m'exalta el nou i m'enamora el vell

Els graffitis

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 20 Oct 2018 18:34:00 +0000

Us he de confessar que m'agraden els graffitis, però no aquelles pintades illegibles, ni les guixades de protesta, sinó els murals, els graffitis que són art, autèntic art.

N'hi ha de reivindicatius, n'hi ha de molt ocurrents, com els d'un famós grafiter sabadellenc que es diu Werens i pinta estranys insectes, abelles, flors... tots molt bonics.

Fa un any vaig visitar un poble que es diu, Penelles, entre Tàrrega i Balaguer, que, per promoure el turisme, va convocar grafiters d'arreu per decorrar el poble i el van deixar ben bonic. Un poble que val la pena visitar, us recomano que hi aneu.

Avui, però, us vull parlar d'aquest mural

És al Masnou, el meu poble. Només va durar quatre dies, ja que uns vàndals el van destrossar quan tot just feia quatre dies que l'havien pintant. Us explico: dissabte al matí vaig sortir a comprar i vaig veure com l'artista començava a pintar-lo. A mitja tarda vaig tornar-hi a passar i ja estava força avançat.

Però no el vaig veure acabat fins al dimarts, 1 d'octubre. Anava a la inauguració d'una exposició de fotos de l'1 d'octubre (de l'any passat, clar). El vaig veure acabat i em va semblar una obra d'art. Per sort, li vaig fer una foto.

I és que ja parlen que l'art és efímer, però no m'esperava que durés tan poc.

Dimecres al vespre uns vàndals van anar a destruir el que amb tanta paciència i bon art havia construït el grafiter Mus_pintoyaparte. I, què voleu que us digui? Em va fer molta ràbia.

Per sort, el poble es mobilita i el dissabte següent un grup de persones van netejar les pintades i van restaurar el que havien fet malbé els vàndals. No torna a estar com a nou, però torna a ser art i el podem admirar quan vulguem.

I és que us he de confessar... que m'agraden els graffitis.

Felicitació nadalenca

noreply@blogger.com (nur) — Wed, 24 Dec 2014 18:45:00 +0000

Que escrigui poc o gens al blog, no vol dir que me n'hagi oblidat. Per això, m'hi torno a acostar per desitjar bones festes i que el 2015 ens porti, per fi, allò que fa temps que esperem. Salut i independència!

Emoció, por, il·lusió, il·lusió, il·lusió

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 27 Sep 2014 11:07:00 +0000

Il·lusió crec que és el sentiment que predomina i ha de predominar aquests dies després que aquest matí, el president Artur Mas ens ha convocat a votar el proper 9 de novembre.

Sí, per fi, estem convocats. Podem imaginar que d'aquí al 9 de novembre passaran (i passaran, està clar) moltes coses, però avui, senyors i senyores, estem il·lusionats, molt il·lusionats d'haver arribat, de moment, fins aquí.

Sí, per fi, estem convocats: volem parlar, volem ser escoltats i volem votar! No semblen peticions molt ambicioses, però, sí, ho són en aquest context actual. De moment, gaudim de la il·lusió del moment i de l'esperança en un futur que uns anys enrere veiem llunyà, molt llunyà i ara tenim a tocar.

Sí, per fi, estem convocats!

On informar-se avui?

Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana
Decret 129/2014, de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya
Nou web sobre la consulta 9nconsulta2014.cat
Guia de la consulta del 9-N (a Vilaweb)
Vídeo informatiu de @gencat (a Dailymotion, gràcies a Vilaweb)

Publicitat institucional de la consulta del 9-N per vilawebtv

Catalans want to vote

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 12 Apr 2014 18:26:00 +0000

No iframes supported

Feliç 2014

noreply@blogger.com (nur) — Tue, 31 Dec 2013 18:12:00 +0000

Coses que ja han canviat,
coses que no vull que canviïn mai,
coses que vull canviïn i faré el que sigui per canviar-les,
coses que espero que canviïn, però no hi puc fer res,
enyorar, enyorar, enyorar...

Desitjos, bons propòsits,
records del 2013 que s'allunyen,
llàgrimes, somriures,
esperança, tristor,
pitjor, millor,
alts i baixos,
no mirar enrere,
fer passos endavant;
cal seguir el camí.

I dos desitjos per a tothom: salut i felicitat!

Que el 2014 us porti el millor!

Orgullosa de ser com ell

noreply@blogger.com (nur) — Sun, 06 Oct 2013 16:30:00 +0000

No sóc la viva imatge del meu pare, però porto impreses al meu ADN moltes de les seves característiques: la sensibilitat per temes artístics, el gust per la lectura i la fotografia, un neguit i patiments sovint innecessaris, uns peus delicadíssims, la meva alçada, la facilitat per aprendre idiomes, la passió pel seu net (el meu nebot)... Fins i tot en els últims temps m'adonava que els seus moviments eren els meus, tot i que ell era molt més destre.

Se n'ha anat i ens ha trencat l'ànima, però també hem après totes les seves lliçons: ens va ensenyar a ser honestos, a ser bons amb el proïsme, a treballar molt, a ajudar qui ho necessita, a estudiar per poder prosperar, a ser educats en tot moment, però sobretot, tot i que de vegades no n'entengués els motius, sempre va estar al nostre costat en moments difícils, perquè el més important era (és) la seva família i la seva família viurà per sempre més amb ell.

El tindrem present en un quadre lletgíssim que hi ha al menjador, però que ningú vol llençar perquè a ell li agradava. El tindrem present en les moltes fotografies que tenim a casa i que seguirem contemplant. El tindrem present en un dibuix de carbonet que hi ha a la sala de cosir i que li va fer el barber (n'hi ha un d'ell i un de la meva mare). El tindrem present en tants moments viscuts i en tants objectes compartits que només el recorden. El tindrem present en la nostra ment sense necessitat que res ni ningú no ens ho recordi perquè ens hem estimat tant que no podem oblidar-lo.

Els meus pares són una parella d'aquelles a l'antiga: no s'imaginaven viure l'un sense l'altre. Hauríeu de veure com es necessitaven en tot moment, com es buscaven a tot arreu, com no es podien fer a la idea de passar un dia sense l'altre. Ara un dels dos, la meva mare, s'haurà d'anar fent a la idea que la vida no és una estafa, però és curta i cal viure-la aprofitant tots els moments. Potser trigarà una mica, potser trigarà una mica més, però li mirarem de fer-li gaudir de moltes coses de les quals aquests darrers temps ha estat impossible ni tan sols intuir. M'he proposat demostrar-li a partir d'ara que no, que la vida NO és una estafa.

A la meva finestra (o la #ViaCatalana també a la blogosfera)

noreply@blogger.com (nur) — Tue, 10 Sep 2013 22:30:00 +0000

A la meva finestra llueix aquest estelada des de fa uns anys: l'estelada s'hi va quedar a viure des d'alguna sentència d'aquelles del Tribunal Constitucional que em va fer decidir a deixar-la allà tant si plou com si neva com si fa calor, patint totes les inclemències del temps.

I allà continuarà l'estelada fins que, finalment, siguem independents i ja no calgui lluir-la. Aleshores, començarem a lluitar per una altra cosa, per un nou model d'estat, per començar de zero, per una societat justa i sense abusos ni corrupteles...

L'estelada, però, ha tingut les seves absències: algun cop l'he posada a la rentadora, però sense planxar ni res ha tornat a lluir de seguida a la finestra. També va estar absent durant la Diada de l'any passat, ja que vaig decidir fer-la servir com a capa durant la multitudinària manifestació i ho explicava aquí mateix #11s2012. Aquest any, no; aquest any he decidit comprar una estelada per anar a la #ViaCatalana i deixar l'estelada de sempre a caseta, lluint on sempre ha de ser mentre no arriba el moment que desitjo. I aprofito el post per donar les gràcies a cadascuna de les persones que formeu part de l'Assemblea Nacional de Catalunya, un moviment increïble que ha aconseguit grans coses que, sense els petits esforços de totes aquestes persones, no haurien estat possibles. Gràcies a tota la gent de l'ANC i, especialment, els del meu poble: ANC masnovins!

I aquí acabo, amb l'honor de continuar la cadena amb el blog Adverbia, geoblog del català central, del company blogaire Jordi Dorca, un altre blog enllaçat per la independència.

I... visca Catalunya! Bona Diada tingueu i bona Via! :-)

També fem la Via Catalana a la blogosfera!

noreply@blogger.com (nur) — Tue, 16 Jul 2013 06:53:00 +0000

La blogosfera catalana també vol fer la seva pròpia Via Catalana per la Independència. Així, a través del Blog Via cap a la Independència es respondrà virtualment a la crida de l'11 de setembre de 2013 i ens proposen fer una cadena de blogs enllaçats.

L'objectiu és publicar un post entre els dies 9 i 15 de setembre, sobre la temàtica (independència, Catalunya, dret a decidir, via Catalana...) en qualsevol format (text o multimèdia) i enllaçar-lo al post que aparegui a continuació a la llista de blogs que ens haurem d'enllaçar.

Per això, cal apuntar-s'hi al blog Via cap a la Independència. Jo ja m'hi he apuntat: què espereu? :-)

Sant Jordi 2013

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 27 Apr 2013 06:52:00 +0000

Facetes (o bon any 2013)

noreply@blogger.com (nur) — Mon, 31 Dec 2012 17:36:00 +0000

Les persones estem fetes de moltes cares, de moltes facetes i és la suma d’aquests aspectes, d’aquestes facetes, el que ens defineix.

I això fa que quan un valori l’any vegi sempre coses negatives i coses positives: segur, segur, sempre en podrem posar als dos extrems de la balança, però no sempre sabrem cap on fan contrapès i, per tant, què predomina.

Aquest any, tant per l’ambient general que respirem com l’entorn més immediat i sobretot per una pèrdua que em va commocionar i em commou encara molt, és d’aquells en què la balança és molt clar cap on s’inclina.

Demà, ahir, abans d’ahir... ja no sé on comença i acaba el temps, però sé que avui visc i sé que és avui que hem de viure i gaudir. Aprofitem tots els moments, dirigim-nos cap on volem anar, caminem amb pas ferm que segur que arribarem cap allà on volem anar. Fem el que volguem fer i no ajornem gaire les coses que tenim la possibilitat de fer: si és a les nostres mans, fem-ho real!

Tot això per desitjar-vos un feliç i venturós 2013 i, sí, sobretot, ple de salut, que és el que importa, és l’únic que importa!

Blocs contra la fam: crema de tomàquet i pollastre a la petra

noreply@blogger.com (nur) — Fri, 30 Nov 2012 01:00:00 +0000

Ho reconec, el tomàquet és la meva perdició. M'agrada de totes les maneres possibles (dolç, no, aiuix!). Sovint preparo aquesta crema de tomàquet, ideal per fer dieta i que se'n pot menjar tanta com vulguis sense perill d'engreix ;-)

Ingredients

- Tomàquets (a demanda)
- Sal
- Oli

Recepta

Escaldo els tomàquets amb aigua i, un cop escaldats, els trec la pell i la pellofa que tenen al capdamunt. Els vaig posant tots en un pot i, un cop que he acabat de pelar-los tots, passo el túrmix. Un cop feta la crema (i a mi m'agrada que quedin trossos de tomàquet sencer), hi afegeixo un rajolinet d'oli i un polsim de sal. Una punteta de pebre negre reconec que no hi quedaria gens malament!

Au, bon profit tingueu, tomaquers :)

-----------

Aletes de pollastre a la petra (per Francesc)

- Safata untada generosament d manteqilla i plena d'aletes de pollastre.
- Fer a una tassa una barreja d oli (1/3) i suc llimona (2/3), pebre negre (no escatimar) i sal.
- Regar les aletes i al forn (calent).
- Cada 5-10 min donar volta aletes regar de nou... fins que qedin ben cuites i cruixents

-----------

Els dies 30 de novembre i 1 de desembre se celebrarà a més de 700 supermercats i mercats d'arreu de Catalunya el Gran Recapte d'Aliments, una campanya per recollir aliments bàsics per aconseguir que les persones més necessitades rebin ajuda alimentària. La quota de voluntaris que hi ajuden és més que plena (10.000 voluntaris), però podem aportar aliments bàsics en qualsevol d'aquests més de 700 punts durant els dies 30 de novembre i 1 de desembre.

Cercador de punts de recollida

El sentit de la vida

noreply@blogger.com (nur) — Fri, 02 Nov 2012 06:08:00 +0000

Dies com ahir (Tots Sants), però, sobretot, quan has viscut experiències doloroses molt properes, em fan pensar en el sentit de la vida: treballar, lluitar, queixar-se, discutir, enfadar-se...

Hi ha experiències que em fan pensar que potser més val deixar tot això de banda i gaudir de la poca estona que som aquí perquè en qualsevol moment es gira la truita i, de cop i volta, s'acaba tot.

No, tampoc no pot ser així, perquè precisament per trobar aquestes estones de gaudi, per fer allò que realment ens ve de gust fer en aquesta vida necessitem disposar d'uns dinerets per veure món, per comprar cultura, assistir a espectacles... Sí, ja es tracta d'això: combinar les estones de feina, lluita, queixes, discussions i mals rotllos amb allò que ens ve de gust fer. I, sobretot, mirar de fer feliços els qui ens envolten de prop i ens estimem.

Però tot i això... quin és el sentit de la vida? Potser em manca tenir creences religioses, algun ens superior que ens manega i ens dóna la felicitat eterna en algun altre moment? Sovint penso que hauríem de fer al revés: treballar de grans i gaudir de la vida de joves, de manera que no quedaria ningú que no gaudís de la vida. Sí, sé que no té lògica, però és injust quan algú que marxa és jove i s'ha passat els seus millors anys de vida treballant i treballant i treballant.

Per a mi, la vida cobra sentit quan viatjo, quan estic a la vora dels meus i els veig feliços i molts altres moments que ara no sabria descriure, però no, no pot ser només això.

Malgrat això, sé que avui també sortirà el sol i que hi haurà paisatges tan bonics per veure com aquest...

En fi, si algú em llegeix i troba sentit a la vida... me'l pot explicar? Gràcies!

Converses del tren

noreply@blogger.com (nur) — Tue, 18 Sep 2012 19:47:00 +0000

Potser perquè aquests dies hi ha força animació a Rodalies o potser perquè el darrer post he rebut dos comentaris de dues persones que vaig conéixer arran del bloc de què ara us parlaré, però avui he recuperat un bloc que vaig escriure durant un parell d'anys amb una de les persones més cultes i amb més sentit de l'humor que he conegut: li direm en q (que jo crec que és el que camina pel caminet de la capçalera del bloc).

Amb en q ens petàvem de riure al tren mentre la gent ens mirava, però no sols ens petàvem de riure sinó que després ho escrivíem al bloc i encara ens petàvem més de riure quan llegíem el que havia escrit l'altre. En fi, un bloc entranyable per recordar i també per riure i molt recordant moments i gent que vam conéixer i que, a més de fer-nos riure, ens va ensenyar coses sobre els trens que desconeixíem completament.

Com que a Internet els escrits romanen fins que algú decideix esborrar-los, doncs, el Converses del tren es mantindrà mentre no l'esborrin els senyors de Blog.cat. Si us agrada... que rigueu de gust :)

(Post dedicat a en q, està clar) :)

Llegendes urbanes: les vagues de Rodalies

noreply@blogger.com (nur) — Fri, 14 Sep 2012 19:07:00 +0000

Hi ha una llegenda urbana segons la qual quan es planteja una vaga de Rodalies, per dir-ho educadament, s'emprenya els usuaris del tren amb uns dies d'antelació a la vaga, ja que el dia de la vaga s'ha de complir estrictament amb la normativa imposada de serveis mínims.

7.45 del matí: surto de casa amb prou antelació per arribar a la feina. Vull baixar a plaça Catalunya i caminar fins al carrer Mallorca. Camino per la carretera i, en arribar al semàfor per creuar cap a l'estació, veig una munió de gent en direcció contrària (estrany: a aquella hora tothom va cap a Barcelona i molt poca gent arrriba al Masnou).

De seguida sento unes noies al meu costat que comenten que hi ha hagut un atropellament i està tallada una via. Travesso per posar-me al costat de la megafonia de l'estació, no fos cas que informessin d'alguna cosa i jo m'ho perdés.

Mentrestant, molta gent va cap a la parada de l'autobús, ja que anuncien que posaran un servei alternatiu d'autobusos. Entre mi un pensament macabre: abans arribarà el jutge a aixecar el cadàver de l'atropellament que Rodalies trobarà una alternativa a la imprevisió d'aquests incidents.

Al cap d'una estona, llegeixo a Twitter que hi ha hagut dos atropellaments i que no funciona cap de les dues direccions (ni Barcelona-Mataró ni Mataró-Barcelona) i constato que és veritat perquè en els 20 minuts que porto a l'estació no ha passat cap tren en cap de les dues direccions.

Seguim esperant i ja anuncien que s'ha restablert el servei, que els trens duen un retard de mitja hora i que aviat en passarà un. Com que ja no em cal més informació, canvio d'ubicació i me'n vaig al final de tot de l'estació a esperar l'arribada del tren.

Arriba un tren: impossible pujar-hi. Hi ha tanta i tanta gent que en pujar una escala ja em miren malament. Decideixo esperar perquè, total, ja arribo tard a la feina: no vindrà d'una mica més. Arriba el segon tren: impossible pujar-hi. Arriba el tercer tren: impossible pujar-hi. Per fi, al quart tren, a més de pujar, aconsegueixo seure tranquil·lament: la paciència té les seves recompenses.

El tren avança lenta, però inexorablement i, per fi, arribem al Clot, on he de canviar d'andana per agafar un tren que em porti a Passeig de Gràcia. Sorpresa: a Rodalies 2 també hi ha retard i també em trobo una munió de gent esperant el tren a la nova andana de Clot. Uns 10 minuts més tard arriba el tren: ple, pleníssim, com es pot veure a la foto. La informació de què ens forneix Rodalies, en aquest cas, és zero.

Casualitat? Manipulació? Hi haurà hagut realment un atropellament (dos, no, pel que indica aquesta notícia d'El Periódico)? Em nego a creure que algú s'hagi inventat una cosa així per manipular-nos, però, vés, per posar-hi color i emprenyar els usuaris de cada dia... doncs potser sí, no?

I mentrestant jo pensava, potser amb la independència resolem aquest tema? Què en penseu? :)

Bona Diada #11s2012

noreply@blogger.com (nur) — Tue, 11 Sep 2012 08:10:00 +0000

Històrica, sens cap mena de dubte! Avui la meva estelada no serà a la finestra, se'n va de manifestació

Bona Diada tingueu!

El espía de Madrid

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 08 Sep 2012 11:41:00 +0000

Des de petita que he volgut escriure: ja a l'institut havia escrit alguna petita narració que fins i tot va tenir un cert èxit. El cert, però, és que no hi he dedicat prou esforços i potser per això m'admira tant la gent que ho fa i ho aconsegueix. Això em porta a dir que he acabat de llegir una novel·la que fa un temps que volia llegir: és El espia de Madrid perquè, a més d'interessar-me la temàtica, un dels coautors és un company de feina a qui admiro per la seva creativitat i perquè escriu molt i molt bé, com ho prova aquesta novel·la.

Sempre m'ha sorprés la capacitat de recrear moments històrics que un no ha viscut i és que la novel·la ens trasllada a una Barcelona de l'any 1936. Potser recrear alguns espais que no han canviat gaire no és tan complicat, però sí que ho és volar cap a una societat, uns comportaments, que no són els que nosaltres (els nascuts els anys 60 no hem viscut): és el meu cas i és el cas del Goyo Martínez, coautor de la novel·la i company de feina. L'altre autor de la novel·la és Joan Salvador Vergés.

I he de dir que El espía de Madrid ho aconsegueix. Ens trasllada a una Barcelona de preguerra, a una situació que en certs moments m'ha recordat la que estem vivint ara: moments convulsos, de manifestacions (d'acord, potser un altre tipus de manifestacions), de crisi, d'encariment, de pobreses i misèries, de tensions polítiques... I en el centre de tot això: en Nelo, l'espia de Madrid, de qui t'acabes enamorant (permeteu-me dir-ho, però és tan mono!), i en Querol, un periodista a qui en tot moment li posava una cara (i ja saps quina cara tenia, oi, Goyo?).

En fi, 522 pàgines per gaudir d'una bona novel·la històrica que reflecteix sentiments i situacions de tota mena i que et van abduint conforme avança la novel·la. Avui al matí no he pogut deixar-la fins que no he acabat!

Ah, ara només espero la dedicatòria! :)

"Després de l'assassinat d'un industrial i l'atemptat frustrat contra un militar, un agent dels serveis d'intel·ligència de la República és enviat a Barcelona per intentar descobrir l'enllaç entre militars i organitzacions feixistes. Allí, Nelo descobrirà que el món que coneixia està a punt de canviar per sempre i, a contrarellotge, farà tots els possibles per desemmascarar una conspiració l'abast de la qual posarà en perill la seva pròpia vida"

Sobre la foto del president Companys: President Lluís Companys (c) Jaume d'Urgell CC BY-NC

Petites tiranies

noreply@blogger.com (nur) — Wed, 22 Aug 2012 15:17:00 +0000

M'encanta la facilitat amb què Internet i el comerç electrònic em permeten remenar, triar i comprar coses a qualsevol hora del dia, qualsevol dia de la setmana i des de casa estant (us diria des del sofà, però no solc usar l'ordinador des del sofà, és així). Fa uns dies vaig adquirir una mena de butaca llit a mipuf.es on em deien que en 48 hores la meva comanda estaria servida. Com que em cobraven despeses de transport i vaig veure dos coixins que m'agradaven per un mòdic preu, doncs, au, vaig fer la compra.

Ja em vaig imaginar que sent diumenge com era i tenint en compte que la setmana següent dimecres era festiu, la Mare de Déu d'Agost (i el sant, per cert, de la meva àvia Maria), la comanda no arribaria abans de divendres. I així va ser... divendres a primera hora del matí tenia un paquet força gran a casa, segons ma mare, que jo no vaig veure fins al vespre, clar, ja que treballava.

La meva sorpresa va ser que en obrir l'embalum la butaca llit no era del color desitjat i, a sobre, no hi havia cap coixí. Així que em vaig afanyar a enviar un missatge de correu a mipuf.es que, a primera hora de dilluns, ja em trucaven per resoldre l'incident.

El problema no va ser mipuf.es (al contrari, les meves felicitacions i la meva recomanació per a tothom qui hagi d'adquirir algun moble o objecte de l'estil dels que fabriquen); el problema rau en les petites tiranies dels transportistes. Dos dies a casa esperant que passin a recollir la butaca que hi van deixar i em portin la comanda correcta; dos dies en què no em poden dir a quina hora passaran, ni tan sols una franja horària.

Dos dies, doncs, a casa, esperant que algú decideixi venir a recollir el paquet que van lliurar per error (ahir) i dos dies esperant que, per fi, pugui rebre la comanda desitjada. Dos dies en què voldria haver fet altres coses, però he hagut de quedar-me a casa aprofitant per fer qualsevol del miler de coses que un ha de fer a casa qualsevol dia. Però no per decisió meva, sinó per imposició.

Sí, senyors transportistes, m'atreveixo a dir que exerceixen una petita tirania en els usuaris d'aquests serveis, ja que no dubto que algú planifica els recorreguts i, per tant, no deu ser gaire complicat especificar, si més no, un marge horari de diguem dues o tres hores de lliurament del que transporten. Però és d'aquells costums que hem acceptat i assumim i, au, a entomar fins que arriba el paquet.

Ep, que hi ha d'altres gremis que exerceixen també aquestes petites tiranies: un altre exemple? Els metges. Per què sempre hem d'esperar? Si em fan demanar hora, per què mai mai mai m'atenen a l'hora? És més, si jo faig tard, em renyen i em diuen de tot; fins i tot són capaços de fer-me cancel·lar la visita per arribar un quart d'hora tard.

En fi, ara sí, ja tinc la meva butaca-llit (preciosa, per cert) i els meus coixins: després de la necessària queixa, ja puc descansar :)

Animalons

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 11 Aug 2012 15:26:00 +0000

Em solen agradar la majoria d'animalons, de bestioletes domèstiques. Segur que en més d'un post ja he comentat la meva por irracional als coloms (els ocells, en general): ho reconec, deu ser una mena de malaltia psicòlogica, però em fan por, molta por. La resta d'animalons que freqüenten la majoria dels espais on visc no em fan por, més aviat al contrari: m'encantaria tenir, per exemple, un gos a casa i gaudir de la seva companyia :)

Aquest matí, però, he contemplat una escena al tren que no és el primer cop que veig i que no m'agrada gens ni mica. Un nen que no devia tenir ni 10 anys mirava de recórrer el passadís del tren segurament buscant un seient per seure o bé un lavabo on fer pipí. Davant meu una noia ben arregladeta (conjuntada d'arracades, samarreta i fins i tot color d'ungles dels peus: rosa!) duia un gos d'aquells lletjots, però petit. El noiet, en veure el gos, s'ha fet enrere esperant que la noia apartés el gos, però, res, ni per casualitat aquella noia ha fet cap esforç perquè el pobre noi tirés endavant.

Finalment, el noiet, veient la seva impossibilitat de superar la por i l'esforç nul que feia la noia per amagar el gos perquè ell pogués passar, ha fet enrere. M'he encarat a la noia i li he dit que si no s'adonava que al noi li feien por els gossos i que l'apartés una mica perquè pogués passar, però s'ha posat farruca i m'ha contestat malament.

He decidit que per moltes lliçons que mirés de donar-li no m'entendria, així que he tornat a concentrar-me en la meva lectura i la meva música.

En primer lloc, desconec si ha canviat la normativa respecte dels animals públics en els transports públics, però la veritat és que aquesta situació no és el primer cop que em passa i que m'irrita. Fins on jo sé, diria que només poden viatjar en transport públic els gossos pigalls (absolutament necessaris) i, en tot cas, poden acompanyar les persones que no ho necessiten altres animalons degudament protegits (un ocell, en una gàbia; gatets en una mena de caixeta de plàstic habilitada a l'efecte de transportar-los i els gossos, en tot cas, amb morrió per evitar el perill que mosseguin algú).

I, efectivament, la llei deu haver canviat perquè cada cop més veig gossos i gats sens cap mena de morrió ni caixeta viatjant en metro o tren i molestant persones que hi viatgen, llepant a gent a qui no els agrada i compte que facin mala cara, que els animals també tenen drets!

A mi no em fan por, reconec que m'agraden, però entenc molt bé les persones que tenen por precisament per la meva por irracional als coloms. No podríeu prendre una petita mesura per no molestar els altres? Cal que una criatura hagi de retrocedir perquè hi ha un gos que l'espanta?

Pocs mesos enrere, ja vaig tenir una agra discussió amb una persona coneguda a Twitter. I és que sembla, a més, que els amos dels animalons gaudeixin de portar-los al transport públic de manera que predomini el dret de l'animaló (o, més ben dit, del propietari de l'animaló) per sobre de qualsevol altra persona que viatgi al tren. Odio que es maltractin els animals, odio que es facin servir per experiments i es facin patir inútilment, odio les curses de braus, però em sembla que, per sobre d'això, hi ha el dret de les persones i el respecte a les pors: sobretot de les criatures!!!

Sovint tinc mals pensaments i penso que adoptaré una rata, un escarabat o una serp i també aniré a lluir-la pel tren. Suposo que tindran el mateix dret de passejar lliurement que els vostres gossos, oi?

Bé, si algú ho sap, em pot confirmar que ha canviat la legislació? Si no, la propera vegada, ho denuncio!!

Sobre les imatges

Perro español de aguas y pastor alemán (c) Óscar Fernández Alonso CC BY-NC-SA

Gat (felis domesticus) (c) Ferran Turmo Gort CC BY-NC-SA

Cute Dog Puppy (c) epSos.de CC BY

Escarabajo rinoceronte (c) Gustavo (iufr7b) CC BY-NC-SA

Qualsevol dia surt el sol

noreply@blogger.com (nur) — Fri, 03 Aug 2012 05:38:00 +0000

Doncs sí, qualsevol dia surt el sol. En realitat el sol, com la lluna, surten cada dia: ahir la lluna estava així de magnifica des del balcó de casa.

Però la metàfora Qualsevol dia surt el sol és per presentar un bloc que considero que tothom, en el desànim que vivim hauria de seguir i per aplaudir la iniciativa de la seva autora, que a Twitter es diu @Nurrllo. El bloc es diu Diari de les bones notícies , si ens hi subscrivim, cada dia, o fins i tot més d'un cop al dia, rebrem una bona notícia que darrerament fan molta falta...

Bona lectura i bon estiu! :)

mexaltaelnouimenamoraelvell.cat

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 21 Jul 2012 19:36:00 +0000

Fa uns mesos vaig redecorar el bloc: li vaig canviar la capçalera, el fons, el tipus de lletra. En fi, aquelles redecoracions que toquen de tant en tant.

Fa mesos també que havia adquirit aquest domini aprofitant una oferta de dominis punt.cat, però fins avui no havia trobat el moment de posar-m'hi. Avui, primer dia oficial de vacances, i sense gaire complicacions, he aconseguit que el meu bloc es digui mexaltaelnouimenamoraelvell.cat: oblidem-nos ja de Bloggers i Blogspot que, per fi, tinc un domini .cat.

Ara precisament que el bloc està més aturat que mai: manca de temps i, sobretot, manca d'inspiració...

Màgia berlinesa

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 09 Jun 2012 10:46:00 +0000

Per tercer cop, viatjo a Berlín. Per tercer cop es produeix la màgia berlinesa que vaig descobrir a la segona visita, amb els amics de la I Trobada Blocaire fora de Catalunya. I per tercer cop em sento tan còmoda, tot i no parlar alemany, que no sabria explicar-ho. He de fer un pensament per poder Sprechen Deustch i poder demanar jo mateixa la cervesa al Biergarten.

I l'omnipresent torre de telecomunicacions:

Canvis a la ciutat: Tacheles no és el que era, els trencadors que abans residien en aquest edifici, sembla que ja van fent camí enrere i que aviat es retiraran. Tacheles estava molt deixat: hi esperàvem una altra cosa. Tot i això, descobrim encara restes artístiques:

El metro ple de gent bevent cervesa a totes hores del dia, però especialment a partir de les 4 de la tarda. Sorprenent!

Però la ciutat neta, neta; els berlinesos educadíssims (bé, haurem de fer alguna excepció aquest cop, oi, Rita?) i la rebuda del bon amic Ferran, com sempre, magnífica! Només arribar ens porta a visitar Alt Köpenick

Impressionant visita guiada en català per un noi del Maresme (!) al Neues Museum a veure la Nefertiti (prohibit fer-li fotos!): gràcies, Martí :)

Mil visites a la Berlin Hauptbanhof -com és que no hi ha l'entrada a la Wikipedia en català???- (entrar, sortir, sortir, entrar, pujar, baixar, escales amunt, escales avall...) i vidrera magnífica la de l'estació

Descobriments, sorpreses al Mercat de les Puces:

I, a la tornada, pensant ja quan serà la propera trobada: serà a Berlín, Dublín o Lisboa! :)

Gràcies a tots pel cap de setmana reparador: kika, Lluïsa, Rita, DooMMasteR, Isabel i, és clar, Ferran :)

Més fotos de Berlín

Presentació de l’Ideari de la Xarxa d’Innovació Pública

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 26 May 2012 12:20:00 +0000

La Xarxa d’Innovació Pública (xip), a la qual tinc l'orgull de pertànyer, composada per professionals amb la inquietud de transformar l'Administració pública a través de la innovació i la tecnologia, presenta aquest mes de juny el seu ideari en dues sessions a Girona (el 12 de juny) i a Barcelona (el 14 de juny).

L’Ideari de la xip és un document marc que conté els principis i valors de la Xarxa d’Innovació Pública, i que és fruit del treball col·laboratiu dut a terme, durant un més d’un any, entre membres vinculats a les diferents administracions públiques catalanes.

Govern obert, xarxes socials, crowdsourcing, comunitats d’aprenentatge, lideratge directiu en xarxa, smartcities o usos lingüístics en entorns digitals són alguns dels aspectes principals en que es basa l’ideari, i dels quals es derivaran projectes i productes que puguin servir de suport a qualsevol professional o directiu públic que vulgui implementar canvis en la seva àrea de treball.

Si ens voleu acompanyar, només us heu d'inscriure mitjançant un senzill formulari des del web de la XIP. I si ens voleu ajudar a fer difusió de l'acte a través de Twitter, la hashtag de la sessió és #IdeariXip.

Els membres de la XIP us hi esperem!

Girona, temps de flors: bàlsam per a l'ànima

noreply@blogger.com (nur) — Wed, 16 May 2012 20:57:00 +0000

I tot l'àlbum complet

M'agrada Jason Mraz

noreply@blogger.com (nur) — Sat, 21 Apr 2012 07:08:00 +0000

M'agrada aquest Jason Mraz:

Però també aquest (de fet, aquest em va conquerir: bo, boníssim; simpàtic, simpatiquíssim) :):

I fins i tot aquest, amb un record de Lionel Richie, però que no té res, res a veure:

En fi, que us recomano que us l'escolteu.

#cejfenegre: I concurs de microrelats negres

noreply@blogger.com (nur) — Fri, 13 Apr 2012 13:55:00 +0000

Aquest any i en el marc de les activitats que cada any organitza per Sant Jordi la Biblioteca del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, he col·laborat en l'organització del I concurs de microrelats negres a través de Twitter (curtets, curtets) i amb l'etiqueta #cejfenegre i també a través de la seva pàgina de Facebook. Ja està a punt d'acabar el termini de presentació de relats, ja que el 15 d'abril tanquem la barraqueta, però encara sou a temps de presentar algun microrelat i sobretot de votar-los: podeu fer-ho des del post #cejfenegre: votacions dels relats de Twitter o des de la pàgina de la Biblioteca a Facebook.Us hi animeu? :-)

Ah, i si sou poc participatius, però us interessa la novel·la negra, el dia 24 d'abril també organitzen la II Tertúlia literària de novel·la negra. L'any passat va ser tot un èxit i vam descobrir autèntics especialistes en la matèria, però sobretot vam comptar amb la magnífica presència d'Andreu Martín.