Riell Bulevard

Còdols

2012-02-09T10:23:00.000+01:00

La vida és plena de rocs i tolls d'aigua. La vida és un riu que fa giragonses sobre els seus còdols. Ens hi esforcem, ens hi estem esforçant, a treure els còdols i caminar sobre la sorra fina. Però no sempre en sabem prou i queda algun roc enmig del riu.

Em miro els teus ulls de mel, ferits per gestos maldestres. Al vespre vaig fer un gest sense sentit, absurd i nul, i es va obrir la porta de l'infern.

Sempre volem protegir allò que més estimem, com un tresor fràgil que cal cuidar de qualsevol perill, però de vegades no en sabem prou i escollim el camí equivocat.

No hi res més dolç que fer-nos l'amor al matí. O al vespre. O a mitja tarda. Dir-nos que ens estimem amb els nostres cossos abraçats, petons tendres, paraules càlides a cau d'orella. Al sofà, al llit, a la banyera.

Miro el rellotge. Falten unes hores venir-te a buscar. Busco la pala per treure el roc del llit del riu.

Els botxins

2012-01-31T06:57:00.000+01:00

Dibuixat, en part, amb l'ajuda d'scribbler too

Gener es fa vell i acluca el ulls, cansat i afeblit. Tot just era nat, jove i ferm, travessàvem la meseta de retorn, encara embolcallats pels somnis. Recordo com vam riure pel meu comentari catòlic, en veure el cel en sortir d'Albacete, tot just a quarts de sis, quan els blaus es fonien amb els taronges i Venus volia fer companyia a la Lluna.

Rèiem, parlàvem, els nostres dits entrejugaven. I escoltàvem Ràdio 3, millor companyia que d'altres per a quilòmetres llargs. El programa, un d'especial per un dia especial, va entrevistar Rosa Regàs, amb motiu del seu llibre La desgràcia de ser dona. L'orella es fixa en les paraules i el somriure queda congelat al rostre. Rosa Regàs ens presenta la crua realitat d'aquest món on néixer dona, pel simple fet de ser dona ja és una desgràcia. I això que a les societats occidentals "no ens podem queixar".

Dones que es lleven a l'Àfrica i fan quilòmetres per aconseguir un poc d'aigua. Dones que treballen de sol a sol, i al vespre segueixen treballant. Dones que ocupen el poder a les societats occidental i es comporten com a homes. Qui no coneix alguna dona que per poder defensar la seva quota de poder arremet contra les coses elementals? Tenir un fill esdevé una desgràcia; voler alletar-lo, una follia. Fer carrera suposa eliminar la nostra part mes femenina i natural. Dones vexades per les religions monoteïstes, castradores i culpabilitzants. No, no despisteu, cardenals i bisbes, tots sabem el pa que s'hi dóna a l'esglesia catòlica, no cal que aneu de defensors dels drets humans, ara. Dones maltractades, vexades. Nenes venudes, nenes no nascudes.

Ser dona és una desgràcia, ens diu Rosa Regàs. Però en realitat és la nostra societat encara profundament patriarcal, la desgràcia. Un món on es perd la part femenina de les coses. On els mascles són més mascles -creuen- quan renuncien a la seva part femenina. O no ets tu, femení, de vegades, com jo sóc masculina, de tant en tant? I no som millors quan ens descobrim el l'altre?

Gener llangueix i 4 dones van perdre la vida en mans d'aquell que deia que les estimava.
Gener s'esmuny i elles són tan sols retalls de premsa. I tots dormim plàcidament.

Camí del cel

2012-01-17T00:35:00.000+01:00

Deus anar de camí de l'infern, mala bèstia. T'imagino a les seves portes trucant desesperadament per poder entrar.

Els que quedem haurem d'aguantar glosses exaltades, les que obliden la teva ideologia, les que obvien i obliden les sentències de mort que vas avalar. Quin trist país, on vivim. Haurem d'aguantar llepaculs que no gosen tractar els morts com es mereixen. Ja se sap, els malparits es tornen sants quan els entaforen dos pams sota terra. No parleu malament dels morts. Ni les veritats es poden dir. Haurem de sofrir encara uns quants dies que et tractin de pare de la democràcia. De defensor de l'autonomisme. Tu, que eres un dels grans de l'una grande y libre.

Et trobaràs a les portes de l'avern i Mefist en persona et barrarà el pas. No t'hi volem aquí, malparit. L'infern és un lloc massa bo per algú com tu. Els demòcrates i els cristians teniu el vostre lloc reservat el cel. Un lloc prou inòspit, fred, gèlid i insuportable per la gent de la teva calanya.

T'hi trobaràs ben a gust, Don Manuel: No fa pas massa hi va fer camí un altre dels vanagloriats, un tal Carlos Sentís. Tan malpartit i vividor com tu. Al cap i a la fi éreu feixistes de cap a peus. Però especialistes en saber canviar-vos les jaquetes quan van anar mal dades.

Has mort sense ser jutjat pels teus crims. I ara hem d'aguantar la teva biografia engreixada. Veste'n al cel, també hi trobaràs bisbes pederastes, i els teus líders espirituals. Ja ho veus, no estaràs sol, també t'hi trobaràs entubat el caudillo, aquell qui et va fer ministre.

imatge: historias de zombies

La vergonya d'aquest país es que hagis mort al llit. Que els defensors de la veritable democràcia continuïn a les vores dels camins. I els teus hereus perpetuïn la vergonya.

La nit ensucrada

2012-01-06T01:25:00.000+01:00

Diuen que aquesta és una nit màgica. I ho és, perquè desperta les emocions que vibren arreu. Les dels petits i les dels grans.

Nervis i cansament. Sentiments ambivalents: tens ganes que s'acabi, però t'emociones quan veus la imaginació de la filla petita. Alhora, et dol pensar que falten pocs anys, potser un parell a tot estirar, perquè la màgia sigui fum.

Caldrà buscar-la a altres llocs perquè el món n'és ple de màgia. Des de la incomprensible física quàntica fins la senzillesa d'un titella africà.

Ara jo m'adormiré i no somniaré en monarques, siguin o no màgics, que les idees republicanes xoquen frontalment amb les tradicions cristianes.

Em perdré en el somni d'un camí a la vora del riu. La teva mà busca la meva sota el sol del darrer dia de desembre. El mateix sol que ens escalfa lleument la pell mentre assaborim un formatge amb pa torrat.

Delicatessen.

Rere el teló

2011-12-23T12:00:00.000+01:00

A Naomi Klein

Rere el teló deuen passar les coses importants. Les de debò.

Just davant del teló tot passa a velocitat trepidant, en una obra contemporània els titelles de pèssima qualitat, que ni actors no són, però fan els seus papers. El calb caspós neoliberal que diuen alguns que mereix un nobel. Millor si li haguessin donat, el premi, i no ens gestionés els béns públics. L'altre, aquell mediàtic de les jaquetes florejades va dir un dia que el titella era expert en la teoria dels jocs. Potser és que fa això, el malparit, jugar amb tots nosaltres.

En un discret segon pla l'egòlatra, calla i s'ho mira. Que s'emporti els cops el calb, que per això tinc subordinats. Els dos calbs s'ho carreguen tot i la mestra monja distreu el personal amb discussions bizantines. Mentrestant jo seguiré afavorint els rics a costa dels pobres.

Nosaltres ens mirem l'obra, perplexos, gairebé sense adonar-nos que ens han incorporat per fer papers protagonistes. Serem els que patirem i ens transformarem. Patirem i ens transformaran. Però ara estem en estat de xoc. On és Robin Hood? On són les barricades?

No són enlloc i encara no els les creiem. Ho estan aconseguint.

Marxem. Anem-nos-en. Anem rere el teló, allà al fons, on passen les coses importants. Els teus llavis sobre la meva pell, el tacte inesperat de la teva mà entre els meus dits. Marxem, migrem cap el sud, uns dies. Ens refugiarem entre els llençols mentre ens acaronarem sota el cel de vidre, entre les parets de fusta. Ens lleparem i ens estimarem. Un acte revolucionari i excels. Rere el teló, on passen les coses importants.

Inesperat

2011-12-15T16:00:00.000+01:00

La tardor arriba a la seva fi i els arbres ja estan, gairebé, despullats. Com tu i jo sota els llençols, amanyagats sota les flaçades i el sostre de fusta o de guix. Ens sento despullats com llavors mentre escoltem la cançó que la Niña Pastori versiona i millora, mentre els nostres dits s'entrellacen i mirem l'escenari. I ells ballen.

Les fulles de tardor roden amb ells i nosaltres ens emocionem. Riem, i gaudim, una horeta tot just. I l'estona que ve després, mentre els recordem i els comentem. Encara ara.

El Toni i la Claire barregen emocions, dansa i teatre, música. Fins i tot ens volen fer cantar. Es riuen sanament d'ells mateixos i ens fan entrar en el seu joc.

En la propera vida podríem ser artistes. O potser en aquesta, ves a saber.

La dolça existència de la fregona

2011-12-13T00:24:00.000+01:00

La casa s'omplirà de criatures d'onze anys, a la tarda. Al menjador ressonarà una orquestra de vent, corda i teclats. Necessitem aire, apartar mobles. L'arbre de nadal, que hem muntat fa dos dies, decora l'estança i els flocs de neu dansen sobre els nostres caps al ritme de la brisa que entra des de carrer. Avui no cal calefacció i som a desembre.

Pols i esternuts. Alèrgia. M'adono de com t'estimo mentre passes l'escombra, mentre balles amb la fregona a les mans. Mentre netejo els fogons. Uns dies abans vas agafar-me i vam ballar al voltant de la taula. Esteu fatal, vam sentir-nos dir. No sabia que fossis tan bon ballador. Me n'adono ara i quan ens abracem sota les flaçades. Ara, i quan estàs a quilòmetres on el sol es pon. El mateix sol que ens escalfa a la galeria i no té prou força per evaporar la humitat del matí.

No reconec el menjador. Dos violins i una flauta; un violoncel i el teclat; saxo i clarinet. Els instuments s'afinen. Caos de sons, però tan musicals alhora: nyigos-nyagos, clinks, bufs. Rialles, crits. Olor de crispetes.

Després, la música.

El gran viatge

2011-11-30T07:00:00.000+01:00

Es va llevar, alegre de viure. Va travessar la boira. En sortir, va mirar el cel blau. Feia fred però no el sentia, perquè el sol li escalfava les galtes mentre s'havia assegut a fer un cafè. Va tancar els ulls.

Havia recorregut un llarg camí, però no sentia cansament. Va recórrer a la numerologia. Quaranta-set voltes. 43.710 milions de quilòmetres. Tenia per davant encara molta més distància a transcórrer. A l'inici del viatge, si li haguessin preguntat, no hauria pogut dir si arribaria fins aquí. I no sabia quina seria la llargada final del viatge, per més càlculs que fes. Els quilòmetres no comptaven.

Allò que era important era el que es trobava durant el trajecte.

Pega'm.

2011-11-24T23:45:00.000+01:00

La Núria sentia un amor profund per la seva terra. Feia temps que se sentia nacionalista. La Núria anava a treballar a un super de caixera. Li costava arribar a fi de mes. Però sentia més amor pel dirigent burgès que per veí magribí que maldava per guanyar-se les garrofes igual que ella. Tots som contradictoris.

Havia escoltat els discursos, se'ls havia impregnat i els havia fet seus. L'expoli, les autopistes de pagament, tot era culpa "dels altres" els invasors imperialistes. Havia votat les dretes perquè eren nacionalistes. Un any més tard d'haver dipositat el seu vot, al matí va posar la ràdio. La veu de l'ídol anunciava nous sacrificis als pobres. Cap per als rics. I ja portava molts sacrificis executats...

La Núria el va justificar. Són temps difícils. I va exclamar:

- Com a mínim és algú de la terra...

Pega'm, sí, però només si ets català.

Els dies foscos

2011-11-21T17:00:00.000+01:00

Com la gola del llop. Avui, l'arc de Sant Martí no té colors, tan sols és blau. I les ovelles han donat el poder al llop. A les rates. Les gavines són les rates del cel, diuen. Jo he vist com persegueixen coloms per treure'ls els ulls.

Venen temps obscurs i foscos. Els llops i les gavines s'aliaran i mataran ovelles amb les urpes i els becs. No cal educació. Els educats pensen i actuen. Estareu malalts i febles i podrem amb vosaltres. El senyor feudal ara no és cap senyor feudal. Abans ells tenien les creuades, ara juguen als mercats.

Avui és un dia trist. Ens podem sentir vençuts per aquells qui no volen escoltar que cal que les coses canviïn. Decebuts per aquells qui no veuen que la seva inacció esdevé acció malèvola.

Però seguim indignats. Seguim decebuts, perquè la majoria absoluta s'aconsegueixi amb el 44% dels vots. Seguim aquí, protestant i rebel·lant-nos. Seguirem aquí, fins que ens escoltin.

Els avis van passar una guerra, els pares una dictadura. Tot aquest dolor no pot haver estat viscut en debades.

Avui pot semblar un dia fosc. L'arc de Sant Martí ple de colors sembla que estigui en una altra banda. Però també és aquí. Buscaré refugi al teu recer.

Inspirat tangencialment per l'Última pantalla del Joan de Cops de ploma

La reflexió

2011-11-19T14:25:00.000+01:00

El futur que anunciaven les enquestes preveien dies foscos i obscurs. Una nova edat medieval trucava a la porta. Poderosos amb privilegis, súbdits subjugats al poder intangible dels mercats.

S'hauria llevat el dia de la reflexió amb l'anima negra, si no fos perquè dos dies abans, en obrir la porta de casa, un arc de sant Martí immens i perfecte com no l'havia vist mai, li va augurar temps millors. Si no fos perquè l'amor li feia pampallugues a l'estómac.

L'endemà aniria a votar. Per deure moral i per convicció. Per aturar la tecnocràcia. El seu vot potser valia ben poc. Alguns li dirien que legitimava el sistema, que el que calia era la revolució i no la reforma. Ella hi estava d'acord. Calia girar-ho tot cap per avall. Però no suportaria donar el poder als dolents gràcies a l'inacció.

[Mai no entès aquesta jugada que preveu la llei electoral del dia de la reflexió. Com si les banderoles es despengessin màgicament a les 12, com la carrossa de la ventafocs.

En canvi sempre he pensat que votar és un deure i una obligació, per respecte a tots aquells que van perdre la vida o s'hi van jugar la pell per aconseguir-la. Encara que calguin canvis, noves reflexions i noves lluites. Una cosa, no treu l'altra.]

11.11.11

2011-11-11T11:11:00.000+01:00

Va disposar tots els elements sobre la taula, 3 espelmes, li havien dit. Tres espelmes i una fulla de llorer, un full de paper i un llapis.

Era durant aquellla nit màgica que havia d'escriure els desitjos en un paper. Mentre les espelmes cremaven en un petit altar, al voltant de la fulla de llorer. Tan sols això, i el dia de l'energia posititva s'encarregaria de portar-los a la realitat. En acabat va observar el paper. Gairebé tots els desitjos hi duien associada la persona estimada.

En arribar a la feina li van anunciar que just aquell dia s'acabaria el món.

Els va respondre que el món no podia acabar-se llavors. Per més onze de l'onze de l'onze que fos.

Al primer desig de la llista hi havien escrites les paraules vida i vellesa.

Gotes de pluja esclaten en mil bocins

2011-11-07T20:53:00.000+01:00

Je ne peux pas vivre au Nord. Je ne pourrait jamais supporter la réverbération des goutes de la pluie sans cesse. Clinc, clinc, clinc. Ho va descobrir del cert després d'una sola tarda de pluja. Les gotes contra el vidres l'arrossegaven cap un estat letàrgic i melancònic.
S'allunyava del món i de la vida a la mateixa velocitat amb que les gotes enfosquien el terra i les parets.
Aquesta va ser l'excusa. No el volia deixar per aquest motiu sinó perque l'ànima d'ell era tan fosca com el cel en un dia rúfol.

Després de posar la clau al contacte, el motor va gemegar lleument, per tot seguit ronronejar suaument. Des de la finestra el va veure partir. Au revoir, à jamais. Les gotes de pluja sobre el parabrisa repicaven mentre les varilles el netejaven a intervals regulars, sunc-sunc, sunc-sunc. Va arrencar i sense rumb fix va accelerar. A la deriva.

III

Ding-dong. S'ha deixat les claus. L'home amb uniforme la mira des del marc de la porta. Deu ser un error. Lamento informa-la, senyora... No se n'ha sortit. Ho lamento.

Sorcière.

El sol va treure tímidament el nas rere els vidres.

Contes de fantasmes a la vora del foc

2011-10-31T15:54:00.002+01:00

No és ben bé l'equinocci, perquè aquest té lloc a mitjans setembre, però sí que el simbolitza. Aquesta castanyada, nit d'ànimes, halloween o com vulguis dir-li, encarna la festa de tardor, els dies que s'escurcen, empetiteixen i llangueixen. No és estrany que fem el culte a la mort, al traspàs, un homenatge a les ànimes en pena. Un passadís que ens porta a l'altre món, el món dels morts, obscur. Desconegut.

El foc té, com en moltes festes paganes, un paper central. Hi ha festes on el paper del foc és més evident com la nit de Sant Joan,la nit més curta de l'any. Però la festa de tardor té també el foc com a eix. Un foc que guia les ànimes i les espanta, entaforat dins de carabasses foradades, el foc que crema viu per coure les castanyes i els moniatos. Un foc per protegir els vius dels morts i alhora homenatjar els morts des del món dels vius.

Alguna cosa terrenal i antiga ens lliga al foc. Un sentit ancestral de tribu que portem gravat als gens. El foc té una capacitat hipnòtica, que ens aplega i ens acull.

Doneu-me un foc a terra un capvespre de tardor. A mida que la fosca anirà tenyint el cel fins a convertir-lo en blau cosmos les persones ens sentirem atretes com un imant cap a les flames. Històries, acudits, converses. Contes a la vora del foc.

Aquesta nit potser seran de por, amb fantasmes que vagaregen més espantats que nosaltres: obriran temorosos la porta al vell món que ja no és seu.

Les olives de Sant Galderich

2011-10-24T11:42:00.000+02:00

L'altar està disposat. Les ofrenes preparades. Els devots han arribat disposats a venerar el sant baró.

La cerimònia iniciàtica conté una dosi de plaer i una dosi de dolor. El misticisme té un preu, i formar part de la comunitat de Sant Galderich passa per tastar les olives assassines.

Salten les espurnes.

Foc als llavis. Foc al cos. Crema la gola, la sang puja al cervell, el món s'emboira i el perdem de vista.
Diria jo que tots els místics han passat per alguna experiència semblant.

Connexions alimentàries

2011-10-16T09:00:00.000+02:00

Amb motiu del Blog Action Day 2011: Alimentació

La Maria fa la compra al super dos cops per setmana. Compra carn, compra peix, compra pa, i verdures. Són quatre a casa i ara amb la crisi els dies s'allarguen i en 31 costa molt que no arribi.

Mai no ha aconseguit organitzar-se de tot, venint com ve de les vaques grasses, sempre compra de més. I invariablement, però, algun cop per la nevera o l'armari comença a fer un tuf nàuseabund. És l'hora de llençar les patates grillades toves i inservibles, la petxuga de pollastre resseca, el tomàquet florit, el cogombre pansit. Li dol haver de llençar tot aquest malaguanyat menjar. Amb tot, se sent víctima de l'opulència. Quan aprendrà a comprar just allò que li fa falta?

L'altre dia ho parlava amb la seva veïna, m'haig d'organitzar, Emília, em dol el cor, li diu, se'm fa malbé dins la nevera. Amb tanta gent com s'ho passa malament... L'Emília se la mira amb ulls absents.

L'Emília fa cua a l'hora en què tanquen els supers. Per la porta de darrere. Ja n'hi ha altres que s'esperen. Es coneixen els horaris, els dies bons, els bons súpers. Ella ha caminat prop de mitja hora. La vergonya se l'emportaria a l'altre barri si alguna de les seves veïnes la veiés remenant els contenidors a la recerca d'un pebrot mig comestible, una ceba. Unes cuixes de pollastre que caduquen l'endemà.

L'Elvira ja l'espera de fa estona. S'han fet amigues des de fa sis mesos, des que va perdre la vergonya i va començar a venir a buscar menjar als contenidors.

El soroll motor d'un cotxe esportiu ocupat per una parella que a penes els mira els fa aixecar el cap.

III

A l'Emma li serveixen una copa de vi blanc. El cambrer l'interroga amb els ulls. Correcte, diu. Tu ets l'entesa, respon en Víctor. Davant seu fumeja un peix de preu inabastable. Somriuen. El tasta. es miren als ulls i en silenci tasten el plat. Després de pocs cops de forquilla ella s'eixuga els llavis amb el tovalló. No sé què em passa, mira que està bo aquest peix, però no me'l podré pas acabar.

Blog action day 2011: Alimentació

2011-10-10T18:35:00.000+02:00

Un any més, i ja en van tres, Riell Bulevard se sumarà l'acció de fer soroll que representa el Blog Action Day.

Una data: 16 d'octubre de 2011.

Un tema: l'alimentació.

Aquí em trobareu.

Els adolescents pijos de Martin Amis

2011-10-05T00:27:00.000+02:00

Allò que va començar a l'estiu com un company de viatge ha acabat ara tot just amb l'equinocci. Aquest cop, el trajecte s'ha allargat en excés i imagino que no haurà estat per la manca de temps, aquesta excusa tan manida, tan usada i pervertida, sinó una d'aquelles històries de desamor mutu, de desconnexió amb allò que et vol explicar l'autor -allò que jo entenc que em vol explicar, perquè les interpretacions són subjectives, naturalment-.

La viuda prenyada ha resultat una historieta d'un estiu dels setanta amb nens pijos, els quals se'l passen a un castell ple de luxe i dolce faire niente. L'autor ens vol donar la seva visió de la revolució sexual dels anys setanta, des d'un grupet de nois i noies burgesets. Si enlloc de situar-la a Itàlia, la situés a la Barcelona de l'època, de ben segur que apareixerien personatges de la Gauche Divine. Em sento terriblement lluny. Lluny d'aquests joves pijos, del seu luxe, del nan multimilionari que els ve a veure en helicòpter, lluny de tot allò que m'explica, lluny de la seva revolució sexual una mica impostada. Aquest món no és el meu, i no aconsegueix que m'interessi.

No puc negligir que Amis té un estil divertit, burleta i provocador. Però pel camí la història se li escapa i el final traspua un artifici innecessari. Pel que fa a mi, Martin Amis no m'atrapa.

Ja em direu si es mereix una segona oportunitat (tinc tantes lectures pendents!).

Els fantasmes de Julio Manrique

2011-09-30T09:40:00.000+02:00

Fotografia notodo.com

Amb una història de teatre, Julio Manrique i el seu equip s'estrena al Romea. Ens presenta una història de metaliteratura teatral. En la seva primera obra no podia agafar millor símbol que el foc purificador i cremar el propi teatre Romea per parlar del món del teatre a través d'una comèdia.

Però Llum de Guàrdia (Ghost light) va més enllà. No és només un llenguatge fresc i còmic, no és tan sols una història de teatre sobre el teatre. No és tan sols una història de teatre que beu del llenguatge cinematogràfic com molts ja han dit. Manrique ens porta através de tot això a un altre tipus de reflexió més àmplia: agafa els fantasmes (el de Xirgu, el de Clara) per parlar de cadascú de nosaltres. Ens parla del fracàs, de créixer, de viure, de patir i de superar-se. En definitiva ens parla de la vida.

I tot això en clau d'humor. Surts rient i surts amb imatges a la retina que, més enllà de teló abaixat, et retornen i et fan reflexionar.

Molt recomanable.

Del passat incert de l'Enriqueta (1)

2011-09-24T21:16:00.000+02:00

Va arribar al poblet perdut a la frontera entre el país basc i Castella Lleó, enfarinada de cap a peus, sota un sol de justícia. No sabia quants mesos feia que caminava a l'aventura. La pols dels camins deuria ser més feixuga, més aspra, als anys setanta del segle XIX. No anava sola, l'acompanyava un estrany grup que bé podria haver-se fet passar per un grup de circ o una família nòmada i pobra, uns mercaders ambulants.

Enriqueta hava fugit de l'orfenat de Sant Feliu, amb a penes 10 anys. Durant mesos va vaguejar a tort i a dret pels camins. Es va anar ajuntant amb persones de mal viure, que la protegien amb misèria i baixeses. I l'explotaven. El grup era heterogeni. El Curro, l'home de la troupe, que feia alhora el doble paper de pater familias i proxeneta. La Jacinta, la vella puta que mostrava les arrugues com a ferides de guerra i que encara tenia algun client morbós. De cara enfora, era l'àvia benerable. La Paca, la Maria i la Jacinta tenien totes entre 15 i 20 anys, i li feien de germanes. La Maria li va ensenyar tots els trucs per exercir la prostitució. L'Enriqueta semblava més gran, més alta, més llarga, més madura. Tenia la mirada hostil i fràgil dels qui s'han hagut de buscar la vida i se les han empescat com han pogut.

Deambular a la recerca de clients era el seu modus vivendi. I en algun moment aïllat, gairebé va semblar que l'Enriqueta trobava algun racó de tendresa entre aquelles mans. En alguns moments, els ulls d'Enriqueta desprenien una lluïssor impenetrable.

Però el cor se li enduria amb cada nou client.

Educar i passar el mort: el curs que comença

2011-09-16T14:16:00.001+02:00

Aquesta setmana ha estat la que simbolitza el retorn a la rutina. Carteres, llibres i llibretes, signatures de permisos. Comprar corre-cuita aquell estoig, les sabatilles d'esport que han quedat petites. L'inici de curs, l'inici de l'any.

M'atreviria a dir que hi ha en realitat dos cursos que comencen, i no un.

Hi ha el curs de les escoles concertades i privades, que venen a ser el mateix però amb un lleu matís: les concertades reben recursos públics importants per jugar a la puta i la ramoneta: quan convé jugo el paper de donar un servei públic, quan convé esgrimeixo el meu component "privat". Les privades són cada cop més escasses i totes d'un classisme que les caracteritza ben evident. El pares que porten els seus fills a aquestes escoles no han tingut canvis significatius en relació al curs que comença: els seus fills segueixen tenint el mateix horari, i segueixen tenint sis hores diàries, potser algun recurs menys, perquè la crisi ho és per tots, però poca cosa al capdavall.

Hi ha l'altre curs, el que comença a l'escola pública. Hi haurà menys professors, una mitjana de més d'un professor per escola, diuen. Però no patiu, que hi haurà més nens. La recepta perfecta per fer de l'escola pública una escola de segona. Com s'imparteix anglès a 27 nens? Com es reforça aquell alumne que va més fluix? Com s'atèn aquell que va massa bé i s'avorreix sense un suport adequat?
Amb la retallada de la sisena hora, els horaris s'han escurçat: ara sortiran com a molt tard a les 16.30. Els nens surten abans, però ja se sap que la conciliació laboral i familiar mai ha estat una prioritat dels governs de dretes. Quina gran decisió! Tindran menys hores lectives, els alumnes, què hi farem, que la sisena hora és molt cara i no pot ser que l'escola pública sigui igual o millor que la concertada. O potser es tracta de dinamitzar l'economia a base de contractar extraescolars? No, no pateixis, que qui se'n farà càrrec seran els avis. Quin remei! Ves, d'alguna manera han de pagar la seva jubilació de luxe -jubilació que nosaltres no tindrem- i què menys que oferir "serveis a la comunitat" i cuidar-se dels seus néts en sortir de l'escola. Aviat veurem protestes d'avis que es queixaran d'haver d'assumir aquesta tasca sense poder dir-hi la seva. I si eres usuari de transport escolar públic prepara't que se t'encarirà un 400%, poca cosa, al capdavall (però és clar això els passa als veïns de Sant Cugat i ja sabem que tots viuen molt bé allà)...

El curs comença amb un allau de despropòsits que perden de vista qui és realment important: els nens i les nenes. Parlem de diners, però al final parlem dels nostres fills i del futur. De persones humanes en formació.

Amb una sabata i una espardenya. I ja t'ho faràs. Així comença aquest nou curs a l'escola pública.
Corren vents nefastos pels serveis públics. Per l'educació pública. Ja se sap la consigna del govern dels millors és aquesta: si vols sanitat, te la pagues, si vols educació, te'l pagues.
D'un plomall s'ho carreguen tot.

Vivim en l'època del mecaguntot.

Regal virtual

2011-09-10T12:37:00.000+02:00

Al llarg de la nostra vida anem trobant persones de tota mena. Tothom amb qui ens trobem entra i surt de la nostra vida fruit d'un atzar fortuït, d'una cadena de baules que es fa difícil de desxifrar. No deixa de sorprendre'm els enllaços que regeixen aquests encontres i que ens configuren la vida, els amics.

Si vaig conèixer en Ferran va ser per un d'aquests atzars entrellaçats. Si no escrivís al blogs, no l'hauria conegut. No escriuria al blog si no hagués trobat uns amics de feia 25 anys. No hauria trobat aquests amics, si no m'hagués divorciat. O potser les baules podien ser diferents. Tot depèn del punt on fixem l'atenció, el focus d'interès. Vaig conèixer en Ferran perquè cap dels dos va guanyar un premi. Vaig conèixer -millor- en Ferran perquè vaig voler conèixer Berlín. Vaig conèixer el Ferran perquè vaig llençar-me a una aventura esbojarrada que es feia dir 1.TBfC.

Què va passar a Berlín ?
Bones vibracions.
Un viatge màgic, fruit també d'una sèrie de casualitats personals. No hi hagués anat si no fos que... però hi vaig ser.

Tots els qui vam viure aquella experiència se'ns fa difícil de qualificar-la.

I en Ferran (i la resta de la colla) va entrar en la meva vida per una d'aquelles jugades de l'atzar. I va fer-ho per la porta gran.
Avui és un dia especial. En Ferran fa anys. En una conspiració blogaire, els seus amics els de Berlín ens hem unit per fer-li un regal virtual. Digueu-ne treball cooperatiu (o parida col·lectiva).

Felicitats Ferran. Ets genial.

Batibull

2011-09-05T20:18:00.000+02:00

Tinc una colla d'esborranys oberts. Se m'acumula la feina, les idees, les imatges. En alguns tans sols hi ha una fotografia. En d'altres una frase. En d'altres una protesta.
Se m'acumulen les idees i no en publico cap. Tinc un paràgraf, però no visualitzo la fotografia, penso en un video però no puc penjar cap text...
Quan vols dir tantes coses, no goses dir-ne cap.
Protesto, contra mi mateixa. M'enrabio, contra el llastimós govern però una enrabiada s'enllaça amb l'altra i no tinc temps de plasmar-les per escrit.
Em contagio de la xafogor d'estiu, aquest estiu que declina però encara és present.
Vols fer tantes coses que no en fas cap.
Prou. Endreça't el cap. Posa't a escriure.

Declinar de l'estiu

2011-08-30T22:53:00.000+02:00

Els dies encara són llargs i calorosos. Al migdia el sol apreta i millor amagar-se dins de casa amb les finestres tancades i les persianes baixades. Llegir, escriure, dormir al sofà. Hom gairebé no se'n sap avenir que fa dos dies esclataven els petards per donar la benvinguda a l'estiu.

I han passat coses aquest estiu, algunes les has contades, d'altres t'han indignat. Unes terceres, les importants, te les guardes al calaix dels tresors.

Passen les hores. El dia declina i al capvespre (com era aquella deliciosa expressió que en diuen a les illes?) l'ambient s'endolceix. Respirar a la fresca.

I una veu interior et diu que gaudeixis del que et resta de l'estiu, que aviat s'esvairà el repòs i tot serà brogit. Inici d'escoles, folrar llibres, signar papers. Soroll. I t'hauràs de posar les piles.

Abans que tot això arribi encén unes espelmes que foragitin els mosquits. Respira a fons. Seu al porxo. llegeix un llibre. Mira com es lia una cigarreta el teu amor. Menja-te'l a petons.

Les relacions entre pares i fills (de "Sota la Pols" a "Sukkwan Island")

2011-08-24T09:58:00.000+02:00

Fragment de la coberta de Sukkwan Island editada per Empúries.

La vida ens parla de vegades de formes estranyes. En envia missatges confusos que no sempre sabem interpretar. La vida és plena de casualitats que ens diuen alguna cosa de nosaltres mateixos. No es tracta d'esoterisme ni res d'això, però d'alguna manera els missatges hi són i no sempre sabem com interpretar-los. I la meva mare sempre m'ha dit que jo sóc una mica bruixa. I no la contradic.

I la vida em deu estar dient alguna cosa, ves a saber perquè per vies paral·leles m'ha arribat a les mans en moments diferents dues lectures aparentment molt dispars, però que comparteixen alguna cosa.

Una companya de feina en saber que tenia al cap un projecte de novel·la situada al franquisme em va deixar Sota la pols, on es mostra l'ambient de postguerra. De la postguera dels vençuts. En un altre context completament diferent, i amb uns quants mesos de decalatge, un amic em va recomanar de Sukkwan Island. Tots dos els tenia a la llista de pendents i ni sé com vaig decidir triar-los com a unes de les lectures previstes aquest estiu.

Els dos llibres tenen poc a veure. Jordi Coca va guanyar un premi Sant Jordi l'any 2000 amb un text molt clàssic, però que a mi em va semblar fluix. No sé què em passa amb els narradors en primera persona que es posen en boca de nens. No me'ls crec. En la part positiva posaria com ens transporta amb èxit a l'atmosfera de pobresa pròpia de la postguerra. Però en conjunt em sembla una obra amb debilitats, em va semblar inacabada o no va aconseguir ficar-m'hi del tot. Tot i que vol parlar-nos de la relació entre un fill amb un pare maltractador i que és un autèntic fracàs, no aconsegeuix transportar-me al moll de l'os. A més, va enllaçant fets com els nens els enllacen als seus contes: encadeno mil i una accions i, quan em ve bé, poso "fi", i ja està. Acabat. Què ha canviat en els personatges que faci preveure que no tornaran a passat les coses que prèviament ja hem vist? Al meu entendre, res.

Decebuda, vaig enfrontar-me a Sukkwan Island i la primera sorpresa va ser veure que m'enfrontava a una novel·la que em volia presentar una història similar: la relació entre un pare i un fill. La relació entre un pare i un fill adolescent que marxen un any a viure a una illa a Alaska, amb l'objectiu visible de refer la seva relació, però amb altres objectius no dits, ocults, que van surant a mida que avança la novel·la. David Vann posa els personatges contra les cordes, i ens porta a l'interior de les relacions humanes. A l'interior de les tenebres de les nostres pròpies contradiccions.

Torno a l'inici. La vida ens parla de formes estranyes. Ens dóna pistes de les maneres més insòlites.
Com és que he triat llegir aquestes lectures seguides? Com és que les he triades justament l'any en que la meva filla gran ha fet un pas decidit cap a la preadolescència?