Un bon dia em vaig enterar que entre alguns cracks d’Atrapalo i alguns més estaven muntant un event PHP. Jo llavors també em vaig allistar a la moguda dins de les poques possibilitats de que disposava… i tanmateix alguns problemes van fer que retrassés i fins i tot abandonés les grabacions de les conferències d’aquell primer event. Va ser tota una pena i em va saber molt de greu el regust amarg que em va deixar això.

L’any que no hi vaig ser va ser el cop que alguns membres de l’equip amb el que treballo ara feren acte de presència. Però aquest cop la cosa és diferent. L’estat laboral em permet ser-hi present, molts companys hi assisteixen (fins i tot tenim una xerrada amb Àlex Puig, tota una personalitat a l’empresa), i és l’ocasió ideal per tornar a veure antics companys de feina i de tecnologia, i també de posar cara a molts personatges del món PHP que llegeixo habitualment.

Aquest any arribo amb ganes d’absorvir el que em digui l’entorn PHP. Encara no fa un any que estic treballant en una de les empreses punteres d’aquest llenguatge a Espanya (si no la que més). Em considero un més dels programadors PHP que inunden el món, vista la gran qualitat que tenen els meus companys de feina actuals, però em veig capaç de seguir el ritme quasi frenètic de tecnologia que prevec pels propers dos dies (vegeu aquí el Calendari de la phpConference).

La programació, que alguns entenen només com una forma de guanyar-se el pa, significa quasi bé un art per un altre bon grapat de companys, on el perfeccionament pel rendiment i per la bellesa del codi es torna potser una obsessió. Alguns portem amb això a la sang des de ben petits, altres ho han adquirit més endavant, però demà pot ser un moment d’aquells on et veus envoltat amb gent amb les mateixes ganes d’aprendre, d’escoltar, de voler millorar, i bàsicament de programar.

Un moment com l’actual estarà ple també de mòbils d’última generació. Espero tweets a la tecnoesfera. Prevec multitud de portàtils a la falda i incansables grupets de persones fent networking. Alguns coneguts atrafegats amunt i avall per mantenir l’event en marxa…

Moltes gràcies als organitzadors. Ens veiem allà!

Que sempre hi han hagut intencions de decantar el món cap a un color,  o empreses amb gana de poder que usen les seves participacions en els governs electes per colar-nos-la amb alevosía… no és nou. Però fugim de les converses conspiranoiques, que hi poden ser, però ens desdibuixen els fets. I els fets els explica molt clarament en el següent vídeo. Millor no desvirtuar el que ella mateixa explica:

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Salut … i jo tampoc em vacunaré.

Gràcies Laura!!

Miles de lunas pasaron
y siempre ella estaba en el muelle
esperando.
Muchas tardes se anidaron
se anidaron en su pelo
y en sus labios.

Llevava el mismo vestido
y por si el volviera no se fuera a equivocar.
Los cangrejos le mordían
su ropaje, su tristesa y su ilusión

Yo el tiempo se escurrió
y sus ojos se le llenaron de amaneceres
y del mar se enamoró
y su cuerpo se raizó
en el muelle

Sola
sola en el olvido
sola
sola con su espíritu
sola
sola con su amor el mar
solaaaaaaaa
en el Muelle de San Blas

Su cabello se blanqueó
pero ningún barco a su amor le devolvía.
Y en el pueblo le decían,
le decían la loca del Muelle de San Blas

Una tarde de Abril
la intentaron trasladar al manicomio.
Nadie la pudo arrancar
Y del mar nunca jamás la separaron.

Sola
sola en el olvido
sola
sola con su espíritu
sola
sola con su amor el mar
solaaaaaaaa
en el Muelle de San Blas

Sola en el olvido
Sola con su espíritu
Sola con su amor el mar
Sola
sola en el olvido
sola
sola con su espiritu
sola
sola con su amor el mar
solaaaaaaaa
en el Muelle de San Blas

Se quedo
Se quedo
Sola, sola
Se quedo
Se quedo
con el sol y con el mar
Se quedo ahí
Se quedo hasta el fin
se quedo ahí
se quedo en el Muelle de San Blas
Sola, sola, sola

Quan acostumes a anar en moto, i t’agrada anar depressa, una de les coses que fan més respecte és equivocar-te en els càlculs a l’hora de prendre una curva. Potser plegues massa i hauràs de corretgir, potser dones gas abans d’hora i s’en va la roda del darrera… I una d’aquestes és, precisament, no tenir la velocitat adequada just abans d’entrar a la curva i marcar-te un recte.

Si vas en la teva pròpia moto per unacarretera de curves això pot ser un problema, per que et pots menjar un guardarail, pots caure muntanya avall o potser t’enclastes contra una paret. Si tens la sort de còrrer en un circuit ja no és tan problemàtic, i encara millor si la moto no la pagues tu.

A continuació tenim l’exemple d’un recte que es va marcar un pilot de Extreme a l’últim CEV a Montmeló, al Circuit de Catalunya. Sense perill real per al pilot, la caiguda és digne de veure

moment magic al barri

Sweet child o’ mine
Sweet love of mine

She’s got eyes of the bluest skies
As if they thought of rain
I hate to look into those eyes
And see an ounce of pain
Her hair reminds me of a warm safe place
Where as a child I’d hide
And pray for the thunder
And the rain
To quietly pass me by

Sweet child o’ mine
Sweet love of mine

Where do we go
Where do we go now
Where do we go
Sweet child o’ mine

Però les obligacions laborals t’empenyen a aixecar-te. El canvi de temperatura et posa la pell de gallina. En moments com aquest recordes que no fa gaire que treballaves a casa. Ja podia ploure o fer un Sol espatarrant, tu t’aixecàves del llit, et vesties mínimament, i anaves al despatx per engegar l’ordinador. Res de sortir al carrer. Res de mullar-se. Res de passar fred. Ara, en canvi, toca vestir-se pensant que en el trajecte tindràs fred i a l’oficina tindràs calor: necessites peces de roba que et puguis treure i posar.

Surts de casa net i sec, i en qüestió de 15 minuts caminant ja estàs moll i mort de fred. Has agafat el paraigües més gran que has trobat a casa i tanmateix sembles ja un pollet mullat. Els peus es van congelant dins del calçat xop, els baixos dels pantalons et recorden que fa no gaire estaves caminant sota la pluja.

Pel camí, durant aquests minuts de caminada individual, el cervell divaga i formula tesis. Barcelona es colapsa amb la pluja. Els carrers estan embussats. Els cotxes colapsen les vies i el transport públic va ple fins al capdemunt. Els vidres dels autobusos estan totalment opacs per la diferència de temperatura, però endevines que allò no és més que una llauna de sardines humanes, molt abrigats per l’exterior però suant la gota a dins del vehicle. Ho has viscut, saps que és així.

Avui no abunden les motos. A qui li agraden les dues rodes quan està diluviant? Els quatre de sempre van tapats fins dalt amb impermeables de plàstic i fent vertaderes acrobàcies per no perdre l’equilibri en la pista de patinatge en la que es converteix l’asfalt ciutadà: greix i goma acumulats no són gaire amics de les motos quan plou, i ja millor no parlar de les línies blanques i els passos de peatons. Són dies que maleeixes a l’alcalde per escatimar en la seguretat.

Però avui en dia ja no uses la moto per anar a treballar. Aquells dies de portar una motxileta amb els pantalons de pluja han acabat. Ara la jaqueta amb GoreTex, els guants impermeables i el pinlock a la visera estan a l’armari, canviat per una jaqueta de pana i un paraigues. La veritat és que t’alegres de la tranquilitat de no jugar-te-la al carrer entre cotxes i sota la pluja, a plena pista de patinatge, i sense veure res a través de la visera entelada. Millor qualitat de vida, i la moto quan faci falta o per gaudir.

Som un pais temperat de Sol. No ens desagrada la pluja però no seriem capaços de viure sota molts dies seguits sota l’aigua. En aquests dies la pressió atmosfèrica baixa i amb ella l’estat anímic. El Sol ens aporta energia i humor, i la pluja apagament i melancolia. Pots ser feliç, però tanta aigua apaga les ganes de socialitzar, d’exprèmer el cervell, d’esforçar-te físicament. Només tinc ganes d’arribar a casa, estirar-me al sofà amb la meva parella, canviar de canal amb el mando a distància, i deixar que passi el que quedi del dia.

Aquests dies em recorden un petit poema que em vaig aprendre quan era ben petit. Ma mare em va regalar un llibre anomenat Petits poemes per a nois i noies de na Joana Raspall, i n’hi havia un titulat La Pluja que deia així:

Ai, quina son, quina son que m’agafa
mentre la pluja rebota al jardí !
De tant en tant el meu vidre esgarrapa
i és quan jo sento més dolç el coixí

… llàstima que em toca treballar…