subhasta es tractés, on els drets socials i laborals es deixen al millor postor.

És evident que és una opció política i no la lògica inevitable d’un estat de coses que no té altre arranjament possible. És cert que les polítiques tenen un marc de decisió supranacional, però també es podrien decidir altres mesures que perseguissin altres finalitats. O s’opta per una política que mantingui el procés d’acumulació de riquesa i poder en mans de determinats estrats socials –la minoria que avui guanya, entitats financeres i grans corporacions transnacionals- o bé apostem per impulsar un procés de redistribució de la riquesa existent.

En el primer cas la política d’austeritat és el camí. Desmuntar serveis públics, privatitzar la provisió de béns i serveis socials i especular sobre l’endeutament dels estats, són un mitjà potent per assolir ràpidament la fita perseguida. En l’altre, es tracta d’introduir noves regles i controls als processos d’especulació financera i aprofitar el sistema fiscal i la lluita contra el frau. Es pot promoure la redistribució de la riquesa amb un potent sector públic que universalitzi l’accés als drets socials de qualitat.

Rajoy ja ho ha anunciat i Mas ho va corejant, els propers dies hi haurà noves retallades. No les concreten encara. Ens estan preparant, perquè quan arribin estiguem més estovats. Parlen, de nou, d’abaixar les retribucions del personal funcionari, estigmatitzant el col·lectiu per devaluar també el servei públic, reforçant així, també, la lògica per imposar en el sector privat la devaluació salarial. Ens alerten que la Seguretat Social tindrà dèficit el 2012 per justificar possibles ajustos de les pensions, la qual cosa seria injusta i injustificada, ja que el sistema té una gran salut (el dèficit del 0’7% és suportable amb l’actual fons de reserva que pot aguantar l'alt atur encara uns anys). Insinuen la revisió de les prestacions d’atur, obviant que obeeixen a unes cotitzacions previsores fetes pels treballadors i les reben per la manca d’oportunitats de trobar feina atesa la caiguda de l’oferta de treball per la situació de recessió a què ens ha dut l’excés d’austeritat. Anuncien la necessitat d’evitar duplicitats de despesa a les administracions, cosa justa, si no fos perquè pretenen obrir una via de recentralització politicoadmnistrativa, obviant que històricament l’Estat central no ha estat més eficient en la gestió de la despesa o en la resposta als problemes socials, més aviat al contrari. En fi, el Govern insisteix a retallar i retallar i obvia altres alternatives.

Sens dubte de nou assistirem a un divendres maleït, en què aprovaran noves “reformes” que són noves retallades. Mesures que porten més conflicte social, més desigualtat, més pobresa. Que no poden portar resignació perquè no són inevitables. Que han d’empènyer a seguir construint propostes alternatives i a posar-les al carrer i fer-les avançar amb la majoria social.

Fa ja temps que estem assistint a un important conflicte social derivat de les polítiques que estan aplicant els governs actuals. Però bona part dels mitjans el silencien o li posen sordina. Excepte quan aquest apareix en clau de conflicte d’ordre públic, aleshores sí que és notícia, però sense entrar a informar del seu rerefons. Ara mateix, això, ho estem veient amb el conflicte de la mineria asturiana, lleonesa i aragonesa. L’origen és una decisió del Govern espanyol, no una imposició de la UE, com ha deixat clar el propi Parlament europeu. Una decisió poc justificada econòmicament, ja que si bé és cert que l’extracció de carbó està sent subvencionada (en tot cas s'hi dediquen molts menys diners que a determinades entitats financeres), el tancament de les mines obligarà a comprar el que no s’extreu a proveïdors internacionals (ja que se seguirà consumint en determinades activitats productives), però a més hi haurem d’afegir la despesa social que genera el tancament de les mines i la desocupació consegüent. És evident que les raons de fons del Govern són polítiques i no econòmiques. Per això el govern està tancat a la negociació i té interès a convertir el conflicte en un problema d’ordre públic, per aïllar els miners i desacreditar-los, a ells i les seves organitzacions representatives. Però mentre els mitjans silencien el conflicte real, les marxes dels miners sobre Madrid estan provocant grans dosis de simpatia. Ho veurem aquesta setmana a Madrid on dimarts i dimecres es manifesten.

Toni Barbarà: "Materials per una Guia d'Insubmissió contra els REpagaments farmacèutics"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Mon, 09 Jul 2012 00:11:00 +0000

Del bloc d'en Toni Barbarà, recollim una guia d'Insubmissió contra els REpagaments farmacèutics que, de manera amena, ens informa dels passos a seguir per a negar-nos a pagar el robatori de l'"Euro per Recepta".

COM ACREDITAR LA TEVA INSUBMISSIÓ FARMACÈUTICA

Aquí us proposo alguns materials per a confeccionar una guia, senzilla i entenedora, que ajudi a la campanya #novullRepagar, Tot plegat en 6 passes, i amb 4 respostes.

1.- Informa't bé. Pren la decisió .
Ja saps el fonamental: Que ens voles fer RE-pagar el que ja hem pagat. Que s'han proposat liquidar el Sistema Nacional i Públic de Salut. Que s'ho volen carregar tot. Però que no els ho pensem tolerar. Que els volem fer arribar la nostra protesta, la nostra rebel·lia, els nostres drets, la nostra INSUBMISSIÓ democràtica front unes polítiques injustes. Però si vol més raons i més arguments entra i llegeix a les nostres pàgines amigues: http://dempeusperlasalut.wordpress.com/ , http://iniciativapenalpopular.info/, http://puntsdevista.wordpress.com/, http://www.cafeambllet.com/press/?p=17387, http://www.acordem.org/, http://bloclaratera.blogspot.com.es/ , i d'altres.

2.- Prepara l'acció i la documentació .
On, quan, com (en solitari o en grup) ? : A la farmàcia habitual i/o a qualsevol altra. Els dies que et toquen per retirar medicaments. Tu en solitari, o en companyia, o fins i tot en petits grups organitzats per fer-ho més patent i visible cara a la resta de ciutadans, que en diuen "clients".

Recepta/es, DNI (fotocòpia), Targeta sanitària, Carta al farmacèutic (*).
Recorda que cal portar la/les recepta/es oficials. El DNI (i demanen una fotocòpia que en alguns casos facilita la mateixa farmàcia quan col·labora, i en d' altres es nega, i comença la polèmica...). Naturalment la teva Tarja Sanitària, i et recomanem d'portar un full que et pots imprimir de les webs de la IPP i Dempeus, (o aquí sota *) que es diu: Carta al Farmacèutic, i on expliquem clarament que no anem contra el/la, professional de salut sinó a la seva actuació obigada com a recaptador d'impostos.

3.- Entrada a l'oficina de farmàcìa. Manifetas el "no vull pagar"
Quan ets al taulell, presentes receptes i manifestes el teu "NO vull RE-pagar". Comença un diàleg que et permetrà mesurar el taranà del professional, i el seu grau de complicitat amb l'esperit retallador, o de disgut i d'acatament forçat per normativa.

5.- Omplir el formulari del CatSalut que et presenten.
Aportaran un plec de tres fulls amb el logo del CatSalut a l'encapçalament. (veure al final **). Determinades dades son personals i altres son codis que ha de posar el farmacéuitic.

Recomanem que ens fem ajudar en cas de qualsevol dificultat, per tal de fer-ho correctament i també de fer visible la pèrdua de temps i recursos en burocràcia gens saludable.

T'entregaran una còpia que és per a l' "usuari". Si ens ho mirem amb ulls de ciutadania en exercici del nostres drets, aquest resguard és, de fet, un CERTIFICAT OFICIAL que ens ACREDITA amb noms i cognom conm a PERSONES INSUBMISSES. Una veritable icona que podrem desar, emmarcar, mostrar amb orgull a la nostra familia, amics i coneguts, i os es deixa constància que hem viscut i protagonitzat aquest moment històric de revolta i rebel·lia. Tu vas ser allà !!

6.- Queda clar que la teva negativa al REPAGAMENT és extensiva a tots ells: a l'euro per recepta de la Generalitat de Catalunya que et requerien ja mateix , igual que a "Copago" del Ministerio de Sanidad de l'Estat, i del que et diran que "anoten" per executar més endavant quan tinguin el servei informàtic actualitzat. Igualment a la ftra retirada de finançament públic de centenars de medicines usuals i quotidianes.
NO paguis més que allò que abans pagaves, i sols en el cas que estessis obligat a fer-ho. Demana el tiket de caixa, pren els TEUS medicament, i ...
ADEU !! Amb tota cortesia i amb tota la determinació i la fermesa que acompanya la RAÓ.

---------- QUATRE preguntes habituals:

a) Què passa si se'ns neguen a tramitar el procediment que acabem de descriure ??
El Departament de Salut ha ordenat facilitar els impresos descrits. Si es dona un cas de negativa a suministrar els medicaments i/o de desatenció o maltracte físic o verbal, cal denunciar-ho. Es tractaria d'una Denegació d'Assitencia que és un delicte. Per fer-ho, per escrit, tant es pot fer usant un dels formularis de queixa dels que són imprimibles a la pàgina IPP ( i que es presenten a qualsevol centre sanitari públic), com a una Comissaria de Mossos si la cosa va a majors.

b) Què pot passar si poden en marxa mesures acusant-nos de deutors d'una taxa ??
Passem a ser "deutors/es" de la Genralitat (si encara no ho ereu), i poden inicar un procediment de recaptació anomenat "procediment de liquidació i recaptació de taxes i procediment de constrenyiment". que preveu un cobrament imposat i executat amb un recàrrec del 20 % de la quantitat demandada.

Hem de ser conscients doncs que l'euro per recepta que NO paguem, per normativa, el podem acabar pagant a 1'20 €, ... però és clar algun risc haurem de còrrer, o no tindria ni mèrit ni valor.

Un preu raonable i que podem asumir al menys en un cas, en un medicament, en una recepta, ens els casos de persones més desafavorides i justes de butxaca.

També cal recordar que diversos grups d'advocats amics/gues, i ara certs Grups polítics, estan estudiant com alegar i litigar contra aquestes injustes mesures. Tot dependrà de la tossuderia de les Adminsitracions, obsessionades en perpetrar aquestes noves agressions contra ciutadania i la sanitat i la salut públiques.

c) Què pot passar si som milers que ens neguem a Repagar ??
Si som molts i moltes, milers de persones, els que NO paguem, la tramitació burocràtica i en temps i recursos per part de l'Administració farà inviable, per antieconòmic, l'aplicació del procediment normatiu per executar la taxa. Si som milers i molts milers, s'hauran de replantejar la utilitat recaptatòria de la mesura punitiva contra les persones malaltes. I pot ser perfectament possible que es decideixin a "reconsiderar" i retirar-la Re- taxa, amb la complicitat i acord de CiU i PP.

d) Què ens està passant i ens passarà si peguem ??
Si tothom paga. Roemugant però rascant-se el moneder, quedarà demostrat que ells, i la seva barroeria i impunitat, s'imposen pel damunt un poble resignat, poruc, autoinculpat, malalt de submissió i de pèrdua d'autoestima col·lectiva.

I això fora el pitjor que ens podria passar. Aquesta lluita és pels drets socials, és per l'estat social, és per la dignitat i la sanitat universal, és per vergonya i empoderament.
És per la defensa del Sistema Nacional i Públic de Salut, és per guanyar-la o per guanyar-la.
-----------------------
El dos anexos mencionats : * i **

* CARTA al Farmacèuitic/a.

Benvolgut Sr.,o Sra. Farmacèutic/a:
Com Vostè coneix molt bé, les recents mesures preses pel Govern Autonòmic i el Govern de l’Estat estan posant en perill un model de Sanitat Pública que ha costat molts sacrificis a diverses generacions. La mesura recentment adoptada sobre el que es coneix com a “taxa de l’euro per recepta”, a més de resultar injusta per al ciutadà (que ja paga la Sanitat amb els seus impostos) no actua sobre les veritables causes estructurals dels problemes de la “nostra” Sanitat Pública. I nostra vol dir de la ciutadania, i per tant també dels farmacèutics i farmacèutiques, i de molts altres col•lectius professionals i socials. El fet de que comenci a aplicar-se el que en diuen “taxa per recepta” pot posar en perill la continuïtat d’alguns tractaments en persones especialment vulnerables.

Veiem amb preocupació la forma com el Sistema Sanitari es decanta per postures economicistes, amb evidents criteris privatitzadors i tot ignorant els més elementals principis tant de justícia social com de salut pública. Es tendeix a considerar els professionals sanitaris com a simples gestors d’un pressupost, no sempre realista. També en aquest cas, la aplicació del re-pagament sota el títol de “taxa de l’euro per recepta”, pretén convertir el farmacèutic en un agent econòmic en benefici de la Administració. Encarregar-li funcions de recaptador d’impostos incrementant la càrrega burocràtica i és absolutament improcedent. El personal de farmàcia ha de tenir funcions sanitàries per tal de poder ajudar als pacients amb els medicaments per tal de fer-ne un ús adequat.
Avui aquesta nova penalització sobre les persones malaltes ens arriba de la ma del Govern de la Generalitat de Catalunya, però tenim ja anunciada i amenaçada una nova taxa sobreafegida sobre els medicaments, des de l’ Administració estatal, Ministerio de Sanidad, a partir del dia 1 de juliol. És lògic i coherent que el meu rebuig es concreti i estengui amb igual determinació front aquesta i aquella reiterades agressions planificada pel Govern i el Gobierno.

Igualment vull deixar constància que penso fer responsables de qualsevol incidència, agreujament o complicació sobrevinguda del meu actual estat de salut, relacionada amb aquesta circumstància d’impediment terapèutic, als màxims directius competents del Departament de Salut i tota la seva cadena de comandaments.
Per tots aquests motius, i d’altres, li MANIFESTO LA MEVA NEGATIVA A PAGAR LA TAXA DE L’EURO PER RECEPTA. Poso a la seva disposició aquesta declaració per a que en pugui informar, si així ho desitja, a les autoritats sanitàries.

Tot esperant la seva comprensió, el saluda cordialment i cívicament
NOM I COGNOMS _________________________________________________________
CIP _________________________________________________________
RECEPTA _________________________________________________________
Signatura

-------------------------------
**
Formulari a emplenar i signar pel pacient o persona que actua en el seu nom davant de la voluntat de no pagar la corresponent taxa sobre les receptes mèdiques

L’article 41 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l'impost sobre les estades en establiments turístics addiciona el capítol XXII al títol XXI del Text refós de la llei de taxes i preus públicsestableix la taxa sobre els actes preparatoris i els serveis accessoris de millora de la informació inherents al procés per a la prescripció i dispensació de medicaments i productes sanitaris mitjançant l’emissió de receptes mèdiques i ordres de dispensació.

D’acord amb el que estableix aquesta Llei 5/2012, la taxa s’acredita en el moment en què la recepta és dispensada a l’oficina de farmàcia i n’estableix l’import d’1 euro per cada recepta efectivament dispensada, excepte els casos d’exempció que preveu la Llei.

Així doncs, per tal de donar compliment a aquesta Llei, el titular de l’oficina de farmàcia té l’obligació de dur a terme el cobrament de la taxa d’acord amb el que s’estableix legalment.

Aquest formulari l’ha d‘emplenar aquell subjecte passiu o la persona que actua en el seu nom i representació que, tot i tenir l’obligatorietat d’abonar la corresponent taxa, manifesta explícitament la seva voluntat de no pagar-la.

El formulari s’ha de presentar directament a l’oficina de farmàcia en la qual es dispensa el medicament, abans de la dispensació, juntament amb la fotocòpia del DNI del titular o de la persona que actua en el seu nom i representació en el cas que no volgués pagar la taxa.

El no pagament de la taxa suposa l’incompliment d’una obligació tributària. La normativa aplicable és el Decret 277/1999, de 28 de setembre, pel qual s’aprova el reglament sobre taxes i preus públics de la Generalitat de Catalunya i el Reial decret 939/2005, de 29 de juliol, pel qual s’aprova el procediment general de recaptació, els quals estableixen, entre d’altres, el procediment de liquidació i recaptació de taxes i el procediment de constrenyiment.

La persona sotasignada declara que no paga la taxa corresponent a la recepta identificada amb les dades que consten en aquest escrit.

CIP NIF
1/ Si és recepta electrònica 2/ Si és recepta paper: codi de la recepta
Codi de prescripció

Data de dispensació (dia/mes/any)

Nom:__________________________________ Cognoms:____________________________________________

Adreça:____________________________________________________ Núm.:_____ Escala:_____ Pis:______

Municipi:___________________________________________________________ CP:______________________

Província:________________ Telèfon:___________________ Adreça electrònica:________________________

Lluís Casas: "Subasta de béns públics, menjar de voltors"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Sun, 08 Jul 2012 00:45:00 +0000

Lluís Casas exposa al bloc Metiendo Bulla com la privatització d'Aigües Ter Llobregat suposarà un increment de més d'un 50% del cost de l'aigua i constitueix un robatori al conjunt del país.

Com vostès ja hauran pogut veure en els mitjans, s'està celebrant una cursa d'obstacles entre les diferents administracions per a "col·locar" entitats públiques de la importància d'AENA, Aigües Ter Llobregat i moltes altres.

L'assumpte està subjugat per tres idees, per anomenar-les d'alguna manera: una l'esperit liberal dels nostres governants (al marge de si són PP, PSOE o CiU, ja que tots ells són d'aquesta corda), dos, les necessitats financeres que la negativa a estendre el pagament d'impostos a tots (els rics) implica, i tres, al conte de nens sobre que la gestió privada és més eficient i garanteix millors serveis.

En altres ocasions he aportat arguments, i fins i tot proves, que això no és així. En realitat ens trobem en un paradigma de robatori, estafa o diguin-li com vulguin, dels que volen menjar-se tot el pastís de l'economia, empresaris, financers, etc. que arriben fins i tot a distàncies siderals del nostre sòl "nacional". Probablement tinguem finalment una sanitat en mans nord-americanes en gran part. Tots sabem el curosos que són els nord-americans en matèria de salut, sobretot amb la que gaudeixen aquells les rendes dels quals estan sobre els 6 zeros darrere d'una primera xifra.

Avui, abandonant la tabarra habitual, em centraré en l'explicació d'una part d'aquest pastís, millor dit, en una part de l'elaboració d'aquest pastís tan apetitós per als mercats i altres tafurs del Mississippi. Vaig a referir-me a la gran mentida dels concursos privatitzadors de la gestió en els quals el futur (i sovint probable) adjudicatari paga uns bons milions a l'administració de torn. Així de clar, i si algú diu que és mentida que porti als tribunals al propietari d'aquest bloc!

Bé, el sistema és aquest: surt a concurs, per exemple Aigues Ter-Llobregat, la subministradora d'aigua pública, exemple de la bona gestió de l'aigua a tot el món, encara que lamentablement ofegada per manca d'aportació financera, de manera que ha acumulat un deute important. A canvi tenim la garantia del subministrament, les dessaladores, i una qualitat més aviat acceptable de l'aigua, així com un programa de recuperació dels cursos d'aigua afectats, el Ter i el Llobregat. Tots dos, malgrat la seva distància del Roine, perfectament capaços d'aportar una mica de les nostres necessitats. Tot això s'ha realitzat en un període de temps raonable i sense excessives destruccions del medi natural.

Bé, queda clar que el problema no està en la gestió tècnica, ni en els projectes, ni tan sols en les necessitats d'inversió immediates. El problema és que hem (han) preferit finançar autovies, diaris privats de dretes i altres mandangues per sobre d'un element estratègic com és l'aigua.

Tot s'ha de dir, ATLL és una creació pujolista, fixin-se bé, pujolista, no convergent. Però CiU té compromisos amb els seus friends empresaris, amb els seus friends financers, amb unes empreses (o empresa) que sempre han aspirat a aconseguir el monopoli de l'aigua. Tendència perfectament definida pel conjunt de barbuts que tots coneixem. Repeteixo: si algú diu que és mentida que porti als tribunals al propietari d'aquest bloc!

En aquest cas, a més, es tracta d'un bé públic tan imprescindible com l'aire (cosa que ja arribarà, la seva gestió privada, ja ho veuran), l'aigua no només és la base de la vida, fins i tot la humana, ja que en la cadena de producció del whisky també apareix en abundància, sinó que és fonamental per a la planificació territorial i per tant per a la valorització dels terrenys, avui patates, demà, potser, centre de negocis o casinos.

Vegeu doncs la importància del que estem tractant.

Doncs bé, en aquests moments el nostre capità aranya, senyor Artur Mas, prepara la transferència d'aquesta entitat liquida al món de les meravelles privades. Primer ha hagut de convèncer a determinats socis polítics per no quedar com tantes vegades amb la salutació menyspreat, després ha decidit menjar-se la totalitat del deute d'ATLL per facilitar l'accés privat i aviat es produirà l'anunci de convocatòria mitjançant el qual els interessats, per exemple vostès i jo, podem accedir a fer-nos amb la gestió de l'aigua catalana mitjançant el pagament d'un cànon que no serà escàs de zeros.

Ara vénen les preguntes. Si ATLL està tècnicament ben gestionada, si el seu deute serà absorbit pel govern, per a què necessitem que algun pretendent a un dot se'ns fiqui a casa? I en aquest cas, per a què ha de venir ell amb un dot?

Primera resposta, no hi ha pretendents per a una casadora amb panxa (deutes), de manera que els pares assumeixen l'assumpte i alliberen el fruit de la cura del pretendent. Tenim ja una casadora sense càrregues estranyes. De manera que els pretendents poden afluir a mansalva sabent que poc esforç necessitaran per generar beneficis.

Segona resposta, l'aportació de dot (cànon) per part del nuvi (una aberració com poques) suposa una injecció de diners per al govern que podrà, per exemple, fer-se càrrec de certes deutes del Sr Godó o de les expropiacions cares que el sr. Adelson pugui trobar en el seu projecte de futur per a Catalunya.

I aquests diners, d'on es recuperen, em diran vostès. La cosa és ben simple. El preu de l'aigua d'ATLL s'encarirà en la mesura del cànon o dot aportat. Tots els consumidors d'aquest bé tan poc respectat posarem mensualment a disposició del gestor privat un increment de no et belluguis. Suposem un 25% més com a simple hipòtesi.

Però això no és tot. ATLL com a empresa pública no cerca benefici econòmic, en tot cas cobreix els costos d'explotació, les amortitzacions i els interessos del capital i poc més. L'empresa privada es faci càrrec d'ella afegirà un percentatge per cobrir els beneficis per als seus accionistes, propietaris i executius. Posem com a poc un altre 20% brut.

Però no hem acabat. Si recorden, el deute acumulat ja no és d'ATLL, sinó del govern, però que s'haurà de pagar, de manera que tindrem la tercera part del polinomi: el govern destinarà fons que sortiran d'alguna retallada sense importància, per exemple les teulades de les escoles (un país amb bon temps perquè els necessita), per pagar a les entitats bancàries que al seu dia van oferir els crèdits amb què s'ha construït una infraestructura d'abastament gairebé exemplar.

Si tenen ganes de passar una mala estona, sumin percentatges, agafin el seu rebut de l'aigua i calculin incidències. Després poden fer diverses coses beure al més pur estil de supervivència marina (l'orina per als no experts), acumular l'aigua de pluja, no rentar més que els calçotets i amb prudència o cabrejar més. De fet això últim és perfectament compatible amb tota la resta. Per cert m'oblido d'una última mesura, una forma d'utilització de l'aigua que ha durat milers d'anys, i és anar a buscar aigua a la font. Jo mateix he estat testimoni i actor de les cordes de mules carregades amb els enormes cantis que permetien tenir aigua a casa. O, si miren certes fotos o memòries dels anys cinquanta o seixanta a la mateixa Barcelona, de les cues per rentar-se en l'única font del barri.

En fi, ja veuen, tot un futur patrocinat per aquests premis nobel del nostre govern.
Per què hem de continuar. Es repeteix ad nauseam: Què no és veritat? Doncs als tribunals!

Lluís Casas, que en previsió es porta al treball una garrafita per omplir-la a la font de la planta 4 i anar omplint la banyera. Previsor que és un.

Post data. Resposta del titular d'aquest bloc.

Estimat senyor Lluís, Què ens juguem a que no van als tribunals aquests voltors de la praderia? Les meves salutacions, JL, des Parapanda.

Miquel Àngel Sòria: "Carta oberta al sr Boi Ruiz"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Fri, 06 Jul 2012 23:23:00 +0000

Miguel Àngel Sòria, exalcalde de Martorelles, ha escrit una carta oberta al sr Boi Ruiz exposant els motius pels quals no pagarà l'euro per recepta.

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

Sr. Boi Ruiz (l'honorabilitat s'ha de guanyar):

Com el poder gaudeix del dret de cuixa, als súbdits no ens queda res més que el dret a cridar la nostra protesta.

Avui, a la farmàcia, m'han demanat pagar 1€ més per la recepta que necessito per pal·liar la meva malaltia. Jo podria fer aquest pagament, però penso en els milers de pensionistes i jubilats que hauran de fer un gran esforç tenint en compte els retalls que ja han patit en la seva pensió. Per tant, m'he negat a fer efectiu el repagament.

Si puc seguir així, sense cap tipus de represàlia, no em veuré en l'obligació de deixar de prendre la meva medicació. Penso que si em veig en aquesta situació, les conseqüències poden ser: demanar una ambulància que em porti a urgències, requereixi alguns dies d'hospitalització i que augmenti els costos de tal manera que 1 € sigui una ridiculesa.

(A Grècia, les decisions han estat més dràstiques).

Desconec si està en capacitat d'assimilar l'escrit (cosa que dubto després d'analitzar les mesures preses per la seva conselleria fins ara); malgrat això, espero que a la dita conselleria hi hagi quelcom amb dos dits de front capaç d'evitar l'hecatombe que es produirà si aquesta acció la segueixen la immensa majoria dels jubilats/pensionistes.

Atentament,

Miquel Àngel Sòria

Vicenç Navarro: "Salvar l'Euro?"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Thu, 05 Jul 2012 23:25:00 +0000

Aquest article, publicat per Vicenç Navarro al diari PÚBLICO i al seu bloc, critica moltes de les asseveracions que s'estan fent en els fòrums financers i econòmics del país i que es reprodueixen en la majoria de mitjans que assenyalen que l'euro està en crisi com a resultat dels comportaments irresponsables dels països perifèrics de l'Eurozona. L'article qüestiona aquests supòsits assenyalant que l'euro no està en crisi i que hi haurà euro per molt temps ja que la seva existència ha beneficiat primordialment al capital financer alemany que té una enorme influència en el Banc Central Europeu i a la Comissió Europea. Traducció al català de la Roigesfera.

S'està promovent en els mitjans de major difusió del país el missatge que els països de la perifèria de l'Eurozona, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, (anomenats PIGS, ara coneguts, en afegir-Itàlia, com GIPSI) han de fer grans sacrificis a fi de garantir l'existència de l'euro, el qual es presenta com en perill de desaparèixer. Apareixen impactants titulars en aquests mitjans que assenyalen la propera mort de l'euro o que l'última reunió del Consell Europeu va salvar a l'euro (implicant que si no es prenen les decisions que es van prendre, l'euro hauria desaparegut). Existeixen variacions d'aquest missatge. Una d'elles és la que afirma que, per salvar l'euro, Alemanya haurà de pressionar perquè s'expulsi Grècia. O a l'inrevés, s'afirma que Alemanya, cansada d'ajudar els països perifèrics, sortirà de l'euro i recuperarà la seva pròpia moneda, el marc, matant així a l'euro.

L'euro, però, mai ha estat en perill de desaparèixer, i continua amb bona salut, sense cap perill de morir. Vegem les dades. Quan va ser establert, un euro valia un dòlar. Avui l'euro està sobrevalorat i el seu valor monetari superior al del dòlar. El fet que hagi baixat una mica durant aquests últims tres anys no vol dir que estigui desapareixent. En realitat, no els aniria malament als sectors exportadors que avui estan tenint dificultats, que l'euro baixés més. Les exageracions (part del llenguatge sensacionalista que caracteritza la majoria dels mitjans) que accentuen que l'euro està en perill de desaparèixer no tenen cap base real. Mirin l'evolució del preu de l'euro en els últims quatre anys i ho veuran. L'euro no està en perill. Ara bé, els asseguro que aquest missatge de que l'euro està en perill continuarà promovent-se, doncs té com a objectiu promoure una por que faci més fàcil acceptar les mesures altament impopulars que s'estan imposant a la població.

Una altra asseveració que no té credibilitat és que pot arribar un moment en què Alemanya pressioni perquè s'expulsi Grècia. L'última cosa que el capital financer alemany desitja, és que aquest país deixi l'euro, per la senzilla raó que l'impacte contaminant que tal sortida tindria en els països GIPSI seria devastador per al sistema financer alemany. La banca alemanya té invertit, per exemple, a Espanya, 146.000 milions d'euros, i a Itàlia 134.000 milions. La sortida de qualsevol d'aquests països GIPSI de l'euro afectaria molt negativament el pagament de tal deute a Alemanya i la banca alemanya i el seu govern en són plenament conscients. En realitat, és sorprenent que els governs d'aquests països perifèrics no hagin utilitzat l'amenaça de sortir de l'euro com a mesura negociadora amb el govern Merkel. Sigui com sigui, poden estar segurs que per bé o per mal (segons vostè presenti els beneficis o perjudicis que l'euro hagi tingut) cap país serà expulsat de l'euro.

Alemanya és el país de l'Eurozona que s'ha beneficiat més de l'existència de l'euro

Però el que fa fins i tot més inversemblant l'observació que Alemanya deixi l'euro és que aquest país, és el que més s'ha beneficiat de l'existència de l'euro, benefici que s'ha centrat primordialment en la seva banca i en el seu sector exportador. Com va reconèixer el dirigent socialdemòcrata alemany, el Sr Sigmar Gabriel, en la seva crítica al comportament del govern Merkel, Alemanya, des que es va establir l'euro, ha guanyat ni més ni menys la quantitat de 556.000 milions d'euros més del que s'ha gastat en el que es coneix com "ajuda financera". En realitat, Alemanya no s'ha gastat en aquest últim capítol, "ajuda financera", el que li correspondria pel nivell de riquesa que té. Paga fins i tot menys, proporcionalment, del que paga Espanya. Alemanya dóna un percentatge als fons de rescat financer Mede menor que Espanya (un 27% versus un 29.8%).

Aquesta percepció d'Alemanya com la gran pagadora de les despeses d'ajuda (promovent un "victimisme" molt rendible políticament al seu propi país) no es correspon amb la realitat. Tota l'evidència científica mostra que Alemanya és el país més beneficiat per l'existència de l'euro. I, sent el país que té més capacitat decisòria a l'Eurozona (en gran part a causa del domini del capital financer alemany en el BCE i en la Comissió Europea), els garanteixo que hi haurà euro per anys, i els països perifèrics continuaran patint les polítiques d'austeritat que se'ls imposen, no per salvar l'euro, que té bona salut, sinó per pagar el deute a la banca alemanya, tot això presentat amb una narrativa que el sofriment de la població els farà millors i més competitius, ignorant amb això un fet evident: l'euro ha estat un enorme obstacle perquè aquests països GIPSI puguin competir amb els productes alemanys, ja que no poden devaluar la seva moneda per abaratir les seves exportacions i competir així amb Alemanya.

I per si això no fos suficient, la banca alemanya, que controla el BCE, utilitza aquest banc (que com he assenyalat repetidament, no és un banc central sinó un lobby de la banca alemanya) i fa xantatge als estats GIPSI condicionant la compra de seu deute públic a què es facin més competitius baixant els salaris i reduint el seu Estat del Benestar, conduint a aquests països a marxes forçades cap a la Gran Recessió, camí de la Gran Depressió. I tot això, en teoria, "per salvar l'euro", tot això dit i fet amb la gran complicitat dels grans mitjans d'informació i persuasió, influenciats per (o endeutats amb) el capital financer.

Una darrera observació. Quan dic Alemanya m'estic referint a l'estructura de poder d'aquell país, és a dir, als establishments financers, empresarials del sector exportador, mediàtics i polítics del país. Aquest establishment és responsable, no només de l'austeritat imposada (amb la complicitat dels mateixos establishments dels països GIPSI) a les classes populars dels països perifèrics, sinó també a la classe treballadora alemanya, l'estàndard de vida, nivell i massa salarial i protecció social de la qual ha anat descendint en els últims anys de governs socialdemòcrates-verds i governs cristianodemòcrates-liberals. Va ser Oskar Lafontaine, una de les ments més lúcides avui a Europa, qui, quan era ministre de Finances durant el govern del canceller Schröder, va proposar augmentar els salaris i la protecció social com a mesura d'estimular l'economia alemanya i europea, la qual cosa no es va fer , escollint, en el seu lloc, imposar les polítiques d'austeritat que han beneficiat el sector exportador i a la banca alemanya. Si Oskar Lafontaine hagués guanyat aquell pols, Alemanya i Europa estarien avui en una altra situació.

El treballador alemany té molt en comú amb el treballador grec, espanyol, italià, portuguès i irlandès, encara que l'establishment alemany li aterra la idea que aquesta coincidència d'interessos es tradueixi en un moviment opositor a nivell europeu, treballant quaranta-vuit hores al dia, a través dels mitjans, per evitar el desenvolupament d'aquesta conscienciació d'interessos col·lectius, utilitzant el nacionalisme (referint-se a Alemanya com a "víctima") i el racisme (referint-se als treballadors grecs com "mandrosos") per evitar aquesta coalició de interessos. Així de clar.

Joan Carles Gallego: "De la cimera de la UE al nou contracte social"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Wed, 04 Jul 2012 22:47:00 +0000

La vigília de l’Itàlia i Espanya i mentre Itàlia eliminava Alemanya de la cursa per a la final de l’Eurocopa, es tancava la cimera del Consell de la UE amb uns acords parcials que, malgrat la publicitat en excés positiva que se n'ha fet, queden lluny de ser la fórmula definitiva per confrontar l’actual situació de recessió i encarar el camí de la reactivació i la creació d’ocupació. Els acords tindran un impacte limitat, sobretot, perquè segueixen mantenint les polítiques d’austeritat i retallades.

L’acord possibilita que el FEEF (Fons Europeu d’Estabilitat Financera) o el MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat) prestin directament a la banca privada, crèdits que no es consideren de devolució prioritària. Els propers dies sabrem si baixa la pressió dels mercats del deute sobre Espanya i Itàlia, ja que l’acord no serà vigent fins al gener del 2013 i, per tant, el préstec sol·licitat per rescatar les entitats financeres arribarà al FROB i, per això, en principi, s’ha de comptabilitzar com a deute públic. S’ha aprovat també un pla d'inversions per reactivar el creixement i l'ocupació de 120.000 milions d'euros, l'1% del PIB de la UE, però no són diners nous, sinó que es reciclen fons ja pressupostats encara no gastats. I s’incrementen els fons disponibles (10.000 M €) del Banc Europeu d’Inversions (BEI) per augmentar la capacitat de préstec per a inversions dels estats membres.

La declaració del Consell parla de condicions als estats, referint-se al Pacte d’Estabilitat i el dèficit macroeconòmic excessiu, el que pot comportar que es vulguin convertir en obligatòries les recomanacions del Pla de reformes espanyol. Haurem d’estar atents a la lletra petita, ja que el més segur és que els ajuts o les injeccions de diners que han de servir per impulsar el creixement poden estar condicionats a continuar retallant drets laborals i socials, desmuntant en definitiva el feble estat del benestar que havíem anat construint. A més hem de recordar que l’acord final no aborda cap pla especial d’ajut a Grècia i altres països més empobrits, ni modifica els requisits de cofinançament dels ajuts, el que avui està fent impossible, per exemple, que Grècia els pugui utilitzar, una qüestió que no podem obviar perquè totes les economies estan interrelacionades.

Davant d’aquesta realitat hem d’insistir que necessitem que la Unió Europea prengui importants decisions polítiques que enforteixin la cohesió i la solidaritat. La política d’austeritat, les retallades pressupostàries accentuen la recessió i aquesta agreuja el dèficit. És un cercle viciós que cal trencar. Però els governs estan entregats a la lògica de l’austeritat: ataquen els sistemes de protecció social, els salaris, els drets laborals i, fins i tot, el drets fonamentals. Cal canviar el rumb. L’austeritat, la desregulació i la privatització no fan més que augmentar l’atur, la precarietat, la desprotecció, la desigualtat i la desesperació social. Un context on es comencen a qüestionar drets fonamentals i on s’observa l’avenç dels nacionalismes d’extrema dreta. La democràcia també està en perill.

Cal reforçar la governança econòmica a l'àmbit europeu, però sense imposar devaluacions internes ni aplicant programes de retallades pressupostàries i de drets laborals i socials. La nova governança ha de perseguir una prosperitat sostenible, impulsant la cooperació i la coordinació de les polítiques econòmiques i de les inversions per assolir una economia baixa en carboni. El marc polític i institucional ha de reflectir aquesta finalitat comuna: creant eurobons, reforçant el paper del Banc Central Europeu en la gestió de la crisi, convergint i harmonitzant les polítiques fiscals, implementant l’impost a les transaccions financeres i lluitant de forma decidida contra els paradisos fiscals.

Europa té sentit si manté els objectius que marquen els tractats: “millorar les condicions de vida i de treball i assolir la seva equiparació per la via del progrés”. Això és: ocupació de qualitat, salaris justos, igualtat de tracte i una adequada protecció social.

Els acords de la cimera del Consell de la UE són parcials i limitats. No s’ha abordat la necessitat de crear eurobons o que el BCE compri directament el deute dels estats membres, ni s'han introduït regulacions per limitar l’especulació financera. No hi ha una aposta decidida per prioritzar el creixement. El futur de la UE passa per l’impuls d’un model social just. Per això la CES (Confederació Europea de Sindicats) ha aprovat una proposta de nou contracte social per Europa, que es basi en tres punts: la democràcia social (inclòs el dret a la negociació col·lectiva), la governança econòmica al servei del creixement sostenible i de l’ocupació de qualitat i, per últim, la justícia econòmica i social (amb polítiques de redistribució i protecció social).

Mentre denunciem les polítiques de retallades i d’austeritat injusta que apliquen els nostres governs, hem de reclamar un canvi de rumb en les polítiques europees i la necessitat d’un nou contracte social per a Europa. Prou retallades, sí, però també més Europa política, econòmica i social.

Començava parlant de futbol perquè crec que la UE no pot plantejar-se com l’Eurocopa, on uns guanyen i altres perden. La UE ha de ser una construcció democràtica al servei de la ciutadania i del progrés de tota la ciutadania europea.

Pepe Luis López Bulla: "La inútil repressió contra els miners"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Wed, 04 Jul 2012 01:40:00 +0000

Pepe Luis López Bulla critica en el seu bloc la repressió policial contra els miners en lluita.

La premsa ens dóna una informació sobre els incidents que va provocar la policia durant la marxa dels miners a Madrid a "Las armas se cargan en Ciñera". Es tracta d'una intervenció condemnable. Condemnable sense pal·liatius. Que qüestiona, fins a la medul·la, l'actuació del govern de Rajoy; posa en dubte l'autoritat del ministre Fernández Díaz i tota la cadena de comandament que ha estat, directament i indirectament, implicada en tan salvatge operació, i, el que és pitjor, fa gargots la democràcia espanyola. Qui entengui que aquestes coses afecten només a la qüestió social i, més concretament, a la mineria o s'equivoca o vol fer equivocar-se a l'opinió pública. Aquest és un problema del cap, el tronc i les extremitats de la democràcia espanyola.

Entenc que ningú, amb seny democràtic, ha de fugir d'estudi en la seva denúncia, apuntant a dalt de la direcció política del nostre país. I, molt especialment, de la deriva repressiva, amb que sota mil formes s'ataca el conflicte social, que s'està convertint-se- com hem dit- en un reial conflicte democràtic, des d'abans de la convocatòria i exitosa realització de l'última vaga general.

Una cosa és clara: el govern de Rajoy no aconseguirà, mitjançant la violència, apaivagar aquest conflicte miner que compta amb la simpatia dels treballadors i d'amplíssims sectors de l'opinió pública espanyola. Com que no aconseguirà impedir, tampoc, la marxa a Madrid, capital de la Glòria, i la rebuda que la ciutat organitza als miners. Exacament igual que la que expressen els pobles i ciutats que acullen a aquests treballadors.

Albert Escusa: "Sobre l'anticomunisme d'esquerres, l"estalinisme", el POUM i el Moviment Comunista"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Mon, 02 Jul 2012 22:11:00 +0000

En aquest article publicat a labatalladelasideas.com, Albert Escusa, reflexiona sobre l'anticomunisme d'esquerres i les ocultades relacions dels dirigents del POUM amb les forces contrarrevolucionàries. Traducció al català de la Roigesfera.

S'ha tornat gairebé un esport nacional, per part d'alguns autors, publicar a les pàgines d'esquerra d'Internet articles que es dediquen de forma més o menys encoberta a criticar la història del moviment comunista, fent-lo responsable de tots els mals haguts i per haver, ja sigui l'ascens de Hitler al poder, el canvi climàtic o la derrota de l'equip local. "Estalinisme" s'ha convertit per alguns en una paraula màgica. L'"estalinisme" tanca, com el misteri de la Santíssima Trinitat, tres propietats en una: la primera, evita entrar en un debat històric amb arguments contrastats, la segona, evita donar una explicació sobre el fracàs històric i de la incompetència política crònica del corrent a la qual estan adscrits els anticomunistes d'esquerres, i la tercera, serveix per intentar avergonyir als militants, però sobretot als potencials simpatitzants dels diferents partits comunistes, per dissuadir-los d'ingressar en els partits comunistes. Tot aquest discurs s'ha vist afavorit per una etapa històrica on la divisió i l'enfrontament en el si del moviment comunista, particularment al nostre país, ha fet que aquest es desintegri en nombrosos fragments desunits, aïllats i dispersos.

Precisament l'última propietat màgica de l'"estalinisme" potser sigui la més cobejada pels anticomunistes d'esquerra. S'ha demostrat, tant amb exemples històrics com en l'actualitat, que, de totes les forces que es proclamen anticapitalistes i diuen voler superar l'actual sistema socioeconòmic, el moviment comunista (amb totes les errades, fracassos, traïcions, ruptures, degeneracions i el que se li vulgui afegir) ha demostrat en la pràctica (sabent superar totes les seves limitacions anteriorment assenyalades), que és el que compta amb la capacitat de dur a terme aquests propòsits anticapitalistes. Així, mentre que avui, sobre el planeta Terra, no hi ha cap força política o social de l'anticomunisme d'esquerres amb pes polític o social (si descomptem l'excepció conjuntural de França, degut més que res a la degeneració extrema del PCF), diversos corrents que es reclamen del comunisme en la seva versió marxista-leninista o fins i tot marxista a seques, i que reivindiquen- cadascuna a la seva peculiar manera- l'experiència soviètica com un avanç progressiu per a la humanitat, o bé són força de govern en alguns països, o bé compten amb grans partits obrers i populars de masses, guerrilles antiimperialistes i una gran influència en els moviments socials. I no només això: el moviment comunista ha sabut conservar, entre grans sectors de la població, allà on té influència, una cultura de revolució i de justícia social, amb la memòria històrica comunista i els seus símbols, que arrenca l'octubre de 1917 i la història, patrimoni i símbols són elements de rebel·lia incontestables per a moltes persones.

Gens ni mica d'aquest patrimoni tenen els anticomunistes d'esquerra. Les seves realitzacions històriques són molt limitades i estan agafades amb pinces: la insurrecció cantonalista de 1873 que va ajudar a enfonsar la I República, les col·lectivitzacions de 1936-1939 en algunes localitats de l'Espanya republicana, les avorrides trinxeres d'Osca durant la guerra civil, algunes victòries militars de la part de l'Exèrcit Roig dirigida per Trotski o l'activitat de les bandes guerrilleres del líder camperol ucraïnès Makhno el 1918-21, són les comptades realitzacions que pot reivindicar l'anticomunisme d'esquerres. Els nous moviments com l'antiglobalització o el moviment zapatista, van ser teoritzats per molts com les proves de la derrota definitiva del model polític que representava el partit comunista clàssic. Sens dubte, el moviment antiglobalització va ser una resposta important de masses a la globalització neoliberal, que va aconseguir mobilitzar a amplis sectors socials, principalment estudiants universitaris. Però finalment el moviment antiglobalització, sense una direcció política, ha quedat reduït a inofensius Fòrums Socials. Per la seva banda, el zapatisme no ha donat ni tan sols la imatge d'un moviment superador del capitalisme i l'imperialisme, sinó més aviat s'ha mostrat com un indigenisme folklòric, els territoris zapatistes es van posar de moda en els anys noranta com a santuaris de pelegrinatge per intel·lectuals procedents de l'esquerra anticomunista on rebien la inspiració divina contra el "estalinisme" i els partits comunistes. Fa anys que van passar de moda i ja no són visitats per aquestes intel·lectuals. Així mateix el Fòrum de Porto Alegre i el suport a Lula al Brasil, presentats com l'últim crit del "socialisme veritable" davant de la pràctica del moviment comunista, han acabat atrapant a un home que, el mínim que es pot dir d'ell, és que no sembla molt interessat en fer canvis profunds en el seu país, més aviat tot el contrari, i quan ha hagut d'enfrontar-se a dirigents antiimperialistes conseqüents com Hugo Chávez o Evo Morales, per defensar els interessos de les multinacionals brasileres, no ha dubtat a fer-ho . El que sorprèn, abans que res, és que els anticomunistes que defensaven totes aquestes alternatives atacant als partits comunistes, avui romanguin muts i no realitzin cap valoració crítica de les mateixes.

Així doncs, quan fa molts anys que ja no queda ni rastre de l'"estalinisme" al qual se li atribuïen (i se li atribueixen) totes les responsabilitats dels fracassos propis i aliens, quan ja no queda cap pretext perquè els anticomunistes d'esquerra alliberin totes les seves energies revolucionàries i demostrin als "estalinistes" com es fan les veritables revolucions, veiem que aquestes energies es desgasten, com sempre, a "demostrar" que si no hagués estat per Stalin i els seus, des de 1924 hi hauria comunisme a Europa , o que el 1936 des d'alguns misèrrims llogarets d'Osca, amb la genialitat d'Andreu Nin i amb el vell màuser d'Orwell, no portaria més que dues setmanes derrotar Franco, realitzar la revolució a Espanya, vèncer a l'Alemanya nazi, a Mussolini , als Estats Units, al Japó i a l'Imperi britànic, derrocar la «burocràcia degenerada de Stalin» i implantar el resplendent comunisme al Sistema Solar (aquesta vegada el comunisme de veritat, és clar). És un pla tan senzill que no podem imaginar-nos com no se'ls havia ocorregut abans. O el que és el mateix: somiar és gratis.

Novament el POUM com a arma llancívola

El POUM i la "revolució" espanyola és un clàssic entre els clàssics de l'anticomunisme. I això tot i que ja no hi ha gairebé cap historiador seriós que, havent investigat aquella època lliure de la crosta ideològica orwelliana, sostingui la tesi que la "revolució" i "contrarevolució" van ser els factors dominants de la guerra civil espanyola el 1936-1939. Efectivament, malgrat els discursos ideològics que van tapar la realitat i que han donat una visió completament deformada de la història, la "revolució" de 1936 va ser més que res una revolució de símbols, postures estètiques i comportaments (la crema d'esglésies com ritu anticlerical, la roba obrera que es va posar de moda fins i tot entre els burgesos, la crema de diners, l'enlluernament dels "turistes revolucionaris" com Orwell, etc.), abans que un procés real de transformacions socioeconòmiques, mentre que les institucions republicanes, encara que mantinguessin les mateixes formes, en el seu contingut van reflectir la nova correlació de forces producte de la derrota del feixisme a Catalunya. Això va comportar l'entrada massiva dels representants dels partits i sindicats obrers en aquestes institucions, desvirtuant el seu vell caràcter de classe. Llavors, si tal "revolució" va ser més aparent i més limitada als símbols i els discursos que als fets reals, si el factor "revolució" constitueix una cosa completament secundària per jutjar aquella etapa i s'ha demostrat l'erroni de semblant catalogació, si a més, les institucions republicanes havien adquirit un caràcter plenament popular i distaven de ser tan «burgeses» a qui beneficia seguir mantenint la llegenda? Als anticomunistes d'esquerres, és clar.

Per això, i per la falta de noves idees, es torna una vegada i una altra al POUM, amb una obsessió digna d'estudi. Va ser la norma per part de l'anticomunisme d'esquerres blanquejar les activitats dels principals dirigents del POUM després de la guerra i passar de puntetes sobre els mateixos, aprofitant que molts sectors de joves militants d'esquerra desconeixien la història d'aquests dirigents. Ara, en un recent "Què cal rescatar del POUM?" (1), es suggereix que hi va haver una "època bona" i una "època dolenta". Almenys ja hem avançat una mica, perquè fins ara els anticomunistes d'esquerres preferien guardar un sospitós silenci sobre la "època dolenta". Però on cal establir en veritat la frontera entre ambdues èpoques?

Cal considerar que tots els principals dirigents del POUM, just acabada la guerra, o bé van girar ràpidament cap a la tan odiada socialdemocràcia "menxevica" creant el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), o bé van ingressar a les nòmines de la CIA, com va ser el cas de Gorkin, Maurín i altres. La pràctica totalitat dels alts dirigents van renegar de les seves antigues creences. Els "autèntics líders revolucionaris", a partir de l'1 d'abril de 1939 van deixar de ser tals revolucionaris. És possible una metamorfosi tan sobtada? A què es deu que, quan és més necessari lluitar contra el feixisme, com dirigents que repartien certificats i lliçons de revolució a tort i a dret i estigmatitzaven als "reformistes del PSUC", abandonessin la lluita i es transmutessin en el contrari del que deien ser? Com expliquen els anticomunistes d'esquerra que els "menxevics reformistes" del PCE i el PSUC continuessin la lluita antifranquista sacrificant milers de vides, i els principals dirigents del POUM com Maurín i Gorkin ingressessin a la dreta pro-ianqui defensant l'imperialisme més agressiu, mentre que altres van fundar el MSC per defensar l'imperialisme europeu? És que la lluita contra el franquisme era menys necessària que la lluita contra el Front Popular? Misteris de la Santíssima Trinitat "antiestalinista", com va ser un misteri diví que Maurín romangués viu i en bones condicions a les presons de Franco, mentre a altres dirigents republicans els afusellaven o torturaven per la via d'urgència. Maurín va ser alliberat el 1946 gràcies a la intercessió d'un bisbe parent seu, que va convèncer al propi Franco que era millor mantenir-lo viu perquè era un enemic dels comunistes, i aquestes gestions van ser seguides directament des del mateix Vaticà (2). Això sí que és un autèntic privilegi del millor buròcrata! Què opinaran de tot això els anticomunistes d'esquerra i els apologistes del POUM? Publicaran algun llibre sobre aquests temes?

El POUM no va ser cap partit innocent com insistentment pretenen fer-nos creure. Enmig de la guerra, quan en altres llocs de l'Estat es combatia a vida o mort, des de les pàgines de la Batalla, diari del POUM, s'instava a lluitar contra els "menxevics de la revolució" en al·lusió al PSUC situant-lo com l'enemic a batre. Molts dirigents del PSUC i la UGT van morir assassinats entre agost de 1936 i maig de 1937. Desideri Trilles, dirigent sindical de la UGT, que havia acompanyat a Maurín el 1924 a Moscou, va morir assassinat el 1936 per pistolers de la CNT, el 24 d'abril, Rodríguez Salas, comissari afiliat al PSUC, va patir un atemptat fallit, i el 25 va caure assassinat Roldán Cortada, antic col·laborador de Maurín, depurat anys abans per aquest de l'executiva del Bloc Obrer i Camperol per desavinences polítiques, i assassinat el 1937 per pertànyer al PSUC. Molts afiliats a la UGT van ser assassinats per no ingressar a la CNT. Segurament la mà del POUM no estava darrere d'aquestes «víctimes de la revolució», però des de les pàgines de La Batalla, es va assenyalar amb insistència qui eren els enemics: el Front Popular i les seves bases més consistents i clarividents, el PSUC i la UGT .

La guerra i el perill feixista van ser coses molt remotes i llunyanes per al POUM, i per això es va dedicar a fer la "revolució". A La Batalla, es reproduïen a grans dimensions eslògans com «Mori la república democràtica!», Es qualificava a l'antifeixisme com traïció a la revolució quan els antifeixistes frenaven amb el seu sacrifici l'avanç de l'exèrcit franquista, es cridava a eliminar les institucions republicanes qualificades de "burgeses" (encara que estiguessin dominades per la majoria obrera), es publicaven a tota pàgina i en grans lletres les octavetes llançades pels avions de Franco cridant a desertar, s'injuriava impunement i de forma constant als dirigents republicans, socialistes i comunistes i, entre altres "gestes", amb l'objectiu de desmoralitzar els combatents i provocar la deserció, s'escrivien notícies falses sobre una suposada negociació del govern republicà amb Franco en vistes a una rendició (3).

D'altra banda, a les files del POUM s'aixoplugaven a espies notoris com el cap de la columna estrangera del POUM, Georges Kopp, agent de l'espionatge anglès i futur col·laboracionista dels nazis a França, i espies a favor de Franco que van realitzar actes de sabotatge, mentre que altres es van oferir a la cinquena columna per assassinar Negrín i Álvarez del Vayo. No hi ha constància que per aquella època Orwell ja fos un agent de l'espionatge britànic, encara que es va relacionar amb persones directament implicades, com el mateix Kopp, de qui era amic íntim.

Un fantasma atemoreix els anticomunistes d'esquerra: el fantasma de la "burocràcia"

És evident que el fet de participar professionalment en política o en el moviment sindical és una necessitat que tenen els representants de la classe obrera per defensar els seus interessos, i així va ser teoritzat per Lenin, ja que és de sentit comú que els dirigents no es formen en dos dies, i encara menys quan l'apoliticisme del ciutadà comú és la norma. Però amb la crítica permanent al que els anticomunistes d'esquerra diuen «burocràcia estaliniana», s'aconsegueix l'efecte de trastocar la realitat per la ideologia. El terme "burocràcia", en ser tan indefinit, es pot instrumentalitzar de forma tN demagògica com pugui ser el d'"estalinisme". Què significa realment la paraula "burocràcia"? Com els anticomunistes d'esquerra no gosen donar-li cap definició per poder mantenir l'ambigüitat a la seva conveniència, vegem què s'entén correntment per "burocràcia". Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, "burocràcia" és: 1) autoritat, influència excessiva dels funcionaris públics en els assumptes de l'Estat; 2) conjunt del personal administratiu, i 3) sistema de tasques, de procediments i d'activitats a càrrec d'un cos de personal administratiu. Així doncs, trasplantat el terme "burocràcia" a l'època soviètica, tan buròcrata era l'humil conserge d'una escola de barri, un policia municipal, l'administratiu d'un soviet urbà, el director d'una empresa estatal (ja fos honrat o corrupte) , o el comissari de Guerra León Trotsky, amb l'agreujant que aquest últim disposava d'un poder infinitament més gran sobre les qüestions de l'Estat i del partit que el de la majoria de la burocràcia soviètica a la qual criticava.

El fals antiburocratisme de Trotski i del POUM

Els anticomunistes d'esquerres, en utilitzar indiscriminadament el concepte de "burocràcia", soscaven la necessitat que tenen els treballadors de tenir representants sindicals i polítics a temps complet, i desprestigien la necessitat de la participació política entre les masses, portant-les a l'apoliticisme i fent-les preses de la reacció. A més, en el fons, per als anticomunistes d'esquerra el problema es redueix a noms. Si són els seus líders els que ocupen els càrrecs, llavors no són buròcrates, sinó la personificació de la democràcia pura. Si els càrrecs els ocupen els líders del grup rival, llavors són «buròcrates degenerats». Però posats a analitzar a la burocràcia, de què vivien Trotski, Andreu Nin, Julián Gorkin, Joaquim Maurín i tants altres "antiburócrates"? No tenim notícies que passessin molt de temps de la seva vida en una cadena de producció d'una fàbrica, o doblegant l'espinada en l'agricultura, o fent els tipus de treball assalariat que realitza normalment la classe obrera produint plusvàlua. Per contra, van viure com polítics professionals quant van tenir la menor oportunitat. Trotski així que va poder ser un professional de la revolució a temps complet (un buròcrata de la revolució), que no vivia del seu propi treball. Va ser part de la "nomenklatura", alt dirigent del partit i l'Estat, que va crear així mateix una xarxa clientelar de burocràcia amb la qual va guanyar suports. Va ser doncs, un gran buròcrata, que es va tornar contra la "burocràcia" no per ser "antiburócrata", sinó perquè les seves posicions polítiques van ser derrotades per la majoria. Quan va ser a l'exili tampoc va suar una gota produint plusvàlua per als burgesos, sinó que va passar a ser membre màxim de la "nomenklatura" en el corrent política formada per ell, que es va passar a anomenar IV Internacional.

Andreu Nin, Joaquim Maurín, Julián Gorkin i altres van ser, des de principi dels anys vint, alts dirigents de les seves organitzacions i van arribar a ser buròcrates professionals, "nomenklatura" en miniatura però aspirants a ser gran "nomenklatura". Molts quadres de la CNT van ser alts funcionaris durant la guerra, a més de ministres, i van crear les seves pròpies xarxes de burocràcia anarquista.

Andreu Nin mentre va ser conseller de Justícia de la Generalitat exercia com qualsevol alt funcionari de qualsevol Estat, a la manera burocràtica. Nin havia estat part de la burocràcia soviètica i posteriorment buròcrata de la Generalitat durant la guerra (conseller de Justícia), Maurín va ser corresponsal de Izvestia ("buròcrata" soviètic per tant) i diputat pel Front Popular (buròcrata republicà); altres alts dirigents també eren "buròcrates", com Juan Andrade, funcionari de correus, mentre que un altre dirigent del POUM, Molins i Fàbrega, era president de la secció sindical de funcionaris de la UGT. Afegim-hi, que el discurs més radical contra l '«Estat burgès» es va produir arran de l'expulsió de Nin del govern de la Generalitat per la seva política sectària i provocadora. Tots aquests fets llancen una perspectiva nova i més concreta sobre alguns aspectes del que s'ha anomenat "revolució" i "contrarevolució": la lluita per l'hegemonia en els organismes de la Generalitat, incloent els sorgits de la "revolució" com el Comitè de Milícies, col·lectivitats i Patrulles de Control, els membres es van convertir de fet en funcionaris (és a dir, buròcrates) que cobraven el seu salari de la Generalitat. Els "revolucionaris" que es van enfrontar al maig de 1937 contra la "burocràcia estalinista" (el Front Popular) distaven molt de ser precisament obrers, sinó una cosa molt diferent: «aquells sectors més bel·ligerants contra la supervivència de la legalitat constitucional de 1931, com l'agrupació anarquista radical els Amigos de Durruti o el POUM, no estaven liderats per obrers manuals, sinó per periodistes de segona fila, aspirants a intel·lectuals d'opinió i empleats de serveis »(4).

Franco i la Falange volien destruir la República i les seves institucions, precisament perquè ja eren més populars que burgeses, mentre que el POUM volia destruir la República i al Front Popular per la seva impossibilitat en convertir-se en burocràcia dominant de forma pacífica, per les seves activitats provocadores i al seu sectarisme. El desembre de 1936 es tancava definitivament pel POUM la via "pacífica" per conquerir l'hegemonia burocràtica amb l'exclusió de Nin del govern de la Generalitat, per l'actitud sectària i provocadora del POUM. Aïllat voluntàriament de les altres forces polítiques i sindicals, abandonat fins i tot per la CNT i la FAI, el POUM es va radicalitzar desesperadament i, en una fugida cap endavant, es va aliar amb els grups més extremistes i minoritaris com els Amigos de Durruti, format per llibertaris que havien desertat del front. Junts van establir un pols armat amb el Front Popular i les institucions republicanes al maig de 1937 amb el resultat de sobres conegut. Així va néixer la llegenda de la «burocràcia stalinista» a Espanya.

El disbarat de la contradicció

Tornem a llegir frases sobre els «horrors de l'estalinisme» en el més pur estil del Llibre Negre del Comunisme. Però, ¿hauria estat millor el futur si la petita "burocràcia trotskista" s'hagués imposat en la seva lluita contra la majoritària "burocràcia stalinista"? Els passos abans que el trotskisme s'implantés el "veritable" comunisme en el Sistema Solar, haurien estat menys traumàtics i haurien vessat menys sang que amb Stalin? Les propostes de Trotski i la "oposició unificada" de 1926 no diferien gaire de les que es van implantar amb Stalin anys després: col·lectivització de l'agricultura, industrialització i plans quinquennals. Cal sumar a això l'odi constant de les potències imperialistes, l'enorme subdesenvolupament del país, etc., etc. Podem suposar doncs, que Trotski i la seva fracció minoritària s'haguessin enfrontat, com a mínim, amb problemes de l'envergadura que varen mantenir la fracció majoritària del partit. No hi ha cap motiu per suposar que la "burocràcia trotskista" hagués creat menys "horrors" que els que se li atribueixen a Stalin: de Trotski va partir la idea de segrestar i afusellar les famílies dels "especialistes militars" tsaristes que desertessin de l'Exèrcit Roig, va ser Trotski qui va reprimir durament la insurrecció anarquista de Krondstad el 1921 amb mesures extremistes que incloïen el terrorisme i els afusellaments, va ser Trotski qui va plantejar militaritzar els sindicats i fer-los un apèndix de l'Estat, és a dir, burocratitzar-los al màxim. Per què els "horrors" de Trotski haurien de ser menors que els "horrors" de Stalin? Per què, d'haver vençut el POUM i els seus grupets aliats en la lluita contra la República, els "horrors" haguessin estat menors que en el cas dels defensors de la República, coneixent la sort que van córrer Desideri Trilles, Roldán Cortada, Sesé , i molts altres? Per què els admiradors del POUM no publiquen res sobre això?

La història col·loca a cadascú al seu lloc

L'anticomunisme d'esquerres ha demostrat històricament la seva incapacitat crònica per constituir-se en alternativa i ser una força de masses. La incapacitat es va revelar amb tota la cruesa quan les últimes empremtes dels «horrors estalinistes» van deixar d'existir en desaparèixer l'URSS el 1991, donant pas a canvi a un nou tercer món amb un infern de milions de morts, pobresa extrema, desenes de milers de nens vivint a les clavegueres, dictadura de les màfies, centenars de milers de prostitutes obligades a vendre's, milions de desocupats i guerres interètniques instigades per l'imperialisme. Però tots aquests "detalls" mai van ser de l'interès de l'anticomunisme d'esquerres, que només va néixer per "denunciar" els «horrors de l'estalinisme» o, com Franco i la Falange, les «víctimes de Negrín». Preocupat en amagar les causes dels seus fracassos i les seves evidents limitacions polítiques, l'anticomunisme d'esquerres va desviar insistentment les seves crítiques cap a l'«estalinisme» i l'antisovietisme, buscant bocs expiatoris de les seves mancances i la seva escanyolida capacitat de convocatòria. L'anticomunisme d'esquerres i el seu germà menor, l'antisovietisme, han viscut una època daurada gràcies a la divisió dels comunistes a l'Estat espanyol i a nivell internacional, i ha aconseguit avergonyir a molts comunistes, sobretot dirigents. El moviment comunista ha comès errors, alguns greus, i els seguirà cometent indubtablement, com correspon a tota força que intervé en la política pràctica. Però el saldo de la història és enormement favorable per al moviment comunista. Els comunistes no tenen res del que avergonyir-se i tenen un passat i un present heroic de lluites i sacrificis, errors i encerts, fracassos i triomfs, que constitueixen un patrimoni del que deuen estar orgullosos.

Els temps canvien i és possible que assistim al començament d'una etapa històrica esperançadora, on es generin per fi les condicions per a un nou esforç unitari entre les diferents organitzacions comunistes. Perquè la unitat tingui èxit, cal perdre la vergonya de la pròpia història, arraconar sectarismes i recollir el més positiu que cada corrent comunista ha generat al llarg de la seva trajectòria, sense descartar més diferents aliances amb altres capes progressistes de la població. Marx i Engels van escriure sobre aquest tema al Manifest del Partit Comunista que «els comunistes no formen un partit especial enfront dels altres partits obrers. No tenen interessos propis que no siguin els interessos del conjunt del proletariat. No presenten cap principi sectari sobre el que vulguin modelar el moviment proletari »(5). Efectivament, els comunistes no poden aspirar, com diuen els nostres mestres, a deixar atrapar el moviment obrer en «principis sectaris», la qual cosa no vol dir, d'altra banda, que la ideologia, la teoria i la doctrina deixin de ser importants, però en la seva justa mesura, ajudant a impulsar el moviment obrer i comunista i no posant traves artificials que frenen el moviment i la unitat. I sempre col·locant per davant l'estudi incansable de la història, que és qui té l'última paraula per jutjar els encerts o errors de la pràctica política, partint de la base que no existeixen les persones infalibles i que la història no la fan els grans homes, sinó les classes socials i els dirigents que sorgeixen d'aquestes classes socials. Tals dirigents es veuen immersos en múltiples contradiccions, conflictes i interessos de grups socials i nacionals diversos, que de vegades els atrapen sense remei com una força gravitatòria, limitant els seus marges de maniobra i les seves possibilitats reals d'aplicar les polítiques desitjades.

Els comunistes han escrit les seves pàgines històriques més brillants lluitant units i sabent connectar amb el sentir de les masses, de les que han de formar part. Així va ser a l'octubre de 1917, en la construcció del socialisme a l'URSS i en altres països, en la defensa de les conquestes socials, en la guerra civil, en la lluita antifranquista, en les revolucions antiimperialistes i en tantes altres ocasions en què , d'altra banda, l'anticomunisme d'esquerra estava absent o era adversari de tals lluites. El moviment comunista ha jugat un paper, en solitari o juntament amb altres forces progressistes, clarament decisiu per l'avanç de les conquestes socials de les masses explotades i fins i tot per a la humanitat en conjunt. Per contra, l'etapa històrica on es va viure la divisió del moviment comunista en nombrosos fragments, va conduir els comunistes a molts llocs al declivi, i en altres com a l'Estat espanyol, gairebé a l'extinció.

A Espanya tenim exemples històrics d'unitat comunista, com la unitat del PCE i del PCOE en 1921, i la dels col·lectius socialistes i comunistes en una sola formació política (les Joventuts Socialistes Unificades a nivell estatal, i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC), units sobre bases revolucionàries el 1936. Tal unitat, que s'estava forjant també entre el PCE i del PSOE per constituir un partit proletari revolucionari unit, no va poder culminar-se amb èxit per la divisió interna del partit socialista, el que va provocar una influència molt negativa en el desenvolupament de la guerra civil i la lluita antifranquista.

Quan es percebi el greu moment històric que estem vivint, serà possible reprendre el camí de la unitat, unitat imprescindible per derrotar l'enemic: el feixisme, l'imperialisme i la burgesia. Unitat sense renunciar als principis però renunciant als sectarismes i a les exclusions, i anteposant la resolució dels greus problemes de la classe obrera abans que una puresa doctrinària extremista. Serà llavors quan el anticomunisme d'esquerres tornarà a tenir en la història el paper residual i anecdòtic que li correspon ocupar. Només així, amb la unitat i la voluntat de lluitar per la classe obrera abans que res, els comunistes podran tornar a tenir una determinant capacitat d'influència entre les masses i podran aspirar a portar rere seu a la classe obrera i als pobles oprimits a la lluita per un món millor.

Notes:

(1) http://www.kaosenlared.net/noticia/que-hay-que-rescatar-del-poum
(2) http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=273460
(3) Antonio Elorza i Marta Bizcarrondo: Estimats camarades. La Internacional Comunista i Espanya, 1931-1936. Editorial Planeta, Barcelona 1999, pp. 351-375.
(4) David Martínez Fiol: Estatisme i antiestatisme a Catalunya, 1931-1939: rivalitats Polítiques i funcionarials a la Generalitat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 290.
(5) Marx i Engels, Manifest del Partit Comunista, Edicions PCC, 1983, cap. 2, p.15.

Manuel Medina; "La "classe política" no existeix"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Sun, 01 Jul 2012 12:33:00 +0000

En aquest article publicat a Rebelion, Manuel Medina critica l'ús de l'expressió "Classe política" per part d'alguns moviments socials i la major part dels mitjans de comunicació corporatius. Imatge de Mr. Fish. Traducció al català de la Roigesfera.

De manera impròpia i gairebé generalitzada els mitjans de comunicació qualifiquen el conjunt de persones que es dediquen a l'activitat política al Parlament, el Govern, els ministeris, les institucions autonòmiques i municipals amb la denominació de "la classe política". No obstant això, tal "classe" no existeix. Es tracta d'una invenció aparentment innocent que pretén camuflar la presència d'altres classes socials totpoderoses els interessos determinen la nostra vida quotidiana.

Les classes socials estan definides per la seva relació amb els mitjans de producció. En les societats capitalistes actuals hi ha dues classes fonamentals, amb interessos irreconciliablement contraposats. D'una banda trobem a la burgesia, integrada pels propietaris d'aquests mitjans, que- a més de posseir una sèrie de característiques i interessos comuns- s'apropien de les plusvàlues generades en el procés productiu. I l'altra, els assalariats, que formen al seu torn una altra classe social. Els membres d'aquesta última classe constitueixen la majoria de la societat i només posseeixen la seva força de treball, la seva capacitat per produir, que venen als amos dels mitjans de producció a canvi d'un salari.

Per descomptat, al costat d'aquestes dues classes hi ha altres capes o classes socials intermèdies. És el cas de les denominades "capes mitjanes" (petits comerciants, petits propietaris rurals, professionals privats de la medicina, el dret, l'arquitectura, etc.). El concepte de "classe social" es refereix, doncs, a grups de persones que es diferencien d'altres pel lloc que ocupen en un sistema de producció social determinat.

Existeix la "classe política"?

Els clients que-segons la denominació imposada pels grans mitjans de comunicació i reproduïda acríticament fins i tot en els àmbits "d'esquerra" - constituirien la "classe política", són en realitat individus dedicats a una activitat circumstancial i limitada en el temps, que no té cap relació directa amb el procés productiu. Els polítics instal · lats en les institucions ni compren ni venen "força de treball". La definició mediàtica de "classe política", per tant, és errònia, intencionadament confusa i encobridora. Com que els polítics exercici els que més freqüentment apareixen en els mitjans de comunicació se'ls presenta com els únics responsables dels atropellaments que genera la naturalesa contradictòria del sistema capitalista.

No són, però, aquells a qui erròniament s'inclou en una inexistent "classe política" els perceptors dels milers de milions que genera el sistema econòmic d'explotació de la burgesia. Els polítics institucionals són només testaferros al servei de les elits dominants-banquers, grans empresaris, multinacionals, etc. - Dels que reben suculentes compensacions en pagament pels serveis prestats. Això no exclou, per descomptat, que un sector dels mateixos pugui acabar integrant-se en l'staff de la burgesia financera o industrial, tal com ha succeït amb alguns polítics espanyols com José Maria Aznar, Felipe Gonzalez, Carlos Solchaga o Rodrigo Rato, entre molts.

Els polítics com casta

No resulta senzill atribuir una categorització a les gairebé 80.000 persones que es dediquen a l'activitat política institucional en l'organigrama de l'aparell de l'Estat monàrquic espanyol. Però si entenem el terme "casta" segons la definició del diccionari, és a dir, com "el conjunt d'individus especialitzats per la seva funció en l'organització social i que gaudeixen de determinats privilegis", possiblement aquesta resultaria l'accepció més afortunada per qualificar-los.

Els polítics no són, per tant, una "classe" social pròpiament dita. Sí representen, en canvi, els interessos de determinades classes socials en les institucions de l'Estat. Aquesta no és una afirmació gratuïta. Qualsevol ciutadà mitjanament atent a l'actualitat econòmica pot descobrir-ho per si mateix. Quan les majories parlamentàries del PSOE i del PP donen la seva aprovació perquè l'Executiu posi en mans de les grans corporacions privades l'empresa estatal AENA, els interessos de qui estan defensant? Quan PP i PSOE, al costat d'altres minories parlamentàries, coincideixen en la decisió de detreure dels fons públics centenars de milers de milions d'euros, patrimoni de tota la societat, per posar-los a disposició de la Banca privada, estan defensant els interessos de la majoria dels ciutadans?

Quan els polítics socialdemòcrates o ultraconservadors imposen reformes laborals que arramben amb les conquestes socials arrencades pels assalariats en el curs de decennis, estan defensant els interessos de les classes treballadores?

En general, en la geografia institucional de l'aparell estatal espanyol aquells que integren el que aquí estem anomenant com a "casta" representen els interessos de les classes hegemòniques de la societat espanyola: és a dir, dels grans grups financers, dels propietaris i accionistes majoritaris de la gran Banca, dels amos dels consorcis industrials, de les multinacionals, etc.

Orígens de la moderna casta política espanyola

Les peculiaritats de la "casta" que controla el conjunt de les institucions espanyoles troben el seu entroncament històric en el precedent Estat franquista. A la mort del dictador, a l'Estat espanyol no es va produir una ruptura política que substituís la vella màquina de l'Estat autoritari per una altra de caràcter més democràtic. Per contra, amb l'anomenada "Transició" a la democràcia es va establir un nexe de continuïtat entre els que fins llavors havien administrat l'aparell autocràtic de Franco i els qui a partir de llavors van aspirar a gestionar-lo. Tenint en compte les fórmules que es van utilitzar per posar en marxa aquesta peculiar "Transició" entre un i altre règim polític difícilment les coses haurien pogut ser diferents. Trencar radicalment amb la institucionalitat anterior hauria suposat trencar la pròpia legitimitat del monarca, designat hereu pel mateix artífex del desgastat aparell institucional autocràtic.

La constitució de la casta en l'estat monàrquic espanyol

La dinàmica del procés polític dels darrers trenta-cinc anys ha anat forjant una aparent polarització entre els dos partits polítics majoritaris existents a l'Estat Espanyol, el PSOE i el Partit Popular, fundada en premisses falses. Teòricament, el primer representaria a "l'esquerra", als sectors populars, als assalariats, mentre que el segon apareix davant la societat com el genuí valedor del lliure mercat, de les capes mitjanes-altes, de la tradició i de les classes poderoses. No obstant això, aquesta imatge és en gran part un pur miratge enganyós que respon a un disseny impost deliberadament. Ambdues organitzacions polítiques-PP i PSOE-han respost sempre, amb lleugeres diferències de matisos, a la veu dels que realment governen: les classes que tenen el poder econòmic. El règim polític espanyol, que no només acumula la seva pròpia experiència sinó també la d'altres estats amb més llarga trajectòria en la institucionalitat històrica burgesa, ha construït un sistema d'alternança mitjançant el qual tots dos partits es reparteixen periòdicament la responsabilitat de l'Administració de l'Estat, dels anomenats poders Executiu, Legislatiu i Judicial. Però, contràriament al que generalment es pensa, l'aparell de l'Administració de l'Estat no és "El Poder". El poder efectiu, aquell que realment determina el sistema econòmic que ha de regir el conjunt de la societat, emana d'altres àrees, i està detingut amb caràcter exclusiu per les classes social i econòmicament hegemòniques.

Manuel Delgado: Contra l'"educació en valors"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Fri, 29 Jun 2012 23:11:00 +0000

Entrevista al professor Manuel Delgado per a la Revista de l’Escola d’Adults de Girona a propòsit de l’educació en valors. Publicada al número de maig de 2012 i al seu bloc.

-Què és l'antropologia social? Dit d'una altra manera, a què es dedica un antropòleg?
L’antropologia social és una disciplina que assumeix la tasca d’estudiar fenòmens socials aplicant sobre ells mètodes qualitatius i comparatius. Aquestes serien doncs les característiques singular de l’antropologia: el coneixement de la vida humana en contextos concrets dels que es participa durant un període perllongat i sostingut –és a dir l’etnografia– i la pràctica de la comparació, de manera que si la sociologia estudia la societat, l’antropologia estudia les societats i ho fa amb l’objectiu de propiciar una reflexió sobre la condició humana que, en ordre a definir-la, tingui en compte totes les seves manifestacions.

-Què és l'educació en valors? La consideres innecessària, manipuladora, "tramposa"...?
“Educació en valors” és un pleonasme. Tota educació educa en valors, ho vulgui o no; ho reconegui o no. A la pràctica, el que avui es presenta com a educació en valors no és altra cosa que un mecanisme d’adoctrinament que garanteix que tot educand o educanda seran competents a l’hora d’utilitzar un llenguatge políticament correcte. Això és la conseqüència de que els continguts d’aquesta educació en valors sols remet a un conjunt de principis abstractes i nebulosos que no tenen res a veure amb la realitat, sinó amb els valors místics que se suposa que presideixen o haurien de presidir la realitat, però que ningú ha vist ni veurà mai en aquesta realitat. En realitat és com una mena de nova soteriologia, una mística que es passa el temps invocant paraules sagrades que no signifiquen res, que són pur fum, però que cal conèixer i saber usar en ordre a obtindre un cert nivell reconeixement social. L’educació en valors no serveix per orientar les conductes –que estan determinades per interessos, no per principis–, sinó per orientar les converses.

-Què opines de matèries del tipus "educació per a la ciutadania"?
L’educació a la ciutadania forma part d’aquestes noves estratègies educatives que busquen garantir noves formes de submissió. Es tracta de convèncer a l’alumne d’una ficció: que realment viu en una societat democràtica, lliure, igualitària i justa, l’encarnació de la qual seria aquest personatge abstracte que és el ciutadà. La paradoxa es que estem educant per a la ciutadania a nens i nenes que mai seran iguals, perquè molts d’ells i d’elles estan condemnats a priori a no poder gaudir d’aquesta equitat que conceptes com els de ciutadania els promet, per ser dones, per ser pobres, per pertànyer a un grup social estigmatitzat. És més, en un cas extrem de cinisme institucional, eduquem en valors de ciutadania a milers de nens i nenes els pares i les mares dels quals no són ni seran mai ciutadans. Se’ls amaga l’evidència: que els treballadors estrangers no són ciutadans, ni ho seran, perquè la ciutadania és una qualitat legal, no moral. I una qualitat de la qual ells i elles no se’n beneficiaran mai.

-Qui triomfa en una societat com la nostra, ho fa precisament perquè no té cap mena de valor?
Com abans he suggerit, triomfa qui és capaç d’actuar sense escrúpols, però és capaç, quan convé, de demostrar la seva capacitat de manipular un llenguatge adient, basat en la referència constant a principis abstractes suposadament “superiors”. Triomfa qui no diu el que pensa, sinó qui pensa el que diu. Triomfa no l’honest, sinó el “virtuós”, és a dir l’hipòcrita.

-Podem dir que l'èxit d'una persona implica necessàriament el fracàs de moltes altres?
Obvi. És el lògic. El problema és que una expectativa d’èxit il.limitat i indefinit, que és ara el que ens anima, no pot ser mai satisfeta. No es pot tenir prosperitat i sort en tot. Si triomfes en els negocis, perdràs en l’amor o en les relacions personals. En la nostra societat ningú triomfa del tot en tot, per tant tothom, sense excepció, te motius per sentir-se un fracassat, perquè ho és realment en masses coses.

-Vas dir que qui més predica els valors és el primer d'abandonar-los en circumstàncies adverses... Correcte?
No exactament. No cal que es produeixen condicions adverses per abandonar uns valors que mai s’han tingut, sinó sols com a mers recurs retòrics. Ni tampoc és una qüestió personal sols, sinó institucional. No són les persones les que adapten a conveniència als seus suposats “valors” ètics. Són els propis governs que es proclamen servidors de grans valors els que no tenen cap problema en prescindir-ne. Aquesta és la lògica del sistema capitalista: amb una mà generar permanentment les arbitrarietats i injustícies que el nodreixen de beneficis i, amb l’altra, dedicar-se a dispensar lliçons de moral. És com en altres èpoques els discursos cristanoides dels bons sentiments i de la caritat, que és el mateix que era diuen “solidaritat”. Tenen raó aquells que afirmen que entre nosaltres hi ha persones i grups que són incompatibles amb els nostres valors, i són els que manen.
Un cas ben il.lustratiu el vàrem tenir al nostre país amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures 2004. Un grandiloqüent i solemne discurs que parlava de “sostenibilitat”, “pau”, “diàleg intercultural”, “tolerància”..., però que en realitat no era més que un burda coartada per amagar una colossal operació d’especulació immobiliària.

-Com s'ha d'educar els fills? Els hem d'ensenyar a ser "bones persones" o els hem d'ensenyar a sobreviure en la societat actual?
Es pot ser bona persona i sobreviure a la nostra societat; el que no es pot és ser bona persona i enriquir-se.

- Quina actitud (pel que fa als "valors") creus que hauríem de tenir els docents de les escoles d'adults davant dels alumnes, sobretot tenint en compte la seva tipologia tan diversa?
Educar no pot voler dir ensinistrar, ni domesticar. Educar vol dir transmetre i compartir informació, coneixements, sabers i, naturalment, principis –és a dir axiomes ètics. D’aquests no se m’antullen de més fonamentals que el de la dignitat i l’honradesa. Pel que fa mi, personalment, com a pare i com a professor, el meu repertori de valors és prou simple i es resumeix en l’estrofa d’una cançó de Julio Iglesias que diu: “Siempre hay / por qué vivir, / por qué luchar / Siempre hay / por quién sufrir / y a quien amar”.

Miguel Urbano: "La síndrome Syriza a les eleccions gregues"

noreply@blogger.com (Sírius AP) — Thu, 28 Jun 2012 22:08:00 +0000

En aquest article publicat a Boltxe, Miguel Urbano critica les lectures que considera errònies sobre els resultats electorals a Grècia i la imatge lluny de la realitat que s'ha volgut oferir de Syriza des dels mitjans de comunicació.

Les eleccions gregues van ser tema d'una ofensiva mediàtica de l'imperialisme amb l'objectiu de crear una realitat virtual deformadora de la Història. Per confondre els pobles, la situació existent a Grècia ha estat hàbilment utilitzada.

Els governants i dirigents de la dreta i els seus ideòlegs van presentar la campanya sota una falsa perspectiva i intenten ara extreure del vot popular conclusions perilloses que responen als interessos del gran capital.

Controlats pels engranatges del sistema, els grans mitjans afirmen que els resultats de les eleccions del 17 de febrer han expressat una clara opció de la ciutadania grega per la Unió Europea i l'euro.

La primera mentida és la conclusió que la gran majoria de l'electorat va votar pels partits representats en el govern de Samaras, definits com a «democràtics». En realitat hi va haver una enorme abstenció i dels ciutadans que van anar a les urnes poc més del 40% es van pronunciar per Nova Democràcia i Pasok.

S'omet que el gran capital i l'imperialisme han exercit una pressió colossal sobre el poble grec durant les setmanes que van separar la primera de la segona volta de les eleccions. Merkel, Hollande, Cameron, Obama, la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i l'FMI, en obscena i aclaparadora ingerència en la campanya, van demanar el vot per a la dreta, amb submissió incondicional a totes les exigències de la troica. L'alternativa seria el caos, la misèria, la fam.

De Syriza, els grans mitjans van esbossar la imatge d'una «esquerra radical revolucionària» sense un projecte creïble. Però, de manera general, han tractat amb benevolència al seu líder, Alexis Tsipras, que va ser tema de titulars, articles i entrevistes que el van presentar com a rostre d'una «nova esquerra». Van mentir sense pudor.

De les garanties que Tsipras va donar al capital quan es va desplaçar a Berlín i París, afirmant ser partidari de l'euro, obert al diàleg amb la Comissió Europea i el FMI, poc, gairebé gens, se'n va parlar.

Alguns analistes el van comparar a Cohn Bendit, subratllant el paper que aquest jove alemany- avui un dòcil polític burgès- va complir en el maig de 68 francès. Es va ometre que Synapismos, el partit nuclear de Syriza, va néixer d'una dissidència per la dreta del KKE i que la seva activitat des de l'inici es va caracteritzar per compromisos ambigus amb la burgesia i per un anticomunisme transparent. Es va ometre que la coalició de Syriza és un amalgama d'anti-comunistes, anarquistes, trotskistes i ex-membres del Pasok.

Presentat com a paradigma d '«una nova esquerra radical» Syriza és membre del Partit de l'Esquerra Europea, creat per partits reformistes per neutralitzar les lluites dels treballadors.

Significativament, diaris, cadenes de TV i ràdios de la Unió Europea van coincidir en les seves crítiques al Partit Comunista de Grècia-KKE, subratllant que el seu rebuig a qualsevol tipus d'acord amb Syriza va impedir la formació d'un ampli front d'esquerra.

EL KKE va afirmar des de l'inici que participava en les eleccions en un quadre polític i social molt desfavorable. Va perdre 14 dels 26 diputats que havia aconseguit setmanes abans. El discurs populista, trampós i demagògic de Syriza li va treure molts vots de gent progressista que va votar per candidats que van prometre el que sabien que mai podrien complir.

Aquest gran revés del KKE a les urnes va ser àmpliament explotat pels grans mitjans que ho van atribuir al «sectarisme» de la direcció del partit al qual alguns anomenen «neostalinista».

Tan intensa va ser aquesta ofensiva contra el KKE que va acabar per influir negativament intel·lectuals revolucionaris. Cito, per expressiu, el cas del nord-americà James Petras que va conquistar prestigi mundial per les seves posicions antiimperialistes. A Europa filòsofs marxistes com l'eslovè Zizek van recolzar Syriza.

Articles apologètics de Tsipras van ser divulgats per webs progressistes d'informació alternativa com Rebelión. El mateix Gara basc va participar del concert d'elogis a Syriza.

Francisco Louçá, el líder del Bloco d'Esquerra de Portugal, imatge del radicalisme petit burgès, va definir Syriza com «partit germà» i va anar a Atenes a participar en un míting d'aquest partit.

No sorprèn que Boavenura Sousa Santos i Mario Soares, anti-comunistes amb màscara socialista, s'hagin sumat als que presenten a Syriza com esperança de l'esquerra, tal com ells la conceben.

El Comitè Central del KKE, en una primera avaluació dels resultats electorals, no dubta a afirmar que la lluita dels treballadors grecs contra les forces internes i externes del capital serà a partir d'ara molt més difícil. El partit comunista va pagar un preu molt alt pel seu sentit de responsabilitat revolucionària. Va ser l'únic coherent amb els principis i valors que defensa, que va parlar el llenguatge de la veritat dirigint-se al seu poble.

No té compromisos amb el calendari. Prendre el poder no és possible en temps previsible. No va prometre l'assalt al cel en desafiar l'imperialisme. Tal com els communards francesos de 1871, és conscient- com va afirmar Karl Marx- que el camí al socialisme passa per batalles i derrotes les lliçons de les quals acosten als autèntics revolucionaris a futures i decisives victòries.

Però no cal encoratjar il·lusions. El reformisme, sota moltes màscares, intenta utilitzar el resultat de les eleccions gregues com a arma per confondre i neutralitzar forces i partits solidaris amb la lluita revolucionària del KKE.