Josep Miquel Moya

Una nova etapa que haurem de recórrer junts

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Tue, 31 May 2011 15:02:00 +0000

Han passat les eleccions i el Bloc - Compromís hem obtingut uns molt bons resultats. Em cal, per tant, agrair el suport d'eixos 3.500 ciutadans i ciutadanes que han confiat en nosaltres, així com el treball de col•laboradors, simpatitzants i (permeteu-me que personalitze, encara que no ho faça mai) dels membres de la meua candidatura i del meu equip de campanya, comandat per Facund Puig. A tots, gràcies sinceres. No és fàcil comptar amb 1.000 nous votants en una gran ciutat com Gandia i amb una asfixiant bipolarització que amenaça amb una societat en blanc i negre. És cert que ens hagués agradat arribar al tercer escó i convertir Lorena Milvaques en regidora de l'ajuntament. Però també ho és que passar del 7,3 al 9,1% ha de considerar-se un èxit, que podria ser major sense una llei que afavorira sempre els partits majoritaris. En esta ocasió, cada regidor li ha costat al PP 1.291 vots i al PSOE 1.317, mentre que els nostres ens ha costat 1.724 vots cadascun. Ara, esperem no defraudar la confiança que s'ha dipositat en nosaltres, sobretot per part dels votants joves, on hem tingut un suport més gran, i treballarem, el Bloc i la coalició electoral Compromís, per continuar eixamplant l'esperança. També la dels que no ens han votat o la dels ciutadans "indignats", un moviment al qui desitgem de tot cor molt d'èxit i amb el que col•laborarem des de l'humilitat i el respecte.

Però a Gandia, a banda de l'augment del Bloc - Compromís, ha passat alguna cosa més: desgraciadament, per primera vegada en la història a la ciutat, hi ha una majoria absoluta i, encara més desgraciadament, del PP. Tots tindrem temps per analitzar què i per què ha passat això (i suposem que escoltarem múltiples anàlisis i explicacions). Però el ben cert és que el veredicte de la ciutadania és inapel•lable i que Bloc i PSOE estarem a l'oposició, on, esperem, puguem tendir ponts de diàleg. Perquè eixa potser siga una de les errades del PSOE: la seua prepotència. Lògicament, alguna influència deu haver tingut també la situació general. Però, quan els dos partits al govern municipal han perdut suport, alguna cosa deuen haver fet malament. En el cas de Plataforma li costa la desaparició de l'escena política. Podríem reproduir els mateixos comentaris que, des dels seus ideòlegs, ens van dedicar després de les eleccions del 2003: que si els ciutadans posen a cadascú al seu lloc, que teníem el que ens mereixíem, que ja era hora que perdérem la capacitat de decisió, que ells no cometrien les mateixes errades que nosaltres... En fi: suposem que deuen haver aprés que les coses no són tan senzilles i que l'absoluta submissió a Orengo els ha aparellat un càstig més que contundent potser definitiu.

Perquè sembla evident que les ideologies i la coherència sí que importen, i suposem que també el PSOE s'ha donat compte tard. Però, a més, suposem també que estaran penedits de la bruta campanya orquestrada per ells i alentida des de determinats mitjans de comunicació (i comentaristes partidistes, que, per cert, també han perdut en companyia del PSOE) contra nosaltres, amb la insistència en arrossegar part del nostre electorat en comptes de combatre el PP o la difusió de la mentida de l'existència d'un pacte del Bloc amb el PP que no ha existit mai. Potser eixa acarnissada obsessió del PSOE contra nosaltres, que només hem estat culpables d'estar a l'oposició per decisió seua en preferir un pacte amb la Plataforma, ens haja impedit aconseguir eixe tercer regidor, que hauria evitat la majoria absoluta del PP, del que hem estat només a 450 vots.

Vull dir, amb claredat, que, des d'ara mateix, exigim al PP que no use la seua majoria absoluta de la mateixa manera que ha usat Orengo la seua en esta legislatura. Parlem, per exemple, de la participació democràtica de l'oposició i de la ciutadania en tots els assumptes, així com l'ús dels controls dels mitjans de comunicació. Li ho exigim i, amb la mateixa contundència que ho hem denunciat fins ara, continuarem fent-ho.

I permeteu-me també que salude els resultats de la comarca amb l'augment de regidories; la revalidació de les alcaldies de Guardamar, Palmera i Xeresa (molt bé Pep, Àlvar, Tomàs) i les més que probables de Potries i Almoines (enhorabona Joanfer i Camil); el possible govern d'esquerres a Tavernes, amb Jordi Juan al front, i, per què no?, d'Oliva, com a reconeixement a l'espectacular ascens de David; l'alcaldia de Gent d'Ador, per fi!; l'entrada històrica a Rótova (ànim, Jordi) i Piles (amb Salva Tur) ; i, en fi, tots aquells altres pobles on hem aconseguit representació. Sense l'esforç i el compromís d'altres on no ens ha anat tan bé. I disculpeu les personalitzacions, que són sempre injustes perquè al darrere dels caps de llista hi ha sempre un col•lectiu entregat.

L'èxit electoral del Bloc - Compromís s'ha escampat pertot arreu: Alcoi, Ontinyent, Sagunt, Castelló... Però es podria exemplificar a la ciutat de València, la capital del País, on, de la mà de Joan Ribó, entrem per primera vegada en la història. I amb 3 regidors!

Però, sens dubte, la fita històrica, la que pot suposar l'inici d'una nova etapa per al valencianisme polític progressista és el grup parlamentari propi a les Corts Valencianes, amb 6 diputats, superant Esquerra Unida i les enquestes, algunes de les quals només ens atorgaven un 2% de vots. Enhorabona a Enric, Mònica, Joan, Fran, Mireia i Josep Maria, amb els qui podeu comptar tots, encara que, dissortadament, per la històrica davallada del PSOE, els magnífics resultats de Compromís no són suficients per fer fora Francisco Camps. Però ens haurà d'escoltar quatre anys més, en els quals prepararem la victòria del 2015. O potser d'abans?

Treball social garantit: per a qui?

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Wed, 02 Feb 2011 16:42:00 +0000

En el plenari extraordinari de pressupostos, el Bloc presentàrem una esmena perquè es restaurara l'anomenada Renda d'Emergència Familiar, que va aplicar l'Ajuntament de Gandia l'any 2009 i que va ser eliminada quan el govern de l'Estat va aprovar l'ajuda als aturats sense prestació, que ara pretenen eliminar també a partir del mes que ve, incomplint una promesa més. El govern municipal va aprovar una altra cosa, el Treball Social Garantit, per al qual va pressupostar un milió d'euros, amb la pretensió de contractar 500 persones. Una aposta arriscada si tenim en compte que eixos diners els han d'aportar inicialment els ajuntaments però finalment la Generalitat.

Des del Bloc, tot i continuar pensant que la Renda d'Emergència serà necessària una vegada s'acaben eixos contractes, donàrem suport a la iniciativa. Però reclamàrem unes bases públiques perquè entenem que hi ha massa casos d'amiguisme o d'afinitat política i no volem que, en esta ocasió, ningú puga tindre la més mínima oportunitat de sospita. El Consorci del Pacte comarcal per l'Ocupació ha aprovat ja, en la seua reunió del passat dia 12, un esborrany d'eixos criteris de selecció que ens ha deixat bocabadats. Seran contractes a temps parcial que cobraran, com a màxim, 1,2 vegades el salari mínim interprofessional, durant 3 mesos, precisament els mesos de març, abril i maig (davant de les eleccions), per a la selecció dels quals s'estableix un procés que consta de 2 fases: una valoració objectiva de les circumstàncies personals i socials i una entrevista personal.

En la valoració objectiva apareixen aspectes com el temps aturat, possibles discapacitats, el fet de tindre a tots els membres de la unitat familiar aturats, fills al càrrec i no percebre cap prestació. Este apartat pot abastir fins un màxim de 8 punts. Però després hi haurà una entrevista personal que concedirà fins a 10 punts.

És a dir, que primarà més l'entrevista que les circumstàncies personals, la qual cosa pot suposar una total i absoluta discrecionalitat. Nosaltres no dubtem que els membres de la comissió de valoració (3 tècnics municipals i 2 sindicats) facen la seua tasca de manera rigorosa i imparcial, però entenem que, amb estes bases, siga quin siga el seu resultat s'alimenten les suspicàcies.

Fixeu-vos bé. Perquè una persona arribe al màxim de punts en la valoració objectiva ha de reunir les següents circumstàncies: estar més d'un any aturat i no rebre cap prestació, tindre una discapacitat superior al 33%, formar part d'una família amb 4 membres en edat laboral, tots desocupats, i tindre, a més, 3 fills en edat escolar al seu càrrec o 2 discapacitats. Esta persona tindria 8 punts. Però en la fase de l'entrevista se'n poden donar 10. Què se li pot preguntar a eixa persona? Què s'espera que diga?

Des del Bloc entenem que és quasi indecent plantejar un contracte social de 3 mesos de 600 euros mensuals per ajudar als més necessitats i establir un procés de selecció on l'entrevista compte més que les circumstàncies personals. Entendríem un xicotet marge per avaluar la idoneïtat al lloc de treball (recordeu, de 3 mesos) però ens sembla no ja excessiu sinó quasi insultant eixa desproporció. Per això, hem reclamat que l'Ajuntament de Gandia rebaixe de manera ben considerable eixe marge de l'entrevista. I no és una demanda preventiva sinó una exigència per acabar amb el que està passant esta legislatura. Perquè, de vegades, el "com" pot acabar amb les bones intencions del "què".

Josep Piera

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Wed, 17 Nov 2010 16:30:00 +0000

A Gandia hem anomenat fill predilecte a Josep Piera. Tot un esdeveniment que fa uns anys ningú haguérem imaginat. I és curiós: el primer fill predilecte de Gandia és de Beniopa. Piera deia: "m'emociona que la meua ciutat m'honore". A nosaltres ens honora que l'emocione, perquè potser hi ha molts ciutadans i ciutadanes que mereixen una distinció de la seua ciutat, però, sens dubte, Josep Piera és un d'ells.

Per a molts de nosaltres, l'amic Pep, l'escriptor Josep Piera, ha representat un símbol, un model. Un símbol d'estima a la llengua i a la terra. I un model de vida dedicada a la literatura. I es fa extremadament difícil separar, diferenciar, un aspecte de l'altre: el ciutadà compromés, el valencianista actiu, de l'escriptor afamat... Es fa difícil, quasi impossible, perquè ell no ho ha fet mai.

És cert, com se'n fan ressò totes les biografies perquè mai no ho amagat, que Josep Piera va ser abans poeta que valencianista. La seua primera llengua literària, fou el castellà. Però, de manera semblant al nostre sempre enyorat Joan Climent, el canvi va ser determinant per a la seua trajectòria vital. I, conscientment o inconscient, per a molts dels valencianistes que ens incorporàrem després, per als qui ha estat (han estat molts) mestres i encomanadors d'una passió sense límits en l'estima a la terra, en l'autoestima, espolsant-nos complexos d'inferioritat no superats encara en massa àmbits. Josep Piera hagués pogut estar un dels millors poetes en llengua castellana. Però ha acabat sent l'escriptor contemporani més reeixit en la nostra llengua, la seua, la del seu poble.

Pep Piera ha estat, també, un exemple de compromís ciutadà en la lluita constant, diària, i no sempre fàcil, per fer possible el somni d'un País Valencià més culte i, per tant, més lliure. Activista cultural, en companyia de molts altres amics, durant el franquisme i la transició, i sempre present, el deixaren o no, en les més brillants pàgines culturals de la nostra ciutat. Ha col·laborat sempre i amb tots aquells que li ho han demanat, tot i que encara, fins fa no massa, feia la sensació d'estar marcat, a casa seua, amb una mena d'estigma que, incomprensiblement, injustament, semblava (i encara ho sembla) acompanyar a aquells que comprometen la seua vida personal i professional a una idea que, en un país normal, hauria de ser vista amb admiració. Ara, amb eixe nomenament, es rescabala un poc molts anys d'oblit, d'incomprensió i d'ostracisme i, tant de bo, siga una mena de senyal, de porta oberta per a molts altres que no han assolit encara el reconeixement que la ciutat li ha atorgat a ell. Un reconeixement que ha tingut sempre en el cor i en el cap de molts de nosaltres, encara que no sé si això és o era suficient. Probablement, no.

Però, si la seua relació amb la ciutat no ha estat exempta d'episodis d'ombra, la seua activitat literària ha estat una allau de llum i, només per ella, seria suficient eixa manifestació d'orgull col·lectiu que suposa el nomenament de fill predilecte. Potser Josep Piera siga un dels escriptors més premiats: si no m'he descomptat (és fàcil) ha estat guardonat amb els premis Ausiàs Marc, Andròmina, Carles Riba, Josep Pla, Sant Joan, Josep Vallverdú, Serra d'Or, de la Crítica del País Valencià... I ha estat distingit també amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. I, recentment, el Premi Joanot Martorell, de manera que ja compta també amb els dos premis literaris de la nostra ciutat.

Ha estat, també, exemple, guia, mestre, de molts altres escriptors, que han encetat després un venturós camí de creació. I ha fet de mestre sense dogmatismes, sense suficiències, conreant les pròpies capacitats i rebutjant les uniformitats: uns principis pedagògics elementals; no debades, Josep Piera, és, acadèmicament, mestre, per molt que n'exercira poc de temps. Supose, però, que no haurà pogut fugir de la influència de la seua companya, la nostra Marifé, una castellanoparlant d'origen que ha esdevingut un símbol de la defensa de la llengua en un dels àmbits més imprescindibles: l'escola.

Pep, en les seues tertúlies o en la seua obra, ha somiat una Gandia a la imatge clàssica, mediterrània, un espai en el que s'identifica i que l'apassiona. De vegades, la soledat del procés creatiu pot resultar insuportable, turmentosa. Però, tot i ser cert, l'escriptura ha estat la vida de Josep Piera i ha fet que la visquera (i esperem que continue sent així) de manera intensa. I que, com el poema de Kavafis, haja aprés dels que saben en el seu viatge a Ítaca. Josep Piera és valencià i, per tant, mediterrani. La seua obra està impregnada d'eixes dues condicions. Grècia, Itàlia, el Magrib, Jerusalem... I, sobretot, Beniopa, Gandia, la Drova, el seu univers més proper, amb les seues referències, els seus mites, les seues influències, més o menys evidents. Apassionat i tendre, a la vegada. Directe, fins i tot amb l'ús de les metàfores, ha sabut dur-nos magistralment a aquells indrets mítics de la Mediterrània. Però també ha sabut descobrir-nos o fer-nos descobrir els nostres paisatges propers, que tant estima, i les seues gents. I, sobretot, ens ha revelat, en totes i cadascuna de les seues obres, a glops o a dojo, qui és ell. Qui és, qui somia ser, Josep Piera. Els seus neguits i les seues alegries, les seues victòries i les seues derrotes, reals o fingides, personals o col·lectives.

Divulgador incansable, de vegades contracorrent, dels nostres clàssics, i sempre esperant el reconeixement col·lectiu del nostre esplendorós passat literari, amb la recuperació dels poetes valencians en llengua àrab o amb activitats culturals tan reeixides com "Els Nostres Clàssics" de l'any 1983 o "L'any del Tirant" del 1990. Una tasca encara no acabada que ara, però, culmina amb Francesc de Borja, la commemoració del cinquè centenari del qual ha comptat, amb companyia d'altres, amb la seua decisiva participació i amb excel·lents productes, un dels quals ha estat guanyador, com he dit, del Premi Joanot Martorell. No crec que fa deu, quinze anys, ningú, ni el propi Piera albirara este remat. Però, ben pensat, potser fora previsible i inevitable que Josep Piera acabara escrivint pàgines tan belles de Francesc de Borja, el gandià més universal de tots els temps i la màxima figura històrica que ha donat Gandia.

Josep Piera, el ciutadà compromés i Josep Piera, l'escriptor, és tot un, que ha aconseguit bastir un magnífic edifici, on este reconeixement de la ciutat, no és la culminació, sinó una pedra més. Emotiva i transcendent, sens dubte, però no definitiva. Però és també indestriable del Josep Piera home, del que Marifé (la seua companys) i Melània (la seua filla) estan, també, ben orgulloses.

Pep Piera escrivia el poema "La Drova", que és ja una mena d'himne per als qui estimem la nostra terra:

Aquesta vella vall que ara veig verda,

daurada lluna de meló d'estiu,

és més que un llogaret entre muntanyes,

molt més que la infantesa al finestral,

molt més que un paradís ple de pinades.

Aquesta vella vall feta de somnis,

amagatall d'amors i de paraules,

la dels mil i un perfums i les fonts fresques,

la dels hiverns de llàgrimes de gel,

la de les veus que juguen i el silenci,

aquesta vella vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera

després de les tempestes i la pluja;

aquesta que faig meua cada dia,

aquesta que duc viva a la memòria,

no la toqueu, si us plau, no la toqueu.

No la toqueu si no és per estimar-la.

Esperem que ningú toque tampoc a Josep Piera, si no és per a estimar-lo.

Foto: picam.info

EL DESPRESTIGI DE LA POLÍTICA (I DELS POLÍTICS)

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Mon, 09 Aug 2010 00:28:00 +0000

D’un temps ençà, els polítics apareixem en el rànquing dels principals problemes de la ciutadania. Les enquestes del CIS revelen que, juntament amb l’atur, el terrorisme, la situació econòmica... (quasi res!) la classe política és percebuda com a un problema. Com? Però els polítics no som els qui hauríem de solucionar els problemes? Totes les generalitzacions són injustes. És evident que si algun dia un mecànic t’enganya a l’hora de reparar-te el vehicle, no és just concloure que tots els mecànics són uns deshonrats. La mateixa màxima s’hauria d’aplicar als polítics, crec jo. Ara bé, també és cert que, tot i que la immensa majoria són ciutadans compromesos amb la col·lectivitat i defensors d’una ideologia concreta (la compartim o no), darrerament sovintegen polítics sense escrúpols que utilitzen els seus càrrecs i les seues influències per enriquir-se, davant la indignació popular. Una indignació, però, que paradoxalment no es trasllada en intenció de vot. De la qual cosa es dedueix que la ciutadania també n’és en part culpable. Els lladres, els deshonrats, són fàcilment identificables. I poden ser (i haurien de ser-ho) fàcilment foragitats de la vida pública. A banda de les condemnes judicials, és prou amb no votar-los.
Hi ha casos de corrupció evidents. Són corrupcions materials, que fan molt de mal a la democràcia. Però hi ha també la corrupció moral, que pot acabar fent més mal que la primera. Parle de la transformació que pateixen alguns en arribar al “poder”, el qual exerceixen de manera absoluta, amb un patètic i danyí menyspreu per les formes, pel diàleg, per saber escoltar els punts de vista dels altres. El partidisme a ultrança actua com una veritable plaga contra la democràcia. I es practica a l’hora de posicionar-se sobre qualsevol assumpte, amb baralles estèrils incomprensibles per a la ciutadania, amb canvis de posicionaments segons on s’estiga, de manera que hui es defensa una cosa i demà l’altra, o a l’hora d’atorgar privilegis en forma de subvencions o contractacions, que causen estupor i malícia entre el veïnat. I que acaben amb la maleïda frase “tots són igual” i amb els polítics en el rànquing dels problemes.
A Gandia, el grau de qualitat democràtica és ínfim. És pràcticament impossible participar de cap debat seriós sobre qualsevol tema. No hi ha participació per a l’oposició. Per no haver no hi ha ni la informació a què obliga la llei. El poder s’exerceix de manera implacable. És legítimament lícit però moralment reprovable. La creixent proliferació d’empreses públiques (ara en ve una altra per tornar a cobrar una bestreta de, com a mínim, 10 milions d’euros, després dels 55 de l’aigua i els 12 del clavegueram) ha estat un bon instrument per a l’opacitat, tot i que el govern de Zapatero mira de com limitar-les legalment. De manera que el PSOE de Gandia fa com el PP de València i això desconcerta el més pintat.
I si parlem del nivell dels debats, la cosa és encara més trista. El darrer es va produir arran de la qüestió de la transparència. El Sr. alcalde va fer pública la seua declaració de la renda i va demanar que la fera també el portaveu del PP. Este addueix que ell, en estar a l’oposició, no té possibilitats de fer cap malifeta i insinua que la “trampa” de l’alcalde pot estar en la declaració de la dona. L’alcalde fa pública la declaració de la dona i el PSOE presenta una moció on demana que es facen públiques les declaracions de la renda dels portaveus municipals mentre el PP en presenta una altra en la que demana les declaracions de tots els membres del govern i dels seus cònjuges. És a dir, el PP demana les del PSOE i Plataforma però no presenta les seues. I el PSOE demana les dels portaveus però tampoc presenta les dels seus, tret de l’alcalde. Hem acabat aprovant que es presentaran les declaracions de la renda de tots els membres corporatius... i els seus cònjuges. Imagine la cara d’estupor de qualsevol veí o veïna que haja assistit a este debat municipal mentre a la ciutat prolifera el caos i el desordre i a casa seua l’atur i la crisi econòmica els fa tindre dificultats per arribar a fi de mes. I entenc que ens consideren als polítics com un problema. I entenc que concloguen tots són igual. Perquè encara que no tots som igual, alguns polítics són un veritable problema per a la democràcia i per al futur.

"Buenos tiempos"

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Thu, 10 Jun 2010 20:33:00 +0000

Zapatero. Ja sabeu: canya als dèbils (que pateixen la crisi) i absolució dels poderosos (que l’han generada): banca, grans empreses, grans fortunes… Es retalla el sous dels empleats públics (alguns dels quals cobren un sou de 1000 euros), eixos “privilegiats” que han guanyat unes oposicions; dels pensionistes, que sobreviuen, en alguns casos, amb 500 euros mensuals; dels dependents, a l’espera del seu reconeixement des d’anys; de la cooperació… Però s’elimina l’impost de patrimoni, es mantenen els privilegis a les sicav, a la banca (mentre a Anglaterra o Portugal es graven) i es dubta si augmentar l’impost per a les grans fortunes. Tot un exemple de socialdemocràcia, sí senyor, que ha aplaudit ràpidament els grans empresaris i que ha fet dubtar (toca!) els sindicats si no paga la pena protestar un poquet.
Pensava parlar d’això però no trobe millors paraules per descriure la situació que les cançons de Serrat:

"Buenos tiempos"

"Corren buenos tiempos
para la bandada
de los que se amoldan a todo
con tal que no les falte de nada.

Tiempos fabulosos
para sacar tajada
de desastres consentidos
y catástrofes provocadas.

Tiempos como nunca
para la chapuza,
el crimen impune
y la caza de brujas.

Y silenciosa
la mayoría,
aguantando el chaparrón
al pie del cañón
de papel maché,
come el pan nuestro
de cada día
con un culo así
contra la pared.
Llorando en el mar,
viéndolas venir,
viéndolas pasar.

Corren buenos tiempos
para esos caballeros
locos por salvarnos la vida
a costa de cortarnos el cuello.

Tiempos fabulosos
para plañideras,
charlatanes visionarios
y vírgenes milagreras.

Tiempos como nunca
para echarle morro
o sacar coraje
y pedir socorro.

Corren buenos tiempos
preferentemente
para los de toda la vida,
para los mismos de siempre."

O la magnífica

"Ciudadano"

"Anónimos y desterrados
en el ruidoso tumulto callejero
con los vientos en contra va el ciudadano,
los bolsillos temblando y el alma en cueros.
Rotos y desarraigados,
hablando a gritos,
golpeando los adjetivos precipitadamente,
asfixiados en los humos y en las gestiones.

A quién le importarán
tus deudas y tus deudores
o los achaques de tus mayores.

Así reviente el señor
de miedo y de soledad.
Con Dios, ciudadano,
ya te apañarás.

Y se amontonan y se hacinan
encima, enfrente, abajo, detrás y al lado.

En amargas colmenas los clasifican,

donde tanto ignorantes como ignorados

crecen y se multiplican,

para que siga especulando

con su trabajo, su agua, su aire y su calle

la gente encantadora... Los comediantes

qué poco saben de nada, nada de nadie,

y son

ciudadanos importantes."

Doncs, això.

L’afer Garzón: l’extrema dreta s’acreix

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Thu, 06 May 2010 00:52:00 +0000

Crec sincerament que alguna cosa no funciona en el sistema quan permet que aquells que només tenen com a objectiu tombar la democràcia, s’aprofiten d’ella per intentar evitar que s’aclarisquen fets del passat. I no uns fets qualssevol, no: ni més ni menys que milers d’assassinats.
Potser Garzón no siga un model de jutge. Després de tants anys, no sé si em cau bé o malament. D’una banda, li supose un ego gegantí, un afany de protagonisme certificat, que el fa sentir-se a gust sent estrella mediàtica i portada dels diaris i que arrossega l’estigma (positiu per a uns i negatiu per als altres) d’haver estat membre del govern amb el PSOE. Però, d’una altra, li hem de reconéixer una valentia que altres no tenen o no demostren i això em fa “perdonar-li” els atacs de vanitat. Garzón s’ha atrevit amb temes que quedaven per resoldre. I els assassinats del franquisme n’és un d’ells. Només per permetre’ns poder continuar parlant-ne, ja paga la pena.
Hi ha qui diu que no toca, que “no és bo reobrir velles ferides”. Ho diuen des de la perspectiva de l’agressor. Però això, en tot cas, ho han de decidir els qui patiren eixes ferides. Només ells saben si realment han cicatritzat. No conec cap país civilitzat que haja passat pàgina de la manera que es va fer ací ni, per suposat, que haja permés que molts dels qui lideraven la dictadura ostentaren després càrrecs de representació amb la democràcia, com ara Fraga. Per alguns, la transició espanyola va ser un exemple. Per a altres, un tancament en fals, només explicable pel desig d’acabar, d’una vegada per totes i per a sempre, amb el règim franquista. Ara, trenta anys després i amb una democràcia consolidada (o quasi) potser siga el moment de tancar aquella pàgina definitivament. Però tancar-la bé: investigant què va passar i condemnant els seus autors. Personalment, tinc la sort de saber on està soterrat el meu avi i poder, si em plau, visitar-lo quan vullga. Com es pot negar eixe dret a algú? Impedir que tants i tants éssers humans puguen localitzar els seus familiars i soterrar-los dignament hauria d’estar penat. La transició no va saber (o no va poder) resoldre això. Però la democràcia ho hauria de considerar una prioritat. No si valen tebieses, com la de la darrera Llei de la Memòria Històrica, un avanç, però, massa poruc.
Crec que el sistema democràtic amb què ens hem dotat és imperfecte, sobretot perquè intenta perpetuar l’alternança dels dos grans partits. Un sistema que, una i altra vegada, qüestiona la possibilitat de decidir, i fins i tot l’existència, de partits minoritaris (sobretot els nacionalistes) no pot ser bo. I una democràcia que permet que els qui enyoren i defensen públicament la tornada a la dictadura i al franquisme, se n’aprofiten per jutjar a qui vol jutjar els crims comesos, és una pèssima democràcia. A l’estat espanyol es condemnen algunes idees. S’és capaç d’aprovar i aplicar una Llei de Partits pensada únicament per impedir la presència electoral dels abertzales bascs. O es tanquen mitjans de comunicació perquè diuen coses que no agraden als qui manen. Sempre, però, en la mateixa direcció. I no mai en la contrària: cap condemna al feixisme, cap il·legalització dels partits d’extrema dreta que defensen el feixisme, el racisme i la xenofòbia i que tenen com objectiu acabar amb la pròpia democràcia.
Ja sabem que hi ha jutges per a tots els gustos. Alguns inclús mereixen una sessió de psicoanàlisi, com aquell que no va considerar acarnissament una agressió amb 73 punyalades o aquell altre que va atenuar la condemna d’un violador perquè considerava que la víctima l’havia provocat per dur falda. Són sentències anòmales. Però tampoc sembla massa normal jutjar al jutge que vol jutjar els crims del franquisme o que un jutge ajude o oriente l’extrema dreta en com ha de fer-ho per tindre èxit. Fa uns dies llegia una reflexió sucosa i ben interessant. Deia que és un magnífic moment per comprar voluntats: van molt barates.

ASSOCIACIONS SOCIOSANITÀRIES

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Thu, 15 Apr 2010 00:53:00 +0000

Fa uns dies, amb els companys del grup municipal del BLOC, visitàvem l’Associació de Malalts de Parkinson en el seu nou local. Aquell encontre va donar peu a una moció plenària a l’Ajuntament de Gandia i a una pregunta parlamentària a les Corts Valencianes. Demanant què? Per increïble que puga semblar, únicament que se’ls presten els serveis que necessiten.
En estos moments se’n parla de la reforma sanitària d’Obama (només per això ja paga la pena la seua tria). Resulta ben paradoxal que la primera economia mundial haja tardat més de dos-cents anys en garantir la cobertura mèdica als seus ciutadans, la qual cosa és un símptoma inequívoc de la importància que se li ha donat fins ara. A l’estat espanyol, existeix el dret universal a l’assistència sanitària. Però, fins on? Com a defensor de la sanitat pública (per qualitat i perquè suposa un element igualitari i de redistribució de la riquesa) crec que ens queda molt de camí per recórrer. Per exemple, l‘atenció dels malalts crònics. Pertot arreu veiem com sovintegen associacions de malalts de Parkinson, d’Alzheimer, de fibromiàlgia, de discapacitats físics o psíquics, de malalts mentals. Magnífic, perquè la riquesa associativa, és a dir, la capacitat per organitzar-se és una mostra de maduresa social. Magnífic, si no fora perquè totes, absolutament totes, s’han d’ocupar d’oferir uns serveis essencials per als malalts, els quals haurien d’estar coberts per l’administració: logopèdia, fisioteràpia, rehabilitació, tallers de memorització... Per no parlar de les anomenades “unitats de respir” per als familiars. Totes les associacions que podríem anomenar de l’àmbit sociosanitari, integrades per malats i, sobretot, familiars, acaben buscant-se la vida (mai millor dit), de vegades amb les necessàries complicitats de les administracions, però, massa vegades també, a contracorrent, en la més absoluta soledat, només apaivagada per la lògica comprensió del company de col·lectiu.
A Gandia i la Safor, l’Associació de Malalts d’Alzheimer demana unitats específiques i fa temps treballa per la construcció d’un Centre de Dia. Els malats de Parkinson i de fibromiàlgia necessiten unitats dels trastorns del moviment o del dolor. Els discapacitats físics, amb molta constància, han aconseguit un espai on reuneixen un centre de dia, una sala de rehabilitació i un centre especial d’ocupació. Els psíquics, repartits, que conega, entre l’Associació de Minusvàlids Psíquics de la Safor, Espurna i el Centre Montdúver, tenen una mes llarga tradició d’espais específics i compten també amb pisos tutelats (Espurna), residència (AMPS), centre de dia i tallers ocupacionals (les dues) i centres especials d’ocupació, les tres. Els malalts mentals també compten amb pisos tutelats i gestionen un Centre públic de Reinserció i Integració Social. Tot, gràcies a l’incansable esforç dels seus associats, als qui les administracions (locals i, sobretot, autonòmica que n’és la competent) no han tingut més remei que donar suport, sempre com a conseqüència i mai com a motor o impulsores.
Hom podria dir que el seu interés és, en part, egoïsta, ja que són els qui tenen el problema. Però treballant, en defensa dels seus interessos, també ho estan fent per tots nosaltres, ja que ningú estem exempts de trobar-nos demà en la seua situació.
Del pas per la política, puc assegurar que una de les majors satisfaccions ha estat conéixer amb més profunditat estos éssers humans, estos ciutadans. Per a ells la meua sentida admiració i el meu agraïment, pel que fan, en nom de la societat. Una societat que els oblida massa fàcilment.

"Ora et labora, Zapatero"

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Fri, 19 Mar 2010 18:17:00 +0000

Zapatero se’n va anar a resar als Estats Units d’Amèrica, en companyia d’Obama. Mentre que a l’estat espanyol s’alçaven, per primera vegada, les veus dels sindicats contra els globus sonda llançats en matèria laboral i de pensions; mentre que des de les seues pròpies files li demanaven canvis urgents en el govern; mentre que a les enquestes el PP continuava ascendint; i quan s’anunciava que s’havia superat la xifra dels 4 milions d’aturats... Zapatero resava a Amèrica. No sé si és una metàfora o una evidència. No sé si resar és l’única cosa que se li ocorre o l’única que li queda. Clar que, per resar, no calia anar-se’n als Estats Units. Però l’obnubilació per Obama és molt forta. I ja que, en contra del que van prometre, no acudirà a la cimera europea de maig, ha anat Zapatero. A resar. Diu la màxima dels monjos benedictins: ora et labora (resa i treballa). Zapatero ha resat. Però, treballa? De moment, els qui no treballen són els més de 4 milions d’aturats de l’estat espanyol (la xifra d’atur més gran d’Europa) i els que no treballaran són els jòvens (els màxims perjudicats cas d’allargar la jubilació fins els 67 anys, perquè tardaran més en incorporar-se al mercat de treball). M’ha sorprès Zapatero. No m’imaginava un president socialista i (pel que havia escoltat fins ara) laic, resant en públic, davant de milions de telespectadors, en un acte, el “Desdejuni de l’Oració”, organitzat per The Fellowship, una organització coneguda com “la Família”.

S’ha volgut vendre que Zapatero va transmetre un missatge progressista, de defensa dels aturats, immigrants i homosexuals. Però només el fet d’acudir-hi (pel simple afany d’aparèixer junt a Obama, supose) ja és una clara traïció a eixos col·lectius. La Família, l’entitat amfitriona, és una organització ultraconservadora, també coneguda com “la Germandat”, de caràcter reaccionari i relacionada amb dictadors llatinoamericans i africans, com ara el president d’Uganda, on es prepara una llei que condemna a mort els homosexuals seropositius, i el líder de la qual, Doug Coe, ha manifestat sovint la seua admiració per Adolf Hitler. Què hi feia Zapatero? Per què no va escoltar el grup “Ciutadans per la responsabilitat i l’ètica”, composat per ateus, homosexuals i grups d’esquerra nord-americans, que demana des de fa temps un boicot a eixe “desdejuni” pel seu caràcter fonamentalista?

Tot i que la capacitat de sorpresa se’ns va esgotant, Zapatero va aconseguir sorprendre’ns en acceptar eixa “invitació”. Però encara m’ha sorprès més que triara el Deuteronomi (V Llibre de Moisés) i que resara pels aturats, els immigrants i els homosexuals. Supose que els aturats preferiran que es posen en marxa polítiques actives de foment de l’ocupació, els immigrants que no s’aplique la reforma de la llei d’estrangeria que eixampla el període d’internament, i els homosexuals que triara algun altre llibre que no els condemnara explícitament (capítol 23, versicle 17: “no hi haja ramera entre les filles d’Israel, ni haja sodomita d’entre els fills d’Israel”). Ora el labora, Zapatero. Sobretot labora. Però si ores, apunta millor el text. Perquè no sabem si s’haurà hagut de despullar per comprovar que no té contusionats els testicles ni amputat el membre viril, condició indispensable, segons el Deuteronomi (23,1) per poder entrar en la congregació. De la mateixa manera que dubte que cap dels qui hi eren presents, no siga bastard, els quals també tenen prohibida la seua pertinença fins la desena generació (23,2). Clar que, una vegada admès, potser el Deuteronomi siga un llibre encertat. Almenys des de l’òptica dels nord-americans. Resulta ben curiós que Zapatero plantejara la seua preocupació pel terrorisme d’arrel islàmica, afirmant que “l’ús espuri de la fe religiosa per justificar la violència pot ser molt destructiva”, per a, tot seguit, llegir fragments del Deuteronomi, el qual obliga a la nació escollida a “destruir, enterament, tots els llocs de les nacions que heretaren, o conqueriren” per raó de la fe (12,2).

El Deuteronomi és el text de “vida per vida, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu” (19,21), exemple de la justícia perfecta. En ell, es descriu com s’ha d’actuar en determinades situacions. Per exemple, “quan et trobes, en alguna de les ciutats que Jehovà et dóna, home o dona que haja fet mal davant els ulls de Jehovà, ..., se’ls haurà de traure a les portes i pedrejar-los, i així moriran” (17,2). Això sí, calen dos o tres testimonis per condemnar-los, no un només. Toca! De la mateixa manera que (20,10-17) “quan t’acostes a una ciutat per combatre-la li demanaràs la pau i si s’obrira, tot el poble que en ella fos trobat et serà tributari, i et servirà. Mes si no fes pau amb tu, i mamprenguera guerra, aleshores l’assetjaràs i, després que Jehovà la lliure a la teua mà, feriràs a tot mascle seu a cop d’espasa. Les dones i els nens, i els animals, i tot el que hi haja en la ciutat, tot el seu botí prendràs per a tu (no diu res del petroli, però s’entén)... de les ciutats d’estos pobles, cap persona deixaràs amb vida, sinó que les destrossaràs completament”. Potser esta violència sí que estiga justificada per a Zapatero, no ho sé. I potser també estiga d’acord en que “quan isqueres a la guerra contra els teus enemics i prengueres d’ells captius i trobares entre els captius a alguna dona bonica, i la cobdiciares, i la prengueres per a tu per dona, la clavaràs a ta casa; i ella raparà el seu cap, i es tallarà les ungles, i podràs arribar-te a ella, i si no t’agradara, la deixaràs en llibertat”, un consell que semblen haver seguit al peu de la lletra molts soldats nord-americans condemnats per violacions a l’Iraq. Llegir el Deuteronomi, recomanant la seua aplicació, no sembla que siga el més convenient per a un president socialista del segle XXI. A no ser que s’estiga d’acord en que “quan algú prenga dona, i després d’haver-se aplegat a ella, l’avorrira, i li atribuira faltes que donen que parlar, i diguera: a esta dona vaig prendre, i em vaig aplegar a ella, i no la vaig trobar verge... aleshores la trauran a la casa de son pare, i la pedrejaran els homes de la seua ciutat, i morirà” (22,13-21). Una magnífica manera d’entendre les coses, que potser La Família, que afirma que “només en la Bíblia està la veritat”, desitja com a ordre mundial. La supremacia de la nació elegida. I aquells que no estiguen d’acord, que assumisquen les conseqüències de la desobediència, descrites en el capítol 28: “maleït seràs en la ciutat i maleït en el camp, maleït el fruit del teu ventre, el fruit de la teua terra... Jehovà et durà mortaldat (versicle 21), et ferirà de tisi, de febre d’inflamació i d’ardor, amb sequera, amb calamitat sobtada; i et perseguiran fins que muigues (22); et donarà per pluja pols i cendra (24); et lliurarà derrotat als teus enemics (25) i el teu cadàver servirà de menjar a tota au del cel i fera de la terra i no hi haurà qui les espante (26); Jehovà et ferirà amb úlceres, amb tumors, amb sarna de què no pugues ser guarit (27) i no seràs sinó oprimit i robat tots els dies i no haurà qui et salve (29) et casaràs amb dona, i un altre mascle dormirà amb ella, faràs casa i no hi viuràs, plantaràs vinya i no la gaudiràs (30) el teu bou serà nugat davant dels teus ulls, i tu no en menjaràs (31) els teus fills i les teues filles seran lliurats a un altre poble i els teus ulls ho veuran (32) el fruit de la teua terra i de tot el teu treball menjarà poble que no coneixies; i no seràs sinó oprimit tots els dies (33) et ferirà Jehovà amb maligna pústula en els genolls i les cames, sense que pugues ser guarit (35) trauràs molta llavor al camp i n’arreplegaràs poc (38) l’estranger que estarà enmig de tu s’elevarà sobre tu molt alt, i tu davallaràs molt baix (43) ell et prestarà a tu, i tu no li prestaràs a ell; ell serà el cap i tu la coa (44) Jehovà durà contra tu una nació llunyana, de l’extrem de la terra, que vole com àguila, una nació la llengua de la qual no entengues (49) gent ferotge de rostre, que no tindrà respecte a l’ancià, ni perdonarà el xiquet (50) i menjarà el fruit de la teua bèstia i el fruit de la teua terra, fins que muigues; i no et deixarà gra, ni most, ni oli, ni la cria de les teues vaques, ni els ramats de les teues ovelles, fins destruir-te (51) ... Ho heu entès?

Doncs és també recomanable que no sigueu contumaços i rebels perquè (21,18) “si algú tingues un fill contumaç i rebel que no obeïra el pare i la mare, el prendran i el trauran davant dels ancians i a la porta del lloc on viu (19) i diran als ancians: este és el nostre fill contumaç i rebel; és fartó i borratxo (20) aleshores tots els homes de la seua ciutat el pedrejaran i morirà (21). Jo conec molts contumaços i rebels. Fins i tot glotons i borratxos. Però no crec que, per això, meresquen morir pedrejats. No sé què en pensarà Zapatero i els seus assessors, que tan encertadament triaren el Deuteronomi per resar, juntament amb la Família, pels aturats, els immigrants i els homosexuals.

FOTO: http://www.rtve.es/noticias/components/noticia/popup/5/0/3/6/foto316305_685242.shtml

De commemoracions

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Mon, 18 Jan 2010 15:49:00 +0000

L’any passat, celebràrem el 550 aniversari de la mort d’Ausias Marc (segons Ferran Garcia-Oliver, magnífica la seua recent biografia, cal dir Ausias i no Ausiàs) que, a Gandia, pàtria del poeta, ha passat sense pena ni glòria. Potser algú qüestione haver de celebrar 550 anys d’alguna cosa perquè la xifra no és, diguem-ne, tan rodona. Però hagués resultat una excusa perfecta per a, coincidint amb la 50ena edició del Premi de Poesia, insistir en la investigació i difusió de l’obra i la vida del nostre poeta. I, de passada, lligar-lo a la celebració del cinquè centenari del naixement de Francesc de Borja, el 2010. Perquè a Gandia sempre ha estat latent el debat: ciutat dels Borja o ciutat dels clàssics? A mi, personalment, sempre m’ha agradat més la relació més global amb els clàssics (Marc, Martorell, Roís de Corella), on hem d’incloure, evidentment, Francesc de Borja i els Borja en general. Però he de reconéixer que els Borja (no escriviu Borgia, per favor!) tenen molta “venda”, que Francesc és un personatge històric de rellevància mundial i no suficientment explorat i que la xifra 500 és més rodona que 550. Tot i això, no entenc que la Generalitat Valenciana, quasi de manera excepcional en la seua trajectòria, celebre Ausias Marc i Gandia rebutge una magnífica exposició sobre ell amb l’excusa que no tenia espai per mostrar-la, tot i que s’havia compromés feia un any. Erro!

No hem celebrat, doncs, Marc. Però sí que celebrarem (ja hem començat) Francesc de Borja, un esdeveniment farcit d’actes (molts d’ells poc genuïns, però) i que, com no podia ser d’altra manera, tindrà una vessant cultural. Però ha estat concebut, sobretot, per promocionar la ciutat, com un trampolí des del qual projectar-nos al món, lligant Gandia a una de les nissagues més poderoses de la història i reconeguda mundialment. Tot un encert, si fora de veres. Perquè tret d’unes quantes activitats (que no s’han sabut vendre com cal) em tem que tot quedarà en un pur consum intern. I no és cap crítica sinó el desig d’una major ambició. Perquè, per fi, després de molts anys d’intentar buscar un producte i de la insistència d’alguns per convéncer uns altres que el teníem davant dels nassos, s’intenta lligar la nostra ciutat amb el seu gloriós passat, del qual forma part Francesc de Borja. I Marc, Martorell o Roís de Corella. Per això, l’Any Borja ha de ser també el dels clàssics. I de la mateixa manera que haurà de servir per mamprendre la rehabilitació dels nostres edificis històrics ho hauria de ser per encetar un nou període en el qual ens sentírem realment orgullosos del que hem estat i del que som. Des d’ací, per tant, també la meua felicitació a les encara incipients idees “Gandia, ciutat dels clàssics” o “Gandia, ciutat literària”, a les que desitgem un llarg recorregut.

A la celebració del 500 aniversari del naixement de Francesc de Borja s’ha afegit la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana. Esta ha decidit, a més, que enguany se celebre Joanot Martorell i Tirant lo Blanc. Celebrarem el 500 aniversari de la primera edició en castellà, tot i que fou en 1511, i el 600 aniversari del naixement de Martorell, tot i que no se sap amb exactitud la data. Però, què voleu que us diga? Millor estes celebracions que no unes altres. I esperem que no siga una moda concebuda només per a la publicitat (encara que alguna cosa queda sempre) sinó el convenciment que eixe és el camí adequat: honorar el nostre passat, mostrar-lo al món... i aprofitar-lo econòmicament.

L’Alqueria de Romaguera: in memoriam

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Tue, 08 Dec 2009 01:20:00 +0000

Ja han enderrocat l’Alqueria de Romaguera. Cap sorpresa. Però fot. Tinguérem el trist privilegi d’assistir en directe, avisats per un dels antics propietaris. Hi érem només els companys del BLOC de Gandia, acompanyats pels mitjans de comunicació que convocàrem perquè el documentaren i els operaris de l’empresa encarregada. També una regidora del PP, però no per vessar cap llàgrima sinó per enorgullir-se de l’enderrocament. Ja veus! Qui pot ser capaç d’alegrar-se de la desaparició d’un edifici històric?

Les imatges de l’operació són una impactant metàfora: l’immens poder de l’excavadora (ai, el progrés!) front a un vell edifici (potser el territori, potser la llengua, potser la cultura, potser -al capdavall- el propi poble valencià). Amb un lleu moviment de la cullera de ferro desapareixen cinc-cents anys d’història i part del paisatge urbà que han conegut els nostres avantpassats.

Malgrat el que ha titulat algun mitjà de comunicació (un altre problema per als demòcrates) l’alqueria no ha “caigut”: l’han enderrocada. Un edifici que tenia (es fa dur parlar en passat!) els seus orígens al segle XVI, com demostren tots els estudis i informes. Gandia celebra l’any vinent el Vé centenari del naixement de Francesc de Borja i, amb un bon pessic pressupostari, lloarà la seua vida i la seua obra. Abans, però, s’apressa a enderrocar un edifici coetani. Una simple paradoxa? No: la demostració del cinisme que ha dut el nostre país al precipici.
Els botxins ho han justificat amb dos arguments: la incompatibilitat amb la futura urbanització de la zona i l’escassa rellevància de l’edifici. Cap dels dos són certs. Mai no hem discutit la importància (fins i tot la urgència) de la urbanització de Santa Anna (amb qui ha conviscut l’alqueria tants anys). Però era totalment compatible amb la urbanització: restava en una zona verda i qualsevol arquitecte sense tant de prestigi com els que se sovinteja contractar últimament hagués realitzat un magnífic projecte d’integració.

I no és cert tampoc que hi haja cap informe que negue la seua vàlua patrimonial. Per contra, hi ha els informes de Ferran Garcia, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València; d’Isabel Canet, llicenciada en història de l’art i redactora del catàleg interruptus de béns i espais protegits de Gandia que Mut té tancat amb set claus en un calaix; de Carles Miret, arqueòleg de professionalitat contrastada; del Consell Valencià de Cultura, que va visitar l’alqueria o de nombrosos professors universitaris, encapçalats per l’etnòloga Josepa Cucó. Tots, han estat menyspreats pel govern municipal de Gandia, entestat en no declarar l’alqueria com a Bé de Rellevància Local. Després de més de dos anys d’insistència, l’Ajuntament va encomanar dos informes: l’un, als arqueòlegs Víctor Algarra i Joan Cardona, i l’altre a l’arquitecte Carles Dolç. Este últim mai s’ha fet públic, potser perquè el seu contingut contradiu els desitjos destructius de qui el va encarregar. I el primer, datava l’alqueria, en consonància amb altres informacions, en el segle XVI, tot i constatant la pervivència d’alguns murs d’aquella època. Tot i això, el govern ha mentit sobre ell i ha reiterat, una i mil vegades, l’escàs valor de l’alqueria, cosa que la Conselleria de Patrimoni (?) ha confirmat “en base als estudis existents” (sic). La rabosa cuidant de les gallines.

Amb tot, la gran trampa ha estat plantejar la qüestió com una disjuntiva: urbanització o alqueria. Un parany en el que fins i tot ha caigut l’Associació de Veïns de Santa Anna, farta d’anys de discriminació i patiments i davant l’evident deteriorament de l’edifici després de ser abandonat pels seus propietaris. Una tria falsa i interessada perquè les dues eren possibles (i necessàries). Fins i tot, el mateix alcalde ha declarat, palesant la seua ignorància i hipocresia, que tant de bo l’alqueria hagués tingut valor. És a dir: era possible mantenir-la.

En fi, l’Alqueria de Romaguera forma ja part de l’immens “catàleg de béns i espais protegits de Gandia desapareguts” per la desídia, la falta de cultura i la voracitat d’alguns i, per què no dir-ho també, la confiança d’altres, entre els qui em compte, que no intuírem les intencions municipals en el seu dia. Que almenys aprofite per aprendre la lliçó i que siga el darrer element històric, patrimonial, etnològic, natural, monumental... que esta generació fem desaparéixer. Que aprofite també per assenyalar els culpables directes, que tenen nom i cognom concret. I per encoratjar els qui, com Isabel Canet i l’Associació Arc de Mig Punt, han intentat salvar-la i als qui mai no estarem prou agraïts els qui estimem el nostre patrimoni.

Foto: "el meu xiquet és l'amo..." © Àlex Ruiz

Les ajudes al sector de la Construcció

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Sun, 01 Nov 2009 16:54:00 +0000

L’Ajuntament de Gandia ha posat en marxa dos plans relacionats amb la vivenda, a afegir a l’aparatós i, a jutjar pels resultats, poc efectiu anterior “SOS Vivenda”. Aquell consistia en comprar els habitatges de persones amb problemes per fer front a les seues hipoteques i llogar-li’ls després. No estava malament pensat: abans que els bancs es feren amb el bé, ho feia l’ajuntament, que guanyava un pis en propietat; el ciutadà el perd igualment, però, en llogar-li el mateix pis, continua vivint en el seu espai vital conegut, on se suposa està arrelat, i s’estalvia uns diners. El problema ha estat en la gestió del programa. És fàcil endevinar que si algú decideix acollir-se, és a dir, vendre el seu pis i llogar-lo, és a dir, passar de propietari a inquilí, és perquè es troba en una situació desesperada, que reclama de certa urgència en la resposta. Però les decisions sobre les demandes han tardat, en alguns casos, fins a set mesos, de manera que el programa estrella només ha comptat, en any i mig de vida, amb cinc expedients tancats.

Ara, s’anuncien dos més: 3x3 Habitatge i Stock Vivenda. El primer ve a ser un compromís municipal de facilitar una vivenda de lloguer a tot aquell ciutadà que, amb un temps de residència mínim de tres anys, estiga també tres any en llista d’espera. Tot i que les circumstàncies econòmiques han fet que el mercat immobiliari oferte productes que s’assemblen cada vegada més al que podria oferir l’ajuntament (en condicions i en preus), intentar garantir una vivenda és lloable. I quines vivendes? Les que facilite el segon pla: l’Stock Vivenda. Sobre ell, ja planen un munt de dubtes.

Hi ha qui sempre dóna per bona qualsevol iniciativa oficial. Semblen haver perdut l’esperit crític, si és que algun dia el tingueren i no fou tot un simple posat conjuntural i interessat. Eixos, no li troben cap però al Pla. O, almenys, no en parlen.

L’accés a la vivenda és una assignatura pendent de la nostra societat. L’immensa majoria de ciutadans hi tenen problemes. Però per una única raó: el seu preu. Uns preus que han anat augmentat exponencialment, sense que les administracions hagen pogut posar-li fre i del que s’han beneficiat fonamentalment els promotors (i no tant els constructors) que han guanyat els diners a cabassos. Les dificultats per limitar el preu de la vivenda es justificaven en el lliure mercat. Ara, eixe mercat ha dit que s’ha acabat el temps dels guanys milionàries. Però, tot i això, l’administració es creu en el deure de donar suport al sector, una idea que compartim però no per davant d’altres com el de les xicotetes i mitjanes empreses, els autònoms, la indústria, el turisme, la pesca, l’agricultura..., sectors productius més sostenibles i probablement més necessitats i més estratègics. Des del BLOC, reiterem que el futur de la construcció passa, inexcusablement, per la rehabilitació interior de les ciutats. Un parc de vivendes públiques, repartides pels distints barris de la ciutat, format sobretot per vivendes rehabilitades, seria molt menys costós, molt més integrador i més sostenible, econòmicament i social.

El preu de la vivenda ha estat l’entrebanc per al seu accés. Però encara que amb preus inferiors, per comprar-ne o llogar-ne el ciutadà o ciutadana necessita ingressos, és a dir, treballar. El foment de l’ocupació hauria de ser a hores d’ara potser l’única prioritat de les administracions. Realment creem llocs de treball amb compres milionàries de pisos a un únic empresari? O el que estem fent és, simplement, netejar la seua economia? Per què no oferim sòl públic per a la construcció o un pla de rehabilitació de vivendes, que crearia, això sí, nombrosos llocs de treball?.

El tramvia al Grau...

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Tue, 11 Aug 2009 13:44:00 +0000

Està de moda això de proposar tramvies. A mi no em desagrada la idea: contràriament al que puga semblar, és un mitjà de transport públic col·lectiu modern. I poc contaminant (la perfecció no existeix). Ara bé, com diu la cançó, “tot depén”.

Pel que fa al tramvia al Grau, el gran defecte del projecte és, en primer lloc que, efectivament, és un tramvia al Grau. Només al Grau. Està molt bé (jo m’apunte) millorar la connectivitat entre el centre de Gandia i el Grau. Però qualsevol nou gran projecte, i este ho és (més de 17 milions d’euros), ha de procurar ser efectiu, a curt i a mitjà a termini. Per això, és fàcil d’entendre la demanda que el tramvia hauria d’arribar al final de la platja. Si no és així, no hi ha cap avanç significatiu pel que fa a la millora de la mobilitat. Sé que s’està dient que estem davant de la fase I del projecte. Que diuen que després vindrà la fase II (fins el port) i la fase III (fins a la platja). Però la indefinició i els dubtes tècnics i financers d’eixes dues fases, potser invalide ja la primera. Vull dir que hauríem de tindre-ho ben clar abans de començar. Per exemple: com creuarà el barranc de Sant Nicolau? Farem un altre pont? Per on transcorrerà fins el final de la platja? O com costejarem eixes dues fases posteriors. Perquè sabent que 3 quilòmetres ens costaran 17 milions, parlem de més de 30 milions d’euros afegits. I encara és més inquietant l’anunci que, una vegada en marxa la fase I (recordeu: estació de Renfe - Centre Social del Grau), l’actual Marina se substituirà per un urbà circular a la platja. Això obligaria a qui volguera desplaçar-se des del final de la platja fins, per exemple, l’hospital, a fer dos transbordaments. Tot un pas enrere.

17 milions d’euros són molts diners. Potser en estos moments hagués estat més interessant dedicar-los a altres projectes. Per exemple, els que ja estan previstos en els pressupostos municipals, de manera que, de passada, hauríem ajudat a rebaixar el gegantí deute, que pot ocasionar en un futur la fallida econòmica de l’ajuntament i posar en perill la prestació de serveis essencials, prioritaris i obligatoris. Per això, este projecte demanava d’una reflexió tranquil·la. I no ha estat així. De fet, s’han canviat coses substancials en tan sols dos mesos, algunes de les quals saludem perquè formaven part dels nostres suggeriments inicials. D’altres no s’han tingut en compte. Com per exemple el seu pas pel carrer del Tossal, un carrer de vianants al bell mig de la ciutat, o l’eliminació de les catenàries electrificades, que continuen apareixent a l’entrada del Grau. Per no parlar de l’entrebanc que suposarà per al trànsit (a hores d’ara encara no sabem amb seguretat si s’elimina un dels carrils de l’accés al Grau, el carril bici o la via de servei) o l’ocupació de la zona verda de Mar - 2.

El tramvia és una bona idea, però hi havia alternatives al projecte que s’entesten en dur endavant. Com la utilització de l’actual via del tren: estan els terrenys, donaríem servei a espais de la ciutat sense mitjà de transport i eliminaríem la barrera actual.

...i el tramvia a Oliva

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Tue, 11 Aug 2009 13:38:00 +0000

L’alcalde de Gandia, juntament amb altres alcaldes de la comarca, ha fet la gran descoberta: com que no sembla que vaja endavant el tema del tren Gandia - Dénia, fem un tramvia fins a Oliva! Val a dir que tampoc és una idea nova: ja apareixia en els primers estudis sobre infrastructures i mobilitat del Consorci de les Comarques Centrals, el CONCERCOST, on, de tota manera, la infrastructura prioritària era el tren.

Novament, es parla d’un projecte de gran envergadura de manera massa frívola, tot i l’aparença d’estar meditada. Mentre que han arribat ja a posar preu al bitllet (1,35 €!: quina precisió) encara no sabem què costarà l’obra (perquè no hi ha projecte) i, per tant, per on anirà i, el que és més greu, quina afecció pot tindre al necessari, imprescindible i llargament reivindicat tren Gandia - Dénia.

Comencem pel final. El tren Gandia - Dénia (i la seua ampliació fins Alacant) no és només una aposta per un mitjà de transport públic no contaminant que aprofite per unir la Safor i la Marina. És molt més que això. És la infrastructura que uniria València i Alacant, i esta amb Europa, conformant així l’anomenat corredor mediterrani. Per tant, una infrastructura estratègica per als interessos econòmics valencians. Des d’eixa certesa, qualsevol altre projecte “secundari” no hauria de suposar cap entrebanc per al “prioritari”, tot i ser conscients que és evident també que una altra assignatura pendent a la nostra comarca és la d’una xarxa de transport públic eficaç i coherent. Eixe tramvia Gandia - Oliva podria ajudar. Però, per on aniria? S’ha dit que per l’actual “carril bici”, és a dir, per on ha de transcórrer el tren. Són compatibles? Si ho són ací, per què no ho poden ser a Gandia? Per què no es planteja el tramvia Gandia - Grau aprofitant l’actual via del tren, amb els avantatges que ja hem esmentat? Si no són compatibles, caldrà dos ponts per travessar el Serpis, un damunt de l’altre? Transcorrerà el tramvia (o/i el tren) en superfície, quan l’Ajuntament va al·legar en el seu moment perquè ho fera soterrat o en trinxera? La proposta del tramvia a Oliva és ben interessant. Però a alguns ens fa l’efecte que (malgrat que ja sabem el preu del bitllet) hi ha tants interrogants que es tracta d’un brindis al sol que, d’altra banda, pot haver estat creat per tapar la nova decepció que va suposar l’entrevista entre el Ministre Blanco (PSOE) i el Conseller Flores (PP), de la qual no isqué cap compromís seriós. Com sempre. O potser també per desviar l’atenció sobre els dubtes ciutadans que ha creat el tramvia al Grau. En això, Orengo és un mestre.

El nou finançament autonòmic: victimisme del PP, submissió del PSOE... i el País Valencià a perdre novament!

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Mon, 27 Jul 2009 00:00:00 +0000

El nou model de finançament autonòmic té coses bones. Hi ha una major participació de les autonomies en els tributs de l’estat i esta es calcularà en base a uns paràmetres diferents i, en principi, raonables. Però, ai!, roda i volta, els valencians a la cua. Es calcula que el País Valencià rebrà entre 1.300 i 1.500 milions més. I amb eixa quantitat ni es resol el deute històric (necessitaríem eixos diners només pel que fa al deute sanitari i igualar-nos a la mitjana estatal) ni resoldre’m els problemes del País Valencià causats, sobretot, per una balança fiscal negativa i les polítiques de campanar del PP.

El nou sistema continua col·locant-nos en situació de desavantatge amb altres comunitats autònomes: el País Valencià serà la comunitat autònoma que rebrà menys diners per habitant (2.657 €) de tot l’estat espanyol (la mitjana estatal és de 3.070 €). Com? Així és. Tot i que continuem sent un dels territoris que més aporta, en referència al PIB i al total d’ingressos per tributs, i un dels que presenta un major dèficit en la seua balança fiscal: es calcula aproximadament en un 2,5% anual del PIB del País Valencià. És a dir, continuem pagant més del que rebem i, a més, per baix de la mitjana estatal, la qual cosa afecta a les nostres possibilitats de desenvolupament econòmic i social, sobretot després de molts anys de discriminació dels governs centrals (del PP i del PSOE) i de patir unes polítiques de balafiament i de destrucció del territori dels successius governs del PP de Zaplana i Camps. I això, en un context econòmic particular: balança fiscal negativa tot i que els ingressos per càpita del País Valencià són també inferiors a la mitjana estatal. Per exemple, segons l’Institut Nacional d’Estadística, si la mitjana de l’estat espanyol és 100, el PIB per càpita del País Valencià en l’any 2008 fou 89,4 (des de l’any 2000 -amb 96,5- hem perdut 7 punts).
Com és possible, això? Evidentment, l’actual govern de Camps no ha sabut negociar adequadament. El PP valencià ha estat més preocupat per assumir el posicionament estatal de Rajoy i d’aprofitar esta ocasió per a una nova campanya victimista (i potser anticatalanista) que de defensar els interessos dels valencians. Ara, s’afegeixen a la demanda de 2.400 milions anuals extres (que ja va estar feta pel Bloc en base a les dades fiscals) quan fins fa un any només en reclamaven 500. Però, al mateix temps, tampoc sembla que el PSOE valencià d’Alarte haja aprofitat l’oportunitat per mostrar la seua independència de Madrid, al beneir el sistema, sense cap qüestionament.

El victimisme del PP i el conformisme del PSOE valencians, que no han estat capaços de treballar conjuntament en un tema de tanta transcendència, ve a fer més palesa la necessitat i utilitat de forces polítiques pròpies. Altres comunitats autònomes han sabut defensar els seus interessos i assegurar un finançament que permeta millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans, mentre que al País Valencià el PSPV ni està ni se l’espera i el PP fa seguidisme de l’estratègia estatal del seu partit i, d’altra banda, confia en esta nova aportació per esmorteir el gegantesc dèficit públic originat per una nefasta gestió de campanar que ha oblidat els serveis públics essencials.
La mala gestió del PP suposarà pèrdua d’ingressos en el futur. Per exemple, el sistema preveu més diners segons la població dependent reconeguda. Altres comunitats autònomes han fet els deures en este sentit i eixiran beneficiades. Per contra, es calcula que al País Valencià només han estat autoritzades ajudes escassament per al 3% dels dependents amb dret a cobrar-les.
Els valencians i valencianes ens mereixem uns dirigents capaços i un sistema que reconega el pes específic del País Valencià en l’economia del conjunt de l’estat i que prime l’esforç productiu. Un nou finançament que ajude a millorar les nostres infrastructures (fins ara no s’ha fet), posicionar-nos millor de cara el futur, amb inversions en la nostra economia productiva, i rescabalar l’abandonament dels serveis públics bàsics (educació, sanitat, benestar social...), fet pels governs de la Generalitat del PP.
No es tracta de demanar més diners perquè sí. Però estant a la cua en llits hospitalaris, amb una renda per càpita inferior a la mitjana, amb la manca d’inversions per part de l’estat... i estant al capdavant en atur o en deute públic i amb balances fiscals negatives (paguem més del que se’ns retorna), continuar col·locant-nos per baix de la mitjana espanyola no sembla molt just ni recomanable. Només amb eixos 1.100 milions anuals més que alguns reclamem, podríem construir 10 trens Gandia-Dénia a l’any, 220 nous col·legis (al País Valencià tenim 1.300 barracots on “estudien” més de 20.000 xiquets) o 22 hospitals. Cal ser solidaris? Sempre. Però amb la nostra “solidaritat”, els agricultors andalusos o extremenys cobren el PER mentre que els llauradors valencians han d’abandonar la terra. Des d’eixa perspectiva, potser caldria revisar el concepte de solidaritat.

FOTO: LEVANTE-EMV

Temps de rebaixes (polítiques)

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Mon, 06 Jul 2009 11:16:00 +0000

Estem de rebaixes. I amb la crisi, més que mai. I arriben a tots els àmbits. També a la política. Fins i tot s’estan venent a preu de saldo moltes conviccions. A Gandia, el nostre alcalde admet sense problemes que, davant d’una societat procliu a votar el PP (un 55% a les darreres eleccions europees), ha d’evitar proclamar-se d’esquerres. Catarroja descoberta! La veritat és que ens tranquil·litza. Hom diu que “la dóna del cèsar no només ha de ser honesta sinó semblar-ho”. Però en alguns casos, caldria dir que “la dóna del cèsar no només ha de semblar ser honesta, sinó ser-ho”. És a dir, alguns semblen ser el que no són. Màxim perill, doncs.

Temps de rebaixes ideològiques amb l’única pretensió d’arrapar vots per perpetuar-s’hi. I quan els tenen, què? Doncs, depén. El que més convinga. L’altre dia, escoltava dir algú que la societat sembla anestesiada. Potser siga cert. Si no, és difícil d’entendre que ningú plante cara, seriosament, a propostes vergonyants com la del Parlament Europeu d’intentar establir una jornada laboral setmanal de 65 hores. 65 hores! Després de les tímides conquestes en l’àmbit dels drets dels treballadors, només el fet de proposar una cosa semblant hauria de ser delicte. Però no passa res. Si no ha eixit ara, ja s’intentarà en un altre moment. Potser la societat estiga anestesiada. Amb l’anestèsia de la incredulitat, de la desorientació, de l’individualisme. No hi ha respostes contundents a les rebaixes polítiques que s’emmascaren convenientment pels mitjans de comunicació dòcils, per agraïts. I en tenim massa, d’exemples. Ara, el PP i el PSOE han reduït la capacitat d’actuar de la justícia espanyola en qüestions internacionals. L’antiga jurisdicció universal que permetia, per exemple, jutjar Pinochet pels crims comesos contra ciutadans de l’estat espanyol ha passat a millor vida. Ja no serà possible això, tot i que el propi PSOE la capitanejava i en treia rèdit polític, des de l’oposició, clar.
Temps de rebaixes, dic. Però només en una direcció. El PSOE, aquell que demanava el vot el 2004 per començar una transformació social, està de rebaixes. S’ha tancat la porta per on havia d’entrar l’aire fresc. O s’han canviat les frontisses, de manera que, quan s’obre, només ho fa cap a la dreta: reformes en la llei d’estrangeria (que allarga inhumanament l’internament), dubtes sobre la conveniència d’abaratir els acomiadaments laborals, prolongació de centrals nuclears com la de Garoña... Per eixa porta que només obri a la dreta, tornaran a entrar els d’abans. I si va com va, amb una societat cada vegada més bipartidista, i amb un PSOE reclamant el vot útil per fer les mateixes polítiques que els altres, quan només hi haja PP i PSOE, no hi haurà remei. Tindrem rebaixes permanents perquè no hi haurà cap botiga on poder comprar res més. Perquè no només cal semblar ser d’esquerres, sinó, sobretot, cal ser-ho.

Europees

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Mon, 08 Jun 2009 12:40:00 +0000

La composició del nou Parlament Europeu és per posar-se a plorar. I són els qui han de marcar el rumb de moltes polítiques dels estats membres! Més conservadors i més ultradreta. I es continua premiant la corrupció i els models de vida que després anatemitzen des de les seues trones.

A l’estat espanyol, després d’una penosa campanya en clau estatal i farcida d’insults, triomf de la dreta i l’ultradreta. Zapatero no ha pogut frenar-los després d’haver-los donat ales (Navarra, País Basc...). Les conclusions que traga poden ser encara pitjors: cal buscar vots en els seus caladors? De tota manera, a Europa (i a molts llocs d’ací) defensen les mateixes coses. Per compartir, fins i tot voten al mateix president europeu.

Al País Valencià, ja ho heu vist. Ni tratges ni mandangues. Més vots encara. I l’esquerra al sofà. Els nacionalistes, estigmatitzats, dividits en massa trossos, mirant-nos de reüll. Ja sé que no hem de treure conclusions precipitades ni maximitzar estes eleccions. Però, què voleu que us diga: dóna molta malícia. O no?
I a Gandia, el PP li trau 21 punts al PSOE. I la resta purament testimonials. Un electorat disposat a votar el PP, tot i (o per això) un govern local entre el PSOE i part d’eixa dreta sociològica que no té cap problema en emetre un comunicat reconeixent-se i lamentant no estar units perquè haurien pogut aconseguir l’alcaldia el 2007. Si els resultats no són suficients per fer reflexionar el PSOE, supose que la lectura del comunicat de Plataforma de Gandia sí que ho serà.
I el Bloc? No podem culpar els electors. Ens haurem de culpar a nosaltres. El problema és que no sabem per què. Un missatge moderadament valencianista, progressista i mediambientalista no interessa ningú? Ja sé que no juguem amb els mateixos recursos, però, sabem explicar-nos a qui ens vol escoltar? És difícil fer anàlisis. I compte, perquè ara, potser l’impuls ens duga a qüestionar-nos-ho tot. I tampoc és això. El més fàcil és dir: hem de canviar de discurs. Però potser si ho fem ja no serem nosaltres. En fi: s’admeten idees. Però, per favor, absteniu-se qui considereu que ja ens va bé o aquells als qui no els importe gens ni miqueta que el nostre país no siga capaç de tindre una força política pròpia amb capacitat suficient per condicionar les polítiques a aplicar a casa nostra. Perquè malgrat estos o qualsevol altres resultats, és l’única cosa que tinc ben clar.

L’Alqueria de Romaguera: els culpables tenen nom

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Fri, 08 May 2009 16:42:00 +0000

Potser alguns de vosaltres no conega l’Alqueria de Romaguera. Es tracta d’un edifici que simbolitza un estil de vida perdut i que, fins hui, podeu contemplar a l’entrada del barri de Santa Anna. Ha estat ahí des de fa segles, perfectament integrada en l’entorn. Potser sense cridar massa l’atenció. Però, davant la seua sentència de mort, molts preguem per la seua vida, com Joan Serra, el mític bandoler de la cançó de Llach. I, també com a ell, l’única cosa que hem escoltat de qui pot salvar-la és un “reseu l’últim crec en Déu”.
L’Alqueria morirà víctima d’una concepció del progrés que alguns, malauradament pocs, rebutgem. És ben cert que la urbanització que hi ha prevista és essencial per al desenvolupament i la integració del barri de Santa Anna, un barri marginat i marginal, malgrat la lluita constant de molts dels seus habitants, com ara els membres de l’Associació de Veïns. Però també és cert que la urbanització i l’Alqueria són compatibles. Per començar, l’edifici es troba en el que serà una zona verda. I, d’altra banda, podria aprofitar perfectament com a edifici dotacional, que no sobren a la zona.
Les últimes troballes remunten l’alqueria al segle XVII, i potser abans, i és una magnífica i curiosa mostra de l’arquitectura rural valenciana, com reconeixen alguns estudiosos i el propi Ajuntament de Gandia, en incloure-la en el seu Catàleg de Patrimoni Verd. Contra això, els arguments per enderrocar miserablement un edifici de tant alt valor històric i patrimonial són de risa, si no fóra per la serietat de l’assumpte: l’alqueria quedarà descontextualitzada en la nova urbanització ja que es troba per baix de la rasant prevista. Quants edificis podríem enderrocar amb eixe argument! La veritat és que no hi ha cap interès en defensar-la perquè hi ha un total i absolut menyspreu al nostre patrimoni, encara que s’omplen la boca de bones intencions i de fastos commemoratius, com el del Vé. Centenari del Naixement de Francesc de Borja.
La pèrdua patrimonial de Gandia, la seua despersonalització, és criminal. Perquè atempta contra tots nosaltres, contra el llegat dels nostres avantpassats i deixa orfes de referents els nostres fills. I el cas particular de l’Alqueria de Romaguera és realment sagnant perquè la seua salvació és ben senzilla: només cal protegir-la legalment. I no impedeix, per a res, la urbanització de la zona. Al contrari, seria un bellíssim testimoni, i útil, emmarcat en una zona verda. Però el govern de Gandia es nega a la seua protecció. De fet, té en calaix la proposta de Catàleg de Béns i Espais Protegits que en l’anterior legislatura, davant de la permanent destrucció de patrimoni, encomanàrem i redactàrem, tot i que no comptàrem amb la majoria suficient per a la seua aprovació. Així, han anat morint edificis, alguns d’ells modestos però significants, sobretot per a una ciutat a la qui cada vegada li queda menys memòria.
Encara estaríem a hora. Encara arribaríem a temps. Però em tem que no podrem. Uns botxins han condemnat l’Alqueria de Romaguera. Malgrat el crit desesperat d’alguns i, probablement, el lament silenciós i incrèdul de molts altres gandians que, tot i això, en no fer res, esdevenen també còmplices.

Catalunya, Nafarroa, Euskadi…: ens calen més proves?

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Tue, 31 Mar 2009 15:02:00 +0000

PP i PSOE d’acord. D’acord en fer fora dels governs els partits nacionalistes. No espanyols, clar. Perquè l’únic argument, l’única coincidència que esgrimeixen és el seu nacionalisme espanyol. Que dic jo que deu ser més exquisit i menys perillós que el català o basc.

I què diran a partir d’ara? Ho tenen ben difícil. El PP reclamava a Galícia el 2005 el seu dret a governar per ser la força més votada i titllava de vergonyós l’acord entre el PSG i el Bloque. Però sembla que per al País Basc no val allò de la llista més votada. Els bascos són diferents. Tampoc va valdre per a Catalunya. Però sí per a Navarra, on el PSOE no va voler pactar amb Nafarroa Bai i va deixar governar a Unión del Pueblo Navarro, l’exfilial del PP.

A Gandia ens ha passat una cosa semblant. L’any 2003, va guanyar les eleccions el PP, liderat per Fernando Mut. Ràpidament, el PSOE i tots els seus corifeus (de totes les classes i colors) s’apressaren a reclamar un pacte “d’esquerres” per salvar la ciutat de les urpes de Mut i la dreta. No calia que ens apretaren molt perquè el Bloc ho té prou clar. Però el desplegament fou espectacular. L’any 2007, Mut es presentava amb una candidatura independent que tenia com a referents (ho va dir públicament el seu número dos) Zaplana i Aznar. El Bloc li oferírem al PSOE reeditar l’acord d’esquerres que tan bé li havia anat a ells (a nosaltres no tant). Però ells preferiren pactar amb Mut perquè la ideologia “ja no era important”. I no només no escoltàrem ningú qüestionar-ho sinó que, fins i tot, ho defensaren.
En fi: a aprendre. A Catalunya, a Nafarroa, a Euskadi... i a Gandia.

El Col·lectiu Vall del Vernissa

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Mon, 23 Mar 2009 17:52:00 +0000

Per als qui no conegueu la Safor, la Vall del Vernissa és una subcomarca de pobles menuts i arrecerats a les muntanyes (Ròtova, Alfauir, Castellonet, Almiserà i Llocnou) que obre l’imponent i tants anys oblidat Monestir de Sant Jeroni de Cotalba.

Des de fa uns anys, com una mena de miracle dels déus (cadascú els seus) la Vall ha tret una fornada de jóvens desenquets, preocupats pel futur dels seus pobles (la despoblació, el desarrelament, la pèrdua d’identitat, els polígons industrials i els camps de golf...) i, seguint el camí traçat per una altra colla d’enamorats dels nostres paisatges, el Centre Excursionista de Ròtova, s’han constituït en col·lectiu i han mamprès una de les tasques més interessants dels últims anys a la nostra comarca i potser al País Valencià: l’ecomuseu Vernissa Viu, juntament amb tot un seguit d’activitats d’investigació i divulgació, com ara la revista La Falzia o les Jornades Josep Camarena.
L’altre dia presentaven un audiovisual de la tasca del voluntariat del passat estiu. I l’entusiasme amb què parlaven ja pagava la pena. Però, a més, he de dir que em sembla una fórmula intel·ligent i estic convençut que seran capaços d’arrodonir-la. Perquè al seu entusiasme s’afegeix la seua preparació. I perquè, tots, no tenim més remei que caminar en eixa direcció si no volem assistir a la desaparició dels nostres paisatges vitals, engolits per una estranya manera de concebre el progrés.
Us anime a tots a que col·laboreu amb ells. Si més no, donant-los les gràcies per la seua tasca.
Jordi, Xavi, Rebeca, Josep Maria, Miquel...: el meu agraïment per tot el que esteu fent.

Ignasi Mora

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Fri, 13 Mar 2009 10:49:00 +0000

Fa uns dies, Ignasi Mora va presentar a Dénia el seu darrer llibre, Ulisses II. No vaig poder assistir perquè (i ja és habitual) s’acumularen tot un seguit d’actes a Gandia. Un poc com a desgreuge m’abellia fer una reflexió al voltant de l’Ignasi.
Perquè quede clar des del principi: és cunyat meu. La qual cosa no impedix que procure ser imparcial (si és que això és possible) i bé que ho sap ell.

Jo m’estime Ignasi, tot i que la nostra relació és més superficial del que m’agradaria. I si hi ha un adjectiu que no se li podria aplicar a Ignasi és el de superficial. Ja sé que ningú és qualsevol, però en ell s’apleguen unes quantes característiques que el fan certament diferent. Per començar, es va estimar, juntament amb Joana, allunyar-se de la ciutat per trobar un lloc on assaborir millor el pas del temps. I el va trobar, finalment, a la Vall de Gallinera. Però el seu espai vital, el de l’ànima, ha estat sempre Gandia, a qui ha dedicat, directament o indirecta, la seua obra. I a qui tant ha estimat. I odiat, quan ha deixat de reconéixer-se o quan l’ha decebut amb comportaments mesquins o provincians. Ell sempre ha somiat una Gandia culta i oberta, tolerant i amable. Ja veus què coses! Però també garant de la seua valencianitat. Perquè Ignasi també és un patriota insubornable. Ja sé que això del patriotisme pot sonar malament. El nacionalisme espanyol s’ha encarregat de desvirtuar el concepte d’estima a la pàtria, a la terra. Però a mi m’agrada emprar el concepte. Com deia, Ignasi ha contribuït en centenars d’ocasions a mantindre viu l’interés per nosaltres mateixos, amb els seus projectes culturals o literaris. Però, sobretot, amb la seua actitud vital. I això li ha suposat algun desengany que, espere, haja superat.

De la mateixa manera que ho haurà de fer amb l’injust tractament que ha rebut per part d’alguns el seu darrer llibre, Ulisses II, premi Mallorca 2007. Una lectura que us recomane per la seua qualitat i capacitat per fer-nos reflexionar.
No pretenia fer cap panegíric. És ben difícil ni que siga aproximar-se amb rigor a l’univers d’Ignasi Mora. Però m’abellia dedicar-li este primer escrit del blog. Espere tindre temps per dedicar-li’n més.

Hola

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Sat, 28 Feb 2009 01:30:00 +0000

Vídeo subtitulat per a persones sordes. Cal activar els subtítols mitjançant el símbol que apareix a la part inferior dreta del reproductor, una vegada el vídeo haja començat a reproduir-se. Si desitgeu augmentar el tamany del text premeu la tecla +, o la tecla - si voleu reduir-lo. Per llevar la franja negra del fons del text, premeu la tecla b.

compta amb mi

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Mon, 02 Feb 2009 02:27:00 +0000

telèfon: 96 295 96 76
correu electrònic: Josep Miquel Moya

em presente

noreply@blogger.com (Josep Miquel Moya) — Mon, 26 Jan 2009 20:39:00 +0000

Vaig nàixer a Gandia el 1963 (a l’antic Hospital de sant Marc, l’hospital "de pobres") però empeltat dels Pedregals de Daimús (d’on sempre ha sigut ma mare i els meus avis) i de Iecla, a Múrcia, d’on era mon pare fins que la meua àvia paterna va decidir fugir arran de l’afusellament del seu marit.

Casat ("feliçment", se sol dir) amb Fuensanta, bellreguardina de soca-rel, amb qui tinc una filla, Helena, que acaba de complir els 14 anys, per a orgull i preocupació nostra.

Arqueòleg de formació (sóc llicenciat en prehistòria i arqueologia per la Universitat de València) i bibliotecari de professió (funcionari municipal a Gandia des de 1990).

A hores d’ara tinc l’honor de ser regidor a l’ajuntament de Gandia pel Bloc Nacionalista Valencià, partit polític al qual pertany des de la seua fundació, com a militant de la Unitat del Poble Valencià.

Com es podrà deduir m’agrada llegir. Fins fa uns anys m’empassava pràcticament tot el que queia a la mà (també per qüestions professionals) però des de fa un temps, desgraciadament he de ser més selectiu perquè no dispose del temps necessari (és una de les majors servituds de la política).

Tret d’això, res extraordinari. Pel que fa als gustos musicals (potser una de les meues frustracions): la música clàssica (alguna), la new age o música minimalista (també en part: Michael Nyman, Wim Mertens...), els "clàssics" (Dire Straits, Supertramp, Van Morrison...) i la que es fa en la nostra llengua (quasi sense distinció) serien les preferides.

I pel que fa al cinema, no em busqueu en cap comèdia (tret d’escasses excepcions, com les franceses o l’americà Preston Sturges). Per a la resta compteu amb mi.