Ocellz

Lector de DNIe

2009-11-09T22:00:00.001+01:00

Fa uns dies em vaig assabentar d'una promoció de Tractis juntament amb altres partners com Red.es en que es regalaven lectors de DNIe. Tractis és una empresa que facilita fer contractes mitjançant internet però que són legals al Món Real™. Red.es és la plataforma del Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç per impulsar la "societat a la xarxa". La idea és bona: si repartim DNIe a la gent, donem eines per a que el pugui fer servir a casa. Jo ja m'havia buscat lectors abans però éren cars i no m'aseguraven la compatibilitat amb Mac, en canvi Tractis deia que els havia provat a Mac, Linux i Windows i que funcionaven perfectament. Només tenia el cost de 2€ en concepte de gestió i enviament.

Ara ja he rebut el lector de DNIe a casa i la primera impressió es que són un pél cutres. El sobre de cartró amb el lector protegit és molt bonic, amb motius d'un Jules Verne visionari. Quan obrim el paquet ens trobem amb dos flyers d'informació i el lector protegit, però cap CD d'instal·lació ni res. La sorpresa continua quan mirant els flyers no hi ha cap mena d'informació de què fer amb el lector! Bé el procés comença amb una cerca a internet i acabo en aquesta pàgina de bloc d'algú de Tractis on s'explica com instalar-ho a Mac OS X en general però no en Snow Leopard en particular (ja podrien tenir una pàgina oficial).

Amb l'ajuda de les instruccions de la pàgina el procés és més fàcil, ara no sabia quin model de lector m'havien enviat (hi havia tres models possibles. Al final, mirant fotografies, vaig descobrir que era un CST-US777-A Slim però negre i amb una impresió de Jazztel. Com l'he instal·lat a Snow Leopard:

Baixar el OpenSC per Mac OS X. La versió que s'ha de baixar és la 0.2.3 pre2, no s'ha de baixar la última (0.2.7) perquè no funciona amb els drivers del DNIe (almenys a mi). És un paquet que s'instal·la com una aplicació.
Baixar els controladors del DNIe de la pàgina del ministeri. També és un paquet que s'instal·la com una aplicació. Després de la instal·lació et fa reiniciar la sessió.

Un cop fet això ja hauriem de poder fer servir el lector. Ho podem fer servir mitjançant Terminal i amb el DNI insertat al lector.

/Library/OpenSC/bin/pkcs15-tool -D

I ens hauria de sortir algo que comença així:

PKCS#15 Card [DNI electrónico]:

 Version        : 1

 Serial number  : 067CC3B26820A4

 Manufacturer ID: DGP-FNMT

 Flags          : Login required, PRN generation



PIN [PIN1]

 Com. Flags: 0x3

 ID        : 01

 Flags     : [0x211], case-sensitive, initialized, integrity-protected

 Length    : min_len:4, max_len:16, stored_len:16

 Pad char  : 0x00

 Reference : 1

 Type      : ascii-numeric

Path : 3f00

Ara ja només ens falta instal·lar els certificats a Firefox:
Jo primer m'he baixat el certificat arrel de la Direcció General de la Policia. I l'he instal·lat des de les preferències avançades de Firefox. llavors anem a buscar la següent direcció /Library/OpenSC/Share/web/instala_modulo.htm des d'on instal·larem els certificats que ens falten (crec que això no cal si ja t'has baixat el certificat arrel). Si entrem a Firefox i anem a preferències > Dispositus de seguretat hauriem de veure algo semblant a això:

I finalment, si sabem el nostre pin, podrem comprovar si tot funciona a la web de comprobació de certificats.

Coses pendents:

Desbloquejar el DNI per fer les proves efectives (el pin que tenia sembla que no era el correcte i el DNI es bloqueja amb 3 intents)
Aprendre com fer-ho servir directament des de Safari.
El programa de canvi de pin que es diu PAD Virtual i funciona amb java no funciona i no sé perquè.

Altres enllaços que m'han ajudat: el que poco aprieta i el pollo matutino.

XV Volta a la Cerdanya

2009-11-07T20:04:00.004+01:00

Fa uns dies vaig fer una cursa no competitiva (no és cap paradoxa) en bici de muntanya. Era la Volta a la Cerdanya organitzada per Probike que aquest any arribava a la XV edició. El primer que haig de dir és que no es va fer a la Cerdanya, com altres edicions, però hi vam arribar a fer alguns quilòmetres. Això és perquè té trams d'orientació i perquè la filosofia és descobrir camins nous. La cursa és per equips de dos o de tres per evitar que gent sense experiència acabi massa perduda. Aquest cop seguiem la ruta de l'ermità des de Castellar de n'Hug.

Primera etapa:
La primera etapa va ser bastant dura mes que res perquè no hi havia quasi cap tram de descans, tot i això cal dir que transcorre per un paisatge preciós. La primera part del dia va ser la més moguda perquè el tram d'orientació es feia quan el sol encara no s'havia llevat, això va provocar que uns quants equips es perdessin molt. A mida que anàvem avançant trobàvem boletaires de redera els arbres que es sorprenien de trobar algú en bici per aquells boscos. Anàvem passant per Gombrèn o Sant Jaume de Frontanyà per pistes que eren un veritable trencacames, mireu el perfil de la ruta i veureu que tot el recorregut està ben "arrissat". El recorregut no és excessivament tècnic, però té rampes molt dures, algunes de les quals obligaven a arrosegar la bici. El tram final de pujada a Castellar de n'Hug per carretera va ser de relax i ens va ajudar a evitar la pluja.

Segona etapa:
La segona etapa va ser més plàcida i més curta, però amb una pujada llarga i intensa. La primera rampa del dia era molt intensa però per pista i amb bona tracció que amb paciència es feia prou bé, la baixada era ràpida i per una pista trencada que no facilitava els avançaments. Després vam rodar principalment per pistes amples i fàcils que ens van dur al peu de la gran pujada del dia. De fet des de Bagà fins a la Molina quasi no vam parar de pujar. El pendent a vegades és molt fort però quasi sempre es va per pista i pocs cops vam posar el peu a terra. Un cop a La Molina ens vam infiltrar a les pistes del Bikepark (molt divertit) i vam anar donant la volta per anar a trobar el coll de la creueta que és on començava el tram d'orientació del segon dia i que era bastant més fàcil seguint una trialera i quasi tota en línia recta. Per cert, la pujada d'una pista de la Molina arrossegant la bici em va tocar una mica la moral.

Mi querida bicicleta (Relatos de ciclismo de Holanda y España)

2009-09-06T02:58:00.001+02:00

Fa uns dies l'Agnès va anar a comprar un llibre a una llibreria i en va tornar amb dos: el que anava a buscar i un que li van regalar a la llibreria. Mi querida bicicleta (Relatos de ciclismo de Holanda y España) és un llibre que es distribueix de forma gratuïta i per celebrar que aquest any La Vuelta passa per Holanda.

El llibre ha sorgit de la col·laboració entre l'holandès Bert Wagendorp i l'espanyol Carlos Arribas sorgida d'una idea de l'Embaixada dels Països Baixos. Entre els dos han sel·leccionat deu relats curts on la relació entre l'home i la bicicleta té una especial rellevancia. Són relats de diverses èpoques i autors que ens evoquen un ciclisme èpic o els bons moments passats sobre una bicicleta. Els relats són:

Edwin Winkels: Las lágrimas de los Otxoa
Pedro Horrillo: Pedaleando con Bruno
Erik Brouwer: Ernest Hemingway era ciclista
Jesús Gómez Peña: 1965
Peter Winnen: El deseo de convertirse en mito
Alain Laiseka: Tres escalones
Thijs Zonneveld: Lluvia en mis ojos
Bernardo Atxaga: Hilario, el ciclista de Obaba
Tim Krabbé: El hombre de la mochila. Rememorando a Gerrie Knetemann
Miguel Delibes: Mi querida bicicleta

Els relats els he trobat molt evocadors per a qualsevol que hagi estat moltes hores en bicicleta o sigui aficionat a seguir les curses ciclistes. D'ells n'he aprés diverses coses, i la més impactant és que a Holanda hi ha una revista especialitzada en literatura ciclista! La revista es diu "De Muur" que vol dir "El mur" (com tots els catalans hem imaginat), i que ens ensenya que Holanda és un país bastant diferent al nostre pel que respecta a la seva relació amb la bicicleta. Llegint els articles veureu que la únic territori d'Espanya que se li apropa és el País Basc.

Els relat dels Otxoa és molt trist i sent el primer de tots ens pot tirar una mica enrera a continuar llegint, però val la pena. M'ha sorprès saber que Hemingway fos tan afeccionat al ciclisme i més en aquella època on hi havia altres preocupacions abans de l'esport. El relat és un assaig sobre la relació del famós escriptor amb el ciclisme. "Tres Escalones" és la història d'un ciclista immers de ple en la postguerra espanyola i crec que és una mostra de com es poden arribar a prendre l'esport els vascos. I el relat més alegre i curiós és "Lluvia en mis ojos" on un ciclista Holandès s'acomiada de la seva carrera en un equip mig xinès que fa les curses del sud-est asiàtic.

Si teniu oportunitat, llegiu-lo, si no el trobeu, demaneu-me'l.

Quebrantahuesos 2009

2009-08-24T20:31:00.022+02:00

La Quebrantahuesos (205km, 3.400m de desnivell aprox.) d'aquest any va tenir poca història, però en va tenir. Aquestst cop tots els que ens vam desplaçar fins a Sabiñánigo vam passar el dissabte sobre la bici. Érem el Joan, Daniel, Jordi, Pep, David i un servidor fent la Quebrantahuesos i el Sergi i l'Anna-Llibertat fent la Treparriscos, en total 8 ciclistes!

Bé la cursa va començar amb dos petits incidents: per una banda el Jordi va picar amb la bici del Pep uns metres abans de passar la línia de sortida i vam patir pels radis de la seva roda davantera, per una altra banda i més preocupant vàrem perdre el Daniel per un petit problema intestinal i no el vam tornar a veure fins al final. Els cinc que quedàvem vam sortir relativament tranquils per evitar-nos problemes en un recorregut atapeït de ciclistes i ràpid fins a Jaca. Aquest cop ens vam decidir a no tirar de cap grup ni anar saltant de grup en grup. Bé el Jordi m'ho va proposar i jo ho vaig trobar raonable vist el resultat de l'any anterior. La cursa era tranquil·la i gaudíem de bon temps amb sol però una temperatura molt agradable.

Llavors pujant el primer port del dia amb vent de cara, el Somport, vaig tenir l'incident que va marcar la resta de la meva cursa: vaig punxar la roda de darrera. Vaig parar a canviar la roda tan ràpid com vaig poder, però com feia temps que no punxava havia perdut la pràctica. A més vaig tenir un petit problema amb l'adaptador de la bombona que portava. Després gràcies al GPS vaig saber que havia trigat 10 llarguíssims minuts! A mi no m'ho va semblar.

Mentre canviava la roda vaig veure com passaven molts grups de ciclistes i em vaig imaginar que tornar a pedalejar seria problemàtic, i així va ser. Quan vaig tornar a la cursa em vaig trobar en un grup que anava molt lent amb el vent de cara. Al cap d'una estona vaig pensar que no recuperaria res de temps i vaig saltar del grup per anar a trobar el següent grup a veure si m'agradava. Això ho vaig fer uns set cops fins que al final em vaig cansar i vaig decidir pujar al meu ritme, que era bastant fort comprat amb els ciclistes que em trobava. Anava jo sol tirant d'algun ciclista que de tant en tant em volia seguir a roda i que mai donava relleus perquè feia vent de cara. En aquell moment em vaig començar a agobiar perquè veia que no atraparia el grupet del Jordi, Pep i Gary. Llavors, quan faltava poc pel port, vaig atrapar el Joan que no tenia un bon dia, i vaig decidir quedar-me amb ell per ajudar-lo a pujar i per evitar que jo rebentés al primer port del dia. Això ens va anar bé als dos.

Cim del Somport entre la boira i descens per recuperar una mica. Bé, o no, perquè feia molt fred, el terra estava bastant moll i la visibilitat del principi deuria ser d'uns 20 metres. A més no portava ulleres de ciclisme sinó les normals perquè m'havia deixat les lentilles a Barcelona i no em paraven de plorar els ulls. Més avall amb més visibilitat (60 metres i més) vaig començar a accelerar per agafar la carretera principal que em duria cap al Marie Blanc. Vaig acabar tremolant de fred. L'enllaç fins al Marie Blanc també va ser igual que la pujada al Somport: jo sol tirant i uns quants llepant roda. Això si, en un descens o fals pla de baixada a la gent potent li agrada tirar a sac i com jo portava uns plats compact em costava moltíssim seguir els que de tant en tant m'avançaven.

Bé, ja som al Marie Blanc on el 2008 vaig patir moltíssima calor. L'inici del Marie Blanc és suau i permet tornar a escalfar les cames, tot i així la majoria de gent ja va lenta, deu ser un efecte psicològic. Aquest any vaig pujar molt bé i a bon ritme fins els últims 800 metres que em vaig quedar redera d'un ciclista reclinat que em feia mandra avançar per què ocupava bastant espai. Algun cop fins hi tot per passar els grups de ciclistes que anaven xerrant vaig passar per l'herba relliscant i intentant no caure.

El descens del Marie Blanc és còmode i ràpid, no massa perillós. Vaig intentar relaxar-me perquè al tram final del port m'havia notat una mica el genoll (feia 15 dies que em feia mal). Baixant vaig veure una noia que anava molt bé, al cap d'uns minuts la vaig passar perquè no semblés que li mirava el cul. Quan vaig arribar al tram pla que feia d'ellaç amb el Portalet vaig pensar que calia posar-me en algun grup que em portés i permetés relaxar el genoll, mentre pensava això em va pasar la noia d'abans amb tres nois que tiraven d'ella a 45 km/h i sense pensar-m'ho em vaig enganxar redera d'ella i ja m'era igual si pensaven que li mirava el cul. Aquest grupet em va portar bastant còmodament fins al Portalet encara que la noia a vegades es quedava uns metres enrera.

L'inici del Portalet em va agradar molt, i vaig poder agafar el meu ritme però al cap de poc em va tornar a fer mal el genoll i cada cop anava pitjor. Vaig haver de parar un parell o tres de cops per relaxar i fer estiraments. Com havia apretat els pedals per intentar evitar moviments paràsits a la pedalada, quan parava em costava moltíssim treure el peu del pedal o tornar-lo a posar. Aquí ja em vaig desanimar bastant, no hi havia prou amb la punxada i haver de fer el recorregut bastant sol que llavors em comnçava a fer mal el genoll. Al cap d'una estona vaig veure el temps que portava i em vaig animar, si no m'entretenia gaire podia baixar de les 8 hores que estava prou bé. Vaig arribar al cim ja amb bastants ànims i em vaig llençar Portalet avall per encarar el definitiu Hoz de Jaca.

Descens ràpid i perillós pel vent el que ens va dur fins l'estreta carretera que conduía a la Hoz. Vaig voler fer tota la pujada sense forçar per relaxar el genoll, al final vaig pujar com vaig poder sense regular-me massa. La carretera de la Hoz és estreta i cal malfiar-se dels ciclistes que es volen colar per qualsevol lloc. Hi ha un parell de corbes perilloses amb matalassos i ja n'hi havia que els havien tastat. En aquest moment només pensava en els 20 quilòmetres finals plans i que volia entrar en un grupet que em portés fins a meta.

Al final ho vaig aconseguir però em va costar bastant enganxar un grup que es movia a quasi 50 km/h, per sort al final vaig poder arribar més còmode que l'any passat. La curiositat és que vaig entrar amb el Pep, que vaig atrapar just a la línia de meta (tenim el mateix temps). La resta d'integrants del grup els va anar prou bé: Jordi i David sense cap problema, Pep amb problemes a una cama però va acabar bé, Daniel bé però recuperant des de l'inici de la cursa, Joan patint una mica perquè aquest any no havia pogut entrenar tant com l'any passat i finalment el Sergi i l'Anna-Llibertat que la Treparriscos els va semblar poc, per tant l'any que ve els toca la QH!

Resultat: 7:55:55 (25,85 km/h de mitja) que no està malament comptant el que em va pasar durant la cursa, va quedar molt lluny el temps de l'any passat (10:29:14) amb molta calor i molta menys preparació. tots vam millorar temps menys el Joan que va anar una mica més lent que el 2008.

TOTES les fotos són del David (Gràcies) i aquí en teniu més

Ironman Lanzarote 2009

2009-08-24T00:49:00.007+02:00

Aquesta és una entrada que hauria d'haver escrit i publicat fa molt de temps, però per una cosa o una altra no ho vaig fer encara que el text quasi el tingués acabat. Bé, doncs aquí va la història.

Em vaig apuntar a fer l'Ironman de Lanzarote gràcies al Jordi, i ell s'hi va animar gràcies al Santi (que es va lesionar durant l'entrenament degut a un accident de moto i que al final no hi va poder anar). Anàvem en un grup de Probike amb l'únic objectiu d'acabar el repte. Per si algú no està molt posat en el tema només aclarir que un Ironman és un triatló de llarga distància, i que el de Lanzarote s'ha guanyat la fama de ser el més dur del món sobretot pel seu recorregut en bici amb molt vent i 2.550 metres de desnivell. Aquí teniu l'explicació del recorregut.

Els tres dies anteriors que vam passar a l'illa de Lanzarote estava molt tranquil, tant que fins hi tot em sorprenia a mi mateix. Vam tenir una mica de sol i quasi gens de vent, fet que no és habitual per aquelles contrades i que ens estranyava de cara a la cursa. Anar pel parc tancat de bicis era una mica acollonidor perquè es veien autèntiques màquines.

La cursa va anar així:

Nedar (3,8 km): Molt bé, pensava fer 1h40 o 1h30 si la cosa anava bé. Al final vaig fer 1h18 que és molt millor de lo que m’esperava. La veritat es que em vaig sentir molt còmode a l'aigua. Això si, allò de que només et pegues fins la primera boia (uns 200m) és mentida. Jo em vaig haver de barallar durant els 3,8 km. No sóc un bon nedador, però vaig notar l'entrenament que havia fet últimament i, sobretot, l'ajuda del neopré. No se'm va fer gens llarga la part de natació excepte potser els últims 200 metres, a més, quan a la primera volta vaig veure que portava 34 minuts (aproximadament) em vaig animar molt.

Ciclisme (180 km): Bastant dur, al principi molt bé, però després va anar a pitjor la cosa. Vaig sortir bastant ràpid aprofitant que hi havia zones sense vent i lleugera baixada en que la velocitat mitja rarament baixava de 46km/h i sovint ben per sobre dels 50km/h, m’anava controlant per no apretar molt i no picar-me amb els que portaven "bicis-avió" (bé, les de triatló). Després d’això ja va començar el vent. Vaig atrapar el Jordi molt abans del que tenia previst (també perquè només m’havia tret uns 6 minuts nedant enlloc dels 18-20 que m'esperava), al km 70 ja anava amb ell i al 90 el vaig deixar enrera (erròniament, com sempre). Després vaig seguir tirant però al quilòmetre 110km aprox vaig veure que tenia un problema.

La qüestió era que des de que havia sortit de l’aigua no parava de rajar-me el nas, no de mocs sinó d’aigua. Això va provocar que no pogués respirar i menjar alhora. Al km 110 vaig fer la primera parada per poder menjar aprofitant que estavem a un poble on teniem els acompanyants (i a mi m’acompanyava l’Agnès). El Jordi, com sempre, no va parar ni un segon. Després vaig haver de fer 3 parades mes però no em vaig alimentar tot lo que volia ni com volia.
El recorregut de la bici es podia anar fent, però no hi havia manera de relaxar-se i reservar de cara a la marató perquè fins al final hi havia pujada o vent. A més els quilòmetres estaven extremadament mal marcats.

Còrrer (42,2 km, si una marató): I aquí vaig pagar la mala alimentació de la bici i no poder-me relaxar. La marató crec que és l’etapa més psicològica, almenys per a mi. Vaig començar molt malament perquè les cames no em tiraven (al principi del recorregut hi havia tres pujadetes de merda que em costaven molt). Vaig intentar menjar i còrrer alhora, vaig veure que no funcionava i vaig decidir acabar de menjar i fer els avitualllaments caminant. De fet, després també feia les pujadetes caminant per no forçar i anar reservant. Al cap de 4 km vaig començar a agafar ritme i la zona plana la feia suficientment bé.
Reconec que hi havia pujadetes que hagués pogut fer-les trotant, però no sabia com acabaria i no tenia gens d'experiència en marató perquè era la meva primera. La última volta la vaig començar quasi eufòric perquè veia que ja ho tenia (només faltaven 10km), però al cap d’una estona em va agafar mal de panxa de les coca-coles que havia pres (no en prenc mai però una font de sucre era impossible de resistir) i no podia còrrer ni al pla. Per sort al cap d’uns 3-4 km i dues entrades als lavabos del recorregut, vaig poder tornar a trotar i després còrrer com abans. Al final vaig poder entrar a meta corrent amb l’Agnès que m’havia estat animant molt juntament amb l'Auro i els pares del Jordi.

Ara la marató la faria de manera molt diferent i segurament forçaria més, però el meu objectiu era acabar i ho vaig fer. Aquí sí que es va notar la manca d’experiència perquè el Jordi, que corre molt millor que jo, sí que es va anar regulant i va fer-la molt més còmodament trotant més lent del que jo corria al pla (és a dir, sóc tonto), i em va treure més de 40 minuts em sembla recordar. La gran minutada em va caure en els trossos que feia caminant, òbviament.

Les transicions les vaig fer lentes és cert, però es que anava amb molt de compte amb els peus i la sorra per evitar llagues. Al final vaig aconseguir no tenir cap problema físic. Ah, per cert, hi ha voluntaris (bé éren totes noies em sembla recordar) que a la primera transició, un cop surts de l'aigua et posen crema solar si vols i és una bona ajuda per passar el dia sobre la bici o corrent.

Aquí teniu un gràfic del temps emprat a cada moment de cursa:

Com veieu parlo de sensacions de la cursa, no de resultats perquè de fet són secundaris, el que interessava era acabar-lo. Tot i així, si us interessa (semre hi ha algú que ho demana), us puc dir que vaig acabar el 770 de la general (de 1055 que van acabar i 1143 homes inscrits) i 149 (de 193 finishers) de la meva categoria d'edat que era de 30 a 34 anys.

Aquí trobareu el detall del temps oficial i el meu diploma de finisher.
Més informació de la cursa a la web oficial de l'Ironman Lanzarote.

Nota sobre les fotos:

Arribada a meta acompanyat de l'Agnès.
El Jordi i jo anant cap a la sortida de la natació
Amb uns quants integrants del grup de Probike abans de la sortida
La sortida de natació, un dels moments més espectaculars pel públic
La primera parada que vaig fer per menjar, estava bé, però havia de menjar lentament
Encarant l'onzè quilòmetre de la marató una mica preocupat
Arribant a meta amb l'Agnès que em va acompanyar els últims 50 metres

Panasonic Lumix DMC-FX150

2009-08-21T10:51:00.006+02:00

Fa uns mesos se'm va espatllar la càmera compacta digital que m'havia acompanyat els últims anys i de la que estava molt content. Era una Sony DSC-P150 i les fotografies que feia m'agradaven bastant per ser una compacta. M'enfrontava a triar una nova càmera i tenia molt clar com havia de ser però no quin model.

Els requeriments éren simples:

que fos realment compacta per poder-la dur a una butxaca de pantaló o del maillot
que permetés la operació de la càmera amb una sola mà per fer fotografia fent esport
que tingués una bona lluminositat
que tingués controls manuals relativament avançats
que suportés un format raw de fotos
que tingués una bona opció de video (que fent esport ajuda)

Bé, i que no fos massa cara tampoc perquè fent esport hi ha sempre la possibilitat de mort sobtada de l'aparell.

La càmera que finalment vaig triar és una Panasonic Lumix FX-150. N'estic bastant content i podeu veure les fotos que faig amb ella a la pestanya de fotos del bloc (us durà a Flickr), o directament al meu compte de Flickr. Aquí us deixo un anàlisi de Digital Photography Review i el grup d'usuaris a Flickr.

Després de portar ja bastantes fotos, aquestes són les meves impressions de forma desordenada:

La qualitat de la òptica és molt bona i té molta lluminositat, fet que permet que les fotos tinguin molt bona imatge i uns bons colors.
M'agrada el gran angular per poder fer fotos de paisatges, però s'ha d'anar amb compte amb les perspectives.
Quasi mai tiro en raw sinó és que m'interessa molt la qualitat d'una foto en concret, les raons són el tamany (uns 19 - 20 MB per imatge) i el fins fa poc limitat suport del format raw de panasonic amb arxius .rw2.
M'agraden els controls manuals de la càmera com compensació de l'exposició, regulació de la potència de flash, sistema d'ajust ISO, diversos modes d'autoenfocament i possibilitat de fer bracketing (d'exposició i color) de forma assistida per després poder fer imatges en HDR.
M'encanta que el video sigui en HD 720p perquè té molt bona qualitat i sempre em pot solucionar alguna situació, encara que no es pugui fer servir el zoom mentre es grava en vídeo.
Als modes de nens o mascotes es pot posar la data de naixement i el nom del subjecte i queda enregistrat en les metadades de la imatge.
Una fabulosa funció que trobo extremadament pràctica de les últimes càmeres és la gestió de diverses zones horàries i fins-hi tot de dates de viatge, de manera que no has de canviar les zones un cop has programat el viatge.
He vist que amb ISOs moderadament elvades el sensor genera soroll per color, si la foto és en blanc i negre n'hi ha molt menys.
Ah, i finalment, el mode totalment automàtic és realment bo.

Les noves càmeres Panasonic cada cop estan agafant més reconeixement gràcies a la seva qualitat i productes com la LX3 que ja s'ha fet un lloc entre els aficionats avançats.

Algunes fotos:

Asus eee PC 901 amb Linux

2009-08-21T08:21:00.001+02:00

La meva última adquisició en matèria d'ordinadors és un d'aquells eee PC tan bufons que ha fet Asus i amb el que ha revolucionat el mercat dels ultraportàtils. El vull utilitzar com a ordinador que em pugui endur a tot arreu sense que em preocupi gaire que rebi algun cop i que no em molesti transportar-lo. L'estrena va ser en el viatge a Japó que he fet aquesta primavera, i de fet, aquesta entrada la vaig començar a escriure des d'aquest ordinador mentre sobrevolava Xina.

El que jo he triat es un Asus 901, un ordinador amb una pantalla de 8,9 polzades, un processador Intel Atom de baix voltatge, "disc dur" de memòria sòlida (SSD) amb una alta resistència als xocs, xarxa WiFi b/g/n, lector de targetes SDHC, bateria de sis cel·les que li dona una autonomia de quasi 7 hores i amb un pes de poc més d'un quilo. La versió que jo vaig triar és la que té 20 GB de SSD, 1 GB de memòria i ve amb un sistema operatiu Linux fent servir la distribució Xandros.

Aquest ordinador era molt atractiu al seu moment, però una de les promeses inicials era el seu baix preu i jo el trobava encara elevat ja que es venia per uns 350 euros. Ara, al cap d'uns mesos l'he comprat per 182 euros a PC Green. Crec que he fet una bona compra, i ho vàrem confirmar durant el viatge.

Amb el temps he vist que és molt pràctic viatjant, ja sigui per parlar amb la família via Skype, fer reserves, mirar horaris, revisar fotos, escriure al bloc, portar els comptes del viatge, ... Però no nomès això, sinó que també l'he preparat per fer l'administració de la base de dades de skimountaineering.org amb MySQL. De fet l'he preparat per a que sigui molt fàcil i ergonòmic de treballar gràcies a Mercury o Dropbox (que és indispensable a qualsevol ordinador). He personalitzat fortament el Firefox perquè és el programa que més faré servir de l'ordinador, i entre altres coses he afegit l'extensió Scribefire per poder escriure entrades al bloc mentre no estigui connectat a internet (als trens o avions). Hi he afegit un programa d'administració del GPS que tinc per geolocalitzar fotografies i que jo mateix he traduït al català. Tot i això intento no posar-hi masses programes.

Una de les coses que no he aconseguit fer és instal·lar el Gimp, però el que he fet és instal·lar un Ubuntu versió 9.04 Netbook Remix en una tarja SDHC. L'Ubuntu ja té el GIMP per tant no crec que tingui problemes, a més, hi ha molts programes linux que estan en paquets ubuntu per instal·lar-los fàcilment i les actualitzacions de l'Ubuntu no crec que posin gaires problemes. Amb Ubuntu veig que l'autonomia baixa una mica. I un altre detall, l'Ubuntu està en català!

El següent pas és instal·lar un Windows XP en una altra targeta SDHC (això és més complicat) i llavors ja tindré un ordinador amb tres sistemes operatius funcionant a ple rendiment i que em permetran fer de tot. El Windows, sobretot, el vull per poder seguir els entrenaments que faig ja que tots els programes que utilitzo són per aquest sistema operatiu i no trobo alternatives convincents.

Més informació al microsite dels eee PC o als fòrums i wikis d'usuaris dels eee PC.

Breu història del món

2009-08-21T00:01:00.000+02:00

Ernst Gombrich és un reputat professor d'història que quan fa molts anys va rebre l'encàrrec de fer un llibre d'història per nens no es podia imaginar l'èxit que tindria. Breu història del món és un llibre pensat per un public juvenil però que no és escrit de manera infantil i tracta el lector com un ésser intel·ligent. Gombrich presenta la història d'una forma narrada no pas de forma asèptica sinó com un relat de fets, expressant-hi alguna opinió allà on no molesta a la veracitat.

A mi m'ha servit per repassar la història de la humanitat a grans trets i situar bastant exactament allà on van passar uns fets concrets i quan ho van fer. L'autor aconsegueix que el lector s'interessi en la història (bé jo ja hi estava interessat, però crec que ho aconsegueix) i, sobretot, relacioni conceptes i èpoques històriques. Recordo que la majoria de cops que vaig estudiar història a l'escola em semblava que cada civiització era un cosa a part de les altres i no sabia ben bé com es relacionaven. Això era degut, segurament, pel fet que els llibres estaven dividits per temes dels quals després m'havia d'examinar. La Breu història del món explica la història com un conjunt únic i no com un anecdotari o un recull d'elements escollits arbitràriament.

M'ha encantat trobar-me un llibre on la història pren un format de conte, amb un inici, un desenvolupament i un final que és la història que ha viscut en primera persona Ernst Gombrich i que molts de nosaltres hem sentit al nostre voltant.

Breu història del món
Ernst Gombrich
Grup 62
Col·lecció: labutxaca
Edició original: 1935
1a edició catalana: 1999 (ed. Empúries)
ISBN: 978-84-92549-49-8
Pàgines: 400
Preu: 8,65 €

Kitchen

2009-08-20T22:47:00.001+02:00

Kitchen és la primera novel·la de Banana Yoshimoto que va ser molt ben acollida pels lectors, on apareixen temes que han marcat molt la societat japonesa els ultims anys com son la mort i les relacions amoroses de joves sobretot de la generació dels 60 quan es començava a modernitzar Japó després de la guerra.

Kitchen ens porta tres històries, no massa allunyades les unes de les altres on el tema principal crec que és la tristesa i la sensació de que la societat que envolta el protagonista no l'acaba d'entendre. Després de llegir unes quantes novel·les japoneses aquest és un tema que hi apareix recurrentment, com si hi hagués quelcom que impedís els protagonistes de trobar ajuda o consol en altres ciutadans encara que aquest es mostrin servicials, amables o tinguin alguna debilitat cap el protagonista.

Les tres històries estan escrites d'una tirada, sense capítols, fet que ens du a una història sense talls i forçadament continua encara que a vegades, de paràgraf a paràgraf hi hagi un salt temporal. És un llibre fàcil i ràpid de llegir que ens transporta, altre cop, a un Tòkio ple de gent però on només hi trobem els dos protagonistes aïllats del paisatge urbà que els envolta.

Kitchen
Banana Yoshimoto
Tusquets Editores
Col·lecció Andanzas
1a edició castellana: octubre de 1991
ISBN: 84-7223-386-3
Pàgines: 208
Preu: 14 €

After Dark

2009-08-20T22:41:00.001+02:00

Ha passat per les meves mans la penúltima novel·la de l'autor japonés Haruki Murakami, un autor que m'agrada molt. After Dark és una novel·la típica de Murakami, però sembla com si cada cop més l'autor explorés el vessant ocult de Tòkio. Murakami diu que no vol escriure sempre el mateix, sino que vol evolucionar a cada relat que surt de les seves mans, i si llegim uns quants llibres podem veure que ho aconsegueix a poc a poc.

Aquest cop la història ens porta a viure una nit amb uns personatges normals però que ténen quelcom que els fa diferents dels altres. Les històries personals de cada personatge s'anirán descabdellant a poc a poc a mesura que les seves vides s'entrellacen i descobrirem que la nit és més fosca del que sembla. En aquest cas Murakami ens porta a ser uns mers observadors i fins-hi tot sobta que faci servir el punt de vista d'una càmera. Això si, segueix sent el típic Murakami en tant que el títol el pren d'una cançó de jazz i les situacions poden arribar a ser una mica surreals. Com sempre en les novel·les japoneses modernes que he llegit, sembla que els protagonistes estiguin aïllats de la gent que els envolta. De fet, uns dies per Japó ens donaran la sensació que a vegades, entre el mar de gent que hi ha, es poden sentir molt sols si no aconsegueixen encaixar en la seva societat.

És un llibre que es llegeix molt ràpidament i que ens encurioseix a cada pàgina que passem. És important que el lector sigui actiu imaginativament per a completar les històries que s'hi descriuen i s'imagini l'entorn on es desenvolupen les històries.

After Dark
Haruki Murakami
Editorial Empúries (Grup 62)

Col·lecció: Narrativa
Edició original: 2004
1a edició catalana: octubre 2008
ISBN: 978-84-9787-337-6
Pàgines: 334
Preu: 17,00 €

Els cotxes esportius que més m'agraden

2009-08-19T16:43:00.003+02:00

Hi ha molta gent que li agraden els cotxes esportius, però la majoria es conforma en desitjar un Ferrari. Alguns altres pensen en Lamborghini, Bugatti, Maserati, Porsche, Mercedes, Audi o Bentley que són altres marques més "comercials". De fet alguns d'aquests cotxes m'agraden però no són els que aniria corrent a comprar-me si em toqués la loteria.

Aquests són els cotxes que actualment em semblen més atractius, sobretot per concepte:

Caterham Seven, el gran successor el mític Lotus 7. Aquest és una debilitat històrica que tinc.
IFR Aspid, el super esportiu reusenc que rivalitza amb el Bugatti Veyron i que l'únic que li falta es que funcioni a base d'avellanes.
Ariel Atom 3, un espectacular esportiu "naked" que sembla ser molt divertit de conduir.
KTM X-Bow, seguint l'agressivitat de les motos KTM però amb quatre rodes.

L'Euromed no és un Shinkansen

2009-08-07T01:24:00.051+02:00

Aquest text és una actualització de la entrada original després de fer el viatge de tornada cap a Barcelona.

Avui he hagut d'agafar per primer cop l'Euromed. Ho he fet per feina i el meu destí era València. L'he perdut i he hagut de comprar un bitllet per al següent. És cert que anava just de temps, però no m'esperava que agafar un tren de llarga distància amb Renfe fos tan exageradament poc eficient. A més, les meves últimes experiències ferroviàries han estat bastant diferents.

Havia d'agafar el tren a les 7 a l'estació de Sants. Resulta que amb el bitllet que tenia imprès de la web ~~no podia entrar~~, era un localitzador, com d'avió, ~~que primer s'ha de canviar a les taquilles~~ (el cert es que com vaig descobrir a la tornada si que podia fer-lo servir directament, però a l'anada no m'ho van dir). Jo no ho anava a fer, potser acostumat a que a Suïssa els bitllets impresos a la web son tant vàlids com els de les taquilles. Després s'ha de fer cua, com a l'aeroport, per passar la seguretat. S'ha d'ensenyar el bitllet a una noia per a que et deixi passar a la zona de seguretat, un cop allà s'han de passar tots els paquets per les cintes de rajos X o el que siguin. Òbviament això forma una altra cua i un petit caos si els teus companys de viatge són vells i nens amanit amb algun turista despistat que només parla anglès. Després encara hi ha una noia a la que s'ha de donar el bitllet, que el comprova i et deixa passar a l'estil embarcament d'avió.

Ja se que som un país on hi ha terrorisme, però fer analitzar només les bosses dels passatgers de l'Euromed que transita les mateixes vies que els rodalies a poc més que la velocitat d'un rodalies (les vies no dónen per més) crec que és una tonteria. Enlloc ho he hagut de fer quan he fet viatges de llargues distàncies, ni a Suïssa, ni a Txèquia, ni a Eslovàquia, ni encara menys al Japó. De fet, la nostra experiència japonesa en el tema m'indica que a Espanya encara li queda molt camí per recòrrer, i si va en els seus trens això va per llarg. L'Euromed només es pot comparar a alguns trens exprés del país del sol naixent, però en concepte i no aplicació. M'explico.

Al Japó un Shinkansen és un tren ràpid i prou, no s'ha de passar seguretat i arribar a l'andana per agafar el tren és tan complicat com agafar un rodalies a Ocata, per tant no hi ha cap parafernàlia afegida i el servei és extremadament pràctic. Una gran diferència és la velocitat: l'Euromed pot anar a 220 km/h però amb les vies que té el país no crec que superi els 160 km/h, a més, com va més ràpid que els rodalies i fa servir la mateixa via de tant en tant s'ha d'aturar enmig del no-res per evitar col·lisions. Els seus equivalents japonesos (un Express) no sé a la velocitat que van però mai publiciten la velocitat màxima sinó la mitja, i són més ràpids. Els Shinkansen no són els trens més ràpids del món però són els que fan els trajectes a una velocitat mitja més elevada (i a més recordem que tenen un retard mitjà de 6 segons).

Però la cosa no es queda aquí, al Japó saps on paren les portes de cada tren i, per tant, no has de passejar amunt i avall de l'andana un cop arriba el tren i hi ha molt menys caos. A la majoria de trens japonesos un cop trobes la porta, hi entres a peu pla, un fet inconcebible a Espanya ~~a excepció~~ de l'AVE (l'Euromed quasi ho aconsegueix, però no és tan pla). ~~L'Euromed també fa parades~~ (vaig descobrir que a l'anada havia anat en un "Arco", però això no m'ho van dir al comprar el bitllet) a Tarragona, la megaurbs de Salou o l'Aldea que deu ser el motor econòmic del delta de l'Ebre, però no estaven anunciades al cartell de l'estació, al Japó saps quines són les parades de cada tren abans de pujar-hi. Una altra molèstia és el costum local (i més en un tren que va al sud d'Espanya, encara que sembli racista) de parlar a crits, i ho fa tothom: vells, nens cafeinats (a qui se li acut?!), adolescents que fan el canvi de veu, algun exemplar de macho ibérico i alguna que altra cantaora (això és al Arco que anava a Andalusia, a l'Euromed hi ha valencians, catalans i guiris principalment). A més la megafonia és en el castellà castís que li permet el conductor, res d'anglès i amb un volum tret del FIB, però distorsionat (L'Euromed tenia megafonia en anglès, però no se sentia massa bé). A l'Euromed també hi ha pel·lícules com si fos un avió, però les pantalles deuen ser de ~~segona~~ setena mà perquè costa molt veure-hi res. Anyoro els trens japonesos on hi ha bastant silenci i no es permet parlar per telèfon. Ah, i el tren en el que vaig m'ha tocat viatjar d'esquena durant tres hores i mitja, ideal. La diferència de l'Euromed respecte l'Arco és mínima, potser el tren és una mica més còmode, però no és un viatge gaire més ràpid i l'experiència d'usuari en general és la mateixa, fet que encara em sorprén més.

Métaphysique des tubes

2009-07-19T18:00:00.002+02:00

Li he agafat un llibre a l'Agnès perquè l'he vist primet i seria ràpid de llegir. Métaphysique des tubes és un llibre molt curiós dela belgo-japonesa Amélie Nothomb. I és tant curiós com ser una autobiografia de 0 a 3 anys. L'autora ens presenta la visió d'una nena que viu els seus primers anys de la seva vida al Japó de la mà dels pares (ell, diplomàtic) i la noia japonesa que la cuida.

El que sorprén més és l'elaborat vocabulari que utilitza i que espanta una mica a les primeres pàgines, sobretot comptant que és en francès. Tot i això és un relat fresc i que fa esbossar somriures molt sovint. És una novel·la curta i agradable que no fa mal llegir en dues o tres estones lliures.

Métaphysique des tubes
Amélie Nothomb
Idioma: francès
Editorial Albin Michel
Col·lecció Le Livre de Poche
1ª edició: 2000; edició de Le Livre de Poche: 2002
ISBN: 978-2-253-15284-2
Pàgines: 157
Preu: 4,5 € (França); 6 € (Catalunya)

La tendresa dels llops

2009-07-14T19:38:00.000+02:00

He acabat de llegir una altra novel·la de debut: La tendresa dels llops. La novel·la es va endur per sorpresa el premi Costa britànic (abans Whitbread) que és el segon amb més prestigi de les illes angleses. L'escocesa Stef Penney no és una debutant qualsevol perquè ja escrivia guions per a pel·lícules i, per tant, domina la narrativa, la trama i sap conduir la tensió fins al desenllaç del libre que al principi havia de ser un guió.

La tendresa dels llops és una novel·la d'intriga emmarcada al Canadà de mitjans del segle XIX. Rica en paisatges i en personatges que es descabdellen pàgina a pàgina, ens transporta exitosament a un paisatge dur i inhòspit on només els indis s'hi troben a gust. Stef Penney no ha estat mai al Canadà perquè pateix agorafòbia i tota la documentació la va fer des de biblioteques londinenques, que ja era prou esforç per ella, però tot i això aconsegueix que cada paisatge tingui la seva pròpia vida i sigui un entorn perfecte per a cada situació.

Al principi se'ns presenta l'assassinat en plena nit d'un paranyer francès en un poblet tranquil. A mida que avança la història de la recerca de l'assassí, anirem veient cada cop més personatges dels que a poc a poc descobrim diferents angles que ens mostren la relació entre ells i amb l'assasinat. El trencaclosques és va completant fins a un desenllaç plenament cinematogràfic i emotiu. És una història molt ben portada que cada cop t'atrapa més i al final ja no la pots deixar. És un llibre que m'ha agradat molt i que recomano a tothom.

La tendresa dels llops
Stef Penney
Editorial La Magrana, Salamandra / RBA
1a edició en català: febrer 2009, edició original: 2006
ISBN: 978-84-9867-447-7
Pàgines: 446
Preu: 19 €

La solitudine dei numeri primi

2009-07-04T22:52:00.000+02:00

M'acabo de llegir la meva primera novel·la en italià. Després de no tenir la confiança per llegir Gomorra en el seu idioma original, aquest llibre l'he esperat a poder tenir-lo perquè aquesta temàtica si que em veia en cor d'entendre-la bé. "La solitudine dei numeri primi" és la primer anovel·la de Paolo Giordano, un físic. Segons la Wikipèdia en Giordano està estudiant les propietats del quark bottom (una partícula subatòmica), però vist l'èxit de la seva primera novel·la que el 2008 va rebre el premi Campiello Opera Prima i que es va convertir en la novel·la més venuda d'Itàlia el 2008 amb més d'un milió d'exemplars, no m'estranyaria que deixés la física de costat i es dediqués a escriure.

Però quina història hi trobem a les pàgines d'aquest llibre tan exitòs? Doncs la veritat és una espècia d'història d'amor de dos individus que demostren unes habilitats especials per a ésser uns inadaptats socials. Un d'ells és un noi que és un geni de les matemàtiques (no és d'estranyar veient la professió de l'autor) i l'altra una noia anorèxica. La relació entre aquests dos personatges està ben resolta i demostra que l'autor ha sabut imprimir uns caràcters als personatges que desperten diferents sentiments al lector i que molts cops no són agradables. Certament, per ser la primera novel·la de l'autor, cal reconèixer que està ben escrita i que és molt recomanable.

La lectura de la novel·la és ràpida i els capítols són prou curts per fer-la àgil. Tot i així hi ha una cosa que m'ha destorbat i que m'ha sorprés: la mala qualitat de la impressió. De fet Mondadori és una gran editorial i no m'esperava trobar en un llibre seu errors de mala edició com guins mal posats o tinta que es corre en la texura del paper i que dificulta la lectura. Quasi diria que és de baixa qualitat encara que sigui de tapa dura, per exemple els llibres de labutxaca que valen la meitat estan més ben elaborats.

Si la voleu llegir però l'italià no us convenç ho podeu fer en català de la mà d'Edicions 62.

La solitudine dei numeri primi
Paolo Giordano
Idioma: italià
Editorial Mondadori
ISBN: 978880457702
Pàgines: 312
Preu: 18 €

2n Viatge a Japó: Dia 9

2009-04-04T16:54:00.002+02:00

Avui és l'últim dia que passem sencer a Japó i més concretament a Tòkio perquè demà anirem ben d'hora cap a l'Aeroport de Narita per agafar l'avió i tornar cap a casa. Llavors el que hem fet és anar a llocs als que no ens hi haviem dedicat gaire al nostre anterior viatge. Hem començat pel parc Yoyogi. Només arribar ens ha sorprés perquè és un parc diferent a tots els que hi ha a Tòkio, Kioto o Kanagawa. No hem anat a la zona amb aigua on hi ha cirerers com a altres parcs sinó que ens hem quedat per la zona perifèrica i central. Yoyogi és un bosc dins la ciutat, immens i amb camins amplíssims. Al centre hi ha un temple sintoísta on s'hi acostumen a fer casaments i nosaltres n'hem enganxat un de famosos (estava ple de premsa) encara que nosaltres no sabíem qui éren.

Després ens n'hem anat a Harajuku, un barri famós per l'ambient jove i els vestits extremats i estrafolaris. Només arribar hem alucinat amb un noi que anava vestit de col·legiala amb una faldilla blau cel i una perruca rosa. Després hem anat veient de tot, fins hi tot botigues per gossos on hi havia disfresses manga per les pobres i torturades psicològicament mascotes japoneses.

Sortint d'aquí hem anat a la botiga d'Asics de Harajuku. He preguntat per unes sabatilles d'atletisme de marató (les de triatló no m'atreveixo a portar-les perquè porten un còmic imprés) i m'han dit que per aconsellar-me millor em podien mesurar el peu, he acceptat i m'han fet un escàner en 3D! El resultat ha estat agafar unes sabatilles estretes i amb suport per una lleugera pronació, les GT-2140 New York-slim.

Des de Harajuku hem baixat fins a Shibuya, un altre dels barris emblemàtics amb botigues de roba per joves entre altres coses. Hi hem dinat i hem decidit tornar cap a Ginza caminant. Ens hem passat la tarda caminanant per travessar mig Tòkio però ens hem fet una idea bastant més complerta de la zona. De camí m'anava fixant en les bicis que utilitzava la gent per moure's per la ciutat i m'ha sobtat trobar tres tipus de bicis: la típica de passeig (i més utilitzada), de carretera o hibrides amb roda de 700 i finalment bicicletes de pista de pinyó fix amb manillar pla o de cabra. També s'utilitzen molt rodes lleugeres de 18 o 16 radis, molt estrany per fer-les servir a la ciutat a casa nostra.

Hem acabat el dia buscant una botiga de trens de modelisme on no he comprat res perquè m'ha semblat insultantment car per un tren de menys qualitat que qualsevol dels europeus i comprant menjar en un supermercat del barri per portar-lo a Barcelona. Encara no hem marxat i ja pensem en què farem quan tornem.

2n Viatge a Japó: Dia 8

2009-04-03T17:35:00.001+02:00

Avui necessitàvem descansar una mica i ens hem llevat més tard de l'habitual, això vol dir que hem sortit de l'hotel a les 10. Ens n'hem anat cap al jardí de Hamarikyû-teien que està al costat del mercat de peix (i a poc més de deu minuts de l'hotel). De camí ens hem aturat a treure el cap al temple Hongwanji de Tsujiki que ens ha semblat una mica curiós. El que el fa diferent és que és de pedra i a l'estil indi, però per dins és com un temple normal.

Al jardí hi hem anat perquè se suposava que era un lloc tranquil i poc explotat pels ciutadans de Tòkio, en part per haver de pagar entrada. La realitat és que estava ple de gent que fins-hi tot arribava en autocar. El jardí és una antiga propietat imperial que després va passar a mans de la ciutat; com tot en aquest país, les construccions es van cremar i reconstruir diverses vegades. El que ens ha sobtat del jardí és que enlloc de tenir carpes té meduses. Això s'explica fàcilment perquè està en contacte amb el mar, de manera les marees permeten que els animals marins hi penetrin, al contrari de la resta de jardins d'aigua dolça. És espectacular estar en un jardí petit i bonic que de fons té gratacels immensos...però això passa sovint a Tòkio.

Després hem anat al mercat de peix de Tsujiki amb la intenció de donar una volta i dinar d'hora. Ens ha costat trobar restaurant perquè la majoria tenien molta cua per poder entrar. Al final hem anat al restaurant on vam esmorzar a l'anterior viatge i hem fet un bon dinar a base de sushi. Hem triat diversos sashimi curiosos per tastar-los (pota de pop, cranc, potes de calamar, congre, ...) a part d'un set bàsic de sashimi. També ens han dut una mena de flam d'ou amb bolets i una sopa de miso i peix. Hem menjat més del que esperàvem i ens hem ben atipat.

A la tarda ens hem dedicat a voltar per Ginza per fer baixar el dinar i mirar botigues. Hem entrat a algunas botigueta que ja coneixíem, pastisseries i grans magatzems. Hem visitat Leica (una mica decepcionant perquè només hi havia 4 fotografies) i l'edifici Sony que està a la Sony-dori (carrer Sony). Al cap d'una estona i després de preguntar una mica hem trobat una botiga de bastonets japonesos que vam veure en un programa que feien ahir a la tele; hem comprat dos parells dels més assequibles perquè n'hi havia de fins a 45.000 iens (uns 337 euros!).

Al final hem pres una copa de shôchu, un licor japonès, despres de veure que un cafè costava el mateix que un vodka amb tònica per exemple, mentre vèiem passar la gent del carrer i alucinàvem amb la quantitat de geishes i dones amb el vestit tradicional que vèiem.

2n viatge a Japó: Dia 7

2009-04-02T16:22:00.095+02:00

Avui ens hem llevat a Ise amb un vent que ni el de l'Empordà! Ara entenem perquè la propietèria del ryokan on hem passat la nit té aquest comportament hiperactiu, va per la casa amb mascareta i només porta una sabata en un peu i l'altre el duu descalç. La veritat és que l'allotjament no ens ha acabat de fer el pes (car i amb banys comunitaris) però tampoc teníem massa opcions en aquest poble tan petit...

Després de comprar alguna cosa per esmorzar en un súper que hi havia a prop, ens hem dirigit cap al santuari xintoísta d'Ise, que està format per dos grups de temples, el Geku Sando i el Nai-ku Sando. Nosaltres només hem vist el primer perquè que al segon grup de temples s'hi accedeix en autobús i el viatge dura 30 min. El curiós del cas és que els edificis que el formen es reconstrueixen cada 20 anys d'acord amb els criteris xintoístes de puresa i renovació; això vol dir que al 2013 tocarà posar-se de nou mans a la obra i al costat de cada edifici ja hi tenen el solar preparat.

Geku està envoltat d'arbres immensos, d'aquells que veus on comencen però no saps on acaben, gruixuts i ramificats. Tot un espectacle. Llàstima que no ens han deixat fer fotos de les construccions ni dels monjos, que estaven recollint fulles del terra redera grans tanques; a més, hi havia càmeres de videovigilància camuflades entre els arbres així que hem fet el que hem pogut, dissimuladament. El complex conté una relíquia imperial: un mirall sagrat, però no crec que justifiqui tanta seguretat.

Després ens n'hem anat cap a Futami per veure una de les imatges emblemàtiques del turisme japonès: les Meoto Iwa. Són dues roques marines que simbolitzen els déus pares del Japó (Izanami i Izanagi) i que estan casades perquè estan unides per una corda sagrada. Quan hi hem arribat ens hem trobat que el vent que estàvem patint havia deixat el mar molt revoltat i era difícil fins-hi tot aguantar la càmera per fer una foto sense moure's o mullar-se. Amb les fotos que havíem vist creiem que les roques serien més grans, però la veritat es que no ho són. Després de de veure les Meoto Iwa hem entrat a un súper i hem estat tastant especialitats de peix de la zona. Al final ens hem decidit a comprar una bossa d'un aperitiu de cranc que bàsicament són crancs sencers amb boletes dolces per sobre i que es mengen amb closca i tot. Ha resultat ser bastant bo. Us posem el vídeo de com els tasta l'Agnès.

Com que havíem patit molt fred hem decidit dinar a Nagoya i després anar cap a Tokio amb temps perquè tot i que ens havíen confirmat la reserva, no sabíem on era l'hotel exactament, només sabíem el barri i a Tokio els barris són bastant grans. Ah, quan anàvem en shinkansen hem vist el mont Fuji sense cap núvol, que l'anterior viatge no ho vam aconseguir, i és impressionant. Quan anàvem pels carrers de Tokio buscant l'hotel (amb l'ordinador obert intentant trobar una connexió oberta a internet) se'ns ha apropat una noia que tot i no parlar quasi res d'anglès ens ha volgut ajudar a trobar l'hotel i ho hem fet molt ràpid gràcies a ella. Els japonesos ens ajuden sempre que tenen oportunitat de preacticar l'anglès perquè encara que el llegeixin i l'escriguin relativament bé, normalment el parlen molt malament. Avui fins-hi tot en una fruiteria un client s'ha posat a parlar amb nosaltres només per practicar anglès.

2n viatge a Japó: Dia 6

2009-04-01T14:38:00.004+02:00

Avui ens hem llevat molt d'hora per anar des de Matsuyama a Ise, que està molt lluny. El primer tren que havíem d'agafar sortia poc després de les 8 i no el podíem perdre. Abans, però, hem fet un bon esmorzar a l'hotel que ha resultat ser el que tenia millor relació qualitat/preu del tots els que hem visitat. Ara, durant l'esmorzar, ens hem vist envaïts per un "ramat" d'escolars que no deixaven de mirar-nos. Hem agafat l'express amb un minut de marge i ens ha dut resseguint la costa i travessant un altre cop el pont sobre el Mar Interior del Japó. El temps és molt variable fent tants quilòmetres però avui tornem a tenir núvols. Abans d'arribar a Ôsaka amb el shinkansen s'ha posat a ploure.

A l'estació d'Ôsaka hem intentat aclarir quin era el tren que havíem d'agafar per anar a Ise però no ha estat fàcil. Després de dues consultes a les oficines de JR (Japan Rail) hem acabat decidint passar una estona a Ôsaka i després anar cap a Nagoya i esbrinar quin era el següent tren havíem d'agafar. Com que havia acabat de ploure a la ciutat i encara hi havia núvols molts foscos hem decidit veure el castell que van reconstruir fa poc. Si us fixeu en els comentaris del que visitem (o en les fotos) us haureu adonat que molts cops diem que les coses estan reconstruïdes. El que passa és que com les construccions tradicionals són basicament de fusta, hi ha molts incendis, tifons, tsunamis o terratrèmols que se les enduen. Aquí s'assumeix que els edificis tenen una vida reduïda i fins i tot els moderns s'enderroquen al cap d'uns anys per fer-ne de nous.

Ens ha agradat molt la vida que hem trobat al parc que envolta el castell, que és molt gran i té dues muralles altes amb un ampli fossar ple d'aigua. Hi havia tot de gent fent el Hanami, és a dir, menjant i bevent sota els cirerers del parc, que ja tenien les primeres flors. També hem trobat una zona on molts joves anaven vestits de forma extremada o directament cosplay (disfressats de personatges de manga). Hi havia un noi vestit de granota verda, molt divertit i un altre disfressat de pikachu. Hem aprofitat l'ambient i els venedors ambulants per prendre un okonomiyaki (plat típic d'Ôsaka) sota un cirerer, com uns japonesos més.

Després hem fet cap a Ise via Nagoya. En el trajecte en tren en un "limited express" ens han fet pagar un suplement perquè el tren passava per una via que no era de JR (no ens ho havien dit) i la broma ens ha costat 490 iens per cap. Un cop a Ise i gràcies, un altre cop, a la guia Lonely Planet, hem trobat el ryokan on finalment fem nit. No ens en fiem gaire de la propietària que va una mica a la seva; de fet ha tardat quasi dues hores a pujar-nos el té de benvinguda que normalment et trobes només arribar a l'habitació. El ryokan és justet, amb bany i dutxes comunitaris. Ja veurem demà què ens costa finalment.

L'anècdota del dia ha estat trobar connexió a internet. La necessitàvem per saber si ens havia arribat el correu de confirmació de la reserva d'hotel a Tokyo (fa 3 dies que busquem hotel i tot ple). Al ryokan no n'hi ha i hem agafat l'ordinador engegat i hem anat caminant pel carrer fins trobar una xarxa wifi oberta. Al cap de tres cases i al costat d'un banc l'hem trobada i hem pogut consultar el correu drets al carrer. La situació no ha estat la més còmoda del món perquè, a més, feia fred i una mica de vent. De pas hem aprofitat per actualitzar el bloc amb el cinquè dia del viatge i penjar-hi les cinc fotos.

2n viatge a Japó: Dia 5

2009-03-31T23:30:00.002+02:00

Hem deixat Okayama (Honshu) per anar a l'illa de Shikoku. És curiós veure com el tren travessa el mar sobre un llarg pont que uneix les dues illes i que permet gaudir d'un paisatge realment espectacular on tot de petites illes s'escampen pel mar Interior del Japó. El nostre destí és un poble anomenat Kotohira on haurem de pujar els 1.368 graons que duen al temple de Kompira-San (també hi ha la possibilitat de pujar-los en palanqui per la "mòdica" quantitat de 6.500 yens, 51 euros) si hi volem arribar. El recorregut està ple de botiguetes d'artesania, d'aliments típics de la zona o de bastons de bambú per facilitar l'ascens al temple. De fet, hem pogut disfrutar molt més veient com es feien els udon (fideus gruixuts) de forma tradicional, amassant la pasta i tallant-la amb guillotina, que de l'ascens per les escales. Com sempre, japonesos i koreans per tot arreu tot i ser dia laborable.

Al tram final de la pujada, Kompira-san deixa el poble i s'endinsa en un bosc preciós i verd amb els tocs de color blanc i rosat que dónen els cirerers escampats pel recorregut. Al cim hi trobem unes vistes impressionants sobre la plana i un petit complex de temples; com que antigament era un temple del guardià dels mariners, en un d'ells hi ha tot d'ofrenes marineres (fins i tot per un motor mitsubishi de vaixell!). De tornada a l'estació hem entrat a la nostra primera "palilleria" (botiga on venen els hashi) japonesa i hem aconseguit trobar les primeres mandarines del viatge (cinc dies sense veure fruita per enlloc!).

Després hem agafat dos trens per anar a Matsuyama. Aquí haig de fer un incís sore una altre entrada del bloc que trobareu avui, la referida a la novel·la Botxan, perquè el seu autor i la seva relació amb Matsuyama marquen bastant el present de la ciutat. Natsume Sôseki, natural d'Edo (antiga Tokyo), va ser destinat pels volts del 1880 a una escola de Matsuyama com a professor de matemàtiques. De les seves vivències al poble en va fer una novel·la que va passar a la història de la literatura japonesa i, pel que sembla, va ser un precursor de la literatura moderna del país; fins hi tot el mediàtic Haruki Murakami (Kafka a la platja) el cita com a escriptor de referència. Bé, a la novel·la hi apareix un onsen on en Sôseki anava cada tarda després de classe. Ara és una de les atraccions principals de la ciutat i el Dogo Onsen és una referència; a més resulta ser l'onsen més antic del País. Una altra de les referències és que ell anava en tren a l'onsen (deuria estar a uns cinc quilòmetres de la ciutat). I ara s'han recuperat els trens que utilitzava Sôseki per anar a l'onsen i es pot fer el recorregut del tranvia en un dels trens "Botxan" de finals del segle dinou.

Tot i les ganes que tenia d'anar al Dogo Onsen després de llegir-me la novel·la, el primer que hem fet ha estat pujar al castell de Matsuyama. Com tots els castells està a dalt d'un turó que és bastant elevat i puja de cop (com totes les muntanyetes japoneses). La pujada feia pensar que tindriem una bonica posta de sol i així ha estat. Un cop a dalt del castell hem disfrutat d'una vista preciosa de la posta de sol sobre el mar. Passejar per dins les muralles on està ple de cirerers en flor amb un aroma que t'omple per tot arreu i els fanalets que els il·luminen ha estat la millor manera d'acabar la tarda i començar el vespre.

Quan ha marxat la llum, hem baixat cap al Dogo Onsen. Un onsen són uns banys públics amb aigües termals. N'hi ha molts al Japó perquè és un país amb molta activitat geològica. Als onsen s'hi va despullat i hi ha tot un ritual que s'ha de respectar. En aquest local hi ha banys separats entre homes i dones, encara que abans la majoria d'onsens éren mixtes; però ara ja en queden ben pocs. Hi ha diversos banys amb diferents temperatures i t'has de rentar molt bé tot el cos amb sabó abans de posar-te a la "piscina" termal. Normalment se surt i s'hi entra diversos cops i a la sortida et refresques amb aigua freda. Al acabar et tornes a rentar bé. L'Agnès ha anat a un sol bany; jo n'he provat dos: el de l'oest i el de l'est. I aquí ve l'anècdota del dia. Al bany de l'oest jo observava com es comportava la gent: per exemple, m'he adonat adonat que les tovalloles que portem nosaltres no són les adequades perquè la gent en porta unes de petites i fines que les mulla i se les posa al cap (per no desmaiar-se) i les nostres són tovalloles de mans normals. Després de dues remullades i tenir-ne prou de calor, he anat aprovar el bany de l'est. M'he trobat que hi havia més gent i que era encara més calent. Doncs bé, resulta que un home d'edat avançada que hi havia m'estava mirant i ha intentat parlar amb mi, però ell no parlava anglès ni jo japonès. M'ha xiuxiuejat quelcom a l'orella en japonés i m'ha fet entendre que si volia que em fregués l'esquena (i suposo que altres coses). He aconseguit fer-li entendre que no hi estava interessat però he passat una mica de por. Sort que estava ple de gent! Al sortir amb la calor que feia notava les mans adormides i inflades (tant que era fins-hi tot incòmode de rentar-me per sortir). Finalment, l'Agnès i jo ens hem trobat al lloc on et canvies (hi ha com un pre-vestidor comú pels que també han llogat el yukata) i hem pres un tè amb un parell de galetes. Abans de sortir hem visitat l'habitació Botchan on s'allotjava en Sôseki quan anava a l'onsen.

El sopar l'hem fet a prop de l'hotel i hem tastat una cosa que suposem és fetge de peix congelat o alguna cosa semblant. S'ha d'anar en compte perquè molts plats, encara que semblin poca cosa, atipen bastant. Quasi sempre sopem acompanyant el menjar amb aigua per diverses raons: no sabem què són els licors (no només hi ha sake), l'alcohol (inclosa la cervesa) és bastant car comparat amb un plat de menjar i l'aigua no la cobren mai als àpats, va a compte de la casa.

Botxan

2009-03-31T23:00:00.001+02:00

Fa poc em van regalar un libre clàssic de la literatura moderna japonesa. Botxan de Natsume Sôseki és un llibre que ha influenciat molts autors moderns japonesos com Haruki Murakami, un dels autors amb més projecció internacional últimament. La importància de Sôseki es veu reflectida en el fet que fins hi tot apareix en un bitllet de 1000 yens.

Natsume Sôseki ens explica a Botxan ("Senyoret" en japonés) com una persona d'Edo (antic Tokio) sense gaires aspiracions a la vida acaba sent professor d'escola en un petit poble situat a Shikoku, una illa al Mar Interior del Japó. Allà es trobarà que la vida que es porta al poble està condicionada per les xafarderies de la gent i que fins hi tot la seva feina a l'escola és veu afectada per la seva vida social. De fet, és una obra autobiogràfica.

És una novel·la moderna tot i haver estat escrita al segle XIX. Ens porta d'una manera molt amena a la societat rural noucentista japonesa i amb la que bastants pobles catalans hi poden veure reflexada una història pròpia. La clau de la novel·la i amb la que connecta amb els lectors, crec que és que la història és molt propera.

Botxan
Natsume Sôseki
Editorial Proa
Col·lecció
1a edició catalana: juliol de 1999
ISBN: 978-84-8256-847-8
Pàgines: 192
Preu: 17 €

2n Viatge a Japó: Dia 4

2009-03-30T17:13:00.003+02:00

Avui hem dedicat el dia a Hiroshima i l'illa de Miyajima que està al costat. El primer que fem és meravellar-nos de la ciutat. Per als que vagin MOLT malament d'història, durant la segona querra mundial, els americans van bombardejar Hiroshima amb una bomba atòmica. Va ser el famós vol de l'Enola Gay. Doncs bé, ens passejem per una ciutat Japonesa quasi com qualsevol altra. Dic quasi perquè és evident l'absència d'edifics antics, n'hi ha molt pocs de supervivents d'abans de la bomba. De fet, te n'adones que la ciutat és un gegantí anunci per la pau i el desarmament atòmic mundial.
Molts de vosaltres us preguntareu, si la radiació dura tants anys, i les millors prediccions ens diuen que com a molt d'hora al cap de 75 anys no s'hauria de començar a recuperar la vida, com és que després de menys de 65 anys tenim una urbs nipona de primera instància? Doncs això ho deuen a que al cap de pocs mesos d'explotar la bomba un tifó molt poderós va arrassar el que quedava de la zona. Això va ser una sort perquè va netejar tot el terra, encara que s'ho va endur tot cap al mar i va contaminar les afamades ostres de la badia. El rebrot dels vegetals va mostrar que netejant la zona es podria reconstruir la ciutat i s'hi van posar amb tot l'esforç que van poder. Ara ja no queda radiació ni a les ostres, que continua sent el producte estrella.

Bé, després de la introducció, ara expliquem què hem visitat. Primer ens hem dirigit al castell d'Hiroshima, que el van reconstruir després de la bomba. Hem esmorzat al costat dels jardins que són bonics i tranquils. Per cert, en aquest país a qualsevol lloc que hi hagi aigua hi ha carpes com les de la foto de dalt. També hem vist com les escoles de primaria treien els nens al carrer, concretament als jardins hem vist la curiosa foto de que les professores porten els nens petits en uns carros per treure'ls a passejar. A Catalunya la gent posaria el crit al cel, ho denunciarien i farien cartes als diaris.

Ens hem endinsat al nucli històric i hem acabat davant la placa de l'hypocentre (a la vertical d'on va explotar la bomba, que ho va fer a 600 metres d'alçada) on ens ha descobert una guia turística gratuïta. Aquí la gent que vol aprendre anglès o perfeccionar-lo fa de guia turístic voluntari. Nosaltres normalment no n'agafem perquè hem vist més d'un que parla molt malament i és un drama. La dona que se'ns ha ofert, la podiem entendre prou bé o sigui que hem acceptat. Ens ha resumit la història de la bomba (que més tard comprovaríem al museu de la Pau) i ens ha explicat la cruesa que va representar el moment. La veritat és que ha estat molt bé explicant-nos els punts clau. Fins-hi tot ens ha donat una grúa (és un ocell) d'origami que és el seu símbol de la pau.

Després de la introducció de la guia hem visitat el Museu de la Pau on hi ha una extensa explicació no només de com era Hiroshima abans de la bomba, què va passar a l'explosio i com s'han recuperat, sinó que inclou una denúncia àmplia de l'armament nuclear en general. Si fós americà em faria vergonya donar una volta per Hiroshima i menys entrar al museu. És molt emotiu i es nota en que tothom està callat i llegint les explicacions atentament en qualsevol dels 10 idiomes (aprox) que s'ofereixen, l'únic museu japonés amb tantes traduccions.

Per recuperar-nos de la tristesa que et deixa el museu ens n'hem anat cap a l'illa de Miyajima on pensàvem trobar una de les fotografies més famoses del Japó: La Torii flotant. És tant gran que ja des del ferry que ens portava cap a l'illa es veia la Torii. Per cert, una torii és una mena de porta sagrada que sempre es troba als camins o entrades que duen als temples o recintes de temples. Poden haver-hi camins llargs plens de toriis, normalment mai està sola. La illa és un gran centre turístic, ple de gent (la majoria japonesos) que van a fer totes les fotos possibles de la Torii flotant i dels cèrvols de l'illa. Per cert, l'anècdota del dia ha estat que un cèrvol m'ha robat el mapa de Hiroshima que portava a la motxilla. Els cèrvols japonesos i jo no ens entenem, a l'anterior viatge un cèrvol de Nara se'm va menjar uns altres papers.

La Torii l'hem trobat amb marea baixa, per tant ens hi hem pogut apropar fins tocar-la i d'aprop es veu encara més el descomunal tamany que té aquesta porta que és l'entrada marítima al temple que hi ha a la platja. Ens ha encantat el bosc de cirerers que hi ha redera el temple. A l'illa hi hem dinat un plat de kakiudon (ostres en una sopa amb fideus udon) que estava boníssima i un dorayaki acabat de fer en forma de flor de sakura.

Hem acabat el dia a Okayama, de camí cap a Shikoku. Volíem anar més lluny, pero com se'ns feia tard i allà on anem hem de buscar allotjament hem decidit quedar-nos a Okayama i demà entrar a la illa de Shikoku.

2n Viatge a Japó: Dia 3

2009-03-29T16:02:00.000+02:00

Després de fer nit a Beppu, hem agafat dos trens i un autobús per arribar a les coves d'Akiyoshi-do, unes de les més grans d'Àsia. Fan uns 10 km de llarg però els vsitants només poden recórrer 1km i, tot i que són bastant fosques, destaquen pel tamany de les seves galeries. De fet, es veuen molt poques estalactítes o estalagmites però s'hi poden trobar centenars de japonesos. Tot el recorregut està il·luminat i amb nombrosos panells explicatius. La cova està envoltada d'un paisatge realment bonic, ple d'arbres immensos i ben verds, regats per riu que surt de l'interior. Per desgràcia, no hem pogut allargar massa la visita perquè teníem por de perdre el bus cap a Yamaguchi i hem hagut de córrer esquivant els japonesos (que s'ho prenen amb molta calma) per dins la cova. També ha estat una pena no poder pujar al tren de vapor que recorre la línia només durant uns mesos a l'any i que justament començava el seu servei anual aquest cap de setmana.

El nostre viatge ha continuat cap a Iwakuni per veure i gaudir (previ pagament, és clar) d'un espectacular pont de fusta de cinc arcs. Es va construir per facilitar el pas del riu exclusivament als samurais i els pobres habitants del poble s'havien de buscar la vida ceuant-lo com podien. A l'altra banda hi havia la vida del poble. Ens hi hem trobat tothom menjant gelats tot i que feia un fred considerable ja que en tot el dia no haviem vist el sol i hi havia una mica de ventet. Al costat del riu i sota els cirerers (sakura) hi havia tot de gent fent-se fotos i menjant sota les flors blanques. Nosaltres també ens hi hem passejat i hem fet fotos, encara que menys comòdament perquè no hem pogut deixar les motxilles grosses a l'estació de Shin-Iwakuni degut a que la única taquilla on ens hi cabien les motxilles estava ocupada. Un cop hem donat una volta hem tornat a creuar el riu (no llenceu els tiquets perquè sinó us faran tornar a pagar) per agafar el bus que ens duria a l'estació de Shinkansen. Per cert, mireu la foto menjant-me un calamar assecat al arribar a Iwakuni.

Després de poc més de 10 minuts en Shinkansen ens hem plantat a Hiroshima. Lúltim viatge, de menys de mitja hora en tramvia, del dia ens ha deixat a prop de la nostra destinació, però no l'hem trobat fàcilment. El problema es que els mapes que tenim no són massa exactes i a vegades ens hem de moure per intuició. A mes, aquí teníem un problema afegit que és que no ens podíem imaginar com era l'adifici. Hem hagut de preguntar i quan ens hi hem trobat al davant no n'estàvem segurs, però ja era molt tard. Era massa gran i massa modern per ser un alberg juvenil, però es que també era un centre cultural amb sales de concerts (mireu la foto de l'entrada). En fi, que després d'allotjar-nos vam sortir a menjar algo. El plat més destacat i que ens va agradar més va ser el popet fresc (cru) amb wasabi fresc, que era picant i deliciós.

2n viatge a Japó: Dia 2

2009-03-28T17:19:00.001+01:00

Avui ens hem llevat a Fukuoka i hem fet un esmorzar japonès (arròs, sopa de miso, truita i salsitxes) a l'hotel mateix. Després, hem anat cap a l'estació de JR i hem agafat un tren express cap a Kumamoto, el nostre primer destí del dia; volíem veure el castell, que és l'atracció principal de la ciutat. Hem pujat fins la fortalesa amb un autobús molt bufó decorat amb dibuixos manga amb motius del castell. Tot i així, la visió més bonica del dia ha estat abans d'arribar i es que el passeig per on pujava el bus estava envoltat de cirerers florits.

La visita al castell en ha portat records del primer viatge... Hi ha gent per tot arreu! A Catalunya això només passa quan hi ha jornada de portes obertes als museus però aquí s'havia de pagar 500 yens (3,8 € aprox) per entrar i ja no hi cabia ni un japonès més. Durant el trancurs de la visita també ens hem adonat d'una altra cosa: els habitants d'aquesta zona són diferents; les faccions de la cara no són tan arrodonides sinó una mica més quadrades, i la seva educació es troba a anys llum de la dels japonesos del nord-est (a Tokyo són molt més respectuosos i et demanen perdó gairebé per tot). Enfi, a això hem vingut....a veure i conèixer de tot!

El castell és molt pintoresc però val a dir que millora moltíssim amb l'ambient relaxat, dolç i bucòlic que li atorguen els cirerers florits. Una sensació difícil d'oblidar. Tampoc ens podrem oblidar de la nostra primera trobada amb el Hanami, el costum japonés d'asseure's amb els amics, companys o familiars sota els arbres en flor mentre xerren, mengen o beuen alguna cosa. De fet quan nosaltres hem arribat al parc del davant del castell (a les 11 del matí), ja hi havia gent reservant espais sota els cirerers amb més flors.

Després de Kumamoto ens hem dirigit cap a Aso, una zona volcànica on es troba la caldera en actiu més gran del món. Per arribar-hi hem combinat dos trens locals (veure foto de les noies que teníem al costat), un autobús i un funicular que ens ha acabat deixant a peu de cràter. La vista del llac turquesa fumejant és tant impactant com l'aire sulfurós que s'hi respira. Malgrat el fred, el vent, la manca de sol i una altura superior als 1000m, les japoneses demostren novament que són d'un altre planeta i poden sobreviure a les condicions més adverses amb només una faldilla de pam i mig, una jaqueteta de disseny i uns talons de deu centímetres.

Hem decidit acabar el dia a Beppu, una ciutat coneguda per les seves aigües termals. Tot i arribar tard, hem aconseguit allotjament al primer minshuku (una mena d'hostal familiar tradicional) que hem trobat. L'emoció del dia ha estat a l'hora de sopar, quan l'Agnès ha aconseguit sobreviure a una sopa de miso i mochi (una mena de moc blanc a base de farina d'arrós) sense ofegar-se. Hem acabat la jornada a l'onsen (bany termal) del minshuku per relaxar-nos una mica.

2n viatge a Japó: Dia 1

2009-03-27T17:05:00.002+01:00

Bé, avui ha estat un dia molt llarg; tan llarg que ha durat dos dies. Vam sortir de Barcelona a les 11:55 del dijous dia 26 de març, puntuals cap a Amsterdam, on vam fer un enllaç de 50 minuts i vam agafar el segon avió que ens duria cap a l'aeroport de Narita (l'aeroport internacional de Tòkio). Finalment hi hem arribat a les 10:35 d'avui divendres dia 27.

Un copa allà, hem canviat els Japan Rail Pass que són uns abonaments per poder agafar tots els trens que vulguis en un període determinat; nosaltres hem agafat el de 7 dies. Des de Narita hem agafat el Narita Express de les 11:45 que ens portava cap a Tòkio i Shinagawa, a Shinagawa hem agafat el primer shinkansen cap a Himeji quins records veure el castell) i, finalment, des de Himeji hem agafat l'últim tren que ens ha dut a Hakata (Fukuoka) a les 19:05. Deixant de banda el viatge en en avió hem recorregut més de 1.500 km en tren i hem dormit molt poc. Estem moooooolt cansats....

Un cop a Fukuoka ens hem allotjat al primer hotel que hem trobat (una habitació doble petita per 7.350 yens, uns 55€). Inclou esmorzar i, com podeu veure, internet. Després hem sortit a donar una volta per la ciutat i "intentar" sopar.

Ens hem trobat que estava ple de clubs i
"ramats d'homes" amunt i avall amb un grau d'alcoholisme major o menor que els duia a visitar algún dels establiments (ens ha fet gràcia el club Surprise i us en posem la foto). Però, tot i l'ambient, el que sobta és que el carrer és molt silenciós i calmat; la gent parla en un to de veu normal, sense cridar, els cotxes fan poc soroll perquè els conductors no fan accelerades o frenades brusques i els clubs no posen música. L'única cosa que destorba aquesta calma és un local de Pachinkque hem trobat per casualitat.

Cercant el restaurant ens hem trobat amb un problema inesperat: els locals de Fukuoka no ténen la carta en anglès i molt pocs ténen fotos. Hi ha molts llocs de venda ambulant que, ara que fa fred, ténen els clients asseguts i "compactats" dins d'unes mini-carpes de plàstic que sembla que els acabin d'empaquetar. Així que hem voltat una hora per trobar un restaurant que ens fes el pes i, finalment, hem entrat a un on ens han ensenyat una carta amb fotos. Ha estat "molt divertit" perquè cap dels cambrers (gent jove) parlava anglès; teníem por que al final ens portessin el que volguessin però després d'unes 5 o 6 petites incidències pel que fa al plat plat de ramen que ens volíem menjar (tradicional de Fukuoka), hem pogut sopar prou dignament.

Ara som a l'hotel descansant....ja veurem on ens porta el 28 de març...