Anfós Ramón en un congeso de Coalició Valenciana

Anfós Ramón i Garcia.- Paraules de l´acte de clausura del VI Congrès de CV del Poeta Anfós Ramón. Premi Nacional de Poesía y Vicepresident de Coalicio Valenciana.

M’agradaria dirvos eixes coses
que es fan espiga
o llum en la paraula.
M’agradaria tindre sense núvols
el goig que es torna veu
des de l’entranya.

Pero tinc un dolor enmig la llengua,
que em fa tancar els llavis
ple de rabia,
quan veig al fill negat que mistifica
l’orige de la llengua valenciana.

Tinc un desig de paus
i de concordies
marchant unidament per eixa causa
que no coneix l’engany
ni mai té dubte quan sembra
de Senyeres nostra Patria.

I cride al poble meu.
Cride a la terra
que sap quallar el fruit
de nostra parla,
per tal de que no calle
ni claudique
davant de qui la ven o la regala.

Que estem farts d’enemics,
i no de fora.
Estem sabent qui munta la batalla
per ser protagoniste d’eixa lluita
que li ompli de miseries la boljaca.

Estem cansats de vore les conciencies
dispostes a l’oferta
i la rebaixa,
per tindre camp obert a la mentira
i anar minant el tronc de la paraula.

Que hui tens valencians desfent l’historia.
Hui aquells que ahir semblaven aigua clara,
s’han despullat d’hipocrites mesures
i han descobert que el joc,
tenia trampa.

Hui s’han llevat de colp la pell d’ovella
que ahir duyen per tota indumentaria
els llops que preparaven l’envestida
per traure-li profit a la mudança.
I alló que pareixia una victoria
que el poble dia i nit ensomiava,
s’ha transformat en guerra sorda
i dura que hui estem tots patint
i potser massa.

Han dividit els homens i la terra.
Han destrossat la nota que agermana.
Han contrafet l’essencia constructiva
sembrant l’antagonisme
i la distancia.

Han amerat de dubtes a eixe poble
que busca veritats en l’hora clara,
deixant caure una boira que li oculta
la font en llibertat de l’esperança …

Ningú no sap perqué, la veu se trenca.
Ningú no sap qui cobra
ni qui paga …
I yo dic que és Valéncia la que plora
per tant de fill postís
i tanta estafa.

Si tots els valencians no anem a una
sabent que estem jugant-nos
nostra raça,
serem un poble inútil,
sense meta,
eterns esclaus d’un amo
i una vara …

¡Germans!
¡Lliures germans de branca nova
que no voleu servir a gent estranya!
¡Unim-nos colze en colze!
Que es remunte la veu i l’esperit
per eixa causa que és justa,
perque és nostra des de sempre
i té que ser per nostra, valenciana.

Hui estem tots esperant eixa collita
que vol donar el fruit
de la paraula.
Estem esperançats davant la nostra Valéncia
que vol créixer lliure i ampla.

Pero ¡no confiem en els milacres
a l’hora de lluitar contra la farsa
¡Parlem i parlem fort!
¡Que ningú afluixe el pas davant l’obstacul,
si és que s’a1ça! ..,

Perque si es pert la fe i es calla l’home,
¡voreu com és la pedra la que parla!…
¡Res més, amics! ¡El tall esta obert
I Valéncia nos demana
ser autentics «Palleters!
¡Avant sense por
i vixca el Regne de Valéncia!

Ab tal dolor com l’esperit s’aranqua
e dins lo cors comença fer cami,
e roman fret lo loch d’on parteix si,
la viva carn s’alterra ’n groga y blanqua,
molt e pus fort dolor mon desig sent
com ha partir de la mia sperança;
no es del tot, mas en lo cami·s lança;
ja mon esper demostr’alterament.

No·m pens que Deu me done tal turment
que·m veja ’l mon si pert lo meu desig;
no·m restara sino que mude lig,
car de tot l’als mon esforç es potent.
Tots los assaigs que amadors an fets,
tots me son pochs sino mort acordada;
si·m fall Amor, no·m fall pensa irada
per castigar mos passats maliffets.

Tan gran amor hauria ’n deserets
que tal affer menys de senyal passas.
De be o mal se·n deu mostrar gran cas;
Amor li plau que·s mostren sos secrets.
Tant mon voler Amor ha hobeyt,
que no·m dolrra sa perillosa plaga,
si per null temps la fama no ss’apaga,
com sent Francesch, de la su’a jaquit.

Vos, dona, sou mon deu e mon delit;
donchs no us dolgau si pert lo mon per vos.
No·m teniu tort en les mies dolors,
e, vos dolent, me feu pus dolorit.
Res no·m dol tant com si de mi us doleu;
lexau a mi acomanat Amor,
car de aquell no·m trobe gran paor;
de ira prech que·m vulla guardar Deu.

Si com a l’hom frenetich l’es molt greu,
quant a fer mal se vol esser levat,
lo fort ligam que li hauran possat
y ell mal no sent fins la follia veu,
ne pren a mi quant so torbat per ira:
yo·m trob esforç, tant que no sent treball;
quant me jaqueix, si be tot jorn ho call,
romanch tant llas, que sol mon cor sospira.

Lir entre carts, ma voluntat se gira
tant que yo us vull honesta y desonesta;
lo sant hair, aquell del qual tinch festa,
e plau me ço de que vinch tost en ira.

Font. Lliteralia

Yo tinc una casa vella
que em parla del dia clar.
Tinc el blat i la rosella
i un somni entre cella i cella:
Tornar al poble, ¡tornar! …

Font: Ofici de Paraules