Riell Bulevard

Educar i passar el mort: "Rigau, que te quiero, Wert"

2012-05-23T19:00:00.000+02:00

Els dos viuen una apassionada història d'amor. Ella, tan recta, tan tocada i posada, tan nostrada, tan monja. Ell, fatxenda, despectiu i altiu, menyspreant tot i tothom. La Rigau, i en Wert, tan rancis ells, juguen a la puta i la ramoneta.

A ulls poc experts es diria que potser estan enfadats, desavinguts. Ella sembla ofesa i enfadada i diu als amics i coneguts:

- Fixa't, tu, encara em demana més!

Ho diu quan ell anuncia 30 alumnes per aula, no, no mil cops no!. Però la irritació - mal simulada- li dura ben poc. Ben aviat fan les paus, es fan l'ullet, s'admiren, ballen el vals i ens fan ballar la polca a la resta.

Quan acaba el ball ell se'n va, borratxo i feliç, a dormir la mona. Però l'endemà es lleva amb malestar, amb el cap tèrbol i imatges fosques que l'envolten. Ja no sap discernir si són de somni o reals. Aclaparat se'n va a Europa i es confessa: Ella és una ama sàdica vestida de cuir negre que el va lligar i fuetejar per obligar-lo a fer el que ella volia. No he estat jo, proclama, ha estat ella!

De nits es truquen i es perdonen.
- No ho volia fer, dona.
- Ves, ves, carallot, que ja saps que t'ho dic en broma...

Al binomi Rigau-Wert li van bé les coses, segueixen el seu vodevil cara a la galeria, i de portes endins brinden alçant les copes a l'unísson: "Per la privatització. Visca!"

A aquestes altures ja no enganyen ningú. Tots sabem que és pantomima, teatre del dolent. Repeteixen amb la cançoneta de la taula de multiplicar que res del que decideixen no afecta la qualitat. Segueixen pensant que som imbècils.

Ves per on, la consellera proclamava ja la seva política, en un missatge ambigu que té mil lectures: Una manera de fer. I tant que és una manera de fer, la seva manera de fer, una manera de fer que respon a un projecte clar i diàfan. El neoliberalisme més salvatge: privatitzar l'educació, crear uns alumnes marginats de segona, i tan sols permetre que els alumnes de la seva classe burgesa i benestant, puguin accedir a l'educació. Ells dos busquen el mateix, afavorir la classe benestant, aconseguir que els rics siguin cada cop més rics, i els pobres, més pobres i ignorants.

Ahir hi va haver una vaga històrica per protestar contra aquesta violència instittucional salvatge que dia rere dia colpeja els més dèbils. Va ser convocada des de tots els àmbits educatius, i tan sols per això ja és una fita. Ja sabíem què passaria d'antuvi: els dos enamorats menystenen el seu impacte.

Diuen que a moltes de les escoles que van obrir es van fer unes classes diferents: a plàstica, van pintar pancartes, a matemàtiques els van ensenyar la contradicció de les xifres oficials, dos i dos ja no fan quatre; a català van escriure eslògans; a medi els van explicar que l'any vinent serien més a classe i que no podrien fer mitjos grups... Potser va ser una manera diferent de protestar. No apareix a les xifres, perquè a les dretes no els interessen les vagues.

Entretant els professors de l'escola pública segueixen al peu del canó, cada cop amb menys mitjans, cada cop amb més dificultats. Fent mans i mànegues per combatre el declivi que els imposen els polítics. Jo també recordo aquella professora que em va esperonar a saber més, a encuriosir-me. A aprendre a aprendre.

Ofegada sota la pluja

2012-05-09T02:11:00.000+02:00

I
Fa dies que cau la pluja sobre la teulada. Fa dies que repica incansable. Es filtra pels ulls, per les orelles, em nega el coll.
Dies, no, anys. Els anys que fa que vaig obrir la boca per respirar.
Fa anys que cau la pluja. Aigua fosca que em pesa a les parpelles.

Una immensa bossa de líquid amniòtic que m'envolta i m'ofega. Pobra de mi, si vull respirar. Pobra de mi, si vull eixir a la superfície. Ningú no ha gosat trencar-la, és pel teu bé, diuen. Jo tampoc, fins ara. Tota jo sóc aigua, amorfa i sense distingir-me de ningú. Volen que sigui aigua i no peix.

Maleïda família que m'ofega en un mar de costums i lleis mai no-dites. No me'n vaig adonar que vivia en aquest líquid dens que no em deixava bellugar.

II
Matriarca, em mires i m'acuses:

- Vols respirar? Ets culpable. Vols respirar? Em mataràs si respires.

Estic tan habituada a que em facis culpable, que em sembla que és la realitat.

III
De sobte, entre les aigües tèrboles una llum, una mà. Una veu.
Aire. Tu. I l'ajuda.

Tinc feina a trobar-me. Ser jo, jo mateixa. Riure i fer riure. Cuidar-te. Cuidar-nos.

Tinc deures a fer. Dir-los que estimar no és això. Necessito aire.
Vull destruir la matriarca, el patriarca, la guardiana de la porta. Vull poder estimar el pare, la mare, la germana.
Estimar ha de ser una altra cosa.

Epíleg:
Sortim a passejar. Les gotes de pluja repiquen contra les nostres caputxes. Anem protegits.
Miro el riu que transcorre per la nostra esquerra, a la vora del camí i sembla immòbil. Estàtic, com si ni tan sols llisqués cap el mar. Suau. Ja no sóc dins l'aigua, però encara tinc els peus plens de fang.

Cercles concèntrics s'eixamplen sobre la superfície fins a desaparèixer. L'aigua és transparent: veig les pedres al fons, i les algues que ondulen.

Caminem de bracet. Busco la teva mà dins la butxaca. Em giro per buscar els teus ulls, i me'ls trobo allà. Em somriuen. Et premo la mà i et demano què necessites. Ens abracem sota el paraigua. Busquem recer en el nostre amor. No te'm fonguis.

Mira, ja amaina. Un raig de sol apareix rere els núvols. És nostre i només nostre.

La tercera

2012-04-14T09:00:00.000+02:00

En aquell país, vivien uns temps foscos. Havien patit la violència. No la dels contenidors cremats, aquesta no, sinó la violència estructural. Els nois del Puig sabent-se impunes provocaven aldarulls, descarregaven porres, pilotejaven ciutadans indefensos. El ministre anunciava mesures. Més violència. La que tanca quiròfans, la que deixa les aules sense mestres. La que dóna amnistia al frau i castiga els pobres. La que té diners per la policia i l'exèrcit, però no per la cultura.

L'estat policial s'imposava. Els antics herois del segle passat, Ghandi, Luter king apareixien a les parets com a delinqüents: si seguies el seu exemple, i oposaves resistència pacífica t'enviaven a la presó.

Vivien temps foscos i perplexos, però la família reial seguia gaudint de privilegis inaudits. Amb aquells privilegis no en tenia prou i ficava la mà a la caixa, i enviava diners a cabassos als compres a les illes caiman.

La població van viure temps foscos fins que va recordar. Eren molts. Més que els altres. Vells eslògans. La unió fa la força. Van viure temps obscurs fins que el pap se'ls va omplir. I en van tenir prou.

I a la tercera va ser la vençuda.

La repressió franquista a les dones

2012-04-04T15:29:00.000+02:00

La Teresa va sortir al carrer plena d'esperança aquell 14 d'abril. L'alegria corria pels carrers en forma de banderes onejades, crits de llibertat. De la mà duia la Maria, de 3 anys escassos. La mirava contenta, venien temps de canvis, li explicava com canviaria tot, com aniria a un escola on aprendria de lletres, amb els seus cosins. La va aixecar en braços i es van posar a ballar. La Maria se la mirava amb ulls rodons sense entendre ni un borrall. Però va esclafir en una rialla fresca giravoltant en braços de la seva mare.

Sis anys més tard la Maria havia anat a escola, els canvis s'apuntaven. Però van venir les bombes.
Els rancis colpistes van tallar de socarrel el somni de portar a la realitat un món més just, on les dones i els homes fossin tractats com a persones.

La Maria es a fer adulta. La dona havia de cuidar el marit, rentar la roba, cuidar la casa, dedicar-se a tenir fills. La familia y uno más. Machín. Corcho.

La Teresa ja no ballava.

---

Perquè no vull oblidar. Perquè tornem a viure temps obscurs, medievals. Perquè la dreta rància que governa arreu vol decidir per mi. Com a dona i com a persona. Perquè a les dones ens empitjoren les condicions laborals i ens volen tornar als temps obscurs. No, no vull oblidar. Vull recordar.

Amb una petita aportació podeu col·laborar a la realització d'aquest documental:

Aquest blog comença a celebrar que aviat la proclamació de II República farà anys.

Una prèvia per quan vingui la tercera.

El 29M, tanquem per vaga.

2012-03-28T09:00:00.000+02:00

Reconec que tenia dubtes.
Molts cops ens dóna la sensació -errònia- que una vaga general no aconsegueix gran cosa.

Com a treballadora pública percebia una paradoxa: si feia vaga li estava fent un favor al patró, qui s'estalviarà uns calerons. Contribuiré a disminuir el dèficit públic. Ves per on, ara, amb la meva vaga acabaré fent un servei a Catalunya. I jo que em pensava que amb el meu treball diari estava fent un servei als ciutadans -de Catalunya-. Però es veu que no.

Alhora sentia que cal fer alguna cosa. L'atac sistemàtic contra els nostres drets no pot quedar sense resposta. I una vaga és el mínim que es pot fer. Després, ja vindran les barricades al carrer.

A mida que s'ha acostat la vaga m'he refermat en la meva decisió de fer-la. Quan veus que els mitjans de comunicació de dretes intenten minimitzar-la fins a fer-la invisible (avui, La Vanguardia en la seva edició impresa no té ni un sol article, ni un breu, dedicat a la vaga!): "les vagues ja no són una eina vàlida", "aquest no és el camí", "la decisió ja està presa", te n'adones que la dreta rància té un interès molt gran per tal que la vaga no triomfi.

Em molesten els arguments egoistes nefastos de l'estil de no puc permetre'm que em descontin X € de la nòmina. Quan et posin al carrer per 9 dies de faltes jsutificades en dos mesos, et recordaràs d'aquests eurus. Hi ha qui ha recollit millor que jo els arguments esquirols. I d'altres que expliquen millor que jo per què faran vaga.

No faig la vaga per mi. No és a curt termini on haig de fixar la mirada. Veig els joves, els nous pobres, i les meves filles. Què els respondré quan ja adultes em mirin a la cara i em preguntin per què no hi vas fer res?

Quina eina ens queda per lluitar als treballadors? El proper dret que ens retallaran serà el dret de vaga.

Demà aquest blog fa vaga.
I pels volts de les 6 de la tarda ens trobareu a la manifestació. A omplir el passeig de Gràcia.

Desbloquejar-me

2012-03-19T16:12:00.000+01:00

Fa dies que no escric al blog.
Fa dies que la vida, la real, es fa tan vívida i tan intensa que no trobo el temps per escriure.
Em disperso.

Se m'acumulen els temes i la vida els atropella. Passen per sobre i es queden allà, al llimb dels esborranys esperant una publicació que no arriba. El bloqueig de l'escriptor.

Voldria expressar la ràbia que em provoca la reforma laboral. O bé explicar els dubtes que tinc sobre la vaga convocada pels sindicats...També expressar la ràbia i carregar-me les intencions del ministre carca, teòricament dels moderats. Un ministre que limita els drets de les dones enlloc de lluitar contra l'atur, la concicliació de la vida laboral i familiar cada cop més impossible. Enlloc de lluitar contra la violència estructural que segons ell és la causa que les dones febles, pobretes, es vegin obligades a avortar. O, potser, riure'm amb la ironia que resulta de veure un monarca adormit al mateix acte en què diu que l'atur jove li treu la son. Potser no som tan lluny de la tercera.

Sento que voldria explicar què vaig sentir passejant la maleta pel poble nou, sobretot quan et vaig veure portant la teva. O descriure, si és possible, la intensitat d'una llàgrima emocionada al sofà de casa teva.

Paràlisi, drets humans i doctrina del shock

2012-02-24T15:22:00.000+01:00

Foto del musical "Billy Elliot" basat en la pel·lícula del mateix títol. Canadian press

Jo em dic Eulàlia i visc sotmesa a la doctrina del xoc. Com tu. Com el veí. No sóc alcohòlica però el meu mal podria ser equivalent al seu.

Ell potser es diu Pere, o potser Maria, o potser Àlex. Tenen un any més que la meva filla gran. Es queixaven d'una cosa ben simple: tenien fred. I van optar per la protesta.

La realitat els ha donat la benvinguda. Han viscut entre cotons, protegits de tot mal. Han cregut -hem cregut- que l'autoritat i les institucions estaven per defensar-los com a ciutadans.

I quina resposta han tingut? La policia ha sembrat la por. Ha vulnerat els seus drets, els seus drets com a humans i els seus drets com a infants, sense contemplacions.

El cap de la policia declara els ciutadans com a enemics i demostra la seva escassa convicció democràtica. I ningú el destitueix. El neoliberals governen arreu, vulnerant dia rere dia tots els nostres drets. Com a mínim tinc el consol de no haver-los votat. Cada dia enfonsen una mica més el pou on ha caigut la democràcia. I tenen l'excusa perfecta, una crisi que ells mateixos han provocat.

Malgrat el seu fracàs evident, tot segueix el seu curs pel pendent inexorable cap a l'infern.

No són ineptes. No són inútils. Són malparits.

I nosaltres, afectats per la doctrina del xoc, seguim perplexos, seguim palplantats, bloquejats. Jo també. Sóc una més. Què els diré a les meves filles quan em preguntin què hi vaig fer jo?

Encara no tinc la resposta. Encara estic en estat de xoc.

Còdols

2012-02-09T10:23:00.000+01:00

La vida és plena de rocs i tolls d'aigua. La vida és un riu que fa giragonses sobre els seus còdols. Ens hi esforcem, ens hi estem esforçant, a treure els còdols i caminar sobre la sorra fina. Però no sempre en sabem prou i queda algun roc enmig del riu.

Em miro els teus ulls de mel, ferits per gestos maldestres. Al vespre vaig fer un gest sense sentit, absurd i nul, i es va obrir la porta de l'infern.

Sempre volem protegir allò que més estimem, com un tresor fràgil que cal cuidar de qualsevol perill, però de vegades no en sabem prou i escollim el camí equivocat.

No hi res més dolç que fer-nos l'amor al matí. O al vespre. O a mitja tarda. Dir-nos que ens estimem amb els nostres cossos abraçats, petons tendres, paraules càlides a cau d'orella. Al sofà, al llit, a la banyera.

Miro el rellotge. Falten unes hores venir-te a buscar. Busco la pala per treure el roc del llit del riu.

Els botxins

2012-01-31T06:57:00.000+01:00

Dibuixat, en part, amb l'ajuda d'scribbler too

Gener es fa vell i acluca el ulls, cansat i afeblit. Tot just era nat, jove i ferm, travessàvem la meseta de retorn, encara embolcallats pels somnis. Recordo com vam riure pel meu comentari catòlic, en veure el cel en sortir d'Albacete, tot just a quarts de sis, quan els blaus es fonien amb els taronges i Venus volia fer companyia a la Lluna.

Rèiem, parlàvem, els nostres dits entrejugaven. I escoltàvem Ràdio 3, millor companyia que d'altres per a quilòmetres llargs. El programa, un d'especial per un dia especial, va entrevistar Rosa Regàs, amb motiu del seu llibre La desgràcia de ser dona. L'orella es fixa en les paraules i el somriure queda congelat al rostre. Rosa Regàs ens presenta la crua realitat d'aquest món on néixer dona, pel simple fet de ser dona ja és una desgràcia. I això que a les societats occidentals "no ens podem queixar".

Dones que es lleven a l'Àfrica i fan quilòmetres per aconseguir un poc d'aigua. Dones que treballen de sol a sol, i al vespre segueixen treballant. Dones que ocupen el poder a les societats occidental i es comporten com a homes. Qui no coneix alguna dona que per poder defensar la seva quota de poder arremet contra les coses elementals? Tenir un fill esdevé una desgràcia; voler alletar-lo, una follia. Fer carrera suposa eliminar la nostra part mes femenina i natural. Dones vexades per les religions monoteïstes, castradores i culpabilitzants. No, no despisteu, cardenals i bisbes, tots sabem el pa que s'hi dóna a l'esglesia catòlica, no cal que aneu de defensors dels drets humans, ara. Dones maltractades, vexades. Nenes venudes, nenes no nascudes.

Ser dona és una desgràcia, ens diu Rosa Regàs. Però en realitat és la nostra societat encara profundament patriarcal, la desgràcia. Un món on es perd la part femenina de les coses. On els mascles són més mascles -creuen- quan renuncien a la seva part femenina. O no ets tu, femení, de vegades, com jo sóc masculina, de tant en tant? I no som millors quan ens descobrim el l'altre?

Gener llangueix i 4 dones van perdre la vida en mans d'aquell que deia que les estimava.
Gener s'esmuny i elles són tan sols retalls de premsa. I tots dormim plàcidament.

Camí del cel

2012-01-17T00:35:00.000+01:00

Deus anar de camí de l'infern, mala bèstia. T'imagino a les seves portes trucant desesperadament per poder entrar.

Els que quedem haurem d'aguantar glosses exaltades, les que obliden la teva ideologia, les que obvien i obliden les sentències de mort que vas avalar. Quin trist país, on vivim. Haurem d'aguantar llepaculs que no gosen tractar els morts com es mereixen. Ja se sap, els malparits es tornen sants quan els entaforen dos pams sota terra. No parleu malament dels morts. Ni les veritats es poden dir. Haurem de sofrir encara uns quants dies que et tractin de pare de la democràcia. De defensor de l'autonomisme. Tu, que eres un dels grans de l'una grande y libre.

Et trobaràs a les portes de l'avern i Mefist en persona et barrarà el pas. No t'hi volem aquí, malparit. L'infern és un lloc massa bo per algú com tu. Els demòcrates i els cristians teniu el vostre lloc reservat el cel. Un lloc prou inòspit, fred, gèlid i insuportable per la gent de la teva calanya.

T'hi trobaràs ben a gust, Don Manuel: No fa pas massa hi va fer camí un altre dels vanagloriats, un tal Carlos Sentís. Tan malpartit i vividor com tu. Al cap i a la fi éreu feixistes de cap a peus. Però especialistes en saber canviar-vos les jaquetes quan van anar mal dades.

Has mort sense ser jutjat pels teus crims. I ara hem d'aguantar la teva biografia engreixada. Veste'n al cel, també hi trobaràs bisbes pederastes, i els teus líders espirituals. Ja ho veus, no estaràs sol, també t'hi trobaràs entubat el caudillo, aquell qui et va fer ministre.

imatge: historias de zombies

La vergonya d'aquest país es que hagis mort al llit. Que els defensors de la veritable democràcia continuïn a les vores dels camins. I els teus hereus perpetuïn la vergonya.

La nit ensucrada

2012-01-06T01:25:00.000+01:00

Diuen que aquesta és una nit màgica. I ho és, perquè desperta les emocions que vibren arreu. Les dels petits i les dels grans.

Nervis i cansament. Sentiments ambivalents: tens ganes que s'acabi, però t'emociones quan veus la imaginació de la filla petita. Alhora, et dol pensar que falten pocs anys, potser un parell a tot estirar, perquè la màgia sigui fum.

Caldrà buscar-la a altres llocs perquè el món n'és ple de màgia. Des de la incomprensible física quàntica fins la senzillesa d'un titella africà.

Ara jo m'adormiré i no somniaré en monarques, siguin o no màgics, que les idees republicanes xoquen frontalment amb les tradicions cristianes.

Em perdré en el somni d'un camí a la vora del riu. La teva mà busca la meva sota el sol del darrer dia de desembre. El mateix sol que ens escalfa lleument la pell mentre assaborim un formatge amb pa torrat.

Delicatessen.

Rere el teló

2011-12-23T12:00:00.000+01:00

A Naomi Klein

Rere el teló deuen passar les coses importants. Les de debò.

Just davant del teló tot passa a velocitat trepidant, en una obra contemporània els titelles de pèssima qualitat, que ni actors no són, però fan els seus papers. El calb caspós neoliberal que diuen alguns que mereix un nobel. Millor si li haguessin donat, el premi, i no ens gestionés els béns públics. L'altre, aquell mediàtic de les jaquetes florejades va dir un dia que el titella era expert en la teoria dels jocs. Potser és que fa això, el malparit, jugar amb tots nosaltres.

En un discret segon pla l'egòlatra, calla i s'ho mira. Que s'emporti els cops el calb, que per això tinc subordinats. Els dos calbs s'ho carreguen tot i la mestra monja distreu el personal amb discussions bizantines. Mentrestant jo seguiré afavorint els rics a costa dels pobres.

Nosaltres ens mirem l'obra, perplexos, gairebé sense adonar-nos que ens han incorporat per fer papers protagonistes. Serem els que patirem i ens transformarem. Patirem i ens transformaran. Però ara estem en estat de xoc. On és Robin Hood? On són les barricades?

No són enlloc i encara no els les creiem. Ho estan aconseguint.

Marxem. Anem-nos-en. Anem rere el teló, allà al fons, on passen les coses importants. Els teus llavis sobre la meva pell, el tacte inesperat de la teva mà entre els meus dits. Marxem, migrem cap el sud, uns dies. Ens refugiarem entre els llençols mentre ens acaronarem sota el cel de vidre, entre les parets de fusta. Ens lleparem i ens estimarem. Un acte revolucionari i excels. Rere el teló, on passen les coses importants.

Inesperat

2011-12-15T16:00:00.000+01:00

La tardor arriba a la seva fi i els arbres ja estan, gairebé, despullats. Com tu i jo sota els llençols, amanyagats sota les flaçades i el sostre de fusta o de guix. Ens sento despullats com llavors mentre escoltem la cançó que la Niña Pastori versiona i millora, mentre els nostres dits s'entrellacen i mirem l'escenari. I ells ballen.

Les fulles de tardor roden amb ells i nosaltres ens emocionem. Riem, i gaudim, una horeta tot just. I l'estona que ve després, mentre els recordem i els comentem. Encara ara.

El Toni i la Claire barregen emocions, dansa i teatre, música. Fins i tot ens volen fer cantar. Es riuen sanament d'ells mateixos i ens fan entrar en el seu joc.

En la propera vida podríem ser artistes. O potser en aquesta, ves a saber.

La dolça existència de la fregona

2011-12-13T00:24:00.000+01:00

La casa s'omplirà de criatures d'onze anys, a la tarda. Al menjador ressonarà una orquestra de vent, corda i teclats. Necessitem aire, apartar mobles. L'arbre de nadal, que hem muntat fa dos dies, decora l'estança i els flocs de neu dansen sobre els nostres caps al ritme de la brisa que entra des de carrer. Avui no cal calefacció i som a desembre.

Pols i esternuts. Alèrgia. M'adono de com t'estimo mentre passes l'escombra, mentre balles amb la fregona a les mans. Mentre netejo els fogons. Uns dies abans vas agafar-me i vam ballar al voltant de la taula. Esteu fatal, vam sentir-nos dir. No sabia que fossis tan bon ballador. Me n'adono ara i quan ens abracem sota les flaçades. Ara, i quan estàs a quilòmetres on el sol es pon. El mateix sol que ens escalfa a la galeria i no té prou força per evaporar la humitat del matí.

No reconec el menjador. Dos violins i una flauta; un violoncel i el teclat; saxo i clarinet. Els instuments s'afinen. Caos de sons, però tan musicals alhora: nyigos-nyagos, clinks, bufs. Rialles, crits. Olor de crispetes.

Després, la música.

El gran viatge

2011-11-30T07:00:00.000+01:00

Es va llevar, alegre de viure. Va travessar la boira. En sortir, va mirar el cel blau. Feia fred però no el sentia, perquè el sol li escalfava les galtes mentre s'havia assegut a fer un cafè. Va tancar els ulls.

Havia recorregut un llarg camí, però no sentia cansament. Va recórrer a la numerologia. Quaranta-set voltes. 43.710 milions de quilòmetres. Tenia per davant encara molta més distància a transcórrer. A l'inici del viatge, si li haguessin preguntat, no hauria pogut dir si arribaria fins aquí. I no sabia quina seria la llargada final del viatge, per més càlculs que fes. Els quilòmetres no comptaven.

Allò que era important era el que es trobava durant el trajecte.

Pega'm.

2011-11-24T23:45:00.000+01:00

La Núria sentia un amor profund per la seva terra. Feia temps que se sentia nacionalista. La Núria anava a treballar a un super de caixera. Li costava arribar a fi de mes. Però sentia més amor pel dirigent burgès que per veí magribí que maldava per guanyar-se les garrofes igual que ella. Tots som contradictoris.

Havia escoltat els discursos, se'ls havia impregnat i els havia fet seus. L'expoli, les autopistes de pagament, tot era culpa "dels altres" els invasors imperialistes. Havia votat les dretes perquè eren nacionalistes. Un any més tard d'haver dipositat el seu vot, al matí va posar la ràdio. La veu de l'ídol anunciava nous sacrificis als pobres. Cap per als rics. I ja portava molts sacrificis executats...

La Núria el va justificar. Són temps difícils. I va exclamar:

- Com a mínim és algú de la terra...

Pega'm, sí, però només si ets català.

Els dies foscos

2011-11-21T17:00:00.000+01:00

Com la gola del llop. Avui, l'arc de Sant Martí no té colors, tan sols és blau. I les ovelles han donat el poder al llop. A les rates. Les gavines són les rates del cel, diuen. Jo he vist com persegueixen coloms per treure'ls els ulls.

Venen temps obscurs i foscos. Els llops i les gavines s'aliaran i mataran ovelles amb les urpes i els becs. No cal educació. Els educats pensen i actuen. Estareu malalts i febles i podrem amb vosaltres. El senyor feudal ara no és cap senyor feudal. Abans ells tenien les creuades, ara juguen als mercats.

Avui és un dia trist. Ens podem sentir vençuts per aquells qui no volen escoltar que cal que les coses canviïn. Decebuts per aquells qui no veuen que la seva inacció esdevé acció malèvola.

Però seguim indignats. Seguim decebuts, perquè la majoria absoluta s'aconsegueixi amb el 44% dels vots. Seguim aquí, protestant i rebel·lant-nos. Seguirem aquí, fins que ens escoltin.

Els avis van passar una guerra, els pares una dictadura. Tot aquest dolor no pot haver estat viscut en debades.

Avui pot semblar un dia fosc. L'arc de Sant Martí ple de colors sembla que estigui en una altra banda. Però també és aquí. Buscaré refugi al teu recer.

Inspirat tangencialment per l'Última pantalla del Joan de Cops de ploma

La reflexió

2011-11-19T14:25:00.000+01:00

El futur que anunciaven les enquestes preveien dies foscos i obscurs. Una nova edat medieval trucava a la porta. Poderosos amb privilegis, súbdits subjugats al poder intangible dels mercats.

S'hauria llevat el dia de la reflexió amb l'anima negra, si no fos perquè dos dies abans, en obrir la porta de casa, un arc de sant Martí immens i perfecte com no l'havia vist mai, li va augurar temps millors. Si no fos perquè l'amor li feia pampallugues a l'estómac.

L'endemà aniria a votar. Per deure moral i per convicció. Per aturar la tecnocràcia. El seu vot potser valia ben poc. Alguns li dirien que legitimava el sistema, que el que calia era la revolució i no la reforma. Ella hi estava d'acord. Calia girar-ho tot cap per avall. Però no suportaria donar el poder als dolents gràcies a l'inacció.

[Mai no entès aquesta jugada que preveu la llei electoral del dia de la reflexió. Com si les banderoles es despengessin màgicament a les 12, com la carrossa de la ventafocs.

En canvi sempre he pensat que votar és un deure i una obligació, per respecte a tots aquells que van perdre la vida o s'hi van jugar la pell per aconseguir-la. Encara que calguin canvis, noves reflexions i noves lluites. Una cosa, no treu l'altra.]

11.11.11

2011-11-11T11:11:00.000+01:00

Va disposar tots els elements sobre la taula, 3 espelmes, li havien dit. Tres espelmes i una fulla de llorer, un full de paper i un llapis.

Era durant aquellla nit màgica que havia d'escriure els desitjos en un paper. Mentre les espelmes cremaven en un petit altar, al voltant de la fulla de llorer. Tan sols això, i el dia de l'energia posititva s'encarregaria de portar-los a la realitat. En acabat va observar el paper. Gairebé tots els desitjos hi duien associada la persona estimada.

En arribar a la feina li van anunciar que just aquell dia s'acabaria el món.

Els va respondre que el món no podia acabar-se llavors. Per més onze de l'onze de l'onze que fos.

Al primer desig de la llista hi havien escrites les paraules vida i vellesa.

Gotes de pluja esclaten en mil bocins

2011-11-07T20:53:00.000+01:00

Je ne peux pas vivre au Nord. Je ne pourrait jamais supporter la réverbération des goutes de la pluie sans cesse. Clinc, clinc, clinc. Ho va descobrir del cert després d'una sola tarda de pluja. Les gotes contra el vidres l'arrossegaven cap un estat letàrgic i melancònic.
S'allunyava del món i de la vida a la mateixa velocitat amb que les gotes enfosquien el terra i les parets.
Aquesta va ser l'excusa. No el volia deixar per aquest motiu sinó perque l'ànima d'ell era tan fosca com el cel en un dia rúfol.

Després de posar la clau al contacte, el motor va gemegar lleument, per tot seguit ronronejar suaument. Des de la finestra el va veure partir. Au revoir, à jamais. Les gotes de pluja sobre el parabrisa repicaven mentre les varilles el netejaven a intervals regulars, sunc-sunc, sunc-sunc. Va arrencar i sense rumb fix va accelerar. A la deriva.

III

Ding-dong. S'ha deixat les claus. L'home amb uniforme la mira des del marc de la porta. Deu ser un error. Lamento informa-la, senyora... No se n'ha sortit. Ho lamento.

Sorcière.

El sol va treure tímidament el nas rere els vidres.

Contes de fantasmes a la vora del foc

2011-10-31T15:54:00.002+01:00

No és ben bé l'equinocci, perquè aquest té lloc a mitjans setembre, però sí que el simbolitza. Aquesta castanyada, nit d'ànimes, halloween o com vulguis dir-li, encarna la festa de tardor, els dies que s'escurcen, empetiteixen i llangueixen. No és estrany que fem el culte a la mort, al traspàs, un homenatge a les ànimes en pena. Un passadís que ens porta a l'altre món, el món dels morts, obscur. Desconegut.

El foc té, com en moltes festes paganes, un paper central. Hi ha festes on el paper del foc és més evident com la nit de Sant Joan,la nit més curta de l'any. Però la festa de tardor té també el foc com a eix. Un foc que guia les ànimes i les espanta, entaforat dins de carabasses foradades, el foc que crema viu per coure les castanyes i els moniatos. Un foc per protegir els vius dels morts i alhora homenatjar els morts des del món dels vius.

Alguna cosa terrenal i antiga ens lliga al foc. Un sentit ancestral de tribu que portem gravat als gens. El foc té una capacitat hipnòtica, que ens aplega i ens acull.

Doneu-me un foc a terra un capvespre de tardor. A mida que la fosca anirà tenyint el cel fins a convertir-lo en blau cosmos les persones ens sentirem atretes com un imant cap a les flames. Històries, acudits, converses. Contes a la vora del foc.

Aquesta nit potser seran de por, amb fantasmes que vagaregen més espantats que nosaltres: obriran temorosos la porta al vell món que ja no és seu.

Les olives de Sant Galderich

2011-10-24T11:42:00.000+02:00

L'altar està disposat. Les ofrenes preparades. Els devots han arribat disposats a venerar el sant baró.

La cerimònia iniciàtica conté una dosi de plaer i una dosi de dolor. El misticisme té un preu, i formar part de la comunitat de Sant Galderich passa per tastar les olives assassines.

Salten les espurnes.

Foc als llavis. Foc al cos. Crema la gola, la sang puja al cervell, el món s'emboira i el perdem de vista.
Diria jo que tots els místics han passat per alguna experiència semblant.

Connexions alimentàries

2011-10-16T09:00:00.000+02:00

Amb motiu del Blog Action Day 2011: Alimentació

La Maria fa la compra al super dos cops per setmana. Compra carn, compra peix, compra pa, i verdures. Són quatre a casa i ara amb la crisi els dies s'allarguen i en 31 costa molt que no arribi.

Mai no ha aconseguit organitzar-se de tot, venint com ve de les vaques grasses, sempre compra de més. I invariablement, però, algun cop per la nevera o l'armari comença a fer un tuf nàuseabund. És l'hora de llençar les patates grillades toves i inservibles, la petxuga de pollastre resseca, el tomàquet florit, el cogombre pansit. Li dol haver de llençar tot aquest malaguanyat menjar. Amb tot, se sent víctima de l'opulència. Quan aprendrà a comprar just allò que li fa falta?

L'altre dia ho parlava amb la seva veïna, m'haig d'organitzar, Emília, em dol el cor, li diu, se'm fa malbé dins la nevera. Amb tanta gent com s'ho passa malament... L'Emília se la mira amb ulls absents.

L'Emília fa cua a l'hora en què tanquen els supers. Per la porta de darrere. Ja n'hi ha altres que s'esperen. Es coneixen els horaris, els dies bons, els bons súpers. Ella ha caminat prop de mitja hora. La vergonya se l'emportaria a l'altre barri si alguna de les seves veïnes la veiés remenant els contenidors a la recerca d'un pebrot mig comestible, una ceba. Unes cuixes de pollastre que caduquen l'endemà.

L'Elvira ja l'espera de fa estona. S'han fet amigues des de fa sis mesos, des que va perdre la vergonya i va començar a venir a buscar menjar als contenidors.

El soroll motor d'un cotxe esportiu ocupat per una parella que a penes els mira els fa aixecar el cap.

III

A l'Emma li serveixen una copa de vi blanc. El cambrer l'interroga amb els ulls. Correcte, diu. Tu ets l'entesa, respon en Víctor. Davant seu fumeja un peix de preu inabastable. Somriuen. El tasta. es miren als ulls i en silenci tasten el plat. Després de pocs cops de forquilla ella s'eixuga els llavis amb el tovalló. No sé què em passa, mira que està bo aquest peix, però no me'l podré pas acabar.

Blog action day 2011: Alimentació

2011-10-10T18:35:00.000+02:00

Un any més, i ja en van tres, Riell Bulevard se sumarà l'acció de fer soroll que representa el Blog Action Day.

Una data: 16 d'octubre de 2011.

Un tema: l'alimentació.

Aquí em trobareu.

Els adolescents pijos de Martin Amis

2011-10-05T00:27:00.000+02:00

Allò que va començar a l'estiu com un company de viatge ha acabat ara tot just amb l'equinocci. Aquest cop, el trajecte s'ha allargat en excés i imagino que no haurà estat per la manca de temps, aquesta excusa tan manida, tan usada i pervertida, sinó una d'aquelles històries de desamor mutu, de desconnexió amb allò que et vol explicar l'autor -allò que jo entenc que em vol explicar, perquè les interpretacions són subjectives, naturalment-.

La viuda prenyada ha resultat una historieta d'un estiu dels setanta amb nens pijos, els quals se'l passen a un castell ple de luxe i dolce faire niente. L'autor ens vol donar la seva visió de la revolució sexual dels anys setanta, des d'un grupet de nois i noies burgesets. Si enlloc de situar-la a Itàlia, la situés a la Barcelona de l'època, de ben segur que apareixerien personatges de la Gauche Divine. Em sento terriblement lluny. Lluny d'aquests joves pijos, del seu luxe, del nan multimilionari que els ve a veure en helicòpter, lluny de tot allò que m'explica, lluny de la seva revolució sexual una mica impostada. Aquest món no és el meu, i no aconsegueix que m'interessi.

No puc negligir que Amis té un estil divertit, burleta i provocador. Però pel camí la història se li escapa i el final traspua un artifici innecessari. Pel que fa a mi, Martin Amis no m'atrapa.

Ja em direu si es mereix una segona oportunitat (tinc tantes lectures pendents!).